LA DE TRES QUARTANS I EL FRUCTÍFER INVENT DE LA TRADICIÓ

Jaume Aiats

Una consulta a Google sota l’ex- AIATSJAUME pressió «tres quartans» ens permet accedir a més de sis-centes pàgines web. En la gran majoria dels casos, la referència consultada ens con- duirà a la descripció d’una forma- ció instrumental catalana delimi- tada en tres músics: un de i

Caramella tamborí, un de cornamusa i un d’inxa que pot aparèixer amb di- 84 ferents denominacions (tarota, , o prima). Una peti- ta part de les pàgines web –escas- sament una desena part– es re- ferirà a una antiga mesura de grans o a una superfície de camps. I al- AIATSJAUME Les mesures oficials de tres quartans guna més es referirà a un sac, a una i d’una quartera de 1752 als porxos barretina de «tres quartans» o al de Pallol de la plaça Major mal de cap i a la confusió. En mol- de Montblanc (Conca de Barberà). tes viquipèdies de llengües diverses (francès, anglès, alemany, neer- landès, èuscar i polonès, entre d’al- tres), hi figurarà la «cobla de tres quartans» com el nom d’una for-

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA mació instrumental catalana, pràc-

Ú ticament l’única formació instru- M mental catalana esmentada, al costat de la moderna «cobla de sardanes».

La descripció majoritària a Google contrasta amb les dades documen- tals que tinc a l’abast. Ja fa alguns anys que estic convençut que la denominació «cobla de tres quar- denominacions, els documents i el quartans»?, quan apareix docu- tans» prové d’un malentès ciutadà fructífer moviment de recuperació mentada per primera vegada la de- envers una expressió metafòrica d’uns instruments i d’un passat nominació «cobla de tres quartans»? usada en el món rural, i considero que, a força de voluntat i d’imagi- que la proliferació del nom, jun- nació,ha donat uns resultats tan sor- Dels diccionaris contemporanis de tament amb la proliferació dels prenents en les darreres dècades. 1 la llengua catalana, només dos re- grups de cobles de tres quartans, cullen l’expressió «tres quartans», revela molt bé el procés de forjar tots dos fruit de la recerca i del tre- una nova tradició popular que s’ha EL NOM ball de camp directe: el Diccionari produït a Catalunya des dels pri- I ELS SIGNIFICATS Català-Valencià-alear d’Antoni Alco- mers anys posteriors a la Dictadura ver i Francesc de Borja Moll (Ma- fins a l’actualitat. Per això us pro- El primer episodi ha de tractar de llorca: Editorial Moll, 1983) i el poso un petit recorregut entre les la denominació: què vol dir «tres Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Co- físics en les mateixes eines uti- olvidar-se’n: —Tres quartans, romines (: Editorial Cu- litzades per a la mesura. A la plaça tres quartans… I tan i tan ho rial, 1980-1991). En tots dos casos Major de la vila de Montblanc, so- va dir mirant-los sempre, que apareix primerament quartà com ta els Porxos de Pallol, es conser- els que segaven van presu- una mesura de quantitat pròpia ven les mesures públiques de gra mir-se que anava per ells, i dels cereals i tres quartans com tres de l’any 1752 esculpides en pedra, que se’n burlava desitjant vegades aquesta mesura. Coromi- una de les quals és un «tres quar- que no collissin més que tres nes explicita: « tres quartans era una tans» i l’altra una «quartera», tal quartans de blat, de lo qual antiga unitat de pes: “sachs pochs com podeu veure en les fotos ad- se’n cremaren tant que no ço és tres cortans “ (doc. ant. de juntes. Al Museu Arqueològic de podent-se aguantar més, van Barcelona)». Mentre que Alcover l’Esquerda, de Roda de Ter, també aplaçonar-lo que ni bo lo van aporta « Dos quartans de forment , s’hi conserva una mesura de gra deixar per a las bèsties. ( Cuen- doc. a. 1315». Coromines també feta de fusta provinent de la casa El tos populars catalans , Barcelona, ho sent a dir amb aquest significat Camparràs (les Masies de Voltre- Álvar Verdaguer, 1885) de mesura a diversos pobles l’any gà), a la Plana de Vic, que ha estat 1963, com a la Coma i la Pedra cedit sota la denominació «un tres I també en la narració «La ma- (Cardener): «uns tres kuartáns». quartans» (vegeu-ne la foto). Se- sovera se’n va al mercat» (que for- gurament que una recerca més ma part d’ Els Herois , Barcelona, La vigència i l’ús d’aquesta unitat minuciosa trobaria molts altres tes- Editorial Catalana, 1920) de Pru- de pes o de mesura de grans –i timonis d’aquesta unitat de mesura denci Bertrana, nascut a Tordera també de càlcul d’una superfície que, segons tots els indicis, forma- (el Maresme): de camp de gra– és general des de va part de la terminologia comuna 85 temps antics a gran part del do- i habitual de les comarques cerea- Passen també vaques tristes, mini lingüístic, tot i que en varia listes. En els contes de Francesc gambant de mala gana, mu- l’equivalència, en alguns llocs des- Maspons i Labrós, nascut a Grano- gint l’enyor de llurs vedells; crita com a 14 quilos actuals. En- llers, hi trobem descrit aquest ús: homes atuïts sota un sac de cara avui en trobem traces en la tres quartans; dones carrega- consulta de Google (Avià, Olot, I el xicot marxa i tot lo camí des de cistells buits; mulats Santa Eulàlia de Ronçana, Tàr- anava dient, fins que trobà que tiren guitzes; sagals amb rega, Manresa) i documents re- uns pagesos que segaven i el unes morralles escadusseres a partits per diverses comarques. I xicot s’aturà a mirar-s’ho, tot les mans. encara més: en trobem testimonis encantat, sempre dient per no En segona posició, tant Co-

romines com Alcover-Moll hi POPULAR CULTURA situen la frase «tenir un cap com uns tres quartans», amb la precisió de Coromines que es tracta de «la ben coneguda expressió». Alco- MARIA OCAÑA - ver-Moll la descriu com «tenir el cap torbat per mareig o per excés ESQUERDA

’ de soroll» i Coromines gairebé ho repeteix: «tenir el cap torbat, marejat». Frederic Soler Pitarra –com Coromines ja cita–, la fa servir a l’obra de teatre L’esquella de la Torratxa (1861, escena ter- cera; p. 15 de l’edició d’Edicions

MUSEU ARQUEOLÒGIC DE L 62, 1983):

Comelles: —Déu meu! Déu meu! Tinc un cap lo mateix que uns tres quartans. Lo que Un tres quartans els malsdecap són grans de procedent del ser arcalde, ningú ho sap! Camparràs (les Masies de Voltregà, Osona). Però altres autors també uti- (Cessió del Sr. Ferran litzen aquesta expressió, com Emili Burgaya al Museu Arqueològic de l’Esquerda, Vilanova a Cuadros populars (Bar- de Roda de Ter) celona: La Renaixensa, 1881): I tals foren los crits que no en una funció substitutòria del mines, molt més obert: «aquelles pogueren tirar avant lo sor- tabal o del tambor quan no hi ha primitives cobles, compostes, a tot teig de la Rifa dels Empe- el veritable instrument. estirar, de cinc musics: flabiol i drats, que el feien al primer tamborí, gratlles o tiples i corna- pis, i que a l’últim lo tinent Coromines, però, descriu una ter- musa» (P OUS I PAGÈS , Josep. «En d’alcalde amoïnat, ab un cap cera accepció: « els tres quartans es “Pep”Ventura».A: Empordà Federal, com uns tres quartans, va fer- deien vulgarment els tres instru- Figueres, 15-10-1921, p. 3). Per ne tancar al calabosso uns ments de la cobla de sardanes pri- tant, no exactament els tres ins- quants i que fora de sí el se- mitiva: el flabiol, el tible i la corna- truments esmentats per Coromi- nyor Salvador va trencar la musa (Cf. Segons una nota entre nes com a formació estabilitzada. vara que es conta que li faran els materials de la Vida d’En Pep de pagar per nova. la Tenora de Coromines, així es fa O sigui, que Joan Coromines constar en Vida d’en Pep Ventura de descriu –en el volum del Diccio- O més modernament Josep M. de Pous i Pagès)». Per tant, seria Joan nari… publicat l’any 1988– la for- Sagarra a La ruta blava (Barcelona: Coromines qui dóna notícia de la mació «els tres quartans» com si fos Destino - Ed. 62, 1986, p. 163): «se relació del nom amb una agru- l’etiqueta precisa d’un conjunt us posarà un cap com tres quartans». pació musical (que no denomina empordanès fixat i determinat en I encara avui en dia és una fórmula «cobla de tres quartans» si no és de tres músics. Al meu entendre es usada per gent de tot el litoral, com forma indirecta), segons l’estudi de produeixen com a mínim dos ma- a mínim des de l’Alt Empordà fins Pep Ventura que va escriure el seu lentesos. D’una part, el fet d’inter-

Caramella al Penedès.A Figueres, per exemple, venerat pare, Pere Coromines, i pretar una expressió popular (ell parlen de «cal tres quartans» quan es que Joan va editar l’any 1953 (Bar- en diu vulgar) per fer-ne una de- 86 volen referir a un lloc de desordre, celona: Barcino). Una consulta als nominació que entrarà en el grau equivalent a «can seixanta». Si us hi escrits de Pous i Pagès sobre Pep de categoria. M’explico: si hagués fixeu, d’una banda trobem el nor- Ventura («En “Pep” Ventura», en- trobat en els papers del seu pare matiu «un cap com uns tres quar- capçalament de l’edició per a l’explicació d’un músic que havia tans», que utilitza l’article indefinit piano de Per tu ploro , Figueres: anat amb «els atabalats», «els taba- en plural, amb plena correspondèn- Dalí-Presas, 1906; i la reedició lots» o «els arreplegats», probable- cia amb el plural que segueix. Crec que n’aparegué a Empordà Federal , ment hauria entès de seguida que que podem tenir bones raons per 1921, núm. 560), no m’ha permès es tractava d’una denominació de- deduir que en la llengua parlada trobar cap mena d’al·lusió a «els nigradora, i que s’aplicava a una aquest article s’usa gairebé sempre tres quartans». En canvi sí que n’a- formació musical antiga per part en singular, més d’acord amb la idea pareix un exemple al llibre esmen- dels músics posteriors, d’aquells de l’estri de mesura i la unitat d’ob- tat de Pere Coromines.A la pàgina que la menystenen. No ho va en- jecte, o senzillament sense article, tal 49 explica que ha cercat detalls tendre amb «els tres quartans», com fa Sagarra. parlant, l’any 1928, amb un vell de potser perquè no va entendre la

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA Vilanant, Francesc Llandrich (el metàfora de la mesura de gra i del Ú Quina és la metàfora d’origen seu pare era cosí del sogre de Pep cap atabalat o del conjunt desor- M d’aquesta expressió? L’objecte de Ventura). I en una nota Coromines denat a què s’al·ludia. D’altra ban- mesurar el gra? (un cap gros, ens diu: «[aquest home] deia que da, la lògica moderna de cercar inflat, embotit, espès i ple?) O té havia anat amb els “tres quartans” models i formacions musicals es- relació amb la comuna metàfora vint-i-dos anys i que feia quaran- tables en èpoques on això fun- sonora del cap com un tabal? (te- ta-tres anys que s’havia casat, no cionava sota uns altres criteris, li fa nir el cap com un tabal o timbal, havent sortit més que dos anys o deduir que el músic estava parlant el cap com un bombo, estar ata- tres després de casar-se. Feia doncs d’una formació de tres músics amb balat, tabalot). El pas de l’estri de seixanta-dos anys que havia co- tres instruments molt concrets. En mesura a l’estri de percussió pot- mençat a tocar [pels volts de l’apartat que segueix argumenta- ser no és tan difícil d’entendre: a 1866]». Hem de deduir, doncs, que rem perquè això no és tan simple. Quatretonda (la Vall d’Albaida, Joan Coromines es refereix a 1993) m’explicaven que per assa- aquesta dada recollida pel seu pare Ara bé, tenim altres escrits que jar la dansada algunes dècades quan inclou «els tres quartans» en poden haver empès Joan Coromi- enrere, com que no tenien músics la definició de la cobla de sardanes nes a la definició musical en el Dic- a l’abast, un de la colla duia el rit- «primitiva». En diversos testimonis cionari… I aquí ens apareix una me bàsic del ball picant amb bas- del segle XIX sí que hi figuren figura que ha estat una referència tonets al cul d’una mesura de gra músics que «anaven en cobles de indiscutible en matèria d’instru- buida i girada de cap per avall. I tres» (p. 87 del mateix llibre de Pe- ments populars malgrat l’escàs ri- d’altres comarques ens han arribat re Coromines), tot i que Pous i gor d’algunes de les informacions casos semblants. Per tant, podríem Pagès ho deixa, malgrat usar els que aporta. Joan Amades organitza imaginar el tres quartans del gra mateixos adjectius de Joan Coro- pel setembre de 1931 una exposi- posterior seva que s’ha transformat en referència constant dels interes- sats en els instruments tradicionals és el Costumari català (Barcelona: Salvat, 1950-1956). Al volum I, pàgina 243, enmig de la descripció del robatori de cols en la Festa dels Innocents a Sant Llorenç de la Muga (l’Alt Empordà), escriu: «Antigament el furt es feia al so d’una tornada especial que tocava una cobla de tres quartans, és a dir, de cornamusa, prima, flabiol i tam- borí» (La tonada és a la pàgina 241, amb notació de Joan Tomàs, ja que Joan Amades no tenia conei- xements d’escriptura musical). Es fa molt difícil d’aclarir si Amades Cobla de tres quartans, segons uns gravat setcentista que encapçalava les cartes populars per a aprendre de ballar el contrapàs. recull la denominació de proce- (Extret del Costumari català de Joan Amades, vol. I) dència oral, ja que en altres oca- sions hem pogut comprovar com les dades del Costumari… no s’a- 87 ció a l’Orfeó Català de Barcelona aquells anys per diversos activistes justen a les informacions recollides sobre la cornamusa, el gran instru- de les sardanes (com Francesc Sal- en el treball de camp a l’indret. ment deixat de banda des de mit- vat a Trajectòria de la , Ri- Podria ser que Amades ja apliqués jan segle XIX , però que en aquells poll, 1932). l’etiqueta que usa el 1931, però ara anys encara se sentia en alguns ra- amb una novetat important: la cons de la geografia catalana.A part Quatre dècades després, des de la denominació inclou per primera d’un concert amb intèrprets de represa de l’interès per la cultura vegada el que es transformarà en la cornamusa (els instrumentistes ca- popular en la dècada de 1970, frase completa «cobla de tres quar- talans, segons s’explica, varen dei- aquesta lògica dels quatre en tres tans«. Ara bé, el mateix autor ens xar un record trist i desagradable), s’escamparà en una societat urbana desconcerta quan just a la pàgina Joan Amades ofereix una descrip- que majoritàriament ja no coneix següent (p. 244), a tall d’il·lustració ció dels conjunts d’instruments on la mesura de gra, ni l’adjectivació del que acaba d’explicar, hi repro- POPULAR CULTURA participava la cornamusa («La cor- metafòrica que fàcilment s’aplica- dueix tres músics extrets d’un boix namusa a Catalunya», tirada a part va als instruments. La «sorpresa», amb la llegenda: «Cobla de tres de la Revista Musical Catalana. Bar- en canvi, és que a la documentada quartans , segons uns gravat setcen- celona: Orfeó Català, 1932). Des- La dansa a Catalunya d’Aureli Cap- tista que encapçalava les cartes prés d’explicar la parella flabiol many (Barcelona: Barcino, 1930) no populars per a aprendre de ballar el amb tamborí i cornamusa com una hi apareix cap referència a la de- contrapàs. (Col. de l’autor)». de les agrupacions o cobles més nominació «tres quartans», ni tam- habituals del país en temps passats, poc apareix a la reelaboració que El desconcert o, si més no, sorpre- explica a la pàgina 14: «en algunes en va fer a La sardana (Barcelona: sa –com podeu veure en la imatge contrades com l’Empordà s’aug- Selecta, 1948). O sigui, que en els corresponent– és que els músics mentava el conjunt instrumental anys anteriors a la Guerra Civil estan tocant flabiol i tamborino, amb una tarota o gralla, essent només trobem «tres quartans» en xeremia i baixó, i no pas corna- aleshores tres els músics, i per això el text de Joan Amades, tot i que musa. D’altra banda, hi faltaria, prenia el conjunt el nom de músi- Pere Coromines potser ja va fer segons la típica disposició dels gra- ca de tres quartans, al·ludint al servir l’expressió en la conferència vats, els altres tres músics de la part nombre de músics». En aquest text que va oferir sobre la figura de Pep dreta del full, amb els tres balladors de Joan Amades trobem per pri- Ventura l’any 1928 a Figueres, d’on al mig, fet que no permet pensar mera vegada publicada l’expressió procedeixen la majoria de papers que els músics eren tres, sinó un «tres quartans», però com a «músi- aplegats en el llibre de 1953. conjunt que se simbolitza en el ca de», i a més hi trobem apuntada gravat en tres músics a l’esquerra, una suposada lògica explicativa: Ja que, per causa de la guerra, no tres balladors al mig i tres músics a tres músics amb quatre instru- va arribar a bon port el diccionari la dreta. ments. Aquesta descripció de tres dels instruments que Joan Amades músics amb quatre instruments ja preparava per a l’Obra del Can- Són les dues úniques referències va començar a ser divulgada en çoner Popular de Catalunya, l’obra que hem sabut trobar en tot el Costumari… a la, ara ja, «cobla de A part de la possible metàfora Una altra de les informacions més tres quartans» (i no pas «dels» o d’aquesta barretina amb els sacs conegudes és la descrita pel cape- «d’uns»). Cal aclarir, però, que de tres quartans, no hi veiem cap llà Vicenç Bosch a la festa major de aquestes dues referències són ben altra relació amb els significats Gerri de la Sal l’any 1905 ( Balls minses al costat de les trenta-tres precedents. antics del Pallars. Barcelona: L’A- referències que hi hem trobat a la venç, 1907, p. 18): cornamusa (amb les diverses de- nominacions denigradores de «sac LA COBLA DE FLABIOL I ha arribat la música, compos- de gemecs», «criatura verda», «coi- TAMBORÍ, CORNAMUSA I ta de les bunes, o bot dels xinera», etc.), la majoria tot des- UN INSTRUMENT D’INXA gemecs, el músic del graile o crivint la parella de cornamusa de la prima, y el del floviol y amb flabiol i tamborí. Si el nom, com hem vist fins ara, tamborí. és el resultat d’un revelador procés Ja l’any 1961 el divulgador Pere de metàfores i de certs malentesos Tot i que en aquest darrer cas Castells escriu l’article «Origen de entre, d’una banda, el món lin- podem dubtar que es tractés d’una la cobla», al Llibre de la Festa Major- güístic popular i rural i, de l’altra, formació estable si creiem el de- 1961 de Torroella de Montgrí el món urbà i acadèmic, això no tallista Ramon Violant i Simorra (s.p.), on podem llegir: «Aquest significa que no haguessin existit quan ens explica del mateix po- típic conjunt musical era conegut agrupacions musicals – cobles , se- ble que cada any es decidia quants també popularment, amb el nom gons la denominació genèrica a músics es llogaven. Joan Amades,

Caramella de “cobla de tres quartans”, degut gran part de Catalunya que arriba al lloc anual corresponent al dia a què tres músics tocaven quatre fins a darreries del segle XIX – que de Sant Marcià del Costumari… 88 instruments». L’explicació suggeri- incorporessin els instruments que (vol. IV, p. 713), reprodueix la da per Amades el 1931 ara ja es fa s’han transformat en el model de la informació de Gerri de la Sal de explícita, no sabem si a través d’al- moderna «cobla de tres quartans». Bosch gairebé calcada, però substi- gun text intermedi que desconec. tuint el substantiu «la música» per Efectivament, en la descripció de «la cobla» i remarcant que es trac- Per completar el recorregut fins als conjunts musicals antics trobem ta de tres músics tocant quatre ins- darrers anys de la Dictadura, cal dir diverses descripcions de grups de truments (altra vegada reitera la que no he sabut trobar cap referèn- tres músics, com les esmentades base argumentativa del nom «cobla cia a «tres quartans» en el llibre de «cobles de tres» empordaneses que de tres quartans»): Josep Mainar, Albert Vilalta i Lluís li comenten a Pere Coromines, i Albert La sardana (Barcelona: Bru- que es retroben en informacions La cobla solia constar de tres guera, 1970-1972, tres volums), del Rosselló, del Vallespir i d’altres músics que sonaven quatre ins- probablement l’obra fonamental de comarques pirinenques. A Sant truments: la cornamusa, qua- la historiografia sardanista de la se- Pau de Fenollet, segons Anton de lificada de buna al Pallars, una

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA gona meitat del segle XX . Siboune (aportat per Andreu Cor- prima o gralla i un flabiol i Ú tada a Cobles i joglars de Catalunya- tamborí, tocats, els dos últims, M Encara, però, ens queda un darrer nord , Perpinyà: Trabucaire, 1989, per un mateix músic. significat de «tres quartans»: una p. 31), l’any 1850 encara hi to- barretina llarga, oberta des del cla- caven una cornamusa, un flabiol i També trobem aquests tres instru- tell fins al llom, si ens refiem de la «una prima». ments en alguna iconografia antiga descripció de la pàgina web dedi- (deixant a part les menys fiables de cada a la barretina catalana: Josep Aleu i Jordi Montsalvatje ( La darreries del segle XIX ), però cal Sardana. Olot, 1895, p. 28) des- admetre que aquests instruments En molts d’aquests oficis la criuen els músics de «la primitiva formen part de moltes altres agru- barretina requeria ser llarga,de copla» l’any 1840: pacions. I que la formació que les anomenades de tres quar- tractem és relativament molt poc tans, que a part de protegir del Antiguamente las coplas o present al costat del gran nombre fred, oberta en tota la seva que se organizaban para tocar de referències a músics individuals extensió, la barretina servia constaban generalmente o a les parelles formades per corna- per a protegir el clatell,l’espat- de tres músicos, uno tocaba la musa i flabiol. Altres grups de tres lla, l’esquena o el propi cap, gaita o cornamusa, otro tañía el instruments poden incloure baixó, segons el cas, quan calia estibar tiple (tarota, así se denominaba trompa, guitarra o violí al costat les feixugues càrregues en un vulgarmente en el Ampurdán) o dels instruments esmentats fins ara. temps en què no hi havia d’al- bien el oboe, y el tercero marcaba En definitiva, crec que es poden tres mitjans per a traginar-les. la cadencia con el tamboril y afirmar almenys un parell de coses (http://www.barretina.cat/do regocijaba la danza con el agudo de la música de plaça, rural i festiva, cumentacio/labarretina.htm) fluviol o caramillo. de l’antic règim: que eren molt més freqüents els músics que anaven sols les dades que tinc a l’abast– en cap etiqueta que han fet fortuna? I la o en grups de dos, en relació a les ús general: només apareix en un resposta no és només una qüestió formacions amb més de dos instru- document manuscrit de la Biblio- de conèixer més o menys bé el ments, i que la fixació d’uns models teca Castell de Perelada (G OLO - passat dels músics i dels noms. de cobla amb uns instruments con- BARDES , Miquel «Fiestas y bailes crets i delimitats no formava part del Ampurdán en el siglo XVIII». Per entendre-ho cal repassar algu- de la lògica social i musical del A: Anales de Estudios Gerundenses , nes dades des dels anys setanta. A temps (tal com passava amb la mor- 1947, vol. II, p. 261-264), on acla- principis de la dècada de 1970 es fologia variable dels instruments reix en castellà que la «cobla poden comptabilitzar –si fem cas segons el constructor i l’ús que se’n entera» era de quatre músics amb als qui ho han seguit amb detall–

89

Gravat d’una «cobla primitiva» que encapçala el capítol dedicat a les sardanes de la Historia del Ampurdán , de Josep Pella i Forgas CULTURA POPULAR CULTURA (Barcelona: Luis Tasso i Serra,1883). feia). Els conjunts amb uns instru- instruments força variats, i que la mitja dotzena de grallers que con- ments tipificats i fixats i amb un «media cobla» era de cornamusa i tinuen fent l’antiga feina de músic. nom que els defineix són un con- flabiol. Un sol document és sufi- Al País Valencià, hi havia només cepte molt més propi de la societat cient per sustentar una denomi- una dotzena de dolçainers real- del nou règim i, encara més, dels nació amb una mínima solidesa? ment en actiu. Els flabiolaires que nostres dies. No cal aclarir que, com a màxim, sortien al carrer a Catalunya, fora explicaria l’ús en aquell indret i en de les sardanes, no superaven els L’agrupació de flabiol i tamborí aquell moment històric precisos. quatre o cinc. Les colles de xere- amb cornamusa i un instrument miers que feien ball a d’inxa (diguem-li xeremia o pri- eren dues o tres. I tots plegats, en ma) ha deixat un cert rastre d’ús EL FRUCTÍFER INVENT un procés imparable de folklo- en els segles passats a diverses co- DE «LA COBLA DE TRES rització o, a vegades, de dedicació marques catalanes, sobretot piri- QUARTANS» al sector turístic. La cornamusa nenques. Ara bé, era una possibili- només sonava a Mallorca, i a Ca- tat entre moltes d’altres i, pel que De les dades que hem vist fins ara, talunya gairebé no en quedava re- sabem, mai no va tenir una de- se’n desprèn una pregunta: per cord. I la imatge d’instruments nominació estable i fixada amb el què, d’una formació possible en- «populars» o «tradicionals catalans» nom de «cobla de tres quartans». mig d’altres i d’una denominació quedava delimitada pràcticament Igualment, la denominació actual molt vaga i imprecisa, se n’ha ex- al conjunt de la cobla de sardanes de «mitja cobla», deduïda de la lò- tret, en els darrers anys, un model moderna que s’havia estabilitzat a gica que la sencera és la «de tres estàndard de les antigues forma- principis del segle XX . Els anys quartans», tampoc no se sosté –per cions instrumentals catalanes i una setanta, però, eren els anys de la represa de la vitalitat de la cultura Processos anàlegs faran de la dol- ca uns fulls ciclostilats obra d’Al- pròpia durant la llarga etapa de la çaina l’instrument del País Valencià bert Bastardes, Glòria Bastardes, Dictadura. I un dels reptes era i de les xeremies el de Mallorca. Montserrat Garrich i Carles Mas l’ocupació festiva del carrer, la de- Paral·lelament, en aquests mateixos que porten per títol Instruments mostració pública i popular que anys es farà present la necessitat de Musicals Populars Catalans .A la «In- érem un poble. Això, i els aires fer articles, catàlegs i opuscles so- troducció» (p.6), Albert Bastardes internacionals que ens duien l’in- bre els «nostres instruments tradi- explica: «Una paral·lela evolució terès per les coses «pròpies» i per la cionals», i la voluntat de «recupe- ha sofert el conjunt instrumental cultura popular, va empènyer di- rar-los» i «conèixer-los». Volem típic català, des de la cobla de tres versos sectors joves a cercar i re- emblemes instrumentals propis, quartans (cornamusa,gralla,flabiol i descobrir un passat amagat i esca- objectes sonors i classificacions cla- tamborí) fins a la cobla actual […]», timat (com ho vèiem fer, cadascú res d’allò que ens permeti vincu- i en la minsa bibliografia hi figura dins les seves circumstàncies, a Ità- lar-nos segons la lògica d’aquests el Costumari… en primer terme. I lia, a Occitània, als països anglo- anys –i ni que sigui imaginativa- l’any 1983 Ricard Casals publica el saxons o a Còrsega).Volíem trobar ment– a un passat escatimat, que catàleg de l’exposició presentada a la «nostra tradició» sonora, i molts ben pocs han conegut, i a una idea l’Expocultura 1982 amb el títol ho volien fer amb una alternativa molt precisa de «poble». Cal pub- Instruments de música tradicionals cata- d’instruments diferent a la canòni- licar i fer conèixer dades, amb el lans (Barcelona, Caixa de Barcelo- ca i aposentada cobla de sardanes risc de ser poc rigoroses. I això na), en el qual dedica un capítol a la –en què només parcialment se passa, precisament, en els anys en «Cobla de tres quartans o de mi-

Caramella sentien representats–, o senzilla- què les disciplines acadèmiques nistrils», fonent, en un, dos con- ment cercant-ne els precedents. I que n’haurien de tenir cura estaven ceptes d’origen ben diferent. 90 qualsevol detall que s’arribava a menys desenvolupades al nostre país conèixer era un repte per a l’acció i més deslligades dels cercles d’estu- Segurament en aquest període hi i per a la imaginació. di internacionals. ha altres documents equivalents que no he arribat a consultar, però En aquests anys –concretament des Entre els anys 1976 i 1979 Eugeni queda ben clara la voluntat de de 1974– comença l’eclosió de la Molero publica, al Butlletí de construir i de fer conèixer un pas- gralla, primer des de cercles molt l’Agrupació Excursionista Talaia de sat adequat a allò que n’esperàvem restringits i aviat ja més nom- Vilanova i la Geltrú, un seguit en aquells anys: tenir uns instru- brosos, fins arribar als anys vuitan- d’articles sobre els instruments po- ments propis i unes formacions ta a milers d’aficionats que tocaven pulars catalans on escriu, parlant musicals pròpies que es puguin aquest instrument pel carrer. La del flabiol i el tamborí, que «for- explicar de manera clara i senzilla. gralla es transforma en l’instru- men part de l’anomenada “cobla O sigui, destil·lar del passat –com- ment emblema de Catalunya en de tres quartans” al costat de la plex i poc conegut– aquella sínte- aquesta nova etapa (substituint en tarota i la cornamusa». No en sa- si que ens és útil per als propòsits

SICA I CULTURA POPULAR SICA I CULTURA aquest paper, fins a cert punt, a la bem la font, però els mots segueix- del present. Una nova generació, Ú tenora), i ho fa desplegant una en els textos d’Amades de 1931 i amb uns valors i unes actituds que M activitat, un repertori i una lògica del Costumari…, i també el de vol defensar enfront de les genera- d’actuació notablement diferents Pere Castells. Pel març de 1981 cions precedents (i que podríem del que havia estat en el passat. l’Esbart Català de Dansaires publi- arriscar-nos a situar entre el món ARXIU CARRUTXA

Cobla dita de tres quartans actuant a Capafonts (Baix Camp). 91 hippie i la recerca d’una alternativa un d’aquests grups pioners van ser i a conjunts musicals més amplis. folkie , antiglobalitzadora i anticon- els Grallers de Reus, que en un En els darrers vint anys han anat sumista), retroba més enllà de les enregistrament del desembre de apareixent grups amb el nom de sardanes dels seus pares un camí 1984 ja interpreten una peça amb «cobla de tres quartans», i avui en d’enllaç amb un món antic idea- «cobla de tres quartans», oferint un dia a les escoles, a les viquipèdies i litzat. Això sí, un món que haurà so i unes possibilitats aleshores en- fins i tot a centres universitaris de complir uns estàndards i unes lluernadores i noves per al sector. s’ensenya la «cobla de tres quar- classificacions pròpies del món tans» com el model de formació present: els instruments han de te- I la innovació té èxit: el nom de genuïnament catalana que és a nir una modelització comuna, que «cobla de tres quartans» és atractiu l’origen de la cobla de sardanes. I permeti tocar i ensenyar a molts i misteriós en una societat jove sota el pretext benèfic d’aquest POPULAR CULTURA junts (ben impropi de la lògica que en desconeix els significats nom s’ha fet molta música, molts musical i d’aprenentatge d’èpo- precedents; la cornamusa i el fla- arranjaments i la imaginació mu- ques antigues), i les formacions biol, difícils i inadequats per al sical ha recreat un passat-futur que musicals han de ser clares i tipi- món contemporani sonant com a bé podem qualificar de «fructífer ficades, de manera que permetin músics sols, troben un conjunt invent de la tradició» (tot paro- fer-ne un emblema propi per a tot vistós on integrar-se; els instru- diant el títol de Hobsbawm). el país i procedir a ser ensenyades mentistes d’inxa més desperts en els formats acadèmics contem- troben un paper destacat més enllà Si la tradició és la il·lusió de la poranis (escoles, llibres, partitures, de les ja habituals gralles, amb continuïtat –malgrat la inevitable professors, etc.), del tot impensa- l’eclosió de la «tarota» –un altre discontinuïtat de cada època i de bles en la societat antiga. malnom que caldria investigar– al cada canvi–, la voluntat de conti- costat del «sac dels gemecs» –un nuïtat de «la cobla de tres quar- Des dels anys vuitanta, un cop ja malnom amb tradició de segles. I tans» és segurament una bonica consolidada la gralla, s’inicia un tots plegats retroben un grup (un metàfora del que «hem volgut ser» moviment actiu de construir altres dels valors principals dels joves (o almenys del «que ha volgut ser» instruments, de fer arranjaments i d’aquest temps és tocar en grup) una petita part de la nostra so- proves –sovint a partir de situa- que llueix en el mig camí entre la cietat) a través de la música en els cions pràctiques i d’hipòtesis plau- música tradicional i la música an- darrers decennis. sibles–. Com ens informen correc- tiga. Els resultats sonors són per- tament diverses pàgines web no fectes per a una determinada Nota signades, «el 1983 tornen a sonar al imatge contemporània que com- 1. Vull expressar el meu agraïment a carrer els primers sacs de gemecs bina la música antiga i la «d’arrel». Xavier Orriols i a Jaume Nonell, que recuperats i es reinstauren antigues I té tots els ingredients que en fan m’han fet conèixer alguns dels textos i formacions –mitja cobla, tres quar- un producte exportable i adap- de les informacions que esmentaré en tans, ministrers…». I efectivament, table a situacions musicals diverses aquest article.