Les Imatges D'eivissa
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
El mite de l’Illa Blanca: les imatges d’Eivissa (1867-1919) Maria Catalina Ferrer Juan ADVERTIMENT. La consulta d’aquesta tesi queda condicionada a l’acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió d’aquesta tesi per mitjà del servei TDX (www.tdx.cat) i a través del Dipòsit Digital de la UB (diposit.ub.edu) ha estat autoritzada pels titulars dels drets de propietat intel·lectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats d’investigació i docència. No s’autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposició des d’un lloc aliè al servei TDX ni al Dipòsit Digital de la UB. No s’autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX o al Dipòsit Digital de la UB (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora. ADVERTENCIA. La consulta de esta tesis queda condicionada a la aceptación de las siguientes condiciones de uso: La difusión de esta tesis por medio del servicio TDR (www.tdx.cat) y a través del Repositorio Digital de la UB (diposit.ub.edu) ha sido autorizada por los titulares de los derechos de propiedad intelectual únicamente para usos privados enmarcados en actividades de investigación y docencia. No se autoriza su reproducción con finalidades de lucro ni su difusión y puesta a disposición desde un sitio ajeno al servicio TDR o al Repositorio Digital de la UB. No se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR o al Repositorio Digital de la UB (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al resumen de presentación de la tesis como a sus contenidos. En la utilización o cita de partes de la tesis es obligado indicar el nombre de la persona autora. WARNING. On having consulted this thesis you’re accepting the following use conditions: Spreading this thesis by the TDX (www.tdx.cat) service and by the UB Digital Repository (diposit.ub.edu) has been authorized by the titular of the intellectual property rights only for private uses placed in investigation and teaching activities. Reproduction with lucrative aims is not authorized nor its spreading and availability from a site foreign to the TDX service or to the UB Digital Repository. Introducing its content in a window or frame foreign to the TDX service or to the UB Digital Repository is not authorized (framing). Those rights affect to the presentation summary of the thesis as well as to its contents. In the using or citation of parts of the thesis it’s obliged to indicate the name of the author. 162 163 BLOC II. ITINERARIS PELS CAMINS DE LA CREACIÓ 164 165 4. DESTINACIÓ: EIVISSA Al llarg de totes les èpoques, el fet d’arribar a una illa sempre ha representat algun tipus de complicació. Abans de finals del segle XIX, podia ser una aventura: un repte. La història d’Eivissa –o del viatge fins a Eivissa i des d’Eivissa– presenta les vicissituds de la història del Mediterrani. Evidentment, viatjar a una illa, fins ben entrat el segle XX, volia dir navegar fins a l’illa. Com a qualsevol altra illa, a Eivissa el mar hi ha portat el millor: les diferents manifestacions culturals i la comunicació; i el pitjor: els conflictes i l’aïllament. Des de la fundació de la ciutat, a finals del segle VIII aC, pels fenicis, l’illa va passar de ser un centre econòmic, cultural, religiós i social a restar totalment al marge de la vida europea. És només, durant les darreres dècades que ha tornat a ser un centre geogràfic conegut arreu del món. 4.1. Eivissa, cruïlla de pobles L’illa d’Eivissa està ben situada al mar Mediterrani. De les illes Balears és la més propera a la Península i a les costes africanes: 50 milles de distància mínima fins al cap de la Nau, a Xàbia, i 138 milles fins a cap Tenen, a la costa d’Algèria. A causa de la seva situació, durant l’època feniciocartaginesa Eivissa va ser un centre important en la ruta comercial entre l’est i l’oest del Mediterrani. El centre urbà, establert en un turó al costat de la mar, permetia una bona defensa de la ciutat. Alhora, comptava als seus peus amb un bon port que facilitava l’intercanvi de productes amb l’exterior. Els ports del Mediterrani eren, i són, punts de trobada entre diferents cultures. Ibosim es va convertir, amb el temps, en una ciutat amb una flota militar i comercial important. L’intercanvi de mercaderies va ser la principal activitat econòmica; i la religió, la base de la societat. La situació privilegiada de què gaudia permetia el comerç amb el sud de la Península, Gadir (Cadis) principalment, i les colònies del nord d’Àfrica, i, a més, era en una parada fonamental camí de l’est asiàtic. De la importància de la ciutat com a cruïlla de pobles mediterranis en són una mostra les troballes arqueològiques realitzades a partir de principis del segle XX. Eivissa, durant els primers segles de la seva història, rebia un gran nombre de viatgers, sobretot de mercaders i comerciants, però també de mariners, soldats, artesans, 166 etc. Tenint en compte que els arqueòlegs situen a l’illa una població d’entre 4.000 i 9.000 persones, les infraestructures necessàries per rebre aquests viatgers (port, embarcacions, centres religiosos, centres d’oci, etc.) havien de ser, per força, de les més desenvolupades de l’oest del Mediterrani. Els fenicis van ser un poble mariner. Van aconseguir vèncer la por al mar: el espíritu de aventura, las obligaciones económicas, la esperanza de nuevas riquezas incitaron a los marineros a ir cada vez más lejos, como consecuencia de unos viajes cada vez más largos que desembocaron en nuevos asentamientos. Los marineros descubrieron asimismo nuevas tierras, pero sobre todo tomaron conciencia de que ese espacio marítimo mediterráneo constituía un mundo cerrado que ellos podían delimitar: las Columnas de Hércules en el estrecho de Gibraltar simbolizaban en el imaginario mediterráneo esa realidad geográfica que separaba dos mundos, un «mar Interior» que puede ser domesticado y un «mar Exterior» al que se teme y que causa pavor. A partir de ese momento, el Mediterráneo resulta tranquilizador y forma parte de la vida de los pueblos que lo recorren. La historia mediterránea pasa del tiempo del descubrimiento al de la apropiación.231 La navegació, a vela, era sinònim de comunicació i domini del món conegut i, per tant, de poder. El comerç marítim al Mediterrani entre els segles VIII i V aC es portava a terme, principalment, entre fenicis (a partir del segle VII cartaginesos), grecs, i etruscs. Les naus transportaven gran varietat de productes, els més importants dels quals eren aliments (cereals, vi i oli) i metalls; però també ceràmica, vaixelles, teles, etc. Els fenicis van desenvolupar noves tècniques de navegació que els van permetre accedir a la navegació d’altura. Aquest tipus de navegació, mar endins, possible gràcies a la construcció de vaixells amb quilla, els va permetre obrir i controlar gran part dels mercats del Mediterrani. Van ser grans constructors de vaixells; tant és així, que construïen vaixells no només per a les seves flotes sinó també per a les d’altres pobles. Els constructors de vaixells fenicis van aconseguir desenvolupar diferents models d’embarcacions en funció de l’activitat a la qual estaven destinades. Els vaixells mercants, destinats al comerç, eren de forma arrodonida, i les naus de guerra i de pirateria, molt més aerodinàmiques, tenien el casc lleugerament afilat, perquè fossin més ràpides i més fàcils de manejar. Tant unes com les altres eren propulsades mitjançant una vela o dos, només tenien un pal, i disposaven de rems. Tots aquests vaixells devien ser presents al port d’Ibosim, sobretot sota hegemonia cartaginesa, quan 231 Alain TRANOY. El Mediterráneo Antiguo o la búsqueda de la unidad. En Jean CARPENTIER i François LEBRUN. Historia del Mediterráneo. Barcelona: Base, 2008, p. 19-20. 167 Ebusus gaudia de més creixement i comerç. Les innovacions fenícies i cartagineses als vaixells van permetre aprofitar millor la força humana, guanyar velocitat i maniobrabilitat, i augmentar la capacitat de càrrega de les embarcacions. Però no només van ser grans enginyers navals sinó que, també, coneixien tècniques de navegació que mantenien en secret, igual com les rutes que seguien. No coneixien la brúixola i havien de navegar de dia sense perdre el litoral de vista. Amb el temps van anar allunyant-se de la costa i van començar a navegar mar endins. Orientant-se amb les estrelles van aconseguir navegar de nits. Dominaven l’astronomia, i la van aplicar a la navegació; a més a més, coneixien perfectament el règim de vents, els accidents orogràfics de la costa i els corrents marins. També tenien un enginyós sistema de coloms ensinistrats per quan no tenien visibilitat, com quan hi havia boira, o per quan havien perdut l’orientació. Tots aquests coneixements van fer possible que els fenicis dominessin comercialment el Mediterrani. Així i tot, havien de conviure amb els grecs i els etruscs. Eivissa va ser un dels punts on fenicis primer i cartaginesos poc temps després van desenvolupar una important urbs, on arribaven persones provinents de qualsevol punt de la costa mediterrània; algunes per establir-se i d’altres, de camí a un altre port. Hem de pensar que l’illa estava envoltada d’altres colònies fenícies, com podien ser Útica, Cadis o Dènia; però també de gregues, com Empúries o Marsella, i els etruscs tampoc quedaven gaire lluny, ja que van conquerir Alàlia, a Còrsega.