L'orfebreria Romànica a Catalunya (950-1250)
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Doctorat en Història de l’Art i Musicologia Departament d’Art i Musicologia Universitat Autònoma de Barcelona TESI DOCTORAL L’orfebreria romànica a Catalunya (9501250) Volum II: Catàleg i repertoris Presentada per Joan Duran-Porta per a optar al títol de doctor en Història de l’Art Dirigida per la dra. Anna Orriols i Alsina 2015 CATALOGACIÓ Presentació Presento, a continuació, un catàleg de les peces d’orfebreria que es conserven d’època romànica a Catalunya. El catàleg inclou tant les obres elaborades en el context geogràfic dels comtats catalans, com les de producció forana però importades (molt probablement importades) durant el mateix període plenomedieval. El catàleg té per objectiu completar la dimensió analítica del cos del treball, però vull insistir novament (ho he fet, ja, en la introducció general, i també en les conclusions generals) que no és, per sí mateix, un objectiu d’aquesta tesi doctoral. És a dir, no ha estat la meva voluntat expressa de codificar, sistematitzar i analitzar detingudament totes i cadascuna de les obres d’orfebreria romàniques catalanes conservades. Tot al contrari, aquesta catalogació és més aviat una conseqüència dels arguments i idees que s’han plantejat fins ara, i en bona mesura també una manera, segurament necessària, de complementar i illustrar correctament els arguments teòrics exposats anteriorment. Una primera conseqüència d’aquest model de catalogació és una certa renúncia a l’exhaustivitat, o si es vol, una relativa despreocupació per aquesta. No tinc la intenció de formular un corpus tancat d’obra “catalana”, entre d’altres coses perquè això requereix d’uns esforços específics en una direcció que m’interessa relativament poc, o que en tot cas penso que són menys rellevants que l’estudi panoràmic i històric del fenomen com he mirat de plantejar-lo durant tot el treball. Per descomptat, tot això no vol dir que el catàleg s’hagi fet de manera desenraonada; ans al contrari, l’avaluació de les peces, la seva inclusió o no dins del llistat, la seva ordenació, tot s’ha procurat fer amb el màxim rigor i de manera molt justificada. Però, i em sembla que aquest és un tret diferencial, els criteris utilitzats s’han definit sempre a partir del discurs teòric previ, no pas a partir de les obres mateixes. Per exemple, no he inclòs al catàleg (i tampoc no han tingut un pes destacat en el discurs teòric de la tesi, com he comentat en algun altre lloc1) l’escultura en metall, seguint el criteri de considerar-la més un art escultòric que no pas orfebre, si bé assumeixo que això és més aviat una opció de treball i no pas una decisió de base estrictament taxonòmica, diguéssim. Així mateix, he prescindit d’afegir ala catalogació alguns peces fragmentàries molt poc rellevants (tapadores i cadenetes d’encensers, sobretot), però la conservació fragmentària no ha estat pas, per ella mateixa, un criteri excloent, com és ben lògic. La selecció dels peces, doncs, ha estat basada en una sèrie criteris fonamentats en dos aspectes generals, per una banda els materials amb què són obrades les peces, i per altra banda el seu origen i procedència2. Tot plegat, naturalment, mantenint el marc cronològic de què s’ocupa tot el conjunt de la tesi, malgrat que no sempre és fàcil de fixar amb precisió la datació d’algunes obres tardanes. En aquest sentit, algunes peces que la historiografia tendeix a incloure dins la producció del romànic català les he descartades ben a consciència perquè em semblen indiscutiblement tardanes. En aquest sentit, es notaran, per exemple, les absències de l’arqueta-reliquiari de plata del tresor de la catedral de Girona, de la creu flordelisada procedent del santuari de Sentfores que es conserva al Museu Episcopal de Vic, o d’una altra creu també de perfil vagament flordelisat i decorada amb filigrana que hi ha al Museu de la Seu d’Urgell. Totes aquestes peces em semblen vinculades a unes maneres de treballar que, tot i tenir lligams amb la tradició romànica, cal considerar posteriors, ja plenament “gòtiques” o tardomedievals, per dir-ho d’alguna manera. Respecte dels materials, he reduït les obres incloses en el catàleg a les que més estrictament poden considerar-se productes d’orfebreria, és a dir a les que utilitzen d’una manera o altra metalls preciosos en la seva estructura i decoració. Això vol dir que he exclòs algunes obres produïdes en materials igualment sumptuaris però no exactament orfebres, especialment l’ivori. Tanmateix aquestes peces en altres materials sí que s’han esmentat en el cos teòric del treball (hauria estat negligent no considerar-les dins del panorama dels objectes de luxe). Són, de tota manera, molt pocs exemplars. 1 Vegeu capítol 6.5. 2 Utilitzo aquí, i sempre que puc, en sentit molt estricte aquests dos termes. Cal considerar que l’origen d’una obra és l’indret (territori, ciutat, institució) on ha estat elaborada, mentre que la procedència és l’indret (territori, ciutat, institució) per al qual s’ha elaborat o al qual ha estat destinada de manera secundària (és a dir, en bona mesura, on s’ha localitzat modernament). Així, la catalogació inclou tant peces d’origen català (que generalment són també de procedència catalana) com peces de procedència catalana però d’origen forà (com són les peces importades). 5 En relació amb el criteri de l’origen i la procedència, ja he dit que la catalogació inclou tan obres de producció inequívocament (o molt probablement) local com obres importades que hagin arribat a Catalunya, si més no presumiblement, en el marc cronològic que hem estat tractant. He preferit no fer dues catalogacions distintes, separant l’obra local de l’obra importada, precisament perquè la intenció de la tesi ha estat presentar el panorama orfebre existent al territori català en l’època romànica, i des d’aquest punt de vista l’origen final de les peces és, en certa manera, poc rellevant. En resum, s’han inclòs en la catalogació les peces que: 1) Són d’origen local amb tota seguretat o amb molta probabilitat. 2) Són de producció forana, però de segura o molt probable importació medieval. 3) Són de procedència desconeguda però considerades de producció local a partir de criteris d’anàlisi formal, tipològic, decoratiu o tècnic. 4) Són peces d’especial relleu artístic o significació, de procedència desconeguda i d’origen local possible o hipotètic. És evident que el quart criteri resulta més subjectiu que els tres primers, i m’ha permès, en aquest sentit, descartar o no descartar algunes peces que es troben en una situació similar respecte de l’origen i la procedència (és a dir, obres per a les quals no pot descartar-se que fossin de producció local o d’importació) però que tenen poc relleu o significació, o que aportarien poc als valors analítics de la tesi. Assumeixo que es tracta, en aquest cas, d’una qüestió discrecional, i si la catalogació hagués estat el valor principal de la tesi probablement hauria calgut ampliar per una banda i retallar per una altra. Per exemple, he decidit no incorporar una sèrie de petites peces i fragments trobats en context arqueològic, que són de difícil accés i que no aporten més que un component quantitatiu a la classificació. També he renunciat a incloure tota una sèrie d’obres conservades en diversos museus catalans, particularment el de Vic, de les quals és impossible conèixer-ne la procedència i que, és veritat, podrien ocasionalment ser catalanes. En fi, ja sé que es tracta d’un criteri discutible, però crec que el resultat de la seva aplicació s’avé perfectament a les intencions plantejades al principi. He preferit, com sembla pertinent, pecar més per carència que no pas per excés. Se’m perdoni, en tot cas. 6 Una darrera consideració respecte dels criteris selectius. El catàleg tracta de l’orfebreria catalana del romànic o, si es vol, de l’època plenomedieval. Han quedat fora, en conseqüència, algunes obres importants que són presents a Catalunya en l’època que ens ocupa però que provenen d’àmbits culturals distints i la producció artística dels quals resulta sensiblement allunyada. Vull dir, tota l’orfebreria islàmica, tan important i apreciada als comtats catalans durant segles, i també alguns objectes –més escassos, però de notable valor– de procedència oriental cristiana, és a dir bizantins o de l’àrea palestina. Compte, aquests objectes s’han tingut en compte, fins i tot amb gran atenció, en el cos del treball, i lògicament s’han comptabilitzat dins de l’ambient orfebre del territori que ens ocupa. Només que, senzillament, he preferit no catalogar-nos al costat dels altres3. Per a sistematitzar el catàleg, he utilitzat una classificació tipològica de les peces, més per necessitat que no pas com a opció meditada i conscient. El cert és que no hi ha més possibilitats: establir un ordre cronològic fóra ben ridícul, perquè la datació de les peces tendeix a ser sempre molt genèrica i és impossible, amb les escasses dades conegudes, bastir un sistema objectiu de classificació. Per a ordenar les tipologies objectuals, i tenint en compte que totes les obres conservades conceben a l’àmbit litúrgic o religiós, he seguit en primer lloc, una mica aproximadament, la classificació de Braun (vasa sacra, vasa non sacra), i ha afegit en darrer termes els objectes que no es consideren involucrats directament en els afers litúrgics. Tanmateix, m’ha semblat oportú deixar els encensers (que caldria comptar entre els vasa non sacra) per al final de tot, i llistats amb una numeració específica, per causa del seu nombre i de les seves particulars característiques. Permeti-se’m encara una breu reflexió sobre el format de les fitxes catalogràfiques.