Llengua Nacional

núm. 47 II trimestre del 2004 any XIV 4 euros

La piuladissa identitària

La llengua i el món del mar

Adagis i modismes malmesos

El deure de conèixer el català i el dret d’usar-lo

EDITORIAL Paraules i futur Com a editorial d’aquest número ens plau de reproduir, donat el seu interès i la consonància amb la línia de LLENGUA NACIONAL , el manifest del Centre Català del PEN Club destinat a ser distribuït als escriptors visitants del Fòrum de les Cultures de Barcelona.

ls països de parla catalana han quan els països de parla catalana són pri - après durament el valor de les vats de crear les condicions adequades E paraules, perquè han hagut de per a integrar socialment i lingüística - defensar la seva llengua en cir - ment els immigrants, quan la globalit - cumstàncies molt hostils. Durant zació tendeix a devaluar les llengües segles, el català ha estat prohibit a l’es - minoritàries, cal que com a escriptors i cola i ha estat exclòs de les institucions com a ciutadans ens comprometem a públiques amb la deliberada voluntat de preservar-la. reduir-lo a un ús vergonyant. Durant Una llengua que és a hores d’ara par - segles també, s’ha privat la societat lada per quinze milions de ciutadans, que catalana dels signes que la identificaven s’ensenya a les escoles, i amb la qual com a comunitat i s’ha dificultat així la s’editen 7.000 títols nous cada any, té integració social i lingüística de les suc - futur. Cal, però, que continuï essent el cessives onades migratòries que han tresor comunicatiu i expressiu que hem arribat al país els darrers dos segles heretat. El risc, compartit amb moltes amb el risc de fragmentar-lo en dues altres comunitats lingüístiques del món, comunitats. No ho han aconseguit i, a d’empobriment de la llengua, és evident. més, afortunadament, aquestes cir - Quan la nostra societat perd conscièn - cumstàncies ens han fet un poble molt cia del valor de la literatura en la for - més conscient del risc de perdre o d’em - mació de les persones, quan es menysté pobrir la nostra llengua, molt més actiu o s’ignora la cultura humanista, quan es en la seva defensa, i ens han fet també banalitza la comunicació pública de fets valedors convençuts de la diversitat i i idees, quan s’afavoreix que la comuni - de la riquesa lingüística dels pobles. tat s’insensibilitzi davant el llenguatge Com a escriptors, sabem molt bé que groller, quan els representants públics el que els mots identifiquen i el que no se senten obligats a un ús compe - poden expressar, no sols determinen una tent del propi idioma, quan els escrip - objectiva riquesa de l’idioma, sinó també tors no són conscients de la seva res - la consciència del que cada un de nos - ponsabilitat en l’enriquiment de la altres és capaç de conèixer i sentir. llengua, quan es troben més barreres Sabem que aquest valor de les paraules que facilitats en la difusió internacional l’ha creat l’ús secular de l’idioma. Per de la pròpia literatura, el valor de les això estimem aquesta llengua, perquè paraules es devalua. els seus mots tenen la riquesa que hi Sortosament, el nostre país té una han aportat generacions de parlants que tradició centenària en què els ciutadans l’han emprada en els moments de goig han preservat l’ús social de la llengua, o de derrota, i els sentits amb què l’han la literatura n’ha estat el primer baluard enriquida els escriptors que, des dels i els escriptors han contribuït a mante - orígens de la nació, n’han fet expressió nir-la, a prestigiar-la i a enriquir-la. Ho de la comuna experiència humana. continuarem fent. Per fidelitat a la nos - Conservar aquesta llengua vol dir tra comunitat, per amor a les paraules, garantir-ne un ús social generalitzat que, per poder-les compartir amb els qui s’in - en les actuals circumstàncies polítiques tegren al nostre país, per poder-les lle - i socials, tendeix a afeblir-se. Quan es gar als qui ens succeiran, per fer-ne pont permet i fomenta que la llengua de les de comunicació amb altres llengües i Illes, de València i de Catalunya no sigui cultures, afirmem la nostra determina - considerada una mateixa llengua, quan ció de preservar el valor d’aquestes es considera que la riquesa lingüística paraules. I, per això mateix, també del país pot ser tolerada però no fomen - defensarem el dret dels altres pobles i tada perquè afebleix la unitat d’Espanya, cultures a utilitzar les seves llengües, a quan les institucions i les personalitats potenciar les seves literatures per així públiques que representen tot l’Estat garantir la riquesa lingüística de la ignoren sistemàticament l’ús del català, Humanitat. ¨

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 3 SUMARI

EDITORIAL • Paraules i futur 3

SOCIOLINGÜÍSTICA • La piuladissa identitària . Lluís Garcia i Sevilla 5 • La diversitat linguística... Carles Castellanos i Llorenç 11 A tot arreu del món, quan en un • El perill de la deslleialtat lingüística passiva. Jordi Solé i Camardons 15 domini lingüístic s’ha produït una li - te ra tu ra, veiem for mar-s’hi, i reg nar TRIBUNA per damunt de la llengua parlada multifor me, una llen gua lite rària filla • Mal va qui mal comença . Maria del Pla 17 d’un llarg i acurat tre ball de se lecció • La llengua i el món del mar. Marcel Fité 18 i fixa ció; i això s’es devingué en les terres de llengua catalana i els catalans LÈXIC tinguérem la nostra llengua nacional , • Sobre «ésser» i «estar». Jaume Vallcorba i Rocosa 20 on a penes tra s pua ven les di fe rències • «Hi ha previst». Jaume Vallcorba i Rocosa 21 dia lec tals de la llengua parlada.

• Notes mínimes sobre un paisatge: l’«omelic» . Esteve Betrià 22 (Pompeu Fabra) • El «vavaisme» . Josep Ruaix 23 • La jurisprudència del Diccionari Fabra . Albert Jané 24 • Sobre el mot «casc» . Lluís Marquet 28 • Els meandres dels rius. Carles Domingo 29 Publicació i administració: Associació Llengua Nacional (inscrita en el Registre d’Associacions de FONÈTICA la Generalitat amb el número 12842) • Accents estrangers . Gabriel Bibiloni 31 Dipòsit legal: B-35574-91 ISSN: 1695-1697

MITJANS DE COMUNICACIÓ Adreça postal: • Com evitar expressions castellanes. Jaume Salvanyà 34 C. de Sant Pere Més Alt, 25 08003 BARCELONA • Adagis i modismes malmesos . Roser Latorre 35 A/e: [email protected] http://www.llenguanacional.org DE PERTOT Director: Ramon Sangles i Moles • Parlar a la portuguesa . Quim Gibert 36 A/e: [email protected] Tel.: 93 456 88 79 / 669 85 32 37 AMICS I MESTRES Consell assessor: Miquel Adrover, Gabriel Bibiloni, Rosa Calafat, Carles Domingo, • Entrevista a Jordi Carbonell. Rosa M. Puig Serra 37 David Casellas, Mercè Espuny, Joan Ferrer, • El Quim Pomares que vaig conèixer . Agustí Barrera i Puigví 42 Marcel Fité, Pilar Gispert, Rosa V. Gras, Albert Jané, Bernat Joan, Lluís Marquet, • Lluís Carulla i la nostra llengua . Josep M. Ainaud de Lasarte 43 Joan-Carles Martí, David Pagès, Víctor Pa - llàs, Carles Riera, Josep Ruaix, Màriam Serrà, • En el centenari de Josep Miracle . David Pagès i Cassú 44 Jordi Solé, Joan Valls, Carme Vilà

Producció: Jordi Ardèvol BIBLIOGRAFIA Portada: Costa de Barcelona, segons la • Josep Maria Capdevila. Ideari i poètica . David Pagès i Cassú 45 làmina del primer atles de ciutats del • L’autoestima dels catalans . Anna Porquet 45 món, el Civitates Orbis Terrarum , editat en 1572 (MHCB). • La formació de mots. David Casellas 46 • Ensenyar la llengua . Jordi Sedó 46 La redacció no s’identifica necessària - ment amb les opinions expres sades en els articles publicats.

LLENGUA NACIONAL és membre de l’APPEC

4 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 SOCIOLINGÜÍSTICA La piuladissa identitària

LLUÍS GARCIA I SEVILLA (MlEC)

na llengua, ultra un sistema de lluers viuen en esbarts, grups organit - abandonat el seu esbart familiar o els comunicació, és un identificador zats, de cinc a deu individus, per ven - adults que s’han perdut s’han d’incor - U i una potent tecnologia social. tura el nombre màxim d’individus que porar peremptòriament a un nou grup. Totes tres funcions van íntimament rela - un lluer pot reconèixer i distingir de la D’entrada, els nouvinguts són recone - cionades, i fins i tot pens que la capa - resta. La seva constant i eixordadora guts com a externs simplement perquè citat comunicativa és una part, petita i piu ladissa és fonamental, tant per a piulen d’una manera diferent. Aquest feble, de l’eficient tecnologia social que mantenir el grup unit com per a mar - piular diferent desencadena una pluja tota llengua és. D’altra banda, i encara car el seu territori. La piuladissa permet de picades per part de tot l’esbart. En que les llengües humanes són originà - que els membres del grup se sentin pro - circumstàncies normals, l’extern fuig, riament comportaments sonors, orals, pers malgrat la interposició del fullam abandona el territori de l’esbart. En cir - pens que la seva escriptura no sols ha i brancam dels arbres, i els permet d’a - cumstàncies experimentals, com ara potenciat les funcions ja desenvolupa - visar-se mútuament de la presència d’a - deixant un lluer dissecat que estrafà, liment o d’algun que piula mitjançant una casset que predador. Aquesta reprodueix una piuladissa diferent de piu ladissa és pecu - la de l’esbart provocat, el lluer experi - liar i personal de mental dissecat és destrossat sense pie - cada esbart, tot i tat. Fins i tot en altres espècies, com la que el sistema so - mallerenga americana, n’hi ha prou de nor del lluer no deixar la casset que piula en «estran - pot emetre més de ger» perquè l’aparell magnetofònic

des per la part sonora, sinó que les ha vint piulades o transformades totalment i ha conferit «veus» diferents, així a la llengua escrita unes capacitats com ara, «tiulí», enormes i insospitades per a la llengua «pi», o « thre ». oral, tant per a bé com per a mal, com De fet, cada es- totes les tecnologies. bart només n’usa Són molts els vertebrats que s’iden - unes cinc, d’a - tifiquen entre ells mitjançant senyals questes veus, co- sonors, des de l’orca, un mamífer marí, sa que dóna milenars de combinacions sigui fet trossos. Si el lluer intrús insis - fins a una multitud de petits ocells. Un possibles de cinc piulades. A més a més, teix a formar part de l’esbart, seguirà d’aquests petits, el lluer o lleonet (Car - com que cada esbart usa cada veu amb tot un calvari de picades, fugides, temp - duelis spinus) , conviu amb nosaltres una freqüència específica distinta, cosa teigs d’aproximació, simulacions de durant l’hivern; és un ocell migrant, un que fa diferents dos esbarts que emprin fugida, i, sobretot i com a conseqüèn - «turista» de temporada baixa provinent les mateixes cinc veus, tenim que el cia de tota la descàrrega d’estimulació del nord d’Europa, i un simpàtic ocellet nombre de «dialectes» possibles per - negativa provocada per la pluja de pica - de color groc verdós, llistat de taques met de fer una distinció molt semblant des, anirà aprenent a piular com el seu terroses i amb la coa negra. Un lluer a la que els humans que parlen una nou grup. Només llavors, en haver après vivint tot sol no sobreviu més enllà d’u - mateixa llengua fan servir en funció de a piular com l’esbart, serà acceptat i es nes setmanes; tot sol no pot fer la fei - variacions territorials o socials. Sens comportarà, a partir de la seva assimi - nada que li comporta viure, bàsicament dubte, doncs, cada esbart té una lació «lingüística», com un membre dues tasques: la primera, detectar la «sonoritat» especial i peculiar, una con - més, amb una jerarquia determinada, presència de predadors i esquivar-los; i trasenya sonora pròpia. que podrà augmentar o disminuir, com la segona, trobar aliment i poder-lo con - Però què succeeix a un lluer que per a la resta dels membres del grup. sumir sense haver de competir amb s’incorpora a un nou esbart? Ja hem És ben clar que els grups humans, altres animals. Per contra, aquesta fei - dit que és molt difícil que un lluer tot des de la família fins a col·lectivitats nada es pot fer en grup, i per açò els sol sobrevisqui. Els pollets que han més àmplies, mostren també, en parlar,

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 5 SOCIOLINGÜÍSTICA una «sonoritat» peculiar que distingeix nombre menor, però hom afegeix ràpi - sones amb més jerar quia social de Bar - els uns dels altres. Aquest fenomen no dament que un soldat armat amb tal celona, la ciutat capital, es tornaren és sinó un cas particular de conformi - eina equival a tres de desarmats. Molt decididament lleistes , pronunciant en tat social, perquè els grups no sols «piu - probablement el domini general que de aquests mots distintivament el so pala - len» igual, sinó que també s’alimenten, la nostra societat tenen els homes, tal, i la seva pressió conformadora co- pensen, es vesteixen, etc., d’una paral·lel al que tenen els mascles en la mençà a estendre’s progressivament a manera molt semblant, tot i que major part de societats de vertebrats, ha tota la resta del territori, arraconant i aquesta conformitat no anul·la les estat originat per la diferència física posant en r egressió la iodització. Els peculiaritats individuals. Hom ha parlat entre els cossos i la força muscular entre dialectòlegs han recollit frases ridiculit - de mimetisme o de gregarisme, de homes i dones en favor de l’home. zadores dels ieistes: «els de la paia a capacitat d’imitació, de necessitat de Encara més, en un orde jeràrquic fet «a l’ui», «els de l’agúia al paier», o, exa - sentir-se com els altres, etc., per expli - cop de crits», la veu masculina no sols gerant el fenomen, «els que trebaien i car la conformitat social; però els expe - tenen canaia». Però és molt difícil reco - riments assenyalen altres explicacions llir les mirades de desaprovació, els més en línia amb els me ca nismes que gestos de menyspreu, les renyades de hem vist en els lluers. l’avi a un infant que no acaba de dir Molts fundadors de sectes, molts bé les coses o la «desesperació» d’una «rentadors de cervell», molts nego - mare per una filla casadora que pro - ciants, molts polítics, molts diplomà - nuncia «vulgarment», provocats per tics... coneixen empíricament les regles cometre la incorrecció de la iodització. per a «doblegar» la voluntat d’una No en dubteu, totes aquestes des - persona mitjançant la pressió d’un càrregues d’estimulació negativa són grup; doblegar-la fins a fer-li acceptar les que bàsicament han conformat, i coses que van contra la més elemental continuen conformant, la pronúncia de les evidències i, naturalment, de les Ens relacionam amb socialment correcta. seves creences i conviccions. I de què És ben coneguda, i per tant no m’hi tracta aquest mecanisme «doblegador» les persones que referiré gaire, la gran capacitat lingüís - de voluntats? tica dels infants, de manera que, en La pressió del grup és fonamental - ens interessen, no línies generals, fins a vuit anys d’edat, ment pura i simple agressió, com també amb les que ens «enganxen» la sonoritat de la «piula - és agressió la que fan els lluers damunt dissa» del lloc. I per aquesta «sonori - els externs, i, com en el cas dels lluers, podem comunicar tat» peculiar seran reconeguts i ads - també formar part d’un grup té avan - crits a un grup, i avaluats –és a dir, tatges; ara bé, l’agressió dels humans és més potent que la femenina, sinó titllats– amb els defectes o les virtuts és més poliforma, més rica en matisos, que produeix més sensació de volum que hom atribueix al grup i no a les més variada en procediments: no han físic, de grossària, perquè és més sonora per sones concretes. La progressiva de reduir l’agressió a l’atac, a l’agressió i de menys to; un poc com l’efecte d’un man ca d’adaptabilitat fa que les per - física o violència, al cop de bec; els clàxon de camió gros portat per un sones no es puguin «enganxar» inde - humans tenen moltes altres possibili - cotxe petit. I d’aquest domini masculí, finidament a nous grups; per açò ro - tats, des de la ridiculització fins al sub - falsament en grandit, s’origina l’actitud manen ancorades a un grup, que és til sarcasme, o des de la indiferència de considerar la masculinitat superior, percebut pels altres. fins a la passivitat de no prestar aten - en tots els sentits, a la feminitat. Hem sentit a dir tantes de vegades ció. D’altra banda, els humans han La potent pressió conformadora que que una llengua és un sistema de co- experime ntat en moltes situacions s’exerceix contínuament damunt de tots mu nicació, un sistema perquè la gent anteriors, durant molts d’anys i des del nosaltres és la causa de l’escassedat del s’entengui, que no reflexionam que ens naixement, la força envers la confor - pensament anomenat independent, relacionam amb les persones que ens mitat d’un grup, i per açò es doble - d’aquella manera de pensar que implica interessen i no amb aquelles amb qui guen ràpidament. L’educació, la socia - el fet d’aplicar la intel·ligència només a ens podem comunicar. Si bé puc mar - lització, no són sinó en gran part el dades contrastades i controlades pel car molts de números de telèfon i co - producte de la conformitat social. En subjecte mateix, deixant de banda, per municar-me amb qui despengi, m’inte - quasi tots els casos el procés de con - definició, les opinions, les creences, els ressa obtenir un telèfon per a parlar formitat social és suau, perquè és con - interessos, etc., provinents d’altres per - amb una persona concreta. Si una per - tinu i exercit per diferents col·lectius i sones. sona m’interessa, encara que no tin - en diversos contextos. Segons els dialectòlegs, a les Bale - guem un sistema lingüístic comú, ja Entre humans, la majoria no és sem - ars la iodització no ha estat connotada m’espavilaré, ja trobaré un sistema de pre i simplement el major nombre, sinó com a bona ni com a dolenta, i aquesta comunicació. que fa referència al poder, i entenem manca de conformitat social l’ha esta - De tots els marcadors, el més potent per poder la capacitat de modificar el bilitzada sense canvis importants. Per –i de molt!– és la llengua o la parla. comportament d’altri. És com quan contra, al continent, la iodització abans Conten que quan Guillem d’Efak, el hom afirma que, a la guerra, el major era molt estesa dins el parlar català poeta i cantant negre de Manacor, nombre de soldats sempre guanya el oriental, però les classes altes, les per - anava a un bar, li solien demanar què

6 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 SOCIOLINGÜÍSTICA volia en foraster, i ell contestava en vol dir que en la major part dels ca sos nins amb els nins i les nines amb les català. Una vegada l’amo li replicà: no sigui un procés ben normal i pre - nines», tan impossible de combatre pels «Germanet, si no us sentís xerrar, hau - dictible. És cert que entre nosaltres hi mestres entestats a mesclar tots dos ria jurat que éreu negre.» ha transnacionals, és a dir, persones sexes en els jocs del pati de l’escola. A diferència de la resta d’animals, els que objectivament són catalanes encara Quasi mai no fallarem si pronosticam humans, en néixer, són incapaços de que se sentin d’una altra pertinença, que el millor amic d’una persona adulta valer-se per ells mateixos; els cal un llar - de la mateixa manera anòmala que fa és la persona del seu ambient més sem - guíssim aprenentatge fins a arribar a que hi hagi transsexuals. L’existència blant a ella. I enmig de tota aquesta l’adultesa, a la independència vital. d’un nombre elevat de transnacionals, dinàmica social, l’idioma, en quant el Com més desenvolupades esdevenen superior al que caldria esperar dels més potent dels mar cadors soc ials, és les societats, més llarg i exigent es fa el errors a l’atzar de tot procés complex, probablement el més poderós creador període d’aprenentatge, i les institu - només demostra la presència i l’actua - de lligams afectius i amistosos entre cions socials es veuen abocades a regu - les persones. El raonament és ben lar-lo més i més per tal d’evitar un senzill: 1) L’atractiu d’una persona per major nombre de fracassos, fracassos una altra és directament proporcio - individuals que cal esperar que aug - nal a la semblança entre les persones mentaran amb l’allargament i la duresa implicades. 2) L’idioma és el millor del procés. Durant aquest procés llar - predictor de molts comportaments, guíssim, els humans aprenen de tot, hàbits, des dels alimentaris als higiè - des de rols molt complexos, com ara nics, valors, actituds, expectatives, les diverses formes d’estimar, fins a rols, etc. 3) Les persones, en la major habilitats molt específiques, com ara part dels casos, han estat reforçades preparar un soparet a corre-cuita o positivament, una vegada i una altra, connectar-se a una adreça d’Internet. I per l’establiment de relacions reeixi - tot aquest aprenentatge és fet dins un No ens relacionam des, basades en semblances d’expec - ambient sonor, lingüístic, determinat i tatives, de concepcions de l’amistat, usant una llengua concreta com a vehi - amb els qui parlen la de l’amor, de la família, de la feina...; cle d’instrucció. No és gens estrany, nostra llengua en definitiva, de la vida en general. doncs, que el marcador lingüístic sigui Així, doncs, no ens relacionam amb el més potent, més que no pas la raça, perquè ens són més els qui parlen la nostra llengua perquè el sexe o qualsevol altra característica propers físicament o ens són més propers físicament o per - biològica, perquè podem inferir molts què ens hi podem entendre, sinó per - comportaments, hàbits, expectatives, perquè ens hi podem què ens cauen millor, ens agraden més, actituds, etc., de la persona en qües - entendre, sinó ens hi sentim més de gust. Quan estam tió. Dit a l’inrevés: en la pronúncia, enrevoltats de molts parlants de la nos - gramàtica i vocabulari d’una persona perquè ens cauen tra llengua i, lògicament, triam al més hom hi pot reconèixer l’edat, el lloc de finament que podem amb qui hem naixement o de residència prolongada, millor, ens agraden d’«invertir» els nostres esforços socials els interessos professionals, el nivell més, ens hi sentim d’aproximació, no ens adonam que educatiu, etc. I aquesta avaluació és també feim una tria idiomàtica, fona - molt complexa, perquè reconeixem el més a gust mentalment per la parla; emperò, quan parlant com a membre de diversos som dins un ambient «sonorament» grups alhora. ció de fortes pressions de conformitat estrany i estranger, lligam immediata - La llengua o la parla, en quant el social anòmales. ment amb els del nostre idioma, en més potent dels marcadors, és l’idioma, En el seu comportament social, la aquest cas llengua, encara que al nos - mot provinent del grec que significa gent mira d’establir relacions amb les tre país no faríem el mínim cas de la «propi, peculiar o privatiu»; en defini - persones que li resulten atractives. I l’a - persona en qüestió. Aquest poderós tiva, significaria «identificador sonor». tractiu que experimenta una persona atractiu social, confirmat una vegada i En anglès la tipificació idiomàtica és ben per una altra és directament propor - una altra, ens genera una valoració molt clara: Frenchman significa literalment cional al grau de semblança entre elles, positiva del nostre grup i del nostre «home d’idioma francès». És la perti - de manera que, com més augmenta el idioma. És tediós de comprovar sense nença a una societat allò que l’idioma nombre de característiques comunes de excepció com els poetes, de qualsevol delata, perquè un humà tot sol, sense qualsevol tipus, més creix l’atracció de llengua, qualifiquen el seu idioma usant pertinença a una societat, no existeix, l’una per l’altra i viceversa. Només hi ha mots absolutament saturats positiva - és una pura ficció especulativa. I aquest una ben esperable excepció: la de l’a - ment en el primer factor del diferencial sentiment de pertinença forma part de tracció heterosexual o reproductora. En semàntic, l’avaluatiu: dolç, seductor, la identitat nuclear d’un humà, com la aquest cas l’atractiu màxim es presenta melodiós... Per cert, el diferencial se - masculinitat o la feminitat. El fet que hi quan l’altra persona és igual en tot lle - màntic fou descobert molts de segles hagi trastorns en l’adquisició d’aquesta vat del sexe i de les actituds sexuals. En abans per Ramon Llull. Lul·lianament, identitat nuclear, la majoria de vegades la resta de casos, la similitud en tot pro - diríem que els poetes descriuen el seu per intervencions socials anòmales, no voca l’atracció màxima. És allò de «els idioma usant mots composts just de

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 7 SOCIOLINGÜÍSTICA

«bonesa». s’assemblen en totes les llen gües, experiències lligades a la llengua de «Ja està!: és mallorquí i havia de també presenten importants variacions l’«il·lusionat». treure com fos una referència a Ramon en funció de cada una. Així els cans, per Aquests fets suara esmentats ens Llull», podeu haver pensat. I teniu raó, a nosaltres, fan «bub-bub» , per als indueixen a pensar que vivim, cada perquè aquesta bonesa, subjectiva per - espanyols fan « guau », per als france - grup humà, dins un aclaparador món què sols és constatable per als del propi sos fan « ouah! ouah! », per als angle - acústic, dins l’univers físic de l’eixorda - grup, es tradueix cap enfora, cap als sos fan « bom-wow » i per als alemanys, dora «piuladissa» de la nostra pròpia altres grups, en circumstàncies normals, «wau! wau! », o la campana, que en llengua. Un dels músculs més desen - en orgull de pertinença, i pot degene - anglès fa « ding-dong » i en alemany, volupats i potents en totes les persones, rar, en altres circumstàncies, en menys - «bim-bam ». Cada llengua, doncs, amb facin esport o no, és el massèter, el preu envers els altres. els seus propis recursos fònics tractaria múscul que aixeca la mandíbula, motor Tenim, doncs, que la comunitat, la d’imitar tan bé com pogués certs sons de la masticació. I la seva força no és societat o el grup lingüístic, idiomàtic, deguda al fet que masteguem en tot o nacional, o com vulgueu anomenar- moment, sinó al fet de parlar contí - lo, presenta una forta uniformitat en nuament, sense aturall mentre no dor - moltes de característiques culturals, mim, perquè el massèter també és la diferint d’altres grups semblants, de peça muscular bàsica de la modulació manera que podríem parlar d’un caràc - de la veu. I per si això no bastàs, la ter o personalitat nacional. Això és nostra oïda mostra la màxima sensibi - demostrable mitjançant l’estudi de la litat a la freqüència d’emissió de la veu relativitat lingüística (o manera diferent humana i no tenim «parpelles» auri - de veure i concebre el món en funció culars, de manera que no podem tan - de la llengua emprada), o mitjançant car les orelles com aclucam els ulls. l’estudi de les actituds etnocèntriques o El peculiar accent de cada persona propensions a avaluar i jutjar les altres denota «mil·limètricament» l’ambient cultures a través de les «ulleres» de la Cada llengua, amb acústic humà a què ha estat sotmesa, pròpia. Quan aquest judici de les altres els seus propis i comporta, d’altra banda, un llarg apre - cultures comporta menyspreu i fins i tot nentatge per part d’un animal, l’humà, hostilitat –fenomen que malauradament recursos fònics, molt vivaç i hàbil aprenent, amb un sis - es dóna comunament–, parlam de tractaria d’imitar tan tema fònic molt flexible i potent. És xenofòbia, d’odi als estrangers. Tot això molt difícil de sentir, o d’experimentar, és ben conegut, encara que caldria afe - bé com pogués deliberadament aquesta «piuladissa» gir-hi el «cronocentrisme», semblant a certs sons tal com que ens aclapara, perquè generalment l’etnocentrisme (o propensió a conside - i sempre en els països «normals», ens rar que les institucions i les organitza - els senten els seus enrevolta gent de la nostra llengua. cions socials sempre han estat com les Hom la nota per la seva absència; quan observades ara, en els temps actuals) o parlants sou a l’estranger, no sols la trobau a encara més fort que aquest. faltar, sinó que, d’altra banda, l’acústica La sensació subjectiva de ritme tal com els senten els seus parlants, per - humana local, que percebeu ben cla - sonor, una autèntica il·lusió auditiva, què la pròpia percepció del so a imitar rament i distintivament, us fa sentir seria funció de la tonicitat dels mots de ja es trobaria deformada pels hàbits de real ment a l’estranger. I aquesta absèn - la llengua del subjecte. Ja fa temps que percepció auditiva dels parlants; les cia ambiental de la pròpia «piuladissa» se sap que presentant tres sons seguits onomatopeies serien també autènti - es comporta com una operació de pri - exactament iguals a parlants de llen - ques il·lusions auditives experiencials, vació dins un mecanisme motivacional gües d’accent fix, com ara francesos privatives de cada llengua. En tercer lloc homeostàtic, com la fam o la set, de (amb llengua de mots aguts), polone - la frase «cards secs piquen, verds ma nera que la privació us empeny a la sos (amb llengua de mots plans) i txecs taquen» us pot haver recordat l’ale - recerca activa de persones que «piu - (amb llengua de mots esdrúixols), cada many, però us puc ben assegurar que lin» com vosaltres i us assacia, i fins i col·lectiu sent un dels tres sons més als alemanys no els sona gens ni mica tot us embafa, quan sou de ple dins el fort, d’acord amb l’accent de la seva a alemany; com la variant, «alls secs vostre univers acústic. Per ventura la llengua. Així els txecs perceben més fort mai no couen si abans no es piquen», nostàlgia, l’enyorament de la pàtria, no el primer so, els polonesos el segon i els us pot sonar a anglès, però no als és sinó el resultat d’aquesta operació de francesos el darrer. Per açò als manlleus anglesos. Com aquests exemples, n’hi privació acústica. que fa el txec els canvia l’accent d’acord ha més i en diverses llengües; n’he tro - Els sons d’una altra llengua no són, amb el seu, com fa el francès, que els bat en anglès, en espanyol i en francès, en termes tècnics, estímuls condicio - torna tots aguts, o com feim nosaltres, imitant altres llengües, fins i tot el llatí. nats per a nosaltres, no provoquen cap que els accentuam com sembla que ha Són frases entenedores, amb sentit, tipus de reacció previsible; per tant, de tocar segons la nostra peculiar toni - però que escarneixen la sonoritat d’una davant llur presència no reaccionam, ni citat. En segon lloc tenim les onoma - altra llengua, i per açò les podríem ano - tan sols ens provoquen una conducta topeies o imitacions sonores de renous menar xenofonies. Per a mi són un altre condicionada d’aproximació; ras i curt, o sons naturals, que si bé, en general, cas d’autèntiques il·lu sions auditives, no ens hi sentim atrets; ens són ben

8 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 SOCIOLINGÜÍSTICA estranys els mons sonors dels altres. Els vivia, li sonava entre francès i italià. És tres institucions polítiques, el nostre sis - humans resulten estranys entre ells per l’amoreta (o floreta) que més m’ha tema financer públic i monetari, etc. mor d’aquests móns acústics diferents agradat de totes les que he sentit de la No és que la nostra organització polí - i privatius, i aquest sentiment d’estra - nostra parla. tica fos meravellosa, puix que de «pri - nyesa i de distanciament origina gene - Que en seria de bonic, acabar amb mats humans» es tractava, però la nos - ralment un judici pejoratiu dels altres. aquesta floreta sobre l’eufonia de la tra confederació era molt semblant a Recordau que els barbarismes són com - nostra llengua feta per un dels darrers I’helvètica. Els estats o «cantons» de la batuts, en major o menor grau, per les grans poetes anglesos! Però seria fer nostra confederació, en l’aspecte lin- autoritats lingüístiques de totes les llen - trampa acabar com si no passàs res, güístic, eren completament monolin - gües. Aquest judici pejoratiu pot ser sense referir-me a l’anòmala situació gües: s’usava l’aragonès a l’Aragó, l’ita - màxim en considerar que els altres no que pateix la nostra societat de llengua losicilià a Sicília, el català al regne de la són ni humans, fenomen detectable en catalana o comunitat de parla, com ara ciutat de Mallorca, etc. Aquest tipus el fet que hi ha llengües que reserven hom diu usant un anglicisme semàn - d’organització és modèlica, perquè el qualificatiu d’ humà per als propis par - tic, tipus de barbarismes anomenats combina les necessitats d’una unió polí - lants. Aquesta percepció no humana actualment falsos amics . Signes dels tica per tal d’augmentar les possibili - dels altres, o les seves formes atenua - temps! Si no passàs res, si no ens tats dels «units» amb els dos requeri - des, és a la base de l’agressió predadora hagués passat res d’anòmal, la nostra ments fonamentals de les societats entre humans i és, per tant, la base societat lingüística seria una de proto - humanes: llengua i territori. fonamental de tota la violència d’alta típicament mitjana entre la seixantena És absolutament inútil tractar de intensitat entre humans, allò que hem de llengües d’Europa, situada dins el trobar les explicacions de la nostra anò - anomenat «efecte duc d’Alba». Més grup de les mitjanes grans, el grup mala situació en diferències de «piula - suau és el judici que comporta dir que encapçalat pel grec i el búlgar, però dissa» entre la nostra llengua i l’es - els altres «parlen malament», com els molt per davant del danès, el noruec o panyol o el francès: els països i les grecs clàssics deien dels anomenats per el finès. Si ara, amb l’alenada d’euro - societats són arreu majoritàriament ells bàrbars. I encara són més suaus, peisme, certs humans –els més direc - monolingües. Si en un lloc trobau am- xenofòbicament parlant, els judicis que tament responsables de la perpetuació bientalment dues llengües, o bé sou a comporten les xenofonies, que en el de la nostra injusta i anòmala situació– la frontera entre dos països, o bé sou fons no són sinó ridiculitzacions i sar - fossin com prediquen que són els en un país conquerit físicament. La nos - casmes dels parlants d’altres llengües. humans, intel·ligents, savis i compren - tra situació lingüísticament excepcional En definitiva, el judici imparcial és im - sius, la nostra llengua seria molt valo - és, com sabeu, producte d’una història possible si l’observador viu dins un rada. La nostra llengua i altres d’es - militar desfavorable a la nostra societat, ambient acústic diferent del jutjat. Com quarterades per les fronteres estatals eI resultat d’una guerra internacional pensau que qualificarà la música de europees actuals serien considerades europea que, com totes les guerres Bach una persona que, amb el cap «llengües cimentadores» entre els es - internacionals importants, acabà amb entaforat dins uns «cascos», tot lo dia tats de la tan desitjada Unió Europea; una reassignació de sobiranies i de està sentint música disco ? Els alemanys, llengües cimentadores en quant «sol - fronteres. En definitiva, encara que ens per a expressar la sensació d’estranyesa den» estats de pobles tan dispars i amb dolgui, la fragmentació, el domini i el fònica, per a dir «em sona a xinès», tanta actitud denigratòria entre ells, re partiment de la societat de parla ca- diuen que els sona a espanyol: « Das com el francès i l’espanyol. Però els res - talana entre el regne d’Espanya i la kommt mir Spanisch vor. » ponsables són malauradament ben República Francesa és conseqüència Els judicis positius dels mons acús - «primats», en el sentit més «animal - d’un seguit de desfetes b èl·liques. És tics dels altres només es poden pre - ment» denigratori, i no tenen, en el científicament estèril, doncs, cercar sentar quan no hi ha estranyesa ni dis - fons, cap actitud realment europeista. altres explicacions alternatives a la tanciament. Per això mateix agraden Si ho fossin, d’europeistes, i sabent com penetració i hegemonia de l’espanyol i les llengües d’acústica semblant. La saben que els problemes ètnico-lin - del francès dins el nostre territori. familiaritat i la proximitat, base del judici güístics són la problemàtica més greu Som majoria els catalanoparlants positiu, es donaran d’una banda dins els entre els humans, tant a Europa com dins el nostre territori, si bé som mino - mateixos parlants d’una llengua, entre arreu, mirarien de construir Europa aga - ria en qualque localitat, de vegades els diversos dialectes o parles, i de l’al - fant com a nucli la Confederació Helvè - important, com ara Perpinyà o Alacant. tra, per parlants d’altres llengües que tica, modèlic exemple de convivència Emperò, com en el cas de les dones s’hagin dessensibilitzat de la xenofòbia ètnico-lingüística. que hem explicat, som posats «artifi - del primer contacte, especialment mit - El que va passar a la majoria dels cialment» en minoria, perquè els altres jançant la convivència i el coneixement. nostres països a començ del segle XVIII tenen molt més poder polític: som nos - Per cert, no us podeu imaginar com ens és conegut de tothom. Havia passat an - altres els qui hem de servar les seves lleis agrada, als balears, que ens diguin: teriorment en tot el nord de Catalunya i no a l’inrevés. També, com en el cas «Que bé que sona com parles!» Ens devers cinquanta anys abans, i passa - de les dones, aquest domini prové fonem de gust. ria devers noranta anys després a Me- d’una superioritat originalment de força Vaig llegir, no record on, que el norca. Ens annexaren a altres estats, i física, originalment militar en la qües - famós poeta anglès Robert Graves perdérem, substituïts per altres de foras - tió nacional; i encara com en el cas de digué que la llengua que parlaven els ters, el nostre sistema defensiu, les nos - les dones, l’allunyament temporal histò - al·lots de Deià, el poble mallorquí on tres lleis, públiques i privades, les nos - ric de la primigènia superioritat física

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 9 SOCIOLINGÜÍSTICA

fa que als dominadors els minvi la capa - (CO 2). És cert. emperò, que la majoria emperò ben lluny encara de la solució citat de subordinar-nos, i per això els cal de la nostra població pronuncia «bé», usual i normal arreu. emprar de tant en tant els recordatoris en el fons una xenofonia, certs noms Pràcticament qualsevol català de la de la força i les actituds d’amenaça. amb grafia molt difícil per a nosaltres, ba nda espanyola, per molt bé que parli Aquesta situació origina, com és ben com Shakespeare , però aquesta finura el castellà, és reconegut fàcilment com sabut, transnacionals, actituds de sub - de pronunciació és l’excepció i no la a català a Madrid o a Andalusia. Igual - missió, d’inferioritat, etc., totes expli - regla, i així, per exemple, diem «diè - ment a Madrid o a Andalusia són reco - cables a partir d’una permanent i cons - sel» quan hauríem de dir «díisel». I, per neguts com a catalans la majoria dels tant pressió conformadora, exercida acabar, apliquen simptomàticament la andalusos que emigraren encara joves mitjançant múltiples situacions per la pronúncia papissota de l’espanyol, la al nostre país, i pràcticament tots els societat aliena. cas tellana, absolutament minoritària fills dels immigrants andalusos, per En els aspectes més purament fò - entre els milions i milions de parlants molt malament que parlin el català, nics, aquesta pressió conformadora d’aquesta llengua; i així diuen «Vene - bé que bravegen de ser identificats aliena és molt fàcilment detectable. Per zuela» o «San Francisco» de Califòrnia com a catalans! Açò demostra que al exemple, per a la nostra oïda, molts de amb / q/ castellana, quan els habitants nostre país la «piuladissa» general és rossellonesos presenten contaminació d’aquests llocs no ho fan així, ni tam - d’acústica catalana i que la població la acústica francesa, característicament en poc no ho fan la immensa majoria dels vol així. Igualment aquesta «piuladissa» la pronúncia gutural de la consonant parlants de l’espanyol. En definitiva, la catalana acceptada fa que hi hagi tan líquida / r/, com també podem detectar majoria dels nostres parlants no és que pocs bilingües, perquè ser bilingüe no la pèrdua de la típica pronúncia ca ta - mirin d’aproximar-se tant com poden vol dir senzillament saber parlar bé dues lana velar de la / l/, tan semblant a la rus - a la pronúncia original dels mots pro - llengües; ser bilingüe implica fonamen - sa, en favor de la pronúncia espa nyola pis, sinó que simplement els pronun - talment ser reconegut alhora com a en catalans de la Catalunya es pa nyola. cien a l’espanyola, concretament a la propi per dos grups humans lingüísti - Aquest efecte de «frontera política», caste llana. En espanyol, bé que pro - cament diferents, per dos «es barts» de canvi de domini, també és de- nuncien, com si fossin mots propis, lli - humans diferents. Crec ben sincerament tectable entre Portugal i Galícia, de ma - natges com «Auger», «Borrell», que ja és hora de deixar d’atribuir a la nera que si hom deambula a l’atzar pel «Campmany», «Flu xà» o «Reig», o població immigrada his pa noparlant camp, fent ziga-zaga per la frontera com fan en francès quan diuen «Gon - efectes lingüístics que són provocats lu so gallega, té la sensació que s’ha vo - zalès». Com feien els nostres parlants per una es cola espanyola, espa nyo - la tilitzat la gradualitat de les isoglos - quan existia la nostra Confederació: litzadora o espanyolitzant. La més ren - ses, perquè, en trobar un pagès, hom «Bacardí» per Bacard , I «Dexeus» per dible de les importacions és la de per - sap perfectament si és portuguès o ga- Desjeux, «Llopis» per López , «Peris» o sones, especialment per a països, com llec just per l’entonació nasal. «Piris» per Pérez , «Pompidó» per Pom - els nostres, pobres; pobres en recur - Un altre exemple paradigmàtic és la padour , «Roís» per Ruiz , etc. Aquesta sos naturals. Benvinguda sia la immi - pronúncia dels llinatges o cognoms pràctica, d’incorporació fonètica dels gració, perquè tenir immigració és catalans, i en general dels topònims i patronímics, és universal amb les excep - senyal que el país funciona i es desen - altres noms propis, clarament identifi - cions extraordinàries que vulgueu, per - volupa. A la l larga tots els immigrants cables com d’una llengua o d’una altra. què, d’altra banda, és im possible que acaben essent indistingibles dels na - En aquest tema, al sud de les Alberes un parlant de qualsevol llengua sigui dius, com podem comprovar repas sant hi podem trobar des de la posició més capaç de fer xenofonies amb les més de llinatges tan «catalans» com Alemany, subordinada de pronunciar el llinatge cinc mil llengües humanes. I encara Anglí, Bascó, Castellà, Espanyol, Fran - Jaume a l’espanyola ([xaume]), fins a la més: és absolutament normal que els lli - cès, Gascó, Genovard, Llombard, Mar - posició actualment generalitzada i natges canviïn de fonètica i d’estruc - roquí, Sard. Allò que hem de de nunciar «equànime» de pronunciar els llinatges tura quan els seus pro pietaris s’integren és la lentitud amb què s’incorporen els a la catalana si són reconeguts com a en un altre país; pràcticament tots els immigrants a la nostra societat, senyal catalans i a l’espanyola si són conside - hispanoparlants im mi grants als Estats inequívoc que és un procés torpedinat rats espanyols, com si fos l’actitud més Units, dits allà «hispànics», canvien llurs des del poder polític, i l’altra cara de la civilitzada i sàvia. Així hom diu «Bal - llinatges, fent-los anglo-americans amb producció de transnacionals. Tan lent és cells», però «Lozano» i «Albacete», més o menys fortuna; personalment aquest procés, que ha menat certs so - aquests dos darrers amb / q/ interdental trob que Antonio Quintanilla, el famós ciòlegs a pensar que podem conside rar sorda o castellana. Aquesta actitud és actor, ha tengut molt bon gust en can - un immigrat integrat quan esdevé una falsament «equànime» i equival a dir viar-se el patronímic per Anthony peça més dins l’engranatge econòmic «que les dones porten calçons perquè Quinn. Concloent, dir [xaume] per del país, quan hi fa feina. És allò que «és són més còmodes». Vejam-ho. Per «Jaume», com sentia quan era al·lot, català qui a Catalunya viu i hi fa feina». començar, l’espanyolitat fònica també seria una subordinació total, esperable Si fóssim lluers, i salvant les enormes és conferida a altres mots que no ho només quan la pressió de la societat distàncies biològiques i socials entre són en absolut, com ara quan pronun - aliena fos màxima, com durant la dic - aquells ocells i els humans, serien del cien l’italià «Gorgonzola» amb / q/ cas - tadura hispano-feixista de Franco. L’ac - nostre «esbart» si, ultra viure-hi i fer-hi tellana o usen el mateix so per a pro - titud «equànime» seria la demostració feina, i pagar impostos, a més, par lessin nunciar la fórmula química «C, O, 2» d’un contrapoder social propi, paral·lel català. ¨ a la catalanització dels noms propis,

10 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 SOCIOLINGÜÍSTICA La diversitat linguística, un valor a preservar

CARLES CASTELLANOS I LLORENÇ

El mes de desembre de l’any passat vaig tenir l’oportunitat de fer diferents con - Com es forma ferències entorn de la diversitat lingüística en centres de normalització lingüís - la diversitat lingüística? tica del Vallès. En aquest article presento aquell treball amb lleus modificacions. La diversitat lingüística (el fet de par - El text manté, doncs, el to expositiu original. lar una llengua determinada) no és pas una mania d’un grup de gent estranya Preàmbul: Les idees propagat apriorismes, com seria el fet (tal com diu la manipulació coneguda) davant el fenomen lingüístic d’afirmar que les llengües són barreres sinó que és un fenomen natural. Tractar de la llengua –de les llen - entre els pobles, o que el manteniment gües– és una activitat que no és fàcil, de les llengües representa uns costos perquè el fenomen lingüístic és difícil excessius, etc. d’observar i apareix envoltat de pre - Es tracta de prejudicis generats de les judicis. cultures dominants, dels grups lingüís - El fet és que el coneixement sobre les tics dominants. En condicions d’igualtat llengües ha hagut de vèncer des d’un sabem que els contactes entre llengües bon començament prejudicis d’ordre es resolen tenint simplement interès pel divers, principalment vinculats a un supo - bon coneixement de la nostra llengua, sat caràcter màgic o religiós del llen - una de les aspiracions més antigues i guatge humà: en un primer moment es nobles de l’espècie humana; i, pel que va atribuir a la llengua oral el poder fa a la qüestió dels costos, és evident màgic que li conferia la força que mos - que les afirmacions que hem re produït trava pel fet de promoure l’acció. Parlar més amunt no tenen en compte els cos - ha permès, des de sempre, a les perso - tos individuals i socials dels oprimits per nes d’obtenir la força col·laboradora dels raó de llengua; uns costos ben evidents altres, cosa que no deixa de ser, en certa i objectivables. manera, una mena de miracle. Per això Totes les idees confuses entorn de la en els encanteris rituals es reciten mots, llengua són degudes a la ignorància, al sovint incomprensi - bles però als quals s’atribueixen uns po- La llengua va íntimament lligada ders importants. a cadascun de nosaltres d’una Per altra banda, tam bé sabem que manera molt estreta, difícilment s’assignen a la llen - destriable de la personalitat gua escrita funcions igualment màgico- «C ATALUNYA AMUNT ». F igura situada en el claustre religioses, derivades del fet de tenir la desconeixement del que és realment la del monestir de Ripoll, feta per Eudald Alimbau. facultat de fixar una entitat volàtil i llengua i del que són les relacions entre fugissera com és la paraula emesa oral - els grups lingüístics. ment. Les paraules se les emporta el Abordant el tema que ens ocupa, La llengua és , en primer lloc, una vent, diuen. Fixar-les en parets i en pa - sabem, per exemple, que aquesta diver - creació cultural d’una llarga història . Fa pirs va fer que els egipcis anomenessin sitat lingüística no és cap mena de fata - almenys 100.000 anys que les llengües els jeroglífics medu netxer , és a dir, «les litat, com voldrien alguns; la diversitat del món que avui coneixem s’ha anat paraules dels déus». és un fet social que s’ha format a tra - formant. Segons els estudis fonamen - La dificultat d’anàlisi que hem dit vés de la història. tats en la lingüística i la genètica, desen - que presenta la llengua és deguda al fet Tot seguit exposarem en primer lloc volupats per Merritt Ruhlen en el seu lli - de ser un instrument íntim, lligat a ca - com es forma la diversitat lingüística; bre The origin of Language. Tracing the dascun de nosaltres d’una manera molt en segon lloc, com aquesta diversitat és Evolution of the Mother Tongue (1994), estreta, difícilment destriable de la per - des truïda; a continuació intentarem re - les llengües del món tenen totes un ori - sonalitat (la llengua és, de fet, un eix marcar diferents aspectes dels valors gen comú, situat ara fa un miler de essencial de la personalitat). inherents a les llengües, i acabarem amb segles a l’est d’Àfrica. Si observem el La pràctica del contacte entre llen - algunes consideracions referents a pos - mapa de les grans famílies lingüístiques gües ha introduït també prejudicis sibles mesures i criteris que en poden abans de la gran destrucció que va tenir envers la varietat lingüística. Així s’han afavorir la conservació . lloc a partir del segle XVI , podem verifi -

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 11 SOCIOLINGÜÍSTICA

car que els diferents grups es van anar referent als antics raiers del Pirineu podem dir, doncs, que la llengua és una expandint a partir d’aquest origen: una amb relació al món de la fusta, segons obra d’art de l’evolució humana. primera onada sembla que pot haver m’ha assenyalat ben encertadament tingut lloc ara fa 40.000 anys; des del Marcel Fité. La destrucció accelerada fogar africà, una part de la nostra espè - Cada nou entorn ha generat una de les llengües cie es va estendre pel sud del continent organització dels coneixements –i doncs La comparació del mapa pre-colo - asiàtic fins a arribar a Austràlia. de la llengua– de tipus nou; i aquestes nial de les llengües, amb la distribució Altres onades han tingut lloc des - noves formes lingüístiques s’han anat geogràfica actual, ens mostra que, prés, partint del mateix origen i també desenvolupant en aquest llarg procés sobretot a partir del segle XVI , s’ha pro - de focus nous ja establerts fora d’Àfrica. d’adequació a l’entorn. duït un veritable daltabaix: les llengües Per exemple, les teories de l’autor es - Aquesta perspectiva general del pro - americanes i australianes, per exemple, mentat situen la dispersió del grup indo - cés de formació de les llengües ens per - han estat arraconades i en un nombre europeu ara fa 10.000 anys, a partir met d’abordar, sota una nova llum, molt important han desaparegut. d’un focus establert a la península alguns malentesos entorn del fenomen Aquest moment històric esmentat Anatòlica. En aquesta mateixa època té lingüístic. marca un canvi fonamental en el caràc - lloc també el pas de la humanitat (amb ter del contacte entre les llengües. les seves formes de parlar) del continent Abans hi havia hagut també alguns asiàtic a tot el continent americà. fenòmens d’expansió imperial amb con - Merritt Ruhlen és deixeble de Gre - seqüències lingüístiques importants, enberg, el gran taxonomista de la lin - com l’imperi romà i l’imperi àrab. Però, güística moderna. Tal com hem apun - d’una manera general, els contactes tat més amunt, aquest autor de fensa entre llengües no havien assolit mai el la hipòtesi –amb força fonament, al caràcter destructor que ha anat pre - nostre entendre– d’un origen comú nent d’una manera accelerada a partir africà de totes les llengües del món i del segle XVI . de la formació de la diversitat lingüís - La destrucció massiva de les llen - tica que coneixem avui, per mitjà gües es desenvolupa, doncs, lligada a d’una evolució gradual a través dels un moment de formació i expansió d’un temps. nou poder i una nova ideologia domi - Hi ha elements d’unitat i de diversi - nants. És el moment de l’aparició de tat, en aquest llarg procés evolutiu. Sor - les monarquies absolutes europees i de prèn alhora la gran varietat que n’ha l’expansió colonial de tipus mercanti - resultat; però també sorprenen els as - lista i capitalista, fenòmens que van pectes d’unitat en tot el que hi ha de La llengua és con fluir en aquella època. S’ha dit que comú en el fenomen lingüístic. Els hu - una obra d’art de «una llen gua és un dialecte amb exèr - mans tenen en comú, evidentment, la cit», remarcant la importància del poder biologia i bona part de la cultura mate - l’evolució humana i de la força en el prestigi social de les rial: una mateixa realitat física corporal llengües. La realitat és, però, encara i les activitats més fonamentals per a S’ha dit que la llengua és un codi, molt més crua, ja que la dominació lin - assegurar-se la supervivència han de amb la intenció d’explicar-ne el funcio - güística que descrivim es basa en un comportar per força un conjunt d’ele - nament. Però cal dir que això no és cert, poder més global que no pas el que té ments lingüístics semblants, si més no perquè un codi és una sèrie simple i la presència d’un simple exèrcit. Es en la segmentació conceptual més ele - ordenada de símbols, com ho són, per tracta del poder econòmic, polític i mili - mental. D’altra banda, però, l’estructu - exemple, els senyals de tràfic... Tanma - tar que es desenvolupa amb l’expansió ració dels coneixements i, encara més, teix, la llengua és més que això: una colonial europea. les formes d’organització social són a llengua és un fenomen molt més com - La causa del procés de destrucció l’arrel de la diversitat lingüística. plex, compost de milers i milers d’ele - de les llengües és, doncs, la situació de La llengua és fonamentalment un ments. Si calculem, per exemple, les poder dels grups lingüístics dominants. producte social. Fins i tot sabem que possibilitats combinatòries de l’anome - A partir d’aquesta situació s’ha generat el sentit de les paraules és una con - nada doble articulació en què es basa tot un conjunt d’argumentacions sobre venció social. Cada comunitat atribueix la llengua (articulació de sons per a for - la desigualtat, argumentacions que es (o reconeix) un significat a les parau - mar paraules, i articulació de paraules fonamenten en consideracions discri - les. L’expansió de la humanitat arreu per a formar frases) veurem fàcilment minatòries, com el fet que hi ha llen - del món ha generat formes de dir dife - que són de l’ordre de milions. gües millors i llengües pitjors, llengües renciades i apropiades a cada realitat. Aquest instrument tan extremament destinades a usos cultes i llengües infe - És coneguda, per exemple, la riquesa complex és a més, tal com hem expo - riors o patuesos. Edward Sapir, en la de lexemes que tenen els esquimals sat, una creació cultural –biològico-cul - seva obra Language («El llenguatge») per a designar la varietat dels tipus de tural, puix que el cervell, i el cos en (1921) ja va afirmar clarament que qual - gel i de neu; i també la que tenen els general, han evolucionat amb la llen - sevol llengua, des de les més elabora - tuaregs per a anomenar les diferents gua– de la humanitat a través del temps des fins a les menys cultivades, és apta varietats de camells; o, la més pròxima, i en relació amb l’entorn. En síntesi per a expressar les idees més comple -

12 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 SOCIOLINGÜÍSTICA xes. No hi ha llengües superiors i infe - cions de dominació, garantint la comu - subordinada) en els contactes entre riors; totes tenen les mateixes possibi - nicació per mitjà d’un nombre important ambdues llengües, i obligant també a litats. La dife rència radica tan sols en el d’individus plurilingües. Són nombrosos passar a la llengua dominant amb els fet de posseir possibilitats d’elaboració, els individus que poden dominar el pul , contactes amb terceres llengües. de creació de neologismes, etc., de el manding i el wòlof , per exemple, a En la situació actual dels contactes seguir un procés que pot ésser portat l’Àfrica Occidental. En aquests casos els lingüístics arreu del món, la majoria de a terme en qualsevol llengua. Les fun - usos lingüístics en els contactes entre les llengües caminen cap a l’extinció. cions diferents que es poden observar grups, en lloc d’establir jerarquies rígi - Amb l’extensió de la dominació política en les diverses llengües responen úni - des, han desenvolupat habilitats per al dels estats arreu del món –en els quals, cament a les funcions polítiques, socials coneixement de diverses llengües. en general, una sola llengua oficial és i econòmiques que han estat assigna - La distinció entre intercanvis iguali - promoguda–, les situacions de subor - des als grups humans que les parlen. El taris i relacions de subordinació és dinació han esdevingut universals. La que marca les diferències no és, doncs, important i ens permet d’analitzar sota majoria d’estats postcolonials no s’han cap característica lingüística, sinó fac - una nova llum diferents fenòmens, com alliberat de la subordinació a les anti - tors de poder. el dels manlleus entre llengües. Una gues llengües dominants de l’antiga En la pràctica quotidiana la desi - cosa, per exemple, és l’adquisició de colònia; i així la majoria de les llengües gualtat també és mantinguda per dife - pa raules d’altres llengües com a resul - del món es troben en situacions de rents prejudicis i malentesos, els quals tat dels períodes de contacte, com és subordinació i moltes avancen accele - forcen, per exemple, a parlar la llengua el cas dels mots d’origen àrab (o trans - radament devers la seva extinció. La do minant quan en una conversa apa - mesos per l’àrab) en català, com rajola , diversitat, que ha trigat mil·lennis a ma - reix un parlant d’aquesta llengua, que sèquia , carxofa , etc. I una altra cosa és ni festar-se, corre el risc de desaparèixer estableixen la necessitat que el bilin- la situació que es produeix quan les en unes poques dècades. güisme sigui unilateral (practicat només influències d’altres llengües porten a Malgrat saber que aquesta situació pels parlants de la llengua dominada), una deformació important de les carac - no és l’únic tipus de contacte possible, que denigren els parlants de la llengua terístiques de la llengua afectada i, a la el desplegament dels criteris mercanti - subordinada; malentesos que, fins i tot fi, a la seva assimilació. listes ha portat a aquesta evolució nega - per tal de mantenir la subordinació, es tiva; una evolució fatal que no podem fonamenten en arguments tan extrems tolerar, com tampoc no tolerem, pel com el dret de conquesta. La llengua és que fa a la biodiversitat, la desaparició Sobre els processos de subordinació l’«ànima» personal, d’una espècie animal o vegetal. Ha arri - i destrucció de les llengües i els prejudi - bat el moment de promoure un canvi cis que mantenen situacions desiguals, és l’instrument a tra - general de mentalitat també en qües - existeixen en el nostre país una bona vés del qual tions lingüístiques. colla de llibres magnífics, com els de Jesús Tuson ( Mal de llengües [1988]; percebem el món Els valors de les llengües Històries naturals de la paraula [1998], i l’estructurem La llengua és alguna cosa més que etc.) i de Carme Junyent ( Vida i mort de un simple instrument de comunicació; les llengües [1992], etc.). Són textos molt la llengua és justament allò que ens fa recomanables, que tothom hauria de lle - Una mostra de subordinació la humans; és una facultat humana lli - gir per a trobar arguments contra tants podem veure, per exemple, en el gallec gada al desenvolupament del cervell. prejudicis que mantenen la desigualtat. respecte de l’espanyol. Tot i ser el gallec Podem fer diferents consideracions per Des del punt de vista general, es diu una variant del portuguès (científica - a remarcar els valors de les llengües. que els contactes creixents entre les llen - ment es parla de llengua galaico-por - D’una banda, podem remarcar els gües porten indefectiblement a la desa - tuguesa), la grafia oficial del gallec és seus valors col·lectius . En aquest sentit parició de les «llengües més petites». clarament subordinada a la grafia es- podem recordar diferents característi - Però l’observació dels contactes inter - panyola (amb l’ús de grafemes estranys ques, com per exemple que la llengua lingüístics ens demostra que des de sem - al portuguès com ñ, ll, z en lloc dels és una creació cultural adaptada a l’en - pre han existit tipus de contactes dife - corresponents nh, lh, ç; i amb una su - torn propi. Cada llengua descriu la rea - rents, els quals poden ser desigualitaris , bordinació també en el lèxic i en l’estil). litat de cada entorn. Cada àmbit geo- com els que hem descrit (fonamentats Són, doncs, raons de subordinació polí - gràfic, com hem vist en el cas dels en la conquesta i la dominació) o, al tica, les que han fet desviar l’elaboració esquimals i dels tuaregs, necessita un contrari, de tipus igualitari (fonamen - de la llengua gallega seguint la norma repertori lexical adequat. En segon lloc tats en la comunicació pacífica entre de la llengua espanyola. sabem també que la llengua és un eix grups lingüístics i culturals). L’intercanvi La subordinació lingüística tendeix cultural per a cada poble. Els coneixe - igualitari és el més antic i s’ha desen - a conferir a la llengua subordinada ments culturals de cada grup humà s’a - volupat amb el bescanvi comercial entre (quan és pròxima com en el cas del cumulen per mitjà de la llengua; la llen - comunitats; ha perviscut en moltes gallec) funcions de simple dialecte de la gua serveix per a guardar, classificar i zones del món, com a l’Àfrica subsaha - llengua dominant, reservant els usos perfeccionar els coneixements adqui - riana, per exemple, fins als nostres dies. més formals per a aquesta llengua i rits i per a elaborar els raonaments En aquest cas els grups lingüístics es establint un bilingüisme unilateral entorn d’aquests coneixements. En ter - mantenen en contacte sense crear situa - (només del grup que parla la llengua cer lloc és evident que la llengua és l’e -

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 13 SOCIOLINGÜÍSTICA

lement essencial de la identitat col·lec - fonia de matisos adaptada a una rea - — D’una banda, ha de ser cientí - tiva. Cada poble té molts trets que el litat i l’element cohesionador d’una fica , és a dir, ha de superar les creen - defineixen, però el més clarament dis - societat. ces irracionals i les supersticions que tintiu és, en tots els casos, la llengua. La pèrdua de la llengua porta a hem dit que acompanyaven molt sovint Tant si s’ha conservat més com si s’ha situacions individuals penoses i a situa - les idees entorn de la llengua i de les mantingut menys, la llengua és el refe - cions col·lectives desastroses (anomia, relacions entre les llengües, en general. rent fonamental que acumula més trets increment de la subordinació, etc.). — I, d’altra banda, ha de ser igua - característics. I finalment, des d’un punt Individualment la pèrdua de la llengua litària ; ha de superar les tendències de vista més general, podem dir que la representa la pèrdua de referents psi - existents entre molts grups lingüístics llengua és el fil conductor de la vida cològics i de l’expressivitat més pro - hegemònics a la dominació. social i històrica del grup. La llengua funda. Col·lectivament el grup lin - Aquesta nova cultura lingüística ha aglutina la societat present, la comunica güístic desposseït de la seva llengua de promoure, per dir-ho d’una manera i li serveix de referent; i no sols això, sinó entra en situacions d’indeterminació abreujada, la fraternitat interlingüística, que connecta també històricament amb social i, des del punt de vista cultural una concepció de les relacions entre les la vida del grup: és el vehicle de con - i polític, en un procés de satel·lització llengües que ha d’anar més enllà de la nexió de tota la seva evolució. envers el grup lingüístic dominant. Les simple tolerància. Defensar la igualtat D’altra banda, podem destacar àrees anglesitzades dels països cèltics entre les llengües vol dir defensar les també diferents valors individuals de la com Escòcia i Irlanda, per exemple, condicions perquè pugui existir l’inter - llengua. Per a cada individu que parla depenen d’una manera total, pel que canvi igualitari com a garantia per a la una llengua sabem, per exemple, que fa a la llengua estàndard, dels models pervivència de les llengües amenaçades. la llengua és vehicle del pensament: no emesos des d’Anglaterra. Els grups hi hauria pensament sense llengua. «deslingüitzats» aprofundeixen, *** Sapir mateix ens recorda que quan pen - doncs, la seva subordinació. Com a cloenda, podem afirmar que sem no deixem mai de reproduir formes la diversitat de les llengües del món és de llenguatge. Llengua i pensament Com podem preservar un bé comú de la humanitat i corres - van, doncs, units. Sabem que el rao - les llengües? pon als poders representatius de pro - nament lògic és una simplificació de la D’entrada, una primera mesura positiva moure’n les condicions de preservació. llengua, que la llengua és una forma hauria de ser desvetllar l’ interès per Totes les llengües tenen uns drets que alhora complexa i imprecisa de comu - totes les llengües ; promoure, per exem - cal defensar i que justament van trobar nicació; però és a la base del desenvo - ple, el coneixement de llengües que una concreció important l’any 1996, a lupament del pensament humà. La tenim en contacte amb la nostra. Nor - Barcelona, amb la Declaració Universal llen gua és també per a cadascú, indi - malment el contacte degut a la immi - dels Drets Lingüístics. Entre altres prer - vidualment, un canal de l’expressivitat gració no desenvolupa l’interès que es rogatives igualment imprescriptibles, emocional, un instrument per a l’ex - desvetlla a partir de la simple curiosi - tota llengua té dret a l’elaboració, és a pressió no sols de les idees, sinó també tat. Totes les llengües ens han d’inte - dir, a desplegar totes les seves possibi - de les emocions. També serveix per a ressar –començant, és clar, per la llen - litats expressives fins a esdevenir un l’expressió de sentiments més enllà de gua pròpia, la que ens han llegat els instrument apte per a tots els usos la simple enunciació; la llengua és, a nostres avantpassats. Tenim a l’abast socials. I tota llengua té també el dret més –per dir-ho en termes de psico - un capital lingüístic que no sabem de posseir un entorn que li garanteixi anàlisi–, un instrument per a la mani - aprofitar prou. Cal veure, doncs, el con - la supervivència. festació del desig. tacte entre llengües com una font de Cal que, de la mateixa manera que La llengua té, doncs, uns valors coneixement; sempre, és clar, que els sectors més preclars de la humani - col·lectius relacionats amb la identitat, aquest contacte no sigui desigual i tat s’esforcen per preservar la diversitat la cultura i la vida social, i uns valors subordinador. biològica, preservem també la diversi - individuals lligats al pensament i a l’ex - Podem ajudar també a preservar les tat lingüística, començant cada grup pressivitat. Per simplificar-ho, podem llengües per mitjà de la defensa de la humà per preservar la seva pròpia llen - dir que la llengua és l’«ànima» de la igualtat social i cultural . Sabem que la gua com a diversitat específica que persona, l’instrument a través del qual desigualtat entre les llengües té les aporta al conjunt. percebem el món i l’estructurem. seves arrels en la desigualtat entre Amb la preservació de la diversitat En resum, la llengua no és un codi, pobles. Promoure la igualtat és la lingüística aquí i arreu, el món sencer sinó un sistema complex de signes con - mesura més segura de preservació de hi guanyarà. ¨ vencionals (no pas arbitraris, com han les llengües i de la seva diversitat. considerat algunes teories), establerts Aquestes consideracions ens por - en la vida social històrica i present. La ten a afirmar que cal, per sobre de tot, ATENCIÓ !: En la revista anterior, en l’article de Carles Castellanos «Política lingüística llengua no és un simple mitjà de comu - desenvolupar una nova cultura lin - d'ahir ...i de demà», p. 14, columna cen - nicació; és, tal com ja hem exposat, un güística . d’una manera semblant a tral, cinquè paràgraf, línies 5-6, on entre repertori complex de combinacions de com parlem d’una nova cultura de l’ai - parèntesis diu: «on no es produeix el pas sons (o de combinacions de caràcters, gua en qüestions de tipus ecològic, cal del català, cosa que sí que tenia lloc en en el cas de la llengua escrita) que va elaborar i promoure una nova cultura altres èpoques», hauria de dir: «on no es molt més enllà de la simple funció sobre la llengua. Aquesta nova cultura produeix el pas al català, amb la intensi - comunicativa. Cada llengua és una sim - hauria de tenir dos fonaments: tat d'altres èpoques».

14 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 SOCIOLINGÜÍSTICA El perill de la deslleialtat lingüística passiva

JORDI SOLÉ I CAMARDONS

Es tracta de vuit segments 2 de par - L’indiferentisme és potser l’actitud lants, que van del més baix («1. Els des - lingüística més perillosa de totes les coneixedors del català», que declaren que es descriuen en aquest escrit, so - no entendre’l») al més alt («8. Els quasi bretot si en forma part gent que té el monolingües en català», que trenquen català com a primera llengua o llen - completament la norma d’ús lingüístic, gua principal, atès que l’indiferentisme segons la qual «cal parlar sistemàtica - és l’actitud lingüística més fàcilment ment en castellà amb els que tenen manipulable per l’ordre establert socio - aquesta llengua com a principal»). Val lingüístic, que, en el context espanyol, a dir que els qui trenquem clarament sempre minoritzarà el català; una mena aquesta norma glotòfoga som només d’actitud aparentment neutra que fa un 6% dels adults. dels parlants una mena de zombis Creiem que una intervenció político- sense voluntat i manipulables pel poder lingüística i educativa hauria d’incidir i el mercat. sobretot en els sectors 6 i 7, ja que els Dit d’una altra manera, no seran pas individus del sector 6 són «els qui pre - els militants actius contra la normalit - fereixen el català però mantenen la zació lingüística els qui acabin decan - norma de subordinació al castellà» (un tant la balança a favor de la substitu - 30% de la població); i els del grup 7, ció del català, sinó els «indiferents» Jordi Solé i Camardons que són «els qui trenquen parcialment passius i els qui practiquin la deslleial - la norma de subordinació» (un 9%). És tat lingüística, malgrat «preferir» el ls canvis polítics produïts després a dir, aquests dos grups clau, si fem cas català, és a dir, l’actual norma d’ús de de les eleccions del 2003 són una dels càlculs de Torres, sumarien gairebé convergència cap a l’espanyol. E bona oportunitat per a fer refle - un 40% de la població adulta, mentre xions adreçades als nostres nous repre - que el sector 1 és gairebé insignificant Quins són els nostres trumfos? Quin sentants polítics. Per tal de no fer volar (només un 3%), tot i que no s’hauria és el punt de suport per a bastir un pro - coloms, em basaré en la realitat sociolò - de menystenir; l’ensenyament públic ja cés de normalització lingüística en l’àm - gica en què estem immersos i en el que s’encarrega, tanmateix, que no avanci, bit de l’ús lingüístic interperso nal? D’en - detecten diverses enquestes sociològi - ja que, si alguna cosa s’ha aconseguit trada, i no és poca cosa per a com ençar, ques i sociolingüístiques que utilitza en el darrer quart de segle, és que aug - aquest 6% de gent que ja han optat Joaquim Torres en el breu escrit «Seg - menti el coneixement del català. per trencar la norma basada en la mentació de la població adulta de Cata - D’altra banda, difícilment es pot necessitat sòcio-psicològica d’adapta - lunya segons el coneixement de català, intervenir en el sector 4, que són «els ció mútua de la parla en la interacció l’ús d’aquesta llengua i la preferència que el parlen [el català], però preferei - humana, però sense menys tenir el 9% lingüística» 1, on presenta una utilíssima xen l’altra llengua» (un 13%); perquè, ben bo de catalans que «tren quen par - aproximació esquemàtica a una seg - fem el que fem, continuaran preferint cialment la norma de subordinació». mentació dels parlants del Principat de l’altra llengua. I hi tenen un cert dret, Caldrien nous estudis que mostressin Catalunya en relació a l’ús, el coneixe - mentre no condicionin psicològicament més clarament en quins casos i per qui - ment i la preferència per una llengua o l’ús lingüístic dels qui prefereixen em- nes raons aquest darrer segment no una altra, ja que les preferències lin - prar el català; un 13% de gent que, si sempre trenca la norma de su- güístiques no coincideixen necessària - fem una política lingüística coherent i bordinació. ment amb els usos. La proposta de decidida, no seran determinants en cap Tenim, per tant, un 15% de la Torres és especialment útil, ja que no es sentit. Es tracta d’un sector que, si la població que forma el nucli dur de la limita a les típiques classificacions que normalització avancés, es reduiria al consciència sociolingüística catalana i se solen ficar en un mateix sac, com mínim, però continuaria existint; tan - un 40% susceptible d’afegir-s’hi si les serien l’ús lingüístic, el coneixement de mateix, tendiria a utilitzar cada vegada circumstàncies del context sòcio-polític la llengua, la percepció de l’ús, les ide - més el català, fins a esdevenir part inte - i sòcio-cultural ho afavoreixen, ja que ologies lingüístiques i les diverses elu - grant del grup 5, que són «els indife - aquest grup del 40% són persones que, cubracions quantitatives. rents»: i ara ja arriben a un 14%. si no s’hagués posat fi al franquisme,

1. Treballs de Sociolingüística Catalana , núm. 17, Onada edicions, Benicarló 2003, pp. 263-265. 2. Els vuit segments són: 1. Els desconeixedors del català (3%); 2. Els qui només l’entenen (16%); 3. Els qui el parlen només a mitges (9%); 4. Els qui el parlen però prefereixen l’altra llengua (13%); 5. Els indiferents (14%); 6. Els qui prefereixen el català però mantenen la norma de subordinació al cas - tellà (30%), 7. Els qui trenquen parcialment la norma de subordinació (9%); 8. Els quasi monolingües en català (6%).

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 15 avui formarien part de la gent que ja utilitzarien gairebé exclusivament el castellà com a llengua principal o fins i tot única. Cal seguir, per tant, la tendència, iniciada fa més de vint-i-cinc anys, de reintegració de la comunitat lingüística catalana i, respectant les opcions lingüístiques de la pobla - ció, anar convertint en marginal o excepcional la norma de subordinació que destrueix el català. Cal promoure com la cosa més normal del món una nova norma de convergència devers el català, sempre que entre un grup d’interlocutors n’hi hagi algun que tingui el català com a llengua principal. Com es fa això?, es pre - guntaran els qui ja formen part d’aquell 6%. Doncs tren - cant la norma de subordinació, que ja ens va alliberar men - talment del bilingüisme i del caos de les opcions lingüístiques Fundada el 1886 vacil·lants. Però, abans de detallar quines accions s’haurien de prendre per a impulsar aquesta nova norma d’ús lin - güístic, hauria de quedar ben clar que aquest és justament l’objectiu del nou govern tripartit i de la nova direcció gene - ral de Política Lingüística, ja que, fins ara, els objectius socio - lingüístics dels successius governs nacionalistes mai no han estat prou clars, i, per tal que un objectiu sigui possible, d’en - trada ha de ser un objectiu clarament establert. Aquesta és la proposta que faig als nous responsables en Política Lingüística, una idea que també vaig esbossar en l’article «Per una educació sociolingüística» 3, aquella vegada P A S T I S S E R I A centrant-me en les reflexions i actuacions en l’àmbit de l’en - senyament que correspondrien a la Conselleria d’Ensenya - ment. Depèn de tots, ho podem dir clarament, però en pri - B O M B O N E R I A mer lloc, no ho oblidem, depèn dels responsables polítics. ¨

3. Solé i Camardons, Jordi, «Per una educació sociolingüística», Escola C O N F I T E R I A Catalana , núm. 399, abril del 2003.

G E L A T E R I A

Major de Sarrià, 57 08017 BARCELONA Tels. 93 203 07 14 / 93 203 00 04

Pl. de Sarrià, 12-13 08017 BARCELONA Tel. 93 203 04 73 / Fax 93 280 65 56 TRIBUNA Mal va qui mal comença

MARIA DEL PLA

er a començar malament en la perquè amb nova etapa del govern català, per aquesta compli - a voler-nos aixecar la camisa i fer- citat, si al guna L’i P dioma nos beure a galet, ningú més escaient cultura es refor - colu és la que la flamant consellera de Cultura, çava (a Sevilla, i mna v Caterina Mieras, de la corda socialista des del govern de erteb d’una ral en el govern tripartit. Catalunya) era la cultu castellana, dita tam - ra «S’ha acabat l’etapa d’identificar bé espanyola. En cultura amb llengua», ens etzibava can vi, no vam veure des de les pàgines de La Vanguardia la consellera Mieras, del dia 9 de gener d’enguany, amb ni cap alt càrrec de matisacions sobre el tema com «en Cultura en nom seu, poder polític– i potser per això mateix un món global això no va per aquest a l’estrena al Palau de la Música Cata - víctima d’un oblit oficial que no diu camí –en el sentit d’identificar la cul - lana, a mitjan febrer, de l’obra Les gaire a favor nostre: «L’idioma és la tura amb la llengua–; hem de socia - Homilies d’Organyà , de percussió i columna vertebral d’una cultura; litzar la cultura: és la manera d’en - coral, inspirada en el text dels sis ser - l’únic instrument, en darrer terme, fortir-la.» mons de què consten. que assegura la seva preservació, És clar que, per a la consellera Mie - perquè és ella, la llengua, que Caterina Mieras ho va dir i ho fa, i ras, la cultura castellana, que històri - determina costums i actituds, crea el PP ho lloa, és clar: cament s’ha anat expandint a Catalu - facetes de pensament que enri - nya mitjançant la imposició per dret queixen el patrimoni humà i fan de «Ja era hora de dir que la cultura de conquesta de la llengua castellana, l’home allò que és i, de la seva cul - no es pot identificar amb la llengua» potser és també cultura catalana; cul - tura, una experiència sense repeti - (Avui , 13-2-2004). tura catalana en llengua castellana, ció possible.» un concepte que no fa seu cap lin - No sabem, en canvi, si aquest pen - güista mínimament competent i ri go - sament del PP és vàlid en poblacions rós. Perquè llengua i cultura –o cultura com El Ejido, posem per cas, pel que fa i llengua– són inseparables: percebem a la llengua i la cultura dels nadius i a i classifiquem el món que ens envolta Matar una llengua la dels milers de nord-africans que hi per mitjà de la nostra llengua, la cata - és matar treballen. lana, i amb aquesta mateixa llengua Tornem a la consellera Mieras, però. el fixem i el transmetem. Si hom ens una cultura pogués fer culturalment castellans en llengua c atalana, tingueu per segur «Si volem enfortir la nostra cul - que l’Espanya imperial no s’hauria en - tura –ens diu– l’hem de socialitzar: la deriat a agredir sistemàticament el I, no volent-me estendre més, reblo globalització ho demana.» català amb la voluntat, a vegades ben el clau amb uns altres mots, del nota - explícita, d’aviar-lo al clot sense cap ble lingüista i assagista Jesús Tuson: I vet aquí que el primer pas que fa mena de mirament. Si l’Espanya im - «Darrere dels orangutans no més hi la nova consellera en aquesta direcció, perial l’ha agredit i l’agredeix és per - ha orangutans, però darrere de les per allò de predicar políticament amb què sap, com saben prou bé tots els llen gües hi ha persones i pobles.» l’exemple, és desplaçar-se a Sevilla per conqueridors i per això ho apliquen, A més, individualment hi ha el assistir a l’estrena de l’obra El retablo que si es vol accedir al domini total bagatge vital, les experiències de vida. de las maravillas , de Cervantes, esce - sobre el vençut és bàsic, d’entrada, Què voleu que us digui? A mi, que ja nificada pels Joglars, a fi de reconci - que aquest perdi la llengua. Matar sóc granadeta, un «t’estimo» dit a cau liar, segons afirma, el duet Generali - una llengua és matar una cultura, i a d’orella, xiuxiuejat en el moment opor - tat-Boadella. Lamentable, senzillament; l’inrevés. tú, encara té la virtut d’estovar-me el lamentable perquè tothom qui està al Escau aquí de reproduir, respecte cor i humitejar-me el sexe; un pessigo - dia del món de la faràndula sap quin d’aquest tema, unes paraules de l’ex - lleig plaent i íntim que em costaria peu calça en Boadella –en reconeixe - cepcional literat Manuel de Pedrolo, força més d’experimentar, poso per ment potser dels serveis prestats d’un militant d’un independentisme que cas, amb un « te amo », « te quiero, « je antipujolisme ferotge?–, i la men table avui s’estila ben poc –si més no des del t’aime » o « I love you ». ¨

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 17 TRIBUNA La llengua i el món del mar El segle de la gran catàstrofe? ( X)

MARCEL FITÉ

transparent com en els dels casos ante - La investigació diacrònica del lèxic d’una determinada llengua pot ser enormement il·lus - trativa a l’hora de conèixer la gènesi i la formació del patrimoni cultural d’un país. riors. No hi manquen tampoc els múlti - Antonino Pangliaro ples refranys, copiosament recollits en obres especialitzades, com: A la mar un l verb ensorrar , a més d’enfonsar grans obstacles i perills amb què els peix no s’hi coneix , De gent de mar, a la sorra, arruïnar algú o enfon - mariners es trobaren fou el de la sorra. Déu-nos-en-guard , o La mar és una E sar-se un sostre, un edifici, etc., Una sorra que constantment cobria i femella que no deixa anar qui s’acotxa pot expressar també un sentiment: esbocinava el dic protector que tan amb ella; ni les locucions: Anar a tot Aquella pèrdua el va ensorrar, El que li laboriosament s’anava edificant any drap, a tota vela, a tot vent… has dit l’ha deixat ensorrat, És un home rere any, encallava o ensorrava vaixells, Però on, a parer meu, la relació ensorrat . És un altre exemple que po - fet que ocasionava pèrdues enormes (i home-mar ha donat uns fruits més dem afegir al dels mots que emprem famílies també ensorrades ), i obligava esponerosos ha estat en el camp del per a expressar estats d’ànim, sensa - a fer una tasca de drenatge i manteni - lèxic de la construcció de vaixells. Des cions o sentiments, formats a partir de ment constants. Les acumulacions de dels noms dels oficis que hi intervenien referents procedents de la vida quoti - sorra a l’entorn de l’escullera, sobretot –mestres d’aixa, remolers, ferrers, diana, de l’entorn o de la història. a la part oriental, arribaven a sobreei - velers, corders, calafatadors , etc.– fins (Vegeu «Llaurar tort», LLENGUA NACIO - xir del nivell del mar, motiu pel qual es als noms de les diverses peces de fusta NAL , núm. 39, pp. 5-7.) formaren zones pantanoses que la ciu - que s’elaboraven a partir dels troncs En el català actual, a més de polisè - tat hàbilment anà aprofitant per a provinents del Montseny, del Montne - mica, ensorrar és una paraula molt viva. guanyar terreny al mar. Aquest és, en gre o del Pirineu –els pals de les gale - I sospito que també força antiga. Segu - definitiva, l’origen de l’illa de Maians i, res, fets generalment d’avet; la carena , rament més i tot que la primera docu - de retop, el de la barriada de la Barce - les planxes i els ponts , d’àlber o pi; la mentació de què tenim constància, loneta, ordenada construir per Felip V. peramola (peça per a encaixar el pal ), extreta del Lacavalleria (1696), segons Més enllà d’aquesta prou coneguda i de faig; el paramitjal (per a unir la proa la dada aportada per Coromines. La lamentable circumstància històrica, la amb la popa), d’alzina; el trencanill (per meva sospita es basa en la lluita que manera com els barcelonins han sabut a unir el pont i els costats de la nau), han mantingut amb el mar algunes convertir el que era un obstacle i un d’alzina…–, passant pels noms de les poblacions del nostre litoral al llarg de problema en un avantatge i un bé per diferents embarcacions que al llarg de la història. Un exemple excel·lent ens a la seva ciutat ens recorda la traça amb la història han sortit de les nostres dras - l’ofereix la mateixa ciutat de Barcelona, què els pagesos, en aquella mateixa sanes: vaixells, galeres, naus, naus baio - la qual, com és sabut, arribà a ser la època, eren capaços de convertir en fei - neses, barques, pàmfils, galiotes, llenys, capital d’un gran imperi marítim, tot i xes fèrtils les múltiples i arbrades ondu - coques, llaguts… que no disposava d’un port navegable lacions del terreny –fet que causava Amb aquesta enumeració no he mínimament segur i espaiós. No és pas admiració a molts forasters, alguns dels pretès fer una exposició exhaustiva del casual que l’any 1229, quan Jaume I quals en deixaren constància escrita– i lèxic relacionat amb el món del mar. va reunir un fort contingent de naus la manera com els raiers del Pirineu eren Sóc conscient que hi manquen nom - (tan fort «que tota la mar era blanca de capaços de treure profit dels congostos bro ses formes i expressions, i que la veles, tant era gran l’estol») per a con - i desnivells de la seva accidentada oro - relació que us en presento n’és una querir Mallorca, ho fes al port de Salou, grafia i aprofitaven l’energia dels cor - mostra incompleta i arbitrària. El que en comptes de la petita badia que hi rents de rius i rieres per a fer lliscar els en realitat m’interessava fer patent és havia entre el Puig de les Falcies i el rais pel Segre i les Nogueres fins a tocar que la llengua, qualsevol llengua, cons - futur convent de Santa Clara, badia que del mar. titueix sempre una font de dades va - aleshores constituïa l’únic espai portuari Lògicament, a part del verb ensor rar, luosíssima per a entendre de quina de Barcelona i que, justament per això, el contacte de la gent del país amb el manera els individus que la parlen ha estat anomenada pels historiadors mar ha generat moltes altres paraules, s’han relacionat amb la realitat extra - port de Jaume I. sovint també polisèmiques. L’origen de lingüística que els envolta, tant si Des d’aleshores fins a la primeria del la majoria és prou evident: mariner, aquesta era la del món dels raiers del segle XIX , la lluita titànica per dominar marinada, marea, maregassa, marejol, Pirineu com si es tractava del món l’espai marítim de la costa barcelonina maror, maresma, submarí, marisc, ultra - mariner del litoral. Aquest fet, evi - fou una constant històrica que, força marí, embarcar, naufragar, àncora, dentment, només s’explica per la capa - sovint, arribà a extrems dramàtics, amb ancorar, proa , etc. Anava a apuntar, a citat creadora del llenguatge, per la fortes tempestes i naufragis que oca - més, mareig i marejar , encara que pot - capacitat que té el llenguatge de qual - sionaren dotzenes de morts. Un dels ser el seu origen no sempre resulta tan sevol comunitat per a adaptar-se i deli -

18 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 TRIBUNA mitar les diferents manifestacions cul - turals que la mateixa comunitat ha estat capaç d’elaborar. Si ho observem bé, la major part de peces i d’embar - cacions de què parlo en aquest article provenen de la manipulació i elabora - ció de la fusta. La intel ·ligència i les mans humanes els han donat les for - mes adequades i precises, mentre que la llengua les ha classificades i refe - renciades, establint-se així un lligam poderosíssim, indestriable, entre savie - sa, tècnica i llenguatge; entre cultura i llengua. Observeu, a més, que si ajun - tem aquest desplegament lèxic al con - junt de mots amb què els raiers desig - naven les peces que transportaven (vegeu «La llengua i el món dels rai ers», LLENGUA NACIONAL , núm. 41, pp. 13-15), el nombre de paraules obtingudes a par - tir de la cultura de la fusta constitueix un camp semàntic riquíssim, autèntica - ment enlluernador. Com en el cas del món dels raiers, però, avui molts d’aquests mots tenen un ús certament restringit i, en alguns casos, fins i tot s’han convertit en au- tèntiques peces de museu. La realitat és que molts joves d’avui, no solament les desconeixen –fet que, d’acord amb els canvis socials, potser seria normal–, sinó que amb prou feines si distingeixen entre llenya i fusta. (No fa pas gaire, amb motiu de preparar una foguera, Costa de Barcelona, segons el primer atles de ciutats del món, el Civitates Orbis Terrarum , editat en 1572 (MHCB). vaig sentir un grup de jovent que es dirigien al bosc a «buscar fusta per a fer amb el món de la fusta i amb un cabal gua), la incorporació del mot «barco» al foc».) I no us penseu pas que us parli lèxic riquíssim transmès de p ares a fills sistema lingüístic del català, menyste - de joves urbans, que en teoria viurien justament fins a la generació anterior a nint o ignorant les nombroses formes força d’esquena a moltes de les reali - la dels joves esmentats. Si fa no fa, deu tradicionals esmentades suara, i que, tats que la diversitat de la natura els ser el mateix que va passar quan alguns només per un seguit de vicissituds i tren - ofereix. No: el fet que us acabo d’ex - joves lingüistes de casa nostra es van cacolls històrics, van deixar d’emprar-se plicar correspon a una població piri - entossudir a defensar, contra mestral i i transmetre’s amb la normalitat i la fluï - nenca, amb una forta relació històrica ponent (i el més mínim sentit de la llen - desa que ens hauria agradat. ¨

TOTA LA VIDA FENT GALETES

Ctra. de Sils, 36 17430 Santa Coloma de Farners

Tel. 972 841213 Fax. 972 842414 www.triasbiscuits.com Trias, néts de Joaquim, SA e-mail: [email protected] LÈXIC Sobre «ésser» i «estar»

JAUME VALLCORBA I ROCOSA

uan, fa quaranta anys, vaig deci - No cal dir que, estar , el trobarem ens han de permetre de recuperar el bon dir investigar els usos antics, també en unes circumstàncies diferents ús d’aquests dos verbs. Ara ja sabem Q genuïns, dels verbs ésser i estar , de les ara dites, però en analitzar que, per exemple, després de encara hi llegint textos vaig arribar a detectar que aquests altres casos comprovàvem que correspon ésser i no pas estar . És « encara determinats elements del context apa - estar hi tenia uns altres significats. som a mig camí» i no pas el castella - reixien normalment dins les frases cons - L’altre verb, el verb ésser el trobà - nisme «encara estem a mig camí». I així truïdes amb ésser i uns altres mots figu - vem quan en el context hi havia alguna en tots els casos exposats. Ja sabem que raven habitualment dins les frases en paraula o alguna locució que significava la pressió social del castellà ens en va què hi havia el verb estar . Eren dades moment , com poden ser, per exemple, desbaratant, en la parla popular, el bon objectives que es repetien sistemàtica - aquestes: encara , quan , des de , des que , ús, des de fa poc més de cent anys. ment. Hi havia alguns casos en què llavors , aleshores , ara ; també trobem Abans el poble l’havia conservat bé estar no complia aquesta correspon- ésser en les oracions encapçalades per durant més de cinc-cents anys. dència. Eren vacil·lacions? Eren excep - ja , on o en referir-nos al moment en I, abans d’acabar, deixeu-nos dir, cions? Finalment vaig aclarir que no què acaba una estada limitada per fins com ja hem anunciat, que podem tro - eren vacil·lacions ni excepcions; sim - (« fins que en van ser fora»), i encara bar el verb estar en oracions diferents plement, ho incomplia el verb estar oracions amb després que, així que, al de les anteriors. quan tenia uns altres significats deter - cap de , etc. També hi correspon ésser El verb estar en el significat de viure minats que també es repetien. Deter - quan aquest infinitiu precedit de en o al o residir en un lloc, o quan es refereix minades les causes d’aquelles inicial - forma part d’una determinació cir - al lloc de la feina, pot anar en una ora - ment suposades vacil·lacions, vaig cumstancial amb el valor de gerundi ció on tant pot dur algun dels elements constatar que els usos de ésser i estar (« en ser a casa...»). Finalment hi ha ésser que hem assenyalat com a propis de tenien una absoluta regularitat d’ús, un quan dins l’oració hi ha un circumstan - estar com els que hem dit que acom - ús normalitzat; pertanyien a una siste - cial de temps sense cap quantificador panyaven ésser . Vegem-ho: matització establerta i consolidada. (« Aquell dia vam ser a Reus», « Demà «Ja som a Sants», significa que hem Permeteu-me que digui que s’ate - serem a Ripoll»). arribat a Sants. Diferentment, «Ja estem nyia per primera vegada un ampli i sis - En «Li feren comprendre que no a Sants», vol dir que ja hem passat a temàtic coneixement dels usos dels podien estar allí ni una mica d’estona, residir a Sants. verbs ésser i estar en català antic. Més perquè es feia fosc» el circumstancial de tard he comprovat que encara es con - temps és una mica d’estona amb el Hem de dir, encara, que el català servaven cinc segles després en alguns quantificador una mica . antic (i en algunes comarques encara escriptors modernistes. En «Havia dit una mentida a casa, ahir) emprava estar , amb qualsevol con - Tal investigació, doncs, va dur-me a per poder ser fora aquell diumenge.» text, en tres casos més. Una cosa està descobrir que l’element lingüístic més hi ha el circumstancial de temps aquell en un lloc d’una manera quan hom la sovintejat acompanyant estar era que el diumenge sense cap quantificador. hi ha situada voluntàriament amb una circumstancial de temps de l’oració con - Si arribem a una oficina i pregun - finalitat, o també quan es manté alçada tenia un quantificador (« tot aquell dia», tem: «Que hi està en Joan?», ens poden davant nostre o quan és a dalt de tot per exemple); també es feia servir estar haver de respondre: «Sí que hi està , d’una cosa alta. Però són usos arcaics, quan s’expressava l’estada del subjecte però ara no hi és », que significa que ‘sí quasi desapareguts. en una situació que acabava amb un que treballa en aquesta oficina, però Cal afegir-hi també tres accepcions fins («van estar a la presó fins que en ara no s’hi troba perquè ha sortit’. més de estar seguit de preposició: van ser fora»). Tota la informació anterior, sobretot — Estar-se de significa ‘abstenir-se Aquesta constatació ens informava viscuda en la lectura de textos genuïns, de’: «No t’estiguis de dir-m’ho». que, en català, el verb estar és un verb ens feia saber que els catalans han — Estar per , equival al verb ‘aten - duratiu (ho diu la quantitat del cir - emprat ésser quan simplement expres - dre’ o a ‘prestar atenció’. «Estigues per cumstancial de temps) i, alhora, que saven la presència, l’existència, sense la feina i no et distreguis». «En aquesta expressa una durada no pas eterna sinó prestar gens d’atenció en si el fet des - botiga hi ha algú que pugui estar per limitada (ho confirma fins ). crit durava o no. No ens n’interessa la mi?» (Cal advertir que no és genuí del És clar que hi havia estar també en durada, ens n’interessa la visió català fer servir estar per expressant que oracions sense cap circumstancial de momentània. ‘falta poc per’, i així «El tren està per temps ni cap fins . Però comprovàvem La utilitat important de conèixer els arribar», entenc que és un castellanisme aleshores que, en aquell text, hi con - elements del context que acompanyen contemporani.) venia també el valor de durada limitada ésser , i d’aquells altres que comporten — Estar en , que vol dir ‘contenir-se de estar . l’ús de estar , és que aprenent-los de cor en’, ‘consistir en’: «Tot està en això». ¨

20 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 LÈXIC «Hi ha previst»

JAUME VALLCORBA I ROCOSA

om que el castellà fa servir la tarima de la plaça s’estrenin dos espec - «ésser previst», com en els dos casos forma «está previsto», trobem tacles de la Commedia dell’Arte.» següents: pertot arreu, en els textos perio - «La solució seria convertir la N-340 en auto - «Alguns treballadors de RENFE, tal com era C via. Per ara, aquesta solució només està dístics catalans, el calc corresponent: previst , van fer ahir la primera jornada prevista en les variants de Cervelló i Valli - de vaga.» «està previst». Aquest ‘estar’ acom - rana.» panyant ‘previst’ no correspon a cap «Cosa que probablement significarà fer la votació després de les eleccions gene - dels significats del verb estar . En català, En els dos exemples anteriors també rals, i no pas dimarts que ve, com era la manera pròpia és « hi ha previst », caldria substituir està per hi ha . Tan - previst inicialment.» «això s’ha previst », « ho havíem mateix en casos com aquests, el text previst », i encara « és previst ». reclama, en fer el canvi de mots, de Una solució més, per al conjunt Vegem una d’aquestes maneres de dir- canviar-ne una mica la redacció. Així, «està previst», és la de substituir estar ho, que és fer-hi servir hi ha , concor - en el primer exemple: pel verb haver en forma personal, com dant amb el context. «Això no és gens casual, ja que hi ha pre - fem en els casos següents: «A la darrera sessió ( està ) hi ha previst deba - vist que els pròxims 21 i 22 de juny ...» «Vull dir-vos que no me m’aniré enlloc, que tre una proposta de conclusions.» no dimitiré i que treballaré, tal com he El diari diu: Però, on és més necessari el canvi previst , fins a la fi del mandat.» «Per Sant Jordi també està prevista la publi - és en el segon exemple, perquè l’im - «La publicitat a la samarreta, no l’hem pre - vista com un dels punts de l’ordre del dia cació d’un altre volum amb un recull de personal haver-hi rebutja el subjecte, de l’assemblea.» premsa.» el qual és «aquesta solució». Així, Igual que en el primer exemple, cal doncs, caldria dir: «Per ara, només hi I encara, amb la forma pronominal substituir ‘està’ per ‘hi ha’; per tant, ha prevista aquesta solució a les haver-se : calia dir-hi: variants de Cervelló i Vallirana». «Aquest problema no s’havia previst de «Per Sant Jordi també hi ha prevista la publi - El text següent, i en alguns d’ante - poder resoldre’l fins a aconseguir-hi el cació d’un altre volum.» riors, en què hi havia escrit «està pre - consens.» «El desembre hi ha prevista l’edició d’un vist», el podríem esmenar amb haver- número antològic amb una tria de les hi o també amb ésser . Vegem-ho. Hem anat veient que aquest «està tires que s’hi han publicat.» «La intenció és activar immediatament l’o - previst» que prolifera en els textos cas - Més casos en què és pertinent de dir peració electoral, i amb aquest objectiu tellans i catalans, i que és impropi en la «hi ha previst» en lloc de l’inapropiat és previst (o bé, hi ha previst ) que al nostra llengua, convé que en català «està previst», que és com ho llegim a final d’aquest mes es constitueixi el sigui substituït per les diferents formes comitè electoral». la premsa. que hem exposat: hi ha previst , és pre - «Això no és gens casual, ja que els pròxims Tanmateix, hi ha casos en què sols vist , havíem previst , això s’ha previst 21 i 22 de juny està previst que en una és escaient substituir «estar previst» per així , etc. ¨

Classes particulars d’anglès a cal professor La manera més efectiva d’aprendre anglès

· Viure i estudiar a cal professor · classes particulars intensives · Famílies d’acolliment acuradament seleccionades al comtat d’oxford · entorn fantàstic · immersió total en anglès LLengua nacionaL , després · cursos a mida de les necessitats de cadascú d’haver provat els cursos es- · 15, 20 o 25 hores per setmana de classe mentats, garanteix l’autenticitat · cursos de llengua general, especialitzada o bé de negocis de la informació continguda en · cursos des d’una setmana fins a un any aquest anunci. D’altra banda, els recomana especialment als · inici qualsevol diumenge de l’any membres de la comunitat lin - · ensenyament amical, ràpid i efectiu güística catalana perquè aquest mètode permet un contacte Tots els nivells, totes les edats, tot l’any exclusiu amb anglòfons.

Personal English Tutors UK , 19 Sandford Park , charlbury, oxford , oX7 3TH, england tel: +44 1608 811342 fax: +44 7980 678854 eml: [email protected] web: www.p-e-t.co.uk LÈXIC Notes mínimes sobre un paisatge: l’«omelic»

ESTEVE BETRIÀ

om bé se sap, en el català orien - la cicatriu formada al mig del ventre en és dels que millor s’ha transmès de tal s’empra el mot llombrígol i en rompre’s o tallar-se i assecar-se el cordó generació en generació. Dit d’una altra C català occidental el mot melic per umbilical, amb un mot que, tret d’una manera, si bé els fills barcelonins de a fer referència a la depressió arredo - possible dissimilació, segueix a la per - pares ponentins o patxetins acostumen nida i arrugada que deixa al mig del fecció les lleis de la gramàtica històrica a emprar la fonètica i la morfologia prò - ventre la secció del cordó umbilical. d’aquesta llengua: ombligo . pies del català de Barcelona, en el lèxic Encara que comparteixen un mateix Sembla que en els parlars orientals –en especial en el cas de mots de ètim (tots dos geosinònims provenen catalans –en especial el de Barcelona– referència íntima o familiar– l’adaptació del llatí vulgar * UMBILICULUS , diminutiu la forma melic substitueix cada dia més al parlar barceloní no és, ni de bon tros, del clàssic UMBILICUS ) i significat, les for - la forma llombrígol , tradicional en total. mes actuals d’aquests dos mots són, aquests parlars. I això no és gaire Potser també s’hauria de tenir en curiosament, el resultat de dues seg - corrent, ja que la direcció dels canvis compte que la pronúncia popular bar - mentacions populars, oposades entre lèxics –i morfològics, fonètics, etc.– celonina de llombrígol és amb -o àtona,

elles i alhora no gaire freqüents. Així, en interdialectals catalans acostumen a és a dir [u], terminació que sovint és el cas del mot oriental llombrígol tro - anar de l’orient (Barcelona) cap a l’oc - interpretada com a poc genuïna, com bem històricament documentada la cident i del nord cap al sud. a castellanisme. Llavors el parlant bar - forma «ombelígol», amb una primera S’ha suggerit una possible explica - celoní, que com hem vist és possible evolució que compleix perfectament ció d’aquesta insòlita «expansió lèxica» que conega, encara que siga passiva - amb les lleis de la gramàtica històrica occidental –si més no en el parlar de ment, la forma occidental, pot creure del català; però, com a resultat d’una Barcelona– en el fet que sovint les mai - que la forma més genuïnament cata - dissimilació, de l’aglutinació l’article naderes i les dides que fins no fa gai - lana siga el mot occidental melic i que masculí ILLU («lo») – l´ en contacte amb res dècades tenien cura de la canalla se’l faça seu amb la idea que cal millo - vocal inicial («lombrígol»)– i de la pala - de la burgesia barcelonina procedien rar la llengua, netejant-la de mots su - talització de la l- soldada, el mot pre - molt sovint del ponent i del sud de po sadament espuris. És allò de la senta actualment en el català oriental Catalunya. Naturalment aquestes ultracor recció. la forma «llombrígol». dones empraven el seu lèxic occiden - Tot això –aquesta nota, vull dir– té També * UMBILICULUS és el mot del tal per a comunicar-se íntimament l’origen en la lectura de dos escriptors llatí vulgar que trobem com a punt de amb els infants dels quals tenien cura, catalans nascuts en poblacions del partença per a explicar l’actual forma i poques coses eren –ara tot ha can - català oriental, Joan Salvat-Papasseit i del català occidental melic , resultant viat força– tan íntimes i familiars com Joan Puig i Ferreter, els quals en els d’una disanàlisi –mala separació– de la les referències al melic/llombrígol de seus textos de creació literària docu - combinació «l’omelic», interpretada les criatures. menten la forma «l’omelic», un hàpax com «(lo) melic». És una forma que en Per a reforçar la transmissió familiar duplicat –si se’m permet l’aparent con - català nord-occidental encara es pot o íntima del mot occidental melic en el tradicció–, atès que fora de l’obra d’a - sentir en contextos fònics en què l’ar - parlar de Barcelona, també s’hauria de quests dos escriptors no l’he sabuda ticle es troba després de consonant: «Li tenir en compte que, entre els parlants trobar en cap altra, ni literària ni lexi - miraven lo melic». occidentals traspassats en gran nom - cogràfica, ni en el Diccionari català- Curiosament una llengua tan prò - bre a la capital de Catalunya durant la valencià-balear , ni en el Diccionari eti - xima al català com és el castellà segona meitat del segle XIX i al llarg de mològic i complementari de la llengua designa, també a partir de * UMBILICULUS , tot el XX , probablement aquest terme catalana .

22 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 LÈXIC

Així Joan Salvat-Papasseit, nascut a «... pels clotets de la sina / s’hi perdien aquest últim cas, sobretot si es té en Barcelona però amb antecedents fami - gotims! / -Més avall si arribaven / floria compte el context fònic i en especial el liars al Camp de Tarragona i comarques l’omelic.» Cal dir que no trobem mai el lloc d’origen de l’autor (la Selva del veïnes –si bé els seus pares ja havien mot llombrígol en l’obra d’aquest poeta Camp), es tracta d’un cas de romanalla nascut a Barcelona, els avis paterns pro - tan popularment barceloní, en especial o conservació de l’ús de l’article masculí cedien, respectivament, de Reus i de la pel que fa a la llengua. lo , encara propi d’una part del català del Selva del Camp, i els materns, de Mira - Tampoc no hem sabut trobar cap Camp de Tarragona. vet i del Pla de Cabra–, empra la forma referència al llombrígol en l’obra de Joan Vet aquí que, gràcies a aquestes «l’omelic» en un parell de poemes. En Puig i Ferreter –tot i no haver-la consul - citacions de Joan Salvat-Papasseit i Joan el primer, «Inici epitalàmic-film», hi tro - tada sencera, evidentment– i sí, en canvi, Puig i Ferreter, crec que queda justificat bem un parell de versos que diuen: al melic , suposadament occidental: «... llevar l’asterisc que indica una forma «com de vellut de seda / I l’omelic I com eren petites aquestes coses, Sen - hipotètica quan un hom fa esment de amant amb l’omelic fragant/...». En el yor!, per a aquells que tenien l’Ateneu, l’evolució històrica del mot melic < segon, «Perquè és alta i esvelta», que les Rambles, el seu periodiquet com l’o - omelic . I també crec que, d’alguna ma - com tants altres poemes d’aquest autor, melic del món!» ( Ressonàncies, 1942- nera, s’ha produït a l’interior de la llen - incloent-hi l’anterior, té un clar caràc - 1952 . Diari d’un escriptor , Edicions 62, gua el procés d’expansió d’aquest mot ter íntim i familiar, hi llegim: Barcelona 1975, p. 119). Potser en en substitució de llombrígol .¨

El «vavaisme»

JOSEP RUAIX

• El president va visitar l’escola i parlà amb mestres i alumnes; er a expressar el temps verbal que podem anomenar després es dirigí a l’ajuntament, on fou rebut per l’alcalde i en català «pretèrit (perfet) remot», disposem, com sap els regidors. A la tarda la comitiva es va traslladar al poble veí, P tothom, de dues formes: la simple i la perifràstica. Ara on s’inaugurà el nou tram de carretera... bé, avui alguns autors, editorials, mitjans de comunicació, etc. • Va venir una senyora i jo vaig rebre-la tan bé com vaig saber . usen exclusivament la segona i obliden la primera, de la qual Després vingué un home ja gran i... cosa, entre altres inconvenients, resulta una embafadora re- 2) També en general, evitarem les dobles perífrasis, és a petició de les partícules va, van i similars, repetició que algú dir, l’ús de la forma del pretèrit perifràstic quan el verb en ha anomenat, humorísticament però escaientment, «va- forma personal va seguit d’un infinitiu. Amb el verb deure vaisme». Per això hem de reivindicar l’ús, en la llengua escrita usat com a integrant de la perífrasi de probabilitat i amb el i en els nivells alts de la llengua oral, de la forma simple, que verb deure’s s’ha de fer servir sempre la forma simple (si ha existit sempre en la llengua literària, és viva avui dia en hom no vol emprar-la en 1ª pers. del sing., ha de cercar una importants àrees del nostre domini lingüístic i té innegables construcció alternativa). Exs.: avantatges estilístics. El criteri més assenyat per al llenguatge escrit de tipus • Llavors ells hagueren de sortir i nosaltres vam quedar-nos a estàndard és, sense cap dubte, l’alternança de les dues for - dintre. mes de pretèrit, com ara mirarem de detallar, amb la finali - • Per què no em volguéreu escoltar ? tat d’obtenir, bo i seguint la tradició i aprofitant els recursos • No poguérem resoldre el problema tan aviat com desitjàvem. • Deguí fer , sense voler, una cara lleugerament estranyada (Pla, de la llengua viva, un estil clar, variat i concís alhora: Obres completes 23, p. 59; constr. alternativa: Probable - ment vaig fer , sense voler ...). La seva mort es degué a 1) En general, la primera vegada que en un paràgraf una intoxicació. hàgim d’escriure el pretèrit remot, farem bé d’usar la forma perifràstica, més clara i popular per a la majoria dels catala - 3) En els títols, que per definició han de ser concisos, noparlants; en les restants ocasions del mateix paràgraf usa - preferirem la forma simple. Exs.: rem preferentment la forma simple, però si aquestes ocasions fossin moltes hi intercalaríem alguna forma perifràstica. En • Així parlà Zaratustra. Allò que el vent s’endugué .¨ tot cas, en la 1ª persona del singular preferim la forma perifràstica. Exemples: (Extret del llibre Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui / 2 , p. 41)

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 23 LÈXIC La jurisprudència del Diccionari Fabra

ALBERT JANÉ

n el seu conegut treball sobre les una preposició i el pronom fort de ter - preposicions per i per a, contin - cera persona depèn d’un participi: aga - E gut en el volum Lleures i conver - fada a ella («adherir»). També són força ses d’un filòleg, Joan Coromines diu nombrosos els casos en què el pronom que sobre un gran nombre d’aspectes fort referit a inanimats reforça el valor de l’ús d’aquestes preposicions Fabra anafòric d’un quantitatiu, com molts no va «legislar» però sí que po dem dir d’ells («bacil»), l’una d’elles («canyis - que «va deixar jurisprudència». És evi - sar»), un d’ells («cas»), totes elles dent. Fabra, de fet, «va deixar juris - («comú»), la majoria d’elles («coste - prudència» sobre un gran nombre lla»), cadascun d’ells («torn»). És també d’aspectes de la llengua sobre els quals freqüent el cas en què el pronom fort potser no sempre havia «legislat» és el segon terme d’una comparació, prou. com més curta que ell («campaneria»). Tothom qui s’interessi d’una ma - Quan convé, el pronom fort referit a nera efectiva pel bon ús de la nostra inanimats fa de subjecte: estant ell (el llengua deu conèixer, en una me sura tramvia) en marxa («salvavides»), que o altra, la jurisprudència de Fabra. Pot - elles (les paraules) expressen («verbal»), ser a vegades, o prou sovint, quan s’in - etc. voca aques ta jurisprudència, es va d’un extrem a l’altre de l’oscil·lació del pèn - El pronom es , dol: al costat d’aquell per a qui l’ús subjecte impersonal observat en un text de Fabra certifica Ens referim, ja s’entén, a l’ús del d’una manera categòrica i indiscutible pronom es com a equivalent de hom, la bondat de la solució a un determi - és a dir, exercint la funció d’indicar que nat problema de llenguatge, hi ha qui l’acció del verb s’atribueix a una per - cuita a dir que Fabra no és l’evangeli sona indeterminada. Els prejudicis con - i que, com tothom, a vegades també tra aquestes construccions, que volien s’equivocava. Una posició ponderada ignorar la clara jurisprudència fabriana i intermèdia és la que estableix que no sobre elles, ja han anat minvant, encara es pot desconèixer la jurisprudència que continua havent-hi qui s’obstina a fabriana i que, sense que ningú hagi veure en una proposició com El Mont - de renunciar als seus propis punts de seny es veia tot nevat una construcció

vista, resultat de les seves recerques i POMPEU FABRA reflexiva. Fabra va usar sense limitacions les seves reflexions, abans de con - aquesta construcció en totes les seves demnar una forma de llenguatge a la obres, i de frases com mots que s’ac - qual Fabra no deixa de recórrer, convé, Ell /ella referit a inanimats centuen amb accent agut o sons que com recomanava l’avi Mauva al patró És un punt al qual ja ens hem refe - s’escriuen amb una sola lletra, que no Saura, dormir-hi i prendre consell des rit diverses vegades i, per tant, no cal tenen, certament, valor reflexiu, sinó capçal. pas insistir-hi. Només volem recordar impersonal, n’hi ha a centenars en totes Que de la jurisprudència de Fabra que els exemples d’aquest ús en el DGLC les seves gramàtiques. Però en el DGLC no sempre s’ha tret el partit que cal - superen de bon tros el parell de cente - hi ha un cas especial, de l’ús d’aquesta dria, creiem que és un fet inqüestio - nars. No ens hem entretingut a comp - construcció i de les solucions equiva - nable, que més d’un cop s’ha posat tar-los perquè tampoc no val la pena, lents, en què ens fa talment l’efecte en relleu. Les notes següents no pre - però probablement el seu nombre no que el seu autor va voler deixar esta - tenen altra cosa que destacar alguns és inferior a dos-cents cinquanta. En els blerta jurisprudència d’una manera aspectes que ens semblen interessants casos més usuals, la forma pronominal clara i inequívoca. de la prosa de Pompeu Fabra en el seu va precedida per una preposició forta, Ens referim a les definicions dels Diccionari general de la llengua cata - especialment la preposició entre, o una adjectius derivats (o, en algun cas, lana (definicions i exemples), que locució o frase prepositiva. Es tracta de pseudo-derivats) de verbs formats amb durant més de seixanta anys ha estat casos, doncs, en què no és possible, o els sufixos -able i -ible, com és ara acon - el nostre diccionari acadèmic o nor - seria massa forçada, la reducció als pro - sellable i adduïble. Fabra va recórrer, matiu, i base de tota la nostra lexico - noms en o hi , reducció així mateix llevat d’algun cas especial, a quatre fra - grafia posterior. impossible quan el sintagma format per ses diferents per a la definició d’aquests

24 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 LÈXIC adjectius: que es pot abolir («abolible»), Prohibida l’entrada dels menors. Ente - preposició a o bé a la preposició de en que hom pot abonar («abonable»), que nem que totes dues construccions són construccions com la que ens ha servit pot ésser abrogat («abrogable») i sus - perfectament vàlides i que no hi ha res d’introducció. Aquesta jurispru dència ceptible d’ésser aclimatat («aclimata - a retreure a cap d’elles. Si les havíem la trobem en les definicions d’un bon ble»). A vegades en lloc de susceptible de dividir, cada una, en dues seqüències, nombre de verbs formats amb el prefix trobem capaç. I aquestes quatre cons - tindríem Prohibida l’entrada / als menors negatiu des -. Vegem-ne uns quants truccions van alternant al llarg de tot el i Prohibida / l’entrada dels menors. Dit exem ples. Amb la preposició a tenim, vast repertori lexicogràfic, sense que en altrament, en el primer cas tenim en als entre molts més, llevar els abillaments cap cas s’hi pugui endevinar cap norma menors un complement indirecte o (a algú o alguna cosa ) («desabillar»), de distribució, talment com si Fabra ens datiu, que es podria pronominalitzar llevar l’accent (a un element accentuat ) volgués indicar que donava per bones perfectament si en lloc d’un participi («desaccentuar»), treure l’àcid, l’acidesa i intercanviables les quatre frases, i ens passat com prohibida teníem una forma (a una cosa ), («desacidificar»), llevar els induís, sense dir res, a fer com ell: a verbal personal com han prohibit: Els adornamentes (a algú o a alguna cosa ) alternar-les sàviament i a no prescindir han prohibit l’entrada. I en el segon cas («desadornar»), llevar l’embalbament inútilment de cap. D’altra banda, cal tenim un genitiu o complement de (a un membre embalbat ), («desbal - assenyalar que la definició que trobem nom, en què determinem un nom amb bar»), treure els bolquers (a un infant ), més utilitzada és la que es val de la pas - un altre nom, per mitjà de la preposició («desbolcar»). I amb la preposició de , siva pronominal. també entre molts més, tenim Les grans obres lexicogràfiques treure els bonys (d’un objecte abo- que s’han basat en el DGLC seguei - nyegat ) («desabonyegar»), llevar xen, generalment, les seves defini - l’àncora o àncores (d’una nau ) cions per als adjectius que comen - («desancorar»), treure l’arena tem, encara que és fàcil de detectar (d’un lloc ), («desarenar»), treure la que, en un moment de terminat, als brossa (d’un camí ), («desbrossar»), redactors de la Gran enciclopèdia treure l’or (d’un objecte daurat ), catalana, sobretot als del Diccionari («desdaurar») 1. de la llengua catalana que en deriva, Podríem assajar, naturalment, els va agafar una certa al·lèrgia per de cercar una norma de distribució la passiva pronominal que els va per a aquest doble ús. En general, emmenar a canviar que es pot cal - quan es tracta de complements que cular per que pot ésser calculat designen éssers animats (persones («calculable») i que es pot centra - o animals) és observable una pre - litzar per que hom pot centralitzar ferència bastant clara per la prepo - («centralitzable»). La primera d’a - sició a: llevar el poder (a algú ) questes dues alteracions és la que es («desapoderar»), treure el bast (a pot observar (que hom pot observar un animal ), («desembastar»). I quan o que pot ésser observada) en un el complement designa un lloc (reci - bon nombre d’articles de la segona pient o dipòsit) del qual es treu o d’aquestes dues grans obres: «capi - s’extreu alguna cosa, la preferèn - talitzable», «certificable», «classifi - cia és per la preposició de : treure cable», «cobrable»..., «portable», (un líquid embotellat ) de la bote - «possible», «practicable», «presu - lla que el conté («des embotellar»), mible», etc., però no d’una manera treure (una cosa embutxacada ) de sistemàtica i sense que sigui possible de de , tal com és usual. Aquest comple - la butxaca on és posada ) («desembut - veure-hi una idea guiadora. ment, en teoria, es podria reduir al pro - xacar»). De fet, en aquests casos es Alguns (pocs) d’aquests adjectius nom en , i, més normalment, es podria pot dir que es passa imperceptible - tenen un sentit actiu, i la seva defini - representar pel terme possessiu: N’han ment del complement de nom o geni - ció, doncs, és clarament una frase prohibit l’entrada (solució, certament, tiu al complement circumstancial de reflexiva: capaç d’acostumar-se («acos - artificiosa, per més que avui n’abusi el procedència. tumable»), capaç de coagular-se («co- llenguatge desigual i insegur dels mit - Ara: és ben evident que en dos a gulable»), etc. jans de comunicació) i Han prohibit la casos com treure la crosta (a una cosa seva entrada. encrostada ) («desencrostar») i llevar la El datiu possessiu El DGLC dóna una jurispru dència goma (d’una cosa engomada ) («desen - A vegades hom es planteja si cal dir abundantíssima pel que fa a la possibi - gomar»), les preposicions a i de són Prohibida l’entrada als menors o bé litat, en principi lliure, de recórrer a la perfectament intercanviables. I aquesta

1. No ha de sobtar de trobar la definició treure l’or (d’un objecte daurat ), amb el complement directe de treure lliure i el complement circumstancial entre parèntesis, al costat de treure (una cosa embutxacada ) de la butxacada on és posada, amb el complement directe de treure entre parèntesis i el complement circumstancial lliure, perquè l’element que hi ha entre parèntesis és el que no forma part del significat estricte del verb, sinó un ele - ment que seria un complement que formaria part d’una frase amb el verb definit: Van desdaurar un cendrer i Es va desembutxacar un feix de bitllets. Cal tenir en compte que desdaurar és un compost de daurar (un mot integrat en el complement circumstancial de la definició) i, en canvi, embutxa - car és un compost de butxaca, complement directe de la definició.

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 25 LÈXIC

intercanviabilitat, certament, es pot fer casuística. Hem dit d’una manera exclu - el qui, la qui, els qui, les qui, aquell qui, extensiva, en un grau més o menys ele - siva fent abstracció del fet que hi ha aquells qui, etc. vat, a la immensa majoria dels casos. un bon nombre de casos en què la defi - Paral·lelament a aquests conjunts, Pel que fa a la pronominalització nició, a causa, sens dubte, del sentit són també molt usats, en un llenguatge d’aquests complements introduïts per especial del mot definit, és tota una informal o no acadèmic, uns conjunts aquestes dues preposicions, podem altra. Per exemple: en matèria civil, d’a - anàlegs, amb el mot que en lloc de qui, trobar en el conjunt d’aquestes defi - cord amb el dret civil («civilment»). és a dir, el que, la que, els que, aquell nicions d’articles del DGLC alguns Determinar el grau de sinonímia que, etc. Malgrat els nombrosíssims exem ples prou aclaridors. Teòrica - entre manera i forma segurament ens exemples que es poden adduir de molts ment, un complement datiu introduït duria massa lluny, així com potser tam - escriptors il·lustres, alguns tractadistes per la preposició a s’hauria de reduir poc no ens acabaríem de posar d’acord rebutgen decididament l’ús de el que, al pronom li , i un complement intro - sobre la necessitat, en certs casos, de la que, etc., com a equivalents de el qui, duït per la preposició de s’hauria de l’ús de l’article indefinit. Però si Fabra, la que, etc. I així, com a designació per - pronominalitzar per mitjà de en . De en el seu diccionari, ens va fer aquest sonal, el que només seria possible amb fet, però, el datiu li també pronomi - preciós «suggeriment», per què no un substantiu sobreentès: Això ho deci - nalitza complements introduïts per de . l’hauríem d’aprofitar? diran els socis: els (socis ) que hi estiguin Per això parlem del datiu possessiu. I a favor que ho indiquin. així, en els exemples del DGLC , al cos - Com a amic i com a alcalde El DGLC , a part que en l’article que tat de netejar (un corró) traient-ne la Una d’aquestes normes gramaticals només admet, en les oracions relatives borra adherida («desborrar») o des- que a vegades algú, no se sap qui, posa substantives, el conjunt el que referit a carre gar una arma, disparant-la o en circulació i que arriben a tenir una coses, recorre sistemàticament a el qui traient-ne la càr rega («descarregar»), certa acceptació és la que ens faria en les definicions dels substantius deri - tenim treure-li l’artilleria, l’aparell, etc. reduir a com el conjunt com a, que vats de verbs que designen la persona (com a definició de desarmar un vai - segons el DGLC vol dir «en qualitat de», que realitza l’acció, així com en altres xell de guerra, a «desarmar») i alterar davant els mots començats en a. En cap definicions i exemples: el qui abaixa els profundament (alguna cosa ) fent-li dels exemples del DGLC que hi ha al mot draps («abaixador»), el qui abasta («a - perdre les qualitats característiques «com» el mot següent no comença en bas tador»), el qui dóna l’última mà a («desnaturalitzar»). a, ni tampoc en els mots «amic» i una cosa («acabador»). Però en aquest Col·lateralment, en l’extensa sèrie «alcalde» no hi ha cap exemple de l’ús ús sistemàtic, gairebé general, es poden de definicions del DGLC de la qual hem de com a. Però en trobem en molts observar algunes excepcions que pot - indicat només uns quants exemples, altres mots, en què com a, desmentint ser haurien d’induir a atenuar el rigor po dem veure també la possibilitat d’al - aquella suposada norma, no s’ha vist amb què a vegades es condemna l’ús de ternança, o intercanviabilitat, dels verbs reduït a com : com a apòstata («apostà - el que com a equivalent de el qui, que sinònims treure i llevar. ticament»), judicar, sentenciar, com a algun cop, cal convenir-hi, en algunes de àrbitre («arbitrar»), usat com a antisèp - les seves variants, pot resultar una mica Els adverbis en - ment tic («argentol»), assistir, donar consell artificiós: el que té per ofici esta nyar Ens volem referir, ara, a les defini - com a assessor (a algú ) («assessorar»), («estanyador»), el que presta amb usura cions que trobem en el DGLC dels com a atribut («atributivament»). («llogrer»), el que és novici, no versat en adverbis de manera creats a partir de alguna cosa (al costat de el qui aprèn la forma femenina d’un adjectiu i el El que com a designació algun ofici ) («aprenent»), la cua dels sufix -ment: àgilment, bàrbarament, personal que s’esperaven s’anava allargant clarament, etc. Com és ben sabut, el terme relatiu («allargar»), suprimir (un càrrec, una En lloc d’aquestes formes adverbials, de les anomenades oracions relatives plaça, etc. ) quan resta vacant per defun - sovint per raons estilístiques, especial - substantives que ha de designar una ció, dimissió, etc., del que l’exercia ment amb el propòsit d’evitar un nom - persona és qui. La paremiologia exem - («amortitzar»), dels individus d’un grup, bre excessiu de mots amb la mateixa plifica d’una manera abundant aques - el que va davant els altres («avanter»), terminació, és usual de recórrer a fra - tes construccions: Qui té gana somia tots els que anaven dins el cotxe van ses adverbials equivalents, com, per pa, Qui fa un cove fa un cistell, Qui la caure... («batzegada»), entre els que exemple, de forma casolana, d’una fa la paga. Tal com han assenyalat volen usar de cu rialitat és costum que... forma casta, de manera casual i d’una alguns tractadistes, és ben recomana - («curialitat»), aquell que tu et creies que manera casuística. Ara: ¿podem consi - ble de recórrer a frases com aquestes era el metge no l’és pas («el»), dit d’a - derar acceptables totes quatre solu - quan adrecem un advertiment a un quell que ha perdut els seus queixals cions? No gosaríem pas condemnar-ne grup o conjunt de persones: Qui no hi («esqueixalat»), que es mostra irritable cap en termes absoluts, però sí que estigui d’acord que ho digui, en lloc de amb els que s’hi acosten («esquerp»), en podem afirmar que el DGLC , que conté Els qui no hi estiguin d’acord... Però és un sèrie, el que en té 999 davant seu uns quants centenars d’adverbis en - ben evident que hi ha moltes cir - («mil·lèsim), fer com aquell que no ment, recorre, d’una manera exclusiva, cumstàncies, especialment quan es par - entén una cosa («pagès»), no et fiïs dels és a dir, exclusivament, a d’una manera ticularitza més o menys, en què cal que el rodegen («rodejar»). En algun més l’adjectiu corresponent: d’una recórrer als conjunts formats per qui dels exemples transcrits, es podria fer manera casolana, d’una manera casta, reforçats per l’article definit o per un observar la possibilitat de veure-hi un d’una manera casual i d’una manera demostratiu, usualment aquell, és a dir, substantiu sobreentès, com en el de l’ar -

26 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 LÈXIC ticle «avanter». Adonem-nos, però, que punt de fer una cosa, d’esdevenir-se nificaria que abans d’aquesta data ja parlant, per exemple, dels socis d’una una cosa («punt»). els hauríem despès tots. Podem afir - entitat, la diferència entre els qui van Vet aquí, encara, els altres exemples mar que han coincidit a veure aquesta dir que no i els (socis) que van dir que que tenim anotats: estar a punt de pas - diferència de significació entre les dues no és merament gramatical. Així, escau sar un mal pas («capella»), el cafè ja està construccions tots els nostres alumnes de transcriure també l’exemple següent: a punt: ara el colen («colar»), que està a la consideració dels quals, al llarg d’una colla de persones o animals que a punt de collir («collidor»), està a punt dels anys, hem sotmès aquesta qües - fan camí, conjunt dels que van restant de morir: ahir el van combregar («com - tió. D’altra banda, cal veure que les darrera («ressaga»). També cal fer ob - bregar»), estar a punt de dir-la (com a dues construccions, amb la preposició servar, a aquest propòsit, que el DIEC , definició de tenir una cosa a la punta de a i sense, originen una pronominalit - obeint als signes o prejudicis del temps, la llengua, a «llengua»), estant al llit a zació diferent, tal com mostren els ha canviat sistemàticament les defini - punt de morir (com a definició de en el exemples de diàleg se güents: Em temo cions com el qui abaixa els draps per seu llit de mort , a «llit»), estar a punt de que els diners no arribaran fins el dia persona que abaixa els draps. morir (com a definició de tenir un peu a vuit. –I encara gràcies si arriben: no la tomba, a «peu»), ...quan vol fer veure crec pas que arribin, el dia vuit. / Em Estar a punt que està a punt de plorar («petarrell»), sembla que els diners no arribaran fins Sempre havíem dit, sense cap estava a punt de reeixir... («traveta»). al dia vuit. –Sí, home, que hi arribaran: vacil·lació, estar a punt, amb valor encara en sobra ran! absolut, és a dir, significant «estar dis - El DIEC va canviar aquest exemple posat o preparat», o amb un infinitiu Tothom qui per No arribarà fins al dia vuit de març. regit per la preposició de : estar a punt s’interessi pel bon I en la GEC va ésser omès, tot i que en de començar, estar a punt d’arribar, els seus articles històrics i biogràfics hi estar a punt de ploure, etc. Probable - ús de la nostra ha un bon nombre d’exemples de fins ment com a reacció contra l’ús abusiu el (seguit, generalment, de la indicació del verb estar a causa de la terrible llengua deu conèixer numèrica d’un any). Es fàcil d’endevi - pressió del castellà, que ens fa dir El la jurisprudència nar el criteri que, sobre aquest punt, dinar estava molt bo o Li vaig telefo - tenien establert els redactors de la GEC , nar però no estava, com un cas més de Fabra però les inconseqüències que no van d’ultracor recció, algú va començar a saber evitar, en aquesta qüestió, són dir ésser a punt en lloc de estar a punt tan nombroses que arriben a deso - i la iniciativa va tenir un èxit increïble, Un cas especial rientar el consultant. Però ara aniríem un èxit que ja voldríem per a d’altres Un exemple del DGLC que ens té el massa lluny. Només volíem, modesta - iniciatives més felices. El cas és que avui cor robat és el que trobem en l’article ment, posar en relleu el profit que són molts els qui, encara que conti - «vuit»: No arribarà fins el dia vuit. Sem - podem treure de la jurisprudència del nuen dient estar a punt en el seu llen - pre hem sostingut, contra el parer d’al - diccionari de Pompeu Fabra. ¨ guatge habitual, quan escriuen, o quan guns dignes col·legues, com el nostre controlen l’expressió, diuen, disciplina - admirat amic Josep Ruaix, que en certs dament, ésser a punt. Per exemple al casos és perfectament vàlida la coin - teatre. Si hi arribeu amb el temps just, cidència de la preposició fins (deixant us diuen que estan a punt de de banda el cas en què equival a àd- començar, però la veu enregistrada que huc ) i l’article definit, és a dir, sense la ens demana que desconnectem els preposició feble a, com s’esdevé en el mòbils ens informa, prèviament, amb nostre exemple del DGLC . Que sigui difí - un to molt formal, que la funció és a cil de formular una norma de distribu - punt de començar 2. ció que prevegi tots els casos possibles, Com que la casuística de l’ús dels no vol dir que no n’hi hagi alguns en verbs ésser i estar a vegades és una què puguem considerar que és perti - mica envitricollada, creiem que escau, nent la coincidència fins el (la, etc.) . En en aquest punt tan concret i específic, l’exemple transcrit, el subjecte és el·líp - d’aportar a la qüestió tota la juris - tic, i cal suposar que és una designació prudència del DGLC , que no és pas es- personal. Però també podem suposar, cassa i en la qual no hem pas trobat cap amb el verb en plural, que el sub jecte vacil·lació o inconseqüència. En primer és, per exemple, els diners. Tin dríem, lloc, transcriurem els exemples dels arti - ales hores, que Els diners no arribaran cles on calia lògicament trobar-los: estar fins el dia vuit vol dria dir que no arri - a apunt de (com a definició de acabar baran abans del dia 8, és a dir, que no de, a «acabar»), estar a punt d’ocórrer cobrarem abans d’aquesta data. I Els a algú (alguna cosa) («cuidar»), estar a diners no arribaran fins al dia vuit sig -

2. Una vegada, al Teatre Romea, de Barcelona, la veu enregistrada, després de la frase de consuetud, «La funció és a punt de començar», ens va dei - xar estupefactes amb un segon advertiment: «Tanmateix, està prohibit fer fotografies.» Tanmateix!

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 27 LÈXIC Sobre el mot «casc»

LLUÍS MARQUET

quest mot es troba en tots els no reconeixen més que casco ; que Ara bé, en castellà el mot casco ha diccionaris catalans, amb diver - casco era poc popular es nota també passat a tenir modernament, a més, uns A ses accepcions prou diferents, pel fet que entre nosaltres la idea que altres significats prou diferents dels ante - algunes no gaire clares. Per això cal ana - suscitava era primordialment la del casc riors; significats exclusius d’aquesta llen - litzar-ne l’ús en cada cas. o elm guerrer, per més que vagi pene - gua i que no trobem en cap de les llen - Diguem que el mot existeix en totes trar en altres accs., però molt poc i gües esmentades. Doncs bé, alguns les llengües romàniques: fr. casque , sense a penes tenir-hi acceptació.» d’aquests significats els trobem recollits cast./it./port. casco . L’origen del mot és No ens ha d’estranyar, doncs, en en els diccionaris catalans, però resulten el castellà casco i així ho fan constar català el manlleu casc , atès que totes les prou estranys i creiem que caldria recon - tots els diccionaris. Concretament, el llengües romàniques l’han fet. siderar-los. Vegem-los tot seguit. Diccionari etimològic i complementari A partir del significat originari n’han El Fabra recull aquestes dues accep - de Coromines diu que en català el mot sorgit modernament alguns altres, prou cions de casc : «Nom genèric dels atuells és «pres del cast. casco id. i «crani, explicables semànticament, existents en emprats per a contenir i transportar closa», «test d’olla», etc., que des del totes les llengües i que, per tant, sem - líquids» (coincident també amb l’anglès castellà ha passat a diverses llen - cask ) i «Unglot de cavall, mul, gües europees, però és d’etimo - ase, zebra, etc.». Malgrat que logia incerta». són acceptades, ni el DCBV ni el El Diccionari general de Fabra Coromines no aporten cap docu- defineix casc com a «peça de mentació sobre aquests usos. Ara l’armadura antiga o medieval bé, hi ha dues accepcions més, que cobria i resguardava el cap; no admeses en els nostres dic - capell militar rígid de metall o cionaris, que algun descurós fa cuir». Aquest és el significat bàsic servir. «Buc d’un vaixell» i «Nucli que té en totes les llengües indi - d’una població: casc urbà , casc cades i que coincideix amb l’ori - antic ». Aquestes darreres són ginari en castellà. Després, mo - completament rebutjables, però dernament, ha pres en cada caldria veure què en fem, de les llengua concreta alguns altres dues anteriors, que, tot i ser significats, més o menys derivats admeses, no semblen gens de l’original. Diferentment, l’anglès no bla lògic que també hi siguin en català. genuïnes en català. féu aquest manlleu i empra helmet , tot Així un casc és també un «accessori Resulta prou clar que en tots aquests i que té el mot cask , amb un altre ús. per a protegir el cap, emprat pels moto - casos el català ha anat copiant el que Cal advertir que en català el mot ristes, bombers, operaris, etc.». El terme ha fet el castellà, a base d’ampliar el casc és bastant modern i encara ha casc serveix, a més, per a designar un sentit del mot més enllà de l’originari, estat emprat generalment en la forma «aparell en forma de casc, proveït d’un que és l’únic manllevat per totes les casco , a la castellana. Recordem, de sistema calefactor d’aire, emprat per a llengües. Ens trobem en un cas més passada, que en català s’ha fet servir eixugar els cabells». També és corrent d’allò que en un altre lloc vam anome - des d’antic el mot d’origen germànic l’ús del mot casc per a designar l’«apa - nar «eixamplament semàntic d’un man - elm , existent en totes les llengües: cast. rell, proveït de dos auriculars, emprat lleu». Efectivament, sabem d’altres yelmo , fr. haume , it. elmo , ang. hel - per a escolar música, veu, ràdio, etc., casos de mots manllevats que després met , al. Helm . Sobre l’ús modern de que es posa al cap i s’adapta a les ore - han anat ampliant els significats inicials, casc , Coromines ens dóna una bona lles». Aquest terme fou fixat així en la a imitació del que ha fet el castellà. Tot informació: «La forma casc s’ha gene - GEC i recollit també en el Diccionari de això ho vam comentar en un article ralitzat bastant (gràcies a la premsa, les la llengua catalana (1a ed., 1982), però anterior en tractar el mot bo dega 1, en guerres, etc.) però només en els últims en la 3a edició (1993) apareix en la el qual fèiem esment també d’un cas anys; estranya als escr. Renaix (Careta forma de plural ( cascs /cascos ), sense semblant: el del mot bastidor , analit - solament gosa proposar capell de ferre que acabem de veure el motiu del zat en un altre article aparegut ja fa per reemplaçar casco ), no apareix abans canvi. Els equivalents del terme són fr. temps 2. Sobre aquest tema, tan poc de la Gram. de Fabra de 1912 (§26 i p. casque , cast. casco /cascos , it. cuffia , analitzat fins ara, hi tornarem més 366; i DOrt.), els diccs. del S. XIX encara angl. headphones , al. Kopfhörer . endavant. ¨

1. «Sobre el mot bodega », Llengua Nacional , núm. 40, tardor del 2002, p. 23. 2. «Bastiment i bastidor», Serra d’Or , gener de 1994, p. 36.

28 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 LÈXIC Els meandres dels rius

CARLES DOMINGO

es giragonses que fan els rius en ment i seguretat que ofereix l’encer - hi esmerça la llengua no són sinó els terreny pla són anomenades, com clament, gairebé perfecte, que hi efec - ma teixos mots populars o vulgars amb L tothom sap, meandres . Meandre tua el curs d’aigua. què el llenguatge general anomena és un mot d’origen savi; tanmateix, és Doncs bé, aquests aspectes comuns qualsevol de les contorsions dels ele - un terme prou divulgat, d’ençà de la que reuneixen determinades giragonses ments lineals sinuosos del paisatge: generalització de l’escolarització, per - dels cursos d’aigua i pels quals aques - cada colze o punt de desviament de la què ara puguem considerar que es tes inflexions adquirien idoneïtat per a direcció fins ara seguida, cada un dels troba incorporat plenament, com un emparar-hi un establiment humà que encorbaments d’aqueixa línia sinuosa. més, sense cap connotació de llen - Acarant els diversos mots de la llen - guatge de savi, al lèxic de l’actual par - gua popular (o, més ben dit, els mots lant comú. pre-científics) que els reculls lexicogrà - Com ens fan saber tots els diccio - fics apleguen a l’entorn del concepte naris amb informació sobre l’etimologia modern meandre , observem que en dels mots, meandre ve del llatí maean - aquest registre lingüístic es consideren der –dri , i aquest del grec maiandros , tres aspectes o efectes resultants d’a - nom d’un riu de l’Àsia Menor, l’actual quest tret morfològic del traçat fluvial, Menderes, que és de curs molt sinuós. amb el benentès que, lògicament, sols La citació més antiga que es coneix en per metonímia podem considerar que català del terme en qüestió es troba en fan referència a allò que ara coneixem el Diccionari suplement de tots els dic - per meandre . Un d’aquests aspectes no cionaris publicats fins ara de la llengua és sinó l’esment del canvi de rumb del catalana , editat a Barcelona l’any 1868. curs del riu, i els altres dos, de fet, fan Però, ¿com en deien, abans de la referència als efectes resultants de la divulgació del mot savi, de les sinuosi - mateixa dinàmica fluvial en el meandre. tats, corbes o revolts que descriuen els Entre els mots que designen el canvi coents fluvials? O, tenint en compte de rumb del curs fluvial i que, per tant, que no podien pas ser concebuts com poden haver estat usats per a fer re fe- a objectes particulars d’estudi d’una rència a meandres , tenim angle , amb ciència geomorfològica que encara L’antiga ciutat d’Oriola en un meandre del riu Segura els seus derivats (sobretot angla da ), i havia de néixer i que, per tant, els derivats de colze : recolze i recol - aquest accident no havia assolit una zada . La diferència entre els uns i els categoria d’entitat específica (tan altres radica en el fet, segons el sols podia ser vist com un qualse - DGLC , que els darrers es cau d’apli - vol dels accidents que poden mos - car-los sobretot als canvis de direc - trar les formacions longitudinals del ció ostensibles –sobtats– del curs paisatge, en aquest cas, el canvi de del riu, i, en canvi, una angla da , per direcció), quins mots de la llengua exemple, esmenta senzillament general se solien aplicar per a fer- qual sevol angle o desviació en el hi referència? traçat del curs fluvial. Val a dir que hi ha rius catalans I és que s’ha de convenir que hi que, en trams prou llargs de llur pot haver un canvi de rumb del curs, fan meandres insistentment. I Dibuixos fets per l’autor de l’article coent fluvial sense que això impliqui són molts els assentaments humans hom volia segur, sembla que haurien necessàriament un meandre (si més no, antics que trobem presidint el lòbul pogut generar algun terme específic, un meandre com cal), en el punt on es d’un meandre 1, sens dubte havent ja en els temps més reculats, per al que produeix. Un meandre ben constituït és escollit aquest indret amb tota la inten - ara coneixem com a meandre . No sem - una corba, però una corba tancada o, ció del món, a fi d’aprofitar les excel - bla, tanmateix, que això es produís, i, encara més, marcadament tancada. El ·lents condicions estratègiques en aïlla - de fet, les paraules que de tota manera Ter, per exemple, a la Plana de Vic, entre

1. Esmentem com a exemples els castells de Calders (Moianès) i de Marmellar (Baix Penedès); el poblat de l’Esquerda, als afores de Roda de Ter (Plana de Vic) i el monestir de Sant Pere de Casserres, també osonenc; el castell i el nucli antic de Santa Perpètua de Gaià (Conca de Barberà); el poble de Flix (Ribera d’Ebre), situat a l’istme –el peduncle– d’un dels meandres més pronunciats del riu, o sia l’indret per on, en condicions naturals, algun dia l’aigua tiraria pel dret i hi faria llit nou. I com a darrer exemple, cabdal, el nucli antic de la ciutat d’Alzira, que fou bastit en una antiga illa del Xúquer, formada en escanyar-se un dels innombrables meandres que aquest riu fa en travessar la Ribera.

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 29 LÈXIC

Sant Hipòlit de Voltregà i Manlleu, deixa El mot recolze es troba documentat En rigor s’ha de convenir que algo - l’orientació nord-sud que fins aleshores, en Eiximenis, en la Doctrina compen - leja tan sols pot fer referència a la part des de Ripoll, havia portat per prendre diosa . En la citació que l’esmenta, interna de la contorsió fluvial i que, decididament la de llevant, i això ho fa recolze sembla oposar-se a punta , com altrament, és un mot el sentit directe mitjançant una ampla corba que no si es referís més que res a la part interna del qual al·ludeix tan sols a un efecte ultrapassa, diríem, els 90º: un revolt bas - del meandre, o sia a la seva concavitat: d’aquest fenomen de la dinàmica flu - tant menys tancat, en tot cas, que no pas parla d’un riu que «a temps que hi ve vial que és el meandre, no al mateix les corbes dels meandres que abans i poca aigua, los veïns, per créxer lurs fenomen morfològic. Hem de dir tam - després descriu el mateix riu, sense que camps, li furten adés una punta, adés bé, seguint Coromines, que en aquest cap d’aquests comporti, tanmateix, una un recolze...». mot hom oscil·la entre l’ús lliure com desviació en la direcció general d’a - En aquest sector de la riba interna a apel·latiu topogràfic i la fixació topo - quests trams flexuosos. del meandre, que sol ser de pendent nímica; i no sempre la gent sap encara Hi ha bastants topònims en els quals suau en comparació amb la riba ex - el que vol dir on tan sols resta com a es pot detectar d’una manera o altra el terna, característicament abrupta, hi nom de lloc (de vegades en la forma mot angle , si és que no consisteixen en pot haver una algoleja . Algoleja és goleja ). Les localitats en les quals l’au - aquest mateix nom o, encara més, en un arabisme del valencià que significa tor de l’ Onomasticon el va recollir són el derivat anglada . L’angle a què fan re - l’Alcúdia de Crespins (a la comarca de ferència, però (i seguint Coromines), la Costera), Polinyà i Sumacàrcer (a la tant pot ésser el format pel tombant Ribera de Xúquer) i la Nucia i Benissa d’un curs d’aigua, com el d’un cantell (a la Marina). en una costa, un cingle o una roca. Esmentem finalment les paraules Per exemple, el nom de querangle , d’ús general racó o raconada i reclau , que Coromines registra i que trobem en l’aplicació de les quals, a anomenar l’es - els topònims de roc i coma de Queran - pai interior del meandre, és del tot con - gle , de Llar, poblet del terme de Cana - gruent. Ara bé, fixem-nos que, de fet, velles, al Conflent, fa una clara referèn - es refereixen només a la superfície in - cia a un accident del relleu, a una roca closa dintre la sinuositat del meandre, escairada o amb un cantell marcat. el que se’n diu lòbul del meandre , no En canvi, es refereix sempre a recol - pas a la mateixa corba del curs fluvial. zades de riu o de qualsevol massa d’ai - També, doncs, per extensió –prenent- Monestir de Sant Pere de Cassees gua (o, més ben dit, als seus indrets) un los d’una manera que reputaríem laxa topònim com Conangle (amb el seu di- a dreta llei «sector de terra fina o poc precisa– designen l’accident flu - minutiu Conanglell ), que és compartit d’al·luvió vora un riu». Com que vial de què ara fem qüestió. Potser tan per diversos llocs de la nostra geogra - aquesta mena d’al·luvió, que no és sols reclau se salva en part d’aquesta fia que es troben en aquesta situació. sinó el llim, és la que es diposita on objecció perquè és un mot d’ús més Esmentem com a exemple l’agregat del el corrent fluvial té menys força i això restringit; si més no, escau més especí - municipi de les Masies de Voltregà, en un meandre s’esdevé a la vora ficament a la designació del lòbul del conegut per Conanglell, que ocupa el interna, potser per aquest motiu i per meandre: un reclau no és sinó un angle lòbul que deixa enmig el pronunciadís - extensió el Diccionari de geologia entrant. Els entrants de les demarca - sim meandre que descriu el Ter davant inclou algoleja entre els sinònims vul - cions territorials a dintre d’una altra són mateix de Torelló. gars de meandre. anomenats reclaus .¨

r Soci protector: Quota anual de 43 € r Soci numerari: Quota anual de 25 € r Subscriptor regular: Quota anual de 15 € Llengua Nacional DaDeS perSonalS nom...... Cognoms...... adreça...... Adreça postal : Codi postal...... població...... Llengua Nacional Comarca...... C. de Sant Pere Més Alt, 25 Telèfon...... 08003 BARCELONA adreça electrònica......

FormeS De pagamenT També: Llengua Nacional r Xec (a nom de llengua nacional) Bústia Postal 24057 r Ingrés directe: 2013 0088 69 0200522492 (Caixa de Catalunya) 08080 BARCELONA r Domiciliació bancària

|__|__|__|__| |__|__|__|__| |__|__| |__|__|__|__|__|__|__|__|__|__| A/e: [email protected] FONÈTICA Accents estrangers

GABRIEL BIBILONI

Parlar amb accent mes. Una a tònica o una p pot sonar un La desaparició de l’accent català Al grup de conceptes com llengua, xic diferent en dues llengües a causa I ara passem a una qüestió central. dialecte, varietat, etc. se n’hi afegeix d’aquestes característiques secundàries Fins a un temps molt recent, pràctica - un que ha estat prou destacat pels lin - que els parlants sovint no són capaços ment tots els catalans bilingüitzats par - güistes i sociolingüistes: l’accent. L’ac- de definir o de controlar. A més, hi ha laven espanyol amb accent català. Era cent és una entitat definida exclusiva - tota la qüestió de l’entonació –la canço - la normalitat, i el fet era concebut per ment per un conjunt de trets fonètics, neta, que diuen– característica de cada tothom com la normalitat. No sabia a diferència del dialecte, que ve de - llengua o varietat. Per tot això es par - greu a ningú, perquè els esquemes eren terminat per elements tant de tipus len les llengües amb accents estrangers. molt clars: hi havia la llengua pròpia i fonològic com morfològic i lexical. Una llengua –en concret, un estàndard– es pot parlar amb accents diferents. Fent abstracció de les possibles diferències que hi pot haver, en els plans lexical o morfològic, entre la llengua model d’Anglaterra i la dels Estats Units, tot - hom sap que allò que diferencia un bri - tànic i un americà que parlen tots dos l’anglès estàndard és bàsicament l’ac - cent. Exactament el mateix que ocor re amb argentins i espanyols, o fins i tot entre un castellà estricte i un andalús de nivell cultural mitjà o alt. Igualment és una noció conegudís - sima la d’accent estranger. Tothom sap que quan hom parla una llengua que no és la pròpia, una llengua apresa i per - tanyent a una altra comunitat lingüís - tica, en general ho fa amb un conjunt de peculiaritats fonètiques determina - des pels hàbits articulatoris de la llengua pròpia, i llavors es diu que tal individu parla la llengua en qüestió amb accent estranger. Parlar una llengua estrangera Tota llengua, doncs, es pot parlar la que no era pròpia, la forana; i les amb accent entra dins la més absoluta amb accent d’una altra llengua. Es pot llengües foranes es parlen per a enten - normalitat i, en general, no se’n fa cap parlar català amb accent anglès, anglès dre’s amb algú, no per a emular els seus problema. Els milions de persones que amb accent espanyol, francès amb parlants natius. A més, hi havia poques hi ha al món que parlen anglès com a accent alemany i tot el que vulgueu. ocasions de parlar espanyol, que era llengua instrumental apresa per a aques- Els catalans del sud dels Pirineus tot sobretot un idioma administratiu i ofi - ta finalitat mostren els hàbits articula - d’una som impactats quan sentim els cial, usat més que res en el domini de toris de la pròpia llengua sense fer-ne (pocs) catalanoparlants de la Catalunya l’escriptura. Tots els catalans parlaven problema. Es pot dir que això ja se sap del Nord –excepte una exigua minoria espanyol amb la l catalana velar, no cal i que és el que en principi s’ha d’espe - de gent molt gran– parlar català amb dir que amb la palatal lateral ( ll ) per - rar. Sovint, en aquesta categoria que un clar i inequívoc accent francès. Exac - fecta, sonoritzant la s final se guida de de nominam accent hi entren aspectes tament igual ens ocorre davant els mot començat per vocal, amb la ch- molt subtils, difícils de descriure per a la (pocs) catalanoparlants de l’Alguer, inicial fricativa (almenys els orientals), majoria de la gent. I és que, encara que quan exhibeixen un llampant accent ita - duplicant la b de pueblo , etc. Més un fonema existeixi en dues llengües i lià. A la Catalunya del Nord, pràctica - enrere era habitual de sentir catalans aparegui com el mateix fonema i també ment cap parlant de català jove o de parlar espanyol amb el so inderdental la mateixa realització, pot haver-hi, o sol mitjana edat no ha après el català per de la z espanyola substituït per s i, fins haver-hi, característiques articulatòries transmissió familiar normal, sinó per i tot, amb vocals neutres finals. És a dir, secundàries que donen un aspecte lleu - altres vies, la qual cosa explica amb que, quan un català parlava espanyol, gerament diferent al so en els dos idio - escreix el fenomen de l’accent francès. invariablement «es notava» el fet que

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 31 FONÈTICA

era català. Naturalment, encara resten lar català amb accent espanyol, i, fins i L’apropiació dels hàbits articulatoris moltes persones que parlant en espan - tot, amb un fort accent espanyol . En de la llengua sobrevinguda parlant en yol mostren trets fonètics constitutius principi s’esperaria que els qui fessin tal aquesta llengua porta, per una qüestió de l’accent català, però entre la gent cosa fossin els espanyols que hagues - d’economia lingüística, a l’abandona - jove el fenomen tendeix a la desapari - sin après català com a segona llengua, ment dels hàbits articulatoris tradicio - ció, com expòs tot seguit. i certament així s’esdevé en molts de nals en l’ús de la pròpia. La l velar, peça A partir de la vinguda massiva d’im - casos; i aquest fet l’hauríem d’entendre cabdal de la personalitat fonètica del migrants espanyols s’ha fet també mas - com a normal i bo, en quant la inte - català, es troba en ràpid procés d’ex - siva la pràctica del bilingüisme, l’alter - gració dels immigrats és bona. Però, en tinció. La l velar era la clau de la tradi - nança de l’ús oral de les dues llengües, realitat, e l gruix de gent que parla català cional manera de parlar l’espanyol amb que al final ha acabat adquirint una amb accent espanyol és entre la massa accent català, allò que de seguida per - agilitat vertiginosa. I els esquemes han dels catalanoparlants, i , a més, és un fet cebien els altres d’aquest accent; i ara canviat per a donar pas a una nova en expansió. Parlar català amb accent la l desvelaritzada ( bleda en l’argot dels mentalitat condicionada per percep - espanyol, o amb un fort accent espa - lingüistes) és la clau de l’ús del català cions de jerarquia i subordinació. La nyol, és exa ctament el que fan la majo - amb accent espanyol, encara que aquí llengua dominant superior, àmpliament ria de joves de les grans capitals dels trontolli la percepció social del fet. Però escampada i en procés de nativització, Pirineus en avall, i una bona part dels hi ha moltes coses més: avança el ieisme no es pot parlar amb cap imperfecció. presentadors dels mitjans audiovisuals castellanitzant, s’aferma el repugnant Parlar espanyol amb traces de la llen - xava barceloní, desapareix la sonoritza - gua subordinada és sentit com una ció de la s final que enllaça amb una limitació. Els mecanismes de censura La fonètica és la vocal inicial del mot següent, s’africa a social fa temps que es van posar en cara de la llengua, la manera espanyola la xeix inicial de funciona ment, especialment entre la paraula, no es duplica la b dels aplecs bl població escolar. Per tot plegat, els cata - l’expressió més o gl ; en les veus televisives –i potser lanoparlants s’han posat com a fita immediata de la seva ningú no els ho ha fet veure– se substi - peremptòria fer desaparèixer tot rastre tueix l’articulació catalana de la i con - d’accent català, és a dir, amagar allò personalitat sonàntica (per exemple en els lamenta - que els permetria fer visible la seva iden - bles io i ia dels doblatges) per l’arti culació titat lingüística. L’accent català mereix i una bona part –no sé si dir la majo - espanyola, que no és la mateixa ni de una valoració social completament ria– dels dobladors i professionals de la bon tros; en alguns ambients entra en negativa. Àdhuc és curiós com hi ha locució que sentim per ràdio i la televi - escena una g intervocàlica intensament tantíssima de gent del nostre grup que sió. Ara bé, la noció (parlar amb accent fricativa (com en el mot vegada ), prò - parla espanyol ieista perquè sent que espanyol) és inexistent entre la nostra xima a la r francesa, habitual en el par - l’articulació no ieista «fa català». gent, fins i tot entre la gent que té una lar pijo espanyol; etc. No volia esser La capacitat i el fet de parlar espa - perfecta dicció catalana, cosa que mos - exhaustiu, sinó únicament posar un gra - nyol sense accent català (és a dir, exac - tra la immensa anormalitat de la situa - pat d’exemples dels que ofenen cada tament igual que un natiu, car la com - ció. Ja direu a algun dels afectats que dia les orelles d’un radiooient o teles - pleció de la sintaxi i el lèxic és prèvia) parla amb accent espanyol i veureu pectador lingüísticament sensible. Po - culmina el fenomen de la facilitació quina cara que fa. Que molt poca gent drí em continuar: a Mallorca entre els de l’espanyol als catalans per part de sigui impactada per aquest fet massiu joves es pot donar per desapareguda la l’Estat jacobí nascut a començament és quelcom inherent a la situació de pronunciació labiodental de la v, i les del segle XIX . Aquesta facilitació és la subordinació lingüística que ens ha paraules lloc i joc es confonen d’una clau del projecte d’edificació de la tocat patir. No pot impactar el fet de manera creixent en un horrible yoc , que llengua nacional del dit Estat jacobí sentir parlar la llengua pròpia amb la escric amb y per destacar l’articulació destinada a desplaçar les llengües fonètica de la que de cada cop més és espanyola d’aquest so. subordinades. Ja se sap que una cosa tinguda per pròpia. Amb tot, això no és la competència i una altra l’ús; però vol dir que no hi hagi consciència de la La fusió de dues llengües en una alerta: la plenitud de la competència diferència entre una dicció i l’altra. N’hi D’aquesta manera, les dues llengües va estretament lligada a la nativitza - ha, però no és enfocada d’una manera tendeixen a disposar d’unes estructures ció de la llengua sobrevinguda. Una correcta, és a dir, pronúncia normal ver - fonètiques molt més acostades, per no llengua que es parla a la perfecció ja sus pronúncia amb accent forà, sinó dir d’una sola fonètica. De fet, però, és una llengua pròpia. com un a diferència normal entre par - més que un acostament és el desplaça - lar propi de joves i parlar propi de gent ment unilateral de l’una cap a l’altra. És Un fet invisible gran. Sembla que aquest esquema ha un procés de substitució dins un altre Si tots tenim molt clara la noció de estat assumit pels responsables de procés de substitució. Una vegada con - parlar català amb accent francès (cata - TV3, que no prenen cap mesura con - sumat aquest procés, una vegada desa - lans del nord) o italià (algueresos), si tra la pronúncia espanyolitzant dels pareguts els elements de contrast fonè - tots els hispanoparlants tenen ben actors i dobladors joves, pronúncia que tic entre les dues llengües que en tren en dibuixat el fet de parlar espanyol amb deuen considerar adequada a la idea aquesta dinàmica de substitució (repe - accent català o amb un fuerte acento de «versemblança» que han d’oferir tesc que la l deu ser el més poderós), catalán , també ha de ser possible par - els personatges. lògicament ja és impossible de parlar

32 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 FONÈTICA una de les dues llengües amb l’accent Política lingüística vem com el model referencial de l’es - de l’altra. En el moment en què tots els Si tot aquest procés ha de ser atu - panyol, difòs sobretot pels mass me dia , catalanoparlants parlin català amb ac - rat i redreçat, això només serà possible és seguit sense cap desviació significa - cent espanyol ja no serà possible parlar amb una adequada política lingüística. tiva per hispanoparlants i ca ta lano- espanyol amb accent català. Simple - Aquesta –no ho oblidem– hauria de parlants, mentre que el model català ment, no hi haurà cap accent, perquè tenir dos vessants inseparables: la polí - difós pels media catalans és el que no hi haurà possibilitat de contrast. tica orientada a l’extensió de l’ús social col·loquialment se’n diu «lletra mor- Només hi haurà una espècie de fonètica de la llengua i la política orientada a la ta». Vint anys de correctors supri - única, tot i que restaran un mínim d’e - qualitat lingüística i al manteniment de mint qualsevol tenir qu e de la ràdio lements (com els fonemes inicials de les la integritat del sistema. Seria un greu i televisió públiques del Principat, i les paraules gent i gente ) només aplicables error –o pura demagògia– sostenir que masses consumidores del producte a un dels dos idiomes. Hauríem de pren - només interessa la primera o que la continuen usant aquella construcció dre consciència de la importància d’a - urgència de la primera pot dispensar sin tàctica a tort i a dret i sense atu - quest fet: la fonètica és la cara de la de l’aplicació de la segona. rador. Naturalment, el model espa - llengua, l’expressió més immediata de la La política orientada a la qualitat nyol funciona perquè més enllà del seva personalitat; l’assimilació de la lingüística, manifestament deficitària o bilin güisme de la societat catalana hi fonètica d’un idioma a la d’un altre és errada en els darrers vint anys, hauria ha una immensa societat monolingüe una part decisiva i sense retorn del pro - de focalitzar el control dels models, i i sense interferències insostenibles. cés de substitució lingüística que ame - en tre aquests els que tenen més in - Tot això ens duu a la conclusió que, naça societats com la nostra. cidència social, és a dir els dels mitjans a part d’anar pensant seriosament en Aquest fenomen es pot veure en audiovisuals de masses. l’opció de construir una societat sense altres casos de subordinació lingüística, Tot i això, cal esser conscients de subordinació lingüística (ni de cap com en el gallec: sentir un doblatge a la dificultat que en les llengües subor - tipus), l’ampliació i el control de llen - la televisió gallega és com sentir indi - dinades tenen els models per a exer - guatge modèlic en els mitjans au dio - vidus absolutament monolingües espa - cir una influència real sobre la pobla - visuals hauria de constituir una prio - nyols llegint un text en la llengua de ció, a diferència del que succeeix amb ritat dels seus responsables i dels Galícia. les llengües no subordinades. Obser - governants. ¨ MITJANS DE COMUNICACIÓ Com evitar expressions castellanes

JAUME SALVANYÀ

En el número anterior vèiem un seguit d’alternatives per a evitar els castellanismes *agobiar, *agòbio i *agobiant. Aquesta vegada fem un recull de les últimes notes que hem passat als locutors del Grup Flaix: les que indiquen com evitar les expressions castellanes *rosco, *soso, *borde i *cutre.

Col·loquialment fem servir el castella - conya). nisme *rosco per a indicar que algú ha De *posar-se borde en podem dir REBO - tret un zero. L’expressió catalana correcta TAR -SE (se m’ha rebotat i l’he fotut fora ); és CARBASSA (a algú que no estudia gens ANAR AMB MALES MANERES (si algú fa un no *li posen un rosco , sinó que treu car - any que s’espera per a alguna cosa, pot ser bassa ). I també el fem servir en l’expres - que acabi anant amb males maneres , sió * no menjar-se un rosco, que vol dir ‘no no que *es posi borde ); POSAR -SE DE MALA tenir èxit’, ‘fracassar’, i que hem de can - LLET (hi ha molts homes que troben les viar per NO MENJAR -SE UN TORRAT (Pobre dones molt atractives, no quan *es po sen Enric, amb les dones no es menja un bordes, sinó quan es posen de mala llet ). torrat! ). Finalment, una cosa *cutre és una *Soso és un adjectiu castellà que qua - cosa pobra, descurada, de mala qualitat. lifica menjars i begudes, com també per - Per a evitar aquesta paraula, tenim una sones. En el primer cas, podem recórrer a sèrie d’alternatives, com ara RIDÍCUL (no INSÍPID (algunes pastes de te són molt insí - parlem de vestits *cutres, sinó de vestits pides ), i en el segon cas, podem utilitzar ridículs ), LLASTIMÓS , GALDÓS (en comp - ENSOPIT (hi ha gent que pot arribar a ser tes de dir que els aplaudiments de llauna molt ensopida , no pas molt *sosa ). són una mica *cutres , podem dir que són una mica llastimosos ), LA MENTABLE Borde és un insult castellà que es diu (hi ha reportatges que no és que quedin a qui és un mal educat, a qui parla o con - *molt cutres , sinó que queden lamen - testa de mala manera, a qui no contesta tables ), PATÈTIC (de vegades de les quan ho hauria de fer, a qui és sec o cre - pel·lícules de por, en comptes de fer-ne gut, etc. Pe r a dir-ho en català tenim tot paròdies *molt cutres , en fan pa ròdies d’alternatives: ANTIPÀTIC , ESTÚPID , REPEL · - patètiques ), HORRIBLE («aque lla LENT (als restaurants de vegades hi ha cam - pel·lícula tan *cutre que va fer la Ma - brers que són molt antipàtics , o molt es- donna» ho hem de convertir en «aque - túpids , o molt repel·lents ; no molt lla pel·lícula horrible que va fer la Ma- *bor des ); MALCARAT , ESQUERP , CREGUT (no donna»). fa gaires anys el Barça tenia un entrenador, Van Gaal, que no és que fos bastant Altres opcions que hi ha són TRONAT *borde , sinó que era bastant malcarat , o (a les botigues de «tot a cent» solen tenir bastant es querp , o bastant cregut ); INSU - coses que en comptes de ser molt PORTABLE (hi ha gent que de vegades són, *cutres , són molt tronades ); RANCI (hi ha no molt *bordes , sinó molt insuporta - locals que des de l’entrada ja es veuen bles ); AMB MAL GENI , AMB MAL HUMOR (al - rancis ); RUDIMENTARI (qui no s’ha com - gunes persones tenen dues cares: a la fei- prat mai un impermeable d’aquells rudi - na tenen mal geni o mal humor –no mentaris de plàstic, no pas *cu tres ?). *són bordes –, i a casa són molt de la

Fins aquí arriba la recerca que hem fet i les alternatives que proposem, tenint en compte que no són pas les úniques que hi ha. Com sempre, però, la feina que ve darrere és més important, ja que, un cop donades a conèixer aquestes propostes, és el locutor qui ha d’entrar en el joc: s’ha de fer seves les expressions i vehicular-les; si no, la feina haurà quedat a mitges. ¨

34 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 MITJANS DE COMUNICACIÓ Adagis i modismes malmesos

ROSER LATORRRE

o sempre parlant la gent s’entén, és clar. I no em enmig d’un debat o d’una tertúlia se’n vol fer ús, aparei - refereixo a aquella comprensió que pot ser fruit d’un xen com imatges esguerrades, híbrides, contaminades i de N diàleg, d’una conversa o d’una discussió, sinó a la vegades grotesques. claredat, la bondat i l’adequació de les paraules. En aquesta Si engeguem la ràdio o la televisió i, tot escoltant, tenim la època dels missatges sembla que la cosa principal no és par - temptació d’anotar les incorreccions que s’hi filtren i que ens lar bé, sinó dir el que sigui –el missatge–, de la manera que fan mal a les orelles, de vegades se’ns acaba el paper. sigui i des d’on sigui. Potser per això tota la filosofia del Heus ací, doncs, a tall d’exemple, deu de les moltes fra - llenguatge, i aquella saviesa popular i pedagògica dels ada - ses el significat de les quals no sembla pas el volgut per gis i de les frases fetes, es van tornant una nosa i, quan l’interlocutor.

1. «És evident que podem trepitjar dues vegades amb 6. «Però s’han de prendre les coses al pèl de la lle - la mateixa pedra.» tra.» No és gens evident que trepitgem amb una pedra, ni De quina lletra parla i de quin pèl? L’expressió una ni dues vegades, perquè acostumem a fer-ho amb els correcta, és clar, és «al peu de la lletra»! peus. Segurament el qui parlava volia dir que podem «enso - 7. «En aquella ocasió ens van donar ase per bèstia.» pegar dues vegades amb la mateixa pedra». És a dir, que en lloc d’una bèstia els van donar un ase, 2. «A Catalunya tots paguem, com sant Pere canta.» que també ho és (una bèstia). L’interlocutor volia dir que És a dir, que nosaltres paguem, de la mateixa manera els havien ensarronat; per a expressar un engany així, que –o així com– sant Pere canta. La dita cor rec ta:«pagant, calia dir: «ens van donar gat per llebre», o «garsa per sant Pere canta» no tindria sentit en aquest cas, perquè perdiu». De fet, en aquella expressió errònia n’hi ha dues el fet de pagar tots no sembla que serveixi ni per a fer de barrejades, la primera i aquesta, «no m’ha dit ni ase cantar sant Pere ni cap altre sant que ens dugui algun ni bèstia», que vol dir tota una altra cosa, o sigui «no benefici. m’ha dit res». I qui sap si no hi havia confusió amb una 3. «Se n’ha fet un gra massa, d’aquest medicament.» tercera dita: «passar bou per bèstia grossa». És allò de Si el medicament es presentés en forma de granulat, sentir campanes i no saber d’on vénen. podria voler dir que se n’ha abusat lleugerament en la 8. «Van començar a discutir i al final de l’acte ana - quantitat que conté l’envàs farmacèutic. Ací l’expressió ven a bufetada neta.» «fer-ne un gra massa» –o sigui «una mica massa»–, signi - Ara ens trobem amb un calc, mot per mot, d’una ficant que s’ha exagerat, resulta confusionària o irrisòria.. expressió castellana: « ir a bofetada limpia ». En aquest cas 4. «A aquest home l’estan segant sota els peus.» el català és més contundent, perquè parla de «garro - No és l’home, el qui seguen –i menys sota els peus, que tada seca». potser no fóra perillós, perquè sembla que quedaria sen - 9. «Cal tenir cura amb les papereres.» cer–, sinó l’herba que trepitja–. «Li seguen l’herba sota els Si ens prenem la frase al peu de la lletra, hem de peus», diu l’expressió popular, significant que no deixen suposar que les papereres són perilloses, que s’hi pot avançar ni caminar lliurement a algú, que li posen obsta - prendre mal. Potser sí, ves! Però el qui ho deia ens dema - cles. nava que no les féssim malbé; és a dir, ens deia que 5. «Dos no parlen si un no vol» (aquest «un», referint- «calia tenir cura de les papereres». se a un dels dos, és clar). 10. «Els van acusar de falta de desobediència.» I tant! Altrament, suposant que n’hi hagi un que vul - Els acusadors devien ser un xic anàrquics si aprova - gui parlar, s’establiria un monòleg. L’interlocutor devia ven la desobediència (que tanmateix pot ser necessària voler dir: «Dos no es barallen si un no vol», o «quan un en determinades ocasions). Els havien d’acusar, si de cas, no vol, dos no es barallen», o «per a barallar-se, han de de falta d’obediència o bé d’una falta (és a dir, d’un ser dos». delicte) de desobediència.

Són errors que fan somriure de tan innocents, però aquests Encara em sembla sentir la veu d’una senyora gran que, i molts d’altres se senten de tant en tant en mitjans públics. tota aplicada, feia: «Miri, a mi em fa goig... I em fa Voldria, per acabar, fer referència a un antic programa figa...» Segurament en el seu parlar habitual no havia dit radiofònic. Consistia a fer dir als oients que volguessin mai una barrabassada així; la digué per fidelitat a l’e - participar-hi quina cosa els era plaent i què trobaven nunciat del programa. Era un dia que m’havia llevat de desagradable. El presentador ho anunciava així: «Què li mala lluna, i confesso que, en sentir tot allò, el mal humor fa goig i què li fa figa?» em va passar de cop. ¨

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 35 DE PERTOT Parlar a la portuguesa

QUIM GIBERT

conseqüència de la meva Ferreira de Alcántara, Cedillo...). primera feina, quan tot «La meva mare sempre m’ha A just el postfranquisme parlat en castellà, llevat de quan despuntava, diàriament tenia em renya, que no li surt d’altra contacte amb un discret moto - manera que en portuguès. Si no rista d’una cinquantena d’anys, hi havia ningú a davant, és veri - de cabells de color negre intens tat que la meva mare i la meva i ben cepat, que em parlava amb àvia es parlaven a la portuguesa, un deix castellà que sovint em que és l’expressió que tenim per costava d’entendre. Desconcer - a referir-nos a la nostra llengua», tat perquè el seu aspecte era el em comenta Servando Ro - d’un llatí, no aconseguia de rela - dríguez, ensenyant de portu - cionar-lo sinó amb un de tants guès a la Universitat Popular andalusos arribats durant els d’Olivença. Així mateix m’ho anys seixanta a Catalunya. Per confirma un cambrer del poble eliminació m’imaginava que el quan em diu, com si es tractés seu accent era el d’un remot llo - d’un fenomen paranormal, que garet de l’Andalusia d’antany. els seus clients de més de sei - Fou un company d’empresa qui xanta anys acostumen a fer ser - em va fer sortir de dubtes quan vir el portuguès entre ells i amb m’explicà que aquest home era els portuguesos que transiten fill d’Olivença i que, per tant, si per Olivença. L’esmentat cam - aquell castellà em sonava es - brer no s’està de confessar-me: trany era perquè el pronunciava «Si Olivença es reintegrés mai a un lusoparlant. Portugal, faria les maletes i me Olivença és una de les po- n’aniria tres-cents quilòmetres ques viles de l’Estat espanyol on Espanya endins. A més, a l’es - es pot sentir parlar portuguès, cola ens imposen el portuguès, encara que ara ja sigui només malgrat que la major part de l’a -

entre els més vells. I és que D'esquerra a dreta: Quim Gibert, autor de l'article; Servando Rodríguez, lumnat no en vol saber res.». aquesta és la llengua que des de ensenyant de portuguès, i Carme Messeguer, filòloga. El govern de Lisboa no ha renun - temps immemorials es parla en Gener del 2004 en un dels passeigs més cèntrics d'Olivença. ciat mai als seus drets sobre Oli - aquest bocí fronterer d’Extremadura. A Portugal, han passat més de dos-cents vença, fins al punt que no ha volgut vint-i-quatre quilòmetres al sud de anys sense que aquesta s’hagi fet efec - participar recentment en la reconstruc - Badajoz, sense deixar mai les ribes del tiva per part d’Espanya. A més, les dife - ció de Puente Ayuda, un pont trans - Guadiana, hi ha aquesta vila de 10.700 rents prohibicions contra la llengua por - fronterer sobre el Guadiana, perquè habitants, que en època medieval fou tuguesa en l’Administració i a l’escola seria una forma de reconèixer que Oli - fortalesa militar. en el curs dels segles XIX i XX , han pro - vença és espanyola. Paral·lelament, Si bé Olivença fou presa als sarraïns vocat un lingüicidi en benefici del cas - col·lectius de la societat civil portuguesa pel rei castellà Alfons X, uns anys més tellà. Aquest procés de substitució lin - (Grupo dos Amigos de Olivença i tard (1297) fou cedida al reialme de güística també ha preocupat ben poc la Comité Olivença Portuguesa) fan mans Portugal. I, salvant un breu període Junta d’Extremadura des que existeix, i mànigues per tal que el conflicte con - (1640-1657) d’annexió a Castella, con - malgrat que el govern del president tinuï viu. I fan bé: molt abans que Oli - tinuaria com a portuguesa fins a la Rodríguez Ibarra es declari socialista i vença fos ocupada pels exèrcits espan - Guer ra de les Taronges (1801). A par - sensible a la pluralitat. I quan l’execu - yols de Godoy, en 1713 Gibraltar va tir de llavors la vila fou unida a Espanya, tiu de Mèrida s’ha decidit a fomentar passar sota sobirania britànica, i no per malgrat que l’article 105 de l’Acta Final el portuguès a Olivença, sempre ho ha això el govern espa nyol ha deixat mai del Congrés de Viena (1814-1815) i el fet com a llengua estrangera, és a dir, de reclamar el pe nyal, a vegades amb Tractat de París (1815) obligaven el com ho fa en altres indrets castellano - una agressivitat desmesurada, malgrat govern espanyol a retornar aquesta parlants de la regió. El govern autonò - que la majoria dels gibraltarenys se sen - possessió a Portugal. mic tampoc no fa gaire cabal de la ten britànics. D’això se’n diu doble Tot i el compromís inicial de Madrid situació terminal del portuguès en altres moral. ¨ en favor de la devolució d’Olivença a punts fronterers (Valle de Jálama,

36 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 AMICS I MESTRES El deure de conèixer el català i el dret d’usar-lo Entrevista a Jordi Carbonell

ROSA M. P UIG SERRA

Jordi Carbonell i de Ballester nasqué a Barcelona l’any 1924. Es llicencià en Filologia Romànica, féu de lector de català a Liverpool (Anglaterra), fou pro - fessor de llengua catalana a la Univer - sitat Autònoma de Barcelona i exercí de catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Càller (Sar - denya). Fou director de la Gran enci - clopèdia catalana , és membre de la Sec - ció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i ha co l·l aborat en diverses revistes. Quant a l’activitat política, cal des - tacar que formà part del Front Univer - sitari de Catalunya, de l’Assemblea de Montserrat (1970) i de l’Assemblea de Catalunya (1971). És un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra (1979) i des de l’any 1996 és president d’Esquerra Republicana de Catalunya. Li fou con - cedida la Medalla d’Or de la Generali - tat de Catalunya el 2002 i també la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona. Jordi Carbonell FOTO : R.S.

—Tinc entès que quan fèieu batxillerat tenia per cap en Joan Vilà i Valentí, classes i als corredors els professors ja vàreu tenir problemes a causa del avui geògraf conegut, i membre de tampoc no et parlaven en català, per tal vostre compromís cívic i que us volien l’Institut d’Estudis Catalans. El Front com podien ser denunciats i perdre el treure l’escolaritat. D’on ve aquest amor volia la llibertat dels Països Catalans i càrrec, sense procés ni defensa. La vida tan precoç pel país i aquesta capacitat lluitava contra el franquisme. La pri - en aquells moments era terrible. Si ens de compromís tan poc habitual en un mera vegada que vaig sentir a parlar haguessin dit que havia de durar el que adolescent? Quin paper hi va tenir la dels Països Catalans i de l’Alguer va va durar, ho hauríem negat. família? ser a la revista Orientacions , que era el —En la meva formació hi van influir la portaveu del Front; nosaltres la llegíem —En aquells temps tan difícils, on us meva mare, que era molt catalanista, i al pati. En el Front Universitari havíem formeu políticament? el meu oncle Ricard. Vaig quedar sense organitzat algunes accions de protesta —Hi va haver un lloc important, Mira - pare a tres anys, i ell em va fer de pare difícils. Per raons de seguretat, s’havien mar, una organització dirigida per la i em va aconsellar tota la vida. de fer comunicacions indirectes, per - significativa figura de Maurici Serra- El català, el vaig aprendre, com tot - què no es podien fer reu nions amb els hima, però al darrere hi havia tota una hom, a casa. Érem absolutament mono - dirigents. En aquells moments tot era generació de persones de l’anomenada lingües; encara recordo que no entenia molt difícil. resistència cultural , tot un món que com podia ser que en castellà d’un llit vivia en la clandestinitat. Vaig ser-ne en diguessin una cama i d’una cama —Quina era la situació de la llengua secretari fins que em vaig casar. El pal en diguessin una pierna . El català escrit quan vàreu entrar a la universitat? de paller d’aquella resistència era en i el català científic els vaig aprendre a —Era l’hora zero de la llengua cata - Ramon Aramon, que era el secretari l’Institut d’Estudis Catalans. lana. No es podia imprimir res en català: general de l’Institut d’Estudis Catalans. ni parlar-hi, ni fer-hi cap conferència; L’Aramon, mestre meu, va ser l’ànima —Ja a la universitat, vàreu militar en el era prohibit, fins i tot, imprimir-hi les de la resistència cultural; li he d’agrair Front Universitari de Catalunya. Quins targetes. Un dia havíem d’estampar un que m’ensenyés el català com a llengua eren els seus objectius? text privat per a una vintena de perso - de cultura, i li dec una bona part de la —Vaig entrar en una cinquena (és a nes (llavors es feia en ciclostil), i la cen - meva formació cívica, com a ciutadà i dir, un grup de cinc persones) que sura va dir que no es podia fer. A les com a català nacional.

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 37 AMICS I MESTRES

Cal esmentar també la Montserrat risme de l’Attlee. Vaig tornar d’Angla - —Com es va fundar el Pen Club català? Martí, la secretària de l’Aramon; una terra fet un socialista democràtic, que —Un gran amic, l’Avel·lí Artís Gener, persona que va ser una peça fona - encara sóc; ho he estat d’aleshores em va cridar i em va parlar de refer el mental, extraordinàriament valenta i ençà. Anglaterra em va donar moltes Pen Club. No tenint un lloc per a reu - sacrificada. lliçons: el respecte per les idees dels nir-nos, per tal com era prohibit, deci - L’Institut va ser centre de la resistèn - altres, el respecte per la intimitat i el dírem –la idea partí de Tísner– de fer la cia cultural d’aquest país els anys de la sentit d’Estat. reunió en un autocar anant de Barce - postguerra. Jo hi vaig treballar, al piset de Recordo que en la pensió on vivia, lona a l’Hostal del Senglar de l’Espluga la Gran Via 600, davant la Universitat. la qui n’era mestressa (Mrs. Beany) era de Francolí. Vam fer, doncs, l’assemblea furiosament antilaborista. Tanmateix, pel camí. Després, l’Artís va anar a Lon - —En els anys cinquanta anys aneu a el dia que el president Attlee va fer una dres a parlar amb en Batista i Roca, que Liverpool, com a lector de català. crida als anglesos dient que el país no havia mantingut el Pen Català des dels —L’Aramon tenia contacte amb E. Alli - podia sostenir la despesa de carbó i anys quaranta fent la viu-viu, i es va son Peers, que era professor a Liver - que s’havia de reduir el consum, Mrs. posar en contacte directe amb gent del Pen Club de Londres. A partir d’alesho - res es va refer el Pen Club Català.

—Com i per què es va convocar l’As - semblea d’Intel·lectuals de Montserrat? —Cap a començament de l’any 1970 hi havia una inquietud molt gran a Bar - celona pel procés de Burgos. Es veia clarament que volien condemnar a mort, sense cap mena de garantia, els acusats d’haver mort el policia Melitón Manzanas. Aleshores vam decidir de prendre posició en solidaritat amb els bascos i vam nomenar una comissió per a buscar un lloc adequat. Jo havia estat molt en contacte amb el monestir de Montserrat a partir de Serra d’Or , i aleshores, d’acord amb el P. abat Cassià Just, vam convocar-hi la reunió. Pe nseu que hi vam pujar unes tres-centes persones, sense que la Guàr - dia Civil se n’assabentés. Anar en aquest lloc, en ple franquisme, era ficar-te en una ratera, perquè hi entres fàcilment, però, si et tallen la carretera, ja no en Rosa M. Puig Serra i Jordi Carbonell en un moment de l’entrevista FOTO : R.S. pots sortir. pool. Allà s’havia començat una etapa Beany va començar a afluixar les bom - De la reunió de Montserrat va sor - d’ensenyament de català, i hi vaig fer betes, una, dues, tres... Vuit bombetes tir-ne una declaració que tenia cinc de lector; primer que jo ja hi havia anat descargolades! «Però, escolti, com és punts. N’hi havia uns que eren inci - Joan Triadú, i abans de la guerra hi que fa el que diu el govern? —«Jo –res - dentals, sobre el procés de Burgos, i havia anat Ferran Soldevila, que va ponia ella–, contra el govern, sí que hi uns altres que eren deliberats, com escriure Hores angleses , un llibre de estic; però, contra el país, no!» La l’amnistia, la derogació del decret llei de memòries deliciós. A Anglaterra vaig diferència, doncs, entre el que és el bandidatge i terrorisme, l’abolició de la fer una gran quantitat d’amics amb qui govern i el que és el país m’ho va pena de mort, el restabliment de l’e - encara tinc relació a través de l’Anglo ensenyar una anglesa ignorant i reac - xercici de les llibertats democràtiques i Catalan Society, la primera societat d’es - cionària. Per això, recordo que un dia els drets dels pobles i les nacions que tudis catalans d’un país estranger. (jo encara era de Nacionalistes d’Es - formen l’Estat espanyol, incloent-hi el querra), quan el president de la Gene - dret d’autodeterminació. Aquests punts —¿Va ser important per a la vostra for - ralitat va entrar en un acte públic, jo són l’essència del que van ser els qua - mació, aquesta estada? Com viu un jove em vaig aixecar; aleshores, un senyor tre punts de l’Assemblea de Catalunya. de l’Espanya franquista la llibertat d’un que no esmento va quedar assegut al país europeu del tipus d’Anglatera? meu costat, i em va dir: «Jo per en —Com varen reaccionar les autoritats —Anglaterra va ser un país extraor - Pujol no m’aixeco.» Jo li vaig respon - franquistes i les forces policíaques? dinàriament formatiu per a mi en el dre: «Jo, per en Pujol, tampoc; però, —Aquella presència a Montserrat va ser sentit democràtic i en el sentit estricta - pel president de la Generalitat, sí!» d’una tensió extraordinària, rodejats per ment polític: el govern que aleshores Mrs. Beany m’havia donat una lliçó que la Guàrdia Civil; però, el document, el hi havia era el del bon temps del labo - em duraria tota la vida. vam escriure; jo mateix el vaig llegir, i va

38 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 AMICS I MESTRES ser aprovat en l’Assemblea. Mentres - —«Usted se cree que esto es la Jefa - presos perillosos. També hi vaig tenir la tant, l’abat parlava amb el ministre i el tura, pero esto es la cárcel. Ha caído en solidaritat del caporal de la galeria, que calmava. Varen tallar la comunicació de un pozo sin fondo y tiene la tapa era un català de Sabadell. Al final em Montserrat amb el Vaticà. Aleshores, encima; nadie oirá hablar más de van obrir un expedient i van cridar la l’abat els va dir: «Si no em torneu imme - usted.» meva dona per espantar-la. A la comu - diatament la comunicació amb Roma, Em van posar en una cel·la d’aïlla - nicació amb la família no ens deixaven invitaré la televisió alemanya, l’anglesa, ment. No em passaven el menjar que parlar: jo somreia perquè els de casa la francesa, la italiana...» Era una ame - em duien de casa (el de la presó no veiessin que tenia una moral bona; els naça, era prendre una posició de força, me’l podia prendre), no tenia comuni - demostrava que estava bé. Vaig i va aconseguir que el govern es com - cació amb ningú, hi feia un fred que començar a parlar –en català, és clar– prometés a no provocar cap repressió pelava. Com que era una cel·la de càs - i llavors van interrompre de seguida la sobre els reunits. tig, no hi havia llit (la tassa del vàter i comunicació i un altre cop em ficaren un petit lavabo i prou); no hi havia res en una cel·la incomunicat. Després em —Com es produeix, doncs, la vostra més, ni un lloc per a seure, res. Havia van fer un procés en una gran sala, amb detenció? —El dia de Nadal de l’any 70 vaig por - tar la Declaració de Montserrat a Lon - dres, on vaig parlar per la TV, i després a París. Un cop tornat a Barcelona, em van citar a la Via Laietana; jo era parti - dari, amb tot un grup, de no presentar- m’hi. Però, per majoria, van guanyar els qui volien presentar-se. Vaig decidir declarar en català (tenia tota la família i amics al darrere, fent-me costat). Em vaig presentar, doncs, a la Via Laie - tana: —«¿Cómo se llama usted?» —«Jordi Carbonell de Ballester.» —«Hable español, por favor.» —«Miri, entenc que els catalans tenim dret de parlar en català a Catalunya, i com que això no és un dret individual com aquesta americana, que em podria treure i la hi podria donar, sinó que és un dret col·lectiu, no hi puc renunciar, de manera que contestaré en català.» Tots els altres, que van contestar en castellà, van sortir; a mi, em van rete - Jordi Carbonell i Rosa M. Puig Serra en un moment de l’entrevista FOTO : R.S. nir exclusivament perquè contestava en català. Aleshores em van dur al soter - de posar els guants a terra per no seure una banderassa espanyola i el retrat de rani i em van començar a dir: a les rajoles i em cobria amb l’abric. La Franco (volien impressionar). Et veies a —«Usted no lo aguantará, porque esto cosa pitjor era que no tenia res per la cua dels violadors, dels lladres... Quan es insalubre y usted es viejo (jo tenia menjar, i havia de menjar! En aquestes em tocà parlar, digueren: —«¿Cómo se quaranta-set anys). situacions no tens altra alternativa per llama usted? —«Faci el que cregui, jo no cediré.» a defensar-te que dir-te: «Els estàs —«Jordi Carbonell de Ballester.» Em van fer la cigonya, m’amenaça - fotent, ja s’ho trobaran. Si em desmaio —«Yo le ruego, en virtud de algunos ven i em feien molta pressió psicolò - i caic aquí, ja vindran; ells seran qui que no entienden el catalán, que tenga gica. Jo responia: «L’americana la hi petaran.» Si comences a pensar: «Què usted la amabilidad de contestarnos en donaria, però, de parlar, ho faré en em passarà?», ja estàs perdut. I quan la lengua oficial.» català.» N’hi va haver un que era dels ja estava a punt de caure, quan ja no —«Jo els tinc tot el respecte; però, bons i va voler discutir, ell en castellà i podia més, s’obre la porta, i un pres mirin, si l’administració posa uns fun - jo en català; i aquest, al final, em va dir: comú em va entrar un pot de Cola-Cao cionaris que no entenen els adminis - —«Pero usted no tiene en cuenta el calent i galetes i em va dir: «Té, noi, ho trats, això és un problema de l’Admi - derecho de conquista.» necessites.» Era el qui feia de caporal nistració. Li suggereixo, senyor director, —«NO!, és clar que no: per això sóc de la galeria, un català. Havia sentit la que demani un traductor jurat i que aquí.» meva declaració en català, i, arriscant- tradueixi el que dic.» se, em va portar allò, cosa que em va —« ¡Vaya usted con Dios!» —Fins on van arribar les pressions? animar, sobretot per la solidaritat. Aleshores em van enviar a observa - —D’allà em van passar al jutjat, i del jut - D’allà vaig passar a la galeria on ció psiquiàtrica, només per haver con - jat a la presó. En arribar-hi em diuen: anaven els castigats, on retenien els testat en català. Després diuen que no

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 39 AMICS I MESTRES

hi ha hagut repressió contra la nostra donar la càtedra; això va ser l’any 76. pot ser que Espanya decideixi què hem llengua. A mi, aquestes mentides, no Com que entre Itàlia i Espanya no hi de fer nosaltres. No podem renunciar a me les poden dir! havia acord, es va haver d’al·legar que decidir el que hem de fer; no hi renun - jo era un perseguit polític. ciarem mai, jo no hi renunciaré mai! —Quina actitud tenien els altres pre - Feia classes sobre llengua i literatura sos? Entenien la vostra posició? catalanes; una part era dedicada a la cul - —Quina és la vostra posició sobre la —De les moltes coses que podria expli - tura catalana de tipus general, i una qüestió? Com hauria d’encaixar Catalu - car de la presó, en diré una de molt altra, al català a Sardenya. Això em féu nya en el context europeu? important, que m’ha marcat per a tota estar molt en contacte amb els sards i em —La meva posició sobre aquesta pre - la vida: els presos polítics que hi havia féu consultar molts documents catalans gunta és molt clara: volem el dret d’au - (sindicalistes, la majoria, i una bona part d’allà. Després (intervenint-hi els profes - todeterminació per aconseguir que dins castellanoparlants) van anar tots, un per sors Tavani, Sansone, Batllori, Boscolo, la Unió Europea siguem un Estat tan un, a fer cua al despatx del director per Puccini, Del Trepo, Barbaro...), el 20 de dependent de l’autoritat europea com demanar que deixessin anar el Jordi febrer del 78 va quedar constituïda l’As - ho siguin Itàlia, França, Espanya i Dina - Carbonell amb ells a la galeria. Ho sociazione Italiana di Studi Catalani, de marca, amb les mateixes llibertats, amb recordaré tota la vida. Ho van fer per - caire pluridisciplinari, la segona al món les mateixes capacitats, amb les matei - què sabien que a observació psiquià - després de l’Anglo Catalan Society. xes atribucions. L’autodeterminació que trica es podia passar molt malament. jo entenc significa la proposta democrà - Penseu que en els interrogatoris, fins —Vau ser un dels fundadors de l’As - tica d’un Estat propi que tingui les limi - i tot m’havien ofert de parlar en francès semblea de Catalunya, l’any 1971. Què tacions com els altres pobles de la unió en comptes de català. Però els vaig dir queda actualment del seu esperit? Europea, però també totes les llibertats que parlar en francès seria com insul - —L’Assemblea de Catalunya té un lle - que tenen. A Catalunya no li cal encai - tar el castellà, i que jo el respectava; gat de cultura política unitària, de xar a Espanya. Ara bé, Catalunya, men - que jo sols afirmava el dret dels cata - defensa dels drets de Catalunya res - tre sigui dins Espanya, ha de trobar-hi lans de parlar en català en el seu país. pecte a les agressions que vénen de el millor funcionament possible i el Al final, per un enfilall de cartes fora, que continua vigent i que entenc millor acord possible. rebudes de tot Europa, com a protesta que ha de ser fonamental en la reivin - pel meu empresonament, em tragueren dicació d’un nou Estatut i d’un nou —Què ha passat amb la idea de Països de la presó. finançament. Aquesta acció unitària ha Catalans? de tenir, a Madrid, el suport de totes les —Els Països Catalans no són una idea, —Quines activitats professionals vàreu forces democràtiques i ha d’utilitzar tots són la realitat històrica i actual d’una haver de fer aleshores? És cert que heu els mitjans que calgui, no sols els del nació que viu en un espai perfectament hagut de treballar en la clandestinitat? govern català, sinó els de totes les for - delimitat. Dintre d’aquest espai natural, —Com a processat, em vaig trobar al ces democràtiques. doncs, perfectament delimitat i enqua - carrer sense feina i amb una família per drat físicament, hi ha els Països Catalans, mantenir. Sort que, a l’any següent, a la —A parer vostre, s’han complert els els quals s’han trobat geogràficament, universitat em varen fer un contracte clan - punts fonamentals que es reivindicaven? físicament i espiritualment d’esquena a destí (sols per un any i únic a l’Estat espan - —Els objectius de l’Assemblea de Cata - la península Ibèrica. I, per on ens han yol), on constava que jo feia classes en lunya encara no s’han complert. Les vingut els atacs, ha estat per darrere, nom d’en Jordi Castellanos i de l’enyo rada consignes de llibertat, amnistia, Estatut per l’esquena, o pel nord. Si en mirem Montserrat Roig. Però, després, les por - d’Autonomia són una simplificació feta el mapa, veurem que hi ha un punt que tes m’eren tancades pertot arreu. per a les manifestacions. Hi ha un punt és el més vulnerable, aquell que es troba Sort que la meva muller treballava que procedeix del «Manifest de Mont - al centre del País Valencià, no pas a Cas - a la universitat. En aquells moments en serrat» que diu: «El restabliment provi - telló, ni a Elx, ni a Xàtiva. què tothom estava contra meu, em van sional de les institucions i principis con - Doncs, si tots els països tenen dret ajudar molt la Fundació Jaume Bofill i figurats en l’Estatut de 1932, com a de refer la seva realitat, pel mateix dret els amics de veritat. expressió concreta d’aquestes llibertats reivindiquem que els Països Catalans democràtiques a Catalunya i com a via puguin ser una realitat, no solament —Va ser quan vàreu decidir d’anar a Ità - per a arribar al ple exercici del dret d’au - física i cultural sinó també política. La lia? todeterminació .» Aquesta reivindicació Constitució espanyola és antidemocrà - —El professor de Roma, Giuseppe encara és plenament vigent; és el dret tica, perquè prohibeix la confederació Tavani, que és molt amic meu, va sug - que tenim els catalans d’existir i de deci - dels Països Catalans. Nosaltres els rei - gerir al professor Dario Puccini que pro - dir el nostre futur, sense limitacions ni vindiquem. posés a la Universitat de Càller de crear intervencions externes. una càtedra de llengua i literatura cata - Es parteix, lògicament, d’un dret —La realitat del català encara és lluny lanes. El raonament fou que un país inalienable: el dret a l’autodeterminació, d’ocupar el lloc que li pertoca. Com con - com Sardenya on la llengua catalana que el poble dels Països Catalans té per templeu el futur de la llengua? Què ha estat usada durant quatre segles, essència, reconegut internacionalment, podem fer els ciutadans? era convenient que en tingués un i que ningú no li pot prendre. És un —¿Hi ha algú que dubti que la llengua ensenyament. Es va convocar un con - dret que el nostre poble ha d’exercir que es parla a França no sigui el francès, curs, jo m’hi vaig presentar i em van pacíficament i democràticament. No o l’espanyol a Espanya, o l’italià a Ità -

40 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 AMICS I MESTRES lia, o l’alemany a Alemanya? Hi ha algú anys que és aquí i que continua parlant —Els joves entenen que no fa pas gaire, que en dubti? ¿No diu la Constitució castellà a casa seva, igual que han fet durant la dictadura, es negava, entre que a Espanya tothom té el deure de el Calders, l’Artís, l’Oliver quan han altres, el dret a la llengua i es torturava conèixer el castellà i el dret d’usar-lo? estat a l’exili. Dels vinguts ací, la pri - la gent. Vós mateix vau patir la repres - Doncs, no veig per quina raó, a Cata - mera generació a vegades no el parla, sió policíaca d’una manera molt dura. La lunya, als Països Catalans, la gent no però els fills d’aquests ja són catalans, transició potser ens ha fet massa des - hagi de tenir el deure de conèixer el i els néts ja la tenen com a llengua prò - memoriats? català i el dret d’usar-lo. Això no vol dir pia. Hi ha escoles on passa això, que al —Els joves són la gran esperança del que l’hàgim d’imposar a la gent que té pati es parla castellà. Ja sabem que el país. Un país que no té confiança en els una altra llengua. català no pot ser una llengua d’impo - seus joves és un país destinat al desas - Si nosaltres no hem renunciat a la sició, sinó que ha de ser la llengua de tre; no és veritat que els joves no tinguin nostra llengua quan hem sortit del país, funcionament normal d’un país. Si això aspiracions; en tenen moltes. Els joves no podem pas dir que els altres hi en tots els països del món funciona bé, no són el problema del país. La joven - renunciïn quan vénen aquí. Ara bé, si no entenc per quina raó no ha de fun - tut política de tots els partits és una gent vénen aquí, tenen el deure de conèixer cionar en el nostre. magnífica i d’empenta. Alguns ja han el català i el dret de parlar-lo. Amb qui s’ha de ser dur i a qui s’ha arribat a diputats i altres encara lluiten Jo visc en català. Sempre parlo en de fer el boicot és amb els senyors que a la base i defensaran allò que en aquest català als desconeguts, i la gran majo - etiqueten en castellà els productes, que país és irrenunciable, que és el seu dret ria em contesten en català, bo o dolent; fan les instruccions en castellà en els de viure en plenitud de país normal, en algun em contesta en castellà i jo ja medicaments, que posen en castellà les el món en què nosaltres ens trobem. l’entenc. Però hi va haver un taxista que em va dir que no m’entenia. Li vaig dir: —«Pari!, vostè no és competent per a fer un servei públic a Catalunya.» Ales - hores em va respondre: —«¿Y la bajada de bandera, qué? Tornant-m’hi: —«Vagi a cobrar a Salamanca!». Escolta!, això és la cosa normal. A veure si algú s’atre - veix a dir a França, a Anglaterra, a Ale - manya, a Itàlia, a la Conxinxina, que no entén la llengua del país. Això no és imposició!, això és la nor-ma-li-tat!

—Hi ha qui afirma que la persecució contra la llengua no ha estat tal. —En la transició hi va haver avenços, però és mentida que no hi hagi hagut repressió contra la llengua catalana: hi ha hagut una persecució sistemàtica, feta amb la intenció de fer desaparèixer normes de funcionament dels aparells. —Vós mateix vàreu pronunciar una el català. Sí senyor! Llegiu els llibres de Aquests han de ser castigats, perquè ho frase que ha esdevingut emblemàtica: Benet o de Ferrer i Gironès o feu parlar han d’escriure també en català; a part, «Que la prudència no ens faci traidors!» la memòria col·lectiva, l’experiència indi - que ho escriguin en tantes llengües com —La vaig pronunciar per primera vegada vidual de molta gent. Si el català no ha vulguin. Però, que ho escriguin en cas - l’Onze de Setembre de 1976. La prudèn - desaparegut ha estat per la tossuda tellà, francès, alemany, grec... i fins a cia és fonamental en la nostra política i voluntat dels catalans de mantenir-lo. vint llengües diferents, i que el català ho és en un país que ha de saber man - Aquesta voluntat continua existint, i això no hi sigui, això és vergonyós i il·legal, tenir-se. Ara bé, un país prudent no vol és el que en garanteix el futur. això és un insult; aquests senyors no pas dir un país que capitula contínua - compleixen la llei de política lingüística. ment, que s’ajup constantment. Hem de —La realitat és que recents estudis indi - Però, aquesta llei de política lin - ser un país lliure, en el qual la gent pugui quen que, malgrat que cada dia hi ha güística és un desastre: no té cap ele - viure en plenitud allò que és. més ciutadans que entenen el català, ment coactiu per a fer-la funcionar; una Si en les persones no hi ha cap uto - l’ús social disminueix. Aquests estudis llei que no té mitjans per a fer-la com - pia, aleshores no hi ha en elles la pos - afirmen que els nens i els joves parlen plir no és una llei; és un consell de sibilitat de viure plenament. Les utopies català a l’aula i castellà al pati i en el bones intencions. Tanmateix, si els qui són els únics objectius que es poden lleure. Quines mesures hauríem d’adop - no la compleixen poden no tenir càstig, convertir en una autèntica realitat. Si no tar per a fomentar l’ús del català? Què sí que podem aplicar avantatges espe - tens cap on anar, no aniràs mai enlloc. penseu de les sancions? cials als qui la compleixen. Ja veuries Si et marques un objectiu utòpic, és pos - —L’acció s’ha de fer damunt els pode - com al cap d’una temporada els qui no sible que no l’aconsegueixis, però ten - rosos, no sobre el pobre desgraciat que la compleixen la complirien (avantatges deix-hi!, avança-hi! Avançar!, que m’a - acaba d’arribar ni sobre el qui fa vint fiscals o del tipus que siguin). grada!, aquesta paraula. ¨

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 41 AMICS I MESTRES El Quim Pomares que vaig conèixer

AGUSTÍ BARRERA I PUIGVÍ

En el número 46 de LLENGUA NACIONAL es reprodueix l’e - motiu parlament de comiat que, amb motiu del seu tras- pàs, pronuncià el seu –i nos - tre– amic, en Josep Espunyes. Jo m’hi voldria afegir fent algunes consideracions sobre la personalitat d’en Quim Pomares (1924-2004), model de patri o ta abnegat, sempre al servei de Catalunya.

uan el pas dels anys i dels desen - Salvat, com a bon amic dels amics em a la classe de català, baixaren i s’en - ganys ha tenyit amb un polsim facilità la possibilitat de col ·laborar en frontaren amb els energúmens, els Q blanc de neu els meus cabells, el Salvat-4, que era en català, en la quals, després d’haver fet el seu fet, és quan els records de la joventut es redacció d’un bon gruix de biografies marxaren sense ésser molestats per la fan més evidents, és com una contra - de científics i també d’alguns polítics policia que era allà prop. posició entre la brega dels anys joves i tot just sortits de la transició. En Quim Pomares deixà el conreu la necessitat de pau de la vellesa. En Quim Pomares és el paradigma de la seva especialitat, la química, i, per Un dels elements més dolorosos de d’aquells patriotes anònims que mai no militància patriòtica, es dedicà a l’es - la vellesa és el traspàs de les persones surten amb noms i cognoms en la histò - tudi de la llengua catalana i a treballar que has estimat o admirat. Com els ria, però, gràcies a l’esforç i al sacrifici com a professor de català i com a cor - arbres a l’hivern, veus l’escampadissa dels quals la nostra nació ha pogut sub - rector. Formà part d’aquell estol de de fulles dels amics que et precedeixen viure a totes les maltempsades i torbo - correctors que ben segur que contri - en el gran pas cap a l’inconegut. Una nades de la història. buïren a salvar-nos els mots; em refe - doble sensació de dolor i de tristesa Fou protagonista d’un fet que reflec - reixo als benemèrits: Eduard Artells, els m’ha produït la mort de l’amic, Quim teix d’una manera prou precisa la seva meus amics i amics de tothom de l’En - Pomares. personalitat. Per tal de millorar el seu ciclopèdia, en Bartomeu Bardagí, l’Al - Jo vaig conèixer en Quim Pomares coneixement del català, assistia a les fons Tarrida, maridat amb la patriota i a començaments dels anys seixanta, classes per a professors que el mestre resistent Teresa Aymeric, la Roser Lator - quan tots dos militàvem en el Front Eduard Artells impartia en el Centre d’In - re, que prossegueix amb una fidelitat Nacional de Catalunya ( FNC ); ell hi entrà fluència Catòlica Femenina ( CICF ). El dia encomiàstica les seves classes de català en 1957. De la seva personalitat, sem - 28 d’octubre de 1965, el pare Evely, un a la Universitat de Prada; tots ells han pre em cridà l’atenció tant el seu caràc - frare belga, feia, als baixos del CICF , una estat fidels soldats de la Pàtria, i sovint, ter bonhomiós com la seva voluntat conferència que duia per títol Una reli - amb el seu exemple i consells gramati - patriòtica de servei, és a dir, que sem - gió per al nostre temps; un grup de cals, ens han ajudat a l’aprenentatge pre estava a punt per a ajudar en qual - Guerrilleros de Cristo Rey entraren al de la llengua. sevol tasca en defensa de Catalunya. local i començaren a fer destrosses i a Amic Quim, a tu que has sentit la En Quim Pomares, quan treballava colpejar els assistents. En sentir la cridò - crida de la terra i l’has seguida, que la com a corrector de català a l’editorial ria, en Quim i un seu company, que eren terra et sigui lleu, i fins a sempre. ¨

42 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 AMICS I MESTRES Lluís Carulla i la nostra llengua

JOSEP M. A INAUD DE LASARTE

Lluís Carulla i Canals és una de les persones que més han fet per ajudar la promoció de la llengua i de la cultura de Catalunya

elebrem el centenari de la nai - pesa per la dictadura xença de Lluís Carulla i Canals, del general Primo de C una de les persones que més han Ri vera. Durant els fet per ajudar la promoció de la llengua anys de la negra nit i de la cultura de Catalunya. Havia nas - del franquisme aju- cut l’any 1904 a la casa pairal de l’Es - dà les classes clan - pluga de Francolí, però ben aviat es destines de català, traslladà a Barcelona, on va cursar la un episodi de la nos - carrera de Dret. Tenia el propòsit de ser tra història contem - notari, però la guerra de 1936 el va porània que avui pot Lluís Carulla i Canals portar a fer altres activitats i, amb els semblar in creïble per anys, arribà a ser un gran empresari, a les no ves generacions. Va tenir al cos - Lluís Carulla i Canals morí a Barce - creador de Gallina Blanca, d’Avecrem i tat persones fidels que l’assessoraren lona l’any 1990. Havia pogut veure de la multinacional Agrolimen, esta - en tot moment: Joan Triadú, Josep Tre - recuperada la Generalitat de Catalu - blerta arreu del món. Tanmateix, no moleda, Enric Gual, Andreu Morta. I, nya, però no abandonà el suport entu - oblidà mai les arrels catalanes, i, a l’es - sempre, la comprensió de la família. siasta a la seva llengua i al seu país, i til dels mecenes nord-americans, va Conscient que Catalunya arribava els llegà una ferma promesa de conti - crear una fundació, que dedicà a la molt més enllà de Barcelona, va crear nuïtat: la Fundació Jaume I, que pro - memòria del rei Jaume I i que ha aju - Cultura en Ruta i el popular Bibliobús, longa el seu exemple i que seria just dat la cultura catalana en els moments un autocar que portava llibres i discos que avui portés el seu nom. ¨ difícils. Va ser un dels impulsors d’Òm - catalans arreu dels nostres pobles i nium Cultural, creà els Premis d’Honor comarques, des de Salses a Guarda - Jaume I i cada any, per Nadal, enviava mar. Ajudà, discretament, que els pri - una popular nadala que ajudà a difon - mers llibres escolars en català tin - dre temes diversos de la cultura cata - guessin un preu igual al dels llibres en lana. Amb els recursos que generava la castellà. Quan se celebrà l’Any Fabra, nadala va dotar els premis Baldiri Rei - en 1968, va finançar un centenar de xac, dedicats a l’escola catalana, una medallons amb el retrat de Pompeu fórmula innovadora que agermanava Fabra per a fer-ne obsequi a totes autors, subscriptors, mestres, escoles i aquelles entitats que els volguessin alumnes en una impressionant trama col·locar en homenatge al Mestre. de persones compromeses en la crea - Impulsà la revista infantil Cavall Fort i ció d’una autèntica escola catalana. dedicà una de les seves nadales a Avui el voldríem recordar en les homenatjar Pompeu Fabra, com a pàgines de la nostra revista com un record permanent. I encara va crear ferm defensor i entusiasta difusor de la un premi anual, dedicat a enaltir la llengua nacional. unitat de la llengua catalana, amb el Ja des de jove havia creat una nom del gran filòleg i patriota Sanchis revista local, El Francolí , que va ser sus - Guarner.

LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 43 AMICS I MESTRES En el centenari de Josep Miracle

DAVID PAGÈS I CASSÚ

Català... i Pompeu Fabra, de qui fou alumne, col·labora - dor i continuador de la seva ingent obra. Dels seus molts altres vessants a què ens podríem refe - Josep Miracle rir, n’hi ha dos que volem fer observar especialment: la de director literari de l’editorial Selecta, en els anys de la difí - cil postguerra, i la de dinamitzador de moltíssims actes en l proppassat 9 de gener vam commemorar el centenari l’univers de la cultura popular. del naixement del lingüista i escriptor barceloní Josep Josep Miracle va ser sempre un intel·lectual convençut E Miracle i Montserrat. dels valors culturals i socials de la sardana. I aquest conven - L’obra de Miracle se sustenta damunt tres pilars de natu - ciment es traduí en moltíssims treballs i activitats. Els seus ralesa perenne, que són el pedagògic, el constructiu i el llibres Nostra dona la sardana (1929) i Llibre de la sardana patriòtic. D’aquesta condició no en va ésser aliena l’entre - (1953) han estat tinguts en compte per molts estudiosos de vista, orientadora i positiva, que de molt jovenet, quan només la nostra dansa nacional. Va ser l’autor del Missatge al món tenia setze anys, va tenir amb Josep Maria Folch i Torres, que sardanista (1966), un fragment del qual no ens podem estar llavors es trobava al cim de la seva carrera. de transcriure en aquest escrit: La petjada que Miracle va deixar en el món de la llengua «Vet ací per què avui és perceptible en tot el món el ritme de la Sardana, i de la literatura catalanes fou ampla i profunda. Autodidacte ni més ni menys com si l’univers en pes bategués amb un sol cor, i aquest i treballador incansable, ens deixà una extensa bibliografia. cor glatís per un sol ideal de confraternitat, de pau i de justícia.». La seva obra filològica, que ha tingut una influència decisiva en diverses generacions de professionals de la llengua, conté, Ens plau de transportar a aquestes ratlles la dedicatòria entre altres títols, la influent Gramàtica catalana (1938), el –ben reveladora i ben entranyable– que Miracle va escriure popular Diccionari català-castellà (1969), el Diccionari nacio - en el llibre Mestres i amics (1985), dedicat als qui tingueren nal de la llengua catalana (1993). per a ell aquestes dues condicions alhora. Diu així: Les seves inquietuds el van portar, també, a fer incursions «A tots els nois i a totes les noies de Catalunya, perquè aprenguin a conèi - en el teatre, en la novel·la i en el conte; però va ésser en el xer els seus grans homes, i a estimar, com ells, la seva terra.» camp de la biografia on aconseguí un altíssim reconeixement. La seva obra com a biògraf és extraordinària; i ho és per l’e - Aquest any 2004 ens ofereix una magnífica oportunitat xigència i pel sentit de responsabilitat amb què tracta aquest per a acostar-nos a la figura de Josep Miracle: per a conèi - gènere i, alhora, per la humanitat i per l’aprofundiment psi - xer la seva obra, per a manifestar-li el nostre agraïment i per - cològic amb què sap acolorir els seus personatges: Jacint Ver - què continuïn fructificant les llavors que, amb laboriositat i daguer, Àngel Guimerà, Josep Maria Folch i Torres, Víctor estima, va sembrar en el camp de les nostres lletres. ¨

44 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 bibliografia

que va escriure en el diari El tima, i que per a enfortir-la és Josep Maria Matí el 31 de juliol de 1931, en L’autoestima primordial que aconseguim més què exposa amb convicció rao - àmbits d’ús social per al català, Capdevila. nada que l’Estatut no és de dre - dels catalans mitjançant l’activisme polític. Ideari i poètica tes ni d’esquerres, sinó de tots Francesc Roca, professor de els catalans. Afirma també que Política Econòmica de la Univer - convé que l’adhesió sigui mas - sitat de Barcelona, també desfà siva i al mateix temps represen - tòpics, en aquest cas els que tativa de tot el ventall ideològic apareixen en llibres d’història i de Catalunya. Després d’invocar en geografies en contra del els moments històrics que es «model català» i que segueixen viuen, fa una crida a la unitat els tòpics generats per la histo - dels catalans. riografia espanyola sobre la En l’any 1939, Capdevila burgesia catalana, la industria - anà a l’exili, primer a Bierville lització a Catalunya, el creixe - (França) i al cap de poc temps a ment produït suposadament Colòmbia, on pogué fer classes gràcies a la immigració, etc. a la Universitat de Popayán i al Quim Gibert, psicòleg, Col·legi Oficial de Cali. En 1965 explica que els fets del passat, a tornà a Catalunya. partir de 1714, són constants Josep Maria Capdevila fou humiliacions morals per als Joan Carreres i Péra, un home preocupat per desper - Diversos autors, catalans; això, unit a la Josep Maria Capdevila. tar en el ciutadà l’interès envers L’autoestima dels catalans. impotència que provoquen, ha Ideari i poètica, el llibre i divulgar la bona litera - Un valor per a recuperar, anat generant amb el pas del Publicacions de l’Abadia de tura. Això el va portar a escriure Editorial Pòrtic, temps actituds submises, pors i Montserrat, nombrosos llibres antològics, Barcelona 2003. susceptibilitats, i ha fet que la entre els quals ens plau de des - nostra autoestima com a poble Barcelona 2003. tacar Les cent millors poesies hagi quedat molt malmesa. Les líriques de la llengua catalana quest llibre és un recull contínues discriminacions, (1925) i Presència de Catalunya: d’assaigs breus sobre els menyspreus, etc. contra la nos - osep Maria Capdevila i el paisatge català a través dels A motius que provoquen la tra llengua i contra qualsevol Balançó (Olot, 1892 - Ba- seus poetes (1938), que va ser manca d’autoestima dels cata - signe de catalanitat dificulten nyoles, 1972) va ésser un editat per la Conselleria de Cul - lans, escrits per sis personalitats que la nostra autoestima J rellevants de diversos àmbits de destacat periodista, escriptor i tura per a alimentar l’esperit millori; per això, cal obrir nous crític noucentista que tenia, dels soldats que lluitaven en el la nostra cultura. Els autors, debats que sensibilitzin i des - com molt bé ha escrit el profes - front. El llibre no és signat, però alhora, aporten arguments que pertin la nostra societat. sor Jordi Castellanos, «una clara la tria dels autors i dels textos, poden contribuir a augmentar- Víctor Alexandre, periodista consciència que la seva forma - els quals concorden perfecta - la. Toni Strubell i Trueta, profes - i escriptor, denuncia l’alliçona - ció no era de lluïment personal, ment amb els criteris estètics i sor de Filologia Anglesa a la ment espanyolitzador subliminal sinó de servei col·lectiu». literaris de Capdevila, donen Universitat de Deusto, ens fa dels nostres mitjans de comuni - A la biografia existent de prou motius perquè Carreres reflexionar sobre la idea que, cació, la displicència de Catalu - Maurici Serrahima ara hi hem confirmi l’autoria d’aquest. per augmentar l’autoestima nya, la manca de compromís, d’afegir, amb gran satisfacció, Així Joan Carreres ens pre - col·lectiva, al nostre país hi etc. Tal com diu l’autor, cal una l’estudi global que Joan Carre - senta aquest magnífic treball, i calen mites propis, com també alta dosi d’autoestima per a ras ha dedicat a Capdevila, que ho fa després de molts anys potenciar la imaginació, la sen - lluitar contra l’espanyolització completa no solament alguns d’estudi de l’obra de Josep sibilitat i els referents catalans dels mitjans i contra l’autoodi capítols de la vida d’aquest, Maria Capdevila i d’ordenació (en esports, música, cinema...) i que creen. sinó també un dels aspectes del seu arxiu, cosa que li hem difondre sense complexos i amb El llibre es clou amb un inte - més destacats de la seva perso - d’agrair profundament. Tant de emoció encomanadissa els nos - ressant recull d’evidències a nalitat: els pressupòsits filosòfics bo que serveixi perquè Capde - tres esdeveniments. càrrec de Toni Strubell, una i crítics en els quals es basa la vila retorni definitivament dels Jacint Ros i Ombravella, sèrie de greuges contra els nos - seva obra, i les reflexions sobre seus exilis: l’exterior i catedràtic de Política Econòmica tres referents, apareguts sobre - la crítica. l’interior. ¨ de la Universitat de Barcelona, tot en mitjans de comunicació. Rere l’estudi de la seva DAVID PAGÈS desmunta tota una sèrie de Tot plegat, aquest llibre és figura i la seva obra hi ha mol - tòpics creats al llarg dels anys al un bon recull d’arguments per tes de les pàgines que van teixir voltant dels catalans des del a conscienciar-nos dels atacs la Catalunya del segle XX : la punt de vista econòmic, segons que se’ns infringeixen, per a història dels intel·lectuals cris - els quals som gasius, insolidaris, reflexionar-hi i per a intentar tians catalans, la crònica del individualistes, materialistes, augmentar el nostre nivell d’au - millor postnoucentisme, la explotadors comercials d’Es - toestima col·lectiva i fer que riquesa periodística dels anys panya... Ros explica l’origen ens interessem, ens enorgullim i vint i trenta, el trasbals de la d’aquests retrets menyspreadors ens emocionem amb tot allò guerra, la història de l’exili, la i falsos i diu quina és la realitat que ens identifica i ens repre - represa del país... que pretenen ocultar. senta com a nació. Per a acon - Respecte al pensament polí - Bernat Joan, doctor en Filo - seguir, en definitiva, que ens tic de Capdevila, ens permetem logia Catalana, ens explica que sentim membres d’un país nor - de fer referència, per l’interès i la llengua, com a element d’i - mal. la vigència que té, a un editorial dentificació col·lectiva, té una gran importància en l’autoes - ANNA PORQUET I BOTEY 45 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004 45 bibliografia

tantiu que designa l’acció, però l’anterior sobre el model de generalment en femení: errada, llengua que calia fer servir en ferida, patinada ... Són incorrec - els mitjans de comunicació. tes la major part de participis Malgrat que alguns dels masculins ( escanejat, premsat, punts que tracta en aquests sagnat ...), per als quals hauríem tres documents, puguin resul - de fer servir altres solucions tar obvis al lector ja iniciat en la (escaneig, premsada, sagna - sociolingüística del nostre país ment.. .). –cal recordar que van adreçats Molts verbs acabats en -ejar , a públic de fora de Catalunya–, d’aparença ben catalana, són en és destacable la claredat d’ex - realitat un castellanisme. De la posició i la capacitat de síntesi mateixa manera que de pedalear de què fa gala l’autor. i telefonear en català en diem A continuació, el llibre pedalar i telefonar , de mots com inclou un text publicat en Xavier Rull, escanejar, formatejar i saborejar Joan Solà, 1996, on l’autor explica d’una La formació de mots , n’hem de dir escanar, formatar i Ensenyar la llengua, manera breu i entenedora els Eumo editorial, assaborir. En canvi, quan el Ed. Empúries, aspectes més importants de la Vic 2004. sufix -ejar té un significat d’im - Barcelona 2003. situació de la llengua cata - perfectivitat o iterativitat és lana, dels quals destaquen correcte ( fosquejar, martellejar... ). fonamentalment tres eixos ctualment, com ja sabem, També se’ns ensenya a usar l llibre que ara ens temàtics: el debat sobre la un dels problemes de la els sufixos adequats en funció ocupa és un interessant qualitat de la llengua, l’ús i les A llengua catalana és la del que volem expressar: en les E recull de textos de l’au - possibilitats de futur. completa supeditació a altres magnituds físiques cal distingir tor, publicats entre 1992 i El capítol següent, nova - llengües dominants com la cas - alçària, alçada, altura, altitud, 2003, que tenen com a fil ment en castellà, és un docu - tellana i l’anglesa, de tal manera alt; o bé amplària, amplada, conductor la situació actual ment publicat en 1999 Marc que la capacitat d’innovació amplitud , ample. de la llengua catalana, analit - Ruiz-Zorrila i Cruzate (ed.), s’està perdent. Això es nota molt Creiem que aquest llibre zada des del prisma d’algú Rúsia [sic] i Catalunya. Prime - en el camp del lèxic, tant en la l’haurien de tenir molt en que estima de veritat la nos - res Jornades de Cultura Cata - introducció d’estrangerismes compte els periodistes, ja que tra llengua, però, alhora, amb lana a Sant Petersburg 1-5 innecessaris com en l’adaptació sovint són els qui, influïts pel la dosi de professionalitat i abril de 1996 , Barcelona: d’aquests estrangerismes (gran castellà o l’anglès (moltes de les rigor que es pot demanar a Generalitat de Catalunya, on part dels quals agafen la fonètica notícies que arriben a les redac - un especialista en la matèria l’autor destaca la singularitat i grafia estrangera). Però sobre - cions dels diaris són directament com és el doctor Solà. d’una llengua, la catalana, tot es nota en el desconeixement traduïdes d’aquestes llengües), Els primers tres docu - que ha estat capaç de sobre - dels mecanismes de què disposa posen de moda un mot que con - ments són diferents interven - viure en unes circumstàncies la llengua per a crear noves travé els límits de la tradició cions seves en actes realitzats especialment desfavorables paraules que siguin una alterna - catalana de derivació. Això passa lluny de Catalunya. El primer, que han fet que sociolingüis - tiva a la introducció d’estrange - sovint amb el sufix -al , usat abu - íntegrament en castellà, tes d’arreu s’hagin interessat rismes. Així, s’admeten nous sivament per influència de correspon a la taula rodona vivament pel nostre cas. estrangerismes sense cercar-hi l’anglès. Així, han aparegut La oficialidad de las lenguas A continuació, l’autor hi una alternativa catalana o bé es nombroses paraules que en minoritarias en la Europa del inclou una conferència seva formen nous mots incorrecta - català, si no hi hagués hagut la 92 , celebrada a la Universi - pronunciada l’any 2000 en el ment, és a dir, sense tenir en influència de l’anglès, no se’ns dad Complutense de Madrid marc de les XIII Jornades de compte les regles tradicionals de hauria acudit mai de contruir l’any 1991; i l’autor hi exposa Sociolingüística de la Nucia i formació de paraules en català. amb aquest sufix: comunicacio - la seva visió sobre la situació publicada a Alacant en el Per tal d’evitar això, és important nal, conversacional, derivacional, del català en l’Europa de 2002, on descriu la situació que els catalans coneguem quins disposicional, presentacional... l’any 1992. En el següent — de les diferents llengües que són els mecanismes de què dis - Per tant, La formació de també en castellà—, que conviuen a la ciutat de Los posa la nostra llengua per a mots l’haurien de tenir en correspon a una conferència Angeles. El text sembla sug - crear noves paraules, sense compte els filòlegs, els científics, pronunciada a la Catholic gerir al lector certs possibles haver-nos de supeditar al que els periodistes, els ensenyants i, University of America de paral·lelismes entre la subordi - fan altres llengües. en general, totes aquelles perso - Nova York en 1994, exposa nació que pateix el castellà als La formació de mots , per nes que fan servir la llengua diferents aspectes de la situa - EUA i la que suporta el català tant, és una obra extremadament catalana. De fet, m’he limitat a ció del català de l’època i, a casa nostra, tot i que no ho necessària, que cobreix un buit comentar alguns dels nombrosos finalment, en el tercer, publi - fa d’una manera explícita. existent en aquest camp. En el lli - sufixos explicats en el llibre (per cat dins Actes del Vuitè Els darrers documents són bre se’ns detallen les normes d’ús a formar adjectius, noms, verbs, Col·loqui d’Estudis Catalans a un breu recull d’articles dels de cada sufix, amb les justifica - gentilicis, augmentatius i diminu - Nord-amèrica l’any 1995, que Joan Solà publica setma - cions pertinents (diferenciant-les, tius, femenins i masculins, noms aborda les discussions sobre nalment al suplement de cul - si convé, de les que regeixen en col·lectius...). Esperem que el futur de la llengua catalana tura del diari Avui , entre els castellà) i una generosa exemplifi - aquest llibre faci que, a partir i es refereix, entre altres quals es troba una agra polè - cació de mots on els sufixos són d’ara, els neologismes es formin temes, amb un rigor extraor - mica que va mantenir l’autor emprats, correctament o incorrec - d’acord amb els mecanismes que dinari i d’una manera molt amb Jesús Royo, arran de la tament. Vegem-ne exemples: el català té i no supeditant-se succinta, a la polèmica que hi publicació del llibre Argu - En català el participi de pas - sempre a models estrangers. ¨ va haver a començaments ments per al bilingüisme .¨ sat es pot habilitar com a subs - d’aquella dècada i a finals de DAVID CASELLAS JORDI SEDÓ 46 46 LLENGUA NACIONAL - núm. 47 - II trimestre del 2004

INFORMACIÓ I RESERVES MERIDIÀ VIATGES, S.A. EXCLUSIVAMENT A: C. Indústria, 34 08025 BARCELONA C/e: [email protected] Tel. 93 458 55 56 / Fax 93 458 73 31