Epistolari Llorente. Volum I. Cartes De Llevantins (1861-1900)
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
BIBLIOTECA LITERÀRIA DE L’OFICINA ROMÀNICA I EPISTOLARI LLORENTE CORRESPONDENCIA REBUDA DE 1861 A 19 n PER EN TEODOR LLORENTE OLIVARES ORDENADA I ANOTADA PER EN TEODOR LLORENTE FALCÓ VOLUM I.-CARTES DE LLEVANTINS (1861-1900) BIBLIOTECA BALMES D u r a n i B as, i i . - BARCELONA MCMXXVIII E s propietat de 1a B ib l io t e c a B a l m e s Nihil obstat. P. Ignasi Casanovas, S. J. Imprimàtur. Barcelona, 17 de Juny de 1927, Josep. Bisbe de Barcelona. Per manament de Sa Exc. Il·lma., Dr. Francesc M.a Ortega de 1a Lo rena, Canceller-Seçretari. A te n e s A. G. Editorial Balmes, S. A. NOTA PRELIMINAR Serà molt breu, lo indispensable per a certificar el llegidor d'al gunes particularitats sobre la publicació d’aquest epistolari. Ans de tot hem de dir que no es tracta d'un epistolari com plet, ni molt manco. En Teodor Llorente Olivares, a qui anava dirigida la esmentada correspondència, mai se distingí per son es perit col·leccionista, ni les seues i múltiples ocupacions li i^rmetien una feina que demanava temps. ¿Com, llavors, han arribat fins hui eixes cartes? — se preguntarà el llegidor. Testimoni molt fefaent pot dir que les cartes anaven reunint-se damunt la taula de tre ball del gran escriptor valencià, fins que una mà, unes vegades la seua, altres la de sa carinyosa esposa, les arreconava en algun dels diversos calaixos de les llibreries, on se varen trobar totes bara llades a la seua mort. Així se explica que hagen aplegat als nos tres dies dites cartes, i així se explica també la pèrdua d'altres moltes, no sols dels mateixos escriptors que figuren en l'epistolari, sinó de molts d'altres que ens consta sostingueren estretes relacions epistolars amb el poeta valencià. Reunim en aquest treball tan sols les cartes d'artistes llevan t í , millor dit, dels naixcuts en la Provença, Tolosa, el Rosselló, Catalunya, Mallorca i València, això és, en les anomenades terres d'oc, amb contades excepcions per alguns estrangers entusiastes de les nostres lletres ; i hem cregut de necessitat, per a millor compren sió de les cartes, afegir, a continuació de cada una d’elles, notes explicatives, amb algunes dates biogràfiques o bibliogràfiques lleu- geríssimes, tot açò sense pretensions erudites. Quant a l'ordre, hem preferit el cronològic, perquè d’esta ma nera el llegidor pot seguir pas per pas el moviment del renaixi- ment literari, des de quan eren comptats els escriptors catalans que escrivien en català la seua correspondència, fins els últims temps, que ja és general el ús de la llengua del país per a les relacions epistolars; i tot evidenciant-se les bones relacions que sempre han mantengut literats catalans i valencians, se presencia el desenroli que pren aquella nova aubada de la literatura de la llengua del país, que tingué per apòstols Milà i Fontanals, Marian Aguiló i Rubió i Ors, i se veu com sorgint espontàniament la biografia del 5 Nota preliminar poeta Llorente, la figura preeminent del renaiximent literari va lencià, feta íntimament per els escriptors de la seua època, tant per aquells que ocuparen els primers llocs en aquell moviment, com per aquells altres que aportaren a la gran obra sa bona vo luntat i son entusiasme. No tots els autors de les cartes que integren este treball són astres lluminosos de la nostra literatura; els hi ha de llum mo desta que, com diem ara mateix, aportaren sa bona voluntat i son ardent entusiasme. Hem cregut que les grans figures del nos tre renaiximent, de anar a soles, apareixien massa retallades; que faltava el fons necessari, i que per açò mateix era convenient la publicació de totes les cartes trobades, sempre que se tractara d’ar tistes que havien format en el conjunt artístic de la època. Finalment, no prescindim tampoc d’aquells literats de la terra que no s’adheriren al moviment, ja que no es pot llevar a València eixe doble caràcter de castellà i valencià, que al llarg de la seua història es veu molt sovint, i que és conseqüència d’haver segut con querida València dels sarraïns per aragonesos i catalans, de par lar-se en les seues terres les dos llengües, i de coexistir en tots temps el castellà i el valencià en la ciutat des de la conquesta, en cara que predominant en tot son antic realme este últim llenguatge, tan enaltit en temps antics per nostre gran Ausiàs March, i en estos anys passats per una colla molt lluïda de poetes que es mo vien en torn de Teodor Llorente, — com se pot vore en el present epistolari, —- i que es dien Querol, Pizcueta, Llombart, Labaila, Ferrer i Bignè, Iranzo i d’altres, per no allargar més la llista. Sense més finalitat que la de recollir materials per a l’estudi que algun dia es faça de l’esplèndid renaiximent de la literatura de la nostra llengua, i la de replegar amb mà piadosa dispersos records de persona per a nosatros tan aimada, que puguen ésser millor aprofitats, hem fet un cos de totes estes cartes. Les catalanes les presentem escrupolosament en la seua ortografia original, per l’interès històric que pot tenir. Les altres, esmenant les errades evidents o descuits d’ortografia. Hem de fer constar ací el nostre agraïment al P. Josep Cal- veras, S. I., de l’Oficina Romànica, que ha omplert algunes notes biogràfiques d’escriptors catalans i ha pres el treball de corregir l’estampació de l’epistolari sobre les mateixes cartes originals. Obra seua és també el índex de noms i coses que tancarà el volum segon d’este epistolari. T e o d o r LLORENTE FALCÓ València, 28 de maig de 1927. 6 EPISTOLARI I De Pere Yago (i ). Madrid... de Mayo de 1861. Querido Teodoro : recibí la de Vd. y la recibí con placer, más por ganar un amigo, á quien creía perdido, ya lejos de las playas de la amistad, en los procelosos mares del periodismo, que por otro interés. Y eso que Vd., para disculparse de serlo, empieza llamándome informal, “ainda mais” de perezoso que me llama más adelante; si la carta se prolonga, salgo con las manos en la cabeza, como suele decirse. No he visto á Castelar (2), pero procuraré verle uno de estos días, y haré presente la atención de Vd. Inza (3) devuelve á Vd. sus recuerdos. Se ha separado de La Ver dad, porque le quitó, mejor dicho, había dado en quitarle algunos sueltos el director, sin darle satisfacción alguna, y de esto nació una cuestión que hizo necesaria su separación del periódico. No he recibido los números de La Opinión (4), de que me ha bla Vd. El nombramiento ó credencial de corresponsal político puede concebirse así: “Sr. D. N. N. — Valencia, tantos... etc. — Muy Sr. mío : Conviniendo con N., en cuanto para este asunto hemos tratado anteriormente, tengo el honor, satisfacción, gusto (ó como Vd. quiera) de nombrar á Vd. corresponsal político en Madrid del periódico La Opinión que actualmente dirijo. Con este motivo me repito de V., etc. — El Director, N .”. Esto me sirve para entrar en la tribuna, sin deberlo á la com placencia de los celadores. Le anticipo á Vd. las gracias. Respecto á lo que Vd. me dice de correspondencias semanales, sabé Dios que he dudado mucho antes de contestar. Efectivamente, vacilo y no me atrevo á dar una respuesta definitiva por miedo de no llegar á cumplir mi compromiso. Tanto* me acosa hoy el cui dado que pongo en ocultar, ya que no hacer desaparecer, mi pri mera cualidad característica, la “informalidad”, que no es sinó una de las muchas fases que en mi afecta la “pereza”. En cambio no soy de los perezosos que se creen fuera del “ gre mio” y tienen mal genio y reprenden á los pobres “inactivos” que 7 m Epistolari tienen la desgracia de serlo y parecerlo. No digo esto por Jacin to (5), á quien basta una “Ocasión” para olvidarse de los amigos. Verdad es que desde hace muy pocos días le debò carta. Le escribiré y á Jordán también. Mis recuerdos á Querol, Ferrer, Atard, á Felicísimo y demás amigos (6). Podía V. escribirme dos líneas, no más, para decirme: “Mán deme Vd. á tal calle, tal número, la colección de El Derecho”, ó bien “no me la mande Vd” ; y yo escribiría á Atard ó á Cirilo Amorós (7) para ese objeto. Peró esto pronto. Como siempre, suyo affmo. y su buen amigo Yago. P. D. He visto á Castelar; le he dicho que le escribirá Vd. A pesar de que quien prometiéndose tanto de mi me cierra el camino para producir, me decido á remitirles de vez en cuando correspondencias, con el firme propósito de hacerlas mejores que la que adjunta le incluyo. Toque Vd. en ella lo que quiera. Si por lo que va á lo último cree Vd. preciso hacer alguna salvedad, hágala Vd.; pero no lo creo necesario. Lamentar que no nos quedemos á Tetuán es dar importancia á lo que la campaña (8) nos ha producido, y por consi guiente no puede envolver un cargo al gobierno. Ni esto es cues tión política. Dispense Vd. la malísima letra de la correspondencia: otra vez irá más limpia. Adiós, querido Teodoro; desea verles pronto, quizás este ve rano, su amigo afectuoso y bueno Perico. (1) Pere Yago, metge, publicà algunes poesies en les revistes de son temps, i col·laborà en la obra Los valencianos pintados por sí mismos. València, Boix, 1859.