GRAN TEATRE DEL LICEU

Temporada 1988-1989

I I I

•

PASSEIG UE GRACIA. 41 TEL£FON 216 U\ 73 CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU 08007 BARCELONA • Generalitat de CARRER SANT PAU. 6 Catalunya TEL E: F O N 31 7 32 46 de Barcelona 08001 BARCELONA Ajuntament • Ministerio de Cultura EL REGULADOR BAGU£S RAMBLA DE LES FLORS. 105 Diputació de Barcelona TEL£FQN 317 1974 08002 BARCELONA Societat del Gran Teatre del Liceu

•••••••••••••••• ®

Romano Gandolfi (Director d'Orquestra)

Es diplomà en composició i piano al Conservatori de Parma i des del 1983 és director del Cor i consultor artístic al Gran Teatre del Liceu. Del 1971 al1983 havia estat director del Teatre de la Scala de Milà on paral-lelament desenvolupà una important activitat com a direc­ tor d'orquestra. Ha dirigit òperes i concerts simfònics a la Scala de Milà, Madrid, Buenos Aires, als EUA i als principals teatres italians: Roma, Nàpols, Bolonya i Trieste. Ha enregistrat per a la firma DECCA la Petite Messe Solennelle de Rossini amb Freni, Valentini-Terrani, Pavarotti, Raimondi i Cor de Cambra de la Scala, i per a la FONIT CETRA els Cors romàntics i 12 Lieder de Schubert amb Popp, Palacio, Cor de Cambra i instrumentistes de la Scala. El 1988 obtingué sorollosos èxits i crítiques extremadament favora­ bles al Brasil on dirigí diverses òperes a Rio de Janeiro i altres ciutats. ®

Vittorio Sicuri (Director del Cor)

Inicià els estudis musicals a Parma i Milà. L'any 1975 entrà a for­ mar part de la Scala de Milà, on durant tres anys exercí la seva acti­ vitat com a mestre col-laborador, treballant també amb els mestres registes Strehler, Zefirelli, De Filippo, Ponnelle, Ronconi, etc. L'any 1977 començà a col-laborar amb Romano Gandolfi, primer com a ajudant en la tasca de mestre del Cor de la Scala i després com a mestre de Cor. Ha preparat estrenes mundials d'òperes modernes (entre les quals Donnerstag aus Licht de Stockhausen) i ha dirigit en diverses ocasions el Corale Scaligero. Des de la temporada 1982-83 comparteix juntament amb Romano Gandolfi la responsabilitat del Cor del Gran Teatre del Liceu, que l'any 1986 aconseguí un gran èxit en la seva primera sortida a l'estranger (It Corsaro a Nïmes), Julia Varady

Nascuda a Romania de pare hongaresos, començà de ben petita la seva formació musical. El1962 va debutar a Clausenburg en el paper de Fiordiligi del Casi fan tutte mozartià, amb veu a mig camí entre soprano i mezzo-soprano coloratura. Després d'haver intervingut en l'Òpera de Frankfurt en obres de Mozart, Txaikovski, Gounod i Verdi; el1971 debutà com a Vitelia de La clemenza di Tito en el Fes­ tival operístic de Munic, i d'aleshores ençà hi roman com a cantant de cambra (Bayresiche Kammersàngerin). Les seves altres interven­ cions artístiques giren entorn del Deutsche Oper de Berlin on inter­ pretà una molt brillant Aida, així com La forza del Destino i una Traviata. Intervingué també amb èxit en un paper wagnerià, la Sie­ glinde de Die Walküre. Ha cantat al MET novaiorquès, a la Scala milanesa, al Covent Garden, a l'Òpera de París, als Festivals de Salz­ burg i Edimburg, a les Setmanes Berlineses i al Festival Mozartià de París. Dolora Zajick

Nascuda a Oregon, Nevada, va estudiar a la universitat d'aquest estat amb la intenció d'esdevenir metgessa, però canvià les seves aspira­ cions i les enfocà vers el cant quan començà a cantar al Cor de l'Òpera de Nevada i va començar a estudiar cant amb Ted Puffer, el direc­ tor artístic d'aquest centre operístic. Graduada i traslladada a Nova York, va estudiar al Manhattan School of Music. El 1962 va gua­ nyar la Medalla de Bronze al Setè Festival Internacional Txaikovski de Moscou. Debutà el 1986 com a Azucena. Començà la seva jove carrera amb alguns encàrrecs prestigiosos durant la temporada estival: el Stabat Mater de Rossini al Festival de Maig de Cincinnati, sota la direcció de James Conlon, la Vuitena de Mahler amb la National Symphony i Mstislav Rostropovitx a Was­ hington i al Requiem de Verdi a l'Òpera de París sota la direcció de Riccardo Muti i en una versió televisada a Londres sota la direc­ ció de John Pritchard. Debutà a Roma en l'Amneris de Aida al Fes­ tival de Caracalla. L'octubre de 1988 debutà al MET en l'Azucena de II trovatore, paper que ha interpretat arreu amb intèrprets com Pavarotti, Milnes i Eva Marton. Ha cantat al Chicago Lyric Opera, a l'Òpera de l'Estat de Viena, a l'Arena de Verona, etc. Compta amb una abundosa discografia. ®

Dennis O'Neill

Dennis O'Neill nasqué al País de Gal-les i va estudiar amb Frederic Cox a Londres i amb Campogalliani i Ricci a Itàlia. Manté un estret contacte amb el Covent Garden de Londres on ha cantat diversos papers protagonistes, tals com el Rodolfo de La bohème, el Duc de Rigoletto, Pinkerton de Madama Butterfly, Edgardo de Lucia di Lam­ mermoor, etc. Per l'any 1989 té previst intervenir-hi en el Don Carlo. A! seu país ha cantat també a l'Òpera Nacional de Gal-les, l'Òpera Escocesa, l'Òpera Nacional Anglesa i a Glyndebourne. Féu el debut al Metropolitan Opera House de Nova York el 1987, cantant La bohème. Així mateix, ha intervingut en les temporades d'òpera de Viena, Berlín, Brussel-les, Hamburg, París i Barcelona. Dennis O'Neill mena també una carrera activa com a concertista, que inclou el Requiem de Verdi als Promenade Concerts, per a la BBC, al Royal Festival Hall, etc. La seva intervenció a la televisió durant l'estiu de 1987, en el programa «Dennis O'Neill» ha aconseguit una nombro­ síssima audiència. En el futur té previst intervenir en la temporada del «Met», en Eugene Oneguin a Madrid, en Mefistofele a Zuric, sota la direcció de Nello Santi, la mateixa òpera a San Francisco amb Samuel Ramey, i en La damnation de Faust de Berlioz a París. A! Liceu ha cantat dues representacions de La traviata amb Edita Gru­ berová, el 1986. ®

Marttí Talvela

Considerat com a un dels més eminents baixos de la nostra època, Martti Talvela nasqué a Carèlia (Finlàndia oriental) i féu els estudis a Lahti i, més endavant, a Estocolm, on fou contractat pel gran tenor Set Svanholm, que era el director del Teatre de l'Òpera. Wieland Wagner l'incorporà a Bayreuth i el mateix any signà un contracte com a membre permanent de l'Òpera de Berlín Oest. No tardà a guanyar-se fama internacional, amb actuacions als grans teatres del món (Metropolitan, Scala, San Francisco, Chicago, Salzburg, París, Covent Garden, etc.). El seu repertori abraça la majoria de papers de l'especialitat; a més de les grans parts wagnerianes sent una pre­ ferència particular per Sarastro, Felip II, Borís Godunov i Dossifei. A més d'una gran activitat lírica, efectua molts recitals de «lieder» i canta també, sovint, oratoris. Ha donat més de cent recitals i ha enregistrat gran nombre de discs. En aquest Gran Teatre es presentà la temporada 1981-82 amb Don Carlo i el maig de 1984 cantà el Requiem de Verdi. Aquesta temporada ha intervingut en la Kovant­ xina de Musorgski. Cor del Gran Teatre del Liceu

La massa coral del Gran Teatre del Liceu és una peça fonamental de tots els espectacles d'òpera que s'organitzen en aquest Gran Tea­ tre barceloní. Des de la primera temporada del Consorci, el Cor ha sofert una renovació constant, els fruits de la qual han estat imme­ diats. En iniciar la temporada 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la direcció del Cor juntament amb Vittorio Sicuri i aconse­ guí, ben aviat, èxits espectaculars que han situat, sense cap mena de dubte, aquest Cor entre els millors d'Europa. D'entre les seves brillants actuacions, cal assenyalar la interpertació del Requiem, de Verdi, en la seva primera actuació simfònico-coral amb l'Orquestra del Liceu, sota la direcció de Romano Gandolfi. concert va Aquest ser programat novament l'abril del 1985 en la pre­ sentació del Cor i l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu al Teatro un Real de Madrid, on obtingueren gran èxit. De l'ampli repertori que ha interpretat el Cor, cal recordar també, com a fet destacable, la primera versió escenificada a Espanya de l'òpera d'Arnold Schonberg Moses und Aran. La primera actuació del Cor a l'estranger fou en l'històric marc de les Arenes de Nimes, en ocasió de l'estrena a França de l'òpera de Giuseppe Verdi If Corsaro. El Cor ha cantat sota la direcció dels mestres Abbado, Albrecht, Dec­ ker, Gatto, Hollreiser, Kulka, Mund, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, etc. a part d'altres breus, i no molt freqüents, de caràcter concertístic. Des de la creació del Consorci del Gran Teatre del Liceu, la millora de ha estat una de les fites més El treball Si és cert que els noms dels directors que accepten de posar-se al l'Orquestra importants. mestre M. titular davant d'una orquestra són un reflex força fidel del nivell de la realitzat pel desaparegut Eugenio Marco, primer de donà els seus fruits d'immediat. foren cons­ mateixa, cal recordar que, abans dels anys quaranta, van dirigir l'Orquestra, Aquests amb la l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (com a mestres més tatats pel públic i la crítica ja amb l'òpera Lohengrin, qual seva al Teatre i la tem­ destacats en òpera i ballet) Isaac Albéniz, Ernest Ansermet, Franz el Consorci iniciava la presència inaugurava Beidler, Tomás Bretón, Antal Dorati, Franco Faccio, Joan Goula, porada 1981-82. Enric Granados, Antonio Guarnieri, Jesús Guridi, Otto Klemperer, Un dels concerts memorables de l'Orquestra i el Cor fou el de pre­ Hans Knapertsbusch, Serge Kusevitzky, Pietro Mascagni, Ettore sentació al Teatro Real de Madrid, l'abril de 1985, amb el Requiem de Verdi. Panizza, Fritz Reiner, Max von Schillings, Fritz Stiedry, Joaquín Turina, Antonino Votto, Bruno Walter, Felix Weingartner i (curio­ La primera actuació de l'Orquestra Simfònica a l'estranger fou con­ amb el a les Arenes de en ocasió de l'estrena sament, per, casualitat) un jove de vint-i-tres anys anomenat Arturo juntament Cor, Nïmes, a de de Verdi II 1986. Toscanini. Unicament en concerts, aparegueren també al podi liceista, França l'òpera Giuseppe Corsaro, l'any entre d'altres, Pau Casals, Josep Anselm Clavé, Manuel de Falla, Un fet important en la consolidació de l'Orquestra Simfònica del Gabriel Fauré, Aleksandr Glazunov, Vincent d'Indy, Erich Kleiber, Gran Teatre del Liceu fou la contractació, el mes de març de 1987, Clemens Krauss, Ottorino Respighi, Richard Strauss, Igor Stravinsky del mestre Uwe Mund en qualitat de Director musical de l'Orques­ tra. La seva és el resultat de l'èxit en la direcció i Siegfried Wagner. També cal recordar que alguns d'ells ja es van presència obtingut de diferents i en la de la 1985-86 amb sorprendre de la capacitat d'assimilació dels nostres músics; una capa­ òperes inauguració temporada a de und d'Arnold Schon­ citat afavorida, o feta necessària, en part, per la inestabilitat de la l'estrena Espanya l'òpera Moses Aran, en decurs formació i els mètodes de treball que es donaven a determinades berg. Diferents directors invitats han treballat el d'aquests èpoques. anys amb l'Orquestra Simfònica, millorant-ne el nivell artístic. Entre Determinades situacions conflictives i un criteri artístic encertat deci­ d'altres, cal citar els noms de Roberto Abbado, Georg Alexander Friedrich Carlo F. diren l'empresari Joan Antoni Pamias de no renovar el contracte a Albrecht, Richard Bonynge, Cerha, Cillario, Romano Luis A. Garda l'orquestra de les anteriors temporades i convocar, el 1958, un Franz-Paul Decker, Gandolfi, Navarro, Armando Heinrich Janos concurs-oposició per a la creació d'una orquestra estable, integrada Gatto, Leopold Hager, Hollreiser, Kulka, Woldemar Christof Nicola Antoni Ros­ per professors retribuïts amb sous mensuals i fixos durant tot l'any, Nelsson, Perick, Rescigno, Julius Peter Pinchas Hans i no, com abans, en què percebien solament els emoluments corres­ Marbà, Rudel, Schneider, Steinberg, ponents a les seves actuacions durant les temporades d'òpera i ballet, Wallat, Ralf Weikert, etc. B A R I s Messa da Requiem Giuseppe Verdi

1. Requiem (quartet i cor) 2. Dies irae Dies irae (cor) Tuba mirum (baix i cor) Liber scriptus (contralt i cor) Quid sum miser (soprano, contralt i tenor) Rex tremendae (quartet i cor) Recordare (soprano i contralt) Ingemisco (tenor) Confutatis (baix i cor) Lacrimosa (quartet i cor) 3. Domine lesu (quartet) 4.· Sanctus (doble cor) 5. Agnus Dei (soprano, contralt i cor) 6. Lux aeterna (contralt, tenor i baix) 7. Libera me (soprano i cor)

Julia Varady, soprano Dolora Zajick, mezzo Dennis O'Neill, tenor Martti Talvela, baix

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Director d'Orquestra Romano Gandolfi Director del Cor Vittorio Sicuri LA CULTURA Adjunt a la direcció del Cor Miquel Ortega Viall concertino M? DEL PLACER Josep Alpiste Material d'Orquestra G. Ricordi i C. Spa. (Milà)

Divendres, 19 de maig, a les 21 h., funció núm. 80, torn D Dissabte, 20 de maig, a les 21,15 h., Funció extraòrdinària a benefici de la UNICEF Diumenge, 21 de maig, a les 17 h., funció núm 81, torn T Requiem Requiem

1. Requiem

Requiem aeternam dona eis, Domine, Doneu-los, Senyor, el repòs etern. et lux perpetua luceat eis. Que la llum eterna brilli damunt d'ells. Te decent hymnus, Deus, in Sion, Vós mereixeu, o Déu, la lloança a Sió, et tibi reddetur votum in Jerusalem. i en honor vostre es fan els vots a Jerusalem. Exaudi orationem meam, Escolteu la meva súplica, ad te omnis caro veniet. perquè és a V ós que tornarà tot mortal. Requiem aeternam dona eis, Domine, Doneu-los, Senyor, el repòs etern. et lux perpetua luceat eis. Que la llum eterna brilli damunt d'ells. Kyrie, eleison: Christe, eleison. Senyor, tingueu pietat; Crist, tingueu pietat.

2. Dies irae

Dies irae

Dies irae, dies illa, Dia terrible serà aquell dia, Solvet saeclum in favilla: que reduirà el món a cendra: Teste David cum Sibylla. ho afirma David amb la Sibil-la. Quantus tremor est futurus, Quin espant serà el nostre quan vingui Quando Iudex est venturus, el Jutge a demanar-nos comptes amb rigor. Cuneta stricte discussurus!

Tuba mirum

Tuba, mirum spargens sonum La trompeta, fent ressonar un so misteriós Per sepulchra regionum, pels sepulcres de la terra, aplegarà tothom Coget omnes ante thronum. davant del tron. Mors stupebit et natura, La mort i la naturalesa quedaran parades Cum resurget creatura, quan ressuscitin les Iudicanti responsura. criatures per respondre al seu Jutge. Liber scriptus

Liber scriptus proferetur, Llavors duran un llibre on es trobarà escrit In quo totum continetur, tot allò de què el món serà jutjat. Unde mundus iudicetur. Quan, doncs, el Jutge s'asseurà, Iudex ergo cum sedebit, tot el que és secret serà revelat: res no Quidquid latet, apparebit; quedarà sense càstig. Nil inultum remanebit. ®

Quid sum miser

Quid sum miser tunc dicturus? Què diré aleshores, pobre de mi? Quem patronum rogaturus, ¿A quin advocat acudiré, si el just Cum vix justus sit securus? amb prou feines estarà segur?

Rex tremendae

Rex tremendae maiestatis, O Rei d'una majestat tan terrible, Qui salvandos salvas gratis que salveu per gràcia aquells qui han de Salva me, fons pietatis. ser salvats, salveu-me a mi, o font de bondat!

Recordare

Recordare, lesu pie, Recordeu-vos, Jesús bondadós, que he Quod sum causa tuae viae: estat la causa del vostre pelegrinatge. Ne me perdas illas die. No em feu morir aquell dia! Quaerens me, sedisti lassus: Quan em cercàveu, us vau asseure cansat, Redemisti Crucem passus: i em vau redimir morint en creu: que tants Tantus labor non sit cassus. sofriments no siguin vans! luste ludex ultionis, O Jutge de venjança justa, doneu-me el vostre Donum fac remissionis perdó abans de donar comptes. Ante diem rationis

Ingemisco

Ingemisco, tamquam reus: Em planyo com si fos un reu, el pecat Culpa rubet vultus meus: em fa pujar els colors a la cara. Perdoneu-me, Supplicanti paree, Deus. o Déu, ara que us suplico. Qui Mariam absolvisti, V ós que perdonàreu Maria i el bon lladre, Et latronem exaudisti, i m'heu donat esperança. Mihi quoque spem dedisti. Si la meva súplica és indigna, Vós, que sou bo, Preces meae non sunt dignae: feu, si us plau, que no hagi de cremar Sed tu bonus fac benigne, al fons etern. Ne perenni cremer igne. Doneu-me lloc entre les ovelles, Inter oves locum praesta, separeu-me dels cabrits i col-loqueu-me Et ab haedis me sequestra, a la vostra dreta. Statuens in parte dextra. ® Confutatis

Confutatis maledictis, Quan siguin confosos els maleïts i destinats Flammis acribus addictis: al foc cruel, crideu-me amb els beneïts. Voca me cum benedictis. Us prego, humil i prosternat, amb el cor Oro supplex et acclinis, trossejat com la cendra, que tingueu cura Cor contritum quasi cinis: del meu darrer moment. Gere curam mei finis.

Lacrimosa

Lacrimosa dies illa, Dia de llàgrimes serà aquell dia Qua resurget ex favilla. que l'home ressuscitarà de la pols Iudicandus homo reus: per ser judicat. Huic ergo paree, Deus. Perdoneu-lo, doncs, o Déu! Senyor Jesús, Pie Iesu Domine, ple de bondat, doneu-los el repòs. Amén! Dona eis requiem. Amen!

3. Domine Iesu

Domine Iesu Christe, Rex gloriae! Senyor, Jesucrist, Rei de la glòria, Libera animas omnium fidelium allibereu les ànimes dels fidels difunts defunctorum de poenis inferni, de les penes de l'infern i de l'abisme profund; et de profundo lacu: allibereu-les de la gola del lleó! libera eas de ore leonis, Que no les engoleixi l'abisme, ne absorbeat eas tartarus, ni vagin a parar a les tenebres, ne cadant in obscurum: sinó que Sant Miquel, el portaestendard, sed signifier sanctus Michael se les endugui a la llum santa, repraesentet eas in lucem sanctam: que en altre temps vau prometre a Abraham quam olim Abrahae promisisti, i a la seva descendència. et semini eius. Heus aquí, Senyor, el sacrifici i les pregàries Hostias et preces tibi, Domine, que oferim a lloança vostra. laudis offerimus. Accepteu-les per aquells dels quals Tu suscipe pro animabus illis, avui fem memòria; quarum hodie memoriam facimus: feu-los passar, Senyor, fac eas, Domine, de mort a la vida, de morte transire ad vitam en altre vau a Abraham

que temps prometre. quam olim Abrahae promisisti, i a la seva descendència. et semini eius. ® ®

4. Sanctus

Sanctus, Dominus Deus Sabaoth! Sant és el Senyor, Déu de l'univers. Pleni sunt coeli et terra gloria tua. El cel i la terra són plens de la vostra glòria. Hosanna in excelsis! Hosanna a dalt del Cel! Benedictus qui venit in nomine Domini. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna in excelsis! Hosanna a dalt del cel!

5. Agnus Dei

Agnus Dei, Anyell de Déu, qui tollis peccata mundi: que lleveu el pecat del món, dona eis requiem doneu-los el repòs. Agnus Dei, Anyell de Déu, qui tollis peccata mundi: que lleveu el pecat del món, dona eis requiem sempiternam. doneu-los el repòs etern.

6. Lux aeterna

Lux aeterna luceat eis, Domine: Que la llum eterna brilli damunt d'ells, Senyor, cum Sanctis tuis amb els vostres sants per sempre més, perquè in aeternum: quia pius es. Vós sou bondadós. Requiem aeternam dona eis, Domine, Doneu-los, Senyor, el repòs etern. et lux perpetua luceat eis. Que la llum eterna brilli damunt d'ells.

7. Libera me

Libera me, Domine. Deslliureu-me, Senyor, de morte aeterna, in die illa tremenda, de la mort eterna, en aquell dia terrible, quando coeli movendi sunt et terra. que sotraguejarà els cels i la terra. Dum veneris iudicare saeculum per ignem. Quan vindreu amb el foc per a jutjar el món. Tremens factus sum ego et timeo, Estic tot tremolós i tinc por dum discussio venerit atque ventura ira. del judici que s'atansa i del rigor que ha de venir. Dies irae, dies illa, Dia terrible serà aquell dia, calamitatis et miseriae, de calamitat i de misèria, dies magna et amara valde. diada grandiosa i molt amargant. Requiem aeternamn dona eis, Domine, Doneu-los, Senyor, el repòs etern, et lux perpetua luceat eis. que la llum eterna brilli damunt d'ells. ®

Messa da Requiem Des del Requiem Alemany de Brahms (1857-68), la temptació de vin­ cular obra i societat ha estat més gran; és en aquest sentit que hem «Requiem aeternam dona eis: et lux perpetua luceat eis»: La litúrgia de situar obres com la Música funeral de Lutoslawski (1958), el War Hanns Eisler cristiana inicia el ritual de la mort amb l'esperança que el difunt sigui Requiem de Britten (1961), el Lenin Requiem de (1970) acollit en la pau eterna i per a ellllueixi la llum perpètua. Ningú no o el Celtic Requiem de John Taverner (1972). El predicament d'aquest un com Andrew ha de ser exclòs d'aquest desig; tanmateix, la Missa de difunts és, a gènere ha seduït fins i tot autor tan perifèric Lloyd partir de l'obra de Mozart, el millor túmul per a les grans personali­ Webber, que escriví el seu Requiem el 1984. tats; monarques, lluitadors i alliberadors de pobles, escriptors emble­ Giuseppe Verdi coneixia perfectament la trajectòria del gènere, segons màtics i fins i tot, en més d'un cas, el mateix compositor, reben el dar­ hem dibuixat més amunt. És més, a la mort de Gioacchino Rossini, el rer adéu de la comunitat cristiana amb les harmonies d'un Requiem. 13 de novembre de 1868, va proposar que tretze compositors italians a «Un Dues són les possibilitats del rituallitúrgic cristià referent a l'Euca­ col-laboressin en un Requiem honor del compositor pesarès. ens era el més i anomenat del nostre ristia; la Missa de glòria i la 1..dissa de difunts també coneguda per gran home ha deixat; popular Requiem a causa de la primera paraula del responsori inicial. Si la temps i una glòria d'Itàlia». Hi havia, doncs, motiu suficient per ende­ primera és en general de caràcter brillant (conté «Glòria» i «Credo») gar una col-laboració entre músics, sempre difícil, i en el cas de Verdi, la suma de excel-lents donar la segona és, per necessitat, continguda, expressiva i, segons els casos, que considerava que vint peces podia apocalíptica (conté els responsoris, entre ells el cèlebre «Dies irae»). com a resultat un desastre, encara més. Tanmateix ell féu la seva Aquesta darrera no sempre, però, ha tingut un tractament similar, feina, com els altres, i tot plegat anà a parar a un calaix dels Ricordi. 1873 una amb la vida d'Ales­ car, amb l'adveniment dels efluvis prerromàntics ha tendit a l'auto­ El 22 de maig de meningitis acabava nomia de la litúrgia, separant-se fins i tot de l'espai sagrat del tem­ sandro Manzoni, emblemàtic en tots els sentits. Des de feia dos mesos ple per anar a recaure en el teatre o l'auditori. En certa manera, el Verdi treballava en una Missa de difunts a honor seu, donat l'estat Requiem assumeix, en els dos darrers segles, el caràcter i la funció irrecuperable delliterat de 88 anys (1785-1873). Il-lustrat de naixe­ dels oratoris del segle XVIII a l'estil de Handel o Haydn. Orquestra ment, romàntic de jovenesa i catòlic per convicció, Manzoni havia moments de la Itàlia del romàntica, cor cecilià i, en algun cas, solistes teatrals, fan un con­ estat el poeta dels grans «Risorgimento», a la revolució llombarda a la junt d'expectatives sonores molt atraients per al gran públic dels segles Des de les seves odes (Marzo, 1821), esmentats. mort de Napoleó (Cinque maggio) i la seva popularíssima novel-la Si en el segle XVIII podem descobrir Requiem d' Albrechtsberger, Ipromessi sposi (1827-1840), Manzoni cimentà l'esperit nacionalista J.C . Bach, A. Campra, D. Cimarosa, J.F. Fasch, B. Galuppi, J.A. i la narrativa italiana moderna; la simpatia que Verdi li professava Hasse, M. Haydn, G.B. Martini, L. Mozart, A. Reicha, etc. el més derivava de certs parallelismes biogràfics que el compositor de Busetto significatiu de tos ells és, com tothom sap, el de W.A. Mozart, aca­ reconeixia amb la millor de les intencions. a una obra: bat per Süssmayr i iniciador d'aquest nou corrent que implica obra Es donaven, doncs, les circumstàncies idònies per gran en mans madures i un i destinatari. El segle XIX ens descobreix un inusitat interès per aquest un gènere emancipat, unes eines dúctils gran seva Messa da en -en una gènere; Cherubini n'escriu dos (sobretot el primer, en do menor, de tema. Verdi escriví la Requiem poc temps l'estrenà un 1817, era considerat per Beethoven una obra grandiosa), Berlioz època en què havia renunciat a tornar al teatre- i amb n'escriu un en re menor (1837), Liszt un en la mateixa tonalitat caràcter patriòtico-benèfic el 22 de maig del 1874, l'aniversari de la (1867-71), però també Saint-Saéns, Bruckner, Dvorák, Fauré, Gou­ mort de Manzoni, al San Marco de Milà. Són perfectament inútils, totes obser­ nod, Fétis, Meyerbeer, Pacini, Reinecke etc. A Espanya cal recor­ tot i que ens il-lustren sobre la recepció de l'obra, aquelles dar, a més del Requiem d' Andreví, el de Carnicer i el d'Eslava. vacions entorn de l'escàs caràcter litúrgic de la Missa de difunts de Inútils no entrava en Ramon Carnicer escriví una Missa de difunts per al banquer José Verdi i sobre el seu caràcter operístic. perquè Safont l'any 1842; no tindria major interès si l'hereu i responsable el propòsit del compositor servir la litúrgia cristiana sinó servir-se del pagament de la missa no hagués portat el compositor als tribu­ d'un esquema per aixecar un monument fúnebre. nals per les, segons ell, excessives demandes econòmiques; la sentèn­ A propòsit del caràcter operístic de l'obra verdiana cal dir que aquest mèrit. En l'obra car totes cia donà la raó al compositor i el situà en ellloc que li corresponia és el seu major aquest sentit, és original, en el context musical madrileny. Hilarion Eslava escriví la seva Misa les anteriors esmentades tendien cap a la compunció religiosa i no de difuntos e11861, que fou utilitzada fins al Motu proprio de Pius l'aconseguien per manca d'empatia entre el gènere i la seva funció. Xè en totes les grans cerimònies fúnebres de la cort espanyola. L'obra de Verdi prescindeix dels escrúpols dels seus col-legues i es ® llença a treure el màxim profit dels elements de què pot disposar: Ingemisco: El tenor, acompanyat de la corda, ofereix un servei vocal orquestra, cor cecilià i solistes vocals de prestació operística. El resul­ tan operístic que es diria que som en una típica escena verdiana; fins i se sent un crea un tat és una obra poderosa, potent, lírica i sensual, que considera la tot, allluny oboè que doble plànol expressiu molt mort com un factor d'abast humà, lluny de l'escatologia cristiana; efectista. en aquest sentit, segueix de prop els mateixos paràmetres que Franz El baix relleva el tenor en el cant del «Confutatis male­ Schubert aprofita per al seu quartet La mort i la donzella D. 804, Confutatis: flammis acribus addictis»; la corda marca un ritme obsessiu op. 29, inspirat en el poema de Matthias Claudius. dictis, mentre el baix recita sobre valors llargs el seu text. La repetició del L'obra text és ara molt més expressiva i violenta. Nova interrupció del cant produia per l'aparició dels cinc acords introductoris del «Dies irae» acaba amb de la corda. Requiem que la intervenció lírica Els violoncels en «pianissimo» introdueixen l'obra que, després de Lacrimosa: La mezzo-soprano, amb una cortina sonora servida per passar als violins, és recollida pel cor amb un caràcter molt proper la corda, introdueix el concertant, que és seguit pel baix, la soprano, a l'esperit litúrgic de la polifonia renaixentista. El tenor ataca sense el tenor i el cor. L'orquestra calla per tal que els solistes repensin solució de continuïtat el «Kyrie eleison»; ara descobrim la mestria llur cant, que puja als més alts cims del registre. Al final, el so «per­ del compositor en el tractament i conjunció de les veus solistes, que dendosi» prepara un «Amen» recollit. assoleixen nivells de grandiositat mai vistos en el gènere.

Dies irae Ofertori Una breu intervenció violoncels recorren llur Cinc acords «staccatti» i «fortissimi» trenquen la poesia anterior i ens dels que tessitura deixa als combinen llurs veus en un concertat de caràcter introdueixen en el poema fúnebre més significatiu de la litúrgia cristia­ pas solistes, que lent i Una nota na. Ens trobem en un dels episodis més «oratorials» de l'obra; a poc meditatiu. llarguíssima mantinguda sobre «sed» per­ met una bella de i Novament retornem a poc el discurs es torna «pianissimo» i reapareix la contemplació. combinació soprano violí. al clima contemplatiu en el cant de la mezzo-soprano sobre «Hos­ Tuba mirum: Els metalls anuncien l'arribada d'un gran episodi, el tias et preces» acabat de forma vibrant pel tenor. La funcionalitat «Tuba mirum spargens sonum» atacat cor i ornamentat amb pel de l'ofertori al bell mig de la celebració eucarística, com a moment caràcter triomfal les Un el baix canta per trompetes. cop silenciades, de descans dels fidels, justifica el caràcter concertístic d'aquest el descriptivament «Mors stupebit». número.

Liber scriptus: És ara la mezzo-soprano, amb un cant de proximitat operística, qui ens parla de l'existència deillibre de comptes; el seu Sanctus cant fluctua entre l'exaltació i la El cor contemplació. interromp el Trompeteria operística obre el cant de «Sanctus», que és recollit per discurs retornar al per «Dies irae», novament exaltat i vigorós. les veus blanques del cor a imitació dels àngels en boca dels quals s'ha de col-locar aquest himne. Tot un doll de recursos expressius, Quid sum miser: Clarinet i fagot donen pas al cant de la soprano, que Verdi coneixia molt bé, el cant del cor. doblat per la corda, en un doll d'intens lirisme, recordant la petitesa enriqueixen de l'home davant el judici final. L'aparició del tenor permet un joc a dos veus que accentua aquell efecte. Agnus Dei Mezzo-soprano i soprano inicien «a cappella» el cant de l' «Agnus Rex tremendae: El registre greu del cor, combinat amb els tenors, Dei qui tollis peccata mundi». La resposta del cor, en «pianissimo», dialoga amb els solistes en un episodi de forts contrastos, on el fidel al moment un caliu penetrant i demana ésser salvat. atorga tranquil-litzador.

Lux aeterna Recordare: La mezzo-soprano, duta pellirisme present en els valors Violins en i veu llargs del seu cant, suplica pietat al Jesús davallat a la terra per acon­ trèmolo parsimoniosa de soprano inicien aquest epi­ seguir la salvació dels fidels. L'episodi presenta una interessant com­ sodi el text del qual mostra una certa esperança de pau i salvació tenor binació entre soprano i mezzo, de caràcter belcantista. per als difunts. A continuació s'hi afegeixen i baix per crear per als difunts. A continuació s'hi afegeixen tenor i baix per crear Giussepe Verdi un concertant a tres, que, amb la discreció i contundència de tim­ bals i instruments de registre greu proporciona un efecte tenebrós Giuseppe Verdi (RoncoIe di Bussetto, Parma, 1813-Milà, 1901) és que acaba amb un arpegi de la flauta i uns acords de la corda greu. la figura indiscutiblement més popular, sòlida i significativa de tota l'òpera italiana, per mèrits propis i per les circumstàncies que li tocà Libera me de viure. Per això, l'anecdotari biogràfic és de tots conegut i apre­ La soprano expressa de forma incontrolada el text inicial del darrer ciat, des del frustrat ingrés al Conservatori de Milà, al casament amb els cinc número i, després d'una repetició, de sobte, reapareixen Margherita Barezzi, filla del seu protector, i la posterior mort de dona acords tallats del «Dies irae» i tot esclata. Com a episodi conclusiu, i fills en el transcurs de la dècada dels quaranta, en el moment en el «Libera me, Domine, de morte aetema», és variat, grandiós, i què hom sol confirmar la definitiva ascendència i implantació del compta amb la intervenció de tots els blocs interpretatius amb fun­ romanticisme musical i de l'òpera romàntica en particular; aquells ció cadencial proporcionada al tamany de l'obra i al caràcter operís­ anys, qualificats com a «di galera» pel compositor perquè es veié tic que dimana de tota ella. obligat a escriure òperes a preu fet, foren -en realitat- els verita­ bles anys de formació que donarien pas a l'època de maduresa. Si A Xosé viñoa en la primera aparegueren òperes tan populars i reeixides com Nabucco i Macbeth, fou amb Rigoletto, Trovatore i Traviata que inicià l'imparable procés de fixació del gran repertori. Exaltat pels contemporanis pel seu encert vocal, musical i per la seva sagaç incorporació al moviment del «Risorgimento», Verdi gaudí en vida d'unes possibilitats creatives reservades a molts pocs. Tanma­ teix, no tot fou un camí de roses. Certs problemes amb la censura en el moment de crear òperes noves ens certifiquen que no li manca­ ren preocupacions. De 1851 a 1871 produeix el nombre més destacat d'òperes, que va des de Rigoletto a Aida. Després passaria setze anys sense tornar-hi. El 1887 estrena Ottelo i el 1893 Falstaff. En aquests setze anys de descans operístic Verdi gaudí de la daurada maduresa (e11871 tenia 58 anys). Només situacions extraordinàries com la mort de Manzoni el mogueren a tornar a seure a la taula de treball. Tant el Requiem (Messa da Requiem) com els Quattro pezzi sacri, escrits en períodes de descans operístic, són petites joies d'un Verdi madur, d'un ofici indiscutible i d'una riquesa d'inspiració que arrodoneix la figura d'un dels més grans compositors de tots els temps.

X.A. Messa da Requiem correspondía en el contexto musical madrileño. Hilarión Eslava escri­ bió su Misa de difuntos en 1861, obra utilizada hasta la aparición «Requiem, aetarnem eis, Domine: et lux perpetua luceat eis»: La litur­ del Motu proprio de Pio X en todas las grandes ceremonias fúne­ gia cristiana inicia el ritual de la muerte con la esperanza puesta en bres de la corte española. que el difunto sea acogido en la paz eterna y luzca para élla luz per­ Desde el Requiem Alemán de Brahms (1857-68), la tentación de petua. Nadie debe ser excluido de este deseo; sin embargo la Misa vincular obra y sociedad ha sido mayor; es en este sentido que hay de difuntos es, a partir de la obra de Mozart el mejor túmulo para que entender obras como la Musica funeral de Lutoslawski (1958), las grandes personalidades; monarcas, luchadores y libertadores de el War Requiem de Britten (1961), el Lenin Requiem de Hanns pueblos, escritores emblemáticos e incluso, en más de un caso, el pro­ Eisler (1970) o el Celtic Requiem de John Taverner (1972). El pre­ pio compositor, reciben el último adios de la comunidad cristiana dicamento de este género ha seducido incluso a un autor tan pe­ a los acordes de un Requiem. riférico como Andrew Lloyd Webber, que escribió su Requiem en Dos son las posibilidades del rituallitúrgico cristiano referente a la 1984. Eucaristía, la Misa de gloria y la Misa de difuntos, también cono- Giuseppe Verdi conocía perfectamente la trayectoria del género, según hemos más arriba. Es a la muerte de o cida por Requiem a causa de la primera palabra del responsorio ini­ perfilado más, Gioacchino Ros­ cial. Si la primera es en general de carácter brillante (contiene «Glo­ sini, el 13 de noviembre de 1868, propuso a trece compositores ita­ ria» y «Credo»), la segunda es, por necesidad, contenida y expresiva lianos que colaborasen en un Requiem en honor del compositor pesa­ y, según las ocasiones, apocalíptica (contiene los responsorios, entre rense: «Un gran hombre nos ha dejado; era el más popular y ellos el célebre «Dies irae»). Esta última no siempre, sin embargo, renombrado de nuestro tiempo y una gloria de Italia». Era suficiente animar una colaboración entre difícil en ha tenido un trato semejante, puesto que con la llegada y difusión para músicos, siempre y, de los efluvios prerrománticos ha tendido a la autonomía respecto el caso de Verdi, que consideraba que la suma de veinte piezas exce­ de la liturgia, separándose incluso del espacio sagrado del templo lentes podía dar como resultado un desastre, todavía más. Sin para ir a recalar en el teatro o en el auditorio. En cierta manera, embargo, realizó su trabajo como los demás y, al final, todo fue a el Requiem asume en los dos últimos siglos el carácter y la función parar a un cajón de los Ricordi. de los oratorios del siglo XVIII al estilo de Handel o Haydn. Orquesta El 22 de mayo de 1873 una meningitis acababa con la vida de Ales­ romántica, coro ceciliano y, en algún caso, solistas teatrales, crean sandro Manzoni, emblemático en todos los sentidos. Desde hacía dos meses Verdi en una Misa en honor un conjunto de expectativas sonoras muy atractivas para el gran trabajaba de difuntos suyo, dado público de los siglos mencionados. el estado irrecuperable del literato de 88 años (1785-1873). Ilustrado Si en el siglo XVIII podemos descubrir Requiem de Albrechstber­ de nacimiento, romántico por juventud y católico por convicción, ger, J.C. Bach, A. Campra, D. Cimarosa, J.F. Fasch, B. Galuppi, Manzoni había sido el poeta de los grandes momentos del «Risorgi­ J.A. Hasse, M. Haydn, G.B. Martini, L. Mozart, A. Reicha, etc. mento». Desde sus odas a la revolución lombarda (Marzo, 1821), el más significativo de todos ellos es, como todo el mundo sabe, el a la muerte de Napoleón (Cinque maggio) y su popularísima novela de W.A. Mozart, acabado por Süssmayr, e iniciador de esta nueva I promessi sposi (1827-1840), Manzoni cimentó el espíritu naciona­ corriente que implica obra y destinatario. El siglo XIX nos descubre lista y la narrativa italiana moderna; la simpatía que Verdi le profe­ un inusitado interés por este género; Cherubini escribió dos de ellos saba derivaba de ciertos paralelismos biográficos que el compositor de reconocía con (sobre todo el primero, en do menor, de 1817, era considerado por Busetto la mejor de las intenciones. Beethoven una obra grandiosa). Berlioz escribe el suyo en re menor Se daban, por lo tanto, las mejores circunstancias para una gran obra: (1837), Liszt hace lo propio en la misma tonalidad (1867-71), pero un género emancipado, unas herramientas dúctiles en manos madu­ también Saint-Saens, Bruckner, Dvorák, Fauré, Gounod, Fétis, ras y un gran tema. Verdi escribió la Messa da Requiem en poco Meyerbeer, Pacini, Reinecke, etc. En España conviene recordar, ade­ tiempo -en una época en que había renunciado a volver al teatro­ más del Requiem de Andreví, el de Carnicer y el de Eslava. Ramón y la estrenó en un ambiente de carácter patriótico-benéfico el 22 de Carnicer escribió una Misa de difuntos para el banquero José Safont mayo de 1874, al año de la muerte de Manzoni, en el San Marco de Son nos sobre en 1842; no tendría mayor interés si el heredero y responsable del Milán. perfectamente inútiles, aunque ilustran la acerca del escaso pago de la misma no hubiese llevado a los tribunales al compositor recepción de la obra, todas aquellas observaciones a causa de las, según su opinión, excesivas demandas económicas; carácter litúrgico de la Missa de difuntos de Verdi y sobre su carácter la sentencia dio la razón al compositor y lo situó en el lugar que le operístico. Inútiles porque no entraba en el propósito del compositor servir a la liturgia cristiana sino servirse de un esquema para levan­ Quid sum miser: Clarinete y fagot dan paso al canto de la soprano, tar un monumento fúnebre. doblado por la cuerda, en un momento de intenso lirismo recordando A propósito del carácter operístico de la obra verdiana es necesario la pequeñez del hombre ante el juicio final. La aparición del tenor recordar que es éste su mayor mérito. En este sentido la obra es ori­ permite un juego a dos voces que acentúa aquel efecto. ginal, puesto que todas las anteriores citadas tendían hacia la com­ Rex tremendae: El registro grave del coro, combinado con el de los punción religiosa y no lo por falta de entre el conseguían empatía tenores, dialoga con los solistas en un episodio de fuertes contras­ género y su función. La obra de Verdi de los prescinde escrúpulos tes, en donde el fiel suplica ser salvado. de sus colegas y se lanza a sacar el máximo provecho de los elemen­ Recordare: La mezzo-soprano, llevada por ellirismo presente en los tos de que puede disponer: orquesta, coro ceciliano y solistas voca­ valores largos de su canto, confía en la del Jesús a les de prestación operística. El resultado es una obra poderosa, piedad bajado la tierra para la salvación de los fieles. El cuenta potente, lírica y sensual, que considera la muerte como un factor de conseguir episodio con una interesante combinación entre soprano de alcance humano, lejos de la escatología cristiana; en este sentido sigue y mezzo-soprano carácter belcantista. de cerca los mismos parámetros que Franz Stubert aprovecha en su cuarteto La muerte y la doncella D. 804, op. 29, inspirado en el poema Ingemisco: El tenor, acompañado por la cuerda, ofrece un servicio de Matthias Claudius. vocal tan operístico que se diría que nos hallamos en una típica escena teatral verdiana; incluso a lo lejos se oye un oboe que crea un doble efectista. La obra plano expresivo muy Confutatis: El bajo releva al tenor en el canto del «Confutatis male­ dictis, flammis acribus addictis»; la cuerda marca un ritmo obsesivo Requiem mientras el bajo recita sobre valores largos su texto. La repetición Los violoncelos en «pianissimo» introducen la obra que, después de del texto es ahora muy expresiva y violenta. Nueva interrupción del pasar a los violines, es recogida por el coro con un carácter muy cer­ canto producida por la aparición de los cinco acordes introducto­ cano al espíritu litúrgico de la polifonia renacentista. El tenor ataca rios del «Dies irae», que acaba con la intervención lírica de la cuerda. sin solución de continuidad el «Kyrie eleison»; ahora descubrimos La con un cortina sonora servida la maestría del compositor en el tratamiento y conjunción de las voces Lacrimosa: mezzo-soprano, por la introduce el concertante es el la solistas que alcanzan niveles de grandiosidad nunca vistos en el cuerda, que seguido por bajo, género. soprano, el tenor y el coro. La orquesta calla a fin de que los solistas repiensen su canto, que sube a las más altas cimas del registro. Al el sonido en un Dies irae final, «perdendosi» prepara «Amén»recogido. Cinco acordes «staccatti» i «fortissimi» rompen la poesía anterior Ofertorio y nos introducen en el poema fúnebre más significativo de la liturgia Una breve intervención de los violoncelos que recorren su tesitura, Nos con uno cristiana. encontramos de los episodios más «oratoria­ deja paso a los solistas, que combinan sus voces en un concertante les» de la obra; poco a poco el discurso se vuelve «pianissimo» y de carácter lento y meditativo. Una larguísima nota mantenida sobre reaparece la contemplación. «sed» permite una bella combinación entre soprano y violín. De nuevo volvemos al clima contemplativo en el canto de la mezzo­ Tuba mirum: Los metales anuncian la de un llegada gran episodio, soprano sobre «Hostias et preces», acabado de forma vibrante por el «Tuba mirum spargens sonum» atacado por el coro y ornamen­ el tenor. La funcionalidad del ofertorio en el centro de la celebra­ tado con carácter triunfal las Una vez por trompetas. silenciadas, ción eucarística, como momento de descanso de los fieles, justifica el canta el «Mors bajo descriptivamente stupebit». el aspecto concertístico de este número:

Liber scriptus: Es ahora la mezzo-soprano, en un canto de populari­ Sanctus dad operística, quien nos habla de la existencia dellibro de cuentas: Trompetería operística abre el canto del «Sanctus», que es recogido su canto fluctúa entre la exaltación y la contemplación. El coro inte­ por las voces blancas del coro a imitación de los ángeles, en boca rrumpe el discurso para volver al «Dies irae», de nuevo exaltado y de los cuales se ha de colocar este himno. Un manantial de recursos vigoroso. expresivos, que Verdi conocía muy bien, enriquecen el canto del coro. ®

Agnus Dei Discografia Mezzo-soprano y soprano inician «a cappella» el canto del «Agnus Dei qui tollis peccata mundi». La respuesta del coro en «pianissimo», La present discografia només ofereix les versions comercials íntegres otorga al momento un color penetrante y tranquilizador. a partir de l'any 1959. Els solistes són esmentats en el següent ordre: soprano, tenor, mezzo-soprano i baix i a continuació l'orquestra, el Lux aeterna cor i el seu director. Violines en trémolo y una parsimoniosa voz de soprano inician este episodio cuyo texto muestra una cierta esperanza de paz y salvación 1959 EMI TC2 SXDW 3055 para los difuntos. A continuación se suman el tenor y el bajo para Shahek Vartenissian, Eugenio Fernandi, Fiorenza Cossotto, crear un concertante a tres que, con la discreción y la contundencia Boris Christoff. Orquestra i Cor de l'Òpera de Roma. Tullio de los timbales y los instrumentos de registro grave, proporciona un Serafin. efecto tenebroso que acaba con un arpegio de la flauta y unos acor­ des de la cuerda. 1961 DECCA 6.35137 DX Leontyne Price, Jussi Bjòrling, Rosalind Elias, Giorgio Tozzi. Filharmònica de Viena. Fritz Reiner. Libera me Orquestra La soprano canta de forma aparentemente incontrolada el texto ini­ 1962 EM! 147-00937/38 M (reedició: 1980) cial del último número y, después de una repetición, inopinadamente Elisabeth Schwarzkopf, Giuseppe di Stefano, Oralia Domín­ reaparecen los cinco acordes secos del «Dies irae» y todo revive. guez, Cesare Siepi. Orquestra Filharmònica de Londres. Vic­ Como el «Libera me, Domine, de morte aeterna» episodio conclusivo, tor de Sabata. es variado, grandioso y cuenta con la intervención de todos los blo­ ques interpretativos con función cadencial proporcionada al tamaño 1964 EM! 165-00029/30 de la obra y al carácter operístico que dimana de toda ella. Elisabeth Schwarzkopf, Nicolai Gedda, Christa Ludwig, Nico­ lai Ghiaurov. Orquestra Filharmònica de Londres. Carlo Xosé Aviñoa Maria Giulini.

1968 DECCA 6.35207 ER , Joan Sutherland, Luciano Pavarotti, Marilyn Horne, Martti Talvela. Orquestra Filharmònica de Viena. Cor de l'Òpera de Viena. Sir Georg Solti.

1970 CBS 77 231 Martina Arroyo, Plácido Domingo, Josephine Veasey, Rug­ gero Raimondi. Orquestra Simfònica i Cor de Londres. Leo­ nard Bernstein.

1973 DG2707065 Mirella Freni, Carlo Cossutta, Christa Ludwig, Nicolai Ghiau­ rov. Orquestra Filharmònica de Berlín. Herbert von Karajan.

1975 LODIA/LOD 772 Heather Harper, Carlo Bini, Josephine Veasey, Hans Sotin. Royal Philharmonic Orchestra. Carlos Paita.

1975 RCA RL 02476 EX Leontyne Price, Veriano Luchetti, Janet Baker, José van Dam. Orquestra Simfònica i Cor de Chicago. Georg Solti. ®

1979 EMI 16503653/54 Notes importants: En atenció als artistes i al públic en general, Renata Scotto, Veriano Luchetti, Agnes Baltsa, Yevgeny Nes­ s'exigeix l'adequada correcció en el vestir (senyors: americana i Filharmònica de Londres. Riccardo Muti. terenko. Orquestra corbata), i es prega la màxima puntualitat: no es permetrà l'entrada a la sala un cop començada la representació, ni verifi­ 157-022036/7 Y 1979 EMI car enregistraments, fotografies o filmar escenes de cap mena. Montserrat Caballé, Jon Vickers, Fiorenza Cossotto, Ruggero El Consorci del Gran Teatre del Liceu, si les circumstàncies ho Philharmònica i Cor de Londres. John Raimondi. Orquestra reclamen, podrà alterar les dates, els programes o els intèrprets Barbirolli. _ anunciats en aquest programa. En compliment d'allò que disposa I'Article 92 del Reglament 1981 HARMONIA MUNDI 50 d'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos; hom ha d'uti­ N. Bodurov, Robert Wiener, Alexandrina Miltcheva, Nicola litzar al Saló del ler. pis i el vestíbul de l'entrada. Ghiuzelev. Orquestra Simfònica i Cor de Sòfia. Palo Marinov.

1981 DG 2707120 (I::, Accés pel carrer Sant Pau, núm. 1, bis, d'ús exclusiu per a Katia Ricciarelli, Plácido Domingo, Shirley Verrett, Nicolai V\. minusvàlids. Ghiaurov. Orquestra i Cor de l'Òpera de la Scala de Milà. Claudio Abbado. Comentaris: Roger Alier, Xosé Aviñoa, Pau Nadal. Coordinador Xosé 1982 CBS 36927 d'aquest programa: Aviñoa, Montserrat Caballé, Plácido Domingo, Bianca Berini, Paul Plishka. Orquestra Filharmònica de Nova York. Zubin Mehta. Programes: Publi-Tempo

1982 ERATO STU 70.965/6 Portada. Disseny: América Sánchez Janet B�ker, Ermanno Mauro, Mignon Dunn, Paul Plishka. Orquestra Filharmònica d'Estrasburg. Alain Lombard.

1982 PHILIPHS 6701016 Galina Vichnievskaïa, M. Ivanovski, Natalia Issakova, P. Petrov. Orquestra Simfònica de Moscou. Cor de l' Acadèmia Russa. Igor Markevitch.

1985 D66 415 091 Anna Tomova-Sintow, Josep Carreras, Agnes Baltsa, José van Dam. Orquestra Filharmònica de Viena. Cor de l'Orquestra de Viena, Cor Nacional de Sòfia. Herbert von Karajan.

1987 HARMONIA MUNDI RP 12470/1 Teresa Zylis-Gara, Wieslaw Ochman, Krystyna Szostek­ Radkova, Conrad Mróz. Orquestra Filharmònica de Varsò­ via. Kazimierz Kord.

1987 EMI EX7 49390 Cheryl Studer, Luciano Pavarotti, Dolora Zajic, Samuel Ramey. Cor i Orquestra de la Scala. Riccardo Muti. Pròximes funcions

Lucrezia Borgia de G. Donizetti

Joan Sutherland, Martine Dupuy, Alfredo Kraus, Michele Pertusi, Piero de Palma, Antoni Comas, Alfonso Echeverria, Vicenç Esteve, Josep Manuel Folch, Manuel Garrido, Alfredo Heilbron, Stefano Palatchi, Cristóbal Viñas

Director d'Orquestra: Richard Bonynge Director d'Escena: Petrika Ionescu

Directors del Cor: Romano Gandolfi - Vittorio Sicuri Coproducció: Teatre La Fenice, Venezia i Teatre de l'Òpera de Nancy

Funció de Gala Dimecres, 31 de maig, 21 h., funció núm. 82, torn B

Dissabte, 3 de juny, 21 h., funció núm. 83, torn C Dimecres, 7 de juny, 21 h., funció núm. 84, torn D Diumenge, 11 de juny, 17 h., funció núm. 87, torn T Dimecres, 14 de juny, 21 h., funció núm. 88, torn A

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Simfonia núm. 2 de Gustav Mahler

Solistes: Josephine Barstow, Claire Powell

Director d'Orquestra: Uwe Mund Directors del Cor: Romano Gandolfi - Vittorio Sicuri

Divendres, 9 de juny, 21 h., funció núm. 85, torn A Dissabte, 10 de juny, 21 h., funció núm. 86, torn C