França I Catalunya Al Segle Xvii
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
II- Catalunya i els objectius de la política francesa 2- LA POLÍTICA DE MANIPULACIÓ A CATALUNYA L’aliança entre el rei de França i la Diputació conclou amb una intervenció militar i, també, un assentament polític. Potser no en la manera que es va produir, però la xarxa burocràtica i d’autoritats es va assentar a Barcelona a partir de 1642. Evidentment, per desenvolupar una política coherent i favorable al regne de França, París necessitava aliats catalans fidels a més dels seus representants. Tanmateix, hem de veure com no es contentaren tan sols en mantenir aquestes fidelitats, sinó que provocaren distensions internes per evitar així qualsevol possible acord d’aquests contra França. Mantenir les elits catalanes enfrontades entre elles i sempre al servei de França fou una de les prioritats. Amb el temps, la política de manipulació per actuar a Catalunya no s’afeblí, però canvià de fisonomia i anà per altres vies. 2.1- Primera època L’aliança franco-catalana de 1641 marcà una primera època, amb el consegüent assentament francès a Catalunya entre 1642 i 1659, tot i que es pot considerar desmantellat l’aparell burocràtic francès amb la pèrdua de Barcelona el 1652. D’aquest temps destaquen dues actuacions respecte als seus aliats catalans –a banda és clar de les purament militars-: en primer lloc, l’alè donat per les recompenses i l’enfrontament entre els catalans per aconseguir aquests favors, amb les consegüents denúncies i purgues; i, segon, la pròpia purga política efectuada pels francesos segons els seus interessos i les capacitats dels aliats. 2.1.1- Enfrontament entre profrancesos i purga La marxa dels partidaris del rei d’Espanya, incloent-hi aquells que sense estar-ne convençuts el prefereixen a Lluís XIII, deixa la porta oberta a tots aquells que volen promoure’s de la mà del francès. Tot i que les tropes gal·les entren a Barcelona el 1642, la gran marxa cap a l’exili dels proespanyols es realitza durant el 1643, coincidint amb la desfeta hispànica a Rocroi davant de les armes franceses. El mes de maig de 1643, un exèrcit d’uns 28.000 homes intenta envair França des de Flandes. La desfeta de les tropes hispàniques fou notable, davant del fill del príncep de Condé, el duc d’Enghien. D’aquesta manera, augmentà la força francesa i es solidificà un avantatge psicològic respecte als espanyols242. 242 BÉLY Lucien, Les relations internationales…, pp.142-143. 190 II- Catalunya i els objectius de la política francesa Quadre socio-temàtic d'exiliats procastellans (per unitats) 40 35 30 25 20 15 10 5 0 1640 1641 1642 1643 1644 1645 1646 1647 1648 1649 1650 1651 1652 1653 Estudiants Clergat Llicenciats Magistrats Militars Representants reials Representants de viles cavallers Noblesa En aquest quadre que hem configurat amb les dades estudiades per l’historiador Jordi Vidal243, es veu amb bastant claredat com, el moment en què marxen les persones d’àmbits diferents favorables a Felip IV, coincideix amb els primers mesos del 1643. Per tant, es tracta ben bé d’un any important, tant per les desfetes militars com per la pèrdua de confiança dels partidaris hispànics en les seves pròpies forces. Alhora, coincideix amb la declaració del perdó general de Lluís XIII a Catalunya, on moltes d’aquestes famílies veien ambigua llur posició244. Sempre segons Jordi Vidal, l’alta noblesa catalana va ser la que d’una manera més homogènia va restar fidel a la monarquia hispànica, però també una part del clergat. En canvi, la petita noblesa pirinenca –sobretot- encetà una ascensió correlativa al recolzament atorgat a França. De fet, el pes polític i econòmic dels nobles partidaris de Felip IV era superior al de la resta de sectors antiespanyols, com el popular245. L’ajut francès va permetre als “revoltats” de fer front 243 VIDAL PLA Jordi, Guerra dels Segadors i crisi social: els exiliats filipistes (1640-1652), Edicions 62, Barcelona, 1984, pp.188-215 (Apèndix I) 244 AMAE, CP, Espagne, 21, ffº 75r-75v, 25/04/1643 (Curiosament, just un mes abans de Rocroi) 245 VIDAL PLA Jordi, Guerra dels Segadors…, pp.104-107. 191 II- Catalunya i els objectius de la política francesa a problemes militars i econòmics. Però, el buit institucional i la reconstrucció econòmica i política donà als francesos la possibilitat de fer i desfer segons les necessitats. Com hem vist al principi del capítol, les negociacions per Catalunya venien de lluny i s’inscrivien als anys 40 a les negociacions de Münster –apartat catòlic de les negociacions de Westfàlia-. Tanmateix, l’acció francesa a Catalunya –sobretot militar- que fou estudiada per Josep Sanabre hauria de ser recolzada per la política en origen respecte els aliats catalans, sobretot en el moment en què teòricament els partidaris del rei d’Espanya havien fugit. La pregunta que pot plantejar-se és: com comptaven administrar les afeccions i les fidelitats tan heterogènies dels catalans en favor de França? La burocràcia i la representació francesa al Principat, així com les directives donades des de París permetrien de veure si hi havia una política predefinida de direcció del Principat o bé es comptava molt en l’acció dels catalans – fins i tot si per comptar-hi calia enfrontar-los-. La idea era, doncs, detallar els objectius i la manera de fer de la política francesa. D’alguna manera, un text –anònim- del 1646 marca per escrit el tarannà que les autoritats gal·les han de seguir davant les qüestions de Catalunya: Memoire pour entretenir et informer Monsieur de Marca de l’Estat present des affaires de Catalogne246. Els punts essencials d’aquest informe serien els següents: les confiscacions i la redistribució d’aquestes (com recompenses) entre els afectes a França s’havia de fer en compte gotes, per aprofitar bé les ocasions; la purga dels opositors a França havia de fer-se millor pels mateixos catalans partidaris de la intervenció francesa; el nomenament de càrrecs eclesiàstics i el problema que representava una part del món de l’Església catalana; el pagament als militars i el control dels allotjaments. Però, sobresurt per sobre de tots, la lucidesa del redactor de l’informe pel que fa a la provocació dels catalans perquè efectuessin ells mateixos les necessàries purgues i “netejes afectives”: “Les desordres que la nature maligne et les artifices des Catalans mesmes produisent dans la Province sur la nation des mal affectionnez au service du Roy”247. Es desprèn, també, que quan s’escriu aquest text, el 1646, les purgues ja s’havien iniciat i sovint sense previ avís dels francesos. Per què aquesta lluita interna? Es tractaria d’un conflicte ideològic o cal tenir en compte la cursa per les recompenses –monetàries, patrimonials i de càrrecs-, com sembla indicar aquest document? Aquest informe està en relació amb un text de la mateixa mà de Marca, el gener de 1646, on exposa les principals problemàtiques de la política interna de Catalunya: “Il y avoit une si grande nécessité en cette province, de restablir l’autorité du Roi en ce qui regarde les Ecclésiastiques malaffectionés [...] il estoit necessaire de tirer hors du pais trois chanoines de Barcelone, qui avoient eu l’imprudence de porter la plus 246 AMAE, CP, Espagne, 26, Memoire…, ffº 384r-386v, 1646 247 Íbid. 192 II- Catalunya i els objectius de la pol tica francesa grande partie du corps a mépriser les ordres de S. M. touchant les bénéfices conférés a Rome aux partisans de Castille”. Per tant, en primer lloc, Marca deixa clar el conflicte eclesiàstic amb França arran del nomenament de càrrecs i el desacatament de certs religiosos, aferrant-se sempre a la tradició tridentina. Però, el text segueix de la manera següent: “un second motif, qui est celui d’effacer les impressions que l’on tache de donner aux clercs, que les François veulent etendre cette puissance politique a tous les crimes atroces, et non pas seulement aux crimes de lèse-majesté: Et d’ailleurs qu’on prétend la pratiquer, n’y ayant qu’un simple soubçon [...] une opinion que certains Docteurs de l’Audience ont publiee de vive voix; que je tiene neanmoins de raisonables, et capable d’attirer les esprits du clergé; lesquels j’ay creu devoir appaiser par le moyen de la publication de ma letre”. Així doncs, l’enfrontament religiós esdevé públic, amb la publicació de pamflets a les dues bandes i d’aquest escrit del que parla Marca “pour toute la Catalogne”. Es tractaria d’elaborar una política d’imatge i fer intervenir, com a exemple, els membres de l’Audiència com a afectes que són al regne de França. De fet, Marca instà a fer aprovar aquestes directives pels mateixos catalans, per obtenir un reconeixement popular més ampli, fins i tot entre el clergat. La manipulació dels catalans pels seus interessos es veu quan diu que aquesta política va ser “jugée ce matin au profit du Roi par les Treize Juges choisis suivant les pactes de l’Union de la province”. Això sí, no podrien desfer-se del gran problema que representava la Inquisició. Sovint s’ha presentat el regne de França contrari a aquesta pel que significava. Ara bé, si ens atenem a l’exemple d’aquest escrit, la Inquisició era un obstacle al desenvolupament de la política eclesiàstica de França: “Il y a une difficulté avec la Cour de Rome touchant l’Inquisition, dont j’ay escrit amplement a monsieur le Telier”248. El nomenament de càrrecs executius fou una tasca molt important per les repercussions que pogueren tenir tant per l’aliança amb França com pel control dels opositors. La revelació d’aquests últims era més senzilla entre els catalans que no pas si s’havia de dur a terme una investigació des de França o a través de representants francesos, desconeixedors del país i dels lligams familiars i clientelars.