biografia El rector que semblava etern

Els 103 anys de Mn. Lluís Suriñach i Suñé

Aquest estiu, aprofitant les vacances a Beget, m’he escapat alguns matins a Camprodon a consultar l’arxiu municipal, on guarden la documentació que queda de procedència begetina. També he sucumbit a la temptació de fer alguna volta per la rodalia i, òbviament, per arribar-me a Llanars, un poblet amb 506 habitants carregat d’història i de petites joies arqueològiques on, fins fa gairebé d’un parell d’anys, hi havia també —dit amb tot el respecte— una altra mena de peça històrica vivent, que era el rector Mn. Lluís Suriñach i Suñé, que havia passat dels cent anys i que em plau evocar com a autèntic personatge.

JOAN DOMÈNECH MONER > TEXT I FOTOS ARXIU MN. JOAN MARQUÈS SURIÑACH > FOTOS

n dels vells llibres que de repetir mai més, el cardiòleg li va vaig descobrir a la pe- dir que els marcapassos duraven com tita biblioteca familiar a mínim deu anys. El mossèn, que se de casa, quan comen- sentia pletòric de facultats, va exclamar çava l’adolescència, es sorprès: «Només deu anys?». I efecti- titulavaU La mort m’ha deixat de banda vament, quan ja havia encetat els 103 (obra de M. Poal-Aregall, impresa el van haver d’intervenir-lo novament 1929). Aquesta frase podria haver estat per canviar-li l’aparell. Aquest fou, en boca de Mn. Lluís Suriñach i Suñé, precisament, el motiu pel qual va ser rector de Llanars des de 1956 a 2011, i traslladat des de la Casa Sacerdotal de que va morir el 25 d’abril de 2013, als Banyoles, on estava retirat d’ençà que 103 anys d’edat, després de 81 de sa- li van fer entendre que no podia seguir >> Mn. Lluís Suriñach i Suñé cerdoci. Si Mn. Lluís no la deia textu- més a Llanars, a la Residència Bisbe (Rocabruna, 1909 – Girona, alment era perquè, com a bon capellà, 25 d’abril de 2013). deixava els esdeveniments en mans de la Providència. No es creia etern, és Sivilla, de Girona. Definitivament, se’l clar, però vivia amb el convenciment Era el típic capellà de van quedar en aquest centre, i això que tenia corda per a estona. Quan te- poble de muntanya, no li agradava prou. «Allà a Banyoles nia 93 anys el metge li va diagnosticar —explicava quan el visitàvem— al- mal funcionament del cor i li va propo- el fill més petit d’una menys podia accedir al jardí, netejar- sar la implantació d’un marcapassos. família nombrosa de lo d’herbes, arpellar una mica... Aquí Per tranquil·litzar-lo i fer-li entendre pagès, que tenia cura no em deixen fer res!». I és que Mn. que, en vista de la seva edat, seria una Lluís era el típic capellà de poble de intervenció puntual que ja no s’hauria dels fruiters, que anava muntanya, el fill més petit d’una famí- a caçar, que circulava en moto amb la sotana arremangada...

34 > revista de girona 288 lia nombrosa de pagès —eren vuit ger- mans, quatre noies i quatre nois, algun dels quals, normalment, havia de ser capellà—, que es treballava l’hort, que tenia cura dels fruiters i de les plantes, que anava a caçar, que circulava en moto amb la sotana arremangada... Una vegada, el cardenal de Barcelona Lluís Martínez Sistach, que a l’estiu sol fer alguna escapada a Camprodon, on la seva família ja estiuejava, el va veure així a la moto i va córrer a fotografiar-lo tot dient: «D’aquests ja no en corren!». Havia nascut a Rocabruna el 21 de desembre de 1909. La casa pairal, el molí de l’Espada, va ser destruït en una explosió al final de la Guerra Civil —els rojos l’havien fet servir de polvo- >> El molí de l’Espada de Rocabruna, on va nèixer. Mn. Lluís. rí— i acabat d’enrunar per l’aiguat de 1940. La seva mare, Maria, era des- cendent d’un altre molí: can Quelet, de Beget. Mn. Lluís va començar els estudis eclesiàstics a Banyoles quan tenia onze anys i els va seguir primer al Collell i després al seminari de Girona. Va ser una conseqüència dels costums de l’època —a la família ja tenia l’oncle Miquel que era capellà— i, sobretot, de la influència del seu germà Joan, que també portava tres anys estudiant de sacerdot i que, posteriorment, un cop ordenat, va tenir, entre altres destina- cions, la rectoria de Tregurà, Setcases, Jafre, Centenys i Usall i, al final de la seva vida, estigué de capellà del sana- tori mental de Lloret de Mar. Mn. Lluís, per la seva banda, en acabar la carrera, va ser ordenat sacerdot a Vic —a Giro- na hi havia seu vacant— el 18 de juny >> Mn. Lluís, infant, a la falda de la seva mare, envoltat de la família. de 1933, i el dia de Sant Joan va cantar la primera missa a l’església de les Re- ligioses Carmelites de Banyoles, on ha- properes de Zabaltza i Andoain. Aca- Clot. L’any 1956 va ser nomenat rec- via estat acollit en temps d’estudiant. bada la lluita fratricida va tornar a Gi- tor de Llanars, poblet situat dins d’un La primera destinació el va portar per rona i va estar un mes i mig a Sant Julià petit sector de la vall del Ter, comprès única vegada a marina. Va ser vicari a de Ramis. Després es va reintegrar a entre Camprodon i Vilallonga. El poble Calonge, però al cap de poc ja retornà a Camprodon i s’ocupà de les parròqui- era modest, però la parròquia era bona les arrels i se’n pujà cap a Camprodon, es de Tregurà i Setcases. El 1946 fou perquè tenia com a feligresos la majo- a fer de vicari d’un rector destacat, nomenat rector de Sant Salvador de ria d’estiuejants i senyors benestants però controvertit: Mn. Tusell. L’esclat Bianya i encarregat de Sant Martí del del passeig de Maristany. La història de la Guerra Civil va posar-li la por al d’aquesta zona val la pena subratllar- cos, davant dels constants assassinats la. Un estiuejant, Carles Maristany, de capellans, i, amb altres clergues, va comprà el 1923 una gran propietat de fugir cap a França i després passà, com L’esclat de la Guerra Llanars: el mas Aulí. S’hi féu el seu xa- tants catòlics, a la zona anomenada Civil va posar-li la por let i, alhora, urbanitzà la zona, de la nacional, concretament a Pamplona, al cos, davant dels mà del contractista Francesc Suriñach on també hi havia refugiat el bisbe que, tot i el cognom, dubto que esti- Cartañà. Allà va servir les parròquies constants assassinats gués emparentat amb el futur rector. de capellans, i, amb altres clergues, va fugir cap a França

revista de girona 288 > 35 biografia EL RECTOR QUE SEMBLAVA ETERN

>> Mn. Lluís, amb la sotana arremangada, en la seva moto. >> Mn. Lluís.

El nucli urbà de Camprodon neces- Amb la disminució de capellans, El pas dels anys va fer que perdés sitava créixer, i el Consistori ja havia Mn. Lluís col·laborava amb el bisbat de la companyia de la seva germana, la demanat reiteradament annexionar-se Girona anant a dir missa a Rocabruna. Gertrudis, que li feia de majordona. En aquest sector i, fins i tot, el mateix po- Se’l podia veure, sovint, a la sortida, quedar sol, anava a dispesa. Però conti- ble de Llanars. Hi ha intents ja del 1886 resant davant la tomba dels seus avant- nuava fent d’hortolà, de caçador, d’avi- i del 1904, i més encara, de quan ja esti- passats, en el petit cementiri situat dins cultor, de boletaire, de pescador de gué urbanitzat el passeig —al qual van del recinte del temple romànic del segle truites, sense mirar gaire prim si s’em- donar finalment el nom de Francesc xii. També baixava a vegades a oficiar brutava o no. La sotana ho acusava, Maristany—, els anys 1952 i 1956. Però a Beget. Llavors anava a veure els seus amb una varietat de colors evident. Era la gent de Llanars es resistia. El 1965, parents, entre ells els de cal Sabater. Era totalment calb i es cobria el cap amb finalment, el règim franquista va tirar l’únic que els anomenava «els de ca la una boina grossa, que li donava un aire pel dret i aquella zona residencial fou Petita», sobrenom antic que ningú més de carlí descolorit. I així va arribar als incorporada a Camprodon. En l’àmbit recordava. A la missa, quan predicava, cent anys el 2009, fet que fou una au- eclesiàstic, però, devien comprendre en comptes de mirar els fidels posava tèntica efemèride. Rebé l’homenatge la pèrdua econòmica que significava els ulls gairebé en blanc, mirant cap al dels seus feligresos —li van dedicar un per a la parròquia de Llanars aquella sostre, com si tingués vergonya del seu altre petit monument commemora- segregació, i es va optar per una solu- protagonisme. Quan enraonava, a ve- tiu— i va ser nomenat prelat d’honor ció salomònica: els feligresos del sec- gades, resultava difícil d’entendre. del Papa, dignitat que comportava el tor, tot i ser camprodonins, seguirien El 2006, amb motiu dels cinquanta tractament de monsenyor i poder por- pertanyent a la parròquia de Llanars. anys de rector de Llanars, el poble li va tar faixí vermell. En agraïment, regalà No cal dir que Mn. Suriñach protago- dedicar un parc situat a la sortida de la a la parròquia de Llanars un calze de nitzà aquest estira i afluixa en primer població, al peu de la carretera que va plata daurada amb pedres precioses, pla. I, a més, va viure dues remodela- a Camprodon, amb un brollador mo- pagat amb tots els seus estalvis, que li cions territorials seguides. El 1957 hi numental. costà més de 15.000 euros. De retruc, va haver una modificació de límits dels Mn. Joan Marquès i Suriñach, parent bisbats, i Llanars va passar a formar seu de Cruïlles, va recollir les seves part de la diòcesi de Vic. Mossèn Lluís memòries i les va ordenar en forma de va ser integrat a aquella diòcesi però L’any 1956 va ser llibre, publicat l’any 2011, del qual hem actuà sempre com un pont, amb una nomenat rector de extret algunes dades. cama aquí i l’altra allà. El 1965 li tocà Llanars, poblet situat El temple de Llanars, del segle xii, la reforma territorial esmentada, que amb un excepcional frontal d’altar i afectava uns 0,36 km2. dins d’un petit sector de una portada de l’església molt boni- la vall del Ter, comprès entre Camprodon i Vilallonga

36 > revista de girona 288 >> Mossèn Lluís explicant anècdotes a la seva parenta de Beget i, a la dreta, en la missa de celebració dels seus 100 anys. ca, el feia estar cofoi. Però patia per la i altres elements de prevenció. I amb bisbes, el de Vic i el de Girona, i tota degradació de les pedres de la façana un punt de murrieria la infermera pre- una colla de capellans. Es van sentir i hauria volgut canviar-les de seguida. guntava a l’interessat: «Mossèn, què és entranyables cants que s’adeien amb «Això és el mateix que jo. Em faig vell el que li agrada més de tot el tracte que la seva trajectòria: Vell pelegrí, La vall i un dia hauran de canviar-me per un li fem?». I el mossèn, amb uns ulls vi- del riu vermell... i el Virolai com a co- altre. Aquestes bases de columna fan víssims i un somriure a la cara un punt miat. Havia dit: «Estimo Llanars, i vull lleig i seria millor fer-ne una rèplica picardiós, aixecant la mà amb els dits ser enterrat a Llanars entre els meus nova que pogués aguantar ja un temps plegats i encarant-los cap a la boca, feligresos». I així es va fer. Mossèn indefinit», sentenciava. Però les di- contestava: «Aquesta! La manduca!». I Lluís —geni i figura fins a la sepultu- rectrius del Departament de Cultura assenyalava l’actitud de menjar. ra— reposa al cementiri de Llanars, a de la Generalitat no anaven en la seva Déu n’hi do com estava encara de cavall entre el Ripollès i la Garrotxa, línia i eren partidàries de la conserva- valent. En acomiadar-nos, li vaig de- com sempre havia viscut. I amb la seva ció del que quedava, mentre estigués manar que no s’aixequés del sofà. «I desaparició, sense que ell ho hagi vol- ben consolidat. «Aquests beneits de ara! Què t’has cregut?», em digué. I gut, s’han aplanat les diferències de Girona no em fan gens de cas!», es la- apuntalant amb energia el bastó —un circumscripció eclesiàstica. Amb la mentava ell. I m’ho deia a mi mateix, dels molts que col·leccionava a la rec- falta de capellans, el nou titular, Mn. que llavors era delegat de Cultura de la toria de Llanars— s’alçà d’una revola- Josep Riera Subirana, ja ha rebut direc- Generalitat a Girona, però a qui no as- da i m’acompanyà fins a la porta. tament el nomenament de rector de sociava amb el càrrec quan el visitava El 26 d’abril de 2013, a les 4 de la Camprodon i de Llanars alhora, i això amb la meva dona, que n’era parenta tarda, l’església de Sant Esteve de Lla- estalvia discrepàncies. El nou mossèn (o aneu a saber si ho tenia clar, però es nars quedà petita per acollir les seves va a dir missa a Llanars els dissabtes feia el distret...!). despulles, homenatjar-les i acomia- a les set del vespre i, a l’estiu, l’ajuda En complir els 103 anys, el 21 de dar-les. Van presidir les exèquies dos sovint el jesuïta Mn. Josep Vaquer, es- desembre de 2012, li van fer un dinar i tiuejant llanarenc, perquè la família una festa molt digna a la residència del té propietats al poble. Quan passeges Bisbe Sivilla de Girona. Vaig poder par- per Llanars, però, el record de Mn. Llu- lar-hi el dia abans, distesament, en el ís Suriñach surt a cada conversa amb rebedor del centre. Estava feliç i emo- Va arribar als cent anys els veïns, i això és també, en definitiva, cionat. La infermera que en tenia cura el 2009, fet que fou una una mena d’eternitat. subratllava encara la seva capacitat autèntica efemèride. vital que, a diferència d’altres ancians, Joan Domènech Moner. li estalviava haver de portar bolquers Rebé l’homenatge dels és historiador. seus feligresos i va ser nomenat prelat d’honor del Papa

revista de girona 288 > 37