LA FAVORITE DONIZETTI Argument MT / 3 Argument 4 / 5 La favorite

La favorite torna al amb la coproducció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro Real de Madrid. (Pietro Paolini/TerraProject/Contrasto-Maggio Musicale Fiorentino) Fitxa La favorite. Les contradic6 / 7- 9 49 cions d’una obra mestra Benjamín G. Rosado Repartiment 10 Entrevista a 53 Michael Spyres Amb el teló abaixat 12 Cronologia 60 Jordi Fernández M. Argument 17 La favorita al Liceu 67 Jaume Tribó 25 English Synopsis Selecció d’enregistraments Josep Subirá Sobre La favorite 73 33 Patrick Summers Biografies La favorite, una òpera 78 francesa a la italiana 39 Ramon Gener La favorite Temporada 2017-18 8 / 9

LA FAVORITE

Òpera en quatre actes. Llibret d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe. Música de .

Estrenes 2 de desembre de 1840: estrena absoluta a l’Académie Royale de Musique de París (versió francesa) 18 d’octubre de 1846: estrena a Barcelona al Teatre de la Santa Creu (en traducció italiana) 26 de novembre de 1850: estrena al Gran Teatre del Liceu (en traducció italiana) 29 d’abril de 2002: última representació al Liceu (de l’original francès) Total de representacions al Liceu: 264

Juliol 2018 Torn Tarifa

8 17:00 T 5 Durada total aproximada 3h i 10m (*): Amb audiodescripció 10 20:00 D 5 11 20:00 H 5 13 20:00 C 5 14 18:00 F 5 16 20:00 A 5 17 20:00 G 5 19 20:00 B 5 20 20:00 E 5 21 20:00 PB 6 22* 18:00 PD 6 24 20:00 PC 6

Uneix-te a la conversa #LafavoriteLiceu liceubarcelona.cat

facebook.com/liceu @liceu_cat @liceu_opera_barcelona La favorite

Léonor de Guzman, amant del rei Clémentine Margaine: 8, 11, 14, 17, 20 i 22 de juliol Eve-Maud Hubeaux: 10, 13 i 24 de juliol Daniela Barcellona: 16, 19 i 21 de juliol

Fernand, novici enamorat de Léonor Michael Spyres: 8, 11, 14, 17, 20 i 22 de juliol Stephen Costello: 10, 13, 16, 19, 21 i 24 de juliol

Alphonse XI, rei de Castella Markus Werba: 8, 11, 14, 17, 20 i 22 de juliol Mattia Olivieri: 10, 13, 16, 19, 21 i 24 de juliol

Balthazar, prior del monestir Ante Jerkunica

Inès, confident de Léonor Miren Urbieta-Vega

Gaspar, oficial del rei Roger Padullés

Un senyor José Luis Casanova Emili Rosés Repartiment 10 / 11

Direcció musical Patrick Summers

Direcció d’escena Derek Gimpel

Escenografia i vestuari Jean-Pierre Vergier

Il·luminació Dominique Borrini

Assistència de la direcció d’escena Emilio López Pena

Assistència de la il·luminació Yves Adrien

Coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatro Real de Madrid

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Conxita Garcia

Concertino Paçalin Pavaci

Assistència a la direcció musical Diego García Rodríguez

Assistents musicals Véronique Werklé, Ricardo Estrada, Vanessa García, Jaume Tribó La favorite

AMB EL TELÓ ABAIXAT

Compositor Gaetano Donizetti (1797-1848) és considerat, juntament amb Gioa- chino Rossini i , un dels principals artífexs del bel canto romàntic italià. Molt prolífic, amb més de seixanta òperes, va tastar el gènere buffo i el serio, així com l’opéra comique i la grand opéra francesa. Títols com L’elisir d’amore, , , , Don Pasquale o La fille du régiment són alguns dels més famosos que va escriure i que actualment es mantenen en repertori. Dotat d’una capacitat de treball extraordinària, Donizetti es va arre- cerar ocasionalment en les formes clàssiques –especialment en les òperes còmiques–, mentre que d’altra banda va saber innovar en el terreny dramàtic, tot preparant el relleu generacional que assumiria Verdi a partir de la dècada del 1840, quan Donizetti ja era un artista consagrat i reconegut arreu de l’Europa musical del moment. Tot i els seus múltiples èxits (superiors en nombre a uns quants fracassos), Donizetti va ser un home marcat per la tragèdia familiar, amb la mort de la muller i els tres fills i amb una demència progressiva 12 / 13

causada per la sífilis a partir del 1843, a causa de la qual va acabar els seus dies a la ciutat de Bèrgam, la mateixa que l’havia vist néixer.

Llibret i llibretista El llibret de La favorite es deu a Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe i es basa en una obra anterior, L’Ange de Nisida, deixada inaca- bada per Donizetti davant dels temors que l’argument, sobre l’amistan- çada d’un rei, pogués encendre les ires de la censura napolitana. Per això els llibretistes i el compositor van reelaborar-ne el material i la convertiren en La favorite, però mantenint com a protagonista Leonor de Guzmán, amant del monarca coprotagonista i sempre a partir de Le Comte de Comminges de Baculard d’Arnaud. El rei Alfons XI de Castella havia tingut com a amant Leonor, a qui –sembla– va dedicar una cantiga. Dels amors entre el rei i la jove noble va néixer el futur Enric II, primer monarca de la casa dels Trastàmara. La favorite

Estrena El 1838 Donizetti va arribar per última vegada a París. Un any després, l’èxit de les funcions de Lucia di Lammermoor al Théâtre de la Renaissance de la capital francesa va animar l’empresari Anténor Joly a encarregar al compositor italià una nova òpera, amb llibret d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe, aquest últim llibretista oficial de l’Opéra de París. La favorite es va estrenar amb gran acceptació del públic a l’Opéra el 2 de desembre de 1840. La crítica va ser més reticent a acceptar unàni- mament una òpera que, amb el temps, esdevindria el títol donizettià més valorat a la capital francesa. El paper de Léonor va ser escrit originàriament per a Rosina Stolz, l’amant de Léon Pillet, empresari de l’Opéra de París quan s’estrenà l’obra.

Estrena al Liceu Tot i que La favorita, en la versió italiana, es va estrenar al Liceu el 26 de novembre de 1850 (a Barcelona hi va arribar el 18 d’octubre de 1846 al Teatre Principal), no va ser fins al 29 d’abril de 2002 quan es va repre- sentar per primera vegada en la versió original i en francès. L’espectacle tenia direcció escènica d’Ariel García Valdés i musical de Richard Bonynge, responsable de la revisió de la partitura utilitzada en aquella ocasió. Quan l’òpera va arribar per primera vegada a Barcelona, La Lira Española va publicar una crítica signada per «De I. T.» en què, escan- dalitzat per l’argument de l’òpera, deia: «Grima da el ver que con tanta ligereza, con tan estúpida ignorancia y mala fe recurren los estrangeros [sic] á nuestra historia para sacar de ella nombres respetables con que cubrir sus criminales héroes, tipos quizas no difíciles de hallar en su país». Amb el teló abaixat 14 / 15

Assaigs de La favorite al Liceu La favorite

L’actual producció de La favorite compta amb la direcció musical de Patrick Summers. (Pietro Paolini/TerraProject/Contrasto-Maggio Musicale Fiorentino) 16 / 17

ARGUMENT

ACTE I1 L’acció transcorre a Castella l’any 1340. El primer acte s’obre al monestir de Santiago de Compostel·la, on el prior Balthazar veu com Fernand, el novici predilecte per substituir-lo al càrrec, s’absté de la pregària. El jove confessa al venerable clergue que està enamorat d’una noia a qui va veure pregant.2 Van tenir un únic contacte físic quan ella va oferir-li els dits molls d’aigua beneita. Però això va ser suficient per encendre en Fernand els efluvis de l’amor. Balthazar, després d’escoltar la confessió de Fernand, l’adverteix dels perills del món mundà i de l’autoritat de les lleis divines per damunt de les humanes. Però Fernand està decidit a deixar el convent per seguir la seva passió jovenívola.3

Comentaris 1 L’òpera comença amb un endavant poblaran la partitura, ment entre les estrofes que musicals preludi molt ben orquestrat, en especialment «Un ange, une canta Fernand. dues seccions (lenta i ràpida), femme inconnue». 3 Després de l’ària de Fernand, seguint el model heretat de 2 L’ària «Un ange, une femme aquest i Balthazar clouen l’es- l’ouverture a la francesa implan- inconnue» és una pàgina dolça, cena amb un duet, «Toi, mon fils, tada des de la segona meitat bressolada per unes frases de ma seule espérance», en què del segle XVII, però en el cas gran volada lírica a càrrec del ambdues personalitats estan que ens ocupa amb un rerefons , el qual ha de resoldre ben perfilades per la música innegablement romàntic. Doni- molts passatges amb el domini donizettiana: enèrgica i volàtil zetti ho aprofita per introduir de les mitges veus i dels sons (Fernand), rotunda i ascètica alguns dels temes que més lligats. Balthazar intervé breu- (Balthazar). La favorite

La favorite és una de les òperes més estimades pels liceistes amb 264 representacions al Teatre. (Pietro Paolini/TerraProject/Contrasto-Maggio Musicale Fiorentino)

L’escena ens trasllada ara a un espai impossible: l’illa de Lleó. Inès serveix la seva senyora, Léonor de Guzman, que de fet és l’amant del rei Alphonse XI de Castella.4 Fernand, que hi ha arribat amb els ulls embenats i guiat per Inès, no aconsegueix que Léonor reveli el seu nom, però li declara el seu amor. La jove s’adonarà que Fernand l’estima quan li diu que ha deixat els vots sagrats per ella.5 Inès anuncia l’arribada del rei i Léonor, tot i refusar l’amor de l’antic novici, deixa l’escena oferint a Fernand un lloc a l’exèrcit del monarca. Fernand ho accepta confiant a tornar victoriós al costat de la seva estimada, a qui creu pertanyent a la noblesa.6

Comentaris 4 El contrast amb l’escena prece- 5 El duet «Mon idole! Dieu t’en- 6 L’acte es tanca amb una caba- musicals dent queda palesa en una voie» és un fragment que letta de Fernand, «Oui, ta voix pàgina lleugera com «Rayons mostra el caràcter fogós de m’inspire», de ressonàncies dorés, tiède zéphyre», que Fernand i de Léonor, però que marcials en el tractament canta Inès amb el cor femení. també dona pas a frases refle- melòdic i instrumental, tot El passatge és extret de mate- xives, com el passatge «Et quel prefigurant el destí militar del rial de l’òpera Adelaide, del mystère étrange, d’effroi glace personatge. 1834, deixada inacabada per mon coeur?» (Fernand) i «C’est Donizetti. Dieu... qui se venge, et qui brise mon coeur» (Léonor). Argument 18 / 19

ACTE II Alcázar de Sevilla, un temps després. El rei Alphonse atribueix la victòria sobre l’exèrcit musulmà a Fernand, responsable d’unes gestes heroiques que el rei es disposa a recompensar. Don Gaspar, un cortesà intrigant, anuncia al monarca que el Papa de Roma està disposat a excomuni- car-lo si no renuncia a Léonor per tornar amb la seva legítima esposa. Alphonse, però, refusa aquests arguments i rep Léonor, a qui declara el seu amor.7 La cortesana revela al monarca que no vol ser el centre de les mirades dels membres de la cort, que només la veuen com l’amistan- çada del rei.8 Després d’aquesta escena, Alphonse rep els vencedors de

7 La gran ària del rei, «Léonor, anes, es clou amb una &caba- viens, j’abandonne», està acom- letta$ de tall convencional. panyada per un sinuós arpegiat 8 L’aire de tristesa de Léonor de la corda, amb presència es mostra en el duet amb destacada de la flauta, que Alphonse, el qual mostra també desplega unes frases de gran un caràcter amorós i tendre cap sensualitat. Aquesta pàgina a la seva amant. magistral, que s’avança a les grans àries baritonals verdi- La favorite

la batalla.9 Acabada la festa, Gaspar lliura al rei una carta d’amor dirigida a Léonor i interceptada a temps. Alphonse s’assabenta aleshores que Léonor té un amant. Però els problemes no acaben aquí, perquè el prior Balthazar fa acte de presència com a emissari papal: el rei ha de tornar amb la seva legítima esposa i deixar la relació il·lícita amb Léonor. Alphonse es mostra arrogant i desafiant davant de l’amenaça.10

ACTE III11 Indignat, el rei Alphonse vol descobrir qui és l’amant de Léonor. Mentres- tant rep Fernand com a cap victoriós dels seus exèrcits i l’anima a demanar un favor, que li serà concedit. Ignorant les circumstàncies, Fernand demana la mà de Léonor i aleshores el rei descobreix la veritat. Mostrant-se sarcàstic amb Léonor, li recomana que sigui fidel al seu futur marit.12 Léonor descobreix aleshores que Fernand no sabia res de la seva relació il·lícita amb Alfons.13 Abans de la cerimònia de casament, Alphonse ennobleix Fernand com a comte de Zamora i marquès de Montréal, però els nobles corte- sans no accepten ni els títols ni el nou estat del jove cavaller. Desafi- ant-los, Fernand rebutja els nomenaments, després d’haver descobert que Léonor havia estat l’amant d’Alphonse. Fins i tot rebutja la seva afiliació als exèrcits del rei de Castella. Balthazar arriba a temps per endur-se novament Fernand al monestir de Santiago de Compostel·la, on Fernand tornarà a prendre els hàbits de novici.14

Comentaris 9 Donizetti ho aprofita per 12Tot i que en realitat aquesta primera secció, és a dir l’ària musicals incloure el ballet, d’acord amb escena es resol en forma de pròpiament dita, és un largo el gust francès. Es tracta d’un trio, Donizetti escriu una semi- en 6/8 a partir d’una melodia pas de six i d’un breu passatge ària per a Alphonse, «Pour tant sòbria però de gran eficàcia final, vigorós i ràpid. d’amour ne soyez pas ingrate», dramàtica. Està magistralment 10L’escena conclusiva del segon plena de doble sentit, d’ironia acompanyada pels metalls i acte presenta diversos nivells i d’intencions malèvoles, que per l’arpa, confidents del cant dramàtics i climàtics, especi- denoten la ràbia –però també amorós de Léonor, abans de la alment a partir de les interven- la tristor– que sent el monarca vigorosa cabaletta «Mon arrêt cions de Balthazar, solemnes, davant de la nova situació descend du ciel», un moderato sòbries i al mateix temps generada per la revelació de mosso en 4/4. amenaçadores. Donizetti no Fernand. 14El gran final de l’acte arrenca rebutja els aires propis dels 13És la gran ària de Léonor, «Ô amb unes frases del rei («Ô grans finals inherents a la grand mon Fernand», estructurada ciel! De son âme») el ritme opéra francesa. d’acord amb el paràmetre de puntuat de les quals donen 11 Un breu preludi reprèn la l’òpera belcantista del moment pas a les intrevencions succes- melodia principal de l’ària de (recitatiu, ària i cabaletta), però sives de Don Gaspar, Balthazar, Fernand «Un ange, une femme amb un estil molt depurat. La Fernand, Léonor i el cor. inconnue». Argument 20 / 21

La favorite torna al Gran Teatre del Liceu amb una renovada producció de Derek Gimpel. (Pietro Paolini/TerraProject/Contrasto-Maggio Musicale Fiorentino) La favorite

L’escenografia s’estructura a partir d’una gran roca negra que s’adapta i transforma per suggerir els diferents espais on transcorre l’acció. (Pietro Paolini/TerraProject/Contrasto-Maggio Musicale Fiorentino) Argument 22 / 23

ACTE IV Santiago de Compostel·la.15 Fernand prega amb els seus germans novicis. És a punt per als seus vots perpetus, però confessa a Balt- hazar que no es pot treure del cap la seva estimada Léonor.16 El vell prior deixa sol Fernand per atendre un novici recent arribat al monestir. Quan Fernand surt per veure de qui es tracta, descobreix que el novici és Léonor, molt malalta i gairebé agonitzant. En un últim esforç, Léonor es reconcilia amb Fernand, que al principi la rebutja. Aviat, però, s’adona que Léonor ha estat víctima de la maldat dels cortesans del rei Alphonse. Els dos joves es tornen a declarar el seu amor, però finalment Léonor mor als braços de Fernand.17

Consulteu l’argument en format de lectura fàcil: https://goo.gl/VLQyYf

Comentaris 15L’ambientació sacra del quart i L’aparent simplicitat i senzi- especial a aquest passatge musicals últim acte de La favorite va faci- llesa del cant no està renyida magistral. litar la inclusió de l’orgue en un amb la voluntat de Donizetti 17El fantàstic duet entre Léonor preludi majestuós i esplèndid. de plasmar la innocència del i Fernand s’estructura en 16És la segona gran ària de personatge i el reflex de la diversos passatges, de tona- Fernand, «Ange si pur», de puresa de Léonor en boca litats variades i canviants en grans dificultats per la incle- de Fernand. La repetició de funció dels diferents estadis ment tessitura i que obliga l’estrofa, amb intervenció dels d’ambdós personatges. a atènyer un Do sobreagut. metalls, dona una gravetat La favorite

L’escenografia i el vestuari ofereixen una lectura atemporal de l’argument. (Pietro Paolini/TerraProject/Contrasto-Maggio Musicale Fiorentino) 24 / 25

ENGLISH SYNOPSIS

ACT I1 The action takes place in Castile in 1340. The first act opens at the Santiago de Compostela monastery, where prior Balthazar sees how Fernand, the favourite novice to replace him in office, abstains from prayer. The young man confesses to the venerable clergyman that he is in love with a girl whom he saw praying.2 They had only one physical contact when she offered him her fingers dripping with holy water. That was enough, though, to enflame an outpouring of love in Fernand. After hearing Fernand’s confession, Balthazar warns him about the perils of worldly life and of the authority of divine laws above human ones. But Fernand is determined to leave the monastery to follow his youthful passion.3 The scene now moves to an idyllic spot: the island of León. Inés serves her mistress, Leonor de Guzmán, who in fact is the lover of King Alphonse XI of Castile.4 Fernand who has arrived blindfolded and guided by Inés, can’t manage to get Leonor to reveal her name, but he declares his love.

Musical 1 The begins with a well 2 The aria “Un ange, une femme characters are well-delineated comments orchestrated prelude in two inconnue” is a sweet number, by the donizettian music: ener- sections (slow and fast), cradled by some notable lyrical getic and volatile (Fernand) and following the model inherited phrases by the tenor, who rotund and ascetic (Balthazar) from the French “ouverture” has to work through many 4 The contrast with the preceding implanted since the second half passages with the dominance scene is depicted in a light of the 17th century, but in the of the middle voices and linked number like “Rayons dorés, case that concerns us, there sounds. Balthazar intervenes tiède zéphyre”, sung by Inés is an undeniably Romantic briefly between the verses that with the female chorus. The backdrop. Donizetti uses it to Fernand sings. passage is taken from mate- introduce some of the themes 3 After Fernand’s aria, he and rial from the opera Adelaide, that will later populate the Balthazar close the scene from 1834, which Donizetti left score, especially “Un ange, une with a duet, “Toi, mon fils, ma unfinished. femme inconnue”. seule espérance” in which both La favorite

The young woman realizes that Fernand loves her when he tells her that he has left his sacred vows for her.5 Inés announces the arrival of the king and Leonor, despite rejecting the love of the former novitiate, leaves the scene by offering Fernand a place in the monarch’s army. Fernand accepts it, trusting he will return victorious to his beloved, whom he believes belongs to the nobility.6

ACT II Sometime later in Alcázar of Seville… King Alphonse credits Fernand with the victory over the Muslim army, as he displayed several heroic deeds that the king now wants to reward. Don Gaspar, a scheming cour- tier, announces to the monarch that the Pope of Rome is determined to excommunicate him if he does not give up Leonor and return with his legitimate wife. Alphonse, however, rejects these claims and welcomes Leonor, to whom he declares his love.7 The courtesan reveals to the monarch that she does not want to be the centre of attention of the court’s members, who only see her as the king’s mistress.8 After this scene, Alphonse receives the winners of the battle.9 After the party, Gaspar delivers a love letter to the king intended for Leonor but intercepted before it arrived. It is then that Alphonse discovers that Leonor has a lover. The problems don’t end here though, because prior Balthazar shows up as a papal emissary: the king must return with his legitimate wife and leave the illicit relationship with Leonor. Alphonse is arrogant and defiant in the face of that threat.10

Comentarios 5 The duet “Mon idole! Dieu instrumental approaches, 8 Leonor’s sad air is shown in musicales t’envoie” is a fragment that foreshadowing the character’s the duet with Alphonse, who shows Fernand’s and Leonor’s destiny in the military. also shows a loving and tender fiery characters, but also gives 7 The king’s great aria, “Léonor, character towards his lover. way to reflective phrases, viens, j’abandonne” is accom- 9 Donizetti uses it to include such as the passage “Et quel panied by a winding string ballet, according to French mystère étrange, d’effroi glace arpeggio, with an outstanding tastes. This is a pas de six mon coeur?” (Fernand) and presence of the flute, which and a final, fast and vigorous “C’est Dieu... qui se venge, et unfurls some sultry phrases. passage. qui brise mon coeur” (Leonor). The masterful number, which 10The concluding scene of the 6 The act closes with a cabal- moves forward with the great second act presents several etta by Fernand, “Oui, ta voix Verdian arias, comes dramatic and climatic levels, m’inspire” with martial reso- to a close with a conventional especially from Balthazar’s nances in the melodic and cabaletta. interventions, which are solemn, English synopsis 26 / 27

ACT III11 Outraged, King Alphonse wants to discover who Leonor’s lover is. In the meantime, he receives Fernand as the victorious leader of his armies and encourages him to request a favour, which will be granted. Ignoring the circumstances, Fernand asks for Leonor’s hand and that’s when the king discovers the truth. In a sarcastic comment to Leonor, he recommends that she be faithful to her future husband.12 Leonor then discovers that Fernand knew nothing about her illicit relationship with Alphonse.13 Before the wedding ceremony, Alphonse ennobles Fernand as Count of Zamora and Marquis de Montréal, but the noblemen of the court do not accept either the titles nor the new station of the young gentleman. Challenging them, Fernand refuses the appointments after discovering that Leonor was Alphonse’s lover. He even rejects his affilia- tion with the armies of the king of Castile. Balthazar arrives in the nick of time to take Fernand back to the monastery of Santiago de Compostela, where Fernand will once again don the novice’s habits.14

sober and, at the same time, cious intentions, which denote dramatic, melody. It is master- threatening. Donizetti does not the rage - but also the sadness fully accompanied by the brass reject the airs of the grand finales - that the monarch feels in the instruments and the harp, confi- inherent in French grand opera. face of the new situation gener- dants of Leonor’s love song, 11A short prelude resumes the ated by Fernand’s revelation. before the vigorous caballetta, main melody of Fernand’s 13This is Leonor’s great aria, “Mon arrêt descend du ciel”, a aria “Un ange, une femme “Ô mon Fernand”, structured moderato mosso in 4/4 time. inconnue”. according to the parameters 14The grand finale of the act starts 12Although, in reality, this scene of bel canto opera of the time with a few phrases from the king is resolved in the form of a trio, (recitative, aria and cabaletta) (“Ô ciel! De son âme”). Their Donizetti writes a semi-aria for but with a very polished style. punctuated rhythm gives way Alphonse, “Pour tant d’amour The first section, that is, the to successive interventions by ne soyez pas ingrate”, full of aria itself, is a largo in 6/8 time Don Gaspar, Balthazar, Fernand, double meaning, irony and mali- based on a sober, but very Leonor and the chorus. La favorite

ACT IV Santiago de Compostela.15 Fernand prays with his novitiate brothers. He is ready to take his perpetual vows, but confesses to Balthazar that he can’t get his beloved Leonor out of his mind.16 The old prior leaves Fernand alone to attend to a novice who has recently arrived at the monastery. When Fernand goes to see who it is, he discovers that the novice is none other than Leonor, now very ill and at death’s door. At first Fernand rejects Leonor, but at last they become reconciled. Soon, however, he realizes that Leonor has been the victim of King Alphonse’s evil courtiers. The two young people re-declare their love but, finally, Leonor dies in Fernand’s arms.17 Balthazar and the monks, who return to the room, find the corpse of the newcomer and Fernand reveals her identity. Leonor is dead, and Fernand says that he will soon follow his beloved.18

Comentarios 15The sacred setting of the fourth desire to capture the char- changing tonalities, depending musicales and last act of La favorite facili- acter’s innocence and the on the different states of both tated the inclusion of the organ reflection of Leonor’s purity on characters. in a majestic and splendid Fernand’s lips. The repetition of 18The original version, in French, prelude. the stanza, with the intervention of La favorite, ends with the 16Fernand’s second great aria, of the brass instruments, gives presence of Fernand, Balthazar “Ange si pur”, which is highly a special seriousness to the and the monks surrounding difficult due to the unrelenting masterful passage. Leonor’s corpse after Fernand tessitura that forces him to 17The masterful duet between has sung “Et vous priez pour reach a high C. The apparent Leonor and Fernand is moi demain”, which contrasts simplicity and ease of the song structured based on several with the simple “È spenta” of is not at odds with Donizetti’s passages, with varied and the Italian version. 28 / 29

L’escenografia de Jean-Pierre Vergier s’inspira en l’obra del pintor romàntic Caspar David Friedrich. (Antoni Bofill- Gran Teatre del Liceu) La favorite

La favorite es va estrenar a l’Académie Royale de Musique de París el 2 de desembre de 1840. Vue de la nouvelle salle de l’Opéra prise de la rue de Provence (1821) La cita 30 / 31

El novici (...), encès per un vigor ines- perat, sentí aleshores com amollava la seva vocació, i abandonà el convent per enrolar-se a la guerra a lluitar contra els moros granadins. En tornar de la campanya (...) fou convidat pel rei a una festa al Palau de l’Alcàsser. El jove Fernando, que així és com s’anomenava, conegué en aquesta festa doña Leonor de Guzmán, i ignorant que era l’amant del rei (...) se n’enamorà i li demanà al rei que la hi donés com a esposa.

JOSÉ MARÍA DE MENA Tradiciones y leyendas sevillanas (1987) La favorite

Muntatge de l’escenografia de La favorite al Teatre 32 / 33

SOBRE LA FAVORITE

Patrick Summers Director musical

Veure i interpretar les òperes de Gaetano Donizetti (1797-1848) és molt més que el fet de pensar en l’obra d’un compositor. La seva vida ens fa reflexionar sobre el concepte d’educació i de guiatge. Provinent d’un món intel·lectual que ho tenia tot però que va desaparèixer, fou educat per l’influent compositor bavarès Simone Mayr, que va emigrar a Itàlia per fer de docent a la ciutat natal de Donizetti, Bèrgam. Mayr va ser un Illuminati, però deixem enrere les imatges dels Illuminati que Dan Brown va dur a la ficció en la seva cèlebre novel·la i la posterior pel·lícula Àngels i dimonis. Els Illuminati bavaresos d’on provenia eren un grup de genis nobles, estendards de la Il·lustració, que es va fundar el maig de 1776, només sis setmanes abans de la conformació oficial dels Estats Units. Els orígens dels Illuminati centreeuropeus es troben a Espanya en els Alumbrados, que fundaren una secta mística cristiana al segle XV. Com d’altres intel·lectuals al llarg de la història, els Illuminati van ser sospi- tosos de tota mena de crims per insubordinació i també d’elitisme —n’hi ha que fins i tot els responsabilitzaren de la Revolució Francesa—, però en la seva curta història van tenir un gran compromís amb l’adquisició de coneixements i amb una visió integradora del món que unia la natura amb l’intel·lecte. Una educació humanística tan àmplia, en la qual totes les arts es relacionaven entre si i cadascuna d’aquestes amb la natura, tenia nombrosos predecessors: Gluck, Haydn, Mozart i Beethoven, però fou al Romanticisme on va arribar al seu zenit. La favorite

L’educació que va rebre Donizetti a càrrec de de mort, a Bèrgam, per cantar-li l’escena de la Mayr abastà no només la música, sinó tot un tomba de Lucia. A primers d’abril moria a l’edat ventall de disciplines que el docent va mirar de de 51 anys. vincular a la música: el misticisme celestial, o el Les òperes de Donizetti procedien directa- que llavors era conegut com a tal, i un coneixe- ment de les simetries formals del període clàssic, ment profund de les ciències. Donizetti va rebre especialment de les òperes de Mozart i Rossini, una escolarització minuciosa en el que avui dia i les simfonies de l’Sturm und Drang de Haydn. anomenaríem “Humanitats”, però són ben pocs De fet, en interpretar tan sols l’acompanyament els departaments d’Humanitats dels darrers cent d’alguna de les més de cent simfonies de Haydn anys que haurien inclòs el pensament essencial hom pot escoltar Donizetti en estat pur. El gran de Mayr: tot el coneixement estava intercon- moviment romàntic que es va estendre fonamen- nectat, la música era un art en comunió amb la talment al llarg del segle XIX, tot i començar com natura i un mitjà per accedir-hi. una reacció contra el pensament racionalista de Donizetti, tot un galà en els seus anys de la Il·lustració, es va llançar amb els braços oberts joventut, va escriure més de seixanta òperes; el cap a emocions potents i extremes. Tenia poc a fet que no se sàpiga quantes se n’han perdut veure amb conceptes moderns com l’enamora- i quantes eren correccions fa impossible conèi- ment o l’amor romàntic. El Romanticisme va ser xer-ne el nombre exacte. La seva obra més cone- més aviat un intent d’alliberar la imaginació, no guda, juntament amb L’elisir d’amore, és Lucia di a través de la realitat, sinó per mitjà de la repre- Lammermoor, i ateses les horribles circumstàn- sentació d’una melancolia profunda i d’emocions cies de la seva mort és potser la més emotiva. extremes properes a la violència. En el Roman- Donizetti va patir les nefastes conseqüències de ticisme, la mare terra i la naturalesa humana la sífilis, i els seus darrers anys van esdevenir un estaven relacionades: tempestes violentes reflec- lent descens cap a una bogeria molt pitjor que tien al seu torn cors tempestuosos, litorals escar- la que protagonitzava la seva heroïna tràgica. pats representaven relacions de mena semblant, Sofrí terribles deliris i violents rampells durant tombes d’avantpassats es convertiren en cases els últims mesos; amb una velocitat esfereïdora, de confessió i penediment profund... La bellesa el deteriorament mental i físic de Donizetti arribà natural dels antics va palesar el patiment de viure fins al punt de la desfiguració. El gener de 1848, i la brevetat de l’amor. Dels cinc nivells d’aflicció el cèlebre tenor Giovanni Rubini, amic i col·lega coneguts, la ira i el pacte són els que més del compositor, el va visitar fins i tot al seu llit apareixen a les obres romàntiques. Els perso- Sobre La favorite 34 / 35

natges busquen Déu només quan es troben sota La música clàssica no ha estat immune a les molta pressió o quan volen expressar gratitud. tendències de la cultura popular, i ara la paraula La favorite, en concret, desborda lirisme de moda és “relació”, un concepte que val la pena romàntic. Les òperes del bel canto tenien una tenir en compte llevat del context en el qual sovint estructura regular: una obertura, una escena apareix: les obres d’art ara no són jutjades per un d’obertura de veu masculina, una ària d’entrada mot, sinó per allò que entenem com “relaciona- del protagonista, una orquestra impactant per bilitat”, com si ara l’únic entreteniment o provo- tancar l’acte, etc. Però Donizetti era especial- cació vàlids fossin aquells amb què ens podem ment partidari de satisfer aquestes expectatives identificar personalment: “que em podria passar, al mateix temps que proporcionava contínues això, a mi?”. sorpreses a l’oient. Sabia aprofitar allò que el Però Donizetti, que com qualsevol altre públic ja coneixia i feia gala del tret més preuat compositor feia avançar el Romanticisme musical de l’època: la capacitat de compondre melodies en què havia nascut, mai no s’hauria imaginat un vibrants i carregades d’emoció posant la veu en món on l’òpera hagués d’explicar la seva relle- un primer pla. vància. Pensem en La favorite, inspirada en Beet- En aquest poema de 1789, “Versos. L’abadia de hoven i Haydn, una de les òperes més populars Tintern” (“Lines written a few miles above Tintern del segle XIX però que en realitat és tota una Abbey”), William Wordsworth conjura a la perfecció raresa. Què podria dir, a una audiència contem- el sentiment de l’època, i ho fa amb paraules porània, aquesta òpera francesa basada en una essencials per entendre Donizetti i La favorite: òpera italiana de gairebé 180 anys d’antiguitat interpretada a Catalunya per un repartiment I he sentit una presència que em puny amb el goig internacional? La seva aparença sembla grinyolar d’alts pensaments; una sublim certesa d’una cosa tant com la d’un decorat: ambientada al segle més fondament corfosa, que té estada en la llum XIV durant la desfeta de l’ocupació musulmana del sol ponent, en l’oceà rodó i en l’aire viu, en el a la península ibèrica, amb escenes que només cel blau, i dins la ment de l’home: un moviment i podem descriure com versions mítiques i amb un esperit que empenyen tot el que pensa i tot el un aire romàntic de Santiago de Compostel·la que és pensat, rodolant entre tot.1 i Sevilla. El llibret i l’argument són complexos, i es basen en fonts de gran importància per a la història del teatre, però cap d’elles és gaire 1 Traducció de Miquel Desclot, Edicions del Mall, 1986. acurada: gran part s’ha pres de l’abandonat La favorite

L’ange de Nisida, basat en una obra popular del segle XVIII francès, Le Comte de Comminges, així com també d’altres fonts que Donizetti trobà per tal de focalitzar el relat en una figura històrica, Elionor de Guzman, Leonore a l’òpera, amant d’Alfons XI de Castella i mare del rei Enric II, un dels deu fills il·legítims de la parella. Tot i la llunyana densitat histò- rica de la trama, la rellevància de La favorite rau allà on l’òpera més destaca: en el refinament i la immediatesa de la partitura de Donizetti. Es tracta d’una òpera que va influir profundament en una altra òpera vint anys després, La forza del destino, de Verdi, amb la qual comparteix nombroses similituds. L’era del bel canto es va estar a punt de perdre en la història per una sèrie de motius: la revolució wagneriana de finals del segle XIX va fer que, en comparació, l’ampli repertori d’obres anteriors centrades en l’exquisidesa i la complexitat de la veu empal·lidís. A més, tot i que avui dia no ens ho sembli, el públic d’abans del trencament cultural provocat per les guerres del segle XX no tenia gaire interès per la música antiga. La idea de fer ressorgir una òpera coneguda anteriorment com La favo- rite és relativament nova, després de la Segona Guerra Mundial, quan la indústria clàssica d’enregistrament floreix amb gravacions del passat. I el ressorgiment del bel canto arriba de la mà de dos artistes que, sortosa- ment, es van trobar durant els anys austers de la postguerra: la soprano Maria Callas i el director d’orquestra Tullio Serafin. Va ser el maestro Serafin qui veié en Callas la inclinació pel bel canto mentre aquesta inter- pretava Wagner. Amb ell, Callas va aprendre el diàfan Puritani de Bellini en una setmana, i despertà en ella una fascinació per moltes òperes de l’època que li durà tota la vida: Lucia di Lammermoor, , Anna Bolena, La sonnambula, La vestale i Medea, entre d’altres. Portà de nou al públic aquest extraordinari repertori perquè havia aprés de Serafin —tal com va descriure diverses vegades— com anar més enllà de l’aparença externa de les paraules i de l’aparent simplicitat de l’escriptura vocal. Callas va Sobre La favorite 36 / 37

LA FAVORITE ÉS UNA DE LES MOLTES OBRES PROFUNDES EN LA TRAJECTÒRIA DE DONIZETTI, I MEREIX RESSORGIR EN EL SEGLE XXI

unir la declamació al cant, i per tant, el drama a la música, i despertà l’interès pel bel canto en diverses generacions fins als nostres dies. Un dels reptes més importants a l’hora de dirigir òperes dels inicis del segle XIX és que algunes bones orquestres d’avui dia —de les quals sortosament n’hi ha moltes, tot i que en general no són més petites que les que Donizetti escoltava— són sens dubte més intenses i àrdues. És probable que un músic d’orquestra, el 2018, en veure el dinamisme de Donizetti —una indicació de fortissimo, per exemple, que vol dir “molt fort”; una instrucció clara perquè sigui més forta que un simple forte— executi un so molt més alt que un músic del 1835. No és una errada; es tracta simplement d’una qüestió d’interpretació moderna. Hi ha solu- cions, i és fascinant de trobar-les i recrear-les: essencialment implica modular l’orquestra, tal com ho fa un actor en llegir un text; aquesta és la clau de l’òpera del bel canto, perquè en les òperes d’aquesta època el text és música, i la música hauria de transmetre una sensació de parla amb totes les inflexions que això implica. Als músics moderns normal- ment se’ls ensenya a tocar línies llargues i suaus, amb poca inflexió en els accents forts i dèbils. Però un cop l’orquestra fa de la música bel canto un llenguatge acolorit, en comptes d’una suavitat monocroma que pot induir a la feixuguesa, la textura orquestral de l’òpera del bel canto pot comprendre’s de sobte amb més claredat; és més transparent, i un cantant excepcional pot fàcilment excel·lir en la tasca. Arturo Toscanini, el coneixement, la passió i el talent del qual mai han estat superats pels seus compositors patriotes, pensà La favorite com una obra mestra, especialment l’acte final. Sens dubte, La favorite és una de les moltes obres profundes en la trajectòria de Donizetti, i mereix ressorgir en el segle XXI.

11 de març de 2018 Houston, Texas La favorite

Partitura original de La favorite per a cant i piano (Maurice Schlesinger 1840) 38 / 39

LA FAVORITE, UNA ÒPERA FRANCESA A LA ITALIANA

Ramon Gener Músic, escriptor i humanista

Des que l’òpera, un invent florentí, es va posar de moda a la península itàlica i va començar a estendre’s per Europa, de seguida va quedar clar que els francesos no congeniaven del tot amb el gust italià. La cort francesa s’hi va interessar i va apreciar les possibilitats del nou espectacle, però hi havia algunes coses que la grandeur de la France no va poder admetre; la primera, que aquesta nova forma d’en- treteniment fos recitada en italià; la segona, que els intèrprets fossin castrati; i la tercera i pitjor de totes, que no tingués ballet. No va ser fins que el compositor afrancesat d’origen florentí Jean- Baptiste Lully va adaptar l’òpera al gust dels francesos que la cosa no va començar a funcionar de debò a Versalles. Lully, músic al servei de Lluís XIV, “va corregir” els presumptes defectes italians de l’òpera i, amb les gairebé infinites possibilitats econòmiques que li proporcionava el Rei Sol, la va dotar de tot allò que ell sabia que els francesos estimarien. Va idear una òpera cantada en francès, amb àries curtes, amb recitatius adaptats a la llengua vernacla, sense castrati, amb una gran orquestra, amb una sumptuosa posada en escena i, és clar, amb ballet, molt ballet. Així, amb l’estrena el 1673 de l’òpera Cadmus et Hermione a París, Lully va posar les bases de la nova òpera francesa, que, molt més tard, es coneixeria com la grand opéra. La favorite

En ple ottocento, el París cosmopolita, la ciutat capaç d’enlluernar el món organitzant una Exposició Universal rere una altra, s’havia convertit no només en la capital cultural i intel·lectual d’Europa, sinó també en el centre “de qualitat” de la producció operística. Molts compositors italians que treballaven al seu país en condicions poc favorables es van traslladar a la capital gal·la a la recerca de millors oportunitats. A Itàlia, els compositors treballaven gairebé sempre amb poca o cap previsió, a contrarellotge, cobraven poc, malament i (moltes vegades) tard, les relacions amb els editors eren molt complicades i els seus drets d’autor eren trepitjats constantment. Amb aquest panorama, no és estrany que molts italians (i no només italians) intentessin trobar el seu lloc a l’escena parisenca en la qual l’alemany era el rei indiscutible. Luigi Cherubini, Gaspare Spontini, Gioacchino Rossini, , Gaetano Donizetti, Vincenzo Bellini o són alguns dels noms que no van dubtar a provar fortuna a París. Així doncs, l’arribada a la Ciutat de la Llum de Donizetti s’inscriu, no com un fet aïllat, sinó com un movi- ment de fons. Quan el bergamasc va rebre la invitació de Rossini per escriure una òpera (Marino Faliero) per al Théâtre Italien de París, no era del tot un desconegut a França. De fet, ja feia uns quants anys, el mateix Théâtre Italien posava en escena regularment algunes de les seves obres itali- anes, com Lucrezia Borgia o Lucia di Lammermoor. Malgrat que Marino Faliero, estrenada el 1835, fracassés, Donizetti va començar a plantejar-se seriosament a partir d’aquest moment la possibilitat de traslladar-se a París. La capital francesa l’atreia, no només pels motius laborals, econòmics i pràctics abans citats, sinó també La favorite, una òpera francesa a la italiana 40 / 41

L’ESTRENA DE L’ÒPERA, QUE VA COMPTAR AMB UN TRIO SOLISTA D’AUTÈNTIC LUXE, ES VA CONVERTIR AVIAT EN UN ÈXIT EXTRAORDINARI

perquè la censura francesa era més de “màniga ampla” que la italiana i, sobretot, per la coronació de la seva carrera que un triomf a París li podia donar. Decidit, doncs, a traslladar-se a França, Donizetti va fer un esforç per conrear els seus contactes a la Ville Lumière. Va contractar Michele Accursi perquè li fes d’agent i el banquer Auguste de Coussy perquè procurés per la seva situació financera. El maig de 1837, tal com demostra una carta que li va enviar al tenor Gilbert Duprez, va intentar dur a terme el seu trasllat definitiu. A la carta, Donizetti li demanava al tenor que prengués en consideració la possibilitat de representar la seva obra L’assedio di Calais, que havia revisat per adaptar-la al gust francès. Però, més enllà de la resposta de Duprez, a qui de debò havia de persuadir Donizetti per poder traslladar-se definitivament a París era, sobretot, Charles Duponchel, director de l’òpera. Un personatge poc inclinat a donar-li una oportunitat, ja que no estimava gaire el treball del compositor italià. La visió que París tenia de Donizetti va canviar sobtadament el 12 de desembre de 1837 quan, en el Théâtre Italien, es va representar Lucia di Lammermoor amb un èxit apoteòsic que es va produir, no només per la qualitat d’uns intèrprets excepcionals (Tacchinardi-Persiani com a Lucia i Rubini com a Edgardo), sinó especialment pels mèrits que el compositor havia aconseguit a la partitura. Lucia di Lammermoor havia obert a Donizetti les portes de París. El 1838, desenganyat i decebut amb Nàpols, ciutat que li va negar el lloc de director del conservatori al qual tant aspirava, decideix deixar enrere definitivament la capital de la Campània i viatjar a París. Una vegada a París, les coses no van ser tan fàcils com esperava. La favorite

Els primers mesos van ser difícils. Donizetti treballava en la posada en escena al Théâtre Italien d’algunes de les seves obres italianes ja estrenades a Itàlia, mentre, sense caure en el descoratjament, treballava en diverses noves òperes, així com en l’adaptació al francès de l’òpera que li havia donat l’oportunitat d’instal·lar-se a França. Així, Lucia di Lammermoor aviat es va convertir en Lucie de Lammermoor. L’estrena de la versió francesa al Théâtre de la Renaissance el 6 d’agost de 1839 va ser un autèntic èxit i, a partir d’aleshores, les coses van anar molt millor. Les estrenes es van succeir; primer, La fille du régiment (11/0 2 /18 4 0) , una òpera còmica totalment nova; després, Les Martyrs (10/04/1840), una adaptació de Poliuto, una òpera l’estrena de la qual havia estat censurada a Nàpols; i finalment, La favorite (02/12/1840), una adap- tació d’algunes composicions prèvies del compositor, especialment de L’Ange de Nisida, una òpera que s’havia quedat sense estrenar per problemes empresarials. A fi d’encaixar amb els requisits d’obligat compliment perquè la parti- tura de La favorite fos estrenada a París, Donizetti va haver de fer un parell d’afegits importants. Va allargar l’òpera convertint els tres actes originals de L’Ange de Nisida en quatre i va encaixar, en el segon acte, l’indispensable ballet que tant estimaven els francesos. L’estrena de l’òpera, que va comptar amb un trio solista d’autèntic luxe (Rosine Stolz com a Léonor de Guzman, Gilbert Duprez com a Fernand i Paul Barroilhet com a Alphonse XI), es va convertir aviat en un èxit extraordinari. Especialment, a partir del febrer de 1841, quan es va incorporar a les representacions la famosa ballarina Carlotta Grisi, la dona que, juntament amb el famós Petipa, va definir un nou model romàntic de realitzar el pas à trois. L’èxit de la Grisi en les representa- cions de La favorite va ser tan aclaparant, que Adolphe Adam va escriure La favorite, una òpera francesa a la italiana 42 / 43

La producció de La favorite de 1960/61 comptà amb la direcció d’escena de Domenico Messina i la direcció musical de Mario Parenti La favorite

LA FAVORITE NO VA DEIXAR DE REPRESENTAR-SE I TRIOMFAR ENTRE EL PÚBLIC D’UN PARÍS EN EL QUAL ELS “EXPERTS” SEMBLAVEN DIVIDITS SOBRE EL SEU TREBALL.

el seu immortal ballet Giselle per a ella. Tant si va ser pel ballet, per Carlotta Grisi, per la música de Donizetti com pel fabulós trio de protagonistes solistes, la veritat és que La favorite no va deixar de representar-se i triomfar entre el públic d’un París en el qual els “experts” semblaven dividits sobre el seu treball. És així. Malgrat l’èxit popular, els “entesos” es van dividir en dos bàndols: els que apro- vaven les influències de l’òpera italiana i els que se sentien preocupats i molestos perquè la qualitat de l’òpera francesa podia veure’s compro- mesa per les bastes maneres d’autors italians com Donizetti. En aquest segon grup de crítics podríem destacar el dramaturg, poeta, novel·lista i periodista Théophile Gautier, i el compositor, pare del Romanticisme francès, Hector Berlioz. Tots dos van coincidir a asse- nyalar que, si bé es podia adjudicar algun mèrit a La favorite, la veritat era que l’òpera aportava el pitjor de l’italià a l’escena parisenca. Clamaven contra unes melodies que els semblaven fàcils, contra unes frases melò- diques excessivament tòpiques, contra una trama musical i argumental inconnexa, i, sobretot, contra un resultat general que delatava que l’autor l’havia escrit amb massa pressa i poca cura. El 6 de desembre de 1840, Berlioz va escriure un llarguíssim article al Journal des débats en el qual no estalvia crítiques a La favorite com a exemple de tots els mals italians que afecten la música i l’òpera francesa. Un article en el qual desgrana pas a pas tots els punts de l’òpera. El primer que es carrega és la font. Per a Berlioz, les històries espanyoles malenconioses són poc susceptibles de convertir-se en alguna cosa interessant. No obstant això, malgrat la fragilitat de la història original, Berlioz declara que estima molt el llibret, “tant pel pathos que ofereix, La favorite, una òpera francesa a la italiana 44 / 45

com per la claredat i naturalitat de l’acció”. Un llibret escrit per Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe (francesos, per descomptat), que qualsevol compositor hagués volgut per a ell mateix. Un llibret que, en mans de qualsevol altre músic, s’hagués pogut convertir en alguna cosa nova i interessant, però que, en mans de Donizetti, es converteix, segons Berlioz, en res, o, el que és pitjor, en l’estil italià de sempre: “Monsieur Donizetti no ha canviat gens en el seu estil melòdic, en la confecció de les seves peces, en la disposició general de les seves masses vocals i instrumentals”. És cert que li reconeix algunes notes fresques, sugge- ridores i felices, però referint-se a la rapidesa amb la qual Donizetti componia, sentencia: “Els compositors que han introduït tals costums musicals a Itàlia sens dubte no tenen fusta d’artistes. Són només manu- facturers itinerants, desproveïts de tota cura, excepte la de vendre a un alt preu i a l’engròs”. Sigui com sigui, més enllà de les opinions de Berlioz o Gautier, qües- tionant les bondats de la partitura i sembrant dubtes sobre si La favorite no fos per ventura una òpera massa italiana per ser digna del reper- tori francès, el gust del públic evidencia que, tal vegada, els fervorosos defensors del francès enfront de l’italià no tenien tota la raó. I és que la història té l’estranya virtut de posar sempre les coses al seu lloc, i la veritat és que, després de més de 170 anys de la seva estrena a París, La favorite (o la seva adaptació italiana estrenada a Pàdua el 1842 amb el títol de Leonora de Guzman) forma part, juntament amb la resta de grans obres de Gaetano Donizetti, no només del repertori francès i italià, sinó mundial, perquè com deia aquell, les seves melodies “son noti all’universo… e… in altri siti”. La favorite

La favorite tingué una gran acollida entre els parisencs el 1840. (Gravat d’autor desconegut [ca. 1840] La cita 46 / 47

Fernand personifica els ideals de l’amor cortesà amb el seu idealisme ultramundà, coratge indòmit i entossudit sentit de l’honor

WILLIAM ASHBROOK Donizetti and his (1982) La favorite

Manuel Ausensi com a Alphonse XI i Fiorenza Cossotto com a Léonor de Guzman al Liceu la temporada 1966/67. 48 / 49

LA FAVORITE. LES CONTRADICCIONS D’UNA OBRA MESTRA

Benjamín G. Rosado Periodista i crític musical

De la mateixa manera que van fer Rossini i Bellini, Donizetti es va auto- exiliar a París després de la mort de la seva dona i de l’inesperat fracàs a Itàlia de Pia de’ Tolomei, i Maria de Rudenz. La capital francesa el va acollir amb els braços oberts i va celebrar amb magnificència l’estrena, el 1840, de La fille du régiment i La favorite. No obstant això, Berlioz arribaria a escriure sobre aquest tema: “Ens tracta com a país conquerit, és una veritable guerra d’invasió. Ja no es pot dir més ‘els teatres lírics de París’, sinó únicament ‘els teatres molt lírics de monsieur Donizetti’”. En la seva crítica a la primera representació de La favorite, que va tenir lloc el 2 de desembre a l’Òpera de París, l’autor de la Simfonia fantàstica li retrauria al compositor llombard certa falta d’originalitat i un apressament en l’enllestiment de la partitura que no encaixava amb les exigències del públic parisenc. El making of de l’òpera confirma, en efecte, que Donizetti va treballar a contrarellotge per complir amb els terminis de l’encàrrec, la qual cosa era habitual entre els compositors italians de la seva generació, acostumats a proveir a correcuita el cartellone dels teatres. Donizetti no va dubtar a utilitzar fragments orquestrals i refregits melòdics de treballs anteriors, La favorite

ÉS MERITORI L’ESFORÇ DE DONIZETTI PER TENDIR PONTS ENTRE L’ESTIL ITALIÀ I EL FRANCÈS.

com Adelaide, L’assedio di Calais, Pia de’ Tolomei inventors del do de pit. Tal dit, tal fet: Donizetti va i, sobretot, de L’ange de Nisida, que no va arribar suprimir els elements còmics del llibret original i a estrenar-se per culpa dels censors italians i el va projectar tot el seu talent en un drama medieval posterior daltabaix del Teatre de la Renaissance. ben nodrit de referències històriques. En una labor de reciclatge exprés digna d’elogi, El llibret en francès de La favorite, signat per Donizetti va afegir a última hora —sembla ser que Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe, durant un dels assaigs— la deliciosa ària del quart explica la història d’amor de Fernand, un jove acte «Spirto gentil», que havia escrit per a Le duc novici, amb la cortesana Leonor de Guzmán, la d’Albe, una altra de les seves òperes inconcluses. favorita del rei Alfons XI de Castella. És l’any L’argument de La favorite és sospitosament 1340 i el monarca acaba d’alçar-se victoriós en la semblant al de L’ange de Nisida —un triangle Batalla del Salado, que ha enfrontat els exèrcits amorós de dimensions règies—, encara que l’acció de Castella i Portugal amb els benimerins nord- de la primera transcorre a la Castella del segle XIV, africans en un dels últims dies de la Reconquesta. i la de la segona, al Nàpols del segle XV. Va ser El text no recull la vergonya que ha de suportar Léon Pillet, aleshores director de l’Òpera de París, Alfons XI a instàncies del seu sogre, Alfons IV, qui va animar Donizetti a reprendre el projecte bastant mosca amb els seus ardits amorosos, ni després del clamorós èxit de La fille du régiment. tampoc els patiments de Leonor de Guzmán a Això sí, amb una condició: que els rols protago- mans de Maria de Portugal, la reina consort. En nistes fossin escrits per a lluïment de la mezzo- l’òpera, la noble castellana i mare d’Enric de Tras- soprano Rosine Stolz, amb qui el gerent mantenia tàmara acaba morint en els braços de Fernand una relació, i el principal tenor del teatre, Gilbert després que els amants, ja reconciliats, entonin Duprez, que passaria a la història com un dels el famós duo final “Viens, viens, je cède éperdu”. La favorite. Les contradiccions d’una obra mestra 50 / 51

NINGÚ NO OBLIDARÀ LA MÍTICA FUNCIÓ DE JAUME ARAGALL COM A FERNAND A LA FAVORITE QUE VA ACOLLIR EL GRAN TEATRE DEL LICEU EL 1966.

Malgrat les suspicàcies de Berlioz, és meritori l’es- Balthazar, prior del monestir, era en realitat el forç de Donizetti per tendir ponts entre l’estil italià pare de Fernand. La unanimitat de la crítica en i el francès. El compositor no escatima en belles assenyalar aquestes i altres deficiències no va i arrabassades melodies belcantistes però, des impedir que la versió italiana acabés popularit- d’un punt de vista dramàtic, segueix els passos zant-se. En la nostra època ningú no oblidarà la d’Auber i Meyerbeer per alinear-se amb la grand mítica funció de Jaume Aragall com a Fernand a opéra francesa. La favorite se cenyeix als cànons La favorite que va acollir el Gran Teatre del Liceu romàntics en la seva representació d’una tragèdia el 1966. Després va caldre esperar trenta-tres històrica d’al·lusions contemporànies, si bé l’he- anys més perquè Josep Bros i Dolora Zajick roïna protagonista se surt de la norma, doncs ha protagonitzessin la primera versió francesa en de ser interpretada per mezzosopranos amb faci- aquest mateix escenari. litat en els aguts o per sopranos d’estil dramàtic, No es pot entendre la grandesa de La favorite un tipus vocal —conegut en la seva època com sense reparar en les contradiccions d’un compo- falcon— fronterer entre aquestes dues cordes. sitor, prolífic fins al deliri, que es va proposar l’im- Després de l’estrena a París, La favorite va possible: dotar d’originalitat uns pentagrames sortir de gira per Europa en diverses adapta- que reuneixen material de fins a cinc obres cions sense la participació de Donizetti. El 1842 anteriors, adaptar-se al format de la gran òpera es va reposar a l’Òpera de Pàdua sota el títol de francesa sense renunciar al seu estil i satisfer les Leonora di Guzman i, l’any següent, va arribar a demandes del públic amb una partitura escrita a de Milà com Elda. Una vegada més, la la mida dels cantants. Massa ingredients per a censura va suprimir certes escenes i va autoritzar una sola coctelera, si bé, una vegada agitada la algun desvari argumental, com la revelació que mescla, l’elixir aconsegueix el seu efecte màgic. La favorite

Michael Spyres interpretarà el rol de Fernand en l’actual producció 52 / 53

MICHAEL SPYRES: “ESPERO QUE EL PÚBLIC GAUDEIXI DE LA BELLESA I DE LA MESTRIA DEL BEL CANTO”

Va debutar al Gran Teatre del Liceu amb el rol protagonista de Les contes d’Hoffmann de Jacques Offenbach, i assegura que va ser una de les nits més importants de la seva carrera. Ara torna amb un nou debut escènic, el de Fernand, un personatge de gran exigència vocal i un repte per a qualsevol tenor.

Gran Teatre del Liceu. En alguna entrevista ha afirmat que li agrada interpretar papers molts diferents entre si. Què té el rol de Fernand perquè decideixi cantar-lo ara? Michael Spyres. Vaig cantar Fernand per primera vegada fa 10 anys en un concert a Londres i em va agradar, però jo era encara massa jove i no La favorite

disposava de la tècnica suficient per representar M.S. Crec que la raó per la qual aquesta ària en una grand opéra francesa com aquesta. La música particular ha esdevingut tan famosa amb el pas de La favorite és tan exigent a escala vocal i psico- dels anys és per la bellesa en la línia i l’esplèndida lògica que resulta molt dura per a un cantant jove. melodia que Donizetti va ser capaç d’escriure, i Estic emocionat de tenir la possibilitat de cantar per les quals es va fer tan famós. L’altra raó rau en un altre cop aquest icònic rol de tenor, ara que tinc el text de l’ària, que plasma perfectament la lluita una mica més de control i experiència. d’emocions amb què Fernand s’ha d’enfrontar.

GTL. Com definiria aquest personatge? GTL. Fernand arriba a renunciar a la seva fe M.S. Fernand és el típic arquetipus de l’heroi que per l’amor que sent per Léonor de Guzman. creu que l’amor i l’honor són els aspectes més Quina relació s’estableix entre aquests dos rellevants del món. El seu cor i la seva ànima personatges? es veuen forçats a escollir entre l’amor diví i el M.S. L’amor entre Léonor i Fernand és la història terrenal. Són admirables el seu valor i el seu d’amor per excel·lència: dues persones que no sentit del deure, però he de dir que, massa sovint, poden estar juntes. I què és el que volem tots nosaltres, les persones, tendim a veure només nosaltres? La resposta és allò que no tenim o les coses des d’un punt de vista o des d’un altre que no podem tenir, i que en el fons és el que sense adonar-nos que hi ha altres opcions vàlides. més desitgem.

GTL. Quines són les principals dificultats que GTL. Entén la decisió de Fernand de renun- presenta a l’hora de cantar-lo? ciar a tot per l’amor que sent per ella? M.S. Les dificultats en la interpretació d’aquest rol M.S. Entenc absolutament la seva decisió i, de recauen en la tessitura tan aguda, així com en la fet, argumentaria que l’amor és la més humana necessitat de crear una gran teatralitat i emoció, de les emocions juntament amb la racionalitat, com ocorre en totes les grans òperes franceses, perquè totes dues són les úniques emocions que sense que aquest fet provoqui una tensió en la veu. podem considerar com a humanes. Per aquest motiu considero que altres animals mostren els GTL. Segurament una de les escenes més afectes que nosaltres anomenem amor, però populars de l’òpera és l’ària «Ange si pur» de d’una altra manera. l’acte IV. Per què creu que és una escena tan popular? Entrevista a Michael Spyres 54 / 55

“L’AMOR ENTRE LÉONOR I FERNAND ÉS LA HISTÒRIA D’AMOR PER EXCEL·LÈNCIA”

GTL. Pel que fa a l’òpera, actualment té més una manera força estranya de categoritzar una de 70 papers en repertori. Què ha de tenir un veu, però molt vàlida per a una veu prolífica. Vaig paper perquè decideixi cantar-lo? començar com a baríton però vaig haver de treba- M.S. Cada rol que accepto ha de tenir un compendi llar durant molts anys en la meva tècnica vocal de raons per decidir-me a aprendre’l. Sempre per entendre com havia de cantar en una tècnica intento marcar-me fites respecte de mi mateix i de tenor modificada. Moltes persones tenen una respecte de les creences d’altres persones sobre veu com la meva, però la majoria d’elles senzilla- què és un cantant d’òpera. I una de les millors ment no esdevenen baritenors a causa dels anys maneres de fer-ho és trobant els rols que han estat de frustrada tècnica vocal que calen per desenvo- més famosos al llarg de la història, però que ja no lupar aquesta difícil branca del repertori. A França es troben en repertori. Molt sovint he pensat que em coneixen per haver-hi cantat el repertori més aquests són els papers més grans que s’han escrit agut que mai s’ha escrit per a , mentre que mai, i només pel fet que actualment alguna cosa a Itàlia soc conegut pel repertori més greu que sigui popular no significa que sigui millor per se. mai s’ha escrit per a tenors, així que entendre i catalogar la meva veu pot resultar força confús. GTL. Com és aquest procés de preparació d’un nou rol? GTL. Aquesta és una òpera que Donizetti M.S. Normalment començo a estudiar una òpera va compondre per a París i que Berlioz va i a escoltar els enregistraments un any abans; criticar en considerar que l’estil era el de llavors, quan falten sis mesos, començo a estu- l’òpera italiana. Està d’acord amb l’afirmació diar la partitura, i quan en queden tres començo de Berlioz? l’estudi més intens dels patrons, i assajo amb la M.S. Estic d’acord amb Berlioz perquè senzilla- partitura. Quan falta un mes per a l’estrena, estic ment està declarant el fet que el públic parisenc literalment obsessionat amb la música i el paper. és diferent, i sempre ha estat a favor dels seus Aquesta és l’única manera que tinc de ser capaç gustos musicals i de les seves demandes. Resulta de memoritzar una quantitat tan enorme de reper- molt evident quan veus Les martyrs, la primera tori, ja que he d’aprendre sis rols nous cada any. peça que Donizetti va compondre per al públic parisenc. Vaig ser molt afortunat d’enregistrar GTL. Com definiria la seva veu? aquesta obra i, un cop vaig aconseguir aprendre- M.S. Descriuria la meva veu com la d’un baritenor, me-la, va ser com una revelació per a mi pel La favorite

“FERNAND ÉS EL TÍPIC ARQUETIPUS DE L’HEROI QUE CREU QUE L’AMOR I L’HONOR SÓN ELS ASPECTES MÉS RELLEVANTS DEL MÓN”

que fa Donizetti. Em vaig adonar de la classe de tracta de fer fora hàbits dolents, i quan aconse- geni que era, ja que va saber modificar comple- gueixes arribar a la bellesa de la llengua francesa, tament la seva manera de compondre per tal queda per tota la vida. d’adaptar-se als gustos del seu nou públic però mantenint l’autenticitat, i això va fer que canviés GTL. Aquesta serà la segona òpera que inter- el curs de la grand opéra francesa, com Rossini preta al Gran Teatre del Liceu. Quina relació ho va fer amb Guillaume Tell. Moltes persones no té amb el públic barceloní? s’adonen que això va ser gairebé com crear una M.S. Barcelona és una de les meves ciutats òpera completament nova, i té molt poc a veure preferides de tot el món i espero fins i tot poder amb la seva partitura italiana anterior, Poliuto. viure aquí algun dia. El menjar, el clima, la gent. Trobo que Catalunya és una terra increïble on les GTL. Hi ha molta diferència en la manera de persones treballen dur, són amistoses i mantenen cantar les òperes italianes i les òperes fran- els seus valors tradicionals, cosa que ens agrada ceses de Donizetti? molt allà d’on vinc, el bell mig dels Estats Units. Ho M.S. Hi ha una diferència important en l’escriptura estimo tot d’aquesta ciutat magnífica i tinc l’espe- vocal per se però pel que fa a la llengua, perquè rança de cantar aquí moltes vegades en el futur. cantar en italià correctament és molt diferent de cantar en francès. Ambdues llengües estan GTL. Com espera que reaccioni el públic escrites fantàsticament per a la veu però s’han després de sentir-lo cantar Fernand? d’entendre el matís de les vocals i la paleta de M.S. Un cop més, tinc l’honor de tornar i cantar colors del francès per tal de diferenciar-los del per al públic de Barcelona després de fer el meu bel canto italià. El francès té moltes més vocals debut dins d’un dels debuts més importants que l’italià, i has d’aconseguir perfeccionar-lo del que mai he tingut en la meva carrera, com a tot perquè el públic entengui què estàs dient. Hoffmann. Espero que les persones gaudeixin L’italià condueix d’una manera més natural el de la bellesa i de la mestria del repertori del bel legato, en canvi, en francès has de canviar de canto, i que s’adonin que els valors essencials vocals amb més freqüència. I això fa que molts que es representen en aquesta òpera continuen cantants tinguin un cant pobre en francès. Es tan vius ara com en l’època en què van ser escrits. Entrevista a Michael Spyres 56 / 57

Michael Spyres debutà al Liceu amb Les contes d’Hoffmann la temporada 2012/13. La favorite

Gravat de Rosine Stoltz i Gilbert Duprez, protagonistes de l’estrena absoluta de La favorite el 1840. (Autor: F. Lepaulle) La cita 58 / 59

Davant d’una mezzosoprano sense cap tipus de flexibilitat, com Rosine Stolz, creadora de Léonor a La favorite, Donizetti es va abstenir de tota ornamentació per assolir una noble simplicitat que no tan sols impregna la part de l’heroïna, sinó de la partitura sencera

JULIAN BUDDEN Donizetti (1980) La favorite

CRONOLOGIA

DONIZETTI MÚSICA 60 / 61

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA La favorite

DONIZETTI MÚSICA Cronologia 62 / 63

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA La favorite

DONIZETTI MÚSICA Cronologia 64 / 65

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA La favorite

El tenor Julián Gayarre va interpretar el rol de Fernand en repetides ocasions al Liceu des de la temporada 1881/82 66 / 67

LA FAVORITA AL LICEU

Jaume Tribó Mestre apuntador

Estrena absoluta: 2 de desembre de 1840 a l’Académie Royale de Musique de París Estrena a Barcelona: 18 d’octubre de 1846 al Teatre de la Santa Creu Estrena al Liceu: 26 de novembre de 1850 Darrera representació al Liceu: 29 d’abril de 2002 Total de representacions al Liceu: 264

La favorita és una de les òperes més liceistes. Ara pot semblar un títol oblidat o fins i tot caduc, però amb 264 representacions ocupa encara el cinquè lloc entre les òperes més representades, immediatament després d’Aida, , Faust i Il trovatore. Aquest gran consum liceista de La favorita s’ha d’atribuir als grans intèrprets –sobretot als tenors– i al gust del nostre públic envers els espectacles tipus grand opéra, de la qual La favorita és un exemple camuflat. Pertany a l’etapa parisenca de Donizetti i va ser composta sobre un llibret en francès d’Alphonse Royer i Gustave Vaëz amb revi- sions d’Eugène Scribe. La favorite recull molts trets de la grand opéra, però no pas tots. Efectivament, hi ha grans escenes de conjunt –dos La favorite

actes acaben amb concertants ben aparatosos–, continuà com un dels pocs teatres que mantenia el cor és present gairebé a tota l’òpera, hi ha una La favorita sempre en repertori. Sovint era, i ja al llarguíssima suite de ballet i es busca la nota segle XIX, el cavall de batalla del divo tenor del exòtica a la Castella del segle XIV. Els prota- moment. Hi consignem els noms il·lustres de gonistes, però, només són quatre i els compri- Pietro Mongini, Roberto Stagno, Antonio Aram- maris dos. El llibret anuncia a la primera pàgina buro, Angelo Masini, Julián Gayarre, Fernando que l’acció passa a Castella el 1340; després Valero, Josep Palet, Alessandro Bonci, Hipòlit comprovem que el primer quadre i el quart acte Lázaro, Dino Borgioli, Giacomo Lauri-Volpi, Miguel se situen a Santiago de Compostel·la i el segon i Fleta, Giovanni Malipiero, Mario Filippeschi, Gianni tercer actes a Sevilla. Poggi, Gianni Jaia, Jaume Aragall, Alfredo Kraus La favorita ha tingut més de 60 edicions al i Josep Bros. Les rivalitats de Masini i Gayarre als Liceu, amb un total de 264 representacions. Quan anys vuitanta del segle XIX i les de Lázaro i Fleta s’hi estrenà no era cap novetat a Barcelona. El durant la centúria passada se centraren molt en La Teatre de la Santa Creu ja l’havia representada favorita. Les protagonistes també eren sovint noms el 1846. Arribà al Liceu la quarta temporada del gloriosos i cal recollir-hi els de Fortunata Tedesco, Teatre, el 26 de novembre de 1850, amb Noëmi de Marietta Alboni, Adelaide Borghi-Mamo, Elena Roissy i Giacomo Roppa. Se’n van fer 14 represen- Theodorini, Medea Mei, Armida Parsi-Pettinella, tacions, dirigides pel mestre Marià Obiols. Aviat va Virginia Guerrini, Conxita Supervia, Aurora Buades, esdevenir una obra de repertori, i la prova és que Giuseppina Zinetti, Elena Nicolai, Ebe Stignani, des de l’estrena liceista, el 1850, fins al 1932, va Fedora Barbieri, Fiorenza Cossotto, Viorica Cortez ser un títol obligat totes les temporades. Només i Dolora Zajick. Pel que fa als barítons, la llista no ocasionalment s’arribà algun cop a un màxim de fa menys goig: Leone Giraldoni, Giuseppe Kasch- cinc anys sense que s’hi representés. Però també mann, Ramon Blanchart, Mattia Battistini, Josep després dels anys quaranta, amb actuacions Segura-Tallien, Enrico Molinari, Domenico Viglione- llegendàries de Jaume Aragall i Alfredo Kraus, Borghese, Riccardo Stracciari, Carlo Tagliabue, quan el món operístic l’havia arxivada, el Liceu Manuel Ausensi, Vicenç Sardinero i Carlos Álvarez. La favorita al Liceu 68 / 69

LA FAVORITA HA TINGUT MÉS DE 60 EDICIONS AL LICEU, AMB UN TOTAL DE 264 REPRESENTACIONS

Aquesta grand opéra en quatre actes, estrenada nada a satisfer les exigències més complexes de a París el 1840, és la tercera de les obres doni- l’Opéra, on era obligada la suite de ballet. zettianes estrenades aquell any a la capital fran- Malgrat l’heterogeneïtat de les fonts, cal consi- cesa. Originals per a La favorita només ho són derar La favorita com un dels millors treballs de l’obertura, tres números del primer acte, dos del Donizetti. Quan l’òpera era en repertori s’esca- tercer i la gran suite de ballet. La famosa ària pava fàcilment de qualsevol crítica. Senzillament, «Spirto gentil» (a l’original francès «Ange si pur») no s’analitzava. Quan s’ha exhumat fora d’aquí prové d’una òpera inacabada, Le duc d’Albe. Tota ha semblat una òpera freda. Però és un error la resta data del 1839 i prové d’un altre títol de judici. No es tracta d’un altre melodrama inacabat, L’ange de Nisida, compost al seu torn romàntic italià, sinó d’una elegant grand opéra amb material d’una altra òpera també inacabada, francesa que finalment coneixem en la versió Adelaide, escrita probablement el 1834. L’e s t u - original francesa. D’altra banda, les absurdi- diós William Ashbrook afirma que cap altra parti- tats de certes frases del quart acte provenien tura de Donizetti, cap de les més vàlides com és únicament de la matussera traducció italiana el cas de La favorita, té un origen tan poc unitari de Francesco Jannetti, en la qual inexplicable- i alhora cap altra prova amb tanta evidència com ment s’arriben a dir moltes més coses que no un origen heterogeni no és necessàriament un pas a l’original. El fet que Balthazar, superior del desavantatge. convent de Santiago, sigui a La favorita italiana el La partitura es basa substancialment en pare biològic de Fernand i de la muller d’Alfons L’ange de Nisida. L’estrena d’aquesta òpera, XI (que no apareix en escena, però de la qual destinada al Théâtre de la Renaissance, no s’ar- es plora la mort al quart acte) és una invenció ribà a produir per fallida de l’empresa, i Donizetti del traductor. Amb aquesta manipulació la trama no dubtà gens ni mica a aprofitar gairebé tot el esdevé del tot absurda: Fernand, germà de la material. Mentre que L’ange de Nisida s’havia reina, i per tant cunyat d’Alfons XI, no pot ser escrit tenint en compte els recursos limitats del mai un montanaro abbietto, com li cantava Don Théâtre de la Renaissance, La favorita era desti- Gaspar al tercer acte en la traducció italiana, i és La favorite

del tot inversemblant que desconegui les trifulgues de la cort castellana. És en aquella traducció com sempre havíem conegut La favorita. Altres títols francesos de compositors italians han tingut molta més sort. L’ano- dina Figlia del reggimento ha desaparegut de tots els escenaris, fins i tot a Itàlia, i ha cedit pas a La fille du régiment original. Els tan fran- cesos Guillaume Tell de Rossini i el Don Carlos de Verdi s’imposen cada cop amb més força en l’idioma original. La favorita que havíem conegut sempre era la de l’edició que la casa Ricordi realitzà el 1843 per a l’es- trena a La Scala, naturalment en italià, i que ha estat durant més de cent cinquanta anys l’única a l’abast dels teatres. Un cop l’hem censurada, acceptem també aquella Favorita italiana, ja que no es pot ignorar el pes d’una tradició més que centenària. La favorite original francesa ja s’ha consolidat. Celebrem que el Liceu torni al seu repertori més tradicional.

Consulteu la cronologia detallada a: https://goo.gl/pD4Ce1 La favorita al Liceu 70 / 71

1 2

3 4

Grans veus que han interpretat el rol de Fernand a La favorite al Liceu: Miguel Fleta (1) , Jaume Aragall (2), Hipòlit Lázaro (3) i Alfredo Kraus (4) La favorite 72 / 73

SELECCIÓ D’ENREGISTRAMENTS

Josep Subirá Crític musical

Selecció en CD Shirley Verrett, Alfredo Kraus, Pablo Elvira, James Morris, Jonathan Rigg i Barbara Hendricks. Cor del Brooklyn College i orquestra de la New York City Opera. Directora: Eve Queler. 1975. Gala. Gloria Scalchi, Luca Canonici, René Massis, Giorgio Surjan, Ernesto Gavazzi i Marilena Laurenza. Cor i orquestra de la RAI de Milà. Director: Donato Renzetti. 1991. Ricordi Fonit Cetra. Vesselina Kasarova, Ramón Vargas, Anthony Michaels-Moore, Carlo Colombara, Francesco Piccoli i Abbie Furmansky. Cor i orquestra de la Ràdio de Baviera de Munic. Director: Marcello Viotti. 2000. RCA/Sony. La favorite

En aquest directe de 1975, cantat en italià i amb els talls tradicionals, destaca l’esplèndida lliçó belcantista de Shirley Verrett, per la seva àmplia extensió, varietat en les agilitats i el seu encès fraseig. Alfredo Kraus enlluerna amb la seva extraordinària tècnica, capaç d’augmentar i disminuir l’emissió fins i tot en frases molt compromeses, amb una exhibició de matisos que es manifesten mitjançant clarobscurs molt interioritzats. Pablo Elvira exhibeix una veu atractiva, densa i mòrbida. James Morris és un Balthazar imponent en els registres central i greu que contrasta amb la lluminositat de la Inès d’una joveníssima Barbara Hendricks. Eve Queler permet el lluïment dels cantants, encara que hi ha moments de cert alentiment als tempi. Donato Renzetti, tot i alguns contrastos arbitraris, millora en la concertació dels densos finals d’acte d’aquest enregistrament, primera plasmació de l’edició crítica de la versió francesa, ballet inclòs. Gloria Scalchi ofereix una interpretació endreçada, mitjançant una aproximació intel·ligent des d’uns mitjans molt correctes. Luca Canonici mostra un timbre amable, d’aguts breus i tensos, amb un cant molt previngut que li resta expressivitat tot i que millora al darrer acte, on es deixa anar una mica. René Massis és un idiomàtic Alphonse, que aporta el toc genuï- nament francès a un repartiment d’evident escola italiana. Selecció d’enregistraments 74 / 75

Marcello Viotti signa la millor referència de la versió francesa en aquest enregistrament en directe que quasi sembla d’estudi, pel seu enfoca- ment, més simfònic que operístic. Veselina Kasarova, que exhibeix el seu personal timbre doble, velat i ombrívol al centre-greu i molt clar en l’agut, sedueix més en cant que en interpretació. Ramón Vargas aporta frescor, morbidesa al centre, emissió fluïda i agut brillant, d’expressivitat ingènua fins i tot quan el drama avança. La vital i càlida parella contrasta amb el cant més monòton i contingut del baríton Anthony Michaels-Moore i el baix Carlo Colombara. De moment, és l’enregistrament discogràfic més recomanable.

Selecció en DVD/Blu-Ray Fiorenza Cossotto, Alfredo Kraus, Sesto Bruscantini, Ruggero Raimondi, Augusto Pedroni i Marisa Zotti. Cor d’Òpera Italiana i Orquestra Simfò- nica de la NHK de Tòquio. Director: Oliviero de Fabritiis. Director d’es- cena: Bruno Nofri. 1971. Vai. Kate Aldrich, Yijie Shi, Ludovic Tézier, Giovanni Furlanetto, Alain Gabriel i Marie-Bénédicte Souquet. Cor i orquestra del Théâtre du Capitole de Toulouse. Director: Antonello Allemandi. Director d’escena: Vincent Boussard. 2014. Unitel/Opus Arte. La favorite

Elina Garanca, Matthew Polenzani, Mariusz Kwiecien i Mika Kares. Cor i orquestra de l’Òpera Estatal de Baviera. Director: Karel Mark Chichon. Directora d’escena: Amélie Niemeyer. 2017. DG. La direcció d’Oliviero de Fabritiis de 1971 permet que el quartet protagonista s’alleri, malgrat la grisa producció nipona, on els cantants es mouen amb una gesticulació molt estereotipada. Enlluerna l’opulència vocal de Fiorenza Cossotto, intèrpret única d’ella mateixa que cerca retenir tot el protagonisme possible enfront d’un Alfredo Kraus en estat de gràcia, per l’esplèndid binomi de perícia tècnica i fraseig emocionant. Sesto Bruscantini és un Alphonse notable, i un jove Ruggero Raimondi ofereix un Balthazar exempt de la rotunditat d’altres cantants de l’època. La producció de Vincent Boussard per al Capitole de Toulouse de 2014 compta amb l’acolorit vestuari de Christian Lacroix, una escena de medi- evalisme idealitzat i attrezzo escàs. Kate Aldrich és una Léonor apassio- nada, de plaent homogeneïtat tímbrica i variada expressivitat. El Fernand de Yijie Shi ofereix una veu lírica emprada amb molt de gust i amb una emissió nítida, però amb limitats recursos interpretatius més enllà del gest. Ludovic Tézier és un Alphonse espectacular, per la combinació d’intensitat interpretativa i bellesa tímbrica. Giovanni Furlanetto és un Selecció d’enregistraments 76 / 77

Balthazar noble i corpori. Antonello Allemandi aconsegueix una lectura molt teatral de la partitura, malgrat la supressió del ballet, que afavoreix el rendiment dels solistes i del cor.

Amélie Niermeyer mostra a Munic una producció centrada en el conflicte amorós, amb un vestuari actual i un moviment escènic que afavoreix el desenvolupament dramàtic, impulsat per una Elina Garanca, de notable fraseig, encara que una mica continguda interpretativament, llevat de l’acte final. Matthew Polenzani és un Fernand molt líric i entregat acto- ralment. L’Alphonse de Mariusz Kwiecien llueix una sensual i homogènia línia de cant, i Mika Kares és un Balthazar d’allò més senyorial. El ballet es presenta abreujat, traslladat a un cinema on el rei i la favorita flir- tegen com qualsevol parella. Karel Mark Chichon controla molt bé els volums i dirigeix amb temps molt vius, sovint contrastats, impulsat per una orquestra d’un rendiment superb. La favorite

PATRICK SUMMERS DEREK GIMPEL JEAN-PIERRE VERGIER Director musical Director d’escena Escenògraf i figurinista C. Steiner C.

És el director artístic i musical de la Nascut a Berlín, començà la carrera Ha desenvolupat la carrera com a Houston Grand Opera, on aquesta com a director a l’Staatsoper Unter coreògraf al seu país natal, França, temporada ha dirigit Elektra (R. Strauss), den Linden de la seva ciutat. Al llarg treballant en òpera i teatre amb Norma (Bellini) i Giulio Cesare in Egitto de la seva carrera ha treballat en més els escenògrafs Daniel Mesguich, (Händel). També és un mestre habitual d’una vuitantena de produccions, ja Georges Lavaudant, Bruno Bayon, a la Lyric Opera de Chicago, Metro- sigui com a productor o com a director Bruno Boeglin i Jean-Luc Lagarce. politan Opera de Nova York, Dallas de reposició, al Teatro Real de Madrid, Amb el director Ariel García Valdés ha Opera, LA Opera de Los Angeles, Théâtre des Champs Élysées i Palais col·laborat als muntatges teatrals L’in- San Francisco Opera, Deutsche Oper Garnier de París, New National Theatre tercanvi, La vida es sueño i El viatge al de Berlín, Welsh National Opera de de Tòquio, Finnish National Opera Teatre Romea, Timon d’Atenes al Teatre Cardiff, Teatro dell’Opera de Roma, d’Hèlsinki, Polish National Opera de Lliure i Don Joan al Teatre Grec. Pel Den Norske Opera d’Oslo i Sydney Varsòvia, Teatro alla Scala de Milà, que fa a l’òpera, ha treballat a L’inco - Opera House, entre altres coliseus. On Israeli Opera de Tel Aviv, Opernhaus ronazione di Poppea al Teatro de la ha dirigit títols com ara Anna Bolena de Zuric, Oper Leipzig i Festival de Zarzuela de Madrid. També ha treballat (Donizetti), Die Zauberflöte (Mozart), Salzburg. Entre els seus treballs més amb els directors teatrals Ramon Simó, A streetcar named Desire (Previn) o recents com a director d’escena trobem Miguel Narros, Hermann Bonnín i Joan It’s a wonderful life (Heggie). Especi- Don Carlo a Zagreb, Punch and Judy Anton Sánchez. Debutà al Gran Teatre alment compromès amb el repertori (H. Birtwistle) a Berlín, així com la del Liceu la temporada 2001/02 amb contemporani, ha estrenat i dirigit propera direcció de Kàtia Kabànova i La favorite. títols dels compositors André Previn, la versió semiescenificada de Fidelio Jake Heggie, Carlisle Floyd, Chris- al festival Grange. Com a assistent de topher Theofanidis i Philip Glass. Amb direcció d’escena ha treballat al Gran tot, el seu repertori comprèn un ampli Teatre del Liceu en diverses ocasions, període que va del Barroc al bel canto les darreres amb Parsifal (2004/05), i el Romanticisme alemany. Debutà al Jenůfa (2004/05) i La clemenza di Tito Gran Teatre del Liceu la temporada (2006/07). 2007/08 amb La Cenerentola. Biografies 78 / 79

DOMINIQUE BORRINI CONXITA GARCIA CLÉMENTINE MARGAINE Il·luminador Directora del Cor Léonor de Guzman C. Nieszawer C. D. Acosta

Il·luminador especialitzat en espec- Conxita Garcia és la directora del Cor Després de la seva formació al Conser- tacles de dansa, teatre i òpera, ha del Gran Teatre del Liceu, càrrec que vatori de París, s’incorporà a l’En- treballat amb els directors Klaus la projecta com una de les figures més semble de la Deutsche Oper de Berlín, Michael Grüber, Ariel García Valdés, rellevants de la direcció coral de la seva on cantà Carmen, La damnation de Richard Brunel, Christophe Perton, generació. Nascuda a Barcelona, es Faust i Samson et Dalila. Recentment Laurence Dale, Marthe Keller, Cathe- graduà en direcció d’orquestra, direcció ha cantat a l’Opéra National de París, rine Hiegel, Anne-Laure Liègeois, de cor i cant. Va ser directora-funda- Deutsche Oper de Berlín, Bayerische Christophe Perton, Mireille Delunsch, dora del Cor Jove de l’Orfeó Català i Staatsoper de Munic, Teatro Colón Peter Konwitschny, Louis Erlo, Jean sotsdirectora de l’Orfeó Català. També de Buenos Aires, Teatro dell’Opera Baptiste Sastre, José Luis Gomez, ha estat directora del Cor dels Amics de Roma, Grand Théâtre de Ginebra, Andrés Lima i Yann Joël Colin. Ha de l’Òpera de Girona i presidenta de Teatro San Carlo de Nàpols, Opera il·luminat nombrosos títols: La traviata, la Federació de Corals Joves de Cata- Australia, Lyric Opera de Chicago i L’incoronazione di Poppea, Aida, lunya, amb qui va ser guardonada amb Canadian Opera Company de Toronto. Boris Godunov, La favorite, Il barbiere el Premi Nacional de Cultura de la Entre els seus compromisos recents hi di Siviglia, Le nozze di Figaro, Don Generalitat de Catalunya (1994). Paral- ha Le prophète a la Deutsche Oper de Giovanni, Dido and Aeneas, Die Fleder- lelament a l’activitat com a directora del Berlín, el debut com a Amneris (Aida) maus, Ariadne auf Naxos, Un ballo in cor del GTL i com a directora invitada a l’Opera Australia, Carmen al Théâtre maschera, Dialogues des carmélites, La d’altres agrupacions corals, desenvo- du Capitole de Tolosa de Llenguadoc, damnation de Faust i Les mamelles de lupa també una important labor peda- Deutsche Oper de Berlín, Wiener Tirésias, entre d’altres. Als teatres més gògica en cursos internacionals de Staatsoper, Royal Opera House de reconeguts, com el Théâtre National de direcció coral. Ha realitzat nombrosos Londres i Metropolitan Opera de Nova l’Opéra Comique de París, Nationale concerts per les millors sales d’arreu York; Léonor de Guzman (La favorite) a Opera d’Amsterdam, Teatro dell’Opera d’Europa i nombrosos enregistraments Barcelona, Marsella i Munic, així com de Roma, La Monnaie de Brussel·les, per a CD, DVD, ràdio i televisió. Debutà Marguerite (La damnation de Faust) Opernhaus de Zuric i Teatro Real de al Gran Teatre del Liceu com a mestra a Bucarest. A més d’una gira amb la Madrid, així com al Festival d’Ais de assistent del cor i ha col•laborat en la Chicago Sypmhony Orchestra diri- Provença. Debutà al Gran Teatre del direcció musical de diferents produc- gida per Riccardo Muti interpretant el Liceu la temporada 2001/02 amb La cions operístiques. Continuadora Poème de l’amour et de la mer d’Ernest favorite. del l’estil de cant iniciat per Romano Chausson. Debuta al Gran Teatre del Gandolfi i seguit per José Luis Basso, Liceu. de qui Conxita Garcia en fou directora assistent, va ser nomenada directora titular del Cor del Gran Teatre del Liceu l’any 2015. La favorite

EVE-MAUD HUBEAUX DANIELA BARCELLONA MICHAEL SPYRES Léonor de Guzman Léonor de Guzman Fernand Studio Amati Studio M. Borrelli

Formada a l’Opera Studio de l’òpera Nascuda a Trieste (Itàlia), va iniciar Nascut a Mansfield (Missouri), d’Estrasburg, s’ha donat a conèixer la seva formació musical amb Ales- començà els estudis musicals als a nivell internacional després de les sandro Vitiello. Després de guanyar Estats Units i els completà al Conser- seves actuacions amb rols com Mary nombrosos premis internacionals com vatori de Viena. Al llarg de la seva (Der fliegende Holländer) a l’Opéra l’Iris Adami Corradetti de Pàdua o el trajectòria ha actuat als principals de Lyon i Penthiselea a La Monnaie Pavarotti International Voice Competi- teatres d’òpera d’arreu del món, i el seu de Brussel·les, on també ha actuat a tion de Filadèlfia, va fer el seu debut estil s’ha especialitzat en el repertori Béatrice et Bénédict sota la batuta de al Rossini Opera Festival de Pesaro del bel canto i la grand opéra francesa. Jerémie Rhorer. Aquesta temporada ha amb l’òpera Tancredi. Des d’aleshores, Entre els seus treballs més recents destacat pels papers de Thibault (Don ha esdevingut una cantant habitual en trobem Mitridate, re di Ponto a la Royal Carlos) dirigida per Philippe Jordan a teatres com el Teatro alla Scala de Milà, Opera House de Londres i La Monnaie l’Opéra de Paris i de Dame Ragonde on ha cantat Lucrezia Borgia, Il viaggio a de Brussel·les, La clemenza di Tito a (Le Comte Ory) al Théâtre National de Reims, o Falstaff, entre d’al- l’Opéra National de París, Les contes l’Opéra-Comique de París. Recentment tres. També ha cantat en escenaris tan d’Hoffmann a la Bayerische Staatsoper ha estat Eboli (Don Carlo) a l’Opéra rellevants com The Metropolitan Opera de Munic, Orlando Paladino a l’Opern- de Lyon dirigida per Daniele Rustioni, de Nova York, Royal Opera House de haus de Zuric, La damnation de Faust Baba the Turk (The Rake’s Progress) al Londres, Théâtre des Champs-Élysées als festivals d’Edimburg i Berlioz, L’Afri- Theater Basel sota la direcció de Lydia de París o Bayerische Staatsoper de caine a l’Oper Frankfurt i Carmen al Steier o Scozonne (Ascanio) al Théâtre Munic, per citar-ne alguns. Guanya- Théâtre des Champs Élysées de París. des Nations in Geneva amb Cristophe dora del Premio Abbiati, ha treballat Properament té previst interpretar Rousset. A més, ha guanyat nombrosos amb mestres com Claudio Abbado, Lucia di Lammermoor a l’Opera Phila- premis entre els quals en destaquen Daniel Barenboim, Riccardo Muti o delphia, La Cenerentola a la Wiener el primer premi de la Renata Tebaldi Valery Gergiev, entre molts d’altres. Staatsoper, així com actuacions a International Competition (on també va I amb directors d’escena com David Hamburg, Teatro Real de Madrid o guanyar el premi especial a la compe- McVicar, Robert Carsen o David Alden. Metropolitan Opera de Nova York. tidora més jove) i el segon premi del Va debutar al Gran Teatre del Liceu la Debutà al Gran Teatre del Liceu la Hans Gabor Belvédère International temporada 2005/06 amb Semiramide temporada 2012/13 amb Les contes Singing Competition. Debuta al Gran (G. Rossini) i ha tornat amb un recital d’Hoffmann. Teatre del Liceu. (2006/07) i posteriorment amb el Concert Händel (2008/09). Biografies 80 / 81

STEPHEN COSTELLO MARKUS WERBA MATTIA OLIVIERI Fernand Alphonse XI Alphonse XI M. Cyr Luciani F. Baruffi R.

Nascut a Filadèlfia, es graduà a l’Aca- Nascut a Àustria, ha actuat en teatres Diplomat pel Conservatori de Bolonya, demy of Vocal Arts. Debutà a la Metro- d’òpera com són el Teatro alla Scala de es perfeccionà amb el baríton Maurizio politan Opera de Nova York als vint- Milà, Royal Opera House de Londres, Leoni. Ha format part de l’Scuola i-sis anys, i dos anys després guanyà Bayerische Staatsoper de Munic, dell’Opera Italiana de Bolonya i de el Premi Richard Tucker. Des d’ales- Wiener Staatsoper, LA Opera de Los l’Accademia Rossiniana del Rossini hores ha actuat en teatres d’òpera i Angeles, Opéra de Lió, Théâtre du Opera Festival de Pesaro, així com festivals arreu del món: Royal Opera Châtelet de París, Metropolitan Opera del Centre de Perfeccionament de House de Londres, Deutsche Oper de de Nova York, Suntory Hall de Tòquio, València. Ha cantat Così fan tutte a Berlín, Wiener Staatsoper, Lyric Opera Sydney Opera House i Teatro Colón de València i Niça, Don Giovanni a Palerm de Chicago, San Francisco Opera, Buenos Aires; així com als festivals de i Trieste, Turandot a Verona i Bregenz, Washington National Opera i Festival Baden-Baden, Salzburg, Tanglewood i La finta giardiniera en gira amb el de Salzburg. Aquesta temporada ha Aspen. L’han dirigit els mestres Claudio Festival de Glyndebourne, Carmen a cantat Camille (La vídua alegre) a Abbado, Jeffrey Tate, Ivor Bolton, Kent Gènova, L’elisir d’amore a Càller, Milà l’Opéra National de París, Rodolfo (La Nagano, Riccardo Muti, James Conlon, i València, i Il barbiere di Siviglia a bohème) a la Semper Oper de Dresden James Levine, Jean-Christophe Niça, entre altres títols. Entre els seus i Teatro Real de Madrid; duc de Màntua Spinosi, Nikolaus Harnoncourt, Daniel compromisos recents trobem Così fan (Rigoletto) a la Canadian Opera Barenboim, Emmanuel Villaume, Iván tutte a Roma, La bohème a Venècia, Die Company de Toronto, Dresden i Berlín; Fischer, Daniele Gatti i Rafael Frühbeck Zauberflöte al circuit líric Marchigiano, Faust amb l’Orquestra Filharmònica de de Burgos, entre d’altres. Entre els seus Don Giovanni i La bohème a Milà, Lucia Moscou, i l’Stabat Mater de Dvořák amb compromisos més recents trobem els di Lammermoor a Pàdua, Don Giovanni la Münchner Philharmoniker dirigida títols següents: Die Meistersinger von a Dubai, L’occasione fa il ladro a Oman, per Manfred Honeck. L’any 2006 va Nürnberg, Die Zauberflöte, Don Carlos, La favorite a Bolonya, Don Pasquale i La guanyar el primer premi de la George Don Giovanni, La traviata, Die Fleder- finta giardiniera a Milà, Falstaff a Tòquio London Foundation, també ha obtingut maus, Faust, Wozzeck i Ariadne auf i Pagliacci i La bohème a Amsterdam. el primer premi del concurs Giargiari Naxos. Debuta al Gran Teatre del Liceu. Debuta al Gran Teatre del Liceu. Bel Canto i el primer premi de la Licia Albanese-Puccini Foundation. Debuta al Gran Teatre del Liceu. La favorite

ANTE JERKUNICA MIREN URBIETA-VEGA ROGER PADULLÉS Balthazar Inès Gaspar M. Escobar M.

Nascut a Split (Croàcia), començà la Ha estat guanyadora del premi a la Nascut a Sallent i posteriorment esta- formació musical a l’escola de música millor cantant espanyola al Concurs de blert a Valls, inicià la formació vocal a de la seva ciutat natal, i la completà Cant Francesc Viñas l’any 2014, el de l’Escolania de Montserrat. L’any 2001 a la Acadèmia de Música de Lovran. cantant revelació l’any 2015 als Premis es traslladà a Friburg de Brisgòvia També ha rebut classes magistrals Lírics del Teatro Campoamor, el segon (Alemanya) per estudiar lied alemany, de Renata Scotto i Olivera Miljacovic. premi del Concurs Internacional de gràcies a una beca de la Generalitat L’any 2005 guanyà el primer premi al Cant de Bilbao 2012 i el tercer premi de Catalunya. L’any 2009 guanyà Concurs Nacional de Cant de Zagreb. al Concurs Médoc de Bordeus el 2016. el segon premi al Concurs de Cant Poc després va debutar al Teatre Ha cantat Liù (Turandot) a l’ABAO Francesc Viñas, així com el Premi Nacional de Croàcia, on interpretà de Bilbao, Adina (L’elisir d’amore) i Plácido Domingo. A més, ha estat Oroveso (Norma), Raimondo (Lucia Marguerite (Faust) a Oviedo, Zerlina format operísticament a l’Opéra Studio di Lammermoor), Wurm (Luisa Miller) (Don Giovanni) a Sant Sebastià, a més d’Estrasburg. Ha cantat als teatres i Gran Inquisidor (Don Carlo), entre d’Arminda (La finta giardiniera) i les Municipal de Santiago de Xile, Opéra d’altres. L’any 2006 debutà a l’Staatst- sarsueles El caserío, Katiuska, Luisa National du Rhin d’Estrasburg, Teatro heater Hannover interpretant Sarastro Fernanda, Los gavilanes i La tabernera Real de Madrid, Théâtre du Capitole de (Die Zauberflöte), i el seguiren els del puerto. A més de l’estrena de l’òpera Tolosa de Llenguadoc i Palau de les debuts a altres ciutats: Berlín, Frank- La llama de José María Usandizaga. Va Arts de València. I l’ha dirigit el mestre furt, Munic, Salzburg, Brussel·les, participar en l’estrena espanyola de Zubin Mehta i els directors d’escena Hamburg, Colònia, Lió, Amsterdam, Pinocchio de Pierangelo Valtinoni i l’es- Peter Brook i Christoph Marthaler. Els Xangai, Madrid, París i Bilbao. Des de trena absoluta de Deitzen dizut Virgilio anys 2015, 2017 i 2018 ha participat l’any 2006 és membre de la Deutsche de Juan Carlos Pérez. Debutà al Gran en el millor disc de clàssica de l’any, Oper de Berlín. Debutà al Gran Teatre Teatre del Liceu la temporada 2013/14 premi atorgat per la revista Enderrock. del Liceu la temporada 2008/09 amb en el concert del 51è Concurs de Cant Debutà al Foyer del Gran Teatre del el Requiem de Dvořák, i hi ha tornat Francesc Viñas, i hi ha tornat amb La Liceu amb l’espectacle Les òperes de amb Parsifal (2 010/11), Das Rheingold traviata (2014/15). Mozart (2005/06), mentre que a l’es- (2012/13), Die Walküre (2013/14) i cenari ho va fer la temporada 2007/08 Rigoletto (2016/17). amb Lucrezia Borgia, i hi ha tornat amb Le nozze di Figaro (2008/09), Król Roger i Der Rosenkavalier (2009/10) entre d’altres. Biografies 82 / 83

COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Sopranos I Tenors I Margarida Buendia Daniel M. Alfonso Olatz Gorrotxategi Josep Mª Bosch Carmen Jimenez José Luis Casanova Glòria López Pérez Sung Min Kang Raquel Lucena Xavier Martínez Encarna Martínez José Antº Medina Raquel Momblant Joan Prados Eun Kyung Park Llorenç Valero Maria Such Sergi Bellver Luciana Michelli Marc Rendon Maria Genís Giorgio Elmo Jordi Aymerich Sopranos II El Cor del Gran Teatre del Liceu neix juntament amb Núria Cors Tenors II el teatre el 1847 i protagonitza des d’aleshores les Mariel Fontes Omar A. Jara estrenes a l’estat espanyol de la pràctica totalitat del Mª Dolors Llonch Graham Lister repertori operístic, del barroc als nostres dies. Monica Luezas Josep Lluís Moreno Anna Oliva Carles Prat Al llarg d’aquests gairebé 170 anys, el Cor del GTL ha Mª Àngels Padró Florenci Puig estat dirigit per les més grans batutes, d’Arturo Tosca- Angèlica Prats Emili Rosés nini a Erich Kleiber, d’Otto Klemperer a Hans Knap- Helena Zaborowska Jorge Jasso perstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Mireia Tarragó Facundo Muñoz Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Concepción Pérez-Boj Xavier Canela Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard Enrique Bauer Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Riccardo Muti Mezzo-sopranos o Kirill Petrenko, i per els més grans directors d’escena. Teresa Casadellà Barítons Rosa Cristo Xavier Comorera El Cor del GTL s’ha caracteritzat històricament per una Isabel Mas Gabriel Diap vocalitat molt adequada per a l’òpera italiana, conso- Marta Polo Ramon Grau lidant un estil de cant de la mà del gran mestre italià Olga Szabo Lucas Groppo Romano Gandolfi assistit pel mestre Vittorio Sicuri, que Guisela Zannerini Plamen Papazikov en fou el director titular al llarg d’onze anys i que creà Tanit Bono Joan Josep Ramos una escola que ha tingut continuïtat amb José Luis Miquel Rosales Basso i actualment amb Conxita García. També han Contralts Pau Bordas estat directors titulars del Cor Peter Burian, Andrés Mariel Aguilar Aaron McAuley Máspero i William Spaulding. Sandra Codina Hortènsia Larrabeiti Baixos Yordanka Leon Miguel Ángel Currás Elizabeth Maldonado Dimitar Darlev Ingrid Venter Ignasi Gomar Marta Planella Ivo Mischev Mariano Viñuales Antoni Fajardo

Figuració Julián Bergonzini Quirze Casablancas Alfredo Crespo Marc Ibáñez Germán Parreño Miquel Roca La favorite

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és l’orquestra més antiga de l’Estat espanyol.

Durant gairebé 170 anys d’història, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu ha estat dirigida per les més grans batutes, d’Arturo Toscanini a Erich Kleiber, d’Otto Klem- perer a Hans Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Riccardo Muti o Kirill Petrenko.

Ha estat la protagonista de les estrenes del gran reper- tori operístic a la península ibèrica del barroc als nostres dies i al llarg de la seva història ha dedicat també una especial atenció a la creació lírica catalana.

Va fer el seu debut el 1847 amb un concert simfònic dirigit per Marià Obiols, essent la primera òpera Anna Bolena, de Donizetti. Des de llavors ha actuat de forma continuada durant totes les temporades del Teatre.

Després de la reconstrucció de 1999, han estat direc- tors titulars Bertrand de Billy (1999-2004), Sebastian Weigle (2004–2008), Michael Boder (2008–2012) i, des de setembre del 2012, Josep Pons. Biografies 84 / 85

Violí I Violoncel Arpa Paçalin Pavaci Concertino Peter Thiemann * Aïda Aragoneses * Liviu Morna C. Associat Guillaume Terrail Ass. Solista Olga Aleshinsky * Mathias Weinmann Trompeta Oksana Solovieva Esther Clara Braun Francesc Colomina * Birgit Euler Òscar Alabau Danel Morales Renata Tanollari Juan Manuel Stacey Raul Calvo Oleg Shport David Alcaraz Yana Tsanova Contrabaix Sergey Maiboroda Savio de la Corte * Trombó Maria Roca Cristian Sandu Ass. Solista Juan González * Natalia Brzewska Joaquín Arrabal Ass. Solista Miquel Esteve Ariadna Torner Francesc Lozano Miquel Sáez *

Flauta Cimbasso Violí II André Cebrian * Jose Miguel Bernabeu * Emilie Langlais * Joan J. Renart Rodica Monica Harda Ass. Solista Sandra Luisa Batista * Timpani Andrea Ceruti Salva Soler * Mijai Morna Oboè Kalina Macuta Robert Silla * Percussió Piotr Jeczmyk Raúl Pérez P. Jordi Mestres Alexandre Polonsky Emili Pascual * Mario García Anick Puig Ivan Herranz Sergi Puente Clarinet Magdalena Kostrzewska Darío Mariño * Orgue Dolores Payá Vanessa García * (Banda) Viola Laura Vallejo * Fagot Fulgencio Sandoval Ass. Solista Guillermo Salcedo * Birgit Schmidt Francesc Benítez Bettina Brandkamp Franck Tollini Trompa Marie Vanier Pablo Cadenas * Anna Aldomà Carles Chordà Josep Bracero Enrique Martínez Salomé Osca Jorge Vilalta

* Solistes En cursiva: assistències La favorite

Direcció: Nora Farrés Coordinació: Sònia Cañas i Helena Escobar Continguts: Albert Galceran i Jaume Radigales Col·laboradors en aquest programa: Jordi Fernández M., Albert Galceran, Benjamín García Rosado, Ramon Gener, Jaume Radigales, Josep Subirà, Jaume Tribó

Disseny: Maneko. Jofre Mañé Disseny original: Lídia Torrents Fotògrafs: Antoni Bofill, Christian Machío, Antoni Ras Rigau

Impressió: Dilograf, S. L. Dipòsit Legal: B 15873-2018

Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments: [email protected]

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)