en el temps LA MEMÒRIA DE LA TÀPIA. ESTUDI I CONSERVACIÓ ARQUITECTÒNICA DE LES CABANES DE TERRA AL TERME DE

Joan Cornudella Olivart Miquel Torrent Mateus

A la família Ton del Tano, una de les últimes colles de tapiadors de Juneda

1. INTRODUCCIÓ: ORIGEN DE LA RECERCA I OBJECTIUS

quest projecte d’estudi i con- del urgellenc de construcció de la tàpia. Actualment no hi servació arquitectònica de les ha cap altre treball sobre la memòria de la tàpia que afecti cabanes de terra al terme de el terme de Juneda, i menys cap inventari de les cabanes i Juneda parteix de molt poca tancats que existeixen. Cal recordar que al llarg d’aquests documentació. Només hi ha un anys han desaparegut moltes cabanes de terra que forma- únic antecedent d’estudi sobre ven part del paisatge rural junedenc. el tema en qüestió. És un ar- Per aquest motiu, hem cregut convenient inventariar ticle que va publicar l’histori- aquest patrimoni arquitectònic que està en procés de de- ador junedenc Jaume Torrent saparició amb la finalitat de donar a conèixer la fesomia l’any 1965 al butlletí interior d’aquest paisatge rural que viu, en el cas de Juneda, entre del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Formava part l’Urgell i les . A més a més, ens ha semblat oportú d’un recull d’opuscles que versaven sobre els “Oficis que –aprofitant documentació diversa sobre el tema– apropar es batenA en retirada”. En concret, va dedicar un article als a la societat del segle XXI el model de treball tradicional tapiadors de Juneda que va ser reproduït –amb fotografies que s’ha utilitzat, des de períodes antics fins a l’actualitat, i dibuixos– al número 92 del butlletí esmentat (Barcelona, per construir cases, cabanes i tancats de terra. I en una octubre de 1965). En cap moment pretenia fer un inventa- darrera fase, hem valorat la possibilitat de reproduir el ri de les cabanes de terra que hi havia en aquells anys al procés de construcció d’una cabana de terra seguint les terme de Juneda. Tan sols es va ocupar d’explicar com es directrius de diversos extapiadors junedencs. La sorpresa construïa una casa o cabana amb la tècnica de la tàpia. arriba quan l’arquitectura actual està descobrint la utilitat Aquest article servirà de base a l’hora de presentar el mo- de la tàpia per a edificis moderns.

2007 299 Fites

Acció de piconar amb el maçó en una tapiera. com la tàpia al terme de Juneda a través de la seva histò- ria, del seu estil de construcció, de la seva tipologia, de la seva documentació antiga, dels seus protagonistes, del seu anecdotari i del seu estat actual.

2. PRECEDENTS HISTÒRICS

Un element, tan vulgar com la terra, ha estat una de les bases del progrés de la humanitat. Amb el coneixement de les diferents classes de terra i les seves propietats, l’home ha creat i construït objectes d’ús quotidià i construccions arquitectòniques per poder-hi habitar. Aquesta tecnologia apropiada ha ofert resultats expressius, plàstics, funcio- nals, testimonis d’un material que- ben utilitzat i ben conser- vat- pot desafiar el temps. Amb terra s’han realitzat palaus reials i muralles; temples i fortaleses; esglésies, mesquites i sinagogues; molins d’aigua i de vent; dipòsits d’aigua i de gel, piràmides i mastabes; però també voltes, arcs, estàtues 1 Sempre s’ha dit que el procés per a construir una paret o i divinitats, els colomars d’Egipte, d’Espanya i de Pèrsia, les cabana de terra era bastant senzill. Els tapiadors picaven la cases populars de l’antiga Roma i les mansions estiuenques terra i l’apilaven en lluna vella; la deixaven durant quinze dies dels nobles sards, els minarets i les cases-torre del Iemen 2 a sol i serena perquè quedés ben confitada. Abans de tapiar es i del Marroc . L’evidència, doncs, ens prova l’existència uni- ruixava una mica la terra i després es carregava dins les tapie- versal de les edificacions en terra crua, monumentals i po- res, on es piconava amb el maçó. Alguns dels estris necessaris pulars. Hi ha restes a tots els continents i a la majoria dels per emprar eren: tapieres, captaulos, risells, doelles, cabra països del món, des de les regions càlides i desèrtiques fins i corriola, picotxa, escoda, plomada, agulletes, covenets ter- als indrets més plujosos i nòrdics. rolers, entre altres. Avui dia els encofrats de formigó podrien ser la seva analogia. Alguns han arribat a comparar el formigó armat amb la terra armada, on el formigó s’associa al fang i les armadures a la palla, als arbusts o a les canyes. I és que a nivell estructural és ben cert. La massa treballa a compressió i els arbusts o armadures ho fan a tracció. Aquesta tècnica requereix zero consum energètic i és totalment reciclable. En els països pobres encara té actualitat i convindria recordar els seus avantatges avui en dia en què s’ha d’estalviar energia. Reivindicar aquesta arquitectura, que és la més fràgil, és fer un homenatge als nostres avantpassats, que ens han donat una lliçó de sostenibilitat abans que se’n parlés tant, d’aquesta Palomar de Tierra de Campos (Palència). paraula. No obstant això, encara persisteix la idea que aquest sistema de construcció és una relíquia d’un passat pobre no- El món de l’arqueologia ha deixat ben clar, amb es- més utilitzat en zones agrícoles endarrerides. tudis seriosos sobre les restes immobles dels jaciments Per tant, volem aprofundir en els aspectes propis de excavats i de les ressenyes dels historiadors clàssics, que la construcció d’una tàpia seguint el model fronterer entre l’ús de la terra per a construir habitacles i altres tipus les Garrigues –més habituades a la construcció en pedra de construccions ve de temps llunyans. L’arquitectura de seca- i l’Urgell. I, a més, ampliarem aspectes més locals, terra crua modelada, la feta de tàpia3 i la construïda de

1 Els experts afirmen que els colomars, dignes de ser tractats com a patrimoni històric i artístic, sobretot a Castella i Lleó, tenen la mateixa entitat que els “hórreos” (sitges) o els molins d’altres indrets de la geografia espanyola. 2 Eugenio Galdieri, “Tecnología y fantasía en las construcciones de tierra”. Arquitectura de tierra (Encuentros Internacionales Centro de Investiga- ción Navapalos). Serie Monografías. Ministerio de Fomento, 1998; pàg. 27-30. 3 Els arqueòlegs –segons Jordi Morer de Llorens- coneixen almenys dos exemples documentats recentment de murs protohistòrics de terra massissa conservats in situ. La muralla d’Illiberri (Granada), datada a la segona meitat del segle VII aC i un edifici del jaciment de la Fonteta (Guardamar de Segura), datat en ple segle VII aC i construït amb murs de tàpia.

300 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps

La Alhambra (Granada). toves4 poden arribar a constituir un dels patrimonis cab- dals de la humanitat, a la vora de les construïdes amb terra cuita, l’obra d’argila. A la prehistòria l’home aprofita els recursos que té més a mà, com la pedra i la terra molla. A l’antic Egipte l’ús de la terra molla es tecnifica al barrejar-la amb palla, composant així la totxana. A més, les grans cul- tures del moment intensifiquen les construccions de parets i edificis bastits amb terra premsada entre dues fustes. Cal recordar que a l’antiga Mesopotàmia es contrueix la casa de tàpia seguint una unitat i una harmonia envejables grà- cies a la forma prismàtica dels murs tant de les tapiades, primer, com de les toves més tard. Les formes d’aquestes cases antiquíssimes d’una sola planta i organitzades entorn d’un pati a base d’habitacions prismàtiques –antecessores les construccions rurals i urbanes. Tot sembla indicar que de la casa grega, romana i àrab– sobreviuran d’una mane- la tàpia era una construcció que es van trobar els romans ra idèntica en els pobles magrebins i, sense pati, en les ca- a Hispània i que no van arribar a acceptar totalment. No ses pageses eivissenques, com el testimoni viu d’aquesta obstant això, va tenir prou ús a tota la zona occidental de herència arquitectònica de milers d’anys. la Mediterrània i del nord d’Àfrica. Fins i tot el seu tractat va influir decididament en l’arquitectura europea a partir del segle XV5. Poc abans, al segle XIV, l’escriptor tunisenc Ibn Khal- dun, en un tractat en què descrivia la tècnica de la tàpia, deixa constància dels additius (calç o cendres) que es po- dien afegir a la terra amb la intenció de millorar les seves qualitats. Durant l’Edat Mitjana també s’han recollit nom- broses referències àrabigues que parlen de la construc- ció amb terra. Precisament seran els àrabs6 qui més van emprar el tapial a les seves construccions, principalment a les de caràcter defensiu. Aquesta contínua utilització del tapial pels musulmans deixaria una profunda empremta en les maneres i formes d’edificar en l’arquitectura popular espanyola, fet que esdevingué en molts indrets un sistema Pati de Hama (Síria). de construcció molt usat, gairebé l’únic, com és el cas de la regió de Tierra de Campos (Palència) i, per extensió, de la meseta castellana. I fent un gran salt en el temps tot cer- Quant a les nostres terres, l’ús de la tàpia a les valls del cant la rellevància de l’ús de la tàpia7, ens aturem sobretot Segre i del Cinca té una antiguitat d’uns 4.000 anys com a a la França del segle XVIII, amb l’arquitecte rural François mínim. Més endavant, la cultura ibèrica és potenciada per Cointereaux, que es dedica a defensar i difondre la tècnica la influència de les cultures colonitzadores del Mediterrani de la tàpia8. Fins i tot la ciutat de Barcelona es va construir i desenvolupa un primer urbanisme amb construccions de amb murs de terra, i tan sols els processos de densificació fonaments de pedra i parets de tàpia. En plena romanit- del segle XVIII i sobretot durant les primeres dècades del zació de la Hispània, l’arquitecte romà Vitrubi escriu que segle XX, es van realitzar amb altres materials, fet que va l’ús de la tàpia al segle I aC. és molt freqüent, sobretot en derivar cap a la ciutat densa, antihigiènica i insostenible.

4 Arqueològicament aquesta tècnica, a la Península Ibèrica, està documentada des del segle VIII aC, associada a les primeres plantes de cases quadrangulars d’influència fenícia. A Catalunya els primers elements de toves documentades els hem de situar a finals del segle VII i principis del VI aC, de ressons també fenicis. 5 L’arquitectura de tradició hispànica ens ha llegat diversos estudis sobre la construcció amb terra. Són destacables els tractats de Fray Lorenzo de San Nicolás (segle XVI), de Benito Bails (finals del segle XVIII) i de Juan de Villanueva (principis del segle XIX). 6 Cal recordar, per exemple, que l’Alhambra de Granada és una obra construïda amb tàpia. 7 No és fàcil trobar documents dels segles XVI o XVII que testimoniïn l’ús de la tàpia i menys, a la comarca de les Garrigues. Aquest n’és un exemple, localitzat per l’historiador Joan Yeguas, i datat l’any 1569, d’unes obres fetes al castell de la Floresta: “Una torre de pedra a la Floresta, les escales dels anjus, les parets que son entre la torra i la Capella y la font y les tapies y los solaments del clos de dita Floresta”. 8 Vegeu l’article “La terra a la construcció tradicional” de Josep Esteve, presentat a la 1a Trobada d’Artistes Locals de les Pallargues (1994).

el Cogul 2007 301 Fites

Cabana de terra. Calzadilla de la Cueza (Palència). saparició gradual del poder feudal i la decadència i endeu- tament progressiu dels grans propietaris del món rural de finals del segle XIX. Aquesta situació de redreçament social i geogràfic, so- bretot, a finals del segle XIX, farà que grans extensions de terra procedents d’antigues batllies i de propietaris importants, fins aquells moments cultivades per masovers establerts en masies, torres i cabanes grans, comencin a dividir-se per la venda de petites parcel·les de terra. Aques- ta nova realitat de la propietat rústica, potenciada per di- versos motius constructius, farà que la cabana de terra trobi el seu moment d’acceptació popular i es relacioni amb l’expansió del cultiu de la vinya, inèrcia que perdurarà fins a l’esclat de la Guerra Civil de 193610. Per tant, podem con- siderar que l’ús de la tàpia en la construcció rural finalitza a La seva veritable expansió es dóna entre mitjans del la dècada dels 50 i, en algun cas aïllat, a la dècada dels 60. segle XVIII i mitjans del segle XX. En el primer cas, la ven- La mecanització i l’automoció aplicades al treball agrícola da o cessió de les terres improductives dels senyors als pa- introduïren al camp una revolució que suposà, entre altres gesos es fa en un període d’augment demogràfic que propi- coses, l’inici de la decadència de les cabanes. No obstant cia, també, la conversió de les terres de cultiu dels boscos això, en algunes comarques catalanes la seva utilització ar- comunals. A tot això s’hi ha de sumar- com veurem poste- riba a mantenir-se fins a temps molt recents. Ha estat un riorment- la desamortització, que va privatitzar extensions recurs habitual en molts pobles de Catalunya –s’ha parlat considerables. La terra adquireix una nova dimensió, i els d’un 70% en els nuclis antics– per la seva economia i es- nous propietaris l’afaiçonen en bancals protegits per mar- tructura. L’origen d’aquesta arquitectura mil·lenària és el ges, alhora que aixequen cabanes per a recer dels animals treball agrícola en els camps de conreu més allunyats de i d’ells mateixos quan la distància dels camps a casa ho les poblacions, i la seva finalitat, protegir l’home i l’animal fa necessari. Així s’omplen els termes de cabanes de tros, de les inclemències del temps. La introducció del tractor mentre que a les proximitats dels pobles s’estableixen les a l’agricultura en aquests anys va fer que aquestes cons- cabanes de les eres. Diverses consultes documentals9 han truccions quedessin obsoletes del seu ús habitual. Moltes permès saber que, durant la segona meitat del segle XVIII, cabanes quedaren arraconades a les finques, on mancades a la Plana d’Urgell la paret de tàpia era construïda tant per de tot manteniment van suportant el pas del temps que len- encerclar corrals, basses i horts com per edificar coberts, tament va desgrunant les seves parets fins arribar a ensor- cases i, fins i tot, esglésies. Aquestes parets podien ser rar-les i a fer-les desaparèixer totalment. fetes totalment de terra o amb la part inferior construïda amb pedra. I per tal que aquestes parets fossin més con- sistents, en alguns casos, s’hi barrejava grava a l’argila. Durant el segle XIX i primer terç del segle XX, la cons- Cabana de terra amb la paret desgrunada. Cal Mixó (Salat). trucció en tàpia tindrà una revifalla pel que fa a la construc- ció de cases de pati per a la classe treballadora, majori- tàriament jornalers i cabalers. Així com altres edificacions com corrals, tanques de corrals, horts i altres elements de petites dimensions. Les cases de pati, arrenglerades majo- ritàriament en els nous ravals del poble, estan clarament vinculades amb l’augment demogràfic d’aquestes dates. A més, en aquest període quedarà marcada la diferenciació social entre les construccions de terra i les de pedra. En aquest context rural, la cabana de tàpia, a diferència de les construccions urbanes, no tindrà el seu moment fins a mitjans del segle XIX. Dues causes en seran el seu motor: la desamortització de Mendizábal de l’any 1835 amb la de-

9 Vegeu l’article de Josep M. Llobet, “Construccions amb parets de tàpia a la Plana d’Urgell durant la segona meitat del segle XVIII” dins del dossier L’arquitectura de terra. Pagès editors. , 2007. 10 Vegeu l’article “Cabanes de tàpia en el món rural” de Miquel Torres, publicat a la revista BIC, núm. 94 a Lleida (setembre-octubre de 2001).

302 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps

Habitatge als Andes realitzat amb la tècnica del tapial (Perú). És curiós de constatar que des del món de l’arquitec- tura s’ha associat sempre la terra a la idea de construcció pobra o, fins i tot, de construcció de pobres. S’hauria de desterrar aquesta imatge freqüent de les cabanes primiti- ves o de les cases de misèria que sol acompanyar la menció dels habitatges de terra. Tot i aquesta reivindicació evident, així ho recorda l’enciclopèdia Espasa sobre la paraula “ta- pia” en la seva accepció de construcció.

Actualment, l’arquitectura moderna11 es torna a inte- ressar per la construcció de tàpia perquè té un component ecològic més elevat que no pas les estructures de formigó armat o les de format metàl·lic. Suposa un estalvi important d’energia a l’hivern en calefacció i a l’estiu en aire condici- onat i en molts casos, arriba a tenir un resultat formal prou atractiu. A més a més, manté un extraordinari aïllament acústic i una autèntica sensació de confort a l’interior. Fins i tot es valora des del punt de vista econòmic. La relació entre material, posada en obra i arquitectura és tan forta que possiblement tingui molt a veure en l’impacte que ens provoquen aquestes construccions que, en general, només pretenen ser útils amb el mínim cost, sobretot en el cas de Croquis d’una parada per a construir paret de tàpia. les de terra. En els darrers anys, la consciència mediambi- ental dels éssers humans ha portat a apostar per l’ecoar- “Pared de tierra que se construye en el campo para quitectura12 sostenible amb terra. A principis del segle XX, las edificaciones y cerramientos de patios y porciones de l’arquitecte Antoni Gaudí, ja havia recomanat la paret de terrenos en los países en que escasea la piedra. También tàpia en les construccions rurals de poca alçada: se construyen con cal y cantos cuando se disponen de ellos. “En construcciones campestres (siempre de poca al- Sin embargo, hay localidades en que, por costumbre más tura y en terreno barato) los muros de tapial continúan bien que por falta de material, se hacen las paredes de ti- siendo los mejores: construcción sencilla, resistencia su- erra, aun existiendo en abundancia materiales más apropi- ficiente, aislamiento notable y gran economía. Por eso los ados, por carecer las gentes del campo de conocimientos adoptamos para la portería y cuadras de la finca Güell, en para la construcción de mampostería y por resultar más Pedralbes; los ejecutó un tapiero leridano y los protegí con económicas”. piezas moldeadas de cemento, pues los revoques adhieren No obstant això, malgrat que des de l’àmbit de les de- mal a la tierra 13”. finicions es consideren les construccions amb terra com a A finals dels anys 80, l’Ajuntament de va pro- “construccions pobres”, hem vist anteriorment que el patri- posar la construcció d’un nou edifici destinat a Teatre Muni- moni construït amb aquest material representa un nombre cipal14. L’arquitecte Pepe Gracia, d’Estudi Mirall, encarregat immens d’edificacions que, sobretot a la Mediterrània, es del projecte, va decidir utilitzar la tècnica dels murs de tàpia, remunten a les primeres civilitzacions i que resten encara tradicional a la comarca, tot i que en lloc de terra va preferir tant de caràcter popular com monumental. cimentar amb calç. A la fase inicial del projecte ja es va tenir

11 Actualment, més del 30% de la humanitat viu en cases de terra. Aquest material encara té preponderància en quasi tota l’Àfrica, l’Orient Mitjà i l’Amèrica Llatina (Colòmbia, Brasil, Bolívia, Veneçuela, Mèxic o Xile). I és imprescindible a la Xina i a l’Índia, on hi ha més de 50 milions de cases de terra. A Europa, però, continua sent força ignorada tret de certes experiències recents d’innegable interès a Anglaterra, França i Alemanya. Un cas novedós és el d’Austràlia, on destaca l’enorme volum de construccions actuals en terra que estan realitzant multitud d’arquitectes i constructores. 12 Vegeu l’article de Gabriel Barbeta, “Ecoarquitectura sostenible amb terra estabilitzada” dins del dossier L’arquitectura de terra. Pagès editors. Lleida, 2007. 13 Vegeu la introducció del capítol II (Tapiales y adobes) en l’assaig Materiales y elementos de construcción de Joan Bergós. 14 Vegeu l’article d’Albert Cuchí , “Los sistemas técnicos tradicionales como referente para la sostenibilidad. El caso de la construcción con tierra en Catalunya” dins del dossier L’arquitectura de terra. Pagès editors. Lleida, 2007.

el Cogul 2007 303 Fites

en consideració la tècnica que calia utilitzar per a l’execu- La terra utilitzada per a tapiar havia de ser graverosa, ció dels murs. Això va permetre acomodar amb precisió els motiu pel qual aquesta mena de parets tenen una certa de- paraments a la tècnica d’execució i, a la vegada, aprofitar limitació geogràfica16. Aquest patrimoni construït amb terra al màxim les qualitats acústiques i formals dels tapials. En –ja siguin cabanes o cases de camp- és molt important a aquest procés de disseny es va tenir en compte, a més, la les comarques del Pla d’Urgell, de l’Urgell, del Segrià i, en configuració de les naus agrícoles tradicionals. I fins i tot es menor quantitat, a la Segarra i a les Garrigues. No cal dir va adoptar l’encofrat antic, lleugerament modificat, per tal que el material emprat podia fer variar el resultat final de de permetre un control més estricte de la posició amb el sis- l’edificació. En funció de la menor o major proporció d’argila tema de compactació manual gràcies al maçó de fusta. Els que presentava la terra, el tacte de la construcció era més murs del teatre es van començar a pujar l’any 1991 amb un aspre o més untuós. L’argila, que actua d’aglomerant, es equip de tapiadors del Pla d’Urgell que entrenaven els ope- barrejava amb l’aigua i aconseguia un canvi substancial: la raris de l’empresa adjudicatària de la construcció. Després terra es convertia en un element dur en assecar-se. Diuen de molts anys d’abandonament de la tècnica de la tàpia, es els antics tapiadors que la millor terra havia de contenir recuperava el seu prestigi en el món de l’arquitectura mo- una certa quantitat de grava, però era imprescindible elimi- derna. D’aquesta manera el model tradicional de construc- nar la mida de pedra que ultrapassés els 4 o 5 centímetres. ció es convertia en la garantia idònia per al nou teatre. Amb A més hi havia d’haver graveta i arena, aquesta ben neta de aquesta experiència i d’altres escampades pel territori s’ha substàncies estranyes, amb una textura més aviat aspra, demostrat que és possible realitzar aquest tipus de reptes de que es veia compensada amb l’addició d’una mica d’argila. recuperació de tècniques tradicionals gràcies a l’existència A l’Urgell les terres utilitzades eren més graveroses, d’un patrimoni que ho avala. El patrimoni, doncs, no tan sols mentre que al Segrià el component argilós era molt més s’ha de mantenir per una qüestió de memòria històrica o de accentuat. Com que l’objectiu de la construcció era obtenir referència literària, sinó que és una condició cabdal per a la la màxima uniformitat i compactació, el tipus de terra dis- recuperació d’unes tècniques ancestrals que tenen moltes ponible condicionava la posada en obra a fi de minimitzar respostes davant dels nous reptes de la sostenibilitat. els efectes negatius que suposaven l’aparició d’esquerdes per retracció. Així, una terra magra permetia treballar grans quantitats de material amb la tècnica de la tàpia. 3. LA TÀPIA: MATERIALS I EINES Aquesta tècnica –prou coneguda i estesa a la plana urge- llenca– consistia a conformar directament a l’obra blocs de La terra i l’aigua han esdevingut fonamentals per a la terra de fins a 2 metres de llargada, 1 metre d’alçada i 60 vida de l’home. Una de les aplicacions que ja revelaven certa centímetres de gruix, comprimint amb un maçó capes suc- maduresa en la civilització ha estat la construcció de tàpies: cessives de terra dins d’un encofrat. Era bàsic que la terra murs a base de terra humida, maçonada dintre un motlle for- disposés d’un mínim d’argila necessària per donar cohesió mat per taules de fusta, col·locades a la distància del gruix a la tapiada ja que l’encofrat es desplaçava tot seguit per 15 que havia de tenir la paret . Per a la construcció de cases, confeccionar el bloc adjacent. El problema sorgia quan la les tàpies es feien de 3 pams de gruix; per a les cabanes, de terra era excessivament grassa; aleshores –com passava 2 pams i mig, i pels tancats i corrals, de 2 pams. al Segrià– la tècnica de la tàpia ja no era viable. Es necessi- tava més aigua per treballar-la i la consistència que s’obte- nia impedia comprimir-la i desencofrar-la, sense parlar dels efectes devastadors de les retraccions pel secatge. Ja que la terra quedava enganxada a les fustes, miraven de cons- truir amb toves o totxo de terra simplement assecat. Això no acostumava a passar a les zones amb terres graveroses o magres. Ara bé, tant si es disposava de terres graveroses com d’argilenques, era indispensable que tinguessin una resistència suficient d’acord amb la densitat del material utilitzat. En el cas de la tàpia, la seva resistència17 s’obtenia gràcies al piconat de la terra dins de l’encofrat. Cabana de tàpia de l’Urgell ().

15 Els diversos gruixos de tàpia sempre s’havien amidat a pams. A Lleida ha perdurat el pam romà, equivalent a 194 mil·límetres. 16 En alguns indrets, per tal de donar més resistència a la tàpia, s’hi barrejava una beurada de calç, i aleshores l’anomenaven tàpia reial. També eren reconegudes -pel seu grau de consistència- les tàpies “acerada” (barreja de calç i arena) i “valenciana” (amb maons partits i calç). 17 Segons els experts, el coeficient de resistència de la tàpia és d’uns 7 quilos per cm2 i la fatiga pràctica només d’un quilo per cm2. Per aquest motiu, els gruixos havien de ser tan considerables.

304 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps

Cabana de terra amb problemes de clivelles. Assecador del Po (Cabraí).

Per regla general la preparació de les terres es feia a l’hivern, i consistia a barrejar-les ben bé a fi que es nete- gessin de brosses i d’altres restes, en especial de matèries orgàniques. Si es podrien, produirien buits, els quals faci- Col·lecció d’estris per a tapiar. litarien les esquerdes i les ruptures. Hi ha alguns casos de tàpia on es barrejava la terra i la palla. Aquest fet podia re- duir la retracció de les tapiades realitzades tot impedint la perillosa aparició de les clivelles, establia un cert lligament dins de la massa de terra, a manera d’armadura i, fins i tot, servia com a element de protecció front l’acció de l’aigua de la pluja. Com a contrapartida, l’afegiment d’aquesta ma- tèria vegetal dins dels murs havia comportat en ocasions problemes de caràcter sanitari perquè la palla servia de re- fugi i niu d’insectes. I sota determinades condicions havien estat transmissors de malalties als usuaris de l’habitatge. Un cop feta la mescla, s’amuntegava tot fent-se bas- ses, les quals s’omplien d’aigua fins que la terra quedava ben amarada. Després del temps convenient, l’aigua que- dava absorbida. Aleshores la massa era objecte d’unes re- girades fins a fer-la suau i uniforme, i el tapiador la deixava reposar durant uns quants dies perquè es confités i assolís el punt adequat per a ser tapiada. Calia que la barreja no fos gaire molla, ja que l’excés d’humitat badava la tàpia, ni tampoc gaire eixuta, perquè no perdés cohesió. Els estris, amb els quals es realitzava aquesta feina, La primavera era el temps millor per a tapiar: l’asseca- eren d’una simplicitat extraordinària: dues tapieres o tau- ment es produïa a poc a poc i n’assegurava la seva solidesa. les, dos captaulos o captapieres, un joc de cordills18, tres ri- En canvi, tant les humitats i les glaçades de l’hivern, com la sells amb les agulletes respectives per aguantar les taules, calor intensa de l’estiu, no l’afavorien gens. La tardor tam- tres jocs de barres –tres de mascles i tres de femelles–, poc no era tan favorable a causa de les pluges intermitents. dues doelles per donar la inclinació i els encaixos de les No obstant això, el tapiador mirava per l’economia de la obertures, tres caps de soga i tres jocs de bastons per a família i aprofitava tots les temporades –excepte l’estiu- determinar –conjuntament amb els risells- el gruix de la tà- per fer tàpia, sobretot del febrer al maig i del setembre al pia. Les eines emprades, tan simples com les altres peces, novembre. Fins i tot, en ple hivern –de manera ocasional- consistien en dos maçons i la cabra amb la corriola, una havia tret la crosta de la gelada per continuar tapiant. corda amb dos ganxos i un parell de covenets terrolers, l’aixada, la picotxa, l’escoda i la plomada.

18 Ja que el tapiador no disposava de l’escaire, utilitzava el cordill d’una banda a l’altra per a escairar la tapiada.

el Cogul 2007 305 Fites

4. LA CONSTRUCCIÓ DE LA TÀPIA: Les cases i cabanes de terra d’aquesta zona van ser construïdes tant per paletes com pels propis pagesos, seguint EL MODEL URGELLENC les lleis de travada entre les peces que havien de garantir l’adequat monolitisme del conjunt. Els coneixements tècnics Hi ha un adagi que diu “paret de terra aviat a terra”. necessaris dels tapiadors eren escassos. Tot sovint es refia- Aquesta sentència antiga mostra la fragilitat d’aquesta ven de la tradició oral que s’havia transmès de generació en construcció, si es compara amb la construcció amb pedra. generació. En alguns pobles hi havia famílies especialitzades És, per tant, una construcció més barata i qualificada de o colles de tapiadors que eren contractades a l’hora de bastir segon ordre. En les zones on abunda la pedra, podem tro- murs de terra crua de tot tipus d’edificacions. bar la paret de terra en l’última planta. En les zones on no Un cop havien confitat la terra graverosa, es construïa hi ha material petri, com és el Segrià, l’Urgell, el pla d’Ur- els fonaments a base de formigó. Amb anterioritat al ci- gell i les Garrigues de regadiu19, és habitual aquest tipus ment també s’havia construït amb terra i pedres o barre- de construcció i moltes poblacions20 d’aquestes comarques jant-hi calç, si hom en tenia a l’abast. Sobre els fonaments, actualment viuen en habitatges d’aquestes característi- amb la fondària que aconsellava l’alçada de la paret, es ques. Parlem, sobretot, de , , muntava el motlle per a tapiar. D’aquesta operació se’n Puiggròs i Juneda21. Els trets físics del terreny, en bona part deia parar. El tapiador i el seu ajudant se situaven damunt, dels respectius termes municipals, poca cosa tenen a veure enfront l’un de l’altre. El primer sempre anava davant, en amb el paisatge i la geografia que conforma la comarca el sentit de la construcció de les tapiades, i tant l’omplidor garriguenca: país sinuós i aspre on les valls són estretes com el donador, els facilitaven les peces per col·locar-les i recloses, els desnivells prominents, fins i tot sobtats en amb un ordre i disposició més aviat intuïtius. Cadascuna de molts casos. La tipologia constructiva dels seus pobles les emmotllades era una tapiada22. Al primer cos, és a dir, i camps serva una homogeneïtat evident. Cap al vessant a la primera filada de tapiades horitzontal, s’hi posava un nord, però, el terreny se suavitza, els espais s’obren pro- cordill ben tibant, de cap a cap de fonament23, per tal d’as- gressivament i ja tot just passat , procedents segurar l’alineació. Generalment, les cases dels pobles i de del sud, ens adonem de manera clara que ens endinsem en les viles rurals tenien l’alçada de 10 cossos fins a començar un altre món, geogràficament parlant, ja que s’entreveu im- la teulada, i els vessants es completaven amb tres cossos mediatament la cua del Pla d’Urgell. Són declarades terres més. El desnivell es feia a ull, però després calia retocar el conjunt amb l’escoda o amb una altra eina, quan la terra encara era tendra. Les tàpies per corrals i per tancats es feien de dos i tres cossos. Les de les cabanes s’adaptaven a cada cas. Tot seguit es col·locaven els tres risells, distribuïts al llarg que tindria la tapiada, sobre els quals s’assentaven les tapieres, subjectades amb les barres. Tres d’aquests –els mascles– s’introduïen a la part circular dels risells, i les altres tres –les femelles– ho feien a l’altre cap on s’es- trebaven amb l’agulleta, posada al forat convenient, segons el gruix del mur. A l’extrem superior, les barres es lligaven, aparellades, amb un cap de soga, tot agarrotant-les amb un dels bastons sobrants. Abans, però, s’havien col·locat Acció de tapiar. els captaulos, formant les cares laterals del motlle; i, entre una taula i l’altra, a la banda superior, tres bastons de l’am- de transició i les seves edificacions així ho han testimoniat plada de la tàpia, els quals impedien que es tanquessin en des de fa molts anys. agarrotar les barres. Finalment, el tapiador assegurava la vertical de la parada amb la plomada.

19 A les terres de regadiu -tot i que hi arriben fins als mateixos límits-, les cabanes de volta són inexistents i vénen a ser substituïdes per les de tàpia o per modernes construccions. 20 En una observació superficial- moltes estan encalades- del poble d’ es veu que una quarta part de les construccions en ús està feta de terra. 21 Les cabanes de volta amb pedra seca als termes de Puiggròs i de Juneda són testimonials. S’han localitzat una cabana a la partida dels Plans Llunys (Puiggròs) i sis, a la partida de l’Aranyó (Juneda). 22 Tenien 1’90 metres de llarg i 0’90 metres d’alçada. D’acord amb els gruixos anotats anteriorment, a cadascuna hi entraven 60, 50 o 40 covenets de terra, respectivament. 23 Als indrets humits, el cos immediat al fonament també es feia a base de formigó per evitar la capil·laritat.

306 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps

Entretant, l’omplidor acaramullava el covenet amb ter- En acabar la tapiada, es desparava segons les normes ra i el donador es disposava a subministrar-lo al tapiador o dictades per la pràctica. El tapiador deslligava les sogues a l’ajudant. Un cop l’havien buidat, estampien la terra dins dels dos parells de barres que quedaven al darrere i aflui- del motlle a cops de maçó, engrescats pel soroll caracte- xava la que subjectava les altres dues de la part del davant, rístic que produïa el xoc del talòs amb les taules. Els cops les quals no es canviaven de lloc ja que havien de servir eren àgils, donats amb força i amb tendència a estampir per a la tapiada immediata. Els dos jocs primers es treien la terra cap a les vores. Per això era vital que cadascuna per deixar lliures les tapieres. Seguidament, s’extreien les de les mans tingués la mateixa destresa per tal d’alternar agulletes i els dos risells i els col·locava tal com s’havia la posició i els seus moviments. Quan maçonaven la terra fet abans per recolzar-hi novament les tapieres. El tapia- cap a la banda esquerra, la mà dreta agafava el mànec del dor les estirava fins a situar-les al lloc. Ara només calia maçó per la banda superior, i l’altra mà més avall; quan emprar el captaulo de la part del davant ja que la tapiada es picava amb el maçó cap a la banda dreta, es feia a la feta substituïa el posterior. En alguns indrets, deixaven a la viceversa. Si la terra duia alguna pedra grossera, tenien part lateral de la tapiada un lleuger talús rugós per fer més la precaució de posar-la a l’interior de la tapiada. Ho feien segura la lligada amb la següent. A partir d’aquest moment, sempre amb la intenció que no alterés l’allisat de la part se seguia amb la mateixa mecànica anterior de parar tots externa de la paret. els estris i la feina continuava sense cap variació fins a en- Col·locació de les tapieres. llestir les tapiades de tot un cos. La disposició dels cossos es feia amb el sistema de tren- car junts. Així la paret quedava més segura i no era tan pro- bable que es badés. Les filades començaven alternant una tapiada amb un tapió24, el qual es feia col·locant els captaulos al mig de les tapieres i no pas als extrems. A les cantoneres – o sigui als vèrtexs de les parets- s’hi posava uns troncs dins del motlle, de manera que, en ajuntar l’extrem d’una tapiada amb la de l’altre costat d’angle, s’estrebessin fort l’una amb l’altra. Aquests troncs, lliures de l’acció de la llum i de l’aigua, duraven tant temps com la tàpia. Col·locació de la cabra.

La feina es duia amb ritme airós i ininterromput. Poc abans d’acabar la tapiada, posaven bé els bastons que ha- vien caigut diverses vegades per culpa dels retrucs. Calia que fossin al lloc adequat perquè, en treure’ls, poguessin posar els risells als forats que quedaven d’una banda a l’al- tra. D’aquesta manera se subjectava la parada en el cos su- perior. La guia de l’horitzontalitat de les taules la donaven els bastons dels extrems. Per això, el del mig se solia col· locar una mica més avall. L’acabament de la tapiada – i no era la de l’últim cos a aixecar– no quedava pla; més aviat es deixava fent un arc a fi de permetre un agermanament El segon cos també es feia de la mateixa manera. No- més complet amb la terra sobreposada al cos superior. A més que, en començar la tapiada, la terra es maçonava més, aquest procés ajudava a una major descomposició de lentament per tal d’evitar que els sotracs esllonzessin el forces. de més avall. Així es burxava la terra amb la punta del mà- nec del maçó amb l’objectiu d’omplir bé els racons. A partir

24 Un tapió és l’equivalent a la meitat o a una part de la tapiada.

el Cogul 2007 307 Fites

Tot fent arribar els covenets de terra al tapiador. del tercer ja era necessari utilitzar la cabra per pujar la terra, la qual substituïa la barra del mig a la banda on hi havia els munts de terra, i es lligava amb la corresponent de l’altre costat. La cabra, la corriola, la corda i els ganxos estalviaven feina al donador qui estirava sempre en posi- ció perpendicular a la corriola. Altrament, si hagués estirat formant angle, la força oblíqua podia arribar a desplomar la parada i, fins i tot, fer-la caure, sobretot als inicis de la tapiada, quan encara no s’hi havia introduït gaire terra.

Moment de situar la corriola a la cabra.

els de dalt a causa dels moviments i posicions diversos, Els covenets pujaven a un ritme sincopat, tenint sempre sinó perquè els de baix podien rebre’n els efectes si alguna cura d’evitar sotragades o qualsevol moviment brusc, que de les peces s’hagués escapat del seu control. Aleshores poguessin afectar la parada. Quan ja eren dalt, els aga- era necessari actuar serenament, amb la màxima precisió, faven, ara el tapiador, ara l’ajudant, els quals deixaven el sense precipitacions. Qualsevol canvi brusc podia alterar maçó de les mans només el temps indispensable per a bui- l’ordre de la feina i, per consegüent, la seguretat en el tre- dar-los. Mentre el donador estirava la corda per pujar el ball. Cal recordar que, en aquells anys, era impensable l’ús covenet ple de terra, un d’aquells s’inclinava cap a la banda del casc com a mesura de protecció. del darrere tot subjectant la tapiera frontal per tal de fer El procés era el mateix que en el primer i en el segon el contrapès a l’acció de l’estirada. Quan els tapiadors ja cos, però aquí ja no comptaven amb l’ajut dels companys en tenien prou, de terra, en buidar el cove, en comptes de de baix per extreure les agulletes i els risells. Ara era l’aju- deixar-lo lliure i tornar-lo avall, el penjaven amb un dels dant del tapiador qui s’encarregava de fer-ho. Una vegada ganxos a la mateixa corriola per impedir el seu retorn. Una deslligats, aquest treia els dos jocs de barres dels risells vegada era a dalt ple de terra, si els tapiadors per una raó del darrere i els posava transversalment damunt la tàpia, o altra no l’agafaven, el donador descansava els braços tot de manera que mantinguessin l’equilibri i no caiguessin ni subjectant la corda amb el peu fins que el buidaven. per una banda ni per l’altra. Sempre amb els peus al mig de A partir d’aquesta alçada, quan la tapiada ja s’acabava, la tàpia per evitar esllavissades de les vores, agafava amb i les taules ja no oferien cap mena de protecció, els tapi- les dues mans el mànec del maçó i, ajupit tant com li calia, adors –per evitar de caure– no podien confiar sinó amb amb el talòs donava un cop sec i precís a l’agulleta. Aquest la pròpia serenitat i professionalitat. Per això, no tothom estri lliscava pel forat fins a un punt on es pogués aguantar servia per a aquesta feina, ja que al costat de la destre- sense caure. Aleshores l’acompanyava amb el mateix maçó, sa calia tenir molt d’equilibri, qualitats que es feien més l’extreia del tot i se l’enduia amunt amb molt d’aplom. Re- imprescindibles a l’hora de parar i desparar. Evidentment, petia el moviment amb l’altra agulleta i també l’havia de fer desparar les peces i col·locar-les de nou, constituïa una quan treia i pujava els dos risells. En aquest cas, però, els prova d’habilitat innegable, no tan sols pel risc que corrien cops havien de ser més forts. Per facilitar aquest moment

308 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps

de la feina, el talòs del maçó duia a la part superior un tots la realitzaven amb entusiasme i amb la il·lusió que els rebaix en forma de canal que servia per a encaixar-hi les atorgava la pràctica d’un ofici apreciat i valorat pels seus agulletes i els risells. Tot recollint els estris, l’ajudant els veïns. Com ja hem comentat anteriorment, no tothom reu- donava al tapiador i aquest els col·locava per fer la parada nia les condicions necessàries per a exercir-lo. immediata. Seguint l’ordre acostumat, feia córrer les tapie- res i les situava damunt dels risells, tot subjectant-les amb les barres.

Moment de pujar el risell. Per a les obertures (portes25 o finestres) posaven les doelles a la part interior dels motlles, ran dels captaulos, i amb la seva forma permetien de deixar els encaixos neces- saris dels bastiments. El més curiós era quan havien de fer l’espai que simulés un armari o una postada, a criteri del propietari. Quan es pujava la tàpia, es col·locava un caixó o una olla a dins de la paret i així s’aconseguia disposar d’un mobiliari que s’adequava als usos pràctics de la cabana. El ritme que s’imprimia a la feina no era alterat per res, més enllà de les inclemències del temps. Una vegada Els tapiadors després d’acabar una tapiada. enllestit el tercer cos, s’aturava la construcció deu o dot- ze dies, després dels quals, la tàpia –aixomaiada– oferia més seguretat. Una garantia per saber amb certesa que els Després de tapiar, als corrals i tancats, calia capterrar cossos pujaven aplomats era que la tàpia fimbregés. Quan per tal de protegir les tàpies dels efectes de la pluja. Con- s’havia acabat la feina, les tapieres es baixaven amb dues sistia a estendre damunt de la tàpia canyes tallades a mida sogues passades per dins dels forats que porten els angles, perquè sobresortissin igualment per una banda que per enganxades per l’altra banda a un garrot mitjançant una l’altra. Les canyes es col·locaven transversalment, espes- baga. Les altres eines es tiraven damunt de la terra tova o ses i atapeïdes i, al damunt, s’hi posava la terra necessària es baixaven amb la corriola si l’alçada ho aconsellava. –ben fina i compacta– en forma de cavalló perquè esco- En reemprendre la feina, més delicada i perillosa com pís l’aigua. En alguns tancats, les capterres es construïen major era l’alçada, les precaucions esdevenien més rigo- d’obra, amb dues filades de rajoles posades de cap a cap roses i la sincronització de moviments entre els membres de tàpia, ben ajuntades amb argamassa. Cadascuna de les de la colla era més exigent. En la construcció de murs per filades s’inclinava a una banda en forma de vessant que cases es feia una tapiada a cada hora de treball, gairebé sobresortia de la paret. Els espais que quedaven entre una sempre al jornal. Les cabanes, en canvi, se solien construir filada i l’altra es cobrien amb teules encavalcades de llarg a a preu fet i en feien, de tapiades, deu al dia. I en el cas de llarg. En ocasions, en la cara externa del mur es podien ob- les tàpies per corrals i per tancats, els tapiadors en feien servar els senyals potser més definitoris d’un mur de tàpia: dotze, també a preu fet. El que sí que tenien clar és que els buits on s’allotjaven les agulles que, quan no s’omplien, cadascú es responsabilitzava de la seva parcel·la. Per això servien normalment de refugi i niu d’ocells.

25 Les portes acostumaven a tenir una botera, espai reduït que permetia deixar-hi les claus de la cabana.

el Cogul 2007 309 Fites

Cabana de terra arrebossada amb ciment. Mateu del Gepo (Franquesa). En el cas del vent era més perceptible en les cantona- des de la cabana, les quals adquirien unes formes corba- des prou interessants. Curiosament les cabanes de tàpia compactades amb terra graverosa26 suportaven molt millor les erosions del vent i de l’aigua. El fet que la terra, com a matèria primera per a la construcció de la tàpia fos un element que es pogués reciclar totalment a la mateixa fin- ca, facilitava l’enderrocament i la desaparició de la cabana. I s’agreujà molt més la seva situació amb la implantació d’un alt grau de mecanització del món rural. La tàpia, que tingué tanta aplicació a la ruralia, va deixar d’interessar a principis dels anys seixanta del segle XX, en el final de l’economia de supervivència. En aquells moments ja estava Precisament els problemes principals que erosionaven en desús. Les construccions desestimaven aquesta mena més les tàpies, al llarg del temps, eren l’aigua i el vent. de parets a desgrat de les condicions que tenien com a aï- La necessitat del manteniment d’aquests edificis de ter- llants tèrmics. L’evolució en els mitjans de transport, la de- ra va generar altres característiques de caire pràctic. El saparició dels animals com a element de treball, les mules revestiment va constituir un mètode inherent i natural de en aquest cas, la facilitat de materials nous que permetien protegir estructures de terra de l’erosió. Per evitar el des- més resistència i les exigències en l’aprofitament dels es- gast causat per l’efecte de l’aigua la majoria de cabanes de pais27, entre d’altres raons, el van abatre en retirada. I amb tàpia eren arrebossades. Inevitablement la textura de la aquest sistema de construcció es perdia, de retruc, l’antic terra crua de la tàpia provocava una falta d’adhesió amb el ofici de tapiadors, un ofici que havia donat identitat i presti- material exterior de l’arrebossat. Per a solucionar aquest gi a moltes poblacions de tradició urgellenca. problema, moltes de les cabanes de terra antigues duien unes filades horitzontals de pedres de diferents gruixos. L’efecte erosiu de l’aigua era més considerable en aquelles cabanes de tàpia compactades solament amb argila. Un al- 5. ELS TAPIADORS JUNEDENCS tre punt dèbil de gran importància era la protecció superior Les cases, cabanes, corrals i tancats de terra del terme de la tapiada ja que patia el desgast de l’aigua de la pluja de Juneda van ser construïts tant per paletes com pels continuada. Per evitar la filtració de l’aigua entre les juntes propis pagesos. En alguns pobles hi havia colles de tapia- i la part superior s’acostumava a col·locar teules que cana- dors que eren contractades a l’hora de bastir murs de terra litzessin l’aigua cap a l’exterior. crua de tot tipus d’edificacions. En l’àmbit urgellenc, eren reconeguts per la seva destresa constructiva els tapiadors d’, de Bellvís, de , d’Anglesola, de Juneda i de Sant Martí de Maldà. D’aquest poble de la vall del Corb, es perfilen aquestes notes paisatgístiques al vol- tant de la presència de la tàpia. “Al final del carrer, com en una litografia apaisada, s’obrien uns predis de sembradura i es veien els darre- res de totes les cases del raval de Tàrrega, i les tàpies del cementiri, i el camí de Bellpuig, la bòvila i la Pleta del Du- ran, i les ondulacions suaus rere les quals jeia Verdú. A les tardes el daurat de les herbes i dels rostolls semblava transmetre’s als teulats de les pallisses i a les tàpies; tot esdevenia d’un torrat blanquinós...28” Efectes de l’erosió de la pluja en una cabana de terra. Marconet (Quadrats).

26 En aquest aspecte, Miquel Torres recorda que “eren reconeguts els tapiadors del poble de Belianes, a la vall del riu Corb, que, per a aconseguir construir tàpies amb una consistència molt dura, compactaven terra molt graverosa amb argila”. 27 Un altre factor determinant en la desaparició de construccions rurals són les noves explotacions agràries, conseqüència de concentracions parcel· làries i dels nous regadius. Aprofitant el canvi de cultius i disposant de mitjans mecànics per a realitzar grans moviments de terra, es van aplanar moltes finques. D’aquesta manera desapareixien molts bancals i, de rebot, alguna que altra cabana. 28 Josep Vallverdú, Desmudat i a les golfes. Enciclopèdia Catalana. Proa Memòria, núm. 13. Barcelona, 2000; pàg. 110.

310 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps

dels pobles de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues. A l’occi- dent català és desconeguda l’era al costat de la casa, pel fet que la casa és sempre dins el poble, i mai no hi ha masi- es. Si alguna se’n veu, aleshores té una era adossada; nor- malment, però, les eres constitueixen com un barri, i solien bastir-les en indrets pelats, una a continuació de l’altra, en un esperó de tossal, totes amb edificis propis, consistents en un pati tancat i una cabana, més un cobert o pallera. La cabana té una part baixa per als animals i un terrabastall per a feixos o per a dormir-hi un home...30”

Eines del tros arropenjades en una cabana de terra. Josep Planella (Mirambó).

Cabana de les Planes (1947). Arxiu Ramon Barrufet Cedó. Segons el pressupost de l’obra, la cabana tenia un o dos vessants. La teulada era un referent per saber el ti- Dels tapiadors junedencs només tenim referències pus de cabana que faria servir el pagès. Normalment no hi orals que ens porten a principis dels anys quaranta del havia compartiments al seu interior. Compartien espai les segle XX, quan l’activitat tapiera vivia una època daurada. eines del tros, el bestiar i el pagès, qui tot sovint dormia Moltes d’aquestes colles ja havien construït cases, cabanes a la borrassa a prop de la llar de foc. En algunes cabanes o corrals abans de la Guerra Civil. Els seus noms encara es disposava d’un petit trebol, amb una escala de fusta per són vius entre els més grans del poble: cal Justo, cal Toma- accedir-hi. Quan es quedava alguna mossa a dormir, elles ta, cal Campaner, cal Julià Tardà, cal Blasi del Sense o cal ocupaven l’espai del trebol, mentre que els homes s’afa- Ton del Tano29. Darrere d’aquests renoms pairals hi havia nyaven a dormir a prop de la pallera o fins i tot a la serena. famílies senceres que compartien l’art de tapiar. Pares i Els pagesos es quedaven a dormir a la cabana en temps de fills eren ajudats per altres parents més propers quan la la sega i del batre i, en més d’una ocasió, no tornaven al feina del tros ho permetia. Habitualment només s’acostu- poble fins a les vigílies de la Festa Major. Els mossos que mava a tapiar al propi terme. No obstant això, encara és llauraven tota la setmana aprofitaven el dissabte al vespre viu el record de diverses colles de tapiadors junedencs que o el diumenge al matí per anar a cal barber. havien anat a construir cabanes de terra al termes de les A més de servir d’aixopluc en temps de collita, la cabana Borges Blanques, de Puiggròs o de , en aquest havia tingut altres usos: espai per assecar el tabac, per anar darrer cas –sobretot– a la partida de Margalef. a menjar la mona o per compartir una cassola de tros, quan A tocar de l’era on es batia sempre hi havia una cabana. el temps acompanyava. Malauradament moltes d’aquelles “Les eres solien ésser als afores del poble, en indrets ele- cabanes de terra avui ja no existeixen. A l’estiu dels anys vats on el vent fos segur, i lluny de la bosquina o obstacles: 1965 i 1966, l’historiador autodidacte Jaume Torrent i Josep aquests indrets descoberts són encara visibles als afores Perera, guarda rural de la Germandat, van recórrer gairebé

29 La família del Ton del Tano va ser una de les darreres colles de tapiadors de Juneda en actiu. Ocasionalment havien comptat amb ajudants a l’hora de tapiar com és el cas del Bep del Tauler, del Ramon del Tenca o del Bep de cal Bragós. 30 Josep Vallverdú, “Segar i batre”. Proses de Ponent. Editorial Barcanova. Biblioteca Didàctica de Literatura Catalana, núm. 37. Barcelona, 1994; pàg. 167.

el Cogul 2007 311 Fites

la totalitat del terme junedenc per tal de recollir material to- del país amb la implantació de nous cultius, gràcies al siste- ponímic. D’entre aquests topònims van classifi car la major ma de regs, i amb la construcció de granges de porcs. També part de cabanes de terra i de pedra que hi havia escampades l’abandonament del conreu de les terres i el poc ús que se’n per les partides del terme de Juneda. Hi van comptabilitzar feia de la cabana havien d’afavorir aquesta deixadesa. Fins i més de cent cabanes de terra en bon estat. Per motius diver- tot, en alguns casos particulars s’havien tirat a terra perquè sos, a prop de la meitat d’aquests edifi cis es van enderrocar ja no volien pagar la contribució. Per descomptat, cal afegir i ara ja només són records del passat que els extapiadors que els nous materials de construcció ja feia anys que havien tenen encara molt presents a la memòria. Entre les més desbancat el sistema tradicional de la tàpia. Els números ja singulars, deixen constància als seus papers d’un llistat de no els sortien, a les colles de tapiadors. cabanes que avui ja han desaparegut del paisatge junedenc. Hi anoten les cabanes de terra del Joan del Metge (Torre- sala), del Pacient (Cabraí), del Sastrecoix i del Joan del Sedó (La Bassa Nova), del Mateuet del Tero, del Jeroni i del Narcís (Els Quadrats), del Gaspar (Miravall), del Perepau (La Manre- ana), del Segalós i del Xollat (Vinferri), de la Tremenda i del Vailet (Camí de Torregrossa), del Xoro, del Roc, del Melseta, del Grau, del Favero, del Candela, del Bedico, de l’Espasa i del Pau del Cotxero (Bas), del Tabaco, del Carnero i del Cin- to del Tomaset (Secanet), del Tero, del Ramonet del Soleràs, del Lliberato, del Justina, del Josep del Videla, de l’Elena, de Contracte de construcció d’una cabana (1947). l’Arrullat, de la Gala i del Pere del Serra (La Coma), del Macià del Cinto (Les Parrelles), del Melis i del Francel (L’Escarabat), No tenim gaires dades respecte el cost de les cabanes del Flaret (Pla de l’Aixalà), del Febra (Els Colls), del Curcó de tàpia en el decurs del temps, entre altres raons perquè els (L’Abeurador), del Baiona i de l’Antonet (Cós). contractes es basaven en el valor de la paraula compromesa I en el terreny dels tancats i dels closos, tenien anota- que feia innecessari d’haver de deixar-ne constància escrita. des les tapietes de l’Amorós (El Molinet), les del Sancristets Aquesta realitat, francament positiva al seu moment, ara ens (Els Quadrats) i les del Xent, restes de tàpies –en aquest priva d’una font informativa que estimaríem de debò com un darrer cas– pertanyents a un clos tancat, situades a la par- interessant complement del treball. Per sort, encara dispo- tida del Pla de l’Aixalà, ran de la carretera de Castelldans. sem d’alguns testimonis que ens han aportat dades valuoses A la sortida del poble vers el camí d’Arbeca també hi havia sobre el preu d’aquestes construccions. hagut el tancat del Xammar, espai destinat per a la caça Si ens remuntem a la dècada dels anys quaranta del que estava clos amb tàpies i capterreres. I, ja situada a la segle XX, els extapiadors recorden que les cases gairebé carrerada de divisió de terme entre Juneda i Castelldans, sempre es feien al jornal, mentre que les cabanes, els cor- destacava la torre de l’Inglés. Aquest edifi ci era fet de tà- rals i tancats es construïen a preu fet. La terra graverosa pia i a la façana hi havia hagut una imatge de Sant Isidre a es treia de la partida del Rull i es transportava amb carros base de rajoles de València. fi ns a l’indret on calia aixecar paret. No es contemplava Al camí de Lleida és on hi havia el tant per cent més cap tipus d’assegurança per accident laboral. I això que els alt de cabanes de tot el terme municipal. En aquest indret riscos eren força elevats si pensem que treballaven a certa –reparcel·lat per a usos industrials– les cabanes feien nosa. alçada, sense mesures de seguretat ni de protecció. Només Per aquest motiu van desaparèixer de les antigues eres les portaven una gorra o un mocador lligat al cap. A més de la cabanes del Cotxero, del Tero, del Pere Animer, del Calé, del terra utilitzada, acostumaven a reforçar la tapiada amb for- Jaume del Roc, de l’Engràcia, del Tenca, del Salleta, del Joan migó, material que evitava que la humitat desfés la tàpia. del Pep, del Modesto, del Ton del Ventura, del Bep de l’An- I quan havien de capterrar la casa o la cabana demanaven tonet, de la Consolació, del Maurí, del Belina, de l’Espasa, permís a la Casa Canal de per tallar algun ar- del Casimiro del Quiquet, del Tano, del Bep del Sedonet, de bre, sempre en lluna vella, la fusta dels quals servia per a l’Aranyó, del Belagna, del Petxon o del Civil. I les cabanes fer les bigues de la teulada. Pagaven una quota de tala per més properes al nucli urbà van tornar a la terra perquè el poder disposar dels millors xops o aubis del canal. Totes les creixement urbanístic del municipi era imparable. Tal com despeses que tenien els tapiadors havien de quadrar amb hem apuntat anteriorment, la resta de cabanes del terme els ingressos que feien per tapiada31. Els guanys que obte- que van desaparèixer del paisatge urgellenc van ser ender- nien havien de permetre que diverses famílies poguessin rocades quan hi va haver canvis en la política agroramadera viure durant una bona part de l’any.

31 Tapiada de casa (60 cm): 25 pessetes; tapiada de cabana (50 cm): 15 pessetes i tapiada de corral o tancat (40 cm): 12 pessetes.

312 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps

Portada de l’opuscle "La mula vella" (1978). 6. LA MEMÒRIA DE LA TÀPIA: VIVÈNCIES I ANECDOTARI

Diuen que la cabana és un símbol ancestral de posses- sió real de la terra. La seva sobrietat i la seva presència immutable et transporten a un temps llunyà en què l’home i els conreus sabien conviure en harmonia. El fet que mol- tes obres de tàpia es fusionin o s’harmonitzin amb el seu paisatge es deu a la terra, ja que tant el color com la pròpia matèria coincideixen amb els del seu entorn. Redescobrir aquesta arquitectura és tornar al passat i escoltar les veus dels nostres avantpassats. La cabana és, doncs, un refe- rent del treball al camp i per tant, seguint el cicle anual, és protagonista de tot un patrimoni etnològic. La fi nalitat d’aquestes construccions estava encaminada a obtenir un millor rendiment de la propietat ja que, en la mesura que ajudaven l’home i els animals de conreu en l’imprescindi- ble descans físic i en la satisfacció personal que suposava l’assoliment d’aquests plaers, revertia en favor d’una major capacitat de treball. Milers d’històries es podrien explicar al voltant de la cabana, quan el camp necessitava molta mà d’obra. La unitat familiar es basava en la convivència entre padrins, fi lls, néts i mossos. El canvi, però, es va produir a partir de la dècada dels seixanta del segle passat quan va aparèixer el tractor. L’hàbit del pagès de quedar-se tota la jornada al camp ja no tenia sentit. El pes que havien tin- d’eines repenjades per les parets romanien sotmeses a un gut les mules en els afers del tros tenia els dies comptats. descans sense fi . La mula no s’avenia gens amb la quietud Precisament els més vells encara evoquen el paper dels de les dalles, els rampills, les forques, les areres, els fi - elements de tracció a sang a la ruralia en el desplegament cosos, els podalls, les aixades, els arpiots, l’ensofradora, de la pagesia junedenca i, per extensió, a la de tota la roda- l’aladre o el banc de collir olives...Els ulls, en la foscor no- lia. Entre d’altres testimonis d’aquelles realitats pretèrites, més trencada pel raig de llum que s’introduïa per la porta, ens queda la vivència de la Castanya, la mula vella, i del seu li lluentejaven delerosos, expectants. hàbitat natural, la cabana. (...) Les hores se li escolaven tot fent anar les barres o “(...) La mula de vint-i-sis anys es delia dintre la cabana. bellugant la cua neguitosa. Aquell enclaustrament era una Una cabana de tàpia, d’un sol vessant, que es manté, mig mortifi cació per a la mula. De tant en tant, es quedava amb decrèpita, com el testimoniatge d’un període que s’esmuny. posat d’alerta. Bo i redreçant les orelles, escoltava el rong- Dos pins alterosos, arrelats prop d’un dipòsit d’aigua que rong de l’estri que l’havia suplantada. Un tractor, no gaire lluny fa olor de pinassa, li fan companyia. Un reguerol, a través de la cabana, regirava la terra, la terra on tants esforços havia del qual entra i surt l’aigua, ribeteja l’indret ple de contras- vessat aparellada amb el Castany, el “matxo” predecessor en tos i matisos d’una plasticitat alhora exaltada i serena. En el treball i en afalacs de tota la família reunida...32” el caixer, enfront mateix de la cabana, un magraner i uns En pocs anys havia canviat tota la panoràmica que en- rosers, ara poc esponerosos, havien estat, en altre temps, voltava la cabana de terra. La mecanització havia sotrague- l’entreteniment de les dones de la casa. jat el tarannà tradicional de la pagesia, n’havia modifi cat La Castanya –la mula de vint-i-sis anys– no s’hi trobava els procediments, bandejat formes i costums que afectaven gens bé, enclaustrada a la cabana. Potejava amb desfi ci. El la terra i l’element humà que s’hi emparava. Ja no calien cos cepat i de proporcions perfectes, li traspuava el neguit tants braços per fer rutllar els conreus, i molts se n’havien d’una energia retinguda, desaprofi tada. El cap, enlaire, se allunyat. Els animals resultaven pràcticament innecessaris, li perfi lava a frec del sostre de canyissos, bo i fl airant, amb també. Les eines podien romandre quietes dins de la caba- els narius oberts, l’olor de l’alfals amuntegat. Una munió na. En aquest nou context, l’únic que es recordava –amb

32 Jaume Torrent, “La mula vella” dins de la col·lecció De la Vida Junedenca (III). Barcelona, desembre de 1978; pàg. 9-10.

el Cogul 2007 313 Fites

Cabana de terra abandonada. Cal Caelles (Cabraí). fins a l’acabament de la guerra. La vida a les cabanes fou intensa fins a l’arribada de l’hivern del mateix any, temps que obligà la gent a retirar-se a les seves llars, tot i el perill que això comportava. Aquesta situació durà fins al mes de gener de 1939, moment en què les tropes nacionals van entrar a Juneda. Testimoni dels canvis de la vida rural en els darrers vui- tanta anys, Josep Vallverdú fa la crònica tendra d’un món perdut i reporta la seva vivència d’uns esdeveniments que trasbalsaren totalment el país. A punt de cloure el llibre35, i sentint-se nòmades d’una terra trinxada per la guerra, la seva família deixa el perill imminent de Lleida per buscar refugi temporal a comarques. [...] “Pel cel de Ponent s’aixecaven fumeres, com un núvol de destrucció. El mal ha vingut sempre de Ponent, subtil enyorança– eren les històries compartides amb el diuen encara els vells lleidatans amb consciència històri- veïnat a redós de la cabana de terra. Un espai que iniciava ca. En una parada del camí van informar-los que els feixis- el seu declivi particular, de manera inevitable. tes avançaven entre Fraga i Alcarràs. [...] Els Vallverdú “(...) I ara acudia a la ment la vella remor del veïnat de Lleida van passar a ser uns refugiats. Van anar a casa que compartí, en hores de repòs, l’ombra i el recer de la dels Torné i Chimenos, de Puiggròs, però fins en els pobles cabana, on es presentaven, moltes vegades, amb el pretext petits la gent estava aterrida de la possibilitat de bombar- d’omplir d’aigua el silló. Els veïns s’hi aixoplugaven, també, deigs de destrucció; en conseqüència van decidir que viu- junt amb els animals, els dies que la pluja els sorprenia, o rien tots en una cabana de la partida de la Coma, camí de les hores xafogoses de les migdiades de l’estiu. Uns ter- Juneda, propietat dels parents. Realment, aquella cabana, rossos recremats, suport de la cassola olorosa dels migdia, de capacitat restringida així que s’hi van afegir altres per- evocaven l’hora d’endegar i de compartir la minestra. sones – s’hi aplegaven en total tres famílies que sumaven En l’apoteosi de la sega, i especialment de la batuda, tretze membres-, va ser per al Pep un primer descans: en- encara era més espessa la presència humana. Vells i joves, rere quedava el comerç del carrer Major, i el perill de ser dones i canalla, s’hi feien tots a una, al costat dels animals capturat. Tenia la família estàlvia, allí es respirava la pau que tampoc no paraven. I també a l’hivern, que en collir les del camp, en aquella primavera forta d’olors i saludable, olives calia aprofitar el temps limitat, quan no l’escapçaven potser en definitiva el que convenia a la Pilar i al senyor les boires i les fortes glaçades. I en l’època de veremar. I Josep. La feina domèstica es repartia entre tres mares de en l’arreplega de l’alfals. I en la collita de les ametlles. I en família, més alguna parenta que baixava des de Puiggròs a la de la remolatxa...33” ajudar. Es van organitzar torns de treball per als homes, en També hi ha records de la Guerra Civil. Molta gent va diferents feines, es va habilitar un forn per coure-hi el pa, deixar els pobles i va fer vida a les cabanes34. Alguns, des un autèntic campament. de la cabana, observaven com saquejaven casa seva. D’al- [...] Tots buscaven cada dia notícies que els confirmes- tres van patir la separació familiar quan la cabana i la po- sin un desenllaç de la situació de la guerra, ja fos la desfeta blació van quedar, dissortadament, en bàndols diferents. A de l’exèrcit republicà, ja fos una ofensiva governamental les primeries del mes d’abril de 1938, Juneda es va veure que faria recular els que portaven l’etiqueta de feixistes. afectada per un fort bombardeig i la gent, esporuguida, Aquesta darrera possibilitat pocs la creien, en el fons, pos- marxà del poble per refugiar-se a les cabanes de terra del sible, i cada vegada més s’estenia la convicció que aquella terme municipal. La primavera de 1938 i, pràcticament tot guerra civil desplegava d’una banda un exèrcit organitzat i l’any, més de les tres quartes parts de la gent junedenca disciplinat i, de l’altra, unes despulles militars que no acon- vivia entre els refugis del poble i les cabanes, als trossos, seguirien organitzar-se en forma de tropa sòlida...” on s’allotjaven dues o tres famílies. L’escola restà tancada

33 Ibidem, pàg. 12-14. 34 En aquest període de temps diverses famílies junedenques van veure arribar al món els seus fills. Popularment van ser anomenats els fills de les cabanes. És el cas, per exemple, dels naixements de Ramon Gilabert a la cabana de cal Tabaco a la partida del Secanet un 4 d’abril de 1938 o de Pepita Albert en una cabana del Bas el dia 5 de gener de 1939. 35 Amb Desmudat i a les golfes (2000), Josep Vallverdú tancava una curiosa trilogia formada per Vagó de tercera (1996) i Garbinada i Ponent (1998). Són els llibres més personals de l’autor amb què recula amb ziga-zaga cap al passat del seu país i de la seva gent. En aquest volum ens acosta als seus anys d’infantesa, allunyat de les incomoditats de la vida social.

314 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps

7. ESTAT ACTUAL DE LES Es fa difícil saber què cal aplicar en el cas d’aquest patrimoni popular. En aquests moments no hi cap projecte CABANES DE TERRA de conservació. L’únic que preval és l’abandonament de la seva estructura al seu desgast natural a partir d’una políti- En la conservació36, les polítiques que s’han d’aplicar ca de no interferència o simplement com a resultat d’una depenen del grau d’urgència, de la naturalesa dels defec- necessitat econòmica. Cal tenir en compte que la majoria de tes, del tipus d’amenaça i del destí de l’edifici, però les cabanes de terra són d’ús privat ja que pertanyen a famí- decisions del projecte es caracteritzen per una sèrie de lies concretes. Això dificulta qualsevol intervenció pública. principis relacionats amb l’acció. El principi fonamental rau L’ideal seria que cada propietari s’encarregués d’un man- sempre en la intervenció mínima associada a la reversibili- teniment periòdic de l’edifici. Sense aquesta premissa la tat. La conservació ha de contemplar sempre el principi de tàpia no dura prou i perd la seva resistència natural amb el la integritat, és a dir, la utilització ponderada de materials pas del temps. Malauradament hi ha altres necessitats més adequats al propòsit. Vinculat a aquest principi es propug- prioritàries que invertir en un espai que perd irremeiable- na el de la compatibilitat, que garanteixi que el treball que ment utilitat pràctica. El tractament preventiu de l’edifici tot es fa de nou estigui en consonància amb el que marca els sovint suposa un cost molt alt, que no tothom pot assumir. seus orígens. I fins i tot, els experts exigeixen que es res- pecti el principi de la ubicació, aspecte que ha de remarcar la relació d’una estructura amb el seu entorn. Més enllà de les excepcions en el cas d’edificis transportables, s’ar- gumenta que tot edifici constitueix una part irrevocable de la seva ubicació, creat i conformat per a ser utilitzat en el seu emplaçament. També és cert que alguns professionals del sector afegirien encara el principi de la intervenció mí- nima argumentant l'acció estrictament essencial per raons estructurals i abandonant fins i tot els treballs necessaris per controlar el deteriorament. En el fons, qualsevol inter- venció en un edifici històric ha de deixar-lo igual estètica- ment, però també igual des d’un punt de vista estructural. Aquestes lliçons que en dóna la mateixa cabana –resultat Cabana de terra reformada amb ciment. Cal Llop (Salat). d’un treball formalment auster, estructuralment precís amb una qualificació del material de l’entorn i amb un contingut En l’actualitat queden en peu al voltant de cent trenta ric de records i de sensacions– contrasta amb l’actuació de cabanes de terra. Les hem resseguit per partides per com- l’home que, massa sovint, vol fer remodelacions vistoses provar el seu grau de deteriorament. En aquest llistat actu- que poden desvirtuar el sentit primigeni de l’edifici. alitzat continuen el seu periple vital les cabanes del Cistelle- ra (Pla del Molí), del Xalat, del Gumersindo del Cansalada, del Ramon del Perruca, del Ramon del Tomaset, del Piñeiro, del Berent, del Llopet, de la Font del Llop, del Julian, de la Pauleta, del Caelles i del Marcó (Cabraí), de la Maria Benet i del Manel Miret (La Quadra), del Josep Planella, del Ser- rano, del Mateu del Gepo, del Cristòfol, del Mixó i del Llop (Mirambó), del general (Pont de la Cova), del Pere Cotxero i del Ramon del Francel (Salat), del Sendrós i del Romero (La Mina), del Justina (Els Nou Salts), del Jaume del Pep, del Ramon del Cap, del Vicent Satorra i del Lafuente (Ramàs), del Pere Videla, del Bep del Justina, de l’Antoni Bessó, del Joan de la Gala, de cal Bragós, del Joan Sedó, del Tonet de l’Animer, del Josep Figues, del Ramon del Toret i del Quico (La Coma), del Paquito Calderer (El Clot), del Salvador Bar- ba, del Ramon Panseret, de l’Eleuterio Berrer, de la Francis- Reformes d’actualitat a la cabana de ca la Pauleta (Cabraí). queta del Belagna, del Josep del Berrer, del Jaume Ganyol,

36 John Warren, “Forma, significado y propuesta: objectivos éticos y estéticos en la conservación de la arquitectura de tierra”.Loggia , núm. 12. Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica. València, 2001; pàg. 15-19.

el Cogul 2007 315 Fites

del Miquel del Quiquet i del Josa (Vidaló), del Joan del Fi- gueres, del Meliton, del Pallerols, del Jaume del Tano, del Vailet i del Pellaire37 (Secanet), del Manela, del Ramon del Sense i del Josep del Sedonet (Camí de Bellpuig), del Far- rereta i de l’Arbequí (Els Colls), de Joan Sedó i del Ton dels diaris (L’Escarabat), del Ramon del Quiquet, del Galvan, del Pauet del Cotxero, del Gumersindo del Cansalada i del Jau- me Ullets (Bas), del Josep del Sense (Rogera), del Joan de l’Engràcia, del Pere Consolació, del Belina i del Miquel del Quiquet (Camí de Lleida), del Rector (Safrà), del Fusteret i de la Reyes (Molinet), del Put, del Josep Vellanetes i de l’Eleuterio Berrer (La Rogera), del Joan del Pep i del Ton del Ventura (La Manreana), del Marçal, de la Perança, del To- mates i de l’Agnasieta (Jovals), del Joan del Macià (Betilla), de l’Antonio Rillo (Pla de l’Aixalà), de l’Amadeu Sancristets Cabana totalment derruïda. Eleuterio Berrer (Vidaló). (Pinell), de l’Astèrio, del Marconet, del Tonya, del Saprianet i del Miquel del Salo (Els Quadrats), del Josep del Vellanetes terme diverses investigacions amb la mescla de terra amb i del Guiu (Vallflor), del Roca (L’Aranyó), del Tonya, del Joan resines o amb altres productes com el betum, la sang de bes- del Segunda, del Joan del Serena i del Pepito del Banca tiar o la putzolana38 de síntesi barrejada amb calç. (Bassa Nova), del Ramon Fontanet (Les Forques), del Reig Les cabanes de terra han estat, des de fa molts anys, (Les Planes), del Manel (Camí de la Floresta), del Julià, del part essencial del paisatge urgellenc. La saviesa i el seny Tabaco, del Figues, de l’Hostal, del Francisquet del Belagna, populars han estat efectius perpetuadors de les tècniques del Segunda, del Mateu del Gepo, del Soguer, del Francel, constructives tradicionals. Apareixien disseminades per la del Nano i de la Ventureta de l’Esquerrer (Franquesa), del plana, als afores dels pobles, bé en petits grups o allunya- Jaume Vellanes (Cós), del Carulla (La Llàntia), del Civil, del des les unes de les altres. Sigui quina sigui la seva forma Ramon Fontanet i del Jaume el Joc (Camí de Puigverd). sempre és una delícia contemplar-les, sobretot, per la seva I, en l’ús de la terra en altres edificacions, les torres senzillesa i sobrietat. Quan trobem una cabana derruïda, de l’Alfredo (Camí de les Borges), del Guerxo de la Rosa aquesta circumstància ens permet observar la seva estruc- (Els Nous Salts), de l’Aleix (Els Colls), del Serni (Camí de tura interior i ens dol profundament la seva deixadesa. Mol- Bellpuig), els molins de la Bardissa (La Quadra) i del Massot tes cabanes de terra estan condemnades a desaparèixer en (Vinferri), els mas de l’Aranyó i la casilla del Tei (Camí de un període curt de temps. Per la seva naturalesa, són molt Miravall). vulnerables enfront dels agents meteorològics i de l’aban- N’hi ha moltes que estan en força bon estat gràcies al donament generalitzat d’aquestes explotacions, fet que manteniment periòdic que hi han fet els seus propietaris. està ocasionant la seva inevitable destrucció i desaparició. Algunes cabanes estan arrebossades o s’han reformat amb Si, a més, hi afegim el sentit pràctic de la vida, la indetermi- materials nous de construcció. Són les que tenen un ús do- nació de l’administració, les normatives urbanístiques que mèstic o agrícola. D’altres estan molt deixades o totalment es volen aplicar a les cabanes rurals, la facilitat i increment abandonades. En els darrers anys s’han fet diverses inter- social de la “denúncia”, sobretot, vers la responsabilitat vencions de restitució d’antigues tàpies amb l’ús del ciment civil, fan entendre al pagès que la decisió final no és altra com a estabilitzador. És un material que ha permès obtenir que l’enderroc. Ara més que mai la societat necessita de una major resistència del mur. La seva utilització és recent, la cura del territori i dels seus elements patrimonials. Si posterior a l’abandonament general de fer tàpies, i s’ha em- no es prenen mesures urgents per a la seva conservació prat sobretot barrejat amb arena per arrebossar els para- i restauració, és probable que tornin al seu material d’ori- ments. Els resultats han estat prou acceptables quan s’ha gen: la terra. aplicat sobre una crosta de calç ja existent, però en canvi no ha funcionat quan s’ha aplicat directament sobre la terra ja que, més tard o més d’hora, fan acte de presència impor- tants esquerdes que, per més inri, provoquen que el morter es desprengui. I en el terreny experimental, s’han portat a

37 En aquesta cabana, antigament s’hi trinxaven i manipulaven els ossos dels animals per fer-ne adobs per a la terra. 38 Roca silícia d’origen volcànic que, mòlta i barrejada amb calç, forma un ciment hidràulic.

316 VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues en el temps

8. BIBLIOGRAFIA

- ARBÓS, Ramon Maria, IBARZ, Joan i PIÑOL, Isidre: - JUJOL, Josep Maria: “Patrimoni rural en perill” dins Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Editorial del dossier “Patrimoni rural en perill”. Suplement de La Fonoll. Col·lecció Lo Plançó, núm. 3. Juneda-Tarrés, octubre Fura (Informatiu de l’Alt i el Baix Penedès). de 2003. - LÓPEZ, Francisco Javier: “Tapias y tapiales”. Loggia - BARÓ i TRIQUELL, Salvador: “Castelldans i les seves (Arquitectura & Restauración), núm. 8. Departament de masies”. II Trobada d’estudiosos de la comarca de les Gar- Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica. rigues. Tarrés, 2000; pàg. 295-305. València, 1999; pàg. 74-89. - BERGÓS MASSÓ, Joan: Materiales y elementos de - LOSCOS, Vicent: “Les cabanes de volta a l’Urgell i la construcción. Estudio experimental. Editorial Casa Bosch. Segarra”. Urtx, núm. 1. Tàrrega, 1989; pàg. 159-173. Barcelona, 1953. - MARTÍN, Fèlix i SERRA, Ramon: Construccions de pedra - BERGÓS MASSÓ, Joan: Gaudí, l’home i l’obra. Editorial seca a la comarca de les Garrigues. Pagès editors. Lleida, 1991. Ariel. Barcelona, 1954. - MARTÍN VILASECA, Fèlix: “Els oficis dins les comu- - CATALÀ BENACH, Benjamí: Bellesa rural al Baix Pene- nitats agràries en l’economia de supervivència” dins de la dès. Diputació de Tarragona. La Bisbal del Penedès, març miscel·lània L’arquitectura dels oficis. Col·lecció Arquitec- de 2006. tura Popular, núm. 3. Pagès editors. Lleida, 2003. - CUCHÍ BURGOS, Albert: “La tècnica de la tàpia a - MARTÍN, Fèlix i , Josep: Les construccions Catalunya. Eines i processos d’execució i la seva lectura de pedra seca (Inventari de cabanes de volta, balmes mu- en les empremtes en el mur”. Actes del II Congrés d’Ar- rades i aljubs a les Terres de Lleida). Pagès editors. Lleida, queologia Medieval i Moderna a Catalunya (Sant Cugat del desembre de 2005. Vallès, 18-21 d’abril de 2002). Associació Catalana per a la - MORA CASTELLÀ, Josep: “La riquesa tipològica de Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM). Sant Cugat del la cabana o barraca” dins del dossier “Patrimoni rural en Vallès, 2003. perill”. Suplement de La Fura (Informatiu de l’Alt i el Baix - DD.AA: Arquitectura de tierra (Encuentros Internacio- Penedès). nales Centro de Investigación Navapalos). Serie Monogra- - MORA CASTELLÀ, Josep: “Actualitat de l’arquitectura fías. Ministerio de Fomento, 1998. popular”. Revista BIC, núm. 92. Lleida, gener-febrer de 2000. - DD.AA: Les cabanes i els marges. 1r curset d’estiu - PREIXENS LLEVADOT, Josep: “Construccions en pedra sobre arquitectura popular. Pagès editors. Segarra-Urgell, seca. Un patrimoni en perill”. Revista BIC, núm. 96. Lleida, agost de 2000. gener-febrer de 2002. - DD.AA: L’arquitectura de terra. 6è curset d’estiu d’ar- - PUJOL i TORRENT, Josep: “Fets, vivències i anècdotes quitectura popular (Urgell-Segarra, 1-5 d’agost de 2005). durant i després de la Guerra Civil espanyola”. Fonoll, núm. Amics de l’Arquitectura Popular. Pagès editors. Lleida, 2007. 124. Juneda, setembre-octubre de 2002; pàg. 32-37. - ESTEVE ARMENGOL, Josep: “Les construccions de - TORRENT GELONCH, Jaume: “Oficis que es baten en terra”, dins de la miscel·lània Les cabanes i els marges (1r retirada: els tapiadors”. Butlletí Interior del Centro Co- curset d’estiu sobre arquitectura popular. Segarra-Urgell, marcal Leridano, núm. 92. Barcelona, octubre de 1965; 7-11 d’agost de 2000). , 2001; pàg. 35-39. Poste- pàg.19-25. riorment es va publicar a la Revista BIC, núm. 100. Lleida, - TORRENT GELONCH, Jaume: “La mula vella”. De la setembre-octubre de 2002. vida junedenca, núm. 3. Barcelona, desembre de 1978. - FIGOLS GONZÁLEZ, María: Arquitectura de tierra en - TORRES BENET, Miquel: “Cabanes de tàpia en el món ru- Valdejalón. Institución Fernando el Católico. CSIC. Diputa- ral”. Revista BIC, núm. 94. Lleida, setembre-octubre de 2001. ción de Zaragoza. Apuntes de arquitectura aragonesa de la - WARREN, John: “Forma, significado y propuesta: ob- Cátedra “Ricardo Magdalena”. Zaragoza, 2006. jectivos éticos y estéticos en la conservación de la arqui- - FONT, Fermín i HIDALGO, Pere: El tapial (Una tècnica tectura de tierra”. Loggia (Arquitectura & Restauración), constructiva mil·lenària). Col·legi Oficial d’aparelladors i ar- núm. 12. Departament de Composició Arquitectònica de la quitectes tècnics de Castelló. Castelló de la Plana, 1990. Universitat Politècnica. València, 2001; pàg. 10-19. - FULLANA, Miquel: Diccionari de l’art i dels oficis de la - YEGUAS, Joan: “Escultura al Pla d’Urgell entre 1500 i construcció. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1984. 1640. Notes d’aquitectura”. Urtx, núm. 19. Tàrrega, abril de - GIRONÈS, Josep: L’art de la pedra en sec a les comar- 2006; pàg. 154. ques de Tarragona. Col·lecció Ramon Berenguer IV. Diputa- ció de Tarragona. 1a edició, 1999.

el Cogul 2007 317 Fites

VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues