Dossier de premsa L’Editto Bulgaro

1

Punt Avui

03-09-12 Redacció.

Calders i Berlusconi inspiren Barcelona El Teatre Almeria de Barcelona reprèn dos treballs que es van poder veure fugisserament a l'escena la temporada passada, l'un s'inspira en els contes fantàstics de Pere Calders i l'altre fa una sàtira documental de l'afer Bulgaro, provocat per unes declaracions de . Des del 5 de setembre i fins al 14 d'octubre (20h) l'Almeria recupera Invasió subtil, construït a partir de contes de Pere Calders. L'espectacle, dirigit per Víctor Álvaro, ha rebut l'aval entusiasta de familiars del contista. Pel que fa a l'Editto Bulgaro (del 13 de setembre al 14 d'octubre, 22 h) és un treball que es va poder veure a La Cuina dins de la programació del Grec. El representa la companyia La Calòrica, que ja van construir un interessant treball sobre Isabel la Catòlica a Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. Ara reconstrueixen el cas Bulgaro, quan Berlusconi va provocar l'acomiadament d'un humorista i dos comentaristes polítics de la televisió, sense que hi hagués protestes al carrer.

BCN.Cat

03-09-12 Redacció.

L'Almeria Teatre reforça la comèdia aquesta tardor

Sàtira política en clau italiana i estatal, els contes de Calders sobre l'escenari i un muntatge que fusiona animals i humans a partir del moviment. L'Almeria Teatre emprèn la seva quarta temporada amb grans dosis d'humor i posades en escena innovadores aquesta tardor.

L'Almeria Teatre emprèn la seva quarta temporada amb un reforç dels espectacles d'humor i posades en escena d'allò més transgressores. D'aquesta manera, el teatre vol reforçar la seva trajectòria en la comèdia amb un espectacle de la companyia resident del teatre, Gataro, sobre els contes de Pere Calders i la recuperació d'una peça estrenada al Grec en clau de sàtira.

2

Política i humor Després de passar només durant dos dies pel festival Grec, l'adaptació que la companyia La Calòrica va fer de l'anomenat "edicte búlgar" —l'escàndol italià en el qual la RAI va fer fora dos periodistes i un humorista per recomanació del llavors president Silvio Berlusconi— torna ara als escenaris en el que podria ser també, segons el seu dramaturg, Joan Yago, "una metàfora de la classe política actual".

L'editto bulgaro és el segon espectacle de la companyia i s'ha inspirat en el teatre document: "La realitat dels fets supera la ficció", admet Yago, per fer una sàtira de com la política es propaga a totes les esferes de la vida. http://w3.bcn.cat/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,257422265_257449 819_1_1842616889,00.html?accio=detall&home=

El Punt Avui supl. Cultura.

14-09-12 Jordi Bordes. BERLUSCONI CONDEMNA EL PERIODISME

El repte és com fer paròdia cruel amb algú sense que, al final, el públic l’acabi compadint. La Calòrica es va presentar amb un treball encertat: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. Ara, qui es posa a la lupa de la companyia és Silvio Berlusconi, arran del cas Editto Bulgaro: va ser una roda de premsa a Bulgària, el 2002, que declara l’ús criminal d’un humorista i dos periodistes d’una cadena pública i insta que els acomiadin. I l’ordre s’aplica. La Calòrica gasta un humor desfermat. Aventura que Berlusconi es pot defensar. Això l’enfonsarà més.

3

MarcSabater.Blogspot

15-09-12 Marc Sabater. Un documental teatral

Tinc un conegut que no s'explica per què generalment ens costa tant arriscar a l'hora d'anar al teatre. Diu que no entén, per exemple, que assumim sense fer- nos mala sang el risc de provar un plat desconegut en un restaurant al qual no hem anat mai, però que, en canvi, a l'hora d'anar al teatre volem jugar sobre segur i ens emprenyem si la proposta no satisfà les nostres expectatives inicials. A partir d'aquí podríem fer un gran debat culinàrio-teatral que ara no ve a tomb, però el cas és que aquesta comparació em va venir al cap després de veure L'Editto Búlgaro, una producció modesta, d'una companyia desconeguda, La Calòrica; que es presenta a l'Almeria Teatre, un escenari englobat en aquella heterogènia categoria de les sales alternatives. I em va venir al cap perquè aquesta lògica reticència al risc teatral pot provocar en aquest cas que molts espectadors es perdin un gran espectacle. Un espectacle, sí, senzill, auster, sense lluentons ni màrqueting; però viu, fresc, ben jugat i defensat a capa i espasa per tots els implicats

Resultat de l'encàrrec dels responsables del Festival Grec als de La Calòrica de portar a escena un text relacionat amb el món del periodisme, L'Editto Bulgaro vindria a ser, per entendre'ns, una mena de documental teatral confeccionat en molt poc temps en base a material real sobre la Itàlia de Silvio Berlusconi i, en concret, sobre les represàlies de què van ser objecte tres comunicadors que van atrevir-se criticar públicament il Cavaliere. L'abril de 2002, durant una visita oficial a Bulgària, Berlusconi va aprofitar una massiva roda de premsa per demanar a la direcció de la RAI, la televisió pública italiana, que emprengués mesures contra Daniele Luttazzi i uns altres dos periodistes. Poc després, els tres van ser acomiadats i de fet avui per avui sembla que Lutazzi continua encara vetat. La proposta de La Calòrica relata tots aquests fets amb una dramatúrgia de Joan Yago que manté el to de reportatge del conjunt i, a la vegada, li dóna una perfecta dimensió teatral.

I això fa que ens trobem davant d'un espectacle que, a més d'interessant, és divertit. I té missatge. I resulta plenament actual, tal i com van les coses per això que ara se'n diuen els països perifèrics del sud d'Europa. I fins i tot indignant. Un text damunt el qual els quatre protagonistes --Xavi Francès, Marc Rius, Aitor Galisteo-Rocher i Arnau Puig-- evolucionen amb una gran solvència i amb moments d'autèntica brillantor com, entre d'altres, el monòleg sobre la sàtira de Dario Fo que executa impecable Aitor Galisteo.

4

En fi, que potser caldrà arriscar-se més sovint per descobrir perles com aquesta, que passen per la cartellera sense fer massa soroll però fetes des de la professionalitat, la convicció i el talent. Molt i molt recomanable. De veritat. http://marcsabater.blogspot.com.es/2012/09/un-documental-teatral.html?m=1

El Punt Avui supl. Cultura

21-09-12 Jordi Bordes. Berlusconi en estat pur

La Calòrica presenta un president d’Itàlia fatxenda, que ell mateix signaria.

Sàtira sobre un fet històric. L’edicte búlgar té el nom de les declaracions de Berlusconi a Sofia qüestionant tres presentadors de la RAI. A les poques setmanes, van ser destituïts.

El perill de fer una sàtira política és que el personatge criticat, finalment, aparegui redimit per l’escena. Tant d’escarni es fa a la seva pell, que el públic acaba tenint-li pena, per desgraciat (per molt ric i poderós que sigui). Aquesta era la pega d’un meritori intent a Millet, versió original cantada en català de la temporada passada a l’Almería Teatre. La Calòrica, que ja van debutar professionalment amb un interessantíssim treball (Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I al Versus, 2011), signen el capítol grotesc de Berlusconi amb intel·ligència. D’entrada, el presenten com un personatge lateral, perquè ells s’interessen pel cas de l’humorista Danielle Lutazzi (un dels tres que patiran la censura del president, i que avui encara està vetat a la tele i ha traslladat la seva denúncia als teatres). És, a través d’ell, que es narren les baixeses i els desfalcs més reveladors d’aquest magnat de la comunicació que fa el salt a la política, quan veu que perdrà els favors dels partits polítics que li han donat suport fins llavors. No es caracteritza físicament Berlusconi; n’hi ha prou de tirar l’esquena enrere i asseure’s amb les cames obertes al sofà i amb un comandament a la mà. És l’actitud el que resulta repulsiu. Al mateix Berlusconi se’l deixa defensar dels atacs irats de Lutazzi. Probablement, el més aconseguit de la dramatúrgia és l’escena de les tres amigues que comparteixen sofà. Potser se les hauria pogut posar a la perruqueria La Calòrica mostra en aquesta escena una Itàlia que riu acudits de musulmans i gitanos i considera desagradables els que parlen de Lady Di. Prefereix il·lusionar-se pel naixement d’un ós panda a Milà, que rebel·lar-se per les lleis a mida que signa Berlusconi. Un polític que, si s’hi veiés retratat, probablement avalaria bona part de com hi

5

apareix. Fatxenda, com ell sol, la seva desgràcia cau per les declaracions d’una menor que narra les festes bunga-bunga. La Calòrica diverteix i escandalitza amb música romàntica inclosa.

6

TIMEOUT BARCELONA

26-09-12 Juan Carlos Olivares. Teatre polític

La Calórica és una jove companyia amb autor incorporat. Joan Yago, company de l’Institut del Teatre de Xavi Francès, Marc Rius, Aitor Galisteo i Arnau Puig, signa el breu repertori de dos títols. Primer una tragicomèdia sobre els últims dies d’Isabel de Castella, i ara una sàtira política sobre el monopoli que Silvio Berlusconi va exercir sobre els mitjans de comunicació a Itàlia. Un domini absolut que es va posar en evidència amb l’“editto búlgar”, la declaració pública del Cavaliere demanant el cap de tres estrelles díscoles de la RAI: un còmic i dos periodistes. Les va obtenir, en safata.

El treball de la companyia és molt seriós, amb una excel·lent documentació i una feina preparatòria exhaustiva que atorga més pes a la corrosiva deconstrucció del luxuriós Berlusconi. La Calórica es pren l’humor amb enorme responsabilitat. Ni un riure gratuït. Les posicions ideològiques són clares. Ells prenen un honest partit per una de les parts i es dediquen a fons a laminar el feble prestigi de l’enemic. La Calórica fa autèntic teatre polític i la seva arma d’assalt és l’humor. Cadascun dels elements de 'L’Editto Bulgaro' hi és després de sospesar la seva ona destructiva. El conjunt és demolidor per la ridícula figura de Berlusconi. Només una pregunta: per què han dedicat tot aquest esforç amb tan bons resultats teatrals a un sàtrapa forà? Potser no caldria creuar fronteres per caçar altres mosteles per domesticar en un escenari. http://www.timeout.cat/barcelona/ca/obra/teatre/5208/leditto-bulgaro

La Vanguardia supl. Cultura/s

03-10-12 Eduard Molner. Forza sàtira

Estrena a una petita sala de Barcelonina d’una interessant mostra de teatre polític: escrita pel dramaturg català Joan Yago, una mirada més satírica que paròdica, entre la ficció i el documental, a la Itàlia de Berlusconi. 7

Encara cueja. No és ben bé un cadàver polític. I amenaça amb tornar. Berlusconi es viu perquè després d’arruïnar el país i degradar-lo moralment, encara té seguidors. Potser han de passar uns anys per entendre que és el que ha passat a Itàlia en els darrers 20 anys, però, quan ho fem probablement també explicarem que ha passat aquí i a la resta d’Europa. Itàlia només ha estat un exemple extrem d’idiotització de l’opinió pública a partir del control dels mitjans de comunicació. Però no l’únic exemple.

Les proves les podem trobar encara a Internet. Només cal teclejar “Editto Bulgaro”. Llavors ens apareix el vídeo d’una roda de premsa celebrada pel primer ministre italià a Sofia, Bulgària, el 18 d’abril de 2002, on literalment va dir el següent: “Penso que la utilització difamatòria que els periodistes Biagi… Santoro… i… Aquell altre… Luttazzi, han fet dels seus espais en la televisió pública, pagada amb diners de tots, és absolutament criminal. I crec que és responsabilitat de la nova directiva no permetre que una cosa d’aquesta mena torni a passar.” Les declaracions, ràpidament esborrades de totes les cadenes de televisió privades i públiques d’Itàlia, es van popularitzar amb el títol de l’Editto Bulgaro, (l’Edicte búlgar) perquè van suposar la destitució dels tres periodistes esmentats i la supressió dels respectius programes de televisió que presentaven i dirigien a la RAI. Gràcies a Internet el vídeo està viu i forma part avui del bagatge documentat de despropòsits públics de Berlusconi. Però, potser no ho era un despropòsit, potser era el meditat cop de puny a la taula de l’amo d’una empresa anomenada Itàlia.

Aquest és el punt de partida de la peça de Joan Yago (Barcelona, 1987), que porta el títol de l’esdeveniment tal i com va ser conegut a Itàlia perquè, com els mateixos actors ens recorden des de l’escenari, està basada en fets reals. Entre els tres periodistes caiguts en desgràcia hi havia un humorista, Daniele Lutazzi. I Yago empra Lutazzi i el seu humor. Però, compte, no un humor qualsevol sinó, l’humor que es desprèn de la sàtira. Però, “Què és la sàtira, senyor Dario Fo?” Pregunta l’actor Arnau Puig vestit de Lutazzi al seu convidat premi Nobel, “la sàtira és, per definició, la negació d’una norma opressiva, d’un abús, una imposició… És, en si mateixa, una acció de rebuig.”I no té res a veure, assegura el mestre, amb la paròdia (que sovint veiem a la televisió) i que és un humor blanc que pot arrencar alguna riallada, però que no té cap mena d’efecte en el poder. Més enllà, potser, de fer unes agradables pessigolles.

El muntatge dirigit per Israel Solà (Barcelona, 1982), que ja ha fet la posada en escena d’altres peces de Yago com República Bananera (Versus Teatre 2012), o Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (Versus Teatre 2011), té una arquitectura extraordinàriament àgil, que sovint combina la simultaneïtat de situacions dramàtiques en les mateixes escenes, amb la simultaneïtat de rols dels seus quatre intèrprets que alhora exhibeixen diferents

8

registres. Per exemple el presentador Lutazzi, que fa de showman o bé de notari de l’actualitat. Així el pla de la ficció i el pla “documental” es van intercalant i la història que veiem dalt de l’escenari salta per exemple del plató del programa de Lutazzi, on veiem reproduïda l’entrevista a (un document lleugerament caricaturitzat), a la villa de “Il Cavaliere” (una ficció més o menys estripada d’un personatge grotesc), o al sofà d’unes senyores benestants, presumptes votants de o de la Lega Nord (una sàtira tocada de costumisme).

Aquest text emana un coneixement de la idiosincràsia política italiana inaudit en un membre de la generació del seu creador. I al mateix temps hi ha un tempo dramàtic molt proper al món audiovisual, però sobretot al món digital que permet la interactivitat. Introduir la Bella ciao en la dramatúrgia no és casual; amb aquesta cançó els partisans van guanyar la guerra als feixistes i van aconseguir de fundar una república que en l’article primer de la seva constitució diu, L’Italia è una Repubblica democratica, fondata sul lavoro, i en el segon parla del doveri inderogabili di solidarietà politica, economica e sociale.

I és així com anem a parar a tot allò que comentàvem, no fa massa, arran de l’estrena de la peça de Carnevali a la Sala Beckett, també basada en l’experiència històrica italiana. Els dèficits de memòria col·lectiva, el menysteniment de la memòria històrica, té greus conseqüències polítiques en el present. Ho saben bé a Alemanya on la societat en pes ha assumit la responsabilitat derivada del seu passat, però no ho tenim tant clar al països del Mediterrani. El teatre ha jugat un paper fonamental en el món germànic en l’assumpció col·lectiva de la pròpia història. També en el floriment actual de la dramatúrgia catalana aquesta mirada ideològica i compromesa es fa present en algunes veus i, qui ho pot saber?, potser estan cridades a fer un paper semblant.

Hem esmentat Arnau Puig, però, Xavi Francés, alter ego d’un Berlusconi gens paròdic, còmic, però terrorífic també; Aitor Galisteo, ara Fo, ara un delicat cantant melòdic italià; o Marc Rius, un Travaglio súper acadèmic, o una senyora indignadíssima, tots ells es desdoblen amb l’habilitat que demana una peça que s’acull a la tradició de la Commedia dell’arte. Amb tota la seva humilitat, i la seva mala llet.

9

Diario.es

12-10-12 Toni Polo. "Cuando los políticos hacen reír, los humoristas tienen que hacer política"

La obra “L’editto bulgaro” recrea uno de los grandes escándalos contra la libertad de expresión de la época de Berlusconi en Italia.

Alguien en TVE llegó a pensar que el millón y medio de personas manifestándose en Barcelona en la Diada Nacional de Catalunya, el pasado 11 de septiembre, eran una noticia digna de figurar en la zona media de la escaleta del telediario de las nueve de la noche. A aquella hora, Barcelona y toda Catalunya seguían siendo un batiburrillo de gente arriba y abajo después de una manifestación que ha marcado un punto de inflexión en la política catalana y española.

En la televisión pública, a esa hora, abría el informativo con la visita del ministro de Finlandia y la buena sintonía que tuvo con Rajoy, y pasaron al aniversario de los atentados del 11S; y después, a la moratoria de Bruselas a Portugal para cumplir el objetivo de déficit cero; y, cómo no, repasaron los últimos detalles del caso de José Bretón y los hijos desaparecidos. Todo antes de decir que Catalunya fue un clamor por la independencia “y por el pacto fiscal”.

La realizadora del telediario perdió la cabeza por diluir entre las otras noticias la que, en otros países (la BBC, en Gran Bretaña, por ejemplo) consideraron que tenía que abrir sus noticieros. La destitución de la responsable no esconde, según cómo se mire, un cambio en la línea editorial del primer canal del Estado. Aún así...

No son pocos los periodistas de todos los medios que, por razones “objetivas”, han sido despedidos en los últimos tiempos. La situación, de todas formas, no llega (al menos, no ha llegado) a la que se ha alcanzado en otros países.

La compañía de teatro La Calòrica, recién salida, como quien dice, del Institut del Teatre de Barcelona, ha ido recogiendo información sobre un caso especialmente sangrante para los artistas, como fue el conocido como Editto bulgaro: el 8 de abril de 2002 Silvio Berlusconi, entonces primer ministro de Italia, declaró que el uso criminal que el humorista Daniele Luttazzi y los periodistas y hacían en sus espacios en la

10