XII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del . Dosrius

AIGUA TRANSVERSAL AL MARESME

JOAN MANEL RIERA I VIDAL Escola de Natura del Corredor

Resum

La comprensió d’un element, d’un fenomen o d’un sistema requereix una visió trans- versal. Encara més quan es tracta d’un conjunt d’elements, fenòmens o sistemes. Cal la combinació de les percepcions des de diferents visions. La cultura és la transmissió compartida d’aquesta combinació.

Aigua transversal traça la trama d’aquestes visions compartides des de diferents dis- ciplines, al Maresme.

Paraules Clau: Aigua, vida, agricultura, indústria, vincles, canvi climàtic, transversalitat.

Aigua geogràfica

L’aigua, en els seus diferents estadis, configura el relleu quan actua sobre el rocam, tant violentament com parsimoniosa. La contundència o la suavitat de l’orografia depenen de la relació entre les diferents tipologies geològiques i els règims i camins de l’aigua. El Montnegre és abrupte per la gran resistència a l’erosió de les pissarres metamorfitzades. A la resta del Maresme, els diferents tipus de granitoids responen de manera desigual a l’erosió. El Corredor, Burriac i Céllecs, per exemple, són alterosos per la riquesa del seu granit en quars, mineral de difícil dissolució en l’aigua.

Una de les múltiples manifestacions d’aquesta acció generadora de relleu per part de l’aigua és l’erosió regressiva. Es dona quan un torrent va aixaragallant el terreny, munta- nya a munt, fins capturar l’aigua d’un altre torrent perpendicular a aquell i més enlairat, fins deixant-lo eixut. Aquest fenomen, que triga desenes de milers d’anys, és ben viu i observable a les Passadores, veïnat del Far, de Dosrius.

El relleu modula el clima generant microclimes que aporten diferents oportunitats per als organismes vivents. Alguns exemples al Maresme: • La situació del Montnegre (759 m), prop de mar i cua de la dorsal pluviomètrica transversal de Catalunya, facilita una pluviositat mitjana aproximada d’uns 800 l/ m2, i unes boires ploraneres que representen un increment del 10% en l’aportació d’aigua a les plantes i minva l’evapotranspiració.

8 “Aigua” “Recurs vital, social, cultural i econòmic al Maresme”

• La menor insolació sobre les bagues en gran pendent, deguda a la incidència obliqua dels raigs solars, condiciona la fisiognomia dels hàbitats. Les bagues del Montalt o del turó de Cirers, en són exemple. • La inversió tèrmica a les valls força tancades, en situació anticiclònica, provoca unes grans diferència tèrmiques que generen uns conspicus contrastos ambientals. Canyamars i la Vallalta experimenten aquest efecte, que condiciona els organismes que hi viuen.

Al Maresme, la riera és la clau de volta transversal (n’hi ha un centenar de llevant a garbí) i longitudinal (solquen tota la superfície, dels cims a la platja). Són la via de l’aigua que generarà relleu, microclima, vida, producció agrícola i industrial, cultura, intercanvi.

Aigua vital

Els organismes vivents són i estan en funció de l’aigua. Viuen en un lloc o en un altre segons quines siguin les seves necessitats hídriques. Són d’una manera o d’una altra en funció de la seva relació amb l’aigua. Les fulles de les plantes, per exemple, són pelu- des, pelades, amples, estretes, toves, dures, coriàcies, crasses, punxents, aromàtiques, grans, petites, higroscòpiques o impermeables segons la quantitat i la forma de l’aigua que tinguin a disposició.

Des dels vasos conductors amplíssims de la ridolta (Clematis vitalba) que permeten fumar-la, fins als espermatozous de la molsa que neden en una gota d’aigua pel damunt d’un fil·lidi, de l’anteridi a l’arquegoni (estructures reproductores masculina i femenina, respectivament), són aplicacions de les vinculacions de l’aigua amb la vida. I que con- tribueixen a la configuració del territori i de la seva història. Exemples: la presència de frares cugots (Arisarum vulgare) al turó de la Guàrdia de Pineda, a la Vila Negra d’Arenys o a Cirers d’; que hi visqui el marxívol (Helleborus viridis) a Canyamars i només a Canyamars; que s’estengui l’albada (Anthyllis cytisoides) per Sant Mateu després dels incendis; que al Maresme hom emprés l’aloc (Vitex agnus-castus) per trenar cistells, en comptes del vímet (Salix fragilis), pràcticament inexistent a la comarca. No acabaríem.

Els ritmes reproductors de gripaus i granotes, les migracions dels ocells, els cicles dels insectes,...tot ve determinat en gran mesura per l’aigua. Per la seva disponibilitat, excés o absència.

Entre tots els éssers vivents, els humans han reeixit a l’hora de domesticar l’aigua. Ells han capgirar radicalment la seva relació amb ella: han passat de l’adaptació de l’or- ganisme al medi a l’adaptació del medi a l’organisme. Amb infraestructures, amb eines i màquines, amb tasques específiques, amb processos i protocols, els humans intervenen

9 XII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme. Dosrius

sobre el medi per a possibilitar i fer eficaç l’abastament de l’aigua per a viure, produir i gaudir. El Maresme és la comarca de Catalunya amb un major nombre d’intervencions di- verses al respecte. Però l’excés d’aigua i, particularment, l’absència, són factors limitants i determinants, àdhuc per als humans.

Figura 1. Els amfibis són molt vulnerables als canvis en la qualitat i quantitat de l’aigua.

Aigua agrícola

La domesticació de l’aigua va permetre l’increment de la producció agrícola. Resclo- ses, palanques, recs, mines, pous, sínies, bombes, aspersors, degoters i més instru- ments són baules de l’evolució tecnològica d’una comarca agrícola pionera. Antigament, derivant-la de les rieres amb palanques (com les d’Argentona) o amb recs (com el de Sta. Susanna o com el rec Viver que condueix l’aigua de la a fins al pla d’en Grau de Malgrat).

Unes de les estructures més antigues -i poc conegudes- són les sèries de rescloses de pedra als torrents de muntanya, com la del Sot del Fangar, al Corredor (Dosrius). Aquest compta amb 8 rescloses consecutives, entre les cotes 471 i 524, al llarg d’un tram de 694 m). Probablement aquestes represes del torrent servien l’objectiu d’aprofitar les torrentades, emmagatzemar l’aigua i conduir-la per al reg o altres aprofitaments.

Al segle XVII es va fer la primera conducció d’aigua que acabaria transformant en regadius les futures Cinc Sènies. Unes terres que més tard, al 1933, serien reconegudes a Anglaterra per les seves Mataro Potatoes. La innovació del reg modern té el bressol a Mataró on, ara sí adaptant-se al medi, l’enginy pagès ha perfeccionat procediments de reg estalviadors d’aigua. De la inundació al solc, a l’aspersió, a la microaspersió, al gota

10 “Aigua” “Recurs vital, social, cultural i econòmic al Maresme”

a gota, a la recerca de varietats més eficients. De fet, preparant una adaptació al canvi climàtic que no ha encarat encara el gruix del país.

Figura 2. Els 2000 anys de vinya són claus per a comprendre les actuals vulnerabilitats dels ecosistemes maresmencs.

Aigua industrial

La gestió de l’aigua, mitjançant captura, canalització, acumulació o transformació ha estat instrument necessari i imprescindible en l’alliberament parcial dels humans respec- te les inclemències de la Natura. Més enllà de l’agronomia.

Aquesta manipulació va permetre i permet disposar d’aigua per a diferents usos, tot esquivant la submissió als cicles climàtics: abastament, reg, obtenció d’energia mecà- nica, sanitat, alimentació, conservació o lleure, entre d’altres. La derivada habitual fou l’obtenció de rendiments econòmics.

Per aprofitar la força hidràulica, tot transformant l’energia cinètica en mecànica, a l’època moderna i fins al segle XIX proliferaren els molins fariners moguts per aigua acu- mulada. Pocs arribaren actius al segle XX. La irregularitat dels cabals al Maresme–habi- tualment nuls- obligà a derivar l’aigua de la riera vers una bassa. Al seu extrem, habitual- ment triangular, un pou vertical forçava l’aigua sobre el rodet, a l’espai del carcabà, que girava i comunicava la rotació a la mola sobirana (volandera) sobre la jussana (sotana). Les rieres amb major nombre de molins al Maresme són les de Pineda i Argentona, amb 11 i 10 de documentats, respectivament. Però totes les rieres, des de les de Tordera fins a la de Tiana, tenen els seus molins.

11 XII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme. Dosrius

Una altra transformació de l’aigua fou la del seu estat, per gaudir de les caracterís- tiques tèrmiques del sòlid. A les acaballes de la Petita Edat del Gel –el canvi climàtic natural recent més ben conegut, entre els segles XIV-XIX- Dosrius comptava amb sis pous de glaç operatius. Cinc amb estructures documentades i un amb referències orals. I al cim del Montnegre (Turó d’en Vives, 700 m) hom compactava neu a les dues úniques poues de neu conegudes a la Serralada Litoral.

Era aquesta una industria antiga que vinculava aigua i fred. Actualment, una de mo- derna vincula aigua i calor (però també fred): ja al segle XXI, mitjançant un tub soterrat anomenat “Verd” que condueix aigua escalfada gràcies als residus personals i domèstics dels maresmencs, Mataró aclimata el seu Hospital, piscines, instituts, Tecnocampus i al- tres equipaments. És un sistema de distribució de la calor generada amb la combustió de la incineradora de residus, del biogàs residual de la depuradora i de la planta de triatge de residus. Però també a partir de gas natural.

Figura 3. El Pont del Diable a l’aqüeducte romà de Pineda.

Aigua viatgera

L’aigua viatja constantment. Al Maresme hom dona especial rellevància a un d’aquests desplaçaments. Un de breu i intens. A voltes, violent. És el trànsit de l’aigua pluvial ex-

12 “Aigua” “Recurs vital, social, cultural i econòmic al Maresme”

cedentària que el sòl no engoleix. Els torrents i rieres deriven aquesta aigua vers el mar. Una part d’ella serà absorbida pels aqüífers a través de la llera. El gruix del volum total desembocarà i trencarà la platja poc després de la precipitació. En aquest viatge, no no- més es desplaça l’aigua. També una gran quantitat de sediments que contribueixen a la conformació de l’andana litoral de la comarca. Aquests sediments nodreixen les platges de sorra, després de mobilitzar-la pel fons marí litoral. I aporten nutrients als ecosistemes marins i, de retruc, als humans a través de la pesca. Pops, petxines, crustacis, peixos i la resta d’organismes marins depenen directament o indirecta d’aquestes aportacions.

L’alteració d’aquest viatge, en qualsevol de les seves estacions, genera disfuncions en els sistemes implicats. És el cas, per exemple, de les intercepcions a la deriva litoral causades pels espigons litorals perpendiculars, que deixen les platges sense sorra. O el de la minva de la recàrrega d’aqüífers provocada per la cimentació de les lleres de les rieres.

Cansats de viatjar darrera l’aigua, els humans decidiren que fos aquesta la viatgera. Els ibers canalitzaven l’aigua pluvial i la feien córrer fins una cisterna al turó del Vent (als confins de Llinars del Vallès amb Dosrius). Els romans construïen aqüeductes per abastir vil·les. A Pineda hi ha les restes d’un del segle III dC que conduïa l’aigua de la riera probablement des de l’actual emplaçament de can Bofill fins a la vila de can Roig, en un trajecte d’uns 3 quilòmetres. Hi resten quatre arcs de l’aqüeducte a can Cua i l’anomenat Pont del Diable.

Al 1862 s’inicià el primer gran transvasament de la comarca, des de tres barratges subterranis interceptors dels aqüífers de Dosrius fins a , mitjançant una galeria soterrada. De camí, diversos registres, sifons, trams aeris i l’antic salt de can Boada a Mataró, que actuava de sobreeixidor.

Entre els anys 1916 i 1925 es construí el desviament de la riera de Cirera vers la de Sant Simó, per evitar les recurrents inundacions al centre de Mataró derivades de l’ater- rament de les muralles. Fou dissenyat per Melcior de Palau i Simon, amb la intervenció de Josep Puig i Cadafalch. Al setembre de 1995, aquesta derivació d’aigües, combinada a la urbanització de les capçaleres, l’endegament de la riera, l’anul·lació de dos ulls del pont i una precipitació pluvial molt intensa, contribuí a l’ensorrament del pont de la N-II per la força de la rierada a Sant Simó (Mataró). El tall de la carretera es perllongà un mes.

Cent anys després del transvasament de Dosrius, s’inicià el del Ter, des dels embas- saments de Sau-Susqueda-El Pasteral. L’aigua del Ter intubada arribaria al Baix Mares- me i al centre de la comarca. Poc després, la de la Tordera ho faria a tot l’Alt Maresme fins Sant Vicenç de Montalt.

13 XII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme. Dosrius

Però el viatge de l’aigua també s’indueix per a treure’s de sobre l’indesitjable. Ja no els residus sòlids, antiga pràctica habitual pagesa, fins i tot amb els plàstics dels hivernacles, que feien cap a les rieres. Però sí els metabòlics. Els claveguerams de tots els pobles condueixen llurs aigües residuals fins les depuradores que les alliberen de la major part dels contaminants abans de deixar-les anar a mar. Aquesta és la darrera etapa d’un viatge amb diverses procedències. La més llunyana, els cims més alterosos del Pirineu oriental. Amb estació d’enllaç a l’inodor de cadascú.

Ibers, romans, medievals, moderns i post-moderns; els maresmencs i forans han fet viatjar l’aigua per la comarca per proveir-se’n i per desfer-se’n. També per fer-ne negoci.

Aigua cultural

La cultura vincula les persones amb el medi i el territori. La toponímia, la nomencla- tura, els aforismes, les entonacions, les formes de les eines, els procediments de les tasques i moltes altres derivades culturals faciliten aquesta vinculació. També les estruc- tures bastides sobre el territori i la fesomia dels paisatges antròpics (tots!) són indiciaris culturals. El Maresme és molt ric en aquest bagatge cultural hidrològic. Les giragonses de la llengua, per exemple, ens faciliten el trànsit per la història del territori. La Verneda de Malgrat ens recorda els boscos riparis gairebé extints del delta de la Tordera. O la Mar Xica de (antiga llacuna litoral al rereduna). Els Rials fan un triple salt mortal des d’ a Dosrius com a topònim per acabar a Arenys com a genèric que transmuta en rieranys a Pineda (rigueranys en la parla local). De genèrics hi ha força per a indicar un curs fluvial, a més d’aquests dos, que són propis i identificadors d’aquesta comarca: riu, riera, torrent, sot, fondo, fondal, xaragall. Alguns genèrics a d’altres territoris esdevenen específics a determinades poblacions: és el cas de la Rambla de Mataró. O que són genèrics i específics a l’hora: el veïnat de Riu (Tordera), Dosrius (a l’entreforc de dues rieres) o Arenys (com el sorral d’una llera). Altres són propis de determinades zones, les úniques on es troben les estructures que nominen: estanys (Tordera), delta (de la Tordera), fondos (al Maresme Central), salts (el del a Sant Cebrià de Vallalta i el de la riera de Pineda). I mirant al cel, abunda la onomàstica autòctona: l’Arrambada (núvol de mal temps, segons els pescadors d’), els cagaions de Llava- neres i Caldetes, el capell (boira de façana a les altes carenes), ventre de coní (cirrus, a tot el litoral maresmenc). També la toponímia meteorològica vinculada: el Mal Temps (uns turons de Teià i d’Arenys de Mar; una alzina de Premià de Dalt), que serveix per a pronosticar pluges segures,

Les fonts són, potser, el vincle toponímic més significatiu per a la població. I abun- dant. Font del ferro, del Sot, del grèvol, de l’avellaner, del Pericó, de la Moreneta, picant, dels amics i molts més. Cadascun traçant vincles de relació entre les persones i amb el

14 “Aigua” “Recurs vital, social, cultural i econòmic al Maresme”

territori i la història. Com els genèrics i molt locals: pericó (d’una font), repartidor, plomes (mesures de cabal, específiques per a determinats territoris), xup (derivat mataroní d’al- jub).

Aigua virtual

Però la major part de l’aigua consumida a la comarca no és la dels aqüífers ni la dels rius transvasats, sinó la de l’aigua virtual. Aquesta és la que incorporen els productes i serveis que hom consumeix. L’aigua que ha estat emprada per a produir-los i fer-los arribar als usuaris. Per a la generació de qualsevol aliment, objecte o màquina; qualsevol servei, sigui sanitari, administratiu, energètic, sigui quin sigui, ha estat emprada aigua. Una taronja, per exemple, ha incorporat 50 litres d’aigua en la seva producció i viatge fins al plat. I una poma, 70 litres. I un tall de pollastre de 150 grams, 585 litres. I una hambur- guesa de 150 grams de vedella, 2.400 litres. I un ciclomotor, 100.720 litres.

I la major part arriba des de territoris molt llunyans. En un dia, un mataroní no arriba a consumir 100 litres d’aigua de xarxa a casa. Però fàcilment supera el miler de litres de mitjana diària a través de l’alimentació, els objectes i els serveis quotidians. És l’aigua virtual, que marca la seva petjada ecològica en el món. La d’Espanya és molt elevada: 2.325 metres cúbics per càpita i any, quan la mitjana mundial és de 1.240.

Europa importa 152 quilòmetres cúbics d’aigua cada any, provinent d’altres continents. 45 d’aquests, d’Àfrica del nord. Europa, Orient mitjà, centre i sud d’Àsia i Groenlàndia són deficitàries d’aigua virtual. Amèrica (particularment el nord), Àfrica, Oceania i el Sud-est asiàtic en són netament exportadores. És la visió global de l’aigua.

Aigua canviant: de la vulnerabilitat a l’adaptació

Del clima mediterrani és propi un règim irregular de pluges, amb llargs estiatges i pre- cipitacions contundents en breus espais de temps. Un dels seus efectes més coneguts al Maresme són les rierades. Aquestes característiques es veuran –ja es veuen- poten- ciades pel canvi climàtic global. Cada cop les pluges seran més torrencials, més espaia- des, menys previsibles i, potser, les mitjanes anuals de precipitacions més minses. Les rierades, més agressives. Aquests trets faran més vulnerables les espècies, els sistemes naturals i la gent. En són exemple d’indicadors les malures que han matat un percentat- ge significatiu (entre 15-40 %) de pins pinyers a alguns sectors del vessant solell de la serralada central, a Argentona, Dosrius, Mataró, Llavaneres, Arenys i Canet. També la minva de la disponibilitat d’aigua per al reg en camps d’alçada al Corredor: a la dècada del 1980 hom regava una hectàrea de terreny per aspersió. A la del 2010 hom rega un quart de quartera amb gota gota.

15 XII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme. Dosrius

El pronòstic del panell de científics que segueixen el canvi climàtic a Catalunya equi- para el paisatge vegetal de l’entorn barceloní previst a final del segle XXI al de principis d’aquest segle a Alacant. El repte està servit. Per encarar-lo, cal una visió transversal de l’aigua.

de l’aigua.

Figura 4. Escarabats i fongs, plagues que comprometen els pins al Maresme, vulnerables pel canvi climàtic i una gestió incorrecte.

Bibliografia

Uns pocs títols, entre molts, que poden afavorir aquesta visió transversal, a partir de diferents disciplines.

• BASSA, O. et al. (2009) Descobrim Mata i les Cinc Sènies. Ed. Natura. Argen- tona. • BOU, J., GRAUPERA, J., VELLVEHÍ, J. (2007) “Els molins medievals i Moderns del Maresme” a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sa- badell. Del 18 al 21 de maig de 2006. Actes. ACRAM. . Vol.I , pàgs. 165-183

16 “Aigua” “Recurs vital, social, cultural i econòmic al Maresme”

• FAGAN, B.M. (2000) La pequeña edad del hielo: como el clima afectó a lahistòria de Europa. Gedisa. Barcelona. • MANENT, A. (1996) Els noms populars de núvols, boires i vents del Maresme. Oikos-Tau. Vilassar de Mar. • PLA, E., PASCUAL, D. (2011) Adaptacions al Canvi Climàtic en l’Ús de l’Aigua. ACCUA-CREAF. Obra Social de Catalunya Caixa. Barcelona. • RAMIS, J (2017) La ruta de l’aigua: recorregut per l’aqüeducte de Dosrius a Bar- celona. adosrius.wordpress.com. • RANGIL, D. (2009). Vògits, modolons i desfedors. Recull de cultura oral al Mont- negre (II). Ed. Daniel Rangil. . • RIERA, J.M. (2013) L’aprofitament de les Torrentades al sot del Fangar (El Corre- dor) a L’Aulet. Núm 12. Ass. Propietaris del Montnegre i el Corredor. . • RIERA, R. (2018) El Tomicus als boscos del litoral • VELLVEHÍ, J. (2004) “Els molins del terme del Castell de Dosrius” a Duos Rios. Núm I, abril 2004. Arxiu Municipal de Dosrius. Ajuntament de Dosrius. Dosrius.

17