A Marina Baixa Aixa

SarriàRevista d’investigació i assaig de la Marina Baixa Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

Cinto VAELLO LÓPEZ Geòleg

Resum: L’abundància extraordinària de fòssils d’invertebrats marins en la nostra comarca va cridar l’atenció ja als primers geòlegs i paleontòlegs, tant espanyols com a estrangers. Ací van descriure nombroses espècies d’equi- noïdeus (eriçons de mar), que tenen fins i tot una denominació popular en la nostra comarca. En l’actualitat quasi no queden exemplars en superfície i és urgent conservar el que queda.

Paraules clau: geologia, Prebètic, equinoïdeus, eocè, paleoecologia, etnopaleontologia, fòssils.

Resumen: La extraordinaria abundancia de fósiles de invertebrados marinos en nuestra comarca llamó la atención ya a los primeros geólogos y paleon- tólogos, tanto españoles como extranjeros. Aquí describieron numerosas especies de equinoideos (erizos de mar), que incluso tienen una denominación popular en nuestra comarca. En la actualidad casi no quedan ejemplares en superficie y es urgente conservar lo que queda.

Palabras calve: igeología, Prebético, equinoideos, eoceno, paleoecología, etnopaleontologéa, fósiles.

Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 89

SarriàRevista d’investigació i assaig de la Marina Baixa Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

1.- Introducció La Marina Baixa té una història geològica complexa i variada que inclou interessants exemples d’estructures geològiques, de roques i especialment de fòssils, que van cridar l’atenció ja des de antic a naturalistes, geòlegs i paleontòlegs. Els fòssils d’invertebrats marins són molt abundants en la nostra comarca tant en quantitat d’exemplars com en nombre d’espècies, gèneres i ordres diferents, formant part fins i tot del coneixement popular amb denominacions no científiques per a referir-se a ells. Però el que les restes d’un ésser viu de fa molts milions d’anys arribe a les nostres mans deu ser considerat com un fet excepcional (“miraculós” també podria dir-se) ja que des del moment de la seua mort s’enfronta a tot tipus de circumstàncies tendents a fer-lo desaparèixer: que siga devorat per altres éssers vius; destruït pels agents atmosfèrics; dissolt —una vegada enterrat— per les aigües subterrànies; deformat o fins i tot triturats per les forces orogèniques; erosionat una vegada que aconsegueix de nou la superfície i finalment que acabe perdut en algun racó de casa o en una tenda de fòssils per a col·leccionistes o per a decoració. Servisca aquesta dissertació per a entendre que encara que en quasi tots els pobles de la Marina Baixa els fòssils siguen excepcionalment abundants i fàcils de trobar, hem d’intentar protegir-los.

Figura 1.- Conoclypus vilanovae Cotteau, 1890. (EQUINOÏDEU). L’Arginent. La Vila Joiosa.

Figura 2.- Echinantus hispanicus Cotteau, 1889. (EQUINOÏDEU). Farines. Callosa.

90 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 91 Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

La gent d’ací, no solament els col·leccionistes de fòssils, sol tenir-los en les seues cases ja que sens dubte exerceixen un poderós atractiu d’ésser viu convertit en pedra o simplement d’objecte curiós. Els he vist en moltes cases de la Vila, sobretot els fòssils de equinoïdeus (eriçons de mar), que ací diem popularment Panets de Bruixa, com a petjapapers damunt l’escriptori o en la vitrina del saló. Actualment l’abundància d’exemplars en superfície és alarmantment inferior a la de fa uns anys a causa de la recol·lecció indiscriminada, moltes vegades amb finalitats econòmiques, de tal manera que és absolutament imprescindible preservar el poc que queda en el camp i el que tinguem tots en les nostres cases on no seria rar que hi haguera alguna espècie nova.

2.- Marc geològic Per a poder comprendre millor un determinat jaciment fossilífer cal conèixer l’estructura geològica, la litologia i la història geològica de la zona on estiga situat. En realitat els fòssils són part de les roques sedimentàries on apareixen i per tant el seu estudi està íntimament lligat a la geologia. De fet la majoria dels paleontòlegs són geòlegs i no biòlegs com caldria esperar tractant-se de l’estudi d’éssers vius del passat. Per açò vull fer aquesta breu i modesta introducció a la geologia de la comarca. Morfològica i geològicament la província d’Alacant pertany a les Serralades Bètiques que es van formar durant l’orogènia Alpina (com els Pirineus, la Serralada Ibèrica, els Alps o l’Himàlaia). La deformació va començar fa 65-70 Ma (milions d’anys) causada per l’espenta de la Placa Africana contra la Ibèrica. Fa 18-20 Ma, en el període Miocè Burdigalià, a aquests esforços es van sumar els de la Microplaca de Alborán (o subplaca Mesomediterránea), que estava situada entre la Africana y la Ibèrica, que va impactar cap a l’Oest, tangencialment, contra la placa Ibèrica de tal manera que tant les roques de la vora d’ambdues plaques com els sediments que constituïen els fons marins van patir intensa deformació, sent plegats, fracturats i parcialment elevats per sobre del nivell del mar i des d’aqueix mateix moment van començar a erosionar-se, donant lloc a les cadenes de muntanyes i estructures geològiques amb forts relleus que veiem en l’actualitat. La direcció de les deformacions és, com en totes les serralades Bètiques, OSO-ENE però amb importants variacions locals. Actualment la Placa Africana i la Ibèrica segueixen acostant-se a una velocitat aproximada d’uns 5 mm per any. Dins de les Serralades Bètiques, els geòlegs diferencien dues àrees, les Zones Internes i les Zones Externes. Aquesta última se subdivideix en dues grans unitats: cap al S el Subbétic i cap al N el Prebètic. La ciutat d’Alacant estaria aproximadament en límit entre ambdues unitats. És en el Prebètic on se situa la nostra comarca i bona part de la província. En la Marina Baixa, les roques més freqüents, les del Cretaci i Cenozoic, tenen un caràcter sedimentari en general una mica més profund i turbidític, que les de la resta del Prebètic, per la qual cosa

alguns autors ho denominen Prebètic Intermedi o d’Alacant. [Les turbidites són dipòsits de roques sedimentàries originades per “corrents de terbolesa”, que són solsides submarines on sediments del fons marí com a argiles, llims i arenes llisquen bruscament en suspensió a favor del pendent (semblant a les allaus de neu), resedimentant-se en zones més planes i profundes.] L’estructura geològica és complexa pel fet que a més dels esforços tectònics originats per la col·lisió de plaques anteriorment esmentades, ha influït, afavorint-los i amplificant-los generalment, el comportament molt plàstic de les roques del Triàsic en facies Keuper (guixos, argiles i sals), situats en la part inferior de la serralada. Els geòlegs criden a aquest tipus de deformació “tectònica de cobertera”. A més, les roques del Triàsic, en estar sotmeses a les altes pressions, i pel fet de en ser menys denses que les situades damunt, arriben a ascendir a través de fractures fins a sobreeixir a la superfície. Aquest procés, conegut com diapirisme, és similar a quan en estrènyer fang humit dins del puny tancat, es cola entre els dits. En la nostra comarca hi ha dos casos principals, el diapir d’Altea-Guadalest i el d’Orxeta-Finestrat. Moltes de les grans estructures de deformació com el Puig Campana o el Ponoig estan relacionades amb el comportament plàstic d’aquestes roques. Una descripció detallada de l’estructura geològica resultaria massa extensa per a aquest treball, però a grans trets es pot dir que en el paisatge que veiem habitualment, el relleu es deu principalment a la influència de l’estructura geològica i a la litologia. Més concretament als plecs, a les falles, i a la diferent resistència a l’erosió (competència) de les roques. Alguns exemples: Puig Campana, que està format per estrats en posició vertical de calcàries del Juràssic. Racó de Cortés, on calcàries i marges (taps) del Cretaci formen un plec anticlinal parcialment erosionat. Bernia, un anticlinal complex format per roques del Cretaci, Oligocè i Miocè. Serra Gelada, una sèrie d’estrats inclinats de Cretaci Inferior que acaben bruscament per falles etc. [Es pot consultar el Mapa Geologico de España a escala 1:50 000, nº 847 Villajoyosa y 848 Benidorm, que edita el Instituto Geológico y Minero de España. També la publicació Geologia de Alicante on es detalla l’estructura geològica mitjançant mapes i perfils geològics molt didàctics que faciliten la comprensió per al públic en general i proporcionen a més extensa bibliografia. La comarca de la Marina Baixa apareix en l’apartat III, capítols 1, 7 i 8. Els autors A. Yébenes, A. Estévez, P. Alfaro i altres, són professors de la Universitat d’Alacant, departament de Ciències de la Terra i del Medi Ambient i especialistes en la Geologia de la zona.] No és d’estranyar doncs que la nostra comarca siga tan muntanyenca i amb desnivells tan bruscs. Constitueix a més un magnífic exemple de com l’estructura geològica ha influït en el desenvolupament social i econòmic d’una regió. En la Marina Baixa, els forts relleus la van aïllar històricament de la resta de la Comunitat.

Quant a la litologia, es pot dir que les roques no són molt antigues si les comparem amb les d’altres zones de la Península Ibèrica, ja que abasten pràcticament tota l’era Mesozoica (era Secundària), el Cenozoic (era Terciària) i el Quaternari. En temps absolut seria

92 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 93 Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

aproximadament des de fa 220 Ma fins a l’actualitat. Totes les roques són sedimentàries excepte les diabases o ofites, que són roques ígnies subvolcàniques. Ordenades cronològicament de més antic a més modern tenim la següent seqüència litològica i la seua localització corresponent:

1. TRIÀSIC. Fàcies Muschelkalk, entre 235 i 230 Ma. Calcàries marines gris fosc. Solament apareixen en una pedrera al NW d’Altea i serien les roques més antigues de la comarca. Fàcies Keuper, entre 230 i 205 Ma. Guixos i argiles roges molt fàcils d’identificar visualment pel seu cridaner color vermellós. Es poden veure entre Orxeta i Finestrat i en tota la vall del Castell de Guadalest fins a Altea on van acompanyades d’arenites i dolomies. Es van originar en ambients continentals lacustres connectats amb el mar, sotmesos a intensa evaporació. Dins d’aquestes roques es troben els dics de ofites; aquestes roques ígnies, de color fosc verdós, apareixen entre Orxeta i Finestrat (la Penya Negra, actualment una pedrera de l’empresa Pavasal), en xicotets afloraments entre Callosa d’en Sarrià, la Nucia i Altea, i en el Cap Negret. 2. JURÀSSIC SUPERIOR. 140 Ma. Calcàries i dolomies: Puig Campana i un xicotet aflorament en la base de Serra Gelada. Origen marí. 3. CRETACI. Entre 100 i 65 Ma. Calcàries, dolomies, margues i calcarenites. Ocupa gran extensió en la comarca: Serra d’Orxeta i Racó de Cortes, Serra del Castellet, Ponoig, Almèdia, Xortà, Serrella, Serra de la Cortina, Serra Gelada i la seua prolongació en l’Illa de Benidorm. Origen marí o litoral. En aquestes roques són abundants els fòssils d’invertebrats marins. 4. PALEOGEN (PALEOCÈ, EOCÈ I OLIGOCÈ) Entre 65 i 23 Ma. Calcàries, margues, calcarenites. Origen marí. Àmpliament representada en tota la comarca. A aquesta unitat pertanyen els jaciments de fòssils propers a la Vila, Orxeta, Finestrat, l’Alfàs del Pi i Callosa. 5. MIOCÈ. Entre 23 i 1.8 Ma. Calcàries sorrenques, calcarenites, margues. Àmpliament distribuïts per tota la zona. Es van formar en xicotetes conques continentals o marines, amb freqüents resedimentacions de materials provinents del Cretaci, Eocè i Oligocè. 6. QUATERNARI. Entre 1.8 Ma i l’actualitat. Argiles, llims, arenes, graves i crostes calcàries. Durant aquest últim període en els vessants de les muntanyes es van formar acumulacions de runars, glacis, cons i ventalls al·luvials, a voltes coberts per crostes calcàries. En zones més planes el sistema fluvial format per torrents i barrancs va cobrir part del territori amb sediments al·luvials poc consistents com a argiles, graves i arenes.

3.- Paleontologia Els fòssils estan presents en totes les unitats anteriors excepte en les del Triàsic. Els microfòssils, encara que quasi no es distingeixen a simple vista, estan presents en moltes de les roques sedimentàries, utilitzant-se habitualment per a calcular l’edat de les roques amb bastant precisió. El seu estudi es realitza amb el microscopi òptic i la lupa binocular. Actualment s’empren també els nanofòssils, que precisen de major augment, mitjançant el microscopi electrònic. Les roques del nostre entorn han sigut datades amb aquestes tècniques. Es poden consultar aquests estudis en el Mapa Geologico de España (IGN) de la Vila Joiosa i Benidorm, en l’apartat d’estratigrafia. Els macrofòssils també s’han utilitzat per a datar les roques però actualment molt poc ja que els micro- i nanofòssils són més fiables i moltíssim més abundants. En aquest treball solament se citen els macrofòssils, que en la nostra comarca pertanyen majoritàriament a macroforaminífers (que són protistes de grandària extraordinària), animals invertebrats i algues calcàries, que van viure en un ambient més càlid que en l’actualitat i en zones marines de plataforma semblant als actuals esculls de coralls. Excepcionalment apareixen també restes de peixos. D’ambients continentals solament s’han trobat restes vegetals transformats en lignit en alguns Miocens com per exemple en una xicoteta conca del Miocè prop de Finestrat. Tots els fòssils, amb independència de la seua grandària, aporten a més valuosa informació sobre les característiques ambientals de les àrees on vivien, com la temperatura, salinitat, profunditat, etc. Són com una finestra al passat. Els macrofòssils de la comarca es localitzen en el Cretaci i en el Cenozoic. En el Cretaci són freqüents els coralls, equinoïdeus, bivalves i gastròpodes. També els ammonits, que a la fi d’aquest període es van extingir. En el Cenozoic és on es concentra la major part de fòssils, que inclouen quasi tots els tipus d’invertebrats. Cal destacar l’abundància d’espècies en l’Eocè i Oligocè de nummulits (macroforaminífers), coralls, gastròpodes i petjades (icnofòssils), i particularment els equinoïdeus, que constitueixen una referència en la paleontologia nacional. A continuació alguns dels jaciments més coneguts d’equinoïdeus.

En el Cretaci: Els Almàsseres (Polop), tota la Vall del Castell de Guadalest, Racó de Cortes (Orxeta) i Serra Gelada (l’Albir). Han proporcionat gran nombre d’espècies. En l’Eocè: L’Arginent (La Vila Joiosa), Farines i Ferragets (Callosa d’en Sarria), Foies Blanques (l’Alfàs) i La Bruixera i La Corona (Orxeta). En tots ells s’han identificat moltes espècies. Solament a l’Arginent més de 40. Algunes han de ser revisades i comparades amb altres col·leccions de jaciments de la província, però en cap cas baixaria d’aquestes 40 espècies diferents, més aviat s’acostaria a 45, molt similar per exemple a la del jaciment de Villafranqueza (Sillero, 1992). En l’Oligocè: Tota la franja costanera entre el Campello i Benidorm. Encara que

94 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 95 Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

descendeix el nombre d’espècies si ho comparem amb l’Eocè, aquest segueix sent molt alt. Solament en el terme de la Vila he reconegut fins a 30 diferents.

Si es compara amb els ecosistemes marins actuals s’observa que en els esculls tropicals i en el Mediterrani, els equinoïdeus presenten també moltes espècies diferents però sempre molt per sota de les d’aquests jaciments. Per tant ens trobem davant un fet excepcional, un punt àlgid en l’evolució dels equinoïdeus que no s’ha repetit en cap altre moment del passat geològic.

Figura 3.- Nummulits. (MACROFORAMINÍFER). L’Arginent. La Vila Joiosa. 4.- Antecedents històrics No és d’estranyar que els nostres equinoïdeus cridaren l’atenció de naturalistes, geòlegs i paleontòlegs. A la fi del segle XVIII en el famós treball de Cavanilles sobre la Història Natural del Regne de València, editat en 1795 i 1797, se cita als nummulits i equinoïdeus (ell parlava de “piedras numularias” i “echinites” respectivament) arreplegats en Callosa i Penàguila. Ja en el segle XIX va venir la primera onada de francesos, entre ells Verneuil i Collomb que en 1852 citen fòssils del Cretaci en l’Albir i en 1853 arrepleguen diversos nummulits a Sella i als voltants de Puig Campana. Però els més destacables de tots van ser sens dubte Cotteau i Nicklés.

Figura 4.- Gustave Cotteau.

Figura 5.- Joan Vilanova i Piera.

Gustave Honoré Cotteau era en el seu temps un dels més importants especialistes d’Europa en equinoïdeus fossilitzats del període Eocè. Havia estudiat aquests fòssils a França, Algèria i als Pirineus però desconeixia els jaciments de la Península Ibèrica. En 1880 Cotteau es trobava a Madrid quan l’il·lustre paleontòleg valencià Joan Vilanova i Piera (un dels fundadors de la paleontologia espanyola) li va mostrar la seua col·lecció d’eriçons de mar fòssils que havia arreplegat anteriorment a prop de Callosa. Cotteau va quedar impressionat per la varietat d’espècies i per la qualitat de la fossilització encarregant-li a Vilanova que realitzara una cerca intensa i sistemàtica d’exemplars en Callosa i en tota la zona. En alguns treballs en Internet s’afirma que va ser el propi Cotteau qui va estar ací, encara que no he trobat constància d’açò en la bibliografia consultada; al contrari, Darder Pericás afirma que «Los ejemplares que estudió Cotteau fueron recogidos por Vilanova en diferentes excursiones» (Darder Pericás, 1945, 395). I el mateix Cotteau en cap moment diu que fóra ell a cercar-los, pel que va haver de ser Vilanova i el seu equip els qui van realitzar el treball de camp. En la publicació de Cotteau se cita a l’Alfàs del Pi, la Vila Joiosa, Orxeta, Finestrat, Sella i Benidorm com a llocs de recollida d’exemplars i encara que no s’especifica de quina zona concreta provenen. Els de Callosa, Orxeta i l’Alfàs estan més o menys localitzats. Va estar Vilanova en el jaciment de l’Arginent? Personalment crec que no, ja que la gran quantitat d’espècies d’aquest jaciment no es reflecteix en la publicació de Cotteau, on apareixen pocs exemplars de la Vila, que a més actualment sabem que pertanyen a l’Oligocè en lloc de l’Eocè. La referència a Finestrat deu ser l’Eocè que aflora a la dreta de la carretera de la Vila Joiosa a Finestrat en direcció a Finestrat, on actualment es construeix un camp de golf.

96 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 97 Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

Figura 6.- Làmina XI del text de Cotteau. L’exemplar 4-5 es el Conoclypus vilanovae.

A més d’aquests dos paleontòlegs també van realitzar estudis geològics amb descripcions de fòssils l’alacantí Federico de Botella que va realitzar un mapa geològic complet de la Península Ibèrica en 1879 i el també francés René Nicklès, que va realitzar importants estudis geològics del Cretaci de la zona N d’Alacant a més dels Eocens de Farines, Ferragets, l’Alfàs i la serra d’Almèdia, citant fòssils de macroforaminífers i equinoïdeus.

En 1890 Cotteau publica per fi el treball que ha sigut una referència obligada (juntament amb els treballs de Nicklès) en qualsevol recerca posterior sobre l’Eocè i Oligocè marí de la nostra comarca i de tota la província d’Alacant. En total són 66 les espècies d’equínoïdeus, pertanyents a 36 gèneres, i moltes de les espècies se citen per primera vegada. Alguns dels noms científics que els va assignar estan dedicats, per recomanació de M. Vilanova, a geòlegs espanyols que van contribuir al desenvolupament de la geologia a Espanya com per exemple Echinolampas almerae està dedicat a Jaume Almera, canonge i paleontòleg barceloní; Brissopsis vilaplanae, a Enrique Vilaplana, geòleg alcoià; Conoclypeus vilanovae i Linthia vilanovae al mateix M. Vilanova. No deixe de preguntar-me què pensarien els nostres avantpassats d’ací quan vegueren a uns senyors segurament ben vestits, amb bon aspecte, arreplegant pedres per les muntanyes, barrancs i bancals. Cal tenir en compte que llavors poquíssima gent coneixia el significat dels fòssils. Ni es tenia una idea clara i acceptada sobre el passat remot de la Terra. Segurament pensarien que eren gent rara o que estaven una mica bojos.

Figura 7.- Daniel Jiménez de Cisneros.

Figura 8.- Fotografia de la publicació de Jiménez de Cisneros (làmina X), feta al Carritxal (la Vila) mirant cap a Alacant. El de la dreta podría ser l’autor.

Al poc, en 1892, Lucas Mallada va publicar una obra fonamental de síntesi de les espècies fòssils trobades a Espanya on cita 93 espècies d’equinoïdeus d’Alacant, quasi totes elles presents en els treballs de Cotteau i Nicklès. Posteriorment, en 1914 Daniel Jiménez de Cisneros, important paleontòleg i catedràtic d’Institut a Alacant (l’actual IES Jorge Juan), cita els jaciments de Farines i Ferragets de Callosa i en 1917 publica l’obra Geología y Paleontología de Alicante, on descriu àmpliament el “Nummulítico” entre El Campello i la Vila Joiosa, que en l’actualitat es considera com Oligocè, i en 1922 torna a citar, en una

98 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 99 Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

publicació, al jaciment de Farines, on troba dos exemplars de Nautilus. En 1935 el francés Jules Lambert descriu gran nombre d’equinoïdeus a Sella, Orxeta, Benidorm, la Vila Joiosa i altres localitats. Algunes espècies noves li les dedica a Darder Pericás, qui li les havia proporcionat, com per exemple el Echinocorys darderi. En 1945 el geòleg mallorquí Bartomeu Darder i Pericás publica un estudi geològic on entra de ple nostra comarca, visitant jaciments de fòssils de l’Eocè i citant moltes espècies d’equinoideus. En 1947 José Ramón Bataller Calatayud, valencià de la Pobla del Duc, important geòleg i paleontòleg a més de sacerdot (era en aqueixa època freqüent la combinació d’estudis eclesiàstics i la paleontologia), publica una sinopsi sobre espècies noves del Cretaci (1947) i posteriorment una altra sobre espècies noves del “Eocénico” d’Espanya (1954) on en l’apartat d’equinoïdeus cita una gran quantitat d’espècies arreplegades en la nostra comarca, moltes d’elles les de Cotteau. En la dècada de 1970, seguint la tradició dels seus paisans, destaquen els treballs dels francesos Azema, Devríes, i Montenat. I els d’A.B. Smith i J. Gallemi en la dècada dels noranta sobre els equinoïdeus del Cretaci Superior.

Figura 9.- Bartomeu Darder i Pericás.

El treball més recent sobre equinoïdeus és el de Equínidos fósiles de la provincia de Alicante, de J. López i C. Sillero (2005), obra fonamental per a poder classificar els eriçons fòssils tant del Cretaci com els de el Cenozoic de la Marina Baixa. Aquest treball està basat en diferents publicacions, en forma de catàleg, en la revista Cidaris sobre els equinoïdeus fòssils de la nostra provincia.

5.- Paleoecologia. Reconstrucció dels ecosistemes del passat. A més de la seua importància com a proves palpables de l’evolució biològica, la importància dels fòssils radica en què són els testimonis i la principal font d’informació disponible sobre el passat remot, de móns que van existir fa milions d’anys. Entendre com eren aqueixos mons ens ajuda a comprendre el nostre, l’actual. És com si poguérem viatjar al passat amb la màquina del temps. D’aquesta manera, és possible reconstruir un ecosistema basant-nos en el tipus d’éssers vius que hem recuperat com a fòssils, amb l’ajuda imprescindible de l’estudi de les roques sedimentàries en les quals estan inclosos els mateixos. El conjunt de fòssils els nostres jaciments ens indiquen que formaven part d’un ecosistema marí de plataforma continental carbonatada no gaire profunda. En el Eocè i Oligocè tota la regió estava submergida, encara que el continent no quedava lluny.

Figura 10.- Reconstrucció aproximada del Mediterrani fa 50-40 milions d’anys, durant el Període Eocè. La Vila (punt) i tota la província d’Alacant estaven submergides. La línia negra indica la costa actual. Retocat de: http://cpgeosystems.com/ globaltext2.html.

El clima era tropical i el fons marí tindria un aspecte semblat als actuals esculls de corall amb una gran biodiversitat. Una altra peculiaritat és que el fons marí estava sotmès a esforços tectònics que el fracturaven, provocant desnivells, que al seu torn provocaven forts lliscaments i corrents marins, fàcilment recognoscibles els seus efectes en les roques sedimentàries del penya-segat de la platja del Bol Nou, en la Vila (o en altres llocs de la comarca), per la qual cosa els fòssils eren arrossegats dipositant-se en llocs més profunds, diferents d’on van viure.

El més sorprenent des del punt de vista paleontològic és la gran quantitat d’espècies diferents d’equinoïdeus . Encara que en els ecosistemes actuals aquests invertebrats segueixen sent molt abundants, el nombre d’espècies és moltíssim menor que l’observat en les roques del Cretaci, Eocè i Oligocè de la província d’Alacant. Es pot dir que per a aquests animals va ser una època i una zona daurada, que va començar en el Cretaci, va patir un

100 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 101 Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

baixó al final del mateix, concordant amb la coneguda extinció general de gran nombre d’espècies entre elles les dels dinosaures i ammonits, causada segons la famosa hipòtesi, per l’impacte del meteorit en el Yucatán (Limit K-T), encara que també podria deure’s a altres causes no necessàriament catastròfiques. Per fi, va aconseguir el seu màxim en l’Eocè, i van decaure a partir del Miocè (López i Sillero, 1992, 56).

6.- Etnopaleontologia. Panets i dinerets de bruixa Retrocedim 500 anys. O tan sol 200. El coneixement del passat geològic era pràcticament nul. Una persona de qualsevol dels pobles de la nostra comarca, un llaurador de secà per exemple, es trobaria amb tota seguretat eriçons de mar fossilitzats. Ell ho veuria com una pedra una mica mes xicoteta que el puny, amb forma perfectament ovalada o arredonida, amb la base plana com si fóra un panet i la part superior amb un dibuix en forma d’estrella de cinc puntes quasi perfecta. En el mateix lloc troba unes altres pedretes no menys misterioses que semblen exactament monedes, amb uns dibuixos en espiral. Aquestes pedres eren molt abundants. La gent de la comarca les trobava i reconeixia fàcilment. Què pensarien que era allò? En els mateixos llocs també es trobaven pedretes amb forma de petxines, de caragols i unes altres amb forma de clòtxines o de petxines de pelegrí. En la Vila o a Benidorm, en ser pobles costaners dedicats a la pesca, podrien haver- se interpretat com a animals marins; però les pedres en forma de panet i de monedes no encaixaven amb cap animal conegut. En els pobles de l’interior com Orxeta, Sella, Callosa, etc., ni tan sols tenien tantes referències marineres. Per això aquests objectes tan rars s’interpretaven com alguna cosa sobrenatural, alguna cosa misteriosa, coses de bruixeria, tan de moda llavors. I com calia nomenar-los d’alguna manera, van sorgir les denominacions “panets de bruixa” i “dinerets de bruixa”. Fins i tot a Orxeta existeix una zona a l’eixida del poble en direcció a Alcoi dita la Bruixera, per l’abundància de panets i dinerets de bruixa. En pobles més allunyats de la costa, el desconcert que creaven aquestes pedres era encara major, i se’ls donaven noms semblants, igual que en molts pobles de la nostra província i en moltes regions d’Espanya. També s’han atribuït nombrosos tipus de fòssils, a més de la bruixeria, als moros (“Panets de Moro” en alguns pobles), als jueus, a l’acció dels Sants, a les trepitjades del cavall de Santiago i a la mateixa Mare de Déu, la qual cosa suposadament els conferia propietats màgiques i poders curatius (Astudillo, 2010, 286, 287) (http://folklore-fosiles-ibericos. blogspot.com.es/). Actualment qualsevol persona amb un mínim coneixement del mitjà natural sap que els Panets de Bruixa són els esquelets interns dels equinoïdeus o eriçons de mar desproveïts de pues, semblats als quals a voltes apareixen en les platges després d’un temporal i que en la costa cridem “olletes”. Solament que aquestes olletes són diferents de les quals se solen trobar fossilitzades i per aquest motiu no les reconegueren com a tal.

Figura 11.- Echinolampas vilanovae Cotteau, 1890. Son els equinoïdeus més abundants en l’Oligocé de la nostra comarca.

Figura 12.- Nummulits de diverses espècies entapissant el sol. L’Arginent.

Els Dinerets de Bruixa, tan abundants que apleguen a entapissar el sòl, són les closques dels nummulits, éssers unicel·lulars protozous de grandària gegantina que es van extingir fa molts milions d’anys, raó per la qual no es poden comparar amb éssers actuals. Les trepitjades del cavall de Santiago no són sinó petjades de dinosaures, que apareixen en moltes regions d’Espanya, especialment a La Rioja. Les “Estrelletes de la Mare de Deu” de Tortosa són en realitat fragments fossilitzats de crinoïdeus del Cretaci, i així tots els exemples.

7.- Fòssils de la comarca al Museo Geominero de Madrid El Museo Geominero depèn de l’Instituto Geológico y Minero de España, organisme públic de recerca del Ministeri d’Economia i Competitivitat. La seua ubicació actual en el carrer Río Rosas, al costat de la Escuela de Ingenieros de Minas, data de 1927, any en què es va celebrar un Congrés Geològic Mundial. El Museu va ser reinaugurat el 2 de març de 1989. La seua visita és gratuïta. No dubten a visitar-ho. És un dels museus més singulars de la ciutat. Solament per l’arquitectònica mereix la pena, però a més conté col·leccions,

102 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 103 Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

algunes d’elles històriques, de minerals, fòssils, roques, i meteorits. L’entrada a la gran sala causa vertadera impressió. Pot veure-la amb detall en la web http://www.igme.es/museo/, en la pàgina d’inici, FOTO ESFÈRICA.

Figura 13.- Equinoïdeus fòssils de la Marina Baixa en el Museo Geominero de Madrid.

Figura 14.- Equinoïdeus fòssils de la Marina Baixa en el Museo Geominero de Madrid.

Figura 15.- Equinoïdeus fòssils de la Marina Baixa en el Museo Geominero de Madrid. Vitrina 65.

Si anem a la part central de la gran sala on estan les col·leccions de fòssils classificades per èpoques geològiques podran veure en la vitrina nº 65 PALEÓGENO (EOCENO) nombrosos fòssils d’eriçons de mar d’Orxeta, Callosa d’en Sarrià, Agost i la Vila Joiosa. En altres vitrines d’aquesta edat hi ha fòssils d’invertebrats marins, coralls, gastròpodes i bivalves, també de la mateixa procedència. En el passadís dret d’entrada a la gran sala hi ha una col·lecció sistemàtica de fòssils d’invertebrats i en la vitrina de EQUÍNIDOS apareix un altre eriçó de mar de la Vila, datat com a Eocè encara que és molt probable que siga posterior, del Oligocè. En l’època en què es van classificar aquestes col·leccions, l’Eocè “Nummulítico”, abastava també al Oligocè. Alguns fòssils d’eriçons de mar estan pendents de revisió. Pertanyen a la mateixa unitat geològica que l’Arginent, Callosa o la Bruixera d’Orxeta, es a dir a l’Eocè, de fet alguns dels exemplars són idèntics als quals podrem veure en Vilamuseu on disposem d’una col·lecció molt més completa d’aquesta etapa.

Figura 16.- Equinoïdeu marcat amb les sigles del jaciment i el nº de catàleg.

8.- Per acabar, una proposta En general, a part de l’indubtable valor científic de cada exemplar per separat, la importància d’un jaciment paleontològic resideix en el conjunt dels mateixos, que forma una unitat indivisible. La informació que aporten es desvirtua o es perd quan l’exemplar queda fora de context, quedant reduït a un objecte més o menys bonic. O a un objecte de col·lecció o d’adorn com ja he dit anteriorment. Tornant al que deia al principi l’ideal seria que no seguiren desapareixent dels nostres jaciments, la qual cosa serà molt difícil d’evitar. Però sí que està en les nostres mans que els exemplars que ja tenim no es perden. L’ideal és que els de cada jaciment quedaren el més a prop possible del mateix, com ja s’ha començat a fer en la Vila. Per exemple els de la Bruixera d’Orxeta en l’Ajuntament o Museu Municipal d’aquesta població i els de Callosa i l’Alfas el mateix. Per a açò deurien prendre part els corresponents regidors d’Educació, Cultura i Patrimoni. Ni tan sols fa falta gastar molts diners. Els exemplars deuen ser catalogats

104 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 105 Palentologia històrica i popular en la Marina Baixa

mitjançant una fitxa de cadascun indicant com a mínim la seua procedència de la manera més exacta possible i amb imatges. Com a mesura preventiva, cada exemplar deu ser marcat, en un lloc on no tape cap estructura important, Foto 22 amb retolador permanent indicant les primeres lletres del nom del jaciment i el nº de catàleg. D’aquesta manera quedarien a la disposició de futurs treballs de recerca a més de la seua possible utilització en exposicions didàctiques. I en aquest aspecte en la Vila, Vilamuseu, on treballe com a voluntari, té com un dels seus objectius garantir la conservació, estudi i divulgació del patrimoni paleontològic. Crec que aquest deu ser el camí a seguir. Per la meua banda estaria disposat a col·laborar amb qualsevol iniciativa sobre aquest tema. Bibliografía Alfaro, P., Andreu, J.M., Estévez, A. Tent-Manclús, J.E. y Yébenes, A. (2004) Geología de Alicante. AEPECT y U. de Alicante. Astudilllo, H. (2010) Paleontología cultural y Etnopaleontología. Dos nuevos enfoques sobre el registro fósil. Enseñanza de las Ciencias de la Tierra (AEPECT) 18 (3): 284-297. Cotteau, G. (1890) Échinides éocènes de la province d’Alicante. Mem. Soc. Géol. France. XIII. Darder Pericás, B. (1945). Estudio geológico del sur de la provincia de Valencia y norte de la de Alicante. Bol. Inst. Geol. Min. España, LVII. Galiana, A. (2001) Història Natural de la Marina Baixa. Editorial Club Universitario. Sant Vicent del Raspeig. I G M E (1981) Mapa geológico de España, escala 1:50,000. Hoja 847, Villajoyosa. I G M E (2008) Mapa geológico de España, escala 1:50,000. Hoja 848, Benidorm. Jiménez de Cisneros, D. (1914) Sobre la existencia del Mastrichtiense en algunos puntos de la provincia de Alicante. Bol. Soc. Esp. Hist. Nat. XIV: 172-175. Jiménez de Cisneros, D. (1917) Geología y Paleontología de Alicante. Trab. Mus. Cien. Nat. Serie Geológica, nº 21. Lambert, J. (1935) Sur quelques équinides fosiles de Valence et d’Alicante communiqués par M. le Prof. Darder Pericás. Bol. Soc. Esp. His. Nat. 35: 359-371. López, J., Sillero, C. (2005) Equínidos fósiles de la provincia de Alicante. MUPE. López, J., García, J.L. y Román, E. (2010) Primera cita del género Echinoneus Lesque 1778 en el Oligoceno Alicantino. Revista Paleomina (Asoc. Min. Pal. San Vicente del Raspeig). Mallada, L. (1892). Catálogo general de las especies fósiles encontradas en España. Bol. Com. Mapa Geol. Madrid. Martínez, M.L. y Rivas. P (2009) Paleontologia de invertebrados. SEP, IGM, U. Oviedo y U. de Granada. Nicklès, R. (1890) Contributións á la paléontologie du SE de l’Espagne. Mém. Soc. Geol. France (Paléontologie) 4. Raup, D.M. y Stanley, S.M. (1978) Principios de Paleontología. Barcelona Santolaya, J.M. y Sillero, C. (1994-2001) Guía Ilustrada de los equinoideos fósiles de la provincia de Alicante. Revista Cidaris (Grupo Cultural Paleontológico de Elche) nº 5-20. Sillero, C. (1992) El Eoceno Medio (Luteciense) de Villafranqueza-Tangel (Provincia de Alicante). Cidaris 1: 27-42. Vaello, J. y (2011) Geología y Paleontología de La Marina Baixa. La Vila Joiosa. Arqueología i Museu, Espinosa, A. (coordinador), MARQ, p. 68-83. Vera, J.A. (2000) El Terciario de la Cordillera Bética: estado actual de conocimientos. Bol. Rev. Soc. Geol. España, 13 (2). Madrid.

104 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa | Núm. 11 - 2015 105