29

Francesc Pujols, humorista

Xavier Serra

Coincidint, si fa no fa, amb el centenari el personatge en un moment en què la seva del seu naixement (Pujols havia nascut l’any obra era pràcticament desconeguda. En 1882, a la Plaça Reial de Barcelona) es pro- refereixo, és clar, al llibre Francesc Pujols per duí un lleuger moviment editorial adreçat ell mateix, d’Artur Bladé Desumvila (Pòr- a recuperar alguns dels escrits de Francesc tic, 1967) i a la biografia «Francesc Pujols, Pujols i Morgades. Un moviment tímid, notes», que Josep Pla inclogué en el volum modest, però que resultà, passats alguns titulat Tres biografies (Destino, 1968). Un anys, d’una gran efectivitat. L’editorial any més tard, el 1969, el pintor Dalí féu in- Pòrtic, de Josep Fornas, publicà el fabulós cloure l’opuscle de Pujols sobre Gaudí –La i densíssim Concepte general de la ciència visió artística i religiosa d’en Gaudí– en un catalana, que no s’havia tornat a editar des llibre publicat en francès a Lausana –llibre de la seva primera aparició, l’any 1918, i el que més tard fou posat en circulació en professor Enric Cassany, de la Universitat espanyol per l’editorial Ariel, de Barcelona. Autònoma de Barcelona, preparà per als Els intents anteriors encaminats a donar Quaderns Crema una antologia d’escrits pe- a conèixer l’obra i la personalitat de Fran- riodístics, que titulà Francesc Pujols. Articles. cesc Pujols –portats a terme mentre Pujols, Aquestes dues edicions –i sobretot la que morí el 13 de febrer del 1962, encara primera d’elles, tan important, perquè era viu–, per un motiu o altre, no havien la primera edició del Concepte, que fou aconseguit mai el seu propòsit. El sistema impresa pel llibreter Antoni López, havia de Francesc Pujols, que Pujols dictà a Pla, aparegut en una lletra tan petita i atapeïda durant l’estada que aquest féu a Martorell, que en féu gairebé impossible la lectura– fo- l’any 1930, és un llibre formulari i ensopit. ren precedides per dues biografies formida- I no és gens estrany, doncs, que Pla volgués, bles, sensacionals, que donaren a conèixer transcorreguts alguns anys, rectificar l’atza- gaiada. La Geografia espiritual de Catalunya segons les teories de Francesc Pujols, de Bladé Desumvila, publicat a Mèxic (Biblioteca Xavier Serra és professor de Filosofia, assagista i escriptor. Catalana), el 1944, no és ni de bon tros el Ha publicat diversos articles a L’Espill i, a més de dos Francesc Pujols per ell mateix, llibre que Bla- volums de Biografies parcials, els llibres Història social de la filosofía catalana. La lògica, 1900-1980 (2010) dé reféu una i altra vegada durant prop de i La filosofia en la cultura catalana (2013), tots a vint anys i que és, sens dubte, la seva millor l’editorial Afers. obra. A més, la Geografia, publicat a l’exili 30 –guanyà el premi Concepció Rabadell en Francesc Pujols... Els estudis de Joan Cuscó els Jocs Florals de l’exili celebrats a l’Hava- i Clarasó i la selecció d’articles i opuscles na–, no pogué ser conegut a la Península, titulada Francesc Pujols i la filosofia –selec- tret del petit nombre d’intel·lectuals que ció excel·lent– han donat, finalment, una mantenia relació epistolar amb els exiliats. considerable actualitat a la qüestió de la El tiratge, a més, fou reduïdíssim, de mane- influència de Pujols en la literatura catalana. ra que es pot considerar –fins a la seva ree­- dició, el 2004– un llibre inexistent. (Ja és prou simptomàtic, de fet –tant de les possi- LA FAMOSA QÜESTIÓ bilitats literàries que pensaven que oferiria el retrat del personatge, com del deficient És clar que durant molts anys la qüestió resultat dels seus primers intents–, que tant principal que suscità l’obra de Pujols, als Pla com Bladé planegessin durant anys pocs que hi tingueren accés, fou una altra: la nous escrits sobre Pujols.) qüestió de saber si Pujols havia confegit els Sobre els estirabots i les facècies verbals seus llibres amb algun propòsit erudit rao­ de Pujols es publicaren dos anecdotaris: l’A­- nable o com una simple i fabulosa bou­tade. necdotari d’en Francesc Pujols, recollit per Dit d’una altra manera: l’opinió estigué Miquel Utrillo (fill), i publicat en la Bibli- dividida entre els qui pensaren que Pujols oteca Catalana d’Autors Independents el era un escriptor essencialment dominat pel 1937 –és a dir, en plena Guerra Civil–, i gust de la facècia i el pintoresc, tot i que de el llibre titulat Anecdotologi, d’Isidre Clopas vegades hi tocava, i els qui pensaren que el Batlle, inclòs en la col·lecció de la «Biblio- contingut dels seus llibres, si es feia l’esforç teca Selecta» el 1953 –és a dir, en el ple del d’abstraure’s de l’estil humorístic en què franquisme. Ara: aquests dos llibres són, eren escrits, era filosòficament seriós, tot i des de tots els punts de vista, insignificants. que fàcilment rebatible. No aporten res. Però susciten la curiositat. El primer punt de vista l’havia expressat La curiositat per l’obra literària de Fran- amb precisió, feia molts anys, el director de cesc Pujols, que és una obra desigual, però La Vanguardia, Agustí Calvet (Gaziel) –en amb troballes absolutament genials, s’haurà el moment que aparegueren els dos volums produït, així, molt tard. (Em refereixo ara, de la Història de l’hegemonia catalana en la és clar, a la curiositat del públic lector.) I política espanyola; moment que coincidí de s’haurà produït, a més, després que fos sus­ ple amb la repressió de les manifestacions citada la curiositat pel personatge. catalanistes per part de la dictadura de Concretament, l’esclat de l’interès per Primo de Rivera. El segon, l’havia formulat l’obra de Pujols s’ha produït a l’inici d’a­ uns anys abans el deixeble d’Eugeni d’Ors, quest segle. En menys d’una dècada, de fet, Joan Crexells, arran de la publicació del han estat reeditats –en molts casos per Concepte general de la ciència catalana. primera vegada– la major part dels llibres i El cert és que a gairebé ningú no se li dels opuscles de Pujols. I ha estat possible, acudí pensar que Pujols fos, d’alguna mane- a la fi, llegirEl nuevo Pascual, el Llibre de ra, un escriptor reeixit. La tendència general Job, El mal del separatismo catalán, La solució fou considerar-lo un malaguanyat. Per ai­xò, Cambó, el Llibre que conté les poesies d’en quan es produí la seva mort, el 1962, Ale- 31 xandre Cirici Pellicer i altres escriptors del en concebre que la seva preferència per la moment trobaren naturalíssim parlar de literatura humorística fos normal i espontà- «tragèdia»: «Per a molts –deia Cirici–, com nia. Trobaven que era una tragèdia grega, per a l’Enciclopèdia Espasa, Pujols passa a la o poc menys, que necessitava una explica- història en tant que humorista –heus ací ció subtil i misteriosa. la tragèdia. El fabulós anecdotari de les se-­ Així, Gaziel s’imaginà que la desviació de ves dites, la seva insòlita manera d’enfo- Pujols calia atribuir-la a la seva penya de l’A­- car les coses, les associacions més inaudi- teneu, la penya del doctor Borralleras, que tes del seu llenguatge, entre la sublimitat l’hauria animat, pel gust de riure, a seguir més alta i la més descarada obscenitat, les per la via de la paradoxa fàcil i l’estirabot relacions paradoxals, els jocs més descon- gratuït. Cirici, en canvi, més transcenden- certants de paraules i d’idees, revestien la tal, estenia la culpabilitat a tota la societat seva personalitat i la seva força ideològica catalana de l’època: «La tragèdia –deia– d’una intricada disfressa als plecs de la qual arrenca de la mesquinesa, de l’avara pover- gairebé tothom es perdia». tà, de l’estretor dels petits, dels envejosos, L’humorisme de Pujols era, doncs, una dels llepafils, dels qui segueixen la lletra i no simple disfressa, una mena de clofolla es­pú­- l’es­perit, dels puristes estrictes, que es van ria. I afegia més endavant: «Estem segurs aplegar a fer la traveta als qui pensaven en que el mateix Pujols va sofrir molt, ínti- gran».2 L’estretor mental dels cercles intel· mament, d’aquesta dificultat seva de fer-se lectuals catalans, doncs, incapaços d’adme-­ entendre. Ell devia saber que la culpa im- tre els grans pensaments de Pujols, l’hauria mediata no era ben bé dels altres. Sovint portat, per reacció –«per no donar perles als prenia l’aire d’intentar trencar aquesta porcs», en definitiva–, a «passar de ratlla». incomunicació, però al cap d’un moment Naturalment, Cirici creia saber on es no podia contenir la necessitat luxuriant de trobava exactament aquesta «ratlla». En produir cascades d’imatges i d’idees...». l’article citat, la reivindicació que Pujols I encara, centrant-se en el seu estil litera- havia fet de certes tendències dominants ri, precisava: «El barroquisme li sortia sense en la història del pensament català era ge- voler. La seva prosa sense punts ni comes, nial i havia de ser seriosament considerada, tan carregada d’imatges, era wagneriana, perquè aquestes tendències, convenient- gaudiniana. Però ell lluitava contra aquesta ment desenvolupades, contindrien ni més vitalitat sublimitzant».1 ni menys que la virtualitat de fondre les as-­ En fi, Cirici Pellicer, com Gaziel, i com piracions científiques modernes i l’espiri- molta altra gent, haurien volgut un Pujols tualitat religiosa antiga; en canvi, la religió seriós. Perquè partien d’un prejudici lite- que s’havia inventat era una pura falòrnia. rari: el prejudici contra l’humorisme. Ells haurien volgut un Kierkegaard, almenys, o un Chamberlain. Fins i tot, s’haurien con- LA RELIGIÓ DE PUJOLS format amb un don José Ortega i Gasset. Per això, davant les indubtables capacitats Davant la teoria de la tragèdia expressada de Pujols per a la filigrana literària, davant per A. Cirici Pellicer –i reblada pocs dies la seva agilitat en l’assaig d’idees, no podi- després, en les pàgines de La Vanguardia, 32 per l’escriptor empordanès Carles Fages de Pla i Cirici sobre els límits ultrapassats per Climent–,3 Pla se sentí incitat a discrepar. Pujols –la famosa «ratlla»– fou gairebé to- Aquesta discrepància, però, no la manifestà tal. Per a Pla, els estudis sobre la història del immediatament, sinó alguns anys més tard, pensament català continguts en el Concepte en el moment d’enllestir la seva biografia de tenien un interès. En canvi, la postulació Pujols. La tragèdia provocada per l’estretor religiosa fou una farsa descomunal i irri- mental dels cercles intel·lectuals catalans del sòria: «Així –diu l’escrit de Pla–, si tantes primer terç del segle xx, al seu parer, no ha-­ vegades fou possible de constatar l’interès via existit mai, perquè Francesc Pujols, amb què era escoltat i llegit en parlar del que tingué una posició econòmica sòlida i pensament filosòfic de les persones que en independent, fou immune a les reaccions el curs dels segles s’han dedicat a aquestes d’espant que provocà: «La primera cosa que reflexions en aquest país, quan començà de cal dir, doncs, del senyor Pujols –escriví Pla córrer la notícia que Pujols s’havia en certa en les primeres pàgines del prefaci–, és que manera establert com a fundador d’una no fou mai un home agrejat i molt menys religió, els seus millors amics hagueren de un ressentit. No crec que res l’hagués po- constatar que era gairebé segur que n’havia gut ressentir». De fet, tot el prefaci de Pla fet un gra massa, per dir-ho d’una manera respon a la impressió que la lectura de l’ar-­ estrictament vulgar, però claríssima».4 On ticle del crític d’art Cirici Pellicer, que havia Cirici havia escrit «passar de ratlla», Pla, per estat publicat en la revista Serra d’Or, li separar-se’n, però imitant igualment la dic-­ produí: «La descripció que fa el crític de ció popular, deia «fer-ne un gra massa». la societat en què visqué Pujols –deia– es Tothom qui s’entretingué escoltant les massa superficial i massa tòpica. A Pujols, peroracions de Pujols o tingué un accés als li agradava enormement la societat catalana seus escrits, en realitat, arribà sense gaire del seu temps. La trobava plena d’interès, esforç a unes conclusions idèntiques, o molt magnífica». Pla no cregué, doncs, en la «tra- semblants. En el llibre Francesc Pujols per gèdia» de Pujols. Sí que cregué, en canvi, ell mateix, però, el seu autor, Artur Bladé, que el monolitisme nacionalcatolicista, que considerà necessari donar a aquestes idees imperà en el país després de la Guerra Civil, religioses un aspecte de versemblança –si féu impensable qualsevol continuïtat literà- més no, per fer que el personatge que ria. (Ara bé: sobre aquest punt, que explica anava perfilant no semblés un boig capri- per què Pujols no havia publicat cap llibre ciós, descordat i netament incomprensible. en els seus vint anys darrers de vida, no és Amb tot, també posà molta cura a no pre- que Cirici hi pensés de manera diferent, sentar Pujols com si fos un assagista docte però com que el destí del seu escrit era la i circumspecte (a la manera d’un William premsa periòdica, sotmesa a immediata i ta-­ James, per exemple), perquè això tampoc xativa censura, no es pogué permetre ni tan no hauria estat creïble: «La religió –en el sols les al·lusions que Pla, per mitjà de gi­ llibre de Bladé, gairebé sempre, és Pujols ragonses verbals, es permeté en el llibre.) qui parla–, ultra els panorames estètics que Malgrat aquestes diferències de criteri, m’oferia, m’atreia com a font d’estudi ja que però, el cert és que la coincidència entre se’m començava a presentar com un com- 33 promís entre l’art i la ciència. Recordo molt –de nou, és Bladé qui ho conta–, comen- bé que totes les manifestacions de caràcter çava així: «Avui us parlaré de Jesucrist, religiós en el temps i en l’espai, des de la Déu l’hagi perdonat». L’efecte, com es història d’aquest sentiment universal, que comprendrà, fou esclatant. És que Pujols jo estudiava amb delit, fins a les cerimònies fou sensible a alguna mena d’experiència del culte, passant per la música, m’encisaven religiosa? Costaria molt de creure. De Pu- poderosament...». Fins aquí, la raonabilitat jols, que anuncià d’una manera reiterada sembla completa. Res a objectar. «I aquella la demostració científica d’aquells tres atracció –continua Pujols– anà creixent de principis, ni tan sols se’n podria dir, amb tal manera que, un bon dia, vaig tenir la els seus escrits a la vista, que fos un agnòstic idea de fundar una nova religió.» L’estira- dubitatiu o que propugnés alguna mena bot, finalment, ha fet acte de presència. Ara d’ecumenisme inèdit. Fou, en realitat, un bé: els estirabots de Pujols portaven sovint ateu convençut i un anticatòlic combatiu i una llarga cua argumentativa al darrere. La tenaç. La finalitat que perseguí amb la seva insistència en aquest desplegament dialèctic famosa religió –tan fàcilment qualificable de les impressionants poca-soltades que de falòrnia, de farsa delirant– no fou cap formulà, els conferí una gran categoria: altra que l’erosió del monolitisme catòlic «Si bé podia admetre –diu una mica més imperant en la societat catalana de la seva avall– que el meu somni era, de moment, època –monolitisme que fou realment irrealitzable en virtut de les circumstàncies, oclusiu i asfixiant. Si no seguí la via de la no creia en cap fatalitat històrica, ja que la negació directa, fou segurament per evitar mateixa història em demostrava que tot era el ridícul de veure’s associat als estrafolaris possible, i, pel que fa a la ciència, no la veia esprits forts del país –del tipus de Pompeu com a enemiga sinó com a amiga i aliada, Gener o Dídac Ruiz– i perquè conegué atès que només ella podia explicar-me per molt bé les seves possibilitats d’escriptor. què els homes, en la seva majoria, han estat, Des del 1908 –molt abans, per tant, que co- són i seran religiosos –sembla tornar, així, mencés a escriure i donar conferències sobre als plantejaments no sols raonables, sinó la seva religió científica–, havia col·laborat fins i tot racionalistes–, la qual cosa vol dir en la redacció del setmanari Papitu, paper que han cregut, creuen i creuran sempre en netament humorístic, del qual, durant uns els tres principis universals de les grans re­ anys, arribà a ser-ne el director. El 1906 ha- ligions espiritualistes, o sigui en l’existència via publicat, amb el pseudònim d’«Augus- d’un Creador, d’una ànima immortal i to Altozanos» (altozanos, en llengua espa- d’una altra vida».5 nyola, és la traducció de pujols), dues obres No cal continuar. Les conseqüències escrites en un castellà intencionadament són clares: si la religió es reduïa a la creença irrisori: El nuevo Pascual o la prostitución en aquests tres principis, tot l’embolcall –paròdia de La nova Eloïsa– i El mal del mitològic –les llegendes, els miracles– era separatismo catalán –paròdia dels pamflets perfectament prescindible. Una de les polítics de l’època. Si, amb aquesta trajec- conferències que Pujols féu a Montpeller, tòria literària al darrere, hagués escrit i pu- l’any 1940 o 1941, mentre hi era exiliat blicat un paper seriós de negació frontal de 34 la religió, la seva posició hauria estat molt EL SISTEMA DOCTRINAL feble –i més quan tothom, a Barcelona, tenia present el cas invers, ridiculitzat fins La biografia de Francesc Pujols que confe- a l’extrem, de Pompeu Gener, que d’escriu- gí Pla recull tots els elements d’informació re els pretensiosos volums de La mort i el existents. En aquest sentit, i en molts d’al- diable, prologats per Littré, havia passat a tres, és admirable. Ara: tret de les objeccions escriure els apotegmes poca-solta dels Cent posades a la visió tràgica de Cirici Pellicer i consells del Consell de Cent. a les simplificacions dels anecdotaris, no es En el capítol del llibre de Bladé que hem constata en aquest escrit cap esforç per deli- citat hi ha, però, un altre fragment que me-­ mitar el personatge, per treure’n un dibuix reix ser considerat: «Més tard –diu, i més clar i precís –i, per això, el títol, «Francesc tard, ací, vol dir després que tingués la pen-­ Pujols. Notes», hi és perfectament escaient. sada de fundar una religió nova–, la conei­- Fins i tot quan planteja la famosa qüestió de xença de les obres de Ramon Llull i Ra- la «ratlla», del punt en què Pujols «en féu mon Sibiuda, fundadors del pensament un gra massa», fa girar tot el problema al català, teòlegs universalistes, que cercaven voltant de l’enuig o el divertiment, segons la causa i l’explicació de tot en la realitat, els casos, que aquestes formulacions reli- van fer-me inscriure en la tradició d’aquest gioses produïren entre els contemporanis. pensament i van portar-me a concebre una Reaccions que, al seu parer, deixaren l’home ciència universal empírica...».6 En realitat, que les havia suscitades expressament, com- tant se val que Pujols es posés a estudiar pletament impassible i indiferent. Si unes els filòsofs catalans medievals i tota la resta vegades insinua que el sistema filosòfic i la de la literatura especulativa catalana abans religió de Pujols són una pura facècia, que o després de tenir la pensada de fundar una l’autor mai no es proposà seriosament de religió nova. L’aspecte important és que completar, d’altres, deixa veure que Pujols la fabulació religiosa i els estudis sobre la hi treballava esforçadament. Si en algun filosofia catalana foren, de fet, en els escrits moment reconeix que la influència literària de Pujols, indissociables, i cada vegada que de Pujols fou enorme, vastíssima –sobretot començà un escrit parlant de la tradició filo- sobre Josep Maria de Sagarra i la seva gene­ sòfica, com es pot comprovar amb facilitat, ració, de la qual ell formà part– i, fins i tot, acabà derivant cap a la qüestió religiosa, o que aquesta influència contribuí com cap a l’inrevés. Per això, els qui pensaren com altra a deixar enrere l’estil noucentista, de Pla, com Cirici i com molta altra gent, que filferro torçat, obrint la literatura catalana els estudis historiogràfics de Pujols, si no a un anticonvencionalisme fascinant i asse- fos per la tendència que tingué a manifes- quible, també assegura que Pujols es trobà tar-los amb un nacionalisme hiperbòlic i allunyat de qualsevol posició d’ambició altisonant, pertanyien al costat plausible literària, o que la seva personalitat fou més de la «ratlla», anaren molt lluny d’osques decisiva en aquest sentit que no els seus –entre altres coses perquè, si bé dedicaren escrits, que ningú no s’entretingué a llegir. molta atenció al personatge, als escrits i a La confusió de la vida és enorme, és clar. l’ambient filosòfic en què aquests escrits es Però en la vida de Pujols que exposà Pla, produïren en dedicaren ben poca. potser aquesta confusió és massa gran. 35 En un punt determinat de la biografia, seu punt de vista era el lul·lisme. Hi havia Pla hi toca un tema decisiu: els orígens de hagut anteriorment intents de posar en les preocupacions filosòfiques de Pujols. És, el centre de la tradició específica catalana potser, l’únic punt en què s’expressa amb unes altres doctrines: el tomisme (Torras i certa vehemència –amb un to decidit i gai­ Bages), Vives, la filosofia del sentit comú rebé categòric que contrasta amb la vaguetat de Llorens i Barba (Maragall)... Al parer dubitativa i múrria que predomina en la de Bové, el centre indiscutible era Llull, el resta del llibre. Escriu: «Cada dia estic més nucli de doctrina del qual, a més, es podia segur que, en el moment que Pujols posà en considerar plenament vigent i susceptible el centre de la seva vida aquestes noves cu- de nous desenvolupaments. Tot això, tal riositats, la influència de mossèn Salvador qual, fou recollit per Pujols en el seu Con- Bover tingué molt de pes. Hi ha, en aquest cepte general de la ciència catalana. punt, un element de casualitat: mossèn Bo- En l’escrit de Bové –i aquest és un as- ver vivia a Martorell. Aquest fet explica la pecte que Pla deixa de banda– hi ha con-­ relació d’amistat que tingué amb la família tingudes també unes determinades obser- de la Torre de les Hores –on Pujols passava vacions delirants sobre els trets definitoris l’estiu i on visqué tot l’any, des del 1926, en del caràcter català. Una de les modes in­ què es traslladà a Martorell– i amb Pujols tel·lectuals del moment era aquesta de la mateix».7 psicologia dels pobles. Així, doncs, el gruix Les informacions que l’escrit dóna sobre de bajanades, manifestades amb una abso- l’obra de Salvador Bover (que signà sem- luta serietat, és important. Segons Bové, pre amb la característica deterioració dels els catalans eren enemics d’exclusivismes, cognoms acabats amb aquesta terminació lliures, pràctics (i, per tant, decantats a la –és a dir, «Bové»), són exactíssimes. Són, a metafísica, que és, com sap tothom, la cièn- més, unes informacions d’un detallisme so­- cia més pràctica de totes), individualistes en breprenent, atesa l’escassa atenció que Pla la jurisprudència, moderats en els costums, no es cansà mai de repetir que dedicava immunes als idealismes buits, amics de la als escrits filosòfics. Però, potser, encara és veritat... Naturalment, se’n desprenia que quedà una mica curt. un gavadal idèntic d’apreciacions de sentit Bové havia llegit a l’Ateneu de Barce- advers requeia sobre els que Bové anomena lona, l’any 1902, la conferència titulada «barbres del Nort». És gairebé l’esquema del La filosofia nacional de Catalunya. El paper llibre de Pujols. és massa extens per a ser proferit en una Bové havia escrit amb una serietat closa i vetllada literària, de manera que Bové, en portada sempre al punt de dalt un llibre que aquella ocasió, degué llegir-ne un resum. feia riure. Pujols escriví, amb tots els trucs Tant se val. Pujols tingué accés al paper de l’humorisme, una paròdia genial. Allí complet, que fou publicat a la impremta on Bové covava aspiracions de normalitat de Fidel Giró (144 planes). En aquell escrit nacional, Pujols exhibia l’ambició d’hege- Bové declarava que Catalunya –donant al monia universal: «La ciència catalana és la mot l’extensió dels Països Catalans– era ciència universal», formulava. «Catalunya una nació reeixida i, com a tal, havia de és l’únic poble de la terra que camina pel te­nir una filosofia nacional, que segons el camí de la veritat sense apartar-se’n mai.» 36 Aquestes frases, deixades caure enmig d’una –que fou, sens dubte, l’obra més ambiciosa profusió d’arguments carregats d’erudició de Pujols–, rigorosament fals. El bastiment (i, per tant, de versemblança), feien un conceptual del Concepte és, independent- efecte magnífic, colossal. L’humorisme de ment de la seva exposició, delirant, neta- Pujols aplicat a la història de la filosofia ca- ment humorístic. És clar que l’estil amb què talana tingué tants cops amagats, resultà Pujols vestia els arguments i els conceptes, tan nou, tan original, tan inesperat, que to-­ el seu joc de metàfores i de frases fetes –que thom quedà desconcertat. Pla i Sagarra imitaren després amb un gran Per a començar, ningú no acabava de encert–, conferia al conjunt una fabulosa comprendre per què, si volia fer un llibre aparatositat. L’estil de Pujols és formidable. humorístic, s’havia molestat a estudiar tant. Únic. Original. Fou un estil que desagradà (L’erudició que exhibeix en el Concepte a molta gent, és clar; que tingué, en la seva general de la ciència catalana és notable, i època, molts detractors. Riba fou el primer implicava haver llegit, a més de les de Bové, a defensar-lo, a estudiar-lo amb minuciós les obres de Torras i Bages, Milà i Fonta- detallisme. nals, Llorenç Riber o Marcelino Menéndez La tesi de Riba, que analitzà els escrits de y Pelayo.) No entenien que per a Pujols crítica artística continguts en el llibre Recull –que estigué exempt del prejudici literari d’articles,9 era que Pujols, en la seva evolu- ja al·ludit en aquest assaig i que afectà Ga- ció literària, a mesura que perfeccionava el ziel, Cirici Pellicer i tanta gent de la seva seu estil, s’havia pogut desprendre de doc- generació i de les generacions posteriors–, trines impostades, fictícies, i, progressiva- l’humorisme era un dels artificis més subtils ment, s’havia­ anat despreocupant de bastir i brillants de la literatura. Clar i ras: per a baluernes conceptuals. L’esquelet ideològic, Pujols –ho revela en les converses que man- en aquesta evolució, anava apareixent «cada tingué amb Artur Bladé–, l’humorisme, vegada més esquifit, més inepte en ell ma- portat al seu grau més alt, era Shakespeare. teix per a sostenir l’arquitectura metafòrica Així, les fabuloses possibilitats literàries de total». Arquitectura «massa pesant, però la paròdia, de la qual aquell pòsit d’eru- prou pesant per a sostenir-se sola». Mai no dició era l’estrictament necessari punt de he comprès per què Riba deixà fora de les partida que proporcionava les anècdotes seves anàlisis el Concepte general de la cièn- i els personatges –contant la vida de Llull cia catalana. El Concepte se sosté sobre un o perfilant el caràcter de Llorens i Barba, esquelet ideològic magnificent, ben travat, Pujols formulava grans pinyols–, foren les que desmenteix la conclusió de tot l’esforç que justificaren i mantingueren, a mesura analític de Riba. I no val a dir que Riba volia que anaren concretant-se, l’esforç. centrar tota la minúcia dels seus escolis en Alguns crítics, d’altra banda, pensaren un únic llibre que, pel fet de ser un recull, i arribaren a formular que l’humorisme de contingués condensades i exemplificades Pujols es trobava en l’estil. «L’essència de totes les fases de l’escriptura. En algun l’humorisme nia en l’estil, en la manera, no punt de les anàlisis, l’ombra del Concepte, en la realització conceptual», dictaminà que és en definitiva on conduïa l’evolució Carles Riba.8 Ara bé: aquest judici és, apli­- estilística de Pujols que Riba comenta, hi cat al Concepte general de la ciència catalana pot ser pressentida. 37 En fi, com que la tendència de Riba fou mans. Així, segons la formulació de Pujols, treure tota la importància a l’expressament la sensibilitat i la recerca estètica arribaren irrisori, però complex, ben lligat, bastiment al cim amb els grecs, que ensopegaren doctrinal de la literatura de Pujols, no li amb la fórmula inigualable de l’Art clàssic quedà cap altre remei que presentar-lo com i amb ella clogueren la primera etapa de un «humorista lingüístic». La visió, tot i la història; la segona potència de l’ànima que aguda, és inexacta, perquè no dóna la –això és, la voluntat– i l’especulació ètica imatge completa. L’«humorisme doctrinal» que la segueix arribaren al capdamunt amb de Pujols fou tan fort i enlluernador com els els romans, que deixaren construït el Dret seus artificis lingüístics i metafòrics. clàssic que caracteritza la segona etapa, i, Naturalment, l’humorisme no es troba finalment, la tercera etapa, que encara s’ha repartit d’una manera igual en tot el con- de completar... (Fins aquí tot és de manual tingut del sistema. Dir que l’ànima o esperit pansit.) Vindrà quan la intel·ligència, que té tres potències, que són la sensibilitat, és la tercera potència de l’ànima, i la recerca la voluntat i la intel·ligència, a més de fer de la veritat, que aquella facultat segrega, poca gràcia, és una mera repetició del que siguin portades a dalt de tot pels catalans, es podia trobar en un manual de filosofia que seran així el poble que doni al món la qualsevol, com els que es feien servir a Ca- Ciència clàssica i definitiva, donant així talunya al llarg del segle xix i començament acompliment a la famosa profecia: del xx. Per exemple, en els manuals de Josep Daurella, que era el catedràtic de Lògica Si és molt cert que potser nosaltres no ho Fonamental de la Universitat de Barcelona veurem, perquè ja serem morts i enterrats, en l’època de Pujols. Si s’hi afegeix que la és cert que els que vinguin després de nos- Bellesa depèn de la sensibilitat (i la seva altres veuran que els reis de la terra, o els recerca correspon a l’estètica), la idea de Bé qui governin les nacions –la murrieria de depèn de la voluntat (i la seva investigació Pujols és total–, s’agenollaran davant Ca- pertany a l’ètica) i la idea de Veritat depèn talunya i aleshores serà quan els que hagin de la intel·ligència (i el seu aclariment es llegit aquest llibre –el fragment pertany al funció de la dialèctica), encara ens trobem, Concepte, naturalment–, si encara en queda com s’hi trobava Pujols quan cercava un algun exemplar, comprendran la raó que punt de partida, enmig de l’ensopida ruti- tenia el seu autor, que rient deia les coses na dels manuals escolars vuitcentistes més més serioses que es poden dir, perquè estem tronats. Aquesta bastida adquireix una ani- persuadits que temps a venir, si les coses no mació, però, si hi fem entrar la filosofia de la canvien i van pel camí que van, dels catalans història i una mena de geografia espiritual. se’n dirà els compatriotes de la veritat i tots La filosofia de la història, no cal dir-ho, ha els estrangers ens miraran com si miressin estat sempre la part de la filosofia on els la sang de la veritat, i quan donaran la filòsofs han fet un ridícul més flagrant. Per mà a un germà nostre, ultra el respecte i tant, Pujols respectà de manera escrupolosa l’admiració que li tindran –el fragment és les regles més suades del gènere, és a dir, la una mica llarg, però el seguirem perquè, a clàssica divisió triàdica i l’assenyat costum més de ser fabulós, és molt representatiu de de concedir un lloc respectable a grecs i ro- l’estil de Pujols–, els semblarà que toquen la 38 veritat amb les mans, i com que n’hi haurà escrit, delirantment humorístic, fou llençat molts que es posaran a plorar d’alegria, els contra La filosofia nacional de Catalunya, de catalans els hauran d’eixugar els ulls amb el Bové, evidentment, però també contra els mocador i ésser català equivaldrà a tenir els altres llibres semblants, és a dir, contra La gastos pagats a tot arreu allà on vagi, per- tradició catalana, de Torras i Bages, i con- què bastarà i sobrarà que sigui català perquè tra els patracols erudits que havia confegit la gent els tinguin a casa seva o els paguin la Marcelino Menéndez y Pelayo, que encara fonda, que és el millor obsequi que se’ns eren considerats plausibles en la segona dè-­ pot fer als catalans quan anem pel món, i, cada del segle xx pels catedràtics de Filo- comptat i debatut, valdrà més ésser català sofia de la Universitat de Barcelona, que que milionari...10 aspiraven a fer de la filosofia vuitcentista de Llorens i Barba la clau de volta de la Ara bé: per a arribar a aquesta fantàstica filosofia catalana. profecia, Pujols teixeix amb tòpics una geografia espiritual: amb els del sud, gent habituada a viure en les tenebres i que s’en- L’ESTIL DE PUJOLS tretenen amb llegendes (que són els jueus); amb els del septentrió, que s’han fet a viure Potser, el més brillant de l’estil de Pujols entre boires i que volen subordinar-ho tot foren les imatges i les comparacions. Sobre a la voluntat (que són els alemanys, els la filosofia considerada en el seu conjunt, francesos i els anglesos) i amb els del centre per exemple, deia que els quatre o cinc te- geogràfic, que són els grecs, els romans i els mes que estudiava eren sempre els mateixos catalans, que són els pobles clàssics, perquè i que es repetien «com els comparses dels en les seves mans està el descobriment i la teatres que entren per un cantó i tornen revelació de l’art, la moral i la ciència clàs-­ a sortir per l’altre, com si fossin molts». sics. I aquesta geografia pastada amb tòpics Sobre la filosofia germànica del seglexix corrents que trobaríem reproduïts en mol- –Hegel, Fichte, Schelling– explicava que tes obres insignes de l’època –només cal formava «una combinació de sistemes que recordar el mediterranisme exhibit en el l’un aguanta l’altre, perquè són com els bor­- Glosari de Xènius–, era combinada, a més, ratxos que s’agafen del braç per no caure». I amb quatre pinzellades d’història univer- en tractar dels pensadors catalans d’aquella sal, amb una història de Catalunya que pas- època, deia que «semblaven gossos lligats sava per les típiques florides i decadències, amb cadenes a les portes de l’Església ca­ amb una profusa història del pensament me-­­ tòlica». dieval i una més prolixa encara història del Aquesta displicència respecte de la filo- pensament català, dominat per les figures sofia catalana, i respecte de la filosofia en centrals dels dos Ramons, Ramon Llull i general, en el complex doctrinal humorístic Ramon Sibiuda. de Pujols, es justificava per la possessió de Tot aquest complex doctrinal, amanit l’autèntica filosofia, que en l’època en què encara amb els tòpics sobre el caràcter ca- escriví el Concepte anomenava «Sumpècti- talà, perfectament armat, admirablement ca». Però, naturalment, tot el truc consistia 39 a mantenir la promesa i amagar l’ou. Així, tètiques–, un Concepte de la pàtria catalana i després de definir la Sumpèctica de mil un Concepte general de la religió catalana. maneres lapidàries i de dir, per exemple, que De vegades, formulava les promeses tan era la ciència de «l’ésser concret en general», de pressa que les enganxava, com quan fa: diu, barrejant el sublim amb el grotesc: «I dites aquestes paraules que prepararan per al dia que els nostres llegidors vulguin Quant a la sublimitat d’aquesta ciència, que llegir la nostra obra sobre el Dret català mereix ésser anomenada ciència de la veritat direm que passant de la branca ètica de la sublim, n’hi ha prou i de sobres d’anunciar filosofia a la branca estètica hi trobarem l’objecte que tracta per a fer saber i entendre un dels noms –el de Milà i Fontanals– que d’una vegada per sempre que cap ciència no van tenir més fama d’aquells dies i que pels la pot superar ni igualar en aquesta condició temes que tocà també haurà d’ésser estudiat perquè, donat l’objecte de la Sumpèctica en l’obra que dedicarem al concepte general la sublimitat se’n desprèn com una conse- de l’art català».12 En el volum Francesc Pujols qüència necessària i per això l’escola que per ell mateix, en fer l’explicació de la part nosaltres fundarem per a ensenyar-la, si és fonamental del seu sistema, que anomenava que tenim temps de fer tot el que ens propo- l’«escala ontobiològica», comenta a Bladé: sem, s’haurà d’anomenar l’escola sublim, i «De tot això, n’haurem de tornar a parlar, és que la Sumpèctica ho acapara tot i ho fon perquè tingui en compte que això que ara i ho fusiona com l’olla de la cuina catalana li explico no és un sistema estructurat –l’ex- que quan vull omple la casa de soroll coent posició del qual necessitaria quatre o cinc la carn de bou que s’hi posa amb la gallina, volums».13 Òbviament, la gent confiava la botifarra, la cansalada, la pilota que es fa tant en l’aparició d’aquestes obres com en amb la carn trinxada, ou, farina i segons a l’acompliment de la profecia de la ciència quines cases hi posen alls i julivert, i tot, catalana. Ho considerava –amb raó– un carn, gallina, botifarra, cansalada i pilota, punt fonamental de l’humorisme de Pujols. barrejat amb cols, patates i cigrons, bull per Amb tot, Pujols escriví algunes d’aque- fer el brou que manté el ventre i la casa i és lles obres que havia promès. Naturalment, com l’olla de la veritat...11 escriví aquelles que li resultaren més facti- bles i d’un resultat més segur. En una pàgina En un altre lloc, tornant a aquesta bar- del Concepte havia escrit: reja de sublim i grotesc, diu que l’anàlisi que farà «serà tan rigorosa que no deixarà Pi i Margall va ésser un dels presidents ca- escapar ni una rata». talans de la República espanyola, que com En les pàgines del Concepte general de la nosaltres demostrarem en la història que ciència catalana Pujols prometé completar tenim esbossada i començada del renaixe- un Concepte general del dret català –que ment actual de la nostra pàtria, i que és una inclouria una història del dret de Catalu- història que l’hem d’escriure pels plànols nya, País Valencià, Illes Balears i Rosselló–, que portem en publicar el sistema general un Concepte general de l’art català –que d’obres que tenim en confecció, va ésser una inclouria, a més, la història de les idees es- República catalana que representava la se- 40 gona manifestació de les proves de la domi- principis del Renaixement.»16 O: «Ramon nació de Catalunya sobre la resta d’Espanya Llull és l’únic pensador d’aquella època que inaugurada pel famós Prim, que va ésser el vol posar les coses al seu lloc, començant primer català que va arribar a president del pel començament, que és per allí on s’ha de consell de ministres, amb la circumstància començar sempre...»17 notable que així com tots els presidents Burlant-se de Salvador Bové, que quan castellans havien estat anomenats pels reis, tenia alguna cosa a dir sobre Jaume I es- quan Prim va arribar a la presidència va ésser crivia sempre «l’Alt Rey en Jaume», escriu: el president qui va anomenar el rei, com ho «el rei En Jaume, conegut pel molt alt rei veiem amb el nomenament de la dinastia En Jaume». de Savoia per a substituir la borbònica...14 Bové, que fou durant una temporada vicari a Martorell, era una de les obsessions Aquesta paradoxa –que la Catalunya de Pujols: «Per a en Salvador Bové –escriu sot­mesa i reprimida pels governs espanyols revelant i amagant alhora l’origen del Con- fos, en el fons, hegemònica en la política cepte general de la ciència catalana– el món espanyola–, la desenvolupà alguns anys no era prou gran per a Catalunya». En el més tard –en realitat, durant la dictadura llibre La filosofia nacional de Catalunya de anticatalana de Primo de Rivera– en els dos Bové, escrit literàriament més fluix, menys volums de la Història de l’hegemonia cata- matisat, molt més càndid que La tradició ca­- lana en la política espanyola. La paradoxa, talana de Torras o La ciencia española de com la hipèrbole, fou un altre dels trets Menéndez y Pelayo, Pujols hi veié un con­ característics de l’humor de Pujols. centrat quimèric d’aquells altres llibres, Un altre dels recursos que utilitzà ad­ aparentment més plausibles, i es llençà a la mirablement i que els crítics a penes han co-­ construcció d’una paròdia que, en realitat, mentat fou el recurs a l’obvietat. Del je- com hem dit, els ridiculitzava tots. suïta Mateu Aymeric, escriví: «Va conrear Ara bé: tant la paròdia filosòfica de la filosofia com a treball capital dels seus Pujols com la paròdia religiosa tingueren el estudis, publicant l’obra titulada Prolusiones problema que, per a tenir el mínim punt philosophicae, seu verae et germanae filosofiae de versemblança exigible per al seu correc- effigies, criticis aliquot orationibus, et decla- te funcionament humorístic, no es podien macionibus adumbrata, que porta la data acabar. Si de les altres obres que anava pro­- de l’any 1756 i el peu d’impremta que diu: metent ningú no li exigí que n’acabés cap, Barchilone apud Faulum Nadal [...] Es va pel sistema filosòfic, que havia de fer acom­ publicar en llatí, com el seu títol indica».15 plir la profecia, i per la religió científica ca­- «Tots els que hem llegit la història de talana, que havia de fondre ciència i reli­- Catalunya –escriu en un altre lloc–, sabem gió, fou constantment preguntat. El sistema­ que de totes les florides de la nostra pàtria, de Francesc Pujols, dictat a Pla, fou un resul- la més important i l’única que mereix ésser tat –frustrat– d’aquest manteniment per­- considerada com una època de vida inter- manent de la comèdia. La conferència titu­- nacional amb el seu consegüent domini, lada La religió i la moral, que féu a l’Ate- és la de l’Edat Mitjana, que va durar fins a neu de Barcelona a petició de l’Associació 41 Catalana d’Estudiants, en un fou un altre. crit no passava de ser el seu xofer, Pla degué El sistema, escrit per Pla a imitació dels re-­ comprendre que el mètode literari emprat sums escolars que llavors circulaven, fallà potser no havia estat el més convenient. literàriament perquè fou massa igual als En qualsevol cas, el llibre no fou mai del models. Fou un llibre ple de postulats, axio­- gust de Pla, que el considerà massa «àrid» i mes i corol·laris que, de vegades, feien «fred» –i ho era, objectivament. gràcia –com quan deia que «la planta des- En les notes biogràfiques que redactà cabdella la vegetalitat» o que el fet realment passats molts anys per a l’escrit «Francesc inexplicable no era l’existència d’una altra Pujols. Notes», Pla es lamentà, en diversos vida, sinó l’existència de la vida actual. Amb moments, del mutisme de Pujols davant de-­ tot, l’humorisme hi és massa contingut, terminades qüestions: les qüestions fami­ massa apagat. En el pròleg, en canvi, Pla liars i les relacionades amb la seva formació i s’hi deixà anar. El pròleg és fabulós, però primeres evolucions intel·lectuals, sobretot. massa breu. En un moment determinat, Pla Quan, tenint gairebé enllestides aquestes no­- fa intervenir Pujols: «Tenir sistema –escriu– tes, sortí el voluminós llibre de Bladé, ti­tu­- era per a mi com tenir cotxe. Sistema propi lat Francesc Pujols per ell mateix, hagué de equival a cotxe propi. Vaig veure, per altra constatar que la informació en aquelles part, que d’aquest sistema se’n desprenien memòries era més completa i matisada, de conseqüències que fan referència a les aspi- manera que, abans de donar el seu llibre racions més sublims de l’home i que afecten per acabat i llest per a la impressió, en copià­ directament la qüestió religiosa. Així em llarguíssims fragments. «Aquestes memò­ ­ vaig trobar no sols amb sistema propi, sinó ries –escriví referint-se al llibre de Bladé– amb religió pròpia. Ja no podia demanar tenen un to anticonvencional, de vegades més ni tenir més propietat... Perquè si te­- són molt directes, tenen, en general, més nir sistema propi equival a tenir cotxe pro­ precisió que la que havia adoptat Pujols pi, tenir religió pròpia és com tenir casa anys enrera parlant d’incidents de la seva pròpia.»18 Fins i tot en el Pujols «dictat», en persona, amb diversa gent, i amb mi, con- el Pujols conversacional, es fa present la cretament.»19 «Totes les persones –escriu barreja de sublim i grotesc que fou un dels en un altre lloc– que per una raó o per una trets més distintius del Pujols escriptor. altra tingueren una relació seguida amb Aquestes bromes, certament, es giraren Pujols saben que aquest llibre fou una de contra Pla. Pujols era rendista. Era un home les seves màximes obsessions; no pas una ric, i, per tant, independent, inaccessible obsessió dolorosa i d’aspecte romàntic, a la venjança. Els catòlics immobilistes i d’entrellat vanitós, que en un home tan fanàtics d’abans de la Guerra Civil no li discret hauria estat inimaginable, sinó una feien gens de por, com es constata en cada obsessió diríem normal. Quan escrivírem un dels seus escrits. Per a Pla, que vivia de el Manual, a Martorell, en digué moltes l’ofici periodístic, la situació era diferent: vegades que si es presentava l’ocasió em perillosíssima. Quan començà a circular dictaria unes memòries de la seva vida “que l’acudit que si Pujols tenia un sistema propi seran divertides, no sé si se’n fa càrrec”, i –un cotxe propi–, qui l’havia posat per es- aquestes foren les seves pròpies paraules. 42 Però el cert és que no es produí la possibi- Barcelona. Tret d’uns articles apareguts en litat d’elaborar-lo, primer perquè una cosa les revistes Ariel i Destino i d’algun altre es- semblant vol molt de temps, que Pujols i jo crit escadusser, no publicà res en vint anys. no teníem en aquella etapa, i després perquè Res en absolut. L’Anecdotologi que permeté el país, generalment parlant, havia entrat publicar a Isidre Clopas Batlle, en l’edito- en un procés d’embogiment fenomenal, rial Selecta, és realment insubstancial. Les produït per la insensatesa política i social notes memorialístiques que envià a Josep inherent al règim imperant. Es produí la Pla –redactades a petició d’aquest– foren ex- guerra civil i l’exili natural, i en els curs de pressament desorbitades. Tot aquest retraï­ ­- l’exili, en les llargues hores mortes de l’exili, ment té una explicació claríssima. Com la Pujols dictà al senyor Bladé Desumvila una té la desaparició dels seus llibres del mercat. determinada quantitat d’històries de la seva La conferència La religió i la moral abans vida, vull dir que donà sortida a l’obsessió esmentada, per exemple –conferència pro- que havia tingut durant tants anys. El mo­ nunciada i publicada l’any 1921– retrata ment era propici per a portar a cap una la postura dels catòlics, d’una banda, com cosa semblant.»20 a «hipòcrites que fan tot el mal que po- En l’exili a Montpeller, entre el 1939 i den sota la capa de la religió», i dels ateus el 1942, les condicions en què es trobaren convencionals, de l’altra, com aquells que Bladé i Pujols, desvagats, en una petita reclamen «més moral i menys religió». La comunitat aïllada –entre els membres de la tercera posició és, naturalment, la dels ini- qual, per cert, també es trobaven uns altres ciats en la nova religió científica fundada intel·lectuals joves, com ara Cirici Pellicer–, per Pujols –és a dir, la seva (irreal) posició exempts de qualsevol obligació peremp­ personal: «Si se’ns havia fet callar –escriu– al tòria, foren favorables per al treball. Però el crit de més moral i menys religió, retraient cert és que hagueren de passar encara molts la conducta dels hipòcrites que fan tot el anys perquè Bladé madurés com a escriptor. mal que poden sota la capa de la religió, El primer llibre que confegí amb les notes nosaltres sense voler ofendre ningú i sense que havia pres a l’exili de Montpeller –Geo­ defensar els hipòcrites, que no s’han de grafia espiritual de Catalunya– és un llibre defensar mai, i molt menys sense l’ànim de totalment subordinat a l’estil de Pujols: una negar la moral com els altres neguen la reli- còpia destenyida i bleda de l’estil de Pujols. gió, podrem respondre amb el crit de més El Francesc Pujols per ell mateix, en canvi, tot religió i menys moral».21 Aquesta consigna i que depèn absolutament de la informació inaudita –com l’«Avui parlarem de Jesucrist, subministrada, és un llibre personal i rodó. que Déu l’hagi perdonat», de la conferència Però les circumstàncies de l’exili no sols a Montpeller– hauria estat impronunciable foren favorables al treball en el sentit apun­ en les dècades del franquisme. I si Pujols no tat per Pla en el darrer fragment que hem tingué cap prevenció ni cap cautela a l’hora citat. Foren favorables, també, per l’extre­ma d’escometre els catòlics d’abans de la guerra, llibertat amb què Pujols s’hi pogué mani­ ­- els de després de la guerra, amos absoluts festar. Quan, a l’inici del 1942, Pujols re-­ de la situació, el deixaren moralment aixafat tornà a Catalunya fou immediatament em­ en la misèria. Fins al punt d’administrar-li, presonat. Passà un mes a la presó Model de després de mort, l’extremunció. ❒ 43 BIBLIOGRAFIA 1. A. Cirici Pellicer, «Francesc Pujols i la seva estètica», Serra d’Or, 1962, iv, núm. 3, pp. 49-50. 2. Ibid. AA.DD.: Francesc Pujols: llums i ombres, Vi- 3. C. Fages de Climent, «Entre la categoría y la anécdota. lafranca del Penedès, Edicions i Propostes Francesc Pujols, el poeta filósofo de la “Torre de Culturals Andana, 2008. les Hores”», La Vanguardia, 11 de març de 1962. Bladé, Artur: Francesc Pujols per ell mateix, Inclòs en el llibre AA.DD.: Francesc Pujols: llums i , Vilafranca del Penedès, Edicions i Propos- Barcelona, Pòrtic, 1967. [Nova edició en ombres tes Culturals Andana, 2008, pp. 83-86. l’editorial Brau, de Figueres (2006).] 4. J. Pla, Tres biografíes, Barcelona, Destino, 2004, pp. — Geografia espiritual de Catalunya, Barcelona, 364-365. Llibres de l’Índex, 2004. 5. A. Bladé, Francesc Pujols per ell mateix, Barcelona, Pòrtic, 1967, p. 95. Cuscó, Joan: Francesc Pujols i la filosofia, Bar­- 6. Ibid., p. 96. celona, Publicacions de l’Abadia de Mont- 7. J. Pla, op. cit., p. 452. serrat, 2012. 8. C. Riba, «L’estil de Francesc Pujols», originàriament Pla, Josep: El sistema de Francesc Pujols, Barce- publicat en el diari La Veu de Catalunya (3 i 7 de lona, Llibreria Catalonia, 1931. juny; 6 de juliol; 1, 3 i 16 de novembre; 9, 22 i 26 — Tres biografies, Barcelona, Destino, 2004. de desembre del 1922; 12 de gener i 16 de febrer del 1923), dins C. Riba, Obres completes II. Crítica, Pujols, Francesc: Concepte general de la ciència 1, Barcelona, Edicions 62, 1985, pp. 269-298. catalana, Barcelona, Pòrtic, 1982. [Nova 9. F. Pujols, Recull d’articles de crítica artística publicats edició en Edicions i Propostes Culturals fins ara, referents a les arts plàstiques i dedicats als Andana, Vilafranca del Penedès (2012).] artistes i a les exposicions, Barcelona, Publicacions de La Revista, 1921. Riba, Carles: «L’estil de Francesc Pujols», dins 10. F. Pujols, Concepte general de la ciència catalana, C. Riba, Obres completes II. Crítica, 1. Bar- Barcelona, Pòrtic, 1982, p. 434. celona, Edicions 62, 1985, pp. 269-298. 11. Ibid., p. 393. 12. Ibid., p. 227. 13. A. Bladé, op. cit., p. 156. 14. F. Pujols, Concepte general de la ciència catalana, p. 240. 15. Ibid., p. 189. 16. Ibid., p. 37. 17. Ibid., pp. 47-48. 18. J. Pla, El sistema de Francesc Pujols, Barcelona, Llibre- ria Catalonia, 1931, pp. 9-10. 19. J. Pla, Tres biografies, pp. 563-564. 20. Ibid., pp. 553-554. 21. Recollida en J. Cuscó, Francesc Pujols i la filosofia, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012, pp. 43-59. La citació es troba en la pàgina 53.