VIII. L’ARRELAMENT A PARÍS (1954-1966) 499 500 1. ACTIVITAT CULTURAL I PROFESSIONAL1 L’octubre de 1954, Ramon Xuriguera es trasllada a París després d’acceptar l’oferta de treball del doctor Jean Serrailh per exercir la docència al Lycée Louis-le-Grand2; com indica en una lletra a Rafael Tasis del 20 de gener de 1955, “tinc els estudiants de Philo, primeres i segones. Les hores que he de passar explicant Llengua i Literatura castellana i Civilització hispanoamericana no em deixen gaire lleure per a altres coses.”3 Dos anys després, impartirà aquestes mateixes matèries a l’École dels Hautes Études Commerciales i a l’École Janson de Sailly. Durant el curs escolar, Xuriguera, sense la companyia de la família, que romania a Bergerac, residirà a l’apartament propietat d’Edmon Michelet −que poc després esdevindrà ministre del general Charles de Gaulle−, al número 238 del Boulevard Raspail.4 La tardor de 1958, Henriette Xuriguera aconsegueix feina com a professora a les mateixes escoles que el seu cònjuge, cosa que implica el seu trasllat amb el fill, Gerard, a París; poc després, el matrimoni lloga un pis al número 11 de la rue Saint Dominique, que esdevindrà el domicili habitual durant el període que comentarem. Val a dir que durant les temporades de vacances (preferentment les d’estiu), marit i muller residiran a Bergerac, a la casa de la rue Thiers.5 La font d’ingressos de Xuriguera durant aquests anys provindrà, bàsicament, de les classes realitzades en aquests centres. Sobre la feixuguesa de les tasques docents, 1 La presentació de la biografia de Ramon Xuriguera durant el període 1954-1966 és més imprecisa que la d’altres capítols de la tesi, ja que al fons Ramon Xuriguera, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, malauradament, no es conserva cap carta més enllà de 1955. Sobretot, ens hem servit, per tal de traçar la semblança biogràfica d’aquests anys, de les cartes adreçades al seu germà Joan Baptista i que són propietat de Pau Xuriguera i Solà. 2 Residir a París era una aspiració de Xuriguera de feia temps. Ho reflecteix aquest passatge d’una carta adreçada a Josep Carner (Annex V, carta 233) del 22 de juny de 1950: “La vida em confina, per ara, a Bergerac. Vila de tot repòs, de massa repòs. París mai no m’ha semblat tan lluny. Del que mai no se’ns podrà titllar és de no tenir paciència.” 3 Annex VII, carta 93. 4 Agraïm la informació a Philippe Brial, amic de Ramon Xuriguera durant la seva estada a Bergerac, que en una carta que ens va adreçar el 17 d’octubre del 2001 explica el fet en aquests termes: “A Paris il a enseigné dans plusieurs grands écoles dont Janson de Sailly et HEC et a été longtemps locataire d’Edmond Michelet qui fut ministre du Général de Gaulle.” Gerard Xuriguera, al llarg de l’entrevista que vam mantenir el 31 d’octubre del mateix 2001, ens corroborà la informació. 5 Almenys fins a 1956, Xuriguera va continuar ocupant-se de l’administració de la botiga d’ultramarins de Madame Allary a Mouleydier, com indica en una lletra que adreça a Joan Baptista Xuriguera el 5 de gener de 1956 (Annex VI, carta 94): “Les vacances de Nadal han passat com un somni. En veritat les he passat fent l’inventari de la botiga de Mouleydier i posant al dia els comptes dels clients.” Coincidint amb la malaltia de la propietària, el comerç va ser traspassat el febrer de 1957. Madame Allary morirà a Bergerac l’agost de 1961, després d’una llarga malaltia. 501 escriu sovint al seu germà Joan Baptista. Així, li indica el 18 de febrer de 1955: “El Lycée dóna molta feina. Sort que és una feina que no m’agafa desprevingut.”6 I el 7 de desembre d’aquest mateix any: “Les classes em donen molta feina. Tinc, ademés del Lycée, un Cours Tècnic de noies que han fet el batxillerat”.7 Per últim, el 19 d’octubre de 1957, afirma: “Per la meva banda tinc el temps ocupadíssim amb les classes: Lycée, Escola d’Alts Estudis Comercials i un Curs Superior de Secretariat. Tot plegat em fa anar de bòlit d’una banda a l’altra per tal d’assegurar tots els serveis. Espero amb ganes que arribin les vacances de Nadal per a poder reposar uns pocs dies. La vida ací fa esfereir i cal treballar com un lladre per a fer-hi front.”8 Per tal d’augmentar els ingressos econòmics, Xuriguera acceptarà, l’estiu de 1957, de treballar com a traductor a la Cancelleria de Xile a París.9 Les cartes que tenen com a destinatari Joan Baptista Xuriguera revelen el desassossec davant la situació en què es troba i que podem sintetitzar en aquests dos passatges: mentre que el 23 d’octubre de 1959 li indica que “les classes són aquest any més nombroses, la qual cosa vol dir que no resta temps per a res. Els articles que escric els he de fer a estones als vespres si em resta humor. No insisteixo perquè ja saps també el pa que s’hi dóna”10; el 24 de gener de 1960 s’hi reafirma, tot accentuant, això sí, el seu pessimisme: “La nostra vida va escolant-se sense variació. Moltes classes i molts exàmens. Sort que les paguen molt bé. Però és molt pesat. A l’extrem que no resta temps ni per a llegir ni per anar a veure totes les exposicions que un hom voldria. És cert que n’hi ha massa.”11 A partir de 1962 i fins a 1965, Xuriguera efectuarà, aprofitant l’estiu o les vacances de Pasqua, una visita anual a Barcelona on, a banda de reunir-se amb la família, assistia a la penya del Cafè Tèrminus, en què participaven també Joan Baptista Xuriguera i Rafael Tasis.12 Aquests són, a més, uns anys en què desplega una notable activitat 6 Annex VI, carta 85. 7 Annex VI, carta 93. 8 Annex VI, carta 106. 9 Com es desprèn de les cartes creuades entre Ramon i Joan Baptista Xuriguera al llarg de l’estiu de 1957, aquesta activitat només la desenvoluparà durant aquest breu període de temps i l’acabarà refusant a partir del mes d’octubre, davant la impossibilitat de poder compaginar-la amb les classes. 10 Annex VI, carta 136. 11 Annex VI, carta 138. 12 Segons ens va comentar Gerard Xuriguera, el 31 d’octubre de 2001, el seu pare no va voler tornar definitivament a Catalunya “perquè no podia entendre que havia de compartir la seva vida amb els feixistes.” 502 viatgera: en companyia de la seva muller, recorre Itàlia i Suïssa els mesos de juliol i agost de 196213; el sud d’Espanya, el juliol de 1963; Anglaterra i Escòcia, el juliol de 196414; Bèlgica, l’abril de 196515; i l’Europa central, el juliol d’aquest mateix any. Les tasques docents no van impedir, tanmateix, Ramon Xuriguera de participar de manera activa en diverses manifestacions en defensa i promoció de la cultura catalana: el març de 1956 forma part de la comissió per a constituir, juntament amb Arthur Conte, André Camp, Pau de la Fàbrega i Josep M. Trias, “Les Amitiés Franco-Catalanes”, una organització semblant a l’“Anglo-Catalan Society”16; el febrer de 1958, a Ràdio París, crea una sèrie d’emissions culturals en català, “París, fogar de cultura catalana”; el 1959 és peça fonamental en l’organització dels anomenats Jocs Florals del Centenari, celebrats a París; i el gener de 1960 esdevé un dels membres rellevants en la fundació del Patronat de Cultura Catalana Popular.17 Amb la finalitat de fer conèixer Catalunya i, molt especialment, la seva llengua i cultura a l’estranger, el 13 de gener de 1964 es va instituir, oficialment, a París la 13 Les impressions d’aquest viatge les detalla en una carta a Joan Baptista Xuriguera el 14 d’agost de 1962 (Annex VI, carta 173): “El nostre viatge per Itàlia i Suïssa ha durat 21 dies. Ens hem limitat a fer la Toscana amb Florència com a centre i després un sojorn de tres dies a Venècia. Curt sojorn a Milà i també a Ginebra on vàreig veure Rafael Patxot, el qual ha complert els 90 anys. Hem visitat molts museus i esglésies. He pogut veure grans conjunts de pintura florentina i veneciana, cosa que desitjava des de feia temps. Hem deixat Roma per una altra vegada a fi de no complicar les coses. Hem sofert molta calor i combatíem la set a còpia de gelats que a Itàlia són molt bons. Ara gaudim ací de la calma que tu coneixes. D’altra banda, estic reparant els estralls que els spaguetti i les pastes han fet al meu aparell digestiu. Tinc un gran record de Florència: del seu senyoriu, del seu gust, del seu art de construir, de la destresa del seu artesanat. És un món molt diferent del de Venècia tot i reconèixer els seduïdors encisos d’aquesta ciutat.” 14 Sobre aquest viatge escriu novament a Joan Baptista Xuriguera una lletra el 2 d’agost de 1964 (Annex VI, carta 185) en què li comenta les seves impressions: “Suposo que hauràs anat rebent les postals que anava enviant durant les etapes angleses i escoceses. Escòcia és un país d’un paisatge variat i encisador: les muntanyes, els llacs i els prats són ideals per al repòs. Hem efectuat el viatge en molt bones condicions. Els anglesos són gent seriosa i tot funciona molt ben organitzat. Hem trobat un temps magnífic, la qual cosa ens ha permès de millor gaudir del viatge.