Els Delmes De La Vall De Camprodon (Segles X-Xiv)

Home , Camprodon, La Vall de Bianya, Llanars, Setcases, Vilallonga de Ter

ELS DELMES DE LA VALL DE CAMPRODON (SEGLES X-XIV)

Elvis Mallorquí Resum Doctor en Història L’any 904 va ser consagrada l’església de Sant Pere de Camprodon. El bisbe de Girona va dotar-la amb els delmes i les primícies de diverses vil·les i vilars. Es tracta de la certificació que s’havia iniciat el procés de parroquialització tant al bisbat de Girona com al comtat de Besalú. Gràcies a l’estudi aprofundit del Llibre verd del bisbe de Girona, escrit entre els anys 1362-1371, coneixem com es repartien els delmes de tot el bisbat en aquest moment i, fins i tot, tenim algunes dades sobre com es recaptaven i com es pagaven. En relació amb la vall de Camprodon i, en concret, amb les parròquies de Setcases, Tregurà, Vilallonga de Ter, Llanars i Molló, destaca el fet que eren delmes dels més valuosos de tot el bisbat, cosa que cal vincular al fort pes que aquí devien tenir els delmes de la llana. De fet, un altre aspecte que sobta és el gran nombre de porcions de delmes d’unes quantes parròquies de l’alta Garrotxa que havien adquirit vilatans de Camprodon. És possible que aquestes dues circumstàncies estiguin relacionades amb el desenvolupament econòmic de la vila de Camprodon i, en concret, de l’activitat comercial a l’entorn de la llana. Per comprovar-ho, en la present comunicació volem explorar els documents relatius als delmes de les parròquies de l’alta vall del Ter per tal d’aprofundir en el coneixement d’aquest element essencial de l’economia local que explica l’enriquiment d’un grup de comerciants de la vila de Camprodon fins al punt que compren porcions a petits cavallers rurals, potser arruïnats. Paraules clau: delme, parròquia, drets de pastura, monestirs, cavallers, mercaders

Abstract: The tithes of the valley of Camprodon (10th - 14th centuries) In 904 the church of Sant Pere de Camprodon was consecrated. The bishop of Girona endowed it with tithes and rights to the first fresh fruits from several towns and villages. This is the certification that the process of parochialization both in the bishopric of Girona and in the county of Besalú had begun. Thanks to the detailed study of the Llibre verd by the bishop of Girona, written between 1362-1371, we know how the tithes of the bishopric were distributed at that time and we even have some information about how they were collected and how they were paid. In relation to the valley of Camprodon , and in particular, to the parishes of Setcases, Tregurà, Vilallonga de Ter, Llanars and Molló, it is to be noted that they provided the most valuable tithes of the entire bishopric, a fact which

ANNALS 2012-13 111 needs to be linked to the weight that wool tithes must have had. Another notable aspect is the large number ot tithe portions of some parishes in Alta Garrotxa which had been acquired by villagers from Camprodon. It is possible that both these circumstances are related to the economic development of Camprodon and, specifically, to the commercial activity concerning wool. To prove this tesis in this paper, we want to explore the documents related to the tithes of the parishes of the high valley of river Ter in order to deepen in the knowledge of this essential element of local economy which explains the enrichment of a group of traders from Camprodon to the extent that they were able to buy portions from small rural knights, who were perhaps nearing bankruptcy. Keywords: tithe, parish, grazing rights, monasteries, knights, merchants

Abreviacions utilitzades ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó ADG: Arxiu Diocesà de Girona CC-2: Abadal, 1926-1952 CC-5: Sobrequés; Riera; Rovira; Ordeig, 2003 CCBG: Marquès, 1993 CDSDG: Marquès, 1997 CPFC: Font Rius, 1969-1983 CR: Pladevall, 1985-1998 CRV: Marquès; Puig; Serrat, 2009a DEC: Ordeig, 1993-2004 DSJA: Ferrer, 2009 ETG: Arnall; Pons, 1993 FPF: Gifre; Soler, 1996 LBG: Marquès; Puig, 2007 LVBG: Mallorquí, 2011b MH: Marca, 1688 PACB-2: Baiges; Feliu; Salrach, 2010 PM: Marquès, 1984 PPC: Marquès; Puig; Serrat, 2009b RDH: Rius, 1946-1947

112 ANNALS 2012-13 Juntament amb la de la Bisbal d’Empordà, l’acta de consagració i dotació de Sant Pere de Camprodon és la més antiga del bisbat de Girona. El 27 de novembre del 904 el bisbe gironí Serfdedéu va acudir a Camprodon per consagrar el temple de Sant Pere, al qual va concedir la parochia, un terme format per la «villa que vocant Tabulato et villa Pugnam Francorum et villa Magriano et villa Frexaneto et Pinosa et Graxanturri et Paratella», juntament amb els delmes i primícies que en procedien.1 La creació de la xarxa de parròquies marca un canvi transcendental en l’organització interna dels comtats medievals i en l’es- tructuració de la societat rural. L’objectiu del present article és analitzar com es va desenvolupar aquest procés entre els segles x i xiv en l’únic territori d’alta muntanya del bisbat de Girona: l’alta vall del Ter, o vall de Camprodon, formada per les parròquies de Camprodon, Creixenturri, Molló, Lla- nars, Vilallonga, Tregurà i Setcases. Les particularitats del relleu, que limiten la pràctica de l’agricultura en uns pocs terrenys plans al fons de les valls i que permeten les activitats ramaderes als cims més elevats només durant l’estiuada, aporten un contrast notable amb la resta del bisbat de Girona, per al conjunt del qual coneixem prou bé les característiques de la percepció i del repartiment del delme a mitjans del segle xiv gràcies al Llibre verd dels feus que analitzarem en primer lloc. A continuació, rellegirem els documents anteriors, alguns dels quals remunten al segle x, amb la intenció de descobrir els vincles de senyors, monestirs i comunitats rurals amb la parròquia i el delme i procurar entendre millor els procediments pels quals es va feudalitzar aquest territori muntanyenc. 2

1. Delmes i delmadors a la vall de Camprodon (1362-1371) El Llibre verd dels feus és un registre episcopal elaborat per Guillem Bernat de Perles, clergue i procurador del bisbe, entre el 1362 i el 1371. Conté 402 declaracions de clergues i batlles que descriuen com es repartia el delme en les 419 parròquies del bisbat, especificant qui eren els delmadors, si eren laics o eclesiàstics, quines proporcions del delme major obtenien i, a més, quantificant el valor anual dels delmes majors en mans de laics amb una xifra expressada en lliures, cosa que permet estimar el valor dels delmes majors de més del 60% de les parròquies gironines.3

Els productes delmats Al final de cada declaració se sol incloure un concís llistat dels productes subjectes al delme. El delme dels «expletis panis et vini» —cereals i raïms— era present arreu del bisbat; per això, cal subratllar l’absència de la vinya a les parròquies de més altitud de la vall de

ANNALS 2012-13 113 Camprodon —Setcases, Tregurà, Vilallonga i Llanars—, no pas perquè no n’hi hagués, sinó perquè devia proporcionar unes collites d’escàs valor.4 En canvi, sí que es delmava el lli, el cànem i les hortalisses, les cols sobretot; als llocs de Setcases, Tregurà i Vilallonga s’especifica a més que també eren delmats els raves —«rappis»— i els naps —«napis»—, que no apareixen enlloc més del bisbat. Pel que fa als productes de la ramaderia, a l’ardiaconat de Besalú era corrent que es del- més la producció d’ous i de formatges i, sobretot, de llana i de carn. El delme de la carn, o carnaticho, era una sostracció feta sobre els animals dels ramats de cada casa i de cada parròquia, de manera que s’adaptava a la ramaderia de cada contrada. En el Llibre verd hi ha poques indicacions de com es pagava efectivament: és possible que calgués pagar un animal de cada deu —potser d’entre els nascuts el darrer any— o bé un sol animal per cada casa; a la parròquia de Rocabruna, el delme dels vedells s’havia convertit en una prestació en moneda, d’un diner i mig per cada vedell.5 El delme de la llana era omnipresent a l’ardiaconat de Besalú, en contrast amb bona part del litoral del bisbat de Girona —l’Albera, el massís del Montgrí i les desembocadures de la Muga, el Fluvià i el Ter—, on la llana era exempta de delmar. A Sant Joan ses Croses els clergues «percipiunt decimam lane per totam parrochiam, scilicet de quilibet manso ·I· velor lane», és a dir, cada mas pagava un velló de llana, el conjunt de llana tosa d’una ove- lla o d’un xai.6 L’estreta relació entre la tosa de les ovelles i el delme de la llana fa pensar que el dels ramats transhumants es pagava a les parròquies d’alta muntanya just abans de començar l’estiuada.

El valor dels delmes A excepció de la parròquia de Camprodon, on tot el delme era en mans de l’abat de Sant Pere, les declaracions de la resta de parròquies de la vall esmenten el valor econòmic anual de les porcions dels delmes majors en mans de laics, cosa que permet deduir el valor de tot el delme major: 45 lliures anuals el de Creixenturri, unes 52 el de Tregurà, 120 lliures els de Setcases i Llanars i 240 lliures els de Vilallonga i Molló (cf. Mapa 1). Aquestes xifres són de les més elevades del bisbat: el delme d’una població amb un terme territorial extens, un mercat setmanal i un port obert al mar com Torroella de Montgrí només era de 190 lliures anuals.7 L’elevat valor dels delmes de l’alta vall del Ter no es deu a l’agricultura, només possible en els pocs terrenys plans del territori. Caldria atribuir-lo, doncs, al gran nombre de caps de bestiar oví que hi acudien per passar l’estiu pasturant als cims.8 No és estrany que Cam-

114 ANNALS 2012-13 prodon, aprofitant la seva situació geogràfica, el mercat setmanal des del 1118, la fira anual des del 1248 i el pas a la jurisdicció reial el 1251, esdevingués un actiu centre drapaire i de comercialització de la llana.9

Mapa 1. Valor i repartiment dels delmes de la vall de Camprodon (1362-1371)

Font: LVBG, n. 257, 258, 259, 260, 261, 262 i 266 (1362-1371). Per als límits de les parròquies, cf. Puchades; Reixach, 1969.

ANNALS 2012-13 115 El repartiment dels delmes A través del Llibre verd podem consignar qui eren, entre el 1362-1371, els obtentors de les principals porcions dels delmes de la vall de Camprodon (cf. Mapa 1). En un primer grup, trobem les institucions i els càrrecs monàstics: la cambrera del monestir de Sant Daniel obtenia la meitat del delme de Setcases per raó del vestit de les monges; a la parròquia veïna de Tregurà, l’abat i el paborde de Sant Joan de les Abadesses es quedaven el delme dit de Pujol de Capsec —un mas o un veïnat— i el de dos masos, respectivament, i l’abat de Sant Pere de Besalú recollia gairebé tot el delme del sector de Meià. El monestir amb més pre- sència a la vall era, lògicament, el de Sant Pere de Camprodon: l’abat obtenia tot el delme de la parròquia de Santa Maria; l’infermer, un clergue beneficiat i el cambrer obtenien dos terços del delme de Creixenturri, els primers, i el delme d’un mas, el darrer. Els rectors de les parròquies obtenien ben pocs delmes: només a Llanars el capellà perpetu es quedava amb un terç del delme, i el rector de Tregurà s’assegurava un sisè dels diferents delmes de la parròquia. A les altres parròquies els clergues parroquials només figuren com a obtentors de petites porcions dels delmes menors. En realitat, però, ells es quedaven la primícia de cada parròquia, una prestació equivalent a la meitat del delme que es recaptava a la vegada.10 Segurament per això la seva contribució a la dècima eclesiàstica dels anys 1279-1280, que era proporcional a les seves rendes anuals, segueix de prop el valor dels delmes d’un segle més tard: les parròquies amb les xifres més elevades són Vilallonga i Molló, seguides de Camprodon i Llanars i, a més distància, de Setcases, Tregurà i Creixen- turri.11 Un habitant de Setcases, Pere Gotmir, i una trentena de vilatans de Camprodon obtenien uns quants delmes: la part més important dels de Vilallonga, Tregurà, Molló i Rocabruna, una part considerable dels de Llanars, Beget, Bolòs i Greixenturri i petites participacions en els de Setcases i de diverses parròquies de la vall de Bianya i de l’alta Garrotxa. L’abast territorial de la influència dels camprodonins era fruit, sense dubte, de la prosperitat eco- nòmica generada pel comerç i la indústria de la llana.12 També hi havia alguns llinatges de cavallers que obtenien delmes de la vall: la muller de Guillem Ortal i hereva d’en Juïgues es quedava un quart del delme de Setcases; na Margarida, muller de Joan de Son, un terç del delme de Vilallonga per raó del castell de la Roca de Pelancà; i la muller d’en Galzeran de Vilaric i filla de Jaume de Mora un terç del delme de Molló. Tant els vilatans de Camprodon com aquests cavallers tenien els delmes infeudats per altres senyors: Ramon de Catllar d’Avall, per exemple, rebia un cens pagat per tots els delmadors majors de Setcases; a Llanars, totes les porcions eren feus concedits pel senyor del castell de Sales —de Llierca—; a Vilallonga i a Molló, gairebé totes les porcions eren tingudes en

116 ANNALS 2012-13 feu per Ponç i Ramon de Catllar, els quals les tenien en feu pel vescomte de Bas i aquest pel bisbe de Girona. El bisbe, a més, era el senyor de les porcions obtingudes per vilatans de Camprodon al terme de Tregurà.

2. L’evolució dels delmes de la vall de Camprodon, segles x-xiv Que el bisbe de Girona figurés al capdamunt de l’estructura feudal i que fes compilar el Llibre verd dels feus es deu al seu interès per conèixer ràpidament el valor econòmic de la porció dels delmadors laics, i així, exigir-los les taxes de mutació en cas que els venguessin, els donessin o els heretessin.13 Aquesta necessitat d’informació era especialment urgent després de les mortaldats ocasionades per la Pesta Negra, però feia molts anys que els bisbes gironins conservaven pergamins originals de transaccions de delmes i n’havien fet co- piar molts en cartorals i registres.14 D’entre aquest conjunt documental, una cinquantena de notícies es refereix a les parròquies de la vall de Camprodon, a les quals n’hem pogut afegir una trentena més procedents dels fons dels monestirs de Sant Daniel i Sant Joan de les Aba- desses i de la família Farners.15 Amb aquesta informació, que detallem a continuació, hem refet el mapa de delmadors de la vall de Camprodon abans de mitjan segle xiii (cf. Mapa 2). S’hi observa amb claredat com els cavallers eren els principals delmadors de la vall.

Camprodon i Creixenturri Són les dues parròquies amb menys documentació relativa als delmes, perquè eren en mans de l’abat i d’altres monjos de Sant Pere des de la creació de la parròquia el 904.16 A mitjan segle x l’església de Sant Pere de Camprodon va esdevenir el centre d’un monestir bene- dictí promocionat directament pels comtes de Besalú, que fins i tot van aconseguir el 952 un precepte del rei carolingi que garantia el domini consistent en l’«ecclesiam in honore Sancti Christophori in villa que dicitur Crescenturi» i en drets al terme de Camprodon, a la «villam quae vocatur Pugna Francorum» i en diversos punts del comtat de Besalú, del Va- llespir i del Conflent.17 Molt probablement, els monjos de Sant Pere van assumir les tasques parroquials fins que es va aixecar un nou temple exclusivament per als laics, el de Santa Maria, ja citat l’any 1017 com a «parroechia autem de ipsa valle» i amb delmes, primícies i oblacions; l’església de Sant Cristòfor de Creixenturri continuava pertanyent al monestir de Sant Pere.18

ANNALS 2012-13 117 Mapa 2. Els delmes de la vall de Camprodon al segle xiii

Al segle xii l’acta de consagració del nou temple romànic de Sant Pere, del 1168, permet constatar que no hi havia hagut cap canvi: Santa Maria de Camprodon i Creixenturri pertanyien al monestir camprodoní.19 Dos segles després, entre el 1362 i el 1371, tot continuava igual.20

Molló La complexitat del repartiment del delme de Molló els anys 1362-1371 era fruit d’una sèrie d’infeudacions de tres porcions originàries — o terçons—, totes en mans de cavallers que podem resseguir en part fins a un segle abans.

118 ANNALS 2012-13 - El terç que obtenia la muller de Galceran de Vilaric i filla de Pere de Camós, que tenia en feu immediat per la casa d’Espasèn —i en un segon i tercer nivells pels senyors del castell de Bianya i pels Catllar—, ha de correspondre a la part que Guillem d’Espasens va infeudar el 1282 a Grimau de Cals, de Fontcoberta, i que aquest va llegar el 1291 al cavaller Guillem de Canadal.21 - El segon terç devia estar directament en mans dels Catllar i podria correspondre al que es trobava repartit entre el sisè de Pere Molló, de Camprodon, des del 1358 i el de Mateu de Vall.22 - El darrer terç havia pertangut a Ramon de Puigpardines, cavaller, que el 1316 va establir a Ponç de Berques la batllia d’aquest delme; més tard, el 1332, en va vendre la meitat, un sisè, a Mateu Corona i la resta degué passar a mans de Ramon Bianya i Bernat Calvet abans del 1347.23 En resum, els terçons dels Puigpardines i dels Espasens estaven en feu pels senyors de Cat- llar, que, juntament amb la seva pròpia part, ho tenien tot infeudat pels vescomtes de Bas i aquests, tal com ho van reconèixer Sibil·la d’Empúries, Malgaulí d’Empúries i Pere de Sant Feliu els anys 1280, 1317 i 1328, ho tenien pel bisbe.24 Les infeudacions, però, haurien començat molt abans: el 1197 Ramon de Malany va sots-empenyorar la meitat del terç del delme de la parròquia de Molló que ja tenia empenyorat per Dalmau de Vall-llobrega.25

Llanars Des del reconeixement efectuat el 1228 per Alamanda de Sales, els senyors successius del castell de Sales —Ponç de Rocabertí el 1324 i Pere de Cornellà el 1347— continuaven pos- seint el delme de Llanars en feu pel bisbe.26 L’havien dividit, però, en tres parts i l’havien cedit en feu. - El quart que tenia Bernat de Berques els anys 1362-1371 havia estat en mans de la seva família almenys des del 1293, en què Pere de Berques n’obtingué un dotzè que afegia al sisè que ja tenia des del 1285. - Un altre quart, el de Pere de Cantallops, hauria de correspondre a la part que el 1300 tenia Blanca, muller de Bernat de Folcrà, de Camprodon. - I el sisè que tenia Jaume de Cloquer deu ser el que va obtenir Bernat de Noguer el 1285.27

ANNALS 2012-13 119 A banda de les referències a les parts del delme major, la documentació episcopal recull la venda que el 1253 va fer el cavaller Guillem de Palera a Bernat Esteve, de Camprodon, del delme de dos masos, que el 1336 Francesc Esteve va vendre a Bernat de Pomer, el qual el 1338 va adquirir el delme d’un mas més.28 Igualment, Marquès de Feitur i els seus descen- dents eren els batlles de dos terços del delme de Llanars, segons consta en uns establiments fets per Guillem de Palera el 1242 i el 1271 i pel bisbe el 1317.29

Així, el llinatge dels Palera obtenia a mitjan segle xiii dos terços del delme de Llanars.30 Abans, al segle xii, potser se’n quedaven més: el 1191 Arnau de Palera va definir al bisbe de Girona les «exacciones omnes et dominationes atque apparatius et uigarias» de cinc esglé- sies de l’ardiaconat de Besalú, entre elles la de Llanars, «quas pater meus uocumque modo exegerat uel requisierat».31 L’esment de la vicaria sembla estar relacionat amb els drets —potser adquirits violentament— de senyors laics sobre les esglésies,32 fet que contrasta, a Llanars, amb l’acta de consagració del 1168: el bisbe de Girona, reiterant una acta més antiga —segurament del segle x—, va concedir a l’església «sicut antiquitus date fuerant decimas et primicias et oblaciones fidelium» de les vil·les —Llanars— i vilars —Mitjans, Reixac, Riu, Feitur (Feitús), Puig, Riera i Creixenturri, i les cases de Cortades— que cons- tituïen la parròquia.33

Vilallonga El delme de Vilallonga també s’havia dividit originàriament en terçons. - De la part que el 1362-1371 tenia la muller de Joan de Son, en feu pel castell de la Roca de Pelancà, no en tenim cap notícia anterior. - Dels dos terços restants, sabem que el novè que tenia Jaume de Cloquer, de Cam- prodon, el 1365, havia estat en mans de Bernat de Nou des del 1345, quan el degué comprar al cavaller Dalmau de Miana.34 Totes les parts del delme de Vilallonga estaven infeudades als Catllar, cosa que encaixa amb dues notícies anteriors: el 1292 Ramon de Catllar, fill d’Arnau i Sibil·la, va garantir el dot de la seva muller, Berenguera de Bac, amb el delme de Vilallonga; i el 1183 Arnau de Castlar, per mà de l’abat de Sant Pere de Camprodon, va definir al bisbe de Girona la «uigeriam ecclesie Sancti Martini Uille Longue».35

Setcases La pertinença de la meitat del delme de Setcases a la cambrera de Sant Daniel havia quedat establerta per Jusiana de Cervera el 1255 en donar el delme, «tam de pane quam de omni

120 ANNALS 2012-13 carnatico et lana et caseis quam de omnibus aliis rebus paruis et magnis», a l’obra del monestir de Sant Pere de Besalú durant dos anys i després al monestir de Sant Daniel de Girona per instituir un prevere.36 Una segona porció del delme de Setcases, la de l’hereva d’en Juïgues, cavaller, ha de coin- cidir amb el quartó del delme que el 1260 l’abadessa de Sant Daniel i la cambrera van firmar a Brunissenda, filla de Pere Juïgues, i al seu marit Bernat Escriptor, els quals la van cedir el 1296 al seu fill.37 Així, el fet que el monestir de Sant Daniel controlés la meitat del delme de Setcases, directament, i un quartó, concedit en feu, coincidiria amb les tres quartes parts de l’«honore de Septemcasis» que Jusiana de Cervera va obtenir pel matrimoni amb Ramon de Vilademuls el 1202 i que va aconseguir mantenir després dels plets interposats contra ella per Ramona de Montclús, neboda del dit Ramon, el 1212, i per Arnau de Vilademany, hereu dels drets de Guillem de Montclús, entre el 1234 i el 1237.38 És possible, doncs, que el quart del delme que tenien, entre el 1368 i el 1371 Pere Gotmir, de Setcases —per com- pra a Pere de Sella—, i Arnau Corona, de Camprodon, hagués estat originàriament en mans dels Montclús, dels Vilademany o d’algun feudatari seu.39

Tregurà Segons el Llibre verd s’esmenten tres unitats diferenciades de recaptació del delme en el terme de Tregurà. Una primera, anomenada de Canelles, correspon al que obtenia el llinatge dels Canelles, cavallers, almenys des del segle xii: el 1163 Berenguer Canelles va empenyorar uns masos, amb el delme que en rebia; el «feudo de Chaneles», esmentat el 1221 i reconegut per Pere de Canelles el 1272 a l’abat de Sant Joan de les Abadesses, era el conjunt dels drets d’aquesta família, que a més en va adquirir d’altres als Queixàs.40 Al segle xiv Pere de Canelles i el seu fill Guillem, cavallers, van resistir-se a reconèixer la senyoria eminent del bisbe sobre el seu feu, que van cedir al seu nét i fill Jaume el 1330, encara que el 1337 esdevingués clergue.41 Des del 1326, però, els Canelles van començar a vendre parts de la seva porció a vilatans de Camprodon: Berenguer Corona i Ramon Bia- nya, primer, Guillem Mataró el 1341, Berenguer de Llandric i Simó de Pórtules el 1347.42 Probablement, els Canelles tenien el seu feu inicialment pels Navata: el 1194, però, Bernat de Navata va vendre la vil·la de Tregurà a l’abat de Sant Joan de les Abadesses, venda que va ser confirmada el 1220 pels germans Arnau i Ramon de Navata.43 En relació al delme, però, només sabem que el monestir de Sant Joan rebia el delme de Pujol de Capsec, potser només del mas de Ramon de Pujols, de Capsec, que el 1338 reconeixia tenir pel bisbe un delme a la parròquia i exigia a l’abat de Sant Joan que demostrés si hi tenia algun dret.44

ANNALS 2012-13 121 Un altre monestir, el de Sant Pere de Besalú, obtenia els anys 1362-1371 el delme ano- menat de Meià, el qual corresponia al dret que havia concedit quatre-cents anys abans, el 978, el comte Miró de Besalú a l’abat del monestir esmentat, aleshores acabat de fundar, sobre l’«alodium vel pascuarium […] in ipso monte de Trugurano, in locum quod vocant Pontirono, cum decimis et primitiis».45 Aquesta notícia, a més, conté la primera menció a la parròquia de Sant Julià de Tregurà.

3. Delmes, pasquers i l’inici de la feudalització a la vall de Camprodon La vinculació del delme de Meià de Tregurà, en mans de l’abat de Sant Pere de Besalú entre el 978 i el 1371, amb el pascuarium és altament rellevant perquè no és l’únic esment d’aquest dret sobre el pasturatge a la vall de Camprodon (cf. Mapa 3). Segons el precepte del 952, l’abat de Sant Pere de Camprodon rebia el pascuarium en els llocs del seu domini territorial, fet que va ser reiterat el 1017 en la butlla papal concedida al mateix monestir.46 El document més explícit sobre el pasquer és, sense dubte, el plet que va enfrontar el 950 la seu de Girona amb els habitants d’un gran nombre de vil·les i vilars: entre les primeres, Vilallonga, Setcases, Tregurà, Junents, Abella, Pelancà, Llanars, Reixac, Frauro —potser cal Frai—; entre els segons, Nous, Freixanet i Puigfrancor.47 Segons els preceptes concedits a la seu de Girona, els bisbes recaptaven la «tertia parte de pascuario et teloneo» dels comtats de Girona i Besalú des del 834 i dels d’Empúries i Pera- lada a partir del 842.48 Això els degué permetre derrotar fàcilment les comunitats rurals de la valle Landarense el 950. Ara bé, cal relacionar la cronologia d’aquestes notícies sobre el pasquer a la vall de Camprodon amb les referents al delme de la pega a Andorra: tal com ha assenyalat Jaume Oliver, encara que el bisbe d’Urgell reclamés aquest delme des del 860, la seva recaptació, que implicava controlar la producció ramadera, no degué ser efectiva del tot fins a mitjan segle x, quan les esglésies parroquials i els mercats rurals ja estaven ple- nament assentats.49 De manera semblant, al comtat de Besalú, l’any 834, ni el pasquer ni el teloneu no es podien recaptar bé «propter infestationem maliuolorum hominum». Un segle després, a mitjan segle x, el control efectiu del pasquer pels agents episcopals ja era possible gràcies a la difusió de la parròquia, primer a Camprodon i Molló.50 La derrota de les comunitats rurals de la vall de Llanars el 950 marca l’inici de la parroquialització definitiva d’aquest sector ja a la segona meitat de segle: l’església de Llanars i la parròquia de Tregurà es documenten el 978; la de Setcases el 1032; i la de Vilallonga, qui sap si com a revenja dels bisbes gironins pel protagonisme dels seus habitants el 950, no apareix fins al 183.1 51

Al segle xii, però, no es té constància de la presència de la seu de Girona i del bisbe a la vall de Camprodon, a excepció de les dues consagracions de Llanars i Camprodon el 1168. Els

122 ANNALS 2012-13 Mapa 3. Drets de pastura a l’alta vall del Ter als segles x i xi

Elaboració pròpia a partir del Mapa 1:50.000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Font: CC-5, n. 288 (950.03.05); DEC, n. 30 (904.11.27) i n. 397 (1168.11.10); Amigó, 1979; Bolòs; Hurtado, 1998: p. 26-27; Marquès, 2007: p. 259, 272, 275, 294, 297 i 299; Mallorquí, 2011a: p. 563, 566, 569 i 570. delmes, deixant a banda els que eren en mans d’establiments monàstics, ja no estaven en mans dels comtes de Besalú, com passava al segle x, ni tampoc de vescomtes, com a l’xi,52 sinó de diferents nissagues de cavallers establertes en el territori: els Palera a Llanars, els Catllar a Vilallonga i els Malany a Molló. El mateix passava amb els drets sobre les pastures: abans del 1194 els Navata regulaven l’accés a «pasturis et boschis de Tragurano» per part dels habitants del Catllar, Junents, la Nou i Cros; després ho van vendre als monjos de Sant Joan de les Abadesses, un dels quals, el paborde de Tregurà, el 1269 va prohibir que

ANNALS 2012-13 123 ningú fes pasturar el seu bestiar a una devesa; finalment, el 1322 el cambrer de Sant Pere de Camprodon va arrendar les pastures de Morenç —just on hi ha l’estació d’esquí de Vall- ter— a un mercader de Torroella que hi volia dur el seu ramat de 200 animals.53

Al segle xiii es produeixen dues evolucions paral·leles: per un costat, el bisbe imposa, mit- jançant juraments de fidelitat, homenatges i establiments, la seva senyoria eminent sobre els delmes laics; per l’altre, els mercaders de Camprodon comencen a prendre el lloc de senyors i cavallers en la recaptació del delme. Semblaria com si el control dels recursos ramaders de la vall de Camprodon, que al segle x havia estat la via principal per la qual els senyors i els monestirs es van imposar a les comunitats rurals, hagués estat també el meca- nisme que va permetre a un nou grup social, el dels drapers i comerciants camprodonins, imposar el seu poder fonamentat en l’activitat ramadera i forjar el paisatge de tota la vall que ha arribat fins al seglexx .

4. Bibliografia

Abadal, r. d’ (1926-1952). Els diplomes carolingis a Catalunya. Ginebra; Barcelona: Ins- titut d’Estudis Catalans, 2 vols. (Catalunya Carolíngia; 2) [CC-2]

Alcover, A. M.; F. de B. Moll, (1926-1962). Diccionari català-valencià-balear, Palma: Editorial Moll, 10 vols.

Amigó, R. (1979). Toponímia del terme municipal de Vilallonga de Ter. Barcelona: Funda- ció Salvador Vives Casajuana.

Arnall, M. J.; J. M. Pons Guri (1993). L’escriptura a les terres gironines: segles ix-xviii. Girona: Diputació de Girona, 2 vols. [ETG]

Baiges, I.; G. Feliu, G.; J. M. Salrach (eds.) (2010). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Barcelona: Fundació Noguera, 4 vols. [PACB-2]

Batlle, Ll. (1950). «El archivo del monasterio de San Pedro de Camprodon», Hispania Sacra [Madrid], n. 3, p. 205-215.

Benito, P. (2005). «La submissió del comte Hug IV d’Empúries i de la noblesa empori- tana a l’Església de Girona (1226-1229): una repercussió de la croada albigesa liderada per Lluís VIII, rei de França, a Catalunya», dins Església, societat i poder a les terres de parla catalana. Actes del IV Congrés de la CCEPC (Vic, 20 i 21 de febrer de 2004). Valls: Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana – Cossetània Edicions, p. 139-154.

124 ANNALS 2012-13 Bolòs, J.; V. Hurtado (1998). Atles del comtat de Besalú (785-988). Barcelona: Rafael Dalmau editor.

Ferrer, J. (2009). Diplomatari del monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273). Barcelona: Fundació Noguera. [DSJA]

Font Rius, j. M. (1969-1983). Cartas de población y franquicia de Cataluña. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 3 vols.[CPFC]

García Sanz, Á. (1975). «Los diezmos del Obispado de Segovia del siglo xv al xix: proble- mas de método, modos de percepción y regímenes sucesivos de explotación», dins Actas de las I Jornadas de Metodología Aplicada de las Ciencias Históricas. Santiago de Com- postela: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Santiago, vol. 3, p. 143-152.

Gifre, P.; S. Soler (1996). Els Farners: vassalls de senyors i senyors de pagesos. Catà- leg documental de l’Arxiu Farners. Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans. [FPF]

Mallorquí, E. (2009). «Parròquia i feudalització a la Catalunya Vella. Reflexions a partir del cas del comtat de Girona, segles ix-xi», dins J. P. Barraqué; Ph. Sénac (dir.). Habitats et peuplement dans les Pyrénées au Moyen Âge et à l’époque moderne. Travaux du groupe Resopyr III. Tolosa: CNRS – Université de Toulouse-Le Mirail, p. 49-64. —— (2010). «Masos agraris o ramaders? El cas de Cruïlles i Sant Cebrià dels Alls a la primera meitat del segle xiv», dins J. Bolòs; A. Jarne; E. Vicedo (eds.). Família pagesa i economia rural. VII Congrés sobre Sistemes agraris, organització social i poder local. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 169-199.

—— (2011a). Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles xiii-xiv. Barcelona: Fundació Noguera. —— (2011b). El Llibre verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l’estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle xiv. Girona: Diputació de Girona. [LVBG]

—— (2014). «Parròquies i delmes del comtat de Besalú (segles ix-xiv): elements per a una redefinició del feudalisme català», dins M. Aventín; J.M. Salrach (coords.). El comtat de Besalú en el context català i europeu. Quaderns de les Assemblees d’Estudis [Besalú], núm. 1, p. 157-174.

Marca, P. de (1688). Marca Hispanica sive Limes Hispanicus. París: François Muguet. [MH]

Marquès, J. M. (1984). Pergamins de la Mitra (899-1687). Arxiu Diocesà de Girona. Gi- rona: Institut d’Estudis Gironins. [PM]

ANNALS 2012-13 125 —— (1993). Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (s. ix-xiv). Barcelona: Fun- dació Noguera, 2 vols. [CCBG] —— (1997). Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300). Barcelona: Fundació Noguera. [CDSDG] —— (2007). Una història de la diòcesi de Girona (ca. 300-2000). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Bisbat de Girona.

—— J. de Puig (2007). Lletres del bisbe de Girona. Segle xiv. Vol. I (n. 1-620). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans – Facultat de Teologia de Catalunya – Ajuntament de Girona. [LBG]

—— J. de Puig; A. Serrat (2009a). El Cartoral de Rúbriques Vermelles de Pere de Roca- bertí, bisbe de Girona (1318-1324). Barcelona: Fundació Noguera. [CRV]

—— J. de Puig; A. Serrat (2009b). «Regest del protocol del notari de la cúria diocesana de Girona Pere Capmany (anys 1313-1367)», Arxiu de Textos Catalans Antics [Barcelona], vol. 28, p. 265-453. [PPC]

Martí, R. (1995). «Territoris en transició als Pirineus medievals (segles v-x)», dins La vida medieval als dos vessants del Pirineu. Actes del 3r curs d’arqueologia d’Andorra 1991. Andorra: Govern d’Andorra, p. 37-83.

Miralles, F. (2005). Mil anys pels camins de l’herba. El llegat d’un món que s’acaba. El Papiol: Editorial Efadós.

Oliver, J. (1995). «Senyors capturats? El delme a la documentació de Pallars i Ribagorça anterior al segle xii», dins Ph. Sénac (ed.), Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, p. 135-161.

Oliver, J. (1996). «El delme de la pega de la Seu d’Urgell a Andorra en els inicis del domini feudal del pastoralisme pirinenc», Annals de l’Institut d’Estudis Andorrans – 1996 [Andorra la Vella], p. 157-168.

Ordeig, R. (1993-2004). Les dotalies de les esglésies catalanes (segles ix-xii). Vic: Funda- ció Gallifa – edició pròpia, 6 vols. [DEC]

Pascual, J. (1993). «Història de la vall de Camprodon», dins B. Porcel, Camprodon. Una vall del Pirineu. Camprodon: Ajuntament, p. 133-232.

Pladevall, A. (dir.) (1985-1998). Catalunya Romànica. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 27 vols. [CR]

126 ANNALS 2012-13 Planas, s. (1993). Camprodon. Girona: Caixa de Girona – Diputació de Girona. (Quaderns de la Revista de Girona, 48)

Puchades, J. M.; M. Reixach (1969). «Bisbat de Vic. Mapa de termes parroquials», dins Bisbat de Vic. Aspectes geogràfics, històrics, demogràfics, pastorals. Granollers: Bisbat de Vic; Editorial Montblanc.

Rius, J. (1946-1947). Rationes Decimarum Hispaniae. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2 vols.[RDH]

Sevillano, J. (1953). Inventario de pergaminos medievales de monasterios gerundenses. Madrid: Dirección General de Archivos y Biblioteca.

Sobrequés, S.; S. Riera; M. Rovira; R. Ordeig (2003). Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2 vols. (Catalunya Carolíngia; 5) [CC-5]

Soldevila, X. (2000-2001). «La ramaderia ovina i el comerç de la llana a Torroella de Montgrí (1290-1340)», Estudis d’Història Agrària [Barcelona], n. 14, p. 63-90. —— (2002). «La transhumància entre el Baix Empordà i el Pirineu (1270-1348)», Ibix – Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2000-2001 [Ripoll], núm. 2, p. 107- 115.

Viader, R. (1995). «L’irrationnelle possession des églises d’Andorre (xiè-xiiè siècles)”, dins Ph. Sénac (ed.), Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, p. 119-133.

Notes 1 DEC, n. 30 (904.11.27). Per a l’acta de consagració de la Bisbal, cf. DEC, n. 29 (904.11.08).

2 Diversos autors han remarcat el vincle entre parroquialització i feudalització a les terres altes del Pirineu; cf. Martí, 1995: p. 71; Oliver, 1995 i 1996; Viader, 1995; Mallorquí, 2009 i 2014. 3 LVBG. En el present treball, no tenim en compte ni els delmes menors ni els dels novals, per als quals gairebé no tenim valoracions econòmiques. 4 LVBG, n. 257, 258, 259 i 260 (1362-1371). A Molló i Creixenturri sí que es delmaven els raïms, cf. LVBG, n. 262 i 266 (1362-1371). De la parròquia de Camprodon no es dóna aquesta dada.

5 LVBG, n. 263 (1362-1371); cf. Mallorquí, 2010: p. 181-182; LVBG, p. 99-103.

6 LVBG, n. 160 (1362-1371); cf. Alcover; Moll, 1926-1962; Soldevila, 2000-2001: p. 108-110; Miralles, 2005: p. 255. 7 LVBG, n. 113 (1362-1371).

ANNALS 2012-13 127 8 Mallorquí, 2010: p. 181-182 i 199. Aquesta mateixa situació es repetia a Castella, als segles moderns: els delmes dels pobles de la Sierra de Trescasas a Villacastín, basats en els productes dels ramats transhumants, eren els més rics de la diòcesi de Segòvia; cf. García Sanz, 1975: p. 145.

9 PACB-2, n. 507 (1118.12.06); CPFC, n. 290 (1248.10.15); cf. Pascual, 1993: p. 149-153; Planas, 1993: p. 13-15. El pes de la ramaderia en l’economia de Camprodon es percep en algunes franqueses concedides el 1248: exempció de pagar lloms de porc com a signe de servitud, exempció de la lleuda pels animals de tragina, pels d’engreix i pels de consum propi i reducció de la prestació per matar animals a la carnisseria local.

10 LVBG, p. 155-165; Mallorquí, 2011a: p. 242-247. 11 RDH, p. 75 i p. 86 (1279-1280).

12 Soldevila, 2002: p. 89; LVBG, p. 137-138. 13 El 1328 Jaume de Segúries, de Camprodon, va comprar una part del delme de Crespià per 300 lliures i en va pagar més de 108, el 36,1% del preu de venda, com a lluïsme al bisbe; cf. ADG, Lletres, vol. U-3, f. 37r (1328.01.01). 14 Sobre la conjuntura política de la dècada de 1220 que va portar el bisbe a esdevenir el senyor dels senyors titulars de delmes, cf. Benito, 2005; Mallorquí, 2011a: p. 130-134. Pel que fa a la documentació episcopal relativa als delmes, cf. PM; CCBG; CRV; PPC. 15 Per a la present comunicació no ha estat possible analitzar de manera aprofundida els pergamins de Sant Pere de Camprodon i Sant Pere de Besalú que es conserven a l’ACA i al fons Catllar de la Biblioteca del Palau de Peralada; cf. Batlle, 1950; Sevillano, 1953. 16 DEC, n. 30 (904.11.27). L’any 941 el «termino de domum Sancti Petri de Campo Rotundo» ja servia com a referèn- cia per situar uns molins sobre el Ritort; cf. CC-5, n. 257 (941.06.17).

17 CC-2, p. 77-79 (952.02.03); Planas, 1993: p. 10-11. Sobre la intervenció dels comtes de Besalú en la forma- ció del domini, cf. CC-5, n. 296 (951.07.05), n. 301 (953.07.27), n. 317 (957.01.07), n. 328 (958.05.18), n. 365 (965.08.10), n. 374 (966.10.01), n. 375 (966.10.30), n. 395 (969.01.10), n. 400 (969.05.16), n. 453 (979.02.22) i n. 568 (996.01.01); cf. Bolòs; Hurtado, 1997: p. 78-79. 18 MH, n. 175 (1017.01…). Segons una notícia presumiblement falsa, l’any 948 el bisbe Gotmar de Girona hauria concedit al comte Guifré de Besalú l’església de Santa Maria amb els seus delmes i primícies, cf. CC-5, fals n. 3 (948.04.15). Sí que sembla cert, segons una referència del 962, que Gotmar havia permutat amb Guifré l’església de Sant Pere de Camprodon, on volia aixecar un monestir, amb alous situats al Manol i a Figueres; cf. CC-2, p. 75-76 (962.06.20).

19 DEC, n. 397 (1168.11.13); cf. Pasqual, 1980: p. 5; Marquès, 2007: p. 259. 20 Poc després, el 1375 Alamanda, muller de Bertran de Farners, havia venut la part del delme de Creixenturri al monestir de Sant Pere de Camprodon; cf. FPF, n. 217 (1375.05.16). 21 FPF, n. 34 (1282.09.17); ADG, Mitra, calaix 5, vol. 24, s. f. (1291.03.12). 22 PPC, n. 400 (1358…). Les dues parts pertanyien a la batllia d’Arnau de Boixeda els anys 1362-1371. 23 PM, n. 709 i PPC, n. 103 (1316.10.15); PM, n. 710 (1316.10.25) i n. 980 (1332.08.26); LBG, n. 582 (1347.11.03). El 1347 Mateu Corona, Ramon Bianya i Bernat Calvet es queixaven al batlle del rei que les seves porcions del delme no eren infeudades a ningú, cosa que la documentació episcopal desmenteix rotundament. Entre el 1362 i el 1371 les parts corresponien als fills, Arnau Corona i Pere Bianya i a la filla d’en Calvet; cf.PPC , n. 424 (1368.04.24). 24 CCBG, n. 505 (1280.07.04); CCBG, n. 559, PM, n. 714 i PPC, n. 108 (1317.01.15); ADG, Lletres, vol. U-3, f. 130v- 131r (1328.05.08); PM, n. 951 i PPC, n. 189 (1328.07.27). 25 ETG, n. 44 (1197.05.21). 26 CCBG, n. 429 i PM, n. 139 (1228.09.21); PM, n. 910 i PPC, n. 289 (1324.06.07); PM, n. 1141 i PPC, n. 361 (1347.03.28).

128 ANNALS 2012-13 27 PM, n. 403 (1285.01.30), n. 459 (1293.09.12) i n. 552 (1300.11.05). 28 ADG, Mitra, calaix 5, vol. 24, f. 128r-129r (1253.01.17) i f. 127rv (1336.11.12); PM, n. 1058 (1338.05.02). En el Llibre verd dels anys 1362-1371 figura que cal cercar a qui corresponien els delmes d’en Pomer, cf. LVBG, n. 260. 29 PM, n. 172 (1242.10.18) i n. 295 (1271.09.04); PM, n. 722 i PPC, n. 119 (1317.03.30). Podria ser que el 1339 la batllia del delme hagués passat a Bernat de Pomer, cf. PPC, n. 335 (1339.04.15). 30 Podria ser, però, que entre el 1313 i el 1325 els seus drets haguessin passat als Avinyó, citats com a titulars de delmes a Llanars, cf. PPC, n. 45 (1313.10.19); PM, n. 917 (1325.03.16). 31 CCBG, n. 324 (1171.01.20).

32 Mallorquí, 2011a: p. 130.

33 DEC, n. 396 (1168.11.10); Marquès, 2007: p. 46-47. 34 PPC, n. 356 (1345.04.22), n. 417 (1365.02.15) i n. 419 (1365.03.12). 35 CCBG, n. 348 (1183.04.01); ADG, Mitra, calaix 11, vol. 6, f. 21rv (1292.09.25). 36 CDSDG, n. 238, CCBG, n. 468 i ADG, Mitra, calaix 11, vol. 6, f. 17rv i f. 20v (1255.07.16); CDSDG, n. 239 (1255.08.16). El 1257 el bisbe de Girona i el papa van acceptar la cessió d’aquest delme; cf. CDSDG, n. 251 (1257.01.10) i n. 252 (1257.02.09). Després d’una primera donació d’aquest delme el 1251 al clergue Arnau de Meixella, per tal que fos ordenat prevere, es va originar una disputa entre aquest i l’abadessa de Sant Daniel durant els anys 1272-1282; cf. CDSDG, n. 218 (1251.03.07), n. 304 (1273.02.17), n. 327 (1278.01.24), n. 343 (1281.10.25- 1282.04.27) i n. 347 (1282.07.02). 37 CDSDG, n. 258 (1260.09.11) i n. 259 (1260.09.11); ADG, Mitra, calaix 5, vol. 24, f. 5v-6r (1296.02.21); PM, n. 498 i ADG, Mitra, calaix 5, vol. 24, f. 7v (1296.06.26). 38 CDSDG, n. 81 (1193.01.23), n. 99 (1202.02.05), n. 100 (1202.02.05), n. 120 (1212.05.08), n. 150 (1234.02.13), n. 154 (1234.09.01), n. 155 (1234.10.10), n. 158 (1237.05.12) i n. 164 (1237.11.07). 39 PM, n. 1332 (1368.06.22). 40 DSJA, n. 109 (1163.01.25), n. 243 (1221.07.27) i n. 439 (1272.11.16). El feu dels Queixans, documentat el 1224, va ser adquirit per Beatriu de Canelles el 1260; cf. DSJA, n. 253 (1224.01.16) i n. 368 (1260.01.05). 41 PM, n. 624 (1308.10.04); ADG, Notaria, vol. G-6, f. 14rv i Lletres, vol. U-2, f. 45r (1326…); PM, n. 932 (1327.02.18); ADG, Mitra, calaix 5, vol. 24, f. 135rv (1330.09.26); PM, n. 1042 (1337.05.17); ADG, Notaria, vol. G-12, f. 69rv (1337.03…). 42 ADG, Lletres, vol. U-2, f. 30v-31r (1326…); ADG, Lletres, vol. U-2, f. 30r (1326.10.31); PM, n. 1090 (1341.06.04); PM, n. 1139 i PPC, n. 359 (1347.01.24); PM, n. 1140 i PPC, n. 358 (1347.01.24); ADG, Notaria, vol. G-19, f. 22v i Dotalies, vol. D-155, f. 24r (1347.01.29). En l’arxiu episcopal s’ha conservat el reconeixement d’un habitant de Tregurà, Pere Ramon Cristina, de tenir el delme d’un cortal del mas Barceló pel bisbe; cf. PM, n. 1135 i PPC, n. 357 (1346.09.22). 43 DSJA, n. 169 (1194.11.28) i n. 240 (1220.12.09). Aquesta venda degué originar conflictes amb els batlles locals, anomenats Tregurà; cf. DSJA, n. 190 (1202.04.28) i n. 243 (1221.07.27). 44 PM, n. 1055 (1338.04.04) i n. 1056 (1338.04.22).

45 CC-5, n. 447 (978.07.02) i n. 448 (978.07.02); Marquès, 2007: p. 297. 46 CC-2, p. 77-79 (952.02.03); MH, n. 175 (1017.01…). 47 CC-5, n. 288 (950.03.05). 48 CCBG, n. 2 (834.12.02.), n. 4, n. 5 i n. 6 (842.08.21), n. 7 (844.06.11), n. 10 (881.08.29), n. 11 (886.11.01), n. 13 (891.07.14), n. 21 (899.05.29) i n. 37 (922.06…). Segons els preceptes carolingis de 886 i 899 la porció episcopal

ANNALS 2012-13 129 sobre els pasquers va pujar a la meitat, però el 922 tornava a ser del terç. També les butlles papals del 897 i del 1002 confirmen al bisbe de Girona el terç del pasquer; cf.CCBG , n. 20 (897.10…) i n. 70 (1002.12…).

49 Oliver, 1996: p. 161-162. 50 L’acta de consagració de Camprodon és del 904, cf. DEC, n. 30 (904.11.27). L’església de Molló es documenta el 936; cf. CR, vol. 10, p. 155-159; Marquès, 2007: p. 275. 51 CC-5, n. 446 (978.04.05); CC-5, n. 447 (978.07.02) i n. 448 (978.07.02); CDSDG, n. 12 (1032.10.19); CCBG, n. 348 (1183.04.01). 52 Entre el 1055 i el 1077 Andreu, abat de Sant Joan de les Abadesses, va rebre el jurament de fidelitat de Guillem, fill d’Adelaida, i del vescomte Udalard Bernat, que tenia drets per aquest monestir i pels de Sant Pere de Camprodon i Sant Pere de Besalú; cf. PACB-2, n. 41 (1055-1066) i n. 85 (1055-1077).

53 DSJA, n. 169 (1194.11.28) i n. 415 (1269.07.22); cf. Soldevila, 2002: p. 85-86.

130 ANNALS 2012-13