Daphne Temporada 2010-2011

O Fundació Gran Teatre del Ticen

Generalitat de Catalunya Ministerio de Cultura Ajuntament de Barcelona Diputació de Barcelona Societat del Gran Teatre del Liceu Consell de Mecenatge I f-

òpera Barcelona 10/11 Gràcies per fer-ho possible. Gràcies per fer-nos sentir.

Mecenes

Tèlefinica os ^ Santander I LAVANGUARDIA | fundación axa "laCabca"

gosNatural ^Eiiagrwuan fenosQ EE iberêaM aberti| endesa

^ —— CANAL* MPG ELSMl'NDO r/: couuHYi l«aang new thinlung ÉAMo

COMSA EILPAlS bankinter EMTE

Afur rtve

Patrocinadors

Abantia. Cespa. Enagás. Fundación ACS. Fundación Banco Santander. Fundación Loewe. ISS Facility Services. Laboratorios Inibsa.

Protectors

Accenture. Agrolimen. Almirall. Atos Origin. Barcelona Televisió. Bon Preu. Borsa de Barcelona. Chocolat Factory. Coca-Cola. Cofely. Danone. El Punt. Ercros. Euromadi. Expansión. Perrero Ibérica. Rate, Assegurances. Fluidra. Fundació Catalunya Caixa. Fundación Cultural Banesto. Fundación Puig. General Cable. Gratos. GET. Gran Casino de Barcelona, Grup Peralada. GVC-Gaesco. Indra. Klein. Laboratorios Ordesa. Lico Corporación. Media Markt. Metalquimia. Montblanc. Mylan. Nationale Suisse. NetApp. Pepsico. Port de Barcelona. Saga Motors. Sanofi-Aventis. ServiRed. Sogeur. Spanair. Transports Padrosa.

Benefactors

Macià Alavedra. Salvador Alemany. Maria Bagues. Joaquim Barraquen Núria Basi. Manuel Bertran. Manuel Bertrand. Joan Busó. Joan Camprubí. Guzmán Clavel. Josep Cusi. Antoni Esteve. Magda Ferrer-Dalmau. Sergi Ferrer-Salat. Maria Font de Carulia. Mercedes Fuster. José Luis Gali. Francisco Gaudier. Lluís M. Ginjaume. Jaume Graeli. Manuel Grau. Calamanda Grifoll. José Manuel Mas. Josep Miliàn. Joaquim Molins. Josep Lluís Núnez. Josep Oliu. Maria Reig. Miqueí Roca. Francisco Saíamero. Maria Soídevila. Ernestina Torelló. Joan Uriach. Josep Vilarasau. Maria Vilardell t.

Fundació Gran Teatre del Liceu

Ajuntament de Barcelona Seneralltat de Catalunya O (k)n«ell de Mecrnutfce

Bukolische Tragôdie en un acte Llibret de Josepii Gregor Música de (1864 -1949)

En versió tie concert

Diumenge, 10 de juliol de 2011, 17.00 h, torn T Dimarts, 12 de juliol de 2011, 20.00 h, torn B

www.liceubarcelona.cat / Index

9 Repartiment

12 Resum argumentai

22 Apoteosi de la metamorfosi

38 Riografies

44 Enregistraments

46 English / Français

51 Pròximes funcions

55 Llibret Daphne

Peneios Robert Hell

Gaea Janina Baechle

Daphne Ricarda Merbeth

Leukippos Rainer Trost

Apollo Lance Ryan

Primer pastor Miquel Rosales

Segon pastor Airam Hernández

Tercer pastor Pierpaolo Palloni

Quart pastor Dimitar Darlev

Primera serventa Carmen Jiménez

Segona serventa Mariel Fontes

Direcció musical Pablo González

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC)

COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Direcció del Cor José Luis Basso

Assistent de la direcció musical Mark Hastings Assistents musicals Conxita Garcia, Vanessa García

Concertino Oyvind Bora

Sobretitulat Glòria Nogué Anabel Alenda Daphne

Daphne, una de les darreres òperes de Richard Strauss, amb llibret de Joseph Gregor, fou estrenada a Dresden el 1938. Definida com a «tragèdia bucòlica» en un acte, ens porta al mite de Dafne, la nimfa dels arbres o dríada que Apol·lo va convertir en llorer, tema tractat ja pels pri¬ mers compositors florentins d'òpera de la fi del segle XVI. Una representació excepcional del tema és l'escultura de Bernini de la Gallería Borgbese de Roma. En l'òpera, la protagonista se'ns presenta com una noia jove, ingènua, bellíssima, que estima la puresa de la natura per sobre del món humà. Al llarg de les festes dionisíaques, arriba Apollo, que resta fascinat per ella i s'enfronta a Leukip- pos, el seu enamorat, que mor fulminat. Daphne, desolada, obté del déu la seva transformació en arbre. L'orquestració opulenta i el tractament extraordinari de la veu femenina, especialment al monòleg final, són atractius esplèndids de l'obra.

\ i 12

Resum argumentai

Dapline, «tragèdia bucòlica» eu un acte de Richard Strauss, amb llibret de Joseph Gregor, fou estrenada a Dresden el 193S sota la direcció de Karl Bòhm. Gregor s'haria inspirat en una pintura romàntica de Théodore Ghassérian, Aj3ollon et Daphne, de cap cd 1846, conser¬ rada al Lonrre, que representa la nimfa dels arbres o dríada Dafne en el moment de transformar-se en llorer, amb el dén Apol·lo agenollat davant sen i abraçant-la. El mite té el seu origen en les Metamorfosis cTOvidi. La primera versió de Gregorfou modificada, especialment elfinal, pel mateix Strauss amb Tajuela d'Stefan Zweig, que ja havia col·laborat amb el compositorperò que el nazisme havia prohibit. L'acció se sitna a TArcàdia, a la riba del riu Peneios, cd peu de TOlimp, en època mitològica.

Pàgina anterior i següents: Gianlorenzo Bemini: Apol·lo i Dafne (1622-1625). Gallería Borghese, Roma. 14 Resum argumentai Resum argumentai 15

Acte únic dansa del pastor vestit de dona amb Daphne, els seus retrets

indignen els pastors i el déu els desafia i desencadena una

«Apollo peca contra «Sense deixar de forta tempesta. Resten sols Apollo, Daphne i Leukippos; el déu la seva propia ser, sense negació per Peneios a la festa de les vinyes en honor del déu l'acusa d'haver-li volgut prendre l'estimada i el noi reclama naturalesa divina en possible, l'artista DIonís. Arriba Daphne, jove I bella filla de Peneios, que el seu amor de sempre. Daphne se sent enganyada per l'an¬ En una vall al peu de l'Ollmp, uns pastors són convidats acostar-se a Daphne aiemany que ha se sent aliena I hostil a la festa I ens diu com estima la llum amb sentiments fet per sempre les tic company de jocs i pel nouvingut. Leukippos desafia amb seves arrels, la seva del sol -portada per Apollo, el gran déu- que fa resplendir la dionisíacs; Daphne agressivitat el foraster. Apollo els adverteix que els humans es ressent d'aquesta immobilitat gairebé natura I com tem la nit. Mentrestant s'abraça a una olivera, no poden suportar la seva realitat, però Daphne insisteix a infidelitat a la seva heroica (la història saber la veritat. que la protegeix del temor que li Inspiren els homes, rudes I naturalesa i per del qual, algun dia destructors. instint [...]. Després llunyà, es consagrarà Apollo es mostra amb tota la seva glòria. Daphne resta tor- d'aquesta aventura, intensament a fer El pastor Leukippos, company de jocs de la seva Infantesa, bada i reconeix en ell el déu de la llum. El pastor maleeix el doncs, i abans de un immobilisme II recorda déu i Apollo agafa seu arc cau quan feia sonar la flauta I en lamenta el menyspreu tornar cap al seu gairebé tràgic), la el i Leukippos fulminat pel serietat actual. La nimfa reconeix la fascinació per la seva música, no carro solar, Apollo seva gairebé llamp i el tro de la poderosa divinitat. Daphne s'inclina sobre ha de complir també dolorosa, Strauss s'ha per ell, I el pastor, aïrat, trenca la flauta a trossos. Gaea, mare Leukippos caigut, que mor manifestant-li encara el seu amor. la seva purificació: convertit a Apol·lo. El se de Daphne, II retreu el refús a l'eclosió dels sentits. Dues don¬ el cim dramàtic Mig segle més tard plany d'ella és commovedor: sent culpable de no haver zelles II aporten robes I joies per a la festa, però Daphne vol d'aquesta purificació renovarà el jurament sabut correspondre al seu amor, d'haver seguit el déu i de no és l'assassinat de de fidelitat en la seva restar amb el seu vestit senzill. Les donzelles descobreixen haver sabut protegir-lo. Leukippos, mitjançant Daphne, acabada sota unes proposen que es Davant el seu dolor innocent, Apollo sent una gran com¬ Leukippos afligit entre branques I II el qual mata l'element el sol de Taormina, amb una vesteixi de dona amb els hàbits I joies que Dapne ha rebutjat dionisíac que hi ha en lleialtat passió i s'acusa davant els déus de l'Ollmp d'haver causat la ell mateix» entusiasta. Les seves I que participi en la dansa sagrada per poder acostar-se a la mort d'uns humans que posseïen un cor amb més força i més Richard Strauss heroïnes, Ariane, seva estimada. llum que el dels mateixos déus. Suplica a Zeus que li retorni Carta a Joseph Gregor Daphne, amb una Peneios Invoca Apollo i el convida al banquet, els pastors I (9 de març de 1936) nostàlgia apassionada l'estimada i innocent Daphne no en la seva condició humana, i Gaea ho consideren una mena de blasfèmia però el déu apareix victoriosa, sinó com un arbre perenne que pugui florir i convertir-se en aspiraran a trobar- entre esclats de un llorer diví. Apollo li prendrà una branca que serà la corona llum, vestit com un vaquer. Tranquil·litza els se metamorfosades dels herois. presents I Peneios I Gaea encarreguen a Daphne que tingui pel braç del déu Daphne resta immobilitzada i mentre es produeix cura del convidat. Apollo resta fascinat per la bellesa I encant que transfigura, la metamorfosi canta l'impressionant monòleg final. constel·lació a Dionís, de la noia. Daphne II renta les mans I el cobreix amb un ampli per il·luminar els En una vall al mantell blau. Endevina en ell un ésser misteriós I quan el déu mortals, llorer a l'alè peu de l'Ollmp, uns pastors són convidats pel corn del evoca el carro del sol I repeteix la primera Invocació de Daphne d'Apol·lo, per coronar- pescador Peneios a la festa de les vinyes, que acaben los» abans de la seva arribada se sent totalment Identificada amb de brostar, en honor del déu Dionís. Alegres i excitats, guarden André Tubeuf els ell I es deixa caure al seu pit. Però la passió d'Apollo espanta Richard Strauss ramats, que en aquestes dates s'han d'acoblar, i es preparen finalment Daphne, que vela en el déu un germà, no un amant. per participar en la festa mentre el dia va ponent-se. Comencen les danses de les donzelles entre les quals hl Arriba Daphne, la jove i molt bella filla de Peneios, que se ha Leukippos disfressat. Apollo reacciona amb ira davant la sent aliena i hostil a la festa i en el seu refinat arioso «O bleib. 16 Resum argumentai Resum argumentai 17 geliebterTag!» («Oh, resta, dia estimat!») ens diu com estima la «L'experiència noble «Daphne recupera temen un càstig diví, peró la gran hallada de Peneios és repetida de la metamorfosi, musicalment llum del sol -portada per Apollo, el gran déu- que fa resplendir aquesta com un eco i apareix entre esclats de llum vermella Apollo, vestit Strauss la reserva oposició entre el els seus germans els arbres, les flors i la font, i com tem la nit com un vaquer, un arc un carcaix. notòriament, que és dionisíac amb i que li amaga la bellesa de la natura. S'abraça a una olivera, teatralment, a les (representat per Apollo saluda i tranquil·litza els presents («Ein Rinderhirt bin seves heroïnes l'univers de Peneios) que fou plantat quan ella va néixer, i que guarda entre les seves ich», [«Sóc un vaquer»]) i explica que les olors dels preparatius hel·lèniques, i el que és apol·lini: temor que han irritat els narius del seu toro, branques el calor del dia i la protegeix del li inspiren commovedores; als instruments de que ha envestit amb fúria les els homes, rudes i destructors. Ariane, Daphne. Però vent i a ia melodia vaques del seu ramat i que ha costat dominar-lo. Gaea i també en totes ies seves Apareix el pastor Leukippos, company de jocs de la seva infàn¬ s'oposen, des els pastors es burlen de la resposta dels déus -un senzill pastor, obres, eis cors juguen dels compassos cia, que s'havia amagat darrere unes branques i que es mostra vaques espantades i un toro furiós-, peró Peneios li dóna la a esdevenir aliò que d'introducció, les gelós de l'amor que Daphne sent per l'arbre i reclama un tracte no eren. Ambicionar percussions i els benvinguda a la festa i diu a la muller que digui a la seva filla. ser un altre és voler igualment afectuós de part d'ella. Li recorda quan la seguia de ritmes salvatges que Daphne, que tingui cura del convidat. ser més pur i més ait» anuncien ies danses petita i feia sonar la flauta amb el so agradable que tant li plaïa Apollo veu arribar Daphne portant un recipient amb aigua, AndréTubeuf en honor de Dionís. i lamenta Richard Strauss que ara n'hagi de patir el menyspreu i que fugi d'ell L'òpera s'encamina seguida d'algunes serventes, entre la boira, a la llum de la lluna. com faria la deessa Diana. La nimfa reconeix la fascinació que a poc a poc cap a Resta fascinat («Was seh ich?», [«Què veig?»]) per la bellesa l'eliminació d'aquest li produïa la seva música, peró no ell, i el pastor, aïrat, trenca la i encant de la noia i la identifica amb la seva germana Àrtemis, caos» flauta a trossos, intenta abraçar-la i en ser rebutjat amb severitat Bernard Banoun que suposa que ve per castigar-lo del seu engany als pobres se'n va corrent, i deixant Daphne entristida. L'opéra selon pastors. Daphne s'emociona en sentir-se anomenada germana, Richard Strauss. li renta les Gaea, mare de Daphne, inquieta pel que ha vist, li retreu les Un théâtre et son temps mans, li agafa l'arc i el carcaix i el cobreix amb un pors davant la realitat de la vida, el refús de l'eclosió dels sentits, ampli mantell blau. La llum que emana del suposat vaquer i contra la voluntat dels déus. Dues donzelles li aporten robes les seves paraules impressionen la noia i també torben el seu de dona i joies i ornaments per preparar-se per a la festa, peró ànim, que endevina en ell un ésser misteriós i no un pastor, Daphne vol restar amb el seu vestit senzill. Les donzelles es però quan el déu evoca el carro del sol que il·lumina la terra i lamenten també de la seva actitud i quan descobreixen Leuki¬ repeteix les primeres frases de Daphne a l'inici de l'obra («O ppos afligit entre unes branques, decideixen ajudar el noi des¬ bleib, geliebter Tag!», [«Oh, resta, dia estimat!»]) se sent total¬ consolat i li proposen que es vesteixi de dona amb els hàbits i ment identificada amb ell, es deixa caure al seu pit i se sent joies que Daphne ha rebutjat i que participi en la dansa sagrada plena d'un gran benestar («Seligkeitl», [«Oh felicitat!»]). Ambdós que es prepara per poder acostar-se a la seva estimada sense canten a l'uníson una mena d'himne a la llum, a les flors, a les que ella ho sospiti. bèsties, a l'escalfor. Però la passió que s'ha apoderat d'Apollo El dia és a punt de pondre's i Peneios, que arriba amb Gaea en la seva abraçada espanta finalment Daphne, que veia en el i un grup de pastors, invoca Apollo, que encara pot veure al dèu un germà, no un amant, i se separa d'ell. Els cants de la cim del mont Olimp, a punt d'amagar-se, i el convida a assistir festa de la vinya que ara s'escolten la inquieten encara més, al banquet que són a punt de celebrar, tot recordant que ell, malgrat les paraules amoroses del déu. Peneios, havia estat germà dels déus i déu com ells. Els pastors La foscor s'interromp amb la claror de les torxes dels pastors i Gaea s'espanten del que consideren una mena de blasfèmia i en festa, presidits per Peneios. Hi arriba també gent amb màs- «¿Quién no ha visto en la claridad de la mañana, en la danza perfecta qne es la metamorfosis, nna pluralidad de figuras qne dibujadas y desdibujadas, no se corporeizan, transformándose infatigablemente? Nacen y se deshacen; se enlazan y se retiran; se esconden para reaparecer como el hombre juega a hacer cuando es niño o cuando juega a esos juegos en qne la infancia se eterniza: música, poesía»

María Zambrano El hombre y ¡o divino 20 Resum argumentai Resum argumenta! 21

cares i un «El grup de dones amb àmfores i safates presidides per final, titulat en la «Quan s'Inicia la Daphne s'inclina sobre Leukippos caigut, que mor confessant- partitura Daphnes transformació Gaea. Daphne es refugia al costat de la mare i Apollo s'uneix li encara el seu amor. El plany d'ella («Unheilvolle Daphne!», Verwandiung de Daphne, [...] al seguici d'homes que canta el cor «All überall blüht Dionysos» (Metamorfosi de invoca la humanitat [«Malaurada Daphne!»]) és commovedor: perquè un déu («Arreu floreix Dionís»). Comencen les danses de les donzelles Daphne), és com (Menschen) perquè l'estimava ell ha hagut de morir i se sent culpable de no haver un poema simfònic no ia consideri un sabut que porten els tirs (bastons florits, símbol de Dionís que por¬ correspondre al seu amor, d'haver seguit el déu, senyor en què la música, símbol de la victòria, taven les bacants) i copes del de vi,; entre elles hi ha Leukippos abandonant el verb sinó un símbol de llamp, i de no haver sabut protegir el pastor. S'arrauleix als disfressat. Daphne hi observa la semblança i beu amb ell i i després la veu, l'amor etern. És seus peus, promet cobrir-lo de flors i de papallones i restar-li tendeix a aviat dansen junts igual com fan les altres noies amb els seus recuperar precisament en fidel fins a la mort. la remor de la aquest punt que ies Davant el seu companys, invocant Dionís. dolor innocent, Apollo sent una gran natura; els violins, paraules s'apaguen compassió Apollo reacciona amb ira davant la dansa del pastor vestit per a l'extraordinària i comença el gran («Was erblicke ich?», [«Què se m'ofereix a la vista?»]) i en el seu de dona amb Daphne, protegida per Gaea, que considera un música de la final orquestral, una ampli plany s'acusa davant els déus de l'Olimp, especialment de ies creacions metamorfosi, davant ultratge al déu i, per tant, un sacrilegi. Els seus retrets indignen Dionís, d'haver causat la mort d'uns humans que pos¬ proporcionen la més extàtiques els seïen un cor amb més pastors, que no volen creure en el seu poder, i l'arraconen. impressió d'una d'Strauss. Quan força i més llum que el d'ells mateixos. El déu, molt ofès, els desafia i branda el seu arc enlaire. Es infinitat de sorolls, ia veu de Daphne Suplica a Zeus que li retorni l'estimada i innocent Daphne, no alhora diferents i s'escolta finalment una en la seva desencadena forta tempesta, els ramats s'espanten, Gaea condició humana, sinó com un arbre perenne, sempre idèntics, abans de una.vegada més, fa marxar les donzelles i els verd, pastors fugen. donar pas al silenci, aquesta ha traspassat que pugui florir i convertir-se en un llorer diví. Apollo, així, sols al buit» Resten Apollo, Daphne i Leukippos; el déu acusa el les paraules per que l'estima per a l'eternitat, li prendrà una branca que serà Bernard Banoun esdevenir pastor d'haver-li volgut prendre l'estimada amb el seu engany pur so. la corona dels herois, dels millors homes en la lluita i els més L'opéra se/on Ei final reafirma ia dir nun, Knabe», ara tu, es Richard Strauss. nobles en la («Zu [«1 noiet!»]). El noi lleva els vestits permanència de la pau. Un théâtre et son temps femenins i reconeix la seva personalitat i reclama el seu amor de música com una Apollo desapareix. Daphne resta immobilitzada i mentre es sempre a la noia tot invocant Dionís. Daphne se sent enganyada expressió d'amor produeix la metamorfosi del seu cos en llorer canta -més aviat i clava la mirada - per l'antic company de jocs i pel nouvingut. Leukippos desafia en el mateix retorn xiuxiueja- l'impressionant monòleg final («Ich komme ich amb agressivitat el foraster a descobrir la seva identitat. Apollo d'Strauss a ia música komme», [«Ja vinc, ja vinc...»]), en què exalta la dolçor de la els adverteix que els humans no podrien suportar la seva realitat, absoluta, en un punt saba que l'envaeix, el vent que juga en les seves branques, de la seva vida en el a els ocells que l'habiten... com un signe de l'amor immortal, però Daphne insisteix saber la veritat. qual els nazis havien il·luminada Apollo es mostra amb tota la seva glòria («Jeden heiligen fet insuportable ia pel clar de lluna. Morgen», [«Cada sagrat matí»]) i descriu la seva carrera diària seva existència» Tim Ashley i lluminosa Teresa Lloret que fa damunt el carro del sol seguint la fletxa que Richard Strauss dispara. Daphne resta torbada i amb profunda emoció, mentre Leukippos el desafia, amb el menyspreu d'Apollo com a res¬ posta. La noia reconeix en ell el déu de la llum, encara que no n'accepta el foc. Això torna a donar ànim al pastor, que maleeix novament el déu; Apollo agafa el seu arc i Leukippos trontolla i cau fulminat pel llamp i el tro de la poderosa divinitat. 22 Apoteosi de la metamorfosi

Gestada en un dels moments més convulsos de la his¬ tòria alemanya del segle XX, Daphne (1938) és una de les obres de Richard Strauss que millor exemplifica la fascinació del món germànic per la Grècia clàssica. L^article de Jaume Radigales ens aproxima contextual- ment a aquesta assimilació de conceptes estètics en un dels grans artífexs de Râpera del segle XX.

Pàgina següent: Hitler, Goebbels i Martin Bormann {a la dreta) a l'estrena vienesa de Friedenstag de Richard Strauss i Joseph Gregor el 6 de juny de 1939, després de l'annexió d'Àustria. La representació formava part de les celebracions oficals del setenta-cinquè aniversari de Richard Strauss. 24 Apoteosi de la metamorfosi Apoteosi de la metamorfosi 25

«La raó de l'augment «El desequilibri creia vertadera: la blancor de l'arquitectura i l'escultura gregues, lent i constant de manifest del en pintura i escultura fi 755), l'historiador Johannes quan se sap que a Grècia, edificis i estàtues no es mostraven l'estima per Daphne llibret i de l'òpera Joachim Winckelmann afirmava als ulls dels en que el concepte de és la bellesa lírica mortals el blanc marmori immaculat, sinó amb En les seves Reflexions sabre ia imitació de l'art grec respon finalment al bon gust va forjar-se sota el cel de Grècia. Nou anys més tard de ia música, el "missatge" de l'obra, colors cridaners. Pasolini encara no havia filmat la seva particu¬ torrent de melodia com en Ariadne va publicar el llibre Història de l'art a l'antiguitat, amb una dedi¬ lar visió tribal de Grècia amb pel·lícules com Edipo rè (1967) adjudicat a ia aufNaxos: Daphne, cació a l'art grec, les del eren o Medea (1969) i, és clar, especial característiques qual soprano que canta el símbol de l'art i de la l'imaginari nazi creia -segurament conseqüència -sempre segons el pensador alemany- d'una personatge del títol creació artística, es d'una manera interessada- en la blancor marmòria. (la línia vocal tan Més encara: en climatologia i d'una concepció eticopolítica de la vida que per queda sola, purificada les Lliçons d'estètica, Hegel afirmava que: enterament flexible per a l'eternitat de força havien de generar formes belles (entenent la bellesa des «Amb l'infinit perímetre del seu formal, com si hagués tot element fortuït, contingut, material i dels la bellesa clàssica és un do principis clàssics de la simetria i l'harmonia): diu Winc¬ estat escrita per a així com la parella concedit al poble grec, i l'hem kelmann en el seu llibre un formada que «allà on la natura s'amaga menys instrument), ies per.Ariadne d'honorar per haver produït l'art en la seva suprema vitalitat». harmonies entre boires piatejades i Bacus s'enlaira espesses, el cos humà floreix més aviat, la dona Equilibri entre esperit i matèria, doncs, cosa que volia dir -i són que atorguen a per damunt deis novament adquireix formes més exuberants, i fou així com es va detenir a l'obra la seva textura altres personatges, paraules del filòsof d'Stuttgart- que a Grècia hi havia crear la bella raça grega». translúcida. [...] Està, i oblidant el món entesa «entre la llibertat subjectiva autoconscient i la substància a l'iguai que Salome terrestre de les Llegint aquest text, hom pensa i entén les imatges que inclou ètica», del tot allunyades de l'esperit oriental, mancat de llibertat i Elektra, a prop màscares i dels Leni Riefenstahl al a parer pròleg de l'esplèndida pel·lícula Olympia d'esdevenir un poema personatges del de Hegel. Una intuïció, la grega, de caire espiritual que (1938), constituïda per dues parts que documenten els Jocs tonal vocal, concebut pròleg» era materialitzada i transfigurada mitjançant l'art. amb una estructura Bernard Banoun Olímpics de Berlín: «Festa dels pobles» i «Festa de la bellesa». Val la pena continuar endavant en aquesta mena de breu i imponent en forma L'opéra selon Richard Strauss. succinta història de la fascinació del món Aquesta Schónheit, però, se celebra en forma d'imatges en el d'aro» germànic per la Grècia Un théâtre et son temps singular pròleg que arrenca de la visió d'una Olimpia en ruïnes Michael Kennedy clàssica i aturar-nos un moment en Friedrich Nietzsche i el seu Richard Strauss. i de les restes de que dionisíac Naixement de la l'Acròpolis atenenca. Aviat el foc tot ho Man, Musician, Enigma tragèdia, en què el filòleg admirador crema però del qual reneixen les cendres, i que permet l'encesa de Wagner reivindicava l'esperit de la música com a motor de la torxa, engendra una nova força, uns cossos joves, fornits de la tragèdia, per anivellar-se amb la racionalitat apol·línia i, i vigorosos (ara en diríem «metrosexuals») que transiten per fusionant Apol·lo i Dionís, generar els principis vitals de l'ànima Europa fins a arribar al centre neuràlgic del Tercer Reich: Berlín. d'un poble. Atenció, perquè hi ha una frase en el breu però Riefenstahl, ambigua ambaixadora de la iconografia nazi, contundent tractat del pensador de Ròcken que fa posar la sembla haver-se empeltat del discurs sobre el món clàssic de pell de gallina: «Si l'alemany vacil·lant ha de buscar un guia que tradició romàntica, ja des dels temps del moviment estètic i el dugui a la seva pàtria fa tant de temps perduda, els camins literari Sturm und Drang del qual Winckelmann va ser forjador de la qual gairebé ni coneix, que escolti la feliç crida de l'ocell inconscient abans que hi diguessin la seva Goethe, Herder, dionisíac, que sobrevola per damunt del seu cap i vol mostrar-li el Hôlderlin d'Hiperió i La mort d'Empèdocles, el Leasing de el camí». Novament s'imposa la imatge cinematogràfica de Leni Laocoont i el Schiller del poema Els déus de Grècia. En tot Riefenstahl, ara a l'inici de Triumph des Willens (1935): l'ombra cas, les imatges de la controvertida cineasta, en blanc i negre, de l'avió de Hitler -el Führer (o sigui el «guia»)- projectant-se no deixen de recordar una idea falsa però que Winckelmann damunt dels edificis de Nuremberg. Un messies encarnat a la 26 Apoteosi de la metamorfosi Apoteosi de la metamorfosi 27

«La transformació, «Per casualitat, els convida a despatxar-la amb un comentari frívol o reduccionista. la transfiguració meus ulls es clavaren En paraules de Bryan Gilliam, el músic «va mostrar una oposició i ia metamorfosi en la litografia de a eren arguments Théodor Chasseriau, aquell règim tan escassa com mancada d'energia. La seva presents en ia Apoiion et Daphné. manera d'actuar, especialment durant els tres primers anys, música d'Strauss, bellesa [...] La es pot descriure com a acomodatícia i cooperant, derivada, des de Mort i del personatge en seves en transfiguració (1890) de Daphne em va part, de les experiències anteriors relació amb el a Metamorphosen atrapar. És adusta, tracte amb tota mena d'autoritats; ducs, kàisers, presidents i (1945). Recordem freda, esquiva; i no cancellers. Però Strauss mai no va simpatitzar amb el nazisme que aquests eren obstant això, està i mai no va compartir-ne les creences antisemites». El seu fill també uns temes plena de la candidesa Franz que Hofmannstfial més dolça en el (casat, per cert, amb una dona jueva) sí que va tenir-hi apreciava moit i que, / seus trets puerils. simpaties manifestes i això, unit al fet que el mateix compositor d'una manera o d'una [...] És el moment tenia bones relacions amb el Ministeri de Propaganda aitra, sempre havien de l'arrelament, de (tot i aparegut en eis seus la transició cap a un discrepar obertament de la política de Goebbels, especialment llibrets» altre món» en relació amb l'antisemitisme), va salvar la seva jove i els seus Bryn Gilliam Joseph Gregor fi, i com a punt nova que, néts d'anar a un de partida d'una Alemanya després Vida de Richard Strauss En una trobada amb parar a camp de concentració. de l'humiliant Tractat de Versalles (1919), havia de renéixer de Richard Strauss a Però, no obstant això. Daphne es veia empeltada de les idees Berchtesgaden les seves cendres. (7 de juliol de 1935), estètiques fruit de la fascinació del nazisme pel món hel·lènic. el llibretista de Daphne Representada per primera vegada a de Dresden el 15 recorda l'experiència l'Òpera Richard Strauss i la fascinació d'octubre pel món clàssic que el va dur a un primer de 1938, aquella fou l'última de les òperes straus- esborrany de l'obra sianes estrenades a la capital de la Saxónia. La primera fun¬ que havia recuperat la visió de Grècia com a absolut ció (dirigida per Karl Bòhm) es va celebrar amb la inclusió al com a referent Seràestèticen aquelli context ded'unnacionalsocialismepassat mitohistòric,alemany,i al qual programa de Friedenstag, i va suposar un triomf clamorós per calia afegir l'imaginari de les òperes de Wagner, que cal situar a Strauss i el seu llibretista, Joseph Gregor, també autor dels Daphne. La tretzena de les quinze òperes de Richard Strauss librets de Die Liebe der Danae i de Friedenstag. és, en aquest sentit, un exercici de retorn al classicisme en un Gregor era historiador del teatre i havia estat assistent del període convuls de la vida europea en general i d'Alemanya en director escènic Max Reinhardt. Avalat per Stefan Zweig des particular. No podem oblidar el paper i la posició incòmodes que aquest havia estat vetat pel partit nacionalsocialista durant d'un Richard Strauss de comportament ambivalent, ateses les la redacció del llibret de l'straussiana , circumstàncies polítiques que li tocava viure: el 1933, el com¬ Gregor i el seu text van ser supervisats per Zweig, cosa que positor havia acceptat el caramel enverinat ofert pel ministre de va convèncer Strauss de treballar-hi. propaganda Joseph Goebbels, i que el convertia en president Daphne és una exaltació d'una naturalesa harmoniosa i huma¬ de la Cambra de Música del Reich, tot i renunciar-hi dos anys nitzada, amb un llibret inspirat en una litografia de Theodor Chas- més tard. sèriau feta el 1845 i que representava Apel·lo i Dafne abans que La relació entre Strauss i el nazisme no va ser pas còmoda ni la nimfa esdevingui (segons que explica Ovidi al primer llibre 28 Apoteosi de la metamorfosi Apoteosi de la metamorfosi 29

de les seves Metamorfosis) un llorer. Recordem que, d'acord "Daphne és el primer «Strauss hauria Daphne és una i evident fruit del amb la interpretació ovidiana, la nimfa Dafne, filla del riu tessali volgut fer de Daphne de les tantes mos¬ desig antic i inquiet una mena de tractat Peneu -altres fonts com a pare tres de la fascina¬ parlen del riu Ladó de la noia-, d'Strauss d'escapar que recuperés volia consagrar-se a Diana rebutjant l'amor carnal d'un home, tot interiorment a ia l'oposició establerta ció que la Grècia recerca de i'obra d'art i tenir molts pretendents mascles. Apel·lo, obsedit per la noia i per Nietzsche en clàssica exercia ideal i deixar ei món El naixement de havent estat ferit per la sageta d'or enviada per Cupido, la per¬ en Strauss, ja des en suspens» la tragèdia. El segueix sota la pell de Febus. La persecució sense treva fa que Michael Kennedy dionisíac correspon dels inicis de la Richard Strauss. el déu fins i tot reveli la seva identitat a la noia, la a l'embriaguesa, seva qual persisteix Man, Musician, Enigma trajectòria als Impulsos I al en el seu rebuig fins que implora al seu pare que la transformi. operística: Elektra, subconscient, mentre Peneu accedeix a les súpliques de la seva filla i el cos de Dafne que l'apol·lini exalta Ariadne, Danae, «se cenyeix d'una escorça ben fina, els cabells en fullam es l'element harmoniós, o Yidomeneo de reeixit, format, transformen, els braços en branques; aquells peus corredors Mozart, revisitat provinent del procés arrelen formant una soca i la corona un cimal: en només la bellesa d'individuacló» la versió que conserva». Esdevinguda llorer, Apel·lo decideix consagrar l'arbre Bernard Banoun Strauss va fer-ne i. 'opéra selon als triomfs contents el dels «cabdills quan veus satisfetes cantin Richard Strauss. 1 931. L'òpera Un théâtre et son el seu triomf en la processó al Capitell». temps de 1938 té en Fins aquí el mite explicat per Ovidi, tot i que Joseph Gregor va comú amb Elektra fer cas d'una variant lacónia, recollida en l'impagable Diccionari la seva estructura de mitologia grega i romana de Pierre Grimai i segons la qual contínua, en un acte, i el rerefons mitològic. Peró res més. «Leucip [...] va enamorar-se d'ella [Dafne] i, per apropar-se-li, Perquè el que en l'òpera de 1909 és turment, sang i violència, es vestí amb robes femenines. Així va poder barrejar-se entre és en Daphne equilibri, exaltació positiva i un cert retorn al les seves companyes. Dafne sentia afecte per ell, sota aquella classicisme: Grècia és l'ordre que protegeix del caos en una indumentària, i no se'n separava. Llavors Apel·lo, gelós i veient època que esdevindrà caòtica, convulsa i violenta, ja anunciada «Es considerava cada que era a punt a a en diu Bernard Banoun en el seu Leucip de fer-se estimar, inspirà Dafne i les vegada més l'últim precisament Elektra. Gom seves companyes el desig de banyar-se en una font. Peró Leucip guardià i exponent estudi sobre les òperes d'Strauss, «els models hel·lenitzants de la no volia despullar-se. Les companyes el van obligar a fer-ho i gran tradició són muralles contra una modernitat amenaçant, percebuda com artística alemanya, van adonar-se de a l'engany. Aleshores van llançar-se sobre ell i expressió del caos». Daphne, doncs, suposa un retorn a la prosseguia A dalt: amb les natura oom a lloc no contaminat i com a llances, però els déus el van fer invisible. Apel·lo va i'admiració que Richard Strauss-i anunci d'un món pur i Goebbels a l'obertura precipitar-se per agafar Dafne, ella s'escapà, professaven els net. Però també suposa un retorn, una mirada enrere -potser però i, escoltant dels Reichmusiktage a alemanys per la el seu prec, Zeus la transformà en llorer». Dusseldorf inconscient i qui sap si ignorada per Strauss mateix- cap als orí¬ Grècia antiga i la seva {28 de maig de 1938). La gràcia del llibret de l'òpera, a la qual van contribuir Zweig pròpia veneració per gens de l'òpera: el personatge titular té a veure amb la fundació Doble pàgina següent: i el director Goethe i Nietzsche» del d'orquestra Clemens Krauss -futur llibretista de Gianlorenzo Bemini: gènere, perquè tot i que la músioa s'ha perdut, és possible Michael Kennedy una Fragment d'Apol lo i Daine que Capriccio-, serveix en safata música exultant i que culmina Richard Strauss. (1622-1625). la Dafne d'Ottavio Rinuccini amb música de Jacopo Peri amb el passatge orquestral final. Man, Musician, Enigma Galleria Borghese, Roma. (1597) sigui la primera òpera documentada de la història. «¿No podría Daphne representar la personificació humana de la mateixa naturalesa, tocada breument per les dues divinitats Apol·lo i Dionis, tots dos elements artístics oposats? Té una premonició al seu voltant però no aconsegueix comprendreTs; només a través de la mort es converteix en un símbol de l'obra d'art eterna. ¿Pot erigir-se una altra vegada com la perfecta fulla de llorer?»

Richard Strauss Carta a Joseph Gregor (9 de març de 1936) 32 Apoteosi de la metamorfosi Apoteosi de la metamorfosi 33

«Com una «Una de ias grandes vetllar per la gestació de l'ópera. En una carta escrita a Gregor intensificació del hazañas de ia música el 3 de setembre de 1935, Zweig parla d'«una presentació de simboiisme de de Richard Strauss la vida interior de Nietzsche, Strauss estriba en sus Daphne actuada i cantada, és a dir desenvo¬ va tractar ei paper excepcionaies finales. lupada dramàticament, la seva posterior metamorfosi i el seu dei pare de Daphne, Para ellos reserva caràcter apareixerien clarament i oferirien a la música expressiva Peneios, com un con frecuencia ese i tant com aitre retrat musicai simboiismo hecho pintoresca magnifiques possibilitats». Per això, ell Clemens Krauss van d'eii mateix; ia seva acto, convertido en suggerir que al final la metamorfosi de filla representa acontecimiento que Daphne en arbre es resolgués musicalment no pas amb un cor, el seu ideal de la festeja ia conciiiación, sinó tan sols amb un passatge per a orquestra i per una veu consecució artística, o ei amor recuperado. invisible de ia signatura sobirana En Daphne ei símbolo soprano mentre la nimfa esdevé llorer. d'una devoció y lo simbolizado eterna per l'art. se unen en abrazo Apol·lo i Dionís Com n'hauria gaudit conclusivo: eiia y Hofmannsthai!» su árbol, el laurel, Michael Kennedy se funden en la en El naixement de la tragèdia es posa de manifest en Richard Strauss. misma personaiidad La Man, Musician, Enigma l'òpera de Richard Strauss. No som lluny de l'esperit Daphne straussiana és una obra complexa perquè basa consustanciada» La dualitat apol·linia-dionisiaca de què parlava Nietzsche d'El rel la seva raó de ser en un moment fugisser, en l'exaltació d'un Eugenio TrIas Roger de Szymanowski quan un dels pastors proclama El canto de las sirenas. a l'inici de instant: la metamorfosi de Daphne en arbre. Però és l'òpera straussiana que «s'apropa el temps d'un nou també Argumentos musicales déu». L'aire de la continuació d'una constant en les òperes del compositor pastoral clàssica del preludi deixa sentir les textures bavarès: l'etern femení, proper (encara en aquell convuls 1938) melòdiques i cromàtiques en els passatges reservats als instruments de fusta, poc a lafinisecularitat. Eugenio Trias ens recorda en l'assaig El canto abans d'un fragment previsible, de caire descriptiu, que evoca inicial. de las sirenas que «Richard Strauss ha dado cauce a todas las la tempesta Els metamorfosis imaginables de ese Eterno Femenino. Su obra primers números de l'òpera deixen veure un cert immo¬ bilisme estètic en un Strauss cansat i es una variación infinita sobre ese único tema que constituye allunyat de les invectives expressionsites de Salome o Elektra, o fins i tot del refinament la materia y la forma de su música: su principal argumento. Ése del Rosenkavaller i d'Ariadne auf Naxos: l'arribada de Peneios es el gran legado de Richard Strauss, el que le confiere tal i la invocació a Dionis. relevancia en la música escénica del siglo XX. Esa capacidad La feblesa d'aquests primers números, però, aviat dóna pas por dar forma y expresión a La Mujer en todas sus facetas a l'esplendor de l'òpera a partir de l'ària de Daphne, identifi¬ imaginables es lo que le convierte en uno de los principales A dalt: cada amb la natura, així com la invitació adreçada a Peneios creadores operísticos de la historia de este fascinante género Richard Strauss 1 de nacido hacia 1600 en tierras toscanas». Joseph Gregor, llibretista contemplar i admirar aquella mateixa naturalesa en forma de Daphne (1938). de Però, és clar, Strauss plantejava no pocs problemes a l'hora l'Olimp on habita Apollo: els déus (diu) «ja no volen viure Pàgines 34, 35, 36 i 37: a les muntanyes solitàries», tot al·ludint al seu passat diví i en de posar música a un tema com aquell, però amb un llibret Gianiorenzo Bernini: Fragment à'Apol·lo i Dafne record del déu Zeus, que potser s'ha encarnat en el cos del que d'entrada no tindria l'excel·lència d'un HofmannsthaI ni la (1622-1625). Gallería intel·ligència d'un Zweig. Tanmateix, l'autor d'El món d'ahir va Borghese, Roma. pare de Daphne. 34 Apoteosi de la metamorfosi Apoteosi de la metamorfosi 35

Tampoc no és negligible el tractament desenfadat de Leukip- (la tessitura tan maltractada per Strauss!) pos amb la seva flauta bromista i el tractament en pizzicato de que s'acosten a la soprano lírica que dóna la corda, amb un tractament de pastoral no exempt de l'esperit nom al personatge titular de l'ópera, una dionisíac: en les seves incursions sobre temàtica musical (per «Bukolische Tragódie» en què tan exemple en la República), Plató parlava dels diversos modes sols els més superficials veuran que predisposaven a determinats estats anímics. Hi havia també, l'apologia del kitsch. Nietzs¬ a la Grècia antiga, la vinculació donada a la flauta i a la lira en che deia en El naixement relació amb Dionís (el caos) i amb Orfeu (la calma), respectiva¬ de la tragèdia que el poble ment. És evident que Leukippos té, en l'òpera straussiana, un grec degué haver de patir tractament dionisíac que Daphne recordará en la seva segona de valent per engendrar ària, «So hóre mein Leukippos», en què la nimfa revela al seu la forma tràgica. També pretendent rebutjat que «ara m'adono del teu patiment i la teva Richard Strauss va fer-se flauta em revela el teu cor!». Amb tot, no està clar que sigui seu aquell patiment escri¬ Apollo qui triomfi en l'ópera: el déu es pregunta: «Encara som vint en una època i en un déus o hem estat enfosquits pels cors humans, o extingits ja per context incòmodes com el tanta puresa?». Una frase que, en el context del nazisme impe¬ que li van tocar viure, tot i rant que va veure la gestació de l'ópera, podria resultar massa mantenir insubornable la evident i servidor en safata de l'ideal mitohistóric d'aquell règim seva fascinació cap a aquell criminal. Al final, però, el déu Apollo sembla unir-se a l'esperit món d'ordre, d'equilibri, de dionisíac decantant la balança nietzschiana i per bellesa ponderada i serena això demana perdó per haver mort el jove que creia veure en una Grè¬ Leukippos. cia clàssica que havia deixat Queda, tanmateix, el consol de d'existir per sempre. Potser per¬ les figures que equilibren els plats què, en el fons, mai no havia existit. d'aquella balança, com el perso¬ natge de Peneios (baix), una revi- Jaume Radicales sitació del Sarastro de La flauta màgica mozartiana pel seu cant autoritari però flexible i tenyit d'amabilitat, al costat Ma de la serventa Gaea, una

mezzosoprano que vetlla ■- per Daphne. Entre¬ mig, els dos tenors «El hombre siempre ha intentado (con miedo y fascinación) un acercamiento, nn acceso o una identificación con el portentoso mundo de las metamorfosis. Especialmente arraigado en la condición natural (temporal). La expresión de este deseo, en su forma suprema de fuga, intenta burlar a la muerte»

José Ramón del Canto Nieto Pròleg de Metamorfosis d'Antonino Liberal 38 Biografies 39

Robert Holl (Peneios) Biografies Nascut a Rotterdam, estudià amb Jan Veth i David Hollestelle a la seva ciutat. Fou membre de la companyia estable de l'Staatsoper de Munic entre 1973 i 1975. Ha cantat a l'Staatsoper de Viena, Brussel·les i Zuric els rols d'orador i Sarastro, Amfortas, Gremin de levgueni Onieguin, Basilio, Assur, Don Alfonso de Gosi fan tutte, La Roche, Robert de Des Teufeis Lustschlo3 de Schubert, entre d'altres. També ha interpretat els rols de Hermann de Tannhauser, Comanador de Don Giovanni, Hans Sachs, Daland (Staatsoper de Berlin). A més ha cantat Die Meistersinger von Nürnberg a Colònia; Hermann, rei Marke, Gurnemanz i Pimen (Viena), Hans Sachs, Gurnemanz i rei Marke diverses temporades a Bayreuth. És director artístic de les Schubertiade a Àustria i Holanda i assessor artístic del cicle Poetry and Music (Musikverein de Viena). Debutà al Gran Teatre del Liceu amb un recital la temporada 2007-08.

Pablo González (Direcció musicai) Janina Baechle (Gaea)

Nascuda a Nascut a Oviedo, estudià a la Guildhall School of Music and Drama de Lon¬ Alemanya, va estudiar a la Universitat d'Hamburg. Va debutar com dres. El 2000 guanyà el Premi Donatella Flick i començà a consolidar la seva a Sharon Graham del Masterclass de T. McNally a Hamburg. De 2001 a 2004 carrera. És director titular de l'OBC. Darrerament, en òpera ha dirigit Carmen va ser membre de la companyia de l'Staatsoper de Hannover i de 2004 a 2010 (Sant Sebastià) i Don Giovanni (Ópera d'Oviedo). També ha dirigit l'Orquestra de l'Staatsoper de Viena, on ha cantat, entre altres rols, Birgitt {Die tote Stadt), Nacional du Capitole de Tolosa de Llenguadoc, filharmòniques de Varsòvia i Burja (Jenufa), Madeleine {Andrea Chénier), marquesa Berkenfield {La fille du Estrasburg, Winterthur Musikkolegium, Tonkuenstler Orchestra de Viena, Ne¬ régiment), Emilia {Otelló), Mrs. Cuickly {Falstaff), Eboli (Don Carlo), Herodias therlands Philharmonic d'Amsterdam, Royal Liverpool Philharmonie, Deut¬ {Salome), Brangâne; Fricka, Erda, Waltraute del Ring i Crtrud {Lohengrin), rol sche Radio Philharmonie Saarbrücken Kaisersiautern i Orquestra de Oambra pel qual obtingué una Medalla Eberhard-Wàchter el 2006. Ha cantat, entre d'Sttutgart. Ha estat director associat de la Simfònica de Londres i de la Si¬ d'altres, a les Staatsoper de Munic i Hamburg, Cpéra de Paris, San Francisco, mfònica de Bournemouth, i principal director convidat de l'Orquesta Ciudad de Semperoper de Dresden i Théâtre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc. Granada. El 2006 va guanyar el Premi Internacional de Direcció de Cadaqués. Ha participat en les sessions del Foyer «L'altra Bohème» (2001-02), «Victo¬ Debuta al Gran Teatre del Liceu. rien Sardou en l'òpera» (2003-04) i Tristan und Isolde (2009-10).

José Luis Basso (Direcció dei Cor) Ricarda Merbeth (Daphne)

Nascuda a D'origen italoargenti, va entrar de molt jove com a director del Cor del Teatro Ar¬ Chemnitz, estudià al Conservatori de Leipzig. Va cantar a Mag¬ gentino de La Plata, fins que el 1989 es va fer càrrec del Cor del Teatro Colón deburg i a Weimar abans d'entrar a formar part de la companyia de l'Staats¬ de Buenos Aires. Fins al 1994 va col·laborar al Liceu amb els mestres Romano oper de Viena. El seu repertori inclou Freía, Gutrune, Giulietta, comtessa {Le noz- Gandolfi i Vittorio Siouri. Posteriorment va assumir la direcció del Cor del Teatro ze di Figaro), Donna Anna, Pamina, Chrysothemis, Daphne, Jenufa i Eisa. Ha San Carlo de Nàpols. Des de 1996 és el mestre del Cor del Maggie Musicale cantat en diverses edicions a Bayreuth els rols de Freía, Gerhilde, Helmwige i Florentino, amb el qual fa importants gires internacionals i ha guanyat un Pre¬ Gutrune i Elisabeth {Tannhauser). També ha interpretat Salome i la Maríscala de mi Grammy. Col·labora amb les més prestigioses batutes del moment: Mehta, a Viena, Le nozze di Figaro a Dresden, Tannhauser a Munie i Sinopoli, Abbado, Muti, Pretre, Czawa, Sawallisch, GiulinI, Chung, Schreier, Tòquio, Der fliegende Hollander i Lohengrin, Die áegyptische Helena a la Deut¬ De Burgos, Bychkov, Pappano, Cren i Gergiev. Va participar en la inauguració sche Cper de Berlín, i Die Frau ohne Schatten, Die tote Stadt, Ariadne auf Naxos 1 de l'Òpera de Xangai i en diverses produccions al Teatre Mariinski de Sant Sieglinde a La Bastille de Paris, entre molts altres. Petersburg. Debutà al Liceu amb el Requiem de Dvofàk (2008-09) i hi ha tornat amb el És director del Cor del Gran Teatre del Liceu. «Concert Szymanowski» (2009-10). 40 Biografies Biografies 41

Rainer Trost (Leukippos) Cor del Gran Teatre del Lic^

Nascut a Es consolidà als Stuttgart, estudià cant a Munic amb Adalbert Kraus. Debutà internacio¬ anys seixanta sota la direcoió de Riccardo Bottino. En començar la nalment amb el rol de Ferrando de Cosí fan tutte a Paris amb John Eliot Gardi¬ temporada 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la direcció amb Vittorio Sicuri. Posteriorment ner, amb qui inicià una gira. Ha interpretat rols mozartians al Covent Garden de n'han estat directors Andrés Màspero, William Spauiding i, Londres, La Bastille i Palais Gamier de París, Metropolitan de Nova York, Maggio actualment, José Luis Basso. Entre les seves actuacions cal assenyalar la Segona Musicale Florentino i Salzburg. El seu repertori inclou el rol titular d'Alfonso und Simfonia i Schicksafsfied de Mahler (Teatro Real de Madrid) i Moses und Aron Estrella de Schubert (Càller), Fenton (Munic i Viena), Flamand de Capriccio (Pa¬ (Gran Teatre del Liceu), a més del Requiem, la M/ssa de la Coronació de Mozart i la M/ssa rís), Tamino (Tòquio i Dresden), David de Die fi/leistersinger von Nürnberg (Tolosa Solemnis de Beethoven. El Cor del Gran Teatre del Liceu ha actuat a Les de Arènes de Llenguadoc), Dionysus de Die Bassariden de Henze (Chàtelet de París) i Nimes, amb II corsaro; ha interpretat Lucia di Lammermoor a Ludwigs- hafen, Lucrezia Leukippos (Amsterdam), entre altres papers. També ha interpretat Galogero a Borgia a Paris i Goyescas i Noches en los jardines de España a La l'estrena absoluta de La grande magia de Manfred Trojahn (Dresden) i Orsino de Fenice de Venècia. Ha cantat sota la direcció dels mestres AIbrecht, Decker, Was ihr wolit, del mateix compositor (Munic). Gatto, Hollreiser, Kulka, Mund, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Debutà al Gran Teatre del Liceu amb Kàtia Kabànova (2001-02). Varviso, Maag i Neumann, entre d'altres.

Lance Ryan (Apollo)

Nascut al Canadà, després d'estudiar amb mestres com Gianni Raimondi i Car¬ io Bergonzi es va traslladar a Itàlia, on va iniciar la seva carrera professional i, més tard, a Alemanya. Ha estat membre permanent del Badisches Staatstheater de Karlsruhe. En aquest escenari, el seu repertori inclou rols com Siegmund, Cavaradossi, Siegfried, Otello, Calaf, emperador de Die Frau ohne Schatten, Bacchus, Andrea Chénier i Florestan. També ha cantat el rol de Siegfried (Bay- reuth, Salzburg, Maggio Musicale Florentino, Palau de les Arts de València, Es¬ trasburg, Gant), Bacchus (Dresden, Viena, Covent Garden de Londres, Metro¬ politan de Nova York i Deutsche Oper de Berlín), Don José (La Scala de Milà), entre d'altres. També ha cantat a Roma, Oslo, Hannover, Stuttgart, Staatsoper de Munie, Nederlandse d'Amsterdam i Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Ha debutat al Gran Teatre del Liceu aquesta temporada amb Der Freischütz.

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Es va fundar sota la direcció del mestre Eduard Toldrà el 1944. Rafael Ferrer en prengué el relleu fins a l'any 1967. Des de llavors ha comptat com a titulars amb els mestres Antoni Ros-Marbà, Salvador Mas, Franz-PauI Decker, García Navarro, Lawrence Foster, Ernest Martínez Izquierdo i Eiji Cue. A partir de se¬ tembre de 2010 el director titular és Pablo González. Al llarg de seixanta anys ha programat nombroses estrenes, ha realitzat diversos enregistraments disco¬ gràfics i ha mantingut una activitat artística continuada a Catalunya, Espanya i l'estranger, amb gires per Europa, Àsia i els Estats Units, que li han permès actuar en sales de renom, com el Carnegie Hall de Nova York, i prendre part en festivals internaoionals, corn el Proms al Royal Albert Hall de Londres. Des de l'any 1999, té com a seu pròpia l'Auditori de Barcelona. L'OBC va tornar per darrera vegada al Gran Teatre del Liceu amb FI jugador (2009-10). 42

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE Sophie LASNET FAGOT COR DEL GRAN BARÍTONS BARCELONA I NACIONAL DE Michel MILLET Silvia CORICELLI * TEATRE DEL LICEU Leo Paul CHIAROT CATALUNYA Joan MIRÓ Noé CANTÚ Xavier COMORERA Miquel SERRAH IMA Thomas GREAVES TENORS 1 Gabriel DIAP Concertino Miquel SERRAH IMA CAÑADAS Slawomir KRYSMALSKI (contra¬ Daniel M. ALFONSO Ramon GRAU Oyvind BORA ** Jennifer STAHL fagot) Josep M. BOSCH Joan Josep RAMOS Andreas SÜSSMAYR José Luis CASANOVA Miquel ROSALES * Concertino associat TROMPA Jordi FIGUERAS Cristian CHIVU VIOLONCEL Juan Manuel GÓMEZ * Sung Min KANG BAIXOS José MOR * Joan ARAGÓ Airam HERNÁNDEZ* Ignasi CAMPÀ Assistent de concertino Nabi CABESTANY Juan CONRADO * Xavier MARTÍNEZ Miguel Àngel CURRÀS Raül GARCÍA Vincent ELLEGIERS David BONET José Antonio MEDINA Dimitar DARLEV * Núria CALVO David ROSELL Joan PRADOS Lucas GROPPO VIOLÍ I Lourdes DUÑÓ Llorenç VALERO Pierpaoio PALLONI * Maria José AZNAR Jaume GÜELL TROMPETA Joaquim PIQUÉ Sarah BELS Olga MANESCU Mireia FARRÉS * TENORS II Theodor RULFS José Valentín CENTENERO Linda D'OLIVEIRA Francesc MORALES Ornar A. JARA Walter EBENBERGER Jean-Baptiste TEXIER Angei SERRANO Graham LISTER Ana Isabel GALÁN Adrián MOSOARDÓ Josep Lluís MORENO Natalia MEDIAVILLA CONTRABAIX Carles PRAT * Solista Katia NOVELL Christoph RAHN * TROMBÓ Florenci PUIG En cursiva: assistència María Pilar PÉREZ Enric RiGAU Eusebio SÁEZ * Emili ROSÉS Anca RATIU Jonathan CAMPS Vicent PÉREZ Jordi SALiCRÚ Apostol KOSEV Gaspar MONTESINOS Jozef TOPORCER Josep MENSA Raul GARCÍA (trombó baix) Matthew NELSON VIOLÍ II Albert PRAT TUBA Alexandra PRESAIZEN * Pablo Manuel FERNÁNDEZ Jindrich SARDON FLAUTA Emil BOLOZAN Frauke OESMANN * TIMBALS María José BALAGUER Beatriz CAMBRILS Gratiniano MURCIA Hug BOSCH Christian EARRCNi JanaBRAUNINGER Ricardo BORRULL (flautí) PERCUSSIÓ Patricia BRONISZ Roxan JURKEViOH Assumpta PLAGUÉ OBOÈ Joan Marc PiNO Mireia LLORENS Disa ENGLISH * Juan Francisco RUIZ Melita MURGEA José Juan PARDO Ignasi VILA Antoni PEÑA Dolors CHIRALT Josep Maria PLANA Molly JUDSON (corn anglès) ARPA Robert TOMÀS Magdalena BARRERA CLARINET VIOLA Larry PASSIN * * Ashan PILLAI * Francesc NAVARRO Solista

** Josephine FITZPATRICK Josep FUSTER (i clarinet en Mi b) Col·laborador Franck HEUDIARD Alfons REVERTÉ (clarinet baix) En cursiva: assistència Christine DE LACOSTE 44

Daniel Lewis Williams (P), Birgit Remmert (G), Enregistraments (D), Roberto Saccà (L), Scott MacAllister (A). Orquestra i Cor del Teatro La Fenice de Venècia. Dir. musical: Stefan Anton Reck. Dynamic, 2005. (CD) *

Versions en vídeo

Daniel Lewis Williams (P), Birgit Remmert (G), June Anderson (D), Roberto Saccà (L), Scott MacAllister (A). Orquestra i Cor del Teatro La Fenice de Venècia. Dir. musical: Stefan Anton Reck. Dir. d'escena: Paul Curran. Dynamic, 2005. (DVD) * S'inclou una selecció de les versions íntegres tra i Cor de la Norddeutsche Rundfunk de Daphne. Els personatges principals d'Hamburg. Dir. musical: Arthur Grüber. Line són esmentats en l'ordre següent: Peneios Music, 1949. (CD) * (P), Gaea (G), Daphne (D), Leukippos (L), Apollo (A). A continuació l'orquestra, el Georg Hann (P), Res Fischer (G), Annelies Kup- cor, el director musical, el director d'es¬ per (D), Hans Hopf (L), Lorenz Fehenberger cena, si s'escau, el segell discogràfic i l'any (A). Orquestra i Cor de l'Staatsoper de Mu¬ d'enregistrament. nie. Dir. musical: Eugen Jochum. Preiser Re¬ cords, 1950. (CD) Les versions amb asterisc (*) estan disponibles a l'Espai Liceu. Paul Schôffler (P), Vera Little (G), Hilde Gü- den (D), Fritz Wunderlich (L), James King (A). Orquestra Filharmònica de Viena i Cor Versions en disc de l'Staatsoper de Viena. Dir. musical: Karl Bòhm. DG, 1964. (CD) Herbert Alsen (P), Melanie Frutschnigg (G), Maria Reining (D), Anton Dermota (L), Karl Kurt Moll (P), Ortrun Wenkel (G), Lucia Popp Friedrich (A). Filharmònica de Viena i Cor (D), Peter Schreier (L), Reiner Goldberg (A). de rStaatsoper de Viena. Dir. musical: Karl Orquestra Simfònica de la Bayerische Rund¬ Bôhm. Preiser, 1944. (CD) * funk i Cor de la Bayerische Rundfunk de Mu¬ nic. Dir. musical: Bernard Haitink. EMI, 1982. Ludwig Weber (P), Lydia Kinderman (G), Rose (CD) Bampton (D), Anton Dermota (L), Set Svan- holm (A). Orquestra i Cor del Teatro Colón Kwangchui Youn (P), Anna Larsson (G), Renée de Buenos Aires. Dir. musical: Erich Kleiber. Fleming (D), Michael Schade (L), Johan Bo¬ Preiser Records / VAI, 1948. (CD) * tha (A). Orquestra i Cor Rundfunk de Colònia. Dir. musical: Semyon Bychkov. Decca, 2004. Josef GreindI (P), Maud Cunitz (D), Lorenz (OD)* Fehenberger (L), Peter Anders (A). Orques¬ 47

VERSION ENG Daphne, one of Richard Strauss's last , was first performed in Dresden in 1938. The li¬ bretto is by Joseph Gregor. It is defined as a 'bu¬ colic tragedy' in one act and relates the myth of Daphne, the dryad or tree nymph, who was tur¬ ned into a laurel by Apollo. The theme had been drawn upon by the first operatic composers in late 16th century Florence and is magnificently illustrated by Bernini's sculpture in the Galleria Borghese. The Daphne of Strauss's opera is a young, naïve, exquisitely beautiful girl who pri¬ zes the purity of nature above the world of hu¬ mans. Apollo arrives while the feast of Dionysus is underway and is captivated by her. He then quarrels with Leukippos, her suitor, and kills him. Daphne is heartbroken and persuades Apollo to turn her into a tree. Strauss's sumptuous or¬ chestration and masterly treatment of the female

voice - notably in Daphne's final monologue - English / Français are among the opera's many great attractions.

Daphne, a «bucolic tragedy» in one act, was composed by Richard Strauss to a libretto by Joseph Gregor. The premiere took place in Dresden in 1938 with Karl Bohm on the podium. Gregor was inspired by a Romantic painting in the Louvre: Apollon et Daphné by Théodore Chassériau (c. 1846). It shows Daphne, the dr¬ yad or tree nymph, just before she is turned into a laurel, with the god Apollo kneeling before her and embracing her. The myth is related in Ovid's Metamorphoses. Gregor's original text - notably the ending - was altered by Strauss himself with assistance from Stefan Zweig, a writer ostraci¬ zed by the Nazi regime who had worked with him on previous occasions. The action is set in mythological times, in Arcadia, on the banks of the river Peneios, at the foot of Mount Olympus. 48 English 49

FIRST AND llo VERSION FRANÇAISE ONLY ACT responds to their challenge by unleashing a Daphne, l'un des derniers opéras de Richard In a violent storm. When he, Daphne and Leukippos valley at the foot of Olympus, the fisher¬ Strauss, sur un livret de Joseph Gregor, a été man Peneios has invited some are left alone, he accuses Leukippos créé à en shepherds to of trying Dresde 1938. Cette « tragédie bu¬ take to steal his beloved Daphne but the shepherd part in a vine festival in honour of the god colique » en un acte nous renvoie au mythe de Dionysus. His beautiful young daughter Daphne staunchly lays claim to his childhood love. Daph¬ Daphné, la nymphe des forêts ou dryade, ne feels that arrives but feels alien and hostile to the celebra¬ they have both deceived her. Leuki¬ qui fut transformée en laurier alors qu'elle était tions. She deolares that she loves the sunlight - ppos challenges Apollo to reveal his identity but poursuivie par Apollon. Ce thème avait déjà été the the gift of the great god Apollo, which enhances god warns them that humans cannot endure traité par les premiers compositeurs d'opéra the nature's beauty - and fears the night. She em¬ sight of deities. Daphne, however, insists on florentins de la fin du XVIe siècle, et la sculp¬ braces an olive tree ture du which, she says, protects knowing the truth. Bernin, à la galerie Borghese, nous en her from the rough destructiveness of men. Apollo now reveals himself in all his glory and offre une magnifique représentation. Daphné the astounded The shepherd Leukippos, her childhood play¬ Daphne recognizes him as the est une jeune fille, ingénue et très belle, qui pla¬ mate, reminds her of when he used to play the god of light. Leukippos however, curses him and ce la pureté de la nature au-dessus du monde flute for her and reproaches her for her present Apollo picks up his bow and fires a thunderbolt des hommes. Au cours des fêtes dionysiaques, attitude of disdain. at him. over Daphne admits that she is Daphne bends Leukippos until he Apollon se prend de passion pour la jeune fi¬ entranced by his music but indifferent to him. dies, after expressing once more his love for her. lle, dont est également amoureux Leucippe, In a Leukippos shatters his flute in anger. Gaea, moving lament she blames herself for not qui va mourir massacré. Refusant les avances Daphne's mother, scolds her for refusing to returning his love, and for having followed the d'Apollon, Daphné est peu à peu transformée en arbre. allow her feelings to blossom. Two maids bring god instead of protecting him. L'orchestration est splendide, tout comme Her innocent le Daphne fine robes and jewels for the festival grief arouses Apollo's deep traitement de la voix féminine, en particulier but she prefers to wear her simple dress. The compassion. He confesses to the gods on dans le monologue final. maids find Leukippos grieving in the thicket and Olympus that he has killed a mortal whose heart suggest that he dress up as a girl, in the finery possessed greater strength and purity than theirs. Daphne has rejected, so that he can take part in He implores Zeus to restore his beloved, near her. innocent the sacred dance and be Daphne to him, but not as a human be¬ Daphne, « tragédie bucolique » en un acte de Peneios invokes Apollo and invites him to the ing: instead she is to blossom in the form of an Richard Strauss, a été créé à Dresde en 1938 banquet. The shepherds and Gaea consider this evergreen tree, the divine laurel. Its branches, he sous la direction de Karl Bôhm. Joseph Gregor, blasphemous but Apollo appears, disguised as says, will be used hereafter to make crowns for le librettiste, s'était inspiré d'un tableau romanti¬ heroes. a herdsman, amid flashes of light. He reassures Daphne becomes motionless and, while que de Théodore Chassériau peint en 1846 et the the assembled company and Peneios and Gaea metamorphosis is taking place, sings her im¬ conservé au Louvre, Apollon et Daphné : dans instruct Daphne attend to his needs. Apollo is pressive closing monologue. une scène mythique qui nous renvoie aux Mé¬ fascinated by her beauty and charm. Daphne tamorphoses d'Ovide, Daphné, la dryade ou washes his hands and wraps him in a large blue nymphe des forêts, s'y transforme en laurier tan¬ Teresa Lloret cloak. She realizes he must be some mysterious dis qu'Apollon, à genoux devant elle, l'enlace et being and, when he refers to his sun chariot and tente de la retenir. D'importantes modifications repeats the words she spoke before his arrival, furent apportées au livret de Gregor, notamment she feels totally identified with him and falls into à la fin, par Strauss lui-même en collaboration his arms. But she considers him a brother, not avec Stefan Zweig, qui avait déjà travaillé avec a lover, and is soon frightened by his passion. le compositeur avant d'être frappé d'ostracisme When the girls begin to dance, Leukippos par le régime nazi. L'intrigue se déroule en Ar¬ is among them. Apollo is furious to see him in cedle, sur les rives du fleuve Pénée, qui coule female attire dancing with Daphne and his pro¬ au pied de l'Olympe, à l'époque mythologique. tests arouse the wrath of the shepherds. Apo¬ 50 Français 51

ACTE UNIQUE La danse des jeunes filles a commencé, et Dans la vallée dominée par l'Olympe. Peneios, le Leukippos, déguisé, invite Daphne à y prendre Pròximes funcions père de Daphne, invite des bergers à assister à part. Ce voyant, Apollo s'emporte. Les bergers la fête de la vigne, que l'on prépare en l'honneur sont indignés et, en réponse, le dieu déchaîne de Dionysos. La fête laisse Daphne indifférente, aussitôt un violent orage. Apollo, Daphne et car cette belle jeune fille n'aime que la lumière Leukippos restent seuls, Apollo accusant Leu¬ du soleil son amour, Carmen qui, grâce à Apollo, le grand dieu, rend kippos de vouloir lui voler Leukippos Faust (fragments en versió de concert) la nature resplendissante. Elle a peur de la nuit arguant qu'il a toujours aimé Daphne. La jeune de Georges Bizet de Charles Gounod et elle a peur des hommes, rudes et destruc¬ fille se sent trompée, à la fois par son ancien teurs. Elle enlace son olivier camarade de jeux par nouveau venu. Leuki¬ Béatrice Uria-Monzon / Jossie préféré, en qui elle et le Pérez, Krassimira Stoyanova / Ermonela Jaho, voit son protecteur. ppos lance un défi à cet étranger en lui deman¬ Maria Bayo / Ainhoa Arteta, Neil Shicoff / Piotr Beczala / Fernando Portan, dant Apparaît le berger Leucippe, son compag¬ qui il est. Apollo leur dit que les humains ne Fabio Armiliato, Kyle Ketelsen / Àngel Òdena, Erwin Schrott / Michele Pertusi, non des jeux de l'enfance qui jouait de la flûte peuvent pas supporter sa réalité, mais Daphne Eliana Bayón, Itxaro Mentxaka, Josep Ribot, Ludovic Tézier / Marc Barrard, insiste et veut connaître la vérité. Àlex pour elle, dont il est maintenant èperdument Sanmartí, Marc Canturri, Francisco Vas, Karine Deshayes / Ketevan Kemoklidze, amoureux. Mais si la nymphe adore la musique Apollo se montre alors dans toute sa gloire. Abdel Aziz El Mountassir, Xavi Estrada Julia Juon i altres du berger, elle n'est en rien éprise de lui. Par Daphne se trouble en reconnaissant en lui le dépit, Leukippos brise sa flûte. Gaea, la mère dieu de la lumière, le berger le maudit. Apollo Direcció musical: Marc Piollet Direcció musical: de Daphne, reproche à sa fille son indifférence prend son arc et blesse mortellement Leuki¬ Direcció d'escena: Calixto Bieito Edward Gardner et lui ordonne de se préparer pour la fête. Deux ppos, qui s'effondre sous les éclairs et le tonne¬ Escenografía: Alfons Flores Pierre Vailet servantes apportent les habits et les bijoux dont rre de la puissante divinité, en répétant ses mots Vestuari: Metcé Paloma d'amour. elle doit se recouvrir, mais Daphne refuse de Daphne se penche sur lui, bouleversée Il·luminació: Xavi Clot Orquestra Simfònica i Cor changer de vêtements. Voyant Leukippos affligé : elle regrette beaucoup de n'avoir pu aimer Nova coproducció: del Gran Teatre del Liceu caché dans des branchages, les servantes lui Leukippos comme il l'aurait voulu, d'avoir prêté Gran Teatre del Liceu / proposent de revêtir les habits et les bijoux qui l'oreille au dieu et de n'avoir pas su le protéger. (Palerm) / étaient Touché Teatro prévus pour Daphne et de prendre part par cette innocente douleur, Apollo Regio (Torí) Divendres, 7 d'octubre, 20.00 h, torn E à la danse sacrée s'adresse aux dieux de ; il pourra, ainsi, approcher la l'Olympe en s'accusant Dilluns, 10 d'octubre, 20.00 h, torn PE d'avoir tué un être humain dont le cœur était jeune fille. Orquestra Simfònica i Cor Dimarts, 11 d'octubre, 20.00 h, torn B Peneios del Gran Teatre del Liceu invoque les dieux et invite Apollo au plus grand et plus lumineux que celui des dieux Dissabte, 15 d'octubre, 18.00 h, torn F mêmes. Il demande à Zeus de banquet ; Gaea et les bergers y voient une sorte pouvoir aimer Dimarts, 18 d'octubre, 20.00 h, torn PA l'innocente Cor Vivaldi-Petits de blasphème, mais, nimbé de lumière, le dieu Daphne, non sous sa forme humaine, Cantors de Catalunya Dijous, 20 d'octubre, 20.00 h, torn D mais sous la forme d'un arbre apparaît, déguisé en berger. Une fois toutes les qui puisse fleurir Dissabte, 22 d'octubre, 20.00 h, torn PB et devenir le laurier divin, on tressera personnes présentes rassurées sur cette appa¬ celui dont Dimarts, 25 d'octubre, 20.00 h, torn G la couronne des héros. rition, Peneios et Gaea confient à Daphne le soin Daphne s'immobilise et, Dijous, 21 de juliol, 20.00 h Divendres, 28 d'octubre, 20.00 h, torn H d'accueillir l'hôte étranger. Apollo est subjugué tandis que se produit la métamorphose, elle en¬ Divendres, 22 de juliol, 20.00 h par la beauté de la jeune fille, qui lui lave les tonne un impressionnant monologue final. Diumenge, 24 de juliol, 1 7.00 h mains et le recouvre d'une grande cape bleue. Dilluns, 25 de juliol, 20.00 h Cet être, qu'elle devine mystérieux, lui parle du Dimecres, 27 de juliol, 20.00 h Teresa Lloret char du soleil et de son amour pour la nature et Dijous, 28 de juliol, 20.00 h la lumière. Émue, la jeune fille se laisse tomber Dissabte, 30 de juliol, 20.00 h dans les bras d'Apollo. Ce dernier l'embrasse, mais Daphne s'enfuit, comprenant que ce baiser est celui d'un amant plutôt que d'un frère. 52 Pròximes funcions Pròximes funcions S3

Escenes del Faust de Jo, Dalí Petrulxka Goethe La Ventafocs de Robert Schumann de Xavier Benguerel amb IT Dansa Albert Casals / Jordi Casanova / Helios Pardell, Solistes: Joan Martín-Royo, Marisa Martins, Música: Igor Stravinsky Toni Marsol / Lluís Martínez-Agudo, Jeroboam Ofèlia Sala, Elena Antoni Comas, Fernando Latorre, Direcció d'escena: Copons, Domingo Tejera / Xavi Fernández, Maia Marc Hervàs Sara Fuigoni, Roberto Sacca, Hasmik Nahapetyan, Àiex Sanmarti i aitres (Cia. Príncep Tortiiau) Planas / Belén López / Alícia Ferrer, Michael Voile, Günther Coreografia: Catherine Aiiard Groissbóck, Anaïs Masllorens / Laura Ortiz, Anna Tobella / Producció: Teatre Attila Jun, Susana Cordón, Direcció musicai: Miquei Ortega Gran dei Liceu Marta Valero / Carol Garcia, Maria Casellas / Gemma Coma-Alabert i altres Direcció d'escena: Xavier Aibertí Marta Rosell Escenografia; Joaquim Roy Orquestra Simfònica i Cor Vestuari: Maria Araujo Ei Petit Liceu ai Gran Teatre dei Liceu Música: Gioachino Rossini del Gran Teatre del Liceu ii-iuminaoió: Juan Gómez-Cornejo Sessions familiars Direcoió d'escena: Joan Font (Comediants) Nova coproducció: Dissabte, 22 d'octubre, 11.00 h Direcció musical: Stanislav Angelov Director Gran Teatre dei Liceu / Diumenge, 23 d'octubre, 11.00 h d'orquestra: Adaptació musical: Albert Romaní Josep Pons Teatro de la Zarzuela (Madrid) / Dissabte, 29 d'octubre, 11.00 h Escenografia i vestuari: Joan Guillén Músicadhoy (Madrid) Dissabte, 7 de gener, 10.45 i 12.45 h Il·luminació: Alberto Rodríguez Diumenge, 8 de gener, 11.00 h Coreografia: Xevi Dorca Dijous, 27 d'octubre, 20.00 h, torn A Producció: Gran Orquestra Simfònica i Cor Teatre del Liceu Dissabte, 29 d'octubre, 20.00 h, torn C dei Gran Teatre dei Liceu Músics: Olga Kharitonina Pau Santacana / Laia Dimecres, 19 d'octubre, 20.00 h, torn PC Magri Divendres, 21 d'octubre, 20.00 h, torn PE Diumenge, 23 d'octubre, 17.00 h, torn PD El Petit Liceu al Gran Teatre del Liceu Sessions familiars Dissabte, 12 de novembre, 12.00 h Diumenge, 13 de novembre, 12.00 h Llibret

Coordinació: Juan Carlos Olivares. Coordinació del Disseny: Susana Rodríguez. Disseny del programa de mà: Lluís Palomar. Biografies: Eva Marín. Impressió: Gratos S. A. D.L. B-27.140-2011. Publicitat: Creació I Gestió d'Actes Culturals, s. I. (Gestae). Coberta: Apol·lo i Dafne, obra de Gianiorenzo Bernini (fragment, 1622-1625). Gaiieria Borghese, Roma. Traduccions: TCS, Discoboie, Jacqueline Haii. Assessorament lingüístic: Francesc X. Navarro.

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut la certificació ISO 14001 (International Standard Organization) / EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme).

A UNE.EN ISO ! 14001:2004 TÜV I N* 3.00.04076 i