Estudis del Baix Empordà. INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ (Ed.). Sant Feliu de Guíxols, 2015. Núm. 34, p. 153 a 201. ISSN: 1130-8524 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY GROS I PETIT (PALS-REGENCÓS) Per Xavier Rocas (a) i Carles Roqué (b) (a) Terracotta Museu de Ceràmica, la Bisbal d’Empordà · [email protected] (b) Facultat de Ciències, Universitat de Girona · [email protected] RESUM: ABSTRACT : L’article fa una revisió de les restes This article revisits of the archaeological arqueològiques de diverses èpoques que remains dating from various ages located on es localitzen als turons del Quermany the hills of Quermany Gros and Quermany Gros i Petit (termes municipals de Pals i Petit (Pals and Regencós municipal areas). de Regencós). Al Quermany Gros hi ha Findings from Quermany Gros indicate restes que indiquen la freqüentació de that the area has been frequented since the l’indret des del neolític. Al Quermany Petit Neolithic period. An undocumented way es localitza una estació inèdita d’època station from the time of the Roman Republic romana republicana, així com nombrosos was discovered at Quermany Petit, as well vestigis de pedreres, probablement as numerous remains of quarries, probably medievals. dating from the mediaeval period. PARAULES CLAU: KEYWORDS : Època romana, neolític, Pals, pedreres Roman era, Neolithic, Pals, medieval quar- medievals, Quermany Gros, Quermany ries, Quermany Gros, Quermany Petit, Re- Petit, Regencós. gencós. Recepció: 11/05/2015 · Acceptació:10/06/2015 1. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA A l’extrem nord del corredor de Palafrugell, entre els pobles de Pals i Regencós, s’alça el Quermany, un pujol de poca elevació situat a ponent de les muntanyes de Begur. El Quermany pròpiament dit és la més gran de tres muntanyes que es disposen arrenglerades 153 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ de sud-est a nord-oest, i que són progressivament més baixes en aquest sentit: el Quermany Gros (221 m), el Quermany Petit (114 m) i el turó del Pedró de Pals (53 m). Els Quermanys -terme que s’utilitza en aquest estudi per referir-se conjuntament al Quermany Gros i Petit- constitueixen, geogràficament, un apèndix de les muntanyes de Begur que s’endinsa en la plana del Baix Ter (Fig. 1). Tot i les seves altituds modestes, els tres cims són emplaçaments privilegiats des dels quals es domina vi- sualment una gran extensió de territori. La seva posició Fig. 1. Situació geogràfica dels Quermanys. estratègica permet controlar qualsevol moviment a la plana del Baix Ter i al corredor de Pala- frugell. Això, junt amb algunes llegendes locals i notícies de diver- ses troballes de materials antics, ha fet sospitar a nombrosos histo- riadors que als Quermanys s’hi podien localitzar importants restes arqueològiques, extrem, que com es detallarà més endavant, mai ha estat confirmat ni desmentit de manera concloent. Avui dia, els Quermanys continuen essent un lloc quasi desconegut, envoltat d’un vel de misteri profundament arrelat a la memòria col·lectiva dels que hi viuen a prop. El 1995, l’Oficina d’Onomàstica (OdO) de l’Institut d’Estudis Ca- talans (IEC) va recomanar la grafia Quermany per escriure el nom d’aquesta muntanya, per tal d’unificar les diferents formes amb què apareix a la cartografia i altres documents a causa de la situació de divergència que fins llavors hi havia en les solucions gràfiques de l’ús social i bibliogràfic (VVAA, 1996, p. 164). Certament, el nom es troba documentat amb grafies diverses: Caramany als. Contestí (1352), la muntanya den Caramany, Caramany (1602), lloch anome- nat Caremany (1734), Cremany Gros, Cremany Petit (1818), Carmany 154 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS) (1823), territori anomenat Cramany (1831) (Corredor, 2008, p. 156- 157). Val a dir que la gent de Pals, i la dels pobles veïns pronuncien el topònim com a Cramany; la no-admissió d’aquest mot per l’IEC com a forma correcta per designar aquest turó ha generat certa polèmica, en entendre alguns autors que representa una distorsió fonètica que no respecta la pronúncia local tradicional, i que, a més, es troba registrat com a tal al DCVB. (Corredor, 1992, p. 237 i 240). 2. EMMARCAMENT GEOLÒGIC Els Quermanys es localitzen sobre roques sedimentàries del cenozoic, concretament sobre gresos arcòsics (Fig. 2). Pallí (1972) situa aquests materials dins de la Formació Bracons, del lutecià su- perior, i així han estat descrits en diversos treballs posteriors (Roqué & Pallí, 1991a; Rocas et al., 2002). Actualment, però, es considera que pertanyen de la Formació Folgueroles (Losantos et al., 2000), que data del bartonià inferior. Roqué & Pallí (1991a) diferencien tres parts en aquests gresos, totes presents als Quermanys (Pallí & Roqué, 1992): 1) una unitat inferior de gresos arcòsics de gra gros, amb intercalacions esporàdiques de capes de conglomerats amb còdols de quars i de lidita; 2) un nivell de gresos massius de gra fi a mitjà, arcòsics, rics en glauconita; i 3) un nivell superior de gresos arcòsics amb nivells de microconglomerats, idèntics als de la unitat inferior, amb estratificació encreuada i bioturbacions. El gruix total de les tres unitats supera els 100 m. En l’aspecte petrològic, es tracta de roques detrítiques, de color ocre a blanquinós, a vegades verdoses o violàcies, molt poroses i força lleugeres (densitat 2,27 g/cm3). Estan formades per clastos de sorra de mida mitjana a grossa (0,5 a 2 mm de diàmetre), constitu- ïts essencialment per quars (45% a 50%), feldspat alterat (45% a 50%), silexita negra (<2%) i òxids de ferro (<2%). Alguns nivells són extraordinàriament rics en glauconita. Hi destaca l’absència de matriu pelítica i de carbonats. A escala d’aflorament solen tenir un aspecte força massiu i estan quartejades per un sistema de diàclasis de tendència paral·lelepipèdica; això, junt amb la marcada alteració superficial que presenten, fa que tinguin una certa semblança amb les roques granítiques. Localment s’observen nivells d’espessor mè- trica amb una evident estratificació encreuada de tipus duna, així com marques d’activitat d’organismes al sostre i base de les capes. 155 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ Una característica pròpia dels gresos dels Quermanys és la pre- sència de silexites relacionades amb processos d’alteració i preci- pitació hidrotermal (Rocas et al., 2002, p. 22-23). Es presenten en forma de faixes horitzontals i verticals que assoleixen espessors màxims d’uns 10 cm, si bé generalment no fan més de 2 mm. Solen ser de color blanquinós o gris, però quan van acompanya- des d’òxids de ferro adquireixen tonalitats rogenques. Es troben repartides de manera irregular des dels vessants meridionals dels Quermanys cap al nord, fins als Masos i la Platja de Pals, però on són més abundants és al Quermany Gros. Molt probablement aquestes silexites estan genèticament re- lacionades amb els nivells de caolinites que afloren als vessants inferiors del Quermany Gros. Segons Faura (1923, p. 81-82) estan formats per sorra de quars (70,2%) i caolinita (29,8%). Aquests materials argilosos, també molt rics en òxids i hidròxids de ferro, se situen a prop de la base dels gresos i semblen derivar de l’al- teració dels feldspats inclosos en ells, com testimonia l’elevada proporció de sorra de quars que contenen. Les capes de gresos dels Quermanys es disposen lleugerament inclinades vers el nord-oest. Estratigràficament per sota seu se situen les margues de la Formació Banyoles, que en aquesta zona fan poc més d’una vintena de metres de gruix; aquí manquen els nivells de calcàries detrítiques i de conglomerats que caracteritzen la base de la Formació Folgueroles. Les margues afloren al llarg del camí que des de Regencós mena al Quermany Gros. S’hi troben abundants restes fòssils d’invertebrats marins, sobretot Nummulites i mol·luscs bivalves (Ostraea, Pycnodonte, Pholadomya, entre altres), que daten del Lutecià. Aquests materials també afloren al sud dels Quermanys, a banda i banda de la carretera de Regencós a Pals. Sota les margues se situen les calcàries de la Formació Girona, també del lutecià. Estan ben representades entre el turó dels dipòsits d’aigua de Regencós i el Constantinc, amb uns 50 m d’espessor total. Es tracta de calcàries bioclàstiques, amb nivell rics en Nummulites, Alveolina i altres fòssils marins (equinoïdeus, mol·luscs bivalves, gasteròpodes, etc.). Cap a la base són cada vegada més detrítiques, fins que de forma progressiva passen a gresos arcòsics amb ciment calcari, els quals marquen el límit amb els sediments continentals de la Formació Pontils. 156 ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS DEL QUERMANY... (PALS-REGENCÓS) Fig. 2. Mapa geològic dels Quermanys. La base de la seqüència cenozoica ve representada pels nivells de bretxes i lutites vermelles de la Formació Pontils, que s’atribueix al paleocè-eocè inferior. Aflora àmpliament a la part baixa del vessant meridional del Quermany Gros, on assoleix un gruix d’una trentena de metres. Les bretxes estan constituïdes per blocs angulosos de mida gran, en alguns indrets de més d’un metre de diàmetre. Hi predominen fil·lites, quarsites, quars, calcàries i dolomies del paleozoic, materials que provenen del massís de Begur. Sota la Formació Pontils, i en contacte discordant, se situen els materials paleozoics. Al nord, a llevant i al sud del Quermany Gros afloren fil·lites verdes amb intercalacions de calcàries i dolomies, que s’atribueixen al cambrià. 157 XAVIER ROCAS - CARLES ROQUÉ Tots els materials descrits estan afectats per un sistema de falles normals relacionades amb l’extensió neògena. Les estructures prin- cipals són dues falles orientades d’est-sud-est a oest-nord-oest que limiten el bloc dels Quermanys pel nord i pel sud. Un conjunt de frac- tures secundàries, orientades de nord-est a sud-oest, compartimen- ten aquest bloc en unitats menors, i contribueixen a la progressiva reducció del relleu vers el nord-oest.