ONOMÀSTICA Anuari De La Societat D’Onomàstica

ONOMÀSTICA Anuari de la Societat d’Onomàstica

3 | 2017 Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica Germà Colón (Inst. d’Estudis Catalans) és una publicació electrònica d’accés lliure Jordi Cors (Univ. Autònoma de Barcelona) i de periodicitat anual dedicada a l’estudi dels noms, Jordi Costa (Univ. de Perpinyà / Inst. d’Estudis Catalans) en el sentit més ampli de l’expressió, editada Jean-Paul Escudero (Soc. d’Onomàstica) per la Societat d’Onomàstica. Oliviu Felecan (Technical Univ. of Cluj-Napoca / North Univ. Centre of Baia Mare) Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica Yaïves Ferland (Univ. Laval. Québec) is a yearly academic e-journal dedicated to the Joan Ferrer (Univ. de Girona) study of names in the broadest sense of the term. Franco Finco (Univ. di Udine / Agenzia Regionale per la It is published by the Societat d’Onomàstica. Lingua Friulana) Roberto Fontanot (Euskal Herriko Unibertsitatea) issn 2462-3563 Artur Galkowski (Univ. of Lodz) http://www.onomastica.cat/anuari-onomastica/ Xosé Lluis García (Academia de la Llingua Asturiana) Jean Germain (Commission Royale de Toponymie et de editor convidat / guest editor Dialectologie. Bruxelles) Peter Jordan (Österreichische Akademie der Jordi Ginebra (Univ. Rovira i Virgili) Wissenschaften) M. Dolores Gordón (Univ. de Sevilla) Mikel Gorrotxategi (Euskaltzaindia) director Joseph Gulsoy (Univ. of Toronto) Joan Tort (Univ. de Barcelona) Isolde Hausner (Österreichische Akademie der Wissenschaften) consell editor Milan Harvalík (Inst. of the Czech Language) Anna-Maria Corredor (Univ. de Girona) Nobuhle Hlongwa (Univ. of Kwazulu-Natal) José Enrique Gargallo (Univ. de Barcelona) Carole Hough (Univ. of Glasgow) Joan Ivars (Univ. Nacional de Educación a Distancia) Peter Jordan (Österreichische Akademie der Pere Navarro (Univ. Rovira i Virgili) Wissenschaften) Antoni Ordinas (Univ. de les Illes Balears) Joan Julià-Muné (Univ. de Lleida) Eugeni Perea (Univ. Nacional de Educación a Distancia) Helen Kerfoot (Natural Resources Canada) Joan Peytaví (Univ. de Perpinyà) Willy van Langendonck (Univ. Leuven) Joan Anton Rabella (Inst. d’Estudis Catalans) André Lapierre (Univ. of Ottawa) Enric Ribes (Inst. d’Estudis Catalans) Antti Leino (Univ. of Tampere) Moisés Selfa (Univ. de Lleida) César López (Univ. Politécnica de Madrid) Albert Turull (Univ. de Lleida) Elvis Mallorquí (Centre d’Estudis Selvatans) Josep Martines (Univ. d’Alacant / Inst. d’Estudis Catalans) secretaria Eduardo Martínez de Pisón (Univ. Autónoma de Madrid) Fèlix Bruguera (Soc. d’Onomàstica) Josep Massot (Inst. d’Estudis Catalans) Paulo Menezes (Univ. Federal do Rio de Janeiro) redacció Joan Miralles (Univ. de les Illes Balears) Societat d’Onomàstica Jaume Miranda (Inst. Cartogràfic de Catalunya) Diputació, 276, pral. 08009 Barcelona Olga Molchanova (Univ. Szczecin) [email protected] Josep Moran (Univ. de Barcelona / Inst. d’Estudis Catalans) consell assessor Olga Mori (Univ. Münster) Cosme Aguiló (Inst. d’Estudis Catalans) Staffan Nyström (Uppsala Univ.) Wolf Ahrens (Univ. of York. Canada) Cosimo Palagiano (Univ. di Roma) Terhi Ainiala (Univ. of Helsinki) Philip D. Rasico (Vanderbilt Univ.) Joan Becat (Inst. d’Estudis Catalans) Michel A. Rateau (Soc. Française d’Onomastique) Lidia Becker (Leibniz Universität) Iain K. Robinson (Univ. de Barcelona) Vicenç Biete † (Soc. d’Onomàstica) Vicenç M. Rosselló (Univ. de València) Pierre-Henri Billy (Centre Nationale pour la Recherche Sara Rovira Esteva (Univ. Autònoma de Barcelona) Scientifique. France) Stefan Ruhstaller (Univ. Pablo de Olavide) Grasilda Blažienė (Lithuanian Academy of Sciences) Ramon Sistac (Univ. de Lleida / Inst. d’Estudis Catalans) Jordi Bolòs (Univ. de Lleida) Grant W. Smith (Eastern Washington Univ.) Ana Isabel Boullón (Univ. de Santiago de Compostela / Thomas Schneider (Univ. Bern) Inst. da Lingua Galega) Elwys De Stefani (Univ. Leuven) Jesús Burgueño (Univ. de Lleida) Xavier Terrado (Univ. de Lleida) Enzo Caffarelli (Rivista Italiana di Onomastica) Anna V. Tsepkova (Novosibirk State Pedagogical Univ.) Ana María Cano (Univ. de Oviedo) Mats Wahlberg (Inst. for Language and Folklore. Sweden) Emili Casanova (Univ. de València) Pep Valsalobre (Univ. de Girona) Helena Casas Tost (Univ. Autònoma de Barcelona) Joan Veny (Inst. d’Estudis Catalans) Sungjae Choo (Kyung Hee Univ.) Pier-Giorgio Zaccheddu (Federal Agency for Cartography Richard Coates (Univ. of the West of England) and Geodesy)

Entitat adherida Amb la coŀlaboració de Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons. Taula

Tres anys d’Anuari / TheAnuari enters its third year 7/9 Joan Tort insula > occitan ièrla. Un mot corrent ena toponimia dera nauta arribèra de Garona 11 Aitor Carrera

Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español 29 Joan Julià-Muné

Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) 69 Sílvia Veà Vila

Papers related with Symposion on minority toponyms in Slovenia, adjacent bilingual areas and the German speaking countries (Graz, March 2016) [Second section]

Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia 105 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk

German-Slovene relations in the Slovene lands from the mid-19th century until today 127 Matjaž Klemenčič

Criteris editorials / Submission guidelines 161/165

Tres anys d’Anuari

Traiem a la llum el tercer número d’Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica. Un número que, novament, i complint el propòsit del projecte editorial originari, testimonia la voluntat de la Societat d’Onomàs- tica d’aconseguir consolidar una publicació acadèmica de naturalesa pe- riòdica, d’abast interescalar (o sigui, que abracés des de l’escala local a la internacional), multilingüística i amb una orientació plural dins la recerca onomàstica que es porta avui dia a terme arreu del món. El temps −el temps llarg, que deien els historiadors dels Annales− ens dirà si ho acon- seguim o bé si el nostre propòsit acaba quedant com un intent no reeixit de tirar endavant una iniciativa que, en el moment original, vam considerar prou necessària com mobilitzar les energies coŀlectives que fes falta de cara al seu assoliment. El número que ens ocupa, doncs, presenta un total de cinc articles. Dels cinc, tres se situen en la línia dels treballs sobre temes onomàstics habituals a la revista. El primer d’ells, en occità −i val la pena subratllar que és la primera ocasió en què aquesta llengua és present en un article de l’Anuari−, porta el títol d’INSULA > occitan ièrla. Un mot corrent ena toponimia dera nauta arribèra de Garona i ha estat escrit per Aitor Carrera. El segon toca una temàtica situada en un pla ben diferent, el de l’adapta- ció ortològica; l’article, escrit per Joan Julià-Muné, es titula Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español. Finalment, el tercer el signa Sílvia Veà i respon a l’enunciat de Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre). Els dos articles que completen el número es corresponen amb les apor- tacions que continuen (i tanquen) el recull de textos del Simposi sobre to- pònims minoritaris a Eslovènia, àrees bilingües adjacents i països de parla germànica, la primera part del qual es va publicar al número 2 de l’Anuari. Es tracta, d’una banda, de Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia, de Matjaž Geršič, Drago Kladnik i Peter Repolusk, i, de l’altra, de German-Slovene relations in the Slovene lands from the mid-19th century until today, de Klemenčič Matjaž. Un tercer article, inicialment pre- vist, i basat en la intervenció de Helge Paulig al simposi esmentat, no ha pogut ser finalment inclòs en aquest recull monogràfic que ara tanquem. 7 En el preàmbul del text que encapçala, doncs, el número que assenya- la el tercer any de vida, la Junta Directiva de la Societat d’Onomàstica i el Consell Editorial de l’Anuari volem ratificar el nostre ferm propòsit de persistir en la voluntat de continuar tirant endavant la revista a desgrat de les dificultats. Unes dificultats que no són poques: des del finançament fins a la gestió i materialització final de cada número, passant per la tasca de seguiment minuciós de cada article des de l’inici fins a la publicació (amb la complexitat afegida de ser una revista multilingüe i d’acceptar treballs desenvolupats a qualsevol escala del territori: des de la local a la general). Però que estem decidits a seguir afrontant, més enllà de qualsevol temptació de defalliment. Perquè sabem que es tracta, ras i curt, d’una qüestió de principi.

Joan Tort President de la Societat d’Onomàstica

8 TheAnuari enters its third year

We are pleased to present the third issue of Onomàstica. Anuari de la So- cietat d’Onomàstica. This issue once again seeks to meet the goals we set ourselves when we initiated this project and is further evidence of the So- cietat d’Onomàstica’s commitment to consolidating this academic peri- odical, which cuts across a range of scales (from the local to the international) and different languages to provide a plural perspective on the onomastic research being conducted around the world today. Only time – as measured by the historians of the Annals – will tell whether we meet our objective or whether our endeavours will be remembered as a thwarted attempt to pursue an initiative that, in its day, we considered sufficiently necessary for us to mobilize our collective forces to publish this journal. This issue contains a total of five articles. Of the five, three correspond to studies of what might be considered the more usual onomastic subjects examined in this journal. The first, written by Aitor Carrera in Occitan – interestingly the first time this language has been used in the Anuari – is entitled INSULA > occitan ièrla. Un mot corrent ena toponimia dera nauta arribèra de Garona. The second deals with quite a different question, namely that of orthological adaptation. The article, written by Joan Julià- Muné, is entitled Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español. Finally, the third contribution, written by Sílvia Veà examines Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre). The two articles that complete this issue correspond to contributions that continue (and close) the collection of papers delivered to the Sym- posium on minority toponyms in Slovenia, adjacent bilingual areas and German-speaking countries, the first part of which was published in Issue 2 of the Anuari. They are Geographical names in the languages of official -mi norities in Slovenia, by Matjaž Geršič, Drago Kladnik and Peter Repolusk, and, German-Slovene relations in the Slovene lands from the mid-19th century until today, by Klemenčič Matjaž. Unfortunately, a third article, based on the paper given by Helge Paulig at the symposium, could not eventually be included in this monograph. In this foreword to the issue that heralds our third year of life, the Board of Directors of the Society of Onomastics and the Editorial Board of the 9 Anuari wish to ratify our commitment to this journal. This despite the numerous difficulties faced, ranging from funding problems through to the final overseeing and publication of each issue, via the painstaking track- ing of each article through to its eventual printing (with the added com- plexities raised by this being a multilingual journal that accepts studies carried out at all scales: from the local to the general). However, far from conceding defeat, we are determined to overcome these challenges. Be- cause we know that it is quite simply a matter of principle.

Joan Tort President of the Societat d’Onomàstica

10 ONOMÀSTICA 3 (2017): 11–28 | RECEPCIÓ 11.1.2017 | ACCEPTACIÓ 25.1.2017

insula > occitan ièrla. Un mot corrent ena toponimia dera nauta arribèra de Garona Aitor Carrera Cagira d’Estudis Occitans Universitat de Lhèida [email protected]

Resum: Aquest article vol aportar i sistematitzar informacions referides a la forma occitana ièrla (que és un resultat fonèticament interessant del llatí INSULA i que s’uti- litza per designar terrenys d’aŀluvió o, en tot cas, situats al costat de l’aigua), i també a d’altres descendents del llatí INSULA, amb aplicacions toponímiques similars en el domini occità, i especialment en la zona oriental del Pirineu gascó −sobretot a la Vall d’Aran i al Comenge. El treball considera també els fets fonètics que donen compte de l’especial fesomia d’aquest vocable occità, en relació amb les petites variacions ar- ticulatòries locals que es produeixen a la Vall d’Aran i els pobles immediats del departament de l’Alta Garona. Paraules clau: Toponímia, illa ( ièrla occitan. A common occurrence in the toponymy of the upper course of the Garonne Abstract: This article seeks to provide a systematic review of references to the Occitan form ièrla (a phonetically interesting derivation of the Latin word INSULA and which is used to refer to alluvial plains or lands located near water), as well as that of other derivatives of the Latin word INSULA, with similar toponymic uses in the Occitan-language domain, above all in the eastern part of the Gascon Pyrenees – especially in the Val d’Aran and the Comenge. The study also considers the phonetic transformations that account for the unusual physiognomy of this Occitan word, above all in relation to the small local articulatory variations that are recorded in the Val d’Aran and the nearby villages of the département of Haute-Garonne. Key words: Toponymy, island (

1 Presentacion En un article consagrat ar adaiguatge ena toponimia pirenenca paregut en prumèr numèro dera revista Onomàstica, Pierre-Henri Billy (2015, 18– 19) que hec referéncia ara forma occitana ièrla. En aqueth trabalh que s’i 11 Aitor Carrera amassèc mès d’un exemple que derivats dera forma INSULA (coma ièr- la e d’auti) son aplicats a terrens d’alluvion o en tot cas situats ath costat dera aigua, a mès d’un format. Entà arribar tara conclusion següenta: “Le nom est fréquent du Comminges au Roussillon, mais plus en haut Com- minges que partout ailleurs. Il reste cependant à vérifer la nature des lieux sur le terrain” (Billy 2015, 19). Sus aquera sòrta d’aplicacions, e mès concretaments sus es dera forma ièrla, sabents coma Wartburg, Coromines o Baldinger que s’i interessèren e que’n portèren informacions precioses (que n’i a mès d’ua d’entre eres que Billy evòque). Mès que cau díder tanben que i a un pilèr de donades suplementàries sus aquera forma que se tròben encara escampilhades en ua cordilhada interminabla de trabalhs lingüistics o d’arrecuelhs toponi- mics. Ath cors des pagines següentes, eth nòste objectiu que va a èster tot simplaments de portar donades que viren ath torn der occitan ièrla, mès tanben de nuançar quauques ues des informacions que s’i referissen e que concernissen mès que mès era Val d’Aran e eth Comenge immediat. Qu’ei justaments en Aran e en canton de Sent Biat (en departament de Nauta Garona) a on auem amiat enquèstes dialectologiques e toponimi- ques dempús de 1998 en mès d’un vintenat de localitats, e donc que i auem obtengut diuèrses donades que tòquen, entre fòrça d’autes qüestions, es ièrles locaus. Veiram ben se tot aquerò mos pòt servir entà conéisher un shinhau mès eth percors de vida d’aquera ièrla qu’a hèt a colar tant de tinta.

2 Ièrla, prat ath costat d’un cors d’aigua

Que i a mès d’un glossari que s’aucupe der aranés qu’enregistre era forma ièrla. Totun, aquera forma qu’ei, de còps que i a, presentada coma un sinonim deth catalan illa o der espanhòl isla. Qu’ei aquerò çò que podem trobar en Comission (1984, 77) o ben, un shinhau mès tard, en Vergés (1998, 88, 251). Totun, ièrla ena Val d’Aran non designe bric mès ua estenguda de tèrra fèrma entorada d’aigua, mès sustot un prat fertil ath costat d’un arriu (e mès raraments, d’un barranc o d’un cors d’aigua mès petit). En trabalh de Heyns (1938, 107) que se cite ja un toponim dera arribèra de Toran: “pláŋ dera l’érla”. Que se tracte ja, de ben segur, de ièrla. Proba- ble qu’eth son vocalic miei dubèrt ei estat arremplaçat per un son voca- 12 insula > occitan ièrla lic miei barrat, e que [j] iniciau n’ei estat per [ʎ]. Bersach (1983, 107) que parle tanben de “Ièrles”, encara qu’era definicion non ei cap avienta damb çò que viem de díder ací dessús, çò que poirie dilhèu èster degut a ua in- geréncia en tèxte aranés dera part des editors dera revista Era Bouts dera Mountanho: “espaces plats, légèrement au-dessus du niveau de la Garon- ne, sablonneux et infertiles parce qu’ils sont souvent recouverts par les eaux, au moment de la fonte des neiges ou des inondations”. De hèt, era definicion que càmbie er an de dempús (Bersach 1984, 52): “Ierles: plu- riel de ierla [sic], pré humide situé au fond d’une vallée”. Era definicion de Joan Coromines (1990, 514) qu’ei clara: “prat fèrtil vora el riu”. Segons çò qu’auem ja senhalat hè un moment, aquera aplicacion de INSULA non a arren d’extraordinari en gascon, quitaments pas en catalan, mès tanpòc en d’autes varietats occitanes e romaniques, coma ac arremèrque Coromines madeish (DECat, IV, 835):

És també el nom popular de les llenques de terra que es formen dins el curs dels rius […]. Però partint d’això també s’ha aplicat a un terreny, no sempre del tot isolat, que es forma arran de la ribera d’aquest riu i d’altres […]. En realitat aquesta extensió s’ha produït en els països i llenguatges més diversos

Coromines que da nombrosi exemples de tot aquerò —tanplan ger- manics per çò qu’ei dera aplicacion semantica as terrens vesins d’un arriu dera forma que designe tanben ua isla—,1 e es obratges lexicografics mès coneguts sus era lengua occitana que son pleï de referéncies qu’un derivat de INSULA i designe aquera sòrta de terrens planèrs ath costat d’un cors d’aigua. Se mandam un còp de uelh ath FEW (IV, 728–729), que mos vam lèu a avisar que i a diuèrsi exemples apertienti ath galloromanic con-

1 DECat (IV, 835): “recordem que l’al. au, a-al. ant. ouwa, llatinitzat augea en el doc. engadinès de 1390, infra, i l’angl. i-land, avui malament grafiat island amb una -s- muda i pseudo-etimològica, són continuació, en comú, d’un mot germànic que significa tant ‘illa’ com ‘terra fèrtil vora un riu’”. Veir encara Coromines (1972, I, 174). Tà çò qu’ei dera preséncia de INSULA ena toponimia catalana, qu’arremandam mès que mès de cap ar OC (IV, 438–440) o Rasico (1991), que pòrte especificaments sus es resultats deIN - SULA ena partida septentrionau de Catalonha mès tanben en “diversos sectors addi- cionals del domini lingüístic català” (Rasico 1991, 328), a çò que semble en proviença deth madeish OC. 13 Aitor Carrera tinentau de formes gescudes de INSULA qu’es sues definicions compre- nen sintagmes coma “sur les bords d’une rivière”, “au bord d’un fleuve”, “le long des rivières”, “bordant l’eau”, etc. (encara que, de còps que i a, i posque auer “buissons”). Baldinger (DAG, DAO, § 231, 274) qu’arremasse un bèth nombre d’atestacions medievaus gascones —e occitanes de quauqui lòcs mès— a on derivats de INSULA son “île”, mès tanben “alluvion” o “terrain d’alluvion” (tanplan damb precisions taus coma “au bord d’un cours d’eau” o “ayant formé d’abord une île”). E se prenem eth diccionari de Mistral (TDF, II, 124), es mots occitans que designen ua isla (ilo, ilho, illo, inlo, islo, isclo, isolo, iéusolo, isoulo, nisoulo) que son evidentaments “Île”, mès tanben “alluvion”. Que i podem ahíger qu’era entrada isclo (TDF, II, 145) definís aqueth mot coma “Île”, mès un còp mès tanben coma “alluvion, grève, terrain plat couvert de buissons et d’arbrisseaux qui se trou- ve le long des rivières”. Entre es exemples, que i son leis Isclas de Durença (“les îlots, les grèves et oseraies de la Durance”) o leis Isclas de l’Estanh de Bèrra (“les îlots et grèves des bords de l’étang de Berre”), qu’ei a díder terrens situats ath costat dera aigua (quina que sigue era sua composici- on, quitaments se son sablosi o infertils).2 En çò que tòque era Val d’Aran —a on era fertilitat d’aqueri prats situats en bòrd de Garona ei indubitabla, contràriaments a çò que pòt arribar en d’autes latituds e en d’auti climes deth domeni occitan—3 que i a quauquarren d’evident: s’es estengudes de tèrra fèrma ath bèth miei d’un cors d’aigua i son escasses, des nòsti dies eth mot ièrla non i hè cap jamès referéncia deth moment qu’ei eth mot isla qu’ei cargat d’aquera foncion (qué que se digue en vocabularis coma es qu’auem evocat mès ensús), un mot probablaments manlheuat ar es- panhòl (encara que, per contracòp, sigue identic a un des mots qu’an ua preséncia mès importanta en territòri occitan).4

2 Nègre (1959, 230) que hè referéncia a endrets que s’apèren Ilas o Islas ath moment de parlar deth hèt que “[l]es bancs de sable forment assez souvent des îles dans le lit du Tarn et de l’Agout […] las Ylas, Me [Mesencs], champs près du Tarn”. 3 Cf. encara çò que arribe a d’auti resultats de INSULA en endrets vesins, a on eth tèr- me pòt dilhèu passar a designar non solaments prats ath costat d’un cors d’aigua, mès prats umits en generau. En Aulús, per exemple, “Illa, n. pr. Pré (plus ou moins humide) – Illa gelada = Lieu-dit d’Ercé – Eths praths [sic] d’Illa = Pâturage d’Aulus sous Coumebière” (Laurent 2002, 143). En tot cas, que calerie verificar se i a arrius o arriulòts a proximitat… 4 Justaments, eth mot isla que hè partida deth títol der obratge literari aranés mès conegut de toti: Era Isla des Diamants, de Jusèp Condò. Eth hèt que isla posque èster 14 insula > occitan ièrla 3 Qüestions fonetiques e geografiques

En luishonés, Sarrieu (1906, 476) qu’atèste “yêrlo, jadis ‘île’ auj. ‘fond humide de vallée’ (sens vague), de *ī(n)sula”.5 Que cau creir qu’aqueth lin- güista d’origina montaubanesa hè recors ath rotacisme entà justificar era preséncia de -[r]- ena mesura que compare era forma damb “abír- me ‘abîme’” (e que barrege tot aquerò damb formes coma arla, a on i a un aute fenomèn: era diferenciacion -RR- > -[rl]-). Coromines (1972, II, 317), d’auta part, que senhale un procès isla > irla entath basco labordin irla, qu’aurie conegut un cambiament de -[z]- abans de -[l]-. Mès que cau arreconéisher qu’en gascon eth rotacisme arribe mès que mès abans d’ua consonanta nasau, mès especificaments bilabiau (ALG, VI, 2187–2188).6 En DECat (IV, 835) que se parle encara d’un cambiament isla>irla entath catalan (a on irla existís), mès que s’i arrasone ja er occitan ièrla peth pro- cès [ˈilla] > [ˈjεlla] > [ˈjεrla], maugrat que se nòte un [e] tonic: “s’explica per entengut denquiara frontèra politica (e non pas ath delà, a on [‘ila], que poirie plan èster manlheuat ath francés, ei present dempús Mèles; cf. Cremona 1956, 232) qu’ei un argument que hè mès versemblabla era origina ispanica deth mot. Totun, vista aquera coïn- cidéncia entre eth mot aranés actuau e un des mots mès difusats en territòri occitan (isla, encara), be mos podem demanar a quin punt ei de besonh de servir-se actuauments de denominacions taus com ièrles Baleares en mejan escolar (qu’arribe…), tant qu’aquerò, espontanèaments, aurie de hèr a pensar a prats e non pas a isles en aranés. Tant que i èm, demanem-mos tanben se tot aquerò non resulte d’ua lectura parciau des informacions portades per Coromines (veiguetz-ne mès exemples en Carrera 2008, 216–218). 5 Eth tèrme que se tròbe ja enes documents de Saudinos: “Ierles P[rés] [erles] < ma- récages sillonnés de rigoles aux fins de draînage superficiel; situées au-dessus dupich = cascade, qui est plat; parmi ces rigoles, on découvre des surfaces entourées d’eau > S[audinos]” en Sent Mamet (Fossat e Philps 1978, 170), ar arràs dera Val d’Aran; “Hierles [èrləs] P[rés]” en Mairenha (Fossat e Philps 1978, 123), “Hierle P[rés] [yèrlə]” en Cauvós (Fossat e Philps 1978, 99), “Hierle P[rés] [èrla] s.f. sg. ” en Sales e Pratvielh (Fossat e Phil- ps 1978, 74). En Pobò que i a “Herla” (Fossat e Philps 1978, 157), que supòse aumens un ièrla precedent se non ei ben aquerò çò que se vò notar. 6 Donc, er abirme de Sarrieu que va en aqueth sens. O encara d’autes formes coma esparme (gascon en TDF, I, 1019), per exemple. A propòs de tot aquerò, veir encara Ron- jat (GIPP, II, 200–201). 15 Aitor Carrera una evolució íll̍a̍ > i ̯ell̍a̍ (cf. viela < vila VĪLLA), després diferenciada en i̯érla”. Totun, en monografic sus er aranés, Coromines (1990, 514) qu’explique era forma peth mejan de sons intermediaris, e donc que sosten qu’era diftongason se poirie produsir tanben dempús deth cambiament -[ll]- > -[rl]-. Era accion diftongatritz dera consonanta laterau, donques, que se poirie deishar sénter dempús dera dissimilacion (Coromines 1990, 514):

descabdellament fonètic del ll. INSŬLA passant per isla, que canvià la s sonora davant la L en una líquida, com irla en molts parlars catalans […]; sinó que aquí degué ser primer un so intermedi entre l, que seguia, i r, i per tant hi hagué la diftongació deí en i ̯é que es produeix normalment davant L i U, en aranès, etc.7

Quin que sigue, qu’ei clar qu’era diftongason en ièrla non se pòt cap destacar des nombroses diftongasons de Ī abans de -L-, ua sòrta de feno- mèn qu’en mots de Ronjat (GIPP, I, 125) ei “très répandue” en domeni occitan e que pòt amiar de cap a seqüéncies -[jε]-, -[je]-, -[ja]- (o -[jo]-, -[jↄ]- aquiu a on i a velarizacions de /a/) segons es endrets e segons es contèx- tes.8 Curiosaments, que se tròbe qu’eth quite Ronjat, ath moment de citar eth “luch.[luishonés] ierlo”, non sabie bric era arrason d’aqueth diftong: “diftongaison [sic] inexpliquée” (GIPP, II, 242). Mès aquerò qu’ère dilhèu degut ath hèt que sajaue de trobar ua justificacion ara preséncia deth diftong dempús deth cambiament -[ll]- > -[rl]-, mentre que la cau çampar cer- car justaments abans (probable qu’auie en esperit aqueth “bay. land. dial. irle” que precedie era forma luishonesa), se non ei qu’acceptam aqueth “so intermedi” de Coromines, que permeterie ar encòp era diftongason e era dissimilacion consonantica. Çò que trobam en Ronjat qu’ei, donques, mès o mens çò de madeish que podíem liéger en çò de Sarrieu (1906, 476), que totun veiguec plan era relacion entre ièrla e “byêlo, de *vī(l)la”,

7 Aquera evolucion isla > irla > ièrla non ei cap eth prumèr còp qu’ei formulada. Veir per exemple Soutou (1967, 50, 55). Eth hèt —que’n tornaram a parlar mès enjós— que i age ièrles que siguen irla o yrla enes documents ancians (cf. nòta 14) que poirie pleite- jar per aqueth procès evolutiu. Totun, non podem pas escartar qu’en aqueres anomalies i age quauquarren d’estrictaments grafic. 8 Era bibliografia que s’aucupe d’aquera qüestion qu’ei plan abondanta. Donques, qu’arremandam, entre d’auti, de cap a trabalhs coma Anglade (1977, 71), Lafont (1983, 28), Millardet (1910a, 78–79), Rohlfs (1977, 71) o Cremona (1956, 75). 16 insula > occitan ièrla mès que non arribèc a formular en sancer e pro explicitaments —que sapiam— tot eth procès evolutiu qu’era forma INSULA aurie conegut. Era diftongason de Ī (abans d’ua laterau) qu’ei quauquarren d’espandit en occitan, e era diferenciacion -[ll]- > -[rl]- (qu’en cas de ièrla poirie auer arrecebut era ajuda deth diftong)9 non i é bric arren d’extraordinari, ne ancianaments ne tanpòc modèrnaments. Ronjat (GIPP, II, 151–152) qu’arremasse exemples occitans de dissimilacion taus coma amerla (per amet- la) o esparla (per espatla; cf. encara dissimilacions coma amenla, espanla)10 gescuts der ALF (carta 472) o de Millardet (1910b, 205), que se tròben en Gasconha mès tanben en quauqui lòcs mès en Occitània. Se mo’n vam tara Val d’Aran, que poiríem completar aqueri exemples damb alteracions for- maus de toponims coma *Vath Longueta ([ball]-) > Varlongueta ([barl]-) o *Vath Longuèra > Varlonguèra (Carrera 2006, 39). Qu’auem vist qu’eth diftong e era seqüéncia -[rl]- son ben atestats en aranés, mès tanben ena vath de Luishon, a on ièrla ei un mot pro corrent ena toponimia.11 Que sabem que ièrla ei egalaments un mot pròpri ar occitan de Sent Gaudenç (Dupleich 1843, 76; aquiu, totun, qu’ei definit coma ‘île’),12 ath de d’auti vilatges comengesi limitròfs de Coserans (Montgalhard de Saliás, Arbàs,13 Shen, Castèthviague…)14 e ara toponi-

9 De hèt, aquera dissimilacion non empedís pas que calgue parlar d’un cambiament -[zl]- > -[rl]- en formes coma irla o varlet/garlet (DECat, IV, 835; IX, 20) en catalan o tanplan enes mots occitans identics (o encara en toponims coma Carlar e pas Caslar o Cailar; cf. Ronjat, GIPP, I, 321–322; II, 242; TDF, I, 472). Que cau envisatjar era possibilitat que ièrla e irla, maugrat era semblança formau, posquen auer agut percorsi fo- netics pro diferenti. 10 Tanplan inla (Ronjat, GIPP, II, 242), qu’ei lengadocian en Mistral (TDF, II, 124), e varianta de illa en diccionari d’Alibèrt (1996, 445). 11 Cf. nòta 5. 12 En çò de Dupleich que i é tanben “Ierloun, îlot”. 13 En Arbàs que i a un Prat dera Ièrla, e tanben un endret aperat era Ièrla. En Mont- galhard de Saliás, qu’existís un aute era Ièrla. Que mercejam Joan-Pau Ferré de hèr-mos a conéisher aqueri toponims. 14 Segons es informacions de Joan-Pau Ferré (s.a.: 17), que i a endrets aperats era Ièrla e tanben era Ièrla d’Ahins en Castèthviague. Eth prumèr qu’ei “La Hierle” en 1668, mès “Pré de la Hirle” en 1825, deth temps qu’eth segon ei “Hierle” o “Yerle”. En Shen, ièrla qu’ei encara un “pré fertile au bord d’un cours d’eau” (Ferré 2004, 27). Aquiu eth toponim era Ièrla qu’ei atestat “Irlo” en un plan cadastrau (Ferré 2004, 14). Donc, que mos demanam a quin punt d’autes toponims que son irlo en documents ancians poirien èster, aumens quauqui còps, ièrla en gascon parlat. Aparentaments, en diccionari to- 17 Aitor Carrera mia de Loron (Aymard 1998, 212). Ièrla se tròbe encara en quauque lexic des Nauti Pirenèus (Comitat 1998, 77),15 e que hè tanben era sua aparicion en diccionari de Palay (DBGM, 583): “iérle, yérle, jérle; sf. – Île, terrain bordant l’eau et souvent inondé. N. de p. et de l., Layerle, Lagerle, Lasyerles”. 16 Que i aurie tanben exemples de ièrla en quauqui endrets deth departament de Gers segons Polge, qu’es sues informacions son arreportades per Coromines (DECat, IV, 835), que deth sòn costat testimònie tanben un “La Yerle llogaret del terme de Sengouanhet [sic] (Couserans)” (present tanben en OC, IV, 439) que non en sabem era sorsa bibliografica, mès que correspon plan a un parçan ath sud d’aqueth vilatge, justaments ath costat de Gèr. Eth diftong e era seqüéncia [rl]- - en un derivat dera forma latina INSULA que poirien encara coabitar pro luenh de Gasconha, compde tengut deth hèt que Soutou (1967) arremèrque era existéncia de quasi mieja dotzea de toponims aperats Ièrla en departament de Gard.17 Eth madeish que s’interèsse tanben as formes de Gers ilhèra (< ilha + -èra) apa- rentades a ièrla e que hè referéncia as informacions deth filològ roergàs

pografic des Nauti Pirenèus non i a cap deièrla , mès que i a totun un “Yrles (les)” près de Tarba (Lejosne 1992, 180). Baldinger (DAG, DAO, § 274) qu’atèste isla, ila, isle, mès tanben irla, irle, hirle, yrle en ancian gascon (e aumens irla en d’autes latituds occitanes, tanplan en Petit Talamús montpelherenc; cf. encara FEW, IV, 728; irla qu’ei tanben ua des sies formes atestades per Levy, PDPF, 215: “ila, ilha, irla, iscla, isla, isola”). Ei possible que quauques ues d’aqueres formes que possedissen era seqüéncia -[rl]- —mès que mès gascones, e encara mès especificaments de Comenge: n’i a aumens un exemple de 1200— amaguen un diftong ath nivèu parlat? Cf. çò qu’auem dit ena nòta 7. Quin que sigue, de cap a Bèthhag, que se tròbe ja en departament d’Arièja, qu’existís ja illa coma designacion des prats que se tròben ath costat der arriu, segons Joan-Pau Ferré. 15 Aquiu en tant que “île”: “île nf. isla, ièrla/gèrla (vg) ”. 16 Palay qu’arremande de cap a iscle, isle, sinonims de ile, que ja non son sonque “Île” (DBGM, 588). 17 Totun, entà quauqu’un d’aqueri casi, Soutou (1967, 55) que propòse qu’eth toponim gesque de ARISITUM, segons un procès fonetic fòrça complicat: *Azirde > *az Irle, a on i aurie ua “attraction du mot (h)ierle ( occitan ièrla J. P. Durand de Gros (1885, 45), vist qu’en Roergue “le nom d’ierla (insula) faisait allusion à la situation quasi-insulaire de la terre enfermée entre l’ancien lit [de la rivière] et le nouveau”.18 En Mònts (en departament d’Erau) qu’existís un toponim La Hyerle, e encara i a un Hierle en Montferrièr de Les (Hamlin 1988, s. v. La HYERLE).19 A çò que semble, eth toponim de Mònts que poirie auer cambiat de referent, e donc non designar mès es terrens ath costat der arriu, mès er arriu madeish de la Ièrla e eth par- çan vesin, ua montanha e eth tiron que i é ath cap: “Une forme ièrla est connue à Mons (même dép. [Erau]) comme nom de ruisseau et de mon- tagne (la HYERLE), né de l’angle de confluence du ruisseau avec l’Orb et étendu, par l’intermédiaire du ruisseau, à la hauteur” (Astor 2002, 412).20

4 Ièrla ena toponimia dera Val d’Aran e deth Bauartés

En aranés era realizacion majoritària de ièrla qu’ei [ˈjεrla]. Qu’ei un mot conegut pertot ena Val d’Aran, maugrat que Coromines (1990, 514) mos arrebrembe que Jusèp Condò, enes sòns documents inedits, credie qu’ère ua forma pròpria ath terçon des Quate Lòcs: “Condò defineix ‘prat vora el Garona’, però com a mot peculiar dels QL”. Condò que deguec conéi sher eth mot ena part baisha dera Val d’Aran (a on passèc es darrèrs ans dera sua vida), probable perque ena sua zòna de neishença —eth solan de Marcatosa— era màger part des vilatges son luenh de Garona. Qu’ei justaments ath costat de Garona qu’es ièrles i son fòrça mès abituaus qu’enes arrius e barrancòts que i acaben.21 Donques, Coromines non s’enganèc

18 De hèt, Durand de Gros (1885, 46–47) que sage, encara un còp, d’arrasonar era forma ièrla per un fenomèn de rotacisme que, ada eth tot solet, non explique pas eth diftong. Que compare ièrla a mots coma abirme, catequirme, blarme o varlet. 19 Que i a L’Irle en Florençac. Qu’ei interessant d’arremercar, entà çò qu’ei deth toponim de Mònts, qu’ei “la Yerla” en 1455 (deth temps qu’ei “Irla” en 1459). Aquiu que se ditz plan qu’era origina d’aqueri toponims ei INSULA, occitan illa, “mais avec diphton- gaison et passage -s- > -r- inexpliqués”. Hamlin qu’ajuste encara “Les HIERLES, lotisse- ment (Frontignan). Plus prob. n. de famille que n. commun”. 20 Hamlin (1988) qu’anonciaue ja çò de madeish: “à Mons, ce terme est évidemment parti du confluent du Rau de la Hyerle avec l’Orb et son sens s’est bientôt perdu”. 21 Qu’ac pròve eth hèt qu’es informadors de Gessa digueren a Coromines que non i podie auer ièrles sonque en Garona: “Encara que també a Ge [Gessa] neguen que pugui 19 Aitor Carrera pas ath moment de precisar-ne era estenguda: “en realitat també […] és conegut en la toponímia dels altres terçons, fins a Puj, on a Ge ho empren així mateix com a apeŀlatiu de ‘prat estret i llarg vora el riu’”. En Bausen que i son es Ièrles, ath costat der Arriu de Carlac.22 Entà Ca- nejan, Coromines (1990, 514) que parle d’un Bòsc de Ierleta Seca ar arràs de Toran que se tròbe ja ena guida de Soler i Santaló (1998, 338): “el bosc d’Hierleta Seca”. Totun, des nòsti dies en Canejan que coneishen tot simplaments era Ierleta Seca, de cap ath camin de Liat.23 Coromines que cite dus exemples de Les: “era Ierla de Pión i es Ierletes, a la Lana”. E, d’efèit, toti dus que son coneguts en aqueth vilatge des Quate Lòcs: era Ièrla de Pion, que compren un nòm de familha (es de Pion, qu’era casa se tròbe ena Car- rèra), e tanben es Ierletes, justaments en endret qu’actuauments ei estat envadit per un gròs centre comerciau.24 En aquera madeisha poblacion des Quate Lòcs que i é encara era Ièrla de Pau.25 En Bossòst, Coromines qu’obtenguec “Es Ierles vora la Baresta i Era Ierlassa a Camón [sic]”, toti dus encara vius ara ora d’ara.26 Ua des fraies Campá (Campá et al. 1983, 62), de Bossòst, que nòte encara “es ièrles de Campi”, que non ei arren mès qu’un exemple deth hèt que ièrla ei soent acompanhat deth nòm deth sòn proprietari o deth dera sua familha, coma enes exemples següents, que son tanben deth vilatge mès important des Quate Lòcs: era Ièrla de Mercedes o era Ièrla des de Mossur. Aparentaments, aqueri exemples non se tròben en cap des trabalhs publicats denquiath

estar en altre lloc que a la Garona, n’hi ha algunes entre els NLL vora els rius afluents”. 22 Coromines que les enregistrèc, e que les situèc “a Carlac”. En aqueth madeish pòble qu’entenguec tanben a parlar de “Es Ierles de Piteu cap al [sic] Pontaut”, que cap des nòsti informadors en Bausen les arreconeguec. Ena entrada ILLA der OC (IV, 439), redigida per Rasico, eth son tonic deth prumèr toponim que s’ei barrat: “Es Ierles a Car- lac (Bausenn [sic])”. 23 Que mos demanam se Coromines copièc eth toponim de Soler i Santaló e se lo hec a passar damb dissimulacion per un resultat deth sòn pròpri collectatge, vist qu’arremande de cap ara guida der excursionista catalan “per a la situació”. 24 Per contra, non auem pas cap de naua de “et parsan conechut per ‘Es Ièrlous’ [sic]” (Bersach 1983, 104), que serie ath costat de Garona, ath hons dera Lana. Bersach (1984, 50) que’n parlèc un aute còp un an mès tard: “Es Ierlus [sic]. Parsan atch houn dera Lana de Lés, perque i-a força ièrles”. 25 Que mercejam a Claudi Aventin-Bòya de hèr-mos a conéisher aqueth toponim. 26 Eth segon qu’ei tanben en OC (IV, 439): “Era Ierlassa a Camón [sic]”. 20 insula > occitan ièrla moment. Que i cau encara ahíger aumens es Ièrles des Prats Longui, çò que hè qu’eth repertòri de ièrles de Bossòst ei pro nombrós. Coromines qu’arrecuelhec “era Ierla de Batista” en tèrme d’Arres, “prop de la Bordeta”. E ena zòna centrau que notèc “Era Ierleta prat a la dr. del riu Nere, sota el camí del Port de Vie [Vielha]” (qu’ei vengut “Era Ierla” en OC, IV, 439). Aqueth toponim, que deuie apertier ath caplòc dera Val d’Aran, non semble cap mès conegut des nòsti informadors, mès toti que s’acòrden a díder que ierleta servís entà designar un prat que se tròbe ath costat der arriu.27 Tot aquerò que contunhe en Naut Aran. Era Ièrla d’Estève e era Ièrla des de Tonet que son toponims de Garòs. En Arties era Ièrla qu’ei fòrça celèbra, entre d’autes arrasons perque ei atau que s’apère eth camping d’aqueth vilatge tan toristic.28 Aquiu madeish, qu’ei Ierleta

27 Coromines qu’enregistrèc un toponim Isola de cap a Vilac, encara un resultat de INSULA qu’ei conegut en d’auti lòcs deth domeni lingüistic occitan (e atestat ena lengua medievau; cf. PDPF, 215–216; DAO, § 231, 274). Eth filològ catalan que li consagrèc ueit linhes en sòn diccionari aranés: “Excepcional un sol cas toponímic que tenim d’una altra evolució: en Isóla, nom d’uns camps vora el riu Salient aigües amunt de Vc [Vilac]; on, havent resistit la vocal postònica, es traslladà l’accent segons la norma occitana i ara- gonesa (també el riu Isuela, prop d’Osca, ve d’un tal Isóla amb ultracorrecció de la resis- tència a la diftongació deǫ que presenten els parlars alt-aragonesos)” (Coromines 1990, 514). Isola qu’ei un mot tarnés en FEW (IV, 728) e albigés —donc, çò de madeish— ena gramatica istorica de Ronjat (GIPP, I, 248), qu’atribuís encara nisola ath “l. dial. [lengadocian dialectau]”. En TDF (II, 146) que s’i pòt liéger: “ISOULO, NISOULO (l), ISO- LO, IÉUSOLO (niç.) […] s.f. Île, dans le Tarn […]; L’Isola (Alpes-Maritimes), nom de lieu”. Mès informacions geografiques encara en FEW IV( , 728). En naut-deufinés que se coneish isoleta ath costat de iscleta (Rixte 2007, 442). En niçard ísola que serie eth nòm dera “île” (cf. FEW, mès tanben Castellana 1952, 202), mès be calerie saber s’aquerò non ei arren mès qu’un d’aqueri proparoxitòns deguts ara influéncia italiana, compde tengut deth hèt que “marécage” ei iscla (Castellana 1952, 245) o qu’ei justaments en occitan des Valades que i é tanben ísola a mès de isla (Comission 2008, 169). En çò que concernís era comuna des Aups Maritims, que Mistral arrestaque a INSULA e que serie Isoula segons Castellana (1952, 224), Dauzat e Rostaing (1978, 362) proposèren ua etimologia prero- manica que non aurie arren a veir damb tot aquerò. Entà resòlver tota aquera qüestion que vire ath torn de isola en occitan orientau, que calerie totun ua arrecèrca fòrça mès pregona ath nivèu bibliografic. Peth moment, que mos contentam de senhalar es hèts mès superficiaus, perque autaments riscaríem de mancar donades importantes entara analisi, e tanplan estudis o trabalhs que pòrten sus aquera qüestion e qu’ara madeish, de sèt cents quilomètres estant, non n’auem pas coneishença. 28 De hèt, eth nòm comerciau deth camping qu’ei —ailàs!— Era Yerla. Que s’esten denquiath Pontet de Salider. 21 Aitor Carrera —aguest còp sense er article definit— eth nòm d’un prat estret e long ena Arribèra, just ath costat des Ierletes o dera Hònt des Ierletes, un toponim qu’ei en Coromines (1990, 514): “Hònt des Ierletes vora el riu de Valarties i sota el camí de la Ribera, Art”. 29 Vist que Jaquetti (1961, 443) arrecuelh mès que mès nòms de lòc d’Arties, que deu èster eth madeish toponim que “Es Ierletes (nous avons parlé de Ierla ou Hierla [sic], les prés au bord de l’eau)”, maugrat qu’era non en precise pas era situacion. Tanplan en vilatge mès elevat de Pujòlo, en Bagergue, coneishen eth mot. Mès aquiu que i enregistrèrem ua varianta laugèraments diferenta dera generau: non pas [ˈjεrla], mès [ˈjerla], qu’eth son vocalic tonic i é miei barrat. Se pensèssem qu’aquerò ei quauquarren de pròpri ath terçon de Pujòlo ja mos enganaríem, perque peth moment aqueth son tonic l’auem tornat a enténer justaments en Baish Aran, mès concretaments enes Bòr- des. En monografic sus er aranés, Coromines (1990, 514) que precisèc que non auie entengut un son miei barrat sonque en Lairissa: “tots ells i̯é̜rla amb e oberta (només Ez i̯é̩rles prat d’Arró a l’esq. del riu)”. Donc, aquera coïncidéncia non deu cap èster fortuita. Ena Val d’Aran que i deu auer quauqui punts de [e] tonic, tant en Naut Aran (aumens Bagergue, ath cap de tot) coma en Baish Aran (ath torn des Bòrdes, en terçon de Lairissa). Aqueth diftong [je]- que pòt èster eth resultat espontanèu dera diftongason de Ī, mès que credem que se tracte mèslèu d’un hèt fonetic superficiau mès tardiu, vist qu’en aranés non ei bric inabituau que [ε] se barre en [e] en ua sillaba inicial, ara seguida d’un son palatau e en quadre d’un ancian diftong.30 Tanplan era existéncia de nombroses ierletes o eth contèxte vo-

29 Eth toponim que figure tanben en OC IV( , 439): “Hònt des Ierletes, vora el riu de Valarties i sota el camí de la Ribera (Arties)”. 30 Que se tracte d’ua qüestion complèxa qu’ara non auem cap léser d’abordar en de- talh (e qu’ath moment de tractar-ne non calerie pas desbrembar tanpòc era preséncia en gascon de diftongs[je] que son [jε] delà des isoglòsses que mèrquen eth termiari damb eth lengadocian). Senhalem tot simplaments qu’aqueres barradures arriben en casi coma ĔREMU > *ièrm > gèrm > germ (o *ièrm > *ierm > germ), e que formes coma tèrragela o lherga (que se ten en Bauartés, deth temps qu’en Aran i son lhirga e lirga) poirien suposar tèrragèla o lhèrga coma jaces precedentes. A propòs de gèrm/germ, veir Coromines (1990, 476). D’un aute costat, que cau prene en consideracion qu’enes vilatges aranesi a on era diftongason de Ī abans de -L- se manifèste mès abituauments, se tròbe resultats en sillaba tonica coma pièla ( occitan ièrla calic de sintagmes coma es ièrles ([e] pretonic, [e] pòstonic), que poirien auer jogat un ròtle en tota aquera qüestion, sab-òm jamès.31 Qué que’n sigue, que cau anar en quauque vilatge deth Comenge immediat entà trobar ua varianta de ièrla vertadèraments chocanta. En Ar- gut, ua “petita lana” (donc, ua porcion de tèrra fertila ath costat d’un ar- riulòt, encara)32 qu’ei ua estèrla, un tèrme dilhèu nescut d’un crotzament de ièrla e d’un derivat de est(i)éner.33 Era forma de Sent Biat qu’ei mens originau. Aquiu que i a ua zòna que s’apère oficiaumentsLagerle (a on i é era anciana gara deth tramvai qu’amiaue de cap a Pònt d’Arrei), e que correspon ar occitan locau era Gèrla. Que se’n parle ena guida de Vignes (2000, 49): “La Gerle [sic] est un mot patois et commun dans ce pays. Il désigne un terrain plat, herbeux, le long d’une rivière et exposé à être sub- mergé par ces eaux”. Eth cambiament -[j]- > -[ʒ]- qu’ei normau en posicion intervocalica, e d’aqueth punt de vista era realizacion fonetica deth toponim non aurie pas arren d’excepcionau ([eraˈjεɾlↄ] > [eraˈʒεɾlↄ]).34 Mès, en definitiva, aqueth cambiament [j]-> [ʒ]- que pòt èster tanben normau en posicion iniciau (Coromines 1990, 18). Brèu: qu’ei eth diftong iniciau de ièrla —per arrasons d’orde cronologic e etimologic, evidentaments— que trenque sus es des formes qu’an [ʒε]- o [ʒe]- (< [jε]- o [je]- < Ĕ). Era forma de Sent Biat, que se sarre dera gerla atestada ena Varossa vesia per Soulé-Venture,35 se serie arringlerada sus eth resultat fonetic mès comun deth diftong dotat de[j] - en posicion iniciau.

Sacaze, ES) e Vièla, sense er article derivat de IPSA, qu’ei un toponim d’Argut. Coromi- nes (1990, 502) qu’arrelheuèc hiela [je]- en Canejan, Bossòst e Benós. Era tendéncia ad aquera sòrta de barradura dera tonica que semble irregulara e limitada, mès qu’arrespon dilhèu a cèrti contèxtes e a cèrtes condicions pro clares. 31 Non ei cap ua idèa dessenada se tiem compde deth hèt qu’en aranés ei possible de trobar barradures de vocaus pretoniques coma aqueres de er ereu (

Tot çò qu’ei estat exposat enes pagines precedentes que mos permet d’arribar tad aqueres conclusions: (a) Eth significat de ièrla en aranés e en comengés vesin qu’ei plan eth d’un prat fertil situat ath costat d’un arriu, de còps que i a submer- gible, mès en tot cas productiu d’un punt de vista agricòla. Aquerò non empache pas qu’en quauqui lòcs mès en domeni lingüistic occitan d’auti derivats de INSULA posquen hèr referéncia a endrets cubèrti de bartassi o d’arrominguères tostemp plaçats ath costat dera aigua (o, evidentaments, a espacis situats entre mès d’un cors d’aigua). (b) Deth punt de vista fonetic, çò de mès simple entà explicar ièrla qu’ei de suposar ua diftongason de Ī abans d’ua laterau, un feno- mèn fòrça conegut en nombroses modalitats dera lengua d’òc, e ua dissimilacion -[ll]- > -[rl]-, ben atestada en occitan, segons un procès INSULA > illa > *ièlla > ièrla que Coromines exposèc ja en quauque lòc, a on eth diftong poirie eventuauments jogar un ròt- le plan important ath moment de provocar valgue que valgue era dissimilacion consonantica. Se non siguesse atau e que siguéssem obligats d’adméter ua diftongason en irla, que calerie egalaments estacar [jε]- as nombrosi exemples de diftongason de ī abans d’ua laterau que se dan en occitan. (c) Ièrla qu’ei ua forma qu’a ua preséncia plan importanta ena toponimia aranesa e comengesa, que se’n sauve en règla generau eth sòn emplec apellatiu. En tant que resultat de insula, era sua aplicacion a un terren situat ath costat dera aigua non ei arren d’exclusiu deth gascon pirenenc orientau, e quitaments pas arren de pròpri ath catalan o ar occitan. (d) Ièrla que semble ua forma fòrça difusada ena toponimia comengesa, maugrat que se’n pòt trobar exemples en quauque lòc mès en Gas- conha (mès que mès en quauqui endrets vesins, soent ligats per geografia o per istòria a Comenge) e tanplan en endrets que se tròben

Comitat (1998, 77) e en Palay (DBGM, 583) s’i tròbe tanben formes que supòsen un [ʒ]- iniciau, coma auem vist mès ensús. 24 insula > occitan ièrla pro luenh en domeni occitan. Probable que i a —o mèslèu i a agut— tanben un centre mès o mens important de coabitacion deth diftong e dera seqüéncia -[rl]- de cap a bères zònes en departament de Gard e, en ua mesura mendre, en d’Erau o tanplan en Roergue. (e) Ena toponimia aranesa, es exemples de ièrla o des sòns derivats (mès que mès eth diminutiu ierleta) que son nombrosi, des Quate Lòcs a Pujòlo. Sustot ath costat de Garona, mès tanben de quauqui arriulòts. Era varianta [ˈjerla] que pòt hèr era sua aparicion en quauqui punts de Baish Aran (Lairissa, ath torn des Bòrdes) e de Naut Aran (aumens Bagergue) e que pòt èster eth resultat d’ua al- teracion superficiau e mèslèu recenta de [ˈjɛrla]. En Bauartés que s’i a enregistrat variantes taus coma estèrla (conseqüéncia d’un crotzament; Argut) o gèrla (Sent Biat), que resulte d’ua regularizacion fonetica dera seqüéncia iniciau dera forma que, fin finau, non a pas arren d’extraordinari.

Bibliografia ALF = Gilliéron, Jules, e Edmont Edmont. 1902–1910. Atlas linguistique de la France. 9 vols. París: Honoré Champion. ALG = Séguy, Jean, dir. 1954–1973. Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne. 6 vols. París: CNRS. Alibert, Louis [Alibèrt, Loís]. [1996] 1997. Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens. Tolosa: IEO. Anglade, Joseph. [1921] 1977. Grammaire de l’ancien provençal ou ancienne langue d’oc. París: Klincksieck. Astor, Jacques. 2002. Dictionnaire des noms de familles et noms de lieux du Midi de la France. Milhau: Éditions du Beffroi. Aymard, R. [Robert]. 1998. Toponymie pyrénéene. Usòs: çò der autor. Bersach, José. 1983. Fauna e Floura dera Bal d’Aran. Era Bouts dera Moun- tanho. Libe d’Or de 1982: 101–108. —. 1984. Topounimía dera Bal d’Aran. Era Bouts dera Mountanho. Libe d’Or de 1983: 46–52. Billy, Pierre-Henri. 2015. L’irrigation dans la toponymie pyrénéene. Ono- màstica 1: 11–33.

25 Aitor Carrera Campá, María del Carmen et al. 1983. Ûn libret dera Val d’Aran. Barcelo- na: Vinyes. Carrera, Aitor. 2006. Alguns errors del Nomenclator dera Val d’Aran. But- lletí Interior de la Societat d’Onomàstica 103: 38–42. —. 2008. Joan Coromines i la toponímia aranesa. Laguens Joan Co- romines, vida y obra, ed. Antoni Maria Badia i Margarit e Joan Solà, 186–222. Madrid: Gredos. Castellana, Georges. 1952. Dictionnaire français-niçois. Niça: Serre. Comission de Mèstres. 1984. Libre de lectura. Lhèida: Generalitat de Ca- talonha. Comission Internacionala per la Normalizacion Linguística de l’Occitan Alpin. 2008. Nòrmas ortogràficas, chausias morfològicas e vocabulari de l’occitan alpin oriental. Coni: Espaci Occitan / Regione Piemonte. Comitat dera Lenga. 1998. Atau que’s ditz. Dictionnaire français-occitan (gascon des Hautes-Pyrénées). Tarba: Conseil général des Hautes- Pyrénées / Parlem! / Cercle Occitan de Tarba. Corominas, Joan [Coromines, Joan]. 1972. Tópica Hespérica. 2 vol. Ma- drid: Gredos. —. 1990. El parlar de la Vall d’Aran. Gramàtica, diccionari i estudis le- xicals sobre el gascó. Barcelona: Curial. Cremona, Joseph. 1956. «The dialect of the Vallée d’Aure». Tesi doctoral, University of London. DAG = Baldinger, Kurt. 1975a. Dictionnaire onomasiologique de l’ancien gascon. Fascicle 1. Tübingen: Max Niemeyer. DAO = Baldinger, Kurt. 1975b. Dictionnaire onomasiologique de l’ancien occitan. Fascicle 2. Tübingen: Max Niemeyer. Dauzat, Albert, e Charles Rostaing. 1978. Dictionnaire étymologique des noms de lieux en France. París: Guénégaud. DBGM = Palay, Simin. 1980. Dictionnaire du béarnais et du gascon modernes. París: CNRS. DECat = Coromines, Joan. 1980–2001. Diccionari etimològic i complemen- tari de la llengua catalana. 10 vols. Barcelona: Curial / La Caixa. Dupleich. 1843. Dictionnaire patois-français ou choix intéressant de mots patois à l’usage de l’arrondissement de Saint-Gaudens. Sent Gaudenç: J.-M. Tajan.

26 insula > occitan ièrla Durand (de Gros), J. P. 1885. Notes de philologie rouergate (suite). Revue des Langues Romanes 28: 44–47. ES [enquèsta Sacaze] = Sacaze, Julien. 1887. Recueil de linguistique et de toponymie des Pyrénées. 35 volums manuscrits, deposats e microfilmats ena Bibliotèca municipau de Tolosa. Ferré, Joan-Pau. 2004. Uèita-le’t. Noms de lieux, noms de maisons, surnoms collectifs de la commune de Chein-dessus. Montastruc de Saliás: Foyer rural de Montastruc-de-Salies. —. s.a. “Toponimia de Castèthviague”. Document inedit. 28 p. FEW = Wartburg, Walther von. 1922–. Französisches etymologisches Wör- terbuch. Bonn / Basilèa: F. Klopp / Helbing & Lichtenhahn / Zbinden. Fossat, Jean-Louis, e Dennis Philps, eds. 1978. La Toponymie du canton de Bagnères-de-Luchon par Louis Saudinos (1954). Tolosa: Université de Toulouse – Le Mirail / Institut d’Études Méridionales. GIPP = Ronjat, Jules. [1930–1941] 1980. Grammaire istorique des parlers provençaux modernes. 4 vols. Genèva / Marselha: Slatkine / Lafitte. Hamlin, Frank R. 1988. Les Noms de lieux du département de l’Hérault. Nou- veau dictionnaire topographique et étymologique. Nimes: Lacour. Heyns, Karl. 1938. Wohnkultur, Alp- und Forstwirtschaft im Hochtal der Ga- ronne. Amborg: Seminar für romanische Sprachen und Kultur. Jaquetti, Palmira. 1961. Apport à l’hydronymie du Val d’Aran. Laguens VI. internationaler Kongress für Namenforschung, 437–443. Munic: Ver- lag der Bayerischen Akademie der Wissenschaften. Lafont, Robert. 1983. Éléments de phonétique de l’occitan. Valderiás: Vent Terral. Laurent, Jean-Pierre. 2002. Le Dialecte gascon d’Aulus. Grammaire et dictionnaire. S.l.: çò der autor. Lejosne, Louis-Antoine. [1865] 1992. Dictionnaire topographique du dépar- tement des Hautes-Pyrénées. Pau: R. Aymard. Le Nail, Jean-François, e Jean Eygun, eds. 2015. François Marsan et Jean Soulé-Venture. Lexiques gascons inédits. Pau: Camins. Millardet, Georges. 1910a. Études de dialectologie landaise. Le développe- ment des phonèmes additionnels. Tolosa: Privat. —. 1910b. Petit atlas linguistique d’une région des Landes. Tolosa: Pri- vat.

27 Aitor Carrera Nègre, Ernest. 1959. Toponymie du canton de Rabastens (Tarn). París: D’Ar- trey. OC = Coromines, Joan. 1989–1997. Onomasticon Cataloniae. 8 vol. Barce- lona: Curial / La Caixa. PDPF = Levy, Émil. [1909] 1991. Petit dictionnaire provençal-français. Ra- fèla: Marcel Petit. Rasico, Philip D. 1991. Els topònims “Illa”, “les Illes” i afins al Rosselló i a d’altres dominis dialectals del català. Estudis de llengua i literatura catalanes 21 (Misceŀlània Jordi Carbonell 1): 325–336. Rixte, Jean-Claude, ed. 2007. Dictionnaire des dialectes dauphinois par l’ab- bé Louis Moutier. Montelaimar / Grenòble: IEO-Drôme / ELLUG. Rohlfs, Gerhard. 1977. Le Gascon. Études de philologie pyrénéene. Tübingen / Pau: Max Niemeyer / Marrimpouey Jeune. Sarrieu, Bernard. 1906. Le parler de Bagnères-de-Luchon et de sa vallée. Revue des Langues Romanes 49: 5–48, 465–494. Soler i Santaló, Juli. [1906] 1998. La Vall d’Aran. Tremp: Garsineu. Soutou, André. 1967. Notes de toponymie occitane. I: Le nom de lieu gascon La Hillère. II: La Hierle, nom de l’ancien évêché d’Arisitum. III: À propos du nom du Mont-Aigoual. Via Domitia XII–XIII: 47–64. TDF = Mistral, Frédéric. [1887] 1979. Lou Tresor dóu Felibrige. 2 vols. Ra- fèla: Marcel Petit. Vergés, Frederic. 1998. Petit diccionari. Castelhan–aranés (occitan)–catalan–francés. Aranés (occitan)–castelhan–catalan-francés. Vielha: Con- selh Generau d’Aran. Vignes, L’Abbé. [1930] 2000. Saint-Béat: ville royale, clef de France. Casi lhac: Bélisane.

28 ONOMÀSTICA 3 (2017): 29–68 | RECEPCIÓ 21.9.2017 | ACCEPTACIÓ 24.10.2017

Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español Joan Julià-Muné Universitat de Lleida [email protected]

Resumen: En este artículo ser analizan y explican las dificultades de pronunciación que tienen que superar los hispanófonos al incorporar a su habla nombres propios procedentes de la lengua china estándar (mandarín o putonghuá), que están latinizados según el sistema pinyín, especialmente en los campos de la educación y de los medios de comunicación orales. Se proponen, por tanto, medios ortológicos adecuados para facilitar su adaptación más conveniente y eficaz a partir de unas estructuras fonológi- cas bien diferenciadas. Palabras clave: Adaptación ortológica, onomástica china, pronunciación, lengua china estándar, pinyín

A proposal for an orthological adaptation of Chinese onomastics to Spanish Abstract: This contribution analyses and explains the difficulties Spanish speakers need to overcome when pronouncing Modern Standard Chinese (Mandarin or Putong- hua) proper names in Romanized script, known as Pinyin. It is of particular relevance to the fields of education and the oral mass media. Various strategies are proposed to achieve the most convenient and efficient adaptation, taking into account the quite distinct phonological structures of the two languages. Key words: Orthological adaptation, Chinese proper names, pronunciation, Modern Standard Chinese, Pinyin

Nota: La investigación en la que se basa este trabajo se deriva del proyecto finan- ciado por el Banco Santander, patrocinador de la Cátedra de Estudios Asiáticos de la Universitat de Lleida (UdL), que lleva a cabo el Grupo de Investigación en Fonética (Grecfon) en el marco del Aula de Estudios Chinos de la UdL y del Laboratori de Fo- nètica Aplicada “Pere Barnils”. 29 Joan Julià-Muné

Pacheco: […] Dezid vos vuestras tres reglas; quiçá, sabidas, aprovaré la gramática. Valdés: La primera regla es que miréis muy atentamente si el vocablo que queréis hablar o escrivir es arávigo o latino, porque, conocido esto, luego atinaréis cómo lo avéis de pronunciar o escrivir. […] Marcio: Digo que tenéis mucha razón y que tengo este aviso por muy bueno, considerando que tampoco nosotros pronunciamos en el latín los vocablos que tenemos de la lengua griega o de la hebrea, con aquella eficacia y vehemencia que los pronuncian los griegos y hebreos. Juan de Valdés, Diálogo de la lengua ([1737] 1969, 41–43)1

Higgins: To get her to talk grammar. The mere pronunciation is easy enough. Liza: I don’t want to talk grammar. I want to talk like a lady in a flower-shop. George B. Shaw, Pygmalion ([1916] 1976, 44)2

1 El humanista y erasmista antinebrijano Juan de Valdés (Cuenca, 1499/1509 – Ná- poles, 1541/1542), que escribía como hablaba, con naturalidad y sin afectación ninguna, según aseguraba él mismo, finalizó la redacción de su ensayo gramatical dialogado y en formato socrático entre tertulianos a domicilio, en Nápoles en 1535–1536. Era un texto destinado a situar la lengua castellana por encima de la latina, hasta entonces dominan- te. La conservación del manuscrito se debió a su mejor discípula, Giulia de Gonzaga, pero no fue publicado hasta dos siglos después como apéndice a la obra de Gregorio Mayans y Siscar Orígenes de la lengua española (1737). Debemos a la editorial Espasa- Calpe las ediciones más recientes (1928, 1964, 1969…). Aquí citamos a partir de la edi- ción de 1969 de José F. Montesinos. 2 El dramaturgo irlandés, residente en Londres y asesorado por el primer catedráti- co de fonética con que cuenta la Historia de la Lingüística (Daniel Jones del University College de la Universidad de Londres), escribió su obra en 1912, la estrenó en alemán al cabo de un año en Viena e hizo lo propio en 1914, ya en inglés, en Londres y Nueva York. No fue publicada hasta 1916, por lo que vaya este trabajo en homenaje al tándem Shaw-Jones en el primer centenario de esta obra emblemática que la mayoría de nosotros conocimos a través de los teatros y los cines a lo largo y ancho del planeta gracias a las innumerables versiones y adaptaciones que de la misma se realizaron en cualquier lengua que se precie. 30 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español 1 Introducción

La necesidad de las adaptaciones onomásticas3 de una lengua a otra de forma adecuada se ha evidenciado desde hace tiempo, por lo menos desde hace un siglo, dado que se cumple precisamente el centenario de la publicación (1916) del clásico de Shaw, así como de obras emblemáticas en el campo de la lingüística estructural y aplicada. Este canto a la buena dicción y a la pronunciación adecuada al contexto comunicativo, a la par que al ascenso social, ha inspirado en buena medida la presente contri- bución: una reflexión en torno al encaje fonético en el seno del idioma español de nombres propios procedentes de la variedad estándar de la lengua china, conocida en las últimas décadas como putonghuá,4 o más tradicionalmente como “mandarín” en Occidente. Aquí nos referimos a ella como “chino estándar”, “lengua china estándar” o “chino”, aunque abreviado conservamos “mand.”

3 Nuestra primera tarea en el terreno de la adaptación de la onomástica no autóctona a la pronunciación de una lengua románica se desarrolló en Barcelona en mayo y junio de 2008, poco antes de los Juegos Olímpicos de Pekín. La emisora radiofónica Catalunya Ràdio y la cadena televisiva catalana TV3, de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), mostraron un extraordinario interés en formar a sus plantillas de locutores y asesores lingüísticos en el conocimiento básico de la fonética del chino estándar y su relación con el sistema de transferencia alfabética chino pinyín. De esta forma se les iba a facilitar la adaptación al catalán de los numerosos topónimos y antropónimos chinos que se avecinaban con motivo de los JJOO de verano en la capital china. Consiguien- temente, los resultados de aquel curso intensivo se han reflejado en el portal ortológico ésAdir de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Desde entonces hemos ampliado a otras lenguas los procedimientos de adaptación al catalán, que se han difundido mediante seminarios en la Universitat de Lleida, la Universitat d’Alacant y la Universitat de les Illes Balears, así como en las sucesivas ediciones del máster en asesoramiento lingüístico de la Universitat Autònoma de Barcelona desde el curso 2008–2009. Para ello he contado con la inestimable colaboración, en docencia e investigación, de la Dra. Imma Creus Bellet (2010a, b; 2011). 4 Los términos chinos que se utilizan van a ser transferidos en el sistema alfabético pinyín, destonalizados y adaptados al español, en especial por lo que se refiere a la acen- tuación. Partimos de la base de que los términos chinos suelen resultar oxítonos para los hablantes de las lenguas románicas. De ahí el uso de pinyín, pues sin acento, al ser paroxítona puede confundirse incluso con una lengua hablada en el noroeste del Ca- merún (pinyin, también conocida como bapinyi o pelimpo). 31 Joan Julià-Muné Sabido es que los distintos idiomas, como ya reflejaba Juan de Valdés en el siglo xvi al emular al Crátilo platoniano, suelen distinguirse no solo por sus códigos fónicos sino por los gráficos,5 como es el caso de dos lenguas tan dispares como el chino y el español, que en estos últimos siglos han llegado a compartir hasta cierto punto el código escrito, desde que los fenicios de Biblos elaboraran el primer alfabeto. Y ello ha sido gracias al hecho de haberse diseñado para el chino en el siglo xix un sistema de transferencia o conversión de sus logogramas —propiamente sinogra- mas—mediante el alfabeto latino denominado Wade-Giles, por el nombre de sus autores británicos,6 que facilitó enormemente la comunicación con el exterior. Un siglo después dicho sistema fue substituido por el de diseño propio chino conocido como Hanyu pinyin (literalmente: “escritura fonética de la lengua de los han”).7 En este trabajo se va a utilizar la forma abreviada, destonalizada y adaptada al español: pinyín. A partir de este tipo de transferencia romanizada se facilita tanto el aprendizaje de la lengua, especialmente respecto a la pronunciación, como el tratamiento que recibe todo tipo de términos onomásticos por parte del periodista que tiene que trasladar a su crónica, entrevista o re- portaje los topónimos y antropónimos chinos.8 En un texto escrito no suelen aflorar problemas, dada la similitud con el español de la versión en pinyín. Sin embargo, en un discurso la adaptación oral suele plantear pro-

5 Suele considerarse que el fónico, especialmente en el aprendizaje de lenguas ex- tranjeras, es más complicado que el gráfico. Así lo atestiguan desde un observador de la realidad tan perspicaz como Mark Twain (“Foreigners always spell better than they pronounce”, citado por Coulmas 2003, 210) hasta nuestro gran fonetista manchego de la lengua española (“La pronunciación es más compleja que la ortografía. […] lo im- portante es, cualquiera que sea la escritura de las palabras, saber distinguir el sonido especial que corresponde propiamente a cada letra en la forma de pronunciación que el uso tradicional ha establecido como correcta”, Navarro Tomás 1927, 18). 6 Dos diplomáticos que ocuparon sucesivamente la cátedra de chino de la Universi- dad de Cambridge desde mediados del s. xix: Thomas F. Wade y Herbert A. Giles, que en 1892 lo completó con su Chinese–English Dictionary. 7 Los han constituyen la etnia mayoritaria. Para más información sobre la división étnica de China, véase Beltrán (2009). 8 Recientemente se ha publicado una guía sobre el uso de los términos de origen chino, editada por Casas & Rovira (2015b), donde no se trata la adaptación ortológica. Véase la reseña de la versión catalana (Casas & Rovira 2015a) realizada por quien sus- cribe (Julià-Muné 2016b). 32 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español blemas de índole diversa. Se trata en realidad de la adecuación ortoépica y ortológica9 de los nombres propios chinos al español, especialmente en ámbitos como el educativo y los medios de comunicación audiovisuales. Por consiguiente, ello incide sobre todo en los campos de la didáctica de la lengua y del asesoramiento lingüístico en relación con los medios de comunicación orales, como he tratado en anteriores ocasiones (Julià- Muné 2004, 2005, 2007, 2009).

2 La onomástica foránea 2.1 Generalidades Antes de articular nombres propios ajenos a nuestra lengua, es preciso tener en cuenta el canal de llegada: oral o escrito. Generalmente, hay que contrastar la versión oral con la escrita, que puede presentarse en los for- matos siguientes: (a) En alfabeto latino originario (francés, alemán, serbocroata de Cro- acia…). (b) En transliteración latinizada procedente del alfabeto cirílico (ruso, serbocroata de Serbia…) u otros (árabe, griego, hebreo, hindi/urdu, coreano…). (c) En transferencia o conversión romanizada (chino en pinyín, japo- nés…). Iniciado el proceso de adaptación, debería priorizarse la forma tradicional española, si existe, en los topónimos. Además, hay que respetar las características segmentales propias del español y también la acentu- ación. Veamos una muestra: Londres, París, Berlín, Múnich, Bruselas, Ni- mes y Niza (adaptaciones, estas últimas, procedentes del francés y del

9 La ortoepía es una disciplina enmarcada en la gramática normativa estricta, que tiene por objeto establecer las normas de la correcta pronunciación de los segmentos y suprasegmentos de una lengua. Por su parte, la ortología, aparentemente su sinónimo, establecería la forma correcta y adecuada de expresarse oralmente, consolidándose du- rante el proceso de estandarización de una comunidad de habla. El DRAE entiende la ortoepía como un arte mientras que trata la ortología como una ciencia lingüística, con- cretamente “una rama de la fonética que establece las normas convencionales de pro- nunciación de una lengua” y en este sentido se considera sinónimo de ortofonía. En este artículo, como se indica en el título, vamos a utilizar el término ortología, siguiendo tan- to a la RAE como a Navarro Tomás (1927). 33 Joan Julià-Muné occitano); Pekín (Beijing empieza a imponerse) y la ciudad de Cantón (Guangzhou va ganando terreno). Los antropónimos suelen conservar- se en la lengua original (excepto nombres de casas reales, santos, papas y personajes clásicos): Artur Mas; Beatles, Richard Burton, David Cameron; Georges Pompidou, Gérard Depardieu, François Hollande; Jrus(h)chov;10 Jar- tum; Mao Zedong, Laozi, Li Bai;11 pero Benedicto XVI, Aristóteles, Cátulo, Confucio, Isabel II… Y podrían añadírseles epónimos y neologismos de formación deonomástica (Martín Camacho, 2010), como los gentilicios, que veremos más adelante: chin(g)tianés (< topónimo Qingtian).

2.2 Propuesta para una tipología de adaptación de la onomástica foránea

Ante el alud de nombres propios de origen extranjero que debemos incorporar a nuestro discurso cotidiano, debería considerarse si el nombre propio dispone de una forma ortográfica adaptada o no. En caso afirma- tivo, con esta forma tradicional los problemas son menores y solo hará falta respetar las características propias de la variedad dialectal del emisor. Cuando no se dispone de ortografía adaptada, es fundamental conocer la forma ortográfica originaria en alfabeto latino, ya sea transliterada (ruso, árabe…) o en transferencia latinizada (chino), además de la pronuncia- ción de la lengua de origen. Es entonces cuando el asesor o el docente ya están preparados para proponer una pronunciación paragráfica—como si se tratara de ortografía española y su consiguiente locución (p. ej. Tom Cruise [kɾwis])— o una parafónica —más próxima a la pronunciación originaria ([kɾus])—, siempre que los sonidos resultantes sean propios del español. La respuesta de a cuál de las dos debe darse prioridad estará en función de las decisiones internas, por ejemplo de un medio de comuni- cación, o de la mayor difusión de una u otra forma. Para facilitar esta tarea descriptiva y contrastiva desde el punto de vista fonético, en el anexo 1 se relacionan los símbolos del Alfabeto Fonético Internacional (AFI) para

10 Transliteración absolutamente desacertada en español y demás lenguas. Véase Julià-Muné (2016). 11 O sus equivalentes Mao Tse-tung/Tse-Tung, Lao Tsé y Li Po según el sistema Wade- Giles. Véase el apartado 3.1. 34 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español representar los sonidos del español. Para ello seguiremos las directrices de la International Phonetic Association (1999).

3 Casuística de la lengua de partida: chino (mandarín) o putonghuá12

A fin de disponer de una referencia inmediata para la adaptación de la onomástica china, en este apartado se esbozará el sistema fonológico del chino estándar, en especial desde el punto de vista segmental (vocales y consonantes). Dado que no se trata de presentar el proceso de aprendizaje del chino y cómo favorecerlo mediante estrategias didácticas, vamos a prescindir de los aspectos suprasegmentales básicos: la estructura silábica y el sistema tonal.13 Entre otras razones porque son prescin-

12 El idioma chino presenta una diversidad geofónica tan marcada que desde el punto de vista lingüístico parece más apropiado referirse a “lenguas chinas o sínicas”, cada una de ellas con sus correspondientes variedades geolingüísticas o dialectales. Tradicional- mente, se ha tendido a identificar el código escrito unificado con la unidad política que constituye la nación china, a pesar de la falta de inteligibilidad entre las numerosas variedades existentes en el vasto dominio chino. Así pues, el chino moderno, conocido como la lengua estándar oficial —común oputonghuá — de la República Popular de China, es el mandarín, basado en el habla de Pekín. Se extiende por el cuadrante nororiental de China y cuenta con al menos 850 millones de hablantes como L1, la más populosa del planeta (Ramsey 1987, Norman 1988, Lin 2007 y Dong 2014). Para más detalles sobre la diversidad étnica y lingüística de China, véase Martínez Robles (2007), Julià-Muné (2009) y Rovira-Esteva (2010). 13 El chino estándar tiene una disposición silábica bastante más sencilla que en es- pañol: una o ninguna consonante en la abertura —en el margen izquierdo del núcleo— o una, y aún restringida a dos sonidos nasales (dental y velar), en la coda —margen derecho. Le correspondería, pues, la siguiente fórmula: C0-1VC0-1(nasal). Sin embargo, es habitual describir este tipo de estructura en términos de componente inicial [C0-1] y final [VC0-1(nasal)] o rima, como se conoce en términos generales. Estos iniciales y finales son tan específicos y limitados que los manuales gramaticales de chino suelen listar la relación completa. De ahí la extraordinaria polisemia, o gran riqueza de significados y consiguientes caracteres gráficos, que puede corresponder a una sílaba china (palabra) con un determinado tono de los cuatro básicos que veremos seguidamente. Ahora bien, es frecuente en pinyín ver ortografiado con ‘r’ final algunas palabras (p. ej. èr, ‘dos’ o di- ànr ‘un poco’), elemento que de ninguna manera suena como un rótico. De hecho, se trata de representar la calidad vocálica retrofleja o apicoalveolopalatal de la vocal prece- dente, propia del pequinés. El chino, por otra parte, es una lengua tonal de cuatro tonos básicos. Su variación tonal oscila en una escala de cinco grados (5–1). El tono se suele 35 Joan Julià-Muné dibles en un proceso de adaptación onomástica: por su sencillez, en el caso de la estructura fonotáctica, y por no indicarse su condición tonal en los topónimos y antropónimos que nos llegan. En resumidas cuentas, la onomástica china se nos presenta siempre en un pinyín destonalizado, como veremos seguidamente.

3.1 El sistema de transferencia alfabética o latinizada del chino

Como hemos indicado, la adopción de la escritura fónico-alfabética del sistema pinyín, promulgado por el gobierno chino en 1958 (Yin & Felley 1990; revisado oficialmente en 2012), ha ido sustituyendo paulatinamen- te el sistema Wade-Giles, vigente desde el siglo xix,14 hasta el punto de que mediante la Norma ISO 7098 (de la Organización Internacional de Normalización, en sus siglas en inglés, y actualizada en 1991), el pinyín se erige como el único sistema reconocido universalmente. Es conveniente, pues, tener en cuenta la correspondencia entre estos dos sistemas de romanización más difundidos en Occidente y la versión adaptada que se ha hecho en español (tabla 1), porque no se basa en ninguno de los dos exclusivamente, así como la que hay entre el pinyín y el AFI (v. el aparta-

indicar de dos maneras: a) mediante notación numérica con superíndice a la derecha o a la izquierda, especialmente en las transcripciones fonéticas a partir del AFI (alfabeto fonético internacional, IPA en inglés), y b) con notación de tipo acentual gráfica. Esta segunda es la normativa y, por consiguiente, la más utilizada. Véase el anexo 2 y tambi- én el ejemplo siguiente: [thi]: (1) tī ‘escalera’; (2) tí ‘llorar’; (3) tĭ ‘cuerpo’; (4) tì ‘cauto’; (5) Neutro (må? / ma? [partícula interrogativa]) Tonos: 1º (grados: 5–5)–alto sostenido; 2º (3–5)–ascendente; 3º (2–1–4)–descendente–ascendente; 4º (4–1)–descendente; 5º Neutro (3–3)–medio sostenido. 14 Precisamente en el año de promulgación del pinyín era habitual el uso del sistema británico en la mayoría de publicaciones de nuestro país (como Mora 1958), si bien algo vacilante, tanto respecto al chino (p. ej. Wang(-)Ho) como en transliteraciones del alfabeto cirílico (p. ej. Gengis Khan < ing. Genghis Khan < pron. mongola [ˈtʃeŋɡis ˈxan]). Ac- tualmente la versión catalana Genguis Khan [ˈdʒeŋɡis ˈx\kan) es bastante más parafónica que la española: Gengis Kan [ˈxeŋxis ˈkan]). Las normas de la ISO aconsejan el uso del dígrafo “kh” para los sonidos [x\χ], que constituyen los alófonos en distribución com- plementaria del fonema /x/ (cf. esp. Jartum (capital sudanesa, transliterado del árabe), pero ing. y cat. Khartum, al no disponer del grafema “j” con dichos valores fonéticos). 36 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español do 3.2 y el anexo 3), puesto que el sistema ortográfico chino es en realidad pseudofonético, a pesar de su denominación.

Tabla 1. Algunas muestras de los dos sistemas de conversión romanizada más conocidos15

Wade-Giles (1859) Pinyín (1958) Adaptación española Mao Tse-tung Mao Zedong Mao Zedong Teng Hsiao-p’ing Deng Xiaoping Deng Xiaoping Sun Yat-sen Sun Zhongshan Sun Yat-sen Chiang Kai-shek Jiang Jieshi Chiang Kai-shek

Chungkuo Zhongguo “China” Hong Kong Xianggang Hong Kong Peking Beijing “Pekín”/Beijing Kwangtung Guangdong “Provincia de Cantón” “Ciudad de Cantón”/ Kwangchow Guangzhou Guangzhou Tientsin Tianjin “Tianjín”

Li Po Li Bai Li Po Tu Fu Du Fu Tu Fu 4t’ai 2chi 2ch’uan tàijí (quán) “taichí/taichi”

Nota: Se prescinde de las marcas tonales excepto en el último término.

Si bien varía la ortografía de un sistema a otro, a veces sustancialmente, la pronunciación debería ser invariable. En el caso del nombre que sigue al apellido “Mao”, la “Z” y la secuencia “do” del pinyín “Zedong” se pronuncian [ts] y [tu] respectivamente, como indica precisamente el sistema Wade-Giles. Véase el anexo 3 para el contraste pinyín-WG. A continuación se esquematiza la fonología del chino (Huang 1969, Lee & Zee 2003; Lin 2007; Duanmu 2007, 2009; Julià-Muné 2018) si-

15 En cursiva figuran los términos transferidos según el sistema Wade-Giles a partir del chino no estándar, en concreto del cantonés o yue, hablado en Hong Kong y Cantón. Obsérvese el final silábico no estándar en -t (Yat-sen) y -k (Kai-shek). 37 Joan Julià-Muné guiendo el sistema de transcripción del AFI. En el anexo 2 se ejemplifica la simbología fonética utilizada. Entre comillas dobles figura el grafema en pinyín, entre barras inclinadas los fonemas y entre corchetes los sonidos (alófonos de los fonemas) en general.

3.2. Esbozo del sistema fonológico segmental del chino 3.2.1. El sistema vocálico En la tabla 2 se exponen los sonidos vocálicos del chino, cuya correspondencia con los fonemas españoles se indicará más adelante, en la figura 1, donde observamos que los seis grafemas vocálicos del pinyín pueden adaptarse fácilmente a los cinco del español. El chino dispone de cinco monoptongos (/i/ [i\ɨ] “i”, /y/ [y] “ü/u”, /a/ “a”, /ɤ/ [ɤ\ə] “e”X /u/ [u]“u, o(ng)”) y unas dieciséis vocales complejas entre diptongos (“ia, ie, iu; üa, üe; ai, ao; ei; ou; ui, ua, uo, un [wᵊn]”, “o” [ʷo], adaptable este último en español como “o” /o/) y triptongos (“iao, uai”).

Tabla 2. Los sonidos vocálicos del chino

Grado de desplazamiento lingual Anteroposterior Abertura anterior (palatal) central posterior (velar) no labializado labializado labializado no labializado cerrado i y ɨ u semicerrado ɤ medio ɚ\ɘ (o) semiabierto (ɛ) abierto a

Nota: [ɛ] y [o] solo aparecen en diptongos y triptongos.

3.2.2 El sistema consonántico El inventario consonántico del chino en transcripción según el AFI, con indicación de las grafías correspondientes —en letra cursiva y entre comillas simples— según el sistema de romanización chino, se presenta en la tabla 3. La correspondencia entre la ortografía moderna (pinyín) —o 38 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español pseudotranscripción fonética, como se ha comentado anteriormente— y la transcripción según el AFI es extraordinariamente relevante. Puede haber correspondencias sorprendentes, como es el caso de “h”, que re- presenta un sonido fricativo velar/uvular, o “j” y “q”, que ortografían sonidos africados dorsoalveolopalatales. Véanse los anexos 2 y 3 para más información. Los segmentos consonánticos, en nombre de veinticuatro, se suelen di- vidir en siete grupos, según su punto de articulación. En abertura el chino dispone de labiales: “b, p, m, f”; dentales: “d, t, s, z, c, n, l”; velares: “g, k, h”; retroflejos (apicoalveolopalatales): “r, sh, zh, ch”; palatales (dorsoalveolopalatales): “x, j,16 q”; y aproximantes semivocálicos: [j, w, ɥ] (además de un posible aproximante espirante como el caso alternativo de “r”). Sin embargo, en coda admite solo dos nasales: dental “n” [n̪] —adaptable en español como [n]— y velar “ng” [ŋ]). Uno de los problemas segmentales que deben afrontar los sinófonos es la confusión entre pares mínimos como pan y van; capar y cavar; vino y pino; recortar y recordar; boda, poda y vota/bota, dado que el rasgo distintivo [± sonoro] es básico en las lenguas románicas en general. Tan sólo ciñéndonos a la relación del sistema oclusivo sordo vs. oclusivo-aproximante sonoro español (véase el anexo 1) con el oclusivo aspirado vs. oclusivo no aspirado que hemos visto en la tabla 3, podemos observar las dificultades que deben superar los aprendices sinófonos de español. Se suelen detectar en pruebas de producción y percepción al confundir, entre otros y además de los mencionados anteriormente, estos pares de palabras: puta-Buda; dental-tendal; corto-gordo, cuarto-guardo, código-gótico. Si a la dificultad respecto a los oclusivos le añadimos el hecho de tener en chino un solo fonema líquido, el lateral /l/, llegamos a la conclusión de que se justifica la confusión de las seis palabras siguientes:para , parra, pala; bara, barra, bala, al percibirlas como un solo vocablo. Y también los casos de cargo-galgo y barco-parco-valgo-palco. Los tests de percepción indican una confusión total, en un 80% de los informantes, ante palabras

16 De hecho, ‘j’ es un africado semisonoro en abertura silábica, después de pausa, y prácticamente sonoro entre núcleos vocálicos, a pesar del tópico de la inexistencia de obstruyentes sonoros en chino estándar. 39 Joan Julià-Muné ’ ’ w ng ‘ - ‘ + [w] [ŋ] ’ ’ ’ Velar k h g ‘ ‘ ‘ - (dorsovelar) [k] [x] [kʰ] ’ ’ u y ‘ ‘ + [j] [ɥ] ’ ’ ’ q j x Palatal ‘ ‘ lopalatal) ‘ - (dorsoalveo- [ɕ] [t͡ɕ] [t͡ɕʰ] ’ ’) r r ‘ ‘ + [ʐ] [ɻ] ( ’ ’ ’ ch zh sh Retroflejo lopalatal) ‘ - ‘ (apicoalveo- ‘ [ʂ] [t͡ʂ] [t͡ʂʰ] [l ̪] [n̪] + ’ ’ l ‘ n ‘ ’ ’ ’ ’ c ’ t z s ‘ Dental d ‘ ‘ ‘ ‘ - [s̪] (laminodental) [t] [tʰ] [t͡s̪] [t͡s̪ʰ] + ’ f ‘ - Labiodental [f] . Los sonidos consonánticos del chino estándar del . Los consonánticos sonidos ’ m ‘ + Tabla 3 [m] ’ ’ p b ‘ Bilabial ‘ - [p] [pʰ] Punto de articulación Punto aproximante apicoalveolopalatal/postalveolar/retroflejo, perono rótico como en español.

Espirante Semivocal Aproximante

Fricativo Rótico Nasal Lateral Oclusivo (aspirado) (aspirado) Africado vos y en los tres pares de africados, así como la doble condición fonética que puede otorgarse al grafema fricativo “r”: sonoro o bien Sonantes Obstruyentes que Obsérvese: el símbolo fonético (a) va entre corchetes, que la oposición y (b) aspirado/no aspirado en los tres pares de oclusi Modo de articulación Modo Sonoridad >

40 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español descontextualizadas. Esta confusión se reduce a la mitad en tests de pro- ducción (lectura), cuando cuentan con apoyo ortográfico. La tabla siguiente, a modo de ilustración, puede contribuir a explicar, en cambio, por qué los hablantes de chino no suelen confundir estructuras fonológicas básicas en su aprendizaje del inglés, al compartir el chino y el inglés prácticamente el rasgo distintivo clave: [± aspirado].

Tabla 4. Contraste inglés-español-chino en relación con los fonemas bilabiales orales

/p/ /b/

pʰ p b̥ b β Inglés pin spin bin dubbin Español pan / capar van cavar /pʰ/ /p/

Chino pí (piel) bí (nariz) pā (tenderse) bā (núm. 8)

3.3 Propuesta ortológica funcional de adaptación onomástica del chino

Presentado previamente el sistema vocálico del chino estándar (v. tabla 2), en la figura 1 se indican tales sonidos enmarcados en el trapecio de las vocales cardinales (Julià-Muné 2005, cap. 4), así como sus correspondencias con las grafías en pinyín, coincidentes con los fonemas españoles —indicados en el exterior del trapecio— y a su vez con los grafemas es- pañoles. Esta podría ser la adaptación del sistema vocálico chino que el hablante español podría efectuar con el fin de adaptar fónicamente y de forma adecuada los nombres propios chinos, entre otros términos. Ob- sérvese que resultan nítidamente las cinco vocales monoptongas —con algunos diptongos— del español, que son precisamente las únicas que deberán pronunciarse en toda emisión articulatoria de una adaptación onomástica china.

41 Joan Julià-Muné Complementariamente, en la tabla 5 figura una propuesta de adapta- ción ortográfica de las consonantes enpinyín al español, que se esquematiza en la tabla 6, de acuerdo con el inventario consonántico contenido en la 3. De nuevo, y ahora en el caso de las consonantes, tan solo deberán pronunciarse las indicadas en simbología fonética, entre corchetes, al final de cada flecha en la tabla 6. Así pues, lo contenido en esta tabla y la -fi gura 1 debería ser suficiente para la persona interesada en efectuar la cor- FIGURA 1. Lasrespondiente vocales del chinoadaptación, en relación que con se ejemplificael sistema cardinal en la (interiortabla 7. del trapecio) y su correspondencia fonemático-gráfica en pinyín y español (exterior)

i y ˆ u u

wo F o

‘vocal (j)E(j) neutra' ‘\ ´ e

ei, ie ´’ ia, ua ue

a a

Fig. 1. Las vocales del chino en relación con el sistema cardinal (interior del trapecio) y su correspondencia fonemáti- TABLA 5. Propuestco-gráficaa de adaptación en pinyín consonántica y español del (exterior)chino al español

Clasificación de los sonidos Transcripción en pinyín Transcripción (chino) ortográfica al español (criterio parafónico) orales “b, d, g” (no aspirados) “p, t, k” Oclusivos “p, t, k” (aspirados) nasales “m, n, ng” “m, n, ng” labiodental “f” “f” dental “s” “s” retroflejos “sh” “ch/sh” Fricativos (considerados también como “r” “r” postalveolares o (parecida a la inglesa, pero apicoalveolopalatales) adaptable como la española) palatal “x” “ch” (como 'sh' del inglés y 'ch' del francés') velar “h” “j” o “h” (aspirada) “z” (no aspirado, no tenso, dentales semisonoro) “c” (aspirado42, tenso, sordo) “ts” Africados retroflejos “zh” (no aspirado, no tenso, semisonoro) “ch” (aspirado, tenso, sordo) “ch” “j” (no aspirado, no tenso, palatales semisonoro) “q” (aspirado, tenso, sordo) Lateral “l” “l” Aproximantes palatal/labiopalatal/ [j, Á, w, (”)] “i, u (r)” “i, u (r)” labiovelar / (retroflejo)

9 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español Tabla 5. Propuesta de adaptación consonántica del chino al español

Transcripción en pinyín Transcripción (chino) ortográfica al español Clasificación de los sonidos (criterio parafónico) “b, d, g” (no aspirados) orales “p, t, k” “p, t, k” (aspirados) Oclusivos nasales “m, n, ng” “m, n, ng” labiodental “f ” “f ” dental “s” “s” retroflejos “ch/sh” (considerados “r” también como “sh” (parecida a la inglesa, postalveolares “r” pero adaptable como la o apicoalveo Fricativos española) lopalatales) “ch” (como ‘sh’ del inglés palatal “x” y ‘ch’ del francés’) velar “h” “j” o “h” (aspirada) “z” (no aspirado, no tenso, semisonoro) dentales “c” (aspirado, tenso, “ts” sordo) “zh” (no aspirado, no tenso, semisonoro) retroflejos “ch” (aspirado, tenso, Africados sordo)

“j” (no aspirado, no tenso, “ch” semisonoro) palatales “q” (aspirado, tenso, sordo) Lateral “l” “l” palatal/ labiopalatal/ Aproximantes “i, u (r)” labiovelar / [j, ɥ, w, (ɻ)] “i, u (r)” (retroflejo)

43 Joan Julià-Muné Tabla 6. Adaptación al español de los fonemas

consonánticos del chino TABLA 6. Adaptación al español de los fonemas consonánticos del chino (La flecha indica la propuesta de adaptación resultante) ______Labial Dental Retroflejo Palatal Velar Oclusivos [p] [t] [k]

p b t d k g [pH p] [tH t] [kH k]

[m] [n] [n, N]

m n ng [m] [n] [N] ______Fricativos [f] [s] [(t)S] [x]

f s sh x h [f] [s] [ß] [˛] [x]

Africados z zh j [tÉs6] [tÉß] [tÉ˛] [tÉs] [tÉS] c ch q [tÉs6H] [tÉßH] [tÉ˛H] ______“Líquidos” [l] l r [r\R] [l] [Ω\”] ______

3.3.1.Nota: Aplicación La flecha práctica indica la propuesta de adaptación resultante. A partir de los fundamentos fónicos ya expuestos, veamos seguidamente algunos ejemplos prácticos, que se completan con3.3.1 los queAplicación presentamos práctica en el apartado 4. Teniendo en cuenta la transferencia o conversión18 latinizada o romanizada según el sistema pinyín, mediante la que nos Allegan partir la demayoría los fundamentos de nombres propios fónicos chinos ya expuestos, a los medios veamos de comunicación, seguidamente y ante la impoalgunossibilidad ejemplosde tener acc prácticos,eso inmediato que a se su completan pronunciación con original, los que se presentamos propone paso a paso en el apartado 4. Teniendo en cuenta la transferencia o conversión17 lati- una adaptación parafónica relativa a dos antropónimos. Debe tenerse en cuenta que en chino nizada o romanizada según el sistema pinyín, mediante la que nos llegan estándar el orden de los componentes del antropónimo es el apellido (generalmente la mayoría de nombres propios chinos a los medios de comunicación, y monosilábico y en número muy reducido) seguido del nombre (normalmente de más de una sílaba; pero no en casos de pseudónimos como Lu Xun y Mo Yan). Fuera de China pueden adoptar17 unHabrá nombre podido y observarse el orden eloccidentales uso de los términos y en “transferencia”nuestro país y incluso“conversión” se lespara exigen oficialmenteindicar el dos paso apellidos. de un sistema Véase logográfico la última referencia a uno alfabético, bibliográfica mientras de queeste reservamos artículo, donde el el de “transcripción” para la “transcripción fonética”, así como el de “transliteración” para coautorel paso chino de unfigura alfabeto con ael otro, nombre letra aabreviado letra, como Yin ya seB( indicóinyong) en después el apartado del 2.1. apellido y sin la coma preceptiva que los separe —con la venia de los editores—, en contraste con la coautora 44

18 Habrá podido observarse el uso de los términos “transferencia” y “conversión” para indicar el paso de un sistema logográfico a uno alfabético, mientras que reservamos el de “transcripción” para la “transcripción fonética”, así como el de “transliteración” para el paso de un alfabeto a otro, letra a letra, como ya se indicó en el apartado 2.1. 10 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español ante la imposibilidad de tener acceso inmediato a su pronunciación original, se propone paso a paso una adaptación parafónica relativa a dos an- tropónimos. Debe tenerse en cuenta que en chino estándar el orden de los componentes del antropónimo es el apellido (generalmente mono- silábico y en número muy reducido) seguido del nombre (normalmente de más de una sílaba; pero no en casos de pseudónimos como Lu Xun y Mo Yan). Fuera de China pueden adoptar un nombre y el orden occi- dentales y en nuestro país incluso se les exigen oficialmente dos apellidos. Véase la última referencia bibliográfica de este artículo, donde el coautor chino figura con el nombre abreviado Yin B(inyong) después del apellido y sin la coma preceptiva que los separe —con la venia de los editores—, en contraste con la coautora estadounidense (M(ary) Felley). En cambio otros dos autores también citados anteriormente, Lee y Lin, ya se han anglicanizado. En los ejemplos siguientes figura en negrita en la columna vertical izquierda cada uno de los segmentos del apellido-nombre de modo que la adaptación fonética se refleje en la columna de la derecha, recogida de forma completa en la línea inferior. Tales procedimientos de adaptación, además de mejorar la dicción de un profesional de la lengua, podrían ge- nerar una información de gran utilidad en materiales de consulta, como un diccionario de pronunciación.

Tabla 7. Casos prácticos de adaptación antroponímica ortológica al español

Cao Dengping (destonalizado) C africado dental aspirado [tsʰ] (junto con ‘Z’ [ts]) > [ts] o [s]) > [(t)s] ao diptongo [ao/aw] > [ao] > [ao] D oclusivo dental no aspirado [t] (junto con ‘T’ [tʰ]) > [t] > [t] [eŋ] (más bien [ɘŋ], con vocal media central, propia del inglés, francés eng > [eŋ] y catalán) p oclusivo bilabial aspirado [pʰ] (junto con ‘b’ [p] > [p]) > [p] ing [jɘŋ] > [iŋ] (adaptable como ‘ing’ en inglés) > [iŋ] Por consiguiente: [ˌ(t)sao teŋˈpiŋ] (puede pronunciarse agudo)

45 Joan Julià-Muné

Yú Jiāxīn la ‘u’ después de la ‘y’ suena como [y] francesa alargada [yː] ([i] Yu > [ju] labializada) > [ju] africado dorsoalveolopalatal no aspirado semisonoro, casi com en J catalán nororiental anys interessants [t̬ɕ] > [tʃ] (forma parte del grupo de los cuatro africados ‘zh, ch, j, q’) > [tʃ] ia diptongo [ja] > [ja] > [ja] fricativo dorsoalveolopalatal sordo [ɕ], como en catalán nororiental ulls x > [ʃ] (junto con ‘sh’) [ʂ] > [ʃ] (adaptable como ‘sh’ inglesa o ‘ch’ francesa) in [in] > [in] > [in] Por consiguiente: [ˌju tʃjaˈʃin] (también puede pronunciarse agudo)

A continuación(Tabla 8), se esboza cómo podría incluirse la onomás- tica china en un proyecto de diccionario de pronunciación, como men- cionábamos anteriormente.

Tabla 8. Muestra de algunas entradas de onomástica china en lengua estándar

Beijing [bejˈxiŋ | pejˈtʃiŋ]18 mand. [³pej¹tɕiŋ] (Tradicional: Pekín [peˈkin]) Chongqing [tʃuŋˈkiŋ (!) | tʃuŋˈtʃiŋ | tʃunˈtʃiŋ] mand. [²tʂʰuŋ ⁴tɕʰiŋ] (*Chungquing, adaptación ortográfica poco recomendable) Guizhou [ɡiˈθow | kwɛjˈtʃow] mand. [⁴kweʲ ¹tʂow] Mao Zedong / [ˌmao.θeˈðoŋ | ˌmao.tseˈtuŋ] mand. [²maw ²tsɤ ¹tuŋ] Mao Tse-Tung

Obsérvese: (1) En primer lugar figura la adaptacióparagráfica y en segundo la parafóni- ca, seguida de la pronunciación original. (2) (!) Pronunciación poco recomendable desde el punto de vista ortológico.

18 En consecuencia, los gentilicios correspondientes o de formación deonomásti- ca, que hemos mencionado en el apartado 2.1, podrían ser beijin(gu)és y peichin(gu)és, análogos a pequinés o hongkongués. Asimismo, el correspondiente al topónimo Qing tian sería chin(g)tianés. 46 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español 4 Muestrario de adaptación del chino al español

A fin de sintetizar las características fonéticas del chino estándar y de ahondar en las propuestas prácticas, en las tablas 9 y 10 se ofrece un muestrario de algunos nombres comunes y propios así como una relación de topónimos chinos adaptados al español.

Tabla 9. Posible adaptación al español de sinicismos y nombres propios chinos

Pronunciación Pronunciación Significado / española adaptada Pinyín original (AFI) referencia Paragráfica(G)/ Parafónica (F) Vocabulario común / Sinicismos estándar bajˈχwa\ˈhwa G báihuà [²paj ⁴χwa] contemporáneo F (escrito) pajˈχwa\ˈhwa orientación feɲˈtʃwi G fēngshŭi [¹fəŋ ³ʂweʲ] arquitectónica y F mobiliaria beneficiosa fenˈtʃwej ɡwaɲˈʃi G guānxi [¹kwanɕi] contactos y relaciones kwanˈʃi F piˈɲin G pīnyīn [¹pʰin¹jin] transcripción fonética pinˈʝin F estándar contemp. pŭtōnghuà F [³pʰu ¹tʰuŋ ⁴χwa] (oral) putuŋˈχwa\ˈhwa tàijí (quán) / gimnasia suave y lenta, F taichí o taichi [⁴tʰaj ²tɕi ²tɕʰɥɛⁿ] bien coordinada tajˈtʃi *θajˈxjan G zàijiàn [⁴tsaj ⁴tɕjɛⁿ] ‘adiós/hasta la vista’ (t)sajˈtʃjen F estándar clásico weˈnjan G wényán [²wən ²jɛⁿ] (escrito) wenˈjen F

Onomástica (topónimos) Bĕijīng bejˈxiŋ G [³pej ¹tɕiŋ] Pekín (Beijing) pejˈtʃiŋ F

47 Joan Julià-Muné Pronunciación Pronunciación Significado / española adaptada Pinyín original (AFI) referencia Paragráfica(G)/ Parafónica (F) tʃenˈtu G Chéngdū [²tʂʰəŋ ¹tu] capital de Sichuán tʃenˈtu F tʃuŋˈkiŋ G Chóngqìng [²tʂʰuŋ ⁴tɕʰiŋ] capital (1938–1945) tʃunˈtʃiŋ F kwanˈtuŋ \ wanˈtʃow F Guăngdōng / [³kwaŋ (Cantón) (prov/cap) (o: kwanˈtuŋ F Guăngzhōu ¹tuŋ\¹tʂow] kwanˈtʃow F ) ɡiˈlin G Guìlín [⁴kwej ²lin] ciudad turística kwej\kwiˈlin F (t)ʃaŋˈɡaj G Shànghăi [⁴ʂaŋ ³χaj] Shanghái (t)ʃaŋˈχaj F Tiān’ānmén plaza emblemática en ˌtjananˈmen G [¹tʰjɛn ¹an ²mən] (Tiananmén) Pekín ˌtjenanˈmen F (t)ʃiβaˈɲa G Xībānyá [¹ɕɨ ¹pa ²nja] España (t)ʃipaˈnja F Yīngguó / Făguó/ [¹jiŋ\³fa\³mej GB/Francia/EEUU ʝiŋˈkwo\faˈkwo\ F Mĕiguó ²kwo] mejˈkwo Zhōngguó país/estado propio suŋˈɡwo G (China) [¹tʂuŋ ²kwo] (Rep. Pop. China) F (

Onomástica (antropónimos) Hú Jĭntāo / ˌuxinˈtao G [²χu ³tɕin ¹tʰaw] Hu Jintao políticos ˌχutʃinˈtao F Xí Jìnpíng / (Presidente RPCh) ˌ(t)ʃiximˈpiŋ G [²ɕi ⁴tɕin ²pʰjəŋ] Xi Jinping ˌ(t)ʃitʃinˈpiŋ F Wēn Jiābăo / ˌxjaˈβao G [¹wən ¹tɕja ³paw] Wen Jiabao políticos (Prim. min.) ˌwentʃjaˈpao F Lĭ Kèqiáng / [¹wən ¹tɕja ³paw] Li Kechiáng (pr. antena) ˌlikeˈkjaŋ G Li Keqiang [³li ⁴kɤ ²tɕʰjaŋ] ˌlikeˈtʃjaŋ F F G F Lĭ (Dài) Bái / li (taj) ˈpaj / liˈpo , [³li ⁴taj ²paj] (o: li (taj) ˈpaj F Li Po (W-G) poetas clásicos liˈpo G,F) (Dinastía Tang) Dù Fŭ / Tu Fu duˈfu G [⁴tu ³fu] (W-G) tuˈfu F

48 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español Pronunciación Pronunciación Significado / española adaptada Pinyín original (AFI) referencia Paragráfica(G)/ Parafónica (F) Hú Bīn / Hu uˈβin G [²χu ¹pin] tenista de mesa Bin χuˈpin F Gao, Cao [kaw], [tsʰaw] apellidos kao F, tsao F

Tabla 10. Relación de provincias, capitales, regiones y municipalidades de China

Toponimia china (En pinyín destonalizado) Posible adaptación parafónica al español Provincias Capitales (Esporádicamente paragráfica,g ) (AFI) Anhui Hefei [aŋˈχwej] / [xeˈfej] Fujian Fuzhou [fuˈtʃjen] / [fuˈtʃow] Gansu Lanzhou [kanˈsu] / [lanˈtʃow] Guangdong Cantón/Guangzhou [kwanˈtuŋ] / [kwanˈtʃow] (Prov. de Cantón) [kwejˈtʃow] / [kwejˈjaŋ] Guizhou Guiyang (G) [kwiˈtʃow] / [kwiˈjaŋ] Hainan Haikou [χajˈnan] / [χajˈkow] Hebei Shijiazhuang [xeˈpej] / [(t)ʃitʃjaˈtʃwaŋ] Heilongjiang Harbin [xejluŋˈtʃjaŋ] / [χarˈpin] Henan Zhengzhou [xeˈnan] / [tʃenˈtʃow] Hubei Wuhan [χuˈpej] / [uˈχan] Hunan Changsha [χuˈnan] / [tʃanˈʃa] Jiangsu Nanjing [tʃjanˈsu] / [nanˈtʃiŋ] Jiangxi Nanchang [tʃjanˈʃi] / [nanˈtʃaŋ] [tʃiˈlin] / [tʃanˈtʃwen] Jilin Changchun G [tʃanˈtʃun] Liaoning Shenyang [ljaoˈniŋ] / [(t)ʃeˈnjaŋ] Qinhai Xining [tʃiŋˈχaj] / [(t)ʃiˈniŋ]

49 Joan Julià-Muné

Shaanxi Xi’an [(t)ʃanˈʃi] / [[(t)ʃiˈan] Shandong Jinan [(t)ʃanˈtuŋ] / [tʃiˈnan] Shanxi Taiyuan [(t)ʃanˈʃi] / [tajˈjuan] Sichuan Chengdu [siˈtʃwan] / [tʃenˈtu] [junˈnan] / [kwenˈmiŋ] Yunnan Kunming G [juˈnan] [kumˈmiŋ] Zhejiang Hangzhou [tʃeˈtʃjaŋ] / [χanˈtʃow]

Regiones autónomas (En cursiva la forma tradicional en lenguas no sínicas) Tíbet (

Municipalidades de jurisdicción estatal (En cursiva la forma tradicional) Pekín / Beijing [pejˈtʃiŋ] Chongqing [tʃuŋˈtʃiŋ] [(t)ʃaŋˈχaj] Shang(h)ái / Shanghai Paragráfica:[(t)ʃaŋˈɡaj] *Tientsin/Tianjín / Tianjin [tjenˈtʃin] Paragráfica:[tjaŋˈxin]

50 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español

Regiones de administración especial (En cantonés, lengua sínica meridional) Hong Kong Xianggang “Hong Kong” (Colonia británica 1842–1997, [h\χoŋˈkoŋ] RPCh desde 1997/2047) Macau/Macao Macau/Macao “Macao” (Colonia portuguesa —temporalmente [maˈkao] española— 1556–1999, RPCh desde 1999/2049)

Zona económica especial (desde 1980) Shenzhen (Ciudad-subprovincia al “Shenzhén” (Provincia de Guangdong) norte de Hong Kong) [(t)ʃenˈtʃen]

Repúblicas independientes o autónomas Xinjiapo (Ciudad-estado/ “Singapur” (Singapura/Singapore/República archipiélago de Singapur) [siŋɡaˈpur] de Singapur, soberana desde 1965) Taiwan (Ilha Formosa/República de China Taibei “Taiwán” [tajˈwan] desde 1912/1949) “Taipéi” [tajˈpej]

Nota: Se aconseja confrontar esta información con un buen mapa, pues la toponimia y la cartografía deberían ir siempre de la mano. Recuérdese que el grafema ‘h’ de la versión en pinyín puede ser tanto una articulación fricativa velar o uvular —[x/χ] en castellano, según si la vocal que sigue es anterior ([i,e,a] o posterior ([o,u]) respectivamente— como una fricativa glotal [h], a la inglesa, en español meridional o hispanoamericano.

51 Joan Julià-Muné 5 Decálogo del proceso de implementación

Una vez analizadas las distintas posibilidades, podemos establecer un decálogo que sintetice el proceso que conviene seguir para la adaptación ortológica al español de los nombres propios extranjeros en general y de los chinos en particular. Veámoslo a continuación.

1 El formato de entrada: Debemos considerar si partimos de la versión original o de la ‘traducida’ o adaptada tradicionalmente. En chino se entiende por versión original la expresada mediante el sistema pinyín destonalizado, ya que se desco- nocen en general los caracteres chinos, al tiempo que se evitan las traduc- ciones (p. ej. Tian’anmen, pero no *Puerta de la Paz Celestial). En algunos casos se usan las formas tradicionales como Pekín o Cantón, Confucio…, aunque en el primer caso se va imponiendo la forma original Beijing, siguiendo los pasos del inglés, que ya utiliza cada vez más Putonghua en lugar de Mandarin para referirse a la “lengua china estándar”.

2 El canal de llegada: Conviene tener en cuenta si nos llegan por vía escrita (agencia de noticias, publicación periódica, libro, internet…) u oral (medio de comunicación radiofónico o televisivo, docencia o ponencias presenciales o grabadas, discurso político o conferencia para ser interpretados o corregidos, in- tervención en debates, doblaje cinematográfico, teatro…).

3 La naturaleza y el grado de adaptación de la lengua fuente a la receptora, teniendo en consideración: • El uso de la forma tradicional en español. • El respeto por la pronunciación original, a pesar de que el resul- tado final siempre debe ajustarse al sistema y a la estructura fono- lógicos del español. • La adaptación completa o parcial para el ajuste al español: para- gráfica o parafónica. • La adaptación directa chino-español, sin mediación ni supedita- ción a una tercera lengua, que suele ser la más extendida global- 52 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español mente: el inglés. Debemos, pues, evitar casos parecidos como el que suele darse en el del alemán al español en la República de Wei- mar (liquidada por Hitler en Alemania en los años 30 del siglo pa- sado) se convierta en [ˈwejmar], pronunciado casi a la inglesa, en lugar de [ˈvajmar] (más cercana al original) o mejor [ˈbajmar/ɾ], para utilizar sonidos propios del español en su integridad.19

4 Los fundamentos que configuran el sistema fonológico de las dos lenguas (original y receptora): • La estructura fonotáctica o su silabificación. • La realización alofónica de los fonemas. • La estructura acentual (y tonal, según corresponda). • La estructura entonacional.

5 La variedad estándar del canal de emisión oral: La coherencia y la verosimilitud de la emisión estarán determinadas por la adecuación a la variedad geolectal de llegada correspondiente: castellana, meridional (andaluza, canaria…), hispanoamericana, etc. Por parte de la lengua de partida u original, habría que asegurarse de que todos los nombres pertenezcan a la variedad estándar china, pues de acuerdo con las restricciones de su estructura silábica, comentada en la nota 13, an- tropónimos como Sun Yat-sen o Chiang Kai-shek, transferidos en Wade- Giles, no pertenecen a la variedad estándar, referente de esta contribución. Recuérdese que en chino estándar en posición final de sílaba solo se admi- ten dos consonantes nasales “-n, -ng”, pero no “-t, -k”, que están presentes en los respectivos nombres de los presidentes republicanos mencionados.

6 Los fundamentos sociofonéticos y funcionales: El grado de formalidad será adecuado al entorno comunicativo. No se trata del mismo registro el relativo a un discurso parlamentario que a una locución radiofónica deportiva, aunque tan solo sea por la diferente in- tensidad de su flujo elocutivo.

19 En posición final prepausal, especialmente en sílaba átona, en español el fonema /r/ suele realizarse fonéticamente como variante libre, bien [r] (vibrante múltiple) bien [ɾ] (vibrante simple), siguiendo la terminología de Navarro Tomás (1918). 53 Joan Julià-Muné 7 Los ámbitos de actuación: Los dos ámbitos básicos a que nos hemos referido desde el principio son el escolar y el de los medios de comunicación orales, aunque podría am- pliarse a las sedes parlamentarias y a los tribunales de justicia, entre otros.

8 El uso como asistente fonético de materiales bibliográficos y webgráficos de consulta adecuados: • Manuales de pronunciación (Navarro Tomás 1927, 1970 o posteri- or; Hualde 2005; RAE 2011…), tratados ortográficos (RAE 2010). • Diccionarios de pronunciación de diferentes lenguas, que incluyen en su mayoría adaptaciones del chino (Bruguera 2004; AVL 2006 (cat.); Warnant 1968 (fr.); Wells 2008; Jones 2006 (ing.); Duden 2000 (al.)…) o diccionarios de chino para hispanófonos (Mateos, Otegui & Arrizabalaga 1977, etc.). • Obras enciclopédicas reconocidas en línea (Wikipedia…).20 • Portales lingüísticos de corrección y asesoramiento, guías de pro- nunciación (Fundéu, Fundación del español urgente; ésAdir.cat; Forvo…). • Libros de estilo de prensa (El Mundo 1996; El País 2003; ABC 2001; El Periódico de Catalunya 2002; La Vanguardia 2004;…); agencias de noticias (EFE 2011;…).

20 Debería tenerse en cuenta que generalmente se requieren varias consultas en una gran diversidad de medios. A pesar de su alta fiabilidad, como toda recopilación enciclo- pédica y obra humana, los contenidos de la Wikipedia pueden ser mejorables. Así, pues, para el apellido-nombre del antropónimo Xi Jinping (Presidente de la RPCh) ninguna de las entradas que ofrecen las tres versiones más consultadas entre nosotros de dicha enciclopedia online resulta satisfactoria del todo (consulta de 26.8.2016). La catalana (Viquipèdia) da el pinyín destonalizado y la transcripción fonética solo en versión para- gráfica (pronunciado a la catalana). La inglesa no da el pinyín y las marcas tonales son imprecisas en la transcripción fonética parafónica. La española da el pinyín de forma completa pero coincide con la transcripción fonética de la inglesa, incluyendo sus imprecisiones. Por otra parte, el topónimo Tianjin (pinyín destonalizado) aparece como Tientsin/Tiantxin en la Viquipèdia, siendo el primer término la versión hoy obsoleta en Wade-Giles destonalizado y el segundo la versión en antena, que se ofrece con el afán de facilitar la consulta a los no versados en fonética. Sin embargo, sorprendentemente se olvida de la versión en pinyín destonalizado, que debería ser la forma onomástica de partida, ya que es la reconocida universalmente. 54 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español • Documentación diversa para la adaptación de lenguas sin alfabe- to latino (Casas-Tost & Rovira-Esteva 2015, para el chino; etc.).

9 Coherencia formal (pronunciación esmerada/cuidada/ descuidada/pedante): Es preciso velar por la pronunciación esmerada, próxima a la nativa o correspondiente a la lengua original —en muy especiales y contadas ocasiones— o cuidada —la más recomendable— y evitar la pedante o la descuidada, debida esta última por lo general a la ignorancia. Entra dentro de la primera la emitida, pongamos por caso, como deferencia por parte de un político del ámbito lingüístico español —suponiendo que sepa suficiente inglés— que se dirigía en español en su día al primer ministro británico Brown (con intérprete para el invitado), en su intento de imitar la buena dicción estándar inglesa [ˈbɹaʊn]. Sin embargo resultaría pedante o afectada —recordemos la actitud de nuestro clásico Juan de Valdés en el siglo xvi— si esta pronunciación fuera efectuada por un presentador de telediarios, que debería esforzarse por conseguir la adaptación parafónica [ˈbɾawn]. Aquí la paragráfica *[ˈbɾown] sería del todo inaceptable, pues de- notaría un grado de ignorancia del idioma inglés que no se corresponde en términos generales con la formación de un profesional de las ciencias de la información de mediana edad o recién salido de la facultad. Como tampoco sería aceptable, sin movernos del inglés, pronunciar en la adap- tación española la ‘h’ de topónimos y epónimos como Fulham, Durham o Tottenham —como suele ser lamentablemente tan habitual—, ya que se trata de un grafema mudo, sin correspondencia fónica en esta posi- ción medial, como sucede con tantos otros grafemas en dicha posición.

10 Responsabilidad y ética profesionales: Dando por supuesto que uno tiene la formación y la competencia lin- güísticas adecuadas, el grado de profesionalidad vendrá dado por la sen- sibilidad hacia la buena dicción y por el mantenimiento de la disciplina por parte de un locutor, profesor o asesor —respecto a un político sería pedir demasiado, incluso si fuera de la talla de Churchill, pues afirmaba en su histrionismo que un nombre propio extranjero debería pronunciarse a gusto del hablante— en relación con las elocuciones con las que se ha responsabilizado. Así, pues, habría que cuidar especialmente la cohe- 55 Joan Julià-Muné rencia (variedad geolectal y funcional) y la selección más adecuada para cada contexto, ya sea parafónica o paragráfica, según el código lingüístico de origen o de recepción respectivamente. Para poner unos ejemplos, en el caso de las lenguas mayoritarias, habría que esperar que el nombre de la emisora británica BBC se emita como [ˌbeβeˈθ\se] y no como [ˌbiβiˈsi], dado que la primera (paragráfica) ya ha llegado a ser tradicional en es- pañol y la segunda resultaría inadecuada. Con respecto al chino, actua- rán con responsabilidad quienes emitan el antropónimo “Zedong” como [tseˈtuŋ] (parafónica) o bien [θeˈðoŋ] (paragráfica) de forma constante y uniforme, una vez el locutor y la emisora o el canal hayan tomado la deci- sión, si nos ceñimos exclusivamente a los medios de comunicación orales. Y sirvan, como muestra de lo que debería evitarse, un par de topónimos chinos percibidos en televisión recientemente (agosto y septiembre de 2016): Lanzhou [lanˈtʂow] / Hangzhou [χaŋˈtʂow] (capital de la provincia de Gansu, en el centro de China / capital de la provincia de Zhejiang y úl- tima sede de la cumbre del G20, en el sudoeste de Shanghái). La locutora pronunció *[lanˈsu] / *[χanˈsu] por [lanˈtʃow] / [χanˈtʃow] con una adap- tación poco afortunada, pues no había seguido ni la paragráfica, a la es- pañola [lanˈθ/sow] / [χanˈθ/sow], ni la parafónica, lo más cercana posible a la original [lanˈtʃow] / [χanˈtʃow]. Daba la sensación de que fueran topóni- mos franceses, ya que en dicha lengua el dígrafo “ou” se pronuncia [u]. Al fin y al cabo, pues, y pensando en el poder de los medios de comu- nicación de masas, a los que todos estamos expuestos en mayor o menor grado, observamos que aún están perfectamente vigentes las palabras del pensador valenciano que dominó el siglo xx: “O el televisor o la mudesa: that is the question” (Fuster 1972, 172). Hoy, casi medio siglo después, de- beríamos añadir al disfrute del televisor el, también adictivo, de internet.

6 A modo de conclusión

Las imprecisiones ortológicas en antena a veces se perciben como el uso indiscriminado de refranes, ya sea por falta de precisión o por su inade- cuación. A menudo nos encontramos con quien confunde, digamos, dos tipos de ovejas con churros y con damas de compañía de origen portu- gués al asegurar que no es conveniente mezclar “churros con meninas”, que es una deformación tan burda como real y muy extendida, con mi- 56 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español les de entradas atestiguadas en nuestro lenguaje tanto oral como escri- to, dado que el refrán auténtico es “no mezclar churras con merinas.” El propio Don Quijote —recordado en plena celebración de su IV Cen- tenario—, como no podía ser de otra forma, con su habitual sagacidad pragmática recrimina a Sancho Panza: “Un refrán dicho a propósito es un gran acierto, pero decir refranes sin venir a cuento denota poca habili- dad al hablar.” Y en otra ocasión aseveró: “Ayudar al necio es como echar cubos de agua a la mar.” En las líneas que preceden hemos pretendido contribuir a la buena aplicación de los procedimientos de adaptación de los nombres propios del chino estándar —mandarín o putonghuá—, básicamente topónimos y antropónimos, a la lengua española respecto a su pronunciación adecuada, como si del buen uso de un refrán se tratara. Contribuir a facilitar la adaptación ortológica más conveniente ha sido nuestro objetivo. De la misma forma que hiere nuestros oídos la pronunciación [ˈbakiŋxan] relativa al palacio real londinense de Buckingham, tampoco resulta muy adecuada la de [tʃuŋˈkin] referida a la populosa municipali- dad del centro de China Chongqing. A pesar de que en ambos casos se utilizan sonidos propios del español —requisito indispensable—, respecto a los dos topónimos se realiza una adaptación pseudoparagráfica a partir de una ortografía aparentemente familiar que se interpreta er- róneamente. Por consiguiente, ello hace que en voces españolas estos topónimos resulten casi irreconocibles por los hablantes de inglés y chino respectivamente. La adaptación parafónica como [ˈbakiŋɡan] y [tʃunˈtʃin] (o [ˈbakiŋɡam] y [tʃuŋˈtʃiŋ] si se afina algo más), sin dejar de usar fonos hispánicos, sería más respetuosa con la relación fonema-grafía y con los oídos de la comunidad de habla originaria. En realidad de eso se trata y no deberían ahorrarse esfuerzos para conseguirlo, si bien es cierto que dada la amplia casuística de usos inapropiados, cabría recordar las palabras del ilustrado adalid del pragmatismo, que presidieron el estudio del inglés en el siglo de las luces:

Tongues like governments have a natural tendency to degeneration… [We must] retard what we cannot repel and palliate what we cannot cure. Samuel Johnson, A Dictionary of the English Language (1755)

57 Joan Julià-Muné Bibliografía

ABC/Vigara, A.M. 2001. Libro de estilo de ABC. Barcelona: Ariel. Acadèmia Valenciana de la Llengua. 2006. Diccionari ortogràfic i de pro- nunciació del valencià. València: Publicacions de l’AVL. Agencia EFE. 2011. Libro del estilo urgente. Barcelona: Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores. Beltrán, J. 2009. La diversidad étnica en China y Taiwán. En Visions de la Xina: cultura multimiŀlenària, ed. J. Julià-Muné, 37–57. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. Bruguera, J. [1990] 2004. Diccionari ortogràfic i de pronúncia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Casas-Tost, H., y S. Rovira-Esteva, eds. 2015a. Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català. Biblioteca Tècnica de Política Lingüística, 13. Barcelona: Ed. digital. —. 2015b. Guía de estilo para el uso de palabras de origen chino. Ma- drid: Adeli Ediciones. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. 2006-. htt p://e s a d i r.c at/. Coulmas, F. 2003. Writing Systems. An Introduction to their Linguistic Anal- ysis. Cambridge: Cambridge University Press. Creus, I., y J. Julià-Muné. 2010a. L’adaptació fònica dels neologismes per manlleu en català. En Actes del I Congrés Internacional de Neologia de les Llengües Romàniques (Barcelona, 7–10 de maig de 2008), ed. M. T. Cabré et al., 363–376. Barcelona: Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra. —. 2010b. De la fonètica descriptiva a l’ortoèpia catalana en l’adap- tació fònica dels mots forans: el cas dels idiomes sense grafia llatinit- zada. En Actes del Quinzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Lleida, 7–11 de setembre de 2009), ed. I. Creus, M. Puig y J.- R. Veny, I: 407–423. Barcelona: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. —. 2011. Adaptacions espontànies al català d’antropònims forans. En J. Tort y M. Montagut, eds., Els noms en la vida quotidiana. XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques (Barcelona, 5–9 de setembre de 2011). Biblioteca Tècnica de Política Lingüística, 11.

58 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español Barcelona: Direcció General de Política Lingüística de la Generali- tat de Catalunya . http://www.gencat.cat/llengua/BTPL/ICOS2011. Dong, H. 2014. A History of the Chinese Language. New York: Routledge, Taylor & Francis Group. Duanmu, S. [2000] 2007. The Phonology of Standard Chinese. Oxford: Ox- ford University Press. —. 2009. Syllable Structure. The Limits of Variation. Oxford: Oxford University Press. Duden [1962] 2000. Aussprachewörterbuch. Mannheim: Dudenverlag. El Mundo. 1996. Libro de estilo de El Mundo, coord. V. de la Serna. Ma- drid: Unidad Editorial. El País. 2003. Libro de estilo. Madrid: El País / Santillana. El Periódico de Catalunya. 2002. Llibre d’estil. Barcelona: Primera Plana. Forvo – Diccionario de pronunciación. htt p://e s . for vo.c om . Fundéu BBVA – Fundación del español urgente. http://www.fundeu.es. Fuster, J. 1972. Babels i Babilònies. Palma: Moll. Hualde, J. I. 2005. The Sounds of Spanish. Cambridge: Cambridge Uni- versity Press. Huang, R. 1969. Mandarin pronunciation explained with diagrams. Hong Kong: Hong Kong University Press. International Phonetic Association. 1999. Handbook of the International Phonetic Association. A guide to the use of the International Phonetic Al- phabet. Cambridge: Cambridge University Press. Johnson, S. 1755. A Dictionary of the English Language, vol. 1–2. Jones, D. [1917] 2006. Cambridge English Pronouncing Dictionary. Edited by P. Roach, J. Hartman y J. Setter. Cambridge: Cambridge Univer- sity Press. Julià-Muné, J. 2004. El llenguatge de la ràdio i de la TV. Alzira: Bromera. —. 2005. Fonètica aplicada catalana. Dels fonaments a les aplicacions de les ciències fonètiques. Barcelona: Ariel. —. 2007. L’ortoèpia de l’onomàstica forana. En Actes del Tretzè Coŀ- loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Girona, 8–13 de setembre de 2003), ed. S. Martí, M. Cabré, F. Feliu, N. Iglesias y D. Prats, vol. 2, 217–233. Barcelona: Associació Internacional de Llengua i Lite- ratura Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

59 Joan Julià-Muné Julià-Muné, J. 2009. Les llengües de la Xina. El contrast fonètic i l’adapta- ció al català de l’onomàstica xinesa. En Visions de la Xina: cultura multi- miŀlenària, ed. J. Julià-Muné, 59–80. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. —. 2016a. Codis desconcertants per a l’ortoèpia catalana: transli- teracions ciríŀliques (rus) vs pseudotranscripcions pinyinianes (xinès estàndard). En Misceŀlània d’homenatge a Joan Martí i Castell, ed. M. À. Pradilla, vol 1, 301–312. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. —. 2016b. Reseña de Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català, ed. H. Casas-Tost y S. Rovira-Esteva. 2015. Biblioteca Tècnica de Política Lingüística, 13. Barcelona: Direcció General de Política Lin- güística de la Generalitat de Catalunya. Edición electrónica. Quaderns. Revista de Traducció 23: 181–203. —. 2018. La pronunciación del chino estándar: teoría, práctica y adaptaciones. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida. (En preparación.) La Vanguardia. 2004. La Vanguardia. Libro de redacción, coord. M. Camps. Barcelona: La Vanguardia / Ariel. Lee, W.-S., y E. Zee. 2003. Standard Chinese (Beijing), Journal of the In- ternational Phonetic Association 33, 1: 109–112. Lin, Y. H. 2007. The Sounds of Chinese. Cambridge: Cambridge Univer- sity Press. Martín Camacho, J. C. 2010. El nombre propio en la neología. Deonomás- tica y eponimia. En Actes del I Congrés Internacional de Neologia de les Llengües Romàniques (Barcelona, 7–10 de mig de 2008), ed. M. T. Cabré et al., 391–405. Barcelona: Institut Universitari de Lingüística Aplica- da, Universitat Pompeu Fabra. Martínez Robles, D. 2007. La llengua xinesa: història, signe i context. Una aproximació sociocultural. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Mateos, F., M. Otegui y I. Arrizabalaga. 1977. Diccionario español de la lengua china. Madrid: Espasa-Calpe. Mora, V. 1958. ¡Las hordas de Gengis Khan! El Capitán Trueno (fascículo 19). Barcelona: Bruguera. Navarro Tomás, T. [1918] 1970. Manual de pronunciación española. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. —. 1927. Compendio de ortología española para la enseñanza de la pronunciación normal en relación con las diferencias dialectales. Madrid: Librería y Casa Editorial Hernando. 60 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español Norman, J. 1988. Chinese. Cambridge: Cambridge University Press. Ramsey, S. R. 1987. The Languages of China. Princeton, N.J.: Princeton University Press. Real Academia Española. 2010. Ortografía de la lengua española. Madrid: Asociación de Academias de la Lengua Española / Espasa Calpe. —. 2011. Nueva gramática de la lengua española. Fonética y fonología. Madrid / Barcelona: Asociación de Academias de la Lengua Españo- la / Espasa Libros. Rovira-Esteva, S. 2010. Lengua y escritura chinas. Mitos y realidades. Bi- blioteca de China Contemporánea, 21. Barcelona: Edicions Bellaterra. Shaw, G. B. [1916] 1976. Pygmalion. A Romance in Five Acts (Definitive text). Harmondsworth (Middlesex, England): Penguin Books. Valdés, J. de [1737] 1969. Diálogo de la lengua. Edición, introducción y no- tas de José F. Montesinos. Clásicos Castellanos, 86. Madrid: Espasa- Calpe. Warnant, L. [1962] 1968. Dictionnaire de la prononciation française.Gem - bloux: J. Duculot. Wells, J. C. [1990] 2008. Longman Pronunciation Dictionary. Harlow: Pear- son Education. Yin, B., y M. Felley. 1990. Chinese Romanization: Pronunciation & Ortho- graphy. Beijing: Sinolingua.

61 Joan Julià-Muné Anexo 1. Símbolos fonéticos para la transcripción de los fonemas y los sonidos del español (castellano)

Transcripción de vocales Símbolo Ejemplos Símbolo Ejemplos humo, humor, único viniste, subí, termino i u (viudo, ruido, cuerda, cuatro, (aire, veinte, diez, hierro) pingüino, guardar) e enfermo, contesté, término o poderoso, terminó a pasará

Transcripción de consonantes Símbolo Ejemplos Símbolo Ejemplos p pulpo, Pepe, peso m mamá, campo, invencible t tonto, nata, atentamente ɱ infanta, circunferencia k conquistar, queso, quiso n nene, nadan b bomba, bebida, vivir, beso ɲ ñandú, año d donde, demasiado, dedo ŋ vengar, cinco ɡ ganga, gangueo, guerra, guiso r rico, parra, por, amor f fino, afinar, desafinado ɾ para, cáncer, prado, Franco θ cicatriz, ceniza, zona l la, pala, al, blanco, plaza s seis, asesinos (ʎ llamar, calló)(v. yate, cayó) ʝ yo, yate, ayer, cayó β abrazaba, avanzaba, vivir x\χ [ɣ] jefe, si[g]no / Juan, pu[g]no ð adrede, cuadro, dedo, nada agregar, aglutinar, vergüenza tʃ cheque, coche ɣ (agravado) haber, bahía, Hamburgo (∅ (pero: Hong Kong)

Nota: En cursiva figuran los términos susceptibles de ser confundidos por los sinófo- nos y los recuadros incluyen las dos realizaciones alofónicas en distribución comple- mentaria (oclusiva vs. aproximante) de los fonemas /b, d, g/ del español.

62 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español Anexo 2. Algunos símbolos fonéticos para la transcripción de los sonidos del chino estándar (mandarín o putonghuá)

Notaciones segmentales Vocálicas [ə] vocal media central (neutra) (mand.: mén ‘puerta’; inglés británico: ‘sir’) [ɤ] v(ariante) no labializada de /o/ (mandarín: kè ‘huésped’, Zedong) [ɨ] v. central de /i/ (mand.: sì ‘cuatro’) [ɚ] v. retrofleja de[ə] (mand.: èr ‘dos’; inglés americano: ‘sir’) [y] v. labializada de /i/ (mand.: yú ‘pez’; francés: sur; alemán: Bücher) [ɥ] v. labializada de /j/ (mand.: yuè ‘luna, mes’; francés: huit)

Consonánticas [pʰ \ tʰ \ kʰ] oclusivo sordo aspirado (mand.: Ping/Tang/kàn ‘mirar’; ing.: time) (mand.: shŭi ‘agua’ / catalán nororiental: ulls, [ʂ \ ɕ] fric. sordo retroflejo/palatal mand.: xĭ ‘alegre’) [ts \ tsʰ] africado dental sordo / asp. (mand.: Zedong, Cao) [tʂ \ tʂʰ] afric. retroflejo sordo / asp. (mand.: Zhang / Chóngqìng) [tɕ \ tɕʰ] afric. palatal sordo / asp. (mand.: Bĕijīng / Chóngqìng; cat.: anys) [ʐ \ ɻ] fricativo/aproximante (mand.: rén ‘hombre, gente, pueblo’) retroflejo son. (español: jefe / junio; francés: quatre; mand.: [x \ χ] fricativo velar / uvular sordo huà ‘habla, lengua’)

Notaciones suprasegmentales Marcas tonales: Pinyín: ā á ă à (å) AFI: [¹a ²a ³a ⁴a (a)] Ejemplos: báihuà [²paj ⁴χwa] fēngshŭi [¹fəŋ ³ʂweʲ]

Nota: Obsérvese que en los símbolos fonéticos, para simplificar, se prescinde de los diacríticos inferiores, como en el caso del africado dental chino que suele adaptarse como alveolar en español.

63 Joan Julià-Muné Anexo 3. La correspondencia básica entre los dos sistemas de romanización más usados: Hanyu pinyín – Wade-Giles (WG), con su pronunciación o equivalencia fonética según el Alfabeto Fonético Internacional (AFI) y su adaptación al español (G-paragráfica / F-parafónica, si resulta conveniente diferenciarlas)

(Hanyu) pinyín WG AFI Adaptación española b p [p] [p] bian pien [pjɛⁿ] G [pjan] / F [pjen] bie pieh [pje] [pje] bing ping [pjəŋ] [piŋ] bo po [pʷo] [po] c tz’/ts’ [tsʰ] [(t)s] ci tz’u [tʂʰɨ] [tsi] cong ts’ung [tsʰuŋ] [tsoŋ\tsuŋ] cui ts’ui [tsʰweʲ] [*kwi, tswi\tswej] [*kun, tsun\tswen] cun ts’un [tsʰwən] (Preferible la versión híbrida: [tsun]) cuo ts’o [tsʰwo] [tswo] ch ch’ [tʂʰ] [tʃ] chi ch’ih [tʂʰɨ] [tʃi] chong ch’ung [tʂʰuŋ] [tʃoŋ\tʃuŋ] chuo ch’o [tʂʰwo] [tʃwo] d t [t] [t] dian tien [tjɛⁿ]] [tjan\tjen] die tieh [tje] [tje] ding ting [tjəŋ] [tiŋ] diu tiu [tjow] [*diw, tiw\tjow]

Nota: Solo se indican las grafías no coincidentes, indicando en su mayoría la consonante inicial si el resto no varía. Sin embargo, en algunos casos se indican formas coincidentes al implicar una pronunciación no grafista (p. ej. “hui”). Las listas com- pletas de las correspondencias entre los dos sistemas, relativas a cada sílaba, pueden consultarse en Mateos, Otegui & Arrizabalaga (1977) y Casas-Tost & Rovira-Esteva (2015). Se hace un uso mínimo de diacríticos a fin de simplificar la transcripción y el asterisco indica una forma posible pero no aconsejable.

64 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español

(Hanyu) pinyín WG AFI Adaptación española dong tung [tuŋ] [toŋ\tuŋ] dui tui [tweʲ] [*dwi, twi\twej] dun tun [twən] [tun] duo to [two] [*dwo\two] e e [ɤ\ə\e] [e] er erh [ɚ\əʳ\əɻ] [er] f f [f] [f] fo fo [fwo] [fo] g k [k] [k] gong kung [kuŋ] [koŋ\kuŋ] gui kuei [kweʲ] [*ɡi, kwi\kwej] gun kun [kwən] [kun] h h [x\χ] [x\χ] hong hung [χuŋ] [χoŋ\χuŋ] hui hui [χweʲ] [*wi, χwi\χwej] hun hun [χwən] [χun] j ch [tɕ] [tʃ] jian chien [tɕjɛⁿ] [*xjan\tʃjen] jie chieh [tɕje] [*xje, tʃje] jing ching [tɕjəŋ] [*xiŋ, tʃjŋ] jiong chiung [tɕjuŋ] [*xjonɡ, tʃjoŋ\tʃjuŋ] jiu chiu [tɕjow] [*xju, tʃju\tʃjow] ju chü [tɕy] [*xu, tʃu] juan chüan [tɕɥɛⁿ] [*χwan, tʃwan\tʃwen] jue chüeh [tɕɥɛ] [*χwe, tʃwe] jun chün [tɕyn] [*χun, tʃun] k k’ [kʰ] [k] kong k’ung [kʰuŋ] [koŋ\kuŋ] kui k’ui [kʰweʲ] [kwi\kwej] kun k’un [kʰwən] [kun] l l [l] [l] lian lien [ljɛⁿ] [ljan\ljen] lie lieh [lje] [lje] ling ling [ljəŋ] [liŋ]

65 Joan Julià-Muné

(Hanyu) pinyín WG AFI Adaptación española liu liu [ljow] [lju\ljow] long lung [luŋ] [loŋ\luŋ] lüe lüeh [lɥɛ] [lwe] lun lun [lwən] [lun] luo lo [lwo] [lwo] m m [m] [m] mian mien [mjɛⁿ] [mjan\mjen] mie mieh [mje] [mje] ming ming [mjəŋ] [miŋ] miu miu [mjow] [mju\mjow] mo mo [mʷo] [mo] n n [n] [n] nian nien [njɛⁿ] [njan\njen] nie nieh [nje] [nje] ning ning [njəŋ] [niŋ] niu niu [njow] [nju\njow] nong nung [nuŋ] [noŋ\nuŋ] nüe nüeh [nɥɛ] [nwe] nun nun [nwən] [nun] nuo no [nwo] [nwo] p p’ [pʰ] [p] pian p’ien [pʰjɛⁿ] [pjan\pjen] pie p’ieh [pʰje] [pje] ping p’ing [pʰjəŋ] [piŋ] po p’o [pʰʷo] [po] q ch’ [tɕʰ] [tʃ] qian ch’ien [tɕʰjɛⁿ] [tʃjan\tʃjen] qie ch’ieh [tɕʰje] [tʃje] qing ch’ing [tɕʰjəŋ] [tʃiŋ] qiong ch’iung [tɕʰjuŋ] [tʃjoŋ\tʃjuŋ] qiu ch’iu [tɕʰjow] [tʃju\tʃjow] qu ch’ü [tɕʰy] [tʃu] quan ch’üan [tɕʰɥɛⁿ] [tʃwan\tʃwen] que ch’üeh [tɕʰɥɛ] [tʃwe]

66 Propuesta de adaptación ortológica de la onomástica china al español

(Hanyu) pinyín WG AFI Adaptación española qun ch’ün [tɕʰyn] [tʃun] r j [ʐ\ɻ] [r] ri jih [ʐ\ɻɨ] [ri] rong jung [ʐ\ɻuŋ] [roŋ\ruŋ] rui jui [ʐ\ɻweʲ] [rwi\rwej] run jun [ʐ\ɻwən] [run] ruo jo [ʐ\ɻwo] [rwo] s s(z) [s] [s] si szu [sɨ] [si] song sung [suŋ] [soŋ\suŋ] sui sui [sweʲ] [swi\swej] sun sun [swən] [sun] suo so [swo] [swo] sh sh [ʂ] [(t)ʃ] shi shih [ʂɨ] [(t)ʃi] shui shui [ʂweʲ] [(t)ʃwi\(t)ʃwej] shun shun [ʂwən] [(t)ʃun] t t’ [tʰ] [t] tian t’ien [tʰjɛⁿ] [tjan\tjen] tie t’ieh [tʰje] [tje] ting t’ing [tʰjəŋ] [tiŋ] tong t’ung [tʰuŋ] [toŋ\tuŋ] tui t’ui [tʰweʲ] [twi\twej] tun t’un [tʰwən] [tun] tuo t’o [tʰwo] [two] w w [w] [w] x hs [ɕ] [(t)ʃ] xian hsien [ɕjɛⁿ] [(t)ʃjan\(t)ʃjen] xie hsieh [ɕje] [(t)ʃje] xing hsing [ɕjəŋ] [(t)ʃiŋ] xiong hsiung [ɕjuŋ] [(t)ʃjoŋ\(t)ʃjuŋ] xiu hsiu [ɕjow] [(t)ʃju\(t)ʃjow] xu hsü [ɕy] [t)ʃu] xuan hsüan [ɕɥɛⁿ] [(t)ʃwan\(t)ʃwen]

67 Joan Julià-Muné

(Hanyu) pinyín WG AFI Adaptación española xue hsüeh [ɕɥɛ] [t)ʃwe] xun hsün [ɕyn] [(t)ʃun] y y [j] [j] yan yen [jɛⁿ] [jen] ye yeh [je] [je] yi i [ji\iː] [i] ying ying [jəŋ] [iŋ] yong yung [juŋ] [joŋ\juŋ] you yu [jow] [jow] yu yü [ɥy\yː] [ju] yuan yüan [ɥɛⁿ] [ju.en] yue yüeh [ɥɛ] [ju.e] yun yün [ɥyn\y˘n] [jun] z tz/ts [ts] [(t)s] zi tzu [tsɨ] [(t)si] zong tsung [tsuŋ] [(t)soŋ\(t)suŋ] zui tsui [tsweʲ] [(t)swi\(t)swej] zun tsun [tswən] [(t)sun] zuo tso [tswo] [(t)swo] zh ch [tʂ] [tʃ] zhi chih [tʂɨ] [tʃi] zhong chung [tʂuŋ] [tʃoŋ\tʃuŋ] zhui chui [tʂweʲ] [tʃwi\tʃwej] zhun chun [tʂwən] [tʃun] zhuo cho [tʂwo] [tʃwo]

68 ONOMÀSTICA 3 (2017): 69–101 | REBUT 6.5.2017 | ACCEPTAT 7.10.2017

Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (R ibera d’Ebre) Sílvia Veà Vila Universitat Rovira i Virgili [email protected]

Resum: En aquest article es fa una proposta de localització dels topònims pretèrits que van ser recollits a la tesi doctoral «La onomàstica de Vinebre», provinents de fonts escrites i que no han sobreviscut fins a l’actualitat. La proposta d’ubicació es fa a partir de diverses estratègies, com ara la coincidència en la denominació amb alguns d’actuals, amb més o menys deformacions, l’associació administrativa de partides de terra, la informació addicional dels documents que els contenien, etc. Els topònims es classifiquen segons l’estratègia feta servir. Se’n presenten un total de 126, dels quals 103 són localitzables amb més o menys precisió, i 23 romanen sense ubicació. Finalment, s’acompanya l’article amb un mapa del terme municipal amb referències a les actuals partides del Cadastre i amb referents geogràfics, que pretén facilitar la tasca de la lo- calització al possible lector. Paraules clau: Onomàstica, toponímia, topònims pretèrits, Vinebre, Ribera d’Ebre

Old rural place names in the municipality of Vinebre (Ribera d’Ebre) Abstract: This article seeks to identify the original locations of the old place names con- tained in the doctoral thesis entitled Onomastics of Vinebre originating from written sources, but which have fallen into disuse and not survived to the present day. Identifi- cation of the locations employs various strategies, including the seeking of approxima- te correspondences with current place names, and the examination of administrative associations between land register transactions, and additional information included in the attached documentation, etc. The rural place names are classified on the basis of the strategy used to identify their original location. Of the 126 place names examined, 103 can be located with a reasonable degree of precision, while the remaining 23 cannot be traced. To facilitate the reader in their attempt to locate these place names, the article is accompanied by a map of the municipality containing references to the present land register and its geographical referents. Key words: Onomastics, toponymy, old rural place names, Vinebre, Ribera d’Ebre

69 Sílvia Veà Vila Dins de la tesi doctoral, titulada «La onomàstica de Vinebre», duta a terme per l’autora d’aquestes línies, dirigida pel Dr. Pere Navarro Gómez, de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i defensada el 20 de novembre de 2015 a la URV, es van localitzar una colla de topònims pretèrits que no s’han conservat fins a l’actualitat i que, per tant, no van ser recollits de les enquestes orals als informants, sinó que van ser extrets de fonts documen- tals escrites antigues. Sembla, d’entrada, que aquests topònims haurien de ser difícilment ubicables, però algunes d’aquestes fonts escrites contenen suficient informació com per situar sobre el terreny, amb més o menys precisió, aquests noms que es van perdre en el decurs del temps. Cal dir que també hi ha uns quants d’aquests topònims pretèrits dels quals no ha estat possible saber-ne gairebé res. En aquest article s’explica quines estratègies s’han fet servir, juntament amb la informació escrita explícita de les fonts escrites, per a poder situar aquests topònims sobre el mapa. Són les següents. 1 Topònims pretèrits lligats a topònims actuals 1.1 Topònims que duen el nom de topònims actuals, especificats per diferents mecanismes 1.1 Topònims que pertanyen a partides de terreny que són producte d’associacions de partides 2 Topònims que poden correspondre, molt probablement, a topò- nims actuals que han patit petits canvis formals 3 Topònims que es poden ubicar gràcies a informació dels documents que els contenen 3.1 Perquè són localitzats en mapes i plànols 3.2 Perquè hi ha informacions escrites que donen referències suficients per a ubicar-les Cal fer notar que alguns dels topònims han estat ubicables gràcies a complementar més d’un d’aquests ítems. Per tal de donar suficient informació al lector per a seguir els raona- ments que s’exposen, s’acompanya aquest estudi amb un mapa del terme amb la divisió de les partides de terra segons el Cadastre i amb la situa- ció de topònims actuals, i un llistat amb la indicació de la possible loca- lització dels topònims pretèrits en aquestes partides (vegeu-los al final).

70 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) 1 Topònims pretèrits lligats a topònims actuals

1.1 Topònims que duen el nom de topònims actuals, especificats per diferents mecanismes Existeixen, doncs, una sèrie de topònims que han estat fàcilment ubicables, perquè els seus noms coincideixen amb topònims que encara són vius actualment, seguits o precedits d’alguna especificació concreta. El mecanisme especificador més comunament utilitzat al terme de Vinebre és el binomi ‘de baix – de dalt’, al qual, alguna vegada s’hi afegeix la cons- trucció ‘del mig’, el qual pot identificar diverses coses, per exemple, en el cas del camí de l’Horta de Dalt (RTD 1902, 41) i el camí de l’Horta de Baix (RTD 1909, 140), relacionats amb les actuals partides de terra Horta de Dalt i Horta de Baix, defineix baix i dalt segons el corrent de la sèquia del reg; així, la de Dalt és la que rep abans l’aigua. Una cosa ben semblant passa amb les illes fluvials que després esdevingueren la partida de terra anomenada les Illes: la Illa de Dalt (RTD 1902, 44) i la Illa de Baix (RTD 1902, 44), on la de Dalt és la que està més amunt segons el corrent del riu, i l’Illa de Baix la que està més avall segons aquesta referència. Cal insistir que l’actual partida de terra anomenada les Illes no reflecteix pas una metàfo- ra per descriure la forma d’un camp o la seua situació aïllada, com apunta Enric Moreu-Rey (1999, 96), sinó que el nom és degut al sentit recte del mot, ja que antigament, eren illes fluvials, situades al mig del riu. Quan l’Ebre passava entre Vinebre i Ascó es bifurcava en dos cursos, però una riuada va estroncar el que passava per Vinebre, arran de les parets de les cases. La memòria popular encara recorda que a ca Pepió, una casa de la Vi- ladins (nucli urbà primigeni de la població), s’hi lligaven els llaguts. A més, també es té constància de dos documents lligats a Ca Don Joan que en són testimonis. Un és un document escrit que es va localitzar quan el fons de documentació trobat al casalici encara no havia estat cedit a l’Arxiu Co- marcal de la Ribera d’Ebre (ACRE) i, per tant, no estava classificat, i del qual, malauradament, no es va registrar cap referència. En aquest document s’hi parla de “la Illa Gran”, cosa que implica l’existència, pel cap baix, d’una altra illa més petita. L’altre document és una pintura mural que està situada a l’entrada de les dependències nobles de Ca Don Joan. Aquesta 71 Sílvia Veà Vila pintura mostra la via del ferrocarril que passa per Ascó, la línia Madrid– Barcelona, via Casp. Hi ha localitzades les poblacions per les quals passa aquesta línia ferroviària des de Barcelona fins a Faió. El tram que va de Garcia a Riba-roja d’Ebre és paraŀlel al riu, i, entre Vinebre i Ascó, hi ha perfectament pintats els dos braços del riu i les dos illes fluvials. Aquesta pintura es devia fer per l’arribada d’aquest mitjà de transport a la comarca de la Ribera d’Ebre, i, de fet, el ferrocarril va arribar a Móra la Nova el 8 d’abril de 1891, després de l’obertura del tram Marçà–Móra, que forma- va part del projecte de ferrocarril directe de Madrid a Barcelona. Per tant, es podria dir que aquesta pintura és el testimoni que el 1891 encara existia aquesta bifurcació de l’Ebre o, si més no, que el seu record era prou recent. Actualment, la partida de les Illes inclou les terres aŀluvials de l’esquerra de l’Ebre quan passa entre Vinebre i Ascó, i és un dels topònims més pro- lífics del terme. El nombre de referències escrites que se’n van recollir va ser de setanta-una i, cronològicament, s’estenen des de 1650 fins a 1954. D’altra banda, i reprenent els especificadors ‘de baix – de dalt’, també s’han recollit els topònims Pla de Dalt (JPV ACRE 22, 1881) (RTD 1905, 112) i Pla de Baix (AMI 1852, 23r, 30r). El primer com a partida i el segon només com a peça de terra dins de la partida dels Plans o del Pla. Se’n desconeix la situació exacta, però és força probable que el binomi faci refe- rència a l’altitud de les terres (els Plans tenen una certa inclinació, pugen a mesura que s’apropen al Cap del Pla). Altres topònims que s’han recollit només de font escrita i dels quals es desconeix la situació exacta, però que deuen respondre al desnivell del terreny, són la Canta-rana de Dalt (JPV ACRE 12, 1890) i la Canta-rana de Baix (JPV ACRE 12, 1890), relacionades amb l’actual partida de les Canta-ranes; i els Jardins de Dalt (JPV ACRE 6, 1944), el Jardí del Mig (JPV ACRE 6, 1944) i el Jardí de Baix (JPV ACRE 44, 1919), partides relacionades amb l’actual partida dels Jardins. D’altra banda, hi ha els topònims relacionats amb l’actual partida de les Mugues: camí de les Mugues de Baix (PV 1919) (PIGC 1931, P4 F2, P4 F4, P4 F5) i Mugues Altes (JPV ACRE 16, 1890), que modifiquen lleugerament l’estructura de la qual parlem substituint ‘de dalt’ per l’adjectiu ‘altes’ i que, segurament, fa referència a l’altitud de les terres. Altrament, s’han recollit topònims de- terminats per un d’aquests adverbis, però no s’ha localitzat l’altra part del binomi. Així, tenim les relacionades amb els actuals Gorraptes: Gorrap- te de Baix (AMI 1852, 37r, 38v); amb les Raboses: Raboses de Baix (AMI 72 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) 1852, 24v); amb els Assuts: Assut de Dalt (RTD 1911, 178); amb les Canelles: Canella de Dalt (AMI 1852, 49r); amb els Comellans: camí dels Comellans Enmig (RPPRV 1954, P4, P19); amb els Horts: Hort de Dalt (AMI 1989, 23) (RTD 1905, 108), i amb les Pereroles: Pererola de Dalt (RTD 1917, 192).

La partida de terra de Canta-ranes, encara avui dia conreada. (Fotografia de Sílvia Veà)

De manera semblant a l’anterior, trobem el binomi ‘més amunt-més avall’ com a determinant d’un topònim. El DCVB ens dóna l’etimologia dels adverbis ‘amunt’ i ‘avall’. La primera, del llatí AD MONTEM, ‘a la muntanya’, ‘a la part alta’. I la segona, del llatí AD VALLEM, que originàriament significava ‘a la vall’ i que prengué el significat de ‘a lloc més baix’ en -ge neral, de la mateixa manera que amunt, del llatí AD MONTEM, significava originàriament ‘a la muntanya’ i després prengué el sentit general de ‘a lloc més alt’. Així, com que són topònims pretèrits, no se sap del cert allò a què fan referència, però, probablement tinguin a veure amb l’altitud del terreny, o també es refereixin a un camí —vist de manera semblant a un corrent d’aigua i interpretant que l’origen dels camins és la població i que aquests “flueixen” cap a altres indrets, o bé a l’altitud de les terres. De fet, la població està a una altitud sobre el nivell del mar de 34 metres i, per contra, la major part del terme municipal està bastant per damunt. Per exemple, les puntes del Cap del Pla (193 m), la punta de les Canta-ranes (239 m) o el Tossal Gros (405 m). A més, les corbes de nivell destacables ronden els 188 metres al Coll d’Arrutx, els 177–228 m als Aubellons, els 231 m 73 Sílvia Veà Vila a les Mugues, els 200–378 m als Gorraptes. De manera que la major part dels camins del terme que menen de les partides de terra a la població fan baixada; tret de les partides properes al riu, que ronden els 29 m d’altitud. Amb aquests especificadors, s’han localitzat les peces de terra de la partida de les Planes: Planes Més Amunt (RTD 1905, 95) i Planes Més Avall (RTD 1905, 94), les dels Assuts: Assut de Més Amunt (JPV ACRE 2, 1917) i Assut Més Avall (RTD 1908, 133), les relacionades amb el topònim pretèrit Pla d’Enjaume (RTD 1904, 74), que podria estar relacionat amb l’actual partida dels Plans: Enjaume Més Amunt (JPV ACRE 21, 1942) i Enjaume Més Avall (JPV ACRE 21, 194). També, com en el cas anterior, es troben topònims que només contenen un dels elements del binomi, com la peça de terra relacionada amb la partida dels Horts: Hort de Més Amunt (RTD 1908, 133).1 Es pot observar que en alguns casos la construcció du la preposició ‘de’: Assut de Més Amunt, Hort de Més Amunt, seguint una construcció gramatical adequada. Però, en altres casos no la duen: Assut Més Avall, Planes Més Amunt, Planes Més Avall,2 Enjaume Més Amunt, Enjaume Més Avall.3 L’explicació podria vindre de l’economia del llenguatge oral, que tendeix a fer desaparèixer del sintagma la preposició ‘de’. D’altra banda, en la majoria dels casos (tret d’Hort de Més Amunt) la construcció no segueix l’ordre natural: article + adverbi + prep + article + substantiu = *Més Amunt dels Gorraptes o *Més avall de les Planes, etc.; sinó que segueix la cons- trucció article + substantiu + adverbi, cosa que també passa, amb un to- pònim urbà, la Viladins. Sembla una construcció resultant de la mateixa tendència a l’economia del llenguatge oral. Hi ha altres d’aquests topònims que són formats amb uns altres in- dicadors sobre la localització física: Illa Davant les Roques (ACRE340- 62-T2-170, 1748) i Illa de Davant dels Mollons (CAP 1734), relacionades amb la partida de les Illes. Uns altres rebent l’especificació per alguna característica intrínseca. Per la mida: Illa Gran (RTD 1904, 82), Pla Gran (RTD 1904, 76, 80, 82). Pel

1 En aquest sentit, encara existeix la partida Gorraptes Més Amunt, que fa referèn- cia als Gorraptes més allunyats de la població i que, també, estan a una major altitud. 2 Relacionades amb l’actual partida de les Planes, situada al peu de la serra de les Aubagues. 3 I Gorraptes Més Amunt. 74 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) conreu: Pla de la Vinya (RTD 1904, 74), Pla de la Vinya Jove (RTD 1904, 74), Pla dels Ametllers (RTD 1904, 73), relacionats amb els Plans; la finca Rengs del Aulivers (RTD 1904, 71), que està relacionada amb la partida actual els Rengs;4 la fincaVuitenes dels Ametllers (RTD 1904, 77), relacionada amb l’actual partida de les Vuitenes. O per altres atributs: Pla de la Sorteta (RTD 1904, 76) i Pla de les Roquetes (RTD 1904, 81), també relacionats amb els Plans. Altres topònims pretèrits relacionats amb actuals, són formats de manera diferent a les esmentades. Alguns són formats amb un especificador que fa referència a un antropònim, el qual, amb seguretat, devia fer refe- rència al propietari. Per exemple: les peces de terra Illa d’Agustí Valls (CAP 1734, 232v) (CR 1771), Illa de Domènech (CR 1771, 309), Illa de Joan Domè- nech (CAP 1734, 237v) (CR 1771, 305), Illa del Rector (RTD 1905, 102), Illa de Teixidó (RZ 1787, 162) i Illeta del Valentino (RTD 1904, 73), relacionades amb l’actual partida de terra les Illes. O bé: Pla de la Sila (RTD 1904, 75), Pla de l’Apotecari (RTD 1904, 74), Pla d’Enjaume (RTD 1904, 74), relacionades amb els actuals Plans.

Una imatge dels Comellans. El mateix nom ja insinua una orografia rebregada. (Fotografia de Sílvia Veà)

4 Un argument que reforça aquesta afirmació és la informació recollida de la font escrita: “Otra pieza de tierra conocida por Renchs dels Olivés, partida Sortetas y Vui- tenes” (RTD 1904, 71), ja que la ubica a la partida Sortetes i Vuitenes, i els Rengs està situat entre les Vuitenes, el Quadro i els Jardins. 75 Sílvia Veà Vila I, finalment, altres topònims pretèrits que duen el nom d’actuals són formats amb la referència a altres topònims propers: els dos camins camí del Cap del Pla (PV 1919) (PIGC 1931, P10) i sendera del Cap del Pla (PIGC 1931, P10) (PV 1919), relacionats amb l’actual partida del Cap del Pla. El camí dels Comellans (PV 1919), relacionat amb la partida dels Comellans. La partida de terra anomenada Camí del Coll de la Contesa (“Camino de Coll de la Codesa [sic]”, a PIGC 1930, F1), la finca Coll de la Contesa (“otra finca denominada Coll de la Contesa, partida de Gorraptes, término de Vinebre”, a JPV ACRE 16 1890) i el camí de la Contesa (“Senda de la Co- desa [sic]”, a PIGC 1930, P5 F1 i “Senda de la Condesa”, a PIGC 1930, P5 F2, PIGC 1930, P7 F1), relacionades amb l’actual partida la Contesa. La Sénia d’Auliverets (RTD 1911, 178), peça de terra relacionada amb la partida de les Sénies. La peça de terra Roqueta, que va ser localitzada a JPV ACRE 41, 1918 “pieza de tierra situada en la partida Gorraptes, conocida por la Roqueta”, 5 pel fet de ser situada als Gorraptes, podria ben ser que estigués relacionada amb la punta de la Roqueta, que és un cim de la serra del Rovelló, situat a la partida dels Gorraptes Més Amunt. La finca el Tossal del Francès (PV 1919) i el camí dels Tossals (PIGC 1929, P1) estan relacionats amb l’actual partida dels Tossals. I el camí dels Valletans (PV 1919), evidentment, està relacionat directament amb l’actual partida dels Valletans; a més, segons la font d’on es va recollir, PV 1919, és el tram de camí que arrenca des del camí dels Tossals i va fins al camí de Coll d’Ar- rutx, passant pels Valletans.

1.2 Topònims que pertanyen a partides de terreny que són producte d’associacions administratives de partides

Aquests són topònims recollits, exclusivament, en el període cronològic que va de 1898 a 1911. I el nom compost només és justificable per una agru- pació purament administrativa d’aquell moment. La majoria dels noms de partides en qüestió encara existeixen en l’actualitat, per bé que n’hi ha algun que s’ha perdut. Així, trobem els següents, ordenats alfabèticament.

5 Diferent de la peça Roquetes (JPV ACRE 47, 1924), situada a l’antiga partida Ma- llols i Aumedines. 76 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) La peça de terra Arena i Malló, per bé que no és una partida, resulta el compost d’una antiga partida de terra, Arenes —de la qual el document indica que també és coneguda com Mallonet (RTD 1910, 149)—, i l’actual els Mallons. A més, els documents escrits donen més informació sobre la ubicació: “Una pieza de tierra en la partida Mallonet, de sembradura, de extensión 18’25 áreas. Linda al N. y E. con el camino de Ascó, S. con río Galacho y O. con José de Ossó Catalá. La partida es Arenas, conocida por Mallonet como se ha dicho” (RTD 1910, 149); per tant, és molt probable que la ubicació d’aquest indret fos a l’actual partida anomenada els Mallons, que està situada a la vora de les Illes i del Galatxo, que és el corrent discontinu d’aigua que en el passat corresponia al braç de l’Ebre que transcorria pel costat de Vinebre, la qual cosa entronca amb el fet que el sòl és un terreny sedimentari concret: arena d’origen fluvial. La partida Aumedines i Mallols (RTD 1911, 170) també anomenada Ma- llons i Aumedines (RTD 1905, 109), formada per les actuals partides del mateix nom. La partida Horta d’Ací Deçà i Pedruscall (RTD 1902, 45, 71) (JPV ACRE 42, 1918), també anomenada Pedruscall i Horta d’Ací Deçà (RTD 1901, 32), correspon a l’actual partida del Pedruscall i l’antiga partida Horta d’Ací Deçà, que devia estar a tocar. D’aquesta darrera partida, se’n parla al punt 3.2. La partida Raboses, Planes i Aubagues (RTD 1902, 42, 49, 50, 51) (RTD 1903, 63) (RTD 1904, 69, 84), formada per les actuals partides del mateix nom. La partida Ribers i Horta de Baix (RTD 1906, 117, 118), formada per les actuals partides del mateix nom. La partida Seviques i Pedruscall (RTD 1904, 78, 80), formada per les actuals partides del mateix nom. La partida Sortetes i Freginals (RTD 1903, 60, 61), formada per les actuals Sorts i una antiga petita partida anomenada Freginals, que estava al costat de les Sortetes i que, actualment és sòl urbanitzat. En canvi, la partida Sortetes i Vuitenes (RTD 1898, 22) (RTD 1902, 51) (RTD 1904, 71) (RTD 1909, 135) devia estar composta per l’actual partida de les Vuitenes, associada, probablement, amb algunes finques que també rebien el nom de Sortetes, ja que, geogràficament, les actuals Sortetes són lluny de les Vuitenes. De fet, és força versemblant que hi hagués més d’un lloc anomenat Sortetes —com també passa amb els Freginals— atès el 77 Sílvia Veà Vila significat del genèric ‘sort’. Alcover (1977) recull diverses accepcions del mot i comenta que “El concepte exacte de sort de terra varia segons les comarques; les definicions que persones del país ens han donat, permeten establir aquests matisos de significat del mot sort”. Les definicions que més s’apropen geogràficament a Vinebre són les recollides a Torto- sa: “Hort petit o tros de terra que no es rega sinó que únicament té aigua quan plou (Tortosa, Muro de Mall.)”, a Lleida “Conjunt de trossets de terra d’un mateix propietari (Ll.)” i a Gandesa: “Tros de terra estret i llar- guer, ficat entre dos finques d’altri, sia de regadiu o de secà (Pont de S., Gandesa)”. També comenta que sovinteja en toponímia a diferents punts geogràfics. El fet és que els terrenys que duen aquest nom a Vinebre són peces de terra petites i que, antigament, eren de secà. L’existència de la partida Sortetes, Vuitenes i Canelles (RTD 1903, 55) (RTD 1904, 72) (RTD 1905, 110), composta per les actuals partides de les Vuitenes i les Canelles, més les hipotètiques Sortetes de què parlàvem al paràgraf precedent, acaba de reforçar la hipòtesi anterior. La partida Tossal i Vallossera (RTD 1907, 124), formada per les actuals partides dels Tossals i la Vallossera.

2 Topònims que poden correspondre, molt probablement, a topònims actuals que han patit lleus canvis formals

L’antiga partida la Canyella, localitzada al fragment “…perpetuo totam illam hereditatem in termino de Vinebre, in parte nominata la Canyella” (ACRE340-62-T2-162, 1644), es correspon, molt probablement, amb l’actual partida les Canelles. L’origen etimològic dels mots ‘canella’ i ‘canyella’ és el mateix, el mot llatí CANNĔLLA, que significa ‘canyeta’. La partida de terra la Cova, localitzada en dos documents escrits “1 pieza de tierra nombrada la Cova, en la partida de este nombre” (AMI 1852, 48v) i “…una pieza de tierra en la partida Gorrapte, de este término, conocida por la Coba” (RTD 1907, 122), és molt possible que correspongui a l’actual les Coves. Un argument a favor d’aquesta suposició és la tendèn- cia general a acabar anomenant les partides amb el nom en plural, com a associació de les peces de terra que la componen, que, al seu torn, reben

78 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre)

Les Canelles, exemple remarcable de les terres de secà de Vinebre. (Fotografia de Sílvia Veà) el nom en singular. De fet, sovint es recull de la llengua parlada les dobles formes Gorrapte / els Gorraptes, la Muga / les Mugues, el Pla / els Plans, i fins i tot el Pedruscall / els Pedruscalls, etc. Sembla lògic el mecanisme del parlant: en principi el nom de la partida és singular, per exemple: la Muga; després, cada propietari anomena la seua peça de terra en aquesta partida la Muga i sovint els altres convilatans coneixen les peces de terra amb la construcció la Muga de + referència al propietari (per exemple: la Muga de Perelló, la Muga de Pere Manel,…); al final, els parlants es refe- reixen a la partida com les Mugues. Pel que fa als topònims l’Horta (ACRE340-62-T2-160, 1635) (ACRE 340-62-T2-167, 1661) (AMI 1852, 11v, 13r, 18r, 19r, 20v, 21r, 24r, 25r, 26r, 27r, 32r, 32v, 34r, 34v, 37v, 41v, 44r, 45r, 51v, 56r, 58r, 62v, 65r, 66v, 67r, 68r, 71r, 72r, 73v, 76r, 77r, 78r, 80v, 129v), les Hortes (RTD 1910, 148), el camí de l’Horta (RTD 1903, 60), Camí de l’Horta (partida) (ACRE340-62-T2-163, 1647), Horta de Vinebre (RCA 1416, 41r, 43v, 48r) i vall de l’Horta (ACRE340- 62-T2-199, 1803), cal saber, d’entrada, que en l’actualitat existeix la partida dels Horts, que està composta per l’Horta de Dalt i l’Horta de Baix. L’origen d’aquests dos topònims, com a dos zones diferenciades de la partida els Horts, cal buscar-lo en la necessitat de denominar les dos zones amb què s’organitzava el regatge dels Horts. I, per tant, seria plausible que aquests topònims que inclouen la paraula ‘horta’ hi pertanguessin. 79 Sílvia Veà Vila Un dels documents en què es van localitzar aquests vells topònims ens dóna pistes que permeten relacionar els topònims pretèrits amb els actuals:

perpetuamente toda aquella heredad llamada lo Moli Vell, plantada de mora- les, de algunos olivos y tierra de sembradura; de extension de quatro jornales, poco más o menos, situada en el término de dicha villa de Vinebre y partida de les Sebiques, a la una; y, otra parte, el Camino Rl que se dirige desde dicha villa a la de Garcia, confirmante, por una parte, con el río Ebro; por otra, con tierras de Don Josef Oso; por otra, con las de Miguel Juan Marti; y, por otra, con la Vall de la Huerta (ACRE340-62-T2-199, 1803).

Aquest document situa la Vall de la Huerta com a límit d’una peça de terra que també limita amb el camí de Garcia, amb la partida de les Sevi- ques i amb el riu Ebre, de manera que correspon perfectament a l’actual vall dels Horts, que creua l’actual partida dels Horts. Ergo, els topònims antics recollits amb les formes Huerta, Uerta, Guerta, Horta i Orta, i l’actual els Horts estan directament relacionats. Així, sembla raonable pensar que l’Horta, Camí de l’Horta, Horta de Vinebre i vall de l’Horta són topò- nims referits als actuals Horts, Horta de Dalt i Horta de Baix. Reproduïm la resta de fragments en què s’han localitzat els topònims, ordenats cronològicament:

Primerament, fan los hereus dels Caviques de Vinyebre por tierra que.n a en la Huerta del dito lugar, que afruenta de la una part con carrera pública et de otra part con tierra de Alli Aliolo et de la part de sol exient con Juce Viliel et de la quarta part a sol ponient con tierra de Calema Amazit et de Alli Aven- celem, medio trigo et medio ordio, mesura d’Azquón .II. barcellas Ítem, fa jafar d’en Eyca de Vinebre, alamín, con otros parcioneros por dos su- ertes de tierra que a en l Uerta de Vinebre (RCA 1416, 41r)

Ítem fan los herederos del Acaque, en la Guerta de Vinebre (RCA 1416, 43v)

Ítem, faze Alli Amazit de Vinebre por un troz de tierra que ha en la Orta de Vinebre (RCA 1416, 48r)

in termino loci de Vinebre sive circa dictum locum in partita nominata los Corrals et terminatur feu confrontatur, de uno latera, cum Gabriele Sabater,

80 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre)

et de alio, cum domino Oso Domiselo de defora, de capite, cum via qua itur al Orta et, de sola, cum dicto… (ACRE340-62-T2-160, 1635)

Acte de venda fet y firmat per Thomas Sabater y Thecla Domenech, cònjuges, en favor del honorable Ramon Domenech, tots de la vila de Vinebre, de tota aquella sorteta en què abans y havie era, situada en lo terme de dita vila en la partida del Camí de la Horta, per preu de quinse lliures de les quals […] tota aquella sorteta en què abans hi havie era, cum introhitibus quam nos nomi- nibus supra dictis habemus et possidemus in termino profate villa de Vinebre in partita del Camí de la Horta et terminatur scilicet aparte supra cum dicto Camino de la Horta et a parte infra partim cum Matheo Artal et partim cum flumine Iberi (ACRE340-62-T2-163, 1647)

totum illum sortum situm et positum in dicto termino de Vinebre, in partita dicta de la Horta quo confrontatur ex una capita cum sequia ab alia parte cum Michaele Carim (ACRE340-62-T2-167, 1661)

1 pieza de tierra nombrada Huerta, en la partida de este nombre (AMI 1852, 11v, 13r, 18r, 19r, 20v, 21r, 24r, 25r, 26r, 27r, 32r, 32v, 34r, 34v, 37v, 41v, 44r, 45r, 51v, 56r, 58r, 62v, 65r, 66v, 67r, 68r, 71r, 72r, 73v, 76r, 77r, 78r, 80v, 129v)

Otra finca en la partida Horta de Dalt, regadio para hortalizas […] lindante […] al Oeste con la vall del Horta (RTD 1903, 57)

Otra pieza de tierra llamada Sortetes y Freginals […] limita […] al Sur con el camino de la Huerta (RTD 1903, 60)

“Otra en la partida de las Huertas, Huerta (RTD 1910, 148)

La partida Mallonet s’ha localitzat al document RTD 1910, 149: “Una pieza de tierra en la partida Mallonet, de sembradura, de extensión 18’25 áreas. Linda al N. y E. con el camino de Ascó, S. con río Galacho y O. con José de Ossó Catalá. La partida es Arenas, conocida por Mallonet como se ha dicho.” El fet que sigui el diminutiu de ‘malló’, podria fer pensar que estigués relacionada amb l’actual els Mallons… però no seria un argument definitiu. El fet és que la informació continguda al document, com s’ha dit més amunt, indica que la partida també s’anomena Arenes (RTD 1910, 149) i, també com s’ha dit més amunt, és fàcilment identificable amb els Mallons actuals.

81 Sílvia Veà Vila 3 Topònims que es poden ubicar gràcies a informació dels documents que els contenen

Fins a aquest punt, s’ha pogut observar que algunes de les estratègies d’ubicació comentades eren complementades per altres, tals com infor- mació continguda en els documents on es van localitzar. Però també s’han localitzat topònims pretèrits que gaudien d’indicacions suficients en els documents que els contenien com per saber-ne la ubicació més o menys exacta. Aquesta informació pot ser de dos menes: perquè el document que els conté és un mapa o un plànol, o perquè les informacions escrites (lí- mits, mollons, etc.) eren prou precises i coincidents amb topònims que són vius en l’actualitat.

3.1 Perquè són localitzats en mapes i plànols

Localitzat als plànols de l’Institut Geográfico Catastral de l’Arxiu Histò- ric de Tarragona (AHT) es va trobar la sendera de Caret, que va ser localitzat als documents amb les formes “Senda de Carep” (PIGC 1929, P6, F2, F3) i “Senda de Carré” (PIGC 1929, P6, F3). Malgrat els errors que es poden observar, per la ubicació als plànols va ser fàcil relacionar-la amb l’actual serra de Caret. El mas de Framut (probablement ‘Fra mut’) és recollit del plànol de Vinebre de 1919 (PV 1919), que el situa a les Mugues, al límit amb el terme de Flix. Quant a la partida anomenada així mateix, la Partida, el plànol PIGC 1931 la situa entre la partida de les Planes, la de les Aubagues i l’antiga partida de Sant Miquel (al costat de l’ermita). La serra de les Pereroles o serra de la Cova Foradada va ser localitzada en el plànol de l’Ajuntament de Vinebre de l’any 1919, anomenada amb aquest doble nom. Correspon a l’actual serra del Rovelló. Al mateix plànol també es localitzà la zona els Colls, al sud del coll de Cabassers. Els topònims pretèrits localitzats en mapes són el Pantano (partida de terra), el camí del Pantano, la vall del Pantano i el Camí del Pantano (partida de terra). Aquests topònims van ser localitzats en plànols de l’Institu- 82 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) to Geográfico Catastral (PIGC), de l’any 1928 els tres primers, i de l’any 1941, el darrer. Aquests topònims devien ser imposats i d’origen foraster, perquè no han sobreviscut i perquè corresponen als actuals i ben antics Assuts, partida de la qual es tenen testimonis escrits des de 1754.

todo aquel pedazo de tierra inculta eo de garriga de tenida de un jornal y medio de tierra, poco mas o menos, que esa parte de una piessa de tierra que por mis legitimos titulos tengo cita dentro el término de dicha villa de Vine- bre y partida vulgarmente llamada La Sud, que linda otro pedazo de tierra contestante tierra mia, con la Vall, con Francisco Jardi, con Don Raymun- do Domenech y con Joseph Montane por dentro del qual passa la carrerada. (ACRE340-62-T2-194, 1754)

L’únic que sí que ha sobreviscut és el Pantano, que és el nom d’una petita presa de la vall dels Horts, situada davall de la mina d’Aulivero.

3.2 Perquè hi ha informacions escrites que donen referències suficients per a ubicar-les

En uns quants casos, els documents que contenien els topònims pretè- rits contenien informació per a poder ubicar-los amb més o menys pre- cisió, ja fos pels límits de les finques que es descriuen o per altres dades que apareixen als textos. D’una peça de terra anomenada Barranquet se’n sap que era a l’antiga agrupació de partides Raboses, Planes i Obagues, sense més concreció. Per les informacions contingudes al document on va ser trobat el to- pònim, la peça de terra anomenada Camí de la Torre es pot localitzar de manera força precisa. Es trobava a les partides dels Mallols i les Aumedi- nes, tocant amb el camí de la Torre i el camí dels Assuts:

Una pieza de tierra en la partida Mallols y Aumedines, conocida por Camí de la Torre, de extensión 60 áreas, 84 centiáreas, olivos que linda por Norte y Oeste, camino de la Torre del Español; Sud con el camino dels Asuts; y Este con tierras de Miguel Montané. (RTD 1905, 107)

El document que conté la referència a la partida de terra dels Corrals (ACRE340-62-T2-160, 1635) és molt més antic que l’anterior, i, per tant, era menys probable que estigués ben ubicada per al lector del segle xxi. 83 Sílvia Veà Vila Tot i així, sembla que es pot deduir que era tocant al camí dels Horts, anomenat camí de l’Horta al document:

in termino loci de Vinebre sive circa dictum locum in partita nominata los Corrals et terminatur feu confrontatur, de uno latera, cum Gabriele Sabater, et de alio, cum domino Oso Domiselo de defora, de capite, cum via qua itur al Orta et, de sola, cum dicto… (ACRE340-62-T2-160, 1635)

El racó de la Cova del Corredor és una peça situada a l’extensíssima partida dels Gorraptes, però no se n’han obtingut més dades. Els documents en què va ser localitzat el topònim són:

una pieza de tierra situada en el término del pueblo de Vinebre, partida general de Gorrapte y parage denominado Racó de la Cova del Corredó (JPV ACRE 1 1889)

pieza de tierra en la partida Gorrapte, de este término, y paraje nombrado Racó de la Cova del Corredó (RTD 1904)

Atesa l’extensió dels Gorraptes, s’ha considerat que no es pot localitzar amb una mínima precisió, per bé que podria ser que tingués relació amb la partida de les Coves, on, com el nom indica, hi ha situades força coves importants del terme; però això és pura especulació. El camí de Davall de les Cases va ser recollit del document del Registre de transmissió de domini de l’Ajuntament de Vinebre (RTD):

Se da de alta a Francisco Sans Servelló, de esta vecindad, de toda aquella casa situada en el ámbito de esta población calle Mayor número 29, que se compone de planta baja con un corral y dos pisos; lindante a la derecha mirando a la fachada con la de D. Jaime Prós de Ossó, antes D. Francisco Prós; por la izquierda con la viuda de Juan Monclús, hoy sus herederos; por la espalda con un camino llamado de Davall las Casas y por frente con dicha calle Mayor. (RTD 1902, 50)

Es parla d’una casa del carrer Major que toca pel darrere amb aquest camí. Atesa la situació del carrer Major, ha d’indicar un camí que resse- guís les cases del carrer Major que donaven a l’exterior de la Viladins, i fos paraŀlel a l’antic braç de l’Ebre que passava per Vinebre i que es va estroncar en una riuada. Actualment, existeix a Vinebre l’indret anomenat 84 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) Davall de les Ribes, que correspon a aquest mateix lloc, l’actual avinguda de Francesc Macià. Aquesta coincidència ens fa pensar que l’origen del topònim actual deu ser l’hereu del topònim antic, ja que, d’una banda, el contingut semàntic de l’expressió actual, d’entrada, no sembla gaire lògic; sembla estrany parlar d’algun indret que està davall d’una riba. D’altra banda, per acabar d’explicar aquest fenomen de canvi en el to- pònim, cal esmentar que n’existeix un altre de pretèrit, la Riba, que tam- bé ha estat recollit a RTD 1905, 102 i que també fa referència a un camí:

Una casa situada en la calle de la Huerta nº 8 […] linda […] por detrás, La riba; y, delante, su propia calle (RTD 1905, 99)

la casa de la calle del [sic] Huerta, señalada de núm. 8, que dividida, actual- mente forma un solo edificio que se compone de planta baja y tres pisos, en la superficie de tres metros de ancho por 26 metros de largo; fondo. Lindante por la derecha mirando a la fachada con el heredero de Alejandro Servelló; por la izquierda, con la de José Montané Gasol; por la espalda, con un camino llamado La Riba y, por enfrente, la calle del [sic] Huerta en donde tiene su puerta de entrada. (RTD 1905, 102)

Per la situació propera al carrer de l’Horta i perquè la casa referida toca pel darrere amb aquest camí, la Riba, sembla que devia ser emprat per fer referència al tram del mateix camí, però situat més cap a llevant. Per tant, l’explicació del topònim actual, Davall de les Ribes, podria ser el resultat de la imbricació de dos noms: Davall de les Cases i la Riba. Un altre topònim que no ha arribat fins al present, però que és ubica- ble gràcies a la font escrita, és la partida Fontsusana, que, actualment, correspon a l’Horta de Dalt:

Ítem, fa Jafar d’en Eyca de Vinebre, alamín, con otros parcioneros por dos su- ertes de tierra que a en l Uerta de Vinebre, la una a la Fuent Susana et la otra a la Fuent Jusana, afruenta la de la Fuent Susana con la fuent do se riega et de la segunda part con terra de Jafar d’Amazit et de la quarta part con la cequia do se riegan las tierras quartales, son las afrontaciones de la suert jusana de la una part con camino general que va a Carcia et d’otra part con terra de Juci Alcabre et d’otra part con tierra de Alli Jumet et de la quarta part con terra de Jafar d’Abdellug que fa quart, mesura d’Azquó, ordio… (RCA 1416, 41r 41v)

85 Sílvia Veà Vila El document parla de la Fuent Jusana, que correspon a l’actual partida anomenada Fontjoana,6 la qual està situada davall dels Horts. Al seu torn, per causa del sistema de regatge, els Horts es divideixen en l’Horta de Dalt i l’Horta de Baix, i sembla evident que componen el que el document anomena Uerta de Vinebre. L’Horta de Dalt es regava amb la mina d’Aulivero i l’Horta de Baix, amb la mina de Xamell. Aquestes mines bé podrien correspondre, respectivament, a la font susana i la font jusana que donaren nom a les partides Fontsusana i Fontjuana, tenint en compte que el significat dels genèrics:jussà o jusà, -ana, significa ‘inferior; que està sota’ i susà, -ana ‘sobirà, d’amunt’, segons el DCVB. Existeix un grup de peces de terra que estan ubicades dins de partides que actualment encara existeixen: l’Hort del Blanco, l’Hort de les Ànimes, l’Hort del Senyor i l’Hort de Més Amunt, situats a l’Horta de Dalt i a l’Hor- ta de Baix:

Otra en la partida Horta de Dalt, denominada Hort del Blanco” (RTD 1911, 174)

pieza de tierra regadío conocida por Hort de las Ánimas, partida Horta de Baix (RTD 1906, 119)

Otra pieza de tierra en la partida Horta de Dalt, conocida por Hort del Señó (RTD 1904, 80)

Otra pieza de tierra en la partida Horta de Dalt, conocida por Hort de mes amunt, destinada a hortalizas (RTD 1908, 133)

L’Horta d’Ací Deçà no ha arribat fins als nostres dies, però se’n pot saber la situació força exactament. La primera dificultat, tanmateix, va ser esbri- nar-ne el nom real. Ja que es van localitzar els fragments escrits següents:

Otra finca rústica nombrada Hort de Sidesá o Pedruscall, en esta partida y término (JPV ACRE 26, 1884)

6 La qual hauria de ser anomenada Fontjuana per motius evidents. Fonèticament, és ben plausible que l’alveolar fricativa sonora, seguís una tendència com la que, en alguns parlars, van seguir els mots ‘encisam’ i ‘vesí’ per esdevindre ‘enciam’ i ‘veí’ (encisam > enciam, vesí > veí), i, com al mateix parlar de Vinebre van seguir els mots ‘peresós’> ‘pereós’ i ‘peresosa’ > ‘pereosa’. I que, per tant, ‘jusana’ esdevingués ‘juana’ [dʒuˈana]. 86 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre)

una pieza de tierra de la partida Horta de Sidesá, conocida por Bancal, linda al N con camino de la huerta S y el camino de Garcia (RTD 1911, 169)

Otra pieza de tierra, Huerto de Sidesá, regadío para hortalizas (RTD 1911, 172)

toda aquella pieza de tierra conocida por Pedruscall y Hort desidesá, partida del mismo nombre (RTD 1901, 32)

una finca de secano conocida por las Valls, en la partida Horta de Sidesá o Pedruscall (RTD 1902, 41)

una pieza de tierra en la partida Horta de Sidesá y Pedruscall, conocida por el mismo nombre (RTD 1902, 45, 71)

I no va ser fins que es va localitzar el text següent, que se’n va veure l’origen del nom:

pieza de tierra situada en la partida de Aci Desa y Pedruscalls (JPV ACRE 42, 1918)

Tenint en compte que, segons els documents, devia estar situada al costat de la partida de l’Horta de Dalt i que tocava al Pedruscall, és com- prensible que rebés el nom d’Ací Deçà, fent referència al fet que era més propera a la vila que no pas l’Horta (actuals els Horts, Horta de Baix i Horta de Dalt). El DCVB, a l’entrada ‘deçà’, recull molta informació, d’entre la qual destaquem:

DEÇÀ (ant. escrit també de ça, dessà, de sà). adv. De la part d’ací […] f) Usat en combinació amb els adverbis aquí i allà. Aquí deçà: a la part d’aquí. Allà deçà: a la part d’allà […] Etim.: compost de de i ça.

Per tant, és lògic pensar que el motiu del nom és destacar que la seua situació era més propera al nucli urbà de Vinebre que l’Horta, hipòtesi que reforça el fet que en alguns contextos vagi agrupada a la partida del Pedruscall (Horta de Sidesá y Pedruscall), que està situada a l’oest o nord- oest de l’Horta i, per tant, més acostat a la vila. A més, el document RTD 1911, 169, citat més amunt, esmenta una peça de terra anomenada Bancal que situa dins de l’Horta d’Ací Deçà, i, en l’actualitat, encara existeix una peça de terra amb aquest nom que està situada a la vora nord de la carre-

87 Sílvia Veà Vila tera C-12, entre el camí dels Horts i la gasolinera i, per tant, dins de l’àrea que va des del Pedruscall fins a l’Horta.7 El nom de partida (i les peces de terra que la componien) la Mina porta associades poques dades en els documents on s’ha localitzat.

Demandando Carim a Teixidó, le deje expedito el camino que sube a la hera entre el corral antiguo y su heredad llamada la Mina. (JPV ACRE 50, 1860)

una finca rústica llamada Mina, en el término municipal de este pueblo y partida de la Mina (JPV ACRE 46, 1896)

Una pieza de tierra situada en este término, conocida por la Mina, compuesta de sembradura, de extensión 13 áreas, 86 centiáreas, 380 milímetros. Lindan- te al Norte y Este con tierras de D. José de Martí, al Sur con las de Bautista Carim, con un almacén de Ramón Prós Ossó y, al Oeste, con el barranco de la Mina (RTD 1905, 106)

Tot i així, probablement coincideixi amb els voltants de la mina d’aigua anomenada de la mateixa manera, situada més amunt dels Abeuradors, al nucli urbà. Aquesta mina, antigament, alimentava els Abeuradors, i el camí que puja pel seu costat condueix a les antigues eres, i això coincideix amb les referències que dóna el document JPV ACRE 50, 1860. La via de la Mitjana és un topònim recollit d’una única font escrita: ACRE340-62-T2-3, 1682 i fa referència a un camí.

sitam in termino ville de Asco a la part de la vila de Vinebre, terminatam cum terra Magnifici Joannis de Osso de defora, domicelli, et cum terra he- redum magnifico Joannis de Ossos de dins, etiam domicelli ville de Vine- bre, et cum via de la mitjana et cum flumine Iberi et cum aliis… (ACRE340- 62-T2-3, 1682)8

7 Es rebutja la possibilitat que l’Horta d’Ací Deçà i el Pedruscall siguen la mateixa cosa, ateses les característiques del terreny del Pedruscall, que fa honor al seu nom i el seu sòl és fet de còdols, característica que res té a veure amb les d’una horta. 8 L’any de la data del document Vinebre no tenia encara la independència eclesiàs- tica i administrativa d’Ascó, no la va aconseguir fins a l’any 1691, nou anys després de la data del document, i aquesta circumstància es pot observar en el text: “sitam in termino ville de Asco a la part de la vila de Vinebre”. 88 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) El nom ‘mitjana’ té relació amb un dels significats del genèric: “Arbreda que voreja un riu; terreny poblat d’arbres al qual s’estén l’aigua del riu en temps d’avingudes (Lleida)” (Alcover, 1977), cosa que es confirma amb les dades que proporciona el document ACRE340-62-T2-3, 1682, que situa a tocar el riu i la mitjana: “terminatam cum terra […] et cum via de la Mitjana et cum flumine Iberi”, per tant, per força hauria d’estar situada a les petites partides dels Fangars, les Illes, les Seviques o els Ribers. La vall del Pantano correspon a l’actual tros de la vall de la Torre abans d’arribar a l’antic Pantano, a l’alçada de la partida de les Mutxoles:

Otra pieza de tierra, partida la Muchola […] Limita al N. término de la Tor- re del Español, S. con otra pieza de Dña. Concepción, E. Vall del Pantano y O. con Miguel Carim y otros (RTD 1903, 73)

El topònim localitzat en el text d’una corranda, el Riuran, es refereix a l’Ebre per diferenciar-lo del Galatxo. És un moment en què l’Ebre ja no es bifurcava en passar entre Vinebre i Ascó, i el braç antic havia quedat rele- gat a simple galatxo, que només tenia corrent en cas de riuada i gràcies al fenomen anomenat la “reunfla”.9 Per tant, Riuran correspon a l’evolució fo- nètica de Riu (g)ran [loˈriwˈɾan], de la mateixa manera que ‘jugar’ [dʒuˈɣa] esdevé ‘juar’ [dʒuˈa]; la velar aproximant és assimilada per la vocal [u]. El text de la corranda és:

Les noies de Vinebre són a banyâ’s al Riuran, i les calces amagades allà al bosc del Comendant.

I situa el braç més gros del riu a prop del bosc del Comendant, topò- nim que s’ha conservat fins a l’actualitat, malgrat que el bosc ja no existeix, i que estava situat entre l’Ebre i la partida de les Illes, al límit amb Ascó, concretament, s’estenia des de Vinebre fins a la desembocadura del Galatxo o Riuet.

9 La reunfla és quan un curs d’aigua, normalment sec, té cabal perquè les aigües pugen d’un curs més cabalós al qual desemboca, o sigui que no és pas que l’aigua ‘baixi’, sinó que ‘puja’. 89 Sílvia Veà Vila I, per concloure, l’apartat, la peça de terra anomenada la Vinyeta, que els documents situen a l’antiga agrupació de partides Raboses, Planes i Aubagues.

4 Topònims que no s’han pogut localitzar

La majoria de topònims que no s’han pogut ubicar són noms de partida i de peces de terra. Tanmateix, també s’han recollit un camí, una serra, un mas i un indret rural indefinit. Les partides recollides són l’anomenada la Bassa (AMI 1852, 76r), que podria tenir alguna cosa a veure amb els terrenys que envoltaven la bassa d’aigua que hi havia al molí de la Rata, per bé que això només és una suposició. Les anomenades la Font (CR 1771, 302), el Clot (CM 1793, 2v) i el Cocó (AMI 1852, 72v), de les quals no se’n té cap dada que ajudi a localitzar-les, ni tan sols apeŀlant al significat dels substantius comuns que conformen els seu noms. La Font de la Seque (CAP 1558, 4v, 5v, 13r, 24r, 25r) (CAP 1607, 96v, 100r, 102v, 104r) (CAP 1639, 15v, 17v, 19r) (CAP 1661, 154r, 161r, 162r, 166v) (CAP 1734, 212v214r, 223r, 223v, 224r, 228r) (RZ 1787, 90, 161, 162), la Font de la Seca (RZ 1787, 87, 88) la Font Sequera (RZ 1787, 76, 80) (CR 1771, 3, 329, 332) i la Font de la Séquia (RZ 1787, 81, 156), dels quals no només no se n’ha pogut saber la ubicació, sinó que també es desconeix si es tracta del mateix indret o de tres de diferents. És un punt que caldrà treballar en més profunditat. De la partida el Fra, se’n té constància al segle xvii:

quantam hereditatem de olive plantatam sitam in termino de oppido in partita vocata de lo Fra, pro ut afrontatum cum vobis (ACRE340-62-T2-159, 1628) S’han localitzat, també, els topònims Sequer (CM 1793, 2v) i Sequer de l’Era (ACRE340-62-T2-155, 1669) com a antic indret rural, el primer, i antiga partida de terra, el segon. I s’ha intentat relacionar amb el significat del substantiusequer . Un d’aquests significats que inclou el DCVB és ‘Terra que no es rega (Gir., Empordà, Pineda); cast. secano.’, però atès que la majoria del terme municipal és de secà, no és gens indicatiu. En canvi, sembla molt plausible que el nom fes referència a la segona accep- ció: “Era on es posen els canyissos per a assecar fruita” (Alcover, 1977) i 90 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) potser poguessin estar ubicats prop dels Estenedors o de les Eres, però només són especulacions. L’heretat del Molí Vell tampoc ha pogut ser situada. La referència escrita que la conté és:

Venta perpetua otorgada por el Doctor Don Josef Jordan, abogado de los Reales Colegios, Maria Francisca y Rafaela Jordan, Hermanas, vecinas de la Ciudad de Tortosa, a favor de Don Juan Domenech y Salvado, domicili- ado en la villa de Vinebre, de una heredad llamada lo Moli Vell (ACRE340- 62-T2-199, 1803)

D’altra banda, les partides de terra el Salador i la Salada van ser recollides en moments històrics propers, per bé que de la primera se’n té cons- tància més antiga. El Salador apareix en l’intèrval cronològic que va de 1558 a 1787.

en lo terme de Vinebre, en la partida dita lo Salador; afronta ab Pere Ossó y ab Johan Billot y ab la séquia de la font (CAP 1558, 27r)

yn termini de Vinebre, in partita dicta lo Salador (CAP 1558, 27v)

un hortet situat en lo terme de Vinebre, en la partida dita lo Salador (CAP 1607, 104r)

un ortet en lo terme de Vinebre, a la partida dita lo Salador (CAP 1639, 13v)

un hortet en lo terme de Vinebre, en la partida dita lo Salador, affronta ab Joan de Osso y séquia de la font (CAP 1661, 157r)

sobre un huerto en la partida del Saladó, término de la presente villa de Vi- nebre (RZ 1787, 87)

I la Salada, només en dos documents, del 1734 i del 1771.

un huerto cito en el término de la presente villa, en la partida la Salada, por dos partes, y con la sequia de la Fuente de la Seque (CAP 1734, 223v)

Dn. Raimundo de Salbador y Francisco Bieto, sobre un huerto en la partida de la salada (CR 1771, 305) Davant d’aquest fet es va considerar la possibilitat que la Salada no- més fos una transcripció errònia que en realitat fos lo Salado i que no se 91 Sílvia Veà Vila n’hagués marcat la tonicitat i que, per tant, es tractés de la mateixa partida. A més, el fet que en aquest segle mateix, el xviii, la transcripció de la primera partida passés de lo Salador a lo Saladó, semblava abonar aquesta teoria. Però, un cop comprovats de nou els documents originals, semblava clar que la forma del topònim era la Salada. Per tant, sembla que es tracta de dos partides diferents. Malauradament no hi ha més informació sobre la situació d’una o altra per acabar de corroborar-ho. Pel que fa al significat del nom, el Salador, podria referir-se a la pedra damunt la qual els pastors posaven la sal perquè els ramats la llepessin. O bé podria fer referència a un indret on s’efectuaven tasques de salament d’aliments. Quant al nom la Salada, el DCVB localitza el mateix topònim a Sarral, com a partida de terra i com a torrent, i en lliga el substantiu a l’acció i l’efecte de salar, d’una banda; però, per una altra, el relaciona amb unes certes espècies vegetals:

3. Planta salsolàcia de l’espècie Salsola vermiculata (Urgell); cast. caramillo, tarrico. (V. barrelleta). || 4. Planta salsolàcia de l’espècie Salicornia europaea (Val., ap. Masclans Pl. 192). || 5. Lleguminosa de l’espècie Ononis tridentata (Priorat); cast. arnacho. (V. ruac).

L’espècie Salicornia europaea creix lluny del terme de Vinebre, al litoral, ja que és una espècie marítima. L’espècie Salsola vermiculata no és gaire comuna a la comarca, per bé que creix en zones molt àrides dels termes de Flix i, sobretot, de Riba-roja d’Ebre. I, finalment, l’espècie Ononis tridentata és relativament comuna a la contrada i creix en indrets on el guix aflora en el terreny, normalment, pels talussos que voregen l’Ebre. Per tant, sembla probable que aquest nom de partida vagi lligat a aquesta darrera planta i que, potser, la seua localització aproximada sigui en una zona que inclouria Tossals i Vallosseres principalment, o sigui, aproximadament de- limitada pel camí de Flix i el coster de la Barca, la partida de Gorraptet, la Tallera, a banda i banda del tram més baix de la vall dels Gorraptes i Coll d’Arruix, que és on hi ha afloraments molt vistosos de guix. I, finalment,Prop la Vila és el nom d’una antiga partida de terra, recollit de font escrita i de la qual no se’n sap la ubicació, per bé que és evident que no podia estar gaire lluny del nucli urbà. Aquesta és una de les partides més antigues, juntament amb el Salador, del segle xvi:

92 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre)

un ferreginal situat en lo terme de Vinebre, en la partida nomenada Prop la Villa; afronta, de una part, ab lo olyvar de dit Pere Ossó; y, de altra part, ab carrera pública; y, de altra part, ab corrals de dit loch de Vinebre y ab la Vall (CAP 1558, 11v)

in partita dicta Prop la Villa (CAP 1558, 11v)

Quant a peces de terra, s’han recollit dos peces anomenades Barranquet, una de les quals no s’ha pogut situar (n’hi ha dos més amb el mateix nom que són vives en l’actualitat, però amb les quals no sembla que hi hagi re- lació). D’una, com ja s’ha comentat més amunt, se’n sap que era a l’antiga agrupació de partides Raboses, Planes i Obagues, sense més concreció; i, de l’altra, no se’n sap cap dada, ja que la partida en la qual la ubica el document també s’anomena Barranquet i no ha perviscut fins a l’actualitat. Hi ha altres topònims dels quals se sap que pertanyien als Gorraptes, però atesa l’extensió d’aquesta partida i la consegüent imprecisió en la localització, s’ha considerat d’incloure’ls en aquest subapartat, com les peces de terra anomenades la Costa del Sanç, la Vall i la Vall dels Graus. La Carrasca també és una antiga peça de terra de la qual no se’n sap la localització. Al DCVB s’hi recull el mot ‘carrasca’ i se’n diu que és com s’anomena l’alzina (Quercus ilex) al Priorat, a Tortosa i a València. A Vi- nebre, hi ha una majoria de carrasques, per bé que també s’hi pot localitzar alzina litoral (Quercus rotundifolia o Quercus bellota), i sembla evident que el nom provingui d’aquest nom comú. Finalment, les peces de terra anomenades Hort de Dalt i Hort Secà no s’han pogut relacionar directament amb la partida dels Horts o la dels Hortets. La serra Comuna és un topònim recollit d’una sola font escrita (CM 1793, 2r) i podria tractar-se de l’actual serra de les Canta-ranes, ja que sembla possible que el nom fes referència al fet que fos una serra d’ús comu- nitari per diversos termes municipals, en aquest cas els de Vinebre i la Torre de l’Espanyol, ja que per la data del document i el fet que no s’hagi recollit en cap altre document, és poc probable que es referís a l’antic terme de Gorrapte.10

10 Gorrapte era un antic lloc i terme de la Comanda d’Ascó. L’any 1182 Alfons I va fer donació parcial, entre d’altres, de la vila i el castell d’Ascó a l’Ordre del Temple, per 93 Sílvia Veà Vila Per acabar, es fa esment del nom d’un indret indefinit que, a més, es presenta opac quant a la seua etimologia: Acaque.11 És el topònim més antic recollit en aquest article, ja que apareix a Rentas del Castellán de Am- posta (Orden del Hospital) en las encomiendas de Ascó, Caspe y Miravet a principios del s. XV (RCA 1416), editat per Pascual Ortega:

Ítem, fa el dito Jafar d’en Eyca, alamí de Vinebre, por una suert de tierra que a al Acaque, que afruenta de la una part con Fomaduz Alquabre qui fa quart et de la segunda part con terra de Juci Abiafia et de Jafar de Abdellug e de la tercera con Alli Jumet et de la quarta part con cequia que se riegan la tierras quartales, devès ponient, trigo, mesura d’Azquó. (RCA 1416, 41v)

Aquest nom potser podria tindre alguna cosa a veure amb un mot com ‘Açac’ (nom propi jueu) o amb la paraula castellana ‘azaque’: tribut que els musulmans estan obligats a pagar del seus béns i consagrar a Déu. Per concloure aquest article, direm que es comptabilitza una majoria de topònims pretèrits situables; concretament, de 126 topònims pretèrits recollits, 103 han pogut ser ubicats de manera més o menys precisa, i no- més 23 han romàs iŀlocalitzables.

compensar deutes contrets pel monarca amb aquell Orde. I almenys el 1191, està crea- da la Comanda d’Ascó que comprèn, a més d’Ascó, els termes de Vinebre, la Torre de l’Espanyol, Riba-roja, Berrús, les Camposines, Gorrapte, Vilalba dels Arcs i la Fatare- lla. Gorrapte també rep carta de població l’any 1237. Aquesta carta de població diu que el terme limitava amb: Ascó, Flix, el coll de Merquedeles, el camí de Tortosa i Cabas- sers. Segons Carreras Candi, a “Entences y Montcades a les muntanyes de Prades 1279 a 1300”: “L’any 1289 quinze vassalls d’Entença atacaren Gorrapte, destruint-lo totalment. Un sarraí de Tivissa, de nom Mahomet Çaydel donà mort al batlle de Gorrapte.” Més endavant en el temps, quan el poble va quedar abandonat, entre els segles XVII i XIX, la gent de Vinebre i de la Torre de l’Espanyol mantenien disputes sobre a qui corresponia l’explotació del lloc davant del comanador d’Ascó. I, finalment, els terrenys de l’antic Gorrapte van ser incorporats al terme municipal de Vinebre i passà a ser la partida de terra més gran d’aquest terme. 11 O Açaque. 94 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) Addenda: localització dels topònims al mapa del terme municipal

S’ha optat per presentar un mapa del terme municipal amb les indicacions dels principals punts de referència geogràfics i dividit en parceŀles segons apareixen en el Cadastre actual. Tot seguit s’enumeren els topònims pretèrits classificats segons aquesta parceŀlació.

1–2 Vallosseres Tossal del Francès (finca), Tossal i Vallossera (partida), Camí dels Tossals (camí).

3 La Salve —

4 Gorraptes Canta-rana de Dalt (finca),Canta-rana de Baix (finca),camí dels Come- llans Enmig (camí), camí dels Comellans (camí).

5 La Contesa Camí del Coll de la Contesa (partida), Coll de la Contesa (finca),Mas de Framut (mas), Mugues Altes (finca), camí de les Mugues de Baix (camí), Pererola de Dalt (finca).

6, 7, 8 i 9 Gorraptes Sendera de Caret (camí) (6), Colls (indret) (8–9), racó de la Cova del Cor- redor (6), la Cova (partida) (6), Gorrapte de Baix (finca), serra de les Pe- reroles o de la Cova Foradada (serra) (5–6), Roqueta (finca) (6).

10 El Pla Camí del Cap del Pla (camí), sendera del Cap del Pla (camí), Enjaume Més Amunt (partida), Enjaume Més Avall (partida), la vall del Pantano (curs hídric), Pla dels Ametllers (finca), Pla de l’Apotecari (finca), Pla de Baix (finca), Pla de Dalt (finca),Pla d’Enjaume (finca),Pla Gran (finca),Pla de les Roquetes (finca), Pla de la Sila (finca), Pla de la Sorteta (finca), Pla de la Vinya (finca),Pla de la Vinya Jove (finca). 95 Sílvia Veà Vila 11 Mallols Aumedines i Mallols (partida), Mallols i Aumedines (partida), Camí de la Torre (partida), Corrals (partida), camí de l’Horta (camí), Horta d’Ací Deçà (partida) (11–12–14), Horta d’Ací Deçà i Pedruscall (partida) (12–14), Sor- tetes i Freginals (partida),.

12 Els Horts; 14 Els Horts; 15 Horta de Baix S’han agrupat aquestes parceŀlacions perquè contenen les partides actuals Horta de Dalt, Horta de Baix, los Horts i la Fontjuana, relacionades totes elles. Assut de Dalt (finca), Assut de Més Amunt (finca), Assut de Més Avall (finca),Font Susana (partida) (12), Hort de Més Amunt (finca), Hort de les Ànimes (finca), Hort de Més Amunt (finca), Hort del Blanco (finca), Hort de Dalt (finca),Hort del Senyor (finca),l’Horta (partida), el camí de l’Horta (camí), Camí de l’Horta (partida), camí de l’Horta de Baix (camí), Camí de l’Horta de Baix (partida), Horta de Vinebre (partida), vall de l’Horta (curs hídric), les Hortes (partida), via de la Mitjana (camí) (15–16), Pan- tano (partida), la vall del Pantano (curs hídric), Camí del Pantano (partida), camí del Pantano (camí).

13 Les Aubagues Planes Més Amunt (finca),Planes Més Avall (finca),Raboses , Planes i Au- bagues (partida), la Partida (partida), Raboses de Baix (finca),la Vinyeta (partida).

16 El Fanguer Arena i Malló (partida), Arenes (partida), camí de Davall les Cases (camí), Mallonet (partida), Ribers i Horta de Baix (partida) (15–16), Seviques i Pe- druscall (partida) (11–16), la Riba (indret), lo Riuran (curs hídric). En aquesta partida, actualment, s’hi troben les Illes que pertanyen a Vinebre. Tanmateix, alguns dels topònims pretèrits referits a aquesta partida podien ben bé estar al terme d’Ascó. Enumerem aquests possibles to- pònims d’Ascó perquè, des de l’estroncament del braç del riu que passava per Vinebre, aquesta partida va quedar més a l’abast dels vinebrans que dels asconers —els de Vinebre hi podien anar a peu, els d’Ascó havien de travessar l’Ebre—, i qui les conreava, doncs, eren principalment vinebrans. 96 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) Els noms d’aquestes finques i/o illes fluvials pretèrites són: Illa d’Agus- tí Valls, Illa de Baix, Illa de Dalt, Illa de Davant les Roques, Illa de Davant dels Mollons, Illa Gran, Illa de Domènech, Illa del Rector, Illa de Teixidó i Illeta de Valentino. Finalment, hi afegim la Sénia d’Auliverets, per bé que les Sénies estan situades al nord de les Illes.

17 Jardins Jardins de Dalt (partida), Jardí del Mig (partida), Jardí de Baix (finca), Rengs dels Aulivers (finca),la Mina (finca).

18 Valletans Camí dels Valletans (camí)

19 Aubacs Canella de Dalt (finca), Canyella (partida), Sortetes i Vuitenes (partida), Sortetes, Vuitenes i Canelles (partida), Vuitenes dels Ametllers (finca).

97 Sílvia Veà Vila

98 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) Referències de les fonts escrites

ACRE340-62-T2-3, 1682: Censal de Pere Jaume Miró i Felip Miró, agri- cultors de Vinebre, en què hipotequen una peça de terra que delimita amb les finques de Joan d’Ossó, dels seus hereus i amb el camí de la mitjana, a tocar del riu Ebre, a favor de Ramon Domènech, de Vine- bre. 6 de novembre de 1682. ACRE340-62-T2-155, 1669: Acte de venda d’una peça de terra situada a la partida “Ceqadelaera” per part de Joan Ferrús, agricultor de Vinebre, a Raimon Domenech. 24 de setembre de 1669. ACRE340-62-T2-160, 1635: Acte de venda d’un pati de la vila de Vinebre per part de Cándida Montagut, de la Torre de l’Espanyol, a favor de Ramon Domènech. 6 de juliol de 1635. ACRE340-62-T2-162, 1644: Permuta de dues heretats entre Josep Pepió i Ramon Domènech a la partida de la “Canyella”. 3 d’agost de 1644. ACRE340-62-T2-163, 1647: Acte de venda de Tomàs Sabater i Tecla Do- mènech, matrimoni de Vinebre, a favor de Ramon Domènech, d’una peça de terra a la partida del “Camí de l’Horta”. 21 de juliol de 1647. ACRE340-62-T2-167, 1661: Acte de venda d’una peça de terra feta per Pere Jaume Miro i Joana, la seva muller, a favor de Ramon Domènech. 21 d’agost de 1661. ACRE340-62-T2-170, 1748: Acte de venda de Miquel Jornet a Joan Do- mènech d’una peça de terra situada a la partida “Illa de Teixidó”. 26 d’agost de 1748. ACRE340-62-T2-194, 1754: Acte de venda d’una peça de terra a la partida l’‘Assud” entre Joan Torner i Pere Argilaga, que, posteriorment, és transferida a Ramon Domènech, procurador jurisdiccional de la Co- manda d’Ascó, exercint el dret de fadiga. 6 d’abril de 1754. ACRE340-62-T2-199, 1803: Acte de venda de Josep Jordan i Maria Fran- cisca, de Tortosa, d’una peça de terra a la partida “Molí Vell” a favor de Joan Domenech i Salvadó, de Vinebre. 7 de setembre de 1803. AMI 1852: Amillarament de 1852 de l’Ajuntament de Vinebre. CAP 1558: Capbreu de Vinebre de l’any 1558. CAP 1607: Capbreu de Vinebre de l’any 1607. CAP 1639: Capbreu de Vinebre de l’any 1639. CAP 1661: Capbreu de Vinebre de l’any 1661. 99 Sílvia Veà Vila CAP 1734: Capbreu de Vinebre de l’any 1734. CM 1793: Capítols matrimonials de Joan Carim Sentís i Maria Teresa Ar- gilaga Ferré, de 2 de desembre de 1793. CR 1771: Cédula de las rentas, bienes y derechos de la encomienda de Azcón, según el cabreo hecho por Dn. Antonio Mosserrat el año 1771, testificado por Juan Bautista Guasqui y Salas, natural de la villa de Mi- ravete. Zaragoza y julio 13 de 1780. JPV ACRE 1, 1889: Escriptura de venda atorgada per Pablo Ferrer a favor de Joan Esquirol Miró. Data: 30 de desembre de 1889. JPV ACRE 2, 1917: Expedient judicial d’informació possessòria instruït a instància de Pere Salamé Esquirol. Data: 25 de maig de 1917. JPV ACRE 6, 1944: Expedient judicial d’informació possessòria instruït a instància de Teresa Pros Carim. Data: 28 de desembre de 1944. JPV ACRE 12, 1890: Acte de conciliació entre Ramon Sesse Viaplana i els cònjuges Jaume Pros Miró i Carme Sans Servelló. Data: 24 de març de 1890. JPV ACRE 16, 1890: Acte de conciliació entre Ramon Sessé Viaplana i Josep Miró Carim. Data: 21 de març de 1890. JPV ACRE 21, 1942: Expedient judicial d’informació possessòria instruït a instància de Modest Bieto Carim. Data: 2 de desembre de 1942. JPV ACRE 22, 1881: Expedient judicial d’informació possessòria instruït a instància de Francisca Teixidó Martí. Data: 4 de maig de 1881. JPV ACRE 26, 1884: Expedient judicial d’informació possessòria instruït a instància de Francisco Miró Ciuraneta. data: 7 de novembre de 1884. JPV ACRE 41, 1918: Expedient judicial d’informació possessòria instruït a instància de Francsica Jornet Rocamora. Data: 12 d’octubre de 1918. JPV ACRE 42, 1918: Expedient judicial d’informació possessòria instruït a instància de Joan Servelló Miró. Data: 18 d’octubre de 1918. JPV ACRE 44, 1919: Expedient judicial d’informació possessòria instruït a instància de Carles Cavallé González. Data: 16 d’agost de 1919. JPV ACRE 46, 1896: Expedient judicial d’informació possessòria instru- ït a instància de de Maria Teixidó Servelló. Data: 2 d’octubre de 1896. JPV ACRE 50, 1860: Judici de conciliació entre Baptista Carim Pradell i Pere Teixidó Martí. Data: 3 de novembre de 1860. PIGC: Plànols de l’Instituto Geográfico y Catastral. PV 1919: Plànol del terme de Vinebre. 100 Topònims rurals pretèrits del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) RCA 1416: Rentas del Castellán de Amposta (Orden del Hospital) en las encomiendas de Ascó, Caspe y Miravet a principios del s. xv. RPPRV 1954: Relació de propietaris de les parceŀles rústiques de Vinebre RTD 1898-1917: Registre de transmissió de domini de 1898 a 1917. RZ 1787: Razón de los derechos, rentas, bienes y feudos pertenecientes a la Encomienda de Azcón, reconocidos por los regidores de las villas de Azcón, Vinebre, la Torre del Español y lugar de Camposines, y diferentes particulares de los tres primeros pueblos del año 1787 según consta en el cabreo de antipocas que obra original en la Recibiduría de la Castellania de Amposta.

Bibliografia Alcover, Antoni. M., i Francesc de B. Moll. 1977. Diccionari català-valencià- balear. Palma: Moll. Disponible en línia: http://dcvb.iecat.net/. Carreras Candi, Francesc. 1904. “Entences y Templers en les montanyes de Prades. 1279 a 1300”. Dins Boletín de la Real Academia de Buenas Le- tras de Barcelona 13: 217–257. Generalitat de Catalunya. 2009. Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya / Institut d’Estu- dis Catalans. Moreu-Rey, Enric. 1999. Els nostres noms de lloc. Palma: Moll. Ortega, Pascual. 1996. “Rentas del castellán de Amposta (orden del Hos- pital) en las encomiendas de Ascó, Caspe y Miravet a principios del siglo xv”. Dins Misceŀlània de textos medievals 8: 283–392. Veà Vila, Sílvia. 2015. “L’onomàstica de Vinebre”. Tesi doctoral, Universi- tat Rovira i Virgili. http://hdl.handle.net/10803/380038.

101

Papers related with Symposion on minority toponyms in Slovenia, adjacent bilingual areas and the German-speaking countries (Graz, March 2016) [Second section]

ONOMÀSTICA 3 (2017): 105–126 | REBUT 24.4.2017 | ACCEPTAT 19.9.2017

Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk Anton Melik Geographical Institute, Research Center of the Slovenian Academy of Sciences and Arts (Ljubljana) [email protected], [email protected], [email protected]

Abstract: This article presents the use of geographical names in the ethnically mixed Slo- venian-Italian bilingual areas of Slovenian Istria in southwest Slovenia and the Slove- nian-Hungarian bilingual areas of Prekmurje in northeast Slovenia. It also briefly reflects upon the smaller and more dispersed Roma and German minorities. Attention is drawn to the need for further standardization of names, including those used in the languages of the minorities, highlighting two examples of bad practice when dealing with Slovenian geographical names outside Slovenia. Key words: Geographical names, bilingualism, ethnic minority, standardization, Slovenia

Els noms geogràfics a les llengües de les minories oficials a Eslovènia Abstract: Aquest article considera l’ús dels noms geogràfics a les àrees bilingües eslove- noitalianes ètnicament mixtes, a la Ístria eslovena, al sudoest d’Eslovènia, i a les àrees eslovenhongareses a Prekmurje, al nord-est d’Eslovènia. També considera les minories, més petites i disperses, de població romaní i alemanya. es fa atenció a la necessitat d’una major estandardització dels noms, inclosos els que s’utilitzen en les llengües de les minories, i es destaquen dos exemples de mala praxis a l’hora de tractar els noms eslovens fora d’Eslovènia. Paraules clau: Noms geogràfics, bilingüisme, minories ètiniques, estandardització, Es- lovènia

1 INTRODUCTION

Slovenia is a country in which minority issues are handled in an exemplary manner. The official language in the country is Slovenian but in municipalities where the Italian or the Hungarian ethnic community lives, the official language is also Italian or Hungarian. In Slovenia, both Italian and Hungarian ethnic minorities are recognized by the constitution and in 105 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk legislation. In addition to the constitution, the 1994 Self-Governing Eth- nic Communities Act also makes provisions about their governance and basic minority rights. In addition to the protection of minority rights in education, culture, and political representation, the official use of Italian and Hungarian is provided for in the native settlement areas of these two minorities (i.e., in bilingual settlements, also referred to in the specialist literature as ethnically mixed or ethnically heterogeneous settlements). In accordance with the law, the names of settlements in which the two minorities natively live are standardized and written in bilingual form on road signs; other names, both Slovenian and non-Slovenian, have largely yet to be standardized. Under certain conditions, the law also allows members of the Italian and Hungarian minorities to use and learn Italian and Hungarian outside the bilingual areas. In addition to the Italian and Hungarian minorities, the dispersed Roma and small German-speaking minorities are also native to Slovenia.

2 Ethnic composition of the slovenian population

Slovenians account for the majority of the population in Slovenia (83.1% according to the 2002 census). The members of all four ethnic groups described in the introduction amount to around 15,000 people, which is less than one percent of the total population. Immigrants from elsewhere in the former Yugoslavia and their descendants contribute significantly more to Slovenia’s ethnic heterogeneity. Tables 1 and 2 provide data on ethnicity and native language as established in the 2002 census and certain earlier censuses. The data were collected from direct statements on ethnicity and native languages provided by the census participants. In terms of the methodology used, the last census of 2011 took the form of a register and no longer recorded the ethnic, linguistic, and religious composition of the population.

106 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia Table 1. Population by ethnic affiliation in Slovenia in 1953, 1961, 1971, 1981, 1991, and 2002 censuses

Ethnic affiliation 1953 1961 1971 1981 1991 2002 Slovenes 1,415,448 1,522,248 1,578,963 1,668,623 1,689,657 1,631,363 Italians* 854 3,072 2,987 2,138 2,959 2,258 Hungarians 11,019 10,498 8,943 8,777 8,000 6,243 Roma 1,663 158 951 1393 2,259 3,246 Germans and Austrians 1,906 986 666 455 424 680 Bosniacs 1,617 465 3,197 13,339 26,577 40,071 Serbs 11,225 13,609 20,209 41,695 47,401 38,964 Croats 17,978 31,429 41,556 53,882 52,876 35,642 Others, unknown and 4,715 9,058 21,579 48,079 83,202 205,569 undeclared Total 1,466,425 1,591,523 1,679,051 1,838,381 1,913,355 1,964,036

*In 1953 Zone B of the Free Territory of Trieste was not yet under the jurisdiction of Yugoslavia and Slovenia (Census of Population, House- holds and Housing 2002).

Table 2. Population by native language in Slovenia in the 1991 and 2002 censuses 1991 2002 Native language Number Proportion (%) Number Proportion (%) Slovene 1,690,388 88.3 1,723,434 87.7 Italian 3,882 0.2 3,762 0.2 Hungarian 8,720 0.5 7,713 0.4 Romany 2,752 0.1 3,834 0.2 German 1,093 0.1 1,628 0.1 Serbo-Croatian* 152,355 8.0 153,760 7.8 Others, unknown 54,165 2.8 69,905 3.6 Total 1,913,355 100.0 1,964,036 100.0

*Bosnian, Croatian, Croatian-Serbian, Montenegrin, Serbian, and Ser- bo-Croatian (Census of Population, Households and Housing 2002). 107 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk Slovenia’s ethnic composition after the Second World War was heavily influenced by migration: the emigration of the majority of German speakers and Italians, and the economically conditioned immigration of people from other parts of the former Yugoslavia. Immigration from the other Yugoslav republics and autonomous provinces was strongest during the 1970s, and a second immigration peak occurred after Slovenia gained in- dependence (after 2000). The majority of immigrants come from Bos- nia-Herzegovina. The changes in the data on the ethnic and linguistic composition after 1971 resulted from the increasing number of people that failed to identify their ethnicity. Thus, for example, in the 2002 census, 49,000 individuals refused to provide data on their ethnicity, and for 126,000 persons this information remained unknown. Between 1991 and 2002, the number of those with identified ethnicity decreased in all ethnic groups, except among Bosniacs. The tendency not to identify one’s ethnicity is also present among members of the two official ethnic minorities, which is one of the major reasons for their varying and receding numbers between individual population censuses (Šircelj 2003, 116). Both of the officially recognized ethnic minorities live in the extreme southwestern and northeastern parts of Slovenia—that is, the areas bor- dering Italy and Hungary (Komac 2015). In spatial terms, the members of the Italian minority live natively in four municipalities and the members of the Hungarian minority live natively in five (Figure 1).

2.1 Settlement area of the Italian ethnic minority

Examining the distribution of the minorities at the level of settlements, it can be established that the bilingual area is considerably smaller. Mem- bers of native ethnic minorities populate only a narrow belt on the coast and along the Hungarian border. There are twenty-five bilingual settlements that use Slovenian and Ital- ian as official languages, spread across four municipalities in Slovenian Is- tria (Figure 2): thirteen in the Municipality of Koper (Ital. Capodistria), eight in the Municipality of Piran (Ital. Pirano), three in the Municipali- ty of Izola (Ital. Isola), and one in the Municipality of Ankaran (Ital. An- carano). 108 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia

Fig. 1. Ethnically mixed compact settlement areas in Slovenia (Map: Matjaž Geršič)

Fig. 2. Bilingual settlements in Slovenian Istria in southwest Slovenia (Map: Matjaž Geršič) 109 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk

Fig. 3. Bilingual sign at the exit of a Fig. 4. Bilingual Slovenian-Italian signs settlement in Slovenian Istria (Photo: at the entrance to the Koper Tax Office Miha Pavšek) (Photo: Suzana Kos)

Fig. 5. The problematic monolingual sign Fig. 6. After intervention, a bilingual at the entrance to the newly built tunnel sign was installed (Photo: Radio on the Slovenian coast (Photo: Tjaša Capodsitria) Škamperle)

All the towns and the majority of settlements in the countryside are bilingual (Figure 3). Italians are a notable minority in the bilingual area, ac- counting for only 4 to 5% of the total population. Approximately 80% of all Italians in Slovenia live in the bilingual area; the rest live in major Slo- venian cities, such as Ljubljana, Maribor, and Nova Gorica. The number of people that identify themselves as Italians has varied greatly over the past fifty years: between 2,200 and 3,100. The number of individuals that have declared Italian to be their native language has been considerably more stable: just under 4,000. 110 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia A large portion of ethnic Italians live in ethnically mixed households: during the 2002 census, 1,500 individuals spoke exclusively Italian in the family, and 4,500 individuals were members of households that spoke both Italian and Slovenian. However, the local use of Italian greatly ex- ceeds the minority’s size: during the 1991 census (for which the last data are available) approximately 10,000 people used Italian in various speech situations (Figure 4). The reasons for this include the ethnic heterogeneity of families already mentioned above, the immediate vicinity of Italy and the subsequently frequent cross-border contacts, and the important role of tourism in the local economy. In addition to traditional geographical names, a problem has also arisen with the use of the new name for a physical structure. In 2015, the newly built Markovec Tunnel (passing through Markovec Hill) was opened. From the outset, the sign in front of it was only in Slovene (Markovec; Fig- ure 5), whereas all of the other road signs in this area are bilingual. This issue was even brought up at the European Commission, which agreed that the sign in front of the tunnel should include both the Slovenian and Italian names. After this and a concurring judgement from the Slovenian Government Committee for the Standardization of Geographical Names, the Italian name Monte San Marco was added (Figure 6). The Motor- way Company of the Republic of Slovenia (Družba za avtoceste Republike Slovenije, DARS) stated that such questions are handled by the Surveying and Mapping Authority (Geodetska uprava Republike Slovenije, GURS), which, in turn, claims that the Government Office for National Minorities (Urad Vlade Republike Slovenije za narodnosti) is the body responsible for these matters. The Office is of the opinion that the law does not provide that the name of the tunnel should be written in both languages, but that in the case of an initiative from the local community the issue of a suita- ble form of both names would be resolved by the Slovenian Government Committee for the Standardization of Geographical Names (Komisija Vlade Republike Slovenije za standardizacijo zemljepisnih imen, KSZI).

2.2 Settlement area of the Hungarian ethnic minority

There are thirty bilingual settlements in Slovenia that use Slovenian and Hungarian as official languages. They can be found in five Prekmurje mu- 111 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk

Fig. 7. Bilingual settlements in Prekmurje in northeast Slovenia (Map: Matjaž Geršič)

112 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia

Fig. 8. Bilingual sign at the entrance to a Prekmurje settlement (Photo: Jurij Senegačnik)

Fig. 9. Bilingual sign at the entrance to a store in Lendava, the center of the Prekmurje bilingual area (Photo: Road-adventures.si)

nicipalities (Figure 7): twenty in the Municipality of Lendava (Hung. Lendva), five in the Municipality of Moravske Toplice (Hung. Alsómarác), two in the Municipality of Dobrovnik (Hung. Dobronak), two in the Mu- nicipality of Hodoš (Hung. Hodos), and one in the Municipality of Ša- lovci (Hung. Sal). In all of the censuses, the number of individuals with Hungarian as their native language has been greater than the number of those that have identified themselves as Hungarians. The number of the latter continues to decrease, which is largely connected with negative demographic trends in their settlement area, resulting from rurality and a location along the state border that was closed for several decades. Around 83% of the members of the Hungarian ethnic minority live in the native bilingual settlements (Figure 8). Half of the Hungarian population speaks Hungarian 113 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk in the family, and the other half speaks Hungarian and Slovenian. Hun- garians predominate in the majority of the rural settlements, but they no longer form a majority in the local bilingual town of Lendava (Figure 9). A problem closely connected to the nature of the endonym has arisen in connection with bilingual names in the ethnically mixed area in Prek- murje. A few years ago, one of the local communities decided to dissoci- ate itself from the ethnically mixed area, whereby official bilingualism was also abandoned. This includes the settlements of Lončarovci, Ivanjševci, and Berkovci pri Prosenjakovcih (Hung. Gerőháza, Jánosfa, and Berke- háza), for which it is no longer clear, based on the definition of an endonym, whether these remain endonyms or rather have become Hungarian exonyms instead. Although official bilingualism was already abandoned two decades ago, all three settlement names are still written in bilingual form in the latest edition of Veliki atlas Slovenije (Great Slovenian Atlas, 2013) (Figure 10), whereas the officially appropriate monolingual forms are used on the National Index Map (Furlan et al. 2008) produced in 2008 (Figure 11).

2.3 The Roma community in Slovenia

A third special-status ethnic group in Slovenia is the Roma. The Roma Community Act also defines the status of the Roma population. In their case, no precise spatial area of settlement is defined because the Roma groups are spread across all of Slovenia, with the majority living in the east (Prekmurje) and south (Lower Carniola and the Sava Valley). How- ever, twenty municipalities are defined in which the Roma have a significant population and where protection measures are being applied more intensively (Figure 12). These municipalities also have Roma representatives on the municipal councils, but they do not have a representative in the Slovenian parliament. The number of Roma is considerably larger than what the statistical data show. According to the social services and detailed demographic studies (Josipovič & Repolusk 2003), around 8,500 Roma or even more live in Slovenia. As a rule, no Roma settlements are recognized as independent spatial-statistical categories in Slovenia. The Roma usually live in clusters, 114 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia

Fig. 10. A section of the topographic map showing the bilingual settlements in Prekmurje that lost their bilingual status years ago (Veliki atlas Slovenije 2013, 337).

Fig. 11. A section from the National Index Map (Furlan et al. 2008), in which the settlement names of Lončarovci and Berkovci pri Prosen- jakovcih are included exclusively in their monolingual Slovenian form.

115 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk

Fig. 12. Areas with Roma communities in Slovenia (Map: Matjaž Geršič) in what are usually more or less separate parts of a larger settlement. Be- tween 105 and 130 clusters of this type can be found in larger settlements in Slovenia (Zupančič 2007). The areas settled by the Roma are morpholog- ically different from the rest of the settlement, but sited adjacent to it (Fig- ure 13). Over the past two decades, only three new settlements were officially established because of a notable predominance of Roma. These are Pušča in the Municipality of Murska Sobota, Sovinek in the Municipality of Semič, and Kerinov Grm in the Municipality of Krško (Zupančič 2015). Usually the Roma geographical names do not differ from the Sloveni- an ones. The problem partly lies in the degree of standardization of the Roma language and the establishment of a uniform standard for all Roma groups. The Roma language is predominantly used at cultural events and in preschools, and to a lesser extent also in the media.

2.4 The German community in Slovenia

The German-speaking ethnic group also used to be native to Slovenia, but its numbers decreased drastically after the First and the Second World Wars. 116 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia

Fig. 13. A typical living environment of Roma communities in Slovenia (Photo: Ljubo Vukelič)

Fig. 14. A sign in German (left) and Gottschee German (right) on the memorial plaque on the wall of the Holy Sepulcher Chapel at Corpus Christi Church in Kočevje’s Trata neighborhood (Photo: Wikimedia)

In the High and Late Middle Ages, feudal lords colonized some sparse- ly settled parts of Slovenia with German-speaking serfs, especially from Carinthia and Tyrol (Mihelič 1998, 290‒291). They contiguously settled in the Sora Plain (and were soon Slovenianized), the Bača Gorge, the headwaters of the Selška Sora River in the southern part of the Julian Alps (where they persisted until the mid-nineteenth century), and the Kočevje region, where a contiguous linguistic enclave (Figure 14) survived until the Second World War. 117 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk From the time of their arrival in what is now Slovenia, the Kočevje Ger- mans have differed significantly from the Germans living in other parts of Slovenia because they settled in the Kočevje area primarily for economic reasons. The first colonists were brought in the 1430s by Count Oton of Ortenburg and came from Carinthia and Tyrol. In 1910 there were sixty-one ethnically mixed and 110 completely Ger- man settlements in the Kočevje area with 17,184 inhabitants. In 1931 only thirty-one settlements were completely German and 11,878 inhabitants spoke German as their native language (Kladnik 2009, 403). After the Second World War, the Germans in the Kočevje region officially no longer existed. As part of an agreement between Germany and Italy, nearly all of them were relocated to Lower Styria, which was part of the German Reich at that time (Ferenc & Šumrada 1991, 179). Prior to this, the Slovenian inhabitants there had been exiled to Serbia. Many settlements were completely destroyed, and the names of the others were Slovenianized; some of them were simply translated. None- theless, a strong German influence can still be recognized in their names. Thus Göttenitz (originally a Slovenian name) corresponds to Gotenica, Gottschee to Kočevje, Handlern to Handlerji, Hasenfeld to Zajčje Polje, Lienfeld to Livold, Moos to Mlaka pri Kočevski Reki, Reichenau to Ra- jhenav, Schalkendorf to Šalka vas, Stalzern to Štalcerji, and Zwischlern to Cvišlerji (Kladnik 2009, 403). Throughout this period, the German population also lived in Slovenian towns, where they generally comprised a higher social and economically stronger stratum of the population. The towns were the focal points of semi-planned Germanization; for instance, up until 1848 Ljubljana used exclusively German street names (Geršič & Kladnik 2016, 258‒259), the proponents of which became the victims of political and ideological re- prisals after the founding of Yugoslavia and the political emancipation of the Slovenians, as well as after the Second World War (Kladnik 2009, 396). Four German societies remain active today: three in the Gottschee German settlement area and one in the Apače Basin west of the border town of Gornja Radgona (Heberle 2008).

118 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia 3 THE STANDARDIZATION OF GEOGRAPHICAL NAMES WITHIN SLOVENIA AND SLOVENIAN EXONYMS

To date, the Slovenian Government Committee for the Standardization of Geographical Names has standardized the names of countries and major dependent territories, which are treated as Slovenian exonyms. Ap- proximately one thousand geographical names from the 1:1,000,000 map of Slovenia were standardized in 2001, and all of the geographical names within Slovenia as displayed on the 1:250,000 National Index Map (Fur- lan et al. 2008) were standardized in 2008. The National Index Map features all of the bilingual names of settlements with Slovenian and Italian as official languages (separated with a slash), whereas other geographical names in the ethnically mixed area that have all been standardized are written only in Slovenian. With regard to the consistent use of bilingual names in the ethnically mixed area, the official Slovenian minority protection policy has even gone so far as to forcefully introduce bilingual forms for some more recent toponyms of Sloveni- an origin, which although strange, undoubtedly defines the location within this area. The Italian versions of the remaining geographical names will also have to be carefully studied and standardized. The same also applies to the ethnically mixed area along the Slovenian-Hungarian state border. In the future, the standardization of geographical names in bilingual areas will have to continue. This activity will be supervised by the aforemen- tioned Slovenian Government Committee for the Standardization of Ge- ographical Names. In addition to the names of settlements already standardized, other geographical names found in the official registers (Register zemljepisnih imen, REZI) at various scales (1:5,000 and 1:25,000) of the Sur- veying and Mapping Authority will also have to be standardized. Figures 15 and 16 provide two examples, the first from Slovenian Istria and the second from Prekmurje, that show the current situation in the registers that have been transferred to digital orthophotos. It can be seen that the names include either Slovenian names or Slovenianized Italian and Hungarian names. The committee has yet to standardize these names, but great attention will have to be paid to the actual bilingualism and modern functional- ity of the names, which are subject to constant change, like everything else. 119 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk

Fig. 15. Except for the names of settlements, the names in the southern part of Slovenian Istria remain monolingual for the time being in the Register of Geographical Names (Map: Matjaž Geršič).

Fig. 16. In the Register of Geographical Names, the names in the central part of the Prekmurje bilingual area remain exclusively monolingual (either Slovenian or Hungarian) for the time being (Map: Matjaž Geršič).

120 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia 4 TWO EXAMPLES OF BAD PRACTICE WHEN DEALING WITH SLOVENIAN GEOGRAPHICAL NAMES OUTSIDE SLOVENIA

The standardization of geographical names in Slovenia is vital in order to ensure proper use of Slovenian names in non-Slovenian atlases and on the internet. The GermanNeue Orbis Weltatlas (New Orbis World Atlas, 1992) in- corporates a map of the extreme northern part of Slovenia (Figure 17) on which place names and other geographical names are almost exclusively written in German. For example, Črna na Koroškem is written as Schwarzenbach, Luče as Leutsch, Prevalje as Prävali, Radenci as Radein, Ribnica na Pohorju as Reifnig, Ruše as Maria Rast, Solčava as Sulzbach, Veržej as Wernsee, Zgornja Velka as Oberwölling, and Žirovnica as Sche- raunitz.

Fig. 17. Detail from a German atlas showing part of northeast Slovenia where the majority of geographical names are written in German only (Neue Orbis Weltatlas 1992, 55).

These are minor settlements that indeed had German names under the Austro-Hungarian Empire, but which fell out of use in everyday life both in Slovenia and elsewhere. Such an exceptional degree of exonymization 121 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk cannot be explained by any need other than that of responding to political impulses. However, at least on maps, the number of deviations of this type has been declining recently due to increased UNGEGN activity. Another example of the poor use of Slovenian geographical names oc- curs in Italy. This is illustrated by the list of settlement names in the -Mu nicipality of Tolmin used in the Italian version of Wikipedia, in which all seventy-two settlements appear first in Italian with the Slovenian name in parentheses (Table 3). In the last decade, some Italian names have been changed or added when previously only Slovenian names were written (Kladnik 2009, 405).

Table 3. Il comune di Tolmino è diviso in 72 insediamenti (naselja) (Tolmino, Wikipedia.org; ‘The Municipality of Tolmin is divided into 72 settlements’;* error in the Slovenian name; **settlement was dissolved and no longer exists).

Baccia di Modrea (Bača pri Modreju) Paniqua (Ponikve) Baccia di Piedicolle (Bača pri Podbrdu) Peccine (Pečine) Camina (Kamno) Piedicolle (Podbrdo) Cal (Tolmino) (Kal) Piedimelze (Podmelec) Chiesa San Giorgio (Kneža) Poglie (Polje) Ciadra (Čadrg) Polubino (Poljubinj) Cighino (Čiginj) Porsena (Porezen) Clavice (Klavže) Pràpeno di Lubino (Prapetno) Colle Pietro (Petrovo Brdo) Pràpeno del Monte (Prepetno Brdo) Coritenza (Koritnica) Rauna di Piedimelze (Kneške Ravne) Cosarsa (Kozaršče) Ràuna di Sàbicce (Tolminske Ravne) Cosmarizze (Kozmerice) Roce (Roče) Cucco di Gracova (Kuk) Rutte di Gracova Rut( ) Daber (Daber) Rutte di Volzana Volčanski( Ruti) Lungo Las (Dolgi Laz) Sàbbice (Žabče) Dòllia (Dolje) Zacrie (Zakraj) Dobrocheni (Drobočnik) Santa Lucia d’Isonzo (Most na Soči) Gàbria di Tolmino (Gabrje) Santa Lucia Stazione (Postaja)

122 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia

Vetta del Monte (Gorski Vrh) Sant’Osvaldo [“Strizisce”] (Stržišče) Gracova Serravalle (Grahovo ob Bači) Sella di Piedimelze (Sela nad Podmelcem) Grandi (Grant) Sella di Volzana (Sela pri Volčah) Grudenza (Grudinca*) Sellìschie di Tolmino (Selišče) Villa Iùsina (Hudajužna) Selze di Caporetto Selce( ) Idria della Baccia (Idrija pri Bači) Slappe d’Idria (Slap ob Idrijci) Lisizza (Lisec**) Sottolmino (Zatolmin) Loia (Loje) Stopenìco (Stopnik) Logarse (Logaršče) Temeline (Temljine) Log [di sopra] (Gorenji Log) Tertenico (Trtnik) Tribussa di Monte Sanvito (Dolenja Lom di Canale (Kanalski Lom) Trebuša) Lom di Tolmino (Tolminski Lom) Tribussa (Gorenja Trebuša) Lubino (Ljubinj) Tolmino (Tolmino*) Modrea (Modrej) Vetta di Monte San Vito Bukovski( Vrh) Modreuzza (Modrejce) Villa Grotta di Dante Zadlaz-Žabče*( ) Monte Sanvito (Šentviška gora*) Vollària (Volarje) Monte Snoile (Znojile) Volzana (Volče) Oblocca (Obloke) Zadlas Ciadra (Zadlaz-Čadrg*)

This kind of presentation is all the more problematic because the Italian names are cited first and the Slovenian names are written in parentheses, as though they were exonyms. Note that this part of Slovenia was indeed part of Italy during the interwar period (from 1920 to 1943), as was a third of what is now Slovenian territory, but its inhabitants were exclusively Slovenian (Kladnik 2009, 408). Although some place names have an old, well-established Italian form, based on the local romance dialect (i.e. Cighino, Santa Lucia, Tolmino), when comparing the variants of individual names in Italian and Slovene a person with only a rudimentary knowledge of Slavic languages will quickly conclude that during the interwar period the majority of the original Slovenian names were only Italianized superficially and without any deeper semantic logic.

123 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk 5 CONCLUSION

Slovenia is a country in which minority issues are handled in an exemplary manner. This is especially true for the native, more or less contiguously populated areas of the Italian and Hungarian ethnic minorities. The members of both groups have a representative in the ninety-member Slovenian parliament, have their own media, and, most importantly, receive education in their native language. Furthermore, the members of the majority Slovenian population that live in the ethnically mixed areas also learn how to write in the language of the minority and use it in primary school. This approach ensures that functional bilingualism is maintained, something that is also manifested externally through the consistent use of bilingual names of settlements on the signs along the main roads. Slo- venian settlement names (but only up to the level of entire settlements, without individual hamlets) and other important geographical names have already been standardized, whereas the Italian and Hungarian names have not. As we write, preparations are underway to carry out this de- manding process. Special attention will also have to be dedicated to pro- cessing other names that have not yet been standardized, including many bilingual names. Because the relevant records are fairly scant, these names will doubtless have to be studied in greater detail. Slovenia is doing an exemplary job in taking care of its official native minorities, which comprise several thousand members living in a more or less contiguous settlement pattern; yet, it fervently refuses to recognize similar rights for the significantly larger number of immigrants from elsewhere in the former Yugoslavia, who mostly moved to Slovenia after the Second World War. These people migrated to industrialized Slove- nia as economic migrants and settled largely in towns. In the 2002 census, which was the last time Slovenia’s ethnic composition was inventoried, the number of Serbs, Croatians, Bosniacs, Macedonians, Albanians, and Montenegrins significantly exceeded 100,000 (Šircelj 2003, 141). Despite occasional appeals from these immigrants, Slovenia is trying hard to integrate these people because it is not willing to recognize an official ethnic minority status for them. This would demand extensive changes in education and culture, but it would not affect the use of geographical names within Slovenia because exonyms for the Slovenian ter- 124 Geographical names in the languages of official minorities in Slovenia ritory used by members of the immigrant ethnicities are extremely rare (Kladnik 2009, 409).

References Census of Population, Households, Housing and Farms 1991. Statistical Office of the Republic of Slovenia. Ljubljana. Census of Population, Households and Housing 2002. Ljubljana: Statisti- cal Office of the Republic of Slovenia. Ferenc, T., and J. Šumrada. 1991. Kočevarji. Enciklopedija Slovenije, vol. 5, 179. Ljubljana: Mladinska knjiga. Furlan, M., et al. 2008. Imenik zemljepisnih imen Državne pregledne karte Republike Slovenije v merilu 1:250.000 = Gazetteer of the national general map of the Republic of Slovenia at the scale 1:250,000. Državna pregledna karta Republike Slovenije v merilu 1:250.000 = National general map of the Republic of Slovenia at the scale 1:250,000. Ljubljana: Geodetski in- štitut Slovenije / Geodetska uprava Republike Slovenije. Geršič, M., and D. Kladnik. 2016. Street-name changes in Ljubljana. Place- -Name Changes. (Proceedings of the Symposion in Rome, 17‒18 November 2014), ed. P. Jordan & P. Woodman, 249‒274. Rome: Verlag Dr. Kovač. Heberle, G. 2008. Političnogeografska analiza nekdanjega kočevarskega je- zikovnega otoka. Bachelor’s thesis. Ljubljana: Filozofska fakulteta Uni- verze v Ljubljani. Josipovič, D., and P. Repolusk. 2003. Demographic Characteristics of the Romany in Prekmurje = Demografske značilnosti Romov v Prekmurju. Acta Geographica Slovenica 43–1: 127‒149. doi: https://doi.org/10.3986/ AGS43105. Kladnik, D. 2009. Semantic Demarcation of the Concepts of Endonym and Exonym = Prispevek k pomenski razmejitvi terminov endonim in eksonim. Acta geographica Slovenica 49–2: 394‒428. doi: htt ps://doi . org/10.3986/AGS49206. Komac, M. 2015. Poselitveni prostor avtohtonih narodnih manjšin = The settlement territory of autochthonous ethnic minorities.Razprave in gradivo 74, 90‒91. Mihelič, D. 1998. Kolonizacija. Geografski atlas Slovenije, ed. J. Fridl et al., 288‒291. Ljubljana: DZS. 125 Matjaž Geršič, Drago Kladnik & Peter Repolusk Šircelj, M. 2003. Verska, jezikovna in narodna sestava prebivalstva Slove- nije. Popisi 1921–2002. Ljubljana: Statistični urad Republike Slovenije. Veliki atlas Slovenije 2013. Ljubljana: Mladinska knjiga Založba d. d. Zupančič, J. 2007. Romska naselja kot posebni del naselbinskega sistema v Sloveniji = Roma settlements as a specific part of settlement system in Slovenia. Dela 27: 215‒246. Zupančič, J. 2015. O integraciji romskih naselij v slovenski naselbinski sis- tem = About the integration of Roma settlements into Slovene settlement network. Razprave in gradivo 75: 24‒26.

126 ONOMÀSTICA 3 (2017): 127–160 | REBUT 27.4.2017 | ACCEPTAT 4.7.2017

German-Slovene relations in the Slovene lands from the mid-19th century until today Matjaž Klemenčič University of Maribor [email protected]

Abstract: This paper traces the development of Slovene-German inter-ethnic relations in the Slovene ethnic territory from the 19th century onwards. After the March Revolu- tion of 1848, the Slovenes in Carinthia and Styria, as minority groups in the Habsburg Empire, clashed with the dominant German-speaking groups and were exposed to a progressive process of Germanization and assimilation. After the 1920 plebiscite, Ca- rinthian Slovenes were exposed to accelerated processes of Germanization, while during the Second World War the Nazis sought to resolve the Carinthian question once and for all by instigating forced migrations. In the post-war, bilingual schooling was introduced in southern Carinthia, where it was used as tool for defining the bilingual territory. Further, the Austrian State Treaty appeared to offer guarantees of certain minority rights; however, these have been largely unforthcoming. Recent years have been marked by the Ortstafelsturm – a battle against erecting bilingual village signs – and reforms to the Law on Ethnic Groups. Key words: Slovenes, Germans, Styria, Carinthia, Germanization, Slovenisation, Nation- al minorities, Bilingual village signs.

Les relacions germanoeslovenes en territoris eslovens des de mitjan segle xix fins avui Resum: En aquest article s’examinen les relacions entre eslovens i alemanys des de mitjan segle XIX fins al moment actual. La primera part abraça fins al final de la Primera Guer- ra Mundial, i planteja com els eslovens −un dels grups ètnics de l’Imperi dels Habsburg, on els parlants alemanys eren el grup dominant− van quedar exposats, especialment després de la revolució de 1848, a un procés progressiu d’assimilació i germanització. Com es considera a la segona part, aquest procés s’accentua a les dècades posteriors, i especialment en el període d’entreguerres i durant la Segona Guerra Mundial (sobretot en relació amb la població eslovena de Caríntia i sota el règim nazi). La tercera part analitza la introducció del sistema escolar bilingüe al sud de Caríntia, amb especial èmfasi en aquesta mesura com a eina de definició del territori bilingüe a la Caríntia meridional. L’última part de l’article e la “no implementació” de l’article 7 del Tractat de l’Estat austríac per part dels governs austríacs. Aquí, es fa un èmfasi especial en la

127 Matjaž Klemenčič

qüestió de la senyalització pública de localitats bilingües, des de l’anomenada Ortsta- felsturm de 1972 fins a la llei reguladora de l’estatut dels grups ètnics de 2011. Paraules clau: Eslovens, alemanys, Estíria, Caríntia, germanització, eslovenització, minories nacionals, senyalització bilingüe de pobles.

1 INTRODUCTION According to Slovene scholars, Slovene ethnic territory comprises those lands in which Slovenes lived as an autochthonous/indigenous population before the onset of the industrial revolution in the mid-19th century. This territory lies at the intersection of four major European natural geographical units (the Mediterranean, the Alps, the Pannonian Plain and the Dinaric Mountains) and at the junction of four linguistic groups (Ger- manic, Romance, Slavic and Finno-Ugric). It is located at the cross-section of important European traffic routes that connect Northern and Western Europe to Southeast Europe, and the Middle East and the Me diterranean to Central Europe and Eastern Europe. Roads were initially developed to traverse what was considered a relatively transitory territory. However, it should be stressed that the Postojna Gate [Postonjska vrata] serves as the lowest-lying and most accessible pass into the rest of Europe through the Dinaric Alp and down to the Adriatic Sea and the Po River Plain (Klemenčič V. 1992, 99–113). Throughout history, many peoples have crossed the Slovene ethnic territory, contributing to and benefiting from its unique and diverse culture and civilization. From the 14th century onwards, most of present-day Slovene ethnic territory (with the exception of the so-called “Venetian Slovenia”, which was part of Italy) was in the possession of the Habsburgs, and later in that of the Habsburg monarchy. The territory was historically divided into the provinces of Carniola, Carinthia, Styria, Trieste, Gorizia and Istria and the counties of Zala and Vas, which formed part of Hungary. Over the centuries, two processes unfolded in the region that resulted in changes in the ethnic/linguistic population structure:

(1) The German-speaking population migrated from north to south, gradually Germanizing the Slavic/Slovene-speaking population in the northern part of the Slavic ethnic territory and (2) German-speaking immigrants lost their identity and language and became members of the majority i.e. the Slavic/

128 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) . Slovene Ethnic Territory in the Mid-Nineteenth Century in the Mid-Nineteenth Territory Ethnic . Slovene Map 1

129 Matjaž Klemenčič

Slovene-speaking population south of what was then the Slovene-German ethnic/linguistic boundaries. In Carinthia, residents have been subjected to intense pressure to Germanize since the mid-19th century (Grafenauer 1994).

Until the modern era, Slovene-German linguistic duality in the Slovene ethnic territory did not result in any inter-ethnic clashes. This is reflected, for example, in the draft of Bojan Schnabl’s doctoral dissertation on the constitutionally guaranteed equality of both peoples in Carinthia in the provincial Constitution of 1849 (Paragraph 3) and, consequently, in the bilingual nature of official documents and the official lists of bilingual place names in Carinthia until the collapse of the monarchy (Schnabl 2016). Until the mid-19th century, people living in the countryside were able to communicate in both Slovene and German. This in spite of the fact that immigrants from the Tyrolean Pustertal in South Tyrol, who had moved to Baška grapa in the 13th century, had been almost completely “Slovenized”. Today, only the German names of the streams (e.g. Kacen- poh = Ger.: Katzenbach; Slo.: Mačji potok) and the names of some of the nearby peaks (Hohkoubl = Slo.: Matajurski vrh) serve as reminders of these migrants. With the modernization of the Habsburg Monarchy, the German language began to gain in importance and anyone who wanted to advance in state or public services, or in private economic ventures, had to know German. The question of the legal situation of peoples under the Con- stitution of the Habsburg Empire and the recognition of the equality of ethnic Slovenes came to the surface after the March Revolution of 1848. The Slovenes, with their national program of a “Unified Slovenia”, called for the unification of the entire Slovene ethnic territory and raised the question of linguistic demarcation in Carinthia and Styria (Gestrin and Melik 1966, Granda 1999). By means of this program, the Slovenes sought to exercise their political rights as a modern European nation. Howev- er, their national interests clashed with the plans of the Greater German nationalist circles. For German nationalists, Carinthia and Styria represented historically ethnic German duchies, and attempts to enforce Slo- vene equality were identified as a threat. From the German nationalists’ perspective, the Slovenes, because of their small number and cultural underdevelopment, were “doomed” to Germanization. It is unsurprising, 130 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) therefore, that the Austrian authorities began, in the mid-19th century, to exercise a policy aimed at the assimilation of Slovenes (Cvirn 1995, 73–82). The purpose of this paper is to monitor the development of Slo- vene-German inter-ethnic relations in the Slovene ethnic territory from the 19th century onwards, and to examine the way in which discrimi- nation against minorities, in conjunction with several major historical events, influenced the development of these minorities and their efforts to achieve equality.

2 ECONOMIC AND POLITICAL NEGLECT OF SLOVENE HISTORIC LANDS

In the 19th and 20th centuries, the Austro-Hungarian Empire sought to assimilate members of non-German and non-Magyar ethnic groups. In so doing, it used a variety of methods: neglect, especially in the field of culture, education and the use of minority languages in all areas of public life, and a restriction on economic development in minority settlement areas, especially those with sizeable Slovene populations (Klemenčič V. 1993, 20). Ironically, with the rise of German nationalism, Slovene natio nal identity actually strengthened. Slovenes developed their own literary language, published their own literature and journals, created their own works of art and founded social and cultural institutions. However, they were unsuccessful in their attempts to introduce Slovene as the language of instruction in secondary schools and as the working language in all offices. In addition, Slovene demands for the establishment of a Slovene University fell on deaf ears. At the same time, industrialization, closely tied to the growth of the railway network, was considerably less intensive in the Slovene territory than in other Austrian provinces (especially in the Czech lands). Moreover, ownership of capital remained largely in German hands. The Slovene rural population living in the overcrowded countryside migrated widely, mainly to adjacent industrial areas outside the Slovene ethnic territory (i.e. to Upper Styria) and, later, to other Eu- ropean countries and overseas. The intensity of the migration and Germanisation processes is captured in the population censuses. The first serious attempt to ascertain the -eth nic structure of the population was made by Czoernig in 1846, in a survey 131 Matjaž Klemenčič that recorded the ethnic character of individual communities in the Aus- trian part of the Habsburg Monarchy, though not the language of communication or mother tongue of individuals (Czoernig 1857, Grafenauer 1950). The survey results are quite reliable in terms of the total size of the population, as they were based on accurate data from military recruiting committees. More questionable, however, are the data on linguistic affiliation, since local authorities generally designated the language for each place, while the individual figures for the “citizens” of the individual communities were later calculated in the statistical office (Zwitter 1962, 211– 216, Grafenauer 1950, 117–164).

Table 1. Language Structure of the Austrian Part of the Habsburg Monarchy in the Historical Provinces where Slovene was spoken in 1846

Historical Slovene German Italian Others Total Province Number % Number % Number % Number % Number % Styria 362,742 36.2 640,332 63.8 — — — — 1,003,074 100.0 Carinthia 95,544 30.0 223,033 70.0 — — — — 318,577 100.0 Carniola 410,722 88.1 37,788 8.1 — — 17,6991 3.8 466,209 100.0 Trieste 25,300 32.5 8,000 10.0 43,940 54.7 3,0602 3.8 80,300 100.0 Gorizia 128,462 67.0 1,385 0.7 61,489 32.1 4303 0.2 191,766 100.0 Istria 32,995 14.0 — — 60,000 26.3 136,040 59.7 228,035 100.0

Notes: 1 Of these, 17,697 were Serbo-Croatian (3.8%), and 2 Jewish (0.0%); 2 All Je- wish; 3 All Jewish; 4 Of these, 134,445 (59.0%) were Serbo-Croatian, 1,555 (0.7%) Ro- manian, and 40 (0.0%) Jewish. (Source: Hain, 1852)

Although the data from Czoernig’s survey are not entirely reliable, they nevertheless show that by the middle of the 19th century Slovenes had not yet massively emigrated from their ethnic territory. More can be as- certained about the emigration of Slovenes using census data from the second half of the 19th century, with which the Austro-Hungarian authorities also began to record the linguistic structure of the population. In 1880, in the Austrian part of the Monarchy, a survey of the “language of 132 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) communication” (Umgangssprache) was introduced as part of the regular population census. Such censuses took place in 1880, 1890, 1900 and 1910. It should be stressed that the language of communication in the Austri- an part of the Habsburg monarchy (and the mother tongue in the Hun- garian part) was registered for each individual (Zwitter 1962, 219–216). In the middle of the 19th century, the Austrian provinces underwent intensive industrialization. Many Slovenes began to move from the overcrowded Slovene countryside to industrial areas outside the Slovene ethnic territory. This was mainly a result of: 1. The abandonment of production in manufacturing plants (iron- works, sawmills, etc.), whose products were unable to compete with modern industrial products; 2. The collapse of the previous means of transportation after the con- struction of the Vienna-Trieste railway line; and 3. The high natural population growth in the Slovene ethnic territory, reflecting an improvement in living conditions in the second half of the 19th century. In the 1860s and 1870s, most Slovenes migrated to industrial and min- ing centers in Upper Styria and other parts of the monarchy. According to census data, there were 7,389 documented people speaking Slovene as their language of communication and living in the area north of the Slo- vene-German ethnic border in Styria in 1900. In the same year, according to Dr. Richard Pfaundler (1907, 578), 50,000 people born in the Slovene ethnic territory lived in the German ethnic territory of Styria. The Umgangssprache was defined as the language used by a person in public, irrespective of their ethnic origin. It was almost impossible for a member of non-German nationality in the Austrian Empire, who lived in the German ethnic territory, to identify his/her language of communication as anything other than German. This was particularly true in Styria. In 1900, the newspaper, the Marburger Zeitung, for example, required the Slovene-speaking people “who found bread in the German Land, to identify German as their language of communication in the census.”1

1 Marburger Zeitung, 29 November 1900. 133 Matjaž Klemenčič Table 2. Population of Styria according to spatial-ethnic origins in 1900

Natural region German Slovene/Other (Political district) Number % Number % Central Lower Styria 20,893 13.17 137,682 86.83 (Slovenj Gradec, Maribor-Surroundings, Ljutomer) South Lower Styria 3,500 1.36 254,587 98.64 (Celje-Surroundings, Ptuj-Surroundings, Brežice) The Towns in Lower Styria with their own rules 13,979 42.11 19,218 57.89 (Celje, Maribor, Ptuj) Northwestern Styria 79,460 97.64 1,916 2.36 (Murau, Gröbming, Liezen) Upper Styria industrial area 173,525 92.43 14,237 7.57 (Leoben, Judenburg, Bruck) Eastern Styria 190,208 98.08 1,989 1.02 (Hartberg, Feldbach, Weiz) Graz-Köflach industrial area 110,042 93.57 8,223 6.43 (Graz-Surruoundings, Voitsberg) Graz-City 103,816 83.38 20,679 16.62 South Central Styria 141,614 93.66 9,592 6.34 (Deutschlandsberg, Leibnitz, Radkersburg)

Source: Pfaundler (1907, 578)

3 1910 CENSUS OF POPULATION

Unfortunately, population censuses recording “language of communication” quickly gained in importance. Before the censuses were to be conducted, propaganda would appear in the newspapers and even in the churches, in a process similar to that engaged in before political elections (Judson, 15). The methodology employed by the censuses heavily favored German as the language of communication, especially as their outcomes depended on German capital. German-speaking owners of the means of production consistently implemented the “right of the master” to determine the language of their workers. It is not surprising, therefore, that the Slovene share of the population in the ethnic Slovene territory steadily 134 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) declined, while at the same time, the share of the German-speaking population rose steadily – mostly in the market towns in the Slovene ethnic territory of Styria and Carinthia. This trend is confirmed by a comparative analysis of the results of the censuses conducted in southern Carinthia between 1880 and 1910, which indicates that the total population of the bilingual territory in southern Carinthia (as defined by the decree of the Carinthian provincial government of 1945) rose from 88,388 in 1880 to 90,903 in 1910. This reflects the growth in the German-speaking population, whose number increased by a factor of two and a half, while the number of Slovene speakers in the same period fell by almost a quarter.2

Table 3. The Language of Communication of Inhabitants in the Bilingual Territory in Carinthia as Determined by the Decree on Bilingual Education of 1945

Slovene German Others Year Number % Number % Number % 1880 75,579 88.51 12,750 14.43 59 0.07 1890 75,602 83.00 15,391 16.90 95 0.10 1900 67,516 75.23 22,140 24.67 85 0.09 1910 57,816 63.60 33,036 36.34 51 0.06

Sources: Spezial-Ortsrepertorium für Kärnten auf Grund der Ergebnisse der Volkszählung vom 31. Dez. 1880. Wien: K.u.K. Statistischen Zentral-Kommission, 1882; Spezial- Ortsrepertorium für Kärnten auf Grund der Ergebnisse der Volkszählung vom 31. Dez. 1890. Wien: K.u.K. Statistischen Zentral-Kommission, 1893; Gemeindelexikon der im Reichsrate vertretenen Königreiche und Länder. Bd. 5: Kärnten. Bearbeitet auf Grund der Ergebnisse der Volkszählung vom 31. Dezember 1900. Wien: Verlag der k.k. Hof- und Staatsdruckerei, 1905; Spezial-Ortsrepertorium für Kärnten auf Grund der Ergeb- nisse der Volkszählung vom 31. Dez. 1910. Wien: Statistische Zentralkommission, 1918; Klemenčič M. (1981, 137–153).

2 On the issue of population censuses prior to the First World War, much has been written, especially by Bogo Grafenauer (1946, 117–248), Matjaž Klemenčič (1981, 137– 153), Emil Brix (1981, 232–253; 1982), and Augustin Malle (2005, 23–29). 135 Matjaž Klemenčič The marked changes in the ethnic structure of the population of southern Carinthia, of course, were not merely the result of natural population movements and the mass immigration of German speakers. This is made quite apparent in the commentary on the census results of 1910, written by Franz Heiß (1931), then leader of the Austrian Federal Office of Sta- tistics (Bundesamt für Statistik):

A comparison of the results [of the] language censuses of 1900 and 1910 shows in many cities such large differences that they can no longer be solely explained by actual changes in language structure, but are more likely due to differences in census counting techniques (Heiß 1931, 143–144).

What criteria were used to determine the language of communication? Who was the census taker, and what controls were in place to ensure accuracy? What sanctions were imposed in the event of any irregularities? Doubts must be cast on the objectivity of the official census results regis- tering the numbers of people claiming to have certain languages of communication during the Habsburg era, their apparent aim being to record the highest possible number of German speakers in a given area, especially at the ethnic borders. In addition to the process of Germanisation, this was the main cause of the changes in the ethnic population structure of certain Habsburg provinces. The printed press, such as the German newspaper in Southern Styria, the Marburger Zeitung, called on the servants and maids who worked for German masters to identify German as their language of communication (Klemenčič M. 1978, 351). Census data for 1910 was published showing the results for the individual provinces of Austria-Hungary. Wilhelm Winkler (1931, 212–213) later compared those data with the census data on ethnic structure according to the censuses taken by the successor states of Austria-Hungary. For that area of the Austro-Hungarian Empire which after the First World War was formed by the Kingdom of Serbs, Croats, and Slovenes (hereinafter, the Kingdom of SHS), the data were converted to the level of the then recognized “provinces” so that they could be compared with the later Yugoslav censuses of 1921 and 1931.

136 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) Table 4. Number (in thousands) and percentage of the population according to mother tongue in “Yugoslav Slovenia” between 1910 and 1931

1910 1921 1931 Mother Tongue No. % No. % No. % Serbo-Croatian 0 0.0 11 1.0 24 2.1 Slovene 917 86.2 985 93.3 1,079 94.3 Hungarian 21 2.0 15 1.4 8 0.7 German 106 10.0 40 3.8 29 2.5 Other 20 1.9 5 0.5 4 0.4 Total 1,064 100.0 1,056 100.0 1,144 100.0

Note: 0 indicates less than 500. Sources: Winkler (1931, 212–213); Definitivni rezultati popisa stanovništva od 31. januara 1921 godine. Stanovništvo Jugoslavije po veroispoves- ti i materinjem jeziku – rezultati za opštine. Sarajevo: Opšta državna statistika, 1932; Prebivalstvo po veri in materinem jeziku po popisu od 31. 3. 1931. leta. Slovenija – pregled po občinah (Demografska statistika vol. 2, no. 4), Beograd: Državni statistični urad Demokratske Federativne Jugoslavije, 1945.

4 GERMAN-SLOVENE RELATIONS AFTER WORLD WAR I

The peace treaties signed on the conclusion of the First World War divi ded Slovene ethnic territory among four mutually hostile countries: the Kingdom of SCS, Italy, Austria and Hungary. But none of these countries was to comply with its promises, made under these treaties, to protect and develop its ethnic minorities. In seeking to promote their nation states, national minorities were perceived as a disturbance that needed to be eliminated as soon as possible, and in any way possible. After the new frontiers had been drawn up, the germans Slovenes who remained as a minority in Austria and who stayed in the Kingdom of SCS were perceived as “foreign objects”. As the late professor Andrej Moritsch (1994, 54) wrote, “they have experienced a fate that was at the time of integral nationalism granted in principle for all national minorities. The result was

137 Matjaž Klemenčič reflected from census to census […] one country accused the other [Yu- goslavia, Austria and vice versa] of raping national minorities.” Most Germans lived in the cities and market towns of Lower Styria, in Gottschee and Abstall and in the northwestern part of Prekmurje (Biber 1966, 11–15, Ferenc 2005, 212–213). Like other minorities in Central Eu- rope, the Germans in the Kingdom of SCS were promised basic minority protection by the Paris Peace Conference. The Kingdom of SCS was also mandated to protect ethnic minorities under Article 51 of the Saint-Ger- main Peace Treaty. Like Czechoslovakia, Poland, Romania, and Greece, the Kingdom of SCS signed a special agreement with the super powers for the protection of minorities, that is, those groups considered different from the majority of the population based on race, language and religion. These guarantees were not included in the 1921 Vidovdan Constitution. In this first Yugoslav Constitution, the minorities were only mentioned in Article 16, which in principle guaranteed “minorities of another tribe or language” the right to education in the mother tongue under conditions provided for by law. However, the Law on Public Schools, passed in 1929, and the 1931 Constitution made no mention of minority rights at all (Ferenc 2005, 67). The first months following the end of the First World War were marked by the exodus of German officials and other people who considered themselves to be Germans. Thus, the number of Germans in Yugoslav Slovenia fell from 103,949 in 19103 to 41,514 in 1921.4 However, such a marked (statistical) fall in the German population in Slovenia cannot be attributed

3 Spezialortsrepertorium der österreichischen Länder. Bearbeitet auf Grund der Ergebnis- se der Volkszählung vom 31. Dezember 1910. Band IV: Steiermark. Wien: K. K. statistische Zentralkommission, 1917; Spezialortsrepertorium der österreichischen Länder. Bearbeitet auf Grund der Ergebnisse der Volkszählung vom 31. Dezember 1910. Band V: Kärnten. Wien: K. K. statistische Zentralkommission, 1918; Spezialortsrepertorium der österreichischen Länder. Bearbeitet auf Grund der Ergebnisse der Volkszählung vom 31. Dezember 1910. Band VI: Krain. Wien: K. K. statistische Zentralkommission, 1918; Recensement général de la population des pays de la sainte couronne Hongroise, en 1910. Premiére partie: Données prin- cipales de la population par communes et par hameaux, colonies plus populeux. Budapest: L’office central de statistique du Rayaume de Hongrie, 1913. 4 Definitivni rezultati popisa stanovništva od 31. 1. 1921. Stanovništvo Jugoslavije po verois- povesti i materinjem jeziku: rezultati za opštine. Sarajevo: Državni statistički ured, 1932; compare also Winkler (1931, 212–213). 138 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) . Slovene Ethnic Territory and Ethnic Minorities in the 1920s Minorities Ethnic and Territory Ethnic . Slovene Map 2

139 Matjaž Klemenčič solely to mass emigration, rather it reflects differences in the methodolo- gies employed by the respective population censuses conducted in Aus- tria and the Kingdom of SCS. While the census in the Kingdom of SCS in 1921 asked respondents to name their “mother tongue”, the 1880 census in Austria enquired about the “Umgangssprache”, the language of communication, of the population (Klemenčič V. 1988, 241). Counting people according to the “language of communication” in areas with a mobile population, a high level of communication and broad social differentiation (especially in cities) clearly favored the economically and politically domi nant groups. And the Germans were especially dominant in the cities and market towns until 1918. The fall in the German population in Yugoslav Slovenia was also influenced by the “re-assimilation” policy of the Slovene authorities. This was reflected in the abolition of German private schools and the restrictions placed on the German language in state schools, the abolition of most German clubs, and the limitations on the use of German in public life and on their land ownership in the border zone. The transition to the newly formed Kingdom of SCS did not, however, threaten the economic power of the Germans. The partial nationalization of certain enterprises and agrarian reform measures introduced at the be- ginning of the 1920s only affected a small part of German assets. Most of the vast estates owned by Germans remained in their hands; these were the owners of large industrial and commercial companies as well as the powerful, domestic landowners (Biber 1966, 27–28). In their possession were almost half of the vineyards around Maribor, Ormož, and Slovenska Bistrica, and more than half the wine-growing regions of Haloze, Gorn- ja Radgona and the Upper Cmurek (today Trate). In Maribor, they were the owners of 41% of the housing and other buildings; in Celje 40%; and in Ptuj 60% (Suppan 1988, 191). In 1924 and 1925, the Yugoslav authorities carried out several actions against the German minority, which prompted its representatives to push for the early solution of minority issues in Slovenia and Austria by appeal to the principle of reciprocity, in accordance with the principle of cultural autonomy. When, in 1928, it became clear that cultural autonomy for both minorities could not be achieved, the German political leaders in Slovenia sought to improve the situation of the German minority by other methods. These included drafting a memorandum on the situation of the 140 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) Germans in Slovenia in April 1929 and sending a petition to the League of Nations following the closure of the German House (a cultural center) in Celje in June 1930 (Cvirn 1998, pp. 87–88). Once again in the mid-1930s, representatives of the German minority in Slovenia attempted to revive the idea of reciprocity in minority issues for Slovenia and Austria. How- ever, because of the growing Nazi sentiments and irredentist tendencies of the German minority leaders, such attempts were destined to fail. Indeed, the leaders of the German minority in Yugoslav Slovenia sup- ported the rise of the Nazis in Germany. They considered the new frontier between Yugoslavia and Austria as eminently unjust. In the early spring of 1933, the Nazis’ rise to power was being hailed in German minority newspapers. But, because of their outspoken support for the Nazis, the Slovenian authorities gradually disbanded most of the local cultural associations of the Kulturbund. Likewise, in the autumn of 1935, they banned any speakers from Germany coming to address the minorities. However, the Slovene authorities failed to stop the Nazification of the German minority, a process that was intensified following the annexation of Austria by the German Third Reich in March 1938. The fate of the Gottschee Germans in the southern Slovene ethnic territory was tragic. In keeping with an agreement struck between Hitler and Mussolini on the relocation of members of the German minority in South Tyrol to the Third Reich, Gottschee Germans were also resettled in the Brežice-Krško Field lying on the Italian-German demarcation line. From here, the German authorities forcefully resettled the Slovene population to Lower Saxony as well as to Croatia and Serbia. After the Second World War, Gottschee Germans were displaced around the world. A very small number did not leave. They and their descendants today enjoy the support of the Republic of Slovenia and the Republic of Austria to pursue cultural activities in accordance with the Austrian-Slovene cultural agreement (Ferenc 2005).

5 CARINTHIAN SLOVENES AFTER THE PLEBISCITE (1920–1941)

As one of the defeated nations in the First World War, Austria was required by the Saint-Germain Peace Treaty (Articles 62–69) to guarantee 141 Matjaž Klemenčič adequate protection to national minorities. In propaganda for the plebiscite held on 28th of September 1920, Carinthian Slovenes were mentioned in a special proclamation by the temporary Carinthian provincial assembly: “that the Slovene fellow country men and women will have the right to preserve their language and ethnicity […] for all times and that the Carinthian provincial assembly will devote to their spiritual and economic prosperity the same care as they devote to that of the German people of the province” (Anderwald and Valentin 1995, 92). Despite these promises, shortly after the plebiscite, which saw the border between Austria and the Kingdom of SCS in Carinthia drawn very much in favor of the Austrians, the Austrian authorities began to restrict the language rights that Slovenes had previously enjoyed under the Aus- tro-Hungarian Empire. German became the sole official language; all -bi lingual topographic signs were removed, and the federal and provincial gazettes of Carinthia, which at the time of the Austro-Hungarian Empire had been published in both German and Slovene, were now only published in German (Klemenčič & Klemenčič 2010, 40–41). Anti-minority activities were led by the group known as Kärntner Hei- matdienst, which had been established before the plebiscite and which was renamed Kärntner Heimatbund in 1924. Its primary goal was to block the proposed solution to the Slovene minority situation that promised to see it achieve “cultural autonomy”. It soon became clear that the proposal from the German parties was much more strategic in nature, being submitted only to support the German minority in Yugoslavia. Predicta- bly, immediately after the Yugoslav elections in 1927, German Carinthian nationalists began to object to the proposed autonomy. The Carinthian provincial assembly presented all the political parties with a special statement dated 17 May 1929 that discontinued further negotiations with the minority. In this statement they blamed the Carinthian Slovenes, even though the minority had accepted most of the provisions of the proposed provincial law. In this way, the idea of the implementation of cultural autonomy was buried once and for all (Zorn 1974, 347–366). This period of negotiations for the cultural autonomy of Carinthian Slovenes was marked by the enhanced anti-Slovene activities of Kärntner Heimatbund, which sought to settle as many German families in southern Carinthia as possible. In this time, Austria did nothing to dampen the fervor of the 142 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) Greater Germany ideologists, a stance best illustrated by the fact that Aus- tria became part of the Nazi Third Reich in March 1938. Germanisation and assimilation pressures on Carinthian Slovenes are also reflected in the censuses carried out in Austria in 1923 and 1934. De- termining the number of Slovenes in Carinthia continued to be a form of pressure on the Carinthian Slovenes. In 1923, on the basis of the language of communication, or more precisely “the language which the person uses most fluently and in which he normally thinks”5, the census counted 39,292 (10.1%) Slovene speakers in southern Carinthia. By the year 1934, that number had fallen to 26,796 (Grafenauer 1946, 202). The accuracy of the data in both censuses is highly questionable, especially the figure published in the 1934 census, when linguistic affiliation was determined by the language “in whose cultural circle a person be- longed” (Podgorc 1937, 66). It is interesting to note that, even at the time, a number of German-speaking experts did little to hide the fact that such a subjective criterion for counting was being used to assimilate the mino rity population. Minority theoretician Wilhelm Greve wrote: “The assim- ilative power of Germanhood was such that the people who were actually not Germans, were counted as Germans. The affirmation of peoples’- na tionalities on the basis of statements that do not speak against this asser- tion, without taking into account any objective signs, was used to support assimilation” (Greve 1938, 31). This procedure was also recognized by the Austrian statistician Franz Heiss, who advocated a subjective criterion of linguistic/ethnic affiliation for determining nationality based on the -re spondents’ own statement (Heiss 1931, 155–156). Similar differences between the results of the official Austrian -cen sus and “private counts” can also be found in relation to the 1934 survey. Among the “private counts”, mention should be made of a survey conducted in 1934 by Carinthian Slovene students and intellectuals of the ethnic situation in most of the parishes in southern Carinthia. They used family language, that is, the language used at home in ordinary conversations, as their criterion. This count recorded 81,105 Slovenes (81.02%) out of a total population of 100,108 in southern Carinthia. If we add several places north of Klagenfurt/Celovec, especially in the area between Pörtschach/

5 Statistische Nachrichten 13. Wien: Bundesamt für Statistik, 1935, p. 74. 143 Matjaž Klemenčič

Map 3. Slovene population in the region of today’s southern Carinthia, according to the censuses of 1910, 1934, and 1939 (in various “Slovene“ and “Windisch“ categories) 144 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) Poreče and Maria Saal/Gospa Sveta, not covered in that survey, then we can estimate the number of the Slovenes in Carinthia in 1934 at around 90,000. A similar number of Slovenes was recorded in the survey of the Gurk diocese/Krška škofija, while the Slovene National Cadastre, con- structed in 1933/34 on the basis of mother tongue and family language in individual locations, records 97,129 Slovenes living in “Slovene Carinthia,” outside the commune of Villach/Beljak (Grafenauer 1946, 220). Counts made for 1934 by individual researchers dealing with the ethnic situation in Carinthia are even more varied. For example, the Austri- an jurist, Theodore Veiter (1936, 116–123), estimated the number of Ca- rinthian Slovenes at around 55,000. Slovene historian, Fran Zwitter (1937, 13), on the basis of children registered in public schools, estimated the number to be around 70,000. Slovene historian, Bogo Grafenauer (1946, 220–222), corrected Zwitter’s estimate to 81,592. American geographer, Richard Randall (1955, 125), provided the highest estimate of the number of Carinthian Slovenes in this period – 120,000 – in his doctoral thesis. These differences between the official Austrian censuses of population, on the one hand, and “private counts” and other estimates, on the other, can be explained by the fact that most of the Census Commissioners were Nazi-oriented teachers and, as such, the results are hardly surprising. That the population censuses of 1923 and 1934 served as only one of the means of assimilation of the Slovene minority in Carinthia is further confirmed by the results of the census of 1939, carried out by Nazi authorities. In this census, the criterion used was mother tongue. They counted 44,708 “Slovene-speaking” people, which represented the sum of all combinations of language categories with “Slovene,” and “Windisch” (Pleterski 1966, 176–181). After Austria joined Hitler’s Reich, the Carinthian Slovenes were exposed to new forms of pressure. In 1942, they were forced to emigrate and put into labor and concentration camps in Germany. The Nazis wanted to solve the “Carinthian question” once and for all. Carinthian Slovenes responded with armed resistance.

145 Matjaž Klemenčič 6 INTRODUCTION OF BILINGUAL EDUCATION IN SOUTHERN CARINTHIA WITH SPECIAL EMPHASIS ON THE DEFINITION OF BILINGUAL TERRITORY

While a significant number of Austrians openly collaborated with the Na- zis during the Second World War, on its termination Austria took immediate steps to show the world it was a minority-friendly country. On 3rd of October 1945, the temporary Carinthian provincial government issued a decree announcing the creation of new bilingual primary schools in 62 of the then linguistically mixed municipalities of southern Carinthia.6 The criteria used to determine the bilingual areas were the data from the 1910 census on the “language of communication”. The bilingual school regulation led the government to determine all the municipalities in which at least 10% of the population used Slovene as the language of communication. However, according to the census data of 1910, only six municipalities presented a minimum percentage (10–20%). In reali- ty, two-thirds of the municipalities of the territory in question had a Slo- vene majority.7 Under the new regulations, basic education for all people in the region was to be based on the equality of the two provincial languages (Glantschnig 1998, 520–522). The new system was designed to overcome long-standing German-Slovene discrepancies and feelings of hatred. It later transpired that the introduction of bilingual education was just one of the methods employed by Austria in the fight for the indivisibility of Carinthia and for the preservation of its territorial integrity (Pleterski 1960, 10). This was important, especially in light of the fact that it was the Austrian authorities that defined the area of settlement of Slovenes

6 »Neugestaltung der zweisprachigen Volksschulen im gemischtsprachigen Ge- biet Kärntens«, Kärntner Nachrichten 1, No. 152, (Klagenfurt, 11 November 1945): 2; 1. Erlaß der Landesschulrates vom 9. November 1945, Zl. 9406, an die Bezirks- und Stadtschulräte, betreffend Neugestaltung der zweisprachigen Volkschulen. Verordnungs- blatt für das Schulwesen in Kärnten, no. I. (Klagenfurt, January 1946), pp. 2–3. 7 For more details see Spezialortsrepertorium von Kärnten. Bearbeitet auf Grund der Ergebnisse der Volkszählung vom 31. Dezember 1910. Wien: Statistische Zentralkommis- sion, 1918. 146 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) . The region of bilingual education in southern Carinthia (from October 1945 onwards) 1945 October (from Carinthia southernregion of in bilingualeducation . The Map 4

147 Matjaž Klemenčič in southern Carinthia. Thus, all subsequent requests for the determina- tion of the territory where a Slovene minority lived and of their area of settlement can be regarded as attempts to delay the fulfillment of minority protection, or even to undermine the legal protection of the Slovene minority.

7 THE NON-IMPLEMENTATION OF ARTICLE 7 OF THE AUSTRIAN STATE TREATY

On 15th May 1955, the Austrian State Treaty (AST) was signed. Article 7 of this Treaty guaranteed the Slovenes of Carinthia and Styria and the Cro- ats of Burgenland ethnic minority rights in education, official language usage, and political self-representation. It should be stressed here that Ar- ticle 7 does not mention any large number or significant percentage of minority population in an administrative unit as a precondition for recognition of the minority’s existence and rights (Matscher 2005, 783–819). Thus, Austrian minority protection laws dealing with bilingual education, the use of minority languages before the courts and other official authorities, and bilingual “topographic” signs should have been deemed valid for all settlements in “the administrative and judicial districts of Carinthia […] and Styria, where there are Slovene […] or mixed populations…” (the so-called territorial principle) (Klemenčič & Klemenčič 2006, 44–52). In spite of this, after 1955 the Austrian authorities preconditioned minority protection with the need for a certain percentage of minority members in an administrative unit. They were also guilty of manipulating the data as they were the ones to carry out the census of the language of communication. The census-takers retained the praxis of the Nazi census of 1939 and differentiated between German, Slovene, and “Windisch” languages and used all possible combinations of these categories. In this statistical exercise, which was far from scholarly in its application, the Austrian authorities divided Slovene speakers in Carinthia – who spoke the same Carinthian dialect of the Slovene language – into two linguistic/ethnic categories, “Windisch” and “Slovenes”. In the 1951 census, the Carinthian Slovene, and German-speaking population was divided into ten linguistic groups according to the language of communication. The Austrian authorities also subsequently converted these data into catego- 148 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) ries of ethnic affiliation, in what must be considered a professionally in- admissible exercise. In so doing, the writers of the minority “protective” laws considered “Slovenes” as being only those who indicated their language of communication as being “Slovene” or the combination “Slowe- nisch-Windisch,” and “Slowenisch Deutsch” (Klemenčič & Klemenčič 2006, 65–83). The period after 1955 was marked by the activities of anti-Slovene Ger- man-nationalistic organizations which sought to impede the implementation of any of the AST guarantees. Austria made it possible for these nationalistic organizations – which should have been forbidden in accor dance with Paragraph 5, Article 7 of the AST – to cooperate with the state (political parties, law-making bodies) and at the level of the Carinthian “Province” to block the Treaty when questions were raised about the use of the Slovene language in dealings with the authorities and in education and the use of bilingual signs in towns and villages (Stergar 1976, 147–179). These organizations continue to dictate policy in Carinthia. Many of their ideas are advanced by political parties in Carinthia and they are subsequently taken up by Austrian political parties, the Austrian government, and the Austrian parliament. All initiatives “to solve the problem of the Slovene minority” represent good opportunities for politicians to win the popular vote at the ballot box and are opportunistically exploited by Austrian political parties in their campaigns. This being the case, succes- sive Austrian governments have failed to introduce minority protection laws in accordance with Article 7 of the AST. Failure to comply with ob- ligations under the ADP in Carinthia have often accelerated conflicts between the Slovene-speaking and German-speaking populations (Nećak 1985, 125–128). These tensions have come to the fore in the “efforts” made to solve the problem of bilingual road and village signs. Bilingual signs are important, as they are a visible indication of the existence of a minority and a symbol of the historical presence of that minority in a certain territory. They also mean that the majority population recognizes the minority as an equal partner in the creation of culture in a given region (Jordan 2004, 216–229). It is, therefore, understandable that the Carinthian Slovene leadership should be fighting so vehemently to find a just solution to this problem. The attempt by Carinthian gover- nor, Hans Sima, and Austrian Chancellor, Bruno Kreisky, in July 1972 to 149 Matjaž Klemenčič install 205 bilingual village road signs8 ended in a “place name war” (Ort- stafelsturm). A few days after the installation of the first fifty bilingual signs, German nationalists had destroyed all of them (Stergar 2003, 202–223). After lengthy negotiations in the Austrian parliament, a Law on Eth- nic Groups (Volksgruppengesetz) was passed. In accordance with this Law, 25% of the population of certain villages or townships need to belong to the Slovene minority for bilingual place name signs to be erected. At the same time, a special census was conducted in all the Austrian provinces to determine just where Slovenes lived, although the Austrian Authorities already had this information. The Carinthian Slovene leadership called on the members of the minority to boycott the census either by not taking part in it or by writing on the census form any language other than Slovene. At the same time, they called on “democrats in other parts of the country to write Slovene in the census form”. The result of this action was that more Slovenes were documented in Vienna than in Carinthia. Most of the people outside Carinthia stayed at home. The Decree of 1977, based on the results of the 1976 census and the implementation of a complicated formula, provided for bilingual topographic signs in 91 out of 800 settlements in southern Carinthia. However, this figure was only partially met. By the year 2000, only about 70 bilingual signs had been erected. Because the Decree conditioned the provision of bilingual signs to settlements with a 25-percent minority population, many Carinthian Slovenes complained to the Constitutional Court. In December 2001, in response to one of these complaints, the Austrian Con- stitutional Court decreed that the requirement was unconstitutional and suggested “ca. 10-percent” of Slovene population “over a longer time period” as the requisite for erecting bilingual signs. On the basis of the ruling made by the Austrian Constitutional Court, the Carinthian Slovene leadership proposed the erection of bilingual signs in 394 settlements in southern Carinthia. However, it was clear that a new solution would have to be found (Klemenčič & Klemenčič 2006, 167–168).

8 270. Bundesgesetz vom 6. Juli 1972, mit dem Bestimmungen über die Anbringung von zweisprachigen topographischen Bezeichnungen und Aufschriften in den Gebieten Kärntens mit slowenischer oder gemischter Bevölkerung getroffen werden.Bundesge - setzblatt für die Republik Österreich 82 (1972): 1709–1713. 150 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today)

Map 5. Three unsuccessful attempts to solve the problem of bilingual localities signs

151 Matjaž Klemenčič The Austrian government attempted to negotiate with representatives of the Slovene minority, the provincial Carinthian government, Carinthian German nationalist organizations, and representatives of local authorities in southern Carinthia. However, its efforts failed to find a solution to the problem of bilingual “topographical terminology and inscriptions” in southern Carinthia in 2006 and 2007. Two proposals, one by Chancellor Wolfgang Schüssel (of the Austrian Peoples Party) and the other by Chan- cellor Alfred Gusenbauer (of the Austrian Socialist Party), offered significantly fewer bilingual signs (141 and 162, respectively). Neither of the government proposals was accepted, although eventually minority representatives, under pressure from Austrian politicians, agreed to Gusenbauer’s solution, because of additional demands being made by the anti-Slovene Carinthian governor Jörg Haider. These included signed declarations from the leaders of Carinthian Slovenes that they would not make any additional demands with regard to the fulfillment of Article 7 of the AST. Bilingual topography of course means much more than simply bilingual village signs. It includes other topographic names, including those of rivers, mountains, streets, and official buildings (Klemenčič M. 2007, 190–193, 199–202). After numerous attempts to solve the problem of bilingual signs, representatives of the Austrian Federal Government, the Provincial Govern- ment of Carinthia, and three organizations of Carinthian Slovenes eventually reached a compromise agreement to install bilingual signs at 164 locations in 24 municipalities in Carinthia in April 2011. The new regulation took into account the 91 settlements which already had bilingual signs in line with the 1977 regulation. It also included signs in Bleiburg/Pliberk and Ebersdorf/Drveša, as had been ordered by the Austrian Constitution- al Court. In addition, it respected all the previous rulings of the Constitu- tional Court and provided for signs in all villages in which the share of the Slovenian population was at least 17.5% according to the 2001 census. This new threshold was inconsistent with the regulation passed by the Consti- tutional Court (namely a 10-percent threshold over a long period of time), and even less so with the AST, which, for the fulfillment of minority legislation does not require any minimum threshold of minority population.9

9 164 dvojezičnih napisov v 24-ih občinah in v štirih okrajih. Novice 16 (Celovec, 29 April 2011): 4–5. 152 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today)

and three organizations of Carinthian Slovenes (April 2011), were erected. were (April 2011), Slovenes of Carinthian organizations three and . Settlements in which bilingual “topographic signs”, in accordance with the “Compromise” “Compromise” with the accordance in signs”, in which bilingual“topographic . Settlements Map 6 between the representatives of the Austrian Federal Government, Provincial Government of Carinthia, of Carinthia, Government Provincial Government, Federal of the Austrian the representatives between

153 Matjaž Klemenčič Although the regulation allows for the possibility that “the municipal councils can decide to provide additional topographical signs”, the solution is far from satisfactory. In relation to the autochthonous settlements of Carinthian Slovenes, this should include bilingual road signs as well as other topographical signs, including street names, rivers, etc. Indeed, before we can claim that Austria complies fully with the provisions made in item 3 of Article 7 of the AST, these conditions must be met. In addition to the problem of bilingual signs, a compromise agreement also regulates the right to use Slovene as an official language in 16 municipalities. The Austrian authorities also committed themselves to introduc- ing regulations for the financing of a Slovene music school. This problem was resolved with the inclusion of such a school in the Carinthian provincial music school as one of its 28 departments. The plebiscite “gift” from the Austrian federal government of 2010 to Carinthia, granted to mark the 90th anniversary of the Carinthian plebiscite, was intended, in part, to support bilingual kindergartens. In addition, the Ministry of Educa- tion undertook to give additional resources to a Slovene High School in Klagenfurt/Celovec.10 It is worth mentioning that most places that should be marked with bilingual signs have very small populations: 92 settlements (or 56% of the total, according to the census of 2001) had fewer than 100 inhabitants, and 136 villages (83%) had fewer than 200. Only six settlements in 2001 had more than 500 inhabitants.

10 Memorandum betreffend zweisprachige »topographische Aufschriften«, die Amtssprache sowie Maßnahmen für die Zusammenarbeit mit der slowenischsprachi- geN Volksgruppe, Klagenfurt, 26. April 2011, accessed on October 10, 2015, https://www. bka.gv.at/DocView.axd?CobId=43356. 154 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) Table 5. Settlements that were supposed to get bilingual “topographic signs” in accordance with the “Compromise” of 11 April 2011.

Number of Number of % inhabitants settlements 1–50 37 22.6 51–100 55 33.6 101–200 44 26.8 201–500 22 13.4 501–1,000 3 1.8 More than 1,000 3 1.8 Total 164 100.0

Sources: Volkszählungen 1971–2001. Umgangssprache Kärnten, Gemeinden und Ortsc- haften (Auswahl). Wien, Statistik Austria, April 2002; Anlage 1 zu dem 46. Bundes- gesetz, mit dem das Volksgruppengesetz geändert wird. Bundesgesetzblatt für die Re- publik Österreich 46/2011.

Only a few important villages in the central area of the Slovene territory received bilingual signs. The signs were obtained by only 8 of the 24 municipalities in southern Carinthia. Of the settlements that should have received bilingual signs, many of great significance for the Slovenian minority, including Ferlach/Borovlje and Tainach/Tinje, were eliminated. The most obvious absurdity, however, is the fact that the village of St. Kan- zian/Škocjan was eliminated from the list. The ruling that 25 percent of a settlement must be made up of the Slovenian-speaking population for it to be given bilingual signs, as laid down in the 1976 Act of Ethnic Com- munities, was declared unconstitutional by the Constitutional Court in 2001 precisely by recourse to the example of St. Kanzian/Škocjan. The biggest flaw in this “historic compromise”, which was enacted with amendments to the Ethnic Communities Act, is the fact that it was elevat- ed to the status of constitutional law. This means that the Austrian Consti- tutional Court has no jurisdiction to rule on its constitutionality. Another

155 Matjaž Klemenčič major flaw in this bill is that it does not even mention the Slovene minority in Styria, for which Article 7 of the AST provides minority protection.11 As we have seen, the eventual ruling was a political compromise. As a historian and longtime researcher of the Carinthia question, I have to conclude that it was a contemptible compromise. Indeed, a few days before the adoption of the contested bill, more than 60 prominent South Tyrolean politicians and scientists sent a letter of protest to the Chancel- lor, Werner Faymann, the President of the National Parliament, Barbara Prammer, and the heads of parliamentary groups in the Austrian Parlia- ment, urging them to ensure that the Law on Ethnic Communities should not take the form of Constitutional Law.12

Bibliography Anderwald, Karl, and Hellwig Valentin, eds. 1995. Kärntner Jahrbuch für Politik 1995. Klagenfurt: Kärntner Druck- und Verlagsgesellschaft. Biber, Dušan. 1966. Nacizem in Nemci v Jugoslaviji 1933–1941. Ljubljana: Cankarjeva založba. Brix, Emil. 1981. Die Kärntner Volksabstimmung von 1920 im Kontext der österreichischen Nationalitätenstatistik 1880–1934. In Kärntens Volksabstimmung 1920: Wissenschaftl. Kontroversen und historisch-poli- titische Diskussionen anläßlich des internationalen Symposions Klagen- furt 1980, Hrsg. von Helmut Rumpler, 232–253. Klagenfurt: Kärntner Druck- und Verlagsgesellschaft M.B.H. —. 1982. Die Umgangssprachen in Altösterreich zwischen Agitation und Assimilation. Die Sprachenstatistik in den zisleithanischen Volkszählungen 1880 bis 1910. Wien / Köln / Graz: Hermann Böhlaus Nachf. Cvirn, Janez. 1995. Slovenci in nemški državnopravni programi. In Slo- venci in država – zbornik prispevkov z znanstvenega posveta SAZU od 9. do 11. novembra 1994, (Razprave/Dissertationes 17), eds. Bogo Grafenauer Bogo et al., 73–82. Ljubljana: Slovenska akademija znanosti in umetnosti.

11 Jože Til, Ustavni zakon in Štajerci. Novice 25 (Celovec, 1 July 2015): 3. 12 Pismo prominentnih Južnih Tirolcev kanclerju Faymannu in parlamentu. Novice 26 (Celovec, 8 July 2015): 2. 156 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) Cvirn, Janez. 1998. Nemci na Slovenskem (1848–1941). In »Nemci« na Slovenskem 1941–1955, ur. Dušan Nećak, 53–98. Ljubljana: Znanstveni inštitut Filozofske fakultete. Czoernig, Carl Freiherr von. 1857. Ethnographie des österreichischen Kai- serstaates. Wien: K.-K Hof- und Staatsdruckerei. Ferenc, Mitja. 2005. Kočevska pusta in prazna. Ljubljana: Modrijan. Grafenauer, Bogo. 1946. Narodnostni razvoj na Koroškem od srede 19. stoletja do danes. In Koroški zbornik, eds. Bogo Grafenauer, Lojze Ude in Maks Veselko, 117–248. Ljubljana: Državna založba Slovenije. —. 1950. Czoernigova etnografska statistika in njena metoda. Raz- prave SAZU 1: 117–164. —. 1994. Oblikovanje severne slovenske narodnostne meje (=Zbirka Zgodovinskega časopisa 10). Ljubljana: Zveza zgodovinskih društev Slovenije. Granda, Stane. 1999. Prva odločitev Slovencev za Slovenijo: dokumenti z uvo- dno študijo in osnovnimi pojasnili. Ljubljana: Nova revija. Gestrin, Ferdo and Melik Vasilij. 1966. Slovenska zgodovina od konca osem- najstega stoletja do 1918. Ljubljana: Državna založba Slovenije. Glantschnig, Gerold. 1998. Die Minderheitenschulrecht. In Kärnten. Von der deutschen Grenzmark zum österreichischen Bundesland, eds. Helmut Rumpler in Ulfried Burz, 520–544. Wien, Köln, Weimar: Böhlau. Greve, Wilhelm. 1938. Die Bestimmung der Volkszugehörigkeit im Recht der europäischen Staaten. Essen: Essener Verlagsanstalt. Hain, Josef. 1852. Handbuch der Statistik des österreichischen Kaiserstaates, Wien: Tendler & Compagnie Hiess, Franz. 1931. Methodik der Volkszählungen. Jena: G. Fischer. Jordan, Peter. 2004. Ortsnamen als Kulturgut – Die symbolische Wirkung von Ortsnamen auf Ortstafeln und in Karten. In: Ortstafelkonflikt in Kärnten – Krise oder Chance? (=Ethnos, 64), eds. Martin Pandel et al., 216–229. Wien: Braumüller. Judson, Pieter. 2006. Guardians of the Nation: Activists on the Language Frontiers of Imperial Austria. Cambridge, MA:Harvard University Press. Klemenčič, Matjaž. 1978. Germanizacijski procesi na Štajerskem od srede 19. stoletja do prve svetovne vojne. Časopis za zgodovino in narodo- pisje 49, no. 1: 350–391.

157 Matjaž Klemenčič Klemenčič, Matjaž. 1981. Die ethnische Entwicklung und ethnische Situ- ation der Bevölkerung in Kärnten vor der Volksabstimmung. In Kärn- ten: Volksabstimmung 1920. Voraussetzungen, Verlauf, Folgen (=Studien zur Gesellschaft in Slowenien, Österreich und Italien, 1), 137–153. Wien / München / Kleinnenzendorf: Löcker. —. 2007. Več kot pol stoletja po podpisu avstrijske državne pogodbe ostaja problem dvojezičnih ‚označb in napisov topografskega značaja‘ na avstrijskem Koroškem nerešen. Razprave in gradivo 53–54: 178–203. Klemenčič, Matjaž and Vladimir Klemenčič. 2006. Prizadevanja koroških Slovencev za narodnostni obstoj po drugi svetovni vojni. Celovec / Lju- bljana / Dunaj: Mohorjeva založba. —. 2010. Die Kärntner Slowenen und die Zweite Republik: Zwischen Assimilierungsdruck und dem Einsatz für die Umsetzung der Minderhei- tenrechte. Klagenfurt / Celovec–Ljubljana / Laibach–Wien/ Dunaj: Hermagoras Verlag / Mohorjeva založba. Klemenčič, Vladimir. 1988. Die Deutschen in der Statistik des jugoslawi- schen Slowenien zwischen den beiden Weltkriegen. In Geschichte der Deutschen im Bereich des heutiges Slowenien 1848–1941 = Zgodovina Nem- cev na območju današnje Slovenije 1848–1941, eds. Helmut Rumpler and Arnold Suppan, 241–247. Wien / München: Verlag für Geschichte und Politik / R. Oldenbourg Verlag. —. 1992. Die geopolitische Lage Sloweniens und seine Offenheit nach Europa. In Staatliche Einheit und Teilung – Deutschland und Jugo- slawien: Ergebnisse des deutsch-slowenischen Symposions der Südosteuro- pa-Gesellschaft anläßlich der Deutschen Kulturwoche in Ljubljana am 24. April 1991 (Südosteuropa Aktuell, 14), ed. Klaus Detlev Grothousen, 99–113. München: Südosteuropa-Gesellschaft. —. 1993. Narodne manjšine kot element demografske in prostorske stvarnosti v alpsko-jadransko-panonskem prostoru. In Geografija in narodnosti (Geographica Slovenica, 24), eds. Anton Gosar and Marjan Ravbar, 19–31. Ljubljana: Inštitut za geografijo Univerze. Malle, Augustin. 2005. Wohin verschwanden die Kärntner Slowenen? Hi- storicum – Zeitschrift für Geschichte 86: 23–29. Matscher, Franz. 2005. Die Minderheitenregelungen im Staatsvertrag. In Der österreichische Staatsvertrag 1955: Internationale Strategie, rechtliche Relevanz, nationale Identität, eds. Arnold Suppan, Gerald Stourzh and 158 German-Slovene relations in the Slovene lands (mid-19th century – today) Wolfgang Müller, 783–819. Wien: Verlag der Österreichischen Akade- mie der Wissenschaften. Moritsch, Andrej. 1994. Zur Problematik der Erforschung von Nationa- litätenfrage. In Narodne manjšine 3: Slovenci v avstrijski zvezni deželi Štajerski, eds. Boris Jesih et al., 50–55. Ljubljana: Slovenska akademija znanosti in umetnosti, 1994. Nečak, Dušan. 1985. Koroški Slovenci v drugi avstrijski republiki (1945–1976). Osnutek za politično zgodovino. Ljubljana: Založba Borec. Pfaundler, Richard. 1907. Die Grundlagen der nationalen Bevölke rungsentwicklung Steiermarks. Statistische Monatschrift 33, NF 12 no. 1: 557–592. Pleterski, Janko. 1960. Manjšinska zakonodaja na Koroškem po drugi svetovni vojni. Razprave in gradivo 2: 7–99. —. 1966. Die Volkszählung vom 31. März 1961 in Kärnten. Razprave in gradivo 4–5: 165–215. Podgorc, Valentin. 1937. Die Kärntner Slowenen in Vergangenheit und Ge- genwart. Grundsätzliches zur Minderheitenfrage. Klagenfurt. Randall, Richard R. 1955. The Political Geography of the Klagenfurt Ple- biscite Area – A Dissertation submitted to the Faculty of Clark Uni- versity, Worcester, Massachusetts, in partial fulfilment of the requirement for the degree of Doctor of Philosophy in the Department of Geography, Worcester. Schnabl, Bojan. 2016. Koroška deželna ustava 1849 ter njeni izvori in posle- dice. Doktorska disertacija. Filozofska fakulteta, Univerza v Mariboru. Stergar, Janez. 1976. Kršitev določb petega odstavka člena 7 avstrijske dr- žavne pogodbe. Razprave in gradivo 7–8: 147–179. —. 2003. Obisk Koroške v času ‚vojne za krajevne napise’ (Ortstafe- lkrieg, Ortstafelsturm) oktobra 1972. Razprave in gradivo 43: 202–223. Suppan, Arnold. 1988. Zur Lage der Deutschen in Slowenien zwischen 1918 und 1938: Demographie – Recht – Gesellschaft – Politik. InGe - schichte der Deutschen im Bereich des heutigen Slowenien 1848–1941 = Zgodovina Nemcev na območju današnje Slovenije 1848–1941, eds. Hel- mut Rumpler and Arnold Suppan, 171–240. Wien / München: Verlag für Geschichte und Politik / R. Oldenburg Verlag. Veiter, Theodor. 1936.Die slowenische Volksgruppe in Kärnten. Geschichte, Rechtslage, Problemstellung. Wien und Leipzig: Reinhold. 159 Matjaž Klemenčič Veiter, Theodor. 1965. Die Sprach- und Volkszugehörigkeit in Österreich nach den Ergebnissen der Volkszählung von 1939. Europa Ethnica 22, Nr. 3: 109–123. Winkler, Wilhelm. 1931. Statistisches Handbuch der europäischen Nationa- litäten. Wien, Leipzig: Wilhelm Braumüller Universitäts-Verlagsbu- chhandlung. Zorn, Tone. 1974. Kulturna avtonomija za koroške Slovence in nemška manjšina v Sloveniji med obema vojnama. Zgodovinski časopis 28, no. 3–4: 347–366. Zwitter, Fran. 1937.Koroško vprašanje. Ljubljana: Akademska založba. —. 1962. Nacionalni problemi v habsburški monarhiji. Ljubljana: Slo- venska matica.

160 Criteris editorials

Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica és una publicació electrò- nica acadèmica de periodicitat anual dedicada a l’estudi dels noms, en el sentit més ampli de l’expressió, editada per la Societat d’Onomàstica.

Presentació d’originals Els articles presentats han de ser originals i escrits en català o en qualsevol llengua romànica —també s’admeten originals en anglès o alemany— i s’han d’enviar a [email protected]. Si es considera necessari se’n pot enviar també una còpia impresa per correu postal a la seu de la Societat d’Onomàstica (Diputació 276, principal. 08009 Barcelona). En tots els treballs ha de constar, després del títol, el nom de l’autor, la seva adreça electrònica i la postal, i, si és el cas, la institució a la qual per- tany. També s’ha de lliurar, en un fitxer separat, un resum en català i un altre en anglès, de no més de 500 caràcters amb espais cadascun, i una llista de cinc paraules clau com a màxim. L’extensió no serà superior als 60.000 caràcters amb espais (inclosos resums, notes i bibliografia) o a les 30 pàgines (incloses iŀlustracions, mapes, gràfics i fotos). En el cas de voler presentar originals més extensos, caldrà que els autors es posin en contacte amb la redacció. Els treballs s’han de presentar en un arxiu de format de text llegible (doc, rtf, odt), amb un interlineat de 1,5 punts, amb tipografia Times New Roman i un cos de 12 punts. Les notes al peu són exclusives per a informacions al marge, no per a referències bibliogràfiques, i aniran en un cos de 9 punts. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha d’oferir una estructura lògica i una ordenació interna clara. En cas d’ha- ver-hi molts subapartats es recomana l’ús de la numeració (1, 1.1, etc.). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules. Les imatges que acompanyin el text, ja siguin fotografies, mapes o grà- fics, s’han de lliurar per separat, en format tif o png i han de ser de qua- litat, amb una resolució mínima de 200 dpi (punts per polzada). Al peu de cadascuna cal indicar-ne l’autoria i la data, a més de fer constar l’auto- rització per a la publicació, si convingués. 161 Els articles seran sotmesos a la revisió externa de dos experts anònims. A partir dels seus informes, la redacció decidirà si accepta o no els articles per a la seva publicació i en comunicarà la decisió a l’autor en un termini màxim de sis mesos a partir de la data de recepció. A l’article publicat es farà esment de la dates de recepció de l’original i d’aprovació final de publicació del text.

Normes de citació Les citacions van sempre en rodona. Quan són breus s’insereixen en el text entre cometes altes (“ ”) i quan són llargues van entre línies blanques, sagnades i en un cos de 10 punts. Les cometes simples (‘ ’) marquen citacions internes a altres citacions o usos metalingüístics. Els criteris de citació bibliogràfica adoptats són els que estableix el manual d’estil de la Universitat de Chicago i s’accepta, exclusivament, l’ús del sistema autor-data. Així, la referència a l’autoria s’insereix, entre parèntesis, a continuació del text citat, indicant el cognom, en rodona, l’any d’edició, i, quan calgui, la pàgina. En els casos que hi hagi més d’una referència del mateix autor i del mateix any, s’afegirà una lletra (a, b, c…), per diferenciar-les:

(Coromines 2002a, 156) (Coromines 2002b, 123) (Dorion & Poirier 1989, 124) (Moreu-Rey et al. 1980)

I es prescindeix del nom de l’autor quan aquest acaba de ser esmentat:

Com ens recorda Ramon Amigó, en un article recent sobre aquesta qüestió, “l’interès pels estudis d’onomàstica va arribar a Catalunya l’últim terç del segle xix” (2006, 25).

La bibliografia final va en un cos de 10 punts. Els cognoms es posen en rodona (no en versaletes o en majúscules). Com a pauta formal per a les referències bibliogràfiques oferim a continuació uns quants exemples:

162 Llibres Moreu-Rey, E. 1982. Els nostres noms de lloc. Palma: Moll. Poirier, J. 1965. Toponymie. Méthode d’enquête. Québec: Presses de l’Uni- versité Laval. Moll, J., i J. Tort. 1985. Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització. Bar- celona: Institut Cartogràfic de Catalunya. Mallorquí, E., et al. 2006. Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Centre de Recerca d’Història Ru- ral i Documenta Universitària.

Capítols de llibre

Coromines, J. 1965. La survivance du Basque jusqu’au Bas Moyen Age. Phénomènes de bilingüisme dans les Pyrénées centrales. Estudis de to- ponímia catalana, i: 93–152. Barcelona: Barcino. Terrado, X. 2010. La toponímia de la Ribagorça i el lèxic romànic. Dins Actes del Quinzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7–11 de setembre de 2009), ed. I. Creus, M. Puig & J.-R. Veny, 43–79. Barcelona: Associació Internacional de Llengua i Li- teratura Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Articles en revista

Darby, H.C. 1957. Place names and geography. The Geographical Journal 123: 387–92. Gorrochategui, J. 1995. Los Pirineos entre Galia e Hispania: las lenguas. Veleia 12: 181–234.

Documents en línia Es donarà la URL de les referències publicades exclusivament de forma electrònica. Si disposa de doi (objecte d’identificació digital) es dona al lloc que ocuparia la paginació. Entre parèntesi, si és rellevant, es posa la data de l’última consulta.

163 Aguiló, Cosme. 2014. Topònims mallorquins dels repobladors catalans. Dins Els noms en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques, ed. J. Tort & M. Montagut, 2732–50. Barcelona: Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. doi: https://doi.org/10.2436/15.8040.01.264.

164 Submission guidelines

Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica is a yearly academic e-journal dedicated to the study of names in the broadest sense of the term. It is published by the Societat d’Onomàstica.

Presentation of Original Submissions Submitted articles must be original works and written in Catalan or in any Romance language—articles in English or German are also accepted—and they should be sent to [email protected]. If you feel it necessary to do so, you may also send a hard copy by post to the offices of the Societat d’Onomàstica (Diputació 276, principal. 08009 Barcelona). After the title, all works must state the author’s name, his or her email address and mailing address and, if applicable, his or her institutional affiliation. Authors must also send, in a separate file, an abstract in Catalan and one in English (each of which must be no more than 500 characters including spaces) and a list of up to five keywords. Submissions should be no longer than 60,000 characters with spaces (including abstracts, notes and bibliography) or 30 pages (including illus- trations, maps, charts and photos). Authors who wish to present longer submissions should contact the editorial team. Works must be presented in a file in a readable text format doc,( rtf, odt), with a line spacing of 1.5 points and use of size 12 Times New Ro- man font. Footnotes are exclusively for additional information and not for bibliographic references; they are to be written in size 9 font. The system of differentiation of the sections of the article is to be cho- sen by the author, though a logical structure and a clear internal order- ing must be provided. If an article contains many subsections, the use of numbering (1, 1.1, etc.) is recommended. Section titles should be set in bold but not in block capitals. Images that accompany the text, whether photographs, maps or charts, must be delivered separately and in tif or png format; they must be of good quality, with a minimum resolution of 200 dpi (dots per inch). At the foot of each, the authorship and the date must be indicated, and au- thorization for the publication must be stated, if appropriate. 165 Articles will be subject to external review by two anonymous experts. On the basis of their reports, the editors will decide whether to accept or reject articles for publication, and they will communicate their decision to the author within a maximum period of six months from the date of receipt. The published article will state the dates of receipt of the original submission and of the final acceptance of the text for publication.

Referencing Rules Quotations are always set in roman. Short quotations are inserted into the text between quotation marks (“ ”). Long quotations are indented, preceded and followed by empty lines, and set in size 10 font. Single quotation marks (‘ ’) mark out quotations within quotations or metalinguis- tic usages. The journal exclusively uses the Chicago Manual of Style’s author-date referencing system. Under this system, the reference to the author is inserted in parentheses after the quoted text, indicating in text set in roman the author’s last name, the year of publication and, when necessary, the page number. In cases where there is more than one reference by an author for the same year, a letter a( , b, c, etc.) is added to differentiate between the works:

(Coromines 2002a, 156) (Coromines 2002b, 123) (Dorion & Poirier 1989, 124) (Moreu-Rey et al. 1980)

The name of the author is not included when it has just been mentioned: As Ramon Amigó reminds us in a recent article on this question, “l’interès pels estudis d’onomàstica va arribar a Catalunya l’últim terç del segle xix” (2006, 25).

The references list at the end of the article appears in size 10 font. Last names are set in roman (though not in small caps or block capitals). As a formal standard for bibliographic references, we offer a few examples below:

166 Books Moreu-Rey, E. 1982. Els nostres noms de lloc. Palma: Moll. Poirier, J. 1965. Toponymie. Méthode d’enquête. Québec: Presses de l’Uni- versité Laval. Moll, J., and J. Tort. 1985. Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya. Mallorquí, E., et al. 2006. Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Centre de Recerca d’Història Ru- ral i Documenta Universitària.

Book chapters

Coromines, J. 1965. La survivance du Basque jusqu’au Bas Moyen Age. Phénomènes de bilingüisme dans les Pyrénées centrales. Estudis de to- ponímia catalana, i: 93–152. Barcelona: Barcino. Terrado, X. 2010. La toponímia de la Ribagorça i el lèxic romànic. Dins Actes del Quinzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7–11 de setembre de 2009), ed. I. Creus, M. Puig & J.-R. Veny, 43–79. Barcelona: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Journal articles

Darby, H.C. 1957. Place names and geography. The Geographical Journal 123: 387–92. Gorrochategui, J. 1995. Los Pirineos entre Galia e Hispania: las lenguas. Veleia 12: 181–234.

Online documents

A URL is provided for references published exclusively in electronic form. If a doi (digital identification object) is available, it is given where page numbers would usually be provided. If relevant, the date when the document was last consulted is provided in parentheses.

167 Aguiló, Cosme. 2014. Topònims mallorquins dels repobladors catalans. Dins Els noms en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques, ed. J. Tort & M. Montagut, 2732–50. Barcelona: Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. doi: https://doi.org/10.2436/15.8040.01.264.

168