- I

GRAN TEATRE DEL LICEU

Temporada 1986/87

A T B e

lai

CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Generalitat de Catalunya e Ajuntament de A Ministerio de Cultura B Diputació de Barcelona T i Societat del Gran Teatre del Liceu DON QUICHUfTE Òpera en 2 actes Llibret d'Henri Cain segons la comèdia de J. Le Lorrain «Le chevalier de la longue figure», CASA en inspirat l'obra homònima de M. de Cervantes. Música de SMllA Jules Massenet

Buenas ideàs en artículos para el hogar, la mujer y el recién nacido.

Funció de Gala 6 Dijous, de novembre, a les 21 h., funció núm. 10, torn A

Diumenge, 9 de novembre, a les 17 funció núm. torn T ZARAGOZA h., 11, EN BARCELONA DELEGACiÓN ÈN 12 Dimecres, de novembre, a les 21 h., funció núm. 12, torn B GRAN VIA CORTS CATALANES, 640 15 Dissabte, de novembre, a les 21 h., funció núm. 13, torn C TELÉFONO 318 24 98 éJa6pe 74 54 08007 BARCELONA ZURITA, 8 TEL. (976) 23 · ] ® DON QUICHOfTE

Producció i Direcció d'escena Piero Faggioni Decoracions Teatro , Venècia Vestuari Tirelli Costumi s.p.a. Roma

Don Quichotte Ruggero Raimondi Dulcinée Martha Senn Sancho (dies 6, 9,12) Michel Trempont (dia 15) Pedro Isabel Aragón Garda Rosa M? Ysàs Rodríguez Pedro Gilabert Juan Josep Ruiz Criat Jesús Castillón Cap dels Bandits AIdo Bramante Primer ballarí Mariano Brancaccio Primera ballarina Margherita Veneruso

Director d'Orquestra Alain Guingal Directors del Cor Romano Gandolfi Vittorio Sicuri Mestre ajudant del Cor Miguel Ortega Assistent a la Direcció escènica Valerio Ferrari Escultures Giovanni Gianese Coreògraf i ballad Mariano Brancaccio Assistent de llums: Mario del Vico Atrezzo E. Rancati (Roma) Violins concertinos Jaume Francesch Josep M? Alpiste

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU ® Contingut argumental

Lloc de l'acció: Espanya. Època: segle XVI.

Acte I. «Le Jour de la Feria»

Resum breu: Una plaça pública. Hi ha un gran mo­ viment; hom balla i beu i alguns canten sota el balcó de Dulcinea. Arriben don Quixot i Sancho Panza. és de nit Quan ja el Cavaller, impressionat per Dul­ Ii una cinea, canta serenata, interrompuda per Juan. Gairebé es produeix un duel, la qual cosa és impedi­ da per Dulcinea, qui, finalment, promet correspon­ dre als desigs de don Quixot si aquest aconsegueix recobrar un collaret robat per uns bandits.

L'acció s'enceta en una plaça pública, en un jorn de festa. Tot­ hom balla, tothom beu, davant d'un hostal i de la casa de Dul­ cinea, sota el balcó de la qual canten els seus admiradors Juan, Rodríguez, Garda i Pedro. Dulcinea apareix, tot agraint l'ho­ i també mostrant menatge la seva frivolitat. Poc després el po­ ble rep amb alegria i un xic d'ironia l'arribada de don Quixot i el seu fidel Sancho Panza, que distribueix entre la gent els pocs diners que en aquest moment tenen a la butxaca. Poder fer aquestes fa almoines, feliç don Quixot, qui, arribat el cap­ i vespre buida la plaça, canta una serenata a Dulcinea. Juan, gelós, el interromp Cavaller, discuteix amb ell i gairebé es pro­ dueix un duel, però Dulcinea ho evita dient, en veu baixa, a Juan que la deixi divertir-se. Resten sols don Quixot i Dulci­ nea i aquesta promet de correspondre als desigs del Cavaller si aquest aconsegueix de recobrar un collaret de perles fines que li robà el bandit Ténébrun. Don Quixot jura que ho farà i quan Dulcinea s'ha allunyat amb els seus admiradors el som­ niador Cavaller resta extasiat i curull d'esperança.

Acte II. «Les moulins à vent»

Resum breu: AI És l'aurora 1 la no I camp. boira per­ met veure els molins. Sancho vol que don Quixot cP:.'1'tl· .} .J no pensi més en els bandits i en el collaret de Dulci­

'�"'l(lf\ nea, però el seu amo només li amb un som­ c,J l o respon riure. la boira i 4 Tel. 2013300 Turó �orkl Desapareix es veuen els molins de M. Pélfl Cabrera, Barcelona-21 ¡¡Unto ®

vent. Don Quixot creu que són uns gegants que li volen impedir el pas i els escomet, la qual cosa, lò­ gicament, té conseqüències poc agradables per al Ca­ valler. Sancho s'espanta, però don Quixot segueix pensant només en Dulcinea.

Don Quixot i Sancho es troben al camp tot cercant els bandits de Dulcinea. És l'aurora i la boira que tenen el collaret de perles Costura vent hi ha en no permet de veure encara els molins de que aquest indret. Mentre don Quixot fa l'intent d'unes rimes de­ Boutique dicades a Dulcinea, Sancho vol que el seu amo deixi de pen­ no li'n fa sar en els bandits i en el collaret; però don Quixot diu cas i només respon amb un somriure, àdhuc quan Sancho «La dona és un dimoni viciós i maligne creat per a la desgrà­ cia del sexe masculí».

veure els Poc a poc desapareix la boira i, finalment, es poden molins de vent. Don Quixot creu que són uns gegants terribles dels molins amb que li volen impedir el pas. Giren les aspes i, la desesperació de Sancho (<

Acte III. «Dans la Sierra»

Resum breu: Don Quixot continua a la recerca dels bandits. Sancho té por i vol tornar enrera amb el una brillant seu amo, el qual, però, li promet lluita i colossal. Quan arriben els bandits, don Quixot per­ met que Sancho s'amagui. El combat, lògicament, és breu, desigual i amb un final advers per a don Quixot, de qui els bandits fan mofa. L'actitud noble i serena del Cavaller commou finalment el li lliura cap dels bandits, que el deixa en llibertat i el collaret de Dulcinea.

Don Un capvespre rogenc en uns indrets muntanyencs. Qui­ vol xot continua-recercant els bandits, mentre Sancho té por i es­ tornar enrera amb el seu amo. Aquest, però, promet al seu Don cuder un gran combat, digne dels «herois antics». Qui­ uns xot, mig endormiscat, somnia i murmura. Poc després, sorolls els desperten. Són els bandits. Per a don Quixot això Casanova, 270·08021 Barcelona suposa una gran felicitat, car finalment podrà lluitar per la seva Dulcinea. La por, però, domina Sancho, que té la sort de rebre permís per part de don Quixot per amagar-se. El Ca­ valler s'enfronta amb els bandits en una lluita que, lògicament, és breu, desigual i amb un final advers per a don Quixot, que, lligat, és maltractat i pateix la mofa dels bandits. Don Quixot, d'antuvi, resta en silenci i després prega amb uns accents molt nobles i serens, que commouen el cap dels bandits; també diu qui és i el que vol, aconsegueix deslligar-se i exigeix el lliura­ ment del collaret. Ja no hi ha mofes ni rialles. El cap dels ban­ dits, impressionat, lliura amb respecte el collaret a don Quixot, transfigurat per la joia d'una tan desitjada victòria, mentre Sancho surt del seu amagatall.

Acte IV. «La Fête dans Ie Patio de la Belle Dulcinée»

Resum breu: Dulcinea rebutja els seus admiradors, amb un fins ara desconegut tarannà somniador. Per allunyar la melangia canta i balla amb accents d'ale­ gria. Arriben don Quixot i Sancho. Dulcinea se'n burla, però resta commoguda quan veu que don Quixot li porta el seu collaret. El Cavaller demana la mà de Dulcinea i aquesta li diu que no és digna d'ell, tot descobrint la classe de dona que és en rea­ litat. La gent se'n riu, de don Quixot, i Sancho el defensa contra tots amb coratge i admiració ben sincera.

Al bell mig d'una festa plena d'alegria, Dulcinea, pensívola, escolta amb avorriment els precs i els retrets dels seus admira­ dors, car li sembla voler un altre tipus d'amor. Per allunyar la melangia agafa una guitarra i canta i balla amb el seu ta­ rannà habitual. Quan tothom se'n va a sopar entra Sancho i fa anunciar l'arribada de don Quixot, el qual, diu, desitja re­ tre homenatge a la seva dama. Mentre esperen Dulcinea, San­ cho vol saber si llurs aventures han acabat i don Quixot li pre­ diu un repós ben proper, tot prometent-li una existència molt feliç en una illa encantada. Torna Dulcinea amb els seus con­ vidats i es burla del Cavaller, però quan veu que aquest li por­ ta el seu collaret resta commoguda i comprèn tot l'amor de don Quixot envers ella. Quan Dulcinea rep del Cavaller la pe­ tició de la seva mà i el seu cor, tots riuen i ella creu que ja és hora d'acabar la xanxa. Amb una franquesa prou brutal Ii ® diu que no és digna d'ell, car entén i practica l'amor amb un sentit molt diferent, la qual cosa l'allunya d'un ésser pur i no­ ble com ell. Don Quixot, desesperat, però encara enamorat, s'agenolla als peus de Dulcinea i aquesta el besa al front. Abans de sortir, Dulcinea diu a Juan que el Cavaller és un «foll su­ blim». Els presents, sense Dulcinea, insulten don Quixot i se'n riuen, la qual cosa provoca el furor de Sancho qui, amb un nou coratge, defensa el seu amo i el protegeix de tothom sense poder dissimular una gran emoció.

Acte V. «Dans le chemin raviné de la vieille forêt»

Resum breu: Una nit molt clara, amb estels. Don Qui­ xot reposa, vetllat per Sancho, que fa un petit foc perquè el seu amo no tingui fred. També li cobreix els peus amb la seva samarra i prega per ell. En despertar-se, el Cavaller veu molt propera la seva fi i s'acomiada del fidel Sancho. Quan contempla l'es­ tel més brillant creu veure Dulcinea i mor amb el pen­ sament posat en la seva dama.

Entre els molts estels d'una nit ben clara, n'hi ha un d'espe­ cialment brillant. Don Quixot reposa en el tronc d'un gran arbre i Sancho el vetlla com si fos un infant. L'escuder fa un foc perquè no tingui fred i també li cobreix els peus amb mol­ ta cura, amb la seva samarra, i prega per ell. Don Quixot es desperta i amb molta dolcesa diu que sent molt propera la se­ va fi. S'acomiada del seu fidel escuder i company d'aventures, sense una lamentació ni un retret contra els que sempre s'han burlat d'ell, sense comprendre mai la sublimitat dels seus sen­ timents. Abans de morir diu a Sancho que pot prendre pos­ sessió de l'Illa dels Somnis que li havia promès i quan veu l'estel més brillant creu que es tracta de Dulcinea. Amb aquesta il.lu­ sió mor en els braços de Sancho.

«L'Estel! Dulcinea!. .. amb l'astre brillant

Ella s'ha confós!. .. O Sancho, és ella, La llum, l'amor, la joventut immortal, Envers la qual jo vaig, que em fa un senyal, que m'espera .. .»

. (Henri Cain)

«Els seus braços cauen. Mor. Se sent un crit i els sanglots de Sancho, que abraça el seu vell amo adorat.» (H. C.) ? C'est moi

\ Tot fent la paràfrasi del famós drama de Calderón podríem titular aquest Don Quichotte no «La vida es sueño» sinó: «El sueño es vida». Don Quichotte com a personatge vivent, és realitat fins que és capaç de somniar i mor en el precís instant en el qual els seus somnis perden totalment credibilitat, ja que són la font de la seva vida. D'aquí sorgeix la temptació d'un paraJ.lelisme entre Don Quichotte com a personatge i el donquichottisme de fer teatre en les actuals circumstàncies. Hi ha quelcom de patètic en la presumpció de fer teatre segons criteris de caràcter preferent­ ment a FUNDADA EL 1908 espirituals la nostra societat que no permet una orga­ nització dels espais en els quals siguin respectats els temps humans per captivar sentiments i despertar de nou en la cons­ ciència dels cantants el sentit d'allò que estan molt TOT PER VESTIR A L'HOME realitzant, més que entonar unes notes. Ben sovint el treball del cantant en l'escena d'una òpera es re­ dueix a una prestació mercenària, de vegades d'elevada classe, de vegades no tant, però de caràcter preferentment sonor en el qual no es té en consideració ni el temps, ni l'espai per crear illes d'expressió a nivell sentimental. Aquesta presumpció, que Portal de 32 PI. Universitat, 7 Avqda. l'Àngel, he dins meu - portat durant vint Tel. 3178082 Tel. 3179186 3179190 anys de teatre, actualment ha arribat a un punt crític, Avui, potser és impossible pensar de Vía Augusta - Travessera Gran de Sant Andreu, 257 fer Teatre en aquell món ideal; tanmateix, però, és Tel. 2378558 Tel. 3450156 impossible de renunciar a l'espera d'aquesta possibilitat, quan sols això fa possible l'existència justificada i viva. Quan Raimondi em va parlar, deu anys després del «Boris», del seu desig d'interpretar «Don Quichotte», em vaig pregun­ tar la raó del seu amor per aquest personatge i vaig retrobar en ell, en part, la mateixa arrel d'identificació. r D'aquí ve la idea de suggerir la identitat entre Don Quichotte i l'home de teatre capaç de somniar que la realitat pugui ser transformable per mitjà de la visió que ell en té: que la realitat no compti objectivament, sinó com es manifesta als ulls de l'in­ tèrpret, sigui aquest més o menys visionari. Don Quichotte és el paradigma de l'home que transforma i deforma la realitat: • la veu a través d'una visió sublim, que és basada en una in­

' � els propis mitjans, que s'apropa a l'arrogància, a l'amargor i al defalliment degut a la pèrdua de la capacitat de somniar. Precisament perquè aquesta és també la paràbola de l'home · de teatre enfront el propi treball, que viu dels propis somnis - . lDilrcelll] doneJln i sobretot de la capacitat de comunicar-los als altres per sentir-se lapatos Bolsos viu. En el moment que l'home de teatre no pot ser ja capaç de sentir i dubta si sabrà comunicar els propis sentiments i som­ l nis a un nivell convincent per ell i per als altres, mor. El fet que mori no significa que mori per sempre sinó en aquell ins­ tant, quan els seus somnis defalleixen i, per tant, l'única espe­ rança de reviure és retrobar la fe en la pròpia capacitat de som­ niar. Així, doncs, aquesta paràbola de Don Quichotte que, objectivament explicada, podria semblar elllegat a un sol per­ sonatge, ara, fora del temps, esdevé actual pel que fa a l'actor, que la transforma en una confessió personal identificable amb el personatge, que es justifica mitjançant la criatura literària i és una de les components fonamentals de l'ésser humà: la fragilitat d'ésser capaç de viure només si ets capaç de somniar una realitat diferent de la que efectivament vius. Per poder recollir aquesta situació en la seva atmosfera de cons­ tant oscillació entre la realitat i el somni, entre la vida vis­ cuda i la vida representada, m'ha semblat necessari, d'acord amb el mestre Prêtre, de fer servir el preludi de la mort de l'acte cinquè també a l'obertura de l'òpera i així mostrar la irrupció de la vida ideal de la Cavalleria a l'estança, en la qual Don Quichotte està somniant de passar del món de les lletres al món de l'acció. A la fi de l'òpera retornem a la seva cambra on mor entre els seus llibres, mostrant clarament el fracàs del somni. La clau del teatre en el teatre, d'una companyia que al comen­ çament del segle XIX representa el Don Quichotte amb ves­ tuari del sis-cents, em permet de fer un desplaçament de la tra­ ma fonamental delllibret, és a dir de Don Quichotte, Sancho Panza, Dulcinea i els pocs comprimaris, i traslladar-los al Nou­ cents, situant-los en una realitat més propera a nosaltres, prò­ piament la de l'època de Massenet, que esdevé el filtre entre l'època de Don Quichotte i l'actual. Aquest plantejament fa, doncs, natural tenir a l'escena animals que són objectes tea­ trals, escultures mòbils. Dels cinc que té l'obra, Don Quichot­ te i Sancho arriben a escena, en tres actes, damunt d'un cavall i d'un ase, la presència dels quals, com a animals vivents m'ha semblat desafortunada. No volem aquí, nosaltres, representar la història de Don Qui-

JUAN SEBASTIAN BACH, 6·T 2012190· BARCElONA chotte, sinó la idea de Don Quichotte amb els mitjans teatrals d'una companyia ambulant per la gent que paga l'espectacle i pels que també tenen possibilitat de veure'l sense pagar. L'escena té lloc en un corral abandonat o, millor encara, en una mena de graner d'estructura medieval espanyola, ara reu­ tilitzat com a carbonera; s'installen taulons damunt del carbó, sobre que representa la realitat veritable i cruel, el qual aquests taulons esdevenen com «l'ïle de rêve» que és el més preuat de tots els regals de Don Quichotte a Sancho Panza i ho és tam­ bé de cada home de teatre vers els que l'envolten. És allò que vaig rebre de Vilar al Teatre de la Fenice de Venècia l'any 1963 i que recordo encara avui. Aquell gran mag em va fer entendre aleshores el sentit d'allò que pot ser el teatre, com a instrument per comunicar idees a aquells que sovint obliden, en la follia de la concreció i el compromís, les raons fonamentals de l'ésser humà. Així és Don Quichotte amb Raimondi, que morirà a l'escenari de la Feni­ ce a cada funció, però que tindrà necessitat de reviure' en la funció següent. La representació de l'home de teatre que s'identifica amb Don Quichotte, desitjo que adquireixi el sentit més profund d'una crida a fi que els donquichottistes del teatre no siguin aban­ donats en va. En un cert sentit, la idea de crear una relació entre el sis-cents, que és l'època de Cervantes, el nou-cents, una de que és l'època de Massenet i la nostra, és temptativa crear un pont de continuïtat en la immortalitat del personatge. els El públic que assisteix des de l'escenari a l'espectacle són senzills treballadors, les seves esposes, les dones del poble. Tots ells se situen al voltant de l'espai que ocupen els comediants. Els rics burgesos, els que paguen, són els que confortablement ocupen els balcons-superiors del graner, mantenint una acti­ tud distant i dominant envers el que passa. El poble, contrà­ riament, participa de l'acció i arriba a entendre instintivament el sentit de l'obra.

e forma més activa , Participació fins al final, que és la mort de Don Quichotte i esdevé el funeral de l'ideal, que cau i al ma­ teix temps també es manté amb l'esperança que pugui ser renovat. Piero Faggioni ® «Don Quichotte», o la revifalla d'un encís

Jules Massenet era -i el fet fou reconegut àdhuc pels seus més aferrissats detractors- un charmeur. La seva música, sàvia, elegant i ben orquestrada; el seu métier indiscutible, no foren mai tan apreciats per crítics o públic arreu com la seva capaci­ tat d'embadalir els auditoris més diversos amb aquell encant especial fet de melodies ensucrades, d'ambientacions voluptuo­ ses o de caracteritzacions punyents dels personatges femenins, de les seves obres. Massenet agradava: no s'hi podia fer més, i hom ho reconegué en una frase que féu fortuna: «Une per­ sonalité dant le principal souci était de plaire, et qui avail le talent d'y réussir». El talent de reeixir, certament. D'ençà de la «Thaïs», però, les coses ja no li anaven com abans. Aquell any de 1894 fou el més bell, la cresta de l'ona; a més del profitosíssim escàndol de l'Opéra amb la seva versió del personatge d'Anatole France, l'Opéra Comique donava a co­ nèixer «Le portrait de », una seqüela avui oblidada de la seva obra cabdal, i el Covent Garden estrenava «La Navar­ raise», la seva incursió més descarada pels viaranys del veris­ me. El ritme de producció, des d'aquell moment, anà minvant. «Sapho», «» i «Grisélidis», totes tres per a l'Opéra Comique, abasten un període de cinc anys: totes foren rebu­ des, car l'ofici i el talent per vendre el producte no havien aban­ donat l'autor. Els èxits, però, no foren sorollosos. «Le Jongleur de Notre-Dame» és estrenada a Monte-Carlo, a l'aristocràtica i reduïda Salle Garnier (600 seients), per ini­ ciativa del seu empresari, Raoul Gunsbourg. La capital mone­ gasca serà l'últim redós del compositor, que hi farà estada llar­ gues temporades, estrenant-hi totes les seves obres llevat de les dues que presentà a l'Opéra de París (eAriane» el1906 i «Bac­ chus» e11909) i que fracassaren estrepitosament. I és que Mas­ senet maldà sempre per triomfar al Palais Garnier, sense adonar-se del fet que el seu art, fet de subtileses i pinzellades menudes, no lligava prou bé amb l'embalum i l'enravenament de la «gran forma». Qui era Raoul Gunsbourg, aquest personatge que tant influí en la darrera etapa de la producció massenetiana? Nat a Bu­ carest, fill de pare francès i mare romanesa, treballà com a actor a Romania i creà a Moscou la primera companyia d'òpera còmica que es conegué a Rússia, després d'haver-hi actuat un temps com a animador en un «cafè cantant». En tornar-a França, on cursà estudis de Medicina, es féu càrrec de les ®

rac, que havia hagut d'acabar exercint l'ofici patern al Barri companyies d'òpera de Lille, primer, i de Niça, després. A Llatí per poder malviure. Greument malalt, es trobava al Mig­ aquesta última ciutat, per cert, hi donà la primera edició fran­ dia de França per tal de refer-se quan li fou comunicat que cesa completa de «Les Troyens» de Berlioz, estrenada a Karls­ la seva obra havia estat acceptada. Tornant a París a corre-cuita, ruhe. Encarregat finalment dels destins del teatre deli Princi­ encara fer-se portar al Trianon i assistir-hi a l'èxit tan pat de Mònaco (directament relacionat amb el Casino i col­ pogué moriria dos dies després. locat sota la dependència dels Prínceps), l'actiu i emprenedor desitjat; Favorablement la en Gunsbourg farà de Monte-Carlo, al llarg dels més de cinquanta impressionat per peça, Gunsbourg parlà a Massenet i aconseguí d'entusiasmar-lo amb el projecte de anys de la seva gestió, un centre líric de primer ordre. Ja el fer-ne una no serà fins 1909 el 1893 hi donà la primera representació escènica de «La Dam­ òpera, però l'any quan compo­ sitor, freturós per refer-se de l'ensopegada del «Bacchus», ac­ nation de », fins aleshores coneguda només en forma de d'escriure la partitura del «Don L'encarre­ concert, en el curs d'una temporada que comprenia represen­ cepta Quichotte». de convertir l'obra de teatre en llibret fou l'escrip­ tacions del «Tristan und Isolde» -cosa no pas massa freqüent gat d'òpera tor Henri Cain, un collaborador habitual de Massenet, per al en aquella època fora d'Alemanya- i l'actuació de personat­ qual havia ja escrit «La Navarraise» (amb Jules Claretie), ges de la importància de Marcella Sembrich o els germans De Arthur «Cendrillon» i «Chérubin» Reszke. «Sapho» (amb Bernède), (amb François de Croisset) i amb qui posteriorment treballa­ La llista d'estrenes absolutes propiciades a Monte-Carlo per ria encara «Roma» i essent també el llibre­ Gunsbourg és aclaparadora: a més d'alguna obra pròpia (<

Marcel Cervelló

«Don Quíchotte», l'obra d'un gran artesà de l'òpera

Vint-i-cinc òperes són moltes. Potser massa quan el composi­ tor és esclau d'un formulari el més a ._-�._-_._- que porta repetir-se que no pas a renovar-se. Amb tot, aquesta producció de Massenet CAN se salva, amb més o menys mèrits, perquè el músic fou un ar­ tesà de l'òpera que era prou hàbil per tal que les seves fórmu­ BORRELL les repetides no fatiguessin els públics. En particular el fran­ RESTAURANT + HOTEL cès, que ha guardat sempre pel seu artista l'adoració que li de­ via per haver encarnat en les seves òperes una constant del ca­ ràcter francès -el desig del plaer-, la qual cosa no implica, RESTAURANT CUINA CATALANA segons James Harding, biògraf de Massenet, «la ignorància DISTINGIDA HABITACIONS (8) de tot allò que hi ha sota de la immaculada superfície de les coses». AMBPREMIS Massenet vol com i MERANGES NACIONALS Certament, agradar sigui sigui aquest afany LACERDANYA I INTERNACIONALS per seduir és moltes vegades un obstacle a la seva seducció, però val a dir que la inventiva melòdica no sostinguda, encara que contínua, d'una sensualitat exquisidament voluptuosa, té un desenrotllament personalíssim que no per estar situat en el pla de la superficialitat deixa de tenir la gràcia delicada d'un desenvolupament distingit i galant, d'un lirisme empolvorat amb Vosaltres sou persones sensibles un gir encisador de frases refmades. L'habilitat tècnica de Massenet i estimeu l'art dissimula l'eterna, deliciosa superfície d'unes òperes que no pretenen tenir fons, que no volen enfondir musicalment en el Nosaltres també. drama i que compleixen llur missió d'afalagar i satisfer el gust aristocràtic. Les òperes de demi-caractère li van millor que la

grand' opéra , perquè Massenet és l'últim dels compositors sen­ el nostre Us oferim petit món, sualistes, des de Gounod, que varen escriure per al teatre, on la seva a la . pensat per a vosaltres. elegància natural, dedicada totalment creació de tipus femenins, li permet d'expressar passions en les quals sempre la dona és la bella pecadora posteriorment penedida. Aquest patró, utilitzat amb noms diversos -Manon, Thaïs, Safo, Cleo­

- patra, Hérodiade, Ariane... encara que repetit amb un «dis­ cret erotisme», segons D'Indy, hauria estat negatiu per a qualsevol CURSETS DE CUINA operista que no fos Massenet, l'artesania del qual fou ja intuï­ da pel vell Auber quan als vint-i-un Massenet el (primavera i tardor) anys guanyà Premi Roma: «arribarà lluny, aquest pillet, quan tingui menys CAPS DE SETMANA experiència». De totes maneres, no han estat del tot justos els crítics que han vist en l'autor de «Manon» no sols el gran cons­ FESTES NADALENQUES tructor capaç de totes les picardies tècniques per tal de crear l'encisadora superficialitat, excloent d'altres aspectes que de­ cididament fan interessants les seves òperes. I és que sota d'aquesta immaculada -per perfecció constructiva- superfície musi­ hi RESERVES MOLT ANTICIPADES cal, ha la rara facilitat per a la melodia perfumada, d'una Tel. (972) 88 00 33 bellesa mòrbida personalíssima, i hi ha també el gran jugador dels conflictes entre la innocència i l'experiència, origen de fas­ cinants retrats femenins i d'adequades figures masculines que la Mas­ en una naturalesa musical menys afalagadora que de senet haurien donat motiu a fortes matisacions dramàtiques. la cons­ 1 encara hi ha, potser com la millor qualitat d'operista, del sentiment. tatació que el compositor no perd mai el domini és un model En aquest sentit la partitura de «Don Quichotte» de moderació no solament pel que fa a l'impuls amorós, sinó també pels contrastos dramàtics, gens seccionats, o en tot cas sense progressió violenta, encara que aquells es produeixin en una mateixa escena. . Probablement com no succeeix en cap altra òpera, Massenet d'elements estètics fa ús en «Don Quichotte» d'una barreja d'allò més diferents, si no anacrònics, des de la tòpica i típica visió francesa d'Espanya, amb la inevitable falsedat ambien­ més o tal, fins a la utilització d'un estil musical del XVIII, Amb in­ menys acadèmic, en el qual es mou Don Quixot. tot, closos els aspectes tècnics, amb una harmonia acurada al mà­ xim i una orquestració magistral, aquesta òpera tardoral del mestre francès destilla una nostàlgia respectuosa amb el ca­ valler, a qui tracta amb música digna, un xic ingènua, tenyida d'un subtil humor i canviant segons l'ànim del noble. Mai, pe­ rò, el sentimentalisme no arriba fins a l'excés. És convenient destacar aquest detall perquè només un músic dotat de tanta saviesa com Massenet podia ser capaç de mantenir dempeus musicalment un Don Quixot sentimental sense arribar a la sensibleria. s'ana­ De tota manera, sigui quina sigui l'òptica des de la qual litzi la música d'aquesta òpera, allò que val, en definitiva, és la característica frase melòdica de Massenet, la qual ha estat acusada de senzillesa pels mateixos que no poden deixar de i i tot reconèixer que en aquesta simplicitat resideix l'encís fins l'emoció que generen els millors moments de «Don Quichot­ te». Resulta difícil no sentir una confortable sensació de sim­ resa davant els faci­ patia pel compositor quan el protagonista a nerosos que el maltracten, o quan, ja agonitzant, demana tal Sancho que amb els seus braços rodegi el seu coll per que siguin l'últim sosteniment de qui va amorosir la humanitat do­ lorida i va sobreviure a la caballería andante. És bell abandonar­ se a aquesta emotivitat, segurament lleu, però mai mancada de noblesa musical. Joan Arnau NOVEMBRE 16 VII FESTIVAL QE 6, VII FESTIVAL DE MUSICA ROMANTICA MUSICA ROMÀNTICA 21 X FESTIVAL DE Centre Cultural de la Caixa MUSICA 16 Palau de la Musica Catalana Centre Cultural de la Caixa ANTIGA de Pensions de Pensions. Centre Cultural de la Caixa orouesrra de Cambra de Stuttgart de Pensions Karl Münchlnger, director Quartet Brodsky, de Londres Trio Fontenay BACH, Concerts de Brandenburg Miquel Farré, piano Schumann. Schubert Albert Romani, clavicèmbal Obres de: Mendelssohn, SChubert p���kde: Obres de: Haydn. Pescetti. Paradisi. i r C. Ph. E. Bach. W. F Bach i fil Spohr , 1.- t A.L. Couperin -= 22 VII FESTIVAL DE MUSICA ROMÀNTICA Centre Cultural de la Caixa 1 O de Pensions ���¡¿II�����TICA Centre Cultural de la Caixa 23 X FESTIVAL DE Colin Lawson, clarinet de Pensions MUSICA ANTIGA canes Riera, «como di basseta» Centre Cultural de la Caixa Joan Moll, piano Christopher Kite, oo.fortepiano» de Pensions Obres de: Beethoven, nusset I Obres de: Mendelssohn, Beethoven, Rolf barroca . weber usievano, guitarra Weber i Danzi, Schubert Obres de: Sanzo Guerau. Santa X FESTIVAL DE Cruz, Corbetta i Granata 29 Palau de la Música Catalana 6 MUSICA ANTIGA 24 VIIFESTIVAL DE EngliSh Chamber orquestra Palau de la Música Catalana Centre Cultural de la caixa � MUSICA ROMANTICA 26 MI soprano KARL MÜNCHINGER ' Bustamante, Frans Brüggen, flauta Palau de la Musica Catalana de Pensions Nancv Argenta, soprano Gustav Leonhardt, clavicèmbal James Griffet, tenor Howard Jorge Boiet, piano Crook, tenor Anner Bylsma, violoncel 27 X FESTIVAL DE Obres de: Paul ssswood, contratenor luís baix Grieg, Brahms, Alvarez, Obres de: soact. Cima. Marini. MUSICA ANTIGA Cultural de la Caixa Liszt i Judith Ridgway, piano Coral 28 Centre Chopin Cantiga Frescobaldi. Selma. Galli, Saló del Tinell de Pensions. Timothy walker, guitarra Josep Prat, Director Falconiero, Corelli. Montalbano, vocal I Instrumental Obres de: Britten. Schumann, COf Antics ssccians de Montserrat Conjunt Quartet de varsòvta Merula. Fontana, Pesenti. Cesare Giuliani, Sor, SChubert i Qow1arKI Philippe Herreweghe, director Enriqueta rarres, soprano JOaquim Garrigosa, Director i Riccio Musica Barroca Catalana Obres de: Edmon COlomer, Director Respighi. Stravinsky. Obres de: Valls, Cererols i Soler' Turrull i Mozart MOZART Simfonia núm. 38, -Praga­ MIssa Producció del Festival de Música en do menor . -Cran missa. 11 X FESTIVAL DE Antiga de Barcelona MUSICA ANTIGA DESEMBRE MARÇ Saló del Tinell COllegium Muslcum de catalunya Palau de la Música catalana 11 Centre Cultural de ta Caixa 13 Obres de: Martín i Soler, Baguer. de Pensions Igor Oistrakh, violí Viola, Brunetti i Boccherini 29 X FESTIVAL DE Natalia MUSICA ANTIGA Quintet Ciutat de Barcelona zertsarova. piano Obres de: Beethoven, Centre Cultural de la Caixa Joan Cabero, tenor Mozart, Katchaturian I X FESTIVAL DE de Pensions Salvador cratacòs, flauta Liszt. Chausson. 13 MUSICA ANTIGA CONCERT Paganini Andrew la'WTence·Klng, arpa ooppa Centre Cultural de ta caixa «ANIVERSARI JOAQUIM HOMS" Obres de: rraoao. Mavone, de Pensions rrescoberoi taccmí. Mudarra. JORGE BOLET Paul O'dette, llaüt renaixement Cabezón i Alonso 24 Centre Cultural de la ca.. : i vihuela GENER de Pensions Programa a determinar 28 VIIFESTIVAL DE MUSICA ROMANTICA sartok VII FESTIVAL DE Grup 9 narradora MUSICA ROMÀNTICA Palau de la Música Catalana Carme sansa, Albert director X JUNY Centre Cultural de la Caixa Northern Sinfonia orchestra Argudo, 15 FESTIVAL DE Obres de: Villalobos, Martlnu I de Pensions Rafael Orozco, piano MUSICA ANTIGA E. COLOMER Palau de ta Wilfried Boettcher, director Stravinsky Saló del Tinell 3 MusICa Catalana Ian patridge, tenor Obres de, W,F, Bach, C. Ph. E. Bach, The Cor del Gran Teatre del Liceu Jennifer piano Boston Camerata Patridge, i Mozart Vittorio stcurt, Director Obres de Haydn Joel Cohen, director C.P.E. Bach, Reichardt, MAIG Montserrat Obres de, Byrd, Dowland i Money Araveora, soprano Zumsteeg, Zeiter. Schubert Sofia X DE sarazar, contralt I Beethoven FESTIVAL 4 Dalmaclo tenor MÚSICA ANTIGA conzaiez, FEBRER ABRIL Alonso Palau de la Echevarria, carlton Música Catalana X DE j 19 FESTIVAL José Maria Escribano, plano VII FESTIVAL DE VII FESTIVAL DE catalana ta Grande 14 3 2 7 Palau de la Música reune et ta Chambre du MUSICA ANTIGA Carme poch, plano MUSICA ROMANTICA MUSICA ROMÀNTICA Roy. Solistes English Chamber Orquestra I Centre Cultural de la caixa Miguel ortega, plano Palau de la Música Catalana Centre de la Caixa C(¡'al Cultural carmlna IJordi Casas, director) de Pensions EnrIque Ricci, plano Lutz de de Pensions. directO' Jean Claude Moura Castro, piano Malgoire, director Hopkinson Smith, llaüt barroc Romano Gandolfi, Director Obres de: ��Hciu����{aPÁ���sIO, Clementi, Mendelssohn. Quartet Albernl, de Londres Obres de: Stravinsky, Mozart MONTERVERDI, Vespra delia Beata i tiorba ROSSINI Petite messe soienneue Field i �Qrglne Chopin Quartets de Beethoven Cervelló i Haydn Obres de: Gaultier. Dufault i Visée STR_AVINSKY les naces

ABONAMENTS ALS CONCERTS DEL PALAU DE LA MÚSICA HORARIS l'abonament es ocora aocumr. del ?3 d'octubre al 5 de novembre de 1 �86. a les taquill.es del P�lau Els concerts començaran puntualment a les 21 hores. de ta MUSica Catalana (el Amadeu núm retèf 301 11 11 els I Vives. 1. 04). els dies laborables. d a 13 I de excepte dies 16 de novembre 24 de gener que començaran a les 21.30 h 17 a 20 h (el mati dels dissabtes no hi ha vende) INFORMACiÓ Palau de ta Musica Catalana. refès 301 11 04 I 3020995

- Servei d'informació de ta Fundació Caixa de Pensions. retè+ 317 57 57

FUNDACIO CiM DE PENSIONS Jules Massenet - «Don Quíchote»

L'interès dels darrers anys (del 1970 ençà) per Jules Massenet, especialment gràcies al mercat discogràfic, fa que sigui parti­ cularment interessant avui la fj�ura d'aquest compositor, titllat durant molts anys com a fàcil i lleuger, sense tenir gaire vejecimtento, sequedad excesiva, relaja. en compte que fou el compositor francès més popular del seu miento de los de la tejidos, aspecto apagado � temps, molt més que un Ravel a un Debussy, Situat en el con­ reu d'un molt «Manon» i piel y, por supuesto, las arrugas. operisme tradicional, francès, «», les seves obres cabdals, són petites meravelles i mai Esta eficacia está garantizada por un no han deixat el repertori dels grans teatres, malgrat que avui principio activo único: El Retinol Hidroso. «Werther» hagi pujat en una mena de «borsa operística», men­ tre que «Manon» ha fet una mica el Iuble, revolucionario agente de regeneración contrari, almenys pel que fa al nombre de representacions. cutánea y componente principal del Nuevo Massenet neix el 12 de maig de 1842 a Montaud (Loire), prop Su ractif Plus. de Saint-Étienne, al si d'una família amb un negoci metal­ i 1848 es a una lúrgic que l'any trasllada París. el més Ahora que ha alcanzado edad ma­ Jules, petit LAARRUGA de vuit germans, comença els estudis musicals amb la seva ravillosa, que ha alcanzado la plenitud, dis­ mare, pianista amateur, i els prossegueix, des dels onze anys, PUEDE ESPERAR frute i de su belleza. La arruga puede esperar. al Conservatori de París amb Savard, Reber, Laurent, Bazim La arruga puede esperar, el_ tiempo i Ambroise Thomas. L'any 1863 obté el Premi de Roma amb la seva cantata «David Rizzio» i durant la seva estada a Roma que haga falta. coneix Franz Liszt i també mademoiselle Sainte-Marie, que es­ Porque su piel no necesita arrugas. Lo LANCAST(I{ devindrà la seva esposa. que necesita es un tratamiento definitiv6 Quan Massenet torna a París, el seu vell professor Thomas estreni la «La Grande para mantener su belleza, esa be- aconsegueix que primera òpera, Tante», i el mateix any els Concerts Pasdeloup donen la seva «Prime­ lIeza tan especial que se alcanza ra Suite d'Orquestra»; cap èxit per a ambdues obres. El seu cuando se está muy cerca de los primer èxit important és (1873) l'oratori «Marie Madeleine», estrenat a 40 años. I'Odéon amb Pauline Viardot i la direcció d'Édouard Colonne. 1877 veu l'estrena de «Le Rai de Lahore» i el nome­ Lancaster le presenta el nament com a Acadèmic de Belles Arts. L'any següent comença Nuevo Suractíf Plus, una nueva la seva tasca com a professor de composició al Conservatori de París, on té com a entre Alfred solución creada para proporcionar deixebles, d'altres, Leroux, Bruneau, Gabriel Pierné, Gustav Charpentier, Florent Schmitt a su piel un resultado inmediata- i Henri Rabaud. El 1881, èxit esclatant d'«Hérodiade» i, el 1884, primera re­ presentació de «Manon», considerada com la seva obra mes­ tra durant molts anys, fins que arribà el «boom» actual del «Werther». «Le Cid» fou un altre èxit important en aquell temps (1885) i l'any 1892 és el de l'estrena de «Werther». Defi­ nitivament encarrilat el seu prestigi i la seva popularitat, esde­ vé difícil per a Massenet assolir èxits com els de «Manon» i «Werther», potser amb una única «Thaïs» (1894). Des­ excepció: L'estrena, amb Chaliapin, tingué lloc a Monte-Carlo el 19 de vindran «Le de Manon» «La Navarraise» prés portrait (1894), febrer de 1910, essent Dulcinea Lucy Arbell i Sancho André (1894), «Sapho» (1897), «Cendrillon» (1899), «Grisélidis» Gresse, dirigint Léon Jéhin (Monte-Carlo representà regular­ (1901), «Le Jongleur de Notre Dame» (1902), «Chérubin» ment «Don Quichotte» fins l'any 1923). A París arribà aques­ «Ariane» «Thérèse» «Bacchus» (1905), (1906), (1907), (1909), ta obra, al Théátre de la Gaité, el 29 de desembre del mateix «Don (1910), «Roma» i tres títols d'estrena Quichotte» (1912) any, també amb Lucy Arbell, però aquesta vegada amb Vanni i molt poc èxit: «Panurge» (1913), «Cléopátre» pòstuma (1914) Marcoux (el protagonista predilecte per a Massenet, malgrat i «Amadis» (1922). tot el que faria Chaliapin per a difondre l'obra) i Lucien Fugè­ No és cert Massenet els mateixos clixés que repeteixi sempre re. Entre 1910 i 1911 el Théátre de la Gaité donà setanta-una en la seva producció per al teatre, tot i que el melodisme pale­ representacions d'aquesta obra de Massenet, en alguna de les sament massenetià es troba a la a l'intimis­ galant «Manon», quals també intervingué Chaliapin. me de «Werther», al verisme de «La Navarraise» o al respecte «Don Quichotte» s'estrenà a Londres l'any 1912, a Nova York envers la opéra» que veiem a obres com «Hérodiade» «grand . el 1914 (Mary Garden i Vanni Marcoux), al «Metropolitan» o «Le Cid». el1926 (Florence Easton, Chaliapin i Giuseppe De Luca), i arri­ Tot i Massenet fou un dedicat que compositor especialment bà al nostre Gran Teatre del Liceu el 21 de desembre de 1929 al va també tres música teatre, compondre ballets, d'escena, amb la direcció de Michel Steimann i amb Feodor Chaliapin quatre oratoris, cantates, set suites un concert simfòniques, per com a protagonista. Sobre aquesta estrena l'empresari Joan a piano i cançons. Mestres Calvet va escriure a les seves Memòries: «Chaliapin Massenet morí a París el 13 d'agost de 1912 i les seves despu­ assegurava que Don Quixot era un gran paper per a ell. Des lles es troben a la «Petite de la francesa. Chapelle» capital que havia arribat a Barcelona, s'havia interessat pel cavall que aleshores uns en els fora Vingueren anys quals (especialment li calia per a sortir a escena com a Cavaller de la trista figura. de Massenet només era recordat «Manon» i França) per El senyor Bertrand i Serra havia tingut cura d'oferir-li'n un «Werther», una mica per «Thaïs» i «Don alguna vegada per exemplar que indubtablement havia conegut una vida més re­ Però la nostra època, a la molts autors ope­ Quichotte», qual galada que la del pobre i desnerit, encara que immortal, Roci­ rístics deuen una ressurrecció de bona de la seva part produc­ nante. Per al segon paper masculí comptava 'amb Kaidanoff, ció, va fer també que des dels anys setanta Massenet fos molt el fantàstic borratxo del "Botís", que feia una esplèndida crea­ més conegut que eh els anys anteriors. Això esdevingué espe­ ció del paper de Sancho. Elena Sadoven s'encarregava del pa­ cialment per la dedicació de les cases discogràfiques, que pro­ per de Dulcinea». Només vint-i-dos dies després feia la seva duïren d'obres com «Thérèse» «La Na­ enregistraments (1974), presentació al Liceu un altre mite: Anna Pavlova. varraise» i «Esclarmonde» «Le Cid» (1975 1976), (1976), (1977), Després, fora de França, «Don Quichotte» va reposar alguns «Tams» (dues versions del 1977), «Sapho» (1978), un nou «Wer­ A a anys. París, però, l'Opéra Cornique, Vanni Marcoux la s:an­ ther» «Le de Notre Dame» «Cendri­ tà (1978), Jongleur (1979), des del 1924 fins al1947. Als anys seixanta la versió de l'Ope­ Bon» uns altres «Werther» 1980 i «Don (1979), (1979, 1981), ra de Belgrad, sempre amb Miroslav Cangalovic com a protago­ «Le Roi de Lahore» i «Chérubin» Quichotte» (1978), (1981) nista, assolí un gran èxit a molts països i féu que l'obra agafés (1981), només pel que fa al teatre, tot donant com succeí una nova peu, volada. Aquesta versió s'enregistrà en disc i es repre­ amb d'altres a una «Massenet-renaissance». compositors, sentà al nostre Gran Teatre la temporada 1962-63, amb el ma­ De «Don dir no ser una Quichotte», però, és pot que, malgrat teix repartiment: Miroslav Cangaloviè, Ladko Korosec i Breda de no ha molts òpera programació freqüent, desaparegut per Kalef, amb la direcció d'Oscar Danon. També es donà a dels cartells dels anys teatres d'arreu, en part perquè sempre Madrid, al Teatro de la Zarzuela, l'any 1964. ha trobat algun gran intèrpret per a donar un relleu Més especial recentment, algunes representacions o reposicions espe­ al amb una mena de paper protagonista, pont que, passant per cialment remarcables han estat ofertes a París (1974, estrena Miroslav i Boris va Cangalovic Christoff, de Feodor Chalia­ al Palais Garnier, amb Nicolai Ghiaurov, Robert Massard, Vio- pin i Vanni Marcoux a Nicolai Ghiaurov i Ruggero Raimondi. rica Cortez, la direcció de Georges Prêtre i un discutit mun­ tatge de Peter Ustinov), 1974 Chicago (Nicolai Ghiaurov), 1975 Hamburg (Kurt Moll), 1978 Zuric (Ruggero Raimondi), 1978 Monte-Carlo (Jacques Mars i Gabriel Bacquier), 1980 Rouen (Samuel Ramey i Gabriel Bacquier), 1981 Chicago (Nicolai Ghiaurov i Lucia Valentini), 1982 a la Fenice de Venècia (Rug­ gero Raimondi i Gabriel Bacquier,. amb direcció de Georges Prêtre i la producció de Piero Faggioni) i 1983 Avinyó (Rug­ gero Raimondi, Michel Trempont, Lucia Valentini i la direcció d'Alain Guingal). La sisena i darrera representació al nostre Gran Teatre, abans de les actuals, fou la del 2 de gener de 1963.

ROSA BISBE ART/DISSENY

GANDUXER, 20 TELEFONO 201 6590 RBLA. CATALUNYA, 121 "GALERIAS LA AVENIDA" BARCELONA Alain Guingal (Director d'orquestra)

Començà els estudis de música amb els de contrabaix i piano; els d'aquest darrer li permeteren d'assolir una sòlida forma­ ció pràctica i teòrica. Més tard obtingué el primer premi de direcció d'orquestra. Vinculat a partir de 1975 a l'Òpera d'Avinyó dirigí obres de Lehar, Offen­ bach, Johann Strauss, i tot seguit les seves primeres òperes: «Mireille», «Carmen», «La Traviata», «Tosca», «Werther», etc. En temporades successives dirigí, entre d'altres, «Tosca», «Lu­ cia di Lammerrnoor» aNimes, «Der Fliegende Hollander» a Avinyó, «La Vie parisienne» i «Lucia di Lamrnerrnoor» a Marsella, així com altres òperes a Nimes, Santa Cruz de Tenerife, Marsella, Bilbao, Leece, Reims, Madrid, i Las Palmas. Al nostre Gran Teatre ha dirigit «La filIe du régirnent» i «Roméo et Juliette».

Piero Faggíoní (Director d'escena)

Nasqué a Carrara i estudià a Roma, on guanyà el Premi «Noce d'Oro» com el millor actor jove. La seva carrera com ac­ tor inclou teatre, cinema i televisió. El 1963 participà amb Jean Vilar a «Jeru­ salem», «» i «Le nozze di Figa­ ro» a de Milà, abans de debutar com a director d'escena l'any 1964 amb «La Bohèrne». Més tard muntà a Venècia «Faust» i «Falstaff» i en aquests mateix període treballà amb Antonioni, Visconti, René Clair i De Lullo. Tot seguit passà tres anys al Japó i als Estats Units on féu les produccions de quatre a Òperes San Francisco. D'aleshores ençà ha continuat amb grans produc­ cions als principals teatres del món, entre les quals podríem fer esment de «Borís Godunov» a Venècia, «Don Carlo» a Venècia, «Tosca» a la Scala, «La Fanciulla del West» al Covent Garden, «Samson et Dalila» a l'Opéra de París, «Norma» a Viena, «Carmen» a Edimburg, «Manon Lescaut» a la Scala, «Otello» a Bregenz, «Don Quichotte» a Venècia, «Tosca» al Metro­ politan, «Aida» a Viena, «Macbeth» a Salzburg, «Francesca da Rimini» al Metropolitan i «Carmen» a la Scala, «Otello» a l'Estadio Vicente Calderón de Madrid, i «Boris Godunov» al Teatro de La Zarzuela de Madrid. Al nos­ tre Gran Teatre ha dirigit «Tosca», «La Fanciulla del West», «Otello» i «Bo­ rís Godunov». ®

Romano Gandolfi (Director del Cor) Ruggero Raimondi (Baix: Don Quixot)

Nasqué a Medesano i féu els estudis mu­ Nascut a Bolonya, fa els estudis a Roma sicals al Conservatori de on ob­ Parma, amb Pediconi i Piervenanzi. El 1964 tingué el Diploma de piano i composició. guanya el Concurs de Spoleto i debuta Ha collaborat amb Roberto Benaglio, amb el Colline de «La Bohèrne». Aviat juntament amb el qual entrà a la Scala el crida l'Òpera de Roma per una substi­ de Milà. L'any 1966 fou reclamat pel Tea­ tució com a Procida de «I Vespri Sicilia­ tre Colón de , i l'any 1970 ni». Segueixen actuacions amb gran èxit fou nomenat mestre del Cor de la Scala als principals teatres italians. El principi i des de la temporada 1982-83 ho és del Gran Teatre del Liceu. Ha dirigit or­ de la gran carrera internacional de Raimondi pot ser 1'«Ernani» de 1970 al questres a Parma, la Scala, , Rio de Janeiro, Leningrad, Berlín, Bastan, Metropolitan de Nova York. Des d'aleshores sovintegen les actuacions a tots Barcelona, Madrid, València, Roma, Bolonya i Nàpols, dirigint tant òpera clàs­ els grans teatres del món, amb tot el gran repertori de baix, dins el qual els sica com noucentista i també concerts. Per al segell discogràfic Cetra ha enre­ seus papers predilectes són , Filipa II, Borís i Don Quixot. Fa gistrat la «Petite Messe Solennelle» de Rossini, que el proper mes de juny di­ també molts enregistraments i arriba a ésser un gran actor (d'antuvi, gràcies rigirà al Palau de la Música Catalana amb el Cor del Liceu i per a Deutsche a l'ajut de Piero Faggioni), com pot demostrar també al cinema en el «Don Grammophon tota la producció del Teatre de la Scala dels darrers dotze anys. Giovanni» de Losey, en la «Carmen» de Rosi i amb altres col-laboracions arn? Béjart i Alain Resnais. Raimondi diu de «Don Quichotte» que «a l'escena fi­ nal, quan renuncia a Dulcinea i hom assisteix a l'esfondrament del seu ideal... Vittorio Sicuri (Director del Cor) és un dels moments més impressionants que pot viure un cantant». Ruggero Raimondi es presenta per primera vegada a Barcelona en aquestes repre­ Inicià els seus estudis musicals a Parma sentacions. . i a Milà. Fa dotze anys entrà a formar part de la Scala de Milà, on durant tres anys exercí la seva activitat com a mestre col­ Martha Senn (Mezzo soprano: Dulcinea) laborador, treballant amb els mestres re­ Zeffirelli, De Pon- gistes Strehler, Filippo, De 1980 a 1982 aconseguí importants pre­ etc. Fa deu ( nelle, Ronconi, anys començà mis a destacats concursos internacionals: a col·laborar amb Romano \ Gandolfi, pri- guanyadora de les «American Opera mer com a en la tasca de mestre del Cor de la i en els darrers ajudant Scala, Auditions», semifinalista del Concurs de com a mestre de Cor. Ha estrenes mundials modernes anys preparat d'òperes Montreal, primer premi de les «Baltimo­ (entre les quals «Donnerstagaus Licht» de Stockhausen) i ha en diver­ dirigit re National Opera Auditions» i primer ses ocasions el Corale Des de la 1982-83 Scaligero. temporada comparteix jun­ premi també al Concurs Internacional de tament amb Romana Gandolfi la del Cor del Gran Teatre del responsabilitat París. Ha estat principal mezzo soprano ha un èxit en la seva sortida Liceu, que aquest any aconseguit gran primera de l'Òpera de Colòmbia, amb més de dues-centes representacions i, malgrat a Corsaro» a l'estranger («]! Nimes), una carrera encara breu, ja ha destacat amb actuacions a Washington (eCar­ men»), Hartford «

, . Gabriel Bacquier (Baríton: Sancho Panza)

Nascut a Besiers, fa els seus estudis al Conservatori de París i pocs anys després pertany per tres temporades al Théátre de , a Brusselles. A continuació comença a fer un gran repertori als tea­ tres oficials parisencs, però la seva reve­ lació és l'any 1960 com a protagonista de «Don Giovanni» al Festival d'Ais de Pro­ vença i també el Scarpia amb Renata Tebaldi. Comença aleshores una altra gran carrera internacional, i arriba a Viena, Londres, Nova York, Milà i tam­ bé a Barcelona (on debuta al Liceu, l'any 1962, amb un inoblidable «Don Gio­ vanni»). Especialista mozartià, també destacà arreu amb papers d'altres com­ positors: lago, Scarpia, Golaud i Falstaff (que protagonitzà per al cinema), entre d'altres. Essent un gran actor, ha destacat també en papers com Dulca­ mara, Melitone, Don Pasquale, Gianni Schicchi i Sancho Panza. Té també una important discografia i és professor d'interpretació a l'Escola de l'Opéra de París. Hom ha dit de Gabriel Bacquier que és el millor cantant francès de la seva generació.

Rosa M� Ysàs Josep Ruiz

Jesús Castilló"

B!\RCElOl\'.:¿; MARCAMOS LA ® PAUTA

,� Contenido argumental IS79 I SECiUROS de la acción: Lugar España. Porque abriendo caminos Época: siglo XVI. creamos piezas maestras en su género. Acto I. «Le Jour de la Feria» I Resumen breve: Una plaza pública. Hay un gran mo­ \ vimiento: se baila, se bebe y algunos cantan bajo el balcón de Dulcinea. Llegan don Quijote y Sancho Panza. Cuando ya es de noche el Hidalgo, impresio­ nado por Dulcinea, le canta una serenata, interrum­ pida por Juan. Casi se produce un duelo, lo cual Porque siguiendo el ritmo de los tiempos impide Dulcinea, que, finalmente, promete correspon­ descubrimos formas que cubren cualquier riesgo. der a los deseos de don Quijote si éste consigue re­ cuperar un collar robado por unos bandidos.

Comienza la acción en una plaza pública, en un día de fiesta. Todos bailan y beben ante una hostería y la casa de Dulcinea, bajo cuyo balcón cantan sus admiradores Juan, Rodríguez, García y Pedro. Dulcinea aparece, agradeciendo el homenaje nuestras y mostrando asimismo su frivolidad. Poco después el pueblo Porque ideas sirven recibe con alegría y un poco de ironía la llegada de don Qui­ para asegurar los pasos de todos. jote y su fiel Sancho Panza, que distribuye entre la gente el poco dinero que en este momento tienen en el bolsillo. El poder hacer estas limosnas hace feliz a don Quijote, que, lle­ gado el crepúsculo y vacía la plaza, canta una serenata a Dul­ , cinea. Juan, celoso, interrumpe al Hidalgo, discute con él y casi se produce un duelo, lo cual impide Dulcinea, que, en voz I baja, dice a Juan que la deje divertirse. Quedan solos don Qui­ nuestro , desde 1879 trabajo jote y Dulcinea y ésta promete corresponder a los deseos del Porque Hidalgo si éste consigue recuperar un collar de finas perlas que es inspirar confianza y seguridad. le robó el bandido Ténébrun. Don Quijote jura que lo hará " y cuando Dulcinea se ha alejado con sus admiradores el soña- \ dor Hidalgo queda extasiado y lleno de esperanza.

Acto II. «Les moulins à vent» Resumen breve: En el campo. Es la aurora y la nie­ bla no permite ver los molinos. Sancho quiere que , . CI-I�R don Quijote no piense más en los bandidos y en el collar de Dulcinea, pero su amo tan sólo le respon­ 1B7B de con una sonrisa. Desaparece la niebla y se ven los molinos de viento. Don Quijote cree que son SECURDS unos gigantes que le quieren impedir el paso y arre- Creamos seguridad.

Diagonal, 431 bis - 08036 Barcelona ®

mete contra ellos, lo cual, lógicamente, tiene conse­ cuencias poco agradables para el Hidalgo. Sancho se asusta, pero don Quijote sigue pensando única­ mente en Dulcinea.

Don Quijote y Sancho se encuentran en el campo en busca de los bandidos que se apoderaron del collar de perlas de Dul­ cinea. Es la aurora y la niebla no permite ver todavía los moli­ nos de viento que hay en este lugar. Mientras don Quijote in­ tenta unas rimas dedicadas a Dulcinea, Sancho quiere que su amo deje de pensar en los bandidos y en el collar, pero don Quijote no le hace caso y únicamente responde con una sonri­ sa, incluso cuando Sancho dice «La mujer es un demonio vi­ cioso y maligno creado para la desgracia del sexo masculino». Poco a poco desaparece la niebla y, finalmente, se pueden ver los molinos de viento. Don Quijote cree que son unos terri­ bles gigantes que le quieren impedir el paso. Giran las aspas de los molinos y, con la desesperación de Sancho (<

Acto III. «Dans la Sierra» Resumen breve: Don Quijote continúa en busca de los bandidos. Sancho tiene miedo y quiere volver atrás con su amo, que, a pesar de ello, le promete una lucha brillante y colosal. Cuando llegan los bandidos, don Quijote permite a Sancho que se es­ conda. El combate, lógicamente, es breve, desigual y con un final adverso para don Quijote, de quien los bandidos se burlan. La actitud noble y serena del Hidalgo conmueve finalmente al jefe de los ban­ didos, que lo deja en libertad y le entrega el collar de Dulcinea. (t$lD) Un rojizo crepúsculo en un lugar montañoso. Don Quijote con­ tinúa en busca de los bandidos, mientras Sancho tiene miedo y quiere volver atrás con su amo. Éste, sin embargo, promete , " a su escudero un.gran combate, digno de los «héroes antiguos». Don medio sueña murmura. Poco des­ ERlAS Quijote, dormido, y GAL Marcando esll1o. pués, unos ruidos los despiertan. Son los bandidos. Para don Quijote esto supone una gran felicidad, ya que finalmente po­ BARCELONA. Puerta del Angel. Diagonal MADRID. Callao. Goya. Arapiles. Vaguada. Serrano PALMA DE MALLORCA • VALENCIA • ALICANTE' MURCIA' ALBACETE I Y ALBACETE II drá luchar su Dulcinea. El no domina • por miedo, obstante, ZARAGOZA' OVIEDO' VALLADOLID' VITORIA • BILBAO' BURGOS' EIBAR LAS PALMAS SANTACRUZ DE TENERIFE' SEVILLA' CORDOBA' GRANADA' JAEN • CADIZ' BADAJOZ DON BENITO. de un ser noble como él. a Sancho, que tiene la suerte de que don Quijote le dé permi­ puro y Dan Quijote, desesperado, todavía se arrodilla a los de so para esconderse. El Hidalgo se enfrenta con los bandidos pero enamorado, pies Dulcinea ésta lo besa en la frente. Antes de Dulcinea dice a en una lucha que, lógicamente, es breve, desigual y con un y salir, Juan el es un «loco sublime». Los sin Dulci­ final adverso para don Quijote, que, atado, es maltratado y que Hidalgo presentes, insultan a don se ríen de lo sufre la burla de los bandidos. Don Quijote, primero, se man­ nea, Quijote y él, que provoca el furor de con un nuevo defiende a tiene en silencio y después entona una plegaria con muy no­ Sancho, quien, coraje, su amo lo de todos una bles y serenos acentos, que conmueven al jefe de los bandi­ y protege sin poder disimular gran emoción. dos; también dice quién es y lo que quiere, consigue desatarse y exige la entrega del collar. Ya no hay burlas ni risotadas. El Acto V. «Dans le chemin la jefe de los bandidos, impresionado, entrega con respeto el co­ raviné de vieille forêt» Resumen breve: Una noche con llar a don Quijote, un don Quijote transfigurado por la ale­ muy clara, estrellas. gría de una tan deseada victoria, mientras Sancho sale de su Don Quijote reposa, velado por Sancho, que hace escondrijo. un pequeño fuego para que su amo no tenga frío. También le cubre los pies con su zamarra y ruega Acto IV. «La Fête dans le Patio de la Belle Dulcinée» por él. Al despertarse, el Hidalgo ve próximo su fin Resumen breve: Dulcinea rechaza a sus admirado­ y se despide del fiel Sancho. Cuando contempla la res, con un hasta ahora desconocido talante soña­ estrella más brillante cree ver a Dulcinea y muere con el dor. Para alejar la melancolía canta y baila con ale­ pensamiento puesto en su dama. gres acentos. Llegan don Quijote y Sancho. Dulci­ nea se burla, pero se conmueve cuando ve que don Entre las muchas estrellas de una noche muy clara, hay una Quijote le trae su collar. El Hidalgo pide la mano especialmente brillante. Don Quijote reposa en el tronco de de Dulcinea y ésta le dice que no es digna de él, un gran árbol y Sancho lo vela como si fuese un niño. El escu­ dero un descubriendo la clase de mujer que es en realidad. hace fuego para que no tenga frío y también le cubre los con La gente se ríe de don Quijote y Sancho lo defien­ pies mucho cuidado, con su zamarra y ruega por él. de contra todos con valentía y sincera admiración. Don Quijote despierta y con gran dulzura dice. que siente muy próximo su fin. Se despide de su fiel escudero y compañero En el centro de una fiesta llena de alegría, Dulcinea, pensati­ de aventuras, sin una lamentación ni un reproche contra quie­ va, escucha aburrida los ruegos y los reproches de sus admira­ nes siempre se han burlado de él, sin haber comprendido nun­ dores, porque le parece que desea otro tipo de amor. Para ale­ ca lo sublime de sus sentimientos. Antes de morir, dice a San­ cho jar la melancolía coge una guitarra y canta y baila con su ta­ que puede tomar posesión de la Isla de los Sueños que lante habitual. Cuando todos se van a cenar entra Sancho y le había prometido y cuando ve la estrella más brillante cree hace anunciar la llegada de don Quijote, quien, dice, desea ren­ que se trata de Dulcinea. Con esta ilusión muere en los brazos dir homenaje a su dama. Mientras esperan a Dulcinea, San­ de Sancho. cho quiere saber si sus aventuras han acabado y don Quijote le predice un reposo muy próximo, prometiéndole también una «¡La Estrella! ¡Dulcinea!. .. con el astro brillante muy feliz existencia en una isla encantada. Vuelve Dulcinea ¡Ella se ha confundido!. .. Oh Sancho, es ella, con sus invitados y se burla del Hidalgo, pero cuando ve que La luz, el amor, la juventud inmortal, éste le trae su collar se conmueve y comprende todo el amor Hacia la cual voy, que me hace una señal, que me espera... » de don Quijote hacia ella. Cuando Dulcinea recibe del Hidal­ (Henri Cain) go la petición de su mano y de su corazón, todos ríen y ella cree que ya es hora de acabar la broma. Con una franqueza «Sus brazos caen. Muere. Se oye un grito y los sollozos de San­ bastante brutal le dice que no es digna de él, porque entiende cho, que abraza a su viejo y adorado amo» (H.C) y practica el amor con un sentido muy diferente, lo cualla aleja Jules Massenet - «Don Quichotte»

El interés de los últimos años (desde 1970) por Jules Masse­ net, especialmente gracias al mercado discográfico, hace que hoy sea particularmente interesante la figura de este composi­ tor, tildado durante muchos años de fácil y ligero, sin tener muy en cuenta que fue el compositor francés más popular de su tiempo, mucho más que un Ravelo un Debussy. Situado en el cultivo de un operismo tradicional, muy francés, «Ma­ nan» y «Werther», sus obras capitales, son pequeñas maravi­ llas y nunca han dejado el repertorio de los grandes teatros, a pesar de que hoy «Werther» haya subido en una especie de «bolsa operística», mientras que «Manan» ha hecho un poco lo contrario, al menos por lo que concierne al número de representaciones. Massenet nace el 12 de mayo de 1842 en Montaud (Loire), cerca de Saint-Étienne, en el seno de una farnila con un negocio me­ talúrgico y que en el año 1848 se traslada a París. Jules, el más pequeño de ocho hermanos, comienza los estudios musicales con su madre, pianista amateur y los prosigue, desde los once años, en el Conservatorio de París con Savard, Reber, Laurent, Bazim y Ambroise Thomas. El año 1863 obtiene el Premio de Roma con su cantata «David Rizzio» y durante su estancia en Roma conoce a Franz Liszt y también a mademoiselle Sainte-Marie, que sería su esposa. Cuando Massenet vuelve a París, su viejo profesor Thomas consigue que estrene la primera ópera, «La Grand' Tante» y el mismo año los Conciertos Pasdeloup dan su «Primera Sui­ Itinerario: te de Orquesta»; ningún éxito para ambas obras. Su primer

- BARGELON A CASABLANCA - LAS PALMAS - triunfo importante es (1873) el oratorio «Marie Madeleine»,

- - - en con Viardot la dirección de DAKAR SALVADOR (Bahía) RIO DE JANEIRO estrenado el Odeón Pauline y

- MONTEVIDEO BUENOS AIRES - Édouard Colonne. 1877 ve el estreno de «Le Rai de Lahore» PUERTO MADRYN - USUHAIA - PUERTO MONTT y el nombramiento como Académico de Bellas Artes. El año VALPARAISO - ISLA DE PASCUA - PAPEETE­ siguiente comienza su labor como profesor de composición en

- RAROTONGA PAGO PAGO - APIA - el Conservatorio de París, teniendo como discípulos, entre

- - - NUKUALOFA SUVA VILA PORT MORESBY - otros, a Leroux, Alfred Bruneau, Gabriel Pierné, Gabriel Char­

- PARE PARE KUCHING - SINGAPUR - pentier, Florent Schmitt y Henri Rabaud.

- - - PORT KELANG BELAWAN PHUKET - GOA En éxito rotundo de «Hérodiade» en 1884 re­ e , 1881, y primera

- - KARACHI HODEIDA SHARM EL SHEIKH - presentación de «Manan», considerada como su obra maes­

- - AQUABA SUEZ PORT SAID - ASHDOD - tra durante muchos años, hasta que llegó el «boom» actual GENOVA. del «Werther». «Le Cid» fue otro éxito importante en aquel tiempo (1885) y el año 1892 es el del estreno de «Werther». De­

Infonnes y Reservas: YBARRA y Cia . finitivamente encarrilado su prestigio y su popularidad, se hace

... y en todas las Agencias de Viajes difícil para Massenet conseguir éxitos como los de «Manan» «Thaïs» y «Werther», puede que con una única excepción: (1894). Después vendrán «Le portrait de Manan» (1894), «La Navarraise» (1894), «Sapho» (1897), «Cendrillon» (1899), «Gri­ sélidis» (1901), «Le Jongleur de Notre Dame» (1902), «Chéru­ bin» (1905), «Ariane» (1906), «Thérèse» (1907), «Bacchus» (1909) «Don Quichotte» (1910), «Roma» (1912) y tres títulos de estreno póstumo y muy poco éxito: «Panurge» (1913), «Cléopátre» (1914) y «Amadis» (1922). No es cierto que Massenet repita siempre los mismos clichés en su producción para el teatro, a pesar de que el melodismo No le des más vueltas manifiestamente massenetiano se encuentra en la galante «Ma­ Si se tu en el intimismo de en el verismo de «La pone camisa y le gustan tus relojes, no te debe sorprender que te quite la colonia. nan», «Werther», es un de frescura) y ve­ ¡Qué toque Claro. también la mejor forma de reconocer tu buen gusto. Navarraise» a en el respeto hacia la «grand' opéra» que No le des más vueltas. Regálasela ... y regálatela. mos en obras como «Hérodiade» a «Le Cid». A pesar de que Massenet fue un compositor especialmente de­ dicado al teatro, compuso también tres ballets, música de es­ cena, cuatro oratorios, cantatas, siete suites sinfónicas, un con­ cierto para piano y canciones. Massenet murió en París el 13 de agosto de 1912 y sus restos se hallan en la «Petite Chapelle» de la capital francesa. Vinie­ ron entonces unos años en los cuales (especialmente fuera de Francia) Massenet únicamente era recordado por «Manan» y «Werther», un poco por «Thaïs» y alguna vez por «Don Qui­ chotte». Pero nuestra época, a la que muchos autores operís­ ticos deben una resurrección de buena parte de su producción, hizo también que desde los años setenta Massenet fuese mu­ cho más conocido que en los años anteriores. Esto sucedió es­ pecialmente por la dedicación de las casas discográficas, que produjeron grabaciones de obras como «Thérèse» (1974), «La Navarraise» (1975 y 1976), «Esclarrnonde» (1976), «Le Cid» (1977), «Thais» (dos versiones de 1977), «Sapho» (1978), un nuevo «Werther» (1978), «Don Quichotte» (1978), «Le Jongleur de Notre Dame» (1979), «Cendrillon» (1979), otros «Werther» (1979, 1980 y 1981), «Le Rai de Lahore» (1981) y «Chérubin» (1981), sólo por cuanto hace referencia al teatro, dando pie, como ocurrió con otros compositores a una «Massenet­ renaissance». De «Don Quichotte», sin embargo, se puede decir que, a pesar de no ser una ópera de programación frecuente, no ha /: desaparecido durante muchos años de los carteles de los tea­ tros de todas partes, en parte porque siempre ha encontrado algún gran intérpetre para dar un especial relieve al papel pro-

f'LEGRAIN tagonista, con una especie de puente que, pasando por Miros­ lav Cangalovic y Boris Christoff, va de Feodor Chaliapin y Vanni Marcoux a Nicolai Ghiaurov y Ruggero Raimondi. El estreno, con Chaliapin, tuvo lugar en Montecarlo el 19 de febrero de 1910, siendo Dulcinea Lucy Arbell y Sancho André BALLET ESPAÑOL Léon Jéhin Gresse, dirigiendo (Montecarlo representó regular­ DE YOKO KOMATSUBARA mente «Don Quichotte» hasta el año 1923). A París llegó esta obra, al Théátre de la Gaité, el 29 de diciembre del mismo año, (Japó) también con Lucy Arbell, pero esta vez con Vanni Marcoux 1 i 2 de novembre 1 986 (el protagonista predilecto para Massenet, a pesar de todo lo que haría Chaliapin para difundir la obra) y Lucien Fugè­ re. Entre 1910 y 1911 el Théátre de la Gaité dio setenta y una representaciones de esta obra de Massenet, en alguna de las DART - COMPANYIA DE DANSA cuales también intervino Chaliapin. (Catalunya) «Don Quichotte» se estrenó en Londres el año 1912, en Nueva 6 i 7 de desembre 1 986 York el 1914 (Mary Garden y Vanni Marcoux), en el «Metro­ politan» el 1926 (Florence Easton, Chaliapin y Giuseppe De Luca), llegando a nuestro Gran Teatre del Liceu el 21 de di­ ciembre de 1929 con la dirección de Michel Steimann con y ARC DANCE COMPANY Feodor Chaliapin como protagonista. Sobre este estreno el em­ presario Joan Mestres Calvet escribió en sus Memorias: «Cha­ (Gran Bretanya) Don era un él. liapin aseguraba que Quijote gran papel para 1 7 i 1 8 de gener 1 987 Desde que había llegado a Barcelona, se había interesado por el caballo que necesitaba para salir a escena como caballero de la triste figura. El señor Bertrand y Serra había cuidado de ofrecerle un ejemplar que indudablemente había conocido BALLET DELATLÁNTICO una vida más regalada que la del pobre y enclenque, aunque inmortal, Rocinante. Para el segundo papel masculino conta­ (Canàries) ba con Kaidanoff, el fantástico borrachín del "Boris" que ha­ 21 i 22 de febrer 1 987 cía una espléndida creación del papel de Sancho. Elena Sado­ ven se encargaba del papel de "Dulcinea". Sólo veintidós días después hacía su presentación en el Liceu otro mito: Anna Pavlova. BALLET CONTEMPORAIN DE BRUXELLES Después, fuera de Francia, «Don Quichotte» reposó algunos (Bèlgica) años. En no en la Vanni Mar­ París, obstante, Opéra Comique, 4 i 5 d'abril1987 coux la cantó desde 1924 a 1947. En los años sesenta la ver­ sión de la Opera de Belgrado, siempre con Miroslav Cangalo­ vic como protagonista, obtuvo un gran éxito en muchos paí­ ses e hizo que la obra adquiriese nuevos vuelos. Esta versión BLACK BALLET JAZZ se grabó en disco y se representó en nuestro Gran Teatre la tem­ porada 1962-63, con el mismo reparto: Miroslav Cangaloviè, (USA) Ladko Korosec y Breda Kalef, con la dirección de Oscar Da­ 9 i 10 de maig 1987 non. También se dio en Madrid, en el Teatro de la Zarzuela, CENTRE CULTURAL DE LA CAIXA DE TERRASSA Rambla d'Eqara. 340 - Teléf 7804122 - TERRASSA EN LA BRASSERIE ruO el año 1964. Más recientemente, algunas representaciones o reposiciones LASOSTRAS especialmente notables han sido ofrecidas en París (1974, es­ treno en el Palais Garnier, con Nicolai Ghiaurov, Robert Mas­ LESENTARAN sard, Viorica Cortez, la dirección de Georges Prêtre y un dis­ cutido montaje de Peter Ustinov), 1974 Chicago (Nicolai DEPERLAS. Ghiaurov), 1975 Hamburgo (Kurt Moll), 1978 Zurich (Rugge­ Seleccionadas, ro Raimondi), 1978 Montecarlo (Jacques Mars y Gabriel Bac­ presentadas sobre un lecho de hielo quier), 1980 Rouen (Samuel Ramey y Gabriel Bacquier), 1981 picado; Chicago (Nicolai Ghiaurov y Lucia Valentini), 1982 en la ¡qué buen aspecto tienen Fenice de Venecia (Ruggero Raimondi y Gabriel Bacquier, con las ostras de Brasserie Flo! dirección de Georges Prêtre y la producción de Piero Faggioni) fresco sabor! y 1983 Avignon (Ruggero Raimondi, Michel Trempont, Lucia ¡Y qué Valentini y la dirección de Alain Guingal). Hasta su precio es cautivador. La sexta y última representación de esta ópera en nuestro Gran Diviértase probándolas: Teatre, antes de las actuales, fue la del 2 de enero de 1963. le sentarán de perlas. ¡QUE «BRASSERIE"! LA BRASSERIE flO... OH LA LA!.

Jonqueres, 10· BARCELONA Reservas Tel. 317 80 37 Abierto todos los días, domingos y festivos inclusive. Don Quichotte

Une place devant la maison de Dulcinée. Des gens du peuple louent sa beauté. Don Quichotte et Sancho arrivent, ils don­ nent de l'argent aux mendiants qui se pressent autour d'eux. Clair de lune. Don Quichotte chante une sérénade a Dulcinée, ce qui provoque la jalousie de Juan, amant de cette beauté pro­ fessionnelle. Elle apparaït, évitant ainsi un duel. Elle est amu­ sée par les déclarations de Don Quichotte et accepte de deve­ nir sa bien-aimée à condition qu'il retrouve un collier qui lui

a été volé par des brigands. , Sur la route qui mène au camp des brigands, Don Quichotte compose un poème en l'honneur de Dulcinée. Sancho est exas­ péré. Ici intervient le combat contre les moulins à vent. Le camp des brigands. Don Quichotte les attaque, tandis que Sancho recule. Le Chevalier est priso Il s'attend à être mis à mort. Mais son courage, sa digne courtoisie et son amour pour Dulcinée impressionnent les bandits. Ils le libèrent et lui ren­ dent le collier. et Une fête chez Dulcinée.. À la stupeur de tous, Sancho Don Quichotte font leur entrée. Dulcinée, enchantée d'avoir retrouvé son collier, embrasse le Chevalier. Il lui propose immédiate­ ment de l'épouser. Touchée par sa dévotion, Dulcinée lui enlève toutes ses illusions en lui révélant quelle sorte de femme elle est. Une forêt. Don Quichotte se meurt. Il dit à Sancho qu'illui a légué l'ïle qu'illui avait promise au cours de leurs pérégrina­ tions, la plus belle ïle du monde -«Vile des Rêves», Dans son délire, il entend et voit Dulcinée. La lance qui était dans sa main tombe.

ONCESIONARIOS OFICIALES: OOlBEN Joyefl3 RABAT Jayana TIFFANY'S Joyena FERMIN Joyena Frances Layrer. 112 Rema Solta. 26 Amargura. 5 MANACOR ��A�VA) BADALONA (BARCELONA) PUERTO DEL CARMEN �M"'YA Joyena LANZA ROTE (CANARIAS) ORO y HORA ZAPATA Joyelo GUINOT ULLDEMOLINS sraooscc PUENTE ROMANO. MARBELLA Mandn,20 ����EJ,---- Avda O Jaime. 62 (MALAGA) 06022 Rey tUCOJoyena (BARCELONA) 12001 ¡CASTELLONI B. GOON �, IASTURIAS) JOSE ANTONIO SALVADO VALMAÑA DURANGO Joyena IAGUESJoymia ZAPATA Joyero AVda de la Rápita. 14 Preciados, 19_ 28013 (MADRID) Buenos Alfes. 60 AMPOSTA (TARRAGONA) 08036 ����E�ONA) (BARCELONA) FERNANDO Joyeria Alena!, 1 28013 (MADRID) REUS, S.A. Joyefla PEROORI Joyeria Paa de Pom. 2·' REUS l�AGNEA JOYERIA I.C. ��=A1 (BARCELONA) Bldebamela. II (TARRAGONA) 48005 {BILBAO) Velazquez.30 28001 (MAORID) POTENTE, S.A. Jove/ia GORDILLO Joyelia YANES Joyeria Fuente Ooraoa. 14 San Francisco, 3J. liaos (CADIZ) Goya zr 2BOOl (MADAID) 47001 (VAlLADOLID) Don Quichotte

her is serenaded In the square before Dulcinée's house, beauty Don and by her admirers and the crowd. The Knight Quichotte Sancho arrive, to the amusement of the crowd. The Knight serenades Dulcinée but is challenged to a duel by the jealous she will be Juan. Dulcinée intercedes, telling Quichotte that a necklace stolen his Lady if he will restore to her priceless by bandits. and Sancho mocks Quichotte for his sentimental gallantry The act's recalls the ridiculous episode with the herd of pigs. ending is the fight with the windmills. defies them They meet the brigands. Sancho flees but Quichotte and is taken prisoner. He awaits death with Dulcinée's name his and his on his lips. The bandits, impressed by courage nobility, restore the necklace to him and beg his forgiveness. of her suitors. and At a gathering, Dulcinée tires Quichotte the Sancho enter. She is astonished to find he has regained her to necklace and embraces him. The gallant Knight asks is once more She marry him, but she laughs and he depressed. to remain with her. confesses that she is not pure and asks him his He thanks her for her truthfulness and declares undying love. While Sancho tells of his master's goodness, the old Knight Sancho a beautiful lies dying in a forest glade. He grants island for his old age: the «island of dreams».

Vidosa sabe mucho de ese mundo en donde se dan cita la sensibilidad y la intimidad. VIDOSA crea nuevas dimensiones

Balmes, 341-343 - 08006 BARCELONA

D/STR/BU/DOR OF/C/AL SONY , t Notes importants: En atenció als artistes i al públic en Discografia de «Don Quíchotte» general, s'exigeix l'adequada correcció en el vestir (senyors: americana i corbata), i es prega la màxima puntualitat: no La present discografia només ofereix les versions comercials es permetrà l'entrada a la sala un cop la íntegres. Els són en comença�a personatges. e�mentats l�ordr� �egüent: I?on representació, ni verificar enregistraments, fotografíes a Quixot, Sancho Panza I Dulcmea, a connnuacio el cor, 1 or­ filmar escenes de cap mena. questra i el director. El Consorci del Gran Teatre del Liceu, si les circumstàncies ho reclamen, podrà alterar les dates, els a els 1957 Fonit Cetra, LAR.l3 (3). programes intèrprets anunciats en aquest programa. Boris Christoff, Carlo Badioli, Teresa Berganza. En compliment d'allò que disposa l' Article 92 del Cor i Orquestra de la R.AJ. de Milà. Dir.: Alfredo Si­ Regla­ ment d'Espectacles, és prohibit de fumar als monetta (en italià). passadissos; hom ha d'utilitzar el Saló del Ir. pis i el vestíbul de l'entrada. 1967 Everest, 440/2 (3). Miroslav Cangalovic, Ladko Korosec, Breda Kalef. r.. Accés pel carrer Sant Pau, núm. 1, bis, d'ús exclusiu Cor i Orquestra de l'Òpera de Belgrad. Dir.: Oscar G\. per a minusvàlids. Danon.

1978 Decca, 6799052.3 (2). Comentaris: Roger Alier, Joan Arnau. Xosé Aviñoa, Nicolai Ghiaurov Gabriel Bacquier, Régine Crespin. Pau Nadal Cor i Orquestra de la Suisse Romande. Dir.: Kazimierz Kord. Coordinador d'aquest catàleg: Pau Nadal F.x.M.B. Programes: Publi-Tempo

Portada: Musa de la Música, de Venanci Vallmitjana (Escala principal, Gran Teatre del Liceu) PRÒXIMES FUNCIONS

Gotterdammerung (El capvespre dels déus) R. Wagner

Williams Johns, Anthony Raffell, Manfred Schenk, Joszef I' Dene, Jeanine Altmeyer, Sabine Hass, Yvonne Minton, Rebeca Litting, Silvia Herman, Cornelia Wulkopf, Reinhild Runkel

Director d'Orquestra: Pinchas Steinberg Directors d'Escena: Wolfgang Weber - Elmar Ottenthal Directors del Cor: Romano Gandolfi / Vittorio Sicuri Producció: Teatro San Carlo (Nàpols)

Funció de Gala: Dissabte, 22 de novembre, 20 h., funció núm. 14, torn e Dimarts, 25 de novembre, 20 h., funció núm. 15, torn A Dijous, 27 de novembre, 20 h., funció núm. 16, torn B Diumenge, 30 de novembre, 17 h., funció núm. 17, torn T

Armide Ch. W. von Gluck

Montserrat Caballé, Martha Szirmay, Veriano Luchetti, Enric Serra, María José Gallego, Carlos Chausson, Mary Downing, Antonio Leonel

Director d'Orquestra: Manfred Ramin Director d'Escena: José Luis Alonso Directors del Cor: Romano Gandolfi / Vittorio Sicuri R Coreògraf: José Granero

Funció de Gala Dissabte, 6 de desembre, 21 h., funció núm. 18, torn e Dimarts, 9 de desembre, 21 h., funció núm. 19, torn A Dijous, 11 de desembre, 21 h., funció núm. 20, torn B Diumenge, 14 de desembre, 17 h., funció núm. 21, torn T

apu¡"�I.lImpQ'" Olp. Legal 8. 36.522-1986 - SALIMBA