/VccN as^i La festa, en el sentit més xen la pertinença a una ampli, és un dels labiol determinada comunitat elements que C cultural i fidels en confórmenla ^¿^l^*a C de LTemeCS definitiva, a una identitat de tot /" manera d'entendre col·lectiu humà. A / yn (j7ralla vida i festa, perviu i arriba Catalunya, les festes fins a nosaltres una part són intenses, solemnes, coloristes, del nostre patrimoni cultural. plenes de llum, de foc, de dansa i Aquesta mostra ens introdueix de música; mediterrànies. D'entre en el coneixement de tres instru- els molts protagonistes de la festa, ments i dels seus sonadors a través n'hi ha que sovint passen desa- dels mateixos instruments, del seu percebuts, o gairebé. Els músics tra- procés de construcció, de les re- dicionals en són un exemple. ferències iconogràfiques, i d'un Insubstituïbles en totes les èpoques repàs fotogràfic sobre el seu ús i les i variants, la seva és la història ma- aplicacions, complementat amb les teixa de la nostra cultura popular informacions que hi ha actualment al llarg dels segles. Amb ells, fidels a l'abast pel que fa als antics so- a uns instruments i a uns reper- nadors coneguts i a la bibliografia toris que, en si mateixos, establei- i discografia especialitzada. í£l ^flabiol Descripció seu ús ha estat extens, tant geogràficament -ja que El flabiol és una flauta de bisell d'origen popular. És no és un instrument exclusiu de cap comarca o zona un dels instruments més estesos i característics de la específica- com popularment. nostra cultura. Encara que es pot fer sonar amb les La seva versatilitat i sobretot la seva funció espe- dues mans, normalment es toca amb la mà esquerra, cífica de fer com a solista l'introit i els contrapunts de al temps que la mà dreta s'utilitza per percudir un les sardanes, han fet que es perfeccionés tècnicament tabal de mides variables (bombo o tamborí). La me- i que es perpetués dins la cobla moderna, on és con- lodia aguda del flabiol i el so greu del tabal formen un reat amb renovades mostres de virtuosisme, a més de acoblament de gran riquesa musical i tímbrica. Cal la seva presència fins i tot als conservatoris de mú- considerar el binomi (flauta i tambor) com una uni- sica. tat. Així, el flabiol estaria emparentat amb un grup A les comarques on s'ha mantingut la popular fi- d'instruments antiquíssims estesos per tot el món. Els gura del sonador individual que fa el paper d'una co- seus parents més propers serien la «flaüta» eivissenca, bla o orquestrina en solitari, també hi han perviscut el «xiflo» aragonès, el «txistu» basc i el «galobet» pro- petits conjunts de dos o tres flabiolaires que sonen ple- vençal. gats, tot afavorint-ne el joc harmònic. En aquest camp Acústicament el flabiol és un tub de fusta cilíndric el flabiol i tamborí ha estat l'instrument més utilitzat o lleugerament cònic, d'uns vint centímetres de llarg en l'acompanyament de gegants, entremesos i mol- per dotze mil·límetres de diàmetre. En un extrem, s'hi tes danses tradicionals, la més significativa de les quals troba el xiulet, que consta d'una columna d'aire ca- seria el ball de bastons. nalitzada contra un bisell o trencavents, que és on es L'ús continuat durant tants segles, a bastament produeix la vibració. Aquesta vibra- documentat -consignacions a so- ció de l'aire s'expandeix per tot el tub, nadors als arxius municipals ja des al llarg del qual hi ha vuit o nou fo- del segle xv, citacions literàries i ico- rats melòdics; cinc o sis a la part su- nogràfiques, etc., i l'abundant perior i tres a la inferior. existència tant de sonadors en to- Per tal de poder efectuar petites va- tes les èpoques com de constructors riacions d'afinació, el flabiol es divi- i de models conservats, el fan l'ins- deix en dues peces: la part superior o trument més representatiu de la boquilla, amb el xiulet, i la part in- música ètnica catalana en tots els ferior, també anomenada cama, amb temps. els forats melòdics. Potser per això ha estat pres com La morfologia del flabiol ha estat a paradigma pedagògic per als in- molt variable. Els més primitius són fants i joves catalans en diverses eta- d'una sola peça, cònics i amb l'em- pes de la nostra història. Els primers bocadura completament plana, d'u- intents es feren en temps de la na gran austeritat. Posteriorment va Mancomunitat, de la mà d'Aureli prendre l'estètica del barroc: dues pe- Capmany. Als anys trenta, el mu- ces, embocadura en forma de bec i vi- sicòleg mossèn Baldelló en publica- rolles d'ornament. Durant la sego- va la digitació i el referenciava com na meitat del segle xix, la modernit- el més adient per a la interpretació zació de la cobla impulsada per Pep de repertori al seu Cançoner per a la Ventura fa que es perfeccioni aquest Federació de Joves Cristians de instrument, i s'hi incor- Catalunya. En aquests poren les primeres claus darrers anys s'ha pres metàl·liques per tal de fa- com a base, juntament cilitar la interpretació de amb la gralla, en l'ex- les notes cromàtiques. periència pilot de peda- gogia musical que ha es- Trajectòria, tat el Projecte d'incorpo- ús i aplicacions ració dels instruments tradicionals catalans a L'universal conjunt de l'escola. flauta i tambor pren, a Catalunya, unes carac- Il·lustracions terístiques morfològiques Flabiolaire de Solsona, de nom des- conegut. Any 1900, aproximada- que el fan singular i sen- ment. se parió entre els altres Fotografia: Arxiu Mas (Barcelona) instruments similars. Jove flabiolaire acompanyant els nans de Mataró. Festa Major dí les Documentat i iconogra- Santes, 1992. fiat des del segle xm, el Fotografia: Jordi Bertran (Tarragona) J)ac de uemecs Descripció Les cornamuses medievals i renaixentistes apareixen o El sac de gemecs és un antic instrument que durant molts bé sense bordó o amb un sol bordó sobre l'espatlla del anys va ser un dels més representatius de la música tra- sonador, mentre que a partir del segle xvn l'instrument ja dicional catalana. Es compon d'un receptacle en què s'a- apareix amb més d'un bordó i penjant pel davant del so- cumula l'aire, fet amb la pell d'un xai o d'un cabrit con- nador, model que queda fixat i que arriba fins als nostres venientment adobada per tal d'impermeabilitzar-la. En dies. En aquells anys (1610), el toledà Sebastián de aquest receptacle, s'hi encaixa, en el forat corresponent a Covarrubias en el seu cèlebre diccionari el considera un una de les potes, el grall, que és qui dóna la melodia i con- dels instruments de més anomenada entre els hispànics sisteix en un tub cònic, amb vuit forats melòdics i dos o tres del seu gènere, juntament amb les gaites de Zamora. d'afinació. A l'altra pota, s'hi incorpora el bufador, que és Si bé fins a èpoques molt recents també és un instru- per on s'introdueix l'aire al sac. Al forat corresponent al ment que es pot trobar en moltes ocasions sonant en so- cap, s'hi encaixa una peça (botxa o braguer), d'on surten litari, és freqüent trobar-lo fent conjunt amb el flabiol i els tres bordons (també anomenats bunes o roncs): el bor- tamborí per constituir la mitja cobla (formació perpe- dó llarg, que fa l'octava inferior a la tònica del grall; el bor- tuada i característica de la veïna illa de Mallorca) a la qual dó mitjà, que dóna la quinta superior, i el bordó curt, que s'afegiren la tarota o la xeremia per formar la cobla de és mut, encara que tot indica que havia sonat, i que do- tres quartans i també metall i percussions per fer la cobla nava la tònica del grall. de ministrers o cobla pròpiament El grall i els bordons porten, a l'in- dita, la qual pot aplegar molts altres terior del sac, les corresponents ca- instruments, tant d'inxa com de cor- nyes, que són les que produeixen el da. so (inxa doble al grall i senzilla als El sac de gemecs era, en aquestes bordons). El bufador incorpora, a l'in- formacions, un instrument solista in- terior, una membrana de pell que discutible, però les seves limitacions, evita que l'aire introduït surti una al- tant de tessitura com pel temps mort tra vegada. que requereix el bot en ser inflat, el Històricament aquest instrument portaren a l'exclusió de la cobla en s'estenia gairebé per tot el país i era la remodelació efectuada a mitjan una peça fonamental en tota mena del segle xix, i el seu paper dins la de música al carrer. Amb la moder- nova formació passà, en certa ma- nització de la cobla, impulsada per nera, a la tenora, segurament pel fet Pep Ventura durant la segona mei- d'estar en la mateixa tonalitat que el tat del segle xix, inicià una decadèn- grall del sac de gemecs, encara que cia que el portà a la desaparició cap amb una tessitura més greu. als anys trenta i quaranta. Recuperat A partir d'aquesta època, el sac de a partir de l'any 1983, torna a ser uti- gemecs anà perdent rellevància i litzat tant en solitari com en combi- prestigi i el seu ús s'anà esllanguint, nació amb altres instruments. tot quedant reduït a l'acompanya- És conegut amb noms molt diver- ment d'exercicis folklòrics molt pun- sos, segons l'indret on se'l trobava: tuals, fins a la seva total desaparició.