L'atzarosa Vida Del Castlà Guillem De Santa Coloma
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
L’atzarosa vida del castlà Guillem de Santa Coloma Cristòfol Raïch Resum: Aproximació a la vida dels castlà Guillem II de Queralt Paraules clau Santa Coloma de Queralt, segle XIV, comerç, jueus Any 1310, mig setembre, la Figuerola Ahir a la nit va tornar a cavall Guillem de Santa Coloma amb ell ferit. Van obrir-li la porta, baixà del cavall i se n’anà a la seva cambra. Aquest matí l’hem trobat mort. No sabem com ni on va passar, però és clar que té una ferida mortal. Portava una carta a sobre on jo, com a batlle d’aquest lloc, hi he sobreescrit l’afer als marges de dalt i de sota *(1), tot i trametent-la al majoral de Santa Maria de Bell-lloc amb les seves despulles, atès que tots sabem que, des del 1307, quan encara exercia de castlà de Santa Coloma, hi té reservada sepultura *(1.2). El guardià que l’obrí va veure que anava de tort, com si anés molt cansat però, com que d’altres cops arribava begut, no va caure en el fet que anava ferit de mort. R.I.P., com he escrit dalt de la carta. El majoral, el rector notari Bernat Ferran i el regent del baró absent, Galceran de Miralles, sabran què s’ha de fer. He escrit “imperfecta mort” quan ell, que havia participat en tantes batalles mar enllà, deia que “la mort és orgullosa”. Retrocedim al 1309 quan en Guillem es trobava a la Figuerola, a primers d’octubre Vaig dimitir del càrrec de castlà el mes d’agost *(3) després que el jove baró Pere V de Queralt hagués delegat els seus poders en Galceran de Miralles, a punt d’emprendre un llarg viatge *(2). Ahir vaig fer-li de testimoni al Johan Rahich i a la seva esposa Galda del mas dels Martells, en un préstec hipotecari especial que atorgaren per dos-cents sous sobre el mas d’en Berenguer i la Galda de Fillol *(4). Demà mateix L’atzarosa vida del castlà Guillem / 103 haig de reconèixer un deute també de 200 sous a Galceran de Miralles, però hi anirà el meu procurador, el meu cosí matern Arnau de Bonviure *(5). Johan és el fill del meu ex-soci financer de fa vint anys, en Pere Rahich de Clariana,*(21) com li agradava anomenar-se d’ençà que vam formalitzar la societat -ff- Guillem de Santa Coloma & Pere Rahich de Clariana*(6), el maig de 1289, quan jo tenia 21 anys d’edat. En realitat, fins llavors, ell es deia Pere Rauric i era fill d’en Berenguer Gairós de Rauric, qui s’havia casat amb la meva mare vídua, Ramona Biure*(7) de segones noces, feia uns vuit anys. El seu pare havia mort aquell mes d’abril de 1289, quan tot just feia un any i mig que es dedicava al negoci financer, primer associat amb els Artau de Conesa i, poc després, en solitari. En Pere morí fa pocs mesos, però feia anys que no ens parlàvem. El temps ho cura tot!. No teníem en comú ni mare ni pare però, a més del fet que la meva mare Ramona havia contret segones noces amb el seu pare, ens havíem fet amics a Sicília on vam ser companys d’armes, quan el baró almirall ens hi va portar. És allà on començaren a anomenar-nos “els Rahich”, en combatre per la “regina Constança”, filla del rei germànic Manfred i esposa del nostre rei Pere. Allà, a la catedral de Palerm, hi ha la tomba de l’emperador germànic Frederic II, mort el 1250. El germà petit del nostre actual rei Jaume II, agafà el nom de Frederic III i va quartejar les àligues imperials germàniques amb les nostres quatre barres. En Johan Rahich és també el germà de llet del meu fill Ramon a qui, en néixer el 1290, li dèiem Pere però vam passar-lo a Ramon en atenció a la meva mare. Ambdós va criar-los, va alletar-los la Miquela d´en Ary, l’esposa del meu ex-soci. La meva estimada Maria Zanit havia quedat delicada post-part i no li pujava la llet, potser del disgust, que tot compta!, de quan na Margolina, la vídua del baró-almirall, no contenta d’haver-me foragitat del castell on jo exercia de castlà el setembre de 1289, va obligar-me a fer una cerimònia de casament amb la Galda Piquer el dia de Sant Bartomeu de 1290*(8). Van aprofitar que anava begut i que no estava casat per l’església catòlica amb la Maria. A ella la consideraven heretge i, seguint les tàctiques del vell inquisidor reial Ramon de Penyafort, consideraven nul·la la seva unió amb mi. 104 / L’atzarosa vida del castlà Guillem. L’endemà, un cop serè, vaig marxar amb una partida de cavallers de Sant Joan de Biure i de Llorac, on hi tenen comanda, que anaven a la guerra de Sicília on, com explico dalt, jo ja hi havia estat des del 1282, que vam desembarcar-hi, fins el 1285, que vam tornar amb la flota d’en Roger de Llúria, l’almirall de combat nomenat la primavera de 1283 pel rei Pere el Gran* (22). El meu baró era “almirall de les galeres” d’ençà del 1277, quan la flota que partí el 1282 encara no havia estat construïda. Aquell 1277 jo, un infant de nou anys, ja estava al seu servei per la mort recent del meu pare, el primer castlà Guillem de Santa Coloma, qui era cosí germà del baró *(9). Va ser el batlle del rei i de Girona, el jueu Astruc Ravailla, qui va encarregar la construcció de les galeres, comprant la fusta per fer-les al comte d’Empúries *(10). Amb en Guillem de Pontils i d’altres, havíem assistit al setge de la ciutat de Balaguer el 1280, on s’hi havien resguardat els grans nobles revoltats. Els segarrencs –com els Montpaó, els Oluja i els Timor-Queralt, amb el castlà d’Amposta i els cavallers hospitalers que tenien comandes a Llorac, la Guardia-Lada i Cervera–, vam romandre al costat del rei Pere .. i vam triomfar!. Quan ens estàvem preparant per assetjar Balaguer, vam sojornar uns dies dins del monestir d’Alguaire. L’abadessa Sibil·la d’Oluja es va queixar al comanador de Sant Joan pels homes armats que hi havia al convent. En Burdus de Timor i en Guillem de Llorac en foren testimonis documentals per part del rei Pere *(11) Havent fugit l’agost de 1290, no vaig tornar fins la primavera de 1294, quan vaig rebre la notícia de la mort de la meva mare Ramona Biure. Ella m’esmentava tres cops al seu testament del 1293 *(12). Aquí vaig trobar-me que la família de la noia que havia deixat plantada, els Piquer, s’havien emparat de la meva part de la societat ·ff· que tenia amb en Pere Rahich, li havien enretirat la tutoria a la Miquela, compensant- la amb 200 sous, confiant el meu fill a la Galda. Mossèn Bernat de Bianya s’havia lluït amb la seva sentència del desembre de 1292 quan jo era fora. Quatre folis quan, la venda d’un mas o un decret baronial, n’ocupen un com a màxim *(13). De tota manera, el març de 1294 *(14), el meu batlle Giner d’en Cleressó i el de na Margolina, encara s’havien repartit “rendes”, corresponents a un terç del preu total, seguint les normes establertes temps endarrere amb el meu pare *(9). Amb tot això, el meu ex-soci Pere Rahich continuava fent emprèstits en solitari com si no hagués passat res... Vam deixar-nos de parlar i vaig recuperar el meu fill Ramon fent-me valer com a “saig sarraí” *(8.1 i 16) --llavors definició honorífica d’un “guerrer victoriós”--, ja que na Margolina m’havia enretirat el càrrec de castlà en fer- me fora del castell el setembre de 1289. Amb el meu batlle i amic, Giner den Cleressó, vaig pignorar propietats per a “aliments pel meu fill Ramon de Zanit” *(15). El mateix L’atzarosa vida del castlà Guillem / 105 vaig tornar a fer el 1303 amb la ·ff· Marchi (16). Fins i tot vaig hipotecar una finca de Guialmons amb el jueu Isacó de Montealbo (17)*, deixant-la per declaració escrita al cavaller Guillem de Llorac*(18), llavors batlle de Santa Coloma per na Margolina. Vist que ella, com a vídua de l’almirall, continuava actuant de “regent”, en ser el seu fill Pere menor d’edat, un cop encarrilat tot, vaig tornar-me’n a la guerra de Sicília, on hi tenia força amics. L’any 1302, aquella guerra va acabar-se. Els francesos, els angevins i els nostres reis van signar un tractat de pau fins i tot amb el papa de Roma. Allà hi sobràvem i molts, milers amb dones i fills, van embarcar-se amb Roger de Flor vers Constantinoble on l’emperador d’Orient els va contractar. Altres, com Galceran d’Oluja i jo mateix, vam tornar a les nostres terres d’origen. Pel retorn en vaixell, en Galceran d’Oluja encara em recordava pels fets del setge de Balaguer i així ho va fer constar quan, l’agost de 1303, va vendre-li el molí de vent de les Oluges al meu fill Ramon, per intercessió meva *(19 i 20). El xicot tenia tretze anys i bé s’havia de guanyar la vida. Amb un molí fariner, el meu fill català, mai passaria gana!. Vaig aprofitar bé aquell estiu de 1303, amb el càrrec de castlà de Santa Coloma recent recuperat.