El Creixement De L'extrema Dreta a Europa I Els Drets De

El creixement de l’extrema dreta a Europa i els drets de les dones

Març 2020

ÍNDEX

El creixement de l’extrema dreta a Europa i els drets de les dones

Març 2020

1. Introducció

2. L’extrema dreta a Europa i els drets de les dones 2.1 Alemanya 2.2 Itàlia 2.3 França 2.4 Grècia 2.5 Polònia 2.6 Hongria 2.7 Espanya 2.8 Àustria 2.9 Bèlgica 2.10 Països Baixos 2.11 Finlàndia 2.12 Bulgària 2.13 Dinamarca 2.14 Eslovàquia 2.15 Suècia 2.16 Xipre 2.17 Letònia 2.18 Lituània 2.19 Eslovènia 2.20 Estònia 2.21 República Txeca

3. Com fer front a l’extrema dreta?

4. Recomanacions

1. Introducció

El Decret 28/2018, de 7 de juny, de reestructuració del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda va crear l’Oficina de Drets Civils i Polítics. L’1 d’octubre de 2018 el Govern va nomenar Adam Majó Garriga director de l’Oficina.

L’article 104, apartat g del Decret 43/2019, de 25 de febrer, estableix que l’Oficina té la funció de vetllar pel compliment i impuls de les mesures adoptades en la Resolució del Parlament Europeu 2018/2869 (RSP), de 25 d'octubre, sobre l'auge de la violència neofeixista a Europa, motiu pel qual esdevé necessari informar de la situació actual, radiografiada sota el nom d’El creixement de l’extrema dreta a Europa i els drets de les dones. Març 2020.

El Parlament de Catalunya ha demanat al Govern que l’Oficina de Drets Civils i Polítics elabori un informe sobre el creixement de l’extrema dreta a Europa i com aquest fenomen afecta els drets de les dones.

Les fonts utilitzades en aquest informe per radiografiar la realitat han tingut en compte que mai existeix una única manera de relatar els fets, però que els fets són els que són. Per aquest motiu, hem volgut ser curosos amb les paraules que recullen els fets, i amb l’objectivitat necessària per comprendre la gravetat i transcendència del fenomen de creixement analitzat i les seves conseqüències.

L’extrema dreta a Europa és un fenomen complex que engloba un ampli espectre de partits ubicats a la dreta dels partits conservadors clàssics, amb una preocupació comuna per la identitat que s’expressa en termes de cultura essencial i tancada. Aquest informe analitza els que són parlamentaris i que en els seus països respectius han assolit una presència institucional significativa. Davant el vertigen que produeixen els canvis socials i la incertesa amb què les societats afronten el futur, aquestes forces polítiques proposen un retorn impossible a un passat pretesament feliç, oferint seguretat i protecció a una part de la ciutadania, rebutjant la immigració i parlant d’un estat del benestar només per als considerats nacionals (provinents d’unes suposades mateixes tradicions, trets culturals i valors), oposant-los al cosmopolitisme i al multiculturalisme. En tots podem veure factors comuns, com la xenofòbia i la islamofòbia, així com també actituds contràries als drets de les dones.

CASTELLÀ1 indica que “el nativisme i l’etnopluralisme són dues de les característiques principals de l’extrema dreta que expliquen el seu auge, més enfocat a explicacions culturalistes que no pas econòmiques”.

Com assenyala CHRISTOU2, del Centre d’Anàlisi de la Dreta Radical (CARR), un terme benigne i descriptiu, “família” ha esdevingut la primera frontera de les

1 Vegeu L’extrema dreta, un fenomen europeu; Castellà, Helena; Fundació Josep Irla; 2016. Informe 2 Vegeu Turning family into a political weapon; Christou, Miranda; CARR; January 13, 2020.

guerres socials de l’extrema dreta. A la Unió Europea, la integració de la “família natural” xoca amb les polítiques d’incorporació de la perspectiva de gènere que els estats membres han estat implantant durant els últims 25 anys.

Com assenyala STERKENBURG, del RAN CENTRE OF EXCELLENCE3, a les últimes tres dècades l’extrema dreta ha viscut molts canvis: s’ha mogut de l’activisme offline a l’activisme online, ha abraçat la cultura del joc i de les xarxes socials, i se n’ha produït un augment en les activitats transfrontereres i les xarxes transnacionals. L’Islam s’ha convertit en el seu principal nou enemic. El problema és que amb aquest “boc expiatori” es fa una crida a severes restriccions dels drets civils i polítics, de les llibertats de grups ètnics o religiosos específics.

Com indica WEISSKIRCHER4, algunes possibles causes del creixement de l’extrema dreta a Europa són “múltiples”, esmentant en tot cas “el rebuig a la immigració —particularment de la musulmana—, la inseguretat econòmica i la desconfiança envers les elits polítiques, tant a escala nacional com de la UE”. WODAK, investigadora del Centre d’Anàlisi de la Dreta Radical (CARR), afegeix “la immensa inseguretat provocada per una globalització ferotge”, així com altres causes de llarga durada, com el fet que “antics sentiments xenòfobs, racistes i antisemites ara s’hagin tornat a disparar”.

Per a ALONSO MÉNDEZ5, els dos factors característics de l’extrema dreta europea són: 1) l’oposició a la immigració com a eix central que articula la resta; i 2) una apel·lació a la protecció de la cultura i la identitat nacional que es veu amenaçada davant d’un suposat enemic extern, la immigració.

Aquest informe pretén analitzar les dinàmiques actuals per copsar les conseqüències del creixement de l’extrema dreta a Europa, i com aquest creixement, els seus discursos i les seves polítiques afecten els drets de les dones.

3 Vegeu Far-right extremism. A practical introduction; Sterkenburg, Nikki; Ran Centre of Excellence. 4 Vegeu L’extrema dreta que patirem 5 Vegeu L’auge de l’extrema dreta a la Unió Europea: la immigració en el punt de mira; Alonso Méndez, Carla; UAB; TFG; maig, 2019

2. L’extrema dreta a Europa i els drets de les dones

En el seu Informe Mundial 2020, al capítol dedicat a la Unió Europea, Human Rights Watch6 assenyala que “la intolerància racista, el sentiment i la violència xenòfoba, islamofòbica i antisemita van continuar prevalent a tota la UE. Els musulmans, incloses les dones que fan servir el vel, continuen patint una hostilitat i intolerància generalitzades als països de la UE”.

ECO7, a la conferència “Il fascismo eterno”, el 25 d’abril de 1995, assenyalava que “el feixisme italià fou el primer a crear una litúrgia militar, un folklore i, fins i tot, una forma de vestir, amb la qual va tenir més èxit a l’estranger que Armani, Benetton o Versace. Només als anys 30 van aparèixer moviments feixistes a Anglaterra, amb Mosley, i a Letònia, Estònia, Lituània, Polònia, Hongria, Romania, Bulgària, Grècia, Iugoslàvia, Espanya, Portugal, Noruega i, fins i tot, a Amèrica del Sud, per no parlar d’Alemanya”.

ECO alertava que el feixisme etern “pot tornar encara amb les aparences més innocents. El nostre deure és desemmascarar-lo i apuntar amb l’índex cadascuna de les seves noves formes, cada dia, a tots els racons del món”, perquè “llibertat i alliberament són una tasca que no acaba mai, i el nostre lema ha de ser: No oblidem”.

URBAN8 considera que “podem afirmar que la categoria clàssica del feixisme no ens serveix per definir els rebrots autoritaris que estem vivint a l’actualitat, però entenem que hem de partir de l’anàlisi de les experiències feixistes per comprendre en part el fenomen nou de les dretes radicals”.

MARTÍ i TUBAU9 apunta que “els partits d’extrema dreta s’han fet forts a la majoria de països d’Europa i, lluny de ser una coincidència esporàdica en el temps, és una tendència que, en termes generals, no ha parat de créixer en l’última dècada”.

L’ascens de l’extrema dreta a la Unió Europea coincideix amb moments de crisi i de rebuig a la immigració, i es tradueix en una pèrdua contínua de drets, bé perquè els eliminen amb la seva acció directa des d’alguns g0verns, bé perquè influeixen en l’agenda política dels partits tradicionals.

PALOP10 indica que “l’extrema dreta explota la por a l’estrany, al diferent, exalta la primacia dels natius davant la invasió estrangera, i es presenta com l’única opció política que defensa els interessos dels ciutadans nacionals: és el vota

6 Vegeu World report 2020 7 Vegeu Contra el fascismo; Eco, Umberto; Barcelona. Lumen. 2018 8 Vegeu La emergencia de Vox; Urbán, Miguel; Editorial Sylone en coedició amb viento sur; Barcelona; 2019, pàg. 23. 9 Vegeu L’extrema dreta a la Unió Europea: tendències electorals comparades; Martí i Tubadu, Daniel; 10 Vegeu Revolución feminista y políticas de lo común frente a la extrema derecha; María Eugenia R. Palop; Icaria; febrer de 2019; pàgines 22-23

francès del FN/AN; o els austríacs primer del FPÖ”. Per tant, l’extrema dreta ofereix “l’element simbòlic que ho aglutina tot: l’esperança d’estabilitat i de seguretat que proporciona la nació, l’Estat, la tradició o la reafirmació d’una cultura pròpia”.

PALOP indica també que “la primacia nacional no només s’aplica al terreny laboral i econòmic, sinó que s’amplia al terreny cultural mitjançant la defensa d’una comunitat de llengua, cultura i tradició, deixant sempre implícit l’element racial. Si aquestes extremes dretes són tan racistes i xenòfobes com antifeixistes i masclistes, és justament perquè ataquen tot allò que suposadament divideix la unitat d’un mític nosaltres nacional”.

MAYER11 explica que “des de fa uns 20 anys la dreta radical populista viu un auge electoral sense precedents, amb una orientació xenòfoba, autoritària i euroescèptica. A les eleccions al Parlament Europeu de 2014, tres d’aquests moviments se situaven a la capçalera en els seus respectius països, el Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP), el Partit del Poble Danès (DF) i el llavors Front Nacional francès (FN, ara RN). El 2016, el Partit de la Llibertat d’Àustria va estar a punt de guanyar les últimes eleccions presidencials i, després de les legislatives de 2017, va arribar a un acord de govern amb els conservadors. Al setembre d’aquell mateix any, 92 diputats d’Alternativa per Alemanya (AfD) entraven al Bundestag. A França, Marine Le Pen passava a la segona volta de les eleccions presidencials, en què va obtenir més d’una tercera part dels sufragis, és a dir, gairebé onze milions de vots”.

CLIMENT i MONTANER12 consideren que l’extrema dreta populista “són partits polítics que es caracteritzen per explotar sense complexos el discurs de la immigració, del racisme o de la indignació social per a incrementar el seu perfil electoral”. Aquests partits populistes de dreta radical es caracteritzen per l’autoritarisme, el populisme i el nativisme xenòfob (la Nació-l’Estat per als nacionals).

El Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) va potenciar l’euroescepticisme fins a validar el Brexit el 2016, que no s’ha fet efectiu fins al 31 de gener de 2020. Per això, en aquest informe deixarem de banda al Regne Unit que, després del Brexit, ja no forma part de la Unió Europea, tot i que també allà l'ascens dels partits populistes de dreta es va fer palès, quan el partit Brexit de l'antieuropeista Nigel Farage va obtenir el primer lloc amb gairebé el 33% dels vots a les eleccions europees de 2019.

L’article 1 de la Convenció sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW), de 1979, considera discriminació tota distinció, exclusió o restricció basada en el sexe que tingui per objecte o per resultat menyscabar o anul·lar el reconeixement, gaudi o exercici per la dona,

11 Vegeu Anuari CIDOB 12 Vegeu Dipòsit UB

independentment del seu estat civil, sobre la base de la igualtat de l’home i la dona, dels drets humans i les llibertats fonamentals en les esferes política, econòmica, social, cultural i civil o en qualsevol altra esfera.

Aquest informe té per objectiu radiografiar com el creixement de l’extrema dreta, a Europa, afecta els drets de les dones. Per això, hem de fer constar que entenem que els drets de les dones es resumeixen, com a mínim, en els següents:

- Dret a la no discriminació - Dret a la llibertat i a la seguretat personal (independència sexual i reproductiva) - Dret a la vida (erradicar la violència, lliure planificació de la salut sexual i reproductiva, lliure elecció de mètodes anticonceptius) - Prohibició de la tortura o els tractes cruels, inhumans o degradants (la violència de gènere, i les violacions) - Prohibició de l’esclavitud i del treball forçat (erradicar el tràfic de dones i nenes, o la prostitució forçada) - Dret a unes condicions de treball satisfactòries i equitatives (escollir professió, formació professional, salari igual, conciliació familiar, protecció davant dels embarassos) - Dret d’igualtat davant la llei i en matèries civils (mateixa capacitat jurídica, mateix tracte que els homes; circular lliurament, viure on es vulgui) - Dret a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família - Dret a vot en igualtat de condicions - Dret a la vida política i pública (ser escollides per a càrrecs públics en igualtat de condicions, i dret a ocupar-los) - Dret a una educació en igualtat de condicions entre dones i homes

L’àmbit d’anàlisi se circumscriu als 21 estats de la Unió Europea on l’extrema dreta ascendeix, i que es relacionen detalladament als subapartats següents.

Segons l’informe de la Corporate Europe Observatory, Las dos caras de la derecha autoritaria europea: partidos «anti-elite» que sirven a grandes intereses comerciales, els partits d’extrema dreta a Europa no són un grup homogeni, però, entre d’altres coses, en contra dels drets de les dones, s’esforcen injuriosament perquè no avancin els drets en matèria de salaris o disminució de les desigualtats en el treball.

2.1 Alemanya

Alternativa per Alemanya (AfD) fou creat l’any 2013, i el seu líder és Jörg Meuthen. A les eleccions nacionals de 2017, com a tercera força, va aconseguir 91 escons de 709, amb un 12,6% dels vots.

A les eleccions europees de 2014, va aconseguir 7 escons de 96, amb un 7,10% dels vots. A les de 2019, va aconseguir 11 escons amb un 11% dels vots13. Forma part del grup ID (Identitat i Democràcia).

L’AfD va entrar al setembre de 2017 al Bundestag per primera vegada. “Que es vagin preparant per a tot allò que els espera”, va amenaçar el líder, Alexander Gauland, després d’assolir el 13,5% dels vots.

L’AfD va néixer el 2013 arran de la crisi de l'euro, a la qual va reaccionar amb posicionaments euròfobs. El 2015 va guanyar força amb la crisi de refugiats i els seus posicionaments xenòfobs. Amb ideologia de dreta populista, centra els discursos contra l’Islam, els refugiats i la política de fronteres obertes d’Angela Merkel.

Manifestació d’extrema dreta a Chemnitz, est d’Alemanya// La immigració no regulada està arruïnant el 7 de setembre de 2018 (AP Photo / Jens Meyer)14 el futur dels nostres fills (Alice Weidel, AfD)

L’AfD ha obtingut una mitjana d’un 25% de vots a les tres últimes eleccions regionals a l’est del país15. Com assenyala TERÉS, “A l’est, clubs de futbol i associacions juvenils són opcions habituals per crear vincles, però moltes d’aquestes entitats tenen un caràcter neonazi o d’ultradreta. A l’RDA no es va fer un treball de memòria històrica sobre el nazisme, que sí que es va dur a

13 Vegeu Resultats eleccions 2019 14 Vegeu article original de Extrema dreta a Alemanya 15 Vegeu Extrema dreta alemanya

terme a l’RFA, de manera que a l’est del país certes actituds racistes es van normalitzar. Segons la Fundació Konrad Adenauer, l’odi vers la immigració és d’un 52% a l’antiga RDA, davant del 44% a la resta d’Alemanya. L’RDA era socialment més homogènia, cosa que explica un temor més gran pel que és diferent”.

HOLESCH considera16 que l’AfD “és producte de dos fenòmens: l’enèrgic debat sobre la identitat nacional alemanya i el moviment antieuro a causa de la crisi de la zona euro i el possible rescat grec”.

HOLESCH subratlla la importància dels mitjans socials en l’ascens de l’AfD, considerant que “una clau important per a l’èxit de l’AfD ha estat l’ús de les noves tecnologies, com ara les xarxes socials. L’AfD va actuar en aquest camp com a actor polític modern, sovint en contraposició als “partits vells”, sobretot la CDU/CSU i l’SPD, que es basaven en mètodes de difusió més clàssics. A causa de la visibilitat a Internet, l’AfD va poder arribar a persones que no estaven generalment familiaritzades amb posicions d’extrema dreta”.

STANLEY17 indica que “l’oposició del feixisme als estudis de gènere en particular deriva de la seva ideologia patriarcal. Per als nacionalistes, la lluita per l’emancipació de les dones i el feminisme en general eren un enemic clau, i veien en el feminisme una conspiració jueva per acabar amb la fertilitat de les dones àries”. L’actitud nazi vers els moviments feministes la resumeix Charu GUPTA recordant que denunciaven el pacifisme, la democràcia i el materialisme perquè “fomentaven la contracepció i l’avortament i, per tant, reduint l’índex de natalitat, l’emancipació de les dones estava atemptant contra l’existència mateixa del poble alemany”.

Als mítings de l’AfD s’evoca la terminologia del nazisme. Alexander Gauland, un dels seus dos líders, va dir el 2017 que la ministra d’Immigració, nascuda a Hamburg però d’ascendència turca, havia de “ser eliminada”. L’AfD defensa la família tradicional, i no és especialment activa contra els drets LGTB i de les dones. Paradoxalment, l’ascens de l’AfD s’ha donat als lands de l’est, on gairebé no hi ha persones d’origen estranger, perquè és fàcil culpar els estrangers de les desigualtats, de les pors, convertir-los en caps de turc, atesa la seva baixa capacitat de resposta, i un reconeixement menor de drets.

Katharina Schulze, líder dels Verds a Baviera, va ser objecte d’abús i d’atacs a les xarxes socials18. La pàgina de Facebook de l’AfD va publicar una quantitat desproporcionada de comentaris sobre Schulze, mencionant-la gairebé 10 vegades més que d’altres figures o partits alemanys, i referint-se al fet que ella se sent “amenaçada pels homes blancs” a qui els hauria d’estar agraïda per permetre

16 Vegeu Irla 17 Vegeu Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida; Stanley, Jason; Blackie Books; Barcelona; 2018. Pàgina 47. 18 Veure BBC notícies

que “joves com ella aconsegueixin tot el que desitgen”. Molts dels comentaris que responen a aquestes publicacions tenen contingut sexual, i uns quants impliquen que els autors desitjarien que fos violada. S’intenta atacar, abusar i humiliar les dones polítiques, amenaçant així el dret a la vida política i pública (a ser escollides per a càrrecs públics en igualtat de condicions, i el dret a ocupar-los).

El programa electoral de 2017 de l’AfD assenyalava que “la reducció de la nostra població ancestral s’ha de combatre amb una política nacional de població”, i apostava per prohibir l’avortament per promoure la natalitat i assegurar amb això la continuïtat del poble alemany. Aquest discurs amenaça el dret a la llibertat i a la seguretat personal i el dret a la vida de les dones (independència sexual i reproductiva; erradicar la violència, lliure planificació de la salut sexual i reproductiva, lliure elecció de mètodes anticonceptius).

“Una cosa és segura: les fronteres no ho són” “El pobre porc que serà sacrificat per l’euro” Propaganda d’AfD per a les eleccions europees de 2019

A Alemanya19, l’AfD està vetat com a soci de govern. La gran coalició traça un cordó sanitari per no “normalitzar” l’AfD. El secretari general de la CDU ha dit: “Per a gent com Höcke, Gauland, Urban o Jongen (dirigents d’AfD) només pot ser alemany qui és ètnicament alemany. L’AfD parla de l’homogeneïtat del poble. Així van començar el 1933. Per a tots els demòcrates i els democristians la dignitat de l’ésser humà és inviolable. Qui qüestiona aquest principi es col·loca contra la nostra Constitució federal”. Aquest cordó es trencà a Turíngia el 5 de febrer de 2020 amb l’elecció de Thomas Kemmerich (CDU) amb el suport de l’AfD20, però Merkel obligà a fer marxa enrere.

AfD recupera el terme “Volkisch”, un concepte que fa referència a la família i al poble alemany, i que fou establert a finals del segle XIX pels ultraconservadors populistes i adaptat durant el període nazi. Aposta per un model que deixa la dona en un segon pla respecte a l’home, prohibeix l’avortament i fomenta polítiques de natalitat que garanteixin “la supervivència del poble”.

19 Vegeu Dreta alemanya 20 Vegeu Tabú trencat a Turíngia

2.2 Itàlia

La Lega (LN) fou creat l’any 1991, i el seu líder és Matteo Salvini. A les eleccions de 2018, com a segona força, va aconseguir 123 escons de 630. Forma part del Govern.

A les eleccions europees de 2014, va aconseguir 5 escons de 73. L’any 2019 la Lega del ministre de l'Interior, Matteo Salvini va aconseguir a les eleccions europees el 34% dels vots (28 eurodiputats). Forma part del grup ID (Identitat i Democràcia). Salvini es caracteritza per mantenir promeses xenòfobes i blocar l’arribada d’immigrants als ports d’Itàlia.

El dimarts 21 gener de 2020, Salvini va trucar al porter automàtic de la llar d’un ciutadà tunisià, a Bolonya, al barri de Pilastro, per preguntar-li si era un traficant de drogues21. Li digué: “M’han dit que vostè ven part de la droga que es distribueix al barri”.

El 26 de gener de 2020, la dreta populista de Matteo Salvini, la Lliga22 va perdre les eleccions al nord, a Emilia Romanya, amb una participació electoral del 67,1%. L’ascens d’aquesta dreta populista va generar una reacció en contra a finals de 2019, el moviment de les sardines, que protesta contra el discurs racista de Salvini, contra la discriminació, l’exclusió i el feixisme, i omple les places d’Itàlia, atapeïdes de persones com sardines, que simbolitzen la cohesió davant l’extrema dreta i rebutgen qualsevol bandera o símbol polític en les protestes. Les sardines canten el Bella ciao23 per tota Itàlia. A Nàpols, a Mòdena, a Bolonya, a Gènova, a Verona se sent la cançó de la resistència italiana contra el feixisme de Benito Mussolini i les tropes nazis durant la Segona Guerra Mundial.

GENTILE24 considera que s’ha banalitzat el terme “feixisme”, i que cap populisme actual que invoqui el principi de sobirania popular pot ser feixista. No obstant això, MURGIA25, autora d’Instruccions per convertir-se en feixista, creu que hi ha tres elements clau que permeten pensar en un caldo de cultiu polític i moral similar al que va donar lloc al període històric feixista. “Primer, la relació que Salvini i els seus potents altaveus mantenen amb la dissidència: qui manifesta una opinió contrària és atacat a les xarxes socials i rep un allau d’amenaces i

21 Vegeu El País 22 Vegeu Ultradreta eleccions 23 Vegeu Moviment de les sardines 24 Vegeu Quién es fascista; Gentile, Emilio; Alianza Editorial; Madrid; 2019 25 Vegeu El País

insults; si expresses la teva opinió en contra d’ell, passes a ser el seu adversari. Segon, discutir els altres poders de l’Estat: Salvini rebutja ser jutjat, i diu que els jutges estan polititzats. Tercer, el masclisme d’Estat. Salvini vol recuperar models socials superats: Déu, pàtria i família. Ataca públicament les dones i és contra elles que desencadena la violència més forta”.

Santiago Abascal (Vox) amb la líder de Germans d’Itàlia, Giorgia Meloni

Germans d’Itàlia (FdI) fou creat l’any 2012, i la seva líder és Giorgia Meloni. A les eleccions de 2018, com a cinquena força, va obtenir 32 escons de 630.

A les eleccions europees de 2014 va aconseguir 2 escons de 73. A les de 2019, 5 escons amb un 6,44% dels vots. Forma part del grup CRE (Conservadors i Reformistes Europeus).

Anna COCCHI, presidenta de l’Associació Nacional de Partisans d’Itàlia (ANPI), alerta26 que “el perill no és Salvini, que no té un projecte polític, és Giorgia Meloni (líder del partit d’extrema dreta Germans d’Itàlia i sòcia de la coalició amb Salvini) que sí que té un clar programa d’extrema dreta”. Meloni defensa el lema “Déu, pàtria i família”.

Giorgia Meloni ha defensat un bloqueig naval i que s’haurien d’enfonsar els vaixells amb què els immigrants intenten arribar a Europa, que les parelles homosexuals no s’haurien de poder casar, que l’avortament hauria d’estar prohibit, així com que s’ha de dir no a la ideologia de gènere.

Tot i referir-se a la defensa de la tradició cristiana, sembla que no observa els manaments cristians: “Estimeu, doncs, els immigrants, ja que també vosaltres vau ser immigrants en el país d’Egipte” (Dt 1o, 19).

El 13 de gener de 2020, des de Roma, Alba SIDERA27 informava d’una croada antiLGTBI a Itàlia, on grups de pressió ultracatòlics donen suport a la Lega i aconsegueixen eliminar mesures de protecció al col·lectiu homosexual, tot recordant que Itàlia no té cap llei estatal contra la discriminació per orientació sexual.

26 Vegeu Eleccions Itàlia 27 Vegeu Croada antiLGTBI

2.3 França

S. Abascal (Vox) amb Marine Le Pen (Perpinyà, 2017)

Reagrupament Nacional (RN) va ser creat sota el nom de Front Nacional l’any 1972, i la seva líder és Marine Le Pen. A les eleccions nacionals de 2017, com a novena força, va aconseguir 6 escons de 577, amb un 13,2% dels vots.

A les eleccions europees de 2014, va aconseguir 24 escons de 74, i a les de 2019, 22 escons de 74 amb un 23,34% dels vots. Forma part del grup ID (Identitat i Democràcia).

L’any 2019 Marine Le Pen, líder del Reagrupament Nacional, es va imposar a les eleccions europees a França amb un 24,8% dels vots.

L’any 2002 quan Jean-Marie Le Pen, líder del Front Nacional, va arribar a la segona volta de les presidencials s’invocà el cordó sanitari, i la resta de partits, inclosos els socialistes del derrotat primer ministre Lionel Jospin, cridaren a votar massivament pel candidat del centredreta, Jacques Chirac.

L’any 2015, el documental L’exèrcit de Marine Le Pen (Ravis par Marine Le Pen) de Frédéric Biamonti descobreix les claus de l’èxit del Front Nacional francès, explorant l’estructura dels partits regionals i el seu ràpid ascens.

El 13 de març de 2017, assenyalava TOMÀS28 que “l’electorat de l’extrema dreta ja va molt més enllà dels nostàlgics de l’Algèria francesa i del règim de Vichy. Només penetrant la capa de les classes populars s’explica el seu èxit. Aquests votants veuen la globalització i la immigració com una amenaça econòmica, política i cultural”.

TOMÀS recull l’opinió de la sociòloga Nonna Mayer, investigadora de SciencesPo i especialista en l’extrema dreta, qui assenyala dues constants de l’electorat frontista. La primera té a veure amb el nivell d’estudis. Les dades diuen que, com menys nivell d’estudis, més possibilitats de votar pel Front Nacional. Entre els joves sense batxillerat Marine Le Pen aconseguí el 2012 el 45% dels vots. L’altra característica és el gènere: acostuma a ser un vot masculí. A

28 Vegeu Votar front nacional

Europa, també a França, les dones sempre han estat més reticents a votar per aquests partits, per la seva imatge violenta, extremista i sovint sexista.

A El auge de la extrema derecha en Europa: el caso del Frente Nacional en Francia, MAYER considera una sèrie de factors en l’ascens de l’extrema dreta francesa, com són la globalització econòmica i cultural, que s’accelera a partir dels anys 90, i de la qual la integració europea es converteix en símbol; la crisi de la democràcia representativa; la recessió econòmica que causà l’augment de l’atur i de les desigualtats i amplià la bretxa entre governants i governats; així com l’estratègia de conquesta del poder desdemonitzant l’FN, diversificant l’electorat i aprofitant la debilitat sense precedents dels seus adversaris.

Marine Le Pen va perdre la immunitat parlamentària per comparar l’ús d’espais públics per pregar per part dels musulmans (prohibit per la laïcitat de França) amb l’ocupació de França per l’Alemanya nazi. Le Pen el 2014 va assegurar que derogaria la llei del matrimoni homosexual. Va dir: “Crec que el matrimoni està reservat per a una dona i un home, que és el què ha preservat l’equilibri de la nostra civilització”. Le Pen continua mantenint la “prioritat nacional”, amb la qual vol afavorir els francesos per damunt dels estrangers a l’hora de repartir treball, habitatge i serveis socials. Le Pen diu que tem que la crisi migratòria assenyali l’inici de la fi dels drets de les dones, i així aprofita per presentar l’Islam com una amenaça als valors occidentals i als drets de les dones i persones LGTBI. Per tant, empra el feminisme per assenyalar el masclisme musulmà al mateix temps que maquilla la xenofòbia de l’RN. Le Pen ataca el capitalisme salvatge, l’Europa ultraliberal, les destrosses de la globalització, i l’imperi econòmic ianqui. Assegura que no es planteja limitar l’accés a l’avortament a França. Diu que vol defensar les dones franceses, però l’RN va votar contra projectes de llei com el de la igualtat professional, i dins l’RN la seva neboda, Marion Maréchal Le Pen, s’oposa al matrimoni homosexual, i a l’avortament, amb l’aire resclosit del tradicionalisme fonamentat al rebuig de tota sexualitat no reproductiva, i a la restauració de la dona en la seva vocació, i en el seu rol, de mare.

Recordem que a França la Llei del 15 de febrer de 1942 estipulava que ajudar una dona a avortar és un crim contra l’Estat i la raça i que, per exemple, Marie-Louise Giraud va ser guillotinada el 30 de juliol de 1943 per ajudar les dones a avortar.

Rémy-Leleu29, portaveu de l’organització Osez Le Féminisme, considera que “la diferència entre abans i ara es troba exclusivament en el discurs, no a les polítiques que du a terme o que promou. Es tracta d’un canvi cosmètic: “l’RN mai serà un partit defensor dels drets de les dones o de la comunitat LGTB perquè és una formació xenòfoba, homòfoba i reaccionària”.

29 Vegeu Feministes Marie Le Pen

2.4 Grècia

Alba Daurada (XA) Χρυσή Αυγή va ser creat el 1985, i el seu líder és Nikolaos Michaloliakos. A les eleccions de 2015, com a quarta força, va aconseguir 16 escons de 300 amb un 7% dels vots.

XA és obertament neonazi. Va tenir un punt àlgid a les eleccions europees del 2014, on va sorprendre amb un 9,4% dels vots, però una sèrie d'escàndols va portar gairebé tota la cúpula a la presó. A les eleccions europees de 2014 va aconseguir 3 escons de 21, que el 2019 es van reduir a 2 de 21, amb un 4,87% dels vots. Forma part del grup dels No Inscrits. La seva ideologia està frontalment oposada a la immigració, que considera la causa de l’increment de la criminalitat i de la dissolució de les virtuts de la nació grega. Proposa segellar les fronteres amb mines antipersona, tanques electrificades i guàrdies, i deportar tots els immigrants que ja es troben dins del país.

XA va aconseguir el 7% dels vots a les eleccions del 2015, gràcies al descontentament per les imposicions de la Troika. Va esdevenir la tercera força al parlament grec, sense amagar els ideals feixistes i la simbologia nazi, atès que l’ús de runes nòrdiques fou emprat en el passat pel nazisme.

Membres d’Alba Daurada a Grècia

Sang, honor, Alba Daurada. Centenars de persones entre crits enfervorits mostren, amb gravetat i arrogància, el braç alçat30. La salutació nazi. Posa els pèls de punta. “Grècia pertany als grecs.” Són crits d’Alba Daurada en un míting, en una de les primeres imatges de Les noies d’Alba Daurada (Golden Dawn Girls), pel·lícula de l’expert documentalista noruec Håvard Bustnes que deixa al descobert la seva ideologia retrògrada i perversa.

Segons OLALLA31, “Alba Daurada ha quedat desmantellat després que a Grècia hi ha hagut un judici contra el líder d’Alba Daurada i també per la pressió als carrers contra el feixisme. A més, els mitjans darrerament no han donat tribuna a l’extrema dreta”.

30 Vegeu Público 31 Vegeu Alba Daurada Grècia

2.5 Polònia

Llei i Justícia (PIS) va ser creat l’any 2001, i el seu líder és Jaroslaw Kaczynski. A les eleccions de 2015, va obtenir 216 escons de 460. El Govern del PIS va impulsar el 2018 una llei que prohibeix parlar en públic sobre qualsevol aspecte de la Segona Guerra Mundial que vinculi el país amb l’Holocaust32. La Llei no es limita expressament a les manifestacions verbals relacionades amb el Tercer Reich, sinó que sanciona les que afecten la bona imatge de Polònia.

El PIS té 26 escons a Europa de 51 amb un 45,38% dels vots, i vol defensar els valors cristians conjuntament amb Vox33. S’ha declarat contrari a l’avortament, a l’homosexualitat i ha establert la religió catòlica com a referent per a la societat. Va acusar els refugiats de dur malalties com el còlera, i controla el poder judicial i diversos mitjans de comunicació. Va emprar el Dia de la Independència de 2019 per carregar contra els drets LGTB34. Desenes de milers de polonesos es concentraren a Varsòvia, sota el símbol d’un puny agafant un rosari, en una marxa de defensa dels valors catòlics tradicionals.

L’any 2018 es modificà la Llei electoral, posant en perill la independència de la Comissió Electoral Nacional (PKW). L’església catòlica té un gran pes a la societat polonesa i manté una forta influència institucional.

Els mitjans de comunicació públics es troben sota la influència del partit que governa. Els mitjans de comunicació independents pateixen risc d’autocensura.

L’activista Elżbieta Podleśna fou detinguda al maig 2019 por penjar un pòster amb la imatge de la Verge Maria que fou considerada ofensiva. La imatge mostrava la Verge amb un halo imitant la bandera LGBTI.

La marxa anual l’organitzen els grups d’extrema dreta polonesos Campament Radical Nacional, i Tota la Joventut Polonesa, des del 2010. El líder de Tota la Joventut Polonesa, Ziemowit Przebitkowski, creu35 que “han d’abandonar la Unió Europea (...) hi ha una dotació de més de 40 mil milions d’euros per a l’organització de la llei de les persones LGTB. No creuen que sigui res bo”.

32 Vegeu Drama de Polònia 33 Vegeu Valors cristians 34 Vegeu Contrainformación 35 Vegeu Extrema dreta a Polònia

Aquestes manifestacions mostren lemes i símbols racistes i xenòfobs, sovint, entre les banderes poloneses vermelles i blanques.

Amnistia Internacional ha informat d’un creixent clima d’assetjament verbal i físic, així com de detencions policials i multes per participar en una manifestació. Els últims anys s’ha incrementat la vigilància, la intimidació i l’ús de la força per part de la policia. Les reformes i els atacs al poder judicial han polaritzat la societat. L’any 2017, la Comissió Europea inicià un procediment d’infracció contra Polònia davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per estar amenaçant l’Estat de dret.

Com escriu Beata Wojna al capítol “Polònia: radicalització a la ombra del govern de Llei i Justícia”, a Epidemia ultra, les autoritats acostumen a reaccionar tèbiament davant actes de violència o vandalisme originats pels moviments radicals de l’extrema dreta. Defensen la idea de l’Estat catòlic de la nació polonesa, defensen els valors tradicionals de la família i combaten l’avortament, les minories sexuals, els matrimonis igualitaris i l’eutanàsia. Tenen un fort discurs contra la immigració, tot i que només l’1.1% de la població polonesa va néixer a l’estranger.

El fort discurs del PIS contra la immigració també s’ha adreçat contra els homosexuals i ha fet minvar els drets de les dones. L’èxit electoral del PIS rau en les seves polítiques socials, la retòrica populista, el creixement econòmic i l’absència d’una oposició sòlida que pugui fer de contrapès al seu poder.

El PIS amenaça els drets civils i polítics a Polònia, com demostren els seus intents de posar fi a la independència judicial, anul·lar el dret de la dona a l’avortament, demonitzar els col·lectius LGTB (Kaczynski els ataca anomenant-los "verinosa ideologia LGBT”) o la seva insolidaritat amb Europa.

Jaroslaw Kaczynski ha sostingut que el PIS és l’únic que pot defensar Polònia d’allò que ells anomenen les ideologies perilloses que emanen d’occident, com els drets LGTB, o els drets de les dones.

Vox es reuneix amb el primer ministre de Polònia (març 2019)

2.6 Hongria

Fidesz-Aliança Cívica Hongaresa (MPSz) va ser creat l’any 1988, i el seu líder és Viktor Orbán. A les eleccions nacionals de 2019, com a primera força, va obtenir 117 de 199 escons. Governa, i Viktor Orbán és el primer ministre.

A les eleccions europees de 2019, va guanyar amb un 52,56% dels vots, amb 13 escons de 21. Forma part del grup PPE (Partit Popular Europeu).

Viktor Orbán durant un míting

El 2016 hi havia cartells del Govern que deien: “Sabies que des que va començar la crisi migratòria l’assetjament a dones a Europa ha augmentat dràsticament?36”. Es construïa així un imaginari de l’immigrant, com una amenaça. GARCIA MORANTE37 explica que “Orbán fa ús d’una repressió feroç per desarticular espais, moviments i lluites. A les eleccions de 2010 va obtenir el 52,73% dels vots, va ser primer ministre i va modificar la Constitució, que ara prohibeix els matrimonis entre parelles LGTB. El 2014 revalidà la victòria, i el 2018 (48,9% dels vots) fou la primera força política d’Hongria”.

ROMAGUERA38 indicava a l’estiu de 2013 que “sobre la base d’exacerbar el sentiment d’humiliació que el país va patir quan les grans potències van dividir l’imperi austrohongarès, Orbán es postulà com el garant de l’orgull patriòtic del país. Des de l’accés al càrrec, a mitjan de 2010, Orbán va impulsar una carta magna que professa l’adhesió a “la Corona, la cristiandat i la família tradicional”. Sota la retòrica de la identitat i de la lluita contra la crisi, Orbán imposà una “moral pública” ultraconservadora amb el suport de la jerarquia eclesiàstica i de la formació Jobbik, que a través de les seves milícies persegueix la població turca i gitana perquè marxi del país”. Els drets humans apareixen a la nova Constitució definits d’una manera vaga i àmplia.

Les esmenes a la nova Constitució van anar gradualment eliminant sistemes de control i verificació de l’Executiu, així como debilitant la independència del Poder Judicial, inclosa la Cort Constitucional. Amnistia Internacional ha criticat que aquest nou sistema difumina la separació de poders. La societat civil està sent investigada i estigmatitzada quan intenta ser crítica amb el Govern. Al juny de 2018 es va aprovar un paquet de mesures, conegut com Stop Soros, per aturar la

36 Vegeu Hongria Viktor Orban 37 Vegeu Rostres de resistència 38 Vegeu SOS racisme

immigració il·legal en massa. Els mitjans públics es troben al servei del Govern, i la regulació i supervisió dels mitjans de comunicació s’ha concentrar en un únic òrgan, l’Autoritat Nacional de Mitjans de Comunicació i Telecomunicacions. El Govern finança amb anuncis els mitjans de comunicació que li són favorables, dificultant el mercat i la pluralitat.

L’article 9 de la nova Constitució limita la llibertat d’expressió, establint que la llibertat d’expressió no ha de ser exercida amb la intenció de violar la dignitat de la nació hongaresa.

La Llei sobre l’ensenyament superior ha estat criticada, després de la reforma de 2017, per introduir restriccions desproporcionades al funcionament d’universitats estrangeres, i també per limitar la llibertat de pensament, expressió i associació, així como la llibertat acadèmica.

El dret de reunió pacífica i manifestació està amenaçat perquè hi ha un ampli marge de discrecionalitat policial per prohibir les manifestacions, i les persones que participin en una protesta que sigui considera il·legal poden arribar a ser condemnades a 60 dies de presó, si és la tercera ofensa comesa en 6 mesos.

Com escriu, Alfonso Lombana Sánchez al capítol “Hongria: anticomunisme, nacionalisme i orbanisme”, a Epidemia ultra, Fidesz defensa valors conservadors i nacionalistes, amb voluntat anticomunista i estimació dels valors tradicionals cristians. L’Hongria d’Orbán suposa la visió d’una Europa conservadora i cristiana. La gestió de la crisi humanitària de 2015 ha estat denunciada per moltes veus internacionals, per considerar-la contrària als valors humanitaris. El mandat d’Orbán té característiques paternalistes, i els mitjans de comunicació estatals són del color del Govern, les empreses afins són més importants i rellevants, i les veus contràries esdevenen dissidents i especialment molestes.

L’11 de gener de 2020, el Govern d’Hongria va anunciar que promourà tractaments de fertilitat gratuïts per evitar la immigració39. Al desembre de 2019 el Govern ja va col·locar sis clíniques de fertilitat sota control estatal, i a partir de l’1 de febrer, oferí tractament de fertilització in vitro gratuït, tot i que sense aclarir el perfil de candidats que hi poden accedir.

A Budapest, el 23 de febrer de 2020, més de 2.000 hongaresos van fer una marxa cap al Parlament per protestar contra la negativa del Govern a pagar una indemnització als nens gitanos que van ser segregats de manera il·legal a una escola de l’est d’Hongria. Aquestes marxes contra la política contrària als romanís d’Orbán duien lemes com “Ningú està per damunt de la llei”, i “El futur no es pot bastir damunt de l’odi”.

39 Vegeu Tractaments de fertilitat

2.7 Espanya

Vox fou creat l’any 2013, i el seu líder és Santiago Abascal. A les eleccions europees de 2014 no va obtenir cap escó i a les de 2019, 3 de 54. El cas d’Espanya ja ha estat analitzat als informes d’aquesta Oficina “L’extrema dreta a Catalunya i Espanya”, i “Els drets de les dones amenaçats a Espanya”.

Santiago Abascal amb un casc de la Reconquesta Rocío Monasterio

CLIMENT i MONTANER40 conclouen que “la recrudescència del conflicte territorial català, que culminà amb la declaració d’independència del Parlament de Catalunya l’octubre de 2019 és un factor important a tenir en compte, juntament amb l’elevada corrupció del PP, per explicar l’emergència electoral de l’extrema dreta a Espanya. El discurs nacionalista, xenòfob i antifeminista de Vox s’obre pas quan la corrupció devora les expectatives electorals del PP i quan més polaritzada està la societat espanyola amb relació al conflicte territorial amb Catalunya i les seves possibles solucions”.

El discurs masclista de Vox implica una vergonyosa voluntat de retallar drets de les dones ja consolidats. Proposa, per exemple, la derogació de la Llei integral contra la violència de gènere, retallar la Llei de l’avortament, negar el gènere com a element de desigualtat estructural, reconèixer només el matrimoni heterosexual, censurar l’educació dels fills, i fa servir, amb un cinisme maquiavèl·lic, les polítiques d’igualtat com a escut davant de la immigració, a qui pretén culpabilitzar d’una violència masclista que no es fonamenta en la cultura, o la societat, sinó en el sistema mateix que proposa retallar els drets de les dones, i vol fer invisibles les desigualtats, amb el botxí dels estrangers.

Vox ataca el feminisme, perquè aquest proposa un tipus de societat diferent, una societat on el vincle social no ha d’estar fonamentat en relacions jeràrquiques o en visions tradicionals de la família o del fet religiós. Vox no vol cap lligam social amb els “residus humans”, els immigrants, els exclosos, els estrangers, i per això ressuscita les velles pors, els antics fantasmes del feixisme, la unitat franquista de la pàtria, una, gran i lliure, que s’emmirallava en un passat gloriós, l’imperi, la mentalitat masclista i antidemocràtica del qual intenta reconstruir contra els drets de les dones, fins i tot, al marge de la Constitució i dels principis i valors fundacionals de la Unió Europea. Tot i referir-se a la defensa de la tradició cristiana, Vox no observa els manaments cristians: “No mentiu” (Lev 19, 11).

40 Vegeu Dipòsit UB

2.8 Àustria

El Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ) va ser creat el 1956, fou liderat als anys 90 per Jörg Haider i el seu líder en funcions és Norbert Hofer. A les eleccions de 2019, com a tercera força, va aconseguir 51 escons de 183.

L'escàndol de corrupció del líder de l'FPÖ i vicecanceller del Govern austríac, Heinz-Christian Strache, va provocar la sortida en bloc dels seus ministres del Govern del conservador Sebastian Kurz.

L’ex-líder del FPÖ, Heinz Christian Strache Ursula Stenzel

A les eleccions europees de 2014, va aconseguir 4 escons de 18, que es van reduir a 3 a les eleccions de 2019, amb un 17,20% dels vots. Forma part del grup ID (Identitat i Democràcia).

L’FPÖ és successor de la Federació d’Independents (VdU), partit fundat el 25 de març de 1949 por exmembres del Partit Nazi. Àustria té l’honor dubtós d’haver estat el país on, per primera vegada en molt de temps, la dreta populista va entrar al Govern, l’octubre del 2017, amb el 26% dels vots.

Després de les eleccions de 1999, el cristianodemòcrata Wolfgang Schüssel, del Partit Popular austríac, es va convertir en el primer canceller que va recórrer a la dreta radical per formar una majoria de govern. La coalició es va reeditar el 2017 sense que la Unió Europea mostrés ni una mica de la incomoditat política que va voler exterioritzar a principis de l’any 2000. Així, l'FPÖ es va convertir el 2017 en soci d'una coalició amb el Govern del conservador Sebastian Kurz. La crisi migratòria fou la clau del seu èxit.

El setembre de 2019, en plena campanya electoral, l’extrema dreta (FPÖ) va demanar la derogació del matrimoni igualitari en el Parlament austríac41.

A Àustria, el novembre de 2017, van aparèixer les “àvies contra la dreta” (Omas gegen Rechts), que s’han convertit en un símbol d’oposició a les polítiques contra la immigració del Govern42. Defensen la democràcia, l’Estat social i l’Estat de dret, que són tres elements que creuen que el Govern vol desballestar.

41 Vegeu Extrema dreta a Àustria 42 Vegeu El País

La campanya de l’FPÖ va seguir la doctrina dels austríacs primers, i el rebuig a la immigració. Des del Govern va impulsar mesures com l’ampliació de la prohibició del vel islàmic per a alumnes en escoles bressol i col·legis, així com la presó per a sol·licitants d’asil considerats perillosos encara que no hagin comès cap delicte.

La Comunitat de Culte Musulmà d’Àustria (IGGÖ) va denunciar al gener de 2020 al Tribunal Constitucional la Llei de prohibició de l’ús del vel islàmic a les escoles primàries a Àustria. La mesura es posà en marxa al setembre de 2019 i, segons el president de l’IGGÖ, Ümit Vural, “el vel islàmic és una pràctica religiosa que pertany a les dones musulmanes; que es va prohibir per raons com l’harmonització, la laïcitat de les institucions educatives i la igualtat de gènere, però no van prohibir símbols o vestimenta de cap mena d’altres religions a les escoles primàries, i aquesta postura no es correspon amb el principi d’igualtat, prenent com a blanc només el vel islàmic”.

L’FPÖ suggerí que les lleis contra el nazisme s’aboleixin, i es pronuncià contra la normativa que declara il·legal negar l’existència de l’Holocaust.

STANLEY43 assenyala que “el líder feixista es correspon amb el pare o patriarca; és el director general de la família tradicional. La funció del pare en la família patriarcal és protegir la mare i els fills”. Per això, els partits d’extrema dreta intenten situar “la idea mateixa de virilitat en el centre del debat polític, de manera que els ideals feixistes de jerarquia i de dominació a través de la força física s’introdueixen gradualment en l’esfera pública”.

Els drets de les dones es presenten com una amenaça pels rols de gènere masculins tradicionals, generant l’aprensió, el pànic, i l’angoixa sexual que debiliten la igualtat. STANLEY assenyala que “quan un líder polític recorre a mesures que instrumentalitzen l’angoixa sexual, el que està plantejant – encara que sigui indirectament‒ és que la llibertat i la igualtat són una amenaça. L’expressió de la pròpia identitat de gènere o de les preferències sexuals és un exercici de llibertat. I així, presenten els homosexuals o les dones transgènere com un perill per a dones i nens –i, per extensió, per a la capacitat dels homes de protegir-los‒, la política feixista impugna l’ideal liberal de la llibertat. El dret de les dones a l’avortament també és un exercici de llibertat. Quan presenta l’avortament com una amenaça per als nens –i per al control dels homes sobre aquests‒, la política feixista està impugnant l’ideal liberal de la llibertat. El dret de les persones a contraure matrimoni amb qui desitgin és un exercici de llibertat; assenyalar com una amenaça els membres d’una determinada comunitat religiosa, o bé una raça en particular, per por als matrimonis mixtos, és una impugnació de l’ideal liberal de la llibertat”.

43 Vegeu Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida; Stanley, Jason; Blackie Books; Barcelona; 2018, p. 127-129.

2.9 Bèlgica

Interès Flamenc (Vlaams Belang, VB)

El Vlaams Belang va ser creat l’any 2004, i el seu líder és Tom Van Grieken. A les eleccions nacionals de 2019, com a novena força, va aconseguir 3 escons de 150.

Bèlgica va emprar el cordó sanitari l’any 1991, quan va aïllar l'extrema dreta del Vlaams Blok (avui, Vlaams Belang), que havia irromput amb força en unes eleccions federals que van passar a la història política del país com el "diumenge negre".

A les eleccions europees de 2014, el VB va aconseguir un escó de 21, que va augmentar a 3 escons el 2019 amb un 11,68% dels vots, amb uns resultats molt destacables, empatant al primer lloc en escons amb els nacionalistes flamencs. Ambdós partits van obtenir 3 diputats, tot i que en percentatge de vot els nacionalistes van superar l'extrema dreta 14 a 11%. El seu eslògan era: “la nostra gent primer”. El VB forma part del grup ID (Identitat i Democràcia).

El Vlaams Belang al seu ideari racista ha sumat l’enduriment del discurs contra els drets de les dones.

Tom Van Grieken, el seu líder, va afirmar públicament a Radio 1 que un 50% de dones en política és massa. Del 1992 al 2003 (llavors anomenats Vlaams Blok) van presentar quatre projectes de llei per criminalitzar l’avortament, i amb el nom Vlaams Belang van insistir tres vegades més de 2007 a 2011. El maig de 2019 van aparentar una falsa paritat de gènere44, ocupant amb candidates “fictícies” les llistes per afavorir l’arribada d’homes al Parlament. Un cop alguna d’aquestes dones va obtenir el seu escó, van ser reemplaçades per homes que es trobaven més avall a les llistes del partit.

Alguns sectors del partit s’han declarat a favor de l’Apartheid sud-africà, i dels valors tradicionals de la família i el catolicisme com a religió superior a la resta (especialment, l’Islam).

44 Vegeu Falsa paritat de gènere

2.10 Països Baixos

A les eleccions europees de 2019, l'extrema dreta de Geert Wilders es desplomà del 13,32% dels vots del 2014 al 3,53%, i es quedà sense cap escó de 26, en favor d'un altre partit d'extrema dreta, Forum voor Democratie, que va aconseguir el 10,96% dels vots i 3 escons.

El Partit per la Llibertat (PVV) Partij voor de Vriheud de Geert Wilders professa un odi profund contra qualsevol expressió religiosa de l’Islam. El seu partit defensa la desislamització (expulsar ciutadans i tancar mesquites), és euroescèptic, xenòfob i populista i va arribar a estar a prop de guanyar les eleccions de 2017 amb un 13,1% dels vots. Les properes són les del 2021.

El PVV va ser creat l’any 2006, i el seu líder és Geert Wilders, seguint l’exemple de Pim Fortuyn. A les eleccions de 2017, com a segona força, va aconseguir 20 escons de 150. A les eleccions provincials, va passar de 66 escons provincials el 2015 a 41 escons el 2019.

A les eleccions europees de 2014, el PVV va aconseguir 4 escons de 26.

RIEMEN45 considera que “Geert Wilders i el seu Partit per la Llibertat són el prototipus del feixisme clàssic contemporani (...) la conseqüència de partits polítics que han renunciat a les seves pròpies idees, d’intel·lectuals que conreen un nihilisme fàcil, d’universitats que no són dignes d’aquest nom, de mitjans de comunicació que ja no recorden què vol dir qualitat. Són les elits corruptes que cultiven el buit espiritual en què el feixisme podrà tornar a créixer”.

El Fòrum per la Democràcia (FvD) és un partit molt recent, fundat el 2016 i encapçalat per Thierry Baudet. L’any 2019 va esdevenir primera força als Parlaments provincials i al Senat. Baudet46 ha escrit que està d’acord amb la idea que les dones volen veure’s “dominades” pels homes en l’aspecte sexual i ha afirmat que “generalment excel·leixen menys en els llocs laborals i tenen menys ambició”. La corresponsal de la BBC a la Haia, Anna Holligan, escriu que Baudet li va explicar “les ‘proves’ segons les quals les dones s’estimen més llegir revistes sobre cabells i maquillatge i tenir nadons que no pas concentrar-se en les seves carreres”.

45 Vegeu Per combatre aquesta època; Riemen, Rob; Arcàdia; Barcelona; 2018. Pàgina 71. 46 Vegeu Països baixos ascens ultradreta

2.11 Finlàndia

Finss Party – Verdaders Finesos (PS) Perussuomalaiset

El PS va ser creat l’any 1995, i el seu líder és Jussi Halla-aho. Va irrompre al Parlament nacional (Eduskunta) l’any 2011 com a tercera força amb més de mig milió de vots. A les eleccions del 2015, el PS va aconseguir ser la segona força del Parlament, amb un 18% dels vots. A les eleccions nacionals de 2019, novament com a segona força, va aconseguir 39 escons de 200, i es va mantenir per damunt del mig milió de vots.

A les eleccions europees de 2014 va aconseguir 2 escons de 13, que va mantenir a les eleccions de 2019, amb un 13,80% dels vots. Forma part del grup ID (Identitat i Democràcia).

El discurs antiimmigració és un factor d’identitat del PS, que vol que la immigració es pugui traduir en avantatges econòmics per al país, i està en contra de l’acollida de refugiats. El PS vol limitar la seguretat social i d’altres serveis, com la sanitat, a la ciutadania finlandesa.

Seguidors del PS a Hèlsinki Laura Huhtsaari, vicepresidenta del PS al míting Prima l’Itàlia, a Milà, 2019

Laura Huhtsaari és coneguda com la “Marine Le Pen de Finlàndia”, i promou la restricció de les polítiques migratòries i treure al país de la Unió Europea, així com idees contràries a l’Islam i als matrimonis homosexuals. Diu que no vol que Finlàndia es converteixi en una província de la UE, i que els finlandesos han de defensar els interessos de Finlàndia. Als seus discursos crida a recuperar el país, i fa servir el lema “Finlàndia primer”.

2.12 Bulgària

Patriotes Units (OP) és una coalició tripartida formada per la Unió Nacional Attack de Volen Siderov, l’IMRO-Moviment Nacional Búlgar i el Front Nacional per a la Salvació de Bulgària (NFSB).

L’OP va ser creada l’any 2005, i el seu líder és Volen Siderov. A les eleccions de 2019, com a tercera força, va aconseguir 27 escons de 240. Forma part del Govern.

Ni a les eleccions europees de 2014, ni a les de 2019, va aconseguir cap escó de 17.

Segons Transparència Internacional, Bulgària és el país més corrupte de la UE47. Patriotes Units és una coalició ultranacionalista formada pel Moviment Nacional Búlgar, el Front Nacional per a la Salvació de Bulgària i Attack. Es defineix com a russòfila, euroescèptica i antiislamista. En concret, Attack és un partit antisemita. En l’última campanya electoral, la coalició va fer propaganda contra l’ètnia gitana (principal minoria del país), els musulmans i els homosexuals.

Durant la crisi dels refugiats, Patriotes Units va defensar l’ús de la violència contra els immigrants per evitar que entressin al país. De fet, ha promocionat grups paramilitars que patrullen a la frontera amb Turquia i es dediquen a ‘caçar’ immigrants, és a dir, els apallissen i després els obliguen a tornar a terres turques.

Marine Le Pen i Volen Siderov a Paris (maig, 2011)

Volen Siderov deia: “Bulgària per als búlgars”. Convé recordar que Attack va iniciar una campanya el 2006 contra l’udol que emanava dels altaveus de la mesquita de Banya Bashi a Sofia, que derivà en un atac l’any 2011, pel qual el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va condemnar Bulgària per violar l’article 9 (llibertat de pensament, consciència i religió), al cas Karaahmed v. Bulgària.

47 Vegeu Corrupció i extrema dreta a Bulgària

2.13 Dinamarca

Partit Popular Danès (DF) El DF va ser creat l’any 1995, i el seu líder és Kristian Thulesen Dahl. A les eleccions nacionals de 2019, com a segona força, va aconseguir 37 escons de 179.

A les eleccions europees de 2014 va aconseguir 4 escons de 13, però a les de 2019, en va perdre 3 i es va quedar amb 1 escó de 13, i un 10,76% dels vots. Forma part del grup ID (Identitat i Democràcia).

El DF pregona una reducció dràstica de la immigració, és antiislam i antiUE, amb un discurs nacionalista i identitari.

Tot i haver assolit el 21% dels vots a les eleccions del 2015, no va entrar al Govern, per una coalició del Partit Liberal, l’Aliança Liberal i el Partit Popular Conservador. Però com que és en minoria ha de recórrer a l’extremisme del DF per als grans acords. Per exemple, perquè els seus 37 diputats votin a favor del pressupost van posar com a condició que el Govern reclogui en una illa deshabitada els immigrants irregulars que no puguin deportar i els estrangers condemnats per delictes greus. Des del 2015, al Govern de coalició l’han forçat a prendre mesures com prohibir el burca i el nicab, o adoptar dures lleis antirefugiats que obliguen a lliurar les possessions per damunt de les 10.000 corones daneses (uns 1.300 euros, aproximadament) com a compensació per ser al país. També van aconseguir que s’adoptés la mesura de l’assistència obligatòria de nens de famílies immigrants a cursos de valors danesos durant 25 hores setmanals, o la consideració de delicte amb 4 anys de presó per als pares que enviïn els seus fills a visitar els seus països d’origen durant llargs períodes, considerant els “viatges d’adoctrinament” com a possible font de radicalització dels menors.

Un dels lemes electorals de Thulesen Dahl fou: “Saps què és el que defensem”. Un altre fou: “Menys UE, més Dinamarca”. La influència del DF a la política danesa va situar la immigració al centre del debat i va obligar gairebé tot l’espectre polític a modificar les posicions en aquest àmbit. Així van esdevenir comunes referències a “allò no danès”, “danesos ètnics” o “immigrants de segona i tercera generació”, defensant la prohibició del vel islàmic, per exemple, equiparant-lo a l’esvàstica nazi (la creu gamada dels aris).

2.14 Eslovàquia

El Partit Nacionalista Eslovac (SNS) Slovenská Národná Strana va ser creat el 1990, i el seu líder és Andrej Danko. A les eleccions de 2019, com a quarta força, va aconseguir 15 escons de 150. Forma part del Govern.

Ni a les eleccions europees de 2014, ni a les de 2019, no va aconseguir cap escó de 13.

El Kotleba-Partit Popular Nostra Eslovàquia (LSNS) va ser creat l’any 2010, i el seu líder és Marian Kotleba. A les eleccions nacionals de 2019, com a cinquena força, va aconseguir 14 escons de 150.

Ni a les eleccions europees de 2014, ni a les de 2019, no va aconseguir cap escó de 13.

L’LSNS va entrar per primer cop al Parlament en les eleccions generals del 2016, amb un 8% dels vots. És una formació molt radical, d’estil neonazi, contrari als gitanos, els jueus, els homosexuals, la immigració, la UE i l’OTAN. Inclou grups paramilitars.

Militants uniformats de Kotleba – Partit Popular Nostra Eslovàquia (LSNS).

El programa de l’LSNS a les eleccions de febrer de 2020 promet eliminar el tracte preferencial de les persones gitanes damunt les persones decents. Entre els 10 punts destaca la regularització de les armes per protegir la vida i la propietat, fonamentar l’educació en els valors tradicionals nacionals i cristians, i la recuperació de la milícia perquè les "persones decents tinguin l’oportunitat de participar en la vida dels éssers estimats".

2.15 Suècia

Jimmie Akesson, líder de l’SD Demòcrates Suecs (SD) Sverigedemokraterna

L’SD va ser creat el 1988, i està liderat per Jimmie Akesson Trump. A l’abril de 2019 va assolir, com a tercera força, 62 escons de 349.

A les eleccions de 2014, al Parlament Europeu va aconseguir 2 escons de 20, que va augmentar a 3 escons a les eleccions de 2019, amb un 15,34% dels vots. Forma part del CRE (Conservadors i Reformistes Europeus).

L’SD té les seves arrels en el neonazisme: fou fundat per exnazis com Gustaf Ekström, voluntari de les Waffen-SS a la Segona Guerra Mundial, i per la unió d’organitzacions feixistes i neonazis com el Partit del Progrés, el Moviment Neosuec, el Partit de Suècia i Conserveu a Suècia Sueca. L’SD va aconseguir entrar al Parlament per primer cop l’any 2010, i és un partit antiimmigració.

El seu programa electoral, en matèria d’igualtat de gènere, vol eliminar les polítiques de discriminació positiva fonamentades en la raça i el sexe, i revisar la legislació de custòdia per tal que sigui menys discriminatòria contra els homes.

L’SD considera que el fet que Suècia sigui considerat un dels països més igualitaris del món demostra que són millors que d’altres nacions “subdesenvolupades”.

El fundador de l’SD, Gustaf Ekström, fou membre de les esquadres de protecció nazis (conegudes amb les sigles en alemany SS). Quan Akesson va liderar el partit, el 2005, va modificar el logotip d’una torxa amb la bandera sueca en flama a una flor blava.

Davant de l’avortament, Jimmie Akesson es posicionà a favor del dret a escollir fins al tercer mes48. Ha promogut les restriccions a la immigració, afirmant que s’hauria de prohibir temporalment tota la immigració a Suècia. Considera també que Suècia s’hauria de retirar de la Unió Europea. Diu que dona suport a la legalització del matrimoni homosexual, però que concediria a les esglésies el dret a negar-se a celebrar matrimonis entre parelles del mateix sexe. Pel que fa a la regulació de les xarxes socials, Akesson creu que el Govern no hauria de decidir quines notícies són falses i quines no. Afirma que dona suport a la pena de mort. Creu que no s’ha d’obligar les empreses a tenir dones en el seu consell d’administració. Creu que no s’hauria de permetre que els atletes transgènere competissin en esdeveniments esportius.

48 Vegeu Jimmie Akesson

2.16 Xipre

Front Popular Nacional o Front Nacional dels Pobles (ELAM – Ethniko Laiko Mepoto) Εθνικό Λαϊκό Μέτωπο

A les eleccions europees de 2019, l’ELAM va obtenir un 8,25% dels vots, com a cinquena força, que no es va traduir en cap escó.

L’ELAM fou fundat l’any 2008 per Christos Chistou, que fou membre d’Alba Daurada a Grècia. A les eleccions presidencials de 2018, l’ELAM va aconseguir ser la quarta força, amb un 5,65% dels vots, i va assolir 2 escons de 56.

L’ELAM és un partit d’ideologia neonazi i ultranacionalista. L’ELAM defensa que són els fills ideològics de la idea nacionalista esborrada pels aliats i la Unió Soviètica el 9 de maig de 1945. L’any 2010 va organitzar una marxa en contra dels immigrants i dels turcs xipriotes. És euroescèptic. El novembre de 2018, en plena crisi de refugiats, van donar suport als habitants de Zygi que es van oposar a instal·lar un centre per a menors refugiats no acompanyats, per evitar que els menors immigrants anessin a l’escola local.

Reunió de l’ELAM a Xipre

L’ELAM ha augmentat la seva influència en la societat xipriota, passant d’uns 500 seguidors, l’any 2009, a uns 23.500, l’any 2019.

La posició de les dones immigrants és extremadament vulnerable. Per obtenir treball han d’acceptar sous baixos, treballs poc qualificats o sense cap qualificació, essent el treball domèstic el més habitual. D’altres, subjectes a explotació sexual. Les dones continuen essent poc representades als mitjans i els estereotips de gènere negatius es continuen perpetuant. Les lleis de Xipre no estableixen disposicions específiques d’atenció a la maternitat per a les immigrants irregulars49.

49 Vegeu Drets sexuals i reproductius

2.17 Letònia

Raivis Dzintars

Aliança Nacional (NA) -Tot per Letònia!

L’NA fou creada l’any 2011 i el seu líder és Raivis Dzintars. Nacionālā apvienība (Aliança Nacional) és la suma de dos partits: Visu Latvijai! (Tot per Letònia) i Tēvzemei un Brīvībai/LNNK (Per la pàtria i la llibertat). Des que es va fundar no ha parat de millorar resultats, ha participat en tots els governs de coalició, i a les eleccions generals del 2016 va aconseguir el 16,6% dels vots. A les eleccions nacionals de 2019, com a cinquena força, va assolir 13 escons de 100.

A les eleccions europees de 2014, l’NA va assolir 1 escó de 8, que va augmentar a 2 escons a les eleccions de 2019, amb un 16,40% dels vots. Forma part del CRE (Conservadors i Reformistes Europeus).

Letònia va adoptar la realització de proves del VIH obligatòries per a les treballadores del sexe immigrants, una pràctica discriminatòria a condemnar perquè reforça estereotips sobre la immigració i el treball sexual, i fomenta la noció de la immigració com una amenaça per a la seguretat de la salut.

El 20 de juny de 2019, el Parlament de Letònia va rebutjar la proposta per regular les unions civils. Aquest projecte volia donar un marc legal a la propietat, herència i altres drets i obligacions entre persones adultes no casades, que viuen en la mateixa llar amb una relació personal de llarga duració.

El diputat de l’NA, Janis Iesalnieks, va assegurar que la proposta que s’havia rebutjat tenia com a propòsit eludir l’article 110 de la Constitució de Letònia, que diu que el matrimoni només pot ser contret entre un home i una dona.

L’esmentada referència al fet que fos “entre un home i una dona” havia estat afegida l’any 2005, davant la possibilitat que el moviment LGTB pressionés per legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe.

2.18 Lituània

Remigijus Zemaitaitis

Ordre i Justícia (TT) Tvarka ir teisingumas

El TT va ser creat l’any 2002 i el seu líder és Remigijus Zemaitaitis. A les eleccions nacionals de 2019, com a setena força, va aconseguir 7 escons de 141.

A les eleccions europees de 2014 va aconseguir 2 escons d’11, i a les eleccions de 2019 els va perdre tots 2, amb un 2,73% dels vots i es va quedar sense cap escó.

Aquest partit polític no es caracteritza, com d’altres partits d’extrema dreta, per la discriminació contra les minories ètniques, i les queixes contra la immigració, que no surten a cap document oficial del partit.

El TT no és xenòfob però sí que té discursos similars als d’altres partits d’extrema dreta i era partidari de la repatriació de la població russa, amb un gran sentiment antisistema que assenyala a l’«elit» del país com a enemic del poble. També adoren el seu líder, i posen èmfasi a la identitat nacional.

Quan tenien representació a Europa defensaven aguditzar les polítiques que aturen la immigració, sancionen els indocumentats, augmenten les deportacions, retallen els drets als qui ja són a Europa i augmenten la repressió contra els qui intenten arribar al continent.

El dimarts 14 de gener de 2020, el Tribunal Europeu de Drets Humans va emetre una sentència a favor d’una parella d’homes que van denunciar la passivitat de l’Estat lituà davant dels delictes d’odi LGTBfòbics. La justícia recorda l’obligació dels estats membres del Consell d’Europa de protegir la comunitat LGTB davant dels delictes d’odi, i estableix una indemnització de 5.000 euros per a la parella denunciant.

2.19 Eslovènia

Partit Nacional Eslovè (SNS)

L’SNS va ser creat l’any 1991, i el seu líder és Zmago Jelincic Plemeniti. A les eleccions nacionals de 2018, com a quarta força, va aconseguir 4 escons de 90.

Ni a les eleccions europees de 2014, ni a les eleccions europees de 2019 no va aconseguir cap escó.

El 27 de gener de 2020 el primer ministre va dimitir i va anunciar eleccions anticipades.

Com assenyala SKRABEC50, ja “l’any 1992, l’SNS de Zmago Jelincic va obtenir un 10% de vots, tot i que el seu ideari es basava exclusivament ens arguments xenòfobs i nacionalistes. La trajectòria d’aquest polític està farcida de propostes que d’entrada eren rebudes amb reprovació, però que amb el temps han esdevingut tendències inﬂuents i gens marginals”. Zmago afirmava: “El SNS diu en veu alta tot allò que els eslovens pensen d’amagat”.

L’SNS és un partit euroescèptic, nacionalista, proteccionista i populista, amb una forta retòrica antiimmigració. El seu programa electoral de 2018 establia 9 punts en contra de qualsevol tipus d’elit, els especuladors polítics, i les elits amb especials privilegis com la comunitat LGTB i les minories. Es posiciona contra el multiculturalisme i la desaparició de les identitats nacionals, i també contra els clixés feministes.

Com assenyala CHLÁDKOVÁ51, l’SNS rebutja el concepte d’igualtat de les persones com a esperit fundacional del sistema democràtic i constitucional, i aspira a una nació pròpia (nacionalisme, racisme) per damunt d’altres minories estrangeres (xenofòbia). Proposa mesures legals més estrictes d’ordre públic i atorgar les ajudes socials de l’estat del benestar només als eslovens. En tot cas, les polítiques i les manifestacions de l’SNS estan dominades per les opinions i l’agenda de l’extrema dreta.

50 Vegeu Eslovènia: cap a una societat apolítica?; Skrabec, Simona; L’Espill; 2011 51 Vegeu The Far Right in Slovenia; Chládková, Lucie; Universitat de Masaryk; Brno, 2014.

2.20 Estònia

Partit Popular Conservador d’Estònia (EKRE)

L’EKRE va ser creat l’any 2012, i el seu líder és Mart Helme. A les eleccions nacionals de 2019, com a tercera força, va aconseguir 19 escons de 101. Forma part del Govern. Mart Helme és el ministre de l’Interior.

Ni a les eleccions europees de 2014, ni a les de 2019 no va aconseguir cap escó.

L’EKRE és un partit antiimmigració. Defensa els valors conservadors de la família en contra dels liberals que suposadament “promouen una agenda homosexual a la societat i les escoles”. L’EKRE atia la por a la immigració, que presenta com una amenaça per a la identitat i la cultura nacional, i ataca la Unió Europea com a encarnació dels valors liberals. L’EKRE és nacionalista, xenòfob, antiliberal, i euroescèptic.

La popularitat de l’EKRE va créixer significativament amb el reconeixement formal de les unions del mateix sexe el 2014 (Estònia fou el primer país de l’Europa oriental o central que legislà en aquesta matèria), així com per l’esclat de la crisi migratòria a Europa l’any 2015.

Ruuben Kaalep, líder de la branca juvenil d’EKRE, Blue Awakening (Despertar Blau), va dir que els polítics de dreta no poden repudiar completament l’Alemanya nazi que tenia certs elements positius. També va dir que la seva missió és lluitar contra el reemplaçament dels nacionals, l’agenda LGTB i l’hegemonia ideològica global de l’esquerra.

Des de la seva creació, l’EKRE promou un model etnonacional d’Estònia, com un Estat, una ciutadania exclusiva, que accepta públicament els valors tradicionals d’Estònia, i el conservadorisme social.

Marxa del dia de la Independència, 2018

2.21 República Txeca

Llibertat i Democràcia Directa (SPD)

L’SPD va ser creat l’any 2015, i el seu líder és Tomio Okamura. A les eleccions nacionals de 2017, com a quarta força, va obtenir 22 escons de 200, amb el 10,6% dels vots.

A les eleccions europees de 2019, no va obtenir cap escó.

Després dels resultats electorals de 2017, Okamura va afirmar: “Volem aturar qualsevol islamització de la República Txeca. Pressionem per la tolerància zero cap a la immigració”.

El sentiment antiimigració arrela tot i la baixa taxa d’atur, els creixements dels salaris i la relativa escassedat d’immigració al país. L’SPD defensa el “czechexit”, la sortida del país de la Unió Europea, així com el tancament de fronteres per evitar l’entrada d’immigrants, especialment musulmans. L’SPD ha exigit que es convoqui un referèndum de sortida de la Unió Europea, i també ha manifestat el rebuig total a l’Islam, i una posició contrària a la integració dels nens d’ètnia gitana a les escoles.

L’informe anual del Ministeri Txec de l’Interior, de 2018, considerà l’SPD com l’element més actiu a propagar la intolerància religiosa o ètnica. Alguns dels seus membres foren molt actius a propagar informació contra els musulmans, els immigrants o els gitanos (romanís). L’SPD s’enfoca, intencionadament, damunt dels grups de població sobre els quals suposa que la informació manipulada no serà sotmesa a cap reflexió crítica.

L’oposició va demanar el cessament d’Okamura el febrer de 2018 com a vicepresident del Parlament, per negar l’existència del camp de Lety, un camp de concentració per a gitanos a la República Txeca durant la Segona Guerra Mundial. Okamura va negar que fos un camp de concentració, desconeixent o volent desconèixer que s’hi van internar 1.300 gitanos, 320 dels quals van ser assassinats allà mateix, i 500 més van ser deportats i assassinats al camp d’extermini d’Auschwitz.

Ni Islam. Ni Terrorisme. Propaganda electoral de l’SPD. Okamura, Le Pen i Wilders a Praga

2.22 Resum dels drets de les dones amenaçats a Europa

Amb el discurs dels valors i emocions “normals” de l’extrema dreta, els drets de les dones amenaçats, als 21 estats radiografiats anteriorment, són els següents:

 Dret a la no discriminació. Per exemple a la República Txeca, Lituània, Eslovàquia, Dinamarca, Bulgària, Finlàndia, Països Baixos, Bèlgica, Àustria, Espanya, Hongria, Polònia, Grècia, França, Itàlia i Alemanya.  Dret a la llibertat i a la seguretat personal (independència sexual i reproductiva). Per exemple a Alemanya, Estònia, Lituània, Àustria, Hongria, Grècia, França, Itàlia i Alemanya.  Dret a la vida (erradicar la violència, lliure planificació de la salut sexual i reproductiva, lliure elecció de mètodes anticonceptius). Per exemple a Alemanya, Lituània, Eslovàquia, Espanya, Hongria, Polònia, Grècia, França, Itàlia i Alemanya.  Prohibició de la tortura o els tractes cruels, inhumans o degradants (la violència de gènere, i les violacions). Per exemple Xipre, Espanya i Grècia.  Prohibició de l’esclavitud i del treball forçat (erradicar el tràfic de dones i nenes, o la prostitució forçada). Per exemple Bulgària i Espanya.  Dret a unes condicions de treball satisfactòries i equitatives (escollir professió, formació professional, salari igual, conciliació familiar, protecció davant dels embarassos). Per exemple Xipre, Suècia, Espanya i França.  Dret d’igualtat davant la llei i en matèries civils (mateixa capacitat jurídica, mateix tracte que els homes; circular lliurament, viure on es vulgui). Per exemple Eslovènia, Polònia i Itàlia.  Dret a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. Per exemple Eslovènia, Suècia, Eslovàquia, Dinamarca, Finlàndia, Bèlgica, Espanya, Hongria, Polònia, França, Itàlia i Alemanya.  Dret a vot en igualtat de condicions. Per exemple Grècia.  Dret a la vida política i pública (ser escollides per a càrrecs públics en igualtat de condicions, i dret a ocupar-los). Per exemple Bèlgica.  Dret a una educació en igualtat de condicions entre dones i homes. Per exemple Països Baixos i Espanya.

1. Alemanya. AfD és antisistema, liberal, nacional i conservador. És extrema dreta xenòfoba, islamòfoba i revisionista de la història recent d’Alemanya. Banalitzen els crims nazis. Volen prohibir l’avortament. El discurs de l’AfD amenaça el dret a la llibertat i a la seguretat personal i el dret a la vida de les dones (independència sexual i reproductiva; erradicar la violència, lliure planificació de la salut sexual i reproductiva, lliure elecció de mètodes anticonceptius). L’AfD és extrema dreta nacionalista, defensora dels valors familiars tradicionals. El discurs de l’AfD amenaça el dret a la

no discriminació, a la llibertat i a la seguretat personal, a la vida, i a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. 2. Itàlia. La Lliga promou el discurs d’odi contra les refugiades. Salvini no fa apologia de la violència, però la dreta italiana no s’ha desmarcat del feixisme d’Il Duce i fa servir “primer, els italians”, eslògan de la Casa Pound, com a senyera. Està a favor de la família tradicional. Agenda nacionalista, euroescèptica i antiimmigratòria. L’LN és dreta populista, xenòfoba i defensora dels valors tradicionals (Déu, pàtria i família). El discurs de l’LN amenaça el dret a la no discriminació, a la llibertat i a la seguretat personal, a la vida, d’igualtat davant la llei i en matèries civils, i a la lliure elecció del matrimoni i iguals drets davant la família. 3. França. Reagrupament Nacional és nacionalpopulista, amb temes com la immigració i el terrorisme. L’RN és nacionalista, populista i xenòfob. El seu discurs amenaça el dret a la no discriminació, a la llibertat i a la seguretat personal, a la vida, a unes condicions de treball satisfactòries i equitatives, i a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. 4. Grècia. Alba Daurada (XA) es caracteritza per la violència, el nazisme, els enemics “subhumans” i una estratègia de la tensió, que els va dur a un procés judicial per assassinats, organització criminal i altres delictes. És una organització paramilitar, piramidal, amb la idea hitleriana de “ein völk, ein Fürher”. Racista. Commemora la batalla de les Termòpiles amb torxes, menyspreant els demòcrates d’Atenes. Comporten impunitat policial, i ús excessiu de la força contra els manifestants i immigrants, així com finançament amb clubs de prostitució. XA és neonazi i antiimmigració. El seu discurs amenaça el dret a la no discriminació, a la vida, a la llibertat i a la seguretat personal, al vot en igualtat de condicions, i la prohibició de la tortura o els tractes cruels, inhumans o degradants, de l’esclavitud i del treball forçat. 5. Polònia. Del Grup de Visegrad o V4, euroescèptics, antiimmigració, proRússia. Nacionalisme radical, amb una forta relació Estat-Església catòlica. El PIS és nacionalista i defensor dels valors tradicionals catòlics. El discurs del PIS amenaça el dret a la no discriminació, a la vida, d’igualtat davant la llei i en matèries civils, i a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. 6. Hongria. Del Grup de Visegrad o V4, euroescèptics, antiimmigració, proRússia. Conservadors, nacionalistes, cristians. Matrimoni home-dona, dret a la vida, valors familiars. Hongria primer. El Fidesz és conservador, nacionalista, anticomunista i defensor dels valors tradicionals cristians. El discurs del Fidesz amenaça el dret a la no discriminació, a la llibertat i a la seguretat personal, a la vida, i a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. 7. Espanya. Anticomunista. Vox defensa la família tradicional, el matrimoni i està en contra de l’avortament i l’eutanàsia. Vol reformar el sistema de

pensions i el model educatiu. Defensa la unitat de la nació espanyola com si estigués davant d’un perill existencial. Com a arma política fa servir la provocació. Qüestiona la violència masclista. Vox és nacionalista, xenòfob i antifeminista. El discurs de Vox amenaça el dret a la no discriminació, a la vida, a una educació en igualtat de condicions entre dones i homes, a unes condicions de treball satisfactòries i equitatives, a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família, i a la prohibició de la tortura o els tractes cruels, inhumans o degradants, i de l’esclavitud i del treball forçat. 8. Àustria. Nacionalisme populista ultraconservador. Rebutja la immigració, l’economia globalitzada i l’Europa unida. L'FPÖ és dreta radical populista. El discurs de l'FPÖ amenaça el dret a la no discriminació, i a la llibertat i a la seguretat personals. 9. Bèlgica. El VB és extrema dreta. El discurs del VB amenaça el dret a la no discriminació, a la vida política i pública, i a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. 10. Països Baixos. Rebutja allò que és diferent, la immigració islàmica. Defensa dels valors occidentals, la tradició judeocristiana, i l’euroescepticisme. El PPV és euroescèptic, xenòfob i populista. El seu discurs amenaça el dret a la no discriminació, i a una educació en igualtat de condicions entre dones i homes. 11. Finlàndia. Defensa la pàtria, la religió cristiana i la família. Populisme que explica al poble les mentides que vol escoltar i li amaga les veritats que no vol escoltar. Ús de fake news. El DS és antiimmigració. El discurs del DS amenaça el dret a la no discriminació, i a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. 12. Bulgària. L’OP és russòfila, euroescèptica i antiislamista. El discurs de l’OP amenaça el dret a la no discriminació, i a la prohibició de l’esclavitud i del treball forçat. 13. Dinamarca. Exaltació nacional, nostàlgia del passat idíl·lic i estigmatització dels immigrants (especialment musulmans) com a causants de la majoria dels problemes. Defensa del cristianisme i la tradició danesa. Combat les elits, allò políticament correcte i defensa les classes baixes i la tercera edat. El DF és nacionalista, antiislam i antiUE. El discurs del DF amenaça el dret a la no discriminació, i a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. 14. Eslovàquia. Del Grup de Visegrad o V4, euroescèptics, antiimmigració, proRússia. L’LSNS és neonazi, contrari als gitanos, els jueus, els homosexuals, la immigració, la UE i l’OTAN. Inclou grups paramilitars. El seu discurs amenaça el dret a la no discriminació, a la vida, i a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. 15. Suècia. Nacionalista, social conservador. Boc expiatori: immigrants o refugiats. Xenòfob amb característiques racistes. Valors suecs. Actituds antifeministes: deures de les mares, el feminisme ha anat massa lluny.

L’SD és antiimmigració. El discurs de l’SD amenaça el dret a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família, i a unes condicions de treball satisfactòries i equitatives. 16. Xipre. L’ELAM és euroescèptic, neonazi i ultra nacionalista. El seu discurs amenaça el dret a unes condicions de treball satisfactòries i equitatives, i la prohibició de la tortura o els tractes cruels, inhumans o degradants. 17. Letònia. L’NA forma part del CRE (Conservadors i Reformistes Europeus). El seu discurs amenaça el dret a la vida, a la no discriminació i a la llibertat i a la seguretat personal. 18. Lituània. El TT és nacionalista i antisistema. El discurs del TT amenaça el dret a la no discriminació. 19. Eslovènia. L’SNS és un euroescèptic, nacionalista, proteccionista i populista, amb una forta retòrica antiimmigració. Es posiciona contra els clixés feministes. El discurs de l’SNS amenaça el dret d’igualtat davant la llei i en matèries civils, i a la lliure elecció del matrimoni i iguals drets davant la família. 20. Estònia. L’EKRE defensa els valors conservadors de la família. És nacionalista, xenòfob, antiliberal, i euroescèptic. El discurs de l’EKRE amenaça el dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat personal, i a la lliure elecció del matrimoni i drets iguals davant la família. 21. República Txeca. Del Grup de Visegrad o V4, euroescèptics, antiimmigració, proRússia. El discurs de l’SPD amenaça el dret a la no discriminació (per raó religiosa o ètnica).

3. Com fer front a l’extrema dreta?

NAVARRO52 recomana veure la conversa entre Henning Meyer, cap de redacció de Social Europe, i Cas Mudde, sobre l’anat0mia del populisme d’extrema dreta i com els actors progressistes el poden combatre.

MUDDE 53 exposa a L’extrema dreta avui que les elits europees han establert i normalitzat, lentament però de manera constant, l’extrema dreta a les últimes dècades, donant prioritat als temes que plantegen, adoptant part del seu llenguatge i acceptant els seus partits i els seus polítics.

La normalització ha comportat polítiques assimilables a les que faria la mateixa extrema dreta en matèria d’immigració, integració, seguretat o gestió de l’espai públic i ha tingut impacte en àmbits com la corrupció, l’ensenyament, el medi ambient, la salut o l’habitatge.

Per exemple, Viktor Orbán ha transformat la democràcia d’Hongria en un règim progressivament il·liberal, on la separació de poders està en discussió, i ha desafiat la narrativa a favor de la integració d’Angela Merkel amb un discurs nativista que va en contra de molts dels principis fundacionals del projecte europeu.

Si la Unió Europea no defensa de forma inequívoca i enèrgica els seus principis bàsics, els de la seva fundació, cada cop hi haurà més països menys democràtics i ens trobarem, per tant, davant d’una crisi ideològica que amenaçarà el futur mateix de la UE.

L’ascens dels populismes de dreta a Europa està comportant una redefinició de l’equilibri polític i un canvi en la relació de distància que, des de la Segona Guerra Mundial, havien mantingut els partits mainstream i els d’extrema dreta.

Per evitar això es considera indispensable mantenir el cordó sanitari i recuperar- lo o instaurar-lo on aquest s’hagi trencat o no hagi existit mai.

El cordó sanitari era una estratègia amb molt recorregut en països com Bèlgica, on s’aplicà de forma sistemàtica durant més de 30 anys, fins que després de les eleccions del 26 de maig de 2019, el rei Felip de Bèlgica va rebre en audiència a Tom Van Grieken, el líder del Vlaams Belang, dins de la ronda de contactes per formar govern, amb un gest que normalitzà el partit d’extrema dreta.

El cordó sanitari exclou l’extrema dreta de qualsevol coalició de govern, serveix perquè no puguin manar ni influir en l’executiu, entenent que les seves idees i propostes polítiques, especialment en matèria migratòria, són inacceptables perquè relativitzen i qüestionen els drets humans.

52 Vegeu Youtube 53 Vegeu Politybooks

Depèn com s’apliqui el cordó sanitari, també pot ser contraproduent, ja que pot donar “raons a l’extrema dreta” per presentar-se com una víctima i com l’únic partit diferent de l’elit. El cordó ha d’anar acompanyat d’una alternativa discursiva creïble vers el projecte de l’extrema dreta. Com a exemples concrets que han aconseguit “frenar” l’extrema dreta hi ha el discurs verd a Alemanya o la iniciativa de Suïssa. Al Bundestag alemany ningú pacta amb l’AfD i li rebutgen les ofertes de col·laboració puntual que presenten, de manera automàtica. A França, Marine Le Pen va estar a punt d'entrar a l'Elisi, però fou derrotada al final per Macron. Així, molts electors van haver de renunciar a la seva ideologia en favor del mal menor, per aïllar Reagrupament Nacional.

El cordó sanitari pot evitar que l’extrema dreta arribi al poder, però és incapaç d'evitar que les seves tesis es difonguin. De fet, la gran victòria de tots aquests partits és aconseguir, dia rere dia, que les altres formacions polítiques s’escorin a la dreta.

L’ascens de l’extrema dreta a Europa té també com a factor clau la presència constant a les xarxes socials. La propaganda es difon a partir del cribratge dels electors, i això permet maximitzar l’eficàcia de fake news i tergiversacions que pretenen justificar polítiques discriminatòries.

El punt 22 de la Resolució del Parlament Europeu 2018/2869 (RSP), de 25 d'octubre, sobre l'auge de la violència neofeixista a Europa, ens recorda que el coneixement de la història és fonamental per impedir que tornin a succeir fets com aquests en el futur, i esdevé fonamental en l’educació de les generacions més joves, perquè minimitzar la gravetat dels delictes nazis és un primer pas cap a la repetició de fets semblants.

A principis de febrer de 202054, una part important de l’extrema dreta política mundial es va reunir a Roma, en un congrés organitzat per la fundació Edmund Burke, amb l’assistència de Georgia Meloni (FdI), de Viktor Orbán (MPSz), de Marion Marechal Le Pen (RN), o de Santiago Abascal (Vox), entre d’altres. El títol del congrés era Déu, honor, país: el president Ronald Reagan, el papa Joan Pau II i la llibertat de les nacions.

Conèixer la història és fonamental. Com va viure, i escriure, CHAVES NOGALES55, “les doctrines nacionalsocialistes han sabut donar al poble alemany una definició exacta de la missió providencial que els està reservada; la de salvar la raça ària, la d’evitar que fineixi la civilització occidental; la d’impedir la invasió d’Europa pels negres”. Idees com aquestes van donar lloc a estats totalitaris, on no tots els éssers humans eren iguals ni tots els pobles tenien els mateixos drets,

54 Vegeu El Punt Avui 55 Vegeu Bajo el signo de la esvàstica. Cómo se vive en los paises de régimen fascista; Chaves Nogales, Manuel; Almuzara; Còrdoba; 2012. Pàgines 51, 77, 81, 91 i 110.

allunyats de valors fonamentals com són la llibertat, la justícia (social), la pau i la fraternitat universal.

Hitler va dir: “s’han acabat els drets polítics de les dones; no tenen res a fer en política: el nacionalsocialisme on necessita les dones és al fogó o criant els fills”. El seu programa feminista es resumia en 3 k (kuche, kirche, kínder): la cuina, l’església i els fills. Com recorda CHAVES NOGALES, “allò que els nazis pretenen és que no sigui l’individu, segons el caprici individual, qui decideixi si tindrà fills o no; aquesta és una facultat que incumbeix a l’Estat, el qual dirà a un: “Tu, ari pur, a tenir fills”, i a l’altre: “Tu, semita indesitjable, no els tindràs de cap manera, perquè t’esterilitzaré, vulguis o no”.

Hitler va instaurar un règim de terror policíac, en què hi va haver milers i milers de detinguts. Homes i dones a qui s’arrenca de les seves cases i es fica a la presó sense més causa que la de tenir unes idees diferents de les que es promouen des del poder. Cal recordar l’Holocaust, i les conseqüències de la barbàrie, per tenir present que no són acceptables els discursos que rebaixen la dignitat dels homes, i de les dones ni els que incentiven o enalteixen la violència, el militarisme o la guerra.

El 26 de novembre de 2019, Alberto Garzón, amb motiu de la presentació del seu llibre ¿Quién vota a la derecha?, deia a Europa Press que en països amb memòria democràtica, com França i Alemanya, les dretes conservadores estableixen cordons sanitaris damunt l’extrema dreta perquè saben que els 13 milions de votants de Hitler el 1932 no eren tots caps rapats neonazis56.

Al programa “Preguntes freqüents (FAQS)”, del 24.11.18, entrevisten Benjamin HARNWELL, qui diu que “seria un suïcidi cultural deixar entrar tothom de l’Àfrica que ho volgués. Crec que els immigrants són una amenaça existencial”. Com deia BAUMAN57, “mal i por són germans siamesos. És impossible trobar-se amb un sense trobar-se al mateix temps amb l’altre. Potser siguin, fins i tot, dos noms diferents per a una mateixa experiència: un d’ells es refereix a allò que veiem o escoltem i l’altre a allò que sentim; un apunta a l’exterior, al món, i l’altre a l’interior, cap a dins de cadascú de nosaltres. Allò que temem és dolent; allò que és dolent ens produeix por.”

Les dones migrades estan amenaçades a Europa per un imaginari social racista, i masclista, amb estereotips i prejudicis específics segons el país de procedència, l’ètnia o l’aspecte físic. Això comporta situacions de violència, menys o més intensa, que condicionen la seva vida diària, i que es tradueixen en insults, faltes de respecte o discriminacions, menyspreu, explotació laboral, assetjament sexual o maltractament, entre d’altres.

56 Vegeu La Vanguardia 57 Vegeu Miedo líquido. BAUMAN, Zygmunt. Pàgina 54.

Com deia BAUMAN58, “les pors ens impulsen a emprendre mesures defensives, i les mesures defensives donen una aura d’immediatesa, tangibilitat i credibilitat a les amenaces reals o putatives de les quals les pors presumiblement emanen. És la nostra resposta a l’ansietat la que converteix les premonicions ombrívoles en una realitat quotidiana per a nosaltres, dotant de carn i ós allò que, d’altra manera, no seria res més que un fantasma”.

FERNÁNDEZ-VÁZQUEZ59 considera que “una dreta radical que només parli d’immigració, avortament, família i valors, per molt que es vulgui antiestablishment, per molt que millori la seva comunicació política, i per molt que sigui agosarada en xarxes (...), difícilment superarà mai la barrera del 20% a països com França o Espanya”. FERNÁNDEZ-VÁZQUEZ apunta, també, que potser ha arribat el moment de “llançar OPA semàntiques a la dreta, de disputar i resignificar conceptes (...) com estabilitat, família, bandera i fins i tot normalitat o folklore”. Potser cal parlar de la “por que existeix a les nostres societats al fet que tot s’enfonsi: a ser més pobres encara, a ser sempre precaris, al fet que cap ciutadà sàpiga què serà d’ell en 2 mesos, a no poder fer plans, a passar-nos la vida vagarejant; a viure, en definitiva, una vida sense sentit. Es tracta de conjurar aquesta incertesa i donar-li un rumb polític”.

A El procés de Franz Kafka, el personatge K diu: “la mentida s’eleva a fonament de l’ordre mundial”. El creixement de l’extrema dreta a Europa respon a aquesta lògica tramposa, quan els partits d’extrema dreta capgiren les dades sense cap vergonya, menteixen sistemàticament, i empren la demagògia, la política de la por i la crispació, amenaçant els drets de les dones.

Quins factors comuns podem detectar en l’ascens de l’extrema dreta a Europa?

La família de l’extrema dreta europea és heterogènia. Ni Orbán és com Le Pen ni Abascal és com Salvini. Cada partit té un encaix polític a cada país molt diferent.

Aquests partits tenen moltes característiques comunes però també moltes diferències.

Les diferències bàsiques es poden definir a través del grup del Parlament Europeu al qual pertanyen. Per exemple, aquelles que es troben a l’ECR i a l’EPP (Vox, PIS i Fidez) són eminentment conservadors, tant en l’aspecte econòmic com pel que fa a drets de les dones i col·lectiu LGTBI, en què tenen unes postures molt més frontals que la resta.

Els que pertanyen al grup ID són la nova extrema dreta que intenta desvincular- se més dels vells feixismes i, encara que no són favorables al feminisme i als drets del col·lectiu LGTBI, tal i com els entenem des de l’esquerra, sovint tenen

58 Vegeu Miedo líquido. BAUMAN, Zygmunt. Pàgina 124 59 Vegeu Qué hacer con la extrema derecha en Europa. El caso del Frente Nacional; Fernández-Vázquez, Guillermo; Lengua de Trapo; Madrid; 2019. Pàgines 181-182.

posicions molt menys frontals (almenys en un àmbit discursiu) i fan servir aquests drets per confrontar el “model cultural europeu” als immigrants, sobretot musulmans, apostant pel rebuig als immigrants com a argument per a la protecció dels drets de les dones assolits fins ara.

Després tenim els partits que podrien recordar més els vells feixismes, com Alba Daurada o LSNS d’Eslovàquia, que tenen vinculacions més directes amb la violència i que no podem classificar com a iguals als partits d’ID. De fet al Parlament Europeu Le Pen i companyia mai han volgut que aquests partits d’ultradreta entressin al seu grup al Parlament Europeu i sempre els han ubicat al grup dels no adscrits.

Els factors comuns són posicions i discursos polaritzats, que els situen com a partits populistes d’extrema dreta, amb combinacions ideològiques diverses i un nexe comú: el nacionalisme excloent.

Es pot constatar que a Hongria i Polònia els partits tradicionals de dreta s’han radicalitzat amb un discurs nacionalista, i contrari a la immigració (propi d’extrema dreta) que ha comportat lleis restrictives dels fluxos migratoris.

Aquests partits populistes d’extrema dreta o dreta radical (far-right) comparteixen també el populisme de les elits contra el poble.

El discurs es fonamenta en la identitat nacional, entesa com assenyala Mudde a Populist Radical Right Parties in Europe (2007) com a nativisme, com a societats que internament són grups homogenis natius (una sola “raça”, cultura o ètnia), i en què tot allò no natiu (exterior) comporta un perill per a l’homogeneïtat de l’estat-nació.

Parteixen d’una visió rígida de la identitat i vinculen la pertinença plena a una determinada societat a uns trets culturals, religiosos i lingüístics molt concrets, així com a uns determinats codis morals i estils de vida. Aquest fet afecta els drets de les dones, quan aquestes són de fora, minories, LGTBI, feministes, i consideren erròniament que hi ha només una identitat cultural, o que aquesta es pot perdre per culpa de la globalització.

Comparteixen també el revisionisme històric, amb l’objectiu de recuperar un suposat passat gloriós, que genera una sensació d’amenaça, com si els “altres” ens ho haguessin pres, i que legitima el discurs d’odi i exclusió normalitzat a l’espai públic. Així, els altres (estrangers o diferents) són el boc expiatori perfecte per explicar els problemes econòmics i laborals, i canalitzar, en clau racista i intolerant, el vot de protesta.

Finalment, però no menys important, aquests partits populistes d’extrema dreta o dreta radical (far-right) tendeixen a relativitzar o directament menystenir els principis bàsics essencials de les democràcies liberals, com la llibertat de premsa,

la independència del poder judicial o el respecte als drets de les minories, i els drets de les dones.

Per exemple, el Fidesz de Viktor Orbán a Hongria, o el Partit de la Llei i Justícia (PIS) a Polònia, que no són considerats partits d’extrema dreta, però han atacat aquests pilars democràtics i han copiat el discurs i l’agenda política, adoptant mesures autoritàries per conservar el poder.

En aquest sentit, els atacs i erosions als drets de les dones és un termòmetre que ens permet mesurar el nivell d’amenaça dels drets civils i polítics del conjunt de la societat que representa un determinat projecte polític.

4. Recomanacions

Federico Fellini va dir que “no podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d’avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d’un partit antifeixista, perquè en tots nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho...”

La Resolució del Parlament Europeu 2018/2869 (RSP), de 25 d'octubre, sobre l'auge de la violència neofeixista a Europa, ens mana recordar, repensar i mostrar una fonda preocupació per la creixent normalització del feixisme, el racisme, la xenofòbia i d’altres formes d’intolerància a la Unió Europea.

Per protegir els drets de les dones, i fer front a les conseqüències de l’ascens de l’extrema dreta a Europa, l’Oficina de Drets Civils i Polítics fa les recomanacions següents:

En primer lloc, cal prendre consciència –i aquest és l’objectiu d’aquest informe- que aquest és un fenomen complex i divers però que té, clarament, dimensions globals i europees i que, per tant, és indispensable millorar i intensificar els mecanismes d’intercanvi d’informació i de coordinació de mesures a prendre. Aquesta acció conjunta i aquesta reflexió col·lectiva no hauria de concernir únicament els poders públics i la política, sinó tota la societat i molt especialment la universitat, els mitjans de comunicació i les entitats i institucions amb molta projecció pública.

A partir d’aquí, la millor manera de contrarestar la influència de l’extrema dreta és evitar actuar assumint la seva lògica, molt especialment pel que fa als col·lectius estigmatitzats. En relació amb el fenomen migratori, per exemple, s’imposa un canvi de paradigma que eviti la criminalització i l’assenyalament de les persones migrades.

Mesures en aquesta direcció de combatre l’exclusió i la desigualtat de drets serien:

*Tancar els centres d’internament d’estrangers (CIE).

*Evitar referències racistes i colonialistes als llibres de text dels sistemes educatius europeus.

*Incloure a les escoles espais de reflexió i convivència per analitzar el masclisme, la interculturalitat, el racisme estructural i la desigualtat global.

*Reconquerir el llenguatge: fer servir el nom exacte de les coses (sense censura, no al pin).

*Omplir de democràcia la democràcia, és a dir, aprofundir i eixamplar els mecanismes de debat i decisió ciutadana, atès que l’extrema dreta vol simplificar- la i buidar-la de contingut.

*Combatre les fake news i la desinformació, no amb censura o restricció de la llibertat d’expressió, sinó amb llum i veritat, contrarestant la informació falsa i destapant els interessos que hi ha darrere la desinformació (follow the Money). George Lakoff proposa la tècnica del “sandvitx de la veritat”: es comença per assenyalar que es tracta d’una mentida, a continuació es recull la mentida i els seus autors, i finalment es dona més detalls de la realitat.

*Unificar en l’àmbit europeu la tipificació i el tractament penal de la violència masclista.

*En cas que es trenquin o no es considerin útils els cordons sanitaris, establir línies vermelles en els drets fonamentals de tota la ciutadania.

*Reforçar l’ensenyament i la difusió dels drets humans i dels valors fundacionals de la Unió Europea.

*Establir vies d’escolta i alerta davant dels rumors que propaguen la xenofòbia, el racisme, la violència i totes les formes d’intolerància que nodreixen el discurs de l’extrema dreta.

L’Oficina de Drets Civils i Polítics de Catalunya està al servei de TOTS/TOTES els ciutadans i les ciutadanes.

Us podeu posar en contacte mitjançant el correu electrònic:

[email protected]

Així com consultar la nostra pàgina web:

Drets civils i polítics