El Flabiol De Cobla En El Segle Xx1
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
EL FLABIOL DE COBLA EN EL SEGLE XX1 Jordi León Royo (Barcelona), Pau Orriols Ramon (Vilanova i la Geltrú), amb la coŀlaboració de Josep Vilà Figueras (Cornellà de Llobregat) Jordi León Joaquim Serra, el 1948, va fer un curs d’instrumentació per a cobla, ja que coneixia molt bé les possibilitats tímbriques i sonores dels instruments que formen aquest conjunt. Més tard, l’Obra del Ballet Popular i altres institucions van tenir interès que això es publiqués, i en va sortir el Tractat d’instrumentació per a cobla, aparegut el 1957. Com qualsevol tractat d’instru- mentació, comença descrivint els instruments un per un i, quan parla del flabiol, després d’explicar quina és la seva extensió, la nota més greu, la nota més aguda, que està afinat en FA, que és un instrument transpositor, etc., diu textualment: «el flabiol és un instrument summament imperfecte, no és possible tro- bar-ne originàriament cap model ben afinat, i solament alguns flabiolaires amb bona voluntat, fent retocs als seus instruments, han aconseguit posar-lo en condicions acceptables d’afinació». És cert que, si mirem altres tractats d’orquestració, com pu- guin ser els que en el seu moment van escriure Hector Berlioz o Rimski-Kórsakov, hi trobarem moltes coses referides als instru- ments de la seva època, als instruments del segle xix, que ja no han estat vàlides per als instruments del segle xx i menys per als del xxi. El que vull dir amb això és que aquesta apreciació de Joaquim Serra de cap a 1950 avui dia ha passat de moda. Sense dubtar del valor que l’obra de Serra continua tenint com a tractat d’instrumentació, crec que en Pau Orriols com a luthier 1. NdE: El text que segueix reuneix les aportacions dels autors als Coŀlo- quis del Flabiol de 2010 i 2012. 11 i jo com a pedagog hem estat els protagonistes o artífexs del fet que aquella frase concreta referida al flabiol s’hagi de mirar de manera completament retrospectiva, perquè a dia d’avui hem accedit a una normalització del flabiol de cobla. Per aquest motiu penso que és adient que en Pau i jo hàgim elaborat aquesta comunicació compartida, perquè en alguns as- pectes les nostres tasques també han estat compartides durant molts anys; més ben dit, han estat complementàries: mentre jo intentava aconseguir uns instruments afinats que poguessin aconseguir el reconeixement musical i acadèmic que, fins ales- hores, el flabiol no tenia, en Pau, a més del seu treball com a luthier, va tenir l’ocasió d’examinar i de comparar instruments antics per tal de conèixer de forma historicista i respectuosa (que això també és molt important, el respecte als mestres de la tradició) els assoliments dels seus predecessors. Així mateix, en Pau és un bon coneixedor dels dos mons del flabiol, que any rere any s’apleguen aquí a Arbúcies: el món popular i el món de la cobla. Aquesta complementació que hem mantingut durant molts anys, i que continuem mantenint, avui té una materialit- zació davant de vostès en aquesta comunicació. Després d’aquesta introducció, passo la paraula a en Pau, perquè ens expliqui com ho ha viscut, com s’ho ha fet anar, des d’aquell dia llunyà de 1978 que ens vam conèixer fins avui, 30 d’octubre de 2010. Pau Orriols Jo només parlaré de coses purament tècniques, de com he vist aquest panorama com a luthier. Prendré com a punt de partida aquell text de Joaquim Serra. Recordo que, quan co- mençava, vaig llegir-lo i vaig pensar: “Ostres, catàstrofe, això; ¿com pot ser que aquest instrument sigui tan dolent?”. Intentaré explicar per què Serra tenia raó i per què no en tenia. Com a consideració general, hi ha en primer lloc una idea: el flabiol és un instrument que, com hem vist a bastament fa una estona, existeix des del segle xiii i ha arribat fins avui; seria 12 molt estrany que d’un instrument que té tants anys se’n pogues- sin escriure aquestes barbaritats. Però n’hi ha un perquè: vist des del punt de vista del músic de cobla, el flabiolaire ha passat de ser un percussionista que toca la flauta a ser un flautista que toca un “tamborino bonsai”. Això és així, penseu en la cançó: el que toca el tamborino ha perdut el flabiol... ballarem si Déu ho vol. No són paraules posades perquè la cantarella rimi, és la veritat, el que compta és el tamborino: “ha perdut el flabiol però, bé, també ballarem”, l’important és el ritme. Quan el flabiol entra a formar part de la cobla moderna el seu paper canvia, i aquest canvi es reflecteix de manera física i material en els ins- truments. Una altra idea general és que el flabiol, com sabem, es toca en molt pocs llocs, i quan algú decideix posar-se a fer flabiols no té cap informació. Ja en instruments normalitzats és molt difícil; per als instruments de corda hi ha unes escoles i se’n fan cursos, a Itàlia i en altres indrets; dels instruments de vent hi ha molt poca informació i, del flabiol, la que hi ha és críptica per no dir nuŀla. Almenys jo, vaig haver de ser autodidacta i anar-me aproximant a poc a poc a aquest instrument. I una de les coses que, a base d’anys, he vist, és que la història està reflectida en els instruments. Una altra de les idees que em semblen bàsiques és que la ma- joria dels instruments de vent del barroc, i també dels populars, juguen una mica amb l’acústica. L’acústica són unes lleis que són així i que s’han de respectar, però els instruments del bar- roc i els populars busquen unes determinades coses, i forcen les lleis de l’acústica per aconseguir-les. És com si un escultor de la Grècia clàssica veiés en Pau Gasol: se suïcidaria, perquè veuria un ésser deforme; però Pau Gasol està perfectament adaptat per jugar a bàsquet. Amb els instruments populars passa el mateix: per aconseguir determinades coses s’hi introdueixen distorsi- ons per esquivar algunes lleis de la física. I això, ¿com es reflecteix en el flabiol? És un instrument molt agut, ho sabem; un dels més aguts que hi ha. Per construir un instrument tan agut, si no existís 13 i l’haguéssim de fer de nou, el construiríem amb un interior molt més petit del que té en realitat: està fet sobre un tub de 12 - 13 mm, però, per a aquesta tessitura, li tocaria un tub de 10,5 - 11 mm. Ens sortiria un instrument molt més adaptat per fer aquestes notes agudes, però amb un timbre completa- ment aflautat, molt adequat per sonar en un espai tancat, però sense projecció. I, és clar, al flabiol se li demanen coses com tenir de company de vida un sac de gemecs —aquesta bomba acústica— i sobreviure enmig d’una cobla... És per això que necessita un determinat timbre. I, per exemple, en flabiols com els d’Arbúcies o fins i tot de més antics, es va dissenyar un tipus de trencavents específic, que és diferent del que es fa en els de la cobla; per això jo, avui dia, els faig diferenciats. El pas clau en la diferenciació dels flabiols es produeix entre 1830 i 1850, quan la cobla anomenada “de sardanes”, la cobla moderna, s’organitza: agafa el flabiol i l’utilitza de flautí, i li fa fer una feina que fins aleshores no feia. En les feines anteriors, el flabiol estava potenciat per fer les notes de l’escala greu, perquè aquesta fos potent per acoblar-se amb el sac de gemecs, perquè se sentís pel carrer. Ara, a la cobla, li faran fer arpegis, i moure’s per una tessitura molt més aguda; li demanaran unes altres prestacions i l’instrument haurà de canviar. Si bé constructors com els Turon, Soldevila, Reig, Schmitd hi van fer aportacions, foren els Llantà, pare i fill (Joaquim, 1849-1916 i Pere, 1891-c1921), qui, entre 1870 i 1920, van trobar la sonoritat que requeria el flabiol per formar part de la cobla. Ja he dit que el flabiol, antigament, buscava molta projecció. Per exemple, en els flabiols d’Arbúcies, el trencavents, la part on l’aire vibra, on l’aire es parteix, estava molt enfonsat cap a dins del tub; fins i tot feien aquesta part del tub una mica més estreta, perquè el trencavents arribés més endins respecte de la resta del tub. L’aresta del trencavents, a més, era molt esmolada, molt pri- ma; els d’Arbúcies van ser els primers a inventar el trencavents metàŀlic, o sigui que hi posaven una planxa metàŀlica a sobre, o en substitució de la fusta, a fi de fer-lo molt fi, perquè tingués aquest so amb tanta projecció. 14 Al flabiol de cobla se li demana que tingui volum, sí, però també que tingui un so rodó, vellutat, i que pugui fer veus, i que tingui dinàmica, que pugui sobresortir o no. Llantà va ser el primer a aconseguir-ho, i ho va fer introduint-hi uns canvis molt importants: va obrir molt la finestra, que si normalment feia 5 - 5,5 mm d’alçada, ell se’n va anar a 6 mm. Encara que no ho sembli, 0,5 - 1 mm de diferència és molt. També va fer una cosa que no havia fet ningú, que és que el trencavents, en lloc de morir molt prim, el va fer més gruixut, de 0,7 - 0,8 mm. Sembla, parlant de dècimes, que sigui poca cosa, però en una flauta és moltíssim; potser hi ha alguna flauta al món que ho té així, però no és normal, generalment acaben morint a zero.