Vinaixa 2009 13 Cabal

VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades EL PAS DE LA VIA AUGUSTA PER LA COMARCA DE LES GARRIGUES. RECULL DE DADES I NOVES APORTACIONS

Enric Albert Calvera Belló

1. INTRODUCCIÓ

l paisatge contemporani, a l'igual que sustentés les necessitats estratègiques i logístiques que el nostre pòsit cultural és del nou sistema. fruit d’una sèrie de modificacions Actualment, gràcies a la incipient arqueologia del pai- i assimilacions que l’han anat mo- satge, hi ha alguns estudis prou rigorosos que demostren delant al llarg dels segles. com l’ordenació i orientació d’alguns camins i del parcel·lari Una de les etapes de la nostra de la Segarra i l’Urgell,2 o de la Conca Dellà,3 al Pallars Jus- història en què es produeix un dels sà, per posar alguns exemples propers, són fruit d’uns mo- processos de transformació més dels concrets de centuriació romana. Sorprenent, més que profunds i que marcarà l’esdevenir pel “lapsus” de temps, pels segles de foscor que seguiren posterior és durant l’època romana. al període baix imperial i la posterior ruptura que represen- La romanització no solament suposà un canvi radical en tà tant el model andalusí, com, no tant, el feudal. tots els àmbits de la societat i l’economia sinó que també A més, també constatem com la majoria de vies de afectà,E de forma contundent, a l’organització del territori. comunicació importants segueixen els mateixos traçats o Al voltant de les ciutats, totes de nova planta, es planificà molt semblants als de les antigues calçades romanes. És una extensa partició o centuriació1 dels terrenys, i paral· lògic ja que comuniquen ciutats fundades o ja existents en lelament, es creà una xarxa viària com a columna vertebral aquella època.

1 Divisió ortogonal del terreny organitzada al voltant d’un centre administratiu important. En principi cada centúria estava reservada a cent soldats veterans que en llicenciar-se passaven a ser agricultors. El tipus de centúria més utilitzat corresponia al de 20 x 20 actus (710 x 710 m). 2 RODRIGO REQUENA, ESTHER. L’estructuració del territori de Iesso en època romana. Dins Guitart, J. Pera, J. (ed.) IESSO I. Miscel·lània arqueolò- gica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2004. pàg. 171-186. 3 REYES, T; GONZALEZ VILLAESCUSA, R; GARCIA, J. “L’estudi de l’Ager Aesonensis (Issona i Conca Dellà, Pallars Jussà)”. Revista d’arqueologia de Ponent, núm. 8, 1988. Universitat de Lleida.

Vinaixa 2009 15 Cabal

Pel que fa a la comarca de les Garrigues, el context Aquests són alguns exemples del valor estratègic que arqueològic d’època romana ens evidencia un poblament tingué aquesta artèria abans de la pacificació total de la més aviat dispers a la major part d’aquesta àrea, exceptu- Tarraconense, però sense oblidar, també, la importància ant l’extrem nord i nord oriental, corresponent a la conca comercial i d’organització del territori que adquirí des d’un de la Femosa, on ja des de l’ibèric ple –s. IV aC–, fins ben primer moment i sobretot a partir de la pax augusta. entrat a l’època alt imperial –s. II dC– trobem una densi- A hores d’ara, malgrat la magnitud del tema i l’apas- tat de nuclis de població molt alta, abastament superior als sionament o interès que pugui suscitar tant als “erudits” territoris que l’envolten. locals com als arqueòlegs professionals, a banda d’alguna El fet es deu principalment a les condicions físiques obra general, no disposem de cap estudi que tracti aquesta d’aquesta vall: fèrtil, amb aigua i amb una orografia suau qüestió dins la zona estricta que ens ateny. de fondos i terrasses dominada per tossals, una conjuntura Això es pot justificar per l’escassetat de restes materi- idònia en època ibèrica i aprofitada a posteriori pels ro- als i la dificultat que suposa aplicar, correctament, les tèc- mans i que permetria el desenvolupament d’una economia niques de prospecció i recerca en l’arqueologia del paisat- cerealística i ramadera amb un control visual del territori ge –ortofotomapes, fotografia aèria, documentació antiga, proper. toponímia, etc. Però la Femosa –per extensió em refereixo a tota la El treball que avui presentem és una primera aproxima- seua conca–, tenia quelcom més que la feia singular, i ció al coneixement del traçat i context d’aquella antiga via és que la situació que ocupa en el territori li conferia la al seu pas per l’actual comarca de les Garrigues i intenta condició de corredor natural entre la vall del Segre i el riu fer-ho de forma didàctica i, per tant, adreçada a tot lector Francolí, o sigui, una connexió directa amb la costa medi- interessat, tant al neòfit com a l’estudiós del tema. terrània. O sigui, no pretén ser un treball de camp aprofundit Aquest corredor devia ser utilitzat durant la prehistòria –en aquest sentit hi manca una prospecció intensiva i tam- mitjançant la capçalera d’alguna de les seues valls subsi- bé extensiva del territori– però sí, diguem-ne, un estat de la diàries com ara la vall de la Coma (el Salat), o la vall de qüestió amb noves aportacions personals que, a poc a poc, Vinaixa, i segurament en època ibèrica, els ilergetes van ens desvetllin el recorregut d’aquella important artèria de intensificar-hi el trànsit, ja que era un camí més ràpid vers comunicació. el comerç mediterrani, amb els cossetans, que no pas la ruta tradicional per l’Ebre, amb els ilercavons. Amb l’arribada dels romans, ben aviat es reforçarà, i molt, la importància d’aquest pas. Primer com a via de pe- 2. MÈTODE DE TREBALL netració i expansió militar des de la futura capital d’Hispà- nia, Tarraco, cap a l’interior de la província i després amb la Per tal de reconstruir la morfologia antiga d’un terri- construcció i consolidació de la calçada que, convertint-se tori, i més concretament, en el nostre cas, un tram de via en una de les ramificacions cardinals de la Via Augusta, romana, primerament cal recollir, utilitzant diferents recur- funcionarà com a principal eix de comunicació i romanitza- sos, tots els elements o informació a l’abast que puguin ser ció del nord peninsular. útils, per després contrastar o complementar les dades ob- Fent una ràpida ullada als esdeveniments històrics tingudes. Això és el que hem intentat fer, seguint l’exemple d’aquella època podem deduir com les primeres tropes d’alguns estudis sobre l’arqueopaisatge o vies romanes ja 5 romanes que, dins el context de la segona guerra púnica, publicats. Vegem-ho. varen arribar al país dels ilergetes, l’any 205 aC, per aca- Abans d’entrar en l’anàlisi, vam recopilar tota la biblio- bar amb la revolta d’Indíbil i Mandoni i sotmetre la seua grafia, tant actual com de fonts clàssiques, sobre la xarxa capital, Iltirda, sota el jou de la república, ho degueren fer viària romana a Catalunya, i també sobre l’estructuració travessant la nostra actual comarca d’est a oest per la vall del territori en aquesta època. Després, iniciàrem la re- de la Femosa. O que, anys més tard, també degué utilitzar cerca de topònims referents a camins o vies de comunica- aqueixa mateixa ruta la legió que encapçalada pel cònsol ció antics –camí carreter, camí ral, hostal, coll, carrerada, Escipió Emilià assetjà la ciutat celtibera de Numància (133 etc.– a partir de la cartografia actual amb una bona base aC). Fins i tot, el mateix imperator Octavi August traspassà toponímica com l’editada per l’Institut Cartogràfic de Cata- el coll de Tarrés, dirigint-se amb tres legions a la llunyana lunya a escala 1:5.000, o de mapes no tan recents com els Asturica Augusta,4 des d’on iniciaria la guerra contra els militars a escala 1:50.000 de l’any 1932. També vam recollir càntabres i asturs (25 aC), i potser ja ho féu per la nova fonts orals o, inclús, vam cercar en documentació antiga. calçada arranjada sota el seu principat.

4 Actual Astorga, a la província de Lleó. 5 Vegeu Bibliografia annexa.

16 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

Tota aquesta informació la vaig situar en els corresponents això fou conseqüència, crec, de dues circumstàncies molt mapes a escala 1:25.000, concretament en els topogràfics determinants que coincidiren cronològicament i que feren publicats per l’Instituto Geográfico Nacional. esclatar aquest procés. Per una banda, la profunda crisi Seguidament, prenent com a base els propis coneixe- agrària que afectava Itàlia, deixant sense terres a petits ments tant del territori com de la ubicació dels jaciments i mitjans propietaris. I per l’altra, la professionalització de de filiació romana en aquesta zona i també dels fragments l’exèrcit sota el consolat del general Caius Marius, obrint de mil·liari localitzats a la partida de les Comes de l’Albi, les portes de la legió a les classes més humils i desafa- vaig afegir totes aquestes dades arqueològiques al mapa vorides i que, a més, suposava entre d’altres aspectes, la inicial 1:25.000 complementat als elements toponímics ja donació d’un lot de terres als veterans llicenciats.6 introduïts. L’actual Catalunya, com tot el nord-est peninsular i el Cal dir que des d’un bon principi, el punt de partida de sud de la Gàl·lia, complien les condicions precises per ser la meua recerca fou l’antic camí de Lleida que sortint des colonitzades de forma immediata: militarment controlades, de l’enrunat hostal de la Manxa travessa ben dreter tot el una població ja bastant “desiberitzada” i sotmesa al món pla homònim i el de Falliver, afrontant dos importants ja- romà, una orografia amb planes fèrtils i prou extenses,7 i ciments romans i, en molts trams, fent de límit municipal una relativa proximitat i bona comunicació amb Roma, tant entre l’Albi i Vinaixa o, més a l’oest, entre l’Albi i les Borges per mar, amb el domini absolut de la Mediterrània occiden- Blanques. tal després de l’aniquilació de Cartago, com per terra, grà- En una segona fase, amb l’ajuda indispensable d’or- cies a l’antiga via Herculana, recuperada i consolidada fins tofotomapes a escala 1:5.000 i les fotografies aèries del als Pirineus pel procònsol de la Galia Narbonesis Domici vol encarregat per la “Diputación de Lérida” el 1954, d’una Ahenobarbus (121-118 aC).8 qualitat excel·lent i on podem examinar a vista d’ocell el ter- Això es va traduir en una nova forma, total i absoluta, reny abans de l’entrada en funcionament de la maquinària d’organitzar l’espai: la centuriació, que consistia a dividir agrícola o de la construcció d’infraestructures posteriors, i assignar el territori de manera extensiva i equitativa. La començà una sèrie de sortides prospectives no extensives trama d’una centuriació estava formada per una xarxa d’ei- sinó molt concises per tal de corroborar les dades obtin- xos paral·lels i perpendiculars: els kardo orientats nord-sud, gudes fins aquell moment. El resultats, però, no solament aproximadament, i els decumanus orientats d’est a oest. foren en molts casos efectius, sinó que, a més, aportaren Aquests eixos eren vies o camins que constituïen una alguns nous descobriments com podrem veure més enda- graella d’espais quadrats o rectangulars: la centúria, la vant. qual en principi estava reservada per a cent militars vete- Finalment, cal dir que, durant aquesta segona fase, rans llicenciats, d’aquí en ve el nom. també ens vam plantejar l’existència de diferents ramals Les centuriacions s’articulaven al voltant dels nous en principi secundaris, o inclús, sense aprofundir-hi, vam centres econòmics i demogràfics importants com eren les valorar un altre aspecte també relacionat amb la xarxa vi- ciutats i, sembla que la xarxa de carrers d’aquestes tenia la ària romana com pot ser la fossilització en el parcel·lari mateixa disposició ortogonal. Inclús, els carrers principals actual d’un model de centuriació romana, com sembla de- corresponien a un dels decumanus i kardos de la trama. tectar-se en la zona central i occidental del terme de les També, en molts casos, les calçades o vies seguien el Borges Blanques. Però d’aquestes qüestions tan sols en mateix traçat o, fins i tot, coincidien amb un dels eixos de la parlarem de passada. centuriació. Les explotacions agrícoles o nuclis de població rurals se situaven molt a prop de l’encreuament del kardo i el decumanus, o com a mínim, a tocar d’un d’aquests eixos. D’aquesta manera, es deixava el màxim d’espai disponible. 3. CONCEPTES GENERALS El model més emprat de centúria cobria una superfície de 20 x 20 actus (710 x 710 m), tot i que també se n’han 3.1 Organització del territori documentat molts d’altres de diferents: 15 x 15, 15 x 20, 40 x 40, 40 x 50, entre els més destacats. Tot i que els romans arribaren a l’actual Catalunya i La tasca de mesurar i dividir la terra la realitzaven també, per ser més concrets, al país dels ilergetes a finals uns professionals especialitzats anomenats agrimensors. dels s. III aC, no és fins gairebé cent anys més tard que Aquests utilitzaven un aparell molt senzill però molt efectiu s’inicià la colonització efectiva del territori. Segurament per tal de traçar línies rectes o angles de 90º, la groma,

6 ROLDÁN, J. M. Historia de Roma, I. La república romana, Madrid, 1995. 7 A Catalunya depressió central i les planes prelitorals o costaneres (Camp de Tarragona, Penedès, Vallès, Empordà, etc.). 8 ARRAYÀS MORALES, I. Morfología histórica del territorio de Tarraco (ss. III – I aC). Universitat de Barcelona. 2005; pàg. 127.

Vinaixa 2009 17 Cabal

que consistia en un eix que es clavava al terra, una creu, o, més tard, de l’Imperi, i també mitjançant contribucions un braç de suport i cinc plomades (quatre als extrems de la especials a les ciutats i propietaris circumdants. El mante- creu i la cinquena al mig). niment també anava a càrrec de la “cosa pública” i a par- Els estudis d’arqueomorfologia de les últimes dècades tir del principat d’August es constituí un organisme oficial, confirmen l’existència de trames centuriades fossilitzades presidit per ell mateix, els viarum curatores, encarregats en el paisatge actual del nostre país. Se n’han trobat al del control i organització del sistema viari com també del Penedès i Camp de Tarragona sota la influència directa de seu sosteniment. Tarraco, a l’Empordà al voltant d’Emporion, al Pla de Barce- Sobre el terreny foren les legions, amb l’ajuda de civils, lona i baix Maresme al voltant de Barcino, Baetulo i, més al segurament obligats, qui realitzaren les tasques de construc- nord Iluro, al Pla del Bages, a la Cerdanya al voltant de Iulia ció dirigits per un arquitecte i un o diversos agrimensors. Libica,9 i a Isona i Conca Dellà al voltant d’Aeso.10 Al llarg de les vies principals es trobaven diversos esta- Ja més propers a la zona estricta del nostre treball, a la bliments i serveis relacionats amb el transport i circulació Segarra i zona oriental de l’Urgell s’ha documentat una cen- de gent: hostals o hospitals –per passar la nit–, punts de turiació depenent de la ciutat de Iesso,11 actual Guissona, vigilància amb petits destacaments militars, magatzems de que s’estendria de nord a sud des de la conca del Llobre- mercaderies, fusteries per a la reparació dels carros... i un gós fins a la del riu Corb i d’est a oest des de la capçalera altre aspecte que també hi estava relacionat era el món fu- d’aquests rius fins ben entrat l’Urgell, amb una modulació nerari i és que era un costum molt habitual construir mau- de 20 x 20 actus. Una altra trama centuriada amb la ma- soleus a la vora dels camins, tant a l’entrada de les ciutats teixa modulació però amb una orientació diferent, sembla com a prop de les vil·les.14 intuir-se clarament, tot i no haver-se contrastat, en aquest Igualment, a la vora de les vies importants s’erigien cas, els indicis arqueològics i toponímics, a la zona occiden- els mil·liaris, una espècie de columna o pilar la funció dels tal de l’Urgell, al Pla d’Urgell i nord de les Garrigues.12 Se quals era la de marcar la distància cada mil passes roma- suposa que aquesta correspondria a la de la ciutat d’Ilerda. nes, o sigui, cada milla. Normalment estaven bastits amb Per tant, el límit entre aquestes dues centuriacions també pedra local, tenien forma cilíndrica15 amb un diàmetre que, podria representar el límit entre el conventus tarraconen- de mitja, oscil·lava entre 50 i 70 cm. i d’alçada entre 2 i 4 sis i el conventus caesaraugustanus.13 metres. Els mil·liaris contenien inscripcions en què consta- va el nom del constructor o restaurador de la via,16 el nom d’aquesta i, de vegades, la distància en milles romanes des 3.2 Estructura i construcció de les vies de la ciutat o mansió més propera de la ruta. Però també se’n coneixen molts d’anepigràfics.17 La via romana que unia Tarraco amb Ilerda, un tram de la Lògicament, i tal com es documenta en algunes fonts qual ens concerneix en aquest treball, podem dir que fou, des clàssiques com l’obra De Condicionibus agrorum de Sícul dels seus orígens fins als moments més foscos del baix imperi, Flac18 (s. II dC), a més d’aquestes grans vies, dins la xar- una de les artèries importants dins la xarxa viària romana. xa pública existien d’altres ramals secundaris que servien Aquest tipus de vies principals eren de caràcter públic, per a comunicar els nuclis rurals amb les rutes principals de lliure circulació, construïdes amb fons de la República i constituïen, de vegades, camins alternatius. També s’es-

9 Una ràpida síntesi dels diversos estudis sobre la morfologia del territori en època romana la trobem a: PALET I MARTÍNEZ, J. M. “L’estructuració dels espais agraris en època romana Catalunya: aportacions de l’estudi arqueomorfològic del territori”. Revista Cota Zero, núm. 20. Vic. 2005; pàg. 53-66. 10 REYES, T; GONZALEZ VILLAESCUSA, R.; GARCIA, J. op. cit. 11 RODRIGO REQUENA, ESTHER. op. cit. 12 A. LANUZA I GARRIGA, L’organització del territori al Pla d’Urgell: Intent de restitució d’un cadastre romà, Universitat de Barcelona. 1991 (tesi de llicenciatura). 13 Els conventus eren una subdivisió juridicoadministrativa de les províncies, instituïda amb la reforma augusta. La província Citerior Tarraconense es va dividir en set conventus iuridici, la Ulterior Lusitania en tres i la Bètica en quatre. En total catorze conventus en la Hispània augusta . 14 Entre Tarraco i Ilerda tenim documentats els monuments funeraris de la vil·la del Cogoll a Vilallonga del Camp, el de la vil·la del Burget i el de la partida de les Roques Roges a Alcover, que ROIG PEREZ, J,F, a El tram de via romana De Italia in Hispanias / Ab Asturica Terracone entre Tarraco i Ilerda. Noves aportacions per al seu coneixement i aproximació del traçat. Ed. Arola editors i Ajuntament de Tarragona, 2005, pàg. 99-104, on relaci- ona aquestes construccions amb un tram de via secundària al peu de les muntanyes de Prades. 15 Excepcionalment també se n’han trobat de semicilíndrics, rectangulars o fins i tot troncocònics. 16 Durant la República hi figuraven els noms de procònsols i d’algun pretor, però a partir d’August, amb la implantació del sistema imperial, sempre apareix el nom del propi emperador com a cap suprem dels curatores viarum. 17 LOSTAL PROS, J. Los miliarios de la provincia Tarraconense, Zaragoza. 1992. 18 SICUL FLAC, De Condicionibus agrorum, R. CHEVALIER (dir), Roman Roads, London 1978. Una petita part d’aquesta obra, pel que fa referència al tipus de vies, la trobem sintetitzada per ROIG PÉREZ, J. F. op. cit. Pàg. 69-70.

18 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

menta l’existència de les vies privades, i es dóna a enten- sos estudis que ara no citarem per no allargar innecessàri- dre la importància jurídica i administrativa d’aquestes. ament la qüestió, se’n proposen d’altres com la de 1.254 m, Fins fa pocs anys, el món de l’arqueologia donava per 1.393 m o 1.666 m. establert que en la construcció de les vies importants se Analitzant tota aquesta informació tan difusa deduïm, seguien uns cànons establerts molt marcats i generalit- si més no, que durant el període republicà no es pot pre- zats consistents en una bona pavimentació de les calçades, cisar una mesura exacta de la milla a la Península, tot i una secció dividida en diverses capes superposades i uns que té la seua lògica pensar en l’ús de la milla olímpica, marges molt ben acabats i delimitats.19 Actualment aquesta especialment en la zona nord-est on els grecs havien dei- idea està molt desfasada ja que en els últims estudis es xat influències culturals i comercials. Però a partir de la dedueix que la construcció de les calçades sempre s’adap- reforma augustal es detecta una homogeneïtzació cap a la tava a les necessitats del territori utilitzant els recursos mesura estàndard de 1.480 m. En aquest sentit són molt imprescindibles. D’aquesta manera trobem trams amb un interessants les comprovacions efectuades sobre el ter- formidable maneig de l'enginyeria i d’altres en què la via reny per Magallon Botaya, M.A, concretament en el tram de simplement transcorria sobre la mateixa superfície del ter- via entre Caesaraugusta i Pompaelo21 on es conserven cinc reny condicionada. mil·liaris in situ, d’època augustal, en els quals s’indica el Això fa que sigui molt difícil poder datar els camins número de milla a la que corresponen i que confirmen l’ús com a romans o de qualsevol altre període. Dit d’una altra de la milla “estàndard”. Però, realment, i pel que fa al tram manera, un tram de via enllosada no cal que sigui d’època de via que ens incumbeix, entre Tarraco i Ilerda, aquesta romana, però un camí del qual tinguem suficients dades mesura no podem corroborar que fos la utilitzada ja que històriques i arqueològiques, encara que no conservi cap no tenim prou dades i les que disposem són confuses com tipus d’estructura viària sí que pot ser-ho. Per tant, com en l’Itinerarium Antoninus, un llibre de rutes d’època de ja he dit abans, són importants el context arqueològic, la Dioclecià, del qual en parlarem més tard. toponímia, l’ús de fotografies aèries, etc. per tal d’intentar Tot i així, en un cas concret que presentem en aquest reconstruir una antiga via de comunicació. treball, hem pogut precisar la distància entre dos localitza- Però, realment, a l’hora de verificar una cronologia ro- cions de mil·liaris i sembla correspondre exactament a la mana d’un ramal viari, a banda de la conservació d’un pont o de 1.480 m. d’altres restes constructives importants, no disposem de cap element tan concloent com pugui ser la troballa d’un mil·liari. 3.4 La xarxa viària romana a Catalunya

3.3 La milla romana Pel que sabem actualment del món ibèric, sobre l’or- ganització econòmica i social i, principalment, sobre la La longitud exacta de la milla romana és un tema que es distribució del poblament, podem creure en l’existència de mereix una consideració especial, ja que és indispensable rutes establertes entre els pobles de l’interior (ilergetes, tenir-la en compte en l’estudi de qualsevol artèria de comu- lacetans i ausetans, com a més importants) i el litoral me- nicació d’aquesta època. diterrani. Hi ha diversos treballs en què es plantegen diferents Malgrat això, abans de l’arribada dels romans, l’única mesures, que variaven d’un lloc a un altre, però la més ge- dada que disposem sobre l’existència d’una artèria de co- neralitzada i acceptada és la de 1.480 m, o sigui, mil passes municació, ja al s. IV a C, no es refereix a cap d’aquests de cinc peus de 0,296 m. Aquesta distància, realment, no camins ibèrics, sinó que ens parla breument de l’existèn- coincideix en molts trams de vies de la Península, els més cia de la mítica Via Heràclia o Herculana, que resseguint la propers entre Ilerda i Osca o Caesaraugusta i Cascantum20 costa anava des de Roma fins als pobles ibèrics.22 Aquesta on, segons Gonzalo Arias, es detecta l’ús de la milla olímpi- referència representa un precedent de la gran ruta litoral ca, corresponent a 8 estadis com el d’Olímpia, de 192,27 m occidental romana i ens demostra la seua antiguitat. i que donen un resultat de 1.538,16 m. A més d’aquestes Aproximadament, uns 70 anys després del desembar- dues distàncies més conegudes, esporàdicament, en diver- cament de Publi Corneli Escipió a Empúries, l’historiador

19 Alguns autors com ADAM, J.P en La construcción romana, materiales y técnicas. Editorial de los Oficios. León, 1996, citen l’obra de VITRUVI, De architectura on es descriu la pavimentació d’una calçada en quatre parts: statutem, rudus, nucleus i pavimentum i delimitada pels umbonis. 20 GONZALO ARIAS. Repertorio de caminos de la Hispania romana. Ed. Gonzalo Arias. 2a edició revisada, 2004. 21 MAGALLON BOTAYA, M. A. La red viaria romana en Aragón. Diputación General de Aragón. Zaragoza. 1987. Pàg. 37. 22 És l’historiador Timeu (s. IV - III aC) qui ens en parla en l’obra Mirabilis Auscultaciones. Recollit en PALLÍ AGUILERA, F. La via augustea en Cataluña. Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 1985, pàg 29.

Vinaixa 2009 19 Cabal

Polibi23 ens informa d’un trajecte comptat en milles que Sobre el terreny i resumint, tal com podem veure en el anava des de l’actual Narbona fins a les columnes d’Hèrcu- mapa annex, a l’actual Catalunya la Via Augusta seguia un les, passant per Emporion i Cartago Nova, el mateix camí recorregut paral·lel a la costa per la depressió prelitoral que pocs anys més tard se’l coneixeria com la Via Domícia des del coll del Pertús,27 als Pirineus més orientals, fins a en el seu tram gal, anomenada així perquè el seu principal Tarraco on, atansant-se a la mar, continuava fins travessar impulsor fou Domitius Ahenobarbus, procònsul de la Nar- l’Ebre per Dertosa (Tortosa). En aquesta ruta aparegué a bonense. partir del mandat d’August una variant marítima a la zona A finals del s. II aC a l’actual Catalunya, aquesta artèria del Maresme que unia les ciutats de Blandae (Blanes), Iluro ja devia estar en ple funcionament, tot i que, de ben segur, (Mataró), Baetulo (Badalona) i Barcino, i remuntava el Llo- el tram més ben condicionat era fins a Empúries venint des bregat per unir-se novament al ramal principal a Ad Fines dels Pirineus. Curiosament, els mil·liaris més antics, d’èpo- (Martorell). ca republicana, que s’han trobat al nostre país, exceptuant L’altra gran via de comunicació, també designada com el localitzat a l’Ametlla de Mar,24 pertanyen a d’altres vies a Via Augusta, com ho corroboren els mil·liaris, i més tard, secundàries com la que unia aquesta amb Auso (Vic),25 pos- en l’itinerari Antoní d’època diocleciana, anomenada Via de siblement a l’alçada de Semproniana (prop de Granollers), Italia in Hispanias, es bifurcava de l’eix central a l’alçada de o la que unia Ilerda amb Celsa.26 Tarraco per encaminar-se, com hem dit, cap a Ilerda pas- Això palesa la ràpida i intensa implantació de la xarxa sant per l’estret de la Riba i el coll de Tarrés. A la capital del viària com a principal element d’organització i aglutinació Sícoris el viatger tenia dues opcions per anar a Caesarau- del territori. gusta: per Osca, que era una ruta més llarga però que amb Poc abans del canvi d’era el princeps Octavi August re- el temps assolí preponderància; o per Celsa, que a partir de alitzà a la Tarraconense una de les reformes més profundes Neró entra en decadència, però no pas en desús. i intenses de la història de Roma a la Península. Això es A més d’aquests dos eixos principals existien d’altres manifesta amb la construcció de noves ciutats –com a més vies no tan importants però que també tenien un paper pre- significatives: Barcino i Caesaraugusta (Saragossa)– amb ponderant en el seu radi d’influència. la parcel·lació de nous territoris i , sobretot, partint de l’es- Per ara, tan sols tenim evidències arqueològiques del tructura ja existent, la millora i modificació del xarxa viària. ramal, ja esmentat, que comunicava Auso (Vic) amb la Via En endavant, la gran via o corredor mediterrani pren la de- Augusta, passant pel Congost. També d’una possible drece- nominació de Via Augusta, i no solament aquest eix princi- ra que es dirigia cap a Ilerda sense passar per Tarraco, des pal sinó també un dels ramals més important d’aquest que de la zona de Barcino, –personalment creiem que des de Ad partint de la capital provincial es dirigia cap a l’antiga Iler- Fines– com ho testimonia un mil·liari localitzat a Vallfogona da per continuar cap a la nova Caesaraugusta i seguir vers de Riucorb.28 O de la via que comunicava aquesta matei- el nord-oest peninsular. xa ciutat amb la d’Egara (Terrassa), passant per Castrum El immediats successors, de la dinastia Julio-Claudia, Octavianum (Sant Cugat del Vallès). Per últim, potser dins continuaran la tasca de consolidació i construcció de ca- aquest grup de calçades amb evidències arqueològiques, mins i calçades, però després, durant la resta de segles es podria incloure la Via del Capsacosta que unia els terri- posteriors fins a la fi de l’imperi roma d’occident poc varia- toris miners del Ripollès amb l’artèria principal per Gerun- rà la disposició de la trama viària.

23 POLIBI. Llibre III. Recollit en VICTOR HURTADO. Les vies romanes de les Alberes. Dins de GONZALO ARIAS. op. cit. 24 Aquest mil·liari tan sols conté el text numeral CLXXII, però paleogràficament se’l considera del període republicà. Vegeu ARRAYÁS MORLES, I. Morfologia històrica del territorium de Tarraco en època tardo-republicana romana o ibèrica final (ss. III a I aC.): cadastres i estructures rurals. Tesi doctoral dirigida per A. Prieto Arcienaga. UAB. 2002. Pàg. 248. 25 On es van trobar tres mil·liaris del procònsol Mani Sergi. Concretament, el de Santa Eulàlia de Riuprimer i Tona, a Osona, i el de Santa Eulàlia de Ronçana al, Vallès Oriental. Vegeu LOSTAL PROS, J. op. cit. Pàg. 10-14. 26 Aquesta calçada és una de les més antigues d’Hispània. Enllaçava la capital dels ilergetes amb un dels nuclis més importants d’aquests, Celsa, ciutat que fou refundada pels romans, però que desaparegué durant els temps de la dinastia Claudio-Julia. Es van trobar dos mil·liaris al segle XVII per l’historiador i geògraf J.B. Lavaña, i actualment estan desapareguts. Els dos portaven la mateixa inscripció on s’esmenta un tal Q. Fabius Laveo. La identificació d’aquest procònsol suggereix alguns dubtes, ja que amb el mateix nom trobem diversos personatges. Però sembla que l’atribució més segura es correspon a una cronologia del 110 aC. Vegeu MAGALLON BOTAYA M. A. op. cit. Pàg. 228-239. 27 Segons ARRAYÁS MORLES, I en la seua tesi doctoral citada més amunt (pàg. 231), a poc més d’un km. al sud-est del Coll del Portús, concretament en el pas de Panissars, es va localitzar l’any 1984 per G. CASTELLVÍ, un “imponent monument singular, sense cap paral·lel” que actualment es pot identificar com el famosos Trofeus de Pompeu citats per gran part de les fonts clàssiques com la porta d’entrada a Hispània des de la Gàl·lia. 28 LOSTAL PROS, J. Op cit. Pàg. 53. Conegut també com el mil·liari de Guimerà. Datat clarament entre els anys 44 i 45 dC (Claudi). També hi consta la distància de 218 milles. Actualment es troba desaparegut.

20 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades da o Emporion. Prop d’Ilerda també s’han localitzat alguns 4. LA VIA DES DE trams de calçada empedrada, concretament a Maials i que podria correspondre a la via entre Ilerda i Dertosa, i la co- TARRACO A ILERDA neguda al coll d’Àger, que portaria des de l’antiga capital ilergeta fins a la vall homònima, al nord del Montsec d’Ares. 4.1 Història de la recerca i estat D’aquests dos últims ramals, però, no podem assegurar-ne de la qüestió una datació romana ja que no tenim prou dades per fer-ho. Malgrat això, igualment estem segurs de l’existència La bibliografia existent sobre la xarxa viària romana d’altres rutes o camins romans, dels quals, tot i no disposar a Catalunya és, realment, molt escassa i, per tant, encara de cap dada concloent, podem intuir clarament el seu tra- més l’específica sobre el ramal entre Tarraco i Ilerda. çat. Aquests comunicaven ciutats o nuclis importants com Aquest fet és un clar indicador de la dificultat que com- ara Iesso (Guissona) o Aeso (Isona), per posar dos exem- porta realitzar qualsevol tipus d’estudi satisfactori que ples destacats, amb la xarxa viària principal. pugui aportar dades noves en aquest camp, i més, partint Vist tot aquest context el que ens ha de quedar clar de la base que, com ja hem dit, el mil·liari és pràcticament és que el tram de via que tractem en aquest treball tenia l’únic element significatiu per fixar el traçat d’una via roma- una importància, en època romana, que transcendia del seu na i que les troballes d’aquests en la nostra zona, com ara àmbit territorial i que la situava com la ruta preferent de tot veurem, no han estat gaire abundants, ans al contrari. el nord d’Hispània. En tot cas, l’interès per conèixer les vies de comunicació antigues, sobretot les d’època romana arranca en el Renai- xement. I és a partir de finals del s. XVI i principis del XVII que trobem les primeres referències de descobriments de mil·liaris per part d’alguns clergues i erudits de l’època.29 Per exemple, el mil·liari de Nerva30 (96-98 dC), molt impor- tant per al nostre treball, localitzat entre Vinaixa i les Bor- ges Blanques, del qual sabem que fou descobert al s. XVI, notícia que fou recollida per l’autor anònim de l’Antiquus Sillogae inscriptionum Hispaniarum i més tard, com també veurem en aquest treball, en la Crònica Universal de Catalu- nya (1609) per l’historiador i cronista Jeroni de Pujades. O també els trobats en la mateixa ciutat de Lleida: el d’època de Neró citat per Rossius Bourdelotus el 1581 en el Còdex Vaticà, o el de Quintus Fabius Labeo, d’època republicana, localitzat als afores de la ciutat i del qual tenim notícia grà- cies a l’arquebisbe Antonio Agustín de finals de s. XVI.31 Des de llavors ens consten els descobriments de mil· liaris que s’han anat produint, en comptagotes, la majoria dins la ruta principal de la Via Augusta però fins fa pràctica- ment pocs anys, cap en el ramal interior cap a Ilerda. Tot i així són diverses les historiografies o geografies que a partir de principis del s. XX anomenen o parlen breu- ment de l’existència d’aquesta via. Destacaria el treball de Fig. 1. Mapa de la xarxa viària romana i principals ciutats. E. Morera Llauradó dins de la Geografia General de Cata- Tan sols s’especifica les vies de les quals es té coneixement 32 segur de la seua existència i traçat. lunya (1910) on l’identifica, crec erròniament, com a Via Aurèlia i cita, prenent com a referència l’itinerari “antoní”, l’existència de dues “mansiones” entre Tàrraco i Ilerda: Ad Novas i Septimum Decimum, situades, segons la majoria d’autors posteriors, a Vinaixa i Vilaverd, respectivament.

29 També la sèrie de mil·liaris augustals descoberts pel portuguès Juan Bautista Labaña , el 1610, entre Torrent de Cinca i Peñalba, pertanyents a la via entre Ilerda i Celsa, tots desapareguts. 30 LOSTAL PROS, J. op. cit. Pàg. 67. 31 LARA PEINADO, F. Epigrafia romana de Lérida. IEI. Lleida. 1973. Pàg. 64 i 68. 32 MORERA LLAURADÓ, E. Província de Tarragona, Geografia General de Catalunya. Dir. F. Carreras i Candi. Volum IV. Barcelona. 1910. Pàg. 213.

Vinaixa 2009 21 Cabal

En aquells anys, sorgeix una intensa activitat de recer- En l'àmbit estatal, l’any següent es publica el Reperto- ca i investigació arqueològica des del Centre d’Estudis Ca- rio de Caminos de la Hispania Romana, on l’autor, Gonzalo talans, amb Pere Bosch Gimpera al capdavant de la secció Arias, no aprofundeix, ni de bon tros, en l’estudi d’aquest arqueològica. Però aquesta tasca no té gaire incidència en ramal tal com ho fa en la major part dels possibles camins l’estudi de les vies de comunicació romanes, exceptuant al- romans d’Espanya. gun article en mitjans de comunicació locals.33 Cal esmentar el llibre de Magallon Botaya La red via- Al final de la dictadura, a la dècada dels 70, s’aprecia, ria romana en Aragón, imprès l’any 1987, ja que a més de com en tant d’altres camps de la cultura, una significativa ser un treball global i seriós de tota la xarxa viària romana recuperació de l’activitat arqueològica. El 1973, dins l’obra aragonesa –que a Catalunya encara no disposem–, estudia Epigrafia romana de Lérida de F. Lara Peinado, trobem el la continuació de la via De Italia ad Hispanias que a partir primer recull d’inscripcions en mil·liaris de la capital del Se- d’Ilerda es dirigia a Caesaraugusta bifurcant-se amb dues grià, on a més dels dos citats més amunt se n’esmenta dos rutes alternatives, per Osca o per Celsa. més també del temps de Neró, descoberts al s. XIX. I ja el 1992 surt a la llum l’obra de Joaquín Lostal Pros Sembla que a mitjans d’aquesta dècada, apareix, dins Los miliarios de la provincia Tarraconense. És un recull ex- el complex de Repsol Química, al terme del Morell, un mil· haustiu de tots el mil·liaris localitzats en aquesta antiga liari datat en època de Valerià34 (253-260 dC). És la primera província romana fins aquell moment i amb tota la informa- dada concisa del traçat que seguia la Via de Italia in Hispa- ció disponible de cada element. Ineludible en la bibliografia nias just sortir de Tarraco, remuntant el riu Francolí. de qualsevol treball d’investigació en aquest camp. Als anys 80 és quan es produeix l’autèntica eclosió de la A partir dels anys 90, comencen a sovintejar els tre- investigació arqueològica, tant a nivell nacional com en àm- balls d’arqueomorfologia a Catalunya.37 Aquests estudis te- bits més reduïts, a nivell local. Una de les tasques més im- òrics no ens proporcionen nous descobriments, però sí que portants i transcendents que es realitza en aquest moment ens ajuden a entendre la disposició dels jaciments respecte a la comarca de les Garrigues és l’elaboració, des de la la xarxa viària romana i a discernir en el paisatge actual Generalitat, de l’inventari arqueològic comarcal.35 Malgrat possibles fossilitzacions d’aquesta. Per tant, són aspectes el bon coneixement del terreny per part dels arqueòlegs i exportables a qualsevol part del territori i d’altres camps la realització d’una prospecció sistemàtica i intensiva, no de l’arqueologia. s’aporta cap dada precisa sobre el traçat de la via romana, Tornant a l’estat de la recerca, el 1995 es produeix una però assenta una bona base, amb la classificació dels jaci- troballa a les Garrigues valuosíssima per a l’estudi del tra- ments, la localització i distribució d’aquests en el territori, çat i la història d’aquesta antiga via. Es tracta de tres frag- per a l’estudi, del context arqueològic d’època romana. ments de mil·liari localitzats en el mateix indret del terme Pel que fa als descobriments, l’any 1982, es troba un de l’Albi, concretament a la partida de les Comes de Vinai- nou mil·liari en aquest ruta, l’únic també d’aquesta dèca- xa. Un correspondria a l’emperador Maximí (235-238 dC), da. És el mil·liari de Constantí II,36 localitzat a la partida un segon, possiblement, a l’emperador Claudi (41-54 dC) de de Grealó dins el terme d’Artesa però al límit amb el de la dinastia Julio-Claudia, i el tercer fragment, anepigràfic, Lleida. Molt important, ja que ens marca l’itinerari sortint creiem que seria la base del primer. D’aquest descobriment, des d’Ilerda cap a la capital provincial pel corredor natural realitzat per l’afeccionat a la recerca Xavier Moragues, ens de la vall de la Femosa. en dona notícia el professor Arturo Pérez Almoguera en la L’any 1985 apareix el primer treball seriós i específic Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 8 (1998).38 sobre aquest tema: La Via Augusta en Cataluña, de Frede- Aquest punt de milla assenyala el pas de la Via Augus- ric Pallí Aguilera. Es tracta d’un recull de fonts clàssiques ta per la capçalera de la vall de la Coma, fondo subsidiari i dades epigràfiques i toponímiques conegudes fins aquell de la Femosa, i per tant, ens marca juntament amb el mil· moment, a partir de les quals reconstrueix només el traçat liari d’Artesa el recorregut que feia la via, sempre per dins principal de la Via Augusta, al seu pas per l’actual territo- aquesta conca fins a la zona de l’actual poble de Vinaixa. ri català, i on tan sols dedica específicament mitja pàgina A banda de la troballa prop de Vilallonga del Camp de les 217 que té aquest llibre al “Camino de Tarragona a (Tarragonès) d’una inscripció romana, en context territo- Lérida”. rial amb el mil·liari del Morell, que esmenta un encarregat

33 ARCO, A. “La vía romana de Tarragona a Lérida”. Diario de Tarragona. Abril de 1923. 34 ARRAYÀS MORALES, I. Op cit. pàg. 142. 35 Realitzat pels arqueòlegs David Mas, Josep Gallart, d’Artesa de Lleida, i Alexandre Mir, de les Borges Blanques. 36 LOSTAL, J. Op cit. Pàg. 180. I també ROIG PÉREZ, J. F. Op Cit. Pàg. 98. 37 Vegeu la bibliografia annexa. 38 PEREZ ALMOGUERA, A. “Noticia preliminar sobre el hallazgo de varios fragmentos de miliaria en l’Albi (Les Garrigues, Lleida)”. Revista d’arqueo- logia de Ponent, núm. 8, 1998. UDL. pàg. 191-193.

22 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

de vies anomenat Marcus Fabius Priscus, datada segons continuació d’aquesta via vers l’interior peninsular, com per alguns autors pels volts dels anys 60 dC,39 ja no tenim exemple, a l’Aragó, en el sector entre Ilerda i Celsa.42 documentats més descobriments o dades referents a Pel que fa a les Garrigues, on centrem el nostre estudi, aquesta ruta. sembla, pel context arqueològic i les dades aportades fins I pel que fa a les publicacions d’aquest últims anys, des al moment, que la via entrava, venint de Tarraco, o sigui, de finals dels 90 fins ara, tan sols ens resta comentar la des de la Conca de Barberà pel coll de Tarrés per dirigir-se, primera obra monogràfica, finalment, que tracta de forma tot seguit, a l’actual Vinaixa on la majoria d’autors situarien específica aquest tram de via, tituladaEl tram de via roma- la mansió Ad Novas de l’itinerari Antoní, la qual cosa ja no na –De Italia in Hispanias / Ab Asturica Terracone– entre crec que es pugui afirmar amb tanta precisió. Des d’aquest Tarraco i Ilerda, de Josep Francesc Roig Pérez, guanyado- poble, es pot intuir el camí fins al punt on es van descobrir ra del VIII Premi d’Investigació Arqueològica Pons Icart, el fragments de mil·liaris de Maximí i Claudi, al terme de (Premis Literaris Ciutat de Tarragona, any 2002). Un mag- l’Albi, però a partir d’aquí, ja seria més difícil reconstruir-ne nífic recull de tota la informació disponible sobre aquesta el traçat fins a la següent localització del mil·liari de Cons- artèria de comunicació i sobre conceptes generals d’aquest tantí II, a Artesa de Lleida, tot i que evidentment sabem que tema, i exposat de forma didàctica i molt amena, però on estaria emmarcat dins la conca de la Femosa. des d’un punt de vista de la investigació, crec que hauria Segons alguns investigadors locals el recorregut més estat molt interessant poder aprofundir més en aspectes probable seguiria el curs de la Vall de la Coma –aiguamoll arqueomorfològics, especialment en la relació del traçat de que a l’alçada del Salat desemboca a la Femosa, passant a la via amb els jaciments del seu entorn, tot i que, segura- prop d’alguns jaciments romans com els de Sant Salvador o ment, aquest no era el propòsit de l’autor. el Gatellar a les Borges Blanques. Una altra opció faria trans- Per últim, dos treballs més, que aborden aquesta qües- córrer la via romana per la mateixa ruta que el vell camí ral tió, però des d’una perspectiva més local. Per una banda, de Lleida, el qual, des de les Comes de Vinaixa, pujava a l’en- Isaías Arrayàs Morales en la seua monumental obra Morfo- runat hostal de la Manxa, per després descendir suaument logia histórica del territorio de Tarraco (ss. III-I aC), publi- vers les Borges, passant també a fregar literalment de dos cat el 2005, en l’apartat sobre les vies de comunicació ens importants jaciments romans situats en aquest pla. parla breument sobre la Via de Roma in Hispanias. I per Amb tots els elements disponibles fins aquest moment l’altra, una menció especial al treball presentat per Ramon ja s’intueix, crec, la segona alternativa com la més factible. M. Arbós Palau i Antoni Arbós Pascual a la I Trobada d’Estu- Primer, per la dificultat que havia de suposar el pas d’una diosos de les Garrigues (Les Borges Blanques, 1997), sota via romana de primer ordre pel fons d’una vall com la de el títol “Notes de la Prehistòria de Tarrés”,40 on es fa una la Coma durant els mesos de les estacions plujoses. I en dissertació molt interessant sobre el context arqueològic segon lloc per les evidències arqueològiques i històriques d’època romana i el pas de la via pel coll de Tarrés. que ens assenyala el pas de l’antic camí ral per l’altiplà de En resum, com ja s’ha dit, les troballes arqueològiques la Manxa/ Falliver. concloents que ens informen sobre el traçat d’aquesta via, Com tot seguit veurem, les noves dades i troballes que des de Tarraco a Ilerda, són molt poques. A hores d’ara, presentem en aquest treball, confirmen aquesta segona tan sols disposem de la localització sobre el terreny dels hipòtesi. tres punts mil·liaris del Morell, de l’Albi i d’Artesa de Lleida, a més de la inscripció de Vilallonga del Camp. I l’únic punt on s’ha relacionat un tram pavimentat amb aquesta via ro- 4.2 Les fonts antigues mana, però sense poder-ho confirmar amb seguretat, és a l’estret de la Riba.41 A més dels mil·liaris un altre element que ens aporta Per tant, és lògic que la bibliografia també sigui molt una informació directa sobre la xarxa de comunicació ro- escassa. En tot cas, crec que això també és conseqüència mana són les fonts clàssiques. Aquestes ens descriuen de la manca d’un treball de camp o prospecció intensiva o simplement citen els camins i vies d’aqueixa època. en el territori, com sí que s’ha fet en altres punts de la Podem distingir-ne dos tipus: les obres literàries i els

39 ROIG PEREZ, J. F. Op cit. Pàg. 96. 40 ARBÓS PALAU, R. M; ARBÓS PASCUAL, A. “Notes de la Prehistòria de Tarrés”. I Trobada d’Estudiosos de les Garrigues. Consell Comarcal de les Garrigues. 1998. Pàg. 256-271. 41 LÓPEZ VILAR, J. “Una via romana a la Riba”. Dins la revista local El Brugent, núm. 79, 80 i 81. La Riba. 1989. 42 CEBOLLA, J.L; MELGUIZO, S; REY, J. “Una orientación a la Vía Augusta interior: hallazgos, entorno histórico y modos de construcción. De Velilla de Ebro (Zaragoza) a Torrente de Cinca (Huesca)”. Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 6, 1996. Universitat de Lleida. Pàg. 233-259.

Vinaixa 2009 23 Cabal

documents o taules d’itineraris antics. Possiblement, el l’altura de Tarraco Hispània:/ des d’allí un carro et portarà;/ recull més complert d’aquestes fonts al nostre país el veloç veuràs, potser al cinquè dia/ l’alta Bilbilis i el teu saló” trobem en l’obra, ja comentada, de Frederic Pallí Agui- lera, La Via Augusta en Cataluña, la qual ens serveix de A part d’aquestes breus citacions literàries –i escas- referència en aquest apartat. Aquí tan sols esmento a ses–, també podem cercar més informació sobre la xarxa les que parlen exclusivament del tram entre Tarraco i viària romana en els “itineraria adnotata” , en els quals es Ilerda. descrivia, de forma molt simplificada, el recorregut de les La primera menció sobre aquesta ruta la trobem en el vies, esmentant ordenadament les ciutats i, en alguns ca- llibre de Juli Cesar (100 aC - 44 aC), Comentaris a la Guerra sos, les principals mansions amb les distàncies mil·liàries Civil, 43 quan diu: intermèdies. De ben segur, aquests documents eren utilit- zats per militars i funcionaris, com també, suposo, per co- “A l’endemà, dispersats els generals enemics, perquè merciants o viatgers intrèpids. havien perdut tota esperança de proveïment i d’arribar a En l’actualitat es coneix l’existència de diversos l’Ebre, deliberen sobre la resta de coses. Hi havia un camí, si d’aquests itineraris, la majoria dels quals fan referència a volien tornar a Lleida; un altre si es dirigien cap a Tarraco.” l’eix principal de la Via Augusta, però tan sols n’hi ha un que ens detalli el ramal interior que partia de Tarraco cap Amb aquest text, es percep la importància militar i es- la llunyana Asturica Augusta, tot passant per Ilerda, Cae- tratègica que deuria tenir aquest camí des de l’arribada saraugusta o la Bilbilis de Marcial. Es tracta de l’Itinerari dels romans. Antoní.47 És un document, es creu, del temps de Dioclecià, Pocs anys més tard, Estrabó (63 aC – 19 aC), en la seua però el manuscrit més antic que es conserva data del s. VII, gran obra Geografia44 ens fa una ràpida descripció del re- tal com passa en d’altres casos. S’hi fa una relació de 362 corregut d’aquesta via: trajectes de tot l’imperi d’aquella època, 34 corresponents a Hispània, dels quals, dos concretament, l’itinerari I De “Ilerda dista de l’Ebre, cap a l’oest, 160 estadis; de Tar- Italia in Hispanias i l’itinerari XXXII Ab Asturica Terracone, raco, cap al sud, 460 estadis; d’Osca, cap al nord, 540. Per concerneixen a la nostra via en qüestió. aquesta regió va la via que condueix de Tarraco als últims La primera ruta ens descriu el tram entre els Pirineus, bascons que estan prop de l’oceà amb Pompel i Oiaso, la Tarraco i Ilerda i la segona especifica més entre Tarraco i qual està en la costa de l’oceà. La via va fins a la mateixa Ilerda. Ens fa la següent enumeració (al marge dret es pre- frontera entre Aquitània i Ibèria, amb una longitud de 2.400 cisa la distància amb l’anterior punt amb milia passum): estadis…” 1. De Italia in Hispanias: Atenció a la cita que fa l’historiador Tit Livi (59 aC – 19 1. Ad Stabulum m.p. XLVIIII dC), en el llibre Ab urbe condita45 (‘Des de la fundació de la 2. Ad Pirineum m.p. XVI ciutat’): 3. Iuncaria m.p. XVI 4. Gerunda m.p. XVII “Els púnics estaven acampats en el país dels ilercavons, 5. Barcenone m.p. LVII els romans prop de Nova Classis, quan arribaren notícies 6. Stabulo Novo m.p. LI que canviaren sobtadament la campanya.” 391, 1.Tarracone m.p. XXIIIIL 2.Ilerda m.p. LXII Molts autors, relacionen aquesta Nova Classis amb la 3. Pertusa m.p. XVIII mansió Ad Novas del posterior itinerari Antoní. 4. Osca m.p. XVIII Per últim el poeta Marcial Valeri (40 – 104 dC), nascut a Bilbilis, prop de l’actual Calatayud, en un dels seus versos46 32. Ab Asturica Terracone: ens menciona la via i ens informa del temps en etapes que 1. Mendiculeia m.p. XVIIII hi havia des de Tarraco fins a aquest enclavament: 2. Ilerda m.p. XXII 3. Ad Novas m.p. XVIII “Vés llibret, acompanya el meu amic Flavus, pel llarg camí 4. Ad Septimum Decimum m.p. XIII del mar/ però que les onades et siguin propícies/ i arriba a 5. Tarracone m.p. XVII

43JULI CESAR. Comentarium Belli Civils I, 37 1-2. 44 ESTRABÓ. Geografia III 4, 10. 45 TIT LIVI. Ab urbe condita XXII, 21, 6. 46 MARCIAL VALERI. Epigramata, X ,104 1-7. Recollit en PALLÍ AGUILERA. op. cit. Pàg. 43. 47 Realment titulat Itinerarium provinciarium Antonini Augusti. Vegeu ROIG PEREZ, J F. op. cit. Pàg. 53. PALLÍ AGUILERA, F. op. cit. Pàg. 49-50.

24 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

En el trajecte 32, entre Ilerda i Tarracone s’esmenten És a partir de finals del s. XI, i sobretot durant el s. XII, Ad Novas i Ad Septimum Decimum com els establiments que apareixen les primeres fonts, tant andalusines com cristi- viaris més importants. Devien ser hostals, o sigui, llocs de anes, que parlen de les vies de comunicació d’aquell temps. descans a la nit. En l’obra citada de Pallí Aguilera, en trobem un bon Com podem comprovar, el còmput de milles del segon recull. N’hi ha de diferents tipus: cròniques, geografies, itinerari dóna una diferència tan gran amb la distància en- cartularis, etc. però en cap d’aquestes es fa referència al tre Ilerda i Tarracone del primer que no podem donar una camí de Tarragona a Lleida, ja que només ens parlen del credibilitat total a les distàncies que se’ns indiquen en amb- tram corresponent a l’antic eix principal de la Via Augusta. dós, tot i que també es pot contemplar la possibilitat que es Roig Pérez, J. F. sí que recopila una sèrie de breus citacions tracti de dues rutes diferents. medievals i modernes sobre diversos aspectes referents Malgrat això la majoria d’investigadors i autors sobre al camí ral a Lleida, però fonamentalment fan al·lusió a la el tema coincideixen a situar, com ja he dit anteriorment, zona de Tarragona i no ens aporten cap informació per al Ad Novas a l’actual població de Vinaixa i Ad Septimum Deci- nostre cas concret. mum a la de Vilaverd (Conca de Barberà). De ben segur, una recerca en capbreus i llibres de vàlu- També podem constatar com les 18 milles de distàn- es dels pobles de Tarrés, Vinaixa, l’Albi, les Borges i Juneda cia entre Ilerda i Ad Novas, correspondrien en mesures ens podria aportar alguna dada, potser no gaire precisa actuals entre 26,5 km. i 27,7 km., segons si prenem de però interessant, sobre el pas del camí ral per aquesta referència la milla estàndard de 1.480 m o l’olímpica de zona de la comarca. 1.530 m. A aquesta diferència, encara podem afegir-li el En aquest sentit, sabem gràcies a un estudi de Ramon marge de variabilitat de gairebé una milla més que supo- Miró Bernat48 sobre els capbreus del s. XVIII al terme de sa la forma de còmput en xifres senceres. En tot cas, ni l’Albi que la partida del Camí Ral, el 1712 comprenia els en el millor dels casos ens atansaríem als 34 km que pràc- indrets del Camí Real, Camí de Sant Bonifaci i el Pla. El Pla ticament hi ha, en línia recta, entre Vinaixa i el pont vell es deu referir a l’actual pla de la Manxa i el camí més lògic de Lleida, o sigui, l’entrada a aquesta ciutat en època ro- i ràpid per anar de l’Albi a Sant Bonifaci, devia travessar mana. Per tant, si prenem com a valida aquesta distància aquest mateix altiplà per l’indret on actualment encara hi referida en l’itinerari Antoní i simplement la transformem ha les restes de l’hostal de la Manxa i després devia baixar al quilometratge actual no podem afirmar queAd Novas fins a l’ermita per sota la serra de Barrils. es trobava a Vinaixa sinó que devia estar entre aquesta localitat i les Borges Blanques. I el més lògic és pensar, coneixent el context arqueològic de la zona, que un dels establiments romans del Pla de la Manxa podria tractar- 5. LA VIA AUGUSTA A se d’aquesta important mansió. Però això tan sols és una LES GARRIGUES hipòtesi fonamentada en una font de la qual no podem estar segurs de la seua total precisió i, com sempre, l’úni- 5.1 El camí ral o carreter ca manera de corroborar-la o desmentir-la seria amb una intervenció arqueològica aprofundida. Un bon coneixement del pas de l’antic camí ral de Tar- ragona a Lleida és un element, a priori, indispensable per a l’estudi de la via romana. 4.3 Fonts medievals i modernes Aquest camí, d’origen medieval, va ser fins a la cons- trucció de la carretera N-240 la via de comunicació més Les dades que ens han arribat de la xarxa viària des de important del territori. finals del s. IV, en època de Teodosi, fins als temps de la “re- Tenint en compte que aquesta ruta ja existia en època ro- conquesta” pràcticament són nul·les, ja que els pocs còdex o mana, que els passos naturals són els mateixos i que, pel que taules d’itineraris que coneixem d’aquests segles de foscor, sembla, les vies romanes importants no varen quedar obsole- realment corresponen a còpies d’itineraria adnotata romans. tes, el fet de resseguir el seu traçat ens pot ajudar a discernir Això fa suposar, malgrat la falta d’informació en aquesta de més a prop el pas de la Via Augusta per la nostra comarca. i en d’altres qüestions, que durant tot aquest temps es varen Per contra, aquesta mateixa proximitat també ens pot dificul- seguir utilitzant les mateixes rutes que en època romana. tar el fet de copsar els vertaders indicis de la via més antiga.

48 MIRÓ BERNAT, R. “El terme de l’Albi”. Dins IV Trobada d’Estudiosos de les Garrigues. Consell comarcal de les Garrigues. 2004. Pàg. 71.

Vinaixa 2009 25 Cabal

El camí ral caigué en desús a partir de la segona meitat Així doncs, podem veure com aquesta via entrava a la del s. XIX,49 o no ben bé, ja que en molts indrets el traçat de comarca, venint de Vimbodí, pel que es coneix com a camí la carretera se sobreposa a la del seu precedent. Evident- Vell, que al principi va paral·lel i a tocar de l’actual N-240 ment, als hostals no els afectà gaire la construcció de la nova i després lentament divergeix cap al nord per travessar el carretera ja que continuaren estant a peu d’aquesta o molt coll de Tarrés per una cota una mica més alta. Just abans, a prop i no deixaren de ser funcionals fins a finals dels anys topava amb l’hostal de Tarrés, ara anomenat l’hostal Caigut 20 del s. XX, amb la generalització dels vehicles motoritzats (vegeu fig. 2). per al transport. A l’hora de fer aquest treball ja no comptem Situats en el coll, abans d’iniciar el descens cap a Vi- amb l’inestimable testimoni d’algunes persones que conei- naixa, trobem documentat a la partida de les Creus, l’indret xien molt bé el funcionament d’aquestes infraestructures. de l’Hostalet Vell,51 que també ens indica l’existència d’un Malauradament alguns ens han deixat fa pocs anys. altre hostal potser no tan important com l’anterior o potser Pel que fa als topònims de partides i camins que es més antic. En aquesta zona, a més, també podem apreciar refereixen d’una forma o altra a l’antic curs podem dir que una tirada curta, d’uns 250 m, del camí carreter en desús són abundants i bastant coneguts, encara. En les diverses (vegeu fig. 3). Uns 400 m després del coll, tornen a unir-se referències medievals i modernes en què es parla d’aques- els dos itineraris, el vell i el nou, per continuar junts, més o ta via, des de Tarragona fins a Lleida trobem diferents de- menys, fins a la vil·la de Vinaixa signacions per a la mateixa: camí carreter, camí de carro, Just al nord d’aquest tram, entre el coll de Tarrés i Vi- via pública o camí ral. I concretament, a les Garrigues, la naixa, hi ha la vall de Carros i la partida de les Dreceres, toponímia actual l’esmenta de la següent manera també: dos topònims clarament vinculats amb algun tipus de via camí carreter o camí ral, o be camí vell de Lleida.50 de comunicació. Però no ens hem de confondre. Per aquest Per altra banda, el terme carrerada, tot i que també fondo, per múltiples raons (orografia, recorregut, distàn- el trobem en algun tram concret, aquest només s’aplica cia, falta d’indicis) no és gens factible que transcorregués específicament als camins ramaders. Per tant, en aquests el camí carreter en qüestió. No obstant això, sí que hi deu- casos, això devia ser conseqüència de la coincidència pun- ria passar una drecera del camí que va directe de Tarrés a tual dels dos traçats. Vinaixa, bastant conegut en aquesta contrada. Al mapa annex hem marcat en línia contínua el recor- regut que seguia, en principi, aquest camí. En discontínua blava els sectors on es produïen bifurcacions importants d’aquest. I en discontínua d’altres ramals, com al terme de Borges, amb la mateixa denominació.

Fig. 3. Aquest tipus de camins estaven ben delimitats per Fig. 2. Vista de les restes de l’Hostal Caigut a l'arribar des de Vimbodí . marges de pedra, com s’observa en aquest tram obsolet, Just a sobre i a la dreta ja s’adverteix el Coll de Tarrés. al Coll de Tarrés.

49 L’actual carretera es va començar a construir a partir de 1856 com ho demostra la documentació conservada a l’arxiu de la Diputació de Lleida (Secció Serveis de Promoció i Col·laboració. Sèrie Xarxa Viària). En els Informes de la construcción de la carretera a Tarragona, comprovem com primer es varen arranjar les travessies de les localitats per on passava. No disposem de molta més informació sobre les obres de construcció, però suposem que es devia realitzar per fases i que va durar uns quants anys. 50 ROIG PÉREZ, J,F. El tram de via romana De Italia in Hispanias / Ab Asturica Terracone entre Tarraco i Ilerda. Noves aportacions per al seu coneixe- ment i aproximació del traçat. Ed. Arola i Ajuntament de Tarragona. 2005. Pàg. 57-62. 51 Vegeu ARRBÓS PALAU, R.M; ARRBÓS PASCUAL, A. op. cit. pag. 270.

26 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

Fig. 4. L’hostal de la Manxa era la parada i fonda més important de Lleida fins a Montblanc. Abans de continuar amb el nostre recorregut, també haig d’esmentar una altra possible porta d’accés a la co- marca directament des de Vimbodí, per la vall del Corregó, que travessa la serra homònima i descendeix, també, cap a Vinaixa per la partida dels Pardamunts. Hi ha la possibi- litat que es tractés d’una ruta més alterosa i utilitzada en època alt medieval, que passés a prop del despoblat del Corregó (del qual no conec la ubicació) o, inclús, lligada a la transhumància. Però està clar que ja en època moderna, les proves ens remeten totalment al coll de Tarrés com a punt transitat. Tornem a fer via. Just a la sortida de Vinaixa direcció a Lleida es bifurca cap a l’oest Lo Camí Vell de Lleida. A partir d’aquí, durant uns quilòmetres, és fàcil seguir el seu traçat. Després de creuar la carretera actual LP-7013, el camí en- trava de forma planera a les Comes de Vinaixa i alhora al terme de l’Albi, per l’indubtable pas natural que representa la capçalera d’aquesta vall, que queda just sota la banda Molt a prop de l’hostal s’aprecia l’encastament, en un meridional del Grau de Vinaixa. límit de finques, d’uns 50 m de camí obsolet, fitat amb pe- Un quilòmetre després, el camí que sempre anava ar- dres, i que enllaçaria amb la pista que puja de l’Albi i tra- ronsat al marge dret d’aquest fondo, remuntava suaument vessa transversalment de S a N el nostre itinerari i després tot el vessant de l’altiplà de la Manxa per una petita racona- baixa cap a la vall de Vinaixa. Possiblement es tracta de da, on ara aquesta via ja està totalment en desús i embos- l’antic camí, ja citat, a St. Bonifaci. Tampoc no ens hem de cada. Aquest indret se’l coneix amb el topònim prou signifi- confondre. catiu del Camí Ral del Raspa,52 i sens dubte és un dels punts Des d’aquest enclavament el camí seguia exactament importants d’aquest estudi, com després veurem. Podem la mateixa direcció, convertint-se en un autèntic segment comprovar la diferència que existeix, tant de percentatge orientat cap al NO, i fent de límit entre els termes de l’Albi i com de desnivell total, entre aquesta costa molt més curta i Vinaixa. La N-240 fa un revolt i se separa tot encaminant-se planera que no pas la que fa ara la carretera al Grau. cap a la costa del Pixador. A l’arribar al capdamunt del pla l’itinerari feia una gira- En aquesta partida la toponímia també es refereix a da per tal d’enfilar-se tot recte cap a l’hostal de la Manxa. aquest vial com lo Camí Vell de Lleida, el curs del qual és En aquesta tirada tornen a confluir els traçats de l’antic molt perceptible fins al terme de les Borges, tot i que tro- camí carreter amb la carretera moderna que ve de pujar bem alguns trams en desús, per cert, de no fa gaires anys, el Grau. com podem comprovar en les fotografies aèries del 1954, Pel que fa a l’hostal, el qual està totalment enrunat a consultades en aquest treball.54 És molt freqüent veure-hi les peu mateix de la carretera, el trobem citat en un llibre d’iti- típiques rodades de carro molt marcades i aprofundides55 so- neraris de l’any 1838.53 Amb aquest document es pot deduir bre els afloraments rocosos o, inclús, alguns possibles pavi- que era la parada i fonda més important del camí carreter ments empedrats que justament s’aprecien més en aquests entre Montblanc i Lleida, ja que és l’únic establiment viari trams de camí obsolet. També cal dir que en molts punts s’ha citat en aquest tram. Les distàncies les dóna en temps i creat un espai erm contigu al camí actual i que és fruit de és curiós observar com des de la “Posada de la Manxa” a l’abandó d’un curs més antic d’aquest mateix traçat. “Montblanch” hi havia 5 hores de camí, a “las Borjas de Ur- Al pla de Falliver –que és la denominació que rep gell” 1 h ½ o a “Lerida” 5 h ½. Sens dubte, aquests temps aquest altiplà quan, dins el terme de les Borges, decau eren a pas d’animal –uns 5 km per hora, aproximadament. progressivament cap a la plana urgellenca– la toponímia ja

52 Vam tenir la sort de poder parlar amb els propietaris d’aquesta finca de cal Raspa, la Sra. Tresa i el Sr. Joan de l’Albi, els quals em van confirmar que els seus padrins encara havien vist transitar carros per aquest vial. 53 Itinerario de la mayor parte de caminos y veredas de las cuatro provincias de Barceona, Tarragona, Lérida y Gerona. Autor anònim. Impremta Manuel Texero. Barcelona, 1838. 54 Vol realitzat el setembre de 1954 per l’empresa Trabajos aéreos y fotogramétricos Barcelona per encàrrec de la Diputación Provincial de Lérida. 55 Amb una distància entre rodades que normalment està sobre els 110 cm.

Vinaixa 2009 27 Cabal

no ens ajuda a resseguir aquest curs. Malgrat això, podem Fig. 6. Les traces de les rodades de carros les trobem reconèixer la bifurcació important que s’hi produïa. Per la en molts punts de l’antic camí carreter. Aquestes són un exemple, davant l’hostal del Llop. banda nord, un ramal (jo crec, el principal) baixava cap a l’hostal del Llop,56 des d’on els traginers podien continuar fins a les Borges passant per la carrerada, la qual abans d’arribar-hi tenia dues possibles entrades. Per la part alta del poble on el carrer d’accés fins al Molí de Vent encara se’l coneix pròpiament com la Carrerada, o pel camí del Carro, que passava per sota la Cavalleria i enllaçava amb el carrer de la Font i després seguia llimant el nord de la població.57 Tornant al pla de Falliver, l’altre brancal, conti- nuava la mateixa orientació que ja portava, descendint cap a les Borges, fins a la partida dels Colls,58 on la carretera actual hi torna a convergir.

que en aquella època, al s. XVI, tan sols podia tractar-se del fons d’aquesta vall. Per últim, també cal comentar l’existència de dos vials que no guarden cap relació amb el descrit fins ara60 però que també se’ls coneix, sobretot al terme de les Borges Blanques, amb la mateixa denominació de camí ral. 61 Sovint s’han confós amb el veritable camí carreter entre Lleida a Tarragona. El més conegut és el que passa a peu mateix dels pri- mers costers del massís dels Bessons. Venint de l’Albi, Fig. 5. La pleta adjacent a l’hostal del Llop fou un dels tres corrals muni- per sota de la Serra Llarga, se’l coneix com lo camí Vell cipals que disposava les Borges Blanques al s. XIX. de l’Albi, puja pel Coll Roig,62 ja com a camí Ral, i després segueix recte per sota la Bassa la Torre i per dins el fondo Sembla que la ruta de l’antic camí de Tarragona a Llei- de Puigpelat fins al mas de l’Aranyó, on es desvia cap al da prosseguia cap a Juneda per la banda solana de la vall mas de Miravall. Abans d’arribar a aquesta antiga masia de la Femosa, on convergia amb el ramal que venint de la podem continuar, sense perdre el seu curs, fins a Puigverd Floresta també se’l coneix com lo camí Vell de Lleida. Un de Lleida. Sorprenentment, en tota aquesta última i llarga passatge de la crònica que féu Enric de Cook, cronista del tirada se’l coneix com el camí de Lleida a l’Albi. rei Felip II, d’un viatge que realitzà al monestir de Poblet59 L’altra designació de camí Ral, potser no tan coneguda, ens confirma aquesta hipòtesi, ja que ens diu que aquest apareix en el camí que va dels Dos Pins fins a la carretera itinerari, entre Juneda i les Borges passava per la partida de les Borges a Castelldans. Aquest mateix camí arrenca de de la Quadra i transcorria per una zona fèrtil i amb aigua, l’ermita de Sant Salvador, on rep el nom de carrerada del

56 Aquest hostal estava molt vinculat amb la transhumància. Estava a peu d’una carrerada i, a més, es té constància que la pleta adjacent fou un dels tres corrals municipals de què disposava les Borges Blanques des de mitjans del s. XIX. Vegeu GINÉ FREIXES, MANEL en diversos articles dins l’apartat de “Tenim història, parlem d’història” de la Revista Terrall. Les Borges Blanques, 1981-2009. 57 FONTOVA GUIVERNAU, Griselda. Estudi de base, pla d’ús i gestió de les vies pecuàries del terme municipal de les Borges Blanques. Treball inèdit. UdL, 2005. 58 La forma en plural ens indica l’existència de diversos accessos, per la banda oriental de la població amb relleu ondulat. 59 Las tierras de Lérida en el s. XVI. Narraciones de un viaje efectuado el 1585 por el holandés Enrique Cook. IEI. 1944. 60 Aquests camins fan tirades molt llargues sense passar per cap localitat ni parar en cap fonda. 61 En un cadastre de les Borges Blanques del 1749 es cita la partida de Camí Reial. Per tant aquí veiem com en molts altres casos, el topònim camí ral deu derivar de reial. Vegeu: LLUESMA ESPANYA, J. A. “La toponímia de les Borges Blanques en un cadastre de 1749”. Dins de Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, núm. 78 (1999). Pàg. 20-43. 62 Baixant del Coll Roig cap a Bassa la Torre, trobem una peculiar construcció, les Cabanes del Tarragó, un aixopluc de doble volta, el qual segons la veu popular era el lloc de recer dels pastors i traginers d’aquest camí. També en aquesta àrea, trobem el racó de la Comandilla. Aquest topònim, imprecís, podria venir del coll d’en Dilla, citat al cadastre de les Borges Blanques del 1749, i per tant, podríem trobar-nos amb una doble designació per al mateix coll. Vegeu: LLUESMA ESPANYA, J. A. “La toponímia de les Borges Blanques en un cadastre de 1749”. Dins de Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, núm. 78 (1999). Pàg. 20-43.

28 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

Roquís. Per l’altra banda, havent creuat la citada carrete- urgellenca. Per contra, a la part alta de la conca (L’Albi ra a Castelldans podem resseguir perfectament el seu pas –Vinaixa) els jaciments d’aquests períodes són gairebé in- que travessa tota la partida dels Masos a tall de “tiralínies” existents, fet que també es reprodueix a la veïna vall del i segueix pel terme de Juneda, on, altre cop, igual que en el riu Corb. Potser, en aquesta circumstància sí que hi influeix cas anterior, se’l coneix com lo camí de l’Albi. de forma més destacable el factor natural, però tampoc no És sorprenent el fet que siguin dos camins, amb un curs hem d’oblidar que aquesta zona devia ser el límit oriental molt proper i quasi equidistant i que a més es repeteixi la dels ilergetes amb el lacetans,64 i per tant s'hi deuria crear mateixa denominació toponímica. una espècie de frontera o territori de ningú. Hi ha la possibilitat que un d’aquests dos ramals fos Si ens apropem al terreny ja ens adonem que possi- una ruta més antiga, potser alt medieval, o potser una al- blement existeix una relació directa entre la situació de di- ternativa en temps de guerra o bandositats al camí princi- versos jaciments i el curs dels, si se’m permet l’expressió, pal. En aquesta línia també podem afegir que tenim cons- “camins històrics”, amb la qual cosa deduïm com en alguns tància, probablement ja al s. XVII, de l’existència tant del trams possiblement s’ha produït una fossilització de l’anti- camí de Montblanc com del camí Real al terme de les Bor- ga via romana. ges Blanques.63 Dos punts on aquest fet és molt clar són: el coll de Tar- rés i el pla de la Manxa. En el primer tenim dos jaciments, el Cap del Serret i la Creu (loc. 1 i 2 mapa), que a més de 5.2 El context arqueològic. Els indicis ser els únics assentaments d’aquesta època (imperial) a la zona i d’estar molt propers al camí Ral, la seua ubicació Després de reconstruir el recorregut d’aquests vells concreta, gens habitual, en un punt elevat, de bon control camins i concretar-los sobre el mapa, el següent pas ha visual i dins aquest pas natural, ens porten a relacionar-los estat el de marcar la localització de tots els indrets on s’han amb el pas de la Via Augusta. recuperat restes arqueològiques d’època romana i ibèrica Al pla de la Manxa, ja al terme de l’Albi, el camí Vell de en el territori que ens ateny. Lleida, que constitueix un eix recte que travessa tot aquest Hem diferenciat cronològicament els jaciments en tres pla, passa al límit de dos jaciments també de datació im- moments d’ocupació: l’ibèric ple–final, el republicà i l’impe- perial: el Pla del Tito i el Pla del Ganxo (loc. 5 i 6). Aquest rial. Evidentment, la majoria d’aquests assentaments varen últim, molt important, el localitzem en un segment vertical estar en actiu en més d’un d’aquests períodes. Per això en del camí principal i actualment límit de terme entre les Bor- els casos en què coincideixen les datacions ibèrica i roma- ges i l’Albi. na posem els dos registres en el mateix punt. Però en els Dins aquest mateix context cronològic, cal ressaltar Lo establiments estrictament romans assenyalem el moment Gatellar (loc.9), un petit enclavament, situat a uns dos qui- d’ocupació més antic, segons els materials arqueològics lòmetres del nucli urbà de les Borges, també, literalment al documentats. peu, no pas del vell camí carreter, com en els casos descrits Cal aclarir que tan sols estan identificats en el llistat fins ara, sinó d’un ramal secundari, el camí de les Figueres, annex els jaciments més importants, segons el nostre crite- que enllaçaria amb l’anterior al pla de Falliver. S’hi ha reco- ri, valorant la quantitat de materials que ens han proporcio- llit una quantitat de materials molt abundant, i més, tenint nat, l’àrea de dispersió d’aquests i també la ubicació. en compte les reduïdes dimensions del jaciment: sigillates Sens dubte, el que destaca al primer cop d’ull, és la hispàniques, sudgàl·liques i clares, fragments d’àmfores, concentració en una franja del mapa, corresponent a la vall de llànties, tegules i ímbrex, ceràmica de cuina d’importa- de la Femosa, i en especial al fondo subsidiari del Salat – ció africana, amb fons estriat i vores fumades, vidres, etc. vall de la Coma, de la major part dels jaciments. Com ja hem Un inventari que ben bé podríem repetir per a la resta de comentat en la introducció del treball això no es pot deure, jaciments esmentats fins ara. únicament, a les bones condicions d’aquesta vall per al de- Al terme de les Borges també podem apreciar al peu senvolupament de l’economia i la societat de l’època, sinó dels primers contraforts del massís dels Bessons, un ali- al fet que representa ser un corredor natural primordial neament de jaciments, en aquest cas amb una datació més entre la plana occidental catalana i el litoral mediterrani. antiga –ibèric final i republicà– al voltant del camí Ral o També podem copsar com la concentració d’establi- camí Vell de l’Albi, des de la Comandilla al mas de l’Aranyó. ments ibèrics i republicans és molt més destacable a la Fins a una desena de jaciments trobem en aquesta ratlla, banda de ponent, d’orografia més planera i de transició entre els quals destacaria, Bassa la Torre (loc 8), un po-

63 Aquest fet es documenta en un inventari de béns de les Borges Blanques publicat en RIPOLLÉS I DE LA FRAGUA. R. La llengua catalana durant el s. XVII, segons documents de l’Arxiu de l’Ajuntament de les Borges Blanques. Ajuntament de les Borges Blanques, 1999. 64 Després, també fou el límit administratiu entre els conventus Caesaraugustano i Tarraconense.

Vinaixa 2009 29 Cabal

blat ibèric molt extens i que té una continuïtat durant el segona, que s’hagi produït la fossilització en el territori d’un primer període romà, com la majoria d’assentaments ibè- eix de centuriació, al voltant del qual, sabem, se situaven les rics importants, i dos establiments romans de nova plan- viles i assentaments rurals. Les dues opcions, a més, no cal ta situats al pla: l’Aranyó i la Basseta del Coixo (loc. 11 i que siguin divergents sinó que poden tenir una relació total, 10), aquest últim ubicat just en l’angle que es produeix en ja que es coneix com en molts casos, les centuriacions s’ar- l’encreuament vertical del camí Ral amb un de secundari. ticulaven al voltant d’una artèria de comunicació. En aquest En tots aquests punts s’hi ha recollit ceràmiques ibèriques sentit, tenim diverses pistes, en el nostre territori, que ens tardanes, kalatos i pseudokalatos, de vernís roig ilergeta; indueixen a veure-ho així, com ara l’ordenació del parcel·lari ceràmiques d’importació: campanianes, àmfores itàliques, i xarxa de camins i, la situació dels jaciments més significa- sigillates aretines i manufactures locals d’època romana: tius, com ja hem vist, a la vora d’un encreuament d’eixos. A sigillates hispàniques i àmfores de vi. més, l’anàlisi de fotografies aèries antigues i ortofotomapes Aquesta circumstància es repeteix en un altre assen- i la superposició en el mapa d’un reticular de 20x20 actus tament molt interessant com és el que hi ha al voltant de (710x710 m) o 20x15 actus, ens ajuden a corroborar aquesta l’ermita de Sant Salvador (loc. 7), a les Borges Blanques. hipòtesi i ens permeten intuir algunes traces suposadament Altre cop, la ubicació d’un jaciment coincideix en l’en- pertanyents a un mòdul centuriat. creuament d’un vial important, la carrerada del Roquís,65 tal Justament, on s’aprecia millor això, és al nord del camí com podem veure en el mapa. de l’Albi, en el tram de Bassa la Torre a l’Aranyó. En tot cas, El fet que una ermita, per cert, amb una advocació aquest no és el tema del nostre treball i deixem en l’aire la tan arcaica,66 estigui establerta sobre restes romanes, el qüestió per si algun arqueòleg vol aprofundir-hi. trobem documentat en d’altres punts de Catalunya,67 i ens demostra la necessitat que sorgí al seu dia de cristianitzar quelcom pagà i, per tant, ens denota la singularitat d’aquest 5.3 El vestigis de la Via Augusta enclavament. Per últim, ja al terme de Juneda, se’ns fa més difícil En aquest apartat, finalment exposem els nous desco- constatar una relació directa entre la xarxa viària i la dis- briments realitzats a partir dels indicis abans explicats, com posició del poblament en època romana. Una de les causes també les troballes efectuades per d’altres afeccionats a la pot ser la intensa activitat agrícola a la zona de regadiu i recerca, la majoria de les quals encara no se n’havia donat que pot haver variat el traçat o fins i tot suprimit algun tram notícia, a excepció dels ja coneguts fragments de mil·liaris dels vells camins. recuperats a les Comes de Vinaixa. En resum, com podem veure, al contrastar sobre el mapa Aquestes restes arqueològiques, a la nostra comarca, la situació d’aquests jaciments arqueològics, amb el traçat poden classificar-se, en dos tipus: els fragments de mil· dels camins importants amb un origen antic, possiblement liaris i les restes de vial o calçada. En tots els casos ens medieval, en alguns sectors ens ha aportat indicis seriosos certifiquen el pas de la via romana de Tarraco a Ilerda per sobre el pas de la via romana. Aquest és el cas, com ja hem un lloc concret. vist, del coll de Tarrés i el pla de la Manxa, on podem rela- Cal dir que no esmentem cap coordenada de situació cionar clarament el camí Vell de Lleida a Tarragona amb la per tal de preservar l’emplaçament concret de les restes. mateixa ruta del vial en època romana imperial. El context arqueològic ens fa pensar que a partir del 5.3.1 Els mil·liaris pla de Falliver la via romana no devia seguir el traçat pos- Mil·liari anepigràfic de Comaensegarra terior del camí carreter, sinó que es declinaria més cap al (Punt A del mapa annex) sud, on trobem una àrea més poblada i amb assentaments importants, com St. Salvador, el Gatellar o la renglera de -Descripció: Fragment de mil·liari de 90 cm d’alçada i jaciments dispersats a peu de la serra. de forma més o menys cilíndrica, amb un diàmetre que va- Aquest alineament, seguint de prop el camí Vell de l’Al- ria de 38 a 39 cm. En un extrem presenta un engruiximent, bi, ens proposa dues hipòtesis principals. La primera, que es corresponent a l’arrencament de la base. No conté cap tracti d’un traçat més antic o primigeni de la via romana. La

65 Vegeu apartat anterior. 66 L’historiador J. Bolòs, afirma segons l’advocació, que hi havia algunes esglésies o parròquies molt antigues, primigènies, com les dedicades a sant Salvador. Vegeu BOLÒS I MASCLANS, J. “El territori i els seus límits. El poble, la parròquia i el castell a l’edat mitjana”. Dins Territori i societat a l’edat mitjana. UDL, 1997. Pàg. 65. 67 PALET I MARTINEZ, J. M. “Dinàmica territorial de l’antiguitat a l’edat mitjana a Catalunya: Arqueomorfologia i estudi de casos”. Dins Territori i societat a l’edat mitjana. UDL, 2000. Pàg. 86.

30 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

inscripció ni gravat. Tallat en pedra local, segurament amb Els mil·liaris de les Comes de Vinaixa68 escarpra. Mostra un superfície molt erosionada i coberta (Punt B del mapa annex) de líquens. -Localització: Situat al fons de la petita vall de Coma- -Descripció: Es tracta de tres fragments de mil·liari ensegarra, al marge dret, i just sota un revolt d’un tram trobats en el mateix punt. El fragment més interessant, al obsolet de la N-240, a un quilòmetre de Vinaixa. nostre criteri, consisteix en un fust de 78 cm d’alçada per -Descobriment: Descobert per Xavier Moragues, farà 51 de diàmetre. Conserva un camp epigràfic de cinc línies uns 10 anys. Actualment, inclòs en l’inventari comarcal de incompletes, que ara no reproduirem, però en què queda les Garrigues. clar la denominació de Via Augusta i el nom de l’emperador -Comentari: En principi la seua assignació com a mil· Maximí (235 – 238 dC). liari pot ser dubtosa, ja que presenta tant un basament com El segon fragment, molt més petit, de 39 cm d’altura un diàmetre molt reduïts. La proximitat amb la carretera, i per 47 d’amplada, solament presenta les lletres CL i una just a sota, pot plantejar la possibilitat que es tracti d’un part d’una tercera. Segons Pérez Almoguera ha de tractar- vell piló. En tot cas, no se n’ha trobat cap més altre, i a més se de l’emperador Claudi (41-54 dC), però tampoc no des- la morfologia i el desgast de la peça fan descartar aquesta carta que es refereixi al seu successor [Claudi] Neró. opció. El tercer element, aquest anepigràfic, correspon al ba- Per altra banda, sí que trobem documentats mil·liaris, sament, probablement del primer fragment. La base rec- de datació baiximperial, amb un diàmetre inferior al 40 cm, tangular fa 90 cm d’alt per 57 d’amplada i presenta l’arren- el més proper, per exemple, el citat d’Artesa de Lleida cor- cament de la columna de 45 cm d’alt i 56 de diàmetre. En responent a Constantí II. També, no cal dir que les referèn- total, una mola de 135 cm d’alçada. cies de mil·liaris anepigràfics són múltiples. En els tres casos sembla que s’utilitzà pedra calcària local. La seua ubicació ens assenyala el pas de la Via des del -Localització: El descobriment es féu al terme de l’Albi, coll de Tarrés fins a l’actual Vinaixa, o bé per dins el fondo dins la partida de les Comes de Vinaixa, que conforma la de Comaensegarra, just abans d’arribar a aquesta locali- capçalera de la vall de la Coma – Salat. Els tres elements es tat; o seguint aproximadament, uns metres més amunt, el localitzaren en el mateix indret, al marge dret d’aquest fon- trajecte de la carretera N-240, en el cas que hagués baixat do, i just sobre mateix del camí Vell de Lleida. Actualment, rodant. estan guardats en un local municipal de l’Albi. -Descobriment: Els dos fragments més voluminosos varen ser descoberts per Xavier Moragues, arran d’uns moviments de terres efectuats pel propietari de la finca. Poc després l’arqueòleg Alexandre Mir, en una prospecció superficial localitzà el tercer fragment, assignat a Claudi. El conjunt de la troballa es donà a conèixer a la RAP, núm. 8, del 1998, en el citat estudi d’Arturo Pérez Almoguera. -Comentari: És un dels descobriments més significatius de la Via Augusta interior, en el tram entre Tàrraco i Ilerda. Des del vessant epigràfic presenta alguns aspectes molt singulars.69 A més, el fet d'haver-se trobat dos fragments de mil·liaris distints, corresponents a la mateixa milla, i de dos moments cronològics amb gairebé dos-cents anys de diferència és un cas poc comú, i ens demostra com el traçat d’aquesta via va restar invariable, com a mínim, durant tot aquest lapsus de temps. Però on rau més la importància d’aquesta troballa és en el fet que certifica, tot i que ja es donava quasi per es- tablert, el pas de la Via Augusta per la conca de la Femosa Fig. 7. Detall del fragment de mil·liari i, concretament, per la capçalera d’una de les valls subsi- de Comaensegarra. diàries, lligant així amb el mil·liari d’Artesa de Lleida, cap a ponent, i amb el pas natural del coll de Tarrés i el corredor del riu Francolí, cap a llevant.

68 Vegeu PEREZ ALMOGUERA, A. “Noticia preliminar sobre el hallazgo de varios fragmentos de miliaria en l’Albi (Les Garrigues, Lleida)”. Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 8, 1998. UDL. Pàg. 191-193. 69 Per a més informació, vegeu PEREZ ALMOGUERA, A. Op cit.

Vinaixa 2009 31 Cabal

Els corresponents a la columna tenen una alçada de 170 i 75 cm, respectivament, i un diàmetre similar però molt irregular entre 50 i 55 cm. El més alt es troba palplantat al terra, i actualment fa la funció de fita de terme. Per tal causa, al seu dia es va des- bastar i allisar tota una banda, de tal manera, que segons d’on es mira sembla una llosa rectangular. Aquest frag- ment, a l'igual que els altres dos, presenta una superfície molt erosionada i que ha sofert un deteriorament, princi- palment antròpic, alterant la seua forma original. L’element més petit sembla que correspondria a la part superior de la peça, sumant una altura total amb els altres de 3,21 m, o de 2,45 m si mesurem tan sols la part de la columna. El mil·liari no presenta cap inscripció epigràfica però hi Fig. 8. Fig. 9. Fragments de mil·liaris descoberts a les Comes de Vinai- ha la possibilitat que hagués desaparegut pel deteriorament xa. (Fig. 8 - dalt) correspon al mil·liari de Maximí. (Fig. 9- baix) al de Claudi. de la peça. Cal assenyalar, però, que el fust més alt, en la seua part inferior presenta una creu gravada. Aquesta parti- cularitat està documentada en algun altre mil·liari anepigrà- fic, com el trobat a St. Pere de Calders70 (Baix Penedès) i se- gurament és conseqüència d’una cristianització de la peça. -Localització: Els tres fragments s’han localitzat en el mateix punt. A uns 50 m de l’antic hostal de la Manxa, a peu del camí que parteix d’aquest indret cap a ponent i que se’l coneix com lo camí Vell de Lleida. -Descobriment: El descobriment s’ha efectuat arran d’aquest estudi i partint dels clars indicis que apareixen seguint aquest camí. -Comentari: Ens confirma la hipòtesi que al pla de la Manxa, el traçat de l’antic camí carreter se sobreposa al de la via romana i també ens demostra com el curs d’aquesta via havia de remuntar des de la localització de l’anterior mil·liari, a les Comes de Vinaixa, la vessant sud-oriental d’aquest altiplà. Per la distància entre aquests dos punts i el recorregut que feia el vial, com després veurem, podem confirmar que aquest mil·liari correspondria al punt de mi- lla posterior dels mil·liaris de Claudi i Maximí.

Fig. 10. Detall del basament de mil·liari de les Comes de Vinaixa. Mil·liari anepigràfic de l’Hostal de la Manxa (Punt C del mapa annex)

-Descripció: La troballa també consisteix en tres fragments de mil·liari, de pedra calcària local, trobats en el mateix punt, però en aquest cas pertanyents al mateix element. Dos corresponen al tronc i el tercer al suport. Aquest últim té una alçada de 76 cm i una base de 65 x 70 cm. També s’aprecia clarament l’arrencament del fust, d’uns 52 cm de diàmetre. Fig. 11. Vista general del conjunt.

70 ARRAYÀS MORALES, I. op. cit. 2005. Pàg. 252.

32 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

Fig. 12. Actualment aquest fragment de mil·liari fa la funció de fita de terme. -Localització: El marge en qüestió es troba situat en una feixa d’olivers al peu de la vessant dels Costers Morers des d’on, tot i estar dins el mateix coll de Tarrés, es té una visió una mica elevada d’aquest. -Descobriment: Desconegut. -Comentari: Per les característiques del carreu és molt probable que es tractés d’una peça destinada a la construc- ció. En aquest sentit s’ha de tenir en compte que en aques- ta vessant dels Costers Morers va existir des de temps molt antics una pedrera important.

Fig. 13. En la base s’aprecia clarament l’arrencament del pilar.

Fig. 14. Detall d’aquest possible basament de mil·liari localitzat a la partida de les Creus, al Coll de Tarrés. Els mil·liaris desapareguts

La bibliografia existent sobre el tema també ens remet a l’existència, entre les Borges Blanques i Vinaixa, d’un altre mil·liari (punt D del mapa) amb inscripció, erigit en temps de Nerva (97-98 dC) i actualment desaparegut. D’aquest mil·liari, aportem unes noves dades gràcies a la troballa d’un document del s. XVIII que ens en fa refe- rència. Però anem a pams. La notícia més antiga que es coneix fins ara és del s. XVII recollida per l’autor anònim de Antiqus Sillogae Hispa- Possible basament al Coll de Tarrés niarum. I segons la informació d’un tal I. Cornet de Vinaixa recollida per Lostal Pros, la peça va desaparèixer a la Guer- 71 En darrer lloc hem deixat aquesta troballa que, per ra Civil. En tot cas ens ha restat la inscripció que portava cert, no situem en el mapa ja que és massa dubtosa la seua i que a continuació podem llegir. funcionalitat. -Descripció: Es tracta d’un gran carreu de molt bona IMP. MERVA. C AVG. GERMAN. PONT.MAX. TRIB.POT.II. factura, bastit en pedra calcària local de bona qualitat. Està CO. III. P. P. VIA AUG. MIL. P encastat en la filera superior de pedres d’una espona. Com a conseqüència d’aquest fet solament tenim les mides de La restitució, segons Lostal Pros, seria la següent: “Im- l’alçat, que mesura 79 cm de llarg i 58 d’alt. Tot i així, en perator Nerva Caesar – Augustus Germanicus – Pontifex la part superior, molt tapada per la terra i la vegetació, Maximus – Tribunicia Potestate II – Consul III pater patriae s’aprecia com la superfície està perfectament rebaixada Via Augusta – milia pasum”. a mode d’encaix, un recurs utilitzat en l’acoblament dels Pel que fa a la ubicació original d’aquest mil·liari les grans blocs de pedra a les carreuades de les construccions referències que es tenien fins ara eren molt difuses. No- importants, des del temps romans fins a època moderna. més sabem que es trobava entre les Borges i Vinaixa. Però

71 LOSTAL PROS, J. 1998. Op Cit.

Vinaixa 2009 33 Cabal

a partir d’un document del 1758 localitzat, arran d’aquest En la Crònica Universal del Principat de Catalunya de treball, al fons particular de Josep Segura de les Borges Jeroni de Pujades, escrita el 1609, llibre Quart (no pas libro Blanques, podem precisar molt més aquesta ubicació. A), cap. XXVI, pàg. 167, dedicat als temps dels emperadors Es tracta d’una acta notarial de 12 pàgines, acompa- Nerva i Trajà, trobem una de les referències més antigues nyada de dos mapes iguals i en la qual es fa referència als i fins ara desconeguda d’aquest mil·liari quan, parlant de límits de terme entre les Borges Blanques, Castellots part Nerva, ens diu: “En lo qual temps los de Cathalunya se re- reial, Castellots part comtal (La Floresta), l’Albi i Vinaixa. cordaren de honrarlo ab una perpetua memoria, posada en Aquesta acta devia ser utilitzada per la Universitat (Ajunta- forma de miliario, junt al camí entre Borges de Urgell i Vi- ment) de les Borges en un plet municipal. En els mapes es naixa de la qual en fa menció Apiano y Amancio, que deya marca una sèrie de referències i punts acompanyats d’una desta manera.” I seguidament exposa la mateixa transcrip- breu ressenya, com es veu a continuació. ció que hem llegit més amunt. Per tant, el pilar al qual es fa referència en el punt E del mapa de 1758 es tracta, efectivament, del desaparegut mil·liari de Nerva.

Fig. 15. Fig. 16. Detall del mapa on apareixen indicats aquests punts. Aquí és on ens apareix una valuosa informació. Con- Podem apreciar com els límits de terme entre cretament, en els punts E del mapa, dels quals se’n fa la i Vinaixa i l’Albi són molt semblants als actuals. següent descripció: “Piedras fitadas, y Pilar derecho, y otro la mitad cahido a distancia de 370 passos al oriente de dic- Si analitzem detingudament aquest mapa ens adonem has piedras, y a 800 del camino Real carretero que passa com la delimitació entre els termes de l’Albi i Vinaixa és de Vinayxa a la Borjas; que son las que cita Pujadas en su molt semblant a l’actual i s’aprecia com, posteriorment, tan Cronica de Cathaluña Lib. A cap. 26. monumento tan antiguo sols s’ha produït un lleu desplaçament cap al nord en el como ser puesto alli el año 99 del Nacim.to de Nstro. S., y segment que separa aquest dos termes. Conseqüentment sobre estar en un llano, parece haber querido allí la union també veiem com el punt A, correspon a l’actual angle que de tantos terminos como son la parte Real, y parte Condal es produeix en l’extrem oriental del terme borgenc, que de Castellots, Vinayxa y Albi, y podria decirse , llegaba alli limita amb el de l’Albi i és on se situa precisament el jaci- el de las Borjas, pues no carece de fundamento”. ment romà del Pla de la Manxa IV (o Pla del Ganxo). Ens parla d’un “Pilar derecho, y otro la mitad cahido” En definitiva, la ubicació original del mil·liari de Nerva que son les que cita Pujadas en la Cronica de Cathaluña i quedaria ja dins el terme de l’Albi, molt proper a l’eix que posades allí l’any 99 dC. I anem a la font. limita aquest terme amb el de Vinaixa, entre el jaciments

34 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

Fig. 17. En la imatge observem un tram empedrat en la costa del Camí Ral del Raspa. romans del pla del Ganxo i el del pla del Tito. Per tant, amb tota seguretat corresponia al punt de milla següent al del mil·liari de l’hostal de la Manxa. Per últim, comentar com alguns autors també situen a Vinaixa un mil·liari desaparegut de Maximí, del qual es con- serva la transcripció epigràfica. L'única notícia que se’n té és del s. XVIII,72 on se situa la troballa en “Vinaiae, pago in Hispania”. L’únic topònim de la Via Augusta, tant del ramal principal com de l’interior, que els investigadors han pogut relacionar és el de Vinaixa, on realment és fàcil que s’hagi produït una mala lectura o copia de “Vinaixe” per “Vina- iae”. Però no tenim cap més dada que ens pugui precisar més la seva localització.

5.3.2 Restes del Vial Com ja s’ha comentat en aquest treball és molt difícil Fig. 18. A la dreta , detall del marge que limitava la calçada. certificar la datació d’un enllosat o de qualsevol altre con- dicionament d’un camí encara que estiguem convençuts del seu origen romà. Les vies s’han reparat i condicionat depe- nent del seu estat i les necessitats del moment. En el nostre cas hem trobat alguns petits trams del camí carreter, sobretot al pla de la Manxa, en què simplement ne- tejant la superfície apareix un empedrat. Evidentment, tots aquests punts s’han documentat, però en aquest treball no he cregut necessari fer-ne una relació, a excepció d’un cas concret que ara veurem, ja que això no ens aportaria cap dada indispensable per al nostre objectiu. Cal dir, però, com sempre, que una intervenció arque- ològica aprofundida en aquests trams o en d’altres on es veu una fossilització del pas d’aquest vial, ara en desús, aportaria amb tota seguretat noves dades i possiblement algun descobriment sorprenent. Un d’aquests trams, i que es mereix un tractament de- tallat en aquest apartat, el trobem al terme de l’Albi, en l’indret conegut com lo Camí Ral del Raspa. Amb aquest topònim es coneix una raconada situada al marge dret de les Comes de Vinaixa i que es crea sota el vessant sud oriental de l’altiplà de la Manxa, i per on se sap que transcorria el camí carreter de Lleida a Tarragona, també dit lo camí Ral. Tota aquesta raconada constitueix una finca actualment propietat de la família de cal Raspa de l’Albi. En una primera prospecció ja es va localitzar el curs d’aquest antic vial, pràcticament imperceptible i emboscat, que des de la seua base enllaçaria amb el dit camí Vell de Lleida, el qual es perd uns 200 m després de la localització dels mil·liaris de Maximí i Claudi. Després de remuntar de forma suau i sostinguda tot el vessant fins a la part superi- or del pla emprendria la direcció cap a l’hostal de la Manxa, on trobem l’altre mil·liari, en aquest cas anepigràfic, també al peu del camí Vell de Lleida.

72 Recollida per Grutero d’un tal Escoto al 1707. Vegeu LOSTAL PROS, op. cit. Pàg. 106.

Vinaixa 2009 35 Cabal

Fig. 20. Per tal de condicionar la calçada utilitzaven falques de granit com aquesta. Per tant, això ja ens planteja la possibilitat de creure que aquest antic tram de camí Ral estigués sobreposat al de la Via Augusta. Posteriors troballes han ratificat aquesta idea. Primer, hem pogut copsar un excel·lent condicionament de la via; en tot aquest tram de costa el camí era una calça- da enllosada, com ho palesen dos espais de 2,5 x 4 m que hem netejat. Sembla, també, com aquesta calçada estava delimitada per uns marges petits formats per pedres molt similars.73 Per altra part, en tota aquesta àrea s’ha trobat una gran quantitat de material ceràmic d’època romana dispers, principalment d’àmfora. No entraré en una anàlisi detallada d’aquests materials però s’han documentat les formes de coll obert, destinades a la salaó com ara Dresel 7-8 o Dr. 10, i les típiques Dr. 1 o Dr. 2-4 destinades a l’emmagatzematge del vi, tot dins un context cronològic entre republicà final i dinastia Julio-Claudia. La dispersió i localització dels materials en tota aquesta vessant, en un tram d’uns 400 m i sempre per sota de les restes d’aquest camí, és sorprenent, com també el fet que quasi la totalitat del lot ceràmic recuperat correspongui a àmfores. No vull apuntar directament cap hipòtesi, però el que està clar és la relació evident que existeix entre tot el material ceràmic recuperat i el pas d’aquest vial. Finalment hem realitzat una comprovació interessant consistent a mesurar sobre el terreny tot aquest recorre- gut amb GPS, des de la ubicació exacta del mil·liari de Ma- ximí fins al mil·liari de l’hostal de la Manxa. El resultat ens dóna una distància de 1.470 m. Com ja sabem que la milla estàndard, majoritàriament utilitzada era de 1.480 m, po- dem pràcticament confirmar com aquest era el recorregut, gairebé exacte que feia la via romana entre aquests dos punts de milla.

Fig. 21. Aquest és el trajecte amb GPS entre aquest dos punts de milla, transportat sobre fotografia aèria de Google earth. Ens marca el recor- regut exacte de la via romana en aquesta zona.

Fig 19. Dibuix: A.Calvera Fragments d’àmfora del Camí Ral del Raspa: Fig. 1 Dresel 10, fig. 2 Dre- sel 7-8 (?). fig. 3 Dresel 1B o 1C, fig. 4 Dresel 2-4, fig. 5, no precisada.

73 Podria tractar-se dels umbronis que delimitaven la part exterior de la calçada.

36 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

6. CONCLUSIONS En aquest sentit cal assenyalar que tots aquests jaci- ments romans, com alguns d’altres de no tan importants, Amb tot aquest recull de dades i l’aportació dels nous se situen a la vora de camins que podríem considerar histò- descobriments, podem precisar el pas d’aquest eix de co- rics –camins rals i carrerades– o fins i tot en l’encreuament municació romà en bona part de l’actual comarca de les vertical d’aquests amb d’altres ramals. Una contextura que Garrigues. evidencia, tot i que sembli difícil de creure-ho, una fossilit- Sembla que seguia el mateix traçat o molt semblant al zació en el paisatge actual d’algun tipus d’estructura orga- del posterior camí carreter de Tarragona a Lleida, des que nitzativa del territori com podria ser una trama centuriada. entrava a la comarca, pel coll de Tarrés fins al bell mig del Un altre aspecte puntual del qual també hem fet esment pla de la Manxa – Falliver. és sobre la possible ubicació de Ad Novas , recordem, un Tot i que, veritablement, no disposem de cap troballa dels dos punts de parada importants entre Ilerda i Tàrraco, concloent al coll de Tarrés, els indicis són tan clars que fan citat en l’itinerari Antoní. Per nosaltres, tot i que la majoria que no tinguem cap dubte del pas de la Via Augusta per d’investigadors el situen a l’actual localitat de Vinaixa, si aquest indret. Des d’aquest corredor fins a Vinaixa, tant prenem com a vàlida la distància referida en aquest itinera- l’orografia com la descoberta del possible mil·liari al fondo ri, la situaríem, com ja hem comentat, entre les Borges i Vi- de Comaensegarra ens assenyalen el seu curs molt pro- naixa. Per tant, algun d’aquests assentaments importants per a l’actual N-240. Després aquest vial seguia pel que situats a peu mateix de la via (els del pla de la Manxa, per encara es coneix com a camí Vell de Lleida que més tard ex.) podria correspondre a aquesta mansió. traspassava pel pas natural que representa la capçalera Per últim, també comentar, que tot i que no disposem de les Comes de Vinaixa, on també trobem a peu d’aquest d’indicis que ho confirmin, s’ha de tenir en compte la pos- la localització dels dos mil·liaris de Maximí i Claudi en el sible existència d’altres ramals secundaris d’època romana mateix punt de milla. A partir d’aquí s’enfilava pel conegut com podria ser, principalment, la vall de Vinaixa i potser, en Camí Ral del Raspa fins dalt del pla de la Manxa i una milla segon terme la vall del Salat – fondo de l’Aiguamoll. més tard de l’anterior punt localitzem el recentment desco- En conclusió, en aquest estudi, tot i mancar-li un treball bert mil·liari anepigràfic de l’hostal homònim. de camp mes exhaustiu, els resultats obtinguts han estat En el tram entre aquest dos mil·liaris, gràcies a les evi- prou satisfactoris, ja que ens han permès reconstruir una dències arqueològiques podem precisar el recorregut exac- part del traçat de l’antiga Via Augusta al seu pas per l’actu- te de la via. Dalt del pla el camí prosseguia altre cop pel al comarca de les Garrigues. camí Vell de Lleida, i passava pel costat dels dos importants És evident que una prospecció més intensiva del ter- assentaments que trobem ubicats en aquesta partida. reny encara podria aportar-nos alguna notícia o element Hem arribat a la conclusió, com ja he comentat, que el que no haguem copsat. Però el que realment seria molt desaparegut mil·liari de Nerva devia correspondre al suc- important, per tal de posar al descobert una part de la via cessiu punt de milla de l’hostal de la Manxa en direcció a romana, és l’excavació en l’àrea del Camí Ral del Raspa i Ilerda. Per tant, com a fet destacable, podem afirmar que la realització d’una sèrie de sondejos arqueològics en els comptem amb la ubicació, tot i que en aquest últim cas no punts més interessants, en especial en el molts trams ob- sigui totalment precisa, de tres mil·liaris consecutius. solets que trobem al pla de la Manxa. Malauradament, quan entrem a l’actual terme de les De ben segur, es podria recuperar una part significativa Borges, les troballes s’esvaeixen i els indicis ja no són tan d’aquesta via, inclús, sent agosarats, si es realitzés una in- clars. Tot i així, el context arqueomorfològic ens fa pensar tervenció arqueològica en algun d’aquests assentaments im- en la possibilitat que aquest important vial seguís algun portants ubicats al peu del mateix ramal, ens donaria encara eix al voltant del qual es disposaven els enclavaments més molta més informació, possiblement sorprenent, sobre aques- significatius de la zona com per exemple St. Salvador, el ta artèria de comunicació i del context arqueològic romà, molt Gatellar, la Basseta del Coixo, l’Aranyó... desconegut, encara, a la comarca de les Garrigues.

Vinaixa 2009 37 Cabal

7. ANNEX Fig. 22.

Fig. 23.

38 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

Fig. 24.

Vinaixa 2009 39 Cabal

8. BIBLIOGRAFIA LOSTAL PROS, J. Los miliarios de la provincia Tarraco- nense, Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1992. ADAM, J. P. La construcción romana, materiales y técni- LLUESMA ESPANYA, J. A. “La toponímia de les Borges cas, León: Editorial de los Oficios, 1996. Blanques en un cadastre de 1749” dins del Butlletí Interior AGULAR, A; OLESTI, O; “Metodologia per a l’estudi dels de la Societat d'Onomàstica, núm. 78, Barcelona, 1999. Pàg. cadastres antics” dins L’Avenç, 167, Barcelona, 1993. Pàg. 20-43. 28-31. MAGALLON BOTAYA, M. A. La red viaria romana en Ara- ARIAS BONET, G. Repertorio de caminos de la Hispania gón. Saragossa: Diputación General de Aragón, 1987. romana, Màlaga: Ed. Gonzalo Arias, 2004 (2a edició revi- MARTÍN, F. “La mort de Diether Rudloff” dins I Trobada sada). d’Estudiosos de la comarca de les Garrigues, 1, les Borges ARRAYÀS MORALES, I. Morfología histórica del territo- Blanques, 1999. Pàg. 133-145. rio de Tarraco (ss. III – I aC), Barcelona: Universitat de MIRÓ BERNAT, R. “El terme de l’Albi” dins IV Trobada Barcelona, 2005. d’Estudiosos de les Garrigues, Consell comarcal de les Gar- ARRAYÁS MORLES, I. Morfologia històrica del territori- rigues, 2004. Pàg. 67-82. um de Tarraco en època tardo-republicana romana o ibèrica MORENO GALLO, I. Vías romanas. Ingeniería y técnica final (ss. III a I aC.): cadastres i estructures rurals. Tesi constructiva, Madrid: CEDEX-CEHOPU, 2004. doctoral dirigida per A. Prieto Arcienaga. UAB, 2002. MORERA LLAURADÓ, E. Província de Tarragona. Geo- ARBÓS PALAU, R.M; ARBÓS PASCUAL, A. “Notes de la grafia General de Catalunya, Dir. F. Carreras i Candi, volum Prehistòria de Tarrés” dins I Trobada d’Estudiosos de les IV, Barcelona: Albert Martín, 1910. Garrigues, les Borges Blanques, Consell Comarcal de les PALET I MARTÍNEZ, J. M. "L’estructuració dels espais Garrigues, 1998. Pàg. 256-271. agraris en època romana Catalunya: aportacions de l’estu- BELTRAN, M. Guía de la cerámica romana. Saragossa: di arqueomorfològic del territori" dins la revista Cota Zero, Libros Pórtico, 1990. núm. 20, Vic, 2005. Pàg. 53-66. BOLÒS I MASCLANS, J. “El territori i els seus límits. El PALET I MARTÍNEZ, J. M. “Dinàmica territorial de l’an- poble, la parròquia i el castell a l’edat mitjana” dins Territori tiguitat a l’edat mitjana a Catalunya: arqueomorfologia i i societat a l’edat mitjana, Lleida, UdL, 1997. estudi de casos” dins de Territori i societat a l’edat mitja- BURÉS, L; GURT, J.M; MARQUÉS, A; TUSET, F. “Cadastres na. Història, arqueologia, documentació, UdL, Lleida, 2000. d’època romana de les ciutats de Tarraco, Ilerda i Iesso” dins Pàg. 75-110. Tribuna d’arqueologia 1988-1989, Departament de Cultura de PALLÍ AGUILERA, F. La via augusta en Cataluña. Bella- la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1989. Pàg. 113-120. terra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1985. CEBOLLA, J.L; MELGUIZO, S; REY, J. “Una orientaci- PANERAI, M.C; ROSELLA FILIPPI, M. “Agrimensors ón a la Vía Augusta interior: hallazgos, entorno histórico i centuriació” dins L’Avenç, 167, Barcelona, 1993. Pàg. y modos de construcción. De Velilla de Ebro (Zaragoza) a 24-27. Torrente de Cinca (Huesca)” dins Revista d’Arqueologia de PÉREZ ALMOGUERA, A. “Noticia preliminar sobre el ha- Ponent, núm. 6, Universitat de Lleida, 1996. Pàg. 233-259. llazgo de varios fragmentos de miliaria en l’Albi (Les Garri- COMAS I SOLÀ, M. Baetulo. Les àmfores, Monografies gues, Lleida)” dins Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. Badalonines, núm. 8, Badalona, 1985. 8, UdL, Lleida, 1998. Pàg. 191-193. FONTOVA GUIVERNAU, G. Estudi de base, pla d’ús i PREVOSTI I MONCLÚS, M; GUITART DURAN, J. “Els gestió de les vies pecuàries del terme municipal de les Bor- estudis del món agrari romà a Catalunya: un estat de la ges Blanques. Treball inèdit. Lleida: UdL, 2005. qüestió” dins la revista Cota Zero, núm. 20, Vic, 2005. Pàg. Itinerario de la mayor parte de caminos y veredas de las 41-52. cuatro provincias de Barceona, Tarragona, Lérida y Gerona, PUJADES MONER, JERONI; Crònica Universal del Prin- autor anònim, Barcelona: Impremta Manuel Texero, 1838. cipat de Catalunya, Barcelona: 1609. LANUZA I GARRIGA, A. L’organització del territori al Pla REYES, T; GONZALEZ VILLAESCUSA, R. GARCIA, J. d’Urgell: Intent de restitució d’un cadastre romà, tesi de “L’estudi de l’Ager Aesonensis (Isona i Conca Dellà, Pallars llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1991. Jussà)” dins Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 8, UdL, Las tierras de Lérida en el s. XVI. Narraciones de un Lleida, 1988. Pàg. 39-60. viaje efectuado el 1585 por el holandés Enrique Cook, Llei- REVISTA TERRALL (1981-2009); Consultats diversos tre- da: IEI, 1944. balls de Manel Giné Freixes i Roser Ripollés i de la Fragua. LARA PEINADO, F. Epigrafia romana de Lérida, Lleida: RIPOLLÉS I DE LA FRAGUA. R. La llengua catalana du- IEI, 1973. rant el s. XVII, segons documents de l’Arxiu de l’Ajuntament LÓPEZ VILAR, J. “Una Via romana a la Riba” dins la de les Borges Blanques, les Borges Blanques: Ajuntament revista local El Brugent, núm. 79, 80 i 81, la Riba, 1989. de les Borges Blanques, 1999.

40 VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues de petjades

RODRIGO REQUENA, E. “L’estructuració del territori de Arxius i fons documentals consultats Iesso en època romana”, dins IESSO I. Miscel·lània arque- - Arxiu històric de Lleida. Fotografies aèries. ològica, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2004. Pàg. - Arxiu de la Diputació de Lleida. Secció Serveis de 171-186. Promoció i Col·laboració. Sèrie Xarxa Viària. ROIG PEREZ, J. F. El tram de via romana De Italia in - Arxiu Municipal de les Borges Blanques. Hispanias / Ab Asturica Terracone entre Tarraco i Ilerda. - Fons documental de Josep Segura i Garsaball. Noves aportacions per al seu coneixement i aproximació del traçat. Tarragona: Ed. Arola i Ajuntament de Tarragona, Agraïments: Joan Maria Morlans Giné, Josep Segura 2005. Garsaball, Xavier Moragues, Ramon Miró Bernat, Joan Pa- ROLDÁN, J. M. Historia de Roma, I. La república roma- lau Gallart, Josep Gallart Fernàndez, Josep Quintillà Griñó na, Madrid: Cátedra, 1995. i Joan Amorós Farré i Teresa Vives Perera de cal Raspa de SOTO, P; CARRERAS, C. “Anàlisi de la xarxa de transport l’Albi. a la Catalunya romana: alguns apunts” dins Revista d’Ar- queologia de Ponent, núm. 16-17, UdL, Lleida, 2006-2007. Pàg. 177-191.

Vinaixa 2009 41 Cabal

VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues