Morfologia Històrica Del Territorium De Tarraco En Època Tardo
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
PART II - LES FONTS LITERÀRIES ANTIGUES, EPIGRÀFIQUES I NUMISMÀTIQUES. II - LES FONTS LITERÀRIES ANTIGUES, EPIGRÀFIQUES I NUMISMÀTIQUES. INTRODUCCIÓ. El Camp de Tarragona és un territori que apareix citat amb relativa freqüència a les fonts literàries antigues especialment mitjançant les diverses al·lusions que els autors clàssics fan a l’antiga ciutat de Tarraco, donada la gran importància que aquesta ostentà al llarg de tota l’Antiguitat1. Les fonts clàssiques es refereixen també, tot i que en menor grau, a l’anomenada regio Kessetania (és a dir, el territori ocupat pel populus Kessetanus), de la qual formarien part les actuals comarques del Camp de Tarragona. Es tractaria d’una amplia franja territorial de límits difícils d’establir, doncs les fonts literàries contenen molt poques referències (fonamentalment, Plini i Ptolomeu) i les que ens donen són poc explícites en relació a la seva extensió territorial. Malgrat la manca d’informació a les fonts literàries antigues, tots els indicis semblen indicar, tal i com veurem amb més detall al proper capítol, que aquest territori cessetà comprenia, grosso modo, una extensa àrea que, a més d’abastar les tres comarques en que, actualment, està dividida la gran plana litoral del Camp de Tarragona, inclouria les de l’Alt i Baix Penedès i el Garraf. La regio Kessetania, tindria plena continuïtat durant l’època romana, doncs els seus suposats límits es mantindrien, marcant el territorium de la ciuitas de Tarraco. Aquest segon capítol del present estudi dedicat a les fonts literàries, epigràfiques i numismàtiques constarà de quatre parts. Al llarg de les tres primeres, recollirem els diversos textos literaris antics que fan referència directa al Camp de Tarragona, és a dir, que parlen de la ciutat de Tarraco o de la regio Kessetania (les úniques mencions possibles a les fonts), d’època tardo-republicana romana (la cronologia abordada en aquest treball), ens aproximarem a l’epigrafia tarragonina del període tardo-republicà, sense oblidar la realitzada sobre instrumentum domesticum, i també ens endinsarem en la problemàtica existents entorn a la seca de Kese-Tarraco. Respecte a l’apartat dedicat a les fonts epigràfiques, hem d’assenyalar que ens ha semblat improcedent realitzar un inventari del material epigràfic existent a la ciutat de Tarragona, doncs, a més de que requeriria una extraordinaria anàlisi que ens desviaria completament dels nostres objectius primordials, al constituir en si mateix un monumental treball de Tesi, existeix un catàleg sistemàtic de les inscripcions trobades a la ciutat i els seus voltants realitzat per l’eminent epigrafista G. Alföldy, que fou publicar a Berlín l’any 1975 amb el títol de Die römischen Inschriften von Tarraco (RIT). A més, els professors G. Fabré, M. Mayer i I. Rodà estan preparant els volums corresponents a les comarques tarragonines de la seva obra Inscriptions romaines de Catalogne (IRC), de la que ja han sortit publicats, de manera progressiva des del 1984, els volums referents a les províncies de Barcelona, Lleida i Girona. En conseqüència, hem optat per recollir únicament els epígrafs datables en època tardo-republicana, marc cronològic del present treball, i per integrar directament les informacions que ens atorga el corpus epigràfic tarragoní, compilat per Alföldy, dins la quarta part d’aquest capítol, la darrera, en la qual, a partir de la informació aportada per aquests testimonis literaris, epigràfics i numismàtics realitzarem un balanç dels fets que esdevingueren a la nostra zona d’estudi al llarg del període cronològic 1 Els professors V. Bejarano i J. Martínez Gázquez han estudiat les mencions contingudes a les fonts literàries antigues sobre Tarraco a dos magnífics articles publicats al Butlletí d’Arqueologia de la R.S.A.T. Veure: J. Martínez Gázquez, “Tarragona y los inicios de la romanización de Hispania”, Butlletí Arqueològic, èp. V, 4-5 (1982-83), pp. 73-86; V. Bejarano, “Tarragona en la literatura latina”, ibidem, pp. 281-298. 39 Isaías Arrayás Morales triat, els quals posarem en relació amb la resta d’actuacions de Roma als territoris hispànics, quelcom que possibilitarà una aproximació als aspectes més notables del procés de conquesta i d’ocupació d’Hispania i, molt especialment, del quadrant nord-est de la Península Ibèrica. 1.- LES FONTS LITERÀRIES ANTIGUES ENTORN AL CAMP DE TARRAGONA. Com ja hem comentat, les referències realitzades per les fonts literàries antigues al Camp de Tarragona, mitjançant les al·lusions a la regio Kessetania i, molt especialment, a la ciutat de Tarraco (l’aparició d’aquest topònim és l’única que ens pot certificar sense cap mena de dubte que s’està fent referència directa al Camp), són relativament nombroses, però no començaran a aparèixer fins a l’any 218 a.C., després de que els Escipions convertissin Tarraco en la principal base militar romana. Hem de deixar clar, que només ens ocuparem d’aquelles cites que fan referència al període tardo-republicà i augustià, seguint els límits cronològics establerts a l’inici d’aquest treball i, per tant, prescindirem de les referències que parlen de moments alto-imperials i tardo-antics. També cal remarcar l’extremada prudència que hem intentat tenir a l’hora de detallar la procedència de les traduccions utilitzades dels fragments dels autors clàssics que hem recollit, quelcom que considerem de vital importància ja que les traduccions no sempre coincideixen i, generalment, existeixen importants diferències entre les diverses edicions d’un mateix text2. 1.1.- Aviè, Ora Maritima. Com acabem de dir, els historiadors greco-llatins no es fixaren massa en els habitants de les costes de la Península Ibèrica fins a la II Guerra Púnica i la subsegüent ocupació romana. Malauradament, les descripcions anteriors a aquest conflicte bèl·lic, fetes fonamentalment per geògrafs grecs, s’han perdut gairebé en la seva totalitat i únicament ens han arribat alguns fragments copiats i reinterpretats per autors tardo-antics. Aquest és el cas del poema de l’Ora Maritima de Ruf Fest Aviè, un autor del s. IV d.C., nascut a Volsinii (Etrúria) vers el 340 d.C., que té com a base fonamental un periple escrit aproximadament a finals del s. VI a.C. o principis del V a.C., que constitueix, en opinió de la major part dels experts, el text més antic conegut sobre la Península Ibèrica. Aquest antic periple, oferia una descripció del litoral oriental de la Península Ibérica des de Tartessos fins a Massalia3. L’origen del susdit periple encara no està gens clar. Segons A. Schulten, el periple en el qual es basa l’Ora Maritima, seria de procedència massaliota, i, concretament, ho identifica amb el Periple d’Eutimenes de Marsella, escrit cap al 509 a.C.4. D’altra banda, A. 2 Cal dir que per a la realització d’aquest apartat del treball s’han fet servir també les valuoses Fontes Hispaniae Antiquae d’A. Schulten (Barcelona 1922-1954): A. Schulten, Fontes Hispaniae Antiquae I: Avieno, Ora Marítima (Periplo Massaliota del siglo VI a.C.) junto con los demás testimonios anteriores al año 550 a.C., Barcelona 1922; Idem, Fontes Hispaniae Antiquae III: Las Guerras del 237-154 a. de J.C., Barcelona 1935; Idem, Fontes Hispaniae Antiquae IV. Las Guerras del 154-72 a. de J.C., Barcelona 1937; Idem, Fontes Hispaniae Antiquae V. Las Guerras del 72-19 a. de J.C., Barcelona 1940; Idem, Fontes Hispaniae Antiquae VII: Geografía de Iberia, Barcelona 1952; Idem, Fontes Hispaniae Antiquae VIII. Las fuentes desde César hasta el siglo V d. de J.C., Barcelona 1954. 3 Sobre la figura d’Aviè i la seva Ora Maritima podeu consultar: A. Schulten, Fontes Hispaniae Antiquae I: Avieno, Ora Marítima (Periplo Massaliota del siglo VI a.C.) junto con los demás testimonios anteriores al año 550 a.C., Barcelona 1922; A. Ubieto Arteta, “Anotaciones a Avieno y su Ora Marítima”, Miscelánea Pericot, Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 6, València 1969, pp. 187-191; P. Villalba i Varneda, “El text crític de l’Ora Maritima d’Aviè”, Faventia, 7/1 (1985), pp. 33-45; Idem, “La Qüestió Aviena”, ibidem, 7/2 (1985), pp. 61-67; J. Garzón, “En torno a Rufo Festo Avieno”, Memorias de Historia Antigua, VII (1986), pp. 147-149; M. Salinas Frías, “La Ora Maritima de R. Festo Avieno, una obra literaria del siglo IV”, In Memoriam J. Cabrera Moreno, 1992, pp. 463-478; C. Codoñer (ed.), Historia de la literatura latina, Cátedra, Madrid 1997, pp. 496-497. 4 A. Schulten, Fontes Hispaniae Antiquae I: Avieno, Ora Marítima (Periplo Massaliota del siglo VI a.C.) junto con los demás testimonios anteriores al año 550 a.C., Barcelona 1922, p. 12. 40 Les fonts literàries antigues, epigràfiques i numismàtiques Blázquez opina que la base de l’Ora Maritima estaria al Periple d’Himilcó, escrit entre el 535 i el 480 a.C., d’origen cartaginès, i, posteriorment, traduït al grec5. Investigacions més recents han demostrat que Aviè utilitzà informacions procedents de diversos autors, principalment dels ss. VI al II a.C., i que, per tant, no es basà en una única font6. La utilització de l’Ora Maritima com a font històrica es realment complicada. El text es troba ple d’interpolacions (és a dir, barreja dades del litoral hispànic que es remunten als ss. VI i V a.C., herència directa de l’antic periple, amb dades d’èpoques posteriors que el poeta introdueix), i de figures retòriques i llicències poètiques típiques d’un escrit literari sense pretensions científiques, que, sens dubte, no posseeix la fiabilitat i l’exactitud d’una obra realitzada per un geògraf o per un matemàtic (Fig. 13)7. Figura 13. La Península Ibèrica segons l’Ora Maritima d’Aviè (segons A. Schulten amb variacions d’A. García Bellido).