FITXA TÉCNICA: EL TAGA (amb raquetes de neu) (Ref. G11) DATA: 11 / 2 / 2018 . DIFICULTAT: TRACK: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=787059

DISTANCIA RUTA: 9,92 Km. DURADA RUTA: 6h. DESNIVELL POSITIU: + 800 mts. ALTITUD MÀXIMA: 2.039 mts. DESNIVELL NEGATIU: - 800 mts. ALTITUD MÍNIMA: 1.264 mts. PUNT DE TROBADA: Pàrquing de Fontajau (7:00h) INICI DE RUTA: Puigsac

MATERIAL OBLIGATORI: Botes de canya alta, raquetes de neu, paravent, polar, capelina, buff, ulleres de sol, guants, gorra, crema solar, bastons, aigua i menjar.

NOTA: - L’hora prevista de tornada a es entre les 17:30h – 18:00h - Cal preveure portar dinar (entrepans o carmanyola). - Ruta pensada per la iniciació amb raquetes de neu. - CAL PORTAR RAQUETES DE NEU (Opció de lloguer a ARESTA de Fontajau, un cap de setmana = 10 €)

RUTA AMB COTXE: Girona – Puigsac DISTANCIA TOTAL: 212 Km (Anada i tornada) DESPESA TOTAL DE GASOLINA: 32 € TEMPS DE DESPLAÇAMENT: 1h. 50 min. (anada) PUNTS DE PAS: Girona, , N260, , , , Pardines, Puigsac.

FITXA CULTURAL: EL TAGA (amb raquetes de neu) (Ref. B3) DATA: 11 / 2 / 2018

GEOGRAFIA: El Taga és una muntanya del Ripollès. És a la serra Conivella i separada de la serra Cavallera per la Portella d'Ogassa. Encara que no és una muntanya gaire alta, la seva posició dominant sobre les valls del Freser i del Ter la fa un punt de referència de la comarca. A més, és un mirador excel·lent dels cims del Pirineu des del Puigmal al Canigó. Malgrat no superar el límit altitudinal per a bosc potencial, la seva part superior es troba totalment desforestada i ocupada per prats de pastura, com la serra Cavallera. Els municipis més propers en són Bruguera, Ribes de Freser, Ogassa (al qual pertany) i Pardines. És un dels límits de la vall del Segadell.

GEOLOGIA : Mines de la Collada verda: Entre el poble d’Abella i la collada verda es poden apreciar les restes del que fa anys van ser les mines d’Antimoni d’Abella, que com la resta de mines de la Comarca ja no s’exploten, però havien estat actives fins a principis del segle XX. Actualment en queda com a testimoni les entrades de les mines. L'antimoni en la seva forma elemental és un sòlid cristal·lí, fusible, trencadís, blanc platejat que presenta una conductivitat elèctrica i tèrmica baixa i s'evapora a baixes temperatures. Aquest element semimetàl·lic s'assembla als metalls en el seu aspecte i propietats físiques, però no es comporta químicament com un metall. L'antimoni té una creixent importància en la indústria de semiconductors en la producció de díodes, bateries i acumuladors o recobriment de cables. L'antimoni i molts dels seus compostos són tòxics. El sulfur d'antimoni va ser emprat com a cosmètic i amb objectius medicinals pels antics xinesos i babilonis. L'antimoni també va ser àmpliament tractat per l'alquímia durant l’edat mitjana. Les mines d’Ogassa: un pagès o un ferrer – hi ha dues versions de la història- va trobar unes pedres negres que tenien poder calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d’energia: era el carbó. Les grans companyies mineres varen començar l’explotació de les mines l’any 1838 i, s’allarga fins que el 1967 que es va tancar l’última mina, la Dolça, i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca el 1880. Un tren que va donar molta empenta a la indústria catalana de la zona. El carbó d’aquesta conca minera existeix gràcies a la formació d’un mar interior a Catalunya, fa milions d’anys. La descomposició de la vegetació tropical existent, la pressió produïda per l’assentament dels materials i, el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica de petroli. Els jaciments d’Ogassa són de carbó del tipus hulla, de gran poder calòric i molta qualitat però que es troba al mig de grans falles i encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció.

HISTORIA: El nom de Pardines és molt antic. El lloc ja apareix en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, de l’any 819. Hom creu que el nom Pardines prové del nom que els antics documents donen per a indicar terra de pasturatges. Tanmateix, els etimologistes indiquen que cal veure l’origen del nom en parietinas, que vol dir “ruïnes d’un edifici”. El poble de Pardines (118 h el 2005), situat a 1226 m d’altitud, era anomenat antigament, i moltes vegades de forma despectiva, Vilatinyós. Va ser possessió dels vescomtes de Cerdanya, dels senyors de Sales, del Monestir de Sant Martí del Canigó, dels Comtes de Barcelona i fins i tot del Regne de Mallorca. Finalment es va reintegrar a la Corona Catalano-Aragonesa el 1292. Ogassa, a l’altre costat de la vall, va ser el segon poble d’Espanya en tenir llum elèctrica, l’any 1900, aproximadament.

ECONOMIA: Els habitants de Pardines tenen com a principal activitat econòmica la ramaderia. L’agricultura, secundària, produeix principalment cereals i farratge. Pel que fa a la ramaderia, destaca la cria del bestiar boví i oví, i en menor grau d’equí. També hi ha ruscs per a la producció de mel. el municipi és propietari d’un bosc comunal de pins i faigs l’explotació del qual constitueix una bona font d’ingressos.

VEGETACIÓ: En aquesta zona trobem paisatge d’estatge muntà (per sota de 1.600 m) i estatge subalpí (de 1.600 m fins 2.300 m). Aquí hi predomina el prat alpí, malgrat que correspondria trobar-lo mes amunt. Això es degut sobretot als efectes de la ramaderia que han fet retrocedir el bosc mes avall. Herbassar (Herbassar) (38.7%) Pinedes de pi roig (Bosc) (14.2) Mescles de coníferes i frondoses autòctones (Bosc) (8.3%) Pinedes de pi negre (Bosc) (8%) Roureda de Quercus robur i Quercus petrae (Bosc) (7.7%) Agrícola i prats artificials (Agrícola i prats artificials) (6.2%) Fagedes (Bosc) (4.%)

FAUNA: Tot i que a l’hivern amb la neu els animals son mes difícils de observar, podem arribar a veure: àguila marcenca, aligot, corb, cabirol, isard pirinenc Cal entendre que bona part dels animals o estan hibernant o han migrat a zones mes càlides.

NEU: El mantell nival està compost per diverses capes apilades les unes sobre les altres com una pasta de full i sempre és difícil saber què amaga aquesta estructura més o menys inestable que origina les allaus. Una manera de detectar aquestes diferents plaques i comprovar la seva estabilitat es fer una cata, amb una pala o una serra, i així poder-les observar i comprovar la seva estabilitat. La majoria dels allaus solen tenir lloc en pendents de 35º - 45 º.