El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus1

Albert Romaní i Turullols Escola Superior de Música de Catalunya [email protected]

Llicenciat en Filologia Romànica, Resum actualment és més conegut com a músic en actiu, sobretot per la Aquest article ofereix una panoràmica general de la qüestió seva dedicació als instruments dels manlleus en la terminologia musical, amb un enfocament històrics de teclat. Paral·lelament, ha descriptiu, partint de l’observació de l’ús pràctic en el català desenvolupat una tasca pedagògica d’avui, tant en el llenguatge escrit com en l’oral. Presentant i de divulgació a la intersecció entre el tema des d’una perspectiva històrica, permet observar totes aquestes dues disciplines, a l’Escola les tipologies de manlleus i els diferents graus i procediments Superior de Música de Catalunya, on d’adaptació, des de la catalanització total fins a l’adopció o la ensenya Fonètica Aplicada al Cant i transliteració. Fonts Històriques per a la Interpreta- ció de la Música Antiga. Paraules clau: música; manlleus; xenismes; terminologia musical

Abstract

Musical Lexicon, Experimentation Bank on Loanwoards

This article offers a general view on the topic of loanwords in Catalan musical terminology with a descriptive approach based on the practical use in today’s Catalan, both in written as in oral language. Starting from an historical overview, it allows to observe the manifold typologies of loanwords and their diff­ erent degrees and procedures of adaptation, from a total cata- lanisation to adoption or transliteration.

Keywords: music; loanwords; xenisms; musical terminology

Terminàlia 7 (2013): 7-16 · DOI: 10.2436/20.2503.01.47 Data de recepció: 03/07/2012. Data d’acceptació: 08/04/2013 ISSN: 2013-6692 (impresa); 2013-6706 (electrònica) · http://terminalia.iec.cat

Articles 7 Terminàlia núm. 7 El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus Albert Romaní i Turullols

1 Introducció ditaris, i es pot integrar completament al nucli de la llengua i seguir la seva mateixa evolució fonètica. Si és El debat sobre els manlleus en la terminologia musical d’èpoques més recents, pot presentar trets formals de no es pot abordar sense la col·laboració estreta entre la llengua d’origen, que creïn anomalies fonètiques o lingüistes i representants de tots els àmbits de l’ac- ortogràfiques. En el cas extrem, molts dels estrangeris- tivitat musical. Com a músic en actiu, em sento per- mes que trobem en textos recents sobre música poden sonalment responsable de recollir les inquietuds dels tenir més aviat un caràcter de citació; i sovint, si apa- qui ens movem diàriament en el terreny de la músi- reixen en cursiva, no caldria ni tan sols considerar-los ca, sigui en la interpretació, la docència, la gestió o la manlleus, ja que no hi ha cap voluntat de manllevar- musicografia, i els dubtes amb què ens trobem a l’hora los de manera permanent. Fins i tot molts opuscles i d’expressar, oralment o per escrit, els conceptes pro- obres de caràcter enciclopèdic sobre lèxic musical ens pis del nostre camp. L’aspecte semàntic és sempre el poden semblar a primera vista farcits de manlleus no punt de partida d’un lèxic d’especialitat: no es tracta adaptats, quan no tenen altre propòsit que donar infor- tant d’explicar què volen dir les paraules sinó de saber mació sobre expressions estrangeres que un músic es com hem d’anomenar els conceptes. Per això som els pot trobar en una partitura precisament estrangera. músics els qui, si no tenim la darrera paraula —mai Són glossaris de definicions, no reculls terminogrà- més ben dit!—, almenys tenim la primera. fics. Cap d’aquestes obres, ni tan sols la Gran enciclopè- Centrem-nos, doncs, en el tema del lèxic musical dia de la música, d’Enciclopèdia Catalana, tenen intenció català i de la funció que hi fan els manlleus. En aquest d’establir cap norma lingüística, tot i que hi poden fer tipus de debats, tard o d’hora, apareixen els tòpics aportacions interessants. Pel que fa als aspectes de nor- dels manlleus com a possibles anomalies en el siste- mativa, hem de tenir en compte que fins ara no s’ha ma, com a pedaços sovint innecessaris o com a inhi- elaborat, encara, un lèxic especialitzat de la música que bidors de recursos propis, marcats per la interferència n’estableixi un referent, com ha fet el TERMCAT en de llengües dominants, especialment en àmbits nous de altres àrees d’especialització. D’altra banda, no seria coneixement, i en relació molt estreta amb el tema de la desitjable que una tasca com aquesta es fes amb pres- neologia. La música no és precisament una ciència ses, ni menys encara que es fes abans que un debat en nova: és una de les activitats humanes més antigues, profunditat i amb aportacions plurals. potser més antiga fins i tot que la paraula. No tindria Faré referència als manlleus més antics només per cap lògica que el català hagués de recórrer a préstecs a poder-nos centrar, tot seguit, en els d’èpoques més d’altres llengües per a expressar uns conceptes ances- recents i en les problemàtiques de la seva adaptació. trals i que són patrimoni de tots. Però és que la músi- Podem prendre com a fita històrica els canvis relacio- ca no és només una vivència hereditària, ni només una nats amb la Revolució Francesa i la fi de l’Antic Règim, «humanitat» o una ciència, ni tampoc un entreteni- ja que és el moment en què la música passa d’un trac- ment, ni només la més refinada de les arts. I potser ho tament més autòcton i artesanal a un altre de perspec- és tot al mateix temps. El coneixement musical s’ex- tiva més universal i enciclopèdica, i que adopta com pressa en tots els nivells del llenguatge, des dels més a referents els nous «conservatoris» públics, comen- tècnics i erudits fins als més populars; i és per això que çant pel de París, que seran els que en marquin també hi trobarem també un compendi de tots els recursos les directrius acadèmiques i teòriques. És l’època en de creació lèxica i, entre aquests, totes les tipologies de què comença a aparèixer un cert lèxic musical univer- manlleus: els «bons» i els «dolents», els que necessi- sal, amb termes que circulen d’una llengua a l’altra, i tem i els que no, i d’una vastíssima varietat de proce- també quan esclata l’interès per cultures diferents de dències, gràcies a les referències a cultures musicals l’autòctona. Situem-nos ara, a tall de preàmbul, a l’es- allunyades de la nostra. Tots tenim present el pes que tadi anterior a aquests canvis històrics, previ a l’entra- hi tenen els italianismes, especialment en l’apartat de da dels nous manlleus i neologismes. l’anomenada «música clàssica», i també, naturalment, A la base de la llengua, hi trobem els mots patrimo- els inevitables anglicismes; però aquests no tant per nials, que vénen directament del llatí vulgar amb la influència d’un cos teòric que ens vingui de fora sinó corresponent evolució fonètica: mots que pertanyen al per la seva relació amb àmbits de músiques populars lèxic comú, com ballar, cantar, , dansa; noms d’ins- d’arrel anglosaxona. truments antics o tradicionals (flauta, ), alguns Si parlem de manlleus és perquè la llengua dispo- d’aquests d’etimologia germànica (com arpa, gaita) o sa d’un patrimoni de recursos propis, abans d’inte- àrab (llaüt, tabal), però plenament incorporats al patri- grar elements procedents d’altres llengües per motius moni hereditari. Tampoc no podem considerar man- diversos. Si els manlleus resulten necessaris, s’integren lleus els llatinismes, que des d’antic s’han integrat a al sistema, tot conservant la forma de les llengües de la base lèxica de l’idioma (cítara, clavicordi), ni els hel· partida o amb diferents graus d’adaptació. Això ja ens lenismes vehiculats per mitjà del llatí tardà (diatònic, permet fer-ne una primera classificació. Quan un man- melodia, pentagrama). Els llatinismes no són necessàri- lleu és molt antic, sol estar tan adaptat que no presenta ament molt antics: n’hi ha d’introducció força tardana cap anomalia formal que el distingeixi dels mots here- (orquestra, digitació) i, fins i tot, de sorprenent moderni-

Terminàlia núm. 7 8 Articles El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus Albert Romaní i Turullols captain.orange

tat (musicòleg, per no citar dodecafònic). Alguns dels llati- el francès seria la llengua vehicular per l’entrada d’un nismes antics ens podrien fer pensar ja en presumptes anglicisme primerenc: contradansa. Sembla que el fran- manlleus. És el cas dels ordinals que designen inter- cès l’hauria pres de l’anglès country dance i n’hauria fet vals: quinta, sexta, sèptima i octava, que per ultracorrec- contredanse per falsa etimologia. Un altre gal·licisme, ció sentim sovint en les formes cinquena, sisena... sense aquest ja del segle x v i i , és oboè, que presenta un curiós tenir en compte que en altres llengües com el francès i fòssil fonètic: ve de haut-bois, és a dir, ‘(instrument) alt l’anglès també es diu, per exemple, octave. Però no es (de) fusta’, però mantenint encara el timbre [wF] del tracta pas de castellanismes, ni tampoc d’italianismes, diftong a l’època de la seva introducció. com es creia a l’època de Fabra, sinó de llatinismes, tan De l’altra llengua veïna, el castellà, tenim préstecs antics com la mateixa teoria musical. prou antics perquè presentin adaptacions fonètiques Tots aquests elements constitueixen, doncs, la base i ortogràfiques com les que mostren sarabanda, xaco- lèxica sobre la qual sedimentaran diverses capes de na, xaranga; mentre que la jácara, antigament xacara, manlleus, de la procedència més variada, i que ens pre- va donar origen a la xàquera vella, ballada encara al País sentaran el microcosmos de la música com un banc Valencià. Sense diferenciació formal amb la llengua de proves per a observar les seves problemàtiques d’or- d’origen, trobem altres castellanismes que poden ser dre formal i semàntic, tant en l’ús oral com en l’escrit. molt antics, com el cas de pandero. Encara que la con- servació de -o final es pogués explicar per influència mossàrab, no deixa de ser curiós que no hagi mostrat 2 Els primers manlleus cap intent d’adaptació més estreta, tot i tractar-se d’un instrument tan arrelat al folklore català, amb un deri- Abans d’entrar en els manlleus recents, fem una ulla- vat com pandereta, i fraseologia pròpia, del tipus «pan- da ràpida als més antics, aquells que es van incorpo- deros i ferrets» o «tocar el pandero». rar a la llengua quan aquesta ja estava ben consolidada i diferenciada dins de la seva família lingüística. Són mots que han quedat totalment incrustats al nucli dur 3 Manlleus de l’italià de la llengua, i tan ben adaptats fonèticament que han passat a formar part del seu cos patrimonial, fins al Els italianismes més primerencs arriben ja durant punt que la seva identificació com a estrangerismes aquells segles de forta influència italiana en l’àmbit es pot reduir a una mera curiositat històrica o etimo- de la música culta, tant per la importància d’Itàlia en lògica. les innovacions associades amb l’estil barroc com per Entre els manlleus més antics és lògic trobar-hi els la històrica relació d’aquella península amb la Coro- que procedeixen de les llengües veïnes. De l’occità na d’Aragó. Hi trobem noms d’instruments, com violí, vindrien balada —que tot just es desvia de la fonètica fagot o piano; de noves formes, com eren l’òpera, l’orato- històrica catalana per la simplificació de la ela gemi- ri i la sonata, o d’aspectes que hi estan relacionats, com nada—, , gavota, viola. Del francès, motet, xan- arpegi, ària, duet o coda. També conceptes més generals, tre, —doblet etimològic de caramella. També com batuta, partitura, atac —i el verb, atacar. Sempre

Articles 9 Terminàlia núm. 7 El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus Albert Romaní i Turullols Sage Ross

amb una forma totalment catalanitzada, amb pèrdua més a més de les connotacions prestigioses, hi havia de la -o en els noms masculins i amb formació del plu- també raons pràctiques per al manteniment de les ral també a la catalana. formes originals italianes sense adaptar: la referèn- La situació comença a canviar amb l’afluència de cia a indicacions textuals de la partitura i una major nous manlleus a partir del segle x i x , quan la nova cul- precisió denotativa. Potser sí que podríem substituir, tura burgesa propicia la universalització de conceptes, per exemple, staccato per picat o legato per lligat, però al mateix temps que va creixent l’interès per conèixer difícilment trobaríem una traducció convincent de altres cultures, més enllà de les fronteres lingüístiques legatissimo o de portamento, per la dificultat de sugge- i de les tradicions locals. En el terreny de la música rir amb una sola paraula la manera genuïna de rea- culta, com hem dit abans, el punt d’inflexió el crea litzar aquests efectes en la tradició del bel canto. Els la fundació dels nous conservatoris —conservatori, de exemples, en aquest àmbit, serien interminables: fiato, l’italià Conservatorio—, seguint el model dels de París messa di voce, rubato, vibrato... Encara en l’àmbit de la i Brussel·les, que difonen ràpidament els italianismes interpretació, pizzicato, tenuto o glissando fan referència relacionats amb els gèneres de més força expansiva en a tècniques instrumentals molt precises, que difícil- aquell moment, l’òpera i la simfonia. No oblidem que ment reflectirien les seves traduccions *pessigat, *man- un dels pilars del classicisme vienès era l’stilo galante, tingut o *lliscant. Fins i tot les indicacions dinàmiques que els mestres més prestigiats en el terreny operístic (piano, mezzo forte, crescendo, diminuendo) sembla que eren els italians i que el primer director del Conser- conserven millor totes les seves connotacions musi- vatori de París, per més Conservatoire que fos, es deia cals que no pas les seves virtuals traduccions, aparent- Luigi Cherubini. Els primers conservatoris de l’Estat ment fàcils. espanyol, el d’Isabel II, a Madrid, i el del Liceu, a Bar- D’una forma encara més evident, les indicaci- celona, van ser fundats bàsicament com a escoles de ons de caràcter o tempo (allegro, andante, largo, viva- cant i centres de difusió de l’òpera, amb totes les seves ce) són intraduïbles, per tal com l’evolució estilística conseqüències. En aquell context, no és difícil d’ima- les ha anat allunyant semànticament de les seves tra- ginar com s’anirien introduint els termes tècnics itali- duccions literals. Les adaptacions ortogràfiques adà- ans en boca dels mestres de cant de més prestigi, tant gio i al·legro, com proposen des del Diccionari general si eren d’origen o de formació italiana com si els con- de la llengua catalana, de Fabra, fins a la Gran enciclopè- venia aparentar-ho, i per mitjà de les indicacions escri- dia catalana, poden ser adequades si s’utilitzen com a tes a les partitures, que eren també majoritàriament substantius; però no veiem els mateixos motius per en aquella llengua, encara que no fos la materna del a substantivar ni catalanitzar *al·legretto, que potser no compositor. respon a cap definició genèrica, més enllà de ser una La majoria dels nous manlleus formen part dels que indicació de caràcter. Aquí entraríem en la discussió anomenem adoptats, i que pressuposen familiarització sobre si és millor mantenir els manlleus en la seva amb la pronúncia original: scherzo, a tall d’exemple. A forma original o adaptar-los d’alguna manera. Sovint,

Terminàlia núm. 7 10 Articles El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus Albert Romaní i Turullols per exemple, catalanitzem tempo i diem temps, amb el En definitiva, els manlleus menys adaptats, els que mateix significat musical. Però, com que el mot català adopten fins i tot la forma de plural de la llengua d’ori- té un camp semàntic molt més ampli, el manlleu tempo gen, serien més adients per al registre més formal, resulta infinitament més precís per a un ús tècnic, fins tècnic o literari. Els més populars i d’ús més freqüent al punt que, actualment, ha traspassat els límits de tendeixen sempre a adaptar-se, ni que sigui fonètica- l’àmbit musical i s’extrapola a molts altres contextos, ment (camerino, concertino, solo, trio), i rebutgen els plu- per a expressar la relació entre una seqüència d’esde- rals que no portin el morfema -s i que sempre tenen veniments i el temps absolut. un inevitable regust d’erudició, si no de pedanteria. I aquest pot ser el moment de fer un incís sobre una Per això és tan difícil que arreli, en l’argot oral i en el qüestió morfològica com és la formació del plural, que de l’ensenyament musical, un manlleu tan enrevessat pot arribar a condicionar la forma definitiva del man- com appoggiatura (pl. -e), si més no en el sentit ampli lleu. Comencem pel mateix mot tempo, acceptant que que se li pretén donar. Essent un dels italianismes que l’adoptem en la seva forma italiana. Com a substantiu va entrar amb la febre del bel canto, potser seria hora de que és, ha de tenir flexió de nombre. Doncs bé: com és restringir-lo al seu context original i buscar-li un hipe- el seu plural? Per no entrar massa en qüestions de nor- rònim més adequat per a altres contextos. mativa, limitem-nos a observar que l’ús pràctic n’ha creat dos, de plurals: tempos i tempi. Tempos seria el plu- ral a la catalana, d’ús més freqüent en el registre oral, 4 Manlleus del francès i tempi el plural a la italiana, més freqüent per escrit o en situacions més formals. Potser no cal que cap Vegem ara alguns manlleus més recents del francès. autoritat normativa es pronunciï sobre quin dels dos La popularització d’un estil de ball com el vals, en el és més «correcte»: recordem que el germanisme land transcurs del segle x i x , ens va portar de França el nom i també té dos plurals, lands i länder, i que tots dos estan la cosa. Al nord de Catalunya, enlloc de dir-ne «el vals», admesos des del punt de vista normatiu. En l’argot en diuen «la valsa»: tant la forma bisíl·laba com el oral dels músics és molt freqüent el manlleu *txel·lo, gènere femení són coherents amb la llengua d’origen i abreviació de violoncello. I també sentirem parlar dels amb la pronúncia que hi té a les contrades veïnes, trac- *txel·los, en plural, com també de les *partitxel·les, per a tant-se d’un préstec transmès per via oral. La forma referir-se a la solfa específica d’un instrument. El pro- definitiva respondria a la pronúncia del francès estàn- blema se’ns presenta sobretot quan tot això ho hem dard, potser ajudada per la influència castellana, i la de posar per escrit: potser per a cello o particella podrí- terminació consonàntica seria la causant del canvi de em trobar una grafia convincent, més o menys prò- gènere. En general, els francesismes moderns poden xima a la italiana; però, per al plural, trobaríem una presentar una forma més o menys adaptada, especial- grafia per a *txel·los o per a *partitxel·les que no fos un ment els que tenen referents més populars, com cuplet, híbrid inclassificable? O bé hauríem de recórrer a uns orfeó, popurri o vodevil. celli o particelle, potser molt correctes però totalment El cas contrari, el del respecte per la forma original, inexistents en l’argot oral? La solució del dilema, en és el que predomina, com passava amb els italianis- aquest cas, ens la dóna la normativa, quan estableix mes, en els conceptes més cultes, on s’acostumen a l’adaptació total dels manlleus, tot dient, en singular, mantenir tant la grafia com la pronúncia franceses. El violoncel i particel·la, que no posen cap problema per a cas paradigmàtic és el de suite, escrit invariablement la formació dels plurals. amb la -e muda, tot i que el seu ús com a concepte Per a soprano, un altre italianisme de la mateixa genèric potser faria esperar una forma més catalanit- època, que va anar arraconant el tradicional tiple, no zada. Però, al mateix temps, qualsevol canvi de forma hi va haver cap problema per a formar el plural sopra- també l’allunyaria de la correspondència amb altres nos, però sí una certa vacil·lació. Durant un temps va llengües de cultura i de la grafia més freqüent en els semblar que tendia a adaptar-se, adoptant les formes títols. Entre els exemples de lèxic culte, hi podem tro- *sopran —com fa també l’alemany— o fins i tot *soprà. bar termes molt generals, com debut —i el verb corres- Potser les connotacions masculines d’aquesta termi- ponent, debutar—, o molt especialitzats, com bouché, nació, en un mot que utilitzem més en femení, van cuivré, ricochet, jeu perlé, sempre associats amb tècniques ajudar a fer marxa enrere i recuperar la forma italiana, ben codificades per aquells conservatoris francòfons, avui l’única admesa. Per a un altre italianisme, castra- que, tanmateix, en el terreny instrumental havien con- to, que va entrar també en competència amb la seva querit l’hegemonia. En el cas de luthier —manlleu molt traducció, hi pot haver una explicació més ideològica. freqüent per a referir-se al violer o constructor d’ins- Per a referir-se a un fenomen afortunadament extingit truments—, una petita operació de maquillatge ha avui dia, la forma catalana castrat fa pensar més aviat permès resoldre el problema d’homonímia que pre- en uns òrgans una mica massa allunyats de les cordes sentava el seu derivat, lutherie, que en català central vocals, mentre que la forma castrato, com també el seu sonava com loteria. Escrivint lutier hem pogut formar plural castrati, ajuden eufemísticament a vestir la refe- el derivat autòcton lutieria, que ja no és ben bé un man- rència de cita històrica o literària. lleu sinó, més aviat, un calc.

Articles 11 Terminàlia núm. 7 El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus Albert Romaní i Turullols

Alguns dels instruments apareguts al segle x i x es double a França, com del doppio de la dansa italiana. I el batejaren amb noms arbitraris, originàriament comer- mateix passaria amb la floreta, que no sempre ens cials, que a poc a poc s’anaren adaptant a les diferents permetrà prescindir ni de fleuret ni de fioretto. En tots llengües: acordió, harmònium. Als països francòfons van aquests casos, la conveniència de fer una traducció del proliferar els composts acabats en -phone per a batejar nom original està subjecta a condicionants semàntics algun d’aquests nous instruments: saxophone —pel i de precisió tècnica que no es poden abordar només nom de l’inventor, Adolphe Sax—, xylophone —ins- des de plantejaments formals. trument amb precedents molt més antics però popu- Trobaríem molts exemples d’aquesta mena de laritzat amb aquest nom arran de l’Exposició Universal doblets multilingües en el camp de la música: cadència/ de París del 1889. Tant un instrument com l’altre ens cadenza, cançó/chanson/lied, cant/cante/(bel) canto, guitarró/ arriben estretament lligats a la cultura francesa. I és chitarrone, melodia/mélodie, pasacalle/, textura/ per aquest motiu que les formes saxofon i xilofon, trans- tessitura, tornada/ritornello. El manlleu sempre hi apor- cripcions genuïnes de la pronúncia francesa, que s’ha ta un matís semàntic, o bé un significat diferent. Una mantingut per tradició viva ininterrompuda, són igual- altra situació és quan un mot estranger no ens aporta ment correctes, però fins i tot més vives que les formes res i es refereix a un concepte universal que s’hauria alternatives saxòfon i xilòfon, que els diccionaris presen- de poder expressar en qualsevol llengua. Si sentim, per ten com a primera opció. exemple, que s’anuncia la interpretació d’una Berceuse Un grup important de manlleus adoptats, que conser- de determinat compositor, no és perquè aquest nom ven únicament la forma francesa, és el dels noms de vulgui dir cap altra cosa que ‘cançó de bressol’, igual les danses antigues, que constituïen la suite clàssica com nana o lullaby, sinó que probablement se’ns està i amb unes característiques molt definides. El fet de donant informació sobre el títol de l’obra. I, encara tractar-se de genèrics ens obliga a donar-los un nom que l’article indeterminat «una (Berceuse)» ens pugui fer precís i ens enfronta novament al dilema d’haver de pensar en un genèric, hi pot haver una raó tan simple triar entre l’adopció o l’adaptació. L’existència docu- com que el compositor podria haver escrit altres obres mentada de grafies antigues com alemanda o sarabanda amb el mateix títol. Hi ha molts títols d’obres que, ens podria inclinar a adoptar aquests noms catalanit- pel fet de ser bastant freqüents i que aquestes presen- zats per a referir-nos a les corresponents danses fran- tin trets comuns, podrien fer pensar en genèrics, però ceses del període barroc. Però ens trobaríem sense que mai no s’aplicarien a obres que no portessin aquell poder distingir entre la sarabanda, que és una dansa mateix títol: Bagatel·la, Concerto Grosso, Impromptu, Noc- més antiga i d’origen hispànic, i la sarabande, que n’és turn... No cal veure manlleus on potser no hi ha res una evolució que la transforma completament. Igual- més que citacions. ment, encara que corranda segueixi essent el nom Totes aquestes matisacions semàntiques ens por- d’un ball popular, ni s’utilitza sempre per a designar ten a fer una reflexió general sobre l’ús dels manlleus aquest ball ni aquest presenta ja cap relació amb l’an- i sobre les seves diverses tipologies. Tradicionalment, tiga courante. Per als referents més antics no podem s’han volgut distingir els que resultaven útils i neces- prescindir, doncs, d’aquests manlleus, per altra banda saris per a la llengua d’aquells que hi entraven injus- ben justificats per la seva sostinguda vinculació amb tificadament, per inèrcia o supeditació a una altra la cultura francesa. llengua més forta. Els manlleus espuris, injustificats, La dansa clàssica, internacionalitzada també a partir s’anomenaven tradicionalment barbarismes, terme dels models francesos, constitueix una altra deu ines- pejoratiu que els distingia dels altres estrangerismes. La gotable de manlleus interlingüístics. El primer és el lingüística actual fila més prim i procura distingir, en mateix nom del gènere, conegut com a ballet, manlleu funció de la forma, si són adaptats o adoptats, i entre que, per cert, en català resulta homògraf del diminu- aquests darrers, si ho són per motivació estructural tiu ballet, atribuït a una forma de ball tradicional. La o cultural. codificació de la seva tècnica i la necessitat de con- L’opuscle Manlleus i calcs lingüístics en terminologia fluència en l’àmbit internacional han consagrat tot el (2005), editat pel TERMCAT, explica quins són els cri- lèxic d’aquest àmbit: battement, jeté, plié, relevé, tendu, teris que fan admissible o no un manlleu, quan aquest rond-de-jambe, pas-de-bourrée i un interminable etcètera. s’incorpora per a ocupar un buit en els recursos pro- No cal insistir gaire que el significat tècnic d’aquests pis de la llengua o quan ja està molt generalitzat. En termes va molt més enllà de la pàl·lida aproximació aquest cas es valora especialment que tingui més preci- de qualsevol intent de traducció. Com també hem de sió semàntica que cap alternativa catalana, i també que descartar que en l’ús d’aquesta terminologia estran- tingui un paral·lelisme en diverses llengües, que afa- gera hi hagi cap mena d’esnobisme gratuït. Els estu- voreixi la comunicació entre especialistes. Els més jus- dis recents sobre dansa antiga ens demostren, també, tificats són els que anomena xenismes i que reuneixen que el significat que adquireix cada terme pot variar tots els requisits. Xenismes vol dir, etimològicament, d’una cultura a l’altra pel seu contingut estilístic. Així, el mateix que estrangerismes i que barbarismes, però per el pas anomenat doble a la península Ibèrica es distin- convenció tècnica, en lloc de les connotacions pejora- gia tant del que, per la mateixa època, s’anomenava tives, assumeix només les contràries.

Terminàlia núm. 7 12 Articles El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus Albert Romaní i Turullols

Xenismes, que denominen conceptes propis d’una altra cultura, a la qual s’associen, i que no tenen una alternati-

va en la llengua d’arribada. Exemples: encierro, fàtua, sake, Juan Manuel Pérez sari. (TERMCAT, 2005, p. 31).

No cal dir que podríem afegir-hi milers d’exem- ples només del camp de la música, com de qualsevol altre àmbit de la cultura o de les tradicions populars: noms d’instruments, de gèneres musicals, que són propis d’àmbits que no formen part del corrent prin- cipal de la música «clàssica» i, per aquest motiu, no solament el manlleu no és cap destorb sinó que és un element molt valuós que ens remet directament a la cultura d’origen. No ens podran dir mai que sigui incorrecte perquè sempre podríem argumentar que ens referim a allò que «ells en diuen de tal o tal altra mane- ra» i, per descomptat, s’ha d’escriure en cursiva sempre que calgui. Des del punt de vista formal, els xenismes també poden presentar problemes d’adaptació.

En molts d’aquests casos convé tenir en compte els criteris de transliteració i transcripció des de la llengua de partida al català, la possible implantació de transcripcions pròpi- es d’altres idiomes, que actuen de llengua vehicular, i la conveniència o no d’adaptar completament els termes a l’ortografia catalana. (TERMCAT, 2005, p. 31)

5 Manlleus del castellà

Ens queda per veure encara la contribució d’un nom- bre considerable de llengües tributàries del lèxic musi- cal que, pel fet de quedar més allunyades dels corrents passen també a altres llengües: gèneres històrics, com centrals, hi han aportat i segueixen aportant, majori- la o el ; d’altres de més recents, tàriament, manlleus del tipus xenisme, és a dir, poc o com , , garrotín, haleo, zapateado; noms gens adaptats, precisament perquè es refereixen a ele- d’instruments o de les seves tècniques: cajón, rasgue- ments propis, i sovint exclusius, de la seva cultura. ado, . La presència d’algun so estrany al cata- Els xenismes més propers al català són, com es pot là, com és el cas de [χ] a cajón i a haleo, delata que el suposar, els que ens vénen del castellà. La sola idea manlleu és recent. Si és més antic pot presentar algun que el castellà ens pugui proporcionar manlleus des- tipus d’adaptació, que es pot acabar reflectint en la gra- vetlla sovint uns recels injustificats, que poden ser la fia, com a sarsuela. Dels estils propis de països ibero­ causa de certes hipercorreccions, reflex inconscient americans tenim mambo, rumba, salsa, , txa-txa-txa del pànic als barbarismes. Aquest fenomen és degut a —amb grafia adaptada. I noms d’instruments: bongos, l’automatisme amb què sovint es catalanitza qualsevol charango, maracas. L’obsessió descastellanitzadora pro- substantiu acabat en -o, llevant-li aquella vocal sense voca a vegades adaptacions difícils de justificar. Dos mirar si la paraula és castellana o no ni si, pel fet de exemples paradigmàtics d’aquestes ultracorreccions llevar-li la -o, l’haurem traduïda. Això afecta, sobretot són les formes flamenc i jota, pronunciat amb [Z], a la en el llenguatge col·loquial, alguns italianismes ben catalana, exemples d’adaptacions molt recents que val correctes, com ostinat(o) o concerti(no). En podríem dir, la pena de comentar. , si se’m permet el neologisme, pseudo-descastellanitzaci- Mentre que la pronúncia [ ZOte] no ha aconseguit ons. Un altre exemple ben freqüent, i malauradament encara contaminar els autèntics conreadors de la jota a no només en el llenguatge oral, és el de saxo *alt per a les terres catalanoparlants on és ben arrelada, la forma referir-se al saxo contralt. El malentès prové de traduir flamenc, recolzada per l’artilleria de la lletra impresa i saxo alto com si fos castellà, quan l’expressió és fran- dels llibres d’estil, va, minant la moral dels pocs que cesa o italiana. encara gosen dir [fle mFNku] amb la boca cada vega- Els autèntics xenismes castellans són, òbviament, da més petita. Un petit treball de camp sobre aquestes els que es refereixen a gèneres o instruments propis dues formes en conflicte ens porta a la conclusió que de terres castellanoparlants, d’àmbits populars, i que la substitució no es basa en cap normativa ni tampoc

Articles 13 Terminàlia núm. 7 El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus Albert Romaní i Turullols té res d’espontània, ja que, lluny de ser un reflex de ca casolana’ o ‘domèstica’, però només la seva forma la mítica «creativitat de la llengua popular», més aviat original remet universalment a un fenomen sociològic sembla una mostra més de claudicació davant de la especialment vinculat a l’Alemanya moderna. prepotència del llenguatge periodístic. Una dada sig- L’àmbit de la musicologia i de l’anàlisi han estat nificativa: les primeres documentacions escrites de la molt a prop de deixar-hi també el seu rastre en forma forma flamenc —que segurament no és més correcta de termes molt tècnics, sovint reproduïts amb caràc- que flamenco, però ho sembla— són del principi dels ter de citació, pel prestigi de determinats teòrics molt anys vuitanta; els primers símptomes de la seva pro- influents. Alguns no han arribat a arrelar perquè eren pagació oral —abans que cap diccionari normatiu fàcilment traduïbles (Affektenlehre, durchkomponiert, l’avalés—, només de mitjans dels noranta: la relació Ursatz) i, si ha quedat ben establert leitmotiv, és pel fet causa-conseqüència queda ben palesa. El nom flamen- de referir-se a una tècnica molt associada amb la prò- co, no gens transparent i per això intraduïble, no és pia escola alemanya de composició. També té un gran pròpiament ni tan sols un castellanisme, sinó un anda- vigor, almenys entre la professió, el terme urtext, que en lusisme, ben establert internacionalment, com tota la alemany vol dir ‘text original’ i en català ‘criteri d’edi- terminologia d’aquest estil: bailaor, cantaor, cante, segui- ció musical basat en la fidelitat rigorosa als manuscrits riyas, soleares, tablao... Val a dir que, quan hi apareix i primeres edicions’. En contrast amb aquesta efecti- una h aspirada, com a haleo i hondo, la grafia hauria de vitat semàntica, és freqüent citar en la forma original respectar sempre aquesta h- enlloc d’utilitzar la trans- noms de càrrecs, com Kantor o Kapellmeister, que es cripció que en fa el castellà estàndard, ja que podem poden traduir si cal, o d’instruments, com el glockens- fer el manlleu directament de l’andalús. piel (‘carilló’) i el hammerklavier, que si no és, també, En tot cas, gèneres com la jota i el han esde- per fer una mera citació textual, avui dia anomenem vingut molt populars en moltes zones de la Catalu- amb un altre manlleu més universal, fortepiano. nya Nova i de la resta dels Països Catalans, però són Vegem ara les aportacions de l’anglès. A diferèn- prou recents per no haver desenvolupat una versió més cia d’altres àmbits, on la seva influència es fa notar adaptada dels seus noms. A Menorca, on, per cert, s’ha especialment en aspectes molt tècnics, en el camp de documentat la pronúncia cota com a catalanització la música les seves aportacions es limiten a determi- espontània de jota, ha esdevingut molt popular també nats gèneres, sobretot els relacionats amb el jazz i la el haleo, que han incorporat a les seves festes tradici- música moderna. En l’àmbit més històric, de manera onals. I a s’han fet tan seus el bolero i el copeo semblant al que passa amb l’alemany, tot just hi tro- que, fins i tot, parlen d’«es vells» i distingeixen baríem algun tecnicisme, com anthem, consort o lute entre «es copeo de muntanya» i «es copeo des pla». song; i d’època més recent, cluster. I algun calc, com contratenor, que no hauria adquirit el seu sentit actu- al sense copiar el model de countertenor, el mateix que 6 Manlleus de l’alemany i de l’anglès passa amb virginal. Els estils clàssic i romàntic passen sense deixar petja en el lèxic musical. I, ara que diem L’alemany, tot i ser una important llengua de cultura, musical, entre els calcs moderns de l’anglès hi podem ens ha deixat un llegat lèxic més aviat modest. Això és incloure l’adjectiu popular, en sentit de ‘popularitzat’, degut, en primera instància, al fet que, a les èpoques i el substantiu musical, en el sentit de ‘teatre o comèdia fundacionals dels grans moviments artístics europeus, musical’. La seva total adaptació fonètica és motiva- els països germànics hi van tenir poca participació i, en da per un fet totalment fortuït: la coincidència casual èpoques més tardanes, tampoc van poder oferir els ele- amb les corresponents grafies angleses. El nom musi- ments d’exotisme o de novetat d’altres regions més cal, que en qualsevol altra llengua és tractat com un perifèriques. Els escassos germanismes són de caràc- préstec anglès, en català i castellà provoca la il·lusió ter més aviat tècnic i, en general, amb forma poc o òptica de ser autòcton i, en pronunciar-se com a tal, gens adaptada. es converteix de manera involuntària en un nom com- Els més adaptats potser són els relacionats amb les pletament nostrat. músiques populars, com —amb l’italià com a És a partir del segle x x que l’entrada d’anglicis- llengua vehicular—, iòdel —adaptació de Jodel— i xotis mes esdevé molt freqüent, per la irrupció dels nous —de Schottisch, però amb una -s que delata la interme- estils divulgats des dels Estats Units i Anglaterra en el diació del castellà. Entre els adoptats, hi podem trobar camp de les músiques populars urbanes. Al costat del alguns tecnicismes referents a gèneres històrics espe- jazz ens arriben el blues, el country, el gospel, el ragtime i cífics (minnesinger, singspiel, ländler), el més rellevant molts altres estils, sempre associats amb el seu nom dels quals és potser lied (plural lieder), el nom amb què original, sovint de l’argot popular. I, amb els estils, es coneix universalment la cançó culta acompanyada també elements tècnics que hi van associats: break, amb piano. En alemany, Lied significa, genèricament, riff, swing; o el nom d’algun instrument: banjo, xarles. ‘cançó’, però el seu ús en altres llengües el converteix Aquest darrer seria un bon exemple de manlleu adap- en un hipònim de gran precisió semàntica. El terme tat, sempre que utilitzem la transcripció normalitzada, hausmusik es podria traduir literalment com a ‘músi- la mateixa que s’aplica a xarleston. Un grau més avan-

Terminàlia núm. 7 14 Articles El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus Albert Romaní i Turullols

çat d’adaptació el trobaríem en el calc, força antic, espi- En aquest sentit és molt meritòria la tasca que va ritual negre, traducció literal de negro spiritual; però en emprendre el Museu de la Música de per èpoques més recents no han prosperat gaire aquesta poder catalogar tots els instruments exhibits i decidir mena de calcs, com els que es podrien esperar, per com s’havien d’anomenar en català, seguint rigoro- exemple, per a designar els conjunts especialitzats. Si sos criteris lingüístics, però també organològics. Com fa unes dècades encara parlàvem d’orquestres i orquestri- podem comprovar en el catàleg del Museu, alguns dels nes de jazz, avui tot són big band, combo, jam session i jazz instruments tenen una doble denominació, ja que al band. A més a més de les connotacions d’autenticitat costat del nom vernacle se n’hi adjunta un de més que acompanyen el nom original, quan es tracta de genèric que n’aclareix el significat o la filiació taxonò- nous estils de moda —pop, rap, rock, soul, i, amb noms mica. Així, sota la denominació genèrica de flauta, hi compostos, rock and roll, heavy metal, new age—, hi ha podem trobar els noms nai, si l’instrument és romanès, també una altra justificació per a la seva adopció: el fet nay si procedeix del Marroc, shakuhachi si és japonès, i que la major part dels noms siguin d’etimologia poc fins i tot flaüta si és d’Eivissa. Els xenismes, una vegada transparent i, en general, gens descriptius. Majoritàri- més, fan la funció d’hipònims de gran precisió cien- ament neixen a partir de classificacions periodístiques tífica. i passen a tenir una funció d’etiquetes identificatives El portuguès ens proporciona bossanova, fado, ranchei- d’ús internacional, que perdrien la seva raó de ser amb ra, o vehicula noms d’origen afroamericà, com marimba el més petit canvi. o samba. Qualsevol llengua, per minoritària que sem- Però no tots els neologismes de la música correspo- bli, sempre proporciona alguns xenismes relacionats nen a conceptes o estils moderns: també n’hi ha que amb els gèneres populars i amb els seus instruments apareixen associats amb la necessitat creixent de pre- emblemàtics. No hi falta ni el gaèlic, amb el bodhrán, cisió. Per al concepte «sonata per a dos instruments i ni el sard, amb el launeddas. Del basc tenim , baix continu» fa temps que truca a la porta l’expressió , zortziko, les grafies dels quals no cal dir que no no gaire encertada *trio-sonata, que, de fet, és un calc necessiten cap llengua intermediària. sintàctic de l’alemany i de l’anglès, que posen el com- L’hongarès i les llengües eslaves més occidentals plement davant del nucli del sintagma, al revés que les utilitzen l’alfabet llatí, però sempre ens poden causar llengües romàniques. La solució pot ser un altre calc, algun maldecap amb la pronúncia o amb algun dels però amb la sintaxi correcta: sonata a trio. seus signes diacrítics. De l’hongarès tenim csárdás i cimbalom —en darrer terme un llatinisme. Polca i polska no són el mateix ball ni tampoc és segur que els dos 7 Els manlleus exòtics noms tinguin la mateixa etimologia. El primer és txec i el segon, d’origen eslau però vehiculat per llengües Només ens resta afegir algun apunt sobre els manlleus escandinaves, inclòs el finès. Polonesa, de fet, és man- de llengües que podríem anomenar més exòtiques, lleu del francès, perquè fins i tot el polonès fa servir el sigui per llunyania lingüística o per la seva escas- nom francès per a referir-se al ball. Vaja, que resseguir sa influència sobre els corrents centrals de la cultu- els noms de tots aquests balls pot deixar més mare- ra europea, i que majoritàriament són també els més jat que ballar-los. Per això sovint pot ser més prudent recents. No cal dir que la seva incidència en el lèxic adoptar transcripcions pròpies, com fem amb masur- musical és molt petita pel que fa a conceptes gene- ca, que no escrivim amb z ni amb k, com fan altres rals, però pot ser molt important en els àmbits espe- llengües. cialitzats de les músiques ètniques, especialment per a Per a completar la panoràmica, només ens queden designar instruments i gèneres propis d’aquelles cul- els manlleus de llengües que no s’escriuen amb l’al- tures. Tots pertanyen a la categoria dels manlleus que fabet llatí, per als quals hem de recórrer a algun tipus hem anomenat xenismes, amb poca adaptació formal. de transcripció. Quan el manlleu no s’ha fet directa- N’hi trobarem que respecten l’ortografia de la llen- ment de la llengua d’origen ens pot haver arribat amb gua d’origen, quan aquesta s’escriu en l’alfabet llatí, una grafia mediatitzada per una llengua vehicular. El però també transcripcions basades en l’aproximació criteri més científic per a la unificació de grafies és fonètica, si presenten diacrítics difícils de reproduir el de les transliteracions establertes, avalades per les o bé provenen de llengües que utilitzen altres grafies. pròpies acadèmies o per les normes ISO. Però aques- En aquest darrer cas, també hi trobarem les translite- tes transliteracions tenen l’inconvenient que admeten racions més o menys establertes internacionalment. moltes marques diacrítiques i grafies que també poden Com a tots els àmbits, a poc a poc es van normalitzant induir a pronúncies errònies, raó per la qual el català manlleus que es poden incorporar al diccionari; però opta sovint per una transcripció pròpia. És el cas del quan la superespecialització converteix el lèxic en un rus, on podem trobar fins a tres maneres diferents per pou sense fons, s’imposen criteris més generals que a escriure els noms Rakhmàninov o Stravinski; però, permetin incorporar nous elements de forma gairebé en canvi, podem escriure ben tranquils balalaica, amb c. il·limitada. També és el cas de les diverses llengües de l’Índia, estan-

Articles 15 Terminàlia núm. 7 El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus Albert Romaní i Turullols darditzades per mitjà del persa i del sànscrit. Els noms que són instruments diferents. Amb els noms d’ins- dels seus instruments més popularitzats, sitar i tabla truments viatjarem fins al japonès, amb el seu koto i (o tablā) són perses. Per als més divulgats en sànscrit, el biwa, variant del pipa xinès. I fins i tot podem tenir com raga o tala, seria aconsellable seguir el mateix cri- l’agradable sorpresa que coneixem un mot hawaià: teri que l’anglès, que admet l’adaptació total i renun- ukelele. Potser algú podrà dir que, tractant-se d’instru- cia als incòmodes diacrítics. I, si l’anglès no ho ha fet ments tan exòtics, no té cap mèrit que els seus noms també amb, vina (vīnā), és només per evitar la falsa pro- també ho siguin, o que ja són ganes de veure-hi mots núncia [ vAine]. catalans. S’equivocarà: el nom del conjunt de percus- Els noms d’instruments àrabs, com darbuka, qānūn, sions indonèsies, gamelan, figura al Diccionari de la llen- rebab, ‘ūd —precursor del nostre llaüt—, presenten gua catalana (DIEC) com un mot ben normal. I el del també moltes vacil·lacions de forma, no només atri- seu principal integrant, el gong —una onomatopeia, buïbles als criteris de transliteració sinó també a les sí, però també d’origen indonesi—, no és un simple nombroses variants regionals. Per al xinès, transcrit xenisme sinó que ha esdevingut un genèric en català, actualment amb el sistema pinyin, cal ser molt cir- per tal com el podem aplicar a instruments similars cumspecte per no confondre el sheng, el zheng i el qin, que no siguin d’aquelles latituds.

Bibliografia

Fa b r a , Pompeu. Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932. Enciclopèdia Ca t a l a n a (1986). Gran enciclopèdia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Ca t a l a n a (1999). Gran enciclopèdia de la música. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. In s t i t u t d’Es t u d i s Ca t a l a n s (1995). Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana; Edicions 62; Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Palma: Moll; València: Edicions 3 i 4. TERMCAT, Ce n t r e d e Terminologia (2005). Manlleus i calcs lingüístics en terminologia. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT.

Notes 1. Una versió preliminar d’aquest article va ser presentada com a conferència plenària en la X Jornada de la Societat Catalana de Terminologia: «Els manlleus en la terminologia musical», celebrada el 24 de maig de 2012 a l’Institut d’Estudis Catalans.

Terminàlia núm. 7 16 Articles