Nous Materials Del Flabiolaire Felip Escala
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
NOUS MATERIALS DEL FLABIOLAIRE FELIP ESCALA Àngel Vallverdú Cambrils A la memòria de Joan Renau. I al Roger: va per tu, esmolet. En els Coŀloquis del flabiol 2014, a propòsit del flabiolaire Felip Escala de Corbera de Llobregat (1860-1935),1 vam dir que no semblava que n’haguessin d’aparèixer gaire informacions més. La realitat, sempre obstinada, ens contradiu una altra ve- gada. En efecte, de llavors ençà han aparegut sucosos materials de manera francament inesperada. Sovint, l’investigador vol, ne- cessita, retornar al camp, i això és sempre saludable des del punt de vista etnogràfic i musicològic. El que ja no és tan freqüent és que sigui el camp o, més ben dit, els agents, els que hi facin tornar l’etnògraf abans del que tenia previst. La feina portada a terme, i que ens semblava que havia donat uns resultats minsos, començava a influir d’una manera o altra en els actes dels agents al camp. Dit d’altra manera, la informa- ció produïda per un outsider retornava als nadius per condicio- nar, en poc o en molt, la seva manera de fer. 1. Vegeu Vallver dú (2015). 27 Retorn al camp etnogràfic i noves coneixences A finals de 2015 es va posar en contacte amb nosaltres la Montse Olivella, de Corbera de Llobregat. Ella i mossèn Daniel Palau (rector de les dues parròquies de Corbera, Santa Maria i Sant Antoni Abat) organitzaven un grup de balls de bastons i ens demanaven assessorament per a aquesta tasca. Hi vam acce- dir, no cal dir-ho, amb molt de gust. Vegeu en apèndix el detall de quin era, i és, el criteri que vam fer servir per orientar-los. En aquells mateixos dies la casualitat va voler que conegués- sim un besnét de Felip Escala, l’Arturo Broto Escala, que, molt amablement, va accedir a mostrar-nos els instruments de Felip Escala que conserva sa mare, Maria Escala Solé. A començaments d’aquest any se’ns van mostrar els instru- ments. Es tractava d’un tambor amb la seva maneta, un flabiol de cobla i un altre de l’obrador Reig, de bec, d’una sola peça i d’unes mides considerables. Broto ens va avançar alguns de- talls sobre les vicissituds que havien patit els instruments des del final de la Guerra Civil fins avui. Allà mateix es va fer una primera intervenció de neteja sobre els instruments, a més de fotografiar-los. Pocs dies més tard, vam entrevistar-nos amb la Maria Esca- la, aprofitant-ho per aplicar untures als flabiols i per mesurar els instruments amb tota la precisió que permetien els mitjans al nostre abast en aquell moment. Finalment, el proppassat 16 de juliol es presentava la Colla de Bastoners de Corbera de Llobregat i havíem estat convidats a l’acte. Allí vam retrobar-nos amb la Maria Escala i vam fer co- neixença de sa germana Antònia i de la Teresa Canals, sogra de la Montse Olivella, casada amb un nét del Felip Escala. 28 Alguns detalls familiars Quan va morir Felip Escala la seva néta Maria tenia només deu anys. Això fa que el seu record de l’avi, tot i ser clar, no sigui tan nítid com per retenir algunes de les dades que li vam demanar. L’avi, segons ens relata la Maria, era molt gran quan ella el recorda, i és normal perquè Felip va morir amb setanta-cinc anys, just abans de la Guerra. En aquella època ja feia molt poca cosa per casa, tot i que solia anar a la vinya a dalt d’un ruc. Maria Escala ens corrobora que son avi, a part de pagès i músic, era comerciant. Feien el “vi de l’any” i en venien. Aques- ta activitat la va seguir i augmentar son fill Arturo, pare de la Maria, que va acabar fent d’hereu. Ens n’explica que, en el seu temps, tenien contractades almenys quatre dones i tres o quatre homes fixos, més els que llogaven per a feines temporals. En la comunicació de 2014 ens estranyàvem que l’avi Felip toqués per la Disfressada,2 organitzada per l’anomenat Cafè del Centre (Maria Escala en diu “el Cafè de Baix”), quan ell, supo- sàvem, estava immers en la creació d’una entitat, diguem-ne, rival, la Diadema Corberenca. Mercès a la Maria, hem pogut aclarir que fou son pare, l’Arturo, qui va treballar i fer més aportacions a la naixent societat, fins al punt d’haver tret un segon premi a la rifa i haver-l’hi destinat, si no del tot, en part. A més, la Maria creu que son avi «al Cafè de Baix era cone- gut per tocar». Sembla clar, doncs, que pare i fill tenien prefe- rència per una o altra entitats per una qüestió d’edat. Aquestes notícies ens serveixen per posar l’accent en la fi- lantropia que professaven tant Felip com Arturo Escala. La filla del segon remarca que els agradava «abocar pel poble», com en el cas del premi de la rifa o com quan, en temps de son pare, la seva era una de les poques cases que tenien aparell de ràdio, i el disposaven en una finestra de cara al carrer perquè tothom el pogués sentir. O com pel gener de 1939, en plena retirada, tenien 2. Recordem, una representació parateatral i coreogràfica carnavalesca. 29 un sac d’ametlles i un porró de vi a la porta de casa per oferir al- guna cosa de menjar i beguda als que es veien forçats a marxar. En la línia que havíem apuntat a l’anterior comunicació, cap dels descendents de Felip Escala ens ha sabut donar raó de cap mena de significació política en aquella casa. Tanmateix podem intuir alguna pauta de conducta o, si no això, alguna animositat externa. I és que els Escala eren amos: propietaris de terres i de cases (Felip Escala n’havia construït algunes al carrer de Can Roig), a més de comerciants i gent de missa. Això explicaria que un tal Marín, de Molins de Rei,3 hagués perseguit Artur Escala durant la Guerra, sense que se n’hagués sortit. Tampoc cap dels descendents vius de Felip Escala recorda haver-lo vist ni sentit tocar en públic, ni tampoc estan segurs que ho hagués fet a casa. Sí que la Maria havia vist els instru- ments penjats a les botetes dels vins dolços. Igualment, tots els entrevistats tenen consciència que l’avi Felip era conegut a la contrada per la seva condició de músic de flabiol. Per raons que no vénen a tomb, ja acabada la Guerra, la fa- mília Escala es va traslladar a Barcelona, on va obrir una bo- dega al carrer de Can Bruixa, al barri de les Corts. Allà els ins- truments d’en Felip van estar penjats en una paret del local, a la vista del públic.4 Per acabar, volem dir que el testimoni de Maria Escala ha esvaït els dubtes que teníem en la comunicació de 2014 sobre la identificació de Felip Escala en la fotografia dels que llavors -su posàvem bastoners de Corbera (Vallver dú 2015 : 63). La seva néta, curiosament, va reconèixer l’avi abans i tot d’adonar-se que estava tocant un flabiol. Ella mateixa ens va mostrar altres fotografies familiars que no deixen lloc a la confusió. 3. Ha de ser Manuel Marín Mula, a qui s’atribueix el lideratge de grups d’acció que actuaven amb violència per la comarca. Vegeu Cañellas (2001 : 44) 4. En la primera etapa de la investigació diversos testimonis, alguns fins i tot de Vallirana, ens explicaven que havien sentit a dir que els Escala tenien un bar o un cafè (no sabien on) i que el tamborino hi estava exposat d’aquella mateixa manera. 30 Descripció de l’instrumentari Passem a descriure els instruments conservats que van per- tànyer a Felip Escala, que són dos flabiols, un tamborí i una maneta. Els dos flabiols es guardaven dins d’una funda de badana, actualment molt rígida i deteriorada, a la qual manca la part superior que impediria que els instruments en sortissin. Un dels flabiols és de cobla, de fusta negra, probablement granadillo o banús, de dues peces; muntat, fa uns 24 cm de llar- gada total. El cap, fàcilment desmuntable de la cama, és de bec, afaiçonat en la mateixa fusta, amb una virolla metàŀlica al cap- davall; la llengüeta és de plom. La cama té cinc forats a la part anterior i tres a la posterior, de mides diferents. Els dos primers forats de sota porten trenca-salives. Tot i amb això, el forat que correspondria al dit gros mostra senyals que el músic hi clavava l’ungla. La cama, a més, té tres claus metàŀliques i una virolla d’aquest mateix material al peu. Tant els forats com la part del bec on reposen els llavis del músic mostren senyals de desgast per l’ús, a més de la fenedura per l’ungla del dit gros. Tant al cap, a sota del trencavents, com a la cama entre en segon i el tercer forats hi ha gravada la marca “Montserrat – Fabricante – Barcelona”. Tot i la marca del suposat fabricant, no ens estranyaria que, en realitat, es tracti d’una peça comercialitzada per la casa Montserrat, cosa que hem vist amb profusió en el cas d’instru- ments de metall, especialment fiscorns, així com en el tamborí metàŀlic de sardanes que es conserva al fons d’Eusebi Folquer dipositat al Museu Vicenç Ros de Martorell i que havíem vist en el treball de camp que vam portar a terme allà (vegeu Cas- tellví 2013).