L'escola D'art Dramàtic Adrià Gual I La Seva Època
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
This is the published version of the bachelor thesis: Puig Taulé, Oriol; Salvat i Ferré, Ricard. L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i la seva època. 2007. This version is available at https://ddd.uab.cat/record/44610 under the terms of the license L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i la seva època Oriol Puig Taulé Doctorat en Arts Escèniques Director del treball de recerca: Ricard Salvat i Ferré Departament de Filologia Catalana Universitat Autònoma de Barcelona, 2007 “L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i la seva època” Treball de recerca d’Oriol Puig Taulé Doctorat en Arts Escèniques Pàgina ESTAT DE LA QÜESTIÓ 1 CAPÍTOLS 1. L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual: Un nou model pedagògic? 1.1. Objectius pedagògics i estètics 3 1.2. Referents i models d’ensenyament 12 1.3. Programa pedagògic: matèries i professorat 20 2. La Cúpula del Coliseum 2.1. L'aixopluc del FAD, aglutinador de les arts 38 2.2. Un espai únic: característiques i peculiaritats 43 2.3. L’espai teatral: possibilitats i usos de la Cúpula 51 3. Períodes històrics i artístics 3.1. Antecedents de l’EADAG 57 3.2. 1960-1965: La creació d’un model d’Escola 61 3.3. 1965-1970: Assentament del model i creació de la Companyia Adrià Gual 86 3.4. 1970-1974: De la Cúpula del Coliseum al carrer Brusi 103 3.5. 1975-1978: L’Escola d’Estudis Artístics de L’Hospitalet (segon intent de creació d’una Bauhaus) 115 ANNEX I: Teatrografia detallada de l’EADAG i la Companyia Adrià Gual 130 ANNEX II: Entrevistes Carme Fortuny 210 Francesc Nel·lo 216 Carme Sansa 222 Teresa Devant 231 Ricard Salvat 237 CONCLUSIONS 250 BIBLIOGRAFIA 255 ESTAT DE LA QÜESTIÓ El 1960 entra en funcionament l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Aquest fet representa un canvi, una evolució o, com a mínim, una clara alternativa al teatre que es podia estudiar en aquella època a Catalunya, on la persona que es volia dedicar al món del teatre es trobava amb una única opció: un Institut del Teatre totalment adscrit al règim franquista i que seguia igual que el 1939. La importància històrica, ideològica i estètica de la inauguració de l’EADAG, així com de la Companyia Adrià Gual, creada el 1966, és el que es proposa analitzar aquest treball. Les fonts que he utilitzat per a la realització del meu estudi han sigut de dos tipus: orals i escrites. Les fonts escrites han sorgit principalment de tres àmbits: en primer lloc, la base de dades o teatrografia de l’EADAG; en segon lloc, l’arxiu personal de Ricard Salvat, que inclou tots els programes, articles i crítiques referents a aquella època; i en tercer lloc, la bibliografia, escadussera i incompleta, que fa referència a l’Escola i les seves activitats. Les fonts orals han sigut les entrevistes que he mantingut amb actors i directors que van ser alumnes de l’EADAG i, principalment, amb Ricard Salvat, que m’han sigut de gran ajuda per donar una visió personal i humana, a les dades purament històriques que m’oferien les fonts escrites. He dividit el meu estudi en tres parts que, respectivament, responen als següents objectius: 1- Definir els objectius, els referents i les característiques del model pedagògic de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. 2- Analitzar la seva vinculació al Foment de les Arts Decoratives i l’espai que va ocupar, el de la Cúpula del Cinema Coliseum. 3- Analitzar i comentar teòricament els diferents períodes de l’EADAG a partir de la teatrografia sorgida al voltant de l’Escola, ja fos en muntatges purament acadèmics o en l’activitat de la Companyia Adrià Gual. De la mateixa manera, he adjuntat dos Annexos que he cregut indispensables pel seu interès, històric i podríem dir que “sentimental”. En primer lloc, la teatrografia completa i detallada dels muntatges sorgits al voltant de l’EADAG i els de la Companyia Adrià 1 Gual. M’he basat en el treball de documentació realitzat per Eulàlia Salvat Golobardes per a l’exposició “Ricard Salvat i la seva època”, que es va poder veure al Palau de la Virreina, del 10 de juliol al 12 d’octubre de 2003. La feina que en el seu moment va realitzar Eulàlia Salvat ha facilitat enormement el meu camí, o sigui que des d’aquí li vull expressar el meu més sincer agraïment. Basant-me en aquesta base de dades i mitjançant la consulta de l’arxiu de Ricard Salvat, he pogut completar o modificar, quan calia, aquesta teatrografia. En segon lloc, he realitzat un seguit d’entrevistes a diverses persones que van ser alumnes de l’Escola, en diferents èpoques, per intentar mostrar la part humana de l’Escola, en forma del record que en tenen els qui van participar d’aquest projecte pedagògic. Carme Fortuny, Francesc Nel·lo, Carme Sansa i Teresa Devant, han tingut l’amabilitat de cedir-me el seu temps i compartir amb mi els seus records i les seves experiències del seu pas per l’EADAG. Expresso un profund agraïment per a tots ells. I, finalment, la darrera entrevista de l’Annex l’he realitzat a Ricard Salvat, mestre i director d’aquest treball, i amb qui he pogut treballar, colze a colze, amb tota mena de facilitats. No tinc paraules per agrair la disponibilitat total, els consells i el mestratge del Dr. Salvat, sense el qual aquest treball certament no hauria estat possible. Moltes gràcies per no tenir mai un “no” com a resposta, i per deixar-me entrar, literalment, en el seu passat, en el seu arxiu, per tal d’intentar reconstruir un període i uns fets que cal que siguin coneguts. Diuen que no és el mestre qui tria el seu deixeble sinó que és a la inversa, que és el deixeble qui tria el mestre, i en el meu cas puc corroborar que és absolutament cert. 2 1. L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual: un nou model pedagògic? 1.1. Objectius pedagògics i estètics de l’EADAG El fet que Ricard Salvat fundés, el 1960, una Escola d’Art Dramàtic abans que una companyia professional demostra, òbviament, la intenció pedagògica de l’empresa de Salvat, i al mateix temps evidencia que si es volia un teatre de qualitat per a Catalunya, aquest s’havia de construir des de la base, és a dir, des de l’ensenyament. L’EADAG es proposava, a part de ser una escola d’interpretació, direcció i investigació teatral, convertir-se en una mena de Facultat Lliure de Teatre on, amb rigor universitari, es donessin les eines necessàries als alumnes per enfrontar-se al fet teatral des de totes les seves vessants, amb el rigor i la professionalitat de qualsevol altra disciplina artística. Fer teatre, durant els anys cinquanta i seixanta, estava considerat com una activitat impròpia de la gent de bona família, una cosa poc seriosa, i el teatre que es podia veure en aquella època estava concebut únicament com una evasió, deslligada totalment de la realitat històrica i social. La intenció de Salvat incloïa, tanmateix, la creació d’una companyia estable, un equip fix d’actors, directors, escenògrafs i també autors, que poguessin treballar com un col·lectiu, amb el referent immediat del Berliner Ensemble (com comentarem al capítol 1.2.). Una escola per als actors, directors i investigadors teatrals del futur, que acabés formant una companyia professional, amb els següents objectius: crear un repertori (a partir de textos clàssics i contemporanis, catalans i estrangers), crear un nou tipus d’actor preparat per interpretar aquest repertori, i trobar un nou llenguatge de posada en escena per al teatre català, el realisme èpic. Creació d’un repertori Vist el moment en què naixia l’Escola, l’any 1960, quan el teatre català es limitava als drames de Josep Maria de Sagarra del Teatre Romea i a les comèdies, comercials i insubstancials, interpretades per Joan Capri —Romeu de 5 a 9 (1957) o El nas d’en Cyrano (1959), per posar dos exemples—, l’EADAG es va proposar la recuperació i revalorització dels clàssics del teatre català, així com els autors espanyols de la generació realista, a més d’altres autors de la cultura hispànica oblidats o maltractats per les cartelleres comercials, com ara Federico García Lorca o Miguel de 3 Unamuno. Igualment, tant a Catalunya com a Espanya no s’havien representat mai autors fonamentals del teatre del segle XX com Frisch, Dürrenmatt, Ibsen, Strindberg, Pirandello, Shaw, Wedekind, o Hauptman. I la representació o recepció de textos de Brecht, Gorki, Adamov, Ionesco o Beckett havia sigut, si més no, anecdòtica o insuficient. La operació teatral que l’EADAG es proposava portar a terme també incloïa la recuperació i posada en escena, de la manera més rigorosa possible, dels textos dels autors que d’alguna manera s’havien “inventat” el teatre català, com ara els sainetistes Emili Vilanova, Joaquim Ruyra, Frederic Soler “Pitarra” i Apel·les Mestres, intentant crear un repertori ampli, tant nacional com internacional. I llavors hi havia els autors vius, catalans i en actiu (més aviat un destorb, segons sembla, per alguns directors actuals) que de seguida van reunir-se al voltant de l’Escola i hi van col·laborar activament. Si el teatre ha d’erigir-se en el temple de la llengua, fixant-la i normalitzant-la, la convivència (constant i natural) de l’EADAG amb els escriptors de l’època havia de veure’s reflectida d’alguna manera en les posades en escena que es duien a terme. Ricard Salvat amb el seu Nord enllà, Maria Aurèlia Capmany amb Vent de garbí i una mica de por, Joan Brossa amb Gran Guinyol, Manuel de Pedrolo amb Algú a l’altre cap de peça i, evidentment, Salvador Espriu, van ser alguns dels escriptors amb qui l’Escola va treballar assíduament, i que d’una altra manera difícilment podrien haver arribat, a la primera meitat dels anys seixanta, a ser accessibles per al públic en els teatres privats i comercials.