Aprovació definitiva

3.2. Factors clau de l’estructura socioeconòmica

3.2.1. Població

Un feble pes demogràfic de l’àmbit dins de Catalunya

Vegeu mapa 3.14. Pes de la població de cada àmbit territorial 2004

L’Alt Pirineu i Aran té un feble pes demogràfic dins una Catalunya que concentra el 70% de la seva població a la regió metropolitana de Barcelona, en un territori que és només el 10% del territori català. L’Alt Pirineu i Aran, amb poc més de 62.000 habitants, l’1% de la població de Catalunya, gestiona pràcticament el 18% del territori català. Aquestes ratios posen de manifest el risc d’un baix dinamisme socioeconòmic, si no s’arriba a fixar en el territori prou massa crítica per a garantir una gestió de l’àmbit des del propi territori i unes polítiques d’equipaments i de prestació de serveis socialment dignes i econòmicament sostenibles.

Durant la darrera dècada, l’Alt Pirineu i Aran ha tingut un major creixement relatiu que les Terres de l’Ebre, la plana de Lleida, les comarques centrals o l’àmbit metropolità de Barcelona. La regressió barcelonina del quinqueni 1991-1996 va produir que el creixement pirinenc fos també superior al del conjunt de Catalunya. Tanmateix, en el quinqueni 1996-2001, l’Alt Pirineu i Aran ha tingut un creixement relatiu inferior al que va tenir en el quinqueni anterior, a l’inrevés del que ha succeït en la majoria dels altres àmbits territorials, i el seu creixement ha estat per sota del del conjunt de Catalunya. A tall de conclusió: l’Alt Pirineu i Aran, malgrat créixer, ho fa per sota de la mitjana catalana i continua perdent pes relatiu.

Un llarg període de despoblament que sembla haver tocat fons

Gràfic 3.1. Evolució de la població de l’Alt Pirineu i Aran 1860-2003

Població APIA (1860-2003)

120.000

100.000

80.000

60.000

40.000

20.000

0 1860 1900 1950 1960 1970 1975 1981 1986 1991 1996 2001 2003

Àmbit de Pla. Memòria 3.21 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.22 Aprovació definitiva

Taula 3.1. Percentatge de la població comarcal el 2001 en relació amb la que hi havia el 1950

Índex 1950 = 100 1970 1991 2001 Val d’Aran 63.7 94.3 121.4 Alta Ribagorça 90.1 61.9 63.8 Pallars Sobirà 74.8 52.3 59.1 Pallars Jussà 90.1 64.1 63.9 Alt Urgell 89.8 85.9 87.4 Cerdanya 107.6 107.7 122.9 CAT 158.7 188.3 196.7

Si antany, durant l’edat mitjana, els Pirineus van estar superpoblats, des de mitjan segle XIX fins a la darreria del segle XX els Pirineus han patit un veritable èxode demogràfic només atenuat, al principi del segle, per una insdustrialització que, d’altra banda, tampoc no arribà a consolidar-se. Avui, la majoria de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran encara estan per sota de la població que tenien l’any 1950 mentre que, en canvi, durant aquest període, el conjunt de Catalunya ha crescut molt i té quasi un 200% més de la població que tenia el 1950. Només la Cerdanya, que mai no ha estat per sota de la població que tenia el 1950, i la Val d’Aran, que durant la dècada dels noranta ja va recuperar-la, s’escapen d’aquesta tònica.

Tanmateix, el cens de població 2001 sembla indicar un canvi de tendència per a l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça, que començarien a remuntar. El Pallars Jussà no ha guanyat població però sembla que s’ha frenat, finalment, la tendència negativa de dècades anteriors. Tanmateix, malgrat que les dades del darrer decenni conviden a l’esperança, cal ser prudent encara, davant l’evidència que el quinqueni 1996-2001, com ja s’ha dit, no ha estat tan positiu per al Pirineu com ho va ser el quinqueni anterior.

Un desequilibri intern: l’àrea alpina guanya població mentre que la prepirinenca la continua perdent

Vegeu mapa 3.15. Evolució de la població municipal entre els anys 1991-2001, mapa 3.16a. Components de creixement natural del 2001 i mapa 3.16b. Components de creixement migratori del 2001

Gràfic 3.2. Creixement relatiu de població de les comarques catalanes entre els anys 1991-2001

Àmbit de Pla. Memòria 3.23 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.24 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.25 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.26 Aprovació definitiva

Durant la darrera dècada han crescut les àrees més alpines i/o turístiques de l’àmbit: la Val d’Aran, la vall de Boí, el Pallars Sobirà, l’Urgellet, les valls del Cadí i la Cerdanya. De fet, les comarques més turístiques de l’Alt Pirineu i Aran es troben entre les de major creixement relatiu de Catalunya. Per contra, els municipis de la franja territorial que correspondria al Prepirineu han continuat perdent pes demogràfic. S’aprecia, també, que els creixements que s’han produït gairebé sempre han estat la conseqüència del component migratori i, només molt rarament, del component vegetatiu.

Entre les àrees que creixen, la situació és, tanmateix, desigual. L’anàlisi del comportament demogràfic del darrer quinqueni respecte al del quinqueni precedent sembla indicar que la Val d’Aran, tot i seguir creixent, comença a moderar el fort creixement del període precedent, que la vall de Boí i el Pallars Sobirà mantenen un creixement sostingut i distribuït, que la Cerdanya s’accelera els darrers anys, que la subcomarca de l’Urgellet s’estanca i que es detecta un cert creixement a les valls del Cadí.

Convé recordar, però, que es tracta de creixements relatius, és a dir, del percentatge de variació d’una comarca respecte a la població que tenia anteriorment. Atès que les poblacions comarcals pirinenques són petites, canvis molt petits de població poden alterar molt perceptiblement el signe i la magnitud del creixement relatiu. Això significa que l’àmbit pot canviar fortament a curt o mitjà termini, en positiu o en negatiu, segons canviï la conjuntura econòmica local.

Un envelliment de la població territorialment generalitzat, però amb excepcions

Vegeu mapa 3.17. Percentatge de majors de 65 anys l’any 2001 i mapa 3.18. Percentatge comarcal de majors de 65 anys l’any 2001

L’estructura de població a la major part de l’àmbit de l’Alt Pirineu i Aran no és prou equilibrada i el pes de la franja de població major de 65 anys és elevada i superior a la mitjana catalana. Només s’escapen d’aquesta tònica els municipis de la part alta i central de la Val d’Aran i d’alguns dels municipis més orientals de la Cerdanya, que tenen una població més rejovenida que la mitjana catalana. Dins les comarques, són les capitals comarcals, excepte en el cas del Pont de Suert, i algun municipi turístic com el de la vall de Boí o els de les valls d’Àneu les que presenten un menor envelliment.

L’envelliment poblacional és una conseqüència del despoblament, que té una important inèrcia i que no començarà a remetre fins força després del repunt demogràfic que sembla que comença a produir-se. Tanmateix és una evidència que ha estat el desenvolupament del turisme el que ha comportat el rejoveniment de l’estructura demogràfica i demostra que el reequilibri de l’estructura de població de les comarques de muntanya és possible. Sens dubte, el rejoveniment poblacional és una condició necessària per a la recuperació dels estàndards socioeconòmics i el dinamisme de la regió.

Una elevada població flotant i un elevat percentatge de falsos empadronaments

Vegeu mapa 3.19. Potencial d’acollida de l’any 2002. Percentatge d’increment sobre la població censada

Taula 3.2. Empadronaments atípics el 1996 a les comarques de l’àmbit

Empadronats Empadronats 1996 Població "real" atípics Alt Urgell 19.006 1.026 5,40% 17.980 Alta Ribagorça 3.542 411 11,60% 3.131 Cerdanya 12.757 1.072 8,40% 11.685 Pallars Jussà 12.817 1.102 8,60% 11.715 Pallars Sobirà 5.815 779 13,40% 5.036 Val d'Aran 7.130 549 7,70% 6.581 Alt Pirineu i Aran 61.067 4.939 8,09% 56.128

Àmbit de Pla. Memòria 3.27 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.28 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.29 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.30 Aprovació definitiva

Taula 3.3. Població censada i població/dia a les comarques de l'Alt Pirineu i Aran el 1991

Mitjana anual Mitjana anual no Població censada Mitjana anual Comarca laborables laborables

Alt Urgell 19.010 23.028 21.825 26.005 Alta Ribagorça 3.514 5.140 4.705 6.216 Cerdanya 12.396 24.772 21.317 33.329 Pallars Jussà 12.860 16.872 15.760 19.626 Pallars Sobirà 5.418 10.679 9.459 13.701 Val d'Aran 6.184 20.689 17.858 27.700 APiA 59.382 101.180 90.924 126.577 Font: E. Mendizàbal, 1993.

L’elevada població flotant de l’Alt Pirineu i Aran i l’elevat percentatge de falsos empadronaments complica les coses a l’hora de dimensionar serveis i infraestructures, realitzar projeccions demogràfiques i planificar les necessitats de sòl i d’habitatge.

L’any 1991, es calcula que la comarca més turística de l’àmbit, la Val d’Aran, tenia una mitjana de població els dies laborables que gairebé triplicava la població censada i una mitjana els dies festius que fins i tot la quadriplicava. En el cas de la Cerdanya, la mitjana de població dels dies laborables gairebé duplicava la població censada i la dels festius quasi la triplicava, situació més o menys compartida amb el Pallars Sobirà. A la resta de comarques de l’àmbit, la població flotant significava un percentatge molt més modest. Les dades semblen confirmar l’existència d’una doble economia: un sector agrari i industrial lligat a la població censada i un sector turístic i de la construcció estretament lligat a la població flotant.

Pel que fa als falsos empadronaments, es calcula que el 1996, a l’àmbit de l’Alt Pirineu i Aran, significaven un increment del 8% de la població censada, és a dir, uns 5.000 habitants. El Pallars Sobirà, amb el 13,4%, i la Cerdanya, amb l’11,6% eren les que tenien un cens més distorsionat mentre que, a l’altre extrem de la taula, quedava l’Alt Urgell, amb un 5,4%.

Una polaritat molt marcada a tocar

Vegeu mapes 3.20 i 3.21. Pes demogràfic i econòmic d’Andorra respecte a l’àmbit de l’Alt Pirineu i Aran el 2001

No pot analitzar-se l’Alt Pirineu sense tenir en compte l’existència, a la vall del riu Valira, del petit Estat d’Andorra. Amb una superfície que és només el 8 % de la superfície de l’Alt Pirineu i Aran, Andorra té una població equiparable a la de tot l’àmbit junt i fins i tot una mica superior; i, el que encara és més notable, és que Andorra té gairebé el doble de llocs de treball que tot l’Alt Pirineu i Aran junt. En efecte, la població d’Andorra era, l’any 2003, de 67.215 habitants, dels quals 27.680 espanyols, 26.506 andorrans, 8.311 portuguesos i 4.718 francesos. I, pel que fa a llocs de treball localitzats, l’any 2002 Andorra en tenia 44.058, mentre que l’Alt Pirineu i Aran en tenia 24.349.

Andorra, al cor de l’Alt Pirineu, és un element territorial distorsionador però indubtablement positiu i que hauria de ser aprofitat per l’Alt Pirineu i Aran per a reforçar els llaços que uneixen tots dos àmbits i establir una xarxa de sinergies favorables. Andorra segurament podria ser l’element capaç d’aportar a algunes estratègies pirineques, sobretot infraestructurals i d’equipament, la massa crítica suficient per fer-les possibles.

Àmbit de Pla. Memòria 3.31 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.32 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.33 Aprovació definitiva

3.2.2. Estructura social

Una taxa d’atur molt inferior a la mitjana catalana

Vegeu mapa 3.22. Taxa d’atur registrat comarcal 2002.

La taxa d’atur de l’Alt Pirineu i Aran es caracteritza per ser de les més baixes de Catalunya, conjuntament amb la de l’àmbit de Ponent, per sota del 3% en el seu conjunt (exactament, el 2,72%) i amb característiques reals d’atur tècnic.

Prenent la dada de l’atur registrat de l’any 2002, comptabilitzat a 31 de març, sobre la població activa que surt del Cens del 2001, referit sempre a l’1 de novembre de 2001, tenim dues comarques (Val d’Aran i Alta Ribagorça, totes dues molt turístiques) amb percentatges molt propers a l’1%, tres comarques més (Cerdanya, Alt Urgell i Pallars Sobirà) amb percentatges per sota del 3% i només una (Pallars Jussà) una mica per sobre de les altres amb el 4%, però lluny de la mitjana de Catalunya que se situava poc per sobre del 6%. És de suposar, vista l’evolució positiva del conjunt de Catalunya durant els darrers dos anys, que les dades actuals encara han de ser millors que les esmentades.

Una renda bruta disponible de les famílies superior a la mitjana catalana

Vegeu mapa 3.23. Renda bruta familiar disponible l’any 2000. Índex Catalunya = 100.

La renda bruta familiar disponible és la macromagnitud que mesura els ingressos de què disposen els residents d'un territori per destinar-los al consum o a l'estalvi. Aquesta renda no depèn solament dels ingressos dels membres de les famílies directament vinculades a la retribució per la seva aportació a l'activitat productiva, sinó que també età influïda per l'activitat de l'Administració pública mitjançant els impostos i les prestacions socials. Es calcula com a saldo del compte de renda de les famílies, és a dir, la diferència entre el conjunt de recursos i dels seus usos. Té el caràcter de renda bruta, perquè no es dedueix cap consum de capital fix. El distribuïdor territorial de la renda bruta familiar disponible també és el saldo entre els recursos i els usos estimats del compte de renda de les famílies.

Quant a la renda bruta familiar disponible per habitant a cada comarca, considerant que l’índex de Catalunya fos 100, la pràctica totalitat de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran se situen entre les que tenen els nivells més elevats a Catalunya, compartint la capçalera de la taula només amb algunes comarques gironines. La Val d’Aran té el rècord absolut de Catalunya amb un índex de 122, seguida de la Cerdanya amb 114, els dos Pallars amb 110 i l’Alta Ribagorça amb 106. Només l’Alt Urgell amb un índex de 98 se situa una mica per sota de la mitjana catalana.

Uns intercanvis migratoris amb la resta d’Espanya i amb l’estranger superiors als que s’esdevenen amb la resta de Catalunya

Vegeu mapes 3.24. i 3.25. Moviments migratoris: emigració 1991-1996 i immigració 1991-1996

L’Alt Pirineu i Aran té una major interrelació migratòria amb Espanya que amb la resta de Catalunya. Després dels moviments que es produeixen dins la mateixa comarca i que tenen un pes notable, els intercanvis migratoris principals de l’Alt Pirineu i Aran es produeixen amb altres regions d’Espanya més que amb la resta de Catalunya.

Pel que fa a l’emigració, només en el Pallars Sobirà la destinació intracatalana (la regió metropolitana de Barcelona) supera la destinació Espanya. Com a segona opció, les comarques més occidentals –la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça– tenen tirada cap a Lleida mentre que la resta la tenen cap a Barcelona. Quant a la immigració, el segon origen és la plana de Lleida en el cas de les tres comarques més occidentals i l’estranger, en les orientals. Molt probablement això s’explica pel fet que els sectors econòmics que atrauen són els serveis i la construcció, tradicionalment, tots dos, estacionals i de baix nivell de qualificació professional. Resulta força versemblant pensar que la

Àmbit de Pla. Memòria 3.34 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.35 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.36 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.37 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.38 Aprovació definitiva

població autòctona de l’Alt Pirineu i Aran no segueix el patró general i que, quan emigra, tingui com a primera destinació altres àrees de Catalunya.

Els agents polítics i socials de l’Alt Pirineu i Aran tenen la percepció, sempre difícil de verificar, que aquesta emigració selectiva de la gent que té estudis lligada a l’entrada a l’àmbit de notables contingents de població poc qualificada tenen un clar efecte de pèrdua de capital humà dins l’àmbit.

3.2.3. Sòl i habitatge

Una intensitat edificatòria molt superior a la de la mitjana catalana

Vegeu mapa 3.26. Intensitat edificatòria en el període 1994-2003. Habitatges finalitzats per 1.000 habitants.

Durant el període 1991-2001, l’increment del parc d’habitatge en totes les comarques de l’Alt Pirineu i Aran ha estat per sobre de la mitjana catalana i, en el cas de la Cerdanya, els dos Pallars i la Val d’Aran, molt per sobre. Aquest increment tan elevat del parc d’habitatge d’algunes comarques de l’àmbit és una situació extrema que, a Catalunya, només comparteixen les comarques de l’Alt i el Baix Empordà, del Baix Penedès i del Tarragonès.

Les comarques de la Cerdanya i de la Val d’Aran es troben, també, entre les tres comarques de Catalunya (l’altra és el Baix Penedès) amb una major intensitat edificatòria a Catalunya durant el període 1994-2003, és a dir, entre les que durant els darrers anys han acabat un major nombre d’habitatges per cada mil habitants. La resta de comarques de l’àmbit també es troben per sobre de la mitjana de Catalunya, si bé de manera més moderada, excepte el Pallars Jussà que està per sota. La dada és relativa a la població i, per tant, detecta aquelles comarques on la percepció social de creixement s’aprecia més intensa. En el cas pirinenc, nuclis generalment petits i amb pocs habitants conviuen amb un creixement d’habitatge desproporcionat al nombre d’habitants.

Una simple ullada a la distribució dels municipis amb major increment del parc d’habitatge i amb major intensitat edificatòria posa de manifest que és a les zones on el fenomen de la segona residència es manifesta més intensament on es disparen tots dos indicadors.

Un elevat pes de l’habitatge secundari, molt superior al de la mitjana catalana

Vegeu mapa 3.27. Increment del parc d’habitatge en el període 1991-2001. Ús residencial i turístic de l’any 2001

Pel que fa a la composició del parc d’habitatge, l’any 2001 totes les comarques de l’Alt Pirineu i Aran estaven per sobre de la mitjana catalana quant al pes de l’habitatge secundari o vacant. Algunes, com la Val d’Aran, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i la Cerdanya estaven molt per sobre, situació només compartida, a Catalunya, amb l’Alt i el Baix Empordà, el Baix Penedès i el Tarragonès.

Dins de l’àmbit, la segona residència i l’habitatge vacant, junts, superen l’habitatge principal a pràcticament tots els municipis de la Cerdanya, excepte a la capital, Puigcerdà; als nuclis més propers a la Seu d’Urgell, però no a la capital ni a la resta de la comarca; a la major part de nuclis del Pallars Jussà, inclosa la capital, Tremp, però no a la Pobla de Segur i a Isona; a bona part del Pallars Sobirà, inclosos Sort i Esterri d’Àneu; a la Vall de Boí, però no a la resta de la comarca de l’Alta Ribagorça; i a la part mitjana i alta de la Val d’Aran però no al Baish Aran. Els municipis on la segona residència assoleix els seus percentatges màxims són Llívia, Fontanals de Cerdanya, Alp, Bolvir, Das, Prats i Sansor i Urús, tots a la comarca de la Cerdanya, i Naut Aran, a la Val d’Aran.

Convé remarcar que mentre a les comarques més alpines i turístiques s’ha generat una segona residència, de nova construcció, per a persones de fora de l’àmbit, a la franja prepirinenca és més usual l’habitatge vacant, la casa de tota la vida de la família que els que van marxar o els seus hereus han restaurat i mantenen dempeus, si bé no hi viuen.

Àmbit de Pla. Memòria 3.39 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.40 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.41 Aprovació definitiva

Una insuficiència palpable de planejament urbanístic

Vegeu mapa 3.28. Estat del planejament urbanístic.

S’ha remarcat, sovint, l’elevat nombre de municipis de l’Alt Pirineu i Aran que no disposen encara de planejament urbanístic i s’ha posat l’èmfasi en el risc que això pot suposar en un context de pressió immobiliària important com el que s’esdevé en certs indrets de l’àmbit. Si bé és cert que el 36% dels municipis encara no disposen de planejament o només tenen aprovada una delimitació del sòl urbà, també és cert que els municipis on s’ha produït l’esmentat dinamisme urbanístic són, precisament, els que sí que disposen de planejament. A la Cerdanya, per exemple, tots els municipis disposen de planejament urbanístic: un pla intermunicipal en el cas dels municipis gironins i normes subsidiàries, la resta. Igualment, a la Val d’Aran, tots els municipis disposen de normes subsidiàries. Els municipis sense planejament es concentren al Pallars Sobirà i Jussà i, sobretot, a l’Alt Urgell.

La situació, doncs, és de predomini dels municipis amb normes subsidiàries (48%), amb un 19% dels municipis sense planejament, un 17% amb delimitació de sòl urbà i només un 16% amb pla general (els onze municipis de la Cerdanya gironina i la Seu d’Urgell). Òbviament serà imprescindible reparar aquests dèficits durant els propers anys, cosa que sembla que ja comença a esdevenir-se gràcies a la línia d’ajuts que recentment s’ha posat en marxa per contribuir al fet que els municipis petits desenvolupi el seu planejament.

Molt sòl urbà i urbanitzable encara vacant: un elevat potencial de creixement

Taula 3.4. Parc existent i potencial d’habitatge estimat

% increment nombre Comarca habitatges Val d’Aran 24% Alta Ribagorça 84% Pallars Sobirà 111% Pallars Jussà 73% Alt Urgell 41% Cerdanya 51% Alt Pirineu i Aran 56% A partir del Cens d’habitatge 2001 i de l’estimació màxima del potencial en aquells municipis on el planejament preveu àmbits de gestió del sòl urbà (unitats d'actuació) i urbanitzable (sectors).

L’Alt Pirineu i Aran té una gran quantitat de sòl classificat en el seu dia com a urbanitzable que no ha estat encara desenvolupat i molt sòl urbà que encara no ha estat edificat. Ras i curt: encara que avui s’aturés absolutament la classificació de nou sòl, el teixit urbà de l’àmbit pot seguir creixent durant varies dècades amb el planejament urbanístic vigent a data d’avui. Les estimacions realitzades indiquen que l’àmbit podria tenir capacitat, encara, per acollir fins a 29.000 habitatges nous, una xifra segurament màxima però que deixa clar que la regió té encara un elevadíssim potencial de creixement. Actualment, l’Alt Pirineu i Aran té de l’ordre de 52.000 habitatges i això suposaria un possible augment del 56% del parc actual. Les comarques amb major capacitat d’augmentar el parc són el Pallars Sobirà (111%), l’Alta Ribagorça (84%) i el Pallars Jussà (73%).

Per altra banda, les estimacions de creixement poblacional a la regió posen de manifest que, dins l’escenari 2025, el planejament actual no només permet l’acolliment, sense problemes, dels nous residents previstos sinó, també, d’una proporció igual que l’actual de segona residència. Només a la Val d’Aran la situació ve justa: si bé el potencial existent podria acollir els nous residents previstos per al 2025, encara que molt just, no té capacitat per oferir, a més, habitatge secundari.

Finalment, la capacitat d’acollida global del planejament urbanístic vigent és tan important com la ubicació concreta de les àrees on se situa aquest sòl encara vacant. De seguida s’aprecia que l’enorme inèrcia del planejament actual podria comportar que, en l’escenari 2025, no es

Àmbit de Pla. Memòria 3.42 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.43 Aprovació definitiva

materialitzessin amb prou plenitud les directrius i estratègies de desenvolupament urbà que el Pla territorial formula i que tenen per objecte fer més eficients i més sostenibles els actuals sistemes urbans. Aquesta és una qüestió que el Pla no té prou capacitat d’abordar però que, ja avancem, sí que haurà d’encomanar-se als plans directors urbanístics que es proposen.

3.2.4. Activitat econòmica

Una regió en transició pel que fa a la seva estructura econòmica

Gràfic 3.3. Evolució dels llocs de treball localitzats per sector i comarca en el període 1986-2001

90,00 primari 1986 80,00 primari 1996 70,00 primari 2000 60,00 secundari 1986 secundari 1997 50,00 secundari 2000 40,00 construcció 1986 30,00 construcció 1997 20,00 construcció 2000 10,00 terciari 1986 0,00 terciari 1996 VA AR PS PJ AU CE terciari 2000

Taula 3.5. Percentatge sectorial del PIB 2002/1999 i percentatge sectorial d’ocupació 2001/1991 comarcal, de l’àmbit i de Catalunya

% PIB 2002/1999 VA AR PS PJ AU CE APiA CAT Primari 01/02 02/04 05/08 04/09 07/04 04/07 02/02 Secundari 26/23 39/40 27/26 34/33 19/23 09/12 31/37 Construcció 12/20 13/17 20/18 21/15 12/10 21/18 07/08 Terciari 61/56 46/38 49/48 41/44 63/63 66/63 60/54

% Ocupació 2001/1991 VA AR PS PJ AU CE APiA CAT Primari 02/05 07/12 10/23 14/21 09/15 08/13 09/15 02/04 Secundari 06/15 10/20 09/15 12/20 14/23 09/10 10/18 25/36 Construcció 16/13 17/17 16/12 14/12 14/11 22/22 17/14 10/08 Terciari 76/67 65/51 65/50 60/47 63/52 61/54 64/53 62/52

En blau els resultats que estan per sobre de la mitjana catalana.

La presència i l’activitat humana al territori de l’Alt Pirineu i Aran s’ha caracteritzat, durant la història recent, per:

ƒ un èxode demogràfic continuat des de mitjan segle XIX fins a la darreria del segle XX que ha comportat un fort envelliment de la població i l’abandonament de molts pobles;

ƒ un predomini de les activitats agrícoles, ramaderes i forestals fins a temps molt recents;

ƒ un intent d’industrialització lligada als recursos naturals del territori (centrals hidroelèctriques de principis del segle XX);

Àmbit de Pla. Memòria 3.44 Aprovació definitiva

ƒ una implantació progressiva de les activitats turístiques a partir dels anys seixanta del segle XX, i

ƒ uns dèficits greus en infraestructures i equipaments bàsics (xarxa viària, telefonia, electrificació, etc.) fins als anys noranta.

Avui, la situació és podria resumir de la manera següent:

ƒ la pèrdua demogràfica sembla que ha tocat fons, la població tendeix a estabilitzar-se, fins i tot a créixer en algunes comarques, i existeix un important volum estacional de població flotant;

ƒ el sector primari, tot i continuar tenint un pes elevat, continua retrocedint sense parar amb les implicacions ecològiques, paisatgístiques i turístiques que això comporta;

ƒ el sector industrial roman feble i l’automatització de la producció hidroelèctrica manté una ocupació laboral testimonial;

ƒ els serveis han esdevingut la base de l’economia en totes les comarques de l’àmbit i el turisme i la construcció associada al turisme i la segona residència són els motors principals de l’economia pirinenca, i

ƒ s’ha produït una millora molt considerable de les infraestructures i els serveis.

Actualment, pel que fa al PIB, gairebé totes les comarques segueixen el patró català: predomina el sector serveis seguit, per aquest ordre, de la indústria, la construcció i el sector primari. Només se n’aparten la Cerdanya, on la construcció supera la indústria, i l’Alta Ribagorça, on el pes de la indústria és lleugerament superior al dels serveis. En totes les comarques, la construcció i el sector primari tenen una major aportació al PIB comarcal que el que tenen aquests sectors dins l’economia general catalana, i la indústria, una aportació inferior. El sector serveis, respecte de Catalunya, està per sobre només a les comarques més turístiques –la Cerdanya i la Val d’Aran– i la més urbana –l’Alt Urgell–. Pel que fa a l’ocupació, el sector terciari i la construcció són absolutament dominants i donen treball a gairebé el 90% de la població activa.

Des del punt de vista territorial, és preocupant el creixent desequilibri sectorial de l’àmbit –caracteritzat pel monoconreu turístic, el pes excessiu de la construcció, la feblesa de la indústria i l’extinció progressiva de l’agricultura– que anuncia, a mitjà termini, una situació d’insostenibilitat del model. El turisme, el principal factor de canvi social i econòmic de l’Alt Pirineu i Aran, es troba amenaçat per la desaparició de les activitats agràries arreu i per una urbanització vigorosa en algunes comarques i valls. De fet, el caràcter desequilibrat de l’estructura econòmica, o el monoconreu turístic com a expressió del mateix desequilibri, apareix clarament com la principal feblesa del territori.

Dins d’aquesta lògica, les dues comarques menys alpines són les més equilibrades des del punt de vista econòmic. La transformació de les estructures econòmiques del Pallars Jussà segueix un ritme més lent: l’agricultura hi manté el pes relatiu més elevat, mentre que la construcció hi té un pes força més baix. Al costat, l’Alt Urgell –molt marcat pel pes urbà que té la Seu sobre la comarca– presenta l’estructura econòmica més equilibrada d’entre les comarques de muntanya: l’agricultura davalla però es manté, la indústria hi té el major pes relatiu de les comarques de muntanya, la construcció apareix continguda i els serveis presenten un bon desenvolupament. Aquest darrer cas posa de manifest que equilibri econòmic no sempre és sinònim d’equilibri territorial. El poblament de l’Alt Urgell, amb la pràctica totalitat de la població concentrada a la capital i un territori pràcticament abandonat, n’és un bon exemple.

En síntesi: les comarques de l’Alt Pirineu i Aran han passat, en cinquanta anys, d’unes economies basades en l’agricultura, la ramaderia, el bosc i, en menor grau, en l’explotació hidroelèctrica, a unes economies fonamentades en el turisme i la construcció. El procés de canvi del model econòmic que viu l’àmbit és d’una transcendència enorme, encara prou recent i, sens dubte, no acabat. És normal, doncs, que es constatin desajusts, riscos i incerteses; i és més que necessari, en aquest context, que el territori es doti dels elements de planificació estratègica i d’ordenació territorial necessaris per a garantir

Àmbit de Pla. Memòria 3.45 Aprovació definitiva

que el desenvolupament que s’hagi de produir sigui sostenible i al servei dels habitants que resideixen a l’Alt Pirineu i a l’Aran.

Dos Pirineus socioeconòmicament prou diferenciats

Vegeu mapa 3.29. Sectors econòmics predominants. Llocs de treball localitzats el 2001

És necessari ressaltar les importants diferències socioeconòmiques que es produeixen dins l’àmbit de l’Alt Pirineu i Aran. No hi ha un únic Pirineu: el desequilibri intern de l’àmbit és un factor territorial rellevant.

Com s’ha exposat en capítols precedents, l’altimetria i el clima divideix l’àmbit en dues franges ben diferenciades i que tenen una gran rellevància quant al desenvolupament econòmic. Mentre el Pirineu axial –més verd i més alpí– atrau d’una manera palesa el turisme, el Prepirineu –més eixut i mediterrani– no s’ha vist beneficiat per l’esclat del turisme interior de les darreres dècades i té, si més no encara, una demanda feble com a recurs turístic.

Segons això, a la zona més alpina, es pot parlar, d’unes comarques en les quals l’evolució d’una economia tradicional cap a una economia turística es troba molt avançada i unes altres que tenen unes condicions climàtiques que permeten l’adopció del model turístic alpí i que es troben en fase de transició. Entre les primeres hi hauria la Cerdanya i la Val d’Aran, en les quals el model turístic imperant és el model alpí, que alternen turisme blanc a l’hivern amb turisme verd a l’estiu, amb una forta implantació de la segona residència i una economia fortament depenent del sector de la construcció. Entre les segones hi hauria l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà, en les quals l’abandonament de les activitats agràries i la implantació del turisme són més recents però amb un ritme de substitució actual molt accelerat. La Vall Fosca, amb la construcció imminent de l’estació d’esquí de Filià, s’hi podria afegir.

Per contra, a les comarques més meridionals –el Pallars Jussà i l’Alt Urgell, però també els sectors més meridionals del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça– les condicions climàtiques submediterrànies que no permeten el desenvolupament del model de turisme alpí tenen, ara per ara, un menor atractiu per als turistes. Aquestes són les comarques on l’evolució demogràfica és menys positiva però on, segurament, l’equilibri entre els sectors econòmics és més sòlid. El sector agrari té encara un pes significatiu, existeix un petit teixit industrial i, pel que fa al turisme, s’està apostant per un turisme rural, una aposta certament de menor potencial de transformació de les estructures econòmiques que el model alpí però que obre noves possibilitats de desenvolupament.

L’existència d’aquestes dues situacions a l’Alt Pirineu i Aran, com es veurà més endavant, obliguen el Pla territorial a dissenyar estratègies diferenciades o a concentrar-se en problemàtiques diferents. A la zona més alpina, la prioritat serà ordenar els creixements urbanístics i fomentar la diversificació econòmica, la interrelació dels sectors i el desajust del turisme i la construcció a favor del primer. En canvi, a la zona prepirinenca, especialment al Pallars Jussà, la prioritat serà la dinamització econòmica mitjançant una clara aposta infraestructural que relligui l’àrea tant als eixos viaris preferents de Catalunya com a la zona alpina del propi àmbit territorial.

Una evolució del PIB positiva

Vegeu mapa 3.30. Producte Interior Brut comarcal. Percentatge de variació entre els anys 2002-2003

El producte interior brut a preus de mercat mesura el resultat final de l'activitat de producció de les unitats productores en el territori i correspon a la producció total de béns i serveis de l'economia, més el total de consums intermedis, més els impostos nets sobre els productes. Es calcula a preus de mercat perquè el valor de la producció recull la incidència dels impostos lligats a la producció i de les subvencions d'explotació.

L’evolució del PIB en el darrer any observat (2002) mostra una presència molt destacada de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran entre les que més sobresurten per damunt del total de Catalunya. Així, l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà se situen en un percentatge baix i força proper a l’1% de

Àmbit de Pla. Memòria 3.46 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.47 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.48 Aprovació definitiva

creixement i la resta de comarques oscil·len al voltant del 3%, entre un màxim del 3,98% i un mínim del 2,33%, essent la mitjana de les taxes de creixement de les comarques de l’àmbit del 2,48 % i la de Catalunya, del 2,23%.

Ara bé, l’evolució mitjana del PIB en un període de sis anys (1997-2002) situa les comarques de l’Alt Pirineu i Aran per sota del total de Catalunya. L’Alta Ribagorça té el valor més baix, de l’1,4%, i la resta de comarques oscil·len al voltant del 2,6%, entre un màxim del 3,02% i un mínim del 2,33%, essent la mitjana de les taxes de creixement de les comarques de l’àmbit del 2,58 % i la de Catalunya, del 3,35%.

Pel que fa a l’estructura del PIB de l’Alt Pirineu i Aran l’any 2002, en relació amb l’estructura del conjunt de Catalunya, cal destacar que el sector de la construcció està molt per sobre en totes les comarques, el sector primari ho està en gairebé totes (excepte a l’Alta Ribagorça i, sobretot, la Val d’Aran) mentre que el sector serveis segueix força la tònica catalana, tot i que està una mica per sobre a la Val d’Aran, l’Alt Urgell i la Cerdanya. En canvi, el sector secundari acostuma a tenir una contribució al PIB inferior a la que té en el conjunt de Catalunya, excepte a l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà on les hidroelèctriques tenen certa significació.

Un pes del sector primari força superior al de la mitjana catalana però que cau més ràpidament que al conjunt del país

La població activa agrària té encara un pes important a l’Alt Pirineu, un pes molt superior al que té el sector agrari quant a ocupació en el conjunt de Catalunya, que és del 2% dels ocupats. Al Pallars Jussà, el 14% dels ocupats treballen encara al sector primari, mentre que a la Val d’Aran ja només ho fan el 2% dels ocupats. La resta de comarques es mouen entre el 7 i el 10%.

Malgrat aquest pes encara significatiu de l’agricultura i la ramaderia, la davallada del sector, tant en població ocupada com en PIB, és molt forta, fins i tot més accelerada que la que s’està produint al conjunt de Catalunya. L’Alt Pirineu i Aran, a més, perd pes dins Catalunya pel que fa al valor de producció que aporta. Només l’Alt Urgell aguanta perquè té un sector agrari consistent, que és el de la llet.

L’Alt Pirineu es troba immers en un procés d’especialització ramadera de pasturatge extensiu i de baix cost (vaquí de carn, principalment) i de cria intensiva (bàsicament vaca de llet i porc d’engreix). A l’Alt Urgell i bona part de la Cerdanya es manté una de les produccions lleteres més elevades d’Espanya. Per contra, la vaca de llet ha disminuït molt al Pallars Sobirà i Pallars Jussà i és del tot residual a l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran. Els principals canvis se centren en el fort augment del vaquí de carn, sobretot a l’Alt Urgell i al Pallars Jussà, i el porc d’engreix, especialment al Pallars Jussà. En general, disminueix molt el nombre d’animals a l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i la Cerdanya; i a la Val d’Aran gairebé no n’hi ha.

Mentrestant, el sòl conreat, fruit d’una economia de subsistència que avui no pot competir amb l’agricultura de la terra baixa, desapareix. Avui, l’agricultura és encara important al Pallars Jussà i a l’Alt Urgell, mentre que a la Val d’Aran i a l’Alta Ribagorça pràcticament no es pot parlar d’activitats agrícoles.

Una molt baixa presència del sector secundari

S’atribueix el feble pes demogràfic que en l’actualitat té l’Alt Pirineu i Aran sobre el conjunt de Catalunya al fet que no va arribar-hi la industrialització o, més ben dit, no hi va arrelar. A la segona meitat del segle XIX s’hi va instal·lar alguna indústria llanera o elèctrica, però el fet territorialment rellevant s’esdevé quan, el 1911, es crea “La Canadenca” i s’inicia la construcció de les grans centrals hidroelèctriques per abastir la indústria barcelonina. Aquest fet, sens dubte, suposa l’entrada de la societat urbana al Pirineu que es tradueix en nous accessos, creixement de nuclis, l’extensió de feines remunerades i nous hàbits de consum. La demografia, fins llavors en caiguda continuada es redreça: un somni que es trencaria cap a mitjan segle XX. Avui la indústria hidroelèctrica s’ha automatitzat (als 90 els 223 ocupats d’Enher van quedar en 25) i la incidència que el sector té sobre la societat i l’economia pirinenca és mínima.

Àmbit de Pla. Memòria 3.49 Aprovació definitiva

També hi hagué altres intents d’industrialització que tampoc no aconseguiren anar més enllà. N’hi va haver un, el cooperativisme de la primera meitat del segle XX, relacionat amb l’abastiment de llet i dels seus derivats a la regió barcelonina. El fet que comercialitzessin productes estàndard, sense valor afegit, no permeté que aguantessin quan van haver de competir amb la resta del món i només n’han quedat un parell. Més enllà de l’aprofitament de les matèries primeres, a la dècada dels seixanta es van instal·lar prop de les capitals comarcals, els únics llocs on van trobar prou mà d’obra, alguns tallers de confecció o de muntatges metal·lúrgics basats en una mà d’obra rural poc qualificada.

Avui, a l’Alt Pirineu i Aran la indústria té un cert pes, quant a l’aportació al PIB de l’àmbit, essent el segon sector en importància després del sector serveis, excepte a la Cerdanya on el segon és el sector de la construcció. No obstant això, quant a l’ocupació, un factor de major rellevància territorial (perquè l’ocupació es queda al territori i el PIB no sempre), es troba, amb un 10%, molt lluny del sector dels serveis (64%) i de la construcció (17%). Aquesta desproporció és especialment evident a l’Alta Ribagorça. Per contra, les comarques on la indústria té una major significació són, precisament, les menys turístiques: l’Alt Urgell i el Pallars Jussà.

La superfície dedicada a usos industrials a l’Alt Pirineu i Aran és un 1% de la superfície industrial de Catalunya. La comarca amb més superfície industrial és l’Alt Urgell, que concentra el 53% de la superfície industrial de l’àmbit.

A l’Alt Urgell hi ha un clar predomini dels ocupats al subsector de la metal·lúrgica i l’electrònica i de l’alimentació, clarament lligats a l’empresa Taurus i a la Cooperativa el Cadí. A l’Alta Ribagorça un 60% dels ocupats del sector industrial ho són en el subsector hidroelèctric, una polarització sens dubte excessiva. A la Cerdanya, bona part de la indústria de la comarca funciona com a element auxiliar de la construcció amb el sector de la fusta (32% d’ocupació) i de l’alimentació (24%). Al Pallars Jussà, l’estructura industrial es troba força diversificada en quatre sectors principals (un 75% de l’ocupació): l’hidroelèctric i l’alimentari, que superen el 20% de l’ocupació; el metall, amb el 18%, i el tèxtil, que recull el 12% dels ocupats. Al Pallars Sobirà, el 31% dels ocupats estan lligats al subsector de l’energia hidroelèctrica i les extraccions. A la Val d’Aran, l’escassa indústria existent està lligada, també, al subsector de l’energia, aigua i extractives, que concentra el 80,3% del total de la producció industrial de la comarca.

Per nombre d’establiments destaquen l’Alt Urgell i el Pallars Jussà. El conjunt de l’àmbit territorial concentra el 0,78% dels establiments industrials de Catalunya, però el 4,68% dels establiments industrials d’energia i aigua i el 2,30% dels de productes alimentaris. En nombre d’establiments, dins l’Alt Pirineu i Aran destaquen, per aquest ordre, l’edició i mobles (31,20%), els productes alimentaris (23,50%) i la transformació de metalls (19,02%).

Un elevat pes relatiu del sector de la construcció dins l’economia pirinenca, molt superior al de la mitjana catalana

En totes les comarques de l’àmbit, el pes de la construcció, tant en PIB com en ocupació, és molt superior a la mitjana de Catalunya. Com ja s’ha dit, el pes de la construcció en l’economia i en l’ocupació de l’Alt Pirineu i Aran és el gran fet diferencial, juntament amb la migradesa del sector secundari i el pes encara notable del sector primari.

L’aportació del sector de la construcció al PIB de les comarques del Pallars Sobirà, Pallars Jussà i Cerdanya triplica la que el sector té al conjunt de Catalunya, que és del 7%, mentre que a la resta de comarques gairebé la duplica. Quant a l’ocupació laboral, l’aportació ja no és tant diferenciada de la mitjana catalana, però continua essent superior en totes sis comarques, especialment a la Cerdanya, on es duplica el percentatge català, i les comarques més alpines i turístiques. És a les comarques prepirinenques, Pallars Jussà i Alt Urgell, on el sector de la construcció té una menor significació.

El sector terciari

El sector terciari a l’Alt Pirineu i Aran és, com a tot Catalunya, el que té més pes econòmic i de llocs de treball. Aporta, de mitjana, el 54,13% del PIB comarcal (a Catalunya és el 60%), amb un màxim del

Àmbit de Pla. Memòria 3.50 Aprovació definitiva

66,19% a la Cerdanya i un mínim del 40,67% al Pallars Jussà. I representa el 64,03% dels llocs de treball (a Catalunya són el 62%), amb un màxim del 76,35% a la Val d’Aran i un mínim del 59,81% al Pallars Jussà.

Internament, dins el sector serveis, predomina el subsector de turisme i comerç (hostaleria, restauració i comerç minorista), que suposa el 28,48% de l’àmbit (a Catalunya el 21,92%), no molt pel davant del d’administració, finances i serveis personals, amb el 26,24% (a Catalunya el 29,43%), i tots dos molt distanciats del d’altres serveis, amb el 9,32% (a Catalunya l’11,16%). En el primer subsector destaquen les comarques de la Val d’Aran, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça i Cerdanya (39,24% la primera i al voltant del 30% les altres tres). En el segon subsector, estan totes a un nivell semblant al voltant del 25%, excepte el Pallars Jussà que assoleix el 31%. I en el darrer subsector, estan totes entre el 9 i l’11%, excepte el Pallars Jussà que queda al 6,90%.

Malauradament, pel que fa a PIB, el mateix tipus de desagregació no és possible perquè no es disposa de dades.

El turisme alpí: el principal factor transformador

El turisme ha estat el principal factor transformador durant els darrers cinquanta anys, el sector emergent que ha capgirat la situació econòmica i social dels Pirineus. El 1970, mentre al Pallars Sobirà, al Pallars Jussà i a l’Alt Urgell el sector primari era el principal sector de l’economia, el sector serveis ja predominava a la Cerdanya i a la Val d’Aran. El 1986, ja era predominant en totes les comarques de l’àmbit.

De fet, al final del segle XIX ja podem parlar d’un cert turisme benestant als Pirineus, però és amb el desenvolupament del turisme d’hivern entre els anys quaranta i setanta (Cerdanya, Val d’Aran i Pallars Sobirà) que comença la veritable expansió del sector. Més tard, durant la dècada dels vuitanta, irromp el turisme d’aventura i el turisme rural i es dóna un impuls renovat del turisme de neu al Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. En l’actualitat, el turisme de neu sembla que encara no ha tocat sostre (s’ha d’obrir, en breu, una nova estació a Filià, al Pallars Jussà) i la diversificació i desestacionalització de les propostes del turisme verd van en augment, com palesa l’acceptació social que ha tingut l’ampliació del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici o la declaració del nou Parc Natural de l’Alt Pirineu, sens dubte recursos turístics de primer ordre.

El model turístic que ha transformat els Pirineus és el que s’anomena alpí. Aquest model es caracteritza per l’alternança entre turisme blanc (turisme de neu) a l’hivern i turisme verd (turisme de natura, turisme rural, turisme d’aventura) a l’estiu. Aquesta complementarietat estiu/hivern confereix solidesa al model perquè l’existència de dues temporades altes garanteix la viabilitat econòmica del sistema. Mentre el turisme d’aventura sembla haver tocat sostre i s’ha acabat cenyint, bàsicament, a les aigües braves del Pallars Sobirà, l’ecoturisme és un valor ascendent. La segona residència apareix com un element decisiu del model i, si bé en una primera fase esdevé un element dinamitzador del turisme alpí i possibilita la implantació del turisme d’hivern, posteriorment esdevé un factor distorsionador del model.

Des del punt de vista econòmic, l’afermament del turisme, un sector dinàmic i competitiu en el mercat actual, ha tingut un impacte econòmic positiu i ha contribuït positivament a la sostenibilitat de les comarques de muntanya, si més no a la d’aquelles comarques on el model alpí (blanc i verd) de turisme és aplicable. Tanmateix, com ja s’ha explicat en punts anteriors, el creixent desequilibri sectorial, caracteritzat pel monoconreu turístic, el pes excessiu de la construcció en les comarques i valls més turístiques i l’extinció progressiva de l’agricultura que gestiona el principal recurs turístic dels Pirineus, el paisatge, posen en perill la sostenibilitat del model.

Des del punt de vista social, l’impacte positiu més important del creixement del turisme ha estat sobre la demografia, aturant i capgirant la pèrdua de població que s’estava produint des de meitat del segle XX i rejovenint l’estructura de la població. Mentre que la Cerdanya, amb la tradició turística més antiga, ja mostrava un balanç positiu entre el 1950 i el 1970, l’Aran comença a guanyar població ja als anys setanta. Especialment remarcable és el creixement del Pallars Sobirà durant la darrera dècada, fins el 1981 la comarca més regressiva demogràficament; un creixement que no es pot deslligar de l’obertura

Àmbit de Pla. Memòria 3.51 Aprovació definitiva

de l’estació d’esquí de Portainé ni del boom dels esports d’aventura. El mateix pot afirmar-se de l’Alta Ribagorça en relació amb l’obertura de l’estació d’esquí de Boí-Taüll. El comportament demogràfic negatiu del Prepirineu, amb un desenvolupament petit del turisme de tipus alpí, confirma la realitat d’aquest sector com a factor de creixement. Si l’Alt Urgell aguanta, malgrat no tenir estacions d’esquí alpí, és perquè té a Andorra un motor de creixement molt potent.

Malgrat sobresurten clarament els impactes socials positius del turisme com la millora d’infraestructures, de serveis i d’equipaments, no deixen de produir-se efectes negatius com la pèrdua d’identitat deguda als canvis accelerats, la desestructuració social que ocasiona l’elevat pes de la població flotant, l’ocupació estacional i el creixement d’un teixit urbà especialitzat, amb un elevat pes de la segona residència, buida bona part de l’any.

Des del punt de vista ambiental, el turisme de muntanya té impactes positius, com la contribució al manteniment de l’activitat agrària a través del turisme rural, la rehabilitació del patrimoni arquitectònic tradicional o la contribució a la creació, l’afermament i l’ampliació d’espais naturals protegits. Són exemples d’aquests punts les 227 residències-casa de pagès del 2001 davant de les 52 de l’any 1996, els més de 10.000 immobles preservats o rehabilitats com a segona residència o l’acceptació social que han tingut les ampliacions del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o la declaració del nou Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Entre els impactes ambientals negatius del turisme destaquen els derivats del condicionament de dominis esquiables, la urbanització de nova planta associada al turisme de tipus alpí consumidora de sòl i de paisatge i la hiperfreqüentació del medi natural.

Les estacions d’esquí

Vegeu mapa 3.31. Dominis esquiables i estacions d’esquí alpí i nòrdic del Pirineu català

És una evidència que les variables demogràfiques i econòmiques més positives de l’àmbit durant les darreres dècades han anat indissociablement lligades a l’existència propera d’una estació d’esquí. A la Cerdanya estan obertes, des de la dècada dels quaranta, les estacions de la Molina i la Masella que, en algun moment, s’ha dit d’ampliar-les cap a Coll de Pal, al Berguedà. A la Val d’Aran funciona, des dels anys seixanta, Baqueira-Beret, sens dubte el millor domini esquiable de Catalunya, que en algun moment ha plantejat ampliacions en tres direccions diferents: cap al Nord (vall de Montgarri), cap al sud-est (Alt Àneu) i cap a Ponent (Varradòs i Vielha). L’estació dera Tuca, que es va obrir els anys setanta sobre Vielha, roman actualment tancada però amb expectatives que es reobri a curt termini. Al Pallars Sobirà es van posar en marxa Super-Espot als anys setanta i Portainé, als vuitanta; Llessui, oberta als anys setanta, roman tancada; és important destacar l’existència de la petitat estació de Tavascan gràcies a l’esforç municipal. Finalment, a l’Alta Ribagorça es va obrir Boí-Taüll durant la dècada dels vuitanta. En aquests moments només hi ha un projecte sobre la taula que és el d’obrir un nou domini esquiable a la muntanya de Filià, a la Vall Fosca (Pallars Jussà), que podria arribar a connectar amb el domini de Boí-Taüll, ja esmentat, per la vall de Manyanet. Entre les noves ampliacions que puguin plantejar-se, les de major potencial i abast són aquesta última i les de l’Aran.

Fora de les estacions d’esquí alpí hi ha les estacions d’esquí nòrdic, de repercussió molt més local i sovint gestionades pel mateix municipi. Són quatre al Pallars Sobirà, dues a l’Alt Urgell i tres a la Cerdanya.

Sobre el negoci de la neu planen algunes incerteses entre les quals les més importants són el fet que hagin pogut tocar sostre pel que fa a la demanda, que puguin perillar en l’escenari de canvi climàtic que s’anuncia i que no siguin rendibles per se, sense el negoci immobiliari que sovint les ha acompanyat, si no canvia el model de gestió actual. Avancem ja, però, que la interconnexió de dominis esquiables sembla un dels principals eixos de competitivitat del sector i que les ampliacions només semblen reportar beneficis territorials quan fan disminuir a cotes més baixes els peus de pista (enforteixen els nuclis existents) i no tant quan els apugen (creació de nou teixit urbà d’alçada).

Àmbit de Pla. Memòria 3.52 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.53 Aprovació definitiva

3.2.5. Equipaments i serveis

Equipamens sanitaris i educatius

Vegeu mapes 3.32 i 3.33. Equipaments sanitaris i educatius

Els dos equipaments bàsics a l’hora de fixar població, d’establir un nucli familiar, són els sanitaris i els educatius. L’organització territorial sanitària de l’Alt Pirineu i Aran s’estructura en 8 àrees bàsiques de salut, cadascuna de les quals compta com a mínim amb un Centre d’Atenció Primària i una àmplia xarxa de consultoris locals. Pel que fa a l’atenció hospitalària, actualment hi ha 4 hospitals –a Vielha, a Tremp, a la Seu d’Urgell i a Puigcerdà. Aquests hospitals són de nivell bàsic i tenen com a hospitals de referència principals l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i l’Hospital de la Fundació Althaia de Manresa en el cas de la Cerdanya. Així mateix s’han desplegat recursos de l’atenció de la salut mental i drogodependències i d’atenció sociosanitària. Tanmateix actualment no hi ha places d’internament sociosanitari a Aran i Alta Ribagorça. En els darrers anys s’ha establert una línia de col·laboració amb les estructures sanitàries d’Andorra i, més recentment, s’han establert acords amb el govern francès per a la construcció d’un nou hospital a Puigcerdà, concebut com a hospital transfronterer, el qual donarà atenció també als ciutadans de la Cerdanya francesa.

Pel que fa als equipaments educatius, el mapa escolar de l’Alt Pirineu i Aran es basa en el fet de garantir un centre d’Ensenyança Secundària Obligatòria a les sis capitals comarcals, a la Pobla de Segur, a Oliana i a Esterri d’Àneu i un centre de batxillerat només a les capitals comarcals. D’escoles de primària i d’escoles bressol, n’hi ha a les viles de certa entitat però no als nuclis petits. Sens dubte, els dos elements més remarcables i diferencials de l’àmbit respecte a la situació mitjana catalana és la distància que han de recórrer els escolars per a assistir a l’escola secundària i l’absència d’ensenyaments universitaris estables a la regió.

És fàcil d’entendre que el baix pes demogràfic i la seva fragmentació territorial fan difícil acostar més del que ja s’ha fet els serveis a la població, però, en canvi, encara hi ha camí a recórrer per acostar la població als serveis, per fer-los més accessibles. La xarxa d’heliports en l’àmbit sanitari, el transport escolar públic en l’àmbit educatiu i el transport a la demanda i la millora de les infraestructures de comunicació en tots dos casos són bàsics per a la consecució d’aquests objectius. També cal promoure solucions imaginatives per a atendre els infants més petits en nuclis petits on l’escola bressol no és possible o dotar el sistema educatiu d’una major flexibilitat i mantenir l’escola unitària si els habitants d’un poble petit ho volen, per exemple.

3.2.6. Àmbits polítics i de gestió existents

Municipis polinuclears

Durant els dos darrers segles, l’Alt Pirineu i Aran ha patit una reducció del nombre de municipis i la consegüent extensió mitjana del terme dels mateixos. Malgrat aquesta concentració política, encara són molts els municipis que avui tenen menys de 250 habitants i, òbviament, l’estratègia no ha impedit que avui hi continuï havent una constel·lació de nuclis que ha estat la pauta secular de poblament als Pirineus. El fet és que els 77 municipis que hi ha a l’àmbit hostatgen més de 600 nuclis de població, és a dir, una mitjana de 8 nuclis per municipi que, com ja s’ha comentat anteriorment, se supera lleugerament al Pallars Sobirà, encara més al Pallars Jussà i, sobretot, a l’Alta Ribagorça. No hi ha dubte que aquesta fragmentació i el component social i històric que comporta afegeix complexitat a la governabilitat del territori.

Per les raons esmentades i, especialment per a la gestió dels terrenys comunals, una de les característiques de l’àmbit és l’existència de les entitats municipals descentralitzades, aquelles entitats de població que, dins d'un municipi, constitueixen nuclis separats i es regeixen per una junta de veïns, al capdavant de la qual hi ha un president. Actualment, de les 56 entitats municipals descentralitzades que hi ha a Catalunya, 43 es troben a l’Alt Pirineu i Aran.

Àmbit de Pla. Memòria 3.54 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.55 Aprovació definitiva

Àmbit de Pla. Memòria 3.56 Aprovació definitiva

Val d’Aran: al municipi de Vielha e Mijaran hi ha les entitats d’Arròs e Vila, de Betren, de Casau, d’Escunhau e Casarilh, d'Aubèrt e Betlan, de Gausac i de Vilac; al municipi de Naut Aran hi ha les d’Arties e Garòs, de Bagergue, de Gessa, de Tredòs i d’Unha i al municipi des Bòrdes hi ha la d’Arró.

Pallars Sobirà: al municipi d’Alins hi ha les entitats d’Ainet de Besan, d’Araós i d’Àreu; al municipi de Llavorsí hi ha les d’Arestui, de Baiasca i de Montenartró; al municipi d’Alt Àneu hi ha les d'Isil i Alós i de Sorpe; al municipi de Baix Pallars hi ha la de Sellui i al municipi de Soriguera hi ha la de Tornafort.

Pallars Jussà: al municipi de la Torre de Cabdella hi ha l’entitat d’Espui; al municipi de Sarroca de Bellera hi ha la de Manyanet; al municipi de Conca de Dalt hi ha la de Sossís i al municipi de Tremp hi ha la de Vilamitjana.

Cerdanya: al municipi de Lles de Cerdanya hi ha l’entitat d’Arànser; al municipi de Bellver de Cerdanya hi ha la de Pi; al municipi de Montellà i Martinet hi ha les de Víllec i Estana.

Alta Ribagorça: al municipi la Vall de Boí hi ha l’entitat de Durro i Saraís i al municipi de Vilaller hi ha la de Senet.

Alt Urgell: al municipi de Valls de Valira hi ha l’entitat d’Arcavell i la Farga de Moles, d’Ars, d’Asnurri, de Bescaran, de Civís, d’Os de Civís i de Sant Joan Fumat; al municipi de les Valls d’Aguilar hi ha les de la Guàrdia d'Ares i de Taús; al municipi de Josa i Tuixén hi ha la de Josa de Cadí i al municipi de Montferrer i Castellbò hi ha les de Vila i Vall de Castellbò.

Malgrat les 6 mancomunitats, les 13 agrupacions i els 10 consorcis existents, encara cal potenciar molt la col·laboració entre municipis (per vall o conca, vista l’orografia). D’altra banda, hi ha un cert consens que els consells comarcals haurien d’esdevenir organismes amb un major paper de gestió intermunicipal.

La importància i el pes de la comarca

En l’organització administrativa de l’Alt Pirineu i Aran la comarca ha tingut, durant les darreres dues dècades, un pes molt significatiu, superior al que ha tingut en d’altres àmbits territorials. Això es deu, d’una banda, als forts condicionants orogràfics d’aquest àmbit, que converteixen la comarca en quelcom absolutament físic i indefugible, i, de l’altra, a l’existència i desenvolupament de la Llei catalana d’alta muntanya mitjançant la figura dels plans comarcals de muntanya.

Els plans comarcals de muntanya, elaborats per la Generalitat amb la col·laboració dels consells comarcals corresponents o el Conselh Generau d'Aran, van néixer amb la voluntat de ser plans integrals de desenvolupament socioeconòmic, a la pràctica, la coordinació de les actuacions i les inversions dels diversos agents de l'Administració de la Generalitat a cadascuna de les comarques de muntanya per un període de cinc anys.

Els àmbits d’actuació principals són la defensa, la conservació i la restauració del medi físic i del patrimoni històric i artístic; la protecció i el foment de les activitats agràries; la promoció i la protecció de la indústria, del turisme i de l'artesania; l 'habitatge; les obres públiques, amb especial prioritat a la xarxa viària; la sanitat i l'assistència social; l'ensenyament i l'esport.

Els primers plans comarcals de muntanya van entrar en vigor l'any 1990 i actualment s’està aplicant la tercera generació de plans comarcals, la que inclou el període 2001-2005.

El Consell General de Muntanya

El Consell General de Muntanya és un òrgan col·legiat, creat a l’empara de la Llei d’alta muntanya i adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques, que actua com a òrgan de consulta i assessorament preceptiu del Govern de Catalunya en totes les qüestions relacionades amb la política de muntanya i que té l'encàrrec de vetllar per l’assoliment de les finalitats d’aquesta Llei.

Àmbit de Pla. Memòria 3.57 Aprovació definitiva

Constitueixen el Consell General de Muntanya representants de la major part de departaments de la Generalitat de Catalunya, dels consells comarcals de les comarques de muntanya i del Conselh Generau d'Aran, representants de les tres zones de muntanya de més superfície i representants dels municipis aïllats de muntanya.

L’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran

Creat el desembre del 2002 com a organisme autònom de caràcter administratiu de la Generalitat, amb personalitat jurídica, patrimoni propi i plena capacitat d’obrar per al compliment de les seves finalitats i adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques. El seu objectiu és desenvolupar i promocionar les comarques de l’Alt Pirineu i Aran mitjançant l’impuls i execució d’iniciatives i l’elaboració de programes d’actuació que contribueixin al desenvolupament integral de l’Alt Pirineu i Aran, entre les quals participar en l’elaboració i l’avaluació dels plans territorials i dels plans comarcals de muntanya en el seu àmbit territorial.

Dels diversos òrgans de l’Institut –entre aquests el Consell Rector, la Presidència, la Direcció i el Consell Assessor– el primer és l’òrgan superior col·legiat de govern i direcció i està composat per representants del Govern de la Generalitat de Catalunya, dels ens locals de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran, dels grups parlamentaris constituïts al Parlament, així com del món civil. El Consell Assessor és un òrgan de caràcter consultiu on estan representats ens públics i privats de l’Alt Pirineu i Aran. En concret, en són membres els mateixos que al Consell Rector i, a més a més, l’Administració de l’Estat, les universitats de Lleida i de Girona, organitzacions sindicals, empresarials, les cambres de comerç i les organitzacions professionals agràries de l’Alt Pirineu i Aran, així com entitats de l’Alt Pirineu i Aran la finalitat de les quals sigui contribuir al coneixement, la defensa o el desenvolupament integral d’aquestes comarques.

La futura vegueria de l’Alt Pirineu i Aran

Algú ha escrit que el Pla territorial és un projecte que necessita un subjecte, i aquest subjecte bé podria ser la futura vegueria de l’Alt Pirineu i Aran que s’estudia crear en el marc de la nova ordenació del territori que actualment impulsa la Generalitat de Catalunya en el marc del desenvolupament del nou Estatut de Catalunya.

El fet clar, argumentat a bastament al llarg d’aquest capítol, és que l’Alt Pirineu i Aran està mancat encara de cohesió interna, de sentiment de pertinença a un ens comú, quan, d’altra part, només una gestió conjunta del territori pot fer que un territori amb poca població i problemes comuns pugui concentrar una massa crítica suficient per tenir una veu pròpia i per poder afrontar els reptes de gestió que té al davant.

De moment l’Alt Pirineu i Aran ha tingut diversos òrgans encaminats a coordinar les actuacions de la Generalitat en aquestes comarques i a coordinar programes diversos amb voluntat de promoure un desenvolupament integral de l’àmbit. L’assignatura pendent d’aquests territoris és poder-se dotar d’una administració pròpia, propera al territori i conjunta.

L’especificitat d’Aran

La Val d'Aran és la capçalera de la Garona, una vall atlàntica que s’obre cap al nord, cap a les planures d'Aquitània. Pels orígens històrics, per la llengua i per la cultura és un territori vinculat a les terres gascones i a la gran família occitana però, el 1175, pel tractat d'Emparança que els aranesos estipularen amb el rei Alfons I, Aran va integrar-se, lliurement, a la Corona catalano-aragonesa. Més tard, el 1411, el Síndic d'Aran oferí la unió lliure i pactada d'Aran al Principat de Catalunya, cosa que el Parlament català acceptà.

L'adhesió dels aranesos a llur llengua i, sobretot, la seva antiquíssima tradició cultural i política han merescut que la Disposició Addicional Primera de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, recollint un desig expressat pels aranesos en el procés d'elaboració de l'estatut, faci un reconeixement exprés de la seva peculiaritat i ordeni el restabliment actualitzat de l'organització administrativa tradicional de la Val d’Aran.

Àmbit de Pla. Memòria 3.58 Aprovació definitiva

La Llei 16/1990, de 13 de juliol, sobre el règim especial de la Val d’Aran, pretén donar compliment a aquest manament estatutari, restableix el Consell General i la figura del Síndic d'Aran com a principals institucions de l'organització administrativa pròpia de la Vall. La citada llei restitueix als aranesos una estructura administrativa que, sens perjudici de l'organització municipal, pot fer possible la gestió més immediata de les atribucions que afecten directament els interessos peculiars del territori, com són: el restabliment de l'organització administrativa pròpia, la normalització, la protecció i l'ensenyament de l'aranès i la conservació de les seves peculiaritats culturals, així com l'establiment d'un marc legal que permeti que el Consell General pugui assumir les competències que li delegui o assigni l'Administració de la Generalitat d'acord amb el que estableix la legislació vigent.

La Cerdanya: una comarca administrativament dividida entre tres demarcacions i dos estats

La comarca de la Cerdanya forma una unitat geogràfica i històrica que no es correspon amb la divisió política que, pel Tractat dels Pirineus, la parteix des del 1659 entre França i Espanya, ni amb la divisió administrativa que l’esquartera entre les províncies de Lleida i Girona des del 1833. Aquesta situació, malgrat el paper aglutinador en certes esferes de la gestió que, durant les dues darreres dècades, ha significat l’existència del Consell Comarcal de la Cerdanya, continua creant disfuncions importants pel que fa a la coordinació de serveis, des dels jutjats als afers urbanístics o a la gestió de les carreteres.

En l’àmbit de la política, també s’ha d’esmentar el fet que la Cerdanya hagi estat, històricament, en molts moments, un territori sobirà, unit però distint del principat de Catalunya. La singularitat del territori lligada a la seva problemàtica administrativa han comportat que recentment, des del territori, s’hagi reivindicat la necessitat d’una llei que doti la comarca d’un règim especial, que faci un reconeixement exprés de la seva peculiaritat i, sobretot, que unifiqui l'organització administrativa tradicional de la Cerdanya, degudament actualitzada.

Planejament estratègic incipient

S’ha exposat ja, en aquesta memòria, el moment de canvi socioeconòmic intens en el qual es troba immers l’Alt Pirineu i Aran. Certament, el desenvolupament accelerat d’algunes comarques exigeix una especial atenció a l’ordenació urbanística però no escapa a ningú, vista l’escassa magnitud del sòl urbà i la immensitat dels espais lliures pirinencs, que aquest àmbit, tant o més que un pla territorial, el que necessita és un pla estratègic, una anàlisi aprofundida del model de desenvolupament que vol acabar consolidant.

Per al conjunt de comarques de muntanya, el 1994 el Parlament de Catalunya va instar el Govern de la Generalitat a elaborar un pla estratègic. La intenció era que definís les estratègies i els eixos d’actuació adients per a reforçar els valors i les funcions pròpies d’aquest territori i millorar, d’aquesta manera, la competitivitat del Pirineu en el conjunt del territori català. Es volia que fos el paraigua marc dels plans comarcals de muntanya i que aquests fossin els encarregats de definir les actuacions necessàries per a superar els punts crítics que condicionen el desenvolupament de cada comarca.

El treball, que va comptar amb l’assessorament d’experts i la participació del territori, va formular una diagnosi de l’àmbit, va realitzar una anàlisi DAFO, va dibuixar l’escenari previsible a mitjà termini i va acabar definint directrius i estratègies d’actuació. Tanmateix, el document mai no va acabar de ser aprovat pel Govern.

Molt recentment, un parell de comarques de l’Alt Pirineu i Aran –la Cerdanya i el Pallars Jussà– han emprès, sota el lideratge dels respectius consells comarcals, sengles processos d’elaboració d’un pla estratègic propi. Pel que fa a la Cerdanya, les conclusions dels diversos grups de treball van ser recollides el juny de 2004 en un document titulat Memòria i resultats del procés d’elaboració del Pla estratègic de la Cerdanya. En el cas del Pallars Jussà existeix el document realitzat per una consultora a partir de les enquestes efectuades als agents socials i econòmics de la comarca. En tot cas, ambdós són encara processos oberts i inacabats.

Àmbit de Pla. Memòria 3.59 Aprovació definitiva

La Comunitat de Treball dels Pirineus

La Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) és un organisme interregional de cooperació transfronterera constituït a partir de la signatura a Bordeus, el 15 d'abril de 1983, d'un protocol entre el Principat d'Andorra, les regions franceses d'Aquitània, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, i les comunitats autònomes d'Aragó, el País Basc, Navarra i Catalunya.

Constituïda així amb anterioritat a la pròpia entrada d'Espanya a la Comunitat Europea l'any 1986, la Comunitat de Treball dels Pirineus és un organisme inspirat en les organitzacions de natura similar existents als Alps des dels anys setanta. Com a comunitat de regions frontereres muntanyenques, la finalitat de la CTP és pal·liar de manera conjunta els problemes derivats d’aquesta condició (hiverns rigorosos, marginació, despoblament, inaccessibilitat, fragilitat ecològica, etc.) i molt particularment el caràcter de barrera física del massís pirinenc. El seu àmbit de treball és, per tant, molt ampli.

Àmbit de Pla. Memòria 3.60