Patum De Berga REVISTA D’IGUALADA
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Patum de Berga REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 10, ABRIL DE 2002 Homes salvatges i diables Francesc Massip Cada any, la vila de Berga refà el miracle de que s’hi retallen. Per aquest motiu, tot Ple va acom- la seva Patum, la festa més engrescadora i parti- panyat per un experimentat portador que el con- cipativa dels Països Catalans, en què una multi- dueix del braç durant tot el ball. Sort en vaig tenir tud enfervorida revalida l’autenticitat i l’empenta del Josep Ròdenas, alt i cepat, que em va dur com de la representació. L’última vegada que hi vaig un Virgili pels dèdals de l’infern on, si no me n’ar- ser, la diada de Corpus de 2001, després d’haver riba a treure, m’hagués extraviat i socarrat, per- vist i estudiat la Patum en altres ocasions, en vaig què aquell salt va ser d’allò més accidentat. quedar transformat. I és que, inopinadament, els meus amfitrions (Alba Roca i Jaume Huch) em van fer l’honor de participar disfressat de Ple en D’home salvatge a diable el salt més torbador, impressionant i autèntic de la festa. El Salt dels Plens és una borratxera de foc Tant per la seva fesomia com per les accions i de fum, perillosa, infernal, inoblidable. Tots els que acompleix, el Ple ens sembla una expressiva llums de la plaça de Sant Pere, escenari de la Patum, fusió d’home salvatge i de dimoni. El salvatge és s’apaguen completament, i un centenar de perso- una figura ancestral de l’imaginari rural europeu, natges carregats de fuets, comencen a saltar men- que té la seva primera elaboració literària en el tre les espurnes dibuixen els seus bots com gar- pelut Enkidu del poema èpic babilònic Gilgamesh gots damunt la fosca. El problema és quan hi ha (segle XXVI a.C.), rescatat per a la civilització per massa gent a la plaça i els Plens no poden avançar una amorosa hetaira, un personatge de múltiples amb fluïdesa, perquè llavors pots quedar bloque- reelaboracions que ha perviscut fins als nostres jat, aixafat per la munió sense poder saltar i engo- dies: d'alguna manera el recrea l'escriptor ame- lint espurnes i fum fins a la ratlla de l’asfíxia. ricà Edgar Rice Burroughs (1875-1950) en la seva El Ple és un personatge sorprenent que sem- cèlebre novel·la Tarzan of the apes (1914) i tota bla escapat dels inferns escènics del teatre medie- la sèrie que la seguiren, popularitzat per l'èxit cine- val. Va vestit amb una granota de color verd i ver- matogràfic d'ençà del film de William S.Van Dycke mell (el bosc i l’infern) i folrat amb trenes vegetals (Tarzan the ape man, 1934), passat pel sedàs cien- de vidalba i alfals, particularment a la cua, on s’en- tífic amb François Truffaut (L'enfant sauvage, ganxen tres fuets, i al coll, muscles i testa, a l’en- 1970) i dut a la fama del dibuix animat per la torn d’una màscara demoníaca coronada per dues casa Disney (The Jungle book, 1967). banyes fetes cadascuna amb tres coets. La màsca- La cultura hebrea relaciona el personatge amb ra s’ajusta completament a la cara del portador, certs genis del mal o dimonis del desert, caracte- que a penes divisa l'exterior pels minúsculs ullets ritzats per anar coberts de pèl i per les seves dan- 7 REVISTA D’IGUALADA ses diabòliques. Així, parlant de la desolació reser- fereix el rude instrument de combat que ostenta, vada a Babilònia, Isaïes (Is. 13, 21) diu que "pilo- la maça o clava, d’una marcada connotació erò- si saltabunt ibi": 'els sàtirs (pelosos) hi dansaran', tica. En aquest sentit trobem els homes salvatges tradueixen els monjos de Montserrat que per nota recolzant la lluita del drac contra la cavalleria cris- al·ludeixen a la paraula hebrea seirim, 'els peluts', tiana entre els espectacles celebrats en l’entrada genis o dimonis en figura de boc que, segons la de l’infant Joan a València (1373): un fereós Drac fantasia popular, habitaven en el desert i als quals o Cuca construït pel gremi dels Freners, el qual els israelites idolatraven amb sacrificis (Levític 17, anava "movén la lengua e les galtes e gitán foch 7). Torna a parlar-ne amb motiu de la destrucció e fum per la bocha e per lo nas". Un monstre que d'Edom (Is. 30, 14), on només els daemonia i els simbolitzava les forces naturals, pòsit dels mites pilosus hi podran viure i on Lilit (dimoni feme- arcaics que sobrevivien en la cultura popular de ní de la nit corresponent als lamia llatins) hi tro- l’època i que la ideologia religiosa dominant inten- barà repòs. tava posar en el mateix sac de les forces infernals L'antiguitat clàssica el va incorporar a la seva i diabòliques. El drac, doncs, anava escortat per mitologia, i així es menciona a les Ethimologiae "20 o pus hòmens salvatges fort ben fets ab diver- de Sant Isidor de Sevilla (560-636), que el situa ses maneres d'armes salvatges, axí com rames d'ar- entre els éssers prodigiosos: "silvestres homines, bre mal esporgades". Durant la representació, quos nonnulli Faunos Ficarius vocant" ('homes sal- "isqueren hòmens, a cavall, armats e feren sem- vatges o boscans, que alguns anomenen Faunes blant de ociure [matar] o nafrar [ferir] e pendre Figuers'), i que relaciona amb la divinitat cam- lo drach, e los dits salvatges sortiren-los a l'en- perola Silvanum (el Pan grec) que té "aparença contre per defendre lo drach, e sobre allò com- de Natura, amb banyes, a semblança dels raigs del bateren una estona los dits cavallers e salvatges. sol i de la lluna; amb la pell clapejada de taques, E·s donaren alcunes cozcorrades passants joch, no com si es tractés dels astres celestes; duu una sirin- sens grans rialles dels mirants, ne en tot los jochs ga de set canyes per indicar l'harmonia del cos- veé hom riure la senyora Duquessa [Mata mos. És pelut perquè la terra està vestida i agita- d'Armanyac], la qual portava dol per son pare, da pels vents. Les seves extremitats inferiors són qui pochs dies havia que era mort, sinó en lo joch disformes, a la manera d'arbres i feres, com a ani- d'aquesta batalla".3 En l’espectacle valencià els sal- mals".1 Ja en l'època de Sant Isidor era un perso- vatges representarien els instints primitius enca- natge escènic, com ho demostra un document ra per domar propis d’uns personatges que, man- que assegura que, encara el 617, es representaven, cats de llenguatge intel·ligible i d’una organització al Circ Màxim de Tarragona, "ludis theatris social i religiosa, atemptaven contra l’ordre urbà Phaunorum" (no taurorum com algun devot taurí i per tant calia combatre. L’home salvatge es pre- ha volgut llegir incorrectament), és a dir, "jocs senta així com una força de la natura, violenta i teatrals de Faunes". desbridada, davant la qual els cavallers havien de Amb aquests precedents desembarca a l’Edat provar el seu honor i coratge. Amb un semblant Mitjana, on l’homo sylvaticus o home natural se “Joc de la Cuca”o “del Drac” que se celebrava, situava al pol oposat de l’home social cristià,2 entre d’altres ciutats, a Tarragona, cal relacionar caracteritzat per la brutal agressivitat que li con- els hòmens pelosos que apareixen en la documen- 1. Ethim. Lib. VIII, 11, 81-83 i 104. 3. Manual de Consells 1373, Arxiu Municipal de 2. Bartra 1996: 72. València. 8 REVISTA D’IGUALADA tació del segle XV, i que no poden ser altra cosa panyaven "un hom vestit com a laó" en el segui- que, novament, els esmentats salvatges. ci espectacular ofert a Pere de Portugal a Barcelona Recordem que Enkidu, el primer salvatge lite- (1464), i el 1475, a Pesaro (Itàlia), un home sal- rari, era l’home que podia dominar els monstres vatge lluità amb un altre disfressat de lleó. El mateix i les forces de la naturalesa, i el seu millor amic any, a Torí, dos salvatges combateren un drac, era Gilgamesh, l’home civilitzat, el seu doble.4 I és mentre desfilaven altres tres salvatges, un cèrvol, que a finals de l'Edat Mitjana es dibuixa un corrent un lleó i un unicorn. En les representacions ferra- de simpatia cap al salvatge, que passa a ser con- reses de Terenci (1499) i Plaute (1502) intervin- siderat una mena d'arquetipus de la vida sana i gueren els salvatges en els intermezzi, i en gene- de la moral innocent, allunyat de la societat deca- ral, a Itàlia, les danses dels salvatges es coneixien dent i en comunió amb la Naturalesa, una mena com a moresche o mumarie, és a dir, els cèlebres d'ecologista “avant la lettre”. 5 D'ençà d’aquell momos nostrats, encara pervivents d'alguna mane- moment, els salvatges acompanyaven i obrien camí ra en els Mumms britànics. en els seguicis reials de tota Europa. Ja en la coro- De 1393 data l'accidentat ball francès dels nació d'Alfons el Benigne (Saragossa, 1328), els salvatges, el bal des ardents: en una mascarada salvatges acompanyaven el rei al crit d'"Aragó, ideada per Hugue de Guise a la cort de Carles VI Aragó!".6 En l'entrada d'Henri II a Reims (1347) de França, Louis d'Orléans, germà del monarca, els salvatges combateren contra uns monstres tornava d'una festa amb altres companys, una mica marins. En la coronació de Martí l'Humà beguts.