Els Jaciments Arqueològics Del Quermany Gros I Petit (Pals-Regencós)

Estudis del Baix Empordà. INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ (Ed.). Sant Feliu de Guíxols, 2015. Núm. 34, p. 153 a 201. ISSN: 1130-8524

ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY GROS I PETIT (PALS-REGENCÓS)

Per Xavier Rocas (a) i Carles Roqué (b)

(a) Terracotta Museu de Ceràmica, la Bisbal d’Empordà · [email protected] (b) Facultat de Ciències, Universitat de Girona · [email protected]

RESUM: ABSTRACT : L’article fa una revisió de les restes This article revisits of the archaeological arqueològiques de diverses èpoques que remains dating from various ages located on es localitzen als turons del Quermany the hills of Quermany Gros and Quermany Gros i Petit (termes municipals de Pals i Petit (Pals and Regencós municipal areas). de Regencós). Al Quermany Gros hi ha Findings from Quermany Gros indicate restes que indiquen la freqüentació de that the area has been frequented since the l’indret des del neolític. Al Quermany Petit Neolithic period. An undocumented way es localitza una estació inèdita d’època station from the time of the Roman Republic romana republicana, així com nombrosos was discovered at Quermany Petit, as well vestigis de pedreres, probablement as numerous remains of quarries, probably medievals. dating from the mediaeval period.

PARAULES CLAU: KEYWORDS : Època romana, neolític, Pals, pedreres Roman era, Neolithic, Pals, medieval quar- medievals, Quermany Gros, Quermany ries, Quermany Gros, Quermany Petit, Re- Petit, Regencós. gencós.

Recepció: 11/05/2015 · Acceptació:10/06/2015

1. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA A l’extrem nord del corredor de Palafrugell, entre els pobles de Pals i Regencós, s’alça el Quermany, un pujol de poca elevació situat a ponent de les muntanyes de Begur. El Quermany pròpiament dit és la més gran de tres muntanyes que es disposen arrenglerades

153 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ de sud-est a nord-oest, i que són progressivament més baixes en aquest sentit: el Quermany Gros (221 m), el Quermany Petit (114 m) i el turó del Pedró de Pals (53 m). Els Quermanys -terme que s’utilitza en aquest estudi per referir-se conjuntament al Quermany Gros i Petit- constitueixen, geogràficament, un apèndix de les muntanyes de Begur que s’endinsa en la plana del Baix Ter (Fig. 1). Tot i les seves altituds modestes, els tres cims són emplaçaments privilegiats des dels quals es domina vi- sualment una gran extensió de territori. La seva posició Fig. 1. Situació geogràfica dels Quermanys. estratègica permet controlar qualsevol moviment a la plana del Baix Ter i al corredor de Pala- frugell. Això, junt amb algunes llegendes locals i notícies de diverses troballes de materials antics, ha fet sospitar a nombrosos histo- riadors que als Quermanys s’hi podien localitzar importants restes arqueològiques, extrem, que com es detallarà més endavant, mai ha estat confirmat ni desmentit de manera concloent. Avui dia, els Quermanys continuen essent un lloc quasi desconegut, envoltat d’un vel de misteri profundament arrelat a la memòria col·lectiva dels que hi viuen a prop. El 1995, l’Oficina d’Onomàstica (OdO) de l’Institut d’Estudis Ca- talans (IEC) va recomanar la grafia Quermany per escriure el nom d’aquesta muntanya, per tal d’unificar les diferents formes amb què apareix a la cartografia i altres documents a causa de la situació de divergència que fins llavors hi havia en les solucions gràfiques de l’ús social i bibliogràfic (VVAA, 1996, p. 164). Certament, el nom es troba documentat amb grafies diverses: Caramany als. Contestí (1352), la muntanya den Caramany, Caramany (1602), lloch anomenat Caremany (1734), Cremany Gros, Cremany Petit (1818), Carmany

154 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

(1823), territori anomenat Cramany (1831) (Corredor, 2008, p. 156- 157). Val a dir que la gent de Pals, i la dels pobles veïns pronuncien el topònim com a Cramany; la no-admissió d’aquest mot per l’IEC com a forma correcta per designar aquest turó ha generat certa polèmica, en entendre alguns autors que representa una distorsió fonètica que no respecta la pronúncia local tradicional, i que, a més, es troba registrat com a tal al DCVB. (Corredor, 1992, p. 237 i 240).

2. EMMARCAMENT GEOLÒGIC Els Quermanys es localitzen sobre roques sedimentàries del cenozoic, concretament sobre gresos arcòsics (Fig. 2). Pallí (1972) situa aquests materials dins de la Formació Bracons, del lutecià superior, i així han estat descrits en diversos treballs posteriors (Roqué & Pallí, 1991a; Rocas et al., 2002). Actualment, però, es considera que pertanyen de la Formació Folgueroles (Losantos et al., 2000), que data del bartonià inferior. Roqué & Pallí (1991a) diferencien tres parts en aquests gresos, totes presents als Quermanys (Pallí & Roqué, 1992): 1) una unitat inferior de gresos arcòsics de gra gros, amb intercalacions esporàdiques de capes de conglomerats amb còdols de quars i de lidita; 2) un nivell de gresos massius de gra fi a mitjà, arcòsics, rics en glauconita; i 3) un nivell superior de gresos arcòsics amb nivells de microconglomerats, idèntics als de la unitat inferior, amb estratificació encreuada i bioturbacions. El gruix total de les tres unitats supera els 100 m. En l’aspecte petrològic, es tracta de roques detrítiques, de color ocre a blanquinós, a vegades verdoses o violàcies, molt poroses i força lleugeres (densitat 2,27 g/cm3). Estan formades per clastos de sorra de mida mitjana a grossa (0,5 a 2 mm de diàmetre), constitu- ïts essencialment per quars (45% a 50%), feldspat alterat (45% a 50%), silexita negra (<2%) i òxids de ferro (<2%). Alguns nivells són extraordinàriament rics en glauconita. Hi destaca l’absència de matriu pelítica i de carbonats. A escala d’aflorament solen tenir un aspecte força massiu i estan quartejades per un sistema de diàclasis de tendència paral·lelepipèdica; això, junt amb la marcada alteració superficial que presenten, fa que tinguin una certa semblança amb les roques granítiques. Localment s’observen nivells d’espessor mè- trica amb una evident estratificació encreuada de tipus duna, així com marques d’activitat d’organismes al sostre i base de les capes.

155 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ

Una característica pròpia dels gresos dels Quermanys és la pre- sència de silexites relacionades amb processos d’alteració i preci- pitació hidrotermal (Rocas et al., 2002, p. 22-23). Es presenten en forma de faixes horitzontals i verticals que assoleixen espessors màxims d’uns 10 cm, si bé generalment no fan més de 2 mm. Solen ser de color blanquinós o gris, però quan van acompanya- des d’òxids de ferro adquireixen tonalitats rogenques. Es troben repartides de manera irregular des dels vessants meridionals dels Quermanys cap al nord, fins als Masos i la Platja de Pals, però on són més abundants és al Quermany Gros. Molt probablement aquestes silexites estan genèticament relacionades amb els nivells de caolinites que afloren als vessants inferiors del Quermany Gros. Segons Faura (1923, p. 81-82) estan formats per sorra de quars (70,2%) i caolinita (29,8%). Aquests materials argilosos, també molt rics en òxids i hidròxids de ferro, se situen a prop de la base dels gresos i semblen derivar de l’al- teració dels feldspats inclosos en ells, com testimonia l’elevada proporció de sorra de quars que contenen. Les capes de gresos dels Quermanys es disposen lleugerament inclinades vers el nord-oest. Estratigràficament per sota seu se situen les margues de la Formació Banyoles, que en aquesta zona fan poc més d’una vintena de metres de gruix; aquí manquen els nivells de calcàries detrítiques i de conglomerats que caracteritzen la base de la Formació Folgueroles. Les margues afloren al llarg del camí que des de Regencós mena al Quermany Gros. S’hi troben abundants restes fòssils d’invertebrats marins, sobretot Nummulites i mol·luscs bivalves (Ostraea, Pycnodonte, Pholadomya, entre altres), que daten del Lutecià. Aquests materials també afloren al sud dels Quermanys, a banda i banda de la carretera de Regencós a Pals. Sota les margues se situen les calcàries de la Formació Girona, també del lutecià. Estan ben representades entre el turó dels dipòsits d’aigua de Regencós i el Constantinc, amb uns 50 m d’espessor total. Es tracta de calcàries bioclàstiques, amb nivell rics en Nummulites, Alveolina i altres fòssils marins (equinoïdeus, mol·luscs bivalves, gasteròpodes, etc.). Cap a la base són cada vegada més detrítiques, fins que de forma progressiva passen a gresos arcòsics amb ciment calcari, els quals marquen el límit amb els sediments continentals de la Formació Pontils.

156 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 2. Mapa geològic dels Quermanys.

La base de la seqüència cenozoica ve representada pels nivells de bretxes i lutites vermelles de la Formació Pontils, que s’atribueix al paleocè-eocè inferior. Aflora àmpliament a la part baixa del vessant meridional del Quermany Gros, on assoleix un gruix d’una trentena de metres. Les bretxes estan constituïdes per blocs angulosos de mida gran, en alguns indrets de més d’un metre de diàmetre. Hi predominen fil·lites, quarsites, quars, calcàries i dolomies del paleozoic, materials que provenen del massís de Begur. Sota la Formació Pontils, i en contacte discordant, se situen els materials paleozoics. Al nord, a llevant i al sud del Quermany Gros afloren fil·lites verdes amb intercalacions de calcàries i dolomies, que s’atribueixen al cambrià.

157 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ

Tots els materials descrits estan afectats per un sistema de falles normals relacionades amb l’extensió neògena. Les estructures principals són dues falles orientades d’est-sud-est a oest-nord-oest que limiten el bloc dels Quermanys pel nord i pel sud. Un conjunt de frac- tures secundàries, orientades de nord-est a sud-oest, compartimen- ten aquest bloc en unitats menors, i contribueixen a la progressiva reducció del relleu vers el nord-oest.

3. ANTECEDENTS SOBRE LA RECERCA ARQUEOLÒGICA DELS QUERMANYS Després de més de 130 anys des de la primera notícia sobre els Quermanys, i malgrat l’innegable interès que tots els autors els suposen, la seva exploració es troba encara avui a les beceroles, essent poc conegudes en la bibliografia arqueològica. Mai un conjunt d’aquestes proporcions (si exceptuem, potser, els Clots de Sant Julià a Canapost) havia passat tan desapercebut fins avui. El primer que sobta en repassar la bibliografia existent sobre els Quermanys i els seus jaciments és la manca d’estudis monogràfics, de manera que cal anar a cercar les referències en obres de temàtica ben diferent. Alhora, les notícies sobre les troballes realitzades en aquest indret es repeteixen una vegada rere l’altra, sovint reduïdes a meres descripcions. Un descuit que potser té a veure amb la proximitat del jaciment de la vila medieval de Pals, que ha propiciat que majorment es citi en relació amb aquest, i com a precedent antic seu. Pella i Forgas, a la seva Historia del Ampurdán (Pella, 1980 [1883], p. 21, 98-99 i 102) va fer el primer esment del Quermany i de les troballes que hi efectuà. Pella no distingeix entre el Quermany Gros i Petit (els anomena “Carmany”), tot i que probablement fa referèn- cia a la muntanya més alta, perquè en les seves descripcions situa les descobertes “en la cumbre de Carmany sobre Regencós”. Destaca la detallada descripció que fa d’un recinte fortificat bastit amb pedra seca, el qual encerclaria tot el turó. En dóna fins i tot els seus eixos (est-oest de 260 passes i nord-sud de 256, amb els seus ex- trems arrodonits) i en publica el plànol esquemàtic (p. 98). Aquesta muralla tancaria en el seu interior un seguit d’estructures que ell descriu com a “aljibes y graneros” (Fig. 3). A partir de les troballes superficials -segons Pella hi hauria recollit gran quantitat de ceràmiques fetes a mà (p. 99), una destral de pedra de grans dimensions (p. 21), i alguns “cantos de cuarzo perfecta-

158 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

mente redondeados” (p. 102)-, atribueix al jaciment una datació molt antiga, malgrat que els paral·lels que troba a la suposada fortificació li suggereixen una construcció d’aquesta en època ibèrica. Val a dir que tot aquest material arqueològic es conservava dins la col·lecció particular de l’erudit, avui malauradament perduda. Pella també publica un seguit de llegendes ances- trals vinculades a l’entorn. En concret dóna a conèixer quatre rondalles diferents, Fig. 3. Plànol del recinte fortificat dibuixat per Pella i Forgas (Pella, 1980 [1883], p. 98). relacionades amb un gran tresor de faves i blat amagat dins una cova, amb l’entrada tapada per una llosa que caldria obrir amb una argolla, i vigilada per un drac que només deixaria passar a qui encertava a tirar-li unes monedes a la gola, i que relaciona amb mites i cultes solars indoeuropeus (Pella, 1980 [1883], p. 102-107). Més endavant, el Diccionari català-valencià-balear (terme Cramany) amplia el repertori i recull la llegenda de la fada que habitava al Quermany i filava teranyines d’or, i la creença que hi havia tresors que calia buscar les nits de trons i llamps amb una candela verda i cridant una consigna. La llegenda del tresor del drac del Quermany es troba també recollida en un poema de Joaquim Bonet i Miró (Llo- beras, 1996 [1965], p. 154-155), i esmentada amb posterioritat per Amades (1974) i, més endavant, per Cortadellas (1996, p. 80-83). Una tradició rondallística que, a tall d’hipòtesi, podria tenir les seves arrels en l’intent d’explicar el significat enigmàtic del jaciment rupestre que es localitza dalt el Quermany Petit. En aquest sentit, sembla plausible que entre la població (i un cop oblidat l’ús del lloc com a pedrera) s’hagués pogut interpretar les restes de moles a mig extreure com l’empremta circular deixada a la pedra per una

159 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ antiga argolla metàl·lica. En tot cas, l’existència d’aquesta llegenda semblaria demostrar l’antiguitat de la mateixa pedrera. Pella (1980 [1883]) dóna la notícia també de la descoberta de destrals neolítiques al pujol on se situa la vila medieval de Pals (p. 20), i indica en nota que es van dipositar en el Museo de Antigüedades y Bellas Artes de Gerona, l’actual Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona; ingrés que és recollit per Pla i Cargol (1948) i que, molt probablement, correspon a les mateixes destrals que dibuixa Oliva i que foren donades al Museu a finals del segle XIX per un metge de la localitat (Oliva, 1974, p. 20). Estudiades de nou per nosaltres, cal matisar alguns aspectes relatius al tipus de roca emprat en la seva elaboració (Fig. 4). Així, la destral número 384 és de corniana, i no de basalt; la número 361, que correspon a un fragment reaprofitat d’una de més gran, també és de corniana, i no de quarsita. Ambdues consten com a procedents de Pals, i donades per “D. Eugenio Grau, presbítero”. La número 376 és una peça singular, de molt bona qualitat i perfectament polida en tota la seva superfície. És feta a partir d’una eclogita, i cal atribuir-li un origen llunyà. Cal destacar que a la fitxa d’entrada consta com de procedència desconeguda. Amb posterioritat, Badia-Homs informa de l’aparició d’altres noves destrals al mateix puig on hi ha la vila, i esmenta que una es conservava aleshores a l’ajuntament (Badia-Homs, 1977, p. 277). Anys més tard de les notícies de Pella i Forgas, Salvador Raurich publica al setmanari palafrugellenc Baix Empordà una visita del pro- fessor Schulten a la muntanya del Quermany, acompanyat també per “son deixeble, l’intel·ligent torroellenc i jove doctor en Filosofia i Lletres, En Lluís Pericot” (Raurich, 1920, p. 3). Segons Raurich, Schul- ten confirma les dades publicades anys abans per l’erudit de Begur, i hi redescobreix les “restes d’una muralla megalítica molt destroçada, qual amplària passa de tres metres, i formada per grans blocs tallats en el mateix lloc”. Raurich explica que l’opinió del savi alemany era que es tractava d’una muralla més primitiva que la de Tarragona i, per tant, molt anterior a les construccions emporitanes, malgrat que sense haver pogut veure els fragments ceràmics recuperats per Pella no podia precisar l’època a què correspondria el recinte. Anys més tard, Miquel Oliva (1974, p. 18-35) amplia les notícies sobre el Quermany. Tot i que l’objecte d’estudi principal del seu article és la vila de Pals, la menció als Quermanys obeeix a l’interès de voler aplegar totes aquelles descobertes puntuals i jaciments arqueològics situats a les rodalies d’aquest nucli medieval. En

160 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

384

361

376

Fig. 4. Destrals neolítiques del turó de Pals.

161 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ aquest sentit, Oliva recull la notícia de la troballa de destrals polides al Quermany, en destaca la importància del topònim i -en funció d’aquestes característiques- proposa una cronologia per al jaciment del "neoeneolític". També diferencia per primer cop les restes que es localitzen a la muntanya més baixa, tot assenyalant-hi la descoberta d’un seguit d’estructures significatives: sendas“ habitaciones talladas en la roca, aljibes, silos y otros aspectos” que, al seu parer, confirmen l’existència d’un poblat indígena (p. 22). El mateix any 1974 la zona del Quermany torna a ser objecte d’estudi, aquest cop, però, de manera monogràfica (Badia-Homs, 1974). L’autor aprofita l’avinentesa d’un incendi al cim i vessants del Quer- many Gros (la muntanya es cremà l’estiu de 1973), per fer un estudi de la zona. Assenyala les troballes realitzades al lloc per Pella i Forgas, tot i que nega l’existència de la suposada fortificació atesa la manca de vestigis clars, i passa tot seguit a descriure el material arqueològic que ell mateix hi recull: “algunes mostres de ceràmica grollera feta a mà, dos fragments de pedres per a moldre manualment i una peça de sílex que potser pertanyia a una falç”. Badia-Homs es mostra segur de l’existència d’un hàbitat indígena al Quermany Gros. Pel que fa al Quermany Petit, llista novament les estructures descrites mesos abans pel Dr. Oliva, afegint-hi “molins excavats a la roca” i, com ell, conclou que es tracta d’un poblat indígena, “pre-romà, potser coetani al del Quermany Gros”. En dos treballs posteriors, Badia-Homs repeteix el que ja es diu en el treball monogràfic anterior, tot i que esmenta que la major part de la terrissa que apareix superficialment en el Quermany Gran és feta a torn, un fet que al seu parer demostraria la llarga perdurabilitat de l’hàbitat dalt del cim (Badia-Homs, 1977, p. 277-278; 1981, p. 446). Pel que fa a Regencós, Badia-Homs també parla de la troballa dins el terme de destrals polides (o pedres de llamp, tal com se’ls anomena en els encontorns), i que hom utilitzava, col·locades sota la teulada de les cases o sobre les llindes de les finestres, com a talismans contra les tempestes. Destaca la destral conservada pels masovers del mas Mató, la qual fou trobada llaurant un camp proper, i en refereix la grandària i bona conservació (Badia-Homs, 1977, p. 343). Al nord-oest del poble de Regencós Badia-Homs dóna també la notícia de la troballa, prop d’una antiga pedrera situada en els vessants meridionals del Quer- many Gros (aleshores ja molt ensorrada i coberta de vegetació), d’un bloc de pedra treballat que li recorda un sarcòfag antropomòrfic a mig tallar (Badia-Homs, 1977, p. 343), notícia que també és recollida per Bolòs & Pagès (1982, p. 86).

162 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

La síntesi de totes aquestes investigacions es troba parcialment aplegada a Nolla & Casas (1984, p. 139), on es reclamen noves pros- peccions al lloc. En el catàleg de jaciments de les comarques gironines de Canton (2001, p. 384-385), no apareix cap dada nova sobre aquests jaciments. També als vessants superiors de ponent del Quermany Petit, en dos afloraments rocosos, s’han localitzat diverses cassoletes artificials, associades a altres de naturals, a més d’un regueró rectilini artificial que connecta dos bassis naturals. A més, als vessants inferiors, hi ha altres cassoletes artificials, una de 27 per 15 cm (Roqué et al., 1995, p. 87). Foren identificades de manera independent pel Geseart (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional) l’any 1989 i per Roqué l’any 1991, el qual les esmenta a la seva tesi doctoral (Roqué, 1993).

4. L'APROFITAMENT RECENT DELS RECURSOS LÍTICS: PEDRERES I TERRERES Els vessants dels Quermanys, coberts en bona part per inextri- cable bardissa i en part emboscats, amaguen tot un seguit de restes arqueològiques, entre les quals destaquen per la seva extensió i magnitud un conjunt de pedreres de cronologia incerta (algunes de recents, d’altres indubtablement antigues), vestigis de l’ús continuat de l’indret com a lloc d’extracció de pedra. En general és complicat establir la cronologia precisa de les estructures derivades de les activitats extractives, fonamentalment per la manca de materials arqueològics associats, la llarga pervi- vència de les tècniques emprades per tallar la roca i llevar els materials, i la superposició de fases de treball d’èpoques diverses, que esborren sistemàticament els vestigis anteriors. Sovint és la pre- sència de roques característiques d’una àrea font en un context ar- queològic o històric ben datat el que permet esbrinar l’edat de les pedreres. Aquest és el cas, per exemple, de les pedreres dels Clots de Sant Julià, a Canapost, i de la Muntanya d’en Torró, a Peratallada (Rocas et al., 2002), de les quals avui dia podem afirmar que foren explotades en època ibèrica i romana perquè els blocs de roca originària d’aquelles són àmpliament presents en molts jaciments empordanesos d’aquestes èpoques (Puig de Sant Andreu, Illa d’en Reixac, Castell de Palamós, Sant Sebastià de la Guarda, Empúries, etc.). L’exemple dels Clots de Sant Julià és ben apropiat en tant que

163 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ les roques allà explotades són de la mateixa formació geològica que les que formen els Quermanys, si bé no tenen silexites. Sobre els vestigis i cronologia de les pedreres de la zona que ens ocupa, concentrades fonamentalment al Quermany Petit, se’n fa una descripció detallada en tractar les restes arqueològiques lo- calitzades en aquest turó. A banda d’aquestes restes, però, cal fer esment de diverses explotacions més modernes, algunes situades en aquest mateix indret i aprofitant aquests mateixos materials, i d’altres, també modernes, centrades en altres tipus de roques.

4.1. LES ARGILES Una de les singularitats geològiques dels Quermanys és la pre- sència de nivells argilosos rics en caolinita situats a prop de la base dels gresos de la Formació Folgueroles. La caolinita és un tipus d’argila poc habitual a les comarques gironines, que tradicionalment ha estat emprat a la indústria ceràmica per a la fabricació d’engalbes i porcellana. Al Quermany Gros hi ha dos llocs on s’han explotat aquestes argiles. Així, al vessant meridional, en el terme de Regen- cós, es localitzen les anomenades Mines Blanques (Fig. 5), i enclo- tades en un fondal al nord del Quermany Gros, i ja dins el terme de Pals, les Mines Negres (Fig. 6). Unes i altres mines nodrien la indústria terrissera dels voltants, especialment la de la Bisbal (Serra & Ferrer, 2002, p. 15). Tanmateix, Faura (1923, p. 82) assenyala que s’explotaven per utilitzar-les com a refractari. Aquestes mines foren actives durant força anys (el document més antic és de l’any 1902) fins a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan varen tancar (Serra & Ferrer, 2002, p. 15; Martin, 2010, p. 70). De les Mines Blanques -anomenades així per l’argila blanquinosa i fina que produïen-, o Terrera d’en Bernat -motiu amb què es coneixia el regenconí Abdon Sabater Bonet-, s’obtenia caolinita que s’utilitzava per fer-ne engalba blanca. L’engalba, al seu torn, era emprada pels terrissers, un cop deixatada en aigua, per acolorir els atuells; en el cas de l’engalba blanca (també hi havia la vermella) s’utilitzava com a base per al color palla (sola) o, barrejant-la amb el vernís es podien elaborar nous òxids com el de manganès (marró), l’òxid de ferro (caramel), l’òxid de cobalt (blau) (Bover, 1993, p. 15). Segons algunes fonts, de les Mines Blanques també es va aprofitar el mineral de ferro. Així, Espuny et al. (2001) les relaciona amb una concessió minera de nom Tierra Amarilla y Mina del Rey registrada per a l’explotació d’oligist. És possible que també

164 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 5. Les Mines Blanques o Terrera d’en Bernat (Regencós).

Fig. 6. Les Mines Negres o terreres de l’Avi Rajoler (Pals), també conegudes amb el nom de Mines d’en Bofill.

165 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ estigui relacionada amb una concessió de mineral de ferro de l’any 1881 anomenada Esperanza, que va sol·licitar Emmanuel de Prat al paratge de “Constantin i Caramany” (Gil Romo, 1888, p. 65). El topònim Constantinc correspon a un turonet situat a llevant de les Mines Blanques. Segons el mateix autor, dins del perímetre de la concessió es van fer treballs però en lloc de ferro es van extreure argiles, les quals van ser utilitzades per a la fabricació de mosaic incrustat a Palafrugell, primer, i més tard a Arenys de Mar. Vidal (1886, p. 108) esmenta també aquest ús per a les argiles de Pals, però no en concreta el lloc d’extracció. Un mosaic incrustat que, molt probablement, correspondria a la producció de rajola fina amb decoració policroma embotida inventada vers l’any 1864 pel terrisser palafrugellenc Josep Bruguera Renart (Rosal, 1987a, p. 38); aleshores una veritable innovació dins el sector dels paviments ceràmics, i com a tal destacada pels seus contemporanis: “Al publicarse esta obra [1865] tal vez se halle ya abierta en la referida villa de Palafrugell, otra fábrica de baldosas finas, inventadas por D. José Bruguera, en las cuales aparecen los dibujos embutidos y con los colores que se desean, en lugar de estar aquellos pintados en la superfície como hasta aquí se ha hecho [...]” (Martínez Quintanilla, 1865, p. 314) (Fig. 7). Malgrat l’èxit inicial, la manufactura de mosaics incrustats sembla que no va tenir gaire recorregut, atès que varen deixar-se de fabricar (almenys a Palafrugell) vers l’any 1877, moment en què apareix l’última referència d’aquest obrador (Rosal, 1987, p. 39).

Fig. 7. Cairó amb decoració policroma embotida, de Josep Bruguera. Terracotta Museu, número d’inventari 9.876.

166 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Per la seva banda, les Mines Negres rebien aquest nom a causa de la terra de color vermell fosc que se n’extreia, ferruginosa, plàs- tica i grassa, idònia per a la manufactura d’atuells d’ús domèstic i emprada especialment per a l’elaboració de càntirs a causa de la seva poca porositat un cop cuita. També eren conegudes com a terreres de l’Avi Rajoler, ja que les explotava Josep Bofill Pericay, veí de Pals i conegut popularment amb aquest nom. Les margues de la Formació Banyoles també han estat emprades habitualment en la indústria ceràmica. Es tracta de materials coneguts pels ceramistes de la Bisbal amb el nom de terra blanca, de textura porosa i aspra, molt adequada per a la realització d’objectes que necessiten poc modelatge, austers, resistents i durables, com ara els productes derivats de les rajoleries. Un ús que, al Baix Empordà, es remunta com a mínim a època romana (Rocas et al., 2003). Fins fa poques dècades s’explotaven, per exemple, a Escla- nyà, Fonteta, Santa Susanna de Peralta i Castell d’Empordà. A l’entorn dels Quermanys també han estat explotades fins a finals del segle XX, per exemple a les Terreres d’en Macià, al costat de la carretera de Regencós a Pals, al límit entre els dos municipis. És força probable que aquestes margues hagin estat la matèria primera relacionada amb el forn localitzat al camí que mena al Quermany Gros, el qual es descriu detalladament a l’apartat de restes arqueològiques d’aquest turó.

4.2. LES CALCÀRIES A llevant del Quermany Gros, al turó dels dipòsits d’aigua de Regencós i el Constantinc, es localitzen diversos fronts d’extracció de roca calcària de la Formació Girona. Per la tipologia i estat de conservació dels fronts, no hi ha dubte que es tracta d’explotacions modernes, probablement actives entre els segles XVIII i XIX, relacionades amb l’obtenció de calç. Pedreres similars es localitzen al sud del Quermany Petit, al costat del càmping Mas Patotxas.

4.3. ELS GRESOS Els gresos han estat el recurs lític més intensament aprofitat als Quermanys, especialment al Petit, on hi va haver pedreres actives fins a principis dels anys 90 del segle XX. La família Del Campo (Felipe del Campo Holguín i el seu fill, Felip del Campo i Reig) va treballar aquests materials en els fronts, avui dia parcialment col-

167 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ gats de terres, que encara són visibles a banda i banda del camí que des del Mas Pericai puja al cim del turó, al costat de la casa anomenada Poble Espanyol. Altres fronts d’extracció moderns es localitzen al vessant nord-est, a prop del Mas Salvi.

5. RESTES ARQUEOLÒGIQUES AL QUERMANY GROS Les visites efectuades a aquest turó han permès constatar que s’hi apleguen diversos vestigis antics: d’una banda, restes de parets de pedra seca vinculades, sens dubte, amb l’activitat agrícola i ramadera que va tenir lloc als Quermanys especialment entre els segles XVIII i XIX (les quals es descriuen més endavant en un apartat específic); de l’altra, la presència d’estructures i restes més antigues que es con- centren majoritàriament al planell superior de la muntanya (Fig. 8).

5.1. PEDRERA ALTMEDIEVAL No hem localitzat la pedrera altmedieval ni el possible sarcòfag esmentat per Badia-Homs (1977, p. 343). L’autor indica que la pedrera es trobava ensorrada per les esllavissades de la part superior de la muntanya. Probablement, es refereix a un conjunt de blocs de roca que formen un apilament de planta quasi quadrada, situada a llevant de les Mines Blanques (Fig. 8, punt A). L’estructura, però, sembla correspondre a unes parets de pedra seca ensorrades, més aviat relacionades amb l’activitat agrícola o ramadera. Al seu entorn hi ha dos murs llargs, paral·lels a l’eix de la vall, construïts amb blocs de dimensions semblants.

5.2. FORN Al bell mig del camí carreter que des de les Mines Blanques puja al Quermany Gros, en el terme municipal de Pals, es localitza una estructura de planta circular, de 2 m de diàmetre, que sens dubte correspon a un forn antic. La troballa, ben visible, destaca pel color vermell pujat de les parets que delimiten l’estructura les quals dibui- xen una silueta anular que ressalta de la resta del camí i pel color i composició del rebliment interior, molt més fosc i amb presència de pedres de mida gran (Fig. 8, punt B; i Fig. 9). La seva conservació, enmig del viarany, certament resta com- promesa no només per l’erosió natural de les escorrenties d’aigua que precipiten pel fort pendent del terreny i que el travessen, sinó

168 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 8. Plànol de les estructures identificades al Quermany Gros. Les lletres indiquen diferents elements descrits al text.

169 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ

Fig. 9. Restes del forn al bell mig del camí d’accés al Quermany Gros. El seu diàmetre fa 2 metres. també per la mateixa erosió antròpica que li suposen les esporàdiques reparacions i millores del camí. En aquest sentit, i atès el grau de degradació que actualment suporta l’estructura, seria del tot con- venient poder actuar de manera urgent en la seva documentació i protecció. L’emplaçament del forn és triat a causa de la seva bona condició per a la indústria ceràmica, al damunt mateix d’un jaciment d’argila de gran puresa i plasticitat, i bona cobertura vegetal oferta pel turó que l’envolta. Estructuralment, el forn és de planta circular, molt probablement del tipus de doble cambra i tir directe o vertical, coent per convecció. Les parets que delimiten l’estructura presenten en la seva part interior una lleugera inclinació cap endins i es troben escorificades i vitrificades a causa de la temperatura de combustió que haurien suportat, fet que suggereix (i malgrat les limitacions que per a la seva descripció i assignació tipològica suposa la superficialitat de la troballa) que les restes conservades presumiblement podrien correspondre a l’espai de la cambra inferior o de combustió del forn (la foganya).

170 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Resta saber (amb les restes actualment visibles) on es disposaria la boca de la cambra de combustió, si hauria existit un accés amb corredor d’entrada vinculada a una àrea d’alimentació i neteja del forn, o les possibles instal·lacions annexes que pogués haver tingut. També la manca absoluta de material arqueològic als encontorns en dificulta enormement la datació, més si tenim en compte que els forns de planta circular (ovals, o lleugerament ovals) són fre- qüents en època ibèrica, romana i medieval. Dubtes que, sens dubte, quedarien esclarits amb una oportuna (i aconsellable) excavació de l’element.

5.3. MATERIALS ARQUEOLÒGICS I ESTRUCTURES DEL PLANELL SUPERIOR DE LA MUNTANYA És en aquest lloc on cal situar les interessants restes arqueolò- giques descrites per Pella i Forgas (Pella, 1980 [1883]). Avui dia, la densitat de la vegetació dificulta en gran mesura el pas més enllà dels camins de terra moderns que menen fins a la torre de vigilància d’incendis forestals. Tanmateix, s’han pogut observar diversos materials antics, tant en els camins com escampats arreu del planell. La migradesa de les restes, però, semblen descartar l’existència d’un poblat o assentament antic en aquest indret, tot i que certament confirmen una freqüentació del lloc, almenys des del neolític.

5.3.1. CERÀMICA Malgrat que en treballs anteriors s’ha destacat l’abundància de restes de ceràmica, el fet és que la seva presència és molt migrada. Després de diverses visites al lloc, el nombre de fragments obser- vats no arriba a la dotzena, la majoria informes de ceràmica a mà amb abundant desgreixant sorrenc de mida grossa a molt grossa, els quals presenten un grau d’alteració tan elevat que s’esmicolen només de tocar-los. Al Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona es con- serven diversos fragments ceràmics trobats al Quermany Gros, els quals foren ingressats el 1960 per Lluís Pericot i siglats amb el nú- mero d’inventari 20.091 a 20.109. En total, corresponen a 17 fragments de ceràmica a mà, un còdol arrodonit de quars i un vidre de cronologia evidentment posterior. Si exceptuem un petit fragment en què s’intueix l’inici d’una base, la resta del conjunt correspon a informes. Tot el material es troba molt fragmentat i erosionat. En

171 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ general tenen un desgreixant de mida de gra grossa, amb predomini de grans de quars, i presenten nòduls de carbonat de calci. Un únic fragment destaca pel fet de tenir un desgreixant molt atípic, constituït per cristalls de calcita triturats. Pel que fa al material trobat per nosaltres, s’han estudiat cinc fragments ceràmics que, junt amb la resta de peces recollides, s’han diposi- Fig. 10. Fitxa de ceràmica perforada QG-22. tat al Terracotta Museu. QG-19 i QG-22. Són dos fragments de ceràmica a mà, un informe (QG-19) i una fitxa perforada (QG-22) (Fig. 10). La pasta és de color gris cendra, porosa, amb una elevada proporció de desgreixant de mida sorra molt grossa, amb clastos de fins a 3 mm de diàmetre. La majoria són grans angulosos de quars, feldspat potàssic, fragments de granit biotític i plaquetes de biotita. La composició del desgreixant, concretament la presència de clastos de granit, indica que l’àrea de producció es localitza fora dels Quermanys. QG-25. És un fragment informe de ceràmica a mà, de pasta de color bru fosc, porosa i molt alterada. Conté una proporció elevada de desgreixant de mida sorra molt grossa, amb clastos de fins a 10 mm de diàmetre. La majoria són trossos irregulars i angulosos de fil·lita verda, i en menor quantitat presenta grans subarrodonits de quars. La presència de fil·lita indica que l’àrea de producció es localitza a l’entorn immediat del Quermany Gros, probablement al peu del vessant sud (rodalia del poble de Regencós) o del vessant est. Aquest fragment es va localitzar a l’extrem nord-est del planell (Fig. 8, punt D). QG-20 i QG-21. Són dos fragments informes de ceràmica a torn de pasta ben depurada, dura i poc porosa, amb cocció oxidant i reductora (tipus sandvitx). Conté grans subesfèrics angulosos de quars, que rares vegades superen els 0,25 mm de diàmetre. També s’ha constat la presència de moscovita, òxids de ferro i elements escoriacis indeterminats. Els dos fragments van aparèixer al mateix lloc (Fig. 8, punt C), al sector oest del planell, i és possible que

172 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS) pertanyin a la mateixa peça. Per la tipologia de la pasta i el tipus de cocció, els assimilem a l’època ibèrica. El nombre escadusser de material ceràmic recuperat, la manca de peces amb forma (vores, decoracions...), i l’estat d’erosió que presenten, dificulta poder donar una datació aproximada. A tall d’hipòtesi, i relacionant aquest material amb els elements lítics que tot seguit es descriuran i amb les similituds que creiem veure amb el material recollit en jaciments propers, com ara Punta des Mut a Begur, pensem que (i amb totes les reserves que calgui) podrien correspondre majoritàriament dins un marc cronològic de principis de l’edat del ferro, entre els segles VII i VI aC, tot i que sense descartar una freqüentació de l’indret en èpoques posteriors (ceràmica ibèrica a torn). Altra cosa és, com veurem, l’estructura de pedra apilada que assimilem al recinte descrit per Pella, construcció que fa inversemblant pugui correspondre a aquests materials ceràmics. En tot cas, la funció i cronologia exacta d’aquest recinte és una qüestió que, com veurem més endavant, resta oberta i que futures intervencions arqueològiques hauran d’esclarir.

5.3.2. ELEMENTS LÍTICS A diferència de la ceràmica, els elements lítics treballats o bé de materials forans aportats antròpicament són força abundants arreu del planell.

Esclats de quars Destaca l’elevat nombre d’esclats de quars, la majoria de 0,5 cm a 2 cm de llargada, molts amb senyals evidents de talla. Hi predomina la varietat incolora i translúcida, a vegades amb cares cristal·lines preservades. També n’hi ha d’opacs i de color blanc, rosat o vermellós. S’ha constatat la presència d’ortòclasi associada a alguns fragments de quars translúcid (QG-36), fet que permet re- lacionar-los amb roques ígnies de tipus pegmatita. La procedència forana de tots aquests quarsos és obvia, en tant que a l’entorn proper al jaciment, aquest mineral només es troba en fragments de mida comparable o superior a les bretxes de la Formació Pontils i en forma de filons hidrotermals dins les roques paleozoiques. La procedència d’esclats originaris de pegmatites indiquen una font de proveïment més llunyana: les bretxes de la Formació Pontils no contenen còdols d’aquesta composició, i els afloraments de roques

173 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ paleozoiques de Pals i de Regencós tampoc inclouen dics d’aquesta litologia. Segons les nostres observacions, l’aflorament més proper de roques compatibles amb aquests esclats se situa a poc més de 4 km al sud-est, al Mas Llord (Begur), on aflora un dic de pegmatita amb grans cristalls de quars, i en què hi ha indicis de l’existència d’un taller lític de cronologia indeterminada. A uns 250 metres al sud d’aquest dic es troba un aflorament amb senyals d’extracció de roca que s’ha relacionat amb els molins de granodiorita de l’assentament del període transició entre l’edat del bronze i la del ferro antic de la Punta des Mut (Aicart et al., 2014).

Sílexs A banda d’esclats de quars també n’hi ha de sílex, si bé són molt poc abundants. S’han inventariat 19 objectes d’aquest mineral (Fig. 11). En l’aspecte petrològic, es poden agrupar en dos conjunts cla- rament diferenciats. D’una banda, els sílexs locals (6), provinents dels filons de silexita del mateix Quermany Gros, i de l’altra els d’origen al·lòcton (13). Els primers són més grans, de 2,4 cm a 6,7 cm de llargada, però de talla tosca a causa de la qualitat més aviat dolenta del material. N’hi ha tres de color bru vermellós (QG- 13, QG-16 i QG-17), dos de color vermell (QG-14 i QG-18) i un de blanc (QG-15). Aquest darrer és dubtós que sigui una peça tallada i no un simple fragment alliberat per la meteorització. En aquest sentit, cal tenir en compte que en diferents llocs del planell afloren filons de silexita de color blanquinós, de 0,5 cm a 1 cm d’espessor. Els sílexs al·lòctons són més petits (1,2 cm a 2,8 cm), de millor qualitat i força variables quant a aspecte. N’hi ha de color blanc i opacs (QG-09, QG-23), de color gris blanquinós i lleugerament translúcids (QG-03, QG-04, QG-05, QG-06, QG-07, QG-10) i de color gris i opacs (QG-02, QG-08, QG-11, QG-24, QG-29). L’estudi microscòpic revela forces dades sobre la procedència d’aquesta matèria primera, que és extremadament rara al nord-est de Catalunya (pel que fa a matèria de bona qualitat per a la talla). Així, és molt significativa la presència d’abundants restes fòssils de carofícies i closques d’ostracodes en tres de les peces (QG- 02, QG-06, QG-23), i de restes atribuïbles a aquests mateixos organismes en altres (QG-05, QG-08, QG-09, QG-24), fet que indica

174 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 11. Mostrari d'elements lítics recollits en el planell superior del Quermany Gros: sílexs, molins de vaivé i còdol de quars repicat.

175 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ que s’han format associats a fàcies sedimentàries d’aigua dolça. Amb aquestes característiques i per criteris de proximitat, és molt probable que provinguin de la conca oligo-miocena de Narbona- Sigean, al Llenguadoc oriental. En aquest sentit, els estudis de matèries primeres lítiques realitzats en els nivells aurinyacians de la cova de l’Arbreda (Serinyà), mostren que del total de la indústria lítica recuperada, un 59,7% eren sílexs originaris d’aquesta conca (Ortega, 2002). La resta d’objectes de sílex al·lòcton són també compatibles amb els d’aquesta mateixa àrea geogràfica. Pel que fa a la seva tipologia, la majoria de les peces són informes, si bé també hi ha elements de talla laminar. Hi destaca una làmina de 26 mm de llarg (QG-09), dues làmines truncades (QG- 05, QG-23) i un trapezi (QG-07). L’escassetat de restes, i el fet de tractar-se de materials superficials, no permet precisar-ne gaire l’edat, tot i que són compatibles amb una cronologia del neolític.

Destral de pedra polida Es va localitzar al límit sud del planell (Fig. 8, punt E; i Fig. 12) (QG-01). És una eina de forma trapezoïdal que amida 50,5 mm de llarg per 40,3 mm d’ample i 23,9 mm de gruix. Pesa 63,9 g. Pre- senta la superfície rugosa com a resultat de la meteorització que ha patit. Del polit original que tenia només en queden restes a la zona del tall. El bisell és convex i de perfil lleugerament asimètric. Les cares són convexes, de vores arrodonides, i la secció ovalada. El taló és arrodonit i parcialment trencat. Es va confeccionar a partir d’una roca ígnia de mida de cristall fina (no superen els 0,3 mm de llargada), de color bru groguenc. És compost de quars i de feldspat potàssic (força alterat a la superfície de la peça), amb una marcada textura granofírica gràfica. També conté làmines de biotita i de moscovita, que no es disposen orientades. Amb aquestes característiques mineralògiques i texturals, es pot classificar com un microgranit granofíric. És un tipus de roca força freqüent al sector meridional del massís de Begur i a la part oriental i sud de les Gavarres, on aflora en posició primària en forma de dics encai- xats en granitoides i roques metamòrfiques. Aquesta peça indica, junt amb els sílexs, una certa freqüentació del planell durant el neolític.

176 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 12. Destral localitzada al planell superior del Quermany Gros.

Molins de pedra S’han localitzat dos fragments de possibles molins de vaivé. Un correspon a un bloc irregular de granodiorita biotítica, amb signes evidents de poliment en dues cares oposades (QG-27). Amida 5,4 cm d’alt per 4,9 cm de llarg (prenent com a horitzontal les super- fícies polides). L’altre és un fragment de molí de base convexa i superfície plana, elaborat a partir d’un còdol de leucogranit de gra fi (QG-28). Fa 6,3 cm d’alt per 11,3 cm d’amplada (Fig. 11). Molins de vaivé d’aquestes mateixes composicions han estat documentats abastament al jaciment de la Punta des Mut (Aicart et al., 2014). Pels primers, s’ha assenyalat com a possible àrea de procedència un aflorament proper al Mas d’en Llord, d’on, com s’ha fet constar anteriorment, també poden provenir alguns dels esclats de quars. Els del leucogranit, molt més abundants, van ser recollits a la platja adjacent a l’esmentat jaciment.

Còdols de quars repicats S’han localitzat set còdols de quars amb marques evidents d’haver estat repicats als vèrtexs i a les arestes. Dos estan partits. Els sencers amiden entre 6 cm i 10 cm de diàmetre major. Un ha estat inventariat (QG-12) (Fig. 11). Ateny 9,8 cm d’altura per 7,8 d’amplada i 6,2 cm de gruix, i pesa 565 g. Es tracta d’un quars opac de color vermellós per les nombroses inclusions d’òxids de ferro que conté,

177 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ i amb una estructura laminar poc desenvolupada. Probablement prové originalment d’un filó hidrotermal encaixat en materials paleozoics de les muntanyes de Begur, si bé en posició secundària són molt habituals en els nivells detrítics del paleogen (Formació Pontils) i també en molts dipòsits quaternaris.

Còdols sense marques d’ús Un fet força enigmàtic és la presència esporàdica de còdols el·lipsoïdals, molt ben arrodonits, de 3 cm a 9 cm de diàmetre major, en alguns casos partits, però sense senyals de repicat ni cap altra mena de treball. Segurament són els “cantos de cuarzo perfectamente redondeados” als quals es refereix Pella i Forgas. Es localitzen repartits arreu del planell superior, sense que s’hagi constatat que siguin més abundants o estiguin concentrats en cap punt. La seva morfologia és característica de còdols de platja o de riu. D’acord amb un recompte fet a partir de 30 còdols, 21 (70%) corresponen a leucogranit biotític, 7 (23,3%) són de quars i 2 (6,7%) de lampròfir (espessartita). Un dels còdols de leucogranit ha estat inventariat (QG-26); és marcadament el·lipsoïdal, amb un eix major de 45,5 mm i un de menor de 36,3 mm, i pesa 81 g. L’àrea de procedència d’aquests elements lítics és alguna platja situada al tram de costa en què afloren els leucogranits biotítics d’Aiguablava -des del nord de la badia de Tamariu (Palafrugell) fins al port de Fornells (Begur)-. S’ha revisat la composició dels àrids emprats en les diverses obres de construcció de la torre de vigilància d’incendis, i en cap cas inclouen elements d’aquestes litologies (són graves arrodonides de calcària, de 2 cm de diàmetre, i graves anguloses d’esquists moscovítics, de 1,5 cm de diàmetre). Això, el fet que no es concentrin als camins i que només es trobin al replà superior del Quermany Gros, menen a pensar que es tracta de materials aportats en època antiga. La funció específica, però, és incerta. Còdols idèntics a aquests es troben al jaciment de la Punta des Mut (Aicart et al., 2014), si bé en aquest cas la densitat en superfície és molt superior, i semblen tenir relació amb estructures d’habitatge (fons de cabana).

5.3.3. ESTRUCTURES DE PEDRA SECA L’element arqueològic més rellevant del Quermany Gros és el recinte fortificat que, segons Pella i Forgas (1980 [1883]), encerclava la part alta del turó (Fig. 3). Com s’ha assenyalat anteriorment,

178 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Raurich (1920), que va visitar el jaciment acompanyat per l’eminent arqueòleg alemany Schulten i el Dr. Pericot, va confirmar també l’existència d’aquesta muralla, si bé segons ell es trobava “molt destroçada”. Estudis posteriors, però, i atesa la manca de vestigis clars, varen posar en dubte aquest recinte (Badia-Homs, 1974, p. 7). La recerca feta per nosaltres ha permès identificar de nou diverses estructures de pedra apilada que sens dubte corresponen a part del recinte publicat per Pella (Fig. 8). Tot i que la vegetació espessa en dificulta molt l’observació i seguiment, les restes són força evidents a l’oest i a l’extrem nord del planell. Al sector oest es reconeix un apilament irregular de blocs de roca, disposats de manera caòtica, el qual, sense interrupció, delimita tot el planell superior des del camí de terra modern fins a l’extrem sud-oest (Fig. 13). L’estructura es recolza directament sobre la roca, assoleix una altura màxima d’1,5 m respecte del relleu circumdant, i té una amplada molt variable, que arriba a 3,5 m. En alguns trams sembla anar associada a una excavació feta en paral·lel, situada immediatament i cap a l’interior del recinte. Els blocs són de geometria irregular, sense indicis d’escairat o treball de cap mena, i de mida molt variable (com a màxim arriben a fer 80 cm de costat). L’estructura presenta, en almenys dos llocs, el que sembla una excavació en forma de pou circular que arriba fins a la seva base (Fig. 8, punts C i F; i Fig. 14). L’estat menys alterat de la roca al voltant d’aquests punts fa suposar que en algun moment força recent s’hi va practicar un buidatge clara- ment intencionat (d’exploració arqueològica?). Just al costat d’un d’aquests llocs (Fig. 8, punt C) s’hi han trobat diversos fragments de ceràmica (QG-19, QG-20, QC-21, QG-22). L’apilament de blocs del sector oest del planell sembla perllon- gar-se pel límit meridional, si bé l’estat de degradació de l’estructura en aquesta zona fa difícil assegurar-ne un origen antròpic. Al sector nord, l’estructura perimetral és un mur de pedra seca en força millor estat que l’anterior, el qual també recolza directament sobre la roca. Assoleix una altura màxima de 1,5 m i conserva entre una i cinc fileres de blocs; la seva amplada arriba a 2,7 m. En els trams més ben conservats, està constituït per una única paret de roques de tendència paral·lelepipèdica, sense escairar, de 20 a 85 cm de llarg per 20 a 45 cm d’amplada i 10 a 25 cm d’alçària (Fig. 15). Aquesta paret se situa a la part frontal, en la direcció del pendent; al darrere hi ha un apilament de blocs irregulars col·locats de manera caòtica, que recorda força l’estructura del sector oest del

179 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ

Fig. 13. Apilament de pedres que ressegueix el límit oest del planell superior del Quermany Gros.

Fig. 14. Excavació en forma de pou circular que travessa fins a la base l’apilament de blocs del límit oest del planell superior del Quermany Gros. Es desconeix quan i per què es va practicar.

180 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 15. Mur de pedra seca que ressegueix el límit nord del planell superior del Quermany Gros.

181 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ

Fig. 16. Pedra allargada, tombada, relacionada amb el mur de pedra seca. planell. Igual que allà, en alguns trams de l’estructura es reconeix un solc paral·lel a ella, de fins a 5 m d’amplada i 1 m de fondària, amb signes evidents d’extracció de roca. Molt probablement és d’on van sortir els materials que formen el mur. Un element destacable de l’estructura és un bloc de roca plantat al terra, lleugerament inclinat, amb l’extrem superior apuntat, que amida 165 cm de longitud per 75 cm d’amplada i 45 cm de gruix (Fig. 8, punt D; i Fig. 16). Al seu costat es va localitzar el fragment de ceràmica QG-25. La funció concreta d’aquestes estructures ens és desconeguda, però la seva tipologia no és compatible amb un assentament anterior a l’època ibèrica. En tot cas, sense una intervenció arqueològica no se’n pot esclarir ni l’edat ni la funcionalitat.

6. RESTES ARQUEOLÒGIQUES AL QUERMANY PETIT A banda de les parets de pedra seca dels segles XVIII i XIX, que com s’ha esmentat anteriorment es tractaran a part, les restes antigues més destacables del Quermany Petit són les pedreres i els seus elements associats (Fig. 17). També s’han localitzat materials d’època romana dalt mateix del turó, que fan suposar l’existència d’un punt de vigilància estratègicament situat en aquest lloc.

182 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 17. Plànol de les estructures identificades al Quermany Petit. Les lletres indiquen diferents elements descrits al text.

183 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ

6.1. PEDRERES ANTIGUES Els gresos del Quermany Petit han estat objecte d’un intens aprofitament, com ho demostra el reguitzell de marques d’explotació de roca que hi ha repartits entre la part alta del turó i la base dels vessants nord i oest. Són especialment clares i cridaneres les marques d’extracció de moles de molí de grans dimensions que hi ha al cim de la muntanya (Rocas et al., 2002, p. 23), en forma d’empremtes circulars o alvèols (deixades a la roca base) tant en pla subhoritzon- tal (majoritaris) com vertical, a vegades encara amb les restes de la mola a mig tallar (Figs. 18 i 19). També s’observen altres marques rectangulars i escairades que cal atribuir a l’extracció de carreus. Probablement, aquests forats siguin els aljibes, silos i cisternes a què s’han referit alguns estudiosos que van visitar la zona. De fet, molts s’omplen amb l’aigua de pluja i la mantenen durant força temps. Cal tenir en compte, però, que aquestes cavitats artificials coexisteixen amb altres de naturals, formades per la meteorització de la roca; unes en posició vertical (tafone) i altres sobre superfícies subhoritzontals (cassoletes d’erosió). Aquestes darreres són força abundants al Quermany Petit (Roqué & Pallí, 1991b) (Fig. 20). Les cassoletes d’erosió d’aquesta zona tenen planta circular o lleugera-

Fig. 18. Empremta vertical d’extracció d’una mola.

184 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 19. Empremta horitzontal que delimita l'extracció de moles de molí.

Fig. 20. Cassoleta d’erosió al cim del Quermany. Diàmetre: 57 cm; profunditat: 14 cm.

185 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ ment el·lipsoïdal, diàmetres màxims de l’ordre de mig metre, i són fàcils de diferenciar de les marques d’extracció de moles perquè tenen les parets sobreexcavades. L’eina principal del picapedrer de moles era el pic de doble punta o escoda, una eina emprada des de molt antic en treballs de pedrera. En el cas del Quermany, les restes de desbastat ben visibles en alguns dels elements (Figs. 21 i 22) demostren a bastament l’ús habitual de l’escoda. Segons la duresa de la roca podia variar de forma i tremp, tot i que en general els models de punta per a pedra tova s’usaven per tallar pedres d’afilar, i els de punta per a pedra dura per fabricar pedres de molí (Pascual et al., 2011, p. 243-244). Una altra eina imprescindible en l’ofici era el compàs de puntes, gran per tal de marcar el diàmetre de la futura mola (també el diàmetre es podia traçar amb un senzill clau i cordill), i petit per traçar l’ull de la mola. I no hi podien faltar tampoc la maça i les cunyes. El treball s’iniciava amb la traça de la mola desitjada. Un cop es- collida la roca apropiada, amb el pic es marcaven sobre la superfície diversos cercles concèntrics, en funció del diàmetre de la peça, els quals servien al picapedrer de guia en la talla perimetral. En aquesta fase del treball es picava de manera repetida sobre l’amplada que

Fig. 21. Empremta circular o alvèol amb restes visibles de desbastat que marca l'extracció de moles al cim del Quermany Petit. A la base s’hi pot veure la trinxera en forma d’anell que marca el diàmetre de la darrera mola extreta.

186 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 22. Mola pendent de llevar al cim de Quermany petit. Just dessota seu, empremta d'una extracció anterior. S'observen les marques de l'escoda.

187 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ indicaven les marques concèntriques fins a buidar una trinxera que, a manera d’anell, delimitava la nova mola. La profunditat d’aquesta trinxera, lògicament, superava lleument el gruix de la mola que es pretenia fabricar. Acabada aquesta fase prèvia d’extracció, es picaven diverses ranures en V que envoltaven la base del cilindre, dins les quals es col·locaven falques de fusta rectangulars o de ferro (en aquest cas solapades per dues platines per tal de facilitar el desplaçament en ser colpejades per la maça). El picapedrer tot seguit picava de manera alterna i repetida les falques fins a aconseguir que es desprengués el bloc cilíndric (Pascual et al., 2011, p. 245) (Figs. 23 i 24). Un cop desprès el bloc cilíndric, es portava a un lloc més còmode de la pedrera (condicionat com a taller), on es tallava la mola ja per bé. La talla de la mola començava amb l’allisatge de la cara superior; a continuació es marcava el diàmetre definitiu i es procedia a la talla lateral. El treball en aquesta cara es completava amb la perforació de l’ull de la mola, realitzat amb el pic de doble punta en el cas de peces de gran diàmetre, o amb punter i maceta en el cas dels molins més petits. Finalitzada aquesta part del treball, es donava la volta a la mola i un cop anivellada es repetia la mateixa operació: allisar, tallar el lateral, i perforar l’ull fins a comunicar-lo amb la cara anterior. Una vegada fet tot això, la mola acabada ja estava preparada per al seu transport; un transport complex, certament, ja que al pes de la mateixa mola exigiria l’ús del carro, i la seva fragilitat un perfecte coneixement dels camins i del seu estat de conservació. Nogensmenys la fractura d’una mola representava perdre molts jornals de treball. L’examen dels diversos llocs d’extracció de moles repartits per la muntanya suggereix una explotació dilatada en el temps. Tenint en compte que les trinxeres perimetrals conservades tenen una amplada mitjana de 20 cm, es pot deduir el diàmetre de les moles encara que només es conegui el diàmetre exterior dels forats conservats a la roca. Les mesures indiquen que la majoria tenien un diàmetre entre 70 cm i 100 cm, essent més escasses les de diàmetre comprès entre 130 cm i 145 cm, i en un únic cas, 170 cm. Tot i l’evident difi- cultat per assegurar aquest extrem, les moles de diàmetre de l’ordre d’1 m poden correspondre a l’època medieval, mentre que les més grans poden ser d’explotacions més modernes. Sembla que el gran centre productor empordanès de moles fou, almenys des de mitjan segle XIV, la molera o les moleres de Pera- tallada i Canapost. Si bé no es pot descartar l’existència d’altres petites moleres a l’Empordà ni la importació des d’algun altre cen-

188 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 23. Retall cilíndric que delimita el contorn d'una futura mola. Diàmetre màxim d'aquesta: 110 cm

Fig. 24. Una altra mola a punt d'extreure.

189 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ tre regional important, com el Voló (Rosselló), la producció de Pe- ratallada i Canapost sembla que fou realment important. Si més no, sabem que gairebé la totalitat de les moles utilitzades als nous molins fariners comtals de Castelló fins a principis del segle XV pro- cedien d’aquestes localitats, i la utilització de les moles d’aquest lloc també es documenta en altres poblacions del comtat d’Empúries i del vescomtat de Rocabertí (Gironella, 2014, p. 102, 103, nota 199, i 264). Sens dubte, es tractarien de les pedreres dels Clots de Sant Julià i de la Muntanya d’en Torró i, molt probablement també, dels Quermanys (Rocas et al., 2002). Pel que fa a les seves característiques, la documentació no aporta gaire informació, ja que tan sols disposem de les mesures globals de les moles d’algunes instal·lacions. A més, les mesures de les moles canviaven any rere any en funció del desgast, sense que se’n puguin treure conclusions (Gironella, 2014, p. 103, nota 200). Les moles utilitzades als molins barcelonins i rossellonesos (tot i que s’ha de tenir en compte que la matèria primera podia ser diferent de la pedra de les moleres empordaneses així com les respectives moles resultants) coincideixen a donar unes mesures d’entre un metre i un metre i quart de diàmetre (Ortí, 2000, p. 335; Caucanas, 1995, p. 148). Ortí, a més, en determina el gruix amb una important variació entre les inferiors i les superiors: 29,15 cm (un pam i mig) les primeres i 9,71 cm (mig pam) les segones (Ortí, 2000, p. 335).

6.2. ESTABLIMENT D’ÈPOCA ROMANA Dalt del cim del Quermany Petit han aparegut diversos materials arqueològics d’època romana que confirmen l’existència d’una estació en aquest lloc. El jaciment està situat a la part més alta del turó; una ubicació privilegiada que sens dubte permetia un esplèndid control visual del territori circumdant. Inèdit fins avui, l’estudi de material superficial realitzat per nosaltres permet proposar una cronologia per al jaciment en època baixrepublicana (darreries del segle II aC o poc després) amb una freqüentació del lloc a principis del segle I dC i fins més enllà. El material estudiat (concentrat en un espai reduït, de no gaire més de 10 m2) (Fig. 17, punt A; Figs. 25 i 26) està format majorità- riament per un conjunt que combina ceràmiques de fabricació local indígena amb altres d’importació itàlica. En el primer grup hem de citar especialment peces destinades a la vaixella de taula: ceràmica

190 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 25. Vista aèria de la localització de l'establiment romà del Quermany Petit. Es pot veure com la pedrera afecta al jaciment.

Fig. 26. Restes de ceràmica d’època romana disperses per la superfície al cim del Quermany Petit (desembre de 2009).

191 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ grisa de la costa catalana (amb peus i nanses de gerrets bicònics i altres fragments assimilables a gots, plats, escudelles...), comunes oxidades de taula i ceràmica reduïda de cuina. Juntament amb aquest material han aparegut fragments d’àmfora ibèrica. El material romà és tot importat, hi és present la ceràmica de parets fines (forma Mayet II) així com diferents àmfores de procedència itàlica destinades al transport de vi; tipològicament s’han d’adscriure a àmfores itàliques Dressel 1, que es mou entre les variants A amb vores triangulars, curtes i lleugerament obertes, i també al tipus B, més esvelta i alta, de llavi llarg i dret. No s’han recollit ceràmiques d’importació envernissades de ne- gre tipus campaniana ni tampoc de vermell (terra sigil·lada itàlica, preferentment), tot i que sí una vora d’àmfora 2/4 d’origen local que és, ara per ara, el material ceràmic més modern del conjunt. Esment a part mereix la troballa d’una moneda de Constantí II, datable entre el 336 i 342 dC. Revers amb la llegenda GLORIA EXERCITUS (quasi il·legible) i dos soldats portant llances i escuts, i un estendard entre ells; a sota, les sigles SMK -seca de Cyzicus-. Anvers amb el bust de l’emperador de perfil, mirant a la dreta, molt desgastat. Llegenda il·legible. Davant l’evident desconnexió cronològica que existeix amb la resta de material arqueològic recuperat, cal pensar que aquest petit bronze baiximperial correspondria a una freqüentació posterior del lloc (Figs. 27 i 28). Tenim constància que, en aquesta mateixa zona, Esther Reig va trobar una punta de llança de ferro, probablement romana, que durant alguns anys va estar exposada a Ca la Pruna (Pals). Desco- neixem l’actual parador d’aquesta peça.

Fig. 27. Moneda romana baiximperial de Constantí II. Diàmetre: 15 mm.

192 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 28. Material arqueològic de l’estació romana del Quermany Petit: QP-01: vora d’àmfora Dressel 2/4; QP-07 i 08: vores d’àmforès itàliques Dressel 1B i 1A; QP-09 a 12: nanses d’àmfora itàlica (QP-11 i 12: Dressel 1C?); QP-13: nansa d’àmfora tarraconesa (Pascual 1?); QP-15, 22, 26, 27, 29, 30 i 31: Ceràmica grisa de la costa catalana (vora, nanses i bases); QP-35: Vora de ceràmica de parets fines (Mayet II); QP-38 a 53: Cerà- miques comunes oxidades (vores, nanses i bases); QP-59 i 60: Ceràmiques grolleres de cuina (base i nansa).

193 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ

No s’han localitzat estructures d’habitació vinculades a aquests materials, ni fragments de tegulae ni cap altre tipus d’element lli- gat a una construcció, fet que dificulta la interpretació correcta del jaciment. És possible que hagin estat destruïdes pels treballs d’ex- tracció de pedra fets ben bé a tocar en èpoques posteriors (Fig. 24). A tall d’hipòtesi -i tenint ben present la posició estratègica del lloc que li ofereix una situació privilegiada com a talaia sobre tot l’Em- pordà-, proposem l’existència en aquest indret -enmig d’una zona poblada i voltada d’importants nuclis ibèrics- d’un possible punt de vigilància i control del territori circumdant.

6.3. MURS DE PEDRA SECA DELS SEGLES XVIII I XIX Repartits per tot els Quermanys, però fonamentalment en el Petit, hi ha nombroses estructures construïdes seguint la tècnica de la pedra seca: barraques, parets de contenció de terres, corrals, murs de camins, carrerades... (Figs. 8 i 17); un patrimoni humil i poc vistós, lluny dels monuments més emblemàtics i sovint poc considerat, però que és fruit del treball diari, fidel i responsable, de moltes generacions. Són el testimoniatge d’un Quermany huma- nitzat, d’una ocupació del massís per grups socials modestos, que es manifesta a través de tots aquests elements i que demostren un intens lligam econòmic i social del massís amb la gent de la rodalia. Malgrat que es fa difícil poder datar aquesta arquitectura tradicional a causa de la falta de dades històriques i de restes materials relacionades, cal pensar que la majoria d’estructures foren construïdes durant la primera meitat del segle XVIII, i més concretament entre 1725 i 1750, període en què s’aferma la introducció de la vinya com a monocultiu a l’Empordà (Barbaza, 1988, p. 343). En l’aspecte constructiu destaca la uniformitat de la tècnica emprada, que consisteix en l’apilament més o menys ordenat de blocs de roca gens o mínimament repicats, sense cap mena de lligant que els uneixi (Fig. 29). Sempre s’aprofiten els materials més a l’abast, de manera que la seva composició és funció del substrat geològic. Els murs més alts (fins a 2 m) i gruixuts (fins a 1,2 m) solen ser de doble paret, fets amb blocs de bona mida (50 a 80 cm de llargada per 30 a 25 de gruix i altura), i amb l’espai interior reblert de pe- druscall. La majoria, però, són de paret simple, amb els elements més grans situats a les fileres de la base.

194 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 29. Mur de pedra seca (segles XVIII-XIX) al vessant meridional del Quermany Petit.

L’ocupació de la muntanya, però, com hem vist, no va començar del no res. Els Quermanys han estat un lloc amb abundants recursos i totes les cultures que l’han trepitjat n’han sabut treure partit. Semblaria, però, que el moment de major explotació agrícola del massís es produiria vers els segles XVIII i XIX, coincidint amb una es- pecialització de conreus (vinya i olivera) que deixen de produir per a l’autoconsum per, cada cop més, tendir a la comercialització. Aquest procés d’expansió econòmica i social cap al massís és un fenomen d’abast general que afecta bona part dels països del nord de la Me- diterrània i que coincideix amb l’expansió de l’arquitectura de pedra seca. Tot plegat forma part d’un context general d’augment demo- gràfic que suposa l’activació generalitzada de terres allunyades dels llocs de població. Als Quermanys, especialment al Petit, es detecta aleshores una autèntica allau de nous establiments i s’ocupen els terrenys més marginals. Els conreus s’enfilen fins als punts més -en lairats de la muntanya i d’accés prou difícil per als mitjans de l’època (Figs 17, 30 i 31).

195 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ

Els conreus de la vinya i l’olivera són segurament els que ens han deixat la majoria de restes materials. Persones que durant els dies de treball a la vinya no tornaven cada nit al poble, i que a l’entorn de la finca construïen una barraca per guardar-hi les eines, el menjar i refugiar-se en cas de mal temps. També els nous terrenys necessitaven ser netejats i delimitats i, per això, hi situaren murs -aixarts- utilitzant les mateixes pedres que n’extreien, i que són els que trobem àmpliament escampats per la muntanya. Les barraques i els aixarts, però també els murs de marge, els testimonis físics més evidents d’aquest accés generalitzat als Quer- manys, han deixat poc rastre documental. Això és lògic si es té en compte que les dades d’arxiu són el testimoni d’uns pagaments en què gairebé mai es mencionava el fet secundari de posseir una barraca. D’altra banda, les construccions són obres anònimes, sense firma, fetes molt sovint pels mateixos pagesos. Tot i això fa que sigui molt difícil trobar dades històriques d’aquests elements i quan se’n troba, aquesta és sempre una informació addicional, com ara les troballes de fragments de ceràmica recollits al seu entorn, que donen una cronologia del segle XVIII cap endavant. Pel que fa a la ramaderia també al segle XVIII es produirà al mas- sís un increment d’explotacions, tal com ho exemplificaria l’ocupa- ció de la muntanya i l’edificació d’uns espais adequats on tancar el bestiar: els cortals i corrals, i d’àrees de pastura: les jaces. Els cortals eren tancats de pedra per al bestiar, amb un espai per a un petit habitatge. S’utilitzaven per guardar-hi el bestiar durant la nit i de dia sortia a pasturar lliure per algunes zones de la muntanya. En general els cortals trobats són de mida petita; també hem detectat possibles jaces, llocs destinats a sojornar el bestiar. La dessecació de l’estany Marisc a partir de mitjan segle XVIII sembla que no va afectar de manera transcendent l’ocupació antròpica de la muntanya, tot i el repartiment de les noves terres que es féu entre els veïns de Pals (Matas, 1986, p. 58-59). En tot cas, no es pot descartar aleshores una certa davallada dels usos tradicionals dels Quermanys, especialment per la possibilitat, per part de la petita propietat, d’accedir a terrenys molt millors a la plana que possibilitaven el desenvolupament d’un nou tipus d’agricultura i de ramaderia que poc tenia a veure amb el que fins aleshores havia ofert el massís. Sigui com sigui, però, l’ocupació dels Quermanys al llarg del segle XIX vindria confirmada pels fragments de terrissa recollits en relació amb aquestes estructures de pedra seca, els quals grosso modo mostren un

196 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

Fig. 30. Tram de camí empedrat limitat per murs de pedra seca. A la dreta, mur de blocs de formigó del perímetre del càmping Mas Patotxas (Regencós).

Fig. 31. Un altre tram de camí amb roderes ben marcades.

197 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ horitzó de finals de segle per a l’abandó gradual (però ja irreversible) dels Quermanys. Entre aquests materials destaca l’obra vidrada decorada amb un predomini clar de peces del servei de taula, especialment la plateria amb dues formes principals: el plat fondo de perfil acostellat i els plats plans de llavi en ala decorats a trepa, així com terrissa vidrada sense decorar, on abunden els atuells destinats a tasques culinàries, tant aquells directament vinculats a la cocció (olles, cassoles, ansats) com els dissenyats per a la preparació d’aliment (morters, escorredores, gibrells). Al costat d’aquests, però, també trobem atuells que servien en altres usos domèstics, com ara els destinats a contenir líquids (càntir comú), o l’orinal amb un ús exclusivament personal. També ha estat recuperada obra negra, amb la troballa de diversos fragments de fogó i conca comuna. Tot aquest material ha estat dipositat al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal. Una datació final que semblaria coincidir també, d’una banda, amb l’arribada de la fil·loxera a partir dels anys setanta del segle XIX que arrasà la vinya i, de l’altra, per la crisi soferta pel conreu de l’olivera al llarg de finals del segle XIX per la baixada constant del preu de l’oli i, paral·lelament, per la competència de nous centres productors d’oli que ensorraran de manera gradual aquest conreu. La possibilitat d’accedir a terres més fèrtils, a la plana, va afavorir també un desplaçament de la propietat cap a aquest espai que, definitivament, va guanyar la partida al massís. El resultat de tot plegat serà que al llarg del segle XX (si exceptuem les explotacions dels recursos miners) s’anirà perdent gradualment el record d’aquestes activitats agrícoles i ramaderes en la memòria col·lectiva dels pobles dels encontorns, i la muntanya quedarà cada cop més com un lloc marginal i abandonat.

7. CONCLUSIONS

Des que Josep Pella i Forgas va publicar la Historia del Ampurdán (Pella, 1980 [1883]), l’existència d’importants restes arqueològi- ques als Quermanys ha estat una qüestió repetidament abordada, però mai, al nostre entendre, amb la suficient profunditat. Els diversos treballs publicats fins ara feien sospitar que al cim del Quer- many Gros i del Petit hi havia sengles assentaments d’època ibèrica o anterior.

198 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

El nostre treball permet clarificar aquestes apreciacions així com mostra uns Quermanys fortament humanitzats, amb una activitat agrícola i ramadera important en època relativament recent (segles XVIII-XIX). En són testimonis els nombrosos murs de pedra seca que han estat localitzats i cartografiats, especialment als vessants del Quermany Petit. Aquesta activitat va coexistir amb l’aprofitament dels recursos miners, fonamentalment gresos, calcàries i argiles, que es perllonga fins a temps ben recents, i que arrenca, molt probablement, de l’edat mitjana. Les interessants marques d’extracció de moles al Quermany Petit constitueixen per si mateixes un elements històric destacable, mereixedor d’un cert grau de protecció. L’estratègica posició del Quermany Petit sembla estar al rerefons del jaciment d’època romana que s’ha localitzat al cim. La manca d’estructures associades i de materials de construcció fan suposar que es tractaria d’un punt de vigilància, tal vegada una torre feta amb materials peribles com la fusta. El Quermany Gros, un altre punt estratègic del control territorial del Baix Empordà, ha estat freqüentat des del neolític, com ho indica la presència d’indústria lítica atribuïble a aquella època (destral de pedra polida, estris trapezoïdals de sílex). Altres objectes, com els escassos fragments de ceràmica a mà i a torn, testimonien una ocupació posterior de principis de l’edat del ferro. Tanmateix, l’es- cassa densitat de restes en superfície no sembla compatible amb l’existència d’un assentament. En aquest sentit, les estructures que Pella va descriure com un recinte fortificat, les quals han estat identificades i cartografiades, continuen essent encara un vestigi d’èpo- ca i funció incerta, indubtablement posterior a les restes prehistòri- ques, i tal vegada més relacionat amb l’activitat agrícola i ramadera que no pas defensiva.

AGRAÏMENTS Al Dr. Julià Maroto, que va revisar la tipologia de la indústria lítica sobre sílex i quars. A Jordi Merino per la revisió feta dels materials ceràmics del jaciment romà del Quermany Petit. A Esther Reig, fi- lla i germana dels últims picapedrers del Quermany Petit, que ens va parlar sobre l’art de treballar la pedra i de les descobertes que havia fet, i ens va mostrar alguns dels fronts de pedreres antigues i modernes.

199 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ

BIBLIOGRAFIA

AICART, F.; PONS, E.; ROCAS, X.; ROQUÉ, C. (2014). “El jaciment de la Punta des Mut (Begur). Un nou assentament del període transició entre l’edat del Bonze i la del Ferro antic al nord-est de Catalunya”. Estudis del Baix Empordà, 33, p. 79-113. AMADES, J. (1974). Folklore de Catalunya. Rondallística. Barcelona: Selecta. BADIA-HOMS, J. (1974). “El Puig Quermany. Una zona arqueològica important”. Revista de Palafrugell, 154, p. 7-8. BADIA-HOMS, J. (1977). L’Arquitectura medieval de l’Empordà. Vol. I. Baix Empordà. Girona: Diputació de Girona. BADIA-HOMS, J. (1981). “L’Empordà”. Gran geografia comarcal de Catalunya. Vol. 4. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana. BARBAZA, Y. (1988). El paisatge humà de la Costa Brava. Vol. 1. Barcelona: Edicions 62. BOLÒS, J.; PAGÈS, M. (1982). “Les sepultures excavades a la roca”. Dins: Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya. Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història, p. 59-103. (Acta Mediaevalia; annex 1). BOVER, A. (1993). La ceràmica. Girona: Diputació de Girona; Caixa de Girona. (Quaderns de la Revista de Girona; 42). CANTON, P. (2001). Les Comarques Gironines: del paleolític als visigots. Catàleg de jaciments. [S.l.: l’autor], 2001. CAUCANAS, S. (1995). Moulins et irrigation en Roussillon, du IXe au XVe siècle. París: CNRS. CORREDOR, A. M. (1992). “Topònims urbans a Pals (Baix Empordà): de la història a l’ecologia, passant per la devoció i altres motivacions”. Dins: Actes del Congrés d’Onomàstica / XVII Col·loqui General. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 233- 241. CORREDOR, A. M. (2008). Pals. Recull onomàstic. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya. CORTADELLAS, X. (1996). El poble dels Centfocs. Llegendes de les Gavarres. La Bisbal d’Empordà: Ed. Sidillà. Diccionari català-valencià-balear: inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals (1993). Palma: Ed. Moll. ESPUNY, J.; MATA, R.; FIGUERAS, S. (2002). “Datos para el conocimiento de la minería postpaleozoica de la comarca del Baix Empordà”. Dins: Actas del Primer Simposio Transfronterizo sobre el Medio Natural Pirenaico. [La Pobla de Segur]: Sociedad Española para la Defensa del Patrimonio Geológico y Minero, p. 145-152. FAURA, M. (1923). “Explicació de la fulla núm. 24. Sant Feliu de Guíxols”. Dins: Servei del mapa geològic de Catalunya. Barcelona: Mancomunitat de Catalunya. (Mapa Geològic de Catalunya; 24). GIL ROMO, D. (1888). Reseña histórica de las minas de la comarca ampurdanesa, su estado actual y medios de fomentar su explotación a grande escala. Girona: Llach. GIRONELLA, J.M. (2014). Els molins empordanesos baixmedievals. Propietat, explotació i fiscalitat. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines. (Biblioteca d’Història Rural. Col·lecció Estudis; 16). LLOBERAS, P. (1996 [1965]). Antologia de poetes bisbalencs de la Renaixença. La Bisbal d’Empordà: Ajuntament. LOSANTOS, M.; MONTANER, J.; SOLÀ, J.; MATÓ, E.; SAMSÓ, J.M.; PICART, J.; CALVET, F.; ENRIQUE, P.; FERRÉS, M.; SOLÉ, J. (2000). Mapa geològic de Catalunya 1:25000, Palafrugell 335-1-1 (79-25). Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya. MARTÍN, M. (2010). “Les terreres de Quermany”. Gavarres, 18, p. 70-71.

200 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS)

MARTÍNEZ QUINTANILLA, P. (1865), La província de Gerona. Datos estadísticos. Girona: Imprenta de F. Dorca. MATAS, J. (1986). Els estanys eixuts. Girona: Diputació de Girona; Caixa de Girona. (Quaderns de la Revista de Girona; 7). NOLLA, J. M.; CASAS, J. (1984). Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al nord-est de Catalunya. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona. OLIVA, M. (1974). “La villa medieval de Pals”. Revista de Gerona, 66, p.18-35. ORTEGA, D. (2002). “Mobilitat i desplaçaments dels grups caçadors-recol·lectors a inicis del Paleolític superior a la regió pirinenca oriental”. Cypsela, 14, p. 11-26. ORTÍ, P. (2000). Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV. Barcelona: CSIC. PALLÍ, L. (1972). Estratigrafia del Paleógeno del Empordà y zonas limítrofes. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. PALLÍ, L.; ROQUÉ, C. (1992). Mapa geològic de Pals, escala 1.10.000. Girona: Universitat de Girona. PASCUAL, P.; GARCÍA, P.; CASTRO, J. (2011). “Canteras de piedras de molino y moleros en Navarra”. Cuadernos de Etnología y Etnografía de Navarra (CEEN), 86, p. 225-255. PELLA, J. (1980 [1883]). Historia del Ampurdán. Estudio de la civilización en las comarcas del nordeste de Cataluña. [Olot: Aubert impressor]. PLA i CARGOL, J. (1948). “Comisión Provincial de Monumentos. Un siglo de actuación”. Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, 3, p. 171. RAURICH, S. (1920). “Investigacions històriques”. Baix Empordà, 547, p. 3. ROCAS, X.; ROQUÉ, C.; PALLÍ, L. (2002). “Els Clots de Sant Julià (Forallac, Baix Empordà): anàlisi geoarqueològica”. Estudis del Baix Empordà, 21, p. 17-86. ROCAS, X.; ROQUÉ, C.; PALLÍ, L. (2003). “Caracterització arqueològica i geològica de les produccions de rajoleria d’època romana de Llafranc (Baix Empordà)”. Estudis del Baix Empordà, 22, p. 55-100. ROQUÉ, C. (1993). Litomorfologia dels massissos de les Gavarres i de Begur. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. ROQUÉ, C.; PALLÍ, L. (1991a). “El Paleogen del Massís de Begur (Girona)”. Scientia gerundensis, 17, p. 101- 107. ROQUÉ, C.; PALLÍ, L. (1991b). “Modelat del Massís de Begur”. Estudis del Baix Empordà, 10, p. 5- 48. ROQUÉ, C.; PALLÍ, L.; TARRÚS, J.; CARRERAS, E. (1995). “Aportacions al coneixement dels gravats prehistòrics dels massissos de les Gavarres i de Begur (Girona)”. Estudis del Baix Empordà, 14, p. 77- 90. ROSAL, J. (1987). “La terrissa de Palafrugell. 1a part”. Butlletí Informatiu de Ceràmica, 33, p. 28-34. SERRA, C.; FERRER, J. (2002). Poble de rajolers. Història de la indústria rajolera a Regencós. Regencós: Ajuntament. VIDAL, L. M. (1886). “Reseña geológica y minera de la Provincia de Gerona”. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, 13, p. 209-380. VVAA (1992). Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días. Ponencias del Seminario celebrado en el Museo de Alfarería en Agost (Alicante) del 5 al 6 de octubre de 1990. Agost: Asociación de Ceramología. VVAA (1996). Documents de la Secció Filològica. III. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Biblioteca Filològica; 30).

201