Hacia Dios, Por El Amor Y La Ciencia

HACIA DIOS, POR EL AMOR Y LA CIENCIA

“Justa, evidente, fácil y sencilla se ostenta la verdad sin duda alguna; en él la preferencia á nadie humilla, ni existen preeminencias de fortuna; que en el Espiritismo sólo brilla la nobleza del alma y no la cuna, porque el espiritista es el obrero del único progreso verdadero.”

Amalia Domingo Soler, Ramos de Violetas.

*A la portada podem observar, de esquerra a dreta i de dalt a baix: una interpretació del que podria haver estat una de les primeres sessions d’espiritisme, amb una taula giratòria; José M. Fernández Colavida, propagandista de la doctrina espiritista a l’Espanya del segle XIX; una altra sessió de taula giratòria; dues fotografies d’Amalia Domingo Soler, lluitadora i carismàtica, famosa espiritista, impulsora del feminisme social; Allan Kardec, codificador de la doctrina espiritista; Chico Xavier, mèdium brasiler del segle XX; i, finalment, les germanes Fox, les quals van viure a Hydesville els fenòmens que donaren l’empenta necessària a l’espiritisme per al seu desenvolupament. Índex

1. Introducció...... 2

2. Ideari i funcionament de l’espiritisme al segle XIX...... 4

3. Història del moviment espiritista al món i a Catalunya (segle XIX i principis del

XX)...... 16

4. Figures representatives de la doctrina espiritista del segle XIX...... 30

4.1. Allan Kardec...... 30

4.2. José María Fernández Colavida...... 33

4.3. Amalia Domingo Soler...... 37

5. La presència de l’espiritisme a la Biblioteca Víctor Balaguer...... 44

6. Espiritisme durant el segle XX i actualitat...... 57

7. Espiritistes a la Barcelona actual...... 68

7.1. Les tombes de Montjuïc...... 68

7.2. El funcionament d’un centre a dia d’avui...... 70

8. Conclusions...... 77

9. Bibliografia...... 81

10. Webgrafia...... 83

11. Apèndix...... 89

1. INTRODUCCIÓ

Els llibres de text actuals, aquells amb els quals aprenen els joves d’avui dia, no contenen tot el que representa la història. Afanyats per aprendre els fets més importants d’una època determinada i poder aprovar la selectivitat, els estudiants de batxillerat s’obliden de la complexitat d’allò que llegeixen. Darrere d’aquelles paraules s’amaga una gran societat amb milions de persones, cadascuna de les quals representa un món particular, ple d’idees, somnis i esperances. Quan estudiem un conflicte bèl·lic, per exemple, cadascun dels individus que perd la vida és igual a una petita estrella en el cel que s’apaga. Si la comparem amb el conjunt de l’univers ens sembla un no-res, però en realitat és un gran cos celeste que a poc a poc perd la seva llum. El mateix passa amb les persones, podríem pensar d’un petit individu defallint que, comparat amb tota la gent que ha mort al llarg de la història, aquest no és res.

Aplicant la mateixa metàfora als moviments que es desenvolupen en diferents èpoques, n’hi ha alguns que han passat desapercebuts perquè han sigut “apagats” a la força. Es descarten com a poc importants, ja que només representen una petita llum en la gran constel·lació d’un segle. Però sense aquesta peça, el conjunt d’estrelles es troba incomplet, perd sentit. L’espiritisme és un moviment socioreligiós que ajudà la gent del segle XIX a trobar un nou camí mitjançant el qual podien expressar-se. El sector més oprimit de la societat, deixant de banda els burgesos curiosos per les comunicacions amb el més enllà, que també formen part del moviment espiritista, trobà en les ànimes dels difunts el mitjà per obrir el seu pensament a l’entorn canviant que l’envoltava.

L’objectiu principal d’aquest treball de recerca és recuperar i donar el valor que es mereix a l’espiritisme, a través de l’explicació de totes les qüestions que el posicionen com a un dels elements innovadors del segle XIX i motor d’alguns dels canvis que experimentà la societat. L’objectiu secundari, que també serveix a la causa de revalorar el moviment espiritista, és observar com ha evolucionat fins arribar als nostres dies. Així doncs, les preguntes que respondrem són: Què és l’espiritisme? Com ha canviat la nostra societat? Continua viu en l’actualitat?

Per assolir aquests objectius, primer explicarem sobre quines bases funciona l’espiritisme del segle XIX, seguirem amb la història del moviment pel que fa a les dues primeres etapes (sorgiment i època d’esplendor, segona meitat del s. XIX i principis del XX), continuarem amb les figures més representatives del moviment durant aquest període, les quals ens ajudaran a entendre com replantejaven la societat les persones espiritistes, per després passar a donar exemples d’algunes obres rellevants per a la doctrina espiritista dins el marc espanyol, a través del Museu Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, prosseguint amb l’evolució de l’espiritisme durant la segona meitat del segle XX fins arribar al segle XXI (tercera etapa de la seva història) i acabant amb la petjada de l’espiritisme a la Barcelona actual. Seguim, per tant, la metodologia deductiva, passant dels aspectes generals del moviment, com les bases i la història, fins als aspectes més concrets, com la presència al Víctor Balaguer o els i les espiritistes que podem trobar a la ciutat comtal avui dia.

Els apartats que desenvoluparem ens permeten demostrar la importància del moviment espiritista perquè, com veurem, són la prova del replantejament que aquest presenta de la societat contemporània a les persones espiritistes, de com aquestes van lluitar contra tot l’establert per defensar els seus ideals de caritat i espiritualitat, sempre des del punt de vista que ells (així com alguns premis Nobel del segle XIX) consideraven científic, seguint el lema que una de les dones més importants i carismàtiques d’aquest moviment establí, com veurem més endavant: “Hacia Dios, por el amor y la ciencia”.

2. IDEARI I FUNCIONAMENT DE L’ESPIRITISME AL SEGLE XIX

Abans de començar a escriure sobre el moviment socioreligiós que constitueix l’espiritisme, m’agradaria demanar al lector d’aquest treball d’investigació que mantingui la ment oberta. L’imaginari cultural establert al cap de cadascun de nosaltres a través dels mitjans de comunicació, la família, el sistema educatiu i, en resum, tot el nostre entorn, ens predisposa a jutjar qualsevol fenomen, a priori considerat com irracional, amb duresa i escepticisme. Si bé les pràctiques espiritistes són considerades per la ciència actual (distant de la ciència present al segle XIX, temps en què l’espiritisme com a tal es desenvolupa) com un sistema de símbols que no representa cap realitat, ja que no hi ha proves empíriques i cent per cent verificables de l’existència d’un món espiritual ni probablement n’hi haurà, la visió d’aquest moviment des d’un punt de vista social podria portar-nos a descobriments vertaderament interessants. Trobem que al costat de les pràctiques mediúmniques es desenvolupen tot un seguit de demandes de caire social, una protesta gairebé revolucionària per la situació de explotació patida pel sector majoritari de la població, els obrers i les obreres, com a conseqüència de la revolució industrial i les revolucions liberals, les quals deixen el poder en mans de la minoria, la burgesia. Per parlar d’aquesta relació, primer hem d’explicar què és el trànsit mediúmnic, com es dona i com la societat pot expressar-se a través d’aquest. Però abans de profunditzar en aquesta qüestió hem de reiterar la necessitat d’una ment oberta per tractar el tema que ens ocupa. Estudiarem aquest moviment com a eina d’expressió de la convulsa societat del segle XIX, estudiarem el seu caràcter social des d’un punt de vista antropològic i històric, i no pas des d’un punt de vista crític pel que fa a la realitat de les “possessions” del cos de la persona que fa de mèdium per part de “les ànimes dels difunts”.

Passem ara a parlar de l’activitat mediúmnica. L’espiritisme de mitjans del segle XIX no depèn d’un llibre sagrat, no s’organitza, no s’institucionalitza, no recull uns ritus específics ni els seus practicants disposen d’un missatge definit que s’hagi de predicar. Llavors, quina és l’eina que utilitzen per comunicar-se, com sorgeixen les primeres activitats espiritistes? A través del cos. El cos del/la mèdium és allò que uneix el món celestial i el terrenal, el cos del/la mèdium es imbuït pels esperits provinents del més

4 enllà i aquests parlen a través de la persona. Sembla difícil d’entendre i acceptar aquesta visió de la realitat, allò que els espiritistes defensen que ocorre en les seves sessions. Però com hem dit amb anterioritat, ho hem de visualitzar des del punt de vista antropològic. I per fer això són molt rellevants les tesis de Durkheim (els pensaments del qual s’entenen millor ajudant-se de les tesis de Marcel Mauss) i de Weber, així com les idees que cadascun defensa: l’efervescència i el carisma, respectivament. Poden semblar paraules quotidianes amb un contingut conegut bé per tots nosaltres, però si les entenem amb el significat que els seus pensadors van idear, cobraran sentit en el context espiritista. Comencem amb l’efervescència.

Per entendre aquest concepte, ens hem de traslladar al temps en què les societats s’organitzaven en tribus, al temps dels antics xamans, o als pobles de regions en vies de desenvolupament, com Àfrica, on encara existeixen tribus d’aquesta índole. Bé, situem-nos en el moment en què els membres de la tribu ballen entorn al foc. La música, el ritme constant dels tambors, la llum taronja, vermella i groga de les flames. Màscares que oculten el rostre de cadascuna de les persones. El ball s’intensifica, s’accelera... En aquest context el cos de les persones es fon en un de sol. El cos d’aquestes persones s’uneix en un, el cos social en el seu estat més pur. I en aquest moment d’allò que podríem anomenar efervescència, el que per a nosaltres és irreal pot semblar totalment realitzable, el món celestial o religiós, el món més enllà del nostre es fon amb el terrenal.

Una cosa similar és el que té lloc en les sessions d’espiritisme i en el desenvolupament del mateix moviment a la societat de mitjans i finals del segle XIX, una societat sacsejada pels canvis que pateix. Això no vol dir que els espiritistes ballin al voltant del foc evocant ritus mil·lenaris. El que ens mostra és com, a través de la unió de cadascun dels individus que participen amb el mèdium, es pot arribar a un estat en què, a través del cos, s’expressen les convulsions del grup de persones participants i, al mateix temps, de tota la societat. Una societat efervescent com és aquella del segle XIX, que pateix constants canvis i uneix els obrers sota l’opressió d’un mateix grup, la burgesia. I l’eina que expressa l’efervescència dels individus que conformen la societat és el cos del o la mèdium. El cos de les persones pot servir com a mitjà per representar el que viu un col·lectiu en una època determinada, ja que és un reflex de les normes que la

5 societat implanta a l’ésser humà. Si aquest pot expressar-se amb major llibertat, major serà la distensió del seu cos, a l’igual que la seva manera de parlar també canviarà. En contrast, en un medi opressor (com el que patien els espiritistes del segle XIX) el cos, al igual que el seu posseïdor, estarà molt més reprimit. El trànsit mediúmnic constitueix l’oportunitat de fugir d’aquest tancament, un moment on el cos ja no pertany a la persona, pertany als esperits que el posseeixen, i per tant es veu alliberat del constrenyiment que abans patia.

Trobem un exemple d’aquest fet en el cas d’algunes mèdiums femenines, que quasi superen els mèdiums masculins en nombre. S’han trobat registres de sessions mediúmniques on les dones, investides per un esperit, han demanat tabac o alcohol, elements totalment prohibits a les dones en l’època que ens ocupa. I no només això, es parla d’espiritistes pertanyents a les classes baixes capaços de parlar en altres llengües, escriure poesia, música i, fins i tot, dibuixar com a experts i expertes. Així se’ns mostra com el trànsit viscut per les persones espiritistes els permetia expressar o realitzar actes que estaven prohibits per a ells i elles, els seus cossos eren l’eina per expressar allò que estava fora del seu abast. I queda clar, com més tard demostrarem, que realment ho feien pensant i actuant com si estiguessin posseïts per un esperit i no de manera conscient.

La pràctica mediúmnica i el mateix moviment espiritista reprodueixen la societat en la qual es desenvolupen, són el retrat d’una societat heterogènia amb contrastos tan clars com el que suposa el major desenvolupament tècnic que la humanitat havia viscut fins aquell moment, el qual es dona gràcies a la misèria, la fam i la explotació de la majoria de la població. L’espiritisme contesta a aquesta jerarquització tan clara, sorgida de les revolucions liberals, amb una estructura de poder totalment horitzontal. No hi ha cap autoritat, ningú està per sobre dels altres i cada grup espiritista dirigeix el seu funcionament de manera individual. Però si que hi ha una persona, que podríem anomenar carismàtica (com Weber exposa i abans hem esmentat) que té una especial rellevància dins el grup espiritista. I aquest, com hem pogut observar, és la persona que fa de mèdium.

Entenem com a carisma (dins del context de les tesis de Weber, aplicat a la sociologia/antropologia) la capacitat que atribuïm a una persona de ser capaç de realitzar accions que considerem sobrehumanes, o almenys que no estem acostumats a veure tots els dies, i converteixen la persona en un individu realment especial, al qual la gent que l’envolta pot veure com un líder, però no com l’autoritat (en el cas del carisma en context de l’espiritisme). El reconeixement del carisma es duu a terme pel conjunt de la societat que envolta la persona carismàtica, i cap autoritat pot atorgar-lo. A l’igual que una persona desenvolupa aquest carisma, també el pot perdre, ja que es basa en el reconeixement social. Per exemple, els i les mèdiums (si es poden anomenar així) que cobren per la seva tasca, o aquells que directament no creuen en el que fan sinó que enganyen i són descoberts, són rebutjats pel conjunt de les persones interessades en aquestes pràctiques. Al començament, quan l’espiritisme comença a desenvolupar-se arreu del món (a mitjans del s. XIX) a través de diverses publicacions i d’experiències viscudes per diferents persones, constatem de que les persones identificades com a mèdiums eren escollides per carisma.

Hem estudiat (superficialment) com funcionen les pràctiques mediúmniques i ara veiem com van sorgir. A les persones que semblaven haver tingut una experiència de comunicació amb el més enllà se’ls atribuïa progressivament aquesta capacitat sobrenatural, i així augmentava la confiança que la gent els tenia. Per aquesta raó parlem de carisma quan sorgeix el moviment, però a patir que Allan Kardec organitzi els coneixements espiritistes recollits fins al moment en la seva obra, durant la segona meitat del s. XIX, la cosa canvia. A mesura que creix l’espiritisme es comencen a formar els primers grups i els mèdiums tenen mentors que els ensenyen i ajuden a desenvolupar les seves habilitats.

Aquests grups acaben evolucionant en centres, els membres dels quals es reuneixen periòdicament en un mateix lloc (encara que a vegades la persecució patida pel moviment provocarà reunions clandestines, i es realitzen moltes sessions a cases particulars). Hem de distingir aquí entre l’espiritisme americà i l’espiritisme europeu. El conjunt de les persones espiritistes reconeixen les idees d’Allan Kardec com la base per a la seva ideologia, però cada grup té autonomia per realitzar les sessions i reunir-se segons allò que acordin les persones que el formen. D’aquesta manera, ens trobem

7 amb un moviment heterogeni, que no és controlat per cap institució superior. Als Estats Units, influenciats en part pels escrits de Jackson Davis (espiritista i místic nord- americà uns anys anterior a Kardec) van construir esglésies d’ideologia espiritista, on fins i tot parlaven de l’evangeli catòlic, vist des del seu punt de vista. També trobarem punts de contacte amb el cristianisme a Europa i a Espanya, però el moviment a l’altre costat de l’oceà Atlàntic es distancia més de l’Església que el nord-americà.

Ens centrarem a partir d’ara en el moviment a Europa, concretament a Espanya. Els centres que trobem aquí són totalment independents els uns dels altres. Es comuniquen entre ells i, com hem dit, segueixen uns màxims establerts pel pare de la seva ideologia, Allan Kardec, però a l’hora de realitzar les seves sessions tenen llibertat plena. Aquestes, un cop l’espiritisme s’assenta, funcionen sovint de la següent manera (cal tenir en compte que parlem del temps a partir dels anys 60/70 del segle XIX, l’espiritisme evoluciona molt des de l’origen fins a aquest punt, on es troba més o menys sistematitzat o en procés de sistematització).

Dins el grup que es reunia és imprescindible la presència d’un/a o més mèdiums, ja que són la clau per a la comunicació amb els esperits. Dins aquests trobem diferents tipus: n’hi ha d’intuïtius, d’escriptors, de parlants, de dibuixants, de múltiples...1 A vegades s’utilitzen, per exemple, un d’intuïtiu que inicia la comunicació amb els esperits i un d’escriptor que mitjançant l’escriptura automàtica reprodueix allò que l’ens vol expressar. També pot passar que l’existència de dos o més mèdiums en una mateixa sessió produeixi interferències entre ells o elles, i fins i tot s’han donat casos de suposades converses entre esperits mitjançant dos/dues mèdiums.

Per començar la sessió, els membres que hi participaven acostumaven a llegir un fragment d’algun text d’interès comú per a tots. Això els permetia, segons deien, establir una millor comunicació amb els esperits i, si tenien sort, aconseguir l’aparició d’un que els pogués aportar informació sobre temes relacionats amb allò llegit. A vegades eren nens i nenes, fills/es d’alguna persona espiritista, qui recitaven i fins i tot escrivien aquests textos. L’espiritisme era present en la vida d’aquests joves des de ben petits, i es pensa que un dels principals nuclis de transmissió de l’ideari espiritista

1 Horta, Gerard (2004): Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Edicions de 1984, Barcelona. Pàg. 257. 8 era la pròpia llar, fet que podria haver permès la supervivència del moviment a la dictadura franquista, encara que quedà molt reduït.

Durant les sessions mediúmniques no sempre s’aconseguia establir comunicació amb els desencarnats (nom que reben els esperits, persones que han perdut el seu cos després de la mort) o es trobava vàlid allò que aquests transmetien. Kardec descrivia al seu Llibre dels esperits tota una escala d’ens que podien aparèixer durant les sessions, uns que anomenava evolucionats i uns altres de menys. Algunes de les persones que feien de mèdiums parlen dels perills que comporta l’aparició d’un d’aquests éssers provinents d’un grau baix de l’escala evolutiva dels esperits. Els individus espiritistes no creien en el dimoni o l’infern, no estem parlant de possessions com les que apareixen a les pantalles del cinema. Les persones que patien l’investiment d’un esperit poc evolucionat eren anomenats “esperitats” (“obsesados” en castellà). Normalment, l’ens no volia abandonar el cos de les persones que actuaven de mèdium i aquest o aquesta havia de ser tractat de manera especial per ser alliberat. Amalia Domingo Soler parla a les seves memòries2 del que significaven per a ella aquestes sessions de guariment. Ens explica com totes les comunicacions establertes amb esperits evolucionats li produïen una alegria inexplicable, però aquelles en què el mèdium patia l’investiment d’un ens poc evolucionat eren terribles.

Si bé aquest no és un cas comú dins el moviment, la comunicació amb desencarnats més o menys evolucionats depèn de la preparació tècnica i moral d’aquells i aquelles que feien de mèdium. La relació exponencial entre el sentit i la pràctica de la moral de la persona que és investida i la categoria de l’esperit que l’investeix queda clara en nombroses publicacions espiritistes. No hi ha un déu que castigui amb l’infern si la teva moral no és de determinada manera, si no et comportes com l’Església catòlica vol que et comportis, sinó que del teu comportament dependrà la teva eficàcia com a mèdium.

Un cop acaba la sessió, els espiritistes que l’han realitzat parlen sobre els fets ocorreguts. Sobre la utilitat de la comunicació rebuda, sobre els esperits que han aparegut. Com hem dit, a vegades es rebutja allò obtingut per diverses raons, que

2 Horta (2004). Pàg. 252. 9 poden anar des de no ser de cap interès per a la comunitat fins que es consideri els esperits falsos o enganyosos.

Així doncs, les persones espiritistes no consideraven els esperits com a ens superiors que havien d’adorar. Eren persones, com ells, que havien passat a la vida eterna i amb els quals es podien comunicar. Aquest és un punt d’inflexió amb el catolicisme i moltes altres religions. Dins l’espiritisme, aquells que no són mèdiums són considerats igual que els que ho són, malgrat la seva rellevància dins el moviment, i al seu torn, els mèdiums no són inferiors ni superiors als esperits que els envesteixen. Sí que es parla de déu, però com un concepte més aviat filosòfic. Era el principi i el final, allà d’on tots venim i allà on tots anem. També parlen de Jesucrist, però com l’exemple d’ànima perfecta. Per als espiritistes, Jesús va ser l’esperit més perfecte en trepitjar la terra, i tots hauríem de seguir el seu exemple. Però no estudien les seves paraules com les d’un ésser superior i inassolible. És a dir, la línia que separa els diferents esglaons de l’espiritisme és horitzontal, a diferència del cristianisme on el pecador és inferior al capellà, i tots els mortals estan supeditats a déu com a ens superior, i només l’Església pot fer d’intermediari entre aquest i els mortals.

L’espiritisme critica aquest paper intermediari, la poca llibertat que tenen les persones d’interpretar la religió i viure-la com elles creguin, tot l’artifici establert al voltant de la creença, els rituals, la relació de l’Església catòlica amb les esferes superiors... I sempre hem de tenir present el context històric. Ens trobem al segle XIX, on el grup eclesiàstic estava deixant de formar part dels grups privilegiats, on la gent començava a mirar-la amb ulls crítics i per primera vegada el seu poder trontollava. Una època on encara existia la Inquisició i moltes persones religioses no ho eren pas per la seva fe. D’aquí prové el conflicte entre l’Església i l’espiritisme. Sumem a més que el catolicisme, veient que el seu poder podia perillar, va exercir molta pressió contra el moviment des del principi, i això provocà que els espiritistes el rebutgessin. De fet, una part dels espiritistes provenen d’aquesta religió o del protestantisme, cansats de la monopolització que l’Església fa del sagrat, de com és utilitzada com a mecanisme de control social i del seu abús de poder.

Així l’espiritisme entra a formar part dels moviment lliurepensador, dins el qual es relacionà especialment amb els moviments maçó i anarquista. Encara que són moltes les diferències que distancien aquests corrents de l’espiritisme, també trobem diversos punts de contacte, i és que els tres lluiten per un canvi revolucionari de la societat. No podem entendre el moviment que ens ocupa només com la cerca de consol per la mort, la necessitat de sentir que hi ha alguna cosa més enllà, no ens podem fixar només en l’àmbit religiós o místic, sinó que hem d’observar-lo en tot el seu conjunt.

Els espiritistes no es consideren d’una pàtria, no es creien espanyols, catalans o francesos (almenys així ho deia l’ideari establert al primer congrés internacional espiritista, de 1888). Els i les membres d’aquest moviment expressen que la seva pàtria és l’univers, fet que explica el seu antimilitarisme. No són partidaris de les guerres entre nacions pels interessos de cada país o entre ciutadans d’un mateix territori. Es van manifestar obertament contra els conflictes bèl·lics i van compartir aquest punt d’unió amb alguns sectors de l’anarquisme i la maçoneria. També es manifestaren en contra del procés de Montjuïc, la llei de 1896 de repressió de l’anarquisme o la pena de mort.

Un altre punt de contacte entre anarquistes i espiritistes és la idea de revolució social a partir de la individual. Sumant el fet que, per aconseguir comunicar-se amb esperits més evolucionats, era necessari un procés de millora moral per part del mèdium. Els espiritistes creien que els membres pertanyents al seu moviment havien de cercar un bon comportament per arribar a millorar la societat. Només aconseguirien el canvi si, abans, es canviaven ells i elles mateixos/es. Queda clar que, com qualsevol moviment, les persones que l’integraven no deixaven de ser això, persones, i individus de tot tipus en formaven part. Però en general, aquesta idea de canvi és visible en les múltiples accions que emprèn l’espiritisme, sobretot a Catalunya, idea a la qual tornarem més tard per veure les tasques socials que duien a terme. Així es va relacionar aquest moviment amb l’anarquisme i la maçoneria, encara que tenien idees molt diferents en diversos àmbits i van realitzar debats al respecte.

L’últim punt de contacte que esmentarem és el referent al feminisme. L’espiritisme és un dels moviments amb més participació femenina a l’època i fins i tot s’arriba a dir

11 que el feminisme laic català neix de l’espiritisme3. La quantitat de mèdiums femenines que coneixem és impressionant, quasi superior als homes que practicaven la mediumnitat. La primera mèdium que coneixem com a tal, Friederike Hauffe, era una dona. Al mateix temps, una de les espiritistes més importants i més conegudes del moviment, que va residir a Barcelona, és la mateixa Amalia Domingo Soler, directora durant uns anys de la revista La Luz del Porvenir, escrita per dones i per a dones. Encara que no fou l’única publicació on podien expressar-se lliurement, sí que tingué especial importància, ja que s’incloïen escrits feministes entre els poemes i textos espiritistes. Aquestes són només dues dones espiritistes amb un paper rellevant en el moviment, però n’hi ha moltes més, ja que moltes vegades mantenen el seu nom en l’anonimat. Un altre exemple és Càndida Sanz, que va escriure a l’esmentada revista amb Amalia Domingo. Si el feminisme suposà un punt de contacte amb la maçoneria, l’anarquisme i els altres camps del lliurepensament, és perquè dones provinents de diferents moviments es van unir cercant un objectiu comú. Es van relacionar, van debatre, van escriure i es van ajudar les unes a les altres, en un exemple de sororitat. Aquest és el cas de la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, creada per Amalia Domingo, Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, entre altres dones. Una espiritista, una anarquista i una maçona treballant juntes per ajudar les seves germanes. De fet, Amalia i Teresa van ser amigues i es van donar suport en vida i fins i tot en la mort, podríem dir de manera poètica, ja que Teresa Claramunt descansa al nínxol de l’espiritista, a Montjuïc.

Trobem que les publicacions escrites per espiritistes femenines són moltes i molt notòries i que les seves idees estan considerades igual que les escrites i expressades per homes. Si bé no es discuteix el discurs de família patriarcal, amb un pare protector i una mare sacrificada, es discuteix el paper d’aquestes en la societat, a la qual no es permetia aprendre més que les tasques de la llar i, per exemple, no tenia cap paper rellevant en la jerarquia eclesiàstica del catolicisme. Per a la majoria dels espiritistes (i més, òbviament, per a les espiritistes), l’alliberament de la dona i el seu canvi de situació en la societat era aliè al canvi social que cercaven. També hi havia alguns que estaven en contra d’aquesta participació femenina, però eren minoria. De totes

3 Horta (2004). Pàg. 253. 12 formes, la dona era considerada una bona mèdium degut a la suposada sensibilitat que tenia, la seva intuïció i sentimentalisme, que per al pensament de l’època era superior a la racionalitat en la ment femenina. Aquesta sensibilitat era considerada una qualitat excel·lent per desenvolupar la capacitat de comunicar-se amb els esperits, encara que fos un estereotip de gènere més, que es sumava al discurs opressiu establert sobre la dona. Tot i així, fou una de les causes de la gran participació femenina i va obrir una escletxa en la societat per on les dones van poder expressar-se amb llibertat i començar a alliberar-se.

Com hem dit amb anterioritat, els espiritistes volien canviar la societat de manera radical, es podria dir “polvoritzar-la i crear-la de nou”4. De fet, no es va quedar només en paraules o declaracions d’intencions, sinó que, a la seva manera, van començar a fer-ho. Aquest canvi individual del qual parlàvem i la seva ideologia es van manifestar en els seus actes en societat. Veiem, per exemple, que els espiritistes invitaven a estudiar la seva doctrina, no la imposaven. Tenint en compte que, dins la societat obrera del segle XIX, paupèrrima i analfabeta, la majoria de la població no sabia ni llegir ni escriure. Així doncs, els espiritistes catalans van obrir escoles, a les quals tothom podia accedir, per aprendre allò que als nens i nenes no se’ls ensenyava a les fàbriques perquè no era necessari per fer accionar una màquina. La majoria de centres espiritistes posseïen biblioteca, i generalment aquesta es trobava oberta al públic, cosa que donava una altra opció cultural que quasi sempre es trobava tancada a les classes baixes.

Aquí hem de fer un incís. La ideologia dels espiritistes espanyols no és la mateixa que la d’altres països. No podem distingir només entre Europa i EUA, sinó que dins del moviment a Europa hi ha moltes diferències. L’espiritisme a Espanya es trobava obert a les classes obreres i eren molts aquells i aquelles pertanyents a aquest grup social que creien en aquesta doctrina. Un exemple d’aquest fet són els múltiples centres espiritistes establerts a pobles petits per tot el territori, o la creença de la necessitat d’un canvi en la societat, que no hauria de ser necessari essent pertanyents a la burgesia. Encara que alguns espiritistes que provenien de les classes altes no es limiten només a realitzar sessions mediúmniques, sinó que també ajuden els més necessitats.

4 Horta (2004). Pàg. 107. 13

Un exemple és la invitació als més pobres (“desheredados”, “sin armas”, els perdedors, els qui dubten, “proscritos”, “miserables”...) a unir-se al moviment que introdueix J. Huelbes a un poema publicat a la Revista de Estudios Psicológicos5:

“Desheredados de la madre Tierra, Los que sin armas al cruzar la vida Por las derrotas numerais los dias Y arrastrais sollozando su cadena;

Los que en el alma atesorais la huella De una duda, un amor ó una falsia, Y sin hogar en extranjero clima Llorais proscritos la natal rivera...

Venid a mí, los miserables, Yo tengo amor y hogar para el proscripto Donde su sed de valimiento apague;

De venturas yo tengo un infinito, Del Nacer y el Morir guardo las llaves, Tengo una Fé, y el Universo es mio.”

Un altre exemple de la solidaritat i l’intent de canvi social que l’espiritisme presenta és la creació de cases de socors, que acollien gent i, especialment, nens i nenes necessitats/des. La creació d’aquest tipus d’institucions, per part de diversos moviments com aquest, era habitual a l’Espanya del segle XIX. Alguns espiritistes també repartien obres pertanyents al seu moviment de manera gratuïta i fins i tot donaven assistència mèdica sense cobrar, com és el cas del famós espiritista August Vives, de germà també espiritista i conegut dins el moviment espanyol, anomenat Miquel Vives. No eren pas metges, però en una època com aquella, en què els obrers i obreres no tenien cap mena d’assistència i morien als carrers a causa de les malalties i

5 Revista de Estudios Psicológicos, Barcelona, II-1876. 14 la fam, l’homeopatia practicada pels espiritistes els podia ajudar a alleujar els seus mals.

Els espiritistes no només creien fermament en els seus remeis i la seva doctrina, com pot fer-ho el cristianisme. Ells rebutjaven feroçment el qualificatiu de religió i s’atribuïen el de ciència formal, racional, positivista, “integral i progressiva”6. Positivista perquè per a ells la mediumnitat, la possessió dels seus cossos per part d’ànimes desencarnades, era la prova empírica de la realitat en la qual creien.

6 Primer Congreso Internacional Espiritista, Barcelona, Imprenta de Daniel Cortezo, 1888, pàg. 267/268. Extret d’Horta (2004). 15

3. HISTÒRIA DEL MOVIMENT ESPIRITISTA AL MÓN I A CATALUNYA (SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX)

La història de l’espiritisme com a tal, l’espiritisme del qual parla aquest treball, té el seu origen al segle XIX, però l’afany per comunicar-se amb els morts prové de cultures mil·lenàries que van habitar la terra molt abans que els i les espiritistes estudiats. I no només això, la humanitat ha cregut en l’existència dels esperits dels avantpassats i els ha ofert culte. El cristianisme presenta la creença que les ànimes dels difunts pugen al cel o baixen a l’infern, els grecs i els romans creien en el regne dels morts i els egipcis van construir las piràmides perquè el faraó visqués en el més enllà acompanyat dels seus béns. Però no són els únics que creien que els morts viatjaven a un altre món. Els xinesos, deixant de banda les etapes més arcaiques de la seva història, no creien en un déu totpoderós, encara que sí tenien mites i déus diversos que s’assemblen més als sants cristians. El pilar del seu culte i la seva religió eren els avantpassats i el culte a les seves ànimes. A altres països com el Japó i l’Índia també tenen un paper rellevant en la religió. La festivitat de Halloween prové de rituals celtes que es celebraven a la tardor, on els esperits tornaven a caminar sobre la terra. A Mèxic i a l’Amèrica central el culte als morts és importantíssim, com podem veure en la celebració del Día de los Muertos i els festivals que recorren la ciutat de Mèxic D.C. Tot això ens indica que el culte als esperits, o la comunicació amb aquests, no són un invent del segle XIX ni molt menys. Ha sigut una creença existent a les cultures des de l’antiguitat més remota.

L’espiritisme no neix d’aquestes religions o cultes, però sí que veiem una tendència en l’ésser humà a buscar un més enllà i la transcendència dels difunts des de fa mil·lennis. Encara que, com hem demostrat, el moviment que hem estudiat no respon només a una necessitat religiosa sinó a la necessitat social de canvi respecte a la situació opressiva que es vivia en plena revolució industrial, al segle XIX. Trobem també que durant aquesta època les classes burgeses, sumat a una petita part de les obreres (que com hem vist i veurem s’interessen per l’espiritisme a Catalunya) comencen a desenvolupar un sentiment d’atracció cap a moviments ocultistes que sorgeixen en aquest segle, com la maçoneria. Moviments que s’havien d’ocultar degut a la forta

16 persecució que l’Església catòlica i l’Estat liberal feien d’aquest tipus d’organitzacions i creences.

La primera espiritista moderna estudiada va néixer al 23 de setembre de 1801 i va morir el 25 d’agost de 1829. El seu nom era Friederike Hauffe (nom de soltera Friederike Wanner). Davant d’ella es produïen cops i moviments “sense que hi hagi contacte físic”, i “reconeix” pel fluid l’existència de metalls amagats en capses7. El metge Justinus Kerner publicà un llibre on parlava sobre ella, La vident de Prevorst. Uns anys més tard, Charles Fourier, pensador francès inclòs sovint dins el moviment dels socialistes utòpics, integrà dins les Obres Completes (1841-1845) la teoria de la transmigració de les ànimes, i ja parlava de com els sonambulistas8 es comunicaven amb el més enllà.

Al mateix temps apareixia un sabater als Estats Units anomenat Andrew Jackson Davis, que es presentà com a vident i publicà diverses obres el 1847 i el 1850, on parlava de comunicacions amb el més enllà. També va fundar The Present Age, un setmanari, les pàgines del qual parlen tant de qüestions sindicalistes com de magnetisme animal9 i d’hipnotisme. A França, el místic Alphonse Cahagnet fa experiments amb diverses substàncies amb l’objectiu de tenir visions i comunicar-se amb éssers superiors, les quals afirmà tenir. Els dos van ser fortament influenciats pels escrits del místic suís Emmanuel Swedenborg, qui es va replantejar com estava instituïda l’Església Catòlica i és considerat com el fundador de la Swedenborgian Church.

Aquests tres personatges són importants perquè deixen sembrada la llavor de noves maneres d’observar la realitat i d’entendre el món, encara que no fossin científiques o materials. D’aquells i aquelles que llegeixen les seves obres van sorgir espiritistes i constitueixen un punt important per a l’aparició del moviment, que es comença a desenvolupar en aquesta època. De fet, als EUA són seguidors de Jackson Davis que funden les primeres esglésies espiritistes. Però els fets materials que comporten el

7 Horta (2004). Pàg. 109. 8 Horta (2004). Pàg. 110, 9 Magnetisme animal: creença sorgida al segle XIII, també anomenada mesmerisme degut al seu creador Franz Anton Mesmer, segons la qual hi ha un fluid universal que ens uneix a tots i que pot ser utilitzat per guarir els malalts.

17 sorgiment del moviment i la seva ràpida expansió tingueren lloc a una petita casa a prop de la població nord-americana de Hydesville, a l’estat de Nova York.

La família Fox, composta pels senyors Fox i les seves filles (Leah, Margaret i Catherine) es muden a la llar esmentada l’11 de desembre de 1847. Les tres noies afirmen que senten sorolls enmig de la nit. Cops a les parets, el sostre, el terra, taules que s’aixequen. L’activitat augmenta i les nenes expliquen a la seva mare com es comuniquen amb un esperit al qual anomenen Split foot, un dels noms que es donava al dimoni entre els petits de l’època. La senyora Fox no creu les seves filles al principi, però a poc a poc la convencen i la mare acaba totalment horroritzada. Finalment, decideix comunicar-se amb l’ens per descobrir si es tracta d’un esperit o no, mitjançant un sistema de cops en les parets, pel qual l’entitat podia donar respostes afirmatives o negatives. Així van descobrir que es tractava d’un home de trenta anys que havia sigut assassinat i enterrat sota la casa. A poc a poc, els veïns dels Fox van apropar-se a la casa per admirar les comunicacions que produïen les seves filles amb l’esperit i, fins i tot, es va excavar per descobrir si realment es trobava un esquelet sota la cabana o no, però les inundacions no van permetre avançar molt. El 1849 es va produir una conferència sobre el fenomen, i molts científics i estudiosos van debatre sobre els fets ocorreguts a Hydesville, especialistes que havien revisat i explorat la casa. Les germanes es van fer famoses i la seva fama com a mèdiums es va expandir com la pólvora. Molts anys després, en una entrevista amb Margaret, aquesta va afirmar que els cops que sentia la seva mare a les nits els feien ella i les seves germanes fent rodar una poma pel terra de la cabana. També movien les taules on s’asseien amb les seves cames i espetegaven els dits dels peus per sota dels seus vestits. Tot el fenomen creat al voltant de les seves comunicacions amb el més enllà no era més que una broma que havia anat massa lluny.

Encara que tot allò afirmat per les germanes Fox fos una mentida, i realment no hi hagués cap esperit habitant la petita casa als afores de Hydesville, era massa tard per aturar el moviment que es va desenvolupar. Aquests famosos fets, sumats a l’aparició de persones com Jackson Davis o Cahagnet, van provocar un augment impressionant de les persones que intentaven comunicar-se amb els esperits i creien en aquest tipus de pràctiques. Als Estats Units es funden les primeres esglésies espiritistes, es comença

18 a escriure sobre el tema i podríem dir que s’estén la moda. Al 1852 es celebra un congrés a Cleveland, als EUA, on ja es parla d’una gran quantitat d’espiritistes al món i més o menys 10000 mèdiums. Paral·lelament a l’aparició dels primers mèdiums, aquells que realment creien en allò que feien, comença a desenvolupar-se el moviment de les taules giratòries, estretament lligat a l’espiritisme estudiat en aquest treball, encara que el seu caire social és inexistent. Això sí, permet l’aparició de més i més individus defensant que comunicar-se amb els esperits és possible.

La taula giratòria consistia en una taula normal i corrent al voltant de la qual seien les persones que anaven a participar. Aquestes unien les seves mans pels menovells i es concentraven. Feien preguntes als esperits i les taules responien movent-se o aixecant una pota. Aquests rituals es van estendre com a passatemps entre la burgesia i la noblesa, que a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60 del segle XIX llegiria les obres d’Allan Kardec. La cronologia sobre quan arriben aquestes taules a Europa es confosa, i es situa entre els anys 1851 i 1853. Hi ha escrits que parlen de vapors arribant al vell continent amb l’invent miraculós de la taula giratòria i cartes entre gent dels EUA i Europa on es menciona. Sigui com sigui, no va tardar a arribar a Anglaterra, Alemanya i França, i d’allà cap a Espanya, on ja es trobava estesa al voltant del 53, ja que hi trobem articles parlant de la taula giratòria o parlant. El cirurgià José Gutiérrez afirmava al seu periòdic, El Heraldo médico, que la casa reial també s’havia interessat pels fenòmens de la taula. Segons el que deia al seu escrit, la reina Isabel II havia manat repetir, el 9 de maig de 1853, la sessió realitzada el dia anterior a la Caseta del Labrador del palau d’Aranjuez. Fins i tot es va arribar a utilitzar com a taula un cos humà:

"La cadena se formó a la altura del pecho por cuatro personas, dos de cada sexo, y colocando los izquierdos sobre los derechos [los meñiques]. El operario cerró los ojos. A los cinco minutos empezaron a ser muy perceptibles las oscilaciones y poco después se pronunció el movimiento giratorio de derecha a izquierda. Cambiados los dedos se detuvo el movimiento, hubo fuertes y prolongadas oscilaciones y después comenzó a girar de derecha a izquierda. El experimento duró unos quince minutos y, poco antes de concluir, los que formaban la cadena sentían perfectamente la vibración de los nervios del paciente. Éste, teniendo los ojos cerrados, no sentía el movimiento giratorio y la sensación que

19 experimentaba era la de figurarse más ligero que una pluma, casi como si estuviese suspendido en el aire." 10

Però el que realment suposa la base de l’espiritisme estudiat aquí, aquell que es desenvolupà després de les taules i que encara avui sosté les creences dels espiritistes a la ciutat de Barcelona, és l’aparició d’Allan Kardec. Aquest és el pseudònim de Hippolyte Léon Denizard Rivail, pedagog i escriptor francès. Va néixer el 3 d’octubre de 1804, a Lyon, i va morir (o es va desencarnar) a París, el 31 de març de 1869. Rivail va venir al món en plena època de la Il·lustració i la Enciclopèdia, tan sols 15 anys després de l’esclat de la Revolució Francesa. Era l’època del coneixement racional i el positivisme. Va estudiar primer a Lyon i després a l’escola del famós pedagog suís Johann Heinrich Pestalozzi, a Yverdon (Suïssa). El 1824 ja s’havia mudat a París i encara que va fer de professor, va haver de dedicar-se a altres tasques degut als problemes econòmics, encara que va escriure diversos llibres.

És a partir de 1854 quan la seva vida canvia radicalment, quan va sentir parlar diversos amics seus de les famoses taules parlants. A poc a poc es va anar interessant pel moviment, encara que no creia allò que sentia. Va participar en diferents sessions mediúmniques i va quedar totalment perplex. La seva fascinació va augmentar i es va dedicar enterament a estudiar aquells fenòmens que l’havien captivat. Segons deia, els esperits que es comunicaven amb diferents mèdiums que feia servir li havien comunicat el missatge d’una nova doctrina que hauria de transmetre. El més important d’aquests per a Rivail es va identificar com l’esperit de la Veritat, i va ser ell qui li va transmetre la majoria de coneixements en els quals es va basar el seu primer llibre, publicat el 1857: El Llibre dels Esperits. El pedagog va signar aquest llibre com a Allan Kardec, naixia d’aquesta manera el pseudònim pel qual tothom el coneixeria. Aquest nom va ser el que Hippolyte Léon Denizard Rivail tenia en una altra vida, en temps dels druides de la Gàl·lia, segons ell afirmava que l’esperit de la Veritat li havia explicat.

Després d’aquest va escriure més llibres, com el Llibre dels Mèdiums, i va fundar la revista espiritista Révue Spirite, que va permetre desenvolupar la Société Parisien D’Études Spiritistes, la qual va presidir fins la seva mort . Les seves obres es van ser

10 Valero García, E. (2016): "La mesa giratoria y espiritismo en las calles de Madrid”. 20 famoses de seguida i Kardec va arribar a conèixer la setzena edició del Llibre dels Esperits abans de morir. La seva obra va tenir tanta difusió que apareix esmentada, per exemple, a La Regenta de Clarín o a Doña Perfecta de Galdós11. Tant va ser així que l’Església catòlica les va incloure dins el seu llistat de llibres prohibits, el 1864. Les persones que van llegir a Allan Kardec van fer dels seus llibres l’eina bàsica i la base per entendre l’espiritisme. Com hem explicat amb anterioritat, constitueix la base de la ideologia espiritista fins avui dia i uneix als diferents centres que es construiran arreu d’Europa. També tenen molta influència les obres de Kardec al Brasil, on les porten espiritistes des d’Europa com Bernard Ramon Ferrer, i on són creats centres sanitaris i escoles pels kardecians de classe alta que ja han llegit Jackson Davis abans que a l’escriptor francès.

L’ofensiva catòlica contra l’espiritisme comença ja el 1853, any durant el qual el catolicisme francès dirigeix atacs verbals dins les esglésies contra la pràctica de les taules giratòries. El 1854, l’arquebisbe de Quebec afirma que les taules són mogudes pel dimoni i el 1856, degut a la imparable expansió del moviment, el papa Pius IX reclama a la Inquisició prendre mesures contra l’espiritisme. A Espanya, en concret a Barcelona, es viurà aquesta repressió amb força el 9 d’octubre de 1861.

Abans d’aquesta data, les publicacions espiritistes entraven a Catalunya a través d’un nucli compost majoritàriament per tres homes: Maurice Lachâtre (1814-1900), escriptor i filòleg francès que feia de llibreter a Barcelona, José Maria de Fernández Colavida (Tortosa, 1819 - Barcelona, 1888), anomenat “el Kardec espanyol”, i el capità de vaixell valencià Ramon Lagier Pomares (Alacant, ? - Elx, 1899), que portava les obres amagades al seu vaixell Le Monarch. Després organitzaven la distribució per territori català i valencià. Els mesos previs al dia en qüestió, el nucli havia encarregat una partida de 300 obres espiritistes a la Revue Spirite, a causa de la creixent demanda. A la duana són interceptades i automàticament les autoritats avisen la diòcesi de Barcelona. El bisbe, Antoni Palau i Trémens (Valls, 1806 - Barcelona, 1862) va ordenar, amb el suport polític i militar, un acte de fe per cremar els llibres a la ciutadella

11 Pròleg d’Amelina Correa, pàg. 22 a Amalia Domingo Soler (2002): Cuentos espiritistas. Clan, Barcelona. Extret de: Vicente, Laura (2018): Amalia Domingo Soler (1835-1909): Espiritista i feminista, pàg. 9 a Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868- 1978), Athenaica, ediciones universitarias, Sevilla.

21 públicament, recuperant l’antiga tradició de la Inquisició amb la qual es cremava les bruixes a la foguera.

Cal mencionar que les cendres restants de l’acte van ser recollides i guardades en una urna que es va enviar a Allan Kardec, el qual va escriure el novembre de 1864 un text anomenat Acte-da-fé de Barcelone on criticava els fets ocorreguts i encoratjava els espiritistes a continuar difonent el moviment12. Aquesta urna va ser guardada a La Maison des Spirites de París, arrasada pels nazis durant l’ocupació de la ciutat, de manera que es va perdre.

L’acte de fe no va tenir la repercussió que esperava l’Església, sinó que donà impuls al moviment com no ho podien esperar. En acabar la crema de llibres la gent cridava missatges en contra de la Inquisició i persones lliurepensadores de l’època ho van presenciar. Aquest fet va provocar interès en la gent, tant de classe alta com baixa, a la qual va arribar la informació sobre allò que havia passat. El cop repressiu va adquirir caire internacional, i va donar encara més propaganda a l’espiritisme (fins i tot Kardec va escriure al respecte, com ja hem dit).

A partir de l’acte de fe, més i més gent a Espanya i Catalunya va sentir parlar del moviment. Alguns ja coneixien les taules giratòries, altres era la primera vegada que en sentien parlar, però a poc a poc persones de diferents classes socials se n’assabentaven i s’interessaven pel tema. Encara que ja havia iniciat la seva expansió abans, als anys posteriors a 1861 van començar a aparèixer més centres pertanyents al moviment, la població demanava més obres de caire espiritista i el nombre de llibres, revistes i periòdics de la doctrina augmentà considerablement. També van sorgir escoles i mestres espiritistes, biblioteques, societats de socors i d’ajuda mútua, ateneus, centres d’assistència homeopàtica... Lentament es creà una xarxa de punts de contacte i unió entre la gent de les classes baixes (les persones provinents de la noblesa o la burgesia es relacionen per una altra banda) que va conformar la comunitat al territori català.

Sovint, el moviment arribava a una ciutat nova per mitjà d’un espiritista que transmet els seus coneixements o ajuda als ciutadans que hi vivien. Andreu Castells explica com

12 Horta (2004). Pàg. 138. 22 arriba la doctrina a Sabadell gràcies a l’espiritista, ja mencionat, August Vives (1835- 1913)13. Segons diu l’autor, Vives predica les seves creences a la ciutat “com un il·luminat”, però mentre feia això també rebia malalts greus a casa seva, i practica l’homeopatia, sense cobrar-los. El seu deixeble, Ermengol Farràs, assegurava que el seu mentor havia hagut de patir el rebuig per part d’alguns habitants de la localitat. Sabem també de la Clínica Hídro-Magnética de Barcelona, establerta entre 1896 i 1899 al mateix edifici on té la seu la Revista de Estudios Psicológicos (amb el nom previ de Revista Espiritista. Diario de Estudios Psicológicos) i el Grupo de Estudios Psicológicos, que donen lloc a la iniciativa de la clínica.

Durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX, es publiquen moltíssimes revistes espiritistes, però la mencionada (iniciada el 1869) juntament amb La Luz del Porvenir (1879) conformaren l’eix central de la divulgació i defensa de la doctrina a Catalunya. Ambdues representades per figures capdavanteres del moviment: Fernández Colavida i Amalia Domingo respectivament. Des d’aquest tipus de publicacions periòdiques els i les espiritistes podien expressar les seves creences, legals a partir de la revolució Gloriosa (1868), que va permetre la llibertat de culte. Encara que fossin lliures de formar part del moviment, l’Església va continuar condemnant-lo i els seus membres van haver de reaccionar. El catolicisme acusa amb continuïtat els i les espiritistes de bojos (psicopatologització) o de comunicar-se amb el dimoni, amb l’objectiu de desacreditar el moviment. El relaciona amb la nigromància i la bruixeria, amb la foscor, demana als feligresos i les feligreses a les esglésies que el rebutgin i que portin les obres espiritistes que trobin als capellans. Els bisbes d’Alger i de Barcelona, per exemple, escriuen circulars durant la segona meitat de segle atacant l’espiritisme. Aquesta repressió pot ser donada a causa del rebuig dels membres del moviment respecte del catolicisme i de com aquests reclamen escapar del control social que el cristianisme establia.

Amalia Domingo manté un debat a través d’escrits en periòdics amb diferents capellans, el pare Vicente Manterola, el pare Sallarés i el pare Fita. Aquests utilitzaven els arguments explicats en contra de la doctrina i Amalia contestava, defensant i argumentant per què creia en el moviment. Aquest fet, entre d’altres, la va consagrar

13 Horta (2004). Pàg. 139. 23 com una de les líders de l’espiritisme. Va ser quan es va interessar sobre aquest, gràcies a un metge conegut seu, que escrigué diversos poemes a revistes espiritistes, que foren publicats. Dos espiritistes catalans la van portar a Barcelona i allà visqué amb Lluis Llach, president del centre La Buena Nueva (que ella mateixa va presidir posteriorment) de la Vila de Gràcia, quan encara aquesta no era barri de Barcelona. El moment en què va decidir dedicar-se plenament a l’espiritisme fou després d’una sessió amb el mèdium Miquel Vives, també rellevant al moviment català i germà d’August Vives, on es va comunicar amb sa mare, traspassada (morta) temps enrere. Aquest fet, sumat a la seva relació amb Fernández Colavida, va marcar la seva vida com a líder espiritista. Va ser “el Kardec espanyol” qui li va donar a conèixer l’obra del pare de la doctrina, ja que ell s’encarregava feia temps de la traducció de les seves obres del francès a l’espanyol i el català. La vida de Colavida va estar marcada per les guerres carlines, on va participar i va perdre la seva família. Aquest fet va provocar en ell un gran rebuig cap a la guerra i fou defensor dels més necessitats i de la pau. Presidí el gran congrés espiritista de 1888, a Barcelona, en el qual Amalia Domingo Soler va ser membre honorífica.

Aquest congrés, el Primer Congrés Espiritista Internacional, realitzat durant la exposició universal a la mateixa ciutat, va ser de gran importància per al moviment i, en concret, per a l’espiritisme a Catalunya. Aquell any va ser la capital de la doctrina a Europa i hi van participar membres del moviment provinents de tot el món. Allà es van assentar les bases de les seves creences, establertes pels llibres que Kardec havia escrit. L’espiritisme com a ciència “integral i progresista”14, que demostra la seva ideologia mitjançant el mètode científic, defensora de l’existència de diversos mons on habiten les ànimes, creient en Déu i Jesucrist però no a la manera de l’església catòlica, promulgadora de la necessitat de canvi en la societat, que pateix “árduos problemas morales i sociales”15, incitadora a l’estudi del moviment, el qual no imposa, i que “Realiza una grande aspiración que responde á una necesidad històrica.”16

Aquesta frase, “Realiza una grande aspiración que responde á una necesidad històrica.”, recorda els pensament de Karl Marx i la seva ideologia, la necessitat

14 Primer Congreso..., pàg. 267/268. 15 Primer Congreso..., pàg. 267/268. 16 Primer Congreso..., pàg. 267/268. 24 històrica del poble per aixecar-se contra la classe dominant opressora i provocar un canvi en la societat, un avenç. També parlen de problemes socials que han de millorar i en un punt del document que escriuen, on deixen constància d’aquestes bases, hi estableixen entre aquestes la solidaritat. Des del primer moment hi expressen que no és un moviment exclusiu, que tothom hi pot participar i els seus membres han d’ajudar la resta de persones. Colavida, que morí el mateix any que es realitza el congrés, fou exemple d’aquest fet. Així com Amalia Domingo, que provenia de la pobresa més absoluta i va trobar en el moviment el seu suport per continuar. Si bé els i les espiritistes no deixen de ser persones i de fet fora de Catalunya no són les classes baixes que formaven part de l’espiritisme en la seva majoria (tampoc ho eren Allan Kardec o Fernández Colavida), en les bases del seu pensament es posa de manifest la intenció d’ajudar els altres i constituir un moviment que qüestiona com s’entén el món i la societat de l’època, en plena revolució industrial, tardana a Espanya.

Amb la ràpida expansió del moviment a Catalunya, durant la segona meitat de segle, ens situem a finals del XIX amb un espiritisme estès i bastant consolidat, havent viscut el Primer Congrés Espiritista Internacional de la història a Barcelona i amb figures molt rellevants que l’impulsen a evolucionar, atacat per l’Església i al mateix temps relacionat amb moviments obrers de tanta importància a Espanya com l’anarquisme. Deixant de banda l’avanç en la societat que realitza l’espiritisme, tenint en compte la gran quantitat de publicacions, centres, i persones adjuntes al moviment, també aconsegueixen progressos quant a poder expressar lliurement la seva religió enfront de l’Església catòlica. A finals de segle es produeixen diversos enterraments civils espiritistes, com el de Fernández Colavida, on Amalia Domingo Soler dedicà unes paraules al traspassat sota la mirada crítica d’alguns homes, o d’altres dels quals parlen les revistes espiritistes de múltiples ciutats catalanes. Aquest fet pot semblar irrellevant, però simbolitza molt per als membres del moviment. Aconsegueixen treure al catolicisme el monopoli absolut sobre els enterraments, per exemple, o actes com el matrimoni o el bateig, que els i les espiritistes realitzaven pel mètode civil però seguint tradicions sorgides al si del seu moviment.

També és important destacar el debat científic que es desenvolupa al voltant de les sessions mediúmniques durant el mateix segle i principis del següent, que no arriba

25 tant a Espanya o Catalunya. De les investigacions que en fan diversos estudiosos i estudioses com Flammarion, Charles Richet o Pierre i Marie Curie sobre mèdiums i les seves capacitats, sorgeixen pseudociències com la metapsíquica i la parapsicologia. Els Curie, especialment Pierre, es van interessar a principis del XX per Eusapia Palladino (1854 – 1918), una mèdium italiana, i sembla que van participar en alguna sessió amb ella, atrets segurament per la gran controvèrsia que es desenvolupà al voltant del moviment. Camille Flammarion (Montigny-le-Roi, 1842 - Juvisy-sur-Orge, 1925), important astrònom francès que s’encarregà de la investigació de l’atmosfera i els estels a finals del XIX i principis del XX, s’interessà per l’espiritisme i escrigué sobre aquest. El 7 de juny de 1908 apareixia publicat al New York Times un article sobre la recerca de Flammarion en l’àmbit dels fenòmens psíquics, havent-lo experimentat aquest també amb Palladino. S’esmenta el criminòleg i metge, pare de l’antropologia criminal, Cesare Lombroso (Verona, 1835 - Turing, 1909), del qual es diu que va ajudar a Camille en les seves investigacions a Itàlia, així com també el dramaturg francès Victorien Sadou (París, 1831 - 1908) del qual es publica un dibuix que havia fet com a mèdium en l’article. Després de parlar de l’extensa defensa que en fa Flammarion sobre com acostumem a no creure allò que ens sembla impossible només pel fet que mai hagi sigut demostrat (fins i tot parla de la condemna de Galileu Galilei), s’introdueixen les seves conclusions després d’haver estat 45 anys estudiant els fenòmens psíquics que constitueixen l’espiritisme. L’astrònom francès acaba concloent que, encara que una part dels suposats poders d’alguns i algunes mèdiums podrien ser una farsa, no es pot deduir dels coneixements recopilats que les facultats mediúmniques i el viscut a les sessions siguin mentida.

Passa una cosa semblant amb totes les investigacions que es fan sobre Eusapia Palladino, mèdium que cobrava per les seves sessions. Com ja hem esmentat, els Curie, Lombroso i Flammarion la van investigar, però no van ser els únics. Charles Richet també ho va fer i es va interessar en les seves facultats en gran mesura. Palladino va ser presentada davant diferents tribunals formats per especialistes de camps diversos, així com altres científics i psicòlegs com William Crookes, Jean Perrin o Julian Ochorowicz també la van conèixer. Alguns van qualificar de falses les seves habilitats, altres, com Camille, van dir que no tenien una explicació lògica, encara que en l’article

26 s’esmenta una de possible segons Flammarion, com l’existència d’un fluid que surti del mèdium i mogui els objectes, controlat per la mateixa persona o per un esperit. A la mateixa publicació del periòdic americà es descriu una sessió amb Eusapia durant la qual el científic va veure com s’aixecava un llibre de terra, elevat per una mà invisible. En diu que va ser un dels fets que més el va marcar mentre investigava, però no pot afirmar que sigui la prova de l’existència d’un món espiritual. Com a científic positivista, explica que només havent vist el mateix fet cent vegades, o si el o la mèdium fos un home o dona de ciència, es podria assegurar la veracitat dels fets observats, i afegeix que les sessions presentaven contrarietats per ser estudiades, com que no funcionaven igual de bé depenent de la il·luminació.

Per tant, veiem que una bona part dels estudiosos i estudioses que investiguen l’espiritisme afirmen que és una autèntica farsa i altres, que degut als fets que han presenciat durant la seva recerca, no poden negar la realitat dels fenòmens psíquics investigats. Cal tenir en compte que els mètodes amb els quals comptaven en l’època no eren ni molt menys tan sofisticats com els que tenim ara, així com la diferència entre els i les mèdiums que es dedicaven a la seva tasca de la manera en què ho feien Amalia Domingo i Fernández Colavida a Catalunya, amb un caire molt més social, i l’espiritisme de les germanes Fox als Estats Units o aquell que practicava Eusapia Palladino.

Els casos de mèdiums estudiats per científics de renom en són molts, com el de William Crookes (Londres, 1832– 1919), un dels més importants físics i químics del segle XIX, que investigà l’espiritista Florence Cook i el seu cas de materialització de l’esperit (va ser de les poques mèdiums a les quals es va atribuir la capacitat de poder fer material, fora del seu cos, l’ens que la posseïa) i al mèdium Daniel Dunglas Home, ambdós extensament coneguts en l’època. Crookes, per exemple, va afirmar que els dos mèdiums tenien una gran quantitat de poder psíquic; altres, com Michael Fadaray (1791 – 1867), descobridor de la inducció electromagnètica, van afirmar que persones com Dunglas Home no eren més que il·lusionistes. Estudis posteriors afirmen que Crookes podria haver estat enganyat pels mèdiums o, fins i tot, que va mantenir una relació amorosa amb Florence Cook. Tota la polèmica al voltant dels espiritistes, que es va mantenir al llarg del segle XIX i a principis del XX, es troba allunyada del moviment

27 desenvolupat al territori català, però conforma una part important de la seva història i ens mostra la importància que va tenir en la societat de l’època.

Com el moviment evoluciona al llarg del segle XX i com es va diluint i desapareixent en la història varia segons el lloc. Pel que fa a Espanya i Catalunya, la resposta és evident. Encara que en la dècada del XX l’espiritisme conformava un moviment més o menys consolidat, amb un quantiós nombre d’adeptes i centres, tot canviaria amb la guerra civil i el Franquisme. Espanya havia estat el lloc escollit per un altre congrés internacional el 1892, que es va celebrar a Madrid. Els membres del moviment espanyols i espanyoles van realitzar la demanda sistemàtica de la creació d’una organització internacional espiritista, malgrat que si hi havia un Bureau International du Spiritisme, fins que ho van aconseguir. Havent realitzat la petició una altra vegada al Congrés Internacional Espiritista de Londres, l’any 1922 i a través de Quintín López Gómez, la proposta va ser acceptada. Mitjançant un congrés especial a Bèlgica, el 1923, es va crear la Federació Espiritista Internacional. El 1934, Barcelona va ser amfitriona del Cinquè Congrés Espiritista Internacional.

A partir de 1939, amb l’arribada de Franco al poder i el començament de la dictadura, l’espiritisme va tornar a ser perseguit i censurat pels governs, cosa que va provocar un cop quasi mortal a la doctrina. Els centres eren tancats, els llibres requisats i la repressió molt forta. Durant tot el temps que va durar el Franquisme, els espiritistes van haver de professar el seu culte en la clandestinitat, sota el perill de ser trobats realitzant sessions mediúmniques i el càstig que això podria comportar. Pràcticament va quedar relegat a l’àmbit familiar i va suposar la caiguda del moviment. Una cosa similar va ocórrer a la resta d’Europa amb el nazisme, tenint en compte que l’espiritisme de l’època es tractava en moltes ocasions d’un tipus de pensament amb característiques religioses, però que també invitava a pensar i a veure el món de manera diferent, cosa que ataca moviments totalitaristes i populistes que es centren en la uniformitat de la població per arribar a dominar-la. Ja hem esmentat amb anterioritat com els nazis destrueixen La Maison des Spirites de París quan ocupen la ciutat, on es troba l’urna amb les restes dels llibres cremats a Barcelona el 1861.

Amb la guerra es va dissoldre la Federació Espiritista Internacional i a poc a poc la doctrina es va perdre al continent europeu, mentre que es mantingué a Sud-Amèrica amb força. Als EUA va anar evolucionant de manera una mica diferent. Com ja hem explicat, es tractava d’un espiritisme un xic allunyat de l’europeu però va avançar fins a obtenir una forma similar a aquest. Les esglésies van passar a ser centres i encara que va perdre seguidors va continuar existint, però sens dubte els països d’Amèrica Llatina van passar a ser el focus principal de la doctrina. Alguns centres sud-americans es van apropar al model nord-americà i europeu, mentre que altres membres del moviment van evolucionar de forma diferent i les seves creences van influir en altres tipus de doctrines, amb arrels africanes, que es desenvoluparen a països com Brasil o Puerto Rico.

L’espiritisme a Europa tornarà a sorgir, canviat i adaptant-se a la nova societat, després de la Segona Guerra Mundial, i a Espanya en acabar el Franquisme. Veurem més endavant aquesta transformació, la situació al continent americà i com es troba actualment el moviment.

4. FIGURES REPRESENTATIVES DE LA DOCTRINA ESPIRITISTA AL SEGLE XIX

4.1. Allan Kardec

Allan Kardec, pseudònim del pedagog i codificador de la doctrina espiritista, Hippolyte Léon Denizard Rivail, va néixer el 3 d’octubre de 1804, a Lyon, i va morir el 31 de març de 1869, a París. Si parlem de personalitats amb rellevància pel que fa a la història d’aquest moviment, sens dubte la més important és la figura que ens ocupa. Les seves obres encara són estudiades avui dia, i conformen la base de la ideologia espiritista. La seva vida pot ser dividida en dues parts, del 1804 al 1854 (aproximadament), anys en què es va dedicar completament al seu treball com a pedagog, i del 1854 fins a la seva mort, època en què va conèixer l’espiritisme i es convertí en el seu codificador.

Rivail va néixer en una família acomodada de religió cristiana, fill de Jeanne Duhamel i el seu marit Jean-Baptiste Rivail, jutge. El jove Rivail va iniciar els seus estudis a la ciutat de Lyon, però quan encara era petit els seus pares decidiren enviar-lo a l’escola suïssa d’Yverdum. Aquest centre es trobava sota la direcció de Johann Heinrich Pestalozzi, pedagog molt reconegut durant el segle XIX, que va reformar l’educació al país suís i creia en aquesta com la base per arribar a canviar la societat. L’experiència a l’internat de Pestalozzi va marcar el que seria anomenat Allan Kardec i podria ser una de les fonts del seu caràcter científic i metòdic. Rivail va ser fins i tot col·laborador del famós pedagog suís.

Pestalozzi no suposà només un referent per al futur espiritista, que aplicaria les ensenyances rebudes a l’hora de codificar la seva doctrina, sinó que fou també admirat pels anarquistes, i va arribar a donar nom a alguna de les acadèmies pertanyents a l’entorn d’aquesta ideologia política. Veiem, un cop més, com els espiritistes compartien punts de contacte amb els altres àmbits del lliurepensament, com l’anarquisme i altres moviments contemporanis a aquest que plantejaven una forma totalment nova de contemplar el món que els envoltava.

Pel que fa a la seva ocupació entre Yverdum i la fundació d’una escola pròpia a París, no tenim suficients dades com per saber si es va dedicar a l’ajuda de Pestalozzi o va cursar un altre tipus d’estudis. D’una manera o altra, el 1824 ja es trobava a la capital francesa i havia fundat un centre educatiu basat en el model del seu mestre, anomenat L’Institution Rivail. El seu paper com a pedagog va ser rellevant, va escriure moltes obres i es dedicà a la tasca que creia la base per arribar a canviar la societat, a l’igual que el seu mestre. Es va casar amb la institutriu Amélie-Gabrielle Boudet, nou anys més gran que ell. Tot semblava anar bé per a la parella fins que els problemes econòmics van aparèixer i Rivail va haver de tancar la seva escola. Encara que les obres que es dedicava a escriure quan acabava la jornada (Curs pràctic i teòric d’aritmètica segons el mètode de Pestalozzi, amb modificacions, de 1823, Pla proposat per al millorament de la instrucció pública, de 1828, Gramàtica francesa clàssica, de 1831, o Catecisme gramatical de la llengua francesa, de 1848, entre d’altres) van atorgar al pedagog cert prestigi, no eren suficient per a mantenir la parella econòmicament. Així, Rivail va haver de dedicar-se a ser comptable en tres cases de comerç i professor de manera privada, a més de traduir obres alemanyes i angleses (segons ens ha arribat parlava alemany, anglès, italià, espanyol i neerlandès a més del francès).

Va ser l’any 1854 quan Rivail va sentir parlar per primera vegada de les taules giratòries, les quals constitueixen l’inici de la doctrina espiritista. Fou el seu amic Fortier qui l’introduí en aquest concepte, però Rivail va contestar al seu company amb escepticisme. El gener de 1855 torna aquesta idea a la vida del pedagog de la mà d’altre amic seu, anomenat Carlotti, i un temps després assisteix a una reunió amb Fortier a casa de la senyora Roger, on coneix el Sr. Patier i la Sra. Plainemaison, tots espiritistes. A poc a poc, l’interès sobre l’espiritisme va anar guanyant terreny a l’escepticisme del pedagog, fins que va quedar totalment submergit en la doctrina. El seu objectiu va ser estudiar aquells fenòmens des de la ciència, i per aquesta raó va intentar contrastar la informació que rebia de les diferents persones que feien de mèdium. També va conèixer la família Baudin, a casa dels quals va realitzar moltes sessions, i el 1856 també conegué el senyor Roustan, al domicili del qual feia servir com a mèdium una noia anomenada Japhet.

Rivail va rebre del seu amic Carlotti, juntament amb altres personalitats interessades en la doctrina, cinquanta quaderns amb sessions d’espiritisme que calia revisar, estudiar i catalogar. Entre aquestes persones trobem els Sardou (pare i fill: Antoine Léandre, que era lexicògraf, i Victorien, conegut pel seu treball com a dramaturg), Taillandier, literat famós i membre de la Acadèmia Francesa a l’igual que Victorien Sardou, o Pierre-Paul Didier, futur editor de les obres de Kardec. Rivail va unir la informació continguda en els quaderns que va rebre amb la que extreia de les comunicacions mediúmniques, fins i tot arribant a contrastar la mateixa informació amb deu mèdiums diferents, com ell explicava en la seva obra. Un dels suposats esperits que es va comunicar amb ell va identificar-se com a l’esperit de la Veritat, i va dir-li a Rivail que ell seria el seu protector. Va transmetre a l’espiritista que la seva tasca en el món era expandir la doctrina i esdevenir el seu màxim exponent. En una de les sessions en què aparegué aquest esperit desencarnat, també li va explicar al pedagog que els dos es van conèixer en una vida passada, en temps dels druides de la Gàl·lia, quan el codificador portava el nom d’Allan Kardec. Sota aquest, que Hippolyte Léon Denizard Rivail va agafar com a pseudònim, firmava la seva primera obra de caire espiritista: El llibre dels esperits, publicada el 1857. L’èxit que aquest va tenir va ser amplíssim i la primera edició es va esgotar en poc temps, cosa que va obligar a Kardec a publicar-ne una de nova, ampliada i revisada, el 1860.

Entre la publicació de la primera i la segona edició del Llibre dels esperits, Allan Kardec es va adonar de que feia falta un element de cohesió entre els espiritistes parisencs i va decidir iniciar un nou projecte, la creació d’una revista espiritista, el primer fascicle de la qual fou publicat l’1 de gener de 1858, finançat pel propi Rivail. La Revue Spirite tingué molt d’èxit però no va ser suficient per a Kardec. Necessitava també un lloc per a reunir-se amb tots aquells interessats en la doctrina, ja que l’espai que hi havia a casa seva, on realitzava sessions, era massa petit. Així va crear la Societat Parisenca d’Estudis Espiritistes.

Els anys restants de la seva vida van ser de treball dur (per a un petit burgès de l’època) i enterament dedicats a la doctrina. Va escriure El llibre dels mèdiums (1860), Què és l’espiritisme? (1862), L’Evangeli segons l’espiritisme (1864), El Cel i l’Infern segons l’espiritisme (1865) i La gènesi, els miracles i les profecies segons l’espiritisme

(1867), entre d’altres. Aquestes obres foren molt importants per al moviment i encara ho són avui dia, formen la base del funcionament de qualsevol centre espiritista. Aquells que practiquen aquesta religió “de base científica” regalen els llibres de Kardec per a introduir una persona al moviment i estudien les seves pàgines en les reunions que mantenen.

Durant els últims anys de la seva vida, Rivail es va enfrontar a aquells que no creien en la seva doctrina, alguns dels quals simplement l’estudiaven i altres el qualificaven de boig, com l’Església Catòlica. Va morir (o desencarnar-se) el 31 de març de 1869, mentre ordenava la seva biblioteca, a causa d’un aneurisma cerebral. Les seves restes descansen al cementiri de Pére Lachaise, a París, sota un dolmen que es va fer construir el 1870 en record del codificador de la doctrina espiritista i l’origen del seu nom com a tal: Allan Kardec.

4.2. José María Fernández Colavida

José María Fernández Colavida, conegut com “el Kardec espanyol”, va néixer a Tortosa el 19 de març de 1819, i morí l’1 de desembre de 1888, a Barcelona. Havent parlat de qui fou el codificador de la doctrina espiritista, la seva tasca i la importància que té per als membres del moviment, podem imaginar què vol dir el sobrenom amb què es va conèixer l’home que ens ocupa, una de les figures més importants pel que fa a l’estudi de l’espiritisme a Espanya.

La família en la qual nasqué Colavida tenia diners, però no pertanyia a la noblesa. Aquest fet permeté al jove estudiar els primers anys de la seva vida amb comoditat i rebre molta atenció. Però l’ambient familiar va canviar amb l’arribada de la primera guerra carlina al territori espanyol. El pare del futur espiritista, anomenat Pío Fernández, era polític a la ciutat de Tortosa i, per tant, en iniciar-se la guerra, ell i la seva família van ser perseguits. El pare va ser foragitat i Colavida, amb només setze anys, va haver de participar en el conflicte. Va ser presoner dels carlins i deportat a Cadis. Allà es va assabentar de la mort de quasi tota la seva família, el pare afusellat i la resta assassinats per un caçador.

José María va quedar lliure el 25 de setembre de 1841 i va arribar a Tortosa el dia 10 d’octubre del mateix any. Com que havia quedat sol i arruïnat va decidir emigrar a França, on va estudiar i aprendre la llengua del país. Després d’aquesta etapa es va mudar a Barcelona, per cursar la carrera de notari, en comptes d’una pertanyent al camp de les ciències, com ell volia. Aquesta posició podria haver-li donat treball però la reforma de les lleis que es va produir l’any 1844 afectà la professió de notari i va haver d’ocupar-se de càrrecs menors que no el satisfeien. A la ciutat comtal va conèixer l’Ana Campos i es va casar amb ella.

El 1860 es va trobar, també a Barcelona, amb el seu amic d’Alacant Ramon Lagier i Pomares, capità d’un vaixell anomenat Lo Monarch. Aquest, que s’havia interessat per l’espiritisme en un dels seus viatges a la costa francesa, li va regalar a Colavida un exemplar del Llibre dels esperits, de Kardec, que suposà l’obertura d’un món completament nou per a Fernández Colavida. L’home havia perdut pràcticament tota la seva família amb la guerra i, deixant de banda altres factors que situaven l’espiritisme com a una bona alternativa, això va donar-li l’esperança que la comunicació amb els éssers estimats que havia perdut era possible.

Dues de les qüestions més importants en la vida del ja espiritista Colavida van ser la defensa de la doctrina davant l’Església Catòlica i la difusió dels ideals que l’espiritisme representava. Aquí entra en joc el famós acte de fe de Barcelona de 1861, del qual ja hem parlat en aquest treball. Colavida, que pretenia importar obres relacionades amb la doctrina des de França, va contactar amb Maurice Lachâtre per realitzar el seu pla. 300 obres van arribar al port de Barcelona i van ser confiscades pel bisbe de la ciutat. Entre aquestes es trobava El llibre dels esperits, de Kardec, El llibre dels mèdiums i fascicles de la Revue Spirite, La realidad de los Espíritus demostrada por la escritura directa, del baró de Guldenstubbé, i altres obres dels contemporanis a Colavida, obres d’aquell moment en què l’espiritisme començava a estendre’s per tot el món. El bisbe Antoni Palau va decidir que es cremessin les obres que havien requisat a la Ciutadella i aquest fet suposà un cop propagandístic per al moviment, així com per l’home que havia portat els llibres a la península.

Però fer arribar les obres espiritistes a Espanya no era suficient per a Colavida, que va decidir traduir-les, fent servir el seu coneixement del francès. Així, la primera edició del Llibre dels Esperits en espanyol va sortir al mercat entre el 1863 i el 1864. Després el seguiren altres obres com El llibre dels mèdiums, L’Evangeli segons l’espiritisme, El cel i l’infern o la justícia divina segons l’espiritisme... Aquest factor és més important del que sembla, ja que permeté a les idees de la doctrina arribar amb més facilitat als diferents substrats de la societat i penetrar dins la població espanyola del segle XIX.

Colavida agafà idees de Kardec, amb el qual s’escrivia, i decidí fundar la Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo, similar a la que l’espiritista francès inicià a París. Aquesta fundació coincidí amb la Revolució espanyola de 1868, anomenada Gloriosa, i les llibertats que el Sexenni Democràtic va aportar a la societat. A través de la Sociedad Barcelonesa Porpagadora del Espiritismo publicà les obres que traduïa de Kardec, a més d’aquelles escrites per nous autors espiritistes que apareixien en aquell moment, com Manuel Navarro Murillo, Enrique Losada, Matilde Alonso Gainza i d’altres. Però l’any 1869, en què Kardec va desencarnar-se, Colavida no va fundar només l’esmentada societat sinó que inicià un nou projecte. Al maig d’aquest mateix any sortia als carrers el primer fascicle de la Revista espiritista: periódico de estudios psicológicos, anomenada a partir de febrer del 1867 Revista de estudios psicológicos, de la qual fou director fins la seva mort. Cal recordar Navarro Murillo, espiritista ja esmentat, ja que serà un dels successors de José María Fernández Colavida en la direcció de la revista, el segon després de Torres-Solanot, que s’encarregarà de la presidència després de Colavida.

Durant tot aquest temps, José M. Fernández Colavida va haver de fer front als atacs de l’Església, la qual va desistir dels seus actes de fe i passà a tàctiques més discretes. A través de revistes com la Revista Popular i els sermons dels capellans a les esglésies va condemnar les pràctiques espiritistes i demanà als seus feligresos que confisquessin els fascicles de la Revista de estudios psicológicos i altres obres relacionades amb la doctrina.

Encara que les persones que compraven la revista augmentaven, i també varen ser molts que compraven les obres que traduïa, no es va aprofitar dels diners que rebia i

35 va dedicar molts d’aquests a la caritat, fundant per exemple la Sociedad de los Amigos de los Pobres. Ell es mantenia de les produccions com a escriptor, encara que també rebria diners en forma de mecenatge.

Altres fets destacables durant la seva vida van ser la comunicació que va establir amb el grup espiritista Marietta i la participació al Primer Congrés Espiritista. Durant els anys 1877 i 1880, Colavida inicià correspondència amb el grup espiritista esmentat, del qual fou president el vescomte Torres-Solanot. Amb aquest parlava l’espiritista resident a Barcelona sobre comunicacions mediúmniques que realitzaven a la mateixa hora, el mateix dia, els centres espiritistes que presidien cadascú (Colavida dirigí el grup La Paz, de la ciutat comtal). Suposadament, els dos obtingueren els mateixos resultats sense haver pactat res amb anterioritat. Pel que fa al Primer Congrés Espiritista de 1888, va ser l’últim gran acte en què José María Fernández Colavida va participar, a l’edat de 69 anys. Va ser el president d’honor, amb l’ajut del vescomte esmentat, Amalia Domingo (que fou vicepresidenta), Miquel i August Vives, Navarro Murillo... Més tard veurem que Colavida jugà un paper important en la vida de Domingo Soler, ja que va ser ell qui regalà a l’espiritista les obres de Kardec. Curiosament, els escrits del codificador de la doctrina són utilitzats al llarg dels quasi dos-cents anys d’història que té el moviment per introduir una persona al moviment, i sovint són eficaços en la seva tasca.

Fernández Colavida va desencarnar l’1 de desembre de 1888. Moltes persones van participar en el seu funeral i diverses personalitats espiritistes van prendre la paraula. Una d’aquestes va ser Amalia Domingo Soler, que en veu alta va pronunciar unes paraules en la seva memòria, saltant-se el protocol de l’època. Les dones no podien dedicar discursos a la persona difunta, ja que suposava parlar en públic. Encara que aquesta era la situació en què la societat es trobava, Domingo Soler va dir el següent de Colavida (aquest és un fragment del poema que li dedicà17):

17 La Luz del Porvenir: semanario espiritista, Año X Número 32 – 27, Diciembre 1888, extret de la “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, Gobierno de España”.

“Fue el Kardec español, a su memoria

Debemos erigir un monumento;

¡Que bien merece perpetuar su gloria

El que tuvo tan claro entendimiento!

El que supo luchar con heroísmo

Aunque sus libros consumió la hoguera

¡Apóstol del moderno espiritismo... De la fe racional clara lumbrera!

Duerma tu cuerpo, no en humilde fosa,

(Que mármoles merecen tus despojos)

Para el que tuvo vida tan honrosa

Y por su ideal sufrió tantos enojos.

Debemos levantar a su memoria

¡Gigante monumento de granito! Para su nombre… La terrena gloria

Para su alma… ¡la luz del infinito!”

4.3. Amalia Domingo Soler

Amalia Domingo Soler va néixer l’any 1835 a Sevilla, el 10 de novembre, i va morir l’any 1909 a Barcelona, el 29 d’abril. És considerada una de les figures més rellevants del moviment i són moltes les qüestions que la situen com a una persona d’alt interès històric. Si bé Kardec fou el codificador de la doctrina al món i Colavida representà quasi el mateix per a Espanya, Amalia és un dels màxims exponents de l’espiritisme, també de la part social que aquest conté. Marcada per la pobresa des de ben petita,

37 trobarà a través del moviment un lloc en la societat de l’època i en la història, i va obrir el camí de l’expressió lliure i l’educació a moltes dones.

Com hem explicat, Amalia Domingo Soler va néixer en una situació de pobresa, provenia de la classe baixa degut als problemes econòmics de la família. A més, Amalia va patir problemes de visió des del moment del seu naixement. Com si tot això no fos suficient per fer difícil la infància de la futura espiritista, el seu pare va abandonar el nucli familiar (o morí quan Amalia tenia disset anys, segons algunes fonts). Fou la mare de Domingo Soler, Manuela Soler Pinto, qui li va ensenyar a llegir. Només cursà els estudis primaris fins als deu anys.

A causa de la situació que les dues patien es van haver de dedicar a la costura. L’educació que les nenes de l’època rebien, i més aquelles provinents dels substrats més baixos de la societat, deixava molt a desitjar i es centrava només en la part religiosa i en les tasques que suposadament eren femenines per naturalesa, seguint els estereotips del temps contemporani a Amalia (la imatge de l’àngel de la llar). Així, cosir passà a ser una de les poques sortides de les quals dones com Domingo Soler disposaven. Les condicions de treball eren molt dures i aquest no es pagava bé. Les malalties relacionades amb la vista eren comunes en aquest tipus de treballs, i forçar- la d’aquesta manera durant les 14 o 16 hores que durava la jornada no contribuïa a la recuperació de la visió d’Amalia. Als 10 anys, Domingo Soler ja escrivia poesia. Als 18, algunes de les seves composicions foren publicades, i als 23 van aparèixer dues d’aquestes a la revista sevillana Museo Literario18.

Als 25 anys, Amalia va patir un dels successos més traumàtics de la seva vida, que la marcaria per sempre: la mort de la seva mare. Manuela Soler constituïa un dels punts de suport més importants en la vida de la jove, i la seva marxa va afectar-la fins i tot físicament. També econòmicament, ja que la malaltia de la qual fou víctima la seva progenitora es va emportar els pocs diners amb els quals comptaven. Durant els anys que seguiren, Domingo Soler va canviar de domicili en diverses ocasions, a causa de la precària situació que patia. Primer va viure amb uns familiars, després amb una amiga a Tenerife, a continuació va mudar-se a Sevilla i finalment es traslladà a Madrid, amb

18 Prólogo de Amelina Correa (2002), p. 25. 38 l’esperança de mantenir-se de la costura i els seus escrits. Publicà alguns d’aquests a diverses revistes, a més d’un fulletó, del qual parlarem quan analitzem el fons espiritista de la Biblioteca Víctor Balaguer, anomenat Un ramo de amapolas y una lluvia de perlas, o sea, un milagro de la Virgen de la Misericordia.

L’empitjorament de la visió de Domingo Soler va obligar-la a deixar el treball de costurera i es va dedicar a fer encàrrecs i portar missatges, sempre escoltant per trobar nous treballs als quals dedicar-se. La manca de diners va fer que Amalia s’hagués d’allotjar a una taller de pintors on li van oferir quedar-se de manera gratuïta, vendre la seva roba i demanar menjar allà on havia treballat amb anterioritat. Dins aquesta situació de desesperació absoluta, temps durant el qual va pensar fins i tot a suïcidar-se, va trobar consol en l’Església Protestant i els feligresos que anaven a missa. En una d’aquestes misses fou quan Engracia, amiga seva, li recomanà visitar el metge homeòpata Joaquín Hyrsen.

Aquest home, que podria no haver tingut cap importància en la vida d’Amalia deixant de banda que ajudà a millorar la vista de la futura espiritista, fou qui la introduí a la doctrina. A través d’ell va sentir parlar per primera vegada del moviment i va arribar a llegir revistes com El Criterio o La Revelación, d’Alacant. En aquesta època sorgí l’interès d’Amalia per l’espiritisme i va començar a escriure a publicacions periòdiques com les esmentades per aconseguir rebre noves obres per llegir, com Preliminares del Espiritismo, del vescomte Torres-Solanot. A poc a poc es guanyà un lloc dins el moviment i amb 37 anys publicà diversos articles en revistes espiritistes de l’època, fins i tot a la Revista de Estudios Psicológicos. Així va establir contacte amb José M. Fernández Colavida, que li regalà la col·lecció completa de la revista que dirigia, a més de les obres de Kardec traduïdes.

Dins el moviment espiritista, Amalia trobà el lloc que havia d’ocupar. Va trobar treball, segurament amb ajut dels altres seguidors de la doctrina, i aquests mateixos espiritistes van oferir-li un lloc on quedar-se quan la seva salut va empitjorar. Per intentar tractar-la, els homeòpates li recomanaven banys d’aigua de mar, que si bé podien ajudar-la, no servien per a curar-la. Així, va passar un temps a diverses ciutats, visitant centres espiritistes, fins que tornà a Madrid el febrer de 1876. Allà, el juny del

39 mateix any, va rebre dos espiritistes catalans (un dels quals era Pere Llach), que la van convidaren a traslladar-se a Barcelona, on podria cobrar més diners i, per tant, dedicar- se plenament a l’espiritisme. Els enviava el president del centre La Buena Nueva de la Vila de Gràcia, Lluis Llach. Aquest centre es trobava situat a la llar del mateix president, on Amalia començà a viure. Va aconseguir feina durant uns mesos, però les dificultats de visió que patia van obligar-la a deixar-la, per petició dels seus companys espiritistes, i quedà en mans del mecenatge dels seus amfitrions.

Un dels fets decisius pel que fa a la total immersió de Domingo Soler en la doctrina tingué lloc al Centro Espiritista Fraternidad de Terrassa, mentre es mantenia una sessió amb Miguel Vives com a mèdium, membre ja esmentat. A través d’aquestes biografies podem descobrir qui formava el nucli més important del moviment a nivell espanyol, qui representava l’espiritisme de millor manera i es trobava més actiu durant el temps en què la doctrina s’expansionà. Navarro Murillo, el vescomte Torres-Solanot, els germans Vives, els Llach i altres van formar l’entorn perfecte per al desenvolupament de personalitats tan importants com Colavida o Amalia Domingo Soler, que marcaren l’evolució del moviment a nivell espanyol i més enllà, si tenim en compte que els seus escrits arribaren a les colònies, on van arrelar amb força.

Tornem a Terrassa, al moment en què Miquel Vives es trobava recitant oracions i tots els participants de la sessió en total silenci, esperant al moment en què es produís la comunicació. I de sobte, el mèdium comença a plorar. En preguntar-li qui era i què buscava aquell esperit, aquest contestà que es trobava cercant la seva filla. Suposadament, era la mare d’Amalia qui parlava utilitzant el cos del mèdium, la qual explicà a l’espiritista que es trobava sempre amb ella, inclosos els moments més difícils de la seva vida. Aquest fet suposà per a Domingo Soler una revelació de grans proporcions i va ser l’impuls definitiu que l’espiritista necessitava per a sentir que aquell era el treball de la seva vida, l’acceptació rebuda del seu ésser més estimat.

Així, Amalia decidí dedicar-se en cos i ànima al moviment. Per fer-ho, va haver d’enfrontar-se a l’Església Catòlica, que dirigia els seus atacs contra tot moviment que discutís la seva superioritat. Amalia va mantenir debats a través de diferents revistes amb alguns capellans que dedicaren articles en contra de la seva doctrina. Per

40 exemple, amb el pare Vicente Manterola. Domingo Soler li contestà en un article aparegut al Diari de Barcelona, mitjançant La Gaceta de Cataluña, i així començà el seu polèmic debat.

A partir del 9 de juliol de 1879, Amalia Domingo Soler trobà un altre esperit que li seria de gran ajuda, a través del seu amic i mèdium Eudalo. Aquest va ser el pare Germán, que ocupà un paper semblant, però no igual d’important, a l’esperit de la Veritat de Kardec. Amb la seva guia va escriure les Memorias del Padre Germán, compostes de comunicacions mediúmniques que es publicaren a La Luz del Porvenir, i les seves pròpies memòries, amb les quals també va rebre l’ajuda d’un antic amic de la infància, Álvarez, i havien de servir d’inspiració a totes les dones que s’havien trobat en una situació similar a la precarietat que Amalia havia viscut.

La Luz del Porvenir va sorgir de la idea que l’espiritista Juan Torrens suggerí a Domingo Soler, qui fou directora de la revista entre 1879 i 1899, de crear una publicació periòdica escrita per dones i dedicada a elles. La Luz passà a ser una de les publicacions de referència per al moviment espiritista, els seus fascicles arribaven a tota Espanya i les colònies, i part d’aquest èxit es deu al feminisme que impregnava tant la seva estructura com les seves pàgines. Les comunicacions mediúmniques i les sessions d’espiritisme compartien espai amb articles sobre l’ensenyament laic, i moltes dones lliurepensadores de l’època van participar en la seva creació, que es trobaven en la mateixa línia del feminisme social que reivindicava l’educació de la dona a altres indrets de la península.

Així doncs, la revista espiritista fou exemple d’ajuda mútua entre germanes i lluita contra el sistema establert, que relegava la dona a l’àmbit de la llar. Aquesta idea va atraure a algunes personalitats que tingueren molta importància per a la història del lliurepensament i el feminisme, com ja hem explicat. Així, Amalia conegué Teresa Claramunt, anarquista, que es va mudar a Gràcia el 1891 quan aquesta encara no formava part de la ciutat de Barcelona com a tal. Provinent de Sabadell, segurament ja coneixia el moviment. També sobre el 1889 va arribar a la ciutat comtal Ángeles López de Ayala, maçona i republicana. Les tres dones, unides pel feminisme i el lliurepensament, foren algunes de les que formaren la Sociedad Autónoma de Mujeres

41 de Barcelona. Aquest grup de dones no es dedicava només a donar conferències o parlar d’allò que s’hauria de fer, sinó que obriren escoles, donaren ensenyament laic a les seves companyes i formaren societats de socors. Van lluitar pels seus drets i allò que creien just.

Al mateix temps en què sorgia aquest grup, n’apareixien altres, com la Agrupación de Trabajadoras de Barcelona, iniciativa de Teresa Claramunt, el Sindicato de Mujeres del Arte Fabril, la Sociedad Progresiva Femenina, de 1898 o la Asociación Librepensadora de Mujeres, el 1896. Aquesta última fou ideada per Belén Ságarra després d’haver conegut el centre “La Buena Nueva” i a la seva directora en aquell temps, Amalia Domingo Soler. Ságarra va haver de fer front a la censura del poder i fou ajudada per Amalia i altres companyes, com López de Ayala o Claramunt.

D’aquesta manera es va relacionar l’espiritista amb moviments de caire polític com l’anarquisme, la maçoneria o el republicanisme, però sempre des d’un punt de vista extern a tots ells, el de l’espiritisme. Els espiritistes d’avui dia expliquen, com veurem més endavant, que la seva doctrina mai es relaciona amb els afers polítics, ells es limiten a oferir ajuda espiritual. Però la seva història ens demostra el contrari. És cert, Amalia Domingo Soler no s’identificà amb els moviments que representaven les dones que l’envoltaven, però el fet de lluitar contra allò que estava establert en un món tan injust com aquell en què cada matí es llevava Amalia, un món que l’havia fet patir fins arribar al punt de pensar que res tenia sentit, un món que s’emportava les vides dels obrers i obreres a diari, és d’un valor extraordinari.

Gràcies a persones com aquestes que conformaven el moviment espiritista, que encara que no es decantaren per un pensament polític o l’altre i en algunes qüestions van adoptar posicions que podríem considerar conservadores, foren crítiques amb allò que les envoltava, la societat tingué l’esperança que l’avenç era possible. Potser els altres moviments lliurepensadors tingueren un paper més rellevant pel que fa al canvi directe del sistema, però hem de recordar la importància de figures com les que mencionem en aquest treball, i especialment una tan interessant per a la història com la d’Amalia, que va servir d’inspiració i ajuda a les dones de l’època, va estendre no només la seva doctrina sinó la llavor del pensament crític enfront de l’Església o la

42 violència i va deixar la seva petjada a la ciutat i als ciutadans de Barcelona, encara visible avui dia. No podem saber amb seguretat si era veritable fe el que ocupava el cor de l’espiritista o fou una dona que va buscar-se la vida en un món difícil, però sens dubte podem afirmar que va marcar la història de la ciutat comtal dins el convuls segle XIX.

Amalia Domingo Soler va morir el 29 d’abril de 1909, a causa d’una broncopneumònia, i les seves restes foren acompanyades per una gran comitiva fins al cementiri de Montjuïc, on encara descansa avui dia. Compartint nínxol amb la seva companya Teresa Claramunt, que morí l’any 1931, al costat de la tomba de José M. Fernández Colavida.

5. LA PRESÈNCIA DE L’ESPIRITISME A LA BIBLIOTECA VÍCTOR BALAGUER

Esperem que, en aquest punt de la nostra investigació sobre l’espiritisme del segle XIX i la seva posterior evolució fins a l’actualitat, cap lector que trobi a les seves mans aquest treball estigui pensant en fantasmagòriques figures de vestits blancs i constitució vaporosa passejant-se pels passadissos de l’antic Museu Biblioteca. Quan parlem de la presència de l’espiritisme en aquest històric edifici, fem referència a la quantitat d’obres que hi podem trobar relacionades amb la doctrina estudiada en aquestes pàgines. A poc a poc, queda clar que l’espiritisme constitueix un dels moviments més importants i al mateix temps menys valorats de tot el segle XIX i principis del XX, un replantejament de la societat i la visió del món imperant en l’època que ofereix una nova manera d’interpretar l’entorn que envolta les persones espiritistes. I com a tal, podem veure la seva petjada en profunditat per tota la geografia europea, però amb més força a Espanya, un dels focus principals durant el moment del seu origen i esplendor.

La ciutat de Vilanova i la Geltrú no és excepció pel que fa a la presència del moviment en els carrers que la conformen. Ens han arribat poques dades referents a l’existència de grups espiritistes establerts de manera continua a la població però és molt probable que hi hagués persones espiritistes o que alguns vilanovins arribessin a practicar sessions mediúmniques dins les seves llars. Si bé no tenim documents on es trobin registrades, hem de tenir en compte la gran repercussió que l’espiritisme tingué en l’època i la gran quantitat de membres que posseïa la doctrina19.

El Museu Biblioteca Víctor Balaguer és un dels majors centres de cultura de la ciutat, àmpliament conegut pels habitants d’aquesta encara que no sempre valorat i reconegut com a la valuosa font d’informació que suposa. Fundada l’any 1884 per Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 1824 – Madrid, 1901): polític, periodista,

19 En les pàgines dels escrits espiritistes trobem nombroses referències al quantiós nombre d’adeptes que té l’espiritisme a finals del s.XIX. Veiem un exemple mitjançant una de les respostes que es dona a Lecciones de espiritismo para los niños, de Bonnefont, A.: “P.- ¿Hay espiritas por todas partes? R.- Sí, hay millones en todas las partes del globo. El Espiritismo, ciencia lógica y consoladora, será muy pronto la religión de todos los pueblos.” Cita extreta de: Bonnefont, A. (1883): Lecciones de espiritismo para los niños. Establ. Tip.-Ed. de Francisco Pérez, Barcelona. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

44 historiador i escriptor romàntic, impulsor de la Renaixença, conegut en l’època com a personatge influent amb contactes arreu del món i de vital importància per a la ciutat de Vilanova. És un dels primers museus edificats de nova planta, específicament per a albergar i exposar obres d’importància històrica, artística i cultural, sense reutilitzar un edifici previ construït amb una funció diferent de l’actual; d’ús públic per a tots els habitants de la ciutat, un altre tret gens comú en l’època tenint en compte que constitueix la primera biblioteca d’aquestes característiques en tot l’Estat espanyol; espai que conté artefactes mil·lenaris de cultures diverses i llunyanes, així com també focus de la història, l’art i literatura espanyoles.

Cal destacar la figura que idea aquest monument a la cultura i el saber, concretament la faceta que ens porta a relacionar-lo amb el moviment que ens ocupa, ja que Víctor Balaguer era maçó. La maçoneria no és un concepte nou en aquest treball i hem dedicat algunes pàgines a explicar la relació que aquest moviment té amb l’espiritisme i els punts de contacte que ambdós comparteixen. Generalment, els historiadors que treballen al Museu Biblioteca descarten la utilització de l’edifici com a temple maçònic, segons expliquen a les visites guiades que es realitzen. Aquest fet, però, no deixa el museu exempt de simbologia relacionada amb la maçoneria.

Per comprendre l’estreta relació que hi ha entre el museu i les creences esmentades, observem la decoració exterior del mateix. Els esgrafiats que envolten les parets, obra del pintor Josep Mirabent i Gatellens, ens mostren figures relacionades amb diferents aspectes de la història de la humanitat. Aquells que apareixen en la façana corresponent a la biblioteca representen l’art des de temps egipcis fins al Renaixement i aquells dibuixats en les parets exteriors del museu mostren la ciència passant per les mateixes èpoques. Tot l’edifici, a més, està emmarcat pels esgrafiats del temps (representat mitjançant Cronos, tità grec i déu del temps) amb dos àngels, els quals representen a una banda l’art egipci i clàssic; i per l’altra banda, l’art medieval i renaixentista. En temps de la seva construcció, el Museu Biblioteca comptava amb divuit murals, dels quals s’han perdut alguns a causa de les ampliacions produïdes a posteriori. En podem admirar encara dos més, d’una col·lecció que es troba incompleta, els quals mostren part de la història de la literatura.

El més curiós d’aquests esgrafiats és la seva simbologia, ja que no es tracta d’una simple decoració. Són un dels millors exemples de la relació de l’edifici amb la maçoneria. Observem que hi ha un nombre que es repeteix amb constància en quasi tots els conjunts de figures representades: el tres. El tres és molt important en simbologia maçònica, un exemple és el més elevat al qual pot aspirar un integrant d’aquest moviment en el ritus escocès antic i acceptat20 (del qual es diu que formava part Balaguer): el 33. Un altre exemple és el nombre de graus que constitueixen la base de la francmaçoneria, els que conformen la maçoneria blava o simbòlica (en el ritus escocès antic i acceptat hi ha trenta graus després d’aquests que conformen la maçoneria de perfecció): l’aprenent, el company i el mestre. Aquestes figures, que són tres, les podem trobar representades en gairebé tots els esgrafiats. Algú que treballa la pedra, per exemple (metàfora també del treball de la pedra fins a polir-la com es fa amb els aprenents), un company que l’ajuda i un home del qual es desprèn que sap més que els altres dos, aquell que els guia. També podem trobar altres elements de la simbologia maçònica pels esgrafiats i altres parts de l’edifici, com la lluna i el Sol, presents en qualsevol temple francmaçó, o el compàs i el cartabó, símbols per excel·lència de la institució maçònica.

Tot això són proves de la vinculació de l’edifici amb la maçoneria, a part del fet evident de l’afiliació de Víctor Balaguer al moviment. Així doncs, i tenint en compte tots els punts de contacte establerts entre les persones maçones i les persones espiritistes, no és estrany que el Museu Biblioteca tingui un fons d’obres relacionades amb l’espiritisme, algunes de les quals pertanyien a la col·lecció particular d’aquell que dona nom a l’edifici.

Per a la realització d’aquest treball d’investigació s’han revisat part d’aquestes obres, aquelles que destacaven entre la resta o les més significatives. Estudiant-les podem treure informació molt valuosa, passar les seves pàgines és caminar a través del

20 Tenir en compte la divisió de la francmaçoneria en diferents ritus, els quals poden realitzar els creients. Un ritus és el conjunt de cerimònies simbòliques que realitza un maçó, que al mateix temps l’ajuda en el seu camí introspectiu per arribar a ser millor germà. Normalment, cada lògia maçònica realitza un tipus de ritus concret. Un dels principals és el ritus escocès antic i acceptat, però hi ha de molts altres com el de York, el francès o el de Memphis. La maçoneria és una institució complexa, que es troba dividida per molts aspectes a observar (grau, ritus, maçoneria regular anglosaxona o continental...)

46 pensament d’alguns dels espiritistes més rellevants de l’època, així com també d’aquells contraris al moviment. Tots pertanyents al moment de més esplendor de la doctrina espiritista a Espanya, finals del segle XIX, al voltant de la celebració del Primer Congrés Espiritista Internacional.

Comencem parlant del Llibre dels Esperits, de Kardec21. No cal mencionar que en aquesta època (amb el català com a llengua no oficial que encara no era utilitzada de manera extensa en la literatura) i provenint alguns espiritistes, com Amalia Domingo Soler, d’altres parts d’Espanya, les obres que estudiarem es troben totes escrites en castellà. L’edició pertanyent a l’arxiu del museu, provinent dels llibres particulars de Balaguer i no d’aquells que recull per a formar la gran col·lecció que el Museu Biblioteca conté, compta amb una introducció del traductor, el qual firma com “un espiritista”. Segurament, i tenint en compte l’any de publicació d’aquesta, la setena edició (de la dècada dels setanta del segle XIX), l’espiritista que firma la introducció no és altre que Fernández Colavida, el qual s’encarregava de la traducció i distribució de les obres de Kardec en l’època a través de la Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo.

Les pàgines del Llibre dels Esperits ja ens mostren algunes de les característiques de l’espiritisme que es replantegen el món tal com la societat de l’època el contemplava. L’obra consta d’una introducció, a part de la que realitza el traductor anònim, en la qual Kardec ens explica les bases del moviment transmeses pels esperits i distingeix entre l’espiritualisme (doctrina contrària al materialisme) i l’espiritisme (paraula utilitzada per definir la doctrina basada en la comunicació amb els esperits, dels quals rep el nom), a més d’altres conceptes dels quals agafa una accepció com la correcta per a referir-se a les creences que codifica (per exemple, sobre la paraula ànima). Algunes de les bases que Allan Kardec estableix són, per exemple, la divisió de l’ésser humà en el cos material, que només constitueix un embolcall terrenal, l’ànima, com a esperit deslligat del món material que sobreviu a la mort (l’accepció que agafa de la paraula), i el periesperit, que és el compost no visible que uneix l’ànima amb el cos en el qual es troba encarnada.

21 Veure imatge 1 de l’apèndix. 47

Les idees que Kardec defineix en aquesta obra encara són estudiades pels espiritistes d’avui en dia, com hem esmentat al llarg del treball. Després de la introducció, la resta de la codificació del moviment la realitza mitjançant preguntes als esperits, els quals li expliquen com ha d’entendre el món una persona creient en la doctrina, idees que per als espiritistes suposen la veritat absoluta explicada per les ànimes desencarnades. Si bé eren crítics amb els missatges que rebien, quan establien el missatge rebut com a pertanyent a un esperit evolucionat, el donaven com a bo i vertader després de discutir sobre aquest i interpretar-lo. El mateix fa Kardec, comparant la informació que rep de diferents mèdiums.

Els temes sobre els quals el codificador pregunta abasten disciplines molt àmplies. Entre aquests hi ha inclosos el paper de la dona en la societat o la postura de l’espiritisme davant l’avortament. Si bé, des del punt de vista actual, els podríem considerar conservadors, eren tot un canvi respecte a la societat del segle XIX i la visió catòlica. Sobre les dones es pregunta: “817. ¿El hombre y la muger son iguales delante de Dios y tienen los mismos derechos?”22 i es rep la resposta: “¿Acaso no ha dado Dios á entrambos la inteligencia del bien y del mal y la facultad de progresar?”23. També es pregunta “818. ¿De que viene la inferioridad moral de la muger en ciertas regiones?”24, i es respon: “Del imperio injusto y cruel que el hombre se ha abrogado sobre ella. Es el resultado de las Instituciones sociales, y el abuso de la fuerza sobre la debilidad.”25. Podem observar un replantejament pel que fa a la visió del sexe femení, però aquest continua relegat a la posició del dèbil, mancat de cap mena de força, com es diu en repetides ocasions a preguntes posteriors.

Sobre l’avortament es fan les següents preguntes i s’obtenen aquestes respostes: “358. El aborto facticio es un crimen, sea la que fuere la época de la concepcion?”26, “Siempre hay crimen desde el momento en que quebrantais la ley de Dios. La madre ó

22 Kardec, Allan (187?): El libro de los espíritus. Editor desconegut, segurament a Barcelona. Provinent de la biblioteca particular de Víctor Balaguer. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú. Pàg. 325.

23 Ídem. 24 Ídem. 25 Kardec, (187?). Pàg. 326. 26 Kardec, (187?). Pàg. 137

48 cualquiera otro cometeran un crimen siempre que quiten la vida al niño antes de que nazca, porque con ello se priva al alma de soportar las pruebas de que el cuerpo ha de ser instrumento”27 i “359. En el caso en que la vida de la madre estuviera en peligro por el nacimiento del niño, hay crimen en sacrificar al niño para salvar á la madre?”28, “Vale mas sacrificar el ser que todavia no existe al que ya existe.”29. Així que, sobre l’aborció, s’estableix un pensament totalment negatiu (el qual encara es manté vigent entre els espiritistes) i de culpabilitat cap a la mare, com podem observar en el fragment subratllat.

Passem a analitzar una altra de les obres que s’han trobat a la Biblioteca Víctor Balaguer relacionades amb l’espiritisme, els Dictados de Ultratumba per Navarro Murillo30. Si bé no tenen la mateixa estructura del Llibre dels Esperits de Kardec, la informació està extreta de la mateixa manera, mitjançant comunicacions mediúmniques (com el seu nom indica, són dictats des de la ultratomba). Realment, és una obra que s’assembla, pel que fa al seu contingut, a la que realitza el codificador de l’espiritisme, però amb menys extensió i repercussió. Navarro Murillo, a l’igual que la seva dona Matilde Alonso Gainza (mèdium), són dues figures rellevants per l’espiritisme peninsular i poc conegudes i reivindicades avui dia. Navarro fou un gran activista i escriptor, inspirat per Charles Fourier en algunes de les seves obres, i arribà a dirigir la Revista de Estudios Psicológicos després de la mort de Colavida (1888). La seva dona va ser una d’aquelles figures que deixà de banda les restriccions de l’època i lluità per poder expressar-se en el marc que l’espiritisme l’oferia. Destaca el capítol sobre el magnetisme animal, el qual relaciona estretament amb l’espiritisme i avui dia és una de les bases de les passades que els espiritistes realitzen després de les seves reunions, fet que explicarem més endavant31.

Continuem amb un llibre de títol particular, Lecciones de espiritismo para los niños32, de Bonnefont. Cal aturar-se un altre cop a observar qui és el traductor de l’obra, del

27 Ídem (el subratllat és nostre). 28 Ídem. 29 Ídem. 30 Veure la imatge 2 de l’apèndix. 31 Veure la pàgina 74 d’aquest document. 32 Veure la imatge 3 de l’apèndix.

49 qual es donen tres inicials, “J. M. F.”, però no s’esmenta el seu nom complet (a diferència de l’edició del Llibre dels Esperits, en la qual no es deia res del traductor, potser per donar el protagonisme necessari a Kardec). No és difícil suposar, tenint en compte la data (1883, dintre dels anys actius de Colavida) i que l’obra és venuda per “a Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo, que aquestes inicials es refereixen a José María Fernández Colavida.

El contingut d’aquesta obra destaca pel seu objectiu i a qui va dirigida, els nens i nenes. Ja sabem, però, que aquests participaven en les sessions mediúmniques, de vegades llegint textos, i que eren educats des de petits en la doctrina. És curiós el llenguatge que utilitza, ja que manca de la senzillesa necessària per arribar a l’enteniment d’un infant, així com també la seva estructura, un altre cop basada en preguntes i respostes. Aquestes, però, podrien ser realitzades entre la persona espiritista i els esperits o entre un adult coneixedor de la doctrina i un grup de nens i nenes. Queden reflectides moltes qüestions diferents sobre el moviment espiritista en les seves pàgines, des d’astronomia, parlant de la distància entre la terra i la lluna, així com també d’altres cossos celestes, fins a oracions que es poden recitar en les reunions espiritistes. N’hi ha una en particular que destaca, una versió espiritista del Pare Nostre, esmentada com a “oración dominical”:

“Padre nuestro que estás en el Infinito; que vuestro nombre sea santificado; que vuestro reino, el reinado del bien, llegue; que vuestra voluntad se haga en la tierra como en todos los mundos habitados; dadnos el pan del alma y del cuerpo; perdonadnos nuestras ofensas, como nosotros perdonamos de todo corazón á los que nos han ofendido; no nos dejéis sucumbir a la tentación de los malos espíritus, mas enviadnos buenos espíritus para iluminarnos. -Yo os amo, oh Dios mío, con toda mi alma, y quiero amar á todos los hombres, mis hermanos, por amor á vos.”33

Podem observar algunes peculiaritats d’aquesta oració que la separen del Pare Nostre catòlic. Es diu de la divinitat “que estás en el Infinito” i no en el cel, tenint en compte la visió dels espiritistes de Déu com a l’origen i el final de tots els esperits, els quals es troben a “todos los mundos habitados” (fent referència a la creença espiritista de la pluralitat de mons habitats, on els esperits evolucionen moralment a través de diverses existències com la que viuen a la Terra i a poc a poc s’apropen a ser bons

33 Bonnefont, (1883). Pàg. 10. 50 esperits al costat de Déu). Cal destacar també la frase “no nos dejéis sucumbir a la tentación de los malos espíritus, mas enviadnos buenos espíritus para iluminarnos”, suprimint la figura del dimoni, en la qual no creien els espiritistes, i canviant-la per mals esperits, aquells poc evolucionats; així com també fa referència als bons esperits, els evolucionats que es troben a prop de Déu, perquè aquests baixin a la Terra des de l’Infinit, des dels planetes on viuen aquesta tipologia d’ànimes, i ens ajudin en el nostre dia a dia.

Parlem ara de les publicacions periòdiques que tenen a veure amb l’espiritisme i podem trobem a l’arxiu de la biblioteca. Dins una pàgina que es conserva de la Gaceta de Cataluña34, revista barcelonina sobre els esdeveniments polítics del moment, no trobem cap referència al moviment espiritista, però cal tenir en compte que aquesta fou la revista on Amalia Domingo Soler contestà al capellà Vicente Manterola per les seves acusacions de satanisme en contra de l’espiritisme. També conté la biblioteca diversos exemplars de la Revista Popular, de caire catòlic conservador, on es publicaven algunes de les respostes que aquest capellà donava a Amalia. Encara que tampoc es conserven a l’arxiu els fascicles de la revista amb les respostes del capellà, és interessant observar altres aspectes, com la visió que l’Església Catòlica tenia de la relació entre l’Estat i la religió, a la qual considerava superior. Aquest fet queda reflectit entre les pàgines de la publicació cristiana de la qual parlem, en un text firmat pel “Doctor Franco”. És evident que, seguint aquest pensament, la laïcitat que les persones espiritistes buscaven en l’educació i en tota la societat en general amb l’objectiu de poder desenvolupar les seves creences i que qualsevol persona fes el mateix, queda totalment anul·lada des del punt de vista catòlic, ja que l’Església monopolitzava la religió i es relacionava amb el poder, al qual aspirava:

“Digamos, -que ya es hora,- ¿quién manda á quien? (…) ó, si prefieres que lo exprese en una frase vulgar, ¿quién es más, la Iglesia ó el Estado? (…) Contesto, y de ello no me cabe la menor duda, -pues es imposible contestar de otro modo, á no ser más ignorante que un salvaje,- que siendo lo universal más que lo particular (…) es, por consecuencia legítima, más la Iglesia que el Estado. Y mucho más, muchísimo más, Inocencio, añadiré yo con todos los hombres de buen sentido que comprenden la inmensa ventaja que lleva la Iglesia al Estado por razón de su extension, origen, esencia, naturaleza, fin,

34 Veure la imatge 4 de l’apèndix. 51 objeto y modo de obrar (…) pues mandar debe al Estado y á todo el mundo aquella á quien transmitió Jesús todo el poder que se le dio en el cielo y en la tierra.”35

L’altra revista o publicació periòdica, estudiada com un dels documents relacionats amb l’espiritisme més rellevants del Museu Biblioteca, és la Revista espiritista: periódico de estudios psicológicos36, la qual passaria a ser anomenada Revista de estudios psicológicos. Aquesta és una de les revistes espiritistes més importants del segle XIX a Espanya, juntament amb la Luz del Porvenir, i fou un dels nuclis d’expansió i propaganda del moviment espiritista. A través d’aquesta i la “Sociedad Barcelona Propagadora del Espiritismo”, ambdues fundades per Colavida, es recomanaven obres relacionades amb la doctrina que estudiem, algunes de les quals eren traduïdes pels mateixos organismes. L’exemplar que es pren com a exemple en aquest treball, del setembre de 1874, és un clar exemple de com funcionaven les publicacions periòdiques espiritistes de l’època, seguint un model que s’assembla al pertanyent a algunes revistes catòliques del segle XIX, com la Revista Popular, ja que ambdós tipus de publicacions compten al principi amb una secció doctrinària i amb una bibliografia al final, obres interessants que s’han publicat recentment i tenen a veure amb les creences de la revista.

Al fascicle de la publicació espiritista esmentada podem trobar dos textos dedicats a l’Església Catòlica i a tots aquells que es dediquen a perseguir l’espiritisme, s’hi cita un fragment d’una memòria necrològica (llegit per un soci de la “Sociedad económica barcelonesa de amigos del país” en la sessió del 5 de juliol de 1874) on s’al·ludia a la doctrina espiritista, parlant d’aquesta com una farsa o bogeria:

“Y para evocar estos recuerdos, no ofenderé por cierto vuestras conciencias, llamando á esas pitonisas modernas de que se vale una secta nueva, que pretende levantar á los que yacen en los sepulcros, que sueña arrancar secretos que solo á Dios pertenecen; no acudiré á esta escuela que atropella al buen sentido, perturba inteligencias despejadas que parece imposible presten vasallaje á este comercio funesto que se hace de los sucesos pasados y los futuros, pretendiendo alcanzar de los que han dejado ya la tierra, manifestaciones que solo son parto de la imaginación ó de la farsa. No, señores, por mas

35 Revista popular: publicación semanal, publicació periòdica (1871 - ?), consultats els exemplars de l’any 1880 recollits en un mateix llibre. Editor: Tipografía católica, Barcelona. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú. Pàgs. 83 i 84 del llibre esmentat.

36 Veure la imatge 5 de l’apèndix. 52 que esté en boga esto, que yo llamaría sandez ó locura si no hubiese hecho presa en tantas personas de todas las clases, edades y categorías; yo no olvidaré que estoy ante la tumba de un católico y ante un auditorio ilustrado: católico también y amigo del sentido común, no necesito para un trabajo necrológico, prestar homenaje á este embozo con que se cubre hoy la incredulidad y el fanatismo del error.”37

Després d’explicar l’incident ocorregut i citar el fragment pertinent, l’escriptor de l’article (del qual no es diu el nom) rebat cadascun dels arguments utilitzats en la memòria necrològica citada. Podem observar, de la pròpia mà d’aquell que emet aquesta memòria, que no s’atreveix a dir bojos directament als membres de la “secta” a la qual es refereix, perquè aquesta ha arribat a tots els estrats de la societat. Hem de tenir en compte la procedència de la institució que emet la memòria, sorgida de la Il·lustració, el racionalisme de la qual entrava en conflicte amb l’espiritisme. Queda clar, rebent del catolicisme i altres sectors constants atacs com aquest, per què revistes espiritistes com aquesta compten amb una secció doctrinària a través de la qual es defensen.

Altres aspectes a destacar són les qüestions tractades en les comunicacions mediúmniques que transcriu la revista. En una d’aquestes trobem exemples del feminisme social centrat en l’educació, típic a l’Espanya de finals del segle XIX, on es desenvolupà més aquest que no pas el polític. Ja hem parlat en diverses ocasions sobre la relació de l’espiritisme espanyol amb el feminisme, i aquí trobem una mostra de la seva extensió a través de les revistes pertanyents al moviment. Aquesta comunicació es troba firmada per “L. de L.”, l’esperit del qual diu, referint-se a la dona: “dadle instruccion sólida en vez de la frívola que hoy recibe; enseñadle que debe cuidar más de ella que de su tocado (...). Educar, instruir la mujer, es ponerla en el rango que se merece.”38.

Una altra de les comunicacions mediúmniques que trobem en aquest fascicle de la revista es troba dictada per l’esperit de Santa Teresa de Jesús. Aquesta figura es

37 Revista espiritista: periódico de estudios psicológicos, publicació periòdica (1869-1876), número del setembre de 1874. Editor desconegut, segurament la Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo. Imprenta de Leopoldo Domenech, Barcelona. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú. Pàg. 198 (segurament es compten les pàgines des del moment en què s’inicia la publicació de la revista). (subratllat a part, realitzat amb el treball). 38 Revista espiritista: periódico de estudios psicológicos (setembre de 1874). Pàg. 202. 53 menciona en més d’una obra espiritista, citant fragments escrits per l’esperit de la santa, també anomenada Teresa d’Àvila (nom amb el qual és mencionada en la publicació espiritista). La comunicació consisteix en un conjunt de reinterpretacions dels escrits que redactà en el segle XVI Teresa de Jesús, fent-los concordar amb algunes de les bases de l’espiritisme (com la inexistència de l’infern o la pluralitat de mons habitats). També es diu que les comunicacions místiques que rebia la dona eren episodis mediúmnics i no una relació directa amb Déu, tal com l’entenen els catòlics, els quals van arribar fins i tot a censurar i perseguir Santa Teresa per l’heterodòxia del seu pensament. Aquesta persecució va ser patida també per altres místics, com San Juan de la Cruz reflecteix en alguns dels seus escrits, però va se més greu en el cas de la santa esmentada pel fet de ser dona.

I ara, per finalitzar aquest apartat sobre la relació entre l’espiritisme i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, parlem dels documents escrits per Amalia Domino Soler que trobem a l’arxiu, dos dels quals són cartes d’Amalia cap a Don Víctor. Encara que parlem dels punts d’unió de la doctrina que estudiem en aquest treball de recerca amb el museu, les epístoles i el fulletó de Domingo Soler no tenen un gran vincle amb l’espiritisme. A més, si un s’atura a observar les seved dates, Un ramo de amapolas y una lluvia de perlas, ó sea un milagro de la virgen de misericordia39 (el fulletó que hem esmentat) data del 1868, any en què fou publicat per una editorial que es trobava a Tarragona. Com és això possible, si l’escriptora vivia a Madrid? I per què li entregà a Balaguer un escrit seu amb la dedicatòria “A Víctor Balaguer en prueba de amistad”40, tenint en compte que aquest pertany a l’època en que Amalia encara no coneixia l’espiritisme? Tal com vam explicar en el punt corresponent a Domingo Soler, coneix l’espiritisme al voltant de 1872 i es trasllada a Barcelona des de Madrid el 1876.

Podríem pensar que, encara que l’escriptora redactés aquest document sense pertànyer a la doctrina espiritista, li va entregar a Balaguer quan ja ho era. Potser escollí justament aquell fulletó per a donar-li. Així, la comunicació entre els dos podria no haver començat fins que Amalia era ben coneguda pel seu activisme espiritista. Però sabem que no va ser d’aquesta manera gràcies a la primera carta que es conserva

39 Veure la imatge 6 de l’apèndix. 40 Veure la imatge 7 de l’apèndix.

54 al museu signada per Domingo Soler, la qual va ser escrita l’any 1869. La forma de parlar de l’espiritista en aquesta carta sobta per l’agressivitat que utilitza, amenaçant Balaguer: “Si no lo haces... cruda guerra! / Y juro y lo compliré: / Que haré un gran auto de fé / Con los cuentos de tu tierra.”. Aquí apareixen més preguntes: Per què li escrivia Amalia, essent de classes socials tan diferents? Per què l’amenaça?

La resposta que s’apropa més a la realitat és que la relació entre els dos no tingués com a punt d’unió l’espiritisme o la maçoneria, sinó l’escriptura. En tant que Amalia ja escrivia en l’època per a diverses revistes, pot ser que els dos es coneguessin d’aquesta manera, i l’agressivitat en la forma de dirigir-se a Balaguer, famós no tan sols per la política sinó també pel seu treball com a escriptor i poeta de la Renaixença, tingués com origen un joc literari entre ambdós personatges. És probable també que, pensant que els escrits de Domingo Soler apareixien en diverses publicacions arreu d’Espanya, no només a Madrid, enviés Un ramo de amapolas a Tarragona per la seva edició a causa del contingut del mateix, ja que tracta d’un santuari pertanyent a la zona. L’escrit tracta d’un miracle de la verge a Reus, el qual és explicat a la futura espiritista per una amiga, provinent d’aquesta ciutat catalana. La coneguda d’Amalia vivia a Madrid i suposadament era descendent de les persones que van viure el miracle, per aquesta raó el coneixia.

Segurament, Amalia Domingo Soler va escriure les dues cartes a Don Víctor amb l’objectiu d’aconseguir promoció en les revistes de l’època, fet que tindria més sentit pel que fa l’epístola de 1869. Ja que la següent, de 1882, pertany al moment en què Amalia era ben coneguda. Potser, donada la catalogació de l’escrit dins l’arxiu del museu com a demanda, volia utilitzar un contacte del passat per assolir algun objectiu. Víctor Balaguer era un home molt influent i persones de condicions vàries li escrivien realitzant peticions amb l’objectiu d’aconseguir algun favor del polític.

Només queda una qüestió envoltada de misteri, i aquesta és el nom amb el qual Amalia signa les cartes: Amalia Domingo Soler de Ruiz. Aquest “de Ruiz” és un dels temes amb què els historiadors i historiadores de l’actualitat han tingut més problemes. A causa de l’escassedat de dades entorn la figura d’Amalia, les quals dificulten la biografia (encara que tenim unes memòries escrites per la mateixa

55 espiritista), no sabem amb certesa si prové d’un casament que va durar poc temps, a causa d’una mort o separació, o el seu origen té lloc en l’intent d’amagar la seva solteria al semblar emparada per un matrimoni que la protegia. Hem de tenir en compte la visió pejorativa i totalment masclista que es tenia de les dones que no estaven casades, com a éssers dèbils i inferiors que no tenien cap home que dirigís la seva vida, considerades com a eternes menors d’edat.

6. ESPIRITISME DURANT EL SEGLE XX I ACTUALITAT

Per arribar a posicionar-nos en la situació actual de l’espiritisme al món hem de tornar al moment de la seva decadència, a principis/meitat del segle XX. Pel que fa la història del moviment com a tal, no de les pràctiques basades en la comunicació amb els avantpassats (ja que parlaríem de cultures ancestrals, com hem observat en apartats anteriors), el podem dividir perfectament en tres períodes: el sorgiment, que contempla els fets ocorreguts a casa de les germanes Fox (1847) i l’època de les taules giratòries fins a l’aparició dels llibres d’Allan Kardec (el 1857 es publica El llibre dels esperits); la consolidació i època d’esplendor fins al final de la guerra civil espanyola (1939) i la segona guerra mundial (1945), tenint en compte que havia perdut part de la gran atenció i públic que rebé en la segona meitat del segle XIX; i l’enfonsament del moviment i petit ressorgiment que es produí després de les guerres fins el moment en què ens trobem actualment, el qual no respon als països del Sud i el Centre d’Amèrica ja que l’espiritisme, per exemple a Brasil, continuà bastant actiu, mesclant-se amb altres cultes com veurem seguidament.

Per tant, si volem estudiar com es troba actualment el moviment que anomenem espiritista, hem d’explorar aquest tercer període. La divisió que hem realitzat es veu de manera molt clara a Espanya, on el Franquisme suposà un abans i un després, però primer analitzarem com es va desenvolupar la doctrina arreu del món.

Començarem parlant d’un concepte que encara no es troba totalment definit, però intentarem sintetitzar, el qual rep el nom de “Macumba”, terme que podria venir de l’instrument musical africà o algun antic déu adorat al mateix continent. Macumba recull un seguit de ritus que es celebren al país de Brasil, amb arrels africanes provinents dels primers esclaus que portaren aquests cultes des dels seus països d’origen fins a les colònies espanyoles i portugueses. Entre aquests cultes destaca l’anomenat Candomblé, religió on la natura té una importància rellevant i veneren diferents déus relacionats amb aquesta. El Candomblé entrà en contacte amb moltes altres religions al Brasil, com la catòlica, l’Umbanda o d’altres autòctones al territori i relacionades amb les civilitzacions ameríndies. Però no foren les úniques doctrines

57 amb què es va relacionar, també els espiritistes kardecians trobaren el seu lloc als països d’Amèrica Llatina i els interessats en aquestes doctrines van augmentar.

L’espiritisme va arrelar amb força i aquestes persones, de classe alta la majoria, que estudiaven les obres de Kardec (traduïdes per Colavida de vegades) al Brasil i altres estats, van començar a formar grups d’estudi de la doctrina i a reunir-se. Parlem del temps en què el espiritisme a Espanya i Europa creixia, contagiant el territori americà, però des de la segona meitat del segle XIX fins als nostres dies han passat 150 anys. Mentre una part de la societat brasilera ha continuat amb el llegat d’aquests primers centres espiritistes, els quals han crescut i suposen el nucli més important del moviment a nivell mundial, alguns han sigut influenciats per la doctrina però han preferit altres cultes que semblaven més propers a la seva cultura. I aquí entra en joc la Macumba. Brasil és país essencialment catòlic, però aquests cultes tenen un gran impacte, com un periodista del New York Times reflectia després de la seva estada a Brasil la nit de cap d’any de 1996:

“Mentre Brasil es la nació catòlica més gran del món, els brasilers solen fer broma dient que el seu país és 90 per cent catòlic i 100 per cent espiritista. Amb això no es refereixen només a la filosofia espiritualista d’Allan Kardec, el professor d’escola francès, El llibre dels esperits del qual ha tingut un gran impacte a Brasil durant 140 anys; també es refereixen a altres religions que creuen en la reencarnació i la comunicació amb els esperits, com el Camdomblé, la Umbanda i la Macumba, les arrels de les quals es troben a Àfrica.”41

Edwin, com s’anomenava aquest periodista, donava un gran exemple de com influïen aquests cultes al país i es mesclaven amb la religió catòlica. La nit de cap d’any a Brasil es celebra un gran festival en honor a Yemanja, deessa dels oceans, la qual s’identifica moltes vegades amb la verge Maria. Aquest fet és molt comú, la identificació de sants amb déus pagans amb l’objectiu d’ocultar aquestes creences quan estaven prohibides, que més tard ha provocat la síntesi dels dos cultes o d’altres donant lloc a religions com la Macumba. Aquestes creences troben el seu lloc en celebracions com el festival de Yemanja, on els brasilers que viuen a São Paulo es vesteixen de blanc i llencen ofrenes al mar.

41 McDowell Edwin, 7 Waves and 7 Wishes: New Year's in Rio, publicat al New York Times del 28 de desembre de 1997, traduït de l’anglès. 58

El que resulta important per a l’estudi de la doctrina espiritista i la seva evolució a diferents parts del món es veure com, encara que es mantingué en el seu estat pur (més o menys fidel a les bases que Allan Kardec va establir) en alguns grups espiritistes del Brasil, Colòmbia o Uruguai, també va quedar una part de la població influenciada per les ensenyances dels espiritistes als països sud-americans, les quals van quedar sintetitzades amb altres cultes com la Macumba. Aquests, alguns dels quals també practiquen el vudú i la màgia negra, van assimilar la creença en la capacitat de comunicar-se amb els esperits o la figura del mèdium, que es mesclaven amb la idea dels xamans i els ritus de comunicació amb els avantpassats.

Pel que fa a la branca de l’espiritisme que es va mantenir fidel a la doctrina kardeciana de mitjans del segle XIX, és aquesta la que va heretar el llegat de centres espiritistes i va anar creixent, al contrari del que va passar a Europa amb els conflictes bèl·lics i els règims d’extrema dreta que es van succeir, com ja hem esmentat. Que la població espiritista a Amèrica del Sud i Central conforma el nucli més important al món actualment queda clar a través de dues qüestions. La primera és la quantitat de països membres del CEI (Consell Espiritista Internacional, òrgan del qual parlarem més endavant, que constitueix l’única unió de centres espiritistes oficial a nivell mundial) que formen part d’aquestes zones continentals, ja que segons la seva web són majoria per un Estat. I no només això, sinó que aquests països tenen un nombre major de centres al seu territori, i fins i tot, la gent que practica la doctrina a Europa prové en gran part d’aquests estats. Pel que fa a la segona qüestió que cal analitzar és quines han sigut les figures més importants de l’espiritisme al segle XX, ja que aquestes pertanyen al territori del Brasil.

Parlem ara d’aquestes figures, entre les quals cal destacar-ne dues, ambdues brasileres: Chico Xavier i Divaldo Franco. El primer és el que més impacte a nivell internacional ha tingut, i el segon encara continua amb la seva tasca. Parlarem també d’un tercer individu, però aquest ens servirà per introduir què ha passat a Espanya en aquest temps, després de la guerra civil.

Comencem per Chico Xavier, el qual va néixer el 2 d’abril de 1910 i va morir el 30 de juny de 2002. Aquetes dates ja ens indiquen un fet: que Xavier va ocupar-se del

59 desenvolupament i divulgació de l’espiritisme al seu país durant gairebé tot el segle XX (tenint en compte que coneix la doctrina amb 17 anys). El seu nom real era Francisco Cândido Xavier i la seva infància va ser marcada per la pobresa. La seva mare morí quan aquest era molt jove, va quedar a càrrec de la seva padrina i aquesta el maltractà, fet que va durar fins que es traslladà a viure amb el pare. Segons ell afirmava, va veure esperits (fins i tot el de la seva mare) durant tota la seva vida. Als 17 anys es va fer espiritista, quan conegué el moviment per mitjà d’un matrimoni, membres els dos de la doctrina, els quals van curar la seva cosina, que es trobava “esperitada”. Aquestes persones, amb les quals van realitzar sessions mediúmniques per guarir la malalta, li donaren a conèixer les obres de Kardec. A partir d’aquell moment començà a comunicar-se amb els desencarnats i, a través del seu guia espiritual Emmanuel (a l’igual que Amalia o Kardec, els quals disposaven també d’un guia), va iniciar la seva tasca com a escriptor d’obres dictades pels esperits. Va redactar més de quatre-centes obres, de les quals s’havien venut 25 milions de còpies quan encara es trobava amb vida. Els diners que aconseguí els va destinar a obres benèfiques i institucions espiritistes, i es mantenia amb allò que guanyava del seu sou personal, encara que la seva família (no parlem de parella o fills, ja que mai es va casar) es trobés en problemes.

Chico Xavier és considerat com el successor de Kardec en la tasca de codificació de la doctrina espiritista ja que, encara que no alterà les bases establertes per aquest ni va tenir la mateixa importància pel que fa a l’ideari del moviment, la seva producció fou tan prolífica i va estendre tant l’espiritisme que va arribar al mateix grau d’importància. Algunes webs espiritistes parlen fins i tot d’una reencarnació del mateix codificador, Allan Kardec. El que queda clar és que la contribució de Xavier durant tota la seva vida a divulgar les idees espiritistes, així com la seva dedicació a la caritat, són causants de la importància que el moviment té avui dia als països d’Amèrica Llatina. Destacarem una curiositat sobre la seva vida, i és que fins i tot va ser denunciat per la viuda del periodista brasiler Humberto de Campos, que tenia l’objectiu d’obtenir els drets d’autor sobre les obres que Xavier va escriure firmades per l’esperit del seu marit. Chico Xavier va guanyar el judici, ja que el tribunal deia que els drets d’autor del periodista només entraven en vigor respecte a les obres que aquest va escriure mentre

60 vivia, sense comptar aquelles de les quals suposadament va ser autor per mitjà de la transcripció mediúmnica de Xavier. A partir d’aquell moment, l’espiritista va firmar els escrits que corresponien a Humberto de Campos amb el nom de Germà X.

Un cop mor Francisco Cândido Xavier, aquell que pren el seu lloc com a espiritista més important i conegut a nivell mundial és Divaldo Pereira Franco, el qual va néixer el 5 de maig de 1927. Encara continua amb la seva tasca a dia d’avui, a l’edat de 91 anys, a expenses de l’aparició d’un altre individu com aquests dos grans exponents de l’espiritisme durant el segle XX.

Divaldo Franco constitueix, per tant, una de les figures més importants del panorama espiritista actualment, encara que els seus anys d’activisme més rellevant han quedat en el passat. Potser avui dia la seva tasca queda relegada a la realització de conferències arreu del món, però continua ajudant la població del Brasil a través d’una de les iniciatives més destacades que va posar en marxa durant la seva vida. D’aquesta es poden trobar poques dades online i la majoria de webs i llibres escrits es troben en portuguès. Sabem que des de petit va tenir visions, segons ha dit en algunes entrevistes, i que aquestes el van portar cap a l’espiritisme. A través de diversos grups que pertanyien al moviment es va iniciar i interessar cada cop més per la doctrina fins que va decidir dedicar la seva vida enterament a l’espiritisme. I els esperits que es comunicaven amb ell li mostraven el camí de l’ajuda al més pobre, de l’educació a aquells que no tenen l’oportunitat d’aconseguir-la. Així, Divaldo Franco es va integrar dins d’aquesta causa.

Moltes de les iniciatives que va impulsar, com escoles o centres mèdics, encara funcionen avui dia. Però la més important és, sens dubte, “La Mansión del Camino”. Un gran centre educatiu que compta amb vàries escoles i un centre d’atenció mèdica, situat als afores de la ciutat del Salvador. Va ser fundat per Divaldo Franco juntament amb altre espiritista brasiler, anomenat Nilson de Souza Pereira. És finançat per les conferències i els llibres que es venen escrits per Divaldo, ja que també ha dedicat gran part de la seva vida a escriure obres mediúmniques. Aquesta institució dona habitatge als nens desafavorits de la zona, ja que es troba en un dels barris més pobres de la ciutat, fins que aquests trobin una nova llar, així com assistència als ancians i a les

61 dones embarassades. En tant que es tracta d’un centre espiritista, l’ensenyament que es dona a La Mansión del Camino és laic, sinó que també s’instrueix dins de la doctrina dels espiritistes i posseeix instal·lacions per a realitzar sessions i passades espiritistes, dels quals parlarem quan analitzem el funcionament d’un centre espiritista actualment.

La figura de Divaldo Franco també s’ha trobat envoltada d’algunes controvèrsies, l’any 2017 alguns blogs espiritistes publicaven articles en contra de les seves relacions amb l’alcalde de São Paulo, João Dória. Segons els centres que portaven aquestes webs, la campanya de Dória a la qual donava suport Divaldo, a favor d’un processat alimentari per als més pobres, era perillosa per a la població a causa dels components d’aquest processat i podia afectar greument aquells que el rebien. També al·legaven que Divaldo Franco, en algun dels seus discursos, havia dit dels refugiats que els seus problemes estaven justificats en certa manera ja que els seus esperits provenien de colons que van atacar Amèrica. Així doncs, els centres als quals pertanyien les webs es posicionaven en contra d’aquest espiritista i dels seus seguidors. Aquesta situació suposa un exemple perfecte de l’heterogeneïtat del moviment i dels clarobscurs que, com a qualsevol moviment, presenta.

Tenint en compte aquests casos de controvèrsia, Divaldo Franco no deixa de ser una figura molt important per al moviment, admirada per una gran quantitat d’espiritistes per la gran difusió que ha realitzat de la seva doctrina. Ha visitat en diverses ocasions Espanya, i la primera fou gràcies a una de les figures més importants dins la història recent de l’espiritisme en el nostre país: Rafael González Molina.

Nascut el 13 de març de 1920, González Molina constitueix, després de l’enfonsament de l’espiritisme a Espanya a causa de la guerra civil i el franquisme, la figura clau per al ressorgiment del moviment a l’Estat espanyol. Sense ell no es podria entendre l’evolució des de l’ocàs de la doctrina fins als nostres dies, i és que explicar la seva història significa explicar la història de l’espiritisme espanyol al segle XIX. Provenia d’una família humil, però des de ben petit li va agradar la lectura, passant per autors com Alexander Dumas o Victor Hugo. També era aficionat als escacs, des que conegué el joc en un centre de salut en el qual va estar ingressat per tuberculosi, a l’edat d’11

62 anys. El seu primer treball fou com a venedor de sabates, i durant tota la seva vida es dedicà al comerç. Degut a la situació que patia Espanya durant la dècada dels 30 i els 40, la guerra civil primer i l’època de més repressió i crisi econòmica del Franquisme després, González Molina va prendre la decisió de no quedar-se al país. Encara vivint a Espanya, es va casar amb una dona anomenada Manuela Morata i van tenir tres fills i una filla, que es deien Félix, Rafael, Ana Isabel y Jesús. Amb una família de què tenir cura, la parella es va traslladar a Brasil, a la ciutat de São Paulo, l’any 1954.

Van ser diversos els treballs que González Molina va realitzar allà, des de fotògraf fins a propietari d’una botiga de roba. Però també va ser a la ciutat esmentada on va conèixer l’espiritisme. La doctrina va entrar dins la seva vida per mitjà d’una parella pertanyent al moviment, de la qual es va fer amic al poc temps de mudar-se al país sud-americà. En un principi, ni González ni la seva dona Manuela es van sentir massa atrets per les creences de les seves amistats, fins que arribà a les seves mans el llibre de L’Evangeli segons l’Espiritisme, de Kardec. A partir d’aquest moment s’adonaren que les seves idees tenien molt a veure amb les establertes pel codificador de la doctrina espiritista i començaren a buscar un centre on assistir a reunions relacionades amb el tema. Aquell amb el qual es sentiren millor fou el “Centre Espiritista Germà X”, anomenat així per la signatura que Chico Xavier donava als escrits que, segons ell, eren dictats pel difunt periodista Humberto Campos. En aquest grup espiritista, Rafael González Molina va conèixer un grec afiliat al moviment que vivia a São Paulo, el qual es deia Stamatis. Aquest va ser un dels grans suports que l’espanyol va tenir durant la seva estada a Brasil i gràcies a ell es va integrar de ple en el moviment que després faria ressorgir a Espanya.

A mesura que el seu coneixement de la doctrina augmentava, gràcies a cursos que va realitzar sobre diversos aspectes del moviment i que li serviren per a realitzar la seva tasca, va començar a realitzar conferències, fins i tot per a la Federació Espiritista de São Paulo, mentre també es dedicava a la caritat. Amb tot aquest bagatge, González Molina va retornar a Espanya l’any 1967, i es va mudar a Madrid. La situació, encara que havia millorar respecte l’any de la seva marxa, continuava essent repressiva. La dictadura continuava i l’espiritista es trobava en un país on pràcticament no existia el moviment. Sobrevivia, però de manera totalment clandestina. La mancança de

63 llibertats obligava els espiritistes a realitzar les seves reunions d’amagat, buscant sempre llocs segurs on poder fer-les sense arribar a ser descoberts, arriscant-se a poder ser delatats i empresonats.

González Molina es trobava en una situació que no li agradava gens, venint d’un país com Brasil on les seves creences es trobaven generalitzades i podia trobar centres espiritistes amb relativa facilitat, realitzava conferències i participava en sessions obertes d’espiritisme. A partir de l’any 1972 o 1973, aprofitant la fi del Franquisme (1975 és l’any en que mor el general Franco), comença a lluitar per divulgar la doctrina i aconseguir el seu reconeixement. L’any 1977, inicia l’edició d’una revista espiritista anomenada Divulgación Espírita. En un principi fotocopiava ell mateix els fulletons que escrivia, però a poc a poc la gent es va interessar més per la seva publicació i així aconseguí realitzar-la en una impremta i distribuir-la mitjançant diversos quioscs madrilenys.

El 1978, en plena transició cap a la democràcia espanyola, González Molina funda el centre espiritista Centro de Estudios y Divulgación Espírita (CEYDE), ubicat a Madrid. Durant aquest temps, mentre el seu reconeixement a Espanya augmentava, diversos inspectors visitaven la llar de González Molina en busca d’obres espiritistes per a certificar el seu contingut d’acord amb les lleis del moment. Un dels factors que ajudaren a donar a conèixer l’espiritisme i la tasca realitzada per González Molina fou la visita de Divaldo Franco al país, gràcies als esforços de l’espiritista espanyol, el qual aconseguí comunicar-se amb ell i portar-lo a Espanya. El seguiren altres mèdiums i oradors de la doctrina famosos, que van ajudar a desenvolupar el moviment.

CEYDE es convertí en un dels centres espiritistes més importants al país, el qual fou dirigit per Rafael González Molina fins a la seva mort, l’any 2005. L’actual presidenta, i quarta des de que Molina va desencarnar, es diu Aurora Vaz: una activa conferenciant espiritista a dia d’avui, les ponències de la qual es poden veure a YouTube.

En la recta final per aconseguir el reconeixement legal de l’espiritisme a Espanya, González Molina va arribar a reunir-se amb el Ministre d’Interior que va ocupar el càrrec entre el 1980 i el 1982, Juan José Rosón, al qual entregà llibres espiritistes i presentà els primers estatuts del que anomenà Associació Espiritista Espanyola. Així va

64 aconseguir, l’any 1981, la qualificació legal de l’espiritisme com a grup, i les noves lleis democràtiques permetien la reunió de persones i la llibertat d’expressió, i legalitzaven l’existència de centres espiritistes com el que va poder fundar Rafael González Molina. El mateix any es realitza el Primer Congrés Espiritista Nacional. Un any després, l’Associació Espiritista Espanyola passa a ser anomenada Federación Espírita Española, la qual perdura avui dia com a òrgan principal del moviment a Espanya i de la qual González Molina fou president fins a l’any 1997.

Com si tot això no fos suficient, havent portat a la llum el moviment espiritista, havent aconseguit la seva legalització, havent creat un dels centres més rellevants de Madrid, havent portat l’espiritista encarnat més important a Espanya, González Molina es va llençar a la importació de llibres provinents d’Argentina i de Brasil, i va crear el 1985 La Editora Espírita Española. L’any 1992, any en què es realitzaren els Jocs Olímpics de Barcelona, uns altres dos esdeveniments summament importants per a la doctrina espiritista espanyola van tenir lloc: per un costat, González Molina aconsegueix portar al nostre país el Congrés Mundial d’Espiritisme, que ja s’havia realitzat tres ocasions en territori espanyol, en l’època de màxim esplendor. Per l’altre, es funda a Madrid un òrgan de gran importància: el Consell Espiritista Internacional, essent-ne Espanya un dels països creadors i González Molina el secretari general.

A partir del 1992, González Molina continua la seva tasca però aquesta s’atura per una operació de pròstata l’any 1997, la qual no surt com s’esperava i s’uneix a altres problemes de salut que provoquen la seva mort el 16 de maig de 2005. Com hem demostrat, la vida de Rafael González Molina és la vida de l’espiritisme espanyol actual, constitueix el seu ressorgiment i com adquireix importància a nivell mundial, essent Espanya juntament amb el Brasil, l’altre membre fundador del CEI, un dels països més importants per a la doctrina.

Hem de tenir en compte que la situació social que es vivia al segle XIX no era la mateixa que es viu a dia d’avui. Les idees espiritistes, que oferien un model de vida totalment diferent a l’establert, modernitzat i fins i tot racional, queden antiquades en el panorama de pensament actual. L’ateisme creixent en el jovent d’avui dia, que s’adona a poc a poc de les restriccions que qualsevol religió imposa en la seva vida,

65 provoca que aquest fugi de l’espiritualisme. Podríem dir que es viu un Carpe Diem a escala general i la societat queda inundada pel materialisme i la despreocupació per l’altre. En aquesta situació, l’espiritisme actual té alguna cosa a ensenyar, i això és la preocupació per la resta d’individus. Ho veurem més tard, però alguns espiritistes no han perdut aquesta idea de solidaritat i la continuen portant a la pràctica avui dia. Però també trobem que el moviment es troba fonamentat en les paraules de Kardec, un home que visqué en el segle XIX, i les seves idees podrien ser reformadores en aquella època, però hi ha algunes que, com hem dit, queden antiquades. Trobem que els plantejaments revolucionaris de gent que va canviar el món en què vivien es queden enrere pel que fa al pensament actual, si no es reinterpreten no es poden tractar les paraules que suposadament diuen els esperits de gent que morí fa anys com a paraula sagrada. Hi ha alguns plantejaments que són aplicables a l’actualitat i els espiritistes tampoc pretenen estancar-se en el passat, intenten evolucionar amb la societat, però la població que forma part del moviment a poc a poc queda envellida i la situació de l’espiritisme a nivell internacional s’estanca.

Prenem com a exemple les conclusions a les quals s’arriba en el Primer Congrés Nacional d’Espiritisme espanyol, de 1981. Queda clar que ha passat temps des que aquest tingué lloc fins als nostres dies, però part de la gent espiritista que va viure el congrés encara continua pertanyent a la doctrina. “Queremos dejar claramente expuesto que nuestro planteamiento es totalmente imparcial, es decir, no estamos a favor ni en contra de esa corriente llamada feminista, ni tampoco de aquella que se denomina machista.”42 Està clar que en aquell moment no s’entenia la base dels moviments feministes, que és l’equitat entre homes i dones, però aquests plantejaments ja denoten que part del pensament espiritista ha quedat endarrerit. Aquesta idea també queda recolzada per afirmacions com la següent, emesa pel grup espiritista Villena, on la dona queda relegada a un paper masclista dins la llar:

“La mujer, cuando ha formado una familia, debe ser todo amor y cariño para con la misma; ya que, teniendo paciencia y llevando la vida con optimismo, podrá aportar a ese hogar la paz y la armonía que

42 Congreso Nacional de Espiritismo 1981, Alacant, imprès a Coop. A. G. GUTENBERG, primera edició digital del grup Villena, 2012.

66 siempre deberían reinar en todas las circunstancias de nuestra vida. ¿Hay algo más maravilloso que una familia en la que el plato preferido sea la armonía, la comprensión, el respeto y un sentimiento de amor puro? Es aquí, donde la mujer debe aplicar esa psicología e intuición que posee, para conseguir así la felicidad y la unión entre los miembros de la familia. De esta forma, contribuiría a su desarrollo y engrandecimiento espiritual, tanto a nivel personal como de conjunto. Además podrá ejercitar las cualidades propias de la mujer, dando siempre ejemplo en el ceder y en el callar a la hora de evitar discusiones y enfados.”43

Hem de tenir en compte que la característica heterogeneïtat del moviment espiritista continua vigent a dia d’avui, els centres s’organitzen de manera independent establint plantejaments diferents i no tots els individus que en formen part pensen d’aquesta manera, però en alguns documents oficials és aquesta la imatge que es dona de l’ideari espiritista actual.

Referent als esdeveniments històrics després dels fets esmentats, els congressos nacionals anuals s’han normalitzat, al igual que els congressos mundials, no són noticia i escassegen les figures revolucionàries espiritistes com Amalia Domingo Soler, Allan Kardec, o fins i tot, més recent, Chico Xavier. En el punt següent veurem com funciona un centre actualment, el qual servirà d’exemple per a observar com funcionen els petits grups que es reuneixen i mantenen viu el moviment, havent vist ja allò més important pel que fa a la història del moviment fins a l’actualitat.

43 Congreso Nacional de Espiritismo 1981, Alacant, imprès a Coop. A. G. GUTENBERG, primera edició digital del grup Villena, 2012 (el subratllat és nostre).

7. ESPIRITISTES A LA BARCELONA ACTUAL

7.1. Les tombes de Montjuïc

Els monuments funeraris constitueixen sempre un record del passat, són mostres de la història. Esdevenen monuments històrics perquè allà hi ha les restes d’algú que va ser important. De vegades, l’estructura que tenen ja ens diu coses de l’època en què van ser construïdes o de la persona enterrada. Les piràmides són el millor exemple d’aquest fet, però hi ha molts tipus d’enterraments que s’han fet famosos al llarg del temps. Podríem pensar que l’art funerari de la nostra època es troba en decadència, però no és així. Algunes de les tombes del segle XX i XXI encara són impressionants. També cal destacar que alguns d’aquests enterraments són monuments històrics encara que allà no hi descansin les restes mortals de cap persona coneguda per tota la societat, ja que esdevenen història d’una família o d’una sola persona que va conèixer aquell individu en vida i la va marcar.

Les tombes d’alguns dels espiritistes més famosos del segle XIX han esdevingut llocs importants per a la història a causa de les accions que aquelles persones van emprendre en vida i que encara emprenen avui dia per als seus germans i germanes en creences, a través de les comunicacions mediúmniques. Aquest moviment dona una rellevància especial a la mort. Per als espiritistes, morir-se o desencarnar-se no és més que un pas en el camí de l’ànima cap a la seva evolució moral. Tots som esperits, l’única diferència és que alguns de nosaltres estem envoltats d’un cos material i altres ja s’han alliberat del seu embolcall terrenal, essent possible que tornin a ocupar un receptacle en un altre món i allà continuïn evolucionant.

La importància de la mort en la doctrina espiritista rau en el fet que no existeix com a tal, en el trencament de la barrera que aquesta suposa. No ofereix consol per la pèrdua d’un ésser estimat pensant que algun dia et reuniràs amb ell i que, fins que arribi aquest moment, et trobaràs sol. Ofereix la idea que és possible comunicar-se amb les persones que han passat al més enllà, parlar amb aquestes de manera fluïda. I que, un cop morim, passem a ser esperits que poc a poc poden anar evolucionant i ajudar els altres, que encara estan vivint.

Si el cos, en tot aquest procés, té un paper que podríem considerar secundari, per què les persones espiritistes encara visiten les tombes dels seus éssers estimats? La resposta és simple, i és que necessiten un lloc on poder visitar les seves restes mortals. Encara que aquestes no siguin més que una envoltura corporal com més endavant veurem escrit en l’epitafi d’un famós espiritista, no deixen de ser l’únic record que queda als membres de la doctrina que estudiem de la figura material que aquell home o aquella dona representava. Potser arriben a obtenir una comunicació mediúmnica de l’individu desencarnat, però mai podran tenir una conversa cara a cara o abraçar a l’estimat o estimada que han perdut.

Els enterraments no van ser una cosa secundària per als i les espiritistes, sinó que van lluitar per aconseguir poder rebre sepultura civil, allunyada de la catòlica. Van lluitar per aconseguir-ho i així ho van obtenir. Grans personatges com Amalia Domingo Soler o José María Fernández Colavida van ser enterrats com a espiritistes, fora dels murs de la parcel·la catòlica de Montjuïc, al terreny on eren sepultats els dissidents i tots aquells contraris a la societat opressora en què vivien. Aquesta part de la necròpoli, nom que escau de manera perfecta al cementiri de Montjuïc per la seva grandària (del grec “ciutat dels morts”), els carrers que corresponen al lloc on aquestes dues grans figures de l’espiritisme descansen, forma avui dia part del conjunt de tot el cementiri. Però en temps de l’espiritisme del segle XIX, de l’espiritisme originari, encara es trobava extramurs de la part principal, la qual era catòlica.

Passejant per les vies del cementiri pujava la gran comitiva que seguí els dos fèretres el dia de les respectives morts de cadascun, el 29 d’abril de 1909 per a Amalia i l’1 de desembre de 1888 per a Colavida. Donat que l’espiritista encara vivia quan es produí la mort del seu company, va poder acompanyar el seu cos sense vida i pronunciar un discurs a prop de la seva tomba, que citàvem quan parlàvem de la biografia de Fernández Colavida, a expenses de les mirades negatives d’alguns dels seus germans en creences. Uns anys més tard es construïa un monument al lloc on residien les restes mortals del famós espiritista, l’epitafi del qual resa així: “Aquí yace la envoltura corporal de un hombre honrado, que en su última encarnación terrena fué José María Fernández-Colavida (1819-1888). Primer traductor y editor de las obres de Kardec y fundador de la “Revista de Estudios Psicológicos” de Barcelona y á cuya memoria los

69 espiritistas de España y América dedican este testimonio de aprecio y gratitud. Hacia Dios por el amor y por la ciencia.”44 Aquestes paraules es troben gairebé al costat del lloc de repòs d’Amalia Domingo Soler45, que compta amb una dedicatòria dels espiritistes brasilers i d’una altra per part dels espiritistes espanyols.

No molt lluny d’aquest lloc, el qual s’ubica a prop de la Plaça del Descans, trobem parets de nínxols sense identificar. Algunes són simplement parets de guix sense cap escriptura46, d’altres tenen inscrites les paraules “Depositado el cadáver de...” L. Martín Alberich es llegeix en una47, així com tants altres noms que potser ningú recorda. Fins i tot hi ha nínxols en què aquestes lletres han estat esborrades pel pas del temps, persones oblidades per la societat canviant, alguns dels quals podrien ser espiritistes, anarquistes, maçons o republicans. Foragitats, dissidents, els embolcalls corporals dels quals resten allà sense flors com les que cada dia reben les tombes d’Amalia o Colavida.

7.2. El funcionament d’un centre a dia d’avui

I de les tombes dels espiritistes més importants de l’Espanya del segle XIX passem a les activitats de les persones que encara viuen avui dia, aquells i aquelles que estudien la doctrina espiritista configurada per Kardec. Com hem pogut observar, el moviment que estudiem perdura als nostres dies però no amb la força que posseïa en el seu moment d’esplendor. Les ciutats de la cartografia espanyola eren ocupades per un gran nombre de centres espiritistes en el passat, però actualment el nombre s’ha reduït de manera considerable, tenint en compte els grups que tancà el Franquisme i la situació de la societat contemporània. No obstant, alguns han obert les seves portes durant els últims 50 anys, a causa del ressorgiment de la doctrina a la península de la mà de Rafael González Molina. També hi ha molts espiritistes a l’Estat espanyol provinents del Brasil i altres llocs de Sud-Amèrica, gran focus del moviment a nivell mundial.

44 Veure la imatge 8 de l’apèndix. 45 Veure la imatge 9 de l’apèndix. 46 Veure la imatge 10 de l’apèndix. 47 Veure la imatge 11 de l’apèndix. 70

A Barcelona podem trobar tres centres espiritistes rellevants, reconeguts per la “Federación Espírita Española” com a tal. D’entre aquests destaca un pel nom que porta, figura particular i de gran importància per a l’espiritisme espanyol que no cal presentar en aquest punt del treball: Amalia Domingo. El “Centro Espírita Amalia Domingo Soler” (conegut com CEADS), situat al carrer Ventura Plaja de la ciutat comtal, és un dels grups d’estudi de la doctrina espiritista més actius de Barcelona48.

És interessant observar, abans de centrar aquestes paraules en el funcionament del centre, com les persones que el formen no obliden els seus orígens. Si bé l’espiritisme és una doctrina que té molt present el passat, ja que basa la seva ideologia en els màxims establerts per Kardec fa 150 anys, les persones pertanyents al centre recuperen la figura d’Amalia i li rendeixen homenatge. Porten el nom de l’espiritista perquè aquesta fou representant de tots els ideals que l’espiritisme volia assolir, i com a tal la recorden mitjançant actes com aquell que em va portar a conèixer el grup espiritista.

El 20 d’octubre de l’any 2018 es va celebrar al centre l’acte titulat “Amalia Domingo Soler: Hacia Dios, por el amor y por la ciencia”. Aquesta frase va constituir un dels lemes de l’espiritisme i reflecteix les idees dels qui pertanyen a la doctrina, creients en Déu des de la caritat i des de la ciència. De fet, encara avui dia es pensa, segons estableixen els mateixos centres espiritistes, que la seva ideologia es troba absolutament fonamentada en els esdeveniments científics. Es curiosa la síntesi que fan entre el coneixement que extreuen dels científics del segle XIX, alguns esmentats en aquest treball com Crookes o Flammarion, amb investigacions recents que segons explicava la Presidenta de CEADS es realitzen avui dia a la universitat de São Paulo.

48 Veure la imatge 12 de l’apèndix.

Tornant a l’acte esmentat, aquest tipus de celebracions són freqüents a CEADS, on es realitzen conferències dels temes més diversos, sempre tractant-los des del punt de vista espiritista: suïcidi, salut, àngels, homosexualitat49, pel·lícules, filosofia, estrès... El dia en què es van realitzar les diferents ponències sobre Amalia, però, va ser especial. Ho va ser per la importància de la figura de la qual es parlava i pel punt de vista històric, allunyat de la doctrina, des del qual es va enfocar l’acte. Hi participaren Dolors Marín, historiadora i autora del llibre Espiritistes i lliurepensadores: Dones pioneres en la lluita pels drets civils; Pilar Domènech, espiritista versada en la figura d’Amalia; Pedro Cabrera, amic del centre que conegué l’espiritisme mitjançant diversos llibres d’Amalia que es trobaven a casa de la seva mare; i Maribel Giné, directora de la Biblioteca Arús, de Barcelona.

Un dels temes més particulars dels quals van parlar va ser la troballa d’un diari manuscrit per Amalia en el qual explicava, mitjançant la poesia, alguns dels seus sentiments al llarg dels anys de la seva joventut. Donat al centre per una de les persones que hi pertanyen, era considerat com un tresor per als seus membres. Però, essent un document tan important, es va entregar a la Biblioteca Pública Arús juntament amb alguns fascicles originals de la Luz del Porvenir50. Aquesta biblioteca és un exemple d’unió entre l’espiritisme i els altres moviments del lliurepensament. Ja que es tracta d’un arxiu totalment vinculat a la Institució de la francmaçoneria, i el seu fundador (Rossend Arús) era un dels maçons més importants de Barcelona a finals del segle XIX, també republicà. Aquesta biblioteca pública conté documents anarquistes, però també maçònics i republicans. Recorda la Biblioteca Balaguer de Vilanova, encara

49 Cal destacar que, si bé a través de la referència 35 del punt 6 d’aquest treball posàvem l’exemple d’un comentari masclista que podíem trobar en un document oficial de l’espiritisme, aquest es tracta d’un moviment heterogeni. Des de CEADS defensen en moltes ocasions, com per exemple durant l’acte dedicat a Amalia Domingo, l’equitat entre home i dona. Pel que fa a l’homosexualitat, que altres religions (o moviments filosòfics) ni tan sols toleren, podem trobar una visió totalment normalitzadora des de l’espiritisme mitjançant els escrits a la web de CEADS sobre la conferència realitzada “La homosexualidad bajo la óptica del espíritu inmortal”, del maig de 2013: “la homosexualidad no es una elección, una enfermedad, una perturbación, un disturbio. Es una condición sexual natural.”, “Todos, homosexuales, bisexuales, asexuales, transexuales,… son dignos del mayor respeto por parte de la sociedad.”, “Los homosexuales tienen que tener los mismos derechos para poder pasar por todos los procesos sociales: nacer, crecer, educarse, casarse, tener hijos, constituir familias.”. Potser el propi plantejament d’aquestes qüestions pot resultar homòfob, però aquest tipus de conferències, donat l’envelliment de la població espiritista, poden obrir molts punts de vista. 50 Veure la imatge 13 de l’apèndix. 72 que aquesta és més antiga, tenint en compte que les dues contenen un gran fons d’obres espiritistes, major en el cas de la Biblioteca Arús.

Allà vaig tenir l’oportunitat de conèixer l’Alfredo, vicepresident del centre, amb el qual vaig concertar una entrevista. També hi va participar la presidenta de CEADS, Jana (la cara visible del centre, que participa en conferències i assemblees) i els dos van transmetre la informació que es dona en aquestes pàgines sobre el funcionament d’un centre espiritista avui dia. Pel que fa a l’administració, que els dos consideraven com a secundària (com a part material i obligatòria que el Govern obliga a tenir al centre per al seu reconeixement com associació), es divideix en cinc àrees. La d’estudis i formació, que porta el vicepresident; la de salut (considerada com assistència espiritual); la social, que porta la presidenta; la de divulgació de la doctrina, encarregada d’estendre l’espiritisme, de vegades mitjançant el blog del grup espiritista; i, finalment, la d’administració com a tal. Dins l’última trobem la junta que s’encarrega de la gestió del centre, coordinada per la presidenta.

Els diners necessaris per al manteniment del grup provenen de les aportacions dels socis, tenint en compte que no és necessari ser-ne un per visitar el centre i participar en totes les reunions i conferències, segons explica Alfredo en to amistós, mentre riu: “hay gente que lleva viniendo diez años y aún no ha donado un duro”. També realitzen piscolabis després d’algunes ponències, cobrant cinquanta cèntims per producte, i venen roba que els membres del grup no necessiten a preus molt reduïts, accessibles a les famílies més necessitades. Parlant d’aquestes, la part social del centre s’encarrega de recollir i donar-los productes de primera necessitat, com aliments i d’higiene, després de realitzar una entrevista amb les famílies i a canvi de la seva assistència, un cop al mes, a una de les reunions d’estudi que es celebren cada setmana.

Distingim ara entre les reunions públiques i les privades. Les públiques, en què pot participar tothom i a les quals les famílies que ajuda el centre han d’assistir un cop al mes, consisteixen en sessions d’estudi. Les persones pertanyents al centre es reuneixen a l’edifici, llegeixen fragments d’alguna de les obres de Kardec o altres autors interessants per a la doctrina, i realitzen un “pase espírita”, el qual constitueix una gran diferència pel que fa a l’espiritisme del segle XIX. Aquest es relacionà

àmpliament amb el somnambulisme i el mesmerisme o magnetisme animal, però no mitjançant l’estret vincle que estableix avui dia. Els autors del segle XIX pertanyents al moviment espiritista ja escrivien sobre magnetisme, com Navarro Murillo en els seus Dictados de ultratumba, però les seves sessions no constaven d’una part que s’hi dediqués o, per dir-ho d’alguna manera, a la seva evolució, com podríem considerar que fan els espiritistes d’avui dia. Les reunions públiques comencen amb alguna oració, com es feia antigament, després estudien un text (continua el paral·lelisme amb les bases d’una sessió a finals del segle XIX) i a continuació, en comptes de realitzar la sessió mediúmnica, es produeix l’anomenat “pase espírita”, el qual només el prenen les persones que vulguin, és opcional.

Una passada espiritista consisteix en la transmissió de bons fluids, tenint en compte el fet de la suposada existència d’uns fluids invisibles que ens uneixen a tots nosaltres, entre les persones que hi participen. Aquestes seuen o es queden dempeus, com creguin millor, i el magnetitzador es col·loca davant per transmetre les bones vibracions cap a l’altre, sense cap contacte físic. Tot això és propiciat per l’equip espiritual (un grup de bons esperits que ajuden a CEADS en tasques com aquestes), i l’objectiu és aconseguir desfer-se de “esa atmósfera negativa, ese clima espiritual, ese nubarrón espeso que tenemos encima, por problemas, por malos pensamientos, por depresiones”, segons comentà el vicepresident de CEADS.

La comunicació amb el més enllà queda relegada al paper de sessió que es realitza de manera privada, a causa de la necessitat d’un “ambiente totalmente dedicado a la caridad, al amor, al servicio. No puede haber nada de curiosidad o de intriga, tiene que haber una confianza muy alta entre las persones que participan aquí, precisamente para que el ambiente, los fluidos, sean fluidos receptivos de amor y de tranquilidad”, remarcava Jana. Durant aquestes sessions, el mèdium (afavorit per l’ambient esmentat i l’ajuda de l’equip espiritual del centre espiritista) estableix comunicació amb el més enllà i ofereix consol i orientació als esperits que visiten al grup. Aquesta és una gran diferència entre la doctrina actual i l’antiga, tenint en compte que l’estudi i reflexió de textos i del plantejament espiritista tenia lloc en la sessió mediúmnica i no a part, i deixa aquesta última relegada a un segon pla.

Explicat com funciona un centre espiritista i les sessions que el mateix realitza, a més de les conferències, plantegem-nos com es funda un grup pertanyent a la doctrina actualment i com arriba una persona a l’espiritisme. La Jana i l’Alfredo es van oferir a explicar la seva experiència i el camí que van seguir per arribar a l’espiritisme. Ambdós són casos curiosos i bons exemples de l’evolució que una persona pot realitzar fins arribar al moviment.

La família de la presidenta de CEADS era cristiana catòlica, provinent del Brasil, el país catòlic més gran del món. Va ser una familiar seva qui es va interessar per la doctrina i va fer sorgir el dubte en les persones del seu voltant, quan decidí no batejar el segon fill que va tenir. No ho va fer perquè havia conegut l’espiritisme. A poc a poc, va ensenyar les idees de Kardec a la seva família. Així, va arribar l’obra del codificador de l’espiritisme a Jana, quan li va entregar la seva mare. Un cop llegida la introducció del Llibre dels Esperits, es va adonar que allò era el que buscava. És curiós el canvi que realitzà, segons ella mateixa explicava, pensant que trobaria “mesas que temblaran, gente que se tirase al suelo, que hubiese ruido (…) y lo que había el día que fui era una señora hablando del evangelio, unas palabras muy sensatas, mucho más sensatas de las que yo había encontrado siempre en la Iglesia católica”.

Pel que fa al vicepresident del centre, aquest passà d’estar interessat en l’esoterisme i el més enllà quan encara era molt jove, havent-se llegit El llibre dels esperits de Kardec amb disset anys, a oblidar-se d’aquells interessos que tingué de petit i quedar relegats a poc més que una afició. Va ser al voltant dels 38 anys que, després de patir una crisi personal, es llençà a la lectura d’aquelles obres que havia descobert en la seva joventut. Suposaren una revelació per a ell i, encara que la seva dona no hi estava del tot d’acord i havia de superar la gran timidesa que ell mateix sentia, es va posar en contacte amb el centre que més fàcil va trobar d’arribar a comunicar-se: CEADS. Després de participar en una de les sessions d’estudi, va dedicar-se al treball sobre la doctrina.

Arribar a l’espiritisme és més fàcil del que sembla, potser és qüestió de trobar-se en el lloc i el moment correctes, encara que la població que pertany a aquest moviment és molt reduïda. Una de les millors maneres d’arribar-hi, de la qual hem parlat

75 anteriorment com una de les vies mitjançant les quals el moviment va sobreviure al Franquisme i els governs d’ultradreta totalitarista i feixista a tota Europa, fou a través de la família. Aquest és el cas d’una persona que no hem esmentat, ja que no va ser possible entrevistar-la però sí conèixer-la, la qual es diu Ana. Aquesta dona, juntament amb la seva germana Teresa, són filles de la fundadora de CEADS, anomenada Isabel. Aquesta va haver d’aixecar el centre en temps del Franquisme, dins l’etapa final del mateix, quan encara es realitzaven les sessions d’espiritisme d’amagat, a les cases de les persones que pertanyien al moviment.

A través de tota aquesta informació, hem pogut observar el funcionament d’un centre plenament actiu en l’actualitat. És veritat que els dies d’esplendor de l’espiritisme queden en el passat, que les figures rellevants escassegen i aquestes es troben a Sud- Amèrica, deixant el moviment europeu en segon pla. Però les persones que en formen part, treballen moltíssim per aconseguir divulgar la seva doctrina, s’esforcen a estudiar-la i aprofundir-hi. Hi ha molts llibres espiritistes, però es tracta d’un moviment heterogeni, com hem anat dient durant tot el treball. Aquest fet dona a les persones espiritistes la capacitat de produir els seus propis pensaments, de ser crítics enfront d’allò que llegeixen i que cada centre estableixi les seves pròpies conclusions. El Centro Espírita Amalia Domingo Soler manté viu l’espiritisme i recorda els seus antecessors, figures brillants com la d’Amalia Domingo, gran divulgadora de la doctrina espiritista.

8. CONCLUSIONS

En les pàgines d’aquest treball d’investigació queda reflectida la importància de l’espiritisme. L’hem estudiat en tota la seva complexitat, com a moviment heterogeni i revolucionari originat en la convulsa societat del segle XIX, com a doctrina filosòfica d’anàlisi i replantejament del món establert, com a “ciència racional i progressiva”, basada en l’empirisme segons l’entenen els espiritistes51, i com a creença en la vida després de la mort, la possibilitat de comunicació amb el més enllà, la pluralitat de mons habitats i l’evolució dels esperits desencarnats. Així, ens podria arribar a sorgir el dubte sobre quina d’aquestes definicions és la correcta.

La resposta és que totes ho són. La visió des de la qual s’enfoca aquest treball és històrica, la més objectiva possible, amb el punt de mira fixat a donar al moviment el valor que es mereix i tractar-lo com a part dels esdeveniments importants d’una època. Però si els espiritistes creien fermament en la seva ideologia i encara ho fan avui dia, per què ha de ser la seva cosmologia qualificada de falsa o inservible, encara que es tracti d’un punt de vista subjectiu? Analitzades des de l’ateisme o el materialisme, moltes altres doctrines o religions (encara que aquet terme no agrada als espiritistes per a referir-se al seu pensament) agafen com a vertaders judicis impensables per a la ciència, però aquestes formes d’entendre el món no són vistes amb els ulls plens de prejudicis amb els quals s’observa l’espiritisme.

A més, el moviment espiritista no es troba buit de contingut social, no constitueix una simple invenció per cercar el consol davant la mort dels éssers estimats i, en última instància, d’un mateix. El moviment que estudiem va suposar un canvi revolucionari en la vida d’algunes persones les quals, cansades del monopoli de l’Església Catòlica, van trobar en l’espiritisme el mitjà idoni per a expressar-se amb llibertat. La doctrina espiritista va oferir una forma innovadora de, sense allunyar-se massa de l’espiritualitat o el cristianisme, plantejar aquestes relacions amb la divinitat o el sagrat. L’horitzontalitat de l’autoritat dins l’espiritisme, essent igual d’importants el o

51 Hem de tenir en compte la visió dels espiritistes de les sessions mediúmniques que realitzaven com a prova de l’existència d’altres mons amb els quals podien establir contacte, i posteriorment, la visió dels plantejaments d’alguns científics com Crookes i Flammarion o les recerques produïdes per algunes institucions actuals com a part d’aquestes proves.

77 la mèdium, la persona creient en la doctrina i els esperits amb els quals aquesta es comunica, oferí la via perfecta de relació amb el món no terrenal, amb una espiritualitat que no jutjava els seus creients ni els donava la posició de simples ovelles guiades pels pastors.

La participació de les persones espiritistes del segle XIX en actes multitudinaris en contra de la guerra, en contra de la pena de mort i altres causes que consideraven injustes, al costat dels maçons, els anarquistes i els republicans, són algunes de les proves que s’han ofert de la part social de l’espiritisme. El feminisme fou altra de les causes que implicà l’espiritisme d’una forma evident i aclaparadora.

Els personatges com Amalia Domingo Soler, dona que lluità contra totes les restriccions que imposava la societat sobre ella, no només per la seva condició femenina sinó també per la classe social a la qual pertanyia, ens mostren el paper tan important que el moviment espiritista va tenir en l’època i com contribuí a aconseguir millores en la societat que fins i tot repercuteixen als nostres dies. Amalia Domingo fou una de les activistes que va lluitar colze amb colze amb les seves germanes en sororitat, com Ángeles López de Ayala o Teresa Claramunt, per aconseguir els drets dels quals les dones mancaven en la societat de l’època. Potser la situació que les dones encara pateixen a dia d’avui milloraria si, entre les pàgines dels llibres de text que estudien els adolescents, fossin incloses personalitats com aquestes i la seva lluita.

Els documents pertanyents al període en què la presència de l’espiritisme marcà amb força, el segle XIX, son la prova fidedigna de tots aquests plantejaments. Només cal revisar les obres dels espiritistes, les quals es poden trobar en les grans biblioteques públiques que posseeix la societat espanyola, com la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Revisant les pàgines de les obres espiritistes, el lector es pot adonar de les idees progressistes que representaven les seves creences per a una època com la que van viure les persones que eren membres del moviment al segle XIX.

Tenint en compte totes aquestes qüestions, com pot ser que el moviment es trobi totalment silenciat? Per què no apareix a les pàgines de la majoria de llibres, per què ha estat la seva llum apagada? Diverses podrien ser les raons, la suma de les quals ens porta a la visió que tenim actualment de l’espiritisme. Una d’aquestes és l’opressió de

78 règims polítics com el Franquisme, que va portar l’espiritisme i altres moviments o doctrines considerades de la mateixa manera a ocultar-se en la tenebra i la privacitat de les llars pròpies. Tants anys havent de professar les seves creences d’amagat passen factura en la societat i la porten al desconeixement de certes ideologies.

Aquesta ignorància trobà suport en el catolicisme, que com hem explicat es dedicà a manipular sistemàticament la visió que la societat podia arribar a tenir del moviment espiritista. La bogeria o la possessió demoníaca són explicacions de l’espiritisme que van arrelar amb força en l’imaginari cultural, fet que patim a dia d’avui. Segur que qualsevol individu al qual no s’hagin explicat les màximes del moviment del segle XIX i en què consistia aquesta doctrina, pensa en pel·lícules com Insidious52, L’expedient Warren53 o L’exorcista54 al sentir parlar d’espiritisme, així com en la “güija”, persones observant el futur en boles de cristall o individus patint convulsions per terra amb els ulls en blanc i escuma a la boca a causa d’alguna possessió.

De l’estudi realitzat no es poden extreure només les conclusions que es veuen a simple vista, és a dir, quina ha sigut la trajectòria del moviment, com es troba i s’organitza avui dia o qui van ser els espiritistes més importants del segle XIX. Hem d’anar més enllà i aconseguir adonar-nos de quina fou la importància del moviment espiritista, així com per què avui dia hauria de ser reivindicat com una de les doctrines rellevants de la història contemporània, la qual contribuí a crear la societat actual. La lluita de les persones espiritistes per aconseguir la llibertat que permetria desenvolupar les seves creences, però també les d’altres grups lliurepensadors com l’anarquisme, la maçoneria o el republicanisme, que plantejaven opcions noves per enfrontar-se a una societat repressiva com era aquella del segle XIX, ajudà a iniciar alguns dels drets socials dels quals gaudim tots i totes a dia d’avui.

La implicació d’aquestes persones, que vivien les seves creences no com a dogma de fe, sinó com a veritat racional basada en la ciència i l’observació repetida dels

52 Pel·lícula de l’any 2011 sobre la història d’una família que és perseguida per un espectre maligne, el qual s’adhereix al cos del seu fill quan aquest cau en coma i queda atrapat al món dels esperits. 53 Saga de films, la qual inclou produccions com The nun (2018) o Anabelle (2014), les quals giren entorn de possessions demoníaques. 54 Famosa pel·lícula de terror de l’any 2000, la trama de la qual gira al voltant de la possessió diabòlica d’una nena i el seu exorcisme.

79 fenòmens, ha estat oblidada i ocultada en els nostres dies. Les veus dels i les espiritistes, dels i les mèdiums, inspirades pels esperits d’èpoques remotes o d’amics i familiars, provinents dels ressons de la història del segle XIX, han estat callades per organismes més poderosos i la visió del món absolutament materialista de la societat contemporània. Recuperem ara els escrits d’aquells i aquelles que plantejaren una forma nova d’entendre l’espiritualitat, donem la importància que es mereixen als moviments a priori petits però complexos i reveladors com l’espiritisme. Les persones que lluitaren en contra de la repressió, en el seu camí “hacia Dios, por el amor y la ciencia”, han de ser recordades i estudiades. Aprenem de la història i avancem cap al “porvenir”.

9. BIBLIOGRAFIA

Obres històriques actuals

Dolors Marín, María (2018): Espiritistes i lliurepensadores: Dones pioneres en la lluita pels drets civils. Angle editorial, Barcelona.

Horta, Gerard (2004): Cos i revolució: L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Edicions de 1984, Barcelona.

Soëtard, Michel (1994): JOHAN HEINRICH PESTALOZZI (1746-1827), a Perspectivas: revista trimestral de educación comparada (París, UNESCO: Oficina Internacional de Educación), vol. XXIV, nos 1-2, pàgs. 299-313.

Vicente, Laura (2018): Amalia Domingo Soler (1835-1909): Espiritista i feminista, a Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica, ediciones universitarias, Sevilla.

Premsa escrita (espiritista i no espiritista)

Gaceta de Cataluña: diario de avisos, política y noticias, publicació periòdica (1880- 1882), exemplar del 3 de novembre de 1882. Editor: Imp. Universal, Barcelona. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

Revista espiritista: periódico de estudios psicológicos, publicació periòdica (1869-1876), exemplar del setembre de 1874. Editor desconegut, segurament la Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo. Imprenta de Leopoldo Domenech, Barcelona. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

Revista popular: publicación semanal, publicació periòdica (1871 - ?), consultats els exemplars de l’any 1880 recollits en un mateix llibre. Editor: Tipografía católica, Barcelona. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

Llibres i fulletons espiritistes

Bonnefont, A. (1883): Lecciones de espiritismo para los niños. Establ. Tip.-Ed. de Francisco Pérez, Barcelona. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

Congreso Nacional de Espiritismo 1981, Alacant, imprès a Coop. A. G. GUTENBERG, primera edició digital del grup Villena, 2012.

Domingo Soler, Amalia (1868): Un ramo de amapolas y una lluvia de perlas, ó sea un milagro de la virgen de misericordia / por Dª. Amalia Domingo y Soler de Ruiz. Imprenta de Tort y Cusidó, Tarragona. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

Kardec, Allan (187?): El libro de los espíritus. Editor desconegut, segurament a Barcelona. Provinent de la biblioteca particular de Víctor Balaguer. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

Murillo, Navarro (1872): El Espiritismo : dictados de ultratumba recibidos y comentados por el médium intuitivo D. Manuel Navarro Murillo. Sociedad Barcelona Propagadora del Espiritismo, col·lecció Armonia Universal, Imprenta de Leopoldo Domenech, Barcelona. Document de l’arxiu de la Biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

10. WEBGRAFIA https://barraycoa.com/2017/08/22/catalanismo-masoneria-y-espiritismo-el- trasfondo-de-un-proceso-revolucionario/ (06/06/2018) https://espiritismo.es/que-es-el-espiritismo/ (06/06/2018) https://bibliotecaespirita.es/hydesville-y-las-mesas-giratorias/ (06/06/2018) https://historia-urbana-madrid.blogspot.com/2016/03/espiritismo-calles-de-madrid- mesa-giratoria.html (06/06/2018) http://www.artnet.com/artists/gabriel-von-max-2/die-seherin-von-prevorst-friederike- hauffe-a-0sDg8leo0hbgM3WEy51LgA2 (28/06/2018) https://upclosed.com/people/gabriel-von-max/ (28/06/2018) http://www.iment.com/maida/family/mother/vicars/gabrielmax.htm (28/06/2018) https://www.letraslibres.com/mexico-espana/charles-fourier-1772-1837-ii (13/07/2018) www.swedenborg.es/quien-fue-swedenborg/ (13/07/2018) https://www.britannica.com/biography/Emanuel-Swedenborg (13/07/2018) https://swedenborg.org/beliefs/ (13/07/2018) http://www.victorbalaguer.cat/consultes/pasifae.htm (25/08/2018) http://www.victorbalaguer.cat/biblioteca/catalegs/ (25/08/2018) https://www.encyclopedia.com/people/philosophy-and-religion/other-religious- beliefs-biographies/andrew-jackson-davis (08/09/2018) http://www.fst.org/spirit3.htm (08/09/2018) https://es.wikisource.org/wiki/El_Libro_de_los_Esp%C3%ADritus (24/09/2018)

83 http://spiritisthouston.org/who-we-are/who-was-allan-kardec/ (24/09/2018) http://thehouseofwhispers.com/las-hermanas-fox/ (24/09/2018) www.historynet.com/the-fox-sisters-spiritualisms-unlikely-founders.htm (24/09/2018) www.elangeldelbien.com/2010/11/biografia-de-miguel-vives-y-vives.html (04/10/2018) https://www.ceads.es (04/10/2018) http://media.wix.com/ugd/802c48_34ca3ae770924962989b98f89f1ce020.pdf (04/10/2018) http://www.cbce.info/web/ (04/10/2018) http://www.academia.edu/31610387/The_First_Psychonaut_Louis- Alphonse_Cahagnets_Experiments_with_Narcotics_2016_ (04/10/2018) https://espiritismo.es/allan-kardec/ (04/10/2018) https://elpais.com/diario/2005/02/12/cultura/1108162812_850215.html (07/10/2018) https://es.unionpedia.org/Culto_a_los_ancestros (07/10/2018) https://www.biografiasyvidas.com/biografia/f/fourier_charles.htm (07/10/2018) https://sobreleyendas.com/2008/02/13/mesmer-y-el-magnetismo-animal/ (07/10/2018) https://www.mundoesotericoparanormal.com/historia-hermanas-fox-nacimiento- espiritismo/ (07/10/2018) http://www.allankardec.org/biography/ (07/10/2018) https://espiritismo.es/andrew-jackson-davis/ (07/10/2018) https://espiritismo.es/miguel-vives-y-vives/ (07/10/2018) https://bibliotecaespirita.es/jose-maria-fernandez-colavida/ (9/10/2018)

84 https://es.unionpedia.org/Culto_a_los_ancestros (10/10/2018) https://espiritismo.es/jose_maria_fernandez_colavida/ (10/10/2018) http://survivalafterdeath.blogspot.com/2016/01/los-premios-nobel-pierre-y-marie- curie.html (12/10/2018) https://www.nytimes.com/1908/06/07/archives/flammarion-on-the-mysteries-of- spiritualism-as-a-result-of.html (12/10/2018) https://www.biografiasyvidas.com/biografia/f/flammarion.htm (12/10/2018) https://www.biografiasyvidas.com/biografia/s/sardou.htm (12/10/2018) https://www.nytimes.com/1898/04/17/archives/spiritualism-and-spain.html (12/10/2018) https://www.nytimes.com/1997/12/28/travel/7-waves-and-7-wishes-new-year-s-in- rio.html (12/10/2018) https://www.nytimes.com/1983/08/21/magazine/macumba.html (12/10/2018) https://retalesdeciencia.wordpress.com/2013/10/16/cesare-lombroso/ (13/10/2018) www.prairieghosts.com/palladino.html (13/10/2018) https://espiritismo.es/eusapia-paladino/ (13/10/2018) https://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/crookes.htm (14/10/2018) https://es.wikipedia.org/wiki/William_Crookes (14/10/2018) https://mihistoriauniversal.com/biografia/michael-faraday/ (14/10/2018) https://www.biografiasyvidas.com/biografia/f/faraday.htm (14/10/2018) http://www.historiadeiberiavieja.com/secciones/aqui-hay-historia/espiritismo-otra- religion-espana (14/10/2018) https://cursoespirita.com/wp-content/uploads/Congreso-Espirita-Internacional- 1934.pdf (14/10/2018)

85 https://www.youtube.com/watch?time_continue=2105&v=kRowD-c6fo8 (28/10/2018) https://www.kardecpedia.com/es (28/10/2018) http://www.elangeldelbien.com/2007/06/biografa-de-allan-kardec.html (28/10/2018) https://cursoespirita.com/allan-kardec-biografia/ (31/10/2018) http://www.pedrocontinuador.net/kardec.htm (31/10/2018) http://javiercoria.blogspot.com/2011/11/espiritismo-en-el-cementerio.html (02/10/2018) https://grupoespiritaisladelapalma.wordpress.com/tag/manuel-navarro-murillo/ (02/10/2018) http://lamuneka-181.blogspot.com/2012/10/johann-heinrich-pestalozzi.html (06/10/2018) https://espiritismo.es/Descargas/libros/LeonDenis/Espiritus_y_Mediums.pdf (19/10/2018) https://espiritismo.es/leon-denis-biografia/ (19/10/2018) http://prensahistorica.mcu.es/es/consulta/busqueda.cmd (28/10/2018) https://espiritismo.es/wp- content/uploads/2016/10/Congreso_nacional_espiritismo_1981.pdf (5/11/2018) http://www.elangeldelbien.com/2007/09/biografa-de-d-rafael-gnzlez-molina.html (13/11/2018) https://www.zonaespirita.com/el-grupo-amor-y-progreso-montilla/#axzz5XoOPL0yJ (13/11/2018) https://historiaybiografias.com/rhine/ (15/11/2018) http://www.parapsicologia.com.es/ (16/11/2018)

86 https://redesdelmisterio.wordpress.com/2011/03/16/historia-de-la-parapsicologia/ (16/11/2018) https://www.gentenatural.com/medicina/mitos/parapsicologia.htm (16/11/2018) https://es.wikipedia.org/wiki/Divaldo_Franco (25/11/2018) http://fueskardec.blogspot.com/2017/10/el-gravisimo-apoyo-de-divaldo-franco.html (25/11/2018) https://espiritismo.es/chico-xavier/ (25/11/2018) http://www.elangeldelbien.com/2008/07/biografa-de-francisco-cndido-xavier.html (25/11/2018) https://bibliotecaespirita.es/rafael-gonzalez-molina/ (25/11/2018) https://www.zonaespirita.com/breve-historia-del-espiritismo-espana- i/#axzz5XoOPL0yJ (25/11/2018) https://cei-spiritistcouncil.com/paises-miembros/?lang=es (26/11/2018) https://es.slideshare.net/KeniaRios/as-obras-de-chico-xavier (26/11/2018) https://www.youtube.com/watch?v=SpYGb9BfdA0 (26/11/2018) http://www.mansaodocaminho.com.br/ (26/11/2018) https://ceydemadrid.org/quienes-somos/ (27/11/2018) https://amorpazycaridad.es/rafael-gonzalez-molina/ (27/11/2018)

Procedència de les imatges de la portada http://www.piedradelmisterio.com/2015/02/hermanas-fox-nacimiento- espiritismo.html (18/12/2018) https://grupoespiritaisladelapalma.wordpress.com/2015/12/20/recordando-a-jose- ma-fernandez-colavida-a-los-127-anos-de-su-desencarnacion/ (18/12/2018)

87 https://iworos.com/download/coleccion-de-oraciones-espiritistas-allan-kardec/ (18/12/2018) https://es.wikipedia.org/wiki/Amalia_Domingo_Soler (18/12/2018) https://www.researchgate.net/figure/Figura-4-Amalia-Domingo- Soler_fig3_323549712 (18/12/2018) http://narradoresdelmisterio.net/el-espiritismo-en-sus-inicios/ (18/12/2018) https://marcianosmx.com/7-datos-curiosos-tablero-ouija/ (18/12/2018) https://espiritismo.es/chico-xavier/ (18/12/2018)

11. APÈNDIX

Imatge 1

Detall de l’exemplar del Libro de los Espíritus, d’Allan Kardec, que es conserva a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Imatge 2

Portada de l’exemplar dels Dictados de Ultatumba de Navarro Murillo present en la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Imatge 3

Portada de l’exemplar de Lecciones de Espiritismo para los niños, de Bonnefont, que es troba en la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Imatge 4

Única pàgina de la Gaceta de Catalunya que es conserva en la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Imatge 5

Portada i primera plana de la Revista espiritista: periódico de estudios psicológicos, de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Imatge 6

Portada d’Un ramo de amapolas y una lluvia de perlas, ó sea un milagro de la virgen de misericòrdia, d’Amalia Domingo. Exemplar dedicat el qual es troba a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Imatge 7

Primera pàgina de Un ramo de amapolas y una lluvia de perlas, ó sea un milagro de la virgen de misericòrdia, d’Amalia Domingo. Aquest exemplar dedicat a Víctor Balaguer per la mateixa escriptora, “en prueba de amistad”, es troba a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Imatge 8

Tomba de José M. Fernández Colavida, a Montjuïc

Imatge 9

Detall de la tomba d’Amalia Domingo Soler, a Montjuïc

Imatge 10

Nínxols del cementiri de Montjuïc sense nom ni cap tipus de referència a la persona enterrada.

Imatge 11

Nínxols del cementiri de Montjuïc on es llegeix la inscripció “depositado el cadáver de…”

Imatge 12

Porta de CEADS

Imatge 13

Diari original d’Amalia Domingo i fascicles de la Luz del Porvenir, fotografia realitzada durant l’acte d’entrega a la Biblioteca Pública Arús.

100