GRAN TEATRE DEL

Temporada 1988-1989

eiB

CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Generalitat de Catalunya Ajuntament de Barcelona GALERlASestilo. Marcando Ministerio de Cultura Diputació de Barcelona MADRID. Callao. BARCELONA. Puerta det Angel. Diagonal Goya. Arapues. Vaguada. Serrano Teatre del Liceu PALMA DE MALLORCA • VALENCIA. ALICANTE· MURCIA· ALBACETE I Y ALBACETE II Societat del Gran ZARAGOZA. OVIEDO. VALLADOLID· VITORIA • BILBAO. BURGOS· EIBAR • LAS PALMAS· SANTA CRUZ DE TENERIFE· SEVILLA. CORDOBA· GRANADA· JAEN • CADIZ· BADAJOZ DON BENITO. ®

Òpera en 1 pròleg i 2 actes Text de Felice Romani Música de

Funció de Gala Dimecres, 31 de maig, a les 21 h., funció núm. 82, torn B Dissabte, 3 de juny, a les 21 h., funció núm. 83, torn e Dimecres, 7 de juny, a les 21 h., funció núm. 84, torn D Diumenge, 11 de juny, a les 17 h., funció núm. 87, torn T JOYEHOS Dimecres, 14 de juny, a les 21 h., funció núm. 88, torn A

F Pérez Cabrero, 4 Tel. 2013300 Barcelona·08021 (junto Turó Porkí ® Lucrezia Borgia

Don Alfonso Michele Pertusi Donna Lucrezia Borgia Joan Sutherland Gennaro Alfredo Kraus Maffia Orsini Martine Dupuy Jeppo Liverotto Alfredo Heilbron Don Apostolo Gazella Stefano Palatchi Ascanio Petrucci Manuel Garrido Oloferno Vitellozzo Antoni Comas Gubetta Alfonso Echeverría Rustighello Piero de Palma Astolfo Vicenç Esteve Copero Cristóbal Viñas Herals Josep Manuel Folch

Director d'orquestra Richard Bonynge Direcció d'escena Petrika lonesco

Directors del cor Romano Gandolfi Vittorio Sicuri Adjunt a la direcció del cor Miquel Ortega Coproducció Teatre , Venezia i Teatre de l'Òpera de Nancy Decorats Petrika lonesco Vestuari Tirelli (Roma) Figurinista Florika Malureanu-Meyer Perruqueria Daniel Blanc (Marsella) Sabateria Pompei (Roma) Atrezzo Rancati (Roma) Violí concertino Jaume Francesch

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL Major de Sarrià, 57 GRAN TEATRE DEL LICEU Tel. 20307 14 Materials d'orquestra G. Ricordi i C. Spa (Milano) PI. de Sarrià, 9 i 10 Tel. 20304 73

08017 Barcelona Contingut argumental

Lloc de l'acció: Venècia i Ferrara Època: a principis del segle XVI

Pròleg: Terrassa del Palau Grimani a Venècia

Hom dóna una festa i un grup de joves assistents, entre els quals es troben Maffio Orsini i Gennaro, mentre fan comentaris sobre el desenvolupament d'aquesta festa, palesen llur admiració per la ciu­ tat dels dux, planyent-se d'haver de deixar-la l'endemà per acom­ panyar el noble Grimani a la cort de Ferrara, que regeixen el Duc Don Alfonso i la seva esposa, Lucrezia Borgia. Un altre dels assis­ tents, anomenat Gubetta, espia al servei de Lucrezia Borgia, afirma que al Palau Ducal de Ferrara hom dóna sovint festes d'una sump­ tuositat i d'una bellesa encara més gran, però, en esmentar el nom de la Duquessa Lucrezia Borgia, sorgeix com un cop de protesta a càrrec d'aquells que no senten precisament simpatia per a aquesta dama, entre els quals destaca Maffio Orsini, que refereix als presents (<

escoltar aquests mots, Lucrezia s'emociona (xAma tu madre, e tenero sempre per lei ti serba») i tot seguit pretén abandonar eilloc en sen­ tir que s'acosta un grup de persones, però abans que pugui fer-ho arriben els joves amics de Gennaro per tractar que aquest els acom­ panyi als salons. Maffio Orsini reconeix Lucrezia Borgia i l'acusa públicament d'haver donat mort al seu germà (<

Acte I

Quadre I: Una plaça de Ferrara El Duc Alfonso, gelós de l'evident interès que demostra la seva esposa Lucrezia per Gennaro, ordena a Rustighello que empresoni Gennaro, el qual ha arribat amb el seguici d'una ambaixada veneciana i s'allotja en una petita casa prop del Palau. Alfonso jura venjar allò que creu una ofensa greu a l'honor matrimonial (ccVieni: la mia vendetta è meditata e pronta»). Arriba Gennaro amb els seus arnies Orsini, Live­ rotto, Petrucci, Gazella i Vitellozzo, dels quals s'acomiada, però amb la decisió de retrobar-se a la festa que donarà la Princesa Negroni, a la qual són convidats tots els components del grup de Venècia, fins i tot l'espia Gubetta, si bé Gennaro, trist per l'abandó familiar, diu que no li interessa gaire aquesta festa, sotmès com està al dubte cruel sobre qui pot ser la seva mare. Els amics es mofen de la seva melan­ Marc de Cava gia i li retreuen haver-se deixat fascinar per Lucrezia Borgia, fins que en un i demostrar als seus amics ell també Un Gennaro, rampell, per que producto muy espedal. menysprea i odia Lucrezia, es dirigeix cap al Palau dels Borgia i es­ Destilado del uva orujo de la Parellada borra amb el seu punyalla primera lletra del cognom Borgia. Davant en los tradidonales alambiques de cobre. d'aquest fet, el qual preocupa a tots, els joves s'allunyen i Gennaro entra al seu allotjament. Un gran Marc de Cava Arriba Astolfo, el qual, per ordre de Lucrezia, pretén endur-se Gen­ deleitar a los más para paladares exquisitos. naro per salvar-lo de la persecució del Duc Alfonso, que està tur­ Praducdón muy limitada. mentat per la gelosia; però no ho aconsegueix perquè una forta guàr­ dia comandada per Rustighello s'imposa i captura Gennaro.

Quadre II: Sala del Palau Ducal de Ferrara

El Duc ordena que Rustighello estigui prest a executar les instruc­ cions que li donarà amb un signe convingut, tot servint-se, segons sigui el senyal, d'una de les dues àmfores de vi que es troben allà o del seu punyal. Arriba Lucrezia, molt agitada i descomposta, i demana al seu espòs que juri pel seu honor venjar l'ofensa greu que s'ha causat al seu

�10JA - ALT PENEDÈS Tel. (93) 890 05 88 Fax 817 02 46 e A V A s H I L l noble cognom en la façana del propi Palau. Respon el Duc que, assa­ bentat del cas, ja ha pres les mesures oportunes en ordenar la com­ pareixença del culpable. Tot seguit apareix Gennaro, el qual reco­ neix ser l'autor de l'afront. Lucrezia, quan veu qui és l'acusat, es desespera i tracta d' evitar, per tots els mitjans, que el Duc ordeni la mort del jove (duet «Come? E dianzi cotanto rigore?»), Malgrat els esforços, no ho aconsegueix, però sí que obté que el seu espòs li prometi que per comptes de morir a mans del botxí, Gennaro serà emmetzinat. Don Alfonso, tot adreçant-se al jove, fingeix perdonar-lo i el convida a beure en senyal de reconciliació, a la qual cosa acce­ deix Gennaro, a qui Rustighello serveix vi de l'àmfora daurada. El Duc, abans d'abandonar la sala, convida amb mots irònics la seva esposa (o.Guai se ti sfugge un moto») perquè també begui del mateix vi, tot acompanyant així el seu hoste. Quan resten sols, Lucrezia adverteix Gennaro que el vi que ha begut està emmetzinat (xlnfe­ lice! il veleno bevesti») i li dóna un contraverí que li permetrà evitar els efectes terribles del filtre, tot conjurant-lo perquè, per l'amor que professa a la seva mare, l'absorbeixi ràpidament i fugi sense perdre temps. Després d'un moment de dubte, Gennaro, al qual li costa refiar-se de Lucrezia, fa allò que ella li diu, amb la qual cosa la dama resta tranquilitzada quan veu com el jove deixa el Palau per una porta secreta.

ACTE II

Quadre I: Pati que du a la casa on s'allotja Gennaro

Una vigilància armada observa els moviments de Gennaro, que es prepara per deixar Ferrara (<

Quadre II: Sala del Palau Negroni A l'entorn d'una taula parada amb luxe, amb menjar suculent i tota mena de begudes, estan asseguts, en la companyia de dames molt elegants, Orsini, Gennaro i els altres amics. Davant Gennaro seu, tot vigilant-lo amb la màxima atenció, Gubetta. Hom beu amb abun­ dància entre xanxes i bromes, i l'alegria és gran. En un cert moment Gubetta provoca Orsini, que li respon amb vivacitat arrogant; la situa­ ció és tibant, per la qual cosa les dames abandonen l'estança mentre ® alguns procuren calmar els ànims excitats. Sembla que tothom ha recobrat la calma i un servent vestit de negre omple una altra vegada les copes dels comensals. Gennaro, inquiet pel curs dels esdeveni­ ments, observa que Gubetta no beu i, tot i que ho comenta, Orsini no dóna importància al fet i entona una cançó (<

Fidelio collecLion �N RAYMOND WElL GENEVE

La más bella colección Lucrezia Borgia: la història. Hugo, Romani i Donizetti

Lucrezia Borgia ha estat un dels títols més importants de Donizetti. Al Liceu, el Donizetti més representat és La Favorita, seguit de i, en tercer lloc, ja ve Lucrezia Borgia, amb 142 repre­ sentacions. Durant anys i anys va ser una de les bases del repertori, mentre Don Pasquale i, molt més encara, L 'elisir d'amore eren gai­ rebé desconeguts. La Borgia té, a més, una particularitat poc fre­ qüent en Donizetti, i és que es tracta d'una òpera «de versions»: hi ha tres finals diferents, un duo refet, àries suplementàries i cabalet­ tes afegides i eliminades. Tot això dóna per resultat un estira i arronsa molt atractiu. Quan es parla de Lucrezia Borgia de seguida ve la pre­ gunta: quin final? Qui acabarà l'òpera, la soprano o el ? O un final darrera l'altre? Lucrècia Borja, nascuda el 1480 a Subiaco, a la vora de Roma, era filla natural de Vannozza Cattanei i del cardenal valencià Roderic de Borja, després papa Alexandre VI, de família probablement oriünda de Borja (Aragó), establerta a Xàtiva. Esdevingut pontífex, Roderic de Borja utilitzà Lucrècia, a la qual havia legitimat, com a instrument de la política vaticana, i féu que es casés el 1493 amb Giovanni Sforza, bastard dels ducs de Milà. Noves exigències diplo­ màtiques aconsellaren Alexandre VI a anul-lar aquest matrimoni (hi aJ.legà impotència del marit). Lucrècia tornà a casar-se el 1498 amb Alfons d'Aragó, fill natural d' Alfons II de Nàpols. El segon marit era atacat dos anys més tard per una banda d'assassins, però en no morir de les ferides fou estrangulat al llit, crim que s'atribueix a Cèsar Borja, germà de Lucrècia, bé per motivacions polítiques, bé per gelo­ sia amorosa (Cèsar potser havia mantingut relacions incestuoses amb Lucrècia). Finalment, e11501, Lucrècia es casà amb Alfons d'Este, hereu del duc de Ferrara, i morí d'avortament el 1519, als 39 anys: Joan Fuster ens fa saber que Lucrècia fou el membre més italianit­ zat dels Borja, i, fora d'alguna excepció, tant el seu pare com els seus germans li escrivien en italià, quan entre la família era costum la correspondència en català. En la forma italianitzada de Lucrezia Borgia, aquest nom apareix sempre lligat als episodis sinistres de la llegenda de la família (dis­ bauxa sexual i enverinaments amb «canterella», famosa metzina d'ús i d'invenció atribuïts en exclusiva als Borja), i la seva figura ha estat objecte de molt diverses manipulacions literàries. D' Alfons d'Aragó tingué un fill, Roderic, que morí el 1512; del duc Alfons d'Este en tingué set. El Joan de Borja anomenat 1'«Infant Romà» (nascut el 1498), és considerat també fill seu; el 1501 Lucrècia el tenia al seu costat i l'educava com si fos un germà. Aquest infant motivà la publi­ cació de dues butlles d' Alexandre VI: a la primera declarava que era fill de Cèsar Borja, i a la segona el va reconèixer com el seu propi ®

fill, doble reconeixement de paternitat que fa encara més impenetra­ ble i insoluble el misteri que envolta el naixement d'aquell nen, que va donar lloc a les acusacions d'incest adreçades pels contemporanis contra els Borja. En aquell Joan de Borja sembla que es basaria Victor Hugo per al Gennaro del seu drama Lucrèce Borgia, estrenat a París el 2 de febrer de 1833: un fill natural, l'amor envers el qual és interpretat pel duc Alfons com un amor adúlter. Però també podria ser el fill d'Alfons d'Aragó, ja que Lucrècia li recorda el seu pare assassinat. El llibret de Felice Romani per a Donizetti seguiria molt de prop el drama de Victor Hugo. Lucrècia, sempre maltractada per la llegenda com a enverinadora, intrigant i perversa, arriba als escenaris romàntics i és purificada per l'amor matern. L'adaptació operística s'havia fet, però, sense l'autorització d'Hugo, que protestà i aconseguí que el 1840 l'obra de Donizetti fos retirada del cartell del Théátre Italien després de vint representacions. Per a poder escenificar l'òpera a França va caldre canviar el lloc, els vestits i l'època. El drama d'Hugo té variants per als tres actes i, com passaria a l'òpera, diferents redaccions del final: l'original, on Gennaro apu­ nyala la mare, i durant la llarga agonia ella li explica el seu origen; i la revisada, més directa, en què Gennaro no la mata fins a l'última frase. La idea que aquest eixelebrat Gennaro tregui de la façana del Palau la primera lletra del cognom BORGIA per a què esdevingui «ORGIA», prové d'Hugo, i Romani l'aprofità. I també altres ine­ xactituds, com ara allò de «Don Alfonso, mio quarto marito» (a Hugo «Mon quatrième mari»). Una frase escandalitzava els parisencs de l'època, i Romani, conscient dels problemes de la censura, decidí ignorar-la: «Inceste avec son père, qui est pape!» Felice Romani, el llibretista més famós del seu temps, sobretot gràcies als textos per a Bellini, també havia col-laborat amb Donizetti, i són seus els lli­ brets d'obres com Anna Balena, L'elisir d'amare i Parisina d'Este. El poeta havia comprès que, aquest cop, l'argument -el món cruel i corrupte dels Borja, sense cap parella de joves amants- no era dels habituals, i en un avvertimento alllibret anuncia que la mater­ nitat pot purificar la depravació més monstruosa i fa menys repug­ nant la protagonista. Lucrezia Borgia, melodrama en un pròleg i dos actes, amb llibret de Felice Romani i música de Gaetano Donizetti, s'estrenà el 26 de desembre de 1833 a de Milà. La protagonista era una can­ tant d'origen francès, Henriette Méric-Lalande, que tenia una bri­ llant reputació com a intèrl?ret de les primeres òperes de Bellini, però que aleshores era en declivi vocal i esdevindria famosa per les difi­ cultats creades durant els assaigs. En el paper de Maffio Orsini hi havia la mezzo Marietta Brambilla, la més gran de cinc germanes, totes cantants; en el de Gennaro, el. tenor Francesco Pedrazzi, i,

Bp...RCE[ON� en el d' Alfonso, el baríton Luciano Mariani. Començats els assaigs, any de Caterina Cornaro, 1844, Verdi refusà a Emani el rondó final començaren els problemes. La Méric-Lalande exigí de totes maneres que demanava la soprano Sophie Loewe i mantingué el tercet que un «pezzo di bravura» final, que, com veurem, Donizetti afegí a últim acaba l'òpera, i aquell costum belcantista desaparegué definitivament. moment. L'acolliment del públic de la Scala va ser més aviat fred, L'escena final de Lucrezia Borgia ha interessat els musicòlegs, ja que però s'anà escalfant en representacions successives fins arribar a n'existeixen tres versions. Sabem que la idea de Donizetti era acabar trenta-tres. amb la mort del tenor, però la primera intèrpret havia imposat la Lucrezia Borgia començà la carrera obligada a canviar de nom, segons cabaletta final; la Méric-Lalande era una gran cultivadora del vir­ les diferents censures. A Trieste es titulava Alfonso duca di Ferrara, tuosisme, i la prova és que Bellini li havia fet estrenar obres de tant a Florència Eustorgia da Romano, a Ferrara Giovanna I di Napoli, compromís com Bianca e Fernando, II Pirata, i Zaira, a Roma Elisa da Fosco, a París i a Torí La Rinnegata, i a molts tea­ però el 1833 la seva veu ja estava molt malmesa. Bon coneixedor tres francesos Nizza de Grenade. Fora d'itàlia, la carrera seria lenta. de la veu, Donizetti li havia escrit la Borgia en una tessitura relativa­ Fins el1839 no arribà a Viena, Londres, Madrid i Budapest; el1840 ment central; a la cabaletta, però, sembla que el músic s'hagués vol­ a Lisboa, París, L'Havana i Barcelona; el 1841 a València; el 1842 gut venjar amb unes dificultats de coloratura que la «prima donna»no a Sant Peterburg i el 1844 a Mallorca. A diferència de gairebé tot va poder superar amb èxit. Quan Lucrezia Borgia va ser reposada el catàleg de Donizetti (tret de Lucia i La Favorita), Lucrezia Borgia a la mateixa Scala de 1840 amb Erminia Frezzolini i Napoleone no va desaparèixer del tot amb l'arribada del segle XX. El Metropo­ Moriani, Donizetti suprimí la problemàtica cabaletta i va escriure litan de Nova York la va representar el 1904 amb Enrico Caruso, el «finale nuava»: a l'últim quadre, després de la gran ària de Lucre­ i la Scala el1917 amb Ester Mazzoleni, el1951 amb Caterina Man­ zia «M'odi! ah! m'odi», hi ha les mateixes frases de soprano i tenor, cini i el1970 amb Montserrat Caballé (debut a la Scala) que s'alternà però en arribar a «Mia Gennaro, un solo accento ... », en lloc del «piu amb Leyla Gencer. El 1933, amb motiu del seu centenari, l'òpera allegro» i la cabaletta, Donizetti compon una plàcida ària de tenor, es representà al Maggio Musicale Fiorentino en una interpretació ideal ellarghetto «Madre, se ognor lontano», de curiosa ambigüitat tonal. que, sota la direcció de Gino Marinuzzi, reunia els noms de Gian­ Mort Gennaro, Lucrezia només té temps de dir «Ah! è spento! figlio nina Arangí-Lombardi, Gianna Pederzini, Beniamino Gigli i Tan­ mio! è spento!», i amb tretze compassos de coda orquestral baixa credi Pasero. el teló. Aquest era ei final desitjat per Donizetti, i l'epistolari del músic Donizetti volia acabar l'òpera amb l'escena molt dramàtica de la mort revela el seu interès perquè s'eliminés la cabaletta final, que alesho­ de Gennaro en braços de la mare. La Méric-Lalande, una «prima res figurava a les partitures i al material d'orquestra i que, malgrat donna» dominant, havia exigit que canviés aquell final que, segons les indicacions del músic, ha figurat i continua figurant a totes les ella, afavoria el tenor i li escrivís una cabaletta que cantaria davant edicions de l'òpera. Però les «prime donne» han existit i, sortosa­ del cos del fill. El compositor, amb desgrat, va accedir i li escrivia ment, continuen existint, i quan, al segle passat, Henriette Méric­ «Era desso il figlio mio». S'ha insistit molt en el caràcter d'afegitó Lalande a Giulia Grisi, i, als nostres dies, Montserrat Caballé a Joan d'aquesta cabaletta, tan injustament menyspreada. Cal dir que no Sutherland han cantat Lucretia Borgia han volgut fer la cabaletta de és pas les pitjors de Donizetti i que els disset primers compassos que Donizetti, en una tercera versió, per a París també e11840, havia del «moderato» tenen una gran volada lírica; després, al «piu mosso», tornat a incloure. Era una versió de compromis per a tres dels més al s'arriba virtuosisme més gratuït. La cabaletta és del tot consonant grans «divos» de l'època: la soprano Giulia Grisi, el tenor Giovanni amb l'estil de l'època. Les tres òperes que Donizetti havia estrenat Maria «cavaliere di Candia» i el baríton Antonio Tamburini; versió aquell any 1833, totes tres acabaven amb una cabaletta (Il furiosa híbrida que recull els dos finals, un darrera l'altre. A París, després

.. 27 all'isola di San Domingo, Parisina d'Este i Torquato Tasso -aquesta de «Tu! gran Diol. mi manca il core», Donizetti fa un tall de amb un se baríton-), i aquest tipus de final, en aparença tan rutinari, compassos i passa directament al «larghetto» del tenor «Madre, va ser emprat per Donizetti fins a la fi dels seus dies: ognor lontano»; Gennaro mor i es torna al «piu mossó» que prece­ (1834) Maria Stuarda (1835) (1836) Roberto Devereux deix la cabaletta, que acabarà l'òpera corn a la primera versió. Aquest (183 ,Maria di Ruden; (1838), Adelia i Maria Padilla (1841), Don final de París és el que s'interpreta ara al Liceu. Pasquale (1843) i fins i tot l'última obra que s'estrenà en vida del La partitura de Ricordi comprèn dos finals: l'original de 1833 i el compositor, Caterina Cornara (1844). Aquesta estructura de l'escena «finale nuo o» de 1840; i fins i tot una no a versió de la cabaletta final, basada en cavatina i rondó per a la protagonista, era un este­ del duo de Lucrezia i Alfonso escrita per a la Grisi i Tamburini per reotip ben arrelat durant el decenni dels trenta. Amb tot, el mateix al Théátre Italien de París el mateix any 1840: «Oh! a te bada, a ®

te stesso pon mente». Els fragments no inclosos en aquesta edició estàndard han estat progressivament oblidats, i cal cercar-los a les edicions Bernard Latte i Mayaud, de París, i Boosey i Novello, de Londres, com ara una cabaletta en mi bemoll després de la romança de Lucrezia al pròleg, «Si voli il primo a cogliere», difícil i no pas gaire original, exhumada només a l'enregistrament de l'òpera amb Montserrat Caballé. Consignem que, a París, Donizetti feia petits canvis al duo de soprano i tenor al pròleg (recuperats pel mestre Richard Bonynge) i agregava una ària nova a meitat del segon acte per al tenor Mario, el «larghetto cantabile» en do major «Anch'io provai le tenere». L'edició Boosey ens fa saber que el duo de mezzo i tenor, un dels moments més febles de la partitura, es tallava siste­ màticament i al seu lloc s'interpolava una ària escollida per l'intèr­ pret de Genaro. Gayarre hi afegia la del «Don Sebastiano» amb l'efecte d'un re sobreagut. Un altre fragment suplementari és l'ària que Donizetti va per al tenor Nikolai Els compondre Ivanov, recupe­ rada també pel mestre Bonynge i que Alfredo Kraus ha volgut diumenges incloure sempre a les representacions de Lucrezia Borgia; consta del recitatiu «Partir degg'io, lo vuol Lucrezia» i del «larghetto» en si anem al Liceu. bemoll 6/8 «T'amo qual s'ama un angelo», d'inconfusible estil doni­ Durant la zettià. Jaume Tribó temporada d'òpera, cada dium�nge retransmetem en directe, la funció del Gran Teatre del Liceu.

CATALUNYA MÚSICA 101.5 FM. Música Clàssica i contemporània. ® ® La Els personatges de Lucrezia Borgia to especial pot fer sospitar una amistat mòrbidament enigmàtica. di on seva primera intervenció en el pròleg, «Nella fatal Rimini», molt Lucrezia Borgia: Quan hom podia esperar de la presència de Lucre­ ens assabenta dels orígens de l'amistat amb Gennaro, compleix un també zia Borgia en un escenari una heroïna del melodrama romàntic o la bé la funció que les primeres escenes ja tinguin impuls, que les acusacions contra recreació del monstre de perversió que història i mite ens han fet té el final d'aquest pròleg, on Maffio comença l'acte conèixer, Donizetti i el seu llibretista Felice Romani feren quelcom Lucrezia. Intervenció episòdica en el primer quadre de primer en el duet que té el signe de la sorpresa i de la novetat. Els orígens, els trobem i vessant melangiosa del personatge, com un pressentiment, en l'acte En el darrer l'obra de Victor Hugo, que volgué destacar l'amor matern de amb Gennaro del quadre primer de segon. qua­ o brindis «II Lucrezia, amb evident coneixença de l'efecte que això podia fer als dre té la intervenció més important: la cançó segreto en molt dóna públics: «Poseu en el vostre monstre una mare i el monstre farà plo­ per esser felici», fragment altres temps popular, que un amb les dues estrofes ram. Durant tota l'òpera la Lucrezia-mare destaca més que no pas definitivament al personatge to brillant, que escenes la Lucrezia-perversa i àdhuc en molts moments la seva perversitat suposen un contrast ben reeixit amb les tràgiques que es gira contra ella mateixa, fins al punt que pot tenir més impacte segueixen. emocional, per exemple, la desgràcia final de Lucrezia que la mort la B de de Gennaro i els seus amics, ordenada per la mateixa Lucrezia. Durant Gennaro: Fora del rampell pel qual fa desaparèixer Borgia, la activa del molts anys, aquest personatge, pel seu contingut, fou patrimoni de Gennaro és un personatge un xic passiu, però tota part les sopranos dramàtiques (Tina Poli-Randaccio, Ester Mazzoleni drama recau sobre ell: l'amor de Lucrezia, l'amistat de Maffio Orsini, les els emmetzinaments. Té Giannina Arangí-Lombardi, etc.), però en els darrers vint anys algu­ les sospites de Don Alfonso, detencions, nes grans deesses del bel canto (Gencer, Caballé, Sills, Sutherland) també el coratge de voler morir junt als seus amics i rebutja un segon donizettià de bel han donat una altra vegada al personatge i al seu cant el belcantisme contraverí. Vocalment és el típic tenor canto, líric, de Lucia. Ha de que li pertoca. També s'ha de recordar, però, que l'amor i el dolor però prop d'un tenor «spinto», com un Edgardo coneixement d'allò de Lucrezia demanen un belcantisme en el qual la coloratura no es cantar amb línia i amb un aprofundit que signi­ no trair pot limitar a fer virtuosisme vocal, perquè l'expressió, la classe i la fica la vocalitat en el belcantisme, perquè els efectes poden de la mà de la intenció han de ser també molt importants. En el pròleg intervé, amb mai la línia del cant i l'expressió ha de venir sempre destaca la seva intervenció en el duo una �u.riosa interrupció després del recitatiu «Tranquillo ei posa», mateixa música. En el pròleg en l'ària «Corne è bello», d'un melodisme gairebé bellinià i final­ amb Lucrezia, dins el qual el passatge «Di pescator ignobile» pot En del esmen­ ment més ornamentada, en el duo amb Gennaro i en el final, en el ser considerat com un ària. el primer acte, després ja del bell contra­ qual és el centre d'un gran «crescendo» acusatori. En el segon qua­ tat rampell, Gennaro, en el quadre segon, després és una de la vibrant dre de l'acte primer destaquen les seves intervencions en el duo amb punt del tercet amb Lucrezia i Alfonso, part clou l'acte. L'ària del del Alfonso, «Soli noi siamo» (d'un gran impuls), el tercet «Guai se ti cabaletta a duo amb Lucrezia que principi sfugge un moto» i en el vibrant final de l'acte amb Gennaro, «Infe­ quadre primer de l'acte segon, «T'amo qual s'ama un angelo», no tenor Ivanov i en data lice! il veleno bevesti». Finalment, en el segon quadre del darrer acte, era a l'original; Donizetti la va escriure pel tota la gran escena final amb Gennaro acaba de donar la dimensió recent l'ha redescobert a Nova York el mestre Richard Bonynge. amb Orsini i en el d'aquest personatge, amb el fragment conclusiu «Era desso il figlio En el mateix quadre, Gennaro canta un duet qua­ del duo amb mio», que combina amb gran habilitat virtuosisme i expressió dra­ dre que segueix, al final, després patètic Lucrezia, màtica. Gennaro canta un fragment de molt bella línia, «Madre, se ognor autenticitat dra­ lontano», que fuig del virtuosisme i té una gran no en la i que Maffia Orsini: Personatge simpàtic, decidit i que, tot i que sabem màtica, i que tampoc figurava partitura original, cantava Gen­ que ha lluitat junt amb Gennaro i veiem com acusa la Borgia amb va escriure Donizetti pel tenor Napoleone Moriani, que Milà de la coratge, apareix en aquesta òpera gairebé només com a model d'una naro en les representacions de la Scala de temporada virtut: l'amistat. Com a lligam amb un cert tipus de tradició, aquest 1839-1840. personatge masculí el canta una mezzo-soprano i això, en primer lloc en els emmet­ ajuda a distingir-lo entre el grup dels amics de Gennaro, tot donant Don Alfonso, duc de Ferrara: Col-laborador famosos Es un un to especial a l'alegria i joventut del personatge. Fins i tot alguns zinaments de Lucrezia Borgia, es creu un marit enganyat. paper també l'ha cantat baríton. No autors, com Franco Lorenzo Arruga, han arribat a dir que aquest que, tot i figurant com de baix, algun ® intervé amb importància ni en el pròleg ni en el segon acte; només ho fa en els dos quadres de l'acte primer, però el paper és impor­ tant. En el primer quadre, la seva ària i cabaletta «Vieni, la mia ven­ detta ... Qualunque sia l'evento», és ben brillant i s'ha dit, amb raó, que té una força de tipus verdià i que Donizetti obrí un camí a la creació posterior dels grans barítons verdians. S'ha de dir, però, que la «vendetta»de Don Alfonso és una «vendetta» belcantista i encara està una mica llunyana de la «vendetta» de Riga/etta. En el quadre segon del mateix acte, Don Alfonso canta en el duo amb Lucrezia «Soli noi siamo» (un dels millors fragments d'aquesta òpera, d'una gran força) i en el tercet «Guai se ti sfugge un moto», amb Lucrezia i Gennaro. Quan esclata el drama, que afecta especialment Lucrezia i Gennaro, Don Alfonso ja ha desaparegut de l'acció. Pau Nadal AMB EL NOSTRE ��CHEF;l EN SORTIREU GUANYANT. ® Qui va dir que anar a sopar fora era només a sopar? Poseu en joc la imaginació i veniu Gaetano Donizetti (1797-1848) i Lucrezia Borgia a Barcelona a sopar amb nosaltres. Amb el nostre "chef". en sorlireu guanyant. Sopar a Casinos de Catalunya és lol un encert. ¿Músic massa prolífic? ¿Artesà de l'òpera? Aquests són uns in­ de terrogants que s'han plantejat durant molts anys i que encara no s'han CasillOS Catalunya esvaït del tot en certs ambients operístics, al voltant de la de LA lMAGINACIO EN figura JOC Gaetano Donizetti, a qui ningú, però, no gosa discutir la condició d'ésser un dels principals i més significatius representants de l'escola belcantista. També és veritat que han estat només les Es imprecindible el O.NJ. per entrar a Casinos. quatre òperes de Donizetti que no han desaparegut dels escenaris aillarg de molts anys (L 'elisir d'amare, Lucia di Lammermoor, La Favorita i Don Pas­ quale), tot i que aquesta circumstància ha estat modificada en els darrers anys amb el redescobriment d'altres òperes, que (s'ha vist ben palesament) no mereixien pas l'oblit, fins al punt de poder-se parlar arreu d'una «Donizetti Renaissance», en la qual aconseguí una fita ben important el Gran Teatre del Liceu, quan el 1947 reposà Anna Balena, que havia estat la primera òpera representada en aquest escenari, cent anys abans. Gaetano Donizetti havia nascut a Bèrgam el 29 de novembre de 1797 (cal recordar que en el decurs de deu anys nasqueren Rossini, Doni­ zetti i Bellini). La família de Donizetti era de condició humil, mal­ grat la qual cosa Gaetano pogué estudiar a l'Escola de Caritat de Música, on trobaria com a professor Simone Mayr, un ajut decisiu per a Donizetti, a qui també estimaria com un fill tota la vida. Gae­ tano estudià així mateix a Bolonya de 1815 a 1817, període en el qual ja va compondre algunes obres que no foren estrenades. Havent tor­ nat a Bèrgam, va escriure algunes òperes estrenades a Venècia i a la mateixa Bèrgam (a l'Escola de Mayr), avui desconegudes. Hom pot dir que en el catàleg de setanta-dues òperes, el primer gran èxit de Donizetti fou Zoraide di Granata, estrenada a Roma l'any 1822. Després trobà un bon acolliment a Nàpols (on visqué uns anys) amb òperes que tampoc no han arribat a sobreviure. El 1830 estrenà a Milà Anna Balena (al Teatre Carcano), i s'encetà una reputació de signe internacional. Dos anys després neix una obra mestrívola, L 'elisir d'amare (al Teatre de la Canobbiana de Milà). Com que una relació completa d'obres i estrenes fóra massa prolixa, farem esment només de les més importants: Lucrezia Borgia (Scala de Milà, 1833), Roberto Devereux (San Carlo de Nàpols, 1837), La filie du régiment (Òpera Còmica de París, 1840), La Favorita (Òpera de París, 1840), Linda di Chamounix (Kàrtnertortheater de Viena, 1842), Don Pasquale (Teatre Italià de París, 1843), Caterina Cornaro (San Carlo de Nàpols, 1844) i Poliuto (San Carlo de Nàpols, 1848). Donizetti, lloat per tothom, però patint la soledat i una greu malal­ tia, pogué ser traslladat, en condicions ben precàries, des de París a Bèrgam, on morí el 8 d'abril de 1848 d'una afecció cerebral-me­ dul-lar, segons confirmà l'autòpsia. ®

L'any 1875 les despulles foren traslladades a Santa Maria la Major, al costat de les del seu mestre i protector Simone Mayr. Tot recordant la gran trilogia Tudor, el pre-verdià Poliuto, l'encís un xic «démodé» de La Favorita, l'escumejant L 'elisir d'amore, la de Don o el és Lucia di Lam­ genialitat Pasquale «capolavoro» que Contamos con la experiencia de un cuarto de mermoor, podrem veure enguany com Lucrezia Borgia és una òpera siglo dedicados a la Gestión de Patrimonios y al Asesoramiento de Inversiones. Hace ahora brillant i força interessant, que té fluïdesa, contrastos, situacions ben 25 años SAFEI «Inversiones y Estudios Fi­ amb caràcter el alè d'un bel­ que definides, personatges i, sobretot, gran nancieros, S.A.» fue pionera en el sector de ser-: cantisme amb contingut dramàtic. vicios financieros, iniciando su actividad de Ad­ A Barcelona Lucrezia Borgia arribà el 10 de juny de 1840 al Teatre ministración y Gestión de Carteras de Valores. Hoy estamos presentes en todos los mercados de la Santa Creu -nòm llavors tenia el Teatre amb que Principal- financieros tanto nacionales como extranjeros vint-i-tres representacions. Al Principal es reposà nou temporades diferents, tot i la sotragada que per a aquell teatre representà la inau­ guració del Liceu el 1847, on la Borgia s'ha fet trenta-una tempora­ des, amb un total de 142 representacions. Això demostra l'interès dels nostres avantpassats envers aquest títol, aquí, un dels més popu­ lars de Donizetti. Consignem que al Teatre Principal de Maó, un dels reductes més admirables del Lucre­ 25�OSDE operístics Països Catalans, zia Borgia, amb 132 funcions, és encara la segona òpera en nombre de representacions, superada només per II Trovatore. Al Liceu, la història de Lucrezia Borgia és apassionant per als interessats en les en San veus, sobretot pel que fa a , ja que en interpretar-se el «finale PATRIMONIO.y ofrecemos nuestros servicios Madrid, Sebastián, Barcelona, Bilbao, Valencia y luxem­ nuovo» el protagonisme es decantava cap a Gennaro. S'hi estrenà burgo, siendo uno de los primeros grupos es­ la ell7 d'octubre de 1848 sota direcció del mestre Marià Obiols; cantà pañoles de carácter independiente, por volu­ men e lrwersiones el personatge de Lucrezia la soprano Manuela Rossi-Caccia, nom de Patrimonios gestionados financieras asesoradas. Gracias a nuestra total de havia la aquí digne memòria, ja que protagonitzat primera òpera a nuestra independencia, la proximidad de �es­ al representada Liceu, , del mateix Donizetti, el17 d'abril tión 'con los clientes: a un servrcio personaliza­ de 1847. Amb ella la mezzo Giulia Berini, el tenor Giacomo Roppa do y accesible con cualquier volumen de inver­ sión y patrimonio, hoy seguimos gozando de i el baix Mitrowitch. L'òpera fou molt ben rebuda, i la prova és que la confianza de un gran número de personas. es va fer tres Moltes temporades seguides. temporades l'òpera era Porque queremos seguir contan- representada tant al Liceu com al Principal. do con su apoyo, seguir trabajan- do con la vista puesta en el futu- Al Liceu, el 1861, Alfonso era el baríton Giorgio Ronconi (famós . ro: en los próximos 25 años. Y haver estrenat set títols de Donizetti i també el Nabucco de es per Verdi). que creemos en los Patrimo- E E11864 hi trobem com a director Giovanni Bottesini, probablement nios duraderos. � el més famós contrabaixista de tots els temps. El1876 cantaven Fran­ SAFE. cesco Tamagno (futur primer Otello verdià) i el baix mallorquí Fran­ cesc Mateu, que s'anunciava amb l'anagrama de Vetam. El 1881, sota la direcció de Franco Faccio, el més gran director que va tenir Itàlia el segle passat, Gennaro era ni més ni menys que Julián Ga­ yarre. El maig de 1884 el tenor era el seu rival Angelo Masini. Això encetà les rivalitats i de retruc l'interès creixent envers aquesta òpera, que va aparèixer al cartell del Liceu vuit anys consecutius. Gayarre la repetí el desembre de 1884 i el juny i l'octubre de 1888. Masini el 1886. La llista de grans tenors no s'acabava; Gennaro era Fran­ cesco Marconi el1887 i encara e11904, mentre que el1889 era Emilio

SAFEI BARCELONA, S.A. Avda. Diagonal, 534, I? Tel.: 93-2009922 08006 Barcelona ®

De Marchi. Consignem el 1895 una protagonista tan il-lustre com Hariclea Darclée (que cinc anys més tard estrenaria Tosca). El1920 cantaven Tina Poli-Randaccio, considerada com una de les veus més grans de tots els temps (i això ho confirmava Hipòlit Lázaro), el tenor mallorquí Joan Nadal i el gran baix Marcel Journet. Les últimes representacions van tenir efecte els dies 19, 23 i 26 de desembre de l'any 1970 i significaren un dels cims de l'art de Montserrat Caballé; amb ella, Josep Carreras (aleshores Josep Maria), que cantà el seu primer paper protagonista, Jane Berbié i Roger Soyer.

P.N. i J.T. ® ®

Richard Bonynge (Director d' orquestra) Romano Gandolfi (Director del Cor)

És avui en dia una de les autoritats més respectades del Es diplomà en composició i piano al Conservatori de món de l'òpera. Va néixer a Sidney i començà els estudis Parma i des del1983 és director del Cor i consultor artís­ de música al New South Conservatorium of Music, per tic al Gran Teatre del Liceu. continuar posteriorment a Londres. El 1954 es casa amb Del 1971 al 1983 havia estat director del Teatre de la Scala Joan Sutherland i tenen un fill i dos néts. Debuta com a de Milà on paral·lelament desenvolupà una important acti­ director d'orquestra a Roma l'any 1962 amb l'Orquestra vitat com a director d'orquestra. de Santa Cecília. Des d'aleshores ha dirigit als més presti­ Ha dirigit òperes i concerts simfònics a la Scala de Milà, giosos centres operístics i musicals, dels quals cal desta­ Madrid, Buenos Aires, als EUA i als principals teatres ita­ car el Metropolitan, el Covent Garden, Australian lians: Roma, Nàpols, Bolonya i Trieste. Ha enregistrat per (Sidney), Colón de Buenos Aires, festivals de Florència, a la firma DECCA la Petite Messe Solennelle de Rossini Viena y Edimburg, París, Roma, Munic, Hamburg, amb Freni, Valentini-Terrani, Pavarotti, Raimondi, i Cor Madrid, Tokyo, Chicago, San Francisco, Toronto, Van­ de Cambra de la Scala i per la FONIT CETRA els Cors couver, Estocolm, Copenhaguen, Ginebra, Monte-Carla, etc. Va ser director de la romàntics i 12 Lieder de Schubert amb Popp, Palacio, Cor de Cambra i instrumentis­ Sutherland-Williamson Opera Company durant una «tournée» per Austràlia l'any 1965, tes de la Scala. Director Artístic de l'Òpera de Vancouver i Director Musical de l'Òpera d'Austràlia. El 1988 obtingué sorollosos èxits i crítiques extremadament favorables al Brasil on El 1977 va ser nomenat «Commander of the British Empire» i el 1983 «Officer of dirigí diverses òperes a Ria de Janeiro i altres ciutats. the Order of Australia». Posseeix una important discografia, tant en l'àmbit de l'òpera com del ballet. En aquest Gran Teatre es presentà la temporada 1985-86 amb i també ha dirigit en aquesta mateixa temporada 1988 Lucia di Lammermoor. Vittorio Sicuri (Director del Cor)

Inicià els seus estudis musicals a Parma i a Milà. L'any Petrika Ionesco (Director d'escena) 1975 entrà a formar part de la Scala de Milà, on durant tres anys exercí la seva activitat com a mestre col·labora­ Va néixer l'any 1946 a Bucarest, on rep, de 1963 a 1966, dar, treballant també amb els mestres registes Strehler, Zef­ una formació d'enginyer. Tot seguit, de 1966 a 1970, rea­ firelli, De Filippo, Ponnelle, Ronconi, etc. L'any 1977 litza estudis a l'Institut d' Alts Estudis Teatrals i Cinema­ començà a col·laborar amb Romana Gandolfi, primer com a en la de Cor des­ togràfics I.L. Caragiale. A principis dels anys 70 deixa el ajudant tasca mestre del de la Scala, i seu país i s'instal-la a França, on adquireix la nacionalitat prés com a mestre de Cor. Ha preparat estrenes mundials l'any 1976. Ha realitzat i realitza una carrera ben brillant d'òperes modernes (entre les quals Donnerstag aus Licht com a director d'escena (òpera i teatre), escenògraf, autor de Stockhausen) i ha dirigit en diverses ocasions el Corale i realitzador de films. En el teatre ha dirigit obres d'un Scaligero. Des de la temporada 1982-83 comparteix jun­ ample ventall d'autors, des de Shakespeare, Rojas i Gozzi tament amb Romana Gandolfi la responsabilitat del Cor a Prey, Ionesco i Arrabal. Algunes de les seves régies més del Gran Teatre del Liceu, que l'any 1986 aconseguí un gran èxit en la seva primera destacades en el terreny de l'òpera han estat Borís Godu­ sortida a l'estranger (II Corsaro a Nimes), nov i La Dama de Pique a Ginebra, Orlando Palatino a l'Òpera de Viena, Lucrezia Borgia a la Fenice de Venècia, Borís Godunov i Robert le diable a l'Òpera de París, Macbeth a Orange, Oberon a Catània, Aida a Stuttgart, Carmen a Santiago de Chile, Otello a Montpelier, La Fanciulla del West a Niça, etc. També hom pot destacar les seves escenografies de Parsifal per Ginebra (amb regia de Lieberman) i del ballet Cendrillon de Prokofiev per a l'Òpera de París (amb coreo­ grafia de Nureiev). Enguany dirigeix per primera vegada al Gran Teatre del Liceu. Michele Pertusi (Baix: Don Alfonso) Alfredo Kraus (Tenor: Gennaro)

Va néixer 1965 a en el Conservatori de la l'any Parma, Nascut a Las Palmas, va debutar l'any 1956 a El Caire estudià amb Mauro Uberti i tot amb qual seguit Arrigo amb . El mateix any cantà a Venècia La Traviata Pola a Mòdena. El1984 debutà a Pistoia al Fio­ Maggio i, a Madrid, Doña Francisquita. El1958 es presentà al Liceu rentino de amb i la direc­ (Monterone Rigoletto, Cappuccilli amb Rigoletto i aquest fou també l'any de La Traviata a un ció de Bartoletti, i el mateix any guanyà concurs per Lisboa amb Maria Callas i el del debut a Londres. Els èxits a cantar Emani a Mòdena, on l'any següent cantà Lucia aconseguits a Lisboa amb I Puritani, al Covent Garden di Lammermoor amb Carlo Bergonzi. Després féu el pro­ amb Lucia di Lammermoor i a la Scala amb La Sonnam­ de Don Giovanni a i a Brescia i Luisa tagonista Bèrgam bula, van obrir-li les portes dels més grans teatres del món. Miller, amb Bergonzi, a Busseto. El 1986 encetà una L'any 1962 debuta a Chicago amb L 'elisir d'amare i el1965 col-laboració amb el Comunale de Bolonya: Lucia di Lam­ al Metropolitan de Nova York amb Rigoletto. Des d'ales­ Te Deum Messe mermoor, de Bruckner, Petite Solennelle hores ha estat universalment aclamat com a aristòcrata dels de Rossini i La Damnation de Faust. entre Després, altres tenors i un dels pocs estilistes que hi ha actualment en actiu. cases, ha cantat Rigoletto a Parma, Leporello a Nantes, I Lombardi a Lisboa, Le Nozze Ha rebut molts guardons i darrerament ha fet nombrosos enregistraments i ha conti­ di a Macbeth a a també Figaro París, Macerata i Lucrezia Borgia Bèrgam. Ha encetat nuat la seva carrera triomfal per tot el món. Abans de la Lucrezia Borgia d'enguany la carrera discogràfica amb mestres com Muti i Patanè i, entre els contractes de l'actual ha fet al Liceu seixanta representacions: Rigoletto (1958-59 i 1986-87), Lucia di Lam­ temporada, trobem Le Nozze di Figaro (Comte) a Piacenza i a la Scala, Don Gio­ mermoor (1958-59, 1981-82, 1986-87 i 1988-89), II barbiere di Siviglia (1960-61), Les vanni a Parma i Avinyó i més tard la inauguració del Teatre de la Bastilla a París. Pêcheurs de perles (1964-65), Werther (1977-78 i 1986-87), La Favorita (1981-82), Faust Enguany fa el seu debut al Gran Teatre del Liceu. (1983-84), La Filie du régiment (1983-84), Roméo et Juliette (1984-85), L 'elisir d'amare (1984-85), Manan (1985-86), Les Cantes d'Hoffmann (1985-86), La Traviata (1985-86) i Doña Francisquita (1987-88). Joan Sutherland (Soprano: Lucrezia Borgia)

Va néixer a Sidney, on començà els estudis musicals; Martine Dupuy (Mezzo-soprano: Maffia Orsini) guanyà importants premis, que li permeteren anar a Lon­ dres el 1951 a estudiar al of Music. Royal College Richard Nascuda a Marsella, encetà la carrera a França, però des es convertí ben aviat en el seu i Bonynge acompanyant del seu debut a Itàlia (1976) desenvolupà una activitat molt assessor musical, i el 1954 en el seu marit. El 1952 va ser important en aquell pais, des d'on aconseguí la fama inter­ contractada pel Covent Garden i cantà el paper de la pri­ nacional, tot cantant a Torí, Venècia, Nàpols, Verona, Flo­ mera dama de Die Zauberflote i ben aviat els de Gilda, rència, Roma, Palerm, Bari, Pesara, Bolonya i Gènova. Amelia, Aida, Eva, Desdèmona, Agathe, Olympia, Giu­ Fora d'Itàlia, ha actuat també a l'Òpera Còmica i a l'Òpera lietta i Antonia. El 1959 es convertí en estrella internacio­ de París, al Teatre de la Zarzuela de Madrid, Òpera de nal amb la seva interpretació de Lucia di Lammermoor Caracas, Colón de Buenos Aires, Carnegie Hall de Nova al Covent Garden, on obtingué un èxit extraordinari. EL York, Covent Garden de Londres, Monnaie de Brusselles, Covent Garden encarregà per a ella noves produccions de etc. El 1988 debutà al Metropolitan de Nova York amb I Puritani, Dialogues des Carmélites, Norma i l'any 1988 Anna Balena, amb la qual Giulio Cesare i el febrer de 1989 ha cantat Werther i II bar­ un dels seus èxits Ha cantat als teatres de més com obtingué llegendaris. renom, París, biere di Siviglia a l'Òpera de Viena. Ha adquirit gran pres­ Viena, Scala, Hamburg, Buenos Aires, Metropolitan, Chicago, San Francisco, Sid­ tigi com a intèrpret rossiniana, amb obres com II barbiere di Siviglia, Semiramide, Aure­ ney, i als festivals de Glyndebourne, Edimburg, Leeds, Florència, etc. No s'ha espe­ liano in Palmira, L 'assedio di Corinto, La donna del lago, La Cenerentola, Adelaide cialitzat exclusivament en el canto i repertori del bel particularment Rossini, Bellini di Borgogna, La Pietra del paragone i L'italiana in Algeri i també en obres de Monte­ i sinó també ha cantat obres de Handel i d'autors france­ Donizetti, que especialment verdi, Handel, Gluck, Mozart, Donizetti i Massenet. Enguany actua per primera vegada sos de finals de segle. El mestre Bonynge l'ha conduïda a redescobrir obres que fins al Gran Teatre del Liceu. al moment havien restat quasi bé desconegudes, com Esclarmonde, Le rai de Lahore, Semiramide, Les Huguénots, etc. El 1975 va ser honorada amb el títol de «Cornmen­ der of the Order of Australia» i el 1979 amb el de «Dame» de l'Imperi Britànic. Té també una de les més distingides i destacades carreres discogràfiques que mai no hagi tingut un cantant d'òpera. En aquest Gran Teatre ha cantat catorze representacions: I Puritani (1960-61), Lucia di Lammermoor (1981-82 i 1988-89) i Norma (1985-86). Alfredo Heilbron Stefano Palatchi Manuel Garrido

Antoni Comas Alfonso Echeverría Piera de Palma

Vicenç Esteve Cristóbal Viñas Josep Manuel Folch ® ®

Contenido argumental Al oír estas palabras, Lucrezia se emociona (eAma tua madre, e tenero sempre per lei ti serba») y seguidamente pretende abandonar Lugar de la acción: Venecia y Ferrara ellugar al oír que se acerca un grupo de personas, pero antes de que Epoca: a principios del siglo XVI pueda hacerlo llegan los jóvenes amigos de Gennaro para tratar de que éste los acompañe a los salones. Maffio Orsini reconoce a Lucre­ la acusa de haber dado muerte a su her­ Prólogo: Terraza del Palacio Grimani en Venecia zia Borgia y públicamente mano (<

Llega Lucrezia, muy agitada y descompuesta, y pide a su esposo jure por su honor vengar la grave ofensa que se ha causado a su noble apellido en la fachada del propio Palacio. Responde el Duque que, enterado del caso, ya ha tomado las medidas oportunas al ordenar la comparecencia del culpable. Seguidamente aparece Gennaro, quien reconoce ser el autor de la afrenta. Lucrezia, cuando ve quien es el acusado, se desespera y trata de evitar, por todos los medios, que el Duque ordene la muerte del joven (dúo «Come? E dianzí cotanto rigore?»). A pesar de los esfuerzos, no lo consigue, pero sí obtiene que su esposo le prometa que en lugar de morir a manos del ver­ dugo, Gennaro será envenenado. .Don Alfonso, dirigiéndose al joven, finge perdonarle y le invita a beber en señal de reconciliación, a lo que accede Gennaro, a quien Rustighello sirve vino del ánfora dorada. El Duque, antes de abandonar la sala, invita con irónicas palabras a su esposa (xGuai se ti sfugge un moto») a que también beba del mismo vino, acompañando así a su huésped. Cuando quedan solos, Lucrezia advierte a Gennaro que el vino que ha bebido está envene­ nado (<

Acto II

Cuadro I: Patio que lleva a la casa en que se aloja Gennaro

Una vigilancia armada observa los movimientos de Gennaro, que se prepara para dejar Ferrara (<

Cuadro II: Sala del Palacio Negroni

Alrededor de una mesa dispuesta con lujo, con comida suculenta y toda clase de bebidas, están sentados, en compañía de muy elegan­ tes damas, Orsini, Gennaro y los otros amigos. Ante Gennaro se sienta, vigilándolo con la máxima atención, Gubetta. Se bebe en abundancia entre chanzas y bromas, y la alegría es grande. En un ® cierto momento Gubetta provoca a Orsini, quien le responde con arrogante vivacidad; la situación es tensa, por lo que las damas aban­ donan la estancia mientras algunos procuran calmar los excitados ánimos. Parece que todo el mundo ha recobrado la calma y un sir­ viente vestido de negro llena otra vez las copas de los comensales. Gennaro, inquieto por el curso de los acontecimientos, observa que Gubetta no bebe y aunque lo comenta, Orsini no da importancia al hecho y entona una canción (<<11 segreto per esser felici»), interrum­ pida por un lejano coro funerario, al tiempo que se apagan las luces del salón. Todos los presentes pretenden salir del Palacio y van hacia la puerta, que encuentran cerrada. Entre la consternación general al encontrarse retenidos de esta forma, aparece Lucrezia Borgia, con un grupo de hombres armados, y con gran crudeza hace saber a los invitados que el vino que han bebido está envenenado, por lo que han de prepararse a morir como respuesta a la injuria que le infirie­ ron los venecianos reunidos en el salón. Cuando ya ha anunciado su fatal sentencia, se da cuenta con gran conmoción de la presencia de Gennaro, a quien ya creía lejos y seguro. Deseando hablar a solas con Gennaro, hace salir a los otros venecianos, escoltados por los esbirros, y ruega otra vez a Gennaro que beba un antídoto que pre­ tende suministrarle para evitar el efecto del veneno, cosa a la que se niega Gennaro con firmeza, ya que quiere morir con sus amigos, pero asegura que antes los vengará y matará a Lucrezia. Ésta, no obstante, lo detiene cuando le dice «Un Borgia sei» y le confiesa que ella es su madre. La angustia de la situación no tiene ninguna salida, nadie oye a Lucrezia, el veneno ha hecho su efecto y Gennaro muere (xMadre, se ognor lontano»), mientras Lucrezia solloza junto a su cuerpo (<

Gaetano Donizetti (1797-1848) y Lucrezia Borgia en Barcelona

¿Músico demasiado prolífico? ¿Artesano de la ópera? Éstos son unos interrogantes que se han planteado durante muchos años y que toda­ vía no se han desvanecido del todo en ciertos ambientes operísticos, alrededor de la figura de Gaetano Donizetti, a quien nadie, no obs­ tante, osa discutir la condición de ser uno de los principales y más significativos representantes de la escuela belcantista. También es verdad que han sido solo cuatro las óperas de Donizetti que no han desaparecido de los escenarios durante muchos años (L 'elisir d'amare, Lucia di Lammermoor, La Favorita y Don Pasquale), aunque esta circunstancia ha sido modificada en los últimos años con el redescu­ brimiento de otras óperas, que (se ha visto bien claro) no merecían el olvido, hasta el punto de poderse hablar de una «Donizetti Renais­ sance», en la que consiguió un hito muy importante el Gran Teatre del Liceu, cuando en 1947 repuso Anna Balena, que había sido la primera ópera representada en este éscenario, cien años antes. Gaetano Donizetti había nacido en Bérgamo el 29 de noviembre de 1797 (es preciso recordar que en el curso de diez años nacieron Ros­ sini, Donizetti y Bellini). La familia de Donizetti era de condición humilde, a pesar de lo cual Gaetano pudo estudiar en la Escuela de Caridad de Música, donde encontraría como profesor a Simone Mayr, una decisiva ayuda para Donizetti, a quien también querría como un hijo toda la vida. Gaetano estudió asimismo en Bolonia de 1815 a 1817, período en el que ya compuso algunas obras que no fueron estrenadas. Habiendo vuelto a Bérgamo, escribió algunas óperas estrenadas en Venecia y en la misma Bérgamo (en la Escuela de Mayr), hoy desconocidas. Se puede decir que en el catálogo de setenta y dos óperas, el primer gran éxito de Donizetti fue Zoraide di Granata, estrenada en Roma el año 1822. Después encontró una buena acogida en Nápoles (donde vivió unos años) con óperas que tampoco han llegado a sobrevivir. En 1830 estrenó en Milán Anna Balena (en el Teatro Carcano), y comenzó una reputación de signo internacional. Dos años después nace una obra maestra, L 'elisir d'amare (en el Teatro de la Canob­ biana de Milán). Como que una relación completa de obras yestre­ nos sería demasiado prolija, citaremos solo las más importantes: Lucrezia Borgia (Scala de Milán, 1833), Roberto Devereux (San Carlo de Nápoles, 1837), La filie du régiment (Ópera Cómica de París, 1840), La Favorita (Ópera de Paris, 1840), Linda di Chamounix (Kart­ nertortheater de Viena, 1842), Don Pasquale (Teatro Italiano de Paris, 1843), Caterina Cornaro (San Carlo de Nápoles, 1844) y Poliuto (San Carlo de Nápoles, 1848). Donizetti, alabado por todo el mundo, pero sufriendo la soledad y una grave enfermedad, pudo ser trasladado, en condiciones muy MUJER EN ESENCIA

precarias, desde París a Bérgamo, donde murió el 8 de abril de 1848 de una afección cerebro-medular, según confirmó la autopsia. En 1875 los restos fueron trasladados a Santa María la Mayor, al lado de los de su maestro y protector Simone Mayr. el encanto Recordando la gran trilogía Tudor, el pre-verdiano Poliuto, L 'elisir un poco «démodé» de La Favorita, el espumeante d'amore, la genialidad de Don Pasquale o el «capolavoro» que es Lucia di Lam­ una mermoor, podemos ver ahora cómo Lucrezia Borgia es ópera situaciones brillante y muy interesante, que tiene fluidez, contrastes, bien definidas, personajes con carácter y, sobre todo, el gran aliento de un belcantismo con contenido dramático. A Barcelona Lucrezia Borgia llegó el 10 de junio de 1840 en el Tea­ tro de la Santa Creu -nombre que entonces tenía el Teatro Principal- con veintitrés representaciones. En el Principal se repuso nueve temporadas diferentes, a pesar de la sacudida que para aquel teatro representó la inauguración del Liceu en 1847, en el que la Bor­ de 142 gia se ha hecho treinta y una temporadas, con un total repre­ sentaciones. Esto demuestra el interés de nuestros antepasados hacia este título, aquí uno de los más populares de Donizetti. Consigne­ reductos mos que en el Teatre Principal de Maó, uno de los operísti­ con 132 cos más admirables de los Països Catalans, Lucrezia Borgia, funciones, es todavía la segunda ópera en número de representacio­ En el la historia de Lucre­ nes, superada solo por II Trovatore. Liceu, todo zia Borgia es apasionante para los interesados en las voces, sobre al el «finale por lo que se refiere a los tenores, ya que interpretarse Gennaro. Se estrenó el nuovo» el protagonismo se decantaba hacia 17 de octubre de 1848 bajo la dirección del maestro Marià Obiols; cantó el personaje de Lucrezia la soprano Manuela Rossi-Caccia, nombre aquí digno de memoria, ya que había protagonizado la pri­ mismo Doni­ mera ópera representada en el Liceu, Anna Bolena, del zetti, el 17 de abril de 1847. Con ella la mezzo Giulia Berini, el tenor fue bien reci­ Giacomo Roppa y el bajo Mitrowitch. La ópera muy Muchas bida, y la prueba es que se hizo tres temporadas seguidas. temporadas la ópera era representada, tanto en el Liceu como en el Principal. En el Liceu, en 1861, Alfonso era el barítono Giorgio Ronconi Donizetti también el (famoso por haber estrenado siete títulos de y Nabucco de Verdi). En 1864 encontramos como director a Giovanni Bottesini, probablemente el más famoso contrabajista de todos los tiempos. En 1876 cantaban Francesco Tamagno (futuro primer Otello anunciaba verdiano) y el bajo mallorquín Francesc Mateu, que se Franco con el anagrama de Uetam. En 1881, bajo la dirección de Gen­ Faccio, el más gran director que tuvo Italia en el siglo pasado, 1884 naro era ni más ni menos que Julián Gayarre. En mayo de el rivalidades tenor era su rival Angelo Masini. Esto dio principio a las EAU DE TOILETTE- PERFUME-VAPORIZADOR-JA80N DE TOCADOR CREACION DE &""'te�� ® y también al interés creciente hacia esta ópera, que apareció en el cartel del Liceu ocho años consecutivos. Gayarre la repitió en diciem­ bre de 1884 y en junio y octubre de 1888. Masini en 1886. La lista de grandes tenores no se acaba; Gennaro era Francesco Marconi en 1887 y todavía en 1904, mientras que en 1889 era Emilio De Marchi. Consignemos en 1895 una protagonista tan ilustre como Hariclea Dar­ clée (que cinco años más tarde estrenaría Tosca). En 1920 cantaban Tina Poli-Randaccio, considerada como una de las voces más gran­ des de todos los tiempos (y esto lo confirmaba Hipólito Lázaro), el tenor mallorquín Joan Nadal y el gran bajo Marcel Jaumet. Las últi­ mas representaciones tuvieron efecto los días 19, 23 y 26 de diciem­ bre del año 1970 y significaron una de las cimas del arte de Montse­ rrat Caballé; con ella, Josep Carreras (entonces Josep Maria), que cantó su primer papel protagonista, Jane Berbié y Roger Sayer.

P.N. y J.T. Lucrezia Borgia

Prologue: Tandis qu'un bal se déroule dans les salons du palais Gri­ à sur mani, Venise, quelques invités, la terrasse, contemplent avec regret la beauté de la ville des Doges, car, Ie lendemain, ils doivent suivre Grimani à Ferrare, ou ils seront les hates du duc Alphonse et de Lucrèce Borgia, sa femme. En entendant ce nom, tous mani­ festent leur horreur. Orsini évoque la nuit lointaine ou, blessé à mort, secouru par son ami Gennaro et après avoir juré de vivre et de mou­ rir ensemble, il a frémi à la prophétie d'un vieux magicien: «Et vous mourrez ensemble! Fuyez les Borgia! Ou est Lucrèce, là est la mort!», Gennaro s'est endormi et ses amis s'éloignent. Et voici venir une dame masquée (Lucrèce). Elle contemple Gennaro, lequel s'éveille et dit qu'il aime Lucrèce, bien qu'aucune affection ne être puisse comparable à celle qu'il nourrit pour sa mère qu'il adore, sans toutefois l'avoir jamais vue. Et il raconte la funeste his­ toire de sa vie, vécue avec un pêcheur dont il se croyait Ie fils. Le récit terminé, Lucrèce exhorte le jeune homme à conserver sa grande affection pour sa mère. A l'improviste, des cavaliers font irruption sur la scène. Avant que Lucrèce ne s'éloigne, Gennaro veut savoir elle est. qui Mais, à dévoiler vraiment son abominable identité, pen­ Orsini et seront tous les autres cavaliers qui arrachent le masque du visage de celle qu'ils appellent menteuse et traïtresse.

ActeI: A Ferrare, Alphonse apprend de Rustighello que, par la volonté de Lucr sce, une maisonnette donne asile à Gennaro. Le duc considère ce fait comme un outrage à son honneur de mari et jure de se venger. En même temps, Gennaro prend congé de ses amis, après une nuit de fête. Sur Ie visage de Gennaro passe une ombre de tristesse, causée par la pensée assidue de sa mère. Ses arnis croient, au contraire, qu'il est épris de Lucrèce. Gennaro pour confirmer sa haine envers elle, efface la première lettre du mot Borgia, sculpté sur un écusson du palais. Puis il rentre chez lui. Dans une salle du palais ducal, Alphonse, après s'être assuré que Gen­ naro a été conduit en prison, ordonne à Rustighello d'aller prendre un vase en or, contenant du «vin des Borgia» et d'attendre ses ordres. Très irritée, Lucrèce vient dénoncer la faute commise par celui qui a osé changer le mot Borgia en Orgia, en offensant ainsi sa maison. Elle veut que Ie coupable soit supplicié. Grand est Ie trouble de Lucrèce lorsqu'elle voit entrer Gennaro au milieu des gardes. Elle comprend tout et cherche à persuader le Duc que Gennaro était ailleurs quand l'outrage a été commis. Courageusement, Gennaro avoue que c'est lui Ie coupable. Lucrèce obtient un entretien avec Ie Duc, dont elle cherche inutilement à arracher Ie pardon pour Gennaro. Alphonse ® Per consent seulement à ce que Gennaro meure empoisonné, plutêt qu'aux mains du bourreau. Gennaro est ramené et Alphonse lui fait son verse dans un croire a pardonné, Lucrèce, obligée par mari, fer qu'il tast Res­ la coupe de Gennaro la boisson mortelle. Alphonse s'éloigne. et le tée seule avec Gennaro, Lucrèce lui présente un contrepoison supplie de fuir de Ferrare. no cal Acte II: Près de la maison de Gennaro des sbires sont en embuscade perdre Gennaro à son ami pour accomplir la vengeance du Duc. promet Orsini d'intervenir au banquet de la princesse Negroni. Rustighello est tout heureux, paree que, de cette façon, il est sur que sa proie l'estil ne lui échappera pas. des­ Pendant le banquèt au palais Negroni, Gubetta, interrompant à de rame­ sein la joie du festin, provoque Orsini, puis sous le prétexte ---- un funè­ ner la paix, invite les convives à vider les coupes que remplit bre échansson. Orsini improvise un toast, mais à la fin de chaque obs­ strophe, on entend venir de loin un son lugubre. La salle se fait ont barrées. Seu­ cure. Egarés, tous s'aperçoivent que les portes été lement la porte du fond s'ouvre et Lucrèce entre. Elle n'hésite pas se des à avouer qu'elle a empoisonné tous les convives pour venger elle ordonne à tout insultes reçues. Lorsqu'elle aperçoit Gennaro, le monde de sortir sous escorte et reste seule avec lui. Gennaro refuse II veut mou­ de boire le peu de contre-poison qui reste dans le flacon. rir avec ses arnis; mais d'abord, il tuera la néfaste empoisonneuse. Lucrèce lui crie qu'il est, lui aussi, un Borgia et lui avoue qu'elle est sur cadavre sa mère. II meurt invoquant son nom et Lucrèce tombe le de son fils.

Rambla dels Estudis,115 Per menjar bé, bo i ràpid. ® Lucrezia Borgia

A ball Prologue: is being given in the Grirnani Palace in Venice. Some of the guests regret that they must leave the beauties of the City of the Doges, as, on the morrow, they must go with Grirnani to Ferrara as of guests Duke Alfonso and Lucrezia Borgia, his wife. As the lat­ ter's name is mentioned, every-one expresses horror, especially Orsini, who a recalls night long ago, when, seriously wounded and aided his by friend Gennaro, they had vowed to live and die together and had shuddered when an old fortune-taller had predicted that he would die at the same time as Gennaro an-d at the hands of Lucrezia Bor­ A masked woman gia. (Lucrezia) appears, who now contemplates Gennaro who is asleep. Gennaro awakes and, seeing Lucrezia, decla­ res that he loves her but that he can only love one woman his mot­ her he never whom, however, has seen. He relates the dark story of his life. In his childhood days he lived with a fisherman, whom he to be believed his father until, one day, he received a letter from his mother in which she that was declared she the victim of a power­ ful villain and entreated him never to seek her out. Lucrezia urges him to keep his great affection for his mother always alive in his heart. Cavaliers on the scene. suddenly appear Before Lucrezia goes away, Gennaro wants to know who she is. But his friends, whose relations had been the victims of her misdeeds, tear away her mask calling her a liar and a traitress.

Act I: A square in Ferrara, on one side of which stands the Borgia Palace, while on the other side is a little house. Duke Alfonso learns from RustighelIo that, at Lucrezia's wish, this little house is the retreat of Gennaro. He enters now with his friends. There is a trace of sad­ ness on his face, caused by the insistent thought of his mother. His friends think it is because he is in love with Lucrezia, but, in order to show his loathing for her, he takes his dagger and removes the first letter of the name Borgia which is cut in the coat of armes on the palace. A hall in the Ducal palace. Alfonso orders Rustighello to go and take a golden amphora containing the «wine of the Borgias». Lucrezia comes to announce the fact that someone has dared to change the word Borgia into Orgia, thus offending her family; and she declares that the criminal must be sentenced to death. But when she sees Gen­ naro in brought by guards she understands everything and tries to convince the Duke that Gennaro was somewhere else when the outrage was committed. But Gennaro courageously confesses that he was the culprit. Lucrezia asks for and obtains a secret interview with the whom she in � es Duke, begs vain to pardon Gennaro. He only t3 b'D m11giD� t� that lo) agrees shall die by poison instead of at the hands of In gl8s� de Dni If;Ys;; Gennar? la Crema [TblTHl�sn, l'0 rnngia del sabol', ® GENEVE the hangman. When Gennaro is brought back by the guards, Alfonso leads him to believe that he has pardoned him. Lucrezia suffering tortures, pours the fatal drink into Gennaro's cup. Having accom­ plished his vengeance, Alfonso goes off, and Lucrezia, left alone with Gennaro, gives him a phial containing an antidote to the poison and begs him to flee from Ferrara.

Act II: Some desperados are waiting in ambush near Gennaro's house to carry out the Duke's revenge. Gennaro promises his friend Orsini that he will come to the Negroni banquet. Rustighello is glad because now he is sure that his prey will not escape him. A room in the Negroni Palace. The banquet is in full swing, and among the guests is Gubetta, who, deliberately interrupting the joyous celebrating of all present, first provokes Orsini, and then, with the of pretext making peace, invites the guests to empty the cups that a cup bearer dressed in black is filling. Meanwhille Orsini, to spite Gubetta, improvises a toast. But at the end of each strophe a mourn­ ful chant is heard from afar. The hall suddenly becomes dark and everyone present sees with dismay that the doors are barricaded. Only one door opens, to allow Lucrezia to enter. She declares that she has poisoned all the guests, to avenge the outrage she has received. But when she sees Gennaro, she orders all the rest to leave under escort, and remains alone with the young man. Gennaro refuses to drink the antidote; he intends to die with his friends, but first he intends to kill the abominable poisoner. Lucrezia cries out that he is also a Borgia, and that she is his mother. Gennaro dies in his mot­ her's arms, and Lucrezia falls on the corpse of her son.

ROSA BISBE ART/DISSENY

GANDUXER, 20 TELEFONO 201 65 90

RBLA. CATALUNYA, 121 "GAlERIAS lA AVENIDA" BARCELONA ® ®

Notes Discografia importants: En atenció als artistes i al públic en general, s'exigeix l'adequada correcció en el vestir (senyors: americana i La només ofereix les versions i es present discografia comercial.s íntegr�s. corbata), prega la màxima puntualitat: no es permetrà en l'ordre Lucrezia Els personatges són esmentats següent: Borgia, l'entrada a la sala un cop començada la representació, ni verifi­ Maffio Gennaro i Duc Alfonso. A continuació el cor, l'or­ car Orsini, enregistraments, fotografies o filmar escenes de cap mena. questra i el director. El Consorci del Gran Teatre del Liceu, si les circumstàncies ho reclamen, podrà alterar les dates, els programes o els intèrprets a Nova 1965 VOCE-7 (d'un concert York) anunciats en aquest programa. Kostas Pas­ Montserrat Caballé, Jane Berbié, Alain Vanzo, En compliment d'allò que disposa l' Article 92 del Reglament kalis. d'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos; hom ha d'uti­ Opera Orchestra of New York. litzar al Saló del 1er. pis i el vestíbul de l'entrada. Dir.: J onel Perlea.

1966 THE GOLDEN AGE OF OPERA, EJS 368 (d'una represen­ Accés carrer Sant (t:, pel Pau, núm. l, bis, d'ús exclusiu per a tació a Nàpols) � minusvàlids. Leyla Gencer, Anna Maria Rota, Jaume Aragall, Mario Petri. Cor i Orquestra del San Carlo de Nàpols. Comentaris: Dir.: Carlo Franci. Roger Alier, Xosé Aviñoa, Pau Nadal. Coordinador d'aquest programa: Pau Nadal 1966 RCA, LMDS 6176 Montserrat Caballé, Shirley Verrett, Alfredo Kraus, Ezio Fla- Programes: Publi-Iempo gello. Cor i Orquestra de la RCA Italiana. Portada. Disseny: América Sánchez Dir.: J onel Perlea.

1974 (D'una representació a Dallas) Leyla Gencer, Tatiana Troyanos, Josep Carreras, Matteo Manuguerra. Cor i Orquestra de la Civic Opera de Dallas. Dir.: Nicola Rescigno.

1975 MRF (D'una representació a Houston) Joan Sutherland, Huguette Tourangeau, John Brecknock, Michael Devlin. Cor i Orquestra de l'Òpera de Houston. Dir.: Richard Bonynge.

1977 DECCA, D93 D3 Joan Sutherland, Marilyn Horne, Jaume Aragall, Ingvar Wixell. London Opera Chorus. National Philharmonic Orchestra. Dir.: Richard Bonynge.

Francesc X. Mata Pròximes funcions

Recital Luciano Pavarotti

Piano: Leone Magiera Obres de: Mozart, Bellini, Verdi, Massenet, Respighi, Flotow, Mas­ cagni, Sibella i Denza

Dijous, 8 de juny, 21 h., funció extraordinària

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Simfonia núm. 2, en do menor, «Resurrecció» de Gustav Mahler

Solistes: Josephine Barstow, Claire Powell Director d'orquestra: Uwe Mund

Divendres, 9 de juny, 21 h., funció núm. 85, torn A Dissabte, 10 de juny, 21 h., funció núm. 86, torn C

Samson et Dalila C. Saint-Saéns

Agnes Baltsa, Plácido Domingo, Alain Fondary, Ismael Pons, Alfonso Echeverría, Antoni Comas, Antoni Lluch, Vicenç Esteve

Director d'orquestra: Jacques Delacêtte Director d'escena: Giancarlo Del Monaco

Directors del' cor: Romano Gandolfi - Vittorio Sicuri Escenografia: Günther Schneider-Siemsen Producció: Théátre de l'Opera de Nice

Funció de Gala Dissabte, 24 de juny, 21 h., funció núm. 89, torn C Dimarts, 27 de juny, 21 h., funció núm. 90, torn A Dijous, 29 de juny, 21 h., funció núm. 91, torn B Diumenge, 2 de juliol, 17 h., funció núm. 92, torn T Dimarts, 4 de juliol, 21 h., funció núm. 93, torn D