hristian Gerhaher appears courtesy ofS ony Classical Christian Gerhaherappears courtesy GEROLD HUBER Diumenge 10 ales21h dejuliol únic concertúnic a G ENRE CONCERT Dip. L Auditori delaMercè egal: G I.999-2016 ISTR l’est A : T PER a t , piano , baríton con 7

CHRISTIAN GERHAHER cert PROGRAMA Nachtviolen: la selecció personal de lieder de Christian Gerhaher

Nachtviolen 1797-1828

PART I PART II Mein Traum (el meu somni) és el títol de la cada composició. Un anhel que impregna història al·legòrica, clarament influïda per la especialment els més de 600 lieders que An den Mond in einer Herbstnacht D 614 Nach einem Gewitter D 561 literatura romàntica, que Franz Schubert va va escriure. Aquest anhel està molt present Hoffnung D 295 Der Schiffer D 694 escriure el 3 de juliol de 1822. En un estil als magnífics Die , Die Schöne Im Jänner 1817 „Tiefes Leid“ D 876 An die Nachtigall D 196 gairebé poètic, escriu un conte que mira el Müllerin, Der , Die Gesänge Abschied D 475 Totengräber-Weise D 869 passat i recorda els conflictes i desacords des Harfners, Gretchen vom Spinnrade o Frühlingsglaube D 686 viscuts amb el seu pare, especialment , tots ells testimonis d’una habilitat Herbst D 945 Nachtviolen D 752 Suleikas Über Wildemann D 884 Abendlied für die Entfernte D 856 després de la mort de la seva estimada mare. gairebé sense precedents de Franz Der Wanderer D 649 Schubert en aquest gènere. Tots els lieders Der Wanderer an den Mond D 870 Wehmut D 772 Es podria dir que a Mein Traum emergeixen són una joia en si mateixos: testimonis únics Der Zwerg D 771 Der Strom D 565 els contorns d’un paisatge psicològic: d’un talent musical incomparable. Abendstern D 806 Der Hirt D 490 emergeix el mateix Schubert. El compositor Im Walde D 834 Eines Schiffers an die Dioskuren D 360 escriu amb paraules allò que més endavant Christian Gerhaher, exponent dels Nachtgesang D 314 també reflectirà a les seves composicions Liederabends del nostre temps, és un dels Der Sänger am Felsen D 482 musicals: “Em vaig tornar a girar i, amb un grans coneixedors i intèrprets dels lieder de cor ple d’amor infinit cap a la dona que em Schubert, a qui ha dedicat gran part de la seva

va rebutjar, em va tornar a allunyar cap a un trajectòria professional. Fins i tot podríem indret encara més distant. Cantaré cançons dir que cap altre artista ha fet un estudi durant molts anys, i quan siguin cançons més exhaustiu de la concepció romàntica d’amor, es convertiran en tristesa. Si són del Weltschmerz*. Les interpretacions cançons de dolor, es convertiran en amor. cristal·lines i elegants de Christian Gerhaher D’aquesta manera l’amor i la tristesa són la sobre els lieder de Schubert es troben entre divisió de dues parts de mi mateix.“ les més preuades.

Schubert també parla del seu anhel, encara El baríton està acompanyat pel seu pianista viu i insaciable, i és el tema principal de habitual, Gerold Hubert; plegats han treballat i aprofundit en els lieder, i han enregistrat el narrador líric dels seus sentiments. I Nachtviolen, treball que avui es presenta de Christian Gerhaher aconsegueix, amb forma íntegra. escreix, estar a l’alçada de les composicions: la seva capacitat de preservar per a si mateix Nachtviolen és el lieder escrit sobre un i per al públic la senzillesa del missatge, amb poema de Johann Mayrhofer, que alhora profunditat intel·lectual i honesta empatia, dóna títol al disc. El Schubert que ens cantant al Schubert que comença a perdre trobem als 24 lieder de Nachtviolen és una el seu control sobre la vida. figura pensativa i malenconiosa, un trist rodamón a qui el món dóna esperança, però La forma natural de congeniar que frueix que no l’omple ni el satisfà del tot. El text entre Gerhaher i Gerold Hubert recrea a la de Nachtviolen ens ofereix moltes claus per perfecció l’esperit dels lieder de Schubert, comprendre aquest Schubert: que un altre gran intèrpret, el pianista Gerald Moore, va descriure en una ocasió: Violetes de la nit, violetes de la nit! “el lied de Schubert és tan espontani que Ulls foscos i plens d’ànima, la transferència de la ment del compositor és ben joiós d’enfonsar-se a la partitura no perd la seva frescor i en un blau tan vellutat. aroma, i això és gairebé un miracle. El cor de Schubert estava ple de música que Les fulles verdes s’esforcen alegres eleva l’ànima amb gran claredat i natural per ornar-vos amb la seva llum, eloqüència. La inspiració va anar a buscar però vosaltres us mostreu greus i callades a Schubert, igual que les plantes floreixen en l’aire tebi de la primavera exuberants als marges del rierol.“

Amb sublims reflexos de malenconia Segons Gerald Moore, qualsevol persona vau tocar el meu cor fidel, que escolti el Schubert de Christian i ara en les nits callades Gerhaher & Gerold Hubert, no tornarà a ser perviu aquesta sagrada unió. la mateixa.

La musicalitat de Schubert té el punt just de discreció i és alhora absolutament encantadora: no hi ha una sola nota de CHRISTIAN GERHAHER més, ni cap gir musical que pugui distreure

Mentre cursava estudis de Medicina, Munic. Les seves exemplars interpretacions Christian Gerhaher (Struabing, Alemanya) de lied, al costat del pianista Gerold Huber, va rebre classes de cant amb Paul Kuen i han creat escola i els seus discos han estat Raimund Grumbach i va assistir com a oient repetidament guardonats. a l’Opernstudio de la Musikhochschule, a gerold huber

El 2009, Gherhaher va obtenir el prestigiós Nascut a la mateixa ciutat i el mateix any Els seus enregistraments amb Christian guardó de la German Rheingau Musik- preis. (1969) que el seu company Christian Gerhaher han estat editats per Sony Classical El seu enregistrament de Melancholie de Gerhaher, Gerold Huber va estudiar piano i han rebut nombrosos premis. Gerold també Schumann va rebre el BBC Music Award, amb Friedemann Berger a la Musikho- ha gravat al costat de Bernarda Fink (obres l’Echo Klassik al Cantant de l’Any i, un chschule de Munic i va assistir a les classes de de Schubert per a Harmonia Mundi França) any més tard, el MIDEM Classical Award lied de Dietrich Fischer Dieskau, a Berlín. El i amb (obres de Liszt per a en aquesta mateixa categoria. Christian 1998 va aconseguir el Prix International Pro BerlinClassics i de Haydn per a Capriccio). Gerhaher ha cantat al Munich National Musicis al costat de Gerhaher. Huber ofereix Theatre i a la Vienna State Opera, i el 2010 classes magistrals a la Universitat de Yale i Entre els seus darrers discos, trobem les la revista musical Opernwelt el va nomenar als festivals d’Aldeburgh i Schwetzingen. Cançons italianes d’Hugo Wolf al costat de Cantant de l’Any. El seu debut a la Royal Mojca Erdmann i Christian Gerhaher (Sony) Opera House del Covent Garden, com a També és convidat habitual als festivals i i obres de Clara i (sobre Wolfram al Tannhäuser de Richard Wagner, sales de concerts més importants del món, textos d’Heinrich Heine) amb Maximilian va merèixer el Laurence Olivier Outstanding juntament a cantants de l’alçada de Mojca Schmitt per a Oehms Classics. Achievement in Opera l’any 2011. Erdmann, , Ruth Ziesak, Maximillian Schmitt, Christiane Karg i Christian Gerhaher és convidat habitual Rolando Villazón, entre molts altres. a nombrosos esdeveniments, com ara el Schwetzingen Festival, Rheingau Music Festival, Proms de Londres, o els festivals d’Edimburg, Lucerna o Salzburg. També ha actuat en els auditoris més importants del món al costat de Simon Rattle, Kent Nagano, Nikolaus Harnoncourt, Mariss Jansons, Herbert Blomstedt, Bernard Haitink i Christian Thielemann.

Artista exclusiu de Sony Classical, Christian Gerhaher és artista resident al Wigmore Hall de Londres durant la temporada 2015/2016. An den Mond in einer Herbstnacht A la lluna en una nit de tardor Und wiederkehren, i tornaràs altra vegada; Text d’Alois Wilhelm Schreiber Du wirst seh’n encara hauràs de veure (1763-1841) Noch manches Lächeln; molts somriures. Dann werd’ ich nicht mehr lächeln, Aleshores ja hauré deixat de riure, Freundlich ist dein Antlitz, És amable el teu rostre, Dann werd’ ich nicht mehr weinen, aleshores ja hauré deixat de plorar, Sohn des Himmels! filla del cel! Mein wird man nicht mehr gedenken i ningú no es recordarà de mi Leis sind deine Tritte I són lleugeres les teves passes Auf dieser schönen Erde. en aquesta formosa terra. Durch des Äthers Wüste, pel desert eteri, Holder Nachtgefährte! dolça companya de la nit!

Dein Schimmer ist sanft und erquickend, Resplendeixes, suau i fresca, Hoffnung Esperança Wie das Wort des Trostes com les paraules de consol Text de Johann Wolfgang von Goethe Von des Freundes Lippe, que surten dels llavis de l’amic, (1749-1832) Wenn ein schrecklicher Geier quan un voltor terrible An der Seele nagt. et rosega l’ànima. Schaff’, das Tagwerk meiner Hände, Deixa’m complir, sagrada Fortuna, Hohes Glück, daß ich’s vollende! la feina quotidiana de les meves mans! Manche Träne siehst du, Veus moltes llàgrimes, Laß, o laß mich nicht ermatten! No, no em deixis defallir! Siehst so manches Lächeln, i veus molts somriures, Nein, es sind nicht leere Träume: No, no són somnis vans: Hörst der Liebe trauliches Geflüster, sents el murmuri íntim de l’amor Jetzt nur Stangen, diese Bäume ara només són esqueixos, aquests arbres, Leuchtest ihr auf stillem Pfade; i n’il·lumines el camí callat; Geben einst noch Frucht und Schatten. però un dia llevaran fruit, i faran ombra. Hoffnung schwebt auf deinem Strahle, l’esperança davalla amb el teus raigs Herab zum stillen Dulder, sobre qui pateix en silenci Der verlassen geht mentre avança solitari Auf bedorntem Weg. pel corriol embardissat. Im Jänner 1817 «tiefes leid» Al gener de 1817, «Pena Profunda» Text d’Ernst Schulze (1789-1817) Du siehst auch meine Freunde, Veus també els meus amics, Zerstreut in fernen Landen: absents, en terres llunyanes: Ich bin von aller Ruh’ geschieden M’he allunyat de tota pau Du gießest deinem Schimmer et vesses resplendent Und treib’ umher auf wilder Flut; i vagarejo en una marea salvatge; Auch auf die frohen Hügel, damunt dels cims alegres, An einem Ort nur find’ ich Frieden, Només trobaré pau en un lloc, Wo ich oft als Knabe hüpfte, on sovint jugava de nen, Das ist der Ort, wo alles ruht. serà el lloc on tot reposa. Wo oft bei deinem Lächeln on, quan somreies, Und wenn die Wind’ auch schaurig sausen, I encara que el vent xiuli lúgubre, Ein unbekanntes Sehnen un anhel desconegut Und kalt der Regen niederfällt, i caigui, gelada, la pluja, Mein junges Herz ergriff. em conqueria el cor, tan jove. Doch will ich dort viel lieber hausen, m’estimo molt més viure aquí Als in der unbeständ’gen Welt. que en el món inconstant. Du blickst auch auf die Stätte, També contemples els llocs Wo meine Lieben ruhn, on els meus estimats reposen, Denn wie die Träume spurlos schweben, Així com els somnis suren sense deixar Wo der Tau fällt auf ihr Grab, quan la rosada n’amara les tombes, Und einer schnell den ander’n treibt, traces Und die Gräser drüber wehn i el vent del vespre sacseja Spielt mit sich selbst das irre Leben, i cadascun empeny, veloç, cap al següent, in dem Abendhauche. l’herba que les cobreix. Und jeder naht und keines bleibt. ma vida juga amb ella mateixa, esbojarrada, Nie will die falsche Hoffnung weichen, i tothom s’hi acosta, però ningú no s’hi Doch dein Schimmer dringt nicht Però la teva llum no entra Nie mit der Hoffnung Furcht und Müh’! queda. In die dunkle Kammer, a l’obscura estança Die Ewigstummen, Ewigbleichen Mai no vol cedir la falsa esperança, Wo sie ruhen von des Lebens Müh’n, on reposen de les fatigues de la vida, Verheißen und versagen nie. ni la por, ni les penalitats. Wo auch ich bald ruhen werde! on jo també reposaré aviat! Els eternament muts, els eternament pàl·lids, Du wirst geh’n Te n’aniràs, mai no prometen, ni s’equivoquen. Abschied Comiat Herbst Tardor Text de Johann Mayrhofer (1787-1836) Text de Ludwig Rellstab (1799-1860)

Über die Berge zieht ihr fort, Us en aneu per les muntanyes, Es rauschen die Winde Bufen els vents Kommt an manchen grünen Ort; arribareu a algun lloc ple de verdor; So herbstlich und kalt; freds de la tardor; Muß zurücke ganz allein, Jo he de tornar tot sol: Verödet die Fluren, gebren els camps, Lebet wohl! es muß so sein. Adéu, adéu! Com ha de ser. Entblättert der Wald. desfullen el bosc. Ihr blumigen Auen! Prats florits! Scheiden, meiden, was man liebt, Allunyar-se i deixar allò que s’estima, Du sonniges Grün! Verd assolellat! Ach wie wird das Herz betrübt! ai, com ens entristeix el cor! So welken die Blüten Així es marceixen les flors O Seenspiegel,Wald und Hügel schwinden El mirall del llac, bosc i cims desapareixen, Des Lebens dahin. que omplen la vida. all; sento esvair-se l’eco de les seves veus! Hör’ verschwimmen eurer Es ziehen die Wolken Els núvols s’apilonen StimmenWiderhall. So finster und grau; foscos i grisos, Adéu! Ressona com un plany. Verschwunden die Sterne i els estels es fonen Lebt wohl! klingt klagevoll, ai, com ens entristeix el cor! Am himmlischen Blau! en el cel que era blau. Ach wie wird das Herz betrübt, Allunyar-se i deixar allò que s’estima... Ach, wie die Gestirne Com els astres Scheiden, meiden was man liebt; Adéu! Ressona com un plany. Am Himmel entflieh’n, que en el cel es dilueixen, Lebt wohl! klingt klagevoll. So sinket die Hoffnung així mateix s’esvaeixen Des Lebens dahin! les esperances de la vida!

Ihr Tage des Lenzes Dies de primavera Mit Rosen geschmückt, que les roses adornaven. Wo ich den Geliebten On és l’amant que abraçava Ans Herze gedrückt! abans contra en el meu pit? Kalt über den Hügel Que bufi el vent més rúfol Rauscht,Winde, dahin! en el pujol glaçat! So sterben die Rosen Així moren allà Der Liebe dahin. les roses de l’amor. Über WildeMann La natura indòmita Der Wanderer El caminant Text d’Ernst Schulze (1789-1817) Text de Friedrich von Schlegel (1772-1829) Die Winde sausen am Tannenhang, Xiula el vent entre el brancam de l’avet, Die Quellen brausen das Tal entlang; el rierols creuen, brogents, la vall; Wie deutlich des Mondes Licht Amb quina claredat em parla Ich wandre in Eile durch Wald und Schnee, jo camino apressat llegües i llegües, Zu mir spricht, la llum de la lluna, Wohl manche Meile von Höh’ zu Höh’. enmig del bosc nevat, d’un cim a l’altre. Mich beseelend zu der Reise; i m’inspira per al viatge: «Folge treu dem alten Gleise, “Segueix fidel l’antic camí, Und will das Leben im freien Tal I encara que la vida vulgui despertar Wähle keine Heimat nicht. no escullis pas cap pàtria, Sich auch schon heben zum Sonnenstrahl, a l’ampla vall amb l’escalfor del sol, Ew’ge Plage si no els dies difícils Ich muß vorüber mit wildem Sinn el meu ànim feréstec em fa passar de llarg Bringen sonst die schweren Tage; et duran eterna recança. Und blicke lieber zum Winter hin. i m’estimo més mirar cap a l’hivern. Fort zu andern T’has de guiar cap a altres pàtries, Sollst du wechseln, sollst du wandern, i caminar lleuger Auf grünen Heiden, auf bunten Au’n, En les planes verdes o en prats acolorits, Leicht entfliehend jeder Klage.» fugint de qualsevol lament. Müßt ich mein Leiden nur immer schaun, sempre hi veuré les meves penes. Daß selbst am Steine das Leben sprießt, La vida neix fins de les pedres, però a mi, Sanfte Ebb und hohe Flut, Suau com la marea baixa, Und ach, nur eine ihr Herz verschließt. una criatura, una de sola –ai!-, em tanca el Tief im Mut, fort com la marea alta, cor Wandr’ ich so im Dunkeln weiter, i amb l’ànim profund, O Liebe, Liebe, o Maienhauch, Steige mutig, singe heiter, continuo caminant en la foscor, Du drängst die Triebe aus Baum und ¡Oh amor, amor, alè del maig, Und die Welt erscheint mir gut. pujo amb delit i canto alegre, Strauch, que fas brotar arbres i plantes Alles reine el món em sembla bo. Die Vögel singen auf grünen Höh’n, quan els ocells canten a les alçades verdes Seh ich mild im Widerscheine, A la mirada serena, Die Quellen springen bei deinem Wehn. i les fonts saltironegen dringants. Nichts verworren tot se m’hi fa puresa, In des Tages Glut verdorren: No veig res de borrós, Mich läßt du schweifen im dunklen Wahn Deixa’m vagarejar entre obscurs deliris, Froh umgeben, doch alleine. ni agostat per l’ardor del dia. Durch Windespfeifen auf rauher Bahn. entre els xiulets del vent, pels camins més Estic sol, però envoltat d’alegria. O Frühlingsschimmer, o Blütenschein, aspres. Soll ich denn nimmer mich dein erfreun? Oh primavera resplendent, esplet de les flors, ¿és que no hauré de gaudir-te mai més? Der Wanderer an den Mond El caminant a la lluna Der Zwerg El gnom Text de Johann Gabriel Seidl (1804- Text de Matthäus von Collin (1779-1824) 1875) Jo per la terra, i tu pel cel, Im trüben Licht verschwinden schon die La llum tèrbola difumina les muntanyes, Ich auf der Erd´, am Himmel du tots dos caminem adelerats: Berge, les suaus onades de la mar gronxen un Wir wandern beide rüstig zu: jo greu i ombrívol, tu dolça i pura, Es schwebt das Schiff auf glatten vaixell. Ich ernst und trüb, du mild und rein, ¿quina és la diferència entre tots dos? Meereswogen, Worauf die Königin mit A bord, hi naveguen la reina i el seu gnom. Was mag der Unterschied wohl sein? ihrem Zwerge. De país en país, sóc sempre estranger, Ich wandre fremd von Land zu Land, com un sense llar de tothom desconegut, Sie schaut empor zum hochgewölbten Ella mira cap amunt, a l’alta volta, So heimatlos, so unbekannt; amunt pels cims, bosc endins i bosc enfora, Bogen, cap a la blavosa llunyania de la llum Berg auf, Berg ab,Wald ein,Wald aus, mai no trobo un lloc on em senti a casa. Hinauf zur lichtdurchwirkten blauen Ferne; que solca, pàl·lida, la Via Làctia. Doch bin ich nirgend, ach! zu Haus. Die mit der Milch des Himmels blau Però tu vas sempre amunt i avall, durchzogen. Du aber wanderst auf und ab del bressol de ponent a la tomba de llevant, Aus Westens Wieg’ in Ostens Grab, de país en país, en pelegrinatge, «Nie, nie habt ihr mir gelogen noch, ihr Sterne, “Mai, mai no m’heu mentit, estels”, Wallst Länder ein und Länder aus, i, siguis on siguis, sempre ets a casa. So ruft sie aus, «bald werd’ ich nun va cridar. “Aviat desapareixeré, Und bist doch, wo du bist, zu Haus. entschwinden, em digueu, però moriré feliç.” El cel, extensió sense límits, Ihr sagt es mir, doch sterb’ ich wahrlich Der Himmel, endlos ausgespannt, és la teva terra estimada. gerne.» Ist dein geliebtes Heimatland; Oh, que feliç aquell que, vagi on vagi, O glücklich, wer, wohin er geht, sempre es troba com a la terra natal. Da tritt der Zwerg zur Königin, mag binden Aleshores el gnom s’atansa a la reina Doch auf der Heimat Boden steht! Um ihren Hals die Schnur von roter Seide, i li nua al coll un cordó de seda roja, i plora, Und weint, als wollt’ er schnell vor Gram com si volgués que l’encegués la pena. erblinden.

Er spricht: «Du selbst bist schuld an diesem I el gnom diu: “Tu en tens la culpa, del Leide Weil um den König du mich hast patiment, verlassen, perquè m’has abandonat pel rei, Jetzt weckt dein Sterben einzig mir noch i només la teva mort em tornarà la joia.” Freude.»

«Zwar werd’ ich ewiglich mich selber haßen, “Certament, m’odiaré per sempre Der dir mit dieser Hand den Tod gegeben, per donar-te jo mateix la mort Doch mußt zum frühen Grab du nun però la tomba, primerenca, t’espera.” erblassen.»

Sie legt die Hand aufs Herz voll jungem Ella es posa la mà al pit, juvenil i ple de vida, Leben, galtes avall les llàgrimes rossolen Und aus dem Aug’ die schweren Tränen des dels ulls que al cel vol enlairar. rinnen, Das sie zum Himmel betend will erheben. «Mögst du nicht Schmerz durch meinenTod «Que la meva mort no et causi pena”, li diu Im Walde Bosc endins gewinnen!» al gnom que li besa les galtes pàl·lides, Text d’Ernst Schulze (1789-1817) Sie sagt’s; da küßt der Zwerg die bleichen i a l’instant perd els sentits. Wangen, D’rauf alsobald vergehen ihr die Ich wand’re über Berg und Tal Recorrem muntanyes i valls Sinnen. Und über grüne Heiden, i prades verdes, Und mit mir wandert meine Qual, jo i el meu turment, que m’acompanya, Der Zwerg schaut an die Frau, von Tod El gnom la contempla, ja per la mort Will nimmer von mir scheiden. i mai, del meu costat, no se n’aparta. befangen, capturada, Und schifft’ ich auch durch’s weite Meer, Si navegués per la mar inabastable Er senkt sie tief ins Meer mit eig’nen i amb les seves mans l’enfonsa al mar. Sie käm’ auch dort wohl hinterher. igualment, sens dubte, em seguiria. Händen, El seu cor s’encén de desig per ella, Ihm brennt nach ihr das Herz so voll mai més en cap costa tindrà port. Wohl blüh’n viel Blumen auf der Flur, Sé que moltes flors adornen el paisatge Verlangen, Die hab’ ich nicht gesehen, però jo no les he vist, An keiner Küste wird er je mehr landen. Denn eine Blume seh’ ich nur perquè a tots els camins, arreu, Auf allen Wegen stehen. només en veig una, de flor, Nach ihr hab’ ich mich oft gebückt i sovint m’he inclinat cap a ella Und doch sie nimmer abgepflückt. però mai no l’he collida. Abendstern L’estel de la tarda Text de Johann Mayrhofer (1787-1836) Gar lieblich singen nah und fern Els ocells, adorables, canten Die Vögel auf den Zweigen; de lluny i de prop, a les branques. Was weilst du einsam an dem Himmel, Què hi fas tot sol al cel Wohl säng’ ich mit den Vögeln gern, Com m’agradaria cantar amb ells, O schöner Stern? und bist so mild; astre tan bell, tan suau com ets? Doch muß ich traurig schweigen. però he de callar, ben tristament, Warum entfernt das funkelnde Gewimmel Per què s’aparta de tu la multitud Denn Liebeslust und Liebespein, perquè al goig i a la pena de l’amor Der Brüder sich von deinem Bild? guspirejant dels teus germans? Die bleiben jedes gern allein. només els plau de romandre en solitud. «Ich bin der Liebe treuer Stern, “Jo sóc l’estel fidel de l’amor; Sie halten sich von Liebe fern.» ells, de l’amor, se n’allunyen”. Am Himmel seh’ ich flügelschnell Veig al cel l’alabatre dels núvols Die Wolken weiterziehen, que passen veloços, l’onada So solltest du zu ihnen gehen, Si ets l’estel de l’amor, ¿no hauries Die Welle rieselt leicht und hell, que flueix lleugera i lluminosa, Bist du der Liebe, zaud’re nicht! d’anar amb ells sense dubtar-ho? Muß immer nah’n und fliehen. obligada a acostar-se per després fugir. Wer möchte denn dir widerstehen? Qui podria aleshores resistir-s’hi? Doch haschen, wenn’s vom Winde ruht, Però, quan el vent reposa, Du süßes eigensinnig Licht. Tu, estel dolç i obstinat. Sich Wolk’ und Wolke, Flut und Flut. un núvol segueix l’altre, i una onada l’altra. «Ich säe, schaue keinen Keim, “Jo sembro, però no veig llevar fruit Und bleibe trauernd still daheim.» i trist i callat em quedo a casa.” Ich wand’re hin, ich wand’re her, Jo vagarejo d’aquí cap a allà, Bei Sturm und heiter’n Tagen, sota el sol o enmig de la tempesta, Und doch erschau’ ich’s nimmermehr i mai més no podré veure’l Und kann es nicht erjagen. altre cop ni tampoc perseguir-lo. O Liebessehnen, Liebesqual, Ai, anhel d’amor, turment d’amor, Wann ruht der Wanderer einmal? ¿quan podrà reposar el caminant? Nach einem Gewitter Després d’una tempesta An die Nachtigall Al rossinyol Text de Johann Mayrhofer (1787-1836) Text de Johann EinrichVoss (1751-1826), a partir de Ludwig Hölty (1748-1776) Auf den Blumen flimmern Perlen, Damunt les flors brillen petites perles, Philomelens Klagen fließen, flueixen els planys de Filomena, Geuß nicht so laut der liebentflammten No escampis amb tanta força la rica Mutiger nun dunkle Erlen i amb més vigor s’entaulen els obscurs alisis Lieder Tonreichen Schall melodia de les cançons inflamades d’amor In die reinen Lüfte sprießen. cap a l’aire, ara tan pur. Vom Blütenast des Apfelbaums hernieder, des de les branques florides del pomer O Nachtigall! oh, rossinyol! Und dem Tale, so erblichen, I la vall, empal·lidida, Kehret holde Röte wieder, recobra el vermell viu. Du tönest mir mit deiner süßen Kehle Amb la teva dolça gola despertes In der Blüten Wohlgerüchen En la fragància de les flors Die Liebe wach; l’amor a la meva oïda; Baden Vögel ihr Gefieder. els ocells hi banyen el plomatge. Denn schon durchbebt die Tiefen meiner el teu “ai” entendridor sacseja Seele Dein schmelzend «Ach». el fons de la meva ànima.

Dann flieht der Schlaf von neuem dieses Aleshores, el somni abandonarà aquest lloc Der Schiffer El barquer Lager, Ich starre dann altra vegada i jo em quedaré Text de Friedrich von Schlegel Mit naßem Blick und totenbleich und hager amb els ulls humits, i tan pàl·lid (1772-1829) Den Himmel an. com un mort, mirant el cel. Fleuch, Nachtigall, in grüne Finsternisse, Fuig rossinyol, cap a les verdes tenebres, Friedlich lieg’ ich hingegossen, Recolzat, amb tota la calma, Ins Haingesträuch, dins del boscatge espès, Lenke hin und her das Ruder, giro el timó cap aquí i cap allà, Und spend im Nest der treuen Gattin i en el niu besa la teva parella fidel. Atme kühl im Licht des Mondes, respiro la fresca a la llum de la lluna, Küsse, Entfleuch, Entfleuch! Fuig, fuig! Träume süß im stillen Mute; i serè em complac en la dolçor del meu Gleiten laß ich auch den Kahn, somni. Schaue in die blanken Fluten, Deixo que la barca llisqui tranquil·la, Wo die Sterne lieblich schimmern, contemplo l’aigua de cristall Spiele wieder mit dem Ruder. que reflecteix el fulgor de les estrelles. I torno a jugar amb el rem. Säße doch das blonde Mägdlein Vor mir auf dem Bänkchen ruhend, Tant de bo certa noieta rossa, Sänge schmachtend zarte Lieder. fos aquí asseguda, davant meu a la Himmlisch wär’ mir dann zu Mute, bancada, Ließ mich necken von dem Kinde, cantant tendres cançons d’amor. Wieder tändelnd mit der Guten. Aleshores em sentiria com al cel Friedlich lieg’ ich hingegossen, I deixaria que la nina jugués amb mi Träume süß im stillen Mute, I jo coquetejaria amb ella. Atme kühl im Licht des Mondes, Recolzat, amb tota la calma, Führe hin und her das Ruder. serè em complac en la dolçor del meu somni, respiro la fresca a la llum de la lluna, i giro el timó cap aquí i cap allà. Totengräber-Weiser Tonada de l’enterramorts Frühlingsglaube Fe primaveral Text de Franz Xaver von Schlechta Text de Johann Ludwig Uhland (1796-1875) (1787-1862)

Nicht so düster und so bleich, No massa ombrívol ni pàl·lid, Die linden Lüfte sind erwacht, La brisa lleugera ja s’ha despertat, Schläfer in der Truhe, dorment al teu taüt, Sie säuseln und weben Tag und Nacht, Sie remoreja i es gronxa nit i dia, Unter Schollen leicht und weich amb lleugeresa i dolçor, t’estiro schaffen an allen Enden. i s’escampa pels racons. Leg’ ich dich zur Ruhe. a descansar en pau sota la terra. O frischer Duft, o neuer Klang! Nun, armes Oh frescos perfums i sons novells! Herze, sei nicht bang! Nun muß sich alles, Ara, pobre cor, no tinguis por. Wird der Leib des Wurmes Raub Encara que es torni pastura dels cucs alles wenden. Ara tot, tot ha de canviar. Und ein Spiel den Winden, i una joguina dels vents, Muß das Herz selbst noch als Staub el cor, en pols ja convertit, Die Welt wird schöner mit jedem Tag, Man El món s’embelleix dia a dia, Leben und empfinden. ha de poder viure i sentir. weiß nicht, was noch werden mag, Das i no sabem encara què vindrà. Blühen will nicht enden; Tot floreix, sense final. Denn der Herr sitzt zu Gericht; Car el Senyor et sotmetrà a judici, Es blüht das fernste, tiefste Tal: Nun, armes Les flors arriben a la vall més fonda i Gleichend deinem Leben i tal com va passar-te en vida, Herz, vergiß der Qual! Nun muß sich alles, allunyada. Werden, dunkel oder licht, tan de llum com de foscor, alles wenden. Ara, pobre cor, oblida els teus turments. Träume dich umschweben. t’embolcallaran els somnis. Ara tot, tot ha de canviar.

Jeder Laut, der dich verklagt Cada paraula que t’acusi Als den Quell der Schmerzen, de ser font d’algun mal Wird ein scharfer Dolch und nagt serà una daga esmolada Nachtviolen Violetes de la nit Sich zu deinem Herzen. que se’t clavarà al cor. Text de Johann Baptist Mayrhofer (1787-1836) Doch der Liebe Tränentau, En canvi, la rosada de llàgrimes amoroses Der dein Grab besprühet, que t’amari el sepulcre Nachtviolen, Nachtviolen! Violetes de la nit, violetes de la nit! Färbt sich an des Himmels Blau, farà tenyir de blau el cel Dunkle Augen, seelenvolle, Ulls foscos i plens d’ànima, Knospet auf und blühet. i s’obrirà com floreix una poncella. Selig ist es, sich versenken és ben joiós d’enfonsar-se In dem samtnen Blau. en un blau tan vellutat. Im Gesange lebt der Held, L’heroi viu en els cants, Und zu seinem Ruhme i per conservar-ne la glòria, Grüne Blätter streben freudig Les fulles verdes s’esforcen alegres Schimmert hoch im Sternenfeld dalt de la volta d’estels Euch zu hellen, euch zu schmücken; per ornar-vos amb la seva llum, Eine Feuerblume. refulgeix una flor encesa. Doch ihr blicket ernst und schweigend però vosaltres us mostreu greus i callades In die laue Frühlingsluft. en l’aire tebi de la primavera Schlafe, bis der Engel ruft, Dorm fins que l’àngel et cridi, Bis Posaunen klingen, fins que ressonin les trompetes Mit erhabnen Wehmutsstrahlen Amb sublims reflexos de malenconia Und die Leiber sich der Gruft i els cossos de les tombes Trafet ihr mein treues Herz, vau tocar el meu cor fidel, Jugendlich entschwingen. recobrin el vigor juvenil. Und nun blüht in stummen Nächten i ara en les nits callades Fort die heilige Verbindung. perviu aquesta sagrada unió. Abendlied für die Entfernte Cançó nocturna a l’amant llunyana Wehmut Malenconia Text d’August Wilhelm Schlegel Text de Matthäus von Collin (1779-1824) (1767-1845) Wenn ich durch Wald und Fluren geh’, Quan passejo per boscos i camps Hinaus mein Blick! hinaus ins Tal! Mireu enfora, ulls meus, mireu la vall! Es wird mir dann so wohl und weh el goig i la malenconia Da wohnt noch Lebensfülle; Allà on es pot viure en plenitud, In unruhvoller Brust. no em deixen reposar el pit. Da labe dich im Mondenstrahl allà on pots alegrar-te amb la llum de la lluna So wohl, so weh, wenn ich die Au Goig i malenconia quan contemplo Und an der heil’gen Stille. i en el silenci sagrat. In ihrer Schönheit Fülle schau’, la bellesa del prat en plenitud Da horch nun ungestört, mein Herz, Allà, cor meu, sentiràs sense traves, Und all die Frühlingslust. i tota l’alegria primaveral. Da horch den leisen Klängen, allà escoltaràs les notes suaus Die, wie von fern, zu Wonn’ und Schmerz que, de lluny, t’arribaran volant Denn was im Winde tönend weht, Perquè tot allò que s’endú l’udol del vent, Sich dir entgegen drängen. tant per al goig com per la pena. Was aufgetürmt gen Himmel steht, tot allò que s’alça cap al cel, Und auch der Mensch, so hold vertraut i el mateix home que es refia Wenn Ahnung und Erinnerung Quan el pressentiment i el record Mit all der Schönheit, die er schaut, de la bellesa familiar que contempla, Vor unserm Blick sich gatten, s’uneixin davant dels ulls, Entschwindet, und vergeht. tot desapareixerà i morirà. Dann mildert sich zur Dämmerung llavors fins la posta del sol, fins l’ombra Der Seele tiefster Schatten. més fonda de l’ànima s’atenua. Ach, dürften wir mit Träumen nicht Però, ai!, no hem de trenar els somnis Die Wirklichkeit verweben, amb la realitat... Der Strom El torrent Wie arm an Farbe, Glanz und Licht Ben poc color, ben poca llum i fulgència Text d’autor anònim Wärst du, o Menschenleben! tindria llavors la vida humana. Mein Leben wälzt sich murrend fort, La meva vida avança amb el fragor inquiet So hoffet treulich und beharrt Fidel i constant, acull així les esperances Es steigt und fällt in krausen Wogen, de les onades d’una mar agitada. Das Herz bis hin zum Grabe; el nostre cor fins a la tomba. Hier bäumt es sich, jagt nieder dort Aquí s’alça i allà s’enfonsa Mit Lieb’ umfaßt’s die Gegenwart, Abraça amb amor el present In wilden Zügen, hohen Bogen. en alts i baixos salvatges. Und dünkt sich reich an Habe, i es veu ric en béns, Die Habe, die es selbst sich schafft, riqueses que ell mateix aconsegueix, Das stille Tal, das grüne Feld La vall serena, la prada verda Mag ihm kein Schicksal rauben; i que cap destí no els robarà. Durchrauscht es nun mit leisem Beben, recorre amb tremolor subtil, Es lebt und webt in Wärm’ und Kraft, El cor viu i batega amb força i escalf Sich Ruh ersehnend, ruh’gen Welt, anhelant la calma, un món en pau, Durch Zuversicht und Glauben. gràcies a la fe i la confiança. Ergötzt es sich am ruhigen Leben. i complaure’s en una vida tranquil·la.

Und wär in Nacht und Nebeldampf I malgrat que, de nit, sota un vel de boira, Doch nimmer findend, was es sucht, Però mai no troba allò que busca Auch Alles rings erstorben, al seu voltant tot hagués mort, Und immer sehnend tost es weiter, i sense perdre l’afany, continua la torturada Dies Herz hat längst für jeden Kampf aquest cor ja s’hauria forjat Unmutig rollt’s auf steter Flucht, marxa Sich einen Schild erworben. un escut per a totes les batalles. Wird nimmer froh, wird nimmer heiter. i a contracor fuig constant, al galop, Mit hohem Trotz im Ungemach Amb orgull sublim suporta sense trobar mai ni la pau ni l’alegria. Trägt es, was ihm beschieden. les adversitats que la vida depara. So schlummr’ ich ein, so werd’ ich wach, I així m’adormo i així em desperto, In Lust nicht, doch in Frieden. no pas amb goig, però si en pau. Der Hirt El Pastor Lied Eines Schiffer an die Dioskuren Cançó d’un barquer als Dioscurs Text de Johann Mayrhofer (1787-1836) Text de Johann Mayrhofer (1787-1836)

Du Turm! zu meinem Leide ¡Oh, torre! Per al meu mal Dioskuren, Zwillingssterne, Dioscurs, estels bessons Ragst du so hoch empor, ho domines tot des de les alçades Die ihr leuchtet meinem Nachen, que il·lumineu la meva barca, Und mahnest grausam immer i em recordes sempre, cruel, Mich beruhigt auf dem Meere quan sóc a mar m’asserena An das, was ich verlor. el que he perdut. Eure Milde, euer Wachen. la vostra dolçor, saber que vigileu.

Sie hängt an einem Andern, Ella pertany a un altre Wer auch fest in sich begründet, Qui creu en ell mateix amb fermesa Und wohnt im Weiler dort. i viu allà, al poble. Unverzagt dem Sturm begegnet i s’enfronta animós a la tempesta, Mein armes Herz verblutet, El meu pobre cor es dessagna Fühlt sich doch in euren Strahlen se sent, amb la vostra llum, Vom schärfsten Pfeil durchbohrt. travessat per la sageta més aguda. Doppelt mutig und gesegnet. valent i beneït dues vegades.

Wohin ich mich nun wende Vagi on vagi, Dieses Ruder, das ich schwinge, Aquest rem que m’ha ajudat Der Turm er folget mir; la torre em persegueix; Meeresfluten zu zerteilen, a solcar totes les marees, O sagt’ er, statt der Stunden, tan de bo, en lloc de tocar les hores, Hänge ich, so ich geborgen, quan, sa i estalvi, sigui a terra, Was mich vernichtet, ihr! li digués a ella el que em mata. Auf an eures Tempels Säulen, el penjaré a les columnes del vostre temple, Dioskuren, Zwillingssterne. Dioscurs, estels bessons. Lied Eines Schiffer an die Dioskuren Cançó d’un barquer als Dioscurs Text de Johann Mayrhofer (1787-1836) Dioskuren, Zwillingssterne, Dioscurs, estels bessons Die ihr leuchtet meinem Nachen, que il·lumineu la meva barca, Nachtgesang Cançó nocturna Mich beruhigt auf dem Meere quan sóc a mar m’asserena Text de Ludwig Kosegarten (1758-1818) Eure Milde, euer Wachen. la vostra dolçor, saber que vigileu. Tiefe Feier schauert um die Welt, Una profunda solemnitat regna en el món, Wer auch fest in sich begründet, Qui creu en ell mateix amb fermesa Braune Schleier hüllen Wald und Feld. obscurs vels embolcallen boscos i camps. Unverzagt dem Sturm begegnet i s’enfronta animós a la tempesta, Trüb und matt und müde Taciturna, lànguida i cansada, Fühlt sich doch in euren Strahlen se sent, amb la vostra llum, Nickt jedes Leben ein, s’endormisca cada vida Doppelt mutig und gesegnet. valent i beneït dues vegades. Und namenloser Friede i una pau sense nom Umsäuselt alles Sein. bressa tots els éssers. Dieses Ruder, das ich schwinge, Aquest rem que m’ha ajudat Meeresfluten zu zerteilen, a solcar totes les marees, Wacher Kummer, laß ein Weilchen mich, Pesar diürn, deixa’m un instant! Hänge ich, so ich geborgen, quan, sa i estalvi, sigui a terra, Goldner Schlummer, komm umflügle mich! Somni daurat, abraça’m amb les ales. Auf an eures Tempels Säulen, el penjaré a les columnes del vostre temple, Trockne meine Tränen Eixuga’m les llàgrimes Dioskuren, Zwillingssterne. Dioscurs, estels bessons. Mit deines Schleiers Saum, amb la vora del teu vel Und täusche, Freund, mein Sehnen i enganya, amic, els meus anhels Mit deinem schönsten Traum. amb el més bonic dels teus somnis. Sabies que...? / Pere Andreu Jariod, divulgador Der Sänger am Felsen El cantor a la roca Text de Caroline Pilcher (1769-1843) ... es diu que Franz Schubert tocava la guitarra? seus porten música de Schubert. Després vindrien Mayrhofer (47 Alguns musicòlegs afirmen que mai va tocar la guitarra, mentre cançons), Schiller (42), Matthison (30), i també Heine, Novalis Klage, meine Flöte! klage! Plora, flauta meva, plora! d’altres veuen factible que la pogués haver tocat de jove. Hi ha o Rückert, entre d’altres. Capítol a part mereix Wilhelm Müller, Einsam rufest du dem Tage, Solitària invoques el dia especialistes que afirmen que algunes de les seves cançons, en l’autor dels poemes que conformen els dos grans cicles de Der dem Schmerz zu spät erwacht. que es va despertar massa tard per al dolor. el seu temps, s’acompanyaven amb guitarra, a falta de piano. El cançons de Schubert, La bella molinera (20) i Viatge d’hivern (24). Einsam schallen meine Lieder; Les meves cançons ressonen solitàries fet que el compositor aparegui en alguna pintura amb la guitarra Nur das Echo hallt sie wieder i només l’eco me les retorna entre les mans afegeix encara més dubtes a la història. El cas és ... Liszt va ser el primer gran divulgador dels lieder de Schubert? Durch die Schatten stiller Nacht. a través de les ombres de la nit callada. que, la toqués o no, en va tenir dues al llarg de la vida, d’això sí Tot i que van coincidir a Viena en l’època en que el compositor que hi ha constància. hongarès va estudiar amb Czerny i Salieri, no sabem si es van Klage, meine Flöte! klage! Plora, flauta meva! Plora arribar a conèixer. El que sí que sabem és que Liszt va portar la Die entflohnen schönen Tage, pels dies feliços que han fugit, ... el lied com a gènere neix el 1814, a Viena? música de Schubert per tot Europa, i així va seleccionar cinquanta Wo ein Herz, das mir nur schlug, quan un cor bategava per mi, És més, podem dir la data exacta: el 19 d’octubre d’aquell mateix sis cançons, que va arreglar per a piano de maneres diverses, Deinen sanften Liedern lauschte, i escoltava les teves cançons, any. Així ho consideren els grans especialistes en la cançó ale- incloent aquesta música en nombrosos recitals. Zürnend, wenn ein Zephyr rauschte, i s’enutjava quan el zèfir xiulava manya. Aquell dia, Franz Schubert, amb només 17 anys, componia Und den kleinsten Laut vertrug. per poc que enterbolís les nostres melodies. Gretchen am Spinnrade (Margarida a la filosa), a partir d’un text ... la tomba de Franz Schubert és al Zentralfriedhof? de Goethe, considerada la seva primera obra mestra. De lieder, Així és com s’anomena el Cementiri Central de Viena, el més gran Klage, meine Flöte! klage! Plora, flauta meva, plora! però, ja n’havien escrit compositors de generacions anteriors, com de tot Àustria, que ocupa una extensió d’uns 2,5 quilòmetres qua- Kürzt den Faden meiner Tage Escurça el fil dels meus dies, Beethoven, Mozart i Haydn, però hi ha una abans i un després drats. En la secció dedicada als compositors hi trobem a banda Bald der strengen Parze Stahl; aviat presa de la severa Parca, d’aquesta cançó de Schubert. de la tomba de Schubert, les de , Johannes O dann sing auf Lethe’s Matten i aleshores, a la llera del Leteu, Brahms, els diferents membres de la família Strauss, Franz von Irgend einem guten Schatten en alguna ombra acollidora, ... Schubert va compondre cançons sobre textos d’un centenar de Suppé, Arnold Schoenberg, Christoph Willibald Gluck, Carl Czerny, Meine Lieb’ und meine Qual! cantarà el meu amor, el meu turment. poetes? Antonio Salieri o Hugo Wolf, entre d’altres. Goethe va ser l’autor que més li va interessar. Uns 70 poemes

Recomanacions / Pere Andreu Jariod

WEB DE CHRISTIAN GERHAHER VIDA DE SCHUBERT DIE SCHONE MULLERIN · www.gerhaher.de Christopher Gibbs WINTERREISE · SCHWA- Traducció: María Condor NENGESANG (3 CDs) WEB DE GEROLD HUBER 208 pàgines Christian Gerhaher (baríton) · gerold-huber.de CAMBRIDGE UNIVERSITY PRESS (2002) Gerold Huber (piano) CD ARTE NOVA (2004) LOS LIEDER DE SCHUBERT: CREACIÓN, DOCUMENTALS ‘THE TROUT’ + ‘THE ESENCIA, EFECTO GREATEST LOVE AND THE GREATEST Dietrich Fischer-Dieskau SORROW’ Traducció: Adriana Hochleitner de Vigil Christopher Nupen (director) ABENDBILDER · LIEDER 293 pàgines DVD ALLEGRO FILMS (2011) VON FRANZ SCHUBERT ALIANZA EDITORIAL (1989) Christian Gerhaher (baríton) · SCHUBERT LIEDER Gerold Huber (piano) Christian Gerhaher (baríton) · CD RCA (2006) Gerold Huber (piano) CD SONY (2014) Propers concerts

con8 cert con9 cert

josé menor la real cámara

Dijous 14 de juliol. 21 h Dissabte 16 de juliol. 21 h Claustre de la catedral Claustre de la catedral (accés plaça dels Apòstols) Preu: 12 € Preu: 12 €