De La Marina I Muntanya : Folklore
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
S^clolf (Salvà i ^Ballester De la njarlna i muntanya (Folklore) DE LA MARINA I MUNTANYA: FOLKLORE Impreso en España Printed in Spain © Adolf Salva Ballester ISBN 84 - 7784 - 004 -0 Depósito Legal: A - 303 - 1988 Impreso por: CIRILO, Ind. Gráficas, S.L. ADOLF SALVA I BALLESTER DE LA MARINA I MUNTANYA: FOLKLORE Edició a cura de Rafael Alemany INSTITUT D'ESTUDIS JUAN GIL- ALBERT AJUNTAMENT DIPUTACIÓ PROVINCIAL DE CALLOSA D’ALACANT 0 EN SARRIÀ ALACANT 1988 Pagina Notes sobre el sentit del folklore en l’actualitat........................... 9 L’autor i l’obra.............................................................................. 19 La present edició............................................................................ 34 Jocs................................................................................................. 39 Poesía Popular................................................................................ 103 L’escaldada..................................................................................... 199 Contaralles..................................................................................... 209 Endevinalles.................................................................................... 231 Festes i Festevitats.......................................................................... 237 Superxeries..................................................................................... 273 Altres.............................................................................................. 287 Lo que se llama «folklore». Esta palabra viene de la del inglés arcaico «folk» y «lore» (ciencia del pue blo). Designa lo que constituye la tradición y las cos tumbres populares de cada país: proverbios, cantares, ceremonias, juegos, etc. NOTES SOBRE EL SENTIT DEL FOLKLORE EN L’ACTUALITAT NOTES SOBRE EL SENTIT DEL FOLKLORE EN L‘ACTUALITAT Fins el segle XIX restava ben diferenciat el camp del que constituïa la cultura popular o folklore, eren les llegendes, les rondalles, les ende vinalles, les màximes, etc. Ês a dir el conjunt de la cultura que es trans metia de forma oral, en oposició a l’altra que emprava l’escriptura i el llibre. Amb les transformacions de la revolució industrial aparegueren, però, unes produccions noves vinculades, sobretot, al periodisme i que també reberen el qualificatiu de «populars» (novel·les de fulletó, d’en- tregues, etc.). Aquestes transformacions foren de poca importància si les comparem amb aquelles que sofrí el camp de la literatura popular durant el segle XX i que estigueren presidides per l’aparició dels mit jans de comunicació: la ràdio, la televisió, el cinema, els còmics, les foto-novel·les, etc. Els estudiosos d’aquesta producció prefereixen par lar de cultura de masses, alhora que l’analitzen a través dels diversos subgèneres en què es manifiesta: la subliteratura, la cançó folklórica, la contracultura, etc. A pesar de les mutacions, en l’actualitat coexistei xen els tres tipus de producció de caire popular: la del folklore, aquella que aparegué durant el segle dèneu i la cultura de masses, malgrat la semblança entre tots tres. En línies generals hom pot dir que la producció folklórica es carac teritza per la seua difusió oral, tot i que, de vegades, ha utilitzat la im premta i ha creat alguns subgèneres híbrids com ara el cançoner. Durant el segle passat, quan les transformacions industrials semblaven arraconar-la a l’àmbit rural i, fins i tot, l’amenaçaven de mort, apare gueren una sèrie d’estudiosos que la compilaren i li atorgaren una con sideració decisiva sota l’empremta del romanticisme. El folklore presenta una sèrie d’aspectes característics, entre els quals caldria destacar el de la seua funcionalitat social i cultural i la seua visió ideològica. Pel que fa al primer hem de tenir present qües tions com la informació que proporciona, en les societats pre- 11 industrials, sobre aspectes materials (data de faenes, característiques del cultiu, etc.) i d’índole social (festes, rituals, costums, creences), així com l’estímul que exerceix sobre el treball a través del cant... I, pel que fa a l’aspecte ideològic, hem de tenir present, entre altres peculiaritats, la visió del món i de la societat que promou, al costat de l’exaltació d’uns valors i la sanció d’altres desviats de les normes establertes. L’interés pel folklore abraça camps científics molt diversos que van des de l’antropologia a la història, passant per la literatura. Un bon ex ponent de la multiplicitat d’òptiques amb què s’han apropat els estu diosos, és la quantitat de designacions que han emprat per tal d’anomenar-lo: folklore (Anglaterra), demologia (Itàlia), demòtica, demopsicologia, etc. Hauríem de preguntar-nos quin és el sentit que en l’actualitat pot te nir aquesta producció. Avui, ja com un text escrit i que forma part de la cultura llibresca, el podríem prendre com un corpus de subliteratura o paraliteratura (textos d’autors modestos compilats) que ens ofereix el valor de testimoni d’una època, puix que, com apuntava el príncep Tomasi de Lampedusa, el valor testimonial més punyent el trobem en la producció subliterària: «...sols escrits més ordinaris i modests donen una justa idea de la mentalitat d’una època.» Si el prenguérem com això, com un conjunt de textos de subliteratu- ra, trairíem, en bona part, el seu sentit, perquè el folklore és sempre quelcom més que això. El folkore, sens dubte, és un instrument cabdal per tal de conèixer les realitats econòmiques, socials, culturals i de men talitat que té un país al llarg de la seua història, i en aquest sentit el va lor documental és insubstituible. De fet, ens atorga una perspectiva his tòrica necessària per tal d’entendre una nacionalitat, fins i tot, una co marca globalment, de vegades, molt millor que amb estadístiques sobre la seua economía o notes sobre la seua història. I al costat d’aquesta in formació sobre les seués realitats materials, a través del folklore podem assolir la coneixença d’allò que són els valors espirituals d’una comuni tat, la seua codificació de preceptes morals, bé tradicionals i conseva- dors, bé contestataris en relació als que presenta la cultura «oficial». Però la producció folklòrica no és pot llegir com un text escrit per un autor, puix que presenta les seues pròpies característiques: visió frag mentària de la realitat, acumulació d’elements d’èpoques, condicions socials molts diferents, codificació pròpia com en els contes de fades, mites, etc. 12 En un altre ordre de coses, és important constatar l’oblit a què ha estat sotmés el folklore i, més concretament, l’expressat en la nostra llengua. Es tracta d’un oblit causat per la marginació historiogràfica i pels estudiosos, en general. Convindria recordar, en aquest sentit, la concepció de Lotman i Uspenskij a propòsit dels mecanismes semiòtics de la cultura entre els quals s’inclou l’oblit, mitjantçant el qual la cultu ra oficial exclou, del seu propi àmbit, textos que en formen part, però que difereixen de la seua visió del món. En el cas de la nostra cultura aquest fet l’hem de sumar a les pecu liars formes de supervivència (marginació, clandestinitat...) en què ha hagut de desenvolupar-se des del segle XVIII ençà. Al cap i a la fi, la cultura popular i el sentiment d’identitat col·lectiva van units, imbri cats en un mateix cos del qual es fa difícil destriar-ne les part específi ques. D’aquesta manera ho entengué l’il·lustre folklorista Francesc Martínez i Martínez —coetani de l’autor que prologuem— el qual, en posar-se a realitzar la història del nostre folklore, iniciada durant el se gle divuit, explicava 1‘interés detonant dels primers folkloristes així: La llengua vernácula havia segut tirada per els maltractats y romputs finestrals dels edificis pú blics; tot l’afany dels mandons era’l destruir l’anima valenciana per a borrar la nacionalitat y fer una provincia més a semejança de Castella, per més que en un pla d’inferioritat, fent-la su bordinada de aquélla. (Folklore valencia.) En efecte, la reacció immediata dels intel·lectuals valencians del se gle divuit fou preservar de l’oblit la producció folklòrica amb de la seua recollida. Tasca en la quals participaren figures com Marc Antoni d’Orellana, Carles Ros o Lluís Galiana; coetanis del filòsof francés J.J. Rousseau, qui predicava el retorn a la naturalesa on es trobaven els valors harmoniosos i autèntics de l’home. Durant el segle XIX, amb l’influx del romanticisme, el folklore rebé un fort impuls per part dels estudiosos, els quals veien dibuixada al cos tat de la creativitat artística, l’ànima del poble (potser siga pertinent re cordar que la paraula que donà nom al moviment, «romanticisme», es tà emparentada amb un dels subgèneres populars: el romanç). No obs tant açò, la politització que caracteritzà els intel·lectuals valencians du rant la primera meitat del segle, absorbí totes les seues energies a favor 13 de l’agitació política i, en conseqüència, se’n despreocuparen de la tas ca folklòrica. Mentrestant, al Principat i a les Illes, figures com Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló iniciaven una ingent tasca compiladora i reivindicadora del folklore i dels seus valors. Fou durant l’anomenada generació de «Lo Rat Penat», en el perío de de la Restauració, quan aparegueren una sèrie d’intel·lectuals inte ressats pel folklore: Costantí Llombart, Francesc Palanca, Francesc Bàdenes Dalmau i, més endavant, ja a cavall entre els dos segles: Joa quim Martí Gadea, Rafael Altamira i altres. La personalitat més desta cada pel seu rigor i formació intel·lectual