ANTOLOGIA de poemes per batxillerat

14/01/2014 9:15 1

A la vora de la mar

ROMANCER POPULAR

A la vora de la mar no tinc moneda. n'hi ha una donzella, El meu pare té les claus que en brodava un mocador de l'arquimesa. que és per la reina. –No quedeu per diners no, Quan en fou a mig brodar gentil donzella. li manca seda; No quedeu per diners no, gira els ulls envers la mar; gentil donzella. veu una vela. No quedeu per diners, no, Veu venir un galió prou fio d'ella. tot vora terra, La donzella entra a la nau, en veu venir un mariner tria la seda. que una nau mena. Mentre va mercadejant Mariner, bon mariner, prompte navega. que en porteu seda? Mariner es posa a cantar –De quin color la voleu, cançons novelles. blanca o vermella ? Amb el cant del mariner –Vermelleta la vull jo, s'ha dormideta, que és millor seda; i amb el soroll de la mar vermelleta la vull jo, ella es desperta. que és per la reina. Quan ella s'ha despertat –Pugeu a dalt de la nau ja no veu terra, triareu d'ella. la nau és en alta mar, -Ai no! No hi puc pujar pel mar navega.

14/01/2014 9:15 2

—Mariner, bon mariner, L'una porta vestit d'or, torneu-me a terra, l'altre de seda, perquè els aires de la mar i jo pobreta de mi, me'n donen pena. de sargil negre. Això si que no ho faré, L'una és casada amb un Duc, que heu de ser meva; l'altra és princesa, set anys que vaig pel mar i jo pobreta de mi, per vos donzella. sóc marinera. —Cent llegües dins de la mar —No sou marinera, no, lluny de la terra. que en sereu reina, De tres germanes que som, que sóc el fill del rei sóc la més bella. de l'Anglaterra.

14/01/2014 9:15 3

A Mallorca durant la guerra civil

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL

Verdegen encara aquells camps El cor de la tardor ja s'hi marceix, i duren aquelles arbredes concertat amb fumeres delicades. i damunt del mateix atzur I les herbes es cremen a turons es retallen les meves muntanyes. de cacera, entre somnis de setembre i boires entintades de capvespre. Allí les pedres invoquen sempre la pluja difícil, la pluja blava Tota la meva vida es lliga a tu, que ve de tu, cadena clara, com en la nit les flames a la fosca. serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo! Ara els jardins hi són com músiques i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

14/01/2014 9:15 4

Així com cell que es veu prop de la mort (LXXXI)

MARCH, AUXIÀS

Així com cell qui es veu prop de la mort, corrent mal temps, perillant en la mar, e veu lo lloc on se pot restaurar e no hi ateny per sa malvada sort, ne pren a me, qui vaig afanys passant, e veig a vós bastant mos mals delir: desesperat de mos desigs complir, iré pel món vostre ergull recita

14/01/2014 9:15 5

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

GARCIA, FRANCESC VICENT

Ab una pinta de marfil polia Sos cabells de finíssima atzabeja A qui los de or més fi tenen enveja, En un terrat, la bella Flora un dia;

Entre ells la pura neu se descobria Del coll que, ab són contrari, més campeja I, com la mà com lo marfil blanqueja Pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat, que ab estremada gràcia Aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m’alterava I, temerós de alguna gran desgràcia, De prendre’ls tregües ganes me venien.

14/01/2014 9:15 6

A vo s Dona Verge Santa Maria

LLULL

A vós, Dona Verge Santa Maria, Pus mon voler vol vostra senyoria, dó mon voler, qui·s vol enamorar lo meu membrar e·l saber vos vull dar; de vós tan fort que sens vós no volria car sens voler, Dona, jo què·ls faria? en nulla re desirar ni amar; E vós, Dona, si·us plai, façats membrar, car tot voler ha melloria entendre, amar a clerecia, sobre tot altre que no sia per ço que vagen en Suria volent en vós, qui és maire d'amor. los infeels convertir, preïcar, Qui vós no vol, no ha d'on s'enamor. e·ls crestians facen pacificar.

Mant hom se vana que morria pel vostre fill, si loc venia; mas paucs són cells qui·l vagen preïcar als infeels, car mort los fai dubtar.

14/01/2014 9:15 7

Aiguamarina

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Voldria, ni molt ni poc: I fer tot el que fem, ésser lliure com una ala, oberts de cor i de parpelles, i no mudar-me del lloc i amb tots els cinc sentits; platejat d'aquesta cala; sense la por de jeure avergonyits i encendre el foc quan surtin les estrelles. del pensament que vibra, i llegir només un llibre antic, Comprendre indistintament sense dubte, ni enveja, ni enemic. rosa i espina; I no saber on anirem, i estimar aquest moment, quan la mort ens cridi al tàlem: i aquesta mica de vent, creure en la fusta del rem i el teu amor, transparent i en la fusta de l'escàlem. com una aigua-marina.

14/01/2014 9:15 8

Assaig de ca ntic en el temple

ESPRIU, SALVADOR Però no he de seguir mai el meu somni, i em quedaré aquí fins a la mort, Oh!, que cansat estic de la meva car sóc també molt covard i salvatge covarda, vella, tan salvatge terra, i estimo a més amb un i com m'agradaria d'allunyar-me'n, desesperat dolor nord enllà, aquesta meva pobra, on diuen que la gent és neta, bruta, trista, dissortada pàtria. i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que abandona el seu indret", mentre jo ja ben lluny, em riuria, de la llei de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble.

14/01/2014 9:15 9

Be lgica

CARNER, JOSEP

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, I tot sovint, vora un portal d’església, m’agradaria fer-me vell en un país hi hauria, acolorit, un mercat de renom, on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, amb botí de la mar, amb presents de la terra, i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres amb molt de tot per a tothom. guarnides d’arços, d’oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, Una ciutat on vagaria i carrers i fanals avançant per les prades. de veure, per amor de la malenconia I cel i núvol, manyacs o cruels, o per desig de novetat dringant, restarien captius en canals d’aigua trèmuls, cases antigues amb un parc on nien ombres tota desig d’emmirallar els estels. i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents farien —ai, badats— oficials rengleres M’agradaria fer-me vell dins una en la inauguració dels monuments. ciutat amb uns soldats no gaire de debò, I tot de sobte, al caire de llargues avingudes, on tothom s’entendrís de música i pintures hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys o del bell arbre japonès quan treu la flor, per a l’amor, la joia, la solitud i els planys. on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa, De molt, desert, de molt, dejú, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. de pipes, de parlades i d’hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats.

14/01/2014 9:15 10

Però ningú no se’n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d’or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: —És el senyor de cada dia.

14/01/2014 9:15 11

Blanca era com la neu

TOMÀS AGULLÓ

Blanca era com la neu; de blanc vestida, com sa innocència en es seu front impresa: damunt sa llarga cabeiera estesa, corona virginal de flors teixida; blau mantell, com el cel que l’ha acollida, blanc es vel, com dets àngels sa puresa: així la veia jo, ple de tristesa, com si estàs solament allà adormida.

Així la veia jo, i la veig encara, enmig des camp que, trist, per mi verdetja, prop des torrent que, trist, per mi redola.

La veig en fosca nit i en lluna clara, i sa hermosa visió, que així em rodetja, endolceix un dolor que no aconsola.

14/01/2014 9:15 12

Brida

MARIA MERCÈ MARÇAL

A la fira dels Folls em fa senyals: jo vaig jo hi aniria. per l'altra riba, Vindria qui sap d'on -i ningú no ho sabria- traginer de cançons amb els llavis oscats en cavall sense brida. de molta vida, Cadenes són presons traginer de cançons i jo en fugia en cavall sense brida. pel call dels bandolers a trenc de dia. Quin esquer se m'arrapa a la fira dels Folls a la geniva? jo hi aniria Amor, estel amarg a la deriva, traginer de cançons en cavall sense brida.

14/01/2014 9:15 13

Cambra de la tardor

GABRIEL FERRATER

La persiana, no del tot tancada, com manca una casa a la mançana. un esglai que es reté de caure a terra, "Canten, no ens separa de l'aire. Mira, s'obren i avui no els sento. Criden, riuen, trenta-set horitzons rectes i prims, i avui que callen em fa estrany". però el cor els oblida. Sense enyor Que lentes se'ns va morint la llum, que era color les fulles roges de les veus, que incertes de mel, i ara és color d'olor de poma. quan vénen a colgar-nos. Adormides, Que lent el món, que lent el món, que lenta les fulles dels meus besos van colgant la pena per les hores que se'n van els recers del teu cos, i mentre oblides de pressa. Digues, te'n recordaràs les fulles altes de l'estiu, els dies d'aquesta cambra? oberts i sense besos, ben al fons "Me l'estimo molt. el cos recorda: encara Aquelles veus d'obrers - Què son?" tens la pell mig del sol, mig de la lluna. Paletes:

14/01/2014 9:15 14

Canço del mati encalmat

ESPRIU

El sol ha anat daurant del mati, a la casa el llarg somni de l'aigua. dels morts del meu vell nom, Aquests ulls tan cansats dic avui: "Sóc encara". del qui arriba a la calma M'adormiré demà han mirat, han comprès, sense por ni recança. oblidaven. I besarà l'or nou la serenor del marbre. Lluny, enllà de la mar, se'n va la meva barca. Solitari, en la pau De terra endins, un cant del jardí dels cinc arbres, amb l'aire l'acompanya: he collit ja el meu temps, "Et perdràs pel camí la rara rosa blanca. que no té mai tornada". Cridat, ara entraré en les fosques estances. Sota la llum clement

14/01/2014 9:15 15

Cançoneta incerta

JOSEP CARNER

Aquest camí tan fi, tan fi, ¿És un recer per a adormir ¿qui sap on mena? qui passi pena? ¿És a la vila o és al pi Aquest camí tan fi, tan fi, de la carena? qui sap on mena? Un lliri blau, color de cel, ¿Qui sap si trist o somrient diu: -Vine, vine-. acull son hoste? Però: -No passis! -diu un vel ¿Qui sap si mor sobtadament, de teranyina. sota la brosta? ¿Serà drecera del gosat, ¿Qui sabrà mai aquest matí rossola ingrata, a què em convida? o bé un camí d'enamorat, I és camí incert cada camí, colgat de mata? n'és cada vida.

14/01/2014 9:15 16

Cançoneta lleu e plana

GUILLEM DE BERGUEDÀ

Cançoneta lleu i plana que el nervi us estirés. lleugereta i gens ufana Ah, marquès, marquès, marquès!, faré damunt el marquès, d'engany ets farcit i ple. el traïdors de mataplana, que és d'engany farcit i ple. No obté qui de vós fia Ah, marquès, marquès, marquès!, ni amor ni companyia, d'engany ets farcit i ple. guardar-se ha del marquès. Qui amb vós conviu a ple dia, Beneïdos són les pedres de nit no en vol saber res. a Melgur. prop de Someires, Ah, marquès, marquès, marques!, on tres dents perdé el marquès, d'engany ets farcit i ple. un mal record en tingueres i allí no s'hi coneix res. I ben foll és qui es vana Ah, marquès, marquès, marquès!, de fer amb vós la migdiada d'engany ets farcit i ple. sens pantalons ben estrets. No conec fill de cristiana Pel braç no us dono una figa, que pitjors costums tingués. sembla cabiró de biga Ah, marquès, marquès, marquès!, i el porteu molt mal estès. d'engany ets farcit i ple. Us caldria una ortiga

14/01/2014 9:15 17

Canigo , Los dos campanars

VERDAGUER, JACINT

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies, Dels romàntics altars no en queda rastre, Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel, del claustre bizantí no en queda res: i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies caigueren les imatges d'alabastre aqueixes valls de salms i melodies i s'apagà sa llàntia, com un astre la terra d'àngels i de sants lo cel? que en Canigó no s'encendrà mai més.

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri, Com dos gegants d'una legió sagrada escola de l'amor de Jesucrist? sols encara hi ha drets dos campanars: On és, oh soledat!, lo teu salteri? són los monjos darrers de l'encontrada, On tos rengles de monjos, presbiteri, que ans de partir, per última vegada, que, com un cos sens ànima, estàs trist? contemplen l'enderroc de sos altars.

D'Ursèol a on és lo Dormitori? Són dues formidables sentinelles La celda abacial del gran Garí? que en lo Conflent posà l'eternitat; On és de Romualdo l'oratori, semblen garrics los roures al peu d'elles; los palis i retaules, l'ori evori les masies del pla semblen ovelles que entretallà ha mil anys cisell diví? al peu de llur pastor agegantat.

Los càntics i les llums s'esmortuïren; Una nit fosca al seu germà parlava los himnes sants en l'arpa s'adormiren, lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu? la rosa s'esfullà com lo roser; Alguna hora a ton cant me desvetllava com verderoles que en llur niu moriren i ma veu a la teva entrelligava quan lo bosc les oïa més a pler. cada matí per beneir a Déu.

14/01/2014 9:15 18

-Campanes ja no tinc- li responia I jo plorava amb ells i encara ploro, lo ferreny campanar de Sant Martí-. mes ai!, sens esperança de conhort, Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia! puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro, Per tocar a morts pels monjos les voldria; i de pressa, de pressa, jo m'esfloro, per tocar a morts pels monjos i per mi. rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren! -Caurem plegats- lo de Cuixà contesta- Tota una tarda los vegí plorar; Jo altre cloquer tenia al meu costat; set vegades per veure'm se giraren; rival dels puigs, alçava l'ampla testa, jo aguaito fa cent anys per on baixaren; i amb sa sonora veu, dolça o feresta, tu que vius més avall, no els veus tornar? estrafeia el clarí o la tempestat.

-No! Pel camí de Codalet i Prada Com jo, teia nou-cents anys de ma vida, sols minaires i llauradors: mes, nou Matusalem, també morí; diu que torna a son arbre la niuada, com Goliat al rebre la ferida, mes ai!, la que deixà nostra brancada caigué tot llarg, i ara a son llit me crida no hi cantarà mai més dolces amors. son insepult cadavre gegantí.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra; Abans de gaire ma deforme ossada nosaltres damunt seu anam caient; blanquejarà en la vall de Codalet; lo segle que ens deu tant ara ens aterra, lo front me pesa més i a la vesprada, en son oblit nostra grandor enterra quan visita la lluna l'encontrada, i ossos i glòries i records se'ns ven. tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures del comte de Rià, mon fundador; tu baixaràs a reposar amb mi, convertí mes capelles en estables, i ai!, qui llaure les nostres sepultures i desniuats los àngels pels diables on foren Sant Miquel i Sant Martí-. en eixos cims ploraren de tristor.

14/01/2014 9:15 19

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven; Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol, mes resta sempre el monument de Déu; recomençant los càntics que ells acaben, i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra los tudons amb l'heurera conversaven, al Canigó no el tiraran a terra, amb l'estrella del dia el rossinyol. no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Somrigué la muntanya engallardida com si estrenàs son verdejant mantell; mostrà's com núvia de joiells guarnida; i de ses mil congestes la florida blanca esbandí com taronger novell.

14/01/2014 9:15 20

Colguen les gents amb alegria festes

A MARCH

Colguen les gents ab alegria festes, Cell Texion qui·l buytre·l menga·l fetge loant a Déu, entremesclant deports; e per tots temps brota la carn de nou, places, carrers e delitables orts en son menjar aquell ocell may clou; sien cerquats ab recont de grans gestes; pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge, e vaja yo los sepulcres cerquant, car és hun verm qui romp la mia pensa, interrogant ànimes infernades, altre lo cor, qui may cessen de rompre, e respondran, car no són companyades e llur treball no·s porà enterrompre d'altre que mi en son contínuu plant. sinó ab ço que d'aver se defensa.

Cascú requer e vol a son senblant; E si la mort no·m dugués tal offensa per ço no·m plau la pràtica dels vius. -ffer mi absent d'una tan plasent vista-, D'imaginar mon estat són esquius; no li graesch que de tera no vista sí com d'om mort, de mi prenen espant. lo meu cors nuu, qui de plaer no pensa Lo rey xipré, presoner d'un heretge, de perdre pus que lo ymaginar en mon esguart no és malauyrat, los meus desigs no poder-se complir; car ço que vull no serà mai finat, e si·m cové mon derrer jorn finir, de mon desig no·m porà guarir metge. seran donats térmens a ben amar.

14/01/2014 9:15 21

E si·n lo cel Déu me vol allogar, creure de mi, que só en tal dolor, part veur·a Ell, per complir mon delit no fareu molt que y doneu plena fe. serà mester que·m sia dellay dit que d'esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poqua mercé mor l'ignoscent e per amor-vos martre: cell qui lo cors de l'arma vol departre, si ferm cregués que us dolrríeu de se.

Tornada

Lir entre carts, vós sabeu e yo sé que·s pot bé fer hom morir per amor;

14/01/2014 9:15 22

Com se que es besa

SALVAT-PAPASSEIT

rs.

14/01/2014 9:15 23

Corrandes d’exili

PERE QUART – JOAN OLIVER

Una nit de lluna plena Avui en terres de França tramuntàrem la carena, i demà més lluny potser, lentament, sense dir re... no em moriré d'enyorança Si la lluna feia el ple ans d'enyorança viuré. també el féu la nostra pena. En ma terra del Vallès L'estimada m'acompanya tres turons fan una serra, de pell bruna i aire greu quatre pins un bosc espès, (com una Mare de Déu cinc quarteres massa terra. que han trobat a la muntanya) "Com el Vallès no hi ha res".

Perquè ens perdoni la guerra, Que els pins cenyeixin la cala, que l'ensagna, que l'esguerra, l'ermita dalt del pujol; abans de passar la ratlla, i a la platja un tenderol m'ajec i beso la terra que bategui com una ala. i l'acarono amb l'espatlla. Una esperança desfeta, A Catalunya deixí una recança infinita. el dia de ma partida I una pàtria tan petita mitja vida condormida; que la somio completa l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.

.

14/01/2014 9:15 24

Desert d’amics

JORDI DE SANT JORDI

Desert d’amichs, de bens e de senyor, Tots aquests mals no·m son res de sofrir en estrany loch y en stranya contrada, en esguart d’u qui al cor me destenta luny de tot be, fart d’enuig e tristor, e·m fay tot jorn d’esperança partir: ma voluntat e pensa caytivada, com no vey res que·ns avans d’una spenta me trop del tot en mal poder sotsmes, en acunçar nostre desliuramen, no vey algu que de me s’aja cura, e mes que vey ço que·ns demana Sforça, e soy guardats, enclos, ferrats e pres, que no sofrir algu rahonamen, de que·n fau grat a ma trista ventura. de que langueix ma virtut e ma força. Eu hay vist temps que no·m plasia res, Per que no say ni vey res al presen ara·m content de ço qui·m fay tristura, que·m puixe dar en valor d’una scorça, e los grillons laugers ara preu mes mas Deu tot sol, de qui prench fundamen qu’en lo passat la bella brodadura. e de qui fiu, hi·b qui mon cor c’esforça; Fortuna vey qu’a mostrat son voler e d’altra part del bon rey liberal, sus me, volent qu’en tal punt vengut sia; qui·m socorrech per gentilesa granda, però no·m cur, pus ay fayt mon dever lo qui·ns ha mes del tot en aquest mal, ab tots los bons qu·em trob en companyia. que’ell me·n traura, car soy jus sa comanda. Car prench conort de com suy presoner per mon senyor, servint tant com podia, Tornada d’armes sobrat e per major poder, no per defaut gens de cavalleria. Rey virtuos, mon senyor natural, E prench conort quan no puch conquerir tots al present no·us fem altra demanda, haver en res sens que treball no senta, mas que·us recort que vostra sanch reyal mas d’altra part cuyt de tristor morir may defalli al qui fos de sa banda. com vey que·l mon del revers se contenta.

14/01/2014 9:15 25

Eco

BROSSA, JOAN

-Explica’m, tu, què és el sol. -El sol. -Explica’m què és la lluna. -La lluna. -I per què en Pere plora amb desconsol? -Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels? -No són més que els estels i les muntanyes. -I aquestes canyes? I aquestes arrels? -Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí? I aquestes mans que fan ombra xinesa? Digues: i el món? I l’home? -Heus aquí l’última forma de la saviesa:

Mira’t a fons, afirma sempre el que és i aprèn amb seny que no pots fer res més.

14/01/2014 9:15 26

El pendí s

ARDERIU, CLEMENTINA

Jo deia ahir: Si em vull salvar, Res ni ningú ésser i sentir, bé cal pujar, no se m'enduu. fortuna rara. no mirar enrere. La mà amorosa, Per què la gent -rosec mesquí- Enlaire sols puc esguardar, l'esguard serè i el pas segur, no se n'amara, que en la vorera la remorosa d'ésser i sentir? l'herba es secà parla d'algú I era per mi i es revoltà que al cor tan nu goig pur. Mes ara, sa cabellera. fos venturosa, per un pendís I els arbres són tot, lentament, rodoladís d'un sol pregon sens frisament, jo faig ma via. la immòbil presa; fuig de ma ruta. tot el brancatge acota el front, Pel món tingués com el morent Un pas amunt i en llisco sis. i gran feresa l'ànima eixuta, Si defallia, dins mi es difon. i aquell fre per mon pendís Sóc no sé on, deseiximent tan dret i llis re no es palesa. que res no immuta rodolaria.

14/01/2014 9:15 27

El pi de Formentor

MIQUEL COSTA I LLOBERA

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge: més poderós que el roure, més verd que el taronger, domina les muntanyes i aguaita l’infinit; conserva de ses fulles l’eterna primavera, per ell la terra és dura, mes besa son ramatge i lluita amb les ventades que atupen la ribera, lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge com un gegant guerrer. per glòria i per delit.

No guaita per ses fulles la flor enamorada; Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades no va la fontanella ses ombres a besar; i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal, mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada llavors ell riu i canta més fort que les onades, i li donà per terra l’esquerpa serralada, i vencedor espolsa damunt les nuvolades per font la immensa mar. sa cabellera reial.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura, no canta per ses branques l’aucell que encativam; com a penyora santa duré jo el teu record. lo crit sublim escolta de l’àguila marina, o del voltor que puja sent l’ala gegantina Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura remoure son fullam. i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... Oh vida!, oh noble sort! Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel, Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals. i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, de les amors del cel. i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada com l’au dels temporals

14/01/2014 9:15 28

Elegies de Bierville

CARLES RIBA

ELEGIA III

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnas que en el fons del teu salt, sota l’onada rient, dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

14/01/2014 9:15 29

Elegies de la represa

LEVERONI, ROSA

VI

No em preguntis, amor, per què t'estimo, si no trobo raons. ¿Però podría dir-te del rossinyol la meravella ni el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra, ni aquest plorar suau de les estrelles? ¿És que sabries, cert, l'ardent misteri d'unes ales signant l'atzur en calma, o el fluir de la font, o de la branca aquest respir beat quan l'aire passa?... No em preguntis, amor, per què t'estimo, si et tenia dins meu i ni sabría ja veure't com a tu, perquè respires dintre del meu respir, si dels meus somnis ets l'únic somni viu que no podría arrabassar la Mort...

14/01/2014 9:15 30

Elogi dels diners

TURMEDA

Diners de tort fan veritat, Diners alegren los infants Diners fan vull al món lo joc, i de jutge fan advocat; e fan cantar los capellans e fan honor a molt badoc; savi fan tornar l’hom orat, e los frares carmelitans a qui diu “no” fan-li dir “hoc”, puix que d’ells haja. a les grans festes. vejats miracle!

Diners fan bé, diners fan mal, Diners, magres fan tornar gords, Diners, doncs, vulles aplegar. diners fan l’home infernal e tornen lledesmes los bords, Si els pots haver no els lleixs anar; e fan-lo sant celestial, si diràs “jas” a hòmens sords, si molts n’hauràs poràs tornar segons que els usa. tantost se giren. Papa de Roma.

Diners fan bregues e remors, Diners tornen los malalts sans; Si vols haver bé o no dan e vituperis e honors, moros, jueus e crestians, per advocat té sent “jo ha’n”. e fan cantar preïcadors: lleixant a Déu e tots los sants, Totes coses per ell se fan Beati quorum. diners adoren. en esta vida.

14/01/2014 9:15 31

Els amants

V. A. ESTELLÉS

(La carn vol carn, Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres. ara un muscle i després el peçó d’una orella. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. i tenim l’enyorança amarga de la terra, Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. d’anar a rebolcons entre besos i arraps. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. i rodolem per terra entre abraços i besos. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. No comprenem l’amor com un costum amable, Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. com un costum pacífic de compliment i teles Després, tombats en terra de qualsevol manera, (i que em perdoni el cast senyor López-Picó) comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, Es desperta, de sobte, com un vell huracà, que no estem en l’edat, i tot això i allò. i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. No hi havia a València dos amants com nosaltres, Jo desitjava, a voltes, un amor educat car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs. i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

14/01/2014 9:15 32

E s quan dormo que hi veig clar

FOIX, J. V.

És quan plou que ballo sol Planto la meva bandera; Vestit d'algues, or i escata, Amb una aggulla saquera Hi ha un pany de mar al revolt Mato el monstre que no dic. I un tros de cel escarlata, És quan ric que em veig gepic Un ocell fa un giravolt Al bassal de sota l'era. I treu branques una mata, El casalot del pirata És quan dormo que hi veig clar És un ample girasol. Foll d'una dolça metzina, És quan plou que ballo sol Amb perles a cada mà Vestit d'algues, or i escata. Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar És quan ric que em veig gepic I el jaç de la salvatgina, Al bassal de sota l'era, –O la lluna que s'afina Em vesteixo d'home antic En morir carena enllà. I empaito la masovera, És quan dormo que hi veig clar I entre pineda i garric Foll d'una dolça metzina.

14/01/2014 9:15 33

Floral

FERRATER, GABRIEL

La primavera del cinquanta-dos, les noies portaven bruses blanques i rebeques verdes, i pel carrer sentíem el fresseig precipitat de flors i fulles on s’amaguen els negres cuirs de l’ametller. Vaig fer trenta anys, que també em semblen prematurs. Però cap vent no en fa justícia. Romanen, inconvincents i eixuts, sota cada any que va venint per recobrir l’edat distreta, el blanc atònit i el verd aspre, i aquell ventet menut pels llargs carrers de noies flors i fulles, el record que se me’n va, de tan confús, cap al futur, se’m fa desig, i la memòria em verdeja.

14/01/2014 9:15 34

L’Elionor

MARTÍ I POL, MIQUEL

L'Elionor tenia les ganes de plorar catorze anys i tres hores ni aquella irreprimible quan va posar-se a treballar. sensació de solitud. Aquestes coses queden Les dones deien que el que li passava enregistrades a la sang per sempre. era que es feia gran i que aquells mals Duia trenes encara es curaven casant-se i tenint criatures. i deia: "sí, senyor" i "bones tardes". L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia La gent se l'estimava, predicció de les dones, l’Elionor, tan tendra, va créixer, es va casar i va tenir fills. i ella cantava mentre El gran, que era una noia, feia córrer l'escombra. feia tot just tres hores Els anys, però, a dins la fàbrica que havia complert els catorze anys es dilueixen en l'opaca quan va posar-se a treballar. grisor de les finestres, Encara duia trenes i al cap de poc l'Elionor no hauria i deia: "sí, senyor", i "bones tardes". pas sabut dir d'on li venien

14/01/2014 9:15 35

L’encí s que fuig

SALVÀ, M ANTÒNIA

Boira que el cim vas fregant volandera, Tota ma vida tremola agraïda flaire que passes amb l’ala del vent, quan un moment l’ha sentida vibrar. aigua de neu que entre molsa i falguera Mes ella passa, i què en resta a la vida dius ta cançó per rocosa pendent. sinó el neguit de sentir-la passar?

Rous matinals i poncelles descloses, Oh aquell desfici que mai s’agombola! com jo fruesc vostre encís fugitiu! Oh aquella amor consirosa i plaent, Dins el misteri que esfulla les roses de tot quant fuig, o que passa, o que vola, veig la Bellesa que passa i somriu. boira del cim o fontana d’argent!

Amb quin plaer d’exquisida recança jo l’he sentida quan passa pel món, que en sa escomesa ja du l’enyorança, de tan seguit com s’allunya i se fon!

14/01/2014 9:15 36

La balada de la garsa i l’esmerla

ROIS DE CORELLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres, “El mal que pas no puc guarir penatge blanc, he vista una garsa, si no em mirau sola, sens par, de les altres esparsa, ab los ulls tal que puga dir que del mirar mos ulls resten alegres; que ja no us plau i, al seu costat, estava una esmerla, que jo per vós haja a morir. ab un tal gest, les plomes i lo llustre, Si muir per vós, llavors creureu que no és al món poeta tan il.lustre, l'amor que us port, que pogués dir les llaors de tal perla; e no es pot fer que no ploreu i, ab dolça veu, per art ben acordada, la trista mort cant e tenor, cantaven tal balada: d'aquell que ara no voleu; que el mal que pas no em pot jaquir si no girau los vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir”.

14/01/2014 9:15 37

La balanguera

ALCOVER, JOAN.

La balenguera fila, fila, la balenguera filarà. La balenguera misteriosa, La balenguera fila, fila,… com una aranya d’art subtil, buida que buida sa filosa, Belllugant l’aspi, el fil cabdella, de nostra vida treu el fil. i de la pàtria la visió Com una parca bé cavil·la, fa bategar son cor de vella teixint la tela per demà. sota la sarja del gipó. Dins la profunda nit tranquil·la La balenguera fila, fila,... destria l’auba que vindrà.

Girant l’ullada cap enrera La balenguera fila, fila,… guaita les ombres de l’avior, i de la nova primavera De tradicions i d’esperances sap on s’amaga la llavor. teix la senyera pel jovent, Sap que la soca més s’enfila com qui fa un vel de nuviances com més endins pot arrelar. amb cabelleres d’or i argent de la infantesa que s’enfila, La balenguera fila, fila,… de la vellura que se’n va. Quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons; La balenguera fila, fila, veu com davallen a les fosses la balenguera filarà. els que ara viuen d’il·lusions, els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar.

14/01/2014 9:15 38

La ciutat llunyana

MÀRIUS TORRES

Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: —la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrí.

14/01/2014 9:15 39

La vaca cega

MARAGALL, JOAN

Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega. D’un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot, mentres pasturen l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria. Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.

1893

14/01/2014 9:15 40

Les boies

VINYOLI, JOAN

Intentaré de dir la llum de la foscúria Girndoles d'estrelles de la mar encrespada a trenc de nit. il.luminen el cel mes negre que una gola Escumes de llop. fosforescents. La serp del vent, Les barques mal deixades, desenroscada, xiula pels carrers. prop d'aigua, el cabrestant que els homes fan girar, Dalt l'illa vestits de nit, se les enduia platja amunt. llampeguejada gira el far.

Els gavians s'arreceren dins meu, els crits La fressa de la nit negra i els udols, del vent i de les aigües es va fent en mi també. mes poderosa cada cop: tanquen finestres Sé prou que la claror i portes. Sols a la taverna germina dins la fosca. dels Oratges se senten On és que som? Enlloc? les màquines de joc; encara allí, Fora de tot? Qui ve? pots beure canya a glops petits. Si vols dormir tranquil pensa en les boies.

14/01/2014 9:15 41

No’l prenatz lo fals marit

CERVERÍ DE GIRONA

Ayço es viadeyra Això és una viadera

No·l prenatz lo fals marit, No el prengueu el fals marit, Jana delgada! Jana delgada! I No·l prenatz lo fals jurat, I No el vulgueu, qui ha perjurat que pec es mal enseynat, i és un pec mal ensenyat, Yana delgada. Jana delgada. II No'l prenatz lo fals marit, II No el vulgueu el mal marit, que pes es ez adormit, que és un betzol ensopit, Yana delgada. Jana delgada. III Que pec es mal enseynat, III Que és pec mal ensenyat, no sia per vos amat, no sigui per vós amat, Yana delgada. Jana delgada. IV Que pec es ez adormit, IV Que és un betzol ensopit, no jaga amb vos el lit, no jegui amb vós al llit, Jana delgada. Jana delgada. V No sia per vos amat, V No sigui per vós amat, mes val cel c'avetz privat, més val l’altre, d'amagat, Yana delgada. Jana delgada. VI No jaga ab vos el lit; VI Que no jegui amb vós al llit. mes vos y valra l'amich, Molt més us hi val l’amic, Yana delgada. Jana delgada.

14/01/2014 9:15 42

Oda a Catalunya des dels tro pics

ABARAB AGUSTÍ

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes, sinó la difícil duresa del temps que fa navegables els records i desterra imatges. No vull la degotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust de les farines

5 i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre, sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria desesperada del vol de la meva sang sense diàleg, zenit del meu cor i de les marxes mutables, ets tu, Pàtria!

l món m’oculta l'uniforme de la teva tristesa ennoblida i callada, però no deixen d'arribar-me les barques que endoles clandestinament....

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom. aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren, i em sorprenc a les platges cercant les ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.

Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel d’un continent d’agulles, comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins...

14/01/2014 9:15 43

Oh Pàtria que tant se t'ha estimat flautejant, ¿què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada, assetjat per atlètiques aromes, dins les tardes de cavalls i arcs iris? També sabria plorar-te, sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades...

Plor i sanglot potser, però l'enyorança no. ¿Com puc enyorar-te si no t'has desprès de mi, si ets tan forta d'existència com l’amor en el refugi dels cossos?

......

Tu ets la terra, l'arbre, el foc.

Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda, el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims, sota els arcs de l'alba nova. Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del futur, per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...

14/01/2014 9:15 44

Oda a Espanya

MARAGALL, JOAN.

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill Jo he vist els barcos – marxar replens que et parla en llengua – no castellana; dels fills que duies – a que morissin: parlo en la llengua – que m’ha donat somrients marxaven – cap a l’atzar; la terra aspra: i tu cantaves – vora del mar en’questa llengua – pocs t’han parlat; com una folla. en l’altra, massa. On són els barcos? – On són els fills? T’han parlat massa – dels saguntins Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: i dels que per la pàtria moren: tot ho perderes, – no tens ningú. les teves glòries – i els teus records, Espanya, Espanya, – retorna en tu, records i glòries – només de morts: arrenca el plor de mare! has viscut trista. Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; Jo vull parlar-te – molt altrament. que el plô et torni feconda, alegre i viva; Per què vessar la sang inútil? pensa en la vida que tens entorn: Dins de les venes – vida és la sang, aixeca el front, vida pels d’ara – i pels que vindran: somriu als set colors que hi ha en els núvols. vessada és morta. On ets, Espanya? – no et veig enlloc. Massa pensaves – en ton honor No sents la meva veu atronadora? i massa poc en el teu viure: No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? tràgica duies – a morts els fills, Has desaprès d’entendre an els teus fills? te satisfeies – d’honres mortals, i eren tes festes – els funerals, Adéu, Espanya! oh trista Espanya!

14/01/2014 9:15 45

Oda a Guynemer

JUNOY, JOSEP

14/01/2014 9:15 46

Oda a la pa tria

ARIBAU

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, Que val que m’haja atret una enganyosa sort oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia, a veure de més prop les torres de Castella, dels núvols e del cel de lluny vos distingia, si el cant dels trobadors no sent la mia orella, per lo repòs etern, per lo color més blau. ni desperta en mon pit un generós record?

Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau, En va a mon dolç país en ales jo em transport, com guarda vigilant, cobert de boira e neu, e veig del Llobregat la platja serpentina, guaites per un forat la tomba del Jueu, que, fora de cantar en llengua llemosina, e al mig del mar immens la mallorquina nau. no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Jo ton superbe front coneixia llavors, Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis com conèixer pogués lo front de mos parents, que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, coneixia també lo so de tos torrents la llengua d’aquells forts que acataren los reis, com la veu de ma mare o de mon fill los plors. defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Mes, arrencat després per fats perseguidors, Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis ja no conec ni sent com en millors vegades; per estranya regió l’accent natiu, no plora, així, com arbre migrat a terres apartades, que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora, son gust perdent los fruits e son perfum les flors. ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

14/01/2014 9:15 47

En llemosí sonà lo meu primer vagit, Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat quan del mugró matern la dolça llet bevia; que puga d’home en cor gravar la mà del cel, en llemosí al Senyor pregava cada dia, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel, e càntics llemosins somiava cada nit. que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat en llemosí li parl, que llengua altra no sent, cessarà de cantar de mon patró la glòria e ma boca llavors no sap mentir ni ment, e passe per ta veu son nom e sa memòria puix surten mes raons del centre de mon pit. als propis, als estranys, a la posteritat.

14/01/2014 9:15 48

Poema

BROSSA

14/01/2014 9:15 49

Que jo no sigui me s

RIBA, CARLES

Que jo no sigui més com un ocell tot sol qui de recança ulls clucs es peix, ales esteses sobre un gran riu tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix per on davallen lentes barques de gent que riu i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix a l'ombra baixa del tenderol, i minva cap al mar. i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís, mena amb fatiga cap a ciutats ¿Quin moviment humà pot encara desfer que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats l'encant, llançar-me sang i sentits d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits, i un cloqueret feliç. o al cant, que d'home a home va i ve?

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar ¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial imatges clares dintre del cor. que un tret, per folga, tomba del cel, ... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel, que flota i fina lluny de la mà. cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel, Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar, sense un plany pel seu mal?

14/01/2014 9:15 50

Sol i de dol

FOIX, J. V.

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany.

14/01/2014 9:15 51

Tot l’enyor de dema

SALVAT-PAPASSEIT A MARIÀ MANENT

Ara que estic al llit de les altres que porta. malalt, estic força content. I també l'aeroplà —Demà m'aixecaré potser, que em fa aixecar el cap i heus aquí el que m'espera: el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

Unes places lluentes de claror, I les dones del barri i unes tanques amb flors matineres, sota el sol, qui travessen de pressa en direcció al mercat sota la lluna al vespre; amb sengles cistells grocs, i la noia que porta la llet i retornen que té un capet lleuger que sobreïxen les cols i duu un davantalet i a vegades la carn, amb unes vores fetes de puntes de coixí, i d'un altre cireres vermelles. i una rialla fresca. I després l'adroguer, I encara aquell vailet qui cridarà el diari, qui treu la torradora del cafè i qui puja als tramvies i comença a rodar la maneta, i els baixa, i qui crida les noies tot corrent. i els hi diu: —Ja ho té tot? I les noies somriuen, I el carter, amb un somriure clar, que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa, que és el baume que surt de l'esfera que ell volta. perquè no sé el secret

14/01/2014 9:15 52

I tota la quitxalla del veïnat I vosaltres amics, qui mourà tanta fressa perquè serà dijous, perquè em vindreu a veure i no anirà a l'escola. i ens mirarem feliços.

I els cavalls assenyats, Tot això bé m'espera, i els carreters dormits si m'aixeco, sota la vela en punxa, demà. que dansa en el seguit de les roderes. Si no em puc aixecar, mai més, I el vi que de tants dies no he begut. heus aquí el que m'espera:

I el pa, —Vosaltres restareu, posat a taula. per veure el bo que és tot: I l'escudella rossa, i la Vida fumejant. i la Mort.

14/01/2014 9:15 53

Vacances pagades

PERE QUART – JOAN OLIVER

He decidit d’anar-me’n per sempre. Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes Amén. com el rebesavi, per la drecera dels contrabandistes L’endemà tornaré fins a la ratlla negra de la mort. perquè sóc vell i tinc els peus molt consentits, Salto llavors dins la tenebra encesa amb inflors de poagre. on tot és estranger. On viu, exiliat, Però me’n tornaré demà passat, el Déu antic dels pares. rejovenit pel fàstic. Per sempre més. Amén. Emmetzint de mites, amb les sàrries curulles de blasfèmies, L’enddemà passat l’altre tornaré, ossut i rebegut, lleganyós, colom de raça missatgera, príncep desposseit fins del meu somni, com ell estúpid. Job d’escaleta; No pas dreturer, llenguatallat, sanat, ni blanc tampoc. pastura de menjança.

Oh terra sense cel! Prendré el tren de vacances pagades. Arrapat al topall. Però mireu-me: La terra que va ser la nostra herència he tornat encara. fuig de mi. Tot sol, gairebé cec de tanta lepra. És un doll entre cames que em rebutja. Demà me’n vaig Herbei, pedram: —no us enganyo aquest cop. senyals d’amor dissolts en lavergonya.

14/01/2014 9:15 54

Vinyes verdes vora el mar

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Vinyes verdes vora el mar, Vinyes que dieu adéu ara que el vent no remuga, al llagut i a la gavina, us feu més verdes i encar i al fi serrellet de neu teniu la fulla poruga, que ara neix i que ara fina... vinyes verdes vora el mar. Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del coster, sou més fines que la userda. Vinyes verdes del meu cor... Verd vora el blau mariner Dins del cep s'adorm la tarda, vinyes amb la fruita verda, raïm negre, pàmpol d'or, vinyes verdes del coster. aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes del meu cor... Vinyes verdes, dolç repòs, vora la vela que passa; cap al mar vincleu el cos Vinyes verdes vora el mar, sense decantar-vos massa, verdes a punta de dia, vinyes verdes, dolç repòs. verd suau cap al tard... Feu-nos sempre companyia, Vinyes verdes, soledat vinyes verdes vora el mar! del verd en l'hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat.

14/01/2014 9:15 55

Vora el barranc dels algadins

TEODOR LLORENTE

Vora el barranc dels Algadins Vora el barranc dels Algadins, hi ha uns tarongers de tan dolç flaire, l'aigua corrent los camps anega; que per a omplir d'aroma l'aire en sos espills lo sol llampega, no té lo món millors jardins. i trau l'arròs verdosos brins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins Sona el tic-tac en los molins; volguts records de ma infantesa; i al caure el sol, caçadors destres, per ells jo tinc l'ànima presa a joca van d'ànecs silvestres, vora el barranc dels Algadins. vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins, Vora el barranc dels Algadins, s'alcen al cel quatre palmeres; mourà demà les palmes l'aire, lo vent, batent ales lleugeres, li donaran los horts son flaire, mou son plomall i els seus troncs fins. i sa cantúria els teuladins.

En ells, milers de teuladins Lo mas demà guardarà dins fan un soroll que el cor encisa. dolços records i imatges belles; Qui oir pogués sa xiscladissa jo no podré gojar ja d'elles vora el barranc dels Algadins! vora el barranc dels Algadins!

14/01/2014 9:15 56

Vora la mar

VERDAGUER, JACINT

Al cim d’un promontori que domina vaixells que ab veles i aparell s’ensorren les ones de la mar, en un matí de maig, quan l’astre rei cap al ponent declina, illetes d’or que naixen i s’esborren me’n pujo a meditar. del sol al primer raig:

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa idees que m’acurcen l’existència contemplo mon no-res; duent-se’n ma escalfor, contemplo el mar i el cel, i llur grandesa com rufagada que s’endú ab l’essència m’aixafa com un pes. l’emmusteïda flor.

Eixes ones, mirall de les estrelles, A la vida o al cor quelcom li prenen me guarden tants records, les ones que se’n van; que em plau reveure tot sovint en elles si no tinc res, les ones que ara vénen, mos somnis que són morts. digueu-me: què voldran?

Aixequí tants castells, en eixes ribes, Ab les del mar o ab les del temps un dia que m’ha aterrat lo vent, tinc de rodar al fons; ab ses torres i cúpules altives per què, per què, enganyosa poesia, de vori, d’or i argent: m’ensenyes de fer mons? poemes, ai!, que foren una estona Per què escriure més versos en l’arena? joguina d’infantons, Platja del mar dels cels, petxines que un instant surten de l’ona quan serà que en ta pàgina serena per retornar al fons: los escriuré ab este

14/01/2014 9:15 57

I ndex de poemes

A la vora de la mar ...... 2 Com sé que es besa ...... 23 A Mallorca durant la guerra civil ...... 4 Corrandes d’exili ...... 24 Així com cell que es veu prop de la mort Desert d’amics ...... 25 (LXXXI) ...... 5 Eco ...... 26 A una hermosa dama de cabell negre que es El pendís ...... 27 pentinava en un terrat ab una pinta de marfil El pi de Formentor ...... 28 ...... 6 Elegies de Bierville ...... 29 A vos Dona Verge Santa Maria ...... 7 Elegies de la represa ...... 30 Aiguamarina ...... 8 Elogi dels diners ...... 31 Assaig de càntic en el temple ...... 9 Els amants...... 32 Bèlgica ...... 10 És quan dormo que hi veig clar ...... 33 Blanca era com la neu ...... 12 Floral ...... 34 Brida ...... 13 L’Elionor ...... 35 Cambra de la tardor ...... 14 L’encís que fuig ...... 36 Cançó del mati encalmat ...... 15 La balada de la garsa i l’esmerla ...... 37 Cançoneta incerta ...... 16 La balanguera ...... 38 Cançoneta lleu e plana ...... 17 La ciutat llunyana ...... 39 Canigó, Los dos campanars ...... 18 La vaca cega ...... 40 Colguen les gents amb alegria festes ...... 21 Les boies...... 41

14/01/2014 9:15 58

No’l prenatz lo fals marit ...... 42 Sol i de dol ...... 51 Oda a Catalunya des dels tròpics ...... 43 Tot l’enyor de demà ...... 52 Oda a Espanya ...... 45 Vacances pagades ...... 54 Oda a Guynemer ...... 46 Vinyes verdes vora el mar ...... 55 Oda a la pàtria ...... 47 Vora el barranc dels algadins ...... 56 Poema ...... 49 Vora la mar ...... 57 Que jo no sigui més ...... 50

14/01/2014 9:15 59

I ndex d’autors

Agulló, Tomàs 12 Rosselló-Pòrcel, Bartomeu 4 Alcover, Joan 38 Sagarra, Josep Maria de 8, 55 Arderiu, Clementina 27 Salvà, M Antònia 36 Aribau, B. C. 47 Salvat-Papasseit 23, 52 Bartra, Agustí 43 Torres, Màrius 39 Brossa, Joan 26, 49 Turmeda, Anselm 31 Carner, Josep 10, 16 Verdaguer, Jacint 18, 57 Cerverí de Girona 42 Vinyoli, Joan 41 Espriu, Salvador 9, 15 Estellés, V. A. 32 Ferrater, Gabriel 14, 34 Foix, J. V. 33, 51 Garcia, Francesc Vicent 6 Guillem de Berguedà 17 Jordi de Sant Jordi 25 Junoy, Josep 46 Leveroni, Rosa 30 Llorente, Teodor 56 Llull, Ramon 7 Maragall, Joan 40, 45 Marçal, Maria Mercè 13 March, Ausiàs 5, 21 Martí i Pol, Miquel 35 Costa I Llobera, Miquel 28 Pere Quart – Joan Oliver 24, 54 Riba, Carles 29, 50 Roís de Corella 37 Romancer Popular 2

14/01/2014 9:15 60