ELS CERTÁMENS: DE LA GATA CIENCIA ALS JOCS FLORALS

Els paisos catalans tenen una (larga tradició de certámens literaris que abracen gai- rebé sis segles. Tot i aixó, amb poques excepcions, ni la crítica ni la história literária no hi han dedicar atenció que es mereixien. En general, els estudiosos han menyspreat una producció considerada rutinária i banal, sense valor estétic. Peró el cas és que els certámens van complir una funció unificadora de la (lengua literária i van mantenir viva una tradició que connectava, en darrer terme, amb l'época deis trobadors. Una tradició que explica que els escriptors romitntics es proposessin restablir una institució que pervivia en la mitologia literária dels erudits. I tanmateix els Jocs Florals de 18 5 9 no s'expliquen només com una restauració del Consistori medieval de Barcelona, a pesar de les proclamacions romántiques en aquest sentit. El mateix nom de Jocs Flo- rals no deriva, significativament, del que tenia el Consistori de Barcelona, sinó del que va adoptar el col•legi del Gay Saber de Tolosa (després «Collége de l'art et science de Rhétorique») quan ',luís XIV el va transformar en Académie des Jeux Floraux, l'any 1694. Ni és casual que la primera flor natural de 1859 recaigui en un poema intitulat Clemencia Isaura, que és el nom d'una suposada dama protectora dels Jocs tolosans segons una Ilegenda nascuda al segle xvi. Per tot plegat, la génesi deis Jocs Florals de Barcelona se'ns mostra més vinculada a la tradició literária de l'Edat Moderna que no pas a la ruptura que acabará representant la Renaixenga.'

ELS ORÍGENS

Comencem, peró, pel comengament: per la instauració deis certámens. Cosa que ens porta a la ciutat de Tolosa, «aprop la festa de Totz Sans» de 1323. Aquell dia,

t. Algunes de les idees exposades aquí s'inscriuen en el marc d'una recerca en curs feta conjunta- ment amb August Rafanell sobre la consciencia lingüística deis catalans en relació amb la (lengua occita- na. Agraeixo també l'ajut que en diverses qüestions m'han donat Miriam Cabré, Mireia Campabadal, Joan Francés Courouau, Dani Ferrer, Pilar Olivella, Jórdi Passerat, Martine Rieg i Mariángela Vilallonga. En la transcripció deis textos respecto l'ortografia del model excepte en l'accentuació, puntuació, ús de majúscules i minúscules, aglutinació i separació de mots, i ús de la diéresi, l'apóstrof, el punt volat i el guionet, en qué adopto els criteris habituals en les edicions de textos clássics.

64 ALBERT ROSSICH com és sabut, la «Sobregaya Companhia deis set trobadors de Tholoza» convidava els trobadors de les «diversas partidas de la lenga d'oc» a reunir-se en un jardí del barri de les Agustines de la ciutat, el primer de maig de l'any següent, per discutir de gramática i de poesia. I, per tal d'incentivar els poetes a acudir-hi, instituien un premi (una violeta d'or) que es concediria a qui compongués la poesia «plus neta» de vicis o defectes. A partir d'aquella data, els capítols (regidors) de la ciutat es van comprometre a dotar anualment aquella joia, «et enayssi d'aqui ensa es estat fayt e•s fara, Dieu ajudan».' Es constituía així un auténtica escola de poesia, el «Collégi del Gay saber», que s'havia de convertir en la corporació literária més antiga del món, vivent encara avui. Aquesta iniciativa és a l'origen de tota la tradició deis certámens a Europa occidental. La história d'aquesta escola de poesia va passar per diferente etapes. La primera només es pot seguir amb intermiténcies. Abrasa des de 1323 a comenÇament del segle xvi, i les poesies presentades són sempre en occitá. La intervenció d'autors cata- lans hi está prou atestada (Riquer 1950). Lany 1484 s'acaba el recull de composicions guanyadores que feia Guilhem de Galhac, i aixó fa que no tornem a tenir notícies de l'activitat de la institució fins a 1513, en qué un deis tres premis ja s'atorga a una peca en francés; després d'aquest any (el següent certamen que es documenta és el 1519) els poemes presentats a concurs sempre són en francés. 3 En aquesta segona etapa, que dura de 1519 a 1694, el nom de la institució és «Collége de l'art et science de Rhétorique» (De Gélis & Anglade 1933). Aixó sí: malgrat l'exclusivitat del francés en les obres premiades, al Ilarg del segle xvu acostumen a publicar-se les poesies guar- donades en uns fullets, anomenats triomphes (De Gélis 1912: 116-19 i 1914), on no és rar que també apareguin composicions en occitá. 4 El 1694, finalment, Lluís XIV transformará el col•legi en académia, amb el nom d'«Académie des Jeux Floraux», inaugurant una tercera etapa que, amb una breu interrupció després de la Revolució francesa, arriba fins a l'actualitat (Duboul 1901). Lexemple de Tolosa va tenir repercussions a Catalunya forÇa aviat. No havien passat quinze anys de la fundació del consistori tolosá que ja documentem a Lleida la celebració d'un certamen literari en llengua vulgar, el 1338. Així es dedueix d'un document en qué Pere el Cerimoniós paga unes roses d'or i una seda daurada que havien estat ofertes a «illis qui super arte dictandi et faciendi pulcra carmina sive cantars se magis subtiliter habuerunt, secundum judicium illorum qui per nos ad ea cognoscenda deputati fuerunt» (Gubern 1957: 95-96). No hi ha dubte que es

z. Les citacions provenen del primer llibre de las Leys d'amors de Guilhem Moliniér (Anglade 19'96: I, 9-14). Sobre la história deis jocs tolosans, vegeu Caseneuve (1659), De Gélis (i912.) i Jeanroy (1914). Per exemple, Muret (1666), Gemarenc (1673), etc.

ELS CERTÁMENS: DE LA GAIA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 65 tractava d'un certamen per a composicions en llengua vulgar («cantars»), i qui sap si era el primer cop que es feien o si ja n'hi havia hagut abans. En tot cas, sembla segur que es van tornar a celebrar l'any següent, per les mateixes dates, ja que el 24 de juliol de 1339 «el rei aprova uns compres de despeses fetes pel tresorer, entre les quals una rosa d'or amb una Petra vitrea, fes[a] fer pro ordine amoris, i un drap d'or per la mateixa festa celebrada el dia de Pentecosta» (Tavani 1996: 75, n. 64). La no- tícia és important, per la voluntat de continuitat que evidencia. El que és innegable és l'interés del Cerimoniós per la reglamentació de la poesia: recordem només que Jacme March compon el seu Libre de concordances a instáncia seva (1371), com es fa constar a la dedicatória que encapçala el volum (Griera 1921: 23). El 1393, Joan I crea el Consistori de Barcelona i en designa mantenidors Jaume March i Lluís d'Aver95, «peritos admodum in hac sciencia [gaya vel gaudiosa, et alio nomine inveniendi sciencia nuncupatur]». Els lligams amb el Consistori de Tolosa són evidents des del document fundacional, ja que el rei autoritza als mantenidors «omnia alia facere que alii magistri aut prefecti huic sciencie in civitatibus Parisius et Tholose ac aliis civitatibus et locis consueverunt et possunt facere seu eciam exercere». 5 L'esment de París al costat de Tolosa, un lloc, aquell, en qué no es coneixen certámens poétics, reapareix en un document de 1399 sig- nat per Martí I l'Humá. Com hem d'interpretar aquest fet? Jordi Rubió comenta: «Fal•lusió a París pot ésser formulária. El prestigi de la seva universitat reforÇa el de la tolosana, i el consistori poétic d'aquesta ciutat, organitzat com una facultat, i al qual els poetes catalans acudien, es veu que era considerat a distáncia com a part integrant de l'Estudi de Tolosa». 6 En efecte: l'organització i el cerimonial deis cer- támens s'inspiraven en les reglamentacions universitáries. Així, per obtenir el títol de doctor en gai saber, «deu hom gardar que haja hagudas las tres principals joyas, e que sia estatz bacheliers en la dita sciensa, e que sia be fondatz et entendutz en la primitiva sciensa de gramatica» (Anglade 1919a: I, 23). I, significativament, el llibre que havia de guiar els aspirante adopta el nom de 'lleis': les Leys d'amors (a. 1341). En fi: crec que no és casual que el primer certamen de qué tenim no- tícia a Catalunya, el de Lleida de 1338, es fes a rúnica ciutat catalana que tenia universitat. Hi ha una altra anécdota que vincula Tolosa i Barcelona, pe yó deu ser fantasiosa. És antiga. I2explica Enrique de Villena, al seu Arte de trovar (1433), a propósit de la fundació del Consistori de Barcelona. Diu:

Per a tot alzó, vegeu esp. Massó (1922), Massó (1932: 309-348), Rubió i Balaguer (1979: 23-31), Rubió i Balaguer (1984-86: I, 197-209), Riquer (1984-85: II, 565-577) i Tavani (1996: 53-81 i 91-109). El text Ilatí apareix transcrit dins Casas (1956: II, 441-443)• Rubió i Balaguer (1984-86: I, 202). Sobre el parentiu entre la universitat (la de Tolosa va ser fundada el 1229) i el consistori, vegeu Anglade (1919a: 24-30); o bé a Anglade (t 9 9b: IV, 34-36). 66 ALBERT ROSSICH

el rey don Joan de Aragón primero d'este nombre, fijo del rey don Pedro segundo, fizo solep- ne embaxada al rey de FraNia, pidiéndole mandase al collegio de los trobadores que viniesen a plantar en su reyno el estudio de la gaya sciencia, e obtúvolo, e fundaron estudio d'ello en la Çibdat de Barcelona dos mantenedores que vinieron de Tolosa para esto, ordenándolo d'esta manera: que uviese en el estudio e consistorio d'esta sciencia en Barcelona quatro mantene- dores, el uno cavallero, el otro maestro en theología, el otro en leyes, el otro honrado cibda- dano e guando algunos d'estos falleciese fuese otro de su condición elegido por el collegio de los trobadores, e confirmado por el rey. (Sánchez 5923: 53-54)

Lepisodi no sembla gaire versemblant ni ens n'ha arribat cap prova fefaent,7 peró com a mínim és revelador d'una clara consciéncia de continuitat entre el Con- sistori de Tolosa i el de Barcelona. No tenim constitncia que se celebrés cap sessió del Consistori de Barcelona fins a l'any 1395. Hi trobem, en efecte, Jaume March i Lluís d'Avercó. Devia ser la primera que es feia, perqué l'any següent (1396) Joan 1 escriu als consellers densa- nant que tornessin a subvencionar la festa com la que s'havia celebrat amb general satisfacció l'any anterior (Rubió i Lluch 1908: 384-385). Sembla lógic que si n'hi hagués hagut cap més, s'hi hauria fet referéncia. La resposta és coneguda: els con- sellers s'hi neguen, «per lo poch millorament que [la ciutat] aconsegueix de la dita Gaya Ciéncia» (Riquer 1959: * 89). El cas és que el rei Joan mor aquell mateix any. El seu successor, Martí I, sufraga les despeses del certamen de 1398, i l'any següent demana a Jaume March i Lluís d'Aver0 que novament s'encarreguin d'organitzar la festa. El document de Martí I és molt interessant: a Barcelona —explica— hi ha:

viri quamplures qui ínter alia scientie docmata circa precepta et practicam oratorie facultatis, qua principum atque regum iam gratia capitur, lingjul a pre rudis acuitur et possessor eiusdem de infimis ad honoris fastigia sublevatur, sub rithmis atque metris et prosis mesuratione, sub certa pro tensis exercitate precipue per eosdem, et que inde vulgariter sciencia gaya vocatur, sic modo insudant laudabili; quod carmina eorumdem modo Parisius modo Tholosam, huius- modi et aliarum quarumlibet artium optima quippe gignasia, ut inibi corrigi valeant destinata ab inde remittuntur sepiissime laudis corona penitus illustrata, tamquam ab incude malleo atque lima dicte amene seu gaye sciencie, quibuslibet viciis exinde relegatis protracta fideliter atque pure.8

A propósit d'aquest text, Jordi Rubió fa notar el lligam que hi havia entre poe- sia i oratória (Rubió i Balaguer 1984-86: I, 201), i encara hi podríem ressaltar la

Chabaneau (1885: 579) i Balaguer (1882: 78) ja van advertir que aquesta singular ambaixada no devia haver existit mai. En el mateix sentit, Rubió i Balaguer (1984-86: I, 203); Riquer, de tota manera, creu que l'existéncia d'aquesta ambaixada «no és inversemblant» (Riquer 1984-85: II, 69 i 70). El text prové de Casas (1956: II, 445); n'he corregit alguns errors a la vista del fragment transcrit per Rubió i Balaguer (1984-86: I, 201). Traducció: Hi ha molts homes que, entre altres doctrines del saber, pel ELS CERTÁMENS: DE LA GALA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 67 relació que s'estableix entre poesia i correcció lingüística. Val la pena retenir aquesta valoració de l'época, perqué ens ajudará a entendre el sentit deis certámens medie- vals, analitzats sovint des d'una perspectiva romántica que no té res a veure amb la funció que els atorgaven els contemporanis. Els poetes catalans concorrien indistintament al Consistori de Tolosa i al de Barcelona. De fet, a propósit d'alguns poemes que ens han transmés els canÇoners amb l'esment que havien estat guardonats o que tiraven a la joia, sovint no podem precisar si havien estat presentats a Tolosa o a Barcelona. El canÇoner Vega-Aguiló conté un bon nombre de poesies que es troben en aquest cas. Altres vegades la desti- nació és segura: una tensó entre Jaume Rovira i Bernat de Mallorques és presentada a Tolosa el 1386 (cf. Alberni 2002: 612-614, n. 138), i una caneó de Guillem de Masdovelles consta explícitament que «fonch coronada ha Tolossa». D'aquest ma- teix autor és una poesia premiada a Barcelona que el seu nebot Joan Berenguer de Masdovelles va traduir de «Removí [...] en catalá», nebot que al seu torn també havia presentat un poema «En un Conssistori que•s tench a Barglona» (cf. Aramon 1938: 62-63, 67-68, 225-226 i 152-154).

DESPRESTIGI DE LA LITERATURA DE CERTÁMENS

Els historiadora de la literatura, quan s'han enfrontar a la literatura de certá- mens, han hagut de reconéixer el migrat valor estétic d'aquestes composicions. Rubió, a propósit del certamen a la immortalitat de l'ánima de 1580, escriu: «El valor literari d'aquestes obres és nul» (Rubió i Balaguer 1984-86: II, 29), igualment com en un altre lloc es refereix despectivament a «la fullaraca de la poesia de cer- támens» (Rubió i Balaguer 1984-86: II, 142). Antoni Ferrando, en una valoració de conjunt, també parla de «producció més aviat mediocre» (Ferrando 1983: 137). I Giuseppe Tavani, a propósit de la manca de testimonis de l'activitat poética del Consistori de Barcelona, i que ell atribueix al desinterés deis catalans per conservar- les, conclou: «si els tolosans haguessin fet el mateix, no tindríem documentació de Ilur activitat, peró en canvi ells haurien estalviat pergamí i paper i nosaltres la feina que fa als preceptes i a la práctica de la facultat de boratória (amb la qual s'aconsegueix la grácia deis prínceps i deis reis, s'exercita la llengua que abans era sense polir i, el possessor d'aquesta facultat, s'alca des de la condició més baixa fins al punt culminant de l'honor), per l'acció de la mesura en els ritmes, els metres i les proses, sota una vertadera exercitació en favor de les formes rígides en aquestes habilitats (que, per aixó ma- teix, és anomenada en vulgar Ciencia Gaya), posen rot el seu esforc en aquesta cosa lloable; perqué les poesies d'ells, tant a París com a Tolosa, són, certament, excel•lents exercicis, millors que els de qualsevol altra art, de manera que poden ser esmenades allá mateix: un cop fixades, en moltes ocasions són retornades, completament embellides amb una corona de lloanca, com si per l'acció del mall o de la Rima de la sciéncia dita amena o gaya, bandejats alguns vicis, haguessin estat creades de manera fidel i pura. 68 ALBERT ROSSICH

de llegir, editar, glossar i estudiar poesies tan poc poétiques» (Tavani 1996: 103). Robert Archer, encara, valorant les poesies d'un certamen de 1584, comenta el «nivel! poétic [...] lamentable fins i tot per versos de certamen que, a jutjar pels que ens han pervingut, no solen tenir gaire valor literari».9 Els judicis són unánimes. Potser el més contundent és un de Martí de Riquer, el qual, comentant el judici de Rubió transcrit més amunt, conclou: «Com que jo cree que en una história de la literatura només s'ha de recollir el que mantingui un bri de valor literari, considero que val més no tractar-ne» (Riquer 1984-85: IV, 241, n. 40). Tot i aixó, s'han de tenir presents uns quants factors atenuants. En primer lloc, les composicions presentades als certámens són obres d'encárrec, amb un tema fixat o convencional, fruit més d'un repte social que no pas de la pulsió creadora deis autors: així, amb una obra de factura correcta i que satisfaci la necessitat cívi- ca o piadosa que és a l'origen de la convocatória, els objectius del certamen s'han complert perfectament. En segon lloc, la crítica que hi exercien els jutges només en podia valorar els aspectes formals (vicis d'eufonia, faltes de concordanca, rimes falses o facils, errors en el cómput métric) i les incoheréncies en l'argumentació; no pas la innovació estética ni els mérits creatius. Inevitablement, tot aixó afavoria la convencionalitat i la repetició. Peró no oblidem que els certámens són, antigament, una escola de poesia: ni la repetició, ni la convencionalitat —ni els exámens!— no tenen res d'estrany en una escola. D'altra banda, a l'Edat Moderna, els aplecs de composicions presentades a certámens sovint ens presenten totes les peces que con- cursen, i d'altres «a la devoció» (fora de concurs) que els organitzadors no solament no podien refusar, sinó que agraien. Avui tendim a llegir com a antologies poéti- ques alló que sovint són reculls atzarosos, i no un florilegi d'obres seleccionades; lógicament, hi abunden les obres mediocres. Tot aixó no ho dic tant per salvar una part d'aquesta producció com per apuntar que hem llegit aquestes obres amb una exigéncia estética que no els és aplicable, i hem obviat valorar-ne la funció social, o pedagógica, que les justifica. Aquesta perspectiva crítica —influida, segurament, per idees heretades del Ro- manticisme— ha portat a pensar que les exigéncies gramaticals i el rigor métric podien constrényer les aptituds poétiques deis autors fins a anul•lar-les. Noulet i Chabaneau parlen del «joug grammatical» de les Leys (Noulet & Chabaneau 1888). Sigui com sigui, la citació següent encadena la majoria deis motius de crítica que s'han fet als certámens:

Lescola de Tolosa tingué funestes conseqüéncies per al normal desenvolupament de la poesia catalana. Imposá una esclavitud en la forma: les estrofes de decasil•labs amb cesura darrera

9. Archer (1992: 27). Sobre la data de celebració d'aquest certamen, vegeu Rossich (2003: 104 n. 92).

ELS CERTÁMENS: DE LA GAIA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 69

la quarta síl•laba, que tiranitzá els millors poetes catalans —menys Ramon Llull, natural- ment, que tenia un elevadíssim concepte de l'art— d'una manera similar als francesos de l'anomenat grand siécle, que tant a plaer es deixaren tiranitzar pels monótons alexandrins. Imposá, no res menys, l'escola de Tolosa, una intolerable limitació deis temes poétics, aspecte en el qual els catalans, que no vivien atemorits per inquisidors ni per francesos, s'expressaren amb una certa llibertat. I imposá, finalment, un arbitrad provenÇalisme lingüístic que pesará com una liosa sobre els lides catalans hl-1s a l'aparició d'Ausias March. I, cosa pitjor encara, l'escola tolosana, vulgar, fada i prosaica, no deixá veure als catalans del segle m y, que do- minaven políticament i militar una part d'Itália, que mantenien relaciona mercantils amb les repúbliques de la península ;reina, que en aquelles terres s'estava produint una poesia nova i admirable. (Riquer 1984-85: II, 32)

No costaría gaire rebatre alguna d'aquestes afirmacions d'hostilitat envers els certámens: Ausiás March, que es declara indiferent a l'eufonia dels seus versos, ¿es- crivia tiranitzat per l'ús del decasíl•lab justament anomenat ausiasmarquiá? Ramon Llull, tan descurós a l'hora d'escandir i rimar els seus versos, ¿de debó renuncia a la métrica tradicional pel seu elevadíssim concepte de l'art? Deixo de banda la curiosa malvolenÇa de l'autor cap als dramaturga «de l'anomenat grand siécle»; peyó és curiós aquest complex (no sé si d'inferioritat o de superioritat) de la nostra his- toriografia, que fa que al segle xiv ens lamentem de no ser com els italians —cecs davant la novetat de Petrarca—, al xvii de no ser com els castellana —immersos en una decadéncia que es prova comparant el nostre Rector de Vallfogona amb Que- vedo— o al xix de no ser com els francesos, perqué Verdaguer escriu épica després de Les fleurs du mal... Pilar Olivella ja ha dit, pensant en la poesia de certámens, que aquesta «és algu- na cosa més que una "poesia decadent", sotmesa a les restriccions ideológiques de les Leys dAmors i del Consistori de Tolosa i dedicada gairebé en exclusiva a la lloa de la Mare de Déu i a la moralització més banal» (Olivella 1998: 167). Peró cree que la reflexió encara és tímida. S'ha afirmat que els certámens van impedir l'aparició de poesia de qualitat. I bé: qui ho pot assegurar, aixó? Que potser a Castella, o a Portugal, on no hi havia certámens, la poesia és més bona, als segles xiv i xv? I com s'explica, dones, l'obra de Jordi de Sant Jordi, Ausiás March, Roís de Corella o Jaume Roig? Els certámens, van dificultar que sorgissin aquests autors? Van fer que fossin més dolents? No voldria caure jo també en el lloc comú de confrontar certámens i qualitat literária. En realitat, la importáncia dels certámens no es troba en el mérit estétic de les obres que susciten, perqué no és aquest l'aspecte que privilegien. Lobjectiu dels certámens no és fer que sorgeixi un poeta genial, sinó ensenyar les persones cultes, els literats, a fer poesies ben fetes. La seva finalitat és perpetuar i afavorir la creació poética divulgant les regles de la versificació i premiant el rigor teológic, lógic, 70 ALBERT ROSSICH retóric i lingüístic. No incorrem en l'anacronisme de pensar que alló que s'havia de premiar era la innovació, la creativitat i el geni. Els certámens occitans i catalans no sorgeixen tampoc per restaurar la poética de la fin'amor, ni es proposen recrear la societat que havia fet possible l'aparició deis trobadors cortesans. Ho expressa molt bé Antoni de Bofarull quan parla de «poesia recluida a ciéncia»:

La poesía, no ya la poesía feudal y de los primeros tiempos sino la reducida a ciencia, es decir, la de consistorio, que, haciendo desaparecer a los errantes trobadores llamó en torno de si a eruditos poetas, tuvo también su escuela en la ilustrada Barcelona. (Bofarull 1854)

La poesia havia deixat de ser feudal i itinerant per esdevenir burgesa i urbana. I Tolosa, abans que cap altra ciutat, aspirava a constituir-se en el centre on poguessin confluir i relacionar-se les persones que la practicaven. En aquest sentir, els premis eren més que res un incentiu per empényer els poetes a coincidir en un mateix lloc, i així poder contrastar práctiques i experiéncies de l'ofici.`° Práctiques i experién- cies, sobretot, de carácter prosódic, gramatical i retóric. Volien garantir d'aquesta manera un nivell d'homogeneitat i correcció per a la llengua literária més antiga i més experimentada de totes les vulgars. Les Leys d'amors ho expliquen així:

En lo temps passat, foro en la reyal nobla ciutat de Tholosa .vil. valen, savi, subtil e discret senhor, liqual hagro bon dezirier e gran affectio de trobar aquesta nobbla, excellen, meravil- hoza e vertuoza dona Sciensa, per que los des e lor aministres lo gay saber de dictar, per saber far bos dictatz en romans, am losquals poguesso dire e recitar bos motz e notabbles. (Anglade 19196: I, 8)

D'aquí ve que els certámens, amb el seu poder sancionador, siguin més im- portants des del punt de vista lingüístic que literari. I pel desenvolupament de la preceptiva poética i la teoria de la literatura," més que no pas pels seus resultats estétics. Peró en la intenció deis fundadors deis consistoris del gai saber la fixació lingüística era sens dubte una prioritat. Ara: el que és innegable, vista la procedén- cia deis poetes participants (Chabaneau 1885: 205-2.08), és que aquest projecte abrasa un espai geográfic determinat: grosso modo, el Llenguadoc, la Gascunya, Catalunya, l'Alvérnia, el Llemosí. És veritat que hi ha també un francés premiat, en 1471, Pierre de Janilhac, «nostan qu'el fos francés, per so que-1 dictec e•I lengatge de Tholosa». Peró és que Janilhac estudiava a Tolosa (De Gélis 1912: 345). No hi ha més remei que reconéixer, per tant, que els certámens apareixen com un instrument

ro. «E per que miels venguesso, promezero donar cerca joya de fin aun» (Anglade 1910: I, 9). r. És prou coneguda la tradició preceptista que deriva deis certámens; vegeu Jeanroy (19 4 1). Pel que fa a la contextualització filosófica de la poesia de certamen, vegeu Pujol (1994a), (49941) i (1996). ELS CERTÁMENS: DE LA GALA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 71 de vertebració cultural per a una área concreta, sense unitat política, peró que té un tret diferencial en comú: la 'lengua. O sigui, la 'lengua literária. O més exactament, la llengua poética. La importáncia de la fundació deis certámens tolosans és aquesta. Per dir-ho en paraules de Lafont, són una «entrepresa ufanosa, que ges de lenga romanica n'a pas l'equivalent dins son temps, e que será de longa durada» (Lafont 1998: 1). Peró els certámens també són importante com a punt de referéncia constant per a tota la tradició posterior. Sense aquest pedigree, potser no hauria sorgit la RenaixenÇa. Si més no, una Renaixenca com la que vam tenir, brotada de la gran plataforma de promoció i de cohesió que van ser els Jocs Florals de Barcelona de 1859.

ELS CERTÁMENS AL FINAL DE L 'EDAT MITJANA I A L'ÉPOCA MODERNA

Martí de Riquer explica que durant els regnats del Magnánim i Joan II «són molt vagues les notícies que tenim sobre el Consistori de Barcelona, el qual, si seguí funcionant, degué ésser esporádicament» (Riquer 1984-8 5: III, 400). En tot cas, les notícies que ens han arribat de poesies presentades a certámens religiosos i profans demostra que d'una o altra manera el costum pervivia. En una data indeterminada, Lleonard de Sors guanya una joia sobre el tema de qui millor por destruir Crueltat; Pere Miguel Carbonell té dues poesies, compostes el 1454 i el 1474 (aquesta pre- miada el 1477), en llaor de Maria Magdalena; Antoni Vallmanya escriu diverses composicions sobre el desdeny amorós els anys 1457 i 1458. I no són les úniques. Com explico en un altre lloc, «els certámens van continuar existint, perpetuant els noms de `gai saber' i de `gaia ciéncia'. [...] Sense l'existéncia d'alguna forma de continuitat no es podria explicar que el certamen de Barcelona a la immortalitat de Pánima, l'any i58o, convoqués els "doctes y studiosos en la Gaya Ciéncia"» (Rossich 2003: 88-89). I només així fa sentir que Pere Serafí escrigui, cap a 1565: «he posat en esta obra mia coses de amor y spirituals, y altres que a molts han pa- regut bé: per les quals entre famosíssims trobadós me han adjudicades joyes» (Ro- meu 200 I: 58). Per la mateixa raó, no pot ser sinó fruir dels certámens l'elaboració de l'última preceptiva posttrobadoresca, la Nova art de trobar, atribuida gratuita- ment a Francesc d'Olesa i escrita, en realitat, molt avanÇada la segona meitat del segle xvi (Rossich 1991). I qué direm de la senténcia (bilingüe) deis jutges d'un certamen immaculista celebrar pels volts de 1580 que encara necessita la termino- logia de les preceptives medievals per justificar-se? Vegem-ne un passatge:

z. «Sente[n]cia de los señores Juezes», ms. B-47 de l'Arxiu Históric Municipal de Barcelona, E 38. Notes al text: canto --,`estrofa'; sens tenir botons ni traus -,.`sense venir a tomb' (cf. DCVB, s.v. cenit). 7 2 ALBERT ROSSICH

No podem admitir fraus, ni el vicio de sobre laus que pone al primero canto sens tenir botons ni traus. Fue vicio prometer mucho lo que después no cumplió"

La pervivéncia de les regles de trobar tradicionals explica moltes frases d'un text clau de 16o1, la Senténcia per al certamen a sant Ramon de Penyafort, obra de l'historiador Francesc CalÇa. A la sentencia, Calca exhorta els catalans a compondre en catalá, abandonant la moda de fer-ho en castellá; aixó és prou conegut. Peró també reivindica les regles de versificació tradicionals, fent memória d'uns usos poétics amennats per la interferéncia una altra tradició més recent: la castellana. Els jutges deis certámens, doncs, no es limitaven a avaluar els errors métrics de les poesies presentades; exercien, també, una pressió normativa sobre la llengua de la poesia, sobre les regles de versificació, sobre l'estil de les composicions, sobre les figures retóriques que hi aplicaven. Per aixó Pere Miguel Carbonell a•legava, al costat de personalitats com Bernat Fenollar i Jeroni Pau, l'autoritat dels trobadors contemporanis —molts d'ells, forjats en la severa disciplina deis certámens- a l'hora de prescriure la seva famosa 'lista de mots i expressions gramaticalment correctes: «Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossén Fenollar e missér Hyerónym Pau e altres hómens diserts catalans e valenciana e prestantíssims trobadors»,' 3 i per aixó CalÇa renyava els poetes que seguien el camí, mansa permissiu, de les modernes formes métriques castellanes. El fil de la tradició es pot anar seguint tot al llarg de l'edat moderna. Francesc Fontanella potser se'n feia ressó quan, en plena guerra contra els castellans, des de la seva condició de jutge del memorable certamen de 1643, recordava l'amistat antiga entre Tolosa i Barcelona (Miró 1995: I, 137, vv. 215-256). Peró, si més no, la memória deis antics consistoris perviu en els versos d'un poeta que signa amb el nom d'Ausiás March al certamen commemoratiu de la Pau de Ryswick de 1697:

Domina sa Magestat en un y altre emisferi, y al tot de tant gran imperi iguala aquesta ciutat. En una lletra ha cifrat tot quant en elogi cau, y si a0 bé ponderan

13. Badia (1999: 107). Vegeu Rossich (en premsa).

ELS CERTÁMENS: DE LA GAIA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 73

conexereu que desmaya tot quant ab la Sciéncia Gaya, senyor poeta, digau. (Festivo agradecimiento [1698]: 48)

Comentant aquests versos, Jordi Rubió va escriure: «És la tradició que va fluir com en subconscient durant tota la Decadéncia i que, després d'ésser evocada pels primers editors de Vicein Garcia, enfortirá els patriarques de la RenaixenÇa i els donará confianÇa» (Rubió i Balaguer 1984-86: II, 136). Reconeguem-ho: poques vegades es pot llegir una constatació tan clara de continuitat de la literatura catalana des de l'Edat Mitjana fins a l'época contemporánia més mal encaixada sota els conceptes de Decadéncia i RenaixenÇa. L'esment que fa Rubió deis primers editors de Garcia deu obeir a la referéncia de Joan Bonaventura de Gualbes, Rector de Bellesguard, als «temps deis gloriosos sereníssims comtes de Barcelona» i de «las poesias de aquellas edats beatas, ditas sas trobas "lo Gay Saber"», que apareix en la dedicatória a l'Académia Desconfiada de l'edició de les poesies del Rector de Vallfogona.' 4 Per aixó sorprén, realment, que no hi hagi cap al•lusió a l'Académia dels Jocs Florals de Tolosa, refundada per Lluís XIV el 1694, a la llista de corporacions sávies que apareix (a la «Razón de la obra») dins les Nenias Reales editades per la Desconfiada el 1701, on sí que s'esmenten nombroses académies italianes i les franceses d'Angers i Arles, creades també per Lluís XIV. En canvi, ni la primera história deis certámens tolosans (L'origine des Jeux-Fleureaux de Toulouse de Péire Casanova, publicada póstumament el 1659) ni les lletres patents de Lluís XIV no es descuidaven d'esmentar la fundació del consistori de Barcelona (Caseneuve 1659: 83). 1 5 Haurem d'esperar la reinstauració de l'Académia de Barce- lona (1729) per trobar-nos amb una explícita i solemne declaració de continuitat. En efecte; l'oració inaugural pronunciada pel president Segimon Comas en la seva primera sessió inclou aquests passatges:

Hoc enim es[t] tanta hunc circumstant diem, quem ad Academiae principium designastis, ut adjuncta divino consilio glomerata esse videantur, quo minus ab humana mente com- parentur. [...1 Maio igitur mense Academia efflorescere, amenissimis ingeniorum floribus delectare, uberrimorum spe fructuum animos omnium erigere non debuit, cum exigitur? Et merito quidem, sive primos Graeciae A ademicos imitemur, sive potiore jure majores nostros

resment de Garcia deu obeir a la referéncia que fa Joan Bonaventura de Gualbes, Rector de Belles- guard, als «temps deis gloriosos sereníssims comtes de Barcelona» i de «las poesias de aquellas edats beatas, ditas sas trobas "lo Gay Saber"», la qual apareix en la dedicatória a l'Académia Desconfiada de l'edició de les poesies del Rector de Vallfogona; cf. Gualbes (1703: f. [a6]v). 55. El text sencer del document de Lluís XIV es pot llegir dins De Gélis (1912: 359-363; la referencia a Barcelona és a la p. 360). 74 ALBERT ROSSICH

Provensales viros longe omnium sapientissimos consequamur. Recordamini, Academici, eruditissimos illos heroes, quorum nominis claritatem nulla temporum obscurabit oblivio; recordamini illos septem Tolosae inventores, a quibus poeticam nationes omnes didicisse non diffitentur; recordamini, inquam, celeberrimam illam Academiam anno a Nativitate Domini 5323 Tolosae institutam, non nisi in viridario esse celebratam. Locus enim floridus diligendus ad Academiam sibi visus est, ut ingenia majorum nostrorum sicut et graecorum efflorescere viderentur. Ut igitur tantorum sapientutn sequamur vestigia, quod nam tempus oportunius ad Aca- demiae principium, quam mensis hic maius floribus jucundissimus exquiri poma? Ita sane ut comprobant iidem sapientissimi inventores. Hoc enim mense, hoc eodem die, Kalendis scilicet Maii calutis vocatisque ad certamen undique sapientissimis viris, Academiam publice celebrare consueverunt. Ubi quod nam victoribus praemium statutum putabitis, nisi florem etiam, ut in omnibus efflorescere viderentur? Aurea viola statuta fuit, quam, qui melius effin- geret, inveniret, componeret, sibi ad nominis sui coronam remunerandus referret. Et jure quidem optimo, Academici, ut quos meritis virtus ad certamen excitaret ii sane humilitatis viola coronarentur. Instauranda igitur vetustissima illa omnibusque probatissima Academia nobis est, ut omnibus gentibus efflorescere videatur."

El vincle amb Tolosa no s'oblidava. Agustín de Montiano, primer director de la Real Academia de la Historia de Madrid, es dirigia al marqués de Llió l'any 1752 en aquests termes:

6. Lligall 12. , núm. r, de l'Arxiu de la Reial Académia de Bones Lletres de Barcelona. La transcripció i la traducció del text són de Mariángela Vilallonga: «És tan gran el que envolta el dia que heu designar com a principi de l'Academia [1 de maig de 1729] que tot el que s'ha ajuntat sembla que s'ha aplegat per un consell diví, més que no pas disposat per una ment humana [...]. I dones, ¿al mes de maig no ha de florir l'Académia, no ha de delectar amb les ameníssimes flors deis talents, no ha d'elevar els ánims de tots amb l'esperanca de fruits ubérrims, com s'exigeix? I ben cert, merescudament, tant si imitem els primers académics de Grecia, com si amb un dret millor seguim els nostres avantpassats proverwals, els més savis de tots. Recordem, Aca- démics, [...] aquells eruditíssims herois, la brillantor del nom deis quals no s'enfosquirá per cap oblit deis temps. Recordem aquells set fundadors de Tolosa, deis quals totes les nacions no negaran que han aprés la poesia [...]; recordem, dic, que aquella celebérrima Académia de l'any del naixement del Senyor 1323 va ser instituida a Tolosa, només que va ser celebrada en un hortet. En efecte, els va semblar que s'havia de triar un lloc florit per a l'Academia, per tal que semblés que els talents deis nostres majors, com també els deis grecs, comencessin a florir. Així dones, per tal de seguir les petjades de tants savis, quin temps més oportú s'ha pogut triar per comentar l'Académia que aquest mes de Maig deliciosíssim de fiors? Tal com sens dubte ho ratifiquen els mateixos sapientíssims fundadors. Efectivament, en aquest mateix mes, en aquest mateix dia, evidentment a les calendes de Maig, convocats i cridats al certamen humes sapientíssims de tot arreu, acostumaven a celebrar l'Académia públicament. I allá, quin premi pensareu que es va instituir per als vencedors, a no ser també una flor, per tal que semblés que es floria en tot? Es va instituir una viola d'or que, aquell que millor inventes, creés, compongués, es quedaria com a premi per a la distinció del seu nom. 1 és certament amb toca justicia, Academia, que aquells que pels seus mérits la virtut hagi cridat al certamen, seran coronats sens dubte amb la viola de la humilitat. Així dones, ha de ser instaurada per nosaltres aquella Académia vetustíssima i aprova- díssima per tothom, per tal que tots els pobles la vegin florir›

ELS CERTÁMENS: DE LA GALA CIÉNCIA ALS JOCS FLORALS 75

Aun se conserva en los ingenios cathalanes la semilla de la Gaya Ciencia, porque no se muda la naturaleza con los años, ni el clima con el transcurso del tiempo. En los ancianos dominios adjacentes a Cathaluña se crió aquella primera Academia de que hay memoria [=el Consistori de Tolosa]; essa ilustre ciudad fue su segundo assiento. La misma lengua proenzal, de que aun hoy usa V. Exc. con no grave alteración, fue también con la que Apolo habló primero para instruir a las demás naciones, después que la inundación de los bárbaros sufocó las amenida- des griegas y latinas. (Montiano 1756: 75)

Com podem veure, el lligam literari entre Barcelona i Tolosa, concretat en la tradi- ció comuna deis certámens, no es limitava a reconéixer-se en un mateix origen, a compartir un moment constitutiu, sinó que s'identificava amb una história —amb una pervivéncia. El 1756, els académics ho tenien ben present quan ressaltaven «haver tenido la Academia su oriente en el día en que le tuvo aquella célebre del Gay Saber (alegre ciencia) establecida en Tolosa, que debió su ser a la erudición cathalana, igualmente que la poesía vulgar sus lucimientos; en el mismo día y ciu- dad renació con el nombre de Jeux Floreaux, y persevera con el de Belles Lettres» (Ponsich & Móra 1756: 22). Josep Vega i Sentmenat s'hi torna a referir en un paper sobre «los más famosos poetas provenzales» que, adreÇat al vicepresident de rAcadémia de Bones Lletres, va ser llegit el dia 4 de febrer de 1778:

Aunque se glorie Tolosa de ser la primera que hizo florecer la que llamaban gaya sciencia, no podrá dexar de elogiar por su reparador a nuestro Ramón Vidal de Besalú, i si a ella le devemos la dirección en la formación del Colegio de trobadores de Barcelona, tal vez la aventajamos en la celebridad de las obras que una i otra ha producido. [...] Es seguro que V.E. ha sucedido al esplendor de aquella Academia, con la reforma de las joyas de oro i demás pompas de la Gaya [Ciencia], i desinteressadas las Musas florecen aquí, codiciosas solo de la mera aprobación de los doctos, joya inestimable para los sabios.'?

Arriba un moment, peyó, que la consciéncia d'aquest lligam sembla més viva de l'altra banda del Pirineu. El 1788, Jean-Pierre Claris de Florian publica la novel•la Estelle. Pastorale, traduida al cap d'uns anys al castellá; en apéndix, Florian inclou unes «Notes» sobre «le Languedoc, ou l'Occitanie» on recorda novament la história deis Jocs Florals de Tolosa i de Barcelona: 8 Ara bé: el primer propagandista, des de FranÇa, de la germanor entre occitans i catalans és el marqués d'Aguilar, o sigui, el poeta i erudit Melcior de Bou i de Margarit (Perpinyá 1755-Tolosa 1838). No em

Vega (1 778: f. [IV]v). Cf. Miret (1917-20: 109). Florian (1814: 165). A la novel•la també hi ha un poema dedicat a Cleméncia Isaura (141-1 44) i un poema pastoral en occitá (81-82) traduit al francés (a la traducció castellana no surt la versió occitana). 76 ALBERT ROSSICH puc entretenir aquí en la biografia d'aquest important peró poc conegut personat- ge.' 9 Durant la Revolució francesa es va refugiar a Espanya i va residir a Barcelona; el 1809 va tornar a Franca, i llavors va ser designat mantenidor dels Jocs Florals a Tolosa. Va fer la traducció francesa de Las flors del Gay Saber, la qual va ser revi- sada i publicada per Adolphe-Félix Gatien-Arnoult com si fos obra només seva.'° Peró ara el marqués d'Aguilar ens interessa sobretot per una carta que el 1817 va escriure a la Reial Académia de Bones Lletres de Barcelona. Val la pena reproduir-la completa:

Leemos en la obra titulada Orígenes y progresos de toda la literatura, de Don Juan Andrés, traducida del italiano al español por Don Carlos Andrés, tom. 3 0, cap. t°, p. 98 (ed. Madrid, Sancha, 5785), que a fines del siglo 14 Juan I°, rey de Aragón, queriendo establecer en Bar- celona una Academia de la Gaya Ciencia, es a desir, de poesía, a la imitación de la que existía en Tolosa de Francia, embió una embaxada al rey de Francia Carlos VI pidiéndole algunos mantenedores de la Academia de Tolosa para que la estableciesen en Barcelona. En efecto, consiguió dos y se fundó con aplauso de toda la corte un nuevo consistorio o colegio en honor de la poesía; este establecimento, haviendo decaYdo después de la muerte del rey Don Martín, fue transferido a Tortosa." El célebre marqués de Villena fue presidente de aquella Academia y compuso por ella su libro intitulado la Gaya Ciencia. El marqués de Aguilar, uno de los 4o mantendedores de la Academia de los Juegos Flo- rales de Tolosa, ha sido encargado por aquel cuerpo literario de traducir el antiguo código de las reglas del arte de trobar tituladas Leys d'amor, escritas y puestas en orden por Guillermo Molinier en 1356, de quienes habla también Andrés en el mismo capítulo, p. 98 y 107, y cuyo manuscrito original se conserva en los archivos de la Academia de los Juegos Florales de To- losa, escrito en la lengua romance o lemosina, la qual se usaba, como se sabe, en el Mediodía de la Francia y en el norte de la España. El marqués de Aguilar, conforme al mandato de su cuerpo, ha traducido la dicha obra, y la Academia se propone de hacer imprimir su traducción con el texto, debiéndose ilustrar esta obra con todas las investigaciones y documentos que sea posible. El marqués de Aguilar suplica a la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, por medio del Excelentísimo Se- ñor Marqués de Villel, su presidente, y en nombre de las letras y de la antigua lengua común, se sirva facilitarle el conocimiento de todo lo que pueda existir en sus archivos perteneciente a la antigua lengua lemosina, a la Gaya Ciencia y al establecimiento de su colegio en Barcelona por los dos mantenedores de Tolosa, de lo qual quedará sumamente agradecido y no menos la Academia de los Juegos Florales, de la qual es individuo, y redundará en pro y gloria de las dos naciones, asegurándoles más y más el honor de haver cultivado las primeras con arreglo al arte de la poesía, y fixando de un modo más claro la conexión de las musas catalanas y provenzales, como también la identidad del idioma romance lemosino, provenzal o catalán.

19. Veg. Du Mége (1839) i GEC (1971: III, 775). lo. Veg. D'Aldéguier (1852: 206-207) i sobretot De Gélis (1917). La referéncia a Tortosa, que figura efectivament a l'edició del relat d'Enric de Villena, ha de ser un error del manuscrit per Tolosa.

ELS CERTÁMENS: DE LA GALA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 77

En esta intención sup[li]ca a la Academia de Barcelona se sirva recibir con bondad el tributo de respeto, y ofrece al Excelentísimo Señor Presidente el de su obsequioso rendi- miento. Barcelona, de abril 1817.

El marqués de Aguilar, uno de los 4o mantenedores de la Academia de los Juegos Florales de Tolosa y socio de la Academia de Ciencias, Letras y Artes de Montpellier."

El 26 d'abril l'Académia acorda contestar-li, i el 28 de maig Segimon Pou i Comella explicava als académics en quin estat es trobava la seva resposta al marqués d'Aguilar (Miret 1917-2o: 36o). No sabem si la consulta va ser productiva; ni tan sois si Pou va acabar efectivament la contesta. Fos com fos, el marqués d'Aguilar també estava en relació amb un altre personatge (un personatge molt pintoresc) que va emprendre pel seu compte les recerques sobre el tema. «Archéologue subtil, paléographe expert, bibliophile de mérite, écrivain séduisant, mystificateur incorri- gible, faussaire éhonté, menteur déconcertant, tels sont les titres qu'Alexandre, Lo- uis, Charles, André Dumége peut revendiquer comme siens» (De Gélis 1912: 251). L'historiador Gélis descriu així l'erudit Du Mége, que el 1823 va visitar Barcelona i Saragossa per consultar notícies i manuscrits de trobadors sudpirinencs, entre els quals el Miralh de trobar de Berenguer de Noia. Almenys aixó és el que explica ell mateix en una Notice sur les Jeux-Floraux en Espagne et sur leur rétablissement en 1842 llegida a a l'Académie de Sciences, Inscriptions et Belles-Lettres de Toulouse el 25 de maro de 1852. (Du Mége 1852: f. iv). Com havia fet abans el marqués d'Aguilar, Alexandre Du Mége i Josep Tastú —tots tres relacionats amb l'Académia de Tolosa— van entrar en contacte amb els académics de la de Bones Lletres (el 31 de maro de 1837, Tastú era nomenat corresponent de la nostra Académia a París; el mateix any, Du Mége sol•licita l'admissió a l'Académia barcelonina, i el 1838 és de- signat membre corresponent de la Reial Académia de Bones Lletres a Tolosa). 23 Es impensable, doncs, que amb tots aquests contactes no sortís repetidament el tema de l'Académia deis Jocs Florals i les antigues relacions poétiques entre la ciutat del Llenguadoc i la capital de Catalunya, assenyaladament els episodis (Ilegendaris) de la fundació del Consistori de Tolosa per Ramon Vidal de Besalú i de l'ambaixada de Joan I al rei del Franca per constituir el de Barcelona, relatats per Enric de Villena i recordats per Zurita.24

Lligall 1-111-3 de l'Arxiu de la Reial Académia de Bones Lletres de Barcelona. Text citat per Mireia Campabadal, procedent de la seva tesi en curs, a qui agraeixo que m'hagi passat la informació. El 31-111-1837 Tastú és nomenat corresponent a París. Del 19-x11-1837 és la carta de Du Mége en- viant obres seves i sol•licitant ser nomenat académic; el 23-1-1838 Du Mége és escollit membre corresponent (Miret 1917-2o: 257 i 26o). 24. Sánchez (1923: 461 53-54); Zurita (1578: 363) i (1585: lib. X, cap. xmii, f. 394, col. 1). 78 ALBERT ROSSICH

Entre els estudiosos catalans, el primer que es va interessar per aquests contactes va ser Antoni Batista i Roca, el qual va redactar una comunicació sobre occitans i catalans als inicis de la RenaixenÇa, que s'havia de publicar a les Actes del Congrés d'Avinyó. Larticle de Batista i Roca no va aparéixer, finalment: el títol pelat, al volum de les ates, recorda que allá hi havia de figurar el seu treball i que no havia arribat a temps (Batista 1957: 132). Potser va pensar que la hipótesi no estava prou documentada, o potser es va espantar veient que aixó portava a refer tota la história de la Renaixenca, i ho va deixar córrer. Fos com fos, ens queda el text d'una carta que va escriure Batista i Roca al canonge Josep Salvat:

Estic acabant ara la correcció de la comunicació feta al Congrés, «Proverwals i llenguadocians en els orígens de la RenaixenÇa catalana», per a publicar en el volum corresponent. Tinc la impressió que l'exemple de l'Academia deis Jocs Florals de Tolosa contribueix a la restauració deis Jocs Florals de Barcelona, peró m'agradaria tenir més dades per a demostrar- ho. El contacte s'establiria a través de Du Mége, peró abans Josep Tastu havia posat en relació Barcelona (Academia de Bones Lletres) amb Du Mége. Mme. Amable Tastu, la poetessa, ja estava en relació amb l'Acad[émia] de Tolosa. [...] Crec que aquestes reiacions tenen una relació immediata amb els orígens del Certamen literari (Barcelona, 1842) precedent de la restauració deis Jocs Florals (1859).»

És dificil de dir si a la primera meitat del segle xtx hi havia més interés sobre la qüestió a Occitánia o a Catalunya. En tot cas, l'antiga relació entre Tolosa i Cata- lunya emergeix de manera recurrent durant aquests anys. El 1834, amb motiu de les festes per la proclamació de l'Estatuto Real i d'un premi concedit per l'Ajuntament a una poesia commemorativa, López Soler tornava a evocar des d'El Vapor el record deis certámens medievals i del gai saber. z6 lja•lusió hi venia rodada, ja que, el guan- yador, el decidia l'Académia de Bones Lletres, la qual, com hem vist, es considerava hereva de l'antic Consistori de Barcelona. Peró és Joan Cortada, un deis académics de Barcelona, qui sembla més apassionat per la matéria.' 7 A la seva nove•la históri- ca Lorenzo (1837), inclou abundoses referéncies documentals als trobadors i els certámens poétics. Precisament, el 18 de gener de 1838 presentava a l'Académia barcelonina aquest llibre, acompanyat d'una carta que conté notícies valuoses. A la nove•la, explica, «doy noticia de los trobadores, del papel que representaban en la sociedad, de los certámenes que celebraban, y de la protección que merecían al Consistorio del gay saber, establecido en Tolosa». I continua:

25. Carta fotocopiada del Collége d'Occitanie del 3/x11/1 9 5 5: correspondéncia amb Josép Salvar. z6. Vegeu Rubió & Parpal (1919: 27-28) i Miracle (196o: izo). 27. Cf. Marfany (zoor), on es passa revista al procés que duu a la celebració deis Jocs barcelonins des d'una perspectiva innovadora.

ELS CERTÁMENS: DE LA GALA CIÉNCIA ALS JOCS FLORALS 79

Mas en lo que particularmente me he detenido ha sido en las Cortes de amor. Son en verdad pocas las noticias que generalmente se tienen de estos tribunales, que estuvieron en boga durante más de tres siglos en varios puntos de Francia, y singularmente en Provenza. Bastan por si solos a dar una idea de las costumbres y principios dominantes de aquellos tiempos, y prueban hasta qué punto se cambian en pocos siglos las ideas y el modo de ver de los hombres y de las naciones. Por esto he creído que una esposición de las Cortes de amor podía tener algun interés histórico, y una casualidad puso en mis manos ha pocos meses unos papeles de mucho interés para mi objeto. Entonces concebí el plan de escribir acerca de esto; mas como una esplicación de las Cortes de amor, sin estar amenizada, podría haber parecido árida y tener pocos lectores, parecióme que tal vez sería mejor recibida disfrazándola con una máscara poética, si así puedo llamar a la parte romancesca, y escribí este libro. En las notas he dado alguna mayor estensión al testo, con la seguridad de que los estudiosos leerían las notas, y los puramente noveleros se atendrían a la parte histórica que el genio de la novela admite sin perder su carácter."

Per als erudits antics, el món trobadoresc confluía amb la literatura deis certámens i incorporava tota la poesia catalana medieval. A la seva següent nove•la, Las revuel- tas de Cataluña o El bastardo de Entenza (1838), Cortada escriu: «Una casualidad feliz nos ha hecho conocer hace poco tiempo varias cosas relativas a la historia y a las glorias de Cataluña, que por haber pasado en distintas épocas a país estrangero, son por desgracia ignoradas en el nuestro. Entre ellas contamos las canciones de muchos de nuestros antiguos trobadores» (Cortada 1838: 301). Les cancons a qué es refereix, tres de les quals són transcrites dins la seva nove•la, provenen del Canfo- ner d'obres enamorades, el manuscrit parisenc que Josep Tastú havia donat a conéixer a 'rones Amat (un canÇoner que es mostra forra relacionar amb el consistori de Barcelona, vegeu Beltran 2000: esp. 364-365). Cortada elogia la tasca benemérita de Tastú, sense esmentar-lo directament. Com recordava Batista i Roca en la seva carta a Josep Salvat, l'esposa de Tastú, Amable Tastu, era una poetessa de fama que ja havia obtingut diversos premis als Jocs Florals de Tolosa.

CAP AL RESTABLIMENT DELS JOCS FLORALS DE BARCELONA

No voldria ser reiteratiu. Insisteixo en aquests 'ligan-1s entre l'Academia de Tolosa i la de Bones Lletres, que unes vegades es basen en l'interés, d'altres en l'oportunitat i d'altres simplement en l'atzar, perqué serveixen per combatre la temptació d'explicar els fets histórics per generació espontánia, per una il•luminació sobtada. El zo de novembre de 1840, Joan Cortada llegeix a l'Academia de Bones Lletres un Discurso

28. Lligall 1-111-3 de l'Andu de la Reial Académia de Bones Lletres de Barcelona. Agraeixo a Mireia Campabadal que m'hagi fet conéixer aquest text. 8o ALBERT ROSSICH acerca de las Cortes de Amor, basat en l'obra d'Andreu el Capeilá. En aquest treball, planteja per primer cop la restauració deis Jocs Florals a la ciutat de Barcelona, i el model, com sempre, és Tolosa; la Tolosa de l'época. Explica Cortada:

Cayeron las cortes de amor y con su caída recibieron un golpe mortal los trobadores cuya voz no se oye hace ya siglos, y cuyas glorias tienen un archivo en la Academia de Tolosa, en donde se premian aun cada año los esfuerzos de los que desean ver continuado su nombre en el catálogo de los poetas provenzales. No se canta en el idioma de Vidal, ni de Lanfranc, ni de Cigalla [sic], ni de Ausias, pero se perpetúa la costumbre, se recuerda la memoria, se remedan los [sic] tenzones y se imitan los fallos de las cortes de amor que en materias de amor y de poesía ejercieron el poder legislativo, el ejecutivo y el judicial a un mismo tiempo. Digno sería por cierto de esta Academia amidarse con la de Tolosa y ofrecer un estímulo a los poetas de nuestro siglo. También nosotros podemos dar una violeta de oro y un jazmín de oro, también pasa por nosotros el primer día de mayo y también hay en nuestra tierra poetas ansiosos de gloria que llegarán con sus versos a la Academia para que juzgue quién ha vencido la tenzón y quién merece el jazmín o la violeta. (Cortada 184o: 62-63)

Miret i Sans diu que després de la lectura del paper els académica van entrar «a discutir la conveniencia de que esta Academia abra también anualmente un certamen poético». Comentant aquest episodi, Josep Miracle arriba a la conclusió que Cortada hauria volgut que el premi es concedís exclusivament a obres cata- lanes (Miracle 196o: 134-135), tot i que del text —alló d'«amidarse con la de Tolosa»— més aviar se n'hauria de deduir el contrari: que havien de ser en castellá o, com a máxim, bilingües. De fet, el 1859, Cortada estava a favor d'un certamen bilingüe, com Balaguer (1897: 196, n. 1). Fos com fos, el 29 de gener de 1841 es va acordar convocar un certamen, recordant els Jocs Florals medievals de Barcelona i els més antics de Tolosa, «donde se celebran todavía a primeros de mayo y con solemne pompa los juegos llamados florales, repartiéndose los premios a los sobresa- lientes poetas que concurren a aquel campo de honor para disputarse la gloria del triunfo literario»,29 amb un premi de poesia obert a la possibilitat d'utilitzar-hi el catalá («quedando al gusto del autor la elección del metro y del idioma, castellano o catalán») 3° i un altre d'história. Per a Miracle, «sense la transició amb l'ús indistint de les llengües, Cortada no hauria vist aprovada la seva proposició» (Miracle 196o: 135), una interpretació, com a mínim, no demostrada. La história és coneguda, tot i que no sempre s'ha explicat amb precisió (Mi- racle 196o: 141-15o). La convocatória del certamen es va aprofitar per premiar el qui estava destinat a guanyar-lo (Joaquim Rubió i Ors) amb l'ingrés a l'Académia.

29. Diario de Barcelona, 2 I - 11- 1841, citat per Miracle (196o: 135 i 285-286). 3o. Miracle (196o: 284). Al lligall 8', núm. 17, de l'Arxiu de la Reial Académia de Bones Lletres de Barcelona es guarden diversos papers relatius a aquest premi. ELS CERTÁMENS: DE LA GAIA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 81

En tenim el testimoni del mateix Rubió, que és ben explícit: «Según indicaciones verbales del Sr. Roca y Cornet», el 1 3 de febrer de 1841 «debía ser propuesto yo para académico; pero considerando que yo podía tomar parte en dicho certamen, [se] me dio a escoger por medio del consocio Roca y Cornet entre entrar en seguida o por medio del certamen. Escogí lo segundo». 3 ' La veritat és que no s'entén com, malgrat l'evidéncia del testimoni de Rubió reproduit més amunt, Miracle arribi a la conclusió que «el més segur és que el mateix Rubió i Ors devia ignorar la finalitat inicial que havia inspirat la seva convocatória i la seva celebració» (Miracle 1960: 131), o sigui, el seu ingrés a la docta corporació. Diguem, de passada, que no sem- bla tampoc que la «finalitat inicial» del certamen fos facilitar l'entrada de Rubió a l'Académia, sinó que es tractava d'una oportunitat sobrevinguda. Quan Rubió recordava els Jocs Florals al próleg del llibre Lo Gayter del Llobregat, datat l'abril de 1841, ja feia dos mesos que havia pres la decisió de concórrer als que havia organitzat l'Académia de Bones Lletres. Hi ha una nota interessant a la frase del próleg en qué el Gaiter preconitza la restauració deis Jocs Florals, després d'explicar la história deis de Tolosa i els de Barcelona: «Tal es lo origen de la académia del gay saber y deis jochsflorals que se celébran encara tots los anys en Tolosa, y en los quals tan sois se corónan ja poesias francesas!» (Rubió i Ors 1841: 240). El lament per l'oblit de la Ilengua del país a l'Académia de Tolosa —la llengua que compartien catalans i occitans, segons la creenca general entre els savis i erudits— ja es trobava al discurs de Cortada de 1840 (veg. supra); peró era també una vella idea de Du Mége, expressada amb tota claredat en aquest text més tardó, a propósit justament de la festa barcelonina de 1842:

Ainsi, messieurs, les Jeux Floraux, ou les concours de la Gaia-Science, établis au delá des Pyrénées par des poétes, pris sans doute dans le corps de nos mainteneurs, viennent d'y étre retablis; et si en 1843 la noble et infortunée ville de Barcelonne n'as pas été témoin d'une féte pareille á celle qui y fut célébrée en 1842, c'est que les batteries de Montjuich, de la Citadelle, du port des Atarazanas, lancaient de toutes part[s] des projectiles incendiaires; c'est que les flammes, les dévastations, la mort imposaient silence aux troubadours catalans. Esperons qu'á l'avenir Barcelonne, plus heureuse, entendra de nouveau les chants des poetes qu'elle renferme et que notre vielle langue romane, pendant trop longtemps proscrite en France, et (je le dis avec regret) dans notre Académie méme, y sera de nouveau consacrée par les travaux du talent et du génie."

No: contra el que suposava Miracle (1960: 129, 134-135), no va ser Joaquim Rubió i Ors qui, per una iniciativa personal, va influir sobre l'Académia de Bones Lletres

Citat per Miracle (196o, 137; cb també la p. 13 I). Més informació dins Domingo (zoo3: esp. 358). Du Mége (ms). Regularitzo majúscules i minúscules. 82 ALBERT ROSSICH per tal que restablís els Jocs. Amb la convocatória del certamen de 1842 l'Academia no feia sinó reivindicar la seva condició d'hereva del Consistori de Barcelona, i els académics tenien sempre present que a Tolosa encara es continuaven celebrant. Ja ho he apuntat al comencament: el mateix non» de Jocs Florals no remetia als Consistoris medievals, sinó a l'Academia de Tolosa restaurada el 1694. 33 I com a Tolosa, aquí també es volia donar continuitat a la festa amb els «sucesivos certá- menes que abrirá la Academia deseosa de renovar la memoria de nuestros gloriosos progenitores con el restablecimiento de los juegos florales que, anunciados por ella y adoptados ya por el Liceo de Madrid, al que sin duda seguirán otros cuerpos litera- rios, harán revivir en nuestra España la emulación y el saber» (ABLB 1842: 4). Tot i aixó, la prevista continuitat no es va produir —de moment. Peró les relacions entre l'Academia de Tolosa i la de Barcelona persistiera. O, més exactament, passaven a un nivell oficial, institucional. t'II de desembre de 185o FranÇois-Firmin de la Jugie escrivia una carta a Ramon Muns proposant un intercanvi de publicacions.34 La resposta del secretad Muns, de 22 de maig de 1851, repassava fil per randa els motius tradicionals de germanor:

Esta de Barcelona tendría la mayor complacencia en abrir y mantener relaciones amistosas con una Corporación que por los antiguos lazos de unión, de fraternidad, de recuerdos históricos y de idioma no puede menos de escitar la mas viva simpatía en el corazón de los descendientes de nuestros famosos Condes y Reyes de Aragón, a cuya instancia vino a esta ciudad una comisión de la de Tolosa para fundar en ella una Academia del gay saber o de la gaya ciencia que dio origen a nuestros célebres trobadores tan relacionados con los del Lan- guedoch y Provenza, que dieron tanto honor a la Francia no menos que a este país; por todo lo cual ruego a V, Sr. Secretario, se sirva hacer presente a esa Academia de Juegos Florales los sentimientos de esta de Bellas Letras, y la distinguida consideración con que tengo el honor de ser de V. atento y seguro servidor Q.B.S.M.,'

Josep Miracle ha passat revista a d'altres intents fallas de repetir la festa dels Jocs Florals després de 1842. Són, si més no, manifestacions que palesen la continuitat d'uns estímuls, d'uns models. El 1851, la Sociedad Filarmónica de Barcelona va decidir organitzar-ne uns «i quedaren establerts els premis que s'hi adjudicarien; entre els quals, naturalment, "la antigua gorra de trobador con la cigarra de oro", l'indispensable símbol. Aquest simbólic premi fa creure que, al cap de nou anys, el certamen de l'Academia de Bones Lletres de Barcelona no s'havia esborrat del tot

No se sap amb exactitud a partir de quan es va generalitzar el nom de «jocs florals», que ja trobem usat esporádicament al segle xvt en la documentació deis certárnens tolosans. Fos com fos, entre els autors catalans el terme no apareix fins al segle Lligall 1-111-3 de I'Arxiu de la Reial Académia de Bones Iletres de Barcelona. 35. Correspondance. Tome IV (1851-186 1), núm. 1 (Académie des Jeux Floraux de Toulouse). ELS CERTÁMENS: DE LA GAIA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 83 del record de molta gent» (Miracle 1960: 177). La noticia apareix en un article pu- blicat al primer número de l'órgan periodístic de la Sociedad Filarmónica, la Violeta de Oro (Balaguer 1851), un títol proa revelador, que dirigia Víctor Balaguer. En rigor, peró, la história havia comencat una mica abans. Larticle, anónim, peró es- crit per Balaguer, era «una reproducció, amb un afegitó final, d'un article de l'autor aparegut l'any anterior al diari El Sol, amb el títol de «Breves noticias sobre la Gaya Ciencia o poesía vulgar del antiguo principado de Cataluña, y de la Provenza.- Juegos florales de los Trovadores y academia del gay-saber de Tolosa y Barcelona». Balaguer hi explicava la identitat entre el catalá i el provenzal i resseguia la história deis certámens barcelonins. Al cap de pocs dies, en un altre article d'El Sol de 18 so, Balaguer s'adrecava a l'Académia de Bones Lletres instant-la a recuperar els Jocs (Ginebra 1996: 67). EAcadémia, un cop més. Balaguer, peró, encara havia de tri- gar un parell d'anys a ingressar-hi, i devia veure l'oportunitat de reprendre els Jocs Florals des d'una institució que controlava directament. La pilota havia passat a la Sociedad Filarmónica, peró tampoc per aquí no va venir cap resultat immediat. El 9 de desembre de 185z, l'Académia decideix convocar un altre certamen. Malgrat que Miracle hi veia una continuitat amb el de 1842, no hi té res a veure: ara es tracta d'un certamen erudit que no adopta en cap sentit la forma deis jocs flo- rals. 36 En realitat, tampoc no es veu del tot aquesta intenció exaltadora de l'heréncia trobadoresca en la concessió de dos accéssits de poesia catalana en un concurs con- vocar el 1857 i atorgats amb solemnitat académica el 6 de gener de 1859, accéssits que van recaure en Damas Calvet, per la seva Mallorca cristiana («que, amb el temps, es va convertir en un deis artefactes més terrorífics de la república de les nostres llenes», en opinió de Molas 2002: 27), i Albert de Quintana, per La conquista de Mallorca, dos autors que aviat tindran un gran protagonisme en les relacions entre la RenaixenÇa i el felibrisme provenzal. De tota manera, la memória deis certá- mens tolosans continuava incidint sobre la literatura romántica de Catalunya. Per posar un exemple poc conegut, una novel•la histórica de Joan Baptista Ferrer, La vuelta del trovador (1340), publicada per capítols a La Ilustración Barcelonesa (1858), recordava un cop més Vidal de Besalú, la fundació del Consistori de Tolosa i la história de Cleméncia Isaura (Ferrer 1858: 58). Tornero, peró, tornem al punt on érem. Eingrés de Víctor Balaguer a l'Académia de Bones Lletres, el i o de maro de 1853, fa exclamar a Josep Miracle: «Qualsevol vident que en aquell instant hagués predit el restabliment deis Jocs i hagués pro- clamar els noms deis set primers mantenidors, tots els ulls s'haurien girat de cara a l'Académia. Semblava, realment, l'organisme a posta, ¡'imprescindible, per a la re- surrecció deis Jocs Florals» (Miracle 196o: 184). Com havia escrit Moliné i Brasés,

36. Cf." Miracle (1960: 183i 22.7) i Miret (1921:307 i 308). 8 4 ALBERT ROSSICH

«en la fornal académica es forjaren gairebé totes les armes ofensives i defensives amb qué es Ilancá a la palestra la iniciativa literária deis nostres restauradors» (Moliné 1933: 64). I ben aviat, un altre nom il•lustre s'afegirá a la voluntat de restauració deis Jocs:

Vemos recientemente brillar en Tolosa una academia de juegos florales, honrarse más de un literato, en la portada de sus obras, con el título de mantenedor, hacerse estimables publi- caciones de cuanto pudiera componer el archivo literario de aquella antigua escuela, y hasta prodigarse por el gobierno francés, y en la misma capital [=París], grandes obsequios a uno de los modernos trobadores, a un ingenio que, en sus inspiraciones, se vale, no de la lengua nacional, sí solo de la vulgar que aun se conserva en su país. [...] La ciudad de Barcelona, que tiene sabias corporaciones literarias, continuación de antiguas e ilustres academias, había de ver, por precisión, en nuestros días, el restablecimiento que indicamos; una de aquellas l=l'Académia de Bones Lletres] fué la primera que inauguró en cierto modo la restaurada obra. Sus esfuerzos han sido dignos de respeto y alabanza, mas, postrados con sumisión ante ella, debemos pedirle nos perdone si nuestra ambición se estiende a desear aun más de lo que ha probado hasta aquí. Recordamos con gusto aquel solemne acto [=el certamen de 1842], precursor quizá de otros muchos más solemnes en los venideros años, y con que se estimuló a la juventud al cultivo de sus bellas disposiciones y á concurrir á los sucesivos certámenes, siendo el deseo de la Academia el restablecimiento de los juegos florales; pero como estos solo han formado hasta ahora parte de dichos certámenes, y por consiguiente no podrán solemni- zarse con la constancia e independencia que requieren para juzgarlos como verdaderamente restablecidos, nos atrevemos a presentar un proyecto para su realización, ya sea bajo los aus- picios de la misma respetable Academia ó de otras personas. (Bofarull 1854)

Ens estem acostant molt al disseny definitiu del projecte. Fautor d'aquest article, Antoni de Bofarull, ja proposava a l'Ajuntament de Barcelona que se'n fes cárrec, peró encara havien de passar uns anys perqué aquesta petició es fes realitat. Quan Rubió i Ors va tornar a Barcelona, a la fi de 1858, Bofarull el va anar a trobar per organitzar els Jocs. Rubió es va encarregar el lema i la redacció de la lletra de convit (Rubió i Lluch 19oz: Lix), on, segons confessa el mateix Rubió, «habíase procura- do, en cuanto era posible, imitar las fórmulas generales con que en otras edades el consistorio tolosano invitaba á los amadores de la nobla, excellen, maravilhosa, e ver- tuosa Donna Sciensa, la ciencia gaya, a disputarse las flores que les ofrecía» (Rubió i Ors 188o: zoo). Unes setmanes abans de la cerimónia, el lo d'abril de 1859, VicenÇ Joaquim Bastús havia llegit a l'Académia de Bones Lletres de Barcelona uns Apuntes para la historia de los Juegos Florales. 37 La imminéncia de la festa ho propiciava, i

37. Anónim, Apuntes para la historia de los Juegos Florales, lligall 32k, núm. ti, de l'Arxiu de la Reial Aca- démia de Bones Lletres de Barcelona. Es tracia, sens dubte, deis «apuntes de D. Vicente Joaquín Bastús sobre el origen de los Juegos Florales» als quals fa referéncia Miret (1917-21: 321). Miret diu que van ser Ilegits 1'1 d'abril de 1859; segons una nota en papis al manuscrit, peró, la comunicació va ser llegida el to d'abril. ELS CERTÁMENS: DE LA GAIA CIÉNCIA ALS JOCS FLORALS 85 confirma la tutela que continuava exercint l'Académia en tot el que fa referéncia als Jocs. Recordem que, tret de Miguel Victoriá Amer, que hi va ingressar el 1861, els mantenidors deis Jocs de 1859 eren membres de la casa. I que la primera reina de la festa va ser la poetessa Maria Mendoza de Vives, sócia d'honor de l'Académia.38 Peró, malgrat aquest protagonisme de la institució, es va optar per una fórmula més oficial i més lligada amb el que havien estat eren encara— els Jocs Florals de Tolosa, emparats pels capítols de la ciutat. Es va optar, doncs, per un patrocini municipal. El cas és que els darrers passos van ser rápids. La sol•licitud formal a l'Ajuntament figura datada el 9 de maro de 185 9; l'acord favorable de l'Ajuntament, l'II de mam i el cartell que convocava als Jocs, el 17. Peró la convocatória reflectia encara tot el pes de la tradició que hi havia al darrere de la restauració:

Desitjant los que subscriuen fer renáixer les antigues glóries poétiques de nostre país i contri- buir a restaurar i conservar més pura la llengua catalana, han cregut que lo medi més eficac i tal vegada a tots més agradable d'alcancar-ho era restablir los certámens poétics que per lo Consistori de la Gaia Ciéncia foren creats en la ciutat de Tolosa en lo any de 1323, i d'allí aportats a la nostra per don Joan, lo amador de la gentilesa, en 139r. Nostre Excel•lentíssim Ajuntament aprová aquest projecte. E...] Per a que en tot sien estos com una continuació d'aquells certámens, han de ser catalanes les poesies que se presenten, i flors d'or i de plata seran los premis que se guanyen; i com en Tolosa —segons tradició— era Cleméncia Isaura la que als vencedora coronava, será en nostres Jocs Florals una dama elegida per un deis trobadors premiats la que als demés done les joies. (Miracle 196o: 306-318)

El mateix dia de la festa, de maig de 1859, Rubió i Ors publicava en una re- vista un resum históric deis certámens de Tolosa i Barcelona, i no es descuidava tampoc d'esmentar-hi la figura sorgida de la llegenda moderna de Cleméncia Isaura (Rubió i Ors 1859).

CONCLUSIÓ

Explicar les raons per les quals desapareix el record de Tolosa després de 1876, una referéncia que omplia tota la literatura reivindicativa deis Jocs fins aquest mo- ment, ens duna mansa Iluny. Quedem-nos amb la idea que la restauració deis Jocs de 1859 no és el resultat d'una presa de consciéncia sobtada, ni de la déria medie- valitzant de Cortada, Rubió i Ors, Balaguer o Bofarull. Per no fer-ho tan gros, no és només aixó. Hi ha un fil que manté unida la restauració de 1859 amb la memória, més ben dit: amb la consciéncia, mai no apagada del tot, d'un lligam

38. Tan sois una altra dama havia assolit aquesta distinció: Josefa Massanés, que també va ser designada reina de la festa als Jocs de 1862. 86 ALBERT ROSSICH entre Tolosa i Barcelona que remuntava als mateixos orígens de la poesia catalana i que repetidament oferia mostres de continuitat i de vigencia. Passa, peró, és que estem acostumats a estudiar la história de la literatura cata- lana com una successió de discontinuitats. Diem que naixem sota 1'hegemonia deis trobadors dits proveí-191s, peró que trenquem amb aquesta tradició en adoptar fi- nalment la llengua catalana per a tots els generes literaria. Comen ta així el que s'ha anomenat període nacional de la literatura catalana, peró una altra vegada ens desfem d'aquesta tradició per caure, amb la Decadencia, en la subordinació a la literatura castellana. Uns segles més tard, tallem amb les formes literáries de l'edat moderna per redre5sar-nos en una Renaixenca d'arrel romántica peró que aviat será superada per un modernisme que trencará amb el regionalisme tronat dels renaixentistes —o renaixencistes. Etcétera. Aquí m'he proposat fer una analisi contraria, que higa la tra- dició trobadoresca amb la tradició dita nacional, aquesta amb la literatura del renaixe- ment i el barroc, i la literatura de l'edat moderna amb la Renaixen 9. Segurarnent, totes dues visions tenen una part de la veritat, peró la história real es fonamenta més en el continuisme que en les discontinukats.

ALBERT ROSSICH Institut de Llengua i Cultura Catalanes, Universitat de Girona

REFERÉNCIES BIBLIOGRÁFIQUES

ABLB 1842: Academia de Buenas Letras de Barcelona. Sesión pública del dia 2 de julio de 1842, Barcelona, Real Academia de Buenas Letras. ALBEAN' 2002: Arma Alberni Jordá, El «Canconer Vega-Aguiló» (BC, mss. 7-8). Estructura i contingut, tesi doctoral, Universitat de Barcelona. ANCLAD E 1919a: Joseph Anglade, Les origines du Gai Savoir, París, Champion. ANGLADE 19 I 9b: Guilhém Moliniér, Las Leys d'amors, ed. Joseph Anglade, Tolosa, Privat, 4 vols. ARAMON 1938: Canfoner deis Masdovelles, ed. Ramon Aramon i Serra, Barcelona, IEC-Biblioteca de Catalunya. ARCHER 1991: Robert Archer, «Ualtre Ausiás March (segle xvi) í un certamen poétic inédit», Catalan Review, 5.1, 23-34. BADIA 1999: Antoni Maria Badia i Margarit, Les «Regles de esquivar vocables» qüestió de la Ilerigua", Barcelona, IEC. bALAGUER 1851: [Víctor Balaguer], «Juegos Florales», La Violeta de Oro, 1 (o d'octubre), 1-2.; reproduit a Miracle (196o: 286-290). BAI.AGUER 1882: Víctor Balaguer, Los trovadores, Madrid, Tello, vol. o. BALAGUER 1897: Víctor Balaguer, El Regionalismo y los Juegos Florales, Vilanova i la Geltrú, Biblioteca-Museo Balaguer. BArts.ra 1957: Antoni Batista i Roca, «El [sic] Inicis de la RenaixenÇa Catalana Provencals [sic] i Catalans» [sense text]„ a Actes et Mémoires du Congrés International de Langue et Littérature ELS CERTÁMENS: DE LA GAIA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 87

du Midi de la Trance, Avinyó, Publications de l'Institut Méditerranéen du Palais du Roure- Fondation Flandreysy-Espérandieu. BELTRAN zoclo: VicenÇ Beltran, «Tipologia i génesi deis canÇoners. La reordenació de ./ i K», L&L, II, 355-395. BOFARULL 1854: Antoni de Bofarull, «Restablecimiento de los Juegos Florales», Diario de Barcelona, i9-y; reproduit a La Renaixenfa. Fonts per al seu estudi 1815-1877, ed. Joaquim Molas, Manuel Jorba i Antónia Tayadella, Barcelona, Universitat de Barcelona-Universitat Autónoma de Barcelona, 1984, 115-118. CASAS 1956: Torcimany» de Luis de Averió. Tratado gramatical y diccionario de rimas. Siglos xiv-xv, ed. José María Casas Homs, Barcelona, CSIC, z vols. GASENEUVE 1659: Caseneuve [Péire Casanova], L'origine des Jeux-Fleureaux de Toulouse, Tolosa, Raymond Bosc. CHABANEAU 1885: [Camine] Chabaneau, «Origine et établissement de l'Académie des Jeux Floraux de Toulouse», a Dom Cl. Devic & Dom J. Vaissete, Histoire générale de Languedoc avec des notes et les piéces justificatives, Tolosa, Privar, X, 177-208. CORTADA 1838: Juan Cortada, Las revueltas de Cataluña o El bastardo de Entenza, Barcelona, Imprenta de Garriga hijo. CORTADA 1840: Juan Cortada, Discurso acerca de las Cortes de Amor, ms. dins el lligall 18', núm. 14 de l'Arxiu de la Reial Académia de Bones Lletres de Barcelona. D'ALDÉGUIER 1852: Auguste d'Aldéguier, «Rapport sur les manuscrits de l'Académie des Jeux Floraux», Recueil de lAcadémie des Jeux Floraux 1852, Tolosa, Imprimerie de Jean-Matthieu Douladoure, 198-233. DE GÉLIS 1912: L. E de Gélis, Histoire critique des Jeux Floraux depuis leur origine jusqu'á leur transformation en Acadérnie (1323-1694), Tolosa, Privar. DE GÉLIS 1914: M. de Gélis, «Jean Doujat. Poéte humaniste et régionaliste», Mémoires de lAcadémie des Sciences inscriptions et belles-lettres de Toulouse, 11.2, 1 -17. DE GÉLIS 1917: M. de Gélis, «La traduction des Lois d'amour», Mémoires de lAcadémie des Sciences, Inscriptions et Belles-Lettres de Toulouse, 11.5, 1-2o. DE GÉLIS & ANGLADE 1933: E de Gélis et J. Anglade, Actes et déliberations du Collége de Rhétorique (I 513-1641), Tolosa, Privat, 2 vols. DOMINGO 2003: Josep M. Domingo, «Ser poeta. Sobre el Roudor de Llobregat de Joaquim Rubió i Ors», a Professor Joaquirn Molas. Memória, escriptura, história, ed. Rosa Cabré et alii, Barcelona, Universitat de Barcelona, I, 355-370. Dunout 1901: Axel Duboul, Les deux siécles de lAcadérnie des Jeux Floraux, Tolosa, Privat, 2 vols. Du MkGE 1839: M. du Mége, «Éloge historique de M. le Marquis d'Aguilar; prononcé dans la Séance publique du 21 avril 1839», Recueil de l'Académie des Jeux Floraux 1839, Tolosa, Douladoure, 193-206. Du MkuE 1852: Alexandre Du Mége, Notice sur les Jeux-Floraux en Espagne et sur leur rétablissement en 1842, ms. 80125/12 de l'Académie des Sciences, Inscriptions et Belles-Lettres de Tolosa. FERRANDO 1983: Antoni Ferrando Francés, Eh certámens poétics valencians deis segles xív al XIX, Valéncia, IAI\4. FERRER 1858: Juan Bautista Ferrer, «La vuelta del trovador. (i340)», [capítol] III, La Ilustracion Barcelonesa, 8 (15-1v), 58-59. Festivo agradecimento [1698]: Festivo agradecimento, que por la alegre conclusion de la paz universal de la Monarquia de España, con las lemas Coronas, y Principes Christianos, rindió a la Illagestad 88 ALBERT ROSSICH

de Dios, la Excelentissima Ciudad de Barcelona, Barcelona, En casa de Cormellas, por Thomás Loriente Impressor. FLORIAN 1814: Jean Pierre Claris de Florian, Estelle. Pastorale, París, Impr. de Labégue. GEMARENC 1673: Me. Julien Gemarenc, de Lanta, Le triomphe de l'eglantine, Tolosa, Jean Pech. GEC: Gran Enciclopédia Catalana, Barcelona, Edicions 6z-Encidopédia Catalana, 1969-2001, 16 vols. GINEBRA 1996: Jordi Ginebra, «Antoni de Bofarull: literatura, Ilengua i societat», a Sis estudis sobre Antoni de Bofarull, ed. Pere Anguera et alii, Reus, Edicions del Centre de Lectura, 57-77. GRIERA 1921: Diccionari de Rims de Jaume March, ed. Antoni Griera, Barcelona, IEC. GUALBES 1703: [loan Bonaventura de Gualbes], «A la estudiosa, sabia, illustre Academia se acredita ab lo nom de Escola deis Desconfiats», as Vicent Garcia, La Armonia del Parnás, mes numerosa en las Poesias varias del Atlant del Cel poetic, lo Dr. ... Rector de la Parroquial de Santa Maria de Vallfiagona, Barcelona, Rafel Figueró. GUBERN 1957: Ramon Gubern, «Els primers jocs florals a Catalunya: Lleida, 31 de maig de 1338», BHS, 34• JEANROY 1914: Alfred Jeanroy, Les Joi es du Gai Savoir. Recueil de poésies couronnées par le Consistoire de la Gaie Sciencie (1324-2484), Tolosa, Privat. JEANROY 1941: A[lfred] J[eanroy], «La poésie proverwale dans le sud-ouest de la France et en Catalogne du début au milieu du xtve siécle», a Histoire littéraire de la France, París, Imprimerie Nationale, XXXVIII.r, 539-233. LAFONT 1998: Robert Lafont, «Conexion e disjonccion del sentiment literari: Zafar deis "Jocs Florals"», a Languedoc—Roussillon—Catalogne, ed. Christian Camps i Carlos Heusch, Montpeller, Université Paul Valéry, 9-15. MARFANY 2001: Joan-Lluís Marfany, «Víctor Balaguer i els Jocs Florals», L'Avenl, 262, 63-68. MASSÓ 1922: Jaume Massó Torrents, L'antiga Escala poética de Barcelona, Barcelona, Casa de la Caritat. MASSó 1932: Jaume Massó Torrents, Repertori de Pantiga literatura catalana. La poesia, I, Barcelona, Alpha. MIRACLE 196o: Josep Miracle, La restauració deis Jocs Florals, Barcelona, Aymá. MIRET 19 I 7-20: Joaquim Miret y Sans, «Dos siglos de vida académica», BRABLB, 9, 10-32, 92- 116, 168-193, 249-285 i 305-358. MIRÓ 1995: La poesia de Francesc Fontanella, ed. Maria Mercé Miró, Barcelona, Curial. MOLAS 2002: Joaquim Molas, «Sobre les raons d'un mire», L'Avenf, 270, 26-27. MOLINE 1933: E. Moliné i Brasés, «L'Académia de Bones Lletres i el Renaixement catalá», La Revista, 59.2 (juliol-desembre), 64-6. MONTIANO 1756: Agustín de Montiano, «Oracion grarulatoria», a Real Academia de Buenas Letras de la Ciudad de Barcelona; Origen, Progressos, y su primera Junta general baxo la proteccion de Su Magestad, con los papeles que en ella se acordaron [=Memorias de la Real Academia de Buenas. Letras de la Ciudad de Barcelona, IL Barcelona, Francisco Suriá, 71-79. MURET 1666: Jean Muret, Le vice abbatu, ou la vertu triomphante. Pour le triomphe de l'esglantine, Tolosa, Pellier. NOULET & CHABANEAU 1888: Jean-Baptiste Noulet et Camille Chabaneau, Deux manuscrita proveniaux du xiv• siécle, Montpeller. OLIVELLA 1998: Pilar Olivella Madrid, «Raimon de Cornet, una mostra de poesia catalana a Catalunya», a Toulouse á la croisée des cultures. Actes du V Congrés international de l'Association Internationale d'Études Occitanes, ed. Jacques Gourc i FranÇois Pic, Pau, Association Internationale d'Études Occitanes, I, 167-177. ELS CERTÁMENS: DE LA GAIA CIENCIA ALS JOCS FLORALS 89

PONSICH & MóRA [1756]: [Ramon de Ponsich i Josep de Móra, marqués de Llió] , «Resumen historico del origen, y progresso de la Real Academia de Buenas Letras de la Ciudad de Barcelona baxo la proteccion de Su Magestad», a Real Academia de Buenas Letras de la Ciudad de Barcelona; Origen, Progressos, y su primera Junta general baxo la proteccion de Su Magestad, con los papeles que en ella se acordaron [=Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de la Ciudad de Barcelona, Barcelona, Francisco Suriá. PUJOL 19941: Josep Pujol, «"Gaya ve1 gaudiosa, et alio nomine inveniendi sciencia": les idees sobre la poesia en Ilengua vulgar als segles xlv i xv», a Intel lectuals i escriptors a la baixa Edat Mitjana, ed. Lola Badia i Albert Soler, Barcelona, Curial-PAM, 69-94. PUJOL 1994b: Josep Pujol, «Els "trobadors estudiosos" segons Felip de Malla», a La cultura catalana tra l'umanesimo e il barocco. Atti del V Convegno delfAssociazione Italiana di Studi Catalani, ed. Carlos Romero i Rossend Arqués, Pádua, Programma, 191-208. PUJOL 1996: Josep Pujol, «"Psallite sapienter": la gaia ciéncia en els sermons de Felip de Malla de 1413. Estudi i edició», CN, 56.1-2, 177-250. RIQUER I 95o: Martín de Riquer, «Contribución al estudio de los poetas catalanes que concurrieron a las justas de Tolosa», BSCC, 26, 294-99 i 305-308. RIQUER 1959: Obras de Bernat Metge, ed. Martí de Riquer, Barcelona, Universidad de Barcelona. RIQUER 1984-85: Martí de Riquer, Histbria de la Literatura Catalana. Part Antiga, Barcelona, Ariel, 4 vols. ROSSICH 1991: Albert Rossich, «Francesc d'Olesa i la Nova Art de Trabar», a Misc. Fuster, III, 267-295. Rosslux 2003: Albert Rossich, «Els certámens literaris a Barcelona, segles xrv-xviu», a Barcelona Quaderns dHistaria/9: La Barcelona ideal i la Barcelona real en la cultura literaria de l'Edat Moderna, ed. Eulália Duran i Eulália Miralles Jori, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 83-508. Rossicx en premsa: Albert Rossich, «El model ortológic del catalá modern», a La configuració social de la norma lingüística a l'Europa llatina, ed. Miguel Nicolás, Valéncia, IIFV, en premsa. ROMEU 2001: Pere Serafí, Poesies catalanes, ed. Josep Romeu i Figueras, ENC. RUGIÓ 1 BALAGUER 1979: Jordi Rubió i Balaguer, De l'Edat mitjana al Renaixement, Barcelona, Teide. RUBIó I BALAGUER 1984-86: Jordi Rubió i Balaguer, História de la Literatura Catalana, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya-PAM, 3 vols. RUGIÓ I LLUCH 1902: Antoni Rubió y Lluch, «Prólech», a Joaquim Rubió y Ors, Lo Gayter del Llobregat, Barcelona, Estampa de Francisco X. Altés, vol. IV. Rusió I LLUCH 1908: Antoni Rubió y Lluch, Documents per a l'historia de la cultura catalana mig-eval, Barcelona, IEC, vol. I. RUGIÓ & PARRAL 1919: Antonio Rubió y Lluch, Cosme Parpal y Marqués, Mild y Fontanals y Rubió y Ors. Discursos escritos para la solemne sesión conmemorativa del Centenario del nacimiento de dichos ilustres profesores, Barcelona, Imprenta de Pedro Ortega. RUGIÓ I ORS 1841: Joaquim Rubió y Ors, Lo Gayté del Llobregat, Barcelona, Joseph Rubio. Rusió 1 ORS 1859: Joaquín Rubió, «Juegos Florales», El Arte, 3 (I° de Mayo), 4-10. RUGIÓ 1 ORS 1880: Joaquin Rubió y Ors, «Breve reseña del actual Renacimiento de la lengua y literatura catalanas. ¿Débese á la influencia de los modernos trovadores provenzales?». Memoria escrita para la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona y leida en sus sesiones de los dias 3 y 17 de febrero de 1877, Memorias de la Academia de Buenas Letras de Barcelona, III, 141-238. 90 ALBERT ROSSICH

SÁNCHEZ 19 23 : Don Enrique de Villena, Arte de trovar, ed. F. J. Sánchez Cantón, Madrid, Victoriano Suárez. TAVA N I 1996: Giuseppe Tavani, Per una história de la cultura catalana medieval, Barcelona, Curial. VEGA 1778: Josef Vega i Sentmanat, En cumplimiento del encargo me hizo la Academia, de dar razon de los mas famosos Poetas Provenzales, que hicieron florecer la que llamaban Gaya Ciencia, ms. dins el lligall 13', núm. to, de l'Arxiu de la Reial Académia de Bones Lletres. ZURITA 1578: Hieronymo Surita, Indices rerum ab Aragoniae regibus gestarum ab initiis regni annum MCDX, Saragossa, Dominici a Portonarijs de Ursinis. ZURITA 1585: Geronimo Curita, Los cinco libros postreros de la primera parte de los Anales de la Corona de Aragon, Saragossa, Simon de Portonariis.