29 Francesc Pujols, humorista Xavier Serra Coincidint, si fa no fa, amb el centenari el personatge en un moment en què la seva del seu naixement (Pujols havia nascut l’any obra era pràcticament desconeguda. En 1882, a la Plaça Reial de Barcelona) es pro- refereixo, és clar, al llibre Francesc Pujols per duí un lleuger moviment editorial adreçat ell mateix, d’Artur Bladé Desumvila (Pòr- a recuperar alguns dels escrits de Francesc tic, 1967) i a la biografia «Francesc Pujols, Pujols i Morgades. Un moviment tímid, notes», que Josep Pla inclogué en el volum modest, però que resultà, passats alguns titulat Tres biografies (Destino, 1968). Un anys, d’una gran efectivitat. L’editorial any més tard, el 1969, el pintor Dalí féu in- Pòrtic, de Josep Fornas, publicà el fabulós cloure l’opuscle de Pujols sobre Gaudí –La i densíssim Concepte general de la ciència visió artística i religiosa d’en Gaudí– en un catalana, que no s’havia tornat a editar des llibre publicat en francès a Lausana –llibre de la seva primera aparició, l’any 1918, i el que més tard fou posat en circulació en professor Enric Cassany, de la Universitat espanyol per l’editorial Ariel, de Barcelona. Autònoma de Barcelona, preparà per als Els intents anteriors encaminats a donar Quaderns Crema una antologia d’escrits pe- a conèixer l’obra i la personalitat de Fran- riodístics, que titulà Francesc Pujols. Articles. cesc Pujols –portats a terme mentre Pujols, Aquestes dues edicions –i sobretot la que morí el 13 de febrer del 1962, encara primera d’elles, tan important, perquè era viu–, per un motiu o altre, no havien la primera edició del Concepte, que fou aconseguit mai el seu propòsit. El sistema impresa pel llibreter Antoni López, havia de Francesc Pujols, que Pujols dictà a Pla, aparegut en una lletra tan petita i atapeïda durant l’estada que aquest féu a Martorell, que en féu gairebé impossible la lectura– fo- l’any 1930, és un llibre formulari i ensopit. ren precedides per dues biografies formida- I no és gens estrany, doncs, que Pla volgués, bles, sensacionals, que donaren a conèixer transcorreguts alguns anys, rectificar l’atza- gaiada. La Geografia espiritual de Catalunya segons les teories de Francesc Pujols, de Bladé Desumvila, publicat a Mèxic (Biblioteca Xavier Serra és professor de Filosofia, assagista i escriptor. Catalana), el 1944, no és ni de bon tros el Ha publicat diversos articles a L’Espill i, a més de dos Francesc Pujols per ell mateix, llibre que Bla- volums de Biografies parcials, els llibres Història social de la filosofía catalana. La lògica, 1900-1980 (2010) dé reféu una i altra vegada durant prop de i La filosofia en la cultura catalana (2013), tots a vint anys i que és, sens dubte, la seva millor l’editorial Afers. obra. A més, la Geografia, publicat a l’exili 30 –guanyà el premi Concepció Rabadell en Francesc Pujols... Els estudis de Joan Cuscó els Jocs Florals de l’exili celebrats a l’Hava- i Clarasó i la selecció d’articles i opuscles na–, no pogué ser conegut a la Península, titulada Francesc Pujols i la filosofia –selec- tret del petit nombre d’intel·lectuals que ció excel·lent– han donat, finalment, una mantenia relació epistolar amb els exiliats. considerable actualitat a la qüestió de la El tiratge, a més, fou reduïdíssim, de mane- influència de Pujols en la literatura catalana. ra que es pot considerar –fins a la seva ree - dició, el 2004– un llibre inexistent. (Ja és prou simptomàtic, de fet –tant de les possi- LA FAMOSA QÜESTIÓ bilitats literàries que pensaven que oferiria el retrat del personatge, com del deficient És clar que durant molts anys la qüestió resultat dels seus primers intents–, que tant principal que suscità l’obra de Pujols, als Pla com Bladé planegessin durant anys pocs que hi tingueren accés, fou una altra: la nous escrits sobre Pujols.) qüestió de saber si Pujols havia confegit els Sobre els estirabots i les facècies verbals seus llibres amb algun propòsit erudit rao- de Pujols es publicaren dos anecdotaris: l’A - nable o com una simple i fabulosa bou tade. necdotari d’en Francesc Pujols, recollit per Dit d’una altra manera: l’opinió estigué Miquel Utrillo (fill), i publicat en la Bibli- dividida entre els qui pensaren que Pujols oteca Catalana d’Autors Independents el era un escriptor essencialment dominat pel 1937 –és a dir, en plena Guerra Civil–, i gust de la facècia i el pintoresc, tot i que de el llibre titulat Anecdotologi, d’Isidre Clopas vegades hi tocava, i els qui pensaren que el Batlle, inclòs en la col·lecció de la «Biblio- contingut dels seus llibres, si es feia l’esforç teca Selecta» el 1953 –és a dir, en el ple del d’abstraure’s de l’estil humorístic en què franquisme. Ara: aquests dos llibres són, eren escrits, era filosòficament seriós, tot i des de tots els punts de vista, insignificants. que fàcilment rebatible. No aporten res. Però susciten la curiositat. El primer punt de vista l’havia expressat La curiositat per l’obra literària de Fran- amb precisió, feia molts anys, el director de cesc Pujols, que és una obra desigual, però La Vanguardia, Agustí Calvet (Gaziel) –en amb troballes absolutament genials, s’haurà el moment que aparegueren els dos volums produït, així, molt tard. (Em refereixo ara, de la Història de l’hegemonia catalana en la és clar, a la curiositat del públic lector.) I política espanyola; moment que coincidí de s’haurà produït, a més, després que fos sus- ple amb la repressió de les manifestacions citada la curiositat pel personatge. catalanistes per part de la dictadura de Concretament, l’esclat de l’interès per Primo de Rivera. El segon, l’havia formulat l’obra de Pujols s’ha produït a l’inici d’a- uns anys abans el deixeble d’Eugeni d’Ors, quest segle. En menys d’una dècada, de fet, Joan Crexells, arran de la publicació del han estat reeditats –en molts casos per Concepte general de la ciència catalana. primera vegada– la major part dels llibres i El cert és que a gairebé ningú no se li dels opuscles de Pujols. I ha estat possible, acudí pensar que Pujols fos, d’alguna mane- a la fi, llegirEl nuevo Pascual, el Llibre de ra, un escriptor reeixit. La tendència general Job, El mal del separatismo catalán, La solució fou considerar-lo un malaguanyat. Per ai xò, Cambó, el Llibre que conté les poesies d’en quan es produí la seva mort, el 1962, Ale- 31 xandre Cirici Pellicer i altres escriptors del en concebre que la seva preferència per la moment trobaren naturalíssim parlar de literatura humorística fos normal i espontà- «tragèdia»: «Per a molts –deia Cirici–, com nia. Trobaven que era una tragèdia grega, per a l’Enciclopèdia Espasa, Pujols passa a la o poc menys, que necessitava una explica- història en tant que humorista –heus ací ció subtil i misteriosa. la tragèdia. El fabulós anecdotari de les se - Així, Gaziel s’imaginà que la desviació de ves dites, la seva insòlita manera d’enfo- Pujols calia atribuir-la a la seva penya de l’A - car les coses, les associacions més inaudi- teneu, la penya del doctor Borralleras, que tes del seu llenguatge, entre la sublimitat l’hauria animat, pel gust de riure, a seguir més alta i la més descarada obscenitat, les per la via de la paradoxa fàcil i l’estirabot relacions paradoxals, els jocs més descon- gratuït. Cirici, en canvi, més transcenden- certants de paraules i d’idees, revestien la tal, estenia la culpabilitat a tota la societat seva personalitat i la seva força ideològica catalana de l’època: «La tragèdia –deia– d’una intricada disfressa als plecs de la qual arrenca de la mesquinesa, de l’avara pover- gairebé tothom es perdia». tà, de l’estretor dels petits, dels envejosos, L’humorisme de Pujols era, doncs, una dels llepafils, dels qui segueixen la lletra i no simple disfressa, una mena de clofolla es pú - l’es perit, dels puristes estrictes, que es van ria. I afegia més endavant: «Estem segurs aplegar a fer la traveta als qui pensaven en que el mateix Pujols va sofrir molt, ínti- gran».2 L’estretor mental dels cercles intel- mament, d’aquesta dificultat seva de fer-se lectuals catalans, doncs, incapaços d’adme- entendre. Ell devia saber que la culpa im- tre els grans pensaments de Pujols, l’hauria mediata no era ben bé dels altres. Sovint portat, per reacció –«per no donar perles als prenia l’aire d’intentar trencar aquesta porcs», en definitiva–, a «passar de ratlla». incomunicació, però al cap d’un moment Naturalment, Cirici creia saber on es no podia contenir la necessitat luxuriant de trobava exactament aquesta «ratlla». En produir cascades d’imatges i d’idees...». l’article citat, la reivindicació que Pujols I encara, centrant-se en el seu estil litera- havia fet de certes tendències dominants ri, precisava: «El barroquisme li sortia sense en la història del pensament català era ge- voler. La seva prosa sense punts ni comes, nial i havia de ser seriosament considerada, tan carregada d’imatges, era wagneriana, perquè aquestes tendències, convenient- gaudiniana. Però ell lluitava contra aquesta ment desenvolupades, contindrien ni més vitalitat sublimitzant».1 ni menys que la virtualitat de fondre les as- En fi, Cirici Pellicer, com Gaziel, i com piracions científiques modernes i l’espiri- molta altra gent, haurien volgut un Pujols tualitat religiosa antiga; en canvi, la religió seriós. Perquè partien d’un prejudici lite- que s’havia inventat era una pura falòrnia.