Ii Part: El Centralisme: L'enemic Comú (1900-1909)
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
L’Orfeó Català, Cant Coral i Catalanisme (1891-1951) II PART: EL CENTRALISME: L’ENEMIC COMÚ (1900-1909) 1-LA CULTURA MODERNISTA I EL NACIONALISME CULTURAL. 1.1-ASPECTES GENERALS. La cultura catalana de finals del segle XIX està emmarcada en l'afany de modernitat, que generen les influències europees. Aquest període és considerat com el de consolidació del Modernisme. Un fenomen que es dóna en altres països europeus, sobretot a l'Europa Central, però que al mateix temps té elements propis que el fan diferent a l'Art Nouveau francès, al Jugendstil alemany o al Modern Style anglès. El Modernisme és un moviment que abasta la totalitat de les manifestacions artístiques i literàries, que va a la recerca de la identitat pròpia tant en les arts plàstiques, (especialment en l'arquitectura), com en la música, i que a partir d'una minoria escollida vol arribar a tot el poble. Per això, en la conjuntura de final de segle connectarà amb el catalanisme, i tanmateix hi haurà contactes amb l'anarquisme naixent, per part de les personalitats més radicals i d'ideologia esquerrana, com Jaume Brossa, Alexandre Cortada o Pere Corominas. L’arquitectura, les arts plàstiques i decoratives, gaudiran d’un impuls especial en aquesta tendència modernitzadora; l’arquitectura va iniciar la renovació amb els arquitectes Antoni Gaudí, Josep Vilaseca i Lluís Domènech i Montaner. L’interès per la concepció global de l’art, portà a la col.laboració amb les arts decoratives i els bells oficis artesans, en el disseny de tot tipus d’elements i objectes quotidians, que acabaran convertint l’estètica modernista en moda de tota una època. La revifalla dels vells oficis i la recuperació per part del modernisme, respon a la reacció contra la progressiva mecanització que s’imposa arreu, però tanmateix s’intenta dotar de sentit estètic i humà les noves arts industrials. De les iniciatives més interessants en aquesta artícul.lació destacarien el taller que Domènech i Montaner i Antoni M. Gallissà promogueren en l’antic edifici del cafè –restaurant de l’Exposició Universal de 1888 (El Castell dels Tres Dragons, com era popularment conegut), per recuperar oficis tradicionals com la forja, la ceràmica vidrada o la talla de fusta (elements que formaven part i donaven identitat als edificis modernistes). Per aquest taller van passar gran nombre d’artesans, que després col.laboraran en la decoració dels edificis modernistes. El 1892, Barcelona acull l’Exposició Nacional d’Indústries Artístiques i de Reproduccions, i neix la idea de crear una entitat per estimular les arts industrials, que no quallaria fins uns anys més tard en el "Centro de Artes Decorativas" (1904), aquest va editar la revista "El Arte Decorativo", amb el propòsit de fer conèixer i estimular el conjunt de produccions industrials i artístiques aplicades a la decoració. En la pintura, la renovació de plantejaments es va introduir amb les obres de Ramón Casas i Santiago Rusiñol, (obres que recullen la influència de l’impressionisme i de la seva estada a Paris, considerada la capital cultural d’Europa). L’Exposició que organitzaren en retornar a Barcelona creà una 188 L’Orfeó Català, Cant Coral i Catalanisme (1891-1951) autèntica commoció1 Una part del públic, va trobar aquesta estètica inspirada i renovadora, mentre el més conservador, habituat a un tipus de pintura més convencional, la trobava extravagant. Front a la representació objectiva d’una realitat els modernistes defensaven la subjectivitat de l’artista, i ben aviat aquesta estètica es propagaria, esdevenint model i moda pels artístes plàstics. La literatura i la crítica tindran un paper destacat en el moviment, perquè tot i no haver un cos teòric que recollís sistemàticament uns plantejaments i principis “d’escola”, hom troba en l’obra d’escriptors i crítics els elements que justifiquen totes les manifestacions artístiques i culturals. 1.2-ELS PRINCIPIS MODERNISTES. Si partim de la filosofia que inspira el moviment modernista en qualsevol dels àmbits artístics, observem com a punt de partida la renovació de plantejaments estètics que suposaren d'una banda abraçar la modernitat, i en especial connectar amb la cultura i l'estètica europea, per sortir dels atavismes i conceptes retrògrads que havien dominat l'escenari social i artístic. Al mateix temps aquesta modernitat es construeix en base a influències i elements heterogenis recuperats de cultures pròpies i alienes del passat i també de cultures coetànies, però exòtiques o en estat pur. Aquest darrer punt els lliga al mite del poble (font d'inspiració i de veritat), front a la societat industrial que en materialitzar-lo, destrueix el sentit veritable de l'art. La proposta modernista és tornar a les arrels populars, per recuperar l’essència humana i l’espontaneïtat de l’art; regenerar-lo, en definitiva. Ara bé, la fusió de tants elements dispars dona com a resultat un moviment eclèctic i divers en la concepció artística, que cada autor elabora en funció de la seva personalitat e influències vitals. Un altre element important del primer modernisme català, és llur herència del catalanisme esquerrà iniciat per Valentí Almirall. Per això els modernistes compartien amb la resta del Catalanisme la idea de que el decandiment de Catalunya era el resultat de la dominació durant segles de Castella, i en conseqüència de la suplantació dels elements i caràcter propi, per la d'un poble amb vocació arcaitzant i que els arrossegava amb la seva decadència.2 En els primers anys, no sols es critica l'Espanya de la Restauració com herència de l'esperit arcaitzant, sinó també aquell catalanisme arcaic, representat pel jocfloralisme i el tradicionalisme ranci d'inspiració dretana i burgesa, en visió dels modernistes. 1 .La sorpresa ve donada tant pels temes: escènes urbanes, de suburbi o cafè, captació d’una instantània fugaç que evoca tot un món interior i exterior, per l’enquadrament insòlit de les escènes, i també pels aspectes tècnics derivats del tractament del dibuix, pinzell i en especial del color (predomini de tons grisos i blavosos). 2 L’exemple més clar d’aquest postulat el trobem en els artícles de tarannà regeneracionista que Maragall va escriure en aquest període per al Diari de Barcelona. Dins Maragall O.C., vol.IV pàg.23 i ss, Sala Parés Llibreria, 1933. Un exemple: "La Nueva generación" D.de B. 26-11-1893. 189 L’Orfeó Català, Cant Coral i Catalanisme (1891-1951) "Qui són, sinó els partits catalanistes, els que sempre parlen més de conservar tradicions, no ja dels pares, sinó dels avis i besavis? On han trobat sinó entre ells, més apoio totes les idees ràncies i antipàtiques de proteccionisme, joc-floralisme, menestralisme, romanticisme manso, etc.” 3 També Brossa, insisteix sovint en aquesta idea4 . La solució per a sortir d'aquella situació es troba en recuperar el caràcter "racial" català, considerat intrínsecament més obert i avançat que el castellà i incorporar Catalunya a l'àmbit dels pobles més avançats d'Europa (de la que Espanya ha estat aïllada durant segles). El camí per fer-ho era obrir-se a les influències “modernes“d'Europa, en tots els àmbits socials i culturals. Seguint aquest fil argumental, val a dir que amb un pseudocientifisme, difícil de sostenir científicament, els modernistes fan un gra massa elaborant una teoria racial (i un xic racista), segons la qual aquesta diferència de caràcters entre Catalunya i Castella, es deguda a que la major influència castellana ha estat semítica, mentre els catalans formen part de la raça ària5. Aquesta teoria esbiaixada, escampada per modernistes com Casas –Carbó, Brossa i Cortada, entre altres, i utilitzada en general per la premsa catalanista a partir de 1898, afavoreixen l'emergència d'un esperit nacionalista en la societat, però també, dóna com a resultat un fort confusionisme en la utilització de conceptes com "raça" i "racial" en els escrits i les manifestacions catalanistes, que tot i no tenir les connotacions feixistes posteriors, provoquen, fora del context català, una sensibilització negativa vers aquestes primeres manifestacions nacionalistes. Igualment, sense l'anàlisi d'aquest discurs i la seva interpretació matitzada, hom pot veure la contradicció entre l'esperit universalista i d'obertura que proposen i l'argumentació pejorativa i excloent, que les paraules indiquen. En la dècada dels noranta, el simbolisme decadentista fa la seva aparició al Principat. En el marc de la segona Festa Modernista (Sitges, setembre de 1893), s’estrena “La Intrusa” del poeta i dramaturg Maurice Maeterlinck, (traduïda per Pompeu Fabra). A partir d’aquest moment el decadentisme captivarà una bona part d’artistes i poetes, i el grup modernista quedarà segmentat en dues tendències: la vitalista i la decadentista6. En realitat, el decadentisme i el vitalisme, responen a visions ideològico-polítiques diferents, motiu pel qual en alguns moments es produeixen certes tensions entre 3 Cortada, A. “El nou autonomisme Català” L’Avenç 2ª època V (1893 ) pàg.131 4 Brossa , J. “Viure del passat” L’Avenç, 2ª època ,IV(1892), pàg. 257-264. 5 Vid. J.Casas-Carbó "Estudis d'etnogenia Catalana". L'Avenç 2ª època III(1891) p.16-22. 6 Aquesta tendència dominarà també el Certamen Literari del Cau Ferrat en la Tercera Festa Modernista. Entre els pintors es deixarà veure la influència en l’obra d’Alexandre de Riquer i de Rusiñol, en especial en l’interés pels temes intimistes. ( Exposició General de Belles Arts de 1896). Per la seva part El Cercle Artístic de Sant Lluc, elabora a partir d’aquesta tendència una visió propia, marcada per la ideologia religiosa i conservadora dels seus components, entre els quals destaquen els germans Llimona i l’escultor Miquel Blay. 190 L’Orfeó Català, Cant Coral i Catalanisme (1891-1951) ambdós grups, tot i que alguns personatges van transitar d'una a altra tendència al llarg de la seva vida.7 En efecte, malgrat l’amistat i els elements comuns que defensen els modernistes, les diferències entre ambdues tendències van crear conflictes personals importants.