Patum De Berga REVISTA D’IGUALADA

Patum de Berga REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 10, ABRIL DE 2002

Homes salvatges i diables

Francesc Massip

Cada any, la vila de Berga refà el miracle de que s’hi retallen. Per aquest motiu, tot Ple va acom- la seva Patum, la festa més engrescadora i parti- panyat per un experimentat portador que el con- cipativa dels Països Catalans, en què una multi- dueix del braç durant tot el ball. Sort en vaig tenir tud enfervorida revalida l’autenticitat i l’empenta del Josep Ròdenas, alt i cepat, que em va dur com de la representació. L’última vegada que hi vaig un Virgili pels dèdals de l’infern on, si no me n’ar- ser, la diada de Corpus de 2001, després d’haver riba a treure, m’hagués extraviat i socarrat, per- vist i estudiat la Patum en altres ocasions, en vaig què aquell salt va ser d’allò més accidentat. quedar transformat. I és que, inopinadament, els meus amfitrions (Alba Roca i Jaume Huch) em van fer l’honor de participar disfressat de Ple en D’home salvatge a diable el salt més torbador, impressionant i autèntic de la festa. El Salt dels Plens és una borratxera de foc Tant per la seva fesomia com per les accions i de fum, perillosa, infernal, inoblidable. Tots els que acompleix, el Ple ens sembla una expressiva llums de la plaça de Sant Pere, escenari de la Patum, fusió d’home salvatge i de dimoni. El salvatge és s’apaguen completament, i un centenar de perso- una figura ancestral de l’imaginari rural europeu, natges carregats de fuets, comencen a saltar men- que té la seva primera elaboració literària en el tre les espurnes dibuixen els seus bots com gar- pelut Enkidu del poema èpic babilònic Gilgamesh gots damunt la fosca. El problema és quan hi ha (segle XXVI a.C.), rescatat per a la civilització per massa gent a la plaça i els Plens no poden avançar una amorosa hetaira, un personatge de múltiples amb fluïdesa, perquè llavors pots quedar bloque- reelaboracions que ha perviscut fins als nostres jat, aixafat per la munió sense poder saltar i engo- dies: d'alguna manera el recrea l'escriptor ame- lint espurnes i fum fins a la ratlla de l’asfíxia. ricà Edgar Rice Burroughs (1875-1950) en la seva El Ple és un personatge sorprenent que sem- cèlebre novel·la Tarzan of the apes (1914) i tota bla escapat dels inferns escènics del teatre medie- la sèrie que la seguiren, popularitzat per l'èxit cine- val. Va vestit amb una granota de color verd i ver- matogràfic d'ençà del film de William S.Van Dycke mell (el bosc i l’infern) i folrat amb trenes vegetals (Tarzan the ape man, 1934), passat pel sedàs cien- de vidalba i alfals, particularment a la cua, on s’en- tífic amb François Truffaut (L'enfant sauvage, ganxen tres fuets, i al coll, muscles i testa, a l’en- 1970) i dut a la fama del dibuix animat per la torn d’una màscara demoníaca coronada per dues casa Disney (The Jungle book, 1967). banyes fetes cadascuna amb tres coets. La màsca- La cultura hebrea relaciona el personatge amb ra s’ajusta completament a la cara del portador, certs genis del mal o dimonis del desert, caracte- que a penes divisa l'exterior pels minúsculs ullets ritzats per anar coberts de pèl i per les seves dan-

7 REVISTA D’IGUALADA ses diabòliques. Així, parlant de la desolació reser- fereix el rude instrument de combat que ostenta, vada a Babilònia, Isaïes (Is. 13, 21) diu que "pilo- la maça o clava, d’una marcada connotació erò- si saltabunt ibi": 'els sàtirs (pelosos) hi dansaran', tica. En aquest sentit trobem els homes salvatges tradueixen els monjos de Montserrat que per nota recolzant la lluita del drac contra la cavalleria cris- al·ludeixen a la paraula hebrea seirim, 'els peluts', tiana entre els espectacles celebrats en l’entrada genis o dimonis en figura de boc que, segons la de l’infant Joan a València (1373): un fereós Drac fantasia popular, habitaven en el desert i als quals o Cuca construït pel gremi dels Freners, el qual els israelites idolatraven amb sacrificis (Levític 17, anava "movén la lengua e les galtes e gitán foch 7). Torna a parlar-ne amb motiu de la destrucció e fum per la bocha e per lo nas". Un monstre que d'Edom (Is. 30, 14), on només els daemonia i els simbolitzava les forces naturals, pòsit dels mites pilosus hi podran viure i on Lilit (dimoni feme- arcaics que sobrevivien en la cultura popular de ní de la nit corresponent als lamia llatins) hi tro- l’època i que la ideologia religiosa dominant inten- barà repòs. tava posar en el mateix sac de les forces infernals L'antiguitat clàssica el va incorporar a la seva i diabòliques. El drac, doncs, anava escortat per mitologia, i així es menciona a les Ethimologiae "20 o pus hòmens salvatges fort ben fets ab diver- de Sant Isidor de Sevilla (560-636), que el situa ses maneres d'armes salvatges, axí com rames d'ar- entre els éssers prodigiosos: "silvestres homines, bre mal esporgades". Durant la representació, quos nonnulli Faunos Ficarius vocant" ('homes sal- "isqueren hòmens, a cavall, armats e feren sem- vatges o boscans, que alguns anomenen Faunes blant de ociure [matar] o nafrar [ferir] e pendre Figuers'), i que relaciona amb la divinitat cam- lo drach, e los dits salvatges sortiren-los a l'en- perola Silvanum (el Pan grec) que té "aparença contre per defendre lo drach, e sobre allò com- de Natura, amb banyes, a semblança dels raigs del bateren una estona los dits cavallers e salvatges. sol i de la lluna; amb la pell clapejada de taques, E·s donaren alcunes cozcorrades passants joch, no com si es tractés dels astres celestes; duu una sirin- sens grans rialles dels mirants, ne en tot los jochs ga de set canyes per indicar l'harmonia del cos- veé hom riure la senyora Duquessa [Mata mos. És pelut perquè la terra està vestida i agita- d'Armanyac], la qual portava dol per son pare, da pels vents. Les seves extremitats inferiors són qui pochs dies havia que era mort, sinó en lo joch disformes, a la manera d'arbres i feres, com a ani- d'aquesta batalla".3 En l’espectacle valencià els sal- mals".1 Ja en l'època de Sant Isidor era un perso- vatges representarien els instints primitius enca- natge escènic, com ho demostra un document ra per domar propis d’uns personatges que, man- que assegura que, encara el 617, es representaven, cats de llenguatge intel·ligible i d’una organització al Circ Màxim de Tarragona, "ludis theatris social i religiosa, atemptaven contra l’ordre urbà Phaunorum" (no taurorum com algun devot taurí i per tant calia combatre. L’home salvatge es pre- ha volgut llegir incorrectament), és a dir, "jocs senta així com una força de la natura, violenta i teatrals de Faunes". desbridada, davant la qual els cavallers havien de Amb aquests precedents desembarca a l’Edat provar el seu honor i coratge. Amb un semblant Mitjana, on l’homo sylvaticus o home natural se “Joc de la Cuca”o “del Drac” que se celebrava, situava al pol oposat de l’home social cristià,2 entre d’altres ciutats, a Tarragona, cal relacionar caracteritzat per la brutal agressivitat que li con- els hòmens pelosos que apareixen en la documen-

1. Ethim. Lib. VIII, 11, 81-83 i 104. 3. Manual de Consells 1373, Arxiu Municipal de 2. Bartra 1996: 72. València.

8 REVISTA D’IGUALADA tació del segle XV, i que no poden ser altra cosa panyaven "un hom vestit com a laó" en el segui- que, novament, els esmentats salvatges. ci espectacular ofert a Pere de Portugal a Barcelona Recordem que Enkidu, el primer salvatge lite- (1464), i el 1475, a Pesaro (Itàlia), un home sal- rari, era l’home que podia dominar els monstres vatge lluità amb un altre disfressat de lleó. El mateix i les forces de la naturalesa, i el seu millor amic any, a Torí, dos salvatges combateren un drac, era Gilgamesh, l’home civilitzat, el seu doble.4 I és mentre desfilaven altres tres salvatges, un cèrvol, que a finals de l'Edat Mitjana es dibuixa un corrent un lleó i un unicorn. En les representacions ferra- de simpatia cap al salvatge, que passa a ser con- reses de Terenci (1499) i Plaute (1502) intervin- siderat una mena d'arquetipus de la vida sana i gueren els salvatges en els intermezzi, i en gene- de la moral innocent, allunyat de la societat deca- ral, a Itàlia, les danses dels salvatges es coneixien dent i en comunió amb la Naturalesa, una mena com a moresche o mumarie, és a dir, els cèlebres d'ecologista “avant la lettre”. 5 D'ençà d’aquell momos nostrats, encara pervivents d'alguna mane- moment, els salvatges acompanyaven i obrien camí ra en els Mumms britànics. en els seguicis reials de tota Europa. Ja en la coro- De 1393 data l'accidentat ball francès dels nació d'Alfons el Benigne (Saragossa, 1328), els salvatges, el bal des ardents: en una mascarada salvatges acompanyaven el rei al crit d'"Aragó, ideada per Hugue de Guise a la cort de Carles VI Aragó!".6 En l'entrada d'Henri II a Reims (1347) de França, Louis d'Orléans, germà del monarca, els salvatges combateren contra uns monstres tornava d'una festa amb altres companys, una mica marins. En la coronació de Martí l'Humà beguts. Duien torxes i van voler identificar els sis (Saragossa, 1399), els salvatges surten en defensa homes disfressats de salvatge que anaven lligats de la Leoparda, animal simbòlic que combatien com requeria la interpretació de l'espectacle: en uns cavallers armats en un entremès que acabava apropar la torxa, els pilosos vestits (fets de brea amb la victòria dels primers.7 En l'entrada de Martí i plomalls) es van incendiar. Tots, menys dos, van i Blanca de Navarra a Tortosa (1402) els salvatges morir abrasats: el rei mateix, que intervenia en la flanquejaven un Lleó, sens dubte també símbol del mascarada, va ser salvat per la duquessa de Berry rei, fet per Andreu Curça, mentre que una dona que, al crit d'un dansaire "Sauvez le roi!", va salvatge "saltava, luytava e cavalcava com a hom".8 reconèixer el sobirà i el va cobrir amb el seu man- El 1469, a Gant, es va representar un Pas d'Armes tell fins apagar les flames. El 1533, en l'entrada de la Sauvaige Dame, en el qual un cavaller va de Carles V i l'emperadriu Isabel a Saragossa, un defensar una dona salvatge, tota coberta de pèls salvatge de la confraria dels soguers, vestit de rossos, que li havia salvat la vida. Batalles entre cànem, també s'incendià. En la festa nupcial dedi- dones i homes salvatges encara es feien a Venècia cada a Leonor, germana d’Alfons V de Portugal, el 1529. En les celebracions ofertes a Pius II a a Lisboa (1451), l’infant Ferran va acudir “com Viterbo (1462) van participar 12 salvatges i alguns seus ventureiros vestidos de guedelhas de seda altres personatges vestits amb induments de lleó fina como Selvagens, em cima de bons cavalos”. i un d'ós. També molts homes salvatges acom- En fi, que d’entre la bigarrada multitud de personatges que solia acompanyar les desfilades espectaculars de les ciutats europees tardomedie- 4. Kappler 1986: 305. vals i barroques, un dels mites més antics i més 5. Heers 1988: 137-139. estables en la cultura occidental el constitueixen 6. Muntaner, Crònica, cap. 297. els salvatges. En el teatre del Renaixement, als sal- 7. Massip 1994: 70. 8. Claveria 1401-1402, Arxiu Històric Municipal de vatges se’ls dota de paraula, però encara prevalen Tortosa. les seves pulsions primitives. És el cas del Caliban

9 REVISTA D’IGUALADA de Shakespeare (The Tempest). Al barroc se li ator- ment dels rituals de fertilitat propis de la prima- ga pensament, capacitat de rebel·lió i accés a la vera, un espectacle que encara pot veure’s avui en civilització: és el Segismundo de Calderón (La vida dia en el “Pfingstl”de Niederpöring (Baixa Baviera) es sueño).9 En l’era moderna, el salvatge adquireix o els “Wilde Männer” de Saxònia i Turíngia, que una fesomia concreta en les imatges que comen- van vestits amb fulles, molsa, palla i flors i que, cen a difondre’s d’habitants de països llunyans i per la Pasqua de Pentecosta, participen en "La cultures remotes de tot el planeta, que la Il·lus- captura de l'Home Salvatge al bosc",10 mentre que tració i el Romanticisme donaran a conèixer a l'"ós pelut" (boorig Bär) de Singen, completament través del gravat. En l’espectacle contemporani (el recobert de palla de sègol i armat d'una tronca cinema) conviuen les dues possibilitats extremes d'autèntic salvatge, és expulsat de la comunitat (King Kong i Tarzan) amb les aproximacions cien- durant el Carnaval i el seu vestit és enterrat el tífiques i psicologistes (L’”enfant sauvage”o Kaspar dimecres de cendra.11 Hauser). I és que la imatge mítica demostra la També la lluita caracteritza altres super- seva força en la seva capacitat de perviure adap- vivències del que creiem que són homes salvatges tant-se a les formes i a les necessitats de l’home d’ascendència medieval. Així la Dansa dels Porrots en el seu pas canviant pel camí de la història. que es balla a la localitat de Silla (Horta de València), altrament dita dels “Alcides” (Hèrcules) o “Hòmens de la força”, i que s’interpreta en la Les derivacions folklòriques Festa de la Transfiguració de Crist (6 d'agost): van semi-nuets, amb elements vegetals al cap i al tapa- De l’ancestral combat entre salvatges i cava- culs, i proveïts de maces (porrots) per al combat llers deriva una de les festes d’arrel medieval que coreogràfic, cosa que, sens dubte, suposa una per- han perviscut a l’Europa romànica: el “Lumeçon” vivència dels "salvatges" escènico-coreogràfics de Mons que se celebra el diumenge de Resurrecció medievals. També els recorden els que surten ves- en aquella ciutat valona. Es tracta d’un combat tits de molsa a la processó de Corpus de Béjar entre el cavaller (convertit en Sant Jordi) i el drac (Salamanca) i l'”animero mayor“ d'Almedina anomenat “Doudou”. Mentre Sant Jordi és acom- (Ciudad Real), que duu una porra i va vestit amb panyat pels “Chinchins”, onze cavallets de cartró- evocacions vegetals pintades als pantalons, màni- pedra, el drac té com a aliats vuit diables i els gues, coll i barret, que és ornat amb cascavells.12 “Hommes de Feuilles” que sostenen el cos i la cua En el ritu agrari tradicional han perviscuts altres del monstre i que no poden ser altra cosa que personatges totalment recoberts per una disfressa salvatges, homes silvestres que han substituït el arborescent, com és el cas del Grassteufel o diable pelatge original (com el del salvatge que encara verd del seguici austríac de Sant Nicolau, cobert surt el 2 de febrer a Prats de Molló) per la cober- de branques d'avet i que simbolitza l'hivern, o bé tura de fulles com tants “Wilde Männer” centre- els Schab o Strohschaben, personatges completa- europeus. Per exemple, un dels actes rituals vin- ment recoberts de palla i amb dues llargues ba- culats al mite del salvatge era la seva cacera i nyes en forma d'antena; o els seus parents captura, que solia representar-se en certes festivi- Buttnmandl, homes de palla de Berchtesgaden, tats relacionades amb la fi de l’hivern i el comença- ambdós pertanyents als seguicis de Sant Nicolau.

10. Frazer: 346-347. 11. Künzig 1989: 41. 9. Bartra 1997. 12. García Rodero 1992: 257.

REVISTA D’IGUALADA

Però aquí no s'acaben les múltiples deriva- renaixement de la terra i la vida.13 No debades cions del personatge simbòlic. També les llargues sovint els trossos sobrers del bou devorat eren pilositats caracteritzen figures tan fascinants del enterrats al camp, per tal de fertilitzar-los, com folklore d'avui com són els Mamuthones,els ho recull tan encertadament Passolini en la seva Maimones, els Boes i Sas Merdulas del carnaval versió de Medea. Així s'entén també la passió, sard. Aquestes danses atàviques sardes semblen mort i resurrecció de Crist, hàbil adaptació de ser l'últim eco dels ritus que els antics grecs cele- relats i cerimònies preexistents. braven en honor a Dionís. Com sabem, les cul- Doncs bé, els Mamuthonhes i els Maimones tures primitives s'afiguraven els canvis de les esta- sards d'avui evoquen aquelles vicissituds dionisí- cions, i particularment el creixement i declinació aques amb expressius paral·lelismes. Ambdues de la vegetació anual, com a episodis de la vida paraules sembla que tenen un origen similar. En dels déus, la mort i resurrecció dels quals cele- grec mainomai vol dir "estar posseït", i d'aquí les braven amb dramàtiques cerimònies de dol i ale- mènades (mainades) o bacants. De la seva banda, gria. Així succeïa amb el Tammuz sumeri i els Maimatto ve a significar el furiós, el violent, que seus derivats: l'Osiris egipci, l'Adonis semític, Plutarc aplica a una divinitat assimilable a Dionís; l'Attis frigi i l'indoeuropeu Dionís. Descobridor mentre que el seu participi maimoon és "el que de la vinya (com el Noè bíblic), Dionís va esta- s'agita i desvarieja", és a dir, els sequaços que acom- blir les seves festes, les dionisíaques o Bacanals, panyen i adoren el déu: el seguici dionisíac. A on tot el poble, i particularment les dones, entra- banda de la màscara, la paraula Mamuthone o ven en un deliri místic i recorrien els camps pro- Maimone val per ximple o curt de gambals, men- ferint crits rituals. Penteu, rei de Tebes, es va opo- tre que el català Maimó (del qual el DCVB,en sar a aquestes cerimònies tan perilloses, però aquesta accepció, en desconeix l'etimologia) vol Dionís el va castigar: la mare del rei, Àgave, en dir que obra amb lentitud, i aporta el refrany "Al ple deliri de bacant, el va esquinçar amb les seves bou maimó, li fa poc l'agulló" que ve a significar pròpies mans. Les processons i misteris de Dionís que els homes mandrosos o lents no canvien de incloïen representacions de la Terra i la fecundi- procedir malgrat els estímuls. J. Coromines tat que comportaven grans ingestions de vi i espe- (DECLC) ho fa derivar tot de l'àrab maimun, 'feliç', rits, cosa que provocava l'alegria desbordant de bé que ho relaciona també amb "les vergonyes la gent, amb balls i música i una embriaguesa masculines i també de la dona" i d'aquí s'aplicà ritual. El caràcter orgiàstic i alliberador de les als draps menstruosos i "a una estaca de les naus Bacanals va fer que el Senat romà les prohibís el a la qual fermaven les veles", on els mariners 186 a.C. Es creia que Dionís havia estat occit vio- supersticiosos els penjaven "perquè duguessin sort lentament, esquarterat i devorat, però de segui- a la navegació", com apareix en Jaume Roig.14 da ressuscitat. Així, la seva passió, mort i resur- Finalment, Mikel de Epalza fa derivar-ho de l'à- recció es representava en els seus ritus sagrats: rab Ma'mun, 'fidel'. els adoradors de Dionís esquinçaven amb les dents El cert és que els Maimones sards recorden un toro viu i corrien pels boscos udolant frenè- l'escorta dels fidels dionisíacs que desitjarien ser ticament, tot duent una caixeta que simbolitza- posseïts pel déu, el qual s'encarnava en la figura va guardar el cor del déu. Aquesta immolació del Mamuthone. Un seguici que, perdut el seu sig- ritual del brau venia a significar el sacrifici del mateix Dionís, del qual calia menjar la carn i beure la sang. Només amb la mort del déu i la 13. Frazer: 443-450. resurrecció posterior creien que s'afavoria el 14. Spill, 9662.

12 REVISTA D’IGUALADA nificat original, ha passat a formar part del Aquestes figures s'emparenten en la seva forma Carnaval sard. El Mamuthone, doncs, representa- i simbologia amb algunes màscares hispàniques, ria el mateix Dionís durant la seva passió, el déu particularment amb els Trangas del Carnaval de que neix i mor periòdicament. Per això és perse- Bielsa (Sobrarbe) (Roma 1980), els Zampanzart guit i caçat pels Issocadores, això és, els qui duen èuscars d'Ituren i Zubieta (Navarra), o els Boteiros la soca o corda amb llaç que els serveix per cap- de Viana do Bolo i els Cigarrons de Laza (Ourense), turar la víctima. Són célebres els Mamuthones de o els Carneros de Frontera (El Hierro) i els Markitos Mamoiada, que si no m'erro apareixen al film Una de Zalduendo (Àlaba)15 que, com les comparses de qüestió d'honor (1965) de Luigi Zampa. Al carna- les festes carnavalesques de Rijeka (Croàcia), van val d'Ottana surten Sas Merdulas (nom que vol caracteritzats amb unes disfresses similars: uns dir els homes, tal vegada derivat de Merre dulos, homes vestits amb pell d'ovella (o bé parracs viro- 'els esclaus de la divinitat') que custodien els Boes lats), cofats amb banyes de boc o barrets florals o (bous), els quals també simbolitzen el Dionís cucurulles bigarrades, i sempre amb esquellots zoomòrfic (que solia mostrar-se amb màscara de enganxats a l'esquena o penjats a la cintura que brau o cabró o una altra mena d'astat), i que són fan dringar tot saltant. Campanes que els mora- punxats amb agullons per Sas Merdulas, en recor- listes medievals vinculaven al diable i els seus segui- dança del punxament ritual per fer sortir sang i dors, entre els quals no dubtaven a situar els joglars, aconseguir la fertilització, aspecte que explicaria ben equipats de cascavells.16 Moralistes que segu- els picaos (com els cèlebres de San Vicente de la rament pensaven en l'arenga de Pau als Corints, Sonsierra, a La Rioja) i altres deixuplines de per a qui el do de llengües, sense amor, "no pas- Setmana Santa (època de rituals destinats a pro- saria de ser com les campanes que toquen o els piciar la regeneració de la natura). Les fonts clàs- platerets que dringuen" (1C 13: 1), com recorda- siques ens informen que la sang és necessària per va Kierslowski al seu film Blau. El cert és que, afavorir la pluja i que la víctima sacrificial era encara avui, certes màscares carnavalesques bàva- punxada amb agulles i estimulada amb lliris refre- res utilitzen els cascavells, com els Pflumeschlucker gats sobre òrgans genitals, com per obligar-la a de Bonndorf, o les closques buides dels cargols ejacular. Doncs bé, també els Boes cauen a terra amb què es vesteixen els Schneckehüsle-Narro de quan Sas Merdulas els punxen, i Sas Merdulas els Zell a.H., o es cofen els Schuddig d'Elzache,17 que acaricien els genitals. L'agulla és símbol de ferti- a més van vestits amb tiretes de roba retallades (a litat perquè la sang que sortia després de la pun- imitació de pèl) i proveïts d'unes tisores extensi- xada servia per fer fèrtil la terra i fecundes les bles (Streckschere) amb què pessiguen les dones. dones. Una i altra cosa lliga amb el significat del A Urnasch (Suïssa) encara celebren el final d'any maimó català segons Coromines (sexe i draps segons el calendari julià (13 de gener), i els habi- ensangonats), que bé podria derivar d'una figura tants es disfressen de klause, màscares de fulles i o d'una celebració ritual similar a la sarda. En cas- brancatges i amb grossos cascavells per fer-la sonar. tellà els maimones són uns sopics amb oli que es Hi ha una comparsa balear que se'ns afigu- fan a Andalusia, qui sap si restes d'un menjar ritual ra una cristianització del salvatge: el Sant Joan en celebracions similars. Els Boes d'Ottana duen Pelós mallorquí o S'Homo des Be menorquí. màscares de fusta en forma de bou i un mocador al coll, mentre que el cos és cobert amb pells de cabró i porten una faixa d'esquellots. Sas Merdulas 15. García-Caballero 1992: 63, 75-78. duen màscares sempre antropomòrfiques, és a dir, 16. Saffiotti 1990: 44 i 115. sense banyes, també amb mocador al cap. 17. Künzig 1989: 28, 73, 91.

13 REVISTA D’IGUALADA

Encara avui, per les festes de Sant Joan de sobreposen el foc i la màscara, elements diabòlics Ciutadella, un home recobert de pell d'ovella evoca per excel·lència. I bé que ho és d’endimoniada la les llargues pilositats de l'antic silvestre ara recon- incandescent ballaruca que tanca cada sessió de vertit en Baptista, el sant del desert, cofat amb la Patum, davant la qual callen els cavallets i l’àgui- diadema corresponent i carretejant a coll un xai la, les maces i les guites, els gegants i els nans, que de vuit mesos enflocat amb cintes de colors són la resta de comparses que ballen cada dijous (l'Anyell de Déu). En la seva desfilada, va acom- de Corpus i el diumenge que el segueix, una festa panyat pel macer municipal, el Fabioler, el Caixer única a Europa, digna candidata a ser promogu- Fadrí amb la bandera, el Caixer Casat amb una da com a Patrimoni immaterial de la Humanitat. safata per a les donacions, els dos Caixers Pagesos, el Caixer Senyor, el Caixer Capellà i dos serenos. Si els pobles nòrdics assimilen el salvatge al bosc, Bibliografia el lloc no urbanitzat per excel·lència, els més meri- dionals, que no tenen boscos, el vinculen a l'in- Roger Bartra. El salvaje en el espejo, Barcelona: Destino, 1996. dret més deshabitat, el desert, on residia Joan id—. El salvaje artificial, Barcelona: Destino, 1997. Baptista, després degollat per ordre d'Herodes a J. G. Frazer. La rama dorada (1890), Mèxic: F.C.E., 1989. canvi de la dansa de Salomé. Potser per això, o perquè va fer un bot d'alegria a les entranyes de Cristina García-J.M.Caballero Bonald. España. Fiestas sa mare Elisabet en rebre la visita de Maria, és un y ritos, Barcelona: Lunwerg, 1992. sant ballador i saltaire, que sortia a la processó Johannes Künzig. Die alemannisch-schwäbische Fasnet, del Corpus d'Artà i encara ho fa a la de Pollença, Freiburg: Rombach, 1989. tot i que ha perdut l'esquella de la cançó: "Sant Joan Pelós / va vestit de llana, / amb una cam- Gabriel Llompart. Entre la historia del arte y el folklore, Palma de Mallorca: 1984, p. 533-551. pana / per jonollem-nos", els cascavells dels calçons o baldragues que encara va veure Salvador Galmés F. Massip. La Festa d'Elx i els misteris medievals europeus, a Son Carrió, i les banyes que l'aproparien a altres Alacant-Elx: 1991. figures del folklore ramader d'una altra cobla: id—. "El Rei i la Festa: del ritu a la propaganda", Revista de Catalunya, 84 (1994), p. 63-83. "Sant Joan llanut, / carregat de banyes, / amb unes id—. (ed.), Formes teatrals de la tradició medieval, Barcelona: castanyes / i un peu pelut".18 Institut del Teatre, 1996. Finalment, cal dir que el diable cristià man- lleva diversos elements iconogràfics del silvestre, Ramon Miró. "Personatges espectaculars a l'Edat Mitjana", La teatralidad medieval y su supervivencia, Alacant-Elx: faune o sàtir clàssic, i de tots els seus hereus sal- ICJGA-Ajuntament, 1998, pp. 61-69. vatges. Així, les banyes, la cua i la nuditat pil·losa amb què se sol recobrir el dimoni cristià, carac- Marzia Pieri. "Breve storia di una comparsa teatrale: il sati- teritzat, a més, per cares monstruoses i horribles, ro-uomo selvaggio", Diavoli e Mostri in scena dal Medio Evo al Rinascimento, Roma: CSTMR, 1989, p. 325-342. galàpets i altres rèptils repugnants, tot plegat per subratllar la seva essència maligna a través de la Josefina Roma. Aragón y el carnaval, Zaragoza: Guara, 1980. deformitat. Per tant, cal no oblidar que la més original fusió d'ambdós personatges es produeix en Tito Saffioti. I Giullari in Italia. Lo spettacolo, il pubblico, i testi, Milà: Xenia, 1990. els Plens de la Patum de Berga, els quals, a l'ele- ment arbori propi del salvatge centreuropeu, hi Dolores Turchi. Maschere, miti e feste della Sardegna. Dai Mamuthones alla Sartiglia, Càller-Roma: Ed. della Torre- Newton Compton, 1994. 18. Llompart 1984: 550.

14 REVISTA D’IGUALADA

Francesc Massip (Tortosa, 1958), doctor en Història de l’Art (1986) i en Filologia Catalana (1999), és professor de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Autor de diversos llibres sobre teatre medieval i les seves pervivències tradicionals, n’ha escenificat una dese- na de muntatges.