LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

0

1 Introducció En aquest treball he investigat la teoria d’Alexandre Deulofeu anomenada La Matemàtica de la Història que, a diferència de la versió oficial, planteja que la Història és cíclica i que per tant si coneixem el nostre passat i el nostre present, podem predir els successos futurs.

Vaig conèixer aquesta teoria fa un temps quan vaig veure al canal TV3 un programa que anunciava la desintegració de l’Imperi espanyol l’any 2029. Aquesta previsió em va generar curiositat però no va ser fins la realització d’aquest treball que vaig esbrinar els mecanismes d’aquesta teoria que van portar Deulofeu a predir l’anterior afirmació.

Un dels meus objectius principals en aquest treball ha estat dominar la teoria i poder arribar a una conclusió ferma sobre si la Història és o no cíclica, però m’he vist incapaç de respondre a aquesta qüestió.

2 Índex

Introducció ...... 2 Agraïments ...... 5 Esbós bibliogràfic de l’autor de la teoria ...... 7 La matemàtica de la Història ...... 8

Orígens de la teoria ...... 9 La teoria de la matemàtica de la Història ...... 11 Fase de gran fraccionament demogràfic ...... 14 Fase d’unificació demogràfica o imperial ...... 14 Previsions ...... 19 Previsions confirmades ...... 19 Previsions anunciades ...... 21 Evolució de la cultura occidental ...... 25 Primer cicle ...... 25 Segon cicle ...... 26 Tercer cicle ...... 26 Catalunya ...... 27 Impacte que ha tingut la matemàtica de la Història ...... 29 Pau casals ...... 29 Salvador Dalí ...... 29 Francesc pujols ...... 30 Victor José Fernández Bolivar ...... 31 Abelardo Gabancho ...... 32 Pensadors que proposen una teoria cíclica per a la Història ...... 33 Part practica ...... 34 Introducció ...... 34 La segona guerra mundial ...... 34 Gràfics dels principals imperis implicats a la segona guerra mundial ...... 39 Gràfics dels imperis aliats ...... 39 Imperis de les potencies de l’eix ...... 40 Interpretació dels gràfics ...... 41 ¿Podem demostrar la teoria? ...... 42 Visió actual de la Història ...... 42 Conclusions ...... 42 Bibliografia ...... 44 Llibres ...... 44

3 Suport audiovisual ...... 44 Webs ...... 44 Annexos ...... 45

Entrevista a David de Montserrat i Nonó ...... 45

4 Agraïments En primer lloc m’agradaria expressar el més profund agraïment a en David de Montserrat i Nonó per concedir-me una entrevista i ajudar-me a dur a terme aquest treball i resoldre’m dubtes sobre la teoria, juntament amb en Juli Gutiérrez Deulofeu.

També agraeixo a en Carlos Andrade per tutelar aquest treball.

Per últim dono gràcies a la meva família per sempre donar-me suport i sobretot al meu bon amic Manel per animar-me sempre a seguir endavant.

5

“Vaig estudiar el procés d’una sèrie de civilitzacions, analitzant-les comparativament i he arribat a la conclusió que totes les cultures han tingut una durada de 5.100 anys cada una i que aquesta durada inclou tres cicles de 1.700 anys, en el transcurs dels quals se segueix un procés polític dividit en etapes de govern aristocràtic, anàrquic i imperial. Els imperis tenen una duració de cinc segles i mig. S’inicien amb un període agressiu, de gran hegemonia, seguit per una etapa de depressió, amb invasions per part de potències estrangeres, i després ve un retrobament de la pròpia personalitat amb intervenció d’un dictador, i més endavant el segon procés agressiu, seguit del gran desastre militar, que sembla ha d’ésser total però es produeix una petita revifalla, seguida de la desintegració i la mort”

Alexandre Deulofeu

6 Esbós bibliogràfic de l’autor de la teoria

Alexandre Deulofeu va néixer a l’Armenta, Girona, Catalunya, el 20 de setembre de 1903, on el seu pare hi treballava de farmacèutic. Als tres anys va anar a viure a Sant Pere Pescador i nou anys més tard es va traslladar a Figueres. Va estudiar Batxillerat a l’institut Ramon Muntaner a Barcelona. A més, va estudiar la carrera de farmàcia i

ciències químiques a Madrid, que va finalitzar a Barcelona.

Al tornar a Figueres guanyà les oposicions a càtedra i va exercir de mestre a l’institut figuerenc, on va iniciar una etapa d’intensa activitat política, primer com a dirigent de la “Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà” i després com a conseller per Esquerra Republicana de Catalunya. També, de forma accidentada, va esdevenir alcalde de Figueres durant la Guerra Civil, on va evitar enfrontaments bèl·lics i saquejos a la ciutat. Posteriorment, a les acaballes de la guerra va ser mobilitzat com a sanitari al front. El 5 de febrer de 1939 es va exiliar a França a causa de la victòria dels nacionals.

És durant l’exili que Deulofeu desenvolupà la teoria de la Matemàtica de la Història. Allà va realitzar diversos oficis: mestre de diferents matèries, músic, agricultor experimental, creador de solucions líquides de la seva pròpia invenció, obrer de fàbrica, escriptor, poeta, a mode d’exemple. Finalment, estableix amistat amb Francesc Pujols, filòsof que va donar nom a la teoria de Deulofeu.

Va tornar de l’exili el 22 de gener de 1947. Posteriorment es va dedicar a la farmàcia i a les hores de lleure, es va dedicar plenament a seguir amb les investigacions iniciades i a escriure.

Va morir a Figueres el 27 de desembre del 1978, deixant sense finalitzar la versió extensa de la seva obra magna titulada la matemàtica de la Història.

7 La matemàtica de la Història

“La matemàtica de la Història ens serveix per ordenar el món en què vivim i començar a pensar en els que vindran sabent on hem d’anar a parar.”

Juli Gutiérrez Deulofeu

Una de les grans preocupacions d’Alexandre Deulofeu al llarg de la seva vida va ser divulgar la seva obra, tant a nivell popular com entre els dirigents de la política mundial. El motiu d’aquesta afirmació tenia una base ben sòlida, estava convençut que coneixent i aplicant la llei de la Història, s’evitarien les catàstrofes a què la Humanitat s’havia vist abocada des de l’albada dels temps i s’assoliria la pau mundial.

Sense ficció (TV3), Alexandre Deulofeu: L’historiador del futur (2017) “Hem descobert els mecanismes que regeixen les col·lectivitats humanes. Si la biologia humana es veu atacada per malalties, també els pobles pateixen convulsions internes i externes. De la mateixa manera que el progrés de la medicina ens duu a l’endevinació de les malalties, el progrés que significa la matemàtica de la Història permetrà acabar amb les catàstrofes socials, és a dir, amb les guerres”.

Alexandre Deulofeu va cultivar la filosofia de Història, és a dir, aquella disciplina que s’interroga des d’una perspectiva especulativa sobre el sentit de la Història. A Deulofeu, a diferència d’altres autors que han tractat la filosofia de la història com Oswald Spengler o Arnold Toynbee, el temps ha acabat donant la raó, atès que fins al moment cap de les prediccions obtingudes a partir de la teoria de la Matemàtica de la Història han estat errades.

La teoria de la Matemàtica de la Història, que rep el nom gràcies al seu col·lega intel·lectual i filòsof Francesc Pujols, ens ofereix una tesi prou convincent com per fer-nos qüestionar o fins i tot refutar la visió contemporània de la història. Cal esmentar, però, que el fet que fins ara les seves prediccions s’hagin vist acomplertes, no és una dada suficient per poder rebutjar la visió actual que tenim de la història, que és vista com una evolució de successos i no des d’un punt de vista cíclic.

8 Orígens de la teoria Els orígens de la Matemàtica de la Història es remunten a quan Alexandre Deulofeu estudiava farmàcia i ciències químiques a Madrid. Allí va constatar que las civilitzacions, igual que tot ésser viu, pateixen processos biològics perfectes, és a dir, neixen, creixen, s’expandeixen i moren. Va començar a definir lleugerament la seva teoria a “Catalunya i l’Europa futura” als anys trenta però la va acabar de desenvolupar passada la guerra civil durant els anys quaranta.

Alexandre Deulofeu, Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili (1974) “Travessem el nostre Empordà en unes circumstàncies d’un dramatisme insuperable. Passo a prop dels meus sense veure’ls i el cor se'm desfà d’enyorança i de por per l’esdevenidor, ja que marxo deixant-los sota el perill d’un exèrcit d’ocupació. [...] Tot té un aire de misteri. Sembla que preparem una fugida clandestina. Passem revolts i més revolts, i a les tres de la matinada arribem a una gran casa senyorial anomenada can Perxés. [...] Allà hi és el senyor president de Catalunya Lluís Companys, amb alguns membres del Govern. Se’ns indica que anirem amb grups i seguirem un camí de muntanya escortats pels Mossos d’Esquadra. En acostar- nos a la frontera, sento una gran nostàlgia. Fa un d’aquells dies meravellosos d’hivern de la nostra terra. El sol il·lumina en mil tonalitats la plana empordanesa. Em quedo uns minuts anestesiat i faig el darrer adéu a Catalunya.”

Amb el testimoni d’aquestes paraules Alexandre Deulofeu va abandonar les terres catalanes el 4 de febrer de 1939 per anar a l’exili, a França com a perdedor de la guerra i com a persona implicada en qüestions polítiques i acció de govern.

Va arribar a Montpeller el 18 de novembre de 1939, lloc on va trobar els recursos idonis per desenvolupar la teoria de la matemàtica de la història que ja havia iniciat en terres catalanes.

A Deulofeu l’exili, a diferència d’altres il·lustrats i polítics en la seva mateixa situació, li va suposar una oportunitat per treballar i desenvolupar la seva teoria. Ell es definia a si mateix com un exiliat que es busca la vida i no pas com algú que viu a càrrec dels altres.

Durant l’exili passava la major part del temps a les biblioteques de les ciutats on residia desenvolupant la seva teoria. Un cop acabada, va redactar un manuscrit on resumia els

9 continguts de la teoria amb la intenció de difondre’ls. Va intentar publicar-lo però li va ser impossible. Tampoc un cop retornat de l’exili el 22 de gener de 1947 va poder publicar-lo a causa de la censura, que va dictaminar primer que “La obra está escrita en un castellano defectuoso y da la impresión de que se trata de la traducción de una obra de un idioma extranjero”, després que “se descubre un señal adverso al imperio español” i per últim “se descubre una simpatía por el régimen soviético”.

Després d’aquest imprevist, ja que Deulofeu esperava poder decisivament publicar la seva teoria, demana a el seu amic de la infantesa Salvador Dalí en una carta l’any 1949 que l’ajudi a publicar la matemàtica de la història a Amèrica. A la carta en Deulofeu li diu “he pensat en tu per si volguessis interessar-te a trobar-me un editor”.

Al maig de 1950 dirigeix una carta al seu amic Francesc Pujols fent-li saber que desisteix en l’intent de publicar la seva obra dient “desfer la meva vida per donar a conèixer una llei en un món mort com el d’avui, seria perdre el temps. [...] És com si en un camp estèril hi volguessin sembrar llavors [...] insistir seria el mateix que donar cops de cap contra la paret” Finalment, el mateix 1950, Aymà, el seu editor, li va comunicar que la censura havia autoritzat la publicació de La Matemàtica de la Història i després de molts de dubtes hi accedeix. El llibre no va sortir fins el gener de 1952, cinc anys desprès del retorn de l’exili, amb el pròleg redactat per Francesc Pujols, qui de forma accidentada donà nom a la teoria de Deulofeu.

Malgrat la publicació la teoria de La Matemàtica de la història no aconsegueix obrir-se pas entre els governants ni dirigents polítics com ell aspirava. D’alguna manera, com esmenta Alexandre Deulofeu en repetides ocasions en la seva relació epistolar amb Francesc Pujols, la seva teoria no va triomfar pel fet que ell havia nascut o en l’any o en el territori equivocat, ja que si en comptes d’haver nascut a Catalunya hagués estat anglès probablement, segons la seva teoria, hagués estat molt més famós fins i tot que Toynbee, ja que Espanya es trobava com deia ell “en una penombra de segles”, és a dir, en plena decadència i per tant l’intel·lectualisme no seria escoltat.

10 La teoria de la Matemàtica de la Història Alexandre Deulofeu, a partir de l’observació dels processos biològics dels éssers vius, estableix un paral·lelisme entre les civilitzacions i l’ús del mètode científic en el camp de les humanitats, ja que troba una constant entre diverses civilitzacions que el porten a postular la Matemàtica de la Història.

Aquesta teoria ens diu que les cultures són processos biològics perfectes i per tant neixen, creixen, arriben a la maduresa, decauen i moren. Deulofeu la comparava esmentant que “si una persona sol morir d’una forma natural a una certa edat, també les col·lectivitats humanes estan governades per una mateixa llei, i sabent quan neixen, podem calcular quan moriran”.

Segons això totes les civilitzacions duren exactament 5.100 anys, repartits en tres cicles de 1.700 anys cadascun. Aquestes cultures es desplacen per la terra seguint les directrius del que ell anomena grans onades creadores.

Juli Gutiérrez, Alexandre Deulofeu (2004) “Totes elles –les antigues i ja desaparegudes egípcia i sumèria– així com les que estan a punt d’acabar– la cultura xinesa o l’índia– o aquelles que es troben en ple desenvolupament –la cultura dels pobles eslaus o la nostra cultura occidental– passen per les mateixes fases, aconsegueixen les mateixes fites en tots els àmbits, de la cultura, de la música, de la ciència o del pensament. Totes elles, 5.100 anys després del seu naixement, desapareixen de la superfície terrestre pràcticament sense deixar cap rastre.”

En l’anterior cita del llibre Alexandre Deulofeu, de Juli Gutiérrez, observem exemples de cultures que han desaparegut, estan en procés de desaparèixer o que estan en ple desenvolupament segons la matemàtica de la història i també ens diu que el futur de les cultures és la seva quasi total desaparició un cop acomplerts els 5.100 anys.

La teoria estableix entre els tres cicles una diferència fonamental. En el primer, l’art, la cultura en general, si bé presenta un segell personal, manifesta una clara influència del procés creador immediat. Seria el cas de l’art egeu respecte de l’art egipci o de l’art ibèric respecte del grec. El segon cicle és aquell en què la personalitat creadora es manifesta amb tota l’esplendor i originalitat. És en aquest moment que Deulofeu parla d’un nou estil. Seria

11 el cas del naixement del romànic, que segons Deulofeu, té el seu origen a les contrades de l’Empordà i el Rosselló. Es el cicle en que ens definirà una cultura. Al tercer i darrer cicle ja no hi ha creació; parlarem de la renaixença de l’art i de la cultura dels dos cicles anteriors.

FIGURA 1. Aquest gràfic mostra els tres cicles de la cultura Egípcia.

Aquest seria un exemple de gràfic evolutiu corresponent a la cultura Egípcia. Observem en el gràfic com el primer cicle va de l’any 4550 a.C al 2800 a.C, el segon cicle va des del 2800 a.C fins al 1200 a.C i el tercer i últim cicle va des del 1200 a.C fins al 550 dC finalitzant amb la cultura Egípcia que consta de 5100 anys, esperança de vida que tenen totes les cultures segons la matemàtica de la història.

Les cultures no es queden en el lloc on neixen sinó que es desplacen a través del temps sobre la terra seguint l’onada creadora que parteix del centre creador. La matemàtica de la història considera que totes les cultures neixen en un lloc molt petit i determinat i des d’aquell espai omplen altres espais amb el nou coneixement. No només, sinó que diu que aquest centre creador de tots tres cicles es dona quan es produeix una triple crisi política, social i espiritual. Observem per exemple el desplaçament de la cultura sumèria a través de l’Iran, Sumèria i Caldea.

David de Montserrat i Nonó, I Catalunya va parir Europa (La Mira). “Dels primers trobadors catalans i occitans, passem el relleu als trouvèrs’ del nord de França i més tard a la conca Alemanya del Rin amb els meistersingers que culmina amb l’esplendor de Bach, Haendel, Haydn, Mozart o Beethoven”.

12 El territori que travessa l’onada creadora modifica i enriqueix la cultura. Seria el cas de l’exemple esmentat a l’anterior fragment en el qual David de Montserrat i Nonó ens diu que la cultura occidental, que inicia el segon cicle de la cultura a Sant Pere de Rodes, evoluciona i progressa des dels trobadors catalans i occitans a Mozart o Beethoven a causa de que la cultura evoluciona al llarg del territori que abasteix l’onada creadora de manera que la cultura no roman estàtica al centre creador sinó que es desplaça i evoluciona al llarg del territori.

FIGURA 2. Imatge realitzada per Alexandre Deulofeu que mostra el desplaçament de l’onada creadora de la cultura occidental.

13 Tots tres cicles històrics presenten dues fases ben diferenciades: la fase de fraccionament demogràfic i d’unificació demogràfica o imperial.

FIGURA 3. Aquest gràfic mostra la mitjana d’un cicle evolutiu

Fase de gran fraccionament demogràfic Aquesta fase comprèn els primers 650 anys del cicle històric.

Durant aquesta primera fase, de llibertat dels pobles, té lloc el procés creador i de desenvolupament de la civilització. Presenta tres etapes ben diferenciades: aristocràcia feudal-sacerdotal, aristocràcia de la riquesa i democràcia. En la societat primer es dona un progrés gradual de la classe submisa i posteriorment un règim corporatiu. Amb aquest últim concepte Alexandre Deulofeu es refereix a que els pobles lliures configuren un conjunt de principis i normes que regulen el disseny, la integració i el funcionament dels òrgans del seu propi govern.

Fase d’unificació demogràfica o imperial Arribats als 650 anys del cicle, els pobles inicien la seva decadència i entren en la fase d’unificació demogràfica. Els pobles lliures, les ciutats-estat, deixen pas a unes estructures molt poderoses que aniquilen les diferents personalitats que ocupen l’espai geogràfic que conforma una determinada civilització. És en aquesta segona fase quan apareixen els imperis que tenen una vida mitjana de 550 anys.

Aquests, igual que les cultures, tenen unes fases molt marcades que ens mostren els processos geopolítics que pateix l’imperi al llarg de la seva vida.

14 Cal recordar que mentre es produeixen aquests imperis la societat avança segons les fases del cicle evolutiu de la època d’unificació política o imperial.

Aquesta etapa s’inicia amb la decadència de la democràcia seguit per un poder absolut amb capitalisme i proletaris, posteriorment la societat que forma la cultura pateix un procés de decadència o desintegració que dona pas al segon nucli imperial en què trobaríem un poder absolut amb senyors, serfs i esclaus.

Per tant, quan sembla que els pobles que formaven part d’un imperi s’han alliberat del poder hegemònic de la ciutat imperial són rebaixats a la condició servil d’un nou imperi. Aquest fet l’explico més àmpliament al següent punt dedicat únicament als imperis.

Cal afegir que amb l’inici dels imperis en la segona fase del cicle desapareix l’esperit creador. Com ja he comentat anteriorment, l’esperit creador és el moment en què es manifesta a nivell cultural la major esplendor i originalitat. Aquest esperit creador té lloc a la fase de fragmentació demogràfica de cadascun dels tres cicles.

Els processos imperials Com hem vist anteriorment tots els imperis tenen una durada aproximada de 550 anys i es produeixen en la fase d’unificació demogràfica o imperial dels tres cicles de cada cultura. Igual que els cicles d’una cultura els imperis passen per unes fases marcades que pateixen tots, però la durada d’aquestes no és tan definida com la dels cicles de les cultures cosa per la qual podem trobar un imperi amb una fase de plenitud imperial molt curta i un altre amb aquesta mateixa fase d’una gran durada.

Observem a la figura 3A i a la figura 3B aquest fet, ja que a l’imperi de Moscou la fase de plenitud conservadora és molt llarga en comparació a la de l’imperi anglès pero en canvi la fase de decadència i de desintegració de l’imperi Anglès es preveu que serà molt llarga mentre que per l’imperi de Moscou aquest procés va ser molt curt.

15

FIGURA 4A i 4B. Aquests gràfics mostren la evolució dels imperis anglès i de Moscou.

FIGURA 5. Aquest gràfic mostra les fases i els processos que pat eixen els imperis.

La primera fase en tots els imperis és federal, és a dir, les ciutats que han passat sota la hegemonia de la ciutat imperial perden la seva iniciativa política i militar, però conserven les seves institucions i el seu govern. Durant la fase federal, mentre es realitza el procés cap a la fase unitària, té lloc el gran procés d’expansió o primer procés agressiu. La ciutat imperial no es satisfà en establir només la seva hegemonia sobre les ciutats que constitueixen el cos de l’imperi sinó que envaeix els pobles veïns fins a aconseguir un gran domini imperial. Aquesta fase arriba a la seva fi amb una gran depressió.

A mesura que es produeix la fase federal i de decadència, la ciutat imperial va concentrant riqueses. A més, la creació de fàbriques i indústries crea una nombrosa classe treballadora, fet notable, per la diferència entre les classes que provocarà una lluita entre proletaris i capitalistes fent que s’iniciï una guerra civil que pot donar pas a l’anarquia.

Després de la gran depressió per la que passen tots els imperis, la ciutat imperial augmenta la seva intervenció en els governs municipals fins que aquests són substituïts pels representants de l’imperi, per la qual cosa, aquesta guerra civil també estarà motivada per

16 l’afany dels pobles que conformen l’imperi d’assolir més autonomia i de conservar els seus furs.

Quan sembla que tot està perdut a causa de l’anarquia i la conflictivitat social, un poder personal s’imposa. La figura d’un dictador unifica les forces de l’imperi, venç les faccions rivals, sotmet les nacionalitats de l’imperi i seguidament inicia el segon procés agressiu.

En aquest segon procés agressiu els imperis rivals son vençuts, envaïts i sembla que l’imperi posseeix un domini universal. Tanmateix, un desastre militar anuncia la fi d’aquesta època d’esplendor però es produeix un ràpid redreçament que conduirà a una fase de plenitud imperial pacífica, ja que l’imperi deixa de banda la força i imposa sobre el territori dominat la seva hegemonia per mitjans pacífics, polítics i econòmics.

La fase de plenitud imperial té la seva fi quan l’imperi es veu incapaç de mantenir la seva hegemonia i cohesió sobre el territori dominat. És en aquest moment quan l’imperi entra en una fase de semi llibertat, generalment caòtica, on els pobles sotmesos sembla que recuperen la seva llibertat, però un altre imperi no trigarà en aglutinar aquestes nacions que passaran a la condició servil.

El següent gràfic representa l’època d’unificació demogràfica, política o imperial del segon cicle de la cultura occidental, que transcorre des de l’any 1350 a l’any 2400. En els gràfics s’exemplifiquen els conceptes esmentats anteriorment a l’apartat. Mitjançant els exemples de l’imperi espanyol i l’imperi alemany, observem com la societat avança de la manera que ens marca el cicle i també veiem que ambdós imperis pateixen els mateixos processos geopolítics, independentment de la fase en què la societat es troba dins de l’etapa. Segons la matemàtica de la historia aquest cas es donaria en el moment en què els pobles vernacles, silenciats pel poder de les ciutats imperials, semblen renéixer però l’imperi alemany, en plena fase de plenitud imperial conservadora, s’imposa a aquests pobles per mitjans pacífics, econòmics i polítics.

17 FIGURA 6. Aquest gràfic mostra l’evolució de la època d’unificació política o imperial del segon cicle de la cultura occidental. en el gràfic estan inclosos l’imperi espanyol i l’imperi alemany.

1875 dC

1350 dC 2400 dC

18 Previsions Fins ara, no hi ha hagut cap equivocació quant a previsions obtingudes a partir de la matemàtica de la Història. Si que és cert que hi ha hagut errors relatius a la concreció exacta dels anys però entenem que són aproximacions. Aquest cas el trobem en la predicció que va fer Deulofeu quan digué que la URSS no passaria de l’any 2000.

Hi ha previsions que ja han succeït i d’altres que estan augurades de cara al futur.

Previsions confirmades 1934. Deulofeu apunta la derrota de Iugoslàvia. “El règim de Iugoslàvia que manté sotmesos els croates trontolla perillosament i no trigarem en veure’l transformat en dues o tres repúbliques completament independents o confederades”. Al 1991 es van independitzar Eslovènia, Croàcia i Macedònia i al 1995 ho va fer Bòsnia Hercegovina i al 2006 Montenegro.

1934. Deulofeu prediu la descolonització d’Egipte i de l’Índia, que van succeir l’any 1936 i 1948 respectivament.

1941. Deulofeu assegura que Hitler perdrà la II Guerra Mundial. Al 1945 el nazisme és derrotat.

1948. Deulofeu preveu la pèrdua de les colònies franceses: “França acaba d’entrar en la fase decadent. A partir d’aquest moment l’imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies, mentre que en el seu interior l’anarquia i la guerra civil afectaran a la nació francesa”. Entre els anys 1956 i 1962 es van independitzar Algèria, Indoxina, Tunísia i el Marroc.

1951. Deulofeu prediu que al voltant de l’any 2000 l’URSS es desintegrarà en multitud d’estats eslaus. “El comunisme, a excepció dels pobles satèl·lits que ja es troben sota la seva influencia, no s’implantarà en cap altre poble d’Europa. L’URSS, en comptes de seguir una via imperialista, va cap a la seva desintegració”. El 31 de desembre de 1991, l’URSS desapareix.

1951. Deulofeu assegura que la fase d’ocupació aliada a l’Alemanya Occidental s’acabarà abans de cinc anys. El 1955 la República Federal d’Alemanya restableix oficialment la seva sobirania.

19 1970. Deulofeu aconsella als Estats Units d’Amèrica la retirada de Vietnam. “I posats a fer recomanacions als països que encara no coneixen la llei de la història, aconsellaríem als Estats Units que sense més espera abandonin la lluita del Vietnam i retirin les seves tropes de l’Àsia, perquè contra la Xina no hi tenen res a fer.” Els EUA es retiren de Vietnam el 1973.

1974. Deulofeu prediu que el Mercat Comú (actual UE) acabarà sota hegemonia germànica a partir d’una Alemanya ja unificada. El Mur de Berlín cau el 1989.

20 Previsions anunciades Com hem vist anteriorment, fins ara, cap de les prediccions obtingudes a partir de la Matemàtica de la Història han estat errades. Les previsions anteriors han donat l’oportunitat a la Matemàtica de la Història de ser escoltada ja que el temps ha demostrat que els fets previstos succeeixen en la realitat. La possible demostració d’aquesta teoria a partir dels fets empírics l’apropen més a una teoria científica que a una qüestió esotèrica com les prediccions de Nostradamus.

Vistes les previsions complertes, ara explicaré les previsions anunciades a partir de la Matemàtica de la Història.

El fet més pròxim que ens enuncia la Matemàtica de la Història és la desintegració de l’imperi espanyol al voltant de l’any 2029. Deulofeu ens diu que veurem un enfrontament entre el poder centralitzador i els pobles hispànics/ibèrics que volen tornar a èpoques de fraccionament demogràfic on els pobles gaudien de règims de llibertat.

Observem en el gràfic de l’imperi Espanyol aquesta previsió la qual esta remarcada amb un cercle. FIGURA 6. Aquest gràfic mostra l’evolució del Imperi Espanyol

Per altra banda, a partir de la desintegració de l’estat espanyol, el pensament català substituirà la caduca filosofia clàssica. Això la matemàtica de la història ho pot afirmar gràcies a que si ens remuntem al naixement del romànic Catalunya, més concretament a l’Empordà i al Rosselló, és on s’inicia el segell de la cultura occidental.

21 En segon lloc, ens augura el declivi de l’imperi Francès cap el segle XXI finalitzant al segle XXII. La creixent pèrdua de personalitat dels pobles francesos i la divisió de la societat entre els francesos de sempre i els pieds noirs ens auguren una guerra civil. Deulofeu ens diu que aquest renaixement estarà encapçalat per la Catalunya Nord. Observant al gràfic marcat amb una línia vermella l’any que correspon a l’actual veiem que actualment l’imperi Francès està en plena fase de la decadència de desintegració. FIGURA 7. Aquest gràfic mostra l’evolució de l’imperi Francès.

També ens augura la desintegració del Regne Unit com la coneixem avui en dia. Escòcia, el país de Gal·les i Irlanda, la qual es reunificarà, seran lliures per el que el regne unit es desintegrarà quedant únicament Anglaterra. Podem predir que a partir de la desintegració de l’estat espanyol el govern britànic frenarà millores per a l’autonomia dels territoris britànics. Observem en el gràfic de l’imperi anglès, remarcat amb una línia l’any que correspon a l’actual, l’inici de la decadència i la desintegració de l’imperi Anglès. FIGURA 8. Aquest gràfic mostra l’evolució de l’Imperi anglès.

22 Per a l’imperi alemany, a diferència de la resta d’imperis europeus corren temps favorables. Segons la matemàtica de la història Alemanya es troba en plena fase de plenitud imperial pacífica conservadora. Representarà el país amb una major estabilitat a Europa malgrat que hi haurà un rebuig de la sobirania alemanya per part de la resta de territoris. Això provocarà que Alemanya sigui la capdavantera d’Europa configurant una mena d’unió germano- europea en la qual Alemanya actuarà en funció dels seus propis interessos.

Observem en el gràfic de l’Imperi alemany, amb l’any que correspon a l’actual remarcat amb una línia vermella, el fet que aquest imperi es troba en la fase de plenitud imperial. FIGURA 9. Aquest gràfic mostra l’evolució de l’imperi Alemany.

Per finalitzar les previsions del continent europeu cal esmentar que els pobles nòrdics es troben en plena fase de fragmentació demogràfica del segon cicle històric per la qual cosa serà ara quan veurem la seva autonomia i singularitat, és a dir, la creació d’un nou estil que representa el segell de la cultura. Per exemple, per a la cultura occidental representaria el naixement del romànic.

Per tal d’acabar de parlar dels imperis i les cultures occidentals ens desplacem en el mapa cap al continent americà. Cal esmentar abans de parlar de l’Imperi americà o dels Estats Units, que no hi ha una clara posició quant si aquest forma part de la cultura occidental. Alexandre Deulofeu va dir que sí però, en canvi, en Juli Gutiérrez Deulofeu, el seu nét, no n’està del tot segur.

La matemàtica de la història ens diu que els Estats Units, que es troben en la primera depressió de l’imperi, tindrà formes de poder poc democràtiques. A més, també ens diu que hi haurà una gran fractura social que acabarà provocant una depressió política social i

23 econòmica que provocarà una guerra contra Xina amb l’objectiu d’aconseguir el control de les línies comercials a l’oceà Pacífic.

Per al continent americà no tot són males noticies ja que es prediu que al llarg del segle XXI l’Argentina, Uruguai i Brasil es convertiran en una esperança per a la Humanitat quan hagin resolt els seus conflictes entre el nord i el sud.

Seguint cap al continent asiàtic parlarem primer dels territoris eslaus. La matemàtica de la Història ens diu que continuaran la seva fragmentació territorial des de l’oest cap a l’est. També diu que Rússia no tornarà a constituir un imperi, que ja ha caigut amb la fi de la Unió Soviètica, i que qualsevol intent imperialista serà fallit.

Seguint per la Xina, es convertirà en el país enemic dels Estats Units i Rússia i agafarà cada cop més poder envaint els països amb els quals fa frontera, sobretot amb les antigues repúbliques soviètiques asiàtiques com la Sibèria.

Tant la Xina com l’Índia a l’estar a les acaballes de la seva vida com a cultura, exactament a menys de 200 anys de finalitzar el seu cicle històric, durant els pròxims dos segles es convertiran un dels grans malsons per a la Humanitat. Segons la Matemàtica de la Història quan una cultura està a la fi de la seva vida porta a terme formes imperialistes agressives com l’Imperi de Pequín o l’Imperi de Nova Delhi, dues grans ciutats on s’aglutinen territoris on no hi ha llibertat. Aquest desig expansionista per part de ambdues cultures serà frenat per l’imperi japonès, que farà una tasca a l’Àsia semblant a la d’Alemanya a Europa.

Per acabar, es prediu que al continent africà l’estabilitat territorial serà impossible en els pròxims cinc-cents anys. Es diu que es produiran lluites entre els diferents pobles, per causes majoritàriament religioses, en les quals no hi haurà cap triomfador. També es diu que veurem un nou ordre territorial ja que les fronteres artificials creades amb esquadra i cartabó a causa del neocolonialisme, no acaben de satisfer els seus habitants. Tots aquests conflictes no afectaran d’una forma directa a la cultura occidental, causant únicament problemes puntuals.

24 Evolució de la cultura occidental A l’actualitat la cultura occidental està al segon cicle en la fase d’unificació política o imperial. En els següents gràfics podem observar cronològicament els orígens de la nostra cultura, l’actualitat i cap a on anem segons la Matemàtica de la Història.

Primer cicle

1000 aC 350 aC 700 dC

FIGURA 10. Aquest gràfic mostra l’evolució del primer cicle de la cultura occidental. Aquest primer cicle s’inicia a l’any 1000 aC al sud-est de la península ibèrica. Aquest any d’inici el veiem indicat en el següent fragment.

Juli Gutiérrez, La Matemàtica de la Història: Alexandre Deulofeu i el pensador global (2014) “A partir de l’any 1000, al sud-est de la Península Ibèrica comença el primer cicle de la cultura occidental, al qual segueix el segon cicle, en el qual ens trobem immersos actualment. Aquest cicle, [...] es va iniciar a Catalunya, s’ha anat desplaçant cap al nord, per França i va assolir la seva desclosa a les terres alemanyes.”

Durant aquesta etapa la nostra cultura va rebre una herència directa principalment de la cultura grega . Observem com passats 650 anys de l’inici de la cultura al voltant del 350 aC s’inicia una època d’unificació política o imperial. En aquesta fase, que dura 1050 anys, és quan es desenvolupen i moren els imperis que tenen una durada de uns 550 anys aproximadament. En aquest cas, a tall d’exemple, trobaríem l’imperi Romà que va durar des del 27 aC al 480 dC, a l’imperi romà d’occident. Si fem un recompte dels anys que dura l’imperi observem que té una durada de 507 anys per la qual cosa, la seva durada encaixa amb els patrons de la Matemàtica de la Història.

25 Segon cicle

700 dC 1350 dC 2400 dC

FIGURA 11. Aquest gràfic mostra l’evolució del segon cicle de la cultura occidental. Aquest segon cicle s’inicia el 700 dC. Veiem com en aquest cicle esclata el 900 dC a Sant Pere de Rodes un art propi que ha marcat el segell de la cultura. Observem com es trasllada la cultura occidental a través de l’onada creadora desplaçant-se cap a al nord, primer anant a França i assolint la seva esplendor a terres alemanyes. A partir del 1350 dC és quan es desenvolupen els imperis. Observem com l’Imperi espanyol s’inicia al 1479 dC. Aquesta etapa, segons la matemàtica de la història tindrà fi cap al 2400 dC.

Tercer cicle

2400 dC 3050 dC 4100 dC

FIGURA 12. Aquest gràfic mostra l’evolució del tercer cicle de la cultura occidental. Al voltant del 2400 dC iniciaríem el tercer cicle en què tornaríem a una època de gran fraccionament demogràfic, cap al 3050 dC iniciaríem una etapa de unificació política o imperial i al voltant del 4100 dC desapareixeria la nostra cultura igual que la egípcia.

26 Catalunya

“Els europeus relacionem la nostra existència amb l’antiga Grècia però les arrels del Vell Continent, els catalans, les tenim a tocar. Com afirma Alexandre Deulofeu, pare de la Matemàtica de la Història, el romànic català és l’autèntica llavor d’Europa”

David de Montserrat i Nonó

Necessàriament cal parlar de Catalunya si s’esmenta la cultura occidental ja que segons Alexandre Deulofeu Catalunya representa el bressol d’aquesta cultura.

Com ja he comentat anteriorment, a l’apartat de la teoria de la matemàtica de la història, el centre creador és on s’origina la cultura del cicle. En el cas de la cultura occidental Deulofeu estableix que el romànic és l’art que marca el segon cicle, i per tant, el segell d’identitat d’aquesta cultura. Quan arriba a aquesta conclusió, busca el lloc originari d’aquest art amb la finalitat de fixar el centre creador de la nostra cultura.

El dogma diu que l’art romànic s’origina a Montecassino, al Lazio, Itàlia. Per tal de constatar aquest fet Deulofeu va viatjar a aquesta localitat l’any 1932 i el 1933 però només va trobar manifestacions religioses grecollatines. Va traslladar-se cap al nord i a la Toscana sí que va trobar art romànic però aquest era tardà, dels segles XII i XIII, cosa per la qual no va poder establir que fos aquest el lloc on es va originar aquest art. Durant el temps que va estar exiliat a França des de l’any 1939 al 1947 va aprofitar per visitar el romànic occità per tal de trobar amb el primer romànic. Malgrat els esforços no va aconseguir cercar a terres franceses el que buscava. No va ser fins que va tornar de l’exili que va situar, després d’haver visitat moltes manifestacions d’aquest art, els seus orígens a l’Empordà, concretament a Sant Pere de Rodes i els va situar en l’any 878 dC.

FIGURA 13. Aquesta imatge mostra a Alexandre Deulofeu amb un col·laborador a tocar de Sant Pere de Rodes. 27

Aquesta afirmació va ser poc escoltada però sí criticada per l’historiador Jaume Vicens Vives i els seus col·legues intel·lectuals que a la revista Indice Histórico van titllar la teoria de Deulofeu de “pintorescas teorias”.

Jaume Vicens Vives, Índice Histórico (Enero-Abril de 1962) “Al autor de la matemática de la Història le faltan conocimientos históricos siquiera superficiales por lo que se incurre con frecuencia en gravísimos errores y conclusiones disparatadas”

A mes a mes, l’escriptor Josep Pla a Escrits empordanesos acusa a en Deulofeu d’haver postulat la seva teoria amb motivacions nacionalistes. Aquest fet el podem observar a la següent font.

Josep Pla, Escrits empordanesos (1977) “ El senyor Alexandre Deulofeu, primari figuerenc molt oratori que potser pels anys que passà a l’exili fent de músic (a França) en orquestres d’ínfima categoria, tornà a aquest país fent un braç de mar històric i amb unes ínfules d’un patriotisme insuportable. El senyor Deulofeu és l’autor de la Matemàtica de la Història i del Bressol de l’art romànic, que, naturalment, és, en el llibre, l’Empordà. No hi ha ni matemàtica ni bressol, tot és un bluf, presentat, això sí, amb una bonhomia que sovint a l’Empordà, és una forma d’astúcia més elemental”.

Per altra banda el Vaticà s’interessa per la teoria i reputats medievalistes francesos reconeixen que el primer romànic és català.

Per concloure aquest apartat, cal esmentar que Alexandre Deulofeu mitjançant els càlculs de la Matemàtica de la Història va assenyalar que l’imperi espanyol es desintegraria l’any 2029 i que aquest fet propiciaria l’alliberament de les nacions oprimides per l’imperi com ara bé Catalunya. Per tant, seguint aquesta teoria, es conclou que un cop Catalunya fos alliberada de la opressió de l’imperi espanyol el pensament català substituiria la caduca filosofia clàssica, ja que aquesta nació representa doncs el bressol de la cultura occidental.

28 Impacte que ha tingut la matemàtica de la historia La matemàtica de la història, malgrat ser una teoria poc coneguda, va aconseguir arribar a personalitats importants que la van defensar. Destaquem aquestes personalitats catalanes i internacionals pel fet d’haver-la reconegut.

Pau Casals Pau Casals va ser un gran admirador de la teoria deulofeuliana ja que creia que la coneixença de la llei de la matemàtica de la història podia evitar les properes catàstrofes.

Va conèixer al filòsof de la història durant l’exili a França. Aquest, despres d’escoltar una exposició general de la obra pel mateix Deulofeu, es va mostrar tant entusiasmat que l’autor li va regalar una de les poques copies del resum de La Matemàtica de la Història.

Malgrat aquest suport, Casals mai va fer manifestacions explícites públiques sobre la Matemàtica de la història, només privades.

Salvador Dalí Salvador Dalí i Alexandre Deulofeu sentien admiració mútua i una apreciació sincera tant en les critiques positives com negatives sobre la seva obra i el seu pensament. Eren amics des de petits i malgrat ser molt diferents la seva amistat va ser duradora.

A mes a mes, les famílies ja es coneixien de Figueres. La família d’en Dalí tenia una notaria i la d’en Deulofeu una farmàcia. Veiem aquesta relació a la figura 14 en què es creu que Dalí hi va representar al pare d’Alexandre Deulofeu.

FIGURA 14. Quadre titulat “el farmacèutic de Figueres no busca absolutament res” realitzat per Salvador Dalí al 1936.

29 El temps en què Deulofeu va estar a la facultat de ciències químiques de la Universidad Central de Madrid, va retrobar a en Dalí i gracies a ell va conèixer a membres de la generació del 27 com Federico Garcia Lorca o Luis Buñuel.

En Dalí solia consultar a en Deulofeu els esdeveniments futurs. Temia l’avenç del comunisme i Deulofeu mostrant-li el gràfic de l’imperi de Moscou va aconseguir tranquil·litzar-lo ja que segons la teoria, aquest imperi estava en la seva fase ultima.

Francesc Pujols El filòsof català Francès Pujols, igual que Alexandre Deulofeu, va haver d’exiliar-se. El va conèixer a la ciutat francesa de Montpeller i en descobrir la seva teoria va esdevenir un dels seus seguidors. La seva admiració cap a La Matemàtica de la història sempre va ser formidable.

De forma casual va comentar que la teoria d’en Deulofeu semblava una matemàtica de la història. Aquest nom li va agradar, cosa per la qual, va decidir titular la seva teoria d’aquesta manera.

El filòsof sostenia que una possible causa de la repetició dels fets podia ser astrològica però en canvi Deulofeu preferia no donar cap explicació formal d’aquesta repetició sinó que es limitava a la constatació d’aquest fet.

Malgrat una discussió intel·lectual a Montpeller van continuar amb l’amistat i fins i tot Francès Pujols va confeccionar el pròleg de La Matemàtica de la història que es va publicar l’any 1952.

Deulofeu, La Matemàtica de la història (1952) “Alexandre Deulofeu, químic, historiador i violinista, que amb Ramón Muntaner i Josep Pella ens dona la trinitat emporitana de la historia, em demanà, ja fa temps, un pròleg per a l’extraordinària i monumental obra de la qual el present llibre és sols un resum. Com sigui que jo conec l’obra total a fons, en el silenci de la Torre de les Hores vaig fer un pròleg que ha resultat més extens que aquest resum, davant el fet monstruós de publicar un pròleg mes extens que el mateix llibre, em resigno a guardar-lo per quan es publiqui l’obra completa, puix que no es tracta simplement d’un assaig històric, sinó que som davant el descobriment de la llei de la matemàtica que ordena l’evolució dels pobles i que permet d’explicar-nos no solament els fets del passat,

30 sinó predir els fets futurs. Es a dir, l’obra de Deulofeu, a part l’enorme treball d’erudició en tots els aspectes de la cultura humana que pressuposa, té un interès palpitant, ja que posa totalment al descobert la situació caòtica i inquieta dels nostres dies i ens assenyala amb una precisió que fa venir calfreds els fets a punt de produir-se. La Matemàtica de la Història canviarà el concepte de la història i està destinada a produir ecos de dilatada ressonància. Francesc Pujols, Torre de les Hores”.

Victor José Fernández Bolivar

“Es ya un hecho que la Matemática de la Historia cambia grandes aspectos del arte de la guerra”.

Víctor José Fernández Bolívar

El tinent de l’exercit veneçolà, Victor José Fernàndez Bolívar passejant per Caracas va descobrir en una llibreria La Matemàtica de la Història. Aquest llibre que plantejava que les guerres es podien evitar amb el rerefons de la guerra freda va fascinar al tinent.

Víctor José Fernández Bolívar “Por la calle real de Sabana Grande de Caracas yo iba paseando con mi esposa y nos paramos en la librería y vimos en la vitrina La Matemática de la Historia y entonces entré, lo compré y lo leí, y me di cuenta del concepto fundamental y profundo de ese tema y hablaba de la Unión Soviética que entraría en desintegración y entonces, claro eso me llamo mucho la atención”.

En el seu afany per a conèixer més sobre La Matemàtica de la història demana per carta a en Deulofeu més obres i l’any 1960 se’n va a visitar-lo a Figueres on es submergeix en l’estudi de la teoria durant vuit dies.

L’any 1961 es va matricular a l’Escola de la Guerra de l’OTAN a París on en les seves estones lliures va continuar amb l’estudi dels llibres que Deulofeu li fa enviar.

En l’estudi d’aquesta teoria constata que si el món conegués de la teoria d’en Deulofeu les coses canviarien a millor.

Tal admiració sentia cap a la tesi deulofeuliana que decideix dedicar a aquesta teoria la seva tesi. Aquesta va rebre el nom de Los Principios matematico-teoricos i la va finalitzar l’any

31 1963. En ella va realitzar un estudi des del punt de vista militar, és a dir, enfocada cap a la estratègia general i operacional.

L’exèrcit dels Estats Units, en tenir coneixement d’aquesta tesi que podia canviar els grans aspectes de l’art de la guerra, demana una còpia a Víctor José. En poc temps la seva tesi es fa coneguda per tot arreu dels organismes nacionals i internacionals vinculats amb la defensa.

Abelardo Gabancho L’argentí Abelardo Gabancho, pare de la periodista Patricia Gabancho, va ser molt important per a la internacionalització de La Matemàtica de la Història.

Va ajudar a Deulofeu a donar a conèixer la teoria a l’Argentina i allí, a diferència del seu país natal, va ser escoltat i valorat com a un professional i no pas com a un aficionat com apuntava l’historiador gironí Vicens Vives.

A més, a l’Argentina la teoria deulofeuliana va escaure molt bé ja que, com hem vist anteriorment a les previsions que assenyala Deulofeu, la va situar juntament amb Brasil i Uruguai com a una esperança per a la humanitat.

32 Pensadors que proposen una teoria cíclica per la història Aquest treball estaria incomplert sense fer una breu esmena als filòsofs de la història Arnold J. Toynbee i Oswald Spengler coneguts per donar una visió cíclica de la història com Alexandre Deulofeu. La clara diferència entre aquests dos filòsofs de la història i Deulofeu ha estat la poca concreció i incorrecció d’aquests dos historiadors. Cal esmentar que Toinbee va replantejar el seu pensament després de la segona guerra mundial un cop se n’ha demostrat la inconsistència.

Spengler i Toynbee van per davant en difusió i reconeixement però la Matemàtica de la Història va aconseguir demostrar amb resultats les seves prediccions en el moment en què l’Imperi britànic va perdre la colònia d’Egipte i l’imperi Francès va perdre la colònia d’Indoxina. Aquest fet Deulofeu ja l’havia advertit al 1934 en el cas britànic “Darrere d’Irlanda surt l’Índia, darrere d’aquesta sortirà Egipte, i Escòcia i el País de Gal·les, i el gran imperi quedarà reduït novament a la bella contrada de parla anglesa” i en el cas de França durant l’exili diu “els pobles de França acaben d’entrar en llur fase decadent. A partir d’aquest moment l’imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies”.

Referència: “L`home que no llegia els diaris”, biografia d’Alexandre Deulofeu (Columna

Edicions, 2019)

33 Part pràctica

Introducció Per tal d’exemplificar la teoria i obtenir conclusions sobre la seva certesa he procedit a comparar els gràfics dels principals imperis implicats en la segona guerra mundial, ja que va ser el conflicte bèl·lic més important del segle XX amb un gran nombre d’imperis confrontats.

La segona guerra mundial

FIGURA 15. Fotografia de la segona guerra mundial

Cap al 1939, als inicis de la guerra, ja es perfilaven els dos bàndols que anaven a confrontar- se. En primer lloc estaven les potències de l’Eix formats principalment per tres països, Alemanya, liderada per Adolf Hitler, Itàlia, on Benito Mussolini ocupava el poder i l’imperi del Japó, que tenia com a emperador Hirohito. L’anomenat eix Tòquio, Roma, Berlin ja havia començat a formar-se cap al 1936 però és va consolidar després del començament de la guerra amb el pacte tripartit de 1940.

En front de les potències de l’Eix es trobaven els aliats. Les principals potències al principi van ser França i Anglaterra. En aquest bàndol van succeir molts canvis al llarg de la guerra ja que el líder de la França lliure passaria a ser Charles DeGaulle i Churchill es convertiria en el primer ministre de Gran Bretanya. A més, mentre la guerra es desenvolupava van incorporar-se als aliats la Unió Soviètica i els Estats Units d’Amèrica.

Arribats a aquest punt, per tal de poder entendre les causes de la segona guerra mundial hem de remuntar-nos a les acaballes de la primera guerra mundial, que els historiadors situen en el tractat de pau de Versalles de 1919.

34 Aquest tenia molts punts dèbils i un d’ells era com de mal parada quedava Alemanya que havia de pagar una indemnització milionària, desmilitaritzar-se ben bé per complert i a més a mes perdia territoris com Alsàcia i Lorena. Els alemanys veien aquest tractat com una humiliació.

Una de les conseqüències directes de la primera guerra mundial va ser el descrèdit del sistema democràtic, ja que es considerava que no havia estat capaç de impedir la Gran Guerra, per la qual cosa entre la població augmenta la tendència a donar suport a ideologies no democràtiques com és el comunisme (URSS 1917) o el feixisme (Itàlia 1919) que oferien un discurs radical que atreia a la gent.

D’alguna manera, amb l’arribada del benestar econòmic que es vivia a Europa durant la dècada dels feliços anys vint, la conflictivitat era baixa però a partir del crack del 29 i la crisi provocada per aquest, el descrèdit del sistema democràtic i capitalista va ser encara més gran i per tant el totalitarisme es va convertir en un moviment de masses.

En el cas d’Alemanya el temor de l’avenç del comunisme, el descrèdit del sistema democràtic i els tractes de pau mal resolts de la primera guerra mundial van provocar que el nacionalisme que proposava Adolf Hitler fos àmpliament aclamat pel poble fent que al 1933 es convertís en canceller.

Les principals mesures que Adolf Hitler va adoptar van ser la restauració del servei militar al 1935, prohibit al tractat de Versalles, iniciant així el rearmament del país. Posteriorment al 1938 Alemanya inicia un procés expansionista ja que el nazisme tenia com a objectiu aglutinar tots els territoris de parla alemanya dins del país. Va forçar a Àustria a incorporar- se a Alemanya i a continuació va envair Txecoslovàquia.

Aquest política va posar en tensió a tota europa però no es va trobar solució al conflicte de l’expansió nazi ja que malgrat la política d’apaivagament presa per part de França i Anglaterra per tal de frenar una nova guerra, Alemanya va continuar amb la seva política expansionista. El límit d’aquesta política va ser Polònia.

35 L’agost de 1939, abans de l’atac a Polònia, Alemanya signa juntament amb la URSS el pacte Molotov von Ribbentrop. En aquest document ambdós països pactaven una no agressió i la divisió de Polònia, quedant una Polònia est per a la unió soviètica i una Polònia oest per l’alemanya nazi.

La primera ofensiva de la segona guerra mundial va ser l’1 de setembre de 1939 on primer els alemanys van atacar Polònia i el 17 del mateix mes la van atacar la URSS. A causa d’aquest fet Anglaterra i França declaren la guerra.

Cap a finals de setembre Polònia ja havia sigut derrotada. Amb aquesta primera ofensiva Hitler inicia la segona guerra mundial a Europa però a Àsia ja s’havia iniciat dos anys abans a causa de la política expansionista de l’imperi Japonès.

La segona ofensiva alemanya va ser la invasió de Dinamarca i Noruega l’abril de 1940. Suècia subministrava ferro a Alemanya però durant els mesos d’hivern les mercaderies passaven per Noruega, ja que així podien anar per el Mar del Nord que era menys fred. Anglaterra tenia la intenció de bloquejar Noruega per tallar el subministrament de ferro d’Alemanya però els nazis es van avançar i van ocupar Noruega, per la qual cosa el pla angles va fracassar.

El següent objectiu d’Alemanya va ser França que va ser atacada el maig de 1940. En aquesta tercera ofensiva Alemanya va sortir victoriosa ja que els francesos pensaven que els alemanys realitzarien el mateix atac que a la primera guerra mundial però en comptes d’atacar per la Línia Maginot, travessant per la zona planera de Bèlgica, van travessar per les zones muntanyoses envoltant la Línia Maginot. Els alemanys en contra pronòstic van envoltar l’exercit francès i anglès. Van deixar fugir els anglesos a través del Canal de la Mànega a la coneguda evacuació de Dunkerque i França va caure al domini nazi. El 22 de juny del 1940 França va formalitzar la seva rendició, que dividiria el país en dues parts. La França nazi corresponia a la zona nord de França amb capital a París i la zona sud amb capital a Vichy, dirigida per el mariscal Petain, es constituïa independent al govern nazi però sí que n’era el seu aliat.

Els alemanys volien portar a terme, igual que a la primera guerra mundial, una guerra llampec, és a dir, rapida i efectiva per tal de no desgastar l’exèrcit. Fins al moment Alemanya

36 semblava que guanyaria la guerra gràcies a la victòria en totes les ofensives, però guanyar les batalles no significa guanyar la guerra. A l’estiu de 1940 entren en guerra amb Anglaterra. El 10 de juliol va iniciar-se la batalla d’Anglaterra en la que es van bombardejar a molts civils ja que aquesta batalla va consistir en un perllongat enfrontament entre les forces aèries alemanyes, la Luftwaffe, contra la Royal Air Force. La victòria en aquesta batalla va ser per part dels aliats, el 31 d’Octubre de 1940 malgrat que els alemanys van continuar fent bombardejos nocturns a Anglaterra.

Malgrat els esforços dels aliats la guerra encara anava a favor de les potències de l’Eix. Itàlia envaeix Albània i Grècia derrota a Itàlia per el que els alemanys ocupen entre el 1940 i el 1941 Grecia i Iugoslàvia.

Els alemanys començaven a sentir el desgast de la guerra així que amb la fí d’obtenir béns de primera necessitat trenquen el tractat d’aliança amb la URSS el 22 de juliol de 1941 i envaeixen Rússia per la zona del Caucas. La invasió inicial va ser triomfal pels nazis però amb l’arribada de l’hivern van debilitar-se fet que va anunciar la imminent derrota d’aquesta batalla per part dels nazis.

Per altra banda, al pacífic, el 7 de Desembre de 1941 l’Imperi del japó va llençar un atàc sorpresa contra la base naval de Pearl Harbor, la més important que els Estats Units tenia en el Pacífic. El resultat va ser una important pèrdua d’avions i vaixells de guerra, fet que va propiciar l’entrada dels Estats Units a la guerra.

Arribats a aquest punt, els Aliats agafen força, provocant una etapa d’equilibri entre les forces d’ambdós bàndols, gràcies a que els Estats Units i la URSS van entrar a la guerra de part dels Aliats.

L’imperi del japó era conscient que no tenía els medis suficients per dur a terme una batalla amb els Estats Units per el que van iniciar la batalla de Midway. En aquesta batalla els japonesos van perdre i els americans van iniciar un procés d’alliberar el territori ocupat per l’Imperi japonès.

Tornant a europa, a Italià les forces aliades van destituir a Mussolini i el va ser detingut pels italians que tenien intenció de rendir-se. Els alemanys el van alliberar i el van nomenar líder de la república de Salò, dividint el país en dos. Les forces aliades, que avançaven des del sud

37 van alliberar finalment Roma el 4 de juny de 1944. Mussolini es va refugiar al nord, però va ser afusellat un any més tard, el 28 d’abril de 1945, pels partisans.

El 6 de juny de 1944, dos dies despres de la caiguda de Roma, els soldats aliats van desembarcar a les platges de Normandia. En poc més d’un mes i mig les forces aliades van alliberar la ciutat de París. Arribats a les acaballes de l’any 1944, França, Bèlgica i els sud d’Holanda van ser alliberades. En la frontera de l’est els soviètics van avançar fent que el domini alemany es reduís quantiosament.

Berlín va estar envoltat per els soviètics, pel que el 30 d’abril de 1945 Hitler es suïcida en veure la imminent derrota Alemanya per segona vegada. Set dies després Alemanya es rendeix als líders occidentals i dos dies més tard als soviètics.

La guerra contra els Italians i els Alemanys havia acabat però si continuava la guerra contra l’Imperi japonès al Pacífic. Els japonesos semblaven resistir amb els atacs dels kamikazes pel que els Estats Units el 6 d’agost de 1945 va decidir llençar una bomba atòmica a Hiroshima. Malgrat 300.000 persones mortes a l’atac el Japó no es rendeix pel que llencen un altra, tres dies més tard, a Nagasaki. Després d’aquesta segona bomba atòmica el Japó es va rendir formalment el 2 de setembre de 1945, finalitzant així la segona guerra mundial.

Com a conseqüències de la guerra, els Estats Units es van constituir com a la primera potència mundial i s’inicia la guerra freda a causa de la igualació de forces entre la URSS i els EUA.

38 Gràfics dels principals imperis implicats a la segona guerra mundial

Gràfics dels imperis aliats

FIGURA 16A, 16B, 16C i 16D. Evolució dels imperis aliats a la II guerra mundial

IMPERI ANGLÈS

.

.

IMPERI FRANCÉS

.

IMPERI AMERICÀ

. 1783 La línia vermella de l’esquerra correspon a l’inici de la II guerra mundial l’any 1939 i la línia vermella de la dreta correspon a la fi de la guerra el 1945. 39

Imperis de les potències de l’Eix

FIGURA 17A i 17B. Mostra la evolució dels imperis que formaven a la II guerra mundial les potencies de l’eix.

.

IMPERI JAPONÈS

1750 .

La línia vermella de l’esquerra correspon a l’inici de la II guerra mundial l’any 1939 i la línia vermella de la dreta correspon a la fi de la guerra el 1945.

Cal esmentar que Itàlia no esta inclosa dins dels gràfics ja que segons la Matemàtica de la Història no esta considerada Imperi.

40 Interpretació dels gràfics Els gràfics ens mostren que la majoria dels imperis aliats estaven en fase de plenitud imperial, menys l’imperi dels Estats Units que es trobava a la cúspide del primer procés agressiu, per tant, en el seu millor moment d’esplendor fins ara vist.

Per altra banda, ambdós imperis de la potència de l’Eix van iniciar la guerra en el segon procés agressiu de l’Imperi i cap a les acaballes van entrar en la fase de desastre militar fet que segons la Matemàtica de la Història va propiciar la victòria per part dels aliats. Independentment del que haguessin fet, aquestes l’haurien perdut ja que si la derrota no s’hagués produït per causes militars s’hagués produït per exemple un fenomen meteorològic com en el cas de l’armada invencible o la derrota de l’exèrcit xinés a causa dels vents kamikaze (els kamikazes japonesos de la segona guerra van prendre el nom d’aquest fet).

41 ¿Podem demostrar la teoria?

Visió actual de la historia Actualment la història es concep com una evolució ja que es considera que malgrat alguns fets poden semblar una repetició del anteriors els seus precedents mai són els mateixos. Si que es cert que per exemple en economia es diu que el sistema econòmic capitalista té qualitats cícliques, ja que te períodes de recessió, crisi i benestar econòmic però aquest es considera un fet aïllat de l’economia capitalista.

Conclusions La Matemàtica de la Història és una teoria que al afirmar que cada civilització té una durada de 5500 anys representa un obstacle: el fet de que per poder demostrar que la història es repeteix tenim que provar-ho amb fets remots.

Actualment no comptem amb les suficients dades per extreure conclusións fiables de fets remots en el pasat ja que sovint els fets històrics estan narrats de forma subjectiva. Un exemple del que he esmentat el trobem a la guerra de las Galias, de Juli Cèsar. En aquestes narracions l’historiador i general Juli Cèsar elogia les seves gestes militars i ho fa en tercera persona, per tal de reafirmar la veracitat dels textos i allunyar-los de la narrativa. Per tant, hem plantejo si es possible poder obtenir afirmacions verídiques de la Matemàtica de la Història ja que les afirmacions que aquesta teoria postula son obtingudes a partir de la observació de les cultures anteriors.

Per altra banda no puc estar més d’acord amb la opinió que donen l’equip de periodistes del canal de YouTube Cuellilargo.

Cuellilargo, 2019 “Como todas las teorías, no es inmutable ni esta libre de errores o criticas, pero dados los aciertos que se le pueden reconocer, esta bien, cuanto menos, releerla con atención y respeto.”

Malgrat els esforços en la elaboració d’aquest treball de recerca, em sento incapaç de realitzar una conclusió favorable a cap de les teories plantejades ja que com ens diu el filòsof Karl Popper sempre poden existir variables no contemplades en la recopilació de les dades per el que el mètode científic mai ens pot donar una resposta verdadera.

42 All llarg de la història hem vist com afirmacions que semblaven segures i estables han estat refusades i les que van substituir a les anteriors van ser novament refusades i substituïdes per altres. Per tant, finalitzo aquest treball sense donar cap conclusió en quan a si la Matemàtica de la Història és la verdadera teoria per contemplar-la.

43 Bibliografia

Llibres GUTIERREZ, Juli. (2015). La matemàtica de la historia, Alexandre Deulofeu o el pensador global. 3a ed. Lapislàtzuli.

GUTIERREZ, Juli. (2004). Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la historia. 1a ed. Barcelona: Llibres de l’Índex.

DE MONTSERRAT I NONÓ, David. i GUTIERREZ DEULOFEU, Juli. (2019). L’home que no llegia els diaris. 1a ed. Barcelona: Columna.

Suport audiovisual https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/alexandre-deulofeu-lhistoriador-del- futur/video/5684862/ https://youtu.be/w0u59ja9oT0 https://youtu.be/dyLNaurtTZ8 https://youtu.be/Ap8qT4WGl14 https://youtu.be/lUJNVWvFC7Q

Webs http://www.paucasals.org/ca/PAU-CASALS-discurs-a-la-ONU/ https://www.lamira.cat/histories/1185/i-catalunya-va-parir-europa http://www.matematicadelahistoria.cat/la-matematica-de-la-historia https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/segona-guerra-mundial/el-desenllac-de-la- segona-guerra-mundial-a-europa_202230_102.html

44 Annexos

Entrevista a David de Montserrat i Nonó David de Montserrat i Nonó (Girona, 1972). Diplomat en Turisme i llicenciat en Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques, ha treballat en premsa, ràdio i televisió així com a la Generalitat de Catalunya. Coautor de la novel·la Lliures o morts (Columna, 2012) i autor i productor de l’adaptació teatral. Productor i coguionista del curtmetratge H, sobre l’espionatge del 1714. Coproductor i creador del documental Alexandre Deulofeu, l’historiador del futur (Visiona TV per TV3). Actualment és col·laborador del magazín La Mira. També està vinculat al món de les start-ups i els business angels.

És correcta segons la Matemàtica de la Història definir Imperi no com a estat amb un emperador sinó com un territori que aglutina a molts pobles i els oprimeix igualant-los al que mana, com per exemple l’Imperi romà?

La no violència pràcticament no ha existit mai, però el nivell d’opressió no és sempre el mateix o el nivell de domini o voluntat de dominar no és sempre el mateix, per exemple, a la primera fase agressiva, es a dir, cuan puja un imperi, si que hi ha un domini central peró permet que els territoris sota el seu domini puguin viure d’acord amb la seva identitat cultural. Evidentment les fases de depressió sempre són de caos i cuan un imperi es sent amenaçat es violent o es agressiu per definició. Llavors, propiament, en la segona fase agressiva l’Imperi defensa el seu poder sense respectar les diferencies culturals, ni les diferencies d’identitat ni les llengües.

Llavors, aquesta seria la fase en la que es va trobar Catalunya al 1714?

El 1714 es el punt d’inflecció en que Catalunya te la mala sort, diguéssim que la mala sort en Matemàtica de la Historia no existeix, en la que necessàriament Catalunya havia de perdre, ja que era el punt d’inflecció entre la fase depressiva de l’imperi Espanyol, en que aquí, per entendre’ns, havia perdut Portugal o havia perdut en el Tractat dels Pirineus la Catalunya Nord, i aquí hi ha el punt d’inflecció en el què com l’imperi inicien una fase agressiva totalitària i absoluta, Catalunya no tenia absolutament res a fer. Perquè Catalunya té alguna cosa a fer ara? Doncs perquè ara Catalunya es troba a les acaballes de l’Imperi espanyol, amb lo qual, per molt fort que sembli un Imperi, en realitat te els peus de fang. Altra cosa no vol dir que no sigui un imperi agressiu o violent, per què precisament la gent que es troba

45 als últims moments, o es sent dèbil i és sent amenaçada, el que fa es respondre amb agressivitat. Aquest fet l’hem vist a l’1 d’octubre.

Els Imperis es defineixen com a negatius per els pobles que el conformen?

No es una qüestió neutre, pro al final, la Matemàtica de la Història és com una dansa o com unes dinàmiques que es van movent entre fases de fragmentació i fases d’unificació. Que siguin dolents o no depèn, si tots els dirigents de la política nacional, mundial i local de l’existència de la Matemàtica de la Historia, tu podries dir per exemple si fossis l’Imperi alemany i aquí es quan hi ha el gran desastre militar de la segona fase agressiva de l’Imperi alemany que es cuan Hitler perd la guerra, Hitler hagués pogut dir, com que ser el que ha de venir, que es el domini pacífic conservador d’Alemanya, la qual correspon a la fase de plenitud imperial on actualment es troba Alemanya. No vol dir que Alemanya no pugui ser agressiva, però sí que només ho és si la ataquen. Si Hitler hagués sabut això potser no hagués estat dedicant-se a envair Europa, a assassinar jueus i a provocar tant de mal perquè ell hagués sabut que venia una època en la que precisament hi ha domini.

Aquests tempos que pateixen els Imperis estan marcats?

Com una mitjana aritmètica no, si tu confrontes unes transparències i superposes tots els Imperis veuries que exactament el perfil de cadascun es similar però no es exacte, no és idèntic. I per tant, tu veuries que hi ha Imperis que tenen la fase de plenitud imperial més llarga, altres més curta, la decadència més perllongada i més progressiva, d’altres que la tenen mes precipitada.

Què és una cultura per a en Deulofeu?

La Matemàtica pot ser infinitament profunda en quan a l’estudi perquè en cada etapa els comportaments de les cultures i el sorgiment dels Imperis coincideix amb determinades etapes en les que la configuració social és diferent. Per exemple, hi ha moments en els que el domini o el protagonisme el tenen més les classes treballadores, altres moments en el qual el poder el tenen altres classes mes burgeses i les oligarquies. Llavors, que és una cultura per a en Deulofeu? Una cultura sol néixer en un moment, va molt associat a la espiritualitat, és a dir, a quina es la teva relació amb Deu sigui el que sigui, en el nostre cas seria el cristianisme, i com que l’home tal com el coneixem necessita com es relaciona a

46 nivell espiritual i com manifesta els seus neguits, les seves obsessions, sota un seguit de manifestacions en diversos camps: la cultura, la escriptura, l’art... Cultura s’associa segons en Deulofeu a civilització.

Una cultura es crea en un territori concret?

Per exemple, tenim la cultura que va néixer a l’actual Irak, la que va néixer a la riba del Nil que seria la cultura egípcia, la que va néixer a la jònia, on ara seria Turquia, aquesta seria la cultura grega, i la cultura occidental la qual neix segons en Deulofeu neix en el romànic català al voltant de l’any 900. Ell determina que el primer romànic català a Sant Pere de Rodes correspon al bressol de la cultura occidental. Amb aquesta afirmació Deulofeu no escombra cap a casa sinó que determina aquest fet de la mateixa manera que determina els punts on han nascut les altres. Això no vol dir que la cultura occidental sigui tota catalana, sinó que neix a sant pera de Rodes, evoluciona al llarg dels segles i va avençant travessant l’Europa occidental. I en funció de com avança i on esta en cada moment hi ha una sèrie de manifestacions culturals que tenen en origen el primer romànic català de l’any 900 però que va evolucionant. És a dir, que va fer Sant Pere de rodes configura un nou art arquitectònic . no s’entendria a Bach sense que als segles passats haguessin hagut els trobadors d’Occitània, o no s’entendria que e hi haguessin determinats filòsofs a alemanya sense els que han hagut anteriorment a França.

Per tant, tot formaria part de la mateixa cultura?

Tu veus Sant Pere de Rodes i això es concretament hi ha un lloc a Saint Michael de Kandemor a Alemanya, concretament comença l’any 900, aquest període dura. L’any 900 és cuan la cultura inicia el seu període original creador.

Podria definir breument que es la Matemàtica de la Història?

Una visió del món no ideològica a partir la teoria d’Alexandre Deulofeu sobre l’evolució futura, social i cultural dels pobles i les civilitzacions.

47 Perquè no ideològica?

Hem refereixo a que la Matemàtica de la Història és molt freda, o sigui, quan es parla a traves de la matemàtica de la història no s’obtenen en deduccions a partir de la ideologia, es a dir, si jo t’estic dient que l’imperi espanyol es desintegrarà no es a causa del meu pensament polític sinó a partir de la informació extreta a partir de la teoria. Igual que Catalunya al 1714 no tenia res a pelar, o el Brexit, a les eleccions hi ha agut una majoria absoluta conservadora pro al Brexit, a partir de la matemàtica de la història interpretem aquest fet des de la Matemàtica de la Història no des de si a mi hem cau millor o pitjor en Boris Johnson o si hem cau millor o pitjor en Donald Trump quan parlem dels Estats Units. Si analitzem segons la Matemàtica de la Història als Estats Units els hi toca un perfil com el seu.

En quin punt del imperi estarien els Estats Units?

Concretament estarien a la primera depressió.

“La Matemàtica de la Història ens serveix per ordenar el mon en el que vivim i començar a pensar en els que vindran sabent on hem d’anar a parar.”

Juli Gutiérrez Deulofeu

Deulofeu perquè considera necessari el coneixement i l’ús de la teoria?

El seu objectiu era la pau en el món. Volia evitar que els essers humans es barallin entre ells, es facin mal i es violentin. Llavors, l’esser humà ha de ser humil, acceptant el moment que esta vivint en aquell període de la història i entenent quin paper li toca jugar. Per tant, al final és una qüestió de generositat i comprensió. Per exemple, si jo estic ara en un període en el qual estic a deu anys de la desintegració d’Espanya, sempre aproximats, jo com a independentista puc ser molt més pacient ja que se que el temps corre a favor meu i per tant no violentar a l’estat espanyol, i ells han d’entendre que el seu temps s’ha acabat i que per molt que no els hi agradi o no es sentin còmodes els pobles que configuren l’actual estat espanyol aniran per lliure. Llavors que vol dir això? Evitem qualsevol confrontació, no ens fem mal, i a partir d’aquí intentem ser mes feliços. Si jo ser que Espanya no em farà mal i jo

48 sóc pacient amb Espanya, tots aquests canvis de cicle de la història faran que ens evitem moltes morts, molts mals, molt de dolor.

Seria com el que ens diu Plató, no? Com qui te el coneixement te la necessitat de donar lo a conèixer i ser generós amb allò que sap.

Aquest cas d’en Deulofeu es molt útil. Clar, al final, és una qüestió de que, primer, el món no coneix la Matemàtica de la Història, el ego de, la voluntat d’imposar-se, l’egoisme sempre hi és en la majoria de casos, ja no et dic en un governant però a un senyor de Valladolid dir-li que la vida tal com la viscut fins ara o el seu panorama s’ha acabat a la gent li costa acceptar això, i per a les persones que es senten molt orgulloses de ser espanyoles les fereix, ara, és el que hi ha. Que és preferible, resistir-te a la dinàmica de la història o adaptar-te i evitar-te molts mals. I al final, com vaig sentir un dia, que es felicitat? La felicitat és una cosa tan senzilla com absència de dolor. Per tant, la Matemàtica de la Història ens proposa absència de dolor adaptant-nos al que ha de venir, és a dir, des d’un punt de vista biològic, com que ho compara amb el comportament biològic dels éssers humans, no com a individuals sinó com a col·lectius. Es a dir, les dinàmiques de comportament d’una persona jove no son les mateixes que les de una persona de 80 anys. Una persona gran, de forma natural, descansa mes i no fa grans esforços. Això es a causa de que el nostre cos en funció de les nostres necessitats, fa que ens comportem d’una forma determinada segons l’etapa de la vida que ens toca viure.

Podríem dir que les cultures van per sobre de les seves possibilitats sense acceptar el paper que han de fer?

Tenim un cas molt clar en el cas de la primera i la segona guerra mundial. A la primera guerra mundial Alemanya perd i els aliats humilien a Alemanya amb els acords com el tractat de Versalles i amb la recapitulació i la rendició. Si en aquest moment els països aliats haguessin estat més generosos entenent que la tendència de la història, encara que faltessin vuitanta anys era que Alemanya arribaria a un punt en el que entraria en fase de plenitud imperial, que es cap a on anava, haguessin siguin molt més suaus amb Alemanya i potser no hagués anat en alça a Alemanya el nazisme dirigit per Hitler.

49

Però amb la fi de la primera guerra mundial hi ha un descrèdit del sistema democràtic de manera que els moviments totalitaris haguessin igualment anat a l’alça, no?

O sigui, si tots els dirigents nacionals, mundials i locals haguessin de sortir amb un títol per a poder governar, la Matemàtica de la Història hauria de estar al pla d’estudis.

Doncs aquesta teoria d’alguna manera fa un paral·lelisme amb el concepte de que el coneixement ens fa lliures ja que qui no coneix el seu pasat esta condemnat a repetir-lo. Podem no repetir aquests cicles perfectes, es a dir, canviar el destí que apunta la Matemàtica de la Història o la teoria només ens augura els temps futurs?

Tu saps, això sempre ho diu en Juli, que si fa o no fa viuràs vuitanta anys de mitjana i també saps que cuan en tinguis seixanta no estaràs igual que quan tinguis quaranta i que quan en tinguis setanta. Tu saps el que ve, tu decideixes intentar viure la vida de la millor manera que pots, saps o aspires.

Però igual que l’esperança de vida ha augmentat, pot augmentar la esperança de vida de les civilitzacions?

La gent sempre pregunta el mateix ja que la nostra societat ha progressat molt a nivell tecnològic. Això es cert, pro a nivell moral o de comportament no esta tant clar. Vull dir, si el progres tecnològic o científic hagués anat a la mateixa velocitat i tendència que el progrés humà, ètic, moral avui no hauria refugiats a la mediterrània ofegant-se o no hi hauria la Greta protestant perquè l’home esta acabant amb el planeta. Al final, el progrés científic o tecnològic depèn molt de quin ús en fa l’esser humà.

Podríem dir que no es pot canviar les dinàmiques que tenen les cultures/civilitzacions?

En juli fa servir una frase que diu “la Matemàtica de la Història ens permet definir, dintre dels futurs possibles, el futur millor”.

Es aquest un futur millor per a la població?

Diguéssim que és millor per als col·lectius implicats, és a dir, tenim el cas de la Unió Europea. La Unió Europea amb els propers anys cada cop serà més una unió Alemanya

50 Europea sí és que la volem anomenar així ja que Alemanya es l’únic Imperi en fase de plenitud imperial pacífica i conservadora.

Italia no és un Imperi?

Italia no és un Imperi ja que no te objectivament territoris molt més enllà del seu territori. Alemanya actualment és només alemanya però en el seu passat arribava fins a Prussià, Austríac, en canvi Italià no. A Italià únicament va haver-hi l’Imperi Romà.

Amb aquest auguri, com poden millorar el funcionament de les comunitats humanes.

Quina referència es pren en establir un gràfic del cicle evolutiu, a un estats, a un país, a una cultura, a una nació, territori...?

El gràfic correspon a un cicle de civilització. En aquest gràfic veiem marcades les tres etapes en les que en cadascuna d’elles a la segona fase o fase de unificació demogràfica veiem com neixen els Imperis, els quals no neixen al mateix temps. Es per això que hi ha Imperis en fases diferents.

Els Imperis al fons son entitats geopolítics, no són cultura pròpiament dit, són fets geopolítics que només sorgeixen a les èpoques de unificació territorial. Per exemple, l’Imperi romà neix a la fase de unificació territorial del primer cicle de la cultura occidental.

Quan les cultures desapareixen, les quals segons la Matemàtica de la Història desapareixen ben be per complert, heretem d’elles els coneixements o les societats humanes estan condemnades a la continua recerca del que s’ha desaprès?

Si que heretem coneixements. En el dia d’avui tenim coneixement de la civilització Egípcia.

Creu que és evident que la nostra societat és la més evolucionada de la història i la que, a més, s’està destruint a si mateixa o això és part del cicle perfecte de la teoria?

Cuan veig que estan assassinant dones no tinc gaire clar que siguem la cultura més evolucionada.

51 Sí és així, com estem destruint el medi natural i provocant el canvi climàtic, cosa que mai havia succeït mai en èpoques passades.

Evidentment estic absolutament d’acord de que anem a les emissions zero i protegim el medi ambient. Altra cosa és com estarem avaluant el canvi climàtic d’aquí a un segle, i potser veurem que la Humanitat estava molt espantada i no hi havia per tant o potser trobem que el planeta s’ha regenerat.

Però, la Matemàtica de la Història contempla el canvi climàtic?

La Matemàtica de la Història no contempla aquest fet. La Matemàtica de la Història ens dona, a partir de l’analitzi, uns patrons de comportament en relació a les cultures i a la geopolítica. Menters hi hagi vida a la terra podem saber a partir de la teoria el que anirà passant.

Entrevistava a una noia de la NASA i em deia, “es que hi ha planetes avui dia inhabitables que potser fa quatre milions anys eren habitables perquè les condicions de vida allà eren possibles” de la mateixa manera, fa vint-mil milions d’anys potser la terra era com Mart avui dia perquè les condicions de vida no eren possibles. Igual la terra com la coneixem avui dia era un planeta de color lila i era tot sorra. Potser un dia desapareixerem i la Matemàtica de la Història també a menys que s’hagi traslladat a un altre planeta, que de tot es possible.

El món esta liderat per la cultura occidental? És la més extensa?

No, et refereixes a sistema econòmic capitalista o a cultura occidental?

D’alguna manera, el capitalisme es fruit de la cultura occidental.

Tampoc ho diria, perquè cada civilització te la seva estructura econòmica més o menys similar al capitalisme o a altres poders. Vull dir, jo no ho observaria tant des de si la civilització occidental té més o menys influència sinó de quin comportament geopolític té cada territori. Vull dir, al final, per exemple, el nord d’Àfrica quan hi va haver la primavera Àrab que semblava que tot acabaria amb estats democràtics absolutament estables i que tot s’arreglaria, en Juli comentant deia “aquí no hi ha res a fer de moment”. Perquè? Perquè estan en fase de fragmentació demogràfica.

52 Si un territori està en fase, hi ha un cas que això ho explica molt bé, superposar els gràfics dels imperis. Si jo sobreposo el gràfic d’un Imperi amb un altre que en una certa part de la cronologia coincideix amb l’existència d’un altre Imperi, i ells dos es confronten això et permet veure en quin punt estan els imperis i per tant veure que succeirà. Et recomano que agafis els imperis enfrontats a la segona guerra mundial i que marquis l’inici i el final de la segona guerra mundial. Amb aquest exercici entendràs els mecanismes de la Matemàtica de la Història. Per exemple, en aquest cas coincideix que els Estats Units cuan Hitler i l’Imperi japonès perden la segona guerra mundial, Estats Units estan en plena fase agressiva, que vol dir, que esta jove i ple de forces. Per exemple, si ara Donald Trump anés a una guerra amb la xina la perdria. Perquè ara la xina esta en fase agressiva.

Però els Estats Units en la època de la guerra freda, en aquell moment tenia el poder?

Totalment

Però en canvi l’imperi de Moscou anava de davallada

Molt ben vist, si en aquell moment a Washington haguessin vist l’estat real de l’Imperi de Moscou ni haguessin preocupat de fer el Mur de Berlin. Ni s’haurien preocupat de fer la guerra de les galàxies. Els americans s’haurien adonat que l’Imperi de Moscou estava a les seves acaballes i que no s’expandiria i en canvi els russos haguessin vist que no tenien res a fer ja que no tenien res a fer. Diré, que en Deulofeu, un dels seus grans admiradors, seguidors i amics era en Salvador Dalí el qual temia per l’avenç del comunisme. Cuan veu el que va passar a la segona guerra mundial i veu tot el bloc de països comunistes de l’est tenia por de que això acabés arribant a Catalunya. Un clàssic era en Dalí anant a veure a en Deulofeu demanant-li previsions. En Deulofeu li deia a en Dalí que estigués tranquil ja que el comunisme mes enllà del que ja havia avançat no avançarà.

Si tu superposes els gràfics dels imperis i vas a buscar un fet que hagi enfrontat a ambdós imperis senzillament el marques i observes el moment en el que els imperis es troben. Per posar un exemple l’Imperi britànic i l’Imperi espanyol i te’n vas a buscar l’any de la derrota de l’Armada Invencible.

53 Però és increïble perquè l’Armada Invencible va perdre per qüestions climatològiques.

Molt ben vist. Per què? Per què la Matemàtica de la Història no ens diu com han de passar les coses sinó que ha de passar. La Matemàtica de la Història no ho resol tot donant clars detalls del que succeirà. En aquell moment va ser una tempesta. Mira si és maco tot això perquè cuan analitzes la confrontació entre Xina i el Japó, quan semblava que Xina, un Imperi absolutament bestia en un moment en el que semblava que havia d’acabar amb un Imperi japonès molt més dèbil que ell, hi ha una mena d’Armada Invencible de l’època en la qual apareixen de cop i volta uns vents que es carreguen del tot a l’exercit els quals es van anomenar Kamikazes. Què passa? Que a la segona guerra mundial, els aviadors Kamikazes, prenent el nom d’aquest com signe d’orgull i en aquesta guerra perden ja que en aquest moment ja no tocava a aquest imperi sortir victoriós.

D’alguna manera, doncs, la Matemàtica de la Història ens desvetlla el destí.

Es descodificar l’ADN de la història.

Imagino que antigament donarien una justificació divina d’aquesta teoria.

En Deulofeu no es veu capaç de explicar. Ell no sap el motiu de perquè la història té aquestes fases tan marcades, únicament ell deia que ho ha descobert.

Què és una onada creadora? Es el mateix que un procés creador?

En les fases de fragmentació és cuan una cultura crea, independentment de si esta inspirant-se en una cultura anterior (primer cicle), si esta creant una cosa original (segon cicle) o si esta copiant una nova versió de la creació original (tercer cicle).

Per la Matemàtica de la Història 100 anys no són res, per tant errors de dates com per exemple cuan en Deulofeu diu que la URSS no arribarà fins al 2000 i cau al 1991.

No és considera error perquè el marge d’error es del 2%, ni arriba. Ell ho reconeix en llibres seus que sobre 550 anys en el cas dels imperis s’ha pogut equivocar de 9 anys. També et diré una cosa, a en Juli cada vegada li agrada menys parlar de la Matemàtica de la Història senzillament limitar-se a dir la llei de la història. Per què? No per res, perquè a mi el nom de la Matemàtica de la Història m’encanta, és un nom molt simpàtic i al final per el màrqueting va molt bé però no és un nom que li va donar en Deulofeu sinó que li va donar el seu amic

54 Francesc Pujols. A en Deulofeu aquest nom ja li va anar bé i es va quedar el concepte però Deulofeu mai ha dit que això és una qüestió de fer càlculs, sumes... ell ha fet una mitjana que com a mitjana no és exacta i ha establert una llei.

“Actualment la història es concep com una evolució ja que malgrat que alguns fets poden semblar una repetició del anteriors els seus precedents mai son els mateixos. Si que és cert que per exemple en economia es diu que el sistema econòmic capitalista té qualitats cícliques ja que l’economia en la que hi ha períodes de recepció econòmica, crisi i benestar econòmic pro aquest es un fet aïllat en la economia capitalista.”

El que ve a dir aquest fragment es que no s’acaba de compartir la visió de la Matemàtica de la Història. Jo et diria que més que els fets que sembli que es repeteixen, efectivament és repeteixen, i que els seus precedents mai siguin els mateixos, jo diria que de la manera en que estan vestits no pro en essència si.

Pots posar un exemple?

Si, amb això en Juli és molt bó perquè ell sí que, com que s’ha empapat i ell sí que és historiador, té l’habilitat de retrocedir per buscar per exemple que passava a l’Imperi romà en el mateix punt en el que la cronologia actual que correspondria ara pro fa 1700 anys o els anys que toqui mirar en funció del que ell vol observar. Ara mateix ell parla molt i compara a en Donald Trump amb Juli Cèsar ja que el moment que li toca viure, el comportament que ell té com a governant

Podem refutar la teoria actual amb la teoria de la Matemàtica de la Història?

Si, bé nosaltres ho pensem. Sobretot perquè els resultats són evidents, tot el que s’ha anat dient ha anat passant.

Hi ha un tema que no m’acaba de quedar gaire clar. Al 1934 Deulofeu prediu que els estats eslaus com Iugoslàvia esdevindran independents i ja comença a preveure la pèrdua de colònies. La meva pregunta és: com és que aposta per els republicans i no per els nacionals.

Això a la biografia ho expliquem. Pensa que en Deulofeu l’any 34 encara no té la teoria ni prou elaborada ni prou perfeccionada. Ell cuan la dona per valida es a l’exili a França, onze

55 anys després d’investigar la història. Però ell, efectivament, hi ha un punt en que va totalment errat, igual que hi ha un altre punt errat en que es als anys 50 venint d’on ve i veient com funciona el món en el que diu que Alemanya tornarà a ser agressiva i bèl·lica d’una manera bastant immediata després de la segona guerra mundial malgrat haver perdut la guerra i malgrat en Hitler s’hagi suïcidat i encara que sembli que no hagin pogut aprendre la lliçó.

Aquí ell va fer una observació errònia no amb el que havia de passar sinó amb la manera en que havia de passar. Ell, al principi dels anys cinquanta, quan torna de l’exili, ell pensa que Alemanya entraran en fase de plenitud imperial però amb violència, però no va ser el cas.

Però clar, mitjançant la Matemàtica de la Història no es pot predir si s’entrarà a aquesta etapa amb violència no?

Efectivament, tu dius que passarà, en quina fase entrarem però no dius de quina manera.

En aquest moment, doncs, Deulofeu no es sent capaç de dir-li a una Alemanya que ha passat pel nazisme que tornarà a ser gran.

El gran problema que va tindre ell va ser que ningú li va voler publicar la Matemàtica de la Història a Alemanya perquè cap editor alemany va tenir el coratge suficient com per dir tornarem a dominar Europa.

Pro podem dir que la tercera guerra mundial es guanya al bancs, no?

Pèrdua de Cuba per part de l’imperi Espanyol al 1898, jo ara hem puc equivocar però tinc la impressió que el Brexit es la cubà del Regne Unit.

O sigui que va de davallada l’Imperi anglès?

Tu pensa que al regne unit li queden 120 anys de vida com a Imperi. Les fases de decadència un segle solen durar. Fixa’t, passa el Brexit, repercussió immediata, Escòcia vol tornar a fer el referèndum. Primer ara veurem si el tornen a fer o no perquè ara en Boris Johnson ha dit que no.

56 Però la població va ser enganyada amb el Brexit. La població va votar a favor a causa d’un falsejament de proves.

Fins i tot et diré, sigui el Brexit o qualsevol altre causant l’Imperi britànic li toca iniciar la fase de decadència. Si no haguessin falsejat dades hagués sigut potser un terratrèmol que hagués matat a milions de persones.

És molt fort perquè, segons aquesta teoria, no es tant la voluntat humana sinó que les coses succeeixen com tenen que passar.

Es cert que Alexandre Deulofeu de moment no ha errat amb cap de les seves deduccions a partir de la seva teoria pro el fet de que fins ara cap predicció hagi estat errada no és una dada suficient per poder refusar la visió actual que tenim de la història. Com la podem defendre aquesta teoria més enllà de dir que no ha errat fins ara?

Et sembla poc?

No em sembla poc, jo em refereixo que per exemple Spengler i Toynbee estaven manifestament equivocats en les seves teories.

Podem convenir que en Toinbee i Spengler fan una visió cíclica de la història, però ningú et diu que la seva visió cíclica de la història sigui com la Matemàtica de la Història, és a dir, ni en el nivell de concreció que proposa en Deulofeu. En Deulofeu es l’únic que va fer afirmacions i que posteriorment es van complir. Això et diria, que cada tardor plogui es pot posar en dubte o tens alguna alternativa per sustentar que no plourà.

Empíricament podem deduir que no plourà pro imagina’t que ara comença a no ploure a la tardor.

Que algun dia la Matemàtica de la Història s’equivocarà i no passarà el que ha dir, no serè jo tan descarat com per dir-te que no pot passar pro fins al dia d’avui Deulofeu no ha errat.

La teoria beu clarament dels principis de observació del mètode científic però el fet de que s’hagin extret conclusions a partir de fets remots en el passat dels quals comptem amb molt poques dades i les que tenim, com les de l’historiador Juli Cèsar, no siguin del tot fiables no ens portar a donar conclusions falses? (relacionar el concepte amb Jaume Vicens Vives)

57 Juli cèsar potser no t’està explicant com es va desenvolupar una batalla concreta, transcendental per el seu Imperi però que es va produir la batalla si que t’ho diu.

Pro aquest anterior concepte porta a l’historiador Jaume Vicens Vives a criticar la teoria.

Insisteixo, a en Deulofeu no li preocupa com passen les coses. Ell et diu “esta passant això” jo et puc retrocedir 1700 anys i explicar-te que va haver-hi un fet determinant que va canviar en aquell moment de la dinàmica de la població. És una visió absolutament freda i distant, ell diu que si sabem que es produeixen punts d’inflexió a la història que en el que hem observat al llarg de la història provoquen enfrontaments, guerres, patiment i dolor anem a aplicar això a entendre com funciona la història per habituar-nos als canvis i evitar conflictes. De fet, al 2025 jo he de mirar si 50 anys enrere va ser proposat per premi Nobel de la Pau. Es a diu la acadèmia sueca dels premis Nobel una cosa és que atorguin però l’altre es quants candidats han estat proposats i quins. A ell se’l volia proposar candidat però no sabem si es va fer, però si es va fer a dia d’avui es un secret que no es pot desvela fins al 2025 perquè haurà fet 50 anys de l’any en el que suposadament se’l va proposar i l’acadèmia sueca té una política que fins 50 anys desprès no et revelarà qui va ser candidat.

Mètode científic en múltiples ocasions ha cregut donar amb la resposta correctes i al cap del temps n’ha aparegut una que ha sigut capaç de refutar la anterior. Així ha succeït múltiples ocasions, per tant, de que podem estar segurs? O no podem estar segurs de res? (relacionat amb el filòsof Popper).

Em sembla molt bé però si d’aquí 50 o 100 anys surt un “nou Deulofeu” que demostra que la Matemàtica de la Història no acaba de funcionar com ens havíem pensat, doncs endavant.

Quin consideres que ha sigut el motiu per el que la teoria de la Matemàtica de la Història no sigui àmpliament coneguda? Té a veure amb que l’home esta dissenyat per a trobar respostes complaents i li importa més aviat poc de cercar la veritat?

Per tres motius diria jo. Un, en Deulofeu va viure en un moment vital seu complicat que feia difícil donar a conèixer la seva teoria i va néixer a un país equivocat. Vinc a dir, si en Deulofeu hagués sigut Americà, francès o anglès potser avui seria un científic de renom reconegut mundialment. Dos, ell era nefast amb el màrqueting personal a diferència del seu

58 amic Dalí, no es va saber vendre mai. Deulofeu era una persona meritocràcia, que tot ho volia fer en funció del seu mèrit personal, per el que ell era molt individualista en aquest sentit. Potser no era un bon cultivador de la diplomàcia. En Deulofeu arriba un moment que s’auto-edita a casa i no té capacitat de distribució. I el tercer motiu és que la seva teoria és molt espectacular però necessitava resultats per demostrar la seva contundència per demostrar la seva contundència. Paral·lelament s’anaven produint però els resultats més espectaculars com la reunificació Alemanya, la caiguda de l’Imperi de Moscou, ell no els va viure per començar per tant en aquest moment ja no hi era ell com a personatge.

59

60