DOCSLIB.ORG

Ramon Xuriguera

Total Page：16

File Type：pdf, Size：1020Kb

Download full-text PDF Read full-text
Ramon Xuriguera VIII. L’ARRELAMENT A PARÍS (1954-1966) 499 500 1. ACTIVITAT CULTURAL I PROFESSIONAL1 L’octubre de 1954, Ramon Xuriguera es trasllada a París després d’acceptar l’oferta de treball del doctor Jean Serrailh per exercir la docència al Lycée Louis-le-Grand2; com indica en una lletra a Rafael Tasis del 20 de gener de 1955, “tinc els estudiants de Philo, primeres i segones. Les hores que he de passar explicant Llengua i Literatura castellana i Civilització hispanoamericana no em deixen gaire lleure per a altres coses.”3 Dos anys després, impartirà aquestes mateixes matèries a l’École dels Hautes Études Commerciales i a l’École Janson de Sailly. Durant el curs escolar, Xuriguera, sense la companyia de la família, que romania a Bergerac, residirà a l’apartament propietat d’Edmon Michelet −que poc després esdevindrà ministre del general Charles de Gaulle−, al número 238 del Boulevard Raspail.4 La tardor de 1958, Henriette Xuriguera aconsegueix feina com a professora a les mateixes escoles que el seu cònjuge, cosa que implica el seu trasllat amb el fill, Gerard, a París; poc després, el matrimoni lloga un pis al número 11 de la rue Saint Dominique, que esdevindrà el domicili habitual durant el període que comentarem. Val a dir que durant les temporades de vacances (preferentment les d’estiu), marit i muller residiran a Bergerac, a la casa de la rue Thiers.5 La font d’ingressos de Xuriguera durant aquests anys provindrà, bàsicament, de les classes realitzades en aquests centres. Sobre la feixuguesa de les tasques docents, 1 La presentació de la biografia de Ramon Xuriguera durant el període 1954-1966 és més imprecisa que la d’altres capítols de la tesi, ja que al fons Ramon Xuriguera, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, malauradament, no es conserva cap carta més enllà de 1955. Sobretot, ens hem servit, per tal de traçar la semblança biogràfica d’aquests anys, de les cartes adreçades al seu germà Joan Baptista i que són propietat de Pau Xuriguera i Solà. 2 Residir a París era una aspiració de Xuriguera de feia temps. Ho reflecteix aquest passatge d’una carta adreçada a Josep Carner (Annex V, carta 233) del 22 de juny de 1950: “La vida em confina, per ara, a Bergerac. Vila de tot repòs, de massa repòs. París mai no m’ha semblat tan lluny. Del que mai no se’ns podrà titllar és de no tenir paciència.” 3 Annex VII, carta 93. 4 Agraïm la informació a Philippe Brial, amic de Ramon Xuriguera durant la seva estada a Bergerac, que en una carta que ens va adreçar el 17 d’octubre del 2001 explica el fet en aquests termes: “A Paris il a enseigné dans plusieurs grands écoles dont Janson de Sailly et HEC et a été longtemps locataire d’Edmond Michelet qui fut ministre du Général de Gaulle.” Gerard Xuriguera, al llarg de l’entrevista que vam mantenir el 31 d’octubre del mateix 2001, ens corroborà la informació. 5 Almenys fins a 1956, Xuriguera va continuar ocupant-se de l’administració de la botiga d’ultramarins de Madame Allary a Mouleydier, com indica en una lletra que adreça a Joan Baptista Xuriguera el 5 de gener de 1956 (Annex VI, carta 94): “Les vacances de Nadal han passat com un somni. En veritat les he passat fent l’inventari de la botiga de Mouleydier i posant al dia els comptes dels clients.” Coincidint amb la malaltia de la propietària, el comerç va ser traspassat el febrer de 1957. Madame Allary morirà a Bergerac l’agost de 1961, després d’una llarga malaltia. 501 escriu sovint al seu germà Joan Baptista. Així, li indica el 18 de febrer de 1955: “El Lycée dóna molta feina. Sort que és una feina que no m’agafa desprevingut.”6 I el 7 de desembre d’aquest mateix any: “Les classes em donen molta feina. Tinc, ademés del Lycée, un Cours Tècnic de noies que han fet el batxillerat”.7 Per últim, el 19 d’octubre de 1957, afirma: “Per la meva banda tinc el temps ocupadíssim amb les classes: Lycée, Escola d’Alts Estudis Comercials i un Curs Superior de Secretariat. Tot plegat em fa anar de bòlit d’una banda a l’altra per tal d’assegurar tots els serveis. Espero amb ganes que arribin les vacances de Nadal per a poder reposar uns pocs dies. La vida ací fa esfereir i cal treballar com un lladre per a fer-hi front.”8 Per tal d’augmentar els ingressos econòmics, Xuriguera acceptarà, l’estiu de 1957, de treballar com a traductor a la Cancelleria de Xile a París.9 Les cartes que tenen com a destinatari Joan Baptista Xuriguera revelen el desassossec davant la situació en què es troba i que podem sintetitzar en aquests dos passatges: mentre que el 23 d’octubre de 1959 li indica que “les classes són aquest any més nombroses, la qual cosa vol dir que no resta temps per a res. Els articles que escric els he de fer a estones als vespres si em resta humor. No insisteixo perquè ja saps també el pa que s’hi dóna”10; el 24 de gener de 1960 s’hi reafirma, tot accentuant, això sí, el seu pessimisme: “La nostra vida va escolant-se sense variació. Moltes classes i molts exàmens. Sort que les paguen molt bé. Però és molt pesat. A l’extrem que no resta temps ni per a llegir ni per anar a veure totes les exposicions que un hom voldria. És cert que n’hi ha massa.”11 A partir de 1962 i fins a 1965, Xuriguera efectuarà, aprofitant l’estiu o les vacances de Pasqua, una visita anual a Barcelona on, a banda de reunir-se amb la família, assistia a la penya del Cafè Tèrminus, en què participaven també Joan Baptista Xuriguera i Rafael Tasis.12 Aquests són, a més, uns anys en què desplega una notable activitat 6 Annex VI, carta 85. 7 Annex VI, carta 93. 8 Annex VI, carta 106. 9 Com es desprèn de les cartes creuades entre Ramon i Joan Baptista Xuriguera al llarg de l’estiu de 1957, aquesta activitat només la desenvoluparà durant aquest breu període de temps i l’acabarà refusant a partir del mes d’octubre, davant la impossibilitat de poder compaginar-la amb les classes. 10 Annex VI, carta 136. 11 Annex VI, carta 138. 12 Segons ens va comentar Gerard Xuriguera, el 31 d’octubre de 2001, el seu pare no va voler tornar definitivament a Catalunya “perquè no podia entendre que havia de compartir la seva vida amb els feixistes.” 502 viatgera: en companyia de la seva muller, recorre Itàlia i Suïssa els mesos de juliol i agost de 196213; el sud d’Espanya, el juliol de 1963; Anglaterra i Escòcia, el juliol de 196414; Bèlgica, l’abril de 196515; i l’Europa central, el juliol d’aquest mateix any. Les tasques docents no van impedir, tanmateix, Ramon Xuriguera de participar de manera activa en diverses manifestacions en defensa i promoció de la cultura catalana: el març de 1956 forma part de la comissió per a constituir, juntament amb Arthur Conte, André Camp, Pau de la Fàbrega i Josep M. Trias, “Les Amitiés Franco-Catalanes”, una organització semblant a l’“Anglo-Catalan Society”16; el febrer de 1958, a Ràdio París, crea una sèrie d’emissions culturals en català, “París, fogar de cultura catalana”; el 1959 és peça fonamental en l’organització dels anomenats Jocs Florals del Centenari, celebrats a París; i el gener de 1960 esdevé un dels membres rellevants en la fundació del Patronat de Cultura Catalana Popular.17 Amb la finalitat de fer conèixer Catalunya i, molt especialment, la seva llengua i cultura a l’estranger, el 13 de gener de 1964 es va instituir, oficialment, a París la 13 Les impressions d’aquest viatge les detalla en una carta a Joan Baptista Xuriguera el 14 d’agost de 1962 (Annex VI, carta 173): “El nostre viatge per Itàlia i Suïssa ha durat 21 dies. Ens hem limitat a fer la Toscana amb Florència com a centre i després un sojorn de tres dies a Venècia. Curt sojorn a Milà i també a Ginebra on vàreig veure Rafael Patxot, el qual ha complert els 90 anys. Hem visitat molts museus i esglésies. He pogut veure grans conjunts de pintura florentina i veneciana, cosa que desitjava des de feia temps. Hem deixat Roma per una altra vegada a fi de no complicar les coses. Hem sofert molta calor i combatíem la set a còpia de gelats que a Itàlia són molt bons. Ara gaudim ací de la calma que tu coneixes. D’altra banda, estic reparant els estralls que els spaguetti i les pastes han fet al meu aparell digestiu. Tinc un gran record de Florència: del seu senyoriu, del seu gust, del seu art de construir, de la destresa del seu artesanat. És un món molt diferent del de Venècia tot i reconèixer els seduïdors encisos d’aquesta ciutat.” 14 Sobre aquest viatge escriu novament a Joan Baptista Xuriguera una lletra el 2 d’agost de 1964 (Annex VI, carta 185) en què li comenta les seves impressions: “Suposo que hauràs anat rebent les postals que anava enviant durant les etapes angleses i escoceses. Escòcia és un país d’un paisatge variat i encisador: les muntanyes, els llacs i els prats són ideals per al repòs. Hem efectuat el viatge en molt bones condicions. Els anglesos són gent seriosa i tot funciona molt ben organitzat. Hem trobat un temps magnífic, la qual cosa ens ha permès de millor gaudir del viatge.
Load more

Recommended publications
  • La Disfressa De L'amor Cortès
    01. CANCIONERO 1 7/4/08 16:22 Página 9 View metadata, citation and similar papers at core.ac.uk brought to you by CORE provided by Repositorio da Universidade da Coruña LA DISFRESSA DE L’AMOR CORTÈS: JOAN BERENGUER DE MASDOVELLES I EL SEU CANÇONER1 Vicenç Beltran Universitat de Barcelona Els estudis sobre l’amor cortès estan sortint progressivament del cercle viciós on voltaven sense parar des del segle passat, quan els més antics pro- vençalistes van descriure per primera vegada l’eròtica dels trobadors. L’anà- lisi de la doctrina exposada en la lírica provençal havia erigit una ètica i una metafísica que, amb més o menys distorsions, donava una explicació a les propostes del seus textos, de vegades sorprenents i fins i tot oposades al sentit comú i a no poques característiques de la societat i l’ètica medieval, intensament condicionada per la tradició eclesiàstica;2 la constatació d’al- tres visions del problema de l’amor a la mateixa literatura medieval, i molt en particular a les primeres novel·les artúriques, obligà ben aviat a remode- lar aquella teoria a fi de donar entrada a uns usos amorosos de vegades for- 1 Una primera versió d’aquest treball fou llegida al col·loqui “Subjectivitat, llengua i retòrica: Joan Berenguer de Masdovelles”, en Écrire sur soi en Catalogne au Moyen Âge, Université de la Sorbonne, Centre d’Études Catalanes, Paris, 14 de desembre de 2000, organitzat per les prof. M.-C. Zimmermann i D. de Coucelles. 2 La pedra fonamental de l’edifici és encara A. Jeanroy, La poésie lyrique des trou- badours, Paris-Toulouse, 1932, reimpressió facsimilar de Slatkine, Genève, 1973, cap.
    [Show full text]
  • Los Últimos Poetas Hebreos De Sefarad: Poesía Hebrea En El Mundo Románico
    Revista de Filología Románica ISSN: 0212-999X 2002, 19, 249-268 Los últimos poetas hebreos de Sefarad: poesía hebrea en el mundo románico Judit TARGARONA BORRÁS ABSTRACT During the two decades of renaissance elapsed between the bloody events of 1391 and the year 1414, in which the Dispute of Tortosa concluded, a completely new phenomenon took place in the history of the Hebrew poetry in the Hispanic Kingdoms: A group of poets congregated in the Crown of Aragon that, in words of E. Fleischer, felt «linked by a kind of a friends’ pact... and considered themselves as representatives of Hebrew poetry in Spain at the moment». They are the poets of the Circle of Zaragoza, and the same as the poets of their milieu who wrote in Ro- mance languages, they interchanged letters in form of poems and participated in contests and disputes. The master and unquestionable leader of this group was Solomon de Piera. The study of some aspects of the work of these poets, sometimes still unpublished, allows us to conclude that they were probably influenced by the surrounding at- mosphere. Romance languages were their languages; they knew the poetry of their contemporaries; they used images that could have originated in the poetic competitions of the time... There is still a lot of work to do, and it is an arduous task to determine the Ro- mance influence in their poetry. They preferred to adhere to their past more than to be influenced by the environment. Why should they innovate? They wrote their po- ems in the language in which God created the world; their inspiration came from the Bible; their legacy was that of the authors of Al-Andalus..
    [Show full text]
  • Epistolari Llorente. Volum I. Cartes De Llevantins (1861-1900)
    BIBLIOTECA LITERÀRIA DE L’OFICINA ROMÀNICA I EPISTOLARI LLORENTE CORRESPONDENCIA REBUDA DE 1861 A 19 n PER EN TEODOR LLORENTE OLIVARES ORDENADA I ANOTADA PER EN TEODOR LLORENTE FALCÓ VOLUM I.-CARTES DE LLEVANTINS (1861-1900) BIBLIOTECA BALMES D u r a n i B as, i i . - BARCELONA MCMXXVIII E s propietat de 1a B ib l io t e c a B a l m e s Nihil obstat. P. Ignasi Casanovas, S. J. Imprimàtur. Barcelona, 17 de Juny de 1927, Josep. Bisbe de Barcelona. Per manament de Sa Exc. Il·lma., Dr. Francesc M.a Ortega de 1a Lo­ rena, Canceller-Seçretari. A te n e s A. G. Editorial Balmes, S. A. NOTA PRELIMINAR Serà molt breu, lo indispensable per a certificar el llegidor d'al­ gunes particularitats sobre la publicació d’aquest epistolari. Ans de tot hem de dir que no es tracta d'un epistolari com­ plet, ni molt manco. En Teodor Llorente Olivares, a qui anava dirigida la esmentada correspondència, mai se distingí per son es­ perit col·leccionista, ni les seues i múltiples ocupacions li i^rmetien una feina que demanava temps. ¿Com, llavors, han arribat fins hui eixes cartes? — se preguntarà el llegidor. Testimoni molt fefaent pot dir que les cartes anaven reunint-se damunt la taula de tre­ ball del gran escriptor valencià, fins que una mà, unes vegades la seua, altres la de sa carinyosa esposa, les arreconava en algun dels diversos calaixos de les llibreries, on se varen trobar totes bara­ llades a la seua mort. Així se explica que hagen aplegat als nos­ tres dies dites cartes, i així se explica també la pèrdua d'altres moltes, no sols dels mateixos escriptors que figuren en l'epistolari, sinó de molts d'altres que ens consta sostingueren estretes relacions epistolars amb el poeta valencià.
    [Show full text]
  • Els Banquers Catalans Del Segle XIV: Un Primer Cens1 Albert Reixach Sala I Esther Tello Hernández
    Núm. 7 (Primavera 2016), 40-71 ISSN 2014-7023 ELS BANQUERS CATALANS DEL SEGLE XIV: UN PRIMER CENS1 Albert Reixach Sala i Esther Tello Hernández CSIC-Institució Milà i Fontanals e-mail: etello@imf.csic.es Rebut: 5 febrer 2016 | Revisat: 21 abril 2016 | Acceptat: 26 abril 2016 | Publicat: 21 juny 2016 | doi: 10.1344/Svmma2016.7.4 Resum Aquest article se centra en la figura dels canviadors o titulars de taules de canvi privades en la Catalunya del període comprès entre aproximadament 1280 i 1400. Se’ls situa dins del conjunt d’agents dels mercats financers (en especial en relació amb les administracions públiques) i es ressalten les especificats dels establiments que regien, autèntiques banques privades. Així mateix, es presenta un primer cens del centenar llarg de professionals del sector que es documenta al principat durant l’època esmentada. I, a part de comentar-ne trets comuns, s’exposen diversos plantejaments de cara a aprofundir en l’estudi del col·lectiu. Paraules clau: Banca privada, financers, finances públiques, Catalunya baixmedieval, Corona d’Aragó Abstract This paper focuses on money-changers, owners of private money-changing tables (taules de canvi) in Catalonia between approximately 1280 and 1400. It places them among the group of financial agents (especially with regard to public administrations), and it stresses the particularities of the institutions ruled by them, true private banks. Additionally, it includes a first census of over a hundred bankers documented in the Principality of Catalonia during the aforementioned period. Besides remarking some of their shared characteristics, the paper also presents several approaches to conduct in-depth studies of this group.
    [Show full text]
  • Aportación Al Conocimiento De Las Traducciones Medievales Del Francés En España
    TRADUCCIÓN Y TRADUCCIONES 199 APORTACIÓN AL CONOCIMIENTO DE LAS TRADUCCIONES MEDIEVALES DEL FRANCÉS EN ESPAÑA CARLOS ALVAR I Las relaciones entre la península Ibérica y Francia han sido in­ tensas a lo largo de toda la Edad Media, por las más diversas razones (políticas, sociales, religiosas, etc.). También los vínculos culturales fueron estrechos, y no sólo por la preeminencia de la literatura de oc y de oïl; en algunas ocasiones, esa relación, de la que quedan huellas más o menos difusas, aparece con abundantes vestigios: la existencia de manuscritos en francés y, sobre todo, de traducciones a alguna de las lenguas peninsulares, constituye la más clara mues­ tra de la difusión de las obras. En este sentido, el siglo xv represen­ ta, sin duda, uno de los momentos más sobresalientes de la relación entre los dominios de ambos lados de los Pirineos, pero no resulta fácil acercarse a ese período, ni estudiar la comunicación literaria o cultural que hubo durante el mismo, ya que un análisis detallado de ésas relaciones exige, ante todo, una base material bien susten­ tada: al margen de la posibilidad de establecer paralelismos entre algunas obras, o de fijar la formación de un autor determinado, sólo se podrá llevar a cabo un análisis de conjunto cuando se co­ nozca la penetración de la literatura francesa entre la intelectualidad medieval; es evidente que el medio más eficaz y seguro lo constituye la presencia de manuscritos en francés y la realización y difusión de traducciones, que darían una idea bastante cabal no sólo de la existencia de una moda literaria, sino, sobre todo, del conocimien­ to de la otra lengua y, por tanto, del número de traductores y de las dificultades con que se encuentran para llevar a cabo su labor.
    [Show full text]
  • Caplletra: Revista Internacional De Filologia Núm. 51, Tardor De 2011
    Director: Vicent Simbor Roig (Universitat de València) Secretari de redacció: Francesc Pérez i Moragón (Universitat de València) Consell de redacció: Josep M. Baldaquí (Universitat d’Alacant), Maria Josep Cuenca (Universitat de València), Antoni Ferrando (Universitat de València), Enric Gallén (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona), Joan Mas (Universitat de les Illes Balears), Josep Maria Nadal (Universitat de Girona), Biel Sansano (Universitat d’Alacant) Consell assessor: Anna Maria Annicchiarico (Università di Roma 3), Antoni Badia i Margarit (Institut d’Estudis Catalans), Maria Teresa Cabré i Castellví (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona), Jordi Castellanos (Universitat Autònoma de Barcelona), Germà Colón (Institut d’Estudis Catalans), Joseph Gulsoy (University of Toronto, Em.), Josep Massot i Muntaner (Institut d’Estudis Catalans), Joaquim Rafel (Universitat de Barcelona), Joan Solà (Universitat de Barcelona), Joan Veny (Institut d’Estudis Catalans), Max Wheeler (University of Sussex, Em.), Curt Wittlin (University of Saskatchewan, Em.), M. Claire Zimmermann (Université Paris IV-Sorbonne, Em.) Objectius i destinataris Caplletra és una revista internacional de Filologia, destinada a la publicació de treballs originals sobre qualsevol aspecte relacionat amb les llengües i les literatures, amb una atenció especial a la filologia catalana. Va adreçada a tots els investigadors d’aquestes matèries. Periodicitat: la revista apareix dues vegades l’any, la primavera i la tardor. CaraCterístiques i normes d’avaluaCió de les Col·laboraCions 1. Els articles hauran de ser treballs originals d’investigació no publicats amb anterioritat. 2. La revista es compromet a comunicar als autors en un termini màxim de tres mesos l’acceptació o no dels seus articles. 3. Els articles rebuts a la redacció passaran per un procés d’avaluació externa estrictament anònim que gestionarà directament el director amb la col·laboració del secretari de redacció.
    [Show full text]
  • Exemples I Terminologia El Veag, Com Molts Cançoners Miscel·Lanis
    1. La filologia material com a mètode: exemples i terminologia El VeAg, com molts cançoners miscel·lanis (i, en general, com la majoria dels còdexs anomenats antològics o repertorials84) presenta, en aparença, un gran desordre estructural: els poemes hi semblen copiats segons un criteri acumulatiu que no respecta fronteres, gèneres, jerarquies socials, llengües ni cronologia, i que fa tot l'efecte de ser casual o arbitrari. Els estudiosos que s'han ocupat del manuscrit són taxatius quant a aquesta qüestió: per a Riquer (1950b: 154), «el cancionero [...] no ordena sus poesías con ninguna lógica aparente». Asperti (1985: 75, n. 37) parla de «l'ordinamento irregolare del canzoniere, che solo a tratti mostra una certa tendenza [...] a raccogliere in sezioni compatte più autori di una medesima epoca o scuola»85. Per desfer el malentès i tractar de descriure els criteris de selecció i estructuració que s'amaguen darrera aquest suposat desordre, cal tenir present, en primer lloc, que el text d'un manuscrit medieval és gairebé sempre una còpia: en les tradicions antigues rarament ens les havem amb autògrafs (o, fins i tot, idiògrafs), sinó que hem de treballar gairebé sempre a partir de còpies o apògrafs (vegi's la definició que en dóna Avalle, 1978: 91). Els autògrafs, en la literatura medieval, són una autèntica rara avis codicològica, i aquesta assumpció preliminar és fonamental a l'hora d'abordar el problema de l'ordre i l'estructura dels cançoners miscel·lanis. No cal dir que el mateix procés de còpia, amb la variada tipologia d'errors o accidents que li són consubstancials, és a la base de l'edició de qualsevol text i, en conseqüència, resulta 84L'encunyament del terme codice repertoriale i la definició de la seva tipologia (cançoners, laudari i manuscrits-biblioteca joglarescos) prové de Borghi Cedrini, 1993.
    [Show full text]
  • De La Gaia Ciència Als Jocs Florals
    ELS CERTÁMENS: DE LA GATA CIENCIA ALS JOCS FLORALS Els paisos catalans tenen una (larga tradició de certámens literaris que abracen gai- rebé sis segles. Tot i aixó, amb poques excepcions, ni la crítica ni la história literária no hi han dedicar atenció que es mereixien. En general, els estudiosos han menyspreat una producció considerada rutinária i banal, sense valor estétic. Peró el cas és que els certámens van complir una funció unificadora de la (lengua literária i van mantenir viva una tradició que connectava, en darrer terme, amb l'época deis trobadors. Una tradició que explica que els escriptors romitntics es proposessin restablir una institució que pervivia en la mitologia literária dels erudits. I tanmateix els Jocs Florals de 18 5 9 no s'expliquen només com una restauració del Consistori medieval de Barcelona, a pesar de les proclamacions romántiques en aquest sentit. El mateix nom de Jocs Flo- rals no deriva, significativament, del que tenia el Consistori de Barcelona, sinó del que va adoptar el col•legi del Gay Saber de Tolosa (després «Collége de l'art et science de Rhétorique») quan ',luís XIV el va transformar en Académie des Jeux Floraux, l'any 1694. Ni és casual que la primera flor natural de 1859 recaigui en un poema intitulat Clemencia Isaura, que és el nom d'una suposada dama protectora dels Jocs tolosans segons una Ilegenda nascuda al segle xvi. Per tot plegat, la génesi deis Jocs Florals de Barcelona se'ns mostra més vinculada a la tradició literária de l'Edat Moderna que no pas a la ruptura que acabará representant la Renaixenga.' ELS ORÍGENS Comencem, peró, pel comengament: per la instauració deis certámens.
    [Show full text]
  • França I Catalunya Al Segle Xvii
    II- Catalunya i els objectius de la política francesa 2- LA POLÍTICA DE MANIPULACIÓ A CATALUNYA L’aliança entre el rei de França i la Diputació conclou amb una intervenció militar i, també, un assentament polític. Potser no en la manera que es va produir, però la xarxa burocràtica i d’autoritats es va assentar a Barcelona a partir de 1642. Evidentment, per desenvolupar una política coherent i favorable al regne de França, París necessitava aliats catalans fidels a més dels seus representants. Tanmateix, hem de veure com no es contentaren tan sols en mantenir aquestes fidelitats, sinó que provocaren distensions internes per evitar així qualsevol possible acord d’aquests contra França. Mantenir les elits catalanes enfrontades entre elles i sempre al servei de França fou una de les prioritats. Amb el temps, la política de manipulació per actuar a Catalunya no s’afeblí, però canvià de fisonomia i anà per altres vies. 2.1- Primera època L’aliança franco-catalana de 1641 marcà una primera època, amb el consegüent assentament francès a Catalunya entre 1642 i 1659, tot i que es pot considerar desmantellat l’aparell burocràtic francès amb la pèrdua de Barcelona el 1652. D’aquest temps destaquen dues actuacions respecte als seus aliats catalans –a banda és clar de les purament militars-: en primer lloc, l’alè donat per les recompenses i l’enfrontament entre els catalans per aconseguir aquests favors, amb les consegüents denúncies i purgues; i, segon, la pròpia purga política efectuada pels francesos segons els seus interessos i les capacitats dels aliats. 2.1.1- Enfrontament entre profrancesos i purga La marxa dels partidaris del rei d’Espanya, incloent-hi aquells que sense estar-ne convençuts el prefereixen a Lluís XIII, deixa la porta oberta a tots aquells que volen promoure’s de la mà del francès.
    [Show full text]
  • IRCVM-Medieval Cultures 6 IRCVM-Medieval Cultures
    IRCVM-Medieval Cultures 6 IRCVM-Medieval Cultures IRCVM-Medieval Cultures is the collection of interdisciplinary research monographs pu- blished by the Institut for Research on Medieval Cultures of the Universitat de Barce- lona. Its purpose is to make known the leading research carried out by the members of the Institute and other international authors and research teams in its original language as well as in English, thus preserving Europe’s own linguistic diversity. Editorial board Carles Mancho (director), Meritxell Simó Torres (director), Joan Domenge Mesquida, Blan- ca Garí, Ernest Marcos Hierro, Anna Maria Mussons Freixas, Mª Eugenia Ortuño Pérez. Scientific committee Carlos Alvar (Universität Basel), Juan Luis Arrieta Alberdi (Universidad del País Vasco), Dominique de Courcelles (CNRS Paris), Judith Herrin (King’s College London), Clario Di Fabio (Università di Genova), Anna Benvenuti (Università di Firenze). IRCVM Institut de Recerca en Cultures Medievals Facultat de Geografia i Història Universitat de Barcelona carrer de Montalegre, 6 - 08001 Barcelona www.ircvm.ub.edu Cobles e lays, danses e bon saber L’última cançó dels trobadors a Catalunya: llengua, forma, edició a cura d’Anna Alberni i Simone Ventura viella © 2016 Viella s.r.l. - IRCVM All rights reserved First published: 2016 ISBN 978-88-6728-116-9 (printed book) ISBN 978-88-6728-798-7 (e-book) Aquest llibre és resultat del treball dut a terme pel projecte The Last Song of the Trouba- dours. Linguistic Codification and Construction of a Literary Canon in the Crown of Ara- gon, XIV -XV th Centuries (European Research Council, FP 7 2009-2013-240170). La recerca ha comptat, successivament, amb l’ajuda dels dos projectes del Ministerio de Ciencia e Innovación La poesía francesa en las cortes de la Corona de Aragón (siglos XIV- XV): verso y formas de transmisión (FFI2009-10065) i La poesía francesa en las cortes de la Corona de Aragón (siglos XIV-XV): recepción y circulación (FFI2014-54844-P).
    [Show full text]
  • Durham Research Online
    View metadata, citation and similar papers at core.ac.uk brought to you by CORE provided by Durham Research Online Durham Research Online Deposited in DRO: 13 February 2017 Version of attached le: Published Version Peer-review status of attached le: Peer-reviewed Citation for published item: Coderch, Marion (2015) 'Entre l'amor i el dret : l'¡usdel l exicfeudal a la l¡ricaamorosa medieval catalana i valenciana. = Between love and law : feudal vocabulary in medieval Catalan and Valencian courtly love lyric.', Anuario de estudios medievales., 45 (1). pp. 195-231. Further information on publisher's website: http://estudiosmedievales.revistas.csic.es/index.php/estudiosmedievales/article/view/752 Publisher's copyright statement: This work is licensed under a Creative Commons Attribution 3.0 Spain (CC-by). Additional information: Use policy The full-text may be used and/or reproduced, and given to third parties in any format or medium, without prior permission or charge, for personal research or study, educational, or not-for-prot purposes provided that: • a full bibliographic reference is made to the original source • a link is made to the metadata record in DRO • the full-text is not changed in any way The full-text must not be sold in any format or medium without the formal permission of the copyright holders. Please consult the full DRO policy for further details. Durham University Library, Stockton Road, Durham DH1 3LY, United Kingdom Tel : +44 (0)191 334 3042 | Fax : +44 (0)191 334 2971 http://dro.dur.ac.uk ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES 45/1, enero-junio de 2015, pp.
    [Show full text]
  • La Disfressa De L'amor Cortès: Joan Berenguer De
    01. CANCIONERO 1 7/4/08 16:22 Página 9 LA DISFRESSA DE L’AMOR CORTÈS: JOAN BERENGUER DE MASDOVELLES I EL SEU CANÇONER1 Vicenç Beltran Universitat de Barcelona Els estudis sobre l’amor cortès estan sortint progressivament del cercle viciós on voltaven sense parar des del segle passat, quan els més antics pro- vençalistes van descriure per primera vegada l’eròtica dels trobadors. L’anà- lisi de la doctrina exposada en la lírica provençal havia erigit una ètica i una metafísica que, amb més o menys distorsions, donava una explicació a les propostes del seus textos, de vegades sorprenents i fins i tot oposades al sentit comú i a no poques característiques de la societat i l’ètica medieval, intensament condicionada per la tradició eclesiàstica;2 la constatació d’al- tres visions del problema de l’amor a la mateixa literatura medieval, i molt en particular a les primeres novel·les artúriques, obligà ben aviat a remode- lar aquella teoria a fi de donar entrada a uns usos amorosos de vegades for- 1 Una primera versió d’aquest treball fou llegida al col·loqui “Subjectivitat, llengua i retòrica: Joan Berenguer de Masdovelles”, en Écrire sur soi en Catalogne au Moyen Âge, Université de la Sorbonne, Centre d’Études Catalanes, Paris, 14 de desembre de 2000, organitzat per les prof. M.-C. Zimmermann i D. de Coucelles. 2 La pedra fonamental de l’edifici és encara A. Jeanroy, La poésie lyrique des trou- badours, Paris-Toulouse, 1932, reimpressió facsimilar de Slatkine, Genève, 1973, cap. III, al que s’ha d’afegir M.
    [Show full text]