-r-r-T " Tj'T

R A S T E L L

Portada Remuntadors de Vaquèira-Bonaigua Foto: Uorenç Prats LAPIPiDA

Entrevista a Eduard Carbonell Per Roser Trepat FULLS DEL CONSELL

Turisme i neu al Pirineu Per Francesc López Palomeque A L'ARNA C3>

?'.• 5J^^ '•" /'"'"s™ expedició LO ROVELL DE LOU

Per Feliu Izard Ara Lleida... i demà, què? Una reflexió a la vora del camí Per Uorenç Prats D i Sote Jiménez Setó LA LLUCANA

Lo L/itera, una terra de frontera Per Josep A. Chauvell El moviment indígena llatinoamericà i el model neoliberal (I) Per Victor Rretón i Gabriela del Olmo

^ LO VISTAIRE ^ MANAIRONS

Zaira Pérez Deu, Josep Espunyes una punkie als noranta Per Mònica ñardella

LA MOSQUERA LO CODER VENT DE PORT

•\Yy LAGRÍPIA LO CODER LLIBRES /\ CAP DE CASA I A L

El Programa Pallars de Tlnventari del Patrimoni Etnològic, una eina útil?

El Programa Pallars de i'Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya s'ha acabat. Des del 1994, la quinzena llarga d'investigadors que ha mobilitzat ha recollit una allau de dades i ha elaborat una colla de materials per donar a conèixer el nostre patrimoni més popular. A més a més, el progra­ ma ha arrossegat altres investigacions, i tot plegat ha representat una notable afluència de recursos que d'una manera o altra han revertit en benefici de la comarca. El Programa Pallars ha estat una obra col·lectiva. Realitzada per encàrrec del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC), en el marc de l'Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, no és només fi^uit de la voluntat política i dels qui hi han treba­ llat directament, sinó del conjunt de la població del Pallars Sobirà, que hi ha col·laborat pacient­ ment i amb entusiasme, i del suport de les entitats culturals, del nostre Consell Cultural, que ha fet d'intermediari en la contractació i li ha facilitat la infraestructura, i de tota la resta que l'han avalat. Al llarg d'aquests anys, el programa ha viscut molts avatars. Va néixer per documentar un pro­ jecte de promoció patrimonial encarregat pel Consell Comarcal, però, un cop elaborat, va quedar guardat en un calaix fins ara. Al cap d'un any, vist com anaven les coses, es va haver de reorientar i li va caldre inventar-se altres formes de difusió per poder fer arribar la nostra riquesa patrimonial a tothom. L'any següent va patir els rigors de les restriccions pressupostàries, i ara, que ja s'ha acabat, el CPCPTC, propietari dels materials, encara no ha definit les línies de difusió dels resultats, i l'administració comarcal, no tan sols no ha fet cap gest per fer-se'n càrrec, sinó que, incomprensible­ ment, ha emprès iniciatives paral·leles, duplicant així esforços ja realitzats. Tanmateix, nosaltres creiem en els recursos que el programa, malgrat tots els entrebancs, ha estat capaç de generar, i que, si hi ha voluntat i traça, poden fer molt més que les subvencions per al futur del nostre territori: des del projecte de promoció patrimonial esmentat, fins a les més de tres mil fitxesinformatitzades , les recerques sobre religiositat popular, sociabilitat i vida material, els jocs elaborats i maquetars per descobrir lúdicament el nostre país i la seva història, els itineraris patrimo­ nials que aconiboien els visitants en un passeig tranquil per la nostra memòria, o els vídeos de llarga durada destinats especialment al món universitari. Tot plegat són recursos culturals (i potencial­ ment turístics) de primer ordre que el programa i els treballs que l'han precedit, envoltat, i que de ben segur el seguiran, posen a disposició de la comarca: de la seva identitat i del seu progrés. Que sigui per molts anys.

Director: Ferran Relia i Foro. Coordinador: Joan Blanco i Barrilado. Equip de redacció: Pep Coll, Carme Font, Ester Isus, Xavier Macià. Carme Mestre, Andreu Loncà, Ramon Sistac, Albert Turull i Miquel Viladegut. Producció gràfica: Raül Valls - Disseny: Anna Tor. Árnica fa constar que e/ contingui dels Impressió: Arts Gràfiques Bobalà. articíes publicats refleaeix únicament l'opinió DL: L-134-1990 • ISSN: 1130-5444 de llurs sotasignats. Adreça de l'editor: Consell Cultural de les Valls d'Àneu. Amb la col·laboració de ta Generalitat de Catalunya Carrer Major, 6 - 25580 Esterri d'Àneu. ' ta Fundació Pública Institut d'Estudis llerdencs Tel. (973) 62 63 16 - Internet: vallsaneu® millorsoftes de la Diputació de Ueida. LA P I P I D A Per Roser Trepat

Eduard Carbonell, Director del Museu Nacional d'Art de Catalunya

general del Patrimoni del departament de Cultura, des d'on forma part de la Junta de Museus. I des del juny de 1994, al capdamunt de Montjuïc, com a di­ rector del MNAC. Ens preguntem cap on farà el pro­ per salt aquest neguitós i incansable operari de l'art nacional. Ens diu que per quan torni a l'activitat do­ cent, ha traslladat la seva càtedra a la Universitat de Girona, però ara per ara l'hem trobat absolutament embrancat en el projecte del MNAC. Embrancat amb passió, per la manera com parla de la seva feina, com fuma i remena papers i busca plànols per fer-se enten­ dre, per la manera com gesticula i canvia de to. Però la passió ja la vam intuir fins i tot abans de parlar amb ell, quan vam arribar als peus del Palau Nacional i un guarda ens va assenyalar el despatx del director del museu cap a uns barracons, una mena de campament de firaires on Carbonell i el seu equip no poden fer res més que treballar, perquè les instal·lacions no donen per lluir de despatx. Us presentem una bona part de la conversa que vam mantenir.

-Vostè va iniciar la seva tasca com a director del (foto: F. Relia) MNAC el juny del 94, quan el projecte ja estava "dat i beneït". Què és el que no li va agradar del que va trobar Hem anat a veure Eduard Carbonell, director del fet i què és el que canviaria o ha canviat del projecte Museu Nacional d'Art de Catalunya, el MNAC. El inicials senyor Carbonell ja fa anys que es mou com el peix a -El projecte del romànic me'l vaig trobar molt fet. l'aigua per diferents àmbits relacionats amb la història Jo vaig introduir-hi les modificacions que considerava de l'art, festejant des de sempre amb el patrimoni artís­ imprescindibles, i a més d'imprescindibles, substan­ tic i la seva gestió. Primerament com a catedràtic cials. Això per un costat. I, per l'altre, hi ha un projec­ d'història de l'art a la Universitat Autònoma de Bar­ te molt antic de funcionament del museu, que aquest celona, especialitzat en pintura romànica. Des del sí que l'he canviat molt i ara és tot un altre. 1985, participant en els primers informes del projecte Del romànic hi havia un projecte fet i una sèrie de de museu que ara dirigeix. Més tard, com a director coses decidides: la sala gran ja estava feta, ja estava

LA P I P I D A }^=^

Façana Principal del Palau Nacional de Montjuïc, seu actual del Museu Nacional d'Art de Catalunya. (Foto; MNAC) plantejat l'estudi dels absis, estava plantejada la que ha estat molt car i molt complicat adequar-lo a il·luminació i estava plantejat un sistema de distribu­ aquest ús. ció. La idea essencial de Gae Aulenti és la concepció de -Eliminar aquest edifici era eliminar un sky-line de l'absis com a objecte "museable", és a dir, l'absis apa­ Barcelona. A més, el 1934 es munta aquí dalt el Museu reix com un objecte aïllat dins la sala; aquesta concep­ d'Art de Catalunya. El que estem fent és mantenir una ció és fonamental. En sis casos, però, hi ha una recons- façana de la ciutat tot recuperant una idea de l'època titució arqueologista de l'espai que ocupava la pintura de la República, de Folch i Torres. Ara, al costat de tot mural: les naus laterals de Boi, les dues esglésies de això hi ha inconvenients: d'una banda la consolidació, Taüll, la nau de Sorpe, l'atri de Cardona i la sala capi­ perquè aquest edifici estava pensat en un principi per­ tular de Sixena. Partint d'aquesta premissa, el meu què durés poc, quan es fa al 1929, i de l'altra, no estem equip va elaborar la nova llista de les obres i una nova al mig del Passeig de Gràcia. L'accés s'ha de solucionar, distribució del recorregut. perquè un cop presa la decisió de posar el museu aquí Pel que fa al gòtic, és un projecte que hem conce­ per totes aquestes raons que dic, s'ha de dotar de les but des del principi. I ara estem treballant en un pro­ vies de comunicació que no té. Actualment no hi ha jecte de funcionament nou; just ara acabo de sortir metro i no hi ha parades d'autobús. d'una reunió sobre aquest tema. -Precisament, una de les crítiques fonamentaU que -Ara que està trebalUnt sobre la realitat d'un museu ha tingut aquest museu és que parteix d'un pkntejament que ja està en marxa, creu que l'edifici del Palau Na­ arcaic, de la visió romàntica del XIX pel que fa a l"'art cional és idoni com a seu del museu? Perquè sí que és cert nacional", perquè sembU que les col·leccions de romànic i

LA P I P I D A de gòtic tindran prioritat sobre la resta. La mateixa decisió de posar el museu en aquest edifici i no en un altre té una forta càrrega simbòlica. -No, no, anem a pams. Aquí s'estan plantejant moltes coses diferents. La decisió del 34 és una decisió de Folch i Torres que ve forçada per tots els condicio- nants polítics que vostè vulgui i que té una realitat: la història de l'art català s'explica aquí dalt. Però són les col·leccions que guarda el museu les que dicten el pro­ jecte museològic. I aquestes col·leccions són fonamen­ talment d'art català. A veure, com es forma el Museu del Prado? Les col·leccions del Prado són col·leccions reials. Aquest país, en canvi, és un país sense estat, i al mateix temps és un país preocupat pel seu patrimoni. A partir de l'any 1919, l'Institut d'Estudis Catalans, la Manco­ munitat, la Junta de Museus, estan recuperant un pa­ trimoni fonamentalment romànic i gòtic i aquesta és una diforència substancial respecte d'altres museus. Un museu es fa amb les col·leccions que té, i aquestes col·leccions o tenen un origen, o en tenen un altre. En el nostre cas, procedeixen d'una voluntat de conserva­ ció d'un patrimoni determinat i amb un discurs que explica la història de l'art català i que té l'obligació d'explicar-la. L'any 1940, que vol dir després de la guerra civil, que vol dir en època franquista, aquest museu es Un moment de l'entrevista. (Foto; F. Rei\a) parteix, aquí queda fins al barroc i al Museu d'Art Modern del Parc de la Ciutadella se'n van el segle XIX -Però el MNAC no és el British, ni és el Louvre, i el segle XX. Aquesta idea es recupera a la Llei de tampoc. Museus de 1990; la idea d'unió és clara: reconstruir un -És clar, però a escala d'aquí, a escala catalana, sí discurs. Aquests paràmetres, doncs, no són antiquats, que ho és. I el museu s'ha anat fent sumant tota una són absolutament seriosos i tenen un missatge clar, sèrie de col·leccions que ara no es poden dispersar. Ja que és explicar l'art d'aquest país, comparant-lo amb hi ha hagut prou dispersió: a Boston hi ha l'absis de l'art internacional sempre que ho permetin les col·lec­ Mur, l'absis de Tredòs és al Metropolitan, el frontal de cions. Seria absurd renunciar a la història. Martinet també és als EUA... i podríem seguir la llista. Si, però entrant en el terreny de k ciència ficció, i ja Vejam, hi ha una voluntat de recuperació patrimonial que aquest és un país atípic, sense estat, amb tota la histò• que genera aquest museu. Després s'hi han anat ria que ha patit, etc., i tenint en compte la gran inversió afegint col·leccions, donacions, compres, etc., però no de diners que s'ha hagut de dedicar i que s'haurà de conti­ podem renunciar a la història, això és evident. En nuar dedicant al MNAC, potser hauria estat possible algun lloc s'ha d'explicar la història de l'art català. simplement renunciar afer aquest gran museu i agafar Sap quina dimensió té, això? Ara lluiré de xifres: una "sortidaper la tangent"que inclouria, entre altres hi ha 605 peces de romànic, 1.400 de gòtic, del Re­ accions, i en els casos que això fos possible, el retorn de lesnaixemen t i de barroc n'hi ha 800 i escaig, del Museu peces al seu lloc originari. d'Art Modern -segles XIX i XX- hi ha 5.500 peces, al -Això és absurd. Com es pot pensar a desmembrar gabinet de dibuixos i gravats hi ha 95.000 peces, unes el British, a desmembrar el Louvre...? 12.000 de les quals són cartells modernistes... Estem

LA P I P I D A ^ p^^ i&=*™· parlant d'una història que seria absurd de desmembrar. Queda clar que estem treballant sobre un edifici On és l'església del Burgal per tornar-hi l'absis? Jo no existent i mantenint un respecte sobre aquest edifici. em voldria posar amb Taüll, però he vist un fragment Dius, traiem l'edifici? Llavors potser sí que valdrà més autèntic de pintura mural penjat d'un cordill, dins que ens n'anem en un altre lloc. Per exemple, els absis l'església de Sant Climent, i si no, ves-ho a veure. No del Burgal i d'Aneu s'han posat en el lloc que ho per­ podem desfer la història, seria negar-ho tot. metia l'espai, hi ha una determinació de l'espai que és -Després hi ha la qüestió de les reproduccions. inevitable, van aquí perquè en un altre lloc no hi -Una altra cosa és que es vulgui potenciar que se'n cabien. Estem marcats per l'arquitectura de l'edifici facin còpies. A partir d'un moment, hi ha un interès del 1929. pel patrimoni, que les peces no surtin d'allà on són, -El recorregut pels espais del museu és bonic i agra­ que es restaurin, que tornin al seu lloc. Això és clar, dable. Però vaig trobar que era poc didàctic. s'ha fet a Sant Feliu de Boada, a l'església de Sant -Això és una voluntat, un a priori que jo em vaig Vicenç de Rus, s'ha fet a molts llocs, però a partir d'un fixar. Només hi ha dinou vitrines didàctiques que moment determinat, d'unes circumstàncies històri­ expliquen cada absis i que ara s'il·luminaran, per cert. ques determinades, a partir de la voluntat del mateix Ara bé, al marge d'aquestes dinou vitrines, he procurat municipi de conservar-ho. que tota la didàctica es faci a fora, en el vídeo, en el -Des de la direcció del Patrimoni sempre s'ha man­ full de mà, perquè jo entenc i dono prioritat a la re­ tingut la promesa de les reproduccions. A Boi mateix els lació de l'espectador i l'obra d'art sense destorbs. A ho han dit. cada àmbit hi ha un plafó, i cada plafó explica què hi -Hi ha un pla, en aquest sentit. ha en aquell àmbit. Després tu tens el fullet del -Per exemple, l'església de Santa Maria d'Aneu és MNAC i no cal ni que t'acostis a mirar la fitxeta.Am b un edifici que s'ha recuperat, s'ha tret l'altar que tapava la guia del museu, que val cent pessetes i que a partir ks pintures, és un lloc especialment propici per retornar- del gòtic serà de franc, és ben senzill, tu no cal ni que hi les pintures. Les hi tornaria, si fos competència de t'acostis, llegeixes l'àmbit 34 i contemples l'obra sense vostè? aquells passeigs típics per anar a veure què hi ha al -La direcció general del Patrimoni tindrà resposta paperer, mires l'obra sense entrebancs. L'aspecte per a això, i pel que fa a fer còpies dels originals, això didàctic es pot trobar a fora. És una opció. Se'n podria ja s'està fent, han vingut a prendre mides de pintures, haver triat alguna una altra, es podria haver fet l'opció d'objectes; ja s'està fent. del Museu d'Història de Catalunya, per exemple, evi­ -Parlem de la mateixa exposició de les obres. En fer dentment. la visita, a la reproducció de l'església de Boi, on no tan Està tot molt pensat, absolutament pensat, no hi sols hi ha les pintures de l'absis sinó també les de les parets ha res gratuït. Hi ha coses per arreglar, és clar, com les de les naus laterals, queda una mica confusa la barreja llums de les vitrines, o la il·luminació de l'intradós de les columnes d'aquestes mateixes naus reproduïdes d'alguns arcs, però està tot molt pensat. amb les columnes autèntiques de l'edifici; queden enco­ -Ha estat vincuUt a aquest projecte des del comença• bertes. Això no ho han tingut present, o bé ha estat una ment, primer com a director general del Patrimoni opció conscient? Cultural, des de la Junta de Museus, ara com a director.. -Mira, aquí hi ha tres arquitectures: l'arquitectura En la seva trajectòria, què hi ha dominat més, el vessant del Palau Nacional, que hi és, no se'n pot prescindir; polític 0 el tècnic, perquè s'ha mogut sempre amb un peu l'altra, que és l'arquitectura "afegida", siguin absis o a cada un, oi? siguin naus; i després hi ha els plafons blancs que -Mira, a mi no m'agrada fer política i procuro no separen i que fan el circuit. Es a dir, estan convivint fer-ne, bé, tret de la política "de cuineta" per tirar el tres arquitectures. Hi ha sis casos en què es recons­ museu endavant. Però estic actuant com a tècnic. I des trueixen els espais originals: Boi, els dos Taülls, de la direcció general, que allà sí que s'ha de fer políti­ Sorpe... bé, són sis en total. Llavors hi ha una contra­ ca perquè s'hi posa una persona perquè en faci, vaig dicció, perquè hi ha l'arcada de l'arquitectura del procurar donar prioritat a l'aspecte tècnic sobre el 1929 i a sobre hi ha l'arcada de la nau. polític.

LA P I P I D A Muntatge de l'absis de Santa Maria d'Àneu al MNAC. (Foto: MNACj

-Però aquest lloc que ocupa ha estat molt polèmic i és part d'obrir el gòtic, estem consolidant el que són les ckr que d'habilitat política n'ha de tenir molta, per haver bases d'aquest museu; quan s'obri tot, no hi haurà "sobreviscut". Xavier Barral va tenir molts problemes gaires modificacions a fer en el conjunt. La part admi­ mentre que vostè no sembla tenir-ne tants... nistrativa, el departament de conservació i documen­ -Jo procuro fer la meva feina, amb una prioritza- tació, la difusió, la biblioteca (que ara encara és al ció que és el museu. Procuro fer-la al millor que puc, i carrer Comerç), etc., són aspectes que s'estan consoli­ ja està. Procuro que cadascú faci la seva feina de la dant ara i que ja s'estan posant en marxa. millor manera que sap, evitar que faci la que no sap fer, -Si hi hagués diners, quines serien les prioritats a reconduir situacions, intentar que es facin les coses l'hora de fer adquisicions? amb rigor, i pensar que hi ha un objectiu que és tirar -Les prioritats serien omplir els buits en el discurs aquest museu endavant. I utilitzo uns paràmetres que de la història de l'art català, unes mancances de gòtic, poden ser diferents dels d'una altra persona, però jo del segle XVIII, de les avantguardes. Hi ha forats, les tinc un concepte de museu i prioritzo unes coses sobre col·leccions són les que són. Per exemple, al museu de unes altres. Vic hi ha Borrassàs i aquí no. Hi ha mancances d'al­ -Una mentalitat tècnica, doncs. guns períodes del segle XIX i de les avantguardes. -Mentalitat tècnica i també una idea clara de què Aleshores les coses van sortint, o s'estudia el mercat a és el país, de què ha de servir a la societat en general. veure on són, si estan a la venda, però tot això amb -De tota manera, aquest museu és a les beceroles, hi diners. Política de compres? Evidentment que en te­ ha molta feina per fer nim, i la tenim claríssima, el que passa és que no tenim -Sí, hi ha molta feina per fer i dependrà dels di­ diners. ners que es faci més a poc a poc o més de pressa. El de­ -Deu haver estat al cas de la polèmica que hi ha sembre del 1995 vam obrir el romànic. Aquest any, a hagut a Lleida sobre les reivindicacions aragoneses pel que

LA P I P I D A p^ ^—^

fa a algunes obres del Museu Diocesà, ara que hi ha pot refer d'aquesta manera, és absurd. Les peces són hagut el canvi de frontera entre les diòcesis de Lleida i aquí al museu, en un museu consolidat, i cadascuna té Barbastre. Quina opinió en té formada^ perquè qualsevol la seva història, estan aquí per compra, o per salva­ dia eh reclamaran les pintures de Sixena. ment... com es pot ara reclamar que es desfaci aquest -Ja ho fan. Aquest és un tema complicat que cal museu per això? desmarcar de la política. El museu no n'entén de polí­ Aquest museu és de tothom, hi ha peces de tot tica, i Aragó ho ha plantejat com un tema polític. En arreu. Es va fer una tasca important de salvament de aquest sentit, penso que qui ha de donar alguna res­ patrimoni a partir de la Mancomunitat, i després hi ha posta a aquesta qüestió és la conselleria de Cultura. tota la història de cessions i col·leccions particulars, i -5/, però jo no li ho pregunto com a director del negar la història d'aquest salvament i d'aquest museu museu, sinó com a especialista en patrimoni. és absurd. Es clar, a partir d'un moment determinat, -Mira, a l'any 40 ingressen aquí les pintures de molt recent, el plantejament canvia. Les coses, quan Sixena, després d'haver estat cremat el convent, i fins estan bé on estan, es deixen on estan, i és evident que ara no se'n recorden? s'hi han de deixar. -/ els del bisbat d'UrgeU, no els han demanat mai res? S'ha parlat molt de les col·leccions del romànic, però -Et demana tothom. Els ajuntaments, els consells les col·leccions gòtiques són tant o més importants que les comarcals... tots et demanen el retorn de les peces. Al romàniques i no es coneixen ni es valoren tant. Pont de Suert, on cada any fan una exposició de patri­ -És un fet sociològic: el romànic com l'art de l'è­ moni per Setmana Santa, el discurs és sempre el ma­ poca del naixement de Catalunya, el romànic com un teix: que es retornin les obres. Però la història no es art més específic, la particularitat de la col·lecció de

Eduard Carbonell l'any 1991, quan era director general del Patrimoni Cultural de la Generalitat, en l'acte de lliurament de la talla romànica de la Mare de Déu de les Neus d'Arreu, per a la seua restauració. (Foto. CCVA-J. Blanco)

LA P I P I D A v--^

Relax després de l'entrevista. {Foto: F. Relia) pintura mural, que en quanritat és la més important coses, que tant els habitants de les valls d'Àneu, com del món, i en qualitat Déu n'hi do. Ara, jo penso que els de la Vall d'Aran, com qui sigui, us el sentiu vostre, la col·lecció del gòtic és més rica. haurem fracassat. I no és el mateix sentir que una peça -Parli'ns del futur, d'un futur pròxim, és clar.. determinada és vostra, com sentir que el museu és -Depèn dels diners que hi hagi per continuar vostre. Si aconseguim fer-vos-el sentir vostre, haurem endavant. Hi ha un compromís ètic de necessitat del triomfat; si no, malament, país, però això s'ha de materialitzar en aportacions -Potser en aquest sentit es podria treballar a través econòmiques, i en això estem: Madrid ha dit que d'exposicions itinerants, mostrant els fons del museu a les s'havia compromès, la Generalitat també, l'ajunta­ comarques a través de fotografies... La gent ja va conei­ ment de Barcelona també, i quan tot això es lligui xent la realitat del MNAC, però potser veient-ho una d'una vegada nosaltres ho tindrem tot preparat per mica més pròxim... dient, "veieu, això és el que hi ha allà poder continuar endavant, tant el pla de funciona­ a baix, aquesta peça de la fotografia..." ment del museu com els projectes d'obres per poder -Sí, nosaltres estem disposats a anar a explicar el anar conduint tot això fins al... i no és broma, fins al nostre museu on sigui, perquè la gent s'hi senti impli­ 2001. Queda molt per fer. cada. -Així, almenys fins al 2001 encara serà aquí de -Sí, però si nosaltres, com a Consell Cultural, els director demanéssim que volem fer aquesta exposició, ens ajuda­ -Jo no ho he dit, això, depèn de moltes circums­ rien: tàncies, però en principi és un projecte que m'atrau, és -Sí, i vindríem a explicar-la. I ja ho hem fet; ho un projecte important, penso que és el projecte cultu­ hem fet al Pont de Suert i fa ben poc els del Centre ral més important de Catalunya. Aquí hi ha patrimoni Excursionista de Lleida van voler fer una mostra i ens de tots els catalans. Aquest museu és tant de Lleida van escriure, "que ens ajudaríeu?". De seguida, el que com de Tarragona, de Girona, de Barcelona, de la Vall vulgueu. I fixeu-vos que el tema es planteja amb el d'Aran, és de tots, i és de tots perquè explica la història títol Exposició de les pintures queja no tenim. Encara hi d'aquest país. I si no aconseguim, entre moltes altres ha un recel estrany. ^

LA P I P I D A L'ARNA MM Jr"T« •m «^1 4r"^ Per Feliu Izard

La primera expedició pallaresa

'•#« *'!' ^.r;---^- ..-'

El ramat petrificat que Sansi va veure en la seua expedició. (Foto; Feliu Izard)

M'agrada que Ferran Relia em doni l'oportunitat d'ex­ 1725. En tornar de l'excursió, aquest lletraferit de muntanya pressar-me en aquesta revista. Es de les poques que llegeixo va certificar que la llegenda de la maledicció de les Muntanyes gairebé senceres. Tot i que no sóc pallares de naixement ni Maleïdes era veritat. La llegenda diu que, abans, la muntanya d'adopció, sí que presumeixo arreu del país de tenir el carnet de les Maladetes era un immens prat recobert de bona herba del Consell Cultural de les Valls d'Aneu. de pastura i que un mal dia, mentre els pastors eren als estanys Hi ha un parell de coses de les valls d'Aneu que em mera­ de Paderna preparant el sopar, va venir un pobre pidolaire a vellen: una excursió i una maledicció. L'excursió del Sansi i demanar-los menjar i cobert per dormir. Els pastors el van allò d"'així nevi fins que les gallines piquin els estels". foragitar i li van aviar els gossos. El pobre, que va resultar ser Dia amunt, dia avall, ara fa dos-cents setanta anys d'una Jesucrist, els va maleir i pastors, gossos i bens es van petrificar i de les més famoses i ingènues excursions pirinenques: l'expe­ els prats es van convertir en geleres i tarteres (jo que em dició a les Maladetes de l'escrivà públic i alcalde de la vila pensava que eren els minairons...). d'Esterri, a la vall d'Aran (sic), Francesc Saucí (sic), l'any Quin recorregut va fer el bon alcalde d'Esterri?

L'ARNA A A

Cal suposar que el primer dia, cent quinze anys abans que L'escrivà públic i alcalde d'Esterri va certificar que "passa­ no ho fes el general Van Hallen, el de la creu de dalt del port, ven de set mil els caps de bestiar que havia vist convertits en va anar des d'Esterri fins a Vielha, pel port de Pedres Albes o pedra, així com els gossos i fins i tot uns pastors petrificats". Blanques (o del Pallars, segons els aranesos, modernament Amb el pas dels anys, cada vegada hi ha hagut més escèp­ anomenat de la Bonaigua) o potser per Montgarri, qualsevol tics sobre la certificació. Que si tenia ganes d'enlluernar al veï­ dels dos itineraris era possible. L'endemà, des de Vielha cap al natge explicant meravelles i aventures, que si tenia por de fer port de la Picada, passant per les Bordes i l'Artiga de Lin. el ridícul si deia que no havia vist pas res de res, que si anava Potser va anar a dormir a la barraca del Cabellut, just al peu del molt cansat i ja veia visions, que si negar la llegenda li signifi­ portilló de Benasc. El Cabellut és aquell que quan se li acosta­ caria una maledicció divina similar, que si la gent de munta­ va algun turista dels Banys de Luixó pensava "ensumo carn nya d'aquella època era molt fàcil d'ensarronar, que si era cristiana" i els cobrava com si aquella immunda barraca fos el pecat no creure en llegendes de Jesucrist, etc. millor hotel de París. Segur que el nostre amic, en coronar el La qüestió és que avui dia ja ningii no vol donar veracitat port de la Picada, devia quedar esglaiat i ben glaçat en veure les al certificat de l'alcalde d'Esterri d'Àneu. Es considera una Maladetes tan blanques, gelades i feréstegues. bajanada pròpia dels incults muntanyesos medievals. El tercer dia va baixar cap a la inexplicable llera seca del ...ningú? riu Éssera, per remuntar tot seguit cap a la bòfia de la Renclusa Vosaltres, com que sou molt joves, no teniu pas per què on, sota la seva bauma. Ja hi devia haver un tancat per als recordar-vos de fets anteriors a la primera comunió. I encara ramats i una barraca per als pastors. Segur que el pastor de la menys de fets viscuts pels avis dels vostres padrins. Qui es Renclusa el va acompanyar, atemorit, cap als estanys de recorda del temps que feia fa tres setmanes ? Paderna, on arriba la desfeta morrena frontal de la gelera de les De la mateixa manera que no hi ha fill sense mare, no hi Maladetes occidentals. Segur que es van quedar de pedra en ha llegenda sense un fons real. veure aquell immens caos d'arrodonits blocs de granit. Vinga Qui no recorda haver llegit que l'Anníbal va travessar els comptar pedres i ovelles! Alps amb el seu poderós i pesat exèrcit d'elefants?

Els pastors vigilants del ramat.

L'ARNA ./^. /M A

Les geleres de la Maladeta a mitjan segle XIX.

És veritat que quan els monjos escrivien i il·luminaven els Maladeta ve de malcúrrutlh i eta, que vol dir 'roc/pedra i 'alt/a Beatus de Liébana (ara malauradament amagat per culpa del dalt', 0 sia, les pedres de dalt, les roques altes, etc. Això recorda robatori el de la Seu d'Urgell) no hi havia cap gelera al Pi- les Roques altes del Moixeró i tots els mall/malh que hi ha pels nneu: voltants: Malls/Malhs Printat, Barrat, Planer, de l'Artiga, dels Homes de poca fe! Puis, Malhpas, etc. Qui s'ha entretingut a llegir els llibres del francès Leroy? El nom de Maladeta, tal com ho deien els pastors de Leroy s'ha dedicat a repassar les dades de l'inici de la verema i a Benasc, ha originat una evolució transcriptiva esgarrifosa. comptar i a observar les anelles dels arbres mil·lenaris i de les Entre els xovinistes de la llengua d'oil i els colonialistes cris­ bigues velles per esbrinar el clima dels darrers dos mil anys. tians seguidors de Cervantes, s'han retratat en les seves intole­ Aquestes lectures li han mostrat que el clima, en l'època dels rants posicions imperialistes i han fet el ridícul com de cos­ romans i de la dominació àrab, era molt més temperat que ara tum. Ramond (i potser Raboul), en escoltar de boca dels i que no hi havia geleres al Pirineu, i que a partir del segle XV pastors Makdeta, va entendre makdette i ho va interpretar es va produir una davallada general de la temperatura mitjana com si fóssim italians: maUdetta eporca miseria. Molt llestos (uns 2 0 3 °C). És l'anomenada pels experts Little Ice Age, tan ells, ho van traduir per Maudit. Després, els ignorants i intole­ ben descrita per l'esmentada llegenda, que va recollir Pujades rants del sud, encara més espavilats, ells, ho van retraduir per el segle XVI i que transcriu els efectes de la petita edat glacial Malditos. I ara, els neorurals invasors descafeïnadors de la del segle XV com si fossin producte de la maledicció de cultura autòctona de Benasc, ho han assumit i en diuen Jesucrist disfressat de pidolaire per castigar els inhospitalaris i Montes Malditos. La mort del guia emblemàtic de la Maladeta, egoistes pastors de Paderna. Barrau de Luixó, i la seva posterior estada (cent anys) dins la La història toponímica de la Maladeta, el massís que acull gelera, va contribuir a mantenir el malnom de Maleïda. En l'Aneto i vint-i-vuit cims més de més de 3.000 metres d'al­ mala hora mossèn Cinto els va fer el joc amb "els crits més titud, és una llarga història plena d'estrangerismes, defectes horrorosos que degué llançar la terra...". I si hi afegim la lle­ auditius, traduccions perverses, llegendes èpiques i semenfo- genda que tant va fer caminar el Sansi, ja tenim el malnom tismes antihistòrics aragonesos. Segons el plorat Coromines, consolidat.

L'ARNA A

Ja que escrivim de confusions semàntiques, cal comentar indigne de la nostra convivència i que espanta els camacos. dos temes: l'un, l'heroi de l'article i, l'altre, la beguda espirituo­ Fins quan anirem amb l'escopeta a l'esquena matant tot allò sa autòctona, la ratassia. que bellugui per boscos i muntanyes? Hem d'esperar que Si bé la historia anomena l'heroi com "l'escrivà públic i desaparegui qualsevol rastre de vida salvatge per adonar-nos alcalde de la vila d'Esterri, a la vall d'Aran (sic), Francesc Saucí, que la qualitat de la muntanya es mesura pels animals que l'any 1725", podem pensar i creure que el transcriptor va con­ l'habiten? fondre la "n" per una "u" i la "s" per una "c", o sia, que va trans­ Fa anys, llegint no sé pas quin llibre d'en Pep Coll, em formar Sansi per Saucí. "Sansi" sí que és un nom habitual a les vaig fixar en allò: "així nevi fins que les gallines piquin els valls d'Aneu, mentre que de "Saucí" no en queda pas cap me­ estels". La veritat, sempre he tingut debilitat per la neu i els na de rastre. freds. Qui no recorda, al litoral, la nevada de Nadal del 62? o la Mentre que el poble pronuncia ratassia, les ampolles de la del pont de la Puríssima del 90, al Pirineu? o els freds del beguda dels raiers escriuen ratafia. Qui no ha intentat alguna febrer del 56 i del gener del 85? o l'hivern del 96, el més nevat vegada llegir textos antics, en què les esses s'escrivien molt esti­ i amb més allaus de la història? litzades i si eren sordes l'escrivà les creuava amb dues rariletes al Comprenc que hi ha qui parla de desastre, però és una mig? És fàcil imaginar-se que, en un moment donat, el primer meravella de la natura veure com les allaus dels Feixants de la a fer una etiqueta d'impremta va interpretar l'essa sorda estilit­ Bonaigua enguany han foradat el gerdar de Sorpe. No s'acaba zada amb les dues radletes com una "f". I els continuadors no d'entendre que la cita de Pep Coll sigui una maledicció. Us volien ser pas menys... Què van dir els bisbes: "rata fiat" o "rata imagineu els d'Espot, Vaquèira, Portainé, Tavascan, Boi, etc. signat"? sense que les gallines piquin els estels? Quina aigua baixaria No sé pas com lligar-ho, però sempre m'ha xocat que els per la Pallaresa per entretenir els asfalticus cavalcats en grossos tetramorfs romànics de la part inferior dreta, tant d'Esterri de aparells de goma? Ara que ÏHomus asfalticus ha descobert el Cardós com d'Estaon, hagin substituït el clàssic lleó de sant Pallars nevat i fluvial,ar a és l'hora de reivindicar el bon nom Marc per un ós. Allò que durant un munt de segles ha estat un de l'aneuenc més valent i curiós. Proposo que el proper festival fet digne de la màxima adoració popular i símbol venerat del d'Escalarre es faci en honor i memòria seva... i, com a clausura, regne animal, avui (l'estiu passat més concretament) hi ha qui fer anar tots els rockeros a peu, acompanyats de la Giva, la el considera un intriís perillós per a la supervivència humana. Melba i el Pyros, fins al caos de Paderna, a les Maladetes. /2\

EVOLUCIÓ ALTIMÈTRICA DE LES GELERES DE LA MALADETA

Isoterma dels O^C de temperatura mitjana anual > 4000 m min. 2100 m aprox 3500 m 2600 m 3300 m 3100 m 3400 m 2800 m 3000 m 3400 m ? Nivell Inferior gelera a Maladetes min. 900 m 1900 m 3200 m 2900 m 3400 m 2400 m 2800 m 3400 m ? Temp, mitjana anual a Lleida > 18°C 7,25°C aprox 1 T'C 11°C le'C 14,75°C 16,25°C 13°C 14,25°C 16,25°C ?

Dominació 3300 m Terciari (Quaternari) Període Wurm-H Dominació Invasions Littie avui NIVELL 3200 m Gunz inter- 20-10.000 bàrbars àrab Ice Age 3100 m Míndel gtacjar anys Il·lumi­ Extinció INFERIOR 3000 m Riss nacions s.XV de íòs? 2900 m mossar- DELES 2800 m " + àbigues s.XVIII 2700 m Periòdes GELERES 2600 m interglaciais 2500 m i DE LA 2400 m Wurm-I 2300 m " 100.000 MALADETA 2200 m anys 2100 m 2000 m 1900 m 1800 m " 1700 m 1600 m 1500 m 1400 m 1300 m 1200 m 1100 m 1000 m 900 m 800 m

feliu Izard

L'ARNA LA L L U C A N A Text ¡ fotos: Josep A. Chauvell

La Llitera, una terra de frontera

Tamarit de Llitera.

La comarca de la Llitera, com la Baixa Ribagorça, el Però, quina és la comarca? Baix Cinca i el Matarranya, forma part de les comarques Joan Coromines, al llibre Estudis de toponímia cata­ administrativament aragoneses que des de fa nou-cents lana. Vol. II, fa una proposta pel que fa a la comarca en anys tenen com a llengua propia el català, dut pels repo­ la qual situa els pobles del Torricó, Albelda, Castellon- bladors catalans que s'hi establiren després de la con­ roi, Alcampell, Sant Esteve, Sanui, Peralta, Valldellou i questa als sarraïns. Camporrells, amb Tamarit com a capital, deixa fora Les serres de la Carrodella i Pilzà (Baixa Ribagorça) Baells i Estopanyà i afegeix que en una situació de canvis la limiten pel nord; a l'est, els pantans de Canelles i Santa administratius s'hi hauria d'afegir el poble (avui abando­ Anna i les comarques de la Noguera i el Segrià; al sud i a nat) de Tragó de Noguera. l'oest, terres de parla castellana: Bellver de Cinca, Bina- L'ajuntament de Tamarit de Llitera, en pugna per­ cet, Montsó, l'Almúnia de Sant Joan, i, al nord-oest, manent amb Binèfar, va fer arribar als municipis de la llocs de pada aragonesa: Fonts, Estadella. comarca una altra proposta de constitució comarcal,

LA LLUCANA x^. X' u D que quedava formada pels pobles del Torricó, Albelda, econòmic l'empenyen a voler aquesta consideració, Castellonroi, Valldellou, Baells, Camporrells, Alcampell amén d'altres inconfessables desitjós que no es diuen i Tamarit com a capital i deixava fora Peralta, Sanui, perquè fer-ho quedaria lleig, però hi són i no val a en­ Sant Esteve i Estopanyà. L'argument era que la pretesa ganyar-se. comarca responia a criteris lingüístics, però, de fet, els Aragó, els aragonesos de parla castellana, no han pobles que en quedaven exclosos són també de parla entès mai ni ho faran el nostre fet diferencial quant a la catalana. llengua i a la cultura. No els entra a la ceba que dins el La Mancomunitat de la Llitera, agrupació de muni­ seu territori hi pugui haver una altra manera d'enraonar cipis per posar serveis en comú, s'ha estructurat al voltant que no sigui el seu castellà que, d'altra part, no tenen del que (suposadament) haurà de ser la comarca de consciència que és una llengua forastera que entrà a demà. Inclou els municipis abans esmentats, tots, més els l'Aragó amb els Trastàmara. de Binèfar i Esplús, de parla castellana, i el segregat Aquesta és la cera que hi crema i, si amb això no n'hi d'aquest últim i de parlar mixta castellà-català, Vencilló. ha prou, des de dins mateix alguns tenen també una Se n'exclou el d'Estopanyà, que motuproprio ha demanat visió en blanc i negre d'aquesta terra. Una publicació de formar part de la Ribagorça. periòdica d'àmbit comarcal ignora sistemàticament l'au­ Així les coses, les Corts d'Aragó han fet públic uns tèntica realitat lingüística de la comarca i posa l'accent esborranys de constitució comarcal que no han satisfet en els grans esdeveniments com festes d'Àguedes, comu­ ningú, perquè consideren Binèfar cap de comarca. Ja hi nions, romeries, esports, etc. que, sense treure'ls mèrit, som: U guerra armada. donen una imatge gris i Rancien régime que hauria de ser Tamarit, la capital històrica i natural, ha de competir superada. amb Binèfar, de parla castellana i amb el doble de pobla­ Tampoc des de fora no es fa cap favor prenent la Lli­ ció. Binèfar vol ser la nova capital; el seu pes demogràfic i tera com a mostra folklòrica que fa gràcia de visitar a peu

El congost de Valldellou.

LA LLUCANA / D « i

Albelda. per després fer-ne un llibre de viatges on, des d'una ran tindran cura de les terres més productives. La resta òptica barcelonina, l'autor dóna gran importància als pot quedar abandonada com era al principi: un gran erm. elements bel·ligerants contra la nostra llengua i resol Només una actuació decidida de l'administració que amb els que dia a dia la defensen amb una subdlesa com fes efectiu el tan desitjat canal d'Alcampell podria evitar és dir que "fan feina de mèrit", amén d'altres inconve­ allò que sembla irreversible; però aquesta obra va camí niències i eixides de to que mostren clarament que de convertir-se en el que és: una quimera. Tampoc no hi tampoc no s'ha entès res de res. ha indústria que pugui absorbir els excedents de la pa­ gesia i aquesta per si mateixa no pot fixar població es­ Dues Lliteres table. Calen llocs de treball per als nostres joves i n'hi ha La comarca presenta dos paisatges i dues economies pocs, només Binèfar manté un petit teixit industrial. A ben diferenciades. La serra de la Gessa divideix la Lli­ Tamarit, però, no hi ha res. Malgrat ser el punt neuràlgic tera. Al nord: secà, cereal, olives i amedles i granges de de la comarca, Tamarit no està en condicions de donar porcs i vedells, abastides amb aigües subterrànies. Al una resposta positiva en aquest sentit i la resta de pobles sud: el canal d'Aragó i Catalunya, que ha desenvolupat tampoc. Tal vegada el Torricó podria dir alguna cosa en una agricultura amb tot un gran ventall de possibilitats. un fiitur. Caldrà veure-ho, però. La fruita dolça, pomes, peres i préssecs, ha estat, junt amb la ramaderia intensiva, un factor de progrés econò­ Futur mic que ha generat riquesa i la possibilitat de mantenir Malgrat aquest pessimisme aparent, sí que hi ha un una població estable. futur. El demà de la Llitera viurà inevitablement una L'alta Llitera s'esta desertitzant. Res no remeiarà el reducció de població, que es concentrarà en els nuclis de progressiu envelliment de la població i l'abandonament la baixa Llitera. constant per part de la gent jove dels pobles del nord Hi ha, però, factors al nostre favor. La Llitera és una comarcal. Els llocs de Tamarit en amunt estan condem­ terra molt ben comunicada, prop dels centres de trans­ nats a quedar reduïts a mers llogarrets on els qui hi residi­ formació i de distribució dels productes agraris i també

LA LLUCANA y'\ /' X D

d'equipaments i béns culturals, de serveis i d'oci: Lleida a tocar de la roba i Barcelona a un parell d'hores de distància. Culturalment, comencem a veure l'eixida d'un túnel negre i llarg. El dia 1 d'abril de 1996, la Mancomunitat de la Llitera, en el seu ple ordinari, aprovava la cooficiali- tat de la llengua catalana en la seva administració. Des­ prés, els ajuntaments de Camporrells, Alcampell i el Torricó van declarar cooficial el català en els seus munici­ pis. Ara cal esperar que tota la resta ho vagi fent progres­ sivament. També comença a ser habitual l'ús de la llengua cata­ lana en programes de festes, revistes locals i últimament Presa de Santa Anna. es comencen a veure alguns establiments comercials re- tolats en català. Tot això és important, com ho és també el fet de per guarir malalties de la pell i dels pulmons. És llàstima l'ensenyament del català a les escoles des de l'any 1985. que aquesta joia natural estigui tancada. A qui corres­ Cal, però, que s'arribi a una escolarització en català com pongui, que no badi, cal reobrir el balneari i adequar-lo a resultat final d'anar incorporant matèries d'estudi en la als temps que corren. nostra llengua. El futur de la comarca s'ha de dibuixar també amb Conclusió l'explotació del factor turístic, que tan bons resultats està L'administració aragonesa ha de desenvolupar el pla donant en altres indrets amb paregudes característiques a comarcal previst. La Llitera s'ha de constituir en comar­ les nostres. Els pantans de Canelles i Santa Anna, ben ca i superar l'esquema actual, però aquesta futura co­ aprofitats, poden significar un bon atractiu per als marca ha de tenir un mínim de competències per poder amants de la pesca i els esports aquàtics. Ja s'està treba­ tirar endavant. Ha d'haver-hi també una voluntat clara llant en aquesta direcció i en un futur no gaire llunyà se de suport a la cultura pròpia, un acostament (que n'hauran de veure els resultats. Els pobles de Valldellou, econòmicament ja hi és) a Catalunya, amb la qual com­ Peralta, Calassanç, Baells o Camporrells poden i han de partim llengua, cultura i una estreta relació comercial. potenciar els seus casals i castells com a pol d'interès S'ha de ser valent. Les diferents administracions turístic. Sobretot Camporrells, que disposa d'un balneari s'han de deixar de falses retòriques, de prejudicis, de d'aigües sulfuroses que en altra hora fou prou reconegut malentesos. La Llitera només té un camí: assolir plena­ ment el seu fet diferencial, desenvolupar-lo al màxim sense pors ni complexos. Cal recuperar la nostra identi­ tat difuminada al llarg de tants segles de marginació. Hi ha una cançó popular que diu:

A Tamarit diuen hoh, a Alcampell: passeu avant i a Natxa a cas de Socorro donen aiguardent:pagant.

Malgrat que la cançó ens dibuixa un xic gasius i interessats, els puc assegurar que els lliterans som gent oberta, tolerant i amb esperit de progrés que fa que el visitant se senti en aquesta terra acollit, respectat i, Camporrells. sobretot, valorat. 1í

LA LLUCANA L fi W* I S T A I R F

Josep Espunyes

Temps feliç, amb el padrí Nasl i el gos Mascaró, a l'aplec de Castell- llebre.

Vaig néixer a Peramola, a cal Vilaró, l'any 1942. jo natural i substituir-lo pel que dictaven "los salva­ Servo un record llunyà de maquis, de torrons d'A­ dores de la patria", ideòlegs cabuts i totalitaris de "la gramunt, de captaires desnerits, de mots com "estra­ España imperial". Tot seguit vaig saber què havien perlo" o "racionament" i d'uns dits que no eren estat les guerres numantines, el cabdill Pelai o els meus, de tan balbs, al temps de fer caure olives. Reis Catòlics; mai no se'm va parlar, en canvi, dels Amb tot he de reconèixer, per tal de fer justícia Comtes de Barcelona, de Rafael Casanova o de als pares, que mai no vaig perdre un dia d'estudi per Francesc Macià. Ni vaig escriure mai "boira", sem­ més feina que hi hagués a casa. Fins i tot vaig pre va ser "niebla", ni "Catalunya", transformada en aprovar tres cursos de batxillerat, matriculat lliure. "Cataluña"... Això sí, vaig cantar molt: Cara al sol, Uns estudis en què es va pretendre esmicolar el meu Montañas nevadas i Venid y vamos todos con flores a

LO VISTAIRE ^ ^

Dies de nacionalcatolicisme, en una escenificació del miracle de Fàtima.

Marta. Robar la història i aniquilar la cultura, feixis­ nobre (finalista del premi Carles Riba 1970) i De me pur. l'Evangeli segons Sant Lluc (primer accèssit de poesia Greixo rebel, amb fama de comunista. Fins que a les Festes Pompeu Fabra 1972), dues obres que no m'arriba l'hora de la lleva, soldat en defensa d'una surten a llum, per obra i gràcia de la censura fran­ "patria" que l'Estat espanyol m'havia encolomat gra­ quista, fins al 1977 i que mantenen, malaurada­ ciosament. Me n'acompanya la idea, de tota aquella ment, la mateixa vigència d'aleshores: si injustícia faramalla bèl·lica contra un enemic imaginari, que social hi havia, injustícia social hi continua havent. la raó de ser de tots els exèrcits és preparar-se per tal El fort, el poderós, preval sobre el feble, l'humil, que de saber matar més bé. A part que rere la fabricació viu més indefens, més manipulat i més controlat que d'armament hi ha un negoci de cal déu. mai. El model econòmic capitalista -un consum que L'any 1964 faig cap a Barcelona, amb no gaire només cerca el guany salvatge i immediat- ha trivia- més cosa a sobre que il·lusió i la roba que portava. litzat el pensament i l'humanisme . El pensament La formació cultural que m'aporta la ciutat, com únic del poder pretén clonar-nos, menar-nos a un també social i política, és un bagatge que sintetitzo uniformisme regressor. en dos compromisos: la llengua, la pròpia del meu D'ençà d'aquesta "estrena" literària que ressenyo, poble, i la lluita de classes, a la recerca d'una societat he anat publicant regularment, tant poesia -l'any més justa i equilibrada. 1990 se'm va concedir el premi Les Talaries- com En són fruit, d'aquest pensament. Temps de ma­ novel·la i narració.

LO VISTAIRE ^ ^

tima que no canviaria per res del món. Potser és per aquest mateix estat de gaudi que no ha notat abans la presència d'aquell gat, de pèl negre i lluent i uns ulls com brases, que ara té al davant i la mira, descarat, de fit a fit. Una bèstia que no sap com se li ha ficat a casa i que li provoca un calfred de basarda, de dona que se sent perduda i indefensa davant d'una situació in­ usual que no controla. Però quan queda feta de pedra de debò és just en aquell instant que estarrufa la cua tot pinxo i li sent dir, amb veu melosa i sensual: -Mestressa, fileu molt prim... "Valga'm Déu, un gat que parla com un home", cau a pensar, esbalaïda. I presa d'esglai fuig escales amunt, cap a l'habitació del marit , abandonats de cop la llana i el fus. -Joan! -crida mentre se li abraça-. Desperta't! En Joan, tret sobtadament del son, percep que el cos de la Marieta, la seva dona, transpira suor i tre­ mola. I se l'escolta, mentre s'explica neguitosa, entre sorprès i intrigat. "Quina Uoca hi cova, darrere d'a­ quest misteri?", barrina. Una curiositat que l'empeny a alçar-se del llit d'una revolada i, calçat a rétalo i mig Fumador de pipa, avui un plaer perdut. vestit, comença a resseguir la casa de dalt a baix, amb extrema atenció als armaris i als racons. S'acompanya El gat parlaire' d'un manat de teia ablamada en una mà i, a l'altra,

Divendres És nit avançada del primer divendres de quares­ ma d'un any que la memòria popular ha oblidat. En una casa del llogarret de la Validan, el nom de la qual no cal pas esmentar, la mestressa fila llana a la cuina, il·luminada per les flames del foc i de la teia, mentre pensa il·lusionada en jocs de flassades flonges i de mitjons per fer. En aquesta hora, sense l'home i els nens, d'estona sopats i al llit, l'estança s'ha fet un espai de calma i de silenci que enamora, un raconet de pau familiar en solitud que li procura placidesa i benestar. A fora, en canvi, el vent davalla fort del cim jf0»$ dels rocs i s'abat, xiuladís, cap a la fondalada del Se­ gre, vestida de lluna clara. La feina amb què s'entreté li agrada, en coneix l'art. I s'abstreu en la pausada rotació del fus, que

torç el fil i el cabdella, amarada d'una satisfacció ín­ Avançat, trenta-cinc anys enrere, al Ronaldo i lo Pelat.

LO VISTAIRE ^ ^

A Peramola, amb el poeta Anton Carrera, en un homenatge que li dedicà l'agrupació La Rosa de Sant Martí. una branca de llorer beneïda que ha agafat del balcó. prové i en quins indrets té la llodriguera... És clar que Foc, a tall d'arma d'atac o de defensa, i fe, a tall de si demà torna, se n'endurà un bon cantendre. M'hi protecció divina, com li dicta la prudència. trobarà a mi, filant a la cuina, amb les teves faldilles, D'un temps ençà, tant a Peramola com a Oliana, les teves mitges... i alguna cosa més, com hi ha Déu! com a Cambrils o bé a Tragó, es parla de bruixes i de bruixots que han pactat amb el dimoni i es poden Dissabte convertir en bocs, gats o cabres ungits de poders mà­ Vint-i-quatre hores més tard, la cuina de la casa gics amb la finalitat de fer mal. A més, rumia calcula­ presenta la mateixa estampa familiar de la vigília. Bé, dor, avui és divendres, el dia de la setmana que ben bé la mateixa no: hi ha un filador en comptes aquests éssers perversos senten tot el que se'n diu, i d'una filadora, en Joan, i el foc hi espetarrelleja més qui sap si ell mateix o la Marieta, en un moment viu. Un Joan tan ben afaitat i tan ben abillat amb ro­ qualsevol del dia, no n'hauran aventat alguna que no ba de dona, que ningú no el pot prendre per un mas­ se'ls hagi posat prou bé i en volen prendre venjança. cle. Si més no així s'ho pensa, perquè ha parat molt Unes cabòries que l'acompanyen en el transcurs d'u­ de compte en els detalls de la disfressa, sota el visti- na inspecció feta a consciència però endebades, per­ plau experimentat de la Marieta. Fins que una saluta­ què del gat negre en qüestió no n'ha pogut ensumar ció sobtada, carregada d'ironia i mala bava, li fa veure ni el rastre. de cop que va errat: -Ara assossega't i procura dormir -agombola la -Estic que portes barbeta i files. dona amb paraules, novament al seu costat-. Aquest L'espant li gela la sang. Té el gat negre allà, a gat de mala gata ja no hi és, per aquí; vés a saber d'on dues passes, ben afermat sobre les quatre potes i amb

LO VISTAIRE ^ ^

aires d'orgull enverinat, accentuat per la mirada de que engrapa de debò és un buscall d'alzina abrandat, es dos ulls d'un roig encès que hipnotitzen. "Ha entrat tomba en rodó i, blandant-lo, escomet de dret el gat, al per la xemeneia, aquest maleït carnús", dedueix. I ara crit d'una invocació de conjur que li havia ensenyat la sí, ara ja no dubta, com s'ha imaginat dotzenes de ve­ padrina de petit: gades durant el dia, que darrere de tot allò hi ha el -Sant Elies, sant Segimon: traieu la maldat del món! poder diabòlic de les forces infernals. Malgrat el factor sorpresa, no l'arriba a ensopegar de -Estic que tu ets gat i enraones -li torna, més refet ple. La bèstia, llesta de mena, l'esquiva fent un bot de l'astorament. impensable cap enrere, mentre llança un ronc salvatge i -Oi tant! Tens ulls per veure-ho i orelles per escol­ gutural, en sentir com el foc li socarrima al viu les dues tar-me. potes del davant. 1 ferit, o potser intimidat per la inter­ -Quina n'hem de fer, avui.' Perquè si t'has presentat cessió miraculosa dels sants, no vol brega d'urpes ni de aquí... dents. El seguit de marrameus de dolor que deixa anar, -Això tu. A casa teva ets. així que s'enfila esperitat per la xemeneia i cerca la com­ -I si primer de tot fregim una bona paellada de can­ plicitat de la nit al defora, auguren que l'escarment li salada i botifarra? -li ofereix, fingint-se hospitalari-. serà una lliçó d'aquelles que mai no cauen en un sac de Amb el païdor ple, fer-la petar ve més de gust. cul foradat. -Veig que coneixes la flaca dels gats... No hi ha res -Si sabessis com m'has fet patir, Joan... -es descansa tan bo com la carn, sobretot si te la cruspeixes en dies de planyívola la Marieta, en veure'l entrar a l'habitació sa i quaresma. estalvi-. No he parat de pregar al cel ni de senyar-me... En Joan, mentrestant, s'ha anat acostant cap al foc. I L'has ben escalivat, oi? -ara ha mudat el to de veu i li parla quan hi és, s'ajup com si volgués agafar el trespeus. Però el amb nervi-. Encara flairo brasta de carn cremada...

Vista parcial de la Validan, al peu de la roca del Migdia.

LO VISTAIRE )í X

Panoràmica de la vall del Segre des de Peramola, amb Oliana al fons. La vegetació amaga Tragó, a la riba del riu, i la Validan, a mitja serra.

Diumenge rectoria. Un bon trasbals, per ser el dia que és, de re­ Des que s'han llevat, els ulls cansats d'en Joan i pòs i culte al Senyor, però sobretot per al pobre cler­ de la Marieta denoten que no han dormit gaire. Una gue, que se'n pot queixar qui-sap-lo temps. Les tenia nit de regirar-se als llençols i de sentir caure les pe­ tan butllofades, tan fetes una carnisseria, al dir de la tites, farcida de càbales sobre l'insòlit malson que majordona, que en Jepet, el sagristà de la parròquia i acaben de viure i ben agre de pair. Un cas desconcer­ mig curandero, havia optat per endur-se'l a Oliana, a tant! Però el cor els diu, potser perquè l'esplèndid cal metge, temorós que els remeis casolans d'herbes i esclat del dia encomana esperança, que les incursions greixos que coneixia no hi fessin prou el fet i li que­ nocturnes del fantàstic visitant no es tornaran a repe­ dessin desgraciades de per vida. tir. Un pressentiment que els fa més confortable el matí, tradicionalment tranquil els diumenges de qua­ Epíleg resma: arreglar el bestiar, esmorzar a l'hora i estar pels D'ençà d'aquest diumenge, diu la memòria po­ nens. A part, és clar, de mudar-se i anar a missa per pular, al llogarret de la Validan no s'hi ha vist mai tal de santificar la festa. Un precepte que avui no més cap gat de pèl negre i lluent i uns ulls vermells podran complir com de costum, potser per allò, com com brases. asseveren els padrins, que "en aquesta vida no hi ha goig complet". Els ho ha dit fa un no res la majordo- Peramola, juliol de 1996 ^ na, la Cisquera, encarregada de notificar-ho al veïnat casa per casa. El mossèn, en una d'aquelles badades que solen passar de tant en tant i que mai no t'expli­ Llegenda contada per Soledat Armengol i Vilella, nada a cal Balascó de Nuncarga (Peramola) l'any 1913. Cels Gomis i Mestre ques, s'havia escaldat les mans, allà a trenc d'alba, en recull una de molt semblant a l'Hospitalet de Llobregat (La mentre preparava pasta de pa d'àngel als fogons de la bruixa catalana. Editorial Alta Fulla. Barcelona, 1987).

LO VISTAIRE Jw «lili. ffi : si ; ^MP^ 'ISS^ ^^^t ^líil^ ^gH ^ ^^ ^^^^^

Per Eulàlia Morral i Romeu

TS-' El Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa Tota una experiencia

Arxiu de mostraris: brodats dels anys trenta. (Foto: Quku Onega)

Què hi feu, allí dins? aquestes suposicions se n anirien per terra, excepte Això és el que es pregunta força gent, i de segur una: estem sonats. Estem sonats pel tèxtil. Perquè la que els lectors de VÁrnica no se n'escapen. Amb la mà tela enganxa, com enganxa el repte de dur endavant el al cor, gairebé tothom creu que dins un centre com el que en termes industrials anomenaríem una reconver­ nostre hi treballem quatre sonats que ens dediquem a sió i que per a una institució com la nostra significa elucubrar sobre històries passades i que, de temps, en obrir nous camins en l'àmbit de la integració del tenim de sobres. Que encara gràcies que ens paguen patrimoni en la vida de cada dia i, sobretot, en el seu per una feina que no interessa ningú i, a sobre, ens ús productiu i no pas merament contemplatiu. agrada. I que el món continuaria igual de bé si l'en­ I és que si bé dins el nostre context cultural un titat no hagués existit mai. museu d'art o d'història es justifica per mèrits propis, M'agradaria que ens veiessin per un forat. Totes un museu de teixits no té ni suc ni bruc; per a un

LA MOSQUERA profà, és terriblement avorrit. I un entès detesta "veu­ tectura aparent però gens funcional i de la qualitat re" darrere vidres una cosa -el teixit- que s'ha de habitual de l'època- i fer-ne un continent apropiat a veure tocant. la nova filosofia. Per què, doncs, optar només per una vessant "de Heretar uns fons de peces reunides amb mentali­ museu", si el tèxtil és quelcom viu dins el sector pro­ tat de col·leccionista (i per tant, arbitraris i poc o gens ductiu? Si ens continuem vestint cada dia, si posem documentats) per extreure'n una lectura coherent i cortines, tovalles i draps de cuina, si els dissenyadors representativa del desenvolupament d'un món tan busquen desesperadament idees, colors, decoracions, i complex i tan vast com és el tèxtil. nosaltres els conservem per milers, per què no els faci­ Fer compatible la "permanència" obligada i els litem la feina? Per què no enriquim el seu treball per­ requisits legals i administratius que ha de complir una metent-los l'accés a mostres tèxtils de veritat en lloc entitat pública amb la versatilitat i la capacitat d'a­ de deixar que vagin a copiar d'un retall de revista? daptació constant a un context que canvia cada ve­ gada més de pressa. Esquizofrènia? Aquests són els objectius que compartim els Oferir un servei interessant a dos tipus de públic, membres de l'equip des del 1988, quan la Diputació professional i profà, i de manera simultània. de Barcelona va aprovar el pla de reforma integral del Conservar les col·leccions -una cosa que vol dir centre, avalat pel Consell Internacional de Museus. I quietud- i alhora "donar-los canya" al màxim (si no, són objectius assolibles, malgrat que puguin semblar per què les guardem?). contradictoris entre ells. Són, precisament, el repte Aprofitar l'edifici -de finals dels seixanta, arqui­ que ens esperona i que permet que la nostra tasca no

Arxiu de mostraris: posts en carta per a teixits jacquard. (Foto; Quku Ortega)

LA MOSQUERA Taller de restauració. (Foto: Quicu Onega)

sigui una simple gestió de manteniment, sinó una El que passa és que, quan es parteix d'una situació activitat imaginativa i creativa. d'endarreriment (i un altre cop podríem posar el símil No em puc estar de recordar amb un somriure les amb una pila d'indústries del país abans de la recon­ aferrissades discussions que s'establien, a mitjan anys versió), per començar a avançar cal poder posar el re­ vuitanta, al si de l'ICOFOM (el Comitè de Mu­ llotge a zero. I per superar aquesta etapa -de sota zero seologia del Consell Internacional de Museus), sobre a zero- calen molts esforços i molts diners, i una fe a si la museologia era o no era una ciència, i sobre el prova de bomba. paper que realment podia tenir el patrimoni cultural En el nostre cas, el retard era de quaranta anys, en la nostra societat d'avui. Jo m'amoïnava perquè just des del dia que es va obrir el museu per primer creia que no aprofundíem prou i em semblava que cop. Quaranta anys d'aplegar material sense un equip érem poc valents en les nostres fdosofies. Mai no tècnic al darrere, d'entatxonar calaixos i armaris sense m'hauria imaginat, llavors, que el tèxtil, un tema fer ni una sola fitxa d'inventari, sense netejar ni res­ oblidat de tothom, ens podia donar moltes de les taurar cap peça, sense canviar pràcticament el contin­ pistes que buscàvem i que ens podia ajudar a desco­ gut de les vitrines. brir altres horitzons, molt més engrescadors. Després de deu anys de reformes, el zero ja és a prop. Reformes a l'edifici i, el que és més important, Quaranta i deu reformes en els conceptes. D'altra, banda, tampoc no es tracta de fer invents, Ara, el centre és un consorci, format inicialment sinó d'aplicar els conceptes que tant ens han inculcat per l'ajuntament de Terrassa i la Diputació de Bar­ en els àmbits econòmics i industrials: rendibilitzar el celona i que, així que es consideri apropiat, pot inte­ patrimoni, ser "competitius" i posar la qualitat per grar entitats privades. Gràcies a la fe d'aquestes dues davant de tot. administracions piibliques, s'ha invertit molt en la

LA MOSQUERA Arxiu de teixits. (Foto: Quicu Ortega) millora dels espais, de les infraestructures i de l'equip presentar-los simplement l'un al costat de l'altre, i humà. I gràcies al nou sistema de gestió, els diners oferir també un servei de consulta fàcil i ràpida per a rendeixen més i se'n poden captar més de fora. Ara les empreses, que és el que necessiten quan preparen cal, doncs, que continuem utilitzant tota la nostra una temporada. tenacitat i la il·lusió de què siguem capaços per res­ El rendiment no es planteja, doncs, només en pondre a les expectatives que hem despertat. termes culturals, sinó com un enriquiment real dels recursos que s'apliquen al disseny industrial. I aquest Fer rendir ei patrimoni és un factor de primera necessitat per a la indústria Significa, d'entrada, substituir el concepte de tèxtil europea que, davant els preus dels països en via "visitant" pel d"'usuari", que reuneix tant el públic de desenvolupament, només es pot defensar amb la profà, que no té cap interès previ en el tèxtil i que ve qualitat i el valor afegit (llegiu-hi disseny). per turisme o per curiositat, com els estudiants i pro­ I rendiment, també, en forma d'amortització dels fessionals de disseny tèxtil i de moda, estilistes, figu- recursos invertits, intercanviant i/o compartint les rinistes, etc., que fan ús del centre per desenvolupar iniciatives. la seva tasca. Enguany hem produït, per exemple, una exposi­ A la base d'aquest rendiment, hi ha un element ció {Mil anys de disseny en punt) destinada a ser pre­ clau: l'arxiu. sentada a Terrassa, Mataró, Igualada, Edimburg, Not- Arxiu físic i arxiu informàtic, a partir dels quals tingham, Manchester i altres ciutats angleses. I això podem establir un programa d'exposicions temporals vol dir partir d'un treball d'equip amb gent d'altres que permeti treure a la llum successivament els dife­ centres i, si cal, d'altres països, i també de la superació rents tipus d'objectes que conservem, "explicar histò­ de les capelletes derivades de les diferents dependèn­ ries", que sempre és molt més atractiu que no pas cies del patrimoni. I és que construir Europa no

LA MOSQUERA depèn només de l'euro, sinó -i sobretot- de la nostra Aquesta és la línia de treball que ens anima parti­ pròpia voluntat. cularment en el tema del banc d'imatges. La tecnolo­ gia d'avui ens permet convertir els teixits i la indu­ Ser "competitius" mentària en informació digitalitzada i processable i És una expressió que ens hem atipat de sentir, susceptible de ser enviada. Passar la informació i les però que no ha perdut gens el seu sentit. Significa, imatges dels fons del museu a un suport informàtic sobretot, estar a l'altura de les circumstàncies. Ja no vol dir, per tant, que li obrim l'accés a tot el món. I s'hi val allò de dir "som el centre més important d'Es­ també nosaltres podem consultar i utilitzar els arxius panya" (als anys seixanta tenim constància que dels altres. Aquest és el fil de la relació establerta amb s'havien fet gestions per aconseguir el qualificatiu de el Musée Historique des Tissús de Lió i, des de fa pocs "nacional" -de l'Estat, és clar-), o "estem dins els cinc mesos, també amb el Museu dos Lanificios de Covilha primers del món". El primer pot quedar al darrere si (Portugal). no camina... A través del banc d'imatges -que conté ara unes Com més avancem cronològicament, el món es L500 fitxes i que d'aquí a pocs mesos s'obrirà ja a va fent més petit, i per poder tenir-hi un lloc no es consulta, en la seva primera etapa-, el patrimoni aple­ tracta de portar un títol ampul·lós, sinó de saber què gat i conservat en el museu esdevé primera matèria fan els altres i que ells sàpiguen què fem nosaltres, i per a la indústria, per a la formació, per a la recerca i d'estar en condicions de compartir o repartir-nos el per a la preparació d'exposicions i publicacions. Amb servei que prestem o que podem prestar d'acord amb l'avantatge que es preserva al cent per cent l'original, les aptituds o l'especialitat de cadascú. ja que moltes vegades no cal ni tan sols arribar-hi.

L'equip tècnic i de manteniment. fFoto: Quicu Ortega)

LA MOSQUERA Obres per a la cafeterla-botiga. (Foto: Quicu Ortega)

Qualitat que pot fer que, de mica en mica, aconseguim tornar a La tecnologia permet anar molt lluny. Les dispo­ acostar dos àmbits absurdament separats com són el nibilitats reals són el que dóna el punt just de fins on del patrimoni cultural i el de la indústria. Retornar-los som capaços d'arribar sense posar en perill la qualitat. a un camí compartit és encaminar-los cap un futur Quan tothom es coneix, la gent viatja i la televisió ens menys incert. Per al patrimoni, perquè ja ha deixat de porta a casa la darrera exposició del Victoria & Albert ser "etern" per definició i perquè en la internacionalit­ 0 la inauguració del remodelat Musée de la Mode et zació que estem vivint els seus elements són cada cop du Textile de París, no podem fer veure que som el menys singulars. També, l'administració pública tin­ que no som, ni podem estirar més el braç que la drà cada cop menys recursos i exigirà que ens espavi­ màniga. El voluntarisme i la passió ja no poden justi­ lem per generar almenys una part del que necessitem. ficar les incorreccions, ni la insuficiència dels mitjans I aquests recursos lògicament hauran de venir de "ven­ pot ser excusa per treballar malament; es tracta, més dre" els serveis interessants. I pel que fa a la indústria, aviat, de ser conscients de les limitacions i de saber necessita la primera matèria -el cas del tèxtil és potser fins on podem assegurar resultats sense abaixar el el més emblemàtic-, necessita desgravar impostos i, llistó. Un equip tècnic mai no serà perfecte ni per recuperar imatge, necessita l'aurèola que només la complet, ni molt menys autosuficient. El que ha de "cultura" li pot donar. ser és versàtil i capaç de treballar amb gent d'altres Certament, el món continuaria igual de bé si el procedències. Sovint fem broma dient que som una Centre de Documentació i Museu Tèxtil no existís, o "brigada de xoc": l'equip actual del CDMT (una con­ si la gent que hi treballem ens passéssim les hores dis­ servadora, un educador, una responsable de relacions cutint el sexe de l'ordit i la trama. Però el món no ves­ externes, dues restauradores, un director-gerent i un tiria igual de bé si tots els centres d'Europa que con­ administratiu) no és ni gran ni petit: és el que permet servem el patrimoni tèxtil féssim el mateix. I, si no, assegurar el funcionament diari de la casa i treballar, recordem què passava fa tan sols vint anys, quan el per a les iniciatives temàtiques, amb especialistes de sector tèxtil vivia de fer "gavardina" i copiava les l'exterior. "novetats" dels aparadors dels altres països... Ara, això La qualitat és prestigi, i el prestigi és potser l'únic seria la mort. #•

LA MOSQUERA •-yf'w^.·ai -'s

Setembre 1997

FULLS DEL CONSELL

Turisme i neu al Pírineu

Les darreres dècades del segle XX, la generalització idealització dels espais de muntanya que caracteritzen espacial del mode de vida urbà a tot Catalunya i la nova la societat del final del segle XX. En aquest sentit, cal jerarquització i especialització productiva del territori afegir que la concepció mítica de la muntanya, for­ han comportat una nova ocupació del Pirineu basada mada al llarg de segles com a conseqüència del seu des­ en tres funcions i concepcions bàsiques que, a més a coneixement i de la seva interpretació imaginària i ide­ més, en marcaran el futur: 1) la muntanya com a espai alitzada, avui és viva pel fet que la muntanya com a de residència i explotació de recursos; 2) la muntanya mite s'enforteix a través de la mercantilització dels com a espai turístic i de lleure, i 3) la muntanya com a espais de muntanya i de la publicitat del turisme de espai natural i cultural a protegir (el patrimoni cultural masses. i el patrimoni natural com a patrimonis de la societat). El turisme de muntanya té una llarga tradició a Al llindar del segle XXI, el Pirineu català -i tot el Catalunya, tot i que fins fa poques dècades ha tingut massís pirinenc- constitueix un espai turístic singular un caràcter minoritari i vinculat a l'excursionisme, el fonamentat en els processos assenyalats i en les condi­ termalisme i el fet fronterer, principalment. El turisme cions geogràfiques específiques dels territoris de mun­ d'esquí, que com a activitat turística moderna apareix tanya. El Pirineu català com a espai turístic pot tenir un fa trenta anys, representa en termes generals el tipus de rang secundari en comparació amb les regions turísti­ turisme de major impacte social, econòmic i territorial. ques de sol i platja, però en canvi les activitats turísti­ La seva aparició fa que el turisme a muntanya tingui ques i recreatives desplegades en el massís són, en al­ una doble estacionalitat, i per això es parla de turisme guns casos, molt importants en l'àmbit municipal i d'estiu i de turisme d'hivern. Actualment, la infraes­ comarcal pel fet que han passat a constituir la base de tructura per a la pràctica de l'esquí no esgota les possi­ l'estructura econòmica productiva i el factor de la nova bilitats potencials dels dominis de neu existents, encara organització social i productiva de les comarques piri­ que el marge de desenvolupament futur no és gaire nenques. En altres casos, el seu paper adquireix un ampli, d'una banda, perquè s'han posat en explotació caràcter complementari, però també destacat, en una els millors camps de neu i, de l'altra, perquè la irregula­ economia cada vegada més terciaritzada, en la qual ritat de la innivació provoca una inseguretat en el l'explotació dels recursos neu i paisatge, principalment, negoci de la neu. és conseqüència de la creixent valoració social i de la Francesc López Palomeque

© Consell Cultural de les Valls d'Àneu • Editor: Francesc López Palomeque • Disseny: Kaül Valls

ELS FULLS DEL CONSELL fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix

únicament l'opinió de llurs sotasignats.

U N 41 ^^ ^ .a^ ^ ^ ^^52^^ ^^ ^^ ^^

Estat de la qüestió

La neu com a recurs turístic El Pirineu català és estret prop del litoral i guanya amplada cap a ponent, fins a assolir els 150 quilòme­ tres a la part més occidental. La seva altitud, però, és relativament modesta comparada amb la d'altres mas­ sissos del món: els cims més emblemàtics que dibuixen el perfil de la serralada se situen entre els 2.500 i els 3.000 metres (Pica d'Estats, 3.144 m). El relleu frag­ mentat i compartimentat, els pendents forts i el clima de muntanya -humit i rigorós-, en completen els trets físics bàsics. Una bona part de les precipitacions caigudes al Pirineu durant els mesos d'hivern són de neu, i són molts els indrets i les zones on es registren entre 20 i 30 dies de neu a l'any, amb uns gruixos destacats i una per­ manència de diversos mesos. La innivació comença a ser significativa en molts indrets del Pirineu català a partir de la cota 1.500, però és a partir de la cota 1.800 que els gruixos de neu, que entre desembre i abril superen els 15 cm, es presenten més favorables des de la perspectiva comercial. La innivació no es l'única (Foto: Arxiu Izard-Fonellad) condició que ha de reunir una àrea determinada per poder practicar-hi l'esquí. També s'han de considerar els factors que afavoreixen o no el manteniment de la explotant avui dia, uns trenta dominis potencialment neu, com l'exposició al sol i als vents i la morfologia de esquiables, amb una capacitat de transport estimada de la zona. La dificultat principal per a la configuració cent mil esquiadors per hora, similar a la capacitat de d'un domini esquiable procedeix bàsicament del relleu. les estacions actuals. Però les seves possibilitats d'explo­ Al Pirineu, a l'altura on la innivació és suficient, els tació real són molt desiguals i depenen de l'emplaça­ pendents són molt forts, els vessants discontinus i les ment específic i de les condicions naturals, que en valls fragmentades. Com a resultat, tenim que els do­ molts casos en fan dubtosa la rendibilitat. minis aptes per a la pràctica de l'esquí al Pirineu català La irregularitat temporal (estacional i interanual) i acostumen a ser relativament petits i per això no totes l'espacial (gradació altitudinal i latitudinal de la mun­ les operacions i iniciatives per explotar els camps de tanya catalana) provoquen de vegades una inseguretat neu han estat o són econòmicament rendibles. del negoci de la neu. La limitació i la irregularitat del El règim nival presenta variacions al llarg d'aquest "recurs neu" ha obligat a adoptar com a estratègia la massís, en el qual trobem zones orientades al nord, implementació d'aquest recurs natural amb la fabrica­ altes, amb neu quasi permanent, i zones orientades al ció de neu automatitzada o neu artificial, és a dir, la sud, més baixes, on la presència de neu és ocasional. A instal·lació de canons de neu, que ja és una pràctica les variacions espacials de la innivació, cal afegir-hi la habitual en totes les estacions des que la Molina, l'any irregularitat interanual, pròpia del règim de precipita­ 1985, va instal·lar els primers. Avui dia, les estacions ció de neu en aquestes latituds, que dóna lloc a la suc­ d'esquí catalanes estan equipades amb més de 900 cessió de temporades amb neu abundant i temporades canons i poden cobrir quasi 70 quilòmetres lineals de amb tan poca neu que fins i tot impedeix l'obertura de pistes, un 20 per cent del total. En aquesta estratègia les estacions d'esquí. Segons els estudis realitzats, al s'ha centrat una de les principals línies de la política del Pirineu català existeixen, a més dels que ja s'estan Pla de Neu de la Generalitat de Catalunya.

42 u N -^ ^ -CU&^ -=^ !0 -:,^ ^ :,aQ ^^

1925, quan es va inaugurar un hotel a la Molina. El 1943, es van instal·lar en aquesta estació els primers remuntadors mecànics, però el creixement posterior va ser lent. Els anys seixanta es van construir sis estacions d'esquí; els anys setanta, tres, i durant la dècada dels vuitanta, dues més. L'evolució del nombre de remunta­ dors del conjunt de les estacions catalanes és també molt significativa: 6 remuntadors el 1960; 20 el 1970; 63 el 1975; 80 el 1980; 122 el 1990 i 127 el 1996. Actualment, al Pirineu català existeixen dotze estacions d'esquí alpí, amb una capacitat de transport de 102.377 esquiadors per hora. L'esquí nòrdic o de fons es practica en set d'aquestes estacions alpines i, a més a més, existeixen vuit estacions dedicades exclusivament a la modalitat nòrdica. L'evolució del nombre de visitants de les estacions d'esquí alpí s'ha caracteritzat per una tendència al crei­ L' evolució del turisme de neu al Pirineu català xement, però amb un comportament irregular. Així, El fenomen social de la pràctica de l'esquí s'ha anat per exemple, la temporada 1995-96 es va assolir la xifra imposant a Catalunya de manera ininterrompuda, tot i de 2.220.000 visitants, la més alta de la història del que amb un cert retard en relació amb altres països turisme de neu a Catalunya, i en canvi, durant la tem­ europeus. La demanda de zones esquiables ha aparegut porada següent (1996-97), l'afluència va disminuir fins fa relativament poc i l'etapa d'expansió, al marge de les a la xifra d'1.764.000 visitants. Segons dades de instal·lacions pioneres, s'inicia al final des anys seixan­ l'Associació Catalana d'Estacions d'Esquí i de ta, es desenvolupa durant el segon quinquenni dels vui­ Muntanya (ACEM), els catalans practiquen l'esquí tanta i es consolida durant els anys noranta (promoció i principalment al Pirineu català. Dels 750.000 esquia­ informació a la premsa els anys vuitanta i promoció i dors (xifra estimada com a demanda a Catalunya), un publicitat a la televisió els anys noranta, per exemple). 54% van a les diferents estacions catalanes; un 23%, a El creixement de la demanda ha estat constant i, els estacions andorranes; un 5%, al Pirineu aragonès, i la anys vuitanta, ha superat el caràcter elitista de la pri­ resta, a estacions del Pirineu francès i als Alps (França, mera època, amb una generalització de la pràctica, Suïssa i Itàlia). sobretot entre els joves. A Catalunya, les estacions pioneres van ser la A més, la popularització de la pràctica de l'esquí, i Molina i Núria, que tenen en comú l'accés per ferroca­ en general dels anomenats esports d'hivern, ha tingut rril. A la Molina (Alp) es va organitzar per primera entre altres repercussions la incorporació de l'esquí com vegada el 1911 una competició d'esquí (la Copa del a pràctica esportiva-formativa, generalment comple­ Rei Alfons XIII), però el fet que va activar de manera mentària, en moltes escoles (organització de cursets i definitiva aquest indret va ser l'arribada del tren l'any estades per a grups escolars, suport de l'administració 1922, la línia fèrria transpirinenca que lligava Bar­ pública en els seus diferents nivells...). celona amb França passant per Puigcerdà i la Tor de L'evolució del turisme de neu a Catalunya apareix Querol. Una altra fita històrica d'aquesta estació va ser estretament lligada a l'evolució dels esports de munta­ la inauguració, el 1943 i a la zona de Fontcanaleta, del nya: esport i turisme s'autoimpulsen. La perspectiva primer teleesquí de Catalunya i de tot l'Estat. L'estació històrica ens permet afirmar que s'ha donat una estreta d'esquí de Núria (Queralbs) no té accés per carretera i relació entre els esports de neu i muntanya, d'una per visitar-la s'ha d'utilitzar el tren cremallera inaugu­ banda, i la freqüentació turística a les estacions d'esquí i rat el 1931 i modernitzat els darrers anys. Les noves muntanya, de l'altra. estacions es van construir els anys seixanta i els primers Els inicis de l'esquí a Catalunya es remunten a l'any setanta: Vaquèira-Beret (1964), Llessui (1967), Súper

u N 43 üf^ ^rv^ '^ss-^ ^^ .0^ ^o^ ^ "^^^ ^^

(Foto: Ara Ueida, 1997)

Espot (1968), Rasos de Peguera (1972), Masella nombrosos de crítics, determinats en bona mesura per (1967), Port del Comte (1973), La Tuca (1974) i Vall- les variacions de la innivació, per les pròpies servituds ter 2000 (1975), mentre que les estacions més joves empresarials i per fases de regressió econòmica general són Port Ainé (1986) i Boi Taüll (1988). del país, que han condicionat l'evolució de la demanda Vaquèira-Beret (Naut Aran) és l'estació més im­ i del negoci de la neu. Per exemple, es pot recordar que portant per les seves condicions naturals (dimensió i la Molina va entrar els anys setanta en un període de qualitat dels dominis esquiables), per les seves ins­ reestructuració que va donar pas a l'entrada d'un grup tal·lacions i pel seu nivell d'organització i de gestió bancari que aconseguí el control únic de l'estació empresarial. A més, aquesta estació s'ha vist afavorida (abans existien diverses societats explotadores de cadas­ per la freqüentació i la trobada de les més altes perso­ cun dels serveis). Els problemes posteriors d'aquesta nalitats del país, cosa que repercuteix en la seva imatge entitat -Banca Catalana- van provocar la intervenció i el seu prestigi i en el poder d'atracció de vips i de de l'administració pública i, finalment, l'estació va públic en general. El 1964 es van inaugurar, seguint passar a dependre de la Generalitat de Catalunya, que un pla de desenvolupament urbanístic i turístic, els n'ha previst recentment la privatització (1996-1997). primers remuntadors mecànics de Vaquèira, en un D'altra banda, la Generalitat es va fer càrrec el 1986 de emplaçament excepcionalment ben dotat de condi­ l'estació de Núria, que tenia un sistema de remunta­ cions naturals per a la pràctica de l'esquí. El pla origi­ dors obsolet i deteriorat. La intervenció de l'adminis­ nal de l'estació preveia tres nuclis urbans: Vaquèira, tració pública ha possibilitat la revitalització d'aquest Orri i Beret. Avui només s'han construït els dos singular centre d'esquí, amb la modernització dels primers (diverses urbanitzacions a Vaquèira i urbanit­ remuntadors i amb la remodelació del cremallera. El zació de Tanau), mentre que a Beret només s'han paper de l'administració en el desenvolupament i la construït els remuntadors i els edificis de serveis, ja promoció del turisme de neu no es limita a aquesta que es va modificar el pla i es va eliminar el caràcter titularitat empresarial (estacions públiques), sinó que residencial del sòl urbà. El nucli de Vaquèira disposa la Generalitat ha dut a terme una política de suport d'una capacitat d'allotjament propera a les cinc mil que ha instrumentalitzat des de l'any 1984 mitjançant places, i cal destacar l'existència de tres hotels amb 750 el Pla de Neu. places en conjunt. Avui, el conjunt de l'estació ofereix una capacitat hotelera de 3.060 places. En relació amb Els reptes de futur l'àrea esquiable, cal dir que, després de successives El Pirineu com a escenari turístic del segle XXI ampliacions, l'estació comprèn tres grans dominis, tindrà un caràcter regional i, per tant, no entrarà en connectats a través de remuntadors mecànics: Va­ competència amb altres escenaris de caràcter interna­ quèira (a partir del 1964), Beret (1984) i el port de la cional. Un primer nivell de competència s'observa Bonaigua(1994). entre destinacions comarcals o municipals dins el Tot i la joventut de les estacions d'esquí catalanes, mateix Pirineu català. I, en un segon nivell, el negoci la seva història ja presenta diversos episodis d'èxit i

Ix u N ^^ ÍS> ^^fij^^i ^ -^^fij^^ 0<^ ^^ ^ ^^

de l'esquí de Catalunya es troba en una situació de preveure, d'una banda, la complementarietat comer­ competència amb altres mercats europeus i de forta cial, estacional i territorial del turisme d'esquí amb al­ competència amb les estacions andorranes i aragoneses. tres modalitats turístiques, i de l'altra, la seva integració Caldrà evitar que aquesta competència anul·li els en el paradigma del desenvolupament sostenible, com afectes positius de les esttatègies de promoció i venda a imperatiu derivat de les noves valoracions socials i del conjunt del Pirineu català davant d'altres espais econòmiques i de les exigències d'eficàcia econòmica i turístics regionals i d'altres segments turístics de la preservació que marquen el finalde l segle XX. mateixa estacionalitat. Entre les disfuncions, cal assenyalar-ne dues de Tot i això, el sector continuarà creixent a poc a poc caràcter bàsic. En primer lloc, el predomini del caràcter en un futur proper. Catalunya disposa de les condi­ puntual de la implantació espacial de les estacions, que cions necessàries per crear un negoci de la neu compe­ limita la difusió dels impactes positius en els seus titiu dins el mercat català i estatal, sobretot en relació entorns i les àrees d'influència i potencials. I, en segon amb el segment familiar. Els principals dèficits de com­ lloc, l'estacionalitat del turisme d'esquí, que representa petitivitat són, entre d'altres, l'escàs allotjament ade­ una disfunció actual amb efectes negatius sobre quat a la demanda, la falta de coordinació en els es­ l'empresa o empreses (infrautilització de mitjans de forços de màrqueting, i una certa incapacitat per captar producció, costos de manteniment, etc.) i sobre l'eco­ el mercat potencial en subnegocis com Yaprès-ski, les nomia del municipi o comarca, amb "buits" temporals botigues o les activitats alternatives. i espacials que comporten un gran impacte negatiu per El repte del turisme d'esquí del Pirineu català es a la vida dels municipis afectats. Es per això que es concreta en la resolució de les seves disfuncions actuals preveu i es proposa, com a estratègia, el desenvolupa­ i en la planificació del desenvolupament de les stvts ment d'activitats en altres períodes de l'any, i en parti­ potencialitats. Aquestes dues pautes han de fonamen­ cular a l'estiu. tar la redefinició del model turístic de la muntanya A més de les disfuncions assenyalades, hi ha altres pirinenca, que està sotmesa a noves demandes i a noves factors restrictius del turisme d'esquí, com són la relati­ pràctiques turístiques. Sens dubte, aquest model ha de va feblesa i la fragilitat del recurs neu (sobre el qual s'ha hagut d'actuar mitjançant la implantació de l'anome­ nada neu artificial), la petita dimensió de les estacions i la falta d'interconnexió entre els indrets turístics, a més d'altres dificultats suplementàries, com la complexitat de certes situacions financeres i jurídiques, els proble­ mes d'urbanisme, l'absència d'activitats de lleure com­ plementàries, la comercialització i la promoció molt tradicionals i una clientela majoritàriament regional i molt condicionada per l'esquí d'un dia o molt captiva, en aquest darrer cas com a conseqüència del predomini de la segona residència. En canvi, com a factors dinamitzadors cal citar la bona premsa i imatge que té i suscita el turisme d'esquí (alta valoració social i imitació de rols), la potencialitat derivada de les noves modalitats turístiques relaciona­ des amb la neu, a més de l'esquí tradicional, i les poten­ cialitats derivades de la integració en altres formes de turisme de muntanya. Però, sobretot, cal considerar que existeix un marge de creixement de la freqüentació turística, més que de l'oferta, ja que la demanda interna augmenta i encara no ha tocat sostre. {foto: Ara Lleida)

U N 45 ^ ^^ ^ ^^ -^^i_^ ^ .s^ ^or^^ ^^

Documents í testimonis Paràmetres bàsics de Us estacions d'esquí

Estacions d'esquí alpí. Identificació i dades bàsiques , 1996-1997^K

Cotes en metres Nombre km Remun- Neu artificial Comarca Estació pistes pistes tadors mínima màxima mecànics km pistes canons

Alta Ribagorça Boi Taüll 2.030 2.520 32 30 13 5,4 111

Berguedà Rasos de Peguera 1.850 2.050 9 12 5 -- Cerdanya La Molina-Alp 1.400 2.537 28 38 17 9 218

Masella 1.600 2.530 42 46 11 10,2 140

Pallars Sobirà Llessui 1.445 2.430 22 30 5 tancada tancada

Port Ainé 1.650 2.440 22 34 7 8 6

Súper Espot 1.500 2.430 31 37 10 4,2 87

Ripollès Vall de Núria 1.964 2.252 11 7 4 4,4 44

Vallter 2000 1.910 2.535 12 10 8 3,5 12

Solsonès Port del Comte 1.700 2.400 30 27 15 3 34

Val d'Aran Vaquèira-Beret 1.500 2.510 46 74 24 15 243

Tuca-Mall Blanc 1.000 2.250 20 16 8 tancada tancada

TOTAL 305 361 127 903

Estacions d'esquí nòrdic. Identificació i dades bàsiques, 1995-1996"

Comarca Nom Nombre de pistes Recorregut total km

Alt Urgell Sant Joan de l'Erm 5 63,0 Tuixén-la Vansa 7 38,0 Cerdanya Arànser 5 39,5 Lles 4 35,0 Guils i Fontanera 6 45,0 Pallars Sobirà Bonabé 6 49,0 Tavascan 4 19,0 Pla de Nègua 4 20,0

Nota: Hi ha 8 estacions dedicades exclusivament a la modalitat nòrdica, però les estacions d'esquí alpí tenen en alguns casos instal·lacions i pistes per practicar l'esquí de fons. Aquestes estacions són: la Molina, Port Ainé, Súper Espot, Vall de Niíria, Port del Comte i Vaquèira-Beret.

*Font: ACEM (Associació Catalana d'Estacions d'Esquí i de muntanya).

146 u N -^<&^ ^^a^ © -oi^ © ^^ =1© 0 ^"^

Les estacions d'esquí segons la seva capacitat de transport i els resultats de la temporada 1994/1995

Estació Capacitat Afluència n. Vendes Principal esquiadors/hora esquiadors 94/95 accionista 1994-95 M. ptes.

Vaquèira-Beret 28.723 542.389 2.669 Catalana de Occidente La Molina 13.630 130.000 490 Generalitat de Catalunya BoíTaüll 10.350 140.000 1.000 600 accionistes Súper Espot 9.550 147.770 s/d J. Domènech Ferrer Port del Comte 8.960 s/d 400 E. Montanya Tomasa Masella 7.052 s/d s/d J. Bosc Aymeric Vallter 2000 5.920 35.000 70 Diputació de Girona Port Ainé 4.800 85.000 290 J. Messegué Tuca-Mall Blanc 4.120 tancada tancada s/d Llessui 3.772 tancada tancada s/d Vall de Núria 3.080 27.330 57 Generalitat de Catalunya Rasos de Peguera 2.520 s/d s/d s/d

Font: Hostalmarket i ACEM (Associació Catalana d'Estacions d'Esquí i de Muntanya).

Evolució del nombre de visitants de les estacions d' esquí alpí del Pirineu català

Temporada Visitants

1989/90 850.000

1990/91 1.935.800 1991/92 1.991.300

1992/93 1.852.500 1993/94 2.038.514

1994/95 1.480.607 1995/96 2.220.000

1996/97 1.764.000

Font: ACEM. (Foto; f^ra Ueida, 1995)

U N 47 ^o^ ^ ^,f^ ^ ^ "^fi^or^ -^ í^ ^^

Bibliografia comentada seva idoneïtat per convertir-se en estacions d'esquí, tant des de la perspectiva de les condicions naturals com des de la consideració de rendibilitat econòmica i comercial. • ACEM. Esquí sense fronteres, temporada 1994-1995 (Novetats). Associació Catalana d'Estacions d'Esquí i Activitats de Mun­ • DIRECCIÓ GENERAL DE TURISME. Esquia Catalunya. tanya. Barcelona 1994. Generalitat de Catalunya, departament de Comerç, Consum i S'edita cada any, de vegades amb títols diferents, com ara Es­ Turisme, direcció general de Turisme, Generalitat de Catalunya. tacions d'esqui catalanes. Novetats o també Fulls informatius. Barcelona 1993. Temporada 1995-1996. Presenta una informació de les novetats Guia de les estacions d'esquí de Catalunya. Ha anat canviant de de cada temporada de les estacions d'esquí i de muntanya, tant de format segons els anys. Darrerament no té caràcter anual. Ofereix la campanya d'estiu com de la d'hivern, i inclou moltes dades informació específica de cada estació: descripció general, tipus i sobre pistes i remuntadors nous, instal·lacions de canons de neu característiques de les pistes i remuntadors, tipus i característiques artificial, inauguració d'equipaments de restauració, allotjament dels serveis (inclou l'allotjament) i informació de contacte 0 serveis diversos, oferta de cursos i escola d'esquí, sistemes de (adreça, telèfons, central de reserves...). Cal destacar la foto-mapa seguretat i senyalització, i dades sobre campanyes de promoció i (plànol de les pistes i remuntadors) de cada estació, el mapa comercialització. També recull els preus dels forfets de temporada esquemàtic dels accessos i diverses fotografies en color de cadascu­ i les característiques tècniques de les diferents estacions d'esquí na de les estacions. alpí i d'esquí nòrdic. Alguns anys s'hi han inclòs dades sobre la demanda i el balanç de la temporada anterior. • FERNÁNDEZ GÁRATE, L.A.; FERNÁNDEZ-TRAPA DE ISASI, J. i FERNÁNDEZ-TRAPA DE ISASI, T "Esquí en los • CARDONA I ROMEU, M. i DUPREICUYÀS, L·l. Esports é Pirineos. Historia para un futuro sin fronteras I y 11", a Estudios neu a Catalunya. Centre Excursionista de Catalunya. Club Alpí Turísticos, núm. 104: 101-115, i núm. 105: 79-99. 1990. Català. Barcelona 1985. Articles en revista especialitzada en turisme. Els dos primers Aquest llibre, editat en gran format i amb abundants fotografies, autors són arquitectes i el tercer és interiorista i expert en relacions sorgeix com una aportació ineludible per refermar la memòria públiques. Ja han escrit altres vegades sobre aquest tema, però en col·lectiva i per commemorar els primers setanta-cinc anys aquest cas ofereixen una perspectiva de conjunt i un dels millors d'esquí a Catalunya. L'obra té dues parts, una de dedicada als estudis sobre l'esquí als Pirineus. Analitzen amb rigor l'evolució Esports de neu, obra col·lectiva, i la segona titulada Esquí de compe­ de l'esquí en el conjunt del massís, però a més incorporen dades i tició. Aquesta estructura no anul·la l'estreta relació, amb una pers­ valoracions sobre l'origen de l'esquí en el món i, canviant d'escala, pectiva històrica, entre l'esquí com a esport i l'esquí com a activi­ dediquen una major atenció a les estacions espanyoles i catalanes. tat recreativa i turística. Al contrari, la interrelació entre esport i lleure hi és, explícita o implícita, en tots els epígrafs: els prece­ • LÓPEZ PALOMEQUE, E "Turismo de invierno y estaciones dents, l'etapa inicial, l'arrelament dels esports de neu, la continuï­ de esquí en el Pirineo catalán", a Investigaciones Geográficas tat o la popularització. Obra de consulta obligada per als interes­ (Anales de h Universidad de Alicante. Instituto Universitario de sats en els esports de neu i el coneixement del orígens i el Geografia); núm. 15:19-39. Alacant 1996. desenvolupament de l'esquí a Catalunya. Article en revista universitaria de geografia que comprèn un resum dels resultats d'una recerca més ampla de l'autor sobre el •DIRECCIÓ GENERAL DE TRANSPORTS. Plan de turisme al Pirineu català. En aquest article s'identifiquen els com­ Ordenación de estaciones de montaña en el Pirineo catalán. ponents bàsics del turisme de neu, es fa una descripció de les seves Generalitat de Catalunya. Barcelona (estudi promogut per la característiques i paràmetres fonamentals i s'expliquen les causes i Generalitat de Catalunya i realitzat per INECO). 1982. les conseqüències de la configuració d'aquesta activitat social i Aquesta obra, de deu volums, comprèn els materials de la diagno­ econòmica i del seu desplegament territorial. Cal subratllar si i les propostes de desenvolupament del "recurs neu" al Pirineu l'interès per l'evolució d'aquest fenomen, pels models d'implanta­ corresponents al pla d'ordenació. L'estudi inclou una avaluació de ció espacial de les estacions d'esquí, pel paper de l'administració les possibilitats d'explotació turística i esportiva dels diversos pública en la promoció i en el desenvolupament del turisme camps de neu. Cal destacar l'inventari exhaustiu de tots els d'hivern i -pel significat del turisme de neu en la nova realitat dominis potencials, de les seves característiques i la valoració de la social, econòmica i territorial del Pirineu.

48 u N LO ROVELL DE L'OU Per Llorenç Prats i Solé Jiménez Seto

Ara Lleida... i demà, què? Una reflexió a L· vora del camí

Ja fa uns quants anys que el Patronat Intercomarcal de Els paradisos que el visitant es representa a partir dels Turisme Terres de Lleida va llançar una ambiciosa cam­ materials promocionals constitueixen el millor aliat de panya de promoció sota el lema genèric à^Ara Lleida. En l'oferta turística, però, segons com, també poden esdeve­ molts aspectes, ha estat una campanya modèlica que, en nir el seu pitjor enemic. Sobre el paper comprem paradi­ lloc de perseguir la satisfacció puntual de les empreses del sos virtuals, però durant el viatge, l'estada o l'activitat tu­ sector, com passa sovint, ha concentrat els seus esforços en rística (tot i que també tenen un fort component virtual la promoció conjunta del territori i la creació d'una imatge en el qual ara no entrarem) vivim experiències reals. Si no de marca que, a través de canals com la televisió, una s'ajusten a les expectatives, el paradís defrauda, i això no esponsorització selectiva i la difusió de material de gran hauria de passar mai perquè constitueix una contradicció format i alta qualitat, ha tingut un impacte social notable. en els termes. El paradís promès esdevé aleshores una figu­ Que aquesta visió de globalitat fins a les últimes conse­ ració de l'infern (o del purgatori, ja que al cap i a la fi se'n qüències i l'eficàcia d'uns missatges concrets i coherents no torna), els promotors i altres agents turístics són satanit- constitueixen moneda corrent, ho demostra el fet que són zats, i el visitant, enganyat i ofès, es converteix en el pri­ ben rares les campanyes institucionals que col·lectivament mer detractor d'aquella destinació en la qual havia diposi­ retenim a la memòria i que associen inequívocament un tat els seus somnis. Els bons empresaris del sector potser eslògan i una imatge amb una destinació tan complexa i no saben de simbolisme, però coneixen perfectament diversa. Ara Lleida n'és una, L'escapada, d'Andorra, podria aquesta màxima: en turisme es pot exagerar moderada­ ser l'altra, i, en el nostre entorn més immediat, potser cos­ ment (l'hipotètic visitant fins i tot ho espera i està disposat taria de trobar-ne cap més. a reconèixer en el paisatge aquelles fotografies d'una be­ Els antropòlegs diríem que la campanya yira Lleida ha llesa impossible), però mai no es pot enganyar. demostrat una considerable eficàcia simbòlica. Els símbols Les Terres de Lleida estan de sort en aquest sentit. No són associacions entre un referent i un contingut absent, cal enganyar ningú i seria un disbarat fer-ho perquè la di­ invisible o inaprehensible, que aquests referents evoquen i versitat dels seus recursos pot complaure les expectatives entorn del qual sintetitzen idees i valors. Els símbols no més estrictes i els somnis més diversos. No hi ha mar, ni són mai unívocs. Què vol dir l'eslògan Ara Lleida, el grafis­ grans centres turístics, ni conjunts monumentals curulls me que l'acompanya i les imatges que el despleguen? Tot i d'art i edificis històrics, però el territori presenta tota la res. Remeten genèricament a un món de lleure pletòric gradació de paisatges i elements que, en el nostre entorn d'estímuls. El contingut d'aquest referent és virtualment el continental, pot demanar el consumidor més exigent: pa­ paradís, però un paradís que tothom es pot fer a mida se­ ratges d'alta muntanya de bellesa alpina i dolomítica amb gons les seves representacions més íntimes i les seves vivèn­ un clima privilegiadament suau i esquitxats, encara en cies. Precisament en el fet d'evocar aquesta diversitat de molts indrets, de poblets, ermites, ponts i fortificacions de paradisos individuals i de condensar-los en un sol referent regust medieval, neu domesticada a l'hivern en estacions global i complex, però clarament identificable, rau l'eficà­ de muntanya de renom o salvatge per a qui vulgui viure'n cia simbòlica d'aquesta campanya. l'aventura, aigües braves i tranquil·les; massissos calcaris

LO ROVELL DE L'OU C3> C3 C3>

Aiguilles, Parc Natural del Queyràs. Alps francesos. Son, el Pallars Sobirà. Terres de Lleida. (Foto.- Office de Promotion du Tourisme en Queyràs) (Foto; U. Prats i S. Jiménez Setó)

amb congosts, parets, barrancs i avenes que constitueixen Les principals amenaces per al futur del turisme a les veritables capricis de la naturalesa, muntanyes mitjanes Terres de Lleida que es dedueixen de la situació i les ten­ feréstegues, dures, exigents, on cada topant pot esdevenir dències actuals del sector, a efectes expositius, es poden un descobriment; pobles i viles rics en patrimoni arqui­ agrupar en quatre punts. tectònic, entorns i monuments únics, una terra plana on 1. El predomini d'una infraestructura turística enterca i esclata la riquesa de l'horta i l'austeritat del secà, terres de envellida. Quan viatja o fa una estada, el turista necessita, clima dur, on les nits són una autèntica experiència i du­ abans que res, satisfer unes necessitats bàsiques: menjar, rant el dia la frescordel s casalots, de l'ombra dels arbres o descansar, desplaçar-se... Durant uns dies, el turista viurà de l'aigua és com vinguda del cel, país d'artesania agrària i fora de casa i espera trobar-se no "com a casa", com diu el escenari potencial del turisme rural per excel·lència. tòpic, sinó bastant millor. El turista vol menjar bé, dormir Tot això en un context en què el turisme "alternatiu", bé, disposar de totes les comoditats, ser atès sense servilis­ és a dir, aquell que fuig de la massificació del sol i la platja, me però amb una amabilitat exquisida per personal pro­ dels viatges massa organitzats i de les estacions d'esquí fessional, i, si pot ser, no haver de fer cues a la carretera o atapeïdes, va guanyant terreny dia a dia d'una manera sotmetre's a desplaçaments col·lectius incòmodes. El trac­ lenta i dosificada però contínua, com convé. Podríem te familiar o el menjar casolà no poden servir per excusar concloure, doncs, que globalment el turisme a les Terres deficiències en aquests aspectes. Per desgràcia, hi ha en­ de Lleida té un futur esplendorós basat en la generositat i cara molts establiments d'hoteleria i restauració que fien la diversitat dels recursos i en una bona i continuada pro­ la seva competència gairebé exclusivament als intangibles: moció. Però això no té per què ser necessàriament així. El un emplaçament privilegiat, una llarga tradició de genera­ turisme és una indústria. Recursos i promoció (primera cions al servei del client... sense adonar-se que una mala matèria i publicitat) són condicions necessàries però no relació qualitat-preu en la pensió alimentària, unes ins­ suficients per al seu bon funcionament. Hi ha dos factors tal·lacions sanitàries no tan impecables com caldria o un més que integren la producció turística i que no depenen personal poc professional o motivat, poden esborrar com bàsicament de les potencialitats del territori ni de l'encert per art d'encanteri l'atractiu d'aquest esquer inicial. No dels suports institucionals, sinó, sobretot, dels mateixos diguem la innovació. Són pocs els establiments d'aquest empresaris; l'elaboració dels productes i la seva comercia­ gènere que es preocupen de posar-se contínuament al dia, lització. I, des d'aquests supòsits, les impressions ja no d'avançar-se a les necessitats dels clients, de pensar en tots poden ser tan optimistes; contràriament, l'horitzó apareix els detalls que poden fer-los l'estada més agradable, de carregat de núvols de maltempsada. tenir deferències que no costen diners, o d'assessorar-los

LO ROVELL OE L'OU C3 C3

d'una manera clara i veraç sobre les activitats que poden zones més pròsperes del país. L'afluència de turistes, ga­ practicar segons els seus gustos. I és això, tanmateix, el que rantida en temporada alta, sobretot en zones de munta­ ajuda més a fidelitzar i expandir una clientela. Certament, nya, s'ha atès amb el retorn vacacional dels fills i la con­ a les Terres de Lleida hi ha establiments d'hoteleria i res­ tractació eventual de mà d'obra temporal. Si, any rere any, tauració modèlics en aquest sentit i seria molt injust negar- veiem com aquestes zones omplen en determinades tem­ los l'esforç que han fet i la qualitat assolida, però són em­ porades (ho diuen els diaris), per què cal fer reformes ni preses singulars escampades aquí i allà i que no representen millores, llogar personal professional estable i ben pagat? el gruix del sector. El gruix del sector està format, ara per Per mal mantenir-se treballant tot l'any com escarrassos? ara, per establiments familiars enteres i envellits que van ~ A l'estiu, potser a l'hivern i per Setmana Santa, el turisme fent la viu-viu i no responen a unes exigències mínimes de vindrà igualment, i si no estan contents ja en vindran uns qualitat. El caràcter familiar d'aquestes empreses no tin- altres: en aquestes èpoques el turista és un recurs intercan-

llla d'Arran. Escòcia. Rasos de Liat, era Val d'Aran. Terres de Lleida. (Foto; British Touríst Authority, Scottish Tourist Board) (Foto: Generalitat de Catalunya, departament de Comerç, Consum i Turisme)

dria per què ser determinant. De fet, alguns dels establi­ viable. Les inversions són un risc absurd: val més muntar ments més exemplars de les Terres de Lleida, que a tothom càmpings o llogar pisos clandesrinament. En aquestes zo­ li poden venir a la memòria, són empreses familiars, men­ nes d'interior, que han viscut tantes reconversions, el tu­ tre que, prop d'elles, trobem de vegades casos d'empreses risme encara es veu com un futur si més no incert. d'inversió anònima o forana que són exemples de mal 2. Una fixació excessiva en els recursos intensius i d'alta servei i massificació a qualsevol preu (i viceversa). Al con­ rendibilitat. La neu, sobretot la neu. La neu és l'or blanc trari, doncs, sembla que el caràcter familiar de l'empresa del turisme d'interior. Qui té neu (la vella maledicció de hauria de portar a vetllar més pel negoci. En certa manera muntanya!) ara es considera afortunat, i qui no en té, s'ho és així, però segons una lògica econòmica que, tot i ser mira amb enveja. Només la neu enriqueix de debò. El pla i realment impecable, pot tenir efectes nefasts a mitjà la muntanya mitjana ja saben que han de resignar-se a atè­ termini. El turisme d'interior (llevat del de neu i poca cosa nyer, en tot cas, objectius més modestos. Turísticament no més) no s'ha plantejat encara com una alternativa econò­ tota la neu és neu, és clar: només aquella que, per la seva mica real. Els negocis turístics familiars han servit sovint qualitat, quantitat i constància, associada a dominis exten­ per complementar les rendes sobre un patrimoni preexis­ sos, regulars i amb pendents adequats, no afectats pel pla tent i perquè els fillsestudiessi n o es busquessin la vida en d'espais d'interès natural, amb bones comunicacions amb

LO ROVELL DE L'OU C3>

els centres urbans i condicions meteorològiques idònies, Aquests recursos intensius beneficien extraordinària­ permeten la construcció d'estacions d'esquí alpí capaces ment les zones on es localitzen, però comporten també pe­ de garantir fluxos continus durant tota la temporada, i, el rills gens menyspreables. En primer lloc, per la seva matei­ que és més important, d'urbanitzar a l'entorn o fora dels xa magnitud, solen ser recursos difícilment controlables pobles (segones residències, apartaments de lloguer), de des del territori, amb una forta participació de capital forà construir hotels i restaurants i d'instal·lar tota mena de que crea una veritable dependència amb l'amenaça de serveis. Per a la gent del país, això vol dir sobretot diner rà­ "tancar" (o de no "obrir") al més mínim entrebanc, així pid i fàcil: vendre algun prat a preu de sòl urbanitzable, te­ que es produeixin dificultats per maximitzar els beneficis. nir la fonda plena a botir tots els caps de setmana d'hivern La lògica del capital és la rendibilitat: si un valor va de sense haver de moure un dit, arrendar els pisos de tota la baixa, se'n desfà i diposita els seus actius en un altre. Les vida 0 els apartaments que han obtingut a permuta, treure conseqüències per a la població, i fins i tot per als petits in- uns quants milions d'una vella borda, saber que tothom versionistes que s'hi han vist implicats, poden ser dramà­ acabarà fent cap a la botiga, feina per a qui en vulgui... tiques: esforços desesperats per reconduir la situació, bus­ Això sí que és creïble i tangible: davant el diner comptant car la participació de nous socis, l'empara del paraigua de no hi ha lloc per a la incertesa. Fins i tot el risc de muntar les administracions públiques, i, si tot això falla, una re­ nous negocis o de remodelar els antics es veu molt menor, conversió gairebé impossible, amb un impacte ecològic, i, lògicament, hi ha molta més gent disposada a córrer-lo. econòmic i social que deixa cicatrius profundes. No és una Darrerament, a la neu se li han afegit altres recursos situació hipotètica: a les Terres de Lleida n'hi ha hagut més intensius per al turisme d'interior, com els esports d'aven­ d'un cas. Si l'empresa no fa fallida (n'hi ha algunes que tura, subjectes també a unes determinades condicions na­ sembla que van prou bé), l'impacte no deixa de ser nota­ turals i sense la capacitat d'arrossegament que ha tingut ble: l'impacte ecològic (no tant de les mateixes instal·la­ l'esquí alpí aquestes darreres dècades. I, en aquest sentit, cions com de l'activitat constructora associada: urbanitza­ poca cosa més si no comptem esdeveniments puntuals cions inversemblants, eixamples clònics a l'entorn de com una subseu olímpica o un concert de rock. poblets que havien mantingut una singularitat irrecupera-

Lastours, Pays Cathare, Aude. França. Castell de Mur, el Pallars Jussà. (Foto; Comité departamental du Tourisme de l'Aude) (Foto: Consell Comarcal del Pallars Jussà)

LO ROVELL DE L'OU <3> C3>

Ràfting a Malàisia. (Foto; Malaysia Tourísm Promotion èoard)

Ràfting a la Noguera Pallaresa, el Pallars Sobirà. Terres de Lleida. (Foto; Generalitat de Catalunya, departament de Comerç, Consum i Turisme) ble...); l'impacte econòmic: mà d'obra temporal i mal rem de manera creixent i durant tot l'any a les ciutats, ca­ pagada, inflació localitzada, noves necessitats de consum i da vegada més abassegadors centres de lleure? (les pistes desigualtats socials...; l'impacte sociocultural que compor­ d'esquí indoor, amb neu, ja existeixen). Potser precisa­ ta sobretot convertir-se en una societat de cambrers, pis- ment el que es valorarà més de l'alta muntanya (com ja ters i monitors... passa a la muntanya mitjana i al pla) serà l'autenticitat. L'explotació dels recursos intensius presenta un altre Valoració empesa per les cada vegada més influents idees gran problema: la subjecció a la moda. El turisme és una ecologistes. Si llavors anem a buscar la neu verge pels pen­ indústria volàtil que depèn dels valors dominants al mer­ dents de les muntanyes i els camins dels boscos, què en cat. Fa vint anys, molt poca gent esquiava i ningú no feia farem de totes les construccions bastides exclusivament ràfting. Fa cinquanta anys, el turisme pràcticament no per servir les necessitats d'una estació alpina? Com man­ existia. Això no vol dir que deixarem d'esquiar, de fer tindrem les inversions i la gent que hi treballa si els visi­ ràfting o de practicar el turisme. No sembla que les coses tants se'n van a buscar els paratges més autèntics? vagin precisament per aquí. Però sí que gairebé es pot asse­ I les zones que no reuneixen les condicions per a la gurar que no ho farem com ho fem ara. Els canvis, en tu­ pràctica de l'esquí alpí o els esports d'aventura? No ja al risme, com en altres sectors del consum, obeeixen fona­ pla, sinó a la mateixa muntanya. Malauradament, la dic­ mentalment a dos factors: els valors socials dominants i les tadura dels models culturals és tan forta que aquestes zo­ innovacions tecnològiques. Qui ens diu que, d'aquí a qua­ nes viuen aquest fet com una desgràcia o una condemna. tre dies, els esports d'aigües braves i l'esquí no els practica­ El mimetisme envers els models dominants és absolut. La

LO ROVELL DE L'OU c3>

capacitat d'explotar les pròpies especificitats ensumant les producte garanteix el consum i és fàcil de comercialitzar, tendències emergents és escassa o nul·la. Sovint també però perjudica tota la resta d'establiments turístics i com­ passa el que dèiem abans: que no hi ha necessitat. Tan­ plementaris de la zona. El bricoturisme, en canvi, dóna al mateix la situació és viscuda generalment amb frustració, turista una gran sensació de llibertat, li permet, fins a un com un greuge comparatiu de la providència, sense com­ cert punt, fer-se el viatge a mida, però el sotmet a tota me­ prendre, 0 sense fer-ne cabal, el fet que el futur no és de na d'imponderables. Des del punt de vista de l'empresa, qui més exploti, sinó de qui millor conservi. aquesta mena de client a vegades arriba en el moment més 3. Una excessiva fragmentació dels productes i atomitza­oportú per cobrir un forat, però sovint és una nosa que no ció de l'oferta. Tot desplaçament i tota estada turística es ofereix cap garantia de consum ni d'estabilitat en l'estada. fan a través de productes. Aquests productes poden ser pa­ Els productes que s'ofereixen dispersos, altrament, són quets molt integrats, com els circuits que inclouen el viat­ difícils de comercialitzar i promocionar, rarament tenen ge, la pensió completa, les visites... i com a molt deixen accés als circuits convencionals i molt menys als majoristes unes quantes estones lliures (que gairebé sempre es poden i operadors turístics. Entre un i altre extrem, naturalment, cobrir amb excursions facultatives), o com el "tot inclòs" hi ha tota una gamma de casos intermedis, que són els que tan usual dels "resort" caribs i que ara amenaça d'arrelar més sovintegen. per aquestes latituds. A l'altre extrem de l'espectre, aquests En aquest sentit, a les Terres de Lleida hi ha de tot, productes poden ser elements completament dispersos però predominen aclaparadorament els productes disper­ que cal comprar separadament i acoblar, talment com si es sos. Reunir els materials promocionals de totes les iniciati­ tractés d'un kit o un bricoviatge: agafem el cotxe o com­ ves turístiques privades, a més dels institucionals, de les prem el bidlet per una banda, agafem l'allotjament sobre Terres de Lleida, pot representar la tasca titànica d'un la marxa on volem o podem, fem estada on ens convé, col·leccionista. Només cal anar a l'estand del Patronat In- mengem on ens ve de gust i contractem les activitats que tercomarcal de Turisme de qualsevol fira important per ens agraden. Tots dos extrems tenen avantatges i incon­ adonar-se'n: un hotel i un altre hotel, un restaurant aquí i venients. Des del punt de vista del turista, el primer dóna un altre allà, una hípica, dues, tres, un bon grapat de tar­ seguretat i evita tota mena de sorpreses desagradables, getes de residències casa de pagès, una fira,un s quants cas­ però limita considerablement la llibertat i la sensació de tells, tot un reguitzell de fullets d'esports d'aventura de descoberta. Des del punt de vista de les empreses, aquest totes mides i colors, alguna estació d'esquí... seria el mai

Detall del claustre del monestir de Santo Domingo de Silos. Detall del claustre del monestir de Vallbona de les Monges, Burgos. l'Urgell. Terres de Lleida. (Foto: burgos, Patronato de Turismo) (Foto; Patronat Intercomarcal de Turisme de la Diputado de Ueida)

LO ROVELL DE L'OU ^^•™-«°'«*6.^^^ C3> C3>

Serra d'Aizkorri, Goierri. País Basc. Serra del Cadí, l'Alt Urgell. Terres de Lleida. (Foto: Diputación foral de Gipuzkoa) (Foto: Patronat Intercomarcal de Turisme de la Diputació de Ueida) acabar. És veritat que en altres territoris passa el mateix, o 4. Una mancança generalitzada de planificació a curt, fets semblants, però això no és cap consol. No és menys mitjà i llarg termini. Quasi a finals de la segona guerra veritat que en altres territoris també es donen altres fets mundial, i singularment a mitjan i final dels anys cinquan­ que valdria la pena d'observar, i segurament d'aplicar. ta, el fenomen turístic va esclatar. El principal dubte que L'administració fa el que pot, però el que pot no és gaire. tenien els inversors era quant de temps duraria. Quan al Promociona rutes que només existeixen sobre el paper, començament dels setanta el turisme va travessar la crisi però que, com a tais, com a producte integrat, no elabora del petroli i en va sortir airós, els inversors es van comen­ ni comercialitza ningú; llança ofertes temàtiques, molt co­ çar a convèncer que anava per llarg, i el seu problema, si es herents però que tampoc no existeixen com a producte... pot dir així, va passar a ser la difícil reconversió d'unes La iniciativa privada, i de vegades l'administració local, no infraestructures pensades per a un benefici ràpid i conjun- va gaire lluny: algunes activitats complementàries, alguna tural. Avui sembla que el món (el món desenvolupat, visita o petit itinerari, que sempre gira entorn de l'establi­ naturalment) s'encamina més i més cap al lleure, dóna un ment, habitualment hoteler (o del municipi si és el cas), gran valor a "la bona vida" i, en aquest corrent, el turisme que el promociona, sovint en paquets de cap de setmana a hi representa un paper molt important. No hi ha res que tot estirar. Les excepcions són ben escasses. sembli que pugui amenaçar el futur del turisme, llevat Seria preferible anar a l'extrem contrari i vendre no­ d'alguna imprevisible catàstrofe mundial, del terrorisme i més paquets totalment organitzats? Evidentment que no. les guerres civils, o de l'entestament del sector a fer les Però entre això i el que es dóna hi ha un llarg camí per coses malament. córrer que correspon emprendre a la iniciativa privada sota Durant aquest curt però intens camí que va de la se­ l'impuls, idealment, de l'administració. Cal tenir present gona guerra mundial als nostres dies, hem adquirit, a força que, a l'hora de la veritat, el visitant sempre acaba consu­ d'experiència, uns quants coneixements, com ara que un mint un producte integrat, compost per uns serveis bàsics recurs no és un producte, que el mercat no està tan rigoro­ (el desplaçament, l'allotjament i la manutenció), unes sament segmentat com semblava, que la diversificació i la activitats específiques (siguin visites, esports, compres o el innovació són valors en alça... i, sobretot, que el turista ha dokefar niente, o tot plegat) i uns "intangibles", que, com après molt bé el seu ofici, ha après (hem après tots plegats) a valors afegits, envolten tot el conjunt. El turista ho pot a fer de turista, a no conformar-se amb el primer que li comprar com un paquet o com un kit amb diferents possi­ donen, a informar-se, comparar i escollir, i a exigir el bilitats de muntatge, però, tant en un cas com en l'altre, màxim dins les seves possibilitats. El turista ja no és aquell ho ha de trobar al mercat. Els recursos hi són, les possibili­ "idiota que viatja"; ha esdevingut, en termes generals, un tats de comercialització i de promoció també. Només falta consumidor avesat i responsable. Això és bo per a tothom la convicció o la voluntat de fer-ho. excepte per a l'especulació: és bo per als ciutadans que

LO ROVELL DE L'OU ^'««««w.-**"^ C3)

::5 ^-^

Piragüisme a Finlàndia. Iniciació al piragüisme al Parc del Segre, l'Alt Urgell. Terres (foto: Oficina de turisme de Finlàndia) de Lleida. (Foto: Patronat Intercomarcal de Turisme de la Diputació de Ueida) viatgen, és bo per a les bones empreses turístiques, per al segurament d'altres, han afavorit una lògica del dia a dia i territori on estiguin ubicades, per a l'administració, per al del benefici Pacil i immediat sense una clara previsió del mercat i per a la societat en el seu conjunt. demà, ni del demà passat, ni molt menys de l'altre. Per recursos i per imatge, el futur turístic de les Terres Amb tot això pensem que no costa gaire de preveure de Lleida també està garantit, però el sector, està preparat que, malgrat la riquesa de les primeres matèries, la indús­ per respondre al repte d'un mercat cada vegada més exi­ tria turística de les Terres de Lleida o es reconverteix o gent? Fins aquí ja hem apuntat uns quants dèficits fona­ s'encara amb un futur problemàtic, determinat per la mentals que amenacen un futur que podria ser esplèndid: manca de competitivitat tant a escala nacional com inter­ inadequació de les infraestructures, orientació abusiva cap nacional, o bé, en el millor dels supòsits, per una estacio- a l'explotació de recursos intensius i atomització i descoor- nalitat generalitzada amb alguns centres d'excel·lència. dinació de l'oferta. A tot això caldria afegir-hi una absèn­ Evidentment no n'hi ha prou, i menys si pensem que l'a­ cia generalitzada de planificació, deguda fonamentalment tur estructural i la terciarització de la societat augmentaran a tres factors: una manca de tradició empresarial turística les càrregues demogràfiques i faran del turisme i les activi­ en una població que ha estat globalment agroramadera tats associades el principal jaciment d'ocupació per a una tota la vida (quantes residències casa de pagès, per exem­ bona part de les Terres de Lleida. ple, són realment establiments turístics?); una incertesa en Diagnosticar les mancances i els punts febles consti­ la continuïtat generacional, que es realimenta de la pròpia tueix el primer pas i la condició sine qua non per projectar malfiança amb què es veu el sector, i, finalment, la consta­ la viabilitat d'una empresa, una empresa col·lectiva en tació paradoxal del fet que, ara per ara, tot s'hi val, que aquest cas i d'una decisiva transcendència social, però és quan els turistes surten ho omplen tot, bo i dolent, i que només el primer pas. Cadascuna d'aquestes mancances quan no surten no s'hi pot fer res (o no paga la pena). necessita, i té efectivament, una resposta (com a mínim) Aquest darrer fenomen, sobretot, és molt perillós, possible, i totes aquestes respostes plegades representen un perquè no es para esment que el mercat de turisme d'inte­ programa conjunt de millora del sector que implica tant rior 0 alternatiu es troba encara en expansió. En termes ge­ les empreses privades com l'administració en els seus dife­ nerals i en temporades altes i puntes específiques, la rents nivells territorials. demanda supera o iguala l'oferta, o, en el pitjor dels casos, Desenvolupar, per poc que sigui, totes aquestes res­ arriba a cotes força acceptables. Però, què passarà quan postes, requeriria pel cap baix un altre article com aquest, inexorablement es toqui sostre i s'hagi de sobreviure en un però no seria lícit acabar aquesta reflexió sense, si més no, context altament competitiu? Tots aquests factors junts, i enumerar-les.

LO ROVELL DE L'OU ^^'Xw™™**''**'^ C3>

Qualsevol turisme, de qualsevol manera, a qualsevol més segur que el passat per invertir les nostres esperances preu i a la temporada que sigui, no ens porta enlloc. Ben­ de futur. vingut sigui el turisme de temporada alta, de les estacions Diu el proverbi que la unió fa la força, és a dir, que el d'esquí i dels esports d'aventura, si el podem atendre en benefici dels uns no va necessàriament en detriment del condicions i en podem garantir la continuïtat. Però, sobre­ dels altres, sinó que, ans al contrari, el benefici dels uns i tot, preveiem que, si volem menjar cada dia i que mengin dels altres pot crear una sinergia positiva en benefici de els nostres fills i els nostres néts, hem de vetllar per una tots. Allà on no s'arriba individualment, s'hi arriba col·lec­ clientela estable i que tingui les portes obertes tot l'any. A tivament. Si som capaços d'oferir qualitat, innovació, i aquesta clientela, i a la clientela que aquesta clientela respecte i coneixement de l'entorn mitjançant iniciatives portarà, se li ha d'oferir qualitat. No cal complicar-se gaire diverses i en indrets diversos, no posar a l'abast del públic per arribar a una entesa en aquest punt entre empresaris i tot aquest cúmul de potencialitats, suggerir i oferir a dife­ clients. Qualitat no vol dir luxe (no necessàriament), sinó rents segments del mercat múltiples possibilitats i combi­ eficàcia i honestedat en el servei i imaginació per innovar i nacions de tots aquests productes, fóra desaprofitar les anar un pas endavant del mercat. La qualitat és un com­ nostres millors armes. No tan sols per la desorientació que promís de fer les coses ben fetes i a bon preu per a un l'atomització provoca en els potencials clients, sinó també públic que ho sap apreciar. La qualitat, entesa així, és el perquè la reunió de determinades iniciatives en productes primer repte que cal assolir per part dels establiments integrats obre unes vies de comercialització i promoció turístics de tota mena, i la primera fita que l'administració fins ara majoritàriament inèdites. Cal advertir que això hauria de propiciar; qualitat dels establiments i qualitat de s'ha de fer sempre des de la qualitat. L'administració no l'entorn natural i cultural, que s'han de potenciar mútua­ pot fer distincions en aquest sentit a l'hora de promocio- ment, i qualitat de la promoció, metàfora de la qualitat del nar (encara que sí que pot aplicar mesures per fomentar- producte global. Qualitat i innovació són l'assegurança del la), però són els mateixos agents turístics els primers a qui futur. Ara, com abans, no hi ha cap establiment turístic interessa aplicar una normativa de rigor i exigència: els que, conjugant aquests principis, hagi hagut de tancar per clubs de qualitat i algunes xarxes territorials ja fa molt de falta de clients. temps que funcionen en aquesta direcció, i generalment En turisme, els negocis especulatius solen representar els va molt bé. Res d'això no és possible sense planificar i l'enriquiment ràpid de molt pocs, un miratge per a molts i no es pot planificar sense coneixement. Cal conèixer les conseqüències irreversibles per al territori i la seva imatge. novetats que sorgeixen constantment tant al mercat nacio­ No és tampoc en aquest cas una qüestió de dimensions o nal com a l'internacional per adaptar-les, si convé i quan de luxe (de negocis especulatius n'hi ha de tota mida i con­ calgui, al nostre context; avaluar les tendències emergents dició), encara que és cert que les especulacions grans solen del turisme contemporani per adequar-nos-hi a temps; comportar grans impactes: el territori té una mesura, una inventariar al detall els recursos territorials i la manera de capacitat de suport, que no convé desbordar si no se'n vo­ maximitzar-ne l'efecte al servei del lleure i l'afany de co­ len pagar les conseqüències. D'altra banda, el territori té neixença dels visitants; saber com, quan i on diversificar i uns recursos, un patrimoni, que constitueix la primera coordinar l'oferta, ordenar, en definitiva, el territori. Aquí matèria de tota activitat turística per ara, per demà i per l'administració hi pot tenir molt a dir, i els programes de sempre. De les nostres terres no s'espera que construïm un R+D poden aportar recursos forans, però els veritables emblemàtic museu d'art contemporani, ni el parc d'atrac­ protagonistes han de continuar essent els empresaris turís­ cions més avançat d'Europa, sinó que conservem el que te­ tics, petits i grans, del pla i de la muntanya, conscients que nim, ho arrangem i ho fem accessible i entenedor als nos­ tots viatgen en una mateixa nau i els rems han d'anar al­ tres visitants. No hi ha cap creixement sostenible, és a dir, hora i en una mateixa direcció. que es pugui mantenir el dia de demà, que malmeti els re­ Aquestes idees, i altres que poden ser igualment útils, cursos bàsics. No hi ha qualitat ni innovació viables que només aniran endavant el dia que es vencin inèrcies, sus­ no respectin ni treballin amb l'entorn. No hi ha cap valor picàcies i fins i tot confrontacions atàviques i que existeixi

LO ROVELL DE L'OU Cò> C3> (TE) C3 <3>

Gorges del Tarn, Parc Natural des Grands Causses. França. Embassament de Camarasa, la Noguera. Terres de Lleida. (Foto; Office de Tourisme Regional de Millau) (Foto: Patronat Intercomarcal de Turisme de la Diputació de Ueida)

un ànim veritable d'arribar a conclusions col·lectives i d'a- pena d'embarcar-se en renovacions; si s'exploten o s'en­ plicar-les. Dit així, a l'engròs, pot semblar pura utopia, vegen els recursos intensius és perquè són els que donen però hi ha si més no dos fets que permeten d'encarar el més i més ràpidament per unitat d'esforç o d'inversió; si futur amb una certa confiança: en primer lloc, la força de l'oferta és atomitzada és perquè tothom vetlla pel seu l'exemple i, sobretot, els nous aires de la joventut. Els negoci i malfia del del veí, i si no es planifica és perquè de exemples, certament, valen més que mil escrits: si en algun moment tot rudla i, després de les experiències viscudes en racó de les nostres terres s'enceta una dinàmica en aquesta altres sectors, el futur es veu incert i perillós. Tot ben lògic, direcció i aconsegueix de reeixir, és molt probable que en cosa que no treu que tot plegat pugui conduir al col·lapse. faci seguir d'altres. L'administració pot reforçar aquest Com evitar-lo? Apostant fort per una qualitat ben en­ procés no tan sols donant suport a les iniciatives col·lecti­ tesa, basada en la feina ben feta i la innovació, conservant i ves, sinó donant a conèixer casos que ja funcionen no gaire adequant escrupolosament els recursos naturals i culturals lluny d'aquí per estimular-les. Dels joves se'n diuen penja­ dels qui hem de viure tant ara com al segle vinent, i no ments, però la realitat és que mai no hem tingut una gene­ permetent que per cap "poderosa raó" es malmetin, coor­ ració tan ben formada (i en vénen més). Són generacions dinant els esforços, fent pinya per donar millors serveis i que ja no procedeixen de l'agroramaderia, ni de cap altre més complets i per promocionar-nos junts, arribant en sector productiu, sinó, majoritàriament, de la universitat, aquells segments del mercat on no arribarem mai tots sols, i que encara han de fer-se el futur. Es diu que no s'interes­ planificant el nostre futur, el de cadascú i el de tots plegats, sen per res, que són apàtics, però, realment han tingut mai amb coneixement de causa i en un context canviant. Tot res pel que valgués la pena d'interessar-se? Potser que els això també és ben lògic, cosa que no treu que no es faci. ajudéssim a fer-se grans, que els donéssim la responsabili­ El desavantatge que tenen aquestes reformes necessà­ tat, i, amb ella, la paraula. En aquest, com en altres camps, ries enfront de les mancances tradicionals és que aquestes voleu dir que ho faran més malament que nosaltres? darreres obeeixen a una lògica històrica, i, per tant, arrapa­ Tot el que hem apuntat, al cap i a la fi, és d'estricte da a la pell, mentre que les altres segueixen només una lò­ sentit comú, tant les mancances com els seus possibles gica formal. Per això proposem d'obrir pas als joves i ens hi contrapunts. Si hi ha una infraestructura enterca i envelli­ adrecem preferentment. Al capdavall són ells qui han de da és perquè des de la perspectiva familiar fa por i no val la viure ara a Lleida, i demà també. c3>

LO ROVELL DE L'OU B E CU L C A

Per Víctor Bretón Solo de Zaidívar i Gabriela del Olmo Carmen

El moviment indígena llatinoamericà i el model neoliberal (1)

"Se nos quedó el maleficio / de brindar al extranjero / nuestra fe, nuestra cultura / nuestro pan, nuestro dinero / Y les seguimos cambiando / oro por cuentas de vidrio / y damos nuestras riquezas / por sus espejos con brillo / Hoy, en pleno siglo XX / nos siguen llegando rubios / y les abrimos la casa / y les llamamos amigos / Pero si llega cansado / un indio de andar la sierra / lo humillamos y lo vemos / como extraño por su tierra / Tú, hipócrita que te muestras / humilde ante el extranjero / pero te vuelves soberbio / con tus hermanos del pueblo / Oh! Maldición de Malinche / enfermedad del pre­ sente / cuándo dejarás mi tierra / cuándo harás libre a mi gente".

Fragment de La maldición de Malinche, cançó popular mexicana.

El dret a una vida digna. Les organitzacions indígenes reivindiquen la necessitat de millorar les condicions de vida del món rural. A la foto, una nena d'ètnia huaorani de l'Amazònia equatoriana a casa seva. (foto; Gabriela del Olmo)

La gran crisi econòmica que flagel·là l'Amèrica aquest sentit, que l'actitud dels poders públics davant Llatina al llarg dels anys vuitanta i les polítiques d'ajus­ la crisi, la liberalització creixent dels mercats nacionals i tament consegüents desenvolupades a instàncies del el sanejament de les principals macromagnituds econò­ Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional per miques (balança de pagaments, deute extern i inflació) tal de combatre-la condueixen bona part de la població s'han convertit en la preocupació central dels governs rural a una situació insostenible. Cal recordar, en respectius. D'aquesta manera, l'atenció s'ha desviat de

B E Ç U L L A C3 C3- K^

les qüestions relacionades amb la misèria, que cada cop mercantilització de les economies familiars i, sobretot, és més flagrant i que afecta, entre altres grups socials, l'esforç dels estats per aconseguir una població cada especialment el col·lectiu indígena. A més, ja fa molts cop més manejable, són factors que estan a la base dels anys que aquest col·lectiu està patint sistemàticament intents homogeneïtzadors. A Mèxic, per exemple, un atemptat contra les seves especificitats culturals i aquest procés va significar la prohibició tàcita per a contra les seves formes de vida. molts indígenes de portar els vestits tradicionals i Fou a partir del segon terç d'aquest segle, amb la l'avenç de la castellanització de les comunitats a través pretesa modernització de les economies camperoles de l'educació pública. L'indigenisme oficial, canalitzat engegada progressivament per la major part dels go­ per mitjà de l'Instituto Nacional Indigenista, relegava verns llatinoamericans {modernització que consistia, les especificitats de les diferents ètnies del país a una bàsicament, en la importació del paquet tecnològic de simple qüestió folklòrica, en nom de la "integració" la revolució verda, la mercantilització de la vida co­ dels indígenes a la "cultura nacional" mexicana. Ja munal i la consegüent desestructuració de les formes de l'any 1928, José Vasconcelos, en aquell moment mi­ vida consuetudinàries de la població rural), que aquests nistre d'Educació Pública, propugnava la incorporació pobles indígenes es van veure sotmesos a processos de l'indi a la mexicanitat com el problema principal d'uniformització d'una força sense precedents. I, tot que calia resoldre en política indigenista: ''Llamaremos això, considerant que l'anomenat pels economistes a este sistema de incorporación, en vez del de asimilación procés modernitzador és, de fet, el final d'un llarg camí que practican los norteamericanos, y lo defenderemos celo­ iniciat amb l'arribada dels europeus al continent, ara fa samente como más humano y más ventajoso desde todo cinc segles. La integració dels mercats nacionals, la punto de vista. Por eso (...) aplicamos al indio la misma

Grafit reivindicatiu de la resistència indígena. (Foto. Viaor bretón)

B E Ç U L L A Qrf c^

Festa de la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador, una de les organitzacions indígenes més importants i més ben organitza­ des del continent americà. (Foto: Viaor bretón) regla que al resto de la población".^ Més explícit era en­ i política ha canviat radicalment. Davant la crisi dels cara Moisés Sáenz, impulsor de l'escola rural al Mèxic anys vuitanta i de les polítiques de reajustament estruc­ dels anys trenta, quan afirmava que s'havia de donar a tural, ha nascut un nou discurs indigenista com a res­ l'indi "fw lo cultural, una amalgama consciente y respe­ posta reivindicativa. No es tracta tant, doncs, d'un dis­ tuosa, a la vez que selectiva e inteligente, de los rasgos y curs des del poder (aquest es restringiria a l'anomenat valores autóctonos con los elementos típicos y normativos indigenisme oficial), com d'un discurs elaborat, assu­ del diseño cultural mexicano" .^ mit i defensat des dels propis indígenes i les seves orga­ Eren els anys de la industrialització a base de subs­ nitzacions de base. Un fet de cabdal importància en la titució d'importacions i de l'apogeu deis més cèlebres configuració d'aquesta visió crítica de l'indigenisme va governs populistes a l'Amèrica Llatina (Lázaro Cár­ ser la reunió l'any 1971 d'un grup de remarcats an­ denas a Mèxic i Juan Domingo Perón a l'Argentina en tropòlegs (Guillermo Bonfill, Darcy Ribeiro, Stefano són, potser, els exemples més representatius), quan Várese, entre d'altres) i, sobretot, l'elaboració de l'in- aquesta concepció paternalista de l'indigenisme, inicia­ forme conegut com la Deckració de Barbados: Per l'alli­ da a Mèxic, es va imposar al continent. Segons aquest berament de l'indígena. En aquest document, es posava discurs, la marginació social, cultural i econòmica dels en coneixement de l'opinió pública la situació de pobles indígenes era fruit de la seva pròpia incapacitat degradació física i cultural de les minories ètniques, i en de modernitzar-se, i no de la relació de dependència responsabilitzaven directament els estats nacionals, les •vers la societat on s'inserien en termes de subordinació. missions religioses i els mateixos antropòlegs.' L'indigenisme actual, però, és ben diferent d'aquell A més, gràcies a l'esmentada Declaració, es va arri­ altre dissenyat i manipulat per l'Estat populista d'ales­ bar a prendre consciència de la necessitat de donar su­ hores. En primer lloc, perquè la conjuntura econòmica port a les iniciatives dels indígenes, assumint que

B E Ç U L L A c^ f—J c^ CH- C3- aquests han de ser protagonistes del seu propi allibera­ "Por un kdo, su proliferación significa un fortalecimiento ment. Fins avui, però, el grup de Barbados s'ha reunit de la sociedad civil que exige al Estado el ejercicio pleno de dues vegades (els anys 1977 i 1993, respectivament). sus responsabilidades (...). Por otro kdo, también registra­ Aquest grup s'ha anat ampliant amb representants des­ mos la desafortunada manipulación de algunas de ellas tacats de les organitzacions indígenes. Amb el pas del que actúan pragmáticamente, sin reflexión crítica, caren­ temps, s'han anat considerant nous factors que incidei­ tes de una visión integral de la inserción de los pueblos xen en la perpetuació i en l'aprofundiment de la margi­ indígenas en el contexto mundial y sin conocimiento desús nació i la pobresa: la crisi del medi ambient; l'augment realidades culturales específicas, beneficiando sólo ambi­ de la violència social, econòmica i física; el deteriora­ ciones individuales de poder y degenerando en un modus ment de l'Estat nacional per la crisi econòmica i el neo- vivendiy en otros mecanismos de intermediación. Todo lo liberalisme; la pressió social i econòmica que empeny cual redunda en el aumento de la presión sobre los pueblos cap a processos migratoris massius, i el fet que la lloada indígenas, crea confusión, retrocesos y hasta desgastes en democratització llatinoamericana no ha significat una sus luchas".'' millora (ans al contrari) en les condicions de vida d'im­ Paral·lelament a la consolidació d'un corpus de portants segments de la població. Ens sembla remarca­ pensament crític i reivindicatiu, cada cop s'està avan­ ble, com un factor més, la menció especial als efectes de çant més en l'organització política del moviment indí­ l'actuació d'algunes organitzacions no governamentals, gena i en la seva capacitat de mobilització. Més enllà de cada cop més presents a la regió, que trobem a la les diferències internes i de l'extraordinària heteroge­ Tercera DecUració de Barbados. Hi llegim textualment: neïtat de les diferents ètnies ameríndies, la consciència

El dret a la diferència. Els indígenes exigeixen de l'Estat nacional un reconeixement explícit de la seva naturalesa pluriètnica. A la foto, membres de l'ètnia salasaca, grup andí pioner en la reivindicació de les formes de vestir "tradicionals". (Foto. V/ctor èrttón)

B E Ç U L L A C3-

social) mundial (i nacional). En el cas prou representa­ tiu de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN), el sotscomandant Marcos, a l'hora d'explicar el significat del passamuntanyes que el caracteritza, ha aclarit que el seu anonimat vol representar un mirall indio sobre el qual es puguin reflectir "todas las minorías into- leradas, oprimidas, resistiendo, explotando, diciendo:¡Ya LOS INDIOS EXIGIMOS RESPETO basta! Todas las minorías a la hora de habUry mayorías a A NUESTRAS VIDAS, A la hora de calkry aguantar Todos los intolerados buscan­ NUESTRAS PERSONAS Y BIENES. do una palabra, su palabra. Todo lo que incomoda al Tzotziles de Chenalhó, Chalchi- rios de gobierno, el alcoholismo, par­ huitán, Chamula, Larrainzar, San tidismo y el indigenismo olicial. poder y a las buenas conciencias'.'' I que consti que Cristóbal de Las Casas, Teopisca y La desnutrición, las enfermeda­ Cancuc; nos hemos reunido porque des y la falta de medios para traba­ Tactual moviment zapatista de Chiapas és fruit d'una queremos que se respeten nuestras jar, nos mantienen en el camino de la vidas, nuestras personas y bienes. sobrevivencia y. sin embargo, resis­ iniciativa fonamentalment indígena: més enllà de Casi se cumplen 500 años de hu­ timos. En nuestro país somos 56 gru­ millaciones, privaciones, desprecio, pos indígenas con más de 100 idio­ l'emblemàtica figura de Marcos, el cert és que el cent engaños, despojo, explotación, mas, y cerca de 12 millones cárcel y muerte, que nos han im­ formamos esta comunidad indígena per cent deis autoanomenats Comités Clandestinos puesto, desde los 'civilizadores" es­ de resistencia. pañoles hasta los actuales gobiernos Desde la Conquista hasta nues­ Revolucionarios Indígenas pertanyen a les ètnies tzot- de la revolución. tro días hemos servido de fuerza de A pocos años del siglo 21 nos si­ trabajo, gratis o mal pagada. Nuestro zil, tzetzal, xol i tojolabal. guen viendo como muestras del pa­ trabajo y nuestras tierras han servido sado y como signo de atraso; no po­ para satisfacer la codicia de los ricos cas veces han Intentado y los poderosos a los que hemos ser­ En segon lloc, el discurs de les organitzacions indí­ desaparecernos, con guerras, aban­ vido casi en condición de esclavos. dono o la "política de integración". Monterías, fincas y casas del genes, tot i que defensa explícitament o implícita l'e­ En estos momentos nuestras co­ patrón fueron nuestros destinos, no munidades se despedazan por la ac­ pocas veces en medio de la violencia xistència d'una panidentitat comuna a totes les ètnies ción de los caciques, por tradiciones Intima a nuestras personas a manos y costumbires que oprimen, por "igle­ del capataz del patrón o de sus hijos. ameríndies, reivindica el reconeixement de la diferèn­ sias' expansionistas, por la corrup­ I.as cárceles se llenan de po­ ción e irresponsabilidad de funciona­ bres, se llenan de indios y nuestra cia dins l'àmbit dels marcs estatals respectius. La ma­ teixa Rigoberta Menchú -tot un símbol per al movi-

Manifest reivindicatiu dels indis de Chiapas datat del 1988, sis anys abans de l'alçament militar de l'EZLN. de l'explotació (o més aviat, la consciència de compar­ tit una historia comuna de cinc segles de dominado) s'ha convertit en el pilar principal d'una nova identitat panindígena, capaç d'aglutinar organitzacions i comu­ nitats de tot el continent al voltant d'un projecte polític comú. Un projecte polític que requereix el reconeixe­ ment dels seus drets pel que fa a la terra, al territori, a la utilització dels recursos naturals existents, a les formes d'organització pròpies, a l'autonomia, la gestió i la competència dels seus drets culturals, i per pensar formes de desenvolupament alternatives. Tot plegat, unes reivindicacions que van molt més enllà dels parà­ metres folklòrics i de la utilitat turística i artística a què l'indigenisme oficial continua relegant les especificitats culturals. Finalment, ens agradaria remarcar dues caracterís­ tiques més del nou discurs indigenista. En primer lloc, la seva voluntat de fer extensives les seves reivindica­ cions, no solament a les minories indígenes sinó a tots Kenko, vall de Cuzco. Una dona filant al costat de les seves els col·lectius marginats pel nou ordre econòmic (i llames. (Foto: Hor Monge)

B E Ç U L L A C3

' ~~?T —m*i ~ r·

Mercat de Pisac a la vall de Cuzco, Perú. {foto: Pilar Monge)

ment indígena llatinoamericà- reconeixia, pocs dies ciones", tal com afirma Asunción Ontiveros Yulquila, abans de recollir el premi Nobel, que l'únic camí possi­ excoordinador general del Consell Indi de Sud-amè- ble per garantir una pau sòlida en un país com Gua­ rica.* Mentrestant, i malgrat totes aquestes demandes temala (amb una població indígena que representa més reivindicatives, l'anomenada maledicció de Malinche del 50% de la població total), és la construcció i la con­ continua essent la metàfora que defineix millor el solidació d'una veritable aliança amb els sectors no conjunt de les relacions entre els indígenes i la resta de indígenes de la societat ''para la creación de un Estado- la societat llatinoamericana... CB- nación que respete los derechos de los individuos, así como la diversidad étnica'^ En termes similars s'expressava el sotscomandant Marcos quan contraposava el caràcter apàtrida del gran capital i^'el dinero es la única patria a la que se sirve y las fronteras se diluyen') amb la mexica- nitat del moviment zapatista: ''Nosotros seguimos siendo Notes mexicanos porque no se nos daba estar a gusto con otro ' J. Vasconcelos, De Robinson a Odisea. Mèxic 1928, pàg. 1935. • M. Sáenz, México integro. Lima 1939, pàg. 211. nombre ni se nos daba en caminar bajo otra bandera que ' Cf. j. Contreras, "La antropología indigenista latinoamericana", a no fuere la que tiene un águila devorando una serpiente, Las Razas Humanas, Vol. 8. Barcelona 1989, pàg. 1938-1414. sobre fondo blanco, y con verde y rojo a los flancos" J La ' G. Grünberg [cood.], ArticuLción de L diversidad. Tercera reunión de demanda d'una reforma (refundació?) de l'Estat que Barbados. Quito 1995, pàg. 23. garanteixi el dret a la diferència i reconegui la seva •* R. Báez, Conversaciones con Marcos. Quito 1996, pàg. 67. naturalesa pluriètnica es justifica, en darrer terme, '•ElPaís, 16/11/92, pàg. 10. ^ El País, 29mm, pàg. 4. "porque toda solución será resultado de acuerdos políticos * A. Ontiveros, "Identidad y movimientos indios", a J. Contreras que deben ser garantizados por las respectivas legisla­ (Ed.), Identidad étnica y movimientos indios, Madrid 1992, pàg. 120.

B E Ç U L L A Per Mònica Bardellà

Zaira Pérez Deu, una punkie als noranta

Ser jove avui és prou difícil, però quan amb 14 anys decideixes que vols anar en contra de la societat i que no t'agraden les coses com estan muntades, llavors tot es complica encara més. La Zaira té 18 anys i és punkie. No va vestida ni pentinada com la majoria de joves de la seva edat i això li porta problemes amb la gent, però és una manera de demostrar que està contra el sistema esta­ blert. -Zaira, tu com et classifiques? -Jo sóc una punkie. —la la gent "normal", com els classifiques? -Simplement de gent normal. —Què significa ser punkie? -Ser punkie vol dir molt i vol dir poc. Una persona que realment se sent punkie és per tota una ideologia. Es una mica tot, la manera de veure la vida, la manera d'actuar, la manera de vestir... -Quina és la ideologia deLpunkies? -Nosaltres creiem bàsicament en l'anarquia. La meva manera de veure el món em diu que el sistema no està ben muntat, que no serveix per a tothom, només serveix per a quatre i fot tots els altres. Nosaltres som antisistema. -T'agrada anar en contra de les normes establer­ tes? -No és que m'agradi anar en contra, simplement aquesta societat. No estic d'acord amb les normes ni no m'interessen, no les trobo bones i per tant m'es­ que has d'anar ben vestit perquè la gent et miri bé. timo més no seguir-les. Nosaltres només volem pro­ -Els punkies, potser per desconeixement, teniu testar pel que no ens agrada. fama d'agressius. Què hi dius? -Però voleu viure al marge del que està establert, o -Es un fama equivocada. No som violents d'en­ aneu en contra? trada, però quan ens toquen, llavors sí. Som violents -No és viure al marge, és anar en contra. Vull fer com tothom, si no ens provoquen, no ens posem la meva vida podent ser una persona lliure, com se amb ningú. M'agradaria dir que el grup realment suposa que haig de ser, i no crec en les normes que violent és el dels cap-rapats, i no obstant això estan em donen. Jo visc al marge i vull que es noti, i una més ben vistos per la societat. Potser és perquè van manera de fer-ho és amb el vestir. Amb la meva in­ ben vestits i en molts casos són fdls de classe alta; els dumentària demostro que no estic d'acord amb punkies som fills de la classe obrera i anem amb

MANAIRONS ^ ¿> ^ ^ ¿?

males pintes, i per això sempre acabem rebent. La vida d'avui és molt dura, i més encara per a Quan els skins es posen amb un grup de pun- una persona que està en contra de la societat. La pela kies, que és molt sovint, la policia sempre acaba fa falta a tothom i per això si la feina ho ha requerit, carregant contra nosaltres, i això que tothom sap m'he posat una faldilla i una brusa blanca, ho he fet, que són ells els qui peguen a la gent gran, als immi­ i no per això em considero menys punkie o menys grants... persona. Un punkie pot arribar fins aquí; el que és —Creus que U gent et discrimina perquè vas vestida important és el pensament, i no te'l canvien perquè així? vagis com vagis. -No és que ho cregui, és que ho sé segur. -Tu notes la discriminació a la teva pròpia pell —Quinsproblemes t'ha portat? però, i a l'inrevés, com mires tu U gent convencional? -M'ha portat problemes de tots tipus. Si vas ves­ -Jo sóc molt tolerant, i quan se m'apropa algú, si tit així sempre ets el dolent, el sospitós quan passa em tracta com una persona, m'és absolutament igual alguna cosa. He tingut problemes a l'escola, a l'hora com vagi vestit. Jo tinc la meva ideologia i la meva de trobar feina, problemes per tot. Quan surts al manera de vestir, però per damunt de tot sóc una carrer, ja et miren com una persona inferior, fins i persona. Respecto tothom i de la mateixa manera tot pensen que no estàs bé del cap. vull que em respectin a mi i que em deixin lluitar per -Com vas vestida quan vas a buscar feina? la meva causa. -Jo sé que la gent no m'accepta tal com sóc i -A quina edat vas començar a decidir que volies seria molt estúpida d'anar a demanar feina tal com seguir la ideobgiapunkie? vaig ara; el primer dia hi vaig vestida "normal" i -Cap als 11 anys vaig començar a veure que no després ja veuen com sóc, com treballo i com penso; m'interessava el que hi havia, encara no sabia gaire si m'accepten, bé, i si no, busco altres possibilitats. com, lògicament, no saps per on començar ni cap on

MANAIRONS ^ ^ ¿? ^ ¿>

tirar. Als 14, vaig tenir clara la ideologia punkie; estava d'acord amb la seva lluita, era el que estava buscant. -Als 11 anys s'és molt jove per plantejar-se aquests coses, no trobes? -He tingut uns pares que m'han estimulat molt; des de petita he viscut amb la veritat, compartint els problemes i també les coses bones que teníem. Nos­ altres hem vist molt poc la televisió, però amb els pares hem fet moltes coses junts, i parlem molt. Hem viscut una vida bastant diferent; de petites, amb la meva germana, sempre teníem una explica­ ció per les coses i això també ens ha fet demanar explicacions a la vida, i potser per això m'he plante­ jat aquestes qüestions. Penso que hem viscut menys sobreprotegides que la majoria de nens, hem agafat la vida més de cara. -Què és el que t'espanta més de la nostra societat? -Trobo que no hi ha res que es faci bé, que el sistema falla. Són quatre rics que s'estan carregant tots els de baix. Fa poc, l'ETA va matar un noi a sang freda; jo no hi estic gens d'acord, però em va sor­ prendre la quantitat de manifestacions que es van fer arreu del país; jo trobaria més coherent que es mani­ festessin pels centenars de persones que moren cada dia en països pobres, però aquests sembla que no tenen importància. Ja sé que l'anarquia és una utopia, tal com és la gent avui dia. No hi veig solució. La gent és massa dolenta perquè l'anarquia sigui possible. Si la gent fos més normal, ho hauria de ser. Avui hi ha gent que puteja o gent putejada, hi ha molt poca gent normal, gent feliç. Jo sé que no puc canviar les coses, però almenys vull que la gent sàpiga que no hi estic d'acord, i per això vaig vestida així, com a protesta. -Què vols fer quan siguis gran? -No vull ser gran; veig la rutina que porta la ma­ joria de gent normal i no m'agrada. -Tu has viscut sempre a Cervera, i des de fa un temps els teus pares s'han traslladat a Escart; ara que passes temporades al Pallars, t'hi trobes bé, o un punkie -La veritat és que la gent aquí dalt és molt into­ s'acobla més a la ciutat? lerant, són molt tancats de ment, no entenen que -Al Pallars m'hi trobo molt bé, aquí tinc part de una persona pugui anar vestida diferent i pentinada la meva vida. La meva filosofia va amb mi i m'és diferent. Jo m'he sentit com si no tingués dret a viure igual viure al Pallars, a Cervera o a qualsevol lloc. aquí. La gent té un sentiment que el Pallars és seu i -Com t'ha tractat la gent del PalUrs? els de fora els fem nosa. ¿>

MANAIRONS x^ X-

Per Carme Mestre

f^' S'^

• Els Veïnats d'Esterri d'Aneu - del 2 al 9 de juny

El mes de juny passat es va celebrar a Esterri d'Aneu Els Veïnats, la tradicional festa de l'octava de Corpus. Una setmana plena d'activitats lúdiques organitzades per cadascun dels "barris" del poble.

• Presentació de la col·lecció fotogràfica sobre les Falles d'Isil - 21 de juny

A la sala de "la Caixa" d'Esterri d'Aneu es va fer la presentació del dossier fotogràfic Les Falles d'Isil, 1957. Memòria fotogràfica, una col·lecció editada pel Consell Cultural de les Valls d'Àneu i que recull un reportatge complet sobre la festa de les Falles d'aquell any. L'acte va comptar amb l'assistència de l'autor, el fotògraf i historiador Pere Català i Roca.

• Festa de les Falles d'Isil - 23 de juny

La vetlla de Sant Joan es va celebrar a Isil la tradicional baixada de falles, la festa del foc del solstici d'estiu.

• IV Trobada d'Escriptors a les valls d'Àneu - del 27 al 29 de juny

Aquesta nova edició de la Trobada d'Escriptors, celebrada el darrer cap de setmana de juny, va reunir a les valls d'Aneu deu autors representatius del panorama actual del teatre als Països Catalans. En el marc de la trobada, el poliesportiu d'Esterri d'Aneu va acollir l'estrena de l'obra Els Miracles de Santa Maria d'Aneu, original de Pep Coll i Cisco Farràs, davant més de 400 persones. La representació, organitzada en el marc de la IV

LA C R f PI A x&^

Trobada d'Escriptors a les valls d'Àneu, va anar a càrrec del grup Triangle Teatre de Cornellà i d'un grup d'actors d'Aneu, sota la direcció de Joaquim Vila i Folch.

Exposició fotogràfica a Cerbi - del 3 al 17 d'agost

Organitzada conjuntament per l'Associació de Veïns Els Isards de Cerbi i el Consell Cultural, es va presentar a l'església de Sant Serni l'exposició fotogràfica Cerbi, memòria fotogràfica, fruit de la campanya de recollida dels fons fotogràfics dels veïns del poble. Aquesta iniciativa ha permès recuperar més de cent imatges dels diversos àmbits de la història d'aquest poble.

• X Pujada al Port de Saiau - 3 d'agost

Trobada al Port de Salau entre occitans i catalans. Ha arribat enguany a la desena edició.

• Aplec de la Mare de Déu de les Neus d'Aneu - 5 d'agost

Els veïns d'Arreu i de Borén van celebrar un any mes l'aplec de la Mare de Déu de les Neus.

• Dansàneu 97 - del 3 al 10 d'agost

Un cop més, el Dansàneu va fer de les valls d'Aneu el centre de la dansa a Catalunya. En aquesta sisena edició hi va haver un taller de dansa, un taller de construcció d'instruments musicals, l'exposició Sant Antoni i el dimoni, la presentació de les publica­ cions Balls antics del Pallars, de Vicenç Bosch, i La Festa Major al Pallars, de Ramon Violant i Simorra, i un seguit d'actuacions i activitats sobre el món de la dansa a Catalunya.

LA G R i PI A .,^^^,ct'iimvKyM^^~

• III Fira d'art al Pallars Sobirà. Valencia d'Àneu - 15 d'agost

Per la Mare de Déu d'agost es va celebrar la 111 Fira d'art amb l'assistència d'artistes d'arreu del Principat.

• IV Mostra de la cultura dels bolets - octubre

El mes d'octubre es presentarà al paller de Casa Gassia la IV Mostra de la cultura dels bolets, organitzada pel Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Mautici i el Consell Cultural, amb la col·laboració de la Societat Catalana de Micologia. Hi haurà també una xerrada-col·loqui sobre els bolets del país.

• Fira de Santa Teresa d'Esterri d'Àneu - 75 i 19 d'octubre

Durant dos dies, Esterri d'Aneu celebrarà la Fira de Santa Teresa, una de les mostres agroramaderes i comercials més importants de la comarca.

• Aplec de Santa Caterina de Jou - novembre

Els veïns i amics del poble de Jou festejaran una nova edició de l'aplec en honor de la seva patrona, Santa Caterina.

• Fira de Santa Caterina d'Esterri d'Àneu - 22 de novembre

La Fira de Santa Caterina clourà el calendari firal de l'any a la comarca.

LA C R I PI A *

LO C O D E R

Per Andreu Loncà Josep Murgades: per la recuperació formal i funcional del català

Josep Murgades, una au­ societat com la nostra, la llengua

toritat en el camp de la lite­ .losi'.PMt R<;.\i)i-:s serveix tot just, molt abans que ratura -especialment en tot LLENGUA per fer-hi belles lletres, per dis­ allò que afecta el període I DISCRIMINACIÓ criminar, és a dir, per integrar i noucentista- ha aplegat en el promocionar, o per excloure i llibre Llengua i discrimina­ postergar, segons el major o ció. Premi Carles Rahola menor domini que en demostri d'Assaig 1995, tot un seguit l'usuari [...]. Per tant, quan es re­ de papers que palesen l'altre clama que Catalunya sigui un seu gran interès: l'anàlisi país que passi a funcionar en la crítica de l'estat actual de la seva llengua, cal ser conscients llengua catalana. Integren que s'està pledejant purament i Llengua i discriminació un simplement perquè els seus ciu­ conjunt de discursos, con­ tadans hi siguin discriminats en ferències, intervencions tele­ primera i inexcusable instància visives i articles redactats en català, i només subsidiària­ entre 1984 i 1994 en què ment en tantes altres llengües Murgades se'ns revela sagaç, com convingui" (39). polèmic i sense pèls a la llen­ Murgades, en analitzar la gua, a la manera d'alguns història recent del català, afirma il·lustres predecessors seus: Manuel de Pedrolo, amb Els que "mai el catalanisme [...] no s'ha fet un planteja­ elefants són contagiosos (1974), Joan Fuster, amb Ara o ment d'Estat amb referència a l'ús de la llengua, és a mai (1980), o Lluís V. Aracil, amb Dir la realitat dir, un plantejament que contemplés la llengua no tan (1983). sols com un santuari de culturalització, sinó també, i Per a algú com Josep Murgades, "inscrit", com diu en especial, com un mitjà d'integració socioeconómi­ que se sent, "dins la tradició marxista", els components ca" (13). Ni tan sols una Generalitat i un Parlament socioeconòmics i historicopolítics esdevenen impres­ recuperats en el postfranquisme han estat capaços de cindibles per entendre què passa amb el català: cal "ser protagonitzar "un intent efectiu de normalització lin­ conscients [...] que la llengua i la literatura catalana güística" (55). Acusa el poder institucional autonòmic modernes només s'expliquen en bona mesura com a no tan sols d'haver acceptat el "sotmetiment" del català resultant de la dinàmica propiciada pel nacionalisme a l'espanyol, sinó també d'haver "fomentat" aquesta burgès" (180). Murgades insisteix, al llarg del llibre, en situació. De fet, n'hi hauria prou que aquests poders els conceptes de "discriminació lingüística", "subordi­ públics es decidissin a "bastir per primer cop una polí­ nació" de la llengua catalana a l'espanyol, "normalitza­ tica lingüística d'Estat tot i no disposar d'aquest" (16). ció lingüística", "autoritat acadèmica", i "autoodi". La Llei de normalització lingüística, aprovada el 6 Sobre el concepte de discriminació diu: "En una d'abril de 1983, del tot ambigua, redundant i esquifida

LO C O D E R I I

-de fet, només una Llei de "despenalització del catalana i el "sobredimensionament" de la literatura català"-, en què sembla que la recuperació de la llen­ escrita en espanyol a Catalunya, i sobre el "bilingüis­ gua en tots els seus àmbits depengui gairebé en exclusi­ me": "Els únics bilingües, en aquest país, són els inte­ va del voluntarisme dels propis parlants, ha posat al grants de la població catalanòfona" (71), i expressa el descobert la feblesa dels nostres polítics, els quals, en seu desacord amb les campanyes de sensibilització matèria lingüística, mai no s'han plantejat "seriosa­ empreses per la direcció general de Política Lingüística ment, en termes de necessitat prioritaria, la normalit­ de la Generalitat. De tot plegat, se n'extrau una idea zació real i efectiva al preu que sigui de la llengua de bàsica: que cal "desnormalitzar" l'ús imposat de Catalunya" (57). l'espanyol i fer que el català esdevingui "l'única llengua Des d'aquesta perspectiva, la llengua catalana no necessària". fa, a mesura que el temps passa, sinó afeblir-se, i en són Per acabar, la majoria dels textos de Murgades són una bona mostra la incorporació gradual de calcs fonè­ presidits per una gran claredat expositiva i una magní­ tics, sintàctics i lèxics, i la pèrdua de la fraseologia fica capacitat de síntesi, com el lector podrà comprovar pròpia. I doncs, cal que aquesta situació de colonitza­ -i només en dono dos exemples- en els escrits Tres ció, secundada pels partidaris del català light -hsKus quarts de segle de les «Normes Ortogràfiques» i Debats dels defensors del català que ara es parla del segle sobre la llengua del 1968 ençà. n passat-, sigui contrarestada per una veritable, àgil i rigorosa autoritat científica institucional: la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, el "suport logístic" per al català. Pel que fa al concepte d'autoodi, Murgades aporta una sèrie de textos i citacions que demostren "l'hostili­ tat creixent de les classes hegemòniques catalanes envers la llengua autòctona" (156), des de comença­ Per Miquel Viladegut ments del segle XVI. 1 això, perquè ja en aquella època més d'un s'adona que no es pot ascendir socialment si no es renuncia a la llengua pròpia i s'adopta la forana i nouvinguda. Murgades defineix l'autoodi com la "fase superior del provincianisme" (152), i acompanya • Josep Colom. Un forat entre monts; recull oral a aquesta definició amb les de Lluís V. Aracil: "desajusta- Llessiiiiaia valld'Assiin. Tremp: Garsineu edicions ment entre la realitat i les aspiracions" i Rafael Lluís 1997. Ninyoles: "identificació amb el grup dominant", "identificació amb els interessos culturals dels grups • DD. AA. Joan Lluís, pallares il·lustre. Miscel·lània d'homenatge. Tremp: Garsineu dirigents" (152). edicions (fora de col·lecció) i Institut Fins aquí, allò que em sembla que constitueix el d'Estudis Ilerdencs 1997. gruix del llibre de Josep Murgades. Ara bé. Llengua i discriminació es pot llegir també com una crònica • Vicenç Bosh. Valls antics del Pallars {hcsimW) històrica, com un document de fets, polèmiques i Tremp: Garsineu edicions 1997. anècdotes lingüístics d'aquests darrers vint anys. En aquest sentit, a Murgades no se li escapa, per exemple, • R. Violant i Simorra. La Festa Major al Pallars i a la repercussió de l'anomenat Manifest dels Marges del la Ribagorça. Tremp: Garsineu edicions 1997. 1979, ni el paper de la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico. Escriu sobre la "subcategorització" de la literatura

LO C O D E R uX-J

K LLItSKca Per Andreu Loncà i Miquel Viladegut

Una literatura particular Valentí Puig • El Viatge Interior, El País Aguilar. Barcelona, 1997

La crítica de llibres als diaris catalans està molt marcada per les opcions ideològiques de l'empresa editora. Paradoxalment, en un diari catalanista com ÏAvui no hi tenen cabuda els llibres catalans, sinó que en un akrde de universalidad\\\ col·loquen VAIFNTÍ PLIG llibres en espanyol d'autors estrangers traduïts. No cal dir que rarament s'hi critiquen llibres publicats a Tremp o a Lleida. A més, les crítiques de literatura actual són molt temoroses: saben que tot és molt prim i s'afanyen a llençar encens. Gairebé mai Una literatura no es diuen les coses pel seu nom: si un llibre és bo i paga la pena llegir-lo, o si no val un pet i cal llençar-lo al contenidor de particular paper per al seu reciclatge. Les crítiques de Valentí Puig, publicades a El País, poden convèncer més o menys, però estimulen la lectuta perquè formulen una opinió lliure, atrevida i sensata, i perquè no pertany a cap capelleta ni a cap universitat pedan­ tesca. És un crític que convida a llegir i a relacionar les lectures sense altre bagatge ni títol que ser un mer lector fet. La forma dels seus articles també és nova: sobre el coixí d'un coneixement bastant ample de la literatura europea -especialment de l'anglesa- teixeix un article a base de les similituds o les distàncies que observa entre llibres aparentment dissemblants. Acte seguit estableix relacions amb la vida cultural i ho mescla tot en un allioli sovint ben lligat. Té la rara virtut de criticar els grans professors com Joaquim Molas i els crítics tibats com Joan Triadú. Les metàfores que empra sense abusar són insòlites -diu d'una novel·la que és com un cotxe sense rodes sobre la sorra de la platja, reescalfat- i acaba detectant tot de detalls de badades de l'escriptor de torn. Aconsellable per a tot lector format que vulgui endinsar-se en la literatura catalana més actual. A.L.

Marranades Marie Darrieussecq * Anagrama I Empúries. Barcelona, 1997.

Els francesos acostumen a vendre els seus productes, que sovint són tan mediocres com els nostres, com si fossin la setena ' rnoKl S meravella de la creació literària. Els agents literaris francesos i els seus crítics viuen encara de la llarga veta de la literatura francesa que, junt amb l'anglesa, és la més completa. Marranades és un títol equívoc en català petquè en francès s'intitula Truismes, alguna cosa així com "verrades" o "trujades". Se li posa una portada atractiva, com un tocino que és conduït é per una dona amb els ulls embenats, i es fa una ullada a la fam ancestral d'erotisme que hi ha per aquestes latituds. S'escriu amb mestratge -el pòsit de la llengua francesa- una transformació d'una dona en una verra amb algunes pinze­ llades de futurisme social, i ja tenim una novel·leta de 127 pàgines capaces de ser comprades per alguns milers de lectors 1 incauts o feliços. La novel·la no val re si no és la morbositat d'imaginar què pot escriure una dona jove simpatiquíssima d'ulls foscos i cordialitat esplèndida que va sortir en un programa de televisió de cultura on els fa por de paHar de llibres a fons. Fora d'això, una novel·la prima com un tel de ceba amb una bomba calórica de gosadia. A.L.

L'enviat • Josep Franco • L'Eclèctica, 48, Edicions Bromera. Premi Enric Valor de novel-U en valencià 1996 El retrat de Voltaire • Miquel Pairolí • Teatre de butxaca. Lleida, 1997

Josep Franco construeix una història amb tints simbòlics que, al meu entendre, no acaba de rutllar com a novel·la completa i rodona. La millor part és la descripció de l'infern amb una cem familiaritat icusidi. Un Voltaire més aviat llegendari fa classes a l'infern sobre l'ensinistrament en els pecats davant d'un alumnat més aviat avorrit i indócil fins que Satanàs li encomana una estranya missió al món dels vius, corromput i estiipid, comme ilfaut. El món dels vius és insípid i avorridot, no té la gràcia i l'interès del sofre infernal -un vell tema que ja trobem en llibres clàssics com L'Odissea o La Divina Comèdia-. Quan l'autor és dins d'un tòpic literari, s'hi desenvolupa bé; quan crea un cert realisme mundà de la nit valenciana, naufraga. Fa frases llargues i retoricades, com si fos al segle de les llums.

Miquel Pairolí construeix una bona obra de teatre en un sol acte, però prenent com a model el Voltaire històric tot imaginant una trobada de dos ancians: el mateix Voltaire i una remota amant, Suzanne Corsembleu, ara marquesa de Gouvernet. La conversa és una excel·lent partida de ping-pong amb un final sorprenent: Voltaire, vell i xacrós, reclama un retrat de quan era jove per exhibir davant la seva joveníssima amant de vint anys. El desig que sobreviu a la potència. A.L.

LO C O D E R L'alè del bosc Francesc Boya • Lo Marracó, 21, Pagès editors. Lleida, ¡997

El recull de narracions breus L'alè del bosc, de l'aranès Francesc Boya, pivota en general a l'entorn de la dualitat present-passat. El marc és el Pirineu i, el centre, la Vall d'Aran. Si llegim el llibre ordenadament, de la primera a L'alè del bosc l'última història, notem que l'autor ens condueix per un itinerari que s'albira prometedor, amb un parell d'històries sobre óssos -perfecta la primera, que dóna títol al conjunt- i que acaba decebent-nos, amb històries de personatges anodins i profundament solitaris. Anem passant, doncs, dels éssers animals -óssos, vaques, ovelles, isards...- a éssers humans -executius, acordionistes, esquiadors, excursionistes, polítics, escaladors...-. L'excusa del llibre és mostrar, d'una banda, l'ull enyoradís de molts dels protagonistes davant un passat que no tornarà mai més -molt ben resolt en la narració Realitat virtual- i l'ull embadalit -com es pot comprovar a Risc- davant la bellesa de les terres de muntan­ ya -els boscos, els prats, la neu, el fred, Xifina boira o el so melangiós de l'acordió-; de l'altra, un cert to crític davant la desfiguració i la venda del país als interessos turístics, econòmics o polítics d'avui. Enfront d'un protagonista- narrador -Metamorfosi- que, tot rebuscant "entre els records de la memòria popular pirinenca", troba un deliciós dietari dels anys cinquanta, endevinem un futur -Realitat virtual- en què "la taca d'asfalt, ciment i teulades" que va creixent com un riu, va tapant "els prats i els turons." En conjunt, tot i valorar positivament el descriptivisme paisat­ gístic d'alguns fragments, cal demanar a l'autor que imprimeixi més entitat argumental a les històries i que afini més el llenguatge literari. Per a lectors que esquien o estiuegen a l'Aran. M.V.

La Torre de l'Esperó Antoni Arca • Il·lustracions de Daniel Sesé • Mascaró de proa, 4, La Galera. Barcelona, 1996

He tingut el privilegi d'anar seguint de prop els llibres del polifacètic alguerès Antoni Arca i gairebé sempre m'he trobat -quan s'ha tractat de peces narratives- amb bones històries, però servides amb un català una mica malgirbat. La Torre de l'Esperó, en canvi, demostra un nivell lingüístic més acurat al costat d'un argument ben organitzat que relata la història del jove Tore, de catorze anys, bracer i fill d'un criat que obre els ulls a l'amor. Davall la duresa del treball i les dificultats amo­ roses, sense que hi manqui el toc just d'aventura i de somni que aquest tipus de literatura ha de posseir, hi bateguen els pro­ blemes socials, polítics i econòmics de la societat algueresa, la revolta popular i la bellesa de la ciutat de l'Alguer i del seu mar. La Torre de l'Esperó, una novel·la històrica que situa l'acció-els records del narrador-protagonista-l'any 1821, uns anys abans que el regne de Sardenya passi a ser regne d'Itàlia, conté, a més, boniques mostres de literatura popular, descrip­ ció de costums i un seguit de mots algueresos i sards ben significatius, que donen al conjunt un alè poètic sensacional. Destinat a lectors joves -i adults- interessats per la literatura que es fa a l'Alguer. M.V.

No deixeu mai de mirar les balenes i altres narracions. Recull del premi literari intercomarcal Anton Navarro 1996. Sebastià Pons, Josep León i Josep de Lamoga 'Ex-libris, 15, Garsineu edicions. Tremp, 1997.

Dues menes de discursos s'entrecreuen en la narració No deixeu mai de mirar L·s balenes, primer premi de la cinquena

VI»,-.»,» fd^S convocatòria per a adults Anton Navarro, del ribagorçà Sebastià Pons. Ei discurs més ben travat i escrit amb més ofici el constitueix el diari íntim de l'Albert, un homosexual que explica la seua experiència amorosa, la seua marginalitat i No dt'i\(*u mai de la malaltia que contrau. L'altre discurs, massa afectat de retoricisme, ofereix la reflexió en veu alta del narrador fruit de miiji les balenes 1 íllres narracions la lectura del diari íntim del seu amic Albert. Antípodes, del pallares Josep León, segon premi de la convocatòria, conta la història d una noia de ciutat i d'un xicot oriünd d'un poble de Ponent que s'enamoren, es casen, tenen fills, abando­ nen la gran ciutat i s'instal·len a pagès. L'inici de la història -la manera en què és contada- promet més del que en rea­ litat ofereix després. La banalitat i la ingenuïtat dels diàlegs arruïna el conjunt de la història. Mussa -menció especial del Vè Premi Anton Navarro- és una novel·la curta del pallares Josep de Lamoga, escriptor amb una gran capacitat de fabulació. S'hi relata el viatge que Osseja -reina de la tribu tajorixa i a punt de parir Mussa, "protagonista de la història catalana contempotània"- i la seua llevadora Ubdula fan fins al temple solar de la plana d'Aemarep, on tindrà lloc el part. La inventiva, la feliç al·lucinació de l'autor, molt hàbil a l'hora de crear històries dins la història, també afecta el llenguatge, ric i fluid. Per a lectors d'escriptors novells. M.V.

LO C O D E R VENT DE PORT Per Maria Barbal

La Font de l'enyor

Cap de tots dos s'havia tava d'avançar. Vam parar a imaginat que el paleta voldria calmar l'alenada i, allà baix, consultar les nostres propos­ com un petit monument de tes i donar-nos un pressupost pedra coronada de pissarra, aquella mateixa tarda. Quan vam veure el poble. Vaig girar se'n va anar, vam posar-nos a la cara cap a la muntanya. punt i vam sortir de casa. Llavors resplendia fent l'ullet Enraonant sobre pros i al sol, groga i verda i torrada, contres, ens vam trobar de com un espai clar i acollidor. seguit als afores del poble, El color blau havia desapare­ vam continuar parlant gut i, amb ell, el seu posat mentre avançàvem i aviat la sever. Però no m'enganyaria pujada va alentir els nostres més, aquella. El Lluís va passos i ens va fer callar. comentar com n'era de Sense haver-ho proposat, bonica i jo me'l vaig mirar l'un i l'altre recorríem un tra­ com si m'acabés de fer jecte gravat en la memòria l'article d'un escurçó. Em per repetició. Al cap d'una vaig alçar i vam continuar estona, el millor prat de casa, camí amunt amb penes i tre­ la Freixera, era al nostre balls. De sobte el meu germà davant. Ens hi vam quedar va dir que era allí. Amb un palplantats de sobte, sense saber què fer ni què dir. Ja ganivet va començar a aclarir la brosta i jo vaig ser la no era nostre, la mare ho havia venut tot sinó la casa, primera a veure la molsa abrigant la boca per on brolla­ però algú altre l'havia abandonat després de nosaltres. va un raig prodigiosament transparent. Vam acotar el La brolla pallosa i embolicada n'era un testimoni mut cap, les fonts donen l'aigua a canvi de reverències, i en però ben convincent. Vaig seure amunt de la paret i el acabat de beure, com si em tremolessin les dents. El meu germà em va imitar; a sota, una mata d'ordigues Lluís va recordar la primera vegada que el pare li havia ens llepava les soles. Va ser el Lluís qui va tenir la idea ensenyat aquella font i, veient que no la sabia, es va d'anar fins a la font. Jo la tenia oblidada entre tanta posar a explicar-me'n la llegenda. lletra menuda que havia penetrat al meu cap després -Hi havia una parella d'enamorats que s'havien d'anys d'estudiar lleis. Només esmentar-la, ja veia el promès amor etern als peus d'aquest raig d'aigua i doll baix i potent en un llit de pedra esmolada i, desit­ havien segellat la promesa amb un petó, envoltats de la jant trobar-m'hi, vaig saltar escompassant Tórdiga i seva remor incansable. Ell va dir que el seu amor seria deixant-la amb un pam de nas. M'havia confós amb insistent com aquell soroll. No s'estroncaria, perquè una turista, potser? naixia de molt endins, com l'aigua cristal·lina feia; El sendero! s'havia perdut en alguns bocins i cos­ després de passar per la terra més pura, apareixia filtra-

VENT DE PORT da entre les roques. Però vet aquí que, al cap d'un -T'havia explicat moltes llegendes, el pare? temps, ell va haver d'anar a lluitar a la guerra i ella es va -Només aquesta, però m'havia explicat anècdotes quedar sola. L'únic consol de la noia era anar a la font i de la seva vida. beure de l'aigua, que era l'únic testimoni de la seva -Quines anècdotes? promesa. Allí enraonava en veu alta i explicava com -De quan era nen, no me'n recordo. Era massa pe­ l'enyorança la feia penar. Van passar els anys i ell no tit per fixar-m'hi. Em sembla que m'ho explicava per tornava. Cada tarda la noia feia cap a la font encara desfogar-se, no pas perquè jo hi aprengués res. que fes mal temps. -Però de la llegenda, sí que te'n recordes. Precisament un dia plujós, ella va veure una om­ -Me'n recordo perquè la vaig escriure. bra darrere la font. Era ell! Per fi havia tornat! Es van abraçar i de seguida no van saber què dir-se. Ell estava molt cansat, ja no era aquell jove de paraules eternes, volia que se n'anessin lluny d'aquell país i oblidar-se de les penalitats d'una vegada. Ella hi va estar d'acord, però al cap de poc de marxar va trobar a faltar l'enyor. S'havia adonat que l'estimava més que a aquell home, que s'havia convertit en un estrany. I va tornar a la font per retrobar l'enyorança.

A mesura que el meu germà contava la llegenda, jo no em sabia avenir que la hi hagués explicat el pare. Per què no me l'havia explicada a mi, si jo era més gran? El Lluís encara enraonava i, nerviosa, ja només desitjava marxar d'allí. Al cap de poc de caminar cap avall el meu germà em va preguntar què em passava i li vaig respondre que la seva llegenda m'havia posat trista. Ell primer va callar i després em va dir que, com més gran es feia, més hi pensava en les estones de despreocupació i que sovint somniava la Font de l'enyor, però tal com estava abans. -On? -És veritat que de vegades ens enamorem de les -Una redacció de l'escola, sé que fins li vaig llegir nostres sensacions i no tant de les persones- va dir per al pare i ell hi va fer uns quants retocs. fi. Jo li vaig respondre que em semblava absurd, però -Quan va ser això? només li portava la contrària perquè m'havia posat de -Tu eres a casa, te n'hauries de recordar. mal humor. Aleshores vaig tornar a tenir la muntanya Vaig tornar a mirar la muntanya. Ara tenia da­ al davant. Els tons que abans esclataven damunt la seva munt una clapa fosca i era d'un núvol que hi feia pell s'havien amarat en una llum daurada i el seu aire ombra. era vagament maternal. No m'enganyes, tu, vaig pen­ -A tu et fa por la muntanya? sar, i un peu em va relliscar i vaig anar a parar a terra. El meu germà em va mirar i jo vaig apartar els ulls El Lluís va riure i es va asseure al meu costat. dels seus. Vaig alçar-me i, sense dir-li res, vaig conti­ -T'has fet mal? nuar el descens amb molt de compte, i vaig sentir la Un gran silenci va acompanyar el meu gest seva veu que em seguia. negatiu. -Jo tinc por de l'enyor. =^

VENT DE PORT CAP DE CASA

Capellans del país d'Àneu. Cap al 1920. (Foto. CCVA-Fons Corbera)

Familia de Casa Mossèn Joan d'Estais. Cap al 1920. (Foto CCVA-Foris Roya)

CAP DE CASA