Del Hospital Al Balneario: Arquitecturas Para Tratar Y Prevenir Las Enfermedades Andrés Martínez Medina 57

Turisme, Gastronomía, Oci i Salut als municipis valencians: Una Perspectiva Històrica

Seminari d' Estudis sobre la Ciència

Mercedes Pascual Artiaga Josep Xavier Esplugues i Pellicer María Eugenia Galiana Sánchez Eva Trescastro López Josep Bernabeu - Mestre (Editors)

Imatge de l’ Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig

Sant Vicent del Raspeig 2012 Col·laboren:

AYUNTAMIENTO DE SAN VICENTE DEL RASPEIG

Grupo Gadea de Investigación Universidad Miguel Hernández y Universitat d'Alacant Programa Prometeo de la Generalitat Valenciana (2009/122)

Edita: Seminari d'Estudis sobre la Ciència ISBN: 84-695-6635-0 ISBN: 978-84-695-6635-0 Impressió: Industrias Gráficas Elull, S.L. ÍNDEX

ÍNDEX

PRESENTACIÓ 1. Las relaciones entre turismo y salud como construcción histórica Enrique Perdiguero-Gil 13

2. La costa valenciana com a estació hivernal. Medicina, clima i medi ambient a les acaballes del segle XIX Josep L. Barona Vilar; Joan A. Micó Navarro 41

3. Del hospital al balneario: arquitecturas para tratar y prevenir las enfermedades Andrés Martínez Medina 57

4. El balneari de Benimarfull durant els segles XVIII i XIX a través de l'obra de Madoz complementat amb els tractats d'hidrologia mèdica de l'época Amparo Marco Torres; Empar Sanz Marco 105

5. Los baños de mar y el turismo litoral desde la perspectiva urbanística: el paradigma de Benidorm Jose Luis Camarasa Garcia 131

6. Salut, banys de mar i el primer turisme de litoral a la futura Costa Brava Laura Francès San Martín; Josep M Comelles Esteban; Sílvia Alemany Nadal 153

7. De balneari a hotel: el turisme gandià entre 1894 i 1959 Jesús E. Alonso i López 177

8. El drama de las fertilidades inertes María Elia Gutiérrez Mozo 195 ÍNDEX

9. Mercats municipals: de símbols de la higiene d'aliments a espais d'oci Mireia Alonso-Monasterio; Ximo Guillem-Llobat 221

10. Nutrició i salut en els textos de gastronomia alacantina: l'obra de José Guardiola Ortíz (1872-1946) Josep Xavier Esplugues i Pellicer; María Eugenia Galiana Sánchez; Mercedes Pascual Artiaga; Eva Trescastro López i Josep Bernabeu-Mestre 241

11. La farmaciola femenina amagada a la jardinería popular dels pobles valencians l'Alcoià-Comtat Vanessa Martínez-Francés; Segundo Ríos Ruiz; Jorge Juan Vicedo 265

12. Bases ambientals per al foment de les iniciatives d’ oci i turisme de muntanya en el municipi d’ Onil (Alacant) Jorge Juan Vicedo; Segundo Ríos Ruiz; Vanessa Martínez Francés, Gisela Díaz Espejo 289

13. Cos, oci i saliut al naturisme integral de la joventut obrera alcoiana (1900-1939) Josep Maria Roselló i Castellà 307

14. La higiene del ocio: las inspecciones de los farmacéuticos titulares en salas de espectáculos de los municipios valencianos (1954) Isabel Castelló Botía 333

15. Aproximació a les malalties de Francesc de Borja (1510-1572) Francesc Devesa i Jordà 351 PRESENTACIÓ

PRESENTACIÓ

El volum que el lector te a les seves mans, inclou bona part de les ponències i comunicacions que van ser presentades i debatudes a les VII Trobades sobre Salut i Malaltia als Municipis Valencians que va acollir Sant Vicent del Raspeig, en maig de 2011. En anteriors Trobades van estar plantejades qüestions de caràcter més institucional, com ara el desenvolupament que tingueren tots aquells aspectes relacionats amb la higiene i la salubritat, les iniciatives en el terreny de la beneficència i la sanitat, la salut mediambiental, o les respostes de caire social que van suscitar els problemes de salut i els episodis de malaltia, a més de la dedicada al àmbit de la salut rural, l'alimentació i l'etnobotànica, i que va servir de homenatge a la figura i l'obra de Joan Pellicer Bataller. En aquesta ocasió, la temàtica central ha girat al voltant del turisme, la gastronomia i l'oci. Es tracta de tot un conjunt d'activitats que des de sempre han estat objecte d'anàlisi des de la perspectiva sanitària, i que en el cas valencià va ser abordada pels higienistes decimonònics que destacaren la condició d'estació hivernal de molts indrets i ciutats, a més de valorar l'activitat balneària, la pràctica esportiva, els moviments naturistes, l'excursionisme, l'atractiva gastronomia i l'emergència del fenomen turístic. Les quince contribucions que configuren la monografia permeten aprofundir en moltes d'aquelles qüestions, tot i destacant les que tenen a la hidroteràpia com a principal referent. El treball d'Enrique Perdiguero Gil ens proposa recórrer a les ciències socials i a la història per a comprendre les claus de la relació actual entre oci, turisme i salut. Josep Lluis Barona Vilar i Joan Micó Navarro, duen a terme una anàlisi del determinisme climàtic com a ideologia sanitària, a partir de l'aparició del concepte d'estació hivernal en diversos textos valencians de finals del segle XIX. Per la seua part, Andrés Martínez Medina aborda les relacions entre arquitectura i medicina en matèria d'hospitals i com es va evolucionar, fent servir TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA exemples valencians, des de les arquitectures per a curar malalties, fins a l'aparició dels balnearis i el vessant preventiu que dominava la proposta. El cas particular del balneari de Benimarfull es abordat per Amparo Marco Torres i Empar Sanz Marco, a partir de les informacions recollides en el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz. Els banys de mar i el turisme litoral apareixen com a fil conductor en tres de les contribucions. La signada per José Luís Camarasa García, intenta contextualitzar històricament el conegut com a paradigma Benidorm, a partir de l'anàlisi de les relacions entre el model de desenvolupament turístic i el model urbanístic. El treball de Laura Francès San Martín, Josep María Comelles Esteban i Silvia Alemany Nadal, referit al cas de la Costa Brava, ens apropa a l'ús que feia, tant la població local com la forana, dels banys de mar, a partir de les informacions proporcionades per les cròniques periodístiques, les topografies mèdiques i la història oral. Per la seua part, Jesús E. Alonso López, repassa la tradició dels banys de mar que existia en Gandia des de 1830 i les transformacions que va patir de la ma del desenvolupament turístic i urbanístic. La transformació dels espais arquitecturals i dels seus significats en relació amb la salut i la malaltia, està present en dos dels treballs. Maria Elia Gutiérrez Mozo aborda, en el cas de les clíniques dedicades al tractament de la infertilitat, la capacitat d'adaptació de l'arquitectura per a respondre als nous reptes i a les necessitats que plantegen els seus usuaris. Mireia Alonso-Monasterio i Ximo Guillem-Llobat, des del diàleg entre el historiador de l'alimentació i la investigadora en la gestió recreativa del patrimoni, analitzen la reconversió dels mercats municipals, en passar de símbols de la higiene de l'alimentació a espais d'oci. La cultura popular i la seua relació amb la salut i la malaltia està present en tres de les contribucions. El treball de Josep Xavier Esplugues, María Eugenia Galiana-Sánchez, Mercedes Pascual Artiaga, Eva Trescastro López i Josep Bernabeu- Mestre, mostra l'interès que pot tenir la recuperació de les tradicions culinàries, a través de l'anàlisi de l'obra de l'advocat i gastrònom alacantí José Guardiola Ortíz (1872-1946). Vanessa Martínez-Francés, Segundo Ríos Ruíz i Jorge Juan Vicedo ens apropen, a través de la mirada etnobotànica, al món de la jardineria popular valenciana i a la utilitat medicinal-cultural que ha proporcionat aquest PRESENTACIÓ saber empíric. L'altre treball signat per aquests autors, i al que es suma Gisela Díaz Espejo, s'ocupa d'analitzar per al cas del municipi d'Onil, les possibilitats que poden oferir els recursos mediambientals en el desenvolupament de les activitats d'oci i turisme rural. Per la seua part, Josep María Roselló i Castellà, ens apropa a la cultura naturista integral de la joventut obrera alcoiana de les primeres dècades del segle XX i com s'abordaven les relacions entre cos, oci i salut. La higiene de l'oci es l'objectiu del treball que signa Isabel Castelló Botía, en analitzar, a partir de la memòria que va enllestir la Inspecció Provincial de Farmàcia en 1954, l'estat higiènic i sanitari de les sales d'espectacles dels 195 partits farmacèutics de la província de València. La monografia es completa amb l'aportació de Francesc Devesa i Jordà i la seua aproximació a l'estat de salut i les malalties que va patir un personatge com Francesc de Borja (1510-1572). Confiem que la lectura del llibre ajude a conèixer millor la història de la salut i la malaltia als municipis valencians, la diversitat de factors i circumstàncies que determinen aquell binomi, i que permeta obrir noves línies de treball i recerca. Per a finalitzar aquesta presentació, donem les gràcies a l'Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig per la seua generositat i col·laboració, tant en l'organització de les Trobades com en l'edició de la monografia, i en particular a la Regidoria de Sanitat i Consum. També cal agrair al Cercle d'Estudis Sequet però Sanet la seua participació en l'exposició que va acompanyar les Trobades, i la iniciativa d'editar l'obra col·lectiva: Aura Murcia, Federico et al Salud y medicina popular en Sant Vicent del Raspeig (Colección Plecs del Cercle, número 52), 2011. Campus de la Universitat d'Alacant, Sant Vicent del Raspeig, abril de 2012. LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 13

LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA

Enrique Perdiguero-Gil Profesor Titular de Hª de la Ciencia Universidad Miguel Hernández [email protected]

RESUMEN Ocio, turismo y salud son realidades relacionadas entre sí en torno al uso de espacios donde se pretende curar o aliviar las enfermedades. Estos espacios turísticos se constituyen como polos de atracción para cientos de miles de personas a lo largo de todo el mundo. Para comprender las claves de la relación actual del ocio, el turismo y la salud es preciso, sin dejar de lado los estudios provenientes de la medicina científica-occidental sobre el poder sanador de los aires, las aguas y los lugares, recurrir a los estudios sobre ocio y turismo que se están llevando a cabo desde las ciencias sociales y la historia. A partir de su consideración como fenómeno de masas el turismo ha sido estudiado, fundamentalmente, desde su vertiente económica. Pero en los último años ha sido considerado, sobre todo, como un elemento fundamental de la cultura del consumo y de la postmodernidad, en tanto que fenómeno globalizado y globalizante. El estudio de las relaciones entre cultura y turismo ha llevado a un «turno cultural» en la historiografía del turismo. Elementos como la industrialización del pasado, el gusto por lo tradicional y lo auténtico, presentes en el ocio y en el turismo en general, son, también, claves explicativas de primer orden cuando estos fenómenos se relacionan con la salud. El turismo rural, el gusto por la naturaleza, o la reconversión de los balnearios en espacios de consumo, son los principales ejes en torno a los cuales se organizan hoy día las relaciones entre ocio, turismo y salud. 14 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

EL TURISMO COMO CATEGORÍA DE ANÁLISIS Hoy día el ocio y el turismo son realidades cotidianas y fenómenos de masas (Fernández, 1991; Hernández, 2008). No siempre fue así. Para entender su importancia actual es preciso analizar cómo se han ido configurando a lo largo de la historia. Esta monografía está dedicada a las relaciones entre ocio, turismo y salud. No obstante, resulta de utilidad abordar genéricamente el estudio del ocio y del turismo desde la perspectiva de las ciencias sociales e históricas para contextualizar las relaciones de estos fenómenos con la salud. El objetivo de este trabajo es, por tanto, encuadrar la relación histórica entre turismo y salud en el marco de dos ejes de estudio: el interés mostrado desde las Ciencias Sociales por el ocio y el turismo, sobre todo desde el ámbito de la Sociología del Turismo y la Antropología del Turismo, y la consideración del turismo dentro de la historiografía. En primer lugar es preciso aclarar qué se entiende por ocio y turismo (Wilson, 1980). Es un asunto importante, porque sólo una clarificación de los conceptos puede guiar un estudio bien fundado teóricamente de estas realidades. Existen dificultades en su definición, especialmente, con el concepto de turismo, pues en ocasiones se restringe a viajes relativamente alejados del lugar de residencia, sin prestar atención a los desplazamientos domésticos, que tienen una gran importancia, no sólo numérica, sino en los cambios culturales que llevan aparejados. En lo que concierne a este capítulo, sin caer en nominalismos, discusiones estériles, ni matizaciones excesivas, grosso modo, resulta útil diferenciar los siguientes conceptos: - Tiempo libre: opuesto a tiempo ocupado, esto es al tiempo dedicado al trabajo - Ocio: Tiempo libre organizado para realizar cualquier tipo de actividad que resulte placentera. - Turismo: Ocio que se realiza en un lugar diferente al de residencia y que lleva aparejado desplazamiento. Como ya se ha señalado no tiene por qué ser entendido siempre como un viaje a distancia. Los desplazamientos en el ámbito doméstico también son considerados turismo. De acuerdo con estas sencillas definiciones1 se puede inferir que, como fenómeno de masas, ocio y turismo son recientes, dado que también es reciente

1 Para definiciones más elaboradas consultar Cohen (2004). LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 15 la disponibilidad de tiempo libre. No olvidemos que, por ejemplo, en el caso de España, las primeras leyes que regularon la jornada laboral fueron publicadas a inicios del siglo XX2. Estas medidas establecieron el descanso dominical (1904), la jornada máxima de trabajo en caso de mujeres y niños (1902), y la jornada máxima legal en todos los trabajos (1919).3 Otros autores han puesto en tela de juicio el concepto de «turismo de masas» para referirse al aumento de su magnitud durante el siglo XX. Según Gordom (2002), por ejemplo, el inicio de este tipo de turismo comenzó en el siglo XIX, a medida que crecía la población que podía disfrutarlo en virtud de factores diversos como los cambios tecnológicos, la mejora en los ingresos de los trabajadores, el aumento de la curiosidad, etc. Sus tesis, no obstante, parecen más aplicables a países que tuvieron un desarrollo económico más temprano. Sea como fuere, la omnipresencia del ocio y del turismo y su influencia en muchos ámbitos de las sociedades actuales merece que se estudien como categorías de análisis ya que están sujetas a conceptualizaciones cambiantes (Rojek, 1995).

OCIO Y TURISMO OBJETO DE ESTUDIO DE LA CIENCIAS SOCIALES El interés de la relación entre turismo y salud desde las ciencias sociales es un tema de plena actualidad.4 Y lo mismo ocurre para las relaciones entre ocio y turismo y salud. Así, por ejemplo, el número de abril de 2011 de Anthropology & Medicine, una de las revistas más prestigiosas en el ámbito de la Antropología Médica, se ha centrado, precisamente en Healing holidays? Itinerant patients, therapeutic locales and the quest for health (Naraindas, Bastos, 2011). El crecimiento de los estudios reglados sobre turismo, en el marco de la universidad, ha servido como fuerza motora para el aumento de la producción académica, que ha cristalizado, además de en numerosas monografías, en decenas de

2 No tenemos en cuenta la ley de 1873 (conocida como Ley Benot) que limitaba la duración de la jornada de trabajo para niños menores de quince y diecisiete años porque no tuvo prácticamente reflejo en la realidad. 3 Para el desarrollo de las leyes ver (Valverde et al., 1987) 4 En los últimos años se han publicado varias obras de referencia que tratan de mostrar las diferentes perspectivas académicas que han centrado su atención en el ocio y en el turismo (Russel, 1999; Jafari, 2000; Lew, Hall, Williams, 2004; Jenkins, Pigram, 2003; Human Kinetics, 2006; McLean, Hurd, Rogers, 2007; Robinson, 2009; Jamal, Robinson, 2009; Hanmann, Knox, 2010). Esta tendencia también se ha dado en España (Antón, González, 2008). 16 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA publicaciones periódicas. A nivel internacional las más prestigiosas son: Annals of Tourism Research, International Journal of Tourism Anthropology, Journal of Tourism Studies, Leisure Sciences, Leisure Studies, y Loisir & Société. España es un buen ejemplo de lo señalado. Desde hace un par de décadas se han introducido asignaturas de Antropología y Sociología del Turismo, no sólo en los títulos de estas ciencias sociales, sino, sobre todo, en los estudios de turismo que menudean hoy día en las universidades del país, publicándose manuales ad hoc (Marrero, González, 2009). En el caso de las revistas, además de la edición española de Annals of Tourism Research que se llevó a cabo durante unos años en el marco de la Universitat de les Illes Balears5, vale la pena resaltar «Cuadernos de Turismo», publicada por la Universidad de Murcia desde 1998, y «Pasos. Revista de Turismo y Patrimonio», publicada por la Universidad de La Laguna desde 2003. En cuanto al tipo de estudios sobre turismo durante años, el interés desde las Ciencias Sociales, se centró en su vertiente económica. Al pasar a ser fenómeno de masas y, por tanto, un hábito más de consumo, sus grandes implicaciones económicas han generado numerosos estudios. Así ha ocurrido en el caso de España,6 tal y como muestran el monográfico «Turismo y nueva sociedad» de la revista «Historia Contemporánea» (2002, 25) o las sesiones sobre Historia económica y turismo organizadas en el marco de los Congresos de la Asociación Española de Historia Económica (Santiago de Compostela, 2005; Murcia, 2008, Carmona 2011). En íntima relación con el énfasis en la importancia económica del ocio y del turismo se han tratado de explicar los comportamientos relacionados con estos fenómenos recurriendo a variables socioeconómicas tales como los ingresos, la ocupación o la educación. Los resultados en esta línea han sido más magros de lo esperado, como suele ocurrir con el uso de modelos macrosociológicos. Este tipo de estudios han mostrado que ingresos y ocupación determinan la cantidad de dinero disponible para el ocio, pero no pueden explicar el tipo de ocio. En cuanto a la educación, suele estar relacionada con un mayor rango de

5 Annals of Tourism Research versión española: http://www.uib.es/escola/turisme/annals/ [Consultada 21 de julio de 2011] 6 Bayón (1999), Pellejero (1999), Esteve (2000), Pardo de la Escosura (2003: 114-116), Moreno (2007), por citar tan solo algunos ejemplos de manuales al uso. De la producción reciente resultan especialmente interesantes Manera, Garau (2005) y Maluquer (2011). LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 17 actividades de ocio y mayor tiempo dedicado a ellas. Sin embargo, las variables socioeconómicas no pueden explicar, por si solas, como la población organiza su ocio. Otra línea de investigación sociológica se ha centrado en las influencias a las que están sometidos los individuos a la hora de organizar su ocio como: la familia, las infraestructuras disponibles, o su situación en el ciclo vital. Estos factores explican, en buena medida, los comportamientos relacionados con el ocio y el turismo (Wilson, 1980). Así, los individuos organizan su ocio sensiblemente influidos por el modo en que sus familias lo han hecho. Otro elemento fundamental a la hora de explicar las conductas de ocio es la infraestructura disponible en el ámbito cercano para organizar el tiempo libre de manera placentera. La posición en el ciclo vital del individuo es un elemento de primer orden a la hora de explicar cómo se organiza el ocio. Jóvenes, parejas sin hijos, parejas con hijos, jubilados, organizan su ocio y hacen turismo de modo diferente. Obviamente, todos estos factores han de relacionarse con las variables socioeconómicas si se quiere entender, en toda su complejidad, las conductas de ocio y turismo de la población. Con el paso de los años, sin dejar de lado la vertiente económica del turismo y los estudios de cariz más sociológico, en un sentido tradicional, se ha prestado atención a otros aspectos, íntimamente relacionados con la globalización del fenómeno. Uno de los elementos más resaltados ha sido el importante movimiento de población que genera la actividad turística. Junto con las migraciones y las peregrinaciones religiosas (algunas de la cuales también tiene connotaciones turísticas), los viajes por turismo suponen desplazamientos de un número muy importante de personas. Quizá, la dimensión más llamativa de este fenómeno sea el movimiento de personas desde los países ricos a los destinos turísticos «exóticos», enclavados en países menos desarrollados, y que tienen en esta actividad una de sus principales fuentes de ingresos. Pero también entre los países más desarrollados se producen grandes desplazamientos, en lo que al número de personas se refiere, y en los que la dimensión económica también es muy importante. Basta citar el caso de España, en el que el sector servicios ligado al turismo supone una de las mayores fuentes de ingresos del país. También hay que tener muy en cuenta los movimientos dentro del propio país. Esta es una realidad palmaria, por ejemplo, de los municipios valencianos, destino turístico predilecto de los españoles residentes en otras muchas zonas No menos interesantes son los desplazamientos 18 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA domésticos, esto es, los que se producen en el ámbito cercano, dentro del mismo término municipal, la misma provincia o provincias colindantes. También entraría en esta categoría «volver al pueblo», bien el de nacimiento del propio individuo, bien el de los ancestros. Pero, más allá de la dimensión económica, estos movimientos pueden ser analizados en otra clave. ¿Cómo se explica que millones de personas viajen a un determinado lugar? ¿En qué consiste el atractivo turístico? ¿Cómo se modifica la realidad para que un lugar se convierta en destino turístico? ¿Cuál es el resultado de tal modificación?7 Dicho de otro ¿cómo se genera y cómo influye en la realidad la «mirada turística» (tourist-gaze) (Urry, 1990; Urry, Larsen 2011)? La búsqueda de la salud es, sin duda, una de las respuestas a esta pregunta. Así ha sido históricamente, pues las termas y los lugares saludables fueron atractivos «turísticos», -si así se le puede llamar sin caer en anacronismos-, desde el Mundo Clásico. También el patrimonio cultural, incluida la gastronomía, es una respuesta8 (Santana, 2003). La naturaleza (Soret, 1999), muchas veces ligada también a las especialidades gastronómicas, sanas por antonomasia9, es un atractivo turístico de primer orden. Íntimamente ligada a la perspectiva que estudia los grandes movimientos de población creados por el turismo está la que analiza los impactos del turismo, tanto a nivel cultural como medioambiental. Los estudios que adoptan está perspectiva se encuadran en lo que se denomina «plataforma de ataque»10, puesto que tratan de resaltar los efectos colaterales del turismo. Un primer «efecto secundario» al que se ha prestado atención es el generado por los posibles choques culturales que puede crearse, especialmente cuando la afluencia a determinados destinos turísticos puede acabar desestabilizando las peculiaridades culturales de las comunidades visitadas (Dogan, 1989). El turismo sería, en este sentido, una

7 Hoy día, como paradigma de la creación y de la influencia de la tourist-gaze, podemos considerar a los parques temáticos (Esteve, 2001), epítome de lo artificial. 8 A este enfoque está dedicada «Pasos. Revista de Turismo y Patrimonio Cultural», editada por la Universidad de La Laguna: http://www.pasosonline.org/index.htm [Consultada 21 de julio de 2011] 9 El turismo rural suele combinar los atractivos naturales con las rutas gastronómicas (Garcia, 2005), con frecuencia rutas enológicas (López-Guzmán, Sánchez, 2008), una realidad que también se está dando en los municipios alicantinos (Millán, Melián, López Guzman, 2008). Hoy día el ecoturismo es, además, propugnado como clave analítica (Stronza, 2001) del fenómeno turístico. 10 Las posturas que consideran, tan solo, los efectos positivos del turismo constituirían la «plataforma de defensa». Se reconocen, además, otras plataformas como la de adaptación o la de conocimiento (Jafari, 1994, 2005). LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 19 nueva forma de imperialismo (Nash, 1989). La raíz de este problema se encontraría en la tendencia a la homogeneización que puede generar el turismo. Este fenómeno es una de las paradojas del turismo. Por un lado se viaja para encontrar lo distinto pero, cada vez más, esa «otredad» trata de limitarse y rodearse de lo familiar, avasallando la cultura visitada. No obstante, para algunos autores este punto de vista está basado en una concepción, quizá, demasiado estática de la cultura, que no tiene en cuenta los cambios culturales que genera el turismo. La otra consecuencia del turismo, que puede llegar a ser nefasta, es el impacto medioambiental. En el caso español es, en el litoral, donde más se acusa este impacto y los municipios valencianos son el epítome de una costa arrasada por el turismo. Los dos argumentos desarrollados hasta ahora confluyen en la consideración del turismo como paradigma de la postmodernidad, (Cohen, 2005; Featherstone, 2007) junto a las consideraciones que han hecho hincapié en identificar el turismo como una ingrediente fundamental de la cultura de consumo (Slater, 1997). En este sentido, el turismo actual se diferenciaría del turismo en la modernidad, así como el de épocas anteriores por su carácter globalizado y globalizante (Burke, 1995; Baranowski, Furlough, 2001). Globalizado, porque cada vez hay más turistas en todas las partes del mundo y se visitan más zonas del planeta. Globalizante porque, de acuerdo con los argumentos anteriores, uniformiza culturas en detrimento la diversidad.

PROBLEMAS EN LA APROXIMACIÓN SOCIOLÓGICA AL ESTUDIO DEL 11 OCIO Y DEL TURISMO El reciente interés por el estudio social del ocio y del turismo supone, como no podía ser de otra manera, una cierta inmadurez en los acercamientos que se están llevando a cabo (Cohen, 1979, 1984). Dados los problemas en la conceptualización del ocio y del turismo, ha primado un enfoque empírico en el acercamiento sociológico. Son estudios, fundamentalmente descriptivos, que se centran en asuntos importantes, pero que adolecen del cañamazo teórico que permita ir construyendo una mayor comprensión de estos fenómenos. Así ocurre con las investigaciones que intentan explicar el

11 Franklin (2009) para una puesta al día sobre los estudios de Sociología del Turismo. 20 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA comportamiento turístico, o de ocio restringiéndose a variables socioeconómicas, las centradas en el modo en que se organiza el ocio en función de la situación del individuo en lo que al ciclo vital se refiere, el estudio de las relaciones entre ocio y trabajo, o las descripciones del papel central que las diferentes actividades deportivas tienen en el ocio y en el turismo. Atención especial merecen, en el marco del estudio empírico del ocio y del turismo, las investigaciones que se han centrado en el patrón de ocio a lo largo del ciclo vital, con especial hincapié en los cambios poblacionales acaecidos en el primer mundo. El aumento de la longevidad y la posibilidad de disponer de ocio, debido a las jubilaciones tempranas, ha incrementado, notoriamente, las posibilidades de hacer turismo de miles de personas. La edad de jubilación actual permite a los individuos, aún con plenitud física y mental organizar su ocio de la manera más placentera posible. Si nos referimos a los municipios valencianos, esta circunstancia ha modificado, de manera sustancial, el patrón de personas que los eligen como destinos turísticos. Así, ha aumentado la afluencia turística de personas de edad a determinados enclaves. Benidorm es el ejemplo más evidente. Además, este tipo de turismo está al alcance de personas, prácticamente, de cualquier poder adquisitivo, debido a las actividades que organiza el Instituto 12 de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO). Las modificaciones en las posibilidades turísticas de los mayores también han variado el patrón demográfico de los municipios valencianos, especialmente de la provincia de Alicante. Una buena parte del litoral y prelitoral alicantino es destino turístico predilecto de europeos del norte, en el que pasan largas temporadas. Pero no sólo son lugares para viajar, sino también para envejecer y morir, lo que convierte este fenómeno en inmigración de retiro (Hurtado, 2010). Estrechamente ligados con los estudios sobre la relación entre ciclo vital y ocio, se encuentran aquellos que relacionan trabajo y ocio, siendo, además, los que mayor tradición de académica presentan. Frente al énfasis puesto en los patrones de relación entre trabajo, tiempo libre, ocio y turismo, que acapararon durante décadas este campo de estudio, están surgiendo nuevos objetos de investigación.

12 Programa de vacaciones: http://www.imserso.es/imserso_01/envejecimiento_activo/vacaciones/index.htm [Consultada el 23 de julio de 2011]. Programa de termalismo: http://www.imserso.es/imserso_01/envejecimiento_activo/termalismo/index.htm [Consultada el 23 de julio de 2011] LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 21

Uno de ellos, el más importante, es la creación de empleo ligada al ocio y al turismo. Muchos países, como España, y en particular el litoral mediterráneo, generan puestos de trabajo, fundamentalmente temporal, por ser enclaves turísticos de relevancia. Miles de personas trabajan para que decenas de miles de personas disfruten del ocio y del turismo. Otra realidad, que está siendo objeto de escrutinio, es el hecho de que muchas personas organizan su ocio de modo que lo dedican a actividades cuasi- laborales, que, libres de la presión que supone el esquema de trabajo habitual (tiempo no-libre), se transforman en actividades placenteras: construcción, jardinería, carpintería, restauración y un largo etcétera que tienen una importancia económica cada vez mayor, como muestran los centros de distribución de material para el bricolaje. Además de las cambiantes relaciones entre ciclo vital y ocio, y trabajo y ocio existe una tradición académica muy consolidada que se centra en una de las actividades en torno a las cuales se organiza el ocio: los deportes. Las diferentes modalidades deportivas suponen una de las formas más comunes de ocio, bien sea como deportistas, bien como espectadores de eventos deportivos. Se han estudiado con profusión ambas realidades. En nuestro país está tradición académica se está asentando con fuerza (García, Puig, Lagardera, 2002) debido a la creación de estudios y departamentos ligados a las Ciencias de la Actividad Física y del Deporte, que engloban también los estudios históricos, hasta ahora más centrados en las relaciones entre educación y actividad física. La práctica del deporte está también, claro está, ligada a la salud y al turismo. El golf, como actividad saludable, es el deporte que más viajes genera (Hudson, Hudson, 2010). Los campos de golf que han surgido en muchos municipios valencianos (Feo, 2001) son un claro exponente de esta realidad que, además, está teniendo una gran repercusión medioambiental (Sanz-Magallón, 2005). Para tratar de superar las insuficiencias de estos estudios empíricos, que se diversifican en análisis muy detallados de múltiples aspectos del ocio y del turismo, surge la tradición académica histórico-teórica que estudia las relaciones del ocio con el cambio social. En el pasado estos estudios se centraron en las relaciones entre trabajo y ocio. Hoy día se pone mayor énfasis en las relaciones entre ocio y cultura. 22 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

CULTURA, OCIO Y TURISMO La Antropología del Turismo es, hoy día, una disciplina bien establecida13 que explora el turismo como uno más de los componentes que constituyen la manera de ver el mundo que tienen los grupos humanos. La aplicación de modos de conceptualizar la realidad social clásicos de la Antropología Social al turismo ha generado interpretaciones que consideran a este fenómeno como un ritual de paso (Graburn, 1989). El turista parte de su vida rutinaria, en su lugar de residencia habitual, y se adentra en un nuevo estado en el que desaparecen muchas de las cortapisas sociales a las que se ve sometido habitualmente y en el que se desarrollan 'rituales turísticos' de todo tipo: búsqueda de la salud, sol y playa, alcohol, sexo, visitas culturales, el disfrute de lo rural frente a lo urbano, o de lo 'natural' frente a lo artificial. De vuelta a la vida normal el 'turista' se ve enriquecido por su experiencia, es decir, se encuentra en un nuevo estado social. Como se ha señalado con anterioridad, a veces, el turismo de hoy día entra en cierta contradicción con esta interpretación, puesto que no se busca en el viaje lo extraño, sino lo familiar. Habitualmente, en este caso el ritual consiste en el cambio climático. Hacer lo mismo, pero al sol. Además de visitar el patrimonio cultural, conocer la gastronomía de otros lugares, el conocimiento de otras culturas muy diferentes a la propia es, frecuentemente, el motivo de muchos viajes turísticos. No es preciso insistir en que esta es una de las relaciones más obvias entre cultura, ocio y turismo. Pero si vale la pena enfatizar en que este interés en el conocimiento de otras culturas es más aparente que real. Asomarse a la «otredad» no es, habitualmente, sinónimo de inmersión en otras culturas. Lo que se desea es echar un vistazo, lo menos comprometido posible, a lo 'exótico'. Así se construye la 'cultura del otro' como un bien de consumo más. Se reifica la cultura convirtiéndola en algo estático y reducido a sus aspectos más folklóricos. Lo que se muestra al turista de otras culturas es aquello que se adecua a la tourist-gaze, una especie de visión epidérmica del modo de ver el mundo de las comunidades visitadas, apta para el consumo turístico. Como ya se ha señalado, otra de las corrientes de pensamiento que

13 En los últimos años se han publicado varias monografías y manuales (Graburn, 1983; Nash, Smith, 1991; Santana, 1997, Chick 1998, Baretto, 2007; Nogués, 2003, 2009; Pereiro, 2009; Leite, Graburn, 2009) que son testimonio de la creciente madurez de esta disciplina. LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 23 ligan cultura con turismo es la consideración del mismo como una nueva forma de imperialismo (Nash, 1989), que tiene su impacto en las tradiciones y costumbres de las culturas anfitrionas (Duval, 2003). Estas dos líneas de fuerza, que se han aducido para enmarcar el comportamiento turístico en el seno de la cultura, permiten adentrarse en la interpretación de las relaciones entre la oferta y la demanda turística. Una de las consecuencias más evidentes del turismo cultural es la industrialización del patrimonio cultural. Se industrializa el pasado para ser vendido a los turistas del presente. Para visitar el patrimonio cultural se organizan circuitos turísticos en los que se «empaqueta» el pasado para poder ser consumido. Esta tendencia no es ajena al turismo saludable (Martínez, 2009). Balnearios, baños y manantiales con larga tradición histórica se acomodan a las necesidades de los turistas actuales. Por ejemplo, se mantiene, convenientemente restaurado, el edificio tradicional, pero se añaden nuevas infraestructuras adaptadas a las necesidades del turista actual14 e, incluso, se construyen otras pretendidamente 15 tradicionales. Una variante de la búsqueda del pasado por parte de los turistas es el viajar en pos de lo «tradicional». Claro está, lo tradicional se construye en el seno de la relación entre oferta y demanda de bienes turísticos. Ocurre con el turismo rural y gastronómico. También aparecen los balnearios tradicionales (Obiol, 1988), remozados, como nueva oferta turística (Larrubia, Luque, 2002). En las relaciones entre turismo y cultura surge, como denominador común, el deseo de experimentar «lo auténtico» (Barretto, 2005), un constructo social que, como un bien de consumo, se adapte a las preferencias de los turistas. En muchas ocasiones «lo auténtico» es de todo menos auténtico, pero esto carece de relevancia. En la búsqueda de autenticidad lo importante no es la autenticidad en sí misma, sino como se prepara para que se adecue a los gustos de visitante.

14 Sirvan de ejemplo llamativos el balnerario de Mondariz, http://www.balneariomondariz.es/ [Consultada el 26 de julio de 2011] o el de Lanjarón http://www.balneariodelanjaron.com/ [Consultada el 26 de julio de 2011], cuyas páginas web ilustran bien los argumentos señalados. En el caso del País Valenciano, en un nivel más modesto, están los ejemplos de Cofrentes http://www.balneario.com/balneario/#balneario [Consultada el 26 de julio de 2011] o Benassal http://www.benassal.es/TurFontEnSegures.php [Consultada el 26 de julio de 2011]. Existe una agrupación de balnearios de la Comunidad Valenciana http://www.balnearioscomunidadvalenciana.com/ [Consultada 26 de julio de 2011]. jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj 15 El 'Circuito Celta' del Balneario de Mondariz es un buen ejemplo http://www.balneariomondariz.es/index.php?V_dir=HOTEL&V_mod=microsite&op=servicios&fam=31 [Consultada el 26 de julio de 2011]. 24 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

HISTORIA, OCIO Y TURISMO La historia del turismo, con frecuencia, se retrotrae al mundo clásico en un claro ejercicio de presentismo. Pero es el etnocentrismo la característica que mejor define la narración lineal del devenir del turismo. En ella, además de ingredientes constantes como considerar el primer antecedente del turismo, tal y como hoy lo concebimos, al Grand Tour que se llevaba a cabo en el siglo XVIII y XIX, especialmente por británicos, para conocer el continente (Towner, Wall, 1991), aparecen otros como el papel de las peregrinaciones en el desarrollo turístico. En esta narrativa se considera al turismo como un producto de la Revolución Industrial que ha ido creciendo hasta llegar al turismo de masas, impelido por la fuerza de emulación que los trabajadores han hecho del modo más habitual de organizar el ocio de las clases acomodadas. En esta «visión clásica» del ocio y del turismo hay elementos constantes que interesa resaltar aquí, desde la perspectiva de la historia de las relaciones entre ocio, turismo y salud, centrada en la búsqueda de la curación o el alivio de enfermedades. Uno de ellos es el importante papel que se asigna al termalismo en el desarrollo del turismo. Frecuentemente se viajó, y se viaja, para «tomar las aguas» (Towner, Wall, 1991), conducta que cristalizó en el seno de las instituciones balnearias (Rodríguez, 1994, 2007). Otro es el papel que, en la generación de enclaves turísticos, ha jugado la búsqueda de climas más adecuados para determinados padecimientos. Así se constituyeron las estaciones invernales asentadas en costas cálidas, como ocurrió en el caso de Alicante (Sánchez, 1889; Sañudo, 1899, Vera, 1985). Frente a la historiografía etnocéntrica, que ha dado lugar a la versión lineal de la historia del ocio y del turismo referida, han surgido, siguiendo la evolución de la historiografía, estudios que podrían encuadrase en el contexto de una «historia cultural del turismo». En ellos, temas tradicionales de estudio de la historia del turismo son contemplados desde otros puntos de vista, fuertemente influidos por la relaciones entre turismo y cultura a las que se ha hecho referencia. Así, junto a la atención a la historia del deporte, estimulada por el interés que ha suscitado este fenómeno como objeto de estudio desde la Sociología, también se ha comenzado a estudiar con detenimiento la historia de los juegos y las diversiones populares. Esta tendencia supone poner en tela de juicio la hipótesis del surgimiento del ocio y el turismo como una de las consecuencias de la Revolución Industrial. LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 25

El énfasis que se ha puesto en las consecuencias medioambientales del ocio y el turismo es uno de los factores que ha estimulado la historia del medioambiente. Es cierto que las modificaciones del entorno natural, debidas al turismo han alcanzado mayor magnitud a partir de la mitad del siglo XX, pero también hubo modificaciones previas a esta época a las que vale la pena prestar atención. La edificación de los balnearios y la creación de medios de transporte para acceder a ellos tienen una larga tradición (Cabanes, González, 2009). Paradójicamente, hoy día, en esa industrialización del pasado que supone el turismo, los balnearios son presentados como enclaves privilegiados en los que se ha respetado la naturaleza. Los estudios históricos sobre el turismo, en su vertiente más cultural, han puesto de manifiesto que este fenómeno es un fuerte motor de cambio económico y social, tal y como ya habían mostrado los acercamientos economicistas y sociológicos. Pero el énfasis se pone en la importancia del turismo como agente de cambio cultural. Frente al estatismo con el cual se presentan las «culturas» a los turistas, se están produciendo relevantes cambios culturales, tanto en las sociedades huéspedes como en las sociedades anfitrionas. Hacer turismo se ha convertido en un componente sustancial del modo de comprender el mundo de muchas sociedades. Al mismo tiempo, las sociedades que se han convertido en enclaves turísticos por excelencia también pasan a introducir en sus cosmovisiones el contacto con turistas. Evidentemente, la división sociedades emisoras/receptoras es un artificio. Los habitantes de los municipios valencianos han integrado en su modo de vivir la convivencia con miembros de otras culturas que vienen a pasar en ellos largas temporadas invernales o sus últimos años, hasta tal punto que comienza a ser frecuente que participen en la gestión política de los asuntos públicos. Pero, a la vez, hacer turismo es parte importante del estilo de vida de los valencianos.

HACIA UNA NUEVA HISTORIA DEL TURISMO La historia del turismo está abandonando progresivamente las grandes narrativas etnocéntricas a las que se ha hecho referencia. Como se señala en una revisión de varias obras sobre el particular se está tomando la historia del turismo seriamente (Walton, 1997).16 Esta tendencia también se plasma en el surgimiento

16 En esta reseña-ensayo se presta atención a obras que analizan el fenómeno turístico en España como testimonio de su importancia. Así mismo, es frecuente la publicación de artículos sobre la historia del turismo

26 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA de revistas dedicadas monográficamente al tema como Journal of Torurism History (Walton 2009), que comenzó a publicarse en 2009. Esta «nueva historia del turismo»17 está haciendo emerger nuevos temas hasta ahora poco transitados por la pesquisa histórica. La historia del turismo informal, más rutinario, más localizado es uno de los temas que está comenzado a concitar atención. Frente a la más tradicional historia de los viajes, más o menos organizados, asuntos como los desplazamientos veraniegos a zonas muy cercanas al lugar de residencia son un tipo de ocio que, por su frecuencia, merece ser estudiado con detalle desde una perspectiva histórica. Los municipios valencianos no solo han venido siendo receptores de turistas de otras zonas de España o de países europeos. Los desplazamientos dentro del mismo término municipal o dentro de la misma provincia, que también tienen una larga tradición, han modificado el entorno y forman parte del modo de ver el mundo de los valencianos. Buen testimonio de lo señalado es la existencia de segundas residencias enclavadas en el mismo municipio o municipios colindantes que se utilizan los fines de semana y los periodos veraniegos. Esta costumbre modifica el paisaje urbano de ciudades y pueblos durante el estío, así como el de los entornos de veraneo tanto urbanos como rurales. La globalización del turismo merece que se investigue partiendo del estudio histórico de las variaciones de las prácticas turísticas entre países y culturas. Se tiende, por tanto a una historia social del turismo que analice, no solo las grandes variaciones en los comportamientos turísticos, sino también las variaciones locales y regionales. Hay municipios valencianos cuyos habitantes han venido organizando su ocio en zonas de interior, otros en las zonas costeras, y no siempre dependiendo de factores geográficos ni climáticos. El estudio de estas variaciones en las prácticas turísticas está poniendo en tela de juicio la tradicional explicación de la emulación de clase como motor del turismo. La diversidad de los comportamientos turísticos obliga a matizar y a buscar explicaciones más complejas al auge del turismo en los últimos decenios, dado que las tradiciones turísticas tienen puntos de partida diferentes que no siempre pueden explicarse en clave de clase.

en España como por ejemplo, Barke, Mowl, Shields (2010). 17 Una revisión puesta al día puede verse en Walton (2011) LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 27

OCIO, TURISMO Y SALUD: REFLEXIONES HISTÓRICAS Todas las perspectivas que se han ido desgranando obligan a un replanteamiento de las relaciones entre ocio, turismo y salud desde una perspectiva histórica. La narrativa habitual explica estas relaciones utilizando varias claves (Wilson, 1995). La primera de ellas sería el éxodo de las ciudades al campo para encontrar un ambiente más saludable. Sin embargo numerosos estudios recientes han puesto de manifiesto que la versión idílica del ámbito rural está muy alejada de la realidad18 (Barona, Cherry, 2005; Andresen, Barona, Cherry, 2010). Aunque es cierto que durante un periodo temporal, diverso según el ritmo de cambio económico de los diferentes países, el ambiente urbano resultó más insalubre que el rural, esta tendencia cambió en el momento en que se introdujeron en las ciudades mejoras higiénico-sanitarias y sus habitantes tuvieron acceso a un mayor nivel adquisitivo y, por tanto, a una alimentación más variada. Se hace, pues, preciso estudiar las razones del uso de la retórica sobre el binomio rural/salud, a qué intereses obedecía, en los diferentes contextos en los que se utilizó y si generó dispositivos de ocio. La identificación de lo rural con lo sano sigue, como se ha señalado, vigente. Lo rural es natural, es lo auténtico, y estudiar el recorrido histórico de la identificación rural/saludable nos permite adentrarnos en la cultura de las diferentes sociedades que establecieron tal binomio. Otra clave explicativa, ya referida, ha sido la generación de atractivos turísticos saludables en torno a la búsqueda de un clima diferente para tratar, al menos, de aliviar enfermedades (Kevan, 1993). El hilo conductor de este turismo fue y, sigue siendo, el de las ideas hipocráticas, reformuladas en cada momento histórico. Pero hay que matizar en qué medida estos neo-hipocratismos, o versiones similares, han quedado dentro o fuera de la corriente principal de la medicina científico-occidental (Naraindas, Bastos; 2011: 1). Por ejemplo, la Hidrología Médica, como discurso científico sobre las capacidades curativas de las aguas ha venido sustentado el uso de balnearios en el ámbito europeo, no así en los Estados Unidos de Norteamérica. Sin embargo, su devenir histórico en Europa ha debilitado cada vez más su discurso, de modo que, hoy día, en ocasiones, es tan solo una cobertura científica para atractivos turísticos que centran su oferta en otros aspectos, como el entorno natural o la tranquilidad frente a la ajetreada vida que

18 El capítulo de Barona y Micó, en esta misma monografía, incide en la misma línea de argumentación. 28 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA el viajero deja atrás. En este sentido si es útil analizar el uso de los balnearios como rito de paso (Weisz, 2011: 138). No obstante, sigue siendo preciso prestar atención a los saberes y las prácticas médicas relacionadas con la Hidrología (Weisz, 2011) Otros modos de entender la fuerza curativa de la naturaleza han encontrado su camino en el marco de las hoy llamadas Medicinas Alternativas y Complementarias, si bien esto depende de los contextos en que las estudiemos (Weisz, 2011:139). Ejemplos interesantes son el análisis de los devenires históricos del vegetarianismo (Spencer, 1995, 2002; Arteche, 2000; Kheel, 2004) o del nudismo (Ross, 2005; Thomson-Smith, 2010) y su capacidad de transformar determinados espacios en saludables y, por tanto, en atractivos turísticos19(Harp, 2011). En cuanto al análisis histórico de los balnearios aunque, como ya se ha señalado, cuenta con una asentada tradición académica (Urkía, Rodríguez, 1998) el foco se está dirigiendo a asuntos hasta ahora poco estudiados. Así, mientras que los visitantes de los balnearios han concitado gran atención, no ha ocurrido los mismo con los que han venido trabajando en ellos (Wilson, 1995: 341), excepto los médicos de baños, relativamente bien estudiados (Rodríguez, 2005, 2006; Maraver, 2006). Una línea de trabajo de mucho interés es el modo en el que los balnearios han ido transformando su perfil (Gil, 2000). Desde su función primigenia como centros de curación fueron edificando dispositivos hosteleros que no hicieron sino abrir la senda para transformarse en centros de consumo, con una oferta diversificada. Por tanto, desde lugares religiosos y rituales, lugares de salvación, espacios para curar, o aliviar lo incurable, han pasado a ser los mejores exponentes de la salud como objeto de consumo. Los balnearios se han «reinventado» a sí mismos, bajo las etiquetas de Wellness y Spas (Naraindas, Bastos; 2011: 2-4). También merece la pena aplicar una perspectiva comparada al uso de los balnearios y de los baños, para analizar como la historia ha ido modelando los usos que de ellos se dan en determinados países o regiones. Así en países relativamente cercanos entre sí, como Alemania y Hungría, ambos con amplia tradición en el termalismo, el papel de este fenómeno ha tenido una evolución bastante diferente, ligada, probablemente, al papel que jugaron los baños durante

19 Esta realidad ha sido puesta de manifiesto, por ejemplo, para la Región de Murcia (Ruiz, 1998). LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 29 todo el periodo posterior a la Segunda Guerra Mundial. En este sentido, en los países del este de Europa, los baños fueron utilizados como vacaciones programadas para los trabajadores. Es decir, pasaron a ser un elemento más de reproducción de la fuerza de trabajo. Quizá sea esta la razón de su popularidad hoy día en países como Hungría. Normalmente se presta atención a la evolución lineal del fenómeno balneario en su conjunto con sus momentos álgidos y sus decaídas. Pero resulta muy interesante analizar la historia de los éxitos o de los fracasos de instituciones concretas. Los factores que pueden explicar este diferente devenir ayudan a entender que hay detrás del uso de los balnearios, más allá de establecimientos que ofertan un turismo saludable. Más cuestiones están surgiendo en torno a la historia de los balnearios que se entrecruzan con algunas de las ya señaladas al hablar de la nueva historia del turismo. Una de las más interesantes tiene que ver con la hipótesis de las prácticas turísticas como un fenómeno de emulación de clase. Los balnearios nos han sido presentados, con frecuencia, en la narrativa de ficción o en el cine, como espacios de distinción. Su popularización ¿estuvo guiada por el intento de los trabajadores de acceder a esos lugares otrora cota de los pudientes? ¿Han sido los cambios de los patrones epidemiológicos los que han guiado su uso por cada vez más capas de la población?

A MODO DE CONCLUSIÓN La búsqueda de la salud es uno de los elementos clave a la hora de explicar los motivos que llevan a los individuos a organizar determinadas actividades de ocio, o a viajar en pos de la cura o el alivio de las enfermedades. Tomar las aguas y buscar climas más saludables fueron y son los comportamientos más habituales para intentar la mejora de la salud. Pero la irrupción del turismo como fenómeno de masas ha modificado tanto estas conductas como el modo en que se presentan los espacios turísticos. La «mirada del turista» es lo que cuenta. En función de ella se están produciendo procesos de renovación de la oferta en la que se trata de combinar lo natural, lo tradicional, lo auténtico con nuevas formas de entender lo saludable. Los balnearios, lugares habituales de curación, se presentan como espacios de tranquilidad, enclavados en entornos naturales y tradicionales y con infraestructuras que responden a las necesidades actuales de la demanda turística como los llamados Spa. Lo rural, como polo de 30 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA atracción turística saludable también ha evolucionado, fruto de la influencia de la tourist-gaze, para mostrarse como paradigma de lo tradicional y lo auténtico, incluyendo lo gastronómico como modo de acceder a comidas sanas que no son lo habitual en la cotidianeidad de turistas, fundamentalmente, urbanos. Importa, pues, como atractivo turístico no lo que lo es saludable, aunque lo sea, sino aquello que se construye como tal en función de una demanda turística que se engarza en una serie de factores económicos, sociales y, sobre todo culturales, pues se basan en el modo en el que las sociedades emisoras de turistas entienden, hoy día, la salud y los espacios en los que puede obtenerse. LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 31

BIBLIOGRAFÍA Andresen, Astri; Josep Lluis Barona y Steve Cherry (eds.) (2010): Making a New Contryside. Health Policies and Practices in European History ca. 1860-1959, Frankfurt am Main, Peter Lang. Arnould, Eric J. (2010):«Global Consumer Culture», En Sheth, Jagdish y Naresh Maholtra (eds.) Willey Encyclopedia of International Marketing, Hoboken, NJ, Willey. Arteche, Alejandro (2000): Historia de la Medicina Naturista en España, Madrid, Triacastela. Baranowski, Shelley y Ellen Forlough (eds.) (2001): Being Elsewhere: Tourism, Consumer Culture an Identity in Modern Europe and North America, Ann Arbor, MI, University of Michigan Press. Barke, Michael; Graham Mowl y Graham Shields (2010): «Málaga - a failed resort of the early twentieth century?», Journal of Tourism History 2(3), pp. 187- 112. Barona Josep Lluis y Steven (eds.) (2005): Health and Medicine in Rural Europe (1850-1945), Valéncia, Seminari d'Estudis sobre la Ciència. Barretto, Margarita (2000): «As Ciêenicas Sociais aplicadas ao turismo» en Serrano, Celia; Heloisa Turini Bruhns y Maria Tereza D.P. Luchiar (eds.) Olhares Contemporâneos sobre o Turismo, 3ª edición, Campinas, Papirus, pp. 17-36. Barretto, Margarita (2005): «Turismo étnico y tradiciones inventadas» en Santana Talavera, Agustin y Llorenç Prats Canals (eds.), El encuentro del turismo con el patrimonio cultural: concepciones teóricas y modelos de aplicación. Sevilla, Fundación el Monte. Federación de Asociaciones de Antropologia del Estado Español. Asociación Andaluza de Antropología, pp. 39-56. Barretto, Margarita (2007): Turismo y cultura. Relaciones, contradicciones y expectativas, El Sauzual, Tenerife, Asociación Canaria de Antropología, Pasos. Revista de Turismo y patrimonio cultural. Bayón Mariné, Fernando; Higinio Marcos Valdueza; Carlos Vogeler Ruiz y María Ángeles González de Souza (eds.) (1999): 50 años del turismo español. Un análisis histórico y estructural, Madrid, Fundación Ramón Areces. Burke, Peter (1995): «Viewpoint: the invention of leisure in Early Modern Europe», Past and Present 146(1), pp. 136-150. 32 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Cabanes Martín, Ana y Raúl González Sanz (2009): «El ferrocarril como pieza clave de los inicios del turismo en España (1905-1960). Fuentes documentales para su estudio» en V Congreso de Historia Ferroviaria, Palma de Mallorca, 14-16 de octubre de 2009. Chick, Garry (1998): «Leisure and culture: Issues for an anthropology of leisure», Leisure Science 20(2), pp. 111-133. Cohen, Erik (1979): «Rethinking the sociology of tourism», Annals of Tourism Research 6(1), pp. 18-35. Cohen, Erik (1984): «The Sociology of Tourism: Approaches, Issues and Findings», Annual Review of Sociology 10, pp. 373-392. Cohen, Erik (2004): «Who is a tourist? A Conceptual Clarification» en Contemporary Tourism. Diversity and Change, Amsterdam, Elsevier, pp. 17-36. Dogan, Hasan Zafer (1989): «Forms of adjustment: Sociocultural impacts of tourism», Annals of Tourism Research 16(2), pp. 216-236. Duval, David Timothy (2003) «Anthropology» en Jenkins, John M. y John J.J. Pigram (eds.) Encyclopedia of Leisure and Outdoor Recreation, Londres, Routledge. Esteve Secall, Rafael (2001): «Nuevo segmento emergente de turismo: los parques temáticos», Cuadernos de Turismo 7, pp. 35-54. Esteve Secall, Rafael y Rafael Fuentes García (2000): Economía, historia e instituciones del turismo en España, Madrid, Pirámide. Feathersotne, Mike (2007): Consumer Culture and Postmodernism, 2ª edición, Londres, Sage. Feo Parrondo, Francisco (2001): «Los campos de golf en España y sus repercusiones en el sector turístico», Cuadernos de Turismo 7, pp. 5-66. Fernández Fuster, Luis (1991): Historia general del turismo de masas, Madrid, Alianza. Franklin, Adrian (2009): «The sociology of tourism» en Jamal, Tazim y Mike Robinson (2011): The Sage Handbook of Tourism Studies, Londres, Sage, pp. 65-81. García Ferrando, Manuel; Francisco Lagardera Otero y Nuria Puig Barata (eds.) (2002): Sociología del deporte, 2ª edición, Madrid, Alianza Editorial. García Henche, Blanca (2005): «Características diferenciales del turismo rural», Cuadernos de Turismo 15, pp.113-133. Gil de Arriba, Carmen (2000): «La difusión social y espacial del modelo balneario: LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 33

de la innovación médica al desarrollo de la prácticas de ocio», Scripta Nova 69 (40). Gordon Bertran M. (2002): «El turismo de masas: un concepto problemático en la historia del siglo XX», Historia contemporánea 15, pp. 125-156. Graburn, Nelson H.H (1989) «Tourism: The Sacred Journey» en: Smith, Valene L. (ed.) Hosts and Guests: The Anthropology of Tourism, 2ª edición, Filadelfia, University of Pennsylvania Press, pp. 21-37. Graburn, Nelson H.H. (1983): «The Anthropology of tourism», Annals of Tourism Research 10(1); pp. 9-33. Harp, Stephen L. (2011): «The “Naked City” of Cap d'Agde: European Nudism and Tourism in Postwar France» en Zuelow, Eric G.H.(ed.) Touring Beyond the Nation: A Transnational Approach to European Tourism History, Fanham, Surrey, UK, Ashgate, pp.37-58. Hernández, Luis (2008): El turismo de masas. Evolución y perspectivas, Madrid, Síntesis. Hudson, Simon y Louise Hudson (2010): Golf Tourism, Woodeaton, Oxford, Goodfellow. Hurtado García, Inmaculada (2010): More to life. Envejecimiento, salud y cuidados en la migración internacional de retiro a la Costa Blanca (Alicante). Tesis doctoral dirigida por el Dr. Josep María Comelles Esteban. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili. Jafari, Jafar (1994): «La cientifización del turismo», Estudios y Perspectivas en Turismo 3(1), pp.7-36. Jafari, Jafar (2005): «El turismo como disciplina científica», Política y Sociedad 42(1), pp. 39-56. Jamal, Tazim y Mike Robinson (2011): The Sage Handbook of Tourism Studies, Londres, Sage. Kevan, Simon M. (1993): «Quest for cures: a history of tourism for climate and health», International Journal of Biometeorology 37, pp. 113-124. Kheel, Marti (2004): «Vegetarianism» en Krech, Sephard III; John McNeil y Carolyn Merchant. (eds.) Encyclopedia of World Environmental History, Gt Barrington, Ma, Berkshire, pp. 1273-1278. Larrubia Vargas, Remedios y Ana Mª Luque Gil (2002): «Las estaciones termales en Andalucía: de la explotación tradicional a la configuración de un nuevo producto turístico integral», Cuadernos de Turismo 10, pp. 101-122. 34 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Leite, Naomi y Nelson Graburn (2009): «Anthropological Interventions in Tourism Studies» en Jamal, Tazim y Mike Robinson. The Sage Handbook of Tourism Studies, Londres, Sage, pp. 35-64. López-Guzmán Guzmán, Tomás J y Sandra Mª Sánchez Cañizares, (2008): «La creación de productos turísticos utilizando rutas enológicas», Pasos 6(2), pp.159-171. Maluquer de Motes, Jordi (2011): El turismo, motor fundamental de la economía de Cataluña (1951-2010), Unitat d'Història Econòmica. UHE Working Paper 2011-12 Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona. Manera, Carles i Jaume Garau (2005): «El turismo de masas en el Mediterráneo (1987-2002)», en Nadal, Jordi y Antonio Parejo (eds.) Mediterráneo e Historia Económica, Almería, Instituto de Estudios Económicos Cajamar, pp. 390- 410. Maraver Eyzaguirre, Francisco (2006): «La figura del Médico-Director en el Balneario de Lanjarón: siglo XIX», Balnea 1, pp. 127-146. Marrero Rodríguez, J. Rosa y Manuel González Ramall (2009): Manual de sociología del ocio turístico, Oviedo, Septem. Martin Valverde, Antonio et. al. (1987): La legislación social en la historia de España. De la Revolución Liberal a 1936. Madrid, Congreso de los Diputados. Martínez Moure, Olga (2009): «Turismo de salud y desarrollo sostenible: la contribución de la actividad turística de los balnearios» en Latiesa Rodríguez, Bienvenida M., Manuel García Ferrando y Antón Álvarez Sousa (eds.) Sociología del ocio y del turismo: tipos, planificación y desarrollo, Granada, Universidad de Granada, pp. 245-256. Millán Vázquez de la Torre, Genoveva; Amparo Melián Navarro y Tomás J. López- Guzmán Guzmán (2008): «Denominação de origen Alicante (Espanha): um estudo preliminar para implantação do enoturismo», Turismo - Visão e Ação 10/1, pp.7-22. Moreno Garrido, Ana (2007): Historia del turismo español en el siglo XX, Madrid, Síntesis. Naraindas, Harish y Christian Bastos (2011): «Introduction. Special Issue for Anthropology & Medicine. Healing holidays? Itinerant patients, therapeutics locales and the quest for health», Anthropology & Medicine 18(1), pp. 1-6. Nash, Deninison (1989): «Tourism as a form of imperialism», en: Smith, Valene L. (ed.) Hosts and Guests: The Anthropology of Tourism, 2ª edición, Filadelfia, LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 35

University of Pennsylvania Press, pp 37-52. Nash, Dennison y Valene L. Smith (1991): «Anthropology and Tourism», Annals of Tourism Research 18; pp. 12-25. Nogués Pedregal, Antonio Miguel (2009): «La relación entre antropología y ocio ¿es un planteamiento ocioso?» en Latiesa Rodríguez, Bienvenida M. y Manuel García Ferrando, Antón Álvarez Sousa (eds.) Sociología del ocio y del turismo: tipos, planificación y desarrollo, Granada, Universidad de Granada, pp. 301- 320. Nogués Pedregal, Antonio Miguel (ed.) (2003): Cultura y turismo, Sevilla, Signatura. Obiol Menero, Emilio M. (1988): «Los balnearios de Castelló. El primer turismo conocido en el norte del País Valenciano», Cuadernos de Geografía 43, pp. 55-81. Pack, Sasha D. (2009): La invasión pacífica: los turistas y la España de Franco, Madrid, Turner. Pellejero Martínez, Carmelo (ed.) (1999): Historia de la economía del turismo en España, Madrid, Civitas. Pereiro Pérez, Xerardo (2009): «Turismo cultural. Uma visão antropológica». El Sauzual, Tenerife, Asociación Canaria de Antropología, Pasos. Revista de Turismo y patrimonio cultural. Prados de la Escosura, Leandro (2003): El progreso económico de España (1850- 2000), Bilbao, Fundación BBVA. Rodríguez Martínez, Francisco (1991):«El impacto ambiental del turismo» en Fourneau, Francis y Andrés García Lorca (eds.) Desarrollo regional y crisis del turismo en Andalucía, Madrid, Instituto de Estudios Almerienses. Casa de Velázquez, 1994, pp. 331-338. Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (1994): Historia de los balnearios en la provincia de Málaga, Málaga, Diputación Provincial de Málaga. Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (1998): «La supresión del Cuerpo de Médicos de Baños (1932-1936)». En Castellanos Guerrero, Jesús et al. (ed.), La medicina en el siglo XX. Estudios Históricos sobre Medicina, Sociedad y Estado, Málaga, Sociedad Española de Historia de la Medicina, pp. 269-280. Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (2000):«Evolución de la terapéutica balnearia», En López Geta, J.A y J.I. Pinagua Espejel (eds.): Panorama actual de las aguas minerales y mineromedicinales en España, Madrid, Instituto Geográfico y Minero de España, pp. 87-102. 36 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (2001): «Antecedentes históricos: la(s) memoria(s) del agua» en Baeza Rodríguez-Caro, Juana; Juan Antonio López Geta y Antonio Ramírez Ortega (eds.) Las aguas minerales en España, Madrid, Instituto Geológico y Minero, pp. 1-16. Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (2005): «Ámbitos de poder de la Hidrología Médica española durante el franquismo», Estudos do Seculo XX(5), pp. 159- 170. Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (2006):«La institucionalización de la Hidrología Médica en España», Balnea 1: 25-40. Rojek, Chris (1995): Decentering Leisure. Rethinking Leisure Theory, Londres, Sage. Ross, Chad (2005): Naked Germany: Health, Race and the Nation, Oxford, Berg. Ruiz Martínez-Corbalán, Francisco (1998): «Salud y factores de riesgo cardiovascular», Cuadernos de Turismo 1, pp. 129-138. Sánchez Santana, Esteban (1889): Residencia invernal de Alicante, Alicante, Establecimiento Tipográfico de Vicente Botella. Santana Talavera, Agustín (2003): «Patrimonios culturales y turistas: Unos leen lo que otros miran», Pasos 1(1), pp.1-12. Santana Talavera, Agustín (1997): Antropología y turismo: ¿nuevas hordas, viejas culturas?, Barcelona, Ariel. Santón Clavé, Salvador y Francesc González Reverté (eds.) (2008): A propósito del turismo. La construcción social del espacio turístico, Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya. Sañudo Autrán, P. (1899): Alicante estación invernal, Alicante, Imp. de Manuel y Vicente Guijarro. Sanz Magallón, Gonzalo (2005): «Una aproximación al valor del agua utilizada en los campos de golf de las comarcas de Levante y Sureste», Estudios Agrosociales y Pesqueros 205, pp.99-123. Slater, Don (1997): Consumer Culture and Modernity, Londres, Polity Press. Sorer Lafraya, Pilar (1999): «Turismo rural y de naturaleza» en Bayón Mariné, Fernando; Higinio Marcos Valdueza; Carlos Vogeler Ruiz y María Ángeles González de Souza (eds.), 50 años del turismo español. Un análisis histórico y estructural, Madrid, Fundación Ramón Areces, pp. 721-736. Spencer, Colin (1996): The Heretic's Feast: A History of Vegetarianism, Hanover, NH, University of New England. LAS RELACIONES ENTRE TURISMO Y SALUD COMO CONSTRUCCIÓN HISTÓRICA 37

Spencer, Colin (2002): Vegetarianism: A History, Nueva York, Four Walls Eight Windows. Stronza, Amanda (2001): «Anthropology of Tourism: Forgin New Ground for Ecotuorism and Other Alternatives», Annual Review of Anthropology 30, pp. 261-283. Thomson-Smith, Lydia D. (ed.) (2010): Nudism. History, socializing, recreation. Fastbook Publishing. Towner, John (1995): «What is tourism's history?», Tourism Management 16(5), pp. 339-343. Towner, John y Geoffrey Wall (1991):«History and Tourism» Annals of Tourism Research 18, pp. 71-84. Urkia, José Mª y Juan Antonio Rodríguez Sánchez (eds.) (1998): Los balnearios españoles, Cestona, Balneario de Cestona. ANET. Urry, John (1990): The Tourist Gaze Leisure and Travel in Contemporary Societies, Londres, Sage. Urry, John y Jonas Larsen (2011): The Tourist Gaze, 3ª edición, Londres, Sage. Vallejo Pousada, Rafael (2002): «Economía e historia del turismo español del siglo XX», Historia Contemporánea 25, pp. 203-232. Vera Rebollo, Fernando (1985): «Las condiciones climáticas y marítimas como factores de localización del turismo histórico en Alicante», Investigaciones Geográficas 3, pp. 165-178. Walton, John (2009): «Histories of tourism» en Jamal, Tazim y Mike Robinson, The Sage Handbook of Tourism Studies, Londres, Sage. pp.115-129. Walton, John K. (1997): «Taking the History of Tourism Seriously», European History Quarterly 27(4), pp. 563-571. Walton, John K. (2009): «Wellcome to the “Journal of Tourism History”», Journal of Tourism History 1(1): pp. 1-6 Weisz, George (2011): «Historical reflections on medical travel», Anthropology & Medicine 18(1), pp. 137-144. Wilson, John (1980): «Sociology of Leisure», Annual Review of Anthropology 6, pp. 21-40.

LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL. MEDICINA, CLIMA I MEDI AMBIENT A LES ACABALLES DEL SEGLE XIX

LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL. 41

LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL. MEDICINA, CLIMA I MEDI AMBIENT A LES ACABALLES DEL SEGLE XIX

Josep L. Barona Catedràtic d'Història de la Ciència Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia López Piñero (Universitat de València-CSIC) [email protected]

Joan A. Micó Navarro Professor titular d'Història de la Ciència Departament d'Història de la Ciència i Documentació, Universitat de València [email protected]

RESUM Fent servir el concepte d'estil de pensament científic, proposat per Ludwik Fleck durant el període entre-guerres i difós per l'historicisme durant les darreres dècades del segle XX, el present capítol proposa una anàlisi del determinisme climàtic com a ideologia sanitària. L'ambientalisme mèdic inspirat en la tradició hipocràtica i la influència de l'evolucionisme darwinista, feren del clima i el medi ambient un poderós instrument ideològic que va fonamentar el concepte de raça i les investigacions sobre la distribució geogràfica de les malalties. L'aparició del concepte d'estació hivernal coincidint en diversos textos valencians a finals del segle XIX apareix com una conseqüència del anterior, on la meteorologia, la temperatura, humitat i altres característiques del clima es presentaran com a argument per a promoure un incipient turisme sanitari ben arrelat a les burgesies urbanes de l'època al voltant de la cultura dels balnearis. 42 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

EL DETERMINISME CLIMÀTIC COM A ESTIL DE PENSAMENT CIENTÍFIC Abans que la historiografia de la ciència assumeixi els conceptes centrals de l'historicisme -que tantes cauteles han alçat contra la ingènua i simplista visió positivista del progrés- introduint la idea de paradigma i la noció de revolució científica en la historiografia, un immunòleg jueu d'origen polonès, que treballava a l'Alemanya del Període entre-guerres, Ludwik Fleck, va aportar un concepte central per a la comprensió de les relacions entre les idees científiques i les societats que les generen i fan servir: el concepte d'estil de pensament.1 Directament influït per la primera sociologia del coneixement, per les idees dels seus contemporanis alemanys Max Weber, Max Scheller i Karl Mannheim, Fleck va aplicar a un estudi monogràfic sobre la història de la sífilis i el descobriment de la reacció de Wassermann els nous conceptes de comunitat de pensament i estil de pensament per tal d'explicar que la construcció de la ciència no es fonamenta únicament en els fets científics, sinó principalment en les comunitats humanes que la generen, accepten, fan servir, i comparteixen les idees sobre la realitat, la societat, el ser humà i el món. L'obra històrico-mèdica de Ludwik Fleck constitueix el principal precedent de l'historicisme de Thomas S. Kuhn2 i de la sociologia històrica de la ciència inspirada en Robert Merton,3 i també pot considerar-se, junt amb l'immens poder intel·lectual de la sociologia del coneixement alemanya de les primeres dècades del segle XX, com el veritable fonament de la gran transformació que en la historiografia de la ciència de les darreres dècades han promogut la història social 4 i les diverses versions del constructivisme. Fleck considerava que les concepcions científiques no sols es fonamenten

1 Fleck, L. Entstehung und Entwicklung einer wissenschaftlichen Tatsache: Einführung in die Lehre vom Denkstil und Denkkollektiv. Frankfurt, Suhrkamp Verlag, 1980 (la primera edició original en alemany és del 1936); Barona, J.L. Ciencia e Historia. Debates y tendencias en la historiografía de la ciencia. València, SEC/Universitat de València, 1994; Barona, J.L.; Moscoso, J.; Pimentel, J. (eds.) La Ilustración y las ciencias. Para una historia de la objetividad. Valencia, Universitat de València/Biblioteca Valenciana, 2003; Crombie, A.C. Estilos de pensamiento científico en la tradición europea. Valencia, SEC/PUV, 1994. 2 Th. S. Kuhn. The structure of scientific revolutions. Chicago, University of Chicago Press, 1996. 3 R. Merton "Science, Technology and Society in Seventeenth Century England," Osiris, Vol. IV, pt. 2, (1938), pp. 360-632 [Publicado como monografía en Bruges, St. Catherine Press, 1938] 4 Golinski, J. Making Natural Knowledge. Constructivism and the History of Science. Cambridge, University Press, 1998; Hacking, I. The Social Construction of What. Cambridge (Ma.) Harvard University Press, 1999; Nowotny, H. et al. Re-Thinking Science. Knowledge and the Public ina an Age of Uncertainty. Cambridge, Polity Press, 2001 LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL. 43 en observacions empíriques, sinó que també parteixen a allò que ell anomena protoidees o idees anteriors, que en cada moment històric es reinterpreten d'acord amb un determinat estil de pensament. Fleck aportava així, a finals dels anys 1930s, una concepció evolucionista de la historia de la ciència, de manera que les idees científiques, com també els éssers vius, s'adapten, experimenten mutacions, queden fossilitzades, sobreviuen o desapareixen. Tota explicació dels fenòmens naturals adquireix consistència i es troba ben adaptada a les concepcions del món acceptables en cada moment, i no precisament d'acord amb una racionalitat absoluta o una correspondència exacta entre les idees i la realitat, sinó per un estil de pensament, de manera que les controvèrsies científiques no se'n deriven dels fets sinó de la manera d'interpretar-los. Tot estil de pensament travessa un període clàssic de plena acceptació, però acaba entrant en crisi, perdent vigència i sent substituït. Conseqüentment, l'historiador de la ciència no ha d'ocupar-se tant d'analitzar els continguts del coneixement, com l'estil de pensament i la racionalitat que el sustenta en un determinat moment històric. Diu Fleck: “Les concepcions científiques no són sistemes lògics i coherents, sinó unitats fidels a un estil de pensament” que és diferent segons les èpoques i països, una manera de pensar compartida per un col·lectiu de pensament. Els fets no són la pedra angular del coneixement com assumeixen, amb poc esperit crític, les més diverses formes del positivisme, perquè la validesa d'una idea científica deriva de la manera de pensar, de l'estil de pensament imposat pel col·lectiu de pensament dominant en la ciència de cada moment. Aquesta reflexió inicial resulta de gran interès per a situar el tema que analitzem en la present comunicació: la vigència d'un pensament mèdic associat a la climatologia a les acaballes del segle XIX, una etapa històrica on, per raons científiques, però també socials, històriques i culturals, el medi ambient, el clima i la salut es trobaven perfectament lligats en la mentalitat mèdica i social. A les acaballes del segle XIX, si fem servir el concepte de Fleck, hem de dir que predominava un cert determinisme climàtic com a estil de pensament mèdic. Porte açí el concepte de determinisme climàtic, perquè és un concepte absolutament vigent en la historiografia geogràfica i geològica, que ha donat elements de debat i reflexió en els darrers anys. Vaig coincidir recentment amb David Livingstone, Professor d'Història intel·lectual i Geografia a la Queen's University de Belfast (Irlanda del Nord), a un simposi celebrat a la Universitat de 44 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Bergen on es discutien, entre altres assumptes, les formes de coneixement -val a dir, els estils de pensament- en les ciències biomèdiques contemporànies. Livingston és un reconegut especialista en la recepció i difusió del darwinisme que ha tingut un gran èxit amb el seu darrer llibre: The Empire of Climate, una mena d'història crítica de la pervivència del determinisme climàtic en el pensament biològic i en la geologia, des de l'Antiguitat clàssica fins als actuals debats sobre el Global Warming o escalfament global5. Es ben conegut que les relacions entre el clima, els éssers vius, les societats i la salut humana va ser un dels eixos fonamentals de la medicina hipocràtica, que va perviure en major o menor mesura fins assolir una espècie d'edat d'or a finals del segle XIX amb l'anomenat ambientalisme mèdic, un corrent de pensament que va generar topografies mèdiques o estudis sobre la salubritat del medi natural, on les relacions entre la salut i el medi físic i social adquirien una racionalitat sistemàtica. Vaig tindre ocasió de debatre aquestes qüestions amb Livingston a Bergen, particularment des de la seua noció de determinisme climàtic, una espècie de demiürg que, segons ha demostrat en les seues darreres publicacions, ha fet del clima, en determinats moments de la historia, el factor fonamental per comprendre les relacions entre l'espècie humana i el seu entorn natural i social. Si les filosofies naturals antigues, basades en la noció d'harmonia de la natura, feien del clima i les seues variacions causa de la salut i les malalties, a les acaballes del segle XIX la forta influència del darwinisme en tots el àmbits intel·lectuals va rellançar amb intensitat la importància del clima com a element essencial en el procés d'adaptació al medi del éssers vius. Les doctrines paleoantropològiques i evolucionistes de primeries del segle XX sobre la distribució geogràfica de les races, les qualitats socials, intel·lectuals i morals que exhibien les poblacions humanes a Àsia, Àfrica o Amèrica, la pluralitat cultural o el grau de desenvolupament material, al capdavall, la manera com les ciències biològiques i socials van conceptualitzar la pluralitat humana, estava imbuïda d'un profund determinisme climàtic, que va calar profundament en el pensament social i antropològic, tot generant una mena d'ètica política justificadora del colonialisme i la superioritat occidental. Les races humanes, els hàbits de vida, els costums alimentaris, la intel·ligència o la sexualitat eren interpretats en

5 David Livingstone (Queen's University Belfast): Race, human evolution and the revival of climatic determinism. The Ninth Bergen Workshop on the History of Health and Medicine. Bergen, March, 2011. LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL. 45 funció de les característiques geogràfiques del medi natural i especialment del clima com a element modelador de la condició humana. Al capdavall, el clima apareixia entre els paleoantropòlegs com un element de naturalització de les formes existents de dominació, jerarquia, dependència política i desigualtat racial. Per això el concepte de raça va tenir una importància política tan exagerada durant el primer terç del segle XX. Ben mirat, el determinisme climàtic desenvolupava una funció legitimadora. Encara que moltes d'aquestes idees van ser desacreditades i fins i tot el concepte de raça - central en el període que hem al·ludit, la primera meitat del segle XX- va desaparèixer com a noció acceptable de l'univers científic durant les dècades posteriors, Livingston ens plantejava ara una reflexió sobre la forta influència de la idea actual de canvi climàtic, tot fent una crida a la cautela i aportant paral·lelismes que el representen com una mena de revival d'aquell determinisme climàtic tan fort en la ciència dels inicis del segle XX. Podem pensar que estem assistint a hores d'ara a un retorn d'aquell estil de pensament? Quines conseqüències podria tenir el retorn al clima com a nus del pensament mediambiental, especialment tenint en compte que ha esdevingut la pedra angular, una de les forces clau que configura actualment les polítiques internacionals, l'economia global i, fins i tot, la teoria social? Justament per això hem arribat al convenciment de què l'evolució del clima està íntimament relacionada amb les malalties, l'obtenció i ús de l'energia, el poder polític, la innovació tecnològica, la producció i distribució d'aliments, l'explotació de combustibles -fòssils o renovables- o la conservació dels recursos naturals. Livingston fa veure com actualment la dimensió del canvi climàtic i les repercussions que està tenint sobre el món actual estan sent permanentment negociades a través d'un seguit de coneixements i practiques, cap d'elles dominants o generadores d'un discurs paradigmàtic, excepte la visió reduccionista i determinista que se'n deriva del mateix concepte de canvi climàtic. Un discurs que fa del clima una força exterior de gran potència, que impacta en l'economia, afecta els països, perjudica la seguretat nacional i les regions pobres i representa un element potencial de conflicte mundial. L'informe de les Nacions Unides sobre desenvolupament humà fa una crida a lluitar contra el canvi climàtic, com tantes altres instàncies presents a l'opinió pública, generadores d'una retòrica que presenta el clima com quelcom més que un simple element de referència exterior, una part del medi ambient; 46 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA sinó, més aviat com un mecanisme autònom amb capacitat de configurar la nostra vida quotidiana i la nostra manera de viure, pensar i dissenyar el futur. David Livingston s'interroga sobre si estem assistint a un retorn a altra forma de determinisme climàtic, que tindria un precedent en el pensament paleoantropològic i racial que va fer del clima un factor essencial per a la geografia humana, per a la topografia de les malalties i per a les teories polítiques fa ara cent anys. Sens dubte, les seues idees són critiques i suggeridores, i fan pensar en l'important paper de sociòlegs i historiadors a l'hora d'analitzar els problemes actuals i la importància del determinisme climàtic en la construcció del pensament científic i mèdic del passat.

L'AMBIENTALISME, LES TOPOGRAFIES MÈDIQUES I LES ESTACIONS HIVERNALS Des de la dècada dels anys 1990 han estat moltes les publicacions dedicades a analitzar les topografies mèdiques escrites a tota Europa principalment pels metges rurals. Una part significativa dels volums que sintetitzen les Trobades sobre salut i malaltia en els municipis valencians han estat dedicades a analitzar la informació de topografies mèdiques,6 com també altres debats i reunions científiques celebrades a Espanya7 i Europa, on la salut rural ha sorgit com un nou corrent 8 historiogràfic. Com és ben sabut, des de finals del segle XVIII i més encara cap a finals del XIX va proliferar per tota Europa un gènere literari, les topografies mèdiques, que replegant el projecte intel·lectual dels higienistes, intentava establir una relació directa entre l'entorn físic i social amb la presència i distribució de les malalties. Plantejades com una mena d'estudi naturalista de les societats rural, les topografies contenen referències, climàtiques, botàniques, antropològiques, econòmiques, mèdiques y culturals de gran interès com a font històrica. Aquest gènere es va cultivar amb generositat en les diverses zones del territori

6 Bernabeu-Mestre, J.; Bordera, T.; Sanchis Carbonell, J.; Terol Roig, V. (eds ) La topografía médica de Ontinyent de 1916. Ontinyent, Ajuntament d'Ontinyent, 2008. 7 Bernabeu, J.; Bujosa, J.; Vidal, J.M. (coord.) (1999), Clima, microbis i desigualdat social: de les topografies mèdiques als diagnòstics de salut, Menorca, Institut Menorquí d'Estudis, 1999. 8 Barona, J.L.; Cherry, S. (eds.), Health and Medicine in Rural Europe (1850- 1945). Valencia, Seminari d'Estudis sobre la Ciència, 2005; Andresen, A.; Barona, J.; Cherry, S. (eds.). Making a New Countryside. Health Policies and Practices in European History ca. 1860-1950. Frankfurt. Peter Lang, 2010. LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL. 47 peninsular, impulsat, sobretot, per les activitats que en el domini de la salut pública desenvoluparen les acadèmies de medicina a les principals regions del país i altres institucions creades amb el suport de l'Estat o impulsades per l'associacionisme mèdic. Aquest és el cas de l'Institut Mèdic Valencià, principal impulsor d'aquest corrent i d'aquestes topografies a les comarques València. Convé no perdre de vista l'estreta relació que lligava els estudis d'ecologia de la salut -per dir-ho així- fets pels higienistes del segle XIX amb una antiga i ben arrelada tradició ambientalista que es remunta, si més no, als textos hipocràtics. L'interès de la medicina dels segles XVIII i XIX per la higiene pública, però, apareix com un fet indestriable de la revolució industrial, del naixement de la policía mèdica [medizinische Polizei] i de l'ascens com a grup social dels metges en les estructures de poder de l'estat modern. Les topografies mèdiques constitueixen, doncs, un excel·lent testimoni històric, en tant que incorporen un seguit de trets d'incomparable interès per analitzar la importància intel·lectual i social del pensament mèdic en la societat contemporània: l'aplicació del mètode descriptiu i mensuratiu modern aplicat a l'estudi del medi, la visió ideològica del medi urbà i rural, lligada a certs corrents del naturalisme il·lustrat, l'anàlisi minuciosa de les condicions de vida en el medi rural -de vegades també en les ciutats o les fàbriques- i la visió miasmàtica o bacteriológica de l'origen i el contagi de les malalties. Tots aquests aspectes constituïen un complex substrat ideològic, al si del qual la idea de brutícia, vici, mal i malaltia es trobaven fortament imbricats. Són qüestions que ja han estat evidenciades per altres estudis anteriors. En el present treball analitzem el pes que el concepte de clima i la ideologia pròpia del determinisme climàtic tenia en algunes d'aquelles topografies mèdiques, en un sentit com a element higiènic i terapèutic, en altre, com a agent patogènic o causa de malalties. Cal no oblidar que les topografies formaven part d'una llarga tradició d'ambientalisme mèdic, el qual adquirí una forta empenta a finals del segle XIX per influència del darwinisme i la seua teorització de les interaccions adaptatives entre els éssers vius i el medi on viuen. A les acaballes del segle XIX, el determinisme climàtic va articular el concepte de raça al voltant del clima i les seues influències, les quals no sols serien causa determinant de les malalties, de la salut i de la força orgànica, sinó també determinant de la moralitat, de la cultura, dels valors culturals, el temperament o la intel·ligència. Tenint en compte aquest context històric i ideològic, centrem ara la nostra reflexió al voltant d'un 48 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA seguit de textos que van veure la llum a finals del segle XIX i principis del XX. Alguns d'ells estigueren promoguts per societats i institucions; per entitats econòmiques o ens públics, altres simplement per iniciativa dels metges. Per ordre cronològic són els següents:

Una residencia de invierno : estudio metereológico y médico del clima de Alicante, como estación invernal / publicat per la Sociedad Económica de Amigos del País [de Alicante]. Alicante: Establecimiento Tipográfico de Antonio Reus, 1882, 32 p.

Parreño Ballesteros, F. Alicante estación sanitaria. Alicante, J.J. Carratalá, 1889 LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL. 49

Valenzuela, Dr. Busot (Alicante) estación médica de invierno y sanatorio permanente para el tratamiento climatológico de las enfermedades del pecho y para la curación de la tuberculosis por el régimen higiénico. Madrid, Imprenta Calle San Isidro, 1897

Guillen Marco, V. Valencia como estación invernal : estudio de topografía médica y climatoterapia. Pròleg de Constantino Gómez Reig. Valencia : Imprenta de Manuel Alufre, 1898, 214 p. 50 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Chabás, J. «Denia (Alicante) como estación invernal. Su superioridad climática sobre todas las del Mediterráneo». Revista de Higiene y Tuberculosis, IX, (1913), 167-9.

Tots aquests textos presenten la característica comuna de presentar el clima mediterrani de la costa valenciana com un factor potenciador de la salut, una mena d'element estabilitzador de l'organisme. Els arguments que hi aporten són arguments de molt diversa índole: mèdico-científics, climàtics o ambientals, i també epidemiològics. Tots ells contenen una abundant informació meteorològica, dades pluviomètriques, higromètriques de temperatura mitja mensual i anual, anàlisi de la sequedat i de la humitat, una descripció geogràfica del medi on la vida humana, la cultura i els costums estan sempre absents. És el clima i el medi el factor principal i únic. Tots aquest factors que presumptament influirien en la manifestació de certes malalties i en el nivell de salut de la gent, els podem veure mesclats en les paraules del metge Vicente Navarro y Albero, cirurgià de l'hospital provincial de Sant Joan de Déu, a Alacant, que serveixen d'informe LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL. 51 facultatiu a l'estudi metereològic i mèdic d'Alacant com a estació hivernal:

“Si el conjunto de variaciones atmosfèricas que afectan nuestros órganos de una manera sensible, como la temperatura, la humedad, la presión baromètrica, la calma o movimiento del aire, su mayor o menor pureza, etc., etc., son otros tantos elementos que toman parte en la formación del clima de cada localidad, los que quedan detallados en los cuadros que anteceden, no pueden ser más favorables para demostrar las ventajas del nuestro. Fíjense en ellos las notabilidades médicas, estudien la marcada influencia que pueden tenir sobre el ser humano, ya en estado de salud, ya en el de enfermedad, y estamos seguros de que no pasará invierno alguno sin que tengan que aprovecharse de esta Ciudad, como de uno de los más grandes medios terapéuticos. Este clima caliente y seco de que continuamente disfrutamos constituyen a Alicante en estación de invierno más tònica que sedante, según la clasificación del Dr. Llombart, y por consiguiente muy favorable para las personas débiles y enfermos crónicos. Sienta perfectamente a los linfáticos y escrofulosos; a los que padecen de catarro en cualquiera de sus mucoses y muy particularment en la bronquial con secreción abundante. El asma nervioso, el emfisema vesicular del pulmón, la anèmia, la dispèpsia y el reumatismo crónico, son tratados bajo la influencia de este clima con grandísimas ventajas. Con respecto a la tisis pulmonar pudiera decirse de Alicante como decía el Dr. Reyer de la capital de Egipto: “es el clima preferible a todos cuantos se pudiera aconsejar.”

Resulta cridaner i significatiu l'ús que es fa al text del clima en relació amb la presència i curació de les malalties. I això resulta particularment significatiu en un context històric en el qual les dades epidemiològiques -que començaven a circular a nivell local, provincial i fins i tot internacional, ben conegudes ja pels metges- indicaven una situació clarament desfavorable de la societat espanyola respecte a altres països del centre i nord d'Europa. Tot i això, la força del determinisme climàtic i de l'argumentari ambientalista passava per damunt de la realitat social, de la misèria i dels hàbits de vida. Veiem ben clarament que l'estil de pensament ambientalista i climàtic ignorava el factor social i econòmic com a element essencial en la distribució de les malalties, una situació que canviarà radicalment durant el Període entre guerres, degut a les grans crisis bèl·liques i econòmiques i a la informació bastida per l'estadística epidemiològica. Va ser aleshores quan el pensament mèdico-social va capgirar aquest estil de pensament 52 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA cap a una visió més aviat sociogènica. Les topografies mèdiques, com també la medicina balneària i la climatoteràpia destil·laven una mena de determinisme climàtic en parlar de les malalties i la seua distribució. A penes es parlava dels greus problemes epidèmics i endèmics que assolaven la societat valenciana, particularment a moltes zones rurals on el paludisme, la tuberculosi, el tracoma, la lepra, o la mortalitat infantil eren un botxí incompatible amb la idea de progrés i modernitat. La tuberculosi, les malalties cròniques, l'anèmia o la feblesa, per exemple, apareixen en el text de Navarro com a malalties millorables mitjançant climatoteràpia, una mostra fefaent del predomini d'un estil de pensament on el clima i el medi ambient apareixien com a factors determinants per damunt de la manca d'higiene, la marginalitat o la pobresa. En el pròleg que el catedràtic d'higiene pública de la Universitat de València Constantino Gómez Reig va escriure a l'obra de Vicente Guillen Marco titulat Valencia como estación invernal, un assaig que va guanyar el Premi especial de l'Ajuntament de València, amb motiu del cinquanta aniversari de la fundació de l'Instituto Médico Valenciano, resumia perfectament aquest estil de pensament:

“…el estudio de la climatología médica ha de ser mirado con respeto profundo, porque en él puede encontrarse la solución de los más arduos problemas de las sociedades… Debe haber una paridad de desarrollo entre los grandes y pequeños organismos, debe haber antagonismos, deben existir recíprocas influencias, necesarias a las modificaciones del medio, debidas a unos en provecho o contra los otros; y todas estas acciones determinan una serie de perturbaciones capaces de explicar muchos 9 efectos hoy inexplicables.”

L'aparició d'un seguit de textos sobre les bondats climàtiques i mediambientals de la costa valenciana a finals del segle XIX es troba estretament vinculat també a la cultura balneària i a un cert turisme de salut, que va tenir un públic creixent entre les burgesies urbanes. Són conseqüència de l'acció conjunta i la complicitat d'organitzacions econòmiques, entitats públiques i altres associacions arrelades a l'economia valenciana, i metges per tal d'impulsar un model d'institució

9 Guillen Marco, V. Valencia como estación invernal, 1898, p.VII. LA COSTA VALENCIANA COM A ESTACIÓ HIVERNAL. 53 balneària i de turisme sanitari que tenia gran predicament a Europa. El clima era presentat com agent terapèutic i el balneari com a institució saludable per a l'oci i el descans de les poblacions urbanes. El cas de José Chabás Bordehore n'és paradigmàtic. Nascut a Dènia, especialista en malalties pulmonars, deixeble de Francisco Moliner, capdavanter en la lluita anti-tuberculosa, Chabás fou també fundador i president de la Sociedad del clima.10 Havia fundat en 1904 la revista La salud pública. Revista de higiene y tuberculosis, que va dirigir i veritablement redactar amb escassa ajuda i un gran esforç personal fins al 1938, des d'on va difondre els avenços en el coneixement científic sobre la tuberculosis i la nova bacteriologia. Chabás va ser un metge de prestigi i mostra d'això és el fet que en 1919 va ser nomenat president del Col·legi de Metges de València. Però Chabàs, home compromés amb la higiene social i la lluita anti-tuberculosa, socialista represaliat pel franquisme, a mès d'aquesta tasca en el domini de la tuberculosi, va participar en el IX Congreso Internacional de Hidrología, Climatología y Geología (Madrid, 1913) on va llegir una ponència molt minuciosa que portava per titol Denia, estación invernal. La seua aportació incorporava una visió de les condicions sanitàries i mediambientals d'aquella ciutat de la Marina, posant el clima temperat directament amb una suposada influència sobre la salut. En aquesta ocasió, el metge clínic, clarament partidari de la bacteriologia i compromès amb els factors higiènics i socials que afectaven negativament a les classes obreres, mostrava açí una perspectiva ambientalista molt semblant a la del conjunt de les topografíes mèdiques que tant van proliferar a les comarques valencianes durant aquells anys.11 El treball de Chabás presentat al Congrès d'Hidrologia de Madrid en 1913 va ser el punt de partida de la seua monografia sobre Dènia com a estació hivernal, que va rebre difusió a través de

10 Barona, J.L. José Chabás Bordehore (1887-1963). Tuberculosis y Medicina Social en la Valencia del primer tercio del siglo XX, Consell Valencià de Cultura, 2007. 11 Hemos analizado las topografías médicas valencianas en diversas publicaciones: Barona, J.L. Salud, enfermedad y muerte. La sociedad valenciana entre 1833 y 1939. Valencia, Institució Alfons el Magnànim, 2002; 'Condicions de vida i salut a l'horta valenciana'. Afers, 47, (2004), 67-92; Barona, J.L. y Bernabeu, J. 'Rural health, medicine and culture interaction i Spain (1900-1930)'. En: European Association for the History of Medicine and Health, Cultural History of Health and Beyond: Practising Medicine: Perspectives on the interaction of medicine and local cultures in rural Europe 1850s-1930s.” Paris, 2005. [Publicado posteriormente en International Journal for Research in Comparative Studies, 2007]. Puede encontrarse un listado de una veintena de topografías médicas de poblaciones rurales valencianas en Barona, J.L.; Báguena, M.J. “Health Problems and Sanitary issues in the Valencia Society (19th-20th c.)”. En: International Conference on Rural health and Medical Practice in Europe”. Valencia, 2004. 54 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

12 les pàgines de la Revista de Higiene y Tuberculosis. Clima saludable, medi ambient sà i alimentació equilibrada constituïen una tríada essencial en la mentalitat científica de José Chabás Bordehore, com també de molts altres metges del seu temps per fer front a la tremenda lacra de les malalties infeccioses. Tant en el procés de rehabilitació de l'organisme malalt, com en la millora de les condicions orgàniques que permetien unes adequades defenses front a les infeccions, l'alimentació i l'efecte benefactor del clima ocupaven un lloc central per a la prevenció i la terapèutica.

A MODE DE CONCLUSIÓ El predomini de l'ambientalisme i la forta influència del clima (determinisme climàtic) en molt diverses vessants de la medicina i les ciències socials i naturals va propiciar no sols estudis de zona com ara les topografies mèdiques, on el medi natural, els hàbits de vida, la higiene, la alimentació i el clima constitueixen un univers coherent i indestriable, també va tenir influència en la cultura balneària associada a l'oci saludable i la higiene física i mental. Entre les derivacions d'aquest corrent va aparèixer a finals del segle XIX la idea d'estació hivernal aplicada a diversos llocs de la costa valenciana. Arguments meteorològics, epidemiològics, mèdics, i altres propis de la medicina de laboratori (anàlisi d'aigües, efecte fisiològic i terapèutic de recursos naturals) buscaven enfortir una alternativa de vida saludable on el determinisme climàtic jugava el paper d'idea força per promoure la costa valenciana com a espai de turisme y salut. Higiene, medicina i economia unien esforços per atreure a les burgesies urbanes amb el reclam de la salut.

12 Chabás, J. “Denia como estación invernal. Su superioridad climática sobre todas las del mediterráneo” Revista de Higiene y Tuberculosis, IX, (1913), 167-9. DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR Y PREVENIR LAS ENFERMEDADES

DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 57

DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR Y PREVENIR LAS ENFERMEDADES

Andrés Martínez Medina Dr. Arquitecto, Profesor Titular de Universidad Departamento de Expresión Gráfica y Cartografía Escuela Politécnica Superior, Universidad de Alicante [email protected]

RESUMEN En el presente artículo se estudian las relaciones existentes en materia de hospitales entre la disciplina de la arquitectura y la ciencia de la medicina en el periodo de las eras Moderna y Contemporánea (1450-1950), es decir: las influencias entre ambas a través de sus respectivos avances y descubrimientos; particularizado para Occidente y para las tierras valencianas. El recorrido jalona los tipos arquitectónicos hospitalarios cruciforme, radial, pabellonario y colonia, y los coloca en correspondencia paralela a las teorías médicas hipocrática y galénica, la miasmática, la taxonomía y la nosología, para finalizar con las teorías del higienismo (sanitary movement) y la teoría microbiana de las enfermedades con los cambios que esta última introduce, junto a otros de índole técnica. Esto supone un cierto distanciamiento entre arquitectura y medicina a partir del siglo XX. Con la revolución industrial el tiempo era dinero; con la revolución sanitaria el tiempo sería vida. A ello se añaden las relaciones entre las curas por hidroterapia, talasoterapia y climatoterapia con los balnearios termales y los marinos. Se asiste a la doble evolución: del enfrentamiento a la enfermedad como un acto de cura de agudos y la arquitectura vinculada entendida como una máquina para curar (los hospitales), al planteamiento de la salud como un acto de tratamiento de crónicos y prevención, entendiendo la arquitectura vinculada como residencias 58 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA o lugares de residencia y/o ocio (los balnearios). Las obras y proyectos arquitectónicos más sobresalientes que ilustran el discurso son: el antiguo hospital general de Valencia (s. XVI), el hospital civil de Oliver en Alcoy (s. XIX), el antiguo hospital provincial de Alicante (s. XX), el balneario de Busot (ss. XIX-XX), el sanitarium de Babel (s. XIX) y el conjunto de balnearios marítimos que existían por toda la costa valenciana (desde Torrevieja hasta Benicásim) y que han desaparecido en su totalidad tras la II guerra mundial. Se efectúa un recorrido histórico por los tipos de hospitales, que se plantean como arquitecturas para curar las enfermedades, hasta la aparición de los balnearios, planteados como arquitecturas para prevenirlas. JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ Palabras clave: arquitectura, hospitales, balnearios termales y marinos, higienismo.

I.- INTRODUCCIÓN: ARQUITECTURA Y CIENCIAS DE LA SALUDJJJJJJJJJJJ El tema que vamos a desarrollar trata de descubrir algunas de las relaciones que han existido a lo largo de la historia entre la arquitectura y las ciencias de la salud; todas ellas siempre han procurado por el bienestar de las personas, en la salud y en la enfermedad, su razón de ser. El discurso se acota temporalmente a las eras Moderna y Contemporánea (1450-1950) -correspondientes al Renacimiento y la Modernidad en la historiografía del arte-, cinco siglos en los cuales todas las disciplinas sufren grandes cambios: el conocimiento de la tradición es sustituido por el saber derivado del método científico: observar, experimentar y razonar, para poder encontrar respuestas lo más universales posibles a los problemas concretos planteados. No obstante, las bases del conocimiento de la arquitectura no son tan precisas y científicas como lo pueden ser las de la medicina y la enfermería, que son disciplinas más empíricas.

En este recorrido asistimos a la “evolución” acaecida en las arquitecturas para albergar y tratar pacientes, sean agudos o crónicos. Arquitecturas que, histórica y genéricamente, se han venido denominando “hospitales”. Y puesto que hay muy diversos tipos de enfermedades y, por tanto, han existido diversos modos de tratarlas, podríamos pensar que han existido distintos tipos de hospitales, tantos como enfermedades; pero la historia no es así de sencilla e inmediata. Un capítulo singular, en este sentido, lo constituyen los balnearios que, de hecho, asociamos más con la salud que con la enfermedad, más con el tratamiento que con la intervención. Sea como fuere, tanto la arquitectura como la medicina y DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 59

Fig. 01- Vista exterior actual del hospital cardiovascular de San Vicente (1950-63) la enfermería han trabajado para mejorar las condiciones de permanencia de los pacientes en las instalaciones sanitarias y en la creación de tratamientos ambulatorios o domiciliarios y, entre ellas, se han establecido influencias mutuas derivadas de sus descubrimientos y experiencias. Veamos algunas de ellas a lo largo de los siglos propuestos en dos apartados claramente diferenciados: hospitales y balnearios. Arquitecturas para la intervención y/o cura de enfermedades (actuación inmediata) y arquitecturas para la prevención y/o tratamiento de las mismas (actuación prolongada). Cerraremos el discurso con los descubrimientos científicos que tendrían su repercusión en las arquitecturas 'sanitarias' del s. XX: los hospitales se concentrarían en planta, se desarrollarían en altura y buscarían el contacto con la naturaleza, como el hospital Cardiovascular de San Vicente del Raspeig [Fig. 01].

II.- HOSPITALES: MÁQUINAS PARA CURAR 1.- HOSPITALES: ARQUITECTURA PARA INTERVENIR ENFERMEDADESjjj 1.1.- DEL ORIGEN Y SIGNIFICADO DEL TÉRMINO 'HOSPITAL'jjjjjjjjjjjjjjjjjjj Hospital. Esta palabra, como hoy la entendemos, asociada al edificio para la asistencia y tratamiento de enfermos, no tiene el mismo sentido en su origen. Procede del sustantivo latino hospes, que significa “huésped”, y del adjetivo hospitâlis, que significa “hospitalario” u “hospitalidad”, incluso “bondadoso” o “benéfico”; todos estos sentidos y significados siguen plenamente vigentes: el de atender en nuestra casa a familiares, amigos o desconocidos. ¿Por qué, pues, 'hospital' se asocia con enfermedad si deriva del latín 'huésped' que es acogida? 60 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Los vocablos existentes en las antiguas Grecia y Roma para referirse a las arquitecturas vinculadas con los enfermos tenían raíces que se han perdido. “Hospital” (en español) u “Ospedale” (en italiano) se aplica a las arquitecturas donde se alojan los pacientes desde un momento impreciso tras la caída del imperio romano de Occidente. La primera vez que se emplea el término 'hospital' para designar a las construcciones donde se internaban los enfermos se encuentra en el 724 en un documento en la ciudad de Lucca, en el cual se cita la fundación de un ospitale por parte del obispo (Iglesias 2011: 29). Su actual significado, pues, queda vinculado a la iglesia cristiana. Hospital y hospitalario no son hoy lo mismo (con salvedades), aunque tengan el mismo origen romano (del latín).JJJJJJJJ

La irrupción del Cristianismo, y su implantación, cambió el modo de ver las enfermedades del cuerpo ya que importaban más las dolencias del alma. El saber médico de la antigüedad fue diluyéndose por la creencia de que la curación sólo estaba en manos de Dios. Por esta “verdad”, los centros asistenciales que se fundaron a lo largo del milenio de medievo (ss. IV-XIV) no ejercían la medicina propiamente. Eran instituciones donde se practicaba la virtud cristana de la caridad. Caridad y hospitalidad de atención al peregrino y al viajero, al desprotegido y al desvalido, al lisiado y al tullido, al descarriado y al loco, al enfermo y al pobre. Porque no había más pobre que aquel que estaba enfermo de verdad: toda enfermedad del cuerpo no podía ser más que un reflejo del desorden del alma. Domus Pauperrimun (Pevsner 1979: 166), es decir: 'Casa de Pobres', era el nombre más habitual que recibían los hospitales que eran, a su vez, hospicios, asilos, inclusas, beneficiencias, correccionales, lazaretos, manicomios y tantos otros lugares donde recluir, sobre todo, a los indeseables, nocivos o dañinos. Esta vinculación de los pobres a los centros asistenciales perduraría hasta bien entrado el siglo XIX, incluso en Alicante (Pascual 2009: 69-ss), de ahí su nombre de 'beneficiencias'. Por estos siglos medievales, “La multiplicación de instituciones hospitalarias coincide paradójicamente con la pérdida del conocimiento de los médicos” (Iglesias 2011: 28). Todas estas edificaciones, siempre vinculadas a organizaciones mayoritariamente religiosas, servían para dar satisfacción a estas necesidades de reclusión cuyos tipos arquitectónicos tendían a ser contenedores genéricos o simples de una sola planta y desde una hasta tres naves. Muy ilustrativo de todos estos cambios es, en el plano del lenguaje y en el de la etimología, que “hospital” en francés siempre se ha denominado “Hôtel-Dieu”: Domus Dei o Casa de Dios.jjjjjjjjjjjj DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 61

1.2.- EL REDESCUBRIMIENTO DE LOS CLÁSICOS Y EL TIPO CRUCIFORME Los cambios que se perfilan en torno al Renacimiento, a partir del siglo XV, tienen varias repercusiones importantes para nuestro tema. Por un lado, la colocación del Hombre en el centro de interés de los conocimientos -desplazando a Dios como explicación de todos los acontecimientos- daría lugar al nacimiento y consolidación de la “ciencia nueva” que alcanzaría un cénit en el siglo XVIII, con la Ilustración. Fundamental en este cambio fue la recuperación de los textos y el saber del mundo clásico en relación a la medicina: las teorías hipocráticas (Hipócrates, 460-370 aC) y galénicas (Galeno, 126-199) y, simultáneamente, el inicio de investigaciones en torno a la fisiología y funcionamiento del cuerpo humano. El cuadro “La lección de anatomía del Dr. Nicolaes Tulp”, pintado en 1632 por el joven Rembrandt (1606-1669) por encargo del gremio de cirujanos de Ámsterdam, ilustra estos caminos que se adentraban en los misterios de la vida y la muerte para hacerlos accesibles al conocimiento humano. JJJJJJJJJJJJJJJJJJ

El mismo interés se despierta por el arte y la arquitectura clásicos, sobre todo a partir del “redescubrimiento” del único tratado de arquitectura conservado de la antigüedad y escrito por Marco Viruvio Pollion en el s. I aC: De Architectura. Con él se inicia una fecunda tradición de especulación teórica en torno a las leyes de la belleza, no exenta de apoyo en herramientas científicas (como la perspectiva) y en la visita a los restos arqueológicos grecorromanos conocidos. Esta nueva tradición se plasmó en una amplia redacción de tratados sobre arquitectura e ingeniería militar, muchas veces apelando a razonamientos teóricos y relaciones con otras materias como la música o la matemática. Por último, el creciente poder de los monarcas se apoyaría en los ejércitos y en la fidelidad de los municipios (tras su emancipación de los señoríos feudales), lo que provocó un interés por centralizar las dispersas instituciones medievales asistenciales y de beneficiencia en centros unitarios dependientes de los nuevos poderes civiles. La enfermedad, como el ejército, comenzó a ser una cuestión más civil que religiosa. Y el Estado civil -el de las ciudades-, como la arquitectura, había que hacerlo más a medida del Hombre que de Dios.

El primer hospital planteado como un tipo arquitectónico susceptible de convertirse en ejemplo teórico a seguir y que organizaba ordenadamente las distintas partes del mismo (sistematizando en forma y medidas sus dependencias) 62 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA bajo los principios unitarios de un todo, surgió a caballo de Florencia, Mantua y Milán. Este esquema cruciforme tuvo un origen de orden práctico y adoptó la forma de una cruz griega de cuatro brazos de similares longitudes desplegada en una única planta (1334, Hospital de Sta. Maria La Nuova, Florencia); su lógica pragmática no estaba exenta de simbolismo religioso. Un siglo después, Antonio di Pietro Averlino (1400-1469), conocido como Il Filarete, tomó como referencia este edificio para proponer su Ospedale Maggiore para Milán (conocido por Ca' Grande, 1456-ss), que dibujaría para su tratado de arquitectura que no se publicó, lo que no impediría la difusión de la solución propuesta.

Se trataba de una gran pieza rectangular de dimensiones considerables para su época (22.000 m2), que se organizaba en planta mediante dos cuadrados a ambos lados de un primer patio central en el cual se encontraba una iglesia de planta centralizada y exenta. La simetría estaba pensada para separar los sexos y cada uno de los dos cuadrados, repetidamente, incluía en su interior una cruz griega constituida por cuatro naves definidas por cuatro claustros que se cerraban en su perímetro cuadrado por una serie de salas. Esta forma geométrica tan elemental como rotunda, tan regular como equilibrada, y tan simétrica como estrictamente modulada (235x94m= 2x94m+94/2m, es decir: 2x5=10 cuadrados de 47m de lado; proporción 1:2,5), en el plano arquitectónico, evidencia un cambio de estatus en el ejercicio del arquitecto que ahora adquiere protagonismo intelectual al pasar a proyectar y dirigir el conjunto de la obra, “pensada” como una idea total y cerrada, no como una edificación que se hacía según las necesidades contando con la asistencia del saber relativamente hermético de los diferentes gremios del sector de la construcción. Filarete no sólo cuidó los aspectos de geometría y proporción, sino que tuvo presentes cuestiones funcionales e higiénicas como las necesidades de limpieza, por lo que previó una red interior de canales que recogía el agua de lluvia, cuya referencia eran las ordenanzas propias de los conventos y monasterios medievales (un saber que se recopilaba). JJJJJJJJJJJJJ

La propuesta de Filarete fue conocida por Europa y en España tuvo mucha fortuna. El arquitecto Enrique Egas (1455-1534), por encargo de los Reyes Católicos, replanteó e inició las obras de tres de los cinco hospitales que responden a este modelo y que se construyeron por las ciudades más importantes de la península: el hospital de la Santa Cruz en Toledo (ca 1504-14), el Hospital de DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 63 los Reyes en Santiago (ca 1501-11) y el Hospital Real en Granada (ca 1511-26); alguno de ellos, no sólo para enfermos, sino también para la asistencia a niños huérfanos y desamparados (Lampérez 1993). A estos hay que añadir el algo más tardío Hospital de las Cinco Llagas o de la Sangre (de Cristo) de Sevilla (ca 1546- 59, que funcionaría como tal hasta 1972) y el de Valencia (ca 1494-1512/45/ss), el más temprano de ellos. Todos responden a una de las partes del modelo de Filarete para Milán, disponiendo sólo de uno de los cuadrados donde se insertaba la cruz griega con los cuatro patios en cada uno de los cuadrantes interiores (resulta interesante esta relación continua de proporciones: cuadrado dividido en cuatro claustros mediante cuatro naves, todo dispuesto simétrica y ordenadamente según dos ejes ortogonales). Cada brazo de la cruz constituía una enfermería de dos plantas (conectadas por escaleras abiertas a los claustros), cuyas naves se interseccionaban en el crucero, vacío en sus dos niveles, donde se situaba el altar para que la liturgia fuera o visible o audible por todos los enfermos. Si la incipiente ciencia fallaba, en última instancia quedaba apelar a Dios.JJJJJJJJJJJJJJ

La ampliación hasta dos en el número de plantas multiplicaba la capacidad de acoger camas para enfermos o pobres, lo cual evidencia el crecimiento de las ciudades y la importancia de sus órganos de gobierno, de los cuales dependían estas instituciones ya civiles. De hecho, fue con el Renacimiento cuando la medicina salió de los monasterios y de los centros religiosos y pasó a enseñarse en las universidades al tiempo que los médicos entraron a trabajar en los hospitales (los actuales residentes), desplazando a los clérigos en su poder curativo, si bien las órdenes religiosas siguieron siendo las encargadas de los trabajos de asistencia a los pobres enfermos. La vida y la muerte, la salud y la enfermedad, ya no sólo eran cuestión divina sino que el estado se entrometía en su administración. Los hospitales, muy necesarios para los soldados, pasaban a ser un asunto de Estado o, cuando menos, dependiente de la autoridad municipal.

1.3.- EL HOSPITAL GENERAL DE VALENCIA El antiguo hospital general de Valencia (en realidad Hospital Vell u Hospital de los Pobres Inocentes) [Fig. 02] trataba de unificar en una única edificación las distintas instituciones benéficas que existían en la ciudad, a partir del hospital general de locos (Hospital dels Folls i Orats -orates: bobos-) que se había fundado hacia 1409 (Bérchez 1983, II: 345), para lo que resultó idóneo 64 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 02- Planta del hospital general de Valencia (hacia mediados del s. XIX) este nuevo tipo arquitectónico cruciforme que permitía separar distintos tipos de pacientes en las ocho salas disponibles. Este hospital (en funcionamiento hasta 1960), con los años, entre sus ampliaciones incluiría la facultad de medicina (donde ejerció docencia Ramón y Cajal), hasta el traslado de esta a un nuevo emplazamiento a principios del siglo XX. Este hecho nos revela dos cuestiones interesantes. Una: que los hospitales eran construcciones “vivas”, sometidas a continuos procesos de ampliación y crecimiento, lo que desembocaría, en una mayoría de casos, en más densidad edificada y en un empeoramiento acumulativo de las condiciones de salubridad. Y dos: que los hospitales devendrían en centros de investigación y práctica médica, de aquí que las facultades de medicina salieran de muchas universidades para alojarse físicamente junto a su objeto de estudio: los enfermos. No obstante, antes de avanzar en el tiempo, conviene apuntar que este modelo en cruz no fue la única solución arquitectónica, si bien la mayoría de los hospitales se generaron a partir de un patio claustral al que se adosaba un templo ya que, en última instancia, importaba más la sanación del alma que la del cuerpo. jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 65

2.- LA TEORÍA MIASMÁTICA Y LOS HOSPITALES COMO MÁQUINAS DE AIREACIÓNjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj 2.1.- PLANTEAMIENTOS MÉDICOS Y PROPUESTAS ARQUITECTÓNICAS El trayecto que nos traslada hasta mediados del siglo XVIII, en plena Ilustración, está salpicado de algunas propuestas significativas, si bien nos interesa especialmente esta centuria de derroche de racionalidad y empirismo ya que los métodos en los que se basaba la Ciencia (experimentación, racionalidad y universalidad) se pretendían aplicar para resolver los problemas funcionales y formales de la arquitectura, a la postre, de sus tipologías. Se trataba de encontrar las mejores adecuaciones de las formas -conocidas o experimentables- a las funciones cada vez más especializadas o al revés: resolver los nuevos programas de necesidades con las formas más óptimas. Es significativo que, en estas décadas, los profesionales de la arquitectura y de la medicina trabajaran en equipo en el diseño de hospitales, en pro de mejorar el lamentable estado de hacinamiento de los mismos y de disminuir las altas tasas de mortalidad que se registraban, cuestiones éstas recogidas en los numerosos estudios e informes que se sucedieron por entonces denunciando la grave situación (Pevsner 1979).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

Ambas disciplinas, arquitectura y medicina -una menos científica que la otra, pero ambas 'artísticas', piénsese en “el arte de curar”-, estaban siendo sometidas a serias transformaciones, muchas de ellas de base empírica, las cuales quedan magníficamente ilustradas en el cuadro de 1768 de Joseph Wright (1734- 1797) titulado “Experimento con una máquina neumática”, en el que se exploran los misterios de la vida y la muerte de una cacatúa blanca. El oxígeno -agente clave en este proceso- no se identificaría hasta dos años después, en 1770. Vida y muerte, cuyas ciudades -para el presente o para la eternidad- iban a disponerse distantes de ahora en adelante: la ciudad de los muertos había de separarse de la de los vivos. En España, la Real Orden de Carlos III del 3 de abril de 1787 prohibió los entierros en el interior de las iglesias (Gomila 1998), lo que aceleraría la construcción de las necrópolis a las afueras de las ciudades. Este tema nos abriría el camino de la muerte -y los cementerios- en el que no nos detendremos porque nos interesan las enfermedades de la vida -y los hospitales-.JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

En este discurso cronológico procede traer ahora a dos médicos: al inglés Thomas Sydenham (1624-1689) y al italiano Giovanni Maria Lancisi (1654- 1720). El trabajo del primero se caracterizó por un estrecho contacto con el 66 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

paciente, interesándose menos por las cuestiones teóricas y más por el estudio de los síntomas, y sería quien formularía la teoría miasmática de la enfermedad. El segundo, investigador del corazón y de la malaria, sería un firme defensor de esta teoría. Según la misma, los miasmas -conjunto de emanaciones fétidas de suelos y aguas impuras- eran la causa de las enfermedades. Es decir: los miasmas transitaban en el aire donde se mezclaban con otros gases provenientes de la descomposición de la materia orgánica.

Desde la antigüedad y durante la edad Media ya existía la práctica profiláctica: quemar las pertenencias de los muertos y encalar la arquitectura para evitar contaminaciones con una fuerte dosis de simbolismo purificador. Sin embargo, la teoría miasmática parecía explicar tanto la propagación de ciertas enfermedades como el porqué las epidemias eran más comunes en los barrios sucios y malolientes de la gente pobre. No resulta extraña su vigencia a lo largo de los dos siglos siguientes hasta que fue sustituida por la teoría microbiana. Este principio de transmisión de las enfermedades a través del aire, que es la base de la teoría miasmática, inspira algunas de las nuevas propuestas de hospitales que se suceden desde el siglo XVIII. La arquitectura de la Ilustración se hizo eco de esta teoría a fin de mejorar las condiciones espaciales de los contenedores hospitalarios para disipar los aires portadores de miasmas, habida cuenta de las insalubres condiciones de los hospitales por la densidad de enfermos y la falta de higiene, concepto ignorado por entonces del modo en que se definiría un siglo después.

El primer tipo hospitalario en esta cadena es el conocido como tipo radial y puede considerarse, en parte, derivado del cruciforme. Se trataba de un modelo que situaba en su centro una rotonda de la que partían distintas alas, todo lo cual quedaba rodeado por una corona de construcciones. Lógicamente, el centro del conjunto estaba ocupado por la capilla -que era visible desde todas las alas, ya que convergían en este punto- desde la cual partían las diferentes alas -dispuestas radialmente y que se usaban como enfermerías- y se cerraba el conjunto con un anillo de edificaciones en el exterior destinadas a otras salas y a la logística hospitalaria. De algún modo se sistematizó gradualmente una serie de usos: capilla, enfermerías e intendencia. Este prototipo tenía como objetivo prioritario el conseguir “más camas en una misma superficie” (Pevsner 1979: DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 67

173) garantizando la correcta ventilación de las salas. Esta densidad se lograba por el mayor número de salas y porque se doblaba el número de plantas (hasta 4), para lo que se situaron estratégicamente las escaleras al principio y al final de cada enfermería a fin de racionalizar los movimientos interiores. jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

Uno de los ejemplos más representativos de este tipo quizás sea el proyecto para la construcción, en 1774, del nuevo Hôtel-Dieu de París, propuesto por el cirujano Antoine Petit (1722-1785) [Fig. 03]. El emplazamiento para el mismo era la colina Belleville al nordeste de París y consistía en un gran círculo exterior al que atracaban seis pabellones para enfermos que se unían en una rotonda central (Pevsner 1979: 180). Estas enfermerías habían crecido hasta las cuatro plantas y la rotonda -además de contener el altar y una corona de salas para usos médicos y farmacéuticos- funcionaba como una potente chimenea por la que se aspiraba el aire enrarecido de las salas y lo expulsaba al cielo procediendo a su continua renovación.

Este modelo ampliaba la capacidad de camas para una misma porción de suelo (por el aumento del número de salas y del número de plantas), presentaba en planta la forma de una rueda con sus radios y, en sección, la rotonda -con el altar- estaba constuida por un gran cono que funcionaba como un “verdadero mecanismo de purificación del aire y de paso de extracción de enfermedades” (Iglesias 2011: 51). Es decir: la arquitectura se asemejaba a un artefacto tanto en su forma como en su funcionamiento y rendimiento, precisamente en ciernes de la propia revolución industrial que, podríamos decir, se había iniciado un lustro antes con el invento de la máquina de vapor (1768) por el ingeniero y matemático James Watt (1736-1819). Estos planteamientos se llevan al límite en el proyecto también para el mismo Hôtel Dieu de París dibujado en 1788 por el arquitecto Bernard Poyet (1742-1824). Aquí los radios pasan de seis a dieciséis y las camas llegarían hasta las cinco mil: una maquinaria perfectamente a punto, eficaz y económica en construcción y recorridos. La cuestión de los desplazamientos sería determinante en el futuro para definir los nuevos hospitales porque la vida podía evanescerse en minutos. El tipo radial tuvo mucha fortuna en el Nuevo Mundo. Uno de los ejemplos más tempranos construidos es el hospital de Belén en Guadalajara (México) de finales del s. XVIII, de ocho brazos, siendo uno de ellos 68 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 03- Planta del nuevo Hôtel-Dieu de Fig. 04-Vista del antiguo reformatorio París, del cirujano Antoine Petit (1774) (hoy 'Juzgados') de Alicante (1887-1910) la propia iglesia. Otro, aunque más tardío, hacia 1875, es el hospital 2 de Mayo de Lima (Perú), cuyo centro es un patio abierto octogonal (Bonilla, 2009). Ambos están en funcionamiento.

2.2.- HOSPITALES Y CÁRCELES: TIPOS INTERCAMBIABLESjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj Este modelo, que tanta fortuna tendría por Occidente sin que llegara a ejecutarse ningún hospital por la geografía valenciana, sin embargo, encontraría su mejor encaje en la construcción de cárceles (o prisiones, reformatorios, correccionales, penitenciarías…), convirtiéndose en el patrón casi por excelencia durante más de un siglo para unos y otras (otro modelo fue el Panopticón de J. Bentham). Este hecho no es una casualidad de las formas sino que, como señala Pevsner: “los planteamientos de distribución de un hospital y de una prisión tienen mucho en común. En ambos casos la gente está en un lugar donde preferiría no estar y en ambos casos se precisa una constante vigilancia” (1979: 189), si bien se trataba de vigilancias con muy distintos niveles de seguridad.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

Para este tipo arquitectónico, el radial, el uso de hospital fue intercambiable con el de cárcel porque el anillo exterior servía para albergar la necesaria administración e intendencia hospitalaria o carcelaria, los pabellones radiales servían de alojamiento a los enfermos en salas diáfanas o a los presos mediante la división de estas salas en celdas a ambos lados de cada eje radial y la rotonda central -fuese DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 69 capilla y/o gran chimenea- servía para la vigilancia de las almas más que de los cuerpos según se tratase de hospitales o cárceles. Los patios exteriores ejercían de vacíos tanto para la iluminación y ventilación como para el necesario paseo y esparcimiento, eso sí, dentro de un recinto perimetral vallado. Porque ya se sabe, todo lo que queda detrás de los muros de un hospital o de una cárcel queda confinado al margen de la ciudad para que no “dañe” a sus habitantes. Aunque no sea el caso tipológico, piénsese en el sanatorio de Fontilles de san Francisco Borja (ca 1907-50), construido para tratar la estigmada enfermedad de la lepra, confinado en el fondo de un barranco en el Vall de Laguart (Jaén 1999: 276).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

A este prototipo, aunque bastante tardíos cronológicamente, responden tanto la antigua cárcel modelo de Valencia (ca 1890, Joaquín Mª Belda Ibáñez) como el antiguo reformatorio de Alicante (ca 1887-1910, José González Altés) [Fig. 04], hoy, significativamente, rehabilitado para los 'Juzgados', hecho que reafirma la tesis de que las relaciones entre forma y uso, en arquitectura, no son biunívocas. Todos estos planeamientos reforzaban la creencia que se estaba asentando entre los reformadores sociales: que mejorando las condiciones ambientales (léase: mejorando las condiciones de la arquitectura) era posible reformar a las personas. Así pues, las cárceles devenían en contenedores que ayudaban a la reforma de la mente del delicuente para su reinserción social y los hospitales resultaban máquinas para regenarar los cuerpos de los soldados y de los ciudadanos (la regenaración del alma siempre había sido territorio religioso). Y la arquitectura revelaba sus intenciones a través de sus formas, se volvía 'parlante'. Piénsese en la Casa del Placer (ca 1780) del arquitecto C. N. Ledoux (1736-1806) para delincuentes sexuales (Kaufmann 1980: 152) en forma de pene erecto.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

2.3.- EL HOSPITAL CIVIL DE OLIVER EN ALCOY No obstante, aunque no se construyó ningún hospital siguiendo fielmente el tipo radial, procede mostrar el hospital civil de Oliver (1868-77) [Fig. 05], proyectado por el maestro de obras catalán Jeroni Granell i Mundet (1834-1889), ejecutado en Alcoy gracias a la filantropía del paternalismo burgués (García 2006) y al mantenimiento del mismo por parte del ayuntamiento de la ciudad. El lugar escogido era el Olivaret del Padre Guillem, es decir: a las afueras, en el campo. El hospital está formado por tres piezas unidas por dos galerías de planta baja. El volumen principal, que ocupa el centro de la composición, estaba destinado 70 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 05- Perspectiva del hospital civil Oliver de Alcoy (1868-77) a iglesia (de espacio centralizado), a la que se adosaban los servicios administrativos, las dependencias de la congregación de religiosas, el botiquín y la cocina (el quirófano llegaría décadas después y se colocaría en una de las galerías laterales). Dispuestos simétricamente surgían dos bloques cruciformes destinados a sendas enfermerías -separando hombres de mujeres-, articuladas a partir de los cruceros de la intersección donde se situaban diversos servicios. Aunque ambos pabellones cruciformes mantienen la misma altura de cornisa, presentaban distinto número de plantas al exterior (dos y tres); esto se debía a la pendiente de la rasante que hace aflorar el semisótano de uno de ellos.

Este hospital, que presenta una gran similitud con el modelo renacentista de Filarete, había perdido todo el perímetro de construcciones consiguiendo que los patios se convirtieran en espacios abiertos a su entorno rural, de manera que se garantizaban las mejores corrientes de aire para la disipación de los miasmas y se regenaraba el aire por la presencia de abundante arbolado. La solución de Alcoy queda a mitad camino entre los esquemas cruciformes y el tipo incipiente de pabellones aislados, resultando muy eficaz como artefacto de sanación según la teoría miasmática firmemente arraigada a lo largo del siglo XIX, la cual también está en la base del sanitary movement británico. Sobre esta corriente volveremos más adelante, ya que esta ideología supone un gran cambio 'sanitario' (que traspasa las disciplinas de la salud): frente a pensar exclusivamente en tratar las enfermedades en los hospitales se impondría la mentalidad de crear las condiciones óptimas en el entorno para evitarlas o, al menos, prevenirlas. DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 71

La medicina no podía evitar la muerte, ni la profunda tristeza y sensación de desamparo que provoca cuando no tiene una explicación terrenal, tan dramáticamente reflejadas en el cuadro de 1890 de Heliodoro Guillén (1863- 1940) titulado “¡Solos!”. Las ciencias de la salud sólo podían seguir investigando para descubrir las causas de las enfermedades, para tratarlas y curarlas.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

3.- TAXONOMÍA DE ENFERMEDADES Y TIPOS DE ARQUITECTURAS 3.1.- LA TAXONOMÍA, LA NOSOLOGÍA Y EL TIPO POR PABELLONES Pero la teoría miasmática no fue el único progreso en el campo de la medicina. Existieron muchos avances relevantes. Por un lado, la creación del cuerpo de cirujanos consolidó y aumentó la presencia de los médicos en los hospitales (a pie de cama, en la sala de operaciones y en la mesa de autopsias), fomentando la proximidad a los pacientes y auspiciando que las facultades de medicina se vinculasen física y espacialmente a los propios hospitales (para las clases teóricas y prácticas y para los laboratorios de investigación), como ya se ha señalado que sucedió en Valencia. Así pues, los métodos de observación directa tomaron cuerpo y razón y, poco a poco, reemplazaron a los planteamientos especulativos de la teoría galénica o teoría de los 'pneuma' (o humores natural -hígado-, vital -corazón- y animal -cerebro-), constituyendo estos una forma sutil y muy especial de materia. j

La experimentación se abrió camino y se hizo eco de un nuevo avance: la taxonomía o la clasificación del mundo orgánico que estaban llevando a cabo los científicos gracias, entre otros, al trabajo del médico y botánico sueco Carl von Linné (1707-1778), que pretendía nombrar a todos los animales y plantas conocidos en la época a partir de sus características físicas comunes y clasificar las especies en géneros, familias, órdenes y clases (López 2002: 369). La relación de este naturalista con el también botánico y médico francés François Boissier de Sauvages de Lacroix (1706-1767) hizo que el interés por las “genealogías físicas” se trasladara al campo de la medicina dando lugar a la nosología, la cual se ocuparía del estudio y clasificación de las distintas enfermedades desde esta nueva óptica para así poderlas afrontar con mejores medios y remedios. Todo ello supondría la ruptura con el saber 'clásico' al proceder “a la clasificación de enfermedades según datos objetivos obtenidos junto a la cama del enfermo” (Iglesias 2011: 47). Definitivamente se puso en crisis el saber de los antiguos, el cual podría superarse con los nuevos métodos de la Ciencia.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

72 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Algo similar sucedió en el campo del arte y de la arquitectura con la Querelle des Ancians et Moderns que se vivió en el seno de la Academia francesa a finales del siglo XVII, entre quienes postulaban que el arte había alcanzado las máximas cotas de perfección en el mundo clásico y quienes defendían que estas cimas se podían superar. Los descubrimientos de Herculano (1738) y de Pompeya (1748) aportaban nuevos datos ciertos sobre la antigüedad clásica, de primera mano, sin alterar. De hecho: Roma y Grecia dejaron de ser una unidad en lo artístico y en lo arquitectónico. Como señalaría J. N. L. Durand (1760-1834) en sus lecciones de arquitectura, había que “...estudiar lo antiguo con los ojos de la razón, en lugar de, como se hace con demasiada frecuencia, ahogar esta con la autoridad de lo antiguo” (Durand 1981: VII). Por otro lado, los tratados de arquitectura sobre cuestiones teóricas (órdenes, proporción, armonía…) empezaron a ser desplazados por otros de índole más práctica para la definición concreta de nuevos edificios como teatros, cárceles u hospitales (Pevsner 1979). La preocupación por ajustar los contenedores a sus funciones específicas desembocó en toda una serie de clasificaciones tipológicas y una lista de 'experimentos' sobre nuevos tipos. La arquitectura no era una ciencia, pero intentar definirla desde parámetros más objetivos (como la adecuación de la forma al uso, la conveniencia o la economía) la volvía una disciplina, sino más exacta, cuando menos, algo más empírica y racional.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

Es en este amplio contexto empirista donde situamos el segundo tipo arquitectónico que adquirió relevancia en plena Ilustración, el cual se conocería como hospital de pabellones o tipo pabellonario. Si bien esta nueva solución contaba con algunos destacados antecedentes ingleses -el Royal Hospital Navy (1694-1702) en Londres o el Royal Hospital Navy (1756-64) en Stonehouse en Plymouth (no podemos olvidar la relevancia que los diferentes ejércitos y armadas tenían para los estados y, en correspondencia, la importancia y desarrollo de los hospitales donde curar a los soldados heridos; buena muestra son los distintos hospitales que poblaban todas las ciudades como el Hospital Militar de Alicante, ca 1775)-, elegimos para la ocasión el modelo que dibujarían en equipo el físico Jean-Baptiste Leroy (1720-1800) y el arquitecto Charles-François Viel (1745- 1819). El proyecto, de nuevo, era una propuesta para reconstruir el incendiado Hôtel-Dieu de París que se dibujó en 1773, un año antes que el expuesto con anterioridad. El científico, que había estudiado los problemas de ventilación en los edificios públicos, se refería a su proyecto de hospital afirmando que “Una sala es como una máquina de curar enfermos” (Pevsner 1979: 180).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 73

Pero ¿qué novedades aportaba esta propuesta? Se trataba de un hospital de gran extensión que se desarrollaba a lo largo de un patio longitudinal diferenciando tres partes. En la zona del acceso se situaban cuatro construcciones para la logística del personal. En el tramo central, y ambos lados del eje del patio, dispuestos simétricamente, se disponían veinticuatro salas de enfermería (doce a cada lado destinadas a cada uno de los sexos) constituidas por pabellones prismáticos aislados y dispuestos paralelamente. El conjunto se cerraba en la parte final con una iglesia enmarcada en una plaza semicircular columnada. Metafóricamente podría pensarse que las teorías del médico inglés Thomas Willis (1621-1675), que sugerían que el alma se alojaba en el cerebro (Punset 2007: 16-28), se habían plasmado en el proyecto, al desplazar la iglesia del centro de los hospitales (el corazón) a una posición de privilegio jerárquico (la cabeza), evidenciando que la religión quizás tuviera algo que decir sobre el alma, pero poco o nada sobre los cuerpos enfermos que ya quedaban en manos de la ciencia. Este nuevo tipo había cambiado la densidad de edificación (concentración en altura) por la gran ocupación de superficie (extensión) por lo que, optar por esta solución significaba emplazar el hospital fuera de la ciudad, lugar donde se encontraban disponibles terrenos libres de edificaciones por donde circulaba más libre el aire.

En este hospital los pacientes se alojaban, según sus diferentes síntomas, en los pabellones cuyo número (2x12) emula las clasificaciones de las enfermedades de la época: las salas, pues, se especializaban por sintomatología. Los pabellones, exentos, bien orientados y bien ventilados, evitaban los contagios y prevenían las equivocaciones de tratamiento (Iglesias 2011: 47). Cada una de estas veinticuatro enfermerías estaba constituida por una sala rectangular con una altura considerable (12 m y sección transversal de proporción 1:1) de cuya cubierta emergían chimeneas de aireación colocadas con la misma modulación que las ventanas, lo que favorecía una ventilación máxima de las salas para la disipación de los miasmas. El hecho de que las salas de enfermería sólo se dispusiesen en una única planta era la causa de la gran extensión del centro hospitalario cuya generosidad de distancias permitía alojar arbolado en los patios alargados que rodeaban los dos conjuntos de doce salas. El proyecto devino en “una metáfora del mayor impulso renovador de la ciencia médica: la nosotaxia o clasificación de enfermedades” (Iglesias 2011: 47), donde medicina y arquitectura se daban

74 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA la mano por medio de un cirujano y un arquitecto. No obstante, todas estas ventajas también tenía algún inconveniente: el de las excesivas distancias que había de recorrer el personal sanitario de un lugar a otro bajo las diversas condiciones meteorológicas, aunque se preveían pórticos uniendo los pabellones.

Este tipo hospitalario sería perfeccionado en las décadas inmediatas tanto por los nuevos trabajos del citado arquitecto Bernard Poyet, tendentes a la más ordenada disposición geométrica de las partes en torno al gran patio alargado perimetrado por soportales (1788, Hospital de La Roquette, París), como por las propuestas más prácticas del cirujano Jacques-René Tenon (1724-1816), que sustituían el patio y los corredores abiertos por un gran bloque central -a modo de columna vertebral construida- donde se concentraban las circulaciones horizontales (1787, Hospital de La Roquette, París) y del que partían los pabellones a modo de 'costillas'; claro que el cirujano Tenon había viajado a Inglaterra (Pevsner 1979: 181). Al iniciarse el ochocientos, el profesor de J. N. L. Durand (1760-1864) sancionó este tipo hospitalario de pabellones paralelos en sus libros que recogían sus Lecciones de Arquitectura (1801) en un ejercicio de mayor abstracción si cabe, el cual lo defiende (junto a su predecesor inglés ya citado del hospital de Stonehouse) por sus múltiples ventajas de ventilación.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

Sin embargo, el debate entre las necesidades de camas y la idoneidad del tipo no quedó zanjado hasta mediados de siglo, cuando se erigió el hospital Lariboisière (ca 1836-54) de París [Fig. 06], obra del arquitecto Martin-Pierre Gauthier (1790-1855). Para la adopción de este tipo pabellonario resultó decisiva la defensa que del mismo abanderó Florence Nightingale (1820-1910) (Pevsner 179: 184), la fundadora de la Enfermería moderna. Nightingale argumentó razones de índole científica Fig. 06-Planta del hospital Lariboisière basadas en la experiencia, la observación de París de M.P. Gauthier (1836-54) y la reflexión. Señalaba que en los DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 75 hospitales de pabellones “las salas estaban especialmente diseñadas para recibir la luz y el aire fresco, al tiempo que permitían que los 'efluvios malignos' o 'miasmas' pudieran disiparse entre los largos y estrechos bloques” (Attewell 1998). Además, había estudiado estadística y estas matemáticas se volvieron “sanadoras” cuando usó las cifras. Sus cálculos demostraron que una mejora en los medios higiniestas empleados disminuía el número de muertes en los hospitales de campaña; estos datos también serían herramientas para mejorar los hospitales de las ciudades. Su método empírico se resume en sus propias palabras de 1882: “La observación indica cómo está el paciente; la reflexión indica qué hay que hacer; la destreza práctica indica cómo hay que hacerlo. La formación y la experiencia son necesarias para saber cómo observar y qué observar; cómo pensar y qué pensar” (Attewell 1998).

3.2.- EL HOSPITAL PROVINCIAL DE ALICANTE Con el inevitable retraso que parece caracterizar a las 'periferias' (en un amplio sentido del término), el primer hospital que se construyó en tierras del sur valenciano que responde a este tipo se vino a proyectar y ejecutar cuando ya el modelo había entrado en crisis. El hospital provincial de Alicante [Figs. 07a/b/c], proyectado y dirigido en 1926-32 por Juan Vidal Ramos (1888-1975), se sitúa en el actual barrio del Pla que, por entonces, tenía el nombre completo del Pla del Bon Repós, cuya toponimia nos da una idea más precisa de cómo era el lugar elegido (aunque los terrenos fueron una donación filantrópica): una planicie al borde de la ciudad, ligeramente elevada sobre el nivel del mar, adonde llegaban las brisas marinas, muy apropiada para el necesario reposo de los enfermos. El esquema planteado responde, con bastante correspondencia, al modelo de pabellones paralelos y, más concretamente, al modelo más práctico desarrollado por el cirujano Tenon. De hecho, se organiza con la misma secuencia de usos: un primer bloque de administración, a continuación una serie de ocho pabellones (dispuestos simétricamente cuatro frente a cuatro sobre el eje) y, rematando el conjunto, una capilla que tiene adosada la residencia de la congregación de monjas que ejercían de enfermeras.

El cambio más significativo de esta composición académica es que el gran patio central del tipo de referencia se ha sustituido por un bloque construido que alberga toda una serie de servicios médicos (farmacia, quirófanos, rayos X) envueltos por dos pasillos paralelos que separan la zona de hombres de la de 76 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Figs. 07a/b- Plantas 0 y 1 del (antiguo) hospital provincial de Alicante (1926-32) mujeres; todo ello en aras a facilitar el trabajo del personal sanitario. Cada uno de los ocho pabellones de enfermos consta de una única planta con veinticuatro camas cada sala hasta completar un total de doscientas (ya que a las 8x24 se suman ocho de las dos salas de observación junto a los pasillos). Cada una de las salas de enfermería cuenta, en su lado del corredor, con un cuarto para la enfermera y, al fondo, con unos baños. Con todo, es probable que este hospital se proyectara bajo la hipótesis de una posible ampliación en altura (siendo estos volúmenes de remate los lugares donde alojar las escaleras).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

La presencia de la iglesia en la cabecera del conjunto hospitalario no es ninguna novedad. Pero, con su excusa, conviene hacer una apreciación al lenguaje de las formas empleadas en los hospitales. Desde la revitalización del arte clásico en el Renacimiento, las referencias estilísticas de todos los hospitales se reflejaban en la arquitectura clasicista, si bien, con el paso de los siglos, cada vez se trataba de formas más depuradas y estilizadas y, por tanto, más económicas. También reducían en cantidad su presencia, después de todo, los hospitales eran arquitecturas, cada vez, más utilitarias que representativas, sin que nunca dejaran de ser esto último. Sin embargo, desde mediados del siglo XIX, con el auge de la disciplina de la historia del arte y la prodigación de los historicismos, ya no DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 77

Figs. 07c- Vista de época del antiguo hospital provincial de Alicante (1926-32) resultaron extraños ni la presencia de lenguages neomedievales ni el eclecticismo de la convivencia de varios periodos estilísticos del pasado. Este es el caso del hospital provincial donde la zona hospitalaria se desarrolla con referencias más o menos clasicistas (contaminadas de ciertos regionalismos) con las formas neogóticas de la capilla. Lo gótico (o medieval) parecía más apropiado para los usos religiosos que tenían que ver con las almas (en la edad Media el centro fue Dios), mientras que lo clasicista (o humanista) resultaba más conveniente para los usos hospitalarios que se hacían cargo de los cuerpos (tras la edad Media el Hombre fue la medida de las cosas). Hoy, el antiguo hospital provincial se ha rehabilitado para museo arqueológico.

La medicina y la enfermería, al tránsito de los siglos XIX al XX, había logrado muchos avances, una nueva revolución sanitaria se avecinaba, fruto de los descubrimientos de las últimas décadas. La muerte comenzaba a ser un hecho digno, lógico en la cadena de la vida, como se refleja en el cuadro del pintor alcoyano F. Cabrera Cantó (1866-1937) “Mors in vita”, en el que la frialdad de la piel del cadáver tendido sobre la mesa de mármol contrasta con la calidez y viveza de los almendros en flor tras la ventana, síntoma de una primavera adelantada. Mientras, las enfermedades encontraban su explicación en el micromundo de la biología. Los secretos de la vida y la muerte no quedaban en el espectro normal de la vista humana, requerían del auxilio de los avances en tecnología óptica. 78 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

III.- BALNEARIOS: MÁQUINAS PARA SANAR 1.- EL HOSPITAL COMO BALNEARIO DONDE TRATAR LAS ENFERMEDADES 1.1.- DE LOS ORÍGENES A LOS PRIMEROS BALNEARIOS TERMALES jjjjj La recuperación de los clásicos (teorías hipocráticas y galénicas) y su superación mediante la formulación de la teoría miasmática y la clasificación de enfermedades de la nosología (a partir de la taxonomía), no fueron los únicos avances en los campos de la medicina y la enfermería, si bien todos estos progresos influyeron en los tipos para las arquitecturas hospitalarias a lo largo de cuatro siglos. Además, en este tiempo, la propia medicina se desarrolló en sus múltiples ramas especializadas (fisiología, anatomía, cirujía, neurología, cardiología, etc.). Al margen de todo ello, conviene hacer mención a una serie de terapias que nunca habían sido abandonadas y que eran conocidas desde los orígenes de las propias civilizaciones. Nos referimos a las curas que hacían uso del agua como agente sanador de males. Al agua siempre se le atribuyeron propiedades curativas y milagrosas desde la antigüedad. Las propias mitologías griega (y romana) ya recuerdan que a Heracles (o Hércules) se le recomendó el baño en ciertas aguas para aliviar los dolores que le acarreaba el cumplir los doce trabajos. jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

El arte se hizo eco, a lo largo de la historia, de todas estas propiedades y usos del agua, tanto en su vertiente milagrosa o sanadora, como se recoge en el cuadro de 1547 de Lucas Cranach el Joven (1515-1586): “Fuente de la eterna juventud”, o en su vertiente de higiene y salud, como se refleja en el cuadro de 1904 de Joaquín Sorolla y Bastida (1863-1923): “La hora del baño”. Todos estos aspectos quedan sintetizados metafóricamente en la delicada belleza del cuadro de 1856 de Jean Auguste David (1780-1864): “La Fuente”, de todo bienestar.JJJJJJJJJJ

Seguramente fueron los romanos los que mayor uso y difusión dieron al empleo del agua en relación al cuerpo humano tanto en su vertiente sanadora, en la de la higiene y en la del ocio. Con Balneae se designaban los baños privados mientras que con Thermae se designaban los baños públicos (que siempre contaban con agua caliente ya que thermós significa 'caliente' en griego). Toda ciudad romana estaba equipada con unas termas públicas (como las de Diocleciano o las de Caracalla en Roma), donde era posible la práctica de deporte, de juegos, de fiestas, de relax y de los propios baños; eran más que espacios y lugares para la higiene personal y el culto al cuerpo: se trataba de centros de reunión, relación y diversión social. Baños cuyas instalaciones contaban con una serie de estancias con distintos DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 79 vasos de aguas a diferentes temperaturas: el frigidarium, el tepidarium y el caldarium, para el disfrute del agua fría, templada y caliente, con todo su ritual.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

Muchas ciudades romanas fueron fundadas allí donde existían nacimientos de aguas termales, como Caldes de Montbui, Alange, Arnedillo, Las Burgas o Sagunto en España y, también, Aquisgrán en Alemania y Bath en Inglaterra. Bath, significa baño y SPA quizá sea el acrónimo en latín de la expresión salutem per aquam, es decir: salud a través del agua (que también coincide con el nombre de una pequeña ciudad balnearia en Bélgica). Si bien con la llegada del cristianismo las prácticas romanas de esparcimiento y ocio dentro de los baños públicos fueron consideradas pecaminosas, ni la práctica del baño personal ni la del rito comunitario se perdieron completamente a lo largo de la edad Media (Tatjer 2002). De hecho, aunque en muchos reinos cristianos encontramos testimonios documentales y arquitecturas para estos fines, fueron los musulmanes quienes mejor conservaron estas tradiciones que, parece, heredaron en su esplendor del imperio romano de Oriente. La arquitectura medieval en tierras valencianas aún se atestigua con buenos ejemplos de baños públicos, como los musulmanes de Elche, en el convento de Santa Lucía [Fig. 08], o los cristianos de Valencia, conocidos como Baños del Almirante (Taberner 2007); no podemos olvidar que el médico, científico y filósofo hispano-musulmán Avicena (980-1037) recomendaba la hoy denominada balneoterapia (Pérez 2005: 7).

A partir del Renacimiento podríamos decir que hubo un renovado interés por las propiedades curativas de ciertos manantiales naturales de agua, fueran o no termales. Por lo que respecta a España, en 1498, Juan Miguel Savonarola publica el primer tratado de balneoterapia: De Balneis et Thermis; en 1679, Alfonso de Limón Montero publica Espejo cristalino de las aguas minerales de España y, en 1764, Pedro Gómez de Bedoya publica Historia universal de las fuentes minerales de España, donde se enumeran las propiedades de 214 manantiales (Pérez 2005: 8-9). Por lo que respecta al resto de Europa debe destacarse el papel del médico inglés John Floyer (1649-1734) que impulsó el uso del agua como agente preventivo y curativo en su libro: An inquiry into right use of the hot, cold and temperature baths in England (1697), donde recopiló las prácticas hidroterápicas conocidas hasta entonces, y la ampliación de estos métodos terapéuticos realizada por los médicos Sigmund Hahn (1662-1742) y su hijo Johann Sigmund Hahn. (1796-1773), aunque ambos se centraron en la aplicación del agua fría (Pérez 2005: 7-9).jjjjjjjjjjjjjjjjj 80 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 08- Vista interior de los baños árabes del Convento de Sta. Lucía, Elche (s. XII)

Todos estos médicos y otros estudiosos consolidaron las técnicas de la hidroterapia y la balneoterapia, ya que era muy habitual que las personas peregrinaran hasta los manantiales para conseguir estas aguas o, incluso, se acercaran hasta nacimientos termales por cuya afluencia hicieron surgir fondas, casas de huéspedes y residencias estacionales a su alrededor cuando no a pie de las mismas fuentes: los balnearios. Y la voz “balneario” está tomada del latín balnearius, 'relativo al baño', que deriva de balneum: 'baño' (Coromines 2005). 'Balneario' fue, en su inicio, el conjunto de instalaciones para tomar el 'baño' y, después, el propio edificio donde residían los 'bañistas', es decir: adoptó la forma de 'casa grande' -hotel- junto a las fuentes.

Especial tradición en este sentido tuvo el auge del uso del agua entre la sociedad inglesa ya desde el siglo XVI que desembocó, dos siglos después, en la presencia de balnearios por toda Gran Bretaña (Hembry: 1990). La ciudad que más éxito tuvo fue Bath que restauró sus termas romanas y, haciendo de ellas su principal atracción, convirtió la ciudad en el primer gran destino balneario-termal de Gran Bretaña, al reunir, bajo la estrátegica orquestación del maestro de ceremonias Richard 'Beau' Nash (1674-1761), baños para la salud, salones de baile, restaurantes, comercios, hoteles, urbanizaciones residenciales y amplios parques. Bath, a lo largo del siglo XVIII, se convertiría en un destino vacacional

DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 81

-balneario de primer orden que otras ciudades europeas que contaban con manatiales termales pronto se apresuraron a imitar (entre otras: Karlovy Vary en la República Checa). Salud, naturaleza y ocio serían una combinación simultánea sin precedentes en las ciudades que está en el origen del fenómeno del turismo, en general, y del turismo residencial, en particular.

Al amparo del rápido auge de este tipo de balnearios, muchos pueblos y ciudades españolas se apresuraron a seguir los mismos patrones de sus homólogas europeas. Para albergar a estos primeros turistas de la salud, que debían pasar ciertas temporadas recibiendo el tratamiento que manaba de las fuentes, surgieron los primeros hoteles, más conocidos como balnearios por encontrarse junto a los nacimientos de aguas sanadoras. En 1826 se estableció el marchamo oficial de los balnearios españoles, distinción con la cual las autoridades ditinguían a los centros que reunían las condiciones sanitarias adecuadas, contando con médicos para el análisis de las aguas y la prescripción de tratamientos. Por entonces había en España treinta balnearios acreditados.

1.2.- EL BALNEARIO TERMAL: EL HOSPITAL ENTENDIDO COMO HOTEL Por nuestra geografía valenciana abundan los manantiales de aguas minero-medicinales con propiedades curativas que eran conocidos y usados desde mediados del siglo XVI, por lo menos, documentadamente. Entre aquellas fuentes que devinieron en balnearios o estaciones termales están Verche, Chulilla, Hervidero de Cofrentes y Fuentepodrida en Requena (todos ellos en la provincia de Valencia) y el Balneario de Nuestra Señora de L'Avellà en Catí, Villanueva de Nules, Montanejos y Font d'En Segures en Benasal (estos en la provincia de Castellón). En Alicante, las fuentes y centros con mayor desarrollo y renombre fueron el manantial de Penáguila, Salinetas de Novelda, el Balneario de Benimarfull (1846-1936) y el Balneario de Aguas de Busot (Gisbert, 1994: 45), que se conocía desde 1596. Nos interesa este último por el desarrollo de su arquitectura.jjjjj jjjjjjjjjjjjjj La primera construcción balnearia en Busot fue construida hacia 1815 por el conde de Torrellano. No disponemos de datos que nos atestiguen la fecha exacta de los inmuebles que, ruinosamente, aún se conservan, si bien el centro estaba a pleno rendimiento a mitad de siglo XIX (ca 1847). Aquellas primitivas instalaciones se ampliaron en la zona de baños de aguas sulfurosas al tiempo que se erigió un hotel delante de las mismas. El balneario, propiamente, se organizó 82 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 09- Vista exterior de época del hotel-balneario de Bussot (ca. 1900) mediante un conjunto de casetas entremedianeras de planta baja y piso alrededor de una plaza cuadrada cuyo eje se iniciaba en el torreón central del hotel próximo, atravesaba el espacio abierto que separaba ambos conjuntos (hotel y baños), avanzaba bajo el arco de entrada a la plaza y concluía en la pequeña ermita, porque, a pesar de las propiedades químicas, todos estos lugares milagrosos siempre quedaban bajo la advocación de alguna virgen o santo.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

El hotel-balneario de Bussot [Fig. 09] era una edificación prismática exenta de tres plantas con tres volúmenes avanzando sobre el cuerpo base como si fueran torres (se trata de un recurso compositivo que encuadra las partes del conjunto dotándolo de simetría y empaque con una planta más). Las plantas superiores debieron destinarse a las habitaciones, la inferior a los salones, comedores y cocina (los baños para los tratamientos se encontraban en torno a la plaza ya descrita) y el semisótano a diversos servicios y almacenes. En la dificil orografía del lugar se organizó un parque (que contaba con palmeras “Valparaíso” y otras plantas subtropicales), paseos (de acacias), caminales con bancos, senderos y alguna pequeña explanada donde practicar algún juego (cricket) por parte de los usuarios (Mateo 1998, I: 273-280). Por sus elementos constructivos vistos y ornamentales, el actual inmueble podría haberse ejecutado en las últimas décadas del siglo XIX y sufrir una ampliación en las primeras del XX (recrecido de la planta cuarta), que sirvió de excusa para cambiar el nombre de “Baños de Busot” a “Gran Hotel Miramar”; porque se trataba de un hotel, un hotel enclavado en la montaña encarado hacia el mar, que quedaba a lo lejos. Este hecho viene a coincidir con la consideración del mismo como “Estación de Invierno”: un lugar DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 83 donde pasar largas temporadas en el templado invierno de estas tierras. Este ambiente relajado de estancias temporales en hoteles y balnearios fue recogido por los artistas del momento, como lo reflejó Claude Monet (1840-1926) en “El Hôtel des Roches Noires en Trouville” de 1870. El balneario y el hotel de Bussot estuvieron en funcionamiento hasta la década de 1930.

A partir de la guerra civil este “gran hotel” se destinó a preventorio, a igual que el cercano sanatorio antituberculoso de La Torre de les Maçanes (Mateo 1998, II: 446), y ambos hospitales cerraron sus puertas en la primavera de 1967 para el tratamiento de niños que padecían la tuberculosis. Este cambio de uso -de hotel a preventorio- pone de relieve la proximidad existente entre el tipo de hotel exento enfrentado a la naturaleza y los hospitales destinados a enfermos crónicos; los preventorios u hospitales antituberculosos quedan más vinculados tipológicamente con los hoteles que con los históricos hospitales estudiados, situación de parentesco que resulta lógica porque los pacientes (con 'paciencia') venían a residir una temporada para recibir el tratamiento que aliviaba sus dolencias. Primero fueron personas pertenecientes a la burguesía aquejadas de enfermedades de largo ciclo que eran tratadas mediante los baños sulfurosos y, más adelante en el tiempo, fueron los niños tuberculosos quienes residieron aquí para ser tratados con sol, aire y naturaleza. El antiguo hospital-asilo de San Juan de Dios de Valencia (1907), de Francisco Mora Berenguer (1875-1961), tenía un uso similar, situado cerca de la playa, para que los niños raquíticos recibiesen el aire yodado del mar, tomasen el sol en las amplias terrazas (Taberner 2007: 130) y se pudieran bañar en la orilla; el cuadro de 1899 “La triste herencia” de J. Sorolla retrata esta penosa situación.

Todos ellos, los clientes del hotel y los niños de los sanatorios, recibían curas de hidroterapia (salud por el agua), balneoterapia (salud por agua termal) y climatoterapia (salud por el clima). Estos banearios -alguno de ellos rehabilitado después como hospital antituberculoso [Fig. 10a]-, que derivan y surgen al mismo tiempo que los hoteles, quedaban más del lado de la prevención de la enfermedad que del lado de la intervención quirúrgica, pues se planteaban para pasar en ellos temporadas entre medias y largas, como una estancia vacacional. Las amplias terrazas de las habitaciones del más moderno de los dos (La Torre de les Maçanes [Fig. 10b]) nos habla de estas 'vacaciones' donde el tiempo transcurre más lentamente contemplando el paisaje del horizonte y pone en relación estos sanatorios con 84 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 10 a-Habitaciones del sanatorio Fig. 10b- Terrazas del sanatorio antituber- antituberculoso de Bussot (ca. 1950) culoso de La Torre de les Maçanes (ca. 1950) otros contemporáneos de idénticos planteamientos como los antituberculosos de Hilversum en los Países Bajos (1925-28, por Duiker y Bijvoet) y el de Paimio en Finlandia (1928-32, por A. Aalto). Ambientes que entran en decadencia tras la I Guerra Mundial y que relata Thomas Mann en La Montaña Mágica (1924) y cuya arquitectura se sintetiza en la imagen de la portada de la primera edición inglesa de esta novela.

2.- TALASOTERAPIA E HIGIENISMO, PIERS Y BALNEARIOS MARINOS 2.1.- TALASOTERAPIA Y LOS PIERS BRITÁNICOS Al auge de la hidroterapia y de la balneoterapia de los siglos XVIII y XIX se sumaron otros hallazgos. El médico inglés Richard Russell (1700-1771) recopiló en un libro sus observaciones “sobre los efectos benéficos del agua del mar, cuyos aspectos medicinales se difundirían años más tarde con el nombre de Talasoterapia” (Vinyes 2004: 21). También el médico alemán Christoph Wilhelm Friedrich Hufeland (1762-1836) “reconoció el poderoso efecto de los baños de mar en el tratamiento de enfermos” (Vinyes 2004: 21). A las razones químicas que avalaban el empleo del agua de mar ante ciertas curas, por las sales disueltas que contiene, se sumó inmediatamente las no menos certezas de los beneficios de respirar la atmósfera marina. Ya lo apuntaba Eurípides (480-460 aC): “el mar limpia de todo mal” (Vinyes 2004: 14).

El efecto de estos estudios fue bastante inmediato sobre todo en Inglaterra, donde comenzaron a contruirse, a principios del siglo XIX, balnearios a la orilla del mar (Vinyes 2004: 21). Este hecho coincide con una singular historia: la DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 85 construcción del Royal Pavillion (1815-22) para la familia real británica en Brighton por el arquitecto John Nash (1752-1835), que desplazaría el interés de cortesanos, aristócratas y burgueses de pasar temporadas en balnearios termales en el interior por residir en hoteles frente al mar y tomar baños de agua salada. Brighton, ciudad costera del sur de Inglaterra, pasaría a convertirse en una ciudad entre balnearia y estival, que era la mejor temporada para tomar los baños en el mar aunque el agua salada de estas instalaciones balnearias, muchas veces, solía calentarse. La capitalidad del incipiente turismo pasó de Bath a Brighton, es decir: pasó del interior a la costa, del balneario termal al balneario marino.

Los balnearios marinos, desde sus inicios, adoptaron una singular forma cuyas referencias tipológicas no son ni inmediatas ni precisas. En realidad, estas arquitecturas se denominaron Piers, es decir: muelles. Dado que, para tomar baños en el mar directamente o para extraer agua y conducirla hasta las instalaciones y calentarla, lo más conveniente era que la construcción estuviera lo más cerca posible del mar, se ingenió un sistema por el cual los contenedores arquitectónicos se localizaron directamente encima del mar, a la manera de grandes palafitos. Para ello fueron necesarios esos piers o muelles a modo de pasarelas elevadas en perpendicular a la costa y en paralelo a la superficie azul, cerca de la misma y apoyadas sobre una estructura de pilotes, inicialmente de madera que, después, a medida que crecieron las instalaciones, se ejecutaron de hierro, coincidiendo con el desarrollo de la producción industrial de este material (Masa 2005).jjjjjjjjjjjjjjjjjj

Se trataba, pues, de construcciones más de ingenieros que de arquitectos, ya que su base era un muelle sobre la que se erigían las construcciones destinadas al balneario propiamente: una pieza que incluía cuartos con bañeras o casetas para el cambio de ropa con escotillas para bajar hasta la misma agua del mar a espaldas de las miradas de curiosos; después de todo había que salvaguardar la moral de la sociedad que consideraba ofensivo el mostrar públicamente desnudas ciertas partes del cuerpo. También, desde los inicios de la talasoterapia, era posible introducirse en el agua mediante el servicio de unos carros con caseta ('máquinas de baño') que permitían sumergirse en el mar evitando la visión de los bañistas por curiosos desde la orilla; este sistema sólo era apto en playas de orografía suave. El pintor James Ensor (1860-1949) lo reflejó melancólicamente en su cuadro “La caseta de baño” (1876); en realidad 'una caseta' no sólo para cambiarse de vestimenta, sino también, para practicar el baño. 86 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

El primer pier de Brighton, Chain Pier, data de 1823 (Dale 1950: 78), y en los 70 años siguientes se construyeron este tipo de muelles-paseo por toda la costa sur, este y oeste de Gran Bretaña. Estos piers fueron creciendo en tamaño porque se convirtieron en un reclamo que llamaba la atención y su oferta sanitaria- balnearia fue ampliada con programas de ocio: kioskos, refugios, restaurantes, teterías, casetas de feria, escenarios y todo tipo de instalaciones (más o menos fijas) donde tenían lugar representaciones y actuaciones que amenizaban el tiempo libre. Los piers eran unos largos muelles con plataformas sobre el mar donde las gentes paseaban, disfrutaban del paisaje marino y de la oferta lúdica de los locales y tenderetes que había. Una guía de Southport elogiaba el pier que allí existía al ensalzar la sensación de “estar en la cubierta de un barco anclado en unas aguas tranquilas… Tienes la brisa marina que puedes respirar, pero sin los vaivenes de un barco” (Galindo 2002: 27); este ambiente de relax festivo queda recogido en “Día de vacaciones en Mentone” de 1888 del pintor británico Charles Conder (1868- 1909). Pero, a medida que se introducían más atracciones, el espectro del público se ampliaba con las clases más populares y los piers devinieron en parques flotantes de diversiones cuyo fin balneario y terapéutico fue a menos a medida que la moral pública se relajaba y las gentes optaban por bañarse directamente en el mar sin la mediación de estas instalaciones.

2.2.- HIGIENISMO Y BALNEARIOS MARINOS A principios de siglo XX, la moda del veraneo en la costa apoyada en las instalaciones de los piers se podía constatar por toda la geografía costera de la sociedad occidental en todos los lados de los mares y océanos (Inglaterra, Bretaña, Costa Azul, Riviera, Adriático, Cantábrico, California, etc.). Este nuevo tipo de construcción, que se inició como un balneario de talasoterapia, evolucionó hasta convertirse en un paseo marítimo perpendicular al mar a la vez que parque de atracciones. El auge del mismo queda vinculado con la ideología higienista del sanitary movement británico del siglo XIX que defendía la necesidad del desarrollo de la vida humana en un ambiente con aire, tierra y agua sanos. La corriente del higienismo se convirtió en un movimiento social e intelectual de gran relevancia en la lucha contra las enfermedades infecciosas y tendría muchas repercusiones sobre el urbanismo y la arquitectura.

DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 87

El propio arquitecto municipal de Alicante, José Guardiola Picó (1836- 1909), se hizo eco en sus escritos en el tránsito de los siglos de este modo de pensar al afirmar que en la atmósfera de la ciudad debe primar la “pureza del terreno, del aire y del agua”, para hacer una ciudad “más sana, (…) más culta” (Guardiola 1999), identificando higiene con cultura. Varios fueron los estudiosos y los médicos de estas tierras que a finales del siglo XIX se interesaron por los baños marinos como agente terapéutico. Entre ellos Evaristo Manero, Esteban Sánchez Santana o Pascual Pérez Martínez.

Nuestra geografía no fue ajena a este fenómeno. La costumbre de bañarse en el mar era una tradición lúdica practicada históricamente tanto por la gente ribereña como por la del interior. En 1810 ya se tiene constancia de la masiva concurrencia de gentes a las playas, pues se redactó el primer Reglamento o método de vida que debe observarse por los que vienen a Santa Pola con motivo de recreo o a bañarse (Bonmatí 1988: 20). Según este dato, el baño en el mar fue antes ocio que terapia, saber popular antes que prescripción facultativa. A este manual le siguieron tres más en Alicante de 1838, 1859 y 1861 encaminados a regular la vestimenta y las horas de baños (Benigno 2008: 13). Las recomendaciones sanitarias de la toma de baños en agua del mar (siempre acompañados de ciertos rituales religiosos: de 'virgen' a 'virgen') provocó la aparición de los complejos balnearios sobre las mismas playas que, poco a poco, fueron trasladándose o construyéndose sobre muelles en el mar, constituyendo una estampa que define la Belle Époque y cuyas arquitecturas han desaparecido casi por completo del litoral valenciano. Hubieron, por tanto, dos tipos de construcciones relacionadas con los baños de mar: los balnearios en tierra firme a orillas del mar, a modo de hoteles, y los balnearios sobre el mar, siguiendo el modelo de los piers británicos (plataforma y parque de ocio).

Los balnearios de playa eran construcciones más fijas y perennes (construidas con cimientos pétreos sobre los que se levantaba una casona de muros de mampostería auxiliados por elementos de estructura y cerramientos de madera) que albergaban en su interior los cuartos con las bañeras y las canalizaciones para extraer el agua del mar y calentarla. Solían contar con algunas habitaciones, si bien las fondas, albergues y casas de huéspedes para usuarios y pacientes se localizaron más en tierra firme mientras que los balnearios a orilla del mar se especializaban en la prestación del servicio terapéutico.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

88 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 11- Planta y alzado del balneario “La Alianza” en Alicante (1877)

Los balnearios sobre los piers eran construcciones estacionales ya que, si bien la estructura del muelle pasó de postes de madera a perfiles de hierro, sobre la plataforma horizontal de tablas de madera se levantaron pequeños volúmenes, normalmente, también de madera. Este material facilitó el que, en muchos casos, se montaran y desmontaran para cada verano distintos balnearios en atención a la demanda, evitando erigir arquitecturas muy sólidas y costosas que habrían de hacer frente a los temporales de invierno. La fachada marítima que estaban descubriendo las ciudades a lo largo del siglo XIX (muy especialmente a partir del momento en que se derribaron sus murallas, después de 1850 en España) devino, durante décadas, en una imagen desmontable que se fue volviendo permanente en la medida que las instalaciones balnearias eran más y más demandadas por la sociedad de las propias ciudades y por los turistas y/o veraneantes que llegaban a las mismas (Martínez 2004), como es el caso de Alicante desde la apertura del servicio de tren a Madrid con trenes especiales en verano (los 'trenes botijo' a partir 1893).

DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 89

Esta transformación de instalaciones provisionales en otras más definitivas y fijas está en relación directa a los servicios que ofrecían estos balnearios sobre el mar. Inicialmente eran plataformas sobre las que se levantaban casonas de madera que albergaban cuartos para el cambio de vestuario y trampillas para descender hasta el mar, como ilustran los planos de 1877 del balneario La Alianza en Alicante [Fig. 11]. El baño tenía lugar bajo las plataformas de madera de los piers. Para evitar que los bañistas fueran molestados o vistos por otras personas, las plataformas estaban equipadas con pequeñas cortinillas en todo el perímetro que descendían hasta la superficie del mar. Estos primeros servicios de cuartos de baño, cambio de vestimenta y “parcela marina de baño” se fueron ampliando sobre el palafito con la incorporación de kioskos, bares, restaurantes, ambigús y espacios para orquesta y baile, todos ellos con terrazas sobre el mar. Estos balnearios fueron creciendo a lo largo, adentrándose en el mar, y a lo ancho, con distintas plataformas para las distintas alternativas de entretenimiento que ofrecían. El público fue variando y, desde los iniciales intereses en los beneficios terapéuticos por la atmósfera y el baño marinos, su oferta se fue ampliando y diversificando hacia lo lúdico y la diversión del propio chapuzón y los servicios de restaurante y baile. El tratamiento de la enfermedad devino en prevención de la misma al tiempo que el balneario marino se convertía más en un lugar de esparcimiento lúdico.JJJJJJJJJJJJJJJJJ

En nuestro litoral, los primeros balnearios marinos que se instalaron en Alicante lo hicieron en el puerto en 1834 (sólo una década después que en Brighton) y se montaban y desmontaban cada año. Fueron trasladados al Postiguet hacia 1850, posiblemente debido a los proyectos de ampliación del puerto, y continuaron ampliándose hasta 1930 (Vera 1987: 54-55). Al borde de los años 60 del siglo XX habían perdido su función y desaparecieron. Se tiene constancia de balnearios de este tipo, por lo menos, en Torrevieja (El Carmen, La Pura, La Rosa, La Unión, Vista Alegre, La Marina y La Paz), en Santa Pola (La Sirena), Villajoyosa (Neptuno), Benidorm (La Virgen del Sufragio), Valencia (Las Arenas y Termas Victoria) y Alicante. En esta ciudad, y localizados en la playa del Postiguet, a lo largo de los cien años del periodo (1850-1950), se han documentado los siguientes: “Diana, Alianza, La Confianza (antes Neptuno), La Esperanza (Simó), La Rosa, Ferrocarril, Nuevo Neptuno, Las Delicias, El Madrileño, La Florida, La Estrella, El Águila, Playa del Postiguet, El Almirante, Ferrandis y Guillermo” a los que hay que añadir “El León y La Alhambra” (Vera 1987: 55).

90 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

La evolución de estos balnearios desde su uso terapéutico hacia muelles de ocio y diversión y, por tanto, su éxito, es paralelo al triunfo de la higiene como un hábito de salud y la generalización del veraneo y el turismo, así como al relajamiento de las costumbres morales. El auge de los balnearios marinos a finales del siglo XIX fue en paralelo al declive, a partir de esas fechas, del interés por los balnearios termales. La lenta desaparición de estos balnearios marinos, en el entorno de entre guerras, es paralela al auge de las playas como lugares de ocio y destino turístico, hecho que refleja la transformación del incipiente veraneo de élites en un fenómeno de masas: el del veraneo o turismo de sol y playas. Este cambio de preferencia por una playa y un mar abarrotados por bañistas queda ya temprana y perfectamente ilustrado en 1890 en el cuadro “Los bañistas de Ostende”, del citado pintor George Ensor, en el que playa y mar están atestados de gentes de todas las edades y de distintos sexos, aunque en muy distintas proporciones y con diferentes vestimentas. Casi podríamos identificar a los balnearios termales con la aristocracia, a los balnearios marinos con la burguesía y al turismo de sol y playas con el resto de ciudadanos.

2.3.- EL SANITARIUM: UN 'HOSPITAL' SOBRE EL MARjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj Dentro de esta confluencia que tuvo lugar en el siglo XIX y que dio lugar a la 'ideología' del higienismo (el citado sanitary movement), que desde el campo de la medicina trascendió a muchas disciplinas y tuvo amplias repercusiones sociales, puede entenderse la misma -en parte- como una respuesta a las graves epidemias en que se vieron envueltas todas las ciudades occidentales, especialmente las europeas. Era la otra cara de la revolución industrial: hacinamiento e insalubridad favorecían la propagación de enfermedades. Las ciudades valencianas no fueron ajenas a esta lacra. De la ideología higienista (aire, tierra y agua sanos), entre muchas otras acciones, partió el nuevo modo de enfrentarse a la enfermedad: antes que curarla, prevenirla, y aquí se incluían las terapias señaladas de hidroterapia, balneoterapia y climatoterapia, a las que se sumaban la talasoterapia (salud por el agua de mar), la aeroterapia (salud por el aire) y la helioterapia (salud por el sol) que ya se han señalado y, por supuesto, otras muchas medidas que afectarían al urbanismo (el 'saneamiento' en su sentido más amplio) y a la arquitectura (con planteamientos 'higienistas').

DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 91

Que Alicante y su comarca reunían una serie de condiciones óptimas de clima para tratar muchas enfermedades era una afirmación que se avaló con numerosos estudios médicos como la Topografía Médica de Alicante (1883) de Evaristo Manero, Alicante, estación sanitaria (1889) de Parreño Ballesteros y Residencia invernal de Alicante (1889) de Esteban Sánchez Santana (Olcina 1997). El nóbel de medicina D. Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) daba fe de esta realidad décadas después con las siguientes palabras: “El clima de Alicante es verdaderamente ideal. Las medias de temperatura, singularmente en los meses invernales, indican que el frío es casi desconocido” (Sempere 1934). Todo apuntaba a que Alicante, por sus excelentes condiciones climáticas y de atmósfera, podía convertirse en un destino de reposo y curación de las afecciones pulmonares, entre otras enfermedades. En este contexto se comprenden mejor todas las campañas encaminadas a convertir Alicante en una estación sanitaria invernal ('Winter Resort'), incluyendo publicidad en francés y en inglés destinada a estos países.

En este sentido sorprende la propuesta del médico Sánchez Santana quien, en su libro de 1889 (para el que seguramente contó con el apoyo y asesoramiento del arquitecto José Guardiola), propuso la construcción de un 'hospital' sobre el mar en la playa de Babel de Alicante que denominó Sanitarium [Fig. 12]. El médico aportó un plano de planta con una leyenda de las edificaciones y una descripción literaria bastante detallada. Este proyecto toma como punto de partida el modelo de los piers británicos ya adaptados por esta geografía como pasarelas equipadas con diversas construcciones encima. Se trata de un muelle que conduce a una 2 plataforma octogonal de unos 25.000 m (es decir: ligeramente mayor que el hospital renacentista del Filarete), donde se despliegan los pabellones exentos de este balneario-residencia u hospital marino para enfermos crónicos.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

El primer tramo del muelle es una calle que conduce a una plaza 'ovalada' hasta donde llegarían los carruajes y que introduce el hospital en medio del mar para que sus residentes, a pie, disfruten de la atmósfera marina. La plataforma octogonal se organiza con un sistema de ocho conjuntos de bloques exentos residenciales dispuestos en U y situados en el perímetro. En el interior de cada espacio de la U se prevén jardines organizados en parterres volcados hacia el centro, mientras el perímetro exterior es recorrido por un paseo abalconado sobre el mar. El centro está ocupado por un pabellón destinado a comedor y a su alrededor, según las diagonales, se erigen cuatro pabellones destinados a casino,

92 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

salones de tertulia, juego y gimnasio; todos ellos, de nuevo, están rodeados por una corona de jardines que enlaza con los anteriores. Aparece una pequeña capilla que se sitúa al final del eje desde el pier, si bien no es mayor en planta que el resto de pabellones de habitaciones. Este 'hospital' sobre el mar estaría equipado con todos los adelantos tecnológicos: agua corriente, alumbrado eléctrico, telégrafo, teléfono, cosmógrafo y una estación meteorológica.jjjjjjjjjjjjjjjjjjj

La disposición de las construcciones se rige por principios académicos (a ejes), pero las piezas de arquitectura presentan tres singulares novedades. Primera: todas son bloques prismáticos exentos, sin patios de luces (ancho entre 7,00-9,00 m). Segunda: la superficie destinada a jardines es mayor que la ocupada por las edificaciones. Tercera, se construirían sólo con “metal, madera, ladrillo y cristales” (Sánchez 1997: 148). Parece evidente que la mano Fig. 12- Planta del Sanitarium en Babel y el pensamiento del arquitecto José (Alicante) de E. Sánchez Santana (1889) Guardiola se desliza entre las palabras del médico Sánchez Santana, porque aquí se reflejan las nuevas ideas que fluyen del higienismo hacia la urbanística (jardines, ventilación, densidades, etc.) o la arquitectura (bloques exentos sin patios, materiales industriales y ligeros, etc.). A ello se suma una fe casi ciega en el progreso tecnológico, como la del propio José Guardiola.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

Aunque pudiéramos pensar que se trata de un gran balneario marino, como así parece plantearse, o que pudiera ser un hospital sobre el mar destinado DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 93 a tratar enfermos crónicos, sobre todo porque, además, el planteamiento tipológico guarda una estrecha relación con los tipos hospitalarios de pabellones aislados (que tienen sus antecedentes en hospitales ingleses, si bien, aquí, los pórticos de unión entre pabellones o no existen o son metálicos), nos encontramos ante un concepto distinto y nuevo. Este sanitarium era una residencia invernal, un hotel sobre el mar, sólo destinado a un segmento solvente del espectro social no residente en el entorno. Era, pues, un proyecto que anticipaba el futuro turístico que parecía ya emerger en el litoral valenciano y como tal se vio reflejado en algunas propuestas de “colonias-sanatorio” (ca 1910-20) en las playas del Cabañal y la Malvarosa en Valencia (Pecourt 1997), aunque allí las construcciones habían hecho el camino de vuelta: habían vuelto a tierra firme, habían pasado de estar sobre el mar a estar frente a él y este planteamiento ya apuntaba en otra dirección, la del turismo residencial. Porque los tiempos para la medicina y la arquitectura eran ya otros, y este proyecto daba buena cuenta de ello: higiene y tecnología serían nuevas armas frente a las enfermedades.

IV.- EPÍLOGO: LA SALUD COMO PREVENCIÓN 1.- LA TEORÍA MICROBIANA Y EL TIPO DE HOSPITAL EN ALTURAjjjjjjjjjjjj La medicina había sido transformada súbitamente por nuevos descubrimientos en la segunda mitad del siglo XIX. Los trabajos del médico Ignacio Felipe Semmelweis (1818-1865), del químico Louis Pasteur (1822-1895) y del cirujano Joseph Lister (1827-1912) -que fueron paralelos a los de Florence Nightingale- condujeron al descubrimiento de los agentes patógenos microscópicos que están en el origen de las enfermedades. Tras sus investigaciones se introdujeron los nuevos métodos de esterilización y de asepsia y se produjeron los antibióticos y los antisépticos. Una nueva revolución científica estaba servida que cambiaría la práctica de la medicina hasta nuestros días. El enemigo, aunque diminuto, habitaba dentro de nosotros. Estos avances aceleraron la especialización de los hospitales en atención a las enfermedades y a las patologías clínicas o quirúrgicas. El desarrollo de las nuevas maquinarias médicas (en quirófanos, instrumental y laboratorios) y de confort ambiental e higiénico (baños integrados y renovación asistida del aire) exigía edificios centralizados, donde las partes no quedaran muy alejadas las unas de las otras para la optimización y eficacia -'económica'- de recorridos y recursos -humanos y materiales-. 94 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 13a- Planta con jardín del Sanatorio Virgen del Socorro en Alicante (1948-50) Por último, el necesario ahorro de tiempo en los desplazamientos fue determinante para que se abandonaran todos estos tipos hospitalarios de pabellones (en extensión) y se optara por modelos desarrollados y concentrados en altura (con la presencia de los imprescindibles ascensores), a fin de minimizar los recorridos del personal sanitario y de los enfermos desde sus habitaciones (ya no serían 'salas' comunitarias) hasta los quirófanos, porque la vida podía ser cuestión de minutos. Si con la revolución industrial el tiempo era dinero, con la revolución sanitaria, el tiempo se había convertido en vida. Y aunque el tiempo corría muy deprisa, lo hacía de un modo más veloz para las ciencias ciertas de la salud que para la incierta ciencia de la arquitectura. Tras el periodo de entreguerras del siglo XX, arquitectura y medicina comienzan a distanciarse respecto de los planteamientos aquí estudiados, a pesar de que ambas disciplinas procuren el bienestar de los seres humanos, ya que lo hacen en tiempos distintos, y la arquitectura hospitaria haya terminado por configurar pequeñas ciudades autónomas dentro de las grandes metrópolis con su red de ambulatorios jalonando la geografía urbana. Las relaciones entre ambas disciplinas estaban ya muy mediatizadas por los fuertes condicionantes que introdujeron las exigencias de las imprescindibles maquinarias de diagnosis e intervención de enfermedades y de confort de enfermos, así como por el nuevo modo de entender la asitencia sanitaria de un modo más próximo al paciente, ahora ya usuario.

DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 95

Fig. 13b-Vista exterior de época del Sanatorio Virgen del Socorro en Alicante (1950)

En Alicante, sólo diez años después de haber entrado en funcionamiento el hospital provincial, en 1942, se comenzó el Sanatorio y Casa de Reposo “Virgen del Socorro” [Fig. 13a/b] (hoy Hospital del Perpetuo Socorro), obra de Miguel López González (1907-1976). Los planteamientos distributivos ya fueron otros: se atendió a las funciones específicas debidamente articuladas por los recorridos horizontales y por los ascensores verticales, dando libertad a la planta para que mejorase su orientación y sus vistas, optimizando el soleamiento: utilidad, flexibilidad y economía, en palabras de su autor (López 1950). Este pequeño 'hospital' -en su origen: sanatorio- crecía en altura, cambiaba su fisonomía y se volvía blanco aséptico, higiénico e inmaculado, como los hábitos de las monjas que atendían a pacientes y enfermos; su antecedente inmediato había sido el Instituto Provincial de Higiene en la misma ciudad y del mismo autor (1936- 43/45), si bien, en este no habían camas, era un centro de atención 'de día' por especialidades médicas (Martínez 2008). La reestructuración de la sanidad era de nuevo una cuestión de Estado para que los enfermos dejaran de ser siempre pobres y la sanidad la 'hermana pobre' de los servicios públicos de un estado social. Desde la segunda década del siglo XX había comenzado a imponerse un nuevo tipo hospitalario que se desarrollaba en altura, tanto para los hospitales generales como para los especializados.

En Alicante, este cambio se reflejó tanto en la construcción del hospital “Residencia 20 de Noviembre” (1951-56) [Fig. 14], como en el hospital Cardiovascular de San Vicente (1950, 56-63) [Fig. 15], proyectado por el arquitecto

96 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 14- Vista del hospital-residencia “20 de Noviembre” de Alicante (ca. 1951-56)

Aisna (desde el Mº de la Gobernación) y dirigido por el propio Miguel López. Desde la II Guerra Mundial, además de la especialización hospitalaria, se abríría un nuevo camino que intentaba acercar la medicina a los ciudadanos mediante una arquitectura próxima para la consulta médica, invirtiendo el ciclo: prevenir antes que curar. Pero este episodio, que urdió una red de ambulatorios y consultorios por la geografía del Estado entrelazada con las nuevas estructuras de la cobertura sanitaria y social pública, constituye un nuevo relato.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj

Este recorrido por quinientos años nos ha llevado a descubrir los avances de la medicina para hacer frente a las enfermedades y cómo, en el camino, se ha ido enhebrando un tejido con las aportaciones de la arquitectura que se plegaba a las exigencias científicas de la medicina y la enfermería. El hospital era un artefacto para curar: del tipo cruciforme al radial, del pabellonario a la colonia del sanitarium. Los balnearios termales y marinos eran los 'otros' hospitales: residencias para sanar. Por último, la diferenciación: hospitales centralizados o especializados para intervenir dolencias y residencias o sanatorios para tratar enfermedades; ambas modalidades ya en altura. Casi podríamos intuir que los hospitales han mirado a su interior, más a la organización de sus espacios, cuando se trataba de curar enfermedades graves, cuando se hacía necesaria la intervención DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 97

Fig. 15- Planta baja actual del hospital Cardiovascular de San Vicente (1950-63) y, sin embargo, han mirado más a su alrededor, al exterior, al paisaje verde y al mar azul, cuando han tenido que enfrentarse a enfermedades largas. Al interior la cura -hospitales-, al exterior la prevención -balnearios-, como si la salud, cada vez, dependiera más del modo de vida que de las garantías del remedio. Las ciencias de la salud han progresado en un doble sentido: curar las enfermedades para evitar la muerte y educar en la higiene (en su más amplio sentido) para evitar las enfermedades. Invertir, pues, en calidad de vida, a lo que se ha sumado la arquitectura.

Los intereses de estas disciplinas son distintos: la medicina y la enfermería procuran más por restaurar el bienestar de inmediato mientras que la arquitectura procura crear las condiciones para que este bienestar se prolongue. El distanciamiento entre ellas no impide nuevas aventuras juntas, pero los niveles técnicos, tecnológicos y de instalaciones hacen cada vez más difícil la reunión de estas antiguas disciplinas, cada cual con su punto de vista artístico. Sea cual fuere el futuro, hemos evidenciado que se ha evolucionado desde una arquitectura para curar enfermedades, los hospitales, a otra preparada para realizar largos tratamientos, los balnearios y sanatorios (o preventorios). Este largo camino refleja el cambio de nuestros hábitos sociales como consecuencia de los nuevos modos de entender la medicina y la enfermería: invertir en salud es prevenir más que curar. Porque el tiempo es vida y la enfermedad nos aleja de ella. 98 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

BIBLIOGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES

Attewell, A.: “Florence Nightingale (1820-1910)”, Perspectivas: revista trimestral de educación Comparada, vol. XXVIII, n° 1, 1998, París, pp. 173-189; también en pp. 1-13 (2011·02·01). Bérchez Gómez, J. (coord.) (1983), Catálogo de Monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana (2 tomos), Valencia, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència-GV. Bernabeu-Mestre, J. & Alter (eds.) (2008), Salut i societat als municipis valencians: una perspectiva històrica (Seminari d'estudis sobre la Ciència), Valencia, Denes. Bonilla di Tolla, E. (dir) & Alter (2009), Lima y El Callao. Guía de Arquitectura y Paisaje, Madrid, Junta de Andalucía. Bonmatí Medina, R. (1988), Santa Pola. Datos históricos y curiosidades (III), Alicante, Ayuntamiento de Santa Pola. Calduch Cervera, J. y S. Varela Botella (1979), Guía de Arquitectura de Alacant, Alicante, Colegio de Arquitectos de Alicante. Coromines, J. (2005), Breve diccionario etimológico de la lengua castellana [1961], Madrid, Gredos. Crathorne, J. (1988), The Royal Crescent. Book of Bath, London, Collins and Brown. Dale, A. (1950), The History and Architecture of Brighton, Brighton, Bredon & Heginbothom. Durand, J. N. L. (1981), Compendio de Lecciones de Arquitectura. Parte gráfica de los cursos de Arquitectura [1821], Madrid, Pronaos (edición facsímil con prólogo de R. Moneo). Estellés Ceba, J. J. (1991): “Una arquitectura de la malaltia: de l'aïllament a la medicina preventiva” en Calduch, J. y J. M. Puig, Arquitectura sanitaria valenciana projectes i obres, València, Servei Valenciá de Salut, 1991 (recogido también en su traducción al castellano en: Llopis, A. (ed.) (2009), Juan José Estellés Ceba. Escritos y obra plástica (1935-2007), València, Muvim, pp: 122-126). Figueras Pacheco, F. (1951): Hospital Provincial de Alicante: pasado, presente y futuro de su obra benéfico social, Alicante, s/ed. Forner Muñoz, S. (coord. vol.) (1985), Historia de la Provincia de Alicante, tomo V, Murcia, Mediterráneo. Foucault, M. (2005), Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión [1975], México D.F. y Buenos Aires, Siglo XXI. Galindo Mateo, R. (2002), Balnearios del Mar Menor. Análisis histórico-constructivo, Trabajo Final de Carrera de Arq. Técnica, Alicante, EPS-UA.jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 99

García Pérez, J.: “El Hospital Civil de Oliver” y “El Matadero Municipal” en Santonja Cardona, J. Ll. y J. M. Segura Martí (2006), Historia de Alcoy, Alicante, Marfil, pp: 344-345 y 370-371. Gisbert Cortés, J. J. (1994), Miscelánea Histórica del Balneario de Benimarfull (1830- 1940), Alicante, Instº Cultura Juan Gil-Albert. Gomila, J. J. (1998), Menorca, Guía de Arquitectura, Mahón, Col·legi Oficial d'Arquitectes de Balears (Delegació de Menorca) i Editorial Menorca. González Avilés, B. (2008), Catálogo de planos y fotografías de Balnearios de Mar de las costas de Alicante y Murcia, Trabajo para el DEA, Alicante, EPS-UA.jjjjjjjjjjj Guardiola Picó, J. (1999), Reformas en Alicante para el siglo XX. Tercera parte [1909], Alicante, COEPA y Consellería Medio Ambiente-GV (edición facsímil con estudios preliminares de J. M. Perea Soto, A. Martínez Medina, J. F. Vera Rebollo y J. Olcina Cantos). Guilabert Requena, J. y J. Tortosa Aura (text.) (2010), Alicante en las fotografías de Oscar Vaillar Gascard, 1894-1919, Valencia, Tívoli. Hembry, P. (1990), The English Spa, 1560-1815. A Social History, London, The Atolone Press, London. Iglesias Picazo, P. (2011), La habitación del enfermo. Ciencia y arquitectura en los hospitales del Movimiento Moderno, Barcelona, Fundación Caja de Arquitectos. Jaén i Urban, G. (dir.) & Alter (1999), Guía de Arquitectura de la Provincia de Alicante, Alicante, Instº Cultura Gil-Albert y CTAA, también en (2011·05·17). Lampérez y Romea, V. (1993), Arquitectura Civil Española de los siglos I al XVIII (2 tomos) [1922], Madrid, Giner (edición facsímil). López González, M.: “Sanatorio y Casa de Reposo en Alicante”, rev. Arquitectura, nº 101, 1950. López Piñero, J. M. (2002), La Medicina en la Historia, Madrid, La Esfera de los Libros. Kaufmann, E. (1980), Tres arquitectos revolucionarios: Boullée, Ledoux y Lequeu [1952], Barcelona, Gustavo Gili. Massa, M. (ed.) (2005), Passeggiate lungo molti mare, Firenze, Regione Toscana, Provincia di Lucca y Comune di Viareggio. Martínez Medina, A. (1998), Arquitectura de la ciudad de Alicante, 1923-1943. La aventura de la modernidad, Alicante, Instº Juan Gil-Albert y CTAA. Martínez Medina, A.: “Paisaje, ciudad y arquitectura turísticos del Mediterráneo, 1923-1973”, en Landrove, S. (resp. ed.) (2004), Arquitectura Moderna y Turismo: 1925-1965, Valencia, Fund. DoCoMoMo Ibérico y UPV, pp: 231- 241. 100 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Martínez Medina, A. y J. Oliva Meyer, Dibujos y arquitectura de Miguel López González, 1932-1968, Alicante, Colegio Territorial de Arquitectos. Martínez San Pedro, R. (1974-a), Historia de los Hospitales de Alicante, Alicante, Instº Estudios Alicantinos. Martínez San Pedro, R. (1974-b), Historia del Hospital Militar de Alicante, Alicante, s/ed. Mateo Martínez, C. (coord.) & Alter (1999), Los inicios de la modernización en Alicante 1882-1914, (catálogo exposición homónima), Alicante, Fund. CAM. Moreno Sáez, F. (dir.) (1990), Historia de Alicante, (2 tomos), Alicante, Patronato V Centenario y Ayuntamiento. Navarro, R. (2002), Historia de la Sanidad en España, Barcelona, Lunwerg. Olcina Cantos, Jorge (1997): “Clima y ciudad: del Higienismo al Medioambientalismo Urbano” en Guardiola Picó, J. (1999).jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj Pascual Artiaga, M. (2009), Vivir, enfermar y morir en el Alicante decimonónico: 1805-1857, tesis doctoral, Alicante, Dpto. de Enfermería Comunitaria, Medicina Preventiva y Salud Pública e Historia de la Ciencia, Universidad de Alicante. Pecourt, J. y J. L. Piñón (1997), La Valencia marítima del 2000. Estudio del frente marítimo desde Sagunt hasta Cullera, Valencia, Fundación Bancaixa y Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia. Perdiguero, E. y J. Bernabeu: “Un reto a la modernización: el control de la enfermedad y la muerte” en Mateo Martínez, C. (coord.) & Alter (1999). Pérez Escolano, V. (1990): “La mirada matinal de la arquitectura sanitaria andaluza” en: Rodriguez, E. (dir.), Arquitectura sanitaria en Andalucía. Centros de atención primaria, Sevilla, Junta de Andalucía. Pérez Fernández, M. R. (2005), Principios de Hidroterapia y Balneoterapia, Madrid, McGraw-Hill/Interamericana de España. Pevsner, N. (1979), Historia de las Tipologías Arquitectónicas [1976], Barcelona, Gustavo Gili. Porter, R. (ed.) (1990), The Medical History of Waters and SPAS, London, Institute for the History of Medicine. Punset, E. (2007), El alma está en el cerebro. Radiografía de la máquina de pensar, Madrid, Punto de Lectura. Sánchez Santana, E. (1997), Residencia Invernal de Alicante [1889], Alicante, COEPA y Consellería del Medio Ambiente-GV, 1997 (reedición facsímil con estudios preliminares de J. Olcina Cantos, R. Ballester Añón, M. L. Cereceda y J. F. Vera Rebollo). DEL HOSPITAL AL BALNEARIO: ARQUITECTURAS PARA TRATAR... 101

Sempere Maestre, J. (1934), Alicante, Guía General: Industria, Turismo y Comercio, Alicante, s/ed. Taberner Pastor, F. & Alter (2007), Guía de Arquitectura de Valencia, Valencia, Ícaro-Colegio Territorial de Arquitectos. Tatjer i Mir, M. (2002), Història termal de Caldes de Montbui, Barcelona, Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus. Trillo, J. L. (1990): “La composición neoclásica. La arquitectura de pabellón y otros proyectos”, en Rodríguez, E. (dir.), Arquitectura sanitaria en Andalucía. Centros de atención primaria, Sevilla, Junta de Andalucía. Varela Botella, S. (1980), Guía de Arquitectura de Alacant (2º tomo), Alicante, Colegio de Arquitectos. Varela Botella, S. (dir.) & Alter (1999), Eclecticismo y Modernismo en Alicante, 1850-1917, Alicante, Obras Sociales de la CAM. Vera Rebollo, J. F. (1987), Turismo y urbanización en el litoral alicantino, Alicante, Instº de Estudios Juan Gil-Albert, Colegio de Arquitectos y Diputación. Vinyes, F. (2004), Hidroterapia. La curación por el agua [1994], Barcelona, RBA Libros.

PROCEDENCIA DE LAS ILUSTRACIONES: (01) Archivo Municipal San Vicente del Raspeig, (02) Libro de Bérchez 1983, (03) Libro de Iglesias 2011, (04) Google Earth 2011, (05) Libro de Forner 1985, (06) Libro de Pevsner 1979, (07a-07b) Archivo Histórico Diputación Provincial de Alicante, (07c) Libro de Mateo 1998-II, (08) fotografía de J. Oliva, ca. 1998, (09) Libro de Mateo 1998-I, (10a-10b) Libro de Mateo 1998-I, (11) Trabajo de González 2008, (12) Libro de Sánchez 1997, (13a-13b) Revista Arquitectura de 1950, (14) Libro de Mateo 1998-II y (15) Archivo Municipal de San Vicente del Raspeig.jjjjjjjjjjjjjjjj

EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX A TRAVÉS DE L'OBRA DE MADOZ COMPLEMENTAT AMB ELS TRACTATS D'HIDROLOGIA MÈDICA DE L'ÈPOCA

EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 105

EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX A TRAVÉS DE L'OBRA DE MADOZ COMPLEMENTAT AMB ELS TRACTATS D'HIDROLOGIA MÈDICA DE L'ÈPOCA Amparo Marco Torres Metgessa d'atenció primària del Centre de Salut "Nou Moles" de València. Estudiant de tercer cicle de la Facultat de Medicina. Universitat de València Empar Sanz Marco Resident 4rt any d'oftalmologia de l'Hospital Universitari de València "La Fe"

RESUM La present comunicació, forma part de la investigació realitzada en la tesi doctoral La sanitat valenciana en l'època de Madoz a través de su Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Amb aquest treball volem donar una visió general de la situació sanitària que hi havia en la primera meitat del segle XIX en els pobles valencians, a través de l'obra de Madoz complementat i contrastat amb les fonts de l'època. El treball de la tesi doctoral té com a finalitat investigar i oferir una visió de la salut, les malalties, els recursos i l'assistència sanitària, que disposaven les poblacions rurals i els nuclis urbans valencians en aquesta època, els establiments hidrotermals formaren una part important dels recursos sanitaris amb què comptava la població, dins d'aquesta línia en la present comunicació, oferim una visió del balneari de Benimarfull, com a font de salut en el segle XIX. La comunicació es basa principalment en l'anàlisi de la informació continguda sobre el balneari a través del Diccionari de Madoz, complementat amb les fonts de l'època, com són els Tractats d'Hidrologia del segle XVIII i XIX, i les memòries dels metges directors de l'establiment, així com Bibliografia secundària, relacionada amb la història de la salut pública al País Valencià. Donem a conèixer la situació i l'origen del balneari, les infraestructures 106 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA tant arquitectòniques com les instal·lacions tècniques i l'aplicació terapèutica de les aigües. Hem recuperat les diverses anàlisis químiques que es feren per diversos autors, no exemptes de polèmica en moltes ocasions, així com l'impacte econòmic en la població, finalment hem confeccionat un llistat dels diversos directors mèdics que hi hagueren.

1.INTRODUCCIÓ: FONTS HISTÒRIQUES, UBICACIÓ I ORÍGENS DEL BALNEARI DE BENIMARFULL Benimarfull és un dels quatre pobles situats en la vall de Travadell.1 En l'època de Madoz pertanyia al partit judicial de Cocentaina, es troba a 38º 45' de latitud Nord i 3º 22' de longitud Est, del meridià de Madrid. A meitat del segle XIX, en el registre demogràfic realitzat per Madoz (1842) tenia una població de 439 habitants, dels quals 104 eren veïns, a finals del segle XIX en el cens de 1897 havia augmentat a una població de dret de 797 habitants, però al llarg del segle XX es presenta una inversió demogràfica, de manera que en el cens del 2009 només compta amb una població de 440 habitants. Actualment pertany a la comarca alacantina del Comtat de Cocentaina. En l'obra de Cavanilles Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia escrita en 1797, no es fa cap referència sobre l'existència a Benimarfull d'una font ni de cap balneari. Sobre el descobriment i ús de les aigües de Benimarfull, podem fer-nos una idea pel que parla García Castañón en la memòria de 1866:

El manantial de Benimarfull toma su nombre, según opinión común del pueblo en cuyo territorio se halla, en un sitio llamado del Prat a la parte norte, este es de origen árabe, y según se comprende está compuesta de los dos nombres, Beni y Marfull, que significan el nombre del fundador de aquella aldea. Muchos años debieron trascurrir, desde la existencia del manantial hasta el descubrimiento, porque la tradición manifiesta que a mediados del siglo diez y siete, los habitantes del susodicho pueblo advirtieron que en el sitio del Prat había aguas de mal olor, sin haber fijado más la atención sobre ellas, hasta principios del siglo pasado, que la casualidad hizo que se notaran sus escelentes virtudes medicinales en 2 los animales

Les mateixes explicacions havia fet anteriorment Joaquín González

1 La vall de Travadell comprenia els quatre pobles següents: Benimarfull, Benillup, Gorga, i Millena, entre les muntanyes de Serrella i Almodayna, als peus del port d'Albaida. 2 García Castañón (1866) p 23. EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 107

Villagrasa en 1848. En efecte, el que és ben cert és que els veïns del poble observaren que algunes mules de la població quan es criaven, morien d'una malaltia anomenada "Bora" que provocava una inflamació de les glàndules submaxil·lars i conduïa a la mort dels animals, però varen veure que les mules que anaven a pasturar al lloc del Prat i bevien aigua de la que feia mal olor, els animals començaven a sanar de forma lenta, resolent-se la malaltia i desapareixent la inflamació ganglionar i les tumoracions. L'aigua s'arreplegava en un pou, per a que els animals la begueren. Posteriorment el seu propietari la va canalitzar fins al lloc, on més endavant construïren el balneari de Benimarfull. García Castañón situa la data des de 1812 a 1819, quan es comença a utilitzar l'aigua de Benimarfull com aigua medicinal, també és per casualitat que s'advertiren les propietats medicinals, al observar en algunes dones que llavaven la roba en aquesta aigua, que les lesions eruptives que tenien en la pell, pricipalment les psoriàsiques,3 notaren que al cap d'un temps milloraven, fins al punt que en el cas de la sarna curaven, així és com es va córrer la veu, hi acudiren persones afectades d'erupcions cutànies, herpes, èczemes, que varen sanar després de prendre-les begudes o en banys, des d'aleshores les aigües de Benimarfull varen començar a utilitzar-se com mineromedicinals. Segons Pedro Mª Rubio fins a 1831 no s'havia pres en molta consideració aquest brollador.4 Més endavant en 1846, és quan el propietari de les aigües mineromedicinals de Benimarfull, Juan Bautista Payá, va demanar a la Junta Suprema de Sanitat, mitjançant una instància5 a la Reina, la idoneïtat de les aigües de Benimarfull com aigües de categoria medicinal i va proposar el

3 Cal tindre en compte que en el segle XIX quan es parla de psoriasi no es refereix a la malaltia autoimmune tal i com s'entén actualment, en 1848 Hurtado de Mendoza en el seu vocabulari definia les erupcions psoriàsiques en aquests termes: Psora és la paraula que antigament tenia altres accepcions, actualment s'usa com sinònim de Sarna. Psòric és sinònim de sarnós. També ens informa que Alibert anomena Psoriasi a la sarna pustulosa que no es produïda pel Acarus scabei, i que per consegüent es cura de diferent manera, o amb diferents remeis. Al llarg del segle poc havia canviat el significat així, E. Littré en 1889 parlava d'erupcions de la naturalesa de la sarna. 4 De fet en el tractat del catedràtic de Terapèutica i Matèria Mèdica de Barcelona Juan Bautista Foix Gual anomenat. “Noticia de las Aguas Minerales más principales de España. Apéndice al curso de materia médica o farmacología” que s'havia publicat en 1840, Benimarfull no apareix per cap lloc descrita, perquè encara no era considerada aigua medicinal. 5 La instància que va escriure el propietari de les aigües de Benimarfull a S.M. la Reina Isabel II, està datada a "Madrid 23 de febrer de 1846", sol·licitant la declaració oficial d'aigües medicinals, per a les aigües de Benimarfull. Prèvia inspecció facultativa i el nomenament de Joaquín González com director interí. González Villagrasa, començà a treballar, en el brollador d'aigües sulfuroses de Benimarfull en 1831, segons ens dirà posteriorment quan ja és Director de l'establiment, i en aquella època ho va fer de manera filantròpica i només impulsat pel desig de fer públiques les virtuts d'aquestes aigües tan beneficioses a la humanitat dolenta. Payá en el mateix document que havia dirigit a la Reina, expressava les intencions de construir un establiment en el brollador 108 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA nomenament com Director interí de l'establiment al metge d'Alcoi, Joaquín González Villagrasa, perquè aquest metge segons Payá, les havia estudiades, analitzades i observades clínicament. González Villagrasa en 1848 ens relatava l'inici de la construcció del balneari:

Y efectivamente, el año 1845 pasó á usar las aguas sulfurosas del Valle de Travadell, Dña. Maria del Pilar Terol, de la ciudad de Alcoy ostigadísima de un herpes flictenoso que ocupaba ambas manos hasta los codos que le impedia el libre ejercicio de sus quehaceres domésticos de cuyo fastidioso padecimiento quedó enteramente buena, despues de una incomoda agravacion por el solo uso interno del agua medicinal y baños parciales en un pequeño pilon donde caia el agua que estaba á la intemperie. En vista de tan inesperada como prodigiosa curacion Don Antonio Boronat esposo de esta señora, practicó las más vivas diligencias para asociarse él y otro compañero de Alcoy con el propietario y dueño de la fuente para edificar 6 sobre ella construyendo sin perder momentos

En 1850 Pedro María Rubio catalogava l'establiment de Benimarfull com de qualitat bona, és a dir estava entre els excel·lents, on es trobava Busot, i els mitjans, on es trobava el balneari valencià de Bellús. Madoz recull poca informació de la Font Podrida de Benimarfull7 sobretot perquè quan l'informador escriu, el balneari estava acabant-se de construir i era un establiment jove, així i tot encara ens fa una breu descripció del que serà el balneari de Benimarfull.

2.EDIFICI I ESTRUCTURA DEL BALNEARI Segons la veu, es tracta d'un edifici que estava en construcció en l'any 1848, promogut pel propietari de la font i un grup de burgesos. Anava a tindre 85 pams de llarg, i estaria dividit en dues naus, una d'elles la de l'entrada principal tindria una alçaria de tres pisos i l'altra seria un pis més alt, és a dir constaria de de Benimarfull, i explicava que la supervisió de les obres la faria el metge González Villagrasa. El Governador polític d'Alacant, mitjançant un comunicat amb data 28 de març de 1846, va donar suport a la petició de l'amo de les aigües de Benimarfull i recomanà com metge interí a Joaquín González Villagrasa, qui, finalment, serà nomenat de forma interina, passant a ser el primer Director del balneari de Benimarfull. Payà es va associar amb dos veïns d'Alcoi formant una empresa que es féu càrrec de la construcció i posterior manteniment de l'establiment. 6 González Villagrasa, memòria de 1848, pp 13, 14. 7 S'anomenava Font Podrida per l'olor i sabor a ous podrits, la qual cosa era pròpia de les aigües sulfuroses. També era anomenada Font del Baral. Era una font d'aigua mineral situada al llit del barranc “Azufre”, que s'utilitzava, tant per a beure com per a bany. La Font del Baral o Podrida també era coneguda com font del Prat i de l'aigua del “Azufre”. EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 109 quatre. Com es veu, la intenció era fer un edifici capaç i amb comoditats pròpies de l'època, amb un ample vestíbul, situat en la primera planta que serviria com punt de reunió de tots els banyistes que hi acudiren, en aquest vestíbul, Madoz informa que es trobava una font de jaspi amb aixeta de bronze, que subministrava l'aigua de beguda per a tots, i unes altres tres amb piles de pedra per a banys generals. L'aigua estava fresqueta i necessitava preparar-se per a que estiguera sota les condicions terapèutiques que el metge havia prescrit, així doncs tot seguit a les piques d'aigua estava col·locada la caldera d'aigua calenta, d'aquesta manera la gent podia prendre banys en les condicions de temperatura adequades, perquè les aigües de Benimarfull eixien del brollador a una temperatura aproximada d'uns 17ºC. desagradable per al bany. Per altra banda també hi havia en la segona planta una font per prendre banys parcials. Les paraules de Madoz són:

El cuerpo del edifico tendrá unos 85 palmos de largo, dividido en dos naves con 3 pisos, la de la fachada principal y 4 la segunda; en la primera hay un desahogado zaguán con una fuente a la testera y algunos poyos enclavados en las paredes; y en la testera de la segunda se ve un cuarto ó departamento con otra fuente de agua mineral para tomar baños parciales, y otros 3 con igual número de pilas de piedra para los baños generales, á continuación de 8 todo lo cual está colocada la caldera de agua caliente

A continuació la veu continua explicant les infraestructures que hi havia en el balneari, com era l'existència d'un estany que estava situat d'esquena a l'edifici. L'aigua de l'estany que provenia del brollador, s'arreplegava en un dipòsit en forma de volta que tenia unes canonades i aixetes que estaven ben tancades perquè no es perderen els minerals a causa de l'evaporació i es conservaren d'aquesta manera les propietats terapèutiques de l'aigua. Finalment Madoz descriu l'hostalatge de l'edifici que havia sigut construït en el pis superior, on hi havia 10 habitacions per dormir, amb tot el que era necessari per a poder romandre amb comoditat, així com la previsió de construir una fonda amb menjador, on es serviren menjars de qualitat des dels més delicats fins i tot els de luxe ."En los pisos altos se han construido 10 cuartos ó habitaciones con alcobas, armarios, mesas, sillas, espejos y tablados de cama, y se está preparando una especie de fonda que será servida por un cocinero inteligente, con todo género de comidas aun las más delicadas y hasta de lujo, á precios bastante módicos".9 A més a més,

8 Madoz Facsímil tom I, p 165. 9 Ibídem, p 165. 110 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA per poder donar hostalatge a totes les persones que acudiren a prendre les aigües, també hi havia la possibilitat que la gent del poble allotjara en les seues cases tots els que hi acudiren per aprofitar les aigües. Aquesta descripció que hi ha al Diccionari, ve corroborada per la memòria del Director González Villagrasa en 1848 qui es lamentava que només hi haguera dotze habitacions disponibles per als banyistes. Més endavant passats uns vint anys amb l'edificació conclosa i l'establiment en funcionament, no s'havia quasi remodelat, ni ampliat de forma adequada a la concurrència que hi havia, tal i com ho confirma García Castañón, Director mèdic del balneari en la memòria reglamentària de l'any 1866.10 En l'entresol hi havia 5 habitacions, en el primer pis 7 habitacions i en el segon 11 habitacions. Cada pis tenia el seu retret. L'any 1865 varen construir una capella. A més a més davant del balneari s'havia construït un passeig, que servia per a que la gent que hi anava fera llarg passejos.

Fig. 1- Copia del «Establecimiento de los Baños de Benimarfull», signat a Alcoi, el 5 de maig de 1868, per 11 Francisco Gisbert Payá. Plànol en tela. Escala 1:500. 29 x 40 cm. (Font: Biblioteca de la Universidad Complutense de Madrid, ucm.es)

10 Per García Castañón sabem que hi ha quatre plantes, baixa, entresol, primer pis i segon pis. La planta baixa estava dividida en dues meitats per un vestíbul, en la part dreta i junt a la zona sud de l'edificació estava situada la font mineral, que servia de beguda, en la part esquerra estaven situades les peces amb piques de marbre, que servien per als banys, que es nodrien de dues aixetes, una d'aigua natural i l'altra que provenia d'una caldera. En aquesta planta hi havia una cuina espaiosa, un menjador i un saló on es reunien els banyistes desprès del bany. 11 Aquest plànol va acompanyat del següent escrit: "Memoria que en conformidad con lo que dispone el artículo 24 del nuevo reglamento orgánico para los establecimientos de aguas minerales de 11 de marzo del presente año, elevan los condueños del de las de Benimarfull á la dirección general de Beneficencia y Sanidad del Reyno. / Bautista Moltó. Publicación 1868." EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 111

Finalment, la descripció que fa de l'edifici uns quant anys després, el metge director Antonio Llorca en la memòria de 1872, quan el balneari està funcionant de forma regular i plena, ens dóna una idea de com arribà a ser el balneari de Benimarfull en la segona meitat del segle XIX. Segons Llorca, l'edifici era de prou gust, tenia la forma de paral·lelogram, amb unes mesures de 27 metres de llarg per 9 d'ample, i de construcció sòlida. La façana principal estava orientada cap a l'Oest. Constava de 4 pisos, planta baixa, entresol, pis principal i segon pis. En la planta baixa hi havia una galeria prou espaiosa i entaulellada, que donava pas a 4 habitacions, en cada una hi havia una pica de marbre blanc que s'omplia d'aigua mineral a través de dues aixetes, una portava aigua a temperatura natural i l'altra aigua a temperatura calenta, que provenia d'una gran caldera que servia per a calfar-la. Les habitacions tenien finestres amb persianes per a que hi haguera llum natural. També s'havien col·locat piques per a banys de seient i banys de doll. L'establiment estava proveït d'un bany de zinc, que era portàtil i que es podia dur a les habitacions del pis superior, per a que els malalts que ho necessitaren pogueren prendre el bany en l'habitació. La font mineral estava situada en la paret Sud de l'edificació. El nombre d'habitacions no s'havia modificat molt des de García Castañón, de manera que Llorca informava de l'existència de 28 habitacions, que estaven situades 7 en el entresol, 7 en el pis principal i 14 en el segon pis, en cada habitació hi havia: un taula, una còmoda, cadires, i perxes i un llit de ferro. També hi havia un saló de reunions, un despatx i un menjador. Malgrat tota aquesta bona descripció de l'establiment que s'havia fet en 1872, sembla que no s'havia dut a terme un bon manteniment del balneari de manera que en 1889, el Director mèdic Adolfo Cervera Torres relatava en la memòria anual, les millores que s'havien fet en l'establiment perquè aquest estava parcialment en enrunes, així com la millora de les instal·lacions balneàries amb l'adquisició d'aparells. Però les reformes que Cervera considerava que es farien en un futur i millorarien molt l'establiment, quedaren en bones intencions, així 6 anys després, Diego González Rodríguez metge supernumerari dels banys en 1895 es lamentava de l'escassesa de concurrència així com la carència absoluta de mitjans necessaris. Ja acabant el segle, en 1898 el metge Director Arturo Pérez Fábregas informava del canvi de propietari del balneari i de les noves obres que s'havien realitzat en l'establiment, el qual fins aleshores, havia tingut un únic edifici per al balneari, l'hostalatge, la fonda i les dependències tot en un estat molt antiquat. Els nous propietaris, Eduardo González de València i Miguel Vitoria 112 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA d'Alcoi, feren construir de nova planta un edifici de banys i aparells hidroterapèutics així com nous dipòsits d'aigua per remeiar el poc cabal del brollador i que era necessari fer per atendre les necessitats de l'establiment. L'antiga edificació era destinada a la fonda, salons de reunió i algunes habitacions, però malgrat les reformes que s'havien fet en l'establiment, sembla que no havien tingut l'èxit desitjat. Totes les deficiències descrites pel Director es multiplicaven com a conseqüència de les inundacions que ocorrien cada vegada que plovia, omplint- se les instal·lacions del balneari, amb més d'un metre d'aigua.12

3.CARACTERÍSTIQUES I PROPIETATS DE LES AIGÜES - Classificació. Eren unes aigües sulfuroses fredes. Monasterio Correa13en canvi, parla d'aigües hidrosulfuroses i calentes. - Propietats físiques. La temperatura que presentava l'aigua era de 14ºR (17,5 ºC) essent fixa, constant i igual en els banys que en el brollador, independent de l'estació de l'any. El pes específic era de 1,08. El cabal era constant i permanent de 12 litres per minut. Madoz ens informava que l'aigua del brollador era clara i transparent, incolora, d'olor i sabor hepàtic,14 característica que desapareixia al estar en contacte prolongat amb l'aire. Coïa bé les llegums i dissolia el sabó. -Propietats químiques. Els primers treballs sobre l'anàlisi de les aigües corresponen als assajos del metge Director de Benimarfull Joaquín González i Villagrasa:15 Pedro María Rubio, 16 aportava les anàlisis d'aquesta aigua, parlava de l'existència de tres

12 En més d'una ocasió els banyistes havien d'eixir dels banys tal i com estaven, de vegades nuets, per protegir- se de la inundació, per tal motiu Pérez Fábregas demanava fer una reforma de la instal·lació balneària, distinta de la que hi havia o reformant l'existent. 13 Monasterio Correa (1850, p 305) no sabem perquè va donar aquesta dada discordant. Anastasio García López en la Guía del Banyista de 1869, les presenta segons la nomenclatura oficial i la nomenclatura químic terapèutica com aigües sulfuroses fredes, són aigües per la temperatura, fresques de 22 a 27ºC. 14 Olor i sabor hepàtic es refereix a olor i sabor a ous podrits. 15 González i Villagrasa va començar a fer les anàlisis en 1831, però no és fins a 1845 quan envia els resultats obtinguts al Governador de la província. 16 Pedro María Rubio (1853) p 133. EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 113 anàlisis, una feta per un farmacèutic de Barcelona, l'altra publicada en 1847 per Joaquín Fernández i López17 i la tercera era un assaig analític que havia fet el Director dels banys Joaquín González i Villagrasa. Les dades que dóna Madoz18 corresponen a les anàlisis de Fernández: 19

Pes específic 1,08. Mineralitzadors per lliura d'aigua mineral:

En 1860 les anàlisis que Durand-Fardel21 donava per a les aigües de Benimarfull en el Dictionnaire général des eaux minérales et d'Hydrologie Médicale, eren exactament les que dóna Fernández López.

Durand-Fardel el cita com l'autor però a més a més fa la transformació de les unitats emprades per Fernández, de grans per lliura22 a grams per litre:

17 L'anàlisi de Joaquín Fernández i López, Director mèdic de l'establiment de Busot es va publicar en l'opuscle que va escriure en 1847 sobre les aigües de Benimarfull i Penàguila, els estudis analítics de les aigües de Benimarfull varen ser fets en novembre de 1846. Fernández López (1847) p 26. 18 Madoz escriu en el Diccionari que l'informador de les aigües de Benimarfull era Joaquín Fernández. Aquestes anàlisis són les mateixes que reprodueixen Pérez de la Flor J. i Manuel González de Jonte en el Novísimo manual de Hidrología Médica Española de 1853 (pp 182, 183), també és el mateix que apareix en Manual de las Aguas Minerales de España y principales del extranjero de Francisco Álvarez Alcalá en 1850 (p 44) Tota la informació que donen és un calc de la informació que Madoz havia donat uns anys abans en el Diccionari. 19 També es conegut com àcid sulfhídric o només sulfhídric o hidrogen sulfurat. 20 Un altra nomenclatura és Sulfur de Sodi o hidrosulfat de sosa. Els sulfurs alcalins són els hidrosulfats alcalins. 21 Durand-Fardel (1860) Tom I pp 243, 244. 22 Gra: Antiga mesura de pes, 1 gra = 1/4 quirat = 0,05 g. Altres variacions són 1 gra = 1/24 part del "escrúpulo" i també s'usa per a matèries = 0,049923 g i pedres precioses = 0,051375 g , aquesta és una informació extreta de Fisicanet, Diccionario manual de pesas y medidas, Manuel Avila. 1975. 1 quirat = 4 grans. El quirat = 205,4 mg.Fernández López utilitzava com unitat de pes els grans per lliura d'aigua, que eren unes mesures antigues 114 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

En 1850, González Villagrasa exposava, l'anàlisi qualitatiu23 que havia fet de les aigües del brollador, producte dels treballs d'investigació que l'autor va començar a fer al voltant de l'any 1831, i que posteriorment va comprovar davant la presència dels senyors Mariano Batllés Torres de Amat, Catedràtic de la Universitat de València24, i José Bisbal, farmacèutic i químic de la mateixa ciutat. En 1847 va confirmar els resultats amb les investigacions del seu amic i company José Seco Baldor. García Castañón25 estava completament d'acord amb González Villagrasa. En canvi, el metge Director interí Antonio Llorca, en la memòria de 1872, donava l'analítica, de Joaquín Fernández López, però utilitzant com a mesures de pes els mil·ligrams i no els grans, aquesta és la mateixa analítica que dóna Anastasio García López26 en el Tractat d’ Hidrología Médica quan parlava de l'anàlisi de les aigües de Benimarfull. Amb aquests resultats, García López qüestionava les dades donades per Villagrasa i corroborades per García Castañón. Per acabar de solucionar totes les discussions que hi havia en la determinació analítica de la composició química de les aigües, tant sols dos anys després en 1877, les dades de l'anàlisi practicat pel metge Carrió, Director del balneari, junt amb el professor doctor en Farmàcia Jose Mª Sarget27 presentaven discordances amb les altres anàlisis que s'havien fet anteriorment, Carrió afirmava que hi havia, nitrogen, sulfat sòdic i clorur magnèsic que no apareixien en cap de les altres anàlisis fetes anteriorment: que durant la primera meitat del segle XIX encara s'empraven amb prou freqüència, en les proves analítiques de les aigües minerals a Espanya, aquestes eren unes unitats de pes que no eren les estàndard a Europa, en el diccionari francès es féu la conversió de grans per lliura d'aigua a grams per litre d'aigua. 23 En la memòria de l'establiment de Benimarfull que va escriure González Villagrasa en 1850, exposava en la pàgina 25, l'anàlisi qualitatiu. De la comparació entre les diverses anàlisis realitzades va observar discordances. Així exposava que en cap ocasió va trobar en aquestes aigües carbonat de ferro, resultat que havia determinat un farmacèutic de Barcelona, ni tampoc va trobar la presència d'àcids: sulfúric, clorhídric i sulfhídric combinats amb la sosa i la magnèsia que si existien en l'anàlisi realitzat en 1847 per Fernández López. En les anàlisis de Fernández López, no es detectava la presència de la base òxido-ferrosa que determinava el farmacèutic de Barcelona, en canvi sí que es detectava la base sosa i magnèsia. Per altra banda, González Villagrasa només havia pogut detectar la base òxid càlcic. 24 Rector de la Universitat de València en dos períodes: des de 1840 a 1843 i des de 1854 a 1857. 25 García Castañon, després de fer un estudi comparatiu de les aigües sulfuroses alcalines i alcalinoterris i tenint en compte l'origen del brollador i el terreny en el que naixia, aplicant els estudis a les aigües de Benimarfull, aplegava a la conclusió que les aigües de l'establiment pertanyien a la classe de sulfurosescàlciques i no a les sulfurosesalcalines, 26 García López (1875) vol II, p 211. 27 Carrió (1880) pp 3, 4. Cervera Torres (1887) p 17. EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 115

Les aigües eren: sulfuroses sòdiques. En un litre d'aigua hi havia els següents mineralitzadors en grams:

Com veiem, la polèmica sobre els resultats analítics de les aigües del brollador, no es va solucionar, al contrari va continuar fins al final del segle.28 Ja en el segle XX, Francisco Figueras Pacheco en l'edició de 1927 de la Geografía General del Reyno de Valencia, dirigida per F. Carreras Candi donava per a les aigües minerals de Benimarfull la composició que havia donat el metge Carrió en 1877, afegint el Bicarbonat sòdic i indicis d'Òxid fèrric. - Propietats medicinals. Les propietats medicinals de l'aigua són les pròpies dels mineralitzadors que hi havia en la seua composició i temperatura, de tal manera que si es prenia beguda, apagava la set, augmentava l'apetit i facilitava la digestió. Segons Madoz, sobretot servien per a les següents malalties: -Dermatològiques: Afeccions herpètiques i cutànies. Afeccions escrofuloses. -Digestives: Irritacions estomacals, atonia, inapetència i caquèxia, còlics, gastrodínia, gastràlgia, enteràlgia. Rara vegada produïa evacuacions excessives. -Renals. -Mals de generació i pròpies de la dona: amenorrea, leucorrea, afeccions de la vagina i la matriu. -Hematològiques: Clorosi. -Cardíaques: Cardiàlgies.

La primera referència escrita sobre les virtuts medicinals és la donada per Joaquín Fernández29. Uns anys més tard, García Castañón considerava que begudes eren molt bones en l'aparell digestiu "pues modifica la vitalidad en dichos

28 En 1895, Diego González Rodríguez, Director supernumerari de Benimarfull es decantava pels resultats donats pel metge Carrió i el farmacèutic Sarget. 29 Joaquín Fernández en l'opuscle que escriu en 1847 (p 26) sobre les aigües de Penàguila i Benimarfull, considerava que les aigües d'ambdós brolladors tenien característiques molt similars en les propietats físiques i una lleugera diferència pel que fa a la composició química perquè la de Benimarfull "abunda mas en sulfatos". Respecte de les virtuts medicinals, no veia cap diferència entre les dues aigües, només creia que les de Benimarfull, podien actuar amb més intensitat sobre el tub gastrointestinal per la presència de sulfats i residu silícic.

116 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

órganos[...] extiende su acción a los aparatos anexos al digestivo, como son el biliar y pancreático".30 També eren beneficioses per a l'aparell urinari amb efectes diürètics:

debidos sin duda a los principios salinos que la constituyen y á su propio excipiente, que combinado por la absorción de los fluidos orgánicos favorecen las cualidades de éstos, no tanto para activar la diuresis como para modificar sus productos, pues al poco tiempo que 31 se haga uso del agua la orina pierde su acidez y se vuelve alcalina.

García Castañón considerava que eren molt beneficioses per al sistema nerviós, sobre la sang i l'aparell digestiu, provocant un augment d'apetit fent necessari una major ingesta d'aliments. Però defensava la vertadera acció terapèutica de les aigües sulfuroses de Benimarfull que era sobre la pell com a conseqüència del seu mineralitzador que era el sofre. Segons García Castañón les aigües eren molt bones per a les afeccions herpètiques,32 també tenia efectes beneficiosos en la sarna, malaltia contagiosa que curava en 10 o 12 dies, en l'èczema crònic donava molt bons resultats, utilitzada durant uns 14 a 16 dies també en el porrigo,33 que apareixia sobretot en el cuir cabellut. En el liquen malaltia no contagiosa i en les dermatosi seques, així com en les psoriàsiques. Com veiem les virtuts medicinals del brollador, eren especialment dermatològiques, aquesta és una propietat de les aigües que no es va a modificar en cap memòria, al contrari tots els metges coincideixen que l'establiment és especialment beneficiós per a malalts amb dolences sobretot herpètiques i escrofuloses. Si es prenia en forma de banys "tiene una acción sedativa, tónica reconstituyente, resolutiva y perturbadora".34

30 García Castañon (1866) p 51. 31 Ibídem, p 52. 32 Sobre les afeccions herpètiques a meitat del segle XIX hi havia molta polèmica sobre l'origen i la naturalesa. Consideren afeccions herpètiques a qualsevol alteració de la pell que presenta escames crostes i pústules, hem de fer notar que no es coneixia l'existència del virus Herpes Varicel·la- Zòster i per tant hem de distingir-ho del actual nomenclàtor de l'herpes que és només una malaltia vírica provocada per aquest virus Herpes Varicel·la- Zòster. En el nou-cents hi havia discussió sobre el seu origen hereditari perquè veien que hi havia presentació familiar, també és cert que es diagnosticaven amb el nom d'herpes diverses malalties de la pell o "dermatosis". 33 Antigament per aquest nom s'entenia una inflamació del cuir cabellut de caràcter contagiós amb pústules grogues que es converteixen en crostes i que ocasionen la pèrdua del cabell, sense febre. Cuesta y Ckerner ho relaciona amb la tinya, Littré comenta que diversos autors ho relacionen amb la pitiriasi. 34 García Castañón (1868) p 52. EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 117

4.EL FUNCIONAMENT DEL BALNEARI I L'ÚS MEDICINAL DE LES AIGÜES - Contraindicacions. Joaquín Fernández és el primer que parla de les contraindicacions de les aigües de Benimarfull, considerava que eren les mateixes que tenien les aigües de Penáguila, perquè ambdues aigües tenien característiques molt similars:

El agua sulfurosa de Penáguila está contraindicada en las personas irritables que tengan predisposición á hemorragias en los escirros, gangrenas y calenturas agudas ó crónicas de todos tipos, ora procedan de inflamaciones, ora de tabes dorsal, ó de otra afeccion desorganizadora de los tejidos, sea cual fuere la causa que la produzca y que haya constituido 35 á los pacientes en un grado de estenuacion considerable.

García Castañón al igual que els successius directors, uns anys més tard corroborarà les contraindicacions que dóna Joaquín Fernández, parlant de contraindicacions en les gran lesions orgàniques del cor, de l'estómac, del tub intestinal, del fetge o dels ronyons. - Posologia. S'utilitzaven de diverses maneres: beguda, banys, dolls i dutxa. -Beguda: Es prenia de mig a un got d'aigua diverses vegades al dia, separades les tomes d'aigua per diversos passejos. Joaquín Fernández indicava que es podia prendre sola o mesclada amb llet o algun emol·lient, encara que era millor prendre-la de forma natural tal i com eixia del brollador, i aconsellava prendre algun aniset o caramel per disminuir el mal gust que deixava l'aigua després d'haver-la begut. La millor hora era pel matí en dejú a les albors del dia i en la primavera i la tardor. -Banys: Els banys tenien una durada de 15 a 45 minuts i a una temperatura que anava de 20 a 35ºR. La durada del bany havia d'estar sempre supervisada per un metge, que ho controlava i que coneixia les dolences de cada malalt, així com l'edat i la idiosincràsia. Si eren banys d'aigua fresca en els xiquets no devien passar de 8 a 10 minuts i en els adults no devien superar els 25 minuts. Però si es tractava de banys d'aigua tíbia entre 20 a 26 ºR. podien romandre de 20 a 25 minuts, i finalment si superaven els 30ºR no podien passar dels 20 minuts. - Preus. Ni Madoz ni Rubio donaven constància del preu dels banys, Rubio no

35 Fernández López (1847) p 22. 118 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Fig. 2- Vista general del balneari de Benimarfull. Fotografia de principi del segle XX. (Font: «La Geografia General del Reino de Valencia» (1927), dins del volum que correspon a València, escrit per José Martínez Aloy i Carlos Sarthou Carreres.)

l'inclou en els establiments on els banys són gratuïts, sinó en els que si se paga, així deduïm que Rubio no tenia la dada del pagament, però si que es pagava per anar a l'establiment. Anastasio García en la Guía del Banyista de 1869 dóna els preus de l'hostalatge:

Las habitaciones son desde 4 hasta 10 rs. diarios cada una, segun su clase; por la comida en la fonda, 16 rs. A los que comen por su cuenta se les facilitan todos los utensilios que necesiten. Los que se hospedan en el establecimiento pagan 4 rs. por cada baño; por baños parciales y beber las aguas, 2 _ reales cada dia. Los que no estan hospedados en el establecimiento pagan 5 rs. por cada baño general; por baños parciales y beber las aguas, 3 rs. diarios, y por sólo beber agua, real y medio. El establecimiento tiene carruaje para Alcoy y las ventas de Muro, 36 siendo el precio de 8 rs. cada asiento al primer punto, y 5 al segundo.

Anastasio García també informava dels costos del transport des de diversos punts, així informa que es pot anar des de Madrid a Villena amb el ferrocarril, i des de Villena a Alcoi amb diligència, que costava 25 rs. amb berlina, i des d'Alcoi als banys 8 rs. amb tartana. Des de València es podia aplegar a Xàtiva amb el ferrocarril, de Xàtiva a la Venta de Muro es podia anar amb diligència que costava 25 rs i després es podia arribar als banys amb tartana per 5 rs. Des d'Alacant calia anar a Alcoi amb diligència que costava 14 rs per seient, la resta de camins eren de ferradura. - Temporada. El calendari d'assistència a l'establiment per a prendre les aigües mineromedicinals, va ser molt variable, segons la font consultada i l'any hi havia unes dates d'obertura i tancament que presenten molta variabilitat, no obstant

36 García López (1869) p 251. EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 119 això, les dates més comuns varen ser: 1ª temporada: del 15 de maig al 15 de juny. 2ª temporada: de l'1 de setembre fins a la fi d'octubre. - Concurrència als banys. En 1845 els camins per anar a Benimarfull eren de ferradura.37 En 1853 Pedro María Rubio continuava lamentant-se del mal estat que es trobaven els camins per accedir a l'establiment encara que situa a Benimarfull dintre dels establiments que es podia aplegar en rodes i estava a menys de mitja llegua de la població. Durand-Fardel38 en 1860 parlava de Benimarfull com un establiment que tenia una freqüentació que encara era poc considerable. Però en 1887 Antonio Cervera Torres, informava de les millores.39Respecte de la concurrència als banys fins a 1851, sabem per Pedro María Rubio la concurrència fins a 1851:

No obstant, malgrat la concurrència que hi havia de banyistes, segons la direcció mèdica el nombre de banyistes malalts que anaren a l'establiment durant la primera meitat del segle XIX, no aplegava a 100, i segons la classificació que es feia en eixa època, l'establiment pertanyia a l'última categoria, la sexta40 és a dir quan el nombre de malalts que acudia a l'establiment a rebre atenció mèdica com a conseqüència de la seua malaltia no superava els 100. En 1850

37 Els camins eren intransitables, estaven en molt mala condició i no hi anaven diligències, hi havia diversos camins de ferradura que anaven a Planes a Pego i empalmaven amb la carretera de Xàtiva i Alacant 38 Durand-Fardel. Dictionnaire général des eaux minérales et d'hydrologie médicale, p 243. 39 Cervera Torres (1887, p 13): "Para llegar al establecimiento puede irse en ferrocarril hasta Játiva, estación de la línea de Almansa á Valencia, desde dicho punto en coche diligencia hasta Alcoy y en tartana desde esta ciudad al balneario. Para los viajeros procedentes del interior de España es mas conveniente llegar en ferrocarril hasta Villena, tomar la línea económica de Villena a Alcoy, para desde este punto ir en carruaje al establecimiento". 40 Recordem que els establiments hidrotermals a meitat del segle XIX, es dividien en sis categories, segons la concurrència de malalts que hi anaren. La primera era quan el nombre de banyistes malalts superava els 2.000, en aquesta categoria només hi havia dos (Carratraca i Ledesma) no hi havia cap balneari valencià. La segona quan el nombre dels malalts superava els 1.000 (8 establiments) tampoc hi havia cap balneari valencià. La tercera si passaven de 500 (23 direccions) en aquest grup es trobava l'establiment de Busot i el de Vilavella. La quarta si passaven de 200 (28 direccions), en aquesta categoria estava el balneari de Bellús. La quinta si passaven de 100 (7 direccions) aquí no hi havia cap balneari valencià. La sexta i última era quan el nombre de malalts que anaven als establiments no superava els 100 (7 direccions) en aquesta categoria estava inclòs l'establiment de Benimarfull. 120 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA comença a repuntar un poc l'afluència de malalts. En 1849 la proporció que hi havia entre els pobres de solemnitat del total que anaren als banys era de 1/7, dels militars no hi ha informació. La concurrència de banyistes o aigüers com també eren coneguts, durant la segona meitat del segle XIX la podem saber per la informació que donen els Directors en les memòries que feien anualment de l'establiment. Les dades de 1882 i 1859 procedeixen de l'Anuari.

5.ACTIVITAT ECONÒMICA L'activitat econòmica al voltant del balneari de Benimarfull va representar el creixement demogràfic del poble, de tal manera que en 1572 Benimarfull tenia unes 20 cases i en 1850 aplegava al centenar. L'establiment balneari, era de propietat particular, els seus amos formaven una societat privada. Pedro María Rubio41 li dóna en 1849 una concurrència de 86 banyistes, que li correspon una despesa en els banys de 12.800 rs, és una quantitat molt baixa, si la comparem amb els altres balnearis amb direcció mèdica que hi havia a València42, veiem que era un balneari amb molt poca activitat econòmica, perquè per exemple l'establiment de Busot que era el més concorregut, tenia una concurrència de 832 banyistes

41 Pedro María Rubio en 1850, fa un estudi econòmic dels balnearis a Espanya, de tal manera que vol establir uns indicadors econòmics en cada balneari, per a poder-los comparar de forma estandarditzada i traure conclusions de diversa índole, així fa una relació sobre el càlcul del numerari que per tots els conceptes gasten els banyistes en els establiments d'aigües mineromedicinals amb direcció mèdica, prenent en compte la concurrència que hi ha als balnearis en 1849, "Tomo por base la concurrencia de bañista a cada establecimiento en 1849. Deduzco de ella la quinta parte en que va apreciado por término medio el número de pobres de solemnidad, y el resto lo multiplico por 200, cantidad de reales en que valoro el gasto total de cada bañista, también por término medio, de la clase de ricos y mas ó menos acomodados en todos los baños de España" (p 632). 42 Hem de tindre en compte que Pedro María Rubio inclou en tots els conceptes, les despeses d'allotjament i manutenció durant una mitjana de 9 dies, també inclou el pagament de banys i propines així com altres xicotetes despeses, i tot ho calcula a partir de la concurrència que hi ha als banys. Com podem veure per les xifres exposades anteriorment el balneari de Benimarfull tenia poca activitat econòmica lligada a la poca concurrència que tenia, i que al llarg del segle XIX pràcticament no és va modificar, com podem saber pel testimoni dels seus directors mèdics. EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 121 que es deixaven un capital de 133.200 rs, menys concurrència hi havia a Vilavella, encara que també era prou alta per a l'època es tractava d'uns 715 banyistes que representava una despesa en l'ús dels banys de 114.400 rs, l'activitat econòmica de Benimarfull era inclús més baixa que la que presentava el balneari de Bellús que era de 230 banyistes que es gastaven en els banys 36.890 rs.

Fig. 3- Fotografia del Balneari de Benimarful, estat actual de l'edifici (Font: Juan Serrano. Alicantevivo)

6.DIRECTORS MÈDICS DEL BALNEARI

(interí) 1859 a 1864

(interí) (propietat)

(interí) Salustiano Fernández - Checa Izquierdo (propietat)

43 Nom de director que dóna Anastasio García, p 197. 122 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

1. Joaquín González Villagrasa. Metge d'Alcoi, va ser el primer Director de l'establiment de Benimarfull, el 28/03/1846 amb caràcter d'interí, a petició del propietari de l'establiment de Benimarfull, Juan Bautista Payá, qui al mateix temps que demanava l'habilitació oficial de les aigües del brollador com medicinals, proposava com director interí a González Villagrasa. Va ser Director del Balneari de Benimarfull fins a 1853, que va morir d'una epidèmia de còlera a Alcoi. 2. Lorenzo Ferrando, metge interí com substitut a la mort de González Villagrasa. 3. Ricardo Blanquer. 4. Ventura Piñeiro/ Juan Mirat. 5. Joaquín García Castañón va nàixer a Bello (Oviedo) en 1818. Es va llicenciar en medicina i cirurgia a Valladolid, va ser metge interí de Benimarfull en dues temporades, la primera des del 30 d'agost fins al 5 d'octubre de 1866 i la segona des del 3 de gener fins al 14 de març de 1868, que és quan va ser nomenat Director en propietat de l'establiment de Zaldívar (R.O. 8/05/1868). Membre fundador de la Societat Espanyola d'Hidrologia Mèdica. Va morir a Madrid l'11/04/1878. 6. Antonio Llorca Palomero, Director dels banys de Benimarfull la temporada del 1873, havia sigut proposat com metge pel propietari de l'establiment Nicolás Boronat. 7. Joaquín Iborra i García nascut a Benilloba (Alacant) el 23/12/1844. Estudià medicina en la Facultat de València. Va ser metge interí dels banys de Benimarfull la temporada del 19/06/1874 al 31/03/1875, perquè va ser traslladat com interí als banys de Salinetas de Novelda, (R.O. 27/03/1875). No va prendre possessió de la plaça per estar ocupat el país pels carlistes. Va ser membre fundador de la Societat d'Hidrologia Mèdica. Va morir jove als 40 anys, en la ciutat de València. 8. José Genovés i Tío nascut en la Vil·la de Torres (Madrid) en 1824. Estudià medicina en la Facultat de Medicina de València. Fundador de la Societat Espanyola d'Hidrologia Mèdica. Nomenat metge interí de l'establiment de Benimarfull el 06/04/1875. L'any següent, va obtindre la plaça de Director dels banys de Fitero Nuevo (R.O. 06/06/1876), plaça que va permutar per la de Vilavella de Nules el 23/10/1877, però no aplegà a dirigir-lo perquè es va morir el 30/08/1878 a Almansa. 9. Juan Nepomuceno, Antonio, Domingo Carrió i Grifol, nascut a Novelda (Alacant) EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 123

el 10/05/1848. Va estudiar la carrera en la Facultat de Medicina de València i el doctorat a Madrid. Fundador de la Societat Espanyola d'Hidrologia Mèdica. Nomenat metge Director amb propietat dels banys de Vilo (R.O. 06/06/1876), es va traslladar el mateix any a Benimarfull pel concurs del 08/11/1876, on va estar tres temporades fins al 26/02/1881, que passà a Santa Ana. 10. José Chacel i Ferrero, va estudiar la carrera de medicina a Valladolid. Havia sigut Director de l'establiment Benimarfull, des del 26/02/1881 fins al 25/02/1886 que és quan se'n va anar a Santa Ana. 11. Adolfo Cervera i Torres, va nàixer a València el 07/11/1856. Es va llicenciar en medicina a València, estudiant el doctorat a Madrid. Va ser nomenat Director del balneari de Benimarfull (R.O. del 27/05/1887), traslladant- se a l'any següent al balneari d'Otálora en el concurs del 20/02/1888, però va tornar al de Benimarfull la temporada de 1889, on només va estar un any perquè, va passar als banys de Santo Tomás. Va ser membre numerari de la Societat Espanyola d'Hidrologia Mèdica. 12. Joaquín María del Rosario Aleixandre i Aparici, va nàixer a València el 14/10/1855. Va estudiar la carrera en la Universitat de València, on es va llicenciar en medicina i cirurgia, posteriorment es va doctorar a Madrid. Va ser Director mèdic del balneari de Benimarfull, en qualitat de supernumerari (R.O. 07/07/1887) durant dues temporades, 1890 i 1891, mitjançant els concursos del 31/03/1890 y del 18/02/1891 passant a l'any següent al balneari de Bellús. Va ser membre numerari de la Societat Espanyola d'Hidrologia Mèdica. 13. Salustiano, Medardo, Herácleo Fernández-Checa i Izquierdo va nàixer a Fuente la Higuera (València) el 08/06/1859. Es va llicenciar en medicina i cirurgia per la Facultat de Medicina de València, estudiant el doctorat en la Universitat Central de Madrid. Soci numerari de la Societat Espanyola d'Hidrologia. Fernández Checa, va ser metge interí dels banys de Benimarfull, la temporada de 1894, pel concurs del 26/02/1894. Va passar a ser supernumerari (R.O. 14/07/1994), amb aquest càrrec va passar a dur la direcció de l'establiment de Salinetas de Novelda, d'aquesta manera l'any següent en el concurs de l'1/02/1895 va ser nomenat director supernumerari de Salinetas de Novelda on va continuar l'any 1896. Passant a Benimarfull la temporada de 1897. Posteriorment en 1900 va tornar a Benimarfull. 124 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

14. Diego, Antonio González i Rodríguez, nascut en la vil·la del Rosal (Pontevedra) el 28/09/1864, va estudiar medicina en la Facultat de Santiago de Compostela, estudiant el doctorat en la Central. Va ser declarat supernumerari del Cos de banys per R.O. del 14/07/1894, passant a numerari dos anys més tard. Pel concurs de l'1/02/1895 va ser nomenat metge Director supernumerari en l'establiment de Benimarfull la temporada de 1895. Era membre numerari de la Societat Espanyola d'Hidrologia. 15. Arturo, Bonifacio, Julio, Eugenio, Tomás Pérez i Fábregas, nascut a Madrid el 05 /06/1871, va estudiar medicina en la Universitat Central de Madrid, on també va fer el doctorat. Per R.O. del 14/07/1894 va ser declarat supernumerari del Cos de banys, passant a numerari el 20/04/1895. Va ser Director de Benimarfull l'any 1898.

CONCLUSIONS Després d'estudiar el balneari de Benimarfull, podem extraure les següents conclusions: El balneari de Benimarfull va ser un recurs sanitari, econòmic i social de primer ordre per a la població de Benimarfull, al llarg del segle XIX, així com motor de canvi de les diverses infraestructures de transport i turisme canviant la forma d'oci de la burgesia de l'època. Cal assenyalar la importància donada a la composició química de les aigües mineromedicinals, durant el segle XIX es va considerar prioritari estudiar la composició dels mineralitzador de les aigües hidrotermals, perquè es correlacionava les propietats medicinals amb la qualitat i quantitat del mineralitzador. Tot açò va ser possible gràcies al desenvolupament de la ciència química en aquest segle. Les anàlisis de les aigües hidrotermals eren moltes vegades motiu de vertadera polèmica, tal i com hem pogut veure en la comunicació, la qual cosa va obrir noves portes a una química incipient, intentant buscar una relació entre química, medicina i farmacologia i va representar una aproximació als usos medicinals europeus. També és important assenyalar per la rellevància documentalista actual, tots els registres anuals realitzats pels Directors dels Balnearis i que alguns ens han aplegat a nosaltres. L'existència de memòries anuals en els balnearis on hi va haver direcció mèdica com el de Benimarfull, permet estudiar la influència de la medicina ambientalista del segle XIX a través de les històries clíniques que els EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 125

Directors redactaren i del registre de malalts que anaren als establiments, els metges confeccionaven anualment un llistat de malalties i malalts adients que es beneficiaven de l'ús de les aigües mineromedicinals. Tots aquests registres epidemiològics, foren importants per dur un seguiment dels malalts amb les seues històries clíniques així com poder veure la fidelització dels clients del balnearis.

BIBLIOGRAFIA Madoz Ibañez P. Diccionario Geográfico, Estadístico, Histórico de España y sus Posesiones de Ultramar (1845-1850): Madrid. 16 volums. Rafael Aracil i Mario Garcia Bonafé (1987): Diccionario Geográfico, Estadístico, Histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Edicions Alfons el Magnànim. Institució valenciana d'estudis i investigació. Marco Torres Amparo, (2007): La salut i l'assistència sanitària en els municipis valencians a través del "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz 1845-1850". Treball d'investigació del DEA presentat en la Universitat de València. Aleixandre Aparici, J. M. (1890): Memoria de los baños de Benimarfull. Aleixandre Aparici, J. M. (1891): Memoria de los baños de Benimarfull. Álvarez Alcalá, F. (1850): Manual de las aguas minerales de España y principales del extranjero, Madrid, Librerías de D. Ángel Calleja, Editor, Imprenta de D. Alejandro Gómez Fuentenebro. Anuario oficial de las aguas minerales de España, 1859, Madrid. Anuario oficial de las aguas minerales de España, 1883. Madrid. Arnús Borrell (1873): Hidrología Mineral Médica, Madrid. Auban Bonell, C. (1859): Tratado de aguas minero-medicinales, Madrid, Imprenta de D. Pedro Montero. Bataller Constantí, A. (1878): Guía del bañista o reglas para tomar con provecho los baños de mar, Barcelona, Imprenta de la Renaisenssa. Carrió Grifol, J. (1880): Memoria de los Baños de Benimarfull de la provincia de Alicante. Casares, Antonio (1866): Tratado práctico de análisis química de las aguas minerales y potables, Madrid. Cavanilles, A.J. (1795): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Tomo 1, Madrid, Imprenta Reial. 126 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Cavanilles A.J. (1797): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Tomo 2, Madrid, Imprenta Reial. Censo de la población de España según el empadronamiento hecho en 31 de diciembre de 1887. Instituto geográfico y estadístico 1873-1925. España. Censo de la población española 1897. INE. Censo de la población española 2009. INE Cervera Torres, A. (1887): Memoria de los baños y aguas mineromedicinales de Benimarfull. Temporada de 1887. Cervera Torres, A. (1889): Memoria del establecimiento balneario de Benimarfull. Temporada de 1889. Chacel, J. (1884): Memoria sobre los baños de Benimarfull de 1884. Chinchilla, Anastasio (1841-1846): Anales históricos de la medicina en general, Valencia. Cuesta y Ckerner, J. (1878): Vocabulario de Medicina, Madrid, Imprenta de Gregorio Juste. Durand-Fardel M. i E. Le Bret, J. Lefort (eds.) (1860): Dictionnaire général des eaux minérales et d'Hydrologie Médicale, 2 toms, Paris, J.B. Baillière et Fils. Fernández Checa, S. (1899-1903): Memoria de las aguas medicinales de Benimarfull. Fernández Checa, S. (1904): Memoria de las aguas medicinales de Benimarfull. Fernández López, J. (1847): Opúsculos médicos. Investigaciones hidrológicas sobre los manantiales sulfurosos de Penáguila y Benimarfull de la provincia de Alicante. Número III, Alicante, Imprenta de Pedro Ibarra. Foix Gual, J.B. (1840): Noticia de las Aguas Minerales más principales de España. Apéndice al curso de materia médica o farmacología, Barcelona, Imp Joaquín Verdaguer. García Castañón, J. (1866): Monografia sobre las aguas minero-medicinales de Benimarfull. García López, A. (1875): Hidrología Médica, Salamanca, Dos tomos, Imprenta de D. Sebastian Cerezo. García López, A. (1869): Tratado de Hidrología Médica con la Guía del Bañista y el Mapa balneario de España, Madrid, Imprenta y estereotipia de M. Rivadeneyra, calle Duque de Osuna nº 3. Gómez de Bedoya y Paredes, P. (1764): Historia universal de las fuentes minerales de España, sitios en que se hallan: tomo primero que comprehende las letras A y B. EL BALNEARI DE BENIMARFULL DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX 127

González Villagrasa, J. (1848): Memoria de las aguas sulfurosas de Benimarfull. González Villagrasa, J. (1850): Memoria de las aguas sulfurosas de Benimarfull. González Crespo, M. J. (1842): Tratado de varias aguas mineromedicinales de España. Imprenta nacional. Madrid. González Rodríguez, D. (1895): Memoria anual del establecimiento Balneario de Benimarfull. Temporada oficial de 1895. Hurtado de Mendoza, M. (1840): Vocabulario Médico-Quirúrgico o Diccionario de Medicina y Cirujia, Madrid, Boix Editor. Limón Montero, A. (1697): Espejo cristalino de las aguas de España, Alcalá, Impresor de la Universidad de Alcalá Francisco García Fernández. Littré, E. (1889): Diccionario de Medicina y Cirugía, Dos tomos, Valencia, Librería de Pascual Aguilar. Llorca y Palomero, A. (1872): Memoria de las Aguas sulfurosas de Benimarfull. Maraver Eyzaguirre «El termalismo y culto a las aguas en la Prensa médica Española» (1992): Espacio, Tiempo y Forma, Serie II, Hf Antigua, t. V, pp. 195-210. Martínez Reguera, L. (1864): Discurso pronunciado ante el claustro de la Universidad Central, Madrid, Imprenta a cargo de D. Antonio Perez Dubrull. Martínez Reguera, L. (1892): Bibliografía hidrológico-médica española. Sección de impresos, Madrid, Imprenta y fundición de M. Tello. Martínez Reguera, L. (1896): Bibliografía hidrológico-médica española. Segunda parte. Manuscritos y Biografías. Tomo 1, Madrid, Establecimiento tipográfico «sucesores de Rivadeneyra». Martínez Reguera, L. (1897): Bibliografía hidrológico-médica española. Segunda parte. Manuscritos y Biografías. Tomo 2, Madrid, Establecimiento tipográfico «sucesores de Rivadeneyra». Mellado, Francisco de Paula (1846): Guia del viagero en España. Tercera edición. Establecimiento tipográfico, calle Santa Teresa nº 8. Memoria que en conformidad con lo que dispone el artículo 24 del nuevo reglamento orgánico para los establecimientos de aguas minerales de 11 de marzo del presente año, elevan los condueños del de las de Benimarfull á la dirección general de Beneficencia y Sanidad del Reyno. / Bautista Moltó Publicación 1868. Miranda Montero, M.J. (1984): «Los balnearios valencianos: el declinar de una forma de ocio», Cuad. Geogr 34, pp 81-96. 128 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Monasterio Correa, R. (1850): Ensayo práctico sobre la acción terapéutica de las Aguas Minerales, Madrid, Imprenta de D. Anselmo Santa Coloma y compañía. calle del Nuncio núm. 19. Pérez de la Flor, J. i M. González de Jonte (1853): Novísimo manual de Hidrología Médica Española, Madrid, Imprenta librería de V. Matute. Pérez Fábregas, A. (1898): Memoria reglamentaria de los baños de Benimarfull. Rodríguez Sánchez, J. A. (2007): «Agua que aún mueve molino: aproximación a la historia balnearia», Anales de Hidrología Médica, vol 2, pp 9-26. Rubio Martín, P. M. (1853): Tratado completo de las fuentes minerales de España, Madrid, Establecimiento tipográfico de D.D.R. de Rivera. Seijó Alonso, F.G. (1978): Balnearios y aguas medicinales de Castellón, Valencia y Alicante, Alicante, Ediciones Seijo. Settier, M. (1864): Guía del viajero en Valencia. Imprenta de Salvador Martínez. Valencia. LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA: EL PARADIGMA DE BENIDORM

LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 131

LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA: EL PARADIGMA DE BENIDORM

Jose Luis Camarasa Garcia Arquitecto Ayuntamiento Benidorm [email protected]

RESUMEN El análisis de las relaciones entre el modelo de desarrollo turístico y modelo urbanístico permite aportar ideas y criterios que sirven para contextualizar históricamente el significado de Benidorm como ejemplo de transformación del litoral a partir de unas condiciones geográficas privilegiadas, de una sociedad rural que interioriza la necesidad de cambio, se dota de medios para conseguirlo, y se refunda mediante un Plan General, que después de medio siglo se mantiene vigente en sus conceptos básicos, un modelo, social, económico y ambientalmente sostenible.

Palabras-clave: turismo litoral, urbanismo, sostenible, Benidorm

1.NATURALEZA Y ARTIFICIO Si hay un lugar por excelencia, donde el mar y la ciudad se funden, para el disfrute del baño más urbano, es sin duda alguna Benidorm, donde las playas y los rascacielos coexisten en armonía, un buen ejemplo de modelo ambientalmente sostenible. Las claves para entenderlo son más sencillas de lo que pudiera parecer a primera vista, aunque en necesario, no obstante, desprenderse de algunos prejuicios que suscitan los procesos de antropización de entornos 132 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA naturales. En esta ciudad el observador percibe con intensidad la inmensidad del mar, su contacto con el cielo en el horizonte, en una línea aparente que no es tal1, mientras se superpone con la tierra en la playa en movimiento perpetuo, con el rumor permanente de las olas al romper, es el escenario perfecto para generar el contrapunto entre lo natural y lo artificial. Desde que el hombre fue capaz de transformar su entorno inmediato el binomio Agua - Arquitectura es especialmente relevante para explicar sus relaciones con el mundo, del que, posiblemente tomo conciencia al verse reflejado en ella. A través suyo la naturaleza manifiesta su poder, erosiona de forma inexorable la materia, destruye brutalmente aquello que se opone en su camino, todas las culturas han explorado como beneficiarse con su presencia, incorporándola a su manera de habitar, protegiéndose, al tiempo, de sus embates. Este proceso de deseo, conocimiento y control del elemento2 , nunca ha sido continuo y progresivo, siendo el espacio balneario el paradigma de su relevancia para la Arquitectura. En ciertos momentos de la Historia, como el mundo romano o el árabe fueron especialmente importantes. La Edad Media, en lo que concierne a Occidente, fue oscura en muchos aspectos, no prestó atención - o se olvido conscientemente -, a la cultura del agua hasta que el Renacimiento, con la irrupción del pensamiento científico, descubrió las cualidades terapéuticas del baño, y con el posterior auge de la medicina “higienista”, que propugnaba la lucha racional contra la enfermedad y las epidemias, florecieron nuevamente las instalaciones balnearias, románticas en siglo XIX, o eclécticas a comienzos del XX. Las vanguardias artísticas del siglo pasado no fueron capaces de pensar un espacio balneario moderno, lo que contribuyó, entre otros factores sociales, económicos o culturales, a su decadencia y abandono. De forma paralela hay que destacar la importancia de un relevante descubrimiento para la sociedad occidental, como fue el de la playa:

La manera de apreciar el mar, la mirada sobre las poblaciones que frecuentan sus riberas no es sólo el resultado del hábito, nivel de cultura y sensibilidad propios del individuo. La manera de estar juntos, la convivencia entre turistas, los signos de reconocimiento, los

1 La civilización tardó muchos siglos en reconocer la curvatura terrestre, que se aprecia muy bien desde lo alto de un acantilado o desde los rascacielos. Inversamente desde el mar su potente “skyline” se recorta entre cielo y las montañas. 2 Serra,R. y otros (1996). Arquitectura y el control de los elementos. Balmes, Barcelona, pp 71 y ss. LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 133

procedimientos de distinción condicionan también las modalidades de disfrute del lugar. El empleo del tiempo, el acondicionamiento del espacio impuestos por la sociabilidad que se organizan primero y se desarrollan después por las orillas del mar, la gama de distracciones, los placeres y servidumbres resultantes van a ir perfilando el modelo de estancia de recreo 3 marítima, entonces en periodo de gestación...

Efectivamente el auge de las estaciones balnearias marítimas les hizo tomar el relevo a las vinculadas a las fuentes termales, con la sociedad del bienestar las migraciones turísticas revalorizaron el consumo del litoral, aumentando el peso específico de estas regiones en las economías de muchos países y en especial en la nuestra. La trivialización (o tematización) de los espacios para el ocio ha alcanzado una difusión universal en la era del conocimiento y de la información electrónica instantánea, sin que las respuestas de los arquitectos y urbanistas tomasen el testigo de la defensa que algunos, como Robert Venturi, hicieron en los años sesenta de ciudades como Las Vegas.

Una arquitectura del ocio caracterizada por satisfacer al turista de lo que su ciudad no le ofrece, merece ser considerada por el urbanista. El fenómeno del turismo, elemento decisivo en el futuro diseño de nuestras ciudades, se basa en imágenes de lo que la ciudad 4 representa, más que de la ciudad en sí…

No obstante, recientes ejemplos de arquitectura balnearia (Nouvel, Zumthor), hacen pensar que otras sensibilidades se han activado desde una cierta ortodoxia disciplinar, porque especialmente en estos espacios se dan las condiciones ambientales para percibir intensamente la obra artística, pues, como manifiesta Kant, “el Arte no es reducible ni a la ciencia ni a la moral, sólo al sentimiento”. Posiblemente estamos asistiendo a una recuperación de la forma en que los romanos, y posteriormente los árabes, disfrutaron el espacio para los baños públicos, donde se cruzaron multitud de significados distintos de los meramente ligados a la salud física, que son los que nos han llegado posteriormente. Esta recuperación se extiende desde el espacio balneario acotado por la arquitectura

3 Corbin, A. (1993): El territorio del vacío, Occidente y la invención de la playa (1750-1840), Mondadori, Barcelona, pp 335 4 Sanchez Merina, F. (1997) Manual del Parque Temático, Vía Arquitectura Nº02 V, COAV, Valencia, pp 130. 134 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA hasta toda la ciudad entendida como tal, ya no se trata de un equipamiento ni de una actividad sobre la que bascula un programa residencial, sino de la complejidad de ciudades del ocio como Benidorm, surgidas de aquella, verdaderos territorios de “oportunidad”, fenómeno intrínseco de las ciudades vivas. Funcionalmente se traslada el orden temporal del balneario, totalmente cerrado para el enfermo, discretamente reglado en establecimientos hoteleros, a uno totalmente abierto ya que el balneario (la ciudad) ofrece toda la gama de distracciones (ocio) de manera simultánea, es el turista el que decide que hacer con su tiempo, muy poco - si su viaje es un paquete organizado - o modificarlo a su elección. Esto sólo es posible si la ciudad y el mar se interrelacionan desde la proximidad, cualidades intrínsecas de un modelo compacto y lineal.

2.EL ESPACIO LITORAL Cuando Occidente descubre la playa paulatinamente sustituye el terror hacia el mar que conocía por los relatos fantásticos, la mitología, o las leyendas basadas en los relatos de los marineros plagadas de tragedias, por un conocimiento directo, es cuando la aristocracia primero y la burguesía después, experimenta el “viaje” a otras latitudes, cobrando especial interés aquellos lugares costeros que reuniesen condiciones naturales favorables, como un clima benigno, un mar habitualmente tranquilo y una mínima accesibilidad. Los pueblos del litoral y en menor medida las ciudades costeras, empezaron a recibir viajeros, nacieron las “colonias de vacaciones” donde disfrutaban el merecido descanso las incipientes clases medias generadas a partir de la segunda revolución industrial. Además de estos movimientos pendulares de una parte de la población, no es desdeñable citar los movimientos migratorios, producidos por motivos económicos, hacia las costas como territorios de oportunidad, cada vez más intensos con el crecimiento en eficiencia de los medios de transporte, en especial el ferrocarril en el siglo XIX y el automóvil en el XX. Por tanto, la conquista social que supone la posibilidad del viaje y el disfrute de vacaciones, lo que denominamos genéricamente “turismo”, tiene en el disfrute del litoral su máximo exponente, lo que inicialmente era una actividad individual, minoritaria realizada por “viajeros” ha devenido en un proceso colectivo, masivo, industrializado, en el que los “turistas” disfrutan del lugar y su tiempo de forma compartida, sutilmente dirigida en una sociedad donde prima el consumo de bienes y servicios. Esta actividad minoritaria que apenas tuvo repercusión sobre el territorio y sus habitantes, se ha convertido en LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 135 una ocupación intensiva de las costas, una presión medioambientalmente insostenible en muchos lugares, aunque por fortuna también hay excepciones donde el desarrollo urbanístico ha preservado los valores naturales. Entre las actitudes absolutamente conservacionistas y las transformadoras, en algunas ocasiones se produce el equilibrio necesario que pone en valor el “genius loci” del territorio, los mejores ejemplos de coexistencia entre lo natural y lo artificial, se producen siempre sobre, o cerca, de los denominados accidentes geográficos, sean ríos, montañas o penínsulas; los asentamientos humanos más interesantes tienen ese factor común, la discontinuidad siempre es más atractiva que la monotonía de lo previsible.

3.UN MAR AMABLE, UN MAR “CIVILIZADO” El Mediterráneo, cuna de las civilizaciones más antiguas, tiene unas riberas altamente antropizadas, está cruzado por intensas rutas comerciales, las mercancías y los flujos migratorios en tiempos de paz, las invasiones en los periodos bélicos, propiciaron la ubicación de las ciudades y los puertos; donde fuese más fácil su construcción, su defensa, su suministro, allí se asentó la población. Fue habitual la elección de lugares donde la plataforma continental se entregase a tierra de forma suave, propiciando la creación de magnificas de playas. Los temporales, al ser un mar muy cerrado, no son excesivamente intensos, la amplitud de las mareas - inferior a un metro -, es muy pequeña y la energía de las olas al batir la tierra, por tanto, moderada. Son condiciones idóneas para que proliferasen los pueblos pesqueros, y que las “radas” o bahías fuesen suficientes para proteger las embarcaciones varadas en la arena, al tiempo que espaciosas para fabricar o secar las redes. La geografía natural es una condición necesaria, pero no suficiente, para explicar como se ha ido modelando por la mano del hombre este territorio privilegiado, ya que ante situaciones físicas similares las culturas y las sociedades de los pueblos ribereños han respondido de manera diferente. El mar es desde tiempo inmemorial fuente de sustento y como tal explotado por las gentes que habitan sus costas. Infinidad de asentamientos han basado, o basan, su economía en la pesca, actividad que se fue industrializando a lo largo del tiempo, en coexistencia, por su carácter estacional dependiente de fenómenos naturales imprevisibles, con la agricultura o la ganadería. 136 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

4.TRADICIÓN FRENTE A PROGRESO Benidorm, como tal se funda en 1.325 por Bernat de Sarriá, que le otorga su “Carta Pobla” en aquel año, hasta entonces prácticamente inhabitable por las incursiones de los piratas y berberiscos, albergó un castillo construido en la punta “Canfali” desde el que se dominaba toda la bahía; perteneciendo al Señorío de Polop, estuvo mucho tiempo prácticamente deshabitado, hasta que en la segunda refundación, otorgada en 1.668 por Beatriz Fajardo, se consiguió traer agua para el riego desde Alfaz, apareció así una incipiente agricultura, que permitió el asentamiento de habitantes y el paulatino aumento de población. El botánico Antoni Joseph Cavanilles en su tercera excursión (13 de Junio a 13 de Agosto de 1.792), visitó estas tierras, escribiendo sobre Benidorm lo siguiente:

Pocos pueblos habrá en España que en tan corto tiempo hayan hecho tantos progresos en vecindario y agricultura. Acaba de morir un respetable anciano que conoció solas 17 familias en Benidórm quando era niño, y hoy pasan de 600. La inmediación al mar hacia que aquel corto número de vecinos se ocupase en pescar, descuidando el cultivo de los campos. [ … ] Como respiran un ayre puro y libre, baxo [ sic ] un cielo despejado, todos, hasta los mas ancianos, anuncian robustez y fuerza: reyna entre ellos una libertad envidiable: la diferencia 5 de fortunas no ha podido introducir etiquetas fastidiosas…

Detecta en su crónica sobre la sociedad una realidad palpable su laboriosidad, explica el carácter, la idiosincrasia de sus habitantes, sugiere que han recibido mucho, tanto de la naturaleza como de sus antepasados, pero que el esfuerzo colectivo para hacer y legar a las generaciones venideras determinará su futuro. También describe el arte de la “almadraba”,6 actividad pesquera por la

5 Cavanilles, A. J., (1795), Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia, Libro Tercero, Poniente o Tierras Occidentales, Imprenta Real, Madrid, pp241 ss 6 El término Almadraba proviene de la palabra árabe-andalusí Almadrába, que significa: lugar donde se golpea o lucha. Es una de las artes para la captura del atún que ha venido siendo utilizada desde tiempos prerromanos y que aprovecha la migración de los atunes desde el Atlántico al Mediterráneo y vuelta. Han sido caladas almadrabas en la costa mediterránea desde el siglo XVIII hasta mediados de 1950, la inmensa mayoría de ellas han estado capitaneadas por arraeces - capitanes - de Benidorm (Alicante), considerados los nativos de este pueblo como auténticos expertos en esta arte de pesca durante siglos LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 137 que este pueblo ha sido referente en la captura del atún que atraviesa el Estrecho de Gibraltar, existiendo en aquel tiempo ocho desde Tortosa hasta Cartagena y que supuso una parte muy importante en su economía hasta mediados del siglo XX. Fuera de la agricultura tienen los de Benidórm una fuente de riquezas en el mar. Ocupados de tiempo inmemorial en la pesca del atún, conocen á fondo las maniobras de tender las almadrabas de redes para coger más atunes en un tiempo determinado: saben con preferencia á otros prácticos, y notan los atunes que van entrando en los sitios que les tienen preparados para que no se escapen […] La ociosidad es allí desconocida. Todos, hasta los 7 mas acomodados, toman parte en la marina ó en la agricultura …

No solo fueron pescadores los hombres de mar que habitaban este pueblo, sino también marinos, enrolándose tanto en la flota mercante como en la de guerra8; no tuvieron temor al riesgo, vieron mundo, el contacto con otras culturas sin lugar a dudas contribuyó a forjar el carácter cosmopolita y emprendedor de sus habitantes9.

“La pêche du thon en Sicilia “ ( aguafuerte de Jean-Pierre Houël, 1782)

7 Cavanilles, A. J., (1795), Op. Cit., pp. 242 8 El más conocido es sin duda el Condestable don Francisco Zaragoza y Such. Suboficial de artillería naval, cuerpo de Condestables, que murió en la Batalla de Santiago de Cuba, a bordo del “Vizcaya”, el 3 de julio de 1898, fajado con la bandera nacional. 9 En 2.009 el 37.5% de la población empadronada era extranjera, procediendo de 124 nacionalidades diferentes (fuente “Benidorm en Cifras” publicación oficial del Ayuntamiento). 138 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

5. DE UN MICROCLIMA EXCEPCIONAL A LA “ENTROPÍA” DE UN PLAN URBANÍSTICO Si bien otros lugares de Europa, como las costas inglesas, la Bretaña francesa, la costa azul o la Adriática, albergaron las primeras estaciones marítimas no fueron determinantes, por su carácter estacional, las condiciones climatológicas que reunía cada emplazamiento. El baño era puntual en el espacio y rápido en el tiempo, la playa se visitaba vestido, ya que, además de requerirlo el puritanismo de la época, hubiera sido insoportable por el frío, viento, lluvia, o la combinación de uno o varios fenómenos atmosféricos; posiblemente se dio respuesta a la necesidad de protección con las “casetas de playa”. A finales del siglo XIX el binomio clima y salud era objeto de permanente estudio por la medicina “higienista”. La climatoterapia como base para encontrar aquellos espacios capaces favorecer el tratamiento de ciertas enfermedades, dio paso a multitud de trabajos encaminados a demostrar las virtudes de ciertas ciudades para albergar residencias invernales, como es el caso en nuestras latitudes del médico Sánchez Santana10 que escribe sobre la ciudad de Alicante, analizando cada una de las variables atmosféricas reinantes en ella y argumentando su conveniencia para paliar diversas enfermedades. Afirma que su clima es excelente y lo clasifica como «Suave, ozónico, constante, húmedo, y de presión total ». Entre otros facultativos el oficial médico Federico Parreño, analiza en otro trabajo, las condiciones ambientales adecuadas para mejorar ciertos tratamientos terapéuticos, llevándole a manifestar sobre el clima de la capital lo siguiente:

Pocas estaciones invernales podrán llenar tan a la perfección como Alicante, las condiciones indispensables de un buen clima médico, en el cual no debe contarse únicamente con una ventajosa media mensual, sino que residiendo en la amplitud de las oscilaciones la expresión del valor térmico de un clima, cuanto menores sean estas, mas ventajas pueden hallar todos los enfermos en general, los tísicos muy especialmente en la igualdad de la 11 temperatura que los influencia…

A lo largo de su exposición compara diversos parámetros con los

10 Sanchez Santana, E. (1889), Residencia Invernal de Alicante, Memoria ganadora del certamen literario del Cuarto Centenario de la Santa Faz, pp 71. 11 Parreño, F. (1889) Alicante Estación Sanitaria, 1.889, Memoria premiada con Mención Honorífica del certamen literario del Cuarto Centenario de la Santa Faz, pp 21. LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 139 existentes en otras estaciones sanitarias balnearias de Francia e Italia - donde se propugnó la creación de hospicios marinos -, concluyendo que Málaga y Alicante reunían las mejores condiciones climatológicas para tratar enfermedades como la “escrofulosis”. Hoy en día un destino turístico balneario, en lenguaje coloquial sinónimo de “sol y playa”, no puede concebirse sin las adecuadas condiciones climáticas, una cierta garantía de días soleados al año, las condiciones higrotérmicas mínimas, en las que tiene mucho que ver el régimen de vientos, una orientación favorable o cierto abrigo de las bahías que afecta al régimen de corrientes; influyen a su vez en la temperatura del mar, la analítica del agua o la peligrosidad del baño. Benidorm se encuentra en una latitud óptima, su orografía produce una protección natural de sus playas y territorio, dándose una circunstancia excepcional: la orientación de las playas a mediodía, garantizando así que la ciudad no proyecte sombra sobre ellas; los vientos dominantes de Levante son detenidos por el acantilado de Sierra Gelada (aproximadamente de 300 metros de altura), el 12 basculamiento (desplazamiento natural) de la arena es mínimo. Si se compara13 la temperatura media mensual durante tres últimas décadas con las de la ciudad de Alicante, se observa que su oscilación es todavía menor que en la capital, es decir unas condiciones de suavidad que no se produce en otro lugar del territorio peninsular siendo el microclima de Benidorm excepcional. Hubiese sido cuanto menos curioso disponer de observaciones efectuadas por higienistas en aquella época. No es de extrañar que desde finales del XIX y principios del XX comenzaran a llegar “veraneantes” a este destino, estando documentada en el año 1852 la existencia del Balneario Nuestra Señora del Sufragio en la “Guía del Bañista en España” (Maestre-San Juan. A), al que acudían alcoyanos inicialmente, madrileños y vascos a continuación, no siendo casual que el primer hotel se denominara “Bilbaino”14, el “prototurismo” incipiente desde de la década de los

12 A pesar de no tener aportes de arena fluvial el sistema es muy estable ya que en el estudio de dinámica litoral efectuado en los años 90 por el la Dirección de Costas se concluyo que apenas circulaban 5.000 m3 de arena de una playa a otra. La perdida mayor de ha dado por la afección del espigón del puerto deportivo a la playa de Poniente. El Ayuntamiento mide anualmente la línea de agua. 13 Elaboración propia a partir de los datos del Instituto Nacional de Meteorología y el Observatorio Municipal de Benidorm de los años 1.990, 2000, y 2010. 14 Abierto en 1.926 recientemente ha cumplido 85 años siendo además el más antiguo de los 129 hoteles de la ciudad, su fundador Pedro Cortes Barceló recorrió el mundo enrolado en la compañía “Navieras Bilbaínas”. 140 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

veinte a las de cuarenta y cincuenta, estuvo presente en las decisiones que propiciaron el cambio de rumbo que se produciría poco después. Pero las condiciones físicas, ambientales, la geografía, la cultura, la sociedad, la economía, por si solas no pueden explicar este fenómeno urbano. ¿Es Benidorm el resultado de un Plan preconcebido o un fenómeno aleatorio de las fuerzas que operan sobre el territorio?, posiblemente haya varias respuestas igualmente válidas pero hay una indiscutible: ha existido gobernanza urbanística, y esto sólo es posible cuando hay un orden a largo plazo, y esta ciudad lo estableció a mitad del siglo XX. Si hay un concepto clave para explicar el acierto del modelo es el de entropía15, la medida del orden introducido por el planeamiento; muy alto si nos atenemos al plano de la ciudad, habitualmente denominado “alineaciones de calles”, pero no tan evidente en otros aspectos, como la libertad volumétrica de cada edificio, propiciando en su conjunto un orden urbano complejo a partir de sencillas reglas de juego. Escribir sobre el urbanismo -léase el Plan General de Ordenación Urbana- de Benidorm es lo mismo que seguir el rastro de un proceso acaecido en los últimos 50 años, jalonado por una serie de hitos relevantes, que nos ayudan a su comprensión. El Plan del año 1.956 es coetáneo con la primera legislación moderna en el campo del urbanismo en la España de posguerra16. Es un Plan “positivista”, inspirado en el urbanismo anglosajón, La Carta de Atenas, los Congresos de Arquitectura Moderna (CIAM); en definitiva la manera de entender el desarrollo urbano, la extensión de las ciudades creyendo prácticamente a ciegas en la zonificación, como panacea racional, con la segregación funcional del habitar, trabajar y desplazarse en las ciudades, donde el hombre contemporáneo alcanzaría las mayores cotas de bienestar colectivo e individual. La escala de Benidorm; no hubiese requerido para su desarrollo más que unas sencillas ordenanzas y plano de alineaciones proporcionados a sus modestas necesidades. Pero no fuese así, los pioneros entendieron que era preciso dotarse de unos instrumentos, esbozados en un boletín municipal del año 1955 titulado Así será

15 Según el Diccionario de la Real Real Academia Española 2. f. Fís. Medida del desorden de un sistema. Una masa de una sustancia con sus moléculas regularmente ordenadas, formando un cristal, tiene entropía mucho menor que la misma sustancia en forma de gas con sus moléculas libres y en pleno desorden 16 Algunos de los redactores de la Ley de Suelo de 1956 (Bidagor, Muñoz Monasterio), conocen, inspiran o supervisan desde el Ministerio, el trabajo que en Benidorm realizaron Francisco Muñoz y Luis Rodríguez. LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 141

Benidorm. Impulsados por la estructura administrativa local -reflejo del autoritarismo reinante- tuvo un alcalde, Pedro Zaragoza Orts, enormemente carismático al frente de unas corporaciones que ambicionaron situar al municipio a la cabeza del incipiente turismo de masas; fue el catalizador de este proceso, rodeándose para ello de los técnicos capaces de llevarlo adelante, herencia que se ha mantenido en el tiempo17. Los trabajos iniciales tomaron como referencia las ciudades de vacaciones de la Costa Azul (Cannes, Niza, etc.) si bien, como iremos desgranando, derivó en un modelo totalmente diferente, una fusión entre la ciudad europea - mediterránea - y el centro de la metrópoli americana.

Portada y contraportada del boletín municipal ASÍ SERÁ BENIDORM

El documento del 56 era muy sucinto, constaba fundamentalmente de unos planos de zonificación y alineaciones acompañados de unas mínimas ordenanzas18; la brevedad como virtud, tenía claridad en las reglas de juego, factor indispensable para tomar decisiones empresariales, y con la suficiente estabilidad en el tiempo para que operasen con garantía las leyes de mercado, esto supuso

17 No se hubiese llegado hasta aquí sin eficiente gestión de un secretario municipal como Juan Antonio Baldoví, o los ingenieros municipales José Ramón García Antón y Francisco de Santiago. 18 Las ordenanzas de Plan se recogían en un formato libreta de 58 páginas de extensión. 142 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA de facto acotar los procesos especulativos.19 Sorprende la ambiciosa ordenación, un modelo de ocupación intensiva, pero compacta, del territorio. A día de hoy no se ha colmatado el suelo que se clasificó como “urbano”, aproximadamente un 20% del término municipal20 (se estima que todavía hay suelo vacante para 20 años más). Esta generosidad tuvo su contrapunto en la conservación21 del resto del territorio, denominado “Zona Exterior” ; tratamiento atípico, ya que no existía ese concepto en la Ley del Suelo del año 56, pero esa autoría compartida, a la que antes aludíamos, lo trató de manera análoga al suelo “Rústico”, estableciendo idénticos parámetros de parcela mínima y aprovechamiento (5.000 m2 y 0.2 M3/M2).

Ilustración del plano de alineaciones del mismo boletín

No obstante, permitía urbanizaciones en 50.000 M2 -hubo quien lo quiso asimilar por este motivo con el suelo de Reserva Urbana-, talón de Aquiles de los desafortunados planeamientos coetáneos en gran parte del litoral español, lo que confundió a algunos al referirse a Benidorm -opiniones cada vez más

19 La existencia de grandes latifundios, ya que solo cuatro familias eran dueñas del 36% de la superficie del municipio, paradójicamente esta circunstancia fue un freno a las maniobras especulativas, al ser reacias al fraccionamiento de las mismas, salvo para la edificación inmediata. 20 De las 3.700 ha se clasificaron 700 ha aproximadamente como suelo urbano. 21 Curiosamente el modelo intensivo nadie duda ya que sea mucho más respetuoso con el medio ambiente que la depredación territorial de los modelos extensivos. LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 143 esporádicas- poniéndose de manifiesto sus ventajas medioambientales. De forma intuitiva se sentaron las bases para un desarrollo sostenible limitando el consumo de recursos limitados como el suelo, el agua y la energía, anticipándose a un debate de plena actualidad:

La Comisión Mundial del Medio Ambiente y el Desarrollo difundió el concepto en 1987 con la definición siguiente: Desarrollo sostenible es la habilidad de asegurar las necesidades del presente sin comprometer la habilidad de las generaciones futuras para cubrir sus propias 22 necesidades…

Esta claridad en el esquema planimétrico lineal apoyado en sus playas y organizado por las infraestructuras, reservando al máximo el suelo circundante, es el concepto vertebrador del Plan. Destaca fundamentalmente la propuesta de alineación del Ensanche de Levante que reúne las condiciones de escala canónica (110 / 120 M de lado de manzana), sustentado en lo propicio de la planimetría suave, y planteando dos ambiciosos viales para la época y el lugar (Europa y Mediterráneo)23; la propuesta todavía se inspira en las Ciudades Jardín, la altura máxima es escasa (8 -13 M) lo que determinó la aparición de los denominados bloques “tranvía” perpendiculares al mar, existiendo todavía alguno de ellos en pie. Este Plan no contiene mecanismos de gestión, tal y como los concebimos hoy en día, (la Ley del 56 arbitraba la “cesión de viales”), por lo que solo la altruista generosidad de algunos que recibieron menor proporción de suelo edificable permitió su trazado y ejecución24. Por otra parte no proyectó dotaciones y equipamientos no viarios, seguramente las carencias más importante de la ordenación. En cuanto a las normas urbanísticas se puede destacar el incremento del aprovechamiento para la construcción de hoteles, incentivando la estructura económica que se pretendía implantar. El documento primitivo que sometido a una serie de modificaciones puntuales llega hasta el año 1963, conforma el Plan que en líneas generales ha llegado hasta nuestros días, con un cambio sustancial al permitir levantar los bloques de manera proporcional a la superficie del solar

22 Borja,J Y Castells,M. (1997) Local y Global, la gestión de las ciudades en la era de la información, pp 195. 23 Véase al respecto los trabajos del seminario dirigido por el sociólogo Mario Gaviria entre los años 1.972 a 1.975 recogidos en la publicación “Benidorm Ciudad Nueva”. 24 Es curioso observar la estructura de propiedad minifundista de los bancales de olivos en la playa de Levante superpuesta a las nuevas alineaciones, sin un mecanismo de reparto de cargas (reparcelación). 144 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

-con un coeficiente volumétrico- dejando su altura “libre”, verdadero anatema para algunos, pero indispensable para explicarnos la riqueza espacial de esta ciudad, como dice Oriol Bohigas:

el resultado ha sido un enorme bosque de rascacielos esbeltísimos situado en una faja paralela a la costa que no estropea el paisaje porque la artificialidad geométrica se contrapone muy claramente al mismo y porque quedan espacios intersticiales con visión panorámica 25 hacia el mar…

Plano de Zonificación año 1.963

Este hecho no tiene parangón en otros planes del Estado, donde la volumetría se constriñe en altura, pero se expande en ocupación, dando lugar a uno de los prejuicios que han sustentado los detractores de este modelo, confundiendo dos conceptos absolutamente diferentes altura y densidad.26 Tal es así que la densidad (m2 de techo por superficie de suelo y por

25 Bohigas, O, (2004) Contra la incontinencia urbana, reconsideración moral de la arquitectura y la ciudad, Electa, Barcelona, pp 175 y ss. 26 Léase el capitulo 33 “Los Rascacielos” de la misma publicación de Oriol Bohigas. LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 145 tanto capacidad de albergar viviendas y habitantes), se multiplica por cinco en cualquier ciudad española respecto al autorizado en el ensanche de la Playa de Levante; esta ordenación en altura permite liberar suelo para espacios libres, jardines, piscinas, aparcamientos, recogiendo las premisas higienistas por antonomasia, mejora la ventilación, el soleamiento y la intimidad de las viviendas, distanciando los edificios unos de los otros, las torres se sitúan -como los 27 espectadores de un cine- buscando vistas al mar. Por tanto el Ensanche -es decir Benidorm- nunca se podría adjetivar como denso pues apenas levantaría una planta si se pudiese ocupar el 100% de los solares. A partir de los años sesenta se inicia el despegue del turismo de masas, construyéndose con este Plan la mayor parte de la actual planta hotelera, que se incentivó con un 30% de aprovechamiento suplementario; se captó el capital de los operadores turísticos extranjeros, que confiaron en el empresariado local poniendo en el mercado un producto adecuado para el ocio de las clases medias 28 europeas y veraneantes nacionales de amplio y reconocido éxito. Mención especial debe hacerse al otro despegue, el del aeropuerto del Altet, sin el cual esta ciudad se hubiese colapsado hace tiempo, pues su trama viaria, relativamente escasa, no soportaría a sus visitantes si accediesen a la misma en automóvil. Sin embargo, la crisis energética de los setenta hizo saltar las alarmas sobre el modelo de desarrollo económico y su influencia en el transporte, vital para una ciudad absolutamente dependiente una accesibilidad eficiente. Por entonces se iniciaron los trabajos de información urbanística para la revisión del planeamiento, que no llegó a producirse -no olvidemos que la Ley del Suelo se modifica en 1976- pero que sentaron las bases de un conocimiento del territorio muy exhaustivo, cuya metodología se utilizó para la revisión actualmente vigente (1.990). Fueron los años de la transición a la democracia, donde la administración local se transformó radicalmente. También fueron años importantes para las infraestructuras, pues la escasez de recursos hídricos puso en cuestión el modelo de desarrollo, y no sólo el de Benidorm. Se puso en marcha, y potenció en las décadas siguientes; el

27 Lo que algunos erróneamente han denominado muralla, cuando es mucho más acertado asimilarlo a un bosque artificial, que como los naturales es cierto que también pueden inquietar. 28 La ciudad se ocupa con distinta intensidad todo el año, gracias entre otros factores a programas como el Imserso, sería discutible si tiene dos, tres o las cuatro estaciones. 146 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Consorcio de Aguas Comarcal y se diseñó un complejo sistema de captaciones subterráneas, almacenamiento de las superficiales, depuración y desalación, alcanzándose a mediados de los ochenta el ciclo integral del agua, con un delicado reparto entre consumos humanos y agrícolas. Un modelo reconocido por su alto grado de eficiencia en el aprovechamiento de un recurso tan escaso como imprescindible para el turismo, como ha estudiado Antonio Rico29, siendo paradigmática la eficiencia del modelo compacto de ciudad, que llega a consumir por habitante la tercera parte que los desarrollos suburbanos extensivos, dato especialmente relevante en una región históricamente deficitaria en recursos hídricos. Se construyó la otra gran infraestructura de transporte complementaria del aeropuerto, la autopista, así como la segunda variante a la carretera nacional. El cuidado diario de las playas se esmeró dotándolas de los oasis de palmeras, limpieza y vigilancia, equipamiento higiénico como los lavapiés, o controles sanitarios de agua y arena, que las hace un modelo de gestión modélico. De forma selectiva se realizaron operaciones puntuales de gran calado posterior, como la

Vista aérea actual Playa de Levante adquisición de los terrenos de L'Aigüera, la Plaza de

29 Rico. A., (2007) “Tipologías de Consumo de Agua en abastecimientos Urbano-Turísticos de la Comunidad Valenciana”. UA Investigaciones Geográficas, nº 42, pp15 y ss. LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 147

Toros, Parque de Foietes. Por esta época se inician los trabajos de revisión del Plan General, para su adaptación a la Ley del Suelo de 1.976, que culminan en el documento de 1990 vigente en la actualidad. Esta revisión fue continuista con el modelo de 1.963, consolidándolo, ya que amplió moderadamente los suelos clasificados, siendo muy restrictivo con el suelo exterior30, y sobre todo incidió en el déficit de zonas verdes y suelos dotacionales -si bien su gestión ha sido ardua- cobrando mucha importancia las operaciones estratégicas31 de proyecto urbano complementarias del clásico planeamiento determinista y ordenancista, que se ha mostrado generalmente estéril a la hora de crear ciudad. Se aplicó la cirugía urbana a partir de proyectos arquitectónicos concretos dando buenos resultados, como los paseo marítimos y el nuevo Ayuntamiento, existiendo otras iniciativas en marcha como el Centro Cultural. El Plan del 90 comenzó su andadura en pleno ciclo recesivo de la economía, en una década muy convulsa para el marco normativo, primero en la legislación estatal - Ley 8/90, el Texto refundido del año 92- que el desarrollo autonómico, con las transferencias a las comunidades, vació de contenido, y enterraron los tribunales, llegando finalmente a la descafeinada Ley del 98 reguladora de la propiedad y a la inoportuna de 2007. En nuestro autonomía entraron en vigor la Ley del suelo no urbanizable 4/92 y 2/97, y fundamentalmente la LRAU del 94 con sus posteriores reglamentos de Planeamiento y Zonas, que han propiciado muchas iniciativas urbanizadoras -con más sombras que luces- al socaire del ciclo económico expansivo, que se intentó corregir con una nueva Ley urbanística de 2005 (la LUV y su Reglamento) de aplicación casi inédita, al coincidir con siguiente ciclo económico recesivo, coincidiendo en el tiempo con una inflación de normativa sectorial en ordenación del territorio y paisaje (LOT Ley 4/2004). Por otra parte es preciso destacar el moderado y a la vez sostenido crecimiento de la ciudad, antítesis del modelo especulativo, como se comprueba en las gráficas de otorgamiento de licencias de obra mayor de los últimos 50 años

30 Lo que permitiría en 1.998 la creación por la Generalitat Valenciana del Plan Especial de Usos e Infraestructuras "Área del Parque Temático" para implantación de “Terra Mitica” 31 Cabe citar el Parque de L'Aigüera [R.Bofill], el Parque de Foietes [V. Gregotti], el Paseo de Levante [MBM/J.L. Camarasa], Centro Cultural [J.N.Waldeweg], Ayuntamiento [J.L. Camarasa] / AMP], el Paseo de Poniente [C. Ferrater] 148 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA en las que se pueden percibir los ciclos expansivos y recesivos de la economía internacional32 constatándose como el grueso de la planta hotelera y parahotelera se construyó en los años 70, luego vino la crisis del petróleo y la escasez de agua, el ciclo moderadamente expansivo hasta la crisis de finales de los 80, un nuevo ciclo expansivo desde mitad de los 90, donde se renueva gran parte de los hoteles, elevándolos mediante incentivos de categoría, y finalmente la curva descendente desde 2.005 hasta hoy en día.

Evolución de Licencias de Obras 1.950-2.010

Si se pudiese resumir en un decálogo, estos serían los factores que explican el modelo urbanístico de Benidorm: 1.Óptimas condiciones geográficas. 2.Una sociedad emprendedora, abierta al exterior, germen de un

32 Base de datos (elaboración propia) a partir de los expedientes de concesión de licencias de obra de viviendas, apartamentos y hoteles por años y zonas de ordenación. LOS BAÑOS DE MAR Y EL TURISMO LITORAL DESDE LA PERSPECTIVA URBANÍSTICA 149

empresariado local. 3.Gestionado con una intensa gobernanza urbanística, imprescindible para el correcto funcionamiento de las leyes mercado, que ha determinado unas tasas de crecimiento moderadas (no especulativo). 4.Un modelo territorial compacto de baja densidad y gran altura sustentado en las playas. 5.Un planeamiento urbanístico ambicioso, sencillo y conciso 6.Mínimo consumo de suelo, respetando al máximo el territorio circundante, permaneciendo en manos locales una parte importante (y productiva) de la propiedad del suelo. 7.Se sustenta en una actividad turística exportadora, industrializada, que oferta un producto competitivo en los mercados. 8.La eficacia de la accesibilidad aérea y viaria. Movilidad peatonal interna dominante. 9.Dotado de infraestructuras urbanas como soporte tecnológico de la ciudad, en especial por su ciclo hídrico asociado a la Comarca. 10.Modelo de eco-ciudad sostenible, bajo en consumo de recursos no renovables como el suelo, eficiente energéticamente, y respetuoso con el medioambiente. Por tanto se puede afirmar que el longevo Plan General de Benidorm, que sustenta su modelo territorial -y por tanto económico- fue el instrumento adecuado para alcanzar las utopías que tuvieron sus gentes a mediados del siglo pasado y propugnó un desarrollo medioambientalmente sostenible, estando hoy en día plenamente vigentes sus ideas y conceptos fundamentales. 150 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT ...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

BIBLIOGRAFIA Bohigas, O. (2004) Contra la incontinencia urbana, reconsideración moral de la arquitectura y la ciudad, Electa, Barcelona. Borja,J Y Castells, M. (1997) Local y Global, la gestión de las ciudades en la era de la información, Taurus, Madrid. Cavanilles, A.J. (1795) Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia, Libro Tercero, Poniente o Tierras Occidentales, Imprenta Real, Madrid. Corbin, A. (1993) El territorio del vacio, Occidente y la invención de la playa (1750- 1840), Mondadori, Barcelona. Gaviria, M. (1997) Benidorm Ciudad Nueva,(Tomos I y II), Editora Nacional, Madrid. Gregotti, V. (1972) El territorio de la Arquitectura, Gustavo Gili, Barcelona. Kant, I. (1991), Critica del Juicio, Espasa-Calpe, Colección Austral, Madrid. Nuñez De Cela, J.A.(2010) Benidorm en Cifras, publicación anual del Ayuntamiento de Benidorm. Rico. A., (2007) “Tipologías de Consumo de Agua en abastecimientos Urbano- Turísticos de la Comunidad Valenciana”. UA Investigaciones Geográficas, nº 42. Sanchez Merina, F. (1997) Manual del Parque Temático, Vía Arquitectura Nº02 V, COAV, Valencia. Sanchez Santana, E. (1889) Residencia Invernal de Alicante. Serra, R. Y Otros, (1996) Arquitectura y el control de los elementos. Balmes, Barcelona. Parreño, F. (1889) Alicante Estación Sanitaria. Venturi, R. (1974) Complejidad y Contradicción en Arquitectura, G.Gili, Barcelona. SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA

SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 153

SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA Laura Francès San Martín Historiadora i Gestora Cultural Espai del Metge i de la Salut Rural de Sant Feliu de Guíxols [email protected]

Josep M Comelles Esteban Doctor en Medicina i Antropologia Universitat Rovira i Virgili de Tarragona [email protected]

Sílvia Alemany Nadal Historiadora i Directora del Museu d'Història Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols [email protected]

RESUM

Aquesta comunicació analitza la informació sobre l'ús de la població tant local com forana dels banys de mar, comparant les diferents perspectives que es donen en fonts tan diverses com les topografies mèdiques, les cròniques periodístiques o els enregistraments orals de persones de l'entorn de metges rurals. L'acostament a la temàtica es realitza a partir d'una perspectiva local: Sant Feliu de Guíxols i la Vall d'Aro. Es parla del Balneari de Sant Elm i dels Banys i urbanització de S'Agaró, tant des del punt de vista del discurs sanitari com del punt de vista més popular. Es tracta d'un estudi que forma part del projecte desenvolupat dins l'Espai del Metge i de la Salut Rural-Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols 154 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA que, conjuntament amb la Càtedra Dr. Martí Casals de Medicina i Salut en l'Àmbit Rural de la Universitat de Girona, es configura com a plataforma d'activitats de recerca, conservació i difusió del patrimoni vinculat a la salut en el món rural (vegeu www.metgerural.cat). INTRODUCCIÓ El desenvolupament del capitalisme a Catalunya significà canvis en la concepció del lleure i la salut de la població amb elements comuns al que ha posat de relleu alguna bibliografia internacional (Corbin 1988:411). La disseminació d'escrits sobre higiene pública i privada a partir d'autors com Monlau (1847) i l'expansió d'idees relatives al valor del paisatge, de la natura i dels banys de mar van transformar una part de la costa catalana, i també a la ciutat de Barcelona on els Baños Orientales, els de San Sebastián o l' Escola del Mar representen, i simbolitzen, la posada en valor de la talassoteràpia a casa nostra (Tatjer 2009). Els banys de S'Agaró, la urbanització i l'Hostal de la Gavina a Sant Feliu de Guíxols i la invenció de la Costa Brava (Anon 1922) esdevindrien el punt de partida del naixement del turisme modern al país. Aquests processos s'associen a moviments culturals com les influències del naturisme a Catalunya, que va estudiar Pardo (1996) amb les seves connexions amb el pensament àcrata, però també el desenvolupament de pràctiques regulars d'estiueig que s'ampliaren de les classes aristocràtiques a finals del XVIII a amplis sectors de la burgesia i més endavant de les classes mitjanes (Tatjer 2009).

Abans de la Guerra Civil, el desenvolupament d'estacions balneàries de l'interior era un fet a la Garriga, Caldes de Montbui, les fonts de Burriach a Argentona, Caldes de Malavella a Girona, i el desenvolupament d'estacions balneàries de mar com a Sant Feliu de Guíxols o Salou. A diferència del turisme balneari aristocràtic i de la classe dirigent madrilenya orientat cap a San Sebastián, Santander o els balnearis del País Basc, l'emergència del fenomen a Catalunya té un aire molt més mesocràtic doncs combina moviments de la burgesia, associats també a les possibilitats de sectors de la menestralia i les classes urbanes educades SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 155 a cercar espais de referència a la costa i que durà durant la Generalitat Republicana a l' intent de posar en valor pel GATCPAC la costa entre Viladecans i Castelldefels.

El desenvolupament del turisme balneari i de la talassoteràpia a Catalunya no és fruit únic de les influències higièniques, pesen molt els canvis culturals en relació a l'ús i el coneixement de la natura que la Renaixença com a moviment cultural va fer emergir, i al paper que el lleure anirà adquirint en la societat capitalista. La proliferació de centres excursionistes, la revifalla de l'interès per la natura propiciat per unes societats catalanistes en les quals la presència de metges fou notable, cal posar-les al costat del desenvolupament social derivat del capitalisme i d'una presència significativa del discurs mèdic-social reflectit a les Actes i els informes preceptius de l'Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, durant el s.XIX. Per tant som davant un fenomen complex on s'hi barregen dimensions econòmiques, socials -«anar a fer goma a la costa», deia una expressió nostrada als anys cinquanta-, i culturals, associades a un discurs higiènic-sanitari que té un paper orgànic i legitimador. No cal menystenir el paper orgànic del discurs mèdic. Amb fluctuacions arriba fins avui i justificà banys de mar i l'exposició al sol com a resposta a les amenaces del raquitisme, de la mateixa manera que avui avala l'ús dels filtres solars i posa de relleu els riscs associats a l'exposició a l'ultraviolat. Està clar que el turisme i el lleure balnearis, a diferència d'altres, mai pot destriar-se completament dels discursos orgànics de la medicina i està vinculat a diferents fases del procés de medicalització. Catalunya no és una excepció i el desenvolupament del lleure balneari és coetani als debats sobre els dispositius sanitaris del catalanisme, especialment en el període que va de la Mancomunitat a la Guerra Civil (Hervas 2007). Tanmateix, després de la Guerra, que significà l'ensulsiada del projecte de polítiques públiques catalanes en educació i sanitat, el desenvolupament turístic català haurà de resoldre, o posarà de manifest, precisament, la manca de polítiques públiques locals. En aquesta comunicació, i a partir d'un estudi de cas, volem posar de relleu algunes de les qüestions proposades.

LES BASES DEL DISPOSITIU BALNEARI A CATALUNYA Malgrat que el termalisme té una llarga història (García López 1869), i que topònims com la Puda o Caldes són relativament freqüents a la Catalunya interior, no hi ha al Principat -ni a la Península Ibèrica- centres de referència internacional como Karlsbad, Marienbad, Baden-Baden, Vichy o Bath entre d'altres. 156 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

La majoria dels nostres centres termals tenen un abast local, sovint modest. Hi ha termalisme interior a nombrosos llocs des del segle XIX, mentre que el desenvolupament del termalisme costaner fou, en part, la conseqüència de les influències europees en l'aristocràcia espanyola i no la menor, el paper que jugà Biarritz durant el Segon Imperi francès i la Côte d'Azur amb la seva combinació de banys de mar associada a un Casino a Montecarlo protegit per una peculiaritat geopolítica. Si entre l'aristocràcia madrilenya, Biarritz posarà de moda la costa cantàbrica: San Sebastián i Santander principalment, estacions urbanes, a Catalunya, l'invent a principis del XX del concepte de Costa Brava, està molt més directament associat al model de la Côte d'Azur o la Riviera lígur, és a dir la combinació d'un clima moderat a l'hivern, assolellat i amb un paisatge costaner de pobles relativament pròxim, amb una mar encalmada durant l'any i una panòplia de colors que posarien de moda impressionistes, post-impressionistes i fauves. Tot això associat a un accés ferroviari o marítim eficient i al desenvolupament de grups socials que podien assumir-ne el cost: l'aristocràcia, la burgesia i sectors de les classes professionals inicialment, fins que durant els anys trenta, als països europeus: França, Alemanya, Gran Bretanya s'estableixen espais de lleure de masses en zones de costa de la mà de l'abaratiment del ferrocarril i de la generalització de les vacances pagades. El discurs sanitari té a veure amb la supervivència de les idees hipocràtiques sobre el paper de la natura i del clima en la salut i la malaltia (Rodriguez-Sanchez, 1998), i signifiquen una resposta a les denuncies mèdic- socials sobre les condicions de vida i lleure en les conurbacions industrialitzades d'Europa. Aquest debat s'associa també a projectes educatius que impliquen el posar els nens i els joves en espais de natura i vincular-lo al procés educatiu, com fou el cas del projecte de l'Escola Municipal del Mar el 1922, sobre la sorra de la platja de la Barceloneta, construïda amb fusta recordant el que eren les cases de banys coetànies, i que volia oferir als nens amb problemes respiratoris i de raquitisme un espai avinent. Les experiències educatives de la Mancomunitat per la influència del model Montessori anaven avalades per principis pedagògics però també per principis sanitaris, i posen de relleu la influència del discurs higienista europeu a casa nostra. A partir de llocs com Sitges, Caldes de Malavella, S'Agaró o Salou, la balneoteràpia esdevindrà una opció en la Catalunya capitalista, per aprofitar el mercat interior creixent de les demandes de lleure i salut de col·lectius socials SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 157 cada cop més amples. Inicialment orientada a la terapèutica amb fins curatius clars, especialment el termalisme interior, esdevindrà, després de la Guerra Civil, la base de la indústria turística del Principat, primer orientada al mercat local -a la Costa Brava i a Sitges- i, a partir dels anys cinquanta a l'internacional, al Maresme la Calella dels alemanys en contraposició a la de Palafrugell, -al Garraf i al Baix Penedès i al Camp de Tarragona amb la seva base a Salou-1. El desenvolupament aquí serà posterior, en part sobre els vells brolladors, i des de finals segle XIX amb noves finalitats terapèutiques que duen a la construcció d'instal·lacions adients. Aquest nou ús higiènic del litoral apareix com a resultat de les conclusions extretes dels tractats d'hidrologia que buscaven, entre d'altres, noves possibilitats medicinals de la talassoteràpia, que és la terapèutica específica amb aigua marina, per millorar el tractament de malalties com la bronquitis, l'anèmia o la tuberculosi. La major part de poblacions, integrades des de finals del XVIII a l'economia capitalista, al Maresme, a la Costa Brava, a les comarques tarragonines o al Garraf van anar diversificant la seva economia, abans de la Guerra, articulant les formes d'economia tradicional, la pesca, la indústria del suro, les manufactures o l'exportació de vi, cap a un tipus de turisme residencial basat en els forasters, en els indianos, o en els fills del poble que vivien a les capitals. Bona mostra en són, allà on no els ha enderrocat la piqueta de l'especulació, les residències burgeses encara visibles a Salou, Sant Feliu, Vilassar, Coma-ruga o S'Agaró.

ELS PRIMERS ESTABLIMENTS A SANT FELIU DE GUÍXOLS Fins al segle XIX, les activitats a la franja litoral catalana i guixolenca es limitaven a un ús econòmic relacionat amb la pesca, el comerç marítim, i a partir de 1750, al desenvolupament de la indústria del suro, dins el procés de globalització que suposà el primer capitalisme. En ell, el desenvolupament de la societat civil a Sant Feliu durant el XIX és tan rellevant que en la Topografia mèdica de la ciutat de 1881, el seu autor escriu que:

«Sant Feliu de Guíxols, villa importante de la provincia de Gerona y puerto del Mediterráneo, está situada a los 41º 47' de latitud N. y 9º 15' de longitud S. del meridiano de San Fernando. Es una de las muchas poblaciones del litoral de

1 Dins el paquet cal afegir la Savinosa a Tarragona i el sanatori Marítim de Calafell com exemples de dispositius de vora del mar. També l'Escola del Mar Municipal de Barcelona, proposta noucentista de model Montessori. 158 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Cataluña, rica e industriosa región de España, que contribuyen a formar una esplendida corona a este mar que por su situación geográfica y por el adelanto que parece llevar disuelto en sus perspicuas aguas, señala, según la observación feliz de un eminente creador contemporáneo, una zona de civilización. En ella tiene amplio ensanche la inteligencia, y la imaginación se deleita en las brisas de sus playas donde “florece el mirto” y donde el naranjo ofrece sus tres esencias» (Oliu Pagès, 1880:23).

Malgrat que l'estadística sanitària d'Oliu és escruixidora en relació a les condicions de vida de la classe obrera i a l'esgarrifosa mortalitat materna i infantil, l'autor encara critica el paper social que té la platja:

«Pero no está en todo esto el desorden, sino en esta mezcla de frugalidad doméstica y de excesos en el campo y en la playa, afición predilecta de estos habitantes, la que con frecuencia los lleva por encima del justo medio» (Oliu Pagès, 1880: 75).

És terreny de costellades, berenars i disbauxa. El mar i la platja debiliten el cos. La dimensió lúdica té elements comuns amb l'actualitat, i l'etnògraf no considera encara el valor terapèutic de la mateixa. Pocs anys més tard, aquesta concepció canvia, i la platja i el mar tindran un valor terapèutic i preventiu. Repercutiran en les reivindicacions de la classe obrera i donarà lloc a la invenció de les vacances pagades i l'estiueig a la costa. Els banys de mar a principis del s.XX formaven part d'un protocol preventiu i terapèutic del qual en quedaven restes no fa massa anys: per exemple el temps d'abstenció de banyar-se just després de menjar, la llargada del temps de banys o la memòria de les novenes de banys. Amb l'arribada massiva de turisme internacional aquests patrons de conducta van modificar-se profundament, i també la idea d'estació balneària marítima. Els banys com a dispositiu de caire sanitari, van derivar cap a la seva dimensió esportiva primer i purament lúdica després. Abans de la Guerra i durant els cinquanta, amb una baixa motorització de la població, la imatge del vetust tramvia de via estreta que sortia del carrer Trafalgar de Barcelona i feia via fins a Montgat i Monsolís ple a vessar de banyistes que desembarcaven en els establiments de banys de Badalona, Monsolís i Montgat, SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 159 ja no alimentaven les cases de banys sinó les platges obertes del Maresme i el Garraf. L'origen del balneari guixolenc és de l'any 1876, quan es dóna permís a Antoni Romaguera per a instal·lar unes casetes de bany al sector de la Pedrera, entre les roques denominades de la Galera i de Santa Rosaria. Aquest establiment primicer és un exemple d'aquesta idea original de balneari anomenat d'onada o de mar. La idea era la mateixa que per a les aigües termals i mineromedicinals de muntanya, amb la diferència que, malgrat existien petites infraestructures anomenades casetes de bany, el balneari era pròpiament tota la platja. En aquest primer balneari, la pràctica terapèutica no s'entenia com a lúdica o recreativa, sinó que buscava l'aprofitament de les propietats curatives de l'aigua de mar, basada en els resultats científics i químics obtinguts, i per això era considerada com un producte farmacològic més, que necessitava de prescripció mèdica per a poder prendre'l o utilitzar-lo terapèuticament. Perquè aquests banys de mar fossin eficaços, s'havien de seguir unes regles higièniques específiques, i qui els realitzava havia de conèixer les seves virtuts i efectes. El 1889 la premsa local, publicava el decálogo del bañista:

«Nuestros lectores tendrán gusto en conocer los diez mandamientos que, a propósito de los baños, ha dictado el célebre higienista austriaco Mr. Kruque. I. No te bañaras después de haber experimentado fuertes emociones. II. Cuando el cuerpo sienta malestar, no te bañaras. III. Después de una noche de insomnio ó de exceso de fatiga, no te bañaras. IV. Después de haber comido o bebido con demasía, no te bañarás. V. No corras ni te agites cuando vayas a bañarte. VI. No te bañes en paraje cuya profundidad desconozcas. VII. Desnúdate lentamente; pero apenas te hayas desnudado, métete en el agua. VIII. Los que saben nadar deben arrojarse de cabeza; de todos modos, lo primero que hay que hacer es mojarla. IX. No permanezcas un instante en el agua desde el momento en que sientas frío. X. Después del baño, date fricciones, vístete aprisa y ponte en marcha».2

2 AMSFG: El Bajo Ampurdan (1-08-1889) 160 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Aquests primers banys eren de caràcter personal o individual i pensats per a persones que patien determinades xacres i seguien els preceptes sanitaris que recomanava el seu metge. Es recomanaven per tractar malalties com el raquitisme, l'anèmia, per aquells que es refredaven amb facilitat, entre d'altres, i això ja palesava un canvi en relació a l'escepticisme i la crítica que feia al clima marítim Oliu i Pagès, pocs anys abans. Per a aquestes patologies, es recomanava un bany curt, i millor d'impressió, ja que afavoria una reacció ràpida i enèrgica. Per contra, s'utilitzaven els banys de llarga durada per als trastorns nerviosos, com neuràlgies, hipocondria, histèria, migranyes, etc. Puix que els alienistes havien desenvolupat durant el XIX idees àmplies sobre el valor de la hidroteràpia a les institucions. També es deia que convenien -indistintament- breus o prolongats per als dolors intestinals amb diarrea o sense, per a la tos quan provenia del pit, en certs reumatismes o també per a les varius de les cames. Per contra, estaven contraindicats i podien provocar greus complicacions a persones epilèptiques, amb problemes de cor, de pulmons o asmàtics. Ben aviat, als Banys d'en Baldomero (1885-1922), les instal·lacions es modernitzen i es converteixen en permanents. Ja no hi havia casetes que es munten durant l'estiu, sinó que el visitant podia trobar, a més de la zona de platja delimitada a l'exterior, cambres interiors amb banys de pila, alimentades per les aigües del mar. En aquest balneari, l'aigua es podia escalfar, en un intent d'assemblar-se a les aigües termals i mineromedicinals, però amb resultats limitats. Els banys tebis i calents de mar s'administraven en tots aquells casos en què circumstàncies especials -com l'edat o limitacions de mobilitat, susceptibilitat moral dels individus, estat de l'atmosfera, etc.- impedien als banyistes entrar al mar. Aquests segons banys eren més col·lectius i populars que els primers. És en aquest moment que es comença a popularitzar el coneixement de les normes higièniques més generals i es prescindeix en part del seu component mèdic, alhora que es va incorporant la moda de manera gradual.

L'EDAT D'OR DEL BALNEARI GUIXOLENC Fins als anys vint del segle passat , el fenomen balneari a Sant Feliu no passà de ser un fet local, si hom vol una evolució de l'ús de l'espai públic de la platja des del simple espai de lleure a una fórmula que combina el lleure i la salut. El canvi més substancial tingué lloc en un moment on la societat guixolenca fa un salt qualitatiu per la millora de les comunicacions així com pel

SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 161 desenvolupament del seu dispositiu urbà i sanitari, i la ciutat es planteja una obertura del seu espai natural més enllà de les fronteres locals. Bona prova del canvi de criteris és una ferotge polèmica que va enfrontar el cronista local, Salvi Pebre, el 1921 amb la Junta local de Sanitat en relació a la manca de sanejament i el pèssim funcionament del servei d'aigües, que explicava que «Entre 1900 i 1920 la mortalitat total ha sigut 4.797 defuncions [de les quals] 428 corresponen a les baixes causades per malalties infeccioses que tenen origen hídric».3 La polèmica va continuar durant el 1921 fins que la Junta de Sanitat va haver de reunir-se4 i el 20 de desembre, un mes més tard, Sanitat feia pública una inspecció de totes les empreses de subministrament d'aigua i establia les reparacions que 5 calia fer per posar en condicions la xarxa. Resolt aparentment el problema de l'aigua i de les infeccions hídriques estiuenques, les quals, com veurem revifarien en la immediata postguerra, el 1922, el senyor Pere Rius i Calvet -ara propietari dels antics banys d'en Baldomero- començà unes obres de reformes amb l'objectiu de convertir els banys de Sant Feliu en un gran balneari amb les últimes tendències en talassoteràpia, i atraure visitants. Segons paraules de Gaziel, guixolenc que tindria l'altaveu de La Vanguardia, «una petita i curta edat d'or del balneari guixolenc». El nou balneari oferia més serveis terapèutics que els anteriors descrits al diari local L'Avi Muné pel Dr. Joan Prim, metge dels Banys de Sant Elm, que també era el metge del port6:

«Cuenta dicho balneario con una sala de duchas ad hoc, clara para poder ver con limpieza la coloración de la piel del enfermo y aireada por arriba para evitar la producción de corrientes, de que podrán practicarse en esta sala las siguientes: ducha fría, caliente y muy caliente, tibia y ducha templada, progresiva, escocesa y alternativa. Cuenta además el balneario con una piscina de 6 x 6 metros de dimensión y cuyos efectos terapéuticos son de la mayor importancia. El agua de dicha piscina es fría, debe tener una temperatura de 12º o 15º, es esencialmente sedante, se emplea contra el insomnio y las diversas formas de excitabilidad nerviosa».

3 AMSFG: L'Avi Muné, (01-09-1921:1) 4 AMSFG: L'Avi Muné, (05-01-1921) 5 AMSFG: L'Avi Muné, (22-12-1921) 6 Entrevista a Rosa Prim Poujarniscle de 18.07.2007. Recerca sobre la medicina rural a la Vall d'Aro. MHSFG- EMSR. 162 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Totes aquestes instal·lacions van ser pensades per dur-hi a terme cures de salut, encara que no tothom podia gaudir-ne, i eren nombroses les queixes de la població local contra els alts preus de l'entrada, la qual cosa palesa que la nova indústria no estava ja destinada al consum local. Si més no, a la premsa local hi havia queixes sobre l'aigua del balneari, malgrat que havia d'estar neta i lliure de males olors tant per qüestions higièniques com pel cost que tenia banyar- s'hi7. No sabem si aquestes eren fonamentades o no, però finalment, aquestes queixes varen tenir resposta i el 1931 l'Ajuntament decideix cobrir la riera, obra que finalment es portà a terme el 1933. Aquests tercers banys es situen en una època en què es massifica la pràctica del bany, en una simbiosi lúdica, recreativa i esportiva, en què ha començat a desaparèixer el component mèdic i sanitari. En la dècada dels vint, l'estiueig a la platja de Sant Feliu esdevingué un fet. La premsa barcelonina es feia ressò del trasllat a la vila ganxona de notables d'altres ciutats,8 el carrilet de Girona a Sant Feliu oferia de juliol a mig setembre bitllets d'anada i tornada a preus reduïts per anar a la platja, «son en cantidad extraordinaria en esta época los excursionistas que, de manera especial los domingos, se trasladan a nuestra ciudad y playas vecinas» i encara més, el vapor Virgen de África havia fondejat al matí al port procedent de Barcelona on tornar- 9 hi al capvespre. El discurs sobre la funció terapèutica i curativa que més o menys havien tingut els banys durant la seva història s'atura amb l'esclat de la Guerra Civil. Els Banys de Sant Elm, van ser víctima dels reiterats bombardejos de la ciutat que provocaren grans destrosses, i després de la guerra van seguir un curs en declivi fins que el 1953 l'empresa Turispania, S.L compra les instal·lacions i desestima la idea del balneari.

SANT POL I S'AGARÓ L'empresari Josep Ensesa, bon amic d'en Josep Pla, el 1926 havia fet un conveni per tal de llogar per temporades el servei de banys a la Societat Civil de Banys de San Pol.10

7 Aquestes queixes les trobem publicades a: Palmarius :06/08/1922; 13/08/1922; 20/08/1922 de 13 d'Agost de 1922. 8 La Vanguardia, 20-07-1924. 9 La Vanguardia, 13-07-1924. 10 AHG: Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos 1.07.1926

SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 163

«El vistoso Establecimiento público que, en virtud de las concesiones indicadas en la unida instancia, se halla instalado con carácter permanente por la citada Empresa desde el año de 1920 en la playa de San Pol, paraje de S'Agaró, tiene como única finalidad ofrecer al personal turista y veraneante que concurre en ella un atendido servicio de baños de mar, armonizando con otro esmerado y moderno de Bar en el edificio de construcción fija denominado “Taberna del mar”.[…] Dicho Establecimiento se hallará integrado por un conjunto de sesenta (60) casetas bien acondicionadas para cumplir debidamente el cometido a que se las destina, las indicadas casetas, destinadas exclusivamente a desnudarse y vestirse, serán emplazadas en la playa de referencia, a ambos lados del edificio “Taberna del Mar”. Todas ellas, semejantes y decorosamente pintadas al objeto de ofrecer un agradable aspecto, estarán constituidas por un armazón de madera cerrada con tableros machihembrados de pavimento simplemente apoyado en la playa, con cubierta en solape y pies derechos empotrados en la arena, resultando de fácil montaje y apeo. Hacia levante, distribuidas en línea y con la prudente separación entre sí, se acopla un conjunto de 31 casetas; y hacia Poniente, en forma de U, el resto de 29 -Si bien su alzado es el mismo en todas ellas, unos dos metros y cincuenta centímetros, su base era distinta, ya que 40 miden 1,35 metros cuadrados y las 20 restantes 1,70.11 [A més s'hi afegia] una terraza construida con pilares de cimiento de piedra y cal, entarimado de madera, entablado y cubierto con planchas de Uralita. A continuación una contra-terraza con cubierto de madera y persiana de caña; además, un cubierto para alojamiento de automóviles, de 42 metros de largo por 6 metros de ancho, construido con pilares de madera y cubierto con tablas de madera y persiana de caña»12.

La instal·lació constava d'un centenar de casetes de banys amb 13 l'equipament necessari. Malgrat el prestigi que S'Agaró té avui, el 1928 en Francisco Coll, inspector provincial de Sanitat de Girona escrivia: «denuncia a esta inspección la falta de condiciones higiénicas y de salubridad que reúnen las barracas destinadas a los baños de la Playa de San Pol de ese distrito

11 AHG: Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos 1.07.1926. 12 AHG: Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos 1.07.1926. 13 AHG Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos 1.07.1926.

164 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

sanitario, señalándose la carencia de casitas individuales ya que en casi todas las existentes se albergan unas veinte personas y que se cambia en las mismas únicamente cada tres o cuatro días el agua de los depósitos propios para el lavado de los pies; estimando la conveniencia de que se obligara a la Empresa de los referidos Baños a construir más casitas individuales en sustitución de las grandes hoy existentes. Lo que digo a Ud. en espera de que a la posible brevedad se servirá informa a esta Inspección provincial lo que estime pertinente al caso a los efectos a que hubiere lugar. Asimismo certifico que con escrito de fecha 11 de los propios mes y año, señalado de nº 33, el referido Sr. Dtor. de Sanidad Marítima de San Feliu de Guíxols, informa a esta Inspección lo siguiente: Tengo el honor de contestar su escrito nº 554 de 10 del actual referente a la falta de condiciones higiénicas y de salubridad de las casetas de baños de San Pol manifestando que efectuada una detenida inspección en el día de la fecha en dicho establecimiento he podido comprobar personalmente que en la actualidad existen 13 casetas grandes para familia con una capacidad de 10 a 12 personas y 50 individuales que en conjunto pueden alojar holgadamente 206 individuos, cantidad mas que suficiente para el número de bañistas que diariamente concurren a esta playa. Este no quiere decir que en días de grandes aglomeraciones de público como los festivos o en aquellos otros que se organizan bailes o verbenas puedan registrarse algunas deficiencias pero que estas no son de cuantía para poner en peligro la salud pública. Los depósitos de agua que en cada caseta existe para lavado de los pies, se cambian varias veces al día y siempre que lo solicitan sus ocupantes. Todas las barracas se encuentran en buen estado de limpieza, no obstante he ordenado que para la mejor higiene de las mismas se utilice el riego diario con zotal con el objeto de destruir las pulgas y otros parásitos, así como aumentar hasta cuatro los depósitos de agua para lavado de pie en las casitas colectivas y que se cambie el agua de los mismos cuantas veces sea necesario».

El desenvolupament de S'Agaró es detura el 18 de juliol de 1936, però el 20 de maig del mateix any Ensesa demanà al Governador Civil de poder seguir amb les obres. El 1953, escriu que:

«Hace unos 18 años, la playa entonces denominada de San Pol, en el límite Este del término municipal de San Feliu de Guíxols, era un paraje bien poco visitado por los habitantes de aquella villa, y completamente desconocido del SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 165

resto de la población de Cataluña. Las dunas que existían en dicha playa, la habían convertido en lugar apropiado para enterrar el ganado muerto, y, como consecuencia, propicio a la acumulación de todas las inmundicias y detritus de la localidad vecina. Así encontró el Sr. Ensesa aquella playa cuando adquirió unos terrenos desiertos en el promontorio que la cierra por Levante, y al decidir convertir todo aquel rincón tan abandonado en un bello lugar de veraneo. Fue menester practicar enseguida un camino a través de la playa, camino que construyó dicho Señor, y que ha mantenido siempre en buen estado de conservación […]. Precisó llevar allí fuerza y luz eléctrica, mediante una red de varios kilómetros de longitud […]. Estas, y las posteriores actividades del Sr. Ensesa en S'Agaró, fueron las causas que permitieron a los propietarios de aquellos terrenos ver aumentado en más de diez veces el valor primitivo de los mismos, desde que aquel Señor inició sus proyectos, que comenzaron con la demanda de concesión de parte de aquella playa, para instalar en ella un establecimiento de Baños y servicios anexos al mismo. En aquel momento le fueron dadas todas clase de facilidades, mediante los correspondientes informes de Ayuntamientos y Entidades Oficiales, para que allí se desarrollasen sus proyectos, que la mayor parte de la gente no se recataba en decir que eran una locura. Gracias a sus esfuerzos y a la tenacidad y perseverancia aportadas a aquella obra, la primera concesión, de fecha 8 de Agosto de 1925, fue al cabo de algún tiempo insuficiente, siendo ampliada, posteriormente, por las de fechas 20 de Octubre de 1928 y 11 de Junio de 1931. El aumento progresivo de visitantes hizo también necesario mejorar el servicio anexo y, previo la autorización de las Autoridades competentes, el primitivo y modesto Bar, quedó convertido en un lujoso Restorán, lo que trajo como consecuencia una mayor afluencia de turistas, que fue vista con satisfacción para todos. A tenor del desarrollo del establecimiento de Baños, iba creciendo el nuevo pueblo que se había ideado crear en la cima del yermo promontorio que cerraba la playa por Levante, y que el Sr. Ensesa bautizó con el nombre de S'Agaró, nombre que correspondía al pequeño torrente que al extremo Este de la citada playa separa los términos municipales de Sant Feliu de Guíxols y Castillo de Aro. S'Agaró nacía lleno de belleza y exuberancia y bien pronto atrajo (gracias a una entendida propaganda, que, naturalmente, corría a cargo de su creador) a las multitudes catalanas, ávidas de hallar esparcimiento en un mundo nuevo para ellas, y del cual S'Agaró constituía el símbolo por excelencia: La Costa Brava. El crecimiento de S'Agaró fue rápido, y su nombre atravesó bien pronto las fronteras, para convertirse en bandera de turismo internacional, buscador de 166 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

belleza desconocidas. Con la afluencia de los turistas nacionales y extranjeros, hicieron también su aparición en S'Agaró las gentes que suelen aprovecharse de las actividades de los demás para beneficiarse de ellas a poca costa. […] La obra realizada en S'Agaró es más para ser vista que para ser descrita. S'Agaró no existía; S'Agaró era un nombre desconocido. Gracias a sus esfuerzos, a su dinero, y a sus sacrificios de todo orden, el Sr. Ensesa crea un nuevo pueblo y lo ofrenda a su país. Nuestra Patria cuenta hoy con un nuevo paraje de turismo, comparable a los más reputados del extranjero, pero, desde este momento, cuando lo que parecía simplemente una locura se convierte en una realidad viva, cuando después de algunos años de trabajo paciente e ignorado, principia a tomar fisonomía el nuevo ser, surgen los ventajistas sin escrúpulos, y, en nombre de Cataluña, quieren defender a S'Agaró contra su creador. Si una chispa de espiritualidad y de generosidad cupiese en el fondo de los Sres. Morató y Sellás, habrían comprendido fácilmente que nadie hay más interesado que el Sr. Ensesa en conservar las bellezas materiales y el buen nombre de S'Agaró y de su playa, y no procurarían oponer vanos impedimentos a la obra que está a medio realizar. Dejen hacer, porque queda todavía mucho trabajo, no en provecho del Sr. Ensesa, sino de nuestro país, ya que esta será quien finalmente habrá de beneficiarse de la creación de un nuevo pueblo, con unos baños modelo y una playa brillante urbanizada, que solo 14 había servido antes para enterrar ganado muerto y para verter inmundicias».

Malgrat que el document, amb una retòrica castellana molt pròpia del període franquista, fa una síntesi particularment suggestiva dels canvis que operen en el model balneari de la costa. La visió de futur de l'Ensesa no deixa lloc a dubtes 15 i reflecteix com a finals dels vint la perspectiva de la platja com a teràpia havia deixat lloc definitivament a les dues opcions, -la del turisme d'elit i a la del turisme de masses-, per això el trenet havia modificat el lloc del baixador del ferrocarril per apropar-lo a la platja afegint-hi una marquesina i una caseta per vendre bitllets (Salmeron-Bosch 1985: 141) i oferia bitllets d'anada i tornada a preu baix durant la temporada d'estiu.16

14 AHG Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos: Memòria per instal·lar banys a la Conca,1953. 15 Vegeu per exemple (Mathew 1076: 281-284). 16 La Vanguardia 13.07.1924. SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 167

En 1953: «el Establecimiento de Baños de Mar que con carácter temporal se solicita instalar en la Playa de la Conca, del término municipal de Castillo de Aro y demarcación de ese Distrito Marítimo de San Feliu de Guíxols, tiene como principal objeto poder ofrecer a los visitantes, tanto nacionales como extranjeros, que vienen atraídos a aquel rincón de la Costa Brava por la fama y el renombre internacional que ha adquirido S'Agaró, del cual la Playa de la Conca forma su extremo Este, un solaz y esparcimiento y unos baños de mar en una playa limpia y pulcra, que sea digna y no desmerezca de la fama adquirida por S'Agaró, lo cual desgraciadamente no ha sucedido hasta la fecha por haber sido aquella playa, estos últimos años, refugio de personas que al amparo de un mal comprendido y peor asimilado espíritu de vida libre y con la excusa de practicar el “camping”, convierten aquella playa en un estercolero moral y material. Para lograr tal objeto, el citado Establecimiento de Baños de Mar estará integrado por unas casetas de madera, desmontables, alineadas en el sentido longitudinal de la playa y separadas entre si por umbráculos o sombrajos. Las casetas de baños, según se aprecia en el plano adjunto, serán de madera, desmontables, y de base rectangular de 2 metros por 1,50 metros, y por lo tanto con una superficie total de 3 metros cuadrados cada una, y los umbráculos serán instalado sen la misma alineación de las casetas é intercalándose con ellas, según se puede apreciar en el plano adjunto. Estos umbráculos tendrán una superficie de 2 metros de ancho por 5 metros de largo, y estarán formados por puntales de madera sin cierres laterales, y con una techumbre de caña tejida, a fin de proporcionar a los bañistas la conveniente sombra».17

Les descripcions tècniques de les instal·lacions posen de relleu un model substancialment diferent del que havia inspirat la talassoteràpia a principis del s.XIX. La platja esdevé un espai de lleure mesocràtic i la intenció dels promotors és eliminar l'ús públic de les platges, aquells espais de berenars que havia glossat i condemnat Leopold Oliu al s.XIX com espais que les classes populars podien emprar per al seu esbarjo. Malgrat tot, que la platja esdevingués durant la postguerra «refugio de personas que al amparo de un mal comprendido y peor asimilado espíritu de vida libre y con la excusa de practicar el “camping”, convierten aquella playa en un estercolero moral y material», posant de relleu que també a

17 AHG: Fons Urbanització S'Agaró, Capsa 19: Activitats i concursos: Memòria per instal·lar banys a la Conca, 1953.

168 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA la trista postguerra l'espai públic obert permetia alegries als cossos.

AVA GARDNER, ORSON WELLES & JOHN WAYNE A pesar de les influències de la moral oficial, que a Barcelona mantenia als Baños Orientales un departamento de mujeres -un gineceu- i un d'homes degudament separat. En els gineceus, nens de pocs anys acollits amb les seves mares, podien veure més del que veurien d'adolescents. L'ús de les cases de banys, en un període de baixa motorització tenia el seu sentit per la necessitat de guardar la roba i els estris, per això durant els cinquanta, l'accés a les platges es feia a peu, amb tramvia o amb el tren a partir de nous models de conducta que procedien en el fonamental de la influència que anava tenint el cinema en la configuració de costums. A la Costa Brava ningú dubta que la presència d'Ava Gardner, Orson Welles, James Mason i tants altres i el que la costa entre Tossa i Tamariu esdevingués el plató d'un nombre significatiu de pel·lícules18 va contribuir d'una banda a la popularització internacional de la zona, però també a una ampliació de l'espectre de visitants i estiuejants del país. Ensesa i el seu Hostal de la Gavina esdevingueren un referent al país, i el paper que van jugar alguns llibres o la revista Destino propietat del palafrugellenc Josep Vergés, van contribuir a que la Costa Brava esdevingués, fins ara, el referent de l'estiueig modern a la Catalunya burgesa i mesocràtica. Malgrat que el discurs sobre la talassoteràpia desapareix abans de la Guerra, el procés de terciarització econòmica de la Costa Brava va repercutir en el dispositiu sanitari de la zona. A finals dels quaranta, les crisis epidèmiques estivals eren corrents encara a Sant Feliu. Precisament a la temporada d'estiueig. El juliol de 1948, el Dr. Antoni Miralles i Ribot escrivia a l'alcalde de Sant Feliu, que a l'empresa Suberina S.A «[un] total de 85 productores han sido vacunados [contra el tifus] 75 faltando el turno de noche»,19 doncs era gran el risc. El practicant municipal guixolenc vacunava al dispensari de la Creu Roja, del Passeig del Mar.20 El juny de 1950 encara s'ordenà a la població vacunar-se, «acordándose dictar los correspondientes edictos y hacerlo público por medio de los mismos y del pregón reglamentario a fin de que llegue a conocimiento de todo el

18 Vegeu-ne la llista exhaustiva a Molinas-Falgueras (2011) que presenta una part significativa de l'anecdotari. 19 AMSFG: VI 5870. 20 AMSFG: Documentació de Sanitat, 1946. SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 169

21 vecindario». Encara el 1955 en Martí Casals, metge de Castell d'Aro i cap local de sanitat, havia enviat la fitxa sobre abastament d'aigua a la Fiscalia Provincial de la Vivienda, on deia que «en el año 1940 se presentó un proyecto de abastecimiento de aguas potables por la Sociedad de Aguas Potables de Sant Feliu de Guíxols al efecto de llevar aguas potables a Castillo de Aro y Playa de Aro, proyecto que no mereció la atención de las autoridades locales».22 La tensió entre les autoritats locals i els metges més rigorosos van emergint a mesura que el negoci turístic augmenta i els dèficits del sanejament urbà als pobles de Catalunya de la costa s'endarrerien per manca de voluntat política i de capacitat financera dels municipis. Aquests problemes es traduïen també, en relació al creixent nombre d'accidents de trànsit, i la incapacitat dels dispositius assistencials per donar-hi resposta des de la dècada dels vint:

«Dissabte fou víctima d'un lamentable accident un nen de 10 anys fill del sergent de carrabiners de destacament en aquesta ciutat D. Ramón Martínez. Tant greus foren les ferides que li ocasioná l'auto que va atropellar-lo, que l'infeliç nen morí al Hospital después d'horribles sufriments. La impunitat amb que fins avui s'ha deixat correr els autos per la vila, faltant descaradament a les ordenances, fa que tinguem que lamentar incidents d'aquesta naturalesa, siguent un veritable 23 miracle de que abans no s'en hagin registrat d'altres tant greus».

Si al principi el dispensari municipal de l'Hospital de San Feliu podia resoldre les primeres cures (Borrell 2005), després de la guerra el problema es féu més punyent. Calgué però que la primera ambulància de Sant Feliu fos per subscripció popular :

«Necesidad de una ambulancia. Dos, y quizá a estas horas más, han sido los accidentes de circulación que últimamente la ciudad ha sufrido en sus entrañas. Es triste para todos el tener que reseñar estos luctuosos actos. Triste, primero para las personas afectadas. Triste, luego, para todos cuantos sabemos comprender que

21 AMSFG: Setmanari Àncora. 6 de Juliol de 1950. 22 AMCPA: Documentació de Sanitat, 1955 23 AMSFG: L'Avi Muné (08.05.1920:2). 170 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

el dolor ajeno es el nuestro, es el de todos. Y este dolor, este sentimiento popular, se traduce en cada uno de estos casos dolorosos en una asistencia espontánea, en un querer hacer algo, en un prodigar todos los cuidados posibles habidos y por haber, a aquellas personas que fueron alcanzadas por el accidente o desgracia casual. No obstante, cuantas veces estos desvelos pueden llegar a estériles. Una vida accidentada en plena calle o avenida, puede o no puede sobrevivir, según sean las disponibilidades materiales de los asistentes. Quizás el peligro de nuestra vida, actualmente, corra parejas con nuestra física manera precipitada de vivir. Lo pregonan desgraciadamente, estos accidentes de circulación ya demasiado frecuentes. Pero la realidad es esta. De ahí que cada día que pasa, tome más cuerpo la iniciativa sobre la adquisición de una ambulancia para nuestras necesidades de urgencia. Una litera no es bastante, parece sentenciar el llamamiento. Un minuto puede ser mortal y no obstante este minuto puede ser salvado felizmente por una ambulancia. 24 Tal es el aldabonazo dado en el corazón de los guixolenses».

A banda del accidents, els metges i els practicants locals eren requerits per atendre als forasters a les torres de S'Agaró o entre els clients de La Gavina. Les visites o les injeccions per part dels practicants a la clientela de luxe de l'hotel representaven uns honoraris significatius, com en general ja des dels anys cinquanta l'atenció als estrangers desplaçats que havien de pagar les visites al contado rabioso que deia algun metge vell. En aquest món, relativament petit, hi havia competència entre metges. «El Dr. Casals, i el Dr. Palmada eren rivals, si la gent anaven a un, no anaven a l'altre».25 Als pobles i a les ciutats de comarques els vilatans són d'un o d'un altre metge, però en situacions de crisi el pluralisme assistencial s'imposa. A l'Hostal de La Gavina de S'Agaró, «una vegada una senyora important, es veu que menjant a la Gavina es va empassar una espina molt grossa i de seguida varen avisar al pare M i l'home va intentar treure-li. Però, no hi va haver manera. Llavors varen trucar al Dr. Casals, que anava amb la bicicleta i portava la corbata a la butxaca i quan arribava a la Gavina se la posava. Quan arriba allà diu: “-Obriu

24 AMSFG: Setmanari Àncora, 16 de setembre de 1954:4. 25 Entrevista a Mercè Ros. IPEC-MHSFG. SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 171 la boca bé!” i no sé com s'ho va fer que “clac”, li va treure. Aquella dona va quedar tant descansada que li varen agrair molt».26 En aquestes instal·lacions els metges s'havien de presentar amb vestit i corbata.

«Casals venía a trabajar allí i solía pasar a tomar un café y todos los compañeros siempre le hacían bromas, le hacían preguntas. Los compañeros siempre le buscaban las cosquillas. Había un ambiente muy cordial entre los trabajadores y él. Le preguntaron si era verdad que había ido a visitar a un cliente y si le había hecho cambiar de ropa, él no lo negaba. Parece que era verdad. Otro día bajé con el cocinero del hotel a casa el Dr. Casals porqué le dolía un ojo. Mientras el doctor le miraba el ojo, coge el matamoscas y mata la mosca».27

Però, fer-ho tenia certs avantatges:

«[Quan en Casals] anava a la Gavina, sovint es quedava amb en Ramos que estava a la cuina i quan estava ja de tornada a la farmàcia trucava: “Adela, avui una sopeta de menta, que no tinc gana”. I l'avi Ruscalleda, el seu amic farmacèutic li deia, sorneguer: “ja has anat a la Gavina eh”».28

26 Entrevista a Emili Colls, ajudant de farmàcia. IPEC-MHSFG. 27 Entrevista a Albert Reine. IPEC-MHSFG. 28 Entrevista a Emili Colls. IPEC-MHSFG. 172 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

BIBLIOGRAFIA Auladell, J. (2009): “Ganxons a l'aigua!”, Revista L'Arjau 60, pp. 19-22. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Balcells, A., E. Pujol i J. Sabater (1996): La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Barcelona: Institut d'Estudis Catalan. BIBLIOTECA BALMES (1994): Analecta sacra tarraconensia, Anuari de la Biblioteca Balmes. Boñiga, O. (1970): Arquitectura española de la Segunda República. Barcelona: Tusquets. Borrell, M. (2005): Caritat, beneficència, solidaritat: l'Hospital de Sant Feliu de Guíxols (Del s.XIV al s.XX). Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Busto, G. (2009): “Planificació i disseny dels banys de Sant Elm”, Revista L'Arjau 60, pp. 16-18. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Corbin, A. (1988): Le territoire du vide. París: Aubier. Cultura, B.S.C. de. (1938): Escola del Mar. Barcelona: Conselleria de Cultura, Ajuntament de Barcelona. Francès, L. (2009): “Banys de salut”, Revista L'Arjau 60, pp. 23-26. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Geli, C. i J.M Huertas (1990): Les tres vides de Destino. Barcelona: Diputació de Barcelona. Hervàs i Puyal, C. (2007): Sanitat a Catalunya durant la Repúblic i la Guerra Civil. Tesis Doctoral dirigida pel Dr. Josep Termes Ardèvol. Barcelona, Universitat Pompeu Fabra. Tesis en xarxa: http://hdl.handle.net/10803/7443 Sánchez, F. (2009): “Els banys més antics de la Costa Brava”, Revista L'Arjau 60, pp. 12-15. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Sucs, J. i J.L Comas-Marfany (1996): La cultura del catalanisme: el nacionalismo català en els seus inicis. Empúries. Suquet, M.A. (2009): “Els Banys de Sant Elm, objecte d'un treball de recerca de Batxillerat”. Revista L'Arjau 60, pp. 27-29. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. SALUT, BANYS DE MAR I EL PRIMER TURISME DE LITORAL A LA FUTURA COSTA BRAVA 173

Matthew, C. (1976): A different World: stories of great hotels. Paddington Press. Molinas Falgueras, L. (2011): “Cinema al Baix Empordà”. Revista del Baix Empordà, pp. 5-20. Palafrugell: Revista del Baix Empordà. Oliu Pagès, L. (1880): Estudio topografico medico de Sant Feliu de Guíxols. Biblioteca de la Reial Acadèmia de la Medicina de Barcelona. Document digitalitzat, consultable a través del web www.metgerural.cat. Pardo Jávega, E. (1996): Medicinas Alternativas en Catalunya: Desarrollo y articulación de los modelos médicos subalternos. Tesis de Doctorat. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili. Salieron Bosch, C. (1985): El tren de Sant Feliu: història del Ferrocarril Sant Feliu de Guíxols-Girona. Barcelona: Terminus. Tatjer, M. (2009): “Els Banys de mar a la costa catalana als segles XIX i XX”, Revista L'Arjau 60, pp. 06-11. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

ABREVIATURES AHG: Arxiu Històric de Girona AMCPA: Arxiu Municipal de Castell-Platja d'Aro-S'Agaró AMSFG: Arxiu Històric de Sant Feliu de Guíxols EMSR. Espai del Metge i de la Salut Rural IPEC: Institut de Patrimoni Etnològic de Catalunya MHSFG: Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols

DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959

DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959 177

DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959

Jesús E. Alonso i López Arxiu Històric de Gandia [email protected]

RESUM L'activitat turística és notòria a Gandia. Tanmateix, els seus antecedents han estat poc estudiats, a diferència de la propera costa alacantina i molts altres indrets. Amb la present comunicació repassem la tradició dels banys de mar a Gandia, documentada des de 1830, així com el costum de construir casetes de fusta i canyís fins arribar al projecte de dos balnearis, el 1894 i 1899. Amb l'espenta de les primeres dècades del XX i després del vitalista període republicà (amb la Guerra Civil i la postguerra pel mig), aquestes tendències derivaran en la construcció del primer hotel de la platja de Gandia a les darreries de la dècada dels 1950, en la promoció del qual tindria un paper destacat la pròpia institució municipal però especialment la burgesia exportadora i taronjaire. La metamorfosi s'emmarca al bell mig de diverses iniciatives urbanitzadores relacionades amb la pràctica del lleure vacacional, les quals tenen una fita important en el pla de 1934. En el procés es superposen i s'interrelacionen els plànols local i foraster i en ell conflueixen també diversos factors, com ara la sociabilitat burgesa i la popular, la vivència de la diversió i l'imaginari que se'n conforma, la configuració de la xarxa de comunicacions -port i ferrocarril- o la progressiva percepció positiva i saludable del mar, les ones i la platja. 178 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959. A mitjans del segle XIX van proliferar per tot Europa galeries i cases de banys marítims, llocs on s'hi acudia atenent les consideracions mèdiques, però també en relació a les modes i pràctiques socials i estètiques. Prèviament, el romanticisme havia 'inventat' la malaltia com a pretext per a l'oci i l'escapoliment de les obligacions burgeses (Corbin: 1988, 75). Aquesta lectura social i literària de l'estat morbós s'aliava amb el discurs mèdic higienista i, al capdavall, tot plegat, hi era en els orígens del posterior desenvolupament urbanístic dels espais d'oci litorals: les instal·lacions provisionals i temporeres anaven donant el pas a construccions amb pretensió d'estabilitat (Gil: 1994, 79).

Una vegada més, doncs, trobem lligades les funcions curatives, la pràctica del lleure i la sociabilitat, en aquest cas de caire burgès, però no solament1. Des de la por inveterada a pirates, delinqüents i malalties palúdiques, el mar i la seua confluència amb la costa passaven a impregnar-se de valors positius (Corbin: 1993; Olaso i Alonso: 2001; Alonso i Olaso: 2002); la qual cosa connecta amb una ample ventall de possibilitats per a la història social i de les mentalitats.

L'estiueig anava consolidant-se, així, associat a conceptes com els de 'banys de mar' o 'banys d'ona', els quals complementaven (o desplaçaven) l'oferta dels balnearis termals de l'interior i les cases de camp (Gil: 1994, 82). La pràctica vacacional en balnearis i barraques seria l'element generador dels actuals espais turístics, amb el tall radical, això sí, de la guerra de 1936-1939 i la seua postguerra.

Són moltes les disciplines que es relacionen i convergeixen en aquest afer: la història, l'economia, la sociologia, la psicologia social, l'antropologia, la medicina... D'un altre cantó, els centres d'arxiu han anat acumulant fonts relacionades amb el fenomen.2 Els geògrafs, del seu costat, sempre preocupats

1 Esteve Sánchez Santana, en parlar d'Alacant, es refereix a l'oblit de la família i del poble d'origen, així com a les distraccions que han de caracteritzar un 'tourista'. Además de esto, consíguense otras ventajas de estas reuniones vespertinas; y son las amistades que se hacen entre los concurrentes; el trato que engendran y las relaciones sociales que originan (Residencia... 1889: 156). 2 Entre elles podríem destacar séries documentals de caràcter urbanístic (tant de planificació com d'obres de particulars), llicències d'obertura d'establiments i activitats en general, documentació directament relacionada amb l'activitat turística i amb epígrafs com 'platges', comissions específiques de caire turístic i un llarg etcètera. DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959 179 per la distribució humana en l'espai, així com pels moviments de població, han creat una subdisciplina: la geografia del turisme o de l'oci.3 Fins i tot, han aprofundit en la percepció i la construcció subjectiva dels espais, tan relacionades amb les marques i l'atractiu turístic (Boira: 1994 i 2011).

No anem a parar massa compte en el context històric i científic de la pràctica balneària; en el climatisme o en la consideració de la influència del medi físic en la salut i l'estat anímic, cosa que es troba emparentada amb el paradigma higienista, impulsor de les topografies mèdiques. En tot cas, no convé oblidar que la relació home-medi tenia un claríssim paper en la difusió d'un postulat científic com a missatge publicitari. Les classes benestants, de fet, hi acudien per curar malalties reals o imaginàries (tuberculosi, hipocondria...) al temps que heretaven el discurs il·lustrat del XVIII. Aquell que ja havia construït un nou paradigma en la relació amb la natura, font d'equilibri i de perfecció. Hi ha una metamorfosi, això sí, en que té lloc el canvi d'una prioritat terapèutica a una lògica de l'oci, la qual veurem reflectida en la planificació i la construcció de l'hotel Bayrén de la platja de Gandia.

En els inicis del XX, l'epidemiologia i la quimioteràpia desplaçaven la pràctica termal com a font de salut, però els balnearis continuaven sent un centre de sociabilitat burgesa i un antecedent d'altres instal·lacions per a banys marins. Així mateix, junt a ells tendien a implantar-se altres establiments amb funcions complementàries: cases d'hostes, fondes, fonts, sanitàriums, passejos, pèrgoles, miradors i, per suposat, hotels. Es creaven, per tant, uns nous dominis, diferenciats 4 dels anteriors de pescadors i militars.

A Gandia, la pràctica dels banys de mar, “tan útils per a la salut pública”, està documentada, si més no, des de 1830, any en què un ban acotava els espais lliurats a homes i a dones, al temps que imposava les multes corresponents, en cas de contravenció.5 Més endavant, Abel Soler ens recorda, de bell nou, com la

3 Cfr. entre altres, Luis (1988); Clary i Frémont (1973); Larsen, J, Urry, J i Axhausen, K (2006) 4 Ha estat i és evident la competència de l'ús turístic amb els usos pesquers, militars, comercials i portuaris, la qual cosa, en ports com el de Santander, s'ha resolt amb la segregació d'espais (Gil: 1994, 87). 5 El ban, de 19 de juliol de 1830, era dictat per l'alcalde major Josep Corbí sobre la forma de fruir els banys de mar. Arxiu Històric de Gandia (en endavant AHG), AB - 3/16. 180 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA moral i el distanciament entre banyistes era competència de l'Ajuntament de Gandia, que enviava de tant en tant un agutzil per a vigilar (Soler i Ciscar: 2007, 110).

Pel 1853, els metges recomanaven el coronel Alcalà de Olmo la presa de banys de mar per tal de recuperar-se de les seues xacres.6 Des de 1881, a la premsa local, podem constatar múltiples notícies sobre el costum d'estiuejar i prendre el bany a les barraques de la futura platja de “Venècia”,7 amb el tràfec consegüent. Pel 1888, el cronista i notari Pasqual Sanz i Forés feia una bona descripció de la “divertida” temporada dels banys.8 A través del material periodístic hom pot veure, així mateix, la preocupació de les autoritats per la seguretat i les comunicacions, així com el bon ambient per a la diversió que s'hi respira, amb la participació de locals i de forans. Molt probablement, l'ambient creat pels grauers i gandians havia de ser un factor clau a l'hora d'atraure els forasters, si bé alguns autors diferencien el turisme 'indígena' de l'al·lòcton.

6 El coronel Alcalà, el 1853, presentava certificació mèdica com que patia d'herpes, davant de la qual cosa els metges li recomanaven banys de mar i sulfurosos. Veure Archivo General Militar de Segovia, expedient A-1046. Pel març de 1869, demanava ser reconegut pels metges, els quals dictaminaren “fuertes y regulares dolores en la articulación de la rodilla izquierda” així com reumatisme articular crònic. A l'abril, el capità general de Galícia li concedia un permís de quatre mesos per recuperar-se a Madrid, Alhama de Aragón i Gandia. 7 Veure, per exemple, El Litoral (15-6-1883). Aleshores, pel juny, s'acostava la temporada de banys i la classe mitjana de la ciutat començava a concertar un habitatge -casa o barraca- per a passar uns dies vora mar. Per a Sant Jaume i Santa Anna havien de trobar-se col·locades les baranes del pont sobre el riu Sant Nicolau. El dia 24 de juny del mateix 1883 es cridava l'atenció sobre l'estat del camí de la Mar per tal de tenir-lo a punt quan arribés la temporada i la gentada, amb una munió de carros. El 22 de juliol de 1883 es queixava el periodista sobre l'estat que presentaven els barracons de banys que cada año se construyen en la playa. Se hicieron la primera vez incómodos, miserables y mucho más, y hoy se construyen como entonces o peor si dable fuera. Així mateix, s'hi parlava de l'animació que hi havia al voltant de les festes de Sant Joaquim i de Santa Anna. Els joves del Grau preparaven una orquestra i assajaven algunes cançons per animar les nits i fer serenates. Cf. Soler i Ciscar (2007, 110 i ss). En el 29 de juliol apareixen notícies d'un concurs de bellesa, així com del bon ambient: Las numerosas familias que, ávidas de ambiente fresco, se han congregado en el Grao, conservarán gratos recuerdos de su permanencia en él. Y hacen votos porque en el año próximo animen a todos el buen humor y la armonía que en el presente ha reinado. També El Litoral (31-5-1885, 20-7-1884 i 12-8-1883). Els mariners participaven en l'organització d'una brigada de salvament i seguretat per als banyistes. 8 Aquesta n'és la descripció literal: la temporada más divertida es indudablemente la del verano, desde mediados de julio a mediados de agosto, en que concurren muchas personas con el objeto de tomar baño en el mar. Generalmente van y regresan todos los días, pero algunas familias se trasladan al Grao para residir allí durante la temporada. Para comodidad de los bañistas se forman con cañizos dos barracas, con ocho o diez departamentos cada una, en donde se desnudan y visten, servidos por los dueños de las mismas en aquellas cosas indispensables (Sanz y Fores: 1888, 189). DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959 181

Segons El Litoral (30-3-1884), els emprenedors del sector turístic del Grau solien invertir en la construcció de barraques que, any rere any, intentaven millorar per evitar les incomoditats. La documentació municipal, constituïda per les sol·licituds per a construir barracons de bany a la platja, certifica el fenomen. Així, durant un bon grapat d'anys, almenys des de 1888, la veïna del barri del Llavador (part del Grau) Salvadora Miralles Serisola va instal·lar dues barraques grans, una per cada sexe, amb capacitat cadascuna per a trenta persones i separades per més de cent metres.

La instal·lació de casetes o barracons de fusta i “cañizos del país” era considerada un 'costum d'immemorial'. La tramitació requeria dels informes de l'Ajudant de Marina, els quals eren habitualment positius. Salvaguardant, això sí, la prioritat de la càrrega i descàrrega de les naus, quan encara no s'havia construït el port.9 Progressivament, les condicions de disseny i de dotació anaven millorant. A més a més, a les instal·lacions col·lectives s'afegien altres casetes d'ús familiar, com ara les dels promotors de la construcció del port Josep Rausell i 10 Sinibaldo Gutiérrez, o l'advocat Pasqual Cruañes, ja en la dècada dels 1890.

En la premsa setmanal també apareixien notícies sobre els beneficis de les aigües termals de baix del castell de Sant Joan, properes a la platja.11 Allí es van practicar alguns banys i anàlisis ocasionals que, de bon antuvi, no semblen haver derivat en infraestructures importants. Al riu Molinell, fita entre la Safor i la Marina (i entre les províncies d'Alacant i València) s'havia creat un balneari cap a 1878, del qual se'n conserva una primera memòria de 1883 (Bernabeu: 2007, 23).

Poc després arribaríem a un punt d'inflexió important: l'arribada del particular tren botija gandià, el qual arribava des d'Alcoi. Va ser inaugurat el 1893

9 AHG, AB-1790, expedients 165 a 177 (1888-1895). 10 Val a dir que aquestes primeres manifestacions aïllades del turisme balneari eren prou fugisseres i esporàdiques, i les instal·lacions, d'una gran modèstia. Pensem encara que hi havia platges que rebien l'al·luvió temporal de pobles de l'interior, gent que s'hostatjava -és un dir- en barraques efímeres, en carros envelats o en simples porxades de ramatge (Rosselló: 1969, vol II, 97). 11 El Litoral (7-5-1882 i 3-9-1882)

182 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA i feia serveis extraordinaris a l'estiu. Precisament un any després, el 1894, es produïa una sol·licitud per instal·lar un balneari a la platja nord. En el seu plantejament jugava un paper cabdal una via que servia el braç nord del port, la qual hauria de disposar d'un moll per al servei de l'esmentat balneari. La concessió a Don José Olivares Alcina tenia lloc per Reial Ordre de 28 d'agost de 1894.12 Com era habitual, les instal·lacions haurien de ser desmuntades cada temporada, i així durant 10 anys. Almenys fins 1896 hi consten autoritzacions per a la reobertura.

L'any 1899, Silvestre Furió, un actiu comerciant i empresari de la Gandia de l'època (que va construir, també, el teatre Serrano), en acostar-se la temporada de banys, va decidir de muntar un altre balneari a la platja de Venècia, plaçada entre la desembocadura del riu Serpis i el mur sud del port. Segons l'informe que per a l'ocasió va redactar la Comandància de Marina i capitania del port de València, el fet en nada perjudica a las industrias de la navegación i no veien cap inconvenient siempre que lo sea en concepto de temporal y que así termine la época de baños desaparezca y quede expedita la playa. No és gratuïta aqueixa observació, ja que la mar, com tots sabem, es desferma per la tardor i la temptació de la continuïtat, o d'eternitzar un costum, sempre és gran.

Allò que concretament demanava Silvestre era instal·lar-hi un tinglado de madera suficientemente sólido y capaz, con buen aspecto, en forma de templete, para el servicio de baños de mar, cuyo cobertizo y plataforma lo colocarán el mes de Junio al fin que proyecta en los tres siguientes de Julio, Agosto y Septiempre, dejando en el resto del año completamente expedita la playa... Este servicio ha de venir a llevar cumplidamente en esta ciudad una necesidad ha tiempo sentida.

La seua intenció era instal·lar-lo pels estius durant 10 anys, però no coneixem ben bé com es va arribar a concretar la idea.13 Tant aquest establiment com segurament l'anterior pertanyien a la categoria que Joan Josep Molina cataloga com a establiment de banys de mar o d'ona, és a dir, un espai sense estructures

12 Arxiu de la Demarcació de Costes de València, Exp. V-7/E-31-JOA. Carpeta 369. 13 AHG, AB-1791/98 DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959 183 fixes, temporer, delimitat i d'ús exclusiu pels banyistes. Calia pagar per accedir- hi al recinte, si bé no solien disposar de metge director dels banys.

Projecte d'instal·lació de balneari presentat per Silvestre Furió. Plànol de José Sorní (1899). Arxiu Històric de Gandia, AB-1791].

Va ser en la primera dècada del segle XX quan van aparéixer les primeres edificacions estables de la burgesia taronjaire, com també a Oliva. Més primerenques havien estat en altres llocs, com ara València, Alacant o Santander, on havien proliferat en les dues darreres dècades del XIX. Pel 1914 tenia lloc la urbanització de l'Avinguda de la Pau, la qual comunicava el Grau i el port amb la platja nord. Allí construïen els seus llustrosos xalets, voltats de verd, molts membres de la burgesia alcoiana. El mateix any 1914, l'Ajudantia de Marina havia autoritzat 54 lloguers de casetes o barraques14. Fins i tot, algunes d'elles acabarien esdevenint habitatge permanent. Paral·lelament, en les primeres dècades del segle hom pot parlar d'una certa organització dels serveis turístics. L'Ajuntament, per exemple, regulava els passejos en barca, per evitar naufragis per sobrepés (1913). Així mateix, hi havia un vigilant nocturn per evitar els robatoris que s'havien produït en anys anteriors. Joaquim Bonet i el seu fill feien servei de salvament i, a la nit, dos mariners feien

14 Si més no, al padró de població de 1924 hi consten cinc barraques habitades per les famílies Lleches, Pallarés, Fuster, Burguera i 'Buiparra'. AHG, AB-1751. 184 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA ronda nocturna: de fet, salvaren un nedador que s'ofegava (Soler y Ciscar: 2007, 145 i ss.). Una vaca recorria els carrers per donar llet... Les cròniques socials de les revistes pregonaven l'arribada a la Platja Nord dels estiuejants més destacats, ço és, els que tenien xalet, com ara Antonio Nogueira, Andrés Cruañes o Rafael López (1912) (Soler y Ciscar 2007, 146). Els més puritans criticaven les autoritats i la comandància de Marina per no imposar multes en qüestió de moral, ço és, per l'acostament de xics i xiques (1916) (Soler y Ciscar 2007, 146). Com és sabut, els anys 1920 i 1930 significaren un gran bot endavant en l'evolució de l'estiueig a la costa15 així com en els projectes paral·lels de racionalització i d'urbanització dels espais.16 És molt versemblant que el mateix impuls desordenat dels particulars motivés l'Ajuntament de Gandia per intervenir en el procés. És el que es pot col·legir de diverses concessions per construir coberts i cases estables al davant dels xalets ja consolidats, fins al punt de constituir una altra línia de construccions i interposar un carrer.17 L'alcaldia de Gandia n'era conscient de l'embranzida privada així com de les possibilitats públiques i 18 encomanava un primer pla d'ordenació urbana. El projecte que redactava l'arquitecte municipal Vicent Valls Gadea el 1934 tenia prevista la construcció d'un hotel en la zona compresa entre l'avinguda de la Pau i el port. Precisament allà on hi era el primer balneari i ara és el club nàutic. Tanmateix, a les matrícules industrials dels anys 1930 no arribà a figurar

15 De moment, d'aquests anys hem aplegat unes poques notícies que fan referència a l'existència d'expedients sobre ordenació de les casetes de banys de la temporada estiuenca de 1924 per tal de recaptar fons per a la beneficència; la confecció d'una ordenança sobre l'arbitre per a les barraques de bany (1932); una petició de construcció de mur de contenció a la platja nord per Rafael Bordes (1933), i una perforació de brolladors d'aigua pera a usos domèstics (1936). AHG, G-140 i AB-2/2. Sobre el conjunt de la costa valenciana, cfr. Rosselló: 1969, vol II, 96-97. 16 Per al cas de la platja de sant Joan, d'Alacant, Tomàs Mazón (1987) ens descriu un projecte irrealitzat de 1926-1931 i encara el pla republicà d'urbanització, capitanejat per Lorenzo Carbonell i I. Prieto, de 1932. En ell s'hi contemplava la construcció d'un hotel municipal, balnearis, habitatges, boscs-jardins i una carretera. 17 Cf. Arxiu de la Demarcació de Costes de València, Expedient V-7/C-25-ARB. Anita Ribas va obtenir concessió per construir una casa, segons edicte publicat al Butlletí Oficial de la Província de 5 de novembre de 1932. El dia 21 del mateix mes, l'Ajuntament de Gandia prenia l'acord de procedir a l'urbanització del sector i presentava un recurs contra aquesta i altres concessions. 18 Esta alcaldía conoce las posibilidades de nuestra playa que, por sus condiciones, puede colocarse a la cabeza de las mejores del Mediterráneo (El Momento, 29-07-1935). DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959 185 cap establiment hostaler, al Grau o a la platja, si bé a Gandia ciutat hi havia dos 19 hotels, dues fondes i dues cases d'hostes.

Més endavant, el mateix Pablo Soler, arquitecte municipal durant bona part del període franquista, redactava un projecte municipal d'hotel, de 1946, que no va veure la llum. Per aquells anys, a més d'un hotel de viatgers, hom contemplava la construcció de diversos balnearis en la zona de platja, plaçats 20 entre el mur de defensa i els umbracles de l'entorn de la redona inicial.

El detallat informe de Soler sembla reflectir una connivència notable entre l'Ajuntament i els promotors. Després del fracàs de la iniciativa de 1946, hom deia: en estos últimos años se han realizado múltiples gestiones y mantenido diversas conversaciones con elementos particulares, tratando de conseguir la ejecución del hotel en cuestión por la iniciativa particular, ya que presentaba dificultades para que el Excelentísimo Ayuntamiento acometiese la obra directamente.

En els anys 1950, doncs, la burgesia comercial i el mateix Ajuntament coincidien en els seus propòsits i aprofitaven en guany local l'especial i important concessió que l'estat havia fet de la zona marítimo-terrestre durant la II República (1934)21 . Concretament, l'any 1951 es mamprenia la remodelació de la platja nord, en la qual jugava un paper protagonista l'antic alcalde republicà Vicent Palmer Ripoll, qui presidia una associació de contribuents (Escrivà: 2005; Alonso: 2011, 169).

Per tal de construir l'hotel-balneari s'hi va constituir una societat anònima, el 1956, la qual adduïa els antecedents i la realitat turística. L'arquitecte municipal

19 Cf. AB-1253 a AB-1259 (1930-1936). Si ens n'anem a les matrícules industrials dels anys 1936-1939 (AB- 1259-AB-1261) podrem comprovar que figuren, concretament, quatre hotels i huit cases d'hostes (1936), tres hotels i nou cases d'hostes (1937) i tres hotels i deu cases d'hostes (1938). En aquests darrers anys l'únic establiment al Grau era una casa d'hostes, regentada per Consuelo Martínez Femenia, al número 4 del carrer Maldonado. 20 De l'expedient sobre l'hotel Bayrén. AHG, AB-3593. 21 Segons Escrivà (2005: 31 i ss) el punt de partença de la urbanització es troba en la sol·licitud adés esmentada d'uns particulars a l'estat per tal d'obtenir una concessió de la platja i instal·lar unes colònies juvenils i habitatges- xalets. Per tal d'evitar-ho, l'Ajuntament va instar a l'Estat la concessió de la zona marítima terrestre en 2,5 Km, cosa que es va aconseguir, d'acord amb la comunicació de la direcció general de ports de 9 de maig de 1934 i l'ordre corresponent del ministeri d'Obres Públiques. 186 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

arribava a suggerir en el seu informe el traspàs de la concessió municipal als sol·licitants perquè poguessen executar el projecte (que, això sí, haurien de presentar amb més detall). Els promotors, per la seua banda, havien d'urbanitzar la zona, instal·lar el llumenat i fer els umbracles d'un màxim de 2 metres d'alçada 22 per tal de no privar de l'aire i de la vista. Precisament, aquell any de 1956 Gandia rebia una visita de la Federació Espanyola de Centres d'Iniciatives i Turisme a esa histórica ciudad, patria de nuestro glorioso San Francisco de Borja y antesala del paraíso terrenal.23 De la seua organització se n'encarregaven el regidor de cultura, Vicent Ribes, i el pare jesuïta Antonio de León. L'Ajuntament justificava la necessitat d'un hotel dada la gran afluencia de turismo en la época de verano, la importància de la ciutat i la gran colònia d'estiuejants. A més a més, hom suposava que durant l'hivern la seua activitat podia anar lligada al vivíssim tràfec portuari. Era per això mateix que, de bon antuvi, s'havia programat la seua ubicació junt al dic nord, tot just on ara s'hi troben les instal·lacions del club nàutic. Amb això, hom pretenia situar-lo en una 24 zona urbanitzada de la platja i propera als nusos de comunicacions. El pla era construir un hotel de primera classe amb terrasses, restaurant, bar, pista de ball, naia superior, embarcador propi, casetes individuals i 40 habitacions. En octubre de 1956 es remetia un nou projecte a l'Ajuntament per part de Vicent Molina i Elies Pastor, amoldado por completo a las condiciones estipuladas. Amb això es buscava amb fretura una ràpida conformitat municipal per tal de tenir l'hotel a punt per a la propera temporada. Tanmateix, la documentació deixava molt que desitjar. Sembla que constava només d'un croquis de situació confeccionat per l'aparellador Lluís Romaguera i un dibuix bonic a tall de maqueta en tres dimensions de l'edifici, el qual rememorava l'arquitectura “decó”. Tot i les mancances, estava clar que

22 Informe de Pablo Soler de 26 d'octubre. AHG, AB-3597. 23 La hiperbòlica descripció de Gandia forma part de la carta escrita a l'alcalde de Gandia per Francisco Catalán, president de la Sociedad Valenciana Fomento de Turismo, el 30 de maig de 1956. En AHG, AB-3591/9. 24 Expedients originals: AHG, AB-3593/21 (1956) i AB-3597/9 (1957). DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959 187

25 els promotors comptaven amb la complicitat municipal. Finalment, el projecte que es va realitzar data de desembre de 1957 i es troba signat pels arquitectes Lluís Gay Ramos i J. Pastor26. L'expedient d'obra s'iniciava el març de 1958 a instància de Miguel Boronat Monserrat, en representació de Bayrén SA, i era ben diferent de l'inicial. L'emplaçament esdevenia, és clar, l'actual, en primera línia davant del mar, darrere de la duna, i aleshores aïllat, força distant dels xalets existents. Amb el temps, però, es transformaria en horitzó i punt de referència per a l'expansió urbana. Certament, la distribució plantejada dels espais (recepció, aparcament, terrasses, pista de ball...) era intel·ligent, fins al punt que ha perdurat, mig segle després, amb molts pocs canvis. L'esforç financer seria possible gràcies a la decisió de la burgesia taronjaire i comercial. Hi eren implicats l'exalcalde Josep Roman Martí, Joaquim Peiró Camaró o Salvador Durà Alonso, a més del polític Joaquim Climent Blasco, entre un llistat de 22 'señores' que es comprometien a subscriure un mínim de 100.000 pessetes per a la construcció i l'explotació de l'hotel. El pressupost inicial d'execució era de 16 milions de pessetes, quantitat considerable per a l`època. També hi participava el Banc Exterior d'Espanya. Per calibrar bé allò que hem vist caldria posar també sobre la taula el marc legislatiu i jurídic. Almenys hem pogut comprovar com l'activitat empresarial al voltant del sector turístic gravitava en bona mida en l'acció sobre bens públics, ço és, en concessions de caràcter precari i temporal: no en propietats consolidades, cosa que sí es donaria amb l'execució final de l'hotel. Això mateix va comportar que els balnearis marítims tingueren un major control que no els termals, si bé la tendència a l'apropiació de terrenys litorals hauria de ser igualment un factor per considerar. L'ocupació “fàctica” de trossos de platja s'hi donava sovint, com va passar durant uns anys al davant del mateix hotel Bayrén, amb el pretext de la instal·lació de gandules, cadires o casetes portàtils.

25 Això es faria evident en l'informe de l'arquitecte municipal sobre el projecte definitiu (AHG, AB-2866/33): soy de la opinión que las infracciones de las ordenanzas en cuanto a mayores alturas de las consentidas, esceso de superficie cubierta en relación con el tamaño del solar y pequeña marquesina adosada al Paseo Marítimo para el acceso de la terraza y salida de los bañistas no deben ser obstáculo par la consesión de la licencia. 26 El prestigiós arquitecte valencià Lluís Gay Ramos (1912-1996) va ser també autor del disseny d'hotels com el Carlton d'Alacant, el Mindanao de Castelló, l'Excelsior i el Astoria a València o el Recatí a la platja del Saler. Gay tenia, a més, una llarga trajectòria d'intervenció en edificis històrics, tant civils com eclesiàstics, així com en habitatges de diferents tipologies. 188 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Tot plegat, s'estaven posant les bases per a l'embranzida constructora i turística dels anys 1960.27Prèviament, hem pogut identificar aspectes interessants per a la seua reconsideració i anàlisi. Com ara la relació dels banys amb la salut o la possible convivència i complementarietat del turisme burgés i el popular, la qual cosa convindrà revisar amb major detall i des de la perspectiva de l'espai 'viscut', més que no de l'espai planificat.28 És clar que el petits moviments migratoris de banyistes es troben en l'origen de l'actual turisme de masses. Per això seria interessant refer un itinerari en el qual, sempre, s'ha buscat la mar i la platja com un aspecte natural atractiu, però també com escenari per a la relació i la representació social. Al bell mig i pel camí hi trobarem també afers tan heterogenis com l'antiga antinòmia entre taronja i turisme, les colònies escolars i l'educació, la cura del cos o els rituals i els horaris per al bany; l'art de la seducció o la llibertat del cos i de l'ànima.

27 La qual cosa venia acompanyada de l'interés municipal per aconseguir que Gandia fos declarada localitat d'interés turístic. El 1960 hom demanava al govern civil i al delegat provincial d'Informació i Turisme la creació d'una junta local 'ad hoc'. Formava part de l'expedient una idíl·lica descripció de la ciutat. Amb això es pretenia demostrar que la ciutat reunia les condicions per ser declarada d'interés turístic, d'acord amb l'ordre ministerial d'Informació i Turisme de 28 de Febrer de 1957. Vid. AB-3605/8. 28 Com plantegen Josep Vicent Boira i altres autors, l'espai no pot ser interpretat com un camp neutre sino com un escenari que atrau i es vol, s'odia, s'oblida o es desitja. Cfr. Boira; Reques i Souto (1994).

DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959 189

BIBLIOGRAFIA I FONTS Alonso i López, Jesús Eduard i Vicent Olaso Sendra (2002): Sanitat marítima i guarda de la mar a la Safor (segles XVI-XIX)', dins Barona, Josep Lluís, Cortell, Josep I Perdiguero, Enrique (eds.): Medi Ambient i Salut: una perspectiva històrica. Sueca 25 de novembre de 2000. Sueca, Seminari d'Estudis sobre la Ciència i Ajuntament de Sueca, pp. 43-55 Alonso i López, Jesús Eduard (2007): Miramar, història pròxima: la transformació contemporània del poble i de la seua platja, Miramar, Ajuntament. Alonso i López, Jesús Eduard (2011): Història de Gandia, Gandia, Riu Blanc. L'Arjau: revista cultural (2009), Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, núm. 60 (agost). Calidoscopi: els banys més antics de la Costa Brava. Bernabeu Mestre, Josep (2007): “Lús medicinal de les aigües de la marjal: de l'ullal del Burro al balneari del Molinell”, Llibre de festes de Pego, Pego: Ajuntament, pp. 23-27. Boira i Maiques, Josep Vicent; Pedro Reques Velasco i Xosé Manuel Souto González (1994): Espacio subjetivo y geografía: orientación teórica y praxis didáctica, València, Nau Llibres. Boira i Maiques, Josep Vicent; (2011): Valencia, la ciudad. València, Tirant lo Blanch. Canet Ferrer, Isabel, et al. (2007): “Projecte de catàleg de béns immobles de Gandia. 1843-1936”. Inèdit. Clary, Daniel i Armand Frémont (1973):”'L'image turistique de la Normandie et ses métamorphoses”. Travaux de l'Institut de Geographie de Reims, vol 13- 14, pp. 17-25 Corbin, Alain (1988): Le territoire du vide (l'Occident et le désir du rivage, 1750- 1840), Aubier, Collection historique. Edició en castellà: El territorio del vacío. Occidente y la invención de la playa (1750-1840), Barcelona, Mondadori, 1993. Escrivà Calatayud, Andrés (1958): “Nuestra playa”, Gandía: Feria y Fiestas en honor de San Francisco de Borja. Escrivà Calatayud, Andrés (2005): Gandía: su puerto y su playa, sl, sn. Gil de Arriba, Carmen (1994): “La práctica social de los baños de mar. Establecimientos balnearios y actividades de ocio en Cantabria (1868- 1936)”, Documents d'Anàlisi Geogràfica, 25, p. 79-99. http://ddd.uab.cat/record/16972?ln=es [28 de març de 2011] 190 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Larsen, Jonas; Urry, John i Axhausen, Kay (2006), Mobilities, Networks, Geographies [recurs electrònic], Aldershot, England; Burlington, Ashgate. López Gómez, Antonio (1978): ”El veraneo tradicional en las costas valencianas. Barraques y casetes de la mar en la Huerta de Gandía”. Cuadernos de geografía, núm. 22, p. 1-28. Luis Gómez, Alberto (1988): Aproximación histórica al estudio de la Geografía del ocio. Guía introductoria, Barcelona, Anthropos. Mazón, Tomás (1987): La urbanización de la playa de San Juan, un espacio turístico residencial, Alacant, Instituto de Estudios Juan Gil Albert. Molina Villar, Joan Josep (2010): L'activitat balneària dels segles XIX i XX a Catalunya i Espanya, Barcelona, Tesi doctoral dirigida pel doctor Josep Pich i Mitjana, Universitat Pompeu Fabra. www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/7480/tjjmv.pdf?sequence= [29-5-2011] Monrabal, Suso (2011):”La primitiva playa de Gandía”. Dins Gandia express, núm. 19 (28 de gener de 2011), p. 23. Obiol Menero, Emilio (1999): “Las “Guías de Valencia” (1840-1930). Notas para un análisis turístico”, Cuadernos de Geografía, núms. 65-66, p. 255-265. Olaso Sendra, Vicent i Jesús E. Alonso (2001). “Guardes, pirates i la descoberta de la platja”, dins Comarques Centrals (17-12-2001), núm. 83, València, Levante EMV, pp. 23-25. Residencia invernal de Alicante (1889), Alacant, Establecimiento Tipográfico de Vicente Botella. Rosselló Verger, Vicenç M. (1969): El litoral valencià, II. Aspectes econòmics. València, L'Estel. Rossellló Verger, Vicenç M. (1995): Geografia del País Valencià, València, Edicions Alfons el Magnànim. Sanz y Forés, Pascual (1888): Grao de Gandía: apuntes históricos de este barrio y del denominado Llavador y su iglesia, Gandia, Imprenta de Pascual Morant. Hi ha una reedició realitzada per l'Associació de Veïns del Grau, de 1997. Soler, Abel; Pedro Ciscar [textos]; Antoni Rodríguez [documentació] (2007): El Grau de Gandia: imatges i paraules per a la memòria, Gandia, Junta Districte del Grau, Venècia i Rafalcaid; Ajuntament de Gandia. DE BALNEARI A HOTEL. EL TURISME GANDIÀ ENTRE 1894 I 1959 191

FONTS ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE GANDIA (AHG) Bans. 19 de juliol de 1830. AB-3/16. Expedientes para construcciones de barracones en la Playa (1888-1895). AB-1790/165- 177. Expediente instruído a instancia de Don Silvestre Furió Garcia para levantar un tinglado o templete con destino a baños de mar en la playa, entre la desembocadura del 'Serpis' y el muro sur del puerto de esta ciudad. AB-1791/98. Fitxes descriptives d'expedients dels anys 1920-1930. G-140. Projecte d'urbanització de la platja nord (1934-1951). AB-5611. Autoritzacions de construccions en la costa (1949-1964). Ajudantia de Marina. DJ-47/6 Projecte d'hotel balneari a la platja de Gandia. 1956. AB-3593/21 “Visita a Gandía de los miembros de la Federación Espanyola de Centros de Iniciativas y Turismo con motivo de la asamblea que está celebrando la FECIT en Valencia”. AB-3591/9 Expedient d'ampliació de l'assumpte de balneari i hotel a la platja. 1957. AB- 3597/9 Actes i expedients de la junta local de turisme (1957-1966). AB-3423; AB- 3614/25; AB-3607/17; AB-3605/8; AB-3591/9; AB-2223. Expediente incoado a instancias de Don Miguel Boronad en representación de Bayrén SA solicitando construir hotel de viajeros en la playa. 1958. AB- 2866/33. Petició de creació i constitució de la Junta Local d'Informació i Turisme. 1960. AB-3605/8.

ARXIU DE LA DEMARCACIÓ DE COSTES DE VALÈNCIA (ADCV) Concessió d'un balneari a la platja nord de Gandia per Reial Ordre de 28-8-1894. Expedient V-7/E-31-JOA. Carpeta 369. Concessió per a ocupar la zona marítimoterrestre en la platja nord de Gandia. Incoat el 12-5-1934. Expedient V-7/C-25-ARB.

EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES

EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 195

EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES

María Elia Gutiérrez Mozo

Profesora Doctora del Área de Composición Arquitectónica del Departamento de Expresión Gráfica y Cartografía de la Universidad de Alicante [email protected]

RESUMEN "La arquitectura tiene que establecer, con materias primas, relaciones conmovedoras. La arquitectura está más allá de las cosas utilitarias. La arquitectura es plástica. Espíritu de orden, unidad de intención. El sentido de las relaciones; la arquitectura rige las cantidades. La pasión hace un drama de las piedras inertes".

Le Corbusier. Hacia una arquitectura. Poseidón, Buenos Aires 1964.

No tener hijos, si se desea tenerlos, es, sin lugar a dudas, un drama. Un drama que afecta a cada vez más personas, enfermas además de tristeza y de ansiedad, a las cuales la medicina actual ayuda con procedimientos innovadores de tratamiento de la infertilidad, entre los cuales destacan los avances conseguidos en la Comunidad Valenciana.

La arquitectura destinada a albergar los lugares adonde se llevan a cabo esos tratamientos adquiere, evidentemente, un papel esencial en todo el proceso, porque no sólo ha de dar respuesta eficaz a los centros de investigación que, sin duda, en ella se desarrollan sino que, también y además, ha de proveer los espacios 196 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA adonde las personas que deciden someterse a estas pruebas encuentren el respeto, la intimidad, la calma y el sosiego necesarios para afrontar las etapas de un viaje que no siempre tendrá final feliz.

Dolores Alonso Vera y Javier García-Solera son los autores del Instituto Bernabeu de Alicante (1994-1996) y de la Clínica de Fertilidad de Valencia (1998-2002), dos arquitecturas de conmovedoras precisión y belleza, puestas al servicio de las personas que en ellas trabajan y, sobre todo, de las personas que a ellas acuden a tratar de resolver su problema.

Esta comunicación pretende analizar ambos edificios desde el punto de vista de un entendimiento delicado y profundo de la sensibilidad de sus habitantes, permanentes o esporádicos, y desde la vocación de la arquitectura de cooperar activamente, no ya en la sanación, como lo podemos detectar en las clínicas y hospitales del XIX, sino en el acompañamiento amable, oportuno, cabal, de cuantas experiencias, capacidades, técnicas y, sobre todo, anhelos y esperanzas se dan cita en sus espacios. PALABRAS CLAVES: Arquitectura sanitaria, clínica, fertilidad.

EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES Si hay un lugar adonde la naturaleza trata de manera disimétrica a los hombres y a las mujeres, éste es el de la fertilidad, en ningún modo irrelevante. Y dado que el ser humano establece, en el ejercicio de su íntima libertad, los códigos y las coordenadas de su propios dramas, parece obvio que la infertilidad es, o puede serlo, uno de ellos: uno de tantos a los cuales la ciencia acude a asistir desde sus aplicaciones terapéuticas.

Desde la más remota Antigüedad, la Arquitectura cuenta, entre sus fines, el de proveer a la salud de las personas (Vitruvio, autor de la primera biblia para arquitectos, recomienda la elección de lugares sanos para los templos dedicados a Esculapio, el dios de la salud, para que el conocimiento técnico sustente y corrobore el carisma religioso1).

1 Ver Arnau Amo, J. La Teoría de la Arquitectura en los Tratados. Vitruvio. Tébar Flores, Madrid 1987. Pág. 130. EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 197

Sea como fuere que se conceptúe la cualidad presuntamente patológica de la infertilidad (en toda enfermedad, o carencia de salud, hay que contar con el factor subjetivo: está enfermo todo el que se siente enfermo), hay una arquitectura sanitaria dispuesta para servir a la terapia que corresponda en cada caso.

Y dado que la salud del cuerpo y la del alma discurren paralelas, aunque en distinto grado, en todos los casos, en la arquitectura destinada a atenderlas y favorecerlas, a ambas, las cualidades físicas tendrán que complementarse con disposiciones psicológicas asimismo convenientes y oportunas.

Que la edificación con fines sanitarios ha de observar, como cualquiera otra, pero más que cualquiera otra, las pautas de la higiene más rigurosa, es sabido desde que la modernidad racional la instauró como uno de sus principios irrenunciables. Lo que el Renacimiento había anticipado en su nuevo modelo de hospitales (L'Ospedale Maggiore en Milán, ca. 1456, obra del Filarete, fue pionero al respecto y tuvo en España réplicas ilustres), la Ilustración lo consagra, afianza y difunde2.

Algunos hitos del Movimiento Moderno de la Arquitectura responden a este propósito. Citaremos sólo dos, paradigmáticos: el finlandés de Alvar Aalto en Paimio (1929-1933) y el veneciano, no construido, de Le Corbusier (1964- 1965). En ambos, el ideal orgánico y las joies essentielles (alegrías esenciales) están presentes3.

A grandes rasgos, pues, podemos deducir por dónde van los tiros de la arquitectura sanitaria moderna. Con la naturaleza hay que contar, pues de ella y de su materia prima es de lo que se trata. Pero, puesto que hablamos de la naturaleza humana, habrá que matizar sus principios con toda clase de delicadezas psicológicas. Y ello, tanto más cuanto mayor sea la carga que el estado de ánimo (para no decir la mentalidad o la actitud o el espíritu, que son como palabras

2 Ibid. Filarete, Di Giorgio. Serlio. Palladio. Pág. 30. 3 Ver al respecto sendas monografías a cargo de Fleig, K. Alvar Aalto. Gustavo Gili, Barcelona 1981 (4ª ed.) y de Boesiger, W. Le Corbusier. Gustavo Gili, Barcelona 1982 (5ª ed.).

198 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA mayores) descarga en el proceso, patológico (si puede llamársele así) y terapéutico. En toda clínica se atiende a la salud, a su restablecimiento o a su mantenimiento. Pero es evidente que no es lo mismo un dispensario antituberculoso (Sert, Torres y Subirana nos dejaron en Barcelona uno ejemplar: 1933-1938), que un sanatorio psiquiátrico (el de la Steinhof de Wagner en Viena es un caso, ca. 1905) o que una clínica de maternidad (como la de Moneo en Madrid de 2003) que es como el anverso de la moneda cuyo reverso nos incumbe aquí. Y las diferencias, obvias, no lo son tan sólo de tipo, sino que afectan al componente anímico, cuyo distinto pulso la arquitectura habrá de registrar con la sensibilidad bien afinada.

La genérica vocación humanizadora de la Arquitectura se acentúa cuando, estando toda ella al servicio de la vida, la vida que se la encomienda se halla en estado precario (es más débil o está amenazada) o, como es éste el caso, constituye un rayo de esperanza. Si la vida nacida requiere mimo y cuidado ¿qué no requerirá cuando está por nacer?

De lo dicho se desprende una primera condición necesaria para esta arquitectura singular que ha de alojar el combate por la fertilidad, o la fertilización: la de ser, pura y simplemente, nada menos que óptima arquitectura.

Pero, con decir que la arquitectura ha de ser la mejor, no hemos dicho nada en concreto. Porque ya desde el principio, una posible contradicción iconográfica nos sale al encuentro, en razón del cruce inevitable entre el progreso tecnológico de la investigación científica y el apacible sosiego que hace acogedora la habitación humana: entre el artificio más desnaturalizado y lo más natural del mundo, entre el laboratorio y el dormitorio. Aun suponiendo que ambos puedan conjugarse ¿coinciden sus imágenes?

Una arquitectura que atienda al tratamiento de la infertilidad se halla solicitada, de entrada, por dos tensiones francamente opuestas e incluso hostiles entre sí. EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 199

Por una parte, la certidumbre del poder de la ciencia que se afirma en sus más sofisticados productos de todo tipo. La arquitectura que responde fielmente a esta demanda y hace de ella su emblema ha sido, desde hace algunas décadas, denominada como de alta tecnología, high-tech. Es arquitectura que hace ostentación del progreso.

Por otra parte, los pacientes y en particular las pacientes que se embarcan en la aventura incierta de la fertilización, ansían cualquier cosa menos una lección de despliegue científico o, todavía peor, un espectáculo de ciencia ficción. Son seres en situación delicada, frágil, que se entregan no sin temor al poder de la ciencia.

¿A cuál de estas dos exigencias, ambas pertinentes, tendrá que someterse la arquitectura que aspira a resolverlas? ¿Tendrá que comportarse como una maquinaria infalible, fría y altamente informatizada, incomprensiblemente eficaz y misteriosamente garantizada, o deberá contagiar su alegría y su sabiduría del bienestar a quienes la visitan?

Para entrever las raíces de la contradicción que apuntamos, puede recordarse la posición que, a propósito del Movimiento Moderno de la arquitectura y su crisis de mediados del siglo pasado, adoptaron algunos autores de tendencias surrealistas (Kiesler, Hundertwasser) acusándolo de mística higiene combinada con esteticismo4.

Eran manifiestos (el del moho fue el más señalado) adonde la vida tiene que ver con la descomposición, de manera que una desinfección total de sus habitáculos conduce a la esterilidad: lo contrario de lo que en nuestro caso se trata de vencer. Otros (Finsterlin), proponían el modelo del útero como habitación esencial y matriz de toda arquitectura humana, en una correspondencia simbiótica y total entre el morador y su morada5.

4 Sobre Kiesler, "Arquitectura mágica", y Hundertwasser, "Manifiesto del moho contra el racionalismo en la arquitectura", ver en Marchán Fiz, S. La arquitectura del siglo XX. Textos. Alberto Corazón, Madrid 1974. Págs. 447 y 448. 5 Sobre Finsterlin, "Arquitectura interior", ver en ibid. pág. 115.

200 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

A resolver, pues, esta disyuntiva, no tanto física cuanto psicológica, de imagen más que de confort, de arquitectura habitable y no de construcción impecable, se han aplicado algunos arquitectos con valor. Entre ellos, Dolores Alonso Vera y Javier García-Solera.

Y lo han puesto en práctica en sendos edificios sitos en la Comunidad Valenciana: el Instituto Bernabeu de Alacant (1994-1996) y la Clínica de Fertilidad de València (1998-2002). Un análisis de los cuales puede contribuir a entender mejor alguno de los muchos servicios que la arquitectura puede prestar y, de hecho, presta a la vida humana.

El Instituto alicantino es, como dice la memoria de su proyecto, una pequeña clínica privada que se sitúa en una zona residencial de gran calidad, con densidad baja y espléndidas vistas. Cuenta, por tanto, con un entorno amable (hospitalario en el otro sentido de la palabra), adonde se cumplen condiciones naturales e higiénicas de partida.

A los arquitectos les preocupa no tanto lo que el entorno pueda desfavorecerles cuanto el evitar que su clínica se reciba como un huésped no grato. De ahí que su diseño tienda a minimizar la presencia del nuevo objeto, atenuando sus cualidades diferenciales. La disolución de la polaridad lleno-vacío es una deliberada propuesta del proyecto, que cumple así su voluntad de ocupación discreta.

Con razón citan los autores a Mies van der Rohe con el ánimo de materializar un orden que deje suficiente espacio a la vida para desarrollarse. La antes mencionada adscripción surrealista de la vida al desorden queda desautorizada por la voluntad de un orden abierto, prudente, que no entorpece, antes propicia, su desarrollo.

La idea que asimila la cualidad orgánica, y consiguientemente vital, a la forma arbitraria es, además de insoportablemente banal, absolutamente errónea.

EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 201

Lo orgánico, como prueba la mejor arquitectura de Aalto o Jacobsen, implica un orden, siempre relativo y dinámico, no siempre evidente a primera vista y, desde luego, complejo.

En planta baja, el Instituto de Alicante dispone dos bloques desiguales y paralelos, orientados al dictado de las alineaciones de la parcela (norte-sur). El más pequeño subraya su condición de acceso con un triple recurso: la transparencia, la continuidad del suelo por el muro lateral derecho que deviene a su vez, cuando es forjado, en marquesina volada protegiendo la entrada, y el gris metal del recubrimiento. El mayor, detrás, alberga la batería de consultas que se traducen en el correspondiente alzado mediante la pareja de ventanas grande, para el consultorio, pequeña, para la sala de exploraciones. El nexo que vincula ambos bloques longitudinales se adelgaza, en este nivel, tanto como es posible garantizando, con su estrangulamiento, el debido filtro que ha de establecerse, si se desea asegurar la privacidad (y, en este caso, no es sólo deseo: es obligado cumplimiento), entre el visitante y el paciente.

En planta primera, los volúmenes se metamorfosean de manera que la disposición pasa a serlo en "L", al mantener el mayor su envergadura y fundirse, en su lateral izquierdo, con el menor que, a su vez, se compacta y abrevia. Sobre las consultas se dispone ahora las habitaciones, en un lógico gradiente de intimidad, que abren al exterior ventanales altos y horizontales, idóneos para la contemplación del paisaje desde el punto de vista del que está tumbado. El resto del espacio lo ocupan laboratorios y quirófanos alrededor de un patio. Pequeñas habitaciones para pacientes sin pernocta abren al jardín del este.

La envolvente de todo el programa genera el espacio habilitado en el sótano para aparcamientos, almacenes e instalaciones. Una escalera lo comunica con la recepción y otra, insertada en el bloque mayor enfrentando justo su vínculo con el menor, con las otras dos plantas. La tercera escalera, interior, conecta consultas y habitaciones.

La imagen externa transparenta lo que es público (la recepción), aleja y oculta la transparencia del corredor de las consultas y vela, mediante lamas verticales, la del pasillo de las habitaciones. El resto permanece lacónicamente 202 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA blanco y cerrado en contrapunto con un cuidado jardín, en el que destaca la presencia de un único árbol, y al que se asoman huecos, de soslayo, recortados en la fábrica en la que insertan sus carpinterías y vidrios sombreados manteniendo el mismo plano.

La gama cromática elegida para afuera (blanco, negro, gris, la hierba verde y el cielo azul) nos habla de una arquitectura pulcra que coopera activamente a la creación de un entorno saludable, por lo impecable, y amable, porque dialoga con los dones de la naturaleza: sol, espacio, verdor...

Adentro, los colores se tornan cálidos y siempre elegantes: la presencia de la madera en carpinterías, recercados de huecos, barandillas y como recubrimiento de las particiones genera un ambiente acogedor y respetuoso. Es obvio que no estamos en casa, pero tampoco se nos apodera ni la imagen del sanatorio ni la del laboratorio.

Pero la solución, natural y sencilla, de la arquitectura privada en el Instituto de Alicante, cuyo gesto de cortesía responde a la bienvenida del lugar ameno, se complica en el caso de la Clínica en Valencia, con un programa mucho más ambicioso y complejo en un solar escaso y en una ubicación urbana periférica menos idílica y acogedora. Y es en él adonde las instancias opuestas arriba avanzadas entran en conflicto y solicitan el juego de equilibrio de diversos elementos arquitectónicos.

Decía el arquitecto Javier García-Solera en una ocasión que su trabajo se crece ante la provocación de un lugar ingrato e incómodo, si no hostil, contra el cual (y no en el cual) medir su inspiración y ponerla a prueba. La situación de la Clínica de Fertilidad en Valencia no ofrece ningún atractivo natural o urbano: es más bien un terreno que el crecimiento incontrolado de la ciudad gana al campo urgido por la voraz especulación (véase los años) que ahora (tarde) lamentamos.

En respuesta al cual la arquitectura opta por, además de pasar desapercibida y sin estruendo, como en el ejercicio alicantino, ensimismarse, haciendo uso de sus propios recursos, como un mundo diminuto. Pero es que, EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 203 a esa contrariedad del entorno, hay que sumar la propia de su doble función, científica y asistencial, sofisticada y acogedora.

Entendiendo que discernir funciones no es el problema: todos sabemos que una correcta distribución de usos, en horizontal y en vertical, en planta y en sección, siempre está al alcance del proyectista competente (y lo son, sin dudas, los autores en el presente caso). La cuestión a resolver es de índole icónica: de carácter, si se quiere. Es un asunto, el de la imagen y su contenido, ético, pero no práctico.

La ciencia es cálculo: la vida es espontánea. La ciencia es fría: la vida es cálida. La ciencia es entendimiento puro: la vida es comprensión y afecto. La ciencia es razón pura (es verdadero o es falso): la vida es razón práctica (está bien o está mal). Y el juicio que viene a continuación, siguiendo el discurso kantiano (me gusta o no me gusta) quizá no sabe a qué carta quedarse: pero el juego ha de jugarse6.

Es el juego de la arquitectura que los arquitectos, Alonso y García Solera, juegan con precaución, adhiriéndose a lo que podríamos llamar racionalidad templada (de nuevo el magisterio de Aalto quizá nos acompaña). Es esa templanza la que aconseja que, sin renunciar a una construcción refinada que tiende a la autocomplacencia, el espacio habilitado no reclame la atención del paciente y le provea en cambio todas aquellas alegrías esenciales de que es capaz.

Una medicina (dicen los autores de estas dos piezas de arquitectura sanitaria) en constante evolución que precisa una atención permanente al estudio y la investigación. Se requiere, por otra parte, un ajustado nivel de privacidad y serenidad… debido a la especial condición que muestra el paciente. Dos intimidades, pues, de distinto signo, conviven por separado y sólo se encuentran, si procede, en la relación personal médico-paciente. Y de ellas ha de dar cuenta la arquitectura, como sabe y puede hacerlo.

Hay un acuerdo profundo, en este sentido, entre la Arquitectura,

6 Ver Kant, E. Crítica del juicio, Losada, Buenos Aires 1968 204 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

concebida para perdurar, y el deseo de procrear (la fertilidad) por el que el ser humano se perpetúa. Privacidad, pues (o, mejor dicho, privacidades) y serenidad. Y es en este sano propósito, adonde la arquitectura que analizamos juega su baza más sólida y fuerte: la del sosiego.

Una casa sosegada es lo que demandan estas arquitecturas para la fertilidad. Lo cual se compone con el esmerado cuidado de todos los sentidos y muy en particular del sonido y de la luz, cuyos efectos se conjugan en la creación del espacio de habitación7.

Dice Alberto Campo Baeza (otro sabio arquitecto del sosiego) que la luz es para la arquitectura como la sal para la comida. Demasiada, la arruina. Demasiado poca, la deja insípida. Demasiada luz deslumbra. A menudo la ciencia y la alta tecnología se complacen con ella. Lo oscuro, su polo opuesto, es emblema de muerte (las tinieblas). La vida discurre en la penumbra, su término medio, que propicia la paz y el sosiego, el asiento.

A cuyo efecto la arquitectura depara una media luz, como la de los besos de amor de la canción: la que crea un espacio holgado, pero limitado, cómodo, adonde lo que está al alcance de la vista está también al alcance de la mano. Es un espacio no transparente (la intimidad no lo soporta), pero sí translúcido: la reserva de la imagen no impide la generosidad de la luz.

Luces, en su término medio, sin resplandores, todas: imágenes, las justas y cada una en su sitio. Ciencia radiante y cálida habitación comparten los dones de la luz, pero no sus imágenes. Para ello, procede que el espacio sea translúcido, pero no transparente, común y propio, o apropiado, a la vez.

Pero el sosiego eficaz no depende sólo de la amorosa media luz, sino también de la templada media voz, que la arquitectura asegura desde el control de sus ecos. Está demostrado que una suave reverberación sonora, de la que

7 Sobre la participación de todos los sentidos en la vivencia de la arquitectura, ver Pallasmaa, J. Los ojos de la piel. Gustavo Gili, Barcelona 2006. EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 205 paredes y techos son máximos responsables, invita al sottovoce. Cuando la acústica es demasiado viva, por el contrario, las personas levantamos la voz.

Apaciguar el espacio sonoro es condición sine qua non para que se establezca un clima de rumor y de susurro, sin griterío ni estrépito. Sobran los rótulos que imponen silencio cuando el recinto lo induce absorbiendo el ruido. Si la arquitectura calla (en sentido metafórico, pero también literal), sus habitantes callan.

La fotografía no puede registrar la calma de un espacio acústicamente bien acondicionado. Pero los que describimos lo están (paredes paneladas de madera, techos de absorción suficiente): si no fuera así, de nada serviría que la penumbra justa auspiciara el pretendido sosiego. Los espacios translúcidos han de ser (lo son) además acústicamente bien temperados. No hay serenidad posible si el oído no es tenido en cuenta, entendido y atendido. El sonido no es ajeno a la luz, y viceversa. Sólo conjugándolos se acertará a que el aire se serene.

El arquitecto sabe que la luz y el sonido miden, con unidades distintas y por eso complementarias, el espacio. La luz dilata el espacio, dilatando su percepción y, con ella, el sentimiento que nos suscita (nos ensancha el corazón, decimos). Pero el sonido no es menos determinante en sus atributos espaciales. El estrépito comprime el espacio. De ahí que una alta reverberación induzca estrechez y angustia. Si la luz dilata el espacio, el ruido lo reduce.

A nadie se le oculta que un espacio en calma, sosegado e íntimo, es incompatible con el estruendo. Pero eso no quiere decir que el ideal sea el silencio. El silencio absoluto, al que correspondería (en teoría) el espacio infinito, es inhabitable.

El rumor suave, como el del viento apacible o el del agua que brota y discurre mansamente, da la medida justa de la quietud que un paciente lógicamente inquieto necesita. No tanto que aturda, pero lo bastante para que distraiga. El emplazamiento de la Clínica de Valencia no permite generar más jardín que el 206 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA oasis de un generoso patio interior y la reserva de uno inglés frente a la entrada, pero en el Instituto de Alicante, con su tipología de vivienda unifamiliar aislada, el jardín rodea el edificio y se introduce en sus patios y el agua se instala en el estanque que separa los dos bloques, resbalando desde la pileta superior a las inferiores, adonde riega las plantas.

Estos son los parámetros visuales-acústicos para el ajustado nivel de privacidad y serenidad que el proyecto de Alonso Vera y García-Solera promete y la obra cumple.

A ellos habrán de sumarse la secuencia de recorridos para unas relaciones fluidas entre las diferentes áreas, y la multitud de detalles en los acabados (cuestión primordial que atañe al tacto). El capítulo de los recorridos, que el sencillo proyecto de Instituto resuelve en "L" (como lo haría, probablemente, frente a un programa doméstico que ordenara abajo la zona de día y arriba la de noche: la pieza alicantina tiene esa escala), apela en la Clínica valenciana al recurso del patio interior como centro cardiovascular, motor y movimiento, del organismo en su conjunto.

Un organismo complejo cuyas plantas baja y primera mantienen el mismo contorno, conformando un volumen de escala suficiente y reinterpretando con inteligencia las alineaciones oficiales, que ofrece un inconfundible gesto de cortesía para con el espacio público: el retranqueo, próximo al chaflán, con lo cual lo obvia, de la fachada principal, al norte, y, con ella, de la entrada subrayada por el audaz vuelo de la marquesina.

Las otras dos plantas, segunda y tercera, mantienen el plano de la edificación en el este, se alinean con la fachada principal en el norte y se retranquean al oeste y al sur hasta componer un volumen en "U" que abraza al patio por dos lados abriéndolo por los otros dos, sin riesgo de indiscreción, a la luz y al panorama.

Una vez más en la historia de la Arquitectura, el modelo milenario del claustro, órgano circulatorio y centro de riego luminoso para los espacios periféricos, se muestra y demuestra por paradoja como la más indicada y segura EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 207 terapia contra la claustrofobia (siempre y cuando, claro está, la dimensión haga honor al modelo).

En el programa de la Clínica valenciana, las consultas ocupan la práctica totalidad de la planta baja, volcadas al este y recayendo a fachada mientras las salas de reconocimiento se disponen como habitaciones interiores. Al oeste se organizan los laboratorios al servicio de las extracciones. En medio, la secuencia, de afuera adentro, de núcleo de comunicación vertical, patio, nueva escalera y aseos.

A la planta primera la podríamos denominar como una "planta técnica" ya que en ella se alojan, básicamente, laboratorios y salas de estudio, equipadas con biblioteca y salón de actos en la fachada principal. Es un área reservada al personal científico y técnico. La planta segunda alberga habitaciones: de día las del ala oeste y de noche las del ala este. Finalmente, la tercera y última planta acoge los quirófanos y demás dependencias anexas.

La composición de las fachadas se resuelve con la combinación, de extremada eficacia plástica, de dos materiales básicos: un aplacado de piedra gris sobre zócalo de hormigón que absorbe los desniveles de la parcela y un entramado de perfilería horizontal metálica que se tiende sobre determinados paramentos.

En concreto, es el tratamiento con el que se envuelve todo el volumen de las dos últimas plantas, separado además por una fina línea de sombra del resto, confiriéndoles la imagen de un torreón. Subraya, por otra parte, la fachada principal y desciende en algunas áreas de los alzados sur y oeste. El aludido rumor está servido: en este caso no por el viento soplando en los árboles sino por la vibración de los tubos.

Durante el día funciona prácticamente con la misma opacidad que la piedra, con la que está enrasado, y por la noche actúa de elegante veladura que trasluce al exterior las zonas públicas, acristaladas e iluminadas, y reserva las privadas. El edificio se presenta, de este modo, como una fortaleza diurna, impenetrable salvo en la amabilidad de la entrada (el único lugar adonde se ven las ventanas), y como un faro nocturno que irradia y singulariza el anodino 208 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA entorno. Aquí, la vegetación es más bien una esperanza puesta en el futuro de los arbolitos que salpican las calles de alrededor.

De este breve estudio se desprende que, como aventurábamos al principio del mismo, las cualidades que adornan una arquitectura sanitaria de calidad no son otras que las que predicamos de la Arquitectura con mayúscula.

Tan sólo, si acaso, se requerirá algunos matices, que hemos apuntado y que podemos enumerar resumiendo a modo de conclusiones. Y el primero de ellos es la conciliación aludida entre disciplina racional (no hay ciencia sin ella y la lógica constructiva la tiene como norma) y habitabilidad orgánica: una modernidad sin manifiesto, esto es, sin beligerancia.

Esa templanza nos lleva al segundo matiz, puesto en la buena administración de los recursos naturales (las aludidas alegrías esenciales corbusieranas). Sacar provecho de lo que hay (primer ejercicio) y crear lo que habrá (segundo).

Un tercer matiz se refiere a la luz y a su prevalencia sobre la imagen, lo que se traduce en translucidez sin transparencia. Y con la luz templada, el sonido asimismo templado: a media luz y a media voz, como el amor. Y si es deber de esta arquitectura templar ambas fuentes, de luz y sonido, no lo es menos templarse a sí misma, renunciando a cualquier alarde. Una arquitectura que llamara la atención nos pondría nerviosos: cuarto matiz.

Para que eso no pase, ni hacia fuera ni hacia adentro, la horizontal se impone: quinto matiz. En lo posible (lo es absolutamente en Alicante y relativa pero suficientemente en Valencia) se nos sirve una arquitectura apaisada, en la que el refinamiento técnico se aprecia tan sólo a corta distancia, con la discreción de un servicio impecable que pasa desapercibido.

Matiz número seis y decisivo: el espacio tiene que ser (lo es) holgado pero sin desproporción. La intimidad no aumenta por hacer cubículos herméticos. Menos si se pierde en áreas de pasos perdidos. Frente al laberinto, que alimenta EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 209 la ansiedad, sencilla claridad.

Y finalmente una disposición que discierna, séptimo matiz, usos tan específicos como lo son el trabajo y el estudio del personal sanitario asistente (hacia adentro) y la estancia y atención del paciente asistido (hacia fuera).

En Albacete, el 1º de mayo de 2011 Día de la Madre y Día del Trabajo 210 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

FICHA TÉCNICA INSTITUTO BERNABEU. ALICANTE. (Revista ViA arquitectura-01 Premios, COACV 2000).

Arquitectos: Dolores Alonso Vera y Javier García-Solera Vera. Situación: Av. Albufereta, 32. Alicante. Proyecto: 1994 Fin de obra: 1996 Promotor: Rafael Bernabeu Empresa: Antonio Rodríguez Mazón Colaboradores: Fernando Cortés, aparejador; Marcos Gallud, aparejador; Domingo Sepulcre, estructura Fotógrafo: Hisao Suzuki

Imágenes (planos y fotografías) cedidas por Dolores Alonso Vera y Javier García- Solera Vera.

1. Plano de situación y Planta Sótano.

2. Planta baja. EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 211

3. Planta primera.

4. Secciones.

5. Alzado norte. 212 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

6. Fotografías. EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 213

FICHA TÉCNICA CLÍNICA DE FERTILIDAD. VALENCIA (Revista ViA arquitectura-12 y 03 Premios 2001-2002, COACV).

Arquitectos:Dolores Alonso Vera y Javier García-Solera Vera. Proyecto: Julio-Octubre 1998 Ejecución: Enero 2000-Abril 2002 Emplazamiento: C/ Policía Local s/n. Plan Parcial "Campanar Sur". Valencia. Promotor: INSTITUTO VALENCIANO DE INFERTILIDAD S. L. Dirección obra: Gracia García-Solera Vera; interiorismo: Domingo Sepulcre; estructura: Rafael Duet Redón, aparejador; Federico Bort Gozalbes, aparejador Empresa Const.: O. H. L. S. A. Carpintería: Blasco S. L. Fotógrafo: Roland Halbe

Imágenes (planos y fotografías) cedidas por Dolores Alonso Vera y Javier García- Solera Vera. 214 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

1. Plano de situación y Planta Sótano. EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 215

2. Planta baja. 3. Planta primera.

4. Planta segunda. 5. Planta tercera. 216 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

6. Secciones.

7. Alzados. EL DRAMA DE LAS FERTILIDADES INERTES 217

8. Fotografías. 218 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI

MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI 221

MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI

Mireia Alonso-Monasterio. Universitat Politècnica de València Becària predoctoral del grup d'investigació de Cartografia, Geodèsia i Tecnologies GNSS (Dep. d'Enginyeria Cartogràfica, Geodèsia i Fotogrametria). [email protected] Ximo Guillem-Llobat.* Universitat de València Professor Ajudant Doctor del Departament d'Història de la Ciència i Documentació i investigador adscrit a l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero (CSIC-UVEG) [email protected]

* La investigació per l'elaboració d'aquest article s'ha realitzat dins el projecte d'investigació finançat pel Ministeri de Ciència i Investigació “La lucha contra la desnutrición en la España contemporánea y el contexto internacional (1874- 1975)” (HAR-2009-13504-C02-01).

RESUM La construcció de mercats municipals a partir de meitat segle XIX, va a anar associada tant a una nova sensibilitat per la higiene i salut pública com a un creixent agreujament dels problemes de seguretat alimentària. Aquests espais apareixien com a icones d'un nou temps i contribuïen, tot i que sempre amb les seues limitacions, tant a la gestió sanitària com a la regulació mercantil d'una nova cadena alimentària. Avui, molts d'aquests espais han estat transformats i reoberts per tal d'oferir un servei ben diferent a la societat. Condicionats en gran part com a nous espais d'oci, semblen adaptar-se al context social i cultural actual. Aquesta comunicació naix del diàleg entre un historiador de l'alimentació i una investigadora en la gestió recreativa del patrimoni i aborda de manera crítica el canvi experimentat per aquests espais. Ho fa a través d'alguns casos concrets, 222 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA com són els mercats de Colom i Central de València. A través d'aquests casos, ens preguntem per les implicacions de la seua reconversió i, en particular, per la seua contribució a la desmemòria col·lectiva respecte del nostre passat alimentari; un fet que resta capacitat crítica per avaluar el present i futur del sistema alimentari.

Paraules Clau: sistema alimentari, patrimonialització, identitat, gestió del patrimoni

INTRODUCCIÓ Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, la regulació del mercat de l'alimentació va experimentar una intensa transformació en terres valencianes i en bona part del continent europeu. S'establiren en aquell moment les bases de les regulacions actuals, fonamentades en l'anàlisi química i bacteriològica, i es crearen nous espais per a la producció i comercialització dels aliments. Entre aquests últims podem destacar els mercats i escorxadors, promoguts per les autoritats municipals i provincials en l'intent de conciliar les pautes de funcionament del sector de l'alimentació amb les noves directrius derivades de la higiene experimental. En la segona meitat del segle XX, però, moltes d'aquelles construccions creades per a albergar mercats i escorxadors anirien perdent la seua utilitat i començarien a deteriorar-se. Només algunes han pogut conservar la seua funció mentre la majoria han estat rehabilitades tot esborrant qualsevol signe del seu rol passat. Escorxadors i mercats han estat transformats en pàrkings, centres de joventut, comissaries, piscines, etc. En aquesta comunicació ens centrarem en les rehabilitacions que han experimentat dos mercats de la capital valenciana, el Mercat Central i el de Colom. En una primera part, analitzarem de manera crítica tots dos projectes des de la perspectiva de les noves tendències en la gestió del patrimoni cultural. En la segona, tractarem de situar dins la història de l'alimentació els projectes de rehabilitació més controvertits, aquells que han transformat els espais per tal de dotar-los de funcions totalment diferents. Ací també, en considerar la reorganització de la cadena alimentària durant el passat segle ho farem de manera crítica. Valorarem les implicacions d'aquell deteriorament dels espais tradicionals per a la producció i comercialització d'aliments des d'aquesta perspectiva més general i sense obviar les fortes implicacions socials, ambientals i sobre la identitat que comporten. MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI 223

1. ELS MERCATS MUNICIPALS COM A ESPAIS DE VALOR PATRIMONIAL: EL MERCAT CENTRAL I EL DE COLOM 1. 1PROCESSOS DE REHABILITACIÓ PER A LA TRANSFORMACIÓ DELS MERCATS MUNICIPALS El Mercat de Colom de València fou dissenyat per l'arquitecte municipal Francisco Mora Berenguer entre els anys 1914 i 1916. Influenciat pels corrents modernistes catalans de l'època, Mora projectà un espai de 4.337 m2 que actualment es veu com a exemple d'arquitectura modernista de principis de segle. En el disseny de Mora, l'horta apareixia representada en l'ornamentació de la façana, fent així palesa la importància que aquesta tenia per a l'economia de la ciutat (Ajuntament de València 2007). En aquell moment, la construcció del mercat respongué a la demanda del creixent veïnat de l'eixample valencià. El mercat, declarat BIC (Bé d'Interès Cultural) amb la categoria de Monument des de 2007 (DOGV 2007, nº5567), fou restaurat per l'ajuntament de la ciutat el 2003, sota els següents criteris establerts pel propi ajuntament (ordenat segons prioritat): 1) Restaurar el monument, 2) Donar-li a l'espai un ús més actual i 3) Dotar la zona d'un nombre major de places d'aparcament. D'aquesta manera, l'antic mercat es va transformar en una galeria comercial que compta en l'actualitat amb vuit establiments de restauració, una galeria d'art, una tenda de flors, quatre establiments destinats a l'alimentació, un centre de El Corte Inglés i una zona de pàrquing al subsòl (de fet, a efectes estadístics, per a l'ajuntament de la ciutat el Mercat de Colom no entra dins l'apartat de mercats municipals). L'espai central de l'edifici ha quedat lliure per tal d'albergar activitats culturals programades per l'ajuntament. El projecte de restauració va guanyar el premi Patrimoni Cultural 2003 en la categoria d'Obres de Restauració que atorga l'associació internacional Europa Nostra. Pel que fa al Mercat Central, a l'igual que l'altre cas d'estudi que ens ocupa, també va néixer al segle passat. Els orígens de l'activitat en aquest cas sembla ser daten de l'època àrab i el caràcter permanent del mercat podria ser dels temps de Pere el Cerimoniós. Tanmateix, l'edifici del Mercat Central tal com el coneguem avui fou inaugurat el 1928, també fruit d'un disseny influenciat pels corrents modernistes catalans de l'època. D'aquesta manera, també ha passat a ser un edifici que simbolitza la València de principis del segle XX i actualment, com en el cas del Mercat de Colom, compta amb protecció BIC amb la figura de 224 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Monument (DOGV 2007, nº5614). En el cas del Mercat Central, el projecte de restauració o rehabilitació, portat a terme entre 2000 i 2005, es va enfocar de forma totalment diferent. L'objectiu de la restauració integral de l'edifici suposava actualitzar les instal·lacions del mercat, per tal d'adaptar-les a la normativa actual de sanitat o d'accessibilitat entre d'altres (Fernández 2005), de forma que continués desenvolupant el seu rol històric de centre de venda d'aliments a la ciutat. De fet actualment el Mercat Central és el més gran de la ciutat, agrupa quasi 400 petits comerciants i té una activitat diària que mobilitza unes 1.500 persones (Ass. Venedors Mercat Central de València 2010), esdevenint el major centre d'Europa dedicat a la venda de producte en fresc.

1.2 LA DIMENSIÓ SOCIAL I CULTURAL DEL PATRIMONI En referència a la vessant patrimonial d'ambdós espais, tot i tractar-se de dos casos de patrimoni cultural a priori idèntics i amb els mateixos orígens i usos, els dos mercats han patit una evolució bastant diferent. Així, han donat pas a dos espais que han acabat esdevenint escenaris d'activitats molt diverses, probablement responent a interessos o necessitats també diferents. El Mercat de Colom ha quedat emmarcat en un context gairebé exclusivament turístic i d'oci urbà mentre que el Mercat Central continua desenvolupant, en principi, les tasques per a les quals va ser dissenyat des dels seus inicis. Diem “en principi” perquè actualment, malgrat que a nivell institucional no hi ha dades oficials sobre el nombre de visitants (és a dir, persones que acudeixen al lloc per tal de conèixer- lo, vagen a comprar o no), el Mercat Central entra dins les rutes englobades en l'oferta turística de la 'València modernista' i la 'València històrica' que es promocionen des de l'Ajuntament i diverses empreses de visites guiades (com Valencia Guías, Valencia Guía Turística, Mi Guía Valencia o Turiart entre d'altres). S'hi inclou tant en rutes guiades a peu, com en bici o amb el bus turístic de la ciutat. Tot i la manca de dades oficials, sí que podríem tenir una aproximació del nombre de visitants del Mercat Central donada la proximitat d'aquest edifici amb la Llotja de la Seda (conjunt declarat patrimoni mundial de la humanitat el 1996 per la UNESCO). La Llotja es troba al mateix carrer i segons dades oficials va rebre 602.522 visites el 2011. Aquest podria ser un bon indicador del nombre de visitants del Mercat Central. MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI 225

Del Mercat de Colom tampoc existeixen dades oficials de visitants. Ara bé, previsiblement el nombre serà inferior al que apuntàvem per a l'altre mercat ja que no totes les empreses que oferten visites guiades per la ciutat inclouen aquest espai. En el cas del Mercat de Colom, malgrat que s'ha fet una gran inversió per mantenir l'estructura de l'espai amb una rehabilitació realment acurada de l'edifici, prova de la qual és el premi adés esmentat, amb aquesta intervenció s'ha desvinculat pràcticament de forma total el lloc del seu ús social tradicional. Amb la rehabilitació, l'edifici s'ha buidat de contingut per donar-li nous usos a priori més relacionats amb el turisme. Aquesta iniciativa respon segurament a una concepció més conservadora del patrimoni, en la qual l'únic element que aporta valor patrimonial seria, en aquest cas, l'edifici aïllat. Tradicionalment a l'hora d'atorgar el títol de patrimoni cultural a un espai, una obra d'art o una tradició, normalment es consideraven aspectes com el valor universal excepcional des del punt de vista estètic, històric, etnològic o antropològic (UNESCO 1972). Actualment però, s'està caminant cap a conceptes més amplis que valoren altres aspectes, més enllà de l'objecte aïllat, com ara les manifestacions culturals i les tradicions locals. A més de la importància que la societat actual reconeix cap a una gran diversitat d'espais naturals i culturals, existeix un consens cada cop major entorn al valor que tenen pràctiques culturals tradicionals com a part del patrimoni intangible de la humanitat (UNESCO 2003). Els sistemes tradicionals d'organització, producció i distribució d'aliments per atendre les necessitats bàsiques, formen part d'aquest patrimoni que deuria ser conservat i que reflecteix els elements essencials d'una cultura (Horton i Hunt 1988). Institucions com ara ICOMOS (International Council on Monuments and Sites) ens parla per exemple de 'l'esperit del lloc' com a la relació entre la cultura i el lloc on s'hi desenvolupa, referint-se al 'lloc' com a un espai amb la identitat singular i a 'l'esperit' com a l'alè vital que expressa eixa identitat (Declaració de Foz do Iguaçu 2008). Li atorga d'aquesta manera un paper determinant al rol que s'hi desenvolupa als espais patrimoni. De fet, equipara el valor del “contingut viu” al del continent. No tindria sentit aleshores, eliminar aquest contingut que dóna identitat i per tant singularitat a l'espai. La cerca d'autenticitat i singularitat, ha fet que espais lligats a la història diària d'un poble quedaren més allunyats del concepte “antic” de patrimoni. 226 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Normalment eren espais que es repetien geogràficament (en el cas que ens ocupa diríem que mercats hi ha per tot arreu) de manera que aquests llocs quedaven lluny de la singularitat i l'autenticitat buscades. En aquesta línia, tradicionalment s'ha considerat digne de patrimonialització l'herència de les classes més poderoses (piràmides, palaus, objectes de l'antiga noblesa, etc.) oblidant que també formen part del nostre patrimoni cultural els productes de les classes treballadores (Garcia 1999). I és que el patrimoni, tal com ens recorda Ballart (1997), suposa un senyal d'identitat com a procés de reconeixement intergeneracional; ho fa en donar sentit a la pertinença de grup, de comunitat (reconeguda la comunitat, el seu patrimoni es presenta als altres). En aquest sentit el paper del patrimoni cultural dins la societat actual està encara per definir-se, ja que existeix el risc de prostituir el patrimoni en benefici del mercat; es perdrien així els valors ja clàssics, aquells productius des del punt de vista social. En línia amb aquesta idea, Gutiérrez (2011) ens planteja que en els processos de patrimonialització els criteris no poden construir-se únicament sobre valors històrics de tradició o autenticitat. Cal entendre què significa i què pot aportar a la ciutadania el patrimoni com a element cohesionador, dinamitzador, educatiu, urbanístic, social i econòmic i per tant identitari. Cal plantejar-se quins usos i serveis proporcionaria a la població local un espai que sols està valorat pel continent, no pel contingut. Alhora, per tal que la societat se senta identificada amb el seu patrimoni i per tant entenga i exigisca la necessitat de mantenir-lo i conservar-lo, cal apropar aquest patrimoni a la vida diària de les persones i explicar quin significat ha tingut al llarg de la història per a la comunitat. La població local ha de deixar de ser espectadora del patrimoni per a ser participadora, donant-li així una identitat i sentir l'espai com a seu. Seguint aquesta proposta, el fet de buidar un espai patrimonial del seu “contingut viu” implicaria en certa manera, una despossessió dels ciutadans d'un espai vertebrador i identitari de la cultura i en aquest cas de la tradició alimentària i culinària. I és que en el cas dels mercats que ens ocupa, ens trobem davant un “nou” tipus de patrimoni que encara esta viu, és a dir, que pot oferir un doble servei a la societat: per una banda suposa un espai arquitectònic patrimonial en tant que és un monument històric lligat a la vida de la ciutat, i per l'altra pot continuar oferint un servei a la població local, desenvolupant el rol tradicional que sempre ha tingut i treballar per la cohesió del barri. Aquest rol a més, suposa atorgar al patrimoni un valor afegit, ja que l'omple de vida de manera que l'espai passa a formar part de la cultura local que a l'hora atorga al MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI 227 patrimoni una identitat pròpia, suposant un espai que no sols gaudiran els turistes o la població local en exclusiva, sinó que serà compartit per ambdós col·lectius. En aquest sentit, la identitat és l'únic recurs turístic que no es pot replicar (Donaire 2010) i cada cop hi ha més trurists (turistes que no volen semblar turistes i busquen una forma alternativa de fer turisme.)1 i visitants que valoren aquesta identitat. Així probablement, en buidar de contingut un espai patrimoni estem minvant l'atractiu turístic i el nombre de visitants que acudiran al lloc per conèixer- lo.

2. TENDÈNCIES EN LA COMERCIALITZACIÓ AL DETALL DELS ALIMENTS Ens hem referit breument a les rehabilitacions dels edificis de dos mercats històrics valencians, el Central i el de Colom. Cal constatar que, tot i els problemes que hem assenyalat en referir-nos al segon cas, aquest no ha estat ni de bon tros un cas excepcional. En les últimes dècades els espais tradicionals de venda d'aliments, com ara els mercats municipals, han anat perdent quota de mercat front a altres vies de comercialització. Aquest procés ha anat acompanyat d'un deteriorament i tancament de mercats que les administracions públiques han tractat de revertir en els últims temps. Per fer-ho han destinat importants inversions a programes de remodelació i adequació d'alguns d'aquests espais, però no són pocs els obstacles que encara hauran de superar aquests mercats municipals per tal de poder competir amb els “peixos grossos” de la distribució i venda d'aliments. Per entendre les dimensions dels reptes plantejats i tractar d'explicar el per què de les controvertides rehabilitacions, cal que parem atenció a l'evolució que ha experimentat la cadena alimentària des de meitat segle XIX; ens fixarem en especial, en els canvis introduïts en la comercialització al detall dels aliments. Abordarem l'anàlisi d'aquest procés des d'una perspectiva internacional; una perspectiva absolutament necessària per tal de considerar un procés tan global com aquest.

2.1 ELS INICIS DE LA VENDA FIXA D'ALIMENTS Un dels autors que s'han referit a l'evolució experimentada per les etapes

1 Aquest concepte te a vore amb l'emergència de l'artesania, de l'agricultura de km zero, de la recerca d'allò autèntic, etc. 228 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA de comercialització al detall dels aliments és el destacat antropòleg Jack Goody. En referir-se al cas britànic, Goody explica que ja a l'edat mitjana la venda d'aliments tenia lloc a mercats a l'aire lliure. Llavors, les autoritats fonamentalment tractaven d'evitar l'aparició d'intermediaris innecessaris dins la cadena alimentària. Només els pocs aliments que s'importaven passaven per les mans d'aquests intermediaris. Amb el creixement accelerat d'alguns municipis, com fou el cas de Londres, aquest sistema de comercialització dels aliments començà a quedar obsolet. Alguns veïns dels suburbis habitaven ja zones que estaven massa allunyades dels mercats i, així, aparegueren en aquestes zones urbanes els primers establiments de venda fixa. Segons explica Goody, aquesta alternativa aniria fent-se més habitual fins que al Londres del segle XVIII els mercats a l'aire lliure deixaren de ser els llocs de compra més habituals (Goody 1995: 216). Els primers establiments fixes de venda estigueren especialitzats en un o altre tipus d'aliments i estaven dominats pels corresponents gremis. Així, els carnissers, forners, fruiters, etc. disposaren dels seus respectius establiments fixes de venda. Entre aquests comerciants s'hi inclogueren els magatzemers que venien productes d'importació com ara espècies o fruites dessecades. Aquests van conformar un grup de comerciants molt especial que acabaria sent peça clau per potenciar un nou canvi fonamental en la comercialització dels aliments. Els magatzemers compraven aquells productes d'importació a l'engròs i els venien als consumidors al detall (Goody 1995: 217). Poc a poc anaren incorporant nous productes com ara té, cafè, cacau i sucre. Augmentaren les seues vendes i deixaren de vendre exclusivament aliments incorruptibles d'importació. Van incorporar altres productes nacionals i es van associar en cadenes. Entre 1870 i la Primera Guerra Mundial, el creixement d'aquestes cadenes va ser especialment important al Regne Unit (Oddy 1995: 188). Així, es donaria un avenç considerable en el comerç minorista. Llavors, cada establiment fix ja no estaria necessàriament lligat a la venda d'un tipus d'aliment en particular. Però, a més a més, aquell canvi introduït pels magatzemers encara tindria una altra dimensió. A partir d'aquell moment, el comerciant ja no tindria necessàriament una vinculació directa amb la producció de l'aliment. El canvi anava a produir-se també més enllà de les fronteres britàniques. Evidentment a cada lloc es donaria a ritmes diferents i amb les seues particularitats. Però sabem que l'Estat espanyol no quedà exclòs d'aquestes noves tendències. MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI 229

Autors com González Turmo han plantejat que en la segona meitat del segle XIX, amb la dissolució del sistema gremial, també proliferaren en el context ibèric els establiments que venien diferents tipus d'aliments (González Turmo 1995: 265). Amb el canvi de segle, la comercialització dels aliments també va quedar condicionada per la implementació de les noves mesures de regulació informades per la moderna higiene experimental. Així, per exemple, en el context valencià, l'aplicació de noves polítiques de salut pública derivades d'aquella higiene experimental va dur a la creació dels edificis d'aquells mercats Central i de Colom. Amb ells s'estabilitzaven unes parades cada cop més fixes que ja a la València dels anys vint haurien de conviure amb l'establiment d'altres comerços fixes. En aquell període de bonança econòmica s'obriren a la capital valenciana un bon nombre de tendes especialitzades de venda d'aliments d'importació (Girona 1998). En tot aquest procés, el comerç minorista d'aliments va passar a dependre cada cop més d'establiments fixes en els quals s'hi venien productes molt diversos, tot incloent els nous aliments industrials que començaven a produir-se en la segona meitat de segle. Com ja apuntàvem, aquell va ser el punt de partida per a l'establiment de les primeres cadenes de botigues per a la venda d'aliments. Sabem que aquestes cadenes de botigues van començar a obrir-se als principals centres europeus, com era el cas del Regne Unit i França, a partir de la segona meitat del segle XIX. Tot aprofitant l'emergència i estabilització de les classes mitjanes urbanes i els moviments dels estaments més alts de la classe treballadora qualificada per tal d'integrar-se en les classes mitjanes, es va crear un nou mercat de masses per a aliments, tèxtils i béns de consum domèstic. Van establir-se algunes de les que han arribat a ser les principals cadenes d'aquests sectors. Així, per exemple, al Regne Unit obrien les portes la cadena d'establiments farmacèutics Boots, les tendes d'ultramarins Sainsbury i els basars de cèntim, com els de Marks & Spencer.

2.2 QUOTES DE PODER OSCIL·LANTS EN LA REORGANITZACIÓ DE LA CADENA ALIMENTÀRIA Els grans beneficiats dels canvis experimentats per la cadena alimentària a finals de segle XIX no foren, però, els botiguers sinó les indústries. Tot i que emergien llavors les primeres cadenes comercials, aquestes no serien encara gaire influents. En la negociació amb estaments superiors, com ara amb l'administració 230 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

pública, aquestes cadenes encara tenien poca capacitat per incidir en la pressa de decisions. D'altra banda, es donà llavors un canvi en la cultura dels consumidors que encara va limitar més la capacitat d'influència dels botiguers. Prèviament, els comerciants sí que havien adquirit una certa autoritat i capacitat d'influència entre els consumidors. En proliferar els establiments fixes per a la venda d'aliments havia augmentat el desig dels botiguers per fidelitzar la clientela (llavors també cada cop més fixa). A més a més, aquests botiguers havien incorporat productes cada cop més processats i industrialitzats que difícilment podrien ser avaluats per part del consumidor. Així, progressivament les mestresses de casa havien anat perdent la seua tradicional capacitat per identificar la qualitat dels aliments que adquirien al mercat (Ferrières 2002). En aquell context, el botiguer havia aparegut com una figura destacada, i fins i tot podríem dir d'autoritat, si més no davant el consumidor. Tanmateix, el desenvolupament de la indústria agroalimentària a finals de segle dugué a una progressiva pèrdua d'autoritat del botiguer front el consumidor. En la mesura en que l'etiquetatge es convertia en la via principal de control dels aliments i a mesura que les marques adquirien renom i fidelitzaven consumidors, la indústria prengué un rol quasi hegemònic en la gestió i regulació del mercat alimentari. Lescent-Giles en un estudi sobre els casos britànic i francès ha situat aquest canvi en el poder relatiu exercit per minoristes i industrials sobre consumidors en la dècada de 1890 (Lescent-Giles 2005). La indústria dedicada a la producció i processament d'aliments va experimentar una expansió significativa en el tombant de segle. Emergiren llavors noves indústries d'alimentació, com ara aquelles del sector dels productes de confiteria, les de salses, extrets de carn, margarines, etc. D'altra banda les indústries preexistents adquirien una major capacitat de producció (aquest és el cas, per exemple, de les indústries de conserves). Aquests canvis podien explicar la gran capacitat d'aquells industrials per guiar les regulacions del mercat d'aliments; una capacitat que ja hem pogut constatar en publicacions anteriors (Guillem-Llobat, 2008 i 2011) En algunes ocasions, els productors primaris, aquells lligats a l'agricultura i ramaderia també s'organitzaren per tal de convertir-se en un sector molt influent, sobretot en estats marcadament rurals, com l'espanyol. Així va ocórrer amb el de l'oli d'oliva, el sucre de remolatxa, el pebre roig en pols, etc. Aquesta important MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI 231 capacitat d'influència sobre normatives alimentàries va quedar reservada a productors primaris o de la indústria processadora d'aliments, però en cap cas als establiments de venda al detall. Ni tan sols els primers grans magatzems, creats en el tombant de segle, com ara el Bon Marché francès o el Selfridges britànic canviaren aquesta circumstància. Tot i l'aparició d'algunes cadenes i grans magatzems a finals de segle, aquests establiments no van experimentar una expansió ressenyable en el context europeu. Al Regne Unit, fou a partir de la dècada de 1930 quan amb el desenvolupament de la ciència del màrqueting i una progressiva acceptació dels productes industrials per part dels consumidors, els nous espais de venda al detall van adquirir una certa rellevància (Oddy 1995). A estats més rurals, com ara el francès i encara més l'espanyol, encara haurien de passar algunes dècades perquè prengueren importància aquests nous espais comercials. Les dues guerres mundials retardarien també l'expansió d'aquell nou model de venda al detall i, així, en el context europeu aquesta no es va donar d'una manera més generalitzada fins la dècada de 1950. Ara bé, arribats a meitat segle la venda al detall d'aliments es va revolucionar al Regne Unit i França amb la consolidació de nous imperis minoristes que aviat començarien a posar-se a l'altura d'aquells que sí que s'havien consolidat prèviament als EUA. Al Regne Unit es va donar una expansió de cadenes preexistents com Tesco i Sainsbury mentre a França naixien i es consolidaven en molt poc temps Leclerc i Carrefour. Amb aquestes cadenes la venda al detall es donaria en grans espais comercials d'autoservei en els quals el producte fresc i local aniria perdent terreny a passos agegantats (Lescent-Giles 2005). Aquest procés es va donar de manera accelerada. Així, per exemple, al Regne Unit cap a meitat segle XX la major part de les vendes d'aliments es donaven a través de minoristes independents o de cadenes d'autoservei que des de la nostra òptica present consideraríem de reduïda grandària. En canvi, a finals de segle, en aquell mateix estat, la meitat de les vendes les van concentrar 4 grans companyies: Tesco, Sainsbury, Asda i Safeway. Aquest procés no va implicar només un canvi en l'espai per a la venda minorista d'aliments sinó que seguint les mateixes pautes imperants en altres sectors comercials i industrials, va donar lloc també a un fort procés de concentració del sector. Aquesta ha estat la tendència general a bona part d'Europa. De fet, en alguns estats aquesta concentració encara ha estat més accentuada. En la dècada de 1990 a Noruega, Alemanya, Àustria i 232 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Finlàndia més del 70 per cent de les vendes d'aliments ja quedaren en mans de 4 o 5 companyies (Atkins i Bowler 2005). A l'Estat espanyol el primer establiment d'autoservei conegut s'obria el 1958 (González Turmo, 1995: 263). Però l'expansió de les grans cadenes de distribució minorista d'aliments no es donà fins unes dècades més tard. En aquest sentit, elements com ara la baixa difusió del frigorífics en l'àmbit domèstic seria segurament determinant. Cal que tinguem en compte que a l'Estat espanyol cap a l'any 1960 només un 4% de la població tenia frigorífic a casa. Ara bé, en només una dècada la situació canviaria ostensiblement. L'any 1969 més d'un 42% de la població ja disposava de frigorífic i així les compres setmanals al supermercat començaven a adquirir un major interès (Gràcia 1996).2 En tot cas, podem dir que el canvi real en el model de comercialització i l'accentuada concentració del sector a l'Estat espanyol només s'ha donat recentment. Així ho suggereixen dades com ara la desaparició d'unes 34 mil botigues d'alimentació entre els anys 1988 i 1995 (Atkins i Bowler 2005).

3. CLAUS DE L'ÈXIT DE LA DISTRIBUCIÓ MODERNA L'èxit del nou model de comercialització dels aliments va dependre en part de factors externs com ara la incorporació dels electrodomèstics a les llars europees. Tanmateix, fou fonamentalment possible gràcies a l'encert de les estratègies comercials promogudes per les noves cadenes de distribució minorista. No és aquest l'espai idoni per tal de discutir en profunditat aquesta qüestió. Ara bé, per citar-ne algunes, podríem tenir en compte la capacitat que han mostrat aquestes cadenes de distribució minorista per: promoure campanyes publicitàries; introduir les noves tecnologies de la informació i afavorir així una distribució més eficaç; difondre amb èxit els nous aliments preparats; o abaratir preus puntualment (tot i que globalment el consumidor ha augmentat la seua despesa en alimentació en realitzar les compres en aquests establiments (Montagut i Vivas 2007). Dels factors que han condicionat la transició en la comercialització dels aliments en podem destacar un parell especialment importants per tal d'analitzar

2 Aquest procés es donaria de manera més prematura en altres estats europeus. Així, per exemple a l'Estat francès ja disposava de frigorífic un 26% de la població cap el 1960 MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI 233 els reptes dels mercats municipals actuals. Cal fer notar que els supermercats i sobretot els hipermercats han sabut respondre a les noves necessitat de temps lliure de la societat contemporània. Aquests espais han constituït aquelles one- stop shops que redueixen el temps invertit en l'obtenció dels aliments i que a més a més, en situar-se en els nous centres comercials, participen d'una nova oferta d'oci. D'altra banda, aquestes cadenes de distribució han pogut aprofitar la seua creixent capacitat econòmica per controlar progressivament un major nombre de les etapes bàsiques de la cadena alimentària. Primer varen limitar-se a emprar la seua posició de força per renegociar al seu favor les condicions comercials amb aquells que controlaven les etapes prèvies de la cadena alimentària. Després començaren a imposar un recàrrec a les companyies agroalimentàries per tenir un espai en les seues superfícies i més tard han anat expandint-se per controlar directament aquelles etapes prèvies. Han creat les seues pròpies marques (marques blanques), han adquirit flotes d'automòbils i obert magatzems centrals per a una distribució local eficaç, etc. (Atkins i Bowler 2005). D'aquesta manera, la balança de poder en la regulació del mercat dels aliments ha tornat a inclinar-se cap a aquells que dirigeixen la distribució minorista, i en aquest cas cap a aquells involucrats en la distribució moderna. Que amplis sectors de la població s'han vist atrets per les propostes que oferien les noves cadenes de distribució, resulta ja inqüestionable. Però tampoc no és menys cert que la transformació de la distribució minorista ha tingut serioses conseqüències ambientals i socials i que aquestes encara podran agreujar-se en un futur immediat. La exagerada concentració de poder de decisió en un àmbit tan sensible com és el de l'alimentació difícilment pot inspirar tranquil·litat.

4. CONSEQÜÈNCIES SOCIALS, AMBIENTALS I SOBRE LA IDENTITAT DEL CANVI IMPULSAT PER LA DISTRIBUCIÓ MODERNA 4.1 IDENTITAT CULTURAL I ALIMENTACIÓ Hiernaux (2000) defineix la identitat com la “percepció subjectiva que te un subjecte social de si mateix i del seu grup de pertinença, visió basada en l'existència d'una sèrie de factors diferenciadors d'aquest mateix grup front la resta”. Així la identitat aniria relacionada amb la capacitat per diferenciar-se de l'altre. L'estudi de la identitat ha anat prenent més importància a mesura que els processos de globalització han pres força. En un món cada cop més globalitzat 234 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA tant econòmicament com culturalment ha segut inevitable plantejar què passarà amb els trets culturals diferents ara que la circulació de mercaderies, idees i gent és cada cop més freqüent i ràpida. Tal com proposa Mercado (2010), aparentment la resposta de la població ha segut la recerca de referents que asseguren la pertinença a un grup diferenciant-se així d'altres amb qui mantenen relacions. Front la uniformització derivada de la globalització actual, les persones necessiten saber qui són i d'on venen per encarar el nou context social. En aquesta recerca d'identitat personal i social, l'alimentació té molt a dir. La forma que té una societat d'alimentar-se i tot el que gira al seu voltant estan íntimament relacionades amb la identitat cultural. De fet, alguns antropòlegs han assenyalat que l'alimentació serveix com a marcador cultural en la mesura que expressa la pertinença a un grup o estrat determinat, i és comunament utilitzada pels subjectes com una forma d'identificar-se respecte d'altres amb qui mantenen contacte (Mercado 2010). Autors com Duhart (2002) ens recorden que menjar és un fet social total, que mobilitza les tres dimensions (fisiològica, psicològica i social) de les persones, de manera que existeix una forta relació entre alimentació i identitat. Pilcher (2001) explica que si un indígena a Mèxic volia deixar de ser-ho, se n'anava a viure a les ciutats, vestia com un mestís i menjava pa de farina de blat (em comptes dels tradicionals tamals fets amb farina de dacsa). Açò era suficient per deixar de ser reconegut com a indígena. Alhora, tradicionalment la identitat alimentària d'una societat ha marcat i marca, fortament la seua identitat cultural en tant que condiciona el seu paisatge. En el cas de València, el seu paisatge ha estat tan determinat per l'agricultura que fins i tot ha donat lloc al nom de la comarca de l'Horta. El camp valencià, protagonista habitual a les façanes modernistes de la ciutat, condicionava l'economia, l'alimentació i el paisatge i per tant la forma de viure de la ciutat i la seua àrea d'influència. El canvi del sistema alimentari, però, ha propiciat una desvinculació entre la població i el seu entorn paisatgístic i ha donat lloc a una desconeixença creixent que treballa en contra de la conservació d'aquest patrimoni cultural. A nivell urbà, els mercats municipals es veuen cada cop més com a elements de cohesió social i dinamització de barri, en tant que: ajuden a que a la ciutat “passen coses”; diversifiquen l'activitat econòmica evitant la concentració de recursos per part d'un sol agent; promocionen les relacions veïnals i la vida MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI 235 de barri; i, a escala més global, treballen com a factor clau en la creació de ciutats més compactes, on no cal agafar mitjans de transport motoritzat per abastir-se dels béns bàsics de consum (Lembcke 2009).

4.2 CONSEQÜÈNCIES AMBIENTALS DEL CANVI IMPULSAT PER LA DISTRIBUCIÓ MODERNA L'impacte ambiental de la distribució moderna en l'àmbit de l'alimentació s'ha fet notar en qüestions diverses. Un dels principals problemes ambientals que ha generat ha estat lligat al fet d'afavorir una pronunciada expansió territorial de la cadena alimentària. Els nous distribuïdors minoristes han cercat els seus subministradors allà on els baixos salaris, els escassos drets laborals, les laxes regulacions ambientals, etc. permetien l'obtenció de productes més competitius (Montagut i Vivas 2007). D'aquesta manera la producció local d'aliments, en el context europeu, s'ha vist considerablement afectada. Si els canvis introduïts a finals de segle XIX amb l'inici del transport transoceànic de productes alimentaris peribles va posar en alerta a productors de llet, carn, etc. (Perren 2006), la situació d'indefensió de molts dels productors europeus encara s'ha agreujat més amb l'expansió de la distribució moderna. El deteriorament del sector de la producció d'aliments en el context europeu ha tingut un fort impacte social. Però aquestes conseqüències socials encara s'han deixat notar més en països empobrits on s'han generat situacions que s'han qualificat de neocolonials. En aquest sentit tenim un bon exemple en la polèmica que despertaren a començaments del present segle els projectes de 3 la cadena britànica Sainsbury en l'illa caribenya de Grenada. La conquesta de noves quotes de mercat per part de les cadenes de supermercats i hipermercats ha anat acompanyada en els últims temps per, si més no, simbòliques conquestes de territoris abans reservats a la venda de producte fresc i local, com eren els mercats municipals. Al País Valencià aquest fenomen ha estat protagonitzat per un dels projectes empresarials que (juntament amb el

3 El 19 de gener de 2000 el periòdic britànic The Guardian va publicar un article d'anàlisi sobre les maniobres que estava duent a terme la cadena de supermercats Sainsbury a l'illa caribenya de Grenada. Per tal d'assegurar- se el subministrament de fruita tropical de producció “ecològica” desenvoluparen una forta negociació amb les autoritats locals que el periòdic no dubtà a comparar amb practiques neocolonials. L'article va tenir un gran impacte en l'opinió pública. 236 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA gegant francès Carrefour) més hi ha contribuït a promoure la distribució moderna: Mercadona. A l'agost del 2010, aquesta empresa anunciava la seua arribada a 4 mercats municipals més per així adquirir presència en més d'una vintena d'espais d'aquesta mena. La distribució moderna continuava “conquerint” d'aquesta manera els espais tradicionals de venda d'aliments.

5. COMENTARIS FINALS En el context descrit, la supervivència de les tradicionals vies de distribució resulta cada cop més complicada. Aquest fet podria explicar controvertides rehabilitacions d'edificis de mercats (com el de Colom) però també d'escorxadors i altres espais tradicionals de la producció i distribució dels aliments. Però aquesta tendència no és coherent ni amb les noves tendències en la gestió del patrimoni cultural, ni amb les cada cop més habituals reclamacions d'una sobirania alimentària que done resposta als creixents impactes ambientals i socials de la distribució moderna. En el context actual existeix una clara necessitat de revisar l'evolució de la cadena alimentària i per tal de contribuir a aquesta reflexió resulta fonamental que espais com els mercats municipals conserven tota la seua significació i continuen com a testimonis de sistemes alimentaris alternatius a la cada cop més omnipresent distribució moderna. MERCATS MUNICIPALS: DE SÍMBOL DE LA HIGIENE D'ALIMENTS A ESPAI D'OCI 237

BIBLIOGRAFIA Ajuntament de València (2010): Catàleg de Béns i Espais Protegits. València. Atkins, P. i Bowler, I. (2005): Food in Society. Economy, Culture, Geography, London, Hodder Arnold. Decret 134/2007, del 27 de Juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana, pel que es declara Bé d'Interès Cultural, amb la categoria de Monument, l'edifici del Mercat de Colom (DOGV 5567 de 31.07.07) Decret 169/2007, del 28 de setembre, del Consell de la Generalitat Valenciana pel que es declara Bé d'Interès Cultural, amb la categoria de Monument, l'edifici del Mercat Central ( DOGV 5614 de 05.10.07) Donaire Benito, J.A. (2010): Conferència de presentació del projecte de l'Alta Anoia el 17/09/2010 (www.vimeo.com/15682121, accés 01/03/2011) Duhart, F. (2002): «Comedo ergo sum. Reflexiones sobre la identidad cultural alimentaria», Gazeta de Antropología, 18, art. 15. Ferrières, M. (2002): Histoire des peurs alimentaires: du Moyen Âge à l'aube du XXe siècle, Paris, Editions du Seuil. Garcia Canclini, N. (1999): «Los usos sociales del Patrimonio Cultural» dins Aguilar Criado, E. (ed): Patrimonio Etnológico. Nuevas perspectivas de estudio, Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía, pp: 16-33. Girona, A. (1998): «Una nueva forma de vivir: la urbe como modelo de atracción», dins Institut Valencià d'Art Modern (ed.): La ciudad moderna. Arquitectura racionalista en Valencia, Valencia, IVAM Centre González, pp. 39-63. González Turmo, I. (1995): Comida de rico, comida de pobre, Sevilla, Universidad de Sevilla. Goody, J. (1995): Cocina, cuisine y clase. Estudio de sociología comparada, Barcelona, Gedisa Editorial. Gracia Arnaiz, I. (1996): Paradojas de la alimentación contemporánea, Barcelona, Icaria. Guillem-Llobat, X. (2008): «Losing the global view in the establishment of new limits to food quality. The regulation of the food market in Spain (1880- 1936)», Food & History 6 (1), pp. 215-246. Guillem-Llobat, X. (2011): «Regulant la conservació química dels aliments des dels nous espais internacionals de la ciència 1900-1910», dins Díaz Rojo J. A. (ed.): La circulación del saber científico en los siglos XIX y XX, València, Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia, pp. 161-182. 238 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Gutiérrez, D. (2010): «Planeamiento Urbanístico: una garantía para la correcta gestión del Patrimonio Cultural Inmueble», article publicat al blog Urbanismo y Patrimonio Cultural DDC, punto de encuentro el 16/12/2010 (www.diagnosiscultural.wordpress.com accés 01/03/2011). Hiernaux-Nicolas, D. (2000): Metrópoli y etnicidad. Los indígenas en el Valle de Chalco, México, El Colegio Mexiquense, Fondo Nacional para la Cultura y las Artes. Horton, P. y Hunt, C. (1988): Sociología, México, Mc Graw Hill.Segunda Edición. ICOMOS (2008): Declaración de Foz do Iguaçu. Foz do Iguaçu, Parana, Brasil 31 de mayo de 2008. Jimenez, R. i Soler, P. (2000): «Mercado de Colón, Valencia», lnformes de la Construcción, Vol. 52 n° 469-470, pp:61-69. Lembcke, J. (2009): «Markets as City and Economic Development Potential. Best Practice from several European Regions», Ponència presentada al III Congrés de Mercats Municipals, Vilafranca del Penedès 11 de maig de 2009. Lescent-Giles, I. (2005): «The rise of supermarkets in twentieth-century Britain and France» dins Scholliers, P.; Van Molle, L.; Sarasua, C. (eds.): Land, Shops and Kitchens : Technology and the Food Chain in Twentieth-Century Europe, Brepols, pp.188-211. Mercado, R. (2010): «Alimentación e identidad cultural» dins Mantilla, R.; Dienheim, C.M.; Genel, M.; Valencia, E. I Farías, M.I. (eds.): Diálogos Sobre México, A 200 años de su Independencia y 100 años de su Revolución, Universidad Latina de América, Mèxic. Montagut, X. i Vivas, E. (2007): Supermercados no gracias, Barcelona, Icaria. Oddy, D.J. (1995): «From corner shop to supermarket : the revolution in food retailing in Britain, 1932-1992), dins den Hartong, A.P. (ed.): Food technology, science and the marketing, EuropeanDiet in the Twentieth Century, east Linton, Tuckwell Press, pp. 197-199 Perren, R. (2006) : Taste, trade and technology : the development of the international meat industry since 1840, Aldershot, Ashgate. Pilcher, J. (2001): ¡Qué vivan los tamales! La comida y la construcción de la identidad nacional, México, Edicions de la Reina, Ciesas, Conaculta. UNESCO (2003): Convención para la salvaguarda del patrimonio cultural inmaterial. Paris 17 d'Octubre de 2003, França. NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA: L'OBRA DE JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ (1872-1946)

NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 241

NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA: L'OBRA DE JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ (1872-1946)

Josep Xavier Esplugues i Pellicer; María Eugenia Galiana Sánchez; Mercedes Pascual Artiaga; Eva Trescastro López i Josep Bernabeu-Mestre [email protected]

Seminari Enrique Carrasco Cadenas d'Història de l'Alimentació i la Nutrició. Grup Balmis d'Investigació en Salut Comunitària i Història de la Ciència. Universitat d'Alacant

RESUM La dieta mediterrània està considerada com un prototip d'alimentació saludable, perquè aporta els nutrients necessaris i contribueix a la prevenció de les anomenades malalties de la civilització. Tanmateix, l'occidentalització dels països del sud d'Europa està condicionant el progressiu allunyament dels paràmetres alimentaris autòctons, amb el conseqüent augment de problemes cardíacs, vasculars i alguns tipus de càncer. La recuperació de les tradicions culinàries presents en l'obra de l'advocat i gastrònom alacantí José Guardiola Ortíz (1872- 1946) podria contribuir a la reintroducció dels valors saludables de la dieta mediterrània. Guardiola va ser un personatge polifacètic, però, sobretot, un intel·lectual compromès amb el seu poble, que va conrear magistralment l'art gastronòmic, i un ferm defensor de la cuina com un dels principals elements d'atracció turística. L'estudi de la seua obra ens ha permès recuperar la varietat i riquesa de la gastronomia alacantina. Els protagonistes destacats són els arrossos i els peixos, els llegums (d'important valor dietètic i culinari -lamentablement el seu consum està en franc retrocés-), l'oli d'oliva (l'or líquid de l'alimentació mediterrània, imprescindible en el procés d'elaboració de bastants plats), els condiments com la nyora i les espècies, a més dels vins alacantins, de llarga tradició i reconegut 242 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA prestigi. També rescata plats típics de l'acerb culinari, com la borreta, les farinetes o “l'aigua sivà”. En definitiva, una selecció de productes que han demostrat ser beneficiosos per a la salut, que alimenten el cos en la funció i l'esperit en la sensació. Un exemple de “menjar bé i mantenir-se sa a la manera mediterrània”.

Paraules clau: dieta mediterrània, gastronomia, alimentació alacantina.

INTRODUCCIÓ Deia Hipòcrates, s.IV a.C.: “que el menjar siga el teu aliment i l'aliment la teua medicina”. La alimentació és un dels aspectes més rics de la cultura. Parlar d'alimentació no deixa de ser, però, una qüestió força complexa i un fet davant el qual apareixen una multitud d'interrogants i tòpics. Diversos estudis recents han observat una relació directa entre els hàbits alimentaris i la morbi-mortalitat de les poblacions dels països desenvolupats. En aquest sentit, la dieta mediterrània esta considerada com un prototip d'alimentació saludable, perquè aporta els nutrients necessaris i contribueix a la prevenció de les anomenades malalties de la civilització (Ayechu y Durá, 2010). Tanmateix, la modernització de la societat duu associat canvis culturals i sociològics, que han influït en els hàbits i les preferències alimentàries. En l'actualitat, s'observa als països industrialitzats un consum excessiu de calories i freqüents desequilibris nutricionals i, per tant, un increment en els problemes cardíacs, vasculars i de determinats tipus de càncers (Sabaté, 1995). L'occidentalització dels països del sud d'Europa està condicionant el progressiu allunyament, almenys en part, dels paràmetres de la dieta mediterrània (Ros, 2008). Tot i que a l'Estat Espanyol es mantenen algunes característiques favorables de l'alimentació tradicional, com l'oli d'oliva i el peix, es fa necessari la readaptació dels valors nutricionals mediterranis, com a element clau per a millorar l'estat nutritiu i de salut de la població. La recuperació de les tradicions culinàries, els receptaris populars, i la seua anàlisi, per conèixer les virtuts i els defectes, pot contribuir a la reintroducció dels valors saludables de la dieta mediterrània (Bernabeu, 2009; 124-126). En aquest context, l'advocat José Guardiola Ortíz (1872-1946) es va dedicar a la recerca de l'acerb culinari de les comarques alacantines en el primer del terç del segle XX. El present estudi pretén rescatar la memòria d'aquest intel·lectual compromès amb el seu poble i la seua NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 243 terra i aprofitar la seua faceta de gastrònom per recuperar la tradició culinària alacantina. Encara que trobem referències a l'obra de Guardiola en publicacions com la Gastronomía de la provincia de Alicante, realitzada per Francisco G. Seijo Alonso al 1974, mancava un estudi més extens dels seus treballs culinaris d'arrel popular. Concretament, ens centrarem en l'anàlisi del text aparegut el 1936, amb el títol de: Conduchos de Navidad por Francisco Martínez Montiño. Gastronomía alicantina. Contribución al estudio de la tradición culinaria comarcal, obra que va ser reeditada a l'any 1944, amb la inclusió de noves receptes i comentaris de l'autor, i reimpresa el 1959 i el 1972. A més d'aquesta monografia, també va publicar dos interessants fulles el 1938: Platos de guerra. Colección de valiosas recetas, sencillas, prácticas y acomodadas a las actuales circunstancias. Por un cocinero de la retaguardia i Platos de guerra: recetario completo para la conservación y codimiento de la sardina, treball que va ser reeditat el 1964, amb el títol de Sesenta recetas prácticas para la conservación y condimento de la sardina. L'apropament que fa Guardiola a la cuina tradicional alacantina va més enllà de la simple recuperació d'uns sabers i tradicions populars. Més bé es situa en el marc dels tres elements que donen unitat a les VIII Trobades del Seminari d'Estudis sobre la Ciència: l'oci, el turisme i la salut. Per una banda, l'autor alacantí va defensar la importància i les repercussions econòmiques i turístiques que podien tenir “la riquesa i les excel·lències de la despensa i cuina alacantines”. Per l'altra, la gastronomia havia de ser considerada com una ciència i un art. La primera, havia de subministrar els coneixements necessaris per a l'elecció dels aliments més convenients, el segon, l'adequat condiment d'aquells i la seua presentació a la taula. Malgrat que habitualment es considerava al gastrònom un individu entregat desconsideradament als plaers de la taula, per a Guardiola era aquell que “posseeix els principis de la ciència gastronòmica, i les regles del seu art, i que, a més a més, es mostra aficionat a la seua intel·ligent i exquisida pràctica”.

JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ I EL SEU TEMPS José Guardiola i Ortiz va nàixer a Alacant l'any 1872, fill d'una família modesta que regentava una espardenyeria -dades biogràfiques obtingudes de Rico García (1888-1913 i 1986) i Sánchez Monllor i Bonastre Hernández (2008)- José era el segon de tres germans. La formació primària la va rebre a l'escola 244 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA pública del barri de Sant Antón. Per recomanacions dels mestres als seus pares, va continuar estudiant i el 1884 va començar a cursar el batxillerat en l'Institut Provincial de Segon Ensenyament, concloent els seus estudis el 1890. Es va matricular a la Universitat de València i va realitzar, com a alumne lliure, els estudis de Dret. La seva família va aconseguir, mitjançant el pagament d'una quota, evitar-li la prestació del servei militar, mentre que ell, gràcies al seu brillant expedient, va obtenir beques per al pagament de les matrícules i els llibres. L'any 1896 va obtenir la llicenciatura de Dret i va començar a treballar a la ciutat d'Alacant en el despatx de l'advocat José Mariano Milego Inglada. Posteriorment, obriria un bufet propi, adquirint una sòlida reputació i renom com a advocat i criminalista. José Guardiola i Ortiz va contreure matrimoni en tres ocasions: la primera amb Rafaela Costa Tomás -germana del seu amic Emilio Costa, director del Diari d'Alacant fundat el 1907-, amb la qual va tenir cinc fills: Rafaela -que va casar amb el seu deixeble Antonio Pérez Torreblanca, advocat i polític-, María -casada amb l'alacantí Germà Bernàcer Tormo, economista, catedràtic i primer Cap del Servei d'Estudis del Banc d'Espanya-, José -metge ginecòleg-, Micaela - que va casar amb l'agent de duanes Arturo Carratalá- i Álvaro, diplomàtic. En enviduar va casar amb una cosina de la seva primera esposa, Enriqueta Mira Tomás, que va morir sense descendència dos anys desprès. Va contreure matrimoni per tercera vegada amb una vídua de Xixona, Remedios Soler Miquel, amb la qual va tenir dos fills: Fernando i Francisco. José Guardiola i Ortiz va jugar un paper important en la societat alacantina impulsant iniciatives polítiques, socials, culturals i educatives. Va participar activament i va difondre les festes de les Fogueres a través de la ràdio, articles en revistes, publicacions i discursos. Guardiola, a més del castellà, escrivia i parlava correctament el francès i el valencià. El coneixement del valencià ho va adquirir, com la major part dels alacantins, mitjançant la transmissió oral. La brillant oratòria de Guardiola Ortiz va ser un altre dels seus trets característics. Aquesta habilitat la va exercir en diverses intervencions: va col·laborar en la vetllada literari-musical celebrada el 1911 en honor d'Oscar Esplá, guardonat a Viena; va llegir el discurs de Gabriel Miró -per encàrrec d'aquest que no va poder estar presenten l'homenatge al metge, periodista i escriptor José Franco Rodríguez, diputat al Congrés, quan va ser nomenat Ministre d'Instrucció Pública NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 245 i Belles arts el 1917; va intervenir en l'homenatge ofert en l'Ateneu al doctor Ramón Turró, a Josefina Pascual Devesa i a Germà Bernàcer i Eduardo Pispada el 1926 i moltes altres intervencions en actes de similars característiques. Va exercir també com a periodista. La seva primera experiència va ser el 1896 amb la revista El Ateneo que dirigia José Mariano Milego Inglada. Des d'aquesta revista s'abordaven multitud d'assumptes d'interès tant local com general. Un d'ells va ser la promoció d'una Junta de propaganda del clima d'Alacant. Va ser fundador i director del periòdic El Republicano (1897-1901) i col·laborador del Diario de Alicante que dirigia el seu cunyat Emilio Costa. Va ocupar diversos càrrecs institucionals de caràcter no polític. Va ser Delegat Regi de Primer Ensenyament a partir de 1917 i membre de la Junta d'Obres del Port (a partir de 1909), en representació de l'Ajuntament. Va ser Acadèmic, per les Reals Acadèmies de Belles Arts de Sant Fernando i de la Història, Membre del Centre de Cultura Valenciana i de la Reial Societat Econòmica del País, President de la Comissió Provincial de Monuments d'Alacant i President de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic d'Alacant. A partir de 1909, va exercir diferents càrrecs en la Caixa Especial d'Estalvis i Monte de Piedad d'Alacant (precursora de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani), que el 1877 havia fundat Eleuterio Maisonnave, ostentant els càrrecs de vicepresident primer, lletrat assessor i president. També va participar en alguns Consells d'Administració d'empreses com la subministradora de gas ciutat, entre d'altres. L'any 1912, per iniciativa de José Guardiola Ortiz, la Caixa d'Estalvis alacantina va promoure un pla d'ajuda a l'estudiant i foment de la cultura. Des de la presidència d'aquesta institució va protegir els interessos d'Alacant, servint de pont entre la institució i l'Ajuntament, al que va pertànyer ininterrompudament des de 1897 fins a 1923. Va contribuir decisivament a la construcció del Mercat Central d'Abastiments, impulsant el projecte en diferents comissions municipals, i, fins i tot, des de la presidència de la Caixa d'Estalvis va facilitar a l'Ajuntament els fons econòmics necessaris fins a la seva inauguració el 1922. Una faceta que Guardiola va conrear especialment va ser la de l'amistat. Va reunir un destacat grup d'amics, alguns dels quals van arribar a ser rellevants personalitats. Entre elles cal citar a l'escultor Vicente Bañuls, l'escriptor Gabriel Miró, el compositor Oscar Esplá, l'arquitecte Juan Vidal, el pintor Emilio Varela, l'economista Germà Bernàcer, el Director del Diari d'Alacant Emilio Costa, l'escriptor i arxiver Eduardo Irles, el també escriptor i cronista d'Alacant Francisco Figueras Pacheco, 246 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA l'escriptor Julio Bernácer, el periodista Rodolfo Salazar, l'escriptor i polític Blasco Ibañez i un llarg etcètera. José Guardiola Ortiz posseïa una finca a Sant Vicent del Raspeig coneguda amb el nom de Los leones, on es reunia els caps de setmana amb la seua família i els seus amics a gaudir de la tertúlia i de les seues habilitats gastronòmiques. També va adquirir una propietat d'esbarjo a la platja de Sant Joan, una de les primeres construïdes enfront de la mar, un paratge solitari, que s'anomenava Belvedere, i on també es reunien els més aplegats. Ambdues finques d'esbarjo van servir de refugi a qui ho va necessitar en èpoques difícils. Així ho va fer el seu fill Alvaro, diplomàtic de carrera, que va acollir una temporada en el Belvedere a Chu-En-Lai, qui, anys després, seria primer ministre de la República Popular Xina. Pel que fa a la seva faceta política, Guardiola era republicà i partidari de Maisonnave, mort el 1890, qui va mantenir viva a Alacant la tradició republicana. Al llarg de l'últim decenni del segle XIX i primer del XX, quan els republicans es van fragmentar, Guardiola va optar per la tendència possibilista d'Emilio Castelar. A partir de 1895 -amb Castelar retirat de la política- es va decantar cap a l'opció centralista republicana de Nicolás Salmerón, liderada a Alacant per José Ausó Arenas, qui va fundar en 1897 el nou partit republicà, Únic o Fusió Republicana, al que Guardiola va recolzar com a director del periòdic El Republicano, i que va viure dos refundacions (el 1900 i el 1903) fins a constituir-se la Unió Republicana. A partir de 1897 Guardiola va formar part del Consistori alacantí en el qual va romandre ininterrompudament, com ja hem comentat, fins a la dictadura de Primo de Rivera el 1923. Des de 1897 fins a 1905 es va presentar com a candidat independent, convertint-se en un referent del republicanisme alacantí. L'any 1908, amb la fundació del Partit Republicà Radical, per Alejandro Lerroux, es van dinamitzar els corrents antidinàstics i Guardiola es va presentar, a les eleccions de 1909, per la Coalició republicana-socialista, que va obtenir un gran èxit i en la que també militaven altres republicans històrics com Carbonell, Bono, Rico, etc. Va ser amb el doctor Rico, malgrat el profund respecte que tots dos es professaven, amb qui es va produir una fissura en els plantejaments polítics de la formació, que va conduir a enfrontaments i conciliacions, erigint-se, finalment, cadascun al capdavant d'una facció: Guardiola va assumir la centralista o radical i Rico l'autònoma o localista. NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 247

El 1917 Guardiola es va presentar a regidor com a independent des de les llistes d'una nova coalició: Aliança d'Esquerres i de nou el 1922 ho va fer pel Partit Radical Socialista. Després de la dictadura de Primo de Rivera va concórrer com a independent a les eleccions municipals del 1931, obtenint l'acta de Regidor. Aleshores, la forma de govern de l'Estat era la República i Guardiola, prestigiós republicà, va ser cridat per al càrrec de confiança de Governador Civil de Valladolid, nomenament que va acceptar i que va ostentar fins al 1934. Durant el període republicà la formació Radical Socialista es va fusionar amb el partit Acció Republicana de Manuel Azaña, donant lloc a Esquerra Republicana, partit al que es va sumar Guardiola Ortiz. José Guardiola Ortiz va exercir la seva professió d'advocat a la ciutat d'Alacant. Al desembre de 1925, va ocupar el càrrec de degà de la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats fins a juny de l'any següent. El 1936 els col·legiats d'esquerres van promoure la destitució de la Junta de Govern i el Governador Civil d'Alacant la va aprovar, nomenant Degà a Guardiola Ortiz, càrrec que va mantenir durant la guerra civil. Malgrat les seves idees polítiques i la complicada situació que es vivia en la ciutat, va defensar a bastants persones, amb independència del partit que recolzessin. Un exemple d'això és la defensa que va realitzar del jove falangista Agatángelo Soler Llorca el 1938, qui al seu torn va fer de valedor seu un any després. Aquesta forma de comportar-se, d'altra banda, era característica de les persones de cert nivell intel·lectual, personal i polític, pels quals el respecte i la vida estaven en un plànol superior a qualsevol diferència política. Finalitzada la guerra civil va ser destituït del seu càrrec de Degà del Col·legi d'Advocats i jutjat per un Tribunal Militar per responsabilitats polítiques. Gràcies als testimoniatges i avals de multitud de persones va eludir penes majors, però va ser confinat al seu domicili de la platja de Sant Joan. Uns mesos després, una ordre ministerial va ordenar la depuració dels membres dels Col·legis professionals, José Guardiola va ser inclòs entre ells. Després de la instrucció del seu expedient es va resoldre la seva expulsió del Col·legi i, per tant, la seva inhabilitació per a l'exercici de l'advocacia. Malgrat el seu recurs, la Sala de Govern del Tribunal Suprem va ratificar el 1942 la sentència per qualificar la seva conducta de antipatriòtica i contrària en tot al Glorioso Movimiento Nacional, “exteriorizada desde mucho antes de surgiera aquél e intensificado gravemente en el período rojo”. Tot això després d'haver-se acreditat en l'expedient “la intachable conducta

248 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA profesional de José Guardiola, que defendió ante los Tribunales Populares, sin distinción de ideologías, a cuantos requirieron sus servicios profesionales”. L'any 1946 Guardiola va sol·licitar a la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats d'Alacant la seva reincorporació i, després de ser tractat el seu cas el 13 de juliol de 1946, es va acordar la readmissió. Fatalment, Guardiola Ortiz va morir aquest mateix dia, abans que pogués conèixer la noticia, el birret i la toga van cobrir el seu fèretre. A tota aquesta trajectòria cal sumar la seva faceta d'especialista en l'art culinari. Es tracta d'una habilitat que va desenvolupar tant en la teoria com en la pràctica. Com a resultat d'aquesta labor, va publicar articles en periòdics, revistes, llibres i fullets. Aquesta passió per la cuina va ser en els seus últims anys el refugi del temps que li va tocar viure. Volem aprofitar aquesta faceta de gastrònom per recuperar els seus treballs i, al mateix temps, rebre homenatge a aquest intel·lectual alacantí compromès amb el seu poble i la seua terra.

LA CONTRIBUCIÓ DE JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ (1872-1946) A L'ESTUDI DE LA TRADICIÓ CULINÀRIA ALACANTINA Per a aproximar-nos a la tradició culinària de les comarques alacantines hem fet servir el text que sobre gastronomia va publicar José Guardiola Ortíz el 1936, i que va ser reeditat de forma ampliada el 1944. L'obra està dividida en dues parts, la que porta per títol “Conduchos de Navidad”, i que atribueix, sota la fórmula de relat novel·lat, a Francisco martínez Montiño, cuiner major de Felipe II; i l'anomenada “Gastronomía alicantina. Contribución al estudio de la tradición culinaria comarcal”, que consta d'un repertori de diversos plats i menjars típics alacantins. Finalment, es completa amb un vocabulari, que en paraules de l'autor no són més que “unas cuantas voces empleadas en este libro, cuya acepción convenía fijar, y otras, con noticias que pueden ser útiles para algún lector”. Els objectius de l'obra, així com el mètode de treball utilitzat, apareixen en les darreres pàgines de l'apartat de “preliminars”, que a mode de pròleg figuren en la segona part de l'obra. Guardiola (1959; 108-109), que es situava en els paràmetres del moviment folklorista de principies del segle XX, afirmava que pretenia: “Mostrar la riqueza y excelencias de la despensa y la cocina alicantina, no es como para algunos pudiera parecer, empresa puramente romántica o idealista. Ya hemos visto que otros países, atentos al prosaísmo de su interés, cuidan de poner NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 249

aquellas cualidades en estimación de propios y extraños, pues, con entero sentido económico saben, que afamar los productos de un país, es, en definitiva, contribuir al fomento de su riqueza (...) a lo bonacible de su clima, une Alicante, como elemento de atracción turística, no sólo la belleza y la originalidad de sus paisajes, sino la variedad y la excelencia de sus productos. Es, pues, empresa patriótica, el dar a conocer y ensalzar tales características de nuestra comarca (...) estimándolo así, desde hace años, vengo acopiando materiales para el estudio de lo que queda en nuestro tiempo de las viejas tradiciones y costumbres del pasado, y para la formación de un índice de numerosos platos, peculiares los unos, afamados los otros, de la cocina alicantina, con el consiguiente recetario para su confección”.

Guardiola destacava l'afició al bon menjar que existia a Alacant, i la suculència i l'exquisitat dels plats de la cuina alacantina, que podien competir avantatjosament amb els més famosos d'altres països. Denunciava la manca de treballs que recolliren i donaren a conèixer aquesta tradició culinària i subratllava la importància que podia tenir la cuina alacantina en el foment del turisme; ho exemplificava amb el que es feia a França, on, junt als records històrics i les excel·lències artístiques, la gastronomia autòctona es convertia en un dels principals elements d'atracció turística. De fet, afirmava que no hi havia cap publicació que s'hagués ocupat d'aquell patrimoni, excepte el text del menú que es va oferir al rei Alfons XIII, en la seua visita a Alacant a l'any 1911, i les referències a la cuina alacantina que apareixen en l'obra de Wenceslao Fernández Flores, segons Guardiola, relacionat amb l'estada alacantina d'aquell autor al desembre de 1928, perquè va ser convidat pel president de l'Associació de la Premsa, Manuel Pérez Mirete, a fi de que provara els arrossos i altres menjars genuïnament alacantins. En certa manera, l'origen de l'obra de Guardiola cal situar-lo en la iniciativa del Patronat Nacional de Turisme, quan va encarregar a Dionisio Pérez, “post-Thebussem”, la redacció d'un “Inventario y loa de la cocina española”, que es va publicar al 1929 amb el títol de Guía del buen comer español. Per a Guardiola, el text de Pérez estava molt lluny d'aconseguir l'objectiu que es proposava, no per causes imputables a l'autor, sinó “al desdén de regiones enteras que no atribuyen importancia a sus peculiaridades gastronómicas, y al desafecto inconcebible que muchos cocineros sienten por la cocina española”. Aquesta 250 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

indiferència per la cuina autòctona es va mantenir en el temps, perquè autors con Marañón considerava a la francesa com a la millor del món, ja que “no pot perfeccionar-se allò que és perfecte”. Tot i això, és de justícia matissar que el prolífic científic, gran coneixedor de la gastronomia hispana (i del paper d'aquesta en el benestar de la població i la salut) va ser un ferm defensor de la nostra cuina, que per mèrits propis hauria d'estar en el més alt de la gastronomia mundial (Moreno, 2003). El text novel·lat Conduchos de Navidad narra com l'any 1585, va venir a Espanya des del Japó una ambaixada per oferir al rei Felipe II l'obediència dels monarques de Bango, Arima i Omena. D'acord amb el relat que recrea Guardiola, els emissaris, que tenien previst viatjar a Roma, van decidir traslladar-se a Alacant a esperar el vaixell que els havia de conduir a Itàlia. Durant l'estada a Alacant, degut a que coincidia temporalment amb les festes nadalenques, el rei va enviar al seu cap de cuina, Francisco Martínez Montiño, perquè contribuís a fer més agradable l'espera en la ciutat mediterrània, mitjançant la preparació dels menús que se solien consumir en Nadal. A més dels plats tradicionals i típicament alacantins, Guardiola també aprofita el relat novel·lat per apropar-nos, amb el recurs de l'excursió gastronòmica que van realitzar per la província, a preparacions i aliments característics de la comarca, com la xocolata, les magdalenes, l'olleta al forn o el torró. L'autor segueix el mateix esquema en tota l'obra: s'inicia amb el que considera receptes orientatives, però remarcant que es tracten de prescripcions enunciatives, no limitadores, i evitant els dogmes gastronòmics; segueix amb la descripció, bastant detallada, de la manera de preparar-los i, en alguns casos, la forma de menjar-los i digerir-los. Per exemple, es descriu com ha de fer-se la neteja dels caragols, o la tècnica més apropiada de mesurar el brou per a l'arròs, o la millor forma de preparar-ho perquè resulte més saborós, que és fregint-lo abans de coure'l. Finalment, relata la disposició a la taula o l'espai que procedia guardar entre els comensals, per fer que el menjar, en opinió de Guardiola, fos més agradable: “No han de tocarse los unos con los otros, para que el comer no sea una mortificación, pues que siendo ordenado que las sepulturas tengan tres palmos de ancho no han de estar los caballeros más estrechos en la mesa que en el sepulcro”. A més de qüestions relacionades amb l'alimentació i la salut, com, per NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 251 exemple, quan recorda la importància de dur a terme una alimentació lleugera a les nits i evitar alguns aliments considerats indigestos; o relacionades amb la higiene dels aliments; també es poden identificar aspectes nutricionals, gastronòmics i elements de l'entorn sociocultural, que tenien gran influència en el fet de l'alimentació. En la monografia de Guardiola es poden identificar qüestions vinculades a la gastronomia com a fenomen cultural. Es el cas d'oferir rics plats als convidats, com a mostra d'estima i afecte, els recursos gastronòmics per a la celebració de solemnitats, característicament abundants i excessius, o la consideració de determinats aliments o plats apropiats o desaconsellats segons el nivell socioeconòmic, tot i que Guardiola (1959; 13-14) no deixa de mostrar una certa actitud crítica. Així, per exemple, en referència a la presència de l'all en un del plats oferts a l'ambaixada, afirmava: “Alguno dirá, cómo heme atrevido a servir comida de ajo en mesa de príncipes; y a esto he de replicar, que los ilustres huéspedes manifestaronme deseos de que se les sirvieran de las viandas peculiares del país, y al pedirles su venia para poner en la lista el ajo colorao, que, por llevar ajo es de villana condición, replicarónme que en sus países no entienden de villanías, y que allí las clases sociales se diferencian, no por lo que comen, sino por su mayor o menor alteza en las miras”.

LA PROPOSTA GASTRONÒMICA DE JOSÉ GUARDIOLA ORTÍZ (1872-1946): UN MODEL D'ALIMENTACIÓ MEDITERRÀNIA El patró dietètic tradicionalment observat en els països mediterranis ha donat lloc al concepte de dieta mediterrània (Ayechu i Durà, 2009). Aquesta no sols és un patró d'alimentació recomanable, que busca la salut global i, que ajuda a prevenir l'aparició de les malalties, sinó que, a més a més, mai es prescindeix del plaer de menjar. Gaudir de la taula, com deia Brillat-Savarin, uns dels autors citats per Guardiola Ortíz, és de tots els temps i de totes les edats, i és l'últim plaer que ens queda quan tots els altres ens han abandonat (Grande, 1998: 91). L'autor alacantí gaudeix del menjar autòcton i és un ferm defensor de la cuina alacantina, doncs, en paraules del propi Guardiola: “apenas hay una comarca en España que no cuente con una especialidad de cocina digna de figurar en las mesas de los palacios”. En definitiva, Alacant deuria explotar, a més de la bellesa i originalitat dels seus paisatges i clima temperat, la varietat i riquesa dels seus 252 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA productes culinàris (Guardiola, 1936: 110). Més de cinquanta anys d'estudis epidemiològics han acumulat nombroses evidències a favor dels hàbits alimentaris dels països riberencs de la mediterrània, per una considerable varietat de nutrients cardiosaludables, responsables de les baixes taxes per malalties coronàries d'aquests indrets, i protectors de determinats tipus de càncers (Ros, 2008). Des dels anys seixanta l'alimentació mediterrània ha despertat un gran interès entre els dietistes i els investigadors de la nutrició humana. El títol del treball, aparegut el 1959, d'Angel i Margaret Keys, veritables promotors de la dieta mediterrània, és força il·lustratiu: “menja bé i mantín-te sa”. Els estudis inicials es van dur a terme en la dècada dels cinquanta en l'illa de Creta. Es tractava d'un tipus d'alimentació més frugal, centrada en els aliments d'origen vegetal, fonamentalment verdures, fruites, llegums i cereals, l'oli de oliva com a principal font de greix, un moderat consum de lactis -formatge- una lleugera ingesta de carn i com a beguda el vi. A Espanya s'afegia un consum important de peix (González, 2002). Marañón, gran coneixedor de la cuina espanyola, manifestava que molts dels pobles de la conca mediterrània tenien una magnífica gastronomia i es van avançar en més de cinquanta anys a l'actualment considerada com a privilegiada dieta mediterrània (Moreno, 2003). En aquest context, la segona part de l'obra de Guardiola Ortíz està dedicada a la tradició culinària comarcal, on relata les virtuts dels menjars alacantins dels anys trenta, que més o menys representaria l'alimentació tradicional de la costa llevantina i, probablement, un model dietètic saludable. En els paràgrafs següents intentarem aproximar-nos a les característiques nutricionals dels plats citats per l'il·lustrat alacantí. La primera edició de gastronomia alacantina, la del 1936, estava estructurada en quatre capítols; després d'un primer introductori, dedicava el segon a analitzar extensament l'arròs, per a continuar amb l'estudi gastronòmic dels peixos i finalitzava amb un miscel·lànic (on incloïa una barreja de plats). En canvi, l'obra reeditada el 1944 va incloure noves receptes i es va dividir en dotze apartats: preliminars, l'arròs, l'arròs amb carn, l'arròs amb peix, el bouillabaisse, continuació de l'arròs amb peix, arròs amb verdures i llegums, les pastes, els plats de carn, els peixos, els llegums i les hortalisses i miscel·lània. Per a Guardiola Ortíz l'arròs és un dels productes més destacats de la cuina alacantina. De fet, en l'edició de 1944 li dedica fins a cinc capítols. Aquest NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 253 cereal era conreat en l'època hispanoromana però tenia un us força limitat; és indubtable que l'arribada dels musulmans va estendre -i perfeccionar- el cultiu, des d'aleshores el seu consum a les nostres terres llevantines és gairebé a diari (Luján, 1996). Tot i això, es tracta d'un producte amb limitacions, per la pobresa en substàncies nitrogenades, com manifestava l'autor alacantí. Aquesta gramínia com a aliment únic no aporta tots els nutrients necessaris de l'ésser humà, per aquest motiu s'ha de combinar amb altres ingredients. Veritablement, la seua qualitat nutricional és inferior a la de les proteïnes d'origen animal, com ara el peix, la carn, els làctics o els ous, perquè és pobre en un aminoàcid essencial: la lisina. Però, si es combina amb productes rics en aquesta, com els referits, però també amb altres d'origen vegetals: els llegums (com, per exemple, les llenties, els cigrons o els fesols) es podrà compensar la deficiència i, alhora, s'obtindrà un plat de gran valor nutricional. L'arròs és un aliment fonamentalment energètic, està compost majoritàriament de midó, excel·lent font d'energia. A més, per l'absència de gluten, està especialment indicat per als malalts celíacs. Les fibres són un altre component destacat, cel·luloses i hemicel·luloses, encara que el més utilitzat -el blanc- conté la meitat que el sencer. També aporta vitamines del grup B (tiamina, riboflavina i niacina) i minerals com el potassi i el fòsfor. El cereal, malgrat les seues mancances nutricionals, té un extraordinari valor culinari. Guardiola el considera un magnífic excipient, per la seua capacitat d'absorció, que incorpora els sabors i els aromes d'aquells productes que es cuinen amb ell (Guardiola, 1936: 112-3). Aquest fet ha sigut determinant en la varietat de plats i combinacions que es poden fer amb l'arròs, es tracta d'un aliment amb moltes possibilitats, doncs, podria menjar-se de seguit sense causar fàstic i cada dia un arròs diferent: arrossos amb carn, amb peix, amb llegums, etc. (Guardiola, 1959: 115). Habitualment, els plats d'arròs amb carn s'acompanyen de productes vegetals, fonamentalment, condiments (alls, cebes o tomaques) i herbes aromàtiques o espècies (romer, timó, jolivert, pebre, anou moscada o safrà); però també de penques, naps o cigrons, entre d'altres. Així augmenta el contingut de fibra, vitamines i minerals. La carn sol ser variada: vedella, magre de porc, pollastre o titot i, a vegades, inclou embotits. Els darrers sobretot en l'arròs amb pota i l'arròs amb crosta, fan augmentar considerablement el contingut calòric i de greixos, convertint-los amb uns plats no recomanables per a un consum quotidià. El cas 254 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA del famós arròs amb crosta mereix una consideració a banda. Evidentment, es tracta d'una joia culinària, un “tresor amagat” com diu Guardiola, per la barreja de sabors, l'olor extraordinària, que estimula l'apetit, i el impacte visual de la solidificació dels ous, que recobreixen el plat. Però, nutricionalment, l'adició de quinze ous, en la recepta per a deu persones, és una càrrega bastant considerable de colesterol i greixos poc saludables. Per tant, seria recomanable reservar-lo per a celebracions o dates assenyalades o, si més no, reduir el contingut d'embotits, carn o limitar el nombre d'ous. Tot i l'esmentat, la major part de la població cuinava amb una considerable proporció d'arròs i, per l'elevat cost de la resta d'aliments, una presència gairebé testimonial dels productes animals (algun trosset d'embotit, carn i menys ous que en la recepta original de Guardiola) (Bernabeu i Perdiguero, 2001). No ens consta la utilització de l'oli d'oliva, com a greix alimentari, en els arrossos amb carn. En canvi, en una importació italiana, l'arròs a la milanesa, i en l'arròs de caldo de putxero, s'empra la mantega. Però, es tracta, tots dos, d'una salsa afegida, per potenciar el sabor i la palatabilitat del producte, encara que s'incrementa el component greixós del plat. La varietat de peixos que es poden fer servir en els arrossos mariners és gairebé il·limitada, pràcticament, es pot aprofitar qualsevol peix de la llotja: mero, déntol, lluç, pagell... Nutricionalment, aquests productes culinaris seran també complets, però, a més a més, aportaran greixos essencials, els omegues tres, segons les darreres investigacions força saludables (Ros, 2008). Actualment, es coneix l'efecte favorable que exerceixen aquests nutrients en la prevenció i el tractament de les malalties cardiovasculars i, molt particularment, sobre l'infart de miocardi (Lloveras i Serra, 2000). En aquestos plats si que s'utilitza l'oli d'oliva com a greix culinari. Una característica destacada de la cuina alacantina és, precisament, l'acció de sofregir els peixos, el marisc i els condiments (alls, tomaca, jolivert i nyora), que permet maridar els sabors i preparar els ingredients per a l'adició de l'arròs, que, sofregint-se també, adsorbeix l'essència dels diferents productes i augmenta el valor culinari final. Fins fa uns trenta anys, l'oli d'oliva ha estat l'únic que es coneixia i que es feia servir al nostre país, fins que van irrompre en el marcat els olis de llavor (de soja, de gira-sol, de blat de moro, etc.) (Lloveras i Serra, 2000). L'oli d'oliva és un dels elements més emblemàtics de l'alimentació i la NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 255 dieta mediterrània. Com deia Nèstor Luján és la gràcia per excel·lència: “L'or líquid”, perfumat i aromàtic, dóna un gust inigualable a verdures, llegums, carn i peixos i, com no?, l'arròs (Medina, 1996). L'acte de sofregir la gramínia es pot considerar un tret significatiu de la gastronomia alacantina, perquè és una costant en tots el plats d'arròs amb peix citats per Guardiola. En contrast amb altres estudis en que habitualment es sofregeix el peix amb els diferents condiments, per a continuació afegir l'aigua i, quan agafa el bull, incloure l'arròs, sense sofregir- lo (Millo, 2006). Les qualitats dietètiques de l'oli d'oliva deriven de la seua composició química. En primer lloc, el seu contingut en àcids grassos, fonamentalment en àcid oleic, el monoinsaturat més abundant a la natura, més resistent i força recomanable per a cuinar -no es destrueix amb la cocció-. L'nterès nutricional d'aquest greix deriva del seu perfil cardiosaludable, sobretot pel que fa al metabolisme del colesterol. En segon lloc, de les vitamines, els tocoferols amb activitat vitamínica E i els compostos fenòlics. Tots importants per a la salut, pel seu efecte antioxidant (Lloveras i Serra, 2000; Ros, 2008) . Els plats d'arròs amb peix a l'alacantí tenen un valor nutricional afegit, perquè, habitualment, aprofiten l'aigua de cocció, és a dir, es retè el brou i així s'evita la pèrdua de bastants nodriments, especialment les sals minerals i algunes vitamines. Una altra característica culinària és la utilització com a condiment de la nyora, un pebrot secat al sol, de color grana i arrodonit, que li dóna un sabor lleugerament dolç, un color i un aroma característic dels arrossos mariners. També és un dels components fonamentals de la pericana, una exquisidesa de les comarques de la muntanya alacantina. Sense cap dubte, els plats d'arròs amb peix, representen la simbiosi entre els beneficis per a la salut i per a gaudir del plaer d'una bona taula. Guardiola Ortíz dedica el darrer capítol sobre l'arròs a una combinació d'aquesta gramínia amb els llegums, fonamentalment fesols i llentilles. Es tracta d'una combinació únicament vegetal, no incorpora cap element del regne animal i, en canvi, és nutricionalment òptim. Les lleguminoses complementen el perfil d'aminoàcids de l'arròs, perquè aporten la lisina. En aquest sentit també el cereal completa a aquelles, perquè els afegeix la metionina, aminoàcid del que són deficitàries i que és força abundant en la gramínia. Per un altra banda, els llegums estan especialment indicats en les dietes hipocalòriques, pel contingut en greixos gairebé nul. A més contenen abundant quantitat de fibra, que contribueix en la regulació dels nivells de colesterol i, molt probablement com a factor protector 256 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA davant els càncers digestius (Solera et al, 2007). Tot i això, cal tenir en compte les possibles flatulències que el seu consum produeix en algunes persones, fenomen que pot reduir-se considerablement amb una correcta masticació i els canvis d'aigua en la cocció (Lloveras i Serra, 2000). Recentment, el seu consum ha minvat, per raons de tipus socioeconòmic, que han passat per damunt dels arguments estrictament nutricionals. Tanmateix, la inclusió dels llegums en el concepte d'alimentació mediterrània ha comportat un redescobriment dels seus valors dietètics, al mateix temps que les seues possibilitats gastronòmiques (Lloveras i Serra, 2000). En aquesta línia es situa l'autor alacantí. El llegum (aquesta és la denominació que Guardiola dóna a l'arròs amb fesols) és un plat modest, molt característic de la població de Xixona; que aparentment sembla poc “substanciós” en el components, però que: “causa las delicias de los gourmets, que, de muy diversos puntos, se trasladan a Jijona para regodearse con este manjar casi exclusivo de la ciudad del turrón” (Guardiola, 1936: 142-3). Dins dels altres arrossos inclou el que es fa amb bacallà, malgrat tractar- se d'un peix poc afamat, probablement per no ser fresc, sinó curat i secat amb sal. Característicament sol portar cigrons com els arrossos amb carn, que aporten fibra i components energètics. L'autor alacanti dedica un capítol sencer als peixos, com no podria ser d'altra manera en un text sobre la gastronomia d'una ciutat a la vora del mediterrani. Durant mots anys, es va definir el peix com un producte de poc valor nutricional. Tanmateix, en les darreres dècades s'ha revalorat, pel seu menor contingut en fibres connectives, que facilita la digestió, i, a més a més, ser una bona font de proteïnes completes. També cal destacar el seu contingut en greixos saludables, analitzats anteriorment, i la presència del iode, representen un dels pocs productes alimentaris que aportar aquest mineral tan necessari per al funcionament de l'organisme. Hi ha diferents formes de cuinar el peix, però si es de bona qualitat el millor és amb oli cru i alguna espècia. Un dels aspectes presents en la major part dels plats de la gastronomia alacantina és la utilització de les espècies. El ventall és força important: nyora, pebre, safrà, clau, all... Es tracta de productes de escàs valor nutricional, però extraordinaris per a la cuina, donen color, aromatitzen, modifiquen i potencien el sabor. A més d'aquestes propietats organolèptiques s'afegeixen substàncies conservants i antibacterianes, facilitadores de la digestió i, en alguns casos, certa NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 257 prevenció contra determinats tipus de càncer. Tot i això, cal recordar que són d'aliments, àdhuc productes d'un extraordinari valor gastronòmic, i no pas medicaments. El darrer apartat mostra una amalgama de plats, que agrupa baix l'epígraf de miscel·lània, on descriu productes gastronòmics típics de la cuina alacantina, com les farinetes, la gachamiga, la borreta, l'allioli, la coca en farina, l'arrop i talladetes i “l'aigua sivà”, entre d'altres. Tots ells poden ser de consum diari, perquè ni la seua elaboració ni el seu preu són excessius i estan a l'abast de totes les famílies. Si ens atenem a la naturalesa dels seus ingredients, trobem que una bona part es fan a base de farina o pa, com els gaspatxos, les farinetes, les miques, la gachamiga o el granyons. Aquestos productes gastronòmics tenen una doble funció, per una banda la dietètica, són fonamentalment energètics, pel seu contingut amb hidrats de carboni i, per tant, especialment indicats per al consum diari; per un altra, la socialització, pel fet de reunir-se la família al voltant de la taula, de la paella o el recipient en que s'ha elaborat el plat, on, cullera en mà, és compartit per tots els membres de la unitat familiar. A vegades es pot afegir bacallar, un peix que pel seu preu econòmic pot ser consumit per tothom i, fins i tot, arribar a ser el protagonista indiscutible de especialitats alacantines com ara el “bollitori”, la “borreta”, el “giraboix” o la “fritanga”. En l'apartat de miscel·lània hi ha productes que no poden ser l'aliment principal, pels seus ingredients i característiques nutritives, però que aporten colors, sabors i per “fer gana”. Entre d'altres trobem l'allioli, ric en greixos i força energètic, la coca en farina, els minxos, els entremesos, les faves bullides i tot tipus de salats, adobats i embotits. Sense oblidar l'atenció que es presta al llarg de tota l'obra als vins d'Alacant, de llarga tradició i amb reconegut prestigi internacional. El vi, beguda per excel·lència per acompanyar els plats de la gastronomia alacantina, que combina el plaer d'una bona taula amb efectes beneficiosos per a l'organisme (antioxidants, milloren el perfil de greixos sanguinis i disminució del risc de trombosis, fonamentalment) (Lloveras i Serra, 2000). Evidentment, sempre que es consumeixen amb moderació. Finalment, l'autor tracta dels apreciats postres alacantins. Hi ha alguns, com la mona que es reserva per a una determinada època de l'any, però que no pot faltar en aqueixos dies. Altres, més aviat són de consum quotidià, com les 258 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA panises, la cuallà, l'arrop i tallaetes i “l'aigua sivà”, dolços desitjats pels més menuts i que serveixen a Guardiola per posar el punt i final al seu manual sobre gastronomia alacantina.

CONCLUSIONS José Guardiola Ortíz va ser un personatge polifacètic, advocat, periodista, acadèmic, polític republicà, però sobretot, un intel·lectual compromès amb el seu poble i la seua terra i el respecte per la vida i les persones, sense distinció ideològica. L'autor alacantí va conrear especialment l'amistat i l'art de la cuina, tant en la vessant teòrica com en la pràctica. La seua experiència gastronòmica i l'habilitat com a escriptor ens ha permet recuperar part de l'acerb culinari de les comarques alacantines i, tal vegada, contribuir a la reintroducció dels valors saludables de la dieta mediterrània. Guardiola reivindicava la cuina autòctona com a un dels principals elements d'atracció turística. A més, com deia Marañón, la varietat i riquesa dels seus productes va permetre que s'avançaren en més de cinquanta anys a l'actualment considerada com a privilegiada dieta mediterrània. En definitiva, es podia gaudir de la bellesa i originalitats dels paisatges alacantins, d'un clima temperat, d'uns menjars extraordinaris i alimentar-se adequada i saludablement. Els protagonistes destacats de la seua monografia són: els arrossos (millor sofregint-los) i els peixos, tots dos, nutricionalment complets i saludables. També els llegums, d'un destacat valor dietètic i culinari, que “causa las delicias de los gourmets, que se trasladan (...) para regodearse con este manjar”; l'oli d'oliva, l'or líquid de l'alimentació mediterrània i d'extraordinari valor gastronòmic, per ser un magnífic excipient; els condiments com la nyora i les espècies, sense oblidar els vins alacantins, de llarga tradició i reconegut prestigi internacional. Per últim, rescata productes gastronòmics típics, veritables “endemismes” de la cuina alacantina, com la borreta, les farinetes, l'arrop i talladetes o l'aigua sivà. Però, fonamentalment, la recuperació dels valors dietètics i de socialització de la dieta mediterrània: un sistema alimentari recomanable per a la salut sense deixar de gaudir de la taula. Com deien Angel i Margaret Keys: com mejar bé i mantenir-se sa a la manera mediterrània. NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 259

FONTS I BIBLIOGRAFIA Ayechu, A.; Durá, T. (2010), Calidad de los hábitos alimentarios (adherencia a la dieta mediterránea) en los alumnos de educación secundaria obligatoria, An. Sist. Sanit. Navar., 33 (1): 35-42. Bernabeu-mestre, Josep; Perdiguero Gil, Enrique (2001) «Salud, alimentación y consumo en el Alicante del siglo XIX», Canelobre 2000/2001, 43: 104-117. Bernabeu-mestre, Josep (2009), «La transició alimentària de la població valenciana: progrés o retrocés», en Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià. Gandia, CEIC Alfons el Vell (edició a càrrec de Guillem-Llobat, X.; GarciaFasquet, G.) Bernabeu-mestre, Josep (2011) «La dieta mediterránea desde la perspectiva histórica y cultural» en ¿Es posible la dieta mediterránea en el siglo XXI?, Madrid, Instituto Tomás Pascual Sanz, Universidad San Pablo CEU, Universidad Cardenal Herrera CEU (edició a càrrec de Alonso Aperte, E; Varela Moreiras, G; Silvestre Castelló, D): 19-28. González, C.A.; Argilaga, S.; Agudo, A.; Amiano, P.; Barricarte, A.; Bequiristaín, J.M.; Chirlaque, M.D.; Dorronsoro, M.; Martínez, C.; Navarro, C.; Quirós, J.R.; Rodríguez, M.; Tormo, M.J. (2002), Diferencias sociodemográficas en la adhesión al patrón de dieta mediterránea en poblaciones de España, Gac Sanit, 16 (3): 214-221. Grande Covián, Francisco (1998), Nutrición y salud. Mitos, peligros y errores de las dietas de adelgazamiento, Madrid, Ediciones Temas de Hoy. Guardiola y Ortiz, José (1936), Conduchos de Navidad por Francisco Martínez Montiño. Gastronomía alicantina. Contribución al estudio de la tradición culinaria comarcal, Alicante, Imprenta Guardiola, 1ª edición. Guardiola y Ortiz, José (1938), Platos de guerra. Colección de valiosas recetas, sencillas, prácticas y acomodadas a las actuales circunstancias. Por Un cocinero de la retaguardia, Alicante, Guardiola. Guardiola y Ortiz, José (1938), Platos de guerra: recetario completo para la conservación y condimento de la sardina. Alicante, Guardiola. Guardiola y Ortiz, José (1944), Conduchos de Navidad por Francisco Martínez Montiño. Gastronomía alicantina. Contribución al estudio de la tradición culinaria comarcal, Alicante, (s. n.), 2ª edición. 260 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Guardiola y Ortiz, José (1959), Conduchos de Navidad por Francisco Martínez Montiño. Gastronomía alicantina. Contribución al estudio de la tradición culinaria comarcal, Alicante, Ayuntamiento, 3ª edición. Guardiola y Ortiz, José (1964), Sesenta recetas prácticas para la conservación y condimento de la sardina, Alicante, Ayuntamiento. Guardiola y Ortiz, José (1972), Conduchos de Navidad por Francisco Martínez Montiño. Gastronomía alicantina. Contribución al estudio de la tradición culinaria comarcal, (ed. Facs. Prólogo de Agatángelo Soler Llorca), Alicante, Agatángelo Soler, 4ª edición. Luján, Nèstor (1996), «Naixement i evolució de la cuina mediterrània», en L'alimentació mediterrània, Barcelona, Generalitat de Catalunya (Col·lecció Estudis i Simposis 12) (edició a càrrec de Medina, F. Xavier), 43-51. Luján, Nèstor; Perucho, Juan (2003), El libro de la cocina española. Gastronomía e historia, Barcelona, Tusquets Editores. Lloveras, Gonçal; Serra, Jaume (2000), Menjar Salut i Plaer. Per corregir hàbits, errors, mites i consells inadequatas a la nostra alimentació, Barcelona, Afers de Comunicació Visual. Medina, Francesc Xavier (1996), «Alimentació, dieta i comportaments alimentaris en el context mediterrani», en L'alimentació mediterrània, Barcelona, Generalitat de Catalunya (Col·lecció Estudis i Simposis 12) (edició a càrrec de Medina, F. Xavier), 21-40. Millo Casas, Llorenç (2006), Gastronomía valenciana. València, Consell Valencià de Cultura (Sèrieminor, 46). Moreno Esteban, Basilio (2003), Gastronomía y salud. Sobre la cocina española. Revisión de la obra médica de Gregorio Marañón, Puertollano, Ediciones Puertollano, 139-159. Pérez, Dionisio (Post/ Thebussem) (2000), Guía del buen comer español. Inventario y loa de la cocina clásica de España y sus regiones. Sevilla, Libanó para Serviport (Edición facsímil de la edición de 1929). Rico García, Manuel, (1986), Ensayo biográfico de escritores de Alicante y su provincia, Alicante, Instituto “Juan Gil Albert” (edición a cargo de Alaudell, M.A.; Fuentes, Mª. D.; Llorens, R. F.; Ríos, J. A.) Rico García, Manuel (1888-1913), Manuscrito microfilmado en el Instituto de Estudios alicantinos Juan Gil Albert, Ensayo biográfico de escritores de Alicante y su provincia, 14 tomos. NUTRICIÓ I SALUT EN ELS TEXTOS DE GASTRONOMÍA ALACANTINA:L'OBRA DE... 261

Ros, E. (2008), Dieta mediterránea y enfermedad cardiovascular, Hipertensión (Madrid), 25 (1): 9-15. Sánchez Monllor, Manuel; Bonastre Hernández, José María (2008), «José Guardiola Ortiz. Vindicación de un alicantino ilustre», Festa (revista oficial De Les Fogueres De Sant Joan, Ayuntamiento De Alicante). Seijo Alonso, Francisco G. (1974), Gastronomía de la Provincia de Alicante, Alicante, Ediciones Biblioteca Alicantina. Simón Palmer, María del Carmen, (2003), Bibliografía de la Gastronomía y la Alimentación en España, Gijón, Ediciones Tres S.L. Solera Albero, J.; Tárraga López, P.J.; Carbayo Herencia, J.A.; López Cara, M.A.; Celada Rodríguez, A.; Cerdán Oliver, M.; Ocaña López, J.M. (2007), Influencia de la dieta y los estilos de vida en el cáncer colorrectal, Rev Esp Enferm Dig (Madrid), 99 (4): 190-200.

LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS POBLES VALENCIANS: L'ALCOIÀ-COMTAT

LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 265

LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS POBLES VALENCIANS: L'ALCOIÀ-COMTAT

Martínez-Francés, Vanessa; Ríos Ruiz, Segundo i Juan Vicedo, Jorge. Estació Biològica Torretes - I.U. de la Biodiversitat CIBIO, Universitat d'Alacant. [email protected] , [email protected], [email protected]

RESUM Hui en dia, a Alacant, encara és possible trobar una criptojardineria en cossiols i jardineres, als patis, balconades, cantons, jardins i xicotetes hortes annexades a les cases, que mantenen caràcter eminentment popular, identificant estos pobles. S'han estudiat 33 pobles alacantins pertanyent, 8 a la comarca de L'Alcoià i 25 al Comtat. Per a la catalogació de les espècies i la recollida de noms i usos populars d'aquestes, s'efectuaren recorreguts complets pels carrers amb presència de plantes ornamentals, exceptuant les poblacions molt grans on el recorregut es va limitar a centre històric i àrees més antigues. Durant aquests recorreguts es realitzaren 36 entrevistes etnobotàniques. En cas d'absència d'informants, es procedia al llistat i la identificació de les espècies -arxiu fotogràfic detallat, recol.leccions per a l'herbari. Quan no es disposava de flors o fruits, es cultivaren mostres vives al Jardí Etnobotànic de la Estacio Biològica Torretes, Universitat d'Alacant, fent una identificació posterior. S'han identificat 656 tàxons i cultivarietats dels quals, el 52% corresponen a flora autòctona o de cultiu tradicional antic i el 48% restant són plantes alòctones, la major part d'introducció recent. Dels 36 informants entrevistats (19 amb entrevistes obertes i semiestructurades i 17 amb entrevistes dirigides i estructurades) 266 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA s'ha recopilat informació directa de 270 espècies, ja siga de nomenclatura popular, d'usos o de tècniques de multiplicació i manteniment d'aquestes. De 100 d'elles (37%) s'han obtingut dades de la seva utilitat medicinal-cultural. S'han classificat seguint les següents categories: digestives, antihelmíntiques, medicina infantil, aliments per millorar la salut, anticatarrals, dermatològiques, medicina femenina, insecticides, amulets, funeràries i tòxiques. Queda patent doncs, que aquest aspecte de la nostra identitat social què està abandonant-se i oblidant-se a velocitats vertiginoses, és encara un recurs recuperable que constitueix un al.licient turístic en els nostres pobles i ciutats.

Agraïm al Centre d'Estudis de la Dona de la Universitat d'Alacant el suport econòmic realitzat mitjançant la convocatòria d'Ajudes a la Investigació 2010/2011, que ens ha permès dur a terme aquest estudi.

QUÈ ÉS LA JARDINERIA POPULAR? El paper de les plantes en la conformació del paisatge antropitzat és intuitiu i universal, al igual que la valoració estètica, clarament diferent d'altres aspectes o percepcions molt més obvies -el tast, l'olor, el poder calorífic o la utilitat per satisfer alguna de les nostres necessitats vitals (López, 1969). Per tant, sorprén l'esforç i dedicació realitzats durant generacions per mantenir viu aquest ús de les plantes, sumptuari i aparentment superflu, davant altres grups de vegetals de major valor material. No és gens fàcil definir el concepte de jardineria popular, encara que ho semble. Molts dels primers estudis etnobotànics realitzats a la Península Ibèrica s'han centrat en les plantes medicinals obviant aquest tema o tractant-lo superficialment1, encara que moltes d'elles eren i són cultivades en cossiols o horts adjacents a les cases. Hem trobat algunes definicions d'aquest tipus de jardineria2 d'on podem extreure que és pròpia de les zones rurals, de xicotets pobles i de nuclis de població aïllats, presentant-se en espais menuts, on dominen les plantes d'ús múltiple, disposades sense planificació en diferents tipus de recipients tant en cases, patis com als horts familiars adjacents. El seu manteniment depén

1 Verde (1998 i 2000), Fajardo (2000 i 2007), Pardo de Santayana (2008) 2 Verde (1998 i 2000), Fajardo (2000, 2007) LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 267 exclusivament de les dones, que les multipliquen i intercanvien. D'acord amb aquests punts, podem precisar que s'entén per jardineria popular un tipus de jardineria rural o semiurbana, de caire informal, sense un disseny predeterminat i diferent dels tipus o dels estils de jardineria històrica, oficial i moderna. Encara que és hereva en alguns trets dels peristils romans i dels patis andalusíns, la seva adaptació a espais molt menuts i especialment per la pobresa de la seva concepció, emplaçament i dels materials usats, la converteix en una jardineria amb identitat pròpia. Front als jardins i patis senyorials propis de mansions i palaus, de caire tancat, la jardineria popular es presenta com un espai obert, que pretén ser accessible des de l'exterior. A més, els contrasts visuals que podem trobar-hi, freqüentment, denoten les característiques pròpies d'expressivitat i competitivitat femenina. La jardineria popular és, com ja hem dit abans, eminenment rural, encara que a les poblacions més grans podem trobar-la residual, als carrers i cantonades del casc antic. Es tracta d'una jardineria disposada generalment, en recipients de tot tipus, molts d'ells reciclats -cossiols de fang, poals de llanda oxidats, envasos de plàstic, etc.- on els elements paisatgístics més notables i diferenciadors són: els llindars, els emparrats i les porxades, les reixes o finestres sense envidraments, les finestres envidrades amb plantes a l'interior, les entrades o rebedors, quan la porta de la casa disposa de vidres, les balconades, les escalinates, de la pròpia edificació o d'accés públic, les terrasses altes i els terrats o terrasses mitjaneres, molt més visibles des de l'exterior, els xicotets horts i els corrals annexes a la vivenda o simplement, el carrer. En ella encara predominen les espècies autòctones i mediterrànies d'ús antic i tradicional, on també hi tenen cabuda aquelles espècies importades des d'Amèrica, Àsia i Àfrica, abans del segle XIX. És una flora utilitària, aprofitada tant com aliment, condiment o com medicinal, és a dir, la seva funció va més enllà de l'aspecte estètic, que també és important. En la jardineria popular, les plantes solen ser cultivades, multiplicades i mantingudes per dones, com a resultat d'un aprenentatge heretat, permetent alhora una cohesió social femenina no sols intrafamiliar sinó interfamiliar. A hores d'ara, encara es mantenen formes d'intercanvi i d'adquisició de plantes a 268 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA través de xarxes familiars i veïnals complexes, sent en ocasions de gran envergadura, superant l'àmbit local o comarcal. Aquesta tradició femenina ha permès la conservació -com un gran banc de germoplasma de tipus desinteressat i obert al intercanvi-, de moltes espècies i cultivarietats oblidades, moltes d'elles de gran valor com a recurs fitogenètic.

ÀREA D'ESTUDI Aquest estudi s'ha realitzat en dues des les comarques més septentrionals de la província d'Alacant ambdues de caràcter eminentment muntanyenc que afavoreix la presència de poblacions menudes -què ens permetran veure l'evolució respecte a d'altres més grans: l'Alcoià i el Comtat. L'Alcoià és una comarca dividida territorialment per dues subcomarques conegudes com La Foia de Castalla, al sur, i les Valls d'Alcoi, al nord. La Comarca del Comtat, històricament va formar part de l'antiga comarca de les Valls d'Alcoi fins a finals del segle XX, en que es va decretar la seva segregació administrativa. Per esta raó s'ha considerat necessari estudiar les dos comarques alhora. Ambdues comarques estan rodejades i inclouen, alguns dels massissos alacantins més importants. La serra d'Aitana a l'est de les dues comarques, el Benicadell al nord-oest del Comtat i el Maigmó al sud-oest de l'Alcoià, flanquegen aquests territoris, aïllant-los de les zones costaneres i dotant-los d'una climatologia particular, que en conjunt, ha marcat la forma de vida de la seva gent. Actualment i davant l'enorme activitat industrial -paperera primer i tèxtil després- desenvolupada durant els segles XVIII-XX a les localitats de Cocentaina, Muro i Alcoi, l'èxode rural cap a estes localitats ha accentuat notablement l'existència de xicotets nuclis arran les Valls d'Alcoi on l'activitat econòmica principal és l'agricultura i el nombre d'habitants és inferior a 500. (Taula 2). La subcomarca meridional de l'Alcoià amb dos eixos ben diferenciats: Castalla, Ibi, Onil -dedicats a la indústria del plàstic i de les joguines- i Tibi, Penàguila, Benifallim-de caràcter agrícola- ha sofert, en el segon cas, un despoblament creixent tant cap a la zona més industrial de la subcomarca com cap a la capital provincial, Alacant. Per fer una anàlisi posterior de les dades recollides, s'incorpora a la taula 2, que enumera cadascuna de les 33 poblacions estudiades-Alcoi, Banyeres de Mariola, Benifallim, Castalla, Ibi, Onil, Penàguila i Tibi, a l'Alcoià; Agres, LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 269

Alcosser de Planes, Alcoleja, Alfafa, Alqueria d'Asnar, Almudaina, Balones, Benassau, Beniarrés, Benilloba, Benillup, Benimarfull, Benimassot, Cocentaina, Fageca, Famorca, Gaianes, Gorga, Lorxa, Millena, Muro d'Alcoi, Planes, Quatretondeta, Setla de Núñez i Tollos, al Comtat-, amb dades estimades de la seva població actual Tormo (2001).

OBJECTIU El principal objectiu plantejat és la identificació dels recursos medicinals presents en la jardineria popular del pobles de l'àrea muntanyenca de l'interior de la província d'Alacant -pertanyents a les comarques de l'Alcoià i el Comtat-, buscant les relacions socials existents entre les dones que les cultiven, així com la importància d'estes plantes en el nucli familiar.

METODOLOGIA La informació ha sigut obtinguda de tres formes diferents: Primer, amb recorreguts de catalogació per tots els carrers (i cases aïllades properes) de tots el pobles de tamany menut o mitjà, reduint-se al casc històric i altres zones monumentals en els més grans. Durant aquests recorreguts, s'apuntaren totes les espècies presents, reconegudes de visu, observant a més cadascun dels elements presents en la jardineria popular alacantina -estructures paisatgístiques principals i recipients de cultiu. S'exclogueren els jardins històrics i municipals, els patis senyorials, deixant fóra també tots aquells elements de jardineria urbana col·locats en carreteres, miradors, vials, etc. Sols en algun cas excepcional s'han estudiat xicotets jardins públics on queda patent -tant en el disseny com en el manteniment- la intervenció de les dones de la localitat. D'aquelles espècies que no es podien identificar directament, es realitzaren fotografies per al seu reconeixement posterior. D'altres es prengueren fragments de plantes o llavors per poder identificar-les una vegada cultivades a l'Estació Biològica Torretes, en Ibi, i així incorporar-les posteriorment al Jardí Etnobotànic “Joan Pellicer” o al Jardí de les Cultures “Santiago Grisolía”, ambdós ubicats a l'anomenada Estació Biològica. Altra informació s'obtenia realitzant entrevistes etnobotàniques obertes i semiestructurades in situ, quan les informants es trobaven en el seu domicili o prop dels seus espais enjardinats, permetent-nos recopilar informació tant de la 270 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA nomenclatura popular com de l'origen del cultiu i usos habituals d'estes plantes, així com de les tècniques i ferramentes de multiplicació i inclús dels rols genèrics a ells associats. Una vegada realitzada la identificació de la flora ornamental tradicional i tenint com a guia les primeres entrevistes, es seleccionaren 44 espècies -les més habituals i representatives de la jardineria local-, per elaborar una enquesta fotogràfica, dirigida i estructurada, que ens permetera organitzar millor el coneixement de cada informant, especialment en aquells que havien sigut entrevistats prèviament. Foren realitzades tant de forma individual com en grup. Posteriorment s'analitzà tota la informació recopilada, comparant-la amb altres estudis etnobotànics realitzats a la Comunitat Valenciana i amb tractats sobre plantes utilitzades per les dones3, per donar-nos una visió àmplia dels remeis trobats en l'àrea d'estudi del seu caràcter local o general.

RESULTATS I DISCUSSIÓ ANÀLISI DEL CATÀLEG FLORÍSTIC El catàleg de la flora ornamental del nord d'Alacant obtingut, conta amb 656 espècies i cultivarietats identificades (Martínez-Francés, 2011), posant de manifest, amb comparació amb altres estudis etnobotànics semblants, que l'ús tradicional de les plantes ornamentals pels alacantins, es manté molt viu (Taula 1). Sorprén la riquesa d'espècies i varietats trobades en una àrea tan menuda, representant més de dos terços de les trobades en els altres estudis etnobànics citats. Probablement siga degut a la major especialització del present estudi, que s'ha centrat exclusivament en la flora ornamental. Aquesta comparació també ens permet afirmar que existeis una sèrie d'espècies autòctones que son emprades des d'antic en totes les zones referenciades, formant part de l'elenc florístic considerat pel informants com de tota la vida o de sempre. Algunes d'elles són plantes obteses directament de la muntanya, altres procedeixen de l'àmbit Mediterrani, d'Amèrica, d'Àfrica o d'Asia, però d'introducció tan antiga que participen de la mateixa acepció per part dels informants i s'integren perfectament en la flora ornamental de nombroses vivendes i poblacions.

3 Mulet (1991), Rivera (1991), Fresquet (1994), Pellicer (2000, 2001 i 2004), Sánchez de Lorenzo (2000a, 2000b, 2003, 2005, 2007, 2010), Green (2002), Moll (2003) LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 271

Taula 1. Espècies ornamentals catalogades a les comarcas de l'Alcoià i el Comtat (Nord d'Alacant), en comparació amb altres estudis similars.

Però al catàleg també trobem un gran nombre de plantes, tant de flor com d'interior, que són adquirides en mercadillos i Garden Center i que la seva presència sol identificar a determinats grups socials ben definits -estrangers, nouvinguts, joves i neo-rurals-, encara que també és habitual trobar-les en cases de gran tradició jardinera. En este últim cas, l'adquisició no és sols mitjançant la compra, doncs, donat que moltes estàn en parcs públics i seguint les costums populars, agafen llavors o esqueixos i proven de multiplicar-les, casos com els d'Euonymus, Pyracantha, Euryops, etc. També a estes dones, degut a la condició d'amants de les plantes, els seus familiars més joves o els amics solen regalar-les plantes d'interior, especialment aquelles de floració espectacular, com Spatyphyllum, moltes bromeliàcies, etc. En general, aquestes plantes comprades solen èsser poc resistents, fet que les converteix en “plantes de consum”, especialment a les de flor. La gent les anomena planta de temporà o flor de temporà, grup on s'inclouen determinats Pelargonium, Begonia, Cyclamen, Petunia, Primula, etc. També compren dels “mercadillos” plantes més tradicionals -Impatiens, Dianthus, Fuchsia, Hydrangea, etc.-, amb floracions dobles, colors i tamanys diversos. Però mai són equiparades en aromes, colors i ressistència a les plantes “heredades”, a les què tenen major estima. Aquest grup de dones -excepcionalment homes-, amb una tradició de cultiu de plantes ornamentals ben arrelada, quasi sempre intenten multiplicar i mantindre totes estes noves plantes que han obtingut, ja siga per recol·lecció o per adquisició en forma de regal o compra, dessistint en molts casos donada la dificultat i assumint la compra d'aquestes més banals de forma anual, per omplir de color patis i balconades, dedicant l'esforç de forma quasi exclusiva als cultivars 272 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA més antics. En cas d'aconseguir la seva multiplicació, el procés d'expansió com planta ornamental, segueix el seu curs, doncs en forma d'esqueixos o de plàntules serà repartida a veïnes i familiars. Altres dos grups a destacar, especialment per la seva abundància a pesar de la seva introducció recent, són els càctus i les plantes crasses -a excepció d'algunes espècies de introducció mes antiga dels gèneres Aloe, Agave, Opuntia, Hylotelephium, Hylocereus, Hatiora, Schumblergera, etc.. Estàn presents en la major part de les cases, però el nombre d'espècies s'ha vist incrementat notablement als mercats degut al canvi cultural sofert a la jardineria popular. Les dones més joves ja no dediquen temps a cuidar les plantes, encara que volen seguir mantenint- ne a les balconades, finestres i xicotets porxes. Per això els càctus són cada vegada més demandats. És fàcil identificar, per esta raó, aquells pobles que degut a l'abandonament són zones de segona residència, on viu temporalment gent de les ciutats o inclús estrangers. Tant a l'interior d'Alacant com al litoral hi ha llocs on la població estrangera supera el 70%. És en estos llocs on entre una i cinc dones mantenen el 80% de la diversitat de la flora ornamental local. És a dir, en aquests llocs esta part important de la cultura femenina està molt greument amenaçat. Realitzant una anàlisi quantitatiu dels resultats obtingudes, observem respecte a la riquesa florística ornamental, que el catàleg total d'espècies i cultivarietats identificades en les comarques estudiades (l'Alcoià i el Comtat) ha sigut de 656. La distribució per municipis és variable, trobant un valor màxim de 212 a Banyeres de Mariola i un mínim al xicotet municipi d'Almudaina (Taula 2). El valor mitjà és d'unes 100 espècies per municipi, valor superat per 16 de les 33 poblacions. De les dades s'extreu que a les poblacions més grans (exceptuant Alcoi), el manteniment de l'estructura rural al casc històric permet el manteniment d'una major diversitat florística, que unit amb l'existència de més veïns augmenta de forma relativa la quantitat d'espècies usades. L'alt nombre de municipis (el 75% amb més de 500 habitants) amb una flora superior a la mitjana, també és degut a la seva accessibilitat a poblacions més grans -Alcoi, Cocentaina, Muro, Ibi, Castalla-on la possibilitat d'obtenció de noves plantes, generalment exòtiques es major. LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 273

Taula 2. Nombre de plantes trobats a les pobles estudiats de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, incloent un valor estimat del nombre d'habitants -informació extreta de Tormo (2001).

Des del punt de vista botànic, s'han trobat 22 famílies amb una distribució d'espècies heterogènia. La família majoritària amb 55 espècies és Crassulaceae, seguida de Cactaceae amb 43, Labiatae amb 40, Compositae amb 38 i Rosaceae

274 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

amb 37. Les dos famílies majoritàries tan sols suposen el 8% i el 7% respectivament, per tant, s'entén que la major part del catàleg es repartisca entre la resta de famílies amb valors menors a 10 espècies. El component autòcton i de cultiu antic tradicional -incloem en aquest concepte tota la flora mediterrània i introduccións d'altres continents realitzadas abans del segle XIX, per considerar-les embeurades dins l'acerb ornamental popular-, supera la meitat del total (Figura 1). Dins de l'element alòcton les introduccions més freqüents són degudes a plantes carnoses de les famílies Cactaceae, Crassulaceae, Aizoaceae, etc. i a plantes de flor. Aquests dos grups són precisament els més distribuïts a través de les víes comercials modernes. Si comparem els municipis amb major diversitat, Banyeres de Mariola i amb menor, Almudaina, veiem que els seus percentatges de flora autòctona i tradicional són superiors al 70% i 68% respectivament, i semblants entre sí.

Figura 1. Distribució general de la flora ornamental d'acord amb el seu origen geogràfic.

En resum, l'evolució de la flora ornamental de les comarques del Comtat i l'Alcoià manté els elements autòctons i tradicionals però al mateix temps està obert a nombroses incorporacions noves, procedents del comerç modern de plantes ornamentals. Aquest fenòmen és més evident a les poblacions mes grans, que a més són els llocs on s'ha inventariat un major nombre d'espècies.

ANÀLISI DE L'ETNOFLORA MEDICINAL-CULTURAL LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 275

Dels 36 informants (19 seguint el tipus d'entrevistes obertes i semiestructurades i 17 amb entrevistes dirigides i estructurades) s'han recopilat dades -ja siga de nomenclatura popular, de usos o de tècniques de multiplicació i manteniment-de 270 espècies i cultivarietats. De 100 d'elles (37%) s'han obtingut usos medicinals-culturals (Taula 3), agrupant-los en nou categories: digestives, antihelmíntiques, medicina infantil, aliments que milloren la salut, anticatarrals, dermatològiques, medicina femenina, insecticides, amulets, funeràries i tòxiques -seguint aquest ordre de forma decreixent el grau de importància, segons les seues citacions, excepte les tres últimes que són citades sempre. Hem comparat la informació obtinguda amb estudis etnobotànics d'àrees próximes, amb parla i tradicions semblants -buscant informacio del total de 656 espècies i cultivarietats inventariades en la flora ornamental del nord d'Alacant. (Figura 2). En el nostre cas, com s'ha indicat abans, 100 d'elles tenen un ús medicinal-cultural reconegut. Aquest és un valor molt pròxim a les 116 espècies recollides per Pellicer (2000, 2001 i 2004) a la diània, les comarques centrals de la Comunitat Valenciana que inclouen -l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida, la Safor, la Marina, la Costera i la Vall d'Albaida-; és igual al nombre d'espècies recollides per Moll (2003) en Menorca i superior a les 71 espècies medicinals- culturals amb caràcter ornamental indicades per Mulet (1991) en el seu estudi etnobotànic de Castelló.

Figura 2. Comparació del nombre d'espècies ornamentals usades com medicinals al present treball amb altres estudis etnobotànics: Pellicer (2000, 2001, 2004) per a Alacant-València; Mulet (1991) per a Castelló i Moll (2003) per a Menorca. Realitzant una anàlisi dels usos medicinals-culturals recopilats, veiem

276 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA que el 12% d'aquesta etnoflora ornamental s'usa per a combatre problemes dermatològics, incloent acné, furóncols, picades, berrugues, padrastres o sercadits, contusions, ferides, cremats i úlceres externes. És a dir, moltes d'elles tenen una acció antisèptica, antiinflamatòria, rubefaent, vulnerària, refrescant i cicatritzant.

Una part d'aquests problemes són de tipus accidental, pel que tenir més d'un remei a prop, assegurava a la dona poder socórrer estes situacions amb rapidesa i eficàcia. Sols el 8%, encara que sempre citades, són les plantes que s'associen a la dona i a la variació en els cicles hormonals al llarg de la vida. Tant per a les menstruacions doloroses, irregulars, per a alleugerar els malestars pre- i post- part, com per als problemes que aparéixen a la menopausa, incloent la diabetis. Especialment en el moment del naixement, delicadíssim per l'elevada mortalitat existent i durant la lactància i el desenvolupament inicial del nadó, aquests remeis -incloent alguns de caràcter màgic i supersticiós- eren molt abundants. Per tant, entre cossiols, elles amagaven estes plantes de tanta utilitat per a la seva salut. Amb la hospitalització de les dones, que pràcticament assegura la seva supervivència, -què per sort, a hores d'ara tenim accés-, ha fet oblidar la utilitat de esta flora medicinal amagada entre cossiols, què de tanta utilitat era per a la salut femenina, arribant-nos solament pinzellades del que hi havia. En canvi, el grup de plantes usades en la medicina infantil, sí és ben recordat, especialment aquelles espècies emprades per treure tot tipus de cucs i llombrígols intestinals, els quals eren causa d'un alt índex de mortalitat, principalment en els més menuts. Moltes d'elles són considerades, a hores d'ara, com panacea -que serveix per a quasi tot. Ambdós grups de plantes -antihelmíntiques i medicina infantil- comprenen el 8% de la flora ornamental estudiada, no faltant, qualsevol d'estes espècies, en les cases on s'ha conservat millor esta tradició (Figura 3). Els problemes digestius i intestinals: flatulències, males digestions i parons, són molt freqüents, tant en grans com en menuts. Per esta raó, és habitual trobar un nombre elevat d'espècies, especialment aromàtiques, usades per alleugerar aquests malestars. En les àrees estudiades sovint es preparen, amb aquestes plantes, no sols infusos o tissanes sinó també macerats hidroalcohòlics anomenats “herberos” o “herberets” -els més complexes- i “salvieta”, “licor de menta”, “licor LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 277 278 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 279 Taula 3. Llistat d'etnoflora medicinal, cultural i ornamental. Abreviatures: Dermatol: dermatològiques, Medfem: medicina femenina, Antihel: antihelmíntics, Medinf: infantil, Digest: digestives, Anticat: anticatarrals, Insect: insecticides, Amulet: amulets, Toxic: tòxiques, Alsalud: aliments que milloren la salut, Funer: funeràries. 280 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA de pebrella”, “santònica” -els simples-, entre altres (Martínez-Francés, 2005, 2007, 2009). Les muntanyes del nord d'Alacant són d'una gran riquesa florística, fet que acompanya a un extés ús tradicional de estes plantes d'origen silvestre amb fins medicinals. En molts casos són cultivades en cossiols, horts i parterres en estos territoris, marcant una gran diferència respecte a les zones litorals. Els problemes gripals incloent bronquitis i pulmonies, han sigut I són habituals en esta àrea. En el grup d'anticatarrals s'inclouen les plantes expectorants, suavitzants i antitussígenes, etc. És un grup important, no pel percentatge 7% obtingut, sinó per la gran freqüència d'aparició als inventaris i a les entrevistes. Altres menys recordades -degut a la llunyania en el temps i ala revulsió creada socialment- són les plantes usades per combatre malalties infeccioses (còlera, tuberculosi, malària, etc.). Solament algunes informants durant les entrevistes, han fet referència a elles, però no han pogut determinar què prengueren o què solia administrar-se per combatir-les. Només recorden els mètodes de neteja i desinfecció de la roba i les llars, mitjançant fumigacions amb espècies com Lavandulifolia angustifolia, L. latifolia, Rosmarinus officinalis, Thymus vulgaris, etc. Encara ara s'usen un gran nombre d'amulets emprats -junt a la teoria de la signatura i dels nombres senars- en la curació de malalties culturals i d'altres ben freqüents com les morenes o les berrugues, però sols comprenen el 5% de l'etnoflora de jardineria popular. La raó que explica aquest baix percentatge es deu a què alguns d'ells no són elaborats exclusivament amb espècies cultivades a casa, sinó que necessiten d'una recol·lecció en algún lloc i data concrets. El 4% de les espècies trobades s'usen per a combatre diferents tipus d'insectes amoïnadors o danyosos. A les cases, els insecticides han sigut necessaris per a una vida diària més higiènica i a l'hort, per no perdre les collites dels aliments bàsics allí cultivats. Moltes de les espècies que hem trobat a les porxades, als patis interiors i als menuts horts adjacents -amb un sol exemplar, en cas d'albres, per conseguir la major diversitat possible-, constitueixen les que hem considerat com aliments medicinals, per què el seu ús va més enllà del merament alimentari, doncs és consumit de forma voluntària i dirigida en situacions de malaltia. S'inclouen fruits de moltes rosàcies, els bulbs de determinats alls i un elevat nombre de condimentàries -éstes, ben conegues i cultivades en cossiols a prop de la cuina- entre altres, que comprenen el 33% de l'etnoflora citada. LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 281

Les plantes tòxiques són ben conegudes per tots els informants -grans i joves-, havent-hi una transmissió d'aquest coneixement assumida, especialment quan hi ha xiquets a casa, amb la finalitat d'evitar accidents fatals. Per acabar, l'últim grup està constituït per les plantes cultivades expresament per portar-les al cemeteri, principalment en Tots Sants. El lligam entre els familiars vius i els que ja no estan sempre és molt fort i en l'engalanament dels nínxols en esta data, podia inclús, haver-hi competència per portar les flors més espectaculars i els ramells més bonics. Hem trobat 7 espècies molt repetides per les informants com fonamentals en la flora funerària, però l'abandomanent del seu cultiu es generalitzat, adquirint-se actualment ramells de floristeries o de mercats, homogeneitzant estes ofrenes florals, abans molt diverses. Durant les entrevistes sobre la flora ornamental, encara que s'ha recollit un nombre d'espècies amb ús medicinal-cultural prou acorde amb les recopilacions etnobotàniques prèvies, ha quedat patent l'oblit -parcial, de noms o d'usos, o total-, per part de les dones grans i el desconeixement de les més joves sobre esta farmaciola amagada entre cossiols de fang, poals de llanda oxidats i envasos de plàstic reciclats. A hores d'ara, cap de nosaltres seriem capaços de mantenir i cuidar de la salut de la nostra família només amb l'ingeni i l'esforç de cultivar al jardí alló més imprescindible, dons el coneixement està molt sesgat, incloent el de la gent gran.

CONCLUSIONS Per tant, si hi ha una jardineria popular per antonomàsia, humil en la seva concepció i desenvolupament però efectiva en l'ús del color i en la diversitat d'espècies emprades, eixa es la jardineria de balconades i porxades, de reixes florides i llindars replets de cossiols, de pòrtics delineats per fragants roses o per retorçudes parres. És una jardineria en miniatura capaç d'embellir fins el racó més menut dels nostres pobles, fent servir terrasses i patis interiors per mantenir les millors col·leccions de plantes verdes i de flor, de bulbs i de xicotetes enfiladisses, moltes d'elles herència de la “mare” o de la “iaia”, -mantingudes durant dècades, generació rere generació. Aquest llegat, poc reconegut i molt menys, descrit, és un llegat viu, què necessita la constant posada en pràctica per a la seva supervivència. Però ara llanguix davant els nostres ulls, sota l'estigma de l'abandonament, de l'èxode i del despoblament gradual dels nostres pobles. El seu concepte es veu modificat pel trencament social entre la vida dels més majors i dels més joves.

282 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Amb la realització d'aquest estudi, es posa de manifest que la jardineria popular del nord d'Alacant segueix molt viva. S'ha trobat una enorme riquesa en la flora ornamental i dins d'aquesta, un nombre prou semblant d'espècies d'ús medicinal-cultural, en comparació amb dades recollides en altres estudis etnobotànics de zones properes -especialment aquelles catalano-parlants. Però, també s'ha observat un canvi accelerat cap a l'abandonament de moltes espècies i l'oblit de les seues virtuts, degut al trencament en la transmissió oral i pràctica, del bon fer per a l'aprofitament posterior. En molts llocs veiem una nova jardineria -enlairada pel desconeixement actual de les noves generacions i la moderna allau de neo-ruralisme nacional i estranger-, que sucumbeix a les noves modes del consumisme ornamental -amb plantes provenents dels Garden Center i dels mercadillos, que solen vendre el rebuig dels anteriors-, què estan globalitzant aquest tros del paisatge popular què, amb els seus continus canvis, marcava el rellotge biològic anual de les gents de cada poble. Encara i aixó, en aquells pobles que mantenen la seva saviesa en la jardineria ornamental veiem com són capaços d'incorporar estes noves plantes i d'experimentar amb elles, desenvolupant les tècniques corresponents per a multiplicar-les i mantenir-les. Un dels principals símptomes de l'acerb cultural d'un territori és la seva riquesa en noms vernacles i inclús, la capacitat de nombrar els nous recursos. Les comarques septentrionals d'Alacant, davant l'onada de noves plantes desconegudes, han incrementat la generació de nous noms, alguns totalment de novo, altres, ja siga per similitut amb plantes ben conegudes tradicionalment, ja siga per imitació, derivació o assimilació dels noms que figuren en les etiquetes de venda; donant fortalesa a la cultura lingüística pròpia. Finalment i per damunt de tot, és necessari reconèixer aquesta activitat tradicionalment femenina, especialment a totes eixes dones que encara hui són guardianes d'un enorme tresor amagat entre colors i aromes, abans de que el canvi, l'oblit i la falta de coneixement social modern, l'esborre de la nostra memòria. Hem de tenir present que és aquest tresor la base de la salut casolana -corporal i espiritual- dels nostres avantpassats i que si sabem buscar entre llums i ombres ens permetrà descobrir un bocí de la nostra història.

LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 283

Els carrers de Planes i Quatretondeta.

Els patis de Benilloba Victorina cuidant les seves plantes

Sempre aprenent de les que més saben…

Figura 3. Fotografies realitzades durants els recorreguts de catalogació i les entrevistes etnobotàniques. 284 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

BIBLIOGRAFIA Fajardo, J., A. Verde, D. Rivera i C. Obón (2000): Las plantas en la cultura popular de la provincia de Albacete, I.E.A. “D. Juan Manuel” - Excma. Diput. Albacete. Fajardo, J., A. Verde, D. Rivera i C. Obón (2007): Etnobotánica en la Serranía de Cuenca: las plantas y el hombre, Cuenca - Excma. Diput. Prov. Cuenca. Fresquet, J.L., J.A. Tronchoni, F. Ferrer i A. Bordallo (1994) Salut, malaltia i terapèutica popular. Els municipis riberencs de l'Albufera, Catarroja, Servei de Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja (Col·lecció Josep Servès). Green, M.H. (2002): The Trotula: an english translation of the medieval compendium of women's medicine, Philadelphia, University of Pennsylvania Press. López Lillo, A. i A. Ramos. (1969): Valoración del paisaje natural. Las plantas ornamentales, Madrid, E.T.S.I.M. Martínez-Francés, V. i S. Ríos (2005): «Lesser known herbal spirits of the Valencia and Alicante provinces East-Southern Spain», dins Villalobos, MªJ.; Nakayama, F.S.; Bailey, C.A.; Correal, E.; Schloman, W.W.(ed.): Industrial Crops and Rural Development, Murcia, IMIDA, 417-426. Martínez-Francés, V. i S. Ríos (2007) «El uso tradicional de elixires, jarabes y vinos medicinales en el Mediterráneo Occidental» dins Riascos, JC. (ed.) Etnoecología y Desarrollo Sostenible, Madrid, Ed. Ecodesarrollo, 105-119. Martínez-Francés, V. i S. Ríos (2009) «Tissanes i altres preparats herbals emprats en la medicina popular de certes comarques d'interior valencianes (l'Alcoià, El Comtat i la Vall d'Albaida) durant els periodes epidèmics dels segles XIX- XX» dins Guillem Llobat, X i Frasquet, G. (ed.), Salut, alimentació i cultura al País Valencià, Gandia, Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals “Alfons el Magnànim”, 213-222. Martínez-Francés, V.(2011): Mujer y salud en áreas rurales del norte de Alicante: Usos medicinales tradicionales olvidados en huertos, patios y balcones. Treball de Recerca finançat pel Centre d'Estudis de la Dona. Alacant. Universitat d'Alacant. Centre d'Esdudis de la Dona. Moll, M. (2003): Medicina popular menorquina. Segles XVI-XXI. Plantes, animals, minerals i altres modalitats curatives. Palma de Mallorca, Edicions Documenta Balear.(Arbre de Mar, 13). Mulet (1991): Estudio etnobotánico de la provincia de Castellón, Castellón, Diputación de Castellón. LA FARMACIOLA FEMENINA AMAGADA A LA JARDINERIA POPULAR DELS ... 285

Pardo de Santayana, M. (2008): Estudios etnobotánicos en Campoo (Cantabria). Conocimiento y uso tradicional de las plantas, Madrid. C.S.I.C. - M.C.I. Pellicer, J. (2000): Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques centrals valencianes. [2], Picanya, Ed. Bullent. Pellicer, J. (2001): Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques centrals valencianes. [1] 2ª Edició, Picanya,. Ed. Bullent. Pellicer, J. (2004): Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques centrals valencianes. [3], Picanya, Ed. Bullent. Rivera, D. i C. Obón (1991): La Guía de Incafo de las plantas útiles y venenosas de la Península Ibérica y Baleares (excluídas las medicinales), Madrid, INCAFO. Sánchez de Lorenzo, J.M. (2001): Guía de las plantas ornamentales, Madrid, Ed. Mundi-Prensa. Sánchez de Lorenzo, J.M., A. López Lillo, M.M. Trigo i X. Argimón (2000a) Flora Ornamental Española, Sevilla, Ed. Junta de Andalucía / Mundi-Prensa /As. Esp. de Parques y Jard. Públicos, I vol. Sánchez de Lorenzo, J.M., A. López Lillo, M.M. Trigo i X. Argimón (2000b) Flora Ornamental Española, Sevilla, Ed. Junta de Andalucía/Mundi-Prensa/As. Esp. de Parques y Jard. Públicos, II vol. Sánchez de Lorenzo, J.M., A. López Lillo, M.M. Trigo i X. Argimón (2003) Flora Ornamental Española, Sevilla, Ed. Junta de Andalucía/Mundi-Prensa/As. Esp. de Parques y Jard. Públicos, III vol. Sánchez de Lorenzo, J.M., A. López Lillo, M.M. Trigo i X. Argimón (2005) Flora Ornamental Española, Sevilla, Ed. Junta de Andalucía/Mundi-Prensa/As. Esp. de Parques y Jard. Públicos, IV vol. Sánchez de Lorenzo, J.M., A. López Lillo, M.M. Trigo i X. Argimón (2007) Flora Ornamental Española, Sevilla, Ed. Junta de Andalucía/Mundi-Prensa/As. Esp. de Parques y Jard. Públicos, V vol. Sánchez de Lorenzo, J.M., A. López Lillo, M.M. Trigo i X. Argimón (2010) Flora Ornamental Española, Sevilla, Ed. Junta de Andalucía/Mundi-Prensa/As. Esp. de Parques y Jard. Públicos, VI vol. Tormo Santonja, J. (2001): El Comtat. Experiencias en desarrollo social. Treball realitzat amb les ajudes a la investigació de l'Institut Alacantí de Cultura “Juan Gil-Albert”, Alacant, Excm. Diputació Provincial d'Alacant. 286 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Verde, A., D. Rivera, i C. Obón (1998): Etnobotánica en las Sierras de Segura y Alacaraz: las plantas y el hombre, Albacete, I.E.A. “D. Juan Manuel” - Excma. Diput. Albacete. Verde, A., J. Fajardo, D. Rivera i C. Obón (2000): Etnobotánica en el entorno del Parque Nacional de Cabañeros, Madrid, M.M.A.- Parques Nacionales. BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME DE MUNTANYA EN EL MUNICIPI D'ONIL (ALACANT)

BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME... 289

BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME DE MUNTANYA EN EL MUNICIPI D'ONIL (ALACANT)

Juan Vicedo, Jorge 1; Ríos Ruiz, Segundo 1; Martínez Francés, Vanessa 1; Díaz Espejo, Gisela 2. [email protected]; [email protected]

1 Investigadors de l' Estació Biològica Torretes - IU d'Investigació CIBIO, Universitat d'Alacant. 2 Professora Titular al Departament de Biologia Aplicada, Universitat Miguel Hernández d'Elx.

RESUM El turisme rural es pot considerar com un tipus d'aprofitament de l'espai rural en totes les seves manifestacions en què el gaudi de la natura i del patrimoni cultural es fa activament i interactuant amb la població local, però de manera sostenible. Onil és un municipi del Nord de la provincia d'Alacant que, malgrat la seva situació geogràfica i l'entorn natural on es troba, no és considerat tradicionalment dins de l'àmbit rural alacantí. L'objectiu principal d'aquest treball és establir-ne les bases ambientals per a una futura revaloració dels recursos naturals d'Onil i el seu ús en estratègies de desenvolupament rural sostenible, en particular del turisme de muntanya, mitjançant l'estudi de la flora i la vegetació present al terme municipal. S'ha identificat 425 tàxons de plantes pertanyents a 81 famílies; 39 d'aquestes són endèmiques al País Valencià i la major part són propis de matollars, seguit dels penyals, els herbassars i de forma puntual, boscos 290 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA i arenals. L' estudi de la vegetació mostra un total de 57 unitats identificades, amb 12 d'elles rares, endèmiques o amenaçades al País Valencià, sent igualment la major part pròpies de matollars. Totes les dades obtingudes mostren que el municipi estudiat presenta una bona representació dels ecosistemes mediterranis, amb una gran riquesa de flora i vegetació rara i endèmica que poden ser emprades com a producte turístic amb una adequada gestió dels enclavaments on es troben així com els diferents productes locals que d'elles deriven. La bona situació geogràfica i accessibilitat del municipi, el converteixen en un lloc idoni per a abordar estratègies de turisme de muntanya però seria desitjable un estudi complet dels valors naturals, etnogràfics i culturals, per a poder revalorar de forma integral i tots els recursos locals.

1. INTRODUCCIÓ 1.1. APROXIMACIÓ TERMINOLÒGICA AL CONCEPTE DE TURISME RURAL Al voltant del concepte “turisme rural” s'agrupa una àmplia gamma de termes (ecoturisme, turisme rural, agroturisme, etc.), usada per a referir-se a un mateix concepte, però amb diferents matisos. Alguns dels termes més emprats són:

-“Turisme rural: qualsevol tipus d'aprofitament turístic en espai rural, sempre que es tracte d'un turisme difús, respectuós amb el medi i el patrimoni natural i cultural, que implique la participació de la població local” (Secretaria General de Turisme, 1990). -“Turisme rural: respon a l'oferta d'activitats recreatives, allotjaments i serveis afins, al medi rural, adreçada principalment als habitants de les ciutats que busquen unes vacances al camp, en contacte amb la natura i la gent local” (Institut d'Estudis Turístics d'Espanya, 1994). -“Agroturisme: tipus de turisme rural inscrit en explotacions agràries i desenvolupat en cases de cultiu com una de les principals manifestacions” (Porcal, 2003). -“Ecoturisme: dedicat a gaudir de la natura activament, amb l'objectiu de conèixer i interpretar els valors naturals i culturals existents, en estreta relació i integració amb les comunitats locals i amb un mínim impacte sobre els recursos” BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME... 291

(Marchena, 1993). “El turisme a les àrees naturals protegides n'és una de les expressions més paradigmàtiques” (Porcal, 2003).

En qualsevol cas es refereix a un tipus d'aprofitament turístic de l'espai rural en totes les seues manifestacions (sòl forestal, sòl agrícola, sòl municipal), en què el gaudi de la natura i del patrimoni cultural es fa activament i interactuant amb la població local, sempre sota el prisma de l'explotació sostenible dels recursos i el respecte cap aquests recursos. En definitiva, aquesta concepció de turisme s'estructura en torn de dues idees:

a) El valor de la natura per les característiques del medi físic, biològiques i paisatgístiques i les activitats ludicoesportives que s'hi poden dur a terme; b) El seu valor com a lloc de descans, vinculat al concepte de la glorificació de la natura i el medi rural front als mals de la ciutat, que actuen com a bàlsam per a certs problemes (de salut) generats pel forma de vida urbà (Barrado, 1997: 202)

1.2. ÀREA D'ESTUDI Onil és un municipi amb prop de 7.500 habitants, situat a la muntanya del nord de la província d'Alacant i circumscrit en l'àmbit de la Foia de Castalla (comarca de l'Alcoià). Limita a l'est amb Ibi, al sud amb Castalla, a l'oest amb Biar i al nord amb Banyeres de Mariola. La localitat s'estèn de les faldes de la serra d'Onil al sud d'una plana al·luvial, la Marjal, una antiga llacuna dessecada, treballada i guanyada per a l'agricultura en el segle XVIII (Santos, 1987 i Sempere, 1991). Actualment mostra un paisatge de cultius de secà, on dominen les oliveres i els ametlers, però l'activitat agrària té un caràcter marginal i un component fonamentalment familiar.

1.3. JUSTIFICACIÓ Tot i trobar-se en una de les àrees més muntanyoses de la província d'Alacant i estar immers en un entorn natural privilegiat, el municipi no compta amb cap tipus de figura de protecció dels seus espais naturals. L'economia és principalment industrial, dedicada des de principis del segle XX a la fabricació de nines. 292 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Segons Andrés (2002: 159) l'espai rural es caracteritza per:

-“Una densitat d'habitants debilitada de manera alarmant i un sòl desatès, que es converteix en objectiu prioritari dels promotors immobiliaris [...] -“La base econòmica agrosilvopastoril retrocedeix a cotes insospitades” [...] -“La transformació de les estructures i modes de transport i telecomunicacions ha trencat unes pautes de vida fortament vinculades a la cultura llauradora” [...] -“La despoblació ha impactat molt negativament en les possibilitats de viabilitat de nombrosos municipis del capital humà, que en molts casos presenta una mitjana d'edat entorn dels 50 anys”.

Onil no s'ajusta a aquesta caracterització, especialment en els tres últims punts. Potser aquest fet ha propiciat que no es considere com un municipi de caràcter rural en el context de la muntanya alacantina (Matarredona & Ivars, 1995). No obstant això, l'entorn natural on se situa, la proximitat a grans nuclis de població i la bona comunicació amb aquests i amb tot el litoral ofereixen grans possibilitats d'explotació com a reclam turístic agroambiental de qualitat.

1.4. OBJECTIUS L'objectiu principal d'aquest treball és establir les bases ambientals per a una futura revaloració dels recursos naturals d'Onil i el seu ús en estratègies de desenvolupament rural sostenible, en particular de turisme de muntanya. Els objectius específics amb els quals es vertebra són:

-Realitzar un estudi florístic bàsic al terme municipal; -Descripció i caracterització de les principals formacions vegetals presents; -Discutir el valor dels resultats obtinguts a l'hora d'oferir productes turístics de qualitat.

2. MATERIAL I MÈTODES Es va dividir l'àrea d'estudi en 26 punts de mostratge, on s'han dut a terme campanyes de presa de dades i recol·lecció de material vegetal durant el període 2006-2007 i 2010-2011. Per a cada punt de mostratge s'han fet inventaris florístics segons la metodologia fitosociològica. BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME... 293

Posteriorment, amb lupa binocular al laboratori, es va fer la identificació taxonòmica del material recol·lectat en camp. Per a determinar els tàxons hem fet servir els manuals de Bolòs & Vigo (2001) i Mateo & Crespo (2003), a més de diverses monografies especialitzades per a alguns gèneres que, atesa la dificultat, ho van requerir. La nomenclatura i sistemàtica seguides per als tàxons identificats és l'exposada en Mateo & Crespo (2003). Per a la nomenclatura de les comunitats vegetals s'ha seguit a Rivas - Martínez et al. (2001).

3. RESULTATS 3.1. ESTUDI FLORÍSTIC Fins a la data, s'hi ha identificat un total de 425 tàxons de plantes vasculars. Les famílies que major pes tenen en l'espectre taxonòmic de la flora d'Onil són Asteraceae (asteràcies o compostes), Leguminosae (lleguminoses), Lamiaceae (labiades), Poaceae (poàcies o gramínies), Brasicaceae (brassicàcies o crucíferes) i Cistaceae (cistàcies), que configuren pràcticament la mitat de la flora identificada. La resta de tàxones (un 52, 28 %) està repartida entre 75 famílies.

Figura 1. Espectre taxonòmic de la flora vascular identificada al terme municipal d'Onil, distribuït per famílies.

294 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Figura 2. Distribució de la flora endèmica entre diferents ambients: boscs i orla, matollars, herbassars, penyals i arenals.

Un total de 39 tàxons identificats són plantes endèmiques del País Valencià. L'anàlisi de la distribució d'aquestes per ambients mostra que la major part dels endemismes (un 48, 65 %) són propis de matolls. En segon lloc hi ha els penyals, que albergarien poc més d'un quart de la flora endèmica del territori, seguits dels herbassars amb un 18,9 %. Finalment i de forma puntual, hi ha alguns endemismes en ambients nemorals i arenals, amb un 2,71 % per a cadascun

3.2. CARACTERITZACIÓ DE LES PRINCIPALS UNITATS DE VEGETACIÓ S'hi ha identificat un total de 57 unitats de vegetació vascular, de les quals 43 pertanyen al rang d'associació reconegut en Rivas-Martínez et al. (2001) i 12 són comunitats vegetals rares, endèmiques o amenaçades al País Valencià. Tal com s'esdevé amb l'anàlisi ambiental de la flora, la major part de les comunitats vegetals endèmiques o rares pertanyen a formacions de matoll (un total de 7), seguides per les formacions rupícoles (amb 2 representants). La resta es reparteix entre els diversos tipus d'ambient (boscos, pastures i arenals) amb una comunitat en cada cas. BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME... 295

Taula 1: formacions vegetals endèmiques i rares, inventariades a l'àrea d'estudi amb la corresponent adscripció fitosociològica.

El paisatge vegetal d'Onil s'estructura en un complex mosaic de comunitats vegetals on només a la serra es troben restes ben conservats de vegetació arborada climatòfila. Es tracta de carrascars de solana (Bupleuro - Quercetum rotundifoliae) mesclats amb una gran diversitat de comunitats arbustives serials, entre les quals dominen els matollars d'argilagues (Teucrio - Ulicetum dianii), romerars - timonedes (Sideritido incanae - Salvion lavandulifoliae), matollars d' espígol (Lino differentis - Salvietum lavandulifoliae) o herbàcies com els espartars (Helictotricho filifolii - Stipetum tenacissimae), llistonars (Teucri pseudochamaepitos - Brachypodietum ramosii)

296 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA i pastures de crassulàcies (Sedo micrantho - sediformis).

Aquest mosaic paisatgístic imprimeix una major diversitat florística al territori ja que, en comptes de constituir formacions arborades homogènies i contínues amb un seguit florístic únic, s'hi mesclen diverses comunitats vegetals i algunes de caràcter pioner, que són exclusives del territori valencià, resulten afavorides. Aquest és el cas de les comunitats rupícoles de solana amb te de roca (Jasonio glutisonae - Teucrietum thymifolii), les timonedes de pebrella (Helianthemo cinerei - Thymetum piperellae subass. Sideritetosum incanae), distribuïdes per la província de València i el nord d'Alacant i els salviars de sàlvia de la Mariola (Armerio alliaceae - Salvietum mariolensis), exclusius dels matollars assolellats d'alta muntanya al nord de la província d'Alacant.

A les ombries de les cotes més elevades, hi ha el carrascar d'ombria (Hedero - Quercetum rotundifoliae) i la seua orla (Rubo ulmifolii - Crataegetum brevispinae). Dins d'aquests carrascars, als enclavaments més humits del sector nord-oriental, s'enriqueixen en comunitats amb plantes rares i endèmiques del País Valencià, pròpies d'àrees més humides de la província (Lathyro tremolsiani - Brachypodietum phoenicoidis; Daphne - Festucetum capillifoliae; Saxifragetum cossonianae).

En alguns punts de la serra, on el terreny està abancalat per al cultiu de secà, s'instal·len comunitats vegetals de plantes arvenses (Euphorbio segetalis - Diplotaxietum phoenicoidis, Diplotaxio erucoidis - Erucetum vesicariae, Roemerio hybridae - Hypocoetum penduli).

No obstant això, és al fons de la vall (la Marjal) on aquestes comunitats troben la seua màxima representació i diversitat. Ací falten restes de vegetació arborada i arbustiva, a causa de l'extensió dels cultius agrícoles de secà (fonamentalment olivera i ametler, encara que també cereals), i en el seu lloc s'instal·len una gran varietat de comunitats de plantes arvenses i prats humits com ara fenassars (Mantisalco salmanticae - Brachypodietum phoenicoidis) i jonqueres (Cirsio - Holoschoenetum), seguint el curs de l'aigua traçat per sèquies, canals i aragalls. En llocs pròxims a establiments de bestiar, els herbassars es fan nitròfils i apareixen els cards (Carduo bourgeani - Silybetum mariani) i diverses comunitats viàries d'òptim primaveral (Asphodelo fistulosi - Hordeetum leporini; Sisymbrio irionis BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME... 297

- Malvetum parviflorae). Als bancals abandonats trobem pastures seques de terrenys erms (Inulo viscosae - Oryzopsietum miliaceae).

Alguns enclavaments tenen especial interès per a la conservació, per la flora i vegetació presents, tal com ocorre amb les comunitats sabulícoles d'arenals (Malcomietalia), que es troben de forma puntual al sud-oest de la serra. També els sòls rics en algeps, on hi ha una vegetació molt específica (comunitats de l'ordre Gypsophiletalia), les rouredes (Fraxino orni - Quercetum fagineae) i les alberedes de xop blanc (Vinco - Populetum albae) es troben de forma molt puntual al terme municipal.

4. DISCUSSIÓ 4.1. LA FLORA I VEGETACIÓ AMB RELACIÓ A L'OFERTA D'UN PRODUCTE TURÍSTIC DE CARÀCTER DIDACTICOAMBIENTAL Dels 425 tàxons identificats fins a la data, un 9,1% (39 tàxons) són endemismes del País Valencià (Laguna et al., 1998). Aquest percentatge és bastant elevat i semblant al d'altres àrees d'interès botànic estudiades en àrees de muntanya de la província d'Alacant (Juan et al., 2010: 368).

Els resultats obtinguts amb l'estudi de la vegetació mostren la bona representació dels ecosistemes típicament mediterranis al terme municipal, com ara els carrascars de solana-ombria, diversos tipus de matollars (coscollars, argelages, romerars, timonedes, etc.) i espartars, entre d'altres. Algunes de les formacions identificades són rares o endèmiques del territori valencià (Costa, 1999) i poden servir com a punt de partida per a la declaració d'espais naturals protegits, com també per a l'establiment de mesures de gestió ambiental adequades a alguns enclavaments particulars.

Les unitats de vegetació endèmiques i les plantes que les componen poden, a més, constituir un reclam turístic de caràcter didacticoambiental diferent dels d'altres àrees geogràfiques limítrofes i enriquir l'oferta divulgativa de les comunitats més comunes.

En nombrosos treballs realitzats per especialistes de tota la geografia espanyola, s'ha documentat la capacitat d'atracció exercida per aquests espais 298 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

naturals, protegits o millor conservats com a producte turístic: Jaén (Araque, 2001) muntanyes d'Àlaba (Porcal, 2003), Castella i Lleó (Plaza & Hortelano, 2005); Comunitat de Madrid (Barrado, 1997), sud-oest de Sòrian (Bachiller, 1994); País Valencià (Montiel, 2003); interior d'Alacant (Matarredona & Ivars, 1995); general (Blanco & Benayas, 1994). Per això fóra desitjable la protecció i l'adequada gestió dels recursos vegetals del municipi, com a instrument per a la conservació i revaloració d'aquests per a un millor aprofitament com a recurs turístic.

A més, la protecció dels espais naturals es fa encara més necessària en aquest municipi ja que, segons Montiel (2003), els ecosistemes forestals de les àrees valencianes anomenades bosc retaule, entre les quals estaria Onil, mostren “un major deteriorament paisatgístic, com a conseqüència de reiterats incendis forestals, i són objecte d'un menor coneixement i valoració per part de la població local”.

Un exemple serien els arenals, la preservació dels quals estaria motivada per la presència de Linaria depauperata subsp. hegelmaieri), una planta amenaçada, recollida en la llista roja nacional (Moreno et al., 2008) i autonòmica (Laguna et al.,1998 & Aguilella et al., 2010).

Altres enclavaments haurien de ser restaurats o preparats per a la seua conservació i aprofitament com a recurs turístic. Aquest seria el cas dels afloraments de guix. L'elevat grau de degradació de la vegetació, a causa de l'intens treball per al cultiu durant el passat (Sempere, 1991), requeriria una completa restauració de la coberta vegetal i una posterior protecció, ja que totes les formacions vegetals pròpies d'enclavaments rics en guixos (comunitats de l'ordre Gypsophyletalia) estan entre els hàbitat d'interès comunitari.

De la mateixa manera, les alberedes de xop blanc, encara que no són endèmiques, ni especialment rares, però estan en regressió per la falta d'aigua, la intensificació del canvi climàtic i les malalties, haurien de ser sanejades, reforçades i posteriorment vigilades com a requisit previ per al correcte aprofitament com a recurs turístic. BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME... 299

4.2. LA FLORA AMB RELACIÓ A L'OFERTA D'UN PRODUCTE LOCAL DE TIPUS AGROALIMENTARI Tal com mostren els diversos estudis etnobiològics, realitzats al context de la muntanya alacantina (Martínez-Francés & Rios; 2003; 2005 i 2009; Pretel & Obón, 2009; Ríos et al., 2009 & Obón et al., 2009), moltes de les plantes, incloent bona part dels endemismes, han tingut un important paper en la qualitat de vida de les gents d'aquests municipis i algunes encara tenen un ús popular marginal, com a medicinals i comestibles principalment, encara que també com a plantes tèxtil, simbòlica o ornamental.

Alguns exemples, molt populars encara, recopilats durant els estudis florístics en el municipi d'Onil són l'adob de les olives del cuquello amb pebrella (Thymus piperella) i serjolida (Satureja intrincata subsp. gracilis); l'elaboració d'herbero amb distintes plantes medicinals endèmiques, l'arreplega de totxa (fulles de Stipa tenacissima i Lygeum spartum) per a elaborar els fatxos, entre moltes altres altres que haurien d'estudiar-se en profunditat en estudis posteriors.

L'ampliació de l'estudi que ací presentem, mitjançant la realització d'estudis etnobiològics i etnogràfics, ajudaria tant a la conservació del coneixement tradicional, com a la recuperació d'un recurs, que pot ser la clau per a oferir un producte agroturístic original, exclusiu d'una localitat.

Per tot això, la informació ambiental ací esbossada suposa el punt de partida a l'hora d'abordar estratègies de turisme rural a Onil, però constitueix només la base d'un treball que haurà d'incloure una investigació multidisciplinària sobre el patrimoni natural (medi físic, flora, vegetació, fauna, etc.), etnogràfic (gastronomia, etnobiologia, artesania local, litúrgia, etc.) i cultural (història, lingüística, etc.) del municipi, que permeta, en definitiva, una posada en valor integral dels recursos existents, per a oferir un producte competitiu i de qualitat en torn d'un turisme ambiental saludable en un municipi de muntanya.

5. CONCLUSIONS -El municipi estudiat presenta una bona representació dels ecosistemes mediterranis; -La singularitat d'algunes formacions i la concentració de plantes rares, endèmiques o amenaçades justifiquen la protecció d'alguns enclavaments; 300 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

-Aquests espais protegits poden funcionar com a producte turístic de caràcter ambiental amb distinció, gràcies a la presència de plantes i comunitats vegetals endèmiques i, integrar-se en l'oferta amb la resta d'espais; -Els enclavaments més degradats podrien ser restaurats per a poder formar part de l'oferta; -L'existència d'alguns productes tradicionals lligats a l'explotació sostenible del medi natural, especialment algunes plantes endèmiques, suposen un reclam major que pot emprar-se amb distintes finalitats; -La bona situació geogràfica i accessibilitat del municipi, des dels principals nuclis de la província i del litoral, el converteixen en un lloc idoni per a abordar estratègies entorn del turisme de muntanya i -No obstant això, fóra desitjable un estudi més ampli i profund dels valors naturals, i del patrimoni etnogràfic i cultural, per a poder revalorar de forma integral i multifuncional tots els recursos locals. BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME... 301

6.- BIBLIOGRAFIA Aguilella, Antoni., S. Fos i E. Laguna (Eds.) (2010): Catálogo Valenciano de Especies de Flora Amenazadas. Colección Biodiversidad, 18, Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat Valenciana, Valencia. Andrés, J. L. (2002): «Apuntes para un modelo de desarrollo rural. El ejemplo de la comarca del Jiloca», Xiloca 30, pp. 157 - 175. Araque, E. (2001): «Espacios protegidos y desarrollo turístico. El ejemplo de los Parques Naturales de la provincia de Jaén», dins Cantarero, J. M. (Coordinador) Planificación y gestión del turismo en el medio rural. Editorial Junta de Andalucía - Centro de Turismo de Interior de Andalucía, Baeza, pp. 143 - 178. Bachiller, J. M. (1994): «El turismo rural como propuesta de revitalización económica de áreas rurales desfavorecidas: el suroeste soriano», ERIA 1994, pp. 25 - 39. Barrado, D. (1997): «Los espacios naturales de Madrid: potencialidades y riesgos para los usos recreativos de cercanías», Anales de Geografía de la Universidad Complutense 17, pp. 196 - 208. Blanco, R. i J. Benayas (1994): «El turismo como motor del desarrollo rural. Análisis de los proyectos de turismo subvencionados por Leader I», Revista de Estudios Agro - Sociales 169, pp. 119 - 147. Bolòs, Oriol i J. Vigo (1993): Flora Manual dels Països Catalans. Editorial Pòrtic S.A. Barcelona. Costa, Manuel. (1999): La vegetación y el paisaje en las tierras valencianas. Editorial Rueda S. L., Alcorcón. Instituto de Estudios Turísticos (1994): Manual del planificador de turismo rural, Ministerio de Turismo, Madrid. Juan, J.; S. Ríos; G. Díaz i V. Martínez - Francés (2010): «Perspectiva biogeográfica de la flora vascular de Onil» dins Jiménez, P.; J. A. Marco; E. Matarredona; A. Padilla i A. Sánchez (Editors): Biogeografía: una ciencia para la conservación del Medio., Alicante, Campobell S. L. pp 365 - 372. Laguna, Emilio.; M. B. Crespo; G. Mateo; S. López; C. Fabregat; LL. Serra; J. J. Herrero-Borgoñón; J. L. Carretero; A. Aguilella; A. Palasí i R. Figuerola. (1998): Flora endémica, rara o amenazada de la Comunidad Valenciana. Ed. Consellería de Medi Ambient. Generalitat Valenciana. Marchena, M. (1993): «Planificación y desarrollo del ecoturismo», Estudios turísicos 119 - 120, pp. 39 - 58. 302 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Martínez - Francés, V. i S. Ríos (2003): «Plantas de los herberos de la Sierra de Mariola(SW de Valencia, N-NW de Alicante, España)», Flora Montibérica 25, pp. 42 - 51. Martínez - Francés, V. i S. Ríos (2005): «Lesser Known Herbal Spirits of the Valencia and Alicante Provinces (East - Southern Spain)» dins Pascual - Villalobos, M. J.; F. S. Nakayama; C. A. Bailey; E. Correal i W. W. Schloman. Industrial Crops and Rural Development, pp. 417 - 425. Martínez - Francés, V. i S. Ríos (2009): «Tisanes i altres preparats herbals emprats en la medicina popular de certes comarques d'interior valencianes (L'Alcoià, El Comtat i La Vall d' Albaida) durant períodes epidèmics dels segles XIX - XX» dins Guillem - Llobat i G. Garcia (Editors): Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià. Gandia, CEIC Alfons el Vell, Ajuntament de Gandia, pp. 223 - 238. Matarredona, E. i J. Ivars (1995): «El turismo rural: una alternativa para el desarrollo integrado de los municipios rurales de la montaña alicantina», Investigaciones Geográficas 14, pp. 59 - 76. Mateo, G. i M.B. Crespo (2003): Manual para la determinación de la Flora Valenciana. Ediciones Moliner-40. Montiel, C. (2003): «El turismo de interior en el desarrollo socioeconómico de las comarcas forestales de la Comunidad Valenciana» Investigaciones Geográficas 31, pp. 15 - 36. Moreno, J.C., coord. (2008): Lista Roja 2008 de la flora vascular española. Dirección General de Medio Natural y Política Forestal (Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino, y Sociedad Española de Biología de la Conservación de Plantas), Madrid. Obón, C.; R. Márquez; J. F. Giner i D. Rivera (2009): «Las plantas comestibles recolectadas en la provincia de Alicante, estudio comparativo entre La Marina Alta y El Bajo Segura» dins Guillem - Llobat i G. Garcia (Editors): Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià. Gandia, CEIC Alfons el Vell, Ajuntament de Gandia, pp. 279 - 294. BASES AMBIENTALS PER AL FOMENT DE LES INICIATIVES D'OCI I TURISME... 303

Plaza, J. I. i L. A. Hortelano (2005): «Propuestas institucionales para fomentar el turismo en espacios naturales protegidos: valoración del 'Programa Parques Naturales en Castilla y León' y su incidencia en la montaña palentina», PITTM 76, pp. 477 - 498. Porcal, M. C. (2003): «Propuestas de actuación para el desarrollo turístico sostenible de una comarca rural de media montaña», Investigaciones Geográficas Universidad de Alicante 032: pp. 65 - 90. Pretel, M. T. i C. Obón (2009): «Propiedades beneficiosas de plantas silvestres comestibles de la provincia de Alicante» dins Guillem - Llobat i G. Garcia (Editors): Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià. Gandia, CEIC Alfons el Vell, Ajuntament de Gandia, pp. 239 - 252. Ríos, S.; M. L. Lorenzo; V. Martínez - Francés (2009): «Els minxos: l'ús de les verdures silvestres en temps de fam» dins Guillem - Llobat i G. Garcia (Editors): Salut, alimentació i cultura popular al País Valencià. Gandia, CEIC Alfons el Vell, Ajuntament de Gandia, pp. 213 - 222. Rivas - Martínez, Salvador; F. Fernández- González; J. Loidi; M. Lousa i A. Penas. (2001): Syntaxonomical checklist of vascular plant communities of Spain and Portugal to association level. Servicio de Publicaciones de la Universidad de León. Santos, María José (1987): La Hoya de Castalla. Edita: Ayuntamiento de Castalla, Ayuntamiento de Ibi, Ayuntamiento de Onil, Ayuntamiento de Tibi y Caja de Ahorros de Alicante y Murcia. Secretaría General de Turismo (1990): «Libro Blanco sobre el turismo español». Estudios Turísticos 108. Madrid. Secretaría General de Turismo. Sempere, Ramón (1991): Guía de la Villa de Onil. Onil: Gráficas Tortosa, S.L.

COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ALCOIANA (1900-1939)

COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 307

COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ALCOIANA (1900-1939)

Josep Maria Roselló i Castellà Sociòleg [email protected]

Associació Catalana de Sociologia Filial de l'Institut d'Estudis Catalans

RESUM L'estudi es divideix en tres parts. La primera inclou el marc teòric del naturisme, és a dir, els antecedents filosòfics -d'Holbach i Volney-, l'obra de Carlos Brandt i la caracterització del naturisme integral o llibertari. La segona, inclou l'anàlisi de les condicions de vida dels treballadors alcoians junt a l'anàlisi del caràcter de la joventut de pre-guerra. La tercera, i darrera, analitza la convergència de cos, fàbrica i naturalesa a l'imaginari de la joventut naturista integral, on arrela la concepció de salut i la manca d'oci.

Mientras la Humanidad, en el fondo de la bodega y de los prostíbulos se deshonra, una juventud nacida y formada por las ideas naturistas lucha para abrir nuevos horizontes en el espacio iluminado de la Naturaleza. Nosotros, galeotes del porvenir, portadores del amor, intérpretes de la Cultura y de la Libertad, vamos a cantar las bellezas de la Vida natural y racional, para que en no lejano día, podamos ver una legión de jóvenes confundirse entre los frondosos ramajes de las románticas alamedas en la Naturaleza, llenos de alegría y de amor. Queremos ver jóvenes alegres que encarnen las virtudes excelsas de la Humanidad libre que se avecina. (Fragment d'una crida a ingressar a les joventuts naturistes de la SNC, 1933) Degeneración - NATURISMO 308 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Los placeres benignos y la verdadera belleza no se encuentra ni en la Taberna ni en la Perfumeria sólo en la Naturaleza. Ingresar en las filas naturistas es rebelarse contra. Desde la Regeneración moral a la física. (Text d'un full volander de la SNC, 1934)

INTRODUCCIÓ El naturisme, tot sovint, es veu confós amb el concepte tan genèric de “natural”, de dieta sana o de prendre el sol nu però, ben al contrari el naturisme esdevé a l'època un pensament social prou arrelat. Historiadors com Masjuan (2000) veuen en el naturisme històric un precedent de l'ecologisme actual, opinió que considero agosarada per dues raons. La primera, el naturisme com a moviment i com a pensament segueix, avui, amb una identitat pròpia i diferent de la resta. La segona, el fet que l'univers, on es desenvolupa el naturisme històric, té un caire moral no pas jurídic com l'actual, és a dir, equitat o legalitat. Així i tot, sí que hi ha una semblança. Avui, l'ecologisme, ocupa l'espai social aleshores àmbit del naturisme. També, però, hi ha una confluència als anys setanta i vuitanta amb publicacions com les revistes Integral (neix el 1978), Nueva Época (1973-1981) i Userda (1977-1981) que, des del naturisme o des de l'ecologisme, representen un fecund punt de trobada on l'ecologisme s'enriqueix mentre, part del naturisme històric, es reformula en clau moderna. Finalment, cal aclarir una confusió prou estesa. Com s'ha dit el naturisme esdevé un pensament social, mentre la medicina naturista, natural o naturisme mèdic representa una revifalla al segle XIX -com la hidroteràpia (Rodríguez Sánchez 1992)- de l'escola mèdica hegemònica (Quiñones 1992) fins a l'anterior la qual es substituïda per l'escola mecanicista, és a dir, la medicina alopàtica, encara, avui, la medicina oficial. La data convencional d'aquest canvi d'escola és el traspàs del metge i filòsof aragonès Andrés Piquer (1711-1772), el més influent acadèmicament i institucional (Miqueo 2000).

COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 309

PRIMERA PART: EL NATURISME

ANTECEDENTS FILOSÒFICS Des de la vessant filosòfica, el pas fonamental per al futur pensament naturista és el concepte de substància del filòsof holandès Baruch Spinoza (1632- 1677) i el concepte de retornar a la naturalesa del també filòsof, però ginebrí, Jean -Jacques Rousseau (1712-1778). La substància de Spinoza esdevé el tot, per la qual cosa resta sense sentit l'anterior divisió entre allò terrenal i allò diví. Rousseau la transforma en pensament social origen, alhora, del bon salvatge i del retornar a la naturalesa.1 El baró d'Holbach a Sistema de la naturaleza (1770) descriu l'ordre natural i, sobretot, enuncia el principi de causa i efecte, mentre que el comte de Volney, un dels seus apadrinats, difon abastament el concepte amb la seva obra La Ley natural o principios físicos de la moral (1793), entesa com la segona part de Las ruinas de Palmira (1791), on es descriu l'origen de la societat. El filòsof materialista d'origen alemany arrelat a París, baró d'Holbach (1723- 1789), exposa a l'obra esmentada les seves tesis fonamentals en contra del creacionisme. Per a ell, la naturalesa resta eterna, no ha estat pas creada, i tot el que veiem, inclosos nosaltres mateixos, som el seu producte dins, per això, d'un conjunt de lleis naturals o ordre natural de caire circular que regeix les transformacions, sense cap caràcter històric, i d'una forma -amb ulls d'avui- prou mecanicista (Bermudo 1982). El 1823 es publica la primera edició en castellà de l'obra. L'estudiós, viatger, polític i literat anomenat comte de Volney (1757- 1820), va aconseguir una gran difusió de la seves obres ateses les successives reedicions i el nombre de traduccions. En La Ley natural desgrana, amb tot un seguit de preguntes i respostes, la seva definició i qualitats així com les de les virtuts individuals i la saviesa i les de les virtuts socials i de la justícia. Però, què entén per llei natural?:

1 La influència directa del filòsof ginebrí sobre els considerats, avui, pioners del naturisme llibertari a França, els naturien, és prou palesa per Aminot (1991) i per Roselló (2008). Estem parlant, és clar, del filòsof de “l'homme originel”. 310 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Es el orden regular y constante de los hechos, por medio del cual el grande Autor rige el universo; orden que su sabiduría presenta á los sentidos, á la razón de los hombres, para servir de regla igual y común á sus acciones y para guiarles, sin distinción de paises de sectas religiosas, hacia la perfección y la felicidad. (Volney 1887: 3)

Volney ja comença a manifestar la idea maçònica.

MARC TEÒRIC

El naturisme es pot definir com una reacció, esdevinguda a finals del segle XIX, envers el que, llavors, anomenaven industrialisme immoral -desenvolupisme2- responsable directe i únic de la destrucció de la naturalesa i de la degradació de l'espècie humana. L'industrialisme immoral, mitjançant l'artificialisme, ens aparta de l'ordre natural. És el fet fonamental per al naturisme, el separar-se, el ser apartat de com són les coses. La destrucció i la degradació esmentades n'esdevenen les conseqüències. Causa i efecte. Seguint el pensament naturista, el que cal fer és palès. Cal retornar a l'ordre natural mitjançant la regeneració física i moral3 del propi individu a pròpia iniciativa. Els dos camins adients per ella són el vegetarianisme transcendent i la nuesa física camí de la moral. L'ordre natural, té com a principi bàsic l'equitat, un equilibri mantenidor del fluix de la vida, on és bo tot el que l'afavoreix i dolent el que la fa davallar o la destrueix. Un exemple d'equitat pot ser el conreu biològic davant de l'intensiu; un, circular, dóna, cull i retorna mentre, l'altre, solament pren. L'artificialisme suposa, ben al contrari tot un món aparent d'artefactes i valors antinaturals. Les conseqüències de viure fora d'ordre són tant el que avui

2 El mot “desenvolupisme” resta mancat de l'aspecte transcendent d'un concepte moral, però és el més acurat envers la interpretació actual. 3 L'actual divisió a filosofia entre moral -usos i costums- i ètica -codi-, no és suficient, crec, per entendre la percepció d'immanència del que sap el que és i el que no és, sense haver pas de pensar-ho. Anomenaven “moralina” a la falsa moral, la hipocresia, la qual cosa fa, perdre, automàticament, la sintonia amb l'ordre natural COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 311 anomenem desastres ecològics o les guerres, entre d'altres, com la pèrdua de valors: astúcia davant de franquesa i hipocresia davant de noblesa d'esperit. La principal característica de l'artificialisme és la de crear problemes als quals dóna una solució que, alhora, n'origina un de nou i així fins a l'infinit. Un exemple, si l'exposició al sol ha de ser progressiva però volem gaudir-ne de cop i volta, necessitem cremes protectores... què li passarà a la nostra pell amb el seu ús continuat?...sense problemes, ja fabricaran un nou producte per a solucionar- ho... i un altre... i un altre... La regeneració física i moral a iniciativa del mateix individu, representa tornar al seu lloc quelcom que, violentament, n'ha estat apartat suprimint-li, d'aquesta forma, el mal funcionament de qui es troba fora de lloc i condició. Un cop analitzades les condicions de vida i les laborals de les classes populars, la regeneració física resta més palesa però no tant la moral. Per això i per la seva indisociabilitat, inclourem dues cites, una de Federico Urales4 i, l'altra, de la seva filla, Federica Montseny :5

Desde que los hombres [...], dejaron de vivir en contacto directo con la naturaleza, puede decirse que dejaron de ser hombres. Dejaron de serlo en el sentido de la vitalidad, de la valentía, de la salud, de la fuerza, de la ayuda mutua y de la abnegación. Y ¡claro!, no siendo el hombre fuerte, sano, valiente ni viril, ha de tener todas las debilidades propias del hombre débil; ha de ser apocado,astuto y egoista. (Urales 1925: 10)

Se emancipa esclavizándose; adquiere personalidad y la pierde; deja de ser mujer débil y sujeta al hombre y se situa en un plano moral más bajo. En vez de afirmarse en su sexo, de ennoblecerlo y dignificarlo, reniega de él y se acoge, sin mirar la estética ni las leyes naturales, bajo las costumbres y los errores del otro sexo. (Montseny 1926: 25)

4 Juan Montseny Federico Urales (1864-1942), i Teresa Mañé Soledad Gustavo (1865-1939), naturistes llibertaris pioners de l'anarquisme i de la pedagogia llibertària. La seva gran obra fou La Revista Blanca (1898-1905/1923- 1936). 5 Federica Montseny (1905-1994), col·labora amb la revista dels seus pares, fins que amb l'esclat bèl·lic esdevé una dirigent cenetista. Federica va estar més d'un cop a Alcoi, ja sia per mitings a la CNT, com per xerrades a Els Canalons. 312 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

El vitalisme biològic dóna una base teòrica a la qualitat d'autoregeneració del cos, de recuperar l'equilibri, pels naturistes. Aquest corrent separa la vida del que és inert sense cercar en allò sobrenatural. Així, entre d'altres, s'entén la força vital definida pel filòsof i biòleg Claude Bernard (1813-1878)6 (Escarpa 2004). Passant als mitjans de regeneració. El naturisme considera l'alimentació vegetariana la pròpia de l'espècie humana, però, sempre, indisociables l'aspecte nutricional i l'aspecte moral, és a dir, el vegetarianisme transcendent potencia les que són qualitats pròpies de l'espècie: tolerància, justícia, solidaritat i bondat. Pel que fa a la nuesa física camí de la moral, s'ha d'entendre com que la manca de vestits dugui a la desitjada nuesa moral, nus dels prejudicis socials que, per ells, ens allunyen de la fraternitat universal. Per tot el tractat en aquest apartat, Roselló (2003:35-44).

EL FILÒSOF DEL NATURISME A l'escriptor i assagista veneçolà Carlos Brandt (1875-1964)7, se'l considera el filòsof del naturisme per dues raons: la seva pròpia regeneració i les obres que li dedica. Brandt va passar d'infant malaltís a jove ple de vida, mitjançant el naturisme. A ell li va dedicar la seva vida i diverses obres com El Vegetarismo (1909) i El fundamento de la moral (1913). A la primera exposa les raons per les quals l'alimentació pròpia de l'espècie humana és la vegetariana. Ho fa amb nou punts, d'ells en destacarem el setè i el novè. El setè, basant-se, en la llei de

6 Malgrat que Adolf Kolbe (1818-1884), va sintetitzar l'àcid acètic l'any 1845 iniciant, així, la química orgànica i deixant a banda el vitalisme biològic. El debat entre el si el tot és quelcom més que la suma de les parts o no, agafa la forma afirmativa -a l'època estudiada- a l'holisme del mariscal sud-africà Jan Smuts (1870-1950). Actualment, la hipòtesi Gaia formulada per James Lovelock l'any 1979 o el fi últim de la recerca en IA i en robòtica personal, no hi estan tan lluny. 7 Brandt, avui gairebé oblidat, va viure per estudis, primer, i per un exili de vint anys, després, gran part de la seva vida a Europa i a EUA. Pel domini d'idiomes i la qualitat dels seus treballs, va mantenir contacte i amistat amb l'escriptor rus Lev Tolstoi (1828-1910) i el dramaturg britànic Bernard Shaw (1856-1950), entre molts d'altres com el físic Albert Einstein (1879-1955). Part de les seves obres van estar traduïdes a l'alemany, el francès, l'anglès i el rus. Va viure a Barcelona i a València, on col·laborava amb la premsa naturista i la llibertaria com Generación Consciente d'Alcoi (Alberti 1975).

COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 313 correlació de les parts d'un organisme formulada per Cuvier8, la naturalesa vegetariana humana concorda amb la dentició, mans i no urpes o la llargada dels budells. El novè exposa tot allò contrari a la llei natural del fet de destruir vides alienes per a consumir carn, especialment. -diu- quan tots els animals constituïm una mateixa família. A la segona obra defineix i argumenta la seva principal teoria: la llei de preservació de la vida o la tendència de la matèria a viure, a continuar existint.

L'OBRA D'UNGEWITTER Encara que el mateix Carlos Brandt parla de la nuesa a La belleza de la mujer (1908)9, convencionalment es considera pionera de la via de la nuesa, l'obra Die Nacktheit (La nuesa) (1905), amb més de noranta mil exemplars venuts (Clapham i Constable 1986:11-14). Obra del jardiner alemany Richard Ungewitter (1868-1958), hi descriu una societat on es viu en total nuesa, superant l'obsessió sexual, s'és vegetarià i no hi ha consum d'alcohol ni de tabac. Per l'autor, l'estat natural de la humanitat és la nuesa, els vestits solament basteixen una barrera entre els membres del mateix sexe i un alt mur de separació entre homes i dones (Roselló 2006). L'obra de l'alemany no va ser traduïda al castellà, però les seves idees ens van arribar mitjançant les del periodista francès Roger Salardenne (mort el 1968), (1931) i (1932).

EL MOVIMENT NATURISTA El moviment naturista és fruit de la interactuació de pensament i acció reivindicativa que des de les darreries del segle XIX, té el seu màxim ple a les dècades dels vint i trenta del següent segle on, per una banda, qualla com a pensament i, per altra, és referència social envers el retornar a la naturalesa. Dins del moviment hi ha corrents amb més intenció d'assolir un abast més enllà

8 Georges Cuvier (1769-1832), naturalista i polític francès, és el pare de l'anatomia comparada i de la paleontologia. Mitjançant la seva llei de la correlació de les parts d'un organisme estableix, per exemple, que les urpes corresponent solament a carnívors i les peülles a herbívors. La comparança, seguint aquestes pautes, permet la reconstrucció d'animals sencers i tot amb migradesa de restes. Fora d'aquesta disciplina no se'n sap gaire d'ell al ser catastrofista i no pas evolucionista (Parés, Parés 2002). L'aplicació al naturisme a Remartínez (1930), recollit a Roselló (2003: 263-266). 9 Fins i tot el va traduir a l'alemany, amb prou interès, l'escriptora austríaca Paula Konsten. 314 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA del local per aconseguir un caire més oficial i, així, poder tractar amb l'Administració -visibilitat social-. Per invitació expressa de l'alcalde de Santander, la inauguració i clausura del congrés naturista de juny de 1936, es va celebrar al saló de plens de l'Ajuntament (Roselló 2003:50-54). Mentre, per altra banda, els naturistes integrals, malgrat fer xarxa, no tenien cap interès a ser reconeguts per unes institucions en les quals no hi creien pas. Per fer més palesa les dues grans perspectives, finalitzarem aquest apartat amb la Conclusió 4a de l'Assemblea Naturista de València (1922):

La Asamblea entiende que en el momento presente el Naturismo como doctrina social debe limitar su punto de vista a los problemas individuales, por creer que con el perfeccionamiento individual vendrá necesariamente el colectivo y que ninguna reforma colectiva por si sola, puede alcanzar un mejoramiento efectivo. (Roselló 2009: 49)

Aquest va ser el marc en què es va donar la perspectiva més institucionalitzada.

EL NATURISME INTEGRAL Ben al contrari de l'anterior, el naturisme integral o llibertari estava convençut que per assolir-lo cal una transformació social capaç de superar el capitalisme, la qual cosa no vol dir pas deixar d'apropar-se cada cop més, dia a dia, a la naturalesa. La confluència entre naturisme i anarquisme esdevé en compartir el concepte d'ordre natural i el de retornar-hi, el naturisme integral és una de les formes d'assolir-ho dins del pensament llibertari. Integral, vol dir anar més enllà de l'aspecte purament biològic, per fer-ne tot d'un amb el social. Un exemple, mentre els primers pensaven escampar-se com la taca d'oli, per inèrcia, els altres, el duien i el reivindicaven a les fàbriques i als carrers. Per això, la gran aportació dels naturistes integrals al conjunt del moviment naturista. Entre d'altres es poden citar com a més difoses el projecte de ciutat- camp de l'enginyer Alfonso Martínez Rizo, per a trencar amb la tradicional dualitat. La tasca del Dr. Isaac Puente per difondre el neomalthusianisme, l'eugenèsia i la medicina naturista. Els estudis sobre la nuesa de l'escriptor Laura Brunet. La pedagogia d'Antonia Maymón i d'Allbano Rosell, aquest darrer autor, també, de l'única utopia naturista En el país de Macrobia (1928). La literatura social d'Adrián del Valle, amb la novel·la naturista Náufragos (1926), al cap... (Roselló 2005). COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 315

SEGONA PART: LA VIDA OBRERA

ALCOI I LA SEVA HISTÒRIA La historiografia envers Alcoi recull desenes de treballs. Entre d'altres, un sobre les fàbriques (Canalejas 2005), l'altre sobre la Festa (AA.DD. 2006) i l'altre sobre l'excursionisme (AA.DD. 1998)... però difícilment van més enllà del folklore, llevat del de Bañó (1999) i del de Santonja i Segura (2006), els quals, per abastar des de la prehistòria fins a l'actualitat, el nostre període d'estudi roman poc explicitat. Malgrat la recerca sobre les col·lectivitzacions (Moltó 1986), la resta són relats, més o menys novel·lats, entre d'altres, Diógenes (1984), Coloma (1980) o Pascual (1993). Per això mateix, la recerca sobre les condicions de vida de la classes treballadores de Beneito (1984), ens resulta prou útil per saber-ne més del món quotidià al qual reacciona el naturisme.

L'ALCOI OBRER Beneito (1984: 37) és categòric amb la conclusió de la seva anàlisi: “De fet, quan engega el procés d'industrialització a Alcoi mancava de tot”. L'abast d'aquesta afirmació arriba des de la presa d'aigua que d'origen al centre urbà seguia un recorregut d'uns dos quilòmetres a cel obert, fins a la manca de salubritat al despatx de queviures, llet i producte fresc. Des de l'amuntegament als habitatges per manca de sòl edificable fins a la també manca de salubritat i higiene a les escoles, motius ambdós de les passes epidèmiques de còlera i tuberculosi - l'esmentat Dr. Isaac Puente les anomenava malalties socials-. Des de l'assistència mèdica municipal de la qual no se'n pot dir res, llevat de remarcar la seva absència, fins a la també absència d'una ordenança municipal reguladora de normes d'higiene per als habitatges, comerç i equipaments públics (Beneito 1984: 37-94). Tot plegat, conseqüència de l'impacte industrial sobtat en una ciutat adient en una època anterior. S'ha d'esperar a la proclamació de la II República, l'any 1931, per a començar a gaudir d'una iniciativa municipal coordinada per a solucionar i no, només, accions puntuals com ara la vacunació pública de l'abril de 1927, difosa per La Gaceta de Levante, és a dir; prohibir les corts de bestiar al nucli urbà, tancar les tavernes insalubres, preocupar-se per la higiene alimentària... 316 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

UN TESTIMONI Vicente Segura va néixer a la tardor de 1918 a l'Alcoi del tèxtil i de la metal·lúrgia10. Ell, treballador del primer ram, ens descriu els “habitatges de dos o tres claus”:

Els carrers dels obrers -Verge Maria, Placeta de les Eres, St. Mateu...- són habitatges de dos o tres claus, és a dir, la cuina a una planta, el dormitori -únic per a tothom- en una altra i així anant seguint, sense aigua corrent, amb safareigs públics i amb petroli -quinqué- o carbur per a il·luminar-se. Per a fer les necessitats hi havia una comuna als soterranis de la finca: un “retrete” amb clau per a tothom. Als trenta, ja hi havia més mesures d'higiene i sanitàries, especialment amb la República. (Roselló 2010: 8)

I continua: La misèria ens agermanava. Tot el carrer Verge Maria, fórem, per exemple, com una gran família. [...] Hi havia molta misèria, perquè era un “luxe” treballar tres dies a la setmana amb un jornal de tres o quatre pessetes diàries. El pa costava cinquanta o seixanta cèntims el quilo i l'acompanyaven amb saladures (bacallà, sardina adobada, melva...). (Roselló 2010: 8)

Solament li cal afegir les conseqüències de treballar de mala manera amb metalls pesats com ara el plom i l'arsènic, les jornades de dotze o catorze hores, el diumenge com a únic dia festiu a la setmana, els dies d'atur11...

LA JOVENTUT OBRERA En anteriors estudis macro que havia fet sobre el naturisme, no copsava la característica diferenciadora de la joventut de pre-guerra ni la seva vitalitat per albirar un nou món. En estudis locals, com és el cas d'Alcoi, se m'han fet paleses ambdues.

10 Vaig entrevistar Vicente Segura el 29 d'octubre de 2009 a Alcoi. El qüestionari volia assolir dues fites, de les quals tan sols en faré referència a la de les condicions de vida als barris obrers, des de la seva pròpia vivència. Acaba d'editar-se enguany, un recull de relats autobiogràfics de Salomé Moltó que, malgrat ambientats a la postguerra, no deixen de ser prou il·lustratius de les condicions de vida de les famílies obreres més humils. 11 En aquesta Segona Part he considerat més adient a la finalitat de l'estudi, optar per la descripció de la situació, COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 317

Esdevé un aspecte important la joventut de gran part dels naturistes integrals alcoians. Ja no estan criats al caliu del vuit-cents com els seus pares i els seus avis. Els nous horitzons que deixà albirar el període republicà, reblant una forta petjada en tothom que començava a deixar la infantesa enrere. D'ells, Agustín Belda d'Alcoi i Elenita de Carlet prenen la paraula:

Fueron los primeros en hacer experiencias de Radio con baterías y auriculares en sus casas, en el campo y en adaptarse a todo lo que significaba Belleza, Progreso y Libertad... (Belda 1984: 23)

Lo más importante de estos jovenes [ell mateix], es que se habían hecho vegetarianos porque veian que era la única forma de vivir con la Moral Biológica [ordre natural] y que además les inducía a no fumar, beber alcohol y a detestar las pasiones viciosas que esclavizan a la humanidad [...] (Belda 1984: 24)

La població valenciana de Carlet fou un dels altres nuclis de joventut naturista i, Elenita, una de les moltes joves de la colla a les que ells adoraven. Elenita comença la seva crònica de l'excursió a l'Almaguer, fent dos comentaris importants pel que aquí tractem. El primer, és adonar-se que els joves s'apropen al naturisme per amor a la naturalesa i no pas per motius de salut com era allò més habitual fins aleshores. El segon, és l'entusiasme que li produeix adonar-se -també- que aquest amor a la naturalesa anava prenent cos cada vegada més en nuclis de nois i noies a tot el llarg del País Valencià (Elenita 1935: 273).

malgrat el pes de dramatisme, ja que la Tercera Part entre a l'imaginari col·lectiu. Ben al contrari d'una exposició amb els índexs de mortalitat, amb les malalties infeccioses com la seva gran causa junt o per la desnutrició. Sense oblidar, és clar, les cada cop més esgarrifoses dades de nombre de víctimes de la pandèmia de grip de 1919.

318 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

TERCERA PART: LA VISIÓ SIMBÒLICA

EL MOVIMENT NATURISTA A ALCOI A la primera dècada del segle XX, grups d'amics dels barris obrers es troben per a preparar àpats vegetarians, practicar gimnàstica alhora que, també, organitzaven excursions. Amb els anys, van creixent en nombre i varen decidir fundar, el 1919, el Círculo Instructivo y Naturista. Ja eren coneguts, amb prou simpatia, per la resta de la població com “los jovenes de las mochilas”. Uns anys després, fundarien la Sociedad Naturista Cultura (SNC) agrupant a més de cent joves d'ambdós sexes. La SNC va gaudir d'una llarga trajectòria aplegant a naturistes de diferents corrents, essent els integrals el més actius de llarg. Aquesta mostra d'activitat va fer que les autoritats l'assenyalessin com nucli llibertari, criteri incorrecte que transforma, però, la SNC en un punt de la repressió contra l'anarcosindicalisme alcoià, per la qual cosa la seva Directiva difongué un Manifiesto a la opinión pública (1933), denunciant els tancaments governatius del seu local social. Al llarg del període republicà van anar augmentant les tensions entre els diferents corrents naturistes al si de la SNC, per això, a principis de 1936, es va dividir per afinitats en dues branques essent, la dels integrals, el Círculo Naturista Deportivo. L'esclat bèl·lic va mobilitzar totes les energies cap al front, però, l'any següent, va renéixer el naturisme llibertari amb la Sociedad Naturista (SN), instal·lada en un xalet requisat al que anomenaven Villa Luz, on, també, tenien servei de dutxes, gimnàs i biblioteca. Poc després, a iniciativa de la SN, es va constituir una Cooperativa d'Abastiments pels articles de primera necessitat coordinada, alhora, amb el Comitè d'Abastiments de la vila (Roselló 2010). La invisibilitat social del moviment naturista no es dóna a Alcoi, ben al contrari l'esperit associacionista popular aconsegueix generar una gran presència social de la SNC a l'àmbit local mentre, per altra banda, la participació alcoiana més enllà de l'Alcoià-Comtat esdevé prou minsa. Malgrat això, al Congrés Naturista de Barcelona (1929) van distingir amb un reconeixement especial el naturisme alcoià (Belda 1984: 30)12.

12 Belda confon l'any del Congrés, 1926 per 1929 (Roselló 2003: 49) COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 319

ELS CANALONS Els paratges del naturisme es troben a les serres que embolcallen Alcoi, encara que el preferit de la SNC fou Els Canalons, després d'una primera estada al Racó de Sant Bonaventura. Els Canalons esdevingueren el paratge emblemàtic per excel·lència del naturisme alcoià. Entre cent cinquanta i dues-centes persones s'hi trobaven tots els diumenges i dies festius. Famílies senceres gaudien d'un dia de camp, Convivència, cultura i esport tot en contacte directe amb la natura13. Els naturistes van adaptar el lloc a les seves necessitats però, sempre, amb la perspectiva d'integrar-se al paisatge lluny de cap mena d'intrusisme, Belda ho descriu amb pocs mots:

Se construyó una gran laguna donde se celebraban concursos de natación... Bajo una de las arcadas de la montaña, se hizo una estancia paradisíaca. En un rincón, un camerino para cambiarse de ropa que servía también para prepararse a salir a escena, para recitar, cantar, danzar y representar escenas de humor y amor a la naturaleza... [...] Se construyó en la otra parte de la Arcada aprovechando una peña musgosa llena de cristalinas perlas deslizándose por unas finas fresillas, un pequeño embalse para beber. [...] En todos los alrededores del rio desde “El Rincón de San Buenaventura” hasta bajo “El Mas Chelat” , se plantaron rosales y arboles frutales enmarcados por alamos para convertir todo el paraje en un paraiso...En aquellos parajes sólo en algún sitio muy retirado siempre con la vigilancia de algún amigo o amiga se practicaba el desnudismo de la forma más moral y respetuosa que se puede imaginar... (Belda 1984: 27-28)

Una cita llarga però necessària per a copsar la interacció entre l'espai físic i l'espai simbòlic. Un periodista de La Gaceta de Levante (X. Y. Z. 1928), redactà una crònica de la seva estada a Els Canalons, concloent que el vegetarianisme no l'havia convençut exposava el respecte que li mereixien els naturistes i la tasca feta a l'indret.

13 En una excursió a Palma de Mallorca organitzada per la SNC l'agost de 1933, l'anomenen “l'illa daurada”. Expressió que també la feien servir per a referir-se a Els Canalons, símbol de bellesa en calma serena (Barberá 1994: 41) 320 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

LA CONCEPCIÓ DEL COS Giddens (2010: 420), utilitza el concepte foulcaultià de “tecnologia social” a la sociologia del cos, per a fer palesa la creixent separació entre els nostres cossos i la”naturalesa” -les cometes són seves- , és a dir, allunyar-se del nostre entorn i dels nostres propis ritmes biològics. Sembla que cada cop més s'arrela la tendència a considerar-lo quelcom a crear, en lloc de limitar-se a acceptar-lo i tenir-ne cura. Potser avancem cap a la filosofia transhumana i les seves “millores”, potser cap a uns móns semblants als descrits per la literatura cyberpunk, on desapareix la divisió natural/artificial quan tot esdevé artificial i, llavors, solament podem parlar de tipus de suport. Ben al contrari, la concepció del cos que tenien aquells joves naturistes rep la influència de l'antiga Grècia clàssica, de l'humanisme apol·línic grec tant com de la seva estètica (Sánchez Meca 2001). Influència del filòsof alemany Frederich Nietzche (1844-1900), molt reconegut al món llibertari. La gimnàstica rítmica -exercici i bellesa d'harmonia corporal-, els salts i la natació -potència i contacte directe amb l'element aigua- , l'atletisme -com a pràctica no pas com a competició- i la nuesa en contacte amb els quatre elements -terra, aigua, sol i aire-...són característiques de la concepció del cos i de la naturalesa com el seu entorn adient. La concepció arrela a la ja esmentada antinaturalitat de les condicions de treball a fàbriques i tallers i la minsa salubritat de les condicions de vida als barris obrers. Mentre per altres anarquistes tot començava i acabava en l'anarcosindicalisme, els naturistes integrals anaven més enllà reivindicant en l'acció revolucionària la regeneració, per la qual cosa era tant important, per a ells, estar a primera fila del sindicalisme com aprofitar tots els diumenges per tornar al paratge idíl·lic, la naturalesa, i viure a l'entorn del qual eren exclosos per l'industrialisme, alhora, que experimentaven les formes de vida que el seu ideal difonia14. Un d'aquells joves, en Daniel LLin, ens parla de les tres influències fonamentals del seu naturisme integral i, alhora, entenem, de la resta. Sobre una base d'educació catòlica es desenvolupa l'interès pel sindicalisme i les lleis de la naturalesa front a la submissió i l'apartar-se de la natura que predicava l'Església.

14 L'historiador Javier Navarro (2004: 321), també es fa ressò de la doble funció del que anomenaven les “jiras campestres”. COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 321

Sindicalisme, naturalesa i la fascinació per la cultura hel·lènica esdevenen les tres influències esmentades (Llin s/d) (Martínez 1978). Enrique Barberá, des de la presó d'Alacant, recordà el color dels que, a la feina, acabaven plens de fils o borres sinó amarats de suor:

Hoy visto blanquísimos pantalones, alpargatas nuevas y camiseta sport, los brazos y hombros dorados por el sol completan la obra. Me entristece verme vestido así y más por que me recuerda que esta ropa era el uniforme [simbolisme] que vestíamos las juventudes naturistas [...] (Barberá 1994: 41)

LA CONCEPCIÓ DE SALUT La concepció de salut al naturisme va associada a la de bellesa corporal i moral. Ambdues beuen, com ja hem dit, del cànon de la Grècia clàssica. Es veu, alhora, com l'estat natural i el dret a recuperar-lo. En aquest apartat aprofitarem per a donar una visió de l'abast vital del naturisme històric (Roselló 2009: 74-94). Per una millor exposició, ho distribuirem en tres àrees: alimentació i higiene, territori i població i vers la nova era naturista. La primera àrea ens servirà no per entendre la seva concepció de salut, ja resta clara. Ens servirà per entendre de què i com la defensaven. Si prenem el seu punt de partida, l'alimentació vegetariana com a base junt a la higiene; entesa com seguir els cicles de la naturalesa, la higiene corporal d'aigua i sabó i la nuesa alliberadora de prejudicis. Ens trobarem front la qüestió de l'acceleració creixent de la vida15, la qual es transforma en raó de més per a rebutjar excitants com el cafè, les especies i l'alcohol. Afegit a aquest darrer va la vacunació16 -inoculació de sèrums d'altres animals- ,és a dir, si cercaven, amb prou cura, la seva pròpia regeneració i una descendència plenament naturista, l'alcoholisme, provocador de malformacions genètiques i la contaminació per

15 Un Comitè Naturista, supervisat pel metge naturista portuguès Amilcas de Souza, redacta el que s'entén un fullet per donar a conèixer el naturisme. De l'estructura de preguntes i respostes, assenyalem la següent: “¿Se debe practicar el placer de la velocidad? Las exageraciones en la velocidad son contrarias a la naturaleza humana y deben ser combatidas por los naturistas, porque constituyen una locura de las más acentuadas del actual progreso.” (Comitè Naturista 1922: 198). Sobre l'obra, Roselló (2003: 42-45). 16 La vacunació és producte de la teoria microbiana formulada per Louis Pasteur (1822-1895), la qual fou qüestionada 322 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA altres espècies no esdevé de cap manera el camí més adient. Aquests fets permeten entendre les campanyes contra el consum de carn i d'alcohol, les antivacunistes, contra la vivisecció... entre d'altres associades al naturisme a l'imaginari social. La segona àrea, abasta dos aspectes més directament socials de recuperar la salut: territori i població. El projecte més curós d'ordenació territorial és el del ja esmentat Alfonso Martínez Rizo (1877-1951), la seva proposta de ciutat-camp fa desaparèixer ambdues17. Molt abreujadament, el projecte és el següent: cases unifamiliars d'una planta separades, una de l'altra, per un mínim de cent metres de camp travessat per viaranys envoltats de jardins o de naturalesa salvatge. Per l'extensió esdevé un punt important el transport, el qual es realitzaria per grans avingudes acompanyades d'arbres, dues línies de vianants i una de façanes d'edificis dedicats al comerç i no aptes per a viure-hi. El teixit d'avingudes formaria una xarxa octogonal que interseccionant-se prendrien formes de creu i d'aspes les quals, confluint de dos en dos, originarien unes places circulars on aixecar escoles, mercats i d'altres serveis sempre que es mantingués un quilòmetre de distància aquests nuclis. Finalment s'inclouria una zona industrial, una d'estudis i una d'oci. La salut és l'estat natural de la humanitat i el retornar-hi un dret, el qual comença amb la generació conscient -els fills s'han de voler, no es tenen i prou recolzada en els mètodes anticoncepcionals del neomalthusianisme, tot integrat a la reforma eugenèsica promoguda per socialistes i anarquistes. Els governs i l'Església de l'època foren plenament natalistes, per la qual cosa perseguien el neomalthusianisme pel que tenia de separació entre plaer i reproducció i d'autocontrol. Els governs no poblacionistes van adoptar l'eugenèsia com a justificació de les campanyes d'esterilització, associant pobres a degenerats genètics. El corrent naturista llibertari difongué el neomalthusianisme, com els socialistes, i, també, ambdós, l'eugenèsia. Paradoxalment, a diferència del que s’ha dit abans, per a ells representava el dret i la reivindicació d'un bon naixement,

per les recerques del químic Antoine Béchamp (1816-1908) (Reigo 1924: 108-111). El naturisme és partidari del segon, donant més importància al medi que no pas als microbis. Sense voler entrar a l'actual debat dels metges ambientalistes, l'antivacunisme naturista es pot entendre millor a Mateo (2007: 15-19). 17 El projecte es publicà primer a la revista naturista Helios, al llarg de 1925, amb idea de fer-lo realitat a València. Més tard es publicà com La urbanística del porvenir (1932). Una extensa anàlisi del projecte a Masjuan (2000:176- 187). COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 323 una bona criança i una bona educació (Roselló 2003: 180-188)18. La segona àrea ha de resoldre's davant de la propietat de la terra i un govern poblacionista que considerava epidèmies i guerres com a un regulador de nombre. El simbolisme artístic de la regeneració recau en la imatge nua de la dona, la capacitat reproductiva del seu cos sobrepassa l'individu i simbolitza la regeneració del conjunt de la humanitat, la representació de “mater natura”. Per això mateix, la premsa naturista saludava l'arribada de fills de pares naturistes:

En el jardín cultivado en Alcoy por Francisco Verdú y Rosarito Pastor hizo su aparición, en noviembre último, una lindísima flor azul, a la cual pusieron, los jardineros,el nombre de VIOLETA, [...]. (Pentalfa 1932: 8)

Fins ara hem aplegat condicions de vida, ordenació del territori i demografia. La tercera àrea ens indica els camins per fer via cap a la nova era naturista. Molt breument: -Pedagogia. És un element fonamental perquè representa fer tornar la infància a l'ordre natural. -Naturisme i feminisme. La lluita per a l'alliberament de la dona i remarcar la seva capacitat de regeneradora de la humanitat. -El tracte amb els altres animals. Contra la vivisecció i pel seu dret a la vida. -Colònies naturistes. Experiments de convivència entre naturistes a espais naturals. De les primeres a tenir-ne notícies, la Colònia “Prometheus” a l'Horta valenciana (Helios 1920: 179). -Els idiomes artificials. Una llengua d'ús internacional, esperanto i ido, per a facilitar la fraternitat universal. -Pacifisme, objecció de consciència i antibel·licisme. Prou explícit. Les eines d'una transformació social.

L'OCI L'oci, en una societat industrialitzada com l'alcoiana, pels obrers, no anava més enllà de la taverna, el ball i les cases de putes. Encara que de fet, pels naturistes llibertaris no n'hi havia. Per a ells existia solament temps de no vida i

18 La maternidad consciente (sd) del francès Manuel Devaldés, esdevingué a l'època, l'obra clau envers aquests temes al món llibertari. El seu punt de partida són els estudis del sociòleg italià Alfredo Nicéforo (1876-1960), els quals van dur-lo a formular la definició d'una “raça dels pobres” abocada a l'extinció. 324 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA temps de vida. La no vida a fàbriques i tallers i la vida als paratges naturals. Les anades al camp representaven salut, cultura -sempre hi havia xerrades- i experiment de formes de vida -com ja s'ha dit abans- a més a més d'afirmació i propaganda llibertaria. Malgrat que de la SNC, amb més d'una dècada d'existència, en resten solament tres documents, mitjançant la premsa es poden seguir-li algunes de les activitats públiques. Amb tot, el més important esdevé en poder copsar en quina consideració la tenien i de què és referència, al llarg dels anys, a l'imaginari popular alcoià. El local social de la SNC, a la placeta de les Eres, fou un centre cultural obrer de referència a la vila. S'obria en dues vessants, popularitzar el coneixement reservat a les classes benestants i difondre, alhora, una cultura alternativa als valors de la burgesia. Periodistes, professors, filòsofs... hi feien conferències, mentre que, artistes reconeguts o novells, exposaven les seves obres. Per això, la SNC roman associada, a l'imaginari col·lectiu, al naturisme integral com a la representació del naturisme a Alcoi. Com a exemple, es pot assenyalar que la legalització de societats vegetarianes, durant el franquisme, va començar a ser permèsa a principis dels cinquanta, mentre que Alcoi va haver d'esperar fins a principis dels setanta. Gairebé vint anys per por a una revifalla de la desapareguda SNC, no hi ha memòria de la SN (Monllor 1994: 4). Moltes vegades, les activitats les anomenaven “festivals”. Generalment els diumenges de les cinc de la tarda en endavant; podien coincidir una exposició, una conferència i no faltar l'apreciat violí clàssic d'Eduardo Palacios. Tot un festival. Alguns dels professors de l'Escola Industrial i dels joves treballadors que, escatimant hores al descans hi anaven a estudiar, foren una font de creació artística amb brollador a la SNC (Belda 1984: 58). No es oblidem d'Els Canalons. Juan Diógenes recorda:

Este lugar de reposo físico y espiritual venía a ser en los tiempos grises de la Dictadura de Primo de Rivera, como un templo donde se cultivaba la amistad y la cultura física, moral e intelectual; [...]. En los coloquios que se entablaban a veces, se daba la impresión de encontrarse discutiendo en el Ágora de una Atenas moderna, porque lo mismo se discutía de la filosofía de Sócrates o Platón, o bien de José Ortega y Gasset, Marañon, Carlos Marx o Bakunin, así como de los enciclopedistas franceses o de la Revolución Rusa.(Diógenes 1984: 19) COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 325

CONCLUSIÓ Podien fer-se un bon seguit de conclusions però, en aquest cas, crec que allò més adient per poder albirar el món d'aquelles joventuts naturistes, esdevé adonar-se del seu sentiment d'harmonia amb l'entorn i de fraternitat amb la resta de la humanitat, així com de la certesa d'assolir-lo a l'esdevenidor, no pas al futur. Ja eren Corazón de Lirio. Carrasca, Apol·lo, Ramacharaca, Ateo, Venus, Luz de Vida, Libre... 326 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

BIBLIOGRAFIA CITADA AA. DD. (1998): El Centro Excursionista de Alcoy, una batalla constante, Alcoi (Alacant), Centre Excursionista d'Alcoi. AA. DD. (2006): Història d'Alcoi, Alcoi (Alacant), Ajuntament d'Alcoi/Editorial Marfil. Alberti, Germán (1975): “Vegetarianos de todo el mundo rinden homenaje a Carlos Brandt”, Regenérate s.n., pp. 7-10. Aminot, Tanguy L' (1991): “Une lecture ouvriere de Rousseau à la Belle Èpoque: les Naturiens”, dins Doménech, Jacques (ed.): La Réception de Voltaire et Rousseau en Egipte. Actes du colloque international, El Cairo (Egipte), Centre d'Etudes Françaises, pp. 41-60. Bañó, Ricard (1999): Manual de la història d'Alcoi, Alcoi (Alacant), Misèria i Companyia. Barberá, Marcela (1994): Estampas de luz. Diario de Enrique Barberá Tomás “Carrasca” (1941-1942), Alcoi (Alacant), Imprenta Vilaplana. Belda, Agustín (1984): Naturismo, filosofía universal, Alcoi (Alacant), Gráficas El Cid,SA. Beneito, Àngel (2003): Condicions de vida i salut a Alcoi durant el procés d'industrialització (1830-1950), València, Universitat Politècnica de València. Bermudo, José Manuel (1982): “Introducción”, dins Holbach, baró d': Sistema de la Naturaleza, Madrid, Editora Nacional, pp. 9-90. Brandt, Carlos (1926): El fundamento de la moral, Barcelona, Librería Sintes. Brandt, Carlos (1932): “El Vegetarismo”, Helios 190. Brandt, Carlos (1935): La belleza de la mujer, València, Editorial Estudios. Canalejas, Ricardo (2005): Horas extraordinarias, Alcoi (Alacant), Artes Gráficas Alcoy. Clapham, Adam i Robin Constable (1986): As nature intended, Los Ángeles (EUA), Elysium Growth Press. Coloma, Rafael (1980): Episodios alcoyanos de la guerra de España 1936-1939, Alacant, Gráficas Díaz. Comitè Naturista (1922): “Catecismo Naturista”, Helios 76, pp. 186-200. Cuvier, Georges (2002, e. o. 1826): Discurs sobre els cataclismes del globus terraqüi, Barcelona, Institut d'Estudis catalans. Devaldés, Manuel (s. d.): La maternidad consciente, València, Publicaciones “Estudios”. COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 327

Diógenes, Juan (Juan Bautista Corbí) (1984): Por aquella guerra maldita..., Alacant, Técnicas Gráficas. Directiva, La (1933): A la opinión pública. Manifiesto, Alcoi (Alacant), Sociedad Naturista Cultural. Elenita (1935): “Excursión naturista”, Helios 232, p. 273. Escarpa Sánchez-Garnica, Dolores (2004): Filosofía y biología en la obra de Claude Bernard, Tesi de llicenciatura dirigida pel Dr. José Luis González Recio, Madrid, Universidad Complutense, Biblioteca de la Fac. de Filosofia. Gaceta de Levante, La (1927): “Notas municipales. Vacunación y revacunación”, La Gaceta de Levante, 1 d'abril. Giddens, Anthony (2010): Sociología, Madrid, Alianza. Helios (1920): “Un ensayo naturista”, Helios 52, p. 179. Holbach, baró d' (1982, e.o. 1770): Sistema de la naturaleza, Madrid, Editora Nacional. Llin, Daniel (s.d.), Antecedentes, Alcoi (Alacant), text inèdit. Martínez, Juan José (1978): “Nuestros pioneros del naturismo”, Ciudad de Alcoy, 20 de juny. Martínez Rizo, Alfonso (1932): La urbanística del porvenir, València, Orto. Masjuan, Eduard (1992): Urbanismo y ecología en Catalunya, Móstoles (Madrid), Madre Tierra. Mateo, Coral (2007): “Historia de la primera vacuna: principio y fin”, Documentos para la Reflexión 3, pp. 15-19. Miqueo, Dra. Consuelo (2000): “La Medicina Naturista Española en el siglo XX, en la tradición europea”, dins del Congrés de Medicina Naturista El Dr. Eduardo Alfonso y la medicina naturista en el siglo XX,26 i 27 de maig, Universidad de Zaragoza, Saragossa. Moltó, Salomé (1986): Una nueva economía. Socialización y colectividades alcoyanas 1936-1939, València, Gráficas Papallona. Moltó, Salomé (2011): Retazos històricos de la posguerra 1939-1953, Alcoi (Alacant), Inprenta María Luz Martí. Monllor, Carlos (1994): Noventa años de naturismo en Alcoy, Alcoi (Alacant), Sociedad Naturista Vegetariana de Alcoy. Montseny, Federica (1926): “La mujer nueva”, La Revista Blanca 72, pp. 24-25. Navarro, Javier (2994): A la revolución por la cultura. Prácticas culturales y sociabilidad libertarias en el País Valenciano (1931-1939), València, Universitat de València. 328 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Parés Nuria; Parés, Ramón (2002): “Introducció i notes”, dins Cuvier, Georges: Discurs sobre els cataclismes del globus terraqüi, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, pp. IX-XXIII. Pascual, Miguel (1993): Horas robadas, Alcoi (Alacant), Alcoy 2000. Pentalfa (1932): “Noticias y comentarios. Natalicio”, Pentalfa 136, p. 8. Pentalfa (1933): “Noticias y comentarios. Excursión a Palma”, Pentalfa 173, pp. 15-16 Quiñones, Pedro (1992): Historia de la terapia natural, Madrid, Mandala. Rodríguez Sánchez, Juan Antonio (1992): “Médicos hidrólogos ilustres. Vicente Ors y la introducción de la hidroterapia en España”, Boletín de la Sociedad Española de Hidrología Médica 3, pp. 151-155. Reigo, E. M. (1924): “¿Béchamp o Pasteur?”, Helios 97, pp. 108-111. Remartínez, Dr. Roberto (1930): “Algunos argumentos en defensa de la alimentación vegetariana”, Estudios 79, pp. 10-11. Rosell, Albano (1928): En el país de Macrobia, Barcelona, Biblioteca Naturismo. Roselló, Josep Maria (2003): La vuelta a la naturaleza. El pensamiento naturista hispano (1890-2000), Barcelona, Virus. Roselló, Josep Maria (2005): El naturismo libertario en la Península Ibérica (1890- 1939), Bilbao, Ediciones E. Z.. Roselló, Josep Maria (2006): La idea naturista. Desde sus orígenes hasta nuestros días, Barcelona, CEDEL. Roselló, Josep Maria (2008): ¡Viva la naturaleza! Escritos libertarios contra la civilización, el progreso y la ciencia (1894-1930),Barcelona, Virus. Roselló, Josep Maria (2009): Llegan las modernas teorías. La presencia del Naturismo en el País Valenciano (1900-1938), Alcoi (Alacant), text inèdit. Roselló, Josep Maria (2010): Introducció a l'estudi del naturisme històric alcoià (1900- 1939), Alcoi (Alacant), text inèdit. Salardenne, Roger (1931): El culto al desnudo. Un reportaje con los naturistas, Barcelona, Librería Ametller. Salardenne, Roger (1932): Un mes entre desnudistas, Barcelona, Librería Ametller. Sánchez Meca,Diego (2001): “La filosofía de Nietzsche como fisiología trascendental”, Debats 73, pp. 93-102. Santonja, Josep Lluís i José María Segura (eds) (2006): Història d’Alcoi, Alcoi (Alacant), Ajuntment d’Alcoi/ Editorial Marfil. COS, OCI I SALUT AL NATURISME INTEGRAL DE LA JOVENTUT OBRERA ... 329

Sociedad Naturista Cultural (1933): “La Sociedad Naturista Cultural de Alcoy saluda a la juventud de España y del mundo naturista”, Pentalfa 164, pp. 15-16. Ungewitter, Richard (1905): Die Nacktheit, Stuttgart (Alemanya). Urales, Federico (Juan Montseny) (1925): “El amor a la Naturaleza”, La Revista Blanca 52, pp. 10-12. Valle, Adrián del (1926): Náufragos, Barcelona, Ediciones de La Revista Blanca. Volney, comte de (1887, e. o. 1791,1793): Las ruinas de Palmira y la ley natural, Barcelona, Establecimiento Editorial de V. Acha. X. Y. Z. (1928): En “Els Canalons”. Los vegetarianos”, La Gaceta de Levante, 26 de setembre.

LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS TITULARES EN SALAS DE ESPECTÁCULOS DE LOS MUNICIPIOS VALENCIANOS (1954)

LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS... 333

LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS TITULARES EN SALAS DE ESPECTÁCULOS DE LOS MUNICIPIOS VALENCIANOS (1954)

Isabel Castelló Botía Investigadora en formación- Departamento de Enfermería comunitaria, Medicina preventiva y Salud pública e Historia de la ciencia. Universidad de Alicante [email protected]

RESUMEN El trabajo pretende conocer el estado higiénico-sanitario de las salas de espectáculos de 195 partidos farmacéuticos valencianos a través de las inspecciones higiénico-sanitarias que realizaban los farmacéuticos titulares en 1954. Para realizar este trabajo se ha utilizado una publicación de 1955 denominada “La Sanidad Rural vista por el farmacéutico: trabajos de los farmacéuticos titulares”, editada por el Muy Ilustre Colegio Oficial de Farmacéuticos de Valencia (Inspecció Provincial de Farmacia i Col·legi Oficial de Farmacèutics 1955). La monografía recoge las memorias de las actividades y trabajos de los farmacéuticos titulares valencianos en 1954. Los farmacéuticos realizaban labores de inspección higiénica muy importantes en el medio rural, pero no obedecían un plan conjunto. A pesar de que se utilizaba un esquema general para realizar las inspecciones, cada farmacéutico describía en mayor o menor detalle las condiciones en las que se encontraban las salas de espectáculos de sus municipios. Las inspecciones recogían información acerca del número de salas de espectáculos y su denominación, sus propietarios, su dirección, su aforo, sus dimensiones, su antigüedad; y datos relacionados con las condiciones sanitarias como la práctica de desratización con cebos o can raticidas, explicación de 334 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA procedimientos de desratización, el uso de DDT y otros productos desinfectantes, consejos a los propietarios y a los espectadores, cumplimiento del Reglamento de Espectáculos, etc. Con estos datos podemos conocer el estado higiénico y la evolución de los cines y teatros de nuestra región y apreciar la labor realizada por los Inspectores municipales para mejorar el estado de salud de la comunidad.

INTRODUCCIÓN El farmacéutico con actividad en salud pública, el Farmacéutico Titular, aparecía regulado por primera vez en el Real Decreto del 5 de abril de 1854, y formaba parte de las estructuras sanitarias municipales. Así, se intentaban concertar las acciones estatales encaminadas a preservar la salud de la población, existiendo en todas las localidades la asistencia médica y farmacéutica, que culminó y se estructuró tras la creación de la Dirección General de Sanidad por medio de la Ley de Servicio General de Sanidad de 1855 (Cerdà, Castelló, Sanz-Valero 2009: 169-78). De esta forma, el Farmacéutico Titular, con residencia permanente y obligatoria en el municipio, debía regentar una oficina de farmacia propia para ofrecer servicio al municipio y garantizar el suministro de medicamentos a los pobres inscritos en la Beneficencia municipal. Además realizaba servicios de inspección necesarios, sobretodo en la población rural que presentaba una situación económica y sanitaria precaria (Galiana, Bernabeu 2006:139-163). Se encargaba, por tanto, de la vigilancia y el control de aguas, la inspección de locales (hornos, tiendas de comestibles, fábricas, peluquerías, cafeterías, etc), control de la higiene en mataderos, mercados, escuelas, lavaderos, análisis bromatológicos, clínicos y de la Beneficencia y la inspección de las salas de espectáculos, entre otras actividades A pesar de la importancia de la labor de estos profesionales, no existía un procedimiento homogéneo en la realización de estas inspecciones ni en el método para comunicar a los organismos oficiales los resultados. Cada titular tenía su propio método, por lo que la propuesta de don José Marqués Gil- inspector del MICOF en 1954- de realizar una recopilación de las memorias de los partidos farmacéuticos valencianos en 1954, sirvió como modelo de futuras inspecciones (Inspecció Provincial de Farmacia i Col·legi Oficial de Farmacèutics 1955). LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS... 335

En el presente trabajo nos vamos a ocupar de las inspecciones que se llevaron a cabo en las salas de espectáculos, unos de los pocos centros de ocio y reunión que existían en los municipios españoles en la década de 1950. Hay que señalar, sin embargo, que los contenidos de los espectáculos y las actividades que se llevaban a cabo en este tipo de recintos estuvieron sometidas a un rígido control político e ideológico Múñoz (2005), Gil (2009), Rodríguez (2008) y Diez (2003) A pesar de todo, la población solía acudir en masa y aquellos locales de ocio se convertían en potenciales focos de diseminación de enfermedades que debían ser cuidadosamente vigilados por los farmacéticos titlares.

LA HIGIENE DE LOS ESPECTÁCULOS Como acabamos de mencionar, el Farmacéutico Titular era el encargado de velar por la higiene en las salas de espectáculos y de realizar las inspecciones pertinentes en estos concurridos focos de difusión de problemas de salud pública. Los partidos farmacéuticos que cada farmacéutico titular inspeccionaba eran municipios muy diversos. Salvo algunas excepciones, generalmente se presentaban grandes problemas higiénicos por falta de alcantarillado, agua potable y pavimentación, que potenciaban los brotes de fiebre tifoidea y paratifoidea entre otros. Se trataba de pueblos con innumerables carencias sanitarias en los que velar por la salud de la población era una ardua tarea diaria y que requería una vigilancia constante. En este sentido, los locales de espectáculos debían cumplir una serie de requerimientos mínimos para preservar la salud de los espectadores. El problema más característico era la presencia de roedores a causa de la ingestión de alimentos durante las sesiones por lo que eran necesarios raticidas, al igual que desinsectantes y desinfectantes. Era importante que fueran realizadas por profesionales, conocedores de todos los métodos y productos regulados. En ocasiones eran realizadas por los propietarios de los locales, lo que no garantizaba la seguridad de su aplicación debido a su falta de conocimientos y a que, en muchas ocasiones, primaban los criterios económicos. Como bien comunicaba el farmacéutico titular de Masamagrell, Puebla de Farnals y Venta del Emperador:

Todos los años, en la última década de septiembre, por el Gobierno Civil de la provincia se da publicidad a una Orden, que inserta el Boletín Oficial y reproduce la prensa diaria, que dispone la desinsectación y desratización de las salas destinadas 336 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

a espectáculos; pues bien, si se lograse conseguir que la citada Orden aclarase que este servicio corresponde dirigirlo al Inspector Farmacéutico Municipal conseguiríamos orientar a las empresas, puesto que sabrían a que funcionario municipal deben dirigirse para solicitar el citado servicio y evitaríamos que otros señores invadan un campo que les debía estar vedado. Tal es la desorientación que existe, que el año pasado mandé un propio que, haciéndose pasar por empresario, solicitó el servicio de varias dependencias, unas oficiales y otras particulares. Solamente en el Ayuntamiento de Valencia le aconsejaron se dirigiese al Inspector Farmacéutico Municipal. Hubo una que le dijo que “eso” con un pequeño obsequio le extenderían el certificado sin más operaciones. También en estos servicios estamos un tanto olvidados por parte de las Autoridades.

El uso de raticidas estuvo prácticamente monopolizado por el producto «Ibys-152» ya que, además de una importante campaña publicitaria, mostraba excelentes resultados y fue el raticida de referencia en este tipo de intervenciones. El principio activo del raticida era la warfarina, derivado sintético de la cumarina, que se podía encontrar en plantas como la regaliz. Se trataba de un anticoagulante de primera generación -inhibía la enzima epóxido reductasa, por lo que interfería con el mecanismo de la vitamina K que carboxilaba la protrombina y el factor VII -que causaba hemorragia interna en los roedores que lo ingerían camuflado entre comida. Su efecto no era inmediato, por lo que entre ellos no se percataban de que la comida era la causa de la muerte de las otras ratas, y seguían ingiriéndolo. A parte de la desratización debía realizarse una profunda desinfectación a causa de los excrementos que dejaban los roedores y la presencia de parásitos y microbios que acompañaban a las deficientes condiciones higiénicas que reunían los locales. La desinfección era particularmente intensa en las zonas comunes y en los urinarios. Con respecto a los desinfectantes y desinsectantes, el producto más utilizado fue el dicloro-difenil-tricloroetano (DDT), aunque también se utilizó el Lindane como desparasitario, el azufre y el fósforo. El DDT se empleó con gran éxito para eliminar plagas en el campo, para combatir el paludismo, la fiebre amarilla y otras enfermedades, atacando a los insectos que lo vectorizaban. Se trataba de un insecticida muy potente y tremendamente efectivo. Sin embargo, al ser un compuesto químico muy estable y persistente permanecía en el ambiente durante años y a partir de 1960 comenzó a considerarse perjudicial ya que se disolvía con facilidad en grasas y aceites y se bioacumulaba en los LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS... 337 tejidos grasos con lo que persistía en las cadenas tróficas alimenticias. Los síntomas de envenenamiento por DDT incluían trastornos nerviosos y reducciones anormales de glóbulos blancos (Glynn, Heinke 1999). Por todo esto, los problemas que causó al medio ambiente fueron enormes convirtiéndose en uno de los promotores de la revolución ecológica.

RESULTADOS En el Anexo I se recoge el número de salas de espectáculos que existía en cada municipio y los principales comentarios sobre las condiciones higiénicas de los mismos que realizaban los inspectores farmacéuticos. De los 195 partidos farmacéuticos en los que se dividía la provincia de Valencia en 1954, en 86 (44,33%) partidos no existían cines o teatros. Entre los 108 (55,38%) partidos restantes había 107 cines o teatros. La cantidad de cines que tenía cada uno de ellos se puede observar en la tabla 1. En este caso, sólo 54 (27,69%) farmacéuticos titulares comentaron en sus memorias asuntos relacionados con la higiene de los cines y teatros en sus partidos y municipios; a parte del número de cines, dirección, propietarios, tamaño del cine, aforo, etc. Es por ello que nos centramos en los comentarios de estos 54 partidos farmacéuticos.

Tabla 1. Relación de número de salas por partidos farmacéuticos.

Del total de 54 informes que se ocupan de la higiene de los locales de ocio, sólo en 8 de ellos se comentan las condiciones higiénicas de los mismos. 338 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Las condiciones higiénicas de cines y teatros valencianos a mitad del siglo pasado resultó ser muy deficiente en 7(87,5%) partidos farmacéuticos y tan sólo un farmacéutico (12,5%) destacó que las condiciones higiénicas del cine eran “regulares”. Este valor, 7 de 8 (87,5%), coincide con el número de memorias que comentaron que los locales en los que se ubicaban los cines y teatros eran deficientes. Las deficiencias podían deberse a la falta de alcantarillado que afectaba a la higiene general del municipio, a la antigüedad de los salones que carecían de comodidades y condiciones visuales y acústicas -se utilizaban almacenes como locales o incluso alguno se declaró en ruinas -, al abandono e incomodidad por falta de butacas o incumplimiento del aforo, a la ausencia de ventilación o falta de extractor y a la poca capacidad del local que condicionaba su mantenimiento - recomendando a la empresa la limpieza constante del salón y vestíbulos con solución de lejía y la colocación de varias escupideras. Se recomendaba específicamente el cuidado higiénico de los lavabosy baños en 4 (50%) municipios ya que se consideraban muy deficientes y obligaban a realizar la desodorización y desinfección de los urinarios, para lo que se les proporcionó hipoclorito. Se encontraron 20 memorias en las que se comentaba el uso de cebos; recomendaban u obligaban al uso de cebos para el exterminio de las ratas en lugares estratégicos como los fosos, escenarios y camerinos en 15 (75%) de las memorias, mientras que en 5 (25%) de ellas se destacaba que ya estaban siendo utilizados con éxito. La presencia de roedores en las salas de espectáculos hacía necesaria la desratización, comentada en un total de 17 memorias. Gracias al consejo previo de los titulares, 9 (52,94%) de los propietarios habían colocado raticidas en lugares convenientes para evitar nuevas plagas de roedores. Se utilizó mayoritariamente «Ibys 152», como se mencionó con anterioridad. Era importante usar el mismo raticida en el escenario y en el sótano para evitar resistencias. Aun así, 8 (47,05%) de los partidos sanitarios requerían la colocación de raticidas. Es en este punto en el que se encontró un ejemplo claro de actuación en salud pública que podría mejorar la higiene de las salas de espectáculos. La gente solía merendar durante las sesiones de espectáculos; costumbre que todavía mantenemos. Los restos de alimentos atraían a los roedores que también acudían expectantes a las salas. Los farmacéuticos titulares, como responsables de la salud pública, propusieron diversas medidas tales como limpiar los restos de alimentos una vez acabadas las sesiones o incluso prohibir merendar para evitar la aparición de LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS... 339 roedores. Esto se denunció en 6 (11,11%) memorias. Este método, que podría haber sido muy eficaz, no se conseguía instaurar (de hecho, actualmente los cines todavía permiten comer en sus salas) en la sociedad por lo que era necesario utilizar raticidas a pesar de los problemas de intoxicación en personas o de desarrollo de resistencias en los roedores. La desinfección y desinsectación de estas salas, realizadas por el farmacéutico titular, eran muy importantes ya que se trataba de lugares de reunión poco o nada ventilados donde la diseminación de enfermedades podía ser muy frecuente si no se mantenían unas mínimas condiciones de higiénicas. De las 18 comentarios acerca de la desinfección, unas 13 (72,22%) salas realizaron la desinfección frente a 5 (27,77%) a las que se les tuvo que recomendar efectuarla; de las 12 que mencionan la desinsectación, 10 (83,33%) salas realizaron la desinsectación frente a 2 (16,66%) a las que se le tuvo que sugerir realizarla. Para la desinfección, el producto más recurrente fue el DDT, y en ocasiones se utilizó lindane, formol y azufre, como se indicó con anterioridad. Entre otros comentarios podemos destacar alguna denuncia por permitir la entrada de menores en películas no aptas para todos los públicos.

A MODO DE CONCLUSIÓN Como se ha podido comprobar con el ejemplo de las salas de ocio, los Farmacéuticos Titulares de la provincia de Valencia durante 1954 llevaron a cabo un importante trabajo de inspección. Se puede observar la importancia que atribuían al mantenimiento de la higiene en las salas de espectáculos por su estrecha relación con los problemas sanitarios como falta de higiene y presencia de roedores y otros vectores transmisores de enfermedades. A pesar de que no todos los partidos farmacéuticos tenían salas de espectáculos, existían 107 salas en los 195 partidos existentes. En el 87,5% de las inspecciones que se ocupaban de las condiciones higiénicas resaltaban que tenían un local y unas condiciones deficientes por lo que llamaba la atención la importante labor higiénica que requerían. Estas condiciones no impidieron la espléndida labor del titular ya que, gracias a su consejo, se observaron distintos porcentajes de utilización de los diferentes métodos higiénicos -cebos, raticidas y/o desinfectantes. Hubo que recomendar los cebos en el 75% de los salones, el uso de raticidas en los locales rondaba el 50% y las desinfecciones y desinsectaciones se realizaban en el 70- 340 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

80% de salas. Curiosamente el DDT fue un producto ampliamente utilizado que pudo haber causado intoxicaciones y malformaciones en la población; aunque esto no se supo hasta 1960. Una de las cuestiones que más preocupaba a los Farmacéuticos Titulares era la permisividad que existía en este tipo de locales en relación con la práctica de comer en los mismos. Los restos de comida de los espectadores atraían a las ratas, que infectaban todo el local y eran un foco de diseminación de enfermedades. Por esta razón los Farmacéuticos Titulares nunca dejaron de insistir en la limpieza de los locales tras cada espectáculo e incluso exigieron la prohibición de comer en ellos. Sólo queda agradecer todo el esfuerzo y trabajo que realizaron estos profesionales que, sin ninguna duda, ayudaron a mejorar la salud e higiene, y evitar posibles contagios, en la población en estos lugares de ocio donde se concentraba el gentío para pasar una plácida velada. LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS... 341

BIBLIOGRAFÍA Cerdá Capuz E., I. Castelló Botía, J. Sanz-Valero i C. Wanden-Berghe. (2009) «Els farmacéutics titulars i la sanitat rural: funcions relacionades amb la higiene del aliments», dins Salut, alimentació i cultura al País Valencià, Gandía; Centre d'estudis i inv. Comarcals Alfons el Vell. pp.169-78. Inspecció Provincial De Farmàcia I Col·Legi Oficial De Farmacèutics (1955): La sanitat rural vista pel farmacèutic: treballs dels farmacèutics titulars, València, Impremta Pascual Quiles. Díez, Enrique (2003): Historia social del cine en España, Madrid, Editorial Fundamentos. Galiana ME i J Bernabeu-Mestre (2006): «El problema sanitari d'Espanya: Sanejament i mitjà rural en els primers decennis del segle XX», Asclepio 58, pp.139-163. Gil A (2009): La censura cinematográfica en España, Barcelona, SA Ediciones B. Glynn Henry J i GW Heinke (1999): Ingeniería ambiental, Méxic, Pearson Education. Muñoz Cáliz B (2005): El teatro crítico español durante el franquismo, visto por sus censores, Madrid, Fundación Universitaria Española. Rodríguez Mateos A (2008): Un franquismo de cine: la imagen política del régimen en el noticiario NO-DO 1943-1959, Madrid, Ediciones Rialp sa. 342 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

ANEXO 1. Salas de espectáculos y comentarios de los farmacéuticos titulares. LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS... 343 344 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS... 345 346 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA LA HIGIENE DEL OCIO: LAS INSPECCIONES DE LOS FARMACÉUTICOS... 347 348 TURISME, GASTRONOMIA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA

APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 351

APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA* Francesc Devesa i Jordà Metge. Unitat de Digestiu, Servei de Medicina Interna, Hospital de Gandia. [email protected] RESUM Francesc de Borja va ser el darrer gran personatge d'una nissaga de valencians universals. Nat a Gandia el 1510 fou Marqués de Llombai, Virrei de Catalunya, Duc de Gandia i Grande de Espanya. Pel 1546 Ingressà a la Companyia de Jesús de la que fou el tercer General. El 1671 fou declarat sant pel papa Climent X. En base a les biografies primitives i a la documentació epistolar (Monumenta Borgia,7 volums) hem fet un treball d'aproximació a la salut del personatge. Francesc de Borja, malgrat la condició malaltissa atribuïda pels biògrafs primitius, va morir prop dels 62 anys, la qual cosa suposa una bona longevitat per l'època històrica. Cap als 12 anys, trobant-se a Baza, va patir una malaltia llarga de la que ens han arribat escasses dades. A la cort, en data incerta, va sofrir unes febres quartanes que podrien ser compatibles amb paludisme. Durant l'etapa de Virrei (1539-1543), Borja va passar de l'obesitat a l'aprimament per un canvi radical d'estil de vida, amb una dieta rigorosa en el context d'una creixent introspecció religiosa i penitencial. Al període jesuític, va presentar una malaltia greu amb perill de mort. La crisi esdevinguda a Portugal, pel setembre-octubre del 1557, fou causada per febres pestilencials amb episodi de modorra, de difícil catalogació. Va morir a Roma el 1572. En el procés d'embalsamament del seu cos, es va trobar una col·lecció purulenta pulmonar (empiema o abscés) que probablement li va causar la mort. Entre els diversos metges que van asistir a Francesc de Borja, cal destacar a Francisco López de Villalobos, humanista i metge de la cort, que va assistir de febres quartanes al jove marqués de Llombai. Martín Santa Cara i Pedro Gálvez, dos metges cortesans, van ser els autors d'un informe de singular importància que reflexa l'estat de salut de Borja a primers del 1558. Paraules clau: Familia Borja, Francesc de Borja i salut, medicina al segle XVI, cronopatologia borgiana, Companyia de Jesus.

* Treball subvencionat per AISSA (Associació per la Investigació Sanitaria a la Safor) 352 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

INTRODUCCIÓ: Francesc de Borja va ser el darrer gran personatge d'una nissaga de valencians universals. Fou successivament Marqués de Llombai, Virrei de Catalunya, Duc de Gandia i Grande de Espanya. Pel 1546 Ingressà a la Companyia de Jesús de la que fou el tercer General fins la seua mort el 1572. El 1671 fou declarat sant pel papa Climent X. La bibliografia disponible sobre el personatge és majoritàriament hagiogràfica, malgrat que els darrers estudis intenten una visió mes general. Els seus biògrafs coetanis i molts dels posteriors ens dibuixen una persona malaltissa, però no disposem fins el moment actual de treballs rigorosos que constaten o matisen esta idea. Per tal d'apropar-nos a la cronopatologia de Borja, hem engegat una recerca al voltant de la seua salut. Es tracta de fer una mirada clínica, conscients de la dificultat interpretativa que comporta la distància cronològica i conceptual. Cal recordar que la medicina del segle XVI, malgrat l'emergència de noves corrents de pensament crític (Barona, 1993: 18-19), continuava basada en el galenisme arabitzat. La present comunicació suposa un avanç de resultats a través de cinc moments de la vida del personatge: infantesa, joventut, època virregnal, etapa jesuítica i malaltia final. Les fonts bàsiques utilitzades han estat: El cos documental, principalment epistolar contingut a la col·lecció Monumenta Borgia (set volums).1 Les biografies, especialment les d'autors coetanis com Dionisio Vázquez (1586) i Pedro Ribadeneira (1592).2

RESULTATS I DISCUSSIÓ INFÀNCIA: UNA MALALTIA LLARGA A BAZA Francesc de Borja va nàixer a Gandia el 28 d'octubre de 1510. El 1520

1 Els Monumenta Borgia (MB) formen un corpus documental al voltant de la figura de Francesc de Borja. Els cinc volums primers es van publicar entre 1894 i 1911, al si dels Monumenta Historica Societatis Iesu(MHSI). Contenen gran part de la correspondència de Francesc de Borja i de la seua família, així com altres documents d'interés. Els volums VI i VII ha estat editats a cura de Enrique García Hernán el 2003 i 2009 respectivament, suposant una continuació dels cinc anteriors i, per tant, dins dels MHSI. 2 La primera biografia coneguda de Francesc de Borja és la del seu confessor Dionisio Vázquez: Historia de la vida del padre Francisco de Borja, tercero general de la compañía de Jesús, datada al voltant de 1586 i inèdita fins fa poc. Hem utilitzat la transcripció de Santiago La Parra (edició crítica, editada a finals de 2011 pel CEIC Alfons el Vell). La primera biografia editada es la del jesuïta Pedro Ribadeneira (1592): Vida del padre Francisco de Borja, Madrid. APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 353 moria sa mare (Joana d'Aragó). L'any següent hagué de fugir amb tota la seua família per la desfeta de l'exèrcit nobiliari davant les tropes agermanades a la batalla del Vernissa. En data incerta, probablement al voltant de 1522, el trobem a Baza en casa de la seua besàvia materna Maria de Luna on li esdevé una malaltia important.3 Dionisio Vázquez (1586) ens ho conta:

Estava en Baça doña María de Luna, muger de don Enrrique (hermano de la reina doña Juana de Aragón)... Como esta señora oyó dezir de su bisnieto tantas cosas mayores que lo que pedía su edad, vínole gran desseo de verle antes que la muerte cerrasse sus ojos, y por diversos mensageros embió a rogar al arçobispo de Zaragoça que se le embiasse a Baça... Y ella, aunque se alegró mucho con él, no pudo gozarle como desseava porque luego el marqués le saltó una enfermedad tan prolixa y molesta que con su convalescençia le duró más de seis meses. Y al cabo de este trabajo succedió otro no menor, que tembló la tierra en Baça fuertemente y con tanta continuación que, cayéndose las cassas sobre los moradores, fue necessario salirse todos a la campaña para no perecer. Y al marqués le sacaron convaleciente al campo y quarenta días enteros le tuvieron dentro de una litera que le servía de casa y de cama, y a la litera cubría una gran tienda, debaxo de la qual se guarecçían los que estavan a la guarda y servicio del marqués.

Pedro Ribadeneira (1592) no ens aporta més informació. Sols sabem que fou una malaltia que va durar 6 mesos. Suposem que hi hauria febre però no ho podem afirmar. Per tant, les dades són tan escasses que no ens permeten aventurar cap hipòtesi diagnòstica. Tanmateix, la coincidència amb el terratrèmol referit al text ens ajuda a precisar la cronologia. Al primer terç del segle XVI hi ha documentats a Baza tres terratrèmols consecutius els anys 1520, 1522 i 1531.4 No es pot acceptar el de 1520 per correspondre a un moment en el qual Borja estava a Gandia. El darrer fou el més destructiu de tots, causant 400 morts, però queda també descartat atés que el 1531 Francesc de Borja estava a la cort, casat i amb un fill i la seua besàvia Maria de Luna havia mort el 1530 (Lázaro, 2003: 203-204). Amb molta probabilitat el moviment sísmic descrit per Vázquez (1586) és el corresponent al 22 de setembre de 1522, amb epicentre al mar d'Alboran, que va destruir la major part de les cases d'Almeria i Ugijar (Granada) i es va

3 Per a una visió global dels Borja vegeu Batllori M. (1994) i per a una visió sintètica de la implantació dels Borja a Gandia La Parra S. (1994), Pastor Zapata, J. L. (1998). 4 Vegeu historia de Baza disponible a www.webdebaza.com/.../ini_ciud.html. 354 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA sentir a tota Andalusia i Marroc. En eixe moment Borja estava prop dels 12 anys, cosa que correspondria amb el relat de l'etapa infantil del primer biògraf de Borja, sempre que considerem com un anacronisme literari el títol de marqués que li atorga, atés que el marquesat de Llombai fou concedit a Francesc de Borja alguns anys més tard.

LA CORT: FEBRES CÍCLIQUES Joan de Borja, el III duc de Gandia envià el seu fill Francesc a la cort on començà a servir l'emperador a partir de 1528. El 1529, a proposta de l'emperadriu Isabel, es va casar amb una de les seues dames portugueses, Elionor de Castro. El 1530 Francesc de Borja rebia el títol de marqués de Llombai. En esta etapa de la cort (1529-1539) Francesc de Borja va presentar uns episodis de febres cícliques, segons Vazquez (1586). El biògraf ens descriu un Borja que amb motiu de la seua malaltia rep la consideració de l'emperador i de la noblesa cortesana, i que cerca les lectures espirituals deixant de banda els llibres mundans.

Estando en la corte adolesció de una grave enfermedad y peligrosa de fiebres contínuas. Y, aunque escapó del peligro, no escusó la quartana, que con rigurosos accidentes le duró muchos meses...... Y yendo al campo, quartanario, holgava de salir en litera por ir, recogido, leyendo un Evangelio o epístola de san Pablo o alguna devota omilía de san Juan Chrysóstomo u otro antiguo intérprete de la divina Escritura, de la qual ya començava a sacar conceptos y consideraciones (e)spirituales.

...Curávale en esta enfermedad y en la quartana un médico del emperador, llamado el doctor Villalobos, bien conoçido por sus letras y por sus donayres en España. Y un día le tomó el pulso, estando con la quartana, y conoció que el humor que la causava o era acabado o se acabaría muy presto. Y dixo al marqués: -¿qué me manda VS en albricias si le doy una alegre nueva, que no le verná (sic) más quartana? Dijo el marqués: Asseguradme vos eso y pedid lo que quisiérades. -Pues yo me contento, dixo el médico, que si no acude más quartana VS me dé un plato d(e) este aparador (Estava una rica baxilla de plata puesta en el aparador). -Yo os lo prometo, dixo el marqués. Bolvió al quarto día el médico, a la hora que solía acudir el accidente, y halló al marqués contento porque se sentía con tanta mejoría que le parecía estar sin APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 355

calentura. Y dixo al doctor: - Creo que havéis ganado el plato, pero más gano yo si estoy libre. Tomóle el pulso Villalobos y conoció que havía calentura, pero era tan poca que casi se escondía dentro de las venas y no se conoçía. Preguntó el marqués: - ¿qué dezís, doctor; tengo calentura? Respondió el médico, suspirando con buen donayre: - “amicus Plato (sic), sed magis amica veritas”; - VS tiene calentura, tanta quanta, y yo he perdido el plato. -No perderéys, por cierto, dize el marqués riyendo (sic), - antes llevaréys dos en lugar de uno; y hízole llevar a su casa dos platos de su aparador, alegrándose de la gracia dicha de repente y mucho más de la fidelidad y verdad del médico, que quiso más privarse del interesse que tan a su salvo podía llevar, si quisiera dissimular la calentura, que negar la verdad que él sólo, con su arte, conocía.

L'anècdota, com era previsible, deixa en bon lloc metge i pacient. Al marge de la major o menor versemblança, cal remarcar el protagonisme del Dr. Villalobos, per tractar-se d'un personatge rellevant. Francisco López de Villalobos pertanyia a una família de jueus conversos, originària probablement de la població homònima a l'actual provincia de Zamora. Va nàixer el 1473-74, al si d'una família de metges (son pare i el seu avi ho van ser) protegida pels marquesos d'Astorga. Estudià a Salamanca i començà l'exercici de la medicina a Zamora, passant després al servei del duc d'Alba i entrant a la cort de Ferran el Catòlic, on va gaudir de gran prestigi, assistint al rei fins la seua mort. Posteriorment formà part dels metges de la cort de Carles V amb alts i baixos fins la retirada definitiva al voltant de 1542. Estava vell, cansat i probablement afectat per la mort de l'emperadriu a la qual havia servit. Va morir al voltant de 1549. Villalobos fou un humanista, coneixedor profund d'Aristòtil de qui va traduir algunes obres. Autor del Sumario de la medecina, obra publicada el 1498 que sintetitza, en vers, el Canon d'Avicena i que conté un apèndix, Tratado sobre las pestíferas buvas, considerat com una de les primeres descripcions de la sífilis (López Piñero, 1973; Lain, 1982, ). Estudiós de Plini, va publicar uns comentaris al llibre II editats el 1524. Traductor del Anfitrión de Plaute i autor d'un glossari en prosa a diversos poemes, sobre qüestions de física i ètica, titulats Problemas naturales y morales. Villalobos va escriure també una sèrie de cartes llatines i castellanes que permeten un seguiment biogràfic i ens ofereixen el retrat d'una personalitat polièdrica, de vegades contradictòria, que amaga un probable caràcter melancòlic sota una 356 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

5 enlluernadora capa festiva i humorística. Sembla clar que Villalobos va diagnosticar i tractar la malaltia de Borja descrita pel seu biògraf. La repetida al·lusió a les quartanes o a l'estat quartanario del pacient remarquen el caràcter cíclic del procés febril. Els episodis febrils cíclics de quartanes o tercianes són típics de paludisme o malària, malaltia causada per un paràsit del gènere plasmodium. Hui sabem que les quartanes (febre cada 4 dies) són ocasionades pel plasmodium malariae, mentre que el vivax i ovale causarien les tercianes (febre cada tres dies), d'acord amb la distinta duració de la fase eritrocitària que és de 72 hores en el primer i de 48 hores en els altres dos.6 Sols hi ha una darrera varietat coneguda, el falciparum, que es comporta de forma més irregular respecte a la periodicitat febril. La malària es una de les malalties infeccioses més antigues. Hi ha descripcions concordants a l'antiga Xina i India. Textos hipocràtics i dades posteriors indiquen la probable presència del paludisme en època grega i romana (Carter, 2002; Cox, 2002). Es clar que no totes les tercianes i quartanes diagnosticades per la medicina galènica correspondrien a malària però en molts casos sí que es probable. Al segle XVI la malaltia hi era. Ningun estrat social estava exempt. El mateix emperador Carles V sembla que va morir de paludisme (De Zulueta, 2007). Més encara, un estudi recent de Forniaciari (2010) ha permès detectar, per tècniques paleoimmunològiques, el plasmodium falciparum en ossos humans de quatre membres de la família Medici, confirmant les dades històriques que assenyalaven la seua mort per malària.7 ¿Va ser la quartana de Borja un paludisme per plasmodium malariae? Es possible. A més a més, Borja va patir crisis de quartanes en altres moments de la seua vida,8 circumstància compatible també amb aquest tipus de plasmodium que pot causar recidives febrils al cap de molts anys d'infecció silent (Fairhurst, 2010). És evident que Borja va superar aquelles quartanes.

5 La figura de Villalobos ha estat motiu de diverses biogràfies i estudis. Hem utilitzat especialment els treballs de A. M. Fabié (1886) i J. Arrizabalaga (2002). 6 La quartana suposa un dia amb febre i dues sense febre mentre que a la terciana les crisis febrils alternen, un dia si i l'altre no. La denominació de quartana i terciana vindria per considerar l'accés febril de referència com a dia ú amb la qual cosa la següent crisi seria el dia quatre per a la quartana i el dia tres per a la terciana. 7 Tots ells coetanis de Francesc de Borja, tres dels quals van morir el 1562 i un el 1587. 8 MB III: 128-130 (Francesc de Borja al padre Ignacio de Loyola, Vergara 6 de desembre de 1552: “Después de aver escrito á V. P. como me dexaron mis quartanas, me bolvieron...”) APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 357

Desconeixem però si l'ajuda de Villalobos va influir o no en la curació. No és probable que el prestigiós metge puguera disposar en aquell moment dels derivats de la quina que més tard es va difondre per Europa (López Piñero, 1992). Sí que podria haver utilitzat algun dels molts productes botànics antimalàrics coneguts durant el renaixement, l'eficàcia dels quals, encara que dubtosa, esta pendent d'estudis definitius (Adams, 2011).

CATALUNYA: DE L'OBESITAT A L'APRIMAMENT El dia 1 de maig de 1539 moria l'emperadriu Isabel. Borja acompanyà el cadàver a Granada on va obrir el fèretre, i, probablement impressionat per aquells esdeveniments, va voler retirar-se del món. Segons Vázquez (1586), Carles V, al conèixer les seues intencions li va dir: «Y ni sois ta viejo ni tan enfermo ni tan viajero que os aya de dar enfado el tracto de la gente ni tampoco la vida [que] havéis hecho ha sido tan rota que pida essas reformaciones y retiramientos.» L'emperador l'envià de virrei a Catalunya amb un complet programa per fer present la seua autoritat9. Portava recomanacions especials de repressió del bandolerisme, control de les bandositats nobiliàries, defensa de les costes i de la frontera nord i un llarg etcètera que incloïa qüestions administratives, sanitàries o de moralitat monacal, entre altres. Borja es va posar prompte a la feina. En eixe període, entrà en contacte amb tres clergues que l'influiran notablement. Per una banda el llec franciscà, Juan de Tejeda i, per altra, dos jesuïtes que seran clau en el seu canvi de vida, els pares Antonio Araoz i Pedro Fabro. En aquest context, els biògrafs coetanis ens conten que Borja arribà a Catalunya molt engreixat però, a conseqüència d'uns dejunis extrems, de motivació religiosa, començà a aprimar ràpidament. El seu confessor atribueix les privacions penitencials a la voluntat de compensar els excessos alimentaris anteriors, guanyar temps per dedicar-lo a l'oració i acabar amb l'excessiva grossària. ¿Què hi ha de cert? És indiscutible el fet que l'obesitat, adquirida a l'època de la cort li causava problemes, tant que, a la Provença, li va impedir acompanyar l'emperador a la batalla per no poder suportar l'armadura. La grossària arribà a ser tan extrema que li van fabricar una taula a mida on poder encaixar el seu ventre. ¿Quan començà el procés d'aprimament?. Vázquez (1586) asenyala el 1540, «Havía començado el año de

9 Borja substituïa en el càrrec de virrei o lloctinent de Catalunya a Fadrique de Portugal, anterior arquebisbe de Saragossa que va morir el 1539. Vegeu B. Canellas (2010: 17). 358 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

40 a ayunar el adviento de la regla de san Francisco...» A partir d'eixe moment, segons el biògraf, Borja extremaria els dejunis de forma que passaria un any sencer menjant una sola vegada al dia «...una escudilla de hyervas o de lantejas con una revanada de pan pequeña y un vasito de agua.» Tanmateix, el 14 de març de 1542, el propi marqués de Llombai contava a Francisco de los Cobos10: «certifico á V. S. que tengo harta necesidad de descansar, según me han hecho andar estos delados por las montañas á pie y armado, y después de comer. ¡ Vea V. S. qué cosa para mi barriga!. »11 Per tant, el 1542, Borja continuava arrossegant el seu ventre en la persecució de bandolers. Encara que les dates aportades per Vàzquez (1586) són bastant imprecises, queda clar que, en algun moment de l'etapa catalana, el virrei començà a aprimar tan dràsticament que «...deshechas las carnes, quedó el cuero del cuerpo tan floxo y fofo que parecía quitado de un cuerpo embalsamado y tan arrugado como lo está un cuero después de vaçiado.» El procés, duraria un any i li portaria conseqüencies patològiques. Així, continua el biògraf:

...las muelas todas se le cayeron de la boca en pocos días y el estómago se estragó y el pecho se debilitó en tanta manera que era impossible digerir el carnero. ...Con esta estrechura de viandas y con las cosas ya dichas se ensangostaron las vías y intestinos, no recibiendo su alimento necessario, y criáronse en el estómago unas violentas crudezas y encerrávase un viento tan furioso que, para haverle de expeller por la boca, cada día estava como rebentando dos horas; dava arcadas con estallido y violencia mortal, con admiración y espanto de los médicos, que no oyeron ni leyeron tal género de enfermedad. ....Dezian los médicos que havía, con sus excessivas penitencias, estragado la mejor salud y complexión que habían visto

Alhora de considerar les circumstàncies personals de Borja en aquell moment, es evident que hi ha un fort contrast entre la versió dels biògrafs antics i la que ens ofereixen els documents de l'etapa de virrei (De Dalmases, 2002: 52-53). Els primers ens presenten un personatge de religiositat extrema, absolutament centrat a l'oració i la penitència fins el punt d'emmalaltir, mentre que a la correspondència veiem un home enfeinat en les obligacions del càrrec

10 Secretari universal de Carles V. 11 MB II: 390-391 (Marqués de LLombay a Cobos, Barcelona 14 marzo 1542). APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 359 amb escasses referències a la seua salut. En cartes de febrer del 1542, el lloctinent contava una lleugera indisposició per febre.12 Un any després, relatava un quadre probablement més llarg, que no li impedia continuar la tasca de govern però que li obligava a realitzar reunions a la seua pròpia casa.

Yo he estado toda esta pascua en la cama con ruyn disposición, y dos dias los hize venir a mi posada para tomar apuntamiento con ellos, y el segundo estuvieron presentes el duque de Cardona y almirante de Nápoles, y con el trabajo que digo, y prometer yo de ayudar de mi casa á lo que se gastare, se ha tomado resolución en lo de los fossos y terraplenos.

Això li contava Borja a Carles V, el mateix dia que faltava el duc Joan. El fill, Francesc, s'assabentaria al cap d'uns dies de la mort de son pare.13 Un mes després, la malaltia li permetia eixir de casa per visitar les obres de fortificació de la costa.14 Resumint, Borja a l'etapa de Lloctinent de Catalunya va experimentar un canvi dràstic del seu estil de vida. De la placidesa sedentària cortesana va passar a les tensions i la preocupació del virregnat. Si afegim la creixent introspecció religiosa amb la tendència penitencial, probablement desencadenada per la mort de l'emperadriu i estimulada pel franciscà Tejeda, podrem entendre els canvis psicofísics que se'n poden derivar. Per les dades que ens han arribat, no sembla presentar malalties greus, però sí un aprimament dràstic que probablement esdevingué el darrer any (1542-1543). Sense descartar altres malalties orgàniques de les que no tenim constància, es probable que presentara una dispèpsia flatulenta en la que podria haver influït el canvi dietètic sever. No podem menysprear tampoc un hipotètic factor d'estrés, condicionat per la feixuga responsabilitat del càrrec.

BORJA JESUÏTA: UN INFORME MÈDIC El juny de 1546, Borja va entrar a la companyia de Jesús. Feia uns dos mesos que havia mort l'esposa Elionor de Castro. El 1543 tota la família havia arribat a Gandia per prendre possessió del ducat. L'estada, que inicialment anava

12 MB II: 373-378 (Marqués de Llombay a Cobos, Barcelona 19 febrero, 1542) i MB II: 373-378 (Marqués de Llombay a Carlos V, Barcelona 24 febrero, 1542). 13 MB II: 434-436 (Marqués de Llombay LL a Carlos V, Barcelona 9 enero, 1543). 14 MB II: 445-447 (Duque de Gandia a Carlos V, Barcelona 8 febrero, 1543). 360 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

a ser curta, es va allargar a causa del fracàs del retorn a la cort. Carles V havia proposat al matrimoni Borja-Castro els càrrecs de cambrer i cambrera majors de la princesa Maria (futura esposa de Felip II), però les pressions de la cort portuguesa van impedir que el nomenament es fera efectiu. A l'època gandiana la salut de Borja va ser, en general, bona. Així ho corrobora el jesuïta Andrés de Oviedo quan li remet a Ignaci de Loyola la fitxa personal del duc, després d'haver fet els vots: «La edad suya será hasta treinta y seis años. Tiene complexión sana, aunque algo suele ser sentido de la gota, pero no es mucho y es pocas veces. Su ingenio es grande, y muy hábil para las letras.»15 Borja no perdia el temps i començà a realitzar una sèrie d'obres. A Gandia, el bastiment de la muralla, la millora de l'hospital, la construcció del col·legi jesuïta (després universitat) i, a Llombai, l'edificació del convent de dominics.16 Finalment, l'u de febrer de 1548 va fer la professió solemne de fe i el 30 d'agost de 1550 ixqué de Gandia cap a Roma. L'ascens al si de la Companyia va ser ràpid. Després que Ignacio de Loyola frenara l'excessiva tendència contemplativa i eremítica de Borja, li encomanà la tasca de Comisari d'Espanya i Portugal que es va fer efectiu el 7 de gener de 1554. Es tractava d'un càrrec nou que probablement va molestar a alguns jesuïtes mes veterans, com Araoz, que veien com un nouvingut els passava per davant. El febrer de 1558, Borja encarregà un informe mèdic per justificar la no assistència a la congregació general dels jesuïtes, convocada per elegir el successor del primer general de la Companyia.17 Vejam el text complet:

Considerando la gran flaqueza y posibilidad suya, y una multiplicación general de ventosidades gruesas, que provienen de abundancia de humores ácidos y viscosos en el estómago y vientre, de donde nacen los síntomas o accidentes. El primero es dificultad grande en el hacer cámara por la obstrucción que hacen en las tripas las dichas ventosidades. El segundo, grandísima dificultad en la respiración por la elevación o compresión que hacen hacia arriba en el secto transverso, y esta es algunas veces con tanta fuerza y copia de ventosidad que teme ser ahogado, y con gran dificultad se libra y expelle de dichas ventosidades; y por la gran flaqueza de carne y virtud universal con que se ha curado la cura y remedio de esto no ha

15 MB II: 691-693 (Andrés de Oviedo a Ignacio de Loyola, Gandia 22 septiembre 1546). 16 Vázquez (1586), La Parra (1998), García Hernán (1999), De Dalmases (2002). 17 Ignacio de Loyola moria el 31 de juliol de 1556. APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 361

sucedido, antes empeorar algunas veces, porque junto con tener su reverencia el estómago frio y húmedo tiene el hígado así destemplado y caliente, de cuya contraoperación resulta la mayor parte de la dificultad de su cura. Así en las pasiones dichas antiguas como en la que ahora de nuevo curamos, que es un ardor de urina, en el cual también se han hecho los beneficios que nos ha parecido convenir, y sin que se remedie tanto, a los menos que como queríamos y convenía por haber de hacer la dicha jornada. Y en si considerando el trabajo y peligro en que ponen de ordinario a su reverencia los malos viajes, y que el que ahora se comienza con el movimiento y trabajo del camino, podría venir a hacer escoración y llagas en el camino de la urina, y en poco tiempo mucho peligro. Y más que su reverencia está recién convalecido de una grave y aguda fiebre pestilente que al fin del estio pasado tuvo con accidente comatoso, o de modorra que llaman, de que estuvo en el último peligro. Por lo cual todo, nos pareció que con ninguna prevención ni buen orden se podría su reverencia en hacer jornada tan larga sin que le fuese dañoso harto a la salud y sospechoso de peligro en la vida, especialmente que aunque la comienze en tiempo frio o templado la ha de acabar en caliente y destemplado por el espacio que le han menester a llevar sus enfermedades

L'informe és un interessant document de la medicina galènica que acaba contraindicant taxativament el viatge de Francesc de Borja a Roma. Esta conclusió final la basa en una sèrie de patologies observades en el pacient. En primer lloc, unes alteracions d'origen abdominal i de tipus flatulent (ventosidades) que arriben a causar-li problemes respiratoris per compressió del diafragma (secto transverso) i que tindrien un caràcter crònic (pasiones dichas antiguas). A continuació un procés urològic actual (ardor de urina) al que s'afegiria finalment una situació de debilitat important (gran flaqueza), probablement com a resultat de la situació de convalescència en la que es trobava el comissari jesuïta. Recentment havia patit una grave y aguda fiebre pestilente que l'havia portat a les portes de la mort. El quadre, que li va ocasionar greus alteracions de la consciència (con accidente comatoso, o de modorra), és, amb quasi absoluta seguretat, el mateix que ens descriu el seu confessor (Vázquez, 1568): «Pero antes de llegar a la ciudad de Évora cayó enfermo de una tan rezia modorra y fiebre pestífera, que le llegó casi al hilo de la muerte y los médicos que le curavan en el collegio de Évora le davan por muerto y, como a tal, le lloravan.» ¿Quina greu malaltia havia patit Borja a Portugal? És evident que la febre tenia un comportament epidèmic (pestilente) la qual cosa ens suggereix un 362 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA procés infecciós de fàcil contagi. Això ve també corroborat pel fet que el mateix Dionisio Vázquez, que l'acompanyava en aquella ocasió, també va patir la malaltia; «...y lo mesmo ha tenido el P. Dionysio que anda conmigo, » va escriure Borja a Laínez.18 La crisi esdevingué pel setembre i octubre del 1557, com refereix a la mateixa carta. La correspondència del pare Francesc ens corrobora que va ser una malaltia greu i febril amb alteracions de la consciència: «tertianas dobles, que me sacaban de todo juicio».19 Tant els metges de l'informe com Vázquez parlen de modorra, característica atribuïda posteriorment a diverses malalties com el tifus exantemàtic (fiebre punticular, tabardillo) i la febre groga (vòmito negro). A principis del segle XVI, Gaspar Torrella20 va descriure una nova malaltia al seu Consilium de Modorrilla (1505) que tenia caràcter febril i epidèmic, amb afectació neurològica important, que va causar gran mortaldat als regnes hispànics. Era, probablement, la mateixa patologia comentada per Amatus Lusitanus el 1554 quan parlava d'allò que els espanyols anomenen malum de modorra o modorrilla (Arrizabalaga, 1985-86). El síndrome encefalític seria patent a la modorra i característic també de la fiebre punticular (tabardillo), però esta última presentaria una florida erupció cutània o exantema (pintas) que no trobem en les descripcions de la modorrilla o modorra. La febre punticular fou descrita per Fracastoro a partir d'una epidèmia esdevinguda a Itàlia pel 1528 i per Luis de Toro en una altra de la península Ibèrica que ocorregué el 1557. Tant una com l'altra eren processos febrils acompanyats d'exantema i d'estupor, compatibles amb el tifus exantemàtic, malaltia epidèmica causada per la rickettsia prowazekii i tramesa pel poll humà (Raoult, 2006). Altra possibilitat és que el quadre que va patir Borja fora una encefalitis letàrgica relacionada amb un virus gripal (Hernández, 2010). Pel 1557, hi han descripcions d'epidèmies atribuïdes a tifus exantemàtic i també a grip.21 Era precisament l'any que Borja va estar tan greu. En qualsevol cas, falten dades per proposar hipòtesis més sòlides. Allò que queda clar es que Borja, segons l'informe, presentava una convalescència de la febre pestífera i també sofria les

18 MB III : 313-319 (Borja a Laínez, Plasencia noviembre 1557). 19 Ibidem. 20 Metge valencià (prop 1452-prop 1520) vinculat a la cort romana dels Borja al servei d'Alexandre VI i autor de diversos escrits entre els que destaca el Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum, una de les primeres descripcions de la sífilis. 21 Segons Villalba (1802 ) el 1557 inicià una epidèmia de fiebre punticular fins el 1570 que començà a mitigar. Per la seua banda, Malheiro (1921 ) cita un episodi de grip el 1557 procedent d'Àsia que arribava a Espanya després de passar per Turquia i Itàlia. Vegeu també Betrán (2006: 55-56) APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 363 seues flatulències cròniques i unes molèsties urinàries que ell mateix confirma, afegint-ne fins i tot alguna més :

Pediré sólo el ayuda de los santos sacrificios de v.r. para llevar con menos pena la que corporalmente suelen dar los dolores de esta enfermedad, a los cuales acompaña a ratos el trabajo y escocimiento de la urina...... mis enfermedades andan contrapesando esta casa vieja. Hoy hace 19 días que la gota me tiene acorralado en la cama, y aunque he comenzado un poco a levantarme, no es de manera que sea señor de dar muchos pasos.22

Sembla com si el pare Francesc es carregara de raó per reforçar la decisió de no anar a la congregació general. Els motius de salut semblen consistents. ¿Eren els únics?. Potser no. A principis de 1557, prou abans de la greu malaltia de Portugal, ja havia manifestat la seua voluntat de no acudir a la reunió.23 Cal recordar que en aquells moments hi havia problemes polítics greus que dificultaven el viatge a Roma (De Dalmases, 2002: 128-132). Felip II estava en guerra contra el papa, la qual cosa li podia plantejar a Borja un conflicte de fidelitats. Sorprén també el mateix fet que el comissari d'Espanya i Portugal precisara un informe mèdic per justificar les seues malalties. En realitat, fa la impressió que les successives incidències patològiques li van assenyalant un camí que ell ja tenia prèviament traçat. El redactors de l'informe van ser els doctors Martín Santacara i Pedro Gàlvez.24 Martín Santacara (o Santa Cara) figura al llistat de servidors de la cort de Carles V com a metge de la casa de Castilla del emperador i de la reina Joana, en lloc del difunt doctor Tudela, des del 10 de setembre de 1534 fins el 1556, quan va passar a la casa del príncep Carlos, encara que després fou nomenat per al servei de Joana d'Austria. Fou protomedico de Navarra i va assistir a la reina Joana en els darrers instants de la seua vida, embalsamant el seu cos. A més a més, Santacara, el nom del qual vindria d'una població de Navarra, tenia bens a Olite que va oferir a Ignaci de Loyola per a la Companyia.25 L'informe mèdic es produeix el febrer de 1558, tres anys després de la mort de Joana la boja i de

22 MB III: 361-362 (Borja a Laínez, Valladolid 13 marzo 1558). 23 MB III: 274-275 (Borja a Laínez, Alcalá enero 1557). 24 Vegeu MB VII: 84-85. 25 Comenge (1845), Larregla (1952), Martínez Millán (2000). 364 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA l'entrada de Joana d'Àustria a la Companyia.26 Francesc de Borja va ser confessor de les dues i va assistir espiritualment la reina Joana la boja en els darrers moments de la seua vida. Aquest entramat de relacions explicaria un fàcil contacte i la suficient confiança de Borja respecte a Santacara per tal d'encarregar-li l'informe. D'altra banda, sabem que el Doctor Pedro Gálvez fou nomenat Metge de Cambra amb 60.000 maravedís de sou el 13 de maig de 1554 i que va morir l'u de setembre de 1590 (Iborra, 1886). Martín Santacara tenia, en el moment de l'informe, al voltant de 73 anys, mentre que Pedro Gálvez era probablement prou més jove. ¿Quin grau de contacte i confiança hi havia entre Gálvez i Borja? No ho sabem. És possible que participara en l'informe per decisió directa de Francesc de Borja o, tal volta, fora suggerit per Santacara.

OBJECTIU: MORIR A ROMA Era l'hivern de 1572. Borja tornava cap a Roma després d'un viatge diplomàtic. Havia acompanyat al cardenal Alexandrino27 en la missió ordenada pel papa. Els objectius d'influir en polítiques matrimonials i d'aconseguir més compromisos contra el turc van fracassar. Ni la cort portuguesa ni la francesa estaven disposades a seguir les indicacions papals i Felip II ja participava de la Santa Aliança. A més a més, els esdeveniments es van precipitar i, a Madrid, la comitiva papal rebia la notícia de la victòria de Lepant. Borja era el tercer general dels jesuïtes des de feia 7 anys, quan va substituir Laínez. Enrere havien quedat temps difícils d'intrigues contra ell i amenaces inquisitorials. Els anys de generalat havien estat intensos treballant per l'expansió i tenint cura de l'espiritualitat i de la formació dels membres de la Companyia. Borja es trobava cansat però havia obeït les ordres papals i la missió estava complida. En arribar a la Provença va suportar un fred intens i es posà malalt. Comenta Vázquez (1586) que «Era el rigor del frío como de tal tiempo y lugar se puede pensar y, acaso, se havía levantado un viento cierzo, que le penetró y desordenó el estómago y estragó la salud de tal manera que allí, luego, le salteó un horrible accidente de frío y calentura.» Hi havia neu pel terra. Per arribar a Torí calia travessar el pas de

26 Joana d'Austria, germana de Felip II era jesuïta en secret amb el pseudònim de Mateo Sanchez. 27 Es tractava de Miguel Bonelli, nomenat Alexandrino pel seu origen prop d'Alessandria al Piamont, vegeu De Dalmases (2002: 230-231). APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 365

Moncenisio28 que es va fer amb enormes dificultats. Borja anava en andes amb una cadira coberta. El rector del col·legi de Torí , pare Aquiles Gagliardi, va acudir a rebre'l amb un metge enviat pel duc de Saboya. De Torí arribà a Ferrara, navegant pel riu Po amb una barca enviada pel duc Alfons II d'Este. Allí, per la mala salut, va estar més de quatre mesos (19 d'abril a 3 de setembre). Va rebre la notícia de la mort del papa Pius V i la proclamació de Gregori XIII. El 6 d'Agost, el secretari Polanco va informar a Nadal que Borja estava millor i pensava seguir viatge, però el duc de Ferrara volia que abans es celebrara junta de metges . (De Dalmases, 2002: 235-236). El 3 de setembre va marxar novament arribant a Loreto un poc recuperat. Però, segons testimoni del germanastre Tomàs que l'acompanyava «Llegado a Maçerata començó a enflaquecerse el pulso,...i ansí, vino desde allí siempre empeorando y faltando la virtud tan apriesa, que a mí me hizo temer mucho no se nos muriese en el camino. » Per fi, com era la seua voluntat, va arribar a Roma el diumenge, vespra de San Miquel. Moria al voltant de la mitja nit del 30 de setembre amb les facultats mentals conservades fins última hora. Li faltava un mes per complir els 62 anys. Tomàs de Borja ens aporta dades fonamentals per a entendre les possibles causes de la malaltia final i mort del tercer General de la Companyia de Jesús:

Hizelle embalsamar y depositar en medio de los dos Generales... Sólo dire de como en toda su vida [no] fue entendida su enfermedad, pues que siempre fue curado del hígado y del bazo, los cuales se le hallaron tan sanos como de un cabrito; sólo en los livianos tenía una apostemación grandíssima, de los cuales le sacaron más de dos açumbres de podre, sin que nunca huviesse dado señal en 29 toda su enfermedad exterior, por donde se entendiesse.

La descripció del germà de Francesc de Borja deixa ben clar que hi havia una col·lecció purulenta en els pulmons (livianos). Si la quantitat de pus arribava o no als quatre litres que suposen aproximadament dos azumbres30 no

28 Pas dels Alps que travessa el massís del Mont Cenis, ruta històrica per passar de França a Itàlia fins el segle XIX. Es creu que va ser utilitzada per Aníbal. 29 Per a la tornada a Roma de Borja hem seguit el relat de De Dalmases (2002), pp 235-238 que conté la transcripció de la carta de Tomàs de Borja a Carlos de Borja, Roma, 2 octubre 1572 (Archivo Histórico Nacional, Toledo. Osuna carpeta 13, n 6). 30 Un azumbre equival a 2.016 ml. 366 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA ho sabem exactament. No hi ha constància de si es va mesurar o no el material evacuat. En tot cas, sembla que es tractava d'un volum important. Les possibilitats diagnòstiques, per tant, es centren en un gran abscés pulmonar o un empiema, complicacions que poden tindre diverses etiologies. Una de les més probables seria l'existència d'una pneumònia prèvia que cursara de forma crònica i que desenvolupara finalment un empiema amb abscés previ, o no, atés que les dues evolucions son possibles. Cal recordar que a l'època preantibiòtica molts ancians morien per pneumònia, malaltia que causava una gran mortalitat en la població general (Farreras-Rozman, 1972:726-773). Sense descartar altres hipòtesis o l'existència de malalties de base, pensem que esta va ser la causa del procés final i mort de Francesc de Borja. La carta de Tomás de Borja traspua un cert ressentiment cap als metges que no van saber entendre la malaltia del germà Francesc i ens ofereix una pista de l'orientació diagnòstica anterior cap al fetge i la melsa, cosa que contradiria el resultat de l'autòpsia. Alguna cosa de veritat hi hauria a l'opinió de Tomás si tenim en compte que Agostino Mazzini l'havia diagnosticat, poc abans de morir, de durezza di fegato (García Hernán, 1999: 244-245). Desconeixem si hi havia hagut altres diagnòstics anteriors de patologia hepàtica o esplènica.

CONCLUSIONS Francesc de Borja, malgrat la condició malaltissa atribuïda pels biògrafs primitius, va morir prop dels 62 anys, una edat prou avançada per l'època. Les fonts disponibles ens parlen de diverses malalties patides al llarg de la seua vida. Hem fet èmfasi de cinc moments representatius de la seua cronopatologia. Francesc de Borja va patir, cap als 12 anys, una malaltia llarga de la que ens han arribat dades escasses. A la cort (1528-1539), en data incerta, el marqués de Llombai va sofrir unes febres quartanes compatibles amb paludisme. Durant l'etapa de lloctinent de Catalunya (1539-1543), Borja va passar de l'obesitat a l'aprimament per un canvi radical d'estil de vida, que implicava una dieta rigorosa, en el context d'una creixent introspecció religiosa i penitencial. L'aparició d'una sèrie de símptomes digestius, sense descartar causes orgàniques desconegudes, podrien atribuir-se al canvi metabòlic i a dispèpsies funcionals lligades, potser, a la tensió psíquica i emocional inherents al càrrec. Durant l'etapa jesuítica, Borja va presentar una malaltia greu amb perill de mort. La crisi esdevinguda a Portugal, pel setembre- octubre del 1557, fou causada per febres pestilencials amb episodi de modorra, de difícil catalogació. El fet d'haver-se documentat epidèmies de tifus exantemàtic APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 367 i de grip en aquell any permet incloure estes dues entitats entre les diverses etiologies possibles. Les dades però son insuficients per a una hipòtesi sòlida. Les troballes de l'autòpsia, realitzada a Borja en el procés d'embalsamament del seu cos, permeten aventurar que la possible causa de la mort va ser una col·lecció purulenta pulmonar (empiema o abscés) de probable naturalesa infecciosa. L'existència prèvia d'una pneumònia evolucionada podria ser una hipòtesi a considerar. Evidenciem les dificultats i limitacions dels diagnòstics retrospectius que queden oberts a noves hipòtesis. La salut de Francesc de Borja va ser controlada per diversos metges, alguns de clara notorietat. En el present treball, destaquem la figura de Francisco López de Villalobos, humanista i metge de la cort, que va assistir de febres quartanes al jove marqués de Llombai. Martín Santa Cara i Pedro Gálvez eren, per la seua banda, dos metges cortesans, autors d'un informe de singular importància que reflexa l'estat de salut de Borja a primers del 1558.

AGRAÏMENTS: Aquest treball es deu a la incitació de Josep Piera a “mirar” allò de les malalties de Francesc de Borja amb motiu de la presentació a Oliva de la seua biografia novel·lada (Francesc de Borja el duc sant, Barcelona, Ed. 62, 2009). He de donar les gràcies per les lectures crítiques a Santiago La Parra (historiador), Vicent Olaso (historiador), José Luis Fresquet (historiador de la ciència) i als meus companys, metges de l'hospital de Gandia, Concha Pellicer (pneumòloga) i Ximo Martí (endocrinòleg). 368 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

BIBLIOGRAFIA: Adams M.; Alther W.; Kessler M.; Kluge M.; Hamburguer M. (2011): «Malaria in the Renaissance: remedies from European herbals from the 16th and 17th century», J Ethnopharmacol 133 (2), pp 278-288. Arrizabalaga J. (1985-86): «El Consilium de Modorrilla (Roma y Salamanca 1505): una aportación nosográfica de Gaspar Torrella», DYNAMIS 5-6, pp. 59-94. Arrizabalaga J. (2002): «Francisco López de Villalobos (c1473-c1549), médico cortesano», DYNAMIS 22, pp. 29-58. Barona J. LL. (1993): Sobre medicina y filosofia natural en el Renacimiento. València, Seminari d'Estudis sobre la Ciència. Batllori M. (1994): La família Borja. Obra completa vol. IV, València, Tres i Quatre. Betrán Moya, JL (2006): Historia de las epidemias en España y sus colonias (1348- 1919), Madrid, La esfera de los libros. Canellas B. (2010): Francesc de Borja, lloctinent general de Catalunya, Simat de Valldigna, La Xara Edicions. Carter, R.; Mendis, K.N. (2002): «Evolutionary and historical aspects of the burden of malaria». Clin. Microbiol. Rev. 15 (4), pp. 564-594. Comenge, L (1845): Clínica Egregia, Barcelona, Imprenta Enrich. Cox, F. E. G. (2002): «History of human parasitology». Clin. Microbiol. Rev. 15 (4), pp. 595-612. De Dalmases C. (2002): El padre Francisco de Borja, Madrid, Biblioteca autores cristianos. De Zulueta J. (2007): «The cause of death of Emperor Charles V». Parassitologia 49, pp. 107-109. Fabié A.M. (1886): Vida y escritos de Francisco López de Villalobos, Madrid, Imprenta de Miguel Ginesta. Fairhurst, R. M.; Wellems, T. E. (2010): «Plasmodium species (malaria) », dins Mandell, J. E.; Benett, J. E.; Dolin, R. (ed.): Principles and practice of infections diseases, Philadelphia, Churchill Livingstone-Elsevier. Farreras, P.; Rozman C. (1972): Medicina Interna (8ª edición), Barcelona, Editorial Marín S. A. Fornaciari, G.; Giuffra, V.; Bianucci, R. (2010): «Identification of pathogens in ancient skeletal series: the malaria of the Medici grand dukes (Florence, XVI century)». Med Secoli 22(1-3), pp. 261-272. APROXIMACIÓ A LES MALALTIES DE FRANCESC DE BORJA 369

García Hernán E. (1999): Francisco de Borja, grande de Espanya, Valencia, Institució Alfons el Magnànim. Hernández, J. (2010): «Epidemiología histórica de una enfermedad atlàntica: la modorra». EsCan 54, pp. 95-111. Iborra, P. (1886): «Memoria sobre la institución del Real Proto-Medicato, premiada en el concurso de 1884, por D. Pascual Iborra.» Anales de la real academia de medicina. Tomo VI. Cuaderno VI, 30 junio de 1886. Imprenta de J. Casano. Madrid, 1943, pp 406. Disponible en : books.google.es/books?id=QMl23t8oKFcC...) Institutum Historicum Societatis Jesu (IHSI) (1894-1911): Sanctus Franciscus Borgia, quartus Gandiae dux et Societatis Jesu Praepositus Generalis tertius, (Monumenta Borgia) , vol. I-V, a cura de C. Gómez Rodeles, Madrid, A. Avrial; G. López del Horno, (Monumenta Historica Societatis Jesu) [Versió digital a Internet Archive]. // Institutum Historicum Societatis Jesu (IHSI) / Generalitat Valenciana (2003- 2009): Sanctus Franciscus Borgia, quartus Gandiae dux et Societatis Jesu Praepositus Generalis tertius (Monumenta Borgia), vol VI-VII, a cura de García Hernán E., València/Roma, Biblioteca Valenciana/ IHSI. Laín Entralgo, P. (1982): Historia de la medicina, Barcelona, Salvat Editores La Parra S. (1994): «Els Borja, ducs de Gandia», Afers. Fulls de recerca i pensament, V:17, pp. 11-29 La Parra S. (1998) «Duc abans que sant», a L'Europa renaixentista (Simposi internacional sobre els Borja), Gandia, CEIC Alfons el Vell, Tres i Quatre, Ajuntament de Gandia i autors. Larregla Nogueras S. (1952): «Aulas Médicas en Navarra. Crónica de un movimiento cultural». Diputación Foral de Navarra. Institución Príncipe de Viana. Disponible en: www.navarra.es/NR/rdonlyres/...296F.../AULASMEDICAS.pdf) Lázaro Damas S. (2003): «Poder y mecenazgo nobiliario en Baza; Doña María de Luna.» Péndulo IV, pp 203-262. López Piñero, J. M. (1973): Medicina, historia, sociedad, Barcelona, Ariel. López Piñero, J.M.; Calero, F.(1992 ): "De pulvere febrífugo Occidentalis Indiae" (1663) de Gaspar Caldera de Heredia y la introducción de la quina en Europa. València, Institut d'Estudis Documentals i Històrics sobre la Ciència. Malheiro Madeira, A. H. (1921): A gripe. Estudio de epidemiologia (tesi doctoral). Fac de Medicina do Porto. 370 TURISME, GASTRONOMÍA, OCI I SALUT...:UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

Martínez Millán José, Dir (2002): La Corte de Carlos V. Los servidores de las Casas Reales. Volumen IV, Madrid, Sociedad Estatal para la conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V. Pastor Zapata, J. L. (1998): «El ducat de Gandia: la construcció d'un espai senyorial», a l'Europa renaixentista. Simposi internacional sobre els borgia, CEIC Alfons el Vell, Tres i Quatre, Gandia, pp. 233-270. Raoult, D.; Walker, D. H. (2006): «Rickettsia prowazekii (tifus epidémico o transmitido por piojos)», dins Mandell, J. E.; Benett, J. E.; Dolin, R. (ed.): Enfermedades infecciosas principios y práctica, Madrid, Elsevier. Ribadeneira P. (1592): Vida del padre Francisco de Borja que fue Duque de Gandía, y despues religioso y III General de la Companyia de Jesús, Madrid, P. Madrigal. Vàzquez, D. (1586): Historia de la vida del padre Francisco de Borja, tercero general de la compañía de Jesús. Inèdit fins 2011 ( Edició crítica de Santiago La Parra López: CEIC Alfons El Vell, Gandia, 2011). Villalba, J (1802-1803): Epidemiologia española o historia cronológica de las pestes, contagios, epidemias y epizootias que han acaecido en Espanya desde la venida de los cartagineses hasta el año 1801, Madrid, M. Repulles. WEBS www.webdebaza.com/.../ini_ciud.html.

Trobades Seminari d´Estudis sobre la Ciència Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig