Max Roqueta e la revista Marie-Jeanne Verny

To cite this version:

Marie-Jeanne Verny. Max Roqueta e la revista Occitania. Colloque de Septèmes les vallons - 2 février 2013, 2014, Septèmes-les-Vallons, France. pp.44-53. ￿hal-03185319￿

HAL Id: hal-03185319 https://hal.archives-ouvertes.fr/hal-03185319 Submitted on 30 Mar 2021

HAL is a multi-disciplinary open access L’archive ouverte pluridisciplinaire HAL, est archive for the deposit and dissemination of sci- destinée au dépôt et à la diffusion de documents entific research documents, whether they are pub- scientifiques de niveau recherche, publiés ou non, lished or not. The documents may come from émanant des établissements d’enseignement et de teaching and research institutions in France or recherche français ou étrangers, des laboratoires abroad, or from public or private research centers. publics ou privés.

Distributed under a Creative Commons Attribution - NonCommercial - NoDerivatives| 4.0 International License Max Roqueta e la revista Occitània

[in A l'entorn de l'accion occitana (1930-1950) : Paul Ricard, Jorgi Reboul, Carles Camproux, Max Rouquette, Actes du colloque de Septèmes les vallons - 2 février 2013, édités par MJ Verny.]

L’istòria d’una revista

Lo periodic que nos servís de basa per aquel estudi aguèt, amb de noms – e mai de linhas editorialas – pron diferents, una vida de las longas, puèi que nasquèt en agost de 1931 e s’acabèt en octòbre de 1957 segon los avatars seguents : L’Araire : 1931 – 1934 Occitània : 1934 – 1940 Terra d’òc : 1940 – 1945 L’Ase negre : 1946 – 1947 Occitània : 1948 – 1949 Occitània : 1956 – 1957 Dins los elements que fan l’unitat d’aquel periodic, mai que mai dins lo periòde de l’abans- guèrra, i a la referéncia al federalisme, una idèa – e un mot – recurrents dins cada liurason. Cada numèro pòrta a gaucha del títol, en primièra pagina, una frasa-devisa, e la del 23 (07-01- 36) es revelatritz : « Ni blanc, ni roge, Sang e Or ». Lo federalisme apareis a sos promotors coma una garantida de patz, coma o proclama un article del n° 37 (7-10-37) : Sol d’efèt lo federalisme, en rendent als poples lor vertadièra consciència, lor permetrà de suprimir los fargaires de lamas e autres profitéires sens vergonha, e farà mai aisit lo grelh de la patz. De notar tanben que los fondators d’Occitania son de joves de mens de 30 ans, o afortís Carles Camprós, sota l’escais de Ramon Camp, dins lo n° 13 de març de 1935 : « Un journau de jouine a pouscu vièure 12 numero sens ajudo ». Lo primièr nom que portèt lo periodic es donc L’araire, que son primièr numèro es datat d’agost de 1931, es e qu’es presentat coma « organe mensuel de la Jeunesse Occitane ». Lo gerent n’èra Carles Camprós, domiciliat a l’epòca « 55, rue C. Hugues, rue Belle-de Mai » a Marselha. Lo primièr numero foguèt estampat a Mende ont Camprós tenguèt un pòste de professor fins a 1931. Camprós i escriu amb mai d’un escais, per exemple Ramon Camp, Carles Sicart, Anfos Ode… Lo tiratge de la revista es pro important puèi qu’es de 1000 exemplaris pel numèro 1 e de 2000 pel segond. Lo n° 9 de la revista anóncia lo cambiament de nom en Occitània, mas lo n° 10 se sona totjorn L’Araire, Terra d’òc, editat pendent la guèrra, es mencionat coma « edicion enterimària d’Occitania » e L’Ase negre indica en dessós del títol « ancianament « Occitania ». Avèm notat dins aquela tièra lo reviscòl del títol de 1956 a 1957, après 7 ans d’interrupcion. Pasmens l’Occitania d’aquel periòd, el, a pas grand causa de vèire amb sos predecessors : lo contengut n’es largament societal e economic, çò que correspond a un viratge economista, pres per la majoritat de l’occitanisme del temps1.

1 Per o dire lèu, per la tendéncia bailejada per Lafont contra Manciet e Castan. Sus aquel punt e son influéncia sus lo novèl Occitania, legir Laurent Abrate, 1900/1968, Occitanie des idées et des hommes, IEO/IDECO, 2001, coll. Textes & documents, p. 460-475.

Es a partir d’aquel corpus coerent malgrat de títols cambiadisses qu’anam ensajar de donar una idèa de la forma e del contengut del trabalh que i faguèt Max Roqueta pendent un pauc mai d’un decèni. De segur, un estudi exaustiu d’aquela collaboracion s’ameritariá mai de plaça que n’avèm. Es per aquò que, dins cada rubrica concernida, prendrem qualques exemples revelators d’un ton e d’un contengut.

1- L’intrada de Max Roqueta a la redacion d’Occitania

Lo primièr numèro d’Occitania es datat del 7 de març de 1934, e presentat coma l’« organ mesadièr de la joventut occitanista ». Camprós n’es totjorn lo director, amb R. Barthe coma cap-redactor e R. Donnadieu coma administrator. La revista es domiciliada a Montpelhièr. Lo foncionament n’es pro decentralizat, estent que la redaccion es partatjada entre de seccions regionalas, presentadas dins lo primièr numero, que reprenon las principalas regions occitanas, amb l’apondon de Barcelona, Valéncia e París. Es amb lo n° 22, lo 7 de decembre de 1935, qu’apareis Max Roqueta coma cap-redactor, sens que i aja d’articles signats per el. Son aparicion coma redactor se faguèt d’un biais polemic amb lo n° 32, de decembre de 1937, una polemica que lo va opausar, cotria amb Camprós, als « Grop Marsihés d’Occitania »2 qu’aviá bailejat lo numèro 3 d’Occitania (de setembre de 1931). Los Marselhés, libertaris, comunistas e anti-fascistas, avián donat a aquel numero una orientacion politica pro clara. Se dubrissiá per un editorial titolat « La Terre aux Terriens », formula que tornava mantun còp en repic, Terra aital evocada : « cette Terre du Midi toujours libertaire encore oppressée aujourd’hui par les mêmes puissances affublées d’un autre nom ». Lo numèro se revindicava de Jaurès o de Marcel Cachin3, totes dos presentats sota lo títol « Ceux qui sont avec nous », e citava un long discors de Cachin sus Bretanha e sa lenga que disiá, entre autres : Il faut ajouter que nous voulons aussi que l’on respecte la langue bretonne, notre belle vieille langue « libre et barbare ». Elle sonne bien à nos oreilles. Elle est encore celle de centaines de mille pêcheurs, marins et paysans, qui la parlent avec amour et qui ne veulent pas la laisser mourir. Le progrès ne gagnerait rien à sa disparition et nous sommes aux côtés de tous ceux, de plus en plus nombreux aujourd’hui, qui travaillent à la défendre. D’autras personalitats èran citadas o evocadas, coma Yann Sohier4, o « Noueste cambarado Charle GAOU, Deputa Prouvençau de BRIGNOLO »… Un numero clarament marcat politicament donc, çò que motivèt, dins la liurason seguenta, lo n° 32, de decembre de 1936, una protèsta contra « l’aflat comunista que se sentís dins aquest numero ». L’article, en plen mitan de la primièra pagina, èra titolat « Parlem clar », e signat per Ch. Camproux e M. Rouquette. L’editorial, titolat « Trebolèri » explicava que la revista se siá arrestada dos meses a-de-reng per de question d’argent e de « problèmas morals ». Aquestes problèmas èran aital explicats per Camprós e Roqueta : « … la direccion avià laisat tota libertat al grop Marselhes per entindar a son sicap lo n° especial de « Brignolo ». Lo n° devia portar en primiera paja, en caccaters caractèrs pron gras, la mencion : « n°

2 En naut de sa darrièra pagina, en marge, es notat : « Numero especiau estampa pèr lou « Group Marsihés d’Occitania ». 3 Paimpol 1869-Choisy-le-Roi 1958. Directeur de l’Humanité depuis 1918 jusqu’à sa mort, dirigeant du Parti Communiste français depuis le congrès de Tours. 4 Ensenhaire, creator del moviment Ar Falz, militant breton progressista, mòrt en 1935. Es lo paire de l’istoriana Mona Ozouf. Se legirà amb profiech lo libre d’aquesta : Composition française, Gallimard, 2009. espiciau adouba per lou group Marselhes d’Occitania, souta sa responsabilitat ». Articles e esprovas, tot foguet solament en mans dels marselheses ». E l’editorial ne tirava la conclusion d’una exigéncia avenidoira d’independéncia politica a regard dels partits politics. A partir d’aquel numerò destinat a « quadrar » las tropas, Max Roqueta vai jogar un ròtle fòrça mai actiu dins la revista.

2- Una collaboracion que pren d’ample a la fin de las annadas 30

Aquí la tièra de las contribucions que signèt – de son nom o de las inicialas M.R – entre lo primièr article, en 1936, e lo darrièr en 1948. Nos contentam de senhalar los articles signats, e mai siá quasi segur que Roqueta escriguèt bona part de las revistas de premsa e participèt a mantun editorial 1936 : 2 articles - « Parlem clar », editorial co-signat amb Camprós, n° 32 - « Un pas necessari. L’Offici de la Premsa Occitana »5 1937 : 14 articles - « Una idèa en camin », editorial (n° 33) - revista de premsa (n° 33) - O.P.O. (n° 33) - « Una enquesta d’Occitania » (33), article trencat per rasons tecnicas, que se contunha dins lo n° seguent - « A prepaus d’Una enquesta d’Occitania » (n° 34) - « E tornant de Santa Estella », editorial (n° 35) - « Lo camin nòstre », editorial (n° 36) - « Avem un jornal », editorial (n° 37) - « Dins lo biais de José d’Arbaud – Li million de l’Uba » (n° 37) - « Jose d’Arbaud » (n° 37 - « De la sansoira al poiridier » (n° 37) - « Retorn a la terra » (n° 38) - « Omes, Idèas – L’abat Josep Salvat » (n° 38) - « Dins lo biais de Josep Salvat » (n° 38), pastiche que s’acaba aital : « Piosamen reculit per Max Rouquette » - O.P.O. (n° 38) - « Cops d’estrelhas » (n° 38) 1938 : 13 articles - « Los mobles de l’empèri », editorial (n° 39) - O.P.O. (n° 39) - « Dins lo biais de Emili Barthe – La filho de l’amar » (n° 39) - « Omes, Idèas – Emili Barthe » (n° 39)

5 Que serà puèi notat, simplament : « O.P.O. » dins lo còrs de la revista, e dins nòtre article. - « Dins lo biais de Pau Eyssavel » (n° 40) - « Mort d’un païs » (n° 40) - « Libres : Cantilèna de JS Pons » (n° 40) - « Las leis e la terra » (n° 41) - « Notas sul teatre » (n° 41) que li valdràn una remarca de Boussac dins lo 42 - « En seguida de la seguida d’AJ B » (n° 42) - « En langue fédérale – Note critique sur le manifeste des fédéralistes » (n° 42) - « Crida (per los intellectuals ) » (n° 43) - « Trencavel » (n° 43) 1939 : 7 articles - « Centralisme » (n° 45) - « Auba », poèma (n° 45) - « Poèma » - long de la comba de l’Erau… - (n° 45) - « La sorneta », signat « Cantagrilh (n° 45) - « Cançon » (las fontetas son tornadas) (n° 46) - « Nòtas sul teatre d’oc » (n° 47) - « Lenga e poesia » (n° 47) 1940 : 0 Remarca : aquela abséncia es normala, estent que Max Roqueta èra d’aquel temps mobilizat en Tunisia.

1941 : 3 articles - « Saume dels morts sens nom – a Ismaël Girard (OC, suplement al n° de març de 41 de Terra d’òc) - « La cadena d’amistat » – Lois Alibert (Terra d’òc 19) - « Dos poèmas revirats del Romancero gitano : Romance de la luna luna – la dona enganaira », (OC, suplement al n° de decembre de 41 de Terra d’òc) 1942 : 3 articles - « Dins la boca dau pople d’oc » (Terra d’òc 31) - « Dins la boca dau pople d’oc » (Terra d’òc 35) - Marionassa - « Teatre e cinema – La leiçon de Volpone » (Terra d’òc 34) 1943 : 3 articles - « Setembre » (Terra d’òc 39) - « Dins la boca dau pople d’oc » (Terra d’òc 41) - « Sus l’observacion medicala » (Terra d’òc 43) 1944 : 3 articles - « Dins la boca dau pople d’oc » (Terra d’òc 51) - « Comedias dau païs d’oc » (Terra d’òc 53) - « Dins la boca dau pople d’oc » (Terra d’òc 56) 1945 : 3 articles - « Dins la boca dau pople d’oc » (Terra d’òc 61) - « Dins la boca dau pople d’oc » (Terra d’òc 63-64) - « Un cas d’observacion medicala » (Terra d’òc 65-66) 1946 : 2 articles - « Cançon de l’iranha », L’Ase negre n° 4 - « A propos d’antimistralisme », L’Ase negre n° 5, Signé « l’Ane rouge », P.C.C Max Roqueta 1947 : 5 articles - « Lo paradís », « trach de Verd Paradís, libre de novelas en preparacion », L’Ase negre n°9 - « Mea culpa », critique virulente de Sully-André Peyre, L’Ase negre n°10 - « Espèra d’estiu », « trach de Verd Paradís, preparacion », L’Ase negre n°12 - « Lo joc de la Pauma au Tambornet », L’Ase negre n°12. Aquel article es pas signat mas, estent la passion de Max Roqueta per aquel espòrt tradicional, sembla evident qu’es d’el. - « Nota sus l’estile » (II)6, L’Ase negre n°13 1948 : 4 articles - « M. Sully-André Peyre provoquera-t-il l’éclatement du Félibrige ? Occitania n° 1 - « Notas sul teatre d’Oc. Un cap d’obra », Occitania n° 2 - « Doas Prosas de Max Roqueta » : - « Catarina », Occitania n° 7 - « Font del Fabre », Occitania n° 7, « trach de Verd Paradís

La produccion de Max Roqueta poiriá, per sa màger part, èsser regropada segon doas menas de tèxtes : de tèxtes de « propaganda » segon lo mot emplegat dins la revista, es-a-dire d’organizacion practica e militanta del moviment occitanista e de tèxtes d’idèas de tèxtes de creacion o de critica literària. Anam successivament agachar aquelas doas menas de contribucions. Sens ne faire un estudi exhaustiu, donarem prepausarem, per caduna, qualques indicacions quantitativas e qualques exemples que donaràn idèa del contengut e del ton dels articles.

3- Los articles d’idèas e de « propaganda »

3.1- Revista de premsa e organizacion d’un moviment

L’entrada de M. Roqueta dins la redaccion d’Occitania a comptar del n° 32 s’acompanha de son anóncia de la creacion de l’Ofici de la Premsa occitana. Aqueste Aquest ofici deurà : « centralizar totes los articles, totas la [sic] novelas, totas las polemicas que sara mestiè de las faire coneisse a tot la [sic] pople d’oc ». Aital, lo trabalh sus la premsa dintra dins çò que se sonava d’aquel temps la « propaganda ». Dempuèi lo n° 33 ont figura la primièra, Max Roqueta escriguèt mantuna revista de premsa. De còps èran signadas de son nom o de sas inicialas, de còps del sigle O.P.O. Aital Roqueta signa fai dins lo n° 33 una recension que fai mòstra de sa curiositat a regard de la premsa de las minoritats linguisticas, mas tanben de la premsa d’opinion. Ne vaquí un larg extrach :

6 Avèm pas trobada cap de « nòta sus I’estile I »… La Gazette des Méridionaux « lo patriotisme gastronomic dels Aparisenquits vau pas mai liont que Laroche e se ié francimandeja rete ». Breizh atau : « valent jornalet breton, mena batalha per la lenga bretona e las libertats regionalas Plus loin7 : « revista intelligenta e pausada ». Max Roqueta i saluda la reflexion de la revista sus la centralizacion burocratica de l’URSS. Bulletin des Minorités Nationales : « Bona revista un pauquet tròp " bretonanta" »… La Renaissance Provinciale : « Bèl omenatge a Gabriel Sarrazin, mes tot aco pareis l’organ das regionalistas en pel de bufet per academias de Chincho-Merlincho e riban rotge o violet, senon lo premier, al mens l’autre. » La Cobreta – « revista tipica de l’ora d’ara valent a dire popularia e pasmens richa de lenga d’oc. Car, lo cal pas desoblidar, la lenga es la basa de tot federalisme occitan » Aintzina : « mesadier das regionalismes -francés, fai la part bela a sa lenga » Nostra terra, n° de decembre 36 : « L’amic Alfons Mias farià pas mal se vòu sauvar son bèl esfors de faire el-meteis son Editorial. Lo de decembre es granat : " Pourquoi j’aime tant mon pays" per Ramon de Costa ; es una declaracion d’amor, amb guitara, boca en quol de galina e man sus lo cor, un genol en terra. Solament es en francés, o nostra terra ! » L’araire – d’Antoni Conio n° 1 « brandis un flame editorial que s’ameritariá […] de lo citar tot de long ». L’araire n° 2 : lo comentari aquí tanben es particularament elogiós. Breizh atau de janvier 1937 porta una sala mancheta : LE MIDI PROFITEUR. « Le département de la Haute Garonne reçoit de l’Etat deux fois plus qu’il ne paye ». Et après ? Perdeque empurar lo desahice entre Bretons e miejornals. Savem plan l’encausa dau mau e se volem luchar es pas los omes que fau condannar. » Lou Calen : « Teune bulletin mesadier porta tot l’Estrambord dei jouinei de Marsiho e a son capelet una polida flor siuna de Jorji Reboul : La Chato. » Trencavel : « s’enaussa a Bezies ambe Domergue e pauc d’argent. Clardeluno e Cordes que sortis dins aquel numerot uno Ripalho que recorda Rabeles e lo Victor Hugo de la Legenda. La farça de Clardeluno escracha un pauquet aquel numero qu’auria beleu ganhat a pareisser mai lest. » Sud-Magazine – « Peire-Jan Rodin, Humanisme et culture occitane. Lou bel article onte P.J.R. tira au clar los grands eveniments de 1936 : la publicacion d’Esclarmonda de V. Bernard, lo centenari de Raynouard e lo Jubile, de Prosper Estiu. » Le Narrateur de Villefranche de Rouergue : « La lengo d’oc val la de Paris » per Miremont Calendau. La notícia sus los dos darrièrs numeròs de Calendau es la mai fornida de l’ensemble. Es un inventari elogiós del contengut de la revista d’Azemà ont Max Roqueta publiquèt qualques-unas de sas mai bèlas pròsas. Le Feu : « … fai un numerot especial sus Los Reis. La tant poetica mitologia miejornala ié trapa sas letras de noblessa. Avem remarcat amb interes un nadau Josiou onte se retrai lo libre esperit de l’Atge mejan en Avignon onte lo jusious vivian en Provençaus, savien plan la

7 Aital presentada sul sit http://www.la-presse-anarchiste.net/ : Plus Loin (1925-1939), fut la revue animée par d’anciens collaborateurs des Temps Nouveaux d’avant et d’après la première guerre mondiale. Les principaux collaborateurs furent Marc Pierrot (qui d’ailleurs en fut le principal animateur), Paul Reclus, Marie Goldsmith (Marie Isidine)… Tous ayant été partisans du fameux « manifeste des seize ». À noter — à propos de ce manifeste — que la revue revint parfois sur cet événement, les rédacteurs refusant toute remise en cause de leur attitude pendant la guerre. Revue d’excellente tenue, fortement anti-individualiste. Son « rayonnement » semble (c’est à confirmer) avoir été assez faible, quoi qu’il en soit, l’historique des rédacteurs semble les avoir fortement coupé du mouvement libertaire français (http://www.la-presse-anarchiste.net/spip.php?rubrique74). lenga e onte pareisson agure reçauput bon accul dau bon pople d’Avignon. Mes a legir la taula, o l’Ensinhador se voletz, per l’an 1936, om vei amb tristum que la lenga d’Oc ie fai pas marmanda. E pasmens… Jousé d’Arbaud i es director.

Aquela primièra cronica es plan caracteristica de la riquesa d’aquel del trabalh de recension de Roqueta e de l’eclectisme de las revistas concernidas. Per aquò, es un bon exemple de çò que serà la cronica dins los numeros venents : una granda curiositat intellectuala, una presentacion critica, ont, de còps, se sentís l’arpa agusada que Max Roqueta la sabiá plan utilizar. De notar tanben l’importància de la lenga per Max Roqueta, que li fai saludar La Cobreta, jornal del Felibritge del Cantal, e, per una rason opausada, criticar Le Feu, pasmens bailejat per D’Arbaud. En mai de la revista de premsa, mantun numerò pòrta la traça de la « propaganda » dins lo jornal, per exemple aquel editorial d’agost de 1937 (n° 36), titolat « Lo camin nostre » ont Max Roqueta expausa la recenta organisacion qu’es a se bastir a l’entorn d’Occitania e que se pòt considerar « coma l’estructuracion del partit de deman » : nominacion de Joan Lesaffre coma secretari general mesa en plaça d’un malhum de seccions e de correspondents locals definicion de las tascas de l’Ofici de la Premsa Occitana (propaganda per lo libre e per la premsa, recerca dins cada vila d’una librariá qu’acceptaria de difusir lo libre d’òc. L’editorial del numero seguent, d’octòbre de 1937, torna sus la vida del jornal, e sus la necessitat de trobar d’abonats. Afortís l’ideal d’una unificacion de la grafia e de la gramatica. E aquò d’autant mai que son pas los locutors naturals del mond rural que legisson Occitania : sabon la lenga mas « ne’n volon pas saupre la valor ». Es donc « a la vila que cal picar », tot sosténer las revistas popularas que servan una lenga dialectalizada. E se clava aquel editorial sus la necessitat de faire d’abonaments, amb un objectiu chifrat : los 27 secretaris de seccion deurián arribar a 270 abonats. 3.2- Los tèxtes d’idèas Après l’afortiment de l’independéncia de la revista, qu’èra ja, en se, una proclamacion ideologica, lo primièr article d’idèas es publicat dins lo n° 33 (7-02-37). Significatiu de la plaça presa d’ara en la per Roqueta, s’agís de l’editorial titolat : « Una idèa en camin ». La linha federalista que la revista afichava dempuèi L’Araire i es proclamada : Lo federalisme sortis de las neblas de l’intellect. En s’apegant pas que subre de songes e d’ideas ipoteticas bailava sempre l’idea d’un mirage camarguen… La sortida del miratge, segon Roqueta, es permesa per l’existéncia de moviments federalistas « escampilhats als quatre cantons de la França », i comprés, dempuèi gaire, coma o analisa, çò ditz, la revista bretona Stur 8 , organ del moviment Breizh atao, per la levada d’un « jove patriotisme nordic ». Aital s’acaba aquel article que nos podèm demandar, amb lo recuol, s’èra pas, justament, nascut d’una ideologia neblosa9… :

8 Revista bailejada per Olivier Mordrel (o Mordrelle), autonomista breton que collaborèt amb los Nazís pendent la guèrra de 40-45. 9 Causa amusanta, lo n° 34 d’Occitania publica, sota lo títol « Bretanha e Occitania » una mesa al punt d’un cert Morvan Marchal, transfugi de Breizh Atao, que ne qualifica los principals responsables de « nationalistes racisants ». Aquel Morvan Marchal sembla pas d’aver comprés lo sens de l’editorial de Roqueta : pensa aqueste tuertat per las oposicions nòrd / sud expausadas per Stur, que condemna sens apèl, tot en senhalar a Roqueta que i a, en Bretanha, « à côté des nationalistes racisants […] des éléments fédéralistes bretons, actuellement en voie de réorganisation, et qui ont quitté « Breizh Atao » voici déjà quelques années. Avem sempre afortit nostra particularitat contre Nord. Co que comta es que nasque e que se constituiga una « region » nordica, amb un esperit singular, « Ges s’afortis pas sens s’opausar » dis, save pas quante filosof germanic. Las opausicions das nordics contra lo Miegjorn aco deu estre un bon terrenc de propaganda e pas mai. Quora ambe nautres demandaràn sa libertat es ambe grand gauch qu’i la bailarem en escanvi de la nostra… Per l’ora s’agis de se triar, de rendre a cada païs sa consciencia. Apres vendra lo tems de se ligar entre nautres per bailar a las revindicacions de cadun la fòrça de totes. Faire que cadun mete au clar sas revindicacions es per nautres lo perfach de l’ora.

Roqueta presenta tanben « una enquesta d’Occitania » a prepaus de l’exposicion universala de 1935 : aquela enquista se deu opausar a la presentacion caricaturala de las Regions dins l’exposicion e deu èsser en aquò un biais concret de faire nàisser la consciéncia federalista. L’editorial del n° 35 (7 de junh de 1937), « en tornant de Santa Estella » (que se tenguèt a Besièrs lo 16 de mai) fai estat de « sinnes d’un lassitge general ». Roqueta i regreta la manca d’estrambòrd dels felibres. Tot refusant de faire de criticas de personas, regreta lo non renovelament dels quadres, del Capolier Jouveau mai que mai. L’article s’acaba per una comparason lirica de l’estat de las fòrças en 1937 amb la situacion a Montsegur : E tornant dins la nioch a mon jas podiei pas me detener de pensar as darriers Faidits qu’enclastrats au pioch de Montsegur demoreron sols drechs sins son pantais mistic e que vesien de liont Aital, las idèas de Max Roqueta coma apareisson dins Occitania, los podèm globalament resumir aital : un refús de tota folclorizacion e de tot passeisme una adesion al federalisme qu’èra la doctrina de la revista, nascuda de las analisis de Camprós.

Dins lo capítol de son libre consacrat a « L’expérience "Occitania" », Laurent Abrate analisa en detalh la dificultat per lo jornal, e lo moviment que federava, de trobar una linha politica clara e una influéncia societala, entre l’idèa federalista adoptada per totes, darrièr Camprós, e los debats d’idèas que marcavan e divisavan la societat del temps (en França, de segur, e mai, mai largament, en Euròpa), entre los extremismes de drecha e lo moviment que menèt al Front Popular10. Dins aquel debat, Roqueta i prenguèt sa part, çò analisa Abrate, mai que mai dins un article del n° 40 titolat « Mort d’un païs »11. Per Roqueta, lo problèma essencial, per lo « païs », es aquel del centralisme : « La França es un grand cors, sannat a blanc, que s’estequis jot una testa trop grossa e greva ». Aquela tèsta, es París. E mai los trusts, son condemnats per çò que l’argent que s’acaparan, se’n vai a París. La solucion, Per Roqueta, o analisa plan Abrate a partir de citacions precisas de l’article, es la de la regionalizacion de totas las fòrças economicas. Mas que i aja, al dintre de las Regions, de problèmas de classa, es una idèa qu’escapa complètament a Roqueta, coma, d’un biais general, a la linha federalista d’Occitania. Coma li escapa complètament, en defòra d’una afirmacion de principi, una reflexion sus l’entitat « Occitania ». Cercarem de badas, dins los articles que defendon lo federalisme depuèi la creacion de la revista e del moviment que li es associat, una definicion – istorica, geografica, administrativa… – teorizada d’aquel espaci sonat « Occitania », un biais d’articular ensemble

10 Laurent Abrate, 1900/1968, Occitanie des idées et des hommes, IEO/IDECO, 2001, coll. Textes & documents, p. 259-287. 11 Aquel article, es oblidat dins la bibliografia de Max Roqueta establida per Fancés Pic (1984) ; Laurent Abrate lo data del n° 42. las regions que la compausan, que sián un reviscòl de las vièlhas províncias o una presa en compte dels novèls espacis geografics e economics. De notar que, se Max Roqueta s’es mai que mai implicat dins lo debat ideologic portat per Occitania en 1937 e 1939, aquela mena de collaboracion se vai arrestar a partir de 1939, amb un darrièr editorial denonciator titolat « Centralisme », que pòrta sus 2 o 3 menas de constatacions : denonciacion de l’incapacitat dels « speakers » (tèrme que se’n trufa) de prononciar corrèctament los mots qu’apartenon a de lengas latinas, occitan comprés, e de la manca de plaça dins las radios a l’iniciativa regionala ; regret del caractèr demagogic de la programacion de las radios privadas denonciacion d’una mesura presa per de Monzie a l’encontre dels transpòrts per camions al profiech del camin de fèrre, mesura que vai a l’encontre, segon el, dels parçans que son pas desservits pel tren Pasmens, çò que nos sembla revelator d’una compreneson, anam dire limitada, del contèxt politic francés e europenc, es l’ataca contra Paul Reynaud, que dubrís aquel editorial : Paul Reynaud, qu’es pasmens de Barceloneta, a dich : « Nous avons plus besoin de mitrailleuses que de bornes-fontaines », ço que voù dire : mai d’argent per l’armada, mens de pecunha per lo païsan, mai d’òmes a l’armada, mens d’omes au camp, mai d’omes a l’usina, mens d’omes a la terra ; pecunha e omes seran preses a la terra e vojats a la capitala e a las vilas. Aco voù dire : Anam faire de la Francia un castelas barrat de ferre e clafit de sordats, que gardaran un gran païs arroïnat e desert. Acò’s beleu son ideal an aquel ome de Barceloneta. Cadun a son pantai ; ne savem de mai beus. Amb aquel editorial s’arrèsta la collaboracion ideologica de Max Roqueta a Occitania. D’ara en dabans, sa collaboracion, totjorn rica e regulara, en defòra de l’annada 1940, serà limitada al camp cultural.

1- Max Roqueta escrivèire e critic literari

4.1- Los agaches suls escrivèires e lo pastiche

Max Roqueta presentèt dins Occitania mantun escrivèire de son temps. De retraches sarrats, precises, que donavan idèa de l’escritura de tal o tal. Mas son originalitat es dins lo fach que cada retrach s’acompanha d’un pastiche de l’autor presentat. Aital foguèron presentats Josèp Salvat, Emili Barthe (n° 40, 1938), Andrieu Jacmes Boussac (42, 1938) o encara Pau Eyssavèl. Resistissi pas a donar la presentacion de D’Arbaud. Totes sabèm l’admiracion que portava Max Roqueta a l’autor de la Bestio dau Vaccarès. Lo n° 37, d’octòbre 1937, porgirà a Max Roqueta un ramat d’escasenças de celebrar aqueste. L’escasença primièra li n’es donada per una critica ferotja de l’exposicion de 1937, denonciada a la pagina 1 coma faussament regionalista, dins una « Crida » ont lo jornal sona los Occitans a « un federalisme intranacional que sol los sauvarà de tala messorga e de tala vergonha. Nos anam atardivar sus aquel numero perque las contribucions de Max Roqueta i fan mòstra d’una bèla coeréncia intèrna Es a la pagina 3 qu’es presentat d’Arbaud, d’abòrd per aquel tèxt-pastiche, titolat « Dins lo biais de José d’Arbaud : Lo million de l’Uba » e dubèrt per aquel epigraf : « Le Cirque des Cirques présente les cow-boys modernes: les Guardians dans « les Fastes de la Cour d'Avignon. Allez voir le cirque Medrano-Rancy- Baroncelli ». (La Premsa de Paris),

leu ras de moun Lausié au souleu prouvençau Sounje dins un pantai a la gloria passado E m al subre li bouco un amarun de sau.

Ai quouro tournara lou tems dis abrivado Li cavalie menant Ii bioù au chaumadou Dins lou brut di sounaillo e dins lis endihado

Lou soul pantai uman que n'ere pas sadou amb eles a quitat la tèrro dis engano e ieu sièi demourat soul ambe moun ounou.

A l'aubo quand li gau cantavoun dins la plano soun parti di sansouiro au crid di galejoun pensatieus e plega dins si bernous de lana ;

E lou soleu fasie lusi Ii ficheiroun Anavoun abrivant pér la plana e lou serre E lou galop fasié tindar lis esperoun

Serious au ceu-sin levant rete lou ferre Lou capitani fier pourtavo lou signau E virat vers Paris cridavo : « E veirem Berre! »

Anavon counquistra lou fabulous metau Que Bounet amaduro en si cavo lountano E caminavoun beus sout l'iue negre di tau.

Li femo en idolant sus li terrasso blanco An vist devèrs l’u ba parti Ii cavalié Lou seden a la sello e la taiolo is anco.

Ourguious de culir la branco dou lausié En lou Cieri12 d’Augusto onte plouro Paillasso Soun passats e lo pople is autin nè risié.

O gloria doù marquès, cresenço de la Raço Vostro abrivado ambe vosti fiér coumpagnoun Sus l’ounou prouvençau passet coume uno aurasso

Es un famous galop que per noste renoum Ti gardian de palun faguèroun a Panamo Mes proche de Pinder veirem creisse toun noum

Se dins lou Vaccarès avem perdut toun amo. P.C.C. M.R.

De notar l’umor fin e sens pietat ont de remembres parnassians se mesclan a las sorgas d’Arbaudencas. Max Roqueta emplega la grafia mistralenca, amb qualques formas que relevan puslèu de la grafia qu’utilizava d’aquel temps13. Lo pastiche es seguit d’una presentacion de D’Arbaud ont se legís l’admiracion sincèra de Max Roqueta per el. Mas es a la fin qu’una remarca verinosa i pareis… de religar a la critica que fasiá Max Roqueta del periodic Le Feu dins la revista de premsa que n’avèm parlat :

José d’Arbaud

12 Aquel tèrme es present dins lo TDF per designar un circ. 13 Dins laquala se mesclan tanben de formas mistralencas… Es una nauta figura de la Poesia provençala, la mai nauta, de segur, entre los vivents. L'ome solitari qu'amadura en lo silenci de son ostau dau cors Mirabeu una obra adejà greva es pas d'aqueles que se mesclan a la vida del mistralisme. Aquel ome es en fora de l'accion. Pasmens per lo naut ideal de sa poesia, per l'encantamen d'una lenga meravelhosament pura e linda, per son poder de somni, d'Arbaud a fach a la Causa miejornala l'oferta d'una obra d'esperit d'a fons provençau, que sa valor mau coneguda, es pamens de l'aussada dels Primadiés. Poeta del Lausié d’Arles, d'Arbaud es l'esperit vivent de la Camarga. Paluds, sansoira, grand large e soletat pallustra onte s'espandisson Ias alas del somni, vaqui sa terra e son aire. Terra de malanconia que respond mai que mai a la color de son ime de poeta, a la musica mascla e pasmens fousca e neblada que tremola a l'entorn de sos verses. Terra onte s'auboret ambe la flamba d'un miè-dièu la jovença en flor del poeta. Mes son esperit ie torna eternament e son obra nès sempre mesclada. Se caliè definir d un mot l'obra d’aquel òme crese que caldrié parlar d'una sentida de finicion. Dels « Rampaus d'aram » als « Cants palustres » en passant per lo « Lausié d Arles» e la « Bestio doù Vaccares » sa poesia es un planh. Finicion de la jovença, finicion de la vida, finicion d'un monde. E save pas res que sarre mai lo cor que l'ideia de mort que plana sus la « Bestio ». Aquel titre es, de segur, lo cap-d’obra de d'Arbaud e benlèu lo cap-d'obra de la prosa occitana. D'Arbaud aurié poscut escriure en epigrafa de son Iibre lo crit famos de la legenda antica : « lo grand Pan es mort ». « La Bestio doù Vaccarès » es Io libre de la natura d’onte l’ome se retira a beles paucs, d’una natura ont non sap se mesclar coma antan. Ten l’aussada e la grandor de tota fin. D'Arbaud despièi « La Bestio » a pas escrich que « La Souvagino », tiera de raconte de bestiari, beu libre de somni e d’evasion. A pas jamai publicat « li cant palustre» beu titre per un recuelh de poemas parescuts dins « Le Feu » o « Vivo Prouvenço» Bels poemas que s'ameriton d'estre un jorn acampats. Despiei lontems, d’Arbaud parei agure quittat d'escrieure. Es de regretar. L'aussada d’un esperit coma lo sieu comandarie de perseguir l’obro acomençada. Mas en fora de l’accion, l’ome que non crei qu’a la letra, quora ven lo lassitge es un ome negat Faire de libres es una bella causa mas res faire per la nacion que ié porgisses aquela obra es coma bastir un ostal sus la sable Se non, un grand escrivan finis coma director de la revista « Le Feu », ço qu'es un polit enterrament. Mas la presentacion se clava pas aquí. Just en dessós, Roqueta torna a l’escandal de l’exposicion, amb un articlonet ferotge ont se legís sa nauta exigéncia de dignitat culturala e son refús de la folclorizacion e de çò que sona « carnavalada ». De notar la fòrça dels tèrmes emplegats dins lo títol : De Ia sansouiro al porridier Las Festas de l’expausicion s’an fòrça costat al païs, aquela pecunha es pas estrassada per tot lo mond. Los miejornals que son montats a Paris an vist mai d'una meravilha mes n’i a una que passet·tot : la carnavalada dels gardians de la fièra Nacion Gardiana es anada al cièri dels cièris. Se parlava amont dels cièris Rancy - Medrano- Baroncelli ; plan corentament. S’anava veire «les Fastes de la cour d’Avignon » e sempre de gardians e de « donas costumiadas ». Per l’onor de la poesia provençala, José d’Arbaud es demorat a Ais. Es el que cantava en son « Lausié d’Arles » aquelas fièras paraulas, per los gardians : « Ouguianço di fort, cresensi di Catau ruscle di counquistaire abriva dins li vilo. Erias nostro quand passavian sout li portau » Ai idèia qu’a las bocas gardianas vai èstre amar lo Lausié d'Arles. MR

Après d’Arbaud, d’autres escrivèires van conéisser un tractament comparable, l’Abat Salvat, Pau Eyssavel o Emili Barthe. Max Roqueta i fai mòstra d’una pluma aguda, informada, que crenta pas d’escarraunhar al passatge. Sa presentacion, dins l’encastre de la revista de premsa del numerò 43 (1938) de Clardeluno14, per exemple, respond a una critica anonima pareguda dins « Trencavel », es caracteristica d’aquela ferocitat, ont nos podèm pas empachar de trobar un pauc de sexisme… :

14 Jeanne Barthès, dicha « Clardeluno », Cazedarnes (34), 1898 – Cessenon (34), 1972, fondatritz de la revista Trencavel, majorala del Felibritge. Autora de poèmas, pèças de teatre e d’un roman, Lison, publicat en 1986 per l’IEO. Trencavel Un coratjos qu’a pas signat me japa après per qu’ai un pauquet saquejat las Loufos frejos, d’aquela Clardeluno que pren per Molière qu’a pas jamai legit. En paures verses dis de ieu : Qu’assuque pas de sa bouneto la luno que pod pas gandi ! Paure amiguet ! L’amor es avugle e deu agure lo nas tapat. Es pas d’una femna a refaire Rabelès ; o es pas una femna mes recorda puleu una cavala. Vostra luna… Aquela luna la crese pas plan nauta perdeque m’avise que vostra lenga, ela ié gandis. Aquela luna que per rais nos manda de Loufos frejos. Vos planhissem de prene per un lum lo clar d’aquela luna. Per nautres es au cagador que s’estampa Trencavel. Vos vese acampar piosamen los fiols mascarats per vostre luna, o bel amoros de papier de seda. Mes, paure amiguet, pioi qu’al medeci que siei demandatz un remèdi, vos lo vau bailar : m’estona coma Clardeluno ( !) lo conoi pas Totas las vielhas lo savon. Per pas tant vescinar, Clardeluno deuriè pas tan manjar de Fararaulets ! Un que serà victima d’aquelas escarraunhadas es Sully-André Peyre, que sas relacions amb Max Rouqueta son estadas menimosament estudiadas per Felip Gardy a travèrs las letras mandadas per Peyre15. Peyre fai l’objècte d’un article titolat « Mea Culpa » dins lo numèro 10 de L’Ase negre de junh de 1947. Max Roqueta estima que « l’outrecuidance » manifestada per Peyre dempuèi qualques meses i fai a el lo dever de tornar sus un personatge qu’aviá d’en primièr lausenjat. E la critica es sens pietat, coma o manifèsta l’extrach çai-sota : Si l’essence de la poésie réside dans un ensemble de qualités qui sont un rythme, la musique, l’invention et l’incantation verbales, le jaillissement et la beauté des images, le frisson de la vie que donne le choc des mots dans leur étrange nouveauté, alors l’?uvre de Peyre n’est qu’un tas de cendres. Si le propre du poème est d’être mémorable, on en chercherait vainement un seul qui s’impose à l’esprit dans une ?uvre pourtant abondante. Je ne connais par ma part qu’un seul poème – et encore m’est-il impossible, même avec effort, d’en retrouver un seul vers – et c’est un poème français de « Saint-Jean d’été ». Je ne suis même pas certain que l’émotion de ce poème ne tienne pas à des considérations anecdotiques et personnelles. Je crois que Peyre s’est laissé prendre aux séductions des attitudes. Il y a bien du formalisme dans sa tendance à l’universel, bien de l’étroitesse dans les fenêtres qu’il ouvre sur le monde. Il a voué à la pensée un culte qui l’honore – mais là aussi l’intention est plus haute que la création – et, en bon romantique hugolâtre qu’il est, il s’est un peu trop satisfait des attitudes du penseur. Chez lui, d’ailleurs, la confusion est manifeste entre l’exercice de la pensée et la cogitation. La ratiocination frénétique a pris le caractère gratuit d’une rumination. Il a trop cédé au goût de l’abstraction pure, oubliant le mot de Mallarmé suivant lequel on ne fait pas de la poésie avec des idées, mais avec des mots, oubliant que la poésie n’est pas explication, mais qu’elle procède du paganisme latent en chacun de nous. On doit reconnaître à la décharge de Peyre que la très forte empreinte dont l’a marqué le protestantisme n’était pas faite pour donner à sa poésie cette sensibilité païenne qui anime et sauve la pensée abstraite d’un Valéry (toutes proportions gardées, car Valéry maniait les idées et se gardait de la cogitation) et lui donne sang et chaleur. D’où chez Peyre cet aspect froid et désincarné qui évoque irrésistiblement l’académie. De notar tanben, a costat d’aquò, la publicacion de raras presentacions d’òbras d’autres autors coma lo Cantilena de J.S. Pons dins lo numèro 40- « Libres : Cantilena de JS Pons » (n° 40) o las cronicas sul teatre d’oc que signa sovent, e mai s’es mens sovent que A.J. Boussac, E. Vieu o L. Còrdas.

4.2- La Cronica « Dins la boca del pople d’oc » Aquela cronica, que coneis 7 liurasons, es un bon testimòni del trabalh de Max Roqueta coma passaire de lenga entre aquel « pople » e l’escritura occitana dins son espelison.

15 Philippe Gardy, - « Sully-André Peyre à Max Rouquette. Une correspondance (1938-1945 », Lengas revue de sociolinguistique, 69, 2011, p. 7-92. - « Une amitié intransigeante : Max Rouquette et Sully-André Peyre », Les Cahiers Max Rouquette 5, , mars 2011, p. 19-30. Sabèm, dempuèi « Secret de l’èrba » e l’allusion als contes del vièlh Prien 16, lo pretz que portava Max Roqueta a la paraula del pòble. Aquela cronica n’es un bon testimòni. Se i tròban de racontes que seràn publicats pus tard dins tal o tal volum de Verd Paradís, mai que mai lo segond volum, coma lo raconte de Marionassa17, dins lo n° 35 de Terra d’òc. Lo personatge de Gannòcha, que fai l’objècte d’una pròsa del meteis volum, apareis dins los numèros 31 e 51. Dins d’autres numeròs, es un autre biais de faire que se manifèsta. Max Roqueta i recampa d’anecdòtas ont se legís d’elements que se retrobaràn tanben dins l’òbra publicada en volum, mas son de fragments, pescats d’aquí d’alai, a l’azard de causas ausidas. Dins lo n° 41 per exemple, trobam dotze trocets d’anecdòtas ont la lenga populara ten la plaça màger. Max Roqueta, que d’aquel temps fasiá lo medecin de campanha, se i fai efectivament lo recampaire d’aquela paraula, amb passion e non pas sens son sens de l’umor, coma ne testimònia l’exemple seguent (dedicat, coma lo precendent precedent dins l’article, al sénher de Lacretelle) : A l’escola aviá un companh que francimandejava rede. E coma a son ostau era la bona lenga d’oc que senhorejava, aquò bailava un polit francés. Jovent, ere un tabàn, cridaire, atissaire, fastigos. Aquel me venia – me sembla de l’ausir encara – « Tu m’emmasques, tu m’ensourdes, tu m’as foutu en querre (en caire) ». Un autre, qu’èra poeta, coma me virave per prene d’encra a sa taula, levava lo det au mestre e li disiá : « Monsieur, il sauce dans mon encrier ». Dins aquel que seguís, se sentís a la fin un tablèu que retrobarem dins « Lo camp de Sauvaire » : Ramón, es au liech, fai tres meses. Ara va melhor. Li fau : « As talent ? Te sentisses de prene ? ». Sa cara s’ensolelha e respond en me quichant de l’iol : « S’ai talent ? Manjariei las garamachas (las botas) d’un tanur ! ». Tres setmanas après me ven veire a mon ostau. A repres. Lo sang a tornat esclairar sas gautas. Li fau : « Pos reprene ton trabalh, mas te cal pas encara trabalhar coma davans. » Alara me fai : « Lo mestre me manda a son ort. Es plan abrigat de nautas parets ; es ben acanhardat. I i siei tot l osant clame dau jorn. Aquo’s mon pichot repapiador ». Encara un exemple tirat del numèro 56 de Terra d’òc 56, qu’amolona tanben de pichòtas cronicas : Lo Sambotur ten pas liont de dos metres d’auçada. Ne cal pas mai per li valer lo desahice e la critica de la vielha Marión : « L’avetz pas vist ? crida per carriera, l’avetz pas vista quel despenja-figa, aquel gusàs, aquel manjaire, aquel galipandàs ; pas que per lo vestir, ne cal un parel qu’anen tot nuses ! Aquela cronica nos sembla aital liurar d’elements precioses que deurián poder èsser utilizats per dintrar mai prigondament dins la genèsi de l’òbra roquetiana, mai que mai l’òbra de pròsa. 4.3- Los tèxtes de Max Roqueta Occitania foguèt tanben lo primièr luòc de publicacion de mantun tèxt de Max Roqueta, la màger part integrats pus tard dins tal o tal recuelh. Aital trobam « Auba », poèma en 4 quatrins, dins lo n° 44, 1938 « Poèma » - long de la comba de l’Erau…, n° 45, 1938 « La sorneta », signat « Cantagrilh », n° 45, 1938.

16 Es dins l’èrba qu’avèm ausit los contes de Prien. Trabalhava lo jorn sus lo camin e lo vèspre se veniá pausar sus l’aira al mitan dels enfants entre que los faucilhs negres a volada montavan dins lo cèl amb de longs crits d’alegria. […] Tota paraula d’aquel òme nos encantava. E demoràvem muts escampilhats a l’entorn de son rotlèu a seguir tota la musica de sòmi que debanava lo vièlh emmascaire. « Secret de l’èrba », Verd Paradís, 1961, quatrena edición CRDP Montpelhièr, 2008, p. 13. 17 Verd Paradís 2, Tolosa, IEO, 1964, p. 9 « Canson » (« Las fontetas son tornadas ») dins lo n° 46, 1939. « Setembre » (trach de Secret de l’erba) dins lo n° 39 de Terra d’oc, 1943. « Saume dels morts sens nom – a Ismaël Girard (OC, suplement al n° de març de 1941 de Terra d’òc) Dos poèmas revirats del Romancero gitano : « Romance de la luna luna » – « la dona enganaira », (OC, suplement al n° de decembre de 1941 de Terra d’òc) « Cançon de l’iranha », L’Ase negre n°4, 1946 « Lo paradís », « trach de Verd Paradís, libre de novelas en preparacion », L’Ase negre n°9, « Espèra d’estiu », « trach de Verd Paradís, preparacion », L’Ase negre n°12, 1947 « Catarina », Occitania n° 7, 1948. « Font del Fabre », Occitania n° 7, « trach de Verd Paradís, 1947. Aquelas publicacions abondosas– que lor caldriá apondre çò publicat dins la frevista Oc dins lo meteis periòde, çò me sembla, manifestan çò que serà, dins la segonda part del sègle vint, la contribucion mai regulara e mai seguida de Max Roqueta a l’occitanisme modèrne. Non pas qu’aja quitat de s’interessar al trabalh de « propaganda », mas que se siá pas mai mesclat d’una construccion d’un moviment politic estrictament occitanista.

Max Roqueta dins Occitania, una collaboracion rica e eclectica Lo panorama que venèm d’ensajar de dessenhar es revelator del ròtle màger d’un òme que sa longa vida es ligada a l’astrada de l’occitanisme modèrne. Engatjat tre sa jovença dins un militantisme practic e teoric, sas contribucions a la revista son pasmens un bon rebat d’una pensada ambigüa que partaja amb un moviment que demorèt, dempuèi quasi un sègle qu’existís, dins una granda marginalitat a regard de la pensada politica de son temps. La pensada federalista que partajèt un moment Max Roqueta demòra en granda part neblosa quand es pas d’una binaritat simplificatritz : París / lo païs o encara la tèrra / las usinas… Mai interessantas nos semblan d’èsser las reflexions culturalas de Max Roqueta, que siá son refús d’una folclorizacion reductritz, son exigéncia d’una cultura nauta que pasmens es a l’escota de la votz del pòble, votz pacientament reculida e que vendrà asaigar sa pròpria creacion que la revista ne serà tanben un dels primièrs luòcs de publicacion.

Bibliografia Las revistas consultadas son totas disponiblas al CIRDOC. Mercejam son personal de sa gentilesa e de sa disponibilitat, particularament Francesa Bancarel e Joanna Cassoudessalle. Laurent Abrate, Laurent Abrate, 1900/1968, Occitanie des idées et des hommes, IEO/IDECO, 2001, coll. Textes & documents, p. 259-287. Philippe Gardy, - « Sully-André Peyre à Max Rouquette. Une correspondance (1938-1945 », Lengas revue de sociolinguistique, 69, 2011, p. 7-92. - « Une amitié intransigeante : Max Rouquette et Sully-André Peyre », Les Cahiers Max Rouquette 5, Montpellier, mars 2011, p. 19-30. Philippe Martel, in Lengas 50 : « Les langues régionales en France de l’Entre-deux-guerres à la Libération », Montpellier, 2001 : « Carrefour dangereux, les "langues régionales" de l’Entre-deux-guerres à la libération, p. 9-15 « Le mouvement occitan pendant la Seconde Guerre Mondiale ou le temps de la grande tentacion, p. 15-59.