>

Aproximació a la matemàtica de la història

ADRIÀ PUJOL CRUELLS independència de Catalunya. Va ser un El químic Alexandre Deulofeu va néi- defensor de Catalunya com a bressol de xer a l’Armentera, el 1903, però el con- la cultura europea, de l’art romànic i del siderem figuerenc. A la capital de l’Alt pensament filosòfic occidental. En con- Empordà va fer de professor a l’IES Ra- cret, el punt zero se situa a l’Empordà i, mon Muntaner. També va ser regidor al Rosselló, l’òmfal. Una idea, aquesta, d’ERC, i alcalde accidental durant la germana de les il·luminacions de dos Guerra Civil. A l’exili va fer de paleta, amics seus: la coneguda «L’estació de historiador, músic, obrer, pagès i po- Perpinyà és el centre del món», de Dalí, eta. Un cop tornat es va dedicar a la i la seductora «Els ho tindrem farmàcia, i va posar en solfa una de les tot pagat», de Pujols. teories històriques mes sorprenents Però parlem de la feina ingent de PÉREZ MUÑOZ, Max del món, la Matemàtica de la Història. l’autor de Les onades del mar de la his- Les onades del mar L’acadèmia no ha fet mai cas a la tòria, Max Pérez. És filòsof, i ha estat de la història producció deulofeuniana, una qua- guia al monestir romànic de Sant Pere rantena de títols. Ell va dir que totes les de Roda. Per tant, té les facultats ide- Brau. , 2016. cultures poden durar 5.100 anys, di- als (experiència i artilleria teòrica) per 203 p. vidits en tres cicles evolutius de 1.700 demostrar el cientisme de Deulofeu, anys que, al seu torn, contemplen una espigolar-ne les influències, i situar-ne època de fraccionament demogràfic i la dena al rosari de pensadors catalans Max Pérez avança amb peus de plom. de gran creativitat cultural (650 anys), com Llull i Sibiuda. De manera provisional però segura, va i una època d’unificació imperial i Anteriorment hem pogut llegir traient les capes de polpa que guarden decadència (1.050 anys). Onades civi- aproximacions a Deulofeu, ben meri- el pinyol de la teoria. Així descobrim litzadores precises, al marge dels indi- tòries (Pujol, Casassas, Roca i Gutiér- un Deulofeu informat, és clar, dels cor- vidus. En fi, amb aquesta entrada de rez), però la de Max Pérez fa un salt rents de pensament de la seva època. cavall sicilià no és estrany que Vicenç endavant. De vegades és una mica Un historiador audaç que deixa des- Vives arrufés el nas. feixuga de llegir —li falta grapa divul- calces les teories de Fukuyama. Però En qualsevol cas, el model deulofe- gadora— però és que la tasca que s’im- també coneixem l’altre Deulofeu, l’in- unià ha cridat l’atenció, per com el seu posa no és cap passatemps. A diferèn- tuïtiu, el català monstruós que s’eleva, determinisme s’ha acomplert en la re- cia de Josep Pla, que va sortir una mica el creador d’una teodicea única. cent història d’Europa. Diguem que va escaldat quan va recollir el pensament Enhorabona, Max Pérez, i sort predir la caiguda de l’URSS, la domina- pujolsià (1931) a El sistema de Fran- amb tots els fronts que, segur, ara deu ció alemanya del continent i la propera cesc Pujols: Manual d’hiparxiologia, tenir oberts!

El gener del 1939 Pous i Pagès, que mença a ser el “vagabund”, la paraula rada pels Pensaments de Blaise Pascal, en aquell moment era director de la que simbòlicament s’acosta més a la en les quals un Pous i Pagès, molt dife- Institució de les Lletres Catalanes —en realitat existencial de l’exili», explica M. rent del de Revolta o de La vida i la mort va ser el primer director—, abandonava Àngels Bosch, autora de la introducció de Jordi Fraginals, apareix rendit per les i es dirigia a per poder de la nova edició que Adesiara Editorial vicissituds del moment. Al llarg de gaire- creuar la frontera i arribar a França. Allà ha fet aquest 2016 de l’obra. bé quatre-centes pàgines, Pous aborda es va establir primer a Avinyó i després A l’exili va començar a anotar a Di- la condició humana, la guerra i la misè- a París i Olhèrgas, fins que va poder tor- etari de l’exili, uns apunts que estaven ria, però també evoca l’angoixa existen- nar el 1944 a Barcelona. En el moment a mig camí de la política i de la reflexió cial i la nostàlgia a través de descripci- en què els nacionalistes arribaven a la i que serien el precedent de les proses ons paisatgístiques i records personals. Ciutat Comtal, Pous i Pagès «sabia que poètiques que componen De la pau i Per aquest motiu sovint se l’ha qualificat no podia quedar-se a Barcelona. I co- del combat, obra profundament inspi- com el seu «testament vital».

revista de girona 301 > 97