La Memòria De La Tàpia. Estudi I Conservació Arquitectònica De Les Cabanes De Terra Al Terme De Juneda
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
en el temps LA MEMÒRIA DE LA TÀPIA. ESTUDI I CONSERVACIÓ ARQUITECTÒNICA DE LES CABANES DE TERRA AL TERME DE JUNEDA Joan Cornudella Olivart Miquel Torrent Mateus A la família Ton del Tano, una de les últimes colles de tapiadors de Juneda 1. INTRODUCCIÓ: ORIGEN DE LA RECERCA I OBJECTIUS quest projecte d’estudi i con- del urgellenc de construcció de la tàpia. Actualment no hi servació arquitectònica de les ha cap altre treball sobre la memòria de la tàpia que afecti cabanes de terra al terme de el terme de Juneda, i menys cap inventari de les cabanes i Juneda parteix de molt poca tancats que existeixen. Cal recordar que al llarg d’aquests documentació. Només hi ha un anys han desaparegut moltes cabanes de terra que forma- únic antecedent d’estudi sobre ven part del paisatge rural junedenc. el tema en qüestió. És un ar- Per aquest motiu, hem cregut convenient inventariar ticle que va publicar l’histori- aquest patrimoni arquitectònic que està en procés de de- ador junedenc Jaume Torrent saparició amb la finalitat de donar a conèixer la fesomia l’any 1965 al butlletí interior d’aquest paisatge rural que viu, en el cas de Juneda, entre del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Formava part l’Urgell i les Garrigues. A més a més, ens ha semblat oportú d’un recull d’opuscles que versaven sobre els “Oficis que –aprofitant documentació diversa sobre el tema– apropar es batenA en retirada”. En concret, va dedicar un article als a la societat del segle XXI el model de treball tradicional tapiadors de Juneda que va ser reproduït –amb fotografies que s’ha utilitzat, des de períodes antics fins a l’actualitat, i dibuixos– al número 92 del butlletí esmentat (Barcelona, per construir cases, cabanes i tancats de terra. I en una octubre de 1965). En cap moment pretenia fer un inventa- darrera fase, hem valorat la possibilitat de reproduir el ri de les cabanes de terra que hi havia en aquells anys al procés de construcció d’una cabana de terra seguint les terme de Juneda. Tan sols es va ocupar d’explicar com es directrius de diversos extapiadors junedencs. La sorpresa construïa una casa o cabana amb la tècnica de la tàpia. arriba quan l’arquitectura actual està descobrint la utilitat Aquest article servirà de base a l’hora de presentar el mo- de la tàpia per a edificis moderns. el Cogul 2007 299 Fites Acció de piconar amb el maçó en una tapiera. com la tàpia al terme de Juneda a través de la seva histò- ria, del seu estil de construcció, de la seva tipologia, de la seva documentació antiga, dels seus protagonistes, del seu anecdotari i del seu estat actual. 2. PRECEDENTS HISTÒRICS Un element, tan vulgar com la terra, ha estat una de les bases del progrés de la humanitat. Amb el coneixement de les diferents classes de terra i les seves propietats, l’home ha creat i construït objectes d’ús quotidià i construccions arquitectòniques per poder-hi habitar. Aquesta tecnologia apropiada ha ofert resultats expressius, plàstics, funcio- nals, testimonis d’un material que- ben utilitzat i ben conser- vat- pot desafiar el temps. Amb terra s’han realitzat palaus reials i muralles; temples i fortaleses; esglésies, mesquites i sinagogues; molins d’aigua i de vent; dipòsits d’aigua i de gel, piràmides i mastabes; però també voltes, arcs, estàtues 1 Sempre s’ha dit que el procés per a construir una paret o i divinitats, els colomars d’Egipte, d’Espanya i de Pèrsia, les cabana de terra era bastant senzill. Els tapiadors picaven la cases populars de l’antiga Roma i les mansions estiuenques terra i l’apilaven en lluna vella; la deixaven durant quinze dies dels nobles sards, els minarets i les cases-torre del Iemen 2 a sol i serena perquè quedés ben confitada. Abans de tapiar es i del Marroc . L’evidència, doncs, ens prova l’existència uni- ruixava una mica la terra i després es carregava dins les tapie- versal de les edificacions en terra crua, monumentals i po- res, on es piconava amb el maçó. Alguns dels estris necessaris pulars. Hi ha restes a tots els continents i a la majoria dels per emprar eren: tapieres, captaulos, risells, doelles, cabra països del món, des de les regions càlides i desèrtiques fins i corriola, picotxa, escoda, plomada, agulletes, covenets ter- als indrets més plujosos i nòrdics. rolers, entre altres. Avui dia els encofrats de formigó podrien ser la seva analogia. Alguns han arribat a comparar el formigó armat amb la terra armada, on el formigó s’associa al fang i les armadures a la palla, als arbusts o a les canyes. I és que a nivell estructural és ben cert. La massa treballa a compressió i els arbusts o armadures ho fan a tracció. Aquesta tècnica requereix zero consum energètic i és totalment reciclable. En els països pobres encara té actualitat i convindria recordar els seus avantatges avui en dia en què s’ha d’estalviar energia. Reivindicar aquesta arquitectura, que és la més fràgil, és fer un homenatge als nostres avantpassats, que ens han donat una lliçó de sostenibilitat abans que se’n parlés tant, d’aquesta Palomar de Tierra de Campos (Palència). paraula. No obstant això, encara persisteix la idea que aquest sistema de construcció és una relíquia d’un passat pobre no- El món de l’arqueologia ha deixat ben clar, amb es- més utilitzat en zones agrícoles endarrerides. tudis seriosos sobre les restes immobles dels jaciments Per tant, volem aprofundir en els aspectes propis de excavats i de les ressenyes dels historiadors clàssics, que la construcció d’una tàpia seguint el model fronterer entre l’ús de la terra per a construir habitacles i altres tipus les Garrigues –més habituades a la construcció en pedra de construccions ve de temps llunyans. L’arquitectura de seca- i l’Urgell. I, a més, ampliarem aspectes més locals, terra crua modelada, la feta de tàpia3 i la construïda de 1 Els experts afirmen que els colomars, dignes de ser tractats com a patrimoni històric i artístic, sobretot a Castella i Lleó, tenen la mateixa entitat que els “hórreos” (sitges) o els molins d’altres indrets de la geografia espanyola. 2 Eugenio Galdieri, “Tecnología y fantasía en las construcciones de tierra”. Arquitectura de tierra (Encuentros Internacionales Centro de Investiga- ción Navapalos). Serie Monografías. Ministerio de Fomento, 1998; pàg. 27-30. 3 Els arqueòlegs –segons Jordi Morer de Llorens- coneixen almenys dos exemples documentats recentment de murs protohistòrics de terra massissa conservats in situ. La muralla d’Illiberri (Granada), datada a la segona meitat del segle VII aC i un edifici del jaciment de la Fonteta (Guardamar de Segura), datat en ple segle VII aC i construït amb murs de tàpia. 300 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps La Alhambra (Granada). toves4 poden arribar a constituir un dels patrimonis cab- dals de la humanitat, a la vora de les construïdes amb terra cuita, l’obra d’argila. A la prehistòria l’home aprofita els recursos que té més a mà, com la pedra i la terra molla. A l’antic Egipte l’ús de la terra molla es tecnifica al barrejar-la amb palla, composant així la totxana. A més, les grans cul- tures del moment intensifiquen les construccions de parets i edificis bastits amb terra premsada entre dues fustes. Cal recordar que a l’antiga Mesopotàmia es contrueix la casa de tàpia seguint una unitat i una harmonia envejables grà- cies a la forma prismàtica dels murs tant de les tapiades, primer, com de les toves més tard. Les formes d’aquestes cases antiquíssimes d’una sola planta i organitzades entorn d’un pati a base d’habitacions prismàtiques –antecessores les construccions rurals i urbanes. Tot sembla indicar que de la casa grega, romana i àrab– sobreviuran d’una mane- la tàpia era una construcció que es van trobar els romans ra idèntica en els pobles magrebins i, sense pati, en les ca- a Hispània i que no van arribar a acceptar totalment. No ses pageses eivissenques, com el testimoni viu d’aquesta obstant això, va tenir prou ús a tota la zona occidental de herència arquitectònica de milers d’anys. la Mediterrània i del nord d’Àfrica. Fins i tot el seu tractat va influir decididament en l’arquitectura europea a partir del segle XV5. Poc abans, al segle XIV, l’escriptor tunisenc Ibn Khal- dun, en un tractat en què descrivia la tècnica de la tàpia, deixa constància dels additius (calç o cendres) que es po- dien afegir a la terra amb la intenció de millorar les seves qualitats. Durant l’Edat Mitjana també s’han recollit nom- broses referències àrabigues que parlen de la construc- ció amb terra. Precisament seran els àrabs6 qui més van emprar el tapial a les seves construccions, principalment a les de caràcter defensiu. Aquesta contínua utilització del tapial pels musulmans deixaria una profunda empremta en les maneres i formes d’edificar en l’arquitectura popular espanyola, fet que esdevingué en molts indrets un sistema Pati de Hama (Síria). de construcció molt usat, gairebé l’únic, com és el cas de la regió de Tierra de Campos (Palència) i, per extensió, de la meseta castellana. I fent un gran salt en el temps tot cer- Quant a les nostres terres, l’ús de la tàpia a les valls del cant la rellevància de l’ús de la tàpia7, ens aturem sobretot Segre i del Cinca té una antiguitat d’uns 4.000 anys com a a la França del segle XVIII, amb l’arquitecte rural François mínim.