Romànic tardà a les terres de Estudis sobre Grup de Recerques de les Terres de Ponent, 2013 ISBN 978-84-616-6031-5

La riquesa artística de Vilagrassa i a l’època del renaixement (1500-1640)

Per Joan YEGUAS GASSÓ Historiador de l’art i conservador del MNAC Pàgina anterior: Joan Yeguas durant la seva interveció a la XLII Jornada de Teball celebrada a Vilagrassa (fot. Josep Sanahuja). Actes de la Jornada de Treball XLII

VILAGRASSA

Ermita del Roser de Vilagrassa (1561-1600)

La seva ubicació és a la plaça de sant Roc de Vilagrassa (fi g. 1). La urbanització de Vilagrassa ha engolit l’ermita, que antigament estava fora del recinte emmurallat, a tocar del camí a . Es tracta d’un petit temple de tres trams, una obra d’estil gòtic a l’època del Renaixement, cobert amb voltes de creueria sostingudes per pilars adossats al mur, amb plementeria de pedra (fi g. 2). Les obertures es limiten a només cinc diminutes fi nestres: tres a la façana (dues a banda i banda de la porta, i la tercera sobre l’entaulament de la porta) i dues a la paret a la banda de l’epístola (una de dels quals, la més propera a la porta, sembla posterior a la construcció). La portalada és una magnífi ca obra classicista que es desenvolupa a partir d’una obertura d’arc de mig punt adovellat, emmarcada per dues columnes, entaulament i part superior (fi g. 3). Les columnes s’alcen sobre pedestals, tenen el fust acanalat i capitell compost

Fig. 1.- Vista exterior de l’ermita de Vilagrassa (foto: J.Y.).

205 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

Fig. 2.- Voltes de l’ermita de Vilagrassa (foto: J.Y.).

Fig. 3.- Portada de l’ermita de Vilagrassa (foto: J.Y.).

206 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 4.- Entaulament de la portada de l’ermita de Vilagrassa (foto: J.Y.).

(fulles d’acant i volutes bastant mutilades); els muntants tenen motllures lineals. L’entaulament (fi g. 4), amb joc d’entrades i sortides per mor de la columna adossada, segueix la pauta clàssica amb arquitrau, fris i cornisa. La decoració de l’entaulament és austera, es limita a l’epigrafi a del fris: SAL / VTA / TE VIRGINE MARIA QVE MVLTV LAVORAVI / T IN / NO / BIS.1 En les portades classicistes de fi nals del segle XVI i inicis del XVII, vegeu els casos de Vilalba dels Arcs o Bot (entre altres), és habitual la coŀlocació d’un templet fornícula a la part central sobre l’entaulament, que aquí està foradat i exerceix de fi nestra. Templet que està emmarcat per columnes de fust llis i capitell compost, i es corona per un mini entaulament; hi ha un fris amb l’epigrafi a MARIA DEL ROSER i un timpà triangular amb dentellons. La diferència d’alçada i d’amplada entre l’entaulament principal i el templet es salva mitjançant la típica decoració d’una voluta, que a la part inferior es transforma en vegetal, a mena d’element del repertori grotesc. Per sobre, l’última decoració és un escut heràldic, tres bolets que remeten al cognom Boleda (fi g. 5). A l’època barroca es va afegir un porxo de tres arcades, que curiosament no té volta; d’aquesta època correspondria la inscripció que hi ha sota una de les fi nestres, escrita en castellà: A LA LVMBRA / RIA DE N(uest)RA / SE(ñ)ORA DEL RO / SARIO.

En el llibre de privilegis de Vilagrassa, el 28 de setembre de 1580 es produeix un acord entre els paers de Vilagrassa i Joan Boleda sobre l’administració de la

1. Traducció del text: Salve verge Maria, que treballes molt en nosaltres.

207 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

Fig. 5.- Escut dels Boleda, portada de l’ermita de Vilagrassa (foto: J.Y.). capella. Boleda afi rma ser habitant d’Anglesola i hereu del difunt Jaume Boleda, antic rector de Vilagrassa i fundador de la capella.2 Segons Espinagosa, es tracta d’una obra acabada el 1561, i reformada el 1775.3 Bellmunt Figueras, seguit per Sans Gilabert, afi rma que fou fundada el 1576 per Jaume Boleda.4 La data de 1561 es llegeix a la clau de volta del tram més proper a la porta (ANY / 1561 –fi g. 6–); les altres dues claus de volta també tenen inscripcions epigràfi ques en exerg, una iŀlegible (SE..... DA.MOS) i l’altra (VERGE MARIA ROSER). A la dovella clau de l’arc frontal del porxo hi ha la data de 1775. La primera data indicaria la construcció

2. Arxiu Comarcal de l’Urgell (ACUR), Llibre de Privilegis de Vilagrassa, fol. 248-251. 3. Jaume ESPINAGOSA i MARSÀ (coord.), L’Urgell: edifi cis i monuments històrics, Tàrrega, 1988, s. p. 4. Joan BELLMUNT i FIGUERAS, L’Urgell, (Fets, costums i llegendes), Lleida, 1991, vol. II, p. 393. Vegeu també: Marc SANS GILABERT, Vilagrassa, Valls, 2002, p. 64 i 78.

208 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 6.- Clau de volta, ermita de Vilagrassa (foto: J.Y.). de l’ermita sota les premisses del gòtic del segle XVI, i la segona la construcció del porxo. La portada classicista s’ha de situar prop de la fàbrica de 1561, però la data és massa primerenca per a una obra d’aquestes característiques de llenguatge clàssic tan ben defi nit. Tot i que no s’hauria de descartar totalment la data de 1561, jo apostaria per una data lleugerament posterior, entre 1575-1600.

Església de Vilagrassa (modifi cacions de 1549 i 1608)

El temple parroquial de Santa Maria és una obra que s’etiqueta falsament com a romànica, per l’existència de la magnífi ca portalada del segle XIII, exemple de l’art de l’Escola de Lleida. Però l’interior ens mostra dues naus concebudes dins de l’art gòtic, i capelles obertes als murs amb arcs ogivals de força qualitat. La nau central està elaborada amb uns arcs d’amplada considerable, i la nau lateral amb arcs gòtics amagats sota voltes d’època posterior. Segons Espinagosa, aquestes obres d’esperit gòtic s’ha de datar entre els segles XIII i XIV.5 El 1556, Joan Farnós i Bernat Estadella, síndic i batlle de la vila respectivament, proposen a Benet de Tocco, bisbe de Vic, solucionar que el cementiri estigués davant la porta de la parroquial, ja que, hi havia difi cultat per entrar-hi i no es veia res.6 5. J. ESPINAGOSA i MARSÀ (coord.), L’Urgell: edifi cis i monuments... (Op. Cit.), s. p. 6. ACUR, Llibre de Privilegis de Vilagrassa, fol. 247. Confr. Prim BERTRAN i ROIGÉ, “Marc històric de l’església de Vilagrassa”, Vilagrassa VIII centenari de la carta de població 1185- 1985, Lleida, 1986, p. 42.

209 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

Fig. 7.- Volta estrellada del presbiteri de l’església parroquial de Vilagrassa (foto: J.Y.).

Les actuals voltes de l’església són: quatre a la nau central (dues estrellades –fi g. 7– i dues de creueria) i tres a la nau lateral (totes de creueria), la del cor (de creueria), la del presbiteri (estrellada), i les més espectaculars (estrellades) que trobem en dues petites capelles (actualment són la sagristia –fi g. 8– i un petit magatzem). Es tracta d’unes voltes amb claus de volta de fantasia, totes fetes a la mateixa època, que es pot datar per l’epigrafi a que hi ha a la clau de volta del cor, de l’any 1608 (fi g. 9). Voltes d’estil gòtic dins l’època del Renaixement, sense comptar amb una capella amb volta de creueria datada el 1680. Tot i l’evidència estilística, i la datació palmària, molts autors han vist aquestes voltes com obres d’estil “neogòtic” o del “segle XIX”.7

També trobem una portada datada el 15/49, que seria l’antiga sagristia, una obra híbrida entre les motllures dels muntants d’esperit gòtic, i un entaulament classicista (fi g. 10). Obra realitzada per un artífex que introdueix novetats, però no domina el nou llenguatge clàssic. Vegeu la petitor del timpà respecte al que li correspondria. Portada que ostenta una altra inscripció epigràfi ca, un proverbi en llatí (d’origen francès): FAC BON ET HABEBIS INVIDOS / FAC MELIUS ET CONFUNDES EOS.8

7. J. ESPINAGOSA i MARSÀ (coord.), L’Urgell: edifi cis i monuments... (Op. Cit.), s. p.; Marc SANS GILABERT, Vilagrassa... (Op. Cit.), p. 56. 8. Traducció de text: fes-ho bé i tindràs envejosos, fes-ho millor i els confondràs.

210 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 8.- Volta estrellada de la sagristia de l’església parroquial de Vilagrassa (foto: J.Y.).

Fig. 9.- Clau de volta, església parroquial de Vilagrassa (foto: J.Y.).

Fig. 10.- Porta de l’antiga sagristia, església parroquial de Vilagrassa (foto: J.Y.).

211 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

ANGLESOLA Capella i retaule de santa Anna d’Anglesola (1523-1524)

Segons Josep Mestres en el seu Libro de las antiguedades de la iglesia y villa de Anglesola (1886), la capella de santa Anna fou construïda el 1523, fora dels murs de la vila. L’any 1875 es va demanar de derruir-la al bisbe de Solsona, perquè estava ruïnosa, desdeia la plaça i perquè les Germanes Carmelites necessitaven un nou temple. Mestres féu un dibuix d’aquesta antiga capella.

Dins d’aquesta capella hi havia un retaule, amb pintura sobre taula. Una esplèndida obra que, segons el propi Mestres, fou posada al nou temple carmelità. No sabem quan, el retaule fou portat a l’església parroquial, on actualment es pot observar, a la banda de l’Evangeli, és a dir, entrant, a la dreta (fi g. 11). La web de l’Ajuntament d’Anglesola informa que les pintures foren restaurades l’any 1993. El dit Mestres facilita una documentació molt valuosa, que permet datar el retaule l’any 1524. El 8 de març d’aquell any, el consell d’Anglesola es reunia per “donar a pintar lo retaule de la gloriosa ma dona sent’Ana”, que s’havia de fer aproximadament amb el període d’un any, però no s’havia de fi xar un preu fi ns que l’obra fos visurada (peritada o judicada) per dos mestres, un per cada part. El 20 d’octubre de 1524, el consell acorda que el fuster Josep de Troya anés a Tarragona a buscar un pintor que visurés el retaule ja realitzat, perquè “lo havien acabat los pintors” (en plural o més d’un). El 30 d’octubre de 1524, després d’haver-se fet la valoració, el consell acorda que s’havia de pagar el retaule “de les sustàncies de la vila, so és, dels blats de la talla”, i es comenta que de “dits pintós sien pagats”.9

El retaule, ha estat inèdit per a la història de l’art fi ns a l’any 2004, quan Roser Miarnau va dedicar-li un estudi monogràfi c.10 Miarnau cita aquests documents anteriors, i fa una completa anàlisi descriptiva i iconogràfi ca de l’obra. En allò relatiu al tema estilístic, comenta que es tracta d’un conjunt de transició entre l’esperit gòtic i els models renaixentistes, que s’hi troben paisatges sota la infl uència fl amenca, també vestidures amb rics teixits, que els rostres són expressius, que els cossos tenen moviment, i que l’arquitectura de fons està basada en models clàssics italians. Efectivament, l’obra en qüestió mostra el típic estil de les incipients pintures realitzades dins les formes renaixentistes, on es barregen diferents procediments: el fl amenquisme de la roba luxosa on es descriu amb detall les textures i els colors, l’italianisme dels decorats arquitectònics de caire sumptuós, i la irrupció d’un toc anticlàssic que fa desequilibrar les composicions, a través de la gesticulació de les fi gures (lluny de la correcció anatòmica) i amb espais construïts sense utilitzar la perspectiva.

9. Jaume ESPINAGOSA et alii, Anglesola: segles XVI al XX. Segons el manuscrit de Josep Mestres, Lleida, 1988, p. 158-159. 10. Roser MIARNAU i POMÉS, “El retaule de santa Anna d’Anglesola”, Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, Tàrrega, 17, 2004, p. 161-181.

212 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 11.- Pere Homdedéu (?), Retaule de santa Anna, església parroquial d’Anglesola (foto: J.Y.).

213 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

Pel que fa a l’autoria, Miarnau no s’esmenta cap pintor amb nom i cognoms, però es refereix un taller anònim que no té semblances amb altres retaules conservats a la zona. Al marge dels “pintors” que esmenta la documentació, cal dir que es noten dues mans diferents en el retaule anglesolí. Un dels pintors, el que assumeix més part pictòrica, que és de més qualitat que l’altre, i se li hauria d’assignar la majoria de taules del cos: la Crucifi xió, l’Anunciació a sant Joaquim, l’Abraçada de sant Joaquim i santa Anna, el Naixement de la Mare de Déu, part de sant Roc i sant Bisbe (sobretot el sant Roc i l’àngel); només dues a la predeŀla: l’Ecce Homo i la Mare de Déu; i bona part del guardapols. L’altre, segurament un ajudant, s’adverteix a: el sant Bisbe (de la taula de sant Roc i sant Bisbe), i tres compartiments de la predeŀla (el sant Sebastià, el sant Joan Apòstol i un darrer sant Bisbe).

El pintor de més qualitat del retaule de santa Anna d’Anglesola és també l’autor d’altres pintures conservades a l’actualitat. Una obra que es pot atribuir clarament a aquest mateix pintor és el retaule de la Mare de Déu del Roser, acompanyada per sant Roc i sant Sebastià, del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, amb número d’inventari 94. El catàleg de Pulchra l’adjudica a Pedro de Aponte, malgrat recolzar- se en una bibliografi a que no afi rma això, i enfront de l’opinió en contra de Morte que apareix refl ectida a la fi txa.11 Post comenta les suggestions cap a Aponte que li provoca aquest petit retaule, i cita algunes de les característiques del seu estil més primerenc, però, fi nalment, afi rma que no es correspon amb el seu estil autògraf, i el coŀloca en un capítol d’autories anònimes aragoneses. No sabem amb exactitud la procedència del conjunt pictòric, però antigament conservava una inscripció del comitent de l’obra: “Mandome facer Pere Fuster”, dada que Post utilitza per indicar que fos originari d’una versemblant zona aragonesa castellanoparlant de la diòcesi de Lleida. Amb tot, Post rebla de forma contundent que aquesta obra tenia “the quality is quity worthy of his superiortiy to he average of aragonese craft” (una qualitat molt digna i superior a la mitjana de la producció artesanal de la pintura aragonesa).12

Les semblances entre el retaule d’Anglesola i el retaulet del Museu de Lleida són palmàries. Pel que fa a la concepció volumètrica i anatòmica de les fi gures és la mateixa, amb una expressió distorsionada que trobem en la cultura pictòrica d’aquella època. I compareu l’igual drapejat en les robes de les fi gures. Fixeu-vos en les analogies del rostre d’una de les llevadores del Naixement de la Mare de Déu d’Anglesola i el de la Mare de Déu del Roser (fi g. 12a i 12b), amb el ulls mig clucs, les celles quasi rectes, l’ample front, els llavis molsuts, la ratlla del cabell i, sobretot, la posició de l’orella; característiques clòniques en altres fi gures, però amb els ulls mirant enlaire, com el rostre de la Mare de Déu de la predeŀla d’Anglesola i el del

11. Mariona HUGUET i PRUNERA, “Retaule de la Verge del Roser”, Museu Diocesà de Lleida 1893-1993, catàleg. Exposició Pulchra, Lleida, 1993, p. 216. 12. Chandler Rathfon POST, The Schools in Aragon and Navarre in the Early Renaissance, (A History of Spanish Painting, XIII), Cambridge (Massachusetts), 1966, p. 233-235.

214 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 12 a.- Pere Homdedéu (?), llevadora, Fig. 12 b.- Pere Homdedéu (?), Mare de Déu, detall del detall del retaule de santa Anna, església retaule del Roser, Museu de Lleida (foto: J.Y.). parroquial d’Anglesola (foto: J.Y.).

Fig. 12 c.- Pere Homdedéu (?), dona, detall de la Presentació de la Mare de Déu, coŀlecció Carreras Candi (foto: Arxiu Mas).

Fig. 12 f.- Pere Nunyes ? (foto: J.Y.).

Fig. 12 d.- Pere Homdedéu (?), Mare de Déu, Fig. 12 e.- Pere Homdedéu (?), sant Sebastià, detall detall del retaule de santa Anna, església del retaule del Roser, Museu de Lleida (foto: J.Y.). parroquial d’Anglesola (foto: J.Y.).

215 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT sant Sebastià de Lleida (fi g. 12d i 12e). Mireu atentament el rostre arrugat d’una altra de les criades del Naixement de la Mare de Déu d’Anglesola (la que sosté la recent nascuda, i confronteu-lo amb el del sant Roc de Lleida (fi g. 13a i 13b). I, per acabar, noteu les afi nitats entre l’àngel que assenyala la llaga de sant Roc, el d’Anglesola i el de Lleida.

També caldria atribuir a aquest pintor una altra taula, fi ns ara poc estudiada per la historiografi a: la Presentació de la Mare de Déu que estava a la coŀlecció barcelonina de la família Carreras Candi, i que Post atorga a un seguidor de Pere Gascó.13 Les tipologies que hem esmentat fi ns ara, com els rostres de la Mare de Déu de Lleida o la Mare de Déu d’Anglesola, es tornen a repetir (fi g. 12c). I compareu el sant Joaquim de l’abraçada d’Anglesola amb el sant Joaquim del costat de l’escala del de coŀlecció privada.

Per conèixer millor aquest pintor principal d’Anglesola podem analitzar les infl uències que va rebre d’altres artistes d’inicis del segle XVI. El rostre arrugat de la llevadora, que hem esmentat abans, o els ulls enlaire d’alguns dels personatges remeten a la taula del martiri de Sant Cugat del Vallès (vegeu botxí i màrtir), pintat per Heinrich de Bruyn (també conegut com Ayne Bru) entre 1502-1507, i conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (fi g. 13c). La desproporció dels cossos, particularment el dit àngel de sant Roc, o les posicions de les mans, la mala coŀlocació de les orelles, l’escorç violent de l’arcàngel Gabriel a l’escena de l’Anunciació a sant Joaquim recorden la pintura germànica que pinta Joan de Burgunya. I també advertim proximitat amb l’estil de Pere Nunyes, pel que fa a diferents tipologies de rostres, el moviment de cabells del àngels de l’Ecce Homo, o els paisatges de fons (fi g. 12f, 13d i 13e).

Però l’estil d’aquest pintor difereix de tots els esmentats fi ns ara. Podríem pensar en algun artista relacionat amb Burgunya o Nunyes, i amb vinculacions tarragonines, doncs, cal recordar que el pintor que havia de visurar el retaule va ser anat a buscar a aquesta ciutat. Un candidat podria ser el Pere Homdedéu (tarragoní documentat des de 1515 – Tarragona, 1539), que el 1519 ja es documenta a Lleida, i el 1522 treballa al costat de Nunyes a la capital de la Terra Ferma, però no es conserva cap obra seva documentada, i, per tant, no podem establir analogies amb certesa. En tot cas, estilísticament s’hauria de descartar els pintors actius i amb obra conservada a la diòcesi de Tarragona, perquè a cap d’ells es poden relacionar les obres que analitzem.14

13. Chandler Rathfon POST, The Catalan School in the Early Renaissance, (A History of Spanish Painting, XII), Cambridge (M.), 1958, p. 257-260. 14. Sofi a MATA de la CRUZ, La pintura del Cinc-cents a la diòcesi de Tarragona (1495- 1620). Entre la permanència del gòtic i l’acceptació del Renaixement, Tarragona, 2005, p. 211-285.

216 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 13 a.- Pere Homdedéu (?), llevadora vella, detall del retaule de santa Anna, església Fig. 13 b.- Pere Homdedéu (?), sant Roc, detall del parroquial d’Anglesola (foto: J.Y.). retaule del Roser, Museu de Lleida (foto: J.Y.).

Fig. 13 c.- Heinrich de Bruyn, botxí, detall del Martiri de sant Cugat, Museu Nacional d’Art de Catalunya (foto: J.Y.).

Fig. 13 d.- Pere Homdedéu (?), àngel, Fig. 13 e.- Pere Nunyes, àngel, detall de les portes detall del retaule de santa Anna, església del retaule dels Argenters, Museu Nacional d’Art de parroquial d’Anglesola (foto: J.Y.). Barcelona (foto: J.Y.).

217 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

Deposició del taller de Damià Forment (1532-1535)

Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, amb el núm. 225 d’inventari, hi ha un relleu en alabastre policromat procedent d’Anglesola. La peça fou donada al museu per la parròquia d’Anglesola després de 1917, ja que, en aquest any l’obra és fotografi ada per Josep Salvany (fi g. 14). Fins fa poc no sabíem si aquesta obra era una peça d’un conjunt més gran, si era un relleu autònom, i quina era la seva procedència.15 Segons les respostes de la vila d’Anglesola al qüestionari de Francisco de Zamora, fetes el 1790, sabem que en aquella data i a l’església parroquial, dins una capella hi havia “un medallón de relieve de alabastro antiguo, que representa a Christo descendiendo de la Cruz y colocado en el regazo de su madre santísima ladeado de Josef de Arimatea y Nicodemus, con los clavos y tenazas; y de las santas María Cleofé, y María Magdalena”.16 Per tant, cal descartar que vingui de l’antic convent de trinitaris que la població tenia abans de 1835.

Es tracta d’una peça rectangular (90 x 71’5 x 15 cm), que a la part superior acaba amb un sostre en forma de conquilla, als carcanyols de la qual trobem un parell de petits caps d’àngel amb ales. Relleu d’alabastre que representa una Deposició de Jesucrist, o sigui, l’instant entre el Davallament i el Plany del Crist mort. A la composició trobem Maria amb el seu fi ll mort a la falda, a la seva mà dreta hi ha Maria Magdalena amb el fl ascó dels perfums, i a l’esquerra sant Joan apòstol amb un llibre als braços; en segon terme, al centre, hi ha la creu i als costats els personatges que han despenjat Jesucrist, Nicodem amb els claus (fi g. 15) i Josep d’Arimatea amb les tenalles.

El relleu conté una sèrie d’elements que delimiten l’autoria a un grup d’escultors de la primera meitat del segle XVI, la majoria dels quals formaven el taller del valencià Damià Forment: l’alabastre, el tipus d’iconografi a, la composició, o motius com la conquilla. També hi ha analogies estilístiques entre l’obra anglesolina i les peces documentades o atribuïdes a Forment i el seu taller: la manera de concebre els objectes com el fl ascó de perfums de santa Maria Magdalena, calcat al que porta el rei Melcior a l’Epinafi a del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida (fi g. 16); els cabells de la barba i les orelles de Josep d’Arimatea, de la mateixa factura que els cabells i les orelles que trobem en les fi gures del grup la Dormició de ; o la santa Maria Magdelena, que evoca la Maria en l’escena de l’Adoració

15. Vegeu la fi txa: Joan YEGUAS, “206. Retaule (fragment)/Deposició. Taller de Damià Forment (atribuït)”, J. Calderer – J. Bernades (dirs.), Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Catàleg segles XVI-XX, Solsona, 2004, p. 263-264. 16. Josep GALLART FERNÁNDEZ – Josep FORNS BARDAJÍ, “Les respostes de la vila d’Anglesola al qüestionari de Francisco de Zamora (any 1790)”, Anglesola i els nobles d’An- glesola. Estudis sobre la vila i la nissaga, Sant Martí de Maldà, 2010, p. 162.

218 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 15.- Nicodem, detall de la Deposició, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (foto: J.Y.).

Fig. 14.- Taller de Damià Forment, Deposició, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (foto: Fons Salvany, Biblioteca de Catalunya).

Fig. 16.- Rei Melcior, detall de l’Epifania, Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal (foto: J.Y.).

219 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT dels pastors, a l’altar major del Pilar de Saragossa . Tot i això, la mà del mestre només es nota en el disseny de l’obra, l’execució hauria anat a càrrec del taller.17

Per la procedència, pel material, pel format i per l’estil és una obra que s’ha d’atribuir al taller de Forment, entre els anys 1532 i 1535. Forment va anar a el mes de gener del 1532, per fer la visura del sepulcre de Ramon de Cardona. L’any 1535 Bartomeu Monfar, de Tàrrega, feia de testimoni favorable a Forment en el judici que el mestre valencià tenia contra la comunitat de Poblet sobre el seu retaule major; tot i que Monfar deuria actuar com a representant dels senyors de Bellpuig, ja que era expert en lleis i consta documentat que era advocat de la família . A més, cal tenir en compte que des del 1520 Ana de Espés, comtessa de Sástago (vila aragonesa propera a la pedrera d’alabastre de Gelsa), rebia en herència la població d’Anglesola.18 Morte, a partir de la bibliografi a citada, conclou que l’obra seria formentiana.19

Església parroquial d’Anglesola

L’actual temple parroquial d’Anglesola es va bastir al segle XVI, al mateix lloc on hi havia hagut el seu predecessor medieval. Segons Gurri Serra, Duran Sanpere i Pladevall, l’església era genèricament “del segle XVI”.20 Per Boleda i Sanfeliu, l’obra seria de “la fi del segle XVI”.21 Segons les respostes de la vila d’Anglesola al qüestionari de Francisco de Zamora, fetes el 1790, es comenta que l’església fou “reedifi cada el año de 1550”.22

Tipològicament, la façana de l’església anglesolina recorda la de l’església de (fi gs. 17-18), realitzada entre 1563-1570 per Sebastià Font, mestre de cases de Tarragona; en concret, per l’austera façana i per la portada (adovellada i amb guardapols a tot el perímetre de l’arc).23 Segons Conejo, aquesta portada adovellada

17. Joan YEGUAS, L’escultura a Catalunya entre 1490 i 1575. De la tradició medieval a la difusió i consolidació de les formes «a la romana», Barcelona, 2001, p. 453-455. 18. Vegeu: Antoni BACH, Història d’Anglesola, Anglesola, 1987, p. 79; Joan YEGUAS, L’escultor Damià Forment a Catalunya, Lleida, 1999. 19. Carmen MORTE GARCÍA, Damián Forment. Escultor del Renacimiento, Saragossa, 2009, p. 293. 20. Francesc GURRI i SERRA – Agustí DURAN i SANPERE – Antoni PLADEVALL, “An- glesola”, Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1970, vol. 2, p. 171. 21. Ramon BOLEDA i CASES – Guiu SANFELIU i ROCHET, “Anglesola”, Gran Geogra- fi a Comarcal de Catalunya, Barcelona, 1983, vol. 9, p. 198. 22. J. GALLART FERNÁNDEZ – J. FORNS BARDAJÍ, “Les respostes de la vila d’Angle- sola al qüestionari... (Op. Cit.), p. 162. 23. Sofi a MATA de la CRUZ - Roser PUIG i TÀRRECH, “L’església parroquial de Belianes i el seu retaule major (1563-1593)”, Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, Tàrrega, 1995, vol. 7, p. 120-125.

220 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 17.- Façana de l’església parroquial d’Anglesola (foto: J.Y.).

Fig. 18.- Façana de l’església parroquial de Belianes (foto: J.Y.).

221 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT i amb guardapols és una solució bastant habitual als palaus gòtics de Sicília, que deriva de l’arrabà de tradició islàmica24. Tipologia que també trobem a altres pobles com: la capella de Bell Vilar a Sisteró (els Plans de Sió, la ); església de Cabestany (Montoliu de , la Segarra); i l’església de l’Albió (Llorac, la Conca de Barberà).

L’interior és un temple d’una sola nau amb cinc trams de capelles laterals (fi g. 19). El Libro de las antiguedades de la iglesia y villa de Anglesola (1886), documenta un seguit obres a l’església parroquial en el primer terç del segle XVI. El 28 d’octubre de 1503 s’havien de fer les “sordes” (cobertura de material posada sobre el rengle de teules adossat a una paret que puja més amunt que la teulada) i recórrer la teulada de l’església, a càrrec de “mestre Antonio mestre de quases”25. El 25 de març de 1509 el consell municipal comenta que “mossèn Llobet”, benefi ciat de la parroquial, volia fer un nou retaule dedicat a la Santa Creu26. El 6 de juliol de 1516 el consell encarrega l’obra de l’orgue de l’església; quasi tres anys després, el 28 de maig de 1519 el consell acorda que Josep de Troya o Salla, mestre fuster de l’orgue, anés a buscar “mestre Janot Queralt de Solsona” perquè vingués a “dar compliment a la obra”, a preu fet; i el 15 de febrer de 1528 s’adobaven els orgues, per uns mestres que “son a Targa” (segurament es tractava d’un simple afi nament)27. El 20 de maig de 1519 el consell acorda d’obrar un “aposento” (una fornícula?), en pedra i amb porta, per guardar la relíquia de la Santa Creu i la plata de l’església28. El 18 de març de 1523 s’encarrega un porxo de fusta per a la parroquial, després de la construcció en fusta de la capella de Santa Anna29. El 4 de juliol de 1535 es comprava un missal per a la parroquial, s’havien d’adobar les portes de l’església, al mateix temps que s’havien de fer noves les portes del “portal de baix”30. El 15 de gener de 1542 “mestre Regordosa” havia de fer noves portes per a la parroquial, un faristol per al cor i adobar els bancs31. A la porta de la sagristia, enmig d’un arc conopial rebaixat o d’esmotxadura hi ha la data epigràfi ca de l’any 1606 (fi g. 20).

Convent trinitari d’Anglesola

El 1204 es fundava un convent trinitari a Anglesola, que va subsistir fi ns a l’exclaustració defi nitiva de 1835. Segons les respostes de la vila d’Anglesola al qüestionari de Francisco de Zamora (1790), el cenobi es trobava “extramuros de la

24. Antoni CONEJO da PENA, “La arquitectura civil en la Sicilia del siglo XV: infl uencias del le- vante de la Corona de Aragón”, Quaderni del Mediterraneo, Siracussa, 2003, vol. 10, p. 141-143. 25. J. ESPINAGOSA et alii, Anglesola: segles XVI al XX... (Op. Cit.), p. 143. 26. J. ESPINAGOSA et alii, Anglesola: segles XVI al XX... (Op. Cit.), p. 150. 27. J. ESPINAGOSA et alii, Anglesola: segles XVI al XX... (Op. Cit.), p. 154-155 i 164. 28. J. ESPINAGOSA et alii, Anglesola: segles XVI al XX... (Op. Cit.), p. 159. 29. J. ESPINAGOSA et alii, Anglesola: segles XVI al XX... (Op. Cit.), p. 157-158. 30. J. ESPINAGOSA et alii, Anglesola: segles XVI al XX... (Op. Cit.), p. 163. 31. J. ESPINAGOSA et alii, Anglesola: segles XVI al XX... (Op. Cit.), p. 169.

222 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 19.- Voltes de l’església parroquial d’Anglesola (foto: J.Y.).

Fig. 20.- Porta de la sagristia, església parroquial d’Anglesola (foto: J.Y.).

223 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT villa... [i] tiene rumiantes claustros quadrilongos, con dos ordenes de columnas de piedra labrada”.32 Segons Barraquer Roviralta (1906), entrant a la vila “el primer edifi cio que encuentra es el convento”.33 Segons Bach, l’any 1529 es documenten importants obres arquitectòniques al convent anglesolí, en concret, contracten un picapedrer de Verdú per treballar 500 carreus, deixant-los amb les mides de 1’5 x 5 x 3 pams; qui sap si aquestes obres poden identifi car-se amb la façana de pedra picada que resta del cenobi i que donen al carrer Major de la vila urgellenca.34

El 1600, Bartomeu Perelló, mestre de cases de Cervera, contractava la reedifi cació de l’església conventual pel preu de 170 escuts, i s’agafava com a model el temple parroquial de la mateixa vila anglesolina (amb voltes de creueria).35 Aquestes obres s’haurien d’identifi car amb algunes de les restes conservades, i que en fotos antigues encara s’observava en millor estat (fi g. 21): la porta classicista, element força habitual a fi nals del segle XVI o inicis del XVII (tot i que alguna historiografi a erròniament l’ha identifi cat amb una epigrafi a datada el 1734). Portada descrita per Barraquer Roviralta: “La puerta de la iglesia no carece de adorno, pues a cada lado tiene un pedestal; sobre de él una columna toscana estriada; sobre de ellas y de la puerta corre de uno al otro lado una cornisa; y sobre de esta cornisa termina el adorno por un frontón triangular griego rebajado. En el friso de la cornisa de lee en mayúsculas romanas: S. TRINITAS VNVS DEUS M.; y en el tímpano del frontón hay el escudo de la Orden”.36 Portal que estava on ara hi ha Cal Sanahuja (carrer major, núm. 75), i encara podem observar: les motllures del voltant de l’obertura, iniciades a l’alçada on s’acabaven els pedestals; i dues parts de l’entaulament superior, amb les motllures de l’arquitrau i el text del fris amb l’epigrafi a TRINITAS VNVS DEVS (fi g. 21).

Al marge de l’església, també es documenten altres tasques arquitectòniques. El 4 d’abril de 1611, Joan Dolcet, mestre de cases habitant de Bellpuig, capitulava les obres d’una capella dedicada a la Mare de Déu del Remei, a tocar de la paret de l’església conventual.37 El retaule per a aquesta capella seria realitzat poc després, el 25 de gener de 1618 Benet Baró, escultor de Tarragona documentat entre 1612 i

32. J. GALLART FERNÁNDEZ – J. FORNS BARDAJÍ, “Les respostes de la vila d’Angle- sola al qüestionari... (Op. Cit.), p. 162. 33. Gaietà BARRAQUER ROVIRALTA, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Barcelona, 1906, vol. I, p. 374. 34. A. BACH, Història d’Anglesola... (Op. Cit.), p. 93. 35. Josep M. LLOBET i PORTELLA, “Documents sobre el convent de la Santíssima Trinitat d’Anglesola (1561-1832)”, Ordres menors: els trinitaris d’Anglesola, Avinganya i Lleida, (Actes de la Jornada de Treball XLI, Anglesola, desembre de 2010), Sant Martí de Maldà, 2012, p. 312 i doc. 18. 36. G. BARRAQUER ROVIRALTA, Las casas de religiosos en Cataluña... (Op. Cit.), vol. I, p. 375. 37. J. M. LLOBET PORTELLA, “Documents sobre el convent de la Santíssima Trinitat... (Op. Cit.), p. 312-313 i doc. 29.

224 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 21.- Antiga façana del convent de Trintaris d’Anglesola (foto: revista “Santa Creu”, 1917).

225 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

1634, signava el contracte amb el pare ministre dels trinitaris d’Anglesola, pel preu de 65 lliures barcelonines.38 Al costat de la capella de la Mare de Déu del Remei, el 1652 es feia una cambra nova, amb portalada, a càrrec de Lleonard Gestruces, mestre de cases també de Bellpuig, per un preu de 137 lliures i 15 sous.39 En el segle XVIII, el 1733, Ramon Arbosio, picapedrer d’Anglesola, contractava l’acabament d’una part de claustre, amb columnata inclosa, per 190 lliures; obres que es podrien posar en relació amb l’epigrafi a de 1734, en una fi nestra del cor, facilitada per Barraquer Roviralta i que encara es conserva.40 Poc després s’hauria fet alguna altra reforma al claustre, segons una epigrafi a del 1745, on se cita el bisbe de Solsona, Francisco Zarceño.41

També queden altres restes constructives. En concret, val la pena assenyalar dues portades adovellades de l’època del Renaixement, segurament del segle XVI: una que es troba a l’exterior (carrer major, núm. 73), amb una creu a la dovella clau, que podria correspondre a la porteria, que estava situada als peus de l’església (fi g. 22); i l’altra està a l’interior de cal Sanahuja, de la qual s’aniria des de la porteria al claustre. Sense profunditzar en una recent campanya arqueològica, on s’han trobat làpides i altres objectes, val la pena esmentar una imatge en pedra del fundador de l’orde Trinitària, sant Joan de Mata, trobada dins el pou del claustre, a la qual se li ha reconstruït la seva mà dreta (restaurada per Mn. Cinto Besora de Verdú), obra barroca de primera meitat del XVIII que s’hauria de relacionar amb les obres documentades entre 1733 i 1745.42

Creu de terme de santa Anna (1582)

A la plaça de santa Anna es conserva una creu de terme, datada el 1582, any inscrit al pedestal octogonal, on també hi ha l’escut de la vila. Al fust hi ha una altra epigrafi a, posada amb motiu de la restauració: CREU DE TERME / CONSTRUIDA A L’ANY / MDLXXXII / ENDERROCADA PER / LA REVOLTA DE / MCMXXXVI / I AIXECADA COM A / RECORD DE LA MISSIO / DE L’ANY SANT / MCMLI.

38. A. BACH, Història d’Anglesola... (Op. Cit.), p. 93-94. Document posteriorment transcrit per: Josep M. LLOBET i PORTELLA, “Notícies documentals de dos retaules d’Anglesola (1618 i 1755)”, Urtx. Revista d’Humanitats de l’Urgell, Tàrrega, 24, 2010, p. 377 i doc. 1. Sobre Benet Baró, vegeu: Sofi a MATA, “L’escultor Benet Baró, autor dels retaules del Sant Nom de Jesús de Tamarit i la Pobla de Montornès (1634)”, Quaderns d’Història Tarraconen- se, vol. XIV, 1996, p. 197-208. 39. J. M. LLOBET PORTELLA, “Documents sobre el convent de la Santíssima Trinitat... (Op. Cit.), p. 313 i doc. 39. 40. J. M. LLOBET PORTELLA, “Documents sobre el convent de la Santíssima Trinitat... (Op. Cit.), p. 313 i doc. 56. 41. Josep SANAHUJA et alii, “Noves aportacions sobre el convent trinitari d’Anglesola”, Ordres menors: els trinitaris d’Anglesola, Avinganya i Lleida... (Op. Cit.), p. 419-420 i 427. 42. J. SANAHUJA et alii, “Noves aportacions sobre el convent trinitari d’Anglesola... (Op. Cit.), p. 416, 417-420 i 429.

226 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 22.- Cal Sanahuja, amb restes de la porta classicista del convent de Trinitaris d’Anglesola (foto: J.Y.).

Fig. 23.- Antiga entrada a la porteria del convent de Trinitaris d’Anglesola (foto: J.Y.).

227 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

L’obra fou desmuntada durant la guerra civil (1936-1939). Fou reinstaŀlada en un lloc proper on estava originalment.

Al nus o magolla de la creu hi ha esculpits diferents personatges a les seves vuit cares: l’arcàngel sant Miquel matant el drac; sant Pere, amb les claus; sant Pau, amb l’espasa; sant Joan Evangelista, amb la copa; sant Andreu, amb la creu en aspa; sant Jaume, amb barret i bastó dels pelegrins; sant Tomàs, amb la llança; i sant Bartomeu, amb el ganivet. Corona el nus o magolla un fris fet a mena de tríglifs, de concepció clàssica (fi g. 24). A la part superior hi va una creu fl oronada, on els braços d’aquesta quasi desapareixen amb la decoració de la traceria gòtica (fi g. 25). La creu té dues cares: en una el Crist crucifi cat, amb el niu de pelicans a sobre (de simbologia eucarística, doncs, la mare dóna la seva sang a les seves cries); al revers, la Mare de Déu sota un dosseret.43 La tipologia classicista amb dentells i la data de realització la posen en estreta relació amb una altra creu de terme, l’antiga creu que hi havia al “carrer Amunt” o a l’inici del “camí de Bellpuig” a , datada el 1580.44

Creu de terme del Salat (fi nals del segle XVI)

La creu que fou transportada des de la partida del Salat, i es féu nou els graons i el fust octogonal. A la base, que s’inicia amb quadrat per passar a l’octògon, hi ha un text: CREU / DE / TERME / DEL SALAT / RESTAURADA L’ANY 1990. La creu també rep el nom “del faldar”, de “la falda de sant Pere” o “de les forques”. Si comparem l’obra actual amb una fotografi a antiga (1917), sembla que d’original hi ha la magolla o capitell i la creu. A la magolla hi ha vuit personatges, a sobre dels quals hi ha fulles, possiblement de pàmpols. Un personatge porta un escut amb un corn. La creu té quatre braços decorats amb motius vegetals, amb dues cares: en una el Crist crucifi cat; i a l’altra la Mare de Déu amb el Nen als braços (fi gs. 26-27).45

CASES A VILAGRASSA I ANGLESOLA

A Vilagrassa i Anglesola trobem diverses residències antigues. En concret, hi ha disset cases a Vilagrassa i tretze a Anglesola amb algun element arquitectònic de l’època del Renaixement, tals com: l’arc de mig punt adovellat, l’arc conopial rebaixat amb esmotxadura, obertures amb guardapols, obertures amb motllures classicistes, o elements clàssics com arquitrau o timpà.

43. Mònica VALLS i HUGUET, “Aproximació a les creus monumentals de l’Urgell”, Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, Tàrrega, 2004, vol. 17, p. 20. 44. Joan YEGUAS i GASSÓ, “Escultura al Pla d’Urgell entre 1500 i 1640”, Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, Tàrrega, 2006, vol. 19, p. 160-161. 45. M. VALLS HUGUET, “Aproximació a les creus monumentals de l’Urgell... (Op. Cit.), p. 14-15.

228 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 25.- Creu, detall de la creu de terme de Fig. 27.- Magolla, detall de la creu de terme santa Anna, Anglesola (foto: J.Y.). del Salat, Anglesola (foto: J.Y.).

Fig. 24.- Magolla, detall de la creu de terme de Fig. 26.- Magolla, detall de la creu de terme santa Anna, Anglesola (foto: J.Y.). del Salat, Anglesola (foto: J.Y.).

229 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

Les cases amb portal d’arc de mig punt adovellat es poden relacionar amb l’època del Renaixement (1500-1640), tot i que també poden ser lleugerament anteriors o posteriors (fi g. 28, 29, 30 i 31). A Vilagrassa hi ha dotze cases amb aquest tipus de portal: una està fora del nucli urbà (Mas d’Estadella), una altra es troba al carrer de Tàrrega (núm. 7 cal Felipo), i la resta al carrer d’Anglesola: cal Roca (núm. 1), cal Valls (núm. 2), Rectoria (núm. 3), cal Pitius (núm. 6), ca l’Ucaia o Mas del Pere (núm. 7), cal Botes (núm. 10), cal Giró (núm. 11), cal Miqueló (núm. 12), un cobert (núm. 14) i ca l’Antonet (núm. 18). Altres set cases a Anglesola: cal Gasol (carrer Major núm. 7), cal Gormanda (carrer Església, núm. 6), cal Pollí (carrer Església, núm. 7), cal Real (carrer Bonaire, núm. 6), cal Saldoni (travessia carrer Església, antigament era el carrer Montmassat), cal Senyoret (ara cal Campana, plaça Eduard Prats, número 4) i la Casa Gran (Plaça Bassa Vila, número 6). Aquestes cases amb porta amb arc de mig punt adovellat han tingut condicionaments varis al llarg del temps, cosa que ha modifi cat el seu aspecte. Algunes simplement en conserven la porta: a Vilagrassa (cal Pitius, ca l’Ucaia i cal Miqueló) i a Anglesola (cal Gormanda i cal Saldoni). Altres tenen part de l’arcada mig tapada perquè el fi nestral de sobre es va convertir en balconada a partir del segle XVIII: a Vilagrassa (cal Felipo, Cal Valls, cal Roca i la Rectoria) i a Anglesola (cal Gasol). Una parell d’aquestes entrades han estat tapiades a Vilagrassa, i s’entra per una altra banda: el cobert i la Rectoria (també va ser mutilada una dovella per fer-hi sortir la canalera). I dues d’Anglesola estan en mal estat: cal Senyoret (resta poca cosa) i cal Pollí (no hi ha sostre, només façana).

Un altre element característic són els guardapols al voltant d’una fi nestra, que els trobem al llarg de tot el segle XVI (fi g. 32 i 33). En algunes cases està datat: Mas de l’Estadella (1545), o cal Botes de Vilagrassa (1582). En altres casos no hi ha data: cal Giró i cal Fèlix de Vilagrassa. Cap a mitjan de segle XVI apareixen altres elements tipològics, que conviuen amb el guardapols. Un d’aquests és l’arc conopial rebaixat, acabat en punxa a la part central, punta que s’anomena esmotxadura. Obertures que es troben fi nestres i portes, i algunes es poden datar: el Mas de l’Estadella (1545), cal Barber de Vilagrassa (1686) –carrer Bonaire, núm. 1. A Vilagrassa també n’hi ha a: cal Catxet (carrer de la Font, núm. 5), cal Fèlix (carrer de Tàrrega, núm. 5) i cal Toio (carrer de la Font núm. 17). Cal destacar dues cabres que hi ha a sobre d’una fi nestra de cal Fèlix, que potser remeten al nom o a l’ofi ci de l’antic propietari. I a Anglesola: cal Gasol, cal Pollí, cal Real, la Casa Gran, cal (carrer Bonaire, núm. 8), cal Migé (Plaça Bassa Vila, núm. 9), cal Paguera (carrer Major, núm. 6).

Un nivell més complex de l’arc conopial rebaixat és l’arc mixtilini (fi g. 34-35). Tota una fi ligrana, però n’hi ha pocs de datats. A Vilagrassa en trobem a cal Margarido (al carrer de la Font núm. 4) i ca l’Antonet, o a la capella del Mas de l’Estadella. A Anglesola, n’hi ha a cal Serrallonga (al carrer Església núm. 8) i cal Real. Els arcs conopials rebaixats i els mixtilinis conviuen tranquiŀlament amb elements classicistes. Entre altres peculiaritats, esmentar dos casos especials. Un és

230 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 28.- Porta de cal Miqueló, Vilagrassa (foto: J.Y.). Fig. 29.- Porta de ca l’Antonent, Vilagrassa (fot.J.Y.).

Fig. 30.- Porta de cal Real, Anglesola (foto: J.Y.). Fig. 31.- Porta de cal Saldoni, Anglesola (foto: J.Y.).

Fig. 32.- Finestra de cal Botes, Vilagrassa (fot. J.Y.). Fig. 33.- Finestra de cal Fèlix, Vilagrassa (foto: J.Y.).

231 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT la llinda de la Casa dels Terratinents (actualment de la Comunitat de Regants) que té un escut al centre i el que sembla una data [1]561; l’heràldica és molt propera a l’escut de la ciutat de Tàrrega (les barres catalanes i l’escacat d’Urgell) o el de la família Tàrrega (l’únic que varia són els colors de l’escacat). L’altre és la columna que hi ha a la cantonada de cal Petit d’Anglesola (Plaça Eduard Prats, núm. 5).

Els primers components arquitectònics del món clàssic que trobem són els portals amb entaulament, com la sagristia de la parroquial de Vilagrassa (1547). Més tard s’incorpora el timpà triangular o venera sobre l’entaulament: a Vilagrassa hi ha cal Botes (1582), cal Giró i el Mas de l’Estadella (fi g. 36, 37 i 38). En el món de les motllures tenim varietat. Les més antigues, de fi nals del segle XV i inicis del XVI, són les que combinen els elements d’angles recte amb la corba a les cantonades superiors, com les portes vilagrassenques de la Rectoria i cal Toio (aquesta darrera encara té pinacles gòtics a la base). També de la primera meitat del segle XVI hi ha aquelles que tenen restes de pinacles gòtics, però que ja incorporen novetats del món clàssic, com la porta de l’antiga sagristia de la parroquial de Vilagrassa (1547). Dins d’aquesta tipologia hi hauria cal Margarido de Vilagrassa i cal Gasol d’Anglesola. Durant tota la segona meitat del segle XVI i inicis del XVII hi ha les motllures llises que recorren tot el voltant de l’obertura, però la major part de les vegades no tenen datació: a Vilagrassa trobem cal Sepito (carrer d’Anglesola, núm. 17) i cal Fèlix; a Anglesola cal Migé, cal Nalec, cal Paguera (fi g. 39), cal Pollí, cal Serrallonga i la Casa Gran.

De totes les cases de Vilagrassa i Anglesola, poques conserven bona part de la façana, entre les quals: a Vilagrassa (ca l’Antonet, cal Giró i cal Botes) i a Anglesola (cal Gasol, cal Paguera i la Casa Gran). Ca l’Antonet té la porta adovellada i dos grans fi nestrals a sobre, obertures originals per a les motllures laterals i de l’ampit inferior (un dels quals té dentells com si es tractés d’una cornisa). Cal Gasol és un casalot amb tres portes als baixos (una central adovellada i dos laterals amb arc conopial rebaixat), al primer pis cinc fi nestres (dos centrals tipus balconada i tres de laterals), set fi nestretes a les golfes; el lateral sembla del segle XVIII. cal Paguera s’aixeca sobre una porxada amb una columna hexagonal, una porta i dos fi nestres a planta baixa (amb motllures clàssiques), al primer pis tres fi nestres amb arc conopial rebaixat amb esmotxadura (una quarta, on hi hauria un escut esborrat, és del segle XVIII). La Casa Gran té la porta dovellada, i una porta en planta baixa amb l’arc conopial rebaixat amb esmotxadura i motllures, i quatre fi nestres amb l’esmotxadura i les motllures citades.

Cal Giró ha tingut bastants modifi cacions posteriors (com el retoc de la portada, l’obertura d’una porta en el lateral, i segurament l’eliminació de la típica galeria de fi nestretes que hi havia a les golfes –tal com podem observar a Cal Botes–), però conserva tres fi nestres. Dues d’aquestes fi nestres són tenen motllures a tot el

232 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 35.- Porta de cal Serrallonga, Fig. 36.- Entaulament de balconada a cal Botes, Anglesola (foto: J.Y.). Vilagrassa (foto: J.Y.).

Fig. 37.- Entaulament de fi nestral a cal Giró, Fig. 38.- Entaulament de fi nestral del Mas de Vilagrassa (foto: J.Y.). l’Estadella, Vilagrassa (foto: J.Y.).

Fig. 34.- Porta de cal Margarido, Fig. 39.- Finestra de cal Paguera, Vilagrassa (foto.J.Y.). Anglesola (foto: J.Y.).

233 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT voltant, un ampit a la part inferior i un guardapols a la part superior. La tercera fi nestra és tot un poema: obertura emmarcada per pilastres adossades, a sota un ampit motllurat (que a la part de les bases de les columnes té dues mènsules amb una fulla representada), i un magnífi c entaulament a la part superior (arquitrau motllurat, fris amb un cap de sàtir i volutes, i cornisa amb dentells), a sobre un frontó triangular (amb una venera al centre) que queda truncat perquè hi ha un parell de gerros als extrems (amb màscares vegetals que llencen cintes per la boca). Una fi nestra classicista amb decoració grotesca que remet altres solucions arquitectòniques en pobles relativament veïns: la portada de l’església de o la fi nestra Cal Roc de Belianes, i que s’hauria de datar entre 1570 i 1585.

Cal Botes és una casa més estreta que Cal Giró, però que té una façana quasi immaculada (fi g. 40). Al marge de la portada amb arc de mig punt adovellat, hi ha altres dos elements destacables: una fi nestra i un fi nestral. La fi nestra té motllures a tot el voltant, un ampit també motllurat a la part inferior, i un sensacional guardapols a la part superior. El guardapols té: per la part lateral, dues mènsules en forma de pinya amb una mini cornisa amb dentells; per la part central, una esmotxadura coronada per una altra pinya. Sobre del guardapols una carteŀla en forma de pell, com si d’un escut heràldic es tractés (potser apareix alguna cosa similar a la part inferior amb una fl etxa i un altre element que no he sabut desxifrar), on podem llegir aquesta inscripció: MATEU / DICI. El fi nestral mostra un llenguatge classicista bastant racionalista, sense massa decoració, amb l’obertura fl anquejada per pilastres adossades, i a la part superior un magnífi c entaulament (amb arquitrau i cornisa de motllures i un fris llis), i a sobre un frontó triangular perfecte. Dins del frontó una data: 1582. Damunt la punta del frontó un petit cap d’escultura, que centralitza un carreu amb la signatura del picapedrer: MESTRE / MARTÍ.

Mestres de cases entre 1570-1585

En aquestes mateixes dates hi ha força mestres de cases i picapedrers documentats a Vilagrassa i Anglesola. Llobet Portella documenta obres a Anglesola el 1583, concretament a la casa de Jaume Reboll, a càrrec de tres picapedrers habitants de Tàrrega (Lleonard Esteve, Joan Borur i Francesc Germà), i havien de fer la feina pel preu de 105 lliures, tal com l’havien dut a terme a la casa de Joan Farnós de Vilagrassa. El text del document és molt interessant perquè també trobem vocabulari constructiu de l’època: “portal voltat” (pel portal amb arc de mig punt), “portal quadrat” (pel portal amb llinda), “fi nestres... ab ses josanes” (muntants o “jussans” de les fi nestres), el seu corresponent “enpit” (ampit), i les fi nestres havien de ser “xafrainyades” i “tallentades” dels verbs xamfranar (fer que les cantonades de dues superfícies tinguin coincidència) i tallantar (picar o rebaixar la pedra amb una

234 Actes de la Jornada de Treball XLII

Fig. 40.- Façana de cal Botes, Vilagrassa (foto: J.Y.). eina tallant).46 I s’esmenten les pedreres d’on extreure la pedra: , Sant Martí (suposadament de Maldà) i el Mas d’en Móra (segurament el llogarret de la Móra dins el municipi segarrenc de Granyanella). El 1595, tornem a trobar a Lleonard Esteve, juntament amb un mestre de cases de Verdú anomenat Jaume Estadella, fent unes reformes per un molí d’oli a les afores d’Anglesola, només per la quantitat de 10 lliures i 9 sous.47

46. Vegeu: Miquel FULLANA, Diccionari de l’art i dels ofi cis de la construcció, Palma de Mallorca, 1974. 47. Josep Maria LLOBET i PORTELLA, “Documents sobre la vila d’Anglesola (1352-1733)”, Anglesola i els nobles d’Anglesola. Estudis sobre la vila i la nissaga, (Actes de la XXXIX Jor- nada de Treball, Anglesola 2009), Sant Martí de Maldà, 2010, p. 85, docs. 29 i 35.

235 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

El 17 de juliol de 1571 Joan Comes, pagès de “Barvinch” a França (podria ser La Barbent/La Barben, al departament de les boques del Roine), ordena procurador en la persona de Joan Gili, mestre de cases i picapedrer del mateix lloc, i present a Vilagrassa, per a què reclami diferents diners en concepte de sou: 8 lliures i 15 sous a Miquel Alexandro, mestre de cases de Verdú; 1 llira i 2 sous a Joan Viala, mestre de cases de Tàrrega; 2 lliures i 8 sous a Jaume Bover, mestre de cases de l’Ametlla de Segarra; 48 sous (2 lliures i 8 sous) a Onofre Domènec, mestre de cases i pagès de Guimerà; 2 lliures i 16 sous a Jaume Domènec, pare de l’anterior, i Joan Pluma, mestre de cases de “Pluma” a França (segurament La Pluma/Laplume, al departament d’Òlt i Garona); i una mitgera de blat a Guillem, pagès de Verdú48.

El 12 de juliol de 1574 Pere Soler, picapedrer de “Puymach” dins la diòcesi de Llemotges al regne de França (podria ser Le Puynard, al municipi de Sommières du Clain, departament de Viena), que afi rma que anteriorment havia estat habitant d’Anglesola, reconeix un deute de 19 lliures i sous a Antoni Joan, picapedrer també de “Puymach”, en concepte de soldada o sou.49 Nou anys després, l’1 de maig de 1583 el mateix Antoni Joan, picapedrer ara habitant a Balaguer, reconeix un deute de 6 lliures amb Joan Fernós, habitant de Vilagrassa50. El 16 de novembre de 1574, i un any després, el 13 de novembre de 1575, es documenta Antoni Sobreroca, mestre de cases de Vilagrassa51. El 1575 trobem a Pau Pastor, mestre de cases de “Sancti Michaellis” del regne de França, cridat com a testimoni al costat de Jaume Boleda, rector de Vilagrassa52. El 26 de setembre de 1589 Antoni Rocha i Francesc Rocha, mestre de cases i ferrer de Vilagrassa, fi rmen un debitori amb Joan Boleda, negociant d’Anglesola53. El 20 de febrer de 1611 Francesc “Centedum”, picapedrer de Vilagrassa, fi rma un debitori amb Pere Casanovas, carreter de França, per 6 lliures, que era la “faena li a feta en sa casa”54.

A Anglesola també trobem mestres de cases. El 8 d’octubre de 1570, Pere Solsona, mestre de cases habitant d’Anglesola, confessa rebre de Joan Berga, parent seu i veí de l’hospital de la dita vila, 7 lliures com a complement d’un deute superior de 15 lliures; dos dies després, el 10 d’octubre, el propi Solsona apareix documentat amb Andreu Morell, mercader d’Anglesola, per un altre deute55. El 23 de novembre

48. Arxiu Històric Comarcal de l’Urgell (des d’ara ACUR), Fons municipal de Vilagrassa, Manual notarial 1566-1603, s. f.. 49. ACUR, Fons municipal de Vilagrassa, Manual notarial 1566-1603, s. f.. 50. ACUR, Fons municipal de Vilagrassa, Manual notarial 1566-1603, s. f.. 51. ACUR, Fons municipal de Vilagrassa, Manual notarial 1566-1603, s. f.. 52. ACUR, Fons municipal de Vilagrassa, Manual notarial 1566-1603, s. f.. 53. AHCC, Fons notarial d’Anglesola, Pere Domènec, Manual 1585-1591, fol. 105v.. 54. ACUR, Fons municipal de Vilagrassa, Constitucions de la confraria de Nostra Senyora del Roser, s. f.. 55. AHCC, Fons notarial d’Anglesola, Pere Domènec, Manual 1570-1572, fol. 46v. i 48r.- v..

236 Actes de la Jornada de Treball XLII de 1570, Rafael Horts, pagès de Solsona, ordena procurador seu al dit Pere Solsona, mestre de cases i llavors habitant de Solsona, per tal de cobrar-li un deute56. El 29 d’octubre de 1571, Joan Berga, pagès d’Anglesola, nomena procurador seu a Montserrat Berga, germà seu present a l’acte i mestre de cases57. El 17 de gener de 1572, Pere Blanc, oriünd de França, manobre i habitant d’Anglesola, sobre la venda d’un cavall58. El 10 de novembre de 1577 Joan Guillo, “lapicidam” o picapedrer del regne de França i habitant a Anglesola, apareix juntament amb Montserrat Monfar i Tomàs Fuster com arrendataris del vuitè del fruit de la vila, en relació amb el pagament de 37 lliures 4 sous i el preu de 12 mitgeres de blat (a raó de 62 sous per mitgera)59. El 12 de desembre de 1577 trobem a Joan Clur, mestre de cases de Preixana, juntament a Pere Puig i Montserrat Gibert, que reconeixen un deute de 10 lliures amb Jaume Pelat, pagès d’Anglesola.60 El 17 de gener de 1590 Jaume Ximdro, mestre de cases d’Anglesola, juntament amb Montserrat Carbonell, pagès anglesolí, signen un debitori amb Joan Folcras, mercader de Cervera, per dues mitgeres de blat.61

Altres aspectes artístics

En el mateix Libro de las antiguedades de la iglesia y villa de Anglesola (1886), apareixen altres obres dutes a terme a la primera meitat del segle XVI. El 1506 es realitza una peixera o reclosa per a reg, la del reguer menor, mitjançant la feina de quatre obrers i amb pedra portada des del terme d’Altet. El 1519 el consell acordava fer la peixera del braç sobirà. El 1507 s’acorda “obrar la isglesia de S. Miquel”, ubicada fora els murs de la vila. El 2 de febrer de 1509 s’havia de “tapiar e obrar lo forn de la plasat”. El 25 de febrer de 1509 s’havia d’adobar la teulada de la casa del consell. I el 1509 s”havia d’arranjar “lo pont del portal de Cervera, bé y de bona pedra”62 El 30 de desembre de 1555, el consell d’Anglesola encarrega l’empedrament d’un carrer a Miquel Migauxes, habitant de Valls.63

El 13 de juliol de 1568 trobem a “Jacabus Bazin pictor regni gallie” que ordena procurador seu a Antoni Bru, fuster de Vilagrassa, per reclamar a Bernat Estallelas (en altres documents surt com a Ostallelas), amo del mas de Montalbà (actualment el Mas de l’Estadella), un pagament de 5 lliures 13 sous i 4 diners.64

56. AHCC, Fons notarial d’Anglesola, Pere Domènec, Manual 1570-1572, fol. 63r.-v.. 57. AHCC, Fons notarial d’Anglesola, Pere Domènec, Manual 1570-1572, fol. 146r.-v.. 58. AHCC, Fons notarial d’Anglesola, Pere Domènec, Manual 1570-1572, fol. 181r.-v.. 59. AHCC, Fons notarial d’Anglesola, Pere Domènec, Manual 1576-1578, fol. 96v.. 60. AHCC, Fons notarial d’Anglesola, Pere Domènec, Manual 1576-1578, fol. 104r.. 61. AHCC, Fons notarial d’Anglesola, Pere Domènec, Manual 1585-1591, fol. 119v.. 62. J. ESPINAGOSA et alii, Anglesola: segles XVI al XX... (Op. Cit.), p. 145-147, 149, 159 i 161. 63. A. BACH, Història d’Anglesola... (Op. Cit.), p. 76.. 64. ACUR, Fons municipal de Vilagrassa, Manual notarial 1566-1603, s. f..

237 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

Fig. 41.- Façana del Mas de l’Estadella, Vilagrassa (foto: J.Y.).

Fig. 42.- Arcada de la porta de la capella del Mas de l’Estadella, Vilagrassa (foto: J.Y.).

238 Actes de la Jornada de Treball XLII

Potser es tracta d’una obra pictòrica que havia fet el propietari del Mas de l’Estadella, qui sap si relacionada amb la capella que hi ha al costat de la casa. Jaume Bazin és artista natural de Bordeus i exgaliot que està documentat a Catalunya entre 1563 i la seva mort a Barcelona el 1593 (1563 a Manresa, 1568 a Vilagrassa, 1570 a Sant Bartomeu del Grau, 1580 a Vallmoll, 1588 a la cartoixa de Montalegre, 1590 ja residia a Barcelona); no s’ha de confondre amb un fi ll homònim documentat fi ns el 169765.

El 14 d’agost de 1571 Tomasa Aymerich, muller de Joan Ester de Bellpuig i habitant de Preixana, reconeix al seu germà Joan, d’Anglesola, i li fa una llista dels seus béns mobles a partir dels capítols matrimonials; i hi trobem “un escaló francès pintat”66.

Un altre element curiós és la presència de plaques de guix ornamental al sostre de la planta noble del Mas de l’Estadella. Es tracta de peces ornamentals, normalment rectangulars, coŀlocades entre biga i biga, que s’ubicaven al sostre de cases benestants. En molts casos, aquestes plaques tenien la cara inferior amb relleus, motius que eren fets mitjançant un motllo seriat. En aquest cas hi ha el que semblen motius heràldics: una fl or de lis i una mà; podria identifi car-se amb la família Malet (s’haurien casat amb els Estadella?)67.

65. Sobre aquest pintor, que a la diòcesi de Tarragona també apareix cognominat com a “Bas”, vegeu: Josep M. MADURELL, “Pedro Nunyes y Enrique Fernandes, pintores de retablos (notas para la historia de la pintura catalana de la primera mitad del siglo XVI). Ad- denda”, Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. II-3, Barcelona, 1944, p. 42, Josep M. MADURELL, “Art antic a la cartoixa de Montalegre”, II Col•loqui d’Història del Monaquisme Català, Monestir de Poblet, 1972, p. 244; Antoni PLADEVALL, Art de les parròquies de Sant Bartomeu del Grau i Sant Jaume d’Alboquers, Sant Bartomeu del Grau, 2001; Miquel MIRAMBELL, La pintura del segle XVI a Vic i el taller dels Gascó, Vic, 2002, p. 104; S. MATA de la CRUZ, La pintura del Cinc-cents a la diòcesi de Tarragona… (Op. Cit.), p. 345-350; Santi TORRAS TILLÓ, “La taula cinccentista de sant Jaume del Museu d’Art de Sabadell i l’activitat del pintor Jaume Bazin a Sabadell (1594) un enigma pendent”, Arraona, 32, Sabadell, 2009, p. 128-131. 66. AHCC, Notaria d’Anglesola, Pere Domènec, Manual 1570-1572, fol. 129v.-130r. 67. Vegeu: Joaquim GARRIGA (amb la col•laboració de Marià CARBONELL), L’art del Renaixement. Segle XVI, (Història de l’art català, IV), Barcelona, 1986, p. 103-104; Xa- vier SITJES i MOLINS, “Guixeries ornamentals tardogòtiques i renaixentistes al Bages”, Dovella, Manresa, núm. 65, 1999, p. 18-23; Pilar DÍAZ ÁLVAREZ - Raquel LACUESTA, “Els emmotllats de guix. Els sostres del campanar de Sant Sebastià dels Gorgs”, Quaderns científi cs i tècnics de restauració monumental, Barcelona, 2008, p. 145-197; Joan Hilari MU- ÑOZ i SEBASTIÀ, “Una obra pictòrica renaixentista recuperada: la barana de l’antic orgue de l’església parroquial d’Horta de Sant Joan”, Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta, Gandesa, núm. 50, 2009, p. 16-17.

239 GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

Fig. 43.- Guixeria del Mas de l’Estadella, Vilagrassa (foto: J.Y.). A baix, detall de la guixeria amb la forma d’una fl or de lis (fot. Joan Yeguas).

240