Del Cas Dels Catalans Al Cas De Catalunya

DDelel CCasas ddelsels CCatalansatalans aall CCasas ddee CCatalunyaatalunya

Josep Cruanyes i Tor, Josep Ferrer i Ferrer, Jordi Miravet i Sanç, Jaume Manel Oronich i Miravet, Agustí Soler i Regàs, Xabier Strubell i Pastor i Toni Strubell i Trueta. 1 Del Cas dels Catalans al Cas de Catalunya

Josep Cruanyes i Tor, Josep Ferrer i Ferrer, Jordi Miravet i Sanç, Jaume Manel Oronich i Miravet, Agustí Soler i Regàs, Xabier Strubell i Pastor i Toni Strubell i Trueta.

1 Primera edició: 2016 © Agustí Soler i Regàs 2016 Coberta i maquetació: Pere Vinyeta i Obiols Disseny gràfi c: Mercè Castillon i Vilar Arxiu fotogràfi c: Montserrat Manent

Memorial 1714 Moviment civil 11 de setembre As. Francesc de Castellví

Imprès a Impremta Badia carrer de Pintor Fortuny 16, 08001 – Barcelona

Dipòsit legal: B. 14798 / 2016 2 Índex

1. Introducció Jaume Manel Oronich i Miravet...... 5 2. El Cas dels catalans Agustí Soler i Regàs ...... 9 3. Josep Moragues, el diable del Montseny Xabier Strubell i Pastor ...... 27 4. El Memorial de Greuges de 1760 i el seu signifi cat Jordi Miravet i Sanç...... 39 5. JosepNarcís Roca i Farreras Toni Strubell i Trueta ...... 55 6. La primera proclamació de l'Estat Català: 1873 Josep Ferrer i Ferrer ...... 69 7. El Memorial de Greuges a Alfons XII de 1885 Josep Cruanyes i Tor ...... 79 8. La Solidaritat Catalana Josep Cruanyes i Tor ...... 91 9. La proclamació de la República Catalana Agustí Soler i Regàs ...... 105 10. El Cas de Catalunya Jordi Miravet i Sanç...... 121 11. Ressorgiment de l'independentisme després de 1939 Josep Ferrer i Ferrer ...... 143

3 4 Introducció Jaume Manel Oronich i Miravet Ex paer en Cap de Lleida Ex diputat al Parlament de Catalunya

Al món encara existeixen nacions sense el seu propi estat però poques a Europa reben tants intents d’eliminació sis- temàtica com Catalunya.

Quan qualcuna nació de tot el món ha rebut els mateixos o similars ferotges atacs com Catalunya per l’oblit i contra la seva història, contra la seva llengua (sobretot contra la seva llengua), contra la seva cultura i en general contra la seva existència, aquella nació ha desaparegut completament o en qualcuns casos en una o diverses de les esmentades parts de la seva existència ha estat assimilada. De vegades fi ns i tot s’ha tractat d’atacs menors i de menor intensitat que els rebuts per la nostra nació Catalunya i ha succeït el mateix: la desaparició. Malgrat aquests forts, múltiples i sovintejats atacs avui encara existim com a catalans. Quin miracle!

Durant l’existència del temps els pobles han defensat la seva identitat, la seva cultura, la seva llengua i la seva llibertat de distintes maneres, una de les quals consisteix en recordar a la ciutadania alguns dels seus fets i/o dels seus moments històrics importants.

Els catalans no ens cansem de donar a conèixer la nostra his- tòria en general i en les seves parts més concretes, en particular quan es tracta dels moments decisius i extraordinaris.

Hi ha però moments i/o fets que per diversos motius o fets i accions voluntàries dels adversaris i enemics de Catalunya són

5 poc coneguts per part de la ciutadania i cal sempre difondre’ls com més profundament millor i com a més gent millor.

Del Cas dels catalans al cas de Catalunya, esdevé la in- formació clara i fefaent de fets, accions i intervencions de persones i de col∙lectius de catalans, persones i col∙lectius tenaços i convençuts de les seves raons i drets per tal de defensar-se davant d’atacs sense raó, per tal d’impulsar demandes i realitzar accions per assolir objectius de dret que si més no, i no és poca cosa, quedaran o han quedat per la història i han sumat i sumaran a la relació d’aquells fets que encara demostren més fefaentment l’existència de la nostra nació com a tal. Accions i fets que ens fan omplir d’orgull i empenta per tal de continuar éssent el que som.

En aquesta publicació els autors, d’un inequívoc compromís patriòtic amb Catalunya, a més a més de moltes de les seves ocupacions de cada dia han volgut fer la tasca de difusió fent recordar o afegint accions i fets amb la fi nalitat de posar a disposició de la ciutadania aquests esmentats fets i accions o bé oferint noves opinions que senzillament cal que estiguin presents en la memòria dels catalans de totes les edats i tam- bé pugui ser una eina pedagògica al servei dels ensenyants. Segurament la tasca petita o gran però constant d’aquestes persones són avui també part constituent de l’expressió, quin miracle! Forjadors i/o consolidadors de petjades els podríem qualifi car.

Cal agrair amb força als autors per la seva voluntat, les seves intencions i el temps dedicat a la confecció dels distints articles puix segur que aquesta eina serà important i útil en el moment que vivim per tal que aquests fets i accions expli- cades augmentaran el convenciment que Catalunya només té una solució possible: la independència.

6 Moltes gràcies a tots ells pel seu servei al país.

Quan Felip V va ser derrotat en una de les batalles de la Guerra de Successió, un lloctinent seu (botifl er és clar) en justifi car la seva pròpia derrota digué:

"Esta es una nación en cuyos naturales con la urbanidad y civil trato, se encuentra cuanto se puede desear de las más racionales naciones; al contrario, irritándoles con severo tra- to y injuriosas voces son más feroces que los armenios tigres. Es nación que con galantería hace más que la más sujeta nación; con la fuerza, aborrecen el predominio y absoluta autoridad. porque nacieron y vivieron con Libertat" Guillem Ramón VIII de Montcada (1674-1727) Tinent General dels Reials Exèrcits de Felip V (Botifl er)

Només li mancà afegir-hi “Aquesta nació, quina resistència i resiliència és invencible i perdurarà en el temps...... !”

7 8 El cas dels catalans Agustí Soler i Regàs

Cas dels catalans era com es coneixia a les cancelleries europees, la qüestió catalana durant la Guerra de Successió, molt especialment a partir dels debats, negociacions i converses iniciats el 1712 i que acabaren amb els acords que portaren l'any 1713 als tractats d'Utrech i el de Rasttat l'any 1714.

«S'acosta la catàstrofe i la sort dels catalans es decidirà d'aquí a pocs mesos. Sí, per la intercessió amistosa de la Gran Bretanya, aquest poble és salvat de l'actual i imminent perill –que és el que crec que passarà, amb quanta raó se'ns considerarà per sempre com l'àngel de la guarda d'aquell poble rescatat, els descendents del qual revenciaran i veneraran el nom de la Gran Bretanya, i tot el món ens aplaudirà merescudament. Però si ho fem al revés i aquell poble és abandonat i perdut, no mereixerem la censura de tothom com a autors de la seva ruïna? El mot catalans, no serà sinònim de la nostra deshonra? D'altres pobles, alliço- nats amb el seu exemple, rebutjaran la nostra amistat; i quan s'esmenti la sort dels catalans, no se'ns aplicaran amb tota justícia les paraules del lema: «Aconsegueix el teu objectiu i, a ells, engega'ls al diable quan ja no els necessitis»?»

Aquestes paraules pertanyen al document Th e case of the catalans considere d’un opuscle polític publicat a Londres l'any 1714 pocs mesos abans de la caiguda de Barcelona a mans dels exèrcits castellans i francesos l'Onze de setembre. Aquest opuscle juntament amb Th e deplorable history of the catalans va aparèixer després de les llargues negociacions que s'iniciaren a Londres l'any 1712 i que culminaren en el tractat d'Utrecht l'11 d'abril de 1713.

9 Opuscle Th e Cas of the catalans considered

Els dos opuscles (que ben bé en podríem dir tractats) foren adquirits pel doctor Trueta que els va donar al seu gendre Michael B. Strubell el qual en féu una acurada traducció i foren publicats l'any 1992 en versió anglesa i catalana (Cu- rial Edicions Catalanes) i donen fe, tal com diu Strubell, que «els opuscles de contingut polític deixaren de ser un mitjà

10 informatiu per esdevenir un importantíssim element en la formació de l'opinió pública».

El 20 de juny de l'any 1705 s'havia signat el Pacte de Gènova entre el comissionat de la reina Anna d'Anglaterra, Mitford Crowe (comerciant d'aiguardent establert al Principat de Catalunya), i els dos comissionats catalans, Antoni Peguera i Domènech Perera, que tenien plens poders del grup dels Vigatans –primer nucli austracista aparegut a Catalunya– per tal que signessin el tractat amb Anglaterra en nom dels catalans. En aquest tractat, si Catalunya se sumava a la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria, Anglaterra es comprometia a garantir la conservació de les Constitucions catalanes fi ns i tot en el cas de victòria del borbó Felip V. Fou un pacte, com escriu Joaquim Albareda ( El “Cas dels catalans”. La conducta dels aliats arran de la Guerra de Successió 1705- 1742, Fundació Noguera, 2005) on «en el text, força breu, les constitucions són esmentades disset vegades, i s'hi justifi ca el trencament de la fi delitat a Felip V a causa de la nul∙litat del jurament fet a les Corts de 1701-1702, trencament fona- mentat, es diu, en l'amenaça militar sota la qual va ser efec- tuat, i en el fet que Felip V no va respectar les constitucions i va portar a terme una política repressiva contra els catalans, una vegada fi nalitzades les Corts».

L'ideari dels diferents estats de la Corona Catalano Arago- nesa es basava en la garantia d'un model constitucionalista i pactista on prevalia la defensa de les llibertats, lleis i drets de la pàtria a la fi delitat al rei si aquest no respectava les lleis i les institucions del país. El caràcter i la tradició absolutista dels borbons de la que Felip V n'era una bon representant tot seguint l'exemple del rei de França –el seu avi Lluís XIV, l'anomenat rei Sol– estava ben lluny de l'esperit de les constitucions catalanes.

11 La pujada al tron de Felip V, duc d'Anjou –nét del rei de França Lluís XIV i de Maria Teresa d'Àustria, germana de Carles II–, anava acompanyada des d'un bon principi del dubte sobre l'autenticitat del testament de Carles II, home feble i malalt a qui se'l coneixia per «l'embruixat», un testament manipulat i induït per les fortes pressions del cardenal Portocarrero que era al capdavant del partit francòfi l de la cort castellana i que provocà la reclamació de la cort d'Àustria per part de l'emperador Leopold I en nom del seu fi ll Carles.

Felip V de Castella (Felip IV de Catalunya-Aragó) prestà jurament a les constitucions d'Aragó a Saragossa, i a Bar- celona a les constitucions de Catalunya on assistí a les corts de 1701-1702. Ben aviat, però, es produïren les conculca- cions d'aquestes, fet que motivà l'alineació de bona part del Principat a favor del bàndol partidari de l'Arxiduc Carles d'Àustria.

Fins aquell moment, segons ens recorda Joaquim Albareda, «la base política de la unió de corones partia d'una concep- ció igualitària que consagrava la preservació dels pactes po- lítics, les lleis pròpies de cada regne i el manteniment de les fronteres duaneres». Algú, amb la prudència que cal emprar en aquest tipus de qüestions, ha volgut fer una comparació de la corona hispànica amb el que ha representat en certa manera la Commonwealth of Nations, o sigui, una agrupa- ció d'uns estats independents sota la «protecció» d'una mateixa corona. Sigui o no afortunada la comparació, i segons ens adverteix Albareda, «Igualment reconeixia la indepen- dència fi scal, així com la diferent contribució dels regnes en l'esforç imperial». Aquesta raó, la contribució econòmica, fou una de les qüestions que, junt amb el greu comportament de les tropes castellanes hostatjades arreu del territori

12 català, portaren als durs enfrontaments que a mitjans del segle XVII dugueren als fets que culminarien amb la guerra dels Segadors i que el 7 de juny de 1640 amb l'anomenat Corpus de Sang, els revoltats, a Barcelona, mataren el virrei Dalmau de Queralt, Comte de Santa Coloma, a més d'una dotzena de funcionaris reials.

L'obstinació del rei Felip IV i del seu braç executor, el comteduc d'Olivares, porten a una guerra oberta entre Catalunya i Castella. Pau Claris, a l'octubre, signa un pacte a Ceret, a la comarca del Vallespir, amb el representant del cardenal Ri- chelieu en el qual el rei de França es compromet a defensar el Principat. El 23 de desembre s'inicia la guerra contra Felip IV de Castella. Els esdeveniments fan que el mes següent, el 23 de gener, es proclamés a Lluís XIII com a Comte de Barcelona. Tres dies més tard, el 26 de gener, es produeix la gran victòria sobre les tropes castellanes comandades pel marquès de Los Vélez, a la muntanya de Montjuïc, a Bar- celona. Pau Claris, president de la Generalitat, proclama la República Catalana, república lliure sota la protecció del rei francès.

Capítol a part, però d'un interès especial per a l'esdevenidor, és el procés d'independència de Portugal en aquestes ma- teixes dates. Al regne de Portugal, després de la mort del rei Sebastià al Marroc, a la batalla d'Osar el Kebir, l'any 1578, es plantejà una lluita dinàstica que acabà guanyant Felip II de Castella el qual envià un exèrcit i es féu proclamar rei a les Corts de Tomar, el 1581. D'aquesta manera Portugal passà a formar part de la corona hispànica oscil∙lant entre el pacte polític i la mercè reial que, tal com ens diu Maria Àngels Pé- rez Samper (Catalunya i Portugal el 1640, Curial Edicions, 1992), «en conjunt es tractava d'una agregació de corones dins la línia de la tradició de la monarquia hispànica, però

13 també dins la línia de les exigències portugueses de salva- guarda de la seva pròpia personalitat diferenciada, i en això coincidia signifi cativament amb la Corona d'Aragó».

Tanmateix, l'1 de desembre de 1640, amb la Restauração da Independência, Portugal, cansada del tracte rebut de la corona hispànica i aprofi tant la situació de guerra al Principat de Catalunya deixava d'estar sota el domini de Castella i es constituïa en estat independent sota el nou regnat de la Casa de Bragança amb la proclamació del rei Joan IV de Portugal.

Els segadors tenien molt present que participaven en un an- tagonisme entre les autoritats reials i les institucions catalanes –el de segador no era pas un ofi ci sinó una feina tempo- ral– i per això donaven tot el seu suport al Consell de Cent i a la Diputació. Els enfrontaments entre les tropes castellanes i franceses, amb la participació dels miquelets pel mig, du- raren més d'una dècada. D'una altra banda, a Europa –iniciada l'any 1618– tenia lloc la Guerra dels Trenta Anys que s'acabaria amb la Pau de Westfàlia el 1648. La monarquia hispànica es veié obligada a reconèixer la independència de les Províncies Unides.

Malauradament, uns anys després, el 1659, la corona espanyola, regnant Felip IV, a través del Tractat dels Pirineus, cedí les comarques del Rosselló, el Confl ent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya, així com també part dels territoris bas- cos del nord, a la corona francesa. Amb aquest tractat el Prin- cipat de Catalunya perdé la seva segona ciutat més important, Perpinyà, així com un quinze per cent del seu territori. Ben aviat els habitants del que avui coneixem com a Catalunya del Nord es revoltaren contra el regne de França. La confi scació de l'impost de la sal fou considerat com un atemptat contra el jurament reial de respectar els privilegis de la capital del Ros-

14 selló, Perpinyà. La revolta dels pagesos, organitzats a través dels guerrillers que hom anomenà Angelets de la Terra durà més de deu anys (1663-1675) causant una repressió ferotge per part dels servidors del monarca. Tanmateix, el rei francès intentà bescanviar els comtats nordcatalans per Flandes a la qual cosa s'hi oposà el rei espanyol.

Si bé Felip V fou qui acabà defi nitivament amb les llibertats catalanes els intents d'annexió per part de Castella venien de lluny. En l'actuació dels que el precediren, Felip II, Fe- lip III i Felip IV –durant els segles XVI i XVII– en trobarem exemples prou il∙lustratius. Felip II (1527-1598) inicià l'intent de domini de Castella sobre els altres regnes. Segons Arnau Consul (Sàpiens núm. 160, setembre 2015) «Encara que Carles I, primer dels Habsburg i emperador d'Alemanya (Carles V), va respectar la pluralitat lingüística del seu vast imperi, el seu fi ll i successor, Felip II, va engegar una política deliberada de castellanització i de reforçament del control polític de la monarquia mitjançant un intervencionisme creixent en tots els àmbits de la vida pública a través de la Inquisició, dels virreis, de les reials audiències i del nomenament dels càrrecs eclesiàstics».

El seu successor Felip III (1578-1621) encara que amb diverses oscil∙lacions continuà amb aquesta política d'intent de domini. Va presidir a Barcelona les Corts (1599) en que va recollir un esplèndid donatiu d'un milió de lliures però al cap de ben poc les difi cultats i els enfrontaments entre Ca- talunya i la Monarquia Hispànica s'accentuarien. El nomenament de gairebé tots els virreis de fora de Catalunya i llur actuació serien el senyal més visible de l'intent d'introduir l'absolutisme. A la seva mort i la consegüent successió per Felip IV (1605-1665) el clima d'enfrontament s'accentuaria.

15 El comteduc d'Olivares, Don Gaspar de Guzmán, executor de la política de la corona, va posar en marxa les accions pertinents per tal d'annexar-se la Corona d'Aragó. Com deia Jeroni Pujades «Aquest Conde Olivares, Duque o Diable de San Lúcar, és estat sempre un perseguidor de la nació catalana”. Un fet prou explícit, com ens recorda Josep Fontana (La formació d'una identitat, Eumo editorial, 2014) era «El fet de nomenar un virrei, el bisbe de Barcelona Joan Sentís, abans que el nou rei hagués jurat les constitucions, vulnera- va les lleis sobre la vicerègia».

L'any 1624, Olivares adreça un document secret al rei, el Gran Memorial, on diu «Tenga vuestra majestad por el nego- cio más importante de su monarquia, el hacerse Rey de Espa- ña, quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Bar- celona, sinó que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Ma- jestad lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo».

Per tal d'aconseguir-ho li proposava diverses vies com la de crear «algún tumulto popular grande y con este pretexto me- ter la gente» o bé la castellanització de l'Església nomenant bisbes castellans per les diòcesis catalanes o el nomenament de virreis amb instruccions per a l'afebliment de les institucions del país com la Diputació del General. Olivares, amb l'aquiescència total de la Corona dels Àustries, comptava amb el suport de sectors infl uents per a intentar la unifor- mització de les lleis i institucions dels regnes «al estilo de Castilla» deixant ben clar que la castellanització seria la po- lítica ofi cial del rei d'Espanya.

A tot això caldria afegir-hi el control polític que s'exercia a

16 través de la Inquisició la qual cosa va provocar que es de- nunciés que l'inquisidor Ferran de Lloaces «volia destruir, si podia, les leys d'aquesta terra». A més a més s'hi afegia la gran diferència demogràfi ca entre Catalunya i Castella. Fontana ens diu que «l'escassa entitat demogràfi ca i econò- mica de la Catalunya d'aquell temps la feia poc important per als reis de la casa d'Àustria, que l'únic que volien d'ella eren diners per pagar les seves guerres».

En poques dècades, l'imperi hispànic, passà de ser un dels més rics del món a patir un declivi econòmic i social impa- rable tot perdent la seva hegemonia a Europa. Als Àustries només els faltava haver de fer front a les responsabilitats del continent americà. Els reis envoltats d'una cort indolent, feixuga i plena de paràsits es veien impotents de fer front al que tenien al davant. Mentre Europa, molt especialment la zona d'infl uència angloholandesa, anava avançant tot mo- dernitzant-se, la corona espanyola es mantenia sota el mateix tarannà de cent anys enrere. Castella fornia de funcionaris les terres de l'imperi a les que mirava d'extreure'n tot el suc possible. Aquesta política necessitava de la mà d'obra indígena. En aquest sentit cal recordar que l'ocupació espanyola representà un dels genocidis més grans que mai ha conegut el planeta terra. L'arribada al poder de la dinastia borbònica no signifi cà cap canvi en aquest sentit. Val a dir, tanmateix, que els territoris de la Corona Catalano Arago- nesa, fi dels a les seves lleis i constitucions, seguien per camins ben diferents als d'infl uència de la cort castellana.

A l'inici del seu regnat Felip V –seguint els consells del seu avi Lluís XIV–intentà fer-se estimar pels súbdits dels regnes de la Corona Catalano Aragonesa. El 30 de setembre de 1701 jura les constitucions a Barcelona i assisteix a les corts (1701-1702) accedint a diversos precs dels catalans rebent

17 en compensació –sempre que les constitucions fossin res- pectades– un donatiu de dotze milions de lliures. En aquest mateix any 1701, el rei va a Figueres on es casa amb Maria Lluïsa de Savoia el 3 de novembre a l'església de Sant Pere de la capital de l'Empordà. Ell tenia divuit anys i ella tretze.

La pujada al tron d'Espanya d'un rei francès preocupava Anglaterra que cercava un equilibri a nivell europeu, equilibri que entenia es trencava davant el bloc format pels regnes de França i Espanya. El 7 de setembre de 1701, a la ciutat de la Haia, es signa el tractat de la Gran Aliança entre Anglate- rra, les Províncies Unides i el Sacre Imperi al qual tot seguit si sumaren Savoia i Portugal. Seria l'inici de la Guerra de Successió a Europa.

A les terres catalanoaragoneses, especialment al País Valen- cià i al Principat, cada dia anaven en augment els recels envers el nou monarca –un príncep francès educat i crescut en l'adscripció a l'absolutisme regi– tot veient que les constitucions eren constantment conculcades. La por a veure anul∙lades les llibertats tant en l'ordre individual com en el col∙lectiu féu créixer l'oposició al borbó. Amb tot això cal subratllar que bona part de l'alta noblesa catalana es queda a Madrid amb el monarca borbònic qüestió que caldrà tenir ben present per entendre què signifi cà el que s'anomenà col∙laboracionisme dels botifl ers. Aquest malnom de botifl er quedà per sempre més en el vocabulari català com a sinònim de traïdor a la causa catalana.

El braç executor de la política anticatalana del monarca bor- bònic fou Antonio Fernández de Velasco, virrei de Catalun- ya entre els anys 1703 i 1705 i que ja havia estat virrei els anys 1696 i 1697. La seva actuació féu créixer l'animadversió cada dia més nombrosa de sectors molt diversos de la po-

18 Ermita de Sant Sebastià, Santa Eulàlia de Riuprimer blació catalana, tant entre la petita i la mitjana noblesa, com en els sectors religiosos, pagesos i menestrals –com quedà palès en un fulletó publicat a Barcelona titulat Clamors de Barcelona, al tirà govern de Velasco– la qual cosa féu que a partir del Pacte dels Vigatans (17 de maig de 1705) els comissionats Parera i Peguera signessin a Gènova el pacte amb el comissionat de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe. Tanmateix, un any abans, el maig de 1704, una fl ota anglesa amb forces austríaques sota el comandament del príncep Jordi de Darmstad (que havia estat virrei entre el 1698 i el 1700) s’havia presentat davant de Barcelona; la ciutat, però, tant el Consell de Cent com la Generalitat, no respongué i la fl ota hagué de marxar. Velasco va actuar amb una repressió implacable contra els que considerava els conspiradors, des de consellers i membres de l’Audiència i de la Diputació fi ns a cavallers, religiosos, menestrals i personatges com Narcís Feliu de la Penya o Ramon Vilana Perles, el qui més endavant arribaria a ser Secretari d’Estat de l’imperi austríac.

19 A la primeria de juliol de 1705 s’iniciava la revolta a la comarca d’Osona amb l’ocupació de la ciutat de Vic. El 22 d’agost apareixia de nou la fl ota dels aliats que desembarca- ren les seves tropes i assetjaren Barcelona capitulant Velas- co el 9 d’octubre. L’arxiduc Carles entrava a la ciutat el 22 d’octubre i el 7 de novembre jura les constitucions i és coronat com a Carles III. Catalunya entrava de ple en la Guerra de Successió.

Aquesta guerra, com ens diu Josep Fontana, tenia diverses dimensions, com si fossin diverses guerres: «va ser, evidentment, una guerra internacional per l’equilibri europeu en què les potències implicades van lluitar pels seus propis motius, fi ns que van decidir fer la pau quan cada una d’elles va arribar a un arranjament que li convenia, amb la més absoluta indiferència pels interessos i les vides dels catalans, que havien utilitzat com a peons en una partida els veritables objectius de la qual se’ls havien ocultat». Catalunya, com quedà ben clar, acabà sent moneda de canvi entre les diferents potències i molt especialment per part d’Anglaterra que traí el pacte signant.

Entre el 1706 i el 1710 la guerra tingué oscil∙lacions molt importants. Les tropes borbòniques assetgen Barcelona el març del 1706. Són derrotades i fugen a la desbandada. Fe- lip V ha de fugir per l’Empordà i el Rosselló. Als pocs mesos, pel juliol, els austriacistes entren a Madrid i l’Arxiduc Carles és coronat rei però, tanmateix, davant l’oposició en que es troba n’ha de marxar. Un fet que capgira l’estat de la guerra serà la batalla d’Almansa, el 1707. Les tropes borbòniques envaeixen el País Valencià i l’Aragó i es proclama el Decret de Nova Planta que acabarà amb les seves constitucions i les llibertats. Tot i així Carles II torna a entrar a Madrid el 1710 d’on ha de tornar a marxar als pocs dies.

20 Un altre fet que donarà un tomb a la guerra a tot Europa és l’adveniment del partit tory al poder a la Gran Bretanya (el 1707 s’havia signat la Union Act entre la corona anglesa i l’aristocràcia escocesa, a l’esquena del sentir majoritari del poble escocès, creant-se el Regne de la Gran Bretanya) la qual cosa feu que la política anglesa donés un gir de 180 graus i es dirigís a aconseguir la pau sense tenir present el pacte signat amb els catalans. Es consumà l’anomenada traï- ció anglesa en què la reina Anna, malgrat el Pacte de Gèno- va, a canvi d’un important benefi ci comercial amb les colò- nies espanyoles d’Amèrica, abandonava la causa catalana als desitjos de Felip V. En el tractat de pau provisional signat pel maig del 1713 entre Bolingbroke, representant de la reina Anna, i Monteleón, representant de Felip V, en l’article dotzè s’atorgava a la Gran Bretanya «el asiento de negros» on es quantifi cava la xifra del tràfi c de 4.800 negres l’any per un període de trenta anys. El tràfi c d’esclaus doncs fou una de les peces importants que decidiren la guerra i la sort dels catalans.

Un tomb defi nitiu representà la mort de l’emperador aus- tríac Josep I, el 17 d’abril de 1711, la qual cosa signifi cava un canvi important en el panorama de l’equilibri europeu al coronarse a Viena, el desembre de 1711, com a nou emperador d’Àustria. D’immediat, secretament, s’iniciaren negociacions de pau amb França. Finalment, el 13 d’abril de 1713, es signa el tractat de pau a Utrecht en el si bé formalment la reina Anna li dóna el vist i plau per l’article 13 del tractat on es diu que Felip V garantia la vida i els béns dels catalans però en referència a les seves lleis i institucions no- més es comprometia que tinguessin «tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles», article que era tot un artifi ci on el representant anglès Bolinbroke intentava justifi car el vergonyant comportament de la reina

21 Anna per haver de justifi car l’abandonament dels catalans a mans dels borbònics.

Un mes abans, el 19 de març, l’emperadriu Elisabet abandona Barcelona acompanyada per una bona part dels dirigents austriacistes entre els que destaca Ramon de Vilana Perles, «el català amb més poder que mai no ha tingut Catalunya» com ens diu Sebastià Sardiné al seu detallat i acurat estudi sobre la vida del Canceller i cap de la diplomàcia imperial Jo, Vilana Perles (Pagès editors, 2013) i quedant el mariscal Starhemberg com a virrei tot preparant la marxa de les tropes imperials pel mes de juliol la qual cosa tindria lloc pocs dies després del conveni signat a l’Hospitalet el 22 de juny.

Catalunya quedava doncs abandonada per aquells que l’havien esperonat a prendre part en la guerra de successió europea tot prometent-li ajut i protecció i, molt especialment, el regne britànic, fet que ha quedat plasmat de manera minuciosa i contundent per Antoni Muñoz i Josep Catà a La traïció anglesa (Llibres de l’Índex, 2009) on en la seva presentació es diu ben clar que «aquest treball és la nostra aportació a la refl exió entorn de les circumstàncies internacionals que van fer possible l’eliminació de l’Estat català i del seu progressista sistema pactista, estroncant la seva evo- lució cap a un parlamentarisme avançat».

Tarragona va ser ocupada d’immediat per les tropes borbò- niques, el 14 de juliol. El general Rafael Nebot amb uns 1300 soldats entre cavalleria, infanteria i miquelets no va poder alliberar-la. Tanmateix arreu del territori català operaven diverses forces resistents. Segons Fontana «només restaven al Principat sense rendir-se Barcelona, Cardona i Castell Ciutat, si bé les partides de miquelets manades per cabdills com Francesc Macià «Bac de Roda» (traït i penjat a la forca

22 a la ciutat de Vic), el general Moragues, els germans Desvalls (un d’ells, Antoni, marquès del Poal, vindria a ser el cap de les forces catalanes fora de Barcelona), Ermengol Amill o Pere Joan Barceló «Carrasclet», entre d’altres, recorrien el país contribuint a mantenir una resistència endèmica, ali- mentada pel malestar que causaven les exigències de diner per part de militars fi lipistes».

A Barcelona, la Junta de Braços, reunida el 30 de juny al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, després de moltes deliberacions, decideix continuar la defensa a ultrança amb el suport del braç reial o popular i el braç militar en un comunicat en que s’anuncia «defensar lo Principat per la conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que nostres antecessors a costa de sa sang glorio- sament alcançaren i nosaltres devem, així mateix, mantenir». Comença així el setge de Barcelona que duraria tretze mesos. La ciutat és encerclada per terra i mar i resisteix en bona part gràcies a les provisions que li arriben de Mallorca i Eivissa (es féu popular la frase «ja arriba el rebost de Ma- llorca!». A l’agost la ciutat envia el general Nebot i el diputat Berenguer amb un contingent d’uns mil cinc-cents homes a intentar aixecar el territori. L’expedició fracassa i sols aconsegueix que s’efectuï una repressió brutal i salvatge sobre les poblacions que els acolliren les quals foren escarmentades amb incendis i execucions en massa.

A partir d’aquest moment la guerra prenia un caire molt més dur si això era possible. L’ofensiva fi nal contra Catalun- ya porta l’estat major borbònic a dur una acció repressiva exemplaritzant «destinada a suprimir dràsticament qualsevol indici de dissidència», com ens recorda Josep M.Torras i Ribé a Felip V contra Catalunya (Rafael Dalmau, Editor, 2005) on, com a exemple, a principis de 1713 Felip V ja ha-

23 via ordenat al duc de Pòpuli exercir la repressió més sagnant tot dient que «si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadia de querer defenderse [...] se les pasará a todos a cuchillo, y se haga ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstina- dos y ladrones, convendrá se execute así para escarmiento de los otros». Torras i Ribé ben explícitament ens recorda que «aquestes ordres taxatives de Felip V van convertir les operacions d’ocupació de Catalunya manifestament en una guerra d’extermini, conduïda pels generals borbònics amb un acarnissament inimaginable».

A Europa el «cas dels catalans» es convertia en la qüestió més difícil de resoldre. El 6 de març de 1714 se signà a la ciutat alemanya de Rastatt el tractat en que l’Imperi Aus- tríac s’incorporava a la pau d’Utrecht sense, però, aconseguir que Felip V es comprometés a respectar i mantenir les lleis i les institucions pròpies del Principat de Catalunya i del Regne de Mallorca. Era clar que seguirien el mateix camí que l’Aragó i València amb els decrets de Nova Planta del 1707 en que les llibertats foren totalment conculcades. Un fet que alenà algunes esperances fou la mort de la reina Anna l’1 d’agost de 1714. El seu successor, Jordi I de la casa de Hannover, va donar ordres a l’ambaixador britànic a París perquè pressionés Lluís XIV a fi de que obligués al seu nét Felip V a respectar les lleis i constitucions catalanes. No va obtenir resultats del rei francès i, aleshores, a petició de l’ambaixador català Dalmases el nou rei britànic es va comprometre a concentrar la fl ota britànica davant Barce- lona per tal d’aconseguir un alto al foc i a fer el possible per salvar Catalunya.

Malauradament aquest canvi d’actitud de la corona britàni- ca arribà massa tard. Barcelona caigué l’Onze de setembre

24 de 1714 i malgrat els pactes signats en la seva capitulació començà una repressió indiscriminada arreu del territori, que quedaria segellada amb el Decret de Nova Planta del 16 de gener de 1716. Al novembre de l’any 1715 s’havia promulgat el Decret de Nova Planta per Mallorca i Eivissa que havien caigut en mans borbòniques a primers de juliol del mateix any. L’illa de Menorca havia quedat en mans de la corona britànica a partir del 1708. Es calcula que entre 25.000 i 30.000 catalans van haver de prendre el camí de l’exili, la majoria acollits a Àustria tot establint-se arreu dels territoris de l’imperi.

A Catalunya, malgrat la repressió constant, es mantingue- ren grups actius de resistència guerrillera comandats per ofi cials que havien participat a la Guerra de Successió. Un dels principals capitostos guerrillers fou Pere Joan Barceló, «el Carrasclet», que lluità aferrissadament contra les tropes fi lipistes fi ns que va haver de prendre el camí de l’exili. Euro- pa anà oblidant les seves responsabilitats i el cas dels catalans desaparegué pràcticament de les agendes de les diverses po- tències. Tanmateix, amb Catalunya ja en mans borbòniques però no encara Mallorca, el parlament britànic va elaborar un informe sobre l’actuació del govern tory considerant cul- pables els ministres Harley i Bolingbroke i el responsable de les forces britàniques al continent, el duc d’Ormond. En l’informe presentat al parlament, referint-se al cas dels catalans es deia que aquests «havien estat abandonats i deixats en mans dels seus enemics contràriament a la fe i l’honor».

Tot i així, l’any 1719 la causa catalana es va tornar a revifar a partir del Tractat de la Haia que va posar fi a la Guerra de la Quàdruple Aliança presentant l’emperador un document on es demanava fossin restablerts «els privilegis, lleis, furs, constitucions, honors preeminències i prerrogatives que

25 gaudien quan va començar la present guerra...». Els ambaixadors de Felip V van contestar «que tenen ordre que no s’acordi res més a favor de Catalunya que el que es va fi xar en l’article 13 del Tractat d’Utrech». Els ambaixadors brità- nics tampoc varen fer res. El 30 d’abril de 1725 es va posar fi –des de l’àmbit diplomàtic– a la Guerra de Successió amb el Tractat de Viena signat entre Carles VI i Felip V on aquest es comprometia a atorgar una amnistia als austriacistes i a retornar-los els béns confi scats durant la guerra i la postguerra. La repressió borbònica, tant en l’àmbit fi scal (amb la imposició del cadastre) com en el cultural i el lingüístic (amb la prohibició de la llengua catalana en l’àmbit públic) no tingueren aturador. El cas dels catalans s’acabava ofi cialment.

La lluita del poble català, tot i la continuada repressió bor- bònica, continuà.

26 Josep Moragues, el Diable del Montseny. El Braveheart català Xabier Strubell i Pastor

En el decurs del 3r Centenari dels Fets de 1714, l’any 2014, Catalunya va donar-se un bany d’història, recordant la pè- rdua de les seves institucions nacionals i el signifi cat profund de la Guerra de Successió a Catalunya. Es van celebrar actes remarcables i, sobretot, es va crear el Centre Cultural del Born, important referent tangible de la memòria his- tòrica setcentista al cor de Barcelona (lloc de la memòria que l’actual ajuntament de Barcelona amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant sembla que aviat s’escarrassarà a desca- feïnar). En paral∙lel, el període va estar marcat per l’aparició estel∙lar de la novel∙la Victus, de Sánchez Piñol –un autèn- tic èxit editorial– i d’altres obres literàries i teatrals més que, en conjunt, van crear un ample cor de celebracions de l’esdeveniment arreu del territori. Ara, però, a la primavera de 2016, potser hem sortit del període sense haver tret prou suc a algunes de les biografi es concretes d’aquest vital pe- ríode de la guerra que ens ajudarien a comprendre’n el re- refons més humà. La de l’heroi Josep Moragues, biografi at per Antoni Pladevall i Font a «El general Moragues. Heroi i màrtir de Catalunya», sens dubte en seria una.

Pladevall ens narra com Josep Moragues va ser un militar d’alta graduació en el bàndol austriacista o «vigatà», durant la Guerra de Successió. La seva extracció social era pagesa de posició mitjanament acomodada. Va néixer l’any 1669 al Mas Moragues, un mas modest plenament encarat al massís del Montseny a la pedania de Joanet, al que avui és munici- pi de Sant Hilari Sacalm (la Selva). Avui el mas, deshabitat, està dret però és en condicions precàries de conservació en ser utilitzat com a magatzem agrícola.

27 Mas Moragues, a Joanet

Com molta gent de la plana de Vic i la comarca d’Osona, Moragues es va sentir lligat per una fi delitat de tipus comarcal, però també familiar i quasi de «clan» –en paraules de l’historiador Antoni Pladevall i Font– als osonencs que feien front a les agressions que patia la comarca a mans d’exèrcits estrangers. Aquestes van venir primerament en forma de constants incursions i pillatges de tropes franceses durant l’anomenada Guerra dels Nou Anys, fets militars que en part eren conseqüència del procés posterior a la Guerra dels Segadors (acabada el 1659). En aquell temps, França se sentirà amb legitimitat i ambició per atacar les comarques frontereres d’una Catalunya que havia estat un protectorat francès durant aquella guerra. Per repel∙lir aquests atacs, la pròpia comarca d’Osona constituirà una companyia co- mandada pel Veguer i que tindria una indubtable efi càcia militar. Després, aquesta força vigatana es transformarà en

28 una part integrant de l’exèrcit austricista per participar en la Guerra de Successió a l’àrea central catalana.

L’entrada de Catalunya a la Guerra és un pas que s’anirà or- dint en els primers temps del regnat de Felip V, IV de Cata- lunya. Com a raons per explicar aquest posicionament caldria fer esment a diversos factors: la política repressiva del virrei, el sentiment antifrancès de les comarques frontereres i la creixent simpatia per la causa del bàndol del pretendent Carles d’Habsburg que oferia majors garanties per a les llibertats i institucions catalanes que no pas el Borbó coronat l’any 1700. Es va produir una aposta decidida per part de les institucions catalanes per les potències de la Gran Aliança de la Haia signada el 1701 per Àustria, Anglaterra i Holan- da, països als quals s’hi afegiran Portugal i Savoia el 1703, i fi nalment Catalunya, amb el pacte bilateral signat per An- glaterra i Catalunya, el 20 de juny de 1705.

Molta part d’aquesta activitat tindrà com a epicentre la comarca d’Osona, diversos dels prohoms de la qual formaran part de les negociacions amb Anglaterra i entraran en contacte amb el representant de la Corona Britànica, Mitford Crowe. Com a contrapartida a l’esforç britànic per expulsar Felip V, els anglesos exigien una aportació de sis mil homes per part catalana. Aquests homes havien de facilitar el desembarcament aliat a Barcelona. Osona havia de ser una de les comarques capdavanteres en el reclutament d’aquesta força armada.

Com va esbrinar Antoni Pladevall –i com ja hem insinuat abans– l’associació de Moragues amb la causa vigatana li vindrà per raons familiars i de veïnatge. Casat el 1693 amb Cecília Regàs, fi lla de Joan de Regàs, un home infl uent de la comarca. L’entrada de Moragues en els afers públics i mili-

29 tars sembla que no es produiria fi ns l’any 1705, aproximada- ment. Abans d’aquella data, sembla portar una vida normal de pagès, tot i que sabem que realitzava una activitat guerrillera secundària contra les incursions franceses a partir de 1694. Moragues va prendre part en diversos enfrontaments que es van produir amb els exèrcits francesos. Tot i que no ho podem assegurar, sembla que formaria part d’un cos comarcal irregular, a les ordres del Veguer de Vic, en Ramon Sala i Saçala. És d’aquest ambient guerrer que al costat de Josep Moragues surt tota una generació de lluitadors, entre els quals destaquen en Josep Mas de Roda, en Francesc Macià –àlies, Bac de Roda– i els germans Puig i Sorribes, entre d’altres. Formen part d’un nucli de lluitadors que han adquirit experiència militar en accions contra els francesos.

En Josep Moragues pren rellevància com a home de confi ança, reclutador i –possiblement– caporal d’aquest cos armat comarcal que neix a instàncies del veguer Sala, per per- seguir els invasors francesos. Es tracta d’una lluita guerrillera irregular de grups de paisans contra un exèrcit d’ocupació, segons la descriu l’historiador Pladevall. D’aquest període guerriller (1694-1704), en Moragues adquirirà una gran ex- periència i es guanyarà la confi ança dels superiors que mar- caran el seu propi futur com a militar. Paral∙lelament a això, guanyarà petites victòries locals i adquirirà dots de comandament en la guerra de guerrilles per terres osonenques i gi- ronines. Un personatge molt important en la futura carrera de Moragues serà el príncep Jordi d’Hessen Darmstad, que arribarà a ser anomenat capità general i lloctinent de Ca- talunya. Moragues hi entrarà en contacte cap a l’any 1695 en el marc de la campanya contra els francesos. El príncep tindrà un paper molt destacat en l’adhesió de molts catalans a la causa de l’Arxiduc Carles. Amb el desembarcament dels aliats de l’Arxiduc Carles a Montgat, el 22 d’agost de 1705,

30 la carrera militar de Moragues prendrà una nova dimensió. En aquell moment es va formar un cos d’exèrcit, sota les ordres de l’Arxiduc, compost per catalans d’arreu i aliats desembarcats amb l’Arxiduc. Aquest episodi va desembocar en la presa de Barcelona, el 9 d’octubre, i la coronació de Carles com a rei, el 7 de novembre de 1705. El fet més negatiu, però, serà la mort per bala del príncep Jordi en la presa del castell de Montjuïc, acció en la què prenen part tropes vigatanes. Serà precisament per agrair aquesta parti- cipació vigatana en la presa que l’Arxiduc Carles atorgarà la graduació de coronel a diversos dels seus homes destacats, la qual cosa els conferia un rang equivalent a capità en el cos de Guàrdies Reials Catalans que s’acabava de crear.

A partir de la presa defi nitiva de Barcelona i la seva àrea, Moragues i la resta d’ofi cials vigatans alternaran les seves activitats militars entre Barcelona i les comarques, on hi acudeixen per a reclutar més tropa i recaptar diners per a la guerra. Quan a la primavera de 1706 els borbònics inicien un setge per recuperar la ciutat de Barcelona, els vigatans tornen a Barcelona tot burlant-ne el setge i col∙laboren en la defensa de la capital catalana fi ns a l’arribada de reforços aliats el 8 de maig i la consegüent retirada borbònica.

A la primavera de 1707, a Moragues se li encomanarà una nova missió. La de dirigir la defensa de la frontera pirenai- ca contra les incursions a l’àrea de l’Alt Urgell, amb un radi d’acció que anava de la Cerdanya a la Ribagorça. Aquest nomenament com a governador de l’important castell de Castellciutat, a prop de la Seu d’Urgell, dóna una idea de la vàlua per al comandament que els austriacistes atorgaven a Moragues. El seu posterior ascens a general de batalla és mes difícil de datar, però es probable que vingués provocat pels seus èxits en la defensa de la frontera.

31 Un cop desaparegut el príncep Jordi, Moragues comença una important correspondència amb el mariscal Guido de Starhemberg, nou comandant en cap de les forces austricistes a Catalunya. Moragues s’havia anat destacant com a bon estrateg i hàbil gestor de tot un sistema d’espies que vigilaven els moviments del duc de Noailles, cap dels exér- cits francesos que assolaven la Cerdanya, l’Empordà, la Garrotxa, i, més tard, la mateixa Plana de Vic. Malgrat tot, l’any 1710 va transcórrer amb certa tranquil∙litat perquè les accions bèl∙liques es van traslladar a l’Aragó i Madrid amb l’avenç de l’exèrcit austricista per terres castellanes. Tanma- teix, un cop iniciat el 1711, la guerra va canviar de signe de nou. Al gener de 1711, Girona havia de capitular i la missió de Moragues de defensar la frontera es complicava.

Ara bé, el que realment va canviar el curs de la guerra, i la sort de Catalunya, va ser l’alteració dels equilibris internacionals que es van produir en aquest període. El germà de l’arxiduc Carles, l’Emperador Josep I, va morir prematurament als trenta-dos anys, sense deixar descendència mas- culina. Això va fer recaure en l’arxiduc la corona imperial, esdevenint l’emperador Carles VI del Sacre Imperi roma- nogermànic. Anglaterra i bona part dels aliats s’oposaven que el recent coronat emperador Carles VI fos també rei d’Espanya en morir l’emperador. Aquest fet provocà la seva progressiva retirada de la guerra en l’àmbit peninsular i la creació d’un nou equilibri internacional amb el Tractat d’Utrecht (1713). Aquest fet va fer trontollar greument el potencial bèl∙lic dels catalans.

Acte seguit, i un cop aclarit el panorama i afeblit la defensa del Principat, el duc de Berwick va començar una ofensiva amb vint mil homes contra Barcelona, davant la qual els catalans –amb l’ajut dels pocs austríacs, alemanys i llombards

32 que hi quedarien– no tindrien gaires opcions. En haver signat les potències aliades l’acord amb els francesos, amb el reconeixement de Felip V com a rei d’Espanya, l’ofensiva dels borbònics per reclamar el territoris catalans que els faltaven fou inclement. La cosa s’agreujaria quan també Àustria va pactar la seva retirada –el 22 de juny de 1713– amb la qual cosa Catalunya es quedava pràcticament sola a mercè dels borbònics. Barcelona aviat va quedar aïllada i envoltada de tropes borbòniques. El 24 de juny de 1713, Starhemberg comunicava a Moragues que quedava lliure de la fi delitat a Carles III.

És en aquest punt que comença el gir fi nal en la carrera militar de Moragues. Malgrat la negativa evolució dels fets polítics, decideix no lliurar la posició de Castellciutat a l’enemic. En prendre aquesta decisió, feia costat a la decisió presa a Barcelona, per la Junta de Braços –l’autoritat supre- ma a Catalunya– que decideix continuar la guerra contra Felip V. Així, el dia 9 de juliol, es feia una crida general a les armes. Barcelona, Cardona i Castellciutat són les places fortes que encara resisteixen, a més d’un munt de partides resistents, dedicades principalment a la guerra de guerrilles, repartides pel territori. En desfer-se el vincle militar entre austricistes, amb la retirada aliada, formaran part d’una àmplia reconversió de les tropes catalanes fi dels al rei Carles en un cos militar d’obediència catalana enfrontat als invasors borbònics.

En aquesta determinació valenta acompanyen Moragues dos homes que a partir d’ara seran bàsics en el desenvolupament dels fets: Francesc Sanç i Ramon Moga. Aquest darrer era religiós, un sotsdiaca segurament d’origen aragonès que, segons les cròniques, farà de secretari de Moragues. Sabem que després d’aguantar un temps a Castellciutat, es

33 Bust General Moragues, plaça Major de Sort veuen obligats a negociar la rendició de la plaça, signant pactes que en gran part no seran observats pels borbònics. El cert és que el 29 de setembre els borbònics entren a Cas- tellciutat. A partir d’aquest moment, Moragues anirà a Sort –d’on era la seva segona dona, Magdalena Giralt– on pre- pararà reforços de tropa en cooperació amb els centres de resistència del Pallars i amb l’ajut del governador de Cardo- na, Manuel Desvalls. A aquestes alçades, Barcelona ja estava sent assetjada pels borbònics. Moragues encara decidirà intentar reprendre Castellciutat, probablement al febrer de

34 1714, quan sabem que Ramon Moga tenia assetjada la plaça. Malgrat tot, aquest intent resultarà infructuós.

Com a conseqüència d’aquesta evolució, el marquès de Poal i els consellers de Barcelona demanen a Moragues que s’aboqui a la guerra de guerrilles, principalment a la Garro- txa i el Berguedà. Poal és ara comandant general de les partides encarregades d’intentar trencar el setge de Barcelona. Entre juny i setembre de 1714, comença la darrera etapa de la participació de Moragues a la guerra amb la defensa de Barcelona com a prioritat. L’estiu de 1714 troba Moragues a la comarca que l’ha vist néixer, Osona, i també a la Selva. El duc de Berwick l’anomena «el diable del Montseny» per les considerables pèrdues que fa patir a les seves tropes.

Els patriotes catalans de dins i fora de la capital catalana fan un darrer esforç heroic per endarrerir el dramàtic fi nal que es temia: la submissió del país a les lleis de Castella i al poder absolut dels borbons, tal com havia passat a l’Aragó i València. Catalunya, ocupada i trossejada, amb un enemic molt superior que reuneix els exèrcits conjunts de l’Espanya borbònica i França, resisteix aquests mesos com pot amb l’esperança que la promesa d’ajut d’alguna potència internacional pugui materialitzarse. Després d’una heroica resistèn- cia de 14 mesos, Barcelona es veu forçada a rendirse l’Onze de setembre. El marquès de Poal encara va manar a Mora- gues i altres líders de fora de Barcelona que s’arrepleguessin al castell de Cardona, darrer bastió que encara queda en mans dels catalans. Uns dies després, també Cardona es ren- dirà i signa la capitulació el divuit de setembre.

Sabem que Moragues va pensar que a Sort –lloc d’origen de la seva segona dona– es trobaria segur i és cap allà que es va dirigir. Però aviat va veure que havia d’anar a Barcelona

35 per mirar de buscar una via per marxar del país, una sortida buscada per milers de catalans. Tenia l’esperança de poder anar a l’exili amb l’autorització de les autoritats borbòni- ques, que l’obligaven a presentarse regularment per fer-ne el seguiment. La paciència de Moragues començava a esgo- tar-se i aviat ordirà un pla, amb els companys d’armes, per fugir cap a Mallorca, darrer territori de la Corona d’Aragó que restava lliure del domini borbònic. Però quan estava en plena fugida, va ser delatat i els borbònics el van enxampar. Li van fer un judici sumaríssim i el van condemnar a mort en les condicions més cruels. El van penjar, esquarterar i van deixar penjat el seu cap durant dotze anys en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona. Era un clar cas d’escarni que s’enquadrava dins d’una campanya repressiva sense precedents a la història catalana. Només va ser dos anys després de la pau ofi cial entre Felip i Carles que fi nalment la família de Moragues aconseguiria despenjar el seu cap i enterrar-lo amb la resta del cos.

Com va poder descobrir Antoni Pladevall a la seva biografi a de Moragues, l’inici de la carrera militar de Josep Moragues i la seva primera associació amb els vigatans cal atribuir-los a vies clarament familiars. El seu casament amb Cecília Regàs, fi lla d’una família ben relacionada amb eminents vigatans, el portarà a relacionar-s’hi directament. Aquesta motivació familiar apareixerà en diferents episodis en què Moragues acudirà en socors del seu cosí, Carles Regàs i Ca- valleria. Però a partir d’aquests primers anys aquesta solidaritat de «clan» evolucionarà cap a una actuació militar en tota regla, contra les successives forces invasores franceses. El veguer de Vic serà el cap d´aquesta campanya, on Moragues i altres companys aprendran l’ofi ci de guerriller a les comarques interiors del país. Aquest grup compacte osonenc serà important a l’hora de negociar l’adhesió de

36 Catalunya i les seves institucions al Pacte de la Haia (1701). Els aliats exigiran, amb la seva inclusió l’any 1705, que els catalans reclutin un cos de sis mil homes per garantir l’èxit del desembarcament aliat a les rodalies de Barcelona. Serà el grup de Vic que es veurà amb cor d’afrontar aquest rep- te, una missió que acompleix amb escreix. En el desembarcament i la presa de Barcelona, sobretot en la presa de Montjuïc, els vigatans hi fan un important paper militar. A partir d’aquests fets, l’arxiduc Carles veurà la necessitat de reconèixer i premiar el paper dels vigatans. I és en aquest context que comença pròpiament la carrera militar de Josep Moragues com a ofi cial regular, juntament amb la de tots els seus companys d’armes.

Josep Moragues va ser un dels militars més importants de la Guerra de Successió. Com passa sovint, en podem conèixer la veritable vàlua com a militar a través del tractament i del ressò que obté en el bàndol enemic. La venjança i odi contra Moragues per part de Felip V –l’escarni públic i l’execució denigrant que va patir– més el sobrenom de «diable del Montseny» que se li atorga, ens dóna la dimensió d’en Mo- ragues. Dins de la historiografi a catalana, Moragues és el més gran heroi, llargs anys oblidat, de la mateixa forma que Rafael de Casanova és el referent més institucional que ha recordat la Catalunya autonòmica.

Es pot dir que Moragues és un dels personatges que millor ens retraten la Guerra de Successió, tant pels seus orígens i pels càrrecs militars que va ocupar, amb la defensa de la frontera com a punt culminant de la seva carrera, amb un ampli coneixement del terreny que els propis caps austricistes li reconeixien. Tal com ens mostra Antoni Pladevall, ell ens mostra la diferència de concepció del fet polític de castellans i catalans, fonamentalment com a clara contraposició

37 entre un projecte de sobirania catalana, en el marc d´una confederació ibèrica, i un absolutisme importat de França. Igualment, Moragues encarna la voluntat d’enfrontament amb una França invasora i també amb una Espanya castellana marcada per una monarquia cada cop més centralista i absolutista.

Hem iniciat aquest article situant la vida de Josep Moragues dins el context de la Guerra de Successió, fet que sens dubte el marcà profundament, costant-li la vida. De cara al futur, fer conèixer la seva biografi a serà interessant per als qui es demanin si a Catalunya podem competir amb un Brave- heart escocès o un José Martí cubà. Jo crec que sí. Difícil ho tenen els qui s’entesten a teixir un perfi l antropològic català només en termes d’elements com ara mercantilisme, caràc- ter fenici o estricte pactisme. Si bé el món polític català té un component pactista des de molts segles enrere, casos com el de Moragues mostren que el català també té ressorts com- batius i heroics que tendeixen a aparèixer quan aquest marc pactista es veu amenaçat. Conservar el seu record i el patri- moni arquitectònic vinculat a la seva fi gura –notablement, el Mas Moragues a Sant Hilari Sacalm– és una assignatura pendent del món polític i cultural del nostre país.

38 El Memorial de Greuges de 1760 i el seu signifi cat Jordi Miravet i Sanç

El tema que aquí desenvolupo va ser presentat per mi mateix en una conferència a Olot el 7 de juliol de 2015 organitzada per la Fundació d’Estudis Superiors d’Olot/Fes. La con- ferència va ser publicada a la revista d’aquesta entitat. Ara en faig una nova redacció seguint en línies generals el que en aquella ocasió vaig dir i publicar.

Abans d’entrar directament en el contingut del document el «Memorial de Greuges» de 1760, tractaré de rebatre breu- ment alguns tòpics en relació al que va representar la Gue- rra de Successió a les Corones Catalano Aragonesa i Caste- lla (1). Alhora faré algunes aportacions per tal de situar el document en el seu moment històric, i destacar la impor- tància que té en aquest context. I ho faré a fi de defensar l’estudi i el coneixement de la nostra història a partir de la seva pròpia realitat i no del manlleu d’abstraccions alienes que poc ens ajuden a la seva comprensió.

El primer tòpic, seguit per la historiografi a espanyola més conservadora és la d’argumentar que la Corona Catalano Aragonesa (2), va fer un acte de sedició i rebel∙lia i en con- seqüència estava justifi cat el tracte que va rebre.

En relació aquest punt convé fer referència al conjunt d’articles publicats a la premsa de Londres (3) després del Tractat d’Utrecht. És prou conegut que el publicistes londi- nencs retreuen l’incompliment anglès al Pacte de Gènova. Passa, però, més desapercebuda la defensa que en fan del capteniment dels catalans que segueixen les pròpies lleis i constitucions, contra una actuació forana. Lleis i constitu-

39 cions que, recorden, tenen l’empara del rei Carles III, de la casa d’Àustria, (4) i el Papa, eximint-los en conseqüència de qualsevol culpa de sedició o rebel∙lia.

És important destacar aquest pensament de sedició i rebel∙lia que complementat amb la catalanofòbia ha estat determinant en la nostra relació amb Espanya des de el moment de la creació de l’Estat Espanyol contemporani. Estat que neix després de la Guerra de Successió i que justament es fona- menta en la negació de la realitat catalana.

El segon gran tòpic al qual, durant anys, ha donat suport la historiografi a més progressista catalana i espanyola no és altre que pontifi car que va ser gràcies al resultat de la Guerra de Successió que es va poder dur a terme la modernització de les institucions pròpies de Catalunya i, per extensió, les de la Corona Catalano Aragonesa. Institucions pròpies que consideraven una rèmora una antigalla i, conseqüentment, l’annexió a Castella, amb tot el canvi institucional polític i nacional que això va implicar, hauria permès segons aquesta visió la modernitat i un gran desenvolupament de Ca- talunya en tots els ordres, superant la decadència anterior.

És un relat bonic que durant anys va fer furor a la universitat catalana però que en absolut respon a la realitat. El propi «Memorial de Greuges» de 1760 el desmenteix pel que fa a les institucions de manera rotunda i continuada en tot el seu desplegament d’arguments.

Cal tenir presents, en primer lloc, les aportacions fetes darrerament per l’arquitecte i historiador Albert Garcia Espu- che (5), que deixen sense sentit parlar de decadència catalana abans de la Guerra de Successió, i els treballs de recerca sobre institucions catalanes i el seu corpus jurídic des de

40 Víctor Ferro (6) a les més recents d’Eva Serra i Josep Cap- deferro (7) sobre el Tribunal de Contrafaccions, el primer tribunal constitucional conegut a Europa. Aquest estudis desmenteixen rotundament els dos conceptes del tòpic comentat.

I amb no menys rotunditat s’expressa Joaquim Albareda quan diu: «Per un habitant de la Corona Catalano Arago- nesa, quina modernitat signifi cava la pèrdua de representa- ció política, la militarització, la imposició d’una contribu- ció abusiva sense l’aprovació de les Corts, i en darrer lloc, l’aristocratització del càrrecs municipals en perjudici dels representants gremials?» (8)

En el darrer llibre de l’economista Miquel Puig Un bon país, no és un país low cost: Una proposta contra la indecència (9), l’autor entra de ple des d’una visió contemporània al tema que es plantegen els autors del «Memorial de Greuges» de 1760, la certesa que l’èxit i el fracàs dels països rau en la qualitat dels seus governs i, a més a més, recull un fet citat per l’historiador Jordi Nadal (10) que s’escau plenament fer-hi aquí una referència.

Diu així que, a la meitat del segle XVIII, el cònsol de la Gran Bretanya a Barcelona escrivia que si Catalunya tingués un «govern honest» i una «constitució» com la britànica podria competir amb Liverpool i Manchester, aleshores meques de la industrialització.

Justament el mateix que critiquen els redactors del «Memo- rial de Greuges» de 1760 però no s’emmirallen en la consti- tució i el govern anglès sinó en les pròpies constitucions catalanes i la forma de govern que havien tingut fi ns l’annexió a Castella.

41 És més, és el govern anglès el que pren exemple de les darre- res constitucions catalanes de 1702 i 1706 (11).

Segons Geoff rey J. Walker va ser Mitford Crowe representant anglès a Barcelona i signant del Pacte de Gènova qui a partir de les concessions realitzades per Felip IV (12) i Carles III (casa d’Àustria) va reclamar incloure en el Trac- tat d’Utrecht el permís d’un vaixell de 500 tones de béns i mercaderies lliure d’aranzels per ser venudes a la fi ra de Por- tobelo (avui dins de la província de Colón a Panamà), cosa que es va acceptar i va produir un benefi ci superior al que proporcionava el asiento de negros.

En els nostres dies ha aparegut un nou tòpic més, que no és altre que considerar la Guerra de Successió a les Corones Catalano Aragonesa i Castella a part d’una guerra d’abast internacional, també ser considerada com una guerra civil.

El que suggereix aquesta argumentació es que l’annexió violenta per part de Castella de la Corona Catalano Aragonesa destruint una unitat política, jurídica i nacional i la substi- tució per una altra d’estrangera no mereix consideració sufi - cient en aquesta anàlisi.

Únicament es valora la substitució d’un règim parlamentari o pactista per un altre de caire absolutista. I s’ignora que Cas- tella ocupa i sotmet els territoris de la nació catalana i l’Aragó fent ús de la ideologia que li proporciona l’absolutisme com la més efi caç eina que disposa per fer efectiva l’ocupació i la submissió, en defi nitiva per tal que esdevinguem castellans; després en diran espanyols.

L’Estat Espanyol neix negant la realitat catalana que vol incloure i d’aquí ve el seu fracàs. D’alguna manera això ja es

42 diu al «Memorial de Greuges» de 1760, en el qual es denuncia que els benefi cis de la unitat eren per Castella i els greuges per a nosaltres.

En la línia que havia anunciat en començar de conèixer la nostra història a partir de la pròpia realitat, el que podríem defi nir com una anàlisi nacional de la nostra història, vull mostrar-vos una aportació del professor Josep Maria Batista i Roca que a part de desautoritzar els tòpics assenyalats ens proporciona un canemàs sobre el qual bastir una visió dels darrers tres segles més versemblant. La recollim aquí perquè és molt poc coneguda i segur que ens ajudarà.

En la seva comunicació (13) Josep Maria Batista i Roca, ens diu que des del segle XVII hi ha hagut, a casa nostra, tres renaixences que abracen aspectes econòmics polítics i culturals. Alhora defi neix com renaixença, no un retorn al passat, sinó com un salt que fa la societat catalana en base a la pròpia realitat i esperonada per les aportacions que vé- nen de l’exterior. L’Albert Garcia Espuche parla d’un desenvolupament sostingut des del segle XV i anteriors que mai s’havia trencat internament.

A la primera ell l’anomena Renaixença Barroca i ve del segle XVII, el seu desenvolupament queda mitigat, diu, però no aturat pel resultat de la Guerra de Successió. Continua aquest desenvolupament en somort fi ns a fi nals del segle XVIII que dóna origen a un nou esclat que ell anomena la segona renaixença o Renaixença Neoclàssica que queda parcialment aturada novament per el període absolutista de Ferran VII. Malgrat aquesta nova frenada el procés continua fi ns a produir-se la darrera renaixença, segons ell, que és la coneguda per tothom i que ell anomena Renaixença Romàntica.

43 Llibre El Memorial de Greuges del 1760, d’Enric Moreu Rey

Podríem seguir el fi l argumental d’en Batista i Roca i pre- guntar-nos, la Renaixença Romàntica va ser aturada per les dictadures de Primo de Rivera i Franco? ara som en una quarta renaixença?

Feta aquesta necessària introducció, passem a un primer atansament al «Memorial de Greuges» de 1760. Ho farem a través de la traducció i primera edició que en va fer Enric Moreu Rey l’any 1968 (14).

Enric Moreu Rey, Barcelona (1917-1992) doctor en lletres. L’any 1980 va fundar la Societat d’Onomàstica de la que va ser el seu secretari general. Marià Manent ens diu que la fi gura de Moreu s’acosta molt a la d’un humanista, que era un personatge polifacètic immergit en la cultura i un

44 il∙lustrat del nostre temps que estimava el segle XVII, un segle mig perdut o devaluat a Catalunya.

Ell va ser qui va donar a conèixer el document i en va destacar la seva importància, alhora que se sorprenia pel fet que els grans historiadors del segle XIX i XX no el citessin. I conclou, a tall de crítica, que si l’haguessin conegut i es- tudiat, haurien canviat la seva visió del segle XVIII català. Podem afegir nosaltres que malgrat els seus esforços encara avui malauradament el «Memorial de Greuges» de 1760, no es prou conegut.

M’agradaria abans de passar endavant, fer una consideració prèvia en relació al títol «Memorial de Greuges» de 1760 que l’Enric Moreu ens proposa. S’allunya de l’original de Repre- sentación i, per altra part ens remet alhora a la Memoria en Defensa de los Intereses Morales y Materiales de Cataluña, reclamació adreçada al rei Alfons XII l’any 1885 que va ser coneguda popularment com a «Memorial de Greuges».

Aquest document de 1885 va ser fet per entitats econòmi- ques i culturals catalanes queixoses amb el conveni comercial amb Anglaterra i pel projecte d’unifi cació del dret privat espanyol. Recordem que el dret privat català, juntament amb el d’Aragó i a diferència del valencià, va subsistir als Decrets de Nova Planta.

El títol «Memorial de Greuges» amb què tots dos documents han estat coneguts popularment té tot el seu sentit davant d’un poder absolutista com eren els dos reis de la casa de Borbó a qui es van adreçar, ja que els reclamants a diferència d’un sistema democràtic o inclús protodemocràtic o pactista havien de confi ar únicament en la magnanimitat o bona voluntat del rei.

45 Malgrat el que hem dit, un cop llegit el document, no sembla que aquesta actitud de passivitat sigui la de les persones que presenten la Representación. Ells es mostren com a diputats que recullen la situació i volen que sigui modifi cada i ser-ne partícips, malgrat que mantinguin les formes i les maneres que un monarca absolutista exigeix.

S’intueix que tenen més la voluntat de tenir el paper de diputats moderns en un parlament democràtic que no el que viuen en realitat. Em decanto a pensar que hi devia pesar i molt la tradició de segles del parlamentarisme català, tot just havien passat dues generacions des del Decret de Nova Planta.

Desconec si hi ha cap estudi comparat entre la Represen- tación (1760) i la Memoria... (1885.), però sense necessitat d’aprofundir massa es poden apreciar coincidències nota- bles i que sorprenentment coincideixen amb el que defensa el catalanisme polític fruit de la Renaixença Romàntica.

El coneixement i positiva valoració del sistema politicoinstitucional anterior a 1714 –en el «Memorial de Greuges» de 1885– es diu que es va destruir el nostre sistema polític que era igual al que les nacions avançades d’avui volen acostar-se.

La defensa de Catalunya (en el cas del «Memorial de Greu- ges» de 1760 de la totalitat de la Corona Catalano Aragonesa).

La defensa de la llengua catalana i en els dos casos –no sé si és perquè no hi veuen altra sortida– ser partidaris de la unió amb una Espanya que reconegui plenament la realitat catalana.

Podria ser que la Quarta Renaixença que proposàvem com a hi-

46 pòtesi, tingués com a característica l’acceptació de tots aquests punts a excepció feta de voler aquesta unitat amb Espanya?

Convé avançar i respondre a les preguntes que si heu seguit les meves paraules fi ns aquí us deureu estar fent:

Qui va ser l’autor o autors de la Representación (1760)? De mans de qui la va rebre el rei?

El Monarca receptor del «Memorial de Greuges» de 1760, va ser Carles III (casa de Borbó), tercer fi ll de Felip V i ger- mà de Ferran VI. Després d’haver regnat a Nàpols entrà a la Península per Barcelona l’any 1759. A continuació convo- cà unes Corts –les primeres generals unifi cades una vegada la Corona Catalano Aragonesa hagués estat annexionada a Castella– que es reuniren a Madrid el juliol de 1760.

És aleshores que, aprofi tant aquesta sessió parlamentària, vuit diputats, dos per cadascuna de les ciutats capitals dels quatre estats que havien format la Corona Catalano Arago- nesa, van presentar el document a consideració.

Enric Moreu es pregunta per l’autor o bé els autors i quin era l’origen de la iniciativa de presentar-lo davant de Carles III (casa de Borbó) i ens diu:

«La lectura de la documentació municipal existent a l’Arxiu Històric de Barcelona, deixa suposar que la idea de la redac- ció i del lliurament partí de la capital catalana. És evident l’afany de la corporació barcelonina abans de l’afer, de crear o mantenir el lligams d’amistat més estrets amb les altres capitals de la Corona Catalano Aragonesa, i, durant i des- prés, portant la veu cantant, servint d’enllaç i afanyant-se a trametre el text del document a les altres ciutats.»

47 Carles III, pintura a l’oli de Anton Rafael Mengs El Memorial va ser signat després d’unes reunions que van tenir a Madrid els dos diputats de Barcelona –el marquès de Cartellà i en Ramon de Ponsich– amb els de les tres altres ciutats. La redacció de la font municipal que ens ho diu admet perfectament la interpretació següent: Proposició del text pels diputats de Barcelona i acceptació dels altres.

48 Hi ha la creença fonamentada que, signat pels vuit diputats, el document fou posat en mans del rei i comentat verbal- ment per dos diputats només: els de Barcelona per expressa delegació dels altres.

Centrem ara la nostra atenció a la pregunta explícita que ens convoca: Quin és el signifi cat del «Memorial de Greuges» de 1760?

La primera resposta que se m’acut és la modernitat dels conceptes que s’hi expressen, com són la defensa de la felicitat i del bé comú dels fi lls de la Corona Catalano Aragonesa com a principi rector de tota l’acció pública i el fi últim que ha de guiar als seus representants i al seu monarca.

Si hom mostra la seva sorpresa perquè en la Declaració d’Independència del EUA es diu que cal buscar la felicitat dels ciutadans per a la modernitat del concepte, què no s’ha de dir, doncs, d’un document adreçat a Carles III (casa de Borbó) per part dels representants de la Corona d’Aragó vint anys abans?

Aquests valors de felicitat i bé comú apareixen a cada pas en els diferents articulats però també immediatament després de la salutació i agraïments en el primer apartat del text i, apareixen també en el darrer quan es concreten les demandes; cosa que li dóna una gran preeminència ideològica i de declaració de principis.

En segon lloc dir que ha existit durant segles una línia de continuïtat en el pensament polític català, a través del seu corpus constitucional que tot i haver estat en constant reno- vació mai va perdre la identitat. En aquest corpus i no com a fet menor, hi ha la unitat territorial de la Corona Catala-

49 no Aragonesa. Aquest pensament va ser central durant la Guerra de Successió i ara veiem a través del document que després d’aquesta guerra, aquest pensament polític i la unitat del Territori continuen sent també el punt de referència.

Tot això s’oblida en parlar de la Guerra de Successió, la qual cosa complica la comprensió del confl icte en particular i de la nostra història en general. Ho podríem anomenar patriotisme constitucional, si el terme no hagués estat despresti- giat per l’ús que se n’ha fet per part de la política espanyola actual.

Hi ha un fet que ho exemplifi ca abastament i és l’ocupació de Menorca l’octubre de 1708 per part d’en James Stanhope en nom d’Anglaterra; una ocupació que va ser justifi cada pels deutes causats per la guerra i no atesos per Carles III (casa d’Àustria).

Ramon Vilana Perlas, protonotari reial de la Corona d’Aragó no accepta la situació en funció del jurament del rei de no desmembrar els territoris de la Corona Catalano Aragonesa i es negocia un empenyorament de l’illa per la quantitat del deute. Es pacten les condicions de com es governarà l’illa: Es mantindran les constitucions comunes i particulars, els ministres hauran de ser catòlics i naturals de l’illa o bé de la Corona Catalano Aragonesa i l’illa quedarà lliure en el moment que Anglaterra s’hagués rescabalat del deute (15).

Ens hem referit al principi a la voluntat del promotors del «Memorial de Greuges» de 1760 que aquest fos presentat per tots els estats que havien format la Corona Catalano Aragonesa. En el seu contingut hi ha una referència constant a cadascun d’ells i malgrat distingir-ne els de la nació catalana per la llengua que parlen, en cap cas en qüestionen

50 la unitat superior a través del sistema constitucional que els empara a tots.

Es fa una constant referència al sistema politicoinstitucional anterior, del qual en destacarem els següents punts:

Hom assenyala que en el sistema antic les ciutats elegien un màxim de cinc consellers per a les ciutats grans i un nombre menor per les petites. L’elecció es feia a sort i per la durada d’un any. Ara, diuen, les ciutats grans en tenen vint-i-cinc d’elegits a dit i de per vida. Això ha fet perdre el respecte que hi havia pels antics consellers i la ciutat no està més ben governada.

El sistema de fi scalització antic era més efectiu; el que s’ha introduït de les residències no ho és i contràriament és un niu de corrupció. Cal dir que les residències amb posterioritat al «Memorial de Greuges» de 1760 van ser suprimides.

No es valora la formació sinó tot el contrari i s’ha escampat el desprestigi del regiment de la cosa pública. Això fa que la gent noble i benestant el defugin. Malgrat tot, els naturals de la Corona Catalano Aragonesa estan fortament inclinats a l’estudi encara que no n’esperin el premi d’una responsa- bilitat.

Es recorda –i aquest és un punt central en tot el document i en les conclusions fi nals– la necessitat de l’existència de diputats a càrrec de l’erari públic. Que recullin les demandes de la població tal com havien existit i que permeti que la gent pobra pugui expressar les seves demandes. No com en aquest moment, diuen, que estan a la mercè de desapren- sius que els estafen.

51 Es fa esment que es continuen cobrant impostos de la Ge- neralitat que en el seu dia havien estat establerts per a dotar econòmicament l’existència de diputats, que ara es reclamen; però que no s’aplica per aquesta fi nalitat perquè aquesta fi gura va desaparèixer amb el Decret de Nova Planta.

Es retreu que en les lleis antigues els càrrecs públics eren originaris dels estats on s’aplicaven i ara les ocupen forasters que no coneixen la idiosincràsia ni el costum del lloc, ni la llengua en el cas de Catalunya, València i les Balears.

Es com una esmena a la totalitat de la situació que es viu l’any 1760 i un constant mirar a la situació anterior. Com dèiem hi ha una línia de continuïtat en el pensament polític.

En darrer lloc voldria destacar dels promotors del document el «Memorial de Greuges» de 1760 l’acceptació del nou estat que s’està construint però lligat a la pròpia realitat de la Corona Catalano Aragonesa com es desprèn de tots els comentaris que fan i que fos en benefi ci de tots.

En aquest darrer punt la denúncia és molt clara:

Si hem d’estar units, fem-ho bé, ja que sembla que els qui volen la unitat ho fan només per a les coses que els benefi - cien i no per a les que benefi cien les regions.

Aquest fi nal és molt il∙lustratiu per aquell aleshores i per avui. 1. Article de Victor Ferro per al Memorial 1714 sota l’epígraf: el Signifi cat JurídicoInstitucional i ideològic de l’Onze de Setembre. Editat pel Memorial 1714. On es refereix a la Guerra de Successió com la Guerra de Succes- sió a les Corones de Castella i Catalano Aragonesa.

52 2. La denominació de Corona d’Aragó apareix a partir de l’obra de Jeronimo Zurita y Castro Saragossa (15121580) Anales de la Corona de Aragón, publicada entre els anys 1562 i 1580. Quan l’Estat Català medieval format per la nació Catalana i l’Aragó ja havia estat consolidat i mai havia estat anomenat així. Es un terme consolidat per la historiografi a però avui en dia hi ha autors catalans i estrangers que en proposen la seva revisió. 3. El Cas dels Catalans, edició feta per a l’entitat que té el mateix nom. Hi ha una edició anterior feta per Curial, avui exhaurida. 4. El pretendent de la casa d’Àustria a la Guerra de Succes- sió va ser Carles III, després emperador d’Alemanya. El fi ll de Felip V que regnarà a Espanya a partir de 1759, també serà anomenat Carles III, per evitar con- fusions s’especifi ca a la casa a la qual pertanyen. 5. Albert Garcia Espuche desenvolupa aquesta tesi en diferents obres, aquí citarem com a obra global La Ciutat del Born 1700, editada pel Museu d’Història de Barcelona. 6. Víctor Ferro, El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fi ns el Decret de Nova Planta (1987). Edi- torial Eumo, Vic. 7. Eva Serra i Josep Capdeferro, El Tribunal de Con- trafaccions. Edicions del Parlament de Catalunya. L’Editorial Dalmau prepara una edició d’alta divulga- ció sobre el mateix tema i dels mateixos autors. 8. Joaquim Albareda, La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) pàgina 492. On cita i fa referència de les obres de diferents autors en relació al punt per nosaltres destacat del text. 9. Miquel Puig, Un bon país no és un país low cost: Una proposta contra la Indecència. Llibres a l’Abast d’Edicions 62. Pàgina 26.

53 10. Jordi Nadal, Atles de la industrialització de Catalunya 1750-2010, Vicens Vives , 2012. 11. Geoff rey J. Walker, Algunes repercussions sobre el co- merç d’Amèrica de l’aliança anglocatalana durant la guerra de Sucessió espanyola, en II Jornades d’Estudis Catalanoamericans. Barcelona, Comissió del desco- briment d’Amèrica, 1987 pàg. 6981. Del mateix autor Política y comercio colonial. 1700-1789, Barcelona Ariel 1979. referenciat a la pàgina 337 de La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) de Joaquim Alba- reda Salvadó. Editat per Crítica. 12. Hem anotat conscientment Felip IV perquè quan el rei Felip convoca les Corts a Barcelona (1701-1702) o fa com a rei de la Corona Catalano Aragonesa i així se li reconeix en jurar les Constitucions. Després no té sentit mantenir aquest numeral, perquè la Corona d’Aragó desapareix com a conseqüència del resultat de la Guerra de Successió. 13. Ens referim a la ponència de Josep M. Batista i Roca presentada al 3è Congrés de la Llengua i Cultura Ca- talana celebrat a Cambridge l’any 1973 i recollida al llibre, Homenatge a Josep M. Batista i Roca. Selecció a cura de Víctor Castells, Generalitat de Catalunya, Octubre de 1993. 14. Publicat per S.A. Mediterrània Edicions l’any 1968 dins de la Col∙lecció d’Aportació Catalana. 15. La Guerra de Succesión de España (1700-1714) de Joa- quim Albareda Salvadó editat per Crítica, pàgina 289.

54 Josep-Narcís Roca i Farreras Toni Strubell i Trueta

La fi gura de Josep-Narcís Roca i Ferreras (a partir d’ara, Roca) la podríem comparar amb els forats negres de l’espai. Inicialment, sembla que no existeixen. Després, demostren tenir una consistència sorprenent. Signifi cativament, quan la seva fi gura fi nalment la va descobrir i divulgar l’historiador arenyenc Fèlix Cucurull, Alexandre Cirici i Pe- llicer va demanar davant un grup d’amics si realment la fi gura d’en Roca no l’havia inventada en Cucurull. Certament, era un precedent massa perfecte de teòric del nacionalisme d’esquerres com perquè allò que Josep Benet defi nia com a «progressistes d’esquerra, impregnats d’un espanyolisme i anticatalanisme», no els fes nosa. I no els destarotés el man- tra a l’entorn d’un catalanisme conservador per defi nició.

És l’existència de tantes evidències del seu voltant, i visibles posteriorment, que ajuden a avaluar la importància de Roca com a precedent d’un catalanisme progressista desenvolu- pat. Malgrat tot, normalment no se’l fa constar entre els importants teòrics i promotors del catalanisme polític al costat dels Valentí Almirall, Prat de la Riba o Àngel Guimerà, els qui l’han eclipsat quasi totalment als llibres d’història. Amb tot, cal reconèixer que Roca, en vida, no va tenir cap paper polític destacat més enllà d’una associació, més o menys es- treta, amb els Republicans Federals i els grups catalanistes prepolítics del seu temps. És cert, mai no va protagonitzar fets massa destacats, però sí signifi catius i sempre avançats pel seu temps, arribant a patir pena de presó en dues ocasions. Tanmateix, sí va participar en alguna iniciativa que, amb el temps, s’ha pogut veure com un precedent signifi ca- tiu –inclús innovador i desacomplexant– en l’evolució del catalanisme.

55 Foto Roca i Farreras En Roca hi trobem sobretot un pensador, periodista i historiador català que –tot i ser farmacèutic de professió– serà clau per forjar un discurs catalanista i progressista a la segona meitat del segle XIX. Cal submergir-nos en l’època per comprendre’n les raons per la qual la seva tasca investiga- dora i interpretativa del passat català resultarà més pionera que aparentment assumida per la societat del seu temps. És un clar cas de profeta d’una visió del catalanisme que no es farà socialment estès fi ns al segle XX. Certament, ell mateix és conscient de la seva tasca innovadora. Es defi neix a si mateix com una mena d’home-senyal que, col∙locant-se amb una bandera en un lloc estratègic del paisatge on s’està construint una carretera, vol indicar cap a on se n’ha de fer el traçat i la construcció. La carretera de la què està parlant

56 és el de la reconstrucció nacional d’un país esvaït per la his- tòria i per la repressió. Roca adopta aquest rol en un sentit clarament progressista, però alhora constructiu i no sectari ja que veu la necessitat de col∙laborar amb el moderat moviment de la Renaixença que marca el ressorgiment catalanista d’aquest moment.

Per començar a qualifi car l’aportació de Roca al catalanisme d’esquerres, cal situar-lo en el seu context. Cal recordar que el catalanisme polític estava a les beceroles i que, en el seu conjunt, tendiria a un cert paper culturalista, inclús elitis- ta, mostrant-se poc procliu a la politització i al trencament amb el règim de la Restauració borbònica. A Roca caldrà situar-lo, doncs, en un context paral∙lel, més polititzat, més d’esquerres, que no el gruix del moviment catalanista ortodox del seu temps. Havia nascut 120 anys després que Catalunya perdés les seves institucions d’autogovern l’any 1714. Formava part d’un moviment que redescobreix la his- tòria del seu país i que la divulga –quasi sempre amb ànim propagandístic– amb la intenció de superar l’apagada que havia signifi cat el tancament dels arxius reials catalans que signifi cà la supressió de les institucions catalanes a mans de Felip V. Aquest període ve marcat per una profunda acció repressora i castellanitzadora contra el poble català durant més d’un segle pel règim borbònic. Tot i existir un record dispers del passat sobirà entre les classes populars catalanes, calia una intensa tasca reinterpretativa i divulgadora del passat per tal de ressituar els símbols i recuperar una consciència social àmplia al voltant del fet nacional. Aques- ta operació fer-la en competència –sovint deslleial– amb altres corrents polítics del període, notablement el centra- lisme liberal, el carlisme conservador, el republicanisme i, fi nalment, la pròpia acció revolucionària de la Interna- cional. Roca, aliat d’aquests dos darrers corrents, serà el

57 màxim exponent d’un catalanisme republicà, d’esquerra i desacomplexat que desembocarà en Esquerra Republicana de Catalunya quaranta anys després de la seva mort.

Potser la tasca més important que va realitzar Roca en vida va ser sostreure, de tots els seus coneixements i experièn- cies, una interpretació clarament progressista de l’evolució nacional catalana, en contrast, sovint, amb la tradició he- gemònica castellana. Així insistia, com d’altres autors catalanistes, en el caràcter més democràtic del sistema polític català. Ho acompanyava amb un qüestionament del principi d’autoritat i del poder absolut dels monarques que havia tenyit gran part del pensament històric català. El mateix Roca es defi nia, en diverses ocasions, com a hereu de remences. Als seus escrits, Roca insistia regularment en el caràcter liberal i amant de la llibertat del poble català. Ja des dels anys 70, escriu centenars d’articles en aquest sentit, recordant com els primers records que té de les mobi- litzacions populars a Barcelona, l’esperit i la reivindicació independentista sempre hi havien estat presents. Ajudarà a teixir una visió de la nostra història basada en aquesta visió progressista, sovint clarament obrerista.

Fruit d’aquesta època, prèvia a la proclamació de la Primera República espanyola, és la seva teoria del «patriotisme social». És una doctrina que inicialment parteix del federalisme i que va divulgar als mitjans associats amb el partit Republicà Federal, com ara La Independencia. El que advocava Roca era un nou model de patriotisme que donés un paper clau a allò que anomenava el Quart Estat, és a dir, les classes populars. Recordem que l’Europa del moment acaba de veure la intervenció alemanya contra la França de la Comuna. El seu era un model nascut de la Revolució francesa, amb idees que de vegades semblen predir Lenin.

58 Així Roca defensava que el patriotisme social que advocava havia de ser internacionalista i basar-se en la solidaritat entre nacions. Proposava, doncs, un model de nacionalisme que contrastés amb el model de patriotisme imperialista i capitalista que caracteritzava els estats europeus de l’època. I aquest nacionalisme, amb els anys, passarà de tenir una orientació federal espanyola a tenir-ne una de clarament independentista catalana.

Fins després de la caiguda de la República, que ell es veia moralment obligat a defensar, Roca mostrarà un federalisme no massa defi nit. A mitjans de la dècada dels 70, però, ja col∙labora amb la premsa més catalanista i fa suggeriments per a la realització nacional catalana basats, sobretot, en un esperit pràctic. Així l’any 1877, fa articles per promoure la idea d’una Diputació General de Catalunya, que serien clars precursors de la idea de la Mancomunitat de 1917. De fet, ja en aquesta època començarà a reforçar el seu catalanisme en publicacions com ara La Renaixensa.

Però un cop consolidada la Restauració borbònica, i sense trencar mai clarament amb els republicans federals –amb qui l’unia una posició de classe– evoluciona cap a un independentisme català pronunciat. En recuperar aquesta visió progressista de la realitat nacional catalana, Roca sovint entrava en contradicció amb els sectors més ortodoxos i re- presentatius del moviment de la Renaixença, en el seu conjunt. Però mai no va ser sectari i va cooperar en moltes de les campanyes de caràcter transversal que van marcar el període 1880 fi ns a la seva mort el 1891. De fet podríem veure en Roca un important punt d’enllaç entre federalistes republicans i el gruix del moviment de la Renaixença, algun sector del qual desconfi ava del seu agnosticisme i de les seves sim- paties obreristes. I, per què no dir-ho? del seu «separatisme».

59 Sens dubte la importància de Roca ve per la seva funció i capacitat divulgativa. És com a periodista, o articulista, que cal valorar la seva aportació quantitativa a l’eclosió del catalanisme. Fer més de quatre-cents articles en un diari com La Publicidad –un dels diaris més populars de la Barcelona del seu temps– dóna una idea de l’abast i de l’acceptació de les seves idees. A més, cal tenir en compte que molts dels seus articles fi guraven a primera plana. També va escriure ex- tensament a diaris com El Diluvio Universal, molt popular també, i a La Renaixensa, important des del punt de vista de la seva relació amb el catalanisme més ortodox. Però serà per la seva valentia i el caràcter explícit del seu separatisme que destacaria Roca.

Penso que pot ser útil centrar-nos en algun article seu per esbrinar-ne l’orientació. «Lo vol del catalanisme» (l’Arch de Sant Martí, núm. 338, del 27.v.1888) ens ajuda a copsar el paper de profeta i intèrpret de la història catalana que feia Roca, per a qui la caiguda de 1714 és un referent defi nitiu. A l’article apunta a una situació de futur on Catalunya havia de situarse «fora de la servitud d’Espanya». Roca tenia clar que un dia l’opressió espanyola quedaria enrere com un parèntesi que s’havia hagut de passar. Hi preveu una important crescuda del catalanisme més combatiu després de la treva de l’Exposició Internacional de 1888: «cada dia lo catalanisme s’anirà marcant més. Aquest parèntesi obert fa cosa d’un any ab la Exposició de Barcelona...va á ser tancat y es més aparent que real y veritable...I s’esborrarà, quedant escrits ab tinta indeleble tots los antichs y moderns motius de queixa que desde cent setanta y tants anys es sá té de la unitat artifi cial y absolutista espanyola, la natural y lliure nacionalitat catalana».

Com els nacionalistes irlandesos contemporanis, un refe-

60 rent cada cop més clau per a Roca, el fet nacional ve indis- solublement associat al fet republicà. En un article de 1887, «El porvenir de la idea CataluñaRepública» (El Diluvio, núm. 337, del 3.xii.1887) pronostica que la idea de la Cata- lunyaRepública també s’anirà estenent en el segle futur: «... la idea se extenderá» apunta «...se irá manifestando progre- sivamente y abarcando mayor número de inteligencias y ha- ciendo latir muchos más corazones catalanes». En un article de 1890, demana repúbliques en igualtat de condicions per a Catalunya, Espanya i Portugal.

Per que fa a les profecies que fa Roca respecte al futur de la nació catalana, un article seu de 1887, «Fruits de l’enveja y de la tirania», prediu, amb ple encert, que en el segle XX conti- nuarà operatiu l’anticatalanisme espanyol. «Y al sigle XX, y tant de bó que’ns enganyem, subsistirà encara per Espanya aquest concepte hostil als catalans». En resposta a aquesta realitat, fa una crida perquè els catalans siguin, abans que res, catalans, i que actuïn com a «suïssos d’Espanya». El seu és un model de catalanisme republicà, democràtic, liberal, avançat, roig i separatista. Diu que en el futur els catalans han de ser «enérgichs, independents, constants, lliures, pa- triótichs» i com a model els posa els irlandesos i gal∙lesos que lluiten contra «l’absorció, la uniformitat, la mort com poble...!».

Efectivament, Irlanda serà un dels grans referents que inspi- rarà Roca als anys 80, sobretot la seva admiració per Charles Stewart Parnell. Fruit d’aquest interès serà la incorporació als seus escrits de mots clau de la política irlandesa com ara «homerulers» o «selfgovernment». Per Roca, Irlanda és una mena de laboratori on hi veu produir-se l’acoblament dels dos components que més necessaris considerava per aconseguir el redreçament de la nació catalana: una revolució

61 nacionalista, i, alhora, un profund sotrac social. Era la fór- mula dels «homerulers» irlandesos, que eren actius alhora en les reclamacions nacionals i en una decidida campanya social destinada a denunciar i impedir els desnonaments que afectaven sobretot les comunitats rurals d’aquell país. L’any 1882 es produeix un salt qualitatiu en produir-se un acord entre Parnell i el líder dels liberals britànics, William Gladstone, que fa pensar que l’autonomia era imminent.

Al llarg de 1886 i 1887, Roca s’anirà perfi lant com el gran defensor de la causa irlandesa. N’admira sobretot el caràc- ter social. A «Ingleses é irlandeses» (La Publicidad 3338, 22.1v.1887) escriu: «Los nacionalistas y demás independien- tes irlandeses en vez de encerrarse en una mera cuestión po- lítica, jurídica, ó fi lológica reducida á la classe media, han tendido ambas manos á las clases Populares, á los deshereda- dos que no poseen propiedad, á los labradores de «remensa» de allá, y el cuarto Estado irlandés, viendo que la cuestión no era exclusivamente política, jurídica ó de idioma..». Alho- ra, en d’altres articles, apunta la gran confi ança que tenen les classes populars irlandeses en els seus polítics, cosa refl ectida en els extraordinaris resultats electorals aconseguits per Parnell malgrat el tenebrós paper jugat per la cúria. Un altre factor que destaca és la solidaritat entre veïns quan es produeix un desnonament, amb el rebuig solidari als qui busquen un benefi ci a les subhastes. Aquest model de solidaritat i unitat des de baix havia de ser l’exemple a seguir per als catalans.

La solidaritat amb Irlanda, però, tindrà un moment àlgid pel que fa a la intervenció de Roca, en l’episodi del «Missat- ge als Irlandesos», a partir del mes d’abril de 1886. Des de la redacció de la publicació, l’Arch de Sant Martí –portaveu del catalanisme al període 1882-92– va redactar i encapçalar

62 una recollida de fi rmes sota el nom de «Missatge d’Adhesió al Poble Irlandès», dirigida a Charles Stewart Parnell. De fet el Manifest celebrava l’èxit de la campanya per l’autonomia irlandesa, tot i que tal victòria no es va acabar de produir.

Però es pot interpretar com un reconeixement que fa el catalanisme incipient a l’enorme èxit que havia tingut la causa irlandesa de plantar-se al bell mig de l’agenda política brità- nica del moment. Al llarg dels següents mesos, van arribar a fi rmar fi ns a sis mil catalans, de tota la geografi a catalana, cosa que suposa una campanya de primer ordre, en paràme- tres de l’època. La carta va ser enviada a Parnell i va concitar la resposta d’agraïment d’Edward O’Sikley, secretari de Parnell, que va ser publicada el dia 1 de maig de l’any se- güent, en un número extraordinari de l’Arch de Sant Martí dedicat a Irlanda. Cal qualifi car aquesta iniciativa del grup de Roca com un dels primers i més exitosos intents polítics d’internacionalitzar la causa catalana. En aquest mateix sentit, cal considerar un nou pas d’internacionalització de la causa catalana, seguint el model irlandès, els contactes que Roca i el seu grup busquen amb catalans al món i, també, amb publicacions de caràcter nacionalista (catalans o no) de diferents països, per exemple, a Gal∙les, Argentina i Uruguai.

No seria completa una avaluació de l’aportació de Roca al nacionalisme català –proporcionada en gran mesura a tra- vés de la premsa– sense parlar del seu més gran moment polític, més enllà de la participació en el Missatge als Irlan- desos, que és el famós Míting del Teatre Novetats del 25 de juliol de 1886, convocat pel Centre Català. El míting es convoca per raons econòmiques, per denunciar la nova política lliurecanvista que imposa el govern de Madrid i que posa en risc la indústria catalana, sobretot el tèxtil. Ha estat descrit com una de les fi tes més importants del desvetllament ca-

63 talanista del segle XIX. Concretament, l’Arch de Sant Martí (núm. 172, 25.vii.1886) parla de «un d’aquests actes que no s’olvidan may en la vida dels pobles». Si tenim en compte que per a l’acte es traslladaren a Barcelona vaixells de guerra de l’Armada Espanyola, i que la Guàrdia Civil acampà al Passeig de Gràcia, i que la Fiscalia del Tribunal Suprem suspèn diversos drets públics immediatament després de l’acte, ens podem fer una idea de la transcendència política del fet. En contrast amb anteriors protestes contra les po- lítiques lliurecanvistes espanyoles, la de 1886 afecta tota la societat catalana i, a més, ve protagonitzada sobretot pels catalanistes. Aquest nou protagonisme permetrà una important entrada del discurs catalanista en la sala gran de la política. Alhora forjarà un esperit i una actuació unitària i transversal entre molts catalans.

Pel que fa a l’actuació de Roca i Ferreras en aquest acte, es produeix un fet del tot contradictori. Tot i que no hi partici- pa personalment, per malaltia, ell en serà el protagonista in- qüestionable en llegir-s’hi la seva intervenció. Aquest escrit, llegit per l’amic Dr. Josep Blanch i Piera, ha de ser considerat com un dels primers i més sonats discursos públics del catalanisme polític. La seva publicació en diversos mitjans n’indica la receptivitat de què va gaudir, apuntant-se en un mitjà, que eren «mils» els lectors que n’esperaven la publi- cació. Sens dubte, és una de les manifestacions catalanistes que més funesta reacció va concitar a la premsa madrilenya, fet que portà Roca a haver de fer una resposta a La Repúbli- ca. Però sembla que als historiadors del catalanisme, aquestes dades no els han impressionat gaire.

Al seu discurs, Roca supera àmpliament el proteccionisme ortodox i el regionalisme moderat de les altres intervencions, i planteja amb valentia el que amb el temps seran ele-

64 ments claus del discurs catalanista, inclús independentista. Malgrat tot, i segons quasi tots els mitjans, serà el seu el discurs més llargament aplaudit de l’acte. Parlen de «entusiasta aprovació dels oyents». I això que trenca l’ortodòxia protec- cionista de la nit en insistir que les respostes a la greu crisi que afrontava Catalunya no eren econòmiques, sinó polí- tiques. Arriba a afi rmar, amb tota rotunditat, que els catalans s’havien de replantejar seriosament la seva relació amb l’estat. La pèrdua d’interessos materials, apunta, és una con- seqüència directa de la pèrdua de drets nacionals. Segons Roca, calien solucions radicals que semblaven xocar amb la principal motivació de l’acte i la línia adoptada per altres oradors. Roca comet la gosadia de convidar els catalans a oblidar els tradicionals mercats tradicionals espanyols i a cercar solucions fora de la unitat nacional. En un moment, el discurs fa: «¡Desperteu-vos, infelissos catalans, sino als plors de la nacionalitat esclavisada y ferida de gravetat, al menys al esclafi t de las xurriacas de nostres enveijosos y despótichs ‘conquistadors’!». Imagineu-vos quin escàndol! Però quina serà la reacció del públic? «Atronadores aplau- sos», «entusiasme extraordinari» i mots «estrepitosament aplaudits» són termes emprats per diferents mitjans catalans, tot i que, lògicament, el jove diari La Vanguardia no les compartís. Tinguem en compte, però, que el desconcert és immens. En un acte transversal, de caràcter teòricament econòmic, s’estan sentint els mots més radicals i apassionats que no s’havien sentit mai en un míting públic a Catalunya.

Roca ha tingut poca sort a l’hora de ser considerat com a referent i precedent del catalanisme «progressiu», com a ell li agradava de dir. No ho mereixia un home que ja l’any 1878 va ser acusat de «delito de rebelión por medio de la impren- ta» i posat fora de la llei? I que el mateix any de l’Acte del Novetats, 1886, va patir una nova ordre de presó per un ar-

65 Placa casa nadiua Roca i Farreras, a Barcelona ticle que duia com a títol –tan modern com inequívocament separatista– «Ni espanyols ni francesos»? Malgrat tot, no ha estat gaire tingut en compte ni a la bibliografi a, ni entre els historiadors (alguns dels quals inexplicablement endarre- reixen fi ns als anys 20 l’aparició d’un pensament «separatista» a Catalunya). Ara, no ens ha de sorprendre gaire quan tampoc han estat tingudes en compte fi gures posteriors com Josep Sunyol, un dels publicistes més infl uents i polí- tics més votats de la seva època.

Amb el pas del temps, les idees que Roca va ajudar a introduir i desenvolupar a Catalunya van passar a ser claus en la política catalana. Va ser dels primers a postular-se com a guia i teòric del nacionalisme d’esquerres. Va ser el primer a parlar de Països Catalans al Principat. Va ser dels autors catalanistes que més van aconseguir d’infi ltrar-se a la premsa

66 no-nacionalista de la Barcelona del seu temps amb l’ànim d’incidir en un camp no sempre propici. Va ser un teòric clau en l’intent de sintetitzar polítiques de país i classe social basades, respectivament, en les idees de l’Escola Històrica Alemanya i l’Escola Filosòfi ca, de tendència més francesa, per posar-les al servei dels catalans. Va ser el gran introduc- tor, amb ànim propagandístic, de models internacionals que poguessin servir per subvertir la realitat política catalana. I va ser, sobretot, un pioner de la recuperació i interpretació del passat català, de la que teixeix un relat progressista que justifi ca plenament l’independentisme com a solució als mals del país.

67 68 La primera proclamació de l’Estat Català: 1873 Josep Ferrer i Ferrer

Imagineu-vos-ho. Som al vespre del dia 8 de març de l’any 1873, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. La foscor pre- domina pels carrers de la ciutat. La plaça de Sant Jaume és tènuement il∙luminada per fanals de llum de gas. Encara fa fred i gairebé no hi ha ningú.

Una colla d’homes camina amb una certa precipitació pel mig de la plaça. Es dirigeix a la portalada de l’edifi ci que ara coneixem com a Palau de la Generalitat, perquè en la Cata- lunya independent era la seu de la institució representativa del país, la Diputació del General o Generalitat de Catalun- ya. El General de Catalunya era el nom que constitucional- ment es donava al conjunt dels catalans entès com a cos po- lític, com a subjecte polític.

Ara el gran edifi ci no era això. Després de la derrota de 1714, amb l’ocupació de les tropes castellanes i l’annexió de fet de Catalunya al Regne de Castella, la Casa del General o Generalitat havia esdevingut seu de la Reial Audiència de- pendent del Reial i Suprem Consell de Castella, que era el nom del Govern castellà. A partir del 1833, quan Catalunya va ser esquarterada en quatre províncies, va ser també la seu de la Diputació de la nova província de Barcelona.

Qui eren aquests homes que travessaven la plaça de Sant Jaume i per què anaven cap a la seu provincial aquella hora tardana? Eren els principals responsables del Partit Repu- blicà Federal i acompanyaven Baldomer Lostau, que, amb el seu secretari polític, Pau Magraner, i uns pocs col∙laboradors més anava a passar una nit de vetlla dins el palau símbol 69 de l’antic govern de Catalunya, perquè l’endemà, dia 9 de març, ell mateix, com a president en funcions, havia de proclamar el nou Estat català, amb la intenció que després es federés o confederés lliurement amb la República Espan- yola, establerta dos anys abans, però que encara no havia aconseguit dotar-se d’una llei constitucional.

Pau Magraner, amb la intenció de reprendre els Dietaris de la Generalitat, interromputs el 1714, ens ha deixat la crònica d’aquella nit històrica. Escoltem-lo:

«Fa un instant, tenia jo entre les mans aquest quadern. Ara l’he deixat sobre la taula, L’he comprat aquest matí. I l’he comprat per consignar-hi, de manera concisa, tot el que passi aquesta nit. Aquest quadern té les tapes de tafi let ver- mell. El cansament m’aclapara. No sé el que podré escriure ni com ho escriuré. Pressento que tot serà confús, caòtic. A la primera pàgina poso: «República Espanyola». Més avall: «1873». Aquest és l’any en què vivim. Anoto tot això perquè d’aquí a 30, 40 o 50 anys se’n tingui tota mena de detalls. I, després de la data, afegeixo: «Barcelona, nit del 8 de març». La fatiga i la son fan que els ulls es tanquin per moments. Fa tres nits que no dormo. Però no puc, no haig de dormir aquesta nit ni un sol minut. Estenc la vista per aquest ample àmbit i veig entre altres coses... No vull descuidar-me de dir que sóc el secretari particular de don Baldomer Lostau. M’anomeno Pau Magraner. Deia que estenc la vista i veig una ampla taula de despatx; després, butaques. Sobre la taula hi ha una pomposa escrivania que representa un vaixell amb tot el seu velam al vent. Penso que aquest vaixell és ara Catalunya. En un prestatge es veuen el Diccionari geogràfi c de Madoz; el jurídic, d’Escrich, i multitud de volums de le- gislació i jurisprudència. Allà lluny hi ha una porta. S’obre per donar pas a un despatxet. Don Baldomer Lostau està,

70 ara, en aquesta estança, estès en un divan, descansant uns moments. Tinc ordre de no despertar-lo ni per res ni per ningú.

La Campana de Gràcia, revista, 2 març 1873

71 - En aquests primers dies de març, segons que acabo de veure en un calendari, surt el sol a les 6.44 minuts i es pon a les 6.09. Són ara les 6.12. S’ha post ja el sol. Estem en el crepuscle. Es pot dir que la nit ja ha començat. La nit serà his- tòrica per a Catalunya. Tot està preparat. D’ací a mitja hora despertaré Lostau. L’ansietat em domina. El més curiós en aquests tràngols, quan tot un poble bull encoratjat, en espera d’un fet capital en la seva història, és observar com, inesperadament, enmig del bull de les passions, es produeix una calma de silenci i de pau. Ningú no diria que som en vigília d’un dia transcendental per a Catalunya. No es per- cep res. En el silenci ressona el tictac del rellotge. L’home que sintetitza els anhels del poble català, l’heroi de demà, està aquí, darrere aquesta porta, fent un son. Aquests dies han estat de molt tragí. Hem recorregut les quatre provín- cies. Hem estat en pobles i caserius. S’han celebrat multitud de conferències. S’han llegit i subscrit documents diversos. Lostau és infatigable. Amb tothom parlava cordialment; encaixava amb centenars de mans; tenia per a tothom confor- tadores paraules d’esperança.

- Els últims fulgors del crepuscle ja han desaparegut dels vidres del balcó. He sentit un lleuger soroll en l’estança immediata. Don Baldomer es deu haver despertat. A les vuit hem sortit Lostau i jo i hem divagat pels carrers. Don Bal- domer procurava amagar-se. Ha estat reconegut. Tothom l’aclamava al seu pas. Què succeirà demà? Aquesta nit la Di- putació de Barcelona ha de votar una proposició transferint tots els poders a Lostau. Pura fórmula. De fet, Lostau és des de fa dies el representant efectiu i actiu de tot Catalunya. Les quatre Diputacions hi estan d’acord. On escric jo aquestes ratlles? Al costat del saló on es troben conferenciant les personalitats que han de formar el Govern provisional. He parlat amb Gonçal Serraclara i amb Alfons [Ildefons] Cer-

72 dà. Hi ha aquí també els presidents de les diputacions. En aquest instant experimento una sensació estranya. Demà, abans de l’alba, Catalunya s’haurà declarat Estat autònom. He viscut aquest moments una altra vegada? Els ha viscut Catalunya? En la seva llarga i magnífi ca història, ha passat Catalunya per aquest tràngol?

- Ha acabat la conferència del Govern provisional. Cerdà, el nostre ministre d’Hisenda, porta una voluminosa cartera. Amb els seus bigotis caiguts, amb la seva ampla calba, aquest bon Cerdà sembla un vell feldmariscal britànic. Lostau donava grans i cordials veus, alhora que encaixava les mans de tothom. Quan tots se n’han anat per tornar més tard, ha vingut don Baldomer, lentament, fi ns al mig de la sala, i m’ha indicat, en silenci, que m’assegués; ell s’ha assegut en un cadiral del davant. Hem estat tres minuts sense parlar. Després ell ha dit somrient: «Visca la República Federal». És ja la una de la matinada. La Comissió de Guerra ha vingut també. Compten amb la guarnició de Barcelona. Està així mateix amb nosaltres el castell de Montjuïc. No es pot entrar a les casernes sense una autorització de Lostau. Ha quedat ultimat allò que fa referència a l’exèrcit. Serà dissolt l’exèrcit de Catalunya. Es crearà un nou exèrcit, a base de trenta batallons, de mil places cada un. A les dues Lostau ha sortit tot sol. Quan ha tornat portava l’esborrany de la proclama que s’ha de llançar invitant les altres regions espanyoles a la federació. No vull descuidar-me de dir que ja hi ha embastat un emprèstit que avença el Banc d’Espanya. Es convocaran Corts Catalanes. Sento cantar una mica lluny un gall. És massa aviat. En algun pati proper aquest gall vi- gilant ha llançat a l’aire per endavant el seu alegre “quiqui- riquic”. Diríeu que aquest gall dóna la primera salutació al nou Estat. És l’amor a la República el que ens impulsa. No hi hauria República a Espanya sense el federalisme. No es

73 poden confondre federalisme i separatisme. El federalisme ha inculcat en el poble espanyol la noció de república.

- Qui podrà motejar-nos d’antirepublicans? Qui ens podrà dir que anem contra Espanya? Perquè, és que amb el federalisme no ens acostem al que és més fecund, al que és més íntim, al que és més entranyable d’Espanya? I Espanya és diversitat en la unitat.

- Són les quatre de la matinada. Hom ha convingut que a les cinc es trucarà a Governació per tal de comunicar al Govern la decisió de Catalunya. He d’imaginar el perill en què es veurà don Francesc Pi i Margall, ministre de Governació. No podrà fer creure a ningú que no tenia coneixement del que preparàvem. Són les cinc. El president de la Diputació de Barcelona i Lostau entren al gabinet telegràfi c. El president és qui ha de comunicar amb Madrid.

- Hi ha aquí els membres del Govern provisional. Lostau i el president són ja al costat del telègraf...»

Deixem estar en aquest punt el Dietari del secretari Pau Magra- ner. Aquesta mateixa hora hi ha escamots federalistes «intran- sigents» (ara en diríem «sobiranistes») que, dirigits pel coronel Maza, obeint ordres de Baldomer Lostau, ocupen l’ofi cina de te- lègrafs i uns quants altres edifi cis públics. També aleshores hi ha una gran concentració obrera al Teatre Novetats (situat a tocar de l’actual plaça de Catalunya), des d’on la gentada es dirigeix a la plaça de Sant Jaume. Duu una pancarta vermella amb aquesta inscripció: «Confederació espanyola. Visca la Democràcia! Vis- ca la Federació! Les classes treballadores la demanen». A l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, al balcó de la Casa de la Ciutat, lluu hissada la bandera negra, símbol de la lluita a ultrança, que ja havien fet servir els defensors de Barcelona el 1714.

74 La conversa telegràfi ca que Lostau i el president de la Dipu- tació mantenen amb Pi i Margall, ministre de Governació a Madrid, és tensa. Pi i Margall els commina a desistir de la proclamació de l’Estat català i a esperar que es convoquin Corts Constituents (dos anys després d’haver estat proclamada la República!) i que siguin aquestes que acordin la Fe- deració. Els de Barcelona s’hi resisteixen.

Fet i fet, aquesta baralla telegràfi ca no fa més que reproduir el debat insoluble que hi ha entre la concepció federativa catalana i la castellana. La catalana, concebia la federació com un contracte voluntari entre iguals. Per tant, Catalunya abans de federar-se amb qui fos havia de ser políticament sobirana, és a dir, havia de recuperar l’Estat secular que Castella li havia esclafat. Aquesta recuperació havia estat, en efecte, una idea força de tota la revolució democràtica enca- pçalada per l’esquerra catalana des dels anys trenta d’aquest segle XIX.

Contràriament, la concepció federal castellana, a part que en l’Espanya no catalana és més que minoritària, exigua, és, com tot allò que ha eixit sempre de la ment política castellana, estatalista i uniformista. La federació és concebuda com una descentralització, més administrativa que no política, concedida uniformement per una sobirania única (i que ha de continuar essent única després de la «federació») a diverses parts del territori de la seva jurisdicció. Aquesta con- cepció no arribarà a plasmar-se en res, perquè la República aviat se n’anirà en orris, fustigada per la reacció monàrqui- ca, tant la carlista com l’alfonsina. Però si s’hagués plasmat en res, no hauria estat una cosa gaire diferent de l’Estado de las autonomías que hem conegut després de 1978, un segle després.

75 A la fi , la discussió telegràfi ca acaba amb l’acceptació dels sobiranistes revolucionaris de Barcelona de diferir la pro- clamació de l’Estat català. Lostau es va adreçar a la gentada congregada per presenciar la proclamació de l’Estat cata- là per fer saber que s’ajornava la proclamació tot esperant l’arribada d’una representació del Govern de la República. La gent, majoritàriament obrera, va abandonant, frustrada, la plaça de Sant Jaume.

El federalisme republicà, partit hegemònic en aquest moment, no se’n recuperarà mai més. Malgrat que el mateix any 1873 hi hagué dos intents més, el 23 d’abril i el 19 de juny, de restablir l’Estat català, tots els esforços s’hauran de posar a resistir la carlinada, que controla mig Catalunya i arriba a les portes de Barcelona. La República, a Madrid, tomba a mans dels unitaristes amb el suport dels monàr- quics i un any després és enderrocada per la restauració de la monarquia borbònica.

Havia passat el punt dolç de la unitat popular. La classe obrera, restarà decebuda de la revolució democràtica republicana i del sobiranisme federalista, als quals ha sacrifi cat vides i esforços. Baldomer Lostau mateix n’és un exemple paradigmàtic: obrer teixidor que representarà l’obrerisme català a la Primera Internacional, creada a Londres el 1864, i alhora republicà federal convençut, hauria pogut ser el primer president de l’Estat català recuperat, si el sobiranisme no hagués cedit a les conveniències de Madrid, pa- radoxalment salvaguardades per uns altres catalans: Pi i Margall i Estanislau Figueres. Aquesta decepció política explica que progressivament els obrers es decantessin cap a l’anarquisme i la lluita de classes estricta i abandonessin majoritàriament la reivindicació nacional.

76 Sometent Alerta, romanç sobre imaginari aixecament a Catalunya a favor de la República Federal (G.E.C)

Un any després Francesc Pi i Margall, planyent-se de no haver deixat fer la proclamació, escriurà: «De derrota tele- gràfi ca es qualifi ca encara avui la que aleshores van patir els qui, potser amb més previsió que jo, van voler precipitar els esdeveniments.» Una derrota ben semblant es repetiria cin- quanta-vuit anys després, quan Francesc Macià el 14 d’abril de 1931 torna a anar, com Lostau, al Palau de la Generalitat per proclamar la República Catalana. Aquest cop la procla- mació es podrà fer, però la desunió nacional, obligarà Macià a renunciar-hi (també ara amb la intermediació de ministres catalans vinguts de Madrid) i a acceptar la recuperació de la Generalitat, únicament nominal, perquè aquesta, a di- ferència de l’antiga, no representava un país sobirà.

La gran lliçó d’aquest episodi del nostre passat nacional és que no es poden desaprofi tar els moments en què una acu- mulació històrica de forces porta a una situació òptima per

77 a aconseguir un canvi fonamental, en el nostre cas, la llibertat política de Catalunya.

Per a saber-ne més: Fèlix Cucurull, Panoràmica del nacionalisme català, vol. 2, París, 1975, p. 312370; Lluís Duran Solà, Breu història del catalanisme, I, Barcelona, 2009, p. 1619; Josep Ferrer, «Presentació» a Josep Narcís Roca i Fe- rreras, Catalunya independent, Barcelona, 1996, p. 712.

78 El Memorial de Greuges a Alfons XII de 1885 Josep Cruanyes i Tor

Com han posat de manifest els estudis d’història, des de la desfeta Catalunya no perd mai la consciència de ser un poble amb unes característiques socials, econòmiques i culturals pròpies i una llengua que l’identifi ca. Al llarg dels dos segles XVIII i XIX trobem en els diversos moments, de manera reiterada i amb la participació directa de diversos sectors socials, manifestacions d’aquesta consciència. Tot i ser un cop molt fort la desfeta de 1714, al representar la pèr- dua de les institucions estatals que defi nien i ordenaven una societat basada en el respecte del dret amb el predomini de la llibertat com a factor determinant de la relació entre les persones, mai es perd la memòria ni deixa d’impregnar la societat aquells principis. En els diversos moments històrics sempre es recorda i es té com un referent les llibertats perdudes. Un dels fi ls conductors d’aquesta consciència amb un vessant polític és el carlisme i el moviment republicà, que evolucionà cap el federalisme que culminà amb el fracàs de la primera república i amb la proclamació de la Repúbli- ca federal que van ser les dues deus que van alimentar una acció política centrada en Catalunya que s’anomenarà el catalanisme. El fracàs de la primera república i de l’intent fallit de proclamar l’estat català dins de la república federal portà a la restauració de la monarquia borbònica defenestrada per la revolució del 1869, no en mans de la reina Isabel II que vivia a l’exili parisenc, si no en el rei Alfons XII.

79 Memoria en defensa dels interessos morals y materials de Catalunya, 1885

Valentí Almirall un dels dirigents federals més importants, desenganyat de l’etapa republicana, el 4 de maig de 1879 va començar a publicar el Diari Català el primer diari escrit íntegrament en llengua catalana, si deixem de banda el Diari de Barcelona publicat en català i francès durant l’ocupació napoleònica. El Diari Català pretenia ser un òr- gan que aplegués la veu de les diverses forces i tendències polítiques catalanes, entorn a la reafi rmació de la personalitat de Catalunya i de la defensa dels seus interessos. Acció que es feia oberta, sense defugir la seva tradició republicana. Va promoure el Primer congrés catalanista el 1880 en el que es va intentar defi nir un ideari polític catalanista per tal de participar en l’acció política amb veu pròpia. L’any següent després de trencar amb el Partit Federal Català de Pi i Margall, suspengué la publicació del diari, el mateix any que s’havia començat a publicar el segon diari català La Re-

80 naixensa, partint del setmanari del mateix nom, promogut per Francesc Matheu, Pere Aldavert i Àngel Guimerà provinents de l’Associació Catalanista Jove Catalunya discon- formes amb l’acció política del catalanisme.

En aquell moment Almirall es decidí per a una acció polí- tica al marge dels partits lligats a grups espanyols. Aquell congrés va acordar promoure la creació d’un grup de defensa del dret català que en aquell moment estava en perill davant del moviment codifi cador unitari espanyol, construir una Acadèmia de la Llengua Catalana i la creació del Centre Català com a organització del moviment catalanista. Fruit d’aquest congrés se celebrà el Congrés català de Juriscon- sults, on el propi Almirall en va ser secretari. En aquest con- grés es defensa el dret de mantenir el dret català davant els intents unifi cadors, el primer dels quals havia estat el 1851 i que en aquell moment es tornava a plantejar.

El 1882 es fundà el Centre Català que presidí Frederic Soler i de secretari Valentí Almirall que es proposà aplegar tots els catalanistes provinents del carlisme i del federalisme. El federalisme pi i margallià va redactar el 1883 un projecte de constitució de l’estat català dins de la República Federal espanyola que la seva constitució quedava condicionada a la constitució de la República espanyola. El Juny del 1883 el Centre Català va celebrar el segon congrés catalanista per tal de delimitar el programa catalanista. Es va decidir actuar davant del que es consideren atacs contra Catalunya com eren el tractat de lliure comerç, per considerar que afectava la indústria i contra el projecte unifi cador del codi civil espanyol, que posava en perill el nostre dret, el dret català. Per això, amb la voluntat d’aplegar entorn de l’acció catalanista els diversos grups socials burgesos i jurisconsults afectats, el Centre va promoure una reunió a la Llotja de Barcelona el

81 dia 11 de gener de 1885 on es va decidir, exercint el dret de petició, adreçar al rei Alfons XII una memòriaexposició que remarqués la personalitat de Catalunya, i plantegés aturar la unifi cació del dret civil i, en l’àmbit econòmic, la necessitat de protegir i potenciar la indústria oposant-se al tractat amb la Gran Bretanya.

Lliurament Memorial de Greuges a Alfons XII (litografi a cromo de xocolata)

S’acordà nomenar una comissió redactora de la que en seria ponent Valentí Almirall i de la que formarien part juristes i industrials com ara Joan Permanyer, Josep Pella i Forgas, Joaquim Almeda, Eusebi Güell, Felip Ricart o Andreu Es- paña.

El document en un preàmbul justifi ca que es dirigeixi al rei pel paper constitucional que té amb un predomini com a cap de l’Estat, per sobre del govern que els nomena i des- titueix i que és ell qui signa els tractats, tenint el parlament només un paper moderador. De fet denota una total desconfi ança que les corts ni es dignessin a admetre i menys a prendre en consideració la proposta. En segon planteja que dins de l’estat hi ha diversos pobles, i que davant la vo-

82 luntat uniformitzadora castellana hi ha pobles que tenen el propi dret com Catalunya amb una personalitat, interessos i necessitats pròpies. Reivindica la pluralitat de llengües a l’Estat. Denuncia que durant el segle XIX es van anar dictant lleis que reduïen l’abast del dret civil català que va subsistir a la Nova Planta i per la interpretació dels tribunals que l’ignorava. També el fet que el tractat de comerç que nego- ciava l’Estat amb la Gran Bretanya, que podia perjudicar a la indústria catalana que representava un avenç i riquesa en quina economia fonamentalment agrària de l’estat. Denun- ciava que la política de l’Estat en els diversos ordres que ignorava la realitat catalana, cercava una absorció castellana. En la resta de parts, el document parla del que s’anomena interessos morals que es refereix a la necessitat de mantenir el dret català. Analitza d’una manera aprofundida com el Dret de Catalunya no és un dret «foral» en el sentit de ser fruit de furs o de disposicions donades graciosament pels monarques, si no que d’una legislació de constitucions i ca- pítols dictats per les corts. Que era un sistema complet tenint com a base el dret romà i la seva interpretació d’acord amb les doctrines dels doctors. Remarca com el dret que es pretén imposar anomenat impròpiament dret comú, es basa en uns principis i normes totalment diferents del dret català i per tant estranys i oposats a la realitat social catalana. Recorda que el dret català es basa en la llibertat civil, mentre que el dret castellà és una legislació de cossos nor- matius basats en el principi de l’autoritat que va ser fruit d’un òrgan legislatiu si no de les normes dictades per les autoritats reials.

El Memorial, també analitza les situacions de diversos estats en què conviuen diverses legislacions com convivien ens els diversos estats que havien format la monarquia hispana fi ns el 1714 i referma la necessitat que es respectin els di-

83 versos drets i en concret el dret català, que si bé es va ta- llar la possibilitat de renovació en ser suprimides les Corts, s’havia mantingut viu, responent i adaptant-se a les diverses situacions canviants gràcies al principi de llibertat civil, en l’àmbit de la família, les successions o la propietat amb les formes jurídiques més adequades. Reclama que si es vol fer una codifi cació es faci les de cada un d’aquests drets; el cas- tellà, el català i la resta de peninsulars.

Tot i que la memòria no arriba a formular la reivindica- ció d’unes institucions pròpies i un règim legislatiu, com més endavant el moviment nacionalista es plantejarà amb les Bases de Manresa, no és cert que el Memorial vulgui mantenir de manera fossilitzades les institucions pròpies, si no que planteja com a primer objectiu el manteniment del conjunt del dret com un sistema complet i no com un apèn- dix d’una codifi cació basada en el dret català, tot i que deixa oberta la possibilitat i necessitat d’actualització.

Es diu referent a la conservació de la legislació del dret ca- talà: «Conservando la nuestra, nos queda la esperanza de poder algún día ponerla a la altura de las nuevas necesidades. Acceptando otra, la esperanza desaparece.» i reclama que s’abandoni la via de l’absorció i s’entri en una nova de llibertat.

Per últim, reclama que hi hagin uns tribunals específi cs que ofereixin una garantia a la correcta interpretació i aplicació del dret civil propi i també que en les universitats s’estudiï el dret propi.

Aquell Memorial va ser aprovat per les entitats que el pro- mogueren a la sala del Buen Retiro el 22 de febrer i presentada al rei Alfons XII el 10 de març i va ser presentada per

84 una intervenció de Marià Maspons que l’acompanyaven Benet Malvehy, Àngel Guimerà, Jaume Collell, Manuel Vilà, Jacint Verdaguer, Valentí Almirall, Joan Antoni So- rribas, Frederic Soler, Josep Pella i Forgas, Josep Pujol i Ra- mon Torelló.

La resposta del rei va ser de tenir-lo en compte, tot i que veia difícil aturar el tractat de lliure comerç.

A fi nals d’aquell any moria el rei. El 1887 quan es va tornar a reelegir a Almirall com a president del Centre Català es produí una escissió per una banda del grup de la «Renai- xença» per considerar que havia polititzat massa el Centre i sobretot per l’actitud personalista i autoritària d’Almirall. Bona part de les personalitats que havien participat en el Memorial de Greuges es desvinculaven del Centre i amb persones provinents del Centre Escolar Catalanista com ara Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa i Josep Puig i Cadafalch for- maren la Lliga de Catalunya el novembre de 1887. No no- més s’escindiren, per elements conservadors, si no també molts d’altres com Narcís Roca i Farreres que com Almirall provenien del federalisme, i mantenia un nacionalisme radical d’esquerra, molt amatent a les qüestions socials i clarament democràtic.

Aquell Memorial recollia la primera formalització i ex- pressió pública, d’un plantejament teòric del catalanisme i planteja el que serien les primeres reivindicacions, tot i que encara no havia fet el pas d’actuar a la acció política. Amb aquestes reivindicacions pretenia aplegar l’entorn del catalanisme, les entitats que representaven sectors importants de l’economia del país lligats amb el comerç i la indústria.

85 Arran de l’Exposició Universal a la que Almirall s’havia mostrat contrari, la Lliga de Catalunya i el Centre Escolar Catalanista van promoure el missatge que lliuraren a la reina regent amb 350 signatures de tot el país. En aquest document s’adreçà a la regent Maria Cristina d’Habsburg apel∙lant a Carles III i l’arxiduquesa Elisabet Cristina de Brunswick que havia estat a Barcelona fi ns el darrer moment en representació del seu marit en la guerra contra Felip V fi ns que es retirà en obtenir el seu marit el tron de l’imperi austrohongarès. En aquest s’hi reivindicà la personalitat de Catalunya i el dret de recuperar les seves institucions a les que tenia dret com a nació.

Si bé el document apel∙la a les antigues institucions ho fa no d’una manera romàntica si no des de la situació d’aquell moment com ho demostra que en parlar de la recuperació de les Corts Catalanes ho fa, no amb l’antiga representació estamental, sinó reivindicant el sufragi universal: «Desit- gem doncs, que torni a posseir la Nació Catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes per lo cap d’Estat o lloctinent, en les quals hi tinguen representació directa totes les classes socials, des de les més humils a les més elevades». Preveien una Catalunya sobirana en una relació amb la corona, en què aquesta jurava respectar les lleis del país, tal com s’havia perdut el 1714 però amb una representació democràtica d’acord amb el moment.

Demanaven l’ofi cialitat de la llengua catalana i que fos també la llengua de l’ensenyament. Amb l’establiment d’uns tribunals de justícia propis, i amb unes corts amb plena sobirania sobre la legislació del dret civil, l’econòmica. Sobre els impostos els establien les Corts i votarien la quantitat que havia de contribuir a les despeses generals d’Espanya. També recollia la reivindicació popular contrària a les quintes, establint que

86 els contingents catalans de l’exèrcit fossin voluntaris i que no poguessin ser destinats fora de les fronteres de Catalunya.

Aquest manifest recollia ja d’una manera clara l’afi rmació de que Catalunya com a nació havia de recuperar la plena sobirania de les seves institucions focalitzada en les seves Corts democràtiques. Va ser la primera iniciativa que seguint als plantejaments del memorial, que va anar molt més enllà, reclamant ser reconeguda de fet com a estat confede- rat a la corona espanyola.

Amb posterioritat, seria la Lliga de Catalunya que empren- dria la campanya a favor del manteniment del Dret Civil de Catalunya el 1889, que s’aconseguí salvar amb la interven- ció de Duran i Bas com a ministre de Justícia, que reformà el projecte de Codi civil, i també que es creés una càtedra de dret civil català a la Universitat de Barcelona que de fet el que era i seguiria éssent el dret aplicable, éssent només sub- sidiari el nou codi civil espanyol.

És important la posició de Roca i Farreras que donà suport al missatge a la reina regent, que no menyspreava el dret civil, si no que defensava el que ell en deia el dret públic que volia dir la recuperació de la sobirania legislativa catalana perduda amb la Nova Planta que havia de representar la constitució d’una administració pròpia amb capacitat de le- gislar millorant i adequant el dret català que havia vist com la font legislativa havia quedat estroncada feia més d’un segle. Entenia que l’única garantia del manteniment del dret civil català era que es recuperés les institucions de govern amb el dret a organitzar el nou estat i que la competència d’un parlament català el garantiria.

Les reivindicacions dels interessos econòmics de Catalunya

87 s’havia dut a terme durant els segle XIX amb les posicions favorables al proteccionisme per tal de protegir la indústria pròpia, i de defensa del dret català. Aquest proteccionisme vist l’aranzel lliurecanvista de 1869 va fer que els industrials s’acostessin a plantejaments regionalistes i així en el memorial es dóna la confl uència amb els catalanistes. En aquest s’hi lliguen les reivindicacions purament econòmiques amb un conjunt de reclamacions que defensen una reclamació del reconeixement i respecte de la personalitat de Cata- lunya. Reivindica la llengua, reclama el respecte de Cata- lunya com a poble i denúncia a l’Estat i la seva legislació per voler-lo assimilar a un estat castellà. Aquesta primera reivindicació anà consolidant la necessitat de dur a terme uns plantejaments polítics més defi nits que es van fer en el missatge a la reina regent en què ja es va plantejat d’una manera clara, que el manteniment de la personalitat de Ca- talunya com a poble havia de comportar el restabliment d’unes institucions pròpies, partint del reconeixement de la seva sobirania com a nació amb capacitat de governar els seus interessos.

El catalanisme així va fer un primer pas que es consolida- ria amb posterioritat amb les Bases de Manresa de la Unió Catalanista (1892), que per primera vegada es va defi nir i estructurar quina es volia que fos la forma i àmbit compe- tencial de les institucions pròpies de govern, que a la fi van portar a la necessitat de dur a terme una política pròpia des de Catalunya per forces polítiques no depenent de les estatals, com a única manera de defensar de manera efectiva les reivindicacions catalanes. Plantejament que Roca i Farreras ja va defensar des del moment de la creació del Centre Ca- talà, que s’acabà imposant com una necessitat.

La qüestió que quedava pendent era la decisió del catala-

88 nisme de participar activament en la lluita política amb veu pròpia cosa que defensaven els membres del Centre Escolar Catalanista que van tenir una actuació decisiva en la campanya contra la supressió del dret català pel nou projecte de Codi Civil i que s’acabà de fer efectiu amb la creació de la Lliga Regionalista i la participació a les eleccions del 1901, i el triomf de la candidatura dels quatre presidents, i des del punt de vista republicà amb un grup d’escindits de la Lliga el 1906 amb el Centre Nacionalista Republicà.

89 90 La Solidaritat Catalana Josep Cruanyes i Tor

Les eleccions de diputats de 1901 va representar el primer pas de l’acció política del catalanisme amb el triomf a Bar- celona de l’anomenada candidatura dels quatre presidents: Bartomeu Robert president de la Societat d’Amics del país; Lluís Domènech i Muntaner de l’Ateneu Barcelonès; Albert Rusiñol, del Foment del Treball i Sebastià Torres de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Aquella votació i les que seguiren representaren la derrota del caciquisme i la lluita política catalana entre catalanistes i republicans que des d’aquell moment centrà la política catalana.

Després dels bons resultats obtinguts el 1905 en les diverses eleccions que se celebraren, els catalanistes van decidir celebrar un banquet dit de la Victòria al Frontó Condal de la rambla barcelonina amb una gran participació de persones que ompliren el recinte. D’aquell banquet el dibuixant Jun- ceda en va publicar un acudit al setmanari ¡CuCut!, pròxim a la Lliga Regionalista. Representava un militar que estava a la Rambla davant el Condal i que parlava amb un ciutadà i deia:

91 Comissió organitzadora de les Festes de la Solidaritat Catalana «-¿Que se celebra aquí, que hay tanta gente? -El Banquete de la Victória. -¿De la victoria? Ah, vaya, seran paisanos.»

La reacció dels militars de la guarnició de Barcelona va ser que la nit del 25 de novembre es van aplegat uns quatre- cents militars de paisà i en uniforme a la Plaça Reial. D’allí es dirigiren a la impremta del ¡CuCut! i amb les destrals que portaven van destrossar el local i cremaren uns mobles al carrer, agredint l’impressor. Després es dirigiren a la llibre- ria Baguñà i a la redacció de la Veu de Catalunya on des- trossaren els locals i cremaren llibres, diaris i mobles al mig del carrer.

A aquells fets que crearen una gran indignació a la societat catalana en seguiren intensos debats al Senat i el Congrés, dels que, enlloc d’una condemna a l’acció violenta en sortí l’aprovació de la suspensió de garanties constitucionals, que

92 suposava un estat d’excepció i el compromís del govern de presentar un projecte de llei castigant els delictes contra la pàtria. Aquell resultat suposava un suport de fet a l’acció violenta dels militars en considerar que el catalanisme era un perill per a Espanya, del que l’acudit en va ser un fet anecdòtic que refl ectia d’altra banda l’antimilitarisme de la societat catalana.

L’antic president de la República, Nicolás Salmerón, en el debat adreçà en nom dels republicans, un prec d’aliança amb els catalanistes en contra de l’actitud del govern de l’estat i de les forces majoritàries espanyoles. Aquella crida va ser contestada amb una article carregat de la demagògia espanyolista que el caracteritzava per Alejandro Lerroux, que formava part en aquell moment d’Unió Republicana, que aplegava diverses tendències republicanes, en un article contrari a l’aliança i justifi cant l’acció dels militars i contrari al catalanisme polític.

L’aliança que s’anomenaria Solidaritat Catalana es va anar teixint i es creà un comitè format per Francesc Cambó per a la Lliga Regionalista, Jaume Carner per als Nacionalistes republicans, Josep M. Vallès i Ribot per als Federals, Josep Roca i Roca per als Republicans Unionistes, Domènec Mar- tí i Julià per a la Unió Catalanista, Miquel Junyent per als Carlins i Amadeu Hurtado per als independents, que aplegava un ampli aspecte de les forces i tendències polítiques catalanes, des de l’esquerra republicana fi ns al carlisme més conservador.

El primer acte polític conjunt en contra de l’atac i de la proposta de Llei de Jurisdiccions va ser un míting a Girona a la plaça de bous on, malgrat la prohibició de l’alcalde nomenat per reial Ordre, es va fer en obrir per la força les portes del

93 recinte amb una gran participació de públic que el va omplir de gom a gom. En aquest s’hi van fer discursos contra la suspensió de garanties i contra el Projecte de la Llei de Jurisdiccions que el govern de l’estat preparava.

La reacció del govern de l’estat davant dels fets del Cucut, va ser presentar una Llei de Jurisdiccions que plantejava penalitzar una sèrie de conductes que es defi nien com a delictes contra la pàtria, que abastava els que plantegessin la independència d’una part del territori de l’estat; per ultrat- ges contra la nació, la bandera, l’himne nacional o l’escut; la injúria i ofensa a l’exèrcit i l’armada, fet de paraula, per escrit, gravats o caricatures, al∙lusions, o sigui ofensa clara o encoberta. També es penalitzava l’apologia dels delictes compresos a la llei i de les persones que s’imputessin. Els delictes contra l’exèrcit i l’armada eren jutjats per la juris- dicció militar.

La llei va ser aprovada per les Corts amb el suport de la majoria i l’oposició dels republicans, regionalistes i liberals. Després de durs debats, la minoria republicana, els regionalistes i altres grups com els integristes i els carlins es van retirar del parlament i el projecte va ser aprovat amb absèn- cia de l’oposició.

Aquella llei, que posava en mans de la jurisdicció militar els que es consideraven atacs contra l’exèrcit i es penalitzava el catalanisme i l’independentisme, va ser l’inici d’una situació que s’arrossegaria durant la monarquia i que en els períodes de dictadura s’enduriria encara més amb la llei de Primo de Rivera. No es derogaria fi ns la Segona República el 17 d’abril de 1931. Aquella manera de repressió política també seria adoptada amb formes similars pel franquisme al llarg de tota la seva activitat repressiva.

94 Aquesta legislació suposà una limitació de la llibertat de premsa i provocà que de manera continuada durant la monarquia els directors de diaris i altres publicacions eren in- criminats i empresonats arran de la publicació d’articles que es consideressin inclosos dins dels delictes contra la pàtria a través de la Llei de Jurisdiccions. L’aplicació per part dels tribunals va ser més dura i àmplia que les consideracions que en va fer el govern en presentar el sentit del projecte a les Corts. El delicte d’apologia a Barcelona, és el que suposava una limitació a la llibertat de premsa, en penalitzar les informacions o articles que parlessin de manera crítica de les imputacions que fessin els tribunals o tan sols favorable- ment dels imputats.

El comitè executiu de la ja denominada Solidaritat Catalana que recollia els diputats que s’havien oposat a l’aprovació de la llei, van organitzar un gran homenatge popular a Bar- celona el 20 de maig del 1906, dia en que s’aixecà l’estat d’excepció. El dia de l’arribada dels diputats al baixador del Passeig de Gràcia, van ser rebuts per una multitud que els seguí pel Passeig de Gràcia fi ns a l’hotel Colón de la Plaça de Catalunya on es van hostatjar i des d’on van pronunciar discursos. L’endemà es va fer l’homenatge des de la tribuna on es va situar als senadors i diputats solidaris a l’Arc de Triomf, al saló de Sant Joan, on els ajuntaments de Cata- lunya i una gran gernació de més de 300.000 persones van desfi lar davant de la tribuna. En tot el recorregut des de la plaça de Catalunya els edifi cis eren guarnits amb banderes i domassos. L’acte es va desenvolupar sense cap mena d’incident i amb un to de festa en contra de la llei aprovada.

D’aquell fet seguiren campanyes de mítings dels partits solidaris que aplegaven a polítics de tot l’aspecte, des de regionalistes, passant pels republicans d’Unió Republicana i

95 nacionalistes republicans fi ns els carlins i amb el suport dels òrgans lligats a aquells partits; la Veu de Catalunya, el Poble Català, La Publicidad, El Diluvio i El Correo Catalán.

Solidaritat Catalana, 20 maig 1906

Aquella llei era la resposta que donaven les institucions polítiques espanyoles davant del creixement de la reivindi- cació catalanista de reconeixement de la realitat catalana, penalitzant la seva acció política. Aquella acció era vista per Salmerón i altres republicans unionistes com un moviment democràtic que havia de renovar l’acció política de l’estat espanyol.

96 El 12 de maig es va fer públic el manifest de Solidaritat Ca- talana que deia: «La Solidaritat és quelcom diferent, quelcom més alt que els partits que la formen, i la seva missió plana sobre les fi nali- tats de banderia. La Solidaritat és la formació viva de l’ésser de Catalunya com a col∙lectivitat conscient de si mateixa, i si un dia la seva missió va concertar-se a defensar aquella terra de l’amenaça d’opressions draconianes, les lleis d’excepció encaminades a deturar la lliure expansió del seu ideal, ara davant la campanya electoral que s’acosta, la seva missió primordial, capitalíssima, és aconseguir (...) que sigui ma- nifestació sincera i proporcionalment exacta de la voluntat del nostre poble.»

Es plantejaven anar plegats a les eleccions per tal que els diputats que en sortissin elegits fossin «l’afi rmació clara i activa de l’ideal i de la voluntat de Catalunya» és a dir, que es volia traslladar a resultats electorals el suport que a la societat donava a la reivindicació catalanista de manera transversal.

La primera repercussió que va tenir la Solidaritat i la separa- ció dels republicans lerrouxistes, va suposar el canvi del primer tinent d’alcalde de Barcelona que va passar a ser Albert Bastardas, nacionalista republicà. Aquest càrrec era el més alt dels elegits, ja que els alcaldes eren designats de reial ordre.

Solidaritat va organitzar un gran aplec de protesta contra la Llei de Jurisdiccions el diumenge 11 de novembre a la plaça de braus de les Arenes de Barcelona que omplí el recinte a vessar.

Les primeres eleccions en que es presentaren aplegats els partits solidaris va ser les provincials de 10 de març de 1907

97 en què van tenir un triomf esclatant i en va sortir una dipu- tació de Barcelona, que va ser presidida per primera vegada per Enric Prat de la Riba que va començar a dur a terme una gran tasca de govern pensant en el país, que el va dur a assolir la Mancomunitat de Catalunya el 1914. Fruit d’aquella acció va ser la creació el mateix 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans com a acadèmia catalana de la llengua i de totes les ciències.

El 21 d’abril hi hagué eleccions a diputats a Corts. La candidatura estava formada al districte de Barcelona ciutat per Cambó i Puig i Cadafalch per a la Lliga. Salmerón i Junoy per als republicans unionistes. Vallès i Ribot per als Fede- rals. Sunyol per als nacionalistes republicans i Francesc Ma- cià que també es presentava per a les Borges Blanques en haver sortit de l’exèrcit en protesta contra l’assalt al ¡CuCut! i la Llei de Jurisdiccions.

El gran acte polític solidari va ser un míting al teatre Tívoli de Barcelona en el que es llegí el document que es coneixerà com a programa del Tívoli que començava dient: «Davant d’una amenaça d’una violació legislativa del dret públic modern, subsegüents a una violació pública, osten- tosa i tumultuosa, dels drets constitucionals, perpetrada a Barcelona (l’assalt al Cucut) va despertar-se en l’ànima catalana un moviment de protesta, determinador d’un estat d’unitat efectiva de la consciència del nostre poble; tal fou, a la primera, la Solidaritat Catalana.»

Es reclamava que les funcions d’ensenyament, benefi cència i obres públiques fossin encomanades a un organisme regional que havia de tenir una llibertat en l’ordenació legislativa que constituïa un primer cap difús cap a l’autonomia. També es demanava les competències legislatives sobre el

98 dret propi per a proposar-ne reformes. Es veu que la proposta d’autonomia era limitada i reduïda a una gestió més administrativa que va representar la Mancomunitat, com ho demostra que no es reclamés la competència legislativa en dret que es reconeixia a les corts de l’estat a petició de l’òrgan regional.

Davant l’agressió política de la Llei de Jurisdiccions, So- lidaritat no només va respondre amb la petició de la seva derogació, sinó que va plantejar de manera unitària el reconeixement de la personalitat catalana amb l’atorgament d’un règim de descentralització regional que permetés fer polítiques pròpies.

El dia 18 d’abril a la sortida d’un míting solidari de Sants es va cometre un atemptat contra el cotxe que anaven els oradors que hi havien intervingut que va causar a Francesc Cambó una ferida de gravetat al coll. El triomf a aquelles eleccions fou total en guanyar a 32 de 36 districtes, amb la quota de la representació de minories a Barcelona on van obtenir els vuit diputats, on van quedar sense representació els lerrouxistes A les següents eleccions de senadors del 5 de maig triomfaren totes les candidatures solidàries.

En la primera intervenció dels diputats de la minoria so- lidària al congrés van demanar la derogació de la Llei de Jurisdiccions i que es fes una política descentralitzadora creant entitats regionals, amb prou recursos per tal que poguessin desenvolupar la pròpia personalitat col∙lectiva. Els dos punts bàsics del programa de la Solidaritat. Aquesta mateixa petició fou feta al senat presentant l’aspiració de l’autogovern de Catalunya com una petició de regeneració i de democràcia de la política espanyola.

99 El nou govern de l’Estat presidit per Antonio Maura va presentar un projecte de llei d’administració local poc refor- madora, ja que mantenia el nomenament d’alcaldes de reial ordre en alguns ajuntaments, amb la previsió d’un marge molt petit a una certa descentralització regional molt limitada. La proposta va plantejar dues posicions a Solidaritat. Els regionalistes que volien entrar a discutir la llei acceptant en part l’elecció corporativa per aconseguir algun règim de mancomunitat catalana de les diputacions provincials, i els republicans nacionalistes que tenien una posició frontal demanant l’elecció per al sufragi universal dels regidors, alcaldes i diputats provincials, i un règim d’autonomia amb capacitat legislativa per a desenvolupar i reformar el dret ca- talà que s’havia salvat de l’intent d’abolició amb l’aprovació del codi civil espanyol el 1889 en el que va ser la primera victòria política del catalanisme.

També es presentà una llei electoral que pretenia netejar els censos electorals manipulats fi ns aquell moment pels caciquisme. En aquella llei la minoria solidària va defensar per primera vegada a l’estat el vot de la dona en la sessió del 7 de març de 1908.

En la discussió de l’articular de la llei local sorgí una discre- pància entre la Lliga i el republicanisme nacionalista en la qüestió de defensa del sufragi universal i en contra del sufragi corporatiu, en què acabaren votant per separat amb els diputats republicans. Va ser la primera actuació discrepant dins de Solidaritat sobre un fet que no era dins dels punts d’actuació conjunta del programa del Tívoli. Aquest fet no va produir un trencament a la coalició solidària.

La qüestió programàtica bàsica de la Solidaritat, que era la derogació de la Llei de Jurisdiccions, va ser plantejada en

100 un debat al congrés el dia 12 de juny de 1908. Davant de l’actitud del Govern de no derogar-la de manera immediata, en que Cambó de la lliga defensava una actitud més fl exible, la minoria solidària va optar per a retirar-se del parlament. La llei seria per tant aprovada amb absència de l’oposició. Els partits solidaris van convocar un gran acte al Palau de la Música Catalana, el 29 de juny, amb la presència de regidors i dels diputats provincials. L’acte va ser presidit per Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, i en el que es va aprovar ratifi car la confi ança del poble de Catalunya als diputats i senadors solidaris, demanar-los que tornessin al Parlament i que seguissin lluitant per la derogació de la llei, el reconeixement de la personalitat de Catalunya amb un règim d’autonomia. Aquell acte va representar davant d’Espanya un refermament de la força i la cohesió de la So- lidaritat Catalana.

De nou la Solidaritat es presentà a les eleccions del 13 de desembre de 1909 en què es produí una abstenció de quinze mil persones respecte a les primeres, que suposà que a Barcelona triomfés els lerrouxistes i els candidats solidaris quedessin en segon lloc. La situació va ser interpretada pels lerrouxistes i la resta de polítics espanyols com un nou triomf d’Espanya contra Catalunya. La realitat és que el suport solidari a Catalunya i el moviment catalanista seguia éssent fort com es confi rmà en les següents eleccions.

De tota manera aquelles eleccions portaren la Lliga a negociar amb els partits conservadors espanyols, cosa que els portà a votar com a vicepresident de la Diputació de Barce- lona a un polític espanyol en lloc del candidat republicà nacionalista, cosa que representà una primera esquerda entre els partits solidaris.

101 El fet que va ser decisiu en la crisi de la Solidaritat Catalana van ser els fets de la Setmana Tràgica de juliol de 1909, que es van originar arran d’una vaga general contra la guerra del Riff , que va comportar la mobilització de reservistes i a la que tota la societat catalana hi va donar una suport unàni- me. Aquella vaga va degenerar en un moviment de crema de convents a Barcelona i altres indrets de Catalunya. La dura repressió i la diferent postura de la Lliga que, des del diari la Veu de Catalunya, la defensava en un dur article titulat «Delateu!» amb el reaccionari carlí El Correo Catalán, davant la posició del diari el Poble Català, que defensava les postures del nacionalisme republicà demanant una amnistia per als detinguts arran dels fets i la condemna dels processos i afusellaments que seguiren.

L’esquerra nacionalista s’aplegà el 1910 en un nou partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana que com el nom indica uní a les diverses faccions republicanes, des de la Unió Republicana, els federals, fi ns als nacionalistes republicans, que va ser presidida per Pere Coromines.

En les següents eleccions posteriors a la Setmana Tràgica es presentaren a Barcelona per separat la UFNR i la Lliga, pro- duint un triomf per a les majories dels radicals lerrouxistes. Que tot i que en l’espectre de votants es mantenia majoritari el vot solidari, i per tant, l’adhesió dels votants a les opcions catalanistes, en global resultà triomfadora en escons la UFNR, amb 14, liberals amb 10, la lliga 8, radicals 4 i la resta dels 7 entre d’altres partits i independents. La situació de ruptura es confi rmà en la posterior elecció de senadors.

L’experiència de la Solidaritat Catalana va ser però fecunda en diversos sentits. Representaria la majoria del catalanisme polític iniciat amb les eleccions de 1901. Una experiència de

102 cinc anys (1905-1910) que suposà que per primera vegada es va posar en evidència que les qüestions catalanes basades en la reivindicació de la seva personalitat i la reivindicació de l’autonomia, eren una qüestió comuna. No d’un partit, sinó de diverses tendències políticament oposades que es van congriar unides davant l’atac repressiu que representava la llei de Jurisdiccions. Aquella llei va ser la reacció de l’estat davant del creixement i arrelament del catalanisme. Es va reafi rmar el catalanisme com a comú denominador dels partits de diverses tendències a Catalunya, a banda dels partits espanyolistes minoritaris, centrats en el partit radical de Lerroux, els conservadors i liberals que mai més tingueren una força decisiva en la política catalana.

Va aconseguir a Catalunya superar la corrupció caciquis- ta i obrir nous camins de forces polítiques renovadores des d’un punt de vista d’acció política i de depuració del procés electoral.

També la relació de la coalició entre diverses forces políti- ques amb programes oposats, va ser una mostra de madu- resa política que va aconseguir unir esforços, superant amb èxit els moments en què es plantejaren de dissensions, com el vot censatari a la llei local, mantenint la unió en la defensa radical de la derogació de la llei de jurisdiccions.

De fet no s’aconseguiren els objectius del programa comú basats en l’abolició de la llei de Jurisdiccions, l’assoliment d’una forma de reconeixement polític de la realitat catalana, però va representar un acte de majoria d’edat del catalanisme polític en donar una resposta comuna contra els atacs contra Catalunya i en defensa dels interessos comuns del nostre país.

103 La llavor de la Solidaritat en el marc de la col∙laboració de les forces polítiques catalanes, en els afers d’interès nacional de Catalunya es va mantenir a la política catalana en els anys posteriors. Així es va produir una acció coordinada a les Corts entre Cambó i Coromines que representaven respectivament a la Lliga i la UFNR en els debats parlamenta- ris, per obtenir la Mancomunitat de Catalunya i després en la tasca política d’aquesta entitat, tant en el consell com en l’assemblea de diputats provincials que la conformaven.

Sens dubte, Solidaritat Catalana va ser una fi ta històrica en el procés del catalanisme polític entès com a camí de la consciència política nacional catalana i en la consecució del reconeixement de la personalitat política de Catalunya, i l’assoliment de l’autogovern, que es convertí des d’aquell moment en l’eix central de l’acció política del nostre país, és a dir, de traslladar a la realitat política la consciència nacional del nostre poble, en resposta dels anhels demostrats pel suport entusiasta que mostra la nostra societat.

104 La proclamació de la República Catalana Agustí Soler i Regàs

El general Primo de Rivera davant del descontentament general amb la seva actuació des de la instauració de la dictadura, l’any 1923, havia marxat cap a l’exili a París el 30 de gener del 1930. La raó donada per la cessió del poder fou que era per qüestió de salut. El rei Alfons XIII nomenà successor el general Dámaso Berenguer que continuà al capdavant del govern a Madrid durant un període anomenat Dictablanda. Primo de Rivera, el 17 de març, deixà d’existir, sol, en una senzilla cambra d’hotel.

El 17 d’agost d’aquest mateix any té lloc una reunió de les diferents organitzacions republicanes de l’Estat a la ciutat de Sant Sebastià on aproven la instauració d’una república parlamentària amb un tracte especial i diferenciat per Ca- talunya. El principal líder republicà català, Francesc Macià, es troba a l’exili i a la reunió de Sant Sebastià hi assisteixen per part catalana Macià Mallol, per Acció Republicana de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera, per Acció Ca- talana i Jaume Aiguader, per Estat Català. Altres assistents foren Niceto Alcalà Zamora, de Derecha Liberal Republica- na, Manuel Azaña, d’Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga, de l’ORGA, Alejandro Lerroux, del Partido Repu- blicano Radical i Indalecio Prieto, del PSOE.

A Sant Sebastià s’acorda la confi guració d’un Estatut d’autonomia per Catalunya. Lluny quedava aquell intent de Francesc Macià d’aconseguir la llibertat de Catalunya a través de la lluita armada amb el que es conegueren com Els fets de Prats de Molló. Francesc Macià, a l’octubre del 1924, havia anat a Moscou acompanyat d’en Josep Carner Ribalta per a entrevistar-se amb els dirigents soviètics Zino-

105 viev i Bukharin, tenint de traductor el que seria dirigent del POUM, Andreu Nin, assassinat a Madrid per la policia so- viètica durant la Guerra Civil. En no aconseguir cap suport efectiu (tan sols bones paraules) Macià prepara un complot militar i per a fi nançar-lo emet l’anomenat Emprèstit Pau Claris, una emissió de bons en títols de 25, 100, 500 i 1000 pessetes per un total de 8.750.000.

El complot fracassa a partir de la delació d’un dels voluntaris antifeixistes italians, Riccioto Garibaldi (nét de Giuseppe Garibaldi, el mític heroi de la unifi cació d’Itàlia) que era en realitat un agent infi ltrat de la policia del dictador italià Be- nito Mussolini i el 4 de novembre de 1926, Francesc Macià és detingut a Ville Denisse a la població del Vallespir, Prats de Molló, i tot seguit ingressat a la presó de la Santé de París juntament amb altres elements d’Estat Català participants en el complot.

Macià és jutjat a París, el gener del 1927, i tot seguit expulsat de França instal∙lant-se a Bèlgica. El judici, tanmateix, tin- gué un gran ressò internacional i serví per a donar a conèi- xer arreu la causa catalana. Resideix a Bèlgica i al cap d’uns mesos, el novembre del 1927, se n’anirà a Amèrica a con- tactar amb els cercles catalans del continent. Realitza una intensa activitat entre els nuclis catalans d’Uruguai, Argen- tina i Xile. L’agost de 1928 arriba a Cuba on amb l’ajuda de Josep Conangla i Fontanilles, director del Centre Català de l’Havana, té lloc l’Assemblea Constituent del Separatisme Català que, el 2 d’octubre, aprovarà la Constitució Provisio- nal de la República Catalana.

La monarquia espanyola feia aigües i el moviment republicà agafava embranzida. El mes de desembre de 1930 es prepara un esclat revolucionari combinant una vaga general i

106 un aixecament militar. Degut a diverses circumstàncies, i sobretot a un plantejament defectuós, el cop va fracassar i va costar la vida als capitans García Hernández i Galán que s’havien revoltat prematurament a Jaca. Poc després el govern de la monarquia anuncia unes eleccions municipals per al mes d’abril de 1931.

Les eleccions municipals celebrades el dia 12 d’abril de 1931 suposen la fi de la monarquia. El rei Alfons XIII, que havia donat suport a la dictadura del general Primo de Rivera instaurada el setembre de l’any 1923, veu com els partits republicans obtenen una àmplia victòria a la majoria de les ciutats de tot l’estat; admet la pèrdua de confi ança en la monarquia, presenta la seva renúncia i se’n va a l’exili cap a Roma. De tota manera, tal com ens explica Ferran Soldevi- la, testimoni en primera línia des de Barcelona estant, el rei no admet d’entrada la seva derrota i «demana a tots els capitans generals de totes les regions si podien respondre de les guarnicions respectives i si hi podien comptar». El rei, si ha- gués pogut, hauria instaurat una dictadura més terrible que la d’en Primo de Rivera i per això demanà ajuda al general Berenguer a fi de declarar l’estat de guerra. Els generals li contestaren que si bé podia comptar amb ells personalment no tenien gens clar el suport de les guarnicions militars respectives. És així com caigué la monarquia i com s’iniciaren els moviments dels partits republicans per a la proclamació de la República.

Semblava que pels acords presos en el Pacte de Sant Sebastià el moviment republicà arreu de l’estat hauria d’anar coordi- nat però no fou així. Les forces republicanes catalanes, amb Francesc Macià al capdavant, s’avançaren a les espanyoles i proclamaren la República unes hores abans a Barcelona que no pas a Madrid. Cal recordar també que la primera ciutat

107 que va proclamar la República fou Eibar, al País Basc, a dos quarts de set del matí del dia 14.

A Barcelona la primera sorpresa que féu canviar tots els plans que alguns partits havien fet fou la victòria aclaparadora i inesperada d’Esquerra Republicana de Catalunya, aquell partit format poques setmanes abans al Congrés de Sants el dia 18 de març i que obtingué 25 regidors davant els 12 de la Lliga, els 12 de la Coalició Republicana Socialista i 1 dels independents. Arreu de Catalunya la victòria del partit d’en Macià fou no per sorprenent incontestable. Aquell partit (que alguns volien anomenar Partit Republicà Socia- lista de Catalunya) format per l’acord de la gent d’Estat Ca- talà, del Partit Republicà Català i el grup de l’Opinió i que no havia estat admès per anar a les llistes d’Acció Catalana demostrà la importància de tenir un líder com Francesc Macià.

Arreu de Catalunya ERC en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya obtingué 3.219 regidors. La Lliga regionalista 1.014, els monàrquics 219 i el lerrouxisme (PSOE-Partit Radical) n’obtingué tan sols 114. La desfeta monàrquica és féu palesa en totes les comarques catalanes. A Madrid els components del Comitè o Govern Provisional comencen a moure’s tot esperant els moviments que faci la monarquia. Macià està disposat a partir cap a Madrid amb l’automòbil d’en Joan Casanellas. Després d’una breu conversa telefò- nica amb Miguel Maura decideix quedarse a Barcelona. La nit d’aquest dia 13 d’abril els dirigents d’ERC es reuneixen a l’Hotel Colón per tal d’acordar la tàctica a seguir.

L’endemà, el matí del dia 14, es reuniren a casa d’en Macià els seus homes de confi ança, Creus, Gassol, Puig i Ferreter, Otero, Aiguadé, Casals, Arrufat i Martí Barrera que es di-

108 Francesc Macià dirigint-se a la Diputació, Plaça Sant Jaume, 14 d’abril de 1931 rigiren cap a la plaça de Sant Jaume. Avançant-se a Macià, Lluís Companys havia proclamat la República Espanyola des del balcó de l’Ajuntament, a quarts de dues, i dirigintse als pocs ciutadans presents a la plaça hissà una bandera republicana. En arribar Macià hi hagué alguns moments de tensió per com havia actuat Lluís Companys però després d’una reunió i aclarits els fets tot acordant la proclamació de la República Catalana Macià sortí al balcó a un quart de tres i féu una proclamació solemne:

«Poble de Catalunya: en nom del poble de Catalunya pro- clamo l’Estat Català, que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques. Queda, des d’aquests moments, format el govern de la República Catalana, que es reunirà al Palau de la Generalitat».

La plaça s’havia anat omplint d’una multitud entusiasta i Macià amb els seus la travessà tot dirigint-se al, fi ns aquell

109 moment, Palau de la Diputació. Fidel als seus principis i tal com havia anunciat als seus íntims durant l’exili a Bèlgica, amb tota aquella gent al carrer, entrà al que des d’aquell moment tornarà a dir-se Palau de la Generalitat a proclamar la República Catalana, el seu gran objectiu.

Un cop dins del Palau féu una nova proclamació des del balcó. Abans s’havia produït un petit incident quan es va presentar el president de la Diputació provincial, Maluquer i Viladot, qui no volia deixar el seu lloc i protestava tot dient que sols abandonaria la Diputació per la força. Segons les cròniques Macià li posa la mà damunt l’esquena i li digué: «En té prou amb això?». Maluquer va retirar-se tot demanant que constés la seva protesta.

Tot seguit es posà en marxa una activitat febril a dins de l’antic Palau de la Generalitat per a què la nova situació po- lítica pogués iniciar el seu camí amb el màxim d’efi càcia. El fet que la República Catalana es proclamés abans que la República Espanyola deixà perplexos als polítics de Madrid i marcarà en gran manera les negociacions futures.

A València, l’Aliança Antidinàstica, va aconseguir 32 regidors enfront dels 18 dels partits monàrquics i el mateix 14 d’abril, a les quatre de la tarda, Sigfrido Blasco Ibañez, al capdavant de la Junta Provisional Republicana proclamava la República a la plaça de l’Ajuntament.

A Palma, en arribar a través de la ràdio la notícia de la pro- clamació de la República feta per Macià, els regidors electes Ferretjans i Renteria acompanyats de l’advocat Antoni Pou i el jutge Moreda, a tres quarts de quatre de la tarda proclamaren la República a la Plaça de Cort.

110 A Madrid, mentrestant, Niceto Alcalà Zamora i els altres components del govern provisional esperaven la decisió d’Alfons XIII. Les forces republicanes amb milers de ma- drilenys al carrer reclamaven amb insistència una decisió defi nitiva. Finalment, a les vuit del vespre, el comitè revolucionari es constitueix en Govern Provisional de la Repúbli- ca mentre, a la mateixa hora, el rei s’acomiada dels nobles i Grandes de España i abandona Madrid en automòbil en direcció a Cartagena donant d’aquesta manera per acabada la restauració borbònica del 1873.

Aquell mateix dia Macià féu arribar una comunicació a tots els ajuntaments de Catalunya redactada en els següents termes:

«Barcelona, 14 d’abril 1931 En el moment de proclamar l’Estat Català sota el règim de la República Catalana, us saludo amb tota l’ànima i us demano em presteu la vostra col∙laboració començant per proclamar la República a la vostra ciutat i preparant-vos a defensar-la quan us cridi. Per la llibertat de Catalunya, per la germanor dels altres pobles d’Espanya i per la pau internacional, sapigueu fer-vos- en dignes. El President de la República Catalana. Francesc Macià»

L’endemà foren cursades noves instruccions per tal de pro- cedir a la constitució dels nous ajuntaments. Arreu de Ca- talunya, tal com succeí a Barcelona, la victòria d’Esquerra Republicana fou aclaparadora. El Partit Catalanista Repu- blicà fou el gran perdedor. Els seus dirigents, incapaços de saber llegir per on anaven els nous camins de la història tot menyspreant l’oferiment d’Esquerra Republicana d’anar

111 junts a les eleccions, quedaren totalment desprestigiats i fora de la possibilitat d’incidir amb força en el futur del país. Curiosament, Acció Catalana i Acció Republicana de Cata- lunya es col∙ligaren per formar aquest nou partit, el Partit Catalanista Republicà, el 22 de març de 1931, tres dies des- prés de la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Al- guns d’aquests dirigents (Carles Pi i Sunyer, Josep Sunyol, Josep Tomàs i Piera, Antoni Rovira i Virgili) poc després abandonaren el partit i entraren a ERC.

Rambla de les Flors, manifestacions populars d’adhesió i repressió de manifestants, 14 d’abril de 1931 En el camp militar la situació es decantava per les forces republicanes. Alguns ofi cials des d’un bon començament es posaren a les ordres de Macià. Cal esmentar el cas del general López Ochoa que mantenia molt bones relacions amb Macià des de l’època del seu exili a Brussel∙les i al qual s’anomenà nou Capità General de Catalunya en substitució del general Despujol que s’havia mantingut lleial a Alfons XIII. Un grup d’ofi cials entre els quals els comandants Ji- ménez, Sala, Pérez Farràs i Josep Berard i els capitans Me-

112 drano, Reylen, Garcia Miranda, Rubio i Merino a més a més d’altres ofi cials es presentaren des d’un bon inici al Palau de la Generalitat i es posaren a les ordres del nou govern.

De l’actuació dels militars propers a Macià en destaquem el testimoni de Raimon Galí (Semblances, Barcelonesa d’Edicions, 2005) que formava part del grup de Palestra i que junt amb membres d’Estat Català es feren responsables de l’ordre intern al Palau de la Generalitat (l’ordre extern anava a càrrec dels Mossos d’Esquadra) en què explica les discussions telefòniques de Francesc Macià amb Miguel Maura membre de la Junta Revolucionaria de Madrid i de la intervenció del general López Ochoa al costat de Macià a qui «amb tot respecte tocant-li la màniga li va dir: Mi coronel, la cosa està clara. Ustedes han ganado. Ustedes a mandar y nosotros a obedecer. Aquestes paraules em quedaren gravades i per si fos poc foren reproduïdes gràcies a en Serch a tots els diaris del matí següent».

Els records d’aquells moments històrics d’en Galí, publicats l’any 2005, en complementen uns altres publicats molts anys abans, el 1933, per dos militants d’Estat Català que es trobaven al costat del president Macià aquelles dates d’abril del 1931. Deien així:

«Quan vèiem tanta indecisió, qui sap si fi ns i tot covardia, aquell confusionisme... ens esgarrifava. Ens fa pena de veure que ningú no sabia el què es feia ni per on anava! Només hi havia uns homes que copsaren el transcendental moment revolucionari, i aquests eren els militars, homes amb l’esperit jove, amb ànsia de renovació; eren els únics que incitaven a Macià, perquè tirés pel dret i no fes cas del que deien o del que poguessin dir a Madrid».

113 Macià feia la sensació que no sabia el que tenia entre mans; aquell comandament no sabia com posar-lo en funcions.

Amb el telèfon a les mans, no parava de telefonar a Madrid, preguntant què era el que havia de fer. Alcalà Zamora demanava amb insistència que Macià i Catalunya els ajudés, que es posessin al seu costat, etc, etc.

Els militars li deien: «No telefonee más a Madrid, Sr. Macià, aquí no hay más presidente que usted; lo que usted mande haremos; en Madrid que se cuiden de ellos. Déjeme el teléfo- no y ya verá como lo arreglo...» etc.

Paraules com aquestes es repetiren tota la nit. Els únics revolucionaris eren ells i ningú més que ells.

Davant de tanta indecisió – ja podem dir-ho–, de tanta in- capacitat, adreçant-nos al nostre gran escriptor Puig i Fe- rreter junt amb en Carrasco i en Gassol li diguérem:

- «Però, què fem? Aquesta gent (els militars) ens estan donant lliçons de separatisme. Què pensa en Macià? Què fa parat? Què fem tots plegats?».

Aquests són uns paràgrafs extrets del llibre Catalunya poble dissortat de Josep Casals i Freixes i Ramon Arrufat i Arrufat, militants d’Estat Català que tingueren altes responsabilitats dins d’aquest partit fundat per Francesc Macià l’any 1922. Durant la dictadura del general Primo de Rivera foren dels membres més actius en la clandestinitat. Per això, decebuts pel caire que prengué la República Catalana proclamada el 14 d’abril del 1931 per Francesc Macià des del balcó del Pa- lau de la Generalitat a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona i que tres dies més tard fou transformada en Generalitat de

114 Catalunya cedint a les pretensions dels membres del govern provisional de la República a Madrid abandonaren el partit però no l’activitat política tot fundant el Partit Nacionalista Català el març de 1932. Aquest partit tingué una vida efíme- ra i acabà dissolent-se entrant a formar part d’Estat Català el juny de 1936, partit que acabava de trencar amb Esquerra Republicana.

S’ha historiat abastament i se n’ha parlat força de com va anar el procés de proclamació de la República a Barcelo- na. De fet hi ha diverses versions que caldria sospesar. Els fets que expliquen en Casals i n’Arrufat tenen força versem- blança. Paral∙lelament al que ells escrivien l’any 1933 hi po- dríem afegir a tall d’exemple altres testimonis com l’opinió sobre aquells fets per part d’un militant d’Estat Català que ho visqué en primera persona i que ho explicà tal com ho va viure. Es deia Josep Capdevila.

El testimoni d’en Josep Capdevila donat l’any 1980 des de l’Hotel Regina, a Vallfogona de Riucorb, era ben eloqüent. Detingut i processat a París juntament amb Francesc Macià després dels fets de Prats de Molló (1926) i que romangué a l’exili fi ns el 14 d’abril del 1931, explicava que «il∙lusionat amb la proclamació de la República baixà a Barcelona des del seu exili de Perpinyà; però en veure com estava el panorama li digué al president Macià: Franciscu –perquè a en Macià els companys li dèiem Franciscu, eh!– això no és pas allò que nosaltres volíem i pel que vam lluitar. I se’n tornà a Perpinyà, desenganyat.» (ERCPI, Escissió o cop d’estat a l’independentisme, Agustí Soler i Regàs, 2003, Edicions de La Guingueta).

Altres documents que trobarem escrits o a través del cel∙luloide (recordem la pel∙lícula Macià contra Companys)

115 ens mostren l’enorme complexitat del moment. No tots els dies es passa d’una Monarquia a una República. I si dins d’aquesta República hi afegim l’intent de proclamació d’una República federal ibèrica la qüestió depassa de molt un canvi d’un procés polític constituent.

L’atreviment de Macià no fou gens ben vist per la nova ad- ministració republicana espanyola i es demanà a Macià que aturés el seu projecte i fos fi del al pactat a Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930 pels diversos representants dels partits antimonàrquics que s’hi reuniren. Tres dies després de proclamat l’Estat Català, el 17 d’abril, arribaren a Barcelona en avió tres ministres representants del nou govern de la Re- pública: Fernando de los Rios i els catalans Nicolau d’Olwer i Marcel∙lí Domingo. La seva missió era aturar el procés de Macià i pactar una autonomia per Catalunya. Després d’hores d’un tens debat s’acabà acceptant la creació de la Generalitat de Catalunya, recuperant el nom d’una institu- ció històrica que amagava tanmateix una rebaixa substancial del poder polític català. Les cròniques diuen que Macià ma- nifestà que aquell havia estat el dia més trist de la seva vida.

S’acordà l’elaboració d’un Estatut especial per a Catalun- ya que seria aprovat primer pel poble català i portat des- prés a les Corts de Madrid per tal de ser ratifi cat. A quarts de deu del vespre, acabada la negociació, Francesc Macià, Ventura Gassol i Carrasco i Formiguera sortiren al balcó i s’adreçaren al nombrós públic que s’havia congregat a la Plaça de Sant Jaume. En primer lloc parlà Ventura Gassol llegint la nota ofi ciosa sobre l’acord assolit. Seguidament Francesc Macià digué:

«Mai no he fet un sacrifi ci tan gran com el d’avui aquesta tarda en la reunió. Considereu que en aquests moments

116 de perill per a la llibertat ja nostra i també per a la dels altres era necessari arribar a un acord que fos de justícia i de dret. Fixeu-vos en el que diu la nota. Els ajuntaments faran l’Estatut de Catalunya, el qual seran presentats a les Corts constituents. Després veurem si la cordialitat –la qual estem segurs que existeix– que els ministres del govern ens ofereixen és una realitat. Penseu, però, que si no fos així, nosaltres, com sempre, estem disposats a defensar amb la vida, si cal, la llibertat de Catalunya».

Aquestes paraules deixen endevinar la preocupació, àdhuc el disgust, de Macià davant el desenllaç de la negociació amb els ministres de Madrid lluny de la proclamació de la República catalana feta el 14 d’abril. Macià, tres dies abans de l’acord amb els ministres per a molts havia actuat de manera valenta i decidida consagrant de facto un veritable govern sobirà. Ara molts també es preguntaven el perquè de la renúncia a la República Catalana.

L’acord preveia que s’acceleraria l’elaboració d’un projecte d’estatut d’autonomia que primer seria aprovat per l’assemblea dels ajuntaments catalans i després es portaria a referèndum al poble català. Es constituí la ponència redactora de l’Estatut presidida per Jaume Carner reunida al Santuari de Núria i que estigué enllestit el 20 de juny. Hi participaren junt amb Carner, Rafael Campalans, Pere Co- romines, Josep Dencàs, Martí Esteve i Antoni Xirau.

L’Estatut de Núria, tal com es conegué popularment, fou aprovat pel poble català en referèndum el 2 d’agost del 1931 amb la participació d’un 75 % del cens i un 99% de vots favorables. Cal fer un esment especial a que en aquelles dates les dones no tenien dret a vot. El vot femení fou introduït a tot l’Estat l’any 1933.

117 El dia 13 d’agost Francesc Macià acompanyat dels consellers Manuel Carrasco i Formiguera, Pere Comas i Ventura Gassol juntament amb alguns diputats i periodistes es reuní a Madrid amb el president provisional de la República, Al- calà Zamora, i presentà l’Estatut aprovat a Catalunya. Des- prés d’un període d’intensos debats i discussions que durà més d’un any i que feren ben palès el nivells de xenofòbia, d’intolerància fanàtica i de manipulació històrica per part d’alguns dels diputats a Corts on fou retallat en capítols d’importància cabdal i que fi nalment i a conseqüència de l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo fou aprovat el 9 de setembre de 1932 quedant molt desdibuixat en compara- ció del que s’havia presentat i aprovat pel poble català.

Cal fer esment del gest de Macià que demanà l’indult per al general Sanjurjo que, amb la llei a la mà, podia haver estat condemnat a mort. Fou precisament Sanjurjo qui formant part de l’aixecament militar i feixista del 18 de juliol morí en estavellarse l’avió als afores de Lisboa quan es dirigia a encapçalar la revolta. Curiosament el pilot, Juan Antonio Ansaldo, va sortir indemne i fou un dels pilots més experi- mentats i actius durant tota la guerra. A les seves memòries (Mémoires d’un monarchiste espagnol, Éditions du Rocher, Monaco, 1953) explicà que el general havia carregat amb un excés d’equipatge. Ansaldo acabà exiliant-se éssent un actiu antifranquista i fervent monàrquic. Cal fer esment del gest de Macià que demanà l’indult per al general Sanjurjo que, amb la llei a la mà, podia haver estat condemnat a mort.

Francesc Macià morí el dia de Nadal de l’any 1933. Mai la ciutat de Barcelona havia acollit una gernació de gent tan extraordinària com la que acompanyà el fèretre del president Macià per tal de donar-li l’últim adéu. El diari Th e New York Times informava que «Més d’un milió de ca-

118 talans han retut un silenciós homenatge al General Macià (sic) que amb el seu lideratge va aconseguir retornar a Ca- talunya alguns dels privilegis propis que fa dos segles els hi havia arrabassat la monarquia borbònica». Al mateix temps el diari nordamericà recordava que les aspiracions del coronel era aconseguir un estat independent i que era el líder que va saber reconstruir Catalunya.

L’homenatge a Macià que li donà el poble català el dia del seu enterrament venia a ser el reconeixement a un lideratge que, segons els seus coetanis, féu renéixer Catalunya de les seves cendres i la tornà a posar al mapa de la història.

L’anàlisi i el testimoni fred de tot el que passà aquells tres dies d’abril del 1931 entre la proclamació de la República catalana i l’acceptació d’una Generalitat que redactaria un Estatut per a Catalunya ens duu a la constatació que, malgrat les angúnies i el desengany per un possible fracàs del projecte polític iniciat per Macià l’any 1922, la realitat fou que des de l’any 1714 – amb l’ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i la consegüent pèrdua de les seves llibertats segellada amb el Decret de Nova Planta del 1716– era la primera vegada que Catalunya iniciava la recupera- ció de les llibertats perdudes. L’aprovació de l’Estatut era el primer pas. L’aixecament feixista del 18 de juliol del 1936, però, estroncà durant quaranta anys el camí iniciat.

Les paraules que Joan Alavedra, secretari personal de Ma- cià, pronuncià des dels micròfons de Ràdio Barcelona el dia de Nadal de 1935 – dos anys després de la seva mort– defi neixen amb exactitud qui fou i què representà Francesc Macià en la llarga lluita dels catalans per a recuperar les llibertats perdudes:

119 «Un home de gran volada. Un català de molta ambició per la seva pàtria. Un home de gran raça. Un caràcter que marca una generació. Un home d’aquells que agafa un país, el desperta d’un crit, i el posa en marxa».

120 El Cas de Catalunya Jordi Miravet i Sanç

El Cas de Catalunya, Apel∙lació a les Nacions Unides. Con- ferència Internacional sobre Organització Internacional. San Francisco (CA) 1945.

Fa anys que presento, com ho faré després d’aquestes lletres d’encapçalament, El Cas de Catalunya Apel∙lació a les Na- cions Unides amb la ferma convicció que parlo, que escric, d’un tema dels nostres dies. No hi fa res que l’Apel∙lació sigui de l’any 1945 ni que em remeti a Sòcrates; als catorze punts del President Wilson, a la Primera Guerra Mundial i a la So- cietat de Nacions; a Franklin Roosevelt, a Winston Churchill i al Pacte de l’Atlàntic; i darrerament al Tribunal de Justícia de la Haia en relació a la independència de Kosovo.

No hi fa res perquè estem parlant de democràcia i estem parlant de poder i de com conjuga un i altre amb el reconeixement del dret de les nacions. Reconeixement, no oblidem, que provocarà un nou paradigma de les relacions internacionals. Aquest canvi, que si bé en el seu inici a principi del segle XX, tenia una concreció política fràgil, avui és plenament consolidat.

Parlar de l’Apel∙lació avui ens permet fer, a través de la nostra pròpia història, el recorregut que ha fet el món aquests darrers cent anys enllaçant-ho amb la nostra l’etapa actual per esdevenir una nació reconeguda internacionalment.

Com us deia, estem parlant d’un tema de plena actualitat que va ser abordat al Col∙legi d’Advocats de Barcelona el 31 de gener de 2014 sota l’epígraf «El Dret d’Autodeterminació: Anàlisi Jurídica»

121 Així doncs, començaré fent una petita digressió que ens portarà a Sòcrates. Parlarem de poder de democràcia i de nosaltres amb relació amb aquests dos conceptes.

Utilitzaré a tal efecte el llibre de Joan Cavaller, la Teoria de les Nacions (1), on l’autor, seguint el suggeriment d’Hannah Arendt (La condició humana Cap. 1,3) , ens acosta al concepte fi losòfi c socràtic que diu que... «El regne polític no proporciona totes les activitats més elevades dels homes..»

Resumint-ho molt, podríem dir que Sòcrates recrimina els sofi stes per donar un excés de legitimitat al fet polític en detriment d’altres formes de relacions entre les persones. I raona que aquesta manera d’organitzar la societat crea una realitat artifi cial que gira a l’entorn del poder que afavoreix la tirania i perjudica la democràcia.

Plató i sobretot Aristòtil desenvolupen la idea sofi sta de la preeminència de la vida política a la societat, tot fent que sigui la base sobre la qual s’ha organitzat la vida col∙lectiva fi ns als nostres dies.

El problema apareix quan algú aliè a una activitat social i amb poder per fer-ho hi introdueix elements que no sorgei- xen estrictament de l’activitat ni hi tenen cap relació i, en canvi, la distorsionen.

Per exemple, el 27 de març 2004 la Federació Catalana d’Ho- quei va ser reconeguda internacionalment a l’espera d’uns trà- mits formals menors. La Federació Catalana d’Hoquei acomplia tots els requisits, la seva acceptació hauria dinamitzat el hoquei com a activitat internacional i hauria donat satisfacció als prac- ticants d’aquest esport arreu del món. Però el Regne d’Espanya introdueix un element aliè al joc: No. Els catalans, no.

122 El fet que denunciem és que a partir de la preeminència po- lítica, es violentin realitats –socials o nacionals– existents o bé que emparades en el poder se’n fi xin d’artifi cials. Com ho va ser la incorporació a França dels comtats del nord l’any 1659. O la de la Corona Catalano Aragonesa a Caste- lla, després de la Guerra de Successió.

En Joan Cavaller en el seu llibre referenciat ens destaca la importància que va tenir en el naixement de la cultura ibèrica de la qual provenim, la forta colonització de la me- diterrània occidental per part dels grecs jònics. I afegeix la hipòtesi que el gentilici català derivi de l’expressió grega Kath’Hel∙lens («com grec» , «igual que grec») .

No sabríem dir si és com a conseqüència dels antecedents assenyalats , o bé motivat per l’allunyament històric del poder, com assenyala Vicens Vives al seu llibre Notícia de Ca- talunya, però, en qualsevol cas, el cert és que tendim a crear societat, més que no pas a cercar el poder i ens distanciem del seu concepte clàssic. Tendim a tenir una visió socràtica de la societat, com els primers grecs, els jònics, els que van donar al món els principis democràtics.

Avancem un xic més i al punt on som mirarem d’aportar elements que ens ajudin a entendre on arrenca la línia d’actuació i les aportacions que hi va haver en el camí per fer possible la presentació d’un document de les caracte- rístiques de «El Cas de Catalunya, Apel∙lació a les Nacions Unides» l’any 1945.

Creiem que és indispensable comprendre que a principis del segle XX es produeix un canvi en les relacions internacionals que connecta de ple amb la nostra sensibilitat políti- ca com a catalans pel que fa a la qüestió nacional.

123 El Cas de Catalunya, apel.lació a les Nacions Unides

Aquest canvi té a veure amb l’aprofundiment de la demo- cràcia –d’aquí la introducció precedent– i l’acceptació per primera vegada del dret de les nacions.

És durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) que els aliats, amb França al capdavant, reivindicaran aquest dret de 124 les nacions, cosa que mourà voluntaris catalans a participar a la Guerra i allistar-se sota la bandera de França en reclama- ció de la llibertat nacional de Catalunya. La Unió Soviètica establirà també el principi del dret d’autodeterminació dels pobles.

Però va ser l’aportació expressada pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en un discurs davant del Congrés americà el dia 8 de gener de 1918 el que va donar un impuls defi nitiu al que implicava el reconeixement del dret de les nacions. Aquest discurs serà conegut popularment com els catorze punts del President Wilson. El catalanisme polític de principi del segle XX beu d’aquesta font.

Henry Kissinger (2) destaca el paper fonamental dels Estats Units en el canvi profund de les relacions internacionals del segle XX i avala la tesi de ser motivat per tenir d’aquest país en la democràcia la seva senya d’identitat més pregona.

Com a conseqüència d’aquest precedents, el president Wil- son promourà el 28 de juny de 1919 la creació de la Societat de Nacions que, basada en el nous principis, serà el fòrum de la política mundial fi ns al començament de la Segona Gue- rra Mundial. En aquest nou fòrum, els catalans van ser molt actius presentant reclamacions de reconeixement de Cata- lunya i també fent aportacions sobre el dret de les nacions.

En la seva redacció el Cas de Catalunya incorpora iniciati- ves que van presentarse a la Societat de Nacions. Com tam- bé i de manera destacada l’esperit de la carta de l’Atlàntic que, signada el 14 d’agost de 1941 pel president americà Franklin D. Roosevelt i pel primer ministre britànic Wins- ton S. Churchill, ja anunciava la creació de les Nacions Uni- des.

125 Introduirem a continuació referències a l’exili català i en relació amb «El Cas de Catalunya, Apel∙lació a les Nacions Unides».

El Consell Nacional de Catalunya, que s’havia establert a Londres l’any 1940 fent les funcions de la Generalitat de Catalunya que havia quedat a la França ocupada, de se- guida es va sentir identifi cat amb el contingut de la Carta de l’Atlàntic, en especial del segon i del tercer punt del seu ideari: (3)

«2-No desitgem canvis territorials que no estiguin d’acord amb la voluntat lliurement expressada pels pobles interessats.

3-Respectem els drets de tots els pobles del món per a elegir la forma de govern sota la qual desitgin viure, i aspiren a veure restablerts els drets de sobirania i de govern propis d’aquells països que per la força n’han estat privats».

Aquesta identifi cació, va provocar un canvi polític de gran transcendència en el Consell, canvi que el seu president Carles Pi i Sunyer va exposar en un acte públic l’onze de setembre de 1941 a l’Hotel Waldorf de Londres. El Consell «renunciava a l’empara de la Constitució de 1931 de la Re- pública i en conseqüència de l’Estatut de 1932.» (4)

La nova situació implicava, segons ho veia el Consell Na- cional, que el món havia entrat en un període constituent i que la sortida per Catalunya era exercir directament el dret a l’autodeterminació directament i amb l’aixopluc internacional. El Cas de Catalunya neix d’aquest plantejament.

El Partit Socialista Unifi cat de Catalunya (PSUC) serà en aquell moment l’única veu discordant d’aquest discurs. A

126 poc a poc per la via dels fets Esquerra Republicana de Ca- talunya s’allunya de la posició inicial i el 25 de novembre de 1943 conjuntament amb els republicans i el socialistes espanyols constitueixen a Mèxic la Junta Española de Libe- ración (JEL).

Heribert Barrera (5) fa una descripció de la situació i ens diu:

«...Recordaré que el Consell Nacional de Catalunya va ésser constituït a Londres el juliol de 1940 i va quedar format per Pere Bosch Gimpera, Josep M. Batista i Roca, Josep Trueta, Ramon Perera i Fermí Vergés, sota la presidència de Carles Pi i Sunyer. El 1942 el Consell passà per un moment de profunda crisi, fruit dels problemes complexos que l’exili plantejava als catalans, especialment pel que fa a llurs relacions amb els republicans espanyols. El 1944, no obstant, el Consell es va reconstruir i ampliar i als consellers anteriors s’afegiren els representants de les comunitats catalanes d’Amèrica (entre les quals el gran poeta Josep Carner, Josep Carner Ribalta i el Dr. Antoni Trias Pujol), representants de sectors polítics (entre els quals Manuel Serra i Moret), membres del Con- sell creat a França pel President Companys i àdhuc un representant dels moviments interiors de resistència. Però els problemes que havien donat lloc a la crisi de dos anys abans continuaven de fet pendents i l’alliberament de França, on residia el President de la Generalitat, Josep Irla, tornava a portar al país veí el centre de gravetat de la política catalana a l’exili. És per aquestes raons i molt especialment per les desavinences internes d’Esquerra Republicana de Catalunya que l’abril de 1945 el Consell Nacional de Catalunya estava ja en vies de dissolució. De fet aquesta no va tenir lloc fi ns dos mesos més tard, quan el President Irla va encarregar a Carles Pi i Sunyer de formar govern de la Generalitat. Però aquell mes d’abril no era ja prou operatiu per gosar assumir,

127 enfront del President de la Generalitat, la representació del poble de Catalunya. Només un membre del Consell, Carner Ribalta, i dos dels seus companys de la delegació dels Estats Units, van atrevirse a fer-ho. A quaranta anys de distància, vist tot el que s’ha esdevingut després i per petit que hagi estat el profi t que immediatament se’n va treure, no em puc estar de congratularme’n i d’aplaudir-ho.»

Per complementar l’explicació donada pel President Heri- bert Barrera, convé saber que l’any 1944 tant el govern bri- tànic com el dels Estats Units havien acceptat el compromís donat pel general Franco de la neutralitat d’Espanya.

En relació amb aquest punt Josep M. Batista i Roca m’havia dit personalment que el govern britànic havia amenaçat Franco que si no subscrivia el compromís de neutralitat Anglaterra reconeixeria automàticament Euskadi i Cata- lunya i passaria a organitzar i dirigir la resistència interior d’aquests dos països.

Es donaven les primeres passes del que després es conei- xerà com la Guerra Freda. La nova situació afectarà de ple no només el reconeixement de Catalunya; sinó també la política ofi cial de Catalunya a l’exili que es reconduirà cap a l’acceptació de la legalitat de la República Espanyola de 1931 i el conseqüent Estatut d’Autonomia del 1932.

Alliberada França, la Generalitat de Catalunya es restableix com la màxima autoritat institucional de la política catalana. En substitució del president Companys la presidència recaurà en el president Josep Irla fi ns que el 5 d’agost de 1954 serà substituït pel president Josep Tarradellas, amb la formalitat no menor de fer-ho a l’ambaixada espanyola de Mèxic.

128 El 29 de setembre de 1977 el president del govern espanyol, deroga la llei franquista de 1938 que suprimia les institucions catalanes i restableix la Generalitat Provisional.

El Cas de Catalunya va ser presentat per la delegació als EUA el Consell Nacional de Catalunya de Londres, formada per Josep Carner Ribalta, Josep M. Fontanals, Josep Ventura Sureda i per J. A. Gibernau. L’Apel∙lació, que és com era coneguda en curt el document que analitzem, va ser redactada per Josep Carner Ribalta, que el va signar juntament amb Josep M. Fontanals i Josep Ventura Sureda. Recull i sintetitza totes les actuacions catalanes fetes a la So- cietat de Nacions, alhora que fa seus els principis de la Carta de l’Atlàntic de l’any 1941. I va rebre el suport documentat de 75.000 catalans organitzats a l’hemisferi americà.

Ventura Gassol, Josep Carner-Ribalta i Francesc Macià

129 El que millor descriu el que va representar l’Apel∙lació és un article de Carles Sala publicat en un article al diari Avui del dia 12 de març de 1978 (6).

Carles Sala i Joanet (Barcelona 1905-1991) escriptor i po- lític, a qui l’any 1986 se li concedí el premi Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, s’havia exiliat després de la Gue- rra i l’any 1945 era director del Poble Català de Mèxic, pu- blicació que al setembre del mateix any va editar per primer cop l’Apel∙lació en català.

«...La delegació no es féu il∙lusions excessives respecte a la possibilitat d’obtenir resultats immediats i espectaculars. Ja sabia que l’Apel∙lació de Catalunya no podia ésser llegida ni molt menys resolta durant la Conferència perquè el cas no entrava en la seva competència. Però considerava que si la petició i l’informe arribaven a ésser rebuts i registrats com a document annex a la Conferència, la missió del Consell Nacional ja havia estat acomplerta. Missió acomplerta, efecte primordial aconseguit i resultat com- provat davant del secretariat de la Conferència. Les Nacions Unides posseeixen l’apel∙lació catalana a la qual recorreran en qualsevol moment que entri a debat la problemàtica ibèrica. I encara es van obtenir d’altres resultats simultanis: els d’informació general sobre la qüestió catalana davant de tots els delegats dels governs representats a l’ONU i dels comen- taristes de política internacional, juristes i tractadistes espe- cialitzats. Però hi ha més encara, la delegació va tenir noticia del bon efecte que «l’apel∙lació» va suscitar en aquells medis. Alts funcionaris de la Conferència ja closa l’Assemblea van dir textualment en privat «El document dels catalans ha estat considerat com un dels millors que s’han presentat a les Na- cions Unides sobre la matèria i en relació amb les qüestions vindicatives de les nacionalitats oprimides...».»

130 Com estava previst, la secretaria de la Conferència a través de T.T. McCrosky ofi cial d’informes, envia una lletra el 16 de maig de 1945 a Josep Carner Ribalta en qualitat de primer signatari de l’Apel∙lació anunciant-li que el tema per ells plantejat no seria tingut en consideració (7).

Els principals partits polítics catalans a l’exili van mostrar el seu rotund desacord amb la presentació de l’Apel∙lació.

Entrarem ara en l’anàlisi del document en si mateix, que s’estructura en tres apartats: I. Carta als patrocinadors II. Apel∙lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya III. Apèndixs

I. Carta als patrocinadors

Als Estats Units d’Amèrica, al Regne Unit de la Gran Bretan- ya i Irlanda del Nord, a la U.R.S.S. i a la República de la Xina patrocinadors de la Conferència de les Nacions Unides sobre organització internacional, San Francisco.

Aquest és l’encapçalament de la carta que s’adreça presentant el document i continua:

Com sigui que Catalunya (malgrat la seva present subjecció a Espanya) és una nació ben defi nida, com ho prova la seva història i les característiques ètniques, el seu idioma propi, la seva literatura i cultura, les seves lleis especifi ques, els seus costums i les seves tradicions i sobretot la seva present voluntat i desig de recobrar la seva sobirania nacional; Com sigui que Catalunya (pel fet de no ser reconeguda com a nació) no es pot unir a les Nacions Unides ni declarar la guerra a cap potencia de l’Eix i així ésser admesa a la Con-

131 ferència de San Francisco; Com sigui que Catalunya, pel fet d’estar ocupada per les forces feixistes del general Franco, no pot proclamar el seu estat bel∙ligerant de facto contra l’Eix ni poden ésser reconeguts ofi cialment el gran nombre dels seus fi lls que lluiten actual- ment en els exèrcits de les Nacions Unides; Com sigui que Catalunya, en justícia, no pot ser classifi cada com a neutral, ni legalment com a aliada, però si com a nació amiga encara sota l’ocupació dels nazis feixistes; Com sigui, d’altra banda, que les institucions legals repre- sentatives de Catalunya han deixat d’existir (puix que el president, Lluís Companys, fou executat per Franco i el seu Govern democràtic abolit i dispersat); Per tant, nosaltres, en nom propi com a membres del Con- sell Nacional de Catalunya (Delegació als Estats Units) en nom de 75.000 catalans organitzats a l’hemisferi americà, i en nom del poble de Catalunya, la veu del qual es troba si- lenciada. DEMANEM als patrocinadors de la Conferència de San Francisco: QUE, ateses les circumstàncies especials i la posició única de Catalunya; atès que Catalunya és una de les poques nacions europees els drets nacionals de les quals no han estat encara reconeguts, CATALUNYA SIGUI CONSIDERADA COM UN CAS ESPECIAL i, atès que no pot estar representada ni efectivament prendre part en les tasques de la Conferèn- cia, LI SIGUI PERMÈS DE PRESENTAR I REGISTRAR LA PRESENT APEL∙LACIÓ A LES NACIONS UNIDES davant els seus representants a San Francisco. Nova York, 14 d’abril de 1945 J. CarnerRibalta, J .M. Fontanals, J. Ventura Sureda Membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacio- nal de Catalunya de Londres (Registrada al Departament d’Estat, el 28 de març de 1942)

132 II. Apel∙lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya

És el nucli central del document. On es reclama el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i a tal efecte, aporten raons històriques, polítiques i doctrinals que abo- nen aquesta proposta.

Demanen que la relació amb Espanya, sigui decidida a tra- vés d’un plebiscit dels catalans nacionals i que qualsevol desavinença que és produeixi entre Catalunya i Espanya sigui resolta per les Nacions Unides, actuant com a mitjan- cera.

- Justifi quen la presentació del document: «La situació especial de Catalunya la priva de poder tenir representants legals i de poder ser present en aquesta Conferència per a participar amb les Nacions Unides per a traçar la carta de l’organització internacional per a la pau i la seguretat.»

«Però és precisament mirant aquesta situació única de Cata- lunya que hem decidit de presentar el seu cas a la vostra aten- ció per tal que els drets de 3.000.000 de catalans. I aclareixen «Pròpiament que les terres de Catalunya inclouen, els vells reialmes de València i de Mallorca, així com també l’antic territori català de Rosselló, annexat a França, això constitueix la Catalunya Gran amb una població de 6.000.000 i on l’idioma català és parlat arreu.»

- Presenten un cas de llibertat nacional : «Catalunya existí com a nació lliure fi ns a 1714, que fou incorporada per la for- ça a l’Estat Espanyol i constitueix una de les poques nacions d’Europa, els drets nacionals de les quals, encara no han estat reconeguts.»

133 “El 1919, a Versalles malgrat els 18.000 voluntaris aportats als exercits aliats, el drets de la nostra nació no foren considerats”.Els darrers treballs de recerca sobre tema , tot i valorar l’aportació, redueixen molt la xifra dels combatents.

- Donen una resposta al perquè de la situació actual: «La perllongada captivitat de Catalunya i el seu retardat alliberament són deguts, més que a derrotes militars a repetides dissorts diplomàtiques experimentades.»

Fan una relació de fets i reclamacions als organismes internacionals. Per la seva signifi cació reproduïm el darrer cas que citen:

«A la conferència de Nyon de la Societat de Nacions de l’any 1937(8) els drets de Catalunya foren igualment desatesos i en canvi fou considerada vàlida la demanda d’Itàlia respecte al dret d’intervenir a Espanya per evitar la instauració d’una República Catalana Independent.»

Volem fer un comentari sobre el paràgraf anterior perquè ens ajuda a conèixer la nostra història des d’una perspectiva pròpia o nacional.

En aquest sentit podem entendre els bombardeigs que l’aviació italiana va fer durant la Guerra del 36 al 39 (9). Més que ser considerats com un ajut a Franco per motius ideològics com sempre se’ns ha dit, responien a una altra raó que els mateixos italians havien expressat i que nosaltres subratllem que ells diuen que es reserven el dret d’intervenir a Espanya per evitar la instauració d’una república catalana independent.

- Assenyalen que durant tres-cents anys hi ha hagut voluntat d’utilitzar el descontentament català: «La indiferència

134 tradicional envers les demandes de Catalunya no hauria d’induir ningú a creure que el problema català no tingui re- lació amb el manteniment a Europa d’una pau i una seguretat permanents. La «qüestió catalana» ha estat al fons de tot el malestar i de tots els disturbis polítics a la Península Ibè- rica durant les tres centúries passades, i no hi ha hagut mai a Europa cap força o potència agressiva que en un o altre no hagi tractat d’especular amb el descontentament català per enfortir o assegurar l’èxit dels seus plans.»

Posen uns exemples històrics dels quals en citarem un que destaca el paper geoestratègic dels Països Catalans.

«En temps recents en la geopolítica dels alemanys per la Mediterrània, la Catalunya Gran estava destinada a fer un gran paper contra França i les seves possessions a l’Àfrica. I per França la Catalunya Gran està destinada a fer de pont d’enllaç per a la França dels cent milions que haurien format la França Metropolitana i Algèria.» (10)

- Parlen de la importància de Catalunya en l’estabilitat d’Europa. «...qualsevol estadista ben informat i amb visió, reconeixerà que a menys que el problema nacional de Cata- lunya sigui resolt satisfactòriament, mai no hi haurà veritable pau a la Península Ibèrica.»

- El problema català és de natura inalterable : «Els punts bà- sics de les aspiracions catalanes no canvien amb l’existència a Espanya d’un règim més o menys liberal, ni tampoc amb un grau major o menor persecució o opressió. Catalunya ha estat una nacionalitat oprimida sota la monarquia, sota la República Espanyola i sota Franco. L’eliminació de Franco deslliurarà Catalunya del nazi feixisme però no de l’opressió espanyola.»

135 - Hem aprés de la història: “Com la història demostra, ni tan sols una Espanya liberal i democràtica del tipus de la Repú- blica Espanyola no és capaç de resoldre el problema nacional català.”

- I és de natura internacionals: «El confl icte entre Catalun- ya i Espanya, com qualsevol entre una nacionalitat i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. Classifi car la qüestió catalana entre els problemes in- terns de l’Estat Espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en la qual el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justí- cia del seu propi opressor.»

- I reclamen que no sigui mal interpretada la seva demanda: «Que no sigui mal interpretada aquesta declaració nostra. Catalunya està vivament interessada en una Espanya de- mocràtica. 150.000 joves catalans moriren a la Guerra Civil espanyola per eradicar el feixisme d’Espanya... Però és com a catalans que el poble de Catalunya vol participar en el benes- tar del bloc de pobles ibèrics.»

L’Apel∙lació acaba en una demanda de quatre punts:

a) Que l’alliberament nacional que es reclama sigui posat a l’ordre del dia com un cas que necessita immediata solució.

b) Que la reclamació d’autogovern sigui registrada per a solució immediata de sota els principis i les clàusules de la Carta de l’Atlàntic, independentment de la solu- ció adoptada per a Espanya.

c) Que la seva posició dins de l’organització política

136 d’Espanya sigui decidida per Catalunya mateixa, a través de plebiscit dels catalans nacionals, després de reconegut el seu estatus de nació.

d) Que qualsevol desavinença o disputa entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa davant del Consell de les Na- cions Unides o la Cort Internacional de Justícia.

III. Apèndixs

Aquest apartat dóna suport a la base doctrinal que apareix a l’Apel∙lació a les Nacions Unides, a través d’informació complementària; ja sigui aportant documents, cites de llibres o bé el detall de qui són els que componen els 75.000 catalans que donen suport a l’Apel∙lació.

Una part important d’aquest apèndix és la que dóna una gran importància al paper geoestratègic que juga Catalunya per a les potències estrangeres. Cal aclarir que citen Cata- lunya, però parlen dels Països Catalans.

Un altra cosa a destacar que es podria generalitzar a tot el document és la claredat i voluntat de síntesi. Reproduiré, com a mostra, l’apèndix núm. 1. El seu títol és: Existència de la Nació Catalana a través del temps. El seu estatus nacional d’ençà del segle VIII.

- Dos segles sota la dependència dels emperadors francs.

- Tres segles d’unió amb Espanya mitjançant un pacte (1469)*

- Dos segles de dominació Castellana per dret de conquesta (1714).

137 - Quatre anys d’autonomia limitada i insufi cient, garantida per la República Espanyola l’any 1932.

- Sis anys sota la dominació feixista i sotmesa absolutament a Espanya a través de Franco (1939).

Per acabar, afegiré uns punts d’actualitat que reforcen el va- lor intrínsec i la importància de l’apel∙lació com una etapa en el camí de l’acceptació plena del dret d’autodeterminació dels pobles i, en concret, de Catalunya.

El 9 de novembre de 1989 va caure el mur de Berlín i va acabar la Guerra Freda. Es reiniciaven plenament el dret de les nacions sense la cotilla que fi ns aleshores havia estat sotmesa en limitar-lo a països del tercer món.

El 17 de febrer de 2008 hi haurà la declaració unilateral d’independència de Kosovo. El 22 de juliol del 2010 el Tribunal de Justícia de la Haia, a requeriment d’opinió de consulta fet per l’Assemblea General de l’ONU sobre la in- dependència de Kosovo dictaminarà (ho expressem esque- màticament): 1. Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. 2. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. 3. Declarem que en una societat democràtica a diferència d’una dictadura, no és la llei la qui determina la voluntat dels ciutadans sinó que és aquesta la que crea i modifi ca quan sigui necessari la legalitat.

138 En darrer lloc, observem les conclusions a les quals va arribar la «Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia» a la jornada «El Dret d’Autodeterminació: Anàlisi Jurídica», celebrada al Col∙legi d’Advocats de Barcelona el 31 de gener de 2014.

1. «El dret d’autodeterminació dels pobles és un dret fonamental i universal reconegut en tractats ratifi cats per l’Estat espanyol i que formen part, doncs, de la legalitat vigent.

2. Al llarg del segle XX, el dret a l’autodeterminació ha estat formulat en dos sentits: com a dret reconegut a pobles i països subjectes a dominació colonial i com a dret humà de caràcter col∙lectiu, atribuït a tots els pobles sense distinció.

3. Aquesta doble vessant permet la seva aplicació a su- pòsits en els quals, tot i no existir una situació de sub- jecció colonial, es produeix un desconeixement o ne- gació reiterats de la personalitat lingüística, cultural, jurídica i nacional d’un poble, o bé quan existeix una voluntat democràtica clara i majoritària d’exercir-lo.

4. El dret a l’autodeterminació inclou el dret a la secessió, negociada o unilateral, i altres alternatives com la lliure associació o la integració en un Estat preexistent.

5. Existeixen sòlides raons històriques i d’autoidentifi cació per a considerar al poble de Catalunya subjecte del dret a l’autodeterminació...

6. El dret a decidir, a ser consultat sobre el propi futur, és una actualització del dret a l’autodeterminació i una

139 expressió del principi democràtic reconegut en bona part de les constitucions modernes, inclosa l’espanyola.

7. Hi ha diferents vies legals, dins del marc constitucional vigent, per a dur a terme una consulta d’autodeterminació a Catalunya...

8. La negativa a l’acompliment d’aquest deure obre al poble de Catalunya la possibilitat d’apel∙lar a la comuni- tat internacional per a fer valdre el dret inalienable a determinar lliurement el seu futur.»

Hem fet en aquest escrit un llarg recorregut en paral∙lel entre l’anhel de llibertat del nostre poble i el procés de demo- cratització del món. La lluita de Catalunya pel seu reconeixement internacional ha contribuït a la millora del món i l’Apel∙lació forma part d’aquesta contribució.

Avui amb unes condicions molt més favorables que les de l’any 1945 encarem el nostre futur immediat. I sense menys- valorar la força del poder establert, ara com mai, la solució només depèn de nosaltres. Hem deixat defi nitivament enrere aquell: «No. Els catalans, no.» per donar el pas al Sí, si els catalans ho volen. (11)

Notes 1. Joan Cavaller, Teoria de les nacions, Llibre 1 Prohom Edi- cions setembre 2005. 2. Henry A. Kissinger, Diplomacia. Edició en castellà, Edicio- nes B S.A. 1996. A l’inici del llibre. 3. D. Diaz Esculies, La lluita per la internacionalització de la qüestió nacional catalana durant el franquisme (1939-1955),

140 dins de l’obra col∙lectiva : Catalunya i el Tractats Internacio- nals. Eurocongrés 2000. Editada l’any 2003 per la Fundació Occitanocatalana. 4. Obra citada de D. Diaz Esculies. 5. Primera edició del Cas de Catalunya a l’interior de l’any 1984 editada per Òmnium Cultural. Heribert Barrera aleshores president del Parlament de Catalunya hi va fer la presen- tació. L’edició de 2010 de l’apel∙lació editada pel Memorial 1714, la manté. 6. Aquest article, es reprodueix a l’edició del Memorial 1714 de l’any 2010. Heribert Barrera que en vida havia estat amic personal d’en Carles Sala, ens va mostrar una gran alegria per haver reproduït l’article en la nova edició. 7. Obra citada de D. Diaz Esculies. 8. A.B. Keith, Th e King, the Constitution, the Empire and the Foreign Aff airs 1936-7 pàgs. 166167. 9. Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amb ulls estrangers. Quan Cata- lunya preocupava Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil. Editorial Base, 2014. Si bé l’autor no fa referència a la nota citada de la Societat de Nacions de l’any 1937, fa una aportació molt important per a comprendre l’interès d’Itàlia pel nostre país, al capítol 3 pàg.277. 10. A l’apel∙lació se cita Spaniens Tor zum Mittelmeer und Kata- lanische Frange, Franz Pauser (Teubner, Leipzig and Berlin 1938) i la resposta anglesa al treball alemany: Axis Plans in the Mediterranean, publicat el 1939 per la London General Press, prologada pel capità Lidell Hart. 11. El Memorial 1714 va redactar el seu Manifest de 2014 en base al Cas de Catalunya.

141 142 Ressorgiment de l’independentisme després de 1939 Josep Ferrer i Ferrer

La situació de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans després del 1939 té una semblança colpidora amb la situa- ció que s’hi havia produït després del 1714. En tots dos casos, hi va haver l’ocupació d’un exèrcit que arribava encegat d’odi contra el País Valencià (1707), Catalunya (1714) i les Illes (1715, excepte Menorca) i amb voluntat de destrucció total de qualsevol cosa i persona que signifi qués catalanitat i voluntat nacional pròpia.

En tots dos casos, la primera disposició que els ocupants van prendre va ser d’anul∙lar i anorrear les institucions de govern pròpies de cada país català. El 1714 era destruït el sistema constitucional que Catalunya, com a país lliure i sobirà, havia anat teixint durant vuit segles, i que havia traspassat al País Valencià i a les Illes, tot constituint-los també en països lliures. Igualment, el 1939 era destruït el sistema de govern autònom que, després d’un segle i mig de lluita aferrissada, Catalunya havia aconseguit com a primer pas per a recuperar la llibertat nacional perduda. El País Valencià era a punt d’aconseguir el seu Estatut d’autonomia i Menorca també ho intentava quan van arribar-hi les tropes espanyoles.

En tots dos casos, els Països Catalans van ser annexats al país conqueridor, al Regne de Castella, en 1706-1716, i al Estado español feixista, successor directe del Regne de Cas- tella, en 1938-1939. I en tots dos casos l’annexió es va imposar invocant expressament el dret de conquesta, negant expressament el caràcter nacional, de país diferent, dels països ocupats i assimilant-los a l’estatus de les regions i provincias castellanes, com una més d’aquestes. 143 Per Catalunya, Front Nacional de Catalunya

Finalment, en tots dos casos la repressió que va seguir a l’ocupació va ser ferotge, implacable, sobre persones i béns i contra la llengua i la cultura pròpies del país. En tots dos casos, darrere l’exèrcit va arribar una allau de funcionaris, civils i eclesiàstics, i d’intel∙lectuals disposats a «espanyolit- zar» els països de nació catalana si us plau per força. En tots dos casos es va implantar un veritable règim colonial.

144 Van ser dues situacions paral∙leles de desfeta nacional, sepa- rades per dos segles i quart, que van acumular els efectes de l’una damunt de l’altra. De fet, l’ocupació militar del 1939 i el règim feixista de Franco que la va seguir es va proposar d’acabar l’obra desnacionalitzadora iniciada pel règim absolutista borbònic. El designi del generalísimo Franco, ex- plícitament proclamat, era de posar fi defi nitivament i per sempre a tota realitat nacional i a tota voluntat nacional dels Països Catalans i a substituir-la, també defi nitivament, per una realitat nacional castellana, que havia pres el nom d’«espanyola». Començant per la llengua, obsessivament per la llengua, per la substitució de l’ús general de la llengua catalana per l’ús general de la castellana.

Pensem-hi una mica. Centrant-nos ara ja en la Catalunya del 1939, pensem que la seva gent més conscient i més activa, socialment, políticament, intel∙lectualment, professio- nalment, havia mort defensant Catalunya i la democràcia, i els supervivents s’havien hagut d’exiliar fora de Catalun- ya per escapar d’una mort segura a mans dels ocupants. Quants? La xifra no és fàcil d’establir; els darrers estudis apunten a més de dos-cents mil catalans morts o exiliats, sobre un total de dos milions i mig. Catalunya va esdevenir, doncs, un país verament escapçat de la seva millor gent. Escapçat i atemorit per un veritable terrorisme d’estat i per un empobriment dràstic en relació amb el nivell de vida d’abans de l’ocupació.

Què hi havia de resistència mínimament operativa després del 1939? Fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, en l’etapa de més forta repressió del nou règim feixista espanyol, com a realitats organitzades no hi havia gaire cosa més que els maquis, la major part dels quals pertanyien al moviment anarquista, el Partit Socialista Unifi cat de Catalunya, comu-

145 nista, dirigit per Comorera, i el Front Nacional de Catalun- ya, acabat de crear. Res d’això no pogué resistir la poc pre- visible consolidació del franquisme després de la victòria de les democràcies sobre el feixisme.

Aquest afermament del règim feixista espanyol fou un dels resultats de la divisió del món en dos blocs i la consegüent Guerra Freda. La lluita guerrillera fou reduïda per les armes; Comorera i altres dirigents del PSUC foren escombrats pels estalinistes, que s’apoderaren del partit català i el convertiren en una secció del Partit Comunista Espanyol. El Front Na- cional de Catalunya va patir dues caigudes de militants molt importants i restà pràcticament desmantellat. El 1947 es pot considerar com el límit d’aquesta primera etapa resistent.

El Front Nacional de Catalunya s’havia creat el 1940 per la confl uència de patriotes procedents d’Estat Català, Nosal- tres Sols i militants d’altres grups que de l’exili passaren la frontera per reprendre la lluita nacional, sota el signe de la unitat. Disposava d’algun escamot armat, però es va constituir com una organització d’enquadrament polític i com a tal va arribar a tenir una considerable envergadura, ateses aquelles circumstàncies tan adverses. Va muntar una xarxa clandestina sòlidament estructurada per resistir la repressió. Aquesta xarxa arribà a aplegar patriotes de moltes comarques i de Barcelona i es va dedicar a fer visible la voluntat de resistència nacional, mitjançant accions simbòliques, com la penjada de banderes, i a ajudar, dins Catalunya i fora, la rereguarda aliada en la guerra contra el nazifeixisme.

El Front Nacional de Catalunya va signifi car un pas decisiu en la formulació d’aquell patriotisme d’esquerra, per dir-ho així, que durant el segle XIX i fi ns al 1939, va lligar revolu- ció democràtica amb progrés social i amb llibertat nacional.

146 Aquest pas fou la formulació de la independència nacional com a objectiu polític prioritari de la nació catalana.

No és que la tradició patriòtica anterior desconegués aquest objectiu. N’hi hauria prou de recordar la munió d’escrits in- equívocs de Roca i Ferreras sobre l’objectiu d’independència des del 1859. I Roca i Ferreras, com sovint remarcava Fèlix Cucurull, era del partit republicà federal i publicava la seva teorització de l’independentisme en les revistes d’aquest partit, en el moment en què els patriotes el controlaven. I no parlem d’Estat Català, o de Nosaltres Sols o d’Estat Català Partit Proletari, i de Macià mateix. Però l’estratègia federalista, morta com a possibilitat operativa el 1873, continua- va rondant, malgrat tot, com un fantasma. I recordem que Macià, a l’hora de la veritat, es va sentir empès a proclamar la República Catalana com a part integrant d’una «federació de pobles ibèrics» absolutament inexistent!

Amb el Front Nacional de Catalunya, que indubtablement representava aquella tradició del patriotisme reivindica- tiu, el fantasma s’esvaeix completament. El missatge que el Front llança és totalment clarifi cador: que no es digui nacionalista, que no es digui patriota qui no defensi la indepen- dència com a objectiu polític bàsic. Allò que el 1873 ja havia quedat clar, el 1939 ho feia esclatant: si la independència és un objectiu difícil (per a quin poble ha estat fàcil?), qualsevol forma de relació d’igual a igual amb Espanya ho és molt més encara, és simplement impossible! Catalunya no té més alternativa que resignar-se a l’esclavatge i a la provincianit- zació o lluitar per la independència. Aquest era el missatge del Front Nacional de Catalunya.

El Front Nacional de Catalunya es va reconstituir pels volts del 1957 i ho va fer sobre unes bases organitzatives molt

147 diferents de les que tenia fi ns al 1947. Amb el mateix nom, s’intentava endegar un partit polític de tall més clàssic i donar-li, juntament amb l’objectiu patriòtic d’independència, un mínim programa social centrat en la idea de l’autogestió obrera. Tingué un creixement relativament important, amb gent de generacions que ja no havien viscut ni la guerra ni l’època anterior i que aviat van entrar en contradicció amb els fundadors i refundadors del partit, als quals retreien d’impedir-ne la democràcia interna i de no tenir una estra- tègia mobilitzadora, sinó només d’espera resignada fi ns que les circumstàncies històriques permetessin la participació en el joc electoral democràtic.

Des del 1963 funcionava de fet un nou partit dins el partit i el 1969 es consumà la divergència amb la creació del Par- tit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), una denominació que indicava amb claredat els objectius i l’orientació. A l’objectiu d’independència here- tat del Front, el PSAN hi afegia el rebuig, basat en l’anàlisi marxista, del sistema capitalista com a fonamentalment in- just, una estratègia de mobilització de masses basada en la conjunció de la lluita nacional i de la lluita social i els Països Catalans com a marc nacional i, per tant com a marc de lluita. El PSAN es va constituir d’entrada com a front socialista ampli, on poguessin conviure des de socialdemòcrates fi ns a comunistes, però ben d’hora començà a derivar cap a formes ideològiques i organitzatives leninistes. Aquesta sec- tarització i la impotència per realitzar mínimament el seu programa mobilitzador el portaren a successives crisis i es- cissions.

Atès aquest fracàs estratègic, no hi ha dubte que la gran aportació del PSAN a la tradició del «patriotisme progressiu», com l’anomenava Roca i Ferreras, fou la d’estendre la

148 Lluita, PSAN lluita nacional al conjunt dels Països Catalans. Perquè això sí que ho va aconseguir a la pràctica. Fou la primera or- ganització política implantada arreu del territori nacional i contribuí decisivament a introduir la idea dels Països Cata- lans com a marc nacional dins la lluita antifranquista. Amb

149 estils i discursos ben diferents, el PSAN i el Front Nacional de Catalunya tingueren una infl uència considerable en les plataformes unitàries contra la dictadura, tant les d’àmbit comarcal com les d’àmbit nacional (al País Valencià, només el PSAN) i sovint aconseguiren de forçar-les a adoptar posicions més fermes i objectius més clars pel que fa a l’afi rmació nacional catalana i la defensa dels drets nacionals.

Els altres partits catalans que intentaven de reconstituir- se en la clandestinitat eren nacionals, en el sentit que no depenien de cap partit espanyol –alguns, com el PSUC, més formalment que no realment–, però no eren nacionalistes; al contrari, els d’esquerra, amb el fals argument de l’internacionalisme, eren espanyolistes i pensaven en clau política espanyola i d’una hipotètica revolució espanyola. Aquesta actitud anà canviant entre 1966 i 1970, canvi no pas aliè a la infl uència i la presència del Front i el PSAN en la lluita clandestina.

Acabà de reblar el clau, des del 1971, l’entesa de mínims, però molt àmplia i mobilitzadora, que fou l’Assemblea de Catalunya, la qual assegurà que tots els grups i partits fossin, almenys, autonomistes i que, si més no nominalment, defensessin el dret d’autodeterminació de Catalunya. Això fou gràcies al quart punt fundacional de l’Assemblea, re- dactat, pel que fa a l’autodeterminació, per la pressió del PSAN, amb l’ajut d’alguns independents i alguns capdavan- ters de l’Assemblea d’Intel∙lectuals sorgida de la tancada de Montserrat.

Del 1940 al 1975, any de la mort del dictador Franco, el Front, el PSAN i el PSANP (PSAN Provisional, després reanomenat Independentistes del Països Catalans, IPC) foren les úniques organitzacions nacionalistes conse-

150 qüents, és a dir, independentistes, existents i operants, les úniques que responien a aquella tradició del patriotisme progressiu. I no eren la majoria del país ni aconseguiren de mobilitzar-la; eren una minoria, però contribuïren a fer que la lluita antifranquista a Catalunya i al País Valen- cià tingués un to de reivindicació nacional més fort i més clar. I contribuïren també a educar molta gent, sobretot molt jovent, arreu del país, en la consciència nacional i en el sentit nacional de la tasca cívica i política. No aconseguiren, evidentment, d’arrencar el moviment nacional- popular que somiaven (en el cas del PSAN), però sí que reeixiren a fer el paper d’escoles d’una nova consciència nacional i d’una nova reivindicació nacional, que en es- sència era vella de tres-cents anys.

En aquesta funció de conscienciació nacional, si eren la punta de llança, no eren els únics. Escampats per ciutats i viles hi havia molta gent aïllada o grups, reduïdíssims al co- mençament de la postguerra i com més anà més nombrosos, que, pel biaix de les sardanes, de les classes de català, de la renovació religiosa (el Concili Vaticà II s’esdevingué entre 1962 i 1965), de la renovació pedagògica, de l’escoltisme, a redós de vells ateneus o d’entitats parroquials, o constituint noves associacions o cercles culturals, mig amagats, amb sessions literàries, cicles de conferències, sortides a la muntanya, tots plegats d’una manera o una altra transmetien les idees de la llibertat i les llibertats i d’amor a la llengua pro- hibida i al país negat.

Era un magma difús, que generalment es movia més pel sentiment patriòtic que no per la lucidesa política, però d’un gruix i una dinàmica tals que Catalunya n’ha viscut durant l’etapa autonomista. I, bé que amb molt menys gruix, aquesta dinàmica també s’engegà al País Valencià durant els anys

151 seixanta, empesa pel Partit Socialista Valencià i el moviment cívic i intel∙lectual que va generar.

Per damunt d’aquest coixí popular, però interactuant-hi, hi havia el moviment intel∙lectual i literari, en molta part dominat per les ideologies d’esquerra i una elevada i ela- borada consciència nacional (que no sempre es resolia en clarividència i coratge polítics). Al llarg dels anys seixanta i setanta prengué una gran volada, donà lloc a un sòlid mercat editorial, a publicacions periòdiques (aquelles que la dictadura espanyola hagué de tolerar, perquè estaven sota paraigües de l’Església catòlica), a premis literaris, al mateix moviment de la nova cançó i aconseguí que la cultura catalana (la “cultura culta”, segons l’expressió de Joan F. Mira) guanyés un creixent prestigi davant la societat i adquirís l’estatus de cultura nacional i de cultura avança- da, renovadora. I això també, amb intensitats diferents, a tots els Països Catalans.

L’exponent més clar –però no pas l’únic– de la interacció entre els tres moviments: el polític, el cultural popular i l’intel∙lectual, va ser, des del 1970, la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Confl ent, una plataforma privilegiada de sensibilització nacional i progressista, perquè era l’únic lloc on es podia gaudir de llibertat d’expressió i perquè s’hi aplegava gent, joves especialment, de tots els indrets dels Països Catalans. Lògicament, era una plataforma privilegiada per a l’independentisme i per al PSAN en particular, que va ser ben aprofi tada.

I, justament, la Universitat Catalana d’Estiu, que ha arribat ben viva fi ns ara mateix, pot ser entesa també com el símbol d’aquella acumulació de forces iniciada el 1940, des del so- terrani de la clandestinitat més estricta, amb una idea i una

152 acció decidides i irrevocables de llibertat nacional i de re- construcció de la nació anorreada. Una acumulació de forces que ha afermat i ha fet créixer la voluntat nacional a tra- vés de la feblesa i l’ambigüitat de l’etapa autonomista fi ns a desfermar des del 2008 l’onada independentista que ha desblocat totes les energies i ha convertit aquella punta de llança en el moviment social més important de la història moderna de Catalunya

153 D’ençà la caiguda de Catalunya en mans dels exèrcits castellà i francès, l’any 1714, arran de l’anomenada Guerra de Successió en els fets que tot el món conegué com El Cas dels Catalans fi ns l’any de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, el 1945, on tres representants del Consell Nacional Català a l’exili s’adreçaren als quatre estats patrocinadors de la Conferència sobre Organització Internacional celebrada a San Francisco (on va néixer l’ONU) presentant El Cas de Catalunya tot denunciant que “El confl icte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional”, els catalans han maldat una i altra vegada per recuperar les seves llibertats. Aquests fets, amb gairebé tres-cents anys pel mig, són dos esdeveniments que ens permeten situar d’una manera clara i fi dedigna el marc històric que es dóna a conèixer al qual s’hi afegeix el ressorgiment de l’independentisme a partir de l’any 1945 fi ns als nostres dies.

“Del Cas dels Catalans al Cas de Catalunya”, esdevé la informació clara i fefaent de fets, accions i intervencions de persones i de col·lectius de catalans, persones i col·lectius tenaços i convençuts de les seves raons i drets per tal de defensar-se davant d’atacs sense raó, per tal d’impulsar demandes i realitzar accions per assolir objectius de dret que si més no, i no es poca cosa, quedaran o han quedat per la història i han sumat i sumaran a la relació d’aquells fets que encara demostren més fefaentment l’existència de la nostra nació com a tal. Accions i fets que ens fan omplir d’orgull i empenta per tal de continuar éssent el que som.”

Jaume Manel Oronich