LA RENAIXENÇA: (S. XIX)

INTRODUCCIÓ

Al segle XIX comença el que coneixem com a edat contemporània: una època de canvis importants, tant en la vida social, política i econòmica, com en la cultural. En aquest temps, el constitucionalisme substitueix la monarquia absoluta, té lloc la revolució industrial i sorgeix el capitalisme; també és l’època de l’esplendor dels nacionalismes.

Després de tres segles en què l’ús de la llengua catalana havia anat quedant apartat d’àmbits d’ús tan importants com l’ensenyament, l’administració i l’església, entrem en un segle més favorable per al català. A Europa havia aparegut un moviment artístic que influiria en les reivindicacions de les nacions sense estat: el Romanticisme.

ROMANTICISME

El Romanticisme va comportar una renovació profunda de totes les manifestacions artístiques i va acabar incidint en la manera de pensar, de fer política i de viure.

Característiques del Romanticisme :

1. Individualisme i potenciació del "jo" subjectiu: l'individu està per sobre de la massa, de la societat.

2. Predomini dels sentiments i de la imaginació per sobre de la raó.

3. Defensa de l'originalitat de creació, de l'espontaneïtat, de la llibertat, en oposició al Neoclassicisme, que defensava el seguiment d'unes pautes rígides en el procés de creació.

4. Creació d'una realitat idealitzada a causa de la insatisfacció que aquesta mateixa realitat crea en l'escriptor.

5. Revalorització de l'Edat Mitjana.

6. Interès per la cultura popular (llegendes, rondalles, mites).

7. Potenciació i exaltació dels sentiments nacionals. 8. Fugida cap a escenaris remots i exòtics i cap a èpoques llunyanes (bàsicament medieval).

9. Recerca i valoració de la bellesa. Això es manifesta, literàriament, en l'ús abundant de recursos expressius: metàfores, hipèrboles, imatges, etc.

El Romanticisme va suposar uns canvis molt importants en el món cultural. Entre els més significatius podem destacar: a) La nova relació entre l'artista i la societat. La cultura s'independitza dels mecenes i l'escriptor i l'artista demanen que es reconegui la seva funció i exigeixen la recompensa econòmica pel seu treball. Per tant, volen ser professionals del seu art. b)La llibertat creativa. El Romanticisme, en contraposició al Neoclassicisme, defensa el geni creador: l'obra no ha de seguir unes pautes i uns models establerts, sinó que ha de ser personal, original, basada en la imaginació i la intuïció de l'autor. Aquest ha de ser lliure de triar el tema, els recursos, l'estil, el gènere, etc, aspectes que fins aquells moments estaven rígidament controlats. c) La visió malenconiosa de la vida. És un dels aspectes que caracteritza els autors romàntics. La vida és per a ells un obstacle que els impedeix de dur a terme els seus projectes. I com la vida i la societat en què viuen no els agraden, en les seves obres fugen cap a escenaris i èpoques remotes. d) La valoració de la literatura i les arts populars. El Romanticisme defensa l'art i la literatura que crea el poble, perquè consideren que és lliure, original, sense lligams ni normes. e) El Nacionalisme. El Romanticisme manifesta un interès per la història, els mites i els costums propis de cada poble. Per això, dos gèneres de la literatura romàntica seran la novel·la històrica (que es desenvolupa en una època llunyana a l'autor, sobretot en l'època medieval), com és el cas de Ivanhoe, de Walter Scott o Nostra Senyora de París, de Victor Hugo, i el costumisme (gènere que descriu els costums, els ambients d'una societat que està canviant a causa de les transformacions que suposa la industrialització i la modernització social).

RENAIXENÇA

Sota l’impuls del moviment romàntic, que va promoure una consciència històrica i un interès per les realitats nacionals, i també sota l’impuls de la represa econòmica i de la revolució industrial tardana, es desenvolupà la Renaixença catalana, l’inici de la qual hom fixa convencionalment el 1833, any de publicació de l’oda a La pàtria de Bonaventura Carles Aribau. La llengua catalana tornava a ésser emprada com a llengua de cultura, de primer en l’àmbit de la poesia, després en l’assaig i en la premsa literària i humorística i, finalment, en la premsa diària.

El desvetllament econòmic coincideix amb un interès creixent envers les coses pròpies, presents o passades. L'afany investigador dels il·lustrats propicia la recerca arqueològica en el nostre passat històric i desperta l’interès per la llengua, les lleis i les nostres institucions antigues.

Amb el terme Renaixença ens referim, doncs, al moviment català de ressorgiment cultural que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana.

La Renaixença va produir un canvi molt important en el comportament del poble català envers el seu idioma, juntament amb l’aparició del catalanisme polític que s’enfronta amb el centralisme de Madrid. Així doncs, la Renaixença fa referència a la recuperació cultural i política que va viure Catalunya al llarg del segle XIX, així com la recuperació de la llengua i assolí la plenitud entre 1870 i 1880.

La Renaixença és un moviment cultural principalment burgès, per això arrelà sobretot en nuclis urbans i industrialitzats i dels quals el focus més important fou Barcelona. La projecció popular de la Renaixença s’aconseguí, en part amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona que van tenir un reconeixement públic molt important.

Objectius de la Renaixença

Els escriptors i intel·lectuals de la Renaixença es van proposar recuperar la cultura catalana. Per assolir la identificació total entre llengua i pàtria era necessari fer prendre consciència a la societat catalana de la viabilitat social i cultural de la llengua i especialment de l’ús del català tant en la intimitat com en a la vida pública i per això la burgesia havia de prendre consciència dels següents objectius:

 Recuperar el passat esplendorós de Catalunya, bàsicament l’època de la consolidació nacional del S.XII al XIV; edat mitjana. Descobrir i divulgar els clàssics medievals.

 Recollir la literatura de caràcter popular de tradició oral totes les llegendes i la poesia de tradició oral (el folklore) que s’havia mantingut fidel a uns temes genuïnament catalans i a la llengua pròpia, com per exemple, els cançoners, la rondallística, els costums...)

 Normalitzar i normativitzar la llengua, sobretot pel que fa a l’ortografia, a la gramàtica i depurar el lèxic ple de castellanismes. Crear uns models de llengua depurats (ortografia, lèxic, lleis gramaticals) Però a l’hora de buscar un model de llengua sorgiren dues tendències lingüístiques irreconciliables: una que propugnava el català “acadèmic” i una altra que defensava el català “que ara es parla”

 Crear una nova literatura en tots els seus gèneres (líric, èpic i dramàtic)

 Crear òrgans de difusió cultural en català (premsa i editorials). Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona) i crear-ne de noves (Jocs Florals)

Un bon exemple de tot això es el poema Oda a la Pàtria (1833) de Carles Aribau que serveix per datar l’inici de la Renaixença, per convertir-se en un elogi de la llengua ja que proposa la identificació entre llengua i pàtria. I un pròleg manifest (1841) dels poemes que havia publicat al “Diari de Barcelona” entre 1939 – 1940 Rubió i Ors i on es resumia la reivindicació d’una cultura en català i com a tasca principal la Restauració dels Jocs Florals.

La Renaixença va servir per prendre consciència de la manca d’unitat en l’ús de la llengua i de la necessitat d’elaborar d’unes normes ortogràfiques.

ELS JOCS FLORALS

Del coneixement i l’exaltació del món medieval per part dels homes de la Renaixença i el desig de donar una base social i literària a la llengua catalana, va sorgir la idea de restaurar les festes poètiques medievals.

Els Jocs Florals aconsegueixen algunes fites bàsiques per a la normalització de la nostra cultura al S. XIX:

 Creen un públic que podia consumir cultura escrita en català

 Apareix la primera infraestructura editorial catalana

 Donen un prestigi social a la cultura escrita en català

 Permeten i potencien noves generacions de poetes i prosistes catalans

 Creen una poètica i propulsen els gèneres literaris

El primer diumenge de maig de 1859 se celebraren els primers Jocs Florals sota el triple lema: “Fe”, “pàtria” i “amor”. Aquests tres lemes feien referència a les tres modalitats temàtiques i a cada modalitat li corresponia un premi: Englantina d'Or (“pàtria”), Viola d'or i argent (“fe”) i Flor natural (“amor”). El poeta que aconseguia guanyar els tres premis rebia el títol de “Mestre en gai Saber”.

Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia. GÈNERES I AUTORS

1. Poesia:

 Oda a la Pàtria, la primera poesia romàntica amb dignitat

literària d’Aribau.

 Lo vot complert, el primer poema romàntic en català de Pere

Mata.

 Oda a Barcelona, L'Atlàntida, Canigó poesia patriòtica de Jacint

Verdaguer

2. Novel·la:

La novel·la històrica és una barreja de crònica i d’imaginació. La

proporció de cada element varia segons els autors i les indecises

fronteres entre la història i la llengua.

 Julita de Genís

 Lo Coronel d’Anjou de Bofarull

 L’escanyapobres, La Febre d’or, La Bogeria, Pilar Prim : de

Narcís Oller

3. Teatre

Es presenta sota diverses formes: el drama romàntic i el melodrama.

 Víctor Balaguer: es va dedicar a cantar les glòries del passat

medieval amb temàtiques catalanitzades.

Exemple: Don Joan de Serrallonga  Frederic Soler: el seu teatre era en català, les produccions

dramàtiques les inicia en un etapa en la qual escriu tot un seguit

d’obres inconformistes, drames romàntics i comèdies costumistes.

Exemples: Lo rector de Vallfogona, La Gata , Les Joies de la

Roser...

 Àngel Guimerà.

- Obres romàntiques, Mar i Cel.

- Obres realistes Terra Baixa.

- Obres Modernistes, La santa Espina

LA POESIA DEL SEGLE XIX

La poesia que es cultivà durant la Renaixença fou de caràcter romàntic. De fet, la poesia és el gènere més important de la literatura romàntica, ja que és el més apte per a la manifestació del jo: les emocions, els ideals, els somnis, les pors o els efectes de l’individu. Els romàntics fan de la poesia una mena de religió.

Els romàntics veuen la poesia com un mitjà per transcendir la realitat i per arribar a conèixer-la més autènticament. És també un espai de consol, un refugi per a l’home enfront d’un món hostil i agressiu.

Cal apuntar que és a partir d’aquest gènere literari que s’inicia la recuperació literària del català per part dels escriptors cultes. Les raons per les quals els escriptors catalans van triar aquest gènere són:

- Els Jocs Florals, el motor de la Renaixença literària, van ser durant molts anys un certamen només poètic. - Les idees romàntiques sobre les llengües maternes i sobre la poesia mateixa afavorien el conreu d’aquest gènere literari. Temàtica

Els temes més conreats per la poesia romàntica de la Renaixença catalana van ser els següents:

- L’exaltació nacional. El Romanticisme i la Renaixença exalcen els valors nacionals de cada país; per aquesta raó s’estudia, es difon i s’idealitza la història de l’Edat Mitjana, el període de màxima esplendor dels països de parla catalana. - La reivindicació de la llengua catalana. Els poetes catalans fan una crida per a la recuperació de la dignitat de la llengua catalana, que esdevé un dels símbols patriòtics més destacats. La reivindiquen per motius sentimentals, estètics i històrics.

- El paisatge. Per a l’escriptor romàntic, el paisatge és una projecció dels seus sentiments i esdevé un company amb el qual es comunica. La natura i el paisatge català són un punt de referència constant per als poetes del segle XIX.

- La mitificació de la vida al camp. La societat rural és la dipositària de la tradició catalana i del sentit de llibertat, malmès per la civilització industrial i urbana.

- La poesia popular de tradició oral. L’interès per la recuperació del folklore influeix en la poesia culta, que s’inspira en la poesia popular de tradició oral o de l’època medieval. En aquest camp destaquen Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals.

Els subgèneres poètics

La poesia romàntica presenta una gran varietat de subgèneres i composicions, atesa la diversitat d’interessos i marcs de referència cultural dels poetes d’aquest corrent. Els més significatius són el poema èpic o heroic, el romanç històric, la cançó i l’oda.

- El romanç històric. L’interès dels romàntics per l’Edat Mitjana els dugué a recuperar tot de formes poètiques d’aquesta època, sobretot el romanç històric i el poema èpic. El romanç històric és una composició de caràcter narratiu que explica les aventures d’un heroi. Els versos, que formen una tirallonga sense separació estròfica, són heptasíl·labs. - La cançó. La valoració de la poesia popular, que consideren la més autèntica i sincera, els duu a imitar les formes de la tradició oral. La cançó es caracteritza formalment per la seva senzillesa. Tracta els sentiments bàsics de l’ésser humà, però també pot explicar una història amb la intenció de provocar emocions. Va ser molt conreada pels poetes de la Renaixença, que en feren reelaboracions i imitacions cultes, en molts casos a partir de cançons tradicionals.

- L’oda. És una composició de to elevat sobre assumptes importants i diversos que preocupen el poeta. La més coneguda és “La Pàtria” (1833), de Bonaventura Carles Aribau, que hom considera el poema que inicia la Renaixença.

Jacint Verdaguer

Biografia

L’escriptor català més important del XIX, Jacint Verdaguer (1845-1902), donà a la llengua una embranzida definitiva i sovint se l’ha vist com un nom fonamental en la literatura catalana contemporània.

Jacint Verdaguer va néixer l'any 1845 a Folgueroles (Osona). D'ascendència humil, va ingressar al seminari de Vic per fer estudis eclesiàstics als 10 anys, ja que aquesta era l'única possibilitat de formació intel·lectual per a un fill de pagès. Amb 20 anys va participar als Jocs Florals i hi va obtenir dos guardons.

Verdaguer va ser ordenat sacerdot l'any 1870 . No trigà a manifestar-se-li una malaltia estranya que els metges de l'època van anomenar "anèmia cerebral". Finalment, aconsellat per la família, els amics i els metges, es va embarcar com a capellà en un vapor que feia la ruta de les Antilles, per tal de refer-se de la seva malaltia amb un canvi d'aires, i per conèixer l'oceà Atlàntic, l'escenari de l'obra èpica en què feia anys que treballava i que seria L'Atlàntida. D'aquesta època són les poesies de caire nostàlgic, la més important de les quals és "L'emigrant".

Als Jocs Florals de 1877 li van premiar el gran poema èpic que feia 20 anys que elaborava i reelaborava: L'Atlàntida. . Es va encarregar de la capellania del palau d'Antoni López, marquès de Comillas. La seva tasca consistia a celebrar una missa diària i a fer d'almoiner, és a dir, de responsabilitzar-se de repartir al seu criteri els diners que el marquès donava per als pobres de Barcelona. Aquesta vida tranquil·la li va permetre treballar en diversos llibres, sobretot en el seu gran poema èpic, Canigó. L'any 1886 va pelegrinar a Terra Santa i va tornar transformat. Per un excés de zel religiós, s'excedeix amb la seva generositat amb els pobres (que no sempre ho eren), els quals s'aprofiten de la seva bondat i de la seva ingenuïtat, i reparteix una gran quantitat de diners (que no eren seus sinó del marquès de Comillas). També es va veure involucrat en la pràctica d'exorcismes sense permís de l'Església, en uns casos de suposada possessió demoníaca.

L'any 1893, les autoritats eclesiàstiques, davant d'aquesta conducta que consideraven extravagant, el consideren boig, li retiren la llicència per dir missa i li recomanen que es retiri a una casa a la Gleva (Osona), que no era res més que una manera de mantenir-lo empresonat. Al cap de dos anys, Verdaguer, desobeint les ordres del bisbe, abandona la Gleva i s'instal·la a Barcelona. Aleshores se'l va desposseir de la seva dignitat sacerdotal. Quan aquests fets es van fer públics, la qüestió es va polititzar i va dividir Catalunya en dos bàndols oposats: els qui volien que retornés a l'Església i els qui volien que es mantingués en la seva actitud rebel contra l'Església.

Al final d'aquesta època, el poeta es troba malalt, oblidat literàriament i pobre. Només li van fer costat quatre o cinc amics de debò, entre els quals es comptava el doctor Robert, que li va oferir un lloc de repòs on acabar els seus dies. L'any 1902 li van diagnosticar tuberculosi i va tenir una fallida cardíaca. Va morir el 10 de juny de 1902. Al cap de tres dies va ser enterrat a Montjuïc. L'acte va constituir la manifestació popular més multitudinària que mai s'havia vist a Barcelona, ja que hi van assistir 300.000 persones.

Obra

Amb una producció poètica d’una ambició i una qualitat extraordinàries, Verdaguer va representar la consolidació de la Renaixença literària en el camp de la poesia.

Els trets principals de la poesia verdagueriana són:

- Varietat temàtica (religiosa, lírica, patriòtica) - Riquesa lingüística

- Gran capacitat imaginativa (sentits figurats, metàfores)

- Conjunció de la tradició literària culta i la popular Tot i assolir la plenitud literària quan la literatura romàntica comença a decaure, la seva personalitat i les característiques de la seva obra són plenament romàntiques:

- Temperament idealista: sempre va fer gala d’un temperament idealista i rebel (els darrers anys de la seva vida es va enfrontar a la societat benestant de Barcelona i al seu bisbe). - Atracció per la natura: identificació sentimental amb el paisatge català (va recórrer a peu totes les muntanyes del país, especialment els Pirineus. La seva obra poètica i en prosa ho testimonia a bastament.

- Concepció romàntica de la poesia: per a ell la poesia és un aucell del cel.

- Nacionalisme: es manifesta sobretot en l’amor a la terra pròpia i en l’exaltació del passat de Catalunya.

- Enyoradís de mena: els sentiments de nostàlgia i enyorança inspiren moltes de les seves composicions poètiques.

Poesia èpica

Els dos grans poemes èpics que va compondre Jacint Verdaguer són: L'Atlàntida i Canigó.

L'Atlàntida (1877), consta d’una introducció, deu cants i una conclusió. Barreja història i mitologia a través de dos temes: el descobriment d’Amèrica i l’enfonsament de l’Atlàntida.

La introducció presenta un jove Colom nàufrag que coneix un ermità, el qual li explica com s’enfonsà i com va desaparèixer el continent mític. Aquesta narració ocupa els deu cants centrals i té com a protagonista Hèrcules, que simbolitza l’home que desitja dominar la natura.

La conclusió reprèn la història de Colom, que intueix que descobrirà i cristianitzarà Amèrica.

El protagonisme de l’obra es troba, com a Canigó, en mans de la natura. La diferència principal rau en el fet que la natura descrita a l’Atlàntida és desbordant, tumultuosa, propera al cataclisme. Aquest extens poema està escrit pràcticament en la seva totalitat en versos alexandrins (6+6).

El segon gran poema de Verdaguer és Canigó (1886). Aquest poema èpic està format per dotze cants i un epíleg. L’acció transcorre pels volts de l’any 1000 i connecta amb els orígens llegendaris de Catalunya. Tot i que en essència la veritable protagonista d’aquest poema és la natura dels Pirineus -una natura sublim i severa que emmarca una història en la qual es barregen elements llegendaris, populars i històrics-, el poema narra les gestes de Tallaferro contra els moros que envaeixen les terres catalanes.

El protagonista és Gentil, fill de Tallaferro. Les fades que viuen al Canigó desperten l’interès de Gentil, el qual, seduït per Flordeneu, reina de les fades, abandona el seu lloc de vigilància. Flordeneu li descobreix les llegendes que els Pirineus amaguen. Gentil és assassinat pel seu oncle Guifré, en un atac d’ira, ja que el fet d’abandonar la vigilància provoca la derrota dels cristians. Més tard, Guifré fundarà un monestir en senyal de penediment. En aquest instant, el món de les fades desapareix de l’escena pirinenca. El desenllaç final serà el triomf del cristianisme i la substitució d’un ordre, el del món llegendari de les fades, per un altre ordre nou, el cristià.

En el poema Canigó intervenen tots els temes propis de la poesia romàntica: a) La història: ja que l'acció se situa en el passat medieval. b) La pàtria: perquè explica el naixement de Catalunya com a nació. c)Les llegendes: el poema inclou una gran quantitat de llegendes relacionades amb les fades que viuen al Canigó. d) El paisatge: amb les descripcions de la muntanya del Canigó i del Pirineu. e) La religió: de la mateixa manera que els soldats cristians lluitaven per fer fora els invasors, els religiosos lluitaven per vèncer les forces paganes, representades per les fades.

L’estil literari es caracteritza per la potència i la riquesa de les imatges, construïdes mitjançant comparacions.

Poesia lírica

La poesia lírica de Verdaguer té dos vessants:

Poesia religiosa: s’inicia amb Idil·lis i cants místics (1879), llibre prologat per Milà i Fontanals. Del 1880 són les cançons i llegendes de Montserrat, entre les quals hi ha poemes tan popularitzats que sovint s’han considerat composicions anònimes sorgides de la tradició popular (“Virolai”, “L’emigrant”, “La mort de l’escolà”). Altres obres són Caritat (1885), Lo somni de Sant Joan (1887), Roser de tot l’any (1894), Flors del Calvari (1896), Flors de Maria (1902) i Eucarístiques (1904)

Poesia patriòtica: segons Carles Riba, la poesia patriòtica de Verdaguer apareix con una extensió de la seva poesia mística. Els poemes de Verdaguer dedicats a la pàtria no constitueixen una obra unitària, si n’excloem Canigó.